23/08 Tornada a casa

Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per ja saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.

Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure ja la llum de l’habitació apagada.

Però a les 4, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, la noia del costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a que parés. Al cap dels 10 segons, va parar, i el silencia va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.

Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, ja em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar varis al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.

Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-se que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que no necessitaria el meu escalfador elèctric.

Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, i vaig escriure el diari, vaig passar comptes a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i les hores que eren, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.

Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tant, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica, aquell menjador tant gran, quedés completament ple.

Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.

Ja vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament. ora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín.

Ja que el dia anterior ja havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. de totes maneres a l’ombra seguia refrescant.

Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.

Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i ja podia fer algun caprici, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.

Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que ja el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. Allà sembla que sigui algo per esmorzar.

Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara vaig pensar…

Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat.

Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra.

Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.

I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que no podia estar enlloc millor que allà a la vegada que repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.

Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directa. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.

Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes per acabar d’escoltar el cantautor, sortia del pub per tornar al hostel, ja a recollir la maleta i a marxar si no em deixaven estar allà o a quedar-se una estona fins cap a les 13h que aniria a dinar. Fins les 19h no sortia el vol per lo que tenia temps de sobre.

Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.

Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i ja només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja volia anar-hi, aixíq ue no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ja ben tip i per només 6€.

Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt doncs estava molt ple.

Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn.

En uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.

Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar la terminal, com on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta.

22/08 Visita per Dublín

Cap a les 2:30h de la matinada, algu de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni tornar a intentar adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder ja veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava.

Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua així que tocaria esperar per prendre’s el cafè. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia frenat i va començar a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.

Vam baixar i al sortir de l’avió ja em va sorprendre, tot i que ja m’ho hauria d’esperar, el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura ben diferent.

Vam anar directament cap al control de passaports i per primera vegada en el viatge arribava a zona de la UE, per lo que ja podia passar el control només passant el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 ja estava sortint de l’aeroport.

I em arribar a Irlanda. Això vol dir mig plovisquejant i fred, de fet força fred, 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal per lo que ja portava la jaqueta posada. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.

Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat, deien el 133 o el 115 mentre que a Wikitravel deia el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava una mica allunyada de la porta de sortida. De fet, els busos que et trobaves just davant quan sorties de la terminal, eren els cars, els de línia estaven uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi havia el pàrquing i mes lloc per fer les parades.

Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert cartells electrònics i on posaven el temps que faltava per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar m’hi vaig esperar i en uns 5 minuts ja va arribar-ne un tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be.

Lo olent, que el bitllet s’havia de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no donava canvi. Valia 3,30 i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que encara em vaig estalviar un euro.

El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient ja la ciutat, primer amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada, que és la vida en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.

Cap a les 9:45h arribàvem a la parada que Google Maps em deia que havia de baixar, que era just havent creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel, on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!

A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comú. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps pera allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre un cafè i a deixar la maleta a la sala de maletes.

I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.

La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig posar llet que me la vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.

Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació, doncs tot i que el llit encara no estava preparat, la noia ja m’havia dit quina era i el llit. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Efectivament estaven fent els llits. Vaig buscar l’11 enmig de tot aquell merdé de llits i vaig deixar la maleta al costat tornant cap al menjador a prendre el cafè fins cap a les 12h que vaig sortir a passejar per Dublín. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.

Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el seu nom es deu tant a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic i al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba per a travessar-lo fins el 1919. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.

A pocs metres tenia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze una vendedora ambulant que empeny un carro de peix i marisc, probablement la mes famosa de Dublín, així que hi vaig anar. Val a dir que en aquell moment estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be.

Vaig estar una estona observant l’estàtua i esperant en algun moment quan no hi hagués massa gent davant per fer alguna foto i tot i que això va ser difícil, tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Mes famosa del que pensava.

Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulants, estàtues humanes al estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet n’estava ple a tots els carrers d’aquests pubs tant típics. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant tant únic irlandès però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.

I d’allà, doncs estava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I en el 1952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.

D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.

L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que sembla a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.

En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és impressionant.

A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou impressionant. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.

Després ja vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar a Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que era un bar, però no, Temple bar és tot un barri, i de fet un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa.

Hi ha el pub mes famós en una de les cantonades i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.

D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alt. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.

Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar per el bar The Church, un bar que està dins una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant. I està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.

Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arriba de Toronto feia 6 hores i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.

Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes del hostel. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguís allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia, el que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo al got.

Un cop una mica mes descansat, vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts el hostel i abans quasi ni l’havia vist, de la gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.

Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. Doncs la seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2km, per lo que vaig decidir d’anar-hi.

El trajecte ja era mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si marxar. Per sort, després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.

L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no es veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.

Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar.

Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura hi ha el port, doncs el creuer que es veia allà, tota l’estona el veia igual de petit, sembla que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu era ja entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.

Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni es pugui veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que al desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.

Quan portava ja mitja hora caminant em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tant ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred.

El cansament ja es notava i es començava a fer dur. ja portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent prou dur.

Cap a les 17h ja tenia força gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar, així menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.

Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari, costava 4€, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.

Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però ja em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.

Finalment, cap a lesw 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.

Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així al màxim la passejada.

Ja eren les 17:30h i per tant cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus, però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada però allò en aquell moment ja cada vegada m’importava menys.

Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que era 22 d’agost.

Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.

Un cop al hostel ja vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. bàsicament preparar la roba per l’endemà, dons em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i ja fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.

Em vaig estirar i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me. Arribava ja l’última nit del viatge, la següent ja seria a casa.

21/08 De camí a Dublín

El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia ja marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada. El vol sortia per la tarda però a les 11h havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja em coneixia el camí.

Primer em vaig preparar un cafè, doncs el dia anterior ja no me l’havia pres i ja tenia monu. Vaig escriure una estona el diari, passant despeses, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublin al Hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el que mes en tot el viatge, doncs només hauria d’agafar un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 10:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar.

A les 11:30h ja anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que em aquell bitllet de paper que ens donaven ja seria, que de fet era el mateix que havai tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toront. Es pot pujar per les portes del darrere dons hi ha una màquina per llegit els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.

Un cop a l’estació del subway vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior, a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis. Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

Allà mateix a la terminal em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i ja em vaig esperar allà connectat a la xarxa de l’estació fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro. No deixava de sorprendrem la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor contínuament a marihuana que es notava per tota arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.

I a les 14:30h puntualment, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tant un trajecte ben tranquil i còmode. Començava ja el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdrem ni una vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així.

A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i 2 portes d’embarcament. Be realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren 2. A mes les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.

I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava una mica mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian sempre fa anar al mostrador per tal que et puguin pesar les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10kg màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10kg, 11,30kg concretament. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas, em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense contar pel pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional. La veritat és que s’agraeix, no tant pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda la maleta i el que em costa de fer-la.

I després ja cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven ja directament a les pistes. Només creuar aquelles portes ja s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada una dels avions que hi havia escampats per allà.

Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes feia un fred horrible allà dins. Amb la calor que feia fora i el fred de dins, quanta incongruència.

Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment. EN qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h, massa aviat per anar a fer el check-in i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be.

Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin ni preguntat això. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després ja a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, algo vaig dormir, ja cada vegada em costava menys adormir-me als avions i mes en aquests dies que portava cansament i son acumulats.

20/08 Cataractes del Niàgara

Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per l’O que ja vaig aprofitar per anar a veure el que mhavia quedat amb ganes de veure en el viatge naterior, les cataractes del niagara.

Havia pogut reservar el trajecte danada i tornada de toronto a niagara amb megabus per $2, doncs el vaug rezervar 3 mesos abans i vaig poder aconseguir aquwsta oferta. Els preus normals eren de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Ciach Terminal que em quedava a quasi una hira i mitja de lapartament amb bus i metro.

Em vaig despertar quasi a la 1 de la nit despres se dor.mir unes 10h, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc. Tot i així notava que encara podria haver dormit algo mes.

Al contrari del que em passa sempre, ja tenia gana, donvs feia 24h que no menajva res consistent i a més havia sigut un sandwitx, aixi que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafe amb la bossa que havia comprat a mexic i que pensava que era soluble, pero no, nomes era molt, per lo que em vaig quedar sense cafe amb el que em costa a mi aixo. De fet era el primer dia en el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafe.

Cap a les 2 van arribar una parella duna de les habitacions i no van tenir cap problema en dutxarse tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu nhi do del soroll que varen fer.

Vaig mirar com anar fins la terminal pero notava que tenia son per lo que quasi a les 4h em vaig estirar i em vaig adormir de nou fins a les 5:30h que mhavia posat el despertador.

Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafe ni fer res, pwr lo que em vaig dutxar i preparar per sortir cap a les 6:30h, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per toronto abans danar cap a niagara ja que no tindria mes temps.

El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15km, però per sort nomes havia dagfar un bus que passava a 3 minuts caminant de lapartament i despres un metro. En total tardava poc mes duna hora. Aixi que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar en uns 5 minuts. 16 parades i quasi 30 minuts despres baixava a Romfield per caminar 5 minuts fins a la oarada Finch West del subway.

En principi no havia de pagar el bitllet ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava.

El bitllet del bus era de paper i al subway shvia de passar una targeta pels lectors de les portes automatiques. Vaig intentar passar inutilment el bitllet de paper del bus pero evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria dhaver avisat que volia fer transbord al subway i que el xofer mhauria donat una targeta, aixi que em vaig resignar i vaig tornar a pagar 3,25 per un bitllet nou.

I ara si vaig poder baixar a les andanes i esoerar el metro de la linia 1 direcció downtown que v passar en uns 5 minuts. De fet nacabava de pssar un quan bixava.

Vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a lestacio se Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal dautobusos pero aixi podia veure una mica la zona mes propera al llac ontario.

Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. Lo primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven, comprar un sandvitx i mwnjarmel nentre caminaba, aixi que vaig bjscar i nhi havia un a 400 metres. Vaig anar-hi i vaig comprar un entrepa de pernil i formatge, un pot de nescafe i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€.

I ja mentre anva menjant vaig anar cap XXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, el carrer mes llarg del mon amb 56km. Evidentment sense intencio de recorrel tot sino de veurel nomes, de fet nomes el vaig creuar i vaig anar cap a un petit port que hi havia a laltra banda i on ja es veia el llac ontario i les illes de toronto. La veritat es que es ven curios tot plegat, doncs toronto sembla una viutat amb mar pero no, es un llac, aixo si, tant gran que te illes i fins i tot permet que toronto tingui platges. Alucinant.

Despres de passejar una mica pel moll vaig comencar a tirar oer un carrer direcció nord per ja anar cap a la terminal dautobusos. Tenis uns 45 minuts de cami que aprofitaria per veure lambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes pero de totes maneres tampoc volia, ja que mhavia de reservar les forces lel que faltava de dia.

Passejar per toronto ja es una experiencia en si mateixa, doncs leducacio i el multiculturalisme son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida, de cada 2 persones que veus una no es dorigen canadenc pero tots conviuen en perfecte armonia i resoecte. I ah si, el que mes em va sorprendre, es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure ja va ser el dia anterior de cami a lapartament i pensava que era algu que ho feia destrangis. Pero aquest dia ja en veia un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina. Eata totalment acceptat. Fins i tot en aixo es demostra el respecte i la tolerancia de la societat canadenca.

Cap a les 9:30h arribava a la terminal per lo que encara tenia temps. Hi havia wifi gratuit i cadires ler lo que em vaig esoerar alla mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment bo issimes i molt barates tenint en compte els preus de canada.

Vaig estar enviant whatsapps i llegint noticies fi s cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des don sortiria el bus, doncs hi havia unes 10 parades. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3,on ja hi havia el bus i forca gent esperant. Vaig anarhi i em vaig posar a la cua.

Cap a les 10:15h vam comencar a pujar i a les 10:30h marxavem. Ja estava de cami a les cascades mes famoses del mon on hi arribariem en dues hores.

En el bus tambe hi havia wifi gratuit per lo que el cami sem va fer forca curt.

A meitat del cami passaven pel pont que creua el llac ontario ja quasi al seu final pero que lermet escurcar una mica de cmi. Es curios veure en un dels costats una immensitat daigua com si del mar es tractes, no es veu el final i es un llac.

Al cap de les dues hores estipuldes qrribavem al poble de niagara, un poblet molt petit i qusi fantasma que te com a unic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distancia als busos locals que acabaven de recorrer ela 3 km fins a les cascades. Jo, com molts altres, vig fer aquests 3km caminant, doncs es va per la vkra del riu niagara és que es molt agradble. A més vas per trritori canadenc pero veus tota lestona EUA, doncs l’altra banda del riu ja ho es.

Al cap duns 30 minuts caminnt arribava al pknt mes important que creua el riu i fa de frontera per entrar a EUA. I alla, sense sspararmho, ja vaig veure la primera cascada, doncs esta just al costat daquest pont. Es la mes petita de les 3 i esta a la banda dEUA, pwro de totes manerws es enorme. Per fi veia aquell espectacle en primera perskna i a escassos metres de distancia.

Em vaig quedar alla davnt meravellat sense imaginarme que allo no era res comoarat amb el qie em quedava per veure.

Just davant daquesta primera cascada i al costat canadenc, es a dir, on era, hi ha el poble niagara on the lake, molt petit pero com l’AS vegas, ple de casinos. I es de fet lo primer quw trobes quan entres a canada pel pont des dEUA.

Vaig seguir caminant i al cap de 2 minuts j vaig veure a uns 200 metres les altres cscades, les mes grans.

Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es ‘últim. A mi els nyeriora ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Pero abans d’arribar-hi es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. Es per això que no vaig arribar al millor mirador, el table rock, fins mes tard, doncs el barco era l’activitat que volia fer segur. Així que quan vaig trobar les taquilles després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu.

EL preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell posava $25,95 mai hi ha l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees, de fet quasi l’únic, ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.

Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent però anava ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable doncs havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent.

Vaig tenir sort i vaig ser dels primers en pujar per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.

Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere.

Conforme ens hi anàvem acostant el soroll era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava.

I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols veiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser tant diferent, algo totalment nou.

Vam estar allà davant parats uns 4 o 5 minuts, del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada.

Al cap d’aquests 5 minuts va donar la volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fina a arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la mullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua.

Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el que es considerat el millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua a toca de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 cms.

Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, que hi ha uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.

Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant, i cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus. En aquell moment encara no ho sabia però encara veuria el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 kms de les cascades. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.

Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que era en la direcció a la que anava, a uns 1,5km del poble, per lo que ara faria els 3kms fins al poble mes aquests 1,5 fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.

Cap a les 17:40h vaig arribar al remolí i al telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar.

El remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no és massa gran.

Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge i ja vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2L d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no parés de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec i un cop a l’ombra o quan fa una mica de ventet, baixa molt la temperatura, fent que tot plegat sigui mes difícil de superar que a altres llocs mes humits.

Cap a les 19:15h vaihg veure que venia i es parava allà un autobus de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure qu en aquell bus ja hi havia un munt de cua. Vaig preguntar a la taquilera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus, però que ara en venia un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. fantàstic, quasi una hora esperant i ara hauria d’esperar al següent.

Aquell primer va sortir força puntual, però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà ja sortia el meu vol a Dublin des d’allà. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi 2 hores en bus directe i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte.

Aleshores vaig buscar opcions de busos directes com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costata $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barat, $9, però no arribava fins l’aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua del bus, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar el bus de l’endemà de 14:30 amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d¡on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi.

I cap a les 20h ja sortíem cap a Toronto, ja fent-se de nit i molt cansat. Vaig estar bàsicament sense fer res en el bus, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant moltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i aquella hora el trànsit fa que tot es faci molt lent.

En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes com se segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de ñla terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven i allà comprar-ho tot.

Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8.

I ara començava el camí cap a l’apartament que tampoc era curt, una hora i quart aproximadament. Primer al subway a la parada de St. Patrick, a uns 5 minuts del 7-eleven, amb el qual faria un trajecte de mitja hora llarga fins l’estació Finch West i allà agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bus anava molt ple tot i que ja era força tard, doncs ja eren les 23h.

Cap a les 23:15h arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig obtar per passar algunes fotos al portàtil i fer la còpia de seguretat i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta i mig entrepà, doncs finalment va resultar ser massa tot plegat. Vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria per l’endemà al matí abans de marxar, i cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent fet ja un dels plats forts del viatge i sent millor de l’esperat. Un dia mes aprofitat i ben cansat que em van permetre dormir d’una tirada.

19/08 Arribada a Toronto

A les 6:30h hora local aterravem a Toronto. Estranyament havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé.

Al control de duanes quasi no hi havia gent per lo que després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes tes a la màquina, només vaig fer 2 minuts de cua. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment començava a tenir dubtes que em deixés entrar. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, que faria a Canadà i algunes preguntes més que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minuts i amb dues preguntes, això es fa molt llarg.

Finalment l’agent, que era un armari, va segellar el passaport i vaig seguir ja sense més problemes.

Un cop a la terminal volia canviar algo de diners per obtenir monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40e per lo que intentaria canviar-los.

Vaig mirar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que seria cara. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a més hi havia una Comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que faria amb els ringgits, millor això que no que mels acabés quedant. Em va donar $44,75 quan sense Comissió i al canvi real haurien sigut $57.

Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb bnext que en principi l’haurien de tornar els $3 de Comissió cobrats pel caixer. Per lo que ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies i poder pagar les atraccions de les cataractes del Niàgara.

Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus. Em vaig connectar a la xarxa de laeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agfar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de per com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no marribava. Entre això, que en bus tardaria 1 hora i mitjà i caminant dues i mitjà, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa més temps per veure la ciutat. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo més de 10km es ja quasi un repte.

Així que sense pensarho més vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perque no feia calor, sinó no ho hauria fet.

La primera meitat del cami no tenia massa gracia, doncs nomes hi havia naus induatrials, carreteres i algun riu. Almenys el cami es podia fer a peu sense gaire dificultats, doncs practicament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera.

Pel cami ja vaig veure algun esquirol que em van fer prou gracia ja que no mesperava veuren.

La segona meitat del cami era mes entretinguda n que comencava a entrar a la ciutat tot i que ja feia una mica mes de calor i el cansanci es notava, doncs ja poetava 1 hora i mitja caminant. A mes comencava a tenir sed i no trobava ni fontllocs on comprar aigua.

En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les caracteristiques daquesta ciutat, el seu multiculturalisme, doncs la meitat de la poblacio no es dorigen candenc.

Vaig anar fent alguna parada mes per lo que les dues hores i mitja sallaegarien a 3. De totes maneres tenia temps, doncs fins les 12:30h no estaria l’habitació.

A 20 minuts per arribar ja sem feia relment dificil continuar i ja anava parant a cada banc que trobava.

Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia soetit de laeroport, arribava a lapartament que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que em van portar just a la porta.

El checkin era a lea 14 però haviem quedat que podria entrar a les 12:30h, així que vaig anar a fer una petita passejada pel barri.

Era un barri residencial i forca nou, amb cases unifamiliars ripiques americanes amb el seu jardi i cotxe a la porta. Era molt tranquil i totalment segur com a la resta de canada.

Vaig veure una escola i hi vig anar a veure si hi havia una font. I bingo. Davnt hi havia un parc amb una font. Vaig veure 1L d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els bracos. Vaig seure a un banc de parc uns 5 minuts i com nou, be quasi.

Cap a les 12h vaig anar ja cap a l’apartament ja saben que era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes.

Quan vaug arribar-hi, just sortia de la casa un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que era fins les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on pordia esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.

Vaig seure, em vaig preparar un cafè, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Inernet després de que el noi m’indiqués on podia veure la contrasenya.

La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge, per lo que ja vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi em va dir que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.

L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori, per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores, i despertar-me l’endemà de matinada i així tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Així que a les 14h em vaig estirar, el llit molt còmode i gens de calor, de fet el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta, i a dormir amb les cames adolorides. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes, per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques.

18/08 De camí a Toronto

Aquest dia ja marxava de Mèxic en direcció toronto. Primer aniria de Veracruz a ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que hi van haver problemes que explicare més endavant.

Aniria amb la Xochitl, laline i l’Emma a Veracruz cap a les 12h, per dinar allà i després ja em deixarien a l’aeroport.

Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. L’Emma també es va aixecar tot i que anava anant al llit. Jo em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.

A les 12:30h va arribar la Xochitl i laline i ja vam marxar.

Primer vam passar a posar gasolina, 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que ja n’estava sortint més car que anant en ADO que eren entre 150 i 200.

El trajecte era de 2 hores i mitjà però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt…

La Xochitl em va preguntar per ETA i la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic.

La Xóchitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir i treballadors en un càrrec cobrant menys del que els tocaria.

Cap a les 15:30h arribaven a Veracruz però cm estar-hi donant voltes mitjà hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecon i vam anar caminant pocs metres fins a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs.

Només arribar-hi ja van venir els comercials de tots com desesperats perquè entressim al restaurant corresponent, algo que memeorenya molt, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria només perque aquells 4 pesats no em diguessin res.

Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar, tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.

Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava algo mes petita, però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet.

Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria la resta del viatge. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que aquesta companyia estava cancelant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida quedant-se amb els diners de la reserva. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.

Cap a les 17:30h acabàvem de menjar i vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport on hi arribàvem sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol per lo que tenia temps de sobres. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb temps.

Vam anar cap a la terminal, vam buscar les sortides i mentr ela Xochitl i l’Aline anaven al lavabo, l’Emma i jo ja ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales de sortides i de la pantalla amb l’informació dels vols, li vaig dir: A mira, buscamos mi vuelo? I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El vol era a les 21:10 i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que h havia programats fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany.

Hi havia un vol d’Interjet, la mateixa companyia que la meva, i que també anava a Ciutat de Mèxic, programat a les 17h però que tot just estava embarcant ja que anava endarrerit. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el checkin a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte.

Al tornar la Xochitl i l’Aline els ho vam comentar i l’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes i després que l’Aline hagués dit al dinar que aquesta aerolínia estava cancelant vols. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses però cap persona…

Jo ja estava pensat en què fer si el vol no sortia. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en ualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancelat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de a companyia.

Quan encara estava a dalt, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que s’havia cancelat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancelació i per tant l’aerolinia m’hauria de donar una solució, tot iq ue evidentment, podia passar per haver-me de quedar allà la nit i ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto. Però em va dir el que ja havia vist, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que anava endarrerit i que estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja les 18:15h, per lo que pensava que aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a pats, li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancelat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. Si hagués arribat 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé quan hauria arribat a Toronto. Així que em vaig acomiadar ràpidament de les 3, com no volia haver fet i vaig córrer cap al control de seguretat.

Per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú. Vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia: Último avio para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México. Vaig cérrer mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la prta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.

Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. Mentre guardava la maleta ja vaig veure que tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop i finestreta, de puta mare, i al cap de 2 minuts l’avio ja va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, increíble!

Quan posava el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minuts. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que el vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. Esperava que elles no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era elq ue volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.

Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només udrava una hora. Hora que em va passar rapidissima acostumat a tants vols mes llargs que portava ja a l’esquena.

En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic, vaig primer avisar a l’Emma que ja havia arribat, algrant-se molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Torronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol ja apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que ja em vaig quedar una mica mes tranquil.

Al cap de quasi 10 minuts caminant vaig arribar al mostrador on efectivament em van confrar que el vol no s’havia cancelat i que podria fer el checkin a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps.

Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, 1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut na mica caòtic i ‘acomiadament com no voldríem, pero tts dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO probablemnt no hauria arribat tant aviat i per tant no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.

Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. JA hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo hi preguntava sempre que podia doncs ja no em fiava d’aquella gent, em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control.

Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola, fins cap a les 23h que vaig anar a fumar i ja cap al control, que va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració.

Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís.

A mes, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a mes tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat.

Jo volia dormir força ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos, però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son a que portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja de durada del vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar l’aterratge, llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.

I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.

17/08

Em vaig despertar cap a les 10 del matí. L’Emma també ja estava mig desperta tot i que vam seguir al llit quasi fins les 11h. Ella havia d’anar al viver a preparar els 30 rosers que havia d’entregar aquell mateix dia. En principi em va dir que hi aniria cap a les 10, però eren les 11 quan la va trucar la seva germana Xochitl ja que la passaria a buscar i l’acompanyaria. Es va aixecar i sense ni dutxar-se es va vestir i va sortir corrent ja que ja l’avisava que era fora.

Jo em vaig aixecar i vaig mirar com anaven les còpies de seguretat, doncs estàvem connectats a la xarxa d’en Chicho per lo que la senyal era molt dèbil i anava tot molt lent. De totes maneres anaven fent.

Vaig escriure el diari i mirar correus però sobretot vaig mirar com anar de l’aeroport de Toronto a l’apartament en transport públic, que tot i que semblava ben a prop, estava a mes d’una hora.

I entre correus, preparatius i maleta vaig estar fins cap a les 14h que em vaig dutxar i preparar ja que en principi havia de venir un jefe d’obra a veure el pis de dalt de l’Emma on hi volia fer una apartaments.

L’Emma ja m’havia escrit dient que ja havien acabat amb els rosers i cap a les 15:30h per preguntar-me quines bosses de patates volia, doncs li havia demanat per emportar-me-les l’endemà a l’aeroport. Cap a les 15:45h ja va arribar però el paleta encara no.

Mentre esperàvem vam estar pensant en què dinar o on anar. Vam considerar demanar antojitos o xiles farcits per telèfon però encara no estaven oberts. vam considerar anar a un bufet lliure però feia molta calor i el restaurant a mes estava al costat del riu amb un munt de mosquits. Finalment vam anar a comprar carn enchilada al mini súper de la cantonada i vam menjar a casa. Realment feia molta mandra sortir doncs la calor era insoportable. Per la nit ja demanaríem tostadas al lloc on vam anar a sopar pocs dies abans i que estaven boníssimes.

Així que vaig anar a comprar la carn, uns gelats Eskimal de postres i un parell de pans dolços a la pastisseria del costat de casa. A mes va passar el de l’aigua per lo que em vaig estalviar d’anar fins a l’establiment que tot i que està a 5 minuts caminant, carregant 20kg es fa etern.

Vaig ja posar tota la roba bruta que tenia a rentar per anar-me’n amb tot net i l’Emma va fer la carn enchilada. Entre unes coses i altres eren quasi les 17h quan començàvem a dinar. Vam menjar la carn i espaguetis dels que ja teníem fets amb formatge ratllat que havia comprat del que tant m’agrada, doncs està molt bo i està molt ratllat, quasi pols, i sobre la pasta queda boníssim. tot plegat amb tortillas i salsa picant huacamole.

Eren les 17:30h passades quan anàvem al llit. Evidentment aquell dia volia anar a dormir aviat ja que l’endemà a les 12h marxàvem cap a Veracruz amb la Xochitl, per lo que ara ja no volia dormir tot i que sabia que segurament no ho aconseguiria com així va ser. Li vaig dir a l’Emma que em despertés en 30 minuts si m’adormia, i mes o menys em va despertar una hora després cap a les 19h sense fer massa soroll ja que ja sabia de sobres que em despertava de molt mala llet. Ella va venir al llit però jo vaig estar mig dormint encara fins les 20h. Fatal.

Aleshores l’Emma va fer com quasi cada dia, es va adormir quan jo em despertava. Va estar des de les 20h fins les 21:30h dormint. Jo vaig aprofitar per anar fent tot allò que volia deixar el màxim d’enllestit, com el diari i recollir alguna cosa mes fins cap a les 22h que l’Emma va recollir tota la roba que tenia estesa i que ja s’havia assecat i vaig acabar de fer la maleta deixant ja només fora el que necessitava.

Desprñes vam demanar el sopar tot iq ue jo no tenia gana però que havíem de demanar ja abans de que tanqués el restaurant. Vam demanar les tostadas al restaurant on havíem anat 3 o 4 dies abans amb en Chicho, la Lola i els nens que estaven bonissimes i, tot i que petites, eren molt completes, i probablement les que mes m’agradaven de totes les que havia provat.

Jo em vaig prendre una cervesa i abans d’acabar-la ja va arribar el mandadero amb les tostadas, molt mes ràpid del que pensàvem. L’Emma va començar a sopar immediatament però jo vaig esperar ja que només eren les 22:30h i no feia ni 3 hores que m’havia aixecat de la migdiada.

Però quan em vaig acabar la cervesa al cap de 10 minuts i tant veure les tostadas, ja no vaig poder aguantar mes i vaig sopar. Me’n vaig menjar 5 de les 8 que vaig demanar. La resta me les guardava per si mes tard tenia gana ja que suposava que encara no aniria a dormir.

Així que poc mes tard de les 23h ja estàvem de nou al llit. Jo ja portava una estona aixecat, però l’Emma no portava ni dues hores. De totes maneres encara no vam anar a dormir sino que vam estar xerrant de tot una mica quasi dos hores, doncs ja era l’última nit que passàvem junts. La veritat és que teníem converses interessants, doncs tots dos teníem prou tema per poder parlar quasi de qualsevol cosa.

Cap a les 1:30h em vaig anar a acabar el mezcal que em quedava, que era només una copa, i després vam jugar una estona fins cap a les 2:30h que jo vaig anar a menjar les 3 tostadas que em quedaven. Ara ja tenia mes son i acabat de menjar ja considerava que podria anar a dormir. I de fet ja no podia tardar massa ja que l’endemà em volia llevar a les 9 del matí. De totes maneres encara vam estar quasi mitja hora donant voltes al llit fins que finalment ja ens vàrem quedar adormits.

16/08

Em vaig despertar primer cap a les 8h i l’Emma no estava al llit. Em va venir l’olor d’espaguetis per lo que ja vaig saber que me’ls estava preparant per dinar jo, doncs ella en principi marxaria al viver cap a les 10h. Va venir i ja li vaig dir que ja sabia que m’estava preparant ja els espaguetis. Jo em vaig adormir de nou ja que no feia ni 5 hores que dormia i ja em vaig tornar a despertar quasi a les 10h. Segons tenia previst, a aquesta hora ja n hi hauria de ser, però sorprenentment estava estirada al llit i dormint. Amb el meu moviment es va mig despertar i li vaig preguntar si aniria al viver i em va respondre que mes tard. Ja estava allargant els tempos com sempre.

Vam estar al llit fins cap a les 10:30h, ella mig dormint, fins que jo em vaig aixecar a preparar-me el cafè. Ella em va demanar que li preparés l’avena però quan vaig portar-li estava parlant amb en Jesús i semblava que havia ja decidit que aquell dia no aniria al viver. A mi em sorprenia perquè havia d’entregar 30 rosers l’endemà i encara no tenia ni la tela, per lo que li vaig dir si estava segura, a lo que ella va respondre que si. En fi, ella sabrà vaig pensar. Després sempre anava amb presses… Jo vaig mirar alguns correus i després ja a escriure el diari, doncs connectar-se a Internet seguia sent complicat. Només des del mòbil i des d’alguns llocs de la casa.

Després vaig començar a recollir ja algunes coses per anar fent la maleta. El dia de marxar s’acostava i era realment una mica trist.

Cap a les 13:30h vam anar a dinar les espaguetis que ja havia preparat pel matí, tostadas i tonyina, amb el que em vaig fer unes tostadas prou bones amb la salsa picant de huacamole i formatge. Tots dos vam menjar mes o menys el mateix amb la diferència que jo m’hi posava salsa picant i menjava molta mes quantitat que l’Emma.

Cap a les 14:30h ja estàvem al llit a fer la migdiada, almenys jo, ja que l’Emma estava fent coses de l’escola.Va anar a dormir però una mica mes tard i menys estona que jo, com sempre, dons jo em vaig despertar cap a les 16:30h.

L’Emma va tornar al llit i al cap de pocs minuts, la seva neboda Samy li va enviar un missatge convidant-nos a sopar aquella nit. M’emprenya una mica aquests plans tan a corre-cuita però ja estava be ja que així em podria acomiadar de la família. Això si, em vaig aixecar ràpid i vaig estar les dues hores que tenia preparant les coses, la maleta, fent còpies de seguretat, etc., doncs l’endemà també teníem festa i no tindria temps de quasi res.

A les 19:30h em dutxava i vestia i cap a les 20h agafàvem un taxi per anar ja cap a casa la Mireya doncs havíem quedat a aquesta hora.

Abans de les 20:15h ja hi arribàvem i just arribaven en Marco i família. Quan vam entrar ell es va quedar sorprès doncs no sabia que hi anàvem. Ens vam saludar i ja vam passar a saludar la resta. En Marco no va tardar massa estona en servir-nos uns copa de Lambrusco.

Ens van estar comengtant algunes coses de les obres d’ampliació que feien a la seva clínica, sobretot de problemes que havien tingut amb algun dels professionals o l’error que havien comès de no tirar completament l’edifici antic i fer-lo de nou, ja que van fer-lo sobre el que ja hi havia, cosa que havia provocat mes problemes que beneficis. En qualsevol cas les obres seguien i la nova clínica anava prenent forma. Jo escoltava i preguntava ja que m’interessava saber-ho pel tema dels apartaments que s’havien de fer a casa l’Emma, doncs aquests professionals inútils és el que mes em preocupa.

Després la Samy ens va ensenyar el seu estudi, doncs és dissenyadora gràfica i te l’estudi a la mateixa casa però en una habitació independent que dóna al pati i que la veritat ha arreglat molt be. Ha quedat un estudi molt modern, acollidor i ben preparat per a treballar-hi. Es va estar explicant que ella havia fet les estanteries i la resta tot comprat per Internet i tot, evidentment, dissenyat per ella. Fins i tot hi havia un jardi vertical davant la finestra idea de l’Emma. Tot plegat li va quedar molt be.

Després vam tornar a la casa, vam prendre una altra copa de vi mentre estàvem amb la Sofi i al cap de pocs minuts ja vam anar a la taula a sopar. Hi havia Salmó, amanida, pasta amb verdures mig picants i patates bullides però mes petites del que estem acostumats. Tot plegat estava realment molt bo. El salmó era dels millos que havia provat mai. L’amanida de pasta estava granyal i l’amanida normal se li posava com una vinagreta que ells anomenaven aderezo que li donava un sabor únic.

Jo hauria menjat el doble de tot però em vaig privar ja que estàvem allà convidats i no volia abusar, però tot i no quedar-me amb gana, hauria menjat molt mes.

Durant el sopar vam parlar de la cuina mediterrània i la mexicana, doncs aquell sopar semblava mes típic de Barcelona que de Oaxaca. Vam parlar dels embotits, doncs segons el meu punt de vista, que tothom va corroborar, els embotits a espanya son molt mes bons que a Mèxic, mes bons i mes barats, i que realment això era l’única cosa de menjar que trobava a faltar.

Quan ja quasi havíem acabat va arribar l’Héctor, el marit de la Mireya, que potser encara estava treballant. Nosaltres vm seguir a la taula amb la Samy, en Marco i l’Ana bevent vi i xerrant d’economia i política sobretot, doncs eren temes dels quals sobretot en Marco, la Samy i jo dominàvem força i ens agradava de parlar-ne.

Primer vam parlar de la monarquia espanyola versus l’anglesa, sent la primera mes odiada que estimada i il·legítima. En Marco tenia força coneixement de la nosa que fa la monarqui espanyola i l’odiada que és a Espanya i també a Mèxic.

En Marco també va preguntar per les possibles noves eleccions espanyoles degut a què encara no s’havia investit President, demostrant un cop mes que està força enterat de la política espanyola. També va sortir el tema d’Argentina i la seva recent caiguda de mes del 30% intradia degut als resultats electorals i finalment ja vam estar parlant de política mexicana, com és normal, i de les polítiques de López Obrador que segons deien eren mes del mateix de tota la vida, polítics que no es preocupen de la gent, que fan teatre i només busquen el seu propi enrequiment.

També vam estar xerrant una estona de les meves pròximes parades a Toronto i Dublin, doncs ja marxava al cap de dos dies i una mica del que tenia pensat fer en la setmana que em quedava fins tornar a casa. Ja veia que l’Emma preferia ni escoltar…

Com sempre va ser un sopar molt agradable amb converses interessants.

Cap a les 23h vam marxar. Em vaig acomiadar de la Samy, la Mireya i l’Héctor ja, com a mínim, fins l’any següent. En Marco ens va portar fins a casa per lo que en arribar em vaig acomiadar d’ell i de l’Ana. Era dia d’acomiadaments com ho seria l’endemà i l’altre, algo que no m’agrada absolutament gens.

L’Emma i jo vam anar al llit una estona fins que ella es va adormir cap a les dues i jo em vaig aixecar a mirar com anaven les còpies de seguretat que estava fent per abans de marxar i vaig fer el resopar que últimament ja feia cada dia. Vaig menjar esaguetis dels que ja hi havia fets amb alguna tostada. I cap a les 3 a dormir, be quasi, doncs l’Emma es va despertar i encara vam estar uns minuts mig xerrant.

15/08

Aquest dia ens vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet força tard, quasi a les 11, doncs el dia anterior havíem anat a dormir a les 3 passades. A diferència d’altres dies, aquest si que recordava força el que havia somniat, i va ser un somni estrany, com si estigués en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo que perquè al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto. L’Emma fins i tot va apuntar algunes coses que havia dit mentre somniava no sé ben be amb quin objectiu.

I com sempre, cafè, diari, correus, etc. Després una estona al llit amb l’Emma mentre ella de tan en tan anava gestionant coses del viver i després a decidir on dinaríem tot i que ja teníem mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant força car però amb menjar molt bo.

Després em va repassar una mica el cabell, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a Tuxtepec i després a prendre un altre cafè. Finalment vam decidir d’anar a dinar a l’estampida cap a les 16h per agafar gana ja que allà almenys s’hi ha d’anar amb gana i gaudir be del dinar.

Mentre ella es dutxava jo em vaig prendre una cervesa mentre segui treballant fins cap a les 15:30h que vam marxar primer a una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia fer al pis de dalt de casa seva.

Vam anar cap allà. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorós des de que estava a Tuxtepec que ja és dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar i vam parlar amb el jefe d’obra. Tots els paletes, uns 6 o 7 se’ns van quedar mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els estranyava una mica. Va explicar-li una mica el que volia i van quedar per dissabte, dos dies després cap a les 15:30h per tal que anés i li fes un pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on vam arribar-hi cap a les 16h.

Al contrari del que em pensava, estava força ple. A mes si que era el restaurant que jo li deia a l’Emma des de feia dies però que pensava que estava prop de casa seva, però no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a l’ubicació.

Jo vaig demanar chicharrón de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera Tampiqueña, que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides i latan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9€, però estava realment bo. La carn molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la mes bona que havia menjat mai a Mèxic i amb molt de temps en general.

El chicharron de formatge també estava boníssim i la primera vegada que el provava, doncs ja havia menjat chicharrón abans però no de formatge. Aquest era un d’aquells dinars que gaudeixes molt i que recordes encara mes.

L’Emma no es va acabar tot el bistec però jo si em vaig acabar tot lo meu. Era força tot plegat però estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. Això si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23€ entre tots dos. Un preu car per ser Mèxic però no deixava de ser el preu d’un menú normal a Barcelona, i aquest dinar de normal no en va tenir res.

Vam pagar i vam marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres a comprar ja el tabac que necessitaria per la resta que em quedava de viatge que només era una setmana i mitja mes. Després ja vam agafar un taxi que vam compartir amb una altra dona que hi havia per allà i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 17h. De seguida ens vam estirar mentre miràvem Ozark però no vam tardar ni 10 minuts en adormir-nos.

Jo em vaig despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mínim dues hores i mitja, i l’Emma ja estava desperta, també com sempre. Va entrar però sense fer soroll ni molestar-me doncs ja sa que de la migdiada em desperto de molt mal humor i ja va amb molt de compte d’almenys no dir-me res ni despertar-me mes.

Vaig mirar el portàtil i vaig veure que la connexió fallava. Ja vaig suposar que seria perquè l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar doncs la factura no va domiciliada sinó que s’ha de pagar per telèfon o no sé com, en qualsevol cas un merdé.

Després ella va venir i m’ho va confirmar. Així que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto al router i ens vam connectar a la seva xarxa. EL problema era que no arribava a tot arreu de la casa per lo que no podíem veure la TV i el portàtil no es connectava, només el mòbil.

De totes maneres jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que necessités Internet per lo que vaig aprofitar per escriure el diari mes estona de lo normal i avançar una mica mes. Ella també va treballar una estona en el seu portàtil ja que havia de fer coses de l’escola que ja començava en pocs dies. I així vam estar fins quasi les 23h que vam anar al llit primer a xerrar uan estona i després a jugar una estona mes, doncs la TV no la podíem veure.

Ella ja va dir que no soparia, doncs tot i que ja feia 10 hores que havíem dinat, la veritat és que havíem dinat molt be i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins quasi les 3 de la matinada per aixecar-me quan l’Emma estava ja mig dormint i vaig anar a sopar. Un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia acabat a l’Estampida. I després ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren les 3:30h.

14/08

Em vaig despertar quasi a les 10 del matí després de dormir les quasi 8 hores de cada dia. Aquest dia l’Emma volia anar al viver tot i que no sabia a quina hora. Jo em vaig aixecar, em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i finances, que per cert, eren dies molt bons i en què tot em sortia molt be i vaig ja acabar de preparar les “guies” de Toronto, Cataractes del Niagara i Dublin que ja feia 3 o 4 dies que preparava. Es podria dir que ja ho tenia tot preparat per seguir el viatge.

Després del primer cafè, també com quasi sempre, vaig anar una estona al llit amb l’Emma doncs sempre li costava molt aixecar-se. Vam estar xerrant una estona, ella explicant els seus somnis estranys i llargs de cada dia i que encara em sorprenia per com es recordava tant.

Després ella ja es va començar a preparar per anar al viver mentre jo em prenia un segon cafè seguint amb el que ja estava fent abans. Cap a les 14h ella va marxar cap al viver i jo em vaig quedar sol a casa.

Cap a les 15:30h vaig anar a dinar uns tacos de carn de porc picada, salsa de frijoles, formatge i salsa d’aguacate picant. Cap a les 16h va venir l’Emmanuel a buscar xoriç ja fet que crec que era d’ells, i que per cert, va estar picant a la porta i cridant com un desesperat fins que no hi vaig arribar a obrir.

Després jo ja vaig anar a fer la migdiada esperant que l’Emma arribaria cap a les 18:30h i que per tant tindria dues hores llargues per dormir que normalment és el mínim que necessito.

Però va arribar força abans del que m’esperava, de fet una hora abans, a les 17:30h. Quan va arribar em vaig despertar ja que va fer força soroll i ja em vaig aixecar tot i fer poc mes d’una hora que dormia. Quan em vaig ben despertar em va estar explicant coses del viver ja que tenia una comanda de rosers pendent que li havien fet i que per mi aquelles comandes eren dels millors negocis que feia, doncs quasi no necessitava ni viver ni treballador per a fer-los. Aquell mes estava sent fluix però suposo que per tots les negocis en un mes d’agost, doncs molta gent està de vacances i ja mes pensant en la tornada a les escoles que suposa una despesa important. Almenys semblava que les coses amb en Jesús, el seu treballador i exmarit, anaven força be i ja no discutien tant. En Jesús tenia molts defectes però almenys era un bon treballador, bon venedor i expert en plantes, per lo que a l’Emma li convenia està be amb ell i que ell es volqués tot lo possible en el viver.

Jo em vaig prendre un altre cafè i vaig seguir amb les meves coses mentre seguíem xerrant amb l’Emma que estava estirada al llit i amb el mòbil tota l’estona, doncs realment parava poc de mirar missatges i atendre trucades de possibles clients. La veritat és que se li donava molt be vendre, contactar amb proveïdors, parlar amb els clients, etc., coses que a mi em costaria molt de fer.

Cap a les 21h l’Emma va anar a casa d’en Chicho a fer uns hotcakes amb pasta que ja havíem comprat, doncs a casa no teníem gas, i cap a les 22h va tornar amb els hotcakes i un matahambre que ens havia comprat en Chicho per ella i per mi, i a mes un matahambre que es veia boníssim, molt mes que el del Bug’s. Dels 10 o 12 hotcakes que va fer a mi me’n va quedar un i mig, doncs la resta els va acabar donant als nens, de fet en Marlon i la Daira van venir fins a l’habitació nostra a buscar-los. En fi, a canvi teníem un bon matahambre per sopar en un dia que no sabíem què sopar.

La conta de Netflix de l’Emma estava temporalment deshabilitada per no haver pagat, per lo que des del PC va tancar la sessió a tots els dispositius i ens vam connectar a la meva conta per poder seguir veien Ozark, això si, ara en versió espanyola i no mexicana.

El matahambre me’l vaig menjar quasi tot jo, de fet l’Emma es va fer només 3 o 4 tacos i jo almenys 20. Vaig menjar moltíssim.

Eren les 23:30h quan acabàvem de sopar i jo en aquell moment no tenia prou son per dormir, per lo que tenia quasi ja claríssim que mes tard m’aixecaria a ressopar alguna cosa.

Vam anar al llit a seguir mirant Ozark durant una o dues hores fins que vam acabar jugant una estona. I finalment jo ja no em vaig tornar a aixecar per prendre llet o menjar mes, ja eren les 3 de la matinada i ja tenia prou son com per anar a dormir.

11/08 El Naranjal

Aquest dia en principi havíem d’anar al Naranjal, un lloc a la vora del riu a uns 50km de Tuxtepec. I dic en principi perquè tot i que havíem quedat mai se sabia si finalment acabaríem fent lo planejat.

Ens vàrem despertar cap a les 8h, almenys jo, ja que havíem quedat cap a les 11h i jo sempre vull despertar-me 2 o 3 hores abans per prendre’m el cafè tranquil·lament mentre escric el diari, llegeixo correus, notícies, finances, etc.

Finalment si que hi vam anar però mes tar del previst, com era normal. Cap a les 13h va arribar en Chicho, la Lola i els nens. L’Emma i jo vam pjar al cotxe per lo que en un primer moment érem 8 en el cotxe. Vam anar fins a un supermercat on vàrem comprar begues i gel i vam esperar a la germana de la Lola i la seva família. Quan an arribar l’Emmanuel i en Caleb van anar al cotxe amb ells, quedant ja només 6 al cotxe.

De camí cap al Naranjal vam parar a un restaurant a comprar algo. Allà vam veure com preparaven el cochinillo. 3 cochnillos sencers empalats i donant voltes sobre una foguera. En Mario va comprar algo de menjar i vam seguir el camí.

Pel camí la XXXXX va treure uns materials amb els que feia collars, polseres i anells i les venia per uns 5 pesos. Aleshores l’Emma i jo li vàrem comprar una polsera i un anell que fent broma dèiem que era un anell de compromís.

Cap a les 13h vam arribar al Naranjal. Vam pagar els 10 pesos d’entrada per cap i vam aparcar al pàrquing de la zona i que ja estava a la vora del riu. El lloc era molt bonic, amb taules de fusta per la vora del riu que en aquella zona era força pla i ample per lo que era un bon lloc per banyar-s’hi. Una altra cosa és que l’aigua estigués freda o calenta.

Vam estar almenys 10 minuts per decidir-nos a quina taula posar-nos, doncs a la zona mes interessant n’hi havia una de buida però era difícil arribar-hi, doncs s’havia de creuar el riu, i carregats encara costaria mes. Primer la Lola i la seva germana van anar a aquella taula mentre en Chicho, l’Emma i jo miràvem per un altre costat. Amb tot, anàvem tots carregats de coses i cansava una mica anar d’una banda a l’altra.

Finalment ens vam decidir per la taula mes inaccessible però potser en un lloc mes interessant que les altres. Vam acabar de portar totes les coses per començar a preparar el dinar.

El problema va ser ajudar a l’Emma a creuar el riu, doncs no sé perquè te una por irracional a l’aigua, i tot i que en aquell tros el riu baixava una mica fort, feia menys d’un pam de profunditat i les roques no relliscaven.

Al cap d’uns minuts llargs vam creuar i vam arribar a la taula. A diferència de Yetla, aquí ja portàvem el dinar fet per lo que no havíem de fer la barbacoa. Portàvem espaguetis i carn ja tot preparat, i com sempre cerveses a punta pala. De fet abans de començar a dinar ja ens havíem pres dues cerveses cadascú.

