Em vaig aixecar cap a les 4 de la matinada diria que pel fred que em va agafar per tenir el ventilador apuntant-me tota la nit, doncs a Kuala Tahan, igual que a les Cameron Highlands, durant el dia hi fa molta calor però per la nit no tanta, de fet t’has de posar almenys un jersei. Així que em vaig despertar mig recargolat amb les mantes tapant-me com podia.
Com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari, mirava correus i altres temes que de tan en tan haig de mirar en un viatge tant llarg com aquest. A les 6:30h vaig preparar una mica el què faria durant el dia, que seria un trekking per la selva de dificultat moderada i per lliure. A diferència de la selva de les Cameron Highlands on vaig anar amb un guia, aquí estava tot molt mes preparat per poder-hi anar sol. De fet a les Cameron Highlands si no t’ho coneixes et perds, però aquí totes les rutes estaven perfectament senyalitzades i fins i tot es podien consultar a Google Maps, per lo que aquí anar amb un guia només era perquè t’expliqués la flora i fauna que et vas trobant, cosa que ja pots fer també amb certes aplicacions. Així que amb el paper que m’havia donat la noia de l’agència el dia anterior amb tots els trekkings que es podien fer, vaig escollir-ne un que semblava prou fàcil, almenys sense massa pujades, doncs altres semblava que tenien un pendent del 40% cosa que no em veia capaç de fer amb la calor i humitat tant alta que hi havia en aquesta zona.
A les 7:30h em vaig posar el repel·lent de mosquits, vaig agafar el mòbil i vaig anar a esmorzar a un restaurant estratègicament situat a mig camí entre el centre del poble i el carrer que conduïa al moll. Allà hauria d’agafar una barca que em portaria a l’altra banda del riu per on es podia accedir a la selva.
La terrassa del restaurant ja era ple de turistes preparats per començar les respectives excursions per la selva. Quasi tots demanaven el mateix tipus d’esmorzar americà. Jo vaig demanar un combinat de 2 ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Aquest tipus d’esmorzar van molt bé per agafar energia sense quedar-se tant ple que no et puguis ni moure. Tot plegat 7,50RM, 1,70€.
Un cop esmorzat i quan eren les 8 del matí, vaig baixar al moll on ja hi havia una barca esperant i que per 1RM et porten a l’altra banda del riu. Pot semblar barat però es que el trajecte dura 1 minut. Això sí, només pujar a la barca en menys de 5 minuts ja va arrencar.
Podria semblar que les 8 era molt aviat, però de fet ja era una mica tard, doncs el sol ja feia estona que ho il·luminava tot i ja començava a fer calor. Cal tenir en compte que a partir de les 9 del matí, caminar per la selva es fa molt difícil per la calor, per lo que val la pena aprofitar les primeres hores del dia per no patir tant.
Un cop a l’altra banda ja podia començar el trekking per lliure per la selva Taman Negara. Pot semblar arriscat però no ho és gens. Aquesta selva està totalment preparada pel turista i perquè pugui anar per lliure, a diferència de la selva de Cameron Highlands on realment anar-hi sol era una mica perillós a part de que hauria sigut impossible trobar les Rafflesies. Aquí hi havia fins i tot una passarel·la al llarg de tot el camí, per lo que ni tan sols t’embrutaves de fang. A més de cartells cada certs metres indicant la direcció i distància d’alguns llocs d’interès. De fet tot plegat li feia perdre part de la gràcia. Si que és cert que així em facilitava poder trobar flora i fauna interessant anant sol, però veure tants cartells i camins de fusta enmig d’aquella selva fins i tot decepcionava una mica i mes quan venies d’una altra selva tant salvatge i inexplorada com la de les Cameron Highlands.
La intenció era fer una ruta curta ja que encara em durava el cansament dels dos últims dies, a més aquí la humitat era altíssima per lo que es feia encara més dur que a les Cameron Highlands. De fet tot just eren les 8:30h del matí i ja es notava la calor sufocant.
Volia anar fins a un Kanopy, que són una espècie de ponts penjants a uns 10 metres de terra i a uns 2 quilòmetres del punt d’entrada a la selva. Aquests ponts estan fets d’un sol tronc molt gran i permeten tenir una visió diferent de la selva, per lo que em feia certa gràcia creuar-ne un. També era una excusa com una altra per anar en alguna direcció concreta, doncs tampoc sabia exactament on podria veure algun animal, que realment era del que en tenia mes ganes.
