Resum volta al mon 2019 – Part 3

Així com per anar de l’aeroport de Honolulu al hostel vaig tenir certs problemes que em varen obligar a caminar més de dues hores, per tornar-hi no vaig tenir cap problema. Tan sols agafant dos busos regulars vaig arribar a la terminal de l’aeroport olt abans del que tenia previst. Això si, el que a l’arribada m’havia semblat un aeroport ben petit, ara veia que res més allunyat de la realitat. Era un aeroport enorme del qual jo només n’havia vist una part d’una de les terminals. Quan vaig arribar en aquell aeroport el meu era l’únic vol que s’hi veia i nosaltres els únics passatgers, però ara hi havia centenars de persones fent cua fora de la terminal, molts d’ells japonesos.

De fet, fins i tot em va costar molt trobar la porta per la que havia d’entrar a la terminal, doncs cada una era per certes destinacions i aerolínies. No envà vaig estar caminant més de deu minuts fins arribar a la porta adequada on em varen confirmar que tot era correcte després de fer-me un munt de preguntes referents a la meva estada tant a EUA com a Mèxic.

Havia arribat molt aviat a l’aeroport però força tard la porta d’entrada, encara sort que vaig mirar be si era al lloc correcte perquè sino encara hauria anat tard. En qualsevol cas tot estava be i marxava cap a Los Ángeles, la meva primera vegada a la costa oest d’EUA.

El vol va anar be i vam arribar a l’hora prevista. Com en la majoria d’aerolínies no ens havien donat massa menjar i en arribar a l’aeroport no vaig tardar en menjar-me les 4 coses que portava, com un sandvitx i alguna bossa de patates. No eren ni les 12 de la nit i havia d’esperar a l’aeroport fins les 7 del matí que sortia el vol cap a Ciutat de Mèxic.

Tenia la intenció de dormir, almenys una estona, a la mateixa terminal, de fet portava tot el que necessitava, com taps i fins i tot una cadena per assegurar la maleta, però quan va arribar el moment d’intentar dormir no vaig tardar massa estona en acceptar que em resultaria impossible dormir un sol minut a la terminal. Els seients eren força incòmodes i sense cap possibilitat de poder-s’hi estirar. El soroll era continu tot i ser les 3 de la matinada, per no parlar de la il·luminació. Tot plegat va fer que cap a les 4 de la matinada ja anés cap al mostrador a fer cua, doncs ja no tenia res a fer des de feia estona.

El vol seria amb AeroMéxico, una de les meves aerolínies preferides pels seus preus, bona atenció i bons àpats a bord, quelcom que cada vegada costa més de trobar. Així doncs, després de visitar per primera vegada Los Ángeles, be, tan sols l’aeroport, volava cap a Mèxic per tornar a menjar tacos, quesadillas, picaditas, garnachas i tantes altres coses que tant m’agraden.

El vol va anar molt be, assegut a finestreta i fent un bon esmorzar i dormint quasi tot el vol que bona falta em feia després de passar tota la nit despert a base de sandvitxos i patates. A mi em costa molt dormir als avions, però aquesta vegada tan sols vaig obrir una mica els ulls quan van portar l’esmorzar, la resta del trajecte ni el recordo.

Aquesta era la cinquena vegada que passava per l’aeroport de Ciutat de Mèxic, per lo que aquesta era la primera vegada en tot el viatge que passava per algun lloc mínimament conegut. Almenys sabia quin bus agafar, com pagar-lo, on anar i on comprar el menjar.

Amb el metrobus de Ciutat de Mèxic es pot arribar a quasi qualsevol lloc, fins i tot de l’aeroport al centre de la ciutat o a la terminal d’autobusos, on havia d’anar jo per agafar un bus fins a Tuxtepec. Al metrobus només es pot pagar amb una targeta de pre-pagament que jo ja tenia d’altres anys, per lo que tan sols vaig haver de carregar-la amb $30, poc més d’1€, esperar 10 minuts a què arribés al bus i anar directament a la terminal d’autobusos on compraria els primers tacos del viatge i esperaria un parell d’hores fins la sortida del bus.

Per cert, que aquesta terminal d’autobusos, anomenada TAPO, m’encanta per tot el que te i que et permet esperar durant hores sense cap problema. Hi ha bona senyal WIFI a tota la terminal, llocs per carregar el mòbil, un munt de botigues amb tot tipus de cafè per menys d’1€ i llocs ambulant de menjar autèntic i molt barat. A més, la seguretat és extrema, amb antidisturbis a l’entrada de la terminal i registre d’equipatge per pujar als autobusos.

El trajecte fins a Tuxtepec dura unes 8 hores i en aquest cas no va haver-hi massa endarreriment. A més vaig estar prou entretingut gràcies al meu company de seient que tornava a Tuxtepec després d’uns quants treballant a una fàbrica de cotxes a un altre estat.

Vam arribar a Tuxtepec cap a les 22h. Jo havia d’anar cap a casa l’Emma però ella no volia que agafés cap taxi dels que hi hauria a la terminal perquè no se’n fiava, però tampoc m’havia aconseguit cap taxi de confiança. Per sort, el noi amb el que vaig estar xerrant durant el viatge, havia d’anar prop d’on havia d’anar jo i em va proposar de compartir un taxi de la seva confiança. L’Emma no se’n fiava així que em va fer enviar-li el número identificatiu del taxi tot i que finalment tot va anar perfecte, de fet el company era qui estava més preocupat per la seguretat fins al punt que quan vaig arribar a casa l’Emma i ella va sortir, el company se la va quedar mirant amb cara de preocupat fins que li vaig dir que la coneixia i que no hi havia cap problema.

En qualsevol cas ni l’Emma ens volia robar, com pensava el company, ni el company ni el taxista em volien segrestar, com pensava l’Emma. I així, per fi, arribava a Tuxtepec i a casa l’Emma on hi passaria el pròxim mes fent així un petit descans en la volta al mon i visitant de nou després d’un any a l’Emma i la resta de coneguts mexicans.

La veritat és que a Mèxic hi estic cada vegada més a gust i amb més ganes d’arribar-hi. L’hospitalitat de la gent, la cultura, el menjar, el clima i moltes altres coses fan d’aquest un dels meus països favorits fins al punt que de moment és a l’únic on em plantejo traslladar-m’hi algun dia.

Durant els dies que vaig passar a Tuxtepec se celebrava la coneguda festa nacional de Oaxaca, la Guelaguetza. Durant una setmana la capital de l’estat s’engalana amb els seus colors per celebrar amb espectacles, desfilades i balls regionals tot allò que els fa tant únics. No envà, Oaxaca és un dels estats més estimats de Mèxic i amb un patrimoni cultural espectacular.

Vaig passar, juntament amb l’Emma, el seu germà i la seva cunyada, 4 dies a Oaxaca per assistir a tots els actes que s’hi feien aquells dies. Passejar pel centre de Oaxaca ja és espectacular en qualsevol època de l’any però durant aquesta setmana és massa.

Vam estar en un apartament molt ampli i ben comunicat amb el centre de la ciutat gràcies a què tenia una parada de bus just davant. Vaig provar tots els plats típics i vaig comprar Mezcal, el licor autòcton de Oaxaca. Van ser 4 dies molt ben aprofitats tot i que en un vaig tenir una mica de febre deguda a una tarda de pluja i fred que ens va agafar a tots per sorpresa. Oaxaca és una ciutat amb un clima una mica especial, amb uns dies molt calorosos però unes nits força fredes, quelcom que et despista una mica si no hi estàs acostumat.

La resta dels dies els vaig aprofitar per anar a totes les celebracions a les que em convidaven i menjar tacos i mojarras sense parar.

Al cap d’un més tocava seguir amb el viatge ja en la seva part final. Visitaria Toronto, les cascades del Niágara i Dublín abans de tornar a Barcelona. A Toronto hi arribaria sortint de l’aeroport de Veracruz, el més proper a Tuxtepec i on hi vam anar a passar el dia amb l’Emma, la seva germana i la seva neboda. Em van acompanyar amb cotxe estalviant-me així el trajecte en bus i aprofitant per fer un últim àpat d’acomiadament amb mojarra i al costat del passeig marítim de Veracruz. Bon menjar, bon lloc i ben acompanyat, un últim dia perfecte a Mèxic.

Per arribar a Toronto havia d’agafar un primer vol des de Veracruz a les 18h fins a Ciutat de Mèxic on agafaria un segon vol fins a Toronto a les 12 de la nit, arribant a Canadà l’endemà a les 6 o 7 del matí. Tot el trajecte el faria amb la companyia low-cost Interjet, una companyia que no només no havia utilitzat mai sino que ni tan sols n’havia sentit a parlar.

Mentre dinàvem, la neboda de l’Emma havia buscat informació d’aquesta companyia i el que més podia trobar eren queixes de passatgers i notícies d’una possible fallida de la companyia, tot plegat força preocupant tenint en compte que en poques hores hauria d’agafar dos vols d’aquesta companyia.

Poc abans de les 17h arribàvem a l’aeroport de Veracruz. Mentre esperàvem i quan feia 10 minuts que érem dins la terminal, se’m va ocórrer buscar el meu vol a les pantalles. Sort que ho vaig fer. Ja hi apareixien tots els vols programats fins les 22h, tots excepte el meu. El vol de les 18h amb Interjet ni tan sols apareixia a la pantalla. Evidentment, amb el que havia llegit la neboda de l’Emma sobre la companyia, em vaig començar a preocupar.

Hi havia un mostrador de la companyia però sense cap treballador. Vaig pujar fins la primera planta on hi havia les oficines, i tot estar l’oficina de la companyia oberta i amb maletes de passatgers dins, tampoc hi havia cap treballador. Al cap de 10 minuts de buscar algun treballador d’Interjet, per fi en va aparèixer una al mostrador. Corrent hi vaig anar per preguntar-li pel meu vol responent-me que aquell vol s’havia cancel·lat però que n’hi havia un a punt d’enlairar-se també cap a Ciutat de Mèxic. Ni Interjet ni l’agència m’havien comunicat aquesta cancel·lació. Si no hagués arribat a aquella hora, m’hauria trobat amb el meu vol cancel·lat i sense la possibilitat d’agafar aquell que ara era a punt de sortir.

La noia em va dir que anés el més ràpid possible ja que el vol ja era a punt d’enlairar-se. Em vaig haver d’acomiadar ràpidament dels meus acompanyants, just el contrari del què volia, doncs havia passat molts dies amb ells i no em va agradar gens haver de marxar d’aquesta manera tant precipitada, però no tenia cap altra opció. Era això o no anar a Toronto, doncs només m’hi estaria dues nits i un endarreriment d’un dia m’hauria trastocat tots els plans.

Per sort aquell aeroport és molt petit i de seguida vaig arribar al control d’equipatge sense gens de cua i per on vaig passar ràpidament, doncs el noi que hi havia ja deuria estar informat i em va deixar passar sense quasi mirar res. un cop vaig passar la porta d’embarcament, les treballadores la varen tancar just darrere meu. caminava sol pel finger fins l’avió que era completament ple. Vaig seure on em varen dir i tal com em vaig posar el cinturó de seguretat, l’avió va comença a moure’s. Literalment estaven esperant a què jo arribés per enlairar-se.

Vaig ser una mica reticent a què em portessin amb cotxe fins a Veracruz ja que ells perdrien tot el dia mentre que jo hi podia anar en bus, però gràcies a què hi vaig anar amb cotxe vaig poder agafar aquest vol que tenia prevista la sortida per les 16h i va acabar sortint a les 17h. Entre que jo vaig arribar abans i que el vol es va endarrerir, vaig tenir temps per embarcar-hi i poder seguir el trajecte fins a Toronto. Si hagués anat a Veracruz en bus no hauria arribat a temps per agafar aquest vol.

Per sort tot plegat va anar molt be tenint en compte la situació tot i que mentre volava a Ciutat de Mèxic ja pensava en la sort que correria el vol fins a Toronto que era també amb Interjet. Tan sols esperava que no es cancel·lés ja que no tenia dies de marge per marxar el dia següent.

Per sort a l’aeroport de Ciutat de Mèxic em varen confirmar que el vol a Toronto no estava cancel·lat i que a partir de les 21h ja podia anar a fer el check-in. tot just eren les 18h per lo que tenia temps de sobre.

A les 21:30h vaig fer el check-in. Tenia tota la documentació necessària per entrar a Canadà i ja només calia esperar a les 12 de la nit. Vaig aprofitar per fer un últim àpat a Mèxic i gaudir d’aquells preus molt més barats que els que trobaria a Toronto.

A Toronto només hi passaria dues nits i l’únic dia complet el passaria tot a les Cascades del Niágara, per lo que havia d’intentar dormir el màxim possible a l’avió per tal d’arribar a Toronto prou descansat per aprofitar una mica aquell primer dia i adaptar-me als horaris des del primer moment.

El vol va anar molt be i a les 7 del matí ja érem a l’aeroport de Toronto on passaria pel control d’immigració més complicat que m’havia trobat fins aleshores, tant complicat que per moments vaig pensar que no em deixarien entrar a Canadà.

Al principi estava completament tranquil i poc atent a les preguntes de l’agent, doncs per mi era un control més dels tants pels que ja havia passat i que ja no em representaven més que un mer tràmit a fer. Però l’agent va començar-me a fer-me preguntes sobre el viatge sense parar de mirar totes les fulles del passaport. Quan em va preguntar pels meus plans a Canadà després de portar 5 minuts preguntant per tots els països pels que havia passat, em vaig començar a preocupar. Va ser aleshores quan vaig entendre que aquell no era un control com els altres i que havia d’estar 100% atent a l’agent si no em volia quedar a la terminal de l’aeroport.

Per primera vegada a la vida vaig tenir la sensació de què no em deixarien entrar al país, de fet, vaig estar força preocupat durant la resta de l’entrevista tot i que estava relativament tranquil ja que no tenia cap intenció de quedar-me a Canadà més de 3 dies i podia demostrar que no ho necessitava, però tot i així, davant de tal allau de preguntes és inevitable pensar en totes les possibilitats, entre elles, haver de seguir el viatge sense trepitjar Canadà.

Em va preguntar per tot l’itinerari del viatge, tant de la part que ja havia fet com la que em quedava per fer. Potser preguntava tant perquè justament venia de Mèxic, no ho sé, però en qualsevol cas després de preguntar on m’allotjaria i què faria a Canadà i de revisar be tota la documentació que li vaig facilitar, va agafar el segell i va estampar-lo a una nova fulla del passaport, moment en què vaig respirar més tranquil sent conscient de què pel sol fet de ser d’Espanya i tenir el visat en regla no et garanteix l’entrada a tots els països que vulguis.

Un cop passat el control, vaig treure $40 d’un caixer i vaig canviar algo de divisa estrangera que encara em quedava, aconseguint $40 més. Aquests $60 era el màxim que em volia gastar durant els següents 3 dies tenint en compte que havia d’anar a les cascades del Niágara. Els diners els vaig treure amb la targeta Bnext que el tipus de canvi no és tant favorable però ho compensa amb el retorn que fan de la comissió cobrada pel caixer.

Eren quasi les 8 del matí quan trepitjava per primera vegada terra canadenc amb els meus $80 i buscant el bus que m’havia de deixar prop de l’apartament llogat. Ja havia mirat l’itinerari a seguir tot i que com sempre, sense connexió a Internet el GPS no era massa precís i no tenia canvi per a pagar el bus. Quasi tot era tancat degut a l’hora que encara era i no em volia comprar alguna cosa que no necessités simplement per tenir canvi.

Després d’esperar una estona on suposadament estava la parada del bus i veure que no arribava, vaig decidir fer el quasi 10 quilòmetres que hi havia fins l’apartament caminant. Sí, serien quasi 3 hores de caminada amb l’equipatge. De fet no em vaig preocupar massa de buscar canvi pel bus ja que en el fons volia fer el trajecte caminant, doncs va molt be per conèixer la ciutat i més quan només hi passaràs dos dies i mig. D’aquesta manera almenys veuria tota aquella zona de Toronto abans fins i tot d’instal·lar-me a la que seria la meva habitació per a les dues nits següents. A més, tenia molt de temps, doncs no podia ocupar l’habitació fins les 14h tot i que el dia anterior ja els vaig demanar de poder entrar abans encara que fos en una sala comuna. Per cert, que l’allotjament era una casa unifamiliar de dues plantes on cada habitació era llogada a una o dues persones, per lo que era com un hostel però amb habitacions individuals.

Així doncs, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig posar la direcció a Google Maps i vaig començar a caminar. Pensava que la temperatura a Toronto seria molt més agradable que a Mèxic, i tot i que per la tarda i nit si que ho era, durant el dia la calor era insoportable. Un sol inclement típic de muntanya que notes com t’està cremant la pell. I conforme avançava el matí, més calor feia.

La primera part del trajecte era la més aburrida ja que havia de creuar tota la zona de polígons i naus industrials. Va ser ben be una hora fins a arribar a un barri residencial de la perifèria de Toronto on ja hi havia força vida local i on per fi podia veure el que tant m’agrada veure, la vida cotidiana d’un nou país visitat.

Les hores passaven i la calor era cada vegada més intensa. Començava a cansarme i a tenir sed. El ritme era cada vegada més lent i el camí es feia més llarg del que semblava. De tant en tant buscava algun lloc on seure i descansar una estona, encara que fos en una petita repisa. Quan portava més de dues hores de camí començava a notar certs dolors a les cames de tant pujar i baixar graons i altres desnivells propis de la ciutat. De fet, en una ocasió vaig romandre assegut uns 20 minuts mentre menjava un sandvitx que portava des de Mèxic.

Ja durant aquest primer trajecte per Toronto, vaig poder adonar-me de l’enorme diversitat, integració i bona educació que predomina a tot Canadà. No envà Toronto és una de les ciutats més diverses del mon, quelcom que es pot apreciar tan sols sortint al carrer. La meitat de les persones es veuen clarament immigrants, la bona educació de la gent és palpable passejant pels seus carrers on tothom et deixa passar, ja siguin cotxes o vianants. Cap cotxe toca el claxon ni s’enfada per algun vianant li passi per davant. Toronto és una gran ciutat però amb ambient de poble, ben silenciós, tranquil i educat.

A les 11:30h per fi arribava a la casa on havia llogat l’habitació i que es trobava en una zona residencial molt agradable amb carrers tranquils, parcs i ocells pels arbres. Encara no eren ni les 12 del migdia per lo que vaig seguir caminant pel mateix carrer buscant una font d’aigua i algun lloc per seure. Prop hi havia una escola i quasi al costat un parc infantil, i on hi ha una escola i un parc infantil, hi ha una font d’aigua. I efectivament, per fi podia veure aigua després de 3 hores caminant. Per sort semblava que el clima de Toronto era força sec, cosa que almenys ajudava a no suar tant.

Vaig beure un litre d’aigua i vaig seure a un banc del parc fins cap a les 12:30h que ja força cansat i amb ganes de seure a una cadira o estirar-me a un llit, vaig anar cap a la casa. Ja havia avisat que arribaria abans tot i que volia esperar el màxim possible, doncs en principi fins les 14h la meva habitació no estaria preparada.

La casa era unifamiliar, de dues plantes i amb el típic jardí/pàrquing que tenen aquestes cases dels barris residencials americans. Estàvem a Toronto però semblava un poblet. Una vida ben tranquil·la però en una gran ciutat com Toronto on tens tots els serveis. Estava a uns 10 quilòmetres del centre però la connexió amb transport públic era molt bona. Agafant un bus just al costat de casa i un tren, amb uns 30 minuts arribava al centre per només $2,75.

Vaig picar a la porta i em va obrir un noi d’origen xinès, una prova més de la diversitat d’aquesta ciutat amb un 50% de població immigrant. Es va estranyar que arribés tant aviat però al dir-li que el dia anterior havia parlat amb una noia, ell la va trucar per després deixar-me entrar i esperar a la sala de la casa, que per cert, tenia fibra òptica i on vaig aprofitar els 30 minuts que vaig esperar per a fer còpies de seguretat que en altres allotjaments hauria tardat tot un dia per a fer.

A les 13h ja estava la meva habitació preparada i es trobava a la planta de dalt. tenia un llit de matrimoni, una finestra amb una bona vista i una petita taula. El bany era compartit amb 3 habitacions mes i la temperatura era molt agradable. Semblava tenir climatització permanent, doncs sortia aire fresc per una reixeta del terra i no vaig veure res per poder regular-lo. En qualsevol cas la temperatura dins l’habitació era perfecte.

Volia quedar-me despert almenys fins cap a les 18h ja que l’endemà havia de sortir a les 6 del matí per anar a les cascades del Niágara, però en les últimes 48 hores havia dormit molt poc i ja era conscient que aconseguir mantenir-me despert fins les 18h seria realment difícil, tant que no ho vaig aconseguir.

A la mateixa habitació hi havia una caixa amb snacks per $1 cada paquet. Entre el menjar que portava i un parell de bosses de snacks d’aquella taula, ja vaig dinar a la mateixa habitació aprofitant la fibra òptica per veure notícies sense talls. Tot just eren les 14h quan acabava de menjar i m’estirava en aquell llit tant còmode que semblava atrapar-te entre el matalàs i les mantes. Vaig tardar pocs minuts en quedar-me completament adormit.

El barri era molt tranquil i els ostes de la casa també, per lo que tot i ser migdia el silencia era sepulcral. A més, la finestra tenia cortines que tapaven completament la llum del sol per lo que no em va costar gens dormir com si fos mitja nit. de fet em vaig despertar al cap de 10 hores, a les 12 de la nit, i després de preparar be el planning pel dia següent, vaig tornar a dormir fins les 5 del matí. En total vaig dormir quasi 13 hores.

A les 5 em vaig preparar ràpidament i a les 6 del matí ja sortia per la porta per anar primer a donar una volta pel centre de Toronto i després cap a les cascades del Niágara. Primer havia d’agafar un bus al costat de la casa, recórrer uns 15minuts fins una estació de metro i allà en un sol trajecte d’uns 25 minuts arribava al centre de Toronto. Els bitllets eren integrats per lo que només pagava el bus, $2,75.

Un cop al centre no vaig perdre ni un sol minuts i vaig anar fins la vora del llac Ontario on vaig poder caminar una estona per Yonge Street, que amb els seus 56 quilòmetres de llargada és el carrer més llarg del mon. Vaig passar per davant la torre de comunicacions més emblemàtica de Canadà que amb els seus més de 500 metres d’altura és la construcció més alta del skyline de Toronto.

Com sol passar en les visites ràpides com aquesta, el 7-eleven era el meu salvavides. Em vaig comprar un cafè i un entrepà que allà mateix em van escalfar i ja vaig esmorzar quan eren les 8 del matí. Portava poca estona despert però tenint en compte lo poc que havia menjat el dia anterior, ja no vaig poder aguantar més.

Ja havia reservat el bus per anar a Niágara abans de començar el viatge. Sortia a les 10:30h des del centre de Toronto, per lo que a les 9:30h vaig seguir passejant per Toronto però en direcció a la terminal. En total vaig estar només 3 hores passejant pel centre de Toronto però van ser ben aprofitades. A les 10h ja estava a la terminal on em varen confirmar que el bus sortia a les 10:30h i arribava a Niágara cap a les 12h.

El trajecte fou entretingut recorrent bàsicament prats, llacs i ponts. A les 12 arribàvem a Niágara on bàsicament només hi ha una petita terminal d’autobusos, un parc i 4 edificis dels quals la meitat semblen abandonats. Era clar que aquell poble només existia per fer-hi arribar els busos de Toronto i altres ciutats.

Un cop allà tenia l’opció d’agafar un bus o caminar el 3 quilòmetres que ens separaven de les cascades. Jo, evidentment, vaig decidir anar-h caminant. Feia calor però amb baixa humitat, cosa que, almenys a mi, em facilita molt les coses a l’hora de fer una bona caminada. A més, tot el trajecte ja era per la vora del riu Niàgara, per lo que el camí va ser realment entretingut.

Al cap de quasi una hora caminant, encara sense veure cap cascada i quan ja veia el pont més important que fa de frontera entre Canadà i els EUA, vaig començar a sentir un soroll que no feia més que augmentar conforme més m’acostava a aquell pont. No van passar ni 5 minuts quan darrere el pont vaig veure la primera cascada, que per mi ja era enorme però que encara no sabia que aquella era la més petita de totes 3.

A la mateixa altura hi havia el poble més proper a les cascades i que era bàsicament unas Vegas en petit. Un poblet ple d’hotels i casinos just davant les cascades i que era el primer poble al que s’arribava al passar d’EUA a Canadà.

Les altres dues cascades quedaven a poc menys d’un quilòmetre d’aquella primera. Pel mig s’hi ubicaven, almenys en aquesta banda canadenca, totes les botiguetes i atraccions relacionades amb les cascades, entre d’altres el barco que més tard vaig agafar. Ràpidament vaig creuar tota la zona per arribar a l’altura de les altres dues cascades i que son de lluny les més impressionants.

Quelcom que no sabia i que em va deixar atònit, va ser el fet de pràcticament poder tocar una de les cascades amb les mans, doncs el riu abans d’arribar a la cascada queda literalment a pocs centímetres del carrer, i quan arriba a la cascada, tot i haver una petita tanca, aquesta no és ni prou alta ni prou ample com per evitar poder tocar l’aigua que cau cascada avall. La quantitat d’aigua que cau, el soroll que se sent i fins i tot la força de l’aigua que es pot percebre, son simplement impressionants.

No vaig tardar massa en anar cap al barco, que per $25, et porta quasi fins sota la cascada, de fet arriba molt més a prop de la caiguda de la cascada del que m’imaginava. Vaig tenir la sort de poder-me col·locar a la proa del barco i quasi a primera fila, per lo que tenia una perspectiva brutal de tot el que passava davant del barco.

Conforme el barco avança, aquella remor d’aigua caient s’intensifica fins al punt que és tan ensordidor que ni tan sols pots sentir la persona que va al teu costat. Quan semblava que un metre més endavant ja ens empassaria la cascada, el barco seguia avançant. Finalment el barco s’aturava tant a prop de la cascada que tots vam quedar completament xops, tal com si portéssim hores sota una intensa pluja. Va ser un espectacle difícil de descriure, sobretot per la impressió què feia sentir tota aquella força descontrolada tant a prop teu. Fins i tot es notava l’aire que l’aigua expulsava i que xocava contra nosaltres donant la sensació de ser enmig d’una tempesta. És d’aquelles coses que des de lluny semblen molt més innocents.

Després del barco i de veure be totes les cascades des de totes les perspectives possibles, vaig donar una volta per aquell poble de casinos just al costat de les cascades. Ja portava unes 4 hores caminant per lo que la passejada va ser la justa per veure uns quants casinos per després caminar 4 quilòmetres més fins un remolí enorme que hi ha riu avall, passat el poble on hi ha la parada del bus.

Feia molta calor, estava molt cansat i ja portava 3 mesos de viatge quedant tan sols 3 dies per acabar-lo. El cansament acumulat era important però no em volia perdre aquell remolí encara que hagés de caminar una hora i mitja més aguantant aquell sol inclement. Almenys, gràcies al clima era sec, no vaig acabar regalimant de suor.

Cap a les 17h arribava al remolí amb temps suficient per veure’l i tornar enrere un quilòmetre fins el poblet on hi havia la terminal d’autobusos. Si, la terminal quedava entre les cascades (a 3km) i el remolí (a 1 km), per lo que vaig caminar 4 quilòmetres fins el remolí per després desfer un quilòmetre d’aquest camí per anar a agafar el bus. Tot plegat em va deixar les cames tremolant però valia la pena l’esforç per gaudir de tot aquell espectacle. A més, tota l’estona vaig anar just per la vora del riu Niàgara, tot un espectacle en si mateix.

Vaig arribar a la terminal quasi una hora abans de la sortida del bus, que a més es va endarrerir mitja hora sortint finalment a es 20h. Però per sort, aquesta espera va provocar que pensés en l’endemà que havia d’agafar un vol cap a Dublin des de l’aeroport secundari de Toronto, el de Hamilton, que en aquell moment encara no ho sabia però estava a uns 80 quilòmetres de Toronto i arribar-hi amb transport públic no era ni fàcil, ni ràpid ni barat. De fet, després de mirar a Google Maps i Moovit totes les opcions, vaig decidir que hi aniria amb un autocar com el que anava a agafar ara per tornar a Toronto que feia aquest trajecte sense parades. Amb busos regulars i metros m’hauria sortit una mica més barat però hauria tardat quasi 4 hores en arribar-.hi, d’aquesta manera, per $20 hi arribaria en poc més d’una hora. Aquestes coses s’han de tenir en compte abans de comprar el bitllet d’avió ja que els vols que surten des de l’aeroport de Hamilton son més barats que els que surten des de Pearson però mentre que per arribar a Pearson tan sols necessites mitja hora i $2, per arribar a Hamilton necessites dues hores i $20.

Finalment sortíem de Niàgara cap a les 20h arribant a Toronto a les 22h i quan ja era fosc. Voldria haver aprofitat per donar alguna volta més per Toronto però ja era tard i l’endemà havia de deixar l’habitació, per lo que vaig anar a comprar menjar per sopar a un 7-eleven i a una altra botiga similar i després a buscar el metro per tornar cap a la casa. Almenys aquest trajecte ja me’l coneixia.

El trajecte fins la casa durava uns 40 minuts entre el metro i el bus, i per l’hora que era m’hi acompanyaven molts treballadors que tornaven a casa. Quelcom com això que pot semblar tant irrellevant per mi és una de les millors coses que puc fer en una ciutat, doncs fas exactament el mateix que estan fent molts locals i et permet veure de primera mà com és la vida cotidiana de la ciutat.

El vol cap a Dublin sortia per la tarda, per lo que podia deixar l’habitació a l’hora màxima que em deixaven, que era a les 11 del matí. Hauria de tornar a la mateixa terminal des de la que avui havia agafat el bus cap a les cascades per agafar-ne un altre cap a Hamilton, un cop més, almenys el trajecte ja me’l coneixia.

Així doncs, vaig sopar els entrepans a la mateixa habitació mirant tV3 gràcies a la fibra òptica que hi havia en tota la casa, i abans de la 1 ja estava dormint, de fet no vaig tardar ni 2 minuts en quedar-me completament fregit després d’aquell dia tant llarg, tant aprofitat i tant cansat. Tot havia sortit segons tenia planejat i per fi havia vist un dels espectacles naturals més impressionants del mon.

Com la nit anterior, en aquell llit tant còmode i amb aquella temperatura tant perfecte, vaig dormir 10 hores seguides absolutament necessàries per afrontar el dia i la nit que m’esperaven. Un dia entre busos i aeroports i una nit dormint a l’avió.

A les 11 del matí deixava l’habitació i tornava de nou a la terminal d’autobusos des d’on el dia anterior havia ant a les cascades del Niàgara. El bus cap a l’aeroport de Hamilton sortia a les 15h i el vol a les 19:45h, per lo que tenia temps suficient per arribar a tot arreu. A més ara ja em movia pel transport públic de Toronto amb molta més lleugeresa que no pas el primer dia.

A Hamilton em va semblar que encara hi feia més calor que a Toronto, tot i que per sort, com ja he comentat, al ser un clima força sec la calor era molt més soportable. En qualsevol cas tot el trajecte va anar molt be i cap a les 16h ja era a l’aeroport on tocava esperar unes 3 hores.

El vol era amb Norwegian, una de les companyies low-cost que més es miren que compleixis amb totes les limitacions, sobretot en quant a volum i pes de l’equipatge de cabina. El màxim eren 10kg i jo en portava uns 11,40. Això que pot semblar insignificant, per Norwegian no ho és. De totes maneres ja havia passat per aquesta situació vàries vegades per lo que sabia perfectament què dir i què no dir. Dins la motxilla portava un abric i menjar per aquell dia, per lo que només feia falta treure-ho per tal de no superar els 10kg, tot i així no va caldre, doncs la noia ja em va dir que tot i sobrepassar dels 1kg, l’excedent es devia a un abric que em podia posar a sobre.

El que m’agrada dels aeroports similars al de Hamilton és justament que siguin tant petits. Tot queda molt a prop i és molt fàcil detectar on és cada cosa o servei que pots necessitar durant una espera. En general hi ha menys gent i tot és més ràpid.

El vol va sortir puntualment, vaig poder menjar el sandvitx i les patates que portava i em vaig quedar adormit força aviat. El vol era de poc més de 6 hores però gràcies a què tenia son acumulada i que tot el trajecte va ser de nit, la vaig aprofitar força, doncs l’endemà arribaria a Dublín a les 7 del matí i ja aquell dia l’havia d’aprofitar al màxim, per lo que arribar a Dublín i dormir no era una opció. A més tenia reservat un llit en una habitació compartida mixta de 25 persones, com per intentar dormir durant el dia…

Tot el trajecte va anar be i vaig poder dormir més del que m’esperava. Arribava a Dublín plovent, com era d’esperar, però força descansat i amb ganes d’aprofitar al màxim aquell penúltim dia de la meva primera volta al mon.

Això si, em va sorprendre molt el fred que feia. Tot i trobar-nos en ple agost i venir d’una latitud també alta com la de Toronto, el canvi de temperatura en arribar a Dublín va ser espectacular, de fet el primer que vaig fer en sortir de la terminal va ser posar-me l’abric.

Plovisquejava i la temperatura era de 15ºC. Un dia tapat i gris en la meva arribada a Europa després de donar la volta al mon. Havia marxat per Oslo i arribava per Dublín. Totes dues ciutats les més fredes de tot el viatge.

Tenia dues opcions per arribar al hostel, una de més ràpida i cara i una altra de més lenta i barata, totes dues en bus. Tan sols sortir de la terminal ja pots veure els busos cars, que per uns 6€ et porten fins el centre de Dublín sense parades. Però si camines uns 2 minuts, arribes fins la zona on paren tots els busos regulars i d’altres molt més econòmics. Aquests et porten fins al centre per 1,30€. Això si, fan alguna parada pel camí però tot plegat a mi m’agrada més, doncs com sempre dic, anar amb transport públic com un local més és una de les millors maneres de conèixer una nova ciutat.

A les 7 del matí arribava al hostel, un allotjament perfectament ubicat al centre de Dublín i al costat del riu i de la parada del bus. En situacions com aquesta en què només podem passar un parell de dies a una ciutat, és molt important que l’allotjament es trobi ben a prop dels llocs a veure o visitar per tal de no perdre temps amb desplaçaments. Entre que Dublín és una ciutat relativament petita i que el hostel estava just al centre, podria anar a tot arreu caminant i en ben poca estona.

Era tant aviat que encara no podia deixar la maleta a l’habitació, així que la vaig deixar en una sala i vaig anar a donar una primera volta per Dublín creuant el riu per un dels seus ponts mes coneguts i passant a la banda de la ciutat on es concentraven la majoria de llocs que volia veure.

La veritat és que Dublín em va agradar més del que m’esperava, almenys la zona del centre de la ciutat. Una ciutat en general força silenciosa, educada i neta. L’arquitectura de la ciutat és impressionant i et transporta a l’edat mitjana, sobretot edificis com el de la universitat o l’ajuntament, edificis centenaris i totalment ben conservats.

Quan vaig poder entrar a l’habitació a deixar la maleta vaig al·lucinar una mica. Ja sabia que allà dins hi hauria 24 persones més, però no m’imaginava que estiguéssim tots tant juntets. Un munt de lliteres una al costat de l’altre com en una casa de colònies. A més, en el moment que vaig entrar quasi tothom estava allà dins fent coses per lo que la sensació de falta d’espai era brutal. I per acabar-ho d’arreglar, un bany per a tots, nois i noies. Això si, la resta del hostel era una passada, tant pels espais comuns que tenia com per la decoració. El preu per nit era de 15€ amb l’esmorzar inclòs, esmorzar que em vaig prendre aquell primer dia.

Havia d’aprofitar aquest dia al màxim per lo que després d’esmorzar vaig tornar a sortir per Dublín. Tan el dinar com el sopar va ser un entrepà menjat pel carrer per tal de no perdre temps. De fet va ser un dia molt aprofitat en què no tan sols vaig veure els llocs més emblemàtics del centre de la ciutat, sino que vaig arribar fins la fàbrica de Guinness i fins i tot a la platja, una platja que quedava realment lluny, de fet vaig estar a punt de desistir en vàries ocasions per lo tard que se m’estava fent i pel vent cada vegada més fort que bufava.

Però finalment vaig arribar a la platja, vaig poder veure un mar més i vaig tornar cap al hostel ja havent menjat un entrepà a un Spar a mode de sopar, per lo que a les 20h ja estava al llit a punt d’anar a dormir. tenia molta son però volia aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 4 de la matinada amb tothom encara dormint. Almenys voldria despertar-me a les 6 del matí.

En qualsevol cas abans de les 9 ja estava completament clapat. A més, per si no m’anava a despertar ja suficientment aviat, cap a les 3 de la matinada va saltar l’alarma anti-incendis. Un soroll estrident i terrible que va sonar durant uns 30 segons acompanyat d’una llum a mode de sirena que ens va despertar a tots 25. Això si, la majoria vam aixecar el cap però ningú va arribar a sortir del llit. La noia que tenia al costat se’m va quedar mirant amb una cara de no entendre res fins que l’alarma es va aturar i ella, junt amb tota la resta, vam tornar a col·locar-nos be dins el llit. No va haver-hi cap incendi però si aquest hagués estat el cas, aquella alarma no hauria servit de res, doncs cap dels 25 li vam fer massa cas.

En qualsevol cas, entre aquest despertar tant brusc i que ja portava quasi 7 hores dormint, a mi ja em va costar molt tornar a dormir. vaig estar dormitejant una mica però cap a les 5 ja em vaig aixecar aprofitant que encara tothom dormia i per tant tenia el lavabo per a mi. Això no era poca cosa, doncs tot estava dins el mateix lavabo, des de la pica fins la dutxa. Quan en vaig sortir ja hi havia un company que feia cua per entrar. Quin horror tenir cada matí aquests problemes amb el lavabo…

A les 6 ja estava al menjador amb el portàtil i un cafè escrivint aquest diari i preparant l’últim dia del viatge. Pel matí aniria al barri més autèntic de Dublín a prendre’m una Guinness al pub més famós de la ciutat, després dinaria a un Burger King, que des de feia dies en tenia un antull, i cap a les 3 de la tarda agafaría un bus de línia per anar cap a l’aeroport on a les 19:45h sortia l’últim vol del viatge, evidentment, fins a Barcelona.

A les 10 del matí ja estaven quasi tots els pubs oberts i plens de gent prenent-se una Guinness. No sé si cada dia és igual o si aquell dia era especial, en qualsevol cas era divendres i no semblava ser festiu, però tot i així a les 10:30h el pub era completament ple de gent prenent-se una Guinness i fins i tot amb música en directe. Semblaven les 10 de la nit però tot just començava la jornada.

Era la primera vegada que provava la Guinness i la veritat és que em va sorprendre la seva textura i cos completament diferents a les cerveses rosses que coneixem a Espanya. Aquesta no me la vaig acabar fins al cap d’una hora.

En aquest últim dia de viatge, estava assegut en el pub més conegut de Dublín amb una Guinness i veient per la finestra com els turistes ens feien fotos mentre escoltava autèntica música irlandesa en directe. Una bona manera d’acomiadar-se d’Irlanda i de la meva primera volta al mon.

Havien passat 83 dies des que havia sortit de Barcelona en direcció Oslo iniciant el viatge i ara em preparava per agafar l’últim vol de tornada a Barcelona. Una volta al mon durant 3 mesos i passant per 7 països, agafant 11 avions i dormint en desenes de ciutats diferents. Una aventura inoblidable que acabava de la millor manera.

La resta del dia va anar molt be igual que el vol a Barcelona amb Ryanair. El primer vol del viatge que podia agafar sense ensenyar el passaport i que en menys de 3 hores arribava a Barcelona. La sensació de veure un lloc conegut després de 3 mesos es realment estranya. Després de tant de temps veient cada dia coses noves fa que no t’acostumis a veure’n de ja conegudes. En qualsevol cas Barcelona seguia igual, de fet tot seguia igual. Mentre que després d’un viatge així arribes amb un munt de noves experiències i records inoblidables, a la vegada t’adones que per la majoria de la gent, tot segueix com sempre, com si la vida s’hagués aturat, per ells, no per a tu. Per això considero important viatjar, per evitar que cada dia et sembli igual i que passin els mesos i que tot segueixi igual.

Resum volta al mon 2019 – Part 2

Poc abans d’arribar a Tanah Rata ja es notava la gran quantitat de metres que estàvem pujant i com el paisatge canviava mica en mica. Els diferents pobles que anàvem travessant eren molt petits i tan sols s’estenien al llarg de la carretera, és a dir, no es veia cap altre carrer, només cases a banda i banda de la carretera.

Tanah Rata és la capital de la província, i per tan el poble mes gran de tots aquells que anàvem creuant durant l’ascens, però tot i així pràcticament tampoc tenia cap altre carrer a part de la carretera que el creuava. Eren pobles petits però molt fàcils per passejar-hi o trobar qualsevol lloc, doncs pràcticament només s’havia de recórrer la carretea cap a un cantó o l’altre.

L’hotel que havia reservat quedava una mica allunyat del centre però això tan sols representava haver de caminar 5 minuts per arribar-hi, i a canvi, tenia una habitació individual i amb bany propi per uns 38 ringgits la nit, uns 8€ mes 2€ de taxa turística, la meitat del que costava qualsevol altre hotel del poble. A mes, aquest estava en un punt mes elevat que la resta del poble per lo que a sobre gaudia d’unes bones vistes a les Cameron Highlands.

En arribar-hi, la propietaria em va explicar tot el que necessitava, de fet aquesta va ser la millor rebuda de tot el viatge i probablement de tots els viatges que havia fet fins aleshores. Em va explicar absolutament tot el que havia de saber, entre d’altres, algun tours amb persones natives de la zona. Jo no tenia previst reservar cap tour ja que sempre prefereixo anar per lliure, però en aquest cas només estaria allà un dia complet, el temps just per veure la selva i alguna plantació de te, per lo que vaig considerar una bona idea contractar un tour per no perdre temps, doncs per fer-ho sol necessitaria almenys llogar una moto si ho volia veure tot. Així que després de deixar l’equipatge a la meva habitació li vaig dir a la dona que em reservés un dels tours que m’havia dit i que era el mes complet. El preu del tour era de 98 ringgits (21€) tot i que no incluía el dinar.

Eren les 17h, el tour era l’endemà a les 8:45h i encara no havia dinat per lo que sortiria a menjar, passejar una estona i a dormir aviat. Tan sols arribar a la carretera hi havia un petit mercat de llocs ambulant de menjar. Els vaig mirar tots per sobre i em vaig quedar en un que venien tot tipus d’empanades fetes amb plàtan fregit, anomenats Rotis. Així d’entrada pot semblar un menjar no massa bo, però res més allunyat de la realitat. N’hi havia de varis tipus i com que no sabia quina m’agradaria mes i que cada un costava uns 0,10€, en vaig demanar un total de 10 i de varis tipus. Allà mateix me’n vaig menjar uns quants i uns altres me’ls vaig guardar per menjar a l’habitació.

Vaig caminar una mica pel poble, que bàsicament era amunt i avall de la carretera, fins cap a les 19h que va començar a fer-se fosc i a fer cada vegada mes fred. Jo portava una jaqueta però no era prou per les temperatures nocturnes de la zona, així que ben content de per fi passar una mica de fred, vaig tornar a l’hotel on a abans de les 21h ja estava dormint. Com vaig agrair passar una nit fresquet i tapat amb una manta.

L’endemà vaig esmorzar al restaurant de l’hotel on estava jo sol, de fet crec que era l’únic osta de l’hotel. L’esmorzar constava de truita, frankfurts, torrades, mantega, melmelada i cafè per 6 ringgits (1,30€). Un bon esmorzar per començar be el dia i no tenir gana a mig matí en plena excursió per la selva.

Ben puntual a les 8:45h tal com m’havia dit la dona de l’hotel, em venia a buscar amb un tot terreny el noi que ens faria de guia. Si, ens aniria recollint a tots i jo era el primer, per lo que em va tocar fer de copilot. Després passàvem a recollir dues noies alemanyes i una australiana que eren al mateix hotel i finalment una parella de noruegs que s’allotjaven al millor hotel de la zona.

Vàrem circular prop d’una hora canviant d’estat i mentre el guia ens anava explicant l’itinerari del dia o aspectes mes polítics i econòmics de Malàisia, vam arribar a una granja molt inaccessible i des d’on començaríem el trekking pel mig de la selva a la cerca de les Raflesies. No sabíem quantes en veuríem i ni tan sols si en trobaríem cap, doncs en la majoria de tours no t’ho garanteixen. de totes maneres, la dona de l’hotel ja em va dir que amb aquest guia era quasi segur que en trobaríem ja que era un natiu d’allà que es passava el dia en aquella selva buscant aquelles flors.

L’inici de l’excursió era relativament fàcil gràcies al caminet que ja estava mig fet, però a mesura que avançàvem aquell caminet anava desapareixent i cada vegada es feia mes difícil caminar pel mig de tanta vegetació. Sort que el guia, com bon explorador, portava un bon matxet amb el que anava obrint camí.

La calor i la humitat eren insoportables. No portàvem ni 15 minuts caminant i jo ja suava com un porc. Això si, l’experiència ja estava sent brutal. Pujades, baixades i rius feien el camí certament complicat però a la vegada demostraven que aquella era una selva on poca gent s’hi endinsava.

Després de dues hores caminant pel mig de la selva, per fi vam trobar el que buscàvem, la flor mes gran del mon, la Rafflesia, nom que ve de Raffle, el seu descobridor, i Àsia. Se n’han vist de quasi dos metres de diàmetre, i tot i que aquestes no eren tant grans, medien uns 70cm de diàmetre, una flor enorme que queda sempre a terra degut al seu pes.

Va ser una bona decisió anar amb aquest guia tal com em va recomanar la dona de l’hotel perquè sabia on estaven aquestes flors, de fet es passava el dia buscant-ne, doncs no només en vam veure una, sino vàries i fins i tot algunes que acabaven de néixer. Segons ens deia el guia, en pocs dies creixien fins al metre de diàmetre i al cap de pocs dies morien. Tot el procés era molt ràpid.

Mes tard, i abans d’anar a dinar a un bufet lliure, vam visitar un petit poble quasi indígena, a les afores de la selva. De fet eren tan sols unes 5 o 6 cases i uns 20 habitants, dels quals 5 o 6 eren nens molt contents de veure’ns. Segons el guia ara aquells nens anaven a l’escola i l’0estat malai els ajudava a millorar les cases i els seus serveis bàsics, per lo que el poble mica en mica estava deixant de ser tant autèntic com erera abans. Tot i així, encara era molt sorprenent veure com viu aquella gent en ple segle XXI, fins i tot ens van ensenyar les seves armes per a caçar micos amb punxes banyades per verí.

Després vam anar a un bufet a dinar on vaig aprofitar per menjar de tot i molt. Des de que vaig començar el viatge que no havia menjat de tot i fins a no poder mes en un sol àpat i ja en tenia ganes. Aquí hi havia força varietat de plats i no hi havia cap límit en la quantitat a agafar, de fet vaig ser el qui mes vaig menjar de tot el grup.

Per la tarda vam anar a veure una granja de maduixes, un tipus de granja molt abundant en aquella zona degut al seu bon clima, un altre bosc amb flora autòctona i una plantació de te, la planta per la que son famoses les Cameron Highlands. ja els anglesos durant l’època colonial exportava un munt de te des d’aquí. N’hi ha un munt i des d’alguns punts elevats la vista no dóna per acabar de veure totes les plantacions que s’estenen fins l’horitzó, és simplement impressionant.

Vam anar a una on vam poder entrar a la planta de tractament i veure com separaven els diferents compostos de la planta i a mes prendre un te fet allà mateix, unte que per cert estava mes bo del que em pensava, doncs fins que no em vaig prendre aquell te no recordava l’última vegada que n’havia pres un, potser mai, però en qualsevol cas no em va semblar tant desagradable com pensava.

Vam seure tot el grup a la cafeteria d’aquella fàbrica des d’on es tenien unes vistes privilegiades a tota la plantació i on vam aprofitar per parlar una mica i conèixer-nos millor tots els membres del grup. Era un grup de categoria, amb persones molt amables, amb un bon nivell d’anglès, cultes però a la vegada ben preparats pels trekkings que vam fer aquell dia.

El dia el vam acabar a la cima d’una muntanya des d’on podíem veure pràcticament tota la regió i que a mes era un punt força desconegut pels turistes, doncs les altres agències els solen portar per un altre accés mes fàcil, amb mes comoditats però també menys espectacular i mes massificat. Aquí estàvem sols, en plena naturalesa i amb unes vistes inoblidables.

Així acabàvem el dia en el què havíem vist vàries de les flors mes grans del mon, un poble indígena i havíem escalat fins al cim d’un dels boscos mes emblemàtics de les Cameron Highlands. Un dia molt ben aprofitat gràcies a un tour de 20€.

En acabar, el guia ens deixava a cadascú al seu respectiu hotel i jo em preparava per l’endemà marxar ben aviat cap a la següent destinació, la selva de XXXXXXXXXXXX, una selva amb 200 milions d’anys de vida i considerada de les mes antigues del mon. Això si, passaria de l’agradable, i fins i tot fresqueta, temperatura de les Cameron Highlands a la sufocant calor de la selva. Això si, vaig rentar la roba que havia fet servir aquell dia i la motxilla per estar plenes de fang de la selva. El problema va ser que amb el fred que feia de nit, quan em vaig despertar encara era tot mig moll.

Eren les 7 del matí quan sortia de l’hotel i estant encara tancat i la propietaria dormint. Sense fer soroll vaig obrir la porta i caminava uns 5 minuts fins al punt des d’on sortia la furgoneta on havia reservat un seient. El lloc era encara mes a prop que on havia arribat i 20 minuts abans de la sortida ja era allà, el primer.

Aquest trajecte seria certament especial perquè la primera meitat del camí la faríem en aquella furgoneta i la segona meitat en una barca riu amunt travessant la selva fins al poble on passaria la nit i que queda just davant la selva. de fet és un poble de menys de 100 habitants on la meitat son turistes i que existeix únicament per a passar-hi la nit abans d’endinsar-se a la selva.

En aquell moment encara no sabia com seria la barca que agafaríem en la segona meitat del trajecte, de fet pensava que seria una espècie de ferri o en qualsevol cas una barqueta ni que fos de pescadors. Però al cap de quasi 3 hores de viatge en la furgoneta i quan vam arribar a un poble on bàsicament només hi havia un restaurant, un petit moll i una oficina oficial on pagar el permís d’uns 2€ per poder accedir a la selva, em vaig adonar que el trajecte en barca no seria ni còmode ni normal.

Aquelles barquetes semblaven mes pròpies d’una pel·lícula d’exploradors que pensades per a passatgers normals. Vam haver d’esperar quasi una hora abans de poder-ne agafar una però finalment uns 12 o 14 passatgers vam pujar en una d’aquelles barques que ni tan sols tenia seients havent d’estar asseguts a terra durant tot el trajecte.

En alguns moments es feia realment incòmode anar en aquella barca però la sensació era brutal, i mes quan de sobte vam passar pel costat d’un ramat de nyus, o quelcom similar, tots banyant-se al riu. Allò ens va resultar a tots tant inesperat com al·lucinant, almenys jo no tenia ni idea de que en aquell riu podríem veure aquests animals. De fet vam veure més d’un remat i un munt de micos saltant d’arbre a arbre. Encara estàvem de camí però ja estàvem tots al·lucinant.

El trajecte en aquella barca d’exploradors va durar poc més de dues hores recorrent els meandres i endinsant-se a la selva mentre cada vegada estàvem més rodejats d’una vegetació exuberant amb arbres que podien tenir una alçada de 30 metres.

Finalment vam arribar a un petit moll amb dues casetes i 3 o 4 barques més com la nostra. A la banda dreta del riu hi havia el moll del poble i a la banda esquerre el moll d’entrada a la selva. Des d’aquí ja es veia que el poble tenia 2 carrers i un únic objectiu, servir de pont perquè els turistes visitessin la selva.

Ja havia mirat a quan quedava l’hotel que havia reservat del moll, i quedava a uns 10 minuts caminant. Per la distància que era vaig pensar que l’hotel estava al centre del poble, però res més allunyat de la realitat. Quan portava 3 minuts caminant ja havia deixat el centre del poble enrere i entrava a les afores del poble, amb els carrers ja sense asfaltar i sense botigues. L’hotel quedava a 10 minuts caminant del moll però estava tant lluny del centre que pràcticament quedava fora del poble i tant enmig de la vegetació que fins i tot costava de trobar, sort dels cartells que hi havia pel camí perquè en cas contrari ni tan sols seguint Google Maps, com feia, l’hauria trobat.

En veure l’hotel i en ser conscient de com era aquell poble, vaig pensar, no podria haver anat a parar a un lloc millor, un poble tant inaccessible on costa tant d’arribar-hi, que està enmig de la selva mes antiga del mon, que només te dos carrers, menys de 100 habitants i que tan sols caminant 10 minuts ja el deixes enrere.

L’habitació em va costar 300 bats, uns 9€, i era de les mes cares que havia reservat entre Tailàndia i Malàisia, això si, era una habitació per a 4 persones. Si, tenia 4 llits i bany propi i a mes era una espècie de bungalow, és a dir, eren habitacions de fusta unifamiliars i completament separades unes de les altres. No tenia ni idea de que era així quan la vaig reservar, simplement vaig reservar aquesta perquè era l’únic hotel que tenia habitacions individuals disponibles, i pel fet d’estar tant allunyat del centre, doncs e3ra molt mes barat que els altres, tot i que aquesta llunyania no era mes que 10 minuts caminant. Això si, aquests 10 minuts eren més que suficients per suar com un porc, de fet el primer que vaig fer en arribar a l’hotel, abans de fer el check-in, va ser dutxar-me. El noi de l’hotel ja es va esperar molt amablement en veure’m arribar, de fet era ell que no volia atendre’m suant com estava.

Eren les 17h aproximadament quan m’acabava de dutxar, feia el check-in i sortia a donar una primera volta pel poble, però vaig tardar mes en arribar al centre que en veure tot el poble, doncs els dos carrers que te es recorren en uns 5 minuts. En total hi havia uns 3 o 4 restaurants, un parell de mini-súpers i 4 o 5 hotels, tot plegat en aquells dos carrers.

Degut a què havia dinat poc i malament en el poble on havíem fet el transbord de la furgoneta a la barca, passaven pocs minuts de les 18h quan ja tenia gana i buscava un lloc on sopar. Em vaig decidir per un que tenia una terrassa elevada i que permetia veure un dels carrers del poble i bona part de la selva a l’altra banda del riu amb el sol ponent-se darrere una muntanya. Era una vista molt emocionant.

Tot i ser un poble per a turistes, els preus eren igual de barats que en altres ciutats. Vaig menjar un plat d’arròs amb vedella i verdures per 10 ringgits, uns 2,50€. El plat era gran i complet però el millor de tot era poder menjar mentre a una banda veia quasi tot el poble i davant meu la selva amb el sol ponent-se darrere d’ella. Va ser una de les millors arribades a un nou lloc i la primera caminada que faria tot sol a una selva amb tanta biodiversitat com aquesta.

Aquell dia anava a dormir realment content d’haver arribat allà tal com ho havia fet i de poder dormir pràcticament sol en tot aquell hotel completament rodejat de vegetació i on l’únic soroll que s’escoltava ja fos de dia com de nit, eren els ocells i les granotes. Era perfecte!

L’endemà em vaig despertar ben aviat per començar el trekking per la selva cap a les 8 del matí. No havia de ploure per lo que vaig agafar ben poca cosa. M’atura a un restaurant que estava just a la cantonada del carrer de l’hotel amb el carrer del moll per prendre un bon esmorzar amb pa, ous, frankfurts, embotit i fruita. Un esmorzar com poques vegades em prenc per poder fer el trekking sense que em vingués la gana a la meitat.

Després anava al moll per agafar una de les barques que creuaven a l’altra banda i on ja podies començar a caminar tot sol pel mig de la selva. Aquesta selva, a diferència de la de les Cameron Highlands, es podia visitar sense cap guia, doncs no només tenia senyalitzacions per tot arreu sino que fins i tot tenia un camí fet amb fustes, quelcom impensable a les Cameron Highlands on el guia pràcticament havia d’anar obrint camí amb un matxet. Aquesta tenia l’avantatge que no cali contractar un tour però per contra totes aquestes indicacions i camins li feien perdre bona part de la gràcia i autenticitat.

En qualsevol cas no vaig tardar en caminar completament sol per la selva i a trobar-se els primers animals. Sent de dia és mes complicat de trobar-ne i mes si no saps on buscar, però tot i així vaig veure algun búfal mes al riu i una bona colla de micos saltant pels arbre a mes de 15 metres de terra. La veritat és que m’espantava cada petit soroll que sentia prop meu, però son els propis animals que s’aparten en veure’ns i per tan no cal preocupar-se per res. Ho dic perquè de serps també en vaig veure, però sortien corrent abans de que ni tan sols poguessis fer-lis una foto.

En aquesta selva s’hi poden veure fins i tot tigres, però de dia costa molt i mes si no saps on estan. En qualsevol cas vaig veure búfals i mocos en llibertat, a part de tota la vegetació espectacular, i amb això ja quedava mes que satisfet.

Vaig estar unes 3 hores caminant per la selva fins quasi les 12 del migdia que vaig decidir tornar cap a l’hotel. La temperatura i la humitat eren molt altes i el que a les 8 del matí era soportable, ara no ho era gens. Suava tant que semblava, literalment, que m’acabés de dutxar vestit. Tota la roba la portava completament xopa fins al punt que fins i tot em feia una mica de vergonya cada vegada que em creuava amb algú. Per sorprenent que em semblés, la majoria de gent tot just entrava ara a la selva, just en el moment que jo en sortia per no aguantar mes aquella calor i xafogor.

La veritat és que em costava aguantar aquella calor que provocava que em cansés molt mes i que em veiés obligat a passar mes estona a l’habitació on almenys hi havia ombra i un ventilador. L’endemà ja marxava cap a la segona ciutat de Malàisia, Melaka, per lo que havia d’aprofitar el que quedava de tarda per veure una mica mes el poble i els seus voltants.

La veritat és que passejar per aquell poble m’encantava. Un poble molt tranquil, respectuós, amable i rodejat de selva que veiés miressis on miressis i des de qualsevol lloc del poble. Aquell dia dinava a l’habitació però tornava a sopar al mateix restaurant que el dia anterior per tornar a veure la posta de sol darrere la selva mentre sopava quasi sol a la terrassa del restaurant.

L’endemà pel matí tornava a agafar una de les furgonetes que tantes vegades ja m’havien portat per Malàisia per anar cap a la ciutat de Melaka. Bé, el trajecte realment era fins la capital del país, Kuala Lumpur, i d’allà agafaria un bus regular fins a Melaka. Després de visitar Melaka tornaria a Kuala Lumpur per passar-hi uns dies a un apartament situal al pis 39 d’una torre situada davant de les Torres Petronas, cosa que em permetia tenir una de les millors vistes que he tingut mai des d’una habitació.

Feia aquest trajecte perquè volia que Kuala Lumpur fos l’última ciutat en visitar de Malàisia per agafar des d’allà mateix l’avió que em portaria fins a Hawaii, per lo que primer aniria fins a Melaka,

El trajecte va durar poc mes de 3 hores, mitja de les quals van ser només per entrar a Kuala Lumpur. Aquesta és una d’aquelles ciutats que et sorprenen si no la coneixes, una ciutat en ple creixement i de les que no et queda cap dubte que en pocs anys serà una metròpoli com cap a Europa. I no només em va sorprendre per la gran quantitat d’ampliacions i obres que s’hi feien, sino per lo avançada tecnològicament que es veia a simpe vista. Els busos, els trens, els cotxes, tot plegat era molt mes modern del que m’esperava, fin s i tot ja tenien flotes senceres d’autobusos completament elèctrics i… gratuïts. Si, bona part del transport públic de Kuala Lumpur és gratuït.

Teòricament, la furgoneta ens deixaria a Chinatown. Jo no sabia com anar des d’allà fins l’estació central de Kuala Lumpur des d’on havia d’agafar un bus fins a Melaka. No tenia Internet i per tant no podia utilitzar Moovit, però esperava que preguntant, mirant mapes, amb el GPS i tenint en compte que era l’estació mes important de Kuala Lumpur, no em costés massa arribar a aquella estació.

Jo anava seguint a Google Maps la nostra ubicació mentre circulàvem per Kuala Lumpur. Tenia ben ubicada l’estació i tenia l’esperança de que hi passéssim a prop i jo dir-li al xofer que em deixés allà. Però la sorpresa va ser veure que conforme passava el temps i la furgoneta avançava per aquella carretera colapsada, mica en mica ens anàvem acostant a l’estació, i el millor era que semblava que hi anàvem directament.

I efectivament, la primera parada que faríem seria a l’estació central on jo havia d’agafar el bus cap a Melaka. Quan ja era evident que hi estàvem entrant vaig preguntar-li al xofer si allà hi pararíem, a lo que em va respondre afirmativament una parella de francesos que casualment també havien d’agafar un bus per anar a Melaka, el mateix bus que jo, és clar.

Així doncs, no només em vaig endur una bona alegria per no haver de buscar l’estació, sino que això em permetria estalviar força temps, quelcom d’agrair tenint en compte que ja eren les 15h i el trajecte fins a Melaka era de dues hores.

Anàvem la parella i jo a comprar el bitllet pel pròxim bus a Melaka que seria a les 15:30h. Tenia 30 minuts que vaig aprofitar per sortir de l’estació i menjar un parell de pinxos de boles de carn per aguantar almenys fins l’hora de sopar.

Però no tot podia ser perfecte. El bus va sortir amb un endarreriment de 40 minuts i l’entrada a Melaka va ser quasi tant caòtica com l’entrada a Kuala Lumpur. Un trànsit terrible que ens va tenir mig aturats quasi una hora. Finalment arribàvem a l’estació de Melaka a les 18:30h. Encara sort que no havia perdut temps a Kuala Lumpur buscant l’estació.

Ja havia llegit per Internet que els taxistes de Melaka son dels mes odiats d’Àsia. Son pesats, impertinents i, com a molts llocs de Tailàndia, intenten estafar sempre que poden. I això ja ho vaig notar tan sols baixar del bus. Un parell de taxistes se’ns tiraven a sobre cridant, taxi, taxi, i ni tan sols callaven quan era evident que no t’interessava.

Des d’aquella mateixa estació havia d’agafar el bus regular número 14 que per uns 0,30€ em deixaria a pocs metres de l’hotel que havia reservat, al bell mig del casc històric de Melaka.

Em va costar una mica de trobar el bus regular perquè l’estació era mes gran del que m’esperava però almenys no em va passar com als francesos que no sabien quin bus havien d’agafar i que per això me’ls vaig trobar connectats al WIFI d’un McDonald’s per esbrinar quin bus agafar. Jo tan sols vaig anar al punt des d’on sortia el bus 14 i allà vaig esperar quasi una hora mes. Si, una hora, ja que l’anterior acabava de sortir i per allà hi passava una vegada cada hora.

Amb tot ja eren quasi les 20h quan per fi arribàvem al casc històric i jo baixava d’aquell bus ben estrany, doncs els seients eren dues files enganxades a la paret a banda i banda amb un passadís central que va quedar ple de gent i que feia realment difícil poder baixar del bus, doncs només tenia la porta davantera i el passadís no només era ple de gent sino que era realment estret.

Ràpidament arribava a l’hotel que tan sols quedava a 2 carrers de la parada passant pel mig d’un mercat amb botiguetes de menjar i on aniria poc després a sopar. L’hotel costava 20 ringgits la nit, uns 5€, i tenint en compte la seva ubicació tant bona, no em podia esperar res massa luxós. L’habitació era interior amb una sola finestra que donava al passadís, el bany era compartit i l’olor d’humitat dons l’habitació era terrible. Per aquell preu no es podia demanar mes.

En qualsevol cas anava a sopar al mercat i a dormir ben aviat després d’aquell dia que es va allargar més del que m’esperava però que acabava tal com estava previst, havent passat per Kuala Lumpur i ja instal·lat a Melaka. El viatge seguia.

Melaka em va semblar una ciutat molt turística però també molt pròspera amb un important teixit empresarial i financer. A mes, i degut al seu passat colonial, o mes ben dit multi-colonial, aquesta ciutat és molt diversa, respectuosa i tolerant, amb una barreja de cultures i religions enorme, de fet com en bona part de Malàisia, però que s’accentua en ciutats com Melaka.

El casc històric on era el meu hotel, semblava un petit poble anglès just a la desembocadura del riu que creua tota la ciutat. Carrers estrets i edificis centenaris conformaven un barri tranquil però ple de restaurants xinesos, indis i malais. Tota una oferta gastronòmica molt bona i barata just al costat de l’hotel.

El barri de Chinatown em quedava una mica lluny, o mes aviat inaccessible, però em va agradar molt i hi vaig anar un parell de vegades. El barri estava a prop de l’hotel però amb el riu pel mig, i per a creuar-lo havia de caminar uns 10 minuts fins al pont mes proper que era el de la plaça mes coneguda de la ciutat i on encara s’hi poden veure vestigis de la colonització neerlandesa com un petit molí de vent. La veritat és que tota aquella zona te un gran patrimoni històric però també molt de turisme, sobretot de Xina, i que te el seu màxim exponent en els horribles tuc-tucs engalanats de Hello Kitty i altres personatges similars.

Però després de passar aquella plaça ja s’entra a Chinatown on tot canvia i on pots gaudir d’un petit poble xinès enmig de Melaka. A diferència d’altres que he vist, aquest estava especialment net, tant el carrer com les botigues, i les olors eren agradables. carrers estrets, poc trànsit i moltes botigues de tot tipus, però sobretot de menjar o restaurants. A mes hi havia uns quants temples ben conservats i algun de força imponent.

Un dels dies vaig creuar tot Chinatown i molt mes per arribar fins la platja, doncs tot i que ja hi havia intentat anar des de la banda del riu on era el meu hotel però degut al port i altres infraestructures, o be no hi havia platja o no s’hi podia accedir. Però a l’altra banda del riu i caminant mes de 30 minuts si que vaig poder arribar a la platja. Era llarga però estreta i estava allunyada de tot. No hi havia residències a primera línia de platja. Em va sorprendre que quedés tant allunyada i que estigués tant buida tenint en compte la calor que feia. Tan sols entre 5 i 10 persones en tota la platja fent exercici o passejant per la vora. Això si, centenars de corbs envaïen els arbres fent un escàndol terrible.

Almenys vaig cumplir l’objectiu de veure el mar de Malàisia, això si, pensava que des d’allà podria creuar el riu però no, a la desembocadura semblava que hi havia un control militar per accedir a aquelles instal·lacions i l’única manera de creuar era tornar enrere i passar tot Chinatown de nou fins arribar al pont pel que havia passat, és a dir, tenia per davant 30 minuts mes de caminada.

Pel camí m’aturava a dinar en un restaurant xinès dins un recinte on n’hi havia varis. vaig demanar a l’únic que tenia els preus dels plats ben visibles i en vaig demanar un per 6 ringgits (1,50€) amb espaguetis, carn i una espècie de sopa amb coses que no vaig acabar de saber què era però que estava molt bo, semblaven raviolis grans amb carn feta al vapor. Tot molt bo, ben preparat i molt barat. D’aquesta manera el camí de tornada no se’m va fer tant llarg.

Després de quasi 3 dies visitant Melaka, tornava a Kuala Lumpur però aquesta vegada m’hi quedaria 4 dies abans de marxar a Hawaii. Agafaria el mateix bus que ja vaig agafar per venir a Melaka per ser aquesta la millor opció en quant a temps i cost del trajecte. No el tenia reservat però amb aquests trajectes no feia falta ja que com a mínim en sortia un cada hora i sempre hi havia places disponibles. Tenia previst agafar el bus cap a les 12h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 14h, doncs podia entrar a l’apartament de Kuala Lumpur a partir de les 15h.

Cap a les 9h deixava l’hotel i anava cap a la parada on agafar el bus local que em portés fins l’estació d’autobusos de Melaka. Ja havia mirat a Moovit on era la parada, per lo que en principi no hauria de tenir cap problema. Però degut a què fora de l’hotel no tenia Internet, vaig haver de guardar el trajecte fins la parada per no perdre’m mentre hi anava. Però quan era prop de la parada, en vaig veure mes d’una i el mapa de Moovit ja no s’actualitzava, per lo que finalment em vaig equivocar de parada i vaig estar esperant en una que no era quasi una hora, fins les 10h.

En veure que el temps passava i que no venia cap bus, vaig decidir tornar a l’hotel per demanar un taxi o un Uber, o el que hi hagués allà. El noi de l’hotel em va recomanar Grab, que és l’Uber asiàtic. No agafar taxis era un dels meus objectius, però en aquest cas encara no sabia segur què havia passat amb el bus i ni si en podria agafar algun, per lo que vaig decidir anar en un Grab i mes tenint en compte que després de més d’un mes de viatge tan sols havia agafat taxis allà on no hi havia cap altre transport i caminar era inviable.

El mateix noi el va demanar per a mi i en menys de 5 minuts arribava. Més tard m’adonaria del meu error en què em vaig equivocar de parada de bus, un error que em va obligar a agafar un taxi quan tenia una altra alternativa mes barata. En qualsevol cas el preu del Grab no va arribar als 10 ringgits, poc més de 2€, i abans de les 11h ja estava a l’estació d’autobusos de Melaka a punt per anar cap a Kuala Lumpur.

Vaig poder comprar un bitllet pel bus de les 12:15h i que arribaria a Kuala Lumpur cap a les 14:30h, perfecte! Abans de deixar l’hotel ja havia aprofitat el seu WIFI per buscar la manera d’anar des de l’estació central de Kuala Lumpur a l’apartament reservat, evidentment en transport públic. El trajecte a peu era de quasi dues hores i mitja a pas lleuger, per lo que amb la maleta i la calor en serien mes de 3, per lo que aquesta opció en principi quedava descartada.

En el bus vaig seure al costat d’un senyor que em va explicar una mica la seva vida, una vida prou interessant d’una persona que havia pogut guanyar força diners en una situació difícil i que ara podia gaudir de la vida, com per exemple ara, que anava a la capital a passar uns dies amb el seu fill que havia tornat d’EUA. He de confesar que m’agrada a la vegada que em sorprèn aquesta tendència que tenim les persones a explicar la nostra vida a persones totalment desconegudes i fins i tot explicar-lis coses que ni els amics més propers saben, suposo que justament per tractar-se d’una persona desconeguda i que saps que segurament ja no veuràs mai més, per lo que no tens cap necessitat de maquillar les coses o posar-te cap careta. Aquestes converses entre dos desconeguts son les més sinceres que hi ha.

Cap a les 14:30h arribàvem a Kuala Lumpur i tocava, primer, trobar el tren regional que m’havia de portar fins l’inici del trajecte d’algunes línies de bus urbans, per cert, gratuïts, i que ja em deixaria a pocs metres de l’apartament.

La parada del tren la vaig trobar ràpid ja que era a la mateixa estació central. Des del tren ja vaig poder apreciar part de la ciutat i el seu emblema principal, les Torres Petronas. Però en arribar a la parada on havia de baixar i buscar el bus, el tema es va començar a complicar. Es tractava d’una zona amb varis nivells de carreteras, rotondas, places i pàrquings de busos. Amb el GPS del mòbil semblava que m’acostava a la suposada parada però un cop hi arribava no s’hi veia res. Seguia caminant i segons Moovit m’allunyava de la parada, tornava enrere, preguntava i res, només es veia una parada de busos però que eren de llarga distància o privats. Vaig estar mitja hora donant voltes per aquella mateixa zona suant i sense treure’n res de clar.

Ja una mica desesperat vaig mirar quant tardaria caminant des d’allà fins l’apartament, i serien unes 3 hores o més, doncs eren quasi 12 quilòmetres. La desesperació era tal que finalment vaig començar a caminar sense pensar-m’ho en direcció a l’apartament amb l’esprrança d’anar fent aurostop i que algú em portés. Agafar un taxi estava descartat.

Però per sort, quan portava uns 50 metres, vaig veure el bus que buscava. Anava circulant però això em va confirmar que la parada era a prop i que havia de seguir buscant-la. Vaig anar enrere per on havia vingut el bus i finalment vaig trobar la parada. Aquesta estava una mica mes amaga que l’altre i era més petita, potser per això cada vegada que preguntava em dirigien a l’altre. En qualsevol cas allà vaig veure les línies de bus que buscava i fins i tot un que ja s’esperava amb el xofer dins. Li vaig preguntar i efectivament era aquell el que havia d’agafar. El xofer em confirmava que aquestes línies eren gratuïtes per lo que per fi podia seure en el bus que ja em deixaria ben a prop de l’apartament.

Mentre anava sol en aquell bus pensava en què menys mal que l’havia trobat, perquè fer tot aquell trajecte a peu hauria estat impossible. Tan sols m’hauria quedat l’autostop o resignar-me a agafar un taxi.

Suposadament, l’apartament que havia reservat estava en una planta 39 d’una de les torres residencials mes altes de Kuala Lumpur i des del que hi havia una vista privilegiada del skyline de la ciutat incloses les Torres Petronas. I dic suposadament perquè no m’acabava de creure que un apartament de 25€ la nit fos com el que es veia a les fotos i tingués les vistes que s’hi veien, sense contar una piscina a l’àtic, a la planta 48 i que era simplement espectacular.

Però quan el bus em va deixar a la parada mes propera a l’apartament, vaig començar-m’ho a creure. Des d’allà ja podia veure perfectament les Torres Petronas i ben a prop una torra d’apartaments, però que la veia tant alta que pensava que aquella no seria. Però conforme m’anava apropant al punt que l’amfitrió m’havia enviat, quedava clar que si que era aquella. Estava al·lucinant. Seguretat privada, un munt de conserges i treballadors per tot l’edifici.

Un cop allà, ja no tenia cap més informació de què fer o on preguntar, així que vaig preguntar a la noia que hi havia a la recepció i em va dir que ella no podia saber res, que en aquella torre hi havia un munt d’apartaments llogats. Per sort, vaig poder-me connectar a la xarxa WIFI de la recepció i vaig veure que l’amfitrió m’havia enviat les instruccions per poder entrar.

Li vaig llegir-li les instruccions a la mateixa noia d’abans i ara si que entenia què havia de fer. La clau estava a la bústia de l’apartament. Un treballador m’havia d’acompanyar a buscar-les i a les 16h, quan acabessin de netejar l’apartament, ja hi podria entrar. Amb tot va passar quasi una hora en què no tenia gens clar que tot plegat no fos una estafa o que en el millor dels casos es tractés d’un apartament compartit o que no tingués les fantàstiques vistes que es veien a les fotos.

Quan ja tenia la confirmació de l’amfitrió i les claus a la mà, ja vaig poder accedir lliurement a tot l’edifici inclosos els ascensors, que si, anaven amb la mateixa targeta que obria la porta de l’apartament. L’ascensor pujava rapidíssim fins al punt que podia notar com se’m tapàvem les orelles. A les instruccions hi deia que la meva era l’habitació de l’esquerre, cosa que em va fer sospitar encara més que seria un apartament compartit.

Però quan vaig arribar al replà de la planta 39, tot va començar a canviar. Allà ja hi havia grans finestrals que permetien fer-se una idea de les vistes que hi havia des dels apartaments. La planta tenia una visió de 360º, per lo que cada apartament tenia unes vistes diferents, i les realment bones només n’eren unes, les que donaven de ple a les Torres Petronas. Ja m’estranyava que dels prop de 10 apartaments que hi havia en aquella planta, el meu fos per mi sol i amb les millors vistes. vaig buscar el meu i estava a la banda bona, la que donava a les Torres Petronas. Vaig entrar-hi trobant-me en un petit rebedor on hi havia un moble i dues portes a banda i banda. Semblaven dos apartaments independents tot i que compartien la mateixa porta d’entrada i rebedor, però cada un d’ells tenia la seva pròpia clau d’entrada. Vaig obrir aquesta segona porta, vaig entrar i per poc em caic a terra.

Era un apartament petit però molt nou, modern i tal com l’havia vist a les fotos. Però el que per poc em fa caure a terra va ser la imatge que vaig veure tan bon punt vaig ser dins. Totes les cortines estaven obertes i es veia tota la paret exterior completament de vidre i amb les vistes que havia pogut veure en fotos. Em vaig quedar allà de peu amb la maleta a la mà i quasi sense respiració amb un skyline brutal de Kuala Lumpur davant meu, incloses les Torres Petronas i la famosa torre de telecomunicacions. Semblava un quadre, un observatori, no ho sé, però em semblava increíble que per 25€ la nit pogués gaudir d’aquelles vistes, fer ús de tot l’apartament i banyar-me a la piscina infinita de la planta 48 a 210 metres d’alçada. El meu apartament no quedava tant amunt però si a uns molt respectables 170 metres.

Vaig deixar la maleta, vaig seure al llit davant del finestral amb mitja Kuala Lumpur als meus peus mentre pensava que tot plegat no tan sols era com a les fotos, sino fins i tot millor. Aquell apartament havia superat les meves expectatives i ara mateix no em podia creure que gaudiria d’aquelles vistes matí, tarda i nit durant 4 dies. Com seria anar a dormir veient tot allò completament il·luminat? I que fos el primer en veure quan em despertés? Ja tenia ganes d’experimentar-ho.

Eren les 17h i aquesta era la primera vegada que arribava a un apartament o hotel i m’hi quedava més de dues hores abans de sortir. Preferia quedar-me allà mirant per la finestra que sortir a passejar per una ciutat encara desconeguda per a mi com era Kuala Lumpur. Eren les 19h passades quan sortia a buscar el 7-eleven mes proper, que per primera vegada a Tailàndia i Malàisia, em quedava a més de 10 minuts caminant de l’apartament. Allà i a una botiga que vaig trobar pel camí, vaig comprar el sopar que em menjaria a l’apartament mirant per la finestra.

S’anava fent de nit a la vegada que s’il·luminava la ciutat davant meu. Era una imatge increíble, i quan es va fer fosc del tot, fins i tot molt mes espectacular que durant el dia. Poder veure les Torres Petronas completament il·luminades mentre sopava era quelcom que ni tan sols ara em podia creure. Quant pagaria la gent per poder pujar a un mirador amb les vistes que jo tenia ara mateix?

Evidentment ja no vaig sortir més i vaig deixar totes les cortines ben obertes per tal que l’últim que veiés abans d’anar a dormir fos aquell quadre il·luminat. Aquella primera nit és probablement la nit que més recordo, i sens dubte, la millor de tot el viatge. Bé, potser la segona…

A més l’apartament estava perfectament insonoritzat per lo que vaig passar una molt bona nit dormint 8 hores d’una tirada i veient tot Kuala Lumpur tan bon punt vaig obrir els ulls pel matí.

L’endemà vaig sortir bona part del dia però va ser quasi l’única sortida que vaig fer a Kuala Lumpur. Els altres dies preferia quedar-me llargues estones a l’apartament gaudint de les vistes. Aquest segon dia el vaig dedicar a visitar Chinatown, la zona financera, incloses les Torres Petronas, un barri hindú i la mesquita més gran de Malàisia. Aquesta és una ciutat de contrasts que permet veure les Torres Petronas des d’un carrer de Chinatown que et teletransporta a la Xina més autèntica i rural.

Com quasi sempre feia aquestes sortides només caminant, doncs és així com es coneix millor la ciutat. En el cas de Chinatown vaig tardar quasi dues hores en arribar-hi tot i que va valdre molt la pena, doncs vaig passar per tot el barri financer, per sota les Torrea Petronas i de la de telecomunicacions i vaig poder dinar com un local mes en el típic mercat de llocs ambulant de menjar xinès. Va ser un dia molt cansat però gràcies al qual vaig poder conèixer una mica la cultura d’aquesta ciutat tant diversa i treure’m les ganes de sortir cada dia, doncs ja tenia clar que dels dies que em quedaven a la ciutat, bona part me’ls passaria a l’apartament mirant per la finestra.

Això si, la tornada a l’apartament després d’aquell primer dia de caminar sens parar, es va fer realment dura, havent de parar en vàries ocasions degut al cansament aguditzat per la calor. Almenys aquí semblava que no hi havia tanta humitat com a Tailàndia i almenys no suava tant.

I mai m’hauria imaginat que veure una tempesta fos tant captivador. Un dels dies va caure una tempesta com poques havia vist, i amb tants rasca-cels tant a prop i amb tant angle de visió com tenia des de l’apartament, era com estar a primera fila d’una actuació meteorològica en què queien llamps cada pocs segons sobre qualsevol dels edificis que veia davant meu. Era un no parar de trons, llamps i pluja vistos en tot el seu esplendor però amb la seguretat que donaven aquells vidres blindats.

Visc en un poble de platja i amb una piscina comunitària a casa meva, i poques vegades em banyo en un o altre lloc, fins i tot a Tailàndia no em vaig banyar ni una sola vegada tot i les nombroses illes que vaig visitar mes enllà de mullar-me una mica els peus o per motius de força major com haver de baixar d’una barca. Però va ser aquí, a Kuala Lumpur, on em vaig banyar més estona que en anys vivint al costat del mar. La piscina infinita a més de 200 metres d’altitud i amb una vista encara més espectacular que la que tenia jo a l’apartament, era impossible aguantar la temptació, i per poques ganes que tinguis de banyar-te en una piscina, en aquella era quelcom inoblidable.

Vaig pujar-hi un total de 3 vegades, una de dia i dues més de nit. De nit encara era més espectacular per tota la il·luminació tant de la ciutat com de la piscina. A mes la visió era quasi de 360º permetent vistes que eren impossibles des de l’apartament. A més, no sé si l’entrada estava restringida a certs apartaments ja que cap de les 3 vegades que hi vaig pujar hi havia massa gent, de fet a la piscina només vaig veure un màxim de 3 persones a la vegada mentre que a tota la terrassa no hi havia mes de 6 o 7 persones. Un lloc increíble i a més amb una tranquil·litat absoluta.

Tants dubtes que tenia amb aquest apartament i finalment va resultar tot molt millor del que m’esperava. No vaig veure Kuala Lumpur tant com hauria volgut però marxava d’aquesta ciutat amb un record inoblidable. Fins i tot vaig celebrar el meu aniversari mentre era a Kuala Lumpur, tot sol, això si, però gaudint d’unes vistes que poc em podia imaginar.

L’endemà del meu aniversari tocava seguir amb la volta al mon. M’esperava un trajecte d’unes 17 hores entre vols i escales que em portaria fins a Honolulu, Hawaii. I aquest no era un trajecte qualsevol sino que seria el trajecte que no només em traslladaria físicament, sino també temporalment. Si, en arribar a Hawaii ja hauria creuat la línia imaginària que separa el final d’un dia i el començament del següent, per lo que aniria 24 enrere. Ara passaria d’estar per davant d’Espanya en quan a hora, a estar-ne per darrere, concretament 12 hores menys que a Espanya quan a l’inici del trajecte estava 6 hores per davant.

L’aeroport on havia d’agafar el vol era el secundari de Kuala Lumpur i quedava molt lluny de l’apartament. En transport públic, que era com hi volia arribar, tardaria més de dues hores, però en qualsevol cas ja havia mirat com arribar-hi i ja ho tenia tot preparat per aquest trajecte fins l’aeroport. Però el matí que havia de marxar va començar a ploure, i tot i que semblava que havia de parar, quan era l’hora de marxar encara plovia molt.

Veient com plovia i tot el trajecte que hauria de fer amb transport públic per arribar a l’aeroport, sumat al posterior trajecte de dos vols fins a Hawaii, vaig decidir agafar un Grab, l’Uber asiàtic, per segona vegada en pocs dies. Això és quelcom que vull evitar però en aquest cas era la millor opció per tal de no arribar ben xop, suat i cansat a l’aeroport. Almenys les tarifes eren força econòmiques i mentre el que vaig agafar a Melaka em va costar poc mes de 2€ per uns 20 minuts de trajecte, aquest em costaria poc mes de 10€ per un trajecte d’una hora. Això si, no ho tenia massa clar ja que en la primera ocasió jo no vaig poder demanar el Grab havent-ho de fer el noi de l’hotel per mi. Però en aquesta ocasió, si que va funcionar i l’aplicació em va confirmar que ens 10 minuts arribaria el cotxe.

Ràpidament vaig agafar l’equipatge i vaig baixar, doncs no es tant ràpid com pot semblar baixar d’una planta 39. Vaig tenir el temps suficient per deixar la targeta d’accés a la recepció abans de veure com arribava un cotxe a la zona habilitada davant l’edifici del que hi baixava el noi que m’apareixia a l’aplicació de Grab. Era ell i havia arribat abans dels 10 minuts, senyal de que era un noi que premia força l’accelerador, com vaig tenir oportunitat de confirmar durant el trajecte. De fet un trajecte que segons Google Maps comportaria quasi una hora i mitja, nosaltres el vam fer amb poc més d’una hora i amb aquaplannings inclosos.

Amb tot, finalment vaig arribar a l’aeroport 3 hores abans de la sortida del vol havent hagut d’agafar un Grab però per només 15€ (inclosos peatges) i ben sec i descansat.

El primer que em va sorprendre d’aquell aeroport, que es deia Kuala Lumpur 2, va ser veure que el 90% o més dels avions que es veien per les pistes, eren de AirAsia, la companyia lowcost més important d’Àsia i que tenia aquí un aeroport quasi propi. Jo, evidentment, volava amb AirAsia.

El trajecte constaria de dos vols d’unes 7 hores cada un, el primer fins a Osaka i el segon fins a Honolulu. Sortiria de Kuala Lumpur a les 14h i arribaria a Honolulu a les 14:30h, tan sols uns minuts després d’haver sortit però havent fet un trajecte de quasi 20 hores. Fins aleshores en cada trajecte havia perdut hores però ara les recuperaria totes de cop, i passaria d’estar 6 hores per davant d’Espanya a estar-ne 12 per darrere.

El vol fins a Osaka va ser perfecte perquè anava sol a la meva fila. Vaig poder canviar de seient i estirar-me per dormir. El transbord a Osaka no era ni de dues hores per lo que el canvi s’havia de fer molt ràpid. A l’aeroport ja estaven els treballadors preparats per fer-nos passar pel control de seguretat i dirigir-nos a la porta d’embarcament. Aquesta era la primera vegada que trepitjava Japó i tenia l’oportunitat de veure, encara que fos molt poc, la cultura japonesa. En el control de seguretat ja es podia veure que eren extremadament educats, ràpids i eficients,el que calia esperar dels japonesos.

Però el que més em va sorprendre de l’aeroport de Osaka va ser veure una zona de fumadors a la mateixa zona de les portes d’embarcament. Evidentment era una sala completament hermètica però ben ventilada i que realment em va salvar força, doncs jo ja havia assumit que em passaria 20 hores sense fumar i que seria dur, però allò em va permetre fumar tranquil·lament, després menjar que ja portava de Kuala Lumpur i després veure aigua ben freda de les fonts que hi havia per tota la terminal. Tot perfecte, havent fumat, menjat i begut. En menys de 30 minuts havia solucionat totes les necessitats que tenia i ja estava llest pel segon vol de quasi 8 hores. Eren les 12 de la nit però aquella nit per a nosaltres duraria menys de dues hores.

Quan portava ja assegut una bona estona i ja pensava que en aquest vol també aniria sol a la meva fila, primer va venir un senyor que va seure al seient de passadís (jo era al del mig) i quan ja estàvem a punt de marxar, va aparèixer el noi que seia a la finestra i que era tres vegades mes gros que jo. no només tenia dues persones al meu costat, sino que a més una d’elles no em deixava ni tan sols ocupar tot el meu espai. Aquest vol no seria tan còmode com l’anterior.

Això si, el noi gros era de Hawaii, molt amable i parlava força be el castellà per haver estudiat uns anys a Sevilla. Vam estar xerrant d’Espanya i de Hawaii una bona estona, ell en castellà i jo en anglès per poder practicar cadascú l’idioma que volia practicar. Va ser una conversa molt interessant en el sentit que ens vam entendre perfectament parlant idiomes que dominàvem poc i que ens va servir per aprendre una mica més del país de l’altre.

Tots dos vols van anar molt be i vam arribar a Honolulu a l’hora prevista, cap a les 14h del mateix dia tot i haver passat un munt d’hores volant. Acabava de guanyar unes 12 hores però que evidentment aniria perdent conforme m’acostés a Europa.

Però quan realment em vaig adonar que era a Hawaii, va ser al passar el control d’immigració. Es tractava d’una dona molt amable i que el primer que em va dir en veure el meu passaport va ser quelcom similar a: “Ooohhh quants viatges!”. Al contestar-li que estava donant la volta al mon ella va voler saber una mica més com ho feia i durant quant temps. Es va interessar força pel viatge però no per decidir si deixar-me entrara a Hawaii o no, doncs en aquell moment ja havia segellat el passaport i per tant confirmat la meva entrada, simplement s’interessava per mi i pel viatge, molt diferent als agents que em van tocar a Nova York i Miami on eren absolutament seriosos. En acomiadar-me d’ella vaig pensar, això és Hawaii!

Un cop a la terminal em vaig trobar amb el noi del seient del costat on ens vàrem acomiadar, ell amb el gest tant típic dels hawaians.

Però després de que tot anés tant be, va tocar patir una mica. La maleta va arribar be però em vaig liar a l’hora de buscar la parada de bus des d’on en podria agafar un que ja em deixaria dins de Honolulu i per només $2,75. Ja m’havia preocupat de buscar l’itinerari abans de sortir de Kuala Lumpur però el problema va ser les dues plantes que tenia l’aeroport. La parada del bus era en una de les plantes però jo només vaig mirar a la panta a la que havia arribat, per lo que vaig acabar pensant que per allà no passaven els busos urbans de Honolulu. Vaig mirar quant costava un Uber, i tot i no ser massa car, uns $17, la meva obsessió per evitar taxis, Ubers i similars em va fer decidir començar a caminar almenys fins arribar a Honolulu i agafar allà un bus fins el hostel. A més, només tenia $3 en efectiu i l’únic exchange que hi havia a la terminal estava tancat, per lo que a menys que pogués pagar el bus amb targeta, només tenia diners per agafar un dels dos busos que hauria d’haver agafat.

Sense pensar-m’ho massa més estona vaig començar a caminar en direcció Honolulu. No vaig tardar en adonar-me de què el trajecte seria més complicat del que pensava, per una banda degut a l’intensa calor que feia i per una altra pel llarg tram de carretera que hi havia fins arribar a Honolulu i pel que hauria de caminar per la cuneta amb el perill que això comporta. Almenys, els cotxes, lluny de pitar-me, intentaven reduir una mica la velocitat en avançar-me, una mostra més de que Hawaii és un estat diferent.

Però com acostuma a passar quan calcules el temps que et pot comportar cert trajecte, no vaig considerar la calor, les múltiples parades per descansar i les vàries complicacions trobades pel camí sobretot per falta de voreres en molts trams del trajecte. La intenció original era arribar fins al hostel caminant, però quan ja portava una hora caminant i m’acostava al barri de Chinatown de Honolulu, vaig pensar en buscar una parada del segon bus que havia d’agafar i que era el que ja em deixaria ben a prop del hostel. A Chinatown hi havia una parada d’aquesta línia de bus i va ser on vaig anar després d’estar més d’una hora caminant.

Ja era a les afores de Honolulu i Chinatown era el primer barri que em trobaria, així que veuria una mica el barri i buscaria la parada de la línia de bus que em deixaria ben a prop del hostel. Gràcies a tenir tots els mapes descarregats no vaig tenir cap problema en ubicar-me i trobar la parada ràpidament. Portava més de $60 en efectiu però cal tenir en compte que els busos d’EUA no tornen canvi, per lo que vaig haver de pagar amb 3 bitllets d’un dòlar perdent $0,25.

En pocs minuts va arribar el bus i al cap d’uns 20 minuts i després d’haver creuat bona part de Honolulu, arribàvem a l’altra banda de la ciutat on era el hostel. Prop de la parada d’arribada hi havia una zona de restaurants on més tard aniria a fer el meu primer àpat a Hawaii, concretament a un Burger King i perquè tenia unes ganes enormes de menjar-me una bona hamburguesa després de tantes hores menjant poc i malament.

El hostel estava a la part alta de la ciutat el que permetia tenir unes bones vistes del mar i de bona part de la ciutat. El hostel constava d’un gran pati amb varis petits edificis d’una sola planta on hi havia les habitacions, la cuina i una sala comuna. S’ubicava a la típica zona residencial americana amb cases unifamiliars i molt tranquila. Dormiria en una habitació amb 5 persones més però a canvi em podria prendre els cafès en el pati escoltant els ocells i mirant al cel o al mar, un bon luxe per només $36 la nit. Si ja sé, pot semblar una mica car però és una autèntica ganga a Honolulu.