Vam menjar primer en Chicho, la Lola, l’Emma i jo mentre els altres es banyaven. Els nens van venir poc després. En uns 20 minuts vam acabar, doncs no hi havia tanta carn com a Yetla, que ens vam passar, i a mes ja estava feta, per lo que tampoc hi havia la barbacoa.

Després de dinar vam seure a les cadires per descansar una estona, tampoc massa, i després vam anar una estona al riu. De fet quasi tothom es va banyar, fins i tot jo hi vaig anar tot i que no em vaig mullar tot.

L’Emma i jo vam anar a una zona on es veia que es podia entrar al riu mes fàcilment i hi vàrem anar entrant, molt a poc a poc ja que l’Emma va tardar moltíssim en acabar posant els peus a l’aigua. L’aigua era freda però aquella zona era poc profunda, de fet podies creuar el riu sense que cobrís completament en cap moment. A mes hi havia molts peixets que no paraven de picotejar els peus, suposo que en busca de pells mortes.

Al cap d’uns minuts va venir en Chicho que també es va tirar al riu i ja estàvem allà quasi tots, tot i que la zona era ample per lo que teníem molt espai entre nosaltres. Amb l’Emma vam anar caminant un tros fins que jo vaig sortir una estona, doncs tampoc em volia mullar del tot i ja portàvem una estona allà de peu sobre les roques.

Mentre l’Emma seguia al riu, jo vaig seure a la taula on hi havia en Mario i la seva dona dinant. Ja estaven acabant i em van dir que seiés allà amb ells. En Mario és una persona que li agrada parlar de temes molt interessants, ja siguin econòmics o geopolítics. Posa molt interès quan li explico coses d’Europa o d’altres països que hagi visitat. L’última vegada, a Yetla, vam parlar de vàries coses però vam deixar la conversa a mitges, i ara la volia seguir. Vam seure, vam agafar unes cerveses i vam estar xerrant mentre els altres seguien al riu.

Em va preguntar sobre Tailàndia, Hawaii i en general pels llocs on havia estat. Vam seguir parlant una estona de la conquesta, doncs a diferència de la sensació que em va donar el 2016, el primer any que visitava Mèxic, encara hi ha certa recança cap a Espanya pel que va passar durant aquella època. Vam seguir parlant de la immigració i de la culpa que te Europa en aquest aspecte, doncs va ser un continent colonitzador que en quasi tots els casos va deixar les colònies ben espoliades i abandonades, provocant les grans migracions de l’actualitat.

En un moment, la dona d’en Mario em va preguntar una llegenda urbana que corre per Mèxic i que diu que els francesos es dutxen poc. Em va preguntar si era cert i abans que li pogués respondre en Mario li va dir que no ens fes perdre el temps fent aquest tipus de preguntes. Jo per treure ferro i abans que comencessin una possible discussió, vaig dir que aquestes coses eren llegendes urbanes sense cap fonament.

Al cap d’una estona van arribar en Chicho i la Lola mentre l’Emma encara seguia al riu amb un conegut que hi havia a la taula del costat. Vam estar xerrant sobretot de viatges, conquestes, etc., temes en els quals estàvem força d’acord, i després ja de temes mes trivials i per riure una estona.

Cap a les 17h l’Emma ja va sortir del riu, havent-la d’ajuda, doncs igual que per entrar, va estar 10 minuts per sortir. Aleshores vam anar a donar una volta pel poble del Naranjal, que és un poble de dos carrers i 4 cases.

El poble estava al mateix costat del riu en el que estàvem, per lo que no vam haver de creuar-lo. Primer Vam anar fins a un pont molt estret, de mig metre aproximadament i fet amb un parell de fustes però que l’Emma no es va atrevir a creuar, de fet es va quedar a poc mes d’un metre de l’inici. Al cap d’uns minuts van venir en Chicho, la Lola i els nens que si que van creuar-lo i es van fer unes fotos.

Després l’Emma i jo, vam començar a caminar pel carrer que anava pel costat del riu veient les 4 cases que hi havia fins arribar a una cruïlla n semblava que l’altre carrer anava fins a un embalat o quelcom similar, en qualsevol cas una estructura força gran tenint en compte lo petit que era el poble.

Vam estar uns 15 minuts caminant per un parell de carrers, saludant als 4 locals que ens vam creuar i contemplant el riu i els galls que hi havia a quasi cada casa. Al cap d’una estona vam donar mitja volta i vam tornar cap a la zona de taules. Eren quasi les 18h, per lo que vam estar una estona mes bevent mes cerveses fins cap a les 19h que va començar a ploure i vam començar a recollir. Igual que a Yetla, la pluja en va precipitar la recollida, de totes maneres ja era l’hora que volíem començar a marxar doncs a les 20h ja es feia fosc.

En Mario i la Lola van portar els dos cotxes fins al carrer que quedava mes a prop de la taula carregar-hi totes les coses, incloses cadires i neveres.

Un cop tot carregat vam iniciar el camí cap a casa, com no, amb una cervesa cadascú dins, també el conductor és clar.

Molt a prop encara del riu, hi ha una zona de ramaderia on hi pasturen vaques. Moltes estaven enmig del carrer. La majoria s’apartaven prou ràpid però algunes tardaven una bona estona en moure’s, se les havia de pitar i fer llums per tal que es moguessin. A mes n’hi havia un munt, almenys en vam veure un centenar de les quals amb 5 o 6 vam haver d’esperar a què s’apartessin de la carretera.

Cap a les 20:30h arribàvem a casa. Jo estava força cansat, no tant per un gran esforç físic fet, sinó perquè tanta calor em debilitava molt, doncs a diferència de Yetla, al Naranjal hi fa mes calor i sobretot molta xafogor.

Vam descansar una estona a l’habitació i vam comentar de demanar uns antojitos per a sopar, però quan tot just ho estàvem parlant, en Chicho va enviar-li un missatge a l’Emma comentant-li que també en volien demanar, però finalment, entre tots dos van decidir d’anar directament al restaurant a sopar ja que els antojitos no arriben massa be a casa. A mi no em feia gens de gràcia anar-hi ja que allà era fàcil trobar-se al JC i la veritat és que encara no tenia massa ganes de trobar-me’l. A mes, a part del cansament, em començava a fer un mal de cap molt intens i molest per anar enlloc. En qualsevol cas vaig acceptar, perquè la veritat és que tenia ganes d’anar a sopar als antojitos, i vam anar cap allà amb el cotxe d’en Chico. També venien tots els nens excepte l’Emmanuel.

Cap a les 21:45h arribàvem al restaurant. Jo el primer que vaig fer va ser mirar si veia el cotxe d’en JC. No el vaig veure per lo que no vaig dir res. Però quan en Chicho va aparcar el cotxe al darrere de l’únic que hi havia allà aparcat, de sobte va dir que en una taula hi havia en JC.

Ja estaven mig baixant quan jo vaig dir que no anava, que anessin ells però que jo tornaria a casa. Primer ens vam quedar uns segons allà mirant fins que l’Emma i en Chicho van dir que aniríem a un altre lloc. Jo ja no vaig dir res perquè la veritat és que ja no sabia ni que dir. LA veritat és que en Chicho va reaccionar molt be, li va dir al Caleb que no baixés del cotxe que aniríem a un altre restaurant sense ni preguntar què passava, que no sé si ho sabia o no. En qualsevol cas va proposar un altre lloc i vam anar cap allà. Això si, l’Emma feia una cara que ja tenia clar que a casa em diria alguna cosa. Jo sabia que no hauria d’haver-hi anat, de fet ja tenia un pressentiment abans de sortir de casa.

Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al restaurant que havia dit en Chicho. Vàrem entrar i vam demanar. Era un restaurant de tacos i tostadas on l’Emma i jo no hi havíem anat mai. Segons el cambrer les tostadas eren petites així que en vaig demanar 4 mes 2 tacos.

I quan les varen portar vaig poder comprovar que eren segurament les millors tostadas que havia provat mai. Eren molt petites però molt carregades de carn i molt bones. A mes portaven la salsa i formatge com quasi totes, però sobretot la diferència era la quantitat de carn que portaven, tanta que la tostada quasi no aguantava el pes. Al final em va venir mes de gust aquelles tostadas que els antojitos, doncs d’antojitos ja n’havíem menjat el dia anterior.

Vam sopar, ells van pagar també el nostre sopar i vam tornar cap a casa.

09/08 Sopar a casa d’en Chicho

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Aquest dia en principi no teníem res planejat, per lo que ja veuríem què passaria durant el dia, doncs, sobretot a l’agost, quasi cada dia acabàvem fent alguna cosa, encara que fos anar a dinar fora o a casa d’en Chicho.

Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari, llegia notícies i mirava correus.

Poc abans d’anar a dinar, vaig anar fins la botiga d’aigua que hi ha a uns 3 minuts caminant de casa l’Emma per omplir l’ampolla de 20L. Un cop plena, el camí de tornada ja no es fa en 3 minuts sino en 10 i fent com a mínim 1 parada. Encara sort que estava tant a prop.

Cap a les 14h l’Emma va preparar el dinar, carn amb ceba, tortillas y nachos, i tot, com sempre, amb salsa de huacamole picant. Però només jo, perquè a l’Emma no li agrada el picant tot i ser mexicana…

Després de dinar vaig anar a comprar uns gelats als abarrotes de la cantonada i uns pans dolços a la pastisseria del costat que ens vam menjar al llit mentre miràvem Netflix. I després com sempre ens vam quedar adormits, i també com sempre, ella es va despertar en menys de mitja hora i jo al cap de mes de dues hores.

Quan em vaig aixecar, evidentment l’Emma ja estava donant voltes per casa i jo em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari una altra vegada. Cap a les 19h ella va sortir al pati quan justament venien en Chicho, la Lola i dos amics d’en Chicho. Al veure a l’Emma li va dir si volíem anar a casa seva, cosa que vàrem fer. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i cap a acasa en Chicho.

Només arribar-hi ja ens va donar una cervesa. Els amics eren coneguts de la secundària tot i que no ho vaig acabar d’entendre ja que després vaig saber que la noia era del 85 i en Chicho del 78. En qualsevol cas es veien bona gent i simpàtics. Tenien una nena petita de ni tan sols un any.

Vam seure tots a la taula, en Chicho va treure una botana, que és un plat amb formatge, pernil i a vegades xile, i mes cerveses, moltes cerveses. Em van preguntar d’on era, sobre el viatge, etc. El noi em va preguntar sobre el Barça i fins i tot sobre Catalunya i el fet de que nosaltres parlàvem català. Se’l veia mes tímid que la noia però mes interessat en saber mes coses, per lo que em va fer vàries preguntes que evidentment jo vaig estar encantat de respondre i explicar. Sempre és molt agradable respondre a algú que te tant d’interès en saber d’on vens, que has fet i quines son les teves costums. I, de fet, el noi ja sabia els problemes que hi havia entre Catalunya i Madrid, que l’espanyol no era la llengua originària de Catalunya i altres coses relacionades amb la cultura catalana que em va sorprendre força que sabés. En general hi havia mes coneixement del que em pensava sobre la situació a Espanya.

I així vam estar xerrant, menjant i sobretot bevent fins cap a les 12 de la nit. Almenys ens vam veure 6 o 7 cerveses cadascú. En Chicho n’anava traient sense cap control cada vegada que veia que algú ja li en quedava poca, cosa que a sobre m’obligava a accelerar el ritme ja que al final tenia cerveses ja obertes esperant sobre la taula. La veritat és que tots plegats eren molt bona gent i divertits i vam passar una estona molt agradable i divertida.

Cap a les 12 de la nit, l’Emma ja s’estava adormint però no sé perquè no volia dir ella de marxar, per lo que em va dir a mi que jo digués que ja marxàvem. Tot i no saber perquè, ho vaig dir. En aquell moment acabaven de posar el karaoke havent cantat dues cançons, però quan ja m’aixecava per dir que marxàvem va començar a sonar una cançó que a l’Emma li agradava molt i que havia de cantar la Lola i em va dir que ens esperéssim a que acabés. Greu error, doncs en Chicho va aprofitar aquella pausa en què estàvem distrets amb la cançó per a posar-me un whisky triple, i sol perquè ja sap que així m’agraden a mi. L’Emma estava mig despistada amb el karaoke però en un moment es va girar al veure moviment i va ser quan va veure va veure i el whisky i quan es va quedar amb una cara que li vaig haver de dir que en el fons era culpa seva, doncs ja estàvem marxant quan ella va dir de quedar-se uns minuts mes. Resignada ens vam quedar. Jo la veritat és que encara no tenia massa ganes de marxar, per lo que tampoc m’hi esforçava massa. I així vam seguir bevent i cantant.

Això si, el whisky vaig intentar veure-me’l una mica ràpid ja que l’Emma anava mirant com anava el progrés. Tot i que la veritat que tots dos ens ho vàrem passar molt be aquesta estona de mes igual que tota la tarda. A mi al karaoke no és que em faci massa gràcia cantar però val a dir que és molt divertit tan cantar-hi com escoltar els altres cantar.

Al cap d’uns 30 minuts mes em vaig acabar el whisky i ja si que ens vam aixecar per marxar, però ja aixecant-nos mentre dèiem que marxàvem. Entre tots ens van dir que ens quedéssim una estona mes i aleshores l’Emma em va fer uns copets a l’esquena com dient-me, digues que no, copets que evidentment tothom va veure i que va fer que tots cridessin a la vegada: Mira como es ella la que quiere irse!!! Va ser realment molt graciós i l’Emma no ho podia dissimular. Amb això em va ser mes fàcil insistir en què ja marxàvem i així ho vam fer.

Lo bo d’anar a casa en Chicho és que al sortir ja érem al pati de casa l’Emma. Vam anar cap a casa primer a estirar-nos una estona, doncs a mi ja m’estava afectant tanta cervesa i tant de whisky, realment tot plegat ja m’havia pujat.

Després de descansar una estona mentre miràvem Netflix, jo vaig anar a menjar alguna cosa abans d’anar a dormir i l’Emma em va acompanyar tot i que ella no va menjar. Vaig menjar la carn amb ceba i tortillas que havia sobrat del dinar i sense tardar massa, doncs ja tenia fins i tot mal de cap, vam tornar a l’habitació. Finalment eren les dues passades quan em quedava adormit.

07/08

Em vaig despertar cap a les 9 del matí després de dormir unes 7 hores i com quasi sempre l’Emma seguia dormint per lo que em vaig aixecar a prendre un cafè i a escriure el diari. Cap a les 10h es va despertar i vaig tornar al llit a xerrar una estona amb ella mentre s’acabava de despertar. Aquest dia l’Emma havia d’anar a l’escola a signar un paper i jo l’acompanyaria, així que no vam tardar massa en aixecar-nos de nou, jo a prendre un segon cafè i mirar correus i altres temes mentre ella es dutxava, i després a dutxar-me jo fins cap a les 11:30h que ja estàvem vestits i a punt per marxar.

Aquest dia aniríem amb l’urbano, doncs literalment quasi ja no teníem ni un peso. A l’Emma li havien cobrat una assegurança sense esperar-s’ho i quan quasi no tenia diners a la conta, per lo que l’assegurança es va cobrar dels diners que jo li havia ingressat i que contava que quasi em durarien fins l’últim dia. Eren diners que jo enviava des del meu conta bancari d’Espanya a la conta de l’Emma amb TransferWise que cobrava poca comissió i aplicava el tipus de canvi oficial. Vaig enviar poc mes de 6000 pesos, 300€, dues setmanes abans i esperava que em duressin dues setmanes mes. Doncs ja només en quedaven uns 200.

Així que vam anar cap a la cantonada per on passava l’urbano i després d’esperar uns 5 minuts ja va passar. La veritat és que anar fins l’escola de l’Emma amb urbano era molt fàcil i ho tenia realment be tenint en compte lo lluny que està, doncs de casa l’Emma a la parada hi ha uns 2 minuts caminant, i de la parada a l’escola menys de 5. Però l’Emma mai hi anava sola perquè les escales de l’urbano son molt inclinades i molt altes, i un dia fins i tot va caure. Quan anava amb mi no li importava perquè jo l’ajudava a baixar i ja em preocupava que el xofer no arrenqués fins que haguéssim baixat del tot.

Abans de les 12 ja arribàvem a l’escola. La calor era terrible. En aquests dies hi havia el que ells anomenen la canícula, que és un període d’un mes aproximadament on la calor és insoportable. Tot l’any fa molta calor a Tuxtepec, però durant la canícula realment costa de sortir al carrer, doncs el sol crema i hi ha molta humitat, que quasi que és el pitjor, doncs no pares de suar.

Vam entrar i de seguida vam veure que arribava l’Amada, una de les companyes de l’Emma que ja m’havia presentat. Ens vam saludar i jo vaig esperar assegut mentre elles feien els tràmits que havien de fer, que només era signar uns papers.

L’Emma em va presentar a la directora, la Vero, ja que estava a la seva taula que es veia des de fora. Vaig entrar a saludar i vaig tornar a sortir fins al cap d’uns minuts mes que em va tornar a cridar per ajudar-la amb la impressió d’un document que quasi no es veia. Allà dins em va presentar a 2 o 3 companyes mes.

Al cap d’uns 10 o 15 minuts de ser allà dins ja van acabar d’imprimir i de fer tot el que havien anat a fer, ens vam acomiadar i vam marxar a buscar l’urbano de nou per tornar a casa. Abans vam passar per la botiga de la cantonada que venia carns i vam comprar chicharrón i longaniza. El chicharrón com el d’allà, és a dir, gegant, molt mes gran que el que estem acostumats a Europa.

Mentre pagàvem la va trucar el seu treballador del viver, en Jesús, i entre això i la calor que feia es va començar a aclaparar. Vam anar fins la parada on la calor era terrible, ja no corria gens d’aire i fins i tot costava de respirar. L’Emma semblava que cada vegada es trobava pitjor per lo que la vaig ventar una estona mentre esperàvem el bus. Ja li vaig dir que aniríem en taxi, però és que abans va arribar l’urbano que un taxi. Així que vam pujar i ràpid cap a casa doncs no seria la primera vegada que l’Emma te una baixada de tensió, cosa que en aquell moment hauria sigut totalment normal ja que la calor era simplement insoportable.

Vam arribar a casa cap a les 13:15h i al cap de 5 minuts va passar el “Nieves”, és a dir, el venedor ambulant de gelats tipus cucurutxo que anava cridant “nieves” i picant amb la mà sobre la nevereta que portava. Era un home que quasi passava cada dia i segons em va dir l’Emma, fins i tot quan passava per davant de casa seva baixava una mica la velocitat ja que sabia que d’aquelles dues cases moltes vegades sortia algú a comprar-li, com de fet va ser aquest dia, doncs li vam comprar dos nieves.

Ella tenia mes experiència i es va notar en el gelat que va demanar, doncs el va demanar de meló i raïm, fins i tot tenia un tros de raïm. Jo de vainilla, doncs no sabia que en tenia de tants tipus i tant bons, així que em vaig menjar el meu de vainilla quedant-me amb les ganes de provar-ne un de meló.

Després d’estar una estona a l’habitació estirats al llit, vam anar a preparar el dinar. Menjaríem la longaniza i el chicharrón que acabàvem de comprar acompanyat com sempre de tortillas i salsa picant. Mentre ella preparava les coses jo vaig anar a comprar mitja dotzena d’ous a la pastisseria del costat que estava tancada però que tal com em va dir l’Emma, la porta del costat era la porta d’accés a la vivenda i allà si que hi podia entrar i comprar. Tot plegat em va estranyar força però tenia molta raó. La pastisseria estava tancada però la porta del costat estava oberta i hi havia un senyor dins assegut. En veure’m em va preguntar què volia i ell va avisar a una noia dient-me a la vegada que passés, així que vaig entrar quasi fins al pati interior de la casa. Va venir una noia i em va donar els 6 ous. Vaig pagar, després vaig anar a comprar mig kilo de tortillas a l’abarrotes de davant i vaig tornar a casa. Havia pogut comprar les dues coses sense desplaçar-me mes de 5 metres.

Cap a les 14:30h començàvem a dinar asseguts a la bona taula que te l’Emma, i dic bona perquè realment ho és. De fusta bona, ben acabada, forta, gran i amb les cadires del mateix estil, era de fet, el que mes destacava del menjador.

Vam menjar truita barrejada amb la longaniza i acompanyada del chicharrón, les tortillas i la salsa picant. Tot plegat molt bo com sempre.

En acabar, també com sempre, vam anar a l’habitació a mirar una estona Netflix mentre ens quedàvem adormits, jo sobretot. L’Emma normalment tardava mes i dormia menys estona, tot i que després si estàvem per la tarda a casa se la passava mig dormint mentre jo ja estava ben despert.

Jo em vaig despertar cap a les 17:30h, em vaig aixecar al cap d’una estona, doncs almenys necessito 20 minuts per no aixecar-me de mala llet per la resta de dia. L’Emma ja ho sabia i quan venia ja intentava no dir-me massa coses fins que em veia ja ben despert. Ens vam quedar una estona al llit fins cap a les 18h que ja em vaig aixecar a prendre el cafè de després de la migdiada mentre escrivia una estona mes el diari.

Cap a les 19h la Lola va trucar a l’Emma dient-li que ella, en Chicho i els nens estaven en un hotel d’allà Tuxtepec on hi havia una piscina i que si nosaltres hi volíem anar una estona. A mi aquestes quedades tan inesperades no m’agraden massa, però en aquest cas no em va importar gens ja que justament ja m’havia pres el cafè feia uns minuts i per lo tant ja havia fet el mínim que vull fer sempre quan em desperto en un viatge, prendre el cafè, escriure el diari i mirar correus.

Així que ens vàrem dutxar i vestir i vam esperar que “el taxista particular” d’en Chicho, en JJ, ens vingués a buscar. Lo d’en JJ era molt raro, era un ex-taxista que s’havia quedat sense feina i ara feia com d’assistent d’en Chicho. Primer va començar portant al seu fill a l’escola, però després el va anar ajudant en mes coses, fins al punt que quan estàvem a casa d’en Chicho, en JJ estava allà portant-nos les cerveses.

Jo no sabia ben be quan ens venien a buscar, però veia l’Emma estirada al llit mig adormida per lo que tampoc em preocupava massa. Però a les 20h van pitar des de fora i l’Emma es va aixecar corrent dient que era en JJ. I aleshores va haver de buscar la bossa, la tovallola i en definitiva tot el que volia portar a l’hotel. Sempre feia el mateix…

Jo vaig anar a buscar unes cerveses i cap a fora que en JJ ja havia pitat 3 o 4 vegades. Al cotxe amb en JJ també estava l’Emmanuel que també havia d’anar a l’hotel, que per cert es deia Las Villas.

Al cap d’uns 20 minuts arribàvem a Las Villas, un hotel molt mes luxós del que m’esperava, doncs jo anava una mica amb el xip de Yetla que tot iq ue estava també molt be, era a l’aire lliure. Però aquí no, la piscina estava en un pati de l’hotel rodejat per totes les habitacions. Era com una petita comunitat de casetes d’una planta amb el bar i la piscina al mig del patí. Fins i tot tenia un aquabar! Tot plegat era molt mes pijai del que em pensava per lo que no vam poder treure les cerveses que havia portat, així que les vam donar al Chicho que les va guardar a la seva habitació, que mes que habitacions eren petits apartaments, de fet alguns tenien fins i tot dues habitacions.

Tots plegats estaven a la piscina. També hi havia una amiga de la Lola amb el seu marit. L’Emma i jo vam seure en una taula del bar, que quedava junt a la piscina, i quan no portàvem ni 5 minuts, en Chicho ja ens va demanar unes cerveses. Mentre érem en aquella taula, la filla de l’amiga de la Lola, que no deuria tenir mes de 3 anys, ens va venir a l’Emma i a mi ja que ens havíem assegut a la taula on estaven ells, i ens va dir molt amablement, que podíem anar a una altra taula assenyalant-nos amb el dit l’altra taula. Va ser molt graciosa.

Ens vam prendre la cervesa i vam anar cap a la piscina. Jo, com quasi sempre, no em vaig mullar tot però si que vaig entrar a la piscina doncs al costat de l’aquabar i havia una zona d’un pam de profunditat per poder-hi caminar, així que allà vam estar una estona xerrant amb en Chicho i la Lola.

Ja era de nit per lo que ja estaven totes les llums del pati i de la piscina obertes, fent que tot plegat fos molt bonic i agradable. No hi havia soroll i la temperatura era prou bona.

L’Emma es va banyar una estona a la piscina tot i que sense allunyar-se massa, doncs realment li fa molta por l’aigua. Mentre, en Chicho ens anava demanant una nova cervesa cada vegada que veia que ens acabàvem la que teníem.

Al cap d’una estona, degut a què érem quasi 15 persones només havent llogat una habitació, un treballador de l’hotel ens va dir que hauríem de llogar una altra habitació. Jo li vaig dir a l’Emma que marxéssim però abans que poguéssim discutir res, en Chicho ja va reservar una altra habitació. Evidentment en Chicho i la Lola ens van demanar de quedar-nos allà a dormir, doncs ara ja teníem habitació, però l’Emma va dir que no i no va haver-hi manera de convèncer-la, no sé si pel fet de que no portàvem maleta o que era tot massa improvisat, en qualsevol cas en Chicho va pagar una habitació mes només perquè poguéssim estar una estona a la piscina.

Cap a les 22h vam trucar al Bug’s per demanar unes pizzes tot i que jo no volia sopar doncs acabaríem tornant a casa i ja soparia allà quan tingués gana, doncs tot just feia 3 hores que m’havia despertat. En JJ, com no, va anar a buscar-les i van sopar allà a les taules del bar al costat de la piscina.

Després de sopar en Chicho ens va demanar, també sense permís, unes pinyes colades mentre cantàvem una estona al karaoke. SI, a tot arreu on es bevia una mica, acabava apareixent un karaoke, fins i tot en aquell bar al costat de la piscina, on la veritat s’hi estava molt be, sense calor ni mosquits tot i que l’hotel està just a la vora del riu. Vam cantar, vam xerrar i vam beure una estona fins cap a les 23:30h que vam anar cap al petit jardinet amb cadires i taula de l’habitació d’en Chicho i la Lola que estava a menys de 10 metres del bar i la piscina on érem.

Allà vam seure tots 6, les 3 parelles, i algun dels nens de tan en tan passava per allà, i immediatament en Chicho va portar, que crec que acabava de comprar, una caixa sencera de cerveses, crec que de 24. La va deixar a sobre la taula i va començar a repartir cerveses i ja no va parar. Jo almenys me’n vaig prendre 3 o 4 en la poc mes d’una hora que vam estar allà asseguts.

Allà va ser on vam conèixer millor a la parella amiga de la Lola que era la primera vegada que vèiem, jo segur i l’Emma crec que també. El noi era mecànic i tal com va dir la seva dona molt encertadament, era un noi sense estudis però molt culte ja que llegia molt i sobretot mirava molts documentas, i de fet ho va demostrar en aquella estona que vam ser allà.

Primer vaig començar parlant jo traient el tema del preu de les habitacions a Tuxtepec, doncs estàvem a un hotel i aquell mateix dia vaig estar mirant preus a Airbnb d’habitacions a Tuxtepec ja que l’Emma en te una per llogar, i vaig veure que Tuxtepec les habitacions son mes cares que a Veracruz o de molts llocs dels que havia estat en aquell viatge, de fet una habitació normal estava en uns 20€ la nit, un preu molt per sobre dels preus habituals a Mèxic.

Aleshores el noi ens va explicar que Tuxtepec és una ciutat amb una renda per càpita superior a moltes altres ciutats iq ue realment en molts aspectes és mes cara. Ell com a mecànic ens explicava que els cotxes que hi havia per Tuxtepec eren mes nous que altres llocs i després va comentar algo d’una venta per Mercadolibre d’un cotxe, cosa que em va interessar força perquè també tenia cert interés en què l’Emma vengués per Mercadolibre. Ja sabia que allà s’hi venia de tot, però aquell noi fins i tot hi venia cotxes.

El noi no parava de beure i això es notava, cada vegada parlava mes i se l’entenia menys, però deia coses ben certes. En un moment determinat, va sortir, com no, el tema de la conquista. Jo vaig tornar a dir el que en pensava rebent de nou l’acord i fins i tot agraïment de tots els presents simplement per dir que allò va ser un espoli i un genocidi. Però aleshores el mecànic va dir algo com: “si los catalanes ya lo habéis vivido y lo seguís viviendo”. Sabia perfectament que a Catalunya va passar quelcom similar, almenys amb conseqüències similars, però que a nosaltres el conflicte encara ens durava i ara mes que mai. Coneixia perfectament el procés que acabàvem d’iniciar el 2012. En JJ, que estava una mica apartat, també sabia mes coses que molts altres. Sabia que tot va començar amb els Reis Catòlics i amb paraules textuals “Antes había dos bandos hasta que esos reyes se cansaron”. Mes o menys va ser així però era sorprenent com un taxista d’una ciutat Oaxaqueña estava tant ben informat.

Després ja vam parlar d’anècdotes de la Lola i la seva amiga i en Chicho ens va explicar que el dia anterior la policia el va parar perquè ell els va avançar amb el cotxe, per lo que es van picar i van baixar amb les armes llargues fins que ell, com advocat, i la Lola que no es talla gens, els van anar empetitint fins que mig avergonyits van marxar. Es veu que la Lola els va dir de tot.

Quasi a la 1 ja vam començar a parar de veure i a pensar en marxar. Va venir el cambrer a cobrar i en Chicho va pagar un total de 1450 pesos, uns 70€, només en alcohol per tots.

En JJ ens va acompanyar a l’Emma, a mi i a la parella d’amics amb el monovolum d’en Chicho. Mentre esperàvem a la parella, l’Emma i jo ens vam acostar al riu. De nit era fins i tot mes agradable estar-hi a la vora precisament perquè no es veia tant. És un riu molt contaminat i la veritat que no convida a quedar-se’l mirant.

En uns 15 minuts vam arribar a casa l’Emma, ens vam acomiadar i vam anar directament a l’habitació a descansar uns minuts. De totes maneres jo no vaig tardar massa en aixecar-me ja que no havia sopat. L’Emma si que havia menjat una mica de pizza, però jo, entre que en aquell moment feia poc que m’havia despertat i que no volia gorronejar mes de lo estrictament necessari, doncs només vaig fer un parell de mossegades a un dels trossos.

L’Emma no va menjar però em va acompanyar a la taula. Estàvem realment be tots dos i teníem ganes de passar estona junts. Un altre hauria menjat sol però allà estava l’Emma al meu costat esperant a que acabés mentre xerràvem de com havia anat el dia. Jo em vaig preparar un plat amb els ous remenats del migdia i costelles de porc del dia anterior que ja teníem fetes, i junt a chicharrón, tortillas i salsa picant vaig menjar molt be com sempre.

Cap a les 2 de la nit acabava de sopar i anàvem al llit a mirar Netflix i a dormir. Jo ja no m’aixecaria mes doncs em vaig poder adormir cap a les 3.

02/08

Aquest dia va ser el que pitjor despertar vaig tenir jo i tothom i el dia de l’experiència mes inoblidable de tot el viatge.

Cap a les 3:30h de la matinada, em va despertar de sobte un soroll molt fort, tal com si fos un tro, però mes fort i molt mes llarg. I quan ja estava despert pel soroll vaig notar que tot es movia. Era un terratrèmol!

Evidentment, per mi era el terratrèmol mes fort ue havia vuscut mai, doncs només en vaug sentir un de 4 graus a Vilassar que va ser quasi imperscentible, però aquest ho era i molt. Al cap d’uns 5 segons ja érem conscients de la magnitud i per sort no era un terratrèmol que hagués de tirar la casa a terra. Mes tard vam saber que era de 5 graus. Mentre tot es movia escoltàvem tots els gossos de la ciutat bordant i alguna alarma de cotxe també sonant. Tot plegat era força tètric. El moviment va durar, almenys a mi em va semblar, entre 10 i 15 segons que es van fer mes llargs de lo normal, doncs només penses en si caurà algo del sostre. Em donava la sensació que el moviment era d’aproximadament uns 30 o 40 cms de costat a costat.

L’Emma va sortir immediatament a veure el seu germà i nebots. Tots estaven be i no havia passat res. Jo no vaig sortir ni del llit, doncs si hagués caigut algo del sostre millor no començar a còrrer per la casa, en qualsevol cas hauria anat sota la taula.

Cap a les 4 de la nit després de llegir tots els Whatsapp’s enviats per familiars i amics i haver llegit l’informació per Internet, vam tornar a intentar dormir. A l’Emma li va resultar mes fàcil que a mi, doncs jo fins cap a les 4:30h no em vaig adormir i avg despertar-me i aixecar-me a les 6:30h.

Quan em vaig aixecar, com sempre em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari a mes de mirar correus i altres temes financers.

Per la tarda vam estar al pati amb en Chicho, la Lola i l’Emmanuel, tot i que els altres nanos també corrien per allà. En Chicho va treure una ampolla de Mezcal que ens vam acabar pràcticament entre tots dos.

La Lola va entrar un moment a casa l’Emma i va veure les galetes Sponch i li va faltar temps quan va sortir per dir si les podíem treure. Com menja la Lola i sobretot galetes i merdes d’aquestes, no para.

A les 19:40h a l’Emma se li va encendre alguna bombeta i va recordar que a les 19h havia quedat amb dues amigues seves de l’escola, una de les quals n’era la directora, així que ja arribava tard. Va córrer a canviar-se i arreglar-se una mica i abans de les 20h ja marxava en taxi. De totes maneres pel que semblava les altres dues també arribaven o havien arribat tard.

Ens vam quedar en Chicho, l’Emmanuel i jo al principi i mes tard va tornar la Lola. EN Chicho va treure el whisky i tequila. Com que primer va treure el tequila me’n vaig prendre una copa. Però quan va treure el whisky ja vaig passar al whisky deixant el tequila que realment em costava molt i m’agradava molt menys.

Vam estar xerrant primer del meu viatge, de por on havia anat, què m’havia agradat mes, els preus aproximats de cada país, les costums, els paisatges, etc. La veritat és que tan en Chicho com l’Emmanuel es van interessar força per es meves vivences abans d’arribar a Mèxic.

Després l’Emmanuel va treure la guitarra i vam estar cantant una estona mentre ell tocava. Al dir-li que coneixia i que fins i tot m’agradava una mica Melendi, ell es va quedar parat, doncs també li agradava molt i segons deia a Mèxic poca gent el coneixia, per lo que trobar algú que el conegués li va fer certa il·lusió i va estar cantant un munt de cançons seves.

I així vam estar fins cap a les 10:30h que va arribar l’Emma. Pocs minuts abans ja m’havia avisat que ja venia en el cotxe d’una de les amigues. Quan va arribar ja vam marxar tots cap a casa, de fet em va donar la sensació que en Chicho i companyia ja tenien ganes de marxar però estaven esperant a què arribés l’Emma per a no deixar-me sol.

01/08 Yetla

Aquest dia havíem quedat amb en Chicho i família per anar a Yetla, on hi ha una espècie d’hotel format per cabanes al volant d’una piscina i a la vora d’un riu. Es paga una entrada i pots anar a la piscina i al riu sense haver de reservar una cabana. Havíem quedat cap a les 11h per lo que jo em vaig aixecar poc abans de les 9h.

Com sempre em vaig prendre el cafè mentre avançava una mica el diari, mirava correus, etc. Després em vaig dutxar i em vaig preparar per estar ja a punt a les 11h tot i que ja sabíem que probablement a les 11 no marxaríem ja que a Mèxic en general la gent és força inpuntual, i en Chicho no seria una excepció. A mi realment no m’importava massa ja que podia seguir al portàtil fent coses.

Finalment l’endarreriment va ser molt superior al que m’esperava, doncs ens van trucar que ja venien cap a les 13:30h i van arribar quasi a les 14h amb el cotxe per a recollir-nos.

Vam anar cap al cotxe mentre pensava com hi cabríem, doncs en principi venien els dos fills d’en Chicho mes els dos de la Lola, però és que quan vam entrar al cotxe vam veure que també hi havia Don Lino, el pare de la Lola.

Vam deixar les coses al maleter i vam entrar. Finalment els fills d’en Chicho anirien en el cotxe de la germana de la Lola, per lo que al cotxe d’en Chicho érem 7. En Marlon a la falda de la Lola i la Daira a la falda de l’Emma.

Vam passar per casa la Lola que havia de recollir algo, a comprar i cap a Yetla. El camí va ser mes llarg del que pensava, de era el mateix camí cap a Oaxaca passant per els mateixos pobles fins arribar als peus de la Sierra. Era pràcticament just abans d’arribar a les corbes, per lo que van ser ben be dues hores de camí.

Quan vam arribar la germana de la Lola i la seva família ja hi eren, la Marcela, en Mario, La filla Chelsea i el fill Dilan. Vam baixar les coses del cotxe, vam agafar unes taules i ens vam col·locar en un lloc a l’ombra entre el riu i la piscina. L’Emmanuel va endollar l’altaveu de l’Emma, que era una passada, i va començar la música.

En Chicho ja va preparar la barbacoa i va començar a fer tota la carn que havien comprat que era un munt. Els altres vam anar preparant la taula i la resta de coses mentre ja tots començàvem a veure cerveses. Don Lino va comprar 3 o 4 mojarras ja que ell en volia una i en va comprar de mes per si algú en volia tot i que eren força cares.

En un moment determinat que en Chicho i l’Emma no paraven de demanar-li coses a l’Emmanuel, em va donar la sensació que es va cansar i quan va acabar de fer el que li demanaven va agafar la guitarra i se’n va anar uns metres enllà a tocar. Jo vaig agafar una cervesa i vaig anar allà amb ell durant una bona estona, almenys 30 minuts, en els que vam estar cantant cançons i passant una estona molt agradable.

Després ja ens va avisar en Chicho que la carn ja estava preparada i vam anar cap a les taules on ja tots estaven a punt per començar a menjar. Hi havia un munt de carn, de mojarras i de cerveses, i la carn estava realment molt bona, n’hi havia de tot tipus i en Chicho la va fer molt bona a la barbacoa o asada com diuen ells.

Vam estar almenys una hora menjant sense parar de la quantitat de menjar que hi havia entre espaguetis, tortillas i carn. Realment vaig menjar molt i molt be.

Els nens evidentment varen acabar abans i els va faltar temps per anar a la piscina. Don Lino, com que ja havia començat a menjar la mojarra també va acabar abans i va anar a estirar-se una estona a una hamaca tot i que després, amb caminador i tot, va estar passejant per la zona i fins i tot es va banyar a la piscina tirant-se de cap, cosa que em va deixar perplex.

Mentre dinàvem no vam parar de veure cerveses i quan vam acabar no només vam parar, sino que vam intensificar-ne el ritme. En Chicho bevia molt ràpid i no parava de treure cerveses per tots quan s’acabava la seva.

Allà s’hi estava força millor que a Tuxtepec, doncs almenys a l’ombra s’hi estava prou be. Hi havia molts mosquits però jo em vaig posar el repelent només arribar, doncs en menys de 10 minuts ja notava que m’estaven picant.

En Mario i la seva dona van anar a la piscina i ens vàrem quedar en Chico, la Lola, l’Emma i jo una estona. En Chicho em va explicar un accident de cotxe que va tenir xocant contra una vaca que hi havia al mig de la carretera i que va quedar morta a un voral. El vidre del cotxe es va trenca i se li va clavar un tros al pit. Vaig pensar que està viu de miracle, suposo que ell també.

Mes tard l’Emma es va anar a estirar, doncs sempre li entra son i li costa molt aguantar-se i al cap de poca estona van venir en Mario i la seva dona. Fins aleshores quasi no havia parlat amb ell i no sabia com era. Però en aquell moment vam començar a parlar i em vaig adonar que era el mes cult i amb interès per l’economia de tots ells. Em va preguntar sobre la UE, sobre política, economia, països on havia estat, etc. Totes preguntes molt interessants i que a mi m’agradava molt de respondre. Realment mostrava molt interès i tenia molts coneixements que els altres no tenien. A mes estàvem d’acord en moltes coses, doncs jo li explicava que Europa estava en una deriva molt perillosa i que no m’agrada gens en què s’havia convertit i altres coses en què coincidíem força.

Mes tard, vaig anar cap al riu, doncs Don Lino i en Caleb s’hi estaven banyant. Per cert l’Emma es va mig molestar perque segons ella ja m’havia dit si anàvem al riu i ara hi anava sol. En qualsevol cas hi vaig anar i m’hi vaig mullar una mica els peus. Allà també estava l’Emmanuel amb la Chelsea que no parava de fer-se selfies i fotos com si fos una model.

Al cap d’una estona vaig tornar a la taula i l’Emma estava mig molestada perquè segons ella no havia volgut anar amb ella al riu i finalment hi vaig anar sol, un malentès evidentment. Vam estar passejant per la zona una estona fins que vam tornar a la taula on hi havia en Mario.

I aleshores va ser quan de sobte varen passar dos fets quasi iguals i seguits. Primer vam escoltar un cop i en Marlon va cridar: Abuelo! Don Lino s’havia caigut de la cadira perquè s’estava intentant vestir. Vam anar els que estàvem allà, en Mario, l’Emma, ji i fins i tot en Marlon a aixecar-lo. Però quan encara l’estàvem aixecant en Mario el va deixar i va sortir corrent. Jo en aquell moment no sabia què passava fins que vam asseure de nou a Don Lino i vam veure què havia passat. En Dilan s’havia caigut a la piscina i es va fer un petit trau sota la barbeta, de fet justament on jo me’l vaig fer de petit, també a la piscina i que em va deixar una cicatriu. Tot el dia tranquils i en un moment dos fronts oberts. Per sort cap de les dues coses va ser greu, doncs Don Lino va tornar a seure assegurant que no li feia mal res, i lo d’en Dilan va ser un cop que finalment no va requerir cosir ni cap atenció mèdica. Lo mes graciós va ser que en Don Lino pensava que s’havia caigut perquè en Mario li havia enretirat la cadira, cosa impossible perquè en aquell moment estava a 10 metres d’ell. Va dir: Pinche Mario que me quito la silla!

Cap a les 19:30h va començar a ploure i ja vam aprofitar per recollir-ho tot i marxar, doncs de totes maneres ja era hora de marxar. Vam guardar les coses ràpidament, les vàrem portar als cotxes, vaig acompanyar a Don Lino al bany i vam marxar. En Chicho, fins i tot al cotxe, anava repartint cerveses, per ell també, és clar…

31/07

Ens vam despertar cap a les 9:30h. Aquest dia l’Emma havia d’anar al viver per lo que no va tardar massa mes en aixecar-se. De totes maneres sempre li costava una mica, o molt, aixecar-se tot i haver dormit quasi 8 hores. Vam mandrejar una mica pel llit i cap a les 10h jo ja em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari mentre l’Emma ja es començava a preparar.

Poc mes tard de les 11h l’Emma va marxar cap al viver i jo em vaig quedar treballant a l’ordinador. Vam quedar que aniria a buscar-la per anar a dinar a algun lloc cap a les 14h, així que vaig aprofitar per mirar temes mes complicats i que m’anava millor mirar quan estava sol, com podien ser temes de programació.

28/07

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. L’Emma encara dormia per lo que em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari. Cap a les 10:30h ella es va despertar i jo vaig anar una estona al llit amb ella, doncs li agrada que estiguem una estona al llit xerrant quan s’acaba de despertar. Sempre m’explica els somnis que ha tingut ja que sempre somnia molt i sempre els recorda. Lo dolent és que normalment son malsons o com a mínim una mica raros.

Cap a les 12h em vaig prendre un segon cafè mentre mirava correus i altres temes, em vaig dutxar i cap a les 13h vam anar a la marisqueria el Jarrochito a menjar mojarras, una espècie de dorada enorme, molt torrada i que està boníssima. Aquest any encara no n’havia menjat però l’any anterior si que en vaig menjar una a un restaurant de la presa i que em va convidar el propietari del meu apartament.

Així que vam anar a buscar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant. Tot just eren les 13:15h per lo que encara estava molt buit, de fet només hi havia un parell de taules ocupades. Jo no sabia ben be com eren els plats per lo que vaig preferir no mirar massa els preus i demanar el que volgués per tal de gaudir be del dinar i quedar-me ben ple. Els plats costaven com a mínim 150 pesos per lo que els preus eren molt superiors a un restaurant normal, però és clar, aquí era marisc. A mes ja feia temps que no en menjava per lo que em venia molt de gust.

L’Emma va demanar de primer un còctel de gambes, algo que em podria agradar però em va semblar poc, així que vaig demanar un plat de camarones empanizados (gambes arrebossades). I de segon tots dos vam demanar una mojarra. Quan ja havia demanat l’Emma em va dir que els dos plats que havia demanat eren dos plats principals. Ja m’ho pensava que les gambes eren un plat com la mojarra, però és que els altres em van semblar massa poc i quasi que costaven el mateix que les gambes.

D’entrada van portar unes potes de bou de mar que em vaig menjar totes 3 jo ja que a l’Emma li picaven massa. No tenien massa carn, com totes, però estaven molt bones, amb una salsa molt bona i un punt picant com tot a Mèxic.

Al cap d’uns 10 minuts van portar el còctel de l’Emma i al cap d’uns 5 minuts mes el meu plat de gambes, que era molt mes gran del que pensava. Tenia almenys 10 gambes pelades i arrebossades, crema de frijol i amanida. Era un plat enorme tenint en compte que després em tocava la mojarra. Ja tenia gana però al veure allò se’m va fer la boca aigua. Vaig començar a menjar immediatament.

Les gambes estaven realment bones, amb un arrebossat perfecte i acompanyats d’una salsa molt bona. A mes les gambes eren força grans, almenys força mes grans del que em pensava. De fet semblaven mes escamarlans que gambes.

Quan em vaig acabar el plat, al cap de quasi mitja hora, ja estava ple, realment m’acabava de menjar un plat principal que omplia mes del que em pensava. El peix i el marisc semblen que omplen menys que la carn, per això tinc menys límits quan en menjo, però la veritat és que tot aquell plat estava molt be. I ara encara quedava la mojarra.

La mojarra van tardar força en portar-la, de fet jo les gambes me las vaig menjar ràpid ja que l’Emma ja s’havia acabat el còctel i pensava que estaven esperant a que jo acabés les gambes per portar la mojarra, però no, almenys van passar 20 minuts mes des de que vaig acabar les gambes fins que van portar la mojarra. De totes maneres això era senyal de que l’estaven fent molt be a la barbacoa, o asada, com diuen a Mèxic a una barbacoa.

Finalment van portar les mojarras i eren millors, també, del que creia. Eren molt grans i es veien molt ben fetes. El cambrer, molt atent en tot moment, les va portar, junt amb tortillas i salses i ens va preguntar si les veiem be i si tot estava prou be. Li vam dir que si, que perfecte, i em va tornar la gana totalment només de veure i olorar aquell plat.

A mes de la mojarra hi havia unes patates fregides molt petites per sobre, crema de frijol i amanida algo diferent a la del plat de gambes. Les patates fregides eren molt diferents a qualsevol de les que havia menjat fins aleshores i probablement les mes bones que havia menjat mai. Vaig agafar una tortilla, doncs s’ha d’utilitzar junt amb la forquilla per anar tallant la mojarra, i vaig començar a menjar. estava molt ben fregida amb un torrat perfecte i la carn al punt, molt sabrosa, tant que quasi no m’hi vaig posar ni salsa ni llimona.

Al ser un peix enganya una mica el que omple una mojarra, doncs quan comences a menjar-la t’adones de lo gran que és i de la quantitat i contundència de carn. És molt fàcil de menjar, doncs es talla molt be estirant amb la forquilla des de l’espina central, i quasi no te espines enlloc mes, per lo que pots anar menjant sense parar ni un moment de mastegar. La pell està boníssima i es menja igual que la resta del peix, de fet algunes parts laterals mes dures es mengen igual per les poques espines que te i lo sabrosa que queda la pell al haver-se fet en una barbacoa. Menys el cap, tota la resta es pot menjar, de fet jo només vaig deixar una part del cap i l’espina central.

Menys algo d’amanida m’ho vaig menjar tot, els dos lats que em varen posar mes les potes de bou de mar dels entrants. Era probablement el millor menjar des de que havia començat el viatge que ja feia quasi 2 mesos i mig.