Així que vaig començar la caminada no sense liarme una mica al començament ja que s’havia de creuar tot un resort que hi havia allà a l’entrada de la selva, cosa que m’estranyava força per lo que vaig intentar seguir més d’un camí fins que finalment vaig entendre que era pel mig del resort per on havia de passar, de fet el camí transcorria en aquells primers metres just pel costat de les portes dels bungalows. El resort em va semblar molt bonic i sobretot ben situat, però horrible per estar veient tot el dia turistes anant cap a la selva.
Aquesta vegada en comptes de Google Maps utilitzava maps.me ja que va millor per seguir rutes de senderisme, i efectivament ja venia amb totes les rutes que es podien fer per Taman Negara. Molt útil.
Així que vaig creuar el resort i iniciar la ruta cap al Kanopy. Pel camí es podien veure plantes i arbres que no has vist mai. Em van impactar molt uns arbres enormes amb unes arrels que començaven a un metre del terra i que eren duna mida similar al tronc d’un arbre normal. Eren brutals. De fet l’arbre en si era tant alt, que les arrels no eren com les dels arbres normals, sinó que entre totes acabaven donant la sensació que l’arbre tenia forma de piràmide per tal de tenir una millor base per aguantar tot el pes de l’arbre. Simplement era espectacular veure aquelles arrels gegants.
Tot just eren les 9 del matí i la xafogor ja era insuportable, suava com si m’hagués acabat de dutxar, de fet la samarreta literalment gotejava. En aquest poble no podies caminar mes d’una hora sense acabar gotejant de suor. Això era el que mes em costava d’aguantar i pel que realment no estava massa preparat.
Contínuament anava escoltant sorollets d’animals per tot arreu, també pel terra que no sabia si eren serps, esquirols o que. Però en un punt vaig escoltar molt soroll a les branques del que semblaven palmeres o com fins i tot queien fulles. Em vaig parar i pel moviment estava segur que no podien ser ocells, així que m’hi vaig quedar a mirar què hi havia. Tot apuntava a que era un mico tot i que no es veia. Al cap de 10 minuts de veure les branques movent-se però cap animal, per fi el vaig veure. Un mico baixava per un tronc. Va ser increïble però més encara quan vaig veure que no era un sol mico sinó 3 saltant d’una branca a l’altra. No m’esperava gens trobar-me 3 micos en llibertat i anant jo sol, sense cap guia que ja pogués saber on trobar-los. A Lopburi, Tailàndia, en vaig veure molts, però evidentment no és el mateix que veure’ls enmig d’una selva com Taman Negara saltant per arbres de més 10 metres d’alçada.
A mes, com que els micos son tant moguts i juganers, era prou divertit mirar-los una bona estona, doncs no paraven de pujar i baixar l’arbre i saltar d’un a l’altre amb una facilitat que per molt que ho sàpigues, no deixa de sorprendre quan ho veus en directe. Em va donar la sensació que jugaven tot i que en algun moment un semblava que mes aviat es barallava, però en qualsevol cas no paraven i allà em vaig quedar fins que els vaig perdre de vista.
Al cap de 10 minuts de veure els micos per allà saltant i havent descansat una mica, vaig seguir pel camí cap al Kanopy. La selva és molt espessa però el camí es prou ample i sense gens de vegetació, per lo que es realment fàcil caminar hi.
Al cap d’uns 15 minuts vaig arribar al Kanopy, però sorpresa, estava tancat. Podia veure el pont però no s’hi podia accedir. A més hi havia un cartell que posava estrictament prohibit el pas. Així que em vaig quedar sense poder veure la selva des de 10 metres d’alçada tot i que no deixa de ser una pijada poc autèntica, una mes. Per lo que sense massa pena vaig seguir amb la caminada, doncs ja era prou interessant tot plegat anant arran de terra.
Eren les 10 del matí quan ja hi havia molts mosquits, i tot i que m’havia posat el repel·lent abans de sortir de l’hotel, amb tanta suor cada vegada en tenia menys. Literalment m’estava desapareixent per culpa de la suor.