Després de fer el check-in em vaig dutxar, vaig conèixer a un dels treballadors que va quedar força al·lucinat al saber d’on venia i el que encara em quedava de viatge, i vaig sortir a fer el primer àpat a Hawaii. Eren les 18h i volia allargar al màxim per anar a dormir com a mínim cap a les 21h i així adaptar-me al nou horari, i més tenint en compte que dormiria en una habitació compartida, per lo que tampoc podia estar despert quan volgués.

Vaig anar cap a la zona de restaurants sense una idea clara de que menjar tot i que tenia clar que volia quelcom contundent, doncs portava més de 24 hores sense fer un bon àpat. Hi havia molts restaurants asiàtics amb plats que havia estat menjant feia ben poc però que aquí eren, literalment, 10 vegades més cars que a Tailàndia. Amb aquests preus em vaig desanimar una mica i vaig seguir caminant topant-me amb un Burger King. Des de l’inici del viatge que no havia anat a cap restaurant de menjar ràpid, i tot i que no hi vaig massa sovint, ara em venia molt de gust justament per portar tantes hores sense menjar. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig demanar un menú gran i alitas a part. Un munt de menjar per $12, l’àpat més car del viatge fins aleshores però no tant tenint en compte que era a Hawaii i que tenia davant meu un munt de menjar.

En acabar vaig tornar al hostel a fer una mica de temps fins les 21h que ja vaig anar a dormir acabant així un llarg dia que per a mi havia durat unes 36 hores.

Val a dir, que com en la majoria de hostels on he dormit, que aquest també era ple de gent ben respectuosa. de fet quan vaig anar a dormir només hi havia una persona més a l’habitació i quan em vaig despertar n’hi havia 4, i cap d’ells va fer prou soroll com per despertar-me.

L’endemà, i com acostuma a passar el primer dia que soc en una nova ciutat, me’l vaig passar tot el dia caminant per Honolulu i el Diamond Head, el volcà que custodia la ciutat. Cap a les 9 del mati i després de prendre’m un bon cafè al pati del hostel, vaig anar en direcció a Waikiki Beach, una de les platges mes famoses de Honolulu, no sense abans passar pel 7-eleven que quedava mes a prop del hostel a comprar un parell d’entrepans preparats que em menjaria pel camí. Cada entrepà costava uns $3 i tampoc eren uns grans entrepans, però així és Hawaii. Almenys vaig poder veure preus de plats preparats i per $7 o $8 podria fer un bon sopar.

Pràcticament que vaig d’anar d’una punta a l’altra de la ciutat per poder arribar a Waikiki Beach i justament això és el que m’agrada, doncs en una priemra sortida ja veus bona part de la ciutat o almenys el seu estil, la seva cultura i la seva gent.

Al cap de quasi dues hores d’haver sortit del hostel arribava a Waikiki Beach caminant pel carrer que hi transcorre paral·lelament i que és la viva imatge del luxe més excèntric. Hotels amb habitacions de $2.000 la nit i clients arribant en Limosina.

Per la resta, Honolulu no deixava de ser una ciutat més d’EUA amb el seu trànsit, soroll i restaurants de menjar ràpid. És cert que l’ambient és molt més agradable i la gent molt més simpàtica, però també és una ciutat molt cara i saturada de turisme.

Arribava a la platja i tocava l’aigua de l’Oceà Pacífic per primera vegada a la vida per seguir caminant per la platja en direcció al Diamond Head. En arribar-hi, ja havia creuat tot Honolulu després de més de dues hores caminant i tot just venia el més fort. Ja m’imaginava que pujar al Diamond Head seria dur però ni molt menys m’imaginava la gran caminada que m’esperava i que segurament no hagués fet si ho hagués sabut.

Per començar ja vaig estar quasi una hora més caminant des de la part més propera a la platja fins al punt per on s’entra al volcà, que és enorme. Aquell tram era en pujada i sense les apreciades fonts d’aigua que hi havia per la platja i que m’havien salvat de morir deshidratat.

Passaven de les 14h quan arribava a l’entrada del Diamond Head i punt on la majoria de gent que visitava el volcà començava l’excursió, de fet allà hi havia el pàrquing pels cotxes. La majoria que era allà començaven però jo ja portava 4 hores caminant.

En qualsevol cas era força espectacular passar pel túnel que travessa un dels laterals del volcà i que et porta directament dins el cràter, un cràter enorme, amb botigues, pàrquings i zones verdes. Ja només faltava seguir el camí habilitat per a pujar fins el punt més alt del cràter i gaudir de les increíbles vistes sobre Honolulu.

Camí estret, irregular, amb molta pendent i en alguns casos escales inacabables. Un camí llarg i cansat però que val molt la pena. Unes vistes increíbles de tot el cràter, de tot Honolulu, de bona part de l’illa i del mar esperen en el punt més alt del camí on hi ha un mirador ben atapeït de gent.

Després, evidentment, tocava baixar i tornar cap al hostel. Ja portava unes 5 hores donant voltes i el cansament ja era força pronunciat i aguditzat per la calor, tot i que val a dir que no feia tanta calor com a Tailàndia. Aquí semblava que no hi havia tanta humitat.

Pel camí vaig comprar unes pastes de xocolata a un dels comerços, suposadament, més barats de Hawaii, tot i que barat del tot no ho era o si més no, Hawaii és massa car i qualsevol botiga barata segueix sent cara. Després, quasi dues hores més caminant i mig plovent fins arribar al hostel després de 7 hores d’haver sortit. Un primer dia a Hawaii ben complet en el que vaig veure bona part de la ciutat, les seves platges més famoses i vaig pujar al volcà que custodia Honolulu per gaudir de les millors vistes de Hawaii.

Amb els dies em vaig adonar que pràcticament a Hawaii hi plou cada dia, almenys una estona per les tardes, i que després sempre apareix l’arc de Sant Martí. Un espectacle natural quasi diari en un entorn únic com son les illes que formen Hawaii.

Els dies següents vaig anar a varis llocs de la mateixa illa, entre ells la famosa finca on s’hi han gravat pel·lícules com Jurassic Park, Juamanji i tantes altres. La reserva ja l’havia fet abans d’iniciar el viatge ja que s’ha de demanar amb vàries setmanes d’anticipació. La finca quedava al nord de l’illa mentre que Honolulu queda al sud, per lo que tocava creuar tota l’illa amb un dels seus busos regulars aprofitant aquest trajecte per veure bona part de la costa est de l’illa, una costa impressionant. Quasi una hora de trajecte recorrent una petita carretera paral·lela a aquella costa única de Hawaii. No vaig poder deixar de mirar per la finestra en cap moment.

Com era d’esperar, la línia de bus te una parada just davant de la finca, de fet el nom de la parada és Kualoa Ranch, el propi nom de la finca. La finca es troba a primera línia de mar, just davant d’una platja d’escassos 2 metres d’ample, amb palmeres i sorra blanca. L’entorn és espectacular i molt similar al que podria ser el paradís.

No cal dir que la finca és enorme, molt més del que es veu a simple vista, que ja és molt. En començar el tour vam pujar tot el grup en un total de 3 autocars sense finestres per anar fins la zona on es rodaven les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig ser conscient de la magnitud de la finca.

El trajecte en bus va durar uns 5 minuts fins arribar a un búnquer utilitzat durant la II Guerra Mundial. Des d’allà podíem gaudir d’unes vistes privilegiades de la costa nord de l’illa famosa per les seves grans onades que atrauen a multitud de surfistes.

Després 5 minuts més en el bus pujant muntanyes i creuant prats fins arribar a la zona on es rodaven les pel·lícules. Una extensió de terreny enorme rodejat de prats verds, boscos i unes vistes úniques. No podia deixar de pensar en els diners que podia costar tota aquella finca en una illa de Hawaii.

En un moment determinat i quan baixàvem de l’autocar, em vaig girar per mirar el paisatge i per un moment em vaig quedar sense alè. Tenia just davant meu un dels escenaris més coneguts de Jurassic Park i de tantes altres pel·lícules. Tan sols mirar vaig ser transportat a l’escena de tots 3 corrent mentre eren perseguits per Velociraptors, de fet ens vàrem poder fer una foto al mateix tronc on ells s’amagaven.

A continuació vam seguir amb l’autocar veient els diferents escenaris de moltes altres pel·lícules, de fet n’eren moltes més del que pensava. La veritat és que feia força gràcia veure aquells paisatges que tantes vegades havia vist només en pel·lícules.

El tour va durar una hora i mitja i va ser més interessant i complet del que m’esperava, tot plegat molt ajudat per la guia que ens va tocar, una hawaiana de soca-rel que va fer tot el tour molt més entretingut i divertit.

Després del tour, tenia la intenció d’anar fins a Pearl Harbor. A la mateixa finca em vaig poder connectar a una xarxa WIFI pública i mirar com anar des d’allà fins a Pearl Harbor. Tot i que ja ho havia mirat en el hostel, poder-ho mirar de nou des de la pròpia finca em permetia mirar i guardar tot el trajecte novament i de forma més fiable. En principi, tan sols agafant dos busos ja podria arribar fins a Pearl Harbor.

Per cert, que mentre esperava a la parada del bus, van passar amb cotxe una de les famílies que havia fet el tour amb mi i em van dir de portar-me, però vaig preferir que no ja que ni tan sols sabia ben be on havia d’anar. En qualsevol cas una bona mostra d’amabilitat que em va saber greu haver de declinar.

El bus va arribar ràpid però el problema va venir a la segona meitat del trajecte, quan quedava poc per fer el transbord. El bus va canviar l’itinerari que suposadament havia de seguir, suposo que per obres a la carretera, i això ja em va liar del tot. Jo no tenia Internet per mirar altres opcions en qualsevol moment, només portava el mapa amb el trajecte que havia de fer i aquests canvis em despistaven molt. El GPS funcionava i almenys podia saber per on anava, però no tenia ni idea de cap a on anava aquell bus ni quin podria agafar després per anar a Pearl Harbor o per tornar al hostel.

En un moment determinat vaig estar a punt de baixar perquè semblava que ens apropàvem al lloc on havia de fer el transbord, però era una zona d’autopistes on no es veia res més que carreteres, per lo que vaig decidir esperar una estona a veure cap on anava, però finalment va girar per dirigir-se cap a Honolulu, mentre que Pearl Harbor i el lloc on havia de fer el transbord quedava cap a l’altre costat.

Així que, veient la situació i que ja era dins de Honolulu, vaig decidir baixar en una parada on va baixar la meitat del bus, suposant dons que era una parada important i des d’on podria agafar algun altre bus. En aquell moment ja havia descartat anar a Pearl Harbor i l’únic que intentava era arribar al hostel.

Mirant Google Maps tenia clar que em trobava en una punta de la ciutat mentre que el hostel estava just a l’altra. No tenia Internet i no sabia ni com preguntar com arribar al hostel per no saber el nom del carrer, del barri ni del propi hostel, un greu error que no s’ha de cometre mai, almenys has de tenir alguna dada de l’hotel per si et veus obligat a preguntar.

Sabia el bus que havia d’agafar per arribar al hostel però no sabia el seu recorregut. Vaig mirar a la parada on havia baixat però no va haver-hi sort, així que vaig començar a caminar sense pensar-m’ho dues vegades amb l’esperança d’arribar a alguna zona més coneguda per mi o de trobar una parada per on passés la línia de bus que necessitava. I la veritat és que vaig tenir sort molt abans del que m’esperava, de fet no portava caminant ni 2 minuts quan pel mateix carrer on m’havia deixat el bus anterior, venia un de la línia que ara buscava. Vaig començar a córrer darrere seu, no tant per atrapar-lo sino per al menys no perdre’l de vista i veure on s’aturava. Degut al trànsit i als semàfors el vaig poder seguir uns quants metres fins que va arribar a la següent parada i jo darrere. Si, vaig poder agafar aquell bus mateix.

Estava content per haver trobat el bus que em deixaria prop del hostel però una mica decebut per no haver pogut arribar a Pearl Harbor. M’havia fiat del trajecte indicat als mapes oficials del servei d’autobusos de Hawaii i no m’havia preparat per si hi havia algun error o imprevist tal com hi va haver. En qualsevol cas havia estat un dia interessant i sempre està be perdre’s una mica de forma controlada per tal d’exercitar una mica la ment.

Aquella mateixa tarda també va ploure i també va sortir l’arc de Sant Martí mentre jo descansava al pati del hostel i passejava de tant en tant pel seu carrer admirant tot Honolulu mentre es començava a il·luminar lentament.

L’endemà vaig fer una caminada des del hostel fins al Manoa Falls, una cascada enmig d’una selva que quedava a uns 10 quilòmetres al nord de Honolulu. El hostel estava a la zona que més a prop quedava de la cascada però tot i així vaig estar quasi dues hores caminant fins arribar a la selva i una hora més caminant pel sender fins arribar a la cascada. La veritat és que Hawaii, o almenys Oahu, és una illa de grans contrasts, amb una gran ciutat com Honolulu però amb espais naturals tant espectaculars com les Manoa Falls.

Només vaig estar 5 dies a Hawaii, dels quals 3 van ser complets i molt ben aprofitats. Son unes illes cares però que si saps com fer les coses hi pots passar uns quants dies sense arruïnar-te. Jo gastava uns $15 al dia en menjar, el hostel en costava $32 i un bitllet de bus per a tot el dia, $5. Amb això pots passar uns dies a Hawaii i veure bona part de l’illa per un preu prou acceptable.

Tocava deixar Hawaii per anar cap a Mèxic, on hi passaria tot un mes amb gent coneguda. Deixaria l’aventura durant uns dies per a descansar i veure uns quants amics a l’estat mexicà de Oaxaca. Això si, durant el trajecte hauria de passar una nit a l’aeroport de Los Ángeles.

Resum de la volta al mon 2019 – Part 1

Aquesta va ser la primera volta el mon que vaig fer i, fins al moment d’escriure aquest resum, també la única, tot i que ja amb la intenció de fer una nova volta al mon l’any 2022 però en aquesta ocasió sense avions, només per terra i mar.

L’any 2016 vaig fer el primer viatge sol durant dos mesos visitant Miami i Mèxic. Des d’aquell moment ja tenia clar que seguiria viatjant i que mes d’hora que tard voldria fer tota una volta al mon durant al menys 3 mesos. Amb aerolínies low-cost per tot el mon, es podia donar tota la volta per menys de 1000€.

L’any 2018 vaig començar a planificar la volta al on però degut a què va sorgir la possibilitat d’anar amb part de la família a Ecuador i Perú, vaig modificar una mica el meu itinerari convertint-se el viatge en una volta per Amèrica i deixant la volta al mon pel 2019.

Igual que havia fet amb la volta per Amèrica del 2018, la data d’inici del viatge la vaig decidir en un 50% basant-me en els preus dels vols. El viatge va començar el 23 de maig i va acabar el 15 d’agost. El primer vol que faria seria Barcelona-Oslo-Bangkok, i aquest trajecte a finals de maig costava 160€. Seria un dels trajectes mes llargs del viatge i el preu era molt bo, així que vaig decidir començar el viatge aquell dia per aprofitar aquest bon preu del bitllet. De totes maneres no crec que aquest hagi de ser el motiu principal per decidir l’inici d’un viatge, sobretot pels qui no tenen la possibilitat de poder marxar qualsevol dia, però fins i tot si la tinguessin, s’han de considerar altres coses com l’estació de l’any on estaran als llocs que visitaràs, doncs en una sola volta al mon pots passar per les 4 estacions en només 3 mesos. També comprovar on és temporada baixa i quan, doncs sempre que visitis un lloc en temporada baixa et sortirà mes barat i sobretot aniràs molt mes tranquil.

Tenia molt clar que Tailàndia i Mèxic serien dos dels països a visitar en aquesta primera volta al mon, però quedava decidir la resta de parades que faria. La primera seria a Oslo, capital de Noruega, i això per tal d’aprofitar l’escala del vol fent el que es coneix com a stopover. El vol que havia reservat fins a Tailàndia feia escala a Oslo ja que l’aerolínia seria la noruega Norwegian. Aleshores es tracta d’aprofitar aquesta escala obligada per veure una ciutat mes, en aquest cas Oslo on a mes encara no hi havia estat. En comptes de fer una escala d’algunes hores esperant a l’aeroport, en faria una de 3 o 4 dies, reservaria habitació a algun lloc barat, i visitaria Oslo abans d’anar cap a Tailàndia. Oslo és una ciutat relativament petita per lo que 3 o 4 dies son suficients per veure-la.

El problema d’Oslo i de Noruega en general, és l’alt cost de vida que te. És dels països mes cars que he visitat i passar-hi encara que només fossin 4 dies suposaria una despesa important, per lo que tocava buscar hostels i supermercats barats on comprar el menjar. Mirant per Internet vaig determinar que el cost de vida a Oslo seria unes 3 vegades mes alt que a Barcelona, almenys en alguns aspectes. Sobretot hauria de considerar l’allotjament i el menjar.

De moment el trajecte era Barcelona, Oslo i Tailàndia, on hi estaria quasi un mes. A partir d’aquí volia buscar un altre país del sud-est asiàtic a visitar abans de creuar el Pacífic i fer el salt a Amèrica. Com que era la primera vegada que viatjava a Àsia i amb el temps volia visitar bona part del sud-est asiàtic, per decidir-me quin altre país visitar simplement vaig buscar a quin país hi havia els vols mes barats sortint des de Tailàndia. Per a fer-ho vaig utilitzar l’eina de Skyscanner que permet buscar els preus de qualsevol destinació i ordenar-los de mes barat a mes car, d’aquesta manera vaig veure que els vols mes barats des de Tailàndia eren a Malàisia. Això era ben normal ja que Malàisia fa frontera amb Tailàndia. Entre això i que ja feia anys que em feia il·lusió veure les Torres Petronas, Malàisia va quedar com la tercera parada de la volta al mon on hi estaria unes dues setmanes.

Vaig considerar visitar algun país mes del sud-est asiàtic però ja era massa just de temps, mes val fer un altre viatge i veure els llocs durant uns quants dies o setmanes. Per tan ja havia de pensar com creuar el Pacífic. Les opcions eren volar directament des de Malàisia a Amèrica del Nord o be fer una parada a Austràlia o Hawaii. No sé si hi ha vols directes des de Àsia a Amèrica, doncs és un trajecte molt llarg, però en qualsevol cas ja tenia pensat abans de planificar l’itinerari, de fer una parada a Hawaii ja que queda quasi a meitat de camí entre Àsia i Amèrica convertint-se en un bon punt per fer una escala en un trajecte entre tots dos continents. Austràlia ho vaig descartar perquè no quedava tant de camí i a mes era massa al sud, quan a mi m’interessava anar al nord. Així doncs, pel temps del viatge i per la distància entre Malàisia i Amèrica del Nord, vaig decidir fer una parada de 4 o 5 dies a Hawaii, i només de 4 o 5 dies perquè aquest seria segurament el lloc mes car de tots els que visitaria.

Com he dit al començament, Tailàndia i Mèxic eren els dos països que volia visitar en aquest viatge, els altres els decidiria segons el seu interès i els preus dels vols. Així que, després de Hawaii vaig considerar ja anar fins a Mèxic. No em feia cap il·lusió especial visitar EUA tot i que encara no havia estat mai abans a cap ciutat de la costa oest, com Los Ángeles, però fent parada a Hawaii ja no calia fer mes parades als EUA, un país, per altra banda, que no m’agrada massa.

Per tan, després de Hawaii volaria directament a Mèxic que era un dels dos països que volia visitar segur en aquest viatge i on m’hi estaria poc mes d’un mes. A diferència d’altres anys que feia una ruta pel país, aquesta vegada dedicaria quasi tot el temps que estaria a Mèxic a visitar els coneguts que ja hi tenia a l’estat de Oaxaca, per lo que tan bon punt arribés al país, aniria directament cap a Oaxaca.

Un cop a Mèxic ja hauria recorregut mes de la meitat del mon i ja podia crear l’Atlàntic fins a Barcelona. Però quan buscava vols de Mèxic a Espanya, en vaig veure un que feia dues escales força llargues però que a canvi sortia mes barat que un de directe. Mentre un directe costava quasi 500€, amb dues escales a Toronto i Dublín costava 350€, i això era degut a què fent aquella ruta podia utilitzar aerolínies low-cost. Així que com acostumo a fer en aquests casos, vaig decidir fer un stopover, és a dir, fer el trajecte amb les dues escales però en comptes de quedar-me unes hores esperant a l’aeroport, em quedaria uns dies i visitaria ambdues ciutats. Però a mes, ja que Toronto és a menys de dues hores en bus de les Cascades del Niágara, doncs també aprofitaria per a anar a veure-les.

Ja veus que en poden arribar a ser d’interessants aquestes escales si les aprofites per fer mes visites. En aquest cas el vol em sortia mes barat i a mes podria veure dues ciutats que encara no havia visitat i a mes veure les Cascades del Niágara, un dels espectacles naturals mes impactants del mon. Evidentment quedar-se uns dies a dues ciutats més suposa un cost addicional, però compensa ja que pots fer aquestes visites no només sense gastar en trajectes, sino fins i tot estalviant i aprofitant un viatge ja fet. Em quedaria 3 dies a Toronto i 3 més a Dublín.

El trajecte de Mèxic a Barcelona sortia mes barat fent aquestes dues escales perquè els podria fer amb Interjet i Norwegian, dues aerolínies low-cost a diferència d’Iberia que era la que hauria d’haver utilitzat per anar directament de Mèxic a Barcelona.

Així doncs, el cost de tots els vols va ser de 1.100€ i visitaria un total de 7 països: Noruega, Tailàndia, Malàisia, EUA (Hawaii), Mèxic, Canadà (Cascades del Niágara) i Irlanda.

El primer que vaig reservar va ser el vol de Barcelona a Oslo amb Vueling per 30€ i d’Oslo a Tailàndia amb Norwegian per 160€. Aquests eren els primers vols i els que abans havia de reservar per a aconseguir un millor preu. I un cop amb els primers vols ja reservats, vaig acabar de definir l’itinerari que faria tan a Tailàndia com a Malàisia, els dos països on mes temps passaria i on mes llocs visitaria.

Tocava doncs llegir blogs, Wikipedia i guies per anar decidint quins llocs visitaria i en quin ordre. Després d’anotar els llocs mes interessants o que mes volia veure, vaig decidir deixar el nord de Tailàndia i dedicar-me a veure Bangkok, el sud de Tailàndia i les illes del golf. EL nord també te coses molt interessants però hauria necessitat mes temps. Les ciutats tailandeses on almenys hi dormiria una nit serien Bangkok, Kanchenaburi, Koh Lanta, Koh Tao, Koh Phagnan i Koh Samui. Koh significa illa en tailandès, i després de l’última, Koh Samui, aniria directament a Malàisia sense cap avió, només amb ferri, bus i tren. Un trajecte que duraria unes 36 hores i que em permetria creuar la frontera amb Malàisia per terra, concretament en una estació de tren.

Abans de passar a definir l’itinerari de Malàisia, vaig fer el de Hawaii per tal de reservar l’allotjament el mes aviat possible per intentar aconseguir millors preus. Aquesta seria probablement la destinació mes cara i calia fer el màxim possible per estalviar en qualsevol cosa.

Després de buscar informació de Hawaii, em vaig decidir per quedar-me només a l’illa principal, doncs només m’hi estaria 4 dies i els trajectes entre illes eren força cars. En aquesta illa hi havia l’aeroport i molts llos interessants per veure, així que ja seria suficient pels dies que m’hi estaria.

Quan vaig començar a buscar allotjaments em vaig espantar una mica. Els preus per una habitació en un hotel mal situat i senzill, partien dels 60€, unes 10 vegades mes que un hotel similar a Bangkok. Aquest era un dels motius pels quals passaria un mes a Tailàndia però només 4 dies a Hawaii.

Finalment em vaig decidir per un hostel on dormiria en una habitació compartida de 6 persones per $34 la nit, uns 28€. Dormir en una habitació compartida te els seus avantatges tot i que jo en general prefereixo dormir en habitacions individuals per tal de tenir mes llibertat d’horaris, doncs en una habitació compartida s’ha de procurar no anar a dormir a la 1 de la nit.

El hostel estava a les afores de la capital, Honolulu, però molt ben comunicat gràcies al servei de busos de l’illa i a mes estava ubicat en un punt elevat per lo que des del carrer del hostel hi havia unes bones vistes del mar i de tota la ciutat.

L’altre hostel que reservaria en aquest viatge seria el d’Oslo, doncs les habitacions individuals allà son igual de cares que a Hawaii. En aquest cas vaig reservar un llit en una habitació compartida de 25 persones amb un cost de 30€ la nit. L’habitació era de mes persones però les instal·lacions també eren millors, amb cuines i menjadors molt grans i amb tots els serveis necessaris.

Tenint ja els allotjaments per les ciutats mes cares i les ciutats què volia visitar de Tailàndia, ja podia començar a buscar allotjaments en aquest país. El primer va ser el de Bangkok, la ciutat on arribaria. Aquí els preus eren molt barats podent trobar habitacions individuals per 6€ la nit i a mes en hotels molt ben ubicats. Jo em vaig decidir per un que era a mig quilòmetre del centre de Bangkok i a escassos 200 metres del carrer mes famós de la ciutat, el Khao San Road, conegut per la majoria per ser el carrer on a la pel·lícula “La Isla” anaven a comprar les provisions. L’hotel estava en una zona de vianants amb molt moviment per les nits.

A una altra ciutat, Kanchanaburi, on hi ha el pont sobre el riu Kwai, vaig reservar una habitació que literalment flotava sobre el riu. Aquella habitació tampoc arribava als 10€ la nit i era una meravella poder dormir flotant i amb un lleuger moviment com si fos en un barco. A les illes del Golf de Tailàndia també vaig poder reservar habitacions en hotels a primera línia de mar i amb unes vistes fantàstiques per entre 10 i 15€ la nit, fins i tot a l’illa de la Fool Moon Party on evidentment vaig anar.

Els preus eren realment baixos i això permetia poder gaudir d’experiències extraordinàries gastant menys que a casa.

Els desplaçaments dins de Tailàndia serien amb pràcticament tots els tipus de transport existents: avió, tren, bus, taxi col·lectiu i ferri. Els acabaria agafant tots almenys una vegada. Uns dies després d’arribar a Bangkok aniria amb tren a Lopburi, la ciutat dels micos, i a Kanchanaburi, la ciutat del pont sobre el riu Kwai, en tren. D’allà aniria fins a Krabi, al sud del país, en un vol de la companyia Thai Lion Air per visitar les 4 illes on dormiria i a les que hi arribaria en bus i ferri. Tots els tipus de transport son molt barats, de fet el vol costava uns 20€ i alguns ferris 4 o 5€.

Una de les coses que em resultaria mes complicada d’organitzar, seria el trajecte des de l’illa de Koh Samui a Tailàndia, fins a la ciutat de Georgetown, ubicada també en una illa però de Malàisia. Tot el trajecte el faria per terra i mar havent de dormir en un tren i creuar la frontera a l’estació de Padang Besar, ciutat fronterera entre Tailàndia i Malàisia. Evidentment hi ha vols entre tots dos països però degut a les ciutats d’origen i destí, hauria de fer alguna escala o agafar ferris, per lo que finalment vaig decidir fer el trajecte per terra aprofitant la nit per dormir al tren i vivint l’experiència de creuar una frontera en una estació de tren. Tot el trajecte sortiria per uns 30€ inclòs el bitllet del tren-hotel, els ferris i algun taxi col·lectiu.

Mes o menys vaig poder esbrinar quins transports hauria d’agafar i a on, però resultava complicat poder fer totes les reserves, quelcom que hauria de fer un cop allà. El que si podia reservar era el mes important, el bitllet del tren-hotel que em portaria des del Golf de Tailàndia fins a Padang Besar, la frontera amb Malàisia. Per aquest trajecte hauria d’agafar dos ferris mes i un tren regional de Malàisia però que reservaria un cop fos allà.

En aquest punt ja tenia els vols fins a Tailàndia i els allotjaments d’Oslo, Hawaii i de bona part de Tailàndia així com algun dels allotjaments. Seguint amb l’ordre que considerava mes adequat en les reserves per evitar pujades de preus, vaig començar a buscar els vols per anar de Malàisia a Hawaii. Aquest era un dels trajectes mes llargs i probablement el mes car, per lo que tocava buscar-lo amb temps per evitar preus encara mes alts. Així que el vaig començar a buscar abans de preparar l’itinerari per Malàisia.

De fet, aquest trajecte seria el mes llarg en quant a hores de viatge que hauria fet fins aleshores. Com a mínim hauria de fer una escala i el temps total en hores de vol seria d’unes 14. A mes, en aquest trajecte arribaria a la meitat de la volta al mon i viatjaria en el temps, tornant 20 hores enrere. Sortiria a una hora de Kuala Lumpur i arribaria a Hawaii una hora abans d’haver sortit tot i estar 16 hores viatjant.

El vol mes barat que vaig trobar després de buscar unes dues setmanes, era de la companyia AirAsia, costava 330€ i anava de Kuala Lumpur a Honolulu fent escala a Osaka. No era especialment barat però cal tenir en comtpe que en total eren quasi 15 hores de vol per anar a Hawaii en plena temporada alta. No hi havia vols directes i aquest era el mes ràpid. Vaig considerar fer un stopover a Osaka però ho vaig descartar pels preus i perquè a Japó hi vull estar unes quantes setmanes, per lo que faria l’escala de dues hores i seguiria cap a Hawaii.

En aquest punt quedaven uns 4 mesos per l’inici del viatge i ja tenia els vols fins a Hawaii i els allotjaments d’Oslo, tot Tailàndia i Hawaii, a mes de la majoria de transports que agafaria dins de Tailàndia.

L’itinerari a Mèxic i l’allotjament ja el tenia clar, doncs aniria a veure gent coneguda, per lo que l’únic que havia de buscar a Mèxic era el vol d’arribada i el de sortida a mes dels busos per arribar a Tuxtepec, la ciutat mexicana on em quedaria. Així doncs, el següent que vaig buscar va ser el vol de Honolulu a Ciutat de Mèxic.

Després de buscar 4 o 5 dies, em vaig decidir per un vol de Delta Airlines que costava 150€ i feia escala a Los Ángeles. Igual que amb Osaka, no faria un stopover a Los Ángeles per falta de temps i per poc interès, doncs a diferència del Japó, no tenia cap ganes de dormir ni una sola nit als EUA (exceptuant Hawaii, és clar). De totes maneres, l’escala a Los Ángeles seria d’unes 10 hores i durant la nit per lo que finalment si que hauria de passar una nit als EUA tot i que sense sortir de l’aeroport. Hi havia vols amb escales mes curtes però també mes cars, i en aquest punt després de tantes reserves fetes, lo primordial era el preu.

Durant la cerca del vol de tornada a casa des de Mèxic, és quan vaig pensar i decidir de fer el que no tenia planejat de fer en aquest viatge, anar a Canadà i Irlanda i a mes visitar les Cascades del Niágara.

El vol fins a Barcelona fent escales tan a Toronto com a Dublín sortia per uns 350€ mentre que el vol directe costava 500€. Era força mes barat amb escales i a mes em permetria visitar dues ciutats a les que no havia estat mai abans, de fet ni tan sols havia estat mai a Canadà ni a Irlanda. També em trauria l’espineta que tenia clavada del viatge anterior que vaig anar des de Boston fins a Perú passant per Nova York però sense visitar les Cascades del Niágara. Ara des de Toronto podria gafar un autobús i arribar-hi en menys de dues hores.

Els vols de Veracruz-Ciutat de Mèxic-Toronto serien operats per Interjet, de Toronto a Dublín amb Norwegian i de Dublín a Barcelona amb Ryanair, tots per poc menys de 350€. El que evidentment encara no sabia, eren els problemes que tindria amb Interjet i que van fer que per molt poc no pogués arribar a Canadà, almenys el dia que tenia previst.

Aquestes dues noves i últimes destinacions del viatge eren de les cares, per lo que tocava tornar a buscar hostels o habitacions en cases particulars com ja havia fet per Oslo i Honolulu. Així que després de reservar els vols vaig buscar allotjaments i maneres d’anar des de Toronto a les Cascades del Niágara.

A Toronto, que pensava que acabaria reservant en un hostel, vaig trobar una habitació privada per uns 20€ la nit en una casa particular però que era com un hotel, doncs els propietaris no hi vivien i totes les habitacions estaven llogades. El bany era compartit però l’habitació era gran i amb un llit de matrimoni.

A Dublín no vaig tenir mes opció que reservar un llit en una habitació compartida de 25 persones i a mes mixta. A Dublín només hi estaria un nit per lo que li vaig donar mes importància a la ubicació que al preu o la comoditat. Aquest hostel estava al centre de la ciutat, a prop de tot arreu, per lo que els dos dies que hi estaria els podria aprofitar molt mes. El preu era de 18€ la nit amb esmorzar inclòs i molt bones instal·lacions.

En aquest punt, el mes urgent que havia de fer era preparar l’itinerari per Malàisia i reservar-hi els allotjaments. Quedaven menys de dos mesos per l’inici del viatge i volia deixar el màxim de coses reservades o almenys planejades. Preparar l’itinerari implicava moltes hores de cerca, recopilació i organització d’informació.

Per a cada país es tractava de primer buscar els llocs mes interessants per veure i les ciutats on passar-hi almenys una nit. Després per a cada lloc buscar-ne els detalls i la forma d’arribar-hi. I finalment reservar els transports i els allotjaments. Malàisia va ser el país que mes temps hi vaig dedicar, de fet, el mateix dia que marxava estava reservant un dels allotjaments de Malàisia.

El fet de passar-hi poc mes de dues setmanes va fer que hagués de descartar algun lloc o optimitzar els trajectes per aprofitar mes el temps. A mes, a diferència de Tailàndia on el trajecte mes llarg el faria en avió, a Malàisia tots els trajectes serien amb ferri o bus. Finalment, l’itinerari escollit fou: Georgetown, Cameron Highlands, Selva Taman Negara, Melaka i Kuala Lumpur. D’aquesta manera veuria ciutats històriques, selves mil·lenàries i la capital de les Torres Petronas.

Algun dels trajectes el vaig poder reservar abans de marxar, com per exemple els trajectes de Georgetown fins les Cameron Highlands i d’allà a la selva de Taman Negara. Aquests trajectes s’acostumen a fer amb agències que tenen furgonetes amb una capacitat de 10 persones ja que no hi ha trens o línies de bus regulars. Coma curiositat, el trajecte fins la selva es faria en part pel riu. Serien quasi 3 hores navegant pel riu enmig de la selva veient búfals i micos.

En aquest punt ja tenia bona part de les reserves de transports i allotjaments fetes a excepció de Malàisia que encara em quedava reservar alguna cosa. Quedava una setmana per marxar que la vaig dedicar a recopilar mes informació de cada lloc on aniria. Moltes d’aquestes coses es poden anar fent durant el viatge, però sempre és mes còmode fer-ho a casa amb una pantalla mes gran i sense haver de perdre temps del viatge. De la mateixa manera era important recopilar consells d’altres viatgers, recomanacions de seguretat i fins i tot aspectes culturals que si no es coneixen poden arribar a representar un greu problema, sobretot a països asiàtics on son culturalment molt diferents als europeus. Tots aquests tips s’han d’anotar igual que la informació pròpia de cada lloc i llegir-ho tot abans d’arribar.

Pel que fa a la preparació de l’equipatge, aquest seria prou fàcil i lleuger ja que suposadament no estaria en llocs freds, per lo que portaria com a molt un jersei i un abric, la resta samarretes curtes. Aquest ja era el tercer viatge llarg i sol que feia per lo que ja tenia una llista feta de l’equipatge a portar i que havia anat perfeccionant cada vegada que tornava d’un viatge, eliminant aquelles coses que no havia utilitzat i anotant les que no havia portat però si m’haurien fet falta.

A part de la roba, hi havia certes coses que ocupaven i pesaven però que per mi eren imprescindibles, com per exemple el portàtil o l’escalfador elèctric junt amb una tassa plegable per poder-me prendre un bon cafè cada matí independentment d’on passi la nit.

El màxim que podia portar per tal de no haver de facturar mai, era una maleta de cabina i una motxilla amb un pes total de 10kg. L’espai ja no era cap problema per mi, el problema era el pes ja que només la maleta buida i el portàtil ja pesaven quasi 4kg. De fet sempre em passava almenys un quilo però mai m’havien fet facturar per això, en molts casos perquè no em pesaven l’equipatge i en altres, sobretot amb Norwegian, perquè el sobre-pes era molt petit.

En qualsevol cas em passava quasi una setmana preparant l’equipatge per tal que tot entrés a la maleta i que no superés els 10kg, deixant coses o substituint-les per altres similars però de menys pes, com per exemple el pot de vidre de cafè soluble que el canviaria per uns sobres.

Un altre dels preparatius que també hi dedicava alguns dies, era tot allò relacionat amb el material digital que portaria al portàtil i tota la política de còpies de seguretat que faria d’aquest material i del nou que anés generant durant el viatge, ja fossin relacionats amb la feina o amb el viatge, com les fotos.

Com a programador, vull tenir la possibilitat de poder treballar si així ho vull o ho necessito, per lo que el primer que feia era guardar tots els arxius relacionats amb aquells projectes que tenia a mitges a Google Drive. Tots aquests arxius eren poc pesats i no hi havia cap problema d’espai a Google Drive. El tema de les fotos fetes durant el viatge ja era diferent, doncs aquestes si que podrien arribar a pesar mes que l’espai disponible a Google Drive per lo que havia de preparar el portàtil per fer el mes fàcil possible poder fer còpies de seguretat de totes les fotos a un servidor remot que utilitzo per les proves de les aplicaciones que desenvolupo, però que a mes podia utilitzar com a servidor de backup’s, doncs l’espai que allà hi tenia era virtualment il·limitat a diferència dels 17GB que tenia a Google Drive dels quals ja en tenia 12 d’ocupats.

El que normalment sempre deixo pel final i que no hauria de fer, és tot el tema de visats. Això normalment és el que s’ha de fer primer, fins i tot abans de reservar els vols. En certs casos et demanen el número de vol, per lo que potser si que és necessari tenir ja el vol reservat, però en altres casos, sobretot en aquells països en què hi hagi possibilitats que et deneguin el visat, sempre és millor fer-ho lo primer de tot i no reservar res fins que t’hagin autoritzat a viatjar al país.

En aquest cas cas, dels 7 països que visitaria, havia de demanar visat en dos: EUA i Canadà. Per persones amb nacionalitat espanyola el que demanen no és un visat com a tal sinó una simple sol·licitud que a menys que tinguis antecedents penals o alguna cosa rara, l’acceptació és automàtica després d’omplir un formulari i pagar una taxa que pot ser d’uns 15€. Vaig sol·licitar-ho per tots dos països i en tots dos casos la meva sol·licitud va ser acceptada de forma automàtica.

I amb tots els vols i la majoria d’allotjaments reservats, amb l’equipatge preparat i amb tota la informació de les reserves i dels diferents llocs a visitar ben guardada, arribava el dia 27 de maig de 2019, dia en què iniciava la meva primera volta al mon en un vol de Vueling amb destinació Oslo.

El vol sortia pel matí per lo que cap a les 14h ja estava al tren exprés que connectava l’aeroport d’Oslo amb el centre de la ciutat. El bitllet costava uns 15€ i es podia pagar amb targeta a la pròpia terminal de l’aeroport. De fet tot a Noruega es pot pagar amb targeta, literalment no vaig utilitzar efectiu per a res, tot pagat amb targeta. L’avantatge d’això és el poder evitar els comissions dels caixers automàtics al retirar efectiu o fer un canvi de divisa en una casa de canvi. Jo anava amb la targeta Revolut que aplica el tipus de canvi oficial per lo que a Noruega no vaig pagar ni un cèntim en comissions per canvi de divisa.

Assegut en aquell tren em va sorprendre el paisatge tant verd de Noruega i el silenci i educació general en el tren. Anava ple de passatgers però el silenci era absolut. La Noruega verda i educada.

Però mes sorprenent em va resultar apreciar que un cop arribat al centre de la ciutat i sortir al carrer, el silenci allà pràcticament també era absolut. No tan sols ningú cridava, sino que la majoria de cotxes eren elèctrics i per tan silenciosos. Caminar pels carrers plens de gent i cotxes d’Oslo en un silenci quasi absolut és com a poc molt sorprenent i fins i tot desconcertant. Això si, t’hi acostumes ràpid i després costa acostumar-se a ciutats normals amb el seus sorolls.

I el transport públic no tan sols era silenciós sino també gratuït. Vaig haver d’agafar només un tramvia per poder arribar al hostel. Eren prop de les 17h quan hi arribava i per fi m’instal·lava al primer allotjament d’aquella volta al mon de 3 mesos.

L’habitació l’havia de compartir amb 24 persones mes però les instal·lacions eren molt bones, des dels banys fins a la cuina passant pels menjadors o sales comunes. Tot era gran i mai donava la sensació d’estar ple de gent. A mes tothom era molt amable i respectuós amb els altres, per lo que a partir de les 21h ningú obria la llum, de fet crec que la llum de l’habitació mai la vaig veure encesa.

A mes, en aquella època es donava el fenomen del sol de mitjanit, és a dir, que sent quasi les 12 de la nit el sol encara mig il·luminava els carrers i l’habitació, per lo que la llum encara feia menys falta. De fet un dia vaig estar passejant pel carrer fins passades les 23h per tal de gaudir d’aquella mig claró solar deguda a la latitud a la que em trobava.

Els 3 dies a Oslo van anar molt be tot i haver de comprar el menjar en el supermercat mes econòmic del país i passar una mica de fred, doncs tot i que portava una jaqueta, aquesta no era prou pel fred que feia a Oslo tot i ser a principis de juny. El menjar sempre el comprava en aquests supermercats, el portava al hostel i allà menjava mirant notícies al portàtil, doncs les taules eren enormes i amb endolls ben a prop per poder connectar el que fes falta. Realment vaig quedar ben content amb el hostel i amb Oslo, doncs hi arribava convençut que em gastaria molt però finalment no em vaig gastar ni 30€ al dia contant allotjament, menjar i transport. Hostel, supermercats i transport gratuït o caminant era tot el que feia falta per passar uns dies en un dels països mes cars del mon sense arruinar-te.

Al cap de 3 dies tocava agafar el bus que casualment passava a 5 minuts caminant del hostel i que per uns 20€ portava fins a l’aeroport per poder fer el primer trajecte llarg del viatge fins a Bangkok. Serien 12 hores de vol i el primer que faria a Àsia. Aquesta era la millor opció tot i ser una mica cara, doncs el tren encara em sortiria mes car i sobretot em comportaria mes temps i mes trasllats.

A l’aeroport hi vaig arribar be però allà vaig haver d’esperar quasi 5 hores mes del previst per un endarreriment del vol. En aquell moment es va fer na mica pesat però va valdre la pena gràcies a les indemnitzacions que les aerolínies han de cumplir dins la UE. En aquest cas 600€ de compensació. Cal tenir en compte que aquest vol em va costar 160€, per lo que em van pagar quasi 4 vegades el preu del bitllet per estar 5 hores esperant a l’aeroport.

Allà mateix a la terminal vaig dinar una amanida de pollastre preparada que havia comprat en aquells supermercats tant barats i que esperava menjar-me a l’avió, però que degut a l’endarreriment em vaig menjar abans d’embarcar.

Tot i l’endarreriment, Norwegian no va deixar passar les seves polítiques d’equipatge i va fer el que sempre fa, pesar tots els equipatges de cabina abans d’embarcar. El meu pesava 11,50kg però em van deixar passar ja que dins hi portava la jaqueta i algo de menjar, coses que si treia i em posava a sobre segurament baixarien el pes total fins als 10kg. Però altres van haver de pagar uns 60€ per facturar l’equipatge que es passava de pes, de fet alguns portaven fins a 20kg!

El vol va anar be tot i no donar-nos ni un got d’aigua de cortesia encara que fos per l’endarreriment. Per cert, que al compensació de 600€ me la van donar perquè jo la vaig demanar, dubto que ho haguessin fet si no ho hagués demanat expressament.

A Tailàndia queia un xàfec com pocs havia vist. Eren quasi les 13h quan sortia de la terminal per anar a fumar veient la cortina d’aigua que queia i pensava que potser no aniria prou preparat per abrigar-me be, però un cop fora el cop de calor en tota la cara va ser brutal. De lluny semblava que hagués de fer molt de fred però en canvi feia molta calor amb una alta humitat que encara accentuava mes la sensació de calor. De fet no vaig tardar ni 5 minuts en començar a suar tot i l’aigua que queia. Era l’inici de 27 dies sense parar de suar.

Al mateix aeroport vaig agafar el tren que em portaria fins al centre de Bangkok on agafaria un bus que em deixaria a uns 10 minuts caminant de l’hotel. Tot el trajecte seria d’almenys 1 hora i mitja i no sortiria per mes de 2€, doncs el tren costava 1,20€ i el bus menys de 0,50€. Això si en algun moment no em veia obligat a agafar un taxi per haver-me perdut i no entendre’m ni amb els locals ni amb els cartells. Tenia tots els mapes descarregats i l’app Moovit per lo que en principi no tindria cap problema per moure’m amb transport públic.

Tailàndia era un dels països a visitar on menys podria utilitzar la targeta per a pagar, per lo que tocava aconseguir efectiu amb el cost en comissions que això suposa. De totes maneres, si les coses es fan be, aquestes comissions poden arribar a ser tant baixes com del menys de l’1%.

D’entrada vaig treure diners del caixer automàtic que hi havia a la terminal. Vaig retirar 3000 bats (85€) per poder passar almenys un parell de dies abans de trobar una manera mes econòmica d’obtenir efectiu, doncs el caixer cobrava 220 bats de comissió. En aquell moment encara no ho sabia però la comissió del caixer era exactament la mateixa fos quina fos la quantitat d’efectiu retirat, per lo que hauria estat millor retirar 5000 bats que era el màxim que permetia el caixer per tal que la comissió fos en termes relatius mes baixa. traient 3000 bats aquella comissió m’havia suposat el 7%, una barbaritat tenint en compte que la meva aspiració era no passar del 3%. Això si, aquesta era la primera vegada i mica en mica ja ho faria millor arribant a pagar realment molt poc pels canvis de divisa.

En el tren em va sorprendre la quantitat de rius, canals i llacs que hi ha pel mig de Bangkok. Mes tard ho apreciaria des de terra però ara ho podia veure des d’aquella via elevada de tren.

El bus ja em va costar mes de trobar. Anava amb el GPS i Moovit i vaig preguntar a l’estació de tren on vaig arribar, però tot i així em va costar trobar la parada del bus ja que no estava senyalitzada. Era a la sortida d’uns rotonda amb un trànsit brutal. Un senyor molt ben vestit em va ajudar a trobar la parada, de totes maneres segurament era d’aquells que després intentar estafar als turistes, però en qualsevol cas amb mi ni tan sols ho va intentar, no sé si perquè ja va veure que amb mi no podria o perquè al final li vaig caure be. La qüestió és que vaig estar quasi una hora sota la pluja esperant al bus en un lloc que ni tan sols semblava una parada de bus.

Fins i tot vaig anar a preguntar a una mototaxi quant em costaria fins l’hotel, a lo que em va respondre 450 bats. Eren uns 12€ i no estava disposat a pagar-los tan sols arribar. Només agafaria un taxi quan no tingués mes remei, i ara, tot i plovent i estar realment cansat, encara podia aguantar una estona mes.

Quan una altra mototaxi ja m’estava a punt de convèncer-me per portar-me a mi i la meva maleta en aquella merda de moto, per fi va aparèixer el bus. Com tots els que circulaven per allà era un bus atrotinat però molt barat, menys de 0,50€ i que em va portar fins a la Cort Suprema de Tailàndia des d’on hauria de caminar uns 10 minuts fins l’hotel.

Cap a les 17h per fi arribava al primer hotel asiàtic on dormiria, deixava les coses, comprava aigua ben freda i sortia a donar la primera volta ja sense equipatge per Bangkok. Caminava una mica pels voltants de l’hotel que era en una zona de vianants amb molts locals nocturns i al costat de Khao San Road, un dels carrers mes famosos de Bangkok, però a la vegada prop d’una gran avinguda amb tot tipus de botigues i restaurants. La veritat és que estava molt ben ubicat.

Vaig entrar a un dels restaurants d’aquella avinguda, a un on hi havia els preus ben visibles a fora. Vaig demanar un dels plats que no sabia ben be que era però que semblava espaguetis amb carn, verdures i altres coses que no sabia. En qualsevol cas era força bo i tot plegat no em va costar ni 2€. Aquest era el primer àpat en terres asiàtiques i el millor va ser l’acomiadament de la camarera, que va ser el típic gest que fan els tailandesos amb els palmells de les mans units i abaixant el cap en forma de reverència. un gest típic tailandès que em va fer molta gràcia de veure quasi en la meva primera interacció amb un local.

No eren ni les 19h quan anava a dormir mort de son, cosa que em faria durar el jetlag quasi 4 dies. Em despertava cap a les 3 de la matinada, escrivia el diari, em prenia un cafè, preparava l’itinerari pel dia i sortia de l’hotel cap a les 7 del matí aprofitant que la calor encara es podia soportar. Alguns dies esmorzava un plat d’arròs amb carn com un local mes en algun lloc ambulant dels molts que hi havia. Amb 3 hores donant voltes m’havia begut literalment dos litres d’aigua i ja no aguantava la calor quan encara no eren ni les 10 del matí. Normalment el que feia era tornar a l’hotel, dutxar-me, descansar i tornar a sortir, tot i que alguns dies em quedava dormint a l’hotel per la tarda i sortia quan el sol ja s’amagava per no morir de calor, per això molts dies arribava a l’hotel a les dues de la matinada després de veure la festa de Khao San Road que em quedava a 3 minuts caminant de l’hotel i fins i tot un dia a Soi Cowboy, la zona vermella de Bangkok tot i que aquell carrer ja em quedava a quasi dos hores caminant, trajecte que efectivament vaig fer caminant per anar-hi però en bus per tornar.

Entre l’horari distorsionat que ja portava i la calor que feia durant tot el dia, vaig sortir per Bangkok mes durant els matins i les nits que durant la resta del dia. En qualsevol cas Tailàndia és un país molt segur i no tenia cap por de caminar per qualsevol barri de Bangkok a les dues de la matinada.

Mentre era a Bangkok un dia vaig anar a Lopburi, ciutat coneguda pels centenars de micos que hi ha pels seus carrers, on hi vaig arribar amb tren després d’un trajecte d’unes 4 hores. Els trens son antics però almenys hi ha una xarxa ferroviària mínimament decent que permet fer alguns desplaçaments de forma força barata.

Pel que fa a la ciutat, i tot i saber que estaria plena de micos, l’impacte al veure la zona on mes n’hi ha va ser brutal. S’enfilaven pels edificis, entraven a les cases i alguns fins i tot s’encaren a la gent que te menjar a les mans i no els en donen. Crec que aquest tema se’ls està anant de les mans. Fins i tot un se’m va tirar a sobre des d’un balcó i em va estirar la motxilla amb tota la intenció de robar-me-la. Per sort la duia ben agafada i després d’encarar-se’m uns segons, va marxar.

La tornada va ser llarga però finalment vaig arribar a l’hotel, doncs un cop a l’estació de Bangkok em va costar molt trobar el bus que em podria deixar prop de l’hotel i que ja havia mirat abans de marxar. Tant em va costar que després d’esperar 30 minuts a la parada per on suposadament havia de passar, vaig decidir tornar a peu fins l’hotel, un trajecte de mes de dues hores i quan ja quasi eren les 22h. En qualsevol altra ciutat hauria agafat un taxi, però a Bangkok, amb lo interessant que resulta caminar pels seus carrers i lo segura que és tota la ciutat, no vaig tenir cap problema per caminar per llocs completament desconeguts per a mi, entre ells Chinatown, a aquelles hores de la nit. No tenia Internet per utilitzar Moovit però si els mapes per poder anar caminant on volgués, així que amb paciència i un parell d’ampolles d’aigua vaig arribar a l’hotel quasi a la 1 de la matinada.

Un altre dels dies que vaig estar a Bangkok vaig anar al famós mercat de Mae Klong que està just sobre unes vies de tren que son totalment operatives, és a dir, el tren passa per allà vàries vegades al dia. Tot va començar quan l’ajuntament de la ciutat volia construir l’estació de tren just on era el mercat ja que era la millor zona per tal de no demolir molts edificis. Però els venedors van avisar que no marxarien i efectivament no van marxar tot i que les vies les varen fer creuant tot el mercat fins arribar a l’estació que està just on acaba el mercat. Ni l’ajuntament ni els venedors van cedir per lo que finalment tan el tren com el mercat van seguir funcionant tots dos al mateix lloc.

El resultat de tot plegat és simplement impressionant, dons en un moment donat sona una sirena i els venedors comencen a plegar els seus toldos i a enretirar una mica alguna de les caixes amb els productes a la venda. I de sobte apareix el tren que sembla que s’ho hagi d’emportar tot per davant però que com s fos màgia, passa just pel mig de totes les botiguetes i caixetes sense tocar-ne cap i arribant a l’estació que està al final del mercat. És quelcom increíble.

Allà hi vaig arribar amb un servei de furgonetes que feien la funció de busos regulars de llarga distància que portaven uns 10 passatgers a diferents destinacions fora de Bangkok. Sortien d’una estació al nord-est de la ciutat a la que hi vaig arribar en bus. En aquest, cas el trajecte fins a Mae Klong era d’uns 100 quilòmetres i val molt la pena d’anar-hi.

Al cap de poc mes d’una hora arribàvem a la ciutat del mercat, caminava uns 10 minuts i per fi veia la via de tren en un pas a nivell completament envoltada per les botigues del mercat. La via feia, literalment, de caminet perquè els clients poguessin veure les botiguetes, i totes estaven d’alguna manera tocant la via. En aquell moment em semblava mentida que per allà hi passés un tren vàries vegades al dia.

Vaig haver d’esperar mes de 3 hores a què passés el pròxim tren, però l’espera va valdre la pena. Quan faltaven uns minuts per l’hora ja tots els turistes, que érem mes que compradors i venedors, vam anar prenent posicions, sobretot els xinesos, que n’hi havia desenes. Finalment, un senyor feia sonar un xiulet i en pocs segons apareixia el tren a uns 10 km/h obrint-se camí enmig de totes aquelles paredes, toldos i caixes a terra. Els venedors apartaven en l’últim moment aquelles caixes o toldos que eren enmig del camí del tren, de tal manera que el tren podia passar sense tocar res però a escassos centímetres de tot. La precisió era brutal.

Una altra de les sortides que vaig fer estant a Bangkok, va ser per a visitar el pont del Riu Kwai, mes famós per la pel·lícula que per la tragèdia que amaga, doncs es calcula que hi van morir unes 200.000 persones. Per veure’l vaig anar fins la ciutat de Kanchanaburi, que quedava a unes 4 hores en tren. Allà hi vaig passar una nit en un hotel que tenia 3 habitacions flotant sobre el riu, de fet fins i tot es movien lleugerament, un moviment perfecte per a dormir.

Vaig voler passar una nit en aquella ciutat per poder agafar el tren que circula per un dels trams de via mes perillosos, o almenys espectaculars, que he vist mai. Però això no ho vaig poder fer ja que els horaris d’aquell tren i el que jo havia d’agafar per tornar a Bangkok l’endemà, no eren compatibles. O feia una cosa o l’altra, una llàstima. Però el que si que vaig fer va ser creuar el pont sobre el riu Kwai on vaig tenir l’oportunitat de xerrar una estona amb un grup de monjos budistes.

No sé perquè li vaig cridar l’atenció al qui semblava el líder d’aquell grup, però en veure’m em va aturar i vam començar a xerrar. Em va explicar que cada dia passaven per aquell pont per fer ofrenes pels 200.000 morts, fins i tot em va donar una espècie de polsera per poder fer una ofrena jo també, ofrena que vaig fer al mateix lloc del pont on ens havíem aturat a parlat. Vam parlar de mi i del viatge i fins i tot dels toros a Espanya i com a ell li semblava quelcom pel que hauria de lluitar, per la seva abolició, és clar. Van ser uns minuts de xerrada molt interessants i en els que vaig ser conscient de l’oberta que és la religió budista i de lo diferent que és respecte d’altres que acostumen a ser mes propenses a l’adoctrinament. Els monjos budistes mai et pregunten per la teva religió, només s’interessen per la teva història personal i per qualsevol cosa que els puguis aportar, culturalment parlant.

Ja havia passat una nit a l’habitació flotant sobre el riu Kwai i tocava tornar cap a Bangkok on hi passaria un parell de dies mes abans d’agafar un vol intern per anar cap al sud del país.

La tornada a Bangkok va anar be però em vaig encallar una mica per creuar un riu quan ja era a Bangkok. Creuar els rius de la ciutat no és tan fàcil com podria semblar. Hi ha ponts però estant molt allunyats entre ells i quasi que l’única manera de creuar és amb un ferri, que tampoc tenen parada a qualsevol punt de la vora del riu.

Vaig anar al punt on havia desembarcat en l’anada, però allà em van dir que només desembarcaven, que l’embarcament era una mica mes avall. Doncs això que semblava tant fàcil em va comportar 20 minuts ja que no era fàcil accedir a cada lloc a preguntar. I mentre buscava des d’on sortia el ferri, vaig veure quelcom que havia llegit però que encara no havia vist, que va ser l’obligació que te tothom d’aturar-se quan sona l’himne tailandès per uns altaveus repartits pels carrers. Jo anava caminant amb la maleta quan de sobte vaig notar que un noi que caminava al meu costat i que estava saludant a un altre noi que venia de cara, es va aturar i va deixar de saludar. El noi que venia de cara va fer el mateix. Jo no sabia què passava però també vaig fer el mateix fins que vaig sentir l’himne i aleshores vaig recordar que tothom havia de deixar de caminar. Increíble!

Durant els dos dies que em quedaven a Bangkok vaig conèixer una mica mes la ciutat i fins i tot vaig visitar el llac urbà mes gran d’Àsia, que justament està a Bangkok i sembla literalment una illa enmig de Bangkok.

El llac està format per un meandre del riu de Bangkok que provoca que quedi una zona enorme quasi aïllada i plena d’aigua i vegetació, semblant mes uns aiguamolls que una part de Bangkok. de fet un cop estàs dins d’aquest meandre, sembla que hagis sortit de Bangkok, doncs el soroll desapareix, els edificis es perden darrere la vegetació i el trànsit caòtic i les milers de persones pel carrer desapareixent completament per deixar pas a una sola carretera per on hi circulen mes bicis que cotxes i on tothom es coneix com si fos un poble.

Allà, i degut a què hi ha mes aigua que terra ferma, hi ha el mercat flotant mes conegut de Bangkok. Les cases i els passos pels vianants es claven al fons d’aquell llac quedant tot rodejat per aigua. Miris on miris hi ha rius i canals per tot arreu.

Fins l’entrada de l’illa hi vaig anar en bus però un cop dins i fins al mercat ja vaig caminar tota l’estona, tardant quasi dues hores per arribar-hi. A mes després tocava fer el camí de tornada fins fora l’illa i després agafar un bus fins l’hotel. Va ser un dia llarg però molt aprofitat i vaig ser capaç de moure’m amb els busos i arribar fins al mercat sense connexió a Internet.

Al cap de 6 dies de veure Bangkok i els seus voltants, tocava agafar l’avió per començar la ruta per les illes del su de Tailàndia. El vol sortia a les 8h i hi arribaria en bus sortint de l’hotel a les 5 del matí. Si tot anava be hauria d’arribar a l’aeroport poc abans de les 7h, temps suficient per passar el control de seguretat ja que en principi no hauria de facturar. Això si, el pes màxim era de 7kg per lo que segurament hauria de pagar l’excés de pes.

La cosa es va començar a tòrcer quan vaig perdre el bus que passava a les 5 del matí. A la majoria de ciutats has de fer un gest als xofers de busos per tal que s’aturin a la teva parada. Però això que en la majoria de casos no ha de ser mes que un lleuger aixecament de braç, a Tailàndia ha de ser pràcticament posar-te enmig de la carretera i que el xofer no tingui mes remei que atropellar-te si no s’atura. Per aquest motiu vaig perdre el bus de les 5 i que era el que tenia previst agafar. Encara estava al costat de l’hotel i ja eren les 5:40h quan agafava el següent bus que a sobre arribava amb 10 minuts d’endarreriment.

Però els problemes no havien fet mes que començar. Des del primer dia que era a Bangkok ja havia notat que el GPS no funcionava tant be com a altres països europeus o americans. En certs moments la ubicació era inexacte o es perdia completament durant uns minuts. Fins aleshores això no m’havia suposat un gran problema ja que havia anat en trens, molt mes fàcil de saber on baixar que en un bus, o be havia fet visites per Bangkok sense cap pressa, per lo que perdre’m una mica no era cap problema. Però ara havia de fer un transbord per agafar un segon bus que ja em deixaria a l’aeroport, i tenint en compte que ja anava amb el temps molt just, no podia perdre temps fent el transbord.

Però quan mirava el mapa de Moovit que m’indicava a quina parada baixar per agafar el segon bus, la ubicació va començar a fallar fent que el punt que m’identificava sobre el mapa anés fent moviments bruscs amunt i avall resultant-me impossible saber si arribàvem a la parada on havia de baixar. I quan ja anava a preguntar a la revisaria del bus, de sobte vaig veure que el punt que identificava la meva ubicació va fer un salt i es va situar força mes amunt que la parada on havia de baixar per agafar el segon bus, un segon bus que m’havia de portar fins l’aeroport des d’on sortia el meu vol al cap d’una hora.

Immediatament vaig preguntar a la revisora quan arribaríem a la parada on havia de baixar, i ella sense saber anglès, em va fer entendre només amb un petit gest de boca, que estava ben fotut. Ella no parlava anglès però m’ensenyava la mà oberta 3 vegades. Jo no l’entenia però m’estava dient 555. Una passatgera que ho estava escoltant i que parlava una mica d’anglès, em va dir que havia de baixar ja i agafar el bus 555. El bus seguia circulant i per tan jo allunyant-me d’on hauria d’haver baixat. La noia, entenent la meva situació, em va dir que l’acompanyés, fent-me baixar del bus juntament amb ella tan bon punt el bus es va aturar a la següent parada.

Ajudant-se del traductor del mòbil, em va poder explicar que ara havia d’agafar des d’allà mateix el bus 555, que no era el que hauria d’haver agafat però que també arribava a l’aeroport. Però ella no tan sols havia baixat en aquella parada que no era la seva per assegurar-se que agafava el bus 555, sino que a mes ella també va pujar a aquest bus per explicar-li al revisor la meva situació i que aquest m’¡avisés quan arribéssim a l’aeroport. La noia va estar dins el bus una parada per assegurar-se que arribaria a la meva destinació i va baixar a la següent parada. una noia a les 7 del matí que anava a treballar i que no em coneixia de res, va alterar el seu trajecte matinal cap a la feina per assegurar-se que jo arribés a l’aeroport. Va ser un gest extraordinari i d’aquells que et fan recobrar l’esperança amb l’espècie humana. Jo no sabia com donar-li les gràcies i ella va marxar amb el somriure característic dels tailandesos. Gràcies a ella ja era al bus i ara només faltava arribar a temps per agafar el vol.

Per sort vaig arribar a la terminal 45 minuts abans de la sortida del vol. Vaig còrrer cap als mostradors pel tema de l’equipatge, doncs superava el límit de 7kg, però un cop allà només em van donar la targeta d’embarcament sense posar-me cap problema per l’equipatge. Perfecte, encara quedaven 35 minuts per la sortida del vol i ja ho tenia tot, fins i tot em vaig prendre el luxe de sortir a fumar un piti.

Amb tot, arribava a la porta d’embarcament quan ja estava oberta però en qualsevol cas podent embarcar quan ni una hora abans em semblava que seria impossible.

D’allà anava fins a Krabi, una ciutat no massa turística però que serveix d’enllaç entre Bangkok i les illes del sud, doncs te aeroport i hi surt un ferri cap a les illes del mar d’Andaman i una carretera que conecta fins la costa del Golf de Tailàndia des d’on surten ferris cap a les illes del golf.

Un cop a Krabi havia d’arribar fins al port i allà agafar un ferri fins a l’illa de Koh Lanta, la primera illa a visitar i on hi passaria 4 nits. Aquest era dels pocs trajectes que no tenia reservat, doncs per Internet em va costar trobar-ne i segons deien al mateix aeroport de Krabi es podria agafar un bus fins al port.

Allà em vaig intentar connectar a Internet per utilitzar Moovit i veure si hi havia busos regulars des de l’aeroport, però la connexió era lenta i Moovit tampoc trobava cap opció. Aquell era un aeroport molt petit i on al pàrquing pràcticament només hi havia algunes furgonetes i un bus, que mica en mica van anar marxant i quedant tot plegat cada vegada mes buit.

A la terminal vaig veure uns stands d’agències de transports. Vaig preguntar i oferien la possibilitat d’anar fins a Koh Lanta només en furgoneta, doncs la mateixa furgoneta agafaria el ferri fins l’illa i em deixarien davant la porta de l’hotel. El preu era de 500 bats, uns 15€, força car tenint en compte que el vol que acabava d’agafar no m’havia costat ni 30€. Però tenint en compte que ara hauria d’agafar 3 transports i que un d’ells hauria de ser un taxi (per arribar a l’hotel un cop a Koh Lanta) el sobre-cost ja no era tant exagerat i tot el trajecte seria molt mes ràpid, doncs no faria falta ni baixar d’aquella furgoneta.

Durant el trajecte per fi veia les característiques illes tailandeses plenes de vegetació i les seves costes banyades per aquella aigua turquesa. Tot un paradís que per fi tenia davant els meus ulls.

Eren les 12 del migdia quan agafàvem el ferri per arribar a Koh Lanta. A la furgoneta hi anàvem unes 4 persones i el meu era l’hotel mes proper, per lo que vaig ser el primer en arribar. El primer que em va sorprendre en arribar va ser veure una mesquita just davant de l’hotel, el Lanta Orange House. En aquell moment encara no ho sabia però l’illa de Koh Lanta era de majoria musulmana.

Vaig entrar a l’hotel que semblava una casa particular reconvertida, això si, força gran. A la planta baixa hi vivien els propietaris i a la planta de dalt hi havia les habitacions, 4 concretament. Tenia poques habitacions però cada una era molt gran.

A la mateixa entrada de la casa hi havia la recepció i després de dir un “hello” va aparèixer una dona gran també musulmana. De seguida va aparèixer la que semblava la filla i que parlava anglès, vestida amb un vel negre que li cobria tot el cos igual que la seva mare. Mentre totes dues m’atenien, va aparèixer el que semblava el marit de la dona i després de saludar va anar directament al sofà. L’habitació costava 250 bats la nit, uns 7€, i tenia fins i tot nevera. Vaig haver d’anar a treure diners a un caixer a uns 100 metres de l’hotel ja que només acceptaven efectiu, i un cop pagat, em vaig instal·lar.

L’habitació tenia bany propi, nevera, microones i fins i tot tasses per fer el cafè. Pràcticament tots els serveis de l’illa estaven en aquella carretera per la que havíem vingut amb la furgoneta i a la que donava l’hotel. Era una carretera estreta amb un carril per cada sentit i que quedava a escassos 50 metres de la platja. La resta de l’illa estava quasi deshabitada. Tenia tot el que podia necessitar a pocs metres de l’hotel però si caminava 5 minuts illa endins em trobaria quasi sol en una illa encara poc explotada pel turisme.

El que no m’esperava eren els càntics periòdics que venien de la mesquita i que se sentien a desenes de metres de distància, així com el fenomen meteorològic del Monsó, que va provocar fortes i ininterrompudes pluges durant 3 dels 4 dies que vaig passar a l’illa.

Per la resta va ser un lloc perfecte on gaudir de platges i postes de sol paradisíaques sense haver de patir les aglomeracions de turistes que hi ha en altres illes, sense anar mes lluny a les pròximes que aniria jo al Golf de Tailàndia. En aquesta banda del país el clima era molt diferent al del golf per lo que aquí els turistes érem molts menys. A mes Koh Lanta és una de les illes menys conegudes per lo que pràcticament sempre passejava enmig de locals que poca relació tenien amb el turisme.

Cada tarda creuava la carretera per anar a la platja i gaudir allà d’unes postes fantàstiques tot i que normalment quedaven mig tapades pels núvols, però en qualsevol cas trobar-se sol en aquelles platges de palmeres i sorra blanca era tot un luxe que pocs podien dir. Això si, aquí ja es notava una mica el sobre-cost que tenien molts dels productes per ser mes costosos de portar fins allà i per les poques botigues que hi havia a l’illa.

La carretera per on transcorria quasi tota la vida de l’illa era l’única que estava asfaltada, la resta eren camins de sorra. Així que quan explorava l’illa, tan sols havia de caminar 10 minuts allunyant-me de la carretera per quedar completament aïllat de la civilització i quedar rodejat per una vegetació exuberant, espectacular i molt desconeguda per a mi, doncs molts dels arbres que s’hi podien veure no els havia vist mai abans. Semblava mentida poder trobar a Tailàndia una illa com aquella.

Al cap de 4 dies tocava tornar a Krabi, on havia arribat amb avió, i allà agafar un bus que em portaria fins l’altra costat del país. Aniria des de l’oest, el Mar d’Andamán, a l’oest, al Golf de Tailàndia, on dormiria en 3 illes diferents, les mes importants del golf. El bus+ferri des de Krabi a Koh Tao ja els tenia reservats des d’abans del viatge, però no el transport per arribar fins a Krabi, doncs volia estar a l’illa per saber quina era la millor opció. Així que un dia abans de marxar vaig reservar una furgoneta que anava passant pel llarg d’aquella única carretera asfaltada de l’illa recollint els passatgers, agafaria el ferri i ens deixaria al lloc indicat de Krabi. Era una espècie de taxi col·lectiu, pràcticament l’únic tipus de transport de Koh Lanta.

Un cop a Krabi, abans d’agafar el bus cap al Golf de Tailàndia, passaria una nit en un petit apartament ja que no podia coordinar l’horari de la furgoneta que m’havia portat des de Koh Lanta amb el del bus fins al golf en el mateix dia, ja que el bus sortia cap a les 7 del matí.

Vam arribar a Krabi al cap d’unes dues hores i el xofer em deixava a pocs metres de l’apartotel. Era una espècie d’habitació gran amb nevera, cafetera, microones, TV i bany propi. Una de les habitacions mes equipades de tot el viatge però on només hi passaria aquella tarda i nit per veure una mica Krabi i marxar de bon matí cap al golf.

Vaig deixar l’equipatge i vaig sortir immediatament a buscar algun lloc on dinar. Eren quasi les 14h i la intenció era dinar, descansar una mica i cap a les 17h sortir a passejar per Krabi. Ben a prop de l’hotel vaig passar per davant d’un restaurant on de cara al carrer hi tenien una graella amb el que a Mèxic anomenen mojarras, una espècie de daurades fregides que estan realment bones.

Va ser curiós perquè des del dia anterior que pensava en menjar peix, quelcom que no acostumo a fer i menys en un viatge, però després de tants dies sense menjar-.ne em venia de gust i mes en un país com Tailàndia, on n’hi tant i tant bo. Per això quan vaig passar per davant d’aquell restaurant i vaig veure aquells peixos ben fregits en aquella graella, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar per preguntar, primer, quant costava, doncs això sempre s’ha de preguntar abans de comprar, i després vaig entrar.

El plat costava 200 bats, quasi 6€, molt barat però força mes del que m’acostumava a gastar en un dinar. Tot plegat acompanyat d’arròs, amanida i salses picants, va resultar un dinar boníssim que em va treure l’antull que portava des de feia dos dies.

Després de dinar vaig tornar a l’hotel on només volia descansar sense adormir-me, però va ser impossible, em vaig adormir unes dues hores per lo que entre dutxar-me i prendre un cafè, ja eren les 18h quan sortia a explorar Krabi. Volia anar fins a un temple budista a uns quants centenars de metres d’alçada des d’on es tenia una panoràmica fantàstica de tot Krabi, però se’m va fer tard i començava a fer-se fosc, per lo que vaig decidir no anar-hi. En comptes d’això vaig comprar menjar per sopar en un 7-eleven, pasta deshidratada i peix enllaunat bàsicament, i vaig tornar a l’hotel quan ja eren les 21h passades per sopar i dormir ja que l’endemà a les 7 havia d’estar a l’agència contractada per anar a Koh Tao des d’on sortia el bus fins al port de Surat Thani.

L’endemà a les 6:30h deixava l’hotel quan encara estava tothom dormint i caminava 30 minuts amb una calor ja insoportable fins l’estació des d’on sortia el bus, on vaig arribar-hi tant suat que el primer que em va dir la noia del mostrador va ser on estava el lavabo perquè em netegés una mica. De fet em vaig canviar la samarreta i tot.

Després de xerrar una mica amb el xofer del bus, marxàvem cap a Surat Thani ben puntuals on hi arribàvem al cap d’unes dues hores. Tan bon punt baixàvem del bus, ja ens dirigien cap a la rampa que donava accés al ferri just allà al costat. Tot molt ràpid i molt be.

El ferri ja era molt ple i semblava que només ens estaven esperant a les menys de 10 persones que havíem arribat en aquell bus, doncs quan tots érem dins, de seguida va arrencar.

El ferri era un catamarà gegant que anava rapidíssim, tot i així serien unes 4 hores de trajecte fins la primera de les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria, Koh Tao, o mes coneguda com l’illa dels motxillers. Encara no ho sabia però aquella illa seria com un petit paradís del que em costaria marxar.

Primer fèiem una parada a l’illa veïna de Koh Samui on hi aniria al cap d’un dies. Ara havia d’esperar a què arribés un altre ferri que ja em portaria fins a Koh Tao. En aquest segon ferri és on vaig conèixer dues noies que vaig sentir parlar català. Ja feia 3 setmanes que no escoltava ni català ni castellà i sentir-lo per primera vegada al Golf de Tailàndia em va fer força il·lusió.

Cap a les 14h arribàvem a Koh Tao i només baixar vaig entendre perquè se la coneixia com l’illa dels motxillers. Desenes de persones baixàvem d’aquell ferri i només jo anava amb maleta, la resta amb motxilla. Aquesta illa ja no era com Koh Lanta, aquesta era molt mes turística i això es notava només trepitjar el port, o vàries persones oferien tours, taxis o el que fos. Jo vaig passar ràpidament per allà al mig i vaig caminar els 20 minuts que hi havia fins l’hotel reservat.

El camí fins l’hotel era per un passatge de vianants que transcorria just al costat de la platja i segons Google Maps l’hotel era just en aquell passatge, per lo que estava literalment a 4 metres de la platja, una platja que per una altra banda permetia veure-hi la posta de sol. A mes en aquell passatge hi havia de tot, per lo que ja no em feia ni falta investigar massa la zona, tan sols sortir de l’hotel i caminar per aquell caminet.

El que miro quasi sempre primer a l’hora de reservar un allotjament, és el preu, per això em vaig sorprendre tant quan vaig veure aquest, doncs tot i no costar mes de 10€ la nit, les habitacions eren petits bungalows completament independents uns dels altres enmig d’un pati ple d’arbres i just tocant aquell passatge que donava a la platja. brutal!

Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció va ser la gran quantitat de cartells informant de que Koh Tao era una illa amb pocs recursos propis, per lo que era primordial estalviar aigua, reciclar i en general produir la menor quantitat possible de residus. Aquesta era una illa on tota la brossa generada l’havien de portar a la part continental per al seu processament igual que havien de portar-ne tota l’aigua que s’hi consumia, d’aquí la importància de no malgastar-la. de fet, a la dutxa sortia un petit rajolinet d’aigua sense possibilitat d’augmentar-ne la potència. I la veritat és que tothom, tan residents com turistes, complien totes les normes al peu de la lletra.

Després d’instal·lar-me i dutxar-me i quan ja eren les 15h, sortia a buscar un lloc on dinar. No em va costar massa, doncs en aquell passatge que separava l’hotel de la platja hi havia de tot, entre d’altres un lloc ambulant dels que a mi m’agraden, doncs son llocs mes pensats per locals que per turistes. Estava una mica amagat, apartat dels restaurants pels turistes i vaig demanar un Tai Mai per 60 bats, ni 2€. Es tractava d’un bon plat d’arròs amb verdures i carn. Després vaig anar a descansar una estona al bungalow per anar cap a les 19h a la platja a veure la posta de sol.

Tot i ser una illa molt turística, no es veia gens masificada. A aquella hora a la platja estava quasi sol i els restaurants que hi havia a la platja no estaven massa plens. Era realment agradable passejar per aquella platja mentre es ponia el sol enmig d’aquell ambient tant motxiller.

La resta de dies els vaig dedicar a explorar l’illa i anar a algun dels llocs mes emblemàtics, com a la que asseguren és l’illa mes fotografiada del mon i a la que hi vaig arribar després de caminar unes dues hores pel voral de la carretera principal de l’illa, doncs no hi havia massa mes camins pels quals anar.

Va ser una gran experiència passar aquells dies a Koh Tao veient cada dia la posta de sol al mar en una platja paradisíaca i pràcticament deserta, gaudint del bon rotllo que hi regne a cada racó iamb l’alegria dels locals que et feien sentir com a casa. També em fascinava l’alta consciència mediambiental que tenia tothom i el respecte en tots els aspectes que s’hi respirava. Això si, aquí és on mes gent espanyola vaig veure, quelcom que ja no m’agrada tant, doncs m’agrada anar a llocs mes remots o menys turístics.

En qualsevol cas una gran experiència que acabava el dia 15 de juny quan agafava un altre ferri per anar a l’illa veïna, Koh Pha Ngan, l’illa de la famosa Full Moon Party que se celebraria al cap de dos dies i on evidentment volia assistir-hi.

A les 10 del matí anava cap al port per agafar un d’aquells ferris catamarans que mes que navegar quasi que volaven. En aquesta ocasió anar caminant fins l’hotel no era una opció, doncs quedava a quasi 3 hores del port, per lo que tocaria agafar un taxi col·lectiu, doncs aquests son els transports mes barats en aquestes illes.

Al cap d’unes dues hores arribàvem a Koh Pha Ngan i baixàvem unes 200 persones en manada cap on anava tothom, doncs crec que ningú sabia realment cap on caminava. Al cap de mig quilòmetre arribàvem al pàrquing dels taxis col·lectius. Cadascú pujàvem al que un noi ens anava indicant segons la nostra destinació. Hi havia uns 10 taxis col·lectius i cada un anava a un punt concret de l’illa. Vaig pujar al que em varen dir i en menys de 5 minuts ja estàvem camí a l’oest de l’illa, concretament a Secret Beach on havia reservat una habitació.

Però la taxista es va liar i em va deixar uns 2 quilòmetres abans de l’hotel, doncs efectivament havíem arribat a la zona que jo havia dit però l’hotel no era allà mateix. El problema va ser que el GPS aquí simplement no em funcionava, gens, ni tan sols marcava cap lloc, per lo que no tenia mes remei que fiar-me i baixar allà, on efectivament hi havia un cartell que hi deia Secret Beach.

Però després de mirar-m’ho una estona em va quedar clar que allà no era. Després de reiniciar el telèfon i provar diferents configuracions, va ubicar l’hotel durant uns segons i va ser aleshores quan vaig veure que estava a uns 2 quilòmetres mes enllà, seguint la carretera per la que el taxi havia continuat…

Sense pensar-m’ho dues vegades i veient que per aquella carretera no hi passava ningú, vaig agafar la maleta i vaig començar a caminar. Entre els 40ºC i les pujades i baixades de la carretera, vaig arribar a l’hotel al cap de quasi 45 minuts com si m’hagués dutxat amb roba. No recordava haver suat mai tant.

Finalment deixava la carretera per caminar uns 10 minuts mes per un camí que conduïa directament a la platja, però just abans d’arribar-hi començaren a aparèixer bungalows, botigues, un restaurant i un local de lloguer de motos. La zona era molt tranquil·la, a primera línia de mar i fins i tot molt discreta i en certa manera, amagada, potser d’aquí venia el nom de Secret Beach.

Em va costar una mica trobar l’hotel, doncs no hi havia cap edifici pròpiament dit sino que tot eren bungalows, terrasses i locals, res que semblés una recepció. Preguntant per allà vaig descobrir que la recepció de l’hotel estava mes enllà d’una terrassa d’un restaurant i d’un petit espai on dues noies feien massatges tailandesos. Passant per una passarel·la que literalment ja transcorria sobre el mar, s’arribava a una terrassa feta de fusta que també quedava mig penjant sobre el mar i on efectivament hi havia la recepció del Secret Beach Hotel.

El lloc ja m’havia agradat per les fotos que havia vist a Airbnb, però ara que era allà, al·lucinava. Les fotos s’havien quedat curtes, i tot per uns 10€ la nit. Aquell hotel, i a l’altra banda de la terrassa que acabava de creuar, hi havia una filera de 4 habitacions a primera línia de platja. Però a mes tenia altres bungalows a uns 200 metres d’allà des dels que es veia el mar però ja no des de primera línia. Jo havia llogat un d’aquells però el propietari de l’hotel em va comentar que entre aquelles 4 habitacions de primera línia n’hi havia una de lliure però que costava 150 bats mes, uns 4€, que els bungalows que jo havia reservat i que costaven 300 bats la nit, uns 8,50€. Després de veure l’habitació i el bungalow no m’ho vaig pensar mes de dos segons, vaig pagar la diferència i em vaig quedar a l’habitació a primera línia de mar. A mes eren força mes grans que els bungalows, però això no em va fer decidir, el que em va captivar va ser la seva ubicació.

Eren poc mes de les 14h quan m’instal·lava a l’habitació, em dutxava i anava a fer la primera exploració per la zona en busca d’un 7-eleven i un restaurant. Mirant Google Maps no veia cap 7-eleven mes a prop d’uns 10 minuts caminant, a la carretera per la que havia vingut, així que vaig anar cap allà. Allà mateix també hi havia un altre minisúper i un parell de cases de canvi. Era com un petit punt de subministrament enmig d’aquella carretera deserta. Abans d’arribar allà, vaig trobar un restaurant familiar completament buit i una mica car per ser Tailàndia però dins de lo raonable tenint en compte que estava a Koh Pha Ngan.

Un plat similar a Bangkok m’hauria costat uns 70 bats (2€), mentre que aquí em va costar 150 bats, uns 4€, mes car del que buscava però tenint en compte que el restaurant mes proper a l’hotel semblava molt mes car i que allà estava sol i amb unes vistes fantàstiques sobre el mar, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar a demanar el primer àpat en aquella illa. Al 7-eleven hi aniria després per comprar el sopar i menjar-me’l a l’habitació de cara al mar i mirant les notícies per Internet.

Per cert que aquest hotel tenia fibra òptica. Era la primera vegada que en un hotel al connexió anava tant ràpid. de fet a la seva publicitat ja hi deien que era un lloc pensat per nòmades digitals, amb espais per a treballar i, és clar, una bona connexió a Internet.

Igual que a Koh Tao i Koh Lanta, aquí també havia reservat l’hotel a la costa oest de l’illa per tal de poder veure la posta de sol al mar. Aquí la diferència era que pràcticament la podia veure sense ni tan sols sortir de l’habitació. Fantàstic!

Després de descansar una estona a l’habitació vaig anar a passejar per la platja de davant l’habitació que semblava privada i que també estava quasi buida. No sé si era per l’època o pels llocs que escollia, però m’estava trobant ben pocs turistes a un país tant turístic com Tailàndia. Aquella era una platja molt mes tranquil·la que la de Koh Tao, que ja ho era, però aquesta fins i tot semblava mig privada o almenys sense una continuïtat clara cap a la resta de platges de l’illa, per lo que la gent que estàvem allà érem només els de l’hotel. Algun restaurant mes i local de massatges tailandesos era tot el que hi havia en uns 200 metres de platja. Un lloc ben tranquil sense nens, ni aglomeracions ni turistes borratxos. De fet, cap a les 22:30h fins i tot els restaurants ja havien tancat.

El meu objectiu principal en aquesta illa era anar a la Full Moon Party. Arribava a l’illa el dia 15 de juny i la festa era el dia 17. Tenia un dia sencer per saber ben be on es feia i com arribar-hi. Per sort no em va fer falta massa temps, doncs enmig de les habitacions i el restaurant, hi havia un local que semblava una agència de viatges i transports on a la porta hi havia un cartell on hi deia “Full Moon Party”. Ràpidament vaig entrar-hi, vaig preguntar i efectivament el dia que es feia la festa sortia des d’allà mateix una furgoneta cada 30 minuts en direcció a la platja on se celebre la Full Moon Party. El preu per l’anada i la tornada era de 250 bats (7€), molt mes barat del que m’esperava. Cal tenir en compte que la festa es feia, literalment, a l’altra punta de l’illa, a uns 30 minuts en cotxe, per lo que menys de 4€ per trajecte era un preu mes que raonable.

Podria marxar cap a la festa a partir de les 18h i tornar fins les 6 del matí. Després de carregar be el mòbil i buidar-ne la memòria, em vaig canviar per a les 20h caminar els escassos 50 metres que separaven la meva habitació de l’agència per anar cap a la Full Moon Party.

Uns minuts abans d’arribar ja es veien desenes de persones donant voltes per la zona i, tot i que una mica tapada, també es veia la lluna plena. Per fi era a la Full Moon Party, i el primer que em va sorprendre va ser veure tot el carrer que conduïa a la platja plena de botiguetes on només hi venien cubells d’alcohol i prendes de roba taronges o verdes fluorescents ben adients per l’ocasió.

Ja hi havia centenars de persones per aquell carrer comprant roba i, sobretot, aquells cubells de platja plens d’alcohol. Jo em vaig comprar un de vodka i una cinta pel cap. Amb aquestes dues coses ja tenia tot el necessari per entrar a la platja de la festa, que és una platja pública però que per entrar-hi per un lloc normal, cal pagar uns 5€. Es pot evitar aquest pagament entrant per algun lloc entre hotels o arbusts, en qualsevol cas és una platja per lo que si es vol, es pot entrar sense pagar.

I un cop vaig arribar a la platja, vaig al·lucinar. 3 quilòmetres de platja plena d’escenaris, llums, focs, muntatges, barcos i gent. Unes quantes discoteques de la zona muntaven escenaris a la mateixa platja amb dj’s i pantalles i cada una feia la seva pròpia festa, per lo que conforme anaves caminant per la platja t’anaves trobant amb diferents ambients. No tenia ni idea de que allò era així.

Encara era aviat però ja hi havia força gent, molts eren turistes però em va sorprendre que la majoria eren tailandesos, i tot i ser normal, doncs estàvem a Tailàndia, pensava que aquesta era una festa per guirirs. Però no, molts tailandesos van a Koh Pha Ngan tan sols per la Full Moon Party.

No fa falta ni dir que va ser una de les millors festes a las que he assistit mai, i això que n’he assistit a moltes. Tota aquella platja plena d’escenaris i gent sota la lluna plena era brutal, fins i tot em costava decidir on anar i què fer de tantes coses que hi havia. A mes aquesta és una d’aquelles festes on quasi és mes divertit anar sol que acompanyat, doncs el simple fet d’anar sol em va permetre conèixer gent que no hagués conegut si hagués anat acompanyat. A molts llocs, i mes en aquestes festes, conèixer gent o posar-te a ballar amb el primer o primera que trobis és el mes normal.

Entre cubells d’alcohol, música electrònica i guiris desmadrats, les hores se’m van passar rapidíssim. Vaig estar allà des de les 20h fins les 5 del matí. 9 hores sense parar de ballar en una època que ja em feia mandra caminar dues hores seguides. Sincerament, poques vegades m’havien passat les hores tant ràpid i m’ho havia passat tant be. Va ser una nit inoblidable.

A les 6 anava cap al pàrquing on havíem quedat amb els de l’agència a esperar quasi una hora fins que es va omplir el taxi col·lectiu, doncs a diferència de l’anada, en què era una furgoneta, aquesta vegada era un taxi col·lectiu, és a dir, una camioneta amb la part de darrere oberta.

Érem dues noies i dos nois els que érem allà cosa que em feia pensar que érem dels últims en tornar, en qualsevol cas dins l’horari que ens havien dit. Ja era completament de dia i desenes de persones abandonaven aquella platja que havia quedat plena de brossa.

Poc després de les 7h arribàvem a l’agència i d’allà caminava els 50 metres fins l’habitació. M’estirava al llit veient el mar i les palmeres i anava a dormir amb un record que guardaria durant anys. Havia complert l’objectiu en aquesta illa superant les meves expectatives.

L’endemà el dedicaria a fer còpies de seguretat de fotos i videos aprofitant la fibra òptica de l’hotel i per menjar al restaurant de l’hotel i relaxar-me per l’habitació aprofitant les fantàstiques vistes que tenia des d’ambdós llocs i mes en aquell hotel tant apartat de tot i que el feia encara mes especial.

I al quart dia de ser a Koh Pha Ngan i haver assistit a un dels plats forts del viatge, marxava a la tercera i última illa del Golf de Tailàndia, i de fet, l’última parada que faria a Tailàndia abans d’anar a Malàisia.

Però per arribar al port vaig haver de buscar algun transport ja que per aquella zona no hi havia taxis ni cap altra transport públic a part d’aquells taxis col·lectius i furgonetes que s’havien de reservar amb temps o almenys saber quan i des d’on sortien. Per sort, a la mateixa agència on havia reservat el transport fins la Full Moon Party, també oferien transports cap al port. Ja havia reservat el dia anterior amb la mateixa dona de l’agència la furgoneta fins al port a les 10h. Però pel matí se’m va fer una mica tard i vaig arribar a l’agència a les 10:08h, hora en què la furgoneta ja havia marxat. Per sort tenia temps de sobra fins la sortida del ferri i de furgonetes d’aquelles n’havien de sortir mes, en principi la pròxima seria a les 11h, per lo que vaig aprofitar per anar a fer un últim esmorzar en aquell restaurant de l’hotel que quedava tant a primera línea de mar que hi quedava mig penjant.

Però quan tot just acabava d’esmorzar i em disposava a relaxar-me una estona mirant el mar, va aparèixer la dona de l’agència per dir-me que una furgoneta sortia ja, per lo que em vaig acomiadar corrent de tothom i vam anar cap al port el xofer de la furgoneta i jo sols. Després de tot, encara vaig arribar al port amb mes d’una hora d’antelació.

El viatge amb ferri fins a Koh Samui va anar molt be i un cop arribats al port tocava buscar la manera d’arribar a l’hotel de la manera mes barata possible. Al igual que ja em va passar a Koh Pha Ngan, aquí tampoc era viable anar caminant, doncs quedava a unes 4 hores. Però aquí també era mes complicat que a Koh Pha Ngan, doncs mentre allà el port estava en una zona deshabitada i on només hi havia taxis col·lectius amb els que moure’s, aquí al port de Koh Samui estàvem en una zona habitada amb un munt de taxis, mototaxis, taxis col$lectius pegant-se entre ells per captar clients. Mentre a Koh Pha Ngan ens van indicar quin taxi agafar, aquí a Koh Samui era la llei de la selva.

Vaig preguntar al primer taxista amb el que em vaig creuar i em va dir que fins l’hotel que tenia reservat eren 400 bats (). El trajecte seria de quasi 30 minuts, per lo que aquell preu podria semblar raonable, però res mes allunyat de la realitat. 400 bats per aquell trajecte era una barbaritat i un abús, com era d’esperar. De fet no em va sorprendre que tots aquells taxistes intentessin exprimir-nos a tots els guiris que baixàvem del ferri.

Així que vaig fer el millor que es pot fer en aquests casos, esperar. Si, esperar a que tots els turistes haguessin marxat i tornar a preguntar el preu del trajecte a algun taxista que s’hagués quedat sense client, segur que aleshores seria molt mes fàcil negociar el preu.

I efectivament. Primer li vaig preguntar a una mototaxi i em va dir 200 bats, jo li vaig dir que com a molt 150, ell es va girar i va marxar mig enfadat. Però al cap de 10 minuts, ell mateix va tornar dient-me: “150”. Estava claríssim, simplement al final algun taxista hauria d’acceptar qualsevol oferta meva, i de fet encara podria haver aconseguit un millor preu, però 150 bats em semblava el preu just per aquell trajecte, i jo soc just. En països turístics sempre hi haurà algú que t’intentarà timar, però si saps com funcionen les coses ho podràs evitar fàcilment.

Per una altra banda aquesta era la primera vegada que anava en una mototaxi. El motorista, jo, la meva maleta de cabina i la meva motxilla sobre aquella moto que semblava que hagués de perdre l’equilibri en qualsevol moment. Però no només no el va perdre sino que vam arribar abans que amb un cotxe i xerrant tota l’estona. El nostre primer contacte no havia estat massa amable però ara xerràvem del Barça i dels llocs que havia visitat abans d’arribar, fins i tot em va deixar a la mateixa porta de l’hotel, i ho dic perquè aquest no era el pacte original, doncs jo donava com a referència del lloc el nom d’una platja que quedava uns 5 quilòmetres abans de l’hotel per ser aquesta la mes coneguda de la zona, però quan hi vam arribar, el taxista es va voler assegurar que trobés l’hotel i vam anar seguint la carretera fins que el vàrem trobar.