Durant el dinar el cambrer ens va portar una beguda alcohòlica típica que estava realemtn bona i que vam pensar de demanar-ne una copa després de dinar, però estàvem tant tips que ja no podíem amb res mes. A mes hauríem de vigilar ja que no es podia pagar amb targeta i portàvem 800 pesos, 36€, per tots dos, que és molt tenint en compte els preus de Mèxic, però que potser es quedaria curt pel dinar que ens acabàvem de fotre. De fet ja patíem una mica per si ens arribaria o no, doncs jo calculava que el total serien ben be 800 pesos. No ho sabíem segur perquè el preu de les mojarras no venia a la carta, doncs aquest depenia de la mida de cada una.

Vam descansar 5 minuts i vam demanar la conta. Finalment va ser força menys del que pensàvem, 625 pesos, 28€, doncs cada mojarra van ser 170 pesos i jo contava que potser en serien 250 cada una. Així que pel preu d’un menú normal a Barcelona, m’acabava de fotre un tiberi de luxe com poques vegades m’havia fotut en tota la meva vida.

Vam pagar deixant 25 pesos de propina, cosa que a mi no m’agrada a menys de que ja vingui indicat a la conta però que l’Emma sempre vol deixar i ens vam quedar una estona doncs just quan ja acabàvem començava la música en viu, doncs hi havia un petit escenari on un noi tocava el piano i cantava.

Al cap d’una estona vam marxar amb intenció d’anar al Chedraui a comprar. L’Emma volia agafar un taxi però al preguntar-li on estava, em va dir que molt a prop. Vaig mirar a Google Maps i estava a 10 minuts caminant per lo que la vaig convèncer d’anar-hi caminant.

Hi arribàvem per la part del centre cultural i l’Oxxo, zona que ja em conexixia. Ja que havia de comprar tabac li vaig dir a l’Emma d’anar a l’Oxxo i comprar allà algunes coses bàsiques o després anar al Chedraui que ja el teníem molt a prop. EM va dir de comprar només el tabac per lo que vam entrar, vaig comprar 2 paquets de tabac i vam sortir per anar al Chedraui. Però aleshores entre la calor, el cansament i la son que li dona sempre després de dinar, va decidir de no anar ja al Chedraui i agafar un taxi per tornar a casa. Ja podríem haver comprat almenys llet a l’Oxxo, però ni això.

Vam arribar a casa cap a les 15h i vam anar directament al llit a mirar una peli i a dormir com sempre.

Jo em vaig despertar cap a les 18h. L’Emma ja s’havia despertat abans però anava entre el llit i fent coses per casa.

27/07

Em vaig despertar cap a les 8 del matí, tot i no haver dormit 8 hores però ja suficients com perquè la llum del sol i els galls em despertessin. L’Emma va seguir dormint mentre jo em prenia el cafè i escrivia el diari.

Quan es va despertar vaig tornar al llit amb ella i vam estar xerrant i mirant la TV.

Cap a les 13h vam demanar el dinar. Aquest dia vam demanar a un noi que preparava el menjar a casa seva. Cada plat costava 75 pesos, relativament car, tot i que després, al veure els plats, ho vaig entendre. Jo no sabia ben be que demanàvem però l’Emma m’ho va recomanar per lo que me’n fiava completament.

Al cap d’una hora aproximadament el mandadero va arribar amb el plats i quan vaig veure com eren vaig flipar. Jo em vaig demanar xiles farcits de vedella picada amb arròs i amanida. L’Emma va demanar algo similar però els xiles sense farcir i espaguetis. En Chicho també va demanar i es va quedar amb nosaltres a dinar.

Abans que acabéssim nosaltres en Chicho ja va marxar, doncs tenia pressa. Després de dinar l’Emma va anar a comprar uns gelats a la botiga de la cantonada. Uns Eskimals i Mega mini que ens vàrem menjar a l’habitació abans de quedar-nos ben adormits.

Cap a les 17h em vaig despertar i l’Emma ja estava dormint una altra vegada ja que ella ja s’havia aixecat mentre jo dormia. Vam estar una estona al llit i després ja vaig anar a prendre el cafè mentre treballava al portàtil.

Per sopar vam acabar el dinar que havia sobrat i alguna cosa mes que ja teníem a casa.

Després a mirar Fargo a Netflix una estona fins cap a les 12 de la nit que ja vàrem anar a dormir.

26/07

Aquest dia l’Emma havia d’acabar de preparar els rosers i fer l’entrega. La nit anterior havíem quedat que la despertaria cap a les 4 de la matinada per acabar de tallar les teles que havíem deixat la nit anterior i a les 7 del matí intentar ja està al viver per embolicar els rosers amb les teles ja tallades.

Jo em vaig despertar a les 4 i a les 4:10h vaig despertar a l’Emma, que com sempre, li va costar molt aixecar-se, de fet fins les 4:30h no es va aixecar del llit. Vam anar al menjador on estaven les teles ja tallades però faltava tallar-les per tal de fer la mida exacte necessària per a cada roser. De cada tros que teníem tallat s’havia de tallar en 3.

Ens vam organitzar molt be. Jo doblegaba cada tros en 3 i ella feia els talls. En poc mes de mitja hora vam acabar, per lo que a les 5:15h l’Emma ja tornava a ser el llit amb tot el que podia fer a casa ja fet. Jo ja no vaig tornar a dormir, sino que ja em vaig preparar el cafè i vaig anar a escriure el diari, mirar correus, fer seguiment de les reclamacions pendents i mirar les finances.

Vam quedar que a l’Emma la despertaria cap a les 6 del matí, per lo que a les 6:15h tornava a despertar-la tot i que com abans, li va costar força aixecar-se. Es va aixecar cap a les 6:40h quan a les 7 ja volia estar al viver. A les 12h havia de fer l’entrega i eren 150 rosers, per lo que vaig calcular que si començava a les 7, tenia 2 minuts per roser per fer-los tots abans de les 12. Ella ja va dir que era massa poc per cada un, per lo que suposo que ja tenia pensat avisar a la seva veïna que a vegades l’ajudava, pagant-li és clar.

Finalment l’Emma va marxar cap a les 7:10h cap al viver. Va trucar al Jesus, el seu treballador, per veure si podia entrar abans de les 8 però no contestava, per lo que semblava que hauria de començar sola.

Ella m’anava dient per Whatsapp, al principi, com anava. Primer va començar netejant les plantes ja que no podia posar les teles als rosers sola, per lo que això ho van començar a fer a les 8 quan va arribar en Jesús i mes tard la seva veïna hi va anar per fer-ho entre les dues.

Jo, cap a les 9h vaig menjar tacos del dia anterior i abans de les 10 del matí ja estava dormint una altra vegada. Vaig deixar el volum del mòbil ben alt per si l’Emma em trucava, cosa que mai faig.

Cap a les 12:15h l’Emma em va trucar, jo ja estava mig despert per lo que vaig contestar de seguida. Em va dir que ja havien acabat amb tots els rosers. Perfecte! Els 150 fets a temps. La clienta encara no havia anat a recollir-los però ella ja els havia avisat de que ja estaven, que això era lo important. Ja suposàvem que no arribarien a les 12 però era millor ja tenir-los preparats. Em vaig alegrar molt i la vaig felicitar ja que la feina no era fàcil i el temps era molt just, però finalment tot havia sortit be. Ara només quedava saber si li agradarien a la clienta, tot i que a l’Emma li agradaven molt com havien quedat i això ja era una bona garantia.

Ja mes tranquil em vaig aixecar i em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari com sempre faig quan em desperto. Tot just eren les 13h però jo ja havia dinat i fet la migdiada. L’Emma esperaria a que els clients s’enduessin els rosers per lo que no estava segur quan arribaria, en qualsevol cas jo ja no menjaria fins al vespre.

Vaig estar fent coses al PC fins cap a les 15h que va arribar l’Emma. Els clients havien anat a buscar els rosers a les 14h, força mes tard del que havien dit, tot i que era normal ja que eren per un casament per l’endemà i suposo que els nivis estaven una mica litas, de fet va anar a buscar els rosers el mateix nuvi.

Jo estava descansat però evidentment l’Emma no. Em va explicar com havia anat tot, que havia hagut de trucar a la veïna perquè l’ajudés però que tot havia anat be i que poc mes de les 12h ja havien acabat. També va dir que al nivi i van agradar molt els rosers tot i que encara faltava saber l’opinió de la novia, però almenys un dels dos ja havia dit que eren perfectes.

L’Emma ja havia menjat alguna cosa per lo que cap a les 15:30h es va quedar adormida una estona. Quan es va despertar vam anar a la pastisseria del costat de casa seva a comprar uns pans dolços per menar alguna cosa per berenar, ja que jo feia hores que havia dinat i ella havia dinat poc.

Cap a les 18h vam començar a pensar què soparíem, doncs ja començàvem a tenir gana per sopar. vam decidir demanar als Antojitos que tant ens agrada. Vam trucar pensant que encara estaria tancar, però no, ja estava obert. Així que vam trucar als mandaderos però ens van dir que no podrien fins al cap d’una hora. Quan ja no sabíem ben be què fer, va trucar la Xochitl dient si podia tornar a venir a rentar roba, a lo que l’Emma li va respondre que si i que si podria anar a buscar els antojitos. Ella va dir que si, que en mitja hora hi podria anar. Així que vam trucar de nou, vam demanar els antojitos i a esperar. La Xochitl és famosa per anar sempre tard, tot i que esperava que aquesta vegada tingués el detall de no tardar massa ja que els antojitos estaven recent fets. Es va endarrerir una mica però va ser prou acceptable, doncs cap a les 19h ja estava a casa amb els antojitos.

Vaig ajudar a l’Alime a entrar els 3 o 4 cubells que portaven de roba i l’Emma i jo de seguida ja vam començar a menjar. La Xochitl no hi era, no sé ben be on va anar, així que l’Alime es va quedar amb nosaltres mentre menjàvem i esperar a que arribés sa mare. Al cap d’uns 10 minuts va arribar, ens vam saludar, l’Emma li va explicar una mica com havia anat el tema dels rosers i ja es van posar a rentar roba.

Nosaltres a les 20h ja havíem acabat de sopar per`la Xochitl i l’Alime encara en tenien per estona d’estar allà. En aquell moment encara no ho sabíem però acabarien marxant quasi a les 12 de la nit.

L’Emma i jo vam anar a fora el pati per estar amb elles. Vam estar xerrant de Oaxaca, la vam ajudar a buscar apartament per uns dies que havia d’anar-hi, elles van parlar del seu pare i de que no parava de demanar-lis diners tot i cobrar 20000 pesos de pensió mensuals, probablement perquè la seva dona 30 anys mes jove li robava tot el que podia i ell no te nia res.

I així vam anar passant l’estona fins cap a les 22:30h que l’Emma va entrar un moment a casa. Al cap de 5 minuts, al veure que no sortia, vaig entrar doncs estava segur que ja s’hauria quedat adormida, i efectivament. Vaig anar a l’habitació i ja estava mig dormint. La vaig despertar i la vaig dir que sortís o que li digués a sa germana que anava a dormir. Ella em va dir que em quedés jo sol amb elles a lo que li vaig respondre que no, que si volia anar a dormir li digués i jo també entraria amb ella.

Vam tornar a sortir fins cap a les 23h quan l’Emma ja no aguantava mes i els va dir que ja anàvem a l’habitació i que si necessitaven alguna cosa que ens avisessin. Per cert que el cable d’alta tensió que passava per davant de casa estava fotent guspires, doncs semblava que tenia una part mig pelada i una de les plantes de casa l’Emma havia crescut tant que ja el tocava.

Així que vam anar a l’habitació a mirar la TV i a mig dormitejar fins a les 12 de la nit que la Xochitl i l’Alime ja ens van avisar que marxaven. Els vam dir adéu sense temps ni de sortir, doncs ja estaven sortint de casa. Nosaltres vam seguir mirant Netflix una estona mes i a dormir.

25/07

Ens vam despertar cap a les 9 del matí, jo mes aviat del que pensava suposo que degut a la ressaca que ja tenia i que no em va deixar dormir les 8 hores que acostumo a dormir cada dia.

Em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari que ja portava força endarrerit. Vaig fer seguiment de la reclamació pe portàtil, doncs Windows no estava correctament activat, vaig mirar correus i finances i vam estar una estona amb l’Emma per casa i el pati.

Cap a les 13h vam anar a dinar a un restaurant anomenat Bualá, així que vam agafar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant.

El restaurant era tipus cocina económica, però semblava força mes exclusiu amb els cambrers molt atents, les taules i cadires molt mes maques i còmodes i els plats mes elaborats. De totes maneres el menú costava el mateix, 50 pesos per cap. Vam demanar sopa de primer i porc al Cordon Bleu, que era un rotllet de carn de porc arrebossat, realment molt ben elaborat, molt bo i acompanyat d’espaguetis i amanida. De postre, com a quasi tot arreu, un potet de gelatina de llimona.

El cambrer anava boig intentant matar una mosca que ens anava molestant, de fet per poc em fa un cop amb la paleta que utilitzava per a matar-les. Això si, al final la va matar.

En acabar, l’Emma va fer algunes trucades de feina i després ja vam sortir per agafar un taxi i tornar cap a casa.

I en arribar a casa, com sempre, a fer la migdiada, i també com sempre, jo mes estona que l’Emma tot i que quasi sempre quan em despertava ella estava allà, doncs tot i haver-se ja aixecat, al cap d’una estona sempre tornava a dormir una estona mes. Però aquest dia no, doncs tenia feina per fer.

Em vaig despertar cap a les 17h i com sempre em vaig prendre el cafè i vaig escriure el diari a mes de mirar correus i altres coses. L’Emma havia d’entregar l’endemà 150 rosers adornats amb una tela que ella mateixa havia de tallar i preparar. En Jesús ja havia anat a comprar la tela i ja l’havia portat, i ella ja estava tallant-la per tal d’acabar fent els 150 trossos que necessitava per adornar els 150 rosers.

Una mica mes tard ja vaig anar a ajudar-la, plegant la tela de tal manera que ella només l’hagués de tallar a mes de tallar en part les cintes que utilitzaria per lligar la tela als rosers. Vam estar unes dues hores. En Caleb va venir una estona i entre altres coses va dir ua cosa que em va fer molta gràcia, que era sobre l’ex-empleat de l’Emma, un inútil, dient que un dia el va veure mirant a la paret amb la llengua a fora, com un tontaina perdent el temps.

Després vam anar a comprar uns pans a la pastisseria del costat de casa l’Emma. Els pans, com allà li diuen, no son barres de pa, sino pastes dolces, que en alguns casos semblen pans però sempre porten alguna cosa o tenen formes diferents. Només valen 4 pesos, 0,20€, i son força grans tenint en compte el preu. En vam menjar un o dos ja pensant en el sopar.

L’Emma i jo vam pensar en demanar menjar per emportar al Bug’s, tacos i alguna cosa mes. En Chicho també va voler demanar però ells una pizza familiar per a tots. Així que l’Emma va trucar i va demanar 20 tacos el pastor i un Matahambre per a nosaltres, i la pizza familiar pel Chicho i família. El Matahambre és un plat de carn amb formatge i verdures i un munt de tortillas per poder anar fent tacos. Jo pensava que seria mes o menys com el Suizo que m’havia demanat dies abans, però com mes tard vaig comprovar, era el doble o mes, de fet no valia 30 pesos com el Suizo, sino 55.

Al cap d’uns 40 minuts vam anar a buscar-ho l’Emmanuel i jo, lo d’ells van ser 100 pesos i lo nostre 130. Vam tornar a casa i l’Emma ja estava a casa d’en Chicho, per lo que l’Emmanuel i jo també hi vam anar i vam sopar tots allà.

Aleshores va ser quan em vaig adonar que el matahambre era molt mes del que pensava, doncs conforme anava menjant m’anava adonant que quasi ni me’l podria acabar, i res a dir ja dels tacos, que no me’n menjaria ni un.

Em vaig acabar el Matahambre com vaig poder, doncs va resultar molt mes del que pensava i del que semblava, doncs estava tot molt comprimit, vam prendre alguna cervesa i cap a les 23h l’Emma i jo vam tornar cap a casa on vam seguir tallant les teles fins a deixar-les a punt per tallar cada tros en 3 i quedar així ja el tros de tela definitiu, però això l’Emma ja va decidir de fer-ho l’endemà pel matí, despertar-se cap a les 4 per acabar-ho. Finalment eren la 1 de la ni quan anàvem a dormir.

24/07 Aniversari Mireya

Ens vam despertar poc mes tard de les 8 del matí, i com cada matí, em vaig prendre el meu cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i finances i em vaig dutxar. Aquest matí me’l vaig passar tot a casa i al portàtil avançant feina endarrerida ja que sempre intento almenys estar 3 hores al dia fent coses però els dies passats a Oaxaca no hi havia dedicat tant temps.

Aquest dia aniríem per la tarda a la festa d’aniversari de la germana de l’Emma, la Mireya, així que pel matí em podria estar al portàtil.

L’Emma va anar a comprar, al mini súper de la cantonada, ous, formatge i carn per dinar a casa. Va preparar XXXXXX, que son com quesadillas amb tomàquet i formatge i els ous per sobre. Son d’aquelles coses ben bones i que et deixen ple però amb molta energia, doncs res del que porta és realment pesat però si te moltes proteïnes.

Cap a les 13h vam dinar tots dos i després a fer la migdiada per aixecar-nos cap a les 16h per anar a comprar i preparar-nos per anar a la festa de la Mireya que estava programada a les 19:30h.

Cap a les 16:30h em vaig aixecar, l’Emma com sempre ja s’havia aixecat però seguia al llit de tan en tan dormitejant. Jo em vaig prendre el cafè mentre feia coses al portàtil, després em vaig dutxar i preparar fins cap a les 18:30h que l’Emma i jo ja vam marxar per passar primer a comprar begudes al Chedraui per a la festa. Així que vam agafar un taxi i cap allà. Per cert, plovia.

Al Chedraui vam comprar tequila Jose Cuervo i cerveses Indio, tot plegat uns 500 pesos, 23€. A mes vam comprar algo de pasta per a nosaltres aprofitant que ja érem allà.

Eren les 19:15h quan sortíem del Chedraui i agafàvem el taxi. Pocs minuts abans l’Emma havia trucat a la Samy, la filla de la Mireya, per a preguntar-li si ja havíem d’arribar, doncs la Samy pensava emportar-se fora de casa a la Mireya i que en aquell moment arribessin els convidats per quan tornés la Mireya se’ls trobés per sorpresa. Primer ens va dir que féssim temps ja que la Mireya encara estava a casa, però quan ja érem al taxi ens va dir que hi anéssim ja que el seu marit ja se l’havia emportada amb una excusa.

Encara plovia i amb força quan vam arribar a casa de la Mireya, a les 19:30h puntualment. Vam picar i ens va obrir la Samy. Sorprenentment érem els primers, i dic sorprenentment perquè l’Emma acostuma a arribar tard a tot arreu i perquè suposadament a aquesta hora ja havíem d’estar tots els convidats allà esperant per donar-li la sorpresa a la Mireya i només estàvem l’Emma, jo i la Samy, que per cert al cap de 5 minuts va sortir per anar a buscar alguna cosa i ens vàrem quedar tots dos sols a la casa.

Jo esperava que arribés algú mes perquè sino la sorpresa seria una mica trista. Vam estar allà esperant uns 10 minuts fins que varen tocar a la porta i, sorpresa, era la MIreya. Així que vam obrir i quan va entrar amb les filles d’en Marco ens va trobar a l’Emma i a mi allà tot sols. La vàrem felicitar i ens vam quedar allà tots 3 amb les dues nenes.

La Mireya ens va comentar una mica el viatge a Reinosa per a la celebració d’uns familiars per al 50 aniversari de casament, al que l’Emma i jo hi estàvem convidats i que de fet hi vam estar a punt d’anar. Ens va dir que tot va anar molt be i que ells van preguntar per tota la família, sense deixar-se absolutament a ningú.

Al cap de poca estona va tornar la Samy i al cap d’uns 15 minuts van arribar en Chicho, l’Emmanuel i en Caleb, per lo que almenys ja érem uns quants mes i ja podia parlar mes almenys amb en Chicho i l’Emmanuel. A mes en Chicho va portar a una amiga, crec que sense preguntar a ningú, que venia bàsicament a cantar, doncs es dedicava a cantar en restaurants.

Cap a les 20:30h van arribar la Xochitl, el seu marit, la Aline i la Karime amb les seves dues filles, la petita de les quals tenia 3 o 4 mesos però estava gordissima, massa des del meu punt de vista.

I poc després ja van arribar en Marco i l’Ana per lo que ja érem un munt per allà donant voltes. En Chicho ja va començar a repartir cerveses per tothom.

Vam estar parlant amb la Xochitl sobre el nostre viatge a Oaxaca del que acabàvem d’arribar el dia anterior.

La noia va començar a cantar, però jo al principi no sabia qui era, de fet pensava que era una mes de la família i que estaven fent un karaoke com el que havíem fet a casa la Chely. Al dir-li a l’Emma que cantava molt be ella em va respondre, doncs clar, si és cantant. Va ser aleshores quan vaig saber que no era familiar sino una amiga convidada pel Chicho.

Anava cantant cançons que li anàvem demanant. En un moment determinat, algú va dir, el español, i li vaig dir si podia cantar alguna de Mecano, i efectivament en va cantar dues o tres de Mecano.

Cap a les 21:30h la Samy ja ens va cridar a tots per anar a la taula, doncs ja havien portat les pizzes i amanides que soparíem. L’Emma i jo vam seure davant d’en Marco i l’Ana i al costat de l’Emmanuel, per lo que tenia a gent ja molt coneguda pel voltant.

De pizzes ni havia un munt i estaven totes molt bones. A mes l’amanida també i com sempre fan, salses de tot tipus tan per l’amanida com per les pizzes. Jo en vaig provar una que posava extrapicant, i tal qual, extra extra picant. A mes en Chicho i en Marco anaven traient cerveses sense parar, doncs son els que normalment van assortint a tothom de begudes.

La cantant quan ja havíem començat a sopar també va seure, justament al meu costat, i també va menjar alguna cosa. EL relleu el va agafar l’Emmanuel que va tocar una mica la guitarra i va cantar però ja sense l’altaveu per tal que poguéssim parlar mentre sopàvem. Fins i tot l’Héctor, el marit de la Mireya, va cantar i tocar una mica la guitarra.

En acabar de menjar, en Marco ja va treure els tequiles i un whisky. Jo evidentment preferia el whisky i de fet en Marco i en Chicho també, així que ja van posar copes per tothom qui en volia i vam començar a veure. En aquell moment evidentment encara no ho sabia però aquella seria la primera de moltes copes que s’allargarien hores tot i ser un dimarts.

A diferència del que acostumem fer a Barcelona, allà els whikys eren en copes grans amb força gel i aigua o algun tipus de gasosa o refresc. També a diferència de l’última vegada que vaig veure l’Ana, a la festa de la Chely, aquest dia estava mes animada i unida al Marco, de fet de seguida es va asseure al nostre costat i no vam tardar massa en començar una conversa tots 3, doncs la Xochitl i família no varen tardar massa en marxar, en Chicho va desaparèixer i ningú sabia exactament a on i l’Héctor va anar a seure a un sofà mes enretirat.

L’Ana ens va comentar a l’Emma i a mi que ella i en Marco es comprarien una casa a Veracruz, de fet el dissabte d’aquella mateixa setmana ja anirien a donar la paga i senyal. Així com a l’Ana se la veia molt emocionada, al MArco no tant, de fet ell no va comentar res, mentre que l’Ana ens va estar explicant com era la casa, el perquè de comprar-la, quant costava,… Era una casa unifamiliar per 1,500.000 pesos i que la volien ja que sempre anaven de vacances a Veracruz i en moltes ocasions necessitaven ells o coneguts quedar-se a dormir a Veracruz. Això és cert perquè la ciutat important mes propera a Tuxtepec és Veracruz. De fet, jo aquest any marxo de Tuxtepec agafant un vol a l’aeroport de Veracruz.

Al començament estàvem només en Marco, l’Ana i jo i els vaig preguntar, sobretot perquè m’interessa saber una mica mes del tema, com funciona la sanitat a Mèxic, doncs tots dos son metges. Quan em varen explicar una mica vaig entendre perquè en certs llocs, concretament a Oaxaca, és tant precària.

Segons em comentaven, hi ha fins a 3 tipus de sistemes i que poden dependre o be del govern estatal o del federal. A mes hi ha centres per a funcionaris, altres per qualsevol ciutadà i fins i tot n’hi ha alguns per treballadors de Pemex. Evidentment, n’hi ha ja de gratuïts, be pagats amb els imposts, i altres de privats. Però el problema principal és que la qualitat dels centres varia molt entre estats, doncs els púbics son estatals i cada estat fa el que pot o el que vol amb la sanitat, havent-hi grans diferències entre hospitals o clíniques de diferents estats.

Ells dos treballen en un centre públic estatal i, sobretot en Marco, era gran defensor del sistema tot i que admetia que no tenien suficients recursos, però que l’educació i els metges eren bons. Si que es queixava molt del seu nou director, doncs pel que es veu va ser recomanat el sindicat de treballadors, per lo que en un principi tots hi estaven d’acord, però que al final ha resultat ser un impresentable que en els millors dels casos no fa res a la feina i en el pitjors ni tan sols va a treballar, fent que aquelles gestions que depenent d’ell quedin parades, fent que en Marco i altres metges rebin reclamacions constantment dels pacients per proves que no es poden fer.

I mes tard es van acostar la Mireya i la Samy i va sortir el tema de Barcelona i el seu turisme. NO sé exactament com va anar, però suposo que va ser la Samy ja que va anar fa uns quants anys a Barcelona i sembla que no va quedar massa contenta amb algun tracte que va rebre per part d’algun barceloní.

Els vaig explicar que a Barcelona cada vegada hi ha mes rebuig al turisme per l’encariment de preus que comporta i pel turisme low-cost de molts britànics que van a Barcelona només a beure i a liar-la pel carrer, i que això provoca un rebuig general de tot el turisme.

Vam estar parlant una estona d’això i d’algunes mesures que s’estan prenent per frenar aquest augment desmesurat del turisme. Algú va comentar, crec que en Marco, que si és uan ciurat que viu del turisme s’hauria d’aprofitar mes, a lo que li vaig respondre que aquest era el gran error que cometia molta gent, pensar que Barcelona viu del turisme quan quasi ningú a Barcelona viu del turisme, sinó dels serveis, manfactura i cada vegada mes, empreses tecnològiques i start-up’s.

Daquí vam passar al català, doncs la Samy, la Mireya i l’Emma havien estat per Catalunya i sabien que es parlava català, però aleshores la Mireya va fer un comentari que hauria fet el típic franquista i que realment em va decepcionar molt per venir de qui venia. De fet l’Emma ja m’havia comentat alguna vegada que la Mireya era una mica bocaxancla i en aquell moment ho vaig comprovar. Va dir quelcom similar a què, perquè parlem català si ja sabem parlar castellà, a lo que evidentment li vaig respondre que perquè és la nostra llengua, original de Catalunya i anterior al castellà, tal com fan els italians a Italià, que parlen italià i no anglès encara que el sàpiguen parlar. La Samy també va fer algun comentari però clarament en broma, però el de la Mireya era de debò demostrant una vegada mes que la seva filla és mes llesta i madura que ella.

Vam seguir bevent whisky i xerrant d’altres temes, entre altres sobre el sistema educatiu, doncs am parlar de les vacances de l’Emma, de política i de López Obrador, el recent President de Mèxic, doncs amb els pocs mesos que portava ja va demostrar que era com qualsevol altre polític, un interessat només pel seu benestar i ben poc pel be comú. De fet en Marco era molt crític amb al seva gestió. A mes tenia olta raó quan deia que aquest home porta dècades vivint de polític com molts altres del seu entorn, doncs son persones de 70 anys o mes que ja estaven en política fa 30 o 40 anys. Com dic jo, son gent que no saben fer altre cosa que xupar del bote, com molts a Espanya.

Així vam estar mes de 3 hores, doncs a poc mes de les 22h ja havíem acaba de sopar i vam començar a beure fins quasi a les 2 de la matinada. La incògnita va ser en Chicho, que va marxar cap a les 23h i ja no va tornar ni va respondre a cap missatge. A mes els seus fills estaven allà i no sabíem exactament si acabaria tornant o que hauríem de fer amb ells. L’endemà vam saber que havia anat a veure un client o a fer alguna gestió de feina i que s’havia quedat sense saldo, per lo que no podia rebre els Whatsapp’s, i que ja tenia clar que els nens marxarien amb nosaltres o es quedarien allà a casa la Mireya. Finalment es varen quedar a casa la Mireya ja que podrien dormir en una habitació amb aire condicionat i això era el que mes els importava.

Nosaltres vàrem seguir bevent, jo almenys em vaig veure 6 o 7 whiskys, fins quasi les dues. De fet quan encara em quedaven dos dits de whisky, en Marco ja m’omplia el got de nou. Si jo bevia, ell mes encara, com aguanta el tio! I l’endemà ell treballava…

Finalment vam marxar quan ja fins i tot l’Héctor i la Samy havien anat a dormir. En Marco i l’Ana ens van portar a casa ja que hauríem d’haver tornar amb en Chicho però no hi era, així que ells, molt amablement, ens van portar fins a casa. Val a dir que en Marco conduïa molt be tenint en compte la quantitat de whisky que havia ingerit, de fet em va sorprendre.

Quan tornàvem encara plovia, i de fet mes encara, així que havia estat tota la tarda plovent, ja feia 8 hores que plovia sense parar.

Finalment, a les 2 de la matinada arribàvem a casa, jo marejat com feia temps que no ho estava fins i tot sorprès del que havia aguantat tenint en compte el temps que feia que no bevia tant. Com l’Emma ja s’esperava, abans d’anar a dormir vaig haver de menjar alguna cosa. Així que vaig agafar menjar que teníem ja fet i que ens havia sobrat.

I després de menjar, a dormir, tot i que em va costar una mica…

23/07 De tornada a Tuxtepec

Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí, l’Emma com sempre mes tard. Jo, també com sempre, em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari i vaig mirar correus. Cap a les 9:30h vam acabar de fer les motxilles i recollir l’apartament, fins i tot vam rentar els plats i després ja a dutxar-nos i preparar-nos per a les 11h està a punt per a marxar.

En Chicho ens vindria a buscar cap a les 11:30h però nosaltres ja volíem estar preparats a les 11h perquè de fet era l’hora en què havíem de deixar l’apartament tot i que ens deixaven quedar-nos mes estona.

Poc abans de les 11:30h ja arribaven en Chicho i la Lola i iniciàvem el camí cap a Tuxtepec.

La tornada, a diferència de l’anada, comencen les corves ben aviat, de fet ja només sortir de la ciutat de Oaxaca ja s’arriba a la Sierra i a les corresponents corves durant almenys 3 hores.

Però almenys aquesta vegada el camí no em va afectar tant com el de l’anada, suposo que per no haver menjat res i no haver-me pres la suposada pastilla per a dormir. De fet tot plegat em va passar prou ràpid i abans del que creia ja havíem passat les 3 hores de corves. L’Emma i la Lola, com a l’anada, havien estat quasi tota l’estona dormint i en Chicho i jo xerrant de tant en tant tot i que no massa perquè mes valia que ell estigués ben concentrat i perquè amb tantes corves ni tan sols venia de gust parlar.

Cap a les 15h arribàvem a un poblet al mig de la carretera, ja fora de la Sierra, i que semblava el típic poblet que es construeix únicament per vendre menjar i begudes als cotxes. Vam baixar del cotxe i en Chicho va comprar algo per menjar i un parell de cervses, una de les quals me la va donar a mi i l’altra per ell, mentre conduia,,,

Després de descansar uns 10 minuts vam seguir amb el camí fins a Tuxtepec on hi vam arribar una hora i mitja després, passant ja per zones que em començava a conèixer, com valle Nacional, la primera ciutat gran després de passar la Sierra.

Cap a les 16:30h arribàvem a Tuxtepec. Deixàvem les coses i ens estiràvem una estona al llit, doncs encara que vagis durant tot el viatge assegut, la veritat és que cansa força, doncs les corves fan que hagis d’anar fent força contínuament per no anar d’un costat a l’altre del cotxe.

Per la tarda l’Emma va anar a comprar carn enchilada i tortillas a la botiga d’abarrotes del costat i força aviat, abans de les 21h ja estàvem sopant, doncs jo quasi no havia menjat res en tot el dia, només mig taco que l’Emma havia comprat a una dona a mig camí de Oaxaca a Tuxtepec.

Vam sopar, vam mirar una estona La Casa de Papel i cap a les 12 de la nit a dormir que prou llarg ja havia sigut el dia.

22/07 Quart dia a Oaxaca: La Guelaguetza

Aquest dia em vaig despertar cap a les 7:30h però amb molt mal de panxa i un malestar general. Em vaig aixecar quan l’Emma encara dormia i em vaog preparar el cafè, però només fer-li el primer glop vaig haver d’anar corrent al lavabo doncs em van venir ganes de vomitar. Conforme m’anava despertant, m’anava adonant cada vegada mes que no em trobava be, semblava com si tingués febre, doncs tenia el típic mal d’ossos, però no semblava cap refredat ja que a diferència de quan em refredo, no em feia gens de mal el coll. Millor vaig pensar, doncs sinó hauria passat quasi una setmana molt dolenta.

A les 9h havíem quedat amb en Chicho i la Lola per anar a l’Estadio Tecnológico on feien l’acte mes important, la Guelaguetza magisterial popular, acte organitzar pels mestres i com tots gratuït per tothom en contra dels actes organitzats pel govern, molt massificats i cars.

Cap a les 8h es va despertar l’Emma, ens vam dutxar i preparar per estar a punt a les 9h ja que en Chicho ens vindria a recollir al mateix apartament. Cap a les 9:15h van arribar en Chicho i la Lola i vam anar cap a l’estadi. Jo em notava cada vegada amb mes febre, tot i que encara no en tenia, o només unes dècimes, si que ja notava que anava a mes.

A les 9:30h vam arribar a l’estadi on vam baixar l’Emma, la Lola i jo i en Chicho va marxar, no sabíem si a aparcar o a fer laguna gestió. La qüestió és que vam entrar tots 3 tot i que la Lola també es va quedar a fora fent cua en una caseta, em va semblar per fer alguna contribució, doncs ella també es mestra. L’Emma i jo vam seguir caminant fins les grades on vàrem buscar algun lloc amb una mica d’ombra tot i que els millors llocs ja estaven tots ocupats i on vam seure semblava que en pocs minuts ja no hi hauria ombra. Cal dir que a Oaxaca a l’ombra si està molt be, però al sol al migdia sembla que et fregeixis, crema d’una manera que en pocs llocs he vist, ni tan sols a Tuxtepec, que ja és dir.

I com tots els actes organitzats pel professorat, s’endarreria i s’endarreria, i nosaltres ja sota el sol cremant-nos, de fet literalment, doncs tot i que estava molt morè, se’m va cremar una cuixa.

A les 10h el sol ja ens tocava completament i era insoportable, a mes jo em trobava malament i aquell sol no feia mes que agreujar-ho.

Finalment, cap a les 10:30h, per fi van començar a anunciar els participants en l’acte tot i que era lentíssim, a mes cada 5 minuts anaven reivindicant els drets dels mestres i fent proclames contra la reforma educativa. Evidentment alguna cosa havien de dir, però és que era constant. Van estar almenys mitja hora per fer només les presentacions, per lo que portàvem allà assegut mes d’una hora fregint-nos i encara no havia començat la festa pròpiament dita.

Cap a les 11h per fi van començar a actuar els diferents grups representatius dels diferents territoris de Oaxaca. Al cap d’uns minuts van arribar la Lola i en Chicho que van seure al nostre costat, doncs els havíem guardat dos llocs. Per cert que no paraven de passar homes i dones venent de tot, des de tacos a paraigües passant per frappes.

Algunes de les actuacions eren molt animades amb valls prou interessants, altres eren mes aborrits, tot i que en general eren tots prou interessants. EL problema, que entre actuació i actuació passaven com 10 o 15 minuts entre presentació, explicació de la vestimenta i reinvindicacions magisterials.

Cap a les 11:15h ja no aguantava mes la calor i vaig anar cap a una zona on hi havia ombra tot i que havia d’estar de peu i no veia res, però preferia allò durant uns minuts per tal de recuperar-me una mica. Al cap de 10 minuts vaig tornar al lloc ja una mica recuperat.

Vam seguir veient actuacions esperant als de la Cuenca, d’on és Tuxtepec, doncs tothom està d’acord en què és el ball mes espectacular de tots.

Però les actuacions passaven i no arribava, doncs justament per ser el mes esperat el deixaven per l’últim. A mes a mi cada vegada se’m feia mes pesat i difícil està allà, doncs la calor era a cada minut mes insoportable, notava que cada vegada tenia mes febre i a mes ja estava una mica fart de tanta proclama en contra de la reforma educativa, doncs a mes només deien que volien una educació gratuita per tothom però no deien que el que mes els preocupava no era que l’educació fos gratuita per tothom sino que els poguessin acomiadar com en qualsevol altra empresa provada.

Al cap de 3 o 4 actuacions mes, cap a les 12h, vaig tornar a anar a l’ombra. No havia aguantat tanta estona com abans. Vaig estar uns 10 o 15 minuts mes de peu i sense veure res però a l’ombra, cosa que em reconfortava força.

Vaig tornar a baixar doncs pensava que ja tocava als de la Cuenca, però no. De totes maneres ja m’hi vaig quedar a veure alguna actuació mes tot i que ja sabia segur que no aguantaria massa mes, de fet l’Emma també ja em deia que no aguantava i que no tardaria en voler marxar.

Cap a les 12:40h ja no vam aguantar mes i vam decidir tornar a l’apartament, havent vist unes 6 o 7 actuacions però sense haver vist als de la Cuenca. En Chicho i la Lola es varen quedar fins al final. Nosaltres vam sortir de l’estadi amb la intenció d’agafar un taxi fins l’apartament, però quan estàvem esperant a què passés un, vam veure que un urbano es parava quasi davant nostre i que l’Emma va veure que anava cap a la zona de Madero, on era el nostre apartament, així que no ens ho vam pensar i vaig correr cap a l’urbano perquè s’esperés. Vam pujar pagant els 16 pesos i en 10 minuts ens deixava just a la parada que queda davant de l’apartament, és a dir, literalment ens va deixar a 3 metres de la porta. Millor impossible.

El primer que vaig fer en arribar i que ja vaig fer quasi tot el dia, va ser estirar-me al llit. M’havia pres una paracetamol pel matí que semblava que m’havia alleujat una mica, però ara, després d’unes hores i amb la calor que havíem passat, em trobava realment malament. De totes maneres seguia pensant que no tenia cap virus, només febre, doncs no teia cap dels símptomes d’un refredat, només el típic mal d’osos i d’esquena. El que no acabava d’entendre era el perquè, la causa de la febre, doncs en tot el dia anterior no havia passat fred ni havíem fet res en especial, només vam anar a sopar al Gino’s Pizza.

L’Emma em va deixar un termòmetre i la primera vegada estava a 37,5, una mica mes alt de lo normal però molt poc, així que, sense haver menjat res, em vaig quedar adormit fins les 18h aproximadament. Aquesta era la millor senyal de que no estava be, no haver menjat res.

Quan em vaig despertar notava que potser em trobava algo pitjor, em vaig tornar a prendre la temperatura i estava a 38,5. Ara ja tenia febre i de fet ja havia de començar a vigilar-ho, doncs 38,5 ja era cosa seria. Em vaig prendre un altre paracetamol i l’Emma va utilitzar els seus mètodes casolans. Va agafar aigua freda i dos draps i els anava mullant i posant-me’ls al front per tal que em baixés la temperatura. Realment m’alleujava força, doncs el malestar que sentia era ja important i el sol fet de sentir una mica de fresca al cap feia molt. A vegades soc una mica escèptic a aquests invents però la veritat és que allò em va anar molt be. De fet, l’Emma va estar 1 hora o mes remollant-me el front i la febre primer es va mantenir en els 38,5 per després començar a baixar. És mes, a les 21h ja em trobava molt millor, fins al punt que em vaig aixecar i vaig menjar per primera vegada en tot el dia.

Primer però, cafè i a treballar uan estona. Després ja vaig agafar pizza i els tacos que havien sobrat i vaig menjar força. No tant com per recuperar el no haver menjat en tot el dia però deu n’hi do.

Abans ja havia preparat una mica la motxilla, total només era plegar les 5 samarretes que portava i poc mes. Després de sopar ho vaig acabar de recollir tot fins cap a les 12 de la nit que ja tenia prou son per tornar a dormir. Per sort ja em trobava prou be com per afrontar el camí de tornada de l’endemà a Tuxtepec, doncs tal com em trobava pel matí se m’hauria fet realment difícil.

21/07 Tercer dia a Oaxaca

Ens vam despertar cap a les 8h i com sempre, doncs jo a prendre’m el cafè, escriure el diari, mirar correus, finances i a introduir entre tots dos, comandes i vendes del viver de l’Emma.

Aquell dia també teníem pensat sortir però estàvem tant cansats del dia anterior que pel matí finalment vam decidir quedar-nos a l’apartament. A mes l’Emma se seguia trobant malament, doncs tenia la regla, així que cap a les 12h vaig sortir a comprar el dinar. Ara tindria mes opcions, tot iq ue quan vaig sortir vaig veure que la cocina económica encara estava tancada però que el lloc ambulant que sempre veiem tancat a l’altra banda del carrer, ara estava obert.

Vaig anar a preguntar què venien per després trucar a l’Emma i que em digués el que volia. Tenien tacos i tortas de milanesa, tasajo, etc. Vaig trucar-la i va demanar 4 tacos de tasajo, així que vaig comprar allò mes dues tortas de milanesa, que es pollastre arrebossat i 2 tacos mes també de milanesa, tot plegat per 130 pesos, uns 6€.

Mentre esperava a que ho preparessin, una de les noies em va preguntar si de tasajo eren 4. Jo, entre que quasi no pillo l’accent mexicà i que mai havia escoltat lo de tasajo, li vaig respondre algo que res tenia a veure, ella va riure i em va tornar a fer la pregunta a la que ja vaig respondre be. Aleshores, l’altra noia em va preguntar si era argentí a lo que li vaig dir que no, que era de Barcelona, i a partir d’aquí ja va començar una conversa, que mes que conversa va ser interrogatori. Em va preguntar des d’on era, fina si tenia fills, passant per l’edat o cada quan venia a Mèxic. De fet em va donar la sensació que estava lligant amb mi, tot i que des del primer moment ja vaig dir que havia de demanar també menjar per la meva companya. Val a dir que la noia era molt guapa i simpàtica i vam passar una estona força divertida.

Ja amb tot el menjar vaig tornar a l’apartament i ja de seguida vam dinar. L’Emma es pensava que els tacos eren petits, per això me’n va demanar 4, però els que venien allà no eren petits, sino enormes, de fet eren 2 o 3 vegades mes grans que els que menjàvem habitualment. Es va quedar parada i el primer que va dir va ser que els 4 no se’ls menjaria, a lo que jo vaig dir que era igual, doncs el que no es mengés ella m’ho acabaria menjant jo tard o d’hora. De fet es va menjar un taco i mig i mitja torta.

Jo vaig començar per la torta de milanesa que estava realment bona, doncs era com un entrepà de pa torrat amb carn arrebossada, enciam, mayonesa i tomàquet. Després em vaig menjar 3 tacos i vaig quedar ben ple.

Després vam mirar una estona La Casa de Papel i cap a les 14h vam anar a fer la migdiada, ella poca estona però jo com sempre 3 hores llargues.

Per la tarda volíem sortir a veure mes actes de la Guelaguetza però no eren ni les 18h que ja va començar a ploure, de fet ja havíem mirat la previsió del temps el dia anterior i ja sabíem que segurament plouria. Sortir plovent d’aquella manera realment feia molta mandra, i mes després d’haver patit la pluja el dia anterior.

Així que ens vam quedar per l’apartament i pel matí que tenia. Vam donar una volta per tot el recinte i vam anar a seure una estona a uns bancs de l’entrada. Cap a les 19h en Chicho ens va trucar per dir-nos si voldríem anar a Gino’s Pizza a sopar, i ja que no havíem sortit en tot el dia vam acceptar sense pensar-nos-ho. Vam quedar cap a les 21h a la mateixa pizzeria.

Així que jo vaig estar introduint ventes del viver al programa fins cap a les 20h que em vaig dutxar, ens vam preparar i cap a les 20:30h vam sortir a buscar un taxi per ja anar cap a la pizzeria.

Encara plovia però podíem esperar a la parada de l’urbano, doncs vam tardar quasi 5 minuts en poder parar un taxi. Un cop parat, l’Emma, tal com s’ha de fer, li va preguntar al taxista quant costaria responent-li que 50, que és el mínim que cobren, per lo que vam pujar i amb l’ajuda de Google Maps li vam explicar on anar.

Seguia plovent tot i que al carrer hi havia força gent. A les 21h arribàvem puntualment a la pizzeria. En Chicho i la Lola, com era d’esperar, encara no havien arribat, així que vam seure a una taula i vam demanar alguna cosa per veure, be, al final només jo perquè l’Emma no va voler res. Jo vaig demanar una cervesa Model Special que semblava una cervesa negra. Mentre esperàvem també vam estar mirant la carta i els preus, força cars per cert. De fet amb oferta, una pizza familiar eren 200 pesos, i almenys n’hauríem de demanar 2.

Eren les 21:30h que els altres no havien arribat encara,, per lo que l’Emma els va trucar i els li varen dir que anéssim demanant ja, per loq ue vam demanar dues pizzes familiars, una hawaiana i l’altra mexicana. La mexicana portava formatge, pernil i xile, per lo que semblava força bona.

Finalment, cap a les 22h, per fi varen arribar en Chicho, la Lola i la seva germana Machi. De seguida ja ens van portar les pizzes, vam demanar clérico, que és com una sangria amb fruita i vam començar a sopar.

Tot i que el dia anterior ja havia menjat pizza i ja m’havia tret una mica el mono, aquestes estaven mot bones i eren mes completes per lo que em van venir molt de gust i de fet crec que vaig ser el qui mes vaig menjar dels 5.

Vam passar una bona estona xerrant de la Guelaguetza, del que havíem fet i d’altres històries que anava explicant en Chicho.

Després de menjar vam demanar unes copes. Jo volia un margarita però no en teenien, per lo que vaig demanar una pinya colada igual que l’Emma. En Chicho va demanar una copa que es deia sangria, però que no és sangria, sinó ron amb u refresc que de fet va haver de demanar que li reduissin una mica ja que estava molt fort, de fet es veia que la meitat de la copa era ron.

I cap a les 23:15h ja vam pagar i marxar, doncs el restaurant tancava a les 23h, una mica aviat em va semblar, però així deuen ser els costums de la ciutat. El total va ser de 835 pesos, dels quals l’Emma i jo em vam pagar 400, uns 18€ entre tots dos, força car tenint en compte que era a Mèxic.

Després ja vam anar cap a l’apartament que ens hi va portar en Chicho després de deixar a la germana de la Lola al seu hotel que anava de camí al nostre apartament, així que per sort no es va haver de desviar massa per portar-nos.

Cap a les 12 de la nit arribàvem a l’apartament i no vam tardar massa en anar a dormir.

20/07 Segon dia a Oaxaca

Ens vam despertar cap a les 6:30h, molt millor del que em pensava doncs vaig poder dormir almenys 3 hores mes per lo que podria aguantar el dia donant voltes per Oaxaca sense problemes. Jo com sempre em vaig preparar el cafè, vaig mirar alguns correus, em vaig dutxar i a les 8h ja estàvem tots dos preparats per marxar.

Segons l’Emma, cap a les 9h del matí era el Convite de la Guelaguetza, un dels tants actes que es farien durant la setmana a Oaxaca en motiu, evidentment, de la Guelaguetza.