A diferència de feia una hora, ara a mes el sol ja picava be, per lo que que fins i tot em començava a costar caminar. Així que vaig buscar una ruta diferent a la que havia fet a l’anada i que ja tornés a l’inici. Només pensar que molts tours comencen a les 10 em marejava, com podrien iniciar el tour amb aquella calor tant insuportable.
La ruta de tornada anava per la vora del riu per lo que em donava la sensació que encara hi havia més mosquits i fins i tot més grans. Però també moltes papallones i algunes de gegants, de les que son impossible de trobar per Europa. Aquesta ruta de tornada era molt bonica per transcórrer tota per la vora del riu, donant una visió completament diferent a la que havia tingut a l’anada. S’hi respirava una tranquil·litat absoluta amb el cant dels ocells de fons i el tènue so de l’aigua del riu. Em vaig quedar allà una estona contemplant tota aquella bellesa natural però sempre vigilant que no se m’acostés alguna serp o qualsevol altre animaló.
Conforme m’anava acostant a l’inici veia els grups que tot just iniciaven la caminada i al·lucinava de com la podrien acabar. A mi aquell tram final se m’estava fent duríssim, no sé si és que hi estan més acostumats però a mi aquells 40°C i la humitat del 70℅ m’estaven deixant KO. Sort que havia esmorzat be perquè sinó m’haurien hagut de recollir amb pala.
Quasi a les 11h arribava al punt d’inici i anava directament a la parada de les barques per tornar el més aviat possible a l’hotel a dutxar-me i beure aigua. Vaig fer molt be de fer cas a les recomanacions d’alguns bloguers que deien que el millor era anar a fer els trekkings per la selva a primera hora del matí ja que a partir de les 10 es comença a omplir de gent i perd bona part de la gràcia. A més jo afegiria que a partir de les 10 has d’estar fet d’una pasta especial per a poder caminar pel mig de la selva. Res a veure amb la de Cameron Highlands on no hi feia ni tanta calor ni tanta humitat, tot i que també en feia molta.
Al moll ja hi havia una família de xinesos esperant una barca que va arribar al cap de 2 o 3 minuts. A les 11h arribàvem a l’altra banda i anava directament a l’hotel a dutxar-me. Després em vaig estirar una estona i tot que no volia, no ho vaig poder evitar, em vaig quedar ben clapat. Portava dies de molt cansament i molta calor i aquella última caminada m’havia deixat sense forces.
Cap a les 14h em despertava i ja no vaig voler dinar, sinó esperar fins cap a les 19h i sopar directament. De totes maneres m’havia fotut un esmorzar que no vegis i havent fet migdiada podia aguantar perfectament. Si no ho fes així, probablement aquell dia hauria anat a dormir de matinada i l’endemà ja marxava cap a Melaka.
Vaig prendre un cafè mentre mirava una mica el trajecte que tenia per l’endemà, doncs anava a Melaka tot i que només tenia bitllet reservat fins a Kuala Lumpur. Un cop allà m’hauria de buscar la vida per anar fins l’estació des d’on, segons Wikitravel, sortien els busos directes cap a Melaka. En fi, una mica d’aventura però res comparat amb el que va ser anar des de Koh Samui a George Town.
També vaig escriure una mica el diari i llegir alguna notícia, sobretot per seguir l’incendi de la Ribera d’Ebre que semblava ja quasi controlat després de cremar 6.000 hectàrees, tot i que encara havíem de donar gràcies ja que havien parlat de que se’n podrien arribar a cremar fins a 20.000.
I cap a les 16:30h vaig sortir a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, que tot i que era dels més grans de la zona, no tenia més de 3 carrers i tots per restaurants, petits hotels i alguna agència per als tours per la selva. De fet era un poble per a que els turistes que anàvem a Taman Negara poguéssim dormir-hi ben a prop, és a dir, semblava tal qual que el poble s’havia fet expressament per a poder visitar la selva. Abans que el turisme arribés fins aquí, probablement aquest poble no existia.