La carretera per la que circulàvem quedava enganxada a la platja i l’hotel quedava a l’altra costat de la carretera. De fet, en aquell poble, bàsicament tota la vida estava en aquella carretera, doncs el carrer paral·lel que quedava mes endins, estava quasi buit, sense comerços ni hotels.

L’habitació, tot i ser barata, estava realment be. Dues de les parets eren exteriors i tenia balcó a mes de bany i TV. Aquesta vegada, a la platja que tenia al costat no hi podria veure la posta de sol, sino la sortida, però estava en un poble petit i tranquil on tots els serveis estaven just en aquella carretera, fins i tot un 7-eleven que estava a escassos 40 metres de l’hotel. Mentre tingués un 7-.eleven a prop no havia de patir per res.

Koh Samui és la mes tranquila de les 3 illes del Golf de Tailàndia. Vaig escollir aquesta per visitar-la la última perquè queda mes a prop del port de Surat Thani, el port on havia d’arribar per agafar el tren que em portaria a Malàisia. Però a mes l’aprofitaria per relaxar-me i descansar després de les visites a les altres dues illes mes animades.

En aquella carretera on estava tot, hi havia uns quants restaurants per turistes dels quals no en vaig entrar a cap, tan sols al restaurant de l’hotel on vaig dinar-hi el dia de l’arribada. Era un restaurant/terrassa molt agradable per menjar-hi i amb uns preus prou ajustats. Però normalment comprava el dinar llocs ambulant on la majoria de clients eren locals, de fet comprava allà on hi veia mes locals fent cua, doncs és la millor manera de saber quins son els millors llocs on comprar. I la veritat és que el sistema funciona, doncs normalment és menjar molt bo i molt barat. Això si, me l’havia d’emportar a l’habitació.

A Koh Samui no hi havia tantes restriccions com a Koh Tao en quant a consum d’aigua o residus ja que aquesta illa te connexió directa amb el continent, a diferència de Koh Tao on no es pot anar directament al continent sense passar abans per Koh Samui.

Quan marxés d’aquesta illa ja seria per anar directament fins a Malàisia en un trajecte que duraria unes 36 hores i en el que hauria d’agafar dos ferris, un autobús, un taxi col·lectiu un tren-hotel i un altre tren normal, tot plegat per anar directament des de Koh Samui fins a George Town, Malàisia.

El trajecte ja sabia mes o menys com fer-lo i fins i tot ja tenia el tren-hotel reservat, però encara havia de mirar-me el ferri per sortir de l’illa i el bus per anar des del port de Surat Thani a l’estació de tren on havia d’agafar el tren-hotel.

Tots els ferris i la majoria de transports que reservava a Tailàndia les feia a la web 12go.asia, una web amb tot tipus de trajectes classificats per preus i agències, una web realment molt útil. Quan ja era a Koh Samui vaig reservar el ferri i el bus per sortir de Koh Samui i arribar a l’estació de tren de Surat Thani, però l’endemà em van notificar que la reserva s’havia cancel·lat, quelcom que ja m’esperava perquè la reserva no va ser com les altres, doncs després de pagar em van dir que la reserva estava subjecta a disponibilitat.

En qualsevol cas quan em van notificar que la reserva quedava cancel·lada ja quedaven menys de 24 hores per marxar, per lo que em va tocar còrrer per buscar un altre ferri. A diferència del primer que havia reservat i que sortia des del port al que havia arribat, l’única opció que quedava sortia des de l’altre port de l’illa que quedava força mes lluny, a quasi una hora en cotxe. Això si, el ferri era molt mes barat que els altres que havia agafat, uns 4€. Ara encara no ho sabia però era mes barat perquè era un ferri pensat pels locals, és a dir, mes antic i força mes lent.

Finalment semblava que tenia la reserva i un cop arribat el dia tocava buscar per on passava el taxi col·lectiu que anés cap al port de l’altra banda de l’illa. Li vaig preguntar al noi de l’hotel i em va senyalitzar una cantonada a uns 100 metres de l’hotel. I efectivament al cap d’uns 10 minuts va passar el taxi al que vaig pujar anant tot sol.

A mig camí va pujar una parella d’espanyols que em van preguntar quant costava el taxi, jo els vaig dir que 100 bats des d’on jo venia, que era de mes lluny que ells, però en qualsevol cas vaig tenir clar que el taxista els acabaria estafant. Per Internet vaig llegir que aquests taxis col·lectius no se’ls ha de preguntar el preu, i molt menys un cop arribats al destí. El que s’ha de fer és pagar-lis el preu que és sense ni preguntar, doncs les tarifes d’aquests serveis estan regulades i sempre son les mateixes tot i que els taxistes ni te les diuen ni les tenen penjades a la vista de tothom.

I mes o menys al final va ser així. Quan vam arribar al port vam baixar tots 3. Primer em vaig acostar jo al xofer i li vaig donar els 100 bats sense dir res. Ell se’ls va mirar i va fer la típica cara de, “merda, m’ho ha donat just”. I quan es va acostar la parella li van preguntar quant era, i el taxista va respondre que 100 bats. El noi va contestar que com podia ser que els costés el mateix que a mi que venia de mes lluny, i el taxista va tornar a dir 100 bats. Evidentment els va estafar però encara van tenir prou sort de que jo vaig pagar abans i per tan ja no els podia cobrar mes de 100 bats, però estic segur que si haguessin anat sols encara els hauria cobrat mes. No sé quant temps portaven a Tailàndia però no tenien ni idea de com tractar amb els taxistes, probablement el gremi mes estafador de Tailàndia.

Vam arribar al port cap a les 12h i el meu ferri no sortia fins les 17h, per lo que tenia un munt d’hores per passejar per aquell poble. Primer vaig anar a dinar a un 7-eleven, doncs tenen un munt de plats preparats que et poden escalfar allà mateix i fins i tot menjar-te’ls ja que normalment tots els 7-eleven disposen de taules i cadires.

I quan ja portava 3 hores esperant a la terminal de ferris, vaig anar a la taquilla per a confirmar la reserva i demanar el bitllet, moment en què em van dir que sortia un ferri d’aquells cada 30 minuts i que si ja era allà en podia agafar qualsevol que sortís abans, és a dir, portava 3 hores assegut a una cadira esperant havent pogut agafar un ferri molt abans. de totes maneres, si no esperava aquí hauria d’acabar esperant a l’estació de tren, doncs el que havia d’agafar fins a Malàisia no sortia fins les 12 de la nit.

Com calia esperar pel preu del bitllet i el port de sortida, aquest era un ferri per a locals, molt mes barat però també molt mes lent. De fet fins aleshores només havia agafat catamarans, mentre que aquest era un barco normal amb espai també per a vehicles. Això si, degut a què va tardar unes 3 hores en arribar a Surat Thani, vam poder veure la posta de sol des del propi ferri, un espectacle natural que pocs en el ferri ens vam voler perdre. Era un bon acomiadament de Tailàndia.

Cap a les 19:30h arribàvem al port de Surat Thani. Tornava a ser a Tailàndia continental i ara un bus de la mateixa agència del ferri ens portaria fins al centre de Surat Thani que no estava a prop precisament, doncs quedava a quasi 80 quilòmetres.

Eren les 21h quan arribàvem a la central de l’agència i punt final del trajecte. Des d’allà encara havia d’arribar a l’estació de tren, que tot i que era d’aquella mateixa ciutat, quedava a uns 20 minuts en cotxe. Passaven ja de les 21h i tenia poques opcions disponibles per arribar-hi, de fet només hi podia anar a peu, en taxi o fent auto-stop, quelcom que mai havia fet.

En baixar, i com acostuma a passar en estacions, ja hi havia uns quants taxistes oferint-se a portar-me on fos. Vaig preguntar quant costava fins l’estació i el que menys demanava va dir 200 bats. Jo li vaig dir 100 i la seva reacció em va fer adonar que era massa poc. Així que vaig mirar exactament quant efectiu em quedava i guardant-me alguns diners per sopar aquell dia podia pagar fins a 150 bats (4€). Li vaig dir i ell va acceptar. En una negociació s’ha de ser conscient quan li estàs perdent el respecte a l’altre, i en aquell cas, oferint-li 100 bats per aquell trajecte li vaig faltar una mica el respecte perquè era un preu que no cobria ni la gasolina que gastaria en anar i tornar de l’estació de tren. Jo tampoc podia oferir massa mes perquè ja quasi no tenia efectiu, per lo que al final tots dos vam cedir una mica.

Després de tants dies entre illes, tornava a circular en el maleter d’un taxi enmig d’un carrer amb centenars de cotxes sense cumplir quasi cap norma de circulació i tocant el clàxon com si s’acabés el mon. El taxista també conduïa com un tailandès mes per lo que aquell trajecte de poc mes de 20 minuts va resultar força mes dur del que esperava, anant de banda a banda d’aquell banc sense respatller i sense finestres que em protegissin del fum i el soroll que venia de la carretera.

Cap a les 22h arribàvem a l’estació de tren de Surat Thani on estava previst que a les 12 de la nit arribés el tren-hotel que em portaria fins la frontera amb Malàisia en un temps d’unes 7 hores. Primer vaig confirmar que la reserva que tenia era correcta i després vaig anar a buscar algun lloc on comprar sopar amb els prop de 200 bats que em quedaven en efectiu.

Al costat mateix de l’estació, com era d’esperar, hi havia un 7-eleven, per lo que ja no tenia cap problema de subministraments. Compraria menjar, aigua i tabac gastant així l’efectiu que em quedava.

Però la sorpresa va venir quan a la pantalla d’horaris hi va aparèixer que el tren venia amb un retard de 30 minuts. Això ja molestava una mica però tot just era el començament d’una sèrie d’avisos de retard que acabaria sent de mes de 4 hores. Si, el tren havia d’arribar a les 12 de la nit i va acabar arribant a les 4:15h de la matinada. En total vaig estar 6 hores en aquella estació entre sopant, llegint notícies, escrivint el diari, passejant i mirant sèries. Per cert, per l’estació corrien les rates per tot arreu i el mes sorprenent és que ja ningú els feia cap cas mentre que jo no parava de mirar que no se m’acostessin.

L’espera estava sent llarga però almenys havia arribat a l’estació, un punt on tan sols feia 24 hores no sabia com hi arribaria ni quant em costaria. Finalment hi havia arribat a temps i per tan sols 400 bats (11€) havent hagut d’agafar dos taxis, un ferri i un bus.

Finalment, arribava el tren a les 4:20h de la matinada, mes de 4 horas d’endarreriment. Era un trajecte previst d’unes 36 hores en total que s’acabaven de convertir en 40. Ja havia vist fotos del tren per dins però tot i així em va sorprendre força. A cada lateral ja hi havia muntades les lliteres. Totes estaven juntes dins el vagó però tenien cortines, llums, espai per deixar l’equipatge i el mes important, no s’escoltava res, doncs el soroll hipnotitzador del tren ho tapava tot i a mes encara permetia tenir un son mes profund, de fet feia mesos que no dormia tant be com vaig dormir en aquell tren-hotel.

Ràpidament tots els que vam pujar ens vam posar al llit i en menys de 5 minuts ja estava dormint. Entre la son que tenia i el moviment del tren vaig tardar molt menys del que volia en adormir-me, doncs volia gaudir una estona d’aquella experiència abans de caure rodó.

Jo m’havia posat el despertador a les 10:30h ja que era previst que arribéssim a la frontera amb Malàisia cap a les 11h, però quan tot just eren les 10h i quan portava quasi 6 hores dormint com un tronc, el responsable del tren va anar passant pels llits on encara hi havia algú dormint picant amb un pal sobre les barres de ferro dels llits per tal d’anar-nos despertant mentre cridava “Malaysia, Malaysia!”. Va ser un despertar una mica brusc i des del meu punt de vista una mica precipitat, però tocava començar-se a preparar per entrar al tercer país de la meva primera volta al mon.

Quan vaig sortir del llit i vaig veure la resta del vagó, vaig al·lucinar. Pràcticament tots els llits que hi havia la nit anterior havien desaparegut i en el seu lloc hi havia seients normals com els de qualsevol altre tren. La parella que la nit anterior esperava amb mi a l’estació de Surat Thani, ara estaven ja asseguts en els seients on abans hi havia els seus llits. Ni tan sols tot el moviment dels passatgers m’havia pogut despertar. Com pot ser que es dormi tant be en un tren en marxa?

Quan anava al lavabo vaig veure una cafetera. Vaig preguntar al responsable i em va dir que era per nosaltres però que no tardés ja que arribaríem a la frontera en uns 30 minuts. Jo ja havia acceptat que aquest dia no em podria prendre el cafè, per lo que veure aquella cafetera em va alegrar enormement.

Cap a les 11:15h arribàvem a l’estació de Pedang Besar, una ciutat fronterera i que existeix tan a Tailàndia com a Malàisia. La frontera està a la mateixa estació de tren on una de les vies és Tailàndia i l’altra ja és Malàisia.

Vam baixar unes 10 o 12 persones que vam estar acompanyades en tot un moment per un parell de policies que ens varen dirigir fins les casetes de control dins l’estació. Allà primer un agent duaner tailandès segellava la nostra sortida del país i tal com deixaves aquell primer agent ja entraves a Malàisia on agents malais revisaven l’equipatge i els passaports. Un cop tenia el segell de Malàisia al passaport ja podia tornar a sortir de l’estació, ara a l’altra via i ja estant en territori malai.

La diferència entre ambdós països ja es podia veure a la pròpia estació. Mentre que havíem arribat en un tren de mes de 40 anys d’antiguitat, el que hi havia a la via malaia era el mes nou i modern que havia vist mai. També sorprenien els cartells de prohibit donar-se petons en públic o veure tantes dones musulmanes treballant a l’estació. No envà aquest era un país musulmà i això es notava tan sols trepitjar-lo.

El que no havia pensat és que a Malàisia era una hora menys que a Tailàndia i això em va fer perdre el tren de les 11:40h ja que jo em pensava que era una hora menys. En qualsevol cas vaig haver de sortir de l’estació mig plovent fins a un caixer per treure efectiu ja que a l’estació no acceptaven targeta i encara no havia aconseguit ringgits, la moneda de Malàisia. Hi hauria d’haver pensat perquè això em va costar una caminada de 45 minuts i haver d’agafar el tren de les 12:40h. Ja m’havia endarrerit 4 hores pel retard del tren i ara una hora mes per haver-me despitat amb l’hora i els diners.

En qualsevol cas a les 12:40h agafava el tren que em deixaria al cap de dues hores a Butterworth, una ciutat que gràcies a la seva estació de tren, al port i a bones connexions terrestres, és un bon lloc per anar a molts altres punts del país. Jo havia de baixar aquí, anar fins al port i allà agafar un ferri que ja em deixaria a l’illa on havia d’arribar i on estava la ciutat de Georgetown, la meva destinació final.

Em va costar una mica trobar el port però per sort estava a escassos dos minuts caminant de l’estació. El preu del ferri era de només 1€ i en menys de 20 minuts ja n’havia arribat un i ja havíem érem a Georgetown. Des d’allà caminava uns 15 minuts fins l’hotel on havia reservat una habitació individual amb bany compartit per 20 ringgits la nit, uns 5€, i per fi passejava per primera vegada per un país oficialment musulmà, veient ja una de les mesquites mes impressionants del país. Per cert, aquesta mesquita quedava a uns 100 metres de l’hotel per lo que no em perdia cap de les oracions que feien a totes hores pels altaveus.

Quasi a les 18h feia el check-in a l’hotel de Georgetown finalitzant així un dels trajectes mes llargs que mai havia fet amb l’ajuda de dos ferris, dos taxis, un bus, un tren regional i un tren-hotel, tot plegat per anar des d’una illa tailandesa a una altra illa però malaia. 31 hores de trajecte que per fi arribàvem al seu final i que em carregaven una vegada mes d’una auto-confiança brutal per seguir fent aquest tipus de viatges. Sense mitjans propis i havent gastat uns 25€, havia pogut fer un trajecte que només 48h abans semblava quasi impossible.

L’hotel estava en ple Chinatown del casc antic de la ciutat, una de les millors zones per veure l’autèntic Georgetown. L’habitació era petita però tenia escriptori i un bon aire condicionat. Els banys eren compartits però almenys eren banys individuals. L’hotel era barat, estava prou be i sobretot la seva ubicació era poc menys que perfecte.

Tan sols deixar l’equipatge a l’habitació vaig sortir amb la intenció de sopar, doncs quasi no havia dinat ni sopat el dia anterior. Per l’hora que era volia passejar una estona per fer temps i sopar cap a les 19h per després anar a dormir 12 hores seguides fins l’endemà. Vaig caminar per on havia vingut buscant algun restaurant. Finalment vaig menjar en un restaurant que estava molt ple de gent local, senyal de que pot ser un bon lloc per menjar. Era diumenge i per motius religiosos estaven quasi tots els comerços tancats, així que tampoc tenia massa mes opcions.

Vaig demanar un plat únic amb pasta, ou, carn i verdures per 12 ringgits, uns 3€, que em va deixar ben ple i ben recuperat de tot el trajecte. En acabar vaig donar una volta pel casc antic tot i que en menys d’una hora ja estava camí de l’hotel amb la intenció de dormir 12 hores seguides. Poc abans de les 12 de la nit em va despertar la música que venia de la sala on un grup xinès tocava música en viu. Estava be però en aquell moment no en tenia massa ganes. Pensava que això ja no em deixaria dormir mes però al cap de 10 minuts ja estava altra vegada dormint fins les 6 del matí.

Georgetown és una ciutat d’estil colonial amb el seu casc antic molt ben conservat i on es poden apreciar encara les antigues mansions de l’aristocràcia anglesa, mansions que ara son ens públics però que encara en queda alguna que es una casa particular.

El casc antic és sens dubte el gran atractiu de la ciutat no només pel seu estil colonial sino pel seu art urbà que impregna bona part de les parets dels casc antic. Grans murals que es combinen amb l’entorn per crear autèntiques obres d’art que lluny d’espatllar el paisatge el fa únic i espectacular. No son pocs els turistes que fan tours únicament per recórrer tot l’art urbà que es pot trobar en molts racons de la ciutat.

Em va sorprendre la gran quantitat de xinesos que viuen a Georgetown. Uns dies després algú em va dir que segurament representaven mes de la meitat de la població, quelcom que es pot confirmar per la gran quantitat de temples xinesos que hi ha. De fet Malàisia és un país molt divers però amb una gran harmonia entre religions, doncs tot i ser un país oficialment musulmà, pel carrer s’hi veuen mes temples budistes i esglésies que no pas mesquites. Així doncs, en un espai tant petit com el casc antic de Georgetown, hi havia barris xinesos, Indis i fins i tot italians, cadascun amb la seva pròpia cultura i gastronomia. Això em va permetre menjar cada dia un plat d’una cultura diferent.

M’encantaven els carrers plens de llocs ambulant de menjar, autèntics mercats de petits restaurants tots uns al costat dels altres on es pot trobar una oferta gastronòmica enorme i ben autèntica. Lo complicat era poder veure una cervesa sense que et costés un ull de la cara. En un 7-eleven podien costar uns 2€ cada llauna, un preu molt alt si el comparem amb altres productes. Però hi ha un bar al cas antic, només un, on la majoria de clients son xinesos o turistes i on es poden demanar tot tipus de cerveses per un preu mes raonable. De fet tots els clients d’aquell bar hi van bàsicament per veure cervesa.

Un dels dies vaig anar a passejar per fora dels casc antic i no va valdre massa la pena. Georgetown no deixa de ser una ciutat normal amb força trànsit, centres comercials i fins i tot prostitutes, que tot i estar una mica amagades, no dubten en oferir els seus serveis als turistes. Per això només vaig veure la resta de ciutat un sol dia que vaig estar caminant un munt d’hores. La ciutat és relativament gran però es pot anar caminant del casc antic fins al centre de la ciutat.

Al cap de 4 dies seguia el meu trajecte per Malàisia amb destinació a les Cameron Highlands, concretament al poble de Tanah Rata. Allà veuria plantacions de te, selves i la flor mes gran del mon, la Raflesia, i tot a uns 10ºC, quelcom que s’agraïa després d’un mes de temperatures altíssimes.

Aquest trajecte ja l’havia reservat abans de començar el viatge i el faria tot en autobús, inclosa la sortida de l’illa que es faria creuant un dels dos ponts que uneixen aquesta illa amb la part continental de Malàisia. La sortida era a les 8 del matí i l’hora prevista d’arribada era a les 12h, tot i que finalment vam arribar passades les 14h. Tan a la sortida com a l’arribada vaig poder anar caminant de l’hotel al punt on parava el bus.

23/08/2019 Últim dia de la volta al mon. Tornada a casa

Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.

Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure la llum de l’habitació ja apagada.

Però a les 4 de la matinada i quan tothom dormia profundament, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis de l’habitació! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, entre ells jo, la noia del meu costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a què aquell soroll tant agut i molest parés en algun moment. Això si, crec que ningú es va plantejar de sortir corrent que és el que suposadament hauríem d’haver fet al sonar una alarma anti-incendis… Al cap dels 10 segons, va parar, i el silenci va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.

Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar vàries persones per anar al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.

Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-me que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat i a mes havia estat caminant durant hores. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que ni tan sols necessitaria el meu escalfador elèctric.

Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, vaig escriure el diari, vaig passar les despeses del dia anterior a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra, doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i aquella hora, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.

Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tan, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica aquell menjador tant gran quedés completament ple.

Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.

Vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament, hora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín i del viatge.

Ja que el dia anterior havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, el barri mes autèntic de Dublín que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia, a diferència del dia anterior, feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. De totes maneres a l’ombra seguia refrescant.

Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.

Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una bona Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i em podia donar algun caprici mes, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.

Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. A Dublín sembla que en comptes de cafè prenguin una cervesa Guinness per esmorzar.

Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara, vaig pensar…

Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat. El que em seguia resultant una mica estrany és que no fossin ni les 11 del matí que aquell bar ja era ple de gent prenent-se una cervesa.

Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra i que res te a veure amb el 99% de cerveses que es venen a Espanya.

Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades mes que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.

I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que en aquell moment no podia estar en un lloc millor que aquell a la vegada que m’acomiadava i repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.

Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima del pub i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directe. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.

No vaig saber si cada dia hi havia música en directe o aquell dia era especial, però en qualsevol cas el pub estava completament ple i fins i tot hi havia algun grup que semblava celebrar alguna cosa. Quan havia entrat al pub feia menys de mitja hora estava quasi buit i ara ja no quedava cap cadira lliure.

Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes, quan el cantautor acabava la seva actuació, sortia del pub per tornar al hostel a buscar la maleta i fer el checkout a menys que em deixessin quedar-me fins mes tard, doncs no tenia previst anar a dinar fins les 13h i fins les 19h no sortia el meu vol.

Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica per obrir la porta que donava accés a les habitacions i zones comunes vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia de la recepció que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.

Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia de la recepció i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja hi volia anar, així que no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ben tip i per només 6€.

Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt, doncs el bus estava molt ple.

Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn, com son les cases, els carrers, la gent, tot el que es pugui apreciar des d’una finestra a 50km/h.

Al cap d’uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar, doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop una de l’altra que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.

Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar tota la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, el millor lloc per seure, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.

Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.

I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs em quedava ben poc per completar la meva primera volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons ho tenia planejat.

El vol estava previst per a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional. Això si, complint totes les regles al peu de la lletra, fins i tot guardar la pasta de dents en una bossa hermètica i transparent.

La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h. Una terminal tant petita i una zona de portes tant gran…

No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien i ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua preferent era enorme i quasi menys preferent que la cua no preferent.

Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribarien a Barcelona. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.

Quelcom que pot semblar trivial però que després de 3 mesos no ho és, és tornar a escoltar el teu idioma de boca de la gent que t’envolta. Havia passat 3 mesos bàsicament escoltant l’anglès i tornar a escoltar el català no deixava de ser una sensació estranya però molt mes bonica i reconfortant del que pugui semblar. Al final, sempre acabem trobant a faltar casa nostra.

Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim. Va ser tant just que fins i tot van obrir la porta d’embarcament abans que arribés l’avió. Aquests de Ryanair sempre t’acaben sorprenent.

Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista i per tan ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.

Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quants mesos feia que no netejaven aquell avió…

El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.

Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que pugui no semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans del previst pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i per fi tornava a estar a Barcelona.

Vam aterrar a la terminal 2 de l’aeroport del Prat per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.

Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.

Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut, per lo que ja no vaig ni intentar arribar a l’estació. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ a diferència dels 2€ del tren però amb el que arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.

Quan vaig arribar a la parada ja hi havia un bus i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi, a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent bus que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar al bus. De fet quan el noi va pujar les portes ja s’estaven tancant i el van mig enganxar. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però cap dels dos van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. La noia que ens havia dit a tots 3 que esperéssim i al veure que només jo li havia fet cas i m’havia esperat, no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo en un principi anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar en comptes de ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes, vaig pensar…

En qualsevol cas, al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h. Si de l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i era una mica arriscat.

El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça a mode d’arribada, que ves a saber si era la primera vegada que feia una foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut, ara si que ja tenia la sensació d’haver acabat el viatge. Encara no estava a casa però si al centre de Barcelona. La sensació en aquest moment es molt estranya i difícil d’explicar amb paraules. Has d’haver estat alguns mesos fora de casa vivint amb una intensitat absoluta cada dia per saber el que se sent en tornar al lloc on has nascut i on has viscut durant anys.

I ja sense presses vaig agafar el tren que ja em portaria cap a casa i que seria l’últim trajecte del viatge. Ara ja podia gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països, havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a Barcelona, a casa.

No sabem mai del que som capaços de fer si ens ho proposem i ens allunyem de les pors infundades normalment per altres. Davant de qualsevol imprevist o situació difícil sempre trobarem una solució, així som els humans. Si creus el contrari és perquè mai t’hi has trobat o t’has pogut recolzar en algú, però t’asseguro que si estàs sol, ho podràs solucionar tot tu sol. Tenim molta mes força i voluntat de la que ens imaginem i la llàstima és que poques vegades fem el que hem de fer per poder gaudir d’aquesta força. Jo ho acabava de fer i ara tenia una sensació de satisfacció difícil d’explicar.

22/08/2019 Última visita del viatge: 7 hores caminant per tot Dublín

Estava dormint a l’avió que em portava cap a Dublín, quan cap a les 2:30h de la nit algú de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni intentar tornar a adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava cap a casa. Almenys últimament era capaç de dormir alguna hora en els vols, sobretot en aquells nocturns en els que és força necessari dormir per poder aguantar tot l’endemà. En qualsevol cas, en vols cap a l’est, la nit és tant curta que es fa difícil aguantar tot l’endemà.

Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua, així que aquest dia el cafè del matí hauria d’esperar. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia quasi frenat començant a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.

Vam baixar i al sortir de l’avió em va sorprendre molt gratament el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura completament diferent. Tots els cartells estaven en tots dos idiomes però amb el gaèlic sempre per davant.

Vam anar directament cap al control d’immigració i per primera vegada en tot el viatge entrava a la UE, per lo que ja podia passar el control d’immigració molt mes ràpid passant tan sols el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 del matí ja estava sortint de l’aeroport.

Tan bon punt vaig trepitjar el carrer em va quedar clar que estava a Irlanda, doncs estava plovisquejant i feia fred, concretament 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal a Irlanda, per lo que ja portava la jaqueta posada. Només me l’havia posat el primer dia del viatge a Oslo i ara el penúltim dia a Dublín. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín des de l’aeroport, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.

Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat. M’indicaven els busos 133 o 115 mentre que a Wikitravel deien el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava força allunyada de la porta de sortida i hauria estat difícil trobar-la sense Moovit. De fet, els busos que trobes just davant de la sortida de la terminal, son dels cars, els de línia estan uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi ha el pàrquing i mes lloc per fer les parades.

Tenint en compte lo cansat que estava i el merdé d’autobusos que hi havia per tot arreu, encara vaig trobar el que volia prou ràpid.

Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert, que son cartells electrònics on hi posa el temps que falta per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar vaig quedar-m’hi al costat esperant i en uns 5 minuts ja va arribar un bus tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be, cosa que s’agraeix quan son les 8 del matí, has dormit 3 hores, no has pres un cafè i ni t’has dutxat.

Això si, l’import del bitllet s’ha de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no dóna canvi. El bitllet senzill costava 3,30€ i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia, i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que finalment encara em vaig estalviar un euro.

El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient la ciutat, primer els barris residencials amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada veure, que és la vida cotidiana en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.

Cap a les 9:45h arribàvem a la parada on Google Maps em deia que havia de baixar, que era just després d’haver creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre de la ciutat i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!

A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava, així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comuna del hostel. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps per allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre el cafè que tant necessitava i a deixar la maleta a la sala de maletes. Deixar l’equipatge, una dutxa i un cafè era tot el que necessitava per donar voltes per Dublín tota la resta del dia.

I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.

La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig preparar el cafè que em vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.

Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada per tal propòsit, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació on dormiria, doncs tot i que el llit encara no estava preparat la noia ja m’havia dit quina llit era el meu. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Quan hi vaig entrar em vaig quedar un parell de segons mig paralitzat de veure la quantitat de llits, gent i roba que hi havia per tota l’habitació. Efectivament estaven fent els llits per lo que la quantitat de coses que hi havia pel mig del petit passadís que quedava era brutal. No s’hi podia ni caminar. Vaig buscar el llit número 11 enmig de tot aquell merdé de lliteres i vaig deixar la maleta al costat sortint de l’habitació com vaig poder i tornant cap al menjador acabar-me el cafè fins cap a les 12 del migdia que vaig sortir a fer la meva primera volta per Dublín. Passejar per primera vegada en una nova ciutat és sempre molt emocionant. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.

Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el nom d’aquest pont es deu tan a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic com al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba fins l’any 1.919 per a creuar-lo. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud de Dublín i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals tant autèntics i tant ben conservats fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.

A pocs metres hi havia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze que representa una peixatera ambulant que va morir ben jove enmig del carrer degut a una alta febre. La noia caminava pels complicats carrers del port de Dublín empenyent un carretó mentre cridava: “Escopinyes i musclos vius!”. De totes maneres no hi ha proves de què efectivament Molly Malone hagués existit al segle XVII, tal com diuen, ni en cap altra època.

L’estàtua és famosa perquè Molly Malone és la protagonista de la cançó del seu mateix nom o també coneguda com a Cockles and Mussels (Escopinyes i musclos) o per In Dublin’s Fair City (A la Noble Ciutat de Dublín) i en irlandés Mol Ní Mhaoileoin, i que és una cançó popular d’Irlanda que s’ha convertit en l’himne no oficial de Dublín. També ha obtingut la condició d’himne irlandès. Va ser composada cap al 1880 per James Yorkston i s’ha convertit en una veritable llegenda urbana.

Val a dir que en aquell moment l’estàtua estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be. Potser cantava Cockels and Mussels.

Vaig estar uns minuts observant l’estàtua i esperant a què no hi hagués tanta gent davant per fer alguna foto tot i que això va ser difícil, doncs tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Semblava mes famosa del que pensava. De totes maneres tanta gent mirant no m’agrada per lo que no vaig tardar massa estona en marxar.

Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulant, estàtues humanes a l’estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet, d’aquests pubs típics n’hi havia un munt a qualsevol carrer. El que a Espanya son els típics bars de barri o de tapes, allà son els pubs irlandesos, amb la seves portes de fusta vermella i cerveses Guiness a partir de les 10 del matí. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant irlandès tant únic i especial però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.

I d’allà, aprofitant que em trobava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i veure els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I a l’any 1.952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.

D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.

L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que semblava a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.

En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és simplement impressionant.

A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou interessant de veure. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.

Després vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar al Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que el Temple Bar era un bar, però no, Temple Bar és tot un barri, i de fet és un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa, Guinness és clar.

El pub mes famós del barri i probablement de tot Dublín està en una de les cantonades d’aquest barri i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. Va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.

D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alçada que es veu des de tota l’avinguda. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.

Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar pel bar The Church, un bar que està, literalment, dins d’una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant i està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot en aquest mon i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.

Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit del hostel. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arribar de Toronto feia 6 hores sense quasi haver dormit i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.

Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar a la recepció, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguia allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia. El que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo a la tassa…

Després d’haver descansat una estona vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Cañl tenir en compte que l’endemà per la tarda ja marxava i mai havia estat a Irlanda, per lo que almenys volia veure tot el que fos possible de Dublín. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts del hostel i abans quasi ni l’havia vist de tanta gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.

Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. La seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2 quilòmetres, per lo que vaig decidir d’anar-hi.

Això si, el trajecte era força mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si tornar cap al hostel. Per sort, en arribar a la fàbrica i després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.

L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no s’hi veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.

Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar. En aquell moment no era conscient de l’excursió que m’esperava.

Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura del riu hi ha el port de Dublín, doncs el creuer que s’hi veia allà tota l’estona el veia igual de petit, semblava que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu ja era prou entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.

Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni tan sols es pot veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que la desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.

Quan portava mitja hora caminant per la vora del riu em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tan ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred, en ple agost.

El cansament ja es notava i es començava a fer dur. No envà portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent força dur.

Cap a les 17h tornava a tenir gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que a Dublín n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar per tal de menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.

Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari costava 4€ i a mes te’l preparaven al moment amb el pollastre recent fet, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.

Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però només em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava una mica ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.

Finalment, cap a lesw 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant i segurament ben poc utilitzada. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.

Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així la passejada al màxim.

Ja eren les 17:30h i per tan cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada, però en aquell moment això cada vegada m’importava menys.

Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre tant bonic i únic de Dublín. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que estàvem a 22 d’agost.

Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.

Un cop al hostel vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. Bàsicament preparar la roba per l’endemà ja que em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.

Em vaig estirar al meu llit enmig d’aquells altres 25 llits mes i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’hi estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me.

El dia havia valgut molt la pena i tot i ser el penúltim dia de viatge i l’última ciutat a visitar l’havia aprofitat moltíssim, tant com si fos el primer dia. Havia caminat quasi 30 quilòmetres per tot Dublín i havia vist mes coses de les que molta gent veu en una setmana. Havia conegut per fi Dublín i m’havia semblat una ciutat molt mes autèntica del que em pensava.

Arribava així a l’última nit del viatge, la nit següent ja dormiria a casa. Després de 3 mesos, 7 països visitats i havent dormit en quasi 30 llits diferents, pensar en què aquesta era l’última nit que passaria fora de casa es feia fins i tot una mica estrany. Estava a punt de finalitzar quelcom que feia anys que volia fer i pel que m’havia preparat molt. Ara tenia una estranya sensació de relaxament, certa tristesa i en general tot un conjunt d’emocions algunes contradictòries amb les altres. Em sentia molt orgullós d’haver pogut fer el viatge i a la vegada em donava la sensació que s’acabava el que m’havia motivat tant en els últims mesos. Tenia ganes de tornar a casa i veure la família però a la vegada volia tornar a sentir aquella emoció de conèixer nous llocs cada dia.

21/08/2019 De camí a Dublín. Tornada a Europa i última parada de la volta al mon

El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada en aquesta meva primera volta al mon. El vol sortia per la tarda però a les 11 del matí havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja sabia com anar-hi.

Primer em vaig preparar un bon i gran cafè, doncs el dia anterior no me l’havia pogut prendre per primera vegada en tot el viatge i en molt de temps i ja tenia monu. Vaig estar escrivint aquest diari, passant despeses a l’Excel, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublín al hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el mes barat i senzill de tot el viatge, doncs només hauria d’agafar al mateix aeroport un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 11:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar, i mes amb aquella bona connexió.

A les 11:30h marxava definitivament del pati de la casa i anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos. De totes maneres, cada vegada és mes habitual trobar una xarxa wifi oberta als aeroports a part de què en principi a Dublín ja podria utilitzar el 4G amb la tarifa espanyola. Això si que seria una gran comoditat.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que amb aquell bitllet de paper que donaven ja era suficient per a fer el transbord, bitllet de paper igual al que havia tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West i que era la que m’anava millor per anar directament al centre de Toronto. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toronto. Es pot pujar per les portes del darrere, doncs hi ha una màquina per llegir els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.

Un cop a l’estació de metro de Finch West vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per tornar a l’apartament, per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis per $11,29 (9€). Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

Allà mateix a la terminal d’autobusos em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i em vaig quedar esperant allà connectat a la xarxa de la terminal fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro de marihuana. No deixava de sorprendre’m la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor que es notava per tot arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.

I ben puntual a les 14:30h, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tan un trajecte ben tranquil i còmode. Començava el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdre’m ni una sola vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així. Perfecte.

A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i dues portes d’embarcament. Be, realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren dues. A mes, les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.

I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant Whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava encara mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian normalment obliga a fer el check-in al mostrador per tal de pesar-te les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10 quilos màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10 quilos, concretament 11,30. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es tracta de roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense computar en el pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti abans d’embarcar i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional, i això que tot l’equipatge el portava en cabina. La veritat és que s’agraeix, no tan pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda després la maleta i el que em costa de refer-la.

Finalment vaig anar cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven directament a les pistes. Només creuar aquelles portes s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada un dels avions que hi havia escampats per allà.

Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes a la sala d’embarcament hi feia un fred horrible. Amb la calor que feia fora i el fred que feia dins, quanta incongruència i quanta despesa energètica per passar fred…

Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment però encara prou ràpid tenint en compte lo parat que es via tot. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h de l’endemà al matí, massa aviat per anar a fer el check-in al hostel que tenia reservat i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be, doncs tard o d’hora hauria d’esperar mes en algun lloc.

Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin preguntat això què preferia. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar, cosa que vaig acabar fent jo.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, una mica vaig poder dormir, algo que fins no feia massa era ben poc habitual però que cada vegada em costava menys de fer, sobretot aquests dies que portava tant de cansament acumulat i algunes nits sense poder dormir 8 hores. Fos el que fos, per mi poder dormir en un avió era una experiència força nova i inusual, i la veritat és que era d’agrair.

Un cop mes, i ja n’eren 6 en aquest viatge, deixava un país enrere havent viscut experiències úniques i superat tots els obstacles, la majoria petits, que m’havia anat trobant, quelcom que omple i ajuda al creixement personal de cadascú. Una visita ràpida i fugaç a Canadà però a la vegada molt intensa i especial. Sembla mentida tot el que es pot arribar a fer en tan sols dos dies.

Només quedava un país, una ciutat, un dia per finalitzar aquesta meva primera volta al mon de 3 mesos que començava i acabava a Barcelona. 3 mesos visitant 7 països completament diferents un de l’altre, coneixent cultures i persones absolutament diferents al que coneixia fins ara i que m’havien permès obrir la ment i fer-me caure uns quants prejudicis dels pocs que intento tenir. El viatge arribava al seu final i encara em costava creure que ho hagués aconseguit amb tants pocs entrebancs. Estava a punt de finalitzar el que seria una de les millors experiències de la meva vida.

20/08/2019 Als peus de les Cascades del Niàgara

Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per lo que ja vaig aprofitar per anar a veure el que m’havia quedat amb ganes de veure en el viatge anterior quan vaig estar a Nova York, les cascades del Niàgara.

Havia pogut reservar el trajecte d’anada i tornada de Toronto a Niàgara amb la companyia Megabus per $2, doncs el vaig reservar amb 3 mesos d’antelació i vaig poder aconseguir aquesta oferta. Els preu normal era de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Coach Terminal que em quedava a quasi una hora i mitja de l’apartament agafant bus i metro.

Em vaig despertar a la 1 de la nit després de dormir quasi 11 hores d’una tirada, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc i caminant molt. Tot i així notava que encara podria haver dormit una estona mes. En qualsevol cas no estava gens malament per ser la primera nit que passava en aquella habitació, senyal evident de què era molt còmode.

Al contrari del que em passa sempre quan em desperto, aquest dia ja tenia gana, doncs feia 24 hores que no menjava res consistent i que a mes això consistent havia sigut un sandvitx, així que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafè de la bossa que havia comprat a Mèxic per tal de tenir cafè la resta del viatge i que pensava que era soluble, però no, només estava mòlt, per lo que em vaig quedar sense poder prendre un cafè amb el que em costa a mi això. De fet era el primer dia en tot el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafè del matí. Be, matinada en aquest cas, però en qualsevol cas el primer cafè del dia.

Potser a la cuina hauria trobat una cafetera on poder moldre el cafè però tenint en compte l’hora que era no vaig voler arriscar-me a despertar algú i ser el mes mal-educat dels ostes. Però va ser dur, molt dur…

Cap a les dues de la nit van arribar una parella que dormia en una de les habitacions del costat i no van tenir cap problema en dutxar-se tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu n’hi do del soroll que varen fer. I jo preocupat per no fer soroll amb una cafetera.

Vaig estar mirant com arribar fins la terminal des d’on sortia el bus cap a Niàgara però seguia notant que encara tenia son i mes sense haver pres cap cafè, així que, quasi a les 4 de la matinada em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormit de seguida fins a les 5:30h que m’havia posat el despertador. Si no l’hagués posar encara podria haver dormit mes i això que ja havia dormit un total de 12 hores.

Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafè, ni mirar correus, ni preparar rutes ni res, per lo que només em vaig haver de dutxar i preparar la motxilla i a les 6:30h ja estava a punt per sortir, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per Toronto abans d’anar cap a Niàgara ja que no tindria mes temps, doncs a Niàgara m’hi passaria tot el dia i l’endemà ja marxava cap a Dublin.

El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15 quilòmetres de l’apartament, però per sort només havia d’agafar un bus que tenia una parada a 3 minuts caminant de l’apartament i després un metro que ja em deixaria al centre de la ciutat. En total tardaria poc mes d’una hora. Així que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar al cap d’uns 5 minuts. $3,25, 16 parades i quasi 30 minuts després baixava a la parada de Romfield per caminar 5 minuts fins la parada Finch West del subway o metro com el coneixem.

Algo que em va sorprendre dels busos de Toronto, i suposo que de tot Canadà, és que també es pot entrar per la porta de darrere i passar la targeta, si ja la tens, pel lector. No sé si el conductor controla massa però jo vaig veure com un senyor que va pujar per la porta de darrere feia veure que passava la targeta pel lector però realment no la va passar i va seure tant tranquil. Suposo que a Canadà aquests casos son una minoria i per això està permès, en altres llocs com a Espanya segurament se’n colarien uns quants mes. Per la resta el bus era força nou, estava molt net i en general els passatgers estaven en silenci.

En principi no havia de pagar el bitllet de metro ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava ni què s’havia de fer per convalidar el bitllet de bus al metro.

El bitllet del bus era de paper però al subway s’havia de passar una targeta pels lectors de les portes automàtiques. Vaig intentar inútilment passar el bitllet de paper del bus pel lector però evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res, ni empleats ni quasi passatgers. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria d’haver avisat que volia fer el transbord al subway i que el xofer m’hauria d’haver donat una targeta. No n’estava segur però era ben probable, així que em vaig resignar i vaig tornar a pagar $3,25 per un bitllet nou. Aquesta és una d’aquelles novatades que pagues quan ets per primera vegada en una ciutat.

Vaig esperar uns 5 minuts a l’andana de la línia 1 en direcció downtown fins que va arribar el metro i vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a l’estació de Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal d’autobusos on havia d’anar però així podria veure una mica la zona mes propera al llac Ontario, llac que des de terra sembla un mar de tant gran que és. És curiós veure platges en una ciutat tant llunyana del mar.

La ciutat, evidentment, te força trànsit però sense ser aclaparant i sobretot s’hi respira una molt bona educació general, també de tots els conductors. Els vianants no criden i no corren i els cotxes no piten, no avancen de qualsevol manera i fins i tot et deixen passar encara que estiguis creuant fora del pas de vianants en un carrer tipus carrer Aragó de Barcelona. Tampoc s’hi veu un col·lapse de cotxes com en altres ciutats. No ho sé, però sembla que es fomenta l’ús d’altres mitjans de transport. En general, Toronto em va donar una bona primera impressió.

Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. De fet ja feia hores que hauria d’haver menjat un bon entrepà i el fet de començar a caminar i veure botigues de menjar va fer que hi pensés encara mes. El primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven com a tants altres països i que son uns autèntics salvavides del viatger. Pensava en comprar un sandvitx i menjar-me’l mentre caminava per Toronto en direcció al llac Ontario, així que vaig buscar 7-elevens a Google Maps i com era d’esperar n’hi havia un a tan sols 400 metres d’on era. Vaig anar-hi directament i vaig comprar un entrepà de pernil i formatge, un pot de Nescafé i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€. Evidentment uns preus superiors als de Mèxic però prou mes barats del que em pensava. El dòlar canadenc estava força devaluat respecte l’euro i això es notava molt. En qualsevol cas el mes important era que ja tenia el meu cafè favorit i ja no tornaria a passar un sol dia sense el cafè del matí.

I ja mentre em menjava l’entrepà vaig anar cap al carrer XXXXXXXXXXXXXXXXXXXX. Aquest és el considerat carrer mes llarg del mon amb ni mes ni menys que 56 quilòmetres de principi a fi! Evidentment no tenia la intenció de recorre’l tot sino simplement veure’l i creuar-lo, de fet només el vaig creuar per arribar a un petit port que hi havia a l’altra banda i on ja es veia el llac Ontario i les illes de Toronto. La veritat és que és molt curios tot plegat, doncs Toronto sembla una ciutat amb mar però no, és un llac, això si, tant gran que te illes i fins i tot permet que Toronto tingui platges. Al·lucinant.

Després de passejar una estona pel moll vaig començar a caminar per un carrer en direcció nord per anar cap a la terminal d’autobusos des d’on sortien cap a Niàgara. Des d’on estava serien uns 45 minuts de camí que aprofitaria per veure l’ambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes però de totes maneres tampoc volia cansar-me massa ja que havia de reservar les forces pel que faltava de dia que seria força dur.

Simplement passejar per Toronto ja és una experiencia en si mateixa, doncs la bona educació de la gent i el multi-culturalisme de la ciutat son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida i de cada dues persones que veus una no es d’origen canadenc però tots conviuen en perfecte harmonia i respecte. I ah si, el que mes em va sorprendre és que es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure va ser el dia anterior de camí a l’apartament i pensava que era algú que ho feia d’estrangis. Però aquest dia ja en podia veure un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina com qui es fuma un piti. Està totalment acceptat. Fins i tot en això es demostra el respecte i la tolerància de la societat canadenca. Un país exemplar en molts aspectes.

Cap a les 9:30h arribava a la terminal d’autobusos. El bus cap a Niàgara sortia a les 10:30h per lo que encara tenia una hora de temps. Hi havia wifi gratuït en tota la terminal i cadires ben còmodes, així que em vaig esperar allà mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment molt bones aquelles cookies i eren molt barates tenint en compte els preus de canadà.

Vaig estar enviant alguns Whatsapp’s i llegint noticies fins cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des d’on sortiria el bus que havia reservat, doncs hi havia unes 10 andanes. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3 on ja hi havia el bus i força gent esperant. Vaig anar-hi i em vaig posar a la cua. Quedaven encara 30 minuts però molts dels passatgers ja feia estona que esperaven de peu davant l’autobús.

Cap a les 10:15h vam començar a pujar i a les 10:30h marxàvem puntualment cap a Niàgara. Ja estava de camí a les cascades mes famoses del mon on hi arribaríem al cap de dues hores.

En el bus també hi havia wifi gratuït per lo que tot el trajecte se’m va fer força curt.

A meitat del camí passàvem pel pont que creua el llac Ontario ja quasi al seu final però que permet escurçar una tram del trajecte. Es una passada veure en un dels costats del pont una immensitat d’aigua com si del mar es tractés. Des d’aquell pont no s’hi veia cap illa ni cap final, només aigua fins l’horitzó.

Al cap de les dues hores estipulades arribàvem al poble de Niàgara, un poblet molt petit i quasi fantasma que te com a únic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distància als busos locals que acabaven de recórrer els 3 quilòmetres fins les cascades. Jo, com molts altres, vaig fer aquests 3 quilòmetres caminant. Tot el camí és per la vora del riu Niàgara en territori canadenc però veient tota l’estona els EUA que queden just a l’altra costat del riu. És un riu força espectacular per lo escarpats que son els seus laterals fent que el riu quedi enfonsat uns 20 metres. Almenys en aquell tram, era mes aviat estret cosa que feia que l’aigua baixés amb mes força. De fet semblava un lloc perfecte per a fer-hi rafting. Els laterals del riu estan completament coberts de vegetació que unit amb lo escarpat del terreny i la força del riu el converteixen en una molt bona frontera natural realment difícil de creuar-la.

La calor era molt intensa i es notava que el sol cremava. A diferència d’altres llocs, aquí almenys no s’hi notava tanta humitat per lo que a l’ombra s’hi estava prou be. En qualsevol cas bona part del camí fins les cascades era en ple sol per lo que mes val portar una ampolla d’aigua. Sembla mentida com a una latitud tant alta com la de Toronto o Niàgara hi pot arribar a fer tanta calor.

Al cap d’uns 30 minuts caminant pel costat del riu arribava al pont mes important que el creua i fa de pas fronterer per entrar als EUA. I allà, sense esperar-m’ho, ja vaig veure la primera cascada, doncs està just al costat d’aquest pont. És la mes petita de les 3 cascades que hi ha i està a la banda dels EUA, però de totes maneres és enorme i el fet que quedi a la banda dels EUA fa que des del costat canadenc es vegi perfectament i en tota la seva esplendor. Per fi veia aquell espectacle natural en primera persona i a escassos metres de distància.

No tenia ni idea de com era la zona ni de com s’havien de veure les cascades, per lo que el fet de poder veure la primera d’aquella manera i sense apartar-me del camí em va sorprendre molt. Em vaig quedar allà davant meravellat sense imaginar-me que allò no era res comparat amb el que em quedava per veure.

Just davant d’aquesta primera cascada junt al pas fronterer i al costat canadenc, és a dir, on era jo en aquell moment, hi ha el poble Niagara on the Lake, un poble que és com unas Vegas en petit. Un poble que només te hotels i casinos. I aquest poble és de fet el primer que trobes quan entres a Canadà pel pont des dels EUA. I com tots els pobles tant a prop d’una frontera, no és com és per casualitat, doncs les lleis sobre el joc canadenques son mes laxes que les d’EEUU per lo que molts creuen la frontera per anar a jugar a aquest poble.

Vaig seguir caminant sobrepassant la primera cascada que quedava a la meva esquerre i al cap de 2 minuts ja vaig veure a uns 200 metres les altres dues cascades, les mes grans.

Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es l’últim. A mi qualsevol d’aquells primers miradors ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Ja s’escoltava el fort soroll de l’aigua caient de les cascades mes grans i això que almenys estava a 150 metres de distància i passaven cotxes per la carretera. Tenia quasi davant la primera cascada i a la vista les altres dues, així que vaig seguir caminant ja amb la vista fixada a les cascades i sense aturar-me, doncs l’emoció ja era massa forta i tenia moltes ganes d’arribar el mes a prop possible d’aquell espectacle.

Però abans d’arribar al punt de la cascada es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. És per això que no vaig arribar al millor mirador, el Table Rock, fins mes tard, doncs el barco era la única activitat que volia fer segur. Em semblava algo necessari per poder apreciar be la magnitud de les cascades. Així que quan vaig trobar les taquilles del barco després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu. És igual, costés el que costés era una experiència que havia de viure. De fet, en aquestes coses no miro mai el preu, son coses que valen massa la pena viure i recordar com per decidir-les en funció del preu.

El preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell hi posava $25,95, els preus mai tenen l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.

Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent fent cua però anava molt ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable ja que havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar al barco ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent i suposo que ho varen començar a fer després d’algunes queixes de clients que sortien amb el mòbil i les càmeres xopes d’aigua.

Primer s’ha de baixar en ascensor ja que, abans de les cascades el riu queda a peu de carrer, però després de les cascades el riu queda a mes de 50 metres per sota del carrer, així que abans d’arribar al barco s’ha de fer una bona baixada fins arribar al nivell del riu.

Vaig tenir sort, de fet molta sort, i vaig ser dels primers en pujar al barco, per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.

Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere i era la que ja havia vist de ben a prop.

Conforme ens hi anàvem acostant el soroll que feia l’aigua era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava. Fins i tot s’hi veia l’arc de Sant Martí de tanta aigua que quedava en suspensió.

I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols vèiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia i fins on es podia acostar, doncs per moments semblava que estàvem just sota la caiguda d’aigua. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser absolutament nova i diferent.

Vam estar allà davant parats sentint la pressió de la columna d’aigua uns 4 o 5 minuts del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada, per lo que cauen tones d’aigua per segon.

Al cap d’aquests 5 minuts el pilot va donar mitja volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fins arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la remullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua. Es podria dir que el sol fet d’apropar-s’hi per mirar ja cansa físicament.

Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el considerat millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua literalment a tocar de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 centímetres de distància. La veritat és que això no m’ho esperava i realment em va emocionar molt. Pensava que hi hauria alguna distància de seguretat amb les cascades i el riu però no, la cascada es pot tocar amb la mà. Es una passada.

Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, a uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant quan et trobes que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.

Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant. Vaig seure en uns bancs que quedaven a uns 15 metres de la caiguda de la cascada mes gran i encara m’arribaven les espurnes d’aigua expulsades per la cascada i que ajudaven a refrescar una mica l’ambient. de fet es notava com allà al costat la temperatura era una mica mes baixa.

Hi ha un parell de restaurants i uns quants llocs ambulant de frankfurts i altres coses, tot i que els preus, com és de suposar, son força cars. Molta gent dinava allà o anava al poble que quedava a 100 metres i on hi havia mes restaurants i sobretot casinos. Jo evidentment no em vaig gastar 7€ en un frankfurt sinó que ja havia menjat una mica abans i menjaria una mica mes després, tot plegat vigilant de no omplir-me massa i quedar-me adormit a mig camí, doncs encara havia de tornar al poble de Niàgara des d’on sortiria el bus, a 3 quilòmetres i mig d’on era.

Així doncs, cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus a les 19h. En aquell moment encara no ho sabia però acabaria veient el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 quilòmetres de les cascades i ja passat el poble de Niàgara. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.

Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que el remolí estava en la direcció a la que havia d’anar, a un quilòmetre i mig passat el poble, per lo que ara caminaria els 3 quilòmetres fins al poble mes aquest quilòmetre i mig fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.

Abans però vaig entrar una mica al poble Niàgara on the Lake, que és el que hi ha al costat de les cascades i que sembla las Vegas, per veure una mica com era. Però per entrar-hi s’havia de pujar un carrer d’uns 200 metres de llarg i un pendent continuat d’almenys el 15%, per lo que quan vaig arribar al final estava tant cansat que ja no vaig tenir ganes de passejar-hi mes, i mes encara pensant que encara em quedaven els mes de 3 quilòmetres fins arribar al bus o els quasi 5 fins el remolí. Vaig trobar una font on vaig aprofitar per beure uns 3 litres d’aigua d’una tirada, omplir l’ampolla que portava i seure una estona en un banc que hi havia allà al costat i a l’ombra.

Vaig descansar uns minuts i vaig tornar enrere carrer avall per començar el camí de tornada amb la intenció d’arribar fins el remolí. La calor seguia sent molt intensa i ara ja no tenia la força de les cascades per apaivagar-la una mica. Ara ja estava molt cansat i ja no tenia l’emoció del matí per veure les cascades, per lo que el camí de tornada es va fer molt mes dur que el de l’anada.

Cap a les 17:20h arribava a Niàgara des don agafaria el bus per tornar a Toronto però en aquest cas vaig seguir caminant un quilòmetre mes riu avall fins arribar al remolí cap a les 17:40h. A part del remolí també hi ha el conegut telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar, i que creua el riu Niàgara just per sobre el remolí.

A simple vista el remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no es veu massa gran. Però això és el que es veu, perquè realment aquell remolí mou en un segon tanta aigua com hi ha en una piscina olímpica. Pel que es veu aquest és un dels remolins mes forts i amb mes aigua del mon. Que des de la superfície només es vegi una mica d’aigua donant voltes sense representar cap perill no significa que la quantitat d’aigua que s’està movent per sota sigui enorme. De fet just quan estava mirant el remolí va passar un barco just pel seu costat de tal manera que pogués seguir riu avall sense ser desviat pel remolí.

Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge fins que vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h i després de portar caminant ben be 5 hores. Pel camí vaig veure un altre pont que feia de pas fronterer i poca cosa mes. La veritat és que tota aquella zona és força deserta només amb algun hotel i el poble fantasma de Niàgara. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2 litres d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no pogués parar de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec, i un cop a l’ombra o quan fa una mica de vent baixa molt la temperatura.

Cap a les 19:15h vaig veure que venia i es parava allà un autobús de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, doncs jo anava suposadament amb Megabus, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure que en aquell bus de Coachtoronto ja hi havia un munt de gent fent cua. Vaig preguntar a la taquillera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus però que ara en vindria un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. Fantàstic, quasi una hora esperant assegut i ara hauria d’esperar al següent perquè no m’havia posat a la cua quan tocava.

Aquell primer autocar va sortir força puntual però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h, de moment 30 minuts d’endarreriment. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà tenia el vol a Dublin des d’aquell aeroport a uns quants quilòmetres de Toronto, sent l’aeroport low-cost d’aquesta ciutat però a la vegada quedant-ne força lluny. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi dues hores en autocar directe des de Toronto i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos regulars diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte. Quasi res.

Aleshores vaig buscar opcions d’autocars que fessin el trajecte de Toronto a Hamilton directament com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costava $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barata, $9, però no arribava fins el mateix aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus tot i ser l’opció mes cara, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar l’autocar de l’endemà a les 14:30h amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d’on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi. Si m’ho hagués mirat el mateix dia que em vaig mirar com anar a Niàgara, segurament m’hauria sortit molt mes barat. Realment no m’imaginava que Hamilton fos tant lluny de Toronto i que fos tant complicat, o car, arribar-hi.

I per fi, cap a les 20h sortíem cap a Toronto ja fent-se de nit i molt cansat. A l’autocar vaig estar bàsicament sense fer res, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. De fet veure nous paisatges i ciutats encara que sigui de passada és algo que m’agrada molt. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant voltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i a aquella hora el trànsit era intens fent que tot plegat fos força lent.

En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes de segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de la terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven que quedava a dos carrers i allà comprar-ho tot.

Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8. Quina diferència amb el que menjava a Mèxic…

I ara començava el camí de tornada des del centre de Toronto a l’apartament que tampoc era curt, concretament una hora i quart mes de camí en metro i bus. Ja era del tot fosc i anava una mica mes perdut pels carrers de Toronto que pel matí, però amb el mòbil a la mà tot és possible. Primer vaig anar a la parada de St. Patrick que quedava a uns 5 minuts caminant del 7-eleven i on vaig agafar el metro durant uns 40 minuts fins l’estació de Finch West. Eren mes de les 22h i el metro estava força buit però a diferència d’altres grans ciutats, aquí no s’havia de tenir cap por de creuar-te amb algun tarat. Toronto te fama, i així m’ho va semblar, de ser una ciutat molt segura.

Un cop a Finch West vaig agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bitllet quedava convalidat per lo que només vaig pagar $3,25 per tot el trajecte. Tot i ser les 23h i a diferència del metro, el bus anava molt ple. De fet estava completament ple de gent asseguda i de peu. A mi em va tocar anar de peu per lo que el trajecte es va fer mes llarg que el de l’anada. De totes maneres per mi no era un trajecte normal com ho era pels altres passatgers, doncs per mi tot allò era un novetat i ho gaudia a diferència dels altres pels qui allò era segurament una rutina. Per mi tot era nou i per tan molt emocionant. A mes m’agrada molt veure la vida cotidiana de la gent, i la tornada a casa després d’un dia de feina és quelcom molt cotidià.

Cap a les 23:15h, després de 18 hores d’haver sortit, arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig optar per passar algunes fotos al portàtil, fer la còpia de seguretat aprofitant la fibra òptica de l’apartament i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta deshidratada i mig entrepà, doncs finalment tot plegat va resultar ser massa. L’endemà per la tarda marxava cap a la última parada de la volta al mon, Dublín, per lo que vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria l’endemà al matí abans de marxar. I cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent ja fet un dels plats forts del viatge i sent a mes millor del que m’esperava. Un dia molt aprofitat i força cansat que em va permetre dormir d’una tirada.

Aquest era un d’aquells dia que anava a dormir molt satisfet i content per haver aconseguit que tot anés tal com tenia pensat i fins i tot millor, havent vist un espectacle natural com pocs hi ha al mon i de tant a prop i que m’havia deixat molt impressionat. A mes havia pogut veure una mica una ciutat extraordinària per la seva diversitat, tolerància, amabilitat i seguretat movent-me per ella com un local mes. Un gran dia. Ja només quedaven dues nits per acabar el viatge i el balanç no podia ser mes positiu. Aquest dia anava a dormir molt satisfet de tot el que ja havia aconseguit.

19/08/2019 Arribada a Toronto. Penúltima parada de la volta al mon

A les 6:30h hora local aterràvem a Toronto, sent aquesta la meva primera visita a Canadà. Estranyament, durant el vol havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop de l’avió en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé i aguantar bona part del dia sense trastocar massa l’horari. Cal tenir en compte que l’endemà anava a les cascades del Niàgara i per tan havia de vigilar en no adormir-me en qualsevol moment.

Al control de duanes quasi no hi havia gent, a mes ja tenia l’eTA fet per lo que tot el procés per immigració és mes ràpid ja que la meitat de la feina la fa un mateix en una màquina. Així doncs, després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes a la màquina, només vaig haver de fer dos minuts de cua i ja em va atendre un agent. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment vaig tenir dubtes que em deixés entrar a Canadà. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, què faria a Canadà i algunes preguntes mes que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minut i amb dues preguntes, això es fa molt llarg, i mes quan penses que potser has de tornar enrere.

De fet aquesta era la primera vegada que en cert moment temia que no em deixessin entrar al país. En les mes de 20 ocasions anteriors mai havia tingut la sensació ni havia patit perquè em deneguessin l’entrada a un país, en cap. Però ara, a mitja entrevista vaig passar de contestar amb la rutina que es contesten sempre aquestes preguntes a prestar mes atenció a l’agent i a contestar el millor possible, doncs la seva cara i la quantitat d’informació què volia eren realment preocupants. A mes anava mirant una i altra vegada tots els segells que hi havia al passaport, no sé si buscant el d’algun país en concret o mirant-los un per un, però en qualsevol cas els va revisar tots 3 o 4 vegades.

Crec que el que no li feia massa gràcia era que hagués passat per tants països abans d’arribar allà, doncs em preguntava molt pels motius d’anar a quest o l’altre país. Jo intentava deixar-li ben clar que era una volta al mon de 3 mesos i que per tan totes aquelles visites eren normals. En qualsevol cas per primera vegada a la vida vaig tenir aquella sensació que molta gent te però que per a certs privilegiats és quelcom impensable, com pot ser la por de que et deneguin l’entrada a un país.

Finalment l’agent, que per cert era un armari, va segellar el passaport primer sense dir res, jo vaig respirar profundament, ell va dir “welcome”, em va tornar el passaport i per fi vaig entrar a Canadà sense mes problemes.

Un cop a la terminal volia canviar algo de diners en efectiu per tal de tenir dòlars canadencs en monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes i no donen canvi. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40€ per lo que intentaria canviar-los.

Vaig buscar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que, evidentment, seria cara. La veritat és que per ser l’aeroport de Toronto em va semblar força petit. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a mes tenia una comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que acabaria fent amb els ringgits, millor això que no que me’ls acabés quedant. Em va donar $44,75 canadencs quan sense comissió i al canvi real haurien sigut $57. Toma ja, $12 menys per la cara.

Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb la targeta de Bnext pagant una comissió de $3 que en principi Bnext m’hauria de tornar per ser justament aquest un dels seus avantatges. Per tan, ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies previstos a Canadà i poder pagar les atraccions de les cascades del Niàgara. Cal tenir en compte que l’allotjament i algun transport ja els tenia pagats.

Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus, una de les coses que no tenia gens clares que anés be, doncs per Internet havia trobat poca informació, semblava que eren força cars, no donaven canvi i la combinació fins l’habitació que tenia reservada no era massa bona. De fet, si els agafava tal com havia vist, podria tardar una hora en arribar a l’apartament mentre que caminant en serien unes dues i mitja. Em vaig connectar al WIFI de l’aeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agafar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de comprar com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no m’arribava, és a dir, hauria de pagar amb un bitllet de $20 i sense canvi. Entre això i que en bus tardaria 1 hora i mitja i caminant dues i mitja, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa mes temps per veure la ciutat i tot el que pogués aprofitar seria benvingut. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves, sobretot si és la primera visita que hi faig, i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo mes de 10 quilòmetres amb la maleta és ja un repte en si mateix.

Així que sense pensar-m’ho massa estona mes, doncs podria acabar per no fer-ho,vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perquè no feia calor, doncs encara no eren ni les 8 del matí, sino no ho hauria fet. Pot semblar que Toronto és una ciutat mes fresqueta per estar tant al nord, però a l’estiu hi fa mes calor que a Barcelona.

Com era d’esperar, sortir de l’aeroport va ser complicat i llarg, doncs acabes donant un munt de voltes per salvar els aparcaments, les terminals i les pistes. Vaig estar 15 minuts caminant per trepitjar carrer normal. Això si, l’aeroport està a les afores de Toronto però molt a prop de la ciutat, per lo que només sortir de l’aeroport ja estava en un polígon industrial de la pròpia ciutat.

La primera meitat del camí no tenia massa gracia, doncs només hi havia naus industrials, carreteres tipus rondes i algun riu. Almenys el camí es podia fer a peu sense gaire dificultats ja que pràcticament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera. I això que pot semblar una ximpleria, no ho és gens, doncs en algun d’aquests trajectes he hagut de caminar quilòmetres a un pam del pas de cotxes i camions. Almenys aquí la seguretat era bona i no patia per un possible atropellament. De tan en tan veia algun esquirol que em va fer prou gràcia ja que no m’esperava veure’n, i tants. De fet en algun tram se’m creuaven contínuament.

La segona meitat del trajecte fins l’apartament era mes entretinguda al passar per barris mes residencials, veure mes gent, mes botigues i en general mes ambient de ciutat tot i que a la vegada també avançava el dia per lo que mica en mica anava augmentant la calor. A la calor s’hi sumava el cansament de portar ja una hora i mitja caminant carregant la maleta. A mes començava a tenir sed i no trobava ni fonts ni llocs on comprar aigua. En qualsevol cas ja m’esperava que algun moment del camí fos dur.

En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les característiques que fan de Toronto una ciutat única al mon, el seu multi-culturalisme, doncs la meitat de la població no és d’origen canadenc. De fet, en alguns carrers semblaven tots estrangers. Però a diferència de la immigració en altres ciutats on sol ser mes marginada, aquí la immigració es veu com a totalment necessària i per tan molt fomentada i cuidada, de fet molts dels immigrants son enginyers o treballen en sectors amb sous molt alts i tothom, sigui d’on sigui, està totalment integrat. No hi ha guetos ni problemes entre diferents nacionalitats. L’harmonia, la bona educació i l’amabilitat es respiren en tota la ciutat. De fet, una de les primeres coses que notes quan ets a Toronto per primera vegada, és que tot i ser una gran ciutat amb força trànsit, els cotxes sempre s’aturen si veuen algú amb intenció de creuar el carrer, encara que ho faci per on no hi ha pas de vianants. És realment sorprenent veure com a 15 metres ja comencen a frenar abans fins i tot que hagis començat a creuar.

Durant la segona meitat del camí, entre el cansament i la calor que era cada vegada mes insoportable, vaig anar fent vàries parades per a descansar per lo que les dues hores i mitja que havia de durar tot el camí s’acabarien convertint en 3. De totes maneres tenia temps, doncs teòricament fins les 14h l’habitació no estaria preparada, i tot just eren les 10:30h. De totes maneres ja havia enviat un correu als de la casa per demanar-lis si podia entrar abans, contestant que probablement a les 12:30h ja podria.

Quan quedaven uns 20 minuts per arribar ja se’m feia realment difícil continuar i no podia evitar de seure una estona a cada banc que trobava. A mes el tram final transcorria per un carrer llarguíssim que a sobre provocava una sensació de trajecte mes llarg, doncs caminava i camina i aquell carrer no s’acabava mai. Per cert, caminant per aquest carrer em va venir una olor molt forta de marihuana que venia d’un noi que estava fumant al jardí de casa seva. En aquell moment em va sorprendre com podia fumar allò amb l’olor que estava deixant a mig carrer, tot i que després vaig poder comprovar que fumar marihuana a Canadà és legal i que son uns quants els que van fumant per qualsevol lloc de la ciutat.

Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia sortit de l’aeroport, arribava a la casa on havia reservat l’habitació i que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que junt amb Google Maps em van deixar just a la porta de la casa.

El check-in era a lea 14h però ja els havia enviat un email el dia anterior per preguntar si podria entrar abans, responent-me que probablement a les 12:30h l’habitació ja estaria preparada, així que vaig aprofitar l’hora que quedava per anar a fer una primera passejada pel barri per veure com era i on hi havia botigues de menjar o altres serveis interessants.

Era un barri residencial i força nou amb cases unifamiliars típiques americanes amb el seu jardí i cotxe a la porta. I sense tanca al jardí, que és algo que sempre m’ha estranyat molt. Era molt tranquil i totalment segur com, suposo, a tota la resta de Canadà. Els cotxes et deixaven passar i els veïns et saludaven. Un bon lloc per viure-hi.

Vaig veure una escola i hi vaig anar per mirar si hi havia una font. Això és algo que sempre faig ja que és molt habitual que allà on puguin haver-hi nens, com una escola o un parc, també hi hagi una font d’aigua potable. I bingo! Just davant de l’escola hi havia un parc amb una font. Havia estat caminant durant 11 quilòmetres sense trobar cap font, i ara, just al costat d’on dormiria i seguint el meu instint de bnuscar escoles o parcs infantils, per fi en trobava una. Vaig veure 1 litre d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els braços. Vaig seure a un banc del parc uns 5 minuts i com nou, be quasi. En qualsevol cas molt millor que abans i mes presentable per entrar a la casa sense semblar un rodamón.

Algú es podria preguntar perquè no vaig comprar aigua pel camí si tanta sed tenia. Doncs per varis motius tot i que n’hi ha un que sempre preval: Evitar despeses innecessàries. És simplement així com puc estar viatjant durant 3 mesos donant la volta al mon i visitant 7 països, alguns d’ells dels mes cars del mon. I añgú es podria preguntar: “Però comprar aigua és una despesa innecessària?” Doncs dit així no, però si tenim en compte que com a molt a les 12:30h ja podria veure tant com volgués a l’a casa on tenia l’habitació reservada, aleshores si que comprar aigua hauria estat una despesa innecessària. De totes maneres tampoc vaig trobar cap botiga oberta pel camí on poder comprar aigua. Algunes estaven tancades per l’hora i altres eren tipus centre comercial on no hi volia entrar amb la maleta només per anar a buscar una ampolla d’aigua. En qualsevol cas al final vaig acabar trobant aigua abans del que em pensava.

Cap a les 12h vaig anar cap a l’apartament ja sabent que encara era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes, doncs el cansament ja era absolut i la calor força insoportable. Almenys aquí no hi havia tanta humitat com a Tailàndia per lo que a l’ombra encara s’hi estava prou be. Això si, el sol picava molt.

Quan vaig arribar a la porta de la casa, just en sortia un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que l’entrada era a partir de les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on podria esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.

Poques vegades llogo una habitació privada, normalment o apartament sencers o hotels, però en aquest cas la casa em va semblar prou be, amb suficient privacitat i sobretot un bon preu tenint en compte la zona, doncs els preus dels hotels a Toronto son massa cars. Això si, el barri quedava lluny del centre tot i que per preu seguia sortint millor fins i tot contant el preu dels trajectes d’anada i tornada fins al centre.

La casa tenia dues plantes. a la planta baixa hi havia la cuina, el menjador, una sala amb rentadores i una habitació. I al pis de dalt, 4 habitacions i un bany, entre elles la meva. El noi em va ensenyar per sobre on eren les coses i la contrasenya del WIFI abans de seguir netejant llençols. Vaig seure en una cadira del menjador, em vaig preparar un cafè a la cuina i en tassa normal, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Internet.

La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge. Almenys era fibra a 50 mb/s que per ser una casa vacacional és molt. Així doncs vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Les còpies de seguretat que en altres llocs tardaven hores en pujar-se, ara no havien tardat ni 5 minuts. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses a l’Excel del viatge mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi va baixar per dir-me que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot l’equipatge a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.

L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori. Per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. Tenia una finestra encarada al centre de Toronto per lo que tenia unes bones vistes, almenys les millors de la casa. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Es veia tot molt nou, net i els altres ostes molt educats i silenciosos.

Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores i em despertaria l’endemà de matinada per tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Calia tenir en compte que aquella nit havia dormit molt poc, malament i a sobre havia caminat mes de 3 hores, per lo que l’esgotament era considerable.

Així que a les 14h em vaig estirar. El llit era molt còmode, es notava que era un bon matalàs, i a diferència de la temperatura exterior, dins l’habitació no hi feia gens de calor, de fet tot el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta que t’obligava a tapar-te i així fins i tot dormir millor. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques. En qualsevol cas un molt bon lloc per dormir, fresquet, còmode i molt silenciós, fins i tot en ple dia com ara que eren les dues del migdia.

No feia ni tan sols 24 hores que encara estava a Mèxic sense saber on estaria l’endemà ni com acabaria de fer la volta al mon. Però finalment tot havia anat perfectament be i ara estava per fi a Canadà per primera vegada i a punt d’anar a dormir en una habitació comodíssima en una casa nova en un barri residencial de Toronto, una de les ciutats mes inclusives del mon. Qui ho hauria dit en el moment que em varen comunicar que el vol estava cancel·lat.

I en menys de 24 hores mes, estaria admirant les cascades mes famoses del mon. La veritat és que estava una mica nerviós de tantes ganes que tenia ja de veure-les.

18/08/2019 Vol cancel·lat, l’última mojarra i de camí a Toronto

Aquest dia ja marxava de Mèxic per anar per primera vegada a Canadà. Havia d’agafar dos vols, el primer de Veracruz a Ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que van haver-hi força problemes que mes endavant explicare.

A Veracruz m’hi acompanyarien la Xochitl, l’Aline i l’Emma en el cotxe de la Xochitl. La intenció era marxar cap a les 12 del migdia, dinar a Veracruz tots 4 per després deixar-me a l’aeroport.

Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. L’Emma també es va aixecar tot i que de tan en tan tornava al llit. Jo em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.

A les 12:30h varen arribar la Xochitl i l’Aline i ja vam marxar cap a Veracruz. Després d’un mes tornava a carregar i arrossegar la maleta. Tornava la meva inseparable companya de viatge.

Val a dir que la meva intenció era anar fins a Veracruz amb la companyia d’autobusos ADO, que tenia ruta directa des de Tuxtepec i tardava unes 3 hores en arribar. L’ADO ja l’he agafat vàries vegades i sempre m’ha donat molt bon servei, per lo que anar en bus fins l’aeroport per mi no era cap problema, tot el contrari.

Pocs minuts després d’haver sortit vàrem parar a posar gasolina. Només la gasolina ja van ser 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que el trajecte ja m’estava sortint més car que anant amb l’ADO que eren entre 150 i 200 pesos. De totes maneres el fet d’anar amb cotxe i no en ADO em va salvar, molt probablement, de quedar-me a Mèxic i no arribar a Canadà. Mes endavant ja veure’m per què.

El trajecte de fins a Veracruz va ser d’unes dues hores i mitja però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt… A mes els paisatges que et trobes pel camí son espectaculars amb un aire de selva tropical al que els europeus no hi estem gens acostumats.

Pel camí, entre moltes altres coses, la Xochitl em va preguntar per ETA i per la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic. Pel que fa a ETA em va donar la sensació que l’única informació que els arriba és la que donen per TVE, doncs encara en parlaven com si aquesta banda terrorista encara fos activa, quan ja fa anys que no existeix, i això és degut segurament a què al Govern espanyol sempre li ha interessat fer veure que ETA existeix i és un perill per la unitat d’Espanya.

I sobre la monarquia suposo que em preguntaven tant justament per ser una monarquia, algo que a Amèrica no existeix i els deu semblar molt estrany, cosa en la que tots coincidíem al 100%, doncs no hi ha res mes estrany que un Rei en ple segle XXI. Ells com jo, consideraven que no tenia cap sentit, semblava de l’edat medieval, costava una pasta i que és una institució absolutament antidemocràtica.

La Xochitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat és que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir per falta de diners i treballadors cobrant menys del que els tocaria pel càrrec que ocupen. De fet des de la primera vegada que visitava Mèxic ja feia 3 anys, que sempre em topava amb alguna manifestació, tall o protesta del sector educatiu.

Cap a les 15:30h arribàvem a Veracruz tot i que vam estar donant voltes mitja hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecón, al costat del port i un dels llocs mes turístics de la ciutat, i vam anar caminant pocs metres fins arribar a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs. No tenia pinta de barat però tenint en compte la zona on érem i que aquest era el meu últim àpat a Mèxic, doncs ja m’estava be.

Quan encara estàvem a 5 metres dels restaurants ja se’ns van acostar els comercials de tots els restaurants com desesperats perquè entréssim al restaurant corresponent, algo que m’emprenya enormement, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria a quin anar simplement perquè aquells 4 pesats no em diguessin res. I va funcionar, doncs no se’m van dirigir en cap moment.

Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar la carta tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles que ja havien menjat durant el camí. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.

El restaurant no era massa gran i estava buit, potser per l’hora o pel preu, però en qualsevol cas completament buit i amb un cambrer, que semblava el propietari, molt pesat i tota l’estona al costat de la taula per demanar-li tot el que volguéssim, algo que no només em molesta a mi sino també a elles, doncs no varen tardar massa en dir-li que ja l’avisaríem si volíem qualsevol cosa. Li varen dir molt amablement però va ser prou llest com per adonar-se que li estàvem dient que molestava.

Els còctels varen tardar en arribar però encara va ser un temps acceptable, però en canvi amb la mojarra varen tardar quasi mitja hora. Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava una mica mes petita però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet i això en les mojarras és mes important del que sembla.

Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria durant els pocs dies que em quedaven de viatge, que seria visitar Toronto, les cascades del Niàgara i Dublin. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb l’aerolínia Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que últimament aquesta companyia estava cancel·lant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida cancel·lant tots els vols i quedant-se amb els diners de les reserves. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.

Cap a les 17:30h acabàvem de dinar, sobretot jo que era qui mes vaig menjar. Per aquest mateix motiu vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€, que tenint en compte tot el que era i sobretot a quina zona era, va sortir molt mes barat del que m’esperava. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport que no queda massa allunyat de la ciutat i on hi vam arribar sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb mes temps i tranquil·litat.

L’aeroport no semblava massa gran i en aquell moment hi havia pocs passatgers. Vam entrar a la terminal, vam buscar la zona de sortides i mentre la Xochitl i l’Aline anaven al lavabo, l’Emma i jo ja ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales que pujaven al pis de dalt on hi havia les portes d’embarcament i de cara a la pantalla amb la informació dels vols programats, li vaig dir: “A mira, buscamos mi vuelo?” I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El meu vol estava programat per a les 21:10h i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que hi havia programats per la resta d’aquell dia, fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany i era la primera vegada que no veia el meu vol en pantalla mentre ja n’hi havia de posteriors.

A la pantalla però, hi apareixia un vol d’Interjet amb destinació a Ciutat de Mèxic programat per a les 17h tot i que ja eren les 18h. La companyia i la destinació eren les mateixes que les del meu vol. Evidentment el vol no era el mateix perquè el meu era a les 21:10h. Tot i que segons aquesta previsió, aquest vol ja hauria d’haver sortit feia una hora, doncs ja eren les 18h, segons posava a la pantalla encara estaven embarcant. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el check-in a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte. Semblava que la meva reserva no existia i que el suposat vol que havia reservat tampoc, fins i tot ja començava a pensar en una possible estafa. Però aleshores vaig recordar el que havia dit l’Aline al dinar. O estafa o vol cancel·lat, la cosa tenia molt mala pinta.

Al tornar la Xochitl i l’Aline els ho vam comentar i l’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes, doncs el meu destí final no era Ciutat de Mèxic sino Toronto, per lo que havia d’arribar per poder fer el transbord. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses i objectes personals però absolutament cap persona…

Jo ja estava pensat en què fer si finalment no agafava cap vol i em quedava a Veracruz. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en qualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancel·lat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de la companyia que potser passaria per sortir l’endemà, perdent així un dels només dos dies que tenia per estar a Toronto.

Quan encara estava a dalt mirant dins l’oficina, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador d’Interjet. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que aquest vol s’havia cancel·lat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancel·lació i per tan l’aerolínia m’hauria de donar una solució, tot i que evidentment, podia passar per haver-me de quedar a dormir aquella nit a Veracruz i per tan ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto.

Però de forma totalment inesperada la noia em va dir el que ja havia vist abans a la pantalla de sortides, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que hauria d’haver sortit a les 17h però que anava endarrerit i que encara estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja en aquell moment les 18:15h, per lo que pensava que en aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a plats, doncs vaig passar de pensar que em quedava sense veure les cascades del Niàgara a pensar que tot acabaria be. Li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancel·lat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. La conversa amb aquella noia no va durar ni 3 minuts i em va solucionar la situació donant-me ja la targeta d’embarcament. Si hagués arribat a l’aeroport 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé què hauria hagut de fer ni si hauria pogut arribar a Toronto. Així doncs, em vaig haver d’acomiadar ràpidament de totes 3 com no volia haver hagut de fet i vaig córrer cap al control de seguretat. Havíem vingut amb temps per poder-nos acomiadar amb tranquil·litat i al final va tocar córrer.

Així doncs, vaig pujar aquelles escales automàtiques que teníem davant des de feia estona mirant enrere durant els pocs segons que vaig poder per veure com m’allunyava de totes 3 que feien una cara mes o menys com la meva degut a la rapidesa dels esdeveniments i que encara estàvem tots una mica estupefactes. En arribar a dalt ja es veia el control de seguretat on per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú, per lo que el vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant i quasi no em van dir res, només que passés. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia literalment: “Último aviso para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México”. Vaig córrer encara mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la porta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.

Conforme anava avançant darrere meu anaven tancant les portes. Quedava clar que m’estaven esperant. Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. A mes les qeu estaven assegudes feien cara de porta allà dins una bona estona. Mentre guardava la maleta vaig veure que també tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop de la sortida i amb finestreta, de puta mare, a sobre un bon lloc. I al cap de literalment 2 minuts d’estar assegut l’avio va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, doncs a les 18:15h tot just començava a parlar amb la noia del mostrador. Increíble!

Quan em disposava a posar el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minut. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que em vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. M’hauria agradat confirmar-li que havia pogut entrar a l’avió per tal que no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era el que ella volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia del mostrador els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.

Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només durava una hora. Hora que em va passar rapidíssima acostumat com estava a tants vols de mes de 8 hores que portava a l’esquena només en aquest viatge.

En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic el primer que vaig fer va ser avisar a l’Emma que ja havia arribat, cosa que li vaig agrair i ella es va alegrar molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Toronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que em vaig quedar una mica mes tranquil.

Al cap de quasi 10 minuts caminant per aquella terminal enorme i d’equivocar-me i preguntar primer als mostradors de vols nacionals, vaig arribar al mostrador de vols internacionals i on efectivament em van confirmar que el vol no s’havia cancel·lat i que podria fer el check-in a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps. De fet hauria d’haver arribat aquí a les 22h passades.

Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, menys d’1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut una mica caòtic i l’acomiadament com no voldríem, pero tots dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO com era la meva intenció, probablement no hauria arribat tant aviat a l’aeroport de Veracruz i per tan no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans i que el vol de les 17h s’endarrerís em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. Si no hagués pogut agafar aquest vol de les 17h realment crec que m’hauria quedat a dormir a Veracruz i hauria perillat molt la visita a les cascades del Niàgara. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.

Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps connectat al WIFI fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. Ja hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo ho preguntava sempre que podia perquè ja no em fiava d’aquella gent. Em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control de seguretat.

Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola fins cap a les 23h que vaig anar a fumar per després anar ja cap al control de seguretat. Aquest també va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, suposo que perquè treia de la maleta tot el que podia ser sospitós, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració. L’any anterior em vaig passar mitja hora preguntant a tot treballador de l’aeroport sobre si m’havien de segellar la targeta d’immigració ja que feia 2 anys era obligatori. Des de feia un any ja no ho era.

Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís i que arribés a Toronto. De fet quasi que millor perquè si hagués sortit a l’hora hauria arribat a Toronto de matinada.

A mes, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a mes tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat. Millor impossible.

Jo volia dormir tot el possible ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos. Però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son perquè portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual per mi en un avió, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja que va durar el vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar durant l’aterratge, i llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.

I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir, sense dutxar-se i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.

Tot plegat havia sigut una mica trepidant, incert i fins i tot un punt estressant, però finalment estava a punt de posar els peus a Canadà quan feia menys de 12 hores semblava que seria impossible. Havia pogut arribar a la penúltima parada de la volta al mon escurçant una miqueta mes el camí fins a Barcelona. Aquesta seria una parada curta però molt interessant, podent visitar una de les ciutats mes diverses i tolerants del mon i les cascades mes famoses, les del Niàgara. Això si, primer tocava arribar a l’habitació que tenia reservada.

17/08/2019 Últim dia a Mèxic, últimes tostadas i torna la maleta

Em vaig despertar cap a les 10 del matí en el que era el penúltim dia que passaria a Mèxic. L’Emma també ja estava mig desperta tot i que vam seguir al llit quasi fins les 11h. Ella havia d’anar al viver a preparar els 30 rosers que havia d’entregar aquell mateix dia. En principi em va dir que hi aniria cap a les 10, però eren les 11 quan la va trucar la seva germana Xochitl ja que la passaria a buscar i l’acompanyaria. Es va aixecar i sense ni dutxar-se es va vestir i va sortir corrent, doncs ja l’avisava que estava fora.

Jo em vaig aixecar i vaig mirar com anaven les còpies de seguretat, doncs estàvem connectats a la xarxa d’en Chicho per lo que la senyal era molt dèbil i anava tot molt lent. De totes maneres anaven fent.

Vaig escriure el diari i mirar correus però sobretot vaig mirar com anar de l’aeroport de Toronto a l’apartament que ja tenia reservat, que tot i que semblava ben a prop, estava a uns 10 quilòmetres, per lo que seria preferible agafar algun transport públic. De totes maneres, si no pogués, segurament hi aniria caminant.

I entre correus, preparatius i maleta vaig estar fins cap a les 14h que em vaig dutxar i preparar ja que en principi havia de venir un jefe d’obra a veure el pis de dalt de l’Emma on hi volia fer una apartaments.

L’Emma m’havia escrit per dir-me que ja havien acabat amb els rosers i cap a les 15:30h per preguntar-me quines bosses de patates volia, doncs li havia demanat per emportar-me-les l’endemà a l’aeroport. Cap a les 15:45h ja va arribar però el paleta encara no.

Mentre esperàvem al jefe d’obra vam estar pensant en què dinar o on anar. Vam considerar demanar antojitos o xiles farcits per telèfon però encara no estaven oberts. Vam considerar anar a un bufet lliure però feia molta calor i el restaurant a mes estava al costat del riu, per lo que hi havia un munt de mosquits. Finalment vam anar a comprar carn enchilada al mini súper de la cantonada i vam menjar a casa. Realment feia molta mandra sortir, doncs la calor era insoportable. Per la nit ja demanaríem tostadas al lloc on havíem anat a sopar pocs dies abans i que estaven boníssimes.

Així que vaig anar a comprar la carn, uns gelats Eskimal per postres i un parell de pans dolços a la pastisseria del costat de casa. A mes va passar el de l’aigua per lo que em vaig estalviar d’anar fins a l’establiment que tot i que està a 5 minuts caminant, carregant una garrafa de 20 quilos es fa etern.

Vaig posar tota la roba bruta que tenia a rentar per anar-me’n de Mèxic amb tot net i l’Emma va fer la carn enchilada. Entre unes coses i altres eren quasi les 17h quan començàvem a dinar. Vam menjar la carn i espaguetis dels que ja teníem fets amb formatge ratllat que havia comprat del que tant m’agrada, doncs està molt bo i està molt ratllat, quasi pols, i sobre la pasta queda boníssim. Tot plegat amb tortillas i salsa de huacamole ben picant.

Eren les 17:30h passades quan anàvem al llit. Evidentment aquell dia volia anar a dormir aviat ja que l’endemà a les 12h marxàvem cap a Veracruz amb la Xochitl, per lo que ara ja no volia dormir tot i que sabia que segurament no ho aconseguiria com així va ser. Li vaig dir a l’Emma que em despertés en 30 minuts si m’adormia, i mes o menys em va despertar una hora després cap a les 19h sense fer massa soroll, doncs ja sabia de sobres que em despertava de molt mala llet. Ella va venir al llit però jo vaig estar mig dormint encara fins les 20h. Fatal.

Aleshores l’Emma va fer com quasi cada dia, es va adormir quan jo em despertava. Va estar des de les 20h fins les 21:30h dormint. Jo vaig aprofitar per anar fent tot allò que volia deixar el màxim d’enllestit, com el diari i recollir alguna cosa mes fins cap a les 22h que l’Emma va recollir tota la roba que tenia estesa i que ja s’havia assecat i vaig acabar de fer la maleta deixant fora només el que necessitava.

Després, tot i que jo encara no tenia gana, vam demanar el sopar abans de que tanqués el restaurant. Vam demanar les tostadas al restaurant on havíem anat 3 o 4 dies abans amb en Chicho, la Lola i els nens que estaven boníssimes i, tot i que petites, eren molt completes, i probablement les que mes m’agradaven de totes les que havia provat.

Jo em vaig prendre una cervesa i abans d’acabar-la ja va arribar el mandadero amb les tostadas, molt mes ràpid del que pensàvem. L’Emma va començar a sopar immediatament però jo vaig esperar ja que només eren les 22:30h i no feia ni 3 hores que m’havia aixecat de la migdiada. El mandadero és un servei que existeix a Mèxic des de fa anys i que és similar al que nosaltres coneixem com a Glovo. El que aquí sembla una gran innovació, allà ja fa anys que existeix. I per cert, funciona molt be.

Però quan em vaig acabar la cervesa al cap de 10 minuts i tant veure les tostadas, ja no vaig poder aguantar mes i vaig sopar. Me’n vaig menjar 5 de les 8 que vaig demanar. La resta me les guardava per si mes tard tenia gana ja que suposava que encara no aniria a dormir.

Així que poc mes tard de les 23h ja estàvem de nou al llit. Jo ja portava una estona aixecat, però l’Emma no portava ni dues hores. De totes maneres encara no vam anar a dormir sino que vam estar xerrant de tot una mica quasi dues hores. No envà aquesta era l’última nit que passàvem junts. La veritat és que teníem converses interessants, doncs tots dos teníem prou tema per poder parlar quasi de qualsevol cosa.

Cap a les 1:30h em vaig anar a acabar el mezcal que em quedava, que era només una copa, i després una estona mes amb l’Emma mirant Netflix fins cap a les 2:30h que jo vaig anar a menjar les 3 tostadas que em quedaven. Ara ja tenia mes son i havent acabat de menjar ja considerava que podria anar a dormir. I de fet tampoc podia tardar massa ja que l’endemà em volia llevar a les 9 del matí. De totes maneres encara vam estar quasi mitja hora donant voltes al llit fins que finalment ja ens vàrem quedar adormits.

Acabava així el meu penúltim dia a Mèxic per seguir i finalitzar aquesta primera volta al mon que feia. Havia passat un molt bon mes rodejat de gent molt estimada però ja tocava seguir amb el viatge com acostumo i m’agrada fer, sol. L’endemà era dia d’acomiadaments i novament de vols, primer cap a Toronto.

16/08/2019 Sopar d’acomiadament

Em vaig despertar primer cap a les 8h i l’Emma no estava al llit. Em va venir l’olor d’espaguetis per lo que ja vaig saber que me’ls estava preparant per dinar jo, doncs ella en principi marxaria al viver cap a les 10h. Va venir i ja li vaig dir que ja sabia que m’estava preparant els espaguetis. Jo em vaig adormir de nou ja que no feia ni 5 hores que dormia per tornar-me a despertar quasi a les 10h. Segons tenia previst, a aquesta hora l’Emma ja hauria d’estar al viver, però sorprenentment estava estirada al llit i dormint. Amb el meu moviment es va mig despertar i li vaig preguntar si aniria al viver i em va respondre que mes tard. Ja estava allargant els tempos com sempre.