Una cosa mes bona que tenia l’apartament era que just davant tenia una parada de l’urbano, el transport públic de Oaxaca. Així que vam sortir, vam anar a la parada i allà vam preguntar a una dona si sabia quin bus agafar per anar a la Plaza Santo Domingo, que era on volíem anar. La dona ho sabia tot força be i ens va indicar perfectament quin havíem d’agafar.

Al cap d’uns 5 minuts va arribar l’urbano, vam pujar-hi pagant els 8 pesos per cap i en menys de 15 minuts ja arribàvem a la nostra parada, que amb l’ajuda del xofer i de Google Maps no vam tenir cap problema en trobar-la.

Des de la parada fins al punt on era l’acte havíem de caminar uns 5 minuts. A mig camí vam passar per un mercat ple de paradetes de menjar, moltes estaven tancades però d’altres ja començaven a obrir, i les olors ja eren massa atractives. Vam passar pel mig de tot el mercat amb la intenció de seguir fins on havíem d’anar, però al arribar al final ens ho vam repensar i vam tornar a enrere buscant la parada amb mes clients per ja esmorzar.

Tots dos ens va semblar la mateixa parada com la millor de totes, doncs es veien uns quants clients i tot ben net. Vam seure i vam demanar tostadas, dels meus plats mexicans preferits. A mes les vam demanar amb tot, el pollastre, huacamole, formatge, etc. Per lo que al final eren tostadas que quasi ni aguantaven el pes de tot el que portaven i fins i tot costaven de mossegar. Eren potser les mes bones que havia provat mai, i sens dubte, les mes completes.

Jo en vaig demanar dos i l’Emma una, ella a mes va demanar una empanada de quesillo, que es pensava que seria molt mes petita del que realment era, doncs era enorme, quasi tant com la tostada.

No feia ni 3 hores que ens havíem despertat i ja estàvem menjant tant o mes que en un dinar. Va ser dels millors esmorzars-dinars que recordava, a mes en un lloc a l’ombra, asseguts i sense calor, doncs a Oaxaca i fa molta calor però quan et toca el sol, a l’ombra si està perfecte. Això si, ens vam deixar 130 pesos, uns 6€, però realment vam menjar molt.

En acabar l’Emma li va preguntar a un venedor si sabia quan començava el convite, responent-li que era per la tarda, a les 16h. En un principi l’Emma va creure que aquell home no s’enterava massa i no li va fer cas, però després va tornar a mirar el paperet que tenia amb tota la programació i, efectivament era per la tarda. Ens havíem despertat a les 6:30h per anar a veure una cosa que farien per la tarda. De totes maneres vam aprofitar el matí, de fet per l’esmorzar que ens acabàvem de fotre ja valia la pena.

D’allà ja vam anar directament a la Plaza Santo Domingo on hi ha una església i on ja s’hi estaven presentant algunes ofrenes amb noies vestides de forma tradicional. Val a dir que tot el centre de Oaxaca és molt bonic, amb edificis colonials molt ben conservats, carrers empedrats i pocs cotxes tenint en compte lo gran que és la ciutat. de fet molts carrers a prop del Zócalo son només per a vianants.

Vam estar una estona a la plaça de l’església i després vam donar una volta pels voltants on hi havia parades de roba fins arribar a un Oxxo on vam comprar una terrina de gelat de nata, xocolata i cacauets molt bo.

Ens el vam menjar mentre caminàvem cap al Zócalo pels carrers de vianants per on vam veure famílies, amb nens inclòs, dormint al carrer o nens demanat o venent coses, però nens que no tenien mes de 10 anys.

Només arribar a la plaça de la catedral, vam veure un munt de policia i premsa davant de gent en bici, doncs semblava una bicicletada. L’Emma va dir que segurament hi hauria el governador de Oaxaca, i efectivament, quan hi érem ben a prop la bicicletada va començar i el primer en sortir del munt de gent va ser el governador.

Vam anar a seure a un banc de la plaça, jo volia quedar-me al sol i l’Emma a l’ombra, així que primer ens vam quedar a un banc a l’ombra. S’hi estava molt be amb l’excepció que cada 3 minuts passava algú venent alguna cosa, demanant o fins i tot per llegir-te la mà. Està mitja hora allà asseguts al final es feia molt pesat, de fet a mi em costava molt d’aguantar tanta interrupció. Per la resta vàrem estar molt be, xerrant tranquil·lament i descansant una estona, doncs encara que no ho semblés, havíem caminat un bon tros.

Cap a les 11h vam decidir tornar cap a l’apartament. En principi aquell dia a les 12h la Lola ens havia convidat a un casament d’un amic seu, tot i que a mi ja no em feia cap gràcia, doncs era una invitada la que ens invitava sense ni tan sols nosaltres conèixer els nuvis. De totes maneres la Lola ens havia de trucar i no ens trucava, segurament s’havia pensat millor el fet de convidar a un casament algú que ni tan sols coneixen els nuvis.

Vam anar a preguntar a un taxista i ens va dir que fins l’apartament eren mínim 50 pesos, doncs era l’import mínim que cobraven els taxis de Oaxaca. Després l’Emma va preguntar a un noi a qui li estaven netejant les sabates i ens va explicar molt be on agafar l’urbano que ens podria deixar a l’apartament.

En principi havíem de caminar 4 carrers per agafar-ne un que ens deixaria just davant l’apartament, o 2 carrers per agafar-ne un que ens deixaria a una carrer paral·lel des d’on hauríem de caminar uns 5 minuts fins l’apartament. Quan anàvem cap al que ens havia de deixar just davant, vam veure que el que ens deixaria una mica mes lluny ja estava allà, per lo que davant el dubte, el vàrem agafar i almenys assegurar-nos arribar prou a prop.

Vam pujar pagant els 16 pesos per tots dos i en 10 minuts vam arribar a la parada, tot i que vam baixar una mes tard, doncs l’anterior ens deixava una mica mes a prop.

Vam caminar uns 5 minuts fins arribar a l’apartament. Eren les 12h quan arribàvem i amb tot el que havíem esmorzat ja no teníem intenció de dinar, sino ja de fer la migdiada com si haguéssim dinat. Així que ens va estirar a dormir una estona.

Cap a les 14:30h ens vam despertar, almenys jo, doncs l’Emma normalment es despertava abans que jo. Jo com sempre em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, vaig introduir algunes despeses i ventes del viver al programa i cap a les 16h vam tornar a sortir. Aquella tarda feien una desfilada, que tot i que l’hora programada era a les 15:30h, aquests actes eren organitzats pels mestres en senyal de protesta i fent-los a la vegada que el Govern feia els actes oficials. La diferència principal és que els dels mestres eren gratuits i pretenien ser menys turístics. Però el problema és que començaven a una hora diferent a l’establerta i no se sabia ben be quina, per això sabent que l’hora oficial era a les 15:30h, fins les 16h passades no vàrem sortir de l’apartament.

Degut a què bàsicament havíem d’anar a veure el que havíem anat a veure pel matí, doncs vam haver d’agafar el mateix urbano, per lo que no vam tenir cap problema en arribar-hi ben ràpid. Val a dir que els urbanos passaven molt seguits per lo que els temps d’espera era força breus.

Vam baixar a la mateixa parada i només vam haver de caminar un parell de carrers, doncs el desfile es feia en un carrer abans d’arribar a la Plaza Santo Domingo. Un cop hi vam arribar ja vam veure els integrants d’una banda en una cantonada i una mica de gent ja esperant, tot i que de moment no massa, per lo que vam poder seure en un dels bancs del carrer a primera fila per lo que vam quedar situats de la millor manera possible, just davant d’on passaria el desfile i amb l’església de santo Domingo de fons.

El problema va ser l’espera. Tot i que havíem arribat quasi a les 16:30h, una hora mes tard de l’hora prevista, allà no semblava que haguessin de començar en breu, mes aviat tot el contrari. Així que vam comprar uns chicharrines amb xile i a esperar.

Mica en mica anava arribant mes gent i tots els bancs de la vora s’anaven omplint fins que ja els que arribaven es quedaven de peu. Cap a les 17h el carrer ja era ple de gent i fins i tot les terrasses dels bars dels voltants també. Allà mateix vam poder veure l’arribada d’una noia de 15 anys que feia la festa dels 15, arribada en limusina i banda pròpia que va baixar davant nostre per dirigir-se cap a l’església de Santo Domingo. Allà aquestes festes son quasi com casaments. De fet aquella en particular era mes que molts casaments.

Finalment, cap a les 17:30h va començar el desfile, però va tardar tant, que els núvols negres que abans es veien lluny ara es veien molt a prop. Van començar a passar els diferents grups, cadascun amb la seva banda i els nois i noies ballant amb els seus vestits tradicionals. Cada un representa una regió de Oaxaca i hi ha vestits realment impressionants i molt treballats.

Vam poder gaudir de 3 o 4 grups a primera línia, de fet els podíem fins i tot tocar de tant a prop que estàvem, però quan feia uns 10 o 15 minuts que havien començat, va començar a ploure. Durant uns 2 minuts plovia poc per lo que vam seguir sense moure’ns i amb l’esperança que seguís així. Quan ja plovia una miqueta mes justament va passar una dona venent impermeables de merda per 20 pesos, una estafa. Vaig veure que l’Emma se li acostava i li vaig dir que per mi no, que eren carissims i que quasi no plovia. Però quan encara estava esperant, va començar a ploure amb mota força, tanta, que vaig acceptar que la dona també m’estafés a mi. De fet l’Emma ja n’havia comprat dos però en aquell moment no li vaig dir res, simplement vaig agafar el meu impermeable ben ràpid i me’l vaig poder com vaig poder, doncs semblava que estiguéssim sota una dutxa.

De cop i volta el temps va canviar completament, va passar de fer un dia assoleiat i calurós a ploure a vots i barrals, molt de vent i fred, de fet no vaig tardar massa en començar a tremolar. És increíble com canvia el temps i la temperatura a Oaxaca.

En un primer moment ens volíem quedar allà on érem amb els impermeables però ni tan sols amb ells s’hi podia estar, plovia tant fort i feia tant de vent que ens mullàvem igual. Val a dir que els impermeables eren ben petits per lo que tampoc tapaven massa. Així que vam fer com va fer tothom, anar a l’altra banda del carrer on hi havia mes balcons i quedàvem una mica mes coberts. Però de seguida el desfile es va aturar ja que era impossible seguir amb aquella pluja. Nosaltres, degut a què allà encara ens mullàvem una mica, vam anar fins l’entrada d’una galeria o museu on ja hi havia altres persones i on si quedàvem completament coberts.

Jo estava tremolant, fins al punt que una dona que hi havia allà em va dir que entrés mes a dins ja que estava tremolant, dient-li després a l’Emma que m’abracés… Realment feia fred que sumat al fet d’estar moll, feia que la sensació de fred fos força mes baixa.

Allà ens hi vam quedar uns 15 minuts fins que la pluja va parar una mica. Encara plovia però amb no tanta força per lo que ja es podia caminar pel carrer sense mullar-te massa. Vam anar fins al Zócalo on un grup de música oaxaquenya estava actuant. Allà ens hi vam quedar uns 20 minuts escoltant i ballant, doncs el cantant realment animava molt la festa i la música era típica de Oaxaca, per lo que la majoria d’assistents, entre ells l’Emma, ballaven i seguien les instruccions del cantant al peu de la lletra.

Després vam passejar una mica per un petit mercat que hi havia al costat, bàsicament de menjar i mezcals. L’Emma en va provar un. Jo només el vaig olorar i em va semblar mes fort que el vodka per lo que ja ni el vaig provar. Les cremes de mezcal i alguns tipus m’agraden molt, però el mezcal pelat i transparent és horrible. Com que ja teníem intenció de comprar una ampolla de mezcal i el fet d’haver-ne vist allà, vam decidir d’anar-ne a comprar però al mercat o als voltants, doncs suposadament seria mes barat i hi hauria mes varietat.

Així que vam anar cap allà passant pel famós mercat on l’Emma va comprar alguna fruitai on vam preguntar alguns preus de mezcal. Després vam seguir caminant passant per davant de l’hotel Nacional, on havíem estat l’any anterior i on hi havia un carrer amb vàries botigues de mezcal. Vam entrar a una on l’ampolla estava per 150 pesos, una mica mes barata que el que havíem vist fins aleshores, per lo que tenint en compte l’estona que ja portàvem caminant i que el preu ja ens va semblar prou raonable, vam decidir de comprar-la allà.

Degut a què no ens vam posar d’acord en quin comprar, en vàrem comprar dos, una de crema de cafè per l’Emma i una altra de crema de pinya colada per a mi. El total va ser de 290 pesos, uns 13€. A la mateixa venedora li vàrem preguntar on podíem agafar l’urbano i el podíem agafar a la mateixa cantonada, a 30 segons caminant, així que vam anar cap allà on vàrem esperar 5 minuts fins que va passar l’urbano.

En uns 10 minuts vam arribar a l’apartament, doncs ens va deixar ben a prop, a la parada de l’altra banda del carrer, només vam haver de creuar el carrer i ja estàvem a l’apartament.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a l’apartament. L’Emma estava molt cansada i fins i tot es trobava algo malament, així que es va estirar a descansar una estona. De fet no es trobava massa be, així que jo em vaig quedar a l’ordinador fins cap a les 21:30h que vaig anar a buscar el sopar.

Vaig sortir a buscar algun lloc allà a prop, tot i que ja sabíem quasi segur que aniria a la pizzaria, doncs la cocina económica probablement estaria tancada i els llos de tacos també, com efectivament va ser. El que hi havia obert mes a prop era la pizzeria. De totes maneres a mi ja em venia de gust menjar una bona pizza, doncs des de que havia sortit de viatge no n’havia menjat cap.

Així que vaig anar cap allà i vaig demanar una pizza gran de formatge i bacon per mi i una hamburguesa doble de vedella amb patates per l’Emma, doncs ella preferia hamburguesa. La pizza 110 pesos i l’hamburguesa amb patates 50, tot plegat 7€.

Mentre esperava els 25 minuts que m’havien dit vaig anar al mini súper a comprar alguna cosa de per l’Emma i de menjar, ho vaig portar a l’apartament i vaig tornar a la pizzeria encara 10 minuts abans de l’hora tot i que en 5 minuts d’esperar-me ja ho tenien tot preparat. Vaig pagar i vaig tornar ràpid a l’apartament, doncs tot i que ja no plovia queien molts llamps a pocs metres i em feia realment por de que en caigués un al meu costat, doncs queien a prop i constantment.

Vaig anar ràpid a l’apartament i ja vam sopar, ella l’hamburguesa que em va acabar donant un tros i jo poc mes de mitja pizza, doncs era mes gran del que creia. Tot plegat estava molt be pel preu que tenia, doncs quasi que hi havia menjar per dos dies.

Vaig menjar molt, molt be i em vaig treure les ganes acumulades de pizza i hamburguesa.

Poc després, al no haver-hi TV, vam posar al meu portàtil la nova temporada 3 de La Casa de Papel que feia poc que s’havia estrenat i ja havíem comentat de veure-la. Així que vam seure el sofà i vam veure bona part del primer capítol fins cap a les 23h que l’Emma es va quedar adormida que ja vam anar al llit a dormir tots dos.

19/07 De camí a Oaxaca

Jo em vaig despertar cap a les 4:30h tal com tenia previst. Realment ja ho tenia tot fet però sempre prefereixo aixecar-me almenys dues hores abans de marxar per prendre cafè, mirar correus, escriure el diari, dutxar-me i acabar de guardar les coses abans de marxar. Així que em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari i contestar un nou correu de Bankinter en relació al càrrec fraudulent, on em deien que havia d’anar a posar una denúncia, a lo que els vaig respondre que estava a Mèxic i de que havia de ser la denúncia doncs a mi ningú m’havia robart res, en tot cas era a Bankinter a qui havien estafat. Ja m’estaven tocant els collons…

Vaig seguir amb el diari i amb el cafè fins cap a les 5:30h que em vaig dutxar. A les 6h es va aixecar l’Emma, es va dutxar i es va preparar. Tots dos a les 6:30h ja estàvem a punt, tot i que jo seguia fent coses al portàtil fins que l’Emma no em digués que ja marxàvem.

Però passaven els minuts i en Chicho no donava senyals de vida. L’Emma li anava enviant Whatsapp’s que apareixien sense llegir i li feia trucades que no eren contestades. A mi realment no m’importava doncs mentre tingui el meu portàtil i connexió a Internet puc esperar les hores que facin falta.

Cap a les 7h a l’Emma li va semblar escoltar en Chicho cridant-la i em va dir que ja marxàvem, així que vaig recollir el portàtil i vam sortir a fora, però un cop a fora allà no hi havia ningú. Ja havia apagat i guardat el portàtil per res. Així que em vaig quedar al menjador però ja només amb el mòbil a seguir esperant. L’Emma anava picant i cridant davant la casa d’en Chicho i per sort no va passar massa estona fins que en Chicho va contestar. Finalment cap a les 7:30h ja ens van avisar perquè anéssim sortint a deixar les maletes al cotxe.

Al cap de pocs minuts mes ja érem tots al cotxe i començàvem el viatge d’unes 5 hores, quasi 4 de les quals per curves. Primer vam passar per un caixer per treure diners l’Emma i jo i ja cap a Oaxaca fent només un parell de parades, una per esmorzar (tortas de pollastre) i una altra en plena cima de la Sierra per anar al lavabo.

A la cima de la Sierra el fred és terrible i mes quan vens de Tuxtepec. Sempre que he passat per allà hi ha boira, plou i la temperatura està propera als 0ºC.

L’Emma i jo ens vam prendre una pastilla per dormir, i l’Emma va estar dormint quasi tot el viatge però jo no, només badallava però impossible dormir amb tantes curves. La Lola també dormia, per lo que els únics desperts érem en Chicho i jo que de tant en tant parlàvem però no massa ja que realment ell necessitava força concentració per conduir per allà i mes com conduïa, a tota velocitat i avançant a tothom. Val a dir que condueix molt be i de fet, encara que no ho semblés, és molt prudent, doncs només avançava quan ho tenia molt clar i tot i que anava ràpid anava a la velocitat que el cotxe que portava i les condicions de la carretera li permetien, ni mes ni menys.

Això si, el paisatge mentre es va per la Sierra és impressionant i no et canses de mirar per la finestra. Valls enormes, una vegetació abundant i única, la boira com si fos fum enlairant-se des de les valls i les boniques vistes que es tenen un cop al cim de la Sierra.

Jo com sempre que faig aquest camí, mes que marejat, vaig acabar molt cansat.

Cap a les 13h arribàvem a Oaxaca. Primer en Chicho va anar a casa d’algú que havia de visitar per després ja portar-nos a l’Emma i a mi fins l’apartament. Però el trajecte fins l’apartament va ser una odissea i la primera mig emprenyada amb l’Emma ja a Oaxaca.

El problema principal va ser que l’ubicació indicada per l’amfitrió a Google Maps no era correcta. En aquell moment evidentment no ho sabíem per lo que d’entrada ja ens dirigíem a un lloc erroni, tot i que per sort, no massa lluny del lloc correcte. Jo vaig posar l’ubicació a Google Maps i li vaig ensenyar al Chicho, però l’Emma ja em cva dir de mala manera que li posés l’audio. A mes després li va donar unes indicacions que no van fer mes que liar-lo, per lo que al final enc omptes d’anar pel camí mes curt vam acabar donant una volta enorme, de fet ja ni sabia si anàvem a l’apratament o no de lo que ens havíem desviat, per lo que ja no vaig donar cap indicació fins que em van confirmar que anàvem a l’apartament. Aleshores ja li vaig anar dient tota l’estona el que m’indicava Google Maps. A mi em molestava una mica que sent 4 al cotxe, jo hagués d’anar dient on anar quan era el que menys es coneixia Oaxaca, doncs l’Emma semblava que havia desconnectat completament i jo no entenia perquè. La qüestió és que el que en un inicia era un trajecte de 6km es va convertir en 10 o 12 tardant quasi 30 minuts en arribar a l’apartament.

Finalment, cap a les 14h vam arribar al lloc marcat a Google Maps, que era Callejón Madero. Allà vam baixar, ens vam acomiadar d’en Chicho i la Lola i vam anar fins al punt exacte amb l’Emma ja mig rebotada i jo sense entendre perquè, doncs qui havia d’estar mig rebotat era jo, de fet si havíem arribat fins allà va ser únicament gràcies a mi i una mica a la Lola.

Però quan vam arribar al punt indicat, allà hi havia un pàrquing i com a molt unes cases que no semblaven gens l’apartament on anàvem. Vam preguntar a tothom qui veiem si coneixia el nom que constava com amfitrió i nngú el coneixia. Vam trucar al telèfon indicat i no contestaven, vaig enviar-lis un missatge però tampoc el contestaven. De fet una dona ens va dir que allà ja hi havia ana mes gent preguntant per aquell apartament però que allà no era.

Al cap de 15 minuts de no aconseguir res ni avançar gens i quan ja ens començàvem a desesperar, vaig entrar a la reserrva directament des de l’app d’Airbnb i allà hi posava mes informació. EN comptes de Callejón Madero hi posava Jardin Madero i a mes hi havia escrites unes indicacions. Vaig buscar Jardin Madero a Google Maps i l’ubicava a la mateixa zona però a quasi 1km, caminant recte per l’Av. Fernando Madero. En aquell moment tens una barreja d’alegria i ràbia, doncs descobreixes el perquè allà ningú sabia res però et fa ràbia perquè amb l’ubicació de Google Maps ens van fer baixar a 15 minuts caminant del lloc quan amb el Chicho hi anàvem directes.

Sense pensar-ho massa, vam agafar les coses i vam començar a caminar per l’avinguda, aprofitant ja que veure quins restaurants i altres serveis hi havia doncs ja tota aquella zona eren els voltamts de l’apartament.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a Jardin Madero i seguint les indcacions escrites per l’amfitrió de seguida vàrem trobar l’apartament, doncs era un edifici vermell amb portes negres just davant de Jardin Madero. Amb les indicacions correctes era realment fàcil de trobar.

Un cop allà ja vaig veure que l’amfitrió m’havia contestat afegint que a l’apartament estaria la seva germana, aixíq ue vam picar a la porta i efectivament ens va obrir la seva germana i un noi mes jove que va ajudar a portar l’equipatge de l’Emma.

Primer s’accedir a un pati interior des del qual s’accedia a l’edifici on ja hi havia els apartaments i les habitacions. El nostre apartament era el mes ben ubicat, doncs era el mes proper a l’entrada, de fet nomñes entrar a l’edicifi havíem de caminar 3 metres i ja arribàvem a la porta de l’apartament, que estava en una planta baixa.

Vam entrar i l’apartament era perfecte, amb un llit, un sofà i una taula a l’estança principal i una cuina i un lavabo a part. La cuina tenia de tot, nevera, microones, cafetera, fogons, estris de cuina, fins i tot cafè, estava tot molt net i era de la mida perfecte, ni massa gran ni massa petit. A mes no havíem de pujar escales i estava mot a prop del carrer però prou lluny com per no escoltar tot el soroll del trànsit. Ens vam acomiadar dels amfitrions i vam entrar a deixar les coses i a estirar-nos al llit, que per cert era un King side, enorme, semblava un quadrat de 2×2 metres, una passada.

Després de descansar 5 minuts vam sortir a buscar algun lloc per dinar. Just a l’altra banda de Jardin Madero hi havia una pizzeria i una cocina económica. Primer vam mirar les pizzes, doncs jo ja feia temps que no me’n menjava una i ja en tenia ganes, però com sempre passaven dels 100 pesos i vam mirar a la cocina económica. Vam entrar a preguntar què tenien i a l’Emma li va estar be i ja ens vam quedar allà, doncs el lloc es veia net, la dona molt amable i no hi havia ningú, per lo que estàvem molt tranquils que era elq ue volíem en aquell moment. A mes a aquests llocs et donen un menú complet per 50 pesos, que a mes és menjar casolà molt mes sa que una pizza.

Vam demanar sopa de pasta i de segon carn de vedella, res com li diuen allà, jo amb arròs i frijoles i l’Emma amb espaguetis i amanida. Vam menjar força ràpid doncs ja feia estona que no menjàvem i el viatge, almenys a mi, em deixava tan cansat que havia de recuperar forces. La carn de vedella li deien patitas de res suposo que degut a que la presentació era la carn de vedella tallada de forma força fina, diferent a com estava acostumat però molt bo.

Quan ja vam acabar el segon plat, l’Emma i jo vam comentar que en algunes cosinas económicas donaven postres, i a veure si aquí en donarien. No és que en volguéssim, simplement vam fer el comentari. Doncs creiem que la dona ens va escoltar i va decidir donar-nos postres tot iq ue semblava que no ho tenia previst, doncs justament ens ho va dir després de fer el comentari i al cap de 5 minuts d’esperar ens va dir que encara no estava perquè les gelatines s’estaven encara congelant, per lo que semblava que ho havia preparat un cop ens havia escoltat. Les gelatines és algo molt típic a Mèxic i que donen molt com a postre en aquest tipus de menús. Nosaltres, evidentment, li vam dir que no es preocupés i que ja estava tot be, de fet ni esperàvem postre. Així que vam pagar els 100 pesos dels dos menús, menys de 5€, i vam tornar cap a l’apartament que era a menys de 2 minuts caminant.

A mi la pastilla cada vegada em feia mes efecte, tard, però me’l feia. Em sentia molt cansat i tenia molta son, no parava de badallar, i mes ara que acabàvem de dinar i havíem dormit poc la nit passada, per lo que ja em començava a notar que la migdiada que anava a fer duraria molt, de fet ja em plantejava intentar esperar una mica i ja dormir que si fos de nit, almenys dormir 8 hores i despertar-me de matinada, doncs l’endemà ja havíem de fer coses i no em volia despertar a les 23h i ja no tenir son per dormir a la nit.

Cap a les 17h anàvem al llit i jo vaig tardar menys de 3 minuts en adormir-me. La pastilla realment feia efecte tot i que tard i massa estona. Vaig dormir un munt d’hores tot i que en voldria haver dormit mes, doncs vaig dormir 5 hores, que per ser migdiada era molt però no suficient com per aguantar ja tota la nit i l’endemà despert.

Cap a les 19h, quan portava dues hores dormint, em vaig mig despertar, de mala llet com sempre i mes en aquella situació, i l’Emma que no ho sabia se’m va acostar a dir-me coses i a fer-me pessigolles. Crec que li vaig dir de tot. Només recordo dir-li que em deixés, que em deixés dormir i que l’endemà si no dormia suficient ni sortiria i ella apartar-se amb cara de no entendre res. En aquell moment ni ho vaig pensar perquè estava mes adormit que despert, però l’endemà em va saber molt de greu i mes conforme anava recordant una mica el moment.

Finalment, em vaig despertar cap a les 22:30h, havent dormit unes 5 hores, molt per ser migdiada, però poc pel que volia, doncs almenys em volia despertar a les 2 de la nit i aguantar ja tot l’endemà sense haver de tornar a dormir. Ara em trobava en la situació que probablement no tindria prou son per dormir aquella nit però a la vegada era massa aviat per aguantar tot el que quedava de nit i tot l’endemà sense dormir.

Quan em vaig aixecar, l’Emma estava estirada i se la veia encara afectada pels crits, o almenys borderies, que li havia dit poques hores abans quan ella estava tant contenta de veure’m despert. Quasi no vam parlar, doncs jo, tot i no recordar-ho be, si recordava que li havia contestat molt malament i ara ni m’atrevia a mirar-la. A mes, a la cuina vaig veure que m’havia deixat preparats uns sandvitxos d’atún amb el que havíem anat a comprar al mini súper i que ja li havia dit que seria el meu sopar, doncs ja sabia que a l’hora que em despertaria no hi hauria res obert. Per lo que tot plegat encara em va saber mes greu.

Vaig aprofitar per fer coses al portàtil sense prendre massa cafè, doncs per sort notava que potser podria dormir una estona mes, almenys 3 hores mes. Cal tenir en compte que l’endemà teníem previst de sortir de l’apartament cap a les 8 del matí, per lo que jo em volia aixecar a les 6:30h.

Al cap d’una estona vaig anar al llit a intentar parlar amb l’Emma, a veure si se li havia passat uan mica l’ensurt i el disgust de la meva reacció anterior. Ella estava força disgustada, sobretot perquè no s’esperava aquelles males paraules per part meva i menys quan ella es va acostar a mi ben alegra. Jo li vaig explicar com em desperto de la migdiada i mes si no dormo les hores que el meu cos necessita, de fet ja li havia dit alguna vegada però fins avui no n’havia sigut testimoni, o millor dit, en altres ocasions m’aguantava millor, doncs avui entre lo poc que havia dormit la nit anterior i la pastilla que m’havia pres, realment no estava ni prou conscient com per aguantar-me la mala llet. En qualsevol cas ella estava força decepcionada, com era normal, em va dir que ja tenia els sandvitxos preparats i es va quedr al llit. Jo vaig tornar al portàtil a seguir treballant una estona fins cap a les 2 i mitja de la nit que em vaig menjar els sandvitxos.

Cap a les 3 vaig tornar al llit, doncs notava que tenia prou son com per intentar dormir fins cap a les 6 o les 7, cosa que seria perfecte per tal de poder aguantar l’endemà.

I efectivament em vaig adormir. A mes cal tenir en compte que a Oaxaca per la nit refresca força per lo que és molt mes agradable que a Tuxtepec, on has de dormir amb l’aire condicionat si no et vols deshidratar en plena nit.

18/07 Sisè dia a Tuxtepec

Ens vam despertar cap a les 8h del matí. Aquest dia ja havíem de preparar la maleta ja que l’endemà marxàvem 4 nits a Oaxaca doncs era la Guelaguetza, la festa mes important de l’estat. Jo em vaig preparar el cafè mentre escrivia el diari i feia seguiment del càrrec fraudulent de 600€ a la targeta de Bankinter. Vaig estar mirant correus i treballant una bona estona, doncs aquell dia tampoc sortiríem per lo que tenia temps.

L’Emma va trucar a l’Emmanuel i li va notar la veu una mica rara, al preguntar-li què passava ell es va posar a plorar. Havien tingut una discussió amb el seu pare i ells son nois molt sensibles que tot plegat els afecta molt. En qualsevol cas semblava que la cosa no va anar a mes.

Mes tard vam demanar al Mandadero, un servei de motoristes que fan gestions, normalment compres i te les porten a casa per 25 pesos, que anés a comprar al Chedraui. Vam demanar cafè, atún, cerveses, salsa, oli, tomàquets, espaguetis i carn. Ja compraríem pensant en el dinar d’aquest dia i d’altres.

Al cap d’uns 45 minuts va arribar el Mandadero, que justament era el que l’Emma preferia, doncs era un noi que ho feia sempre molt be, portant tots els tiquets, trucant en cas de dubte, etc, coses evidents però que per lo vist molts altres no feien.

Cap a les 13:30h l’Emma va començar a preparar el dinar, que seria bistec de porc i espaguetis, tot plegat, és clar, amb tortillas. L’Emmanuel dinaria amb nosaltres ja que estava sol a casa, tot i que jo quan vaig veure que venia a dinar pensava que era pel problema que havien tingut abans amb el seu pare.

L’Emma va portar el menjar i vam menjar allà tots 3. Els espaguetis li varen sortir realment bons, doncs ja li vaig dir que jo amb la pasta era una mica especial ja que m’agradava granyal i la veritat és que li van quedar molt be.

Vam menjar tots 3 mentre parlàvem, com no, de menjar. Em preguntaven que era el que mes m’agradava o em comentaven algun plat en concret. Jo sempre deia les tostadas, doncs era algo que realment m’agradava molt tot i que podien ser de moltes maneres diferents. Ells anaven comentant plats, alguns que ja em coneixia i altres que no o que no recordava, com el mole o tamales, que sempre els confonia.

Després de dinar l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo vam anar a l’habitació. Jo ja vaig preparar una mica la roba que m’enduria a Oaxaca i ràpidament al llit tots dos a fer la migdiada, ella de 30 minuts i jo de mes estona, com sempre, tot i que aquell dia menys estona ja que aquella nit havíem d’anar a dormir aviat ja que l’endemà anàvem a Oaxaca ben aviat. De totes maneres ella es despertava però després es tornava a estirar i es quedava adormida de bou, de fet quan jo em despertava ella normalment estava encara estirada i de fet moltes vegades dormint.

Després de quedar-nos una estona al llit, ja em vaig aixecar a prendre el cafè mentre escrivia el diari i acabava de preparar la motxilla pels 5 dies que passaríem a Oaxaca.

Per sort només eren 5 dies per lo que només m’emportaria la motxilla petita i el portàtil, tot plegat molt fàcil tenint en compte els meus viatges de 3 mesos. Així que de seguida vaig acabar de preparar-ho tot i vaig seguir mirant correus i altres temes per deixar-ho tot lo mes tancat possible abans de marxar l’endemà.

Cap a les 21h vam sopar de nou amb l’Emmanuel i també el que ens havia sobrat del dinar, els espaguetis i la carn amb tortillas i salsa d’haguacate picant. Vam passar una bona estona doncs val a dir que amb l’Emmanuel es pot parlar de quasi tot i d’una manera molt agradable, és molt bon nanu i molt educat.

Vam acabar de sopar i l’Emmanuel va tornar a casa seva i l’Emma i jo acabar de preparar-ho tot per l’endemà així com deixar la casa el mes ordenada i recollida possible, doncs la previsió era marxar l’endemà a les 6:30h amb el germà de l’Emma i la seva novia, que també anaven a Oaxaca.

Cap a les 23h, amb ja les motxilles pràcticament preparades, vam anar al llit i a dormir prou aviat, doncs l’endemà jo m’havia posat el despertador a les 4:30h per tenir dues hores abans de marxar per prendre el cafè tranquil·lament i mirar correus.

15/07 Tercer dia a Tuxtepec: Aniversari Cheli

Ens vam despertar cap a les 10:30h del matí, em volia despertar abans però em costa dormir menys de 8 hores. Estava sol ja que l’Emma treballava aquell dia i l’endemà fins les 13h, sent ja els dos últims dies abans de vacances.

Com sempre em vaig prendre un cafè mentre mirava correus i preparava el lloc web que utilitzaria per a portar els comptes del viver de l’Emma, doncs fins aleshores ho apuntava en una llibreta. Ja ho tenia mig decidit però ho vaig acabar de confirar, utilitzaria Akaunting, open source i instal·lable a través de Softacolous.

Vaig escriure una mica el diari, ja que intento almenys escriure un paràgraf com a mínim cada dia, em vaig dutxar i cap a les 12:15h vaig anar a buscar l’urbano, que és el transport públic de Tuxtepec i altres ciutats. Son minibusos molt vells que costen 8 pesos, uns 0,30€ a qualsevol destí.

La parada està a uns 2 minuts caminant de casa l’Emma i des de que hi vaig arribar, en uns 5 minuts ja va passar, per lo que tot plegat molt be. A mes m’encanta anar en aquests busos i en qualsevol transport públic en general, doncs és la manera com es mouen els locals i en aquest cas és tot molt autèntic.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar al mur del cementiri que ja em coneixia, i després de confirmar-ho amb el xofer, vaig baixar. Des d’alla a l’escola hi havia uns 2 minuts caminant.

Vaig arribar a la porta cap a les 12:45h per lo que tot plegat va anar molt millor del que creia. Fora ja hi havia unes 7 o 8 persones esperant. La calor era insoportable i tots intentàvem posar-nos sota l’ombra de l’arbre que hi ha just a l’entrada de l’escola.

A pocs minuts per les 13h varen obrir les portes i la gent va anar entrant. Jo em vaig quedar fora ja que no sabia on havia d’anar ni tan sols que havia de fer, fins que l’Emma em va trucar, em va veure des de dins l’escola i em va dir que entrés. Vaig entrar i vaig caminar per on caminava tothom fins arribar a una espècie de recpepció o consergeria on ja estava ella just a l’altra banda. Vaig passar i vam anar cap a la seva classe, o sala com li diuen ells.

Quan hi vam arribar encara hi quedaven 4 o 5 nens que els havien d’anar a buscar els pares. També hi havia les seves dues asistents a qui em va presentar. Però abans d’arribar-hi, vam trobar a l’Andrea, la seva antiga assistent i a qui ja havia conegut l’any anterior. Era una noia que em va caure molt be, doncs se la veia molt legal i molt bona noia. De fet emv a donar uan abraçada al veure’m doncs havíem passat moltes estones junts feia un any.

L’Emma em va ensenyar una mica la seva sala, amb les cadiretes ptites, els carretons, la decoració que molta d’ella l’havia feta ella mateixa, etc.

Quan ja varen venir a recollir l’últim nen, va acabar de recollir algunes coses i ja vàrem marxar. Havíem d’anar al seu viver, però el que jo no sabia és que s’hi podia anar caminant, així que vam sortir i caminant uns 5 minuts vam arribar al viver. Abans d’arribar-hi vam passar per un mini súper del cstat a comprar cafè i una cervesa. Quan vam anar cap al viver l’Emma em va demanar que entrés jo primer per veure que feia el seu treballador. Hi vaig entrar i estava mirant el mòbil…

Em vaig presentar i a continuació ja va entrar l’Emma dient-li coses. Jo anava mirant el viver sorprès, doncs era força mes gran del que m’esperava. Ja l’havia vist en fotos però evidentment no es podia apreciar be lo gran que era. Amb moltes plantes i tot plegat molt ben organitzat. Em va sorprendre la bona feina feta per l’Emma.

Van entrar uns clients i l’Emma es va atendre tal com sap fer ella, doncs s’ha de dir que porta un comercial dins. Li anava preguntant coses al treballador suposo que per comprovar si sabia les coses i la veritat és que el noi si que ho recordava quasi tot.

Quan varen marxar vam mirar les llibretes on s’apuntaven les ventes doncs m’enduria una ja completa per passar-ho a la web.

Mentre érem allà, l’Emma va dir que no trobava el mòbil. Després depensar uns segons va dir que creia que se l’havia deixat al mini súper d’abans. Hi vaig anar, vaig preguntar al noi de la caixa que ens havia cobrat i em va dir que no, però aleshores i una altra treballadora va preguntar-me com era. Li vaig dir que tenia una tapa de llibre i ella va preguntar quin dibuix hi apareixia. Li vaig dir que no ho sabia erò que ho podia anar a preguntar, a lo que va respondre que no feia falta dient-li al noi que estava en un calaix de la caixa. Efectivament se l’havia deixat allà sobre i encara sort que l’havia trobat aquella dona.

Li vaig portar, quedant-se ella i tots mes tranquils, i després de fer alguna cosa mes ja vam marxar. Vam passar per una carnisseria tambñe d’allà al costat a comprar bistecs de terners arrebossats, que allà es diuen res a la milanesa, i carn al pastor. Després ja vam agafar un taxi i cap a casa.

En arribar l’Emma ja va preparar la carnd e vedella arrebossada i vam dinar la carn amb tortillas i salsa picant, com sempre és clar,

Però l’Emma no va dinar, doncs es va començar a trobar malament per la regla. Jo vaig acabar de dinar i l’Emma encara estava malament, però jo no li prestava massa atenció doncs ja sé que ella les te sempre complicades i és algo ja habitual, per lo que no li vaig donar la importància que potser ella esperava. Així que li vaig dir que m’anava a estirar però ja vaig notar que ella es quedava encara malament i, ara a mes, molesta.

Jo em vaig quedar adormit de seguida fins cap a les 16h que em vaig despertar i em vaig començar a preparar per anar a la festa del 51 aniversari de la Cheli, la germana de l’Emma. Em vaig prendre el cafè i quan ja em vestia, vaig veure que l’Emma encara es trobava malament, de fet em va semblar que encara li feia mes mal la cadera.

Aleshores va ser quan li vaig dir no la veia be per anar enlloc i ella va respondre que en comptes de preoupar-me ara m’hauria d’haver preocupat per ella abans, o algo així, en qualsevol cas un retret força important que en aquell moment em va estranyar molt, doncs si no li havia fet cas, o no tant de cas, era perquè cada mes tenia el mateix problema, per lo qu eno vaig considerar que m’hi hagués de ficar massa. La qüestió és que ella no ho creia així i la manera en què em va contestar quan jo en aquell moment ja m’estava preocupant per ella, doncs no em va sentar be i no és que m’enfadés amb ella, perquè ja prou tenia amb lo seu, sino que se’m van treure les ganes d’anar a cap festa.

Jo m’estava vestint però quan ella va venir li vaig dir que ja no tenia ganes d’anar a la festa, que hi anés ella sola, doncs a mes era la seva germana. Però en aquell moment ja vaig començar a pensar en els només 3 dies que portava allà i ja començant a discutir igual que en anys anteriors i ja em vaig agobiar. No discutim mai i quan ens veiem tardem poquissim en fer-ho, cosa que per una altra banda és normal, però que evidentment a mi no m’agrada gens.

Aleshores la cosa va anar cada vegada a pitjor i fins i tot em vaig plantejar d’anar a un hotel, doncs en aquell moment ja se’m feia difícil quedar-me a la mateixa casa.

Així vam estar mes d’una hora, jo qusi callat com sempre en aquestes ocasions i l’Emma intentant treure ferro al tema, també com sempre. De totes maneres jo ja sabia que l’únic que jo necessitava era una estona per normalitzar-me tot i que realment no estava d’humor per anar enlloc.

Vaig sortir a fumar-me un piti, vaig pensar en què li diria i en acabar vaig entrar i li vaig dir que jo era una persona molt independent i que no estava disposat a aguantar baralles o mig baralles cada dos dies, que segurament molta gent si, però jo no. Ella em va dir que decidís el que decidís no tenia perquè marxar de casa seva, doncs era un convidat, però jo ja m’havia relaxat i ella també ja feia estona. Seguia sense voler anar a la festa però si que volia que ella hi anés, doncs faltava a mes del que voldria i no tenia cap ganes de que no anés a aquella per culpa meva. Li vaig insistir que marxés però ella insistia en què no hi aniria si jo no hi anava, per lo que finalment vaig decidir anar-hi, en principi sense massa ganes però simplement perquè ella no hi faltés.

Així que ràpidament ens vam acabar d’arreglar, doncs ja eren les 20h passades i en principi la festa havia començat a les 18h, a mes havíem d’haver anat a comprar un regal o algo per veure i no vam comprar res.

Vam trucar un taxi i vam anar fins a casa la Cheli on hi vam arribar en uns 10 minuts. Vam picar a la porta i ens va obrir la Mireya, la germana gran de l’Emma. Estava amb els nens, fills o nets de les germanes de l’Emma. Nosaltres vam anar directament a fora el pati on estaven tots els altres asseguts en una taula gran, davant d’una pantalla gran amb un projector, un portàtil i un micro connectats. Estaven cantant amb Karaoke!

Primer vam saludar i felicitar la Cheli i després vam saludar els altres. Hi havia en Chicho i la Lola, en Marco i l’Ana amb les filles, en Miguel, fill de la Cheli, la Xochitl amb el marit les filles Alim i Karime i les filles d’aquesta i la Samy. Vam seure i ja ens van donar menjar, doncs ja eren les 21h passades i ja tots o havien acabat de sopar o ja estaven acabant.

Hi havia lasagna molt bona, doncs a mi no m’acostuma a agradar massa la lassagna erò val a dir que aquella tenia la pasta ben granyal, la carn picada estava molt bona i molt gratinada per sobre. També hi havia mole que és el que va menjar l’Emma. El mole és una salsa de color negra feta de patates, xile i molts altres ingredients. És una salsa molt laboriosa de fer però que queda molt bona. La salsa es posa en un plat normalment amb pollastre.

Quan vam arribar estava cantant l’Emmanuel, que li agrada molt cantar i no te cap problema enc antar tota l’estona si ningú reclama el micro. Allà és molt típic fer karaokes i la gent no te cap vergonya de cantar en sàpiga o no, de fet la majoria no en saben massa de cantar però ho fan sense cap problema i els altres escolten i gaudeixen tots plegats de la música. Val a dir que a la família de l’Emma en general hi ha un bon nivell, de fet ella mateixa canta molt be.

Després van cantar en Marco, en Chicho, la Mireya, la Samy i en Caleb. Els altres molts ja deurien haver cantat. Jo no tenia cap intenció de cantar, però de sobte la Cheli va dir que tots havíem de cantar i mes jo, que si no cantava no podria marxar. Al principi tenia l’esperança que fos una broma i que passats uns minuts s’oblidés, però no, cada vegada que algú acabava de cantar ja em reclamàvem. Vaig començar a pensar que anava en serio i que hauria d’acabar cantant.

L’Emmanuel ja va començar a insistir molt en quina cançó volia. Jo donava llargues però ell anava donant idees. Va dir unes quantes cançons fins que va dir la de Despacito, doncs el dia anterior l’havia tocat amb la guitarra. A mi m’era igual quina cantar, la veritat, el que no volia era cantar, però almenys aquella me la coneixia una mica de tant haver-la escoltat durant mesos per tot arreu. Finalment, crec que la Samy, va començar a corejar el meu nom i tothom s’hi va sumar. Ja era un Guillem, Guillem general fins que em vaig aixecar mentre l’Emmanuel ja preparava la de Despacito.

I vaig seure i sense pensar massa vaig agafar el micro, l’Emmanuel li va donar al play, va començar a sonar la música, va aparèixer la lletra en pantalla i… a cantar! L’Emmanuel també anava cantant, sense el micro, però al meu costat, cosa que em va ajudar molt almenys a arrencar.

I fins i tot com ni jo mateix m’esperava, vaig cantar tota la cançó i millor del que pensava. En acabar, en Chicho va dir: “Quítenle el micro que ya no lo suelta!” Ja ja, no crec…

Vaig tornar al meu lloc. La Cheli va dir que ja podia marxar quan volgués i l’Emma que canatava molt millor del que ella creia, doncs sempre que em deia que li cantés alguna cançó la cantava amb uan veu molt greu i lletja. de fet em va dir que ho havia fet millor que altres de la família. Jo, entre la calor i haver cantat, suava com un porc, però m’havia tret un pes de sobre.

Ja abans de cantar m’havia pres un tequila, no sé de quina marca, però que era de la Cheli i pel que semblava força car, doncs la veritat és que me’l podia veure sol cosa que normalment no puc. En acabar de cantar, un altre per celebrar-ho. I així vam passar l’estona entre tequiles i cançons que cadascú anava escollint i cantant. La veritat és que va ser prou divertit.

En Chicho es va marcar un bon punt quan va cantar la cançó de Tequila. És una cançó que només te 3 paraules, i les 3 son Tequila. Jo no la coneixia i primer vaig veure que estava ell de peu amb el micro a la mà com fent que estava ben preparat i mig ballant al ritme de la música que s’escoltava. Al cap d’un minut i mig de només escoltar-se música, va aparèixer la primera paraula en pantalla i ell va cridar girant-se per irar-nos a tots: “Tequila!” I va continuar la música sense lletres a la pantalla i tornant a ballar. Al cap d’un minut i mig mes, hi va tornar “Tequila!”, tornar a ballar un minut i mig mes i… “Tequila!!!”.

XXXXXXX

13/07 Primer dia Tuxtepec

Em vaig despertar a les 14:30h després d’haver dormit 10 hores seguides sense despertar-me ni una sola vegada.

L’Emma no hi era, però encara no m’havia pres ni el cafè que ja va arribar. Estava encara mig encarcarat de tant dormir i mig despertant-me, que l’Emma em va dir que ja havíem de marxar doncs ens havien convidat a una festa d’en Marlon, el fill de la Lola, la dona del seu germà Chicho.

A mi haver de marxar tant ràpid sense haver-me pres un cafè amb tranquilitat m’emprenya una mica, així que li vaig dir que abans m’havia de prendre el cafè, dutxar-me i vestir-me. És cert que ja m’havia avisat de la festa, però no sabia que seria tant aviat.

Així que em vaig prendre ràpid el cafè, em vaig dutxar i em vaig vestir amb la millor roba que portava, que era un panataló blau i un polo. De totes maneres finalment vam acabar marxant quasi a les 17h, doncs l’Emma es va estirar i es va mig adormir, temps que vaig aprofitar per mirar correus i escriure una mica el diari.

Quasi a les 17h vam sortir a buscar un taxi per anar fins al saló on es feia la festa. El saló estava molt a prop d’on havia llogat l’apartament els dos últims anys, per lo que ja em coneixia una mica la zona. El saló era gran amb unes 10 taules on ja molts dels convidats ja havien dinat, hi havia un pallasso preparant-se per l’actuació i fins i tot hi havia una piscina en un pati.