De totes maneres, evidentment hi viuen alguns locals, per lo que es veuen nens jugant pel carrer o locals prenen algun suc ben fred en alguna terrassa després de la seva jornada laboral, molts de les barques que permetien arribar al poble. De fet es veia clarament que dels 3 restaurants que hi havia, tots quasi un al costat de l’altre, en un només hi havia turistes (on havia anat a esmorzar) en una altre només locals(on encara no hi havia anat) i un tercer amb una mica de tot (on havia sopat el dia anterior). Al restaurant on només s’hi veien locals no hi vaig anar perquè la carta no estava a la vista com en els altres, un altre senyal de que estava mes pensat pels locals i que si hi entrava un turista li podien donar un altre preu, mes alt, és clar.
Vaig donar una volta per, literalment, tot el poble, doncs a part de ser petit era dels més curiosos que havia vist mai i valia molt la pena passar un parell d’hores passejant-hi i veure com hi viu la gent. A més, on fossis del poble, veies la selva a pocs metres. De passada ja anava mirant restaurants tot i que només hi havia els 3 que ja havia vist i cap em va semblar millor que el que havia anat el dia anterior a sopar, per lo que vaig decidir sopar allà de nou.
Feia gracia perquè m’anava trobant gent amb la que havia vingut amb la mini van des de Tanah Rata, doncs al final tothom es movia pel mateix carrer i era fàcil trobar-se. Pocs turistes fent nit al poble per lo que tot plegat molt tranquil i molt autèntic, probablement un dels pobles més remots on havia dormit.
A les 19h anava cap al restaurant a sopar. Estava molt be perquè era el que quedava mes elevat i el que permetia tenir unes millors vistes des de la terrassa. Aquesta vegada vaig demanar pollastre al curry amb arròs basil. La veritat és que no estava segur de demanar-ho però al final va ser tot un encert, doncs estava més bo del que pensava. Era com una petita olla amb molta salsa i el pollastre acompanyat de verdures. Part de la salsa la vaig posar a l’arròs i tot plegat va quedar boníssim, i només per 8 ringgits (1,70€). A més estava assegut a la terrassa amb vistes a la selva i el sol ponent-se de darrere les muntanyes. Impagable.
Malàisia és un país oficialment musulmà però força occidentalitzat i un multiculturalisme brutal, cosa que fa que les normes religioses no siguin tant estrictes com en altres països musulmans. Aquí es veien dones musulmanes treballant en qualsevol lloc, ja fos en una agència, als trens, en un restaurant, etc. Sempre amb el seu vel però treballant amb els mateixos drets que els homes. Tot i així, de tan en tan es veia una dona amb burca com la que va seure al meu costat junt amb el seu marit en aquella terrassa. Això no em va sorprendre, doncs també se’n veuen per Europa, però si em va sorprendre l’eructe que va fer l’home en acabar de sopar, que va ressonar per tot el poble. Això si que no es veu tan per Europa demostrant que en aquest sentit tenen prou educació per no fer quelcom tant desagradable en un país no musulmà. Però és clar, allà no hi havia cap problema.
Després de sopar vaig anar a un dels 3 mini súper que hi havia al poble i que quedava quasi davant del restaurant a comprar aigua i algo de menjar perquè sabia que encara no tindria prou són per anar a dormir. Els preus eren molt similars al d’un 7-eleven en una ciutat menys remota que aquell poble. Després vaig tornar a l’hotel quan ja s’estava fent fosc.
I com em pensava fins ben bé les 22h no vaig tenir prou son per dormir. Fins aleshores vaig estar mirant “La que se avecina” mentre preparava la maleta i menjava alguna cosa mes per acabar d’agafar són. Ho havia de deixar ja tot a punt perquè l’endemà marxava cap a Melaka previ pas per Kuala Lumpur on hauria de fer un transbord a un autobús però que encara no sabia com aniria, doncs el transport fins a Kuala Lumpur ja el tenia reservat però no fins a Melaka.
Ja tocava deixar la tranquil·litat de les selves de Cameron Highlands i Taman Negara per tornar a les grans ciutats. L’experiència va ser molt bona i un tan inesperada, sobretot aquí, a Taman Negara, on no m’imaginava un poble tant petit i remot com aquest, Kuala Tahan, ni veure-hi tants animals com vaig veure, fins i tot desenes de búfals banyant-se al riu. De fet, quan menys saps d’un lloc, mes fàcil és que en marxis ben content, doncs qualsevol cosa acaba resultant una agradable sorpresa.