Vam estar al llit fins cap a les 10:30h, ella mig dormint, fins que jo em vaig aixecar a preparar-me el cafè. Ella em va demanar que li preparés l’avena però quan vaig portar-li estava parlant amb en Jesús i semblava que havia ja decidit que aquell dia no aniria al viver. A mi em sorprenia perquè havia d’entregar 30 rosers l’endemà i encara no tenia ni la tela, per lo que li vaig dir si estava segura, a lo que ella va respondre que si. En fi, ella sabrà vaig pensar. Després sempre anava amb presses… Jo vaig mirar alguns correus i després vaig escriure el diari, doncs connectar-se a Internet seguia sent complicat. Només des del mòbil i des d’alguns llocs de la casa.

Després vaig començar a recollir ja algunes coses per anar fent la maleta. El dia de marxar s’acostava i era realment una mica trist haver de guardar les coses que tenia per aquella habitació des de feia un mes.

Cap a les 13:30h vam anar a dinar els espaguetis que ja havia preparat pel matí amb els que em vaig fer unes tostadas prou bones amb la salsa picant de huacamole, tonyina i formatge. Tots dos vam menjar mes o menys el mateix amb la diferència que jo m’hi posava salsa picant i menjava molta mes quantitat que ella.

Cap a les 14:30h ja estàvem una altra vegada al llit a fer la migdiada, almenys jo, ja que l’Emma estava fent coses de l’escola. Va anar a dormir però una mica mes tard i menys estona que jo, com sempre, doncs jo em vaig despertar cap a les 16:30h.

L’Emma va tornar al llit i al cap de pocs minuts la seva neboda Samy li va enviar un missatge convidant-nos a sopar aquella nit. M’emprenya una mica aquests plans tan a corre-cuita però ja estava be ja que així em podria acomiadar de la família. Això si, em vaig aixecar ràpid i vaig passar-me les dues hores de temps que tenia preparant la maleta, fent còpies de seguretat, etc., doncs l’endemà també teníem festa i no tindria temps de fer quasi res.

A les 19:30h em dutxava i vestia i cap a les 20h agafàvem un taxi per anar cap a casa la Mireya on hi havíem quedat a aquesta hora.

Abans de les 20:15h ja hi arribàvem i just en aquell moment també arribaven en Marco i la seva família. Quan vam entrar ell es va quedar sorprès, doncs no sabia que hi anàvem. Ens vam saludar i ja vam passar a saludar la resta. En Marco no va tardar massa estona en servir-nos una copa de Lambrusco a cadascú.

Ens van estar comentant algunes coses de les obres d’ampliació que feien a la seva clínica, sobretot de problemes que havien tingut amb algun dels professionals o l’error que havien comès de no tirar completament l’edifici antic i fer-lo de nou, ja que van fer-lo sobre el que ja hi havia cosa que havia provocat mes problemes que beneficis. En qualsevol cas les obres seguien i la nova clínica anava prenent forma. Jo escoltava i preguntava ja que m’interessava saber-ho pel tema dels apartaments que s’havien de fer a casa l’Emma, doncs trobar-me professionals inútils com aquests és el que mes em preocupa.

Després la Samy ens va ensenyar el seu estudi, doncs és dissenyadora gràfica i te l’estudi a la mateixa casa però en una habitació independent que dóna al pati i que la veritat ha arreglat molt be. Ha quedat un estudi molt modern, acollidor i ben preparat per a treballar-hi. Ens va estar explicant que ella havia fet les estanteries i la resta tot comprat per Internet i tot, evidentment, dissenyat per ella. Fins i tot hi havia un jardí vertical davant la finestra idea de l’Emma. Tot plegat li va quedar molt be.

Després vam tornar a la casa, vam prendre una altra copa de vi mentre estàvem amb la Sofi i al cap de pocs minuts ja vam anar a la taula a sopar. Hi havia salmó, amanida, pasta amb verdures mig picants i patates bullides però mes petites i mes bones del que estem acostumats. Tot plegat estava realment molt bo. El salmó era dels millos que havia provat mai. L’amanida de pasta estava grenyal i l’amanida normal se li posava com una vinagreta que ells anomenaven “aderezo” que li donava un sabor únic.

Jo hauria menjat el doble de tot però em vaig privar ja que estàvem allà convidats i no volia abusar, però tot i no quedar-me amb gana, hauria menjat molt mes de tot plegat.

Durant el sopar vam parlar de la cuina mediterrània i la mexicana, doncs aquell sopar semblava mes típic de Barcelona que de Oaxaca. Vam parlar dels embotits ja que segons el meu punt de vista, que tothom va corroborar, els embotits a Espanya son molt mes bons que a Mèxic, mes bons i mes barats, i que realment això era l’única cosa de menjar que trobava a faltar.

Quan ja quasi havíem acabat de sopar va arribar l’Héctor, el marit de la Mireya, que potser encara estava treballant. Nosaltres vam seguir a la taula amb la Samy, en Marco i l’Ana bevent vi i xerrant sobretot d’economia i política, doncs eren temes dels quals sobretot en Marco, la Samy i jo dominàvem força i ens agradava de parlar-ne.

Primer vam parlar de la monarquia espanyola versus l’anglesa, sent la primera mes odiada que estimada i il·legítima. En Marco tenia força coneixement de la nosa que fa la monarquia espanyola i lo odiada que és a Espanya però també a Mèxic, on en el millor dels casos, l’interès cap aquesta institució és nul.

En Marco també va preguntar per les possibles noves eleccions espanyoles degut a què encara no s’havia investit President, demostrant un cop mes que està força assabentat de la política espanyola. També va sortir el tema d’Argentina i la recent caiguda del seu índex borsari principal de mes del 30% en un sol dia degut als resultats electorals. I finalment ja vam estar parlant de política mexicana, com és normal, i de les polítiques de López Obrador que segons deien eren mes del mateix de tota la vida, polítics que no es preocupen de la gent, que fan teatre i només busquen el seu propi enriquiment. A tots plegats se’ls veia força decebuts amb el seu nou President.

També vam estar xerrant una estona de les meves pròximes parades a Toronto i Dublin en el que seria el final de la meva primera volta al mon i en què tenia pensat fer en la setmana que em quedava fins tornar a casa. No envà ja marxava al cap de dos dies. L’Emma preferia ni escoltar…

Com sempre va ser un sopar molt agradable, divertit i amb converses molt interessants.

Cap a les 23h vam marxar. Em vaig acomiadar de la Samy, la Mireya i l’Héctor, com a mínim, fins l’any següent. En Marco ens va portar fins a casa en el seu cotxe per lo que en arribar em vaig acomiadar d’ell i de l’Ana. Era dia d’acomiadaments com ho seria l’endemà i l’altre, algo que no m’agrada absolutament gens.

L’Emma i jo vam anar al llit una estona fins que ella es va adormir cap a les dues i jo em vaig aixecar a mirar com anaven les còpies de seguretat que estava fent per abans de marxar i vaig fer el resopar que últimament ja feia cada dia. Vaig menjar espaguetis dels que ja hi havia fets amb alguna tostada. I cap a les 3 a dormir, be quasi, doncs l’Emma es va despertar i encara vam estar uns minuts mig xerrant. Si, a les 3 de la matinada…

El viatge s’acostava al seu final i tocava allò que tant poc m’agrada fer, acomiadar-se dels amics mexicans. Després d’un mes a Mèxic arriba un moment que ja sembla que visquis allà, per lo que encara resulta mes complicat tornar a fer la maleta i de nou recórrer aeroports. És un moment difícil però complicat, doncs si no hi haguessin acomiadaments significaria que he deixat de veure mon, quelcom que espero que no passi mai.

15/08 A l’Estampida

Aquest dia ens vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet força tard, quasi a les 11, doncs el dia anterior havíem anat a dormir tots dos a les 3 de la matinada. A diferència d’altres dies, aquest si que recordava força el que havia somniat, i va ser un somni estrany, com si estigués en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo que perquè al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto per seguir i acabar amb la volta al mon iniciada quasi 3 mesos abans. L’Emma fins i tot va anotar al mòbil algunes de les coses que jo havia dit mentre somniava no sé ben be amb quin objectiu, suposo que pensava pillar-me amb alguna cosa…

I com cada matí em vaig preparar el cafè, vaig escriure aquest diari, vaig mirar correus, notícies, finances, etc. Després vaig tornar una estona al llit amb l’Emma mentre ella de tan en tan anava gestionant coses del viver i després a decidir on dinaríem tot i que ja teníem mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant força car però amb plats molt elaborats, complets i realment bons. De totes maneres era car en comparació a altres restaurants mexicans, però comparat amb un restaurant del centre de Barcelona, encara resultava prou barat.

Després l’Emma va repassar-me una mica el cabell amb la màquina que sempre porto als viatges, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a Tuxtepec. Mentre em prenia un segon cafè vàrem decidir d’anar a dinar a l’Estampida cap a les 16h per agafar mes gana ja que allà s’hi ha d’anar amb força gana per gaudir be de tot el dinar. Millor no deixar res al plat.

Mentre ella es dutxava jo em vaig prendre una cervesa mentre seguia treballant fins cap a les 15:30h que ja vàrem marxar cap a l’Estampida però passant abans per una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia fer al pis de dalt de casa seva.

Fins a l’obra hi vam anar caminant. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorós des que estava a Tuxtepec, que ja és dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar i vam parlar amb el jefe d’obra. Tots els paletes, uns 6 o 7, se’ns van quedar mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els estranyava una mica. Va explicar-li una mica el què volia i van quedar per dissabte, dos dies després cap a les 15:30h per tal que anés i li fes un pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on vam arribar-hi cap a les 16h, tal com teníem previst.

Al contrari del que em pensava, estava força ple. A mes si que era el restaurant que jo li deia a l’Emma des de feia dies però que pensava que estava prop de casa seva, però no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a la seva ubicació.

Jo vaig demanar chicharrón de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera Tampiqueña com a plat principal, que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides i plàtan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9€, però estava realment bo i portava menjar quasi per a dos. La carn estava molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la mes bona que havia menjat mai a Mèxic i amb molt de temps en general.

El chicharrón de formatge també estava boníssim i era la primera vegada que el provava, doncs ja havia menjat chicharrón abans però no de formatge. Aquest era un d’aquells dinars que gaudeixes molt i que recordes encara mes.

L’Emma no es va acabar tot el bistec però jo si em vaig acabar tot lo meu. Tot plegat era força quantitat però estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. Això si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23€ entre tots dos. Un preu car per ser Mèxic però que no deixava de ser el preu d’un menú normal a Barcelona, i aquest dinar de normal no en va tenir res.

Vam pagar i vam marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres del restaurant a comprar ja el tabac que necessitaria per a la resta de dies que em quedaven de viatge que només serien uns 10 mes. Mes valia comprar aquí el tabac que a Canadà o Irlanda. Després ja vam agafar un taxi que vam compartir amb una altra dona que hi havia per allà i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 17h. De seguida ens vam estirar mentre miràvem Ozark però no vam tardar ni 10 minuts en adormir-nos.

Jo em vaig despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mínim dues hores i mitja, i l’Emma ja estava desperta, també com sempre. Va entrar però sense fer soroll ni molestar-me doncs ja sap que de la migdiada em desperto de molt mal humor i ja va amb molt de compte d’almenys no dir-me res ni despertar-me mes.

Vaig mirar el portàtil i vaig veure que la connexió fallava. Ja vaig suposar que seria perquè l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar, doncs la factura no va domiciliada sinó que s’ha de pagar per telèfon o no sé com, en qualsevol cas és un merdé.

Després ella va venir i m’ho va confirmar. Així que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto al router i ens vam connectar a la seva xarxa. El problema era que no arribava a tot arreu de la casa per lo que no podíem veure la TV i el portàtil no aconseguia connectar-se, només el mòbil.

De totes maneres jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que requerís de connexió a Internet per lo que vaig aprofitar per escriure el diari mes estona de lo normal i així avançar una mica mes. Ella també va treballar una estona en el seu portàtil ja que havia de fer coses de l’escola que ja començava al cap de pocs dies. I així vam estar fins quasi les 23h que vam anar al llit a xerrar una estona, doncs la TV no la podíem veure.

Ella ja va dir que no soparia, doncs tot i que ja feia 10 hores que havíem dinat, la veritat és que havíem dinat molt i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins quasi les 3 de la matinada per aixecar-me de nou i quan l’Emma estava ja mig dormint per anar a sopar.

Vaig menjar un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia acabat a l’Estampida. I després ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren les 3:30h. Aquest havia estat un dia tranquil i de descans però ja respirant-se un cert ambient d’acomiadament, doncs anar a l’Estampida era una de les coses que volia fer abans de marxar i que vàrem fer aquest dia perquè ja en quedaven ben pocs per deixar Mèxic. Els dies passaven volant i jo estava cada dia una mica mes trist en veure el dia de l’acomiadament mes a prop.

13/08/2019 Preparant el final de la volta al mon

Em vaig despertar cap a les 8h i l’Emma no hi era, doncs havia dormit enfadada a l’altra habitació i no havia tornat. Jo em vaig aixecar i com cada matí em vaig prendre el cafè mentre preparava les visites i altres temes relacionats amb Toronto i Dublin, doncs al cap de 5 dies ja marxava de Mèxic per acabar de donar la volta al mon, passant per les cascades del Niàgara i Dublin abans d’arribar a Barcelona. No sabia si ella encara estaria molesta però jo si ho estava encara una mica.

Cap a les 10 del matí ella va venir i semblava que ja no estava molesta per la meva negativa de la nit anterior.

Cap a les 12h em va dir d’anar a esmorzar a casa d’en Chicho i jo li vaig dir que no, la veritat és que no estava d’humor per anar enlloc. Li vaig dir que no volia, que tenia son i que aniria a dormir, i tot i que segurament no hauria anat a dormir, la veritat és que tenia una mica de son i després de dir-li allò doncs no em quedava mes remei que anar a dormir. Així que em vaig estirar i vaig estar mig mandrejant mentre ella anava a casa d’en Chicho primer i després es preparava per anar al viver.

Jo vaig dormir una mica, sobretot a partir de les 13h. Em vaig despertar a les 15h pensant que l’Emma ja no hi seria, doncs s’havia acomiadat de mi pocs minuts abans, però quan em vaig aixecar vaig veure que encara hi era tot i que ja estava esperant el taxi. Al cap de 10 minuts va marxar.

Jo em vaig aixecar, em vaig prendre un altre cafè mentre seguia amb els preparatiu de Canadà, Niàgara i Dublin, i cap a les 16:30h vaig anar a dinar. L’Emma m’havia deixat carn per fer-me tacos però no la vaig trobar, per lo que em vaig menjar pasta deshidratada i tostadas amb tonyina. Després em vaig estirar però ja sense adormir-me, doncs feia poc que m’havia despertat i per estrany que sembli ja no tenia prou son per dormir mes. Vaig començar a mirar una peli, força dolenta, fins cap a les 18h que va arribar l’Emma.

Vam estar comentant com li havia anat en el viver, quines comandes li havien fet i altres temes fins cap a les 19:30h que jo ja tenia gana una altra vegada, doncs tot i que no feia massa que havia menjat, en el global del dia la quantitat de menjar ingerida va ser molt poca, així que vam menjar el que hauria d’haver dinat, és a dir, els tacos de carn de porc enxilada i col. A mes, com sempre, tot plegat regat amb la salsa picant d’aguacate.

Després de sopar vam estar mirant la sèrie Ozark fins cap a les 23h. En aquest punt ja se m’havia passat completament el meu enuig per la seva poca cura amb els diners tot i que era un tema que em preocupava i que li seguiria recordant. Ella va anar a dormir i jo em vaig aixecar a prendre llet amb una mica de cafè mentre seguia preparant el meu pas per Canadà i després em vaig menjar els tacos que ens havien sobrat el dia abans.

Amb tot plegat eren quasi les dues de la matinada quan anava a dormir. L’Emma havia canviat d’habitació perquè tenia calor però després va tornar. No podia dormir de la calor que tenia, així que vaig posar l’aire condicionat al màxim i ja es va quedar mes tranquil·la tot i que finalment em vaig acabar adormint jo abans que ella, que va seguir mirant la sèrie. Realment hi havia nits en què es feia molt difícil dormir d’una tirada degut a la calor que feia.

11/08/2019 El Naranjal, el riu i les millors tostadas de Tuxtepec

Aquest dia en principi havíem d’anar al Naranjal, un lloc a la vora del riu a uns 50 quilòmetres de Tuxtepec. I dic en principi perquè tot i que havíem quedat mai se sabia si finalment acabaríem fent lo planejat.

Ens vàrem despertar cap a les 8h, almenys jo, ja que havíem quedat cap a les 11h i jo sempre vull despertar-me 2 o 3 hores abans per prendre’m el cafè tranquil·lament mentre escric el diari, llegeixo correus, notícies, finances, etc.

Finalment si que hi vam anar però mes tard del previst, com era normal. Cap a les 13h va arribar en Chicho, la Lola i els nens. L’Emma i jo vam pujar al cotxe per lo que en un primer moment érem 8 en el cotxe. Vam anar fins a un supermercat on vàrem comprar begudes i gel i vam esperar a la germana de la Lola i la seva família. Quan van arribar l’Emmanuel i en Caleb van anar al cotxe amb ells, quedant ja només 6 al cotxe.

De camí cap al Naranjal vam parar a un restaurant a comprar el dinar. Allà vam veure com preparaven el cochinillo. 3 cochinillos sencers de cap a peus, empalats i donant voltes sobre una foguera. La imatge era una mica traumàtica però es passava de seguida en pensar amb lo bo que estarien. En Mario va comprar algo de menjar i vam seguir el camí.

Pel camí la Daira va treure uns materials amb els que feia collars, polseres i anells i les venia per uns 5 pesos. Aleshores l’Emma i jo li vàrem comprar una polsera i un anell que fent broma dèiem que era un anell de compromís. Així que, la Daida no només comprava llaminadures i les venia, sinó que també comprava materials bàsics per convertir-los en polseres i vendre-les per un preu força alt tenint en compte el que eren. Tenia un esperit emprenedor que mica en mica anava sortint.

Cap a les 13h vam arribar al Naranjal. Vam pagar els 10 pesos d’entrada per cap i vam aparcar al pàrquing de la zona i que ja estava a la vora del riu. El lloc era molt bonic, amb taules de fusta per la vora del riu que en aquella zona era força pla i ample per lo que era un bon lloc per banyar-s’hi. Una altra cosa seria que la temperatura de l’aigua no fos propera al punt de congelació.

Vam estar almenys 10 minuts per decidir-nos a quina taula posar-nos, doncs a la zona mes interessant n’hi havia una de buida però era difícil arribar-hi, doncs s’havia de creuar el riu que amb lo carregats que anàvem seria realment complicat. Primer la Lola i la seva germana van anar a aquella taula mentre en Chicho, l’Emma i jo miràvem per un altre costat. Amb tot, anàvem tots carregats de coses i cansava una mica anar d’una banda a l’altra entre roques, forats i aigua.

Finalment ens vam decidir per la taula mes inaccessible però potser en un lloc mes interessant que les altres. Per arribar-hi havíem de creuar el riu per un punt poc profund però força ràpid i amb roques molt lliscadisses. Mica en mica vam acabar de portar totes les coses fins la taula per començar a preparar el dinar.

El problema va ser ajudar a l’Emma a creuar el riu per aquelles roques, doncs no sé perquè te una por irracional a l’aigua, i tot i que en aquell tros el riu baixava una mica fort, feia menys d’un pam de profunditat i les roques no relliscaven tant.

Al cap d’uns minuts llargs vam creuar i vam arribar a la taula. A diferència de Yetla on vàrem fer una barbacoa, aquí ja portàvem el dinar fet per lo que no hauríem d’esperar tant per començar a dinar. Portàvem espaguetis i carn ja tot preparat, i com sempre cerveses a punta pala. De fet abans de començar a dinar ja ens havíem pres dues cerveses cadascú.

Vam menjar primer en Chicho, la Lola, l’Emma i jo mentre els altres es banyaven. Els nens van venir poc després. En uns 20 minuts vam acabar de dinar, doncs no hi havia tanta carn com a Yetla, que ens vam passar, i a mes ja estava feta, per lo que tampoc hi havia la barbacoa.

Després de dinar vam seure a les cadires per descansar una estona, tampoc massa, i després vam anar una estona al riu. De fet quasi tothom es va banyar, fins i tot jo hi vaig anar tot i que no em vaig mullar tot. Això si, com era d’esperar l’aigua estava gelada.

L’Emma i jo vam anar a una zona on es veia que es podia entrar al riu mes fàcilment i hi vàrem anar entrant, molt a poc a poc ja que l’Emma va tardar moltíssim per acabar de posar els peus a l’aigua. L’aigua era freda però aquella zona era poc profunda, de fet podies creuar el riu sense que cobrís completament en cap moment. A mes hi havia molts peixets que no paraven de picotejar els peus, suposo que en busca de pells mortes…

Al cap d’uns minuts va venir en Chicho que també es va tirar al riu i ja estàvem allà quasi tots, tot i que la zona era ample per lo que teníem molt espai entre nosaltres. Amb l’Emma vam anar caminant un tros fins que jo vaig sortir una estona, doncs tampoc em volia mullar del tot i ja portàvem una estona allà de peu sobre les roques.

Mentre l’Emma seguia al riu, jo vaig seure a la taula on hi havia en Mario i la seva dona dinant. Ja estaven acabant i em van dir que seiés allà amb ells. En Mario és una persona que li agrada parlar de temes molt interessants, ja siguin econòmics o geopolítics. Posa molt interès quan li explico coses d’Europa o d’altres països que hagi visitat. L’última vegada, a Yetla, vam parlar de vàries coses però vam deixar la conversa a mitges, i ara la volia seguir. Vam seure, vam agafar unes cerveses i vam estar xerrant mentre els altres seguien al riu.

Em va preguntar sobre Tailàndia, Hawaii i en general pels llocs on havia estat. Vam seguir parlant una estona de la conquesta, doncs a diferència de la sensació que em va donar el 2016, el primer any que visitava Mèxic, encara hi ha certa recança cap a Espanya pel que va passar durant aquella època. Vam seguir parlant de la immigració i de la culpa que te Europa en aquest aspecte, doncs va ser un continent colonitzador que en quasi tots els casos va deixar les colònies ben espoliades i abandonades, provocant les grans migracions que hi ha actualment.

En un moment donat, la dona d’en Mario em va preguntar sobre una llegenda urbana que corre per Mèxic i que diu que els francesos es dutxen poc. Em va preguntar si era cert i abans que li pogués respondre ja vaig veure que en Mario feia cara de circumstàncies per després dirigir-se a la seva dona per dir-li que estàvem parlant de coses interessants i que no ens fes perdre el temps fent preguntes estúpides. Jo per treure ferro i abans que comencessin una possible discussió, vaig dir que aquestes coses eren llegendes urbanes sense cap fonament.

Al cap d’una estona van arribar en Chicho i la Lola mentre l’Emma encara seguia al riu amb un conegut que hi havia a la taula del costat. Vam estar xerrant sobretot de viatges, conquestes, etc., temes en els quals estàvem força d’acord i després de temes mes trivials per riure una estona.

Cap a les 17h l’Emma ja va sortir del riu, havent-la d’ajudar, doncs igual que per entrar, va estar 10 minuts per sortir. Te una por exagerada a l’aigua. Aleshores vam anar a donar una volta pel poble del Naranjal, que és un poble de dos carrers i 4 cases.

El poble estava al mateix costat del riu en el que estàvem, per lo que no vam haver de creuar-lo. Primer vam anar fins a un pont molt estret, de mig metre aproximadament i fet amb un parell de fustes però que l’Emma no es va atrevir a creuar, de fet es va quedar a poc mes d’un metre de l’inici. Al cap d’uns minuts van venir en Chicho, la Lola i els nens que si que van creuar-lo i es van fer unes fotos.

Després l’Emma i jo vam començar a caminar pel carrer que anava pel costat del riu veient les 4 cases que hi havia fins arribar a una cruïlla on semblava que l’altre carrer anava fins a un embalat o quelcom similar, en qualsevol cas una estructura força gran tenint en compte lo petit que era el poble.

Vam estar uns 15 minuts caminant per un parell de carrers saludant als 4 locals que ens vam creuar i contemplant el riu i els galls que hi havia a quasi cada casa. Al cap d’una estona vam donar mitja volta i vam tornar cap a la zona de taules. Eren quasi les 18h per lo que vam estar una estona mes bevent mes cerveses fins cap a les 19h que va començar a ploure i vam començar a recollir. Igual que a Yetla, la pluja en va precipitar la recollida, de totes maneres ja era l’hora que volíem començar a marxar doncs a les 20h es començaria a fer fosc.

En Mario i la Lola van portar els dos cotxes fins al carrer que quedava mes a prop de la taula per a carregar-hi totes les coses mes fàcilment, incloses cadires i neveres. Un cop tot carregat vam iniciar el camí cap a casa, com no, amb una cervesa cadascú dins, també el conductor és clar.

Molt a prop encara del riu hi ha una zona de ramaderia on hi pasturen vaques. Moltes estaven enmig del carrer. La majoria s’apartaven prou ràpid però algunes tardaven una bona estona en moure’s, se les havia de pitar i fer llums per tal que es moguessin. A mes n’hi havia un munt, almenys en vam veure un centenar de les quals amb 5 o 6 vam haver d’esperar a què s’apartessin de la carretera.

Cap a les 20:30h arribàvem a casa. Jo estava força cansat, no tant per un gran esforç físic fet, sinó perquè tanta calor em debilitava molt, doncs a diferència de Yetla, al Naranjal hi fa mes calor i sobretot molta xafogor.

Vam descansar una estona a l’habitació i vam comentar de demanar uns antojitos per a sopar, però quan tot just ho estàvem parlant, en Chicho va enviar-li un missatge a l’Emma comentant-li que també en volien demanar, però finalment, entre tots dos van decidir d’anar directament al restaurant a sopar ja que els antojitos no arriben massa be a casa. A mi no em feia gens de gràcia anar-hi ja que allà era fàcil trobar-se al JC i la veritat és que encara no tenia massa ganes de trobar-me’l. A mes, a part del cansament, em començava a fer un mal de cap molt intens i molest per anar enlloc. En qualsevol cas vaig acceptar perquè la veritat és que tenia ganes d’anar a sopar als antojitos i vam anar cap allà amb el cotxe d’en Chico. També venien tots els nens excepte l’Emmanuel.

Cap a les 21:45h arribàvem al restaurant. Jo el primer que vaig fer va ser mirar si veia el cotxe d’en JC. No el vaig veure per lo que no vaig dir res. Però quan en Chicho va aparcar el cotxe al darrere de l’únic que hi havia allà aparcat, de sobte va dir que en una taula hi havia en JC.

Ja estaven mig baixant quan jo vaig dir que no anava, que anessin ells però que jo tornaria a casa. Primer ens vam quedar uns segons allà mirant fins que l’Emma i en Chicho van dir que aniríem a un altre lloc. Jo ja no vaig dir res perquè la veritat és que ja no sabia ni que dir. La veritat és que en Chicho va reaccionar molt be, li va dir al Caleb que no baixés del cotxe que aniríem a un altre restaurant sense ni preguntar què passava, que no sé si ho sabia o no. En qualsevol cas va proposar un altre lloc i vam anar cap allà. Això si, l’Emma feia una cara que ja tenia clar que a casa em diria alguna cosa. Jo sabia que no hauria d’haver-hi anat, de fet ja tenia un pressentiment abans de sortir de casa.

Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al restaurant que havia dit en Chicho. Vàrem entrar i vam demanar. Era un restaurant de tacos i tostadas on l’Emma i jo no hi havíem anat mai. Segons el cambrer les tostadas eren petites així que en vaig demanar 4 i a mes 2 tacos que finalment en van ser 4, sent qui mes quantitat de menjar es va demanar.

I quan les varen portar vaig poder comprovar que eren segurament les millors tostadas que havia provat mai. Eren molt petites però molt carregades de carn i molt bones. A mes portaven la salsa i formatge com quasi totes, però sobretot la diferència era la quantitat de carn que portaven, tanta que la tostada quasi no aguantava el pes. Al final em va venir mes de gust aquelles tostadas que els antojitos, doncs d’antojitos ja n’havíem menjat el dia anterior.

Finalment el sopar va anar molt be tot i el que havia passat. En aquell moment ja ningú ho recordava i només comentàvem lo bo que era el menjar en aquell restaurant i lo be que ens ho havíem passat al Naranjal. A mes jo acabava de descobrir un dels restaurants que mes m’havien agradat de Tuxtepec. Llàstima descobrir-lo a menys d’una setmana de marxar, però en fi, segurament algun dia tornaria a Tuxtepec i a aquest restaurant.

Vam acabar de sopar i ells van pagar-ho tot, cosa que em va saber greu perquè jo havia demanat molt menjar, precisament perquè donava per suposat que cadascú es pagaria lo seu. Es cert que aquell dia cadascú estava pagant una cosa, però si ho hagués sabut hauria demanat menys.

Eren quasi les 23h quan marxàvem del restaurant que ja eren a punt de tancar, arribant pocs minuts després a casa i quedant-se ja cadascú a casa seva. Després d’aquest dia tant llarg i ben aprofitat ja no teníem ganes de res mes. Vam anar a l’habitació a estirar-nos mentre miràvem Netflix fins cap a les 12 de la nit que ens vàrem adormir.

I així acabava aquest dia que jo ja em prenia mig d’acomiadament, sobretot amb la família de la germana de la Lola que segurament ja no tornaria a veure. Havia passat molt bones estones amb en Mario tan aquest dia com en dies anteriors i sempre sap greu acomiadar-se així sense saber exactament quan ens tornarem a veure o fins i tot si ens tornarem a veure. En qualsevol cas estava coneixent molt bona gent i molt interessant a Mèxic i la intenció era tornar-hi l’any següent. Dies com aquest feien que aquest ja fos la tercera vegada que visitava Mèxic, i segurament no en seria l’última.

09/08/2019 Sopar a casa d’en Chicho amb cerveses, whiskys i nous amics

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Aquest dia en principi no teníem res planejat, per lo que ja veuríem què passaria durant el dia, doncs, sobretot a l’agost, quasi cada dia acabàvem fent alguna cosa encara que fos anar a dinar fora o a casa d’en Chicho.

Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia aquest diari, llegia notícies i mirava correus mentre l’Emma s’anava despertant mica en mica.

Poc abans de dinar vaig anar fins la botiga d’aigua que hi ha a uns 3 minuts caminant de casa l’Emma per omplir l’ampolla de 20L. Un cop plena, el camí de tornada ja no es fa en 3 minuts sinó en 10 i fent com a mínim una parada. Encara sort que estava prou a prop.

Cap a les 14h l’Emma va preparar el dinar, que aquest dia seria carn amb ceba, tortillas y nachos, i tot, com sempre, amb salsa de huacamole picant. Però només jo, perquè a l’Emma no li agrada el picant tot i ser mexicana…

Després de dinar vaig anar a comprar uns gelats als abarrotes de la cantonada i uns pans dolços a la pastisseria del costat que ens vam menjar al llit mentre miràvem Netflix. Aquests petits plaers tant barats de la vida son indescriptibles. I després com sempre ens vam quedar adormits, i també com sempre, ella es va despertar en menys de mitja hora i jo al cap de mes de dues hores.

Quan em vaig aixecar, evidentment l’Emma ja estava donant voltes per casa i jo em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari una altra vegada. Cap a les 19h ella va sortir al pati quan justament venien en Chicho, la Lola i dos amics d’en Chicho. Al veure a l’Emma li va dir si volíem anar a casa seva, cosa que vàrem fer. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i cap a a casa del Chicho.

Només arribar-hi ja ens va donar una cervesa. Els amics eren coneguts de la secundària tot i que no ho vaig acabar d’entendre ja que després vaig saber que la noia era del 85 i en Chicho del 78. En qualsevol cas es veien bona gent i simpàtics. Tenien una nena petita de ni tan sols un any.

Vam seure tots a la taula, en Chicho va treure una botana, que és un plat amb formatge, pernil i a vegades xile, i mes cerveses, moltes cerveses. Em van preguntar d’on era, sobre el viatge, etc. El noi em va preguntar sobre el Barça i fins i tot sobre Catalunya i el fet de que nosaltres parlàvem català. Se’l veia mes tímid que la noia però mes interessat en saber mes coses, per lo que em va fer vàries preguntes que evidentment jo vaig estar encantat de respondre i explicar. Sempre és molt agradable respondre a algú que te tant d’interès en saber d’on vens, que has fet i quines son les teves costums. I, de fet, el noi ja sabia els problemes que hi havia entre Catalunya i Madrid, que l’espanyol no era la llengua originària de Catalunya i altres coses relacionades amb la cultura catalana que em va sorprendre força que sabés. En general hi havia mes coneixement del que em pensava sobre la situació a Espanya.

I així vam estar xerrant, menjant i sobretot bevent fins cap a les 12 de la nit. Almenys ens vam veure 6 o 7 cerveses cadascú. En Chicho n’anava traient sense cap control cada vegada que veia que algú ja li en quedava poca, cosa que a sobre m’obligava a accelerar el ritme ja que al final tenia cerveses ja obertes esperant sobre la taula. La veritat és que tots plegats eren molt bona gent i divertits i vam passar una estona molt agradable i divertida.

Cap a les 12 de la nit, l’Emma ja s’estava adormint però no sé perquè no volia dir ella de marxar, per lo que em va dir a mi que jo digués que ja marxàvem. Tot i no saber perquè, ho vaig dir. En aquell moment acabaven de posar el karaoke havent cantat dues cançons, però quan ja m’aixecava per dir que marxàvem va començar a sonar una cançó que a l’Emma li agradava molt i que havia de cantar la Lola i em va dir que ens esperéssim a que acabés. Greu error, doncs en Chicho va aprofitar aquella pausa en què estàvem distrets amb la cançó per a posar-me un whisky triple, i sol, perquè ja sap que així m’agraden a mi. L’Emma estava mig despistada amb el karaoke però en un moment es va girar al veure moviment i va ser quan va veure va veure i el whisky i quan es va quedar amb una cara que li vaig haver de dir que en el fons era culpa seva, doncs ja estàvem marxant quan ella va dir de quedar-se uns minuts mes. Resignada ens vam quedar. Jo la veritat és que encara no tenia massa ganes de marxar, per lo que tampoc m’hi esforçava massa. I així vam seguir bevent i cantant.

Això si, el whisky vaig intentar veure-me’l una mica ràpid ja que l’Emma anava mirant com anava el progrés. Tot i que la veritat que tots dos ens ho vàrem passar molt be aquesta estona de mes igual que tota la tarda. A mi al karaoke no és que em faci massa gràcia cantar però val a dir que és molt divertit tan cantar-hi com escoltar els altres cantar.

Al cap d’uns 30 minuts mes em vaig acabar el whisky i ja si que ens vam aixecar per marxar, però ja aixecant-nos mentre dèiem que marxàvem. Entre tots ens van dir que ens quedéssim una estona mes i aleshores l’Emma em va fer uns copets a l’esquena com dient-me, digues que no, copets que evidentment tothom va veure i que va fer que tots cridessin a la vegada: Mira como es ella la que quiere irse!!! Va ser realment molt graciós i l’Emma no ho podia dissimular. Amb això em va ser mes fàcil insistir en què ja marxàvem i així ho vam fer.

Lo bo d’anar a casa en Chicho és que al sortir ja érem al pati de casa l’Emma. Vam anar cap a casa primer a estirar-nos una estona, doncs a mi ja m’estava afectant tanta cervesa i tant de whisky. Tot plegat m’havia pujat força.

Després de descansar una estona mentre miràvem Netflix, jo vaig anar a menjar alguna cosa abans d’anar a dormir i l’Emma em va acompanyar tot i que ella no va menjar. Vaig menjar la carn amb ceba i tortillas que havia sobrat del dinar i sense tardar massa, doncs ja tenia fins i tot mal de cap, vam tornar a l’habitació. Finalment eren les dues passades quan em quedava adormit.

07/08/2019 Mes cerveses i bona companyia a Las Villas

Em vaig despertar cap a les 9 del matí després de dormir unes 7 hores i com quasi sempre l’Emma seguia dormint per lo que em vaig aixecar a prendre un cafè i a escriure el diari. Cap a les 10h es va despertar i vaig tornar al llit a xerrar una estona amb ella mentre s’acabava de despertar. Aquest dia l’Emma havia d’anar a l’escola a signar un paper i jo l’acompanyaria, així que no vam tardar massa en aixecar-nos de nou, jo a prendre un segon cafè i mirar correus i altres temes mentre ella es dutxava, i després a dutxar-me jo fins cap a les 11:30h que ja estàvem vestits i a punt per marxar.

Aquest dia aniríem amb l’urbano, doncs literalment quasi ja no teníem ni un peso. A l’Emma li havien cobrat una assegurança sense esperar-s’ho i quan quasi no tenia diners a la conta, motiu pel qual l’assegurança es va cobrar dels diners que jo li havia ingressat i que pràcticament m’havien de durar fins l’últim dia a Mèxic. Eren diners que jo enviava des del meu conta bancari d’Espanya a la conta de l’Emma amb TransferWise que cobrava poca comissió i aplicava el tipus de canvi oficial. Vaig enviar poc mes de 6000 pesos (300€) dues setmanes abans i esperava que em duressin dues setmanes mes. Doncs ja només quedaven uns 200 pesos (8,50€).

Així que vam anar cap a la cantonada per on passava l’urbano i on vam esperar uns 5 minuts abans que arribés. La veritat és que anar fins l’escola de l’Emma amb urbano era molt fàcil i ho tenia realment be tenint en compte lo lluny que està, doncs de casa l’Emma a la parada hi ha uns 2 minuts caminant, i de la parada a l’escola menys de 5. Però l’Emma mai hi anava sola perquè les escales de l’urbano son molt inclinades i molt altes, i un dia fins i tot va caure. Quan anava amb mi no li importava perquè jo l’ajudava a baixar i ja em preocupava que el xofer no arrenqués fins que haguéssim baixat del tot.

Pocs minuts abans de les 12 del migdia arribàvem a l’escola. La calor era terrible. En aquests dies hi havia el que ells anomenen la “canícula”, que és un període d’un mes aproximadament on la calor és insoportable. Tot l’any fa molta calor a Tuxtepec, però durant la canícula realment costa de sortir al carrer, doncs el sol crema i hi ha molta humitat provocant que no paris de suar.

Vam entrar i de seguida vam veure que arribava l’Amada, una de les companyes de l’Emma que ja m’havia presentat. Ens vam saludar i jo vaig esperar assegut mentre elles feien els tràmits que havien de fer, que només era signar uns papers.

L’Emma em va presentar a la directora, la Vero, ja que estava a la seva taula que es veia des de fora. Vaig entrar a saludar i vaig tornar a sortir fins al cap d’uns minuts mes que em va tornar a cridar per ajudar-la amb la impressió d’un document que quasi no es veia. Allà dins em va presentar a 2 o 3 companyes mes.

Al cap d’uns 10 o 15 minuts de ser allà dins ja van acabar d’imprimir i de fer tot el que havien anat a fer, ens vam acomiadar i vam marxar a buscar l’urbano de nou per tornar a casa. Abans vam passar per la botiga de la cantonada que venia carns i vam comprar chicharrón i longaniza. El chicharrón com el d’allà, és a dir, gegant, molt mes gran que el que estem acostumats a Europa.

Mentre pagàvem la va trucar el seu treballador del viver, en Jesús, i entre això i la calor que feia es va començar a aclaparar. Vam anar fins la parada on la calor era terrible, no corria gens d’aire i fins i tot costava de respirar. L’Emma semblava que cada vegada es trobava pitjor per lo que la vaig ventar una estona mentre esperàvem el bus. Ja li vaig dir que aniríem en taxi, però és que abans va arribar l’urbano que un taxi. Així que vam pujar i ràpid cap a casa doncs no seria la primera vegada que l’Emma te una baixada de tensió, cosa que en aquell moment hauria sigut totalment normal ja que la calor era simplement insoportable.

Vam arribar a casa cap a les 13:15h i al cap de 5 minuts va passar el “Nieves”, és a dir, el venedor ambulant de gelats tipus cucurutxo que anava cridant “nieves” i picant amb la mà sobre la nevereta que portava. Era un home que quasi passava cada dia i segons em va dir l’Emma, fins i tot quan passava per davant de casa seva baixava una mica la velocitat ja que sabia que d’aquelles dues cases moltes vegades sortia algú a comprar-li, com de fet va ser aquest dia, doncs li vam comprar dos nieves.

Ella tenia mes experiència i es va notar en el gelat que va demanar, doncs el va demanar de meló i raïm, fins i tot tenia un tros de raïm. Jo de vainilla, doncs no sabia que en tenia de tants tipus i tant bons, així que em vaig menjar el meu de vainilla quedant-me amb les ganes de provar-ne un de meló.

Després d’estar una estona a l’habitació estirats al llit, vam anar a preparar el dinar. Menjaríem la longaniza i el chicharrón que acabàvem de comprar acompanyat com sempre de tortillas i salsa picant. Mentre ella preparava les coses jo vaig anar a comprar mitja dotzena d’ous a la pastisseria del costat que estava tancada però que tal com em va dir l’Emma, la porta del costat era la porta d’accés a la vivenda i allà si que hi podia entrar i comprar. Tot plegat em va estranyar força però tenia molta raó. La pastisseria estava tancada però la porta del costat estava oberta i hi havia un senyor dins assegut. En veure’m em va preguntar què volia i ell va avisar a una noia dient-me a la vegada que passés, així que vaig entrar quasi fins al pati interior de la casa. Va venir una noia i em va donar els 6 ous. Vaig pagar, després vaig anar a comprar mig quilo de tortillas a l’abarrotes de davant i vaig tornar a casa. Havia pogut comprar les dues coses sense desplaçar-me mes de 5 metres.

Cap a les 14:30h començàvem a dinar asseguts a la bona taula que te l’Emma, i dic bona perquè realment ho és. De fusta bona, ben acabada, forta, gran i amb les cadires del mateix estil, era de fet, el que mes destacava del menjador.

Vam menjar truita barrejada amb la longaniza i acompanyada del chicharrón, les tortillas i la salsa picant. Tot plegat molt bo com sempre.

En acabar, també com sempre, vam anar a l’habitació a mirar una estona Netflix mentre ens quedàvem adormits, jo sobretot. L’Emma normalment tardava mes i dormia menys estona, tot i que després si estàvem per la tarda a casa se la passava mig dormint mentre jo ja estava ben despert.

Jo em vaig despertar cap a les 17:30h, em vaig aixecar al cap d’una estona, doncs almenys necessito 20 minuts per no aixecar-me de mala llet per la resta de dia. L’Emma ja ho sabia i quan venia ja intentava no dir-me massa coses fins que em veia ja ben despert. Ens vam quedar una estona al llit fins cap a les 18h que ja em vaig aixecar a prendre el cafè de després de la migdiada mentre escrivia una estona mes aquest diari.

Cap a les 19h la Lola va trucar a l’Emma dient-li que ella, en Chicho i els nens estaven en un hotel d’allà Tuxtepec on hi havia una piscina i que si nosaltres hi volíem anar una estona. A mi aquestes quedades tan inesperades no m’agraden massa, però en aquest cas no em va importar gens ja que justament ja m’havia pres el cafè feia uns minuts i per lo tan ja havia fet el mínim que vull fer sempre quan em desperto en un viatge, prendre el cafè, escriure el diari i mirar correus.

Així que ens vàrem dutxar i vestir i vam esperar que “el taxista particular” d’en Chicho, en JJ, ens vingués a buscar. Lo d’en JJ era molt raro, era un ex-taxista que s’havia quedat sense feina i ara feia com d’assistent d’en Chicho. Primer va començar portant al seu fill a l’escola, però després el va anar ajudant en mes coses, fins al punt que quan estàvem a casa d’en Chicho, en JJ estava allà portant-nos les cerveses.

Jo no sabia ben be quan ens venien a buscar, però veia l’Emma estirada al llit mig adormida per lo que tampoc em preocupava massa. Però a les 20h van pitar des de fora i l’Emma es va aixecar corrent dient que era en JJ. I aleshores va haver de buscar la bossa, la tovallola i en definitiva tot el que volia portar a l’hotel. Jo pensant-me que encara teníem temps i ella dormint sabent que ens vindrien a buscar en pocs minuts. Sempre feia el mateix…

Jo vaig anar a buscar unes cerveses i cap a fora que en JJ ja havia pitat 3 o 4 vegades. Al cotxe amb en JJ també estava l’Emmanuel que també havia d’anar a l’hotel, que per cert es deia Las Villas.

Al cap d’uns 20 minuts arribàvem a Las Villas, un hotel molt mes luxós del que m’esperava, doncs jo anava una mica amb el xip de Yetla que tot i que estava també molt be, era a l’aire lliure. Però aquí no, la piscina estava en un pati de l’hotel rodejat per totes les habitacions. Era com una petita comunitat de casetes d’una planta amb el bar i la piscina al mig del patí. Fins i tot tenia un aquabar! Tot plegat era molt mes pijai del que em pensava per lo que no vam poder treure les cerveses que havia portat, així que les vam donar al Chicho que les va guardar a la seva habitació, que mes que habitacions eren petits apartaments. De fet alguns tenien fins i tot dues habitacions.

Tots plegats estaven a la piscina. També hi havia una amiga de la Lola amb el seu marit. L’Emma i jo vam seure en una taula del bar, que quedava junt a la piscina, i quan no portàvem ni 5 minuts, en Chicho ja ens va demanar unes cerveses. Mentre érem en aquella taula, la filla de l’amiga de la Lola, que no deuria tenir mes de 3 anys, ens va venir a l’Emma i a mi ja que ens havíem assegut a la taula on estaven ells, i ens va dir molt amablement, que podíem anar a una altra taula assenyalant-nos amb el dit l’altra taula. Va ser molt graciosa.

Ens vam prendre la cervesa i vam anar cap a la piscina. Jo, com quasi sempre, no em vaig mullar tot però si que vaig entrar a la piscina doncs al costat de l’aquabar i havia una zona d’un pam de profunditat per poder-hi caminar, així que allà vam estar una estona xerrant amb en Chicho i la Lola.

Ja era de nit per lo que ja estaven totes les llums del pati i de la piscina obertes fent que tot plegat fos molt bonic i agradable. No hi havia soroll i la temperatura era prou bona.

L’Emma es va banyar una estona a la piscina tot i que sense allunyar-se massa, doncs realment li fa molta por l’aigua. Mentre, en Chicho ens anava demanant una nova cervesa cada vegada que veia que ens acabàvem la que teníem.

Al cap d’una estona, degut a què érem quasi 15 persones només havent llogat una habitació, un treballador de l’hotel ens va dir que hauríem de llogar una altra habitació. Jo li vaig dir a l’Emma que marxéssim però abans que poguéssim discutir res, en Chicho ja va reservar una altra habitació. Evidentment en Chicho i la Lola ens van demanar de quedar-nos allà a dormir, doncs ara ja teníem habitació, però l’Emma va dir que no i no va haver-hi manera de convèncer-la, no sé si pel fet de que no portàvem maleta o que era tot massa improvisat, en qualsevol cas en Chicho va pagar una habitació mes només perquè poguéssim estar una estona a la piscina.

Cap a les 22h vam trucar al Bug’s per demanar unes pizzes tot i que jo no volia sopar doncs acabaríem tornant a casa i ja soparia allà quan tingués gana. De fet tot just feia 3 hores que m’havia despertat. En JJ, com no, va anar a buscar-les i van sopar allà a les taules del bar al costat de la piscina.

Després de sopar en Chicho ens va demanar, també sense permís, unes pinyes colades mentre cantàvem una estona al karaoke. SI, a tot arreu on es bevia una mica, acabava apareixent un karaoke, fins i tot en aquell bar al costat de la piscina, on la veritat s’hi estava molt be, sense calor ni mosquits tot i que l’hotel està just a la vora del riu. Vam cantar, vam xerrar i vam beure una estona fins cap a les 23:30h que vam anar cap al petit jardinet amb cadires i taula de l’habitació d’en Chicho i la Lola que estava a menys de 10 metres del bar i la piscina on érem.

Allà vam seure tots 6, les 3 parelles, i algun dels nens de tan en tan passava per allà, i immediatament en Chicho va portar, que crec que acabava de comprar, una caixa sencera de 24 cerveses. La va deixar a sobre la taula, va començar a repartir-les i ja no va parar. Jo almenys me’n vaig prendre 3 o 4 en poc mes d’una hora que vam estar allà asseguts.

Allà va ser on vam conèixer millor a la parella amiga de la Lola que era la primera vegada que vèiem, jo segur i l’Emma crec que també. El noi era mecànic i tal com va dir la seva dona molt encertadament, era un noi sense estudis però molt culte ja que llegia molt i sobretot mirava molts documentals. I de fet ho va demostrar en aquella estona que vam ser allà.

Primer vaig començar parlant jo traient el tema del preu de les habitacions a Tuxtepec, doncs estàvem a un hotel i aquell mateix dia vaig estar mirant preus a Airbnb d’habitacions a Tuxtepec ja que l’Emma en te una per llogar, i vaig veure que Tuxtepec les habitacions son mes cares que a Veracruz o de molts llocs dels que havia estat en aquell viatge, de fet una habitació normal estava en uns 20€ la nit, un preu molt per sobre dels preus habituals a Mèxic.

Aleshores el noi ens va explicar que Tuxtepec és una ciutat amb una renda per càpita superior a moltes altres ciutats i que realment en molts aspectes és mes cara. Ell com a mecànic ens explicava que els cotxes que hi havia per Tuxtepec eren mes nous que altres llocs i després va comentar algo d’una venda per Mercadolibre d’un cotxe, cosa que em va interessar força perquè també tenia cert interés en què l’Emma vengués per Mercadolibre. Ja sabia que allà s’hi venia de tot, però aquell noi fins i tot hi venia cotxes.

El noi no parava de beure i això es notava, cada vegada parlava mes i se l’entenia menys, però deia coses ben certes. En un moment determinat, va sortir, com no, el tema de la “conquista”. Jo vaig tornar a dir el que en pensava rebent de nou l’acord i fins i tot agraïment de tots els presents simplement per dir que allò va ser un espoli i un genocidi. Però aleshores el mecànic va dir algo com: “si los catalanes ya lo habéis vivido y lo seguís viviendo”. Sabia perfectament que a Catalunya va passar quelcom similar, almenys amb conseqüències similars, però que a nosaltres el conflicte encara ens durava i ara mes que mai. Coneixia perfectament el procés que acabàvem d’iniciar el 2012. En JJ, que estava una mica apartat, també sabia mes coses que molts altres. Sabia que tot va començar amb els Reis Catòlics i amb paraules textuals “Antes había dos bandos hasta que esos reyes se cansaron”. Mes o menys va ser així però era sorprenent com un taxista d’una ciutat Oaxaqueña estava tant ben informat.

Després ja vam parlar d’anècdotes de la Lola i la seva amiga i en Chicho ens va explicar que el dia anterior la policia el va parar perquè ell els va avançar amb el cotxe, per lo que es van picar i van baixar amb les armes llargues fins que ell, com advocat, i la Lola que no es talla gens, els van anar empetitint fins que mig avergonyits van marxar. Es veu que la Lola els va dir de tot.

Quasi a la 1 ja vam començar a parar de veure i a pensar en marxar. Va venir el cambrer a cobrar i en Chicho va pagar un total de 1450 pesos, uns 70€, només en alcohol per tots! El tio no tenia fre.

En JJ ens va acompanyar a l’Emma, a mi i a la parella d’amics amb el monovolum d’en Chicho. Mentre esperàvem a la parella, l’Emma i jo ens vam acostar al riu. De nit era fins i tot mes agradable estar-hi a la vora precisament perquè no es veia tant. És un riu molt contaminat i la veritat que no convida a quedar-se’l mirant, però en aquell moment tant tranquil i silenciós escoltant només el soroll de l’aigua era realment agradable.

En uns 15 minuts vam arribar a casa l’Emma, ens vam acomiadar i vam anar directament a l’habitació a descansar uns minuts. De totes maneres jo no vaig tardar massa en aixecar-me ja que no havia sopat. L’Emma si que havia menjat una mica de pizza, però jo, entre que en aquell moment feia poc que m’havia despertat i que no volia gorronejar mes de lo estrictament necessari, doncs només vaig fer un parell de mossegades a un dels trossos.

L’Emma no va menjar però em va acompanyar a la taula. Estàvem realment be tots dos i teníem ganes de passar estona junts. Un altre hauria menjat sol però allà estava l’Emma al meu costat esperant a què acabés mentre xerràvem de com havia anat el dia. Jo em vaig preparar un plat amb els ous remenats del migdia i costelles de porc del dia anterior que ja teníem fetes, i junt a chicharrón, tortillas i salsa picant vaig menjar molt be com sempre.

Cap a les dues de la nit acabava de sopar i anàvem al llit a mirar Netflix fins cap a les 3 que ens vam adormir acabant així un altre dia de bona companyia, cerveses i diversió en un nou lloc per a mi i coneixent a noves persones amb un gran coneixement sobre la realitat del meu país. Converses molt interessants acompanyat de molt bona gent i en un entorn molt agradable.

06/08/2019 Dia de descans, “Picadillas” i mes diners. La falta d’estrés comença a notar-se

Aquest dia també va ser tranquil, a casa i al pati on la calor s’aguantava millor que pel carrer. Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí. L’Emma com sempre va tardar una mica mes. Normalment primer m’aixecava jo a fumar un piti i ella ja es mig despertava, tot i que de seguida tornava a adormir-se i quan jo tornava ja anava directament a l’ordinador a menys que ella es tornés a despertar.

Així que em vaig prendre el cafè i vaig escriure el diari fins que ella es va anar despertant i vaig tornar al llit per estar una estona amb ella i que m’expliqués el que havia somniat que li agradava molt explicar-me’ls. A mes, a diferència de la majoria, sempre els recordava perfectament i amb un nivell de detall increíble.

Segons deia l’Emma, ella s’havia acostumat als meus horaris de menjar, que bàsicament era no esmorzar, dinar cap a les 14h i sopar cap a les 22h, com quasi tothom a Espanya vamos… Però és que a Mèxic esmorzen molt fort cap a les 11h, després cap a les 15 o 16h dinen i ja quasi no sopen. Nosaltres portàvem fent els horaris espanyols quasi des que havia arribat, així que aquell dia li vaig dir que faríem horari mexicà, per lo que tocava esmorzar cap a les 11h.

Així que vam estar al llit una estona fins cap a les 11h que l’Emma va anar a preparar unes “picadillas” i jo vaig anar una estona mes a l’ordinador. Les picadillas son com antojitos però amb menys substància, només amb salsa de frijoles, formatge i salses picants. Alguns també s’hi posen carn.

Cap a les 11:30h vam anar al menjador a menjar amb la intenció de no dormir després. Justament menjàvem picadillas perquè no son tant contundents com altres plats. Però sent aquell dia un d’aquells que estaríem vagant per casa tot el dia i havent menjat encara que fos poc, jo no ho vaig poder evitar. Vam anar a l’habitació després de menjar i recollir-ho tot, vam posar Netflix i jo em vaig quedar adormit en menys de 15 minuts tal com si hagués dinat el mateix de sempre.

L’Emma no sé si va tardar tant poc en adormir-se o fins i tot si va dormir massa, doncs normalment s’adormia mes tard que jo i es despertava abans. En qualsevol cas jo vaig dormir com sempre, 3 hores, per lo que fins quasi les 16h no em vaig despertar.

Per la tarda si que vaig estar mes estona a l’ordinador escrivint el diari i altres coses. Aquests dies estava una mica liat arreglant-li el portàtil a l’Emma ja que en tenia un de força nou però que anava molt lent, entre altres motius per un programa que jo li havia instal·lat per controlar-lo de forma remota. La veritat és que mica en mica el portàtil anava molt millor i estava realment be, doncs també es convertia en tablet tenint la pantalla tàctil. A mes li vaig instal·lar programes per tal que pogués fer còpies de seguretat de totes les fotos i no li passés com amb l’altre mòbil al que ja no pot accedir per tenir la pantalla trencada i per tant no pot recuperar les fotos que hi ha guardades.

Com ja he comentat en posts anteriors, portàvem uns dies sense quasi diners ja que a l’Emma li havien cobrat una assegurança amb els diners que jo havia enviat sense que ens n’adonéssim. A conseqüència d’això vaig haver d’enviar-me mes diners per poder menjar els 10 dies que em quedaven a Mèxic.

En aquesta època sempre considerava Azimo o Transferwise per fer l’enviament de diners, tot i que segurament ja ho podria haver fet amb Revolut que és el banc que sempre utilitzo en els viatges, sobretot per pagar amb targeta. En aquell moment no ho sabia però Revolut ja permetia fer transferències internacionals sense cobrar comissió. Azimo i Transferwise, tot i cobrar una comissió molt baixa per enviar diners, sobretot comparada amb els bancs tradicionals, acaben sortint una mica mes cars que amb Revolut.

A diferència de Revolut, Azimo permet enviar diners per recollir-los en efectiu. Tan amb Revolut com amb Transferwise només es poden fer transferències a un conta bancari. Això si, Azimo és la que te les comissions mes altes tot i que no acostumen a arribar a l’1% dels diners enviats.

Però en aquest moment, jo ja podia enviar els diners a un conta bancari per lo que ja podria haver utilitzat Revolut amb el que no hauria pagat absolutament res, 0, ni per la transferència ni pel canvi de divisa. Ja utilitzava molt Revolut durant els viatges però encara no era conscient de tot el que podia fer…

Així que vaig utilitzar un cop mes Transferwise per enviar-me 200€ pagant una comissió de 2,74€ representant un 1,40% de l’import enviat, molt per sota que qualsevol banc normal però encara mes car que amb Revolut. Però el pitjor de tot va ser que els diners que em vaig enviar els vaig treure de Revolut. Si, vaig enviar uns diners que tenia a Revolut amb Transferwise quan els podria haver enviat directament fent una transferència amb Revolut i estalviant-me els 2,74€ de comissió. En qualsevol cas la comissió era petita i a partir d’aleshores ja vaig fer altres transferències internacionals amb Revolut sense pagar cap comissió i ara almenys ja teia diners de sobra per passar 10 dies a Mèxic.

Després vam estar una estona al pati, arreglant plantes, escoltant l’Emmanuel tocant la guitarra, parlant de la planta superior on s’hi varen començar a fer uns apartaments, etc. Gran com és el pati i ple de plantes, realment no fa cap falta sortir de casa per desconnectar, simplement preníem alguna cosa a fora quan el sol no picava tant i ja no ens calia sortir a donar cap altra volta.

Cap a les 21:30h l’Emma va anar a preparar el sopar i jo la taula. Va fer espaguetis i costelles de porc. Els espaguetis li quedaven molt bons i com a mi m’agradaven. Ja sabia que m’agraden grenyals i així els feia. A mes li posava un formatge ratllat molt fi que feia que ja estiguessin boníssims. Jo també li posava salsa picant de huacamole com a quasi tot. Vam sopar a l’habitació per veure Netflix tal com ja començava a ser costum. Estàvem enganxats a algunes sèries de Netflix i per sort ens agradaven moltes a tots dos. La de Fargo que per mi és de les millors que he vist, a ella també li va agradar molt, de fet hi estava enganxadíssima.

Després de sopar ho vam recollir tot i a seguir mirant la sèrie. Jo no vaig tenir problemes en adormir-me doncs ja feia estona que m’havia despertat de la migdiada. A mes l’endemà aniríem pel matí a l’escola de l’Emma per lo que no podíem anar a dormir massa tard. Així que abans de la 1 ja estàvem dormint amb l’aire condicionat a tope com sempre.

Ja portava alguns dies descansant, prenent-me els dies amb molta calma i en general fent vida com un mexicà mes de vacances, i val a dir que tot plegat es notava. Amb els dies tant atrafegats que normalment tenim només fa falta parar una setmana per adonar-se de la vida tant estressant que portem i de les millores que aporta al benestar general portar una vida mes relaxada.

05/08/2019 Dia de descans i Pozole

Aquest dia em vaig despertar a les 8 del matí sense haver dormit les 8 hores que dormo normalment. L’Emma ja estava també mig desperta a diferència de com solia ser habitualment que jo em despertava abans. De totes maneres, em vaig acabar aixecant jo abans que ella, primer a fumar un piti i després a prendre el cafè, doncs quan ja porto una hora despert no puc aguantar mes sense el cafè. En qualsevol cas, l’Emma també ja ho sabia i realment no li importava gens, doncs quan jo m’aixecava i anava a l’ordinador ella s’estirava al llit del revés quedant mes a prop meu mandrejant i xerrant fins que també ja es prenia la seva havena.

Vam estar un parell d’hores a l’habitació entre mandrejar, prendre cafè/havena, xerrar, escriure el diari i llegir notícies. Crec que ja ho he comentat alguna vegada però és que em sorprèn fins i tot a mi. Puc estar escrivint el diari, llegint notícies, finances, etc., amb l’Emma parlant-me al costat. I ella és l’única, amb qualsevol altre no em concentraria o al final deixaria de fer el que estigués fent. Però amb l’Emma ho feia tranquil·lament mentre xerràvem del que fos. I simplement perquè l’Emma sap que a les primeres hores del dia haig de treballar o escriure el diari i ho respecte totalment. Si veiés que jo no li contesto, immediatament deixaria de parlar-me sense qüestionar-ho ni enfadar-se. Simplement ho sap, ho respecta i es queda allà al costat i ja està.

Cap a les 12 vam començar a preparar el dinar, doncs el que fèiem era realment un esmorzar-dinar ja que semblava que tots dos ens estàvem adaptant a l’altre, és a dir, jo a dinar una mica mes aviat i l’Emma a no esmorzar però dinar també mes aviat. El tema és que esmorzar cada dia com els mexicans a mi em costava una mica. Preferia aguantar unes 5 o 6 hores i ja dinar. Així que a les 12:30h ja estàvem dinant els espaguetis i la carn del dia anterior. Val a dir, que si fos per mi, d’espaguetis d’aquells en menjaria cada dia, doncs amb el formatge ratllat d’allà i el huacamole picant estaven boníssims.

Vam dinar a l’habitació per poder mirar la TV però també per estar una mica mes fresquets, doncs tot i que en el menjador hi havia ventilador, no hi havia aire condicionat i això a aquelles hores del migdia es notava molt. I tot just cap a les 13h, a fer la migdiada.

Com sempre em vaig despertar després de 3 hores bones de dormir. També com quasi sempre, l’Emma ja s’havia aixecat tot i que en aquell moment també era al llit, per lo que vaig aprofitar per dir-li que ella també dormia molt tot i que sabia que segurament feia poca estona que s’havia estirat tal com em va dir.

Jo em vaig prendre un altre cafè i vaig seguir amb el diari i amb les reclamacions que tenia pendents. En un viatge tant llarg i amb tantes coses fetes, és normal que hi hagi alguna cosa que s’hagi de reclamar.

L’Emma va sortir al pati i crec que va estar una estona a casa d’en Chicho. Cap a les 18h em va dir que anés cap a casa en Chicho que estava menjant Pozole que havia fet la Lola, a lo que li vaig respondre que no, que ni tenia gana ni volia gorronejar mes d’en Chicho, doncs portàvem 3 o 4 dies menjant o a casa seva o menjar que ell havia comprat. Ells realment estaven dinant, doncs alguns comencen a dinar a les 17h, però clar, després dels esmorzars que es foten a les 12h, doncs és normal. Per cert, que el Pozole és una sopa amb cigrons, enciam, carn i un munt de coses mes. Jo només n’havia provat una vegada el primer any que vaig estar a Mèxic, el 2016, però era d”un restaurant cutre i no era el millor Pozole de Mèxic, per lo que la imatge que ne tenia era distorsionada, sent molt mes bo del que creia.

Així doncs, jo em vaig quedar a casa l’Emma fent una app per tal que ella pogués fer pressupostos dels rosers que preparava de forma ràpida. Cap a les 20h ella va tornar i, sorpresa, em va portar un plat de Pozole. Jo que no hi havia anat per no gorronejar mes, i va ella i em porta un plat. Així que cap a les 20:15h vaig començar a sopar. L’Emma va menjar algo però molt poc, doncs feia menys de dues hores que ja havia menjat un plat de Pozole.

I la segona sorpresa va venir quan vaig provar el plat. Estava boníssim, i això que el Pozole no deixa de ser una sopa, però és que porta de tot, fins i tot formatge. De fet crec que cadascú el prepara una mica com vol, i com tot, quan es casolà, està molt mes bo. A mes era d’una contundència màxima, doncs amb un sol plat ja vaig quedar mes que tip, de fet a diferència de sempre, no vaig picar res mes, només vaig menjar el Pozole.

I cap a les 21h vam anar a l’habitació a mirar Fargo com cada dia des de feia ja alguns dies. Aquest dia me l’havia passat tot a casa però acompanyat d’una de les persones que mes apreciava, amb el meu ordinador i molt bon menjar havent provat un plat típic mexicà nou per a mi.

04/08/2019 A la Plaza Municipal

Em vaig despertar cap a les 7h ja que el dia anterior vam anar a dormir relativament aviat. Com sempre, jo em despertava abans que l’Emma, doncs un cop he dormit 7 o 8 hores, a menys que estigui molt cansat per alguna cosa, em costa molt de fer mandres al llit. Prefereixo aixecar-me i anar a prendre un cafè mentre llegeixo notícies o miro correus. Així que procurant no fer massa soroll vaig començar amb el cafè i el diari. De totes maneres l’Emma es podia mig despertar pel soroll però de seguida tornava a quedar-se adormida, realment no era problema per ella que jo m’aixequés abans.

Quan em vaig acabar el cafè vaig tornar una estona al llit per estar amb l’Emma mentre s’anava despertant i m’explicava, com tant li agradava fer, el que havia somniat.

Al cap de mitja hora ens vam aixecar tots dos, l’Emma a fer coses per la casa i jo a prendre un segon cafè mentre mirava temes de finances i altres coses pendents.

A les 10h l’Emma es va preparar un “tamal” que és com blat triturat barrejat amb carn i tot plegat com fet al vapor. No està tant dolent com sembla a primera vista tot i que a mi no és el menjar que mes m’agrada de Mèxic. De fet fins aquest dia no en vaig provar, però quan l’Emma em va explicar exactament com estaven fets, vaig pensar que potser no estaria tant dolent i també me’n vaig menjar un. Així que per primera vegada des de que estava a Mèxic vaig esmorzar i a mes un tamal. I la veritat és que estava prou bo, sobretot perquè el meu era de carn, doncs n’hi ha que no en porten, per lo que almenys no era tot blat i verdures barrejades.

I a les 11h ja havíem acabat d’esmorzar. Volíem esperar desperts fins l’hora de dinar, cap a les 15h, però no ho vam aconseguir, sobretot jo, que com cada dia vaig fer una migdiada de quasi 3 hores. L’Emma no tan, doncs va estar a casa del seu germà una estona, però jo fins quasi les 15h no em vaig tornar a aixecar. El meu cos estava tant acostumat a només dinar i sopar, que si esmorzava, per ell era com un dinar i ja em venia la son de migdiada, era inevitable. L’única manera seria esmorzar recent llevat, però és que recent llevat no m’entra ni el cafè, de fet me’l prenc quan porto quasi una hora despert.

Així que a les 15h em vaig preparar un altre cafè mentre seguia escrivint el diari i llegia notícies. L’Emma i jo vam decidir de sortir a donar una volta però a partir de les 19h, doncs abans era impossible anar a passejar enlloc per la calor insoportable. Ja sé que a molts llocs fa molta calor, però és que allà és molt exagerat, i junt amb la humitat extrema fa que no paris de suar, per lo que anar a donar una volta es fa realment pesat. Però a partir de les 19h el sol comença a no picar tant i almenys pots caminar uns metres sense acabar suant com un pollastre.

Així que cap a les 18h vam començar a preparar-nos i a les 19h anàvem a buscar l’urbano per anar cap a la Plaza Municipal, plaça on hi ha l’ajuntament de Tuxtepec, botigues, espectacles, música, etc. Seguíem sense diners, almenys jo en efectiu, per lo que va tocar anar de nou amb l’urbano i gastar poc a menys que poguéssim pagar amb targeta, cosa complicada a Mèxic.

A l’Emma no li agradava gens anar amb l’urbano i en part tenia raó, doncs les escales per pujar-hi son enormes i s’han de fer uns passos de gegant. A mes para poca estona per lo que s’ha de baixar ràpid quasi havent de fer un salt per arribar a terra. I tot plegat amb una conducció massa brusca. De fet arribes a la destinació ja mig cansat.

Cap a les 19h vam arribar a la Plaza Municipal i vam donar una primera volta per tot el perímetre per veure totes les botiguetes que hi havia, la majoria de menjar típic mexicà i oaxaqueny. Ens vam aturar al típic cartell amb el nom de la ciutat on la gent s’hi fa fotos, a fer-me jo, una foto… Aquest no deixava de ser un dels símbols del malbaratament de l’anterior alcalde fent coses com aquesta en una ciutat que de turística no en te res.

Un cop donada tota la volta vam anar a un Oxxo a la mateixa plaça per comprar uns gelats. I vam anar a l’Oxxo a comprar els gelats perquè s’hi podia pagar amb targeta, per lo que a falta d’efectiu s’ha d’anar a llocs com aquest.

Vam tornar a la Plaça on en aquell moment hi havia un grup d’unes 6 persones sobre un escenari fent classes de zumba a tothom que volia, i de fet hi havia almenys 100 persones seguint-los. Vam seure a prop i vam menjar-nos el gelat mentre miràvem els zumberos i ens fèiem uns selfies, jo fent la gràcia de fer el selfie quasi a sobre del cap imitant a l’Emma que els feia amb el mòbil molt amunt, com de fet, la majoria de noies.

Cap a les 20h el sol ja començava a amagar-se i justament van arribar els llamps. Era una època de pluges tot i que últimament era massa, doncs portàvem uns quants dies en què plovia cada tarda, i aquesta no en seria l’excepció tot i que de moment només eren llamps i encara es veien prou lluny.

La plaça és gran i era plena de gent, parelles i famílies passejant, jugant o anant amb els típics petits cotxes elèctrics. La veritat és que s’hi estava be i hi havia molta animació.

Mentre érem allà asseguts, una dona gran venedora ambulant es va posar al nostre costat i semblava que cada vegada s’acostava mes i fins i tot semblava que escoltava el què dèiem. De fet en un moment determinat es va posar a un pam de la meva cara mirant-me fixament, va ser aleshores quan vam decidir canviar de lloc perquè no sabíem si aquella dona estava del tot be, a priori no ho semblava. En qualsevol cas se la veia tant malament que fins i tot preocupava.

A mes els llamps també ja eren mes a prop i a mi això si que em dóna molt mal rotllo, per lo que vam decidir de marxar cap a casa abans que tot plegat anés a pitjor.

Per tornar vam intentar agafar un taxi ja que semblava que havia de començar a ploure en qualsevol moment, però només teníem 200 pesos en efectiu, import que pocs taxistes estan disposats a canviar, a mes en aquell moment justament no passava cap taxi, així que mentre el buscàvem vam anar caminant fina la parada de l’urbano, on per cert, hi havia un munt de gent. Per sort al cap de poca estona va passar-ne un. 16 pesos si que teníem per pagar-lo, el que no teníem eren 25 del taxi, així que la tornada la vam tornar a fer amb l’urbano on per sort vam poder seure, ja que al cap de poques parades ja hi havia un munt de gent de peu, i anar de peu en aquells urbanos és tot un suplici.

Al cap d’uns 20 minuts arribàvem a la parada a la cantonada de casa l’Emma. Eren quasi les 21h i tot i que encara es veien llamps, almenys no plovia.

Cap a les 21:30h l’Emma va preparar els espaguetis que havia anat a comprar jo a la botiga de la cantonada junt amb una crema que allà sempre li posen. La crema era la mes barata que vaig trobar algo que l’Emma ja em va recordar al preguntar perquè havia comprat aquella, doncs segons ella no era tant bona. A lo que jo li vaig respondre que no sabia si no era tant bona però que si sabia que era mes barata. En qualsevol cas, amb crema bona o no, a l’Emma li quedaven molt bons els espaguetis i ja sabia perfectament com m’agradaven a mi.

I a les 22h vam començar a sopar els espaguetis amb carn, tortillas i salsa picant, i com ja era habitual, tot plegat a l’habitació mentre miràvem Fargo a la que hi estàvem completament enganxats. Estava menjant espaguetis però sense faltar-hi les tortillas i el huacamole. A Mèxic ja pots menjar el que vulguis que sempre t’ho acompanyaran amb tortillas.

Després de sopar vam seguir mirant una estona Fargo fins cap a la dues de la nit acabant així un altre dia tranquil de passeig per conèixer el centre de Tuxtepec.

03/08/2019 Masterclass de vainilla i mes menjar i cerveses en família

Aquest dia vàrem quedar amb la germana de l’Emma, la Chely, i que es dedicava a la vainilla. Era científica i ajudava a productors a fer que les plantacions fossin el mes eficients possibles fent tot tipus d’anàlisi a les plantes. El dia anterior la vaig conèixer i ens va convidar a mi i a l’Emma anar a veure una col·lecció de diferents espècies que tenia a un Institut on hi donava classes.

Vam quedar a les 10 del matí per evitar les hores de mes calor. En aquest cas, era mes probable que a les 10 ja arribés, a diferència de quan quedàvem amb en Chicho que es podia endarrerir dues hores. Per lo que a les 8:30h ja em vaig aixecar per pendre primer el cafè mentre escrivia el diari i després dutxar-me i preparar-me.

A les 10 en punt ja estàvem tots dos preparats i la Chely també va ser molt puntual, per lo que abans de les 10:10h ja estàvem la Chely, el seu fill, l’Emma i jo al cotxe de la Chely en direcció al Instituto Tecnológico de Tuxtepec. Aquest Institut està molt a prop de casa l’Emma, de fet viu en una zona molt preuada pels estudiants que busquen una habitació, motiu pel qual tinc tant interès en acabar els apartaments de la segona planta.

Al cap de pocs minuts ja entràvem al recinte de l’institut. Tot i no ser ni les 10:30h la calor ja era insoportable. Vam anar directament a una espècie d’hivernacle que hi havia al mig del pati i que era on la Chely tenia totes les plantes. Només d’entrar a l’hivernacle ja es podia sentir l’olor tant característica de la vainilla, i això que les plantes només tenien fulles. Això tant trivial em va sorprendre moltíssim.

Almenys hi havia unes 60 espècies diferents de vainilla, algunes de conegudes però altres que s’havia trobat ella mateixa al mig del bosc i que ni tan sols estaven catalogades, vainillas silvestres com li deia ella.

Em va estar explicant quasi una per una les seves característiques. Em va sorprendre que pràcticament només hi ha una espècie que es comercialitza degut a la facilitat de produir-la, el sabor, etc. La resta son mes difícils i per tan no s’utilitzen per al consum. També em va sorprendre la manera com es planten, doncs la vainilla és una planta enfiladissa sense tronc per lo que cada planta es va enredant sobre un pal i conforme la planta va creixent es col·loca de tal manera que vagi donant voltes al pal de dalt a baix.

Jo li vaig fer algunes preguntes relacionades amb la producció de la vainilla a Tuxtepec per si em podria interessar invertir en alguna plantació, però va deixar ben clar que Tuxtepec ja no és un bon lloc degut al canvi climàtic que ha provocat un augment generalitzat de la temperatura per lo que ja i fa massa calor. De fet m’explicava que molts productors estan comprant terrenys cada vegada mes amunt de la Sierra on la temperatura és mes baixa. Ja no era una bona opció però mai s’ha de perdre l’oportunitat de preguntar i informar-se sobre possibles inversions i menys quan tens la possibilitat de preguntar-li a una de les millors expertes de tot l’estat.

La vaig ajudar a regar una mica alguna de les plantes que es veia mes seca degut a què la bomba d’aigua no funcionava. Ens vam fer algunes fotos i ja vam marxar, jo sabent moltes mes coses i havent passat una bona estona i sobretot aprofitada i didàctica.

Eren quasi les 11:30h quan sortíem de l’institut i anàvem a comprar l’esmorzar. Esmorzar que a Mèxic és quasi dinar, tot i que després també dinen però molt tard, alguns cap a es 16h. Vam anar a un petit restaurant allà a prop que coneixia la Chely on ella va comprar el menjar per tots 4. Va comprar borrego i sopa per prendre allà tot i que l’Emma i jo no en vam voler. De fet per mi era massa aviat per una sopa.

I amb l’esmorzar vam tornar cap a casa l’Emma, vam preparar la taula fora al pati igual que el dia anterior i vam esmorzar nosaltres 4 i els nens. El borrego es menjava, com és habitual, en tacos. La Chely ja feia estona que deia que volia un cafè, per lo que l’Emma va ser el primer que va anar a preparar quan vam arribar. I de fet la Chely també anava entrant per veure com anava i ajudar-la de tantes ganes que tenia de cafè. Em recordava a mi a primera hora del matí…

Així que un dia mes tornàvem a estar fora al pati amb la taula, convidats i un munt de menjar. I perquè encara no eren ni les 12h, sino també ja hi hauria mezcal i tequila.

Vam estar parlant amb l’Emmanuel del que pensava estudiar, que era cirurgia tot i que jo no sabia quina especialitat, així que li vaig preguntar i em va dir neurocirurgia. Em vaig quedar força al·lucinat, de fet ja ho estava amb lo de cirurgià però la neurocirurgia sonava mes complicat i sobretot que es necessita encara mes estomac. Aquestes son les típiques professions que jo no podria fer de fàstic que em faria.

L’Emmanuel tenia 14 anys però em va semblar que ja ho tenia molt clar què volia fer allò. En Miguel, el fill de la Chely, ja havia acabat arquitectura i de fet havia fet els plànols dels apartaments de la segona planta de casa l’Emma. I els altres encara eren massa petits per saber res. Així que estava enmig d’una família amb molts estudiosos i grans professionals. Això si, tots professionals per conta d’altri i amb horaris molt marcats i llargues jornades laborals, que és justament el que jo no busco mai.

En qualsevol cas em sentia molt privilegiat de poder compartir taula amb gent tant intel·ligent, treballadora i culta. És realment agradable i profitós passa una estona amb gent així.

Cap a les 12:30h la Chely i en Miguel es van acomiadar, doncs l’endemà ja marxaven cap a Guatemala on la Chely s’havia de reunir amb un productor de vainilla. Amb mi es va acomiadar mes ja que quan ella tornés jo ja hauria marxat de Mèxic i ja no ens veuríem mes, almenys fins l’any següent.

Quan tothom va haver acabat de menjar vam recollir la taula, vam netejar una mica i l’Emma i jo vam anar a l’habitació a descansar una estona, és a dir, a mirar Netflix i a fer la migdiada tot i que no eren ni les 13h.

L’Emma com sempre es va aixecar al cap de poca estona però jo fins quasi les 16h no em vaig despertar. L’Emma ja estava donant voltes pel pati quan jo em vaig anar a preparar el cafè i a escriure el diari. Cap a les 17:30h em va enviar un Whatsapp dient-me que estava a casa d’en Chicho i que anés cap allà, així que em vaig vestir per anar-hi. Però quan vaig sortir al patí vaig veure l’Emmanuel tocant la guitarra i la Daira al costat venent coses a la gent del carrer. Per iniciativa pròpia els va demanar bosses de caramels i coses similars als seus pares, ho va posar tot en una taula davant la porta que dona al carrer, i cridant va començar a vendre coses a la gent que passava. Una nena de 9 anys i amb un esperit emprenedor ja tant desenvolupat. Fusta d’empresaria.

L’Emmanuel em va cridar i vaig anar cap allà a seure al seu costat mentre tocava la guitarra i la Daira m’explicava com li anaven les ventes. Entre altres ja m’explicava que una dona els havia intentat donar menys canvi, però la Daira no tenia un pèl de tonta. L’Emmanuel em va demanar que l’ajudés amb la lletra d’una cançó que estava composant, a lo que li vaig respondre que jo era el menys indicat per ajudar-lo en allò.

Vam estar una estona que jo deia una paraula i ell feia una petita cançó en que hi aparegués. La veritat és que se li donava força be i les cançons que anava fent no només tenien sentit sino que quedaven prou be.

Al cap d’uns 15 minuts de ser allà fora assegut, va sortir l’Emma de casa en Chicho per dir-me que perquè no entrava, a lo que li vaig respondre que estava allà escoltant l’Emmanuel. Però ella em va fer entrar a casa en Chicho doncs ja fins i tot hi era la Chely, que suposadament ja no l’havia de veure mes després d’haver-m’hi acomiadat aquell mateix matí.

Així que vaig anar cap allà i la Chely ja estava asseguda a la taula, menjant. Sempre la veia menjant i molt… Estava menjant unes tortas que havia preparat la Lola amb l’ajuda de l’Emma. Jo encara no tenia gana per lo que vaig seure allà sense demanar encara res. Això si, en Chicho ja va començar a treure birres…

Al cap d’una estona van arribar en Marco, l’Ana i la seva filla que tot just sortien de treballar. L’Ana havia fet i portat uns cupcakes que només veure’ls em va venir la gana de cop. Almenys me’n vaig menjar 4. Cal tenir en compte que atipen molt.

Per la TV estaven fent un partit. Jugaven Tijuana contra América a la copa de Mèxic. Jo vaig preguntar quins equips eren i en Marco m’ho va explicar però fins i tot posant exemples d’equips espanyols equivalents, demostrant que tenia un gran coneixement del futbol i de la lliga espanyola.

I així vam estar bevent, xerrant i menjant fins cap a les 21h. Finalment si que vaig menjar tortas ja que de tant veure-les finalment em va venir la gana, i val a dir que estaven boníssimes, de fet es podria dir que eren les mes bones que havia provat, doncs al fer-les a casa hi van posar de tot i molt.

La veritat és que era molt agradable passar l’estona amb en Chicho, en Marco, la Lola, l’Ana, etc. Eren tots molt bona gent i que em van acollir i acceptar molt be des del primer moment. Els havia vist poques vegades però ja em tractaven com un mes de la família.

En Marco va parlar una estona dels problemes amb el director del seu hospital, demostrant un cop mes els problemes que hi ha en el sector de la sanitat i que és el motiu principal pel qual de moment no tinc interès en viure a Mèxic. Pel que deia el director fins i tot a vegades ni tan sols anava a treballar, deixava gestions sense fer, etc. Tot plegat derivava en problemes pels pacients que els metges com en Marco havien d’aguantar.

Cap a les 21h l’Emma i jo vam tornar cap a casa ja havent sopat. Jo evidentment vaig tornar a menjar cap a les 12 de la nit. Així que l’Emma i jo ja ens vam quedar a casa mirant Netflix i xerrant fins que jo vaig tornar a sopar.

Un altre dia ben aprofitat en el que vaig tenir la sort de poder ser l’alumne privilegiat d’una de les científiques mes valorades de Oaxaca i de Mèxic amb visita guiada inclosa pel seu laboratori. I no només això sino que també vaig dinar i sopar amb ella i amb part de la família de l’Emma amb la que cada vegada m’hi sentia mes còmode i hi passava moments mes divertits. Passar estones tant divertides entre advocats, cirurgians i científics no deixa de ser un tant curiós.

02/08/2019 El terratrèmol, mes barbacoa i mes cerveses

Aquest va ser el dia en què pitjor despertar vaig tenir, jo i tothom, i el dia de l’experiència mes inoblidable de tot el viatge i que recordaria tota la vida.

Cap a les 3:30h de la matinada em va despertar de sobte un soroll molt fort tal com si fos un tro, però mes fort i molt mes llarg. I quan ja estava despert pel soroll però encara sense ser conscient de res vaig notar que tot es movia. Era un terratrèmol!

Evidentment, per a mi aquest era el terratrèmol mes fort que havia viscut mai, doncs només en vaig sentir un de 4 graus a Vilassar que va ser quasi imperceptible, però aquest ho era i molt. Al cap d’uns 5 segons ja érem conscients de la magnitud i per sort no era un terratrèmol que hagués de tirar la casa a terra. Mes tard vam saber que era de 5.2 graus. Mentre tot es movia escoltàvem tots els gossos de la ciutat bordant i alguna alarma de cotxe també sonant. Tot plegat era força tètric. El moviment va durar, almenys a mi em va semblar, entre 10 i 15 segons que es van fer mes llargs de lo normal, doncs només penses en si caurà algo del sostre. Em donava la sensació que el moviment era d’aproximadament uns 30 o 40 cm de costat a costat.

L’Emma va sortir immediatament a veure el seu germà i nebots. Tots estaven be i no havia passat res. Jo no vaig sortir ni del llit, doncs si hagués caigut algo del sostre millor no començar a còrrer per la casa, en qualsevol cas hauria anat sota la taula.

Cap a les 4 de la nit, després de llegir tots els Whatsapp’s enviats per familiars i amics i haver llegit la informació per Internet, vam tornar a intentar dormir. A l’Emma li va resultar mes fàcil que a mi, doncs jo fins cap a les 4:30h no em vaig adormir i vaig despertar-me i aixecar-me a les 6:30h.

Quan em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè com cada dia i vaig escriure aquest diari a mes de mirar correus i altres temes financers. Havia dormit poc i malament per lo que em va costar una mica activar-me, però un cop em prenc el cafè ja està.

L’Emma va tardar molt mes en despertar-se, be, s’anava mig despertant de tan en tan però de seguida tornava a adormir-se. No va ser fins cap a les 10h que ja es va despertar del tot. Aleshores jo vaig anar una estona al llit a xerrar amb ella mentre s’acabava de despertar, doncs sempre li agrada explicar-me el que ha somniat, i a mi també, doncs somnia molt i ho recorda sempre perfectament, sembla que t’estigui explicant una peli.

Així vam estar una estona fins que ens vam aixecar i vam anar cap al pati on hi havia en Chicho amb qui vam quedar per dinar allà mateix la carn que ens havia sobrat el dia anterior. Així que vam començar a preparar el pati, la taula i la barbacoa. Després vam començar a escalfar la carn al microones de l’Emma, doncs estava congelada, i en Chicho l’anava fent a la barbacoa tal com ja va fer el dia anterior.

I així vam estar, ja prenent cerveses, fent les carns durant quasi una hora quan vàrem avisar als nens i la Lola i vam anar tots a dinar. Érem 8 a la taula i era un dinar normal…

I al igual que el dia anterior, vam tornar a menjar molt i molt bo. De fet vam menjar molt cadascú i encara va sobrar carn! Dos dies dinant aquella carn i no ens l’acabàvem. Tot plegat, evidentment, acompanyat de moltes cerveses, bona companyia i bones converses.

I tot i haver 4 nens, el mes gran de 14 i el mes petit de 6, es portaven molt be i de fet era molt divertit està amb ells. A mes, el gran, ajudava molt a la taula, portant coses i recollint-ne, mentre que els mes petits es portaven realment be.

Un cop vam acabar amb les morcillas, botifarres, costelles, etc., els nens van anar a jugar pel pati i nosaltres ens vam quedar a la taula després de recollir-la una mica per ja començar a beure.

Bona part de la tarda la vam passar al pati amb en Chicho, la Lola i l’Emmanuel, tot i que els altres nens també corrien per allà. En Chicho va treure una ampolla de Mezcal que ens vam acabar pràcticament entre tots dos en aquella mateixa tarda.

Quan feia poc que havíem començat amb el Mezcal van arribar la germana de l’Emma i el fill d’aquesta, la Chely, i a la que havien convidat però que se li havia fet una mica tard, de fet venia a dinar però ja tots havíem acabat. La Chely era científica especialitzada en vainilla. Ajudava a productors a fer les seves plantacions mes eficients i a buscar els millors tipus de vainilla.

Van seure amb nosaltres i van menjar una mica de la molta carn que encara quedava. Per cert, la Chely va menjar moltíssim, de fet ja ho havia dit que tenia molta gana. Jo era la primera vegada que parlava amb la Chely i estava una mica a l’expectativa perquè m’havien dit moltes vegades que la Chely era una mica especial. Si que ho era però en aquella ocasió vam estar parlant molt be, de fet quasi tota l’estona que va ser allà la va passar parlant amb mi explicant-me, com no, coses sobre la vainilla. Jo la veritat és que sempre poso molta atenció quan m’expliquen aquestes coses i suposo que això també va fer que ella s’esplaiés mes al veure tant d’interès per la meva part, doncs realment em va explicar coses molt interessants. No és que jo tingués un interès especial per la vainilla, sinó que tinc un interès especial en tot el que siguin negocis o possibles inversions que pugui fer. De fet, en una ocasió, sense encara conèixer-la, ja vam contactar per Whatsapp per oferir-me com a inversor. Sempre que algú que tingui algo per ensenyar-me està disposat a explicar-m’ho, jo sempre estic molt atent. Això ho noten i encara m’expliquen mes. En aquest cas estava interessat en el cultiu de la vainilla, doncs era un producte amb mes demanda que oferta.

Em va explicar com havien de ser els cultius, que a Tuxtepec ja hi feia massa calor per la vainilla, com l’analitzava, on tenia el seu museu particular, les classes que donava, etc. Val a dir que la Chely és una persona molt coneguda, molt reputada i cobra molt be per fer el que fa. És mes, al cap de pocs dies marxava a Guatemala per assessorar a un productor. Fins i tot la cridaven des de Guatemala.

Quan van acabar de dinar ella i el seu fill van marxar cap a casa però vam quedar per l’endemà per tal que m’ensenyés el seu museu particular i m’expliqués algunes coses mes. Jo, evidentment, encantat.

Un cop ja havien marxat, la Lola va entrar un moment a casa l’Emma i va veure les galetes Sponch i li va faltar temps quan va sortir per dir si les podíem treure. Com menja la Lola i sobretot galetes i merdes d’aquestes, no para.

A les 19:40h a l’Emma se li va encendre alguna bombeta i va recordar que a les 19h havia quedat amb dues amigues seves de l’escola, una de les quals n’era la directora, així que ja arribava tard. Va córrer a canviar-se i arreglar-se una mica i abans de les 20h ja marxava en taxi. De totes maneres pel que semblava les altres dues també arribaven o havien arribat tard.

Ens vam quedar en Chicho, l’Emmanuel i jo al principi i mes tard va tornar la Lola. En Chicho va treure el whisky i tequila. Com que primer va treure el tequila me’n vaig prendre una copa. Però quan va treure el whisky ja vaig passar al whisky deixant el tequila que realment em costava molt d’empassar i m’agradava molt menys.

Vam estar xerrant primer del meu viatge, de per on havia anat, què m’havia agradat mes, els preus aproximats de cada país, les costums, els paisatges, etc. La veritat és que tan en Chicho com l’Emmanuel es van interessar força per les meves vivències abans d’arribar a Mèxic. Els vaig explicar una mica lo molt que m’havia agradat Tailàndia i lo amable que era la gent, lo peculiar de Malàisia sent un país musulmà però a la vegada molt occidental i lo car de Hawaii que per viure un sol dia t’hi has de gastar $100.

Després l’Emmanuel va treure la guitarra i vam estar cantant una estona mentre ell tocava. Al principi va estar tocant cançons de cantants que no coneixia però en un moment en va tocar una de Melendi i al dir-li que el coneixia i que fins i tot m’agradava una mica, ell es va quedar parat, doncs també li agradava molt i segons deia a Mèxic poca gent el coneixia, per lo que trobar algú que el conegués li va fer certa il·lusió i va estar cantant un munt de cançons seves. I tot plegat mentre en Chicho anava bevent Mezcal i Tequila i jo el Whisky. No envà ja anava per la tercera copa.

I així vam estar fins cap a les 22:30h que va arribar l’Emma. Pocs minuts abans m’havia avisat que ja venia en el cotxe d’una de les amigues. Quan va arribar vam marxar tots cap a casa, de fet em va donar la sensació que en Chicho i companyia ja tenien ganes de marxar però estaven esperant a què arribés l’Emma per a no deixar-me sol.

Cap a les 23:30h vam anar a sopar mes carn de la que havia sobrat, embotit, tortillas i salsa picant. Després a l’habitació a mirar una estona Fargo i cap a les dues de la nit ens vàrem quedar adormits en el que havia sigut un dia ben llarg amb experiència única inclosa i havent conegut una científica molt reputada que tenia moltes ganes d’ensenyar-me el seu laboratori.

01/08/2019 Barbacoa i cerveses a la vora del riu

Aquest dia havíem quedat amb en Chicho i la seva família per anar a Yetla, lloc on hi ha una espècie d’hotel format per cabanes al volant d’una piscina i a la vora d’un riu. Es paga una entrada i pots anar a la piscina i al riu sense haver de reservar una de les cabana. Havíem quedat cap a les 11 del matí per lo que jo em vaig aixecar poc abans de les 9h per tenir temps de prendre el cafè tranquil·lament.