Però abans vàrem passar pel Chedraui que tantes vegades havia anat els anys anteriors a comprar el regal pel nen i alguna cosa mes.

Al primer que vàrem saludar va ser al festejat, al Marlon, un nen que feia 7 anys però ja molt educat i simpàtic.

A fora al pati hi havia la Lola, la mare del festejat i dues de les germanes seves que estaven preparant el dinar en dues olles enormes. Vam entrar després de saludar i vam seure en una de les taules ja ocupada per un matrimoni i la seva filla. No els coneixiem però allà no passa res, seus i ja està.

Ens van portar el menjar, que era un plat amb pollastre, uns mica d’espaguettis, puré de patata i una salsa de xile molt picant. Mentre menjàvem va arribar una de les germanes de l’Emma, la Xochitl que encara no la coneixia. Ens va presentar a ella i a la seva filla Alin. Una mica mes tard va arribar el germà, en Chicho que si que ja el coneixia dels altres anys.

El pallasso primer va començar la seva actuació al pati fins que un nen va caure degut a l’aigua que hi havia per terra de la piscina i va decidir seguir a dins, per lo que quasi tota l’actuació la vàrem poder veure, i de fet va ser prou divertida. Feia des de pinyates que eren ninots, el joc de la cadira, concurs d’acnseguir coses d’entre els assistents i altres jocs molt divertits.

Finalment en Marlon seia a la taula presidencial amb el pastís a bufar les espelmes amb els nens darrere i tots cantant les Mañanitas, la cançó típica a Mèxic per felicitar un aniversari. Després de bufar les espelmes li varen donar els regals un per un i la Lola va repartir el pastís entre tots els assistents. Evidentment no en va tocar massa, doncs érem molts, però estava molt bo.

I al cap de poca estona l’Emma i jo ja vàrem marxar cap a casa seva. Havíem passat una bona tarda, havia conegut a part de la família de l’Emma que no coneixia i m’havia retrobat amb el Chicho.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a casa seva on jo vaig segur descansant una mica després d’organitzar be totes les meves coses, doncs allà ja m’hi quedaria un mes. No tenia massa son però la veritat és que encara em sentia una mica cansat. Amb 39 anys ja costa molt recuperar-se de quasi 40 hores sense dormir, agafant dos avions i un autobús.

Cap a les 9:30h ja teníem gana ja que el plat de la festa no va ser massa per lo que vam anar a sopar a una taqueria a 3 minuts caminant de casa l’Emma. Un cop allà jo vaig demanar un suizo, que era carn de vedella, amb ceba i formatge junt a 6 tortillas, que li diuen ells, que son el que utilitzen per fer els tacos. A mes vaig demanar 5 tacos el pastor, que son de carn de porc, ceba i filantro, que és una verdura. L’Emma per la seva part 5 tacos el pastor. Tot plegat estava boníssim. M’encanta com preparan la carn i lo bo que queda junt amb les tortillas i la ceba. Un cop m’ho vaig acabar tot, no és que tingués mes gana però si em venia de gust mes tacos, així que en vaig demanar mes però ja se’ls havia acabat la carn, doncs ja eren les 22:15h i era un restaurant amb molta clientela, així que em vaig menjar només el que l’Emma va deixar. I tot plegat 60 pesos, poc menys de 3€. A Mèxic pots menjar molt bo i fins a no poder mes per preus molt baixos.

Cap a 22:30h tornàvem a casa l’Emma ja a dormir, doncs tot i que jo m’havia despertat tard, ja notava que tenia prou son com per dormir 8 hores seguides.

12/07 De camí a Tuxtepec

A les 11h arribàvem a Mèxic tot i que l’hora local ja era les 13h. Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. A les 17h tenia ja reservat el bus que sortia des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant, ja només pensava en tacos, tortas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, inetnatava adelantar a tothom que podia per no trobar-me massa cua, ia questa vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig adelantar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua sino que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

Em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos i el metrobus per 30, així que jo tenia clar com hi aniria.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits, però enlloc els acceptaven, aixíq ue de moment me’ls hauria de menjar.

Després a vaig sortir cap a a fora i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Vaig preguntar quin anava a San Lazaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos i on carregar la targeta per pagar, doncs el metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sino que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus iq ue descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any antrior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hiq uedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

Aixíq ue vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. Inmediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir que si fos el típic turista que no s’entera de res, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs fins a la terminal d’atobusos no hi havia mes de 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal, tot sol al bus i amb el cafè. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de san Lazaro on vaog baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terninal. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tant a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes sabia perfectament on esperar, doncs no era a sortides sino a arribades, doncs allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil i xarxa wifi molt ràpida.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos amb 1500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en uan espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducta de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres coses típiques mexicanes que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.

Després em vaig anar a canviar de roba al lavabo i a rentar-me una mica i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h ja van anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls, un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts.

El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava uan mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h que vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.

Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. vaig anar escrivint el diari i de tant en tant seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava, almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapp’s.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar, doncs portava tot el camí dormint, i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i acasa l’Emma, doncs vam acabar compratint taxi.

Primer vam parlar de la seva feina, uan fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va arlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar de Agudas Calientes, d’on ell era i de la feria de San MArco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viages i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un ja s’havia quedat sense perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis seguros o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1h, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà ala terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semlar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dona molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que quaslevol dels taxistes que pogués haver esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants kilòmetres aquell mateux dia des de Honolulu i mes tennt en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, haven fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà.

Eren la 1 quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafugor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi i ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir baixet ja que estava enmig de tots dos.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: Te estan esperando? A lo que li vaig respondre que si quedant-se mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li preparava uan emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes es carreres a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus,q ue encara ni sabia com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquila de veure que havia arribat be tot iq ue em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal.

Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa ja vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. depenent de cada un, i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinació final, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a menjar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem els viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Cap a les dues de la matinada ja anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de quasi 40 hores.

11/07 De camí a Mèxic

Em vaig despertar a les 6:45h i començava i un dels trajectes mes llargs del viatge, doncs el pròxim llit on acabaria dormint seria a Tuxtepec, Oaxaca, Mèxic mentre que ara estava a Honolulu. El vol sortia a les 15:00h per lo que volia sortir del hostel entre les 10:30 i 11h.

Quan em vaig aixecar vaig veure que hi havia un altre noi a l’habitació. Havia fet el checkin quan ja estàvem tots dormint i, almenys jo, ni m’havia enterat. Això és respecte.

Em vaig dutxar i vaig anar a prendre el primer dels dos cafès mentre mirava correus i escrivia el diari. A les 8:30h vaig anar a acabar de guardar-ho tot a la maleta i a posar el mòbil a carregar. A les 9:30h un altre cafè mentre acabava de mirar tots els correus i alguns tipus de canvi que m’interesaven per si podia canviar els ringgits que em quedaven a algun lloc. I a les 10:30h última repassada a l’habitació per tal de no deixar-me res i ja vaig anar a fer el checkout. Simplement havia de portar els llençols i la tovallola a la recepció i ja podia marxar.

Així doncs cap a les 10:30h iniciava el trajecte d’unes 36 hores fins a Tuxtepec, fent parades a Los Ángeles i a Ciutat de Mèxic.

Fins l’aeroport de Honolulu hi aniria amb el bus públic, que n’hauria d’agafar dos. SI tot anava be en poc mes d’una hora ja podria arribar-hi. Primer havia d’agafar el número 6 que passava pel carrer de sota del hostel, a uns 3 minuts caminant, per lo que m’anava perfecte. Ja vaig sortir tenint en compte l’horari que deia Google Maps i que efectivament es va complir prou be, doncs en principi passava a les 10:30h i va passar a les 10:33h.

Vaig comprar un pas per un dia ja que tenien el mateix preu que els dos busos que hauria d’agafar, i d’aquesta manera no hauria de pagar mes si m’equivocava o havia d’agafar un tercer bus pel motiu que fos. A mes vaig aprofitar per pagar amb tota la morralla que tenia, que era molta, i ja em vaig quedar només amb $3,25.

Al cap d’uns 30 minuts vam arribar a la parada on havia de baixar, caminar uns metres fins a l’altra parada on agafar el bus 20 i que ja em deixaria a l’aeroport. En aquella parada em va semblar que un avi que hi havia allà assegut s’estava fumant un porro, i això que a les parades està prohibit fumar, qualsevol cosa és clar…

El 20 va tardar uns 20 minuts en arribar, per lo que eren les 11:20h quan hi pujava. A mes anava completament ple així que em va tocar estar bona part del trajecte de peu. Almenys ja veia gent amb maletes senyal de que ja anava directe a l’aeroport.

Cap a les 12h arribava a l’aeroport amb temps suficient per anar a fer el checkin i passar el control de seguretat.

El bus ens va deixa a la terminal 1. Jo en aquell moment ni sabia que n’hi havia 2 ni a quina havia d’anar. Allà a la 1 veia que hi havia 4 lobbies, un d’ells per vols internacionals, així que vaig pensar ue hauria d’entrar a aquell.

Primer vaig menjarme els sandvitxos i després vaig anar a buscar la zona per fumar. Però no hi havia manera de trobar-la. Finalment i al cap de 10 minuts buscant vaig veure el cartell que deia que era baixant, i quan vaig baixar em vaig trobar que acabava d’arribar al lloc on havia arribat el meu vol. Estava a la terminal 2 i aquella era la que em coneixia.

Vaig anar a funar i quan ja tornava cap a la T1 vaig veure que des de la T2 també hi havia sortides internacionals. Estupendo, ja no sabia a quina havia d’anar, per lo que vaig anar a preguntar a unloc d’informació que ja em coneixia. Allà em van preguntar la companyia i al dir-los Delta em van dir que era alla a la T2 al lobby 7. Doncs menys mal qu3 vaig preguntar perquè jo ja anava a entrar a la T1.

Així que vaig anar dins al lobby 7 que estava a quasi 10 minuts caminant fins a trobar els moatrdaors de Delta. Amb tots plegat ja eren les 12:30h.

Li vaig dir a la dona que organitzava la cua que només volia fer el checkin i ella em va dir que podia anar a les màquines a lo que li vaig respondre que ja tenia un email infornantme que el checkin l’hauria de fer amb un agent. Com si jo no sabés fer el checkin on-line o a les màquines…

Quan em va tocar, em van haver de fer un munt de preguntes, motiu pel qual no podia fer el checkin a la màquina ni online. Per exemple havien de saber quants dies estaria a Mèxic, si tenia ja el bitllet de sortida o la direcció on em quedaria. Almenys la noia que em va tocar era molt amable, em repetia tot allò que no entenia i em va explicar molt be el que hauria de fer a Los Ángeles, on faria l’escala, doncs allà hauria de fer un altre checkin. Li vaig preguntar on estavavla porta d’embarcament i em va dir que en aquella termina, així que encara sort que vaig anar a fumar i vaig veure aquesta terminal, la 2, perquè sino hauria entrat a la 1 i ves a saber quan hauria averiguat que no era allà, doncs sembloava que la terminal depenia mes de la companyia que no pas del destí del vol.

Amb tot plegat ja eren quasi les 13 hores per lo que al final tampoc vaig anar tant sobrat de temps. Vaig anar a fumar un piti i ja a passar el control de seguretat.

Com sol passar a EUA, hi havia un gos detector de drogues abans de passar el control. Tot plegat ho vaig passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional. Per cert,q ue un cop passat el control em vaig trobar una bateria externa tirada a terra que molt amablement vaig donar a una agent del control. No sé si se la deurien quedar ells o la varen portar a algun lloc d’objecets perduts, en quaslevol cas en aquell moment em va sortir la vena amable i no me la vaig quedar. A mes jo a en portava una que es veia millor i mes nova que aquella.

El camí fins a la porta d’embarcament també era força llarg, de fet tot l’aeroport era mes gran del que m’havia semblat a l’arribada, doncs noés havia vist una petita part.

La porta era la E3 i era allà on m’havien d’assignar el seient, cosa que era la primera vegada que veia que el seient l’assignaven a la mateixa porta.

Vaig estar allà esperant aprofitant que hi havia connexió a Internet fins cap a les 14:30h que vaig anar a preguntar al mostrador, i encara sort, perque nomñes ensenyar el bitllet ja em van donar el definitiu que tenien allà preparat amb el seient assignat, el 35C, la penúltima fila, i de fet l’última de la banda dels seients del A al C. A mes tenia la categoria Basic per lo que vaog haver d’esperar a que pugés tothom fins que nomñes varem quedar els de basic, uns 15, per a puar. Això si, érem els millors, doncs una dóna quan ens van cridar va fer un Iuuujuuuuu! I tots rient pujant a l’avió.

Però no només em va tocar al final d l’avió sino que a mes anava al costat d’una parella que portaven una nena de menys d’un any… Fantàstic.

El vol duraria unes 5 hores i mitja, de les 15h a les 20:30h però sent a Los Ángeles les 23:30h, és a dir, hauria de passar la nit a l’aeroport doncs el vol cap a Mèxic sortia a les 7 del matí.

Durant les primeres hores la nena es va portar prou be, de fet es va portar millor del que m’esperava durant tot el vol, tot i que cap al final ja plorava mes, però crec que no tant per ella sino perqupe els seus pares la volien fer adormir i ella no volia, tota l’estona estava tocant la pantalla o mirant coses i mentre ho feia no molestava, era quan l’acunaven que aleshores plorava, la veritat és que se a veia molt activa doncs no va descansar en tota l’estona.

Per la resta tot be i tranquil, fins i tot ens van donar beguda i snacks en dues ocasions durant el vol, que en el meu cas varen ser dos cafès i galetes. Menys mal tenint en compte que el vol costava uns 200€.

I a les 20:30h arribàvem a Los Ángeles segons el previst. Evidentment vaig tardar en baixar perquè estava a l’última fila, però almenys un cop abaix ja no feia falta passar cap cpntrol d’inmigració, algo que sempre s’agraeix.

Un cop a l’aeroport vaig sortir a fora a fumar un piti i el que em va srprendre va ser que feia força fred, mes el que m’esperava, de fet em vaig haver de posar la jaqueta, com tothom. Crec que era el primer cop que em posava la jaqueta en tot el viatge.

Vaig arribar a la terminal 3 i segons tenia anotat el vol a Mèxic sortia de la 2, així que vaig anar fins la 2 on hi vaig poder anar caminant, doncs les terminals estan totes seguides i en uns 5 minuts ja hi era. Vaig entrar i efectivament hi havia mostradors d’Aeromexico, la companyia amb la que volaria, ia mes, tot i l’hora hi havia una treballadora. Vaig anar a preguntar-li si el vol sortiria des d’aquella terminal i així ho va confirmar, tant el lloc com l’hora. Per primera vegada podia parlar en espanyol, que després de tant anglès i tailandès la veritat és que s’agraeix.

Així que ja només em quedava esperar 4 hores a que obrissin els mostradors per fer el checkin i 3 hores mes fins la sortida del vol. Per sort i havia xarxa wifi oberta per lo que l’espera es va fer una mica mes soportable. Primer vaig avisar de que ja estava a Los Ángeles i després ja a mirar correus, feina, el diari, Netflix, etc. Ja sabia que no podria dormir així que ni ho vaig intentar, a mes feia massa fred per l’aire condicionat com per ni tan sols intentar-ho.

Només passejar uan mica per les afores de la terminal ja podia veure la diferència entre Hawaii i el continent, doncs aquí ja hi havia gent demanan-me tabac o almenys amb certa pinta que transmetia ben poca confiança.

Em vaig menjar les dues bosses de patates i el paquet de galetes que em quedaven. I després ja anar fent temps fins cap a les 3:30h que vaig anar cap als mostradors de Aeroexico on ja hi havia 5 o 6 persones esperant.

Però allà no va aparèixer ningú fins a les 4:30h, quan a la cua ja hi havia almenys 100 persones. Finalment van obrir els mostradors i vaig poder fer el check-in sense problemes, a mes ara ja no em van fer totes les preguntes pertinents doncs ja me les havien fet a Honolulu.

Cap a les 5h vaig anar a passar el control de seguretat que també vaig poder passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional i cap a la porta 28 des d’on hauria d’embarcar.

I allà a esperar una hora mes fins que vam començar a embarcar cap a les 6:10h. Jo era del grup 3 i, tenint en compte que del grup 1 quasi no hi havia ningú i del grup 2 no hi havia ningú, vaig embarcar quasi dels primers. I molt millor, ja que suposadament faltaria lloc per guardar tot l’equiptage de ma per lo que m’interessava entrar ràpid i poder guardar la maleta almenys per davant meu.

Vaig pujar dels primers. El meu seient era el 10F per lo que estava força a prop de la porta i a la finestra. I per sort aquesta vegada no em va tocar al costat de cap bebé, sino tot el contrari, una noia que als dos minuts d’enlairar-nos es va adormir i ja no es va despertar fins l’aterratge.

Jo en aquell moment ja portava 24 hores sense dormir i no esperava que pogués dormir tampoc en aquest vol, però la son va poder mes i a les 7:30h em vaig adormir fins cap a les 8:40h, quan em vaig despertar i vaig veure que la resta de passatgers tenien l’emorzar, de fet segurament em vaig despertar pel propi soroll que varen fer en repartir els esmorzars. I jo que portava un munt d’hores sense menjar res decent i m’adormo justament quan reparteixien l’esmorzar. Evidentment quan va passar una de les auxiliars de vol li vaig dir que no m’havien donat el menjar perqupe estava dormint i que sisplau me’l portessin, cosa que varen fer de seguida. Tot iq ue de fet tampoc era tant com semblava, doncs era un crossant de pernil i formatge, un tros de xocolata i una espècie de compota de poma. Això si, em va entrar tot molt be mes que res per la gana que tenia.

I després de menjar a dormitejar una mica mes.

10/07 Manoa Falls

Em vaig despertar cap a les 6 del matí i em vaig dutxar després de fumar un piti. Quan m’estava dutxant ja es van anar despeant els altres aixíq ue millor, doncs vaig poder fer soroll sense por de desperat a ningú.

Cap a les 7h vaig anar a prendre le cafè, a escriure el diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camí fins les Manoa Falls. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camí, mitja hora mes fins arribar a les cascades i després el mateix camí de tornada, per lo que serien unes 4 hores de caminada una de les quals força dura.

A les 9h vaig marxar sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara m’acabaria arrepentint. Si hi podia anar caminant era perquè el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estaven els cascades, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si hagués estat al centre.

Almenys el camí fins a l’inici de la selva era per un carrer on hi havia el típic barri de les afores amb les típiques cases unifamiliars, el jardí, el cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Era un barri apartat però on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes úniques, de fet, a Hawaii és difícil no tenir unes bones vistes.

Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camí de muntanya. El camí començava just al carrer per al que anava i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves ja a uan espessa selva, amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literlament, matar algú.

Jo ja pensava que allò era el camí però no, només era el camí mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample i pendent constantment. A mes el terra estava molt himit i en alguns punts relliscava força per lo que no podia anar tampoc massa ràpid.

Conforme avançava el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i uan vegetació única. ot i que ja havia arribat a l’inici del camí csansat, val a dir que tot plega era mlt mes fàcil que les selves que havia estat a Malàisia, doncs aquí ni el camí era tant difícil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot s’hi estava be.

Conforme m’acostava a les cascades es notava cada vegada mes gent, doncs el tram fina, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeració ja abans d’arribar-hi.

Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una xinesa o japonesa que anava amb un vestit i sabates amb un tacó-plataforma d’uns 10 o 15 centímetres pujant per aquell camí fangós i relliscós per sobre de arrels i roques. Hi ha gent que no se en què pensa o si és que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mèrit el que feia.

I cap a les 11:15h per fi arribava a la cascada Manoa, que era mes alta del que creia. És una cascada petita tot iq ue ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, però si que era força mes alta del que pensava, la caiguda almenys és de 30 metres. COm era d’esperar un munt de gent allà fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar pequè hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i així almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida.

Vaig estar allà observant la casacada i fent fortos, és clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet, de tanta vegetació el sol no hi tocava directament i les vistes eren molt maques, amb la munanya de fons ia rbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diàmetre, unes bèsties.

Cap a les 11:30h vaig començar la baixada i la part mes dura del camí, doncs ja tot era zona que ja havia vist, i per tant ja no tenia tanta gràcia, i ja portava un cansament acumulat molt important.

En un punt va anr de ben poc que no rellisco i em foto una hòstia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, després de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moemnt vaig bauxar el ritme, doncs anava quasi corrent, ia gafant-me a algun tronc sempre que podia.

Em sorprenia fora veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camí igual que ja n’havia vist pujant al Diamond Head, la veritat és que ho trobava d’un mèrit molt important.

Cap a les 11:45h arribava al final del camí de miuntanya i tornava a la carretera que transcurria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel, això si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava a uns 5km.

A mes ara els núvols que abans tapaven una mica el sol fent el camí mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es començava a fer realment dur. Per sort tot el camí era en baixada. De totes maneres, el fet de saber com és el camí, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, però a mi la veritat és que saber quant queda m’ajuda a administrar-me.

I cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i només sopar, doncs el dia següent marxava a Mèxic i per tant no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. Però és clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s, tot i que estava a 20 minuts caminant i als 5 minuts ja passava per davant del 7eleven per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allà mateix i menjar-me’l al hostel.

Vaig comprar XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, per XXXXx i directe de nou cap al hostel on ho vaig esclafar i menjar amb molt de gust.

I després cap al llit a mirar Netflix però vaig aguantar com un campió sense adormir-me. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i així ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar ja la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.

No havia fet cap rentadora ja que barat no era i tenia roba neta de sobra per arribar a Mèxic on ja podria rentar tota la roba que volgués, doncs ja aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa, idesprés de passar 4 nits a un hostel és algo que s’agraeix molt.

Cap a les 19h vaig anar al 7eleven a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemà. Per sopar vaig comprar un plat prepararat de XXXXXXXXXXXXXXXXX i un entrepà de pernil i ou i que a més el pa semblava de formatge.

Vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar de hostel a l’aeroport, del aeroport de Mèxic a la terminal de bus i intentar fer el checkin de nou tot iq ue seguia sense deixar-me, probablement perquè m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de Mèxic.

Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. de fet només amb l’entrepà ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent delq ue semblava.

I cap a les 21:30h una estona a mirar Netflix fins ca a les 22h que ja estàvem els 3 de l’habitació al llit i ja vaig anar a dormir.

09/07 Tercer dia a Hawaii: Kualoa Ranch

Em vaig despertar cap les 6h i per sort havia pogut dormir força bé tenint en compte que el xinès mal educat tornava a ser al seu llit dormint. El senyor de sota també però aquest ja sabia que no mol estaria. Amb el xinès no ho tenia gens clar. El senyor ja s’aixecava una altra vegada, no se, però quasi no dormia. Arribava l’últim i marxava el primer.

Aquest dia tocava visita el Kualoa Ranch en un tour. Aquest ranxo es on s’hi han gravat un munt de pells, que jo sàpiga almenys 20 o 25, entre elles les de Jurassic i Lost.

El Tour era a les 13:15h però com sempre hi recomanaven anar una hora abans. A més hauria d’agafar dos busos per tal de recórrer els 40km que hi havia des del hostel, doncs el ranxo queda a la costa nord de Oahu. I el fet d’haver d’agafar dos busos ja fa que hagis de sortir molt abans, doncs els busos passen cada 30 minuts i a vegades van amb endarreriment. Així que tenia previst sortir entre les 10:30 i les 11h.

I com cada matí, el cafè, els correus, les notícies i el diari fins cap a les 8h que em vaig dutxar. Però abans vaig anar al 7eleven a comprar sandvitxos per emportarme. Lo bo es que estan oberts 24 hores per lo que no Thas de preocupar de quan hi vas.

Després un altre cafè mentre seguia amb el diari ja que el dia 7 havia sigut molt llarg i el post doncs també, es clar. I cap a les 10:30h ja vaig anar cap a la parada del primer bus que estava una mica abans d’arribar al 7eleven, per lo que la tenia a 5 minuts caminant.

Alla ja hi vaig anar tenint en compte a quina hora passaria, doncs Google Maps ho indicava i a més tambe si anava endarrerit. Per lo que en menys de 5 minuts de ser allà ja va passar. Vaig comprar un 1Day Pass que valen $5,50 i permeten viatges ilimitats durant tot el dia. Es el mateix preu que valen 2 busos que ja són els que hauria d’agafar només per arribar al ranxo.

En el primer bus hi vaig estar poc més de 30 minuts i deixant-ne encara a Honolulu. Quasi al costat de la parada on vaig baixar ja havia d’agafar el següent, el 60, que segons Google Maps anava endarrerit i tardaria 30 minuts en arribar. Així que vaig seure i tot i que pensava esperar més, ja vaig començar a menjarme un dels sandvitxos.

Però el bus va arribar en uns 15 minuts com a molt, de fet no anava endarrerit. Tot just eren les 11h quan ja pujava al segon bus.

Aquest ja aniria per autopista un bon tram i sense parades fins arribar a un poble ja al nord. Mentre anaven per mautopista vam passar per un punt on hi havia hagut un accident per lo que portavem una estona de caravana tal com havia llegit a wiki Travel, doncs el problema era nustmebt aquest, ja que no hi havia altres carreteres alternatives per on poder desviar els cotxes i els embusos podien ser monumentals.

Al cap d’uns 30 minuts vam arribar ja en zones urbanes per lo que van començar les parades. Això sí, el paisatge era unic. El bus va anar pràcticament tot el camí per una carretera que transcorria a un metre de la platja permetent admirar les totalment. A més era la zona nord est, la que diuen la zona amb les millors platges, cosa que no l’estranya, doncs es feia difícil deixar de mirar per la finestra.

Cap a les 11:45h arribava a la parada del ranxo, doncs te una parada de bus. El ranxo està a tocar de la platja i al costat té un parc de gespa, palmeres i platja de sorra blanca i aigües turqueses. Simplement un paradís.

Ja abans de baixar del bus és podia veure la famosa muntanya que apareix en tantes Pèlis. Poder veure davant teu el que tantes vegades has vist per la TV és realment interessant.

Només baixar del bus vaig anar a la platja, doncs la tenia literalment a mig metre, i allà mateix em vaig acabar els sandvitxos. No podria haver mels menjat en un millor lloc, assegut a una platja paradisíaca quasi sol i contemplant el mar.

Cap a les 12h vaig entrar al ranxo a fer el checkin. Ja l’entrada es enorme i per arribar fins les taquilles tardes quasi 10 minuts, preludi de lo gran que es allò. Ja hi havia força gent a l cua per lo que hi vaig estar quasi 10 minuts. En arribar va ser molt ràpid, doncs ja ho tenia reservat i pagat per lo que només vaig haver d’ensenyar el passaport, em van donar una targeta i em van indicar on estar a les 13h.

Tot just eren les 12:10h per lo que vaig aprofitar per anar al Parc del costat del ranxo. Al final va anar bé arribar-hi tant aviat doncs vaig tenir temps per veure aquella passada de parc.

El Parc es enorme de gespa, amb palmeres i tot junt a una platja d’uns 2.metres d’ample i la muntanya darrere a uns 100 metres, fent que tot plegat sigui un paisatge pràcticament únic.

El vaig recórrer quasi tot de Dalt a baix, gaudint de la Tranquility, doncs estranyament hi havia en poca gent. A més a pocs metres de la platja hi havia una petita illa ben curiosa que ja era la guindilla a tot plegat. Vaig estar quasi una hora allà passejant i sem va fer curt.

Cap a les 12:50h ja vaig anar cap al ranxo que estava allà al costat. Vaig entrar ja vaig anar fins al punt on em va dir la noia de la taquilla i ja a hi havia, com no, japonesos esperant.

Cap a les 13:05h vam anar passant per comprovar que estaven a la llista, ens van fer una foto a cadascú davant dels busos i ens van repartir en 4 de diferents. Els busos eren molt autèntics, com els típics escolars però vells i sense finestres.

De conductora i guia ens va tocar una noia, la típica hawaiana, cosa que ho feia tot encara més autèntic ja que en almenys 1 dels busos el guia era un noi prim i Ros que semblava de Nova York més que de Hawaii. A més, com ja l’esperava, la noia era un espectacle. Ja va pujar cridant i animant l’ambient.

Havien d’anar en bus perquè el ranxo es tant gran que caminant hauriem tardar una hora només per arribar al lloc on es gravaven la major part de Pèlis. Primer vam fer una parada a un antic búnker de la segona Guerra Mundial construït lògicament pels americans i que dins encara conservava alguns dels instruments utilitzats aleshores, com alguna màquina de comunicacions o camilles.

Realment el búnker era força impactant per lo llarg i ample que era tot i que evidentment no deixava de ser claustrofòbic. No estava fet sota terra sinó com a túnel a una de les més muntanyes que té el ranxo.

A més a l’entrada hi havia una de les camionetes utilitzades a la película de Juràssic park. Des d’allà mateix, quedaven uns 20 o 30 metres elevats i molt a prop del mar per lo que tenien probablement una de les millors vistes de la zona. Tal com va dir la guia, aquell era el seu lloc preferit i per això li agradava tant la seva feina. Quanta raó…

D’allà vam tornar a pujar al bus i ja ens vam dirigir cap als escenaris a l’aire lliure, doncs el búnker s’havia utilitzat també en moltes pelicules.

De camí vam veure una zona de cria de porcs i una plantació de platans, tot i que suposo que allò no es el que dóna més beneficis al ranxo sinó que deuen ser els tours, doncs quasi tot el ranxo està sense utilitzar ni per cultivar ni per ramat suposo que justament per poder apreciar els escenaris de les pelicules i així poder fer els tours que es el que realment els deu donar diners.

En un punt determinat, després d’un petit revolt, vaig tenir un d’aquells moments impactants, doncs de sobre vaig veure davant meu la famosa esplanada on els dinosaures perseguien als nens i al protagonista de Juràssic park I. Va ser un moment que realment et deixa sense respiració durant 3 segons del oooohhhh que fas. Magnífic.

A més tot ho mantenien tal qual, fins i tot el tronc on s’amaguen. De fet allà hi ha un cartell i es el lloc típic per fer-se la foto i on un per un la guia ens la va fer.

Allà al costat hi havia un escenari de Lost, concretament el del campament de los Otros. Es veia clar que era aquell escenari tot i que l’impacte no era tant fort ja que no hi havia les casetes, pero es veia perfectament la zona i l’inici del que deien que era la selva.

I a partir d’allà vam tornar a pujar al bus i vam recórrer un camí on cada 10 metres hi havia algun escenari típic d’alguna película. De fet hi havia un munt de cartells seguits amb la imatge que just darrere es veia en real. N’hi havia de Jumanjy, Kong, windtalkers i moltes altres, jo en vaig contar unes 20..

I en acabar tot el recorregut vam anar fins a una zona on hi havia porcs senglars, fins i tot de molt petits i que alguns només veure el bus ja es van acostar, doncs la guia per tal de que vinguin els tirava menjar, cosa que ja ho sabien i només veure el bus alguns ja venien. N’hi havia un munt i feien força Gràcia.

I amb tot plegat fer una volta pel ranxo fins a finalitzar el tour que va durar 1 hora i mitjà, lo just per no fer-se pesat però per donar temps a veure bé els escenaris de les pelicules que era lo important. A més la guia va animar molt Toa l’estona per lo que va ser realment divertit.

A lesn14:40h baixaven del bus i segons Google Maps passava el bus 60 que havia d’agafar a les 14:52h, per lo que primer vaig córrer al lavabo a restaren una mica de tota la pols que havien traçat i corrent cap a la parada que estava davant del ranxo. Tenia la intenció d’anar a Pearl Harbor, cosa que ja havia Kirat com anar-hi des del hostil però que la ranxo vaig poder posar-ho a Google Maps ja que hi havia Wi-Fi gratuït, i encara sort que portava la ruta a Google Maps perquè la cosa no va anar com esperava.

Allà havia d’agafar el mateix bus que l’havia portat fins allà i que de fet era l’únic que passava per aquella carretera, el bus 60, que va passar més o menys a l’hora que deia Google Maps. Durant el primer tram, que era per zona urbana, va anar tal com s’indicava, fent exactament el mateix recorregut i parades. Però quan havia d’agafar l’autopista per anar a Honolulu, en va anar una altra. I com deia abans, sort que vaig poder indicar la ruta a Google Maps perquè gràcies a això vaig saber que anava en per un altre camí i reaccionar.

En principi havia d’arribar a les afores de Honolulu i allà fer un transbord, anat per la mateixa autopista que a l’anada. Però va anar per una altra tot i que semblava que també acabaria arribant al mateix lloc on havia de fer el transbord, per lo que simplement vaig anar seguint el GPS per quan estigués quasi al lloc del transbord baixar.

Però no, es va passar el punt i no pagava anar cap al centre de Honolulu i allunyant-se per tant de Pearl Harbor i del lloc on havia de baixar. La primera oarada que va fer ja era massa lluny com per anar caminant, així que durant uns segons no vaig saber que fer. Veia com perdia l’opció d’anar a pearl Harbor però a més no sabia com Tor ara al hoste, doncs no tenia internet i a menys que em connectes a alguna xarxa oberta no podria buscar la ruta des d’on era.

Així que quan vaig veure que el bus girava un carrer i baixava molta gent, jo també vaig baixar, doncs la senyal GPS sanava perdent.

Allà vaig mirar si hi havia alguna xarxa oberta i res. Així que per no perdre més temps vaig començar a caminar en direcció a l’Hotel tot i que estava a més d’una hora caminant, així que estava una mica desesperat perquè sem feia tot molt llarg i més sense poder haver anat a Pearl Harbor.

Però aleshores mentre caminava vaig veure que venia el bus À, i aquest era el bus que havia agafat el primer dia per anar fins al hostel. Així que vaig aprofitar que estava aturat pel trànsit i un semàfor intenia l intermitent posat per girar a l’esquerre per tal de córrer cap al carrer a l’esquerre i per sort a pocs metres hi havia una parada on hi vaig córrer abans que arribés el bus i… Bingo! Era la parada del A. I ja arribava. Com que tenia el bitllet per tot el dia hi vaig pujar sense pagar més i cap al hostel. Amb tot plegat ja eren quasi les 16:30h.

En algun moment el GPS funcionava per lo que vaig poder confirmar que anava en l direcció correcte.

Al cap d’uns 15 minuts ja arribavem a zona coneguda per mi i on ja ni necessitava mirar el GPS. Vaig baixar una parada abans per tal d’anar a la zona de restaurants i un 7eleven que es on vaig anar per a comprar ja el sopar. Per cert que només entrar-hi vaig veure un tio robant, posant-se algo que no vaig veure que era dins els pantalons. Ell va veure que el veia i em va seguir amb la vista fins que va entendre que no tenia cap intenció de dir res, doncs a mi que robin a un 7eleven més igual.

Vaig comprar el sopar i vaig anar cap al hostel. Quan hi vaig arribar ja no tenia massa ganes d’anar enlloc, estava cansat i encara estava donant gràcies d’haver-hi pogut arribar prou bé.

Al hostel em vaig prendre un cafè mentre pensava el planning de l’endemà, que segurament aniria a la Manoa Falls, una cascada on s’hi arribada després d’una caminada d’un kilometre pel mig de la selva.

Despres vaig estar xerrant amb un dels propietaris del hostel que em va explicar com era pearl Harbor, doncs li vaig dir que hi voldria haver anat pero que mhavia quedat sense temps per haver-me liat amb el bus.

Em va explicar que les parts mes interessants costaven uns $50 entre totes i que hi havia el museu que era gratuït. A mes al lloc s’hi havia d’arribar en ferri doncs era uan illa. En definitiva que tot el que em va explicar no em va acabar de convèncer, per lo que en aquell moment ja quasiq ue tenia decidit que lendemà aniria a la Manoa Falls caminant des del hostel, que eren uns 5km un dels quals fent trekking per la selva. Això em feia mes gràcia que no pas anar a veure museus.

Cap a les 20:30h em vaig preparar le sopar que havia comprat al 7eleven, el Pot Nudlles i el XXXXXXXXXXXXX, allà fora al pati amb l’airet que s’hi estava molt be.

Aquell dia van arribar dos nois nous que semblaven mot acostmats a dormir en hostels, doncs ni se’ls notava quan hi eren. Després va arribar un negre que ja em va semblar mes estany, per començar em va donar la mà cosa que no fa mai ningñu quan rriba a l’habitació, don s s’intenta ser el mes discrt¡et possible. De fet mes tard ja no hi era, suposo que estava buscant allotjament i va trobar alguna cosa millor i va marxat sense arribar a passar-hi ni una sola nit. Un dels dos nois nous semblava francés i realment amable, d’aquells discrets però sempre amb un somriure quan passava.

I cap a les 21h al llit a mirar Netflix fins cap a les 22h que ja vaig tenir prou son com per anar a dormir i dormir una nit mes d’una torada sense que ningú em molestés.

08/07 Segon dia a Hawaii: Waikiki i Diamond Head

Em vaig despertar poc després de les 5h després d’haver dormit algo més de 8 hores i millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien d’entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll.

Quan n’estava despertant vaig veure a qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure i a lles 5 ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que treballava a Honolulu però passats els dies em va semblar que no.

Abans de dutxarme vaig decidir danar a prendre un cafè ja que la dutxa estava allà al costat i no volia molestar a ningú, però quan hi vaig arribar estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h. Així que em vaig quedar fins les 6:30h a fora mirant correus, despres ja em vaig anar a dutxarme i a les 7h vaig tornar a la cuina que ja estava oberta.

Em vaig preparar el cafè en una tassa normal i ben gran i mel vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matí a Hawaii. S’hi estava realment bé, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable.

El hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes, així que s’hi estava realment bé.

Vaig escriure el diari i mirar bé la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i d’allà al Diamond Head, el volcà extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinàries de Honolulu sempre i quan aconsegueixis arribar fins a dalt.

Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki ja tenia quasi 3km, d’allà fins al diamond head uns 2km, pujar fins a dalt, baixar i tornar la hostel que eren uns 4km més.

Així que a les 9h sense pensar-ho massa vaig iniciar el camí.

Pel camí i a només 5 minuts del hostel vaig trobar un 7eleven que no coneixia, que quedava més a prop que l zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De moment vaig comprar hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge que em volia menjar al cap de dues hores com a mínim però que no vaig aguantarne bi una. Abans d’arribar a Waikiki beach i pel camí ja mels vaig menjar.

Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels més cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcció al Diamond Head.

Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i vaig haver de seguir pel carrer paralel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres més a un passeig maritim i a una zona de la platja molt més ample, amb més gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. Les vistes des d’allà ja eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisíaca amb un munt de rasca-cels a primera línia.

Pero lo millor va ser trobar una espècie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki per un costat i el diamond head a l’altre. Allà mhi vaig quedar uns 10 minuts perquè realment valia la pena observar bé tota la costa des d’un punt que ja no podria observar més, doncs era des d’allà o en un barco.

Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i dos nois s’hi tiraven.

Després vaig quedarme una estona caminant pel passeig i per la platja i cap a les 10:30h cap al diamond head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, però havia d’anar fins l’entrada que quedava a més de 2km són era i el camí ja feia pujada.

La zona ja no era el centre sinó més similar a la zona del histel, es a dir cases baixes i unifamiliars i carrers tranquils. La calor començava a apretar i el cansament ja es notava. Per sort a la platja hi havia fonts i havia begut força aigua.

A les 11h arribava a l’entrada del diamond head i on comença el camí ja difícil fins al cim del cràter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just començava la part més difícil de l’excursió.

Seguint la carretera ler la que anava sarribava directament a un túnel d’uns 200 metres i que ja era per entrar al cràter del volcà. Allà shavia de pagar el dòlar que costava i ja començava el caminet només per vianants i que cada vegada aniria sent més estret i amb més pendent.

Al principi ja em va sorprendre però almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. Però al cap de pkca estona el caminet ja només era d’un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15°.

I així durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.

Però quan ja no semblava que pogués ser més dur, de sobte àrea passar per un túnel molt llarg i molt estret i en sortir, l sorpresa, escales. Però almenys tenia 50 graons. No m’ho vaig pensar i vaig pujar sense parar. Després unes quantes escakes més de cargol i al final, per fi, el cim. Ja era a la part més alta del diamond head.

En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnífiques però aquell encara no era el millor mirador.

Des d’allà s’havia de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360° des del punt més alt del diamond head. La veritat és que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es força flipant lo amunt que estas.

Això sí, el mirador ple de gent, massa de fer per lo petit que es. A més, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, es clar.

La veritat és que costava marxa d’allà veient tot Honolulu als teus peus, bona part de la costa est de Oahu i el cràter que s’aprecia perfectament.

Quan ja ho vaig veure bé tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra però que almenys seria molt més fàcil que la pujada.

De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.

Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4km més fins el hostel. Aquests si que es van ser durillos però almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i això sempre està bé. A més estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que apuja la moral.

Pel camí vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia llegit s’hi podia comprar menjar owr no arruïnarte als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7eleven dabans ja havia mirat preus de plata preparats per lo que era comparia amb els d’aquí.

Així com els 7eleven són petits, els Foodland ja són grans, com una gran superfície. Només entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquí semblaven més cars que al 7eleven, potser eren de millor qualitat, no ho se, però un platque eal 7ekeven estava per $5, aquí estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. Aixo si, allà al costat hi havia la zona de dolços i pastissos varios i no mhi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquè quasi tot hi era, i em vaig decidir per uns trossos de braç de ggitano de xocolata i nata per $4, més els impostos clar, doncs mai queden reflectits en el preu que s’hi indica.

Quan vaig sortir plovia una mica així que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braç de gitano. Em volia esperar però tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.

En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camí però per aort va parar de ploure. Això era algo que encara no sabia però que amb els dies mmadonaria que era força habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fàcil veure l’arc de Sant Martí.

I mica en mica manava acostant al hostel amb linesgimble ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia, encara no tenia clar si per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mòbils xinesos són una mica especials.

Cap a les 13:30h i després de 4 hores de caminada ininterrompuda i djlhavet pujar al Diamond Head, arriba al hostel. Estava realment cansat. La intenció era prendre un cafè, no fer migdiada i sopar aviat, però tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos més del braç de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I es clar, em vaig estirar i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que el fet que a l’habitació de tan en tan hi entrava algú.

De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japones però que era xinès. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquella seria la persona més i respectuosa que hauria vist en un hostel.

Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinès estava dormint, senyal de que no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lack volia dir que a les 22h es desperta ria i molestar ia a la resta que ja estaríem dormint.

Jo vaig anar a prendre un cafè assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a habitació realment en feia força de calor.

Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.

El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre però realment estava molt bé, doncs era tranquil, amb les típiques cases americanes i la millor, unes vistes bonissimes del centre de Honolulu, doncs quedavem una mica elevats cosa que permetia veure bé tots els edificis més alts. De fet a aquella hora ja es començaven a lluminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot.

Poc abans de les 20h ja vaig anar cap al 7eleven on vaig comprar un entrepà d’amanida de pollastre i un plat preparat de “XXXXXXXXXXX, tot plegat per 6,26, la meitat del que em vaig v deixar la nit anterior.

I de cami al hostel, parada a l’inici del mateix carrer on estava el hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de honolulu i que ara de nit era ben bonic de veure.

I cap a les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bé, escalfant lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a Tailàndia i ja sabia que estaven bons. La diferència es que a Tailàndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant, i aquí els comprava qui obligat pels preus desorbitats dels restaurants.

A més, allà al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allà com si fos en una terrassa.

Cap a les 21:30h anava cap a l’habitació a mirar algun sèrie per anar fent són. Havia dormit per la tarda però estava molt cansat i encara em són acumulada del camí fins a Hawaii.

I com era d’esperar, el xinorri es va despertar poc abans de les 22h i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o wechats de veu. El tio allà parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entengues alguna cosa. A més el volum de les notificacions ben alt i tota lesgina sonant. Un desgraciat sense cap respecte.

Em donava la sensació que abans d’arribar al hostel o sabia que compartiria habitació, perquè enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabarho d’adobar, al Mongòlia se li acut engegar la llum! Les 22h passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en envegarse per lo que es va haver despavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara només erem el senyor que dormia sota meu, el xinès i jo. El senyor encara no havia arribat però aquest no em preocupava perquè se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.

07/07 De camí a Hawaii

Em vaig despertar a les 6h i començava un dels dies més llargs del viatge. Aquest dia guanyaria ben bé 12 hores degut al canvi d’horari que es dóna al anar des de japo fins a Hawaii, doncs es creua el punt en què es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i més que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari.

A les 8:30h volia ja sortir tot i que el vol sortia a les 14h, però havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport públic i estava a quasi 50km. A més volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.

Així que em vaig preparar el cafè de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.

També vaig ordenar una mica lapartament per rebre una bona valoració a Airbnb, em vaig deixar, vaig mirar una estona i per última vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploure…

Tenia bastant clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport públic sinó amb Grab, per lo que vaig intentar reservar lo, doncs l’última vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de ferme un selfie per veruficarme i a partir d’aquí ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14€, força car però s’havia de tenir en compte que eren 50km. Em faria una mica de ràbia però tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera.

I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora límit que mhavia posat per marxar, així que ja vaig comencar a pewprqr el Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a màxim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.

Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-ne a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. Així que ja vaig demanar un Grab perquè no tenia pinta que anés a parar a curt termini.

Així que ja resignat a fer algo que no m’agrada gens fer, vaig demanar un Grab ja amb Tor a punt per baixar ràpid i deixar la clau a la bústia. A la primera em va dir que no hi havia cap Grab a prop, però ho vaig tornar a intentar en 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons laplicacio arribaria en 5 minuts. Així que vaig tancar lapartament i vaig baixar. Vaig dir a recepció que havia de fer el checkout però la noia que hi havia no saclarava, així que vaig anar directament a la sala de les bústies, doncs ara ja a hi podia anar sol, i vaig deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la app. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a més ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt ràpid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxaven cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni dacomiadarme de l’edifici.

El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. El trajecte va anar bé i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bé per escriure el diari tranquil ament, doncs en una hora dona temps de molt.

El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els oeatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16€. La cosa ja picava una mica. Almenys seguia plovent amb força, per lo que seguia sense haver-hi pogut anar en transport públic.

Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.

Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, però en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tingués el visat per entrar a EUA. Així que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs hi havia desenes d’Air Àsia, i allà ho vn comprovar tot.

Jo havia pagat per una maleta fracturada per excedir del pes, tot i que allà no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina però crec que no hauria fet falta que pagues el 45€ que vaig pagar per l’excés de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi.

Eren les 11h aproximadament i ja tocava fer temps dins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.

Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bé lo de la maleta, doncs no volia que psses com a Norwegian que el pes el comproven a l’embarcament, total ja ho havia pagat, així que no valia la pena arriscar-se perquè un cop allà em diguessin que l’havien de baixar a la Bodega.

Així que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Àsia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Àsia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport és deia KLIA2 i semblava fet únicament per als vols operats per airasia. Vaig flipar amb la meva companyia que era i que no sabia fins en aquell moment.

Així que vaig anar on em van dir però la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni mescoktava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquè veiés el pes. Ella va dir que només una peça, a lo que jo vaig entendre que deia només una peca en cabina, doncs era lo que li preguntava, però va resultar que ella deia que només podi facturar una peça, per lo que jo vaig deixar la maleta fracturada però més tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que després veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a lavio. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45€ tot i sobrepassar els 7kg permesos.

I cap a les 12h ja vaig anar a passar ttots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia però en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport.

Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del país. Un cop fet directa a control d’equipatge. Que fàcil es amb només la motxilla…

Després caminada d’almenys 2km per arribar a la porta d’embarcament, i no exagera, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camí ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Àsia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.

La porta era la Q8, i un cop entravem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. També el vaig passar ràpid i sense problemes i 10 minuts més caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:30h i la porta s’obria a les 13h, així que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap per esperança, però per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuïta de l’aeroport, així que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.

Puntualment a les 13h van obrir la porta i allà va tocar el segon control de passaport. Però aquest ja no era per segellar res sinó per comprovar que no fos fals i que tinguessim el visat per entrar a EUA.