Així doncs, com sempre em vaig prendre el cafè mentre avançava una mica aquest diari, mirava correus, etc. Després em vaig dutxar i em vaig preparar per estar preparat a les 11 en punt tot i que ja sabíem que probablement a les 11 no marxaríem ja que a Mèxic en general la gent és força impuntual, i en Chicho no en seria cap excepció. A mi realment no m’importava massa ja que podia seguir al portàtil fent coses.

Finalment l’endarreriment va ser molt superior al que m’esperava, doncs ens van trucar que ja venien cap a les 13:30h i van arribar quasi a les 14h amb el cotxe per a recollir-nos. Un endarreriment de 3 hores…

Vam anar cap al cotxe mentre pensava com hi cabríem, doncs en principi venien els dos fills d’en Chicho mes els dos de la Lola, però és que quan vam entrar al cotxe vam veure que també hi havia Don Lino, el pare de la Lola.

Vam deixar les coses al maleter i vam entrar. Finalment els fills d’en Chicho anirien en el cotxe de la germana de la Lola, per lo que al cotxe d’en Chicho érem 7. En Marlon a la falda de la Lola i la Daira a la falda de l’Emma.

Vam passar per casa de la Lola que havia de recollir algunes coses, vam comprar begudes i cap a Yetla. El camí va ser mes llarg del que pensava, de fet era el mateix camí per anar a Oaxaca passant pels mateixos pobles fins arribar als peus de la Sierra. Era pràcticament just abans d’arribar a les corbes, per lo que van ser ben be dues hores de camí.

Quan vam arribar la germana de la Lola, la Marcela, i la seva família ja hi eren, en Mario, la filla Chelsea i el fill Dilan. Vam baixar les coses del cotxe, vam agafar unes taules i ens vam col·locar en un lloc a l’ombra entre el riu i la piscina. L’Emmanuel va endollar l’altaveu de l’Emma, que era una passada, i va començar la música.

En Chicho ja va preparar la barbacoa i va començar a fer tota la carn que havien comprat que era un munt. Els altres vam anar preparant la taula i la resta de coses mentre ja tots començàvem a veure cerveses. Don Lino va comprar 3 o 4 mojarras ja que ell en volia una i en va comprar de mes per si algú en volia tot i que eren força cares.

En un moment determinat que en Chicho i l’Emma no paraven de demanar-li coses a l’Emmanuel, em va donar la sensació que es va cansar i quan va acabar de fer el que li demanaven va agafar la guitarra i se’n va anar uns metres enllà a tocar. Jo vaig agafar una cervesa i vaig anar allà amb ell durant una bona estona, almenys 30 minuts, en els que vam estar cantant cançons i passant una estona molt agradable.

Després en Chicho ens va avisar perquè la carn ja estava preparada i vam anar cap a les taules on ja tots estaven a punt per començar a menjar. Hi havia un munt de carn, de mojarras i de cerveses, i la carn estava realment molt bona. N’hi havia de tot tipus i en Chicho la va fer molt bona a la barbacoa (o asada com diuen ells).

Vam estar almenys una hora menjant sense parar de la quantitat de menjar que hi havia entre espaguetis, tortillas i carn. Realment vaig menjar molt i molt be.

Els nens evidentment varen acabar abans i els va faltar temps per anar a la piscina. Don Lino, com que ja havia començat a menjar la mojarra també va acabar abans i va anar a estirar-se una estona a una hamaca tot i que després, amb caminador i tot, va estar passejant per la zona i fins i tot es va banyar a la piscina tirant-se de cap, cosa que em va deixar totalment perplex.

Mentre dinàvem no vam parar de veure cerveses i quan vam acabar no només vam parar, sino que vam intensificar-ne el ritme. En Chicho bevia molt ràpid i no parava de treure cerveses per tots quan s’acabava la seva. En qualsevol cas era el que mes venia de gust en aquell moment amb la calor que feia i enmig d’aquell entorn tant bonic i tranquil.

Allà s’hi estava força millor que a Tuxtepec, doncs almenys a l’ombra s’hi estava prou be. Hi havia molts mosquits però jo em vaig posar el repel·lent tan bon punt vaig arribar ja que en menys de 10 minuts de ser allà ja notava que m’estaven picant.

En Mario i la seva dona van anar a la piscina i ens vàrem quedar en Chico, la Lola, l’Emma i jo una estona. En Chicho em va explicar un accident de cotxe que va tenir xocant contra una vaca que hi havia al mig de la carretera i que va quedar morta a un voral. El vidre del cotxe es va trenca i se li va clavar un tros al pit. Vaig pensar que està viu de miracle, suposo que ell també.

Mes tard l’Emma es va anar a estirar, doncs sempre li entra son i li costa molt aguantar-se i al cap de poca estona van venir en Mario i la seva dona. Fins aleshores quasi no havia parlat amb ell i no sabia com era. Però en aquell moment vam començar a parlar i em vaig adonar que era el mes cult i amb interès per l’economia de tots ells. Em va preguntar sobre la UE, sobre política, economia, països on havia estat, etc. Totes preguntes molt interessants i que a mi m’agradava molt de respondre. Realment mostrava molt interès i tenia molts coneixements que els altres no tenien. A mes estàvem d’acord en moltes coses, doncs jo li explicava que Europa estava en una deriva molt perillosa i que no m’agrada gens en què s’havia convertit i altres coses en què coincidíem força.

Mes tard vaig anar cap al riu, doncs Don Lino i en Caleb s’hi estaven banyant. Per cert que l’Emma es va mig molestar perquè segons ella ja m’havia dit si anàvem al riu i ara hi anava sol. En qualsevol cas hi vaig anar i m’hi vaig mullar una mica els peus. Allà també estava l’Emmanuel amb la Chelsea que no parava de fer-se selfies i fotos com si fos una model.

Al cap d’una estona vaig tornar a la taula i l’Emma estava mig molestada perquè segons ella no havia volgut anar amb ella al riu i finalment hi vaig anar sol, un malentès evidentment. Vam estar passejant per la zona una estona fins que vam tornar a la taula on hi havia en Mario.

I aleshores va ser quan de sobte varen passar dos fets quasi iguals i seguits. Primer vam escoltar un cop i en Marlon va cridar: Abuelo! Don Lino s’havia caigut de la cadira perquè s’estava intentant vestir. Vam anar els que estàvem allà, en Mario, l’Emma, jo i fins i tot en Marlon a aixecar-lo. Però quan encara l’estàvem aixecant en Mario el va deixar i va sortir corrent. Jo en aquell moment no sabia què passava fins que vam asseure de nou a Don Lino i vam veure què havia passat. En Dilan s’havia caigut a la piscina i es va fer un petit trau sota la barbeta, de fet justament on jo me’l vaig fer de petit, també a la piscina i que em va deixar una cicatriu. Tot el dia tranquils i en un moment dos fronts oberts. Per sort cap de les dues coses va ser greu, doncs Don Lino va tornar a seure assegurant que no li feia mal res, i lo d’en Dilan va ser un cop que finalment no va requerir cosir ni cap atenció mèdica. Lo mes graciós va ser que en Don Lino pensava que s’havia caigut perquè en Mario li havia enretirat la cadira, cosa impossible perquè en aquell moment estava a 10 metres d’ell. Va dir: “Pinche Mario que me quito la silla!”

Cap a les 19:30h va començar a ploure i ja vam aprofitar per recollir-ho tot i marxar, doncs de totes maneres ja era hora de marxar. Vam guardar les coses ràpidament, les vàrem portar als cotxes, vaig acompanyar a Don Lino al bany i vam marxar. En Chicho, fins i tot al cotxe, anava repartint cerveses, per ell també, és clar… De fet en el trajecte fins a casa ens en vam veure 2 o 3 mes cadascú.

Passades les 21h arribàvem a casa. Ens van deixar a nosaltres primer i ells van seguir suposo que a deixar el pare de la Lola. Vam agafar totes les coses i vam entrar a casa ben cansats. Havia estat un dia prou dur tot i no semblar-ho, però el sol fet d’anar carregat d’un lloc a un altre amb aquella calor i humitat ja es feia difícil. Això si, val a dir que a Yetla s’hi estava molt millor que a Tuxtepec.

Jo vaig recollir una mica les meves coses i l’Emma les va anar deixant per on passava, la motxilla sobre el sofà, el bolso sobre la taula, etc., era la seva manera de guardar les coses…

Cap a les 23h vam sopar coses que ens quedaven a la nevera, com espaguetis, chicharrón o embotit. Després cap a l’habitació a xerrar, mirar alguna sèrie i descansar una mica fins cap a la 1 que vam anar a dormir acabant així un dia molt ben aprofitat en el què vaig conèixer una nova família molt agradable, com totes les que coneixia aquí, havent gaudit d’una bona barbacoa en bona companyia i en un entorn realment bonic. Cada dia em sabia una mica mes de greu haver de marxar algun dia de Mèxic.

31/07/2019 El dia que em vaig quedar sense ni un peso

Ens vam despertar cap a les 9:30h. Aquest dia l’Emma havia d’anar al viver per lo que no va tardar massa mes en aixecar-se. De totes maneres sempre li costava una mica, o molt, aixecar-se tot i haver dormit quasi 8 hores. Vam mandrejar una mica pel llit i cap a les 10h jo ja em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari mentre l’Emma es començava a preparar.

Pocs minuts després de les 11 del matí l’Emma va marxar cap al viver i jo em vaig quedar treballant a l’ordinador. Vam quedar que aniria a buscar-la per anar a dinar a algun lloc cap a les 14h, així que vaig aprofitar per mirar temes mes complicats i que m’anava millor mirar quan estava sol, com podien ser temes de programació o petites millores a l’arxiu Excel que utilitzava per registrar les despeses del viatge. I dic petites perquè les importants sempre les feia un cop tornava a casa.

I així vaig estar fins cap a les 13:30h que em vaig dutxar, vestir i preparar per anar a buscar l’Emma al viver per anar a dinar a algun restaurant. A les 14h sortia per anar a buscar l’urbano a la cantonada.

Era la primera vegada que aniria sol al viver, doncs l’altre vegada hi havia anat amb l’Emma. En principi era fàcil i de fet estava força a prop de l’escola per lo que l’urbano a agafar era el mateix.

Quan anava cap a la parada vaig veure un urbano passar per lo que en aquesta ocasió tocaria esperar una mica mes. Feia molta calor i realment es feia dur esperar allà al mig del carrer i mes a l’hora que era. Al cap de quasi 15 minuts d’esperar i quan ja suava abundantment, va passar el següent.

L’Emma em va dir la plaça a la que havia de baixar però a Google Maps no la trobava, crec que perquè el nom que em deia l’Emma no era el nom oficial sinó el nom pel qual la coneixen al poble. De totes maneres sabia on estava ubicat el viver, a mes tenia la seva direcció i l’havíem registrat a Google Maps per lo que apareixia perfectament. Així que quan vam arribar a l’alçada del viver, vaig dir-li al xofer que parés i vaig baixar allà mateix. Crec que si hagués baixat una parada mes endavant m’hauria anat millor però aquí ja estava prou be.

El viver estava en un carrer paral·lel al que anava i 2 carrers amunt. En uns 10 minuts caminant vaig arribar a la cantonada del viver i per no entrar i trobar-me amb en Jesús, l’ex-marit de l’Emma que no tenia ganes de veure’m, vaig trucar-la perquè anés sortint.

Al cap de 2 minuts va sortir, molt acalorada, i vam pensar on anar a dinar. A mi m’està be qualsevol lloc, fins i tot com mes cutre o autèntic millor. Però l’Emma és mes complicada, per lo que vam estar quasi 10 minuts per decidir on anàvem, i tot sota aquell sol que cremava.

Jo intentava convèncer-la d’anar a algun lloc a prop per no haver d’agafar taxi, doncs ens estàvem quedant sense diners i encara havia de fer la transferència, però cap dels llocs que hi havia allà a prop li agradava a l’Emma o no els trobava adients per a dinar-hi. Així que al final vam agafar un taxi i vam anar fins a una cocina económica, la Marvic. El restaurant no estava massa lluny per lo que en poc mes de 5 minuts ja hi vam arribar.

Eren les 14:30h aproximadament quan arribàvem al restaurant. Vam seure i vam demanar pasta 3 quesos i “pollo de jitomate con rajas”, que eren espaguetis amb pollastre tallat a tires, algo que no havia vist mai però que és molt típic a Mèxic. Normalment a aquests restaurants tenen 2 primers i dos segons per triar.

Quan feia poca estona que estàvem asseguts va entrar un senyor que venia alguna cosa però que era una mig estafa. Crec que venia petits calendaris. Lo curiós va ser que va anar passant per totes les taules per deixar un calendari excepte a la nostra. Aleshores l’Emma em va dir que aquell home li queia molt malament i que ja havia tingut una enganxada amb ell. Jo li vaig respondre que almenys no ens havia deixat res i ella va dir que era perquè ja li havia dit en una ocasió que a ella no li digués mai mes res. I efectivament, el senyor ho recordava i no li deia res…

El dinar estava prou bo tot i que els espaguetis una mica passats. D’entre les salses disponibles hi havia chile seco i això sempre ajuda a què tot estigui mes bo. El postre era una espècie de gelatina amb flam, és a dir, un conjunt de dues coses que no m’agraden massa. A Mèxic les gelatines son molt típiques.

No estàvem segurs si en acabar aniríem a algun lloc aprofitant el viatge, però quan vam sortir, l’Emma va dir directament d’anar cap a casa aclarint els dubtes ràpidament. Eren les 15:30h per lo que el sol era terrible i l’Emma estava tant cansada que ja no va ni considerar d’anar enlloc. Així que vam pagar els 100 pesos del dinar per tots dos, vam agafar un taxi a la porta del restaurant i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 16h.

Com no podia ser d’una altra manera, només arribar vam deixar les coses, vam anar a l’habitació i no vam tardar ni 15 minuts en quedar-nos adormits.

L’Emma no va tardar massa en aixecar-se i jo cap a les 18h. Volíem anar a comprar al Sam’s ja des de feia dies. El Sam’s son uns gran magatzems tipus Makro, però mai trobàvem el moment perquè sempre ho parlàvem durant el dia, quan la calor no ens permetia sortir de casa, així que ara hi aniríem cap a les 20h.

Com sempre després de despertar-me, em vaig prendre un cafè, vaig escriure aquest diari, vaig llegir notícies, vaig contestar correus i cap a les 19:30h vam començar a preparar-nos per anar cap al Sam’s.

Poc després de les 20h anàvem fins al cantonada a buscar un taxi i directes al Sam’s que estava al costat del Multi Plaza o el Chedraui, una zona ja molt coneguda per mi, doncs el pàrquing del Sam’s és el mateix que el del Multi Plaza, lloc on hi he passat moltes hores.

Al baixar del taxi just a la porta principal del Sam’s, em vaig adonar que un altre taxista se’ns quedava mirant de dalt a baix a l’Emma i a mi. En aquell moment em va semblar estrany però tampoc li vaig donar suficient importància. Però quan estàvem entrant al Sam’s, la controladora de la porta ens va dir que no agaféssim aquell taxi, justament el que se’ns havia quedat mirant. Pel que es veu se sabia que extorsionava o robava. I el tio allà, tan tranquil observant. Increíble.

Vam comprar carn, cerveses, paper, algunes pastes i embotit, si, embotit, que feia setmanes que no en menjava, de fet no en menjava des que havia començat el viatge. Vaig agafar una safata amb formatge i pernil que posava que costava 74 pesos, menys de 4€. El vaig agafar perquè el preu era realment baix, de fet tant baix que em va estranyar una mica, però en el cartellet posava 74 pesos clarament.

Vam acabar de comprar i vam anar a pagar. Aleshores van venir les sorpreses. Primer la subscripció anual per poder comprar a preus de majorista en aquell establiment, havia caducat, per lo que havia de pagar 500 pesos mes per renovar-la. En un primer moment l’Emma va dir de deixar-ho tot i marxar, però jo li vaig dir que si aquí hi venien a comprar sovint doncs que ho renovés ja, total segurament ho acabaria fent.

Un cop decidit de renovar la subscripció, va venir el segon problema. L’Emma va pagar amb la targeta on pocs dies abans jo li havia ingressat mes de 6000 pesos, 300€. A mes, suposadament també hi haurien d’haver diners de l’Emma. Doncs al passar la targeta, aquesta donava error. Ho va intentar una segona vegada i seguia sense autoritzar el pagament. Aleshores, allà mateix a la caixa amb tota la compra pendent i gent a la cua, l’Emma va mirar pel mòbil els moviments de la targeta i va veure que li acabaven de cobrar una assegurança de vida amb la que no hi contava i que va acabar el que em quedava dels 6000 pesos mes el que tenia l’Emma, per lo que a la targeta ni tan sols hi havia els 2000 pesos que ens costava aquella compra.

Així que vam haver de treure coses del carro fins arribar als 1500 pesos que era el que mes o menys quedava a la conta. I tot plegat amb la gent esperant. L’Emma no sabia on mirar, no tant per la gent fent cua, sinó per mi, doncs la cara que vaig posar jo ho deia tot. Jo contava que almenys m’haurien de quedar 3000 pesos i de sobte em vaig adonar que no em quedava res. Això l’Emma ho va notar i no sabia ni què fer ni què dir.

L’Emma va treure quasi tot el que havia comprat per ella, com l’avena, cosa que em va saber greu perquè és l’únic que pren pel matí, però ho va preferir a demanar-me que deixés algo de lo meu després de veure la cara que se m’havia quedat al saber que ja no li quedaven quasi diners i que encara estava paint.

Finalment vam pagar, ens vam quedar ja sense diners i vam anar a buscar un taxi vigilant de no agafar el presumpte extorsionador.

I ja amb la compra feta, sense ni un sol peso i intentant assimilar que l’Emma s’havia gastat, sense saber-ho, tot el que em quedava de diners, vam tornar cap a casa.

El taxista que ens va tocar no era un lladre però no callava. Ens va estar explicant una història d’un senyor begut a qui havia portat a casa seva i que en arribar-hi no li volia pagar perquè deia que ja li havia pagat fins que va sortir la dona del begut cridant-li i dient-li que pagués el taxi i entrés a casa. En fi, tota una història no massa interessant i que tampoc venia a res.

Eren les 21h passades quan arribàvem a casa. El taxista va perdre alguna cosa perquè va estar buscant per terra abans d’arrencar de nou, en qualsevol cas allà no ho va trobar, ni jo, que mes tard vaig anar també a mirar.

I així començaven uns dies d’austeritat total ja que no ens quedaven ni 200 pesos i jo no volia fer una altra transferència fins a veure si l’Emma cobrava o podia tornar-me els diners d’alguna manera, doncs jo li anava pagant els dinars i sortides però no estava disposat a pagar-li aquella assegurança que ja feia temps que li havia dit que la cancel·lés.

En qualsevol cas m’ho vaig prendre millor del que fins i tot jo m’esperava. De fet l’Emma, em donava la sensació, que també ho creia, doncs semblava que ella ja estava preparada per aguantar una bronca i estar enfadats la resta del dia, cosa que evidentment no va passar.

Vam guardar les coses i vam anar una estona a l’habitació a xerrar mentre jo comptabilitzava la compra i l’Emma mirava coses del viver. I aleshores va venir una nova sorpresa. L’embotit que suposadament havia costat 74 pesos, va resultar que costava 240! Vaig mirar a la web de Sam’s i efectivament posava 240 pesos, per lo que no vam saber si el cartell estava malament o aquell preu feia referència a un altre producte. En qualsevol cas el caprici de l’embotit em va sortir prou car.

Cap a les 23:30h vam preparar el sopar. Jo m’acabaria 6 tacos del dia anterior i començaria amb la safata d’embotit junt a pa de motlle torrat. L’embotit va sortir car i no estava massa bo, almenys comparat amb els de Catalunya, però la veritat és que em va treure les moltes ganes que ja tenia d’embotit. A mes junt amb els tacos, va fer que fos un bon sopar.

Cap a les 12:30h acabàvem de sopar i ja anàvem cap a l’habitació a mirar Netflix una estona fins cap a les dues de la matinada que ens vàrem quedar adormits.

Un dia en el que m’havia endut una sorpresa tant desagradable com inesperada però que m’havia pres força be tenint en compte que ara hauria d’enviar-me uns diners que no tenia previst amb tot el que això comporta. Potser el fet d’estar passant uns dies tant agradables i divertits i després d’haver fet un viatge com el que havia fet fins aleshores, feia que la resta passés completament a un segon pla.

30/07/2019 El Mandadero i dia de descans amb chicharrón

Aquest dia, igual que l’anterior, també vam passar-lo a casa intentant aguantar la calor el millor possible i gaudint del gran pati que teníem i que molts voldrien. Aquests dies la canícula era tant intensa que de veritat que no venia de gust sortir, de fet molt poca gent sortia abans de les 20h. En qualsevol cas nosaltres teníem molt espai amb tot el pati per sortir i estirar les cames i a mes encara no estàvem farts de passar tot el dia junts, de fet, tot el contrari.

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Vaig preparar un got d’avena per l’Emma i un cafè, com sempre, per a mi. L’Emma prenia avena cada matí i últimament ja ho preparava tot un dels dos, depen de qui anés primer a la cuina i si l’altre ja estava despert. Aquest dia ens vam quedar primer una estona al llit i cap a les 10h ja em vaig aixecar per preparar-ho. De fet jo soc el que menys aguanta abans de necessitar el cafè.

Ens vam quedar tots dos a l’habitació amb l’aire condicionat a tope i cadascú amb el seu got mentre xerràvem i jo a la vegada escrivia el diari i mirava correus. L’Emma és l’única persona amb la que hi estic completament còmode encara que jo estigui treballant i ella mirant o parlant. Si fos un altre al final li diria si em pot deixar sol, però amb l’Emma era diferent, no m’importava gens que estigués allà mentre jo escrivia el diari, de fet tot el contrari.

Cap a les 12 del migdia vam trucar al Mandadero perquè anés a unes botigues del centre a comprar chicharrón, arròs, xile, tortillas i alguna cosa mes. Aquest dia dinaríem el chicharrón però no com hi estava acostumat, que era sec i torrat, sino com rostit. Tot el que vam comprar ens va costar menys de 7€ i ens va donar per 3 dinars cadascú.

El chicharrón és la pell del porc, que dit així fa una mica de fàstic però que ben torrat està boníssim. Allà el preparen a trossos grans que normalment serveixen per acompanyar un plat principal.

Lo del Mandadero és un servei tipus Glovo però que allà ja fa anys que existeix i funciona perfectament sense necessitar cap mes aplicació que el Whatsapp. Els envies un missatge dient el què vols i en 30 minuts i per poc mes d’1€ t’ho porten a casa.

Cap a les 13:30h l’Emma va preparar el chicharrón i l’arròs mentre jo seguia a l’ordinador i cap a les 14h, com ja ens hi estàvem acostumant per molt que volguéssim fer horari mexicà, vam començar a dinar. Dic horari mexicà perquè allà és mes normal fer un bon esmorzar a mig matí que nosaltres no fèiem, sinó que directament dinàvem cap a les 14h, com a Espanya.

Jo em feia tacos de tot, amb el chicharrón i l’arròs també junt amb formatge i salsa picant de huacamole que me la posava a tot. La veritat és que no em va agradar massa el chicharrón cuinat d’aquella manera, m’agradava molt mes sec i torrat i de fet aquell va ser el menjar que menys em va agradar de Mèxic. Pel que es veu allà es molt típic. Cal tenir en compte que el chicharrón és la pell del porc, per lo que així rostit quedava massa tou, mig gelatinós, i a mi aquestes coses no m’agraden.

I després de dinar a dormir una estona fins cap a les 17h que em vaig aixecar quan l’Emma ja feia estona que s’havia aixecat. Al veure que ja em movia va venir però ja sabia que no em podia dir massa coses fins que no haguessin passat almenys 20 minuts mes ja que m’aixeco de les migdiades força malament, be, simplement necessito 20 minuts per despertar-me.

Ens vam quedar una estona al llit fins que em vaig aixecar per prendre’m el cafè de la tarda i escriure el diari mentre parlàvem amb l’Emma, doncs com ja he comentat, és amb l’única persona amb qui puc estar treballant a l’ordinador mentre està al meu costat parlant-me.

Cap a les 19h vam sortir a seure al pati ja que aquesta era la millor hora, quan el sol començava a no picar tant. El pati és gran, amb plantes i balancins, per lo que s’hi estava realment be. Allà vam estar una estona xerrant i mirant les plantes que l’Emma tenia i que m’anava comentant. Li agraden molts les plantes i en sap, per lo que el jardí n’està ple i totes molt boniques i ben cuidades. A mes fins i tot te un petit estany amb plantes aquàtiques i peixos.

Cap a les 20h vam entrar cap a casa, jo cap a l’ordinador una estona mes i l’Emma a la cuina a preparar algo amb unes plantes, pasote, que havia comprat. L’endemà l’Emma volia anar al viver per lo que cap a les 21:30h ja vàrem sopar acabant-nos el que havíem deixat al dinar. I cap a les 23h anàvem a l’habitació a mirar Netflix fins cap a les dues que vam anar a dormir.

29/07/2019 La venedora de 9 anys

Aquest va ser un altre dia tranquil a casa acompanyat de l’Emma i els seus nebots. Jo vaig seguir la meva rutina i pel matí vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari. Al cap d’una estona al llit amb l’Emma i després una estona mes treballant a l’ordinador fins l’hora de dinar.

Al migdia l’Emma va fer el dinar. Va preparar espaguetis i carn. Jo soc molt especial amb la pasta, m’agrada que quedi ben grenyal i a l’Emma li quedaven realment bons. A mes el formatge ratllat que comprava, tant fi, feia que encara quedessin mes bons. De fet feia tot un paquet i jo menjava fins a reventar.

Després de dinar vam anar a fer la migdiada com sempre i per la tarda vam trucar al Mandadero perquè anés a comprar al Chedraui. Vam comprar pollastre, ceba, fruita, llet, detergents, etc. Que per cert, de cebes en va demanar dos però el Mandadero va entendre 2 quilos, així que ara teníem ceba per anys. El dia anterior ja havíem anat a Los Jarrochitos a menjar mojarra per dinar i tacos dels bons per sopar, per lo que avui tocava menjar tot el dia a casa.

Per la tarda vàrem estar descansant al pati amb unes cerveses mentre els nens hi jugaven. És un pati gran i tancat per lo que és un bon lloc perquè els nens hi puguin estar i jugar. La Daira ens va sorprendre a tots quan va treure una taula petita de casa seva i la va col·locar davant de la porta metàl·lica del pati que dóna al carrer per vendre llaminadures, pals de xocolata, bosses de patates, etc. Algunes va agafar-les de casa seva i altres les va preparar ella, com per exemple una espècie de gelats amb unes gelatines congelades. Ho va col·locar tot sobre la taula i va començar a cridar als vianants com si fos en un mercat. Feia molta gràcia veure-la cridant als vianants a través de la porta com qualsevol altre venedor, però és clar, ella tenia 9 anys. Durant els dies següents aniria ampliant el negoci gràcies a l’ajuda de se mare que li va comprar llaminadures a l’engròs.

A Mèxic existeix molt aquesta cultura del negoci propi encara que sigui a la pròpia casa. Molta gent és autònoma o simplement te un petit negoci a casa seva, algo que ja veuen des de petits i que alguns imiten quan encara no tenen ni 10 anys.

Vaig estar quasi tota la tarda allà però va ser prou divertit i entretingut, tan per veure com la Daira ja començava a vendre els seus primers articles com per l’Emmanuel cantant i tocant la guitarra.

Cap a les 22:30h vam escalfar els espaguetis i la carn i vam menjar mes o menys el mateix que el migdia mentre miràvem Netflix a la seva habitació. Val a dir que era força sorprenent l’afinitat que ja teníem l’Emma i jo en tantes coses tot i veure’ns tant poc. Amb ella m’hi sentia realment còmode i es podria dir que és amb la única, o almenys amb la que mes, em comporto com si estigués a casa meva. Aquests dies intentava passar-los amb tranquil·litat i fer una vida mes o menys normal com qualsevol altre mexicà i la veritat és que m’agradava i notava que en general estava mes relaxat, dormia millor i tot i que seguia treballant, podia dedicar mes temps a afers socials.

28/07/2019 Camarones i Mojarras a Los Jarrochitos. El millor àpat del viatge

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. L’Emma encara dormia per lo que em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari. Cap a les 10:30h ella es va despertar i jo vaig anar una estona al llit amb ella, doncs li agrada que estiguem una estona al llit xerrant quan s’acaba de despertar. Sempre m’explica els somnis que ha tingut ja que sempre somnia molt i sempre els recorda. Lo dolent és que normalment son malsons o com a mínim una mica estranys.

Cap a les 12h em vaig prendre un segon cafè mentre mirava correus i altres temes, em vaig dutxar i cap a les 13h vam anar a la marisqueria el Jarrochito a menjar mojarras, una espècie de dorada enorme, molt torrada i que està boníssima. Aquest any encara no n’havia menjat però l’any anterior si que en vaig menjar una a un restaurant de la presa i que em va convidar el propietari del meu apartament.

Així que vam anar a buscar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant. Tot just eren les 13:15h per lo que encara estava molt buit, de fet només hi havia un parell de taules ocupades. Jo no sabia ben be com eren els plats per lo que vaig preferir no mirar massa els preus i demanar el que volgués per tal de gaudir be del dinar i quedar-me ben ple. Els plats costaven com a mínim 150 pesos per lo que els preus eren molt superiors a un restaurant normal, però és clar, aquí era marisc. A mes ja feia temps que no en menjava per lo que realment em venia molt de gust i el preu m’importava mes aviat poc.

L’Emma va demanar de primer un còctel de gambes, algo que em podria agradar però em va semblar poc, així que vaig demanar un plat de “camarones empanizados” (gambes arrebossades), i de segon tots dos vam demanar una mojarra. Quan ja havia demanat l’Emma em va dir que els dos plats que m’havia demanat eren dos plats principals. Ja m’ho pensava que les gambes eren un plat com la mojarra, però és que els altres em van semblar massa poc i quasi que costaven el mateix que les gambes.

D’entrada van portar unes potes de bou de mar que em vaig menjar totes 3 jo ja que a l’Emma li picaven massa. No tenien massa carn, com totes, però estaven molt bones, amb una salsa molt bona i un punt picant com pràcticament qualsevol plat mexicà.

Al cap d’uns 10 minuts van portar el còctel de gambes de l’Emma i al cap d’uns 5 minuts mes el meu plat de gambes, que era molt mes gran del que pensava. Tenia almenys 10 gambes enormes pelades i arrebossades, crema de frijol i amanida. Era un plat molt gran tenint en compte que després em tocava la mojarra. Ja tenia gana però al veure allò se’m va fer la boca aigua. Vaig començar a menjar immediatament.

Les gambes estaven realment bones, amb un arrebossat perfecte i acompanyades d’una salsa molt bona. A mes eren força grans, almenys força mes grans del que em pensava. De fet semblaven mes escamarlans que gambes.

Quan em vaig acabar el plat, al cap de quasi mitja hora, ja estava ple, realment m’acabava de menjar un plat principal que omplia mes del que em pensava. El peix i el marisc sembla que hagin d’omplir menys que la carn, per això tinc menys límits quan en menjo, però la veritat és que tot aquell plat estava molt be. I ara encara quedava la mojarra.

Les mojarras van tardar força en arribar, de fet jo les gambes me las vaig menjar ràpid ja que l’Emma ja s’havia acabat el còctel i pensava que estaven esperant a què jo acabés les gambes per portar la mojarra, però no, almenys van passar 20 minuts mes des que vaig acabar les gambes fins que van portar la mojarra. De totes maneres això era senyal de que l’estaven fent molt be i al moment a la barbacoa (o asada com diuen a Mèxic a una barbacoa).

Finalment van portar les mojarras i eren millors, també, del que creia. Eren molt grans i es veien molt ben fetes. El cambrer, molt atent en tot moment, les va portar junt amb tortillas i salses i ens va preguntar si les vèiem be i si tot estava prou be. Li vam dir que si, que perfecte, i em va tornar la gana immediatament tan bon punt vaig veure i olorar aquell plat.

A mes de la mojarra hi havia unes patates fregides molt petites per sobre, crema de frijol i amanida algo diferent a la del plat de gambes. Les patates fregides eren molt diferents a qualsevol de les que havia menjat fins aleshores i probablement les mes bones que havia provat mai. Vaig agafar una tortilla, doncs s’ha d’utilitzar junt amb la forquilla per anar tallant la mojarra, i vaig començar a menjar. Estava molt ben fregida amb un torrat perfecte i la carn al punt, molt sabrosa, tant que quasi no m’hi vaig posar ni salsa ni llimona, doncs això només faria que tapar aquell gust tan bo.

Al tractar-se de peix pot enganyar una mica el que pot arribar a omplir el plat, doncs quan comences a menjar-la t’adones de lo gran que és i de la quantitat i contundència de carn. És molt fàcil de menjar, doncs es talla molt be estirant amb la forquilla des de l’espina central i quasi no te espines enlloc mes, per lo que pots anar menjant sense parar ni un moment de mastegar. La pell està boníssima i es menja igual que la resta del peix, de fet algunes parts laterals mes dures es mengen igual per les poques espines que te i lo sabrosa que queda la pell al haver-se fet en una barbacoa. Menys el cap, tota la resta es pot menjar, de fet jo només vaig deixar una part del cap i l’espina central.

Menys algo d’amanida m’ho vaig menjar tot, els dos plats que em varen posar mes les potes de bou de mar dels entrants. Aquest era sens dubte el millor àpat fet des que havia començat el viatge feia ja 2 mesos i mig.

Durant el dinar el cambrer ens va portar una beguda alcohòlica típica que estava realment bona i que vam pensar de demanar-ne una copa després de dinar, però estàvem tant tips que ja no podíem amb res mes. A mes hauríem de vigilar ja que no es podia pagar amb targeta i portàvem 800 pesos, 36€, per tots dos, que és molt tenint en compte els preus de Mèxic però que potser es quedaria curt pel dinar que ens acabàvem de fotre. De fet ja patíem una mica per si ens arribaria o no, doncs jo calculava que el total serien ben be 800 pesos. No ho sabíem segur perquè el preu de les mojarras no venia a la carta, doncs aquest depenia de la mida de cada una.

Vam descansar 5 minuts i vam demanar la conta. Finalment va ser força menys del que pensàvem, 625 pesos, 28€, doncs cada mojarra van ser 170 pesos i jo contava que potser en serien 250 cada una. Així que pel preu d’un menú normal a Barcelona m’acabava de fotre un tiberi de luxe com poques vegades m’havia fotut en tota la meva vida. Com mola conèixer nous llocs cada dia! Com mola provar nous plats cada dia! Com mola viatjar!

Vam pagar deixant 25 pesos de propina, cosa que a mi no m’agrada a menys de què ja vingui indicat a la conta però que l’Emma sempre vol deixar, doncs considero que els cambrers fan la seva feina i cobren per ella com qualsevol altre treballador de qualsevol sector que no van rebent propines dels clients. Després ens vam quedar una estona doncs just quan ja acabàvem començava la música en viu, en un petit escenari que hi havia al restaurant on un noi tocava el piano i cantava.

Al cap d’una estona vam marxar amb intenció d’anar al Chedraui a comprar. L’Emma volia agafar un taxi però al preguntar-li on estava em va dir que molt a prop. Vaig mirar a Google Maps i estava a 10 minuts caminant per lo que la vaig convèncer d’anar-hi caminant.

Hi arribàvem per la part del centre cultural i l’Oxxo, zona que ja em coneixia. Ja que havia de comprar tabac li vaig dir a l’Emma d’anar a l’Oxxo i comprar allà algunes coses bàsiques o després anar al Chedraui que ja el teníem molt a prop. Em va dir de comprar només el tabac per lo que vam entrar, vaig comprar 2 paquets de tabac i vam sortir per anar al Chedraui. Però aleshores entre la calor, el cansament i la son que li dona sempre després de dinar, va decidir de no anar finalment al Chedraui i agafar un taxi per tornar a casa. Ja podríem haver comprat almenys llet a l’Oxxo, però ni això. Va ser tot molt precipitat.

Vam arribar a casa cap a les 15h i vam anar directament al llit a mirar una peli i a fer la migdiada com quasi cada dia.

Jo em vaig despertar cap a les 18h. L’Emma ja s’havia despertat abans però anava entre el llit i fent coses per casa. La tarda la vàrem passar a casa amb el seu germà després de jo prendre’m el cafè i escriure el diari com sempre faig quan em desperto.

Per sopar no teníem pensat anar enlloc ni demanar res, sinó preparar alguna cosa a casa i sense gastar massa, doncs aquell dia ja havíem gastat per 4. En qualsevol cas valia la pena i mes per un europeu acostumat a preus molt mes alts pels mateixos plats. De fet aquí em semblaven preus apropiats, al contrari que a Barcelona que molts preus em semblen abusius, per lo que al moment de gastar es fa amb la consciència ben tranquil·la de saber que estàs pagant un preu ben just.

Però en Chicho, per sorpresa, ens va portar uns tacos d’un lloc que no coneixíem i que estaven mes bons que els del Bug’s, el restaurant que teníem mes a prop de casa. Eren tacos al Pastor que ja havíem provat un dia a casa seva, i que entre altres coses porta pinya , ingredient que no havia vist mai en un taco i que li donava un toc molt bo. Així que, aquest va ser un dia de molt bon menjar i molt típic mexicà tan per dinar com per sopar.

27/07/2019 Dia de descans

Em vaig despertar cap a les 8 del matí tot i no haver dormit 8 hores però ja suficients com perquè la llum del sol i els galls em despertessin. L’Emma va seguir dormint mentre jo em prenia el cafè i escrivia el diari. Quan es va despertar vaig tornar al llit amb ella i vam estar xerrant i mirant la TV.

Aquest seria un dia tranquil que passaríem a casa descansant.

Cap a les 13h vam demanar el dinar. Aquest dia vam demanar a un noi que preparava el menjar a casa seva. Cada plat costava 75 pesos (3,30€), relativament car, tot i que després, al veure els plats, ho vaig entendre. Jo no sabia ben be que demanàvem però l’Emma m’ho va recomanar per lo que me’n fiava completament.

Al cap d’una hora aproximadament el mandadero va arribar amb el plats i quan vaig veure com eren vaig flipar. Jo em vaig demanar xiles farcits de vedella picada amb arròs i amanida. L’Emma va demanar algo similar però els xiles sense farcir i espaguetis. En Chicho també va demanar i es va quedar amb nosaltres a dinar.

Abans que acabéssim nosaltres en Chicho ja va marxar, doncs tenia pressa. Després de dinar l’Emma va anar a comprar uns gelats a la botiga de la cantonada. Uns Eskimals i Mega mini que ens vàrem menjar a l’habitació abans de quedar-nos ben adormits.

Cap a les 17h em vaig despertar i l’Emma ja estava dormint una altra vegada ja que ella ja s’havia aixecat mentre jo dormia. Vam estar una estona al llit i després ja vaig anar a prendre el cafè mentre treballava al portàtil.

Per sopar vam acabar el dinar que havia sobrat i alguna cosa mes que ja teníem a casa.

Després a mirar Fargo a Netflix una estona fins cap a les 12 de la nit que ja vàrem anar a dormir.

26/07/2019 Els rosers acabats i els antojitos

Aquest dia l’Emma havia d’acabar de preparar els rosers i fer l’entrega. La nit anterior vam anar a dormir a la 1 fent els rosers i havíem quedat que la despertaria cap a les 4 de la matinada per acabar de tallar les teles que havíem deixat la nit anterior i a les 7 del matí intentar ja està al viver per embolicar els rosers amb les teles ja tallades.

Jo em vaig despertar a les 4 i a les 4:10h vaig despertar a l’Emma, que com sempre, li va costar molt aixecar-se, de fet fins les 4:30h no es va aixecar del llit. Vam anar al menjador on estaven les teles ja tallades però faltava tallar-les per tal de fer la mida exacte necessària per a cada roser. De cada tros que teníem tallat s’havia de tallar en 3.

Ens vam organitzar molt be. Jo doblegaba cada tros en 3 i ella feia els talls. En poc mes de mitja hora vam acabar, per lo que a les 5:15h l’Emma ja tornava a ser el llit amb tot el que podia fer a casa ja fet. Jo ja no vaig tornar a dormir sinó que ja em vaig preparar el cafè i vaig anar a escriure el diari, a mirar correus, a fer seguiment de les reclamacions pendents i mirar les finances.

Vam quedar que a l’Emma la despertaria cap a les 6 del matí, per lo que a les 6:15h tornava a despertar-la tot i que com abans, li va costar força aixecar-se. Es va aixecar cap a les 6:40h quan a les 7 ja volia estar al viver. A les 12h havia de fer l’entrega i eren 150 rosers, per lo que vaig calcular que si començava a les 7, tenia 2 minuts per roser per fer-los tots abans de les 12. Ella ja va dir que era massa poc per cada un, per lo que suposo que ja tenia pensat avisar a la seva veïna que a vegades l’ajudava, pagant-li és clar.

Finalment l’Emma va marxar cap a les 7:10h cap al viver. Va trucar al Jesús, el seu treballador, per veure si podia entrar abans de les 8 però no contestava, per lo que semblava que hauria de començar sola.

Ella m’anava dient per Whatsapp, al principi, com anava. Primer va començar netejant les plantes ja que no podia posar les teles als rosers sola, per lo que això ho van començar a fer a les 8 quan va arribar en Jesús. Mes tard hi va anar la seva veïna per acabar-ho entre les dues.

Jo, cap a les 9 del matí vaig menjar tacos del dia anterior i abans de les 10 ja estava dormint una altra vegada. Vaig deixar el volum del mòbil ben alt per si l’Emma em trucava, cosa que mai faig.

Cap a les 12:15h l’Emma em va trucar, jo ja estava mig despert per lo que vaig contestar de seguida. Em va dir que ja havien acabat amb tots els rosers. Perfecte! Tots 150 fets a temps. La clienta encara no havia anat a recollir-los però ella ja els havia avisat de què ja estaven, que això era lo important. Ja suposàvem que no arribarien a les 12 en punt però era millor ja tenir-los preparats. Em vaig alegrar molt i la vaig felicitar ja que la feina no era fàcil i el temps era molt just, però finalment tot havia sortit be. Ara només quedava saber si li agradarien a la clienta, tot i que a l’Emma li agradaven molt com havien quedat i això ja era una bona garantia.

Ja mes tranquil em vaig aixecar i em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari com sempre faig quan em desperto. Tot just eren les 13h però jo ja havia dinat i fet la migdiada. L’Emma esperaria a què els clients s’enduguessin els rosers per lo que no estava segur quan arribaria, en qualsevol cas jo ja no menjaria fins al vespre.

Vaig estar fent coses al PC fins cap a les 15h que va arribar l’Emma. Els clients havien anat a buscar els rosers a les 14h, força mes tard del que havien dit tot i que era normal ja que eren per un casament per l’endemà i suposo que els nuvis estaven una mica litas, de fet va anar a buscar els rosers el mateix nuvi.

Jo estava descansat però evidentment l’Emma no. Em va explicar com havia anat tot, que havia hagut de trucar a la veïna perquè l’ajudés però que tot havia anat be i que poc mes de les 12h ja havien acabat. També va dir que al nuvi li varen agradar molt els rosers tot i que encara faltava saber l’opinió de la novia, però almenys un dels dos ja havia dit que eren perfectes.

L’Emma ja havia menjat alguna cosa per lo que cap a les 15:30h es va quedar adormida una estona. Quan es va despertar vam anar a la pastisseria del costat de casa seva a comprar uns pans dolços per menar alguna cosa per berenar ja que jo feia hores que havia dinat i ella havia dinat poc.

Cap a les 18h vam començar a pensar què soparíem, doncs ja començàvem a tenir gana. Vam decidir demanar als Antojitos que tant ens agrada. Vam trucar pensant que encara estaria tancar, però no, ja estava obert. Així que vam trucar als mandaderos però ens van dir que no podrien fins al cap d’una hora. Quan ja no sabíem ben be què fer, va trucar la Xochitl dient si podia tornar a venir a rentar roba, a lo que l’Emma li va respondre que si i que si podria anar a buscar els antojitos. Ella va dir que si, que en mitja hora hi podria anar. Així que vam trucar de nou, vam demanar els antojitos i a esperar. La Xochitl és famosa per anar sempre tard, tot i que esperava que aquesta vegada tingués el detall de no tardar massa ja que els antojitos estaven recent fets. Es va endarrerir una mica però va ser prou acceptable, doncs cap a les 19h ja estava a casa amb els antojitos.

Vaig ajudar a l’Alime a entrar els 3 o 4 cubells que portaven de roba i l’Emma i jo de seguida ja vam començar a menjar. La Xochitl no hi era, no sé ben be on va anar, així que l’Alime es va quedar amb nosaltres mentre menjàvem a esperar a què arribés se mare. Al cap d’uns 10 minuts va arribar, ens vam saludar, l’Emma li va explicar una mica com havia anat el tema dels rosers i ja es van posar a rentar roba, que en tenien per estona.

Nosaltres a les 20h ja havíem acabat de sopar però la Xochitl i l’Alime encara en tenien per estona d’estar allà. En aquell moment encara no ho sabíem però acabarien marxant quasi a les 12 de la nit.

L’Emma i jo vam anar a fora el pati per estar amb elles. Vam estar xerrant de Oaxaca, la vam ajudar a buscar apartament per uns dies que havia d’anar-hi, elles van parlar del seu pare i de què no parava de demanar-lis diners tot i cobrar 20.000 pesos de pensió mensuals, probablement perquè la seva dona 30 anys mes jove li robava tot el que podia i ell no tenia res.

I així vam anar passant l’estona fins cap a les 22:30h que l’Emma va entrar un moment a casa. Al cap de 5 minuts, al veure que no sortia, vaig entrar, doncs estava segur que ja s’hauria quedat adormida, i efectivament. Vaig anar a l’habitació i ja estava mig dormint. La vaig despertar i la vaig dir que sortís o que li digués a se germana que anava a dormir. Ella em va dir que em quedés jo sol amb elles a lo que li vaig respondre que no, que si volia anar a dormir li digués i jo també entraria amb ella. Quina barra…

Vam tornar a sortir fins cap a les 23h quan l’Emma ja no aguantava mes i els va dir que ja anàvem a l’habitació i que si necessitaven alguna cosa que ens avisessin. Per cert que el cable d’alta tensió que passava per davant de casa estava fotent guspires, doncs semblava que tenia una part mig pelada i una de les plantes de casa l’Emma havia crescut tant que ja el tocava.

Així que vam anar a l’habitació a mirar la TV i a mig dormitejar fins a les 12 de la nit que la Xochitl i l’Alime ja ens van avisar que marxaven. Els vam dir adéu sense temps ni de sortir, doncs ja estaven sortint de casa. Nosaltres vam seguir mirant Netflix una estona mes i a dormir que el dia havia sigut molt llarg però profitós.

25/07/2019 Ressaca, teles i de restaurant en restaurant

Ens vam despertar cap a les 9 del matí, jo mes aviat del que pensava suposo que degut a la ressaca que tenia de la festa de la nit anterior i que no em va deixar dormir les 8 hores que acostumo a dormir cada dia.

Em vaig preparar el cafè i vaig escriure aquest diari una estona que ja portava força endarrerit. Vaig fer seguiment de la reclamació que havia posat pocs dies abans pel portàtil que m’havia comprat feia menys de dos mesos a Xina, doncs Windows no estava correctament activat, i de fet, pitjor que acabaria tot plegat. També vaig mirar correus i finances i vam estar una estona amb l’Emma per casa i el pati ben tranquils i relaxats.

Cap a les 13h vam anar a dinar a un restaurant anomenat Bualá, així que vam agafar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant.

El restaurant era tipus cocina económica, el que a Catalunya diríem anar de menú, però semblava força mes exclusiu amb els cambrers molt atents, les taules i cadires molt mes maques i còmodes i els plats mes elaborats que en altres restaurants similars als que ja havia estat. De totes maneres el menú costava el mateix, 50 pesos per cap. Vam demanar sopa de primer i porc al “Cordon Bleu”, que era un rotllet de carn de porc arrebossat, realment molt ben fet, molt bo i acompanyat d’espaguetis i amanida. De postre, com a quasi tot arreu, un potet de gelatina de llimona.

El cambrer anava boig intentant matar una mosca que ens anava molestant, de fet per poc em fot un cop a la cara amb la paleta que utilitzava per a matar-les. Això si, al final la va matar i vam poder acabar de dinar mes tranquils.

En acabar, l’Emma va fer algunes trucades de feina i després ja vam sortir per agafar un taxi i tornar cap a casa. Per 100 pesos (4,20€) havíem pogut dinar tots dos un menú molt bo i molt ben elaborat amb beguda i postre inclòs. És fantàstic!

I en arribar a casa, com sempre, a fer la migdiada, i també com sempre, jo mes estona que l’Emma tot i que quasi sempre quan em despertava ella estava allà, doncs tot i haver-se ja aixecat, al cap d’una estona sempre tornava a dormir una estona mes. Però aquest dia no, doncs tenia feina per fer.

Em vaig despertar cap a les 17h i com sempre em vaig prendre el cafè i vaig escriure el diari a mes de mirar correus i altres coses. L’Emma havia d’entregar l’endemà 150 rosers adornats amb una tela que ella mateixa havia de tallar i preparar. En Jesús, el seu treballador, ja havia anat a comprar la tela, ja l’havia portada i ella ja estava tallant-la per tal d’acabar fent els 150 trossos que necessitava per adornar els 150 rosers.

Una mica mes tard vaig anar a ajudar-la, plegant la tela de tal manera que ella només l’hagués de tallar a mes de tallar en part les cintes que utilitzaria per lligar la tela als rosers. Vam estar unes dues hores. En Caleb va venir una estona i entre altres coses va dir una cosa que em va fer molta gràcia, que era sobre l’ex-empleat de l’Emma, un inútil, dient que un dia el va veure mirant a la paret amb la llengua a fora, com un tontaina perdent el temps.

Després vam anar a comprar uns pans a la pastisseria del costat de casa l’Emma. Els pans, com allà li diuen, no son barres de pa, sinó pastes dolces que en alguns casos semblen pans però sempre porten alguna cosa o tenen formes diferents. Només valen 4 pesos, 0,20€, i son força grans tenint en compte el preu. En vam menjar un o dos ja pensant en el sopar.

L’Emma i jo vam pensar en demanar menjar per emportar al Bug’s, tacos i alguna cosa mes. En Chicho també va voler demanar però ells una pizza familiar per a tots. Així que l’Emma va trucar i va demanar 20 tacos el pastor i un Mata-hambre per a nosaltres, i la pizza familiar pel Chicho i família. El Mata-hambre és un plat de carn amb formatge i verdures i un munt de tortillas per poder anar fent tacos. Jo pensava que seria mes o menys com el Suizo que m’havia demanat dies abans, però com mes tard vaig comprovar, era el doble o mes, de fet no valia 30 pesos com el Suizo, sinó 55. Portava un munt de menjar que em costaria molt d’acabar.

Al cap d’uns 40 minuts vam anar a buscar-ho l’Emmanuel i jo, lo d’ells van ser 100 pesos i lo nostre 130. Vam tornar a casa i l’Emma ja estava a casa d’en Chicho, per lo que l’Emmanuel i jo també hi vam anar i vam sopar tots allà.

Aleshores va ser quan em vaig adonar que el Mata-hambre era molt mes del que pensava, doncs conforme anava menjant m’anava adonant que quasi ni me’l podria acabar, i res a dir ja dels tacos, que no me’n menjaria ni un. Amb només 4€ havia pogut comprar tal quantitat de menjar que no m’ho vaig poder acabar.

Em vaig acabar el Mata-hambre com vaig poder, doncs va resultar molt mes del que pensava i del que semblava, doncs estava tot molt comprimit, vam prendre alguna cervesa i cap a les 23h l’Emma i jo vam tornar cap a casa on vam seguir tallant les teles fins a deixar-les a punt per tallar cada tros en 3 i quedar així ja el tros de tela definitiu, però això l’Emma ja va decidir de fer-ho l’endemà pel matí, despertar-se cap a les 4 per acabar-ho. Aquest tipus de treball li representava força feina en un dia o dos però també un bon ingrés, per lo que dormir 3 hores aquell dia era assumible. Finalment eren la 1 de la matinada quan anàvem a dormir.

24/07/2019 Aniversari Mireya i mes festa

Ens vam despertar poc després de les 8 del matí, i com cada matí, em vaig prendre el meu cafè, vaig escriure aquest diari, vaig mirar correus i finances i em vaig dutxar. Aquest matí me’l vaig passar tot a casa i al portàtil avançant feina endarrerida ja que sempre intento almenys dedicar 3 hores al dia a fer feina però que durant els dies passats a Oaxaca no havia pogut ni volgut, doncs estàvem e vacances.

Aquest dia aniríem per la tarda a la festa d’aniversari de la germana de l’Emma, la Mireya, així que pel matí em podria estar al portàtil.

L’Emma va anar a comprar, al mini súper de la cantonada, ous, formatge i carn per dinar a casa. Va preparar “entomatadas”, que son com quesadillas amb tomàquet i formatge i els ous per sobre. Son d’aquelles coses ben bones i que et deixen ple però amb molta energia, doncs res del que porta és realment pesat però si te moltes proteïnes.

Cap a les 13h vam dinar tots dos i després a fer la migdiada per aixecar-nos cap a les 16h per anar a comprar i preparar-nos per anar a la festa de la Mireya que estava programada a les 19:30h.

Cap a les 16:30h em vaig aixecar, l’Emma com sempre ja s’havia aixecat però seguia al llit de tan en tan dormitejant. Jo em vaig prendre el cafè mentre feia coses al portàtil, després em vaig dutxar i preparar fins cap a les 18:30h que l’Emma i jo ja vam marxar per passar primer a comprar begudes al Chedraui per a la festa. Així que vam agafar un taxi i cap allà. Per cert, plovia.

Al Chedraui vam comprar tequila Jose Cuervo i cerveses Indio, tot plegat per uns 500 pesos, 23€. A mes vam comprar algo de pasta per a nosaltres aprofitant que ja érem allà. A Mèxic son el tequila i la cervesa les begudes que no poden faltar en cap festa.

Eren les 19:15h quan sortíem del Chedraui i agafàvem el taxi. Pocs minuts abans l’Emma havia trucat a la Samy, la filla de la Mireya, per a preguntar-li si ja havíem d’arribar, doncs la Samy pensava emportar-se fora de casa a la Mireya i que en aquell moment arribessin els convidats per quan tornés la Mireya se’ls trobés per sorpresa. Primer ens va dir que féssim temps ja que la Mireya encara estava a casa, però quan ja érem al taxi ens va dir que hi anéssim perquè el seu marit ja se l’havia emportada amb una excusa.

Encara plovia i amb força quan arribàvem a casa de la Mireya puntualment a les 19:30h. Vam picar i ens va obrir la Samy. Sorprenentment érem els primers, i dic sorprenentment perquè l’Emma acostuma a arribar tard a tot arreu i perquè suposadament a aquesta hora ja havíem d’estar tots els convidats allà esperant per donar-li la sorpresa a la Mireya i només estàvem l’Emma, jo i la Samy, que per cert al cap de 5 minuts va sortir per anar a buscar alguna cosa i ens vàrem quedar tots dos sols a la casa.

Jo esperava que arribés algú mes perquè sinó la sorpresa seria una mica trista. Vam estar allà esperant uns 10 minuts fins que varen tocar a la porta i, sorpresa, era la Mireya. Així que vam obrir i quan va entrar amb les filles d’en Marco ens va trobar a l’Emma i a mi allà completament sols. La vàrem felicitar i ens vam quedar allà tots 3 amb les dues nenes.

La Mireya ens va comentar una mica el viatge que acabava de fer a Reinosa per a la celebració del 50è aniversari de casament d’uns familiars al que l’Emma i jo hi estàvem convidats i que de fet hi vam estar a punt d’anar. Ens va dir que tot va anar molt be i que ells van preguntar per tota la família, sense deixar-se absolutament a ningú.

Al cap de poca estona va tornar la Samy i al cap d’uns 15 minuts van arribar en Chicho, l’Emmanuel i en Caleb, per lo que almenys ja érem uns quants mes i ja podia parlar mes almenys amb en Chicho i l’Emmanuel. A mes en Chicho va portar a una amiga, crec que sense preguntar a ningú, que venia bàsicament a cantar, doncs es dedicava a cantar en restaurants.

Cap a les 20:30h van arribar la Xochitl, el seu marit, la Aline i la Karime amb les seves dues filles, la petita de les quals tenia 3 o 4 mesos però estava molt grassa, massa des del meu punt de vista.

I poc després ja van arribar en Marco i l’Ana per lo que ja érem un munt de gent per allà donant voltes. En Chicho ja va començar a repartir cerveses per tothom com acostumar a fer sempre i cosa que agraeixo, doncs amb la calor que hi fa a Tuxtepec sempre ve de gust una cervesa ben freda.

Primer vam parlar una estona amb la Xochitl i el seu marit sobre el nostre viatge a Oaxaca del que acabàvem d’arribar el dia anterior per gaudir dels actes de la Guelaguetza.

La amiga d’en Chicho que els altres no coneixíem va començar a cantar, però jo al principi no sabia qui era, de fet pensava que era una mes de la família i que estaven fent un karaoke com el que havíem fet a casa de la Chely uns dies abans. Al dir-li a l’Emma que cantava molt be ella em va respondre, doncs clar, si és cantant. Va ser aleshores quan vaig saber que no era familiar sinó una amiga convidada pel Chicho.

Anava cantant cançons que li anàvem demanant. En un moment determinat, algú va dir, el español, i li vaig dir si podia cantar alguna de Mecano, i efectivament en va cantar dues o tres. Va estar realment be.

Cap a les 21:30h la Samy ens va cridar a tots per anar a la taula, doncs ja havien portat les pizzes i amanides que soparíem. L’Emma i jo vam seure davant d’en Marco i l’Ana i al costat de l’Emmanuel, per lo que tenia a gent ja molt coneguda pel voltant.

De pizzes n’hi havia un munt i estaven totes molt bones. A mes l’amanida també i com sempre fan, salses de tot tipus tan per l’amanida com per les pizzes. Jo en vaig provar una que posava extrapicant, i tal qual, extra extra picant, una sola gota ja costava de passar. A mes en Chicho i en Marco anaven traient cerveses sense parar, doncs son els que normalment van assortint a tothom de begudes.

La cantant també va seure a sopar amb nosaltres justament al meu costat i també va menjar alguna cosa. El relleu el va agafar l’Emmanuel que va tocar una mica la guitarra i va cantar però ja sense l’altaveu per tal que poguéssim parlar mentre sopàvem. Fins i tot l’Héctor, el marit de la Mireya, va cantar i tocar una mica la guitarra.

En acabar de menjar, en Marco ja va treure els tequiles i un whisky. Jo evidentment preferia el whisky i de fet en Marco i en Chicho també, així que ja van posar copes per tothom qui en volia i vam començar a veure. En aquell moment evidentment encara no ho sabia però aquella seria la primera de moltes copes que s’allargarien hores tot i ser un dimarts.

A diferència del que acostumem fer a Barcelona, allà els whikys eren en copes grans amb força gel i aigua o algun tipus de gasosa o refresc. També a diferència de l’última vegada que vaig veure l’Ana, a la festa de la Chely, aquest dia estava mes animada i unida al Marco, de fet de seguida es va asseure al nostre costat i no vam tardar massa en començar una conversa tots 3, doncs la Xochitl i família no varen tardar massa en marxar, en Chicho va desaparèixer i ningú sabia exactament a on i l’Héctor va anar a seure a un sofà mes enretirat.

L’Ana ens va comentar a l’Emma i a mi que ella i en Marco es comprarien una casa a Veracruz, de fet el dissabte d’aquella mateixa setmana ja anirien a donar la paga i senyal. Així com a l’Ana se la veia molt emocionada, al Marco no tant, de fet ell no va comentar res, mentre que l’Ana ens va estar explicant com era la casa, el perquè de comprar-la, quant costava,… Era una casa unifamiliar per 1,500.000 pesos i que la volien ja que sempre anaven de vacances a Veracruz i en moltes ocasions necessitaven ells o coneguts quedar-se a dormir a Veracruz. Això és cert perquè la ciutat important mes propera a Tuxtepec és Veracruz. De fet, jo aquest any marxo de Tuxtepec agafant un vol a l’aeroport de Veracruz.

Al començament estàvem només en Marco, l’Ana i jo i els vaig preguntar, sobretot perquè m’interessa saber una mica mes del tema, com funciona la sanitat a Mèxic, doncs tots dos son metges. Quan em varen explicar una mica vaig entendre perquè en certs llocs, concretament a Oaxaca, és tant precària.

Segons em comentaven, hi ha fins a 3 tipus de sistemes i que poden dependre o be del govern estatal o del federal. A mes hi ha centres per a funcionaris, altres per qualsevol ciutadà i fins i tot n’hi ha alguns per treballadors de Pemex. Evidentment, n’hi ha ja de gratuïts, be pagats amb els imposts, i altres de privats. Però el problema principal és que la qualitat dels centres varia molt entre estats, doncs els púbics son estatals i cada estat fa el que pot o el que vol amb la sanitat, havent-hi grans diferències entre hospitals o clíniques de diferents estats.

Ells dos treballen en un centre públic estatal i, sobretot en Marco, era gran defensor del sistema tot i que admetia que no tenien suficients recursos, però que l’educació i els metges eren bons. Si que es queixava molt del seu nou director, doncs pel que es veu va ser recomanat el sindicat de treballadors, per lo que en un principi tots hi estaven d’acord, però que al final ha resultat ser un impresentable que en els millors dels casos no fa res a la feina i en el pitjors ni tan sols va a treballar, fent que aquelles gestions que depenent d’ell quedin parades, fent que en Marco i altres metges rebin reclamacions constantment dels pacients per proves que no es poden fer.

I mes tard es van acostar la Mireya i la Samy i va sortir el tema de Barcelona i el seu turisme. No sé exactament com va anar, però suposo que va ser la Samy ja que va anar fa uns quants anys a Barcelona i sembla que no va quedar massa contenta amb algun tracte que va rebre per part d’algun barceloní.

Els vaig explicar que a Barcelona cada vegada hi ha mes rebuig al turisme per l’encariment de preus que comporta i pel turisme low-cost de molts britànics que van a Barcelona només a beure i a liar-la pel carrer, i que això provoca un rebuig general cap a tot el turisme.

Vam estar parlant una estona d’això i d’algunes mesures que s’estan prenent per frenar aquest augment desmesurat del turisme. Algú va comentar, crec que en Marco, que si és una ciutat que viu del turisme s’hauria d’aprofitar mes, a lo que li vaig respondre que aquest era el gran error que cometia molta gent, pensar que Barcelona viu del turisme quan quasi ningú a Barcelona viu del turisme, sinó dels serveis, la indústria i cada vegada mes, empreses tecnològiques i start-up’s.

D’aquí vam passar al català, doncs la Samy, la Mireya i l’Emma havien estat per Catalunya i sabien que es parla català, però aleshores la Mireya va fer un comentari que hauria fet el típic franquista i que realment em va decepcionar molt per venir de qui venia. De fet l’Emma ja m’havia comentat alguna vegada que la Mireya era una mica bocaxancla i en aquell moment ho vaig comprovar. Va dir quelcom similar a què, perquè parlem català si ja sabem parlar castellà, a lo que evidentment li vaig respondre que perquè és la nostra llengua, original de Catalunya i anterior al castellà, tal com fan els italians a Italià, que parlen italià i no anglès encara que el sàpiguen parlar. La Samy també va fer algun comentari però clarament en broma, però el de la Mireya era de debò demostrant una vegada mes que la seva filla és mes llesta i madura que ella.

Vam seguir bevent whisky i xerrant d’altres temes, entre altres sobre el sistema educatiu, doncs vam parlar de les vacances de l’Emma, de política i de López Obrador, el recent President de Mèxic, que segons semblava amb els pocs mesos que portava ja va demostrar que era com qualsevol altre polític, un interessat només pel seu benestar i ben poc pel be comú. De fet en Marco era molt crític amb al seva gestió. A mes tenia olta raó quan deia que aquest home porta dècades vivint de polític com molts altres del seu entorn, doncs son persones de 70 anys o mes que ja estaven en política fa 30 o 40 anys. Com dic jo, son gent que no saben fer altre cosa que xupar del bote, com molts a Espanya.

Així vam estar mes de 3 hores, doncs a poc mes de les 22h ja havíem acabat de sopar i vam començar a beure fins quasi les dues de la matinada. La incògnita va ser en Chicho, que va marxar cap a les 23h i ja no va tornar ni va respondre a cap missatge. A mes els seus fills estaven allà i no sabíem exactament si acabaria tornant o què hauríem de fer amb ells. L’endemà vam saber que havia anat a veure un client o a fer alguna gestió de feina i que s’havia quedat sense saldo, per lo que no podia rebre els Whatsapp’s i que ja tenia clar que els nens marxarien amb nosaltres o es quedarien allà a casa la Mireya. Finalment es varen quedar a casa la Mireya ja que podrien dormir en una habitació amb aire condicionat i això era el que mes els importava. Normal…

Nosaltres vàrem seguir bevent, jo almenys em vaig veure 6 o 7 whiskys, fins quasi les dues. De fet quan encara em quedaven dos dits de whisky, en Marco ja m’omplia el got de nou. Si jo bevia, ell mes encara, com aguanta el tio! I l’endemà ell treballava…

Estàvem molt be i jo realment content d’haver estat tant ben acollit en aquella família que quasi no coneixia però que em tractaven com si fos un mes.

Finalment vam marxar quan ja fins i tot l’Héctor i la Samy havien anat a dormir. En Marco i l’Ana ens van portar a casa ja que hauríem d’haver tornar amb en Chicho però no hi era, així que ells, molt amablement, ens van portar fins a casa. Val a dir que en Marco conduïa molt be tenint en compte la quantitat de whisky que havia ingerit, de fet em va sorprendre molt.

Quan tornàvem encara plovia, i de fet mes encara, així que havia estat tota la tarda plovent, ja feia 8 hores que plovia sense parar.

Finalment, a les dues de la matinada arribàvem a casa, jo marejat com feia temps que no ho estava i fins i tot sorprès del que havia aguantat tenint en compte el temps que feia que no bevia tant. Com l’Emma ja s’esperava, abans d’anar a dormir vaig haver de menjar alguna cosa, com cada dia però aviui encara mes per tot el que havia begut. Així que vaig agafar menjar que teníem ja fet i que ens havia sobrat.

I després de menjar directament a dormir tot i que em va costar una mica…

Normalment anar a festes familiars amb gent que quasi no conec em fa cert respecte per no saber com seran o com em rebran, però val a dir que en aquest cas va ser una festa com qualsevol que podria haver fet amb la meva pròpia família. Em van acollir tots molt be des del primer moment i vam passar una estona molt agradable parlant de temes molt interessants i d’anècdotes divertides que cadascú compartia amb els altres. Una familia molt agradable i una festa molt entretinguda.

23/07/2019 De tornada a Tuxtepec. Mes corves però mes ben portades

Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí, l’Emma com sempre mes tard. Jo, també com sempre, em vaig prendre el cafè, vaig escriure aquest diari i vaig mirar correus. Cap a les 9:30h vam acabar de fer les motxilles i recollir l’apartament, de fet fins i tot vam rentar els plats. Després ens vam dutxar i preparar per a les 11h està a punt per a marxar.

En Chicho ens vindria a buscar cap a les 11:30h però nosaltres ja volíem estar preparats a les 11h perquè de fet era l’hora en què havíem de deixar l’apartament tot i que ens deixaven quedar-nos mes estona.

Poc abans de les 11:30h ja arribaven en Chicho i la Lola i iniciàvem el camí cap a Tuxtepec. I això no era qualsevol cosa, doncs en Chicho acostuma a arribar sempre tard a tot arreu.

En el camí de tornada, a diferència del d’anada, comencen les corves ben aviat, de fet tan bon punt se surt de la ciutat de Oaxaca ja s’arriba a la Sierra i a les corresponents corves durant almenys 3 hores.

Però almenys aquesta vegada el camí no em va afectar tant com el de l’anada, suposo que per no haver menjat res i no haver-me pres la suposada pastilla per a dormir. De fet tot plegat em va passar prou ràpid i abans del que creia ja havíem passat les 3 hores de corves. L’Emma i la Lola, com a l’anada, havien estat quasi tota l’estona dormint i en Chicho i jo xerrant de tan en tan tot i que no massa perquè mes valia que ell estigués ben concentrat i perquè amb tantes corves ni tan sols venia de gust parlar.

En aquesta ocasió no vàrem parar enmig de la Sierra sinó que la vàrem creuar d’una tirada, estalviant-nos així patir les baixes temperatures que hi ha i per les quals jo no estava preparat.

Cap a les 15h arribàvem a un poblet al mig de la carretera, ja fora de la Sierra, i que semblava el típic poblet que es construeix únicament per vendre menjar i begudes als cotxes que acaben de superar el tram de corves i volen fer un petit descans. Vam baixar del cotxe i en Chicho va comprar alguna cosa per menjar i un parell de cerveses, una de les quals me la va donar a mi i l’altra per ell, mentre conduïa… Això si, a mi em va venir molt de gust amb la calor que ja feia i ara que per fi aniríem per carreteres mes rectes.

Després de descansar uns 10 minuts vam seguir amb el camí fins a Tuxtepec on hi vam arribar una hora i mitja després, passant ja per zones que em començava a conèixer, com Valle Nacional, la primera ciutat gran després de creuar la Sierra.

Cap a les 16:30h arribàvem a Tuxtepec. Deixàvem les coses i ens estiràvem una estona al llit, doncs encara que vagis durant tot el viatge assegut, la veritat és que cansa molt, doncs les corves fan que hagis d’anar fent força contínuament per no anar d’un costat a l’altre del cotxe. I quan baixes, es nota molt.

Per la tarda l’Emma va anar a comprar carn enchilada i tortillas a la botiga d’abarrotes del costat i força aviat, abans de les 21h ja estàvem sopant, doncs jo quasi no havia menjat res en tot el dia, només mig taco que l’Emma havia comprat a una dona a mig camí de Oaxaca a Tuxtepec. I de fet crec que justament el fet de menjar poc és el que havia fet que ara em trobés tant be a diferència del camí d’anada que em va deixar estabornit tot el dia.

Vam sopar la carn enchilada, vam mirar una estona La Casa de Papel a Netflix i cap a les 12 de la nit anàvem a dormir ben cansats. Lo dolent d’anar a Oaxaca és justament el dia que perds per cada trajecte, doncs son entre 6 o 7 hores de cotxe però després la resta del dia el passes en unes condicions que no tens ganes de fer res mes que no sigui estirar-te a un llit.

En qualsevol cas tan els dies passats a Oaxaca com el trajecte de tornada havien anat molt be i ja tornàvem a ser tots a casa descansant després de jo haver vist per primera vegada la festa de la Guelaguetza.

22/07/2019 Quart dia a Oaxaca: A l’acte principal de la Guelaguetza amb 39º de febre

Aquest dia em vaig despertar cap a les 7:30h però amb molt mal de panxa i un malestar general horrorós. Em vaig aixecar quan l’Emma encara dormia i em vaig preparar el cafè, però només fer-li el primer glop vaig haver d’anar corrent al lavabo doncs em van venir ganes de vomitar. Conforme m’anava despertant m’anava adonant cada vegada mes que no em trobava be, semblava com si tingués febre, doncs tenia el típic mal d’osos, però no semblava cap refredat ja que a diferència de quan em refredo no em feia gens de mal el coll. Millor vaig pensar, doncs sinó hauria passat quasi una setmana molt dolenta.

A les 9h havíem quedat amb en Chicho i la Lola per anar al “Estadio Tecnológico” on feien l’acte mes important, “la Guelaguetza magisterial popular”, acte organitzat pels mestres i com tots els actes organitzats per ells també era gratuït per tothom en contra dels actes organitzats pel govern, molt massificats i cars.

Cap a les 8h es va despertar l’Emma, ens vam dutxar i preparar per estar a punt a les 9h ja que en Chicho ens vindria a recollir al mateix apartament. Cap a les 9:15h van arribar en Chicho i la Lola i vam anar cap a l’estadi on feien l’acte. Jo em notava cada vegada amb mes febre, i tot i que encara no en tenia, si que notava que anava a mes. No tenia clar si el que m’estava afectant era el sopar del dia anterior o els canvis de temperatura tant bruscos entre dia i nit, però era clar que conforme passés el temps em trobaria cada vegada pitjor.

A les 9:30h vam arribar a l’estadi on vam baixar l’Emma, la Lola i jo i en Chicho va marxar, no sabíem si a aparcar o a fer alguna gestió. La qüestió és que vam entrar tots 3 tot i que la Lola també es va quedar a fora fent cua en una caseta, em va semblar per fer alguna contribució, doncs ella també es mestra. L’Emma i jo vam seguir caminant fins les grades on vàrem buscar algun lloc amb una mica d’ombra tot i que els millors llocs ja estaven tots ocupats i on vam seure semblava que en pocs minuts ja no hi hauria ombra. Cal dir que a Oaxaca a l’ombra si està molt be, però al sol al migdia sembla que et fregeixis, crema d’una manera que en pocs llocs he vist, ni tan sols a Tuxtepec o Tailàndia, que ja és dir.

I com tots els actes organitzats pel professorat, s’endarreria i s’endarreria, i nosaltres ja sota el sol cremant-nos, de fet literalment, doncs tot i que ja estava molt morè, se’m va cremar una cuixa.

A les 10 del matí el sol ja ens tocava completament i era insoportable, a mes jo em trobava malament i aquell sol no feia mes que agreujar-ho. De fet notava com mica en mica m’anava pujant la febre.

Finalment, cap a les 10:30h, per fi van començar a anunciar els participants de l’acte tot i que era lentíssim, a mes cada 5 minuts anaven reivindicant els drets dels mestres i fent proclames contra la reforma educativa. Evidentment alguna cosa havien de dir, però és que era constant. Van estar almenys mitja hora per fer només les presentacions, per lo que portàvem allà asseguts mes d’una hora fregint-nos i encara no havia començat la festa pròpiament dita.

Cap a les 11h per fi van començar a actuar els diferents grups representatius dels diferents territoris de Oaxaca. Al cap d’uns minuts van arribar la Lola i en Chicho que van seure al nostre costat, doncs els havíem guardat dos llocs. Per cert que no paraven de passar homes i dones venent de tot, des de tacos a paraigües passant per frappes.

Algunes de les actuacions eren molt animades amb valls prou interessants i altres eren mes avorrides tot i que en general eren tots prou interessants. El problema principal que li veia era que entre actuació i actuació passaven com 10 o 15 minuts entre presentació, explicació de la vestimenta i reivindicacions magisterials.

Cap a les 11:15h ja no aguantava mes la calor i vaig anar cap a una zona on hi havia ombra tot i que havia d’estar de peu i no veia res, però preferia allò durant uns minuts per tal de recuperar-me una mica a seguir veient les actuacions sota aquell sol que m’estava cremant per dins i per fora. Al cap de 10 minuts vaig tornar al lloc ja una mica recuperat.

Vam seguir veient actuacions esperant als de la Cuenca, d’on és Tuxtepec, doncs tothom està d’acord en què és el ball mes espectacular de tots i d’on son l’Emma i en Chicho.

Però les actuacions passaven i no arribava, doncs justament per ser el mes esperat el deixaven per l’últim. A mes a mi cada vegada se’m feia mes pesat i difícil està allà, doncs la calor era a cada minut mes insoportable, notava que cada vegada tenia mes febre i a mes ja estava una mica fart de tanta proclama en contra de la reforma educativa, doncs a mes només deien que volien una educació gratuita per tothom però no deien que el que mes els preocupava no era que l’educació fos gratuita per tothom sinó que els poguessin acomiadar com en qualsevol altra empresa privada.

Al cap de 3 o 4 actuacions mes, cap a les 12 del migdia, vaig tornar a anar a l’ombra sense haver aguantat tanta estona com abans. Vaig estar uns 10 o 15 minuts mes de peu i sense veure res però a l’ombra, cosa que em reconfortava força. Encara em feia creus de la diferència de temperatura entre zones al sol i zones a l’ombra.

Vaig tornar a baixar quan pensava que ja tocava als de la Cuenca, però no. De totes maneres ja m’hi vaig quedar a veure alguna actuació mes tot i que ja sabia segur que no aguantaria massa mes, de fet l’Emma també ja em deia que no aguantava i que no tardaria en voler marxar.

Cap a les 12:40h ja no vam aguantar mes i vam decidir tornar a l’apartament, havent vist unes 6 o 7 actuacions però sense haver vist als de la Cuenca. En Chicho i la Lola es varen quedar fins al final. Nosaltres vam sortir de l’estadi amb la intenció d’agafar un taxi fins l’apartament, però quan estàvem esperant a què passés un, vam veure que un urbano es parava quasi davant nostre i que l’Emma va veure que anava cap a la zona de Madero, on era el nostre apartament, així que no ens ho vam pensar i vaig córrer cap a l’urbano perquè s’esperés. Vam pujar pagant els 16 pesos i en 10 minuts ens deixava just a la parada que queda davant de l’apartament, és a dir, literalment ens va deixar a 3 metres de la porta. Millor impossible, de fet ni amb taxi hauríem anat tant ràpid ni ens hauria deixat mes a prop.

El primer que vaig fer en arribar i que ja vaig fer quasi tot el dia, va ser estirar-me al llit. M’havia pres una paracetamol pel matí que semblava que m’havia alleujat una mica, però ara, després d’unes hores i amb la calor que havíem passat, em trobava realment malament. De totes maneres seguia pensant que no tenia cap virus, només febre, doncs no tenia cap dels símptomes d’un refredat, només el típic mal d’osos i d’esquena. El que no acabava d’entendre era el perquè, la causa de la febre, doncs en tot el dia anterior no havia passat fred ni havíem fet res en especial, només vam anar a sopar al Gino’s Pizza.

L’Emma em va deixar un termòmetre i la primera vegada estava a 37,5º, una mica mes alt de lo normal però molt poc, així que, sense haver menjat res, em vaig quedar adormit fins les 18h aproximadament. Aquesta era la senyal mes clara de què no estava gens be, adormir-me sense haver menjat res.

Quan em vaig despertar notava que potser em trobava algo pitjor, em vaig tornar a prendre la temperatura i estava a 38,5º. Ara ja tenia febre i de fet ja havia de començar a vigilar-ho, doncs 38,5º ja era cosa seria. Em vaig prendre un altre paracetamol i l’Emma va utilitzar els seus mètodes casolans. Va agafar aigua freda i dos draps i els anava mullant i posant-me’ls al front per tal que em baixés la temperatura. Realment m’alleujava força, doncs el malestar que sentia era ja important i el sol fet de sentir una mica de fresca al cap feia molt. A vegades soc una mica escèptic a aquests invents però la veritat és que allò em va anar molt be. De fet, l’Emma va estar 1 hora o mes remollant-me el front i la febre primer es va mantenir en els 38,5º per després començar a baixar. És mes, a les 21h ja em trobava molt millor, fins al punt que em vaig aixecar i vaig menjar per primera vegada en tot el dia.

Primer però, em vaig prendre un cafè i fins i tot vaig treballar una estona, un altre senyal que la recuperació en poques hores havia estat espectacular. Després ja vaig agafar pizza i tacos que havien sobrat el dia anterior i vaig menjar força. No tant com per a recuperar el no haver menjat en tot el dia però deu n’hi do, poc em va faltar…

I encara sort que en les últimes hores m’havia recuperat força perquè l’endemà ja tornàvem a Tuxtepec pel mateix camí de sempre, és a dir, havent de fer un trajecte de quasi 7 hores 4 de les quals per corves. Abans ja havia preparat una mica la motxilla, total només era plegar les 5 samarretes que portava i poc mes. Després de sopar ho vaig acabar de recollir tot fins cap a les 12 de la nit que ja tenia prou son per tornar a dormir. Per sort ja em trobava prou be com per afrontar el camí de tornada de l’endemà a Tuxtepec, doncs tal com em trobava pel matí se m’hauria fet realment difícil.

El clima de Oaxaca m’havia guanyat i m’havia deixat KO en aquest dia però per sort durant poques hores. Tot i això havíem pogut veure algun acte de la Guelaguetza i sobretot gaudir del bon menjar d’aquesta ciutat.

21/07/2019 Tercer dia a Oaxaca: Mes pluja i mes pizza

Ens vam despertar cap a les 8 del matí en el tercer dia a la ciutat de Oaxaca gaudint de la seva festa mes important, la Guelaguetza. Com sempre, jo em vaig preparar un bon cafè i me’l vaig prendre mentre escrivia una estona aquest diari, mirava correus i finances i introduïa comandes i vendes del viver de l’Emma amb la seva ajuda.

Aquell dia també teníem pensat sortir però estàvem tant cansats del dia anterior que pel matí finalment vam decidir quedar-nos a l’apartament. A mes l’Emma se seguia trobant malament, doncs tenia la regla, així que cap a les 12h vaig sortir jo sol a comprar el dinar per menjar a l’apartament tal com havíem fet el dia anterior per sopar. Ara tindria mes opcions tot i que quan vaig sortir vaig veure que la cocina económica encara estava tancada però que el lloc ambulant que sempre veiem tancat a l’altra banda del carrer, ara estava obert.

Vaig anar a preguntar què venien per després trucar a l’Emma i que em digués el què volia. Tenien tacos i tortas de milanesa, tasajo, etc. Vaig trucar-la i va demanar 4 tacos de tasajo, així que vaig comprar allò mes dues tortas de milanesa, que es pollastre arrebossat i 2 tacos mes també de milanesa, tot plegat per 130 pesos, uns 6€. En aquell moment encara no ho sabia, però resultaria ser molt mes menjar del que creia.

Mentre esperava a que ho preparessin, una de les noies de la taqueria em va preguntar si de tacos de tasajo n’eren 4. Jo, entre que quasi no pillo l’accent mexicà i que mai havia escoltat lo de tasajo, li vaig respondre algo que res tenia a veure, ella va riure i em va tornar a fer la pregunta a la que ja vaig respondre be. Aleshores, l’altra noia em va preguntar si era argentí a lo que li vaig dir que no, que era de Barcelona, i a partir d’aquí ja va començar una conversa que mes que conversa va ser un interrogatori. Em va preguntar des d’on era, fins a si tenia fills, passant per l’edat o cada quan venia a Mèxic. De fet em va donar la sensació que estava lligant amb mi tot i que des del primer moment ja vaig dir que havia de demanar també menjar per la meva companya. Val a dir que la noia era molt guapa i simpàtica i vam passar una estona força divertida.

Ja amb tot el menjar vaig tornar a l’apartament i de seguida vam dinar. L’Emma es pensava que els tacos eren petits, per això me’n va demanar 4, però els que venien allà no eren petits, sino enormes, de fet eren 2 o 3 vegades mes grans que els que menjàvem habitualment. Es va quedar parada i el primer que va dir va ser que els 4 no se’ls menjaria, a lo que jo vaig dir que era igual, doncs el que no es mengés ella m’ho acabaria menjant jo tard o d’hora. De fet es va menjar un taco i mig i mitja torta. Aquí a Oaxaca semblava que els menjars eren el triple de grans que a Tuxtepec. És brutal la gran quantitat de menjar bo que pots comprar amb només 6€.

Jo vaig començar per la torta de milanesa que estava realment bona, doncs era com un entrepà de pa torrat amb carn arrebossada, enciam, mayonesa i tomàquet. Després em vaig menjar 3 tacos i vaig quedar ben ple havent-me menjat menys de la meitat del que havia comprat. Increíble.

Després vam mirar una estona La Casa de Papel al portàtil com a la nit anterior i cap a les 14h vam anar a fer la migdiada, ella poca estona però jo com sempre 3 hores llargues.

Per la tarda volíem sortir a veure mes actes de la Guelaguetza però no eren ni les 18h que ja va començar a ploure, de fet ja havíem mirat la previsió del temps el dia anterior i ja sabíem que segurament plouria. Sortir plovent d’aquella manera realment feia molta mandra i mes després d’haver patit la tempesta del dia anterior.

Així que ens vam quedar per l’apartament i pel pati que tenia. Vam donar una volta per tot el recinte i vam anar a seure una estona a uns bancs de l’entrada. Cap a les 19h en Chicho ens va trucar per dir-nos si voldríem anar a Gino’s Pizza a sopar, i ja que no havíem sortit en tot el dia vam acceptar sense pensar-nos-ho. Vam quedar cap a les 21h a la mateixa pizzeria. Havia passat d’estar dos mesos sense menjar pizza a menjar-ne dues en dos dies.

Així que jo vaig estar introduint ventes del viver al programa fins cap a les 20h que em vaig dutxar, ens vam preparar i cap a les 20:30h vam sortir a buscar un taxi per anar cap a la pizzeria.

Encara plovia però podíem esperar a la parada de l’urbano, doncs vam tardar quasi 5 minuts en poder parar un taxi. Un cop parat, l’Emma, tal com s’ha de fer, li va preguntar al taxista quant costaria responent-li que 50, que és el mínim que cobren, per lo que vam pujar i amb l’ajuda de Google Maps li vam explicar on anar.

Tot i que seguia plovent hi havia força gent pel carrer. A les 21h arribàvem puntualment a la pizzeria. En Chicho i la Lola, com era d’esperar, encara no havien arribat així que vam seure a una taula de la pizzeria i vam demanar alguna cosa per veure, be, al final només jo perquè l’Emma no va voler res. Jo vaig demanar una cervesa Model Special que semblava una cervesa negra. Mentre esperàvem també vam estar mirant la carta i els preus, força cars per cert. De fet amb oferta, una pizza familiar eren 200 pesos, i almenys n’hauríem de demanar 2.

Eren les 21:30h que els altres no havien arribat encara, per lo que l’Emma els va trucar i li varen dir que anéssim demanant ja, per lo que vam demanar dues pizzes familiars, una hawaiana i l’altra mexicana. La mexicana portava formatge, pernil i xile, per lo que semblava força bona.

Finalment, cap a les 22h, per fi varen arribar en Chicho, la Lola i la seva germana Machi. De seguida ja ens van portar les pizzes, vam demanar clérico, que és com una sangria amb fruita, i vam començar a sopar una hora mes tard del previst.

Tot i que el dia anterior ja havia menjat pizza i ja m’havia tret una mica el mono, aquestes estaven molt bones i eren mes completes per lo que em van venir molt de gust i de fet crec que vaig ser el qui mes vaig menjar dels 5. De fet crec que massa, doncs aquella nit i el dia següent em trobaria força malament, fins i tot amb febre alta.

Vam passar una bona estona xerrant de la Guelaguetza, del que havíem fet i d’altres històries que anava explicant en Chicho. La veritat és que son molt divertits i amigables per lo que qualsevol estona amb ells és molt agradable.

Després de menjar vam demanar unes copes. Jo volia un margarita però no en tenien, per lo que vaig demanar una pinya colada igual que l’Emma. En Chicho va demanar una copa que es deia sangria, però que no és sangria, sinó ron amb un refresc que de fet va haver de demanar que li reduïssin una mica ja que estava molt fort, de fet es veia que la meitat de la copa era ron. Era una passada lo fort que estava allò.

I cap a les 23:15h ja vam pagar i marxar, doncs el restaurant tancava a les 23h, una mica aviat des del meu punt de vista però així deuen ser els costums de la ciutat. El preu total del sopar va ser de 835 pesos, dels quals l’Emma i jo em vam pagar 400, uns 18€ entre tots dos, força car tenint en compte que era a Mèxic. Això si, incloses totes les begudes que vàrem prendre.

Després ja vam anar cap a l’apartament on vam arribar-hi a les 12 de la nit gràcies a què ens hi va portar en Chicho després de deixar a la germana de la Lola al seu hotel que anava de camí al nostre apartament, així que per sort no es va haver de desviar massa per portar-nos.

Encara plovisquejava i feia molt fred, com a molt estaríem a 10ºC tenint en compte que per la tarda rondàvem els 40. Uns canvis de temperatura els que costava acostumar-s’hi i que a mi ja m’estaven passant factura.

Un cop a l’apartament no vàrem tardar massa en anar a dormir. El mal temps estava privant-nos de gaudir de la Guelaguetza al 100% però no del bon menjar ni de la bona companyia i de moments molt divertits i agradables. Era la setmana mes festiva de Oaxaca i això es veia en qualsevol punt de la ciutat i a qualsevol hora, doncs a aquella hora que arribàvem i amb el fred que feia, pel carrer encara estava ple de gent.

20/07/2019 Segon dia a Oaxaca: El desfile, la pluja, el mercat i el mezcal

Ens vam despertar cap a les 6:30h molt millor del que em pensava, doncs havia pogut dormir almenys 3 hores mes del previst per lo que podria aguantar tot el dia donant voltes per Oaxaca sense problemes. Tal com havia anat el dia anterior, això semblava impossible. Jo com sempre em vaig preparar el cafè, vaig mirar alguns correus, vaig despertar l’Emma, em vaig dutxar i a les 8h ja estàvem tots dos preparats per sortir a viure la Guelaguetza.

Segons l’Emma, cap a les 9h del matí era el “Convite de la Guelaguetza”, un dels tants actes que es farien durant la setmana a Oaxaca en motiu, evidentment, de la Guelaguetza.

Un altre avantatge de l’apartament era que just davant tenia una parada de l’urbano, el transport públic de Oaxaca, i que aquella mateixa línia portava directament al centre de la ciutat. Així que vam sortir, vam anar a la parada i allà vam preguntar a una dona si sabia quin bus agafar per anar a la Plaza Santo Domingo, que era on volíem anar. La dona ho sabia tot força be i ens va indicar perfectament quin havíem d’agafar.

Al cap d’uns 5 minuts va arribar l’urbano, vam pujar-hi pagant els 8 pesos per cap, i en menys de 15 minuts ja arribàvem a la nostra parada, que amb l’ajuda del xofer i de Google Maps no vam tenir cap problema en trobar.

Des de la parada fins al punt on era l’acte havíem de caminar uns 5 minuts. A mig camí vam passar per un mercat ple de paradetes de menjar, moltes estaven tancades però d’altres ja començaven a obrir, i les olors ja eren massa atractives. Vam passar pel mig de tot el mercat amb la intenció de seguir fins on havíem d’anar, però en arribar al final ens ho vam repensar i vam tornar enrere buscant la parada amb mes clients per ja esmorzar. Evidentment, a mes clients, millor és el lloc.

Tots dos ens va semblar la mateixa parada com la millor de totes, doncs es veien uns quants clients i tot ben net. Vam seure i vam demanar tostadas, un dels meus plats mexicans preferits. A mes les vam demanar amb tot (pollastre, huacamole, formatge, etc). Per lo que al final eren tostadas que quasi ni aguantaven el pes de tot el que portaven i fins i tot costaven de mossegar. Eren potser les mes bones que havia provat mai, i sens dubte, les mes grans i completes.

Jo en vaig demanar dues i l’Emma una, ella a mes va demanar una empanada de quesillo, que es pensava que seria molt mes petita del que realment era, doncs era enorme, quasi tant com la tostada. El que estàvem veient és que allà tots els plats eren el doble de grans que a altres llocs.

No feia ni 3 hores que ens havíem despertat i ja estàvem menjant tant o mes que en un dinar. Va ser dels millors esmorzars-dinars que recordava, a mes en un lloc a l’ombra, asseguts i sense calor, doncs a Oaxaca i fa molta calor però quan et toca el sol, a l’ombra si està perfecte. Això si, ens vam deixar 130 pesos, uns 6€, però realment vam menjar molt.

En acabar de menjar, l’Emma li va preguntar a un venedor si sabia quan començava el Convite, responent-li aquest que era per la tarda, a les 16h. En un principi l’Emma va creure que aquell home no en tenia ni idea i no li va fer cas, però després va tornar a mirar el paperet que tenia amb tota la programació i, efectivament, el Convite era per la tarda. Ens havíem despertat a les 6:30h per anar a veure una cosa que farien per la tarda. De totes maneres vam aprofitar el matí, de fet per l’esmorzar que ens acabàvem de fotre ja valia la pena haver matinat.

D’allà ja vam anar directament a la Plaza Santo Domingo on hi ha una església i on ja s’hi estaven presentant algunes ofrenes amb noies vestides de forma tradicional. Val a dir que tot el centre de Oaxaca és molt bonic, amb edificis colonials molt ben conservats, carrers empedrats i pocs cotxes tenint en compte lo gran que és la ciutat. De fet molts carrers a prop del Zócalo son només per a vianants.