Hi havia un noi i una noia. A mi em va tocar amb la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: Hola cómo esta. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algú em parlava en espanyol després d’un mes i mitg, però de seguida li vaig respondre, muy bien gracias. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques típiques dels passaports autèntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient Gracias, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.

I ara si ja per fi només quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts.

A mi em va tocar el seient 27C, de passadís, però la sorpresa va ser que un cop ja havia pujat tothom vaig veure que l’avió anava molt buit i que jo no tenia ningú als costats. Els seients ts 27A i B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria sol a la meva fila.

Va ser un dels vols més còmodes de la meva vida, per no dir el que més. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m aixecava sense molestar a ningú. Va ser perfecte.

A les 20:30h arribavem a Osaka tot i que alla era una hora més, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h.

Vam baixar i molts feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar la terminal principal en el típic tren elevat automàtic. Allà, per una fila separada, passar per control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur.

I algo que em va sorprendre i més sent al Japó, es que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermèticament tancada però n’hi havia, cosa que últimament nomes havia vist a laeroport de Lisboa. Així que evidentment vaig fumar un piti. A més estava al costat de la meva porta, la 4 i junt a ua font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.

I a les 22:50h vam començar a embarcar. Tenia l’esperança que aquest vol també anés mig buit com l’altre tot i que aquí és veia més gent esperant.

El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta però al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila, però aleshores va venir un japonès que va seure al C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el de lA. Tot ocupat. A més el del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonès. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia a atacar molt còmode, havia menjat, fumat i begut aigua.

El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esoeracem el nou gros del costat sem va girar i em va dir algo com sento soy grosso. Em va semblar que era italià. Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer woow. Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per això parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. Però em va sorprendre quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no se quants mesos a estudiar a sevilla sent de Hawaii.

Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de Gaudí i la Sagrada Família, i el viatge que estava fent. Li vaig parlar una mica del. Que havia fet a Malàisia més que a Tailàndia doncs ell justament venia de bangkok. I així vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens varen enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat és que el noi era molt amable i rialler, tot li feia Gràcia, i era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.

Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat és que em Coat molt als avions i no se ben bé perquè, potser perquè tot es molt estret i petit i es certament incòmode. Algo vaig dormir però ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonès del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaià quasi ue tampoc.

Evidentment les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, a més endarreriem el temps per lo que si ja portava un munt d’hores despert, ara tot just començava el mateix dia 7 una altra vegada. Un dia ben llarg i haver rebut dormit dues hores.

I com al vol previ, vaig menjar go del que portava i vaig aprofitar per avançar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafè. Com que algo havia dormit i començavem un nou dia, em costava molt resistirme a un cafè. Costaven 6RM, 1,20€, car per ser a Malàisia però mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar en demanar-li quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat és que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.

Cap a les 7h hora de Japó i quan ja portaven 7 hores de vol, el japonès per fi es va aixecar moment en que vaig aprofitar per aixecar me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo.

I quasi a les 8h arribavem a Honolulu tot i que allà eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h però encara del dia anterior, dia 7 de juliol. Així doncs el dia 7 de juliol per mi tindria més de 40 hores.

Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i això té més importància de la han sembla ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigració. A més no hi havia ningú de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigració més ràpid que havia fet fins aleshores.

Abans d’arribar-hi però, em vaig acomiadar del hawaià que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.

Per cert, que des de l’avió al control d’immigració s’hi arribava en bus amb tot el que aixo representa, doncs a cada pas hi havia agents cuatodiantnos perquè ningú es des vies. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que així tots anessim cap on havien d’anar.

Així doncs, vaig arribar el primer a les màquines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui valid. Després en pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les típiques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinàries. Finalment s’imprimeix una espècia de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja ferme un senyal perquè hi anés. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant lagent.

I va ser aquí quan vaig dir, això es Hawaii i res té a veure amb EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i només la salutació ja va ser diferent a totes. Jo anava seriós com sempre en aquests casos, però ella va fer un HI molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un how are you, però sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent right, all Right, very good. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pàgina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam començar a parlar quasi com dos amics. Primer va començar dient que quina sort i que bé de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al món i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feia, però tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet ja havia segellat el passaport.

Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir, thats all, i em va indicar on anar i que fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferencia amb el control de Nova York o el de Miami.

I al anar a recollir l’equipatge al primer que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina. Em va saludar no estil hawaià i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada a EUA seguint d’un Hawaii is different.

Però aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew alla a la cabina.

Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningu les agafés. Vaig mirar per allà i no la vaig veure, així que em vaig estar 5 minuts més mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les arraconades i la vaig veure. A diferència de les amtres la meva estava tombada, per això no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important és que no s’havia perdut, doncs això mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar.

I ja em l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure més. Fins aleshores no ho havia pensat, pero i hauria d’haver preguntar com anava, si es que hi anava, a Honolulu. Després me narrepentiria.

No em varen parar per revisar l’equipatge així que ja vaig sortir a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota la illa, inclòs l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar, que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al busos A.

Primer vaig preguntar a una treballadora si sabia d’algun money exchange allà mateix a l’aeroport, i em va dir que si però que estava tancat. De fet l’aeroport era molt petit, molt més del que em pensava, i ni tan sols hi havia les típiques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. Aquí no hi havia res.

Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que això va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcció on em deia que havia d’agafar el busos 19 però per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allà hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per l’O que vaig pensar que estava en elloc correcte i vaig quedar m’hi a esperar el 19. Però quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allà no havia passat, i segons Google Maps el següent podria tardar més de 30 minuts.

Aleshorss vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat pagar doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjà, així que sense pensarmho dues vegades vaig començar a caminar. Quan portava 10 minuts caminant i encara estava per la zona a de l’aeroport va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com marxava de l’aeroport.

Almenys el camí era recta per la carretera però aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, pero que almenys no era perillos com va ser a Carolina de Puerto Rico. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el busos 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas però que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, però que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no hagués seguit per GPSes indicacions de Google Maps, segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de Dalt, on segurament havia passat el busos 19. I jo caminant sota el sol hawaià. Almenys feia vent i era prou soportable.

La roda de la maleta que ja estava mig futura, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camí així, doncs encar quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de oagament però que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber ja allà ja costava només $17. Però vaig mirar en busos si podia arribar fins on hauria hagut de fer el transbord i ho vaig aconseguir. Fer això em semblava la millor opcio, doncs hauria de caminar uns 45 minuts i allà agafar el busos A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos de EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que només tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si hagués hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar 5,50 que es el que hauria de costar, mhauria costat 10. D’aquesta manera, agfantne només un, em sortiria per 3. Així que ja més animat i veientme capac d’arribar fins la parada del busos A, vaig caminar sense aturar-me massa doncs en passava un en una hora i el següent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tenia 45 minuts a partir lleuger fins la parada.

Almenys una part d’aquest camí ja era més entretingut perquè ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. Això si, la calor ara era més forta i el fet de no parar va fer que ja comencés a suar.

Finalment, i ja eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigració, vaig arribar a la parada del busos. Encara em quedava la incògnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament només et deixaven pujar amb el que hi capigues sota el teu seient i a l’esquena. Força puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 dòlars i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant mhauria suposat una hora llarga, a més el tram final de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores però almenys havia estat soportable, una hora més en aquelles condicions ja no se si hauria sigut.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet semblava l’última de recorregut, doncs ja només hi quedava jo al bus. Dalla vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense més problemes.

El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren pis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava més a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguia caminar uns metres que es on estava la recepció. I efectivament, en una caseta més petita, estavaa recepció amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir cool i em va convidar a seure. Vaig anotar més meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117€ i era lo més barat que hi havia a Honolulu… Per això em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bé les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport públic. La veritat és que va ser de les que més em va informar de la zona des de l’hotel.

Després ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, però que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a l ciutat i que per lo tant jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser lo millor d’aquella visita.

Em va acompanyar a l’habitaciól’habitació. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de Dalt de la Llitera mes propera a la porta. Podria dir que el pitjor llit de tots. Almenys l’habitació només estava ocupada per 4 persones contantme a mi.

Vaig deixar les coses i vaig anar ràpidament a dutxarme. I després també ràpidament a la cuina a prepararme un cafè prendre allà mateix,doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bé.

Mentre em preparava el cafè va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el Vig entendre doncs parlava molt ràpid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allà. Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafè per havent acabat anar cap a la zona de restaurants que mhavia dir la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans d’on havia baixat del bus.

Eren quasi 10 minuts caminant, doncs el hostel estava en el típic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta més vida. Allà hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, 7eleven i fins i tot un McDonalds i un burger king.

Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google als que hi havia un McDonalds a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els peus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2€…

Així que vaig anar cap McDonalds pero pel camí vaig trobar el burger king. A fora hi havia un anunci d’un menú whopper per $7 i 10 nuggets per $2, 50. Em va semblar prou bé i ja que estava mort de gana ja mhi vaig quedar. Vaig demanar el menú però em va preguntar quin, afegint un, one? Jo vaig dir que si tot i que se com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menú quen que valia 9,50, més els nuggets i el VAT, que a EUA no es obligatori indicar lo, em va sortir per 12,65. Toma ja. Benvingut a Hawaii vaig pensar. Això si, tenia un munt de menjar que era el que més necessitava en aquell moment. A més el primer dia que estas a un lloc nou és normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar més.

Vaig seure i vaig menjar molt bé i necessitava ja una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola ilimitada, doncs a EUA et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.

Van ser més de 12 dòlars però probablement els millor gastats. Després de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allò era el millor que podria haver fet.

Ja eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per mirar una mica més la zona per als dies següents no gastar-me el que macabava de gastar. I a continuació ja cap al hostel a preparar una mica el dia següent i a dormir.

Eren les 20h quan anava al llit i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. En aquell moment erem 3 a lhabitacio, els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu que encara no l’havia vist i encara no era allà. Vaig intentar anar a dormir el més tard que vaig poder per evitar el jet lack i que em deapertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que més tard va arribar el senyor que dormia sota meu. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.

06/07

Em vaig despertar a les 7:15h amb les millors vistes de la meva vida per tercer dia consecutiu. Com feia els altres dies em quedava una estona la llit llegint notícies al mòbil, doncs s’hi estava massa bé. Igual que el dia anterior, avui tampoc tenia intenció de sortir enlloc, només gaudir de l’apartament i pujar aala piscina ja de nit a diferència del primer dia que hi vaig pujar encara de dia per veure la posta de sol.

Després ja vaig mirar algun blog per confirmar que havia de facturar una maleta si tot el que portava pesava més de 7kg. Els dos blocs que vaig llegir així ho confirmaven per lo que ja no vaig esperar més. A més quedava poc per arribar a les 24 hores quan probablement ja no podria fer canvis a la reserva. De fet, també volia contractar els menjars, doncs valien uns 3€cada un, però ja no em deixava perquè faltaven menys de 48h. Així que al final vaig haver de córrer i quedar-ne sense els apats.

Finalment vaig haver de pagar 204RM per a facturar la maleta en els dos vols, uns 45€. No estava malament la broma. Haver-ho fet a l’aeroport em podria haver sortit pel doble, però haver-ho fet durant la reserva potser per la meitat, així que això ja em va servir de lliçó per a la pròxima vegada.

I ara ha només quedava mirar com anar de lapartament a laeroport en transport public, i de l’aeroport de Honolulu al hostel.

Tot plegat era més llarg de que pensava, de fet l’aeroport de Kuala Lumpur estava a 46km de lapartament hi hauria d’agafar 3 transports diferents. Vaig mirar l’opció de Grab i eren 65RM, una 14€, per lo que nomes l agafaria si fos totalment necessari, es a dir, si no arribava a temps o si plovia.

I ja amb tot lo del vol de l’endemà fet, ja vaig escriure el diari una estona, mirar correus i encara contestar algun WhatsApp d’algun conversa derivada dhaverme felicitat dos dies abans. Per aquestes coses havia d’aprofitar el matí ja que semblava que l connexió anava una mica millor.

Cap a les 13h vaig sortir a comprar el dinar. No sabia que compraria, simplement a Iria mirant els llocs que ja coneixia per ordre de proximitat i comprar en el primer que trobés obert.

El primer era el lloc ambulant de Nasí Lamak de just davant els apartaments, tot i que ja suposava que estaria tancat perquè només l’havia vist obert per les nits. Efectivament estava tancat, però aleshores vaig veure un noi que venia amb una bossa típica de menjar preparat, per lo que vaig suposar que a prop hi havia alguna cosa que no havia vist els dies anteriors.

I efectivament, al pàrquing de l’únic edifici que hi havia en tot al carrer a part dels apartaments, hi havia uns 6 o 7 llocs ambulant amb diferents tipus de menjar, des de plata preparats de sopes, arròs, etc, a rotis o pastes dolces. Era perfecte i estava literalment a 10 metres de l’edifici del meu apartament.

Vaig entrar-hi i vaig recórrer tots els llocs. Al principi anava a comprar una sopa perquè era l’única parada que tenia els preus posats, lo contrari sempre em fa una mica de ràbia, però una sopa no em venia massa de gust per lo que vaig anar a la parada on semblava que feien els plats més contundents.

Com que pels noms dels plats no menterava, vaig aprofitar que ho havia 3 o 4 persones demanat i vaig mirar si algun dels plts que demanaven em semblava bé. Vaig veure un amb arròs al Curry i cuixes de pollastre amb suc i em va semblar prou bé, per lo que li vaig dir al venedor que volia aquell. El vaig demanar per emportar, i com ja havia vist alguna vegada, en comptes de posar-ho en una caixeta de plàstic o similar, o varen posar en bosses de plastic. Per una banda el pollastre amb el suc, per una altra banda l’arròs embolicat en forma de triangle amb paper gruixut, i per una altra banda les vverdures també en una bossa.

El plat va costar 8RM, 1,80€, una mica més car que les sopes que valien entre 5 i 6RM però aquest plat era força mes contundent.

I ja directament vaig tornar a lapartament perque només amb allò ja en tindria de sobres, tot i que a part encara em quedava un dels dos Nasí Lamak que havia comprat la nit anterior.

Eren les 13:30h quan anava a dinar, posant tot l’arròs que acabava de comprar junt amb el de la nit anterior. El d’avui era al Curry i el d’ahir amb salsa picant i peix fregit, per lo que tot plegat va quedar un plat enorme d’arròs i prou bo. I en un altre plat el pollastre amb verdures. Tenia un munt de menjar i tot per 10RM, 2,30€.

La connexió a Internet em va permetre veure uns minuts de notícies mentre dinavadinava, fins que ja es va cansar i vaig passar a mirar capítols descarregats de Netflix.

Cap a les 14:30h acabava de dinar i em vaig estirar però intentant no adormirme ja que aquell dia volia anar a dormir aviat, doncs l’endemà volia marxar cap a l’aeroport a les 9h, però com quasi sempre no ho vaig poder evitar. Quan em vaig donar compte ja eren les 17h.

Per la tarda vaig aprofitar per posar tota la roba que tenia mig bruta a rentar, doncs tenia rentadora i detergent, així que fins i tot vaig rentar la jaqueta, la motxilla i les bambes.

Després a preparar el que pogues de la maleta i ja a prendre un cafè mentre mirava, com sempre, per la finestra i escrivia el diari.

Cap a les 18h va començar a ploure amb el que semblava la tònica general de kuala Lumpur, una bona tempesta cada tarda de dues horetes. De totes maneres a mi ja m estava bé, perquè veure-ho des de d’aquell apartament era tot un espectacle, veient el llamps caure sobre les teulades dels edificis més alts i que podia veure perfectament. Mhauria agradat veure un caure sobre les torres Petronas però no va haver-hi sort, queien a edificis molt propers però cap sobre les torres.

Aquella nit, a partir de les 20h, volia pujar a la piscina a banyar m’hi sent ja de nit, per lo que esperava que aquella hora ja no plogues, com de fet va ser.

Així que cap a les 20:15h, quan ja era ben fosc, vaig anar la planta 8 a buscar la targeta especial. Però aquesta vegada no va ser tant ràpid, doncs la noia em va dir que estava plena. No sabia que hi havia un límit, de fet per això deuria ser lo de la targeta especial, per evitar aglomeracions, i de fet millor perquè així s’hi estava molt millor.

La noia em va dir que podia esperar allà, doncs normalment la cosa va ràpida. Ja m imaginava que per la nit hi hauria més gent interessada en pujar a la piscina.

Per sort la cosa va ser ràpida, doncs en menys de 10 minuts la noia em va fer un senyal. Quan m’hi vaig acostar per poc em foto l’hòstia de la meva vida davant d’ella, doncs el terra emolta molt moll i les meves xancles relliscaven molt. De fet em vaig haver d’aguantar a la seva taula per lo que ella ho va veure de ben a prop. Primer va fer un esclau i quan va veure que mhavia aguantat aleshores no va poder evitar de riure força. De fet jo ja anava amb compte perquè ja sabia que tard o d’hora acabaria relliscant.

En fi, vam fer l’intercanvi de targetes i vaig pujar a la planta 48. Eren les 20:30h quan hi arribava ja efectivament com a molt hi havia 10 persones. Estava realment bé això de limitar l’aforament sempre i quan només haguessin d’esperar 10 minuts.

I directe a la piscina. Poques vegades em banyo en piscines ja, però en aquesta evidentment m’hi havia de banyar. Una piscina infinita amb l’horitzó i el típic skyline se Kuala Lumpur davant teu.

Si durant el dia ja era espectacular, per la nit ho era encara més. Quedar-se recolzat a la piscina i ja no tenir res més davant, només 200 metres de caiguda i aquella imatge, era algo que no tenia preu.

Evidentment vaig fer fotos per tot arreu, tan de la ciutat com de la piscina i la terrassa. Vaig estar uns 30 minuts en total dels quals més de la meitat simplement els vaig dedicar a observar l’horitzó. De fet tenia una imatge que molta gent paga per poder-la veure uns minuts, i jo la podia veure tanta estona com volgués o sempre si era des de l’habitació.

I cap a les 21:10h ja vaig baixar a la planta 8 a fer l’intercanvi de targetes, vaig tornar a l’apartament a buscar diners i cap al 7eleven a comprar sopar per aquella nit i menjar per al llarg trajecte de 16 hores més trasllats cap o des de l’aeroport que mesperava l’endemà.

En sortir de l’edifici vaig veure que els 3 llocs ambulant de davant estaven oberts, per lo que ja vaig decidir que part del sopar seria un Nasi lamak.

I a meitat de camí, a la zona del restuarant, hi havia un lloc ambulant d’hamburgueses diferent a on havia comprat el dia anterior tot i que les hamburgueses semblaven iguals. Així que ja tenia decidit que soparia.

Vaig anar fins al 7eleven on vaig comprar 4 paquets de tabac per no haver-ne de comprar a Hawaii, 3 bosses de patates, 3 o 4 paquets de galetes i uns panets de Frankfurt per menjar algo de carn durant el viatge. I de tornada vaig comprar dues hamburgueses special com la del dia anterior però amb formatge per 5,50RM cada una, deu n’hi do, era dels sopars mes cars que havia menjat, o el que més. Després vaig comprar un altre Nasí Lamak davant lapartament i cap a lapartament a acabar de preparar la maleta i a fer una última observada a la nit de Kuala Lumpur des de l’habitació.

Acabant de rentar la roba, preparar la maleta i mirar bé tot el transport públic que hauria d’agafar l’endemà, sem van fer les 12 de la nit, hora que vaig sopar i mirar Netflix fins cap a la 1 que vaiganar a dormir. Em vaig posar el despertador a les 6 del matí, per lo que no dormiria massa hores.

05/07

Em vaig despertar cap a les 7h després d’haver passat una altra fantàstica nit. Despertar-se amb aire condicionat i veien les Torres Petronas es algo de lo que tardes molt en cansarte.

Com cada matí em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari i vaig estar treballant una estona i mirant correus pendents, alguns de reclamacions que havia posat i que tenia pendents de ferlis seguiment per falta de temps. Però avui no tenia intenció d’anar enlloc en particular, doncs quedar-se a l’apartament era dees millors coses que podia fer, així que vaig aprofitar per anar mirant temes pendents. El dia anterior ja havia passejat força per Kuala Lumpur i avui el que volia era gaudir més estona de les vistes que tenia assegut davant el portàtil.

Per la nit havia pensat d’anar a la Menara KL, la Torra de comunicacions de 300 metres i que té un bon mirador, tot i que no era algo en el que hi tingués especial atenció, doncs la piscina de la Terrassade ll torre on estava, ja quedava a 200 metres d’altitud, res a envejar a la Menara KL.

A les torres Petronas ja no hi podia anar perquè no hi havia lloc en tots els dies que estaria a Kuala Lumpur. Ja ho vaig mirar el dia que vaig arribar, i si ho vaig mirar tant tard va ser perquè abans volia saber la previsió del temps, doncs a Nova York ja em va passar que vaig reservar amb setmanes d’antelació per pujar al OWTC, ja el dia que tocava estava tot ennuvolat. Però el problema es aquest, que si esperes massa, ha no hi ha lloc. En qualsevol cas tampoc em feia especial ilusio pujar-hi, doncs des d’allà, evidentment, no es veuen les torres Petronas.

Per a la Menara KL si que hi havia disponibilitat pero de totes maneres les torres Petronas es veuen millor des de l’apartament on estava, per lo que l’únic interès per anar-hi era per poder veure el meu apartament.

Cap a les 13h vaig sortir per anar al 7eleven més proper tot i UE estava a uns 15 minuts caminant. Volia comptar-hi algo per menjar o mirar si trobava algun restaurant i lloc ambulant obert o el camí, doncs el dia anterior per la tarda ja vaig veure que a mig camí n’hi havia però aleshores ja estaven tancats.

I efectivament, ara estaven oberts. Vaig anar a un restaurant per gent local a mig camí del 7eleven. Diria que era xinès, doncs l’home, que era el cuiner, era xinès, tot i que la dona era musulmana.

Vaig entrar a mirar el cartell amb tots els plats i en vaig triar un mig a l’atzar, doncs pels noms no en vaig reconèixer cap. Però l’home no se si no em va entendre o em va dir que no en tenien, però em va dir si volia arròs amb pollastre. Com que quasi no l’entenia, li vaig dir que si tot i que ja estava una mica fart de l’arròs amb pollastre, de totes maneres a cada restaurant el fan una mica diferent així que vaig dir que si per no allargar aquella conversa que semblava que no aniria enlloc.

I efectivament estava preparat d’una manera que encara no havia provat. L’arròs era estil basil però amb una salsa nova per mi. I el pollastre diria que era rostit, amb suc i verdures, per lo que al final no sem va fer tant pesat com pensava. El preu 5RM, 1€.

En acabar vaig anar a un lloc ambulant que hi havia al costat de Rotis hindús, que ja n’havia provat a Cameron Highlands, i en vaig comprar 6 de diferents tipus, en total 2,50RM, 0,50€. Tot plegat més barat del que mesperava. Els rotis mels vaig endur a l’apartament i mels vaig menjar allà per acabar d’omplirme bé tot i que realment ja no tenia més gana, però amb aquests preus s’ha d’aprofitar i menjar fins a rebentar. I més jo, que només que camini una mica cada dia, ja maprimo molt.

A diferència dels rotis que vaig menjar a Cameron Highlands, aquests no eren tots de platan, de fet potser no es deien ni rotis, doncs almenys un semblava de peix. En qualsevol cas molt bons.

En acabar ja eren les 14:30h, hora que em vaig estirar i com quasi cada dia a fer la migdiada un parell d’hores.

Em vaig despertar cap a les 17h encara sense tenir clar si anar o no a la Menara KL. La veritat és que pel matí havia intentat comprar les entrades per Internet, però no se si degut a que l connexió fallava o que a la seva web tenien algun problema, al final no vaig poder finalitzar la compra. Quasi que ho preferia perquè així ja no calia que decidís. A més a les 17:30h va començar a ploure i amb força. De fet queien molts llamps i fins i tot en vaig veure un caure just a sobre d’un dels edificis que veia davant meu. Va ser espectacular poder-lo veure tant bé. De fet mirar la tempesta per aquella finestra era ja un espectacle en si mateix.

Mentre em prenia el cafè, mirava correus, escrivia el diari i seguia intentant comprar lentrada pel mirador de la Menara KL, tot i que si seguia plovemt així era evident que no la compraria, de fet només que fes núvol ja no la compraria. Es per aquest motiu pel que no m’agrada comprar aquest tipus d’entrades amb tant temps d’antelació.

Va seguir plovent fins cap a les 19h, moment en que vaig aprofitar per anar a comprar al 7eleven, bàsicament menjar com sempre, tot i que aquesta vegada vaig comprar una hamburguesa a un lloc ambulant que hi havia just davant del 7eleven. Era d’ou i enciam i més la guardaria per sopar a lapartament. Era la primera vegada en tot el viatge que menjaria hamburguesa i el venia força de guat. I cap a les 20h vaig sortir primer amb la intencio d’anar a la Menara KL en transport públic, però aixi tardaria 45 minuts, i caminant tardaria una hora llarga, per lo que finalment vaig decidir anar a les torres Petronas que les tenia a 15 minuts caminant i ja em sabia el camí de memòria.

Aixi que hi vaig anar directe arribant als peus de les torres cap a les 20:15h.

Tot i que allà ja hi havia estat el dia anterior, valia la pena tornarhi de nit per veure les illuminades. De fet es nota que la gent ho prefereix perquè ara hi havia força més gent que quan hi vaig estar el dia anterior però pel matí. I també a diferència del dia anterior, aquesta vegada vaig entrar-hi i vaig anar dins al Parc que quedava darrere les torres, doncs per la nit hi ha unes fonts illuminades.

Així que després de fer algunes fotos a les torres ben illuminades, vaig anar cap a la porta principal que està just enmig de les dues torres.

Només entrar ja es veuen 2 cotxes de F1 de l’equip Petronas i just després ja s’entra a un centre comercial enorme que ocupa les 5 primeres plantes de totes dues torres. I creuant tot el centre comercial en direcció contrària a la porta principal, s’arriba al LLOC park que es com el pati del darrere de les torres.

Es un parc on durant el dia quasi no hi ha ningú però que a partir de les 20h somple de gent per veure les fonts illuminades amb les torres de fons. Realment les fonts del parc no són massa espectaculars, de fet ho són molt més les de Montjuïc. Però amb les torres Petronas i altres del voltant la imatge es força impressionant.

Vaig donar una petita volta pel parc, una altra pel centre comercial i ja vaig sortir de les torres per on havia entrat. Eren les 21:30h quan tornava cap a l’apartament. Pel camí, quasi al costat de les torres vaig comprar dos pinxos dalgo arrebossat tot i que no sabia ben bé que era.

El camí de tornada ja el vaig fer rapidissim, doncs ja em sabia fins i tot els millors llocs per creuar la carretera de 3 carrils per sentit que separava ledifici del meu apartament amb la resta de la ciutat.

Just davant de lapartament hi havia 2 o 3 llocs ambulant. Em va semblar que en un venien fruites i sucs, en un altre creps i en el tercer Nasí Lamak, que no sabia ben bé que era però semblava un plat preparat que costa 2RM, així que en vaig comprr per sopar junt amb l’hamburguesa que ja tenia i els dos pinxos que acabava de comprar. Al final mhavia currat un bon sopar.

Vaig pujar a la planta 39 i cap a l’apartament. Vaig prendre una cervesa mentre mirava, com sempre, per la finestra i em començava a mirar el tema de l’equipatge pel vol a Honolulu, ja que en principi el màxim permès en cabina eren 7kg i jo els superava. En principi no tenia més remei que pagar uns 22€ per cada vol, i eren 2, per tal de facturar la maleta.

Cap a les 23h vaig soñar el Nasi Lamak, l hamburguesa i els pinxos dalgo arrebossat que no sabía que era pero que estava molt bo, tot plegat mentre em seguia batallant amb la connexió a Internet que des de que hi havia els veïns nous no xutava massa, no se si deurien tenir algo a veure. Així que no vaig poder mirar les notícies i em vaig haver de conformar amb el que tenia descarregat a Netflix, Así nos ven.

I cap a les 12 al llit seguint mirant Netflix però més per la finestra, doncs no em cansava de veure les torres Petronas davant meu totes illuminades.

04/07 Segon dia a Kuala Lumpur: Plaça Merdaka, Chinatown i KLCC Park

Em vaig despertar cap a les 6h i el primer que vaig veure van ser les Torres Petronas. Així si que és agradable despertar-se. Havia passat de despertar-me la nit anterior en una habitació amb una finestra que donava a un passadís i on podia veure ua paret, a despertar-me a quasi 130 metres d’altitud amb uan finestra on veia les Torres Petronas. Això, que pot semblar molt car, no ho és gens, de fet aquest apartament, em costava 25€ la nit, i cal tenir en compte que no només tenia aquelles meravelloses vistes, sinó una piscina a la terrassa de l’edifici, a 160 metres d’altitud, i tot el que pot tenir un apartament, amb nevera, microones, cuina, bany, etc. A part de tota la seguretat que tenia l’edifici, doncs allà era impossible entrar si no hi tenies un apartament comprat o llogat.

I com cada matí, però millor que mai, em vaig prendre un cafè, per primera vegada sense haver d’utilitzar la meva tassa portàtil ni el meu calentador, vaig escriure el diari i vaig decidir quins llocs visitaria aquell dia. Aniria fins els peus de les Torres Petronas, després cap a la Menara KL, després a la Plaça Merdaka i d’allà una volta per Chinatown, tot plegat caminant doncs el que mes lluny em quedava era Chinatown que estava a uns 3,5 kms. Com sempre dic, almenys el primer dia que soc en una ciutat, m’agrada anar caminant sempre que es pugui, doncs és la millor manera de viure be la ciutat, i en aquest cas tot plegat quedava prou a prop.

Em vaig acabar el cafè tranquil·lament mirant per la finestra, em vaig dutxar i cap a les 9h vaig sortir a fer la primera passejada per Kuala Lumpur. Les Torres Petronas estaven a uns 20 minuts caminant i era el que tenia mes a prop de tot el que volia veure, així que vaig anar directament cap allà.El problema va ser creuar la carretera que hi ha a uns 100 metres dels apartaments, doncs era la primera vegada que l’havia de creuar i encara no sabia el millor lloc per a fer-ho, de fet quasi tots eren dolents, per lo que em vaig estar 10 minuts de rellotge intentant creuar-la. 10 minuts pot semblar poc temps, però passar-se’ls pal plantat en una vorera intentant creuar una carretera, es fan realment llargs. Finalment, v aig aprofitar que un camió va tardar una mica en arrencar i que epls altres dos carrils els cotxes estaven a uns 20 metres per passar corrent. Però aquest només era un dels sentits, faltava l’altre que no va costar tant però els seus 3 o 4 minuts si que varen requerir.

Un cop passada la carretera ja era anar tirant un sol carrer per una vorera normal durant uns 10 minuts fins arribar als peus de les Torres Petronas. Durant el camí ja es veien una mica, però en un moment determinat, al girar una corva, de sobte apareixen en la seva totalitat a escassos 20 metres, per lo que la impressió és forta, doncs no t’ho esperes gens quan les veus completament i molt a prop.

Un cop hi ets a sota és una passada mirar amunt i veure el que tantes vegades has vist en imatges. El famós pont que uneix les torres i la seva forma tant peculiar amb els 5 trams simbolitzant els 5 pilars de l’islam.

Vaig estar uns 10 minuts passejant pels peus de les torres, fent les fotos de rigos i observant-les una bona estona. I després cap a la Menara KL, la torra de comunicacions quasi tant alta com les Torres Petronas i que forma junt amb elles el típic skyline de Kuala Lumpur.

Vaig estar caminant uns 15 minuts mes fins que hi vaig arribar molt a prop però no hi vaig anar just fins al peu ja que havia de donar molta volta i no em compensava, ja que des d’on era ja la veia molt be. I com a les Torres Petronas, fotos i contemplar durant una estona la torra que és realment també impressionant, doncs a diferència d’un edifici, aquesta és com un pal gegant.

Des d’allà em vaig dirigir cap a la Plaça Merdaka, la plaça emblema de Kuala Lumpur doncs des d’allà es va declarar la independència. És una plaça molt gran sense res, només amb gespa i una bandera malaia enorme. Un dels reptes és creuar-la d’una tirada, doncs és molt gran i sense cap ombra, per lo que quan fa mes calor, és realment dur creuar tota la plaça.

Però pel camí vaig passar per els ja típics llocs ambulant dins un mateix recinte, amb taules comunes i una botiga amb begudes, molt similar a on vaig fer l’últim dinar a Malacca i on de fet vaig menjar el mateix que menjaria aquí, doncs em va agradar molt. Eren les 10:45h i ja feia 5 hores que estava despert per lo que vaig decidir ja fer un d’aquells esmorzars-dinars que acostumava a fer.

Vaig entrar i vaig anar mirant tots els llocs fins a parar-me el que em va semblar mes interessant. Casualment el primer plat de la carta era Wantan Mee, cosa que em va semblar el mateix que havia menjat a Malacca i que era espaguetis xinesos amb porc i una espècie de rabiolis grans amb carn feta al vapor. Com que allò em va agradar molt i ho preferia a l’arròs i al pollastre, doncs ho vaig demanar. El preu aquí eren 6,50RM mentre que a Malacca van ser 6RM, per lo que vaig considerar que estava molt be tenint en compte que ara estava a Kuala Lumpur on se suposa que tot és una mica mes car.

La carn de porc no estava feta exactament com la de Malacca però em va agradar mes, semblava com mes torrada o feta a la barbacoa. La resta era igual, amb aquella espècie de rabiolis gegants de acrn feta al vapor i els espaguetis tot i que aquí em va semblar que no n’hi havia tants. En quaslevol cas estava molt bo com ja m’esperava. Cap a les 10:50h vaig acabar, vaig pagar i vaig seguir el camí cap a la Plaça Merdaka.

Però abans d’arribar-hi vaig passar per un carrer molt autèntic ple de botiguetes tan de musulmans com hindús. Era un carrer amb uns edificis força deteriorats i tot molt brut, però des d’allà es veien les Torres Petronas i la bandera gegant de la Plaça Merdaka. Aquestes son les coses quasi excepcionals de Kuala Lumpur, aquestes grans diferències a pocs metres de distància unes de les altres.

Vaig caminar una mica pel carrer i després fins la Plaça Merdaka que estava quasi al costat. El que no m’esperava que hi hagués allà era el teatre Nacional de Malàisia, un edifici d’estil musulmà simplement impressionant i molt gran. A mes just al costat hi havia una mesquita, per lo que tot plegat fa que la Plaça sigui molt mes que una simple plaça. A mes, just a l’altra banda, hi ha uns edificis d’estil colonial la qual cosa aquesta plaça representa a la perfecció una de les peculiaritats de Malàisia, la seva multiculturalitat totalment integradora i respectuoso les unes amb les altres. Son coses que costen mot de veure a altres països, de fet jo no ho he vist en cap, aquesta harmonia total entre cultures i religions tan diferents.

I un cop creuada tota la Plaça Merdaka a peu i sota el sol, ja vaig anar cap a Chinatown que quedava a uns 10 minuts caminant d’allà. Com sempre, Chinatown sempre queda força ben ubicat en totes les ciutats, ja trien be el lloc ja…

Pel camí vaig veure un McDonald’s amb els cartells dels gelats a la paret de fora. Me’ls vaig quedar mirant i amb la calor que feia i havent acabat de dinar, em van venir molt de gust. Primer pensava en el típic cono, però no en vaig veure cap dde normal, tots eren amb gustos de menta, cafè, maduixa i altres coses, per lo que finalment em vaig decidir per un McFlurry que porta galetes oreo triturades. Aixíq ue vaig entrar i el vaig comprar per 5RM, 1€, i em va entrar de puta mare, de fet era el primer gelat que emnajva en tot el viatge. No n’acostumo a menjar, però de postre i amb la calor va ser el milor que podria haver menjat en aquell moment.

Quan ja hi arribava vaig veure un KK, similar a un 7eleven però suposadament mes barats, doncs encara no ho sabia perquè no hi havia comprat mai. Hi vaig entrar i efectivament tot era un 5 o 10% mes barat que al 7eleven, i jo sempre comprant al 7eleven… I de fet, el que mes diferència de preu tenia eren les cerveses, doncs al 7eleven costaven uns 2€ i allà 1,50€. Vaig comprar-ne dues a mes d’algo de menjar i una ampolla d’aigua perquè ja no aguantava mes la sed, de fet hi vaig entrar per comprar aigua.

Un cop allà ja estava a l’entrada de Chinatown, de fet, només girant la cantonada del KK ja es veia que aquell carrer era de Chinatown, doncs son inconfundibles. Els edificis vells, els llocs ambulant, els cartells en xinès i, evidentment, la gent, tots xinesos.

Vaig seguir caminant per aquell primer carrer fins a trobar-me amb un mercat enorme que ocupava uns 4 carrers ben llargs, a mes tots ben adornats i amb tot tipus de botiguetes, des de menjar fins a falsificacions de tot tipus, típic xinès.

Vaig passejar per quasi tot el mercat fins que eren quasi les 12h quan ja vaig anar tirant cap a l’apartament. Estava ja a quasi 4 kms, per lo que tenia una hora llarga de camí.

Quan ja tornava pel mateix carrer pelq ue havia entrat vaig veure que la Menara KL estava ben a prop i que des d’allà, Chinatown, en tenien una visió perfecte. Com sempre, els xinesos triant bons llocs per fer-hi el seu barri. I ja que la tenia tan a prop i em venia de camí, doncs vaig anar en direcció a la Menara KL per on hi passaria pel costat contrari per al que havia passat al venir, així tornaria a l’apartament per un camí diferent el de l’anada, tal com a mi m’agrada.

I efectivament, vaig passar ben a prop altre vegada de la Menara KL però per un altre costat, aprofitant per fer alguna foto mes. A mes, quan ja portava mes de la meitat del camí, vaig tornar a passar per les Torres Petronas, doncs aquestes ja quedaven mes a prop de l’apartament i era quasi inevitable no passar-hi. Això si, evidentment hi vaig arribar per un altre costat per lo que les vaig poder veure des d’una perspectiva que no havia vist abans. Començava la zona financera i d’hotels de luxe de Kuala Lumpur, cosa que es notava també amb la gent i cotxes que es veien pel carrer, que curiosament, molts eren xinesos o japonesos, no ho sé, però en qualsevol cas no malais.

I a partir d’allà el camí ja era el mateix per al que havia vingut per lo que ja vaig deixar de mirar Google Maps i el camí es va fer molt mes ràpid, cosa que em va anar be perquè ja estava força cansat, eren les 13:30h per lo que ja feia 4 hores i mitja que caminava.

Però abans d’arribar vaig veure un lloc ambulant hindú amb força cua de gent local i això sempre és bona senyal, per lo que m’hi vaig parar per comprar el sopar. Com que no sabia que era res, el noi em va preguntar: Chicken? A lo que li vaig respondre que si i que li posés un ou, doncs en tenien de fets i separats i la gent deia si en volia o no. Tot el plat per 6RM, 1,20€.

Cap a les 13:45h arribava a l’apartament i tot i que ja feia estona que havia menjat, estava tant cansat que em vaig estirar al llit mirant les Torres Petronas per la finestra i em vaig quedar ben adormit fins cap a les 16h. Dues hores de migdiada com quasi cada dia. I també com sempre després de llevar-me, a prendre cafè i a escriure una mica el diari fins cap a les 18:30h que vaig anar cap a la planta 48 on hi havia la piscina i el mirador fantàstic de l’edifici.

Però quan ja era a l’ascensor, on per anar a qualsevol planta s’ha de passar la targeta que dóna accés a l’edifici, semblava que no funcionava. La passava pel lector però al clicar sobre el botó de la planta 48 aquest no s’activava. COm que no estava seleccinoant cap planta, l’ascensor va pujar fins la 41 ja que l’havien cridat. Allà va pujar un noi que em va veure que encara intentava anar a la 48, i aleshores em va explicar què passava. Per poder anar a la planta 48 primer havia d’anar a la planta 8 a demanar una targeta especial, previ dipòsit de 100RM.

Així que vaig tornar a l’apartament a buscar els 100RM i cap a la planta 8. Quan hi vaig arribar vaig flipar, hi havia una altra piscina, un parc infantil i una espècie de piscina amb aigua caient del sostre. Vaig caminar uan mica fins a trobar un mostrador on casulament hi havia la mateixa noia que el dia anterior estava a la recpeció i que ja em coneixia de tanta estona que em va veure per allà donant voltes. Li vaig comentar lo de la targeta per la planta 48 i va treure una llibreta on em va apuntar, vaig haver de firmar, donar-li la meva targeta i els 100RM i ella em va donar la targeta especial. Amb tot vaig tornar als ascensors i ara si, al passar la targeta pel lector i clicar sobre el botó de la planta 48, aquest es va activar i vaig anar cap a una de les millors piscines de Kuala Lumpur.

Al arribar-hi, no només havia de passar la targeta per un lector per obrir la porta com a tot l’edifici, sinó que un cop oberta, un noi de seguretat la revisava. Vaig flipar una mica amb tanta seguretat per accedir a aquella planta, de fet hi havia molta menys gent de la que m’esperava, no eren ni 10 persones, potser per tot el procés que s’havia de fer per arribar-hi. En qualsevol cas millor, doncs s’hi estava molt millor del que pensava. La piscina quasi buida i espai per tot arreu per poder fer tantes fotos com volgués.

Pel que fa a la planta en si, era impressionant, de fet mes del que m’esperava, doncs es tenia una visió de 270º, és a dir, a nomñes un dels 4 costats hi havia paret que impedia la visió, però en els altres 3 no, quedaven completament lliures permeten una visió perfecte de la ciutat, i de la posta de sol, doncs per l’hora que era el sol ja s’estava ponent i vaig poder veure algo que realment si que no m’esperava, una de les millors postes de sol que he vist mai. A mes, estranyament, no hi havia núvols, doncs a aquella hora és molt habitual que a Kuala Lumpur plogui o faci núvol, per lo que la imatge va ser brutal.

Em vaig quedar allà dalt simplement contemplant la ciutat des d’uns 200 metres d’altitud durant uns 30 minuts. Aquell dia no em vaig banyar ja que no portava el banyador posat, tot i que encara tenia 3 tardes per davant per lo que segur que em banyaria en aquella piscina única.

Cap a les 19:30h ja vaig baixar fins la planta 8 a deixar la targeta i recollir la meva i els 100RM i cap a l’habitació, on no estava a 200 metres però si a 170, i les vistes eren quasi igual d’impressionants que des de la terrassa. realment el meu apartament estava a una altura i en una orientació perfectes.

Cap a les 20h vaig prendre uan cervesa assegut davant la finestra de l’habitació amb tota la ciutat il·luminada davant meu. Aquella va ser la millor cervesa que prenia en molt de temps, a mes era cervesa Skol, típica asiàtica.

03/07 De camí a Kuala Lumpur i les millors vistes des de l’habitació

Em vaig despertar una mica abans de les 6 del matí, abans de que sonés el despertador. Aquest dia ja marxava cap a Kuala Lumpur i la que seria l’última parada a Malàisia. La intenció era deixar l’hotel cap a les 9h, arribar a Melaka Sentral cap a les 10h, agafar un bus express com a molt tard a les 11h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 13h. El check-in a l’apartament era a partir de les 15h, per lo que si tot anava així, tindria dues hores per dinar i arribar a l’apartament.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè, vaig mirar tots les opcions i horaris de tot el que hauria d’agafar, vaig escriure el diari, vaig recollir-ho tot i cap a les 8:30h marxava de l’hotel. Ja hi havia un dels dos nois que normalment hi havia a recepció tot i que encara estava fora. Em vaig acommiadar i vaig anar cap al Medical Center de Malacca doncs allà hi havia la parada del bus 17 que havia d’agafar per anar a Melaka Sentral.

Quan portava uns 5 minuts caminant vaig mirar a google Maps on havia buscat la ruta però, no sé perquè, ja no hi era. Probablement hauria tirat enrere a l’aplicació fent que tornés a l’inici. En qualsevol cas les indicacions que havia guardat al sortir de l’hotel ja no hi eren. Vaig mirar a la zona de Medical Center i viag veure-hi uan parada, així que en comptes de tornar a l’hotel, conectar-me a Internet i tornar a fer la cerca, vaig decidir seguir.

En arribar al Medical Center vaig anar al que segons Google Maps era una parada de bus. EN principi el 17 passava una vegada cada hora, segons Google Maps a i 30 de cada hora tot i que m’estranyava. Vaig estar esperant una hora, fins les 9:35h i allà no va passar cap bus. Una hora esperant de peu dret es pot fer molt llarg…

A les 9:35h vaig decidir tornar a l’hotel (cosa que hauria d’haver fet abans) i contractar un Grab, que és com l’Uber del sudest asiàtic. Ja ho havia mirat abans de sortir i elpreu fins a Melaka Sentral eren 9RM, 2€, per lo que era un preu mes que raonable pel trajecte que era. Agafar taxis o Ubers no m’agradava, però en aquest cas havia intentat agafar el bus sense aconseguir-ho. A mes seria la primera vegada que agafaria un Uber o similar, i això també em feia certa gràcia.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 9:45h i vaig demanar un Grab. Mentre esperava vaig tornar a fer la cerca a Google Maps per anar a Melaka Sentral en bus, i sorpresa, no havia passat cap bus perqupe no havia anat a la parada correcte. Era allà a prop però a un altre carrer, per això ni tan sols en vaig veure passar cap. En fi, això em va passar per no haver tornar enerere quan només feia 5 minuts que havia sortit de l’hotel. La veritat és que em va fer força ràbia, doncs ara probablement ja seria a Melaka Sentral i havent agafat només un bus local.

Mentre esperava al Grab, va sortir l’altre noi de l’hotel, el que semblava el ropietari, i em va preguntar que què hi feia allà, que li havien dit que havia deixat l’hotel feia mes d’una hora. Li vaig explicar la situació i em va demanar que li ensenyés el mòbil, doncs segons ell els Grab no tarden ni 2 minuts en arribar i jo ja en feia 5 que esperava. Em va dir que algo passava al mirar l’aplicació. Ho va tornar a intenatr i va fer que no amb el cap. No ho entenia massa però semblava que segons ell no estava funcionant. Va treure el seu mòbil, va demanar un Grab per a Melaka Sentral, i al cap de 10 segons em va ensenyar el mòbil on es veia en pantalla que ja hi havia un cotxe que venia i que arribaria en menys de 2 minuts. Doncs sort que estava ell allà perqupe sino també m’hauria fallat el Grab. Al final cap dels dos vam entendre qu eli passava a la app del meu mòbil.

I efectivament, no feia ni 2 minuts que ja apareixia el cotxe per la cantonada. Ara si em vaig acomiadar de tots, vaig pujar el cotxe i vam anar cap a Melaka Sentral. Amb tot plegat ja eren quasi les 10 del matí, tot i que els meus plans era agafar el bus exprés com a molt tard a les 11h, per lo que encara tenia temps.

EL noi del Grab era realment amabale, força jove, i tot i que amb un anglès molt bàsic, ens podíem entendre. El trajecte va durar uns 10 minuts temps en què em va preguntar com em deia, a lo que li vaig respondre Guillem iq ue era un nom en català, a lo que ell va respondre, Guillem en català però molt ben dit i a la primera, sense que li hagués de repetir. Després vàrem parlar de Barcelona, com no, el que portava fins ara de viatge i el que em quedava per fer i finalment de Kuala Lumpur, doncs era cap on anava. El noi no semblava ni d’allà, doncs quasi que sabia mes jo de Kuala Lumpur que ell, i a mes, els malais saben força be l’anglès, per lo que tot plegat em feia creure que potser aquell noi no feia tan de temps que era a Malàisia. En qualsevol cas era molt amable i el trajecte fins a Melaka Sentral va ser molt agradable.

Vaig arribar a Melka Sentral cap a les 10:15h, així que tot i els problemes encara anava molt be de temps. A mes la terminal ja me li mig coneixia per lo que de seguida vaig arribar a les màquines i vaog comprar el bitllet per a les 10:45h per 10,70RM, 2,30€.