Vam estar una estona a la plaça de l’església veient l’ambient pre-guelaguetza i després vam donar una volta pels voltants on hi havia parades de roba fins arribar a un Oxxo on vam comprar una terrina de gelat de nata, xocolata i cacauets molt bo que ens vàrem menjar mentre caminàvem cap al Zócalo pels carrers de vianants per on vam veure famílies, amb nens inclosos, dormint al carrer o nens demanat o venent coses, però nens que no tenien mes de 10 anys.

Tan bon punt arribàvem a la plaça de la catedral, vam veure un munt de policia i premsa davant de gent en bici, doncs semblava una bicicletada. L’Emma va dir que segurament hi hauria el governador de Oaxaca, i efectivament, quan hi érem ben a prop els ciclistes van arrencar i el primer en sortir del munt de gent va ser el governador enmig d’un núvol de càmeres.

Vam anar a seure a un banc de la plaça, jo volia quedar-me al sol i l’Emma a l’ombra, així que primer ens vam quedar a un banc a l’ombra. S’hi estava molt be amb l’excepció que cada 3 minuts passava algú venent alguna cosa, demanant o fins i tot per llegir-te la mà. Estar mitja hora allà asseguts al final es feia molt pesat, de fet a mi em costava molt d’aguantar tanta interrupció. Per la resta vàrem estar molt be, xerrant tranquil·lament i descansant una estona, doncs encara que no ho semblés, havíem caminat un bon tros.

Cap a les 11h vam decidir tornar cap a l’apartament. En principi aquell dia a les 12h la Lola ens havia convidat a un casament d’un amic seu, tot i que a mi ja no em feia cap gràcia, doncs era una invitada la que ens invitava sense ni tan sols nosaltres conèixer els nuvis. De totes maneres la Lola ens havia de trucar i no ens trucava, segurament s’havia pensat millor el fet de convidar a un casament algú que ni tan sols coneixen els nuvis.

Vam anar a preguntar a un taxista i ens va dir que fins l’apartament eren mínim 50 pesos, doncs era l’import mínim que cobraven els taxis de Oaxaca. Després l’Emma va preguntar a un noi a qui li estaven netejant les sabates i ens va explicar molt be on agafar l’urbano que ens podria deixar a l’apartament.

En principi havíem de caminar 4 carrers per agafar-ne un que ens deixaria just davant l’apartament, o 2 carrers per agafar-ne un que ens deixaria a una carrer paral·lel des d’on hauríem de caminar uns 5 minuts fins l’apartament. Quan anàvem cap al que ens havia de deixar just davant, vam veure que el que ens deixaria una mica mes lluny ja estava allà, per lo que davant el dubte, el vàrem agafar i almenys assegurar-nos arribar prou a prop de l’apartament.

Vam pujar pagant els 16 pesos per tots dos i en 10 minuts vam arribar a la parada, tot i que vam baixar una mes tard, doncs l’anterior ens hauria deixat una mica mes a prop.

Vam caminar uns 5 minuts fins arribar a l’apartament tot plegat tal com ens havia dit aquell bon home. Eren les 12h quan arribàvem i amb tot el que havíem esmorzat ja no teníem intenció de dinar sinó ja de fer la migdiada com si haguéssim dinat. Així que ens va estirar a dormir una estona.

Cap a les 14:30h ens vam despertar, almenys jo, doncs l’Emma normalment es despertava abans que jo. Jo com sempre em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, vaig introduir algunes despeses i ventes del viver al programa i cap a les 16h vam tornar a sortir. Aquella tarda feien una desfilada, que tot i que l’hora programada era a les 15:30h, aquests actes eren organitzats pels mestres en senyal de protesta i fent-los a la vegada que el Govern feia els actes oficials. La diferència principal és que els dels mestres eren gratuïts i pretenien ser menys turístics. Però el problema és que començaven a una hora diferent a l’establerta i no se sabia ben be quina, per això sabent que l’hora oficial era a les 15:30h, fins les 16h passades no vàrem sortir de l’apartament. Tot plegat una mica estrany.

Degut a què bàsicament havíem d’anar a veure el que havíem anat a veure pel matí, doncs vam haver d’agafar el mateix urbano, per lo que no vam tenir cap problema en arribar-hi ben ràpid. Val a dir que els urbanos passaven molt seguits per lo que els temps d’espera era força breus.

Vam baixar a la mateixa parada i només vam haver de caminar un parell de carrers, doncs “el desfile” es feia en un carrer abans d’arribar a la Plaza Santo Domingo. Un cop hi vam arribar ja vam veure els integrants d’una banda en una cantonada i una mica de gent ja esperant, tot i que de moment no massa, per lo que vam poder seure en un dels bancs del carrer a primera fila per lo que vam quedar situats de la millor manera possible, just davant d’on passaria el desfile i amb l’església de Santo Domingo de fons.

El problema va ser l’espera. Tot i que havíem arribat quasi a les 16:30h, una hora mes tard de l’hora prevista, allà no semblava que haguessin de començar en breu, mes aviat tot el contrari. Així que vam comprar uns chicharrines amb xile i a esperar.

Mica en mica anava arribant mes gent i tots els bancs de la vora s’anaven omplint fins que ja els que arribaven es quedaven de peu. Cap a les 17h el carrer ja era ple de gent i fins i tot les terrasses dels bars dels voltants també. Allà mateix vam poder veure l’arribada d’una noia de 15 anys que feia la festa dels 15, arribada en limusina i banda pròpia que va baixar davant nostre per dirigir-se cap a l’església de Santo Domingo. Allà aquestes festes son quasi com casaments. De fet aquella en particular era molt mes que molts casaments.

Finalment, cap a les 17:30h va començar el desfile, però va tardar tant que els núvols negres que abans es veien lluny ara es veien just sobre nostre. Van començar a passar els diferents grups, cadascun amb la seva banda i els nois i noies ballant amb els seus vestits tradicionals. Cada un representa una regió de Oaxaca i hi ha vestits realment impressionants i molt treballats.

Vam poder gaudir de 3 o 4 grups des de primera línia, de fet els podíem fins i tot tocar de tant a prop que estàvem, però quan feia uns 10 o 15 minuts que havien començat, va començar a ploure. Durant uns 2 minuts plovia poc per lo que vam seguir sense moure’ns i amb l’esperança que seguís així. Quan ja plovia una miqueta mes justament va passar una dona venent impermeables de merda per 20 pesos, una estafa. Vaig veure que l’Emma se li acostava i li vaig dir que per mi no, que eren caríssims i que quasi no plovia. Però quan encara estava esperant, va començar a ploure amb molta força, tanta que vaig acceptar que la dona també m’estafés a mi. De fet l’Emma ja n’havia comprat dos però en aquell moment no li vaig dir res, simplement vaig agafar el meu impermeable ben ràpid i me’l vaig posar com vaig poder, doncs semblava que estiguéssim literalment sota una dutxa de tanta aigua que queia.

De cop i volta el temps va canviar completament, va passar de fer un dia assolellat i calorós a ploure a vots i barrals, molt de vent i fred, de fet no vaig tardar massa en començar a tremolar de fred, literalment. És increíble com canvia el temps i la temperatura a la ciutat de Oaxaca.

En un primer moment ens volíem quedar allà on érem amb els impermeables però ni tan sols amb ells s’hi podia estar, plovia tant fort i feia tant de vent que ens mullàvem igual. Val a dir que els impermeables eren ben petits per lo que tampoc tapaven massa. Així que vam fer com va fer tothom, anar a l’altra banda del carrer on hi havia mes balcons i quedàvem una mica mes coberts. Però de seguida el “desfile” es va aturar ja que era impossible seguir amb aquella pluja. Nosaltres, degut a què allà encara ens mullàvem una mica, vam anar fins l’entrada d’una galeria o museu on ja hi havia altres persones i on si que ja quedàvem completament coberts.

Jo estava tremolant, fins al punt que una dona que hi havia allà em va dir que entrés mes a dins ja que estava tremolant, dient-li després a l’Emma que m’abracés… Realment feia fred que sumat al fet d’estar moll, feia que la sensació de fred fos molt baixa.

Allà ens hi vam quedar uns 15 minuts fins que la pluja va parar una mica. Encara plovia però amb no tanta força per lo que ja es podia caminar pel carrer sense mullar-te massa. Vam anar fins al Zócalo on un grup de música oaxaquenya estava actuant. Allà ens hi vam quedar uns 20 minuts escoltant i ballant, doncs el cantant realment animava molt la festa i la música era típica de Oaxaca, per lo que la majoria d’assistents, entre ells l’Emma, ballaven i seguien les instruccions del cantant al peu de la lletra.

Després vam passejar una estona per un petit mercat que hi havia al costat, bàsicament de menjar i mezcals. L’Emma en va provar un. Jo només el vaig olorar i em va semblar mes fort que el vodka per lo que ja ni el vaig provar. Les cremes de mezcal i alguns tipus m’agraden molt, però el mezcal pelat i transparent és horrible. Com que ja teníem intenció de comprar una ampolla de mezcal i el fet d’haver-ne vist allà, vam decidir d’anar-ne a comprar però al mercat o als voltants, doncs suposadament seria mes barat i hi hauria mes varietat.

Així que vam anar cap allà passant pel famós mercat on l’Emma va comprar alguna fruita i on vam preguntar alguns preus de mezcal. Després vam seguir caminant passant per davant de l’hotel Nacional, on havíem estat l’any anterior i on hi havia un carrer amb vàries botigues de mezcal. Vam entrar a una on l’ampolla estava per 150 pesos, una mica mes barata que el que havíem vist fins aleshores, per lo que tenint en compte l’estona que ja portàvem caminant i que el preu ja ens va semblar prou raonable, vam decidir de comprar-la allà.

Degut a què no ens vam posar d’acord en quin comprar, en vàrem comprar dues, una de crema de cafè per l’Emma i una altra de crema de pinya colada per a mi. El total va ser de 290 pesos, uns 13€. A la mateixa venedora li vàrem preguntar on podíem agafar l’urbano per tornar a l’apartament i va resultar que el podíem agafar a la mateixa cantonada, a 30 segons caminant, així que vam anar cap allà on vàrem esperar 5 minuts fins que va arribar l’urbano.

En uns 10 minuts vam arribar a l’apartament, doncs ens va deixar ben a prop, a la parada de l’altra banda del carrer, per lo que només vam haver de creuar-lo i ja estàvem a l’apartament. Rapidíssim!

Eren quasi les 20h quan arribàvem a l’apartament. L’Emma estava molt cansada i fins i tot es trobava algo malament, així que es va estirar a descansar una estona. De fet no es trobava massa be, així que jo em vaig quedar a l’ordinador fins cap a les 21:30h que vaig anar a buscar el sopar.

Vaig sortir a buscar algun lloc allà a prop, tot i que ja sabíem quasi segur que aniria a la pizzeria, doncs la cocina económica probablement estaria tancada i els llos de tacos també, com efectivament va ser. El que hi havia obert mes a prop era la pizzeria. De totes maneres a mi ja em venia de gust menjar una bona pizza, doncs des de que havia sortit de viatge no n’havia menjat cap.

Així que vaig anar cap allà i vaig demanar una pizza gran de formatge i bacon per mi i una hamburguesa doble de vedella amb patates per l’Emma, doncs ella preferia hamburguesa. La pizza 110 pesos i l’hamburguesa amb patates 50, tot plegat 7€.

Mentre esperava els 25 minuts que m’havien dit vaig anar al mini súper a comprar alguna cosa per l’Emma i per menjar, ho vaig portar a l’apartament i vaig tornar a la pizzeria encara 10 minuts abans de l’hora tot i que en 5 minuts d’esperar-me ja ho tenien tot preparat. Vaig pagar i vaig tornar ràpid a l’apartament, doncs tot i que ja no plovia queien molts llamps a pocs metres i em feia realment por de que en caigués un al meu costat, doncs queien molt a prop i contínuament. De fet mai havia passat tanta por per culpa de llamps cm aquell dia.

Vaig anar ràpid a l’apartament i ja vam sopar, ella l’hamburguesa que em va acabar donant un tros i jo poc mes de mitja pizza, doncs era mes gran del que creia. Tot plegat estava molt be i era realment barat, doncs amb només 7€ gastats tindríem menjar pels dos durant dos àpats.

Vaig menjar molt, molt be i em vaig treure les ganes acumulades de pizza i hamburguesa.

Poc després, al no haver-hi TV, vam posar al meu portàtil la nova temporada, la 3, de La Casa de Papel que feia poc que s’havia estrenat i ja havíem comentat de veure-la. Així que vam seure el sofà i vam veure bona part del primer capítol fins cap a les 23h que l’Emma es va quedar adormida i ja vam anar al llit a dormir tots dos.

Tot i estar aquell dia en el millor lloc possible per veure un dels actes de la Guelaguetza, la pluja sobtada va fer canviar tots els plans. De totes maneres havíem pogut copsar l’ambient festiu de la ciutat, havíem vist les noies vestides de forma tradicional passejant pel centre i passejat pel mercat mes famós de l’estat comprant a mes dues ampolles de mezcal. Ens ho havíem passat molt be durant tot el dia i ja ens movíem amb els urbanos per Oaxaca com qualsevol resident mes.

19/07/2019 De camí a Oaxaca: El trajecte mes dur

Jo em vaig despertar cap a les 4:30h tal com tenia previst per tenir dues hores de temps abans de marxar a Oaxaca. Havíem quedat amb el germà de l’Emma a les 6:30h per anar tots 4 junts en el seu cotxe. Realment ja ho tenia tot fet però sempre prefereixo aixecar-me almenys dues hores abans de marxar per prendre el cafè, mirar correus, escriure el diari, dutxar-me i acabar de guardar les coses abans de marxar. Així que em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari i contestar un nou correu de Bankinter en relació al càrrec fraudulent, on em deien que havia d’anar a posar una denúncia, a lo que els vaig respondre que estava a Mèxic i de què havia de ser la denúncia, doncs a mi ningú m’havia robat res, en tot cas era a Bankinter a qui havien estafat. Ja m’estaven tocant els collons…

Vaig seguir amb el diari i amb el cafè fins cap a les 5:30h que em vaig dutxar. A les 6h es va aixecar l’Emma, es va dutxar i es va preparar. Tots dos a les 6:30h ja estàvem a punt tot i que jo seguia fent coses al portàtil fins que l’Emma no em digués que ja marxàvem.

Però passaven els minuts i en Chicho no donava senyals de vida. L’Emma li anava enviant Whatsapp’s que apareixien sense llegir i li feia trucades que no eren contestades. A mi realment no m’importava esperar, doncs mentre tingui el meu portàtil i connexió a Internet puc esperar les hores que facin falta.

Cap a les 7h a l’Emma li va semblar escoltar en Chicho cridant-la i em va dir que ja marxàvem, així que vaig recollir el portàtil i vam sortir a fora, però un cop a fora allà no hi havia ningú. Ja havia apagat i guardat el portàtil per res. Així que em vaig quedar al menjador però ja només amb el mòbil a seguir esperant. L’Emma anava picant i cridant davant la casa d’en Chicho i per sort no va passar massa estona fins que en Chicho va contestar. Finalment cap a les 7:30h ja ens van avisar perquè anéssim sortint a deixar les maletes al cotxe.

Al cap de pocs minuts mes ja érem tots al cotxe i començàvem el viatge d’unes 5 hores, quasi 4 de les quals per corves. Primer vam passar per un caixer per treure diners l’Emma i jo i ja cap a Oaxaca fent només un parell de parades, una per esmorzar tortas de milanesa al que era l’últim poble abans de començar a creuar tota la Sierra i per tan començar amb les corves, i una altra en plena cima de la Sierra per anar al lavabo.

A la cima de la Sierra el fred és terrible i mes quan vens de Tuxtepec on la temperatura no baixa mai dels 35ºC. Sempre que he passat per allà hi ha boira, plou i la temperatura està propera als 0ºC. Sempre.

L’Emma i jo ens vam prendre una pastilla per dormir i intentar així evitar una mica la incomoditat de tantes hores en corves constants, tot i que jo mai m’he pres cap pastilla pel mareig ni res similar, doncs normalment no em marejo mai. Però aquest trajecte és terrible, de fet no en recordo cap de pitjor. Només recordava que l’última vegada que l’havia fet vaig arribar fatal i que el malestar provocat em va durar tot el dia, per lo que ara volia evitar el màxim possible les conseqüències de tantes corves. A l’Emma li va fer efecte de seguida i va estar dormint quasi tot el viatge, però a mi no, només badallava però impossible dormir amb tantes corves. La Lola també dormia, per lo que els únics desperts érem en Chicho i jo que de tan en tan parlàvem però no massa ja que realment ell necessitava molta concentració per conduir per allà i mes com conduïa ell, a tota velocitat i avançant a tothom. Val a dir que condueix molt be i de fet, encara que no ho semblés, és molt prudent, doncs només avançava quan ho tenia molt clar i tot i que anava ràpid anava a la velocitat que el cotxe que portava i les condicions de la carretera li permetien, ni mes ni menys.

Això si, el paisatge mentre es va per aquella carretera de la Sierra és impressionant i no et canses de mirar per la finestra. Valls enormes, una vegetació abundant i única, la boira com si fos fum enlairant-se des de les valls i les boniques vistes que es tenen un cop arribes al cim de la Sierra, doncs a mig camí s’arriba al punt mes alt de la muntanya per fer la segona meitat ja de baixada.

Jo com sempre que faig aquest camí, mes que marejat, vaig acabar molt cansat.

Cap a les 13h arribàvem a Oaxaca. Primer en Chicho va anar a casa d’algú que havia de visitar per després ja portar-nos a l’Emma i a mi fins l’apartament. Però el trajecte fins l’apartament va ser una odissea i la primera mig emprenyada que vam tenir amb l’Emma un cop a Oaxaca.

El problema principal va ser que l’ubicació indicada per l’amfitrió a Google Maps no era correcta. En aquell moment evidentment no ho sabíem per lo que d’entrada ja ens dirigíem a un lloc erroni, tot i que per sort, no massa lluny del lloc correcte. Jo vaig posar l’ubicació a Google Maps i li vaig ensenyar al Chicho, però l’Emma ja em va dir de mala manera que li posés l’audio. A mes després li va donar unes indicacions que no van fer mes que liar-lo, per lo que al final en comptes d’anar pel camí mes curt vam acabar donant una volta enorme, de fet ja ni sabia si anàvem a l’apartament o no de lo que ens havíem desviat, per lo que ja no vaig donar cap indicació fins que em van confirmar que anàvem a l’apartament. Aleshores ja li vaig anar dient tota l’estona el que m’indicava Google Maps. A mi em molestava una mica que sent 4 al cotxe jo hagués d’anar dient on anar quan era el que menys es coneixia Oaxaca, doncs l’Emma semblava que havia desconnectat completament i jo no entenia perquè. La qüestió és que el que en un inici era un trajecte de 6 quilòmetres es va convertir en un de 10 o 12 tardant quasi 30 minuts en arribar a l’apartament.

Finalment, cap a les 14h vam arribar al lloc marcat a Google Maps, que era Callejón Madero, un carrer petit però al costat d’una gran avinguda. Allà vam baixar, ens vam acomiadar d’en Chicho i la Lola a qui ja veuríem mes tard i vam anar fins al punt exacte amb l’Emma ja mig rebotada i jo sense entendre perquè, doncs qui havia d’estar mig rebotat era jo, de fet si havíem arribat fins allà va ser únicament gràcies a mi i una mica a la Lola.

Però quan vam arribar al punt indicat, allà hi havia un pàrquing i com a molt unes cases que no semblaven gens l’apartament on anàvem. Vam preguntar a tothom qui veiem si coneixia alguna persona amb el nom que constava com amfitrió i ningú el coneixia. Vam trucar al telèfon indicat i no contestaven, vaig enviar-lis un missatge però tampoc el contestaven. De fet una dona ens va dir que allà ja hi havia anat mes gent preguntant per aquell apartament però que allà no era.

Al cap de 15 minuts de no aconseguir res ni avançar gens i quan ja ens començàvem a desesperar, vaig entrar a la reserva directament des de l’app d’Airbnb i allà hi posava mes informació. En comptes de Callejón Madero hi posava Jardín Madero i a mes hi havia escrites unes indicacions. Vaig buscar Jardín Madero a Google Maps i l’ubicava a la mateixa zona però a quasi 1 quilòmetre, caminant recte per l’Av. Fernando Madero. En aquell moment tens una barreja d’alegria i ràbia, doncs descobreixes el perquè allà ningú sabia res però et fa ràbia perquè amb l’ubicació de Google Maps ens van fer baixar a 15 minuts caminant del lloc quan amb el Chicho hi anàvem directes.

Sense pensar-ho massa, vam agafar les coses i vam començar a caminar per l’avinguda, aprofitant per anar veient quins restaurants i altres serveis hi havia, doncs ja tota aquella zona eren els voltants de l’apartament.

Al cap d’uns 15 minuts de caminar vam arribar a Jardín Madero i seguint les indicacions escrites per l’amfitrió de seguida vàrem trobar l’apartament, doncs era un edifici vermell amb portes negres enormes just davant de Jardín Madero. Amb les indicacions correctes era realment fàcil de trobar.

Un cop allà ja vaig veure que l’amfitrió m’havia contestat afegint que a l’apartament hi hauria la seva germana, així que vam picar a la porta i efectivament ens va obrir la seva germana i un noi mes jove que va ajudar a portar l’equipatge de l’Emma.

En creuar la gran porta negra s’entrava a un pati interior des del qual s’accedia a l’edifici on ja hi havia els apartaments i les habitacions. El nostre apartament era el mes ben ubicat, doncs era a la planta baixa i el mes proper a l’entrada, de fet només entrar a l’edifici havíem de caminar 3 metres i ja arribàvem a la porta de l’apartament.

Vam entrar a l’apartament acompanyats dels amfitrions i de seguida vam veure que era perfecte, amb un llit, un sofà i una taula amb capacitat per 6 a l’estança principal i una cuina i un lavabo a part. La cuina tenia de tot, nevera, microones, cafetera, fogons, estris de cuina i fins i tot cafè. Estava tot molt net i era de la mida perfecte, ni massa gran ni massa petit. A mes no havíem de pujar escales i estava molt a prop del carrer però prou lluny com per no escoltar tot el soroll del trànsit. Ens vam acomiadar dels amfitrions i vam entrar a deixar les coses i a estirar-nos al llit, que per cert era un King side, enorme, semblava un quadrat de 2×2 metres, una passada!

Trobar l’apartament havia sigut una mica desesperant i cansat però la rebuda finalment havia estat molt bona i l’apartament estava millor del que esperàvem i fins i tot en una ubicació quasi perfecte, per lo que en menys de 2 minuts de ser a l’apartament ja se’ns havia oblidat completament tot el periple passat per arribar-hi.

Després de descansar 5 minuts en aquell llit tant còmode vam sortir a buscar algun lloc per dinar. Just a l’altra banda de Jardín Madero hi havia una pizzeria i una cocina económica. Primer vam mirar les pizzes, doncs jo ja feia temps que no me’n menjava una i la veritat és que en tenia força ganes, però com sempre passaven dels 100 pesos, que tot i ser menys de 5€, a Mèxic no deixa de ser un dinar car, per lo que vam anar a mirar a la cocina económica del costat. Vam entrar a preguntar què tenien i a l’Emma li va semblar be i ja ens vam quedar allà, doncs el lloc es veia net, la dona molt amable i no hi havia ningú, per lo que estàvem molt tranquils que era el què volíem en aquell moment. A mes a aquests llocs et donen un menú complet per 50 pesos, que a mes és menjar casolà molt mes saludable que una pizza.

Vam demanar sopa de pasta i de segon carn de vedella, res com li diuen allà, jo amb arròs i frijoles i l’Emma amb espaguetis i amanida. Vam menjar força ràpid doncs ja feia estona que no menjàvem i el viatge, almenys a mi, em deixava tant cansat que havia de recuperar forces. La carn de vedella li deien patitas de res suposo degut a què la presentació era la carn de vedella tallada de forma força fina, diferent a com estava acostumat a menjar-la però molt bo.

Quan ja vam acabar el segon plat, l’Emma i jo vam comentar que en algunes cocinas económicas donaven postres, i a veure si aquí en donarien. No és que en volguéssim, simplement vam fer el comentari. Doncs creiem que la dona ens va escoltar i va decidir donar-nos postres tot i que semblava que no ho tenia previst, doncs justament ens ho va dir després de fer el comentari i al cap de 5 minuts d’esperar ens va dir que encara no estava perquè les gelatines s’estaven encara congelant, per lo que semblava que ho havia preparat un cop ens havia escoltat. Les gelatines és algo molt típic a Mèxic i que donen molt com a postre en aquest tipus de menús. Nosaltres, evidentment, li vam dir que no es preocupés i que ja estava tot be, de fet ni esperàvem postre. Així que vam pagar els 100 pesos dels dos menús, menys de 5€, i vam tornar cap a l’apartament que era a menys de 2 minuts caminant.

A mi la pastilla que ens havíem pres pel trajecte cada vegada em feia mes efecte, tard, però me’l feia. Em sentia molt cansat i tenia molta son, no parava de badallar, i mes ara que acabàvem de dinar i havíem dormit poc la nit passada, per lo que ja em començava a notar que la migdiada que anava a fer duraria molt, de fet ja em plantejava intentar esperar una mica i ja dormir com si fos de nit, almenys dormir 8 hores i despertar-me de matinada, doncs l’endemà havíem de fer coses i no em volia despertar a les 23h i ja no tenir son per dormir a la nit.

Cap a les 17h anàvem al llit i jo vaig tardar menys de 3 minuts en adormir-me. La pastilla realment feia efecte tot i que tard i massa estona. Vaig dormir un munt d’hores tot i que en voldria haver dormit mes, doncs vaig dormir 5 hores, que per ser migdiada era molt però no suficient com per aguantar ja tota la nit i l’endemà despert.

Cap a les 19h, quan portava dues hores dormint, em vaig mig despertar, de mala llet com sempre i mes en aquella situació, i l’Emma que no ho sabia se’m va acostar a dir-me coses i a fer-me pessigolles. Crec que li vaig dir de tot. Només recordo dir-li que em deixés, que em deixés dormir i que l’endemà si no dormia suficient ni sortiria i ella apartar-se amb cara de no entendre res. En aquell moment ni ho vaig pensar perquè estava mes adormit que despert, però l’endemà em va saber molt de greu i mes conforme anava recordant una mica el moment.

Finalment, em vaig despertar cap a les 22:30h, havent dormit unes 5 hores, molt per ser migdiada, però poc pel què volia, doncs almenys em voldria haver despertat a les 2 de la nit i aguantar ja tot l’endemà sense haver de tornar a dormir. Ara em trobava en la situació que probablement no tindria prou son per dormir aquella nit però a la vegada era massa aviat per aguantar tot el que quedava de nit i tot l’endemà sense dormir.

Quan em vaig aixecar, l’Emma estava estirada i se la veia encara afectada pels crits, o almenys borderies, que li havia dit poques hores abans quan ella estava tant contenta de veure’m despert. Quasi no vam parlar, doncs jo, tot i no recordar-ho be, si recordava que li havia contestat molt malament i ara ni m’atrevia a mirar-la. A mes, a la cuina vaig veure que m’havia deixat preparats uns sandvitxos d’atún amb el que havíem anat a comprar al mini súper i que ja li havia dit que seria el meu sopar, doncs ja sabia que a l’hora que em despertaria no hi hauria res obert. Per lo que tot plegat encara em va saber mes greu.

Vaig aprofitar per fer coses al portàtil sense prendre massa cafè, doncs per sort notava que potser podria dormir una estona mes, almenys 3 hores mes. Cal tenir en compte que l’endemà teníem previst de sortir de l’apartament cap a les 8 del matí, per lo que jo em volia aixecar a les 6:30h.

Al cap d’una estona vaig anar al llit a intentar parlar amb l’Emma a veure si se li havia passat una mica l’ensurt i el disgust de la meva reacció anterior. Ella estava força disgustada, sobretot perquè no s’esperava aquelles males paraules per part meva i menys quan ella es va acostar a mi ben alegra. Jo li vaig explicar com em desperto de la migdiada i mes si no dormo les hores que el meu cos necessita, de fet ja li havia dit alguna vegada però fins avui no n’havia sigut testimoni, o millor dit, en altres ocasions m’aguantava millor, doncs avui entre lo poc que havia dormit la nit anterior i la pastilla que m’havia pres, realment no estava ni prou conscient com per aguantar-me la mala llet. En qualsevol cas ella estava força decepcionada, com era normal, em va dir que ja tenia els sandvitxos preparats i es va quedar al llit. Jo vaig tornar al portàtil a seguir treballant una estona fins cap a les 2:30h de la nit que em vaig menjar els sandvitxos.

Cap a les 3 vaig tornar al llit, doncs notava que tenia prou son com per intentar dormir fins cap a les 6 o les 7, cosa que seria perfecte per tal de poder aguantar tot l’endemà.

I efectivament em vaig adormir. A mes cal tenir en compte que a Oaxaca per la nit refresca força per lo que és molt mes agradable que a Tuxtepec, on has de dormir amb l’aire condicionat si no et vols deshidratar en plena nit. De fet, fins i tot a vegades fa massa fred, podent baixar la temperatura 25ºC entre el dia i la nit.

El camí fins a Oaxaca sempre és dur, i de fet havia provocat una discussió amb l’Emma, però l’endemà ja tot seria diferent i ara estàvem dormint en un apartament mes bonic, mes complet i mes ben ubicat del que pensàvem ja preparats per gaudir de la festa mes coneguda d’aquest estat, la Guelaguetza.

18/07/2019 Sisè dia a Tuxtepec. Preparant-nos per anar a la Guelaguetza

Ens vam despertar cap a les 8 del matí, com quasi cada dia, havent dormit 8 hores. Aquest dia havíem de preparar la maleta ja que l’endemà marxàvem 4 nits a Oaxaca ciutat per viure en primera persona una de les festes mes importants d’aquest estat, la Guelaguetza. Jo em vaig preparar el cafè mentre escrivia aquest diari i feia seguiment del càrrec fraudulent de 600€ a la targeta de Bankinter que havia detectat el dia anterior. Vaig estar mirant correus i treballant una bona estona, doncs aquell dia tampoc sortiríem per lo que tenia temps per dedicar-me a temes que queden una mica apartats durant aquests viatges.

L’Emma va trucar a l’Emmanuel i li va notar la veu una mica rara, al preguntar-li què passava ell es va posar a plorar. Havien tingut una discussió amb el seu pare i ells son nois molt sensibles que tot plegat els afecta molt. En qualsevol cas semblava que la cosa no va anar a mes.

Mes tard vam demanar al Mandadero, un servei de motoristes que fan gestions o compres i te les porten a casa per 25 pesos, que anés a comprar al Chedraui, que és el mes similar al Carrefour que hi ha a Mèxic. Vam demanar cafè, atún, cerveses, salsa, oli, tomàquets, espaguetis i carn. Ja compraríem pensant en el dinar d’aquest dia i d’altres.

Al cap d’uns 45 minuts va arribar el Mandadero, que justament era el que l’Emma preferia, doncs era un noi que ho feia sempre molt be portant tots els tiquets i trucant en cas de dubte, coses evidents però que per lo vist molts altres no feien.

Cap a les 13:30h l’Emma va començar a preparar el dinar, que seria bistec de porc i espaguetis, tot plegat, és clar, amb tortillas. L’Emmanuel dinaria amb nosaltres ja que estava sol a casa tot i que jo quan vaig veure que venia a dinar pensava que era pel problema que havien tingut abans amb el seu pare.

L’Emma va portar el menjar i vam menjar allà tots 3. Els espaguetis li varen sortir realment bons, doncs ja li vaig dir que jo amb la pasta era una mica especial i que m’agradava ben grenyal. I la veritat és que li van quedar molt be.

Vam menjar tots 3 mentre parlàvem, com no, de menjar. Em preguntaven que era el que mes m’agradava o em comentaven algun plat en concret. Jo sempre deia les tostadas, doncs era algo que realment m’agradava molt tot i que podien ser de moltes maneres diferents. Ells anaven comentant plats, alguns que ja em coneixia i altres que no o que no recordava, com el mole o tamales, que sempre els confonia entre altres coses perquè no m’agraden tant com els altres menjars.

Després de dinar l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo vam anar a l’habitació. Jo ja vaig preparar una mica la roba que m’enduria a Oaxaca i ràpidament al llit tots dos a fer la migdiada, ella de 30 minuts i jo de mes estona, com sempre, tot i que aquell dia menys estona ja que aquella nit havíem d’anar a dormir aviat ja que l’endemà anàvem a Oaxaca ben aviat. De totes maneres ella es despertava però després es tornava a estirar i es quedava adormida de nou, de fet quan jo em despertava ella normalment estava encara estirada i de fet moltes vegades dormint.

Després de quedar-nos una estona al llit, ja em vaig aixecar a prendre el cafè mentre escrivia el diari i acabava de preparar la motxilla pels 5 dies que passaríem a Oaxaca.

Per sort només eren 5 dies per lo que només m’emportaria la motxilla petita i el portàtil, tot plegat molt fàcil tenint en compte els meus viatges de 3 mesos. Així que de seguida vaig acabar de preparar-ho tot i vaig seguir mirant correus i altres temes per deixar-ho tot lo mes tancat possible abans de marxar l’endemà.

Cap a les 21h vam sopar de nou amb l’Emmanuel i també el que ens havia sobrat del dinar, els espaguetis i la carn amb tortillas i huacamole picant. Vam passar una bona estona gràcies a què amb l’Emmanuel es pot parlar de quasi tot i d’una manera molt agradable, és molt bon nanu, molt educat i ja prou madur.

Vam acabar de sopar i l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo a acabar de preparar-ho tot per l’endemà i deixar la casa el mes ordenada i recollida possible, doncs la previsió era marxar l’endemà a les 6:30h amb el germà de l’Emma i la seva novia, que també anaven a Oaxaca per la Guelaguetza. Ho havíem pogut coordinar tot per tal de poder marxar i tornar de Oaxaca tots 4 junts.

Cap a les 23h, amb les motxilles pràcticament preparades, vam anar al llit i a dormir prou aviat, doncs l’endemà jo m’havia posat el despertador a les 4:30h per tenir dues hores de temps abans de marxar per prendre el cafè tranquil·lament i mirar correus.

16/07/2019 Quart dia a Tuxtepec: Tarda de tacos, cerveses i karaoke

Aquest era l’últim dia que l’Emma treballava abans de començar les vacances d’estiu. Ella va marxar cap a les 7:30h acomiadant-se abans de mi tot i que encara estava mig adormit. Jo em vaig despertar poc abans de les 10h i com cada matí em vaig prendre un bon cafè, vaig escriure una estona aquest diari, vaig llegir notícies i alguns articles d’autors sobre de diferents temàtiques que segueixo i que portava força endarrerits. També vaig començar a introduir les comptes del viver de l’Emma a la web que havia preparat.

A les 12h em vaig dutxar i cap a les 12:30h vaig marxar a buscar l’Emma a l’escola. Aquest dia vaig sortir una mica mes tard que el dia anterior ja que avui ja sabia perfectament com arribar-hi i el dia anterior ja havia pogut comprovar que arribar a l’escola era mes ràpid del que pensava.

I de fet va ser igual de ràpid. En menys de 5 minuts d’arribar a la parada va arribar l’urbà i en uns 10 minuts mes arribava al destí, per lo que cap a les 12:50h ja estava davant la porta de l’escola tardant només 20 minuts.

No li vaig dir a l’Emma que era a la porta, doncs pensava que sortiria directament. Ella potser pensava que no hi aniria per la discussió del dia anterior. En qualsevol cas cap a les 13:15h em va trucar i em va dir que entrés com el dia anterior. Jo pensava que aquest dia sortiria abans, doncs ja era l’últim dia, però justament per aquest motiu encara va tardar mes en sortir.

Vam anar a la sala on ja no hi quedaven nens i tot estava recollit i guardat per deixar-la llesta per al següent curs i la mestra que hi aniria.

Ens vam acomiadar de les assistents i ens vam preparar per baixar quan justament va arribar l’Andrea. Ens vam tornar a saludar amb una abraçada i ens va convidar, quan tornéssim de Oaxaca, a casa seva i casa nostra tal com va dir, tot i que no és nostra, és clar. És ben bonic sentir-se tant apreciat tant lluny de casa tot i que a Tuxtepec m’hi sentia cada vegada mes com a casa.

Vam baixar amb els regals que li havien fet algunes mares a l’Emma, com una coca i un bolso. Però un cop abaix no sé exactament què havia de fer o quin permís li havien de donar, però vam estar esperant mes de 30 minuts, fins les 14h passades. Ella dins el despatx de la directora i jo fora assegut a un banc.

En un moment determinat i sense previ avís, l’Emma va sortir corrent del despatx dient-me que agafés les seves coses i va començar a córrer cap a fora mentre jo la seguia com podia. Just davant de l’escola ja hi havia un taxi esperant-nos amb una dona al seient del copilot. Vam anar directament a casa l’Emma sense passar pel viver de l’Emma o a comprar menjar tal com havíem fet el dia anterior.

Vam arribar a casa l’Emma cap a les 14:30h i sense esperar massa vam dinar acabant-nos la vedella arrebossada que havia sobrat el dia anterior mes tostadas amb formatge i altres coses que preparava l’Emma.

Després de dinar vam anar al llit on ens vam adormir després d’una estona.

Ella com sempre es va despertar abans que jo mentre jo vaig dormir les 3 hores que dormo sempre quan faig la migdiada. Quan em vaig aixecar vam estar una estona al llit xerrant fins que vaig anar a prendre el cafè mentre escrivia el diari i mirava alguns temes pendents.

Quan ja m’havia acabat el cafè ens vam estirar al llit amb l’Emma i li vaig preguntar sobre els 10 o 12.000 pesos, uns 500€, que tenia en una targeta seva i que eren diners que m’havien sobrat d’altres viatges anteriors. Aquests diners eren els que pensava utilitzar durant aquest viatge, doncs amb 500€ en tenia de sobres per passar 5 setmanes a Mèxic. Però la sorpresa va venir quan em va dir que se’ls havia gastat. En un principi, la veritat és que em va sentar molt malament, doncs no només s’havia gastat els meus diners sinó que eren els que necessitava ja i a mes sense dir-m’ho. Ara hauria d’enviar-me diners, algo que no tenia previst i que hauria de fer ja, doncs l’Emma s’estava quedant sense diners i al cap de 3 dies marxàvem uns dies a Oaxaca per passar-hi la Guelaguetza.

Evidentment li vaig demanar explicacions i em vaig calmar una mica quan em va dir que ho havia invertit en el viver, doncs jo ja pensava que els hauria deixat a algú. Però de totes maneres ara tenia la feina de buscar la manera mes ràpida i barata d’obtenir pesos.

Ja tenia quasi segur que ho faria com ho havia fet altres anys, enviant diners per recollir-los en efectiu a algun punt o a un compte bancari. Miraria Azimo, que era la companyia utilitzada en altres ocasions, o TransferWise, que semblava una mica mes barata però tardava 2 o 3 dies en arribar. Així que ja vaig començar a mirar opcions.

Per la tarda vam estar a casa l’Emma i pel pati on també hi havia els nens jugant, entre ells la Daira, la filla de la Lola i que havia posat una taula al pati, just davant la porta, per vendre unes “paletas”, que vaig entendre que eren caramels. Em va sorprendre l’esperit emprenedor que ja mostrava amb 10 o 11 anys que tenia. Es va quedar allà asseguda amb la taula i un paper penjat al portal on posava: “Se venden paletas”.

Vaig estar una estona al pati amb els nens, doncs feia ben poc que els coneixia però ja em tenien certa estima i m’anaven explicant el què feien, i després vaig tornar a casa amb l’Emma.

Cap a les 20h en Chicho havia d’anar a comprar i li vàrem donar diners perquè comprés un pack gran de cerveses per mi, doncs quasi cada dia me’n prenia una abans de dinar. Mentre en Chicho anava a comprar vam anar a casa seva on estaven la Lola i els nens per esperar-lo. Però tan bon punt va arribar, va treure una cervesa per a cadascú i unes patates amb salsa picant, és clar, per lo que ens vam quedar allà xerrant una estona i mirant i escoltant videoclips a la TV, doncs abans de que arribés en Chicho ens havíem menjat uns dibuixos que estaven mirant en Marlon i la Daira i que es deien The loud family, tot i que la veritat és que eren força divertits.

Jo pensava que prendríem una cervesa i ja marxaríem, però en acabar-la, ràpidament en Chicho ja en va treure una altra per cadascú. A mes ens va portar uns tacos que havia comprat per lo que ja es donava per entès que ens quedàvem allà a sopar. Els tacos eren d’un restaurant on encara no n’havia menjat i estaven realment bons, doncs portaven mes ingredients que altres, entre ells pinya. La veritat és que tot plegat no ho teníem previst però no pintava gens malament. Bona companyia, bon menjar i molta cervesa.

Vam menjar-nos els tacos i en Chicho va treure mes cerveses per tots. I així vam anar prenent cerveses mentre escoltàvem i miràvem, primer, videoclips, i després, karaoke… Si, una altra vegada… Per sort ara sense micro i en alguns casos cantant entre tots 4, per lo que no vaig haver de cantar cap cançó jo sol com el dia anterior a casa de la Chely. Be si, vaig cantar la de Tequila…

I així vam seguir fins que es varen acabar els 24 quintos de la caixa acabada de comprar! 6 quintos de mitja cadascú… Els nens ja feia estona que eren a l’habitació, doncs ja eren les 12 de la nit passades havent estat quasi 4 hores menjant, bevent i cantant.

Finalment l’Emma i jo vàrem marxar però en Chicho i la Lola es van quedar a seguir bevent i cantant, de fet, quan ja érem a casa encara els vàrem escoltar cantar i cridar una bona estona des del menjador. Era molt tard però això no era cap problema tot i que se’ls escoltava des de bona part del carrer.

Abans d’anar al llit jo encara vaig menjar alguna cosa mes ja que només havia menjat 5 tacos i ja feia una bona estona, i em resulta molt difícil dormir si tinc una mica de gana. Després vam descansar una estona, vam mirar Netflix i cap a la 1 vam anar a dormir.

Un dia mes amb la família de l’Emma amb la que cada vegada m’hi sentia mes còmode. Eren molt bona gent, treballadors i sabien divertir-se quan calia. El que havia de ser una tarda tranquil·la va acabar sent una agradable trobada amb tacos, moltes cerveses i karaoke.

15/07/2019 Tercer dia a Tuxtepec: Aniversari Cheli

Ens vam despertar cap a les 10:30h del matí després de dormir 8 hores exactes. Em volia despertar abans però em costa dormir menys de 8 hores. Estava sol ja que l’Emma treballava aquell dia i l’endemà fins les 13h, sent ja els dos últims dies abans de vacances.

Com sempre em vaig prendre un cafè mentre mirava correus i preparava el lloc web que utilitzaria per a portar els comptes del viver de l’Emma, doncs fins aleshores ho apuntava en una llibreta. Ja ho tenia mig decidit però ho vaig acabar de confirmar, utilitzaria Akaunting, open source i instal·lable a través de Softacolous.

Vaig escriure una mica el diari, doncs almenys intento escriure un paràgraf com a mínim cada dia, em vaig dutxar i cap a les 12:15h vaig anar a buscar l’urbano, que és el transport públic de Tuxtepec i altres ciutats mexicanes, una espècie de minibusos molt vells i normalment sense finestres que costen 8 pesos per trajecte, uns 0,30€ a qualsevol destí.

La parada està a uns 2 minuts caminant de casa l’Emma i un cop allà no varen passar ni 5 minuts que ja va passar l’urbano, per lo que tot plegat molt be. A mes m’encanta anar en aquests busos i en qualsevol transport públic en general ja que és com es mouen els locals i com millor es viu qualsevol ciutat. En aquest cas, a mes, és molt autèntic.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar al mur del cementiri que ja coneixia d’altres anys i, després de confirmar-ho amb el xofer, vaig baixar. Des d’allà a l’escola de l’Emma hi ha uns 2 minuts caminant.

Vaig arribar a la porta de l’escola cap a les 12:45h per lo que tot plegat va anar molt millor del que creia. Fora ja hi havia unes 7 o 8 persones esperant. La calor era insoportable i tots intentàvem posar-nos sota l’ombra de l’arbre que hi ha just a l’entrada de l’escola. El problema de Tuxtepec no son només les altes temperatures, sinó l’alta humitat que provoca una sensació de calor insoportable.

A pocs minuts per les 13h varen obrir les portes i la gent va anar entrant. Jo em vaig quedar fora ja que no sabia on havia d’anar ni tan sols què havia de fer, fins que l’Emma em va trucar, em va veure des de dins l’escola i em va dir que entrés. Vaig entrar i vaig caminar per on caminava tothom fins arribar a una espècie de recepció o consergeria on ja estava ella just a l’altra banda del mostrador. Vaig passar i vam anar cap a la seva classe, o sala com li diuen ells.

Quan hi vam arribar encara hi quedaven 4 o 5 nens que els havien d’anar a buscar els pares. També hi havia les seves dues assistents a qui em va presentar. Però abans d’arribar-hi, vam trobar a l’Andrea, la seva antiga assistent i a qui ja havia conegut l’any anterior. Era una noia que em va caure molt be, doncs se la veia molt legal i molt bona noia. De fet em va donar una abraçada al veure’m, doncs havíem passat moltes estones junts feia un any.

L’Emma em va ensenyar una mica la seva sala, amb les cadiretes petites, els carretons, la decoració que havia feta quasi tota ella mateixa, etc.

Quan ja varen venir a recollir l’últim nen, va acabar de recollir algunes coses i ja vàrem marxar. Havíem d’anar al seu viver, però el que jo no sabia és que s’hi podia anar caminant des de l’escola, així que vam sortir i caminant uns 5 minuts vam arribar al viver. Abans d’arribar-hi vam passar per un mini súper del costat a comprar cafè i una cervesa. Quan vam anar cap al viver, l’Emma em va demanar que entrés jo primer per veure què feia el seu treballador. Hi vaig entrar i estava mirant el mòbil… L’Emma no se’n fiava massa i amb raó.

Em vaig presentar i a continuació ja va entrar l’Emma dient-li coses. Jo anava mirant el viver sorprès, doncs era força mes gran del que m’esperava. Ja l’havia vist en fotos però evidentment no es podia apreciar be lo gran que era. Amb moltes plantes i tot plegat molt ben organitzat. Em va sorprendre la bona feina feta per l’Emma.

Van entrar uns clients i l’Emma es va atendre tal com sap fer ella, doncs s’ha de dir que porta un comercial dins. Li anava preguntant coses al treballador suposo que per comprovar si sabia les coses i la veritat és que el noi si que ho recordava quasi tot.

Quan varen marxar vam mirar les llibretes on s’apuntaven les ventes ja que me n’enduria una ja completa per passar-ho a la web.

Mentre érem allà, l’Emma va dir que no trobava el mòbil. Després de pensar uns segons va dir que creia que se l’havia deixat al mini súper d’abans. Hi vaig anar, vaig preguntar al noi de la caixa que ens havia cobrat i em va dir que no, però aleshores una altra treballadora que ens havia escoltat va preguntar-me com era. Li vaig dir que tenia una tapa de llibre i ella va preguntar quin dibuix hi apareixia. Li vaig dir que no ho sabia però que ho podia anar a preguntar, a lo que va respondre que no feia falta dient-li al noi que estava en un calaix de la caixa. Efectivament se l’havia deixat allà sobre i encara sort que l’havia trobat aquella dona. De totes maneres no em va quedar clar si el noi ho sabia i ja se’l volia quedar.

Vaig portar el mòbil a l’Emma quedant-se ella i tots mes tranquils. I després de fer alguna cosa mes ja vam marxar. Vam passar per una carnisseria també d’allà al costat a comprar bistecs de vedella arrebossats, que allà es diuen “res a la milanesa”, i carn al pastor. Després ja vam agafar un taxi per anar cap a casa.

En arribar l’Emma va preparar la carn de vedella arrebossada i vam dinar la carn amb tortillas i salsa picant, com sempre és clar, sobretot jo que en aquest sentit ja era mes mexicà que l’Emma. Sobretot m’agradava molt el huacamole picant.

Però l’Emma no va dinar, doncs es va començar a trobar malament per la regla. Jo vaig acabar de dinar i l’Emma encara estava malament, però jo no li prestava massa atenció doncs ja sé que ella les te sempre complicades i és algo habitual, per lo que no li vaig donar la importància que potser ella esperava. Així que li vaig dir que m’anava a estirar però ja vaig notar que ella es quedava encara malament i, ara a mes, molesta.

Jo em vaig quedar adormit de seguida fins cap a les 16h que em vaig despertar i em vaig començar a preparar per anar a la festa del 51 aniversari de la Cheli, la germana de l’Emma. Em vaig prendre el cafè i quan ja em vestia, vaig veure que l’Emma encara es trobava malament, de fet em va semblar que encara li feia mes mal la cadera.

Aleshores va ser quan li vaig dir no la veia be per anar enlloc i ella va respondre que en comptes de preocupar-me ara m’hauria d’haver preocupat per ella abans, o algo així, en qualsevol cas un retret força important que en aquell moment em va estranyar molt, doncs si no li havia fet cas, o no tant de cas, era perquè cada mes tenia el mateix problema, per lo que no vaig considerar que m’hi hagués de ficar massa. La qüestió és que ella no ho creia així i la manera en què em va contestar quan jo en aquell moment ja m’estava preocupant per ella, doncs no em va sentar be i no és que m’enfadés amb ella, perquè ja prou tenia amb lo seu, sino que se’m van treure les ganes d’anar a cap festa.

Jo m’estava vestint però quan ella va venir li vaig dir que ja no tenia ganes d’anar a la festa, que hi anés ella sola, doncs a mes era la seva germana. Però en aquell moment ja vaig començar a pensar en els només 3 dies que portava allà i ja començant a discutir igual que en anys anteriors i ja em vaig agobiar. No discutim mai i quan ens veiem tardem poquíssim en fer-ho, cosa que per una altra banda és normal, però que evidentment a mi no m’agrada gens.

Aleshores la cosa va anar a pitjor per moments i fins i tot em vaig plantejar d’anar a un hotel, doncs en aquell moment ja se’m feia difícil quedar-me a la mateixa casa.

Així vam estar mes d’una hora, jo quasi callat com sempre en aquestes ocasions i l’Emma intentant treure ferro al tema, també com sempre. De totes maneres jo ja sabia que l’únic que jo necessitava era una estona per normalitzar-me tot i que realment no estava d’humor per anar enlloc.

Vaig sortir a fumar-me un piti, vaig pensar en què li diria i en acabar vaig entrar i li vaig dir que jo era una persona molt independent i que no estava disposat a aguantar baralles o mig baralles cada dos dies, que segurament molta gent si, però jo no. Ella em va dir que decidís el que decidís no tenia perquè marxar de casa seva, doncs era un convidat, però jo ja m’havia relaxat i ella també ja feia estona. Seguia sense voler anar a la festa però si que volia que ella hi anés, doncs faltava a mes del que voldria i no tenia cap ganes de que no anés a aquella per culpa meva. Li vaig insistir que marxés però ella insistia en què no hi aniria si jo no hi anava, per lo que finalment vaig decidir anar-hi, en principi sense massa ganes però simplement perquè ella no hi faltés.

Així que ràpidament ens vam acabar d’arreglar, doncs ja eren les 20h passades i en principi la festa havia començat a les 18h, a mes havíem d’haver anat a comprar un regal o algo per veure i no vam comprar res.

Vam trucar un taxi i vam anar fins a casa la Cheli on hi vam arribar en uns 10 minuts. Vam picar a la porta i ens va obrir la Mireya, la germana gran de l’Emma. Estava amb els nens, fills o nets de les germanes de l’Emma. Nosaltres vam anar directament a fora el pati on estaven tots els altres asseguts en una taula gran, davant d’una pantalla gran amb un projector, un portàtil i un micro connectats. Estaven cantant amb Karaoke!

Primer vam saludar i felicitar la Cheli i després vam saludar els altres. Hi havia en Chicho i la Lola, en Marco i l’Ana amb les filles, en Miguel, fill de la Cheli, la Xochitl amb el marit les filles Alim i Karime i les filles d’aquesta i la Samy. Vam seure i ja ens van donar menjar, doncs ja eren les 21h passades i tots o havien acabat de sopar o estaven acabant. Acabava de conèixer a pràcticament tota la família de l’Emma.

Hi havia lasanya molt bona, doncs a mi no m’acostuma a agradar massa la lasanya però val a dir que aquella tenia la pasta ben grenyal, la carn picada estava molt bona i molt gratinada per sobre. Realment molt ben feta. També hi havia mole que és el que va menjar l’Emma. El mole és una salsa de color negra feta de patates, xile i molts altres ingredients. És una salsa molt laboriosa de fer però que queda molt bona. La salsa es posa en un plat normalment amb pollastre i és molt típic a Mèxic, sobretot pel dia dels morts o tots sants.

Quan vam arribar a la festa estava cantant l’Emmanuel, que li agrada molt cantar i no te cap problema en cantar tota l’estona si ningú reclama el micro. Allà és molt típic fer karaokes i la gent no te cap vergonya de cantar en sàpiga o no, de fet la majoria no en saben massa però ho fan sense cap problema i els altres escolten i gaudeixen tots plegats de la música. Val a dir que a la família de l’Emma en general hi ha un bon nivell, de fet ella mateixa canta molt be.

Després van cantar en Marco, en Chicho, la Mireya, la Samy i en Caleb. De la resta de convidats, molts ja deurien haver cantat. Jo no tenia cap intenció de cantar, doncs no he cantat mai en karaoke i no en sé gens, però de sobte la Cheli va dir que tots havíem de cantar i mes jo, que si no cantava no podria marxar. Al principi tenia l’esperança que fos una broma i que passats uns minuts s’oblidés, però no, cada vegada que algú acabava de cantar ja em reclamàvem. Vaig començar a pensar que anava en serio i que hauria d’acabar cantant davant de tots.

L’Emmanuel ja va començar a insistir molt en quina cançó volia. Jo donava llargues però ell anava donant idees. Va dir unes quantes cançons fins que va dir la de Despacito, doncs el dia anterior l’havia tocat amb la guitarra. A mi m’era igual quina cantar, la veritat, el que no volia era cantar, però almenys aquella me la coneixia una mica de tant haver-la escoltat durant mesos per tot arreu. Finalment, crec que la Samy, va començar a corejar el meu nom i tothom s’hi va sumar. Ja era un “Guillem, Guillem” general fins que em vaig aixecar mentre l’Emmanuel ja preparava la cançó.

Vaig seure davant la pantalla i al costat de l’Emmanuel i sense pensar massa vaig agafar el micro, l’Emmanuel li va donar al play, va començar a sonar la música, va aparèixer la lletra en pantalla i… a cantar! L’Emmanuel també anava cantant, sense el micro, però al meu costat, cosa que em va ajudar molt almenys a arrencar.

I fins i tot com ni jo mateix m’esperava, vaig cantar tota la cançó i millor del que pensava. En acabar, en Chicho va dir: “Quítenle el micro que ya no lo suelta!” Ja ja, no crec…

Vaig tornar al meu lloc ja mes tranquil. La Cheli va dir que ja podia marxar quan volgués i l’Emma que cantava molt millor del que ella creia, doncs sempre que em deia que li cantés alguna cançó la cantava amb una veu molt greu i lletja. De fet em va dir que ho havia fet millor que altres de la família. Jo, entre la calor i haver cantat, suava com un porc, però m’havia tret un pes de sobre.

Ja abans de cantar m’havia pres un tequila, no sé de quina marca, però que era de la Cheli i pel que semblava era força car, doncs la veritat és que me’l podia veure sol cosa que normalment no puc. En acabar de cantar, un altre per celebrar-ho. I així vam passar l’estona entre tequiles, rialles i cançons que cadascú anava escollint i cantant. La veritat és que va ser prou divertit.

En Chicho es va marcar un bon punt quan va cantar la cançó de Tequila. És una cançó que només te 3 paraules, i les 3 son Tequila. Jo no la coneixia i primer vaig veure que estava ell de peu amb el micro a la mà com fent que estava ben preparat i mig ballant al ritme de la música que s’escoltava. Al cap d’un minut de només escoltar-se música, va aparèixer la primera paraula en pantalla i ell va cridar girant-se per mirar-nos a tots: “Tequila!” I va continuar la música sense lletres a la pantalla i tornant a ballar. Al cap d’un minut i mig mes, hi va tornar “Tequila!”, tornar a ballar un minut i mig mes i… “Tequila!!!”. Lo mes graciós era la concentració que hi va posar per dir només 3 paraules.

Cap a les 12 de la nit alguns convidats van començar a marxar. Fins aleshores vam anar bevent d’aquell tequila, que dies després vaig veure que és caríssim, i cantant passant una molt bona tarda, molt millor del que m’esperava i que ara m’alegrava molt d’haver-hi anat, doncs al vespre no era gens clar que hi anéssim.

Poc abans de la 1 de la nit ja vàrem marxar cap a casa on ens hi van acompanyar la Mireya i la Samy en seu cotxe. Allà vaig menjar alguna cosa mes abans d’anar a dormir ja que a la festa ja feia estona que havia menjat i a mes no havia menjat massa per poder aguantar be tota la nit.

I així acabàvem aquell dia que per la tarda semblava anar tant malament però que al final s’havia arreglat molt millor del que podríem esperar. Ens ho havíem passat molt be i havia conegut millor a quasi tota la família de l’Emma, família que m’havia caigut molt be i viceversa. Només havien passat 3 dies dels mes de 30 que passaria a Mèxic i ja havia conegut un munt de gent i anat a dues festes. La cosa prometia.

14/07/2019 Segon dia a Tuxtepec: Coneixent als veïns i familiars

Ens vam despertar cap a les 7 del matí després de dormir les 8 hores de rigor. Aquesta era la primera nit que passava a casa l’Emma i la veritat és que hi vaig dormir molt be. El barri és en general silenciós i te aire condicionat a l’habitació, per lo que vaig dormir sense despertar-me ni una sola vegada.

Primer vaig anar a fumar un piti i després ens vam estirar una estona al llit a xerrar. Amb l’Emma parlem de qualsevol cosa però en moltes ocasions del que hem somniat. A l’Emma li agrada comentar els somnis que ha tingut i mes si son estranys, com solen ser tots els somnis, doncs poques vegades els trobem cap sentit.

Vam estar prop d’una hora comentant els somnis i de lo be que havia anat el dia anterior fins que em vaig aixecar per prendre el cafè de cada matí mentre mirava correus, temes de finances i escrivia aquest diari durant una hora mes aproximadament. Aquestes son coses que intento fer sempre, estigui o no de viatge, doncs només necessito una hora per portar al dia el diari i altres temes mes econòmics. Fent-ho així puc passar-me mesos de viatge sense que quasi afecti a la meva situació profesional. Això si, ha de ser una o dues hores cada dia.

Després ens vam dutxar i vestir per sortir al pati que comparteixen l’Emma i els seus veïns, que son el seu germà i nebots. Vam estar amb l’Emmanuel, en Caleb, el Marlon i la Daira que estaven pel patí jugant. El pati és força gran per lo que tenien molt d’espai per jugar i fins i tot anar en bici. Nosaltres estàvem mes aviat a dins de casa però els veiem per la finestra, doncs a fora ja hi començava a fer molta calor.

Mes tard vaig anar a comprar alguna cosa al mini súper de la cantonada, al costat de casa, i mes tard l’Emma va demanar per telèfon el dinar. Vam demanar cochinillo a la cubana, que és porc fet a la llenya, travessat amb un pal de bambú i anar-li donant voltes fins que es fa. Després es banya en una salsa d’all i tot plegat queda molt bo. Ja el porten trossejat per lo que molts trossos no cal ni tallar-los. Veure com el fan és tot un espectacle.

Al cap d’uns 30 minuts el varen portar i ens el vam menjar allà a la casa amb la salsa picant que sempre donen, salsa verda de xile. L’Emma mai se’n posa però jo cada dia me’n poso una mica mes. Cada dia era una mica mes tolerant a les salses picants de Mèxic.

El que no pot faltar tampoc, en tot menjar mexicà, son les tortillas. Sigui el que sigui sempre s’acompanya amb tortillas i de fet molts mexicans ni tan sols utilitzen coberts, simplement utilitzen la tortilla per agafar una mica de carn i tot cap dins.

En acabar vam anar al llit a fer la migdiada com jo feia quasi cada dia, i de fet l’Emma també tot i que ella no dormia tanta estona com jo. Ella en mitja hora ja s’aixecava però jo sempre tardava almenys dues hores i mitja. No puc dormir menys.

Al despertar-me vam estar una estona al llit xerrant, com fèiem quasi sempre al despertar-nos. Jo soc mes de prendre el cafè força ràpid però evidentment tots dos ens adaptàvem un a l’altre i per tan estàvem primer una estona xerrant i després jo em prenia el cafè que em prenc sempre quan em desperto, sigui pel matí o després de la migdiada.

Al cap d’una hora ella em va preparar el cafè, no perquè jo volgués sinó perquè a ella li feia certa il·lusió, així que quan tardava una mica ella aprofitava i me’l preparava ja que sabia que a mi no m’agradava massa que ho fes, doncs no crec que m’hagi de fer res que jo pugui fer perfectament. Així que mentre jo engegava l’ordinador ella ja sabia que després aniria a fer-me el cafè i ja el preparava sense que me n’adonés. La veritat és que si m’agradava el fet que ja sabés tant be la meva rutina i que no només la respectés tant sinó que a mes hi participés preparant-me el cafè.

I com sempre faig, a mirar correus i a escriure el diari mentre em prenia el cafè i l’Emma estirada al llit mirant el mòbil i comentant alguna cosa de tan en tan. Aquesta estona prefereixo passar-la sol i concentrat, tot i que passar-la amb l’Emma m’agradava mes del que en un principi pensava. Per una banda ella sap lo concentrat que estic i ja procura no interrompre’m, però a la vegada, de tan en tan m’agradava descansar i xerrar una estona amb ella o almenys veure que estava allà.

Per la tarda vam estar per casa amb els nens fins que varen arribar en Chicho i la Lola, que de fet fins el dia anterior se suposava que ja no estaven junts però l’Emma i jo vàrem suposar que ja ho estaven de nou ja que els fills de la Lola estaven allà i la Lola mes tard va arribar i es va quedar a casa d’en Chicho. Així que, en el meu segon dia a Tuxtepec, els veïns es varen reconciliar i ja teníem de nou els 4 nens jugant pel pati.

Encara, sobretot jo, no teníem gens de gana per sopar però ja vam demanar el sopar al mateix restaurant on havíem sopat el dia anterior ja que eren les 21h i si tardàvem massa mes es quedarien sense carn tal com va passar el dia anterior a les 22:15h..

Vam demanar menjar per tots, és a dir, Chicho, Lola, els nens, l’Emma i jo. Ells varen demanar una pizza, l’Emma 5 tacos el pastor i jo 10 tacos el pastor i un Mata hambres, que en aquell moment encara no sabia que era però segons l’Emma era semblant al Suizo que m’havia menjat el dia anterior. Ens van dir que ho tindrien en uns 40 minuts, per lo que vam esperar fins aleshores i l’Emmanuel i jo vam anar a buscar-ho.

Quan hi vam anar era la primera vegada que l’Emmanuel i jo parlàvem una estona, doncs ja l’havia conegut el dia anterior a la festa d’en Marlon però no havíem parlat. Em va semblar un noi molt educat, amable i bona persona. Em va caure realment be. La veritat és que jo estava una mica nerviós doncs suposo que volia intentar caure’ls be tot i que tenia clar que la millor manera d’aconseguir-ho era sent jo mateix, doncs no haig de canviar per poder caure be a algú. I de fet vam tenir una conversa molt amigable tota l’estona.

Quan vam arribar al restaurant el menjar encara no estava, vam haver d’esperar ben be 10 minuts mes i això que ja havien passat els 40 minuts. Realment és un restaurant que te molta clientela i estaven una mica saturats.

Finalment ens van donar la pizza, els tacos i el mata hambres. Jo calculava que lo nostre fossin 70 pesos i en van ser 100. En aquell moment em va estranyar però mes tard quan vaig veure com era el mata hambres ho vaig entendre.

Jo encara no tenia gana però quan vam arribar a casa l’Emma ja estava a casa d’en Chicho i ens va avisar a l’Emmanuel i a mi perquè hi anéssim amb el menjar. Quan hi vam arribar ja estaven tots preparant la taula per sopar tots 8.

Jo seguia sense massa gana però evidentment m’hi vaig quedar per menjar el que pogués i el que em sobrés menjar-m’ho mes tard ja a casa l’Emma. En qualsevol cas estava rodejat de bona gent amb ganes de saber mes sobre els motius que m’havien portat fins allà.

Vam seure a la barra els 4 adults i l’Emmanuel i jo em vaig menjar el mata hambre. Pensava que seria com el Suizo però no, això era molt mes complet, tenia un munt de tortillas i molta mes carn, per lo que de tacos ja no en vaig menjar cap.

L’Emmanuel va guardar i recollir pràcticament tot el que hi havia a la taula, em va semblar un noi veritablement molt ben educat. Per una altra banda, en Marlon estava buscant el carregador de la tablet i pensava que estava per on jo estava, i per preguntar-me si estava per allà es va referir a mi com a “tio”… per estar amb la seva tia política Emma.

Tots varen marxar menys l’Emmanuel, en Caleb i jo. Vam estar una estona xerrant i l’Emmanuel va treure la guitarra, doncs ja feia un any que practicava molt i la veritat és que tenia un bon nivell per fer només un any. A mes te força bona veu per lo que és un plaer escoltar-lo cantar i tocar.

Sabia tocar moltes cançons de molts cantants. Des de Despacito a XXXXX passant per temes de Mecano. Vam estar uns 30 minuts escoltant i cantant fins que va arribar l’Emma que havia anat a rentar a mà algunes peces de roba meves aprofitant que no la veia, doncs ja sabia que si la veia no la deixaria, així que quan jo estava despistat ella d’amagototis em rentava la roba…

Així que cap a les 22:30h ens vam acomiadar dels nens i vam tornar a casa l’Emma. Vam estar una estona mirant Netflix, de moment pel·lícules, i quan ella es va quedar adormida, cap a les dues de la nit, jo vaig anar a menjar un parell de tacos dels que havia deixat al sopar, doncs em costa molt anar a dormir quan fa tanta estona que he sopat.

I cap a les 2:30h si que ja em vaig estirar i no vaig tardar massa en quedar-me adormit acabant així un segon dia en el que coneixia part de la família mes pròxima de l’Emma i on semblava que hi hauria una bona relació. En aquestes ocasions no puc deixar de pensar en la quantitat de gent interessant que hi ha al mon per poder conèixer i passar una bona estona com la que havia passat jo aquell dia amb gent totalment desconeguda fins aleshores.

13/07/2019 Primer dia Tuxtepec i la primera festa

Em vaig despertar a les 14:30h després d’haver dormit 10 hores seguides sense despertar-me ni una sola vegada. Increíble! I tot per haver estat el dia anterior 40 hores seguides agafant avions i autobusos.

L’Emma no hi era, però encara no m’havia pres ni el cafè que ja va arribar. Estava encara mig encarcarat de tant dormir i mig despertant-me, que l’Emma em va dir que ja havíem de marxar, doncs ens havien convidat a una festa d’en Marlon, el fill de la Lola, la dona del seu germà Chicho.

A mi haver de marxar tant ràpid sense haver-me pres un cafè amb tranquil·litat m’emprenya una mica, així que li vaig dir que abans m’havia de prendre el cafè, dutxar-me i vestir-me. És cert que ja m’havia avisat de la festa, però no sabia que seria tant aviat.

Així que em vaig prendre ràpid el cafè, em vaig dutxar i em vaig vestir amb la millor roba que portava, que era un pantaló blau i un polo. De totes maneres finalment vam acabar marxant quasi a les 17h, doncs l’Emma es va estirar i es va mig adormir, temps que vaig aprofitar per mirar correus i escriure una mica el diari.

Quasi a les 17h vam sortir a buscar un taxi per anar fins al saló on es feia la festa. El saló estava molt a prop d’on havia llogat l’apartament els dos últims anys, per lo que ja em coneixia una mica la zona. El saló era gran amb unes 10 taules rodones on ja molts dels convidats havien acabat de dinar. També hi havia un pallasso preparant-se per l’actuació i fins i tot hi havia una piscina en un pati.

Però abans vàrem passar pel Chedraui que tantes vegades havia anat els anys anteriors a comprar el regal pel nen i alguna cosa mes. Chedraui es una de les cadenes mes conegudes de Mèxic molt similars als Carrefours.

Al primer que vàrem saludar va ser al festejat, al Marlon, un nen que feia 7 anys però ja molt educat i simpàtic.

A fora al pati hi havia la Lola, la mare del festejat i dues de les germanes seves que estaven preparant el dinar en dues olles enormes. Vam entrar després de saludar i vam seure en una de les taules ja ocupada per un matrimoni i la seva filla. No els coneixíem però allà no passa res, saludes, seus i ja està.

Ens van portar el menjar, que era un plat amb pollastre, una mica d’espaguetis, puré de patata i una salsa de xile molt picant. Mentre menjàvem va arribar una de les germanes de l’Emma, la Xochitl que encara no la coneixia. Ens va presentar a ella i a la seva filla Alin. Una mica mes tard va arribar el germà, en Chicho que si que ja el coneixia dels altres anys.

El pallasso primer va començar la seva actuació al pati fins que un nen va caure degut a l’aigua que hi havia per terra de la piscina i va decidir seguir a dins, per lo que quasi tota l’actuació la vàrem poder veure, i de fet va ser prou divertida. Feia des de pinyates que eren ninots, el joc de la cadira, concurs d’aconseguir coses d’entre els assistents i altres jocs molt divertits.

Finalment en Marlon seia a la taula presidencial amb el pastís a bufar les espelmes amb els nens darrere i tots cantant les “Mañanitas”, la cançó típica a Mèxic per felicitar un aniversari. Després de bufar les espelmes li varen donar els regals un per un i la Lola va repartir el pastís entre tots els assistents. Evidentment no en va tocar massa, doncs érem molts, però estava molt bo.

La veritat és que la festa estava molt be, hi havia molts convidats i tot plegat era molt divertit. Tot i que el pallasso feia l’actuació sobretot pels nens, també la feia de tal manera que fos entretingut per tothom, també pels adults que érem allà mirant. La gent era molt amable, el pallasso molt divertit i hi havia cerveses de sobra per tothom.

I al cap de poca estona l’Emma i jo ja vàrem marxar cap a casa seva. Havíem passat una bona tarda, havia conegut a part de la família de l’Emma que encara no coneixia i m’havia retrobat amb el Chicho. Una molt bona primera tarda a Mèxic menjant, bevent i coneixent noves persones i ben diferent a la resta del viatge.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a casa seva on jo vaig seguir descansant una mica després d’organitzar be totes les meves coses i ubicar-me a la casa, doncs allà ja m’hi quedaria tot un mes. No tenia massa son però la veritat és que encara em sentia una mica cansat. Amb 39 anys ja costa molt recuperar-se de quasi 40 hores sense dormir, agafant dos avions i un autobús.

Cap a les 21:30h, tot i haver dinat tard a la festa, ja teníem gana, doncs el plat de la festa no va ser massa contundent per lo que vam anar a sopar a una taquería a 3 minuts caminant de casa l’Emma i on hi acabaríem demanant vàries vegades en els pròxims dies. Un cop allà jo vaig demanar un Suizo, que era carn de vedella amb ceba i formatge junt a 6 tortillas, que li diuen ells, que son el que utilitzen per fer els tacos. A mes vaig demanar 5 tacos el pastor, que son de carn de porc, ceba i filantro, que és una verdura. L’Emma per la seva part va demanar 5 tacos el pastor. Per tan, jo vaig demanar tot un Suizo mes que ella i que en aquell moment encara no sabia com era, doncs aquesta era la primera vegada que en demanava un. I va resultar que el Suizo era com 8 o 9 tacos junts, una passada.

Tot plegat estava boníssim. M’encanta com preparen la carn i lo bo que queda junt amb les tortillas i la ceba. Un cop m’ho vaig acabar tot, Suizo i els 5 tacos, no és que tingués mes gana però si que em venien de gust mes tacos, així que en vaig demanar mes però ja se’ls havia acabat la carn, doncs ja eren les 22:15h i era un restaurant amb molta clientela, així que em vaig menjar només el que l’Emma va deixar dels 5 tacos. Si, encara em vaig fotre part de lo seu… I tot plegat va costar 60 pesos, poc menys de 3€. A Mèxic pots menjar molt bo i fins a no poder mes per preus ridículs.

Cap a 22:30h tornàvem a casa l’Emma ja a dormir, doncs tot i que jo aquell primer dia a Mèxic m’havia despertat tard, ja notava que tenia prou son com per dormir 8 hores seguides, com així va ser.

I així acabava el meu primer dia a Tuxtepec vivint per primera vegada acompanyat i en una casa, havent anat ja a la primera de les moltes festes que aniria durant els pròxims dies i havent-me fotut les botes d’autèntic menjar mexicà. Tot just acabava d’arribar i la cosa ja prometia molt.

12/07/2019 De CDMX a Tuxtepec, Oaxaca

A les 11 del matí arribàvem a Ciutat de Mèxic tot i que l’hora local eren les 13h. En el vol operat per Aeromexico havia pogut menjar i dormir molt be, quelcom que era poc freqüent però en aquesta ocasió també imprescindible per poder afrontar el dia, doncs em quedava un viatge de 8 hores en bus fins a Tuxtepec que acabaria a les 23h. Val a dir que darrerament, els vols mes còmodes i tranquils que he fet han estat amb Aeromexico. Una molt bona companyia.

Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. Ja tenia el bus reservat que sortia a les 17h des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant després de quasi 5 dies menjant plats preparats a Hawaii. A Mèxic això canviaria radicalment podent menjar tot tipus de menjar ben variat i bo a preus molt baixos. Ara mateix ja només pensava en tacos, tortas, quesadillas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, intentava avançar a tota la resta de passatgers per no trobar-me massa cua en arribar, i aquesta vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig avançar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar tal com ja m’havia passat a Honolulu. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua de nou sinó que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

L’agent em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos (6,80€) i el Metrobus per 30 (1,36€), així que jo tenia clar com hi aniria.

Per segons quina destinació, si que és millor anar-hi en taxi segur, però en aquest cas, el Metrobus tenia parada a la terminal TAPO on havia d’anar, per lo que no calia prendre mes precaucions.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits malais que encara em quedaven, però enlloc els acceptaven, així que de moment me’ls hauria de menjar. També vaig preguntar a una botiga de Telcel el preu d’una targeta SIM de prepago ja que normalment a Mèxic sempre en compro una degut al temps que m’hi passo i a l’intens contacte que tinc amb els coneguts mexicans. Però al ser en un aeroport i com passa amb quasi tot, la targeta costava 200 pesos sense gens de saldo, mentre que a altres llocs costava 50 pesos i amb saldo. AL dir-m’ho em vaig quedar parat i li vaig dir que no d’una manera molt directa, doncs em semblava una estafa, a lo que la venedora es va quedar certament parada de veure que no a tots els turistes se’ls pot estafar.

Després vaig sortir de la terminal i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Aquesta ja era la quarta vegada que arribava a aquest aeroport per lo que ja me’l coneixia prou com per no anar totalment perdut. Vaig preguntar quin bus anava a San Lázaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos, i on carregar la targeta per pagar, doncs el Metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sinó que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus i que descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any anterior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hi quedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

Així que vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7-eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. L’efectiu que portava ja el tenia també del viatge anterior. Immediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir com si jo fos el típic turista perdut, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia i queja la tenia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30 pesos, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot plegat ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs a la terminal d’autobusos s’hi arribava en uns 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal TAPO tot sol al bus i amb el cafè. Millor que el taxi segur. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar, així que simplement em vaig relaxar contemplant per la finestra aquella ciutat on cada vegada m’hi sentia mes com a casa.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de San Lázaro on vaig baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terminal d’autobusos. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tan a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes també sabia quin era el millor lloc on esperar, doncs no era a sortides sinó a arribades, ja que allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil, xarxa wifi molt ràpida, cafeteria i lavabos. Tot el que pots necessitar en menys de 20 metres.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos i amb 1.500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en una espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM, doncs havia quedat enganxada sense seguir el camí natural de tota claveguera. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducte de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3.000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic. Amb tot plegat, arribada a Mèxic inmillorable.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres menjars típics mexicans que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.

Després de menjar vaig anar a canviar-me de roba al lavabo i a rentar-me una mica, doncs aquell dia no m’havia pogut dutxar, i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h varen anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls i un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts. El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava una mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.

Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop nostre.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. Vaig anar escrivint el diari i de tan en tan seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava. Almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapps.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar després d’estar tot el camí dormint i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i a casa l’Emma, doncs vam acabar compartint el taxi.

Primer em comentar que treballava en una fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va parlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar d’Aguas Calientes, d’on ell era i de la fira de San Marco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viatges i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un treballador ja s’havia quedat sense pensió perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis segurs o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1 de la matinada, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà a la terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la Colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semblar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dóna molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que qualsevol dels taxistes que pogués haver-hi esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants quilòmetres aquell mateix dia des de Honolulu i mes tenint en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, havent fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà!

Eren la 1 de la nit quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafogor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi però ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir amb veu baixa ja que estava enmig de tots dos i em feia una mica de cosa que veiessin que desconfiàvem.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: “Te estan esperando?” A lo que li vaig respondre que si quedant-se aleshores mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li estava preparant una emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes les carreres de taxi a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus, que encara no sabia ni com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquil·la de veure que havia arribat be tot i que em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal. Com havia de venir doncs?

Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa, doncs aquesta era la primera vegada que hi entrava, vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar especialment per a mi, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinació final en aquesta etapa del viatge, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a provar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem el viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Per primera vegada durant el viatge em quedava a dormir a casa de gent coneguda i deixava per tan la soledat buscada del viatge per passar quasi 5 setmanes ben acompanyat i vivint en una casa amb totes les seves comoditats. De fet, acabava d’arribar a la meva segona casa i no podia haver estat una millor arribada.

Portava milers de quilòmetres recorreguts entre 5 països i un munt de noves ciutats visitades, però ara tocava descansar una mica i passar, ara si, uns dies de vacances.

Cap a les dues de la matinada anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de 40 hores gràcies als llargs vols i als canvis horaris. L’endemà tocava veure la resta de coneguts per lo que havia de recuperar energies.

11/07/2019 De Honolulu a Ciutat de Mèxic

Em vaig despertar a les 6:45h començant així el dia en el què tindria probablement el trajecte mes llarg del viatge, doncs el pròxim llit on acabaria dormint seria a Tuxtepec, Mèxic, on hi arribaria a les 23h del dia següent, per lo que encara em quedaven unes 40 hores per arribar-hi des de Honolulu on era ara. El vol sortia a les 15:00h per lo que volia sortir del hostel entre les 10:30 i 11 del matí.

Quan em vaig aixecar vaig veure que hi havia un altre noi a l’habitació. Havia fet el checkin la nit anterior quan ja estàvem tots dormint i, almenys jo, ni m’havia assabentat. Això és tenir respecte pels altres.

Em vaig dutxar i vaig anar a prendre el primer dels dos cafès que em prendria abans de marxar mentre mirava correus i escrivia el diari. A les 8:30h vaig anar a acabar de guardar-ho tot a la maleta i a posar el mòbil a carregar. A les 9:30h un altre cafè mentre acabava de mirar tots els correus i alguns tipus de canvi que m’interessaven per si podia canviar a algun lloc els ringgits malais que em quedaven. Mirava tan els tipus de canvi respecte el dòlar i el peso mexicà. I a les 10:30h última repassada a l’habitació per tal de no deixar-me res, em vaig acomiadar del noi francès que havia arribat el dia anterior i que era l’únic a l’habitació i ja vaig anar a fer el checkout. A diferència del checkin quan em varen fer un munt de preguntes i explicacions, ara tot va ser molt mes ràpid. Simplement havia de portar els llençols i la tovallola a la recepció i ja podia marxar.

Així doncs cap a les 10:30h m’acomiadava dels coneguts del hostel i iniciava el trajecte d’unes 36 hores fins a Tuxtepec, fent parades a Los Ángeles i a Ciutat de Mèxic.

Fins l’aeroport de Honolulu hi aniria amb el bus públic, que n’hauria d’agafar dos. SI tot anava be en poc mes d’una hora ja podria arribar-hi. Primer hauia d’agafar el número 6 que passava pel carrer de sota del hostel on hi arribaria en 3 minuts caminant per lo que m’anava perfecte. Ja vaig sortir tenint en compte l’horari que deia Google Maps i que efectivament es va complir prou be, doncs en principi passava a les 10:30h i va passar a les 10:33h.

Vaig comprar un pas per un dia ja que tenien el mateix preu que els dos busos que hauria d’agafar, i d’aquesta manera no hauria de pagar mes si m’equivocava o havia d’agafar un tercer bus pel motiu que fos. A mes vaig aprofitar per pagar amb tota la morralla que tenia, que era molta, i ja em vaig quedar només amb $3,25, per lo que em vaig tenir prou amb els $74 en efectiu que portava de casa, doncs a Hawaii no vaig canviar res ni vaig treure efectiu de cap caixer. Tota una proesa allargar els $74 durant 4 dies a Hawaii.

Al cap d’uns 30 minuts d’anar en el bus número 6 vam arribar a la parada on havia de baixar i caminar uns metres fins a l’altra parada on agafaria el bus 20 i que ja em deixaria a l’aeroport. En aquella parada em va semblar que un avi que hi havia allà assegut s’estava fumant un porro, i això que a les parades està prohibit fumar, qualsevol cosa és clar… A mes s’estava bevent una cervesa i m’estranya que als EUA es pugui veure cervesa pel carrer.

El 20 va tardar uns 20 minuts en arribar, per lo que eren les 11:20h quan hi pujava. A mes anava completament ple així que em va tocar estar bona part del trajecte de peu i enllaunat com una anxova. Almenys ja veia gent amb maletes senyal de què anàvem directament a l’aeroport. Realment fàcil i barat arribar a l’aeroport des del centre de Honolulu.

Cap a les 12h arribava a l’aeroport sense cap problema mes que un petit endarreriment i amb temps suficient per anar a fer el checkin i passar el control de seguretat. El bus ens va deixar a la terminal 1. Jo en aquell moment ni tan sols sabia que hi havia dues terminals ni a quina havia d’anar. De fet, el que coneixia de l’aeroport de Honolulu era el que havia vist a l’arribada, i la veritat és que no em vaig fer una bona idea de com era. L’aeroport era molt mes gran del que m’esperava i tenia les dues terminals tot i que per sort estaven una al costat de l’altra. Allà a la 1 veia que hi havia 4 lobbies, un d’ells per vols internacionals, així que vaig pensar que hauria d’entrar a aquell. No ho tenia gens clar però el que si tenia clar era que aquella no era la terminal a la que havia arribat.

Abans d’entrar em vaig menjar els sandvitxos que portava assegut en un banc just davant les portes d’entrada a la terminal i després vaig anar a buscar la zona per fumar, però després de recórrer tota la zona de davant les portes i on normalment hi ha una petita zona de fumadors, no vaig veure que enlloc es permetés fumar. Finalment, quan portava 10 minuts buscant, vaig veure el típic cartell de permès fumar però que assenyalava al pis de baix. Ja havia vist que a baix hi havia alguna cosa però des d’allà semblava un pàrquing, per lo que no li havia prestat mes atenció. Però ara que segons el cartell la zona de fumadors estava a baix, vaig buscar les escales i vaig baixar ràpidament. I quan ja era quasi a la zona de fumadors em vaig adonar que acabava d’arribar al lloc on havia arribat el meu vol 5 dies abans. Estava a la terminal 2 i aquella era la que em coneixia, de fet ara mirés on mirés tot m’era conegut.

Vaig anar a fumar i quan ja tornava cap a la terminal 1 per anar a buscar on fer el checkin, vaig veure que allà a la terminal 2 també hi havia sortides internacionals. Estupendo, ara ja no sabia a quina terminal havia d’anar, doncs des de totes dues hi havia sortides internacionals, així que vaig anar a preguntar a un punt d’informació que ja em coneixia, doncs a l’arribada ja havia preguntat on hi havia un money exchange. Allà em van preguntar la companyia i al dir-los Delta em van dir que era allà, al lobby 7 de la terminal 2. Doncs menys mal que vaig buscar un lloc per fumadors i que vaig acabar preguntant perquè jo ja anava a entrar a la terminal 1.

Així que vaig anar fins al lobby 7 que estava literalment 10 minuts caminant fins a trobar els mostradors de Delta. Amb tot plegat ja eren les 12:30h i el temps de sobra que tenia s’esgotava ràpidament.

Li vaig dir a la dona que organitzava la cua que només volia fer el checkin i ella em va dir que podia anar a les màquines a lo que li vaig respondre que ja tenia un email infornant-me que el checkin l’hauria de fer amb un agent. Com si jo no sabés fer el checkin online o a les màquines…

Quan em va tocar, em van haver de fer un munt de preguntes, motiu pel qual no podia fer el checkin a la màquina ni de forma online. Per exemple havien de saber quants dies estaria a Mèxic, si tenia ja el bitllet de sortida o la direcció on em quedaria. Almenys la noia que em va tocar era molt amable, em repetia tot allò que no entenia i em va explicar molt be el que hauria de fer a Los Ángeles, on faria l’escala, doncs allà hauria de fer un altre checkin. Li vaig preguntar on estava la porta d’embarcament i em va dir que en aquella terminal, així que encara sort que vaig anar a fumar i vaig veure aquesta terminal, la 2, perquè sinó potser encara estaria a la 1 buscant el mostrador de Delta.

Amb tot plegat ja eren quasi les 13 hores per lo que al final tampoc vaig anar tant sobrat de temps. Vaig anar a fumar un piti i ja a passar el control de seguretat.

Com sol passar als EUA, hi havia un gos detector de drogues abans de passar el control. Tot plegat ho vaig passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional. Per cert, que un cop passat el control em vaig trobar una bateria externa tirada a terra que molt amablement vaig donar a una agent del control. No sé si se la deurien quedar ells o la varen portar a algun lloc d’objectes perduts, en qualsevol cas en aquell moment em va sortir la vena amable i no me la vaig quedar. A mes jo ja en portava una que es veia millor i mes nova que aquella.

El camí fins a la porta d’embarcament també era força llarg, de fet tot l’aeroport era molt mes gran del que m’havia semblat a l’arribada, doncs només n’havia vist una petita part. La porta era la E3 i era allà on m’havien d’assignar el seient, quelcom que em passava per primera vegada.

Vaig estar allà esperant aprofitant que hi havia connexió a Internet fins cap a les 14:30h que vaig anar a preguntar al mostrador, i encara sort, perquè només ensenyar el bitllet ja em van donar el definitiu que tenien allà preparat amb el seient assignat, el 35C, la penúltima fila, i de fet l’última de la banda dels seients del A al C. A mes tenia la categoria Basic per lo que vaig haver d’esperar a que pugés tothom fins que només vàrem quedar els de Basic, uns 15, per a pujar. Això si, érem els millors, doncs quan ens varen cridar una dona va fer un Iuuujuuuuu! I tots rient pujant a l’avió.

Però no només em va tocar al final de l’avió sinó que a mes anava al costat d’una parella que portaven una nena de menys d’un any… Fantàstic.

El vol duraria unes 5 hores i mitja des les 15h a les 20:30h però sent a Los Ángeles les 23:30h, és a dir, hauria de passar la nit a l’aeroport ja que el vol cap a Mèxic sortia a les 7 del matí.

Durant les primeres hores la nena es va portar prou be, de fet es va portar millor del que m’esperava durant tot el vol tot i que cap al final ja plorava mes, però crec que no tant per ella sinó perquè els seus pares la volien fer adormir i ella no volia. Tota l’estona estava tocant la pantalla o mirant coses i mentre ho feia no molestava, era justament quan la bressolaven que plorava. La veritat és que se la veia molt activa i no va descansar en tot el trajecte.

Per la resta tot be i tranquil, fins i tot ens van donar beguda i snacks en dues ocasions durant el vol, que en el meu cas varen ser dos cafès i galetes. Menys mal tenint en compte que el vol costava uns 200€.

I a les 20:30h arribàvem a Los Ángeles tal com estava previst. Evidentment vaig tardar en baixar perquè estava a l’última fila, però almenys un cop abaix ja no feia falta passar cap control d’immigració, algo que sempre s’agraeix i mes estan als EUA.

Un cop a l’aeroport vaig sortir a fora a fumar un piti i el que em va sorprendre va ser que feia força fred, mes del que m’esperava, de fet em vaig haver de posar la jaqueta, com tothom. Crec que era el primer cop que em posava la jaqueta en tot el viatge. No envà estàvem en ple mes de juliol i per tan en ple estiu a l’hemisferi nord, on era ara.

En qualsevol cas aquesta era la primera vegada que posava els peus a Los Ángeles i tot i que no sortiria de l’aeroport, almenys podia veure una mica la fauna que hi ha en aquella ciutat i com estant encara en una ciutat americana, aquí la gent ja es veia ben diferent a Hawaii.

Vaig arribar a la terminal 3 i segons tenia anotat el vol a Mèxic sortia de la terminal 2, així que vaig anar fins la 2 on hi vaig poder arribar caminant, doncs les terminals estan totes seguides i en uns 5 minuts ja s’hi pot arribar. Vaig entrar i efectivament hi havia mostradors d’Aeromexico, la companyia amb la que volaria, i a mes, tot i l’hora que ja era encara hi havia una treballadora. Vaig anar a preguntar-li si el vol sortiria des d’aquella terminal i així m’ho va confirmar, tan el lloc com l’hora. Per primera vegada en tot el viatge podia parlar en espanyol, que després de tant d’anglès i tailandès la veritat és que s’agraeix.

Així que ja només em quedava esperar 4 hores a què obrissin els mostradors per fer el checkin i 3 hores mes fins la sortida del vol. Per sort i havia xarxa wifi oberta per lo que l’espera es va fer una mica mes soportable. Primer vaig avisar a la família de què ja estava a Los Ángeles i després vaig estar mirant correus i temes de feina, escrivint el diari o fins i tot mirant Netflix. Ja sabia que no podria dormir així que ni ho vaig intentar, a mes feia massa fred per l’aire condicionat com per ni tan sols intentar-ho.

Aquesta ja era la quarta o cinquena vegada que em tocava passar la nit en un aeroport i en cap de les ocasions anteriors havia aconseguit dormir mes de 5 minuts, per lo que aquestes alçades ja sabia que no feia falta ni que ho intentés. Entre la incomoditat de les cadires, la por a robatoris, la llum que mai s’apaga i la megafonia que tampoc mai s’apaga em resulta impossible de dormir-me a menys que estigui extremadament cansat.

Vaig sortir una estona fora de la terminal i tal com ja he comentat abans, només de passejar una mica per les afores de la terminal ja podia veure la diferència entre Hawaii i el continent, doncs aquí ja hi havia gent demanant-me tabac o almenys amb certa pinta que transmetia ben poca confiança.

Poc després de les 12 de la nit em vaig menjar les dues bosses de patates i el paquet de galetes que em quedaven. I després ja anar fent temps passejant per la terminal, connectat a Internet o descansant en una cadira fins cap a les 3:30h que vaig anar cap als mostradors d’Aeromexico on ja hi havia 5 o 6 persones esperant. Jo portava 6 hores en aquella terminal i encara no vaig ser el primer en posar-me a la cua…

Però allà no va aparèixer ningú fins a les 4:30h quan a la cua ja hi havia almenys 100 persones. Finalment van obrir els mostradors i vaig poder fer el check-in sense problemes, a mes ara ja no em van fer totes les preguntes pertinents per poder entrar a Mèxic doncs ja me les havien fet a Honolulu. Tot va anar molt ràpid i be tal com m’havia explicat l’amable treballadora de Delta.

Cap a les 5 de la matinada vaig anar a passar el control de seguretat que també vaig poder passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional i directament cap a la porta 28 des d’on hauria d’embarcar.

I allà va tocar esperar una hora mes en un ambient completament diferent al que portava vivint en les últimes 8 hores. Aquí ja hi havia desenes de persones ben despertes i amb una cridòria important. Això si, quasi tots mexicans, és clar, cosa que em va fer sentir una mica mes a prop de casa després de tantes setmanes donant voltes pel mon i de fet haver fet ja mes de la meitat de la volta. Mèxic era el mes similar a estar a casa de tot el que havia visitat fins aleshores. Encara no era el final del viatge però si ja una nova etapa que començava aquí i ara.

A les 6:10h vam començar a embarcar. Jo era del grup 3 i, tenint en compte que del grup 1 quasi no hi havia ningú i del grup 2 no hi havia ningú, vaig embarcar quasi dels primers. I molt millor, ja que suposadament faltaria lloc per guardar tot l’equipatge de cabina per lo que m’interessava entrar ràpid i poder guardar la maleta almenys per davant meu per tal de no haver-me d’esperar a què sortís tothom de l’avió per poder-la agafar al baixar.