Vaig anar a buscar la porta A, tal com posava al bitllet i a esperar fins a les 10:40h que va arribar el bus. Vaig pujar i com a l’anada, hi havia un senyor assegut al meu lloc. Jo tenia el seient 4 que era el de finestra, per lo que vaig anar a seure al 3 quan ell va dir que aquells eren l’1 i el 2. Li vaig assenyalar els del costat on posava 1 i 2 dient-li que aquells eren el 3 i el 4. En comptes de moure’s es va quedar allà on era. Jo vaig deixar 3 o 4 segons a veure què feia i com que no feia res doncs vaig seure al 3, al seu costat. Pel que es veu a Malàisia hi ha molta gent que no sap com va la numeració dels seients d’un bus…

Almenys el senyor era amable i vam estar xerrant els primers 20 minuts del viatge. Primer em va preguntar el de sempre, d’on era, d’on venia, on anava, etc. La veritat és que aquest era mes xerraire i sabia parlar millor l’anglès que el de Grab, per lo que les meves explicacions sobre els meus viatges van ser molt mes extenses. A mes estava realment interessat, preguntant-me que com ho feia, a què em dedicava, si sempre anava sol, etc. Mostrava realment molt d’interés en tot el que li explicava, doncs al cap i a la fi, tot plegat és rou interessant.

Ell e va explicar que el seu fill estava vivint a Liverpool per algo de Petronas, la cmpanyia de petroli mes importaant de Malàisia i quasi del mon. Això venia perqupe vàrem estar parlant de divises i va sortir el tema de la lliure estarlina, doncs és uan divisa molt forta. Segons deia ell havia treballat de tècnic en alguna empresa que no vaig entendre però que semblava important, de fet es notava que era de bona família. Aquestes converses amb aquest tipus de persona sempre son interessants i aporten nous coneixements sempre necessaris.

La resta del viatge la vaig aprofitar per escriure el diari, sense fer massa coses per tal que no desapareixés les indicacions del transport públic que havia d’ahgafar a Kuala Lumpur per arribar a l’apartament. NO em fiava perquè a vegades, sense saber exactament com, Moovit o Google Maps, tornaven a la pantalla inicial desapareixent les indicacions que hi havia, i sense Internet, ja no es poden recuperar.

Cap a les 13h arribàvem a Kuala Lumpur, a la terminal que ja em coneixia una mica, la TBS.

Segons Moovit havia d’agafar un tren, així que vaig anar seguint les indicacions dels cartells, del mapa de Moovit i el que ja em coneixia, doncs la primera vegada que hi vaig ser ja vaig veure on era el tren. Mentre hi anava, una noia xona que havia anat amb mi a l’autobus, quan em va veure mirant el mòbil i els cartells, em va preguntar on anava. Jo li vaig dir a l’estaciño de Titiwangsa, ella va dir que si i em va acompanyar fins les màquines on podia comprar el bitllet. Segurament les hauria trobat sense problemes però amb ella va ser mes ràpid. Després em va preguntar quin era el me destí, a lo que li vaig dir Bernamsa iq ue segons Moovit hauria d’agafar el Monorail. Jo pensava que era el Monorail perquè l’estació era Monorail i no em vaig fixar amb el símbol, que era un bus, no un tren. Ella em va dir que creia que el monorail no em portaria allà, i em va donar una sèrie d’instruccions que quasi no vaig entendre tot i que tampoc li posava massa atenció, doncs estava convençut que seguint les indicacions de Moovit no tindria cap problema.

Vaig comprar el bitllet fins a Titiwangsa, que de fet no era un bitllet, sino com una moneda de plàstic que al entrar has de passar per un lector i s’obren les portes, i al sortir s’ha d’introduir en un forat tipus el de posar les monedes en una màquina de tabac, per lo que és rehutilitzada, doncs per sortir l’has de tornar.

El tren va passar al cap de poc menys de 10 minuts. Tot just eren les 13:10h per lo que en aquell moment anava molt be de temps, doncs el check-in havia de ser com a mínim a les 15h. Fins a Titiwangsa eren 12 parades i uns 30 minuts aproximadament.

Durant el trajecte vàrem passar per un punt des d’on es veien força be les Torres Petronas, sent la segona vegada que les veia.

Cap a les 13:40h arribàvem a Titiwangsa i allà començarien els problemes, tot i que al final, com tot, s’acabaria solucionant.

Jo estava convençut que havia d’agafar el monorail, confós pel nom de l’estació que psoava a Moovit. I de fet, quan vaig sortir del tren, ja hi havia cartells indicant on era el monorial, per lo que no vaig tenir dubtes i hi vaig anar directament. En arribar, encara sort que em vaig parar a mirar les parades que tenia, doncs n’eren 7 o 8 per lo que es podien llegir totes en un moment. Aleshores vaig veure que cap coincidia amb les que em deia Moovit. M’ho vaig estar mirant 5 minuts llargs fins que vaig decidir marxar peru`qe cap de les 4 parades que segons Moovit havia de passar, apareixia en el llistat de parades del monorail. Així que vaig sortir i vaig veure un cartell que posava Hub Titiwangsa, que era el nom de l’estació que em deia Moovit on havia d’agafar el que jo pensava que era el monorail. Però al veure que ja sortia al carrer, vaig tornar enrere per assegurar-me.

Mentre mirava tots els cartells que hi havia a l’estació, se’m va acostar un indigent preguntant-me on anava, jo li vaig dir però sense prestar-li massa atenció, doncs pensava qque em demanaria diners, error. Ell s’ho va mirar i fins i tot va anar a preguntar a la taquillera. Va tornar i em va dir que el monorail no anava fins on jo habia d’anar, el mateix que m’havia dit la xinesa a la TBS. Aleshores ja em vaig donar per vençut i vaig mirar a quant estava de l’apartament, vaig veure que eren poc mes de 2km i que podria tardar uns 45 minuts en arribar-hi. El senyor em va assenyalar la direcció i li vaig dir que potser hi aniria caminant, a lo que el va dir que si, que es podia fer sense problemes. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir anant ja en direcció a l’apartament amb la intenció d’arribar-hi caminant.

Jo encara tenia al cap el nom GOKL, que era el nom que psoava a Moovit i que jo pensava que seria la línia de monorail, iq ue de fet havia sigut un altre dels motius pel que havia descartast el monorial, ja que aquest nom no apareixia enlloc. Doncs quan portava caminant uns 5 minuts i ja directe cap a l’apartament per un carrer estret, un bus em va pitar perquè vigilés, i al girar-me, sorpresa, posava GOKL. No era el monorail el que havia d’agafar, sino el bus. Si hagués llegit tota la pàgina de Kuala Lumpur a Wikitravel probablement això ja ho sabria i m’hauria estalviat 20 minuts, doncs amb la tonteria ja eren les 14h.

Aleshores vaig intentar anar on em deia Moovit que s’havia d’agafar el bus, al punt del mapa indicat. Però després d’estar donant, literalment, voltes durant 30 minuts no trobava la parada. vaig entrar i sortir de l’estació, vaig anar d’un costat a l’altra de la carretera dues vegades, que s’havia de creuar per un pont, vaig anar a una petita terminal d’autobusos que hi havia però només eren busos de llarga distància. Tot plegat amb una calor que ja feia i pensant que si aquell temps l’hagués dedicat a anar cap a l’apartament, potser ja hi hauria arribar, això si, molt mes cansat, molt mes suat i amb les rodes de la maleta molt mes fetes pols.

Finalment i quan ja estava desesperat i a punt d’agafar un taxi, amb l’ajuda de la gent a qui anava preguntant i donant voltes per tota aquella terminal, vaig veure busos de GOKL aparcats. Primer vaig veure els de la línia vermella, i segons Moovit havia d’anar amb els de la taronja, que per sort, estaven quasi al costat. vaig anar cap allà on vaig veure un cartell amb el recorregut, i sorpresa, eren les parades que posava a Moovit! Per fi l’havia trobat i la parada on havia d’anar apareixia en aquell cartell. Mentre mirava el cartell se’ va acostar un treballador i em va pregunatr on anava. Li vaig assenyalar la parada al cartell i em va assenyalar el bus que havia d’agafar i que a les 14:45h sortia. eren les 14:31h, per lo que acabava de sortir un, de fet el vaig veure com marxava. En fi, ja no venia de 145 minuts mes. De totes maneres el bus tardaria poc mes de 5 minuts en arribar a la parada i d’allà jo tenia 5 minuts caminant fins l’apartament, per lo que segurament encara arribaria una mica abans de les 15h.

Cal tenir en compte que aquests busos son totalment gratuïts. Simplement puges i seus. Quantes ciutats n’haurien d’aprendre…

A les 14:45h vam sortir i a i 53 arribava a la parada on havia de baixar. I d’allà caminant seguint les indicacions de Google Maps. Anava per la carretera i hauria de girar un carrer amunt on ja hi hauria el bloc. Vaig passar per un carrer que en un principi no em va semblar que fos aquell, doncs es veia molt pijo, i tot i que sabia que l’apartament que havia llogat estava molt be, no pensava que tant. Aixíq ue vaig seguir caminant cap al proper carrer però segons Google Maps ja m’havia passat. DOncs semblava que si era aquell carrer que es veia tan pijo. Vaig tornar enrere i hi vaig pujar. A uns 100 metres es veia una torre altíssima que havia de ser aquella, doncs no n’hi havia mes, de fet semblava un carrer fet expressament per aquella torre.

Així que vaig anar directament cap a la torra i quan hi vaig arribar Google Maps em deia que ja havia arribat al destí, o sigui que no hi havia dubtes. A la porta hi havia 3 o 4 vigilants de seguretat, tenia un vestíbul enorme amb conserges i treballadors per tot arreu, tot plegat era mes heavy del que m’imaginava. Sort que no hi vaig anar cmainant perquè sino hauria arribat suadissim, i allà la majoria anava amb americana. Ja feia prou el cante anant com anava.

I en aquell moment vaig caure en què no sabia res, ni el pis on estava el meu apartament, doncs aquella torre en tenia almenys 50, ni com havia de trobar a l’amfitrió ni res, de fet nomes sabia que es deia Yow Chee. Així que vaig anar a la recepcionista amb l’email de confirmació de Airbnb i li vaig dir que tenia un apartmaent allà llogat i que Yow Chee n’era el propietari. Ella es va mirar el correu i em va dir si li podia ensenyar algun en anglès, cm ja m’imaginava. En aquell moment vaig ser conscient de que tot plegat seria mes complicat del que pensava, doncs en aquell bloc no es podia passar de recpeció si no estaves autoritzat. Totes les portes s’obrien amb unatargeta que jo evidentment encara no tenia.

Aleshores vaig intenatr conectar-me a alguna xarxa wifi sense cap esperança, pero sorprenentment allà n’hi havia una d’oberta. era la primera vegada a Malàisia que em podia connectar a una xarxa oberta i just en el moment que mes ho necessitava. Vaig entrar a la app de Airbnb i teia missatges de l’amfitrió amb les isntruccions per fer el check-in. Perfecte! tot iq ue seguia sense entendre perquè la gent t’envia les instruccions tan tard, no poden suposar que no tenim 4G al mòbil i que potser no pdem accedir als missatges??? En qualsevol cas m’havia indicat els 5 passos per fer el check-in. Així que vaig anar amb els missatges a la recepcionista de nou i em va dir que anés a una oficina que hi havia allà al costat. vaig anar-hi i al ensenyar els missatges em van dir que allà no era, que era darrere de la recepció. La recepcionista no s’enterava… Vaig tornar-hi i aleshores ho va entendre. El tema és que havia d’anar a la bústia de l’apartament on m’havien deixat la targeta per accedir a tot l’edifici i les claus de l’apartament.

La recepcionista va avisar un noi, que ja s’enterava mes, i em va acompanyar a les bústies. Vam bsucar la A-39-08, que era la numeració del meu apartament, però al obrir-la allà no hi havia res. Tot just eren les 15:10h, per lo que vaog suposar que encara no estava a punt. Vaig tornar al hall i li vaig enviar un missatge a l’amfitrió. ell va comprovar amb el servei de neteja i em va confirmar que encara l’estaven netejant i que m’avisaria quan deixessin la targeta i la clau a la bústia.

Cap a les 15:45h em va avisar de que ja podia anar a la bústia de nou. Vaig anar a recepció però ara el noi no hi era, per lo que vaig haver d’esperar 10 minuts mes fins que va aparèixer. Vaig estar en total una hora per allà donant voltes però aquestes coses serveixen perqupe després et recordin, doncs amb tanta gent, si no et passa algo els treballadors dificilment es recordaran de la teva cara.

Cap a les 16h vam tornar a la bústia ia ra si hi havia la targeta i la clau. Li vaig donar les gràcies al noi i ja va marxar sense controlar-me, doncs ara si ja estava autritzat per moure’m per tota la torra. Vaig agafar l’ascensor i vaig anar fins la planta 39, que de fet això era algo que no sabia. I la planta 39 era ja molt alta!

L’ascensor pujava rapidissim i de fet se’t tapen les orelles com en una avió. En menys de 15 segons l’ascensor ja arriba a la planta 39. Vaig sortir de l’ascensor i el primer que vaig veure va ser una finestra enorme amb vistes a la ciutat. Em vaig quedar de pedra. Estava a uns 130 metres d’altitud i les vistes eren simplement impressionants.

Vaig buscar l’apartament 8 que era el meu. En aquell moment encara no tenia clar si seria una habitació dins un apartament compartit o tot un apartament per mi. Per les explicacions semblava que seria una habitació en un apartament compartit, doncs l’amfitrió deia que la meva habitaci´era la de l’esquerre.

Vaig arribar a l’apartmanet 8 on la porta s’obria passant la targeta. La vaig passar, es va obrir i vaig veure com un petit rebedor amb dues portes, una a l’esquerre i al’altra a la dreta. Vaig obrir amb la clau la de l’esquerre i… era tot un apartament per mi sol! Petit, això si, però amb tot, fins i tot rentadora.

Però el millor va arribar quan em vaig acostar a la finestra i em vaig quedar, literalment, sense respiració durant 2 o 3 segons. No m’ho podia creure. Es veien les Torres Petronas perfectament, de fet una es veia sencera cosa que no passa des de quasi cap mirador de Kuala Lumpur, doncs ja hi ha tantes torres al voltant que sempre queden mig tapades. Des d’on estava aquest apartament, una d’elles es veia tota il’altra la meitat superior. A mes tambñe es veia la famosa torre de telecomunicacions, junt amb una vista brutal ja que no hi havia cap edifci davant end esenes de metres que tapés res. No m’imaginava que les vistes des del llit fossin tant espectaculars. Així si que val la pensa despertar-se cada matí!

Vaig deixar la maleta i la motxilla immediatament i em vaig quedar mirant per la finestra no sé quanta estona, molta. Després fent fotos i tornant a mirar. A mes, la torre estava quasi a la punta nord de la ciutat, per lo que tenia uan visió quasi completa de tota la ciutat, doncs només podia veure a 180º davant meu, però és que darrere ja no hi havia quasi res, lo interessant estava davant que era el que podia veure. Simplement brutal i totalment inesperat. Feia 7 hores que havia deixat l’hotel de Malacca, 7 hores per arribar a l’apartament a menys de 200km però havia valgut la pena. En aquest moment ja se m’havia obliat tot, de fet ja no pensava en res.

Cap a les 17:30h va començar a plore, la típica pluja tropical de tarda, força forta però curta. No tenia res per menjar i no volia sortir plovent, aixíq ue vaig prendre un cafè mentre llegia tota la informació que tenia de Kuala Lumpur així com la pàgina a Wikitravel per tal d’organitzar el que faria l’endemà. Tot plegat amb el portàtil al costat de la finestra i mirant cada 5 minuts per la mateixa, doncs era inevitable mirar mes la finestra que el portàtil.

Cap a les 19h va parar de ploure i vaig sortir a cmprar menjar. Ja havia mirat per Google Maps si hi havia algun restaurant a prop, però realment la torre estava en una zona amb pocs restaurants i menys llocs ambulant, evidentment no es pot tenir tot, doncs la torre estava en una zona que permetia veure tota la ciutat sent una zona allunyada del centre.

Així que vaig anar directament a un 7-eleven que hi havia a 15 minuts caminant. Pel camí ja aniria mirant si trobava algun restaurant i investigar una mica la zona.

A meitat de camí hi havia un restaurant i varis llocs ambulant però a aquella hora ja estaven tots mig tancant, per ara no em servien però pels dies posteriors si. Així que vaig anar fins al 7-eleven i vaig comprar menjar per sopar i una garrafa d’aigua de 6L ja per a tots els dies.

Vaig tornar a l’apartament a sopar, doncs no havia menjat res en tot el dia. Vaig menjar força mes de lo habitual per compensar mentre mirava notícies i per la finestra, mes per la finestra que les notícies. No podia sopar enlloc millor que a l’apartament, era simplement fantàstic.

I cap a les 21h vaig anar cap al llit a mirar Netflix mentre m’adormia, i com fins aleshores, mirant mes per la finestra que Netflix, doncs des del llit també tenia visió directa a les Torres Petronas, i sent de nit la imatge encara era molt millor, tot il·luminat, la ciutat, les torres, la Menara KL, tot. No tenia paraules per descriure el que veia. Aquesta seria, sens dubte, la millor nit de tot el viatge.

02/07 Tercer dia a Malacca: Chinatown

Em vaig despertar quasi a les 8h, un dels dies que més tard mhavia despertat en tot el viatge, degut a que vaig anar a dormir a les 12 i jo sempre intento dormir 8 hores.

I com cada matí, dutxa, cafè, escriure el diari, mirar algunes inversions, doncs el moment era interessant per la pujada espectacular de l’or i la baixada de les borses en general, i cap a les 11h vaig sortir amb la intenció de veure una mica més Chinatown i anar just a l’altra banda del riu on pensava que hi havia més centre històric degut a lo igual que es veia la zona a Google Maps respecte d’on estava el meu hotel.

El riu l’havia de creuar pel mateix pont pel que havia anat el dia anterior, doncs tot i que em quedava a uns 10 minuts caminant, era el més proper. Així que el camí ja mel coneixia i hi vaig anar directe.

Vaig veure força més carrers de Chinatown que el dia anterior ja que quan hi vaig arribar ja portava estona caminant i estava cansat. Vaig veure els temples de Xx”XXXXXXXXX i em vaig perdre una mica i expressament pels carrerons de Chinatown sempre tan interessants de veure.

I d’allà ja vaig anar cap ala zona que pensava que seguiria sent centre històric però quan hi vaig arribar vaig veure que de centre històric res, de fet tot lo contrari. Era com el típic barri pijo de les afores amb cases unifamiliars, carrers molt tranquils i sense cotxes. Em va desepcionar una mica però almenys va servir per a que veiés molt més de Malacca del que mesperava. I a més, el port i la platja quedaven allà a prop per lo que vaig aprofitar per anar-hi. Amb tot ja eren les 13h.

No se si a Malacca hi ha més zones de platja però almenys en aquella, que era força petita, no hi havia ningú, potser perque el port estava molt a prop, de fet quedava entre el port i la desembocadura del riu. Però justament això es el que feia que tingués un encant especial. De fet hi havia algunes persones fent exercici ja que era un molt bon lloc per fer-ne.

Vaig recórrer tota la platja fins al riu amb l’esperança que hi hagués alguna manera de creuar-lo sense haver de tornar al pont de sempre, doncs estava ja a 15 o 20 minuts caminant d’allà, però com mesperava, per allà nones podia creuar. Així que sense pensar-m’ho massa vaig començar a caminar riu amunt en direcció al pont. Quan portava uns 10 minuts caminant vaig arribar a la part inicial del barri pijo on hi havia molts restaurants en un carrer força maçó, almenys molt més que la resta de barri que no tenia res d’especial. Ja tenia bastanta gana així que ja anava mirant si veia algun restaurant que em crides latencio.

Vaig passar per davant d’un hindú però em va passar com la última vegada, que semblava un bufet però tenia llista de plata. Potser hauria d’haver entrat i preguntar, però just al costat hi havia una especie de mercat de restaurants més semblanta a llocs ambulant que restaurants, cosa que prefereixo. A més n’hi havia 5 o 6 per escollir. Tot i que de fet, en el primer que vaig mirar ja em va semblar molt bé, doncs tenien plats de porc i molts que no havia provat i a uns preus força més barats que tots els que havia vist fins aleshores a Malacca.

El que tenia força clar és que demanaria algun plat de fideus de pasta, doncs ja estava una mica fart de l’arròs i el Padthai. A més també em venia de gust porc, que a Malàisia, per raons evidents, no es tan fàcil de trobar. I justament hi havia un plat que es deia X”XXXXXXXXX que era de fideus normals, carn de porc i el que semblaven una especia de rabiolis de carn però més grans. I tot per 6RM, per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades.

Quan la dona em va portar el plat va portar forquilla, cullera i palillos, i em va preguntar que volia. Jo evidentment li vaig dir els palillos a lo que ella va respondre que ben fet, doncs es amb palillos com s’havia de menjar aquest plat.

De menjar n’hi havia més del mesperava, de fet era dels que havia vist amb més quantitat, i també més bo del que mesperava tenint en compte el preu. Fins i tot aquelles coses que semblaven rabiolis grans estaven molt bons. Estaven dins un suc però la pasta estava guanyar i la carn com feta al vapor. Era algo que encara no havia provat mai i que em va agradar més del que pensava, doncs per la vista no n’havien entre tant bé. I la resta evidentment bonissim, tant els fideus com porc. Va ser sens dubte el millor àpat de Malacca.

Vqig tardar ben bé 30 minuts en acabar, més que mai, doncs el plat era ben complet. I per cert, ja era un expert amb els palillos i era l’únic turista en aquell restaurant. Això es el uqe m’agrada, anar a llocs on no hi hagi turistes i actuar com qualsevol altre local.

Cap a les 13:30h acabava, paga els 6RM i seguia el camí cap al pont. Abans de marxar el senyor del restaurant Sem va acostar expressament per donar-me les gràcies i dirme que tornés. Ell tampoc deuria estar acostumat a veure un turiste pel seu restaurant.

I ja directe a creuar al pont i en direcció a l’Hotel tot i que primer vaig anar a buscar la roba a la bugaderia on l’havia deixada el dia anterior. També a comprar alguna bossa de patates i aigua al 7eleven i cap a l’Hotel a descansar però sense fer migdiada, doncs l’endemà marxava a Kuala Lumpur per lo que volia anar a dormir aviat.

Vaig estirar-me al llit mirant Netflix i menjant alguna bossa de patates per tal de no adormir-me fins cap a les 16:30h que em vaig aixecar a prendre un cafè havent aconseguit no adormir-me. Vaig mirar be tot el trajecte que hauria de fer demà, doncs primer hauria d’arribar a Melaka Sentral des de l’hotel, allà agafar un bus express fins la terminal TBS de Kuala Lumpur i des d’allà en transport públic fins l’apartament que havia llogat. Per cert, aparatament a la planta 39 amb vistes a les Torres Petronas.

En principi podria arribar-hi només amb transport públic, sense haver d’agafar taxis, un dels reptes que sempre tinc.

Després ja a preparar la maleta i cap a les 19h vaig anar a donar una última volta i a comprar menjar per sopar a l’habitació.

Com sempre que menjava a l’hotel, vaig menjar pasta deshidratada i aquesta vegada pollastre al curry en llauna. I cap a les 22h vaig anar a dormir posant-me el despertador a les 6 del matí.

01/07 Primer dia a Malacca: A Famosa, Dutch

Em Vaig despertar cap a les 5h després de dormir les 8 hores de rigor tot i que podria haver dormit mes, doncs com ja m’havia passat altres vegades, amb el ventilador durant la nit vaig tenir algo de fred. A Malacca i feia calor però no tanta com a Tailàndia o a George Town.

Com cada matí, dutxa, cafè, correus, el diari i altres gestions de caràcter mes personal. A les 8:30h ja sortia a donar la primera volta per Malacca. L’hotel estava situat en ple centre històric, per lo que per veure lo mes interessant hi podia anar caminant. De fet l’edifici del propi hotel ja era un edifici colonial, pràcticament igual que tots els de la zona. de fet semblaven com edificis de protecció oficial de l’època colonial, d’aquells que semblen fets amb un motlle.

Primer vaig passejar una mica per la zona mes propera a l’hotel, on hi havia varis restaurants i fins i tot un mercat i després ja vaig anar en direcció a la Porta de Santiago, una de les 4 portes que tenia l’antiga ciutat i una de les poques coses que queden de l’antiga fortalesa portuguesa A Famosa, un dels símbols mes emblemàtics de l’antiga colonització europea i que albergava hospitals, esglésies, residències, etc. fins que tot plegat va ser destruït pels anglesos. És molt interessant veure cada racó de Malacca justament perquè t’adones de la quantitat d’història i cultures que han passat per aquesta ciutat, i que de fet, encara n’hi conviuen moltes en perfecte harmonia com en bona part de Malàisia.

Molts edificis de la zona ja son moderns però encara conserva moltes construccions colonials o l’església Saint Paul, al costat de la Porta de Santiago i que era un dels edificis que A Famosa protegia i de la qual es pot veure tal com era originalment, doncs no s’ha modificat res. Està molt malmesa però permet veure com eren les parets originals, cosa que no passa en algunes construccions remodelades. Aquesta església està en un punt una mica elevat per lo que permet tenia unes bones vistes del centre històric de Malacca arribant fins al mar.

Molt a prop es pot trobar la Dutch Square (Plaça Holandesa) amb un moli que t’avisa de que estàs en zona holandesa i on s’hi pot veure l’edifici Stadhuis del 1650 i que era el centre polític dls holandesos i la residència del Gobernador. A mes és uan réplica de l’ajuntament de Hoorn, una ciutat de Països Baixos per lo que la similitud amb l’arquitectura holandesa és total. Al costat s’hi pot veure la Christ Church, l’església protestant mes antiga de Malàisia construida el 1740. Per lo que en un espai de 100 metres es poden veure vestigis portuguesos i holandesos.

A la mateixa Dutch Square també es conserva part de la muralla que protegia la ciutat amb els canons originals i encarada al riu, junt al pont que el creua i per on vaig passar per anar a l’altra banda on hi ha Chinatown. Cal dir que en a la Dutch Square hi ha les típiques lletres de I love Melaka on hi ha un munt de turistes, sobretot xinesos fent-s’hi fotos, per lo que la plaça ha perdut part del seu encant.

Vaig passejar una estona per Chinatown. El carrer Junker és el que enllaça amb el pont i un dels mes vius del barri amb tot tipus de botigues, herbolaris i restaurants. El barri és molt interessant ja que també forma part del centre històric, amb carrers estrets i edificis molt antics però ben conservats a mes de multitid de temples, alguns tant bonics com el de Cheng Hoon Teng.

Al cap d’uns 30 minuts de passejar per Chinatown ja vaig anar tornant cap a l’hotel. Estava a prop però havia de donar volta ja que havia de tornar enrere pel mateix pont de Junker Street per a creuar el riu. Vaig anar per un camí diferent a l’anada passant per la part posterior d’A Famosa fins arribar a la zona de l’hotel.

Tot just eren les 11h quan arribava a l’hotel i ja anava a fer un esmorzar-dinar com els locals. vaig anar a un restaurant xonés al costat de l’hotel i vaig demanar Sweet chicken rice, que era arròs estil basil amb verdures i pollastre, però a diferència d’altres llocs, en aquest cas hi havia molt pollastre, tot iq ue era una mica mes car que a altres llocs, 8,50RM (1,80€).

Cap a les 11:30h acabava i tornava a l’hotel a descansar una mica, doncs la passejada sota el sol havia estat força mes cansada del que pensava.

Vaig fer la migdiada fins cap a les 14h quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafè, vaig fer algo de feina i vaig buscar la bugaderia mes propera a l’hotel, doncs ja tocava netejar roba. N’hi havia una a uns 5 minuts caminant per lo que hi vaig anar. N’hi havia una self-service mes a prop però ja prefereixo no anar-hi, doncs normalment s’han de pagar un mínim de varis kilos de roba, cosa que jo mai hi arribo ja que en porto entre 1 i 2, per lo que al final m’acaba sortint mes car que una normal on la m’ho fan tot.

Cap a les 17h vaig sortir directament a la bugaderia. Allà vaig deixar-hi un kilo de roba que costaria 5RM, 1€, i que podria recollir l’endemà a partir de les 11 del matí, abans del que pensava.

Després vaig aprofitar per donar una volta per aquella zona ja que estava quasi al costat de la desembocadura del riu Malacca, fins on vaig anar. Junt al riu hi havia un passeig per on hi vaig caminar una estona observant el riu i la seva desembocadura, que ja n’havia vist algunes durant aquest viatge.

Aquella tarda vaig passejar per la zona mes propera a l’hotel mirant els diferents restaurants hindús i musulmans que hi havia, tot i que no entenia com funcionaven. Semblaven bufets lliure, doncs hi havia tines amb menjar on la gent hi anava passant i posant-se el menjar, però semblava que s’havien de demanar plats. Finalment no hi vaig anar però crec que es tracta de demanar un plat i posar-te’l tu mateix, per lo que et pots posar la quantitat que vulguis.

Vaig estar mirant mercats, botigues i en general tot allò utilitzat pels locals, doncs m’agrada mes passejar com un local mes que veure certs atractius turístics.

Cap a les 20h vaig anar cap a l’hotel a sopar a un altre restaurant xinès davant de l’hotel però que no era el mateix on havia anat a dinar. Em va semblar que estaria be ja que estava sempre ple. De fet, només obrir-se, ja hi havia tants xinesos fent cua que s’omplien totes les taules quan tot just acabaven d’obrir. Vaig entrar i vaig demanar però em van dir que tardarien 30 minuts en servir-me de tanta gent que hi havia. Ja que no tenia pressa i el WIFI de l’hotel arribava fins allà, doncs no vaig tenir cap problema per esperar. Vaig demanar Pork Parridge with Century egg, que no sabia ben be que era però evidentment sonava a porc i ous.

Al cap d’uns 25 minuts em van portar el plat, i sorpresa, era sopa, cosa que no m’esperava però en fi, amb la gana que tenia qualsevol cosa me’entrava. De totes maneres estava prou be, doncs efectivament portava uns bons trossos de carn de porc i ou, a mes de l’arròs de sempre.

En acabar vaig tornar a l’hotel però aquest dia em va costar força adormir-me, de fet vaig estar enganxat als 3 nous capítols de Black Mirror fins cap a les 12 de la nit.

30/06 De camí a Melaka

Cap a les 5h em despertava havent dormit 7 hores per culpa del mateix que la nit anterior, el fred i el ventilador. Al anar a dormir fa molta calor però durant la nit refrescs. A més a les 5 ja començaven tots els animalons a despertar-se i a cantar, sobretot ocells i gallines que campaven pel voltant de la caseta on dormia.

Aquest dia ja marxava cap a Màlaga, una ciutat colonial a uns 120km al sud de Kuala Lumpur. A les 9:30h sortia la minivan que ja tenia reservada i que em deixaria a Kuala Lumpur, tot i que no sabia ni on ni com aniria d’allà fins a Melaka.

Vaig escriure el diari mentre em prenia dos cafès per aguantar el que semblava seria un dia llarg. Cap a les 7:30h em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta i a les 8:30h feia el checkout.

Volia anar a menjar un bon esmorzar com els que portava menjant els últims dies, amb ous i torrades, doncs no sabia ni quan ni com dinaria aquell dia. Així que vaig anar al restaurant que mes a prop quedava del moll, on ja havia esmorzat el dia anterior, i vaig demanar el mateix esmorzar, doncs els altres no em convencien, la majoria per no portar ous.

Així que, un dia mes, dos ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Entre que vaig arribar el restaurant, vaig demanar i m’ho van portar, ja es varen fer les 8:50h, doncs el restaurant estava ja molt ple. En principi havia d’estar a l’oficina de Danz Travel a les 9h, però això d’arribar sempre 30 minuts abans ja havia decidit que no ho faria mes perquè era un engany.

Així que vaig menjar una mica ràpid però sense preocupar-me massa per l’hora fins cap a les 9:10h que vaig acabar. Vaig pagar els 7,50RM i vaig anar cap a l’oficina que estava a menys de 5 minuts del restaurant, on vaig arribar-hi a les 9:15h i on de fet tot just acabaven d’obrir, per lo que si hagués arribat a les 9h me l’hauria trobada encara tancada… No entenc perquè ens volen fer perdre el temps d’aquesta manera, sempre posant que arribem 30 minuts abans quan ni tan sols l’oficina ha obert, es pensen que tenim tot el temps del mon per perdre? En qualsevol cas jo ja tenia clar que no m’enganyarien mes, i si de fet vaig arribar 15 minuts abans, va ser per assegurar que estava en el lloc correcte i tenir cert marge per si havia d’anar a un altre lloc.

A les 9:20h van arribar una parella que semblaven americans i a les 9:35h va arribar la minivan ja amb 4 noies dins, per lo que en total seríem 7 passatgers. Vam pujar i vam iniciar el viatge cap a Kuala Lumpur.

La carretera era de corves constants, que unit a lo ràpid que anava aquest xofer, va fer que el trajecte fos una mica cansat i que quasi no pogués aprofitar-lo per escriure, però be, ho preferia ja que així arribaríem abans.

Jo pensava que aniríem directament fins a Kuala Lumpur però primer, cap a es 11:15h, va fer una parada al mateix lloc on a l’anada vam agafar la barca per arribar a Kuala Tahan. Allà hi varen baixar dues de les noies, la resta, vàrem seguir amb la mateixa minivan fins a Kuala Lumpur.

L’hora prevista d’arribada era a les 14:30h. Tal com anàvem pensava que arribaríem força abans, però una de les noies li va preguntar quan quedava des d’allà i el xofer va respondre que 3 hores, és a dir, preveia que arribaríem a les 14:30h. Cal tenir en compte que un cop allà jo hauria d’investigar com anar fins a Malacca, tot i que a la minivan ja m’estava llegint l’informació que tenia descarregada de Wikitravel i que explicava com anar-hi. En principi hauria dnar fins la terminal d’autobusos i trens TBS (Terminal Bersepadu Selatan) i allà agafar un bus de les vàries companyies que hi ha que fan el trajecte de Kuala Lumpur a Malacca directe i sense parades. En principi el preu seria d’uns 10RM, poc mes de 2€ per un trajecte de 2 hores i 15 minuts, per lo que estava prou be. El problema seria arribar fins a TBS. Això és el que hauria d’haver mirat des de l’hotel amb la connexió a Internet i sabent exactament on ens deixaria la minivan, cosa que tampoc sabia, tot i que en el bitllet posava Chinatown.

Eren les 13:30h quan ja estàvem molt a prop de Kuala Lumpur, per lo que pensava que potser arribaríem abans del previst. Per cert, que a l’autopista que ja portava a Kuala Lumpur, varen passar unes 12 o 15 motos de gran cilindrada a gran velocitat, a mes de 200 km/h esquivant tots els cotxes com si estiguessin fent una carrera. Aquell dia hi havia carrera de MotoGP, no sé si deuria tenir-hi algo a veure.

Però quan pensava que arribaríem abans de les 14:30h, vaig entendre perquè no seria així. Colapsa a l’entrada de Kuala Lumpur com a tota gran ciutat. Vam estar uns 30 minuts anant olt a poc a poc fins que ja érem ben endins de Kuala Lumpur, tot i que el trànsit va ser lent ja fins al destí.

Jo anava mirant a Google Maps on estàvem i a on quedava la TBS on havia d’agafar el bus directe a Malacca. I per sorpresa, la minivan anava seguint la ruta indicada per Google Maps per arribar-hi. Quan estàvem a uns 7km d’allà simplement pensava que era casualitat, però conforme avançàvem, la minivan anava seguint el camí de forma exacte. Anàvem avançant kilòmetres i seguia anant per la mateixa ruta, semblava que anàvem directament a la TBS, no m’ho podia creure. De fet, jo ho anava mirant per si passàvem per algun punt prou proper com per anar-hi caminant per tal d’avisar al xofer que em deixés allà mateix, però anàvem avançant i el xofer seguia anant per la ruta indicada per Google Maps. Quan estàvem a 2kms jo ja mirava per la finestra si passàvem per algun lloc on em poguñes deixar, doncs fins aleshores encara anavem per l’autopista on era impossible parar i baixar. Però tot i els girs i canvis de sentit que havia de fer, seguia anat eexactament per la ruta indicada. Finalment, a poc mes d’un kil-òmetre ja semblava evident que anava directament a la TBS, jo estava flipant, doncs en principi ens havia de deixar a Chinatown que estava a 12 km d’allà. Però no, doncs el xofer es va girar i va preguntar qui anava a la TBS, a lo que la parella d’americans van respondre que ells. Increíble! Ens deixaria exactament al lloc on havia d’agafar el bus per anar a Malacca, per lo que m’estalviaria un munt de temps buscant la manera per arribar-hi, o això o un munt de pasta agafant un taxi. Un cop mes, les coses sortien millor del que m’esperava.

Vaig preguntar-lis a la parella si el xofer havia dit TBS i van dir que si, em van preguntar on anava i al dir-lis que a Malacca ells van respondre que tambñe hi anaven, o sigui que a mes de deixar-nos al lloc perfecte aniria amb dues persones mes per lo que tot plegat seria mes fàcil. Em van preguntar si aniria en tren o en bus i vaig dir-lis que en bus, doncs a Wikitravel ho recomanaven.

Finalment vam arribar a la TBS a les 14:15h on baixàvem la parella d’americans i jo, quedant les dues noies que suposo que anirien fins a Chinatown. Vam anar tots 3 directes cap a les taquilles on vam comprar els bitllets sense problemes i per 10RM, el preu mínim que deia a Wikitravel. Per lo que no eren ni les 14:30h que ja tenia el bitllet de bus a Malacca per 10RM i sense haver gastat ni un ringgit i ni un minut per arribar a la TBS. Tot plegat mes que perfecte.

El bus estava previst per les 15:15h i tardaria unes 2 hores en arribar a Malacca, concretament a Melaka Sentral. Un cop allà hauria d’agafar un bus local fins la zona de l’hotel ja que aquest quedava a uns 5km. A males hi podria anar caminant, però després de llegir a Wikitravel les rutes dels busos locals i mirar a Google Maps les parades i la ubicació del meu hotel, vaig veure que el bus número 17 hi passava molt a prop, per lo que si podia agafaria el bus número 17, ja que sino seria 1 hora i mitja caminant arrossegant la maleta que ja tenia una roda a punt de partir-se.

Fins les 15h vaig anar a menjar un parell de pinxos de carn en un dels mots súpers que hi havia a l’estació, doncs tot i que havia esmorzat fort ja tenia algo de gana. I després ja cap a la porta 12 des d’on sortiria el bus cap a Malacca.

A les 15:12h va arribar un bus i la gent es va posar a la cua, jo també. Però quan vaig arribar a la noia que controlava els bitllets em va dir que aquell no era, que aquell era el de les 15h. Vaja doncs, ja començàvem amb els endarreriments. Cap a les 15:25h en va arribar un altre però tampoc era aquell. El nostre no va arribar fins les 15:40h i no va sortir fins les 15:50h, mes de mitja hora d’endarreriment. A mes al meu costat hi havia un noi força gras que feia que jo quedés arraconat, a mes d”haver-se posat al meu lloc, doncs jo havia escollit el seient de finestra on estava ell. En qualsevol cas, tot això era el de menys, lo important és que ja estava assegut al bus que en dues hores ens deixaria a Malacca.

En el bus vaig aprofitar, com ja a tots els trajectes, per escriure el diari i acabar de llegir i mirar tot el necessari sobre Malacca i com anar fins l’hotel.

Al igual que a Kuala Lumpur, a l’entrada de Malacca també hi havia força trànsit. Finalment vam arribar a Melaka Sentral cap a les 18:15h.

Només baixar ja va avenir un taxista molt impertinent. Em va preguntar si volia taxi, a lo que jo ja quasi ni vaig respondre, vaig fer una mica que no amb el cap i marxant, a lo que el em va seguir un parell de metres cridant mes, teksi teksi, a lo que li vaig dir que no cridant com ell. Aquí eren tant o mes desagradables que els de les illes de Tailàndia. De fet a Wikitravel ja ho deien, que als taxistes de Malacca, els propis locals els anomenaven mafies…

Vaig anar directament a donar al volta a l’estació tal com deia Wikitravel per a buscar el bus local número 17. La vag trobar de seguida i a mes hi havia un bus esperant. vaog preguntar al xofer si anava a Makhota Parade (la parada que quedava a prop del meu hotel) i em va dir que no, que havia de seguir donant la volta a l’esatció. Vaig entendre, tal com ja sabia, que aquell anava en direcció contrària a la parada que jo anava, doncs aquesta línia d bus era circular, per lo que si no l’agafaves a la parada correcta estaries fent el trajecte en direcció contràri, tarrdant ben be una hora mes en arribar a Makhota Parade a mes d’haver de pagar el doble. Així que vaig seguir caminant però aleshores ja em vaig liar. Aquella estació ñes enorme i al ser la primera vegada vas molt perdut. Al cap de pocs minuts em vaig tronar a trobar la parella d’americans que anaven mes perduts que jo, doncs jo almenys sabia quin bus havia d’agafar i quina parada baixar, ells no. Em van dir que anaven a un McDonald’s per intentar ocnnectar-se a Internet i buscar la informació que necssitaven. Aixíq ue ens vama comiadar perqupe jo ja volia buscar directament unes taquilles o punt d’informació per preguntar on agafar el 17. vaig trobar unes taquilles, que ja sabia que no eren dels busos locals, però vaog preguntar i la noia em va indicar cap on anar. Finalment vaig arribar a un lloc que em semblava igual on havia estat abans però que realment era el que buscava, la parada dels busos locals però en la direcció contrària a la d’abans. Vaig preguntar a un punt d’nformació d’allà i em van confirmar que el 17 que parava allà anava a Makhota Parade, tot tal qual s’explicava a Wikitravel. Aquella web m’estava salvant i estalviant moltes caminades i hores perdudes, doncs ca tenir en compte que no tenia 4G al mòbil, per loq ue tot és mes complicat.

Vaig arribar a aquella parada cap a les 18:45h i a esperar. realment tot s’estava endarrerint força però lo important és que anava trobant els llocs sense caminar massa ni haver d’agafar cap taxi en cap moment.

Tot i que el temps passava i allà no arribava cap bus. Almenys hi havia gent esperant, per lo que supsoava que tard o d’hora rribaria. Finalment a les 19:10h va arribar el bus però el conductor va baixar. Un senyor li va dir alguna cosa a una noia motxillera que hi havia, i questa, que havia mostraat molta paciència tota l’estona, va fer una cara de resignació total, cosa que em va fer pensar que tot i que le bus fos allà encara tardaria en sortir. A les 19:20h va tornar el xofer i vam anar pujant al bus, érem ja un munt. Vaig pujar, vaig preguntar el preu a Makhota Parade i em va dir 1,50RM, fins i tot algo mes barat del que pensava, doncs a Wikitravel posava que podia costar fins a 2RM.

El bus era ben estrany. Els seients estaven en fila amb l’esquena a les parets del bus, una fila a cada paret, deixant un passadís a la part central. Jo vaog poder seure però 4 o 5 persones ja van haver d’anar de peu, per lo que ja obstacultizaven el pas i mes tenint en compte que només tenia una porta per pujar i baixar, la davantera, per lo que a cada parada allò era un merdé de gent intentant arribar fins l’inici del bus.

Jo anava seguint la ruta indicada per Google Maps fins la parada de Makhota Parade i el bus anava seguint exactament el mateix camí, de fet no es va desviar ni un moment, senyal de que a mes el recorregut del bus era el mes curt possible. Al cap d’uns 20 minuts el bus estava a punt d’arribar a l’alçada de l’hotel quan encara no havia arribat a Makhora Parade, doncs aquesta quedava uns metres mes enllà, així que vaig sol·licitar parada i el bus va parar al cap de 10 metres. vaig baixar, vaig mirar Google Maps i em deia que estava a només 100 metres de l’hotel. Perfecte. El bus em va deixar a un carrer principal i vaig haver d’agafar un carrer molt mes estret, doncs ja entrava al centre històric. I de seguida ja vaig veure davant meu el cartell de Travellers Planet Hostel.

Eren les just les 20h quan entrava a l’hotel. No estava segur si encara hi hauria algú a recepció, doncs dubtava que aquell fos un hotel amb recepció 24 hores però ñes que a Agoda mai posen fins a quina hora es pot fer el checkin. Almenys la porta estava oberta, així que vaig entrar però no hi havia ningú a la recepció, però al fer una mcia de soroll va aparèixer un noi ua mica estranyat de veure’m allà tant tard.

Havien passat 11 hores des de que havia sortit de Kuala Tahan però almenys ja estava a l’hotel, tot i que ara encara quedava aclarir la última incògnita. Tindrien registrada la reserva? Doncs vaig haver de fer dues reserves. La segona que vaig fer 3 dies abans la vaig fer per aquella primera nit, doncs quan vaig fer la reserva original per les dues nits següents encara no tenia clar que faria aquesta nit. Per lo que tenia fetes dues reserves per 3 nits. Quedava saber si aquesta última reserva la tenien ben registrada per haver-la fet tants pocs dies abans i si tindria la mateixa habitació les 3 nits. Finalment el noi ho va comprovar i tot era correcte, tenia reserves per les 3 nits i totes a la mateixa habitació. Doncs ja està, dia superat.

Em va donar les claus de l’habitació 11 que estava a la segona planta. Vaig pujar i lo dolent és que era una habitació interior, no tenia finestres a l’exterior, només una que donava al passadís, per lo que dins l’habitació hi havia força humitat. De totes maneres em va importar poc després del llarg dia i de que totes les incògnites que tenia a les 9 del matí s’haguessin anat solventant de la millor manera, excepte pels petits endarreriments. A mes, el bany, que era compartit (cosa que evidentment ja sabia), estava just al costat de la meva habitació, i en aquella planta semblava que quasi totes les habitacions o estaven buides o eren on dormien els propietaris de l’hotel, per lo que el bany, tot i ser compartit, quasi que només el faria servir jo. Cal tenir en compte que aquesta habitació em va costar 4€ la nit, cosa que va acabar sent un preu per sota del que tenia. A mes l’habitació tenia un bon escriptori.

Vaig deixar les coses i quasi de seguida vaig sortir al carrer principal on m’havia deixat el bus ja que havia vist un mercadillo on hi havia parades de menjar, per lo que hi vaig anar directament ja per sopar, doncs el dinar que havia fet va ser lo just per no morir de gana.

Vaig anar quasi a la primera que vaig veure ja que em va semblar prou be. Vaig preguntar preus i un plat de Padthai costava 4RM, menys d’un euro, per lo que en vaig demanar un. Jo pensava que me’l podria menjar allà, però no, era per emportar, cosa que tampoc em va importar ja que estava molt cansat i de tan en tan m’agrada sopar a l’hotel mirant notícies. Aixíq ue vaig tornar a l’hotel a sopar i cap a les 21h ja a dormir. Aquesta era una d’aquelles nits que t’adorms en 5 minuts i com un tronc tota la nit.

29/06 Kuala Tahan i excursió per llire a Taman Negara

Em vaig aixecar cap a les 4h diria que pel fred degut al ventilador, doncs a Kuala tahan durant el dia fa molta calor però per la nit no tanta.

Com cada matí em vaig deixar, Vig prendre cafè mentre escrivia el diari fins cap a les 7:30h que vaig anar a esmorzar a un restaurant estratègicament situat a mig camí entre el centre del poble i el carrer que conduïa al moll. Allà hauria d’agafar una barca que em portaria a l’altra banda del riu per on es podia accedir a la Selva.

Per esmorzar vaig demanar un combinat de 2 ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Aquest tipus d’esmorzar van molt bé per agafar energia sense quedar-se tant ple que no et puguis ni moure. Tot plegat 7,50RM, 1,70€.

I cap a les 8h ja vaig baixar al moll on ja hi havia una barca esperant i que per 1RM et porten a l’altra banda del riu. Pot semblar barat però es que el trajecte dura 1 minut. Això sí, només pujar a la barca en menys de 5 minuts ja va arrencar.

I un cop a l’altra banda a començar el trekking per lliure per la Selva. Pot semblar arriscat però no ho és gens. Aquesta Selva està totalment preparada pel turista i perquè pugui anar per lliure, a diferència de la Selva de Cameron Highlands on realment anar-hi sol era una mica perillós a part de uqe hauria sigut impossible trobar les Rafflesia. Aquí hi havia fina i tot una pacarela al llarg de tot el camí, per lo que ni tan sols tembrutaves de fang. A més cartells cada certs metres indicant la direcció i distància d’alguns llocs d’interès. De fet tot plegat li feia perdre part de la gracia.

L intenció era fer una ruta curta ja que encara em durava el cansament dels dos últims dies, a més aquí la humitat era altíssima per lo que es feia encara més dur que a la Selva de Cameron Highlands. De fet tot just eren les 8:30h del matí i ja es notava la calor sufocant.

Volia anar fins a un Kanopy, que són uns especie de ponts penjants a uns 10 metres de terra i a uns 2km del punt d’entrada a la Selva. Aquests ponts estan fets d’un sol tronc molt gran i permeten tenir una visió diferent de la selva, per lo que em feia certa gracia passar-hi.

Així que vaig començar la caminada no sense liarme una mica al començament ja que s’havia de creuar tot un resort que hi havia allà a l’entrada de la selva, cosa que mestranyava força per lo que vaig intentar seguir més d’un camí fins que finalment vaig entendre que era pel mig del resort per on havia de passar.

Aquesta vegada en comptes de Google Maps utilitzava maps.me ja que va millor per seguir rutes de senderisme, i realment tenia marcades totes les rutes qje es podien fer per Taman Negara. Molt útil.

Aixi que vaig a travessar el resort i iniciar la ruta cap al Kanopy. Pel camí es podien veure plantes i arbres que no has vist mai. Em van impactar molt uns arbres enormes amb unes arrels que començaven a un metre del terra i que eren duna mida similar al tronc d’un arbre normal. Eren brutals.

Eren les 9h i la xafogor ja era insuportable, suava com si n’hagués acavat de dutxar, de fet la samarreta literalment gotejava.

Contínuament anava escoltant sorollets d’animals per tot arreu, també pel terra que no sabia si eren serps, esquirols o que. Però en un punt vaig escoltar molt soroll a les branques del uqe semblaven palmeres o com fins i tot queien fulles. Em vaig parar i pel moviment estava segur que no podien ser ocells, així que m’hi vaig quedar a mirar que hi havia. Tot apuntava a que era un mico tot i que no es veia. Al cap de 10 minuts de veure les branques movent-se però cap animal, per fi el vaig veure. Un mico baixava per un tronc. Va ser increïble però més encara quan vaig veure que no era un sino 3 saltant d’una branca a l’altra. No mesperava trobarme 3 micos en llibertat i anant jo sol, sense cap guia que ja a pogués saber on trobar-los. A Lopburi, Tailàndia, en vaig veure molts, però evidentment no es el mateix que veure’ls enmig d’una Selva com Taman Negara saltant la arbres de més 10 metres d’alt.

Al cap de 10 minuts de veure els micos per allà saltant i havent descansat una mica, vaig seguir pel camí cap al Kanopy. La selva és molt espessa però el camí es prou ample i sense gens de vegetació, per lo que es realment fàcil caminar hi.

Al cap duns 15 minuts vaig arribar al Kanopy, però sorpresa, estava tancat. Podia veure el pont però no s’hi podia accedir. A més hi havia un cartell que posava estrictament prohibit el pas. Aixi que em vaig quedar sense poder veure la Selva des de 10 metres d’alçada tot i que no deixa de ser una pijada poc autèntica. Per lo que sense massa pena vaig seguir amb l caminada, doncs ja era prou interessant tot plegat anant arran de terra.

Eren les 10h quan ja hi havia molts mosquits, i tot i que mhavia posat el repelent, amb tanta suor cada vegada en tenia menys.

A diferència de feia una hora, ara a més picava bé el sol, per lo que si que fins i tot ja em començava a costat caminar. Aixi que vaig buscar una ruta diferent a la que havia fet a l’anada i que ja tornés a l’inici. Només pensar que molts tours comencen a les 10 em marejava, com podrien iniciar el Tour amb aquella calor tant insoportable.

La ruta de tornada anava per la vora del riu per lo que em donava la sensació que encara hi havia més mosquits i fins i tot més grans. Però també moltes papallones i algunes de gegants, de les impossible de trobar per Europa.

Conforme manava acostant a l’inici veia els grups que tot just iniciaven la caminada i alucinava de com la podrien acabar. A mi aquell tram final se mestava fent duríssim, no se si es que hi estan més acostumats, però a mi aquella 40° i la humitat del 70℅ mestaven deixant KO.

Quasi a les 11h arribava al punt d’inici i anava directament a la parada de les barques per tornar el més aviat possible a l’Hotel a dutxar me i beure aigua.

Ja vaig fer bé de fer cas a les recomancions d’alguns bloguers que deien millor anar a primera hora ja que a partir de les 10 es comensa a omplir se gent i perd bona aprt de la gracia. A més jo afegiria que a partir de les 10 has destar fet d’una pasta especial per a poder caminar pel mig de la selva. Res a veure amb la de Cameron Highlands on no hi feia ni tanta calor ni tanta humitat.

A les 11h arribava a l’altra banda i anava directament a l’hotel a dutxar me. Després em vaig estirar una esrona i tot que no volia, no ho vaig poder evitar, em vaig quedar clapat. Portava dies de molt cansament i molta calor i aquella última caminada mmhavia deixat sense forces.

Cap a lea 14h em despertava i ja no vaig voler dinar, sino esperar fins cap a les 19h i sopar. De totes maneres mhavia fotut un esmorzar que no vegis i havent fet migdiada podia aguantar perfectament.

Vaig prendre un cafè mentre mirava una mica el trajecte que tenia per lendema, doncs anava a Melaka tot i que només tenia bitllet reservat fins a Kuala Lumpur. Un cop allà l’hauria de buscar la vida per anar fins l’estació des d’on, segons wiki Travel, sortien els busos directes cap a Melaka. En fi, una mica d’aventura però res comparat amb el que va ser anar des de Koh samui a George town.

També vaig escriure una mica el diari i llegir alguna notícia, sobretot per seguir l’incendi que semblva ja quasi controlat després de cremar 6000 hectàrees, tot i que encara havien de donar gracies ja que havien parlat de que es podrien arribar a cremar fins a 20000.

I cap a les 16:30h vaig sortir a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, que tot i que era dels més grans deala zona, no tenia més de 3 carrers i tots per restaurants, petits hotels i alguna agència per als tours per la Selva. De fet era un poble per a que els turistes que anavem a Taman Negara poguessim dormir hi ven a prop.

De totes maneres, evidentment hi viuen alguns locals, per lo que es veuen nens jugant pel carrer o locals prenen algun suc ben fred després de la seva jornada laboral, molts de les barques que permetien arribar al poble.

Vaig donar una volta per, literalment, tot el poble, doncs a part de ser petit era dels més curiosos que ha ia vist mai i valia lla pena passar un parell d’hores passejant hi. A més on fossis del poble veies a selva a pocs metres. De passada ja anava mirant restaurants tot i que només n’hi havia 3 o 4 i cap em va semblar millor que el que havia anat el dia anterior, per lo que vaig decidir sopar allà de nou.

Feia gracia perquè manava trobant gent amb la que havia vingut amb la mini van des de Tanah Rata, doncs al final tothom es movia pel mateix carrer i era fàcil trobar-se. Pocs turistes fent nit al poble per lo que tot plegat molt tranquil i molt autèntic, probablement un dels pobles més remots al que havia dormit.

Cap a les 19h anava cap al restaurant. Aquesta vegada vaig demanar pollastre al Curry amb arròs Basil. La veritat és que no estava segur de demanar ho però al final va ser tot un encert, doncs estava més bo del que pensava. Era com una petita olla amb molta salsa i el pollastre acompanyat de verdures. Part de la salsa la vaig posar a l’arròs i tot plegat va quedar bonissim, i només per 8RM, 1,70€. A més estava assegut a la Terrassa amb vistes a la Selva i el sol ponent de darrere les muntanyes. Impagable.

Després vaig anar a un dels 3 o 4 mini súper que hi havia al poble a comprar aigua i algo de menjar, perquè sabia que encara no tindria prou són per anar a dormir, i cap a l’Hotel quan ja es feia fosc.

I com em pensava fins ben bé les 22h no vaig tenir són per dormir. Fins aleshores mirant la que se av3cina mentre preparava la maleta i menjava alguna cosa més per acabar d’agafar són.

28/06 De camí a Taman Negara

Em vaig despertar sol cap a les 5h després d’haver dormit 8 hores. Aquesta nit no vaig tenir tant fred com l’anterior, suposo que pel fet de dormir amb samarreta, per lo que no em vaig despertar cap vegada.

Aquest dia marxava cap a la Selva més antiga del món, Taman Negara. La mini van sortia a les 8h i de lhotel al punt de sortida només tenia 5 minuts caminant.

Com cada mati em vaig deixar, vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari i vaig acabar de fer la maleta.

I a les 7:30h anava a deixar les claus a recepció, doncs ja sabia que fins les 8h no obrien i que hauria de deixar allà les claus.

I a les 7:35h ja estava al punt de sortida, 30 minuts abans com posava al bitllet i com sempre feia però que encara no se perquè ho seguia fent, doncs fins i tot a vegades, com en aquest cas, l’agència estava tancada. En qualsevol cas sempre es millor arribar abans i assegurar-se de que estàs al lloc correcte.

A les 7:45h va arribar el noi de l’agència a qui li vaig preguntar si aquí era el punt de recollida cosa que em va confirmar i em va dir que esperés a uns bancs de fora. Van arribar una parella de francesos i vam esperar fins cap a les 8:05h que va arribar la minivan. Li vam ensenyar els bitllets, els va confirmar i vam pujar a la minivan on ja hi havia una noia i un noi que no anaven junts.

Al noi es veia que estava guardant el seient del seu costat i que estava molt nerviós, mirant el mòbil i per la finestra contínuament. Vam recórrer uns 50 metres des de que havíem pujat que ja va tornar a parar a recollir una última noia. I el noi encara mes nerviós. Quan la noia va pujar, va saludar a la parella de francesos de tal manera que no s’esperava trobar-los, i els va saludar amb molta alegria, realment se la veia contenta de trobar-se’ls allà. Però en canvi al noi nerviós diria que ni el va saludar. Ella va seure a la fila de davant i vaig veure com el noi deixava de guardar el lloc que estava guardant a la vegada que deixava el mòbil i de mirar per la finestra. Aleshores ho vaig entendre tot, era un tarat. Vaig deduir que la va conèixer allà igual que va conèixer als francesos i el noi ja es deuria enamorar simplement perque la noia era molt alegre i el tarat ja es deuria pensar que això significava que ella mostrava algun interés per ell. I sabent que ella vindria a la mateixa minivan, tot enamorat i tarat li guardava el lloc perqupe seiés al seu costat mentre tot nerviós mirava per la finestra si la veia a la vegada que anava mirant el mòbil per saber is estaven en el punt on ella esperaria a la minivan, tot i que finalment la noia ni el va saludar i molt menys es va asseure al seu costat. ës dels típics que no saben quan una noia no està mostrant gens d’interés per ell i que acaba fent el ridícul. A mes era una mica raro, com molt nerviós tota l’estona.

El trajecte fins al punt de transbord va durar unes 3 hores i mitja i va ser una mica mogut, doncs tot i que el senyor era el mes responsable que havia vist fins ara a Malàisia, la carretera era de corbes constants i asfalt força irregular en alguns trams, per lo que va ser una mia cansat.

Jo sabia que aquell trajecte era en minivan i en barca, però no sabia ni on agafaríem la barca ni quant duraria el trajecte. De fet jo anava seguint el camí amb Google Maos i semblava que es podia arribar a Kuala Tahan només per carretera tot i que es donava força volta.

I cap a les 11:30h vam arribar a una estació de minivans a la vora del riu en un poble de menys de 10 cases, que d fet semblava que estava allà únicament per haver-hi aquesta estació, doncs semblava la porta d’entrada a la selva des del riu. El poble eren literalment dos restaurants, 2 o 3 mini súpers i un parell de cases mes on suposo que hi vivien els de l’agència.

Jo no tenia ni idea de que havíem de fer ara, res de res, així que vaig seguir les indicacions del xofer que en tot moment ens va explicar i acompanyar. Vam entrar a l’oficina, que per cert no tenia una paret ja que donava al riu cosa que en permetia tenir una vista guapíssima i ben ample. Ens va dir que anéssim passant pel mostrador on hi havia dues noies. Jo vag ser dels primers.

La noia em va donar un paper on havia de indicar les meves dades, l’hotel on m’allotjaria i els dies que estaria a Kuala Tahan. Allò era la sol·licitud per poder entrar a la selva a mes del permís per poder-hi fer fotos, evidentment pagant. En total 6RM per l’entrada i el permís per poder fer fotos, uns 1,20€, prou acceptable tenint en compte que no tenia ni idea d’aquest pagament i aquests imprevistos sempre preocupen, però mentre rondin els 1 o 2€ no passa res.

Després la noia em va fer algunes preguntes de què tenia pensat fer, quants dies, etc, per tal d’intentar oferir-me aquelles opcions que mes s’ajustessin al que buscava. Jo la veritat és que encara no m’ho havia mirat massa, doncs m’ho pensava mirar aquella tarda en arribar a l’hotel de Kuala Tahan, així que li vaig dir la poca idea que tenia en aquell moment, que era fer alguna de les rutes de nivell moderat per lliure, doncs per Internet havia llegit que per aquesta selva s’hi pot anar sol perfectament, doncs totes les rutes estan perfectament indicades, i ja que a Cameron Highlands ja havia anat amb un guia, ara preferia anar per lliure. Així que ella em va marcar en un mapa la zona que podia fer per lliure i que quedava a prop de Kuala Tahan i ames em va donar un altre full on hi havia 6 tours que podria contractar. Em vaig fixar en un que es feia de nit per tenir mes possibilitats de veure animals, ja que aquests surten mes de nit. Els altres no em van semblar massa interessants, doncs era quasi el mateix que el que podria fer jo sol però amb un guia davant que de tant en tant et diu el om d’alguna planta o et dóna alguna explicació que pot valdra la pena però que per mi no compensa el fet d’anar tota l’estona com un borrego darrere un tio. També em va indicar on era el punt de recollida del transport que al cap de dos dies em portaria cap a Kuala Lumpur, tot i que no era la seva agència, m’ho va explicat tot igualment. realment va ser molt amable i em va aclarir força coses en un moment.

Després vaig haver d’anar a pagar els 6RM però abans vaig haver d’anar a buscar canvi, ja que només tenia bitllets de 50 i tant grans no acceptaven. Ja quasi que hauria dinat, però vaig preguntar als dos restairants que hi havia i encara estaven tancats, així que vaig anar a un dels mini súpers i vaig comprar aigua, 3 panets tipus bollycao però de crema de blat i platan i una bossa de patates. M’ho vag menjar al costat d’un parc sota l’ombra dels arbres i després ja vaig anar a pagar. El barco sortia cap a les 13h i tot just eren les 12:15h, per lo que encara tenia temps.

Cap a les 12:30h vaig tornar a l’agència on hi havia taules per seure i ames amb les vistes al riu. Allà ja hi havia 5 o 6 persones tambñe esperant. ” d’ells eren la noia musulmana i el pesat que li anava darrere sense adonar-se de que la noia passava d’ell. Ella primer estava sola amb el portàtil asseguda fins que va arribar el noi i sense ni ase ni besa se li va asseure al costat a dir-li coses sense ni considerar que la noia potser estava fent alguna cosa important al portàtil. La cara de la noia ho deia tot, completament seria sense quasi ni parlar, quan per lo poc que l’havia vist, era una noia molt riallera i xerraire. A mes el noi intentava lligar amb una noia musulmana amb vel, és com de tontos.

Vaig aprofitar per escriure una mica al diari fins cap a les 13h que la noia ens va avisar per ja anar a embarcar. L’embarcament podia ser a les 13h o a les 13:30h, per lo que encara vam tenir prou sort.

La mateixa noia que m’havia atès abans ens va dir a mi i a una altra noia que estava esperant que tots dos anàvem sols per lo que ens asseuríem junts. Vaig deduir que a la barca els bancs eren de dos.

Vam baixar cap al moll i sorpresa, varen aparèixer la musulmana i el pesat que tambñe se seurien junts, pobre noia. El noi va baixar tot nerviós com sempre el veia i quan anava a ajudar a la noia a treure’s la motxilla, aquesta li va fer un gest de desaprovació. Jo encara no podia entendre com el noi no s’enterava de que ella simplement el volia perdre de vista.

La barca era molt allargada i estreta, i efectivament, amb bancs de dos. Totes les maletes anirien ben amontegades a la proa del barco. Aixíq ue de dos en dos ens van anar avisant per anar pujant a la barca. Els sis últims vàrem ser els que ja mes o menys coneixia, que érem la meva companya i jo, la musulmana i el pesat, i la parella de francesos que va pujar amb mi a la minivan sortint de cameron Hoghlands. La resta no havien vingut amb nosaltres de de Cameron Hoghlands. Que er cert, en els 3 últims bancs, i per tant, a nosaltres 6, no hi havia xalecos salvavides…

Els bancs realment no eren bancs, sino un coixi posat a terra per lo que no quedaves realment assegut, sinó mig estirat. Era incomodíssim i només de pensar que hauria d’estar 3 hores així ja em feia mal tot. Era com estar assegut a terra però amb una petita colxoneta.

Però només iniciar el trajecte tot va canviar. Ens endinsàvem a la selva pel riu, una experència única que recordava als mes aventurers. La imatge que es te de la selva des del riu és completament diferent a cap altra, podent apreciar totalment els meandres i la vegetació que entrava fins al mateix riu.

Però lo realment impactant va arribar quan, sense esperar-m’ho gens, vam veure un grup de búfals dins el riu. NI sabia que en aquella selva hi havia búfals i molt menys que eles poguéssim veure tant clarament des de la barca. Va ser increíble, una d’aquelles coses totalment inesperades i que et deixen completament perplex. Però no només en vam veure un de grup, sino 3 al llarg de tot el trajecte, 3 grups de búfals en diferents zones però sempre dins el riu. Suposo que aquella hora no fan altra cosa que banyar-se, doncs la calor és insoportable.

I al cap de les 3 hores de gaudir d’aquell trajecte inoblidable, que per cert, se’m va fer mes curt del que pensava, suposo que per lo interessant que era tot plegat, vàrem arribar al moll de Kuala Tahan, un poblet de 2 o 3 carrers i fet únicament per a què els turistes puguin dormir ben a prop de la selva.

Eren les 16h quan desembarcàvem al moll. Alguns anirien amb una minivan fins a una altre punt del poble ja que els quedaria mes a prop de l’hotel, però no era el meu cas ja que a mi em quedava mes a prop l’hotel des del mateix moll. Tot i així estava a 10 minuts llargs caminant, que pot semblar poc però tenint en compte els 40ºC, la humitat del 70% i que només al començament ja hi havia una pendent del 40% i d’uns 30 metres de llarg, doncs tot plegat es va fer mes dur del que semblava en un inici.

De fet, amb lo be que havia aguantat fins aleshores sense suar massa, ara, en 15 minuts havia suat 5 vegades mes del que havia suat en tot el dia. Vaig arribar a l’hotel amb la samarreta gotejant.

Jo, al veure que l’hotel estava a mig kilòmetre del moll, pensava que estaria al mig del poble, però al ser un poble tant petit, aquest mig kilòmetre ja feia que quedés completament a les afores. De fet quedava enmig del bosc sense res al costat, només un hotel mes, tota la resta del poble quedava a una distància d’uns 100 metres del moll.

Finalment, al cap de quasi 20 minuts des de que havia sortit del moll i després d’haver fet 5 o 6 parades abans durant el camí, vaig arribar a l’hotel. Realment era tot molt maco, doncs no era un edifici sino un conjunt de casetes on cada una d’elles era una habitació, a mes de la recepció i una altra que semblava una bugaderia. Enmig, caminets de pedra, gespa i espais on estirar-se, tot plegat de fusta i molt autèntic.

Vaig anar fins la recepció on ja hi havia un noi que ja m’esperava. Ja deuen tenir controlat a quina hora arriben les barques per tal d’estar pendents, doncs hi ha tant pocs turistes que mes val controlar l’hora que no pas passar-se tot el dia a la recepció. Abans de fer el checkin el noi em va donar la clau de l’habitació ja que, suposo que tothom, vaig arribar tant cansat i suat que primer em va permetre deixar les coses i dutxar-me tranquil·lament.

L’habitació era cara (uns 16€ per nit) en comparació a altres hotels d’altres ciutats, però és que era una habitació amb 4 llits, un de matrimoni mes una llitera. A mes bany propi, escriptori i dos ventiladors. I lo millor, és clar, és que eren casetes independents, per lo que tenia vàries finestres tot i que hi havia molta humitat, suposo que un lloc com aquell és inevitable.

Així que em vaig dutxar i vaig prendre un cafè mentre em mirava els papers i tours que m’havia donat la noia de l’agència. Al cap d’una hora llarga vaig sortir i el noi, pobre, encara estava esperant a la recepció. Jo no sabia si faria ara el checkin o el faria al marxar, doncs tampoc m’havia dit res, però en qualsevol cas l’habitació s’havia de pagar.

Aixíq ue vaig anar cap allà on vaig haver d’anotar un munt de dades al llibre de registre, fins i tot com i quan marxava d’allà. Ell em va donar una ampolla d’aigua ben freda que em va anar perfecte i vaig pagar els 149RM, uns 32€, per les dues nits. lo bo és que no em va cobrar la taxa turística cosa que no vaig entendre, doncs se suposa que tots els hotels l’han de cobrar i en principi no està mai inclosa en el preu.

I després directament al donar una volta pel poble, Kuala Tahan, un poble d’uns 300 habitants, dels quals la majoria turistes, amb 2 o 3 carrers i just a la vora del riu i al costat de la selva Taman Negara. Un poble únic, molt inaccessible i amb pocs turistes tot i que la majoria del poble ho eren.

Vaig estar prop d’una hora i mitja passejant pel poble tot i que en 20 minuts ja es podia veure tot. Mentre passejava vaig anar mirant els restaurants que hi havia, que en principi n’eren només 3, per lo que seria fàcil escollir lloc on sopar. Havia sortit de l’hotel cap a les 18h i cap a les 19:30h ja anava cap al restaurant on vaig decidir de sopar, entre altres coses, perque tenia la carta a fora ben visible. A mes no semblava el mes turístic dels 3 i tenia una terrassa que donava al carrer principal i que permetia veure just davant la muntanya amb la selva i el sol ponent-s’hi darrere, una imatge realment única i que no m’imaginava poder veure.

Vaig demanar arròs fregit amb vedella. Aquí a Malàisia els tipus de carn disponibles encara es reduïen una mica mes, doncs porc no n’hi havia enlloc, per lo que havia de ser o pollastre o vedella. Vaig seure a la terrassa a contemplar la posta de sol just darrere la selva a la vegada que podia veure el carrer principal del poble des d’una posició privilegiada. Només per aquelles vistes ja valia la pensa sopar en aquest restaurant.

El menjar estava bo però potser no tant com a altres pobles, cosa que ja m’esperava per la poca competència que tenen allà i suposo per la dificultat de fer arribar fins allà tots els productes. En qualsevol cas estava prou bo i lo important d’aquell sopar no va ser tan el menjar sino gaudir del moment i de la situació. vaig estar allà fins les 20:15h quan el sol ja s’havia amagat completament. Això si, era mes barat del que creia tenint en compte on era, en total 6RM, 1,20€.

I després ja directament cap a l’hotel a mirar alguna peli i a dormir cap a les 21h, cosa que no em va costar gens perquè havia sigut un dia llarg i força dur, sobretot el trajecte de 3 hores en la barca, que tot i que va ser un trajecte únic, no va deixar de ser cansat físicament.

27/06 Plantació de té, Mossy Forest, trekking per la jungla i Rafflesia

Em vaig despertar cap a les 4:30h després d’haver dormit les 8 hores de rigor. Tenia previst anar a les 7:30h al restaurant de l’hotel a fer un bon esmorzar abans del tour. Fins aleshores com sempre, dutxa, cafè, escriure el diari, mirar correus, finances i llegir alguna notícia.

A les 7:30h vaig baixar al restaurant però semblava encara tancat. Vaig esperar 5 minuts i veient que no hi havia ningú vaig tornat a l’habitació a carregar el mòbil del tot i a preparar ja la motxilla que me’n duria per tal de després desmorzar poder baixaria rapid.

A les 8:10h vaig tornar a baixar i ara si ja estava obert. Vaig demanar un american breakfast que era truita, frankfurt i torrades amb mantega i melmelada a més d’un altre cafè. Realment un dels millors esmorzars que es pot fer per obtenir energia per un dia dur però sense quedar-te tant ple que no puguis ni començar. La veritat és que després de menjar tot allò i prendre el cafè, vaig sortir a la porta de l’hotel a esperar el guia ben fresc i a punt pel que fos.

A les 8:42h va arribar el guia amb el Jeep. Jo era el primer per lo que em va dir de seure al lloc del copilot. Ens vam presentar i vam anar a buscar els altres 5 que faltaven. Ell es deia Joe i semblava indígena. De fet la dona de l’hotel parlava dels indígenes que eren els que sabien trobar les Rafflesies. El Jeep era molt autèntic i amb unes banyes sobre el para-xocs.

Molt a prop del meu hotel ja estava l’hotel on vàrem recollir a 3 noies, dues alemanes i una australiana. I força mes lluny, de fet ja semblava un altre poble, els dos últims, una parella d’irlandesos, que per cert, ell semblava Zelda. I a partir d’allà uns 45 minuts fins arribar a la jungla per anar a buscar les Rafflesies. De fet la jungla estava ja en un altre estat, a Jinlong.

Al cap dels 45 minuts vam arribar a l’entrada d’una granja. Vam haver de pujar amb el Jeep un caminet molt estret, complicat i amb forta pendent que conduïa fins l’entrada de la granja i que s’endinsava uns metres mes a la jungla, fins a un punt on el camí ja era impracticable i s’havia de deixar ja el Jeep i seguir caminant. Començàvem el trekking per la jungla.

Ens posàvem tots repel·lent, agafàvem la motxilla amb l’aigua i tots 6 mes el guia començàvem a caminar. Ja d’entrada s’havia de creuar un pont fet d’unes quantes canyes de bambú. I de fet seria el primer d’uns quants ja que hauríem de creuar el riu vàries vegades.

Els primers 200 o 300 metres eren relativament fàcils, doncs es feien per un caminet de mig metre d’ample, fangós i irregular, però almenys era pla. Però després, un cop ja tots pensàvem que tot el camí seria així, complicat però pla, el guia es va aturar i va dir, climbbing time, assenyalant un camí pitjor i de baixada. Començava el camí de veritat i seguiria així durant 3 hores.

Per sort aquest dia no plovia, però si havia plogut el dia anterior per lo que el terra era molt fangós i ple de bassals. T’havies d’anar agafant a les branques sobretot en les baixades mes fortes per no relliscar.

Fins aleshores els ponts de bambú ens emblaven perillosos, fins que vam haver de creuar el riu sense pont, per uns rocs molls i relliscosos. El guia va anar saltant pels rocs com una cabreta, però els altres trepitjàvem 4 vegades cada roc abans de saltar-hi, fins i tot algun seia en un roc abans de passar a a l’altre. I mes d’un, jo inclòs, acabava sucant el peu sense a l’aigua. Almenys netejava el fang…

El camí s’anava complicant per moments ja que hi havia arbres caiguts pel mig del camí o alguns troncs baixos que t’obligaven a anar ajupit uns metres. Per sort el camí no desapareixia ja que els mateixos guies anaven tallant algun tronc o canya de bambú de tan en tan quan passaven. A mes, els propis turistes amb els seus peus feien que no creixés res a l’estret camí que anàvem seguint.

I finalment, al cap de dues hores de pujar i baixar pendents cada vegada mes pronunciats, el guia es va aturar i allà vam veure la primera Rafflesia. Era un espectacle. De tant grans que son creixen i es queden a terra, no hi ha tronc capaç d’aguantar-les. La part del mig esta buida i dins tenen el polen, però bona part està buida, és molt estrany i fins i tot mig anguniós. Dins si veuen un munt de mosquits i bitxets entrant i sortint. Aquella media uns 60 cms de diàmetre, tot i que el guia ens va ensenyar una foto d’una que va trobar de 120 cms de diàmetre, el doble que aquella, algo realment espectacular.

Anàvem passant un per un per fer les fotos i un cop les vaig fer i vaog anar cap on eren els altres, de sobte tots varen cridar, NO STOOOP! Em vaig aturar encara sense saber si m’ho deien a mi i es va acostar el guia per senyalar-me que havia estat a punt de trepitjar dues filles de Rafflesia. Menys mal que em vaig aturar a temps.

Després de tots haver fet fotos, vam seguir caminant per un caminet amb fora pendent, però que en pocs minuts ens va portar a una altra Rafflesia. Era curiós perquè allà on n’hi havia una, normalment n’hi havia alguna de morta als voltants, i sempre de mes petites que encara havien d’obrir-se. Segons deia el guia, aquestes flors sobren en qüestió de dies, és a dir, pots anar un dia i veure una bola petita a terra, i anar-hi el dia següent i trobar-te-la oberta i amb una mida 5 vegades superior. En aquesta segona és on el guia ens va fer una foto a cadascú junt a la flor.

I després a seguir pujant muntanya entre branques i arrels per arribar a la tercera i última Rafflesia que veuríem, de les grans és clar, perquè de petites encara per obrir-se en vam veure unes quantes. Tres pot semblar poc, però és moltissim, de fet jo pensava que només en trobaríem una, i encara mes, hi ha gent que fa l’excursió i no en troba cap. Tot depèn del guia que et toqui, doncs el nostre, es passa el dia insepeccionant la selva en busca de Rafflesies, i es coneix tant be tot allò que no se li escapa cap. Cal tenir en compte que son flors molt difícils de reproduir-se i de créixer, per lo que n’hi ha molt poques.

I un cop vistes 3 de les flors mes grans del mon, i quan ja portàvem ben be dues hores de trekking, vam iniciar el camí de tronada al Jeep. El tram inicial el vàrem fer per un altre camí fins que vam arribar al camí utilitzat a l’anada. Ara semblava fàcil un camí que feia dues hores semblava impracticable. El poder de la relativització.

Pel camí anàvem veient plantes i flors raríssimes, papallones gegants i altres insectes i ocells que mai havia vist. Realment era una passada caminar per allà envoltat de tanta biodiversitat.

Cap a les 12:30h arribàvem al Jeep i tocava visitar el poble de XXXXXXXXX, un poblet, dels que jo anomeno molt autèntic, dels que amb prou feines tenen aigua corrent.

Vam arribar-hi en menys de 5 minuts, doncs estava quasi al costat de la selva. Abans de baixar del Jeep ja podíem veure com eren les cases. Per mi eren cases a punt de caure i algunes semblaven fetes per ells amb el que trobaven per la selva, però el guia ens va explicar que quelles cases les varen donar l’estat, ja que abans si que vivien enc ases fetes per ells de canya de bambú, per lo que el que ara veiem, que semblaven xavoles, eren palauets comparats amb les cases on vivien no feia massa anys.

Ens varen ensenyar una eina feta amb canyes de bambú que juntament amb agulles amb verí, utilitzaven per a dispara bufant a animals. Deien que caçaven ocells i micos. Vam provar-ho en una diana i era complicat. Jo vaig disparar dues vegades i a la segona em vaig acostar força al centre de la diana, tot i que crec que estava massa a prop, a menys de 10 metres que era la distància a la que ells disparaven per tal de no espantar l’animal.

Després vam donar una volta per lliure d’uns 15 minuts pel poble on hi havia uns 10 nens seguint-nos per allà on anàvem. Semblava que veien turistes o simplement gent de fora del poble molt de tan en tan, doncs només que els somriessis, com jo vaig fer, ja t’anaven seguint amb un somriure allà on anessis, eren realment molt graciosos, i com molta altra gent, un d’ells portava una samarreta del Barça.

Després de veure el poblet, ja vam anar a dinar dsfent part del camí fet, doncs la selva i el poble acabat de visitar eren els punts mes allunyats de Tanah Rata.

Al cap d’uns 10 minuts vam arribar al restaurant. Era un bufet lliure per lo que vaig aprofitar per menjar de tot una mica. Primer ens donaven una safata amb varis compartiments i en un d’ells arròs basil, i després ja podies passar per les tines de menjar a agafar el que volguessis. Hi havia varis tipus de carn feta de vàries maneres, amanides, empanades, pans, etc. Jo vaig agafar cunill al curry, pollastre arrebossat, amanida de cogombre, un tipus de pa amb espècies, una espècie de mini pizza i patates que semblaven estofades que em vaig barrejar amb ‘arròs i l’amanida de cogombre. Em vaig fotre fino.

M’hi vaig acabar quasi tot, de fet nomñes em vaig deixar un parell de cullerades de l’arròs, però de tota la resta res. Havia esmorzat molt be però després de la caminada tenia ja molta gana, i de fet aquell dinar em va anar perfecte i era el primer bufet que feia en aquell viatge.

Tots van menjar força però sens dubte jo vaig ser el qui mes vaig menjar. I tot plegat mes una ampolla d’aigua gran només per 16RM, 3,40€.

Al cap d’uns 45 minuts ja vam anar cap a la següent parada, que seria una de les plantacions de te de Cameron Hoghlands, seguint desfent camí cap a Tanah Rata.

Primer van anar fins a un “view point”, des d’on es veia bona part de la plantació, i si no es veia mes era perquè les pròpies muntanyes la tapaven. De fet, la plantació arribava fins allà on arribava la vista, era impressionant lo gran que era. Li vaig dir al Joe que era mes gran del que creia i ell em va respondre que allò era petit…

A continuació vam fer una visita d’uns 15 minuts a la fàbrica, on es podia veure com una màquina obria els grans, a continuació uns treballadors el posaven a una cinta on es triturava i segons la seva mida resultava en un tipus de te o un altre. I a continuació vam anar al bar de la fàbrica on jo em vaig prendre el segon o tercer te de la meva vida. Em vaig demanar un Boh Tea Tarik per 4RM (0,85€) que no tenia ni idea de que era però al final no estava tant malament com em pensava, no tant com per canviar del cafè al te, però si que me’l vaig prendre força a gust i mes després del dinar que m’acabava de fotre.

Vam estar uns 20 minuts tots 6 asseguts aen una taula de la cafeteria que realment estava molt be, doncs totes les parets eren de vidre i donaven als camps de te, per lo que des de la taula tenies unes vistes úniques. Allà qui va parlar mes, i em va estranyar perquè no havia parlat fina aleshores, va ser la noia irlandesa, que de fet era molt alegre i divertida. Suposo que fins aleshores quasi no havia parlat per la duresa del tour, però ara allà asseguda i relaxada a estar explicant anècdotes força divertides. Tot i que pel que em va semblar viatjaven força, ho feien de forma que jo anomenaria poc autèntica, normalment a llocs molt turístics i gastant massa diners en hotels cars i sense massa sentit, però evidentment cadascú viatge com vol, de fet per mi la qüestió és viatjar, el com és el de menys.

A les 15:30h tornàvem al Jeep per anar a la quarta i penúltima parada, la granja de maduixes, l’altre producte mes produït a Cameron Highlands juntament amb el te.

Aquesta era la típica parada que es fa bàsicament per gastar en el bar de la granja, doncs aquesta tampoc te res especial. Si que fa gràcia si mai n’has vist cap, però realment no és gens espectacular en comparació a la plantació de te. Son una sèrie de panella en paral·lel dins un hivernacle on hi ha plantades les maduixeres cada una amb un munt de maduixes penjant. I després cap al bar on hi havia tot tipus de batuts, pastes i gelats de maduixa, evidentment de maduixes de la pròpia granja, que cal dir estaven molt bones. Jo em vaig demanar un gelat amb maduixes fresques i nata per 8RM, 1,70€, una mica car tenint en compte els preus de Malàisia i que per aquests preu dines, però ja se sap, aquest era una mica l’objectiu d’aquella visita, i de fet va valdre la pena el gelat, doncs era quasi el primer caprici en tot el viatge i em va entrar molt be després de les caminades i la calor que feia.

I a continuació ja tocava la cinquena i última parada, i de fet la segona mes dura, que era trekking pel Mossy Forest i el punt mes proper a Tanah Rata.

El Mossy Forest és una reserva natural on en principi s’havien de pagar 30RM per poder-hi accedir, això si, estava ben preparat amb camins ben fets i lavabos pels turistes. Però el nostre guia, que era un crack, ens va dir que coneixia un altre camí mes autèntic, sense turistes i sense camins fets, i lo mes important, sense haver de pagar els 30RM, per lo que a tots ens va semblar perfecte i vam anar cap allà.

Vam arribar-hi al cap d’uns 30 minuts. Va aparcar el Jeep en un camí, vam baixar i allà al costat es veia un petit sender però que ja d’entrada tenia un pendent del 40%, i de fet, ja que hi passava menys gent, era molt mes complicat que els senders de la selva on havíem estat pel matí. Hi havia moltes branques per terra, altres a mig cos que et feien anar ajupit en molts moments, en altres sots i arrels, en general tot molt mes complicat però molt mes autèntic i memorable.

En alguns punts pràcticament havíem d’escalar i en altres baixar amb les mans a terra per no caure rodolant cap avall, fins que al cap d’uns 30 minuts vam arribar a un cim des d’on podíem veure la resta del Mossy Forest i part de Cameron Highlands. Era curiós ja que en aquell punt el terra era una roca blanca, algo diferent a tota la resta on només hi havia vegetació. I segons ens va dir el guia aquella roca només es trobava en 3 punts de Cameron Highlands. Allà estàvem a 1600 metres d’altitud, el segon punt mes alt on es trobava aquell tipus de roca.

Al cap d’uns 10 minuts de contemplar les vistes des d’un dels punts mes alts de Cameron Highlands, vam iniciar la baixada, potser menys cansada però igual de complicada, o mes, que la pujada, doncs a vegades és mes perillós baixar que pujar, de fet si abans havíem d’escalar ara quasi que havíem de fer ràpel. En alguns trams em feia creus com totes les noies anaven baixant agafades per les branques sense que cap caigués o frenés el grup en excés, perquè després alguns diguin que les dones no poden fer certes coses. Estic segur que molts homes haurien sigut incapaços de fer el que fan fer aquelles 4 noies al llarg de tot el dia. Hores i hores caminant i escalant per boscos i selves.

A les 17:30h arribàvem de nou al Jeep i ara si ja tocava tornar a l’hotel. Primer tocava a la parella d’irlandesos per quedar el seu hotel mes a prop, després les dues noies alemanes i l’australiana que estaven al mateix hotel, i finalment a mi. Em vaig acomiadar d’en Joe donant-li la mà i agraint-li la gran experiència i vaig anar cap a l’hotel. Havia sigut un dia molt complet de 9 hores veient i fent coses que no havia fet ni vist mai, de fet tot plegat va ser molt mes complet i interessant del que m’esperava.

Eren les 18h quan arribava a l’hotel i encara no tenia clar si buscar una tintoreria exprés o simplement rentar una mica els pantalons a l’habitació i ja està. Finalment i degut a l’hora que era i lo cansat que estava, vaig decidir només rentar els pantalons i la motxilla amb el sabó de roba que portava allà mateix a l’habitació.

Cap a les 19:30h vaig sortir a comprar alguna cosa de menjar per sopar a l’hotel, ja que l’endemà m’havia d’aixecar aviat per marxar a Taman Negara i sopar a l’habitació em permetia guanyar temps i anar a dormir un cop sopat. Vaig comprar com sempre en aquests casos pasta deshidratada i vaig anar als llocs ambulant on havia sopat el dia anterior a veure si hi havia alguna cosa similar. El lloc on vaig comprar el dia anterior estava tancat però n’hi havia un altre de similar on hi vaig comprar 4 peces de roti de les que mes m’havien agradat el dia anterior, tot plegat pasta mes roti, 3RM, 0,60€ per força menjar. A mes els rotis aquesta vegada venien amb salsa per lo que encara estaven mes bons que els del dia anterior.

Vaig tornar a l’habitació a acabar de fer la maleta i cap a les 20:30h a sopar mentre mirava a les notícies un dels incendis mes importants a Catalunya en els últims anys, l’incendi de la Ribera d’Ebre i que en aquell moment feia poc que s’havia iniciat però ja havia cremat unes 3000 hectàrees. Un desastre i una senyal mes de les greus conseqüències que està tenint el canvi climàtic al nostre país. Temperatures cada any mes altes, menys pluges i cada any mes territori desertitzat.

I cap a les 21:30h ja anava a dormir, ja preparat per l’endemà anar cap a Kuala Tahan, un poble al mig de la selva mes antiga del mon, Taman Negara.

26/06 De camí a Cameron Highlands

Em vaig despertar ben aviat, cap a les 4:30h, doncs a les 7h volia marxar i almenys necessito dues hores per fer tot el uqe vull fer abans de sortir, i més quan deixo un hotel ja uqe s’ha de recollir i fer completament la maleta. Així que primer vaig fer un mig cafè mentre mirava bé on anar a buscar el bus i kN era lhotel de tanah rata, vaig mirar els correus, vaig eacriure el diari. Després a dutxar se, acabar de fer la maleta mentre em prenia l’altre mig cafè fins cap a les 7:10h que vaig anar a fer el checkout.

La sortida del bus estava prevista per les 7:45h i el lloc estava a uns 15 minuts caminant quasi en línia recta, així que vaig anar cap allà amb l’ajuda quasi imprescindible de Google Maps.

Quan ja hi arribava vaig veure una estacio d’autobusos força gran i hi vaig entrar buscant l’Oficina de la companyia. No la vaig trobar així que vaig entrar en una on hi havia ja gent esperant. Vaig preguntar i em van dir uqe allà no però em van indicar on era, que era just davant de lestacio, a l’altra banda del carrer on ja s’hi veien 2 o 3 busos esperant. Vaig anar-hi i hi havia vàries agencies, vaig anar preguntant fins que a la tercera la vaig encertar. Pels cartells no es podia saber ja que jo només tenia el nom de l’operadora, però no de lagencia. La dona em va indicar el bus i vaig veure que de fet en el bus si que posava el nom ben gran, Unititi Express. Vaig deixar la maleta i cap amunt.

Eren les 7:30h quan ja estava assegut i tot i que la sortida estava prevista per les 7:45h, fins les 8 no vam sortir. A més va fer una parada d’almenys 20 minuts en una altra estació encara de l’illa de Penang, per lo que tot plegat s’estava endarrerint molt.

Per sortir de l’illa va anar per un dels dos ponts que connecten l’illa amb la península, ponts que són com una autopista i molt llargs, de fet són una obra d’enginyeria impressionant.

Fins a la ciutat dipoh, on va fer una altra parada de poca estona, el trànsit era important per lo que més temps que anavem perdent. No va ser fins aleshores que ja el trànsit era molt menys i ja va anar fins al destí a la velocitat màxima que podia anar.

Pel camí vaig anar escrivint el diari i mirar bé on ens deixaria el bus i a quant em quedava de lhotel. Tanah rata, tot i ser la ciutat més important de Cameron Highlands, es força llpetita, i a més lhotel estava ben situat, per lo que el bus ens deixaria a uns 10 minuts caminant de lhotel que tenia reservat.

L’hora prevista d’arribada era a les 12:15h, però eren les 11h quan feiem una parada i que encara estava a uns 130km que segons Google Maps es tardarien 3 hores en fer, per lo que estava clar que areibariem amb força endarreriment.

Vaig esmorzar en el bus i fins i tot em vaig estar a punt de dormir, però el bus va parar uns segons i això ja fa que el teu cos és desperti, de fet tothom que estava dormint es va despertar pensant que ja haviem arribat.

El tram final del trajecte, on hi vam arribar cap a les 13h i que ja era la zona de Cameron Highlands, era una carretera d’un sol carril per sentit i amb corbes constantment, per lo que aquell tram de tn sols 25km el vam fer amb una hora llarga.

Això sí, ja anavem passant pel mig de tots els poblets de Cameron Highlands a més de veure ja les muntanyes i els espessos boscos d’aquesta zona.

Passades les 14h per fi arribavem a la terminal d’autobusos de Tanah Rata. Baixaven, feia la primera foto del lloc i amb el mòbil a la ma amb Google Maps, cap a lhotel.

Només vaig haver de caminar poc més de 5 minuts per la mateixa carretera per la que veniem i després entrar per un caminet fins lhotel que ja es veia de lluny, doncs estava a una zona uns metres elevada i tenia unes lletres molt grans a la façana.

La dona ja sabia que arribaria aproximadament a aquesta hora i suposo que no tenia més hostes nous per aquell dia ja que lo primer que em va dir va ser a veure si pronunciaria bé el meu nom, que el va pronunciar força bé però com ja m imaginava, dient la U.

Vaig pagar els 20RM de taxa turística per les dues nits i molt amablement em va voler explicar tot el que podia fer per la zona, pero i vaig dir que segurament contractraia un tour i li vaig dir que no calia. Em va donar les claus i vaig pujar a la primera planta on estava la meva habitacio, la 109.

L’habitació era petita però amb bany propi i llit individual, per lo que només estava pagant per una persona i no dos com a molts hotels amb llit de matrimoni.

Vaig deixar les coses i em vaig prendre un cafè mentre reservava una nit més a l’Hotel de Melacca, la nit del 30 de juny a l1 de juliol, ja que tenia reservat ja de l1 al 3 però no aquella nit ja que abans de la sortida del viatge encara no ho havia acabat d’organitzar. De fet el problema va ser que intentant canviar les dates i posar en comptes d’entrar el dia 1 entrar el 30, Agoda deia que aquelles dates no estaven disponibles, però allà vaig anar a fer una segona reserva ler aquella nit i si que em va deixar. Així que amb totes les nits del uqe quedava de viatge ja amb hotels reservats, vaig pensar una estona que faria l’endemà.

Cada vegada pensava més en anar per lliure, així que queda vegada estava més indecís. Finalment vaig baixar a recepcio a preguntar-li a la dona ella que em recomanava, ja que la vaig veure molt predisposada i sincera.

Aixi que li vaig dir que havia pensat en un tour per fkta de tempa però que jo sempre preferia fer les coses per lliure. I ella em va dir que millor mexplicava totes les opcions per tal que així jo pogués decidir millor que preferia. De fet m’havia d’explicar el que ja m’havia volgut explicar al fer el checkin i que la veritat, hauria haver hagut de deixar que mexpliques.

I la veritat és que m’ho va explicar tot molt millor del que pensava. Sobre un mapa em va anar dient els llocs on podia anar sol, alguns caminant des de l’hotel i altres en moto, i els llocs on millor seria reservar un tour.

Caminant podia fer 3 trekking a una zona prop de l’hotel però que no era cap de les selves més interessants. També podia anar a una plantació de te. I si anava amb moto, a més podia anar a Mossy Forest, un bosc ja interessant, però clar, no podia llogar cap moto. I amb els tours podria anar a fer un trekking per la Selva on es troben la flor Rafflesia a més de tota la resta, ja depenent del Tour.

Un cop amb tota la informació vaig anar a donar una volta per l carretera a veure lea agències i quins preus tenien pels tours que l dona mhavia ofert, doncs ella ja em va donar un tríptic amb tots els tours que podia reservar en el mateix hotel.

Els tours eren similars tot i que en general em van semblar una 10RM més barats, suposo que per la Comissió de l’hotel, per lo que finalment vaig decidir reservar el tour més conegut complet directament a l’Hotel per la confiança que l’havia donat la dona. A més les altres agències no asseguraven trobar la Rafflesia, cosa que la de l’hotel si. Així doncs, per uns 25€ que eren per 10 hores de tour veient quasi tot el que es pot veure a Cameron Highlands em va semblar prou bé i vaig tornar a l’hotel per a reservar lo.

La dona va trucar i en 2 minuts ja tenia el tiquet. Em passarien a recollir per l’hotel a les 8:40h.vaig tornar a l’habitació a descansar una estona i cap a les 19h vaig sortir a sopar.

Vaig anar directament a una zona a la carretera però a l’alçada de l’hotel on ja havia vist que hi havia varis llocs ambulant. Vaig mirar i finalment vaig demanar a un on feien tot tipus de