Vaig pujar dels primers. El meu seient era el 10F per lo que estava força a prop de la porta i a la finestra. I per sort aquesta vegada no em va tocar al costat de cap bebé, sinó tot el contrari, una noia que als dos minuts d’enlairar-nos es va adormir i ja no es va despertar fins l’aterratge. Un vol ben tranquil.

Jo en aquell moment ja portava quasi 24 hores sense dormir però tot i així no esperava que pogués dormir tampoc en aquest vol, doncs pràcticament no he dormit mai en un avió. Però en aquesta ocasió la son va poder mes i per sort vaig poder dormir una mica, que encara que fos poc va ser certament imprescindible. A les 7:30h em vaig quedar completament adormit sense ni intentar-ho fins cap a les 8:40h que em vaig despertar per sorolls a la cabina. Quan vaig obrir els ulls vaig veure que la resta de passatgers tenien l’esmorzar, de fet segurament em vaig despertar pel propi soroll que varen fer en repartir els esmorzars. I jo que portava un munt d’hores sense menjar res decent i quasi mai dormo en avions, justament m’adormo quan reparteixen l’esmorzar. Evidentment quan va passar una de les tripulants li vaig dir que no m’havien donat el menjar perquè estava dormint i que siusplau me’l portessin, cosa que varen fer de seguida. Tot i que de fet tampoc era tant com semblava, doncs era un croissant de pernil i formatge, un tros de xocolata i una espècie de compota de poma. Això si, em va venir tot molt de gust sobretot degut a la gana que tenia.

I havent menjat i encara amb molta son acumulada, no vaig tardar massa en quedar-me adormit novament i durant bona part del trajecte. Menys mal perquè el dia que tenia per davant seria llarg i cansat arribant al meu destí final cap a les 12 de la nit.

En aquest moment ja portava mes de la meitat del mon recorregut sense que hagués patit cap problema greu i ni tan sols vols cancel·lats. Algun endarreriment que em va anar molt be per la compensació econòmica però en general tot molt be. Ara ja estava en la segona part del viatge començant per Mèxic que per mi ja és zona coneguda i per on m’hi moc quasi com si fos a casa.

10/07/2019 Manoa Falls

Em vaig despertar cap a les 6 del matí havent dormit perfectament tota la nit i em vaig dutxar ràpidament després de fumar un piti per evitar cues a les dutxes. Quan m’estava dutxant ja es van anar despertant els altres així que vaig poder fer mes soroll sense por de despertar a ningú.

A les 7h, tan bon punt obrien la cuina, vaig anar a prendre el cafè de cada matí, a escriure una estona aquest mateix diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camí que volia fer aquell dia fins les Manoa Falls, una cascada ben a prop de Honolulu i a la que s’hi arriba després de caminar poc mes d’un quilòmetre pel mig de la selva. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camí des del hostel, mitja hora mes fins arribar a la cascada i després el mateix camí de tornada, per lo que, si no m’entretenia massa, serien unes 4 hores de caminada una de les quals força dura.

A les 9h vaig sortir del hostel sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara me n’acabaria penedint. Si hi podia anar caminant era perquè el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estava la cascada, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si hagués estat al centre de Honolulu. Això si, vaig marxar només amb el mòbil i algo de diners, ni aigua ni menjar.

Almenys el camí fins l’inici de la selva era per un carrer que transcorria pel mig del típic barri de les afores amb les típiques cases unifamiliars, el seu jardí, el seu cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Tot molt american. Era un barri apartat però on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes úniques, de fet a Hawaii, és difícil no tenir unes bones vistes.

El camí mica en mica es va anar fent avorrit ja que el carrer seguia sent el mateix i tampoc variava massa ni hi havia massa moviment de persones per entretenir-se. Simplement havia de caminar aquell carrer amunt durant mes d’una hora. A mes la calor començava a intensificar-se i aquell carrer, tot i que poc, tenia pendent ascendent tota l’estona.

Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camí de muntanya deixant enrere l’asfalt per entrar a la selva hawaiana. El camí començava just al carrer pel que havia anat tota l’estona i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves a una espessa selva amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literalment, matar algú. Així ho deia al cartell.

Després de passar l’ensurt de poder morir per la caiguda d’una branca, vaig entrar al camí. Jo pensava que allò ja era el camí, però no, només era el camí mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking de veritat que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample, forta pendent tota l’estona i arrels per tot arreu. A mes el terra estava molt humit i en alguns punts relliscava força, per lo que per molt que volgués no podia anar massa ràpid.

Conforme avançava per aquell camí, el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i una vegetació única i exuberant. Tot i que havia arribat a l’inici de la selva ja força cansat, val a dir que tot plegat era molt mes fàcil del que pensava i sobretot mes fàcil que els trekkings que havia fet per les selves de Malàisia, doncs aquí ni el camí era tant difícil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot hi feia una temperatura ben agradable.

Conforme m’acostava a les cascades es notava que hi havia mes gent, doncs el tram final, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeració ja abans d’arribar-hi.

Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una asiàtica que anava amb un vestit i sabates amb un tacó-plataforma d’uns 10 o 15 centímetres pujant per aquell camí fangós i relliscós per sobre d’arrels i roques. Hi ha gent que no sé en què pensa o si és que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mèrit el que feia i no va desistir ni un moment fins arribar a la cascada.

I cap a les 11:15h per fi escoltava el so de l’aigua caient, veia com el camí s’eixamplava per finalment veure majestuosament davant meu la cascada Manoa que era mes alta del que creia. És una cascada petita tot i que ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, però si que era força mes alta del que pensava amb una caiguda d’almenys de 30 metres. Com era d’esperar hi havia un munt de gent allà fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar també hi havia gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar perquè hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i així almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida i clarament del·limitada.

Vaig estar allà observant la cascada i fent fotos, és clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet gràcies a l’abundant vegetació que tapava el sol i les vistes eren molt maques, amb una de les característiques muntanyes hawaianes de fons i arbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diàmetre, unes bèsties. Per tot arreu s’hi veia una flora que difícilment es pot trobar en altres llocs. El camí fins allà era relativament fàcil i permetia apreciar una naturaleza única ben a prop d’una gran ciutat com Honolulu. Una terra de contrasts.

Cap a les 11:30h vaig començar la baixada i la part mes dura del camí, doncs ja tot era zona que ja havia vist i per tan ja no tenia tanta gràcia. A mes ja portava un cansament acumulat molt important.

En un punt determinat del camí va anar de ben poc que no rellisco i em foto una hòstia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes tot plegat just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, després de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moment vaig baixar el ritme, doncs anava quasi corrent sender avall, i agafant-me a algun tronc sempre que podia. Cal tenir en compte que degut a la humitat i a les pluges quasi diàries, el terra era com un fangar amb trams que relliscaven mes que el gel.

Em sorprenia força veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camí com si res. De la mateixa manera ja n’havia vist un munt pujant al Diamond Head. La veritat és que ho trobava d’un mèrit molt important.

Cap a les 11:45h arribava al final del camí de muntanya deixant enrere la selva i tornant a la carretera que transcorria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel. Això si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava encara a uns 5 quilòmetres.

A mes ara els núvols que abans tapaven una mica el sol fent el camí mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es començava a fer realment dur. Per sort tot el camí era de baixada. De totes maneres, el fet de saber com és el camí, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, però a mi la veritat és que saber quant queda m’ajuda a administrar les forces.

I finalment, cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i només sopar, doncs el dia següent marxava a Mèxic i per tan no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. Però és clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s tot i que estava a 20 minuts caminant mentre que als 5 minuts ja passava per davant del 7-eleven, per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allà mateix i menjar-me’l al hostel tal com ja havia fet els dies anteriors. Mes barat, mes còmode i segurament mes sa.

Vaig comprar pollastre arrebossat amb arròs estil basil, 2 taquitos recent fets al mateix 7-eleven i un entrepà d’amanida de pollastre, tot plegat per $7,92 (6,60€). A diferència del primer dia, ara ja sabia què menjar i com no gastar-me una millonada per viure a Hawaii. Després vaig tornar directament al hostel on ho vaig escalfar i menjar amb molt de gust com sempre al pati del hostel.

Des de l’anterior viatge però sobretot en aquest, els 7-eleven s’havien convertit per mi en els millors salvavides que podia trobar als nous països visitats. Eren llocs on hi venien tot tipus de productes bàsics, oberts les 24 hores del dia i amb la possibilitat de fer-te menjar al moment o escalfar-te qualsevol plat. Fins i tot podies menjar dins del mateix 7-eleven o demanar un cafè recent fet. Una meravella per a viatgers i sobretot molt útil per aconseguir tot el necessari per pasar pocs dies a algun lloc i a qualsevol hora del dia, doncs a vegades arribes a una nova ciutat de matinada quan tot és tancat, tot excepte els 7-eleven.

Després de dinar vaig anar a estirar-me una estona al llit a mirar Netflix però vaig aguantar com un campió sense adormir-me, un fet veritablement insòlit. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i així ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.

No havia fet cap rentadora tot i que n’hi havia una al hostel però era massa cara com per no aguantar un dia sense rentar roba i mes tenint en compte que no feia ni una setmana que l’havia rentada tota. De moment tenia roba neta de sobres per arribar a Mèxic on ja podria rentar tota la roba que volgués, doncs aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa. Després de passar 4 nits a un hostel és algo que s’agraeix molt.

Cap a les 19h vaig tornar al mateix 7-eleven on ja em coneixien a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemà durant el trajecte cap al continent. Per sopar vaig comprar un plat preparat de vedella amb arròs basil i fideus i un entrepà de pernil i ou i que a més el pa semblava de formatge. Tot plegat per $11,59, quasi 10€, potser el dia que mes m’havia gastat al 7-eleven però també el dia que havia comprat els plats i entrepans mes complets per sopar i per esmorzar l’endemà. Era l’última nit a Hawaii i ja no tocava escatimar en menjar.

De tornada al hostel vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar del hostel a l’aeroport de Honolulu, del aeroport de Mèxic a la terminal de bus TAPO i intentar fer el checkin de nou tot i que seguia sense deixar-me, probablement perquè m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de Mèxic. L’endemà també tenia un llarg trajecte fins arribar a Tuxtepec, Oaxaca, però almenys en aquest cas, el trajecte ja me’l coneixia mes, doncs aquesta ja seria la meva tercera visita a Mèxic.

Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. De fet només amb l’entrepà ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent del que semblava. Però de tan en tan va be fer un bon àpat i mes en aquests viatges on gasto mes calories en un dia que en 3 mesos a casa.

I finalment, cap a les 21:30h, vaig anar una estona a mirar Netflix fins a les 22h que ja estàvem els 3 de l’habitació al llit i ja vaig anar a dormir en la que seria la meva última nit a Hawaii.

Havia estat 4 dies complets a l’illa principal de Hawaii veient tan la zona mes urbana com la mes salvatge. Una illa políticament americana però amb una cultura i una forma d’entendre la vida ben diferent a la del continent. Una illa cara però on s’hi poden trobar bons preus i viure’hi perfectament si saps buscar. Probablement aquests preus mes alts queden compensats pel ritme i qualitat de vida que hi ha en aquestes illes i que les converteixen en un petit paradís modern enmig del Pacífic. Jo marxava d’aquí ben content i feliç d’haver pogut viure uns dies entre uns ciutadans americans tant diferents als que havia conegut fins aleshores.

09/07/2019 Tercer dia a Hawaii: Kualoa Ranch i els escenaris de les pel·lícules mes famoses.

Em vaig despertar cap a les 6 del matí i per sort havia pogut dormir força bé tenint en compte que el xinès mal educat que dormia a l’habitació tornava a ser al seu llit dormint, senyal de què havia tornat de matinada però que havia anat amb compte de no despertar-nos. El senyor de sota també però aquest ja tenia clar que no molestaria a ningú. Amb el xinès no ho tenia gens clar i semblava que encara no s’havia adaptat ni s’adaptaria. El senyor ja s’aixecava una altra vegada, no sé, però quasi no dormia. Arribava l’últim i marxava el primer.

Havia de fer temps fins les 7 ja que era quan obrien la cuina, per lo que vaig decidir anar al 7-eleven a comprar el dinar ja que pels plans que tenia avui segurament no hi passaria de camí o no em donaria temps d’anar-hi mes tard. Ja que estan oberts les 24 hores doncs no importa quan et decideixis a anar-hi.

Aquest dia tocava visita el Kualoa Ranch en un tour que ja havia reservat abans de començar el viatge. Aquest ranxo, que queda al nord de la mateixa illa, és on s’hi han gravat un munt de pel·lícules i series, que jo sàpiga almenys 20 o 25, entre elles les de Jurassic Park i Lost. Em feia molta gràcia poder veure en viu aquells parcs i muntanyes que tantes vegades havia vist per TV i mes sabent que és un lloc tant buscat com a escenari de Hollywood.

El tour començava a les 13:15h però com sempre hi recomanaven anar una hora abans. A mes hauria d’agafar dos busos per tal de recórrer els 40 quilòmetres que hi ha des del hostel al ranxo, doncs aquest queda a la costa nord de Oahu. I el fet d’haver d’agafar dos busos ja fa que hagis de sortir molt abans, doncs els busos passen cada 30 minuts i a vegades van amb endarreriment. Així que tenia previst sortir entre les 10:30 i les 11 del matí.

I com cada matí i després de comprar uns sandvitxos de pernil i formatge ben complets per dinar al 7-eleven i per menys de 3€, vaig anar a la cuina del hostel a preparar-me el cafè de cada matí per després prendre-me’l tranquil·lament assegut al pati gaudint de la suau brisa matinal hawaiana i aprofitant per llegir correus, notícies i escriure aquest diari fins cap a les 8h que em vaig dutxar.

Després de dutxar-me i preparar-me em vaig prendre un altre cafè mentre seguia amb el diari ja que el dia 7 havia sigut un dia molt llarg i el post doncs també, és clar. I cap a les 10:30h ja vaig anar cap a la parada del primer bus dels dos que havia d’agafar i que estava una mica abans d’arribar al 7-eleven, per lo que la tenia a 5 minuts caminant.

A aquella primera parada ja hi vaig anar tenint en compte a quina hora passaria el bus, doncs Google Maps ho indicava i a mes també si el bus anava amb endarreriment. Per lo que en menys de 5 minuts de ser allà esperant ja va arribar. Vaig comprar un 1Day Pass que valen $5,50 i permeten viatges il·limitats durant tot el dia. És el mateix preu que 2 trajectes que ja son els que havia de fer només per arribar al ranxo. Després òbviament havia de tornar i segurament durant la resta del dia agafar-ne algun mes, per lo que avui era evident que em sortia a compte.

En el primer bus hi vaig estar poc mes de 30 minuts i em va deixar encara dins de Honolulu. Quasi al costat de la parada on vaig baixar ja havia d’agafar el segon i últim bus, el número 60, que segons Google Maps anava endarrerit i tardaria 30 minuts en arribar. Així que vaig seure i tot i que pensava esperar mes, ja vaig començar a menjar-me un dels dos sandvitxos.

Però el bus va arribar en uns 15 minuts com a molt, de fet ni tan sols semblava anar endarrerit. Tot just eren les 11 del matí quan ja pujava al segon bus que em portaria directament a la porta del ranxo, doncs una de les parades era justament davant la porta del Kualoa Ranch.

Aquest bus ja sortiria de Honolulu i aniria per autopista un bon tram i sense parades fins arribar a un poble al nord de l’illa. Mentre anàvem per l’autopista vam passar per un punt on hi havia hagut un accident de trànsit per lo que portàvem una estona de caravana tal com havia llegit a Wikitravel, doncs el problema principal del trànsit a Hawaii era justament aquest, que no hi ha altres carreteres o autopistes alternatives per on poder desviar els cotxes i que per tan els embussos per accidents podien ser monumentals. La primera vegada que surto de Honolulu i ja me’n trobo un.

Al cap d’uns 30 minuts mes vam arribar a zones urbanes per lo que van començar les parades. Això sí, el paisatge era únic i meravellós, Hawaii en estat pur. El bus va anar pràcticament tot el camí per una carretera que transcorria a un metre de la platja permetent admirar la costa en tot moment. A més era la zona nord-est de l’illa, la que diuen és la zona amb les millors platges, cosa que no m’estranya, doncs es feia difícil deixar de mirar per la finestra.

Cap a les 11:45h arribàvem per fi a la parada del ranxo, doncs te una parada de bus. El ranxo està a tocar de la platja, de fet està just a la carretera per la que anàvem, i al costat te un parc de gespa, palmeres i platja de sorra blanca i aigües turqueses on algunes famílies i plantaven la tenda. Simplement un paradís. Suposo que per estar tant allunyades de Honolulu, aquelles platges semblaven verges amb molt poca gent i molta vegetació, senyal d’estar poc trepitjada per humans.

Ja fins i tot abans de baixar del bus es podia apreciar perfectament la famosa muntanya que apareix en tantes pel·lícules de Hollywood. Poder veure davant teu el que tantes vegades has vist per la TV és realment interessant i fins i tot emocionant.

Només baixar del bus vaig anar a la platja, doncs quedava literalment a mig metre de la carretera, i allà mateix mirant aquella platja i aquell mar transparent em vaig acabar els sandvitxos que portava. No podria haver-me’ls menjat en un millor lloc, assegut a una platja paradisíaca de Hawaii quasi sol i contemplant el mar Pacífic.

Cap a les 12 del migdia vaig entrar al ranxo a fer el checkin. Ja l’entrada és enorme i per arribar fins les taquilles tardes quasi 10 minuts, preludi de lo gran que és allò. Ja hi havia força gent a la cua per lo que hi vaig estar quasi 10 minuts. En arribar va ser molt ràpid, doncs ja ho tenia reservat i pagat per lo que només vaig haver d’ensenyar el passaport, em van donar una targeta i em van indicar on estar a les 13h per començar el tour.

Tot just eren les 12:10h per lo que vaig aprofitar per anar al parc del costat del ranxo. Al final va anar bé arribar-hi tant aviat ja que així vaig tenir temps per veure i passejar per aquella passada de parc.

El Parc és molt gran, tot de gespa, amb palmeres i tot plegat junt a una platja d’uns 2 metres d’ample i la muntanya darrere a uns 100 metres, fent que tot plegat sigui un paisatge pràcticament únic.

El vaig recórrer quasi tot de dalt a baix gaudint de la tranquil·litat, doncs estranyament hi havia ben poca gent. A mes a pocs metres de la platja hi havia una petita illa ben curiosa que ja era la guindilla a tot plegat. En certs moments em semblava mentida que fos en aquell racó tant famós de Hawaii. Vaig estar quasi una hora allà passejant i se’m va fer curt.

Cap a les 12:50h vaig tornar cap al ranxo que estava allà al costat. Vaig entrar i vaig anar fins al punt on em va dir la noia de la taquilla i on ja hi havia, com no, japonesos esperant.

Al cap de 15 minuts vam anar passant per comprovar que estàvem a la llista, ens van fer una foto a cadascú davant dels busos i ens van repartir en 4 de diferents. Els busos eren molt autèntics, com els típics escolars però molt vells i sense vidres.

De conductora i guia ens va tocar una noia, la típica hawaiana, cosa que ho feia tot encara més autèntic ja que en almenys un dels busos el guia era un noi prim i ros que semblava de Nova York mes que de Hawaii. A mes, com ja m’esperava, la noia era tot un espectacle. Ja va pujar cridant i animant l’ambient.

Havíem d’anar tots en bus perquè el ranxo és tant gran que caminant hauríem tardat una hora només per arribar al lloc on es gravaven la major part de pel·lícules. Primer vam fer una parada a un antic búnquer de la segona Guerra Mundial construït lògicament pels americans i que dins encara conservava alguns dels instruments utilitzats aleshores, com alguna màquina de comunicacions o lliteres mèdiques.

Realment el búnquer és força impactant per lo llarg i ample que és tot i que evidentment no deixava de ser força claustrofòbic. No estava fet sota terra sinó com a túnel a una de les tantes muntanyes que te el ranxo. A mes a l’entrada hi havia una de les camionetes utilitzades a la película de Jurassic Park. Des d’allà mateix, quedàvem uns 20 o 30 metres elevats i molt a prop del mar per lo que en aquell moment i davant del búnquer teníem probablement una de les millors vistes de la zona. Tal com va dir la guia, aquell era el seu lloc preferit i per això li agradava tant la seva feina. Quanta raó…

Des d’allà vam tornar a pujar al bus i ja ens vam dirigir cap als escenaris de cine a l’aire lliure, doncs el búnquer s’havia utilitzat també en moltes pel·lícules. I ja que acabàvem de veure un búnquer real de la II Guerra Mundial, no podia faltar el patriotisme americà en aquell bus ple d’americans, de fet crec que tots ho eren excepte jo. La guia primer va preguntar si algú era militar o familiar de militar, a lo que almenys 10 persones de les 25 o 30 que érem al bus varen aixecar la mà, per després donar les gràcies als qui varen defensar EUA durant la guerra, a lo que tot el bus va contestar amb forts aplaudiments als quals m’hi vaig unir per no ser el rar del grup.

De camí vam veure una zona de cria de porcs i una plantació de plàtans, tot i que suposo que allò no és el que dóna mes beneficis al ranxo sinó que deuen ser els tours, doncs quasi tot el ranxo està sense utilitzar ni per cultivar ni per ramat suposo que justament per poder apreciar els escenaris de les pel·lícules i així poder fer els tours que és el que realment els deu donar diners.

Independentment dels escenaris de cine, els horts o els animals, el lloc era simplement excepcional. Recórrer aquells paratges de vegetació exuberant mentre a l’altra banda veus una de les platges mes conegudes de Hawaii pels seus surfistes i sorra blanca, és ja una experiència inoblidable en si mateixa. En aquesta part de l’illa només s’hi veia naturalesa en estat pur.

En un punt determinat, després d’un petit revolt, vaig tenir un d’aquells moments d’impacte, doncs de sobte vaig veure davant meu la famosa esplanada on els dinosaures perseguien als nens i al protagonista de Jurassic Park I. Va ser un moment que realment et deixa sense respiració durant 3 segons del “oooohhhh” que fas. Mes endavant la guia ens anava avisant dels diferents escenaris i en quines pel·lícules apareixien, però aquell primer i potser el mes famós, ens va venir de cop sense avís previ. Per fi era allà. Va ser magnífic i un moment mes gravat a la memòria.

A mes, tot els escenaris els mantenien tal qual, fins i tot el tronc on s’amaguen. De fet allà hi ha un cartell de Jurassic Park i és el lloc típic per fer-se la foto i on un per un la guia ens la va fer. Vam estar-hi una estona fins que tothom s’havia fet la foto però va anar be per caminar una estona per allà i gaudir millor de tot plegat, doncs bona part del tour es feia dins el bus.

Allà al costat hi havia un escenari de Lost, concretament el del campament de los “Otros”. Es veia clar que era aquell escenari tot i que l’impacte no era tant fort ja que no hi havia les casetes, però es veia perfectament la zona i l’inici del que deien que era la selva, que evidentment no era cap selva sinó una petita zona de menys d’una hectàrea amb arbres i plantes.

A partir d’allà vam tornar a pujar al bus i vam recórrer un camí on a cada 10 metres hi havia algun escenari típic d’alguna pel·lícula. De fet hi havia un munt de cartells seguits amb la imatge que just darrere es veia en real. N’hi havia de Jumanjy, Kong, Windtalkers i moltes altres, jo en vaig contar unes 20. De fet no tenia ni idea de que allà s’hi havien gravat tantes pel·lícules.

En acabar tot el recorregut vam anar fins a una zona on hi havia porcs senglars, fins i tot de molt petits i que alguns només veure el bus ja es van acostar, doncs la guia per tal de que vinguessin els tirava menjar, cosa que ja ho sabien i només veure el bus alguns ja venien corrent muntanya avall. N’hi havia un munt i feien força gràcia.

I finalment vam acabar de donar la volta al ranxo amb el bus fins a finalitzar el tour que va durar 1 hora i mitjà, lo just per no fer-se pesat però per donar temps a veure be tots els escenaris de les pel·lícules que era lo important. A mas la guia va animar molt tota l’estona per lo que a part d’interessant va ser realment divertit.

A les 14:40h baixàvem del bus i segons podia veure a Google Maps que el bus 60 que havia d’agafar passava per allà a les 14:52h, per lo que primer vaig córrer al lavabo a rentar-me una mica tota la pols que havíem empassat durant el tour degut a la falta de finestres al bus, i després corrent cap a la parada que estava davant del ranxo. Tenia la intenció d’anar a Pearl Harbor, cosa que ja havia mirat com anar-hi des del hostel però no des del ranxo, però per sort, almenys en aquella zona del ranxo, hi havia WIFI gratuït per lo que em vaig poder connectar un moment i buscar com anar des d’allà fins a Pearl Harbor en bus. I sort vaig tenir d’haver-ho mirat i tenir la ruta guardada a Google Maps perquè finalment la cosa no va anar com m’esperava.

Allà al ranxo havia d’agafar el mateix bus que m’havia portat i que de fet era l’únic que passava per aquella carretera, el bus 60, que va passar més o menys a l’hora que deia Google Maps. Durant el primer tram, que era per zona urbana, va anar tal com s’indicava, fent exactament el mateix recorregut i parades. Però quan havia d’agafar l’autopista per anar a Honolulu, va anar per una altra. I com deia abans, sort que vaig poder buscar i guardar la ruta a Google Maps perquè gràcies a això vaig saber que anava per un altre camí i reaccionar a temps.

Per cert, que mentre estava esperant a la parada, va passar en cotxe una de les famílies que anava al mateix grup que jo durant el tour. En veure’m van frenar per dir-me que pugés al cotxe, tot plegat al mes estil americà. En aquell moment vaig dir que no ja que estava esperant el bus, doncs crec que en un primer moment ni tan sols es varen fixar que estava a la parada, tot i que després em penediria d’haver declinat l’oferta.

En principi, amb el bus 60, havia d’arribar a les afores de Honolulu i allà fer un transbord anant tota l’estona per la mateixa autopista que a l’anada. Però va anar per una altra tot i que semblava que també acabaria arribant al mateix lloc on havia de fer el transbord, per lo que simplement vaig anar seguint el GPS per quan estigués quasi al lloc del transbord baixar.

Però no, es va passar el punt i semblava anar cap al centre de Honolulu, allunyant-se per tan de Pearl Harbor i del lloc on havia de fer el suposat transbord. La primera parada que va fer després de deixar l’autopista ja era massa lluny de Pearl Harbor com per anar-hi caminant, així que durant uns segons no vaig saber què fer. Veia com perdia l’opció d’anar a Pearl Harbor però a mes des d’aquí ja tampoc sabia com tornar al hostel, doncs era en un punt totalment inesperat i no tenia internet. A menys que em connectés a alguna xarxa oberta no podria buscar la ruta des d’on era ara.

Així que quan vaig veure que el bus girava un carrer i baixava molta gent, jo també vaig baixar, doncs la senyal GPS s’anava perdent i ara almenys estava dins de Honolulu, des d’on tard o d’hora podria trobar un bus que em portés cap a la zona del hostel. Amb tot ja donava quasi per perduda la possibilitat d’anar a Pearl Harbor, doncs anava passant el temps i jo estava completament perdut. Almenys tenia el bitllet de trajectes de bus il·limitats durant tot aquell dia, per lo que almenys no m’havia de preocupar d’agafar tants busos com fes falta.

Just baixar del bus vaig mirar si hi havia alguna xarxa oberta i res. Així que per no perdre mes temps vaig començar a caminar en direcció al hostel tot i que estava a mes d’una hora caminant, així que estava una mica desesperat perquè se’m feia tot molt llarg i mes sense haver pogut anat a Pearl Harbor.

Però aleshores, mentre caminava resignat mirant tots els busos que passaven, vaig veure que venia el bus A, i aquest era el bus que havia agafat el primer dia per anar fins al hostel. Així que vaig aprofitar que estava aturat pel trànsit i un semàfor i que a mes tenia l’intermitent posat per girar a l’esquerre, per tal de córrer cap al carrer per on giraria i per sort, a pocs metres, hi havia una parada on hi vaig anar corrent abans de que arribés el bus, i… Bingo! Era la parada del bus A. I ja arribava. Com que tenia el bitllet per tot el dia hi vaig pujar sense pagar mes i cap al hostel. Amb tot plegat ja eren quasi les 16:30h. En algun moment el GPS funcionava per lo que vaig poder confirmar que anava en la direcció correcta.

Al cap d’uns 15 minuts arribàvem per fi a zona coneguda per mi i on ja no necessitava mirar el GPS. Vaig baixar una parada abans de la que em tocaria per tal d’anar a la zona de restaurants i un 7-eleven que és on vaig anar a comprar el sopar. Per cert, que només entrar-hi, vaig veure un tio robant, posant-se algo que no vaig veure que era dins els pantalons. Ell va veure que el veia i em va seguir amb la mirada fins que va entendre que no tenia cap intenció de dir res, doncs a mi que robin a un 7-eleven m’és ben igual.

Vaig comprar un plat preparat per sopar i vaig anar directament al hostel. Quan hi vaig arribar ja no tenia massa ganes d’anar enlloc, doncs estava cansat i encara estava donant gràcies d’haver-hi pogut arribar prou bé. No havia anat a Pearl Harbor com tenia previst però ara ja era massa tard per anar-hi aquest mateix dia.

Al hostel em vaig prendre un cafè mentre pensava el planning per l’endemà, que segurament aniria a la Manoa Falls, una cascada on s’hi arribada després d’una caminada d’un quilòmetre pel mig de la selva.

Després vaig estar xerrant una estona amb el un dels propietaris del hostel que ja coneixia i que em va explicar com era Pearl Harbor, doncs li vaig dir que hi voldria haver anat però que m’havia quedat sense temps per haver-me liat amb el bus.

Em va explicar que les parts mes interessants costaven uns $50 entre totes i que hi havia el museu que era gratuït. A mes al lloc s’hi havia d’arribar en ferri doncs era una altra illa. En definitiva, tot el que em va explicar no em va acabar de convèncer, per lo que en aquell moment ja quasi que tenia decidit que l’endemà aniria a la Manoa Falls caminant des del hostel, que eren uns 5 quilòmetres, un dels quals fent trekking per la selva. Això em feia mes gràcia que no pas anar a veure museus.

Cap a les 20:30h em vaig preparar el sopar que havia comprat al 7-eleven, que era un pot nuddles amb sabor de pollastre i un plat preparat de porc adobat amb arròs fregit i truita, tot plegat per només $5 (4,20€), baratíssim tenint en compte la zona, i com ja era habitual m’ho vaig menjar tot al pati del hostel on no s’hi podia estar millor gràcies a l’airet que hi corria.

Aquell dia van arribar dos nois nous que semblaven molt acostumats a dormir en hostels, doncs ni se’ls notava quan hi eren. Després va arribar un negre que ja em va semblar mes estany, per començar em va donar la mà cosa que no fa mai ningú quan arriba a l’habitació, doncs s’intenta ser el mes discret possible. De fet mes tard ja no hi era, suposo que estava buscant allotjament i va trobar alguna cosa millor i va marxar sense arribar a passar-hi ni una sola nit. Un dels dos nois nous semblava francès i realment amable, d’aquells discrets però sempre amb un somriure quan passava. De fet aquest és un dels atractius del hostel, la possibilitat de conèixer gent i històries ben curioses i fins i tot inspiradores.

I cap a les 21h després de sopar vaig anar al llit a mirar Netflix fins cap a les 22h que ja vaig tenir prou son com per anar a dormir. I una nit mes vaig poder dormir d’una tirada sense que ningú em molestés o despertés.

Finalment no havia pogut fer tot el que tenia previst de fer aquest dia però quasi que així ho preferia, doncs no havia anat a Pearl Harbor però segurament no m’hauria agradat tant com em pensava, i per contra havia fet tota una excursió amb bus per mitja illa que m’havia obligat a arribar al hostel després de perdre’m per Honolulu i mentre el GPS fallava, coses que un cop se solucionen agraeixes que hagin passat, doncs son aquestes les coses que et fan espavilar-te i buscar solucions ràpides.

08/07/2019 Segon dia a Hawaii: Waikiki Beach i Diamond Head

Em vaig despertar poc després de les 5 del matí després d’haver dormit algo més de 8 hores i molt millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien d’entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll fins al punt que ni tan sols m’havien despertat a mi tenint en compte lo fàcil que soc de despertar. Val a dir que normalment els ostes d’un hostel son així de curosos i saben conviure amb mes persones. Sempre hi ha excepcions però en general tothom intenta fer el menys soroll possible si hi ha gent dormint i fins i tot no obrir cap llum.

Quan m’estava despertant vaig veure qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure però a les 5 del matí ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que vivia i treballava a Honolulu però passats els dies em va semblar que no.

Abans de dutxar-me vaig decidir d’anar a la cuina del hostel a prendre un cafè ja que la dutxa estava a la mateixa habitació i no volia molestar ningú, però quan hi vaig arribar encara estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h tal com m’havia dit la noia del hostel el dia anterior. Així que em vaig quedar fins les 6:30h assegut a una de les taules del pati veient com es feia de dia per primera vegada a Hawaii mentre mirant correus i notícies i després vaig anar a dutxar-me per a les 7 en punt tornar a la cuina que ja estava oberta a prendre’m el cafè que ja començava a necessitar.

Em vaig preparar el cafè en una tassa normal i ben gran i me’l vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matí a Hawaii. Ara ja era completament de dia i s’hi estava realment bé, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable i no s’hi sentia gens de xafogor. El barri quedava a les afores de Honolulu per lo que la tranquil·litat era absoluta. A mes el hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes. Per tot plegat s’hi estava realment bé.

Primer vaig escriure una estona el diari per després mirar bé la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i des d’allà al Diamond Head, el volcà extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinàries de tota la capital de Hawaii sempre i quan aconsegueixis arribar fins al cim, que fàcil no es.

Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki Beach des del hostel ja tenia quasi 3 quilòmetres, i des d’allà fins al Diamond Head hauria de caminar uns 2 quilòmetres mes, després pujar fins a dalt, baixar i tornar al hostel que eren uns 4 quilòmetres més. Per tan serien com a mínim 9 quilòmetres mes la pujada i baixada al Diamond Head que hi sumarien uns 5 quilòmetres mes però a sobre amb pujades i baixades. No estava gens malament però és que els dies que soc per primera vegada a una nova ciutat sempre intento fer excursions ben llargues.

Així que a les 9 del matí, sense pensar-m’ho massa, em vaig preparar i vaig iniciar el camí. A diferència de quan anava a la zona de restaurants, ara hauria d’anar en sentit contrari pel carrer del hostel, caminant ja des del començament per zona desconeguda.

Pel camí, i a només 5 minuts del hostel, vaig trobar un 7-eleven que no coneixia, que quedava més a prop que la zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De fet ja quasi no tornaria a la zona de restaurants. De moment vaig comprar-hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge per $3,24 que em volia menjar al cap de dues hores com a mínim però que no vaig aguantar-ne ni una. Abans d’arribar a Waikiki Beach i quan encara era de camí ja me’ls vaig menjar. Almenys ja trobava menjar prou bo i força mes barat que a qualsevol restaurant o fins i tot Burger King. A mes, als 7-elevens fins i tot preparant menjar o t’escalfen aquests entrepans preparats.

Mica en mica deixava enrere els barris residencials i m’acostava al centre de Honolulu. Al contrari del que m’imaginava aquesta era una ciutat com qualsevol altra ciutat americana. La gent mes amable i un clima tropical però el mateix trànsit, autobusos, edificis i molt de moviment.

Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de Honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels més cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcció al Diamond Head.

Això si, la ciutat es veia molt neta i ben conservada. En general la gent molt respectuosa i cap tipus de delinqüència. En general es respirava molt bon ambient, felicitat, alegria i poques ganes de problemes.

Vaig començar a caminar per Waikiki Beach, una platja que en aquell punt encara era petita però que s’acabaria fent enorme. Molts hotels a primera línia de platja i molta gent per tot arreu. Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i que em va fer sortir de la platja per seguir pel carrer paral·lel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres més a un passeig marítim i a una zona de la platja molt més ampla, amb mes gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. Aquí la platja ja semblava una altra i les vistes des d’aquest punt eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisíaca amb un munt de rasca-cels a primera línia.

Va ser mentre caminava per aquest passeig quan vaig poder veure les majors excentricitats de Honolulu. Hotels amb habitacions de 3.000€ la nit enmig d’aquell passeig ple de limusines deixant a clients. Dones arribant amb limusina completament soles a un hotel on hi rebrien totes les atencions però on segurament s’hi seguirien sentint completament soles.

Pero el millor va ser trobar una espècie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki a un costat i el Diamond Head a l’altre. Allà m’hi vaig quedar uns 10 minuts perquè realment valia la pena observar bé tota la costa des d’un punt que ja no podria observar més, doncs era des d’allà o des d’un barco.

Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i des d’on dos nois no paraven de tirar-se a l’aigua enmig de la cridòria dels que miraven sense tenir en compte que a 1 metre hi havia un cartell que expressament prohibia tot allò.

Després vaig quedar-me una estona caminant pel passeig marítim i per la platja de Waikiki, en aquell punt molt mes ampla i gran que al començament, mirant tots els surfers enmig d’aquella gran platja que tot i que no era la millor per fer-hi surf ja s’hi podien veure unes bones onades, preludi de com serien les onades a les millors platges de Hawaii on fer-hi surf.

Cap a les 10:30h ja vaig deixar enrere la platja i tota la pila de gent per anar cap al Diamond Head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, però havia d’anar fins l’entrada que quedava a més de 2 quilòmetres d’on era i el camí ja feia pujada. De fet per arribar a l’entrada per poder pujar al cràter, havia de recórrer tot el lateral del volcà, per lo que aquell camí l’acabaria fent dues vegades, una ara i una altra ja a dalt del volcà, doncs acabaria arribant al punt del cràter mes proper a la platja, on era ara.

La zona per la que havia de caminar ara ja no era el centre de Honolulu sinó mes similar a la zona del hostel, és a dir, un barri residencial amb cases unifamiliars i carrers tranquils. La calor començava a apretar i el cansament ja es notava, no envà portava caminats uns 7 quilòmetres. Per sort a la platja hi havia fonts i almenys fins aleshores havia begut força aigua.

Vaig caminar uns 30 minuts per aquell barri amb el Diamond Head tota l’estona al meu costat dret i per aquells carrers amb un pendent suau però molt llarg que t’acabava destrossant les cames. No feia ni mitja hora que havia begut aigua per última vegada però ja tornava a tenir sed. Finalment a les 11h i ja for+a cansat arribava a l’entrada del Diamond Head i on tot just comença el tros mes difícil d’aquella excursió per tal d’arribar fins al cim del cràter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just començava la part mes cansada.

Seguint la carretera per la que anava caminant s’arribava directament a un túnel d’uns 200 metres de llarg i que ja era per creuar la corona del volcà i entrar-ne així al seu cràter. Allà s’havia de pagar el dòlar que costava l’entrada i ja començava el caminet només per a vianants i que cada vegada aniria sent mes estret, amb més pendent i menys regular.

Al principi ja em va sorprendre però almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. Però al cap de poca estona el caminet ja només era d’un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15°.

I així va ser durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.

Això si, ja a mig camí les vistes eren extraordinàries, preludi de com serien un cop al cim. De fet de tan en tan hi havia un mirador que permetia descansar una estona i fer molt bones fotos. L’airet que corria a primera hora del matí seguia corrent però ara ja no era suficient per apaivagar aquella calor que augmentava minut a minut. Tot i així semblava que el mes que portava de viatge havia servit per agafar una mica de forma, doncs era dels que mes ràpid pujava.

Però quan ja semblava que el trajecte no pogués ser més complicat, de sobte vàrem passar per un túnel molt llarg i molt estret, d’uns 50 metres de llarg per un d’ample, i en sortir-ne va arribar la gran sorpresa. Escales. Però escales amb un pendent exagerat i que tenia com a mínim 50 graons. No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig pujar sense parar en cap moment. Després d’aquestes venien unes altres escales de cargol que pujaven 3 pisos i al final, per fi, el cim del Diamond Head. Ja estava a la part més alta del volcà amb tot Honolulu als meus peus.

En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnífiques però aquell encara no era el millor mirador.

Des d’allà havíem de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360° des del punt més alt del Diamond Head. La veritat és que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es força flipant lo amunt que estàs i tot el que pots veure al teu voltant. Fins i tot es veu clarament tot el cràter ara ja ple de vegetació. Això sí, el mirador ple de gent, massa de fet per lo petit que és. A mes, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, és clar, per lo que les esperes s’allarguen una mica.

La veritat és que costava marxar d’allà veient tot Honolulu sota teu, bona part de la costa est de Oahu, l’oceà Pacífic i el cràter que s’aprecia perfectament. Havia estat un matí cansat i de molta calor però molt ben aprofitat veient bona part del centre de Honolulu i arribant fins al cim d’un dels volcans mes coneguts de Hawaii.

Quan ja ho vaig veure be tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra però que almenys seria molt més fàcil que la pujada. De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps del que havia necessitat per a pujar, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.

Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4 quilòmetres mes fins el hostel. Aquests si que es van fer una mica pesats però almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i això sempre està be, de fet passejar per carrers on no hi he estat mai és quelcom ben simple però que m’encanta. A més estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que sempre apuja la moral.

Pel camí vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia vist per Internet buscant llocs barats on menjar a Hawaii i que semblava una bona opció on comprar-hi menjar i no arruïnar-te als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7-eleven d’abans ja havia mirat preus de plats preparats per lo que ara els compararia amb els que tinguessin aquí.

Així com els 7-eleven són petits, els Foodland son grans com una gran superfície. Només entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquí semblaven mes cars que al 7-eleven, potser eren de millor qualitat, no ho sé, però un plat que al 7-eleven estava per $5, aquí estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. Això si, allà al costat hi havia la zona de dolços i pastissos varis i no m’hi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquè quasi tot ho era, i em vaig decidir per uns trossos de braç de gitano de xocolata i nata per $4 mes els imposts clar, doncs mai queden reflectits en el preu indicat.

Quan vaig sortir plovia una mica així que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braç de gitano. Em volia esperar però tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.

En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camí però per sort al cap de pocs minuts va parar de ploure. Això era algo que encara no sabia però que amb els dies m’adonaria que és força habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fàcil veure l’arc de Sant Martí. De fet el vaig poder veure cada dia.

I mica en mica m’anava acostant al hostel amb l’inestimable ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia i que no tenia clar si era per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mòbils xinesos són una mica especials. La qüestió és que sense GPS em sento completament perdut i tot i que acabaria arribant als llocs mirant cartells i preguntant, evidentment el GPS és molt mes còmode.

Cap a les 13:30h i després de 4 hores de caminada ininterrompuda i d’haver pujat al Diamond Head, arriba de nou al hostel. Estava realment cansat. La intenció era prendre un cafè, no fer migdiada i sopar aviat, però tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos més del braç de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I és clar, em vaig estirar un moment i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que al fet que a l’habitació de tan en tan hi entrava algú.

De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japonès però que era xinès. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia però aquella seria la persona mes irrespectuosa i maleducada que hauria conegut mai en un hostel.

Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinès estava dormint, senyal de què no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lag volia dir que a les 22h es despertaria i molestaria a la resta que ja estaríem dormint. El primer dia has d’aguantar una mica i mes si comparteixes habitació.

Jo vaig anar a prendre un cafè assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a l’habitació realment en feia força de calor. Però fora el pati el sol poques vegades hi picava directament i sempre hi corria una mica d’aire refrescant.

Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.

El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre però realment estava molt bé, doncs era tranquil, amb les típiques cases americanes i lo millor de tot, unes vistes boníssimes del centre de Honolulu, doncs quedàvem una mica elevats cosa que permetia veure bé tots els edificis més alts i el mar. De fet a aquella hora ja es començaven a il·luminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot per tal de veure Honolulu de nit.

Poc abans de les 20h vaig anar al 7-eleven on vaig comprar un entrepà d’amanida de pollastre i un plat preparat de salsitxes, carn adobada, arròs i truita, tot plegat per $6,26 (5,20€), la meitat del que m’havia gastat el dia anterior en el meu primer sopar a Hawaii i un preu espectacular per un sopar en aquestes illes. Com ja vaig dir, el primer dia vas de novell i aquestes coses es paguen. Amb només 24 hores a un lloc ja ets capaç de gastar-te la meitat.

I després de comprar, parada a l’inici del mateix carrer del hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de Honolulu i que ara de nit tot il·luminat era ben bonic de veure. De fet m’hi vaig quedar ben be un quart d’hora enmig d’una foscor quasi total ja que aquell carrer estava poc il·luminat i un silenci que fins i tot estranyava tenint en compte que era a Honolulu. Estar en aquell barri residencial típic americà completament nou per mi i observant bona part de la capital de Hawaii era d’aquelles coses ben senzilles a la vegada que inesperades que acabes recordant durant molts anys.

A les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bé, escalfant-lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a Tailàndia i ja sabia que estaven bons. La diferència és que a Tailàndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant mentre que aquí els comprava quasi obligat pels preus desorbitats dels restaurants. A més, allà al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allà com si fos en una terrassa. Havia de compartir habitació però a canvi tenia un pati unes zones comunes i unes vistes que no hauria trobat en cap hotel.

Cap a les 21:30h, després de sopar i xerrar una estona amb el noi del hostel que sempre estava per allà, anava cap a l’habitació a mirar alguna sèrie per anar fent son. Havia dormit per la tarda però m’havia llevat ben aviat, estava molt cansat i encara amb son acumulada del trajecte de Kuala Lumpur a Hawaii del dia anterior.

I com era d’esperar, el xinès poc llest o simplement mal-educat i que no tenia en compte d’aguantar el jet lag per no molestar a la resta d’ostes, es va despertar poc abans de les 22h, quan la resta començàvem a anar a dormir, i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o Wechats de veu. El tio allà parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entengués alguna cosa. A mes el volum de les notificacions també ben alt perquè suposo que posar-lo només en mode vibració era massa feina, i és clar, tota l’estona el mòbil sonant. Un desgraciat sense cap respecte.

Em donava la sensació que abans d’arribar al hostel no sabia que compartiria habitació ja que enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabar-ho d’adobar, al mongòlic se li acut encendre la llum, tal qual, com si visqués sol al planeta! Les 10 de la nit passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en engegar-se per lo que es va haver d’espavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara només érem el senyor que dormia sota meu, el xinès i jo. El senyor encara no havia arribat però aquest no em preocupava perquè se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.

En qualsevol cas em vaig quedar adormit abans que tornés el xinès que no sé que va fer, doncs va fer tot el que no s’ha de fer per passar el jet lag el mes ràpid possible. Pel que feia a mi ja m’havia adaptat completament a l’horari, de fet ja ho estava des del primer minut, i ja em coneixia el barri i la gent del hostel. Sembla mentida com canvien les coses en només 24 hores. Només m’hi estaria 3 dies mes però ja m’hi hauria quedat dues o tres setmanes.

07/07/2019 Deixo Àsia per anar a Hawaii. El dia de 40 hores

Em vaig despertar a les 6 del matí i començava un dels dies més llargs del viatge. Aquest dia guanyaria ben bé 14 hores degut al canvi d’horari que es dóna al anar des de Japó fins a Hawaii, doncs es creua el punt en què es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i més que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari. D’alguna manera viatjaria enrere en el temps ja que en arribar a Hawaii seria la mateixa hora que la que tenia a Malàisia al marxar tot i haver estat quasi 15 hores en avions.

A les 8:30h volia deixar l’apartament tot i que el vol sortia a les 14h, però havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport públic, aeroport que estava a quasi 50 quilòmetres de l’apartament. A més volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.

Així que em vaig preparar el cafè de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.

També vaig recollir i netejar una mica l’apartament per rebre una bona valoració a Airbnb, em vaig dutxar, vaig mirar una estona i per última vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploure…

Tenia força clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport públic sinó amb Grab, l’Uber asiàtic, per lo que vaig intentar reservar-lo, doncs l’última vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de fer-me un selfie per verificar-me i a partir d’aquí ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14€, força car però s’havia de tenir en compte que eren 50 quilòmetres. Em faria una mica de ràbia però tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera. Cal tenir en compte que no queien 4 gotes, sinó la típica pluja tropical, és a dir, una cortina d’aigua.

I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora límit que m’havia posat per marxar, així que ja vaig començar a preparar Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a màxim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.

Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-me a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. Així que ja vaig deixar d’esperar, em vaig resignar i vaig fer algo que no m’agrada gens fer, demanar un Grab, doncs no tenia pinta que a curt termini aquella pluja anés a parar.

Ja ho tenia tot a punt per baixar ràpid i deixar la clau a la bústia. Al primer intent de demanar un Grab em va dir que no n’hi havia cap a prop, però ho vaig tornar a intentar al cap de 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons l’aplicació arribaria en 5 minuts. Així que vaig tancar l’apartament i vaig baixar. Vaig dir a recepció que havia de fer el checkout però la noia que hi havia no sabia que havia de fer, de fet ni tan sols li havia de dir res, simplement havia d’anar directament a la sala de les bústies, doncs ara ja a hi podia anar sol, i deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la aplicació. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a més ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt ràpid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxàvem cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni d’acomiadar-me de l’edifici.

No sé si era perquè el xofer pensava que al anar a l’aeroport no podia perdre temps, però en qualsevol cas va anar a 150km/h bona part del trajecte. Fins i tot en algun moment el cotxe semblava que feia una petita patinada degut a la velocitat i la forta pluja que queia. Jo no tenia cap pressa però potser així el trajecte seria una mica mes barat.

El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. Tot va anar molt bé i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bé per escriure el diari tranquil·lament, doncs en una hora dona temps de molt.

El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els peatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16€. La cosa ja picava una mica. Almenys , quan ja era a l’aeroport, seguia plovent amb força per lo que seguia sent necessari venir-hi en taxi o similar. M’hauria fet molta ràbia que poc després de sortir hagués parat de ploure.

Aquesta era la primera vegada que agafava un transport d’aquest tipus, ja sigui Grab, Uber o qualsevol altre similar. Taxis si, és clar, però mai un VTC, i la veritat és que l’experiència va ser molt bona, el trajecte molt barat tenint en compte que havia estat una hora, i el noi molt amable i ràpid. Tot plegat perfecte.

Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.

Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, però en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tingués el visat per entrar als EUA. Així que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs n’hi havia desenes d’Air Asia, i allà ho van comprovar tot. De fet aquest era un aeroport fet bàsicament per Air Asia, doncs tots els avions que s’hi podien veure eren d’aquesta companyia, i l’aeroport era immens!

Jo havia pagat per una maleta facturada per excedir del pes, tot i que allà no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina però crec que no hauria fet falta que pagués els 45€ que vaig pagar per l’excés de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi sense que ningú les hagués pesat.

Eren les 11h aproximadament i ja amb tot fet tocava fer temps fins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.

Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bé lo de la maleta, doncs no volia que tot plegat fos com a Norwegian que el pes de l’equipatge de cabina el comproven a la porta d’embarcament, total ja ho havia pagat, així que no valia la pena arriscar-se perquè un cop allà em diguessin que l’havien de baixar a la bodega.

Així que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Asia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Asia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport és deia KLIA2 i semblava fet únicament per als vols operats per Air Asia. Vaig flipar amb la mega companyia que era i que no sabia fins aquell moment. Per cert, que diria que el treballador em va venir a preguntar només a mi on anava perquè era l’únic amb cara d’europeu en aquella fila, doncs els mostradors on estava era per vols nacionals i jo era l’únic diferent de les desenes de persones que hi havia en aquella fila.

Així que vaig anar als mostradors que em va dir on hi havia menys cua que als altres però la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni m’escoltava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquè veiés el pes. Ella va dir que només una peça, a lo que jo vaig entendre que deia només una peça en cabina, doncs era lo que li preguntava, però va resultar que ella deia que només podia facturar una peça, per lo que jo vaig deixar la maleta facturada però més tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que després veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a l’avió. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45€ tot i sobrepassar els 7 quilos permesos. Poques coses fan tanta ràbia com pagar per una cosa que finalment ni miren.

I cap a les 12h ja vaig anar a passar tots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia però en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport. Encara sort que hi vaig anar amb temps.

Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del país. Un cop fet directament al control d’equipatge. Que fàcil és passar aquests controls amb només la motxilla…

Després caminada d’almenys 2 quilòmetres per arribar a la porta d’embarcament, i no exagero, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camí ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Asia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.

La porta era la Q8 i un cop entràvem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. També el vaig passar ràpid i sense problemes i 10 minuts més caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:40h i la porta s’obria a les 13h, així que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap esperança, però per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuïta de l’aeroport, així que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.

Puntualment a les 13h van obrir la porta d’embarcament Q8 i allà va tocar el segon control de passaport. Però aquest ja no era per segellar res sinó per comprovar que no fos fals i que tinguéssim el visat per entrar als EUA.

Hi havia un noi i una noia policies comprovant els passaports. A mi em va tocar la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: “Hola como está”. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algú em parlava en espanyol després d’un mes i mig de viatge, però de seguida li vaig respondre “muy bien gracias”. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques típiques dels passaports autèntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient “gracias” canviant la cara seriosa que tenia fins aleshores per un somriure, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.

I ara si ja per fi només quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts i de forma molt ràpida. Havia arribat a l’aeroport amb 4 hores d’antelació però finalment tampoc m’havia sobrat massa temps.

A mi em va tocar el seient 27C, de passadís, però la sorpresa va ser que un cop ja havia embarcat tothom vaig veure que l’avió anava molt buit i que jo no tenia ningú als costats. Els seients 27A i 27B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria completament sol a la meva fila. Millor que en primera classe.

Evidentment aquest va ser el vols més còmode de la meva vida. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m’aixecava sense molestar a ningú i després m’estirava ocupant els 3 seients. Va ser perfecte. Fins i tot vaig dormir una estona, algo que em costa molt en un avió però que aquí resultava molt mes fàcil i còmode.

A les 20:40h, hora de Malàisia, arribàvem a Osaka tot i que allà era una hora més, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h. Una escala curta que s’agraeix molt en trajectes tant llargs.

Vam baixar de l’avió i molts passatgers feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar a la terminal principal de l’aeroport d’Osaka en el típic tren elevat automàtic. Allà, per una fila separada, passar un control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur. Érem molts fent aquell tràmit i el temps de l’escala era justet, per lo que els treballadors ja es van preocupar de fer les coses ben ràpid. A mes estàvem a Japó, on tot funciona molt millor…

I algo que em va sorprendre i més sent al Japó, és que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermèticament tancada però n’hi havia, cosa que últimament només n’havia vist a l’aeroport de Lisboa. Així que evidentment vaig fumar un piti. A més estava al costat de la meva porta d’embarcament, la 4 i junt a una font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.

Vaig fumar el piti, vaig beure mes d’un litre d’aigua i vaig menjar la pasta de frankfurt que portava mentre seia uns minuts en un lloc ben còmode. Amb això ja estava preparat per passar 7 o 8 hores mes dins un avió.

A les 22:50h vam començar a embarcar. Tenia l’esperança que aquest vol també anés mig buit com l’altre tot i que de fet aquí ja es veia més gent esperant.

El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta però al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila. Per uns minuts pensava que tornaria a tenir sort i mes en aquell vol que anava tant ple però just aleshores va venir un japonès que va seure al seient C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el del seient A. Tot ocupat. A més, el noi del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonès. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia pogut anar molt còmode i durant l’escala havia menjat, fumat i begut aigua.

El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esperàvem, el noi gros del seient A es va girar cap a mi i em va dir algo com “sento soy grosso”. Em va semblar que era italià. Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer un “wooow” típic americà. Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per això parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. Però el que mes em va sorprendre va ser quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no sé quants mesos a estudiar espanyol a Sevilla sent de Hawaii.

Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de Gaudí, la Sagrada Família i la volta el mon que jo estava fent en aquell moment. Li vaig parlar una mica del que havia fet a Malàisia més que a Tailàndia ja que ell justament venia de Bangkok. I així vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens vàrem enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat és que el noi era molt amable i rialler, tot li feia gràcia, se’l veia molt feliç i de fet això era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.

Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat és que em costa molt dormir als avions i no sé ben bé perquè, potser perquè tot es molt estret i petit i es certament incòmode. Algo vaig dormir però ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonès del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaià quasi que tampoc.

Evidentment, les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, fent encara mes complicat poder dormir. A més, amb aquest vol, anàvem enrere en el temps, per lo que si ja portava un munt d’hores despert havent passat ja tot el dia 7, ara tot just començava altre vegada el mateix dia 7 sense haver quasi dormit. Un dia ben llarg de 40 hores havent-ne dormit només dues.

I com al vol previ, vaig menjar algo del que portava i vaig aprofitar per avançar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafè. Com que algo havia dormit i començàvem un nou dia, em costava molt resistir-me a un cafè. Costaven 6RM, 1,20€, car per ser a Malàisia però mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar ni un segon en demanar-ne un quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat és que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.

Cap a les 7 del matí hora de Japó i quan ja portàvem 7 hores de vol, el japonès per fi es va despertar i aixecar, moment en què vaig aprofitar per aixecar-me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo a rentar-me tot el que pogués, quasi dutxar-me…

I quasi a les 8 del matí del dia 8 de juliol hora de Japó arribàvem a Honolulu tot i que allà eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h però encara del dia anterior, dia 7 de juliol. Així doncs el dia 7 de juliol de 2019 per mi tindria més de 40 hores.

Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i això te molta mes importància de la que sembla, ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigració. De fet aquesta era la primera vegada que arribava el primer al control. A més no hi havia ningú de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigració més ràpid que havia fet fins aleshores. I a mes el mes agradable, doncs això era Hawaii.

Abans d’arribar-hi però, em vaig acomiadar del hawaià que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.

Per cert, que des de l’avió al control d’immigració s’hi arribava en bus amb tot el que això representa, doncs a cada pas hi havia agents custodiant-nos perquè ningú es desviés. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que així tots anéssim cap on havien d’anar. També em va sorprendre que s’hi veiessin pocs passatgers i que tot plegat es veiés relativament petit.

Així doncs, vaig arribar el primer a les màquines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui vàlid. Després et pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les típiques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinàries. Finalment s’imprimeix una espècie de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja fer-me un senyal perquè hi anés. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant l’agent.

I va ser aquí quan vaig dir, això és Hawaii i res té a veure amb els EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i només la salutació ja va ser diferent a totes. Jo anava seriós com sempre en aquests casos però ella va fer un “Hi” molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un “how are you”, però sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent “right, all right, very good”. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pàgina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam començar a parlar quasi com dos amics. Primer va començar dient que quina sort i que bé de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al món i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feina, però tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet, mentre s’interessava pel viatge ja havia segellat el passaport.

Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir “that’s all”, i em va indicar on anar, què fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferència amb el control d’immigració de Nova York o el de Miami, on tot eren cares serioses i cap amabilitat.

Un cop passat el control vaig anar a recollir l’equipatge i la primera persona que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina parlant per telèfon. Em va saludar a l’estil hawaià i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada als EUA seguit d’un “Hawaii is different”.

Però aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew allà a la cabina.

Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningú les agafés. Vaig mirar per allà i no la vaig veure, així que em vaig estar 5 minuts més mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les maletes arraconades i la vaig veure. A diferència de les altres la meva estava tombada, per això no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important és que no s’havia perdut, doncs això mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar, i mes en un trajecte amb escala. En qualsevol cas ja era a Hawaii amb tot l’equipatge i ja havent viscut l’alegria generalitzada dels hawaians.

Amb l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure més. Fins aleshores no ho havia pensat, però li hauria d’haver preguntat com anava, si es que hi anava, a Honolulu. Després me’n penediria.

No em varen parar per revisar l’equipatge així que ja vaig sortir de la terminal a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota l’illa, inclòs l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al bus A.

Primer vaig preguntar a una treballadora de l’aeroport si sabia d’algun money exchange allà mateix a l’aeroport, i em va dir que si però que estava tancat. De fet aquella terminal era molt petita, molt més del que m’esperava, i ni tan sols hi havia les típiques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. Aquí no hi havia absolutament res.

Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que això va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcció on em deia que havia d’agafar el bus 19 però per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allà hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per lo que vaig pensar que estava en el lloc correcte i vaig quedar-m’hi a esperar el 19. Però quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allà no havia passat, i segons Google Maps el següent podria tardar més de 30 minuts. Segurament el bus 19 si que havia passat però pel pis de dalt, a la terminal de sortides.

Aleshores vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat a pagar, doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjà, així que sense pensar-m’ho dues vegades vaig començar a caminar. Quan només portava 10 minuts caminant, ja suava de tanta calor que feia i encara estava per la zona a de l’aeroport, va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com aniria a Honolulu.

Almenys el camí era recta per la carretera de 2 carrils per sentit però aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, per lo que almenys no era tant perillós com va ser l’any anterior a Carolina de Puerto Rico on en algun moment vaig passar fins i tot por. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el bus 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas però que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, però que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no hagués seguit per GPS les indicacions de Google Maps segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de dalt, on segurament havia passat el bus 19. I jo caminant sota el sol hawaià. Almenys feia vent i era prou soportable.

La roda de la maleta que ja estava mig futuda de tants quilòmetres recorreguts durant el viatge, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camí així, doncs encara quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de pagament però que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber que allà on era ja costava només $17, havia caminat l’equivalent a $5. Em seguia semblant car així que vaig mirar on quedava el punt on hauria hagut de fer el transbord d’autobus per tal d’intentar-hi arribar caminant i agafar el segon bus que hauria d’haver agafat, que en aquest cas seria el primer i únic. Fer això em semblava la millor opció ja que hauria de caminar uns 45 minuts mes i allà agafar el bus A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos dels EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que només tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si hagués hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar $5,50 que es el que hauria de costar, m’hauria costat $10. D’aquesta manera, agafant-ne només un em sortiria per $3. Així que ja més animat i veient-me capaç d’arribar fins la parada del bus A, vaig caminar sense aturar-me massa, doncs en passava un en una hora i el següent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tardaria uns 45 minuts a pas lleuger per arribar a la parada.

Fins aleshores el paisatge no era massa bonic ja que estava a les afores de l’aeroport i enmig del no res, però ara almenys una part d’aquest camí ja era més entretingut perquè ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. Això si, la calor ara era més forta que en sortir de l’aeroport i el fet de no parar va fer que ja comencés a suar. A mes una de les rodes de la maleta es podria dir que ja estava trencada, doncs la goma que la recobria s’havia partit per la meitat. Pràcticament rodava sobre el plàstic interior per lo que quasi que l’havia d’arrossegar ja que cada vegada girava menys.

Finalment, quan eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigració, vaig arribar a la parada del bus A, al mig de Chinatown de Honolulu. Encara em quedava la incògnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament només et deixaven pujar amb el que hi càpiga sota el teu seient i a l’esquena. Força puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 bitllets d’un dòlar i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant m’hauria suposat una hora llarga, a més el tram final era de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores però almenys havia estat soportable, una hora més en aquelles condicions ja no sé si ho hauria sigut.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet fins i tot semblava l’última parada del trajecte, doncs ja només hi quedava jo al bus i ja érem lluny del centre de Honolulu. Des d’allà vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense més problemes en un carrer molt tranquil de cases unifamiliars i que quedava relativament elevat permetent des d’alguns punts unes bones vistes de tot Honolulu.

El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren patis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava més a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguís caminant uns metres per arribar a la recepció. I efectivament, en una caseta més petita, estava la recepció amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir “cool” i em va convidar a seure. Vaig anotar les meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117€ que a mes era lo més barat que hi havia a Honolulu… Per això em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bé les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport públic. Probablement va ser l’hotelera que mes informació em va donar de la zona de l’hotel a excepció potser de la noia de l’hotel de les Cameron Highlands, a Malàisia i en aquest mateix viatge.

Després ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, però que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a la ciutat i que per tan jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser el millor d’aquella visita.

Un cop registrat i tot explicat em va acompanyar a l’habitació. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de dalt de la llitera mes propera a la porta, probablement el pitjor llit de tots. Almenys l’habitació només estava ocupada per 4 persones contant-me a mi.

Vaig deixar les coses i vaig anar ràpidament a dutxar-me. La noia no sé si per acostumada o per bona educació, va aguantar prou be les meves pintes després de mes de 24 hores donant voltes i quasi dues caminant per Hawaii. Suposo que no era el primer que arribava al hostel suant com un porc. I després de dutxar-me també ràpidament a la cuina a preparar-me un cafè i prendre-me’l allà mateix, doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bé. Ja tocava seure tranquil·lament a gaudir de l’aire hawaià.

Mentre em preparava el cafè va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el vaig entendre ja que parlava molt ràpid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allà. Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafè. Com solia passar, es va interessar per saber d’on venia i mes al dir-li que estava fent la volta al mon i que aquell dia portava 24 hores despert però que per mi seguia sent la mateixa hora que quan era a Kuala Lumpur. Això els hawaians ho entenen millor que els europeus perquè els passa el mateix cada vegada que agafen qualsevol vol en direcció oest. El noi era molt obert i amable però em costava molt entendre tot el que deia, suposo també per lo cansat que estava.

Després de xerrar una estona i de prendre’m el cafè, vaig anar cap a la zona de restaurants que m’havia dit la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans de la parada on havia baixat del bus. Eren les 17h passades i en feia moltíssimes que no menjava un plat en condicions, per lo que tenia molta gana però estava a Hawaii, on tot era 4 o 5 vegades mes car que a Malàisia. Tocava canviar el xip.

Eren quasi 10 minuts caminant fins als restaurants, doncs el hostel estava en el típic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta més vida. Allà hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, el sempre útil 7-eleven i fins i tot un McDonald’s i un Burger King. Abans però vaig comprar una ampolla d’aigua ben freda perquè ja estava al punt de pàlida per deshidratació.

Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google Maps que hi havia un McDonald’s a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els preus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2€…

Així que vaig anar cap al McDonald’s però pel camí vaig trobar el Burger King. A fora hi havia un anunci d’un menú Whopper per $7 i 10 nuggets per $2,50. Em va semblar prou bé i ja que estava mort de gana ja m’hi vaig quedar. Vaig demanar el menú però em va preguntar quin, afegint un, “one”? Jo vaig dir que si tot i que sé com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menú mes gran que costava $9,50, més els nuggets i el VAT, que als EUA no és obligatori indicar-lo, em va sortir tot per $12,65 (10,56€). Toma ja. Benvingut a Hawaii, vaig pensar. Això si, tenia un munt de menjar que era el que més necessitava en aquell moment. A més el primer dia que estàs a un lloc nou és normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar mes durant els 4 dies que hi vaig ser.

Vaig seure i vaig menjar molt bé, i de fet ja necessitava una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola il·limitada, doncs a molts països et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.

Van ser més de 12 dòlars però probablement els millor gastats. Després de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allò era el millor que podria haver fet.

Eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per investigar una mica mes aquella zona de restaurants i botigues per tal que durant els dies següents no gastar-me el que m’acabava de gastar. Vaig trobar-hi varis restaurants des de tailandesos a purs americans i el 7-eleven al que hi aniria mes tot i que mes tard en trobaria un altre mes a prop del hostel que seria on hi compraria el dia i sopar quasi cada dia. I a continuació cap al hostel a preparar una mica la ruta pel dia següent i a dormir.

Eren les 20h quan m’estirava al meu llit encara sol a l’habitació tot i que no per massa estona i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. Volia esperar el màxim possible per tal de fer un horari similar a la resta de companys d’habitació per tal que ni em despertessin a mi ni jo despertar-los pel matí per aixecar-me abans que ells. En aquell moment ja érem 3 a l’habitació els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu i que encara no l’havia vist i encara no era allà. Vaig intentar anar a dormir el més tard que vaig poder per evitar el jet lag i que em despertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que més tard va arribar el senyor que dormia sota meu sense que ni tan sols em mig despertés. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.

I així acabava aquest dia que per mi havia tingut 40 hores de les quals només n’havia dormit 2 i en males condicions. Començava així la segona etapa del viatge deixant Àsia enrere per seguir amb Amèrica. Hawaii era la primera parada americana sent aquesta la primera vegada que visitava aquesta illa. No feia ni un dia que hi era però ja havia pogut apreciar àmpliament la diferència entre Hawaii i la resta dels EUA. No sé si pel clima o per estar rodejats de platges paradisíaques enmig de l’oceà Pacífic, però aquí la gent semblava molt mes feliç, menys estressada, mes amable i molt mes oberts als viatgers. Era un lloc molt car però de moment l’ambient hawaià m’estava agradant molt.

06/07/2019 Banyar-se a la millor piscina infinita de Kuala Lumpur

Em vaig despertar a les 7:15h amb les millors vistes de la meva vida per tercer dia consecutiu. Com portava fent des de que era a Kuala Lumpur em quedava una estona al llit llegint notícies al mòbil, doncs s’hi estava massa bé com per aixecar-se sense gaudir una estona d’aquella imatge. Igual que el dia anterior, avui tampoc tenia intenció de sortir enlloc, només gaudir de l’apartament i pujar a la piscina quan ja fos de nit a diferència del primer dia que hi vaig pujar encara de dia per veure la posta de sol.

Després ja em vaig posar directament a mirar blogs i fòrums per a confirmar que havia de facturar una maleta en el trajecte cap a Hawaii si tot el que portava pesava més de 7 quilos. Els dos blogs que vaig llegir així ho confirmaven per lo que ja no vaig esperar més. A més quedava poc per arribar a les 24 hores quan probablement ja no podria fer canvis a la reserva dels vols. De fet, també volia contractar els menjars, doncs valien uns 3€ cada un, una ganga comparat amb altres aerolínies, però ja no em deixava perquè faltaven menys de 48h. Així que al final vaig haver de córrer i quedar-me sense els àpats.

Finalment vaig haver de pagar 204RM, uns 45€, per a facturar la maleta en els dos vols. No estava malament la broma. Haver-ho fet a l’aeroport em podria haver sortit pel doble, però haver-ho fet durant la reserva potser per la meitat, així que això ja em va servir de lliçó per a la pròxima vegada.

I ara ja només quedava mirar com anar de l’apartament a l’aeroport en transport públic, i de l’aeroport de Honolulu al hostel.

Però tot plegat va resultar ser més llarg de que pensava, de fet l’aeroport de Kuala Lumpur estava a 46 quilòmetres de l’apartament i hauria d’agafar 3 transports diferents. Vaig mirar l’opció de Grab, que és l’Uber asiàtic, i eren 65RM, uns 14€, per lo que només l’agafaria si fos totalment necessari, és a dir, si no arribava a temps o si plovia. Evidentment aquesta opció era força mes cara però en qualsevol cas molt mes barata que un Uber en qualsevol ciutat europea. De fet sortia per uns 0,30€ per quilòmetre.

A Honolulu en principi també seria fàcil ja que pel mateix aeroport hi passaven autobusos que anaven fins al centre de la ciutat. El trajecte en aquest cas seria d’uns 12 quilòmetres, una distància que a males la podria fer caminant.

I ja amb tot lo del vol de l’endemà fet i mirats els trajectes que hauria de fer, ja vaig escriure el diari una estona, vaig mirar correus i encara contestar algun WhatsApp d’alguna conversa derivada d’haver-me felicitat dos dies abans. Per aquestes coses havia d’aprofitar el matí ja que semblava que la connexió anava una mica millor. Em semblava mentida que en un edifici tant nou i modern com aquell la connexió fos tant espantosa.

Cap a les 13h vaig sortir a comprar el dinar. No sabia què compraria ni a on, simplement aniria mirant els llocs que ja coneixia per ordre de proximitat i comprar en el primer que trobés obert. Avui ja no es tractava d’investigar sinó d’anar el mes ràpid possible.

El primer era el lloc ambulant de Nasí Lamak de just davant els apartaments, tot i que ja suposava que estaria tancat perquè només l’havia vist obert per les nits. Efectivament estava tancat, però aleshores vaig veure un noi que venia amb una bossa típica de menjar preparat, per lo que vaig suposar que a prop hi havia algun lloc ambulant que no havia vist els dies anteriors.

I efectivament, al pàrquing de l’únic edifici que hi havia en tot al carrer a part dels apartaments i que quedava just davant, hi havia uns 6 o 7 llocs ambulant amb diferents tipus de menjar, des de plats preparats de sopes, arròs, etc, a rotis o pastes dolces. Era perfecte i estava literalment a 10 metres de l’edifici del meu apartament. En aquella zona no hi havia mes edificis ni cases però amb tots els que érem només al meu edifici ja era suficient per muntar un petit mercat de llocs de menjar.

Vaig entrar-hi i vaig recórrer tots els llocs. Al principi anava a comprar una sopa perquè on la venien era l’única parada que tenia els preus posats. Quan no posen preus em fa una mica de ràbia i a mes mai pots saber si t’estan donant el preu correcte. Però una sopa no em venia massa de gust per lo que vaig anar a la parada on semblava que feien els plats més contundents.

Com que pels noms dels plats no sabia el que era res del que venien, vaig aprofitar que hi havia 3 o 4 persones demanat i vaig mirar si algun dels plats que demanaven em semblava bé. Vaig veure un amb arròs al curry i cuixes de pollastre amb suc i em va semblar prou bé, per lo que li vaig dir al venedor que volia aquell. El vaig demanar per emportar, i com ja havia vist alguna vegada, en comptes de posar-ho en una caixeta de plàstic o similar ho varen posar en bosses de plàstic. Per una banda el pollastre amb el suc, per una altra banda l’arròs embolicat en forma de triangle amb paper gruixut, i per una altra banda les verdures també en una bossa. El plat va costar 8RM, 1,80€, una mica més car que les sopes que valien entre 5 i 6RM però aquest plat era força mes complet i contundent.

Vaig passejar uns minuts per la resta de parades mirant els menjars típics malais per al cap d’uns minuts tornar directament cap a l’apartament perquè només amb allò que havia comprat ja en tindria de sobres, tot i que a part encara em quedava un dels dos Nasí Lamak que havia comprat la nit anterior.

Eren les 13:30h quan anava a dinar, posant tot l’arròs que acabava de comprar junt amb el de la nit anterior. El d’avui era al curry i el d’ahir era amb salsa picant i peix fregit, per lo que tot plegat va quedar un plat enorme d’arròs i prou bo. I en un altre plat el pollastre amb verdures. Tenia un munt de menjar i tot per només 10RM, 2,30€. Aquesta és una de les moltes coses bones que te viatjar al sud-est asiàtic, molt menjar de tot tipus a preus molt baixos.

Poder sortir al carrer i en tant poca estona poder comprar un munt de menjar ja preparat per menys de 3€ és algo que s’agraeix molt i mes quan encara recordes altres ciutats on per 3€ no trobes ni un cafè.

La connexió a Internet em va permetre veure uns minuts de notícies mentre dinava, fins que ja es va cansar i vaig passar a mirar capítols descarregats de Netflix. Almenys alguna notícia vaig poder veure i posar-me mínimament al dia.

Cap a les 14:30h acabava de dinar i em vaig estirar però intentant no adormir-me ja que aquell dia volia anar a dormir aviat, doncs l’endemà volia marxar cap a l’aeroport a les 9h, però com quasi sempre no ho vaig poder evitar. Quan em vaig donar compte ja eren les 17h i havia estat dormint dues hores com quasi cada dia.

Per la tarda vaig aprofitar per posar tota la roba que tenia mig bruta a rentar, doncs tenia rentadora i detergent, així que fins i tot vaig rentar la jaqueta, la motxilla i les bambes. Cap a la meitat del viatge va molt be llogar un apartament amb rentadora per poder rentar tot allò que normalment no portes a la bugaderia i poder així seguir amb el viatge com si fos el primer dia.

Després a preparar el que pogués de la maleta i ja a prendre un cafè mentre mirava, com sempre a Kuala Lumpur, per la finestra i escrivia el diari.

Cap a les 18h va començar a ploure amb el que semblava la tònica general de Kuala Lumpur, una bona tempesta cada tarda de dues horetes. De totes maneres a mi ja m’estava bé perquè veure-ho des d’aquell apartament era tot un espectacle, veient el llamps caure sobre les teulades dels edificis més alts i que podia veure perfectament. M’hauria agradat veure’n un caure sobre les Torres Petronas però no va haver-hi sort, queien a edificis molt propers però cap sobre les torres mes famoses de la ciutat.

Aquella nit, a partir de les 20h, volia pujar a la piscina a banyar-m’hi sent ja de nit, per lo que esperava que aquella hora ja no plogués, com de fet va ser, i encara sort perquè aquest ja era l’últim dia que podria.

Així que cap a les 20:15h, quan ja era ben fosc, vaig anar la planta 8 a buscar la targeta especial. Però aquesta vegada no va ser tant ràpid, doncs la noia em va dir que la planta 48 estava plena. No sabia que hi havia un límit, de fet per això deuria ser lo de la targeta especial, per evitar aglomeracions, i de fet millor perquè així s’hi estava molt millor.

La noia em va dir que podia esperar allà, doncs normalment la cosa va ràpida. Ja m’imaginava que per la nit hi hauria més gent interessada en pujar a la piscina i poder veure tota la ciutat il·luminada.

Per sort tot plegat va ser ràpid, doncs en menys de 10 minuts la noia em va fer un senyal. Quan m’hi vaig acostar per poc em foto l’hòstia de la meva vida davant d’ella, doncs el terra estava molt moll i les meves xancles relliscaven encara mes. De fet em vaig haver d’aguantar a la seva taula per lo que ella ho va veure de ben a prop. Primer va fer un esglai i quan va veure que m’havia pogut aguantar aleshores no va poder evitar de riure força i si no va riure mes va ser perquè jo era el client i es va aguantar tot el que va poder. De fet jo ja anava amb compte perquè ja sabia que tard o d’hora acabaria relliscant.

En fi, vam fer l’intercanvi de targetes i vaig pujar a la planta 48. Eren les 20:30h quan hi arribava i efectivament com a molt hi havia 10 persones. Estava realment bé això de limitar l’aforament sempre i quan només haguéssim d’esperar 10 minuts.

Després de mirar uns segons a l’horitzó, em vaig treure la samarreta i directament cap a la piscina. Ja fa temps que poc em banyo en piscines, de fet en tinc una a casa que fa anys que ni en toco l’aigua, però en aquesta evidentment m’hi havia de banyar. De fet em moria de ganes de banyar-m’hi. Una piscina infinita a mes de 200 metres de terra, amb les parets de vidre i amb el típic skyline de Kuala Lumpur davant teu. Si no tens vertigen, la sensació és única.

Si durant el dia ja era espectacular, per la nit ho era encara més. Quedar-se recolzat a la piscina i ja no tenir res més davant, només 200 metres de caiguda i aquella imatge, era algo que no tenia preu i molt difícil de descriure.

Evidentment vaig fer fotos per tot arreu, tan de la ciutat com de la piscina i la terrassa. Vaig estar uns 30 minuts en total dels quals més de la meitat simplement els vaig dedicar a observar l’horitzó. De fet tenia una imatge que molta gent paga per poder-la veure uns minuts, i jo la podia veure tanta estona com volgués o sempre si era des de l’habitació.

L’endemà marxava a Honolulu on dormiria en una habitació compartida per uns 35€ la nit, mentre que aquí estava sol en aquest apartament únic per 25€ la nit. Quina diferència de preus que hi ha entre certs països i que a la vegada provoca que anar a segons quins llocs compensi mes aviat poc. Aquí a Kuala Lumpur m’hi hauria quedat un mes gaudint d’aquesta ciutat i aquest apartament per uns preus tant baixos.

Recolzat al límit de la millor cantonada de la piscina i les mans penjant al buit a mes de 200 metres de terra mirava aquella ciutat sorollosa des del silenci i la tranquil·litat d’aquella terrassa perfectament il·luminada i decorada. M’hi hauria quedat hores però no volia acaparar la cantonada mes buscada…

Cap a les 21:15h vaig donar el bany per finalitzat i vaig baixar a la planta 8 a fer l’intercanvi de targetes. Vaig anar ràpidament a l’apartament a buscar diners i cap al 7-eleven a comprar sopar per aquella nit i menjar per al llarg trajecte de quasi 20 hores que m’esperava l’endemà entre vols i trasllats per arribar al hostel de Honolulu.

En sortir de l’edifici vaig veure que els 3 llocs ambulant de davant estaven oberts, per lo que ja vaig decidir que part del sopar seria un Nasi Lamak com el dia anterior, doncs era barat, n’hi havia molta quantitat i estava prou bo.

I a meitat de camí al 7-eleven, a la zona del restaurant xinés on havia dinat un dia, hi havia un lloc ambulant d’hamburgueses diferent a on havia comprat el dia anterior tot i que les hamburgueses semblaven iguals. Així que ja tenia decidit què soparia. El Nasi Lamak i una hamburguesa d’aquelles.

Vaig anar fins al 7-eleven on vaig comprar 4 paquets de tabac per no haver-ne de comprar a Hawaii, 3 bosses de patates, 3 o 4 paquets de galetes i uns panets de frankfurt per menjar algo de carn durant el viatge. Vaig sortir del 7-eleven amb una bona bossa plena de coses.

I de tornada vaig comprar dues hamburgueses special com la del dia anterior però amb formatge per 5,50RM cada una, deu n’hi do, doncs era dels sopars mes cars que havia menjat, o el que més. Tot i així eren només uns 2,50€. Finalment vaig comprar un altre Nasí Lamak al lloc ambulant de davant l’apartament. Ja ho tenia tot però m’havia passat uns 45 minuts donant voltes. Ja eren les 22h quan pujava de nou a l’apartament a acabar de preparar la maleta i a fer una última observada a la nit de Kuala Lumpur des de l’habitació.

Fins les 12 de la nit vaig acabar de rentar la roba aprofitant que tenia rentadora a l’apartament per primera vegada en tot el viatge, vaig preparar la maleta i mirar bé tot el transport públic que hauria d’agafar l’endemà. Després vaig menjar el Nasi Lamak i les hamburgueses special acabades de comprar mentre mirava Netflix fins cap a la 1 de la nit que vaig anar a dormir amb les llums de les Torres Petronas ja apagades feia 30 minuts. Vaig posar el despertador a les 6 del matí, per lo que no dormiria massa hores.

I així arribava a l’última nit a Kuala Lumpur i al continent asiàtic d’aquesta volta al mon. Marxava cap a Amèrica per visitar Hawaii, Mèxic i Canadà. S’acabaven els bons apartaments a preus de ganga i, el que em sabia mes greu, les vistes que tenia ara durant bona part del dia i tota la nit. L’endemà dormiria en un avió i la nit següent en una habitació compartida amb 4 persones mes i sense quasi finestres. Així que tocava gravar be aquests records a la memòria i canviar el xip per retornar a l’aspecte mes motxiller del viatge.

Aquesta era la primera vegada que visitava Àsia i l’experiència havia estat molt millor del que m’esperava. Em preocupava una mica el tema de l’idioma i l’escriptura, res a veure amb l’europea, però l’amabilitat i hospitalitat dels asiàtics feien que qualsevol problema es pogués solucionar ràpidament. Enlloc havia vist tanta gent amable i feliç com a Tailàndia o Malàisia. Els dies a Àsia se m’havien fet molt curts i deixava el continent amb moltes ganes de tornar-hi.

05/07/2019 El centre comercial de les Torres Petronas i el KLCC Park

Em vaig despertar cap a les 7 del matí després d’haver passat una altra fantàstica nit. Despertar-se amb aire condicionat i veien les Torres Petronas es algo de lo que tardes molt en cansarte. De fet, tot i que normalment ja em desperto amb energia, aquí em despertava amb energia, content, emocionat i sentint-me un privilegiat.

Com cada matí em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari i vaig estar treballant una estona i mirant correus pendents, alguns de reclamacions que havia posat i que tenia pendents de fer-lis seguiment per falta de temps. Amb tantes reserves, pagaments i trajectes fets era normal que hi hagués algun problema. En qualsevol cas molt pocs i amb fàcil solució. Però avui no tenia intenció d’anar enlloc en particular, doncs quedar-se a l’apartament era de les millors coses que podia fer, així que vaig aprofitar per anar mirant temes pendents. El dia anterior ja havia passejat força per Kuala Lumpur i avui el que volia era gaudir més estona de les vistes que tenia estant assegut a la taula del portàtil. De fet seria potser la primera vegada en un viatge que no tenia intenció de sortir en tot el dia excepte per comprar menjar.

Per la nit havia pensat d’anar a la Menara KL, la Torra de comunicacions de 300 metres d’alçada i que té un bon mirador, tot i que no era algo en el que hi tingués especial interès, doncs la piscina de la terrassa de la torre on estava, ja quedava a 210 metres d’altitud, res a envejar a la Menara KL. I allà m’hi podia banyar i hi podia anar quan volgués i sense pagar res. Així que tot i que en tenia la intenció, tot dependria de les ganes que en tingués per la nit.

A les torres Petronas ja no hi podia anar perquè no hi havia lloc en tots els dies que estaria a Kuala Lumpur. Ja ho vaig mirar el dia que vaig arribar, i si ho vaig mirar tant tard va ser perquè abans volia saber la previsió del temps, doncs a Nova York ja em va passar que vaig reservar amb setmanes d’antelació per pujar al OWTC i el dia que tocava estava tot ennuvolat. Però aleshores el problema pot ser aquest, que ja no trobis lloc en els dies que vols. En qualsevol cas tampoc em feia especial il·lusió pujar-hi, doncs des d’allà, evidentment, no es veuen les Torres Petronas. De fet dubto que cap mirador de Kuala Lumnpur fos massa millor a la finestra del meu apartament i encara mes que la planta 48 on hi havia la piscina. Cal tenir en compte que estàvem en una posició en què podíem veure pràcticament tota la ciutat, cosa que probablement no passa des d’altres punts. Mai m’hauria imaginat que podria dormir en un apartament que fos tant substitutiu dels millors miradors de la ciutat fins al punt que no tingués cap interès en pujar a les Torres Petronas.

Per a la Menara KL si que hi havia disponibilitat però de totes maneres les Torres Petronas es veuen millor des de l’apartament on estava, per lo que l’únic interès per anar-hi era justament poder veure el meu apartament.

Cap a les 13h vaig sortir per anar al 7-eleven més proper tot i que estava a uns 15 minuts llargs caminant. Volia comprar-hi algo per menjar o mirar si trobava algun restaurant o lloc ambulant obert pel camí, doncs el dia anterior per la tarda ja vaig veure que a mig camí del 7-eleven n’hi havia però a aquella hora ja estaven tancats. Del que m’estava ja adonant era de la diferència de viure en una planta baixa a viure en una planta 39. Mentre que en el primer cas entrar i sortir de casa no comporta cap mena d’esforç ni prendre cap altra decisió, mentre que en el segon cas mes val que no t’oblidis res o que aprofitis per fer-ho tot d’una sola vegada per no haver d’entrar i sortir 4 vegades seguides.Això si, almenys els ascensors eren rapidíssims, tan que fins i tot al pujar se’m tapaven les orelles.

Així doncs vaig sortir de l’edifici per anar cap als restaurants i ara, efectivament, estaven oberts. Vaig anar a un restaurant molt senzill i fins i tot un punt cutre on només hi havia gent local i que quedava a mig camí del 7-eleven. Diria que era xinès, doncs l’home, que era el cuiner, era xinès, tot i que la dona era musulmana.

Vaig entrar a mirar el cartell amb tots els plats i en vaig triar un mig a l’atzar, doncs pels noms no en vaig reconèixer cap. Però l’home no se si no em va entendre o em va dir que no en tenien, però em va preguntar si volia arròs amb pollastre. Com que quasi no l’entenia li vaig dir que si tot i que ja estava una mica fart de l’arròs amb pollastre, de totes maneres a cada restaurant el fan una mica diferent així que vaig dir que si per no allargar aquella conversa que semblava que no aniria enlloc.

Vaig seure en una taula de 4 quasi davant del mostrador en aquell resyaurant que era a l’aire lliure però tapat amb una lona de plàstic que i que feia que sota s’hi estigués prou fresquet. Al cap de 5 minuts em va portar el plat i efectivament estava preparat d’una manera que encara no havia provat. L’arròs era estil basil però amb una salsa nova per mi. I el pollastre diria que era rostit, amb suc i verdures, per lo que al final no se’m va fer tant pesat com pensava. El preu, 5RM (1€).

En acabar vaig anar a un lloc ambulant que hi havia al costat d’aquell restaurant i seguint de camí cap al 7-eleven on hi venien rotis hindús, una espècie de pasta feta de plàtan i fregida que ja havia provat a Cameron Highlands, i en vaig comprar 6 de diferents tipus, en total 2,50RM, 0,50€. Tot plegat més barat del que m’esperava. Els rotis me’ls vaig endur a l’apartament i me’ls vaig menjar allà mirant per la finestra i per acabar d’omplir-me bé tot i que realment ja no tenia més gana, però amb aquests preus s’ha d’aprofitar i provar diferents tipus de menjars. I més jo, que només que camini una mica cada dia, ja m’aprimo molt. Val a dir que els rotis d’entrada no semblen massa bons però ho estan realment molt. Només la pasta de fora ja està boníssima, però és que a mes cada un està fet d’una manera diferent i amb un farcit diferent, podent ser de carn, atún o el que es vulgui.

A diferència dels rotis que vaig menjar a les Cameron Highlands, aquests no eren tots de plàtan, de fet potser no es deien ni rotis, doncs almenys un semblava de peix. Encara no dominava tant de menjar hindú i malai com per saber-ho diferencia tot. En qualsevol cas estaven molt bons.

En acabar els rotis ja eren les 14:30h, hora que em vaig estirar al llit amb les cortines ben obertes per poder veure tot Kuala Lumpur i com quasi cada dia em vaig quedar adormit un parell d’hores.

Em vaig despertar cap a les 17h encara sense tenir clar si anaria o no a la Menara KL. La veritat és que pel matí havia intentat comprar les entrades per Internet però no sé si degut a què la connexió fallava o que a la seva web tenien algun problema, al final no vaig poder finalitzar la compra. Quasi que ho preferia perquè així ja no calia que decidís. A més a les 17:30h va començar a ploure i amb força. De fet queien molts llamps i fins i tot en vaig veure un caure just a sobre d’un dels edificis que veia davant meu. Va ser espectacular poder-lo veure tant bé. De fet mirar la tempesta per aquella finestra era ja un espectacle en si mateix, doncs amb tantes torres i tant altes cada pocs minuts un llamp impactava sobre alguna teulada. Això era força habitual aquí i a molts llocs amb climes similars. Molta calor durant tot el dia i per la tarda pluges molt fortes però breus, generalment no duraven mes de 20 minuts.

Mentre em prenia el cafè, mirava correus, escrivia el diari i seguia intentant comprar l’entrada pel mirador de la Menara KL. De totes maneres tenia clar que si seguia plovent així no la compraria, de fet només que fes núvol ja tampoc la compraria, doncs pujar a un mirador amb el cel totalment tapat quasi que no val la pena. Es per aquest això que no m’agrada comprar aquest tipus d’entrades amb tant temps d’antelació.

Va seguir plovent fins cap a les 19h moment en què vaig aprofitar per anar a comprar al 7-eleven, bàsicament menjar com sempre, tot i que aquesta vegada vaig comprar una hamburguesa a un lloc ambulant que hi havia just davant del 7-eleven. Era d’ou i enciam i me la vaig endur per menjar a l’apartament. Era la primera vegada en tot el viatge que menjaria hamburguesa i em venia molt de gust. De fet fins i tot tenia una mica de mono. I cap a les 20h vaig tornar a sortir primer amb la intenció d’anar a la Menara KL en transport públic, però així tardaria 45 minuts, i caminant tardaria una hora llarga, per lo que finalment vaig decidir anar a les Torres Petronas que les tenia a 15 minuts caminant i ja em sabia el camí de memòria.

Així doncs, finalment, entre que no havia comprat les entrades per la Menara KL, que tardaria una hora en arribar-hi i que sense entrades no tenia gens garantit poder-hi pujar, vaig decidir de no anar-hi. Així que vaig anar directament a les Torres Petronas arribant-hi cap a les 20:15h.

Tot i que allà ja hi havia estat el dia anterior valia la pena tornar-hi de nit per veure les torres ben il·luminades i en general tot l’ambient de la zona, doncs les primeres plantes de les torres es un centre comercial i els voltants estan plens de locals que fan que aquelles hores hi hagi mes gent que al migdia. De fet es nota que la gent ho prefereix perquè ara hi havia força més gent que quan hi vaig estar el dia anterior però pel matí. I també a diferència del dia anterior, aquesta vegada vaig entrar-hi i vaig anar dins al parc que quedava darrere les torres, doncs per la nit hi ha un petit llac artificial amb fonts il·luminades.

Així que després de fer algunes fotos a les torres vaig anar cap a la porta principal que està just enmig de totes dues torres.

Tan bon punt creues el gran portal d’entrada ja es poden veure penjats del sostre 2 cotxes de F1 de l’equip Petronas donant la benvinguda a les torres i just després ja s’entra a un centre comercial enorme que ocupa les 5 primeres plantes de totes dues torres. Tot i que era prou tard, el centre comercial estava tot obert i ple de gent a les 5 plantes.

La meva intenció era anar directament cap al parc de darrere les torres així que seguint per la planta baixa vaig creuar tot el centre comercial en direcció contrària a la porta principal fins arribar al anomenat KLCC Park que és com el pati del darrere de les torres.

Aquest és un parc on durant el dia quasi no hi ha ningú però que a partir de les 20h s’omple de gent per veure les fonts il·luminades amb les torres de fons, també il·luminades. Realment les fonts del parc no són massa espectaculars, de fet ho són molt més les de Montjuïc. Però amb les Torres Petronas i altres edificis del voltant la imatge es força impressionant. Fins i tot mirar cap amunt una estona pot arribar a ser marejant. No envà allà hi havia almenys 500 persones mirant les coreografies de les fonts.

Vaig donar una petita volta pel parc, que era mes gran del que creia, una altra pel centre comercial, pujant fins la planta 3 i donant la volta a cada una de les torres i ja vaig sortir per on havia entrat donant la visita per finalitzada. Eren les 21:30h quan tornava cap a l’apartament. Pel camí, quasi al costat de les torres vaig comprar dos pinxos d’algo arrebossat tot i que no sabia ben bé que era i que no hauria d’haver comprat, doncs per estar on estava els pinxos eren mes cars que en altres llocs, concretament 2RM cada un (0,45€).

El camí de tornada a l’apartament, i a diferència dels dies anteriors, el vaig fer rapidíssim, doncs ja em sabia fins i tot els millors llocs per creuar la carretera de 3 carrils per sentit que separava l’edifici del meu apartament de la resta de la ciutat. Ja caminava sense pensar ni aturar-me en cap moment, ja quasi com un local mes. El que el primer dia em va costar 15 minuts de rellotge, ara no me’n comportava mes de 3.

Just davant de l’apartament hi havia 2 o 3 llocs ambulant encara oberts i que estaven allà només pels inquilins de la torra del meu apartament, doncs no hi havia res mes en mes de mig quilòmetre. Em va semblar que en un venien fruites i sucs, en un altre creps i en el tercer Nasí Lamak, que no sabia ben bé que era però semblava un plat preparat que costava 2RM, ni mig euro, així que en vaig comprar per sopar junt amb l’hamburguesa que ja tenia i els dos pinxos que acabava de comprar. Feia gràcia la presentació del plat, doncs estava tot comprimit dins una espècie de papelina gran de paper. De fet molts plats preparats els embolicaven d’aquella manera tant curiosa. Això si, al final m’havia currat un bon sopar. Aquesta era l’única cosa dolenta de l’apartament, que les botigues quedaven a uns 10 o 15 minuts caminant. La part bona d’això és clar, era que des de l’apartament podíem veure tota la ciutat, algo impossible des d’un edifici ubicat mes al centre de la ciutat.

Vaig pujar a la planta 39 i cap a l’apartament. Vaig prendre una cervesa mentre mirava, com sempre, per la finestra les Torres Petronas i la resta de Kuala Lumpur il·luminada i em començava a mirar el tema de l’equipatge pel vol a Honolulu, ja que en principi el màxim permès en cabina eren 7 quilos i jo els superava almenys en 4 quilos. En principi no tenia més remei que pagar uns 22€ per cada vol, i eren 2, per tal de poder facturar la maleta.

Cada vegada que prenia una cervesa no podia evitar de pensar els prejudicis que tenim o lo equivocats que estem en algunes coses. Suposadament en un país oficialment musulmà és molt difícil o molt car trobar-hi alcohol i encara mes poder-ne beure, cosa totalment errònia doncs jo aquí em prenia una cervesa al dia sense cap problema.

Cap a les 23h vaig començar a sopar tot el que tenia per aquell dia, és a dir, el Nasi Lamak, l’hamburguesa i els dos pinxos d’algo arrebossat que no sabía que era però que estava molt bo, tot plegat mentre seguia batallant amb la connexió a Internet que des de que hi havia els veïns nous no xutava massa, no se si deurien tenir algo a veure. Així que no vaig poder mirar les notícies i em vaig haver de conformar amb el que tenia descarregat a Netflix, “Así nos ven”, una sèrie documental basada en fets reals que sempre és mes interessant. El Nasi Lamak no era tant complet com altres plats però perquè no costava ni mig euro, tot i que quasi que era suficient per un sopar, doncs portava arròs i carn però d’arròs en portava molt.

L’hamburguesa, comprada ja feia 3 hores, evidentment ja no estava tant bona però em venia tant de gust que me la vaig menjar tota. De fet aquella nit vaig menjar moltíssim per menys de 5€.

I just després de sopar i quan eren les 12 de la nit vaig anar cap al llit seguint mirant Netflix però més per la finestra, doncs per nits que passessin no em cansava de veure les Torres Petronas completament il·luminades davant meu. A mes aquest dia vaig veure com s’apagaven com cada dia a les 12:30h.

04/07/2019 Segon dia a Kuala Lumpur: Plaça Merdaka, Chinatown i KLCC Park

Em vaig despertar cap a les 6 del matí i el primer que vaig veure just obrir els ulls i encara estirat al llit, varen ser les Torres Petronas, totes dues de dalt a baix i a vista d’ocell a mes de bona part de la ciutat de Kuala Lumpur des de 170 metres d’altitud. Així si que és agradable despertar-se. Havia passat de despertar-me la nit anterior en una habitació de 6m2 amb una finestra que donava a un passadís i on podia veure una paret, a despertar-me en un apartament amb tota una paret de vidre que semblava un mirador a 170 metres de terra des d’on veia tota la ciutat. Això, que pot semblar molt car, no ho és gens, de fet aquest apartament em costava 25€ la nit i cal tenir en compte que no només tenia aquelles meravelloses vistes sinó que a mes podia anar a la piscina que hi havia a la terrassa de l’edifici, a 210 metres d’altitud, i tot el que pot tenir un apartament, amb nevera, microones, cuina, bany, etc, a part de tota la seguretat que tenia l’edifici, doncs allà era impossible entrar si no hi tenies un apartament comprat o llogat.

I com cada matí, però millor que mai, em vaig prendre un cafè, per primera vegada sense haver d’utilitzar la meva tassa portàtil ni el meu escalfador portàtil, vaig escriure el diari i vaig decidir quins llocs visitaria aquell dia. Aniria fins els peus de les Torres Petronas, després cap a la Menara KL (la famosa torre de telecomunicacions tan alta com les Torres Petronas), després a la Plaça Merdaka i d’allà una volta per Chinatown. Tot plegat ho faria caminant ja que el que mes lluny em quedava era Chinatown que estava a uns 3,5 quilòmetres, és a dir, a menys d’una hora caminant sense pauses. Com sempre dic, almenys el primer dia que soc en una ciutat, m’agrada anar caminant sempre que es pugui, doncs és la millor manera de veure i viure be la ciutat, i en aquest cas tot plegat quedava prou a prop.

Em vaig acabar el cafè tranquil·lament mirant per la finestra, de fet m’hi hauria passat hores mirant per la finestra, em vaig dutxar i cap a les 9h vaig sortir a fer la primera passejada per Kuala Lumpur. Les Torres Petronas estaven a uns 20 minuts caminant i era el que tenia mes a prop de tot el que volia veure, així que vaig anar directament cap allà. El problema va ser creuar la carretera que hi ha a uns 100 metres dels apartaments i que mes que una carretera semblava una autopista i dividia completament el barri on era l’apartament de la resta de la ciutat. Aquesta era la primera vegada que l’havia de creuar i encara no sabia el millor lloc per a fer-ho, de fet quasi tots eren dolents, per lo que vaig passar-me 10 minuts de rellotge intentant creuar-la. 10 minuts pot semblar poc temps, però passar-se’ls pal plantat en una vorera intentant creuar una carretera, aquests 10 minuts es fan una eternitat. Finalment vaig aprofitar que un camió va tardar una mica en arrencar després d’un petit embús i que a mes als altres dos carrils els cotxes estaven a uns 20 metres per passar corrent. Però aquest només era un dels sentits d’aquella carretera, faltava encara l’altre que no va costar tant però els seus 3 o 4 minuts si que varen requerir. Si vaig preferir passar per allà tot i l’estona és perquè no es veia cap semàfor en desenes de metres, i de fet els locals també creuaven per allà al mig com jo, això si, ells no s’ho pensaven tant i en 2 o 3 minuts ja creuaven.

Un cop passada la carretera ja només havia d’anar tirant un sol carrer per una vorera normal durant uns 10 minuts i pel que ja era un dels barris mes importants de Kuala Lumpur fins arribar als peus de les Torres Petronas. Durant el camí ja es veien una mica, però en un moment determinat, al girar una cantonada, de sobte apareixen en la seva totalitat a escassos 20 metres davant teu, per lo que la impressió de veure-les de tan a prop és molt forta, doncs no t’ho esperes gens al girar aquella cantonada i menys tenir-les ja just davant.

Un cop estàs just als peus de les torres és una passada mirar amunt i veure el que tantes vegades has vist en imatges. El famós pont que uneix totes dues torres i la seva forma tant peculiar amb els 5 trams simbolitzant els 5 pilars de l’islam. La seva peculiar forma doncs, te un significat ben concret i de fet res està fet a l’atzar.

Vaig estar uns 10 minuts passejant pels peus de les torres fent les fotos de rigor i observant-les una bona estona fins que vaig seguir el trajecte cap a la Menara KL, la torra de comunicacions quasi tant alta com les Torres Petronas i que forma, junt amb elles, el típic skyline de Kuala Lumpur.

Vaig estar caminant uns 15 minuts mes fins que hi vaig arribar molt a prop però no hi vaig anar just fins al peu ja que havia de donar molta volta i no em compensava, ja que des d’on em trobava ja la veia molt be. De fet, segons Google Maps havia de caminar quasi 30 minuts per arribar-hi, mentre que ara ja em trobava a menys de 50 metres d’elles. Això si, amb un petit bosc enmig que m’impedia poder tirar recta. I tal com havia fet a les Torres Petronas, fotos i contemplar durant una estona la torra que és realment també impressionant, doncs a diferència d’un edifici, aquesta és com un pal gegant aguantant una cúpula enorme que sembla que hagi de caure en qualsevol moment.

Des d’allà em vaig dirigir cap a la Plaça Merdaka, la plaça emblema de Kuala Lumpur, doncs va ser en aquesta plaça on es va declarar la independència de Malàisia. És una plaça molt gran sense res, només amb gespa i una bandera malaia gegant al bell mig. Un dels reptes és creuar-la d’una tirada, doncs és molt gran i sense cap ombra, per lo que quan fa mes calor és realment dur creuar tota la plaça.

Però pel camí, i això és lo bo d’anar caminant, vaig passar pels ja típics llocs ambulant dins un mateix recinte, amb taules comunes i una botiga amb begudes, molt similar a on vaig fer l’últim dinar a Malacca i on de fet vaig menjar el mateix que acabaria menjant ara i aquí, doncs em va agradar molt. Eren les 10:45h i ja feia 5 hores que estava despert per lo que vaig decidir fer un d’aquells esmorzars-dinars que acostumava a fer.

Vaig entrar i vaig anar mirant tots els llocs fins a parar-me davant del que em va semblar mes interessant. Casualment el primer plat de la carta era Wantan Mee, cosa que em va semblar el mateix que havia menjat a Malacca i que eren espaguetis xinesos amb porc i una espècie de raviolis grans amb carn feta al vapor. Com que allò em va agradar molt i ho preferia a l’arròs i al pollastre, doncs ho vaig demanar. El preu aquí eren 6,50RM mentre que a Malacca van ser 6RM, per lo que vaig considerar que estava molt be tenint en compte que ara estava a Kuala Lumpur on se suposa que tot és una mica mes car. De fet, el senyor que vaig conèixer al bar mes mític de Melacca em va dir que evités anar a Kuala Lumpur perquè era una ciutat caríssima. Es podria dir que és caríssima respecte altres ciutats de Malàisia, però seguia sent una ciutat mot barata comparada amb qualsevol ciutat europea.

Vaig seure en una de les taules i tot i que ja hi havia gent encara estava tot força buit. De fet hi havia tanta poca gent que el senyor que hi havia mes a prop meu no deixava de mirar-me, entenc per veure’m l’únic occidental del barri, doncs val a dir que els llocs on intento menjar son sempre llocs per locals on difícilment s’hi pot trobar un sol turista.

La carn de porc no estava feta exactament com la de Malacca però em va agradar mes, semblava mes torrada o feta a la barbacoa. La resta era igual, amb aquella espècie de raviolis gegants de carn feta al vapor i els espaguetis tot i que aquí em va semblar que no n’hi havia tants. En qualsevol cas estava molt bo com ja m’esperava. Cap a les 10:50h vaig acabar, vaig pagar i vaig seguir el camí cap a la Plaça Merdaka.

Però poc abans d’arribar-hi vaig passar per un carrer molt autèntic, molt estret però ple de botiguetes tan de musulmans com hindús, cotxes i gent. De fet era ben complicat poder-hi caminar de tant ple que anava. Era un carrer amb uns edificis força deteriorats i tot molt brut, però des d’allà es veien les Torres Petronas i la bandera gegant de la Plaça Merdaka. Aquestes son les coses quasi excepcionals de Kuala Lumpur, aquestes grans diferències a pocs metres de distància unes de les altres. Mentre caminava per un carrer amb edificis mig en runes i gent vivint al dia amb lo poc que podia vendre, veia una de les obres d’enginyeria mes importants del mon. Un contrast fascinant i que per mi va ser de les coses que mes em va agradar veure aquell dia.

Vaig caminar una estona per aquest carrer, on per cert s’hi podia comprar qualsevol cosa, i després fins la Plaça Merdaka que estava quasi al costat. El que no m’esperava que hi hagués allà era el teatre Nacional de Malàisia, un edifici d’estil musulmà simplement impressionant i molt gran. A mes just al costat hi havia una mesquita per lo que tot plegat fa que la Plaça sigui molt mes que una simple plaça. A mes, just a l’altra banda, hi ha uns edificis d’estil colonial la qual cosa aquesta plaça representa a la perfecció una de les peculiaritats de Malàisia, la seva multiculturalitat totalment integradora i respectuosa les unes amb les altres. Son coses que costen mot de veure a altres països, de fet jo no ho he vist en cap, aquesta harmonia total entre cultures i religions tant diferents.

Ara tocava creuar aquella plaça sota el sol i sense cap ombra on resguardar-se. Eren quasi 10 minuts caminant que es fan molt llargs ja que el sol hi pica amb molta força. De fet al mig de la plaça no hi havia absolutament ningú i els pocs turistes que hi havia estaven en un lateral ben a prop de les ombres que oferia la mesquita.

I un cop aconseguida la fita de creuar tota la Plaça Merdaka a peu ja vaig anar cap a Chinatown que quedava a uns 10 minuts caminant de la plaça. Com sol ser habitual, Chinatown queda força ben ubicat dins de Kuala Lumpur com en quasi totes les ciutats, ja trien be el lloc ja…

Pel camí vaig veure un McDonald’s amb els cartells dels gelats a la paret de fora. Me’ls vaig quedar mirant i amb la calor que feia i havent acabat de dinar, em van venir molt de gust. Primer pensava en el típic cono, però no en vaig veure cap de normal, tots eren amb gustos de menta, cafè, maduixa i altres coses, per lo que finalment em vaig decidir per un McFlurry que porta galetes oreo triturades. Així que vaig entrar i el vaig comprar per 5RM, 1€, i em va entrar de puta mare, no envà aquest era el primer gelat que em menjava en tot el viatge. No n’acostumo a menjar, però de postre i amb la calor que feia va ser el millor que podria haver menjat en aquell moment. Vaig seure en uns bancs que hi havia al costat sota un pont i que semblava una parada de taxi i allà me’l vaig menjar tranquil·lament mentre descansava i passava una mica la calor.

Quan ja entrava a Chinatown vaig veure un KK que son unes franquícies similars al 7-eleven però suposadament mes barates tot i que encara no ho sabia perquè no hi havia comprat mai. Hi vaig entrar i efectivament tot era un 5 o 10% mes barat que al 7-eleven, i jo sempre comprant al 7-eleven… I de fet, el que mes diferència de preu tenia eren les cerveses, doncs al 7-eleven costaven uns 2€ i allà 1,50€. Vaig comprar-ne dues a mes d’algo de menjar i una ampolla d’aigua perquè ja no aguantava mes la sed, de fet hi vaig entrar per comprar bàsicament aigua. Això si, només sortir se’m va trencar la bossa, o ja me la van donar mig trencada, i va caure tot a terra. Per sort no es va trencar res, només la cervesa una mica moguda.

Un cop allà ja estava a l’entrada de Chinatown, de fet, només girant la cantonada del KK ja es veia que aquell carrer era de Chinatown, doncs son inconfusibles. Els edificis vells, els llocs ambulant, els cartells en xinès i, evidentment, la gent, tots xinesos, i molts.

Vaig seguir caminant per aquell primer carrer fins a trobar-me amb un mercat enorme que ocupava uns 4 carrers molt llargs, a mes tots ben adornats i amb tot tipus de botiguetes, des de menjar fins a falsificacions de qualsevol cosa, típic xinès. Un cop allà al mig és fàcil oblidar-te a quin país, doncs es perd totalment qualsevol referència al país on estàs. Tota referència és xinesa, fins i tot els costums o la manera de viure. Tot plegat és 100% xinès.

Vaig passejar per quasi tot el mercat fins que eren quasi les 12 del migdia quan ja vaig anar tirant cap a l’apartament. M’havia allunyat 4 quilòmetres per lo que tenia una hora llarga de camí, que sumat al que ja portava caminant farien mes de 3 hores. La veritat és que només pensar-hi se’m feia una mica llarg i sobretot em preocupava la calor que cada vegada era mes intensa. De fet aquest dia estava molt mes cansat que altres dies caminant la mateixa estona, no sé si pel fet d’haver d’estar contínuament esquivant persones i motos però en qualsevol cas em donava la sensació que portava 5 hores caminant.

Quan caminava de tornada pel mateix carrer pel que havia entrat vaig veure que la Menara KL estava ben a prop i que des d’allà, Chinatown, en tenien una visió perfecte. Com sempre, els xinesos triant bons llocs per fer-hi el seu barri. I ja que la tenia tan a prop i em venia de camí, doncs vaig anar en direcció a la Menara KL per passar-hi pel costat contrari del que havia passat al venir, així tornaria a l’apartament per un camí diferent el de l’anada, tal com a mi m’agrada.

Però mentre caminava pels carrers mes autèntics de Chinatown per sortir-ne, encara vaig poder veure el que per mi era el carrer mes autèntic de tots. Un carrer on quasi no hi tocava la llum dels ol, els edificis eren negres i alguns en runes, el terra era ple d’una substància que no vaig acabar de saber que era però que en qualsevol cas feia una pudor horrible, i fins i tot 3 o 4 homes asseguts a terra emmanillats un a l’altre. No sé ben be què els passava o què feien però allà no s’hi veia cap comissaria. Aquell carrer acabava tenint un metre d’ample i arribava a la terrassa d’un restaurant on hi havia mes rates que comensals. Poques vegades m’havia atrevit a creuar un carrer com aquell, però el vaig acabar creuant junt amb el restaurant per sortir a un carrer on ja hi tocava mes la llum del sol i l’olor era mes soportable.

Efectivament, vaig passar ben a prop altre vegada de la Menara KL però per un altre costat, aprofitant per fer alguna foto mes. A mes, quan ja portava mes de la meitat del camí que em quedava, vaig tornar a passar per les Torres Petronas, doncs aquestes ja quedaven mes a prop de l’apartament i era quasi inevitable no passar-hi. Això si, evidentment hi vaig arribar per un altre costat per lo que les vaig poder veure des d’una perspectiva que no havia vist abans. Començava la zona financera i d’hotels de luxe de Kuala Lumpur, cosa que es notava també amb la gent i cotxes que es veien pel carrer, que curiosament, molts eren xinesos o japonesos, no ho sé, però en qualsevol cas no malais. En pocs minuts havia passat de caminar per un carrer on només hi faltava que hi hagués un mort a terra a caminar entre torres, cotxes de luxe i banquers. Aquests contrasts em fascinen.

I a partir d’allà el camí ja era el mateix per el que havia vingut per lo que ja vaig deixar de mirar Google Maps i el camí es va fer molt mes ràpid, cosa que em va anar be perquè ja estava força cansat, eren les 13:30h per lo que ja feia 4 hores i mitja que caminava. De fet la tornada va ser mes llarga del que m’esperava, entre altres coses perquè de tan en tan em parava per veure alguna cosa.

Però abans d’arribar vaig veure un lloc ambulant hindú amb força cua de gent local i això sempre és bona senyal, per lo que m’hi vaig parar per comprar el sopar. Com que no sabia què era res del que tenien, el noi em va preguntar: Chicken? A lo que li vaig respondre que si i que li posés un ou, doncs en tenien de fets i separats i la gent deia si en volia o no. Tot el plat per 6RM, 1,20€, i era d’aquells plats comprimits dins una capseta de plàstic que al posar el menjar ne un plat sembla que n’hi hagi el doble. Sempre s’ha d’estar pendent d’aquests llocs amb molta cua de locals, sempre son una bona opció per menjar be, barat i evidentment, cuina local.

Cap a les 13:45h arribava a l’apartament i tot i que ja feia estona que havia menjat i per tan ja no tenia la son de la migdiada, estava tant cansat després de les 4 hores de caminada que em vaig estirar al llit mirant les Torres Petronas per la finestra i em vaig quedar ben adormit fins cap a les 16h. Dues hores de migdiada com quasi cada dia. I també com acostumo a fer sempre després de llevar-me, a prendre una bona tassa de cafè bullint i a escriure una mica el diari del viatge fins cap a les 18:30h que vaig anar a la planta 48 de l’edifici on hi havia la piscina infinita i mirador dels apartaments amb una vista encara mes ampla de la ciutat que la que tenia des del meu apartament, doncs de fet aquí les vistes eren de quasi 360º mentre que en el meu apartament eren de 180º.

Però quan ja era a l’ascensor, on per anar a qualsevol planta s’ha de passar la targeta que dóna accés a l’edifici, semblava que no funcionava. La passava pel lector però al clicar sobre el botó de la planta 48 aquest no s’activava. Com que no vaig estar una estona provant-ho sense acabar de clicar cap dels botons, finalment l’ascensor va pujar fins la planta 41 ja que l’havien demanat. Allà va pujar un noi que em va veure que encara intentava anar a la 48, i aleshores em va explicar què passava. Per poder anar a la planta 48 primer havia d’anar a la planta 8 a demanar una targeta especial, previ dipòsit de 100RM que em retornarien quan baixés de la planta 48. Semblava doncs que tot i que podia anar a la planta 48 quan volgués, l’accés estava restringit i sobretot controlat, sabent en tot moment qui hi havia.

Així que vaig tornar a l’apartament a buscar els 100RM i cap a la planta 8. Quan hi vaig arribar vaig flipar, doncs hi havia una altra piscina, un parc infantil i una espècie de piscina amb aigua caient del sostre en forma de cascada. I jo no tenia ni idea de que en aquella planta hi havia tot allò. Vaig caminar una mica fins a trobar un mostrador on casualment hi havia la mateixa noia que el dia anterior estava a la recepció i que ja em coneixia de tanta estona que em va veure per allà donant voltes esperant a què el meu apartament estigués a punt per poder-hi entrar. Li vaig comentar lo de la targeta per la planta 48 i va treure una llibreta on em va apuntar, vaig haver de firmar, donar-li la meva targeta i els 100RM i ella em va donar la targeta especial. Amb tot vaig tornar als ascensors i ara si, al passar la targeta pel lector i clicar sobre el botó de la planta 48, aquest es va activar i vaig anar cap a una de les millors piscines de Kuala Lumpur.

Al arribar-hi, no només havia de passar la targeta per un lector per obrir la porta com a tot l’edifici, sinó que un cop oberta, un noi de seguretat la revisava. Vaig flipar una mica amb tanta seguretat per accedir a aquella planta, de fet hi havia molta menys gent de la que m’esperava, no eren ni 10 persones, potser per tot el procés que s’havia de fer per arribar-hi. En qualsevol cas millor, doncs s’hi estava molt millor del que pensava. La piscina quasi buida i espai per tot arreu per poder fer tantes fotos com volgués.

Pel que fa a la planta en si, era simplement impressionant, de fet mes del que m’esperava, doncs es tenia una visió de 270º, és a dir, a només un dels 4 costats hi havia una paret que impedia la visió, però en els altres 3 no, quedaven completament lliures permeten una visió perfecte de la ciutat i de la posta de sol, doncs per l’hora que era el sol ja s’estava ponent i vaig poder veure algo que realment si que no m’esperava, una de les millors postes de sol que he vist mai. A mes, estranyament, no hi havia núvols, doncs a aquella hora és molt habitual que a Kuala Lumpur plogui o faci núvol, per lo que la imatge va ser brutal. Es varen donar una sèrie de circumstàncies que varen fer que pogués gaudir uns minuts d’aquell moment que era certament emocionant.

Em vaig quedar allà dalt simplement contemplant la ciutat des de 210 metres d’altitud durant uns 30 minuts. Aquell dia no em vaig banyar ja que no portava el banyador posat, tot i que encara tenia 3 tardes per davant per lo que segur que em banyaria en aquella piscina infinita. Feia anys que no tenia cap interès en cap piscina però ara em moria de ganes de poder nadar una estona per aquella tant particular.

Cap a les 19:30h ja vaig baixar fins la planta 8 a deixar la targeta i recollir la meva i els 100RM i cap a l’apartament, on no estava a 210 metres però si a 170, i les vistes eren quasi igual d’impressionants que des de la terrassa. Realment el meu apartament estava a una altura i en una orientació perfectes, doncs sense anar mes lluny, el del costat no tenia les Torres Petronas tant ben encarades a la finestra com ho estaven al meu apartament.

Cap a les 20h vaig prendre una cervesa assegut davant la finestra de l’habitació amb tota la ciutat il·luminada davant meu. Aquella va ser la millor cervesa que prenia en molt de temps, a mes era cervesa Skol, típica asiàtica. Ni la millor cervesa del mon presa a la millor terrassa del mon podia superar aquella Skol presa en aquell apartament. De fet, de nit tot plegat era encara mes impressionant que de dia.

Per cert, que aquest dia era el meu aniversari, i tot i que ara considerava que no podia estar enlloc millor, aquest era el primer aniversari de la meva vida que passava sol, o almenys sense celebrar-ho amb ningú. L’any anterior ja havia passat el meu aniversari de viatge, però en aquella ocasió estava a Mèxic amb gent coneguda que fins i tot em van fer un regal, per lo que encara vaig fer una petita celebració. Aquest any no el celebraria amb ningú però m’emportaria un record inoblidable.

Vaig intentar fer una videotrucada amb la família però la connexió a Internet era molt dolenta i no hi va haver manera. Semblava mentida que un apartament tant nou i de tan luxe la connexió fos tant dolenta. En qualsevol cas tota la família i amics em van enviar els seus missatges de felicitació per lo que en aquest sentit tot va ser igual que qualsevol altre any. Jo tampoc em vaig comprar res ni vaig bufar cap espelma, doncs ja és algo que no m’interessa massa i que moltes vegades faig per compromís, per lo que aquest any només agrair tot el que tenia i donar gràcies per poder gaudir d’aquell moment únic en aquell apartament.

Aquells minuts en què el sol s’amagava completament eren probablement els millors del dia per mirar per la finestra. No només es podia veure el sol com mica en mica quedava amagat rere l’horitzó, sinó que en menys de 10 minuts veies com milers de petites llumetes a tota la ciutat s’anaven encenent mica en mica deixant a la vista una ciutat completament diferent i encara mes màgica. El moment culminant arribava quan les Torres Petronas s’il·luminaven en la seva totalitat. Mai m’havia passat tanta estona mirant per una finestra.

Cap a les 21:30h vaig començar a sopar el plat preparat que havia comprat al migdia en aquell lloc ambulant ple de locals i la veritat és que havia encertat. Un d’aquells plats que omplen molt no només per la quantitat sinó pels ingredients i prou picant com els agrada als asiàtics i com jo ja m’hi estava acostumant després d’un mes. També ja m’havia quedat clar que aquí normalment es menjava en un plat únic, normalment arròs o paste amb carn i ou, però tot en el mateix plat. Al final segurament no menges tant com si fessis dos plats però lo suficient com per no tenir mes gana. A mes el menjar mai és fregit i moltes coses son fetes al vapor, a la plancha o bullides, el que provoca menys calories per la mateixa quantitat de nutrients ingerits. Així estan els asiàtics de prims.

Després de sopar vaig intentar mirar Netflix però la connexió era tant dolenta que fins i tot Netflix es tallava, i quan això passa, mes val deixar-ho estar. M’havia enganxat a una sèrie documental anomenada “Soy un asesino” amb testimonis directes de presos al corredor de la mort.

Cap a les 23h ja simplement em vaig estirar al llit mirant per la finestra tota la Il·luminació de Kuala Lumpur i en especial les seves dues torres mes famoses aprofitant que tot seguiria així almenys fins les 12 de la nit que apagaven les llums de les Torres Petronas.

Aquest havia estat el meu primer dia complet a Kuala Lumpur i com tots els primers dies en una nova ciutat va ser ben aprofitat, caminant mes de 15 quilòmetres per visitar alguns dels punts mes coneguts o els barris mes autèntics d’aquesta ciutat en ple creixement. Lo bo d’aquest apartament és que no només em permetia gaudir del dia sinó també de la nit. Estava molt content per aquella elecció i molt emocionat de poder passar 3 dies mes en aquesta fantàstica ciutat.

03/07/2019 De camí a Kuala Lumpur i les millors vistes des de l’habitació

Em vaig despertar una mica abans de les 6 del matí, abans de que sonés el despertador. Aquest dia ja marxava cap a Kuala Lumpur i la que seria l’última parada a Malàisia. La intenció era deixar l’hotel cap a les 9h, arribar a Melaka Sentral cap a les 10h, agafar un bus exprés com a molt tard a les 11h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 13h. El check-in a l’apartament era a partir de les 15h, per lo que si tot anava així, tindria dues hores per dinar i arribar a l’apartament.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè, vaig mirar totes les opcions i horaris de tot el que hauria d’agafar, vaig escriure el diari, vaig recollir-ho tot i cap a les 8:30h marxava de l’hotel. Ja hi havia un dels dos nois que normalment hi havia a recepció tot i que encara estava fora. Em vaig acomiadar d’ell i vaig anar cap al Medical Center de Melaka doncs allà hi havia la parada del bus local 17 que havia d’agafar per anar a Melaka Sentral, el mateix que vaig agafar en arribar.

Quan portava uns 5 minuts caminant vaig mirar a google Maps on havia buscat la ruta però, no sé perquè, ja no hi era. Probablement hauria tirat enrere a l’aplicació fent que tornés a l’inici. En qualsevol cas les indicacions que havia guardat al sortir de l’hotel ja no hi eren. Vaig mirar a la zona de Medical Center i viag veure-hi uan parada, així que en comptes de tornar a l’hotel, conectar-me a Internet i tornar a fer la cerca, vaig decidir seguir.

En arribar al Medical Center vaig anar al que segons Google Maps era una parada de bus. EN principi el 17 passava una vegada cada hora, segons Google Maps a i 30 de cada hora tot i que m’estranyava. Vaig estar esperant una hora, fins les 9:35h i allà no va passar cap bus. Una hora esperant de peu dret es pot fer molt llarg…

A les 9:35h vaig decidir tornar a l’hotel (cosa que hauria d’haver fet abans) i contractar un Grab, que és com l’Uber del sudest asiàtic. Ja ho havia mirat abans de sortir i elpreu fins a Melaka Sentral eren 9RM, 2€, per lo que era un preu mes que raonable pel trajecte que era. Agafar taxis o Ubers no m’agradava, però en aquest cas havia intentat agafar el bus sense aconseguir-ho. A mes seria la primera vegada que agafaria un Uber o similar, i això també em feia certa gràcia.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 9:45h i vaig demanar un Grab. Mentre esperava vaig tornar a fer la cerca a Google Maps per anar a Melaka Sentral en bus, i sorpresa, no havia passat cap bus perqupe no havia anat a la parada correcte. Era allà a prop però a un altre carrer, per això ni tan sols en vaig veure passar cap. En fi, això em va passar per no haver tornar enerere quan només feia 5 minuts que havia sortit de l’hotel. La veritat és que em va fer força ràbia, doncs ara probablement ja seria a Melaka Sentral i havent agafat només un bus local.

Mentre esperava al Grab, va sortir l’altre noi de l’hotel, el que semblava el ropietari, i em va preguntar que què hi feia allà, que li havien dit que havia deixat l’hotel feia mes d’una hora. Li vaig explicar la situació i em va demanar que li ensenyés el mòbil, doncs segons ell els Grab no tarden ni 2 minuts en arribar i jo ja en feia 5 que esperava. Em va dir que algo passava al mirar l’aplicació. Ho va tornar a intenatr i va fer que no amb el cap. No ho entenia massa però semblava que segons ell no estava funcionant. Va treure el seu mòbil, va demanar un Grab per a Melaka Sentral, i al cap de 10 segons em va ensenyar el mòbil on es veia en pantalla que ja hi havia un cotxe que venia i que arribaria en menys de 2 minuts. Doncs sort que estava ell allà perqupe sino també m’hauria fallat el Grab. Al final cap dels dos vam entendre qu eli passava a la app del meu mòbil.

I efectivament, no feia ni 2 minuts que ja apareixia el cotxe per la cantonada. Ara si em vaig acomiadar de tots, vaig pujar el cotxe i vam anar cap a Melaka Sentral. Amb tot plegat ja eren quasi les 10 del matí, tot i que els meus plans era agafar el bus exprés com a molt tard a les 11h, per lo que encara tenia temps.

EL noi del Grab era realment amabale, força jove, i tot i que amb un anglès molt bàsic, ens podíem entendre. El trajecte va durar uns 10 minuts temps en què em va preguntar com em deia, a lo que li vaig respondre Guillem iq ue era un nom en català, a lo que ell va respondre, Guillem en català però molt ben dit i a la primera, sense que li hagués de repetir. Després vàrem parlar de Barcelona, com no, el que portava fins ara de viatge i el que em quedava per fer i finalment de Kuala Lumpur, doncs era cap on anava. El noi no semblava ni d’allà, doncs quasi que sabia mes jo de Kuala Lumpur que ell, i a mes, els malais saben força be l’anglès, per lo que tot plegat em feia creure que potser aquell noi no feia tan de temps que era a Malàisia. En qualsevol cas era molt amable i el trajecte fins a Melaka Sentral va ser molt agradable.

Vaig arribar a Melka Sentral cap a les 10:15h, així que tot i els problemes encara anava molt be de temps. A mes la terminal ja me li mig coneixia per lo que de seguida vaig arribar a les màquines i vaog comprar el bitllet per a les 10:45h per 10,70RM, 2,30€.

Vaig anar a buscar la porta A, tal com posava al bitllet i a esperar fins a les 10:40h que va arribar el bus. Vaig pujar i com a l’anada, hi havia un senyor assegut al meu lloc. Jo tenia el seient 4 que era el de finestra, per lo que vaig anar a seure al 3 quan ell va dir que aquells eren l’1 i el 2. Li vaig assenyalar els del costat on posava 1 i 2 dient-li que aquells eren el 3 i el 4. En comptes de moure’s es va quedar allà on era. Jo vaig deixar 3 o 4 segons a veure què feia i com que no feia res doncs vaig seure al 3, al seu costat. Pel que es veu a Malàisia hi ha molta gent que no sap com va la numeració dels seients d’un bus…

Almenys el senyor era amable i vam estar xerrant els primers 20 minuts del viatge. Primer em va preguntar el de sempre, d’on era, d’on venia, on anava, etc. La veritat és que aquest era mes xerraire i sabia parlar millor l’anglès que el de Grab, per lo que les meves explicacions sobre els meus viatges van ser molt mes extenses. A mes estava realment interessat, preguntant-me que com ho feia, a què em dedicava, si sempre anava sol, etc. Mostrava realment molt d’interés en tot el que li explicava, doncs al cap i a la fi, tot plegat és rou interessant.

Ell e va explicar que el seu fill estava vivint a Liverpool per algo de Petronas, la cmpanyia de petroli mes importaant de Malàisia i quasi del mon. Això venia perqupe vàrem estar parlant de divises i va sortir el tema de la lliure estarlina, doncs és uan divisa molt forta. Segons deia ell havia treballat de tècnic en alguna empresa que no vaig entendre però que semblava important, de fet es notava que era de bona família. Aquestes converses amb aquest tipus de persona sempre son interessants i aporten nous coneixements sempre necessaris.

La resta del viatge la vaig aprofitar per escriure el diari, sense fer massa coses per tal que no desapareixés les indicacions del transport públic que havia d’ahgafar a Kuala Lumpur per arribar a l’apartament. NO em fiava perquè a vegades, sense saber exactament com, Moovit o Google Maps, tornaven a la pantalla inicial desapareixent les indicacions que hi havia, i sense Internet, ja no es poden recuperar.

Cap a les 13h arribàvem a Kuala Lumpur, a la terminal que ja em coneixia una mica, la TBS.

Segons Moovit havia d’agafar un tren, així que vaig anar seguint les indicacions dels cartells, del mapa de Moovit i el que ja em coneixia, doncs la primera vegada que hi vaig ser ja vaig veure on era el tren. Mentre hi anava, una noia xona que havia anat amb mi a l’autobus, quan em va veure mirant el mòbil i els cartells, em va preguntar on anava. Jo li vaig dir a l’estaciño de Titiwangsa, ella va dir que si i em va acompanyar fins les màquines on podia comprar el bitllet. Segurament les hauria trobat sense problemes però amb ella va ser mes ràpid. Després em va preguntar quin era el me destí, a lo que li vaig dir Bernamsa iq ue segons Moovit hauria d’agafar el Monorail. Jo pensava que era el Monorail perquè l’estació era Monorail i no em vaig fixar amb el símbol, que era un bus, no un tren. Ella em va dir que creia que el monorail no em portaria allà, i em va donar una sèrie d’instruccions que quasi no vaig entendre tot i que tampoc li posava massa atenció, doncs estava convençut que seguint les indicacions de Moovit no tindria cap problema.

Vaig comprar el bitllet fins a Titiwangsa, que de fet no era un bitllet, sino com una moneda de plàstic que al entrar has de passar per un lector i s’obren les portes, i al sortir s’ha d’introduir en un forat tipus el de posar les monedes en una màquina de tabac, per lo que és rehutilitzada, doncs per sortir l’has de tornar.

El tren va passar al cap de poc menys de 10 minuts. Tot just eren les 13:10h per lo que en aquell moment anava molt be de temps, doncs el check-in havia de ser com a mínim a les 15h. Fins a Titiwangsa eren 12 parades i uns 30 minuts aproximadament.

Durant el trajecte vàrem passar per un punt des d’on es veien força be les Torres Petronas, sent la segona vegada que les veia.

Cap a les 13:40h arribàvem a Titiwangsa i allà començarien els problemes, tot i que al final, com tot, s’acabaria solucionant.

Jo estava convençut que havia d’agafar el monorail, confós pel nom de l’estació que psoava a Moovit. I de fet, quan vaig sortir del tren, ja hi havia cartells indicant on era el monorial, per lo que no vaig tenir dubtes i hi vaig anar directament. En arribar, encara sort que em vaig parar a mirar les parades que tenia, doncs n’eren 7 o 8 per lo que es podien llegir totes en un moment. Aleshores vaig veure que cap coincidia amb les que em deia Moovit. M’ho vaig estar mirant 5 minuts llargs fins que vaig decidir marxar peru`qe cap de les 4 parades que segons Moovit havia de passar, apareixia en el llistat de parades del monorail. Així que vaig sortir i vaig veure un cartell que posava Hub Titiwangsa, que era el nom de l’estació que em deia Moovit on havia d’agafar el que jo pensava que era el monorail. Però al veure que ja sortia al carrer, vaig tornar enrere per assegurar-me.

Mentre mirava tots els cartells que hi havia a l’estació, se’m va acostar un indigent preguntant-me on anava, jo li vaig dir però sense prestar-li massa atenció, doncs pensava qque em demanaria diners, error. Ell s’ho va mirar i fins i tot va anar a preguntar a la taquillera. Va tornar i em va dir que el monorail no anava fins on jo habia d’anar, el mateix que m’havia dit la xinesa a la TBS. Aleshores ja em vaig donar per vençut i vaig mirar a quant estava de l’apartament, vaig veure que eren poc mes de 2km i que podria tardar uns 45 minuts en arribar-hi. El senyor em va assenyalar la direcció i li vaig dir que potser hi aniria caminant, a lo que el va dir que si, que es podia fer sense problemes. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir anant ja en direcció a l’apartament amb la intenció d’arribar-hi caminant.

Jo encara tenia al cap el nom GOKL, que era el nom que psoava a Moovit i que jo pensava que seria la línia de monorail, iq ue de fet havia sigut un altre dels motius pel que havia descartast el monorial, ja que aquest nom no apareixia enlloc. Doncs quan portava caminant uns 5 minuts i ja directe cap a l’apartament per un carrer estret, un bus em va pitar perquè vigilés, i al girar-me, sorpresa, posava GOKL. No era el monorail el que havia d’agafar, sino el bus. Si hagués llegit tota la pàgina de Kuala Lumpur a Wikitravel probablement això ja ho sabria i m’hauria estalviat 20 minuts, doncs amb la tonteria ja eren les 14h.

Aleshores vaig intentar anar on em deia Moovit que s’havia d’agafar el bus, al punt del mapa indicat. Però després d’estar donant, literalment, voltes durant 30 minuts no trobava la parada. vaig entrar i sortir de l’estació, vaig anar d’un costat a l’altra de la carretera dues vegades, que s’havia de creuar per un pont, vaig anar a una petita terminal d’autobusos que hi havia però només eren busos de llarga distància. Tot plegat amb una calor que ja feia i pensant que si aquell temps l’hagués dedicat a anar cap a l’apartament, potser ja hi hauria arribar, això si, molt mes cansat, molt mes suat i amb les rodes de la maleta molt mes fetes pols.

Finalment i quan ja estava desesperat i a punt d’agafar un taxi, amb l’ajuda de la gent a qui anava preguntant i donant voltes per tota aquella terminal, vaig veure busos de GOKL aparcats. Primer vaig veure els de la línia vermella, i segons Moovit havia d’anar amb els de la taronja, que per sort, estaven quasi al costat. vaig anar cap allà on vaig veure un cartell amb el recorregut, i sorpresa, eren les parades que posava a Moovit! Per fi l’havia trobat i la parada on havia d’anar apareixia en aquell cartell. Mentre mirava el cartell se’ va acostar un treballador i em va pregunatr on anava. Li vaig assenyalar la parada al cartell i em va assenyalar el bus que havia d’agafar i que a les 14:45h sortia. eren les 14:31h, per lo que acabava de sortir un, de fet el vaig veure com marxava. En fi, ja no venia de 145 minuts mes. De totes maneres el bus tardaria poc mes de 5 minuts en arribar a la parada i d’allà jo tenia 5 minuts caminant fins l’apartament, per lo que segurament encara arribaria una mica abans de les 15h.

Cal tenir en compte que aquests busos son totalment gratuïts. Simplement puges i seus. Quantes ciutats n’haurien d’aprendre…

A les 14:45h vam sortir i a i 53 arribava a la parada on havia de baixar. I d’allà caminant seguint les indicacions de Google Maps. Anava per la carretera i hauria de girar un carrer amunt on ja hi hauria el bloc. Vaig passar per un carrer que en un principi no em va semblar que fos aquell, doncs es veia molt pijo, i tot i que sabia que l’apartament que havia llogat estava molt be, no pensava que tant. Aixíq ue vaig seguir caminant cap al proper carrer però segons Google Maps ja m’havia passat. DOncs semblava que si era aquell carrer que es veia tan pijo. Vaig tornar enrere i hi vaig pujar. A uns 100 metres es veia una torre altíssima que havia de ser aquella, doncs no n’hi havia mes, de fet semblava un carrer fet expressament per aquella torre.

Així que vaig anar directament cap a la torra i quan hi vaig arribar Google Maps em deia que ja havia arribat al destí, o sigui que no hi havia dubtes. A la porta hi havia 3 o 4 vigilants de seguretat, tenia un vestíbul enorme amb conserges i treballadors per tot arreu, tot plegat era mes heavy del que m’imaginava. Sort que no hi vaig anar cmainant perquè sino hauria arribat suadissim, i allà la majoria anava amb americana. Ja feia prou el cante anant com anava.

I en aquell moment vaig caure en què no sabia res, ni el pis on estava el meu apartament, doncs aquella torre en tenia almenys 50, ni com havia de trobar a l’amfitrió ni res, de fet nomes sabia que es deia Yow Chee. Així que vaig anar a la recepcionista amb l’email de confirmació de Airbnb i li vaig dir que tenia un apartmaent allà llogat i que Yow Chee n’era el propietari. Ella es va mirar el correu i em va dir si li podia ensenyar algun en anglès, cm ja m’imaginava. En aquell moment vaig ser conscient de que tot plegat seria mes complicat del que pensava, doncs en aquell bloc no es podia passar de recpeció si no estaves autoritzat. Totes les portes s’obrien amb unatargeta que jo evidentment encara no tenia.

Aleshores vaig intenatr conectar-me a alguna xarxa wifi sense cap esperança, pero sorprenentment allà n’hi havia una d’oberta. era la primera vegada a Malàisia que em podia connectar a una xarxa oberta i just en el moment que mes ho necessitava. Vaig entrar a la app de Airbnb i teia missatges de l’amfitrió amb les isntruccions per fer el check-in. Perfecte! tot iq ue seguia sense entendre perquè la gent t’envia les instruccions tan tard, no poden suposar que no tenim 4G al mòbil i que potser no pdem accedir als missatges??? En qualsevol cas m’havia indicat els 5 passos per fer el check-in. Així que vaig anar amb els missatges a la recepcionista de nou i em va dir que anés a una oficina que hi havia allà al costat. vaig anar-hi i al ensenyar els missatges em van dir que allà no era, que era darrere de la recepció. La recepcionista no s’enterava… Vaig tornar-hi i aleshores ho va entendre. El tema és que havia d’anar a la bústia de l’apartament on m’havien deixat la targeta per accedir a tot l’edifici i les claus de l’apartament.

La recepcionista va avisar un noi, que ja s’enterava mes, i em va acompanyar a les bústies. Vam bsucar la A-39-08, que era la numeració del meu apartament, però al obrir-la allà no hi havia res. Tot just eren les 15:10h, per lo que vaog suposar que encara no estava a punt. Vaig tornar al hall i li vaig enviar un missatge a l’amfitrió. ell va comprovar amb el servei de neteja i em va confirmar que encara l’estaven netejant i que m’avisaria quan deixessin la targeta i la clau a la bústia.

Cap a les 15:45h em va avisar de que ja podia anar a la bústia de nou. Vaig anar a recepció però ara el noi no hi era, per lo que vaig haver d’esperar 10 minuts mes fins que va aparèixer. Vaig estar en total una hora per allà donant voltes però aquestes coses serveixen perqupe després et recordin, doncs amb tanta gent, si no et passa algo els treballadors dificilment es recordaran de la teva cara.

Cap a les 16h vam tornar a la bústia ia ra si hi havia la targeta i la clau. Li vaig donar les gràcies al noi i ja va marxar sense controlar-me, doncs ara si ja estava autritzat per moure’m per tota la torra. Vaig agafar l’ascensor i vaig anar fins la planta 39, que de fet això era algo que no sabia. I la planta 39 era ja molt alta!

L’ascensor pujava rapidissim i de fet se’t tapen les orelles com en una avió. En menys de 15 segons l’ascensor ja arriba a la planta 39. Vaig sortir de l’ascensor i el primer que vaig veure va ser una finestra enorme amb vistes a la ciutat. Em vaig quedar de pedra. Estava a uns 130 metres d’altitud i les vistes eren simplement impressionants.

Vaig buscar l’apartament 8 que era el meu. En aquell moment encara no tenia clar si seria una habitació dins un apartament compartit o tot un apartament per mi. Per les explicacions semblava que seria una habitació en un apartament compartit, doncs l’amfitrió deia que la meva habitaci´era la de l’esquerre.

Vaig arribar a l’apartmanet 8 on la porta s’obria passant la targeta. La vaig passar, es va obrir i vaig veure com un petit rebedor amb dues portes, una a l’esquerre i al’altra a la dreta. Vaig obrir amb la clau la de l’esquerre i… era tot un apartament per mi sol! Petit, això si, però amb tot, fins i tot rentadora.

Però el millor va arribar quan em vaig acostar a la finestra i em vaig quedar, literalment, sense respiració durant 2 o 3 segons. No m’ho podia creure. Es veien les Torres Petronas perfectament, de fet una es veia sencera cosa que no passa des de quasi cap mirador de Kuala Lumpur, doncs ja hi ha tantes torres al voltant que sempre queden mig tapades. Des d’on estava aquest apartament, una d’elles es veia tota il’altra la meitat superior. A mes tambñe es veia la famosa torre de telecomunicacions, junt amb una vista brutal ja que no hi havia cap edifci davant end esenes de metres que tapés res. No m’imaginava que les vistes des del llit fossin tant espectaculars. Així si que val la pensa despertar-se cada matí!

Vaig deixar la maleta i la motxilla immediatament i em vaig quedar mirant per la finestra no sé quanta estona, molta. Després fent fotos i tornant a mirar. A mes, la torre estava quasi a la punta nord de la ciutat, per lo que tenia uan visió quasi completa de tota la ciutat, doncs només podia veure a 180º davant meu, però és que darrere ja no hi havia quasi res, lo interessant estava davant que era el que podia veure. Simplement brutal i totalment inesperat. Feia 7 hores que havia deixat l’hotel de Malacca, 7 hores per arribar a l’apartament a menys de 200km però havia valgut la pena. En aquest moment ja se m’havia obliat tot, de fet ja no pensava en res.

Cap a les 17:30h va començar a plore, la típica pluja tropical de tarda, força forta però curta. No tenia res per menjar i no volia sortir plovent, aixíq ue vaig prendre un cafè mentre llegia tota la informació que tenia de Kuala Lumpur així com la pàgina a Wikitravel per tal d’organitzar el que faria l’endemà. Tot plegat amb el portàtil al costat de la finestra i mirant cada 5 minuts per la mateixa, doncs era inevitable mirar mes la finestra que el portàtil.

Cap a les 19h va parar de ploure i vaig sortir a cmprar menjar. Ja havia mirat per Google Maps si hi havia algun restaurant a prop, però realment la torre estava en una zona amb pocs restaurants i menys llocs ambulant, evidentment no es pot tenir tot, doncs la torre estava en una zona que permetia veure tota la ciutat sent una zona allunyada del centre.

Així que vaig anar directament a un 7-eleven que hi havia a 15 minuts caminant. Pel camí ja aniria mirant si trobava algun restaurant i investigar una mica la zona.

A meitat de camí hi havia un restaurant i varis llocs ambulant però a aquella hora ja estaven tots mig tancant, per ara no em servien però pels dies posteriors si. Així que vaig anar fins al 7-eleven i vaig comprar menjar per sopar i una garrafa d’aigua de 6L ja per a tots els dies.

Vaig tornar a l’apartament a sopar, doncs no havia menjat res en tot el dia. Vaig menjar força mes de lo habitual per compensar mentre mirava notícies i per la finestra, mes per la finestra que les notícies. No podia sopar enlloc millor que a l’apartament, era simplement fantàstic.

I cap a les 21h vaig anar cap al llit a mirar Netflix mentre m’adormia, i com fins aleshores, mirant mes per la finestra que Netflix, doncs des del llit també tenia visió directa a les Torres Petronas, i sent de nit la imatge encara era molt millor, tot il·luminat, la ciutat, les torres, la Menara KL, tot. No tenia paraules per descriure el que veia. Aquesta seria, sens dubte, la millor nit de tot el viatge.

02/07/2019 Tercer dia a Melaka: Chinatown

Em vaig despertar quasi a les 8 del matí, un dels dies que més tard m’havia despertat en tot el viatge degut a què vaig anar a dormir a les 12 de la nit i jo sempre intento dormir 8 hores. De fet se’m feia fins i tot una mica estrany despertar-me i que ja fos tant de dia.

I com cada matí abans de sortir de l’hotel, em vaig dutxar, em vaig preparar un bon cafè allà mateix a l’habitació que em vaig prendre mentre escrivia el diari i mirava algunes inversions, doncs el moment era interessant per la pujada espectacular de l’or i la baixada de les borses en general.

A les 11h vaig sortir de l’hotel amb la intenció de veure una mica mes Chinatown i anar just a l’altra banda del riu, a l’alçada de l’hotel, on pensava que hi havia més centre històric degut a lo igual que es veia la zona a Google Maps respecte d’on estava el meu hotel.

El riu l’havia de creuar pel mateix pont pel que havia anat el dia anterior, doncs tot i que el riu el tenia quasi el costat i el pont em quedava a uns 10 minuts caminant, era el lloc mes proper per a poder creuar. Així que el camí ja me’l coneixia i hi vaig anar directe.

La Dutch Square tornava a estar plena de turistes, sobretot xinesos que tenien els seus compatriotes just creuant el pont per on vaig anar jo. Aquest dia vaig veure força mes carrers de Chinatown que el dia anterior ja que quan hi vaig arribar ja portava estona caminant i estava cansat. Vaig veure varis temples i em vaig perdre una mica i expressament pels carrerons de Chinatown sempre tan interessants de veure.

Caminar sense rumb fix pels carrers de qualsevol Chinatown és la millor manera de conèixer aquests barris. Per una banda no s’ha de tenir por de perdre’s o de que et passi qualsevol cosa, doncs siguis al país que siguis, els Chinatown son sempre barris molt segurs. Per una altra banda sempre torbaràs gent disposada a ajudar-te en cas que et perdis o necessitis preguntar qualsevol cosa. Així que el millor és caminar per tot el barri i deixar-te sorprendre per les costums i algunes excentricitats dels xinesos.

I d’allà ja vaig anar cap a la zona que pensava que seguiria sent centre històric en aquesta mateixa banda del riu i que havia vist per Google Maps. Veient el mapa semblava una zona molt similar a la del meu hotel, per això vaig pensar que podria ser part del centre històric. La veritat és que semblava mes a prop del que realment era, doncs vaig començar a caminar primer creuant tot Chinatown fins a sortir-ne i seguir caminant en direcció al mar, doncs el lloc on volia arribar era també al costat del mar i del riu però a l’altra banda de la desembocadura.

La ciutat era molt mes gran del que semblava, doncs per arribar a aquesta zona que semblava ben a prop de Chinatown vaig tardar quasi 30 minuts, i conforme m’hi acostava no semblava que entrés en cap centre històric sinó mes aviat tot el contrari, tot plegat cada vegada tenia mes pinta de ciutat normal.

Finalment, quan hi vaig arribar vaig veure que de centre històric res, de fet era tot el contrari. Era com el típic barri pijo de les afores amb cases unifamiliars, carrers molt tranquils i sense cotxes. Em va decepcionar una mica però almenys va servir per a que veiés molt més de Melaka del que m’esperava, doncs aquesta zona quedava a prop de l’hotel però s’havia de donar molta volta per anar a buscar el pont per a creuar el riu. També tenia de bo que el port i la platja quedaven allà a prop per lo que vaig aprofitar per anar-hi. Amb tot ja eren les 13h.

No sé si a Melaka hi ha més zones de platja però almenys en aquella, que era força petita, no hi havia ningú, potser perquè el port estava molt a prop, de fet quedava entre el port i la desembocadura del riu. Però justament això és el que feia que tingués un encant especial. De fet hi havia algunes persones fent exercici ja que era un molt bon lloc per fer-ne.

Vaig recórrer tota la platja fins al riu amb l’esperança que hi hagués alguna manera de creuar-lo sense haver de tornar al pont de sempre, el de Dutch Square, doncs estava ja a quasi 30 minuts caminant d’allà, però com m’esperava, per allà no es podia creuar.

En tota la zona no hi havia quasi edificis ni hi passaven cotxes, per lo que la tranquil·litat era absoluta, només trencada pel soroll dels centenars de corbs que hi havia per tota la ciutat però especialment en aquell punt, on als arbres que quedaven junt a la platja estaven infestats de corbs que no callaven. Mai havia vist tants corbs a mode de coloms en una ciutat.

Vaig caminar per la platja fins arribar a la desembocadura del riu i després de confirmar que per allà no el podria creuar, sense pensar-m’ho massa, vaig començar a caminar riu amunt en direcció al pont. Allà només hi havia el qeu semblava una entrada per a militars o policia portuària i de fet es veia una zona molt inaccessible.

Quan portava uns 10 minuts caminant riu amunt vaig arribar a la part inicial del barri pijo on hi havia molts restaurants en un carrer força maco i diferent de la resta d’aquell barri que era molt residencial, almenys molt més que la resta de barri que no tenia res d’especial. Aquest semblava el carrer comercial del barri tot i que seguia havent-hi ben poca gent. Ja tenia força gana així que ja anava mirant si veia algun restaurant que em cridés l’atenció.

Vaig passar per davant d’un hindú però em va passar com l’última vegada, que semblava un bufet però tenia llista de plata. Potser hauria d’haver entrat i preguntar, però just al costat hi havia una espècie de mercat de restaurants més semblant a llocs ambulant que restaurants, cosa que prefereixo. A més n’hi havia 5 o 6 per escollir. Tot i que de fet, en el primer que vaig mirar ja em va semblar molt bé, doncs tenien plats de porc i molts que no havia provat i a uns preus força més barats que tots els que havia vist fins aleshores a Melaka. Llàstima que em quedava lluny de l’hotel perquè hauria sigut un bon lloc per menjar-hi cada dia.

El que tenia força clar és que demanaria algun plat de fideus de pasta, doncs ja estava una mica fart de l’arròs i el Padthai. A més també em venia de gust porc, que a Malàisia, per raons evidents, no és tan fàcil de trobar. I justament hi havia un plat que es deia X”XXXXXXXXX que era de fideus normals, carn de porc i el que semblaven un tipus de raviolis de carn però més grans. I tot per 6RM (1,30€), per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades.

La majoria de llocs semblaven xinesos estant tots a les parets de l’edifici i quedant les taules a la part central, on també tots els clients excepte jo eren xinesos, i això que encara no havia arribat a Chinatown. M’estava adonant que quasi sempre acabava menjat en llocs xinesos i suposo que això no era estrany, doncs a part de que la seva cuina és bona, com moltes altres, i n’hi ha per tot arreu, també acostumen a ser molt amables i servicials fent que els restaurants xinesos siguin llocs ben agradables on menjar-hi.

Quan la dona em va portar el plat va portar forquilla, cullera i palets, i em va preguntar què volia. Jo evidentment li vaig dir els palets a lo que ella va respondre que ben fet, doncs és amb palets com s’havia de menjar aquest plat i la majoria de plats asiàtics.

De menjar n’hi havia més del m’esperava, de fet era dels que havia vist amb més quantitat, i també dels mes bons que havia provat i mes tenint en compte el preu. Fins i tot aquelles coses que semblaven raviolis grans estaven molt bons. Estaven dins un suc però la pasta estava ben grenyal i la carn com feta al vapor. Era algo que encara no havia provat mai i que em va agradar més del que pensava, doncs per la vista no n’havien entre tant bé. De fet semblaven les típiques guiozas japoneses. I la resta evidentment boníssim, tan els fideus com porc. Va ser sens dubte el millor àpat de Melaka.

Vaig tardar ben bé 30 minuts en acabar, més que mai, doncs el plat era ben complet. I per cert, ja era un expert amb els palets i era l’únic turista en aquell restaurant. Això es el que m’agrada, anar a llocs on no hi hagi turistes i actuar com qualsevol altre local. Entre això i que anava sol probablement mes d’un deuria pensar que vivia allà.

Cap a les 13:30h acabava de dinar, pagava els 6RM i seguia el camí cap al pont. Abans de marxar el senyor del restaurant se’m va acostar expressament per donar-me les gràcies i dir-me que tornés. Ell tampoc deuria estar acostumat a veure un no xinès pel seu restaurant.

10 minuts mes caminant i arribava al ja famós pont que unia Chinatown amb Dutch Square per seguir en direcció a l’hotel tot i que primer vaig anar a buscar la roba a la bugaderia on l’havia deixada el dia anterior. També vaig comprar alguna bossa de patates i aigua al 7-eleven que també quedava ben a prop de l’hotel on vaig anar-hi a descansar una mica però sense fer migdiada, doncs l’endemà marxava a Kuala Lumpur per lo que volia anar a dormir aviat.

Vaig estirar-me al llit mirant Netflix i menjant alguna bossa de patates per tal de no adormir-me fins cap a les 16:30h que em vaig aixecar a prendre un cafè havent aconseguit no adormir-me. Vaig mirar be tot el trajecte que hauria de fer l’endemà, doncs primer hauria d’arribar a Melaka Sentral des de l’hotel, lloc que ja em coneixia una mica,, allà agafar un bus exprés fins la terminal TBS de Kuala Lumpur i des d’allà en transport públic fins l’apartament que havia llogat. Per cert, apartament a la planta 39 a 170 metres d’altura amb vistes a les Torres Petronas des del mateix llit i piscina panoràmica a la planta 48, 210 metres. Una passada.

En principi podria arribar a Melaka Sentral i després a l’apartament de Kuala Lumpur només amb transport públic, sense haver d’agafar taxis, un dels reptes que sempre tinc.

Després ja vaig deixar la maleta preparada i cap a les 19h vaig anar a donar una última volta per Melaka i a comprar menjar per sopar a l’habitació. No em vaig allunyar massa de l’hotel, sobretot vaig passejar pels mercats mes propers i per aquells carrers tan autèntics com el del propi hotel. Aquells carrers bruts i en alguns llocs força pestilents junt aquells edificis de feia segles i que li donaven a tota aquella zona un encant especial.

Com sempre que menjava a l’hotel vaig menjar pasta deshidratada i aquesta vegada pollastre al curry en llauna. Normalment m’ho barrejava tot i quedava quasi com si fos un plat normal de qualsevol restaurant. I cap a les 22h vaig anar a dormir posant-me el despertador a les 6 del matí.

I aquí acabava la visita a Melaka, una ciutat plena de vestigis culturals d’un munt de països europeus que van fer aquí la seva guerra particular. Una ciutat que estva experimentant un creixement i modernització espectaculars però mantenint tot el seu patrimoni cultural donant-li una importància que no a tot arreu li donen, i que demostrava igual que tot Malàisia, la seva tolerància i inclusió de cultures i religions ben diverses.

Ja havia arribat al punt mes al sud del viatge i de la meva vida fins aleshores i ara tocava tornar cap al nord, primer a Kuala Lumpur.

01/07/2019 Segon dia a Melaka: A Famosa, Dutch Square, Chinatown

Em Vaig despertar cap a les 5h després de dormir les 8 hores de rigor tot i que podria haver dormit mes, doncs com ja m’havia passat altres vegades, amb el ventilador durant la nit vaig tenir algo de fred. A Melaka hi feia calor però no tanta com a Tailàndia o a George Town, així que per la nit refrescava una mica.

Com cada matí em vaig dutxar, vaig preparar-me un cafè i me’l vaig prendre mentre mirava correus, escrivia el diari i feia altres gestions de caràcter mes personal. En aquella habitació tenia vistes a un passadís però almenys tenia un escriptori prou gran com per poder treballar amb comoditat. A mes el lloc en general era silenciós i estava molt ben ubicat, mes que suficient.

A les 8:30h ja sortia a donar la primera volta per Melaka. L’hotel estava situat en ple centre històric per lo que per veure lo mes interessant hi podia anar caminant. De fet l’edifici del propi hotel ja era un edifici colonial, pràcticament igual que tots els de la zona. De fet semblaven com edificis de protecció oficial de l’època colonial, d’aquells que semblen fets amb un motlle, doncs eren almenys 10 fileres d’edificis en carrers paral·lels tots del mateix estil. Els carrers eren en general estrets, una mica bruts i força deteriorats, mes o menys com els propis edificis de la zona, lo que li donava a tot plegat encara mes autenticitat.

El primer que vaig veure va ser un restaurant xinès just davant l’hotel i un altre al costat, lo que ja donava una idea de la forta presència de xinesos que també hi havia a Melaka. De totes maneres aquell no era el barri xinès, sinó que hi havia una barreja de cultures prou interessant, doncs encara no havia caminat ni 20 metres que ja vaig trobar un restaurant hindú i un de malai. Almenys tenia moltes opcions per a menjar ben a prop de l’hotel.

Primer vaig passejar una mica per la zona mes propera a l’hotel on hi havia varis restaurants i fins i tot un mercat i després ja vaig anar en direcció a la Porta de Santiago, una de les 4 portes que tenia l’antiga ciutat i una de les poques coses que queden de l’antiga fortalesa portuguesa A Famosa, un dels símbols mes emblemàtics de l’antiga colonització europea i que albergava hospitals, esglésies, residències, etc., fins que tot plegat va ser destruït pels anglesos. És molt interessant veure cada racó de Melaka justament perquè t’adones de la quantitat d’història i cultures que han passat per aquesta ciutat, i que de fet, encara n’hi conviuen moltes en perfecte harmonia com en bona part de Malàisia. És realment sorprenent el multi-culturalisme que existeix a bona part de Malàisia i sempre tots plegats tant ben avinguts.

Molts edificis de la zona ja son moderns però encara conserven moltes construccions colonials o l’església Saint Paul, al costat de la Porta de Santiago i que era un dels edificis que A Famosa protegia i de la qual es pot veure tal com era originalment, doncs no s’ha modificat res. Està molt malmesa però permet veure com eren les parets originals cosa que no passa en algunes construccions remodelades. Va ser construida el 1521 durant l’època portuguesa però el seu nom actual ve del re-bateig dels holandesos, ja que originalment es deia la Capilla de Nuestra Señora del Cerro. Aquesta església està en un punt una mica elevat per lo que permet tenir unes bones vistes del centre històric de Melaka arribant fins al mar.

Molt a prop es pot trobar la Dutch Square (Plaça Holandesa) amb un moli que t’avisa de que estàs en zona holandesa i on s’hi pot veure l’edifici Stadhuis del 1650 i que era el centre polític dels holandesos i la residència del Gobernador. A mes és una rèplica de l’ajuntament de Hoorn, una ciutat de Països Baixos per lo que la similitud amb l’arquitectura holandesa és total. Al costat s’hi pot veure la Christ Church, l’església protestant mes antiga de Malàisia construida el 1740. Per lo que en un espai de 100 metres es poden veure vestigis portuguesos i holandesos.

A la mateixa Dutch Square també es conserva part de la muralla que protegia la ciutat amb els canons originals i encarada al riu, junt al pont que el creua i per on vaig passar per anar a l’altra banda on hi ha Chinatown. Cal dir que a la Dutch Square hi ha les típiques lletres de “I love Melaka” on hi ha un munt de turistes, sobretot xinesos fent-s’hi fotos, per lo que la plaça ha perdut part del seu encant.

De fet ja des de que arribes a la zona d’A Famosa la presència de turistes ja és força important i acabant arribant tots a aquesta plaça, que al no ser massa gran, s’omple de seguida provocant que policies hagin de vigilar el trànsit per la quantitat de xinesos creuant d’una banda a l’altra. Aquests llocs s’han de veure però preferia molt mes la zona on era el meu hotel, molt mes tranquil, sense turistes i tot mes autèntic.

El carrer Junker és el que enllaça la Dutch Square amb el pont que creua el riu i entra a Chinatown i un dels mes vius del barri amb tot tipus de botigues, herbolaris i restaurants. El barri és molt interessant ja que també forma part del centre històric, amb carrers estrets i edificis molt antics però ben conservats a mes de multitud de temples xinesos, alguns tant bonics com el de Cheng Hoon Teng. De tots els Chinatowns que havia vist durant el viatge, aquest em va semblar el mes ancorat en el temps a la vegada que el mes interessant de veure. Hi havia comerços que ben be podien existir feia un segle sense haver canviat gens. La gent seia a les portes de les cases i tothom se saludava. Era un petit poble aïllat enmig de la ciutat, de fet fins i tot quedava delimitat pel propi riu.

Al cap d’uns 30 minuts de passejar per Chinatown ja vaig anar tornant cap a l’hotel. Estava a prop però havia de donar volta ja que havia de tornar enrere pel mateix pont de Junker Street per a creuar de nou el riu. Un cop a l’altra banda, a Dutch Square, vaig anar per un camí diferent el de l’anada passant per la part posterior d’A Famosa, creuant un parc, després la zona on la nit anterior havia vist tots aquells tuk-tuks il·luminats i fins arribar a la zona de l’hotel.

La ciutat estava molt be, amb un centre històric ben conservat i una part nova prou moderna i neta. Es veia una ciutat ben cuidada tot i que, com moltes ciutats asiàtiques, força colapsada de gent i cotxes degut al fort creixement demogràfic del país.

Tot just eren les 11 del matí quan arribava a l’hotel i ja anava a fer un esmorzar-dinar com els locals. Vaig anar a un restaurant xinès just al costat de l’hotel i vaig demanar “Sweet chicken rice”, que era arròs estil basil amb verdures i pollastre, però a diferència d’altres llocs, en aquest cas hi havia molt pollastre tot i que era una mica mes car que a altres llocs, 8,50RM (1,80€). A diferència del que passa a Espanya i suposo que en bona part d’Europa,aquí, els restaurants xinesos eren plens de xinesos, de fet aquest restaurant estava ple i jo era l’únic client no xinès, ni tan sols hi havia malais. Em donava la sensació que el menjar que venen als restaurants xinesos d’Europa no és el que mengen els xinesos. O això, o que hi veuen tants occidentals que no hi volen ni entrar. Els xinesos son molt tancats i es mouen en ambients copats per xinesos. Prova d’això son els seus Chinatowns que son com ciutats xineses dins d’altres ciutats on absolutament tot està escrit en xinès. Ara no estava en un barri xinès però era entrar a un restaurant xinès i veure na altra vegada només xinesos.

Cap a les 11:30h acabava d’esmorzar-dinar i tornava a l’hotel a descansar una mica, doncs la passejada sota el sol havia estat força mes cansada del que pensava, sobretot pel munt d’escales que vaig pujar i baixar.

Vaig fer la migdiada fins cap a les 14h quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafè, vaig fer algo de feina i vaig buscar la bugaderia mes propera a l’hotel, doncs ja tocava rentar la roba que no havia pogut rentar en les dues parades anteriors, ni a les Cameron Highlands ni a la selva de Taman Negara, en aquest últim cas simplement perquè no hi havia cap bugaderia en tot el poble.

Aquí a Melaka n’hi havia una a uns 5 minuts caminant de l’hotel per lo que hi vaig anar. N’hi havia una de self-service mes a prop però jo prefereixo no anar-hi, doncs normalment s’ha de pagar un mínim de varis quilos de roba, cosa que jo mai hi arribo ja que en porto entre 1 i 2, per lo que al final m’acaba sortint mes car que una normal on a mes m’ho fan tot.

Cap a les 17h vaig sortir directament a la bugaderia. Estava a la mateixa zona del centre històric on era l’hotel però mes a prop del mar i en direcció contrària on havia sortit a passejar pel matí, per lo que em va servir per veure la resta d’aquell barri que semblava de protecció oficial de feia segles. Allà vaig deixar-hi un quilo de roba que costaria 5RM (1€) i que podria recollir l’endemà a partir de les 11 del matí, abans del que pensava.

Després vaig aprofitar per donar una volta per aquella zona ja que estava quasi al costat de la desembocadura del riu Melaka fins on vaig anar. Aquest era el riu que pel matí havia creuat un parell de vegades i que acabava desembocant aquí, ben a prop de l’hotel i quasi al costat de la bugaderia. Junt al riu hi havia un passeig per on hi vaig caminar una estona observant el riu i la seva desembocadura, algo que m’agrada molt de veure i que ja havia tingut la sort d’haver-ne vist algunes durant aquest viatge.

Aquella tarda vaig passejar per la zona mes propera a l’hotel mirant els diferents restaurants hindús i musulmans que hi havia tot i que no entenia com funcionaven. Semblaven bufets lliures, doncs hi havia tines amb menjar on la gent hi anava passant i posant-se el menjar, però semblava que s’havien de demanar plats. Finalment no hi vaig anar però crec que es tracta de demanar un plat i posar-te’l tu mateix, per lo que et pots posar la quantitat que vulguis. De fet a les Cameron Highlands vaig dinar en un restaurant d’aquest tipus on ells t’hi posaven ja l’arròs i després tu passaves per les diferents tines per agafar el que volguessis, pagant un preu fix. Tipus bufet lliure però que per ells és lo normal.

Vaig allunyar-me de la zona mes turística per passejar entre mercats, botigues i en general tot allò utilitzat pels locals, doncs m’agrada mes passejar com un local i ser testimoni de la vida cotidiana de la gent que no pas veure certs atractius turístics.

Cap a les 20h vaig tornar cap a la zona de l’hotel a sopar a un altre restaurant xinès just davant de l’hotel (si, n’hi havia un al costat i un altre davant) però que no era el mateix on havia anat a dinar. Em va semblar que estaria be ja que estava sempre completament ple. De fet, només obrir-se, ja hi havia tants xinesos fent cua que s’omplien totes les taules quan tot just acabaven d’obrir. Vaig entrar i vaig demanar però em van dir que tardarien 30 minuts en servir-me de tanta gent que hi havia. Ja que no tenia pressa i el WIFI de l’hotel arribava fins allà, doncs no vaig tenir cap problema per esperar. Vaig demanar “Pork Parridge with Century egg”, que no sabia ben be que era però evidentment sonava a porc i ous.

Igual que l’altre, aquí també era l’únic client no xinès, de fet fins i tot algú em va mirar com pensant que potser m’havia perdut. Per cert, que la cambrera parlava un anglès perfecte, cosa no massa habitual entre els xinesos tot i que aquest és l’idioma utilitzat a Malàisia per comunicar-se entre persones de diferents origens, per lo que mes o menys tothom te un nivell acceptable d’anglès.

Al cap d’uns 25 minuts em van portar el plat, i sorpresa, era sopa, cosa que no m’esperava però en fi, amb la gana que tenia qualsevol cosa m’entrava. De totes maneres estava prou be, doncs efectivament portava uns bons trossos de carn de porc i ou a mes de l’arròs de sempre.

En acabar vaig creuar al carrer per entrar a l’hotel ja amb la intenció d’anar a dormir tot i que aquest dia em va costar força, de fet vaig estar enganxat als 3 nous capítols de Black Mirror i menjant patates fregides fins cap a les 12 de la nit.

Acabava el primer dia complet que passava a Melaka, que per cert, era el mes al sud al que hauria arribat mai a la vida i durant la resta del viatge. Malàisia en general m’estava agradant molt a la vegada que m’havia sorprès molt gratament per la seva tolerància envers totes les cultures que convivien a la majoria de ciutats importants. Fins i tot en algunes els xinesos eren majoria sense que això provoqués cap problema.

30/06/2019 De camí a Melaka

Cap a les 5 del matí em despertava havent dormit 7 hores per culpa del mateix que la nit anterior, el fred i el ventilador. Al anar a dormir fa molta calor però durant la nit la temperatura baixa molt. A més a les 5 ja començaven tots els animalons a despertar-se i a cantar, sobretot ocells i gallines que campaven pel voltant de la caseta on dormia.

Aquest dia ja marxava cap a Melaka, una ciutat colonial a uns 120 quilòemtres al sud de Kuala Lumpur i ja quasi a la frontera amb Singapour, per lo que avui pràcticament acabaria de creuar tot Malàisia de nord a sud. A les 9:30h sortia la van que ja tenia reservada i que em deixaria a Kuala Lumpur. Un cop allà m’hauria de buscar la vida per arribar a Melaka. No tenia res reservat però ja sabia que des de l’estació principal d’autobusos sortien busos regulars cada hora cap a Melaka. El problema principal seria poder arribar a aquesta estació des d’allà on em deixés la van.

Vaig escriure una estona el diari mentre em prenia dos cafès per aguantar el que semblava seria un dia llarg. Vaig intenatr buscar alguna ruta amb transport públic fins l’estació de busos de Kuala Lumpur, però el problema és que noq uedava massa clar on ens deixarien a Kuala Lumpur, doncs hi posaven dos destinacions diferents. Així que vaig decidir que un cop fos a Kuala Lumpur, ja intentaria preguntar com arribar fins l’estació d’autobusos, doncs era un punt important on suposo que no hi hauria cap problema per arribar-hi. Una altra cosa ja seria a quina hora arribaria a l’hotel de Melaka, que tot indicava que seria ben tard.

A les 7:30h em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta i revisar l’habitació i a les 8:30h feia el check-out. Tot el resort seguia buit sent jo l’únic osta que es veia en tot aquell espai. Vaig pagar 16€ la nit per tota una villa enorme…

Volia anar a menjar un bon esmorzar com els que portava menjant els últims dies, amb ous i torrades, doncs no sabia ni quan ni com dinaria aquell dia. Així que vaig anar al restaurant que mes a prop quedava del moll, on ja havia esmorzat el dia anterior, i vaig demanar el mateix esmorzar, doncs els altres no em convencien, la majoria per no portar ous.

Així que, un dia mes, dos ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Entre que vaig arribar al restaurant, vaig demanar i m’ho van portar, ja es varen fer les 8:50h, doncs el restaurant estava ja molt ple. En principi havia d’estar a l’oficina de Danz Travel a les 9h, però això d’arribar sempre 30 minuts abans ja havia decidit que no ho faria mes perquè era un engany, per lo que hi aniria a les 9:10h com a mínim.

Així que vaig menjar una mica ràpid però sense preocupar-me massa per l’hora fins cap a les 9:10h que vaig acabar. Vaig pagar els 7,50RM (1,70€) i vaig anar cap a l’oficina que estava a menys de 5 minuts del restaurant, on vaig arribar-hi a les 9:15h i on de fet tot just acabaven d’obrir, per lo que si hagués arribat a les 9h me l’hauria trobada encara tancada… No entenc perquè ens volen fer perdre el temps d’aquesta manera, sempre posant que arribem 30 minuts abans quan ni tan sols l’oficina ha obert, es pensen que tenim tot el temps del mon per perdre? En qualsevol cas jo ja tenia clar que no m’enganyarien mes, i si de fet vaig arribar 15 minuts abans, va ser per assegurar que estava en el lloc correcte i tenir cert marge per si havia d’anar a un altre lloc. El lloc de l’oficina ja me l’havien indicat al agafar la barca fins a aquí dos dies abans, i de fet tampoc es veia cap altra zona d’oficines en tot el poble, per lo que m’hauria estranyat molt que no fos allà.

Aquesta zona estava pujant unes escales just davant del moll, i era el lloc on es podien fer quasi totes les reserves per sortir del poble. Realment era impossible perdre’s en aquell poblet de tant petit que era.

Vaig entrar a l’oficina i la noia em va confirmar que era allà i que podia esperar fora que en 10 minuts arribaria la van.

A les 9:20h van arribar una parella que semblaven americans i a les 9:35h va arribar la van ja amb 4 noies dins, per lo que en total seríem 7 passatgers. Vam pujar i vam iniciar el viatge cap a Kuala Lumpur. Val a dir que aquestes vans no eren 100% puntuals però Deu ni do, com a molt s’endarrerien 5 minuts i acostumaven a arribar a l’hora tot i que això ja depenia mes del trànsit, sobretot ara que hauríem d’entrar a Kuala Lumpur.

De seguida vam deixar Kuala Tahan enrere per entrar a una carretera de corves constants, que unit a lo ràpid que anava aquest xofer, va fer que el trajecte fos una mica cansat i que quasi no pogués aprofitar-lo per escriure, però be, ho preferia ja que així arribaríem abans.

Pel camí vàrem creuar algunes ciutats ja mes grans cosa que ens va permetre veure una mica, encara que fos de passada, la vida malaia en algun dels seus mercats. Aquesta part del país és la menys turística i, pel que tinc entès, la mes malaia, doncs a les ciutats mes importants hi ha tot tipus de cultures, de fet, en algunes com George Town, els malais ni tan sols son majoria.

Jo pensava que aniríem directament fins a Kuala Lumpur però primer, cap a les 11:15h, va fer una parada curiosament al mateix lloc on a l’anada vam agafar la barca per arribar a Kuala Tahan. Allà hi varen baixar dues de les noies amb les seves motxilles quasi mes grans que elles. La resta vàrem seguir amb la mateixa van fins a Kuala Lumpur.

L’hora prevista d’arribada era a les 14:30h. Tal com anàvem pensava que arribaríem força abans, però una de les noies li va preguntar quan quedava des d’allà on érem i el xofer va respondre que 3 hores, és a dir, preveia que arribaríem a les 14:30h. Cal tenir en compte que un cop allà jo hauria d’investigar com anar fins a Melaka, tot i que a la van ja m’estava llegint la informació que tenia descarregada de Wikitravel i que explicava com anar-hi. En principi hauria d’anar fins la terminal d’autobusos i trens TBS (Terminal Bersepadu Selatan) i allà agafar un bus de les vàries companyies que hi ha que fan el trajecte de Kuala Lumpur a Melaka directe i sense parades. En principi el preu seria d’uns 10RM, poc mes de 2€ per un trajecte de 2 hores i 15 minuts, per lo que estava prou be. El problema seria arribar fins a la TBS. Això és el que hauria d’haver mirat des de l’hotel amb la connexió a Internet i sabent exactament on ens deixaria la van, cosa que tampoc sabia tot i que en el bitllet posava Chinatown, algo poc explícit.

Eren les 13:30h quan ja estàvem molt a prop de Kuala Lumpur, per lo que pensava que potser arribaríem abans del previst. Per cert, per l’autopista que ja portava a Kuala Lumpur, varen passar unes 12 o 15 motos de gran cilindrada i a gran velocitat, a mes de 200 km/h esquivant tots els cotxes com si estiguessin fent una carrera. Aquell dia hi havia carrera de MotoGP, no sé si deuria tenir-hi algo a veure, però la imatge va ser impressionant, tal qual com si estiguéssim enmig del Gran Premi.

Però quan pensava que arribaríem abans de les 14:30h, vaig entendre perquè no seria així. Colapse total a l’entrada de Kuala Lumpur com a tota gran ciutat. Vam estar uns 30 minuts anant molt a poc a poc fins que ja érem ben endins de Kuala Lumpur, tot i que el trànsit va ser lent ja fins al destí.

Mentre avançàvem ben lentament per l’autopista ja vàrem poder veure encara a certa distància i entre edificis, les famoses torres Petronas, les torres bessones mes altes del mon. A Kuala Lumpur hi dormiria 4 dies mes tard en un apartament a 170 metres d’altitud i amb unes vistes privilegiades de tot Kuala Lumpur, incloses les Torres Petronas i la torra de telecomunicacions, així que ara les mirava tant com podia però sense preocupar-me perquè en uns dies les podria veure tant com vogués des del llit i com si estigués en un mirador.

Jo anava mirant a Google Maps on estàvem i a on quedava la TBS on havia d’agafar el bus directe a Melaka. I per sorpresa, la van anava seguint la ruta indicada per Google Maps per arribar-hi. Quan estàvem a uns 7 quilòmetres de la TBS simplement pensava que era casualitat, però conforme avançàvem, el xofer anava seguint el camí de forma exacte. Anàvem avançant quilòmetres i seguia anant per la mateixa ruta, semblava que anàvem directament a la TBS, no m’ho podia creure. De fet, jo ho anava mirant per si passàvem per algun punt prou proper com per anar-hi caminant per tal d’avisar al xofer que em deixés allà mateix, però anàvem avançant i el xofer seguia anant per la ruta indicada per Google Maps. Quan estàvem a 2 quilòmetres jo ja mirava per la finestra si passàvem per algun lloc on em pogués deixar, doncs fins aleshores encara anàvem per l’autopista on era impossible parar i baixar. Però tot i els girs i canvis de sentit que havia de fer, seguia anant exactament per la ruta indicada. Finalment, a poc mes d’un quilòmetre ja semblava evident que el xofer es dirigia directament a la TBS, jo estava flipant, doncs en principi ens havia de deixar a Chinatown que estava a 12 quilòmetres d’allà. Però no, doncs el xofer es va girar i va preguntar qui anava a la TBS, a lo que la parella d’americans van respondre que ells. Increíble! Ens deixaria exactament al lloc on havia d’agafar el bus per anar directament a Melaka, per lo que m’estalviaria un munt de temps buscant la manera per arribar-hi, o això o un munt de pasta agafant un taxi. Un cop mes, les coses sortien millor del que m’esperava. Per ara no em podia queixar de la sort que havia tingut durant el mes que portava de viatge.

Vaig preguntar a la parella americana si el xofer havia dit TBS i van dir que si, em van preguntar on anava i al dir-lis que a Melaka ells van respondre que també hi anaven, o sigui que a mes de deixar-nos al lloc perfecte aniria amb dues persones mes per lo que tot plegat seria mes fàcil. Em van preguntar si aniria en tren o en bus i vaig dir-lis que en bus, doncs a Wikitravel ho recomanaven.

Finalment vam arribar a la TBS a les 14:15h on baixàvem la parella d’americans i jo, quedant les dues noies que suposo que anirien fins a Chinatown. Vam anar tots 3 directes cap a les taquilles on vam comprar els bitllets sense problemes i per 10RM (2,20€), el preu mínim que deia a Wikitravel. Per lo que no eren ni les 14:30h que ja tenia el bitllet de bus a Melaka per 10RM i sense haver gastat ni un ringgit i ni un minut per arribar a la TBS. Tot plegat mes que perfecte.

La TBS era enorme, amb vàries plantes, àmplies zones de restaurants i botigues i un munt de portes d’embarcament amb control inclòs com si fos un aeroport. Ja estava a la capital de Malàisia i això es notava, sobretot amb el trànsit. Moltes capitals asiàtiques estan vivint un creixement econòmic i demogràfic molt accelerat que les obliga a construir grans infraestructures que fins ara no tenien, però que ara estan convertint aquestes ciutats en megaciutats mes grans que algunes capitals europees.

El bus a Melaka estava previst per les 15:15h i tardaria unes 2 hores en arribar-hi, concretament a Melaka Sentral. Un cop allà hauria d’agafar un bus local fins la zona de l’hotel ja que aquest quedava a uns 5 quilòmetres. A males hi podria anar caminant, però després de llegir a Wikitravel les rutes dels busos locals i mirar a Google Maps les parades i la ubicació del meu hotel, vaig veure que el bus número 17 hi passava molt a prop, per lo que si podia agafaria el bus número 17, ja que sinó seria 1 hora i mitja caminant arrossegant la maleta que ja tenia una roda a punt de partir-se.

Fins les 15h vaig anar a menjar un parell de pinxos de carn en un dels molts súpers que hi havia a l’estació, doncs tot i que havia esmorzat fort ja tenia algo de gana. I després ja cap a la porta 12 des d’on sortiria el bus cap a Melaka.

A les 15:12h va arribar un bus i la gent es va posar a la cua, jo també. Però quan vaig arribar a la noia que controlava els bitllets em va dir que aquell no era, que aquell era el de les 15h. Vaja doncs, ja començàvem amb els endarreriments. Cap a les 15:25h en va arribar un altre però tampoc era aquell. El nostre no va arribar fins les 15:40h i no va sortir fins les 15:50h, mes de mitja hora d’endarreriment. A mes al meu costat hi havia un noi força gras que feia que jo quedés arraconat, a mes d”haver-se posat al meu lloc, doncs jo havia escollit el seient de finestra on estava ell. En qualsevol cas, tot això era el de menys, lo important és que ja estava assegut al bus que en dues hores ens deixaria a Melaka.

En el bus vaig aprofitar, com a pràcticament tots els trajectes, per escriure el diari i acabar de llegir i mirar tot el necessari sobre Melaka i com anar fins l’hotel.

Al igual que a Kuala Lumpur, a l’entrada de Melaka també hi havia força trànsit. Finalment vam arribar a Melaka Sentral cap a les 18:15h, una hora després del que hauríem d’haver arribat.

Només baixar del bus ja va venir un taxista molt impertinent. Em va preguntar si volia taxi, a lo que jo ja quasi ni vaig respondre, vaig fer una mica que no amb el cap i marxant, a lo que ell em va seguir un parell de metres cridant mes, teksi teksi, a lo que li vaig dir que no cridant com ell. Aquí eren tant o mes desagradables que els de les illes de Tailàndia. De fet a Wikitravel ja ho deien, que als taxistes de Melaka, els propis locals els anomenaven mafies, per lo que tenia clar que aquí no agafaria cap taxi. De fet amb el comportament d’aquell home tant mal educat ja li estava donant la raó a tot el que havia llegit sobre ells.

Aquesta estació evidentment no era tant gran com la de Kuala Lumpur però no s’hi quedava lluny. Era molt mes gran del que m’esperava, de fet tota la ciutat era molt mes gran del que m’esperava, doncs de Melaka sempre es parla del casc històric, però la part nova és enorme.

Vaig anar directament a donar la volta a l’estació tal com deien a Wikitravel per a buscar el bus local número 17. La vaig trobar de seguida i a mes hi havia un bus esperant. Vaig preguntar al xofer si anava a Makhota Parade (la parada que quedava a prop del meu hotel) i em va dir que no, que havia de seguir donant la volta a l’estació. Vaig entendre, tal com ja sabia, que aquell anava en direcció contrària a la parada que jo anava, doncs aquesta línia de bus era circular, per lo que si no l’agafaves a la parada correcta estaries fent el trajecte en direcció contrària, tardant ben be una hora mes en arribar a Makhota Parade a mes d’haver de pagar el doble. Així que vaig seguir caminant però aleshores ja em vaig liar. Aquella estació, com he dit abans, és enorme i al ser la primera vegada que hi era anava molt perdut. Al cap de pocs minuts em vaig tronar a trobar la parella d’americans que anaven mes perduts que jo, doncs jo almenys ja sabia quin bus havia d’agafar i a quina parada baixar, ells no. Em van dir que anaven a un McDonald’s per intentar connectar-se a Internet i buscar la informació que necessitaven. Així que ens vam acomiadar perquè jo ja volia buscar directament unes taquilles o punt d’informació per preguntar on agafar el 17. Vaig trobar unes taquilles, que ja sabia que no eren dels busos locals, però vaig preguntar i la noia em va indicar cap on anar. Finalment vaig arribar a un lloc que em semblava igual on havia estat abans però que realment era el que buscava, la parada dels busos locals però en la direcció contrària a la d’abans. Vaig preguntar a un punt d’informació d’allà i em van confirmar que el 17 que parava allà anava a Makhota Parade, tot tal qual s’explicava a Wikitravel. Aquella web m’estava salvant i estalviant moltes caminades i hores perdudes, doncs cal tenir en compte que no tenia 4G al mòbil, per lo que tot és molt mes complicat.

Vaig arribar a aquella parada cap a les 18:45h i a esperar. Havia tardat 30 minuts en trobar-la i això que jo sabia el que buscava, ja no vaig saber com van acabar el americans però probablement encara van tardar mes que jo en trobar el seu bus. Cal tenir en compte que l’estació era circular i les parades dels busos locals estaven al seu voltant, per lo que depenent d’on haguessis d’anar i en quina direcció anessis, podries acabar fent tota la volta a aquella gran estació, que és mes o menys el que em va passar a mi. Realment tot s’estava endarrerint força però lo important és que anava trobant els llocs sense caminar massa ni haver d’agafar cap taxi en cap moment.

Però passaven els minuts i allà no arribava cap bus. Almenys hi havia gent esperant, per lo que suposava que tard o d’hora arribaria. Una de les que esperava era una noia que anava sola de no mes de 20 anys amb una motxilla mes gran que ella. Era curiós però la majoria de motxillers sols que em trobava eren noies, trencant el vell estereotip de la perillositat d’anar sol pel mon. A mes la noia se la veia amb una paciència infinita, doncs jo ja m’estava cansant d’estar allà esperant però ella semblava tant tranquil·la com si acabés d’arribar.

Finalment a les 19:10h va arribar el bus però el conductor va baixar sense permetre encara que ningú pugés. Un senyor que també estava esperant li va dir alguna cosa a la noia motxillera i ella va mostrar per primera vegada certa resignació. No va perdre la paciència infinita que tenia però si va mostrar un cert cansament amb un suau gest de cara. Això em va fer pensar que tot i que el bus fos allà encara tardaria en sortir. A les 19:20h va tornar el xofer i vam anar pujant al bus, érem ja un munt. Vaig pujar, vaig preguntar el preu a Makhota Parade i em va dir 1,50RM (0,35€), fins i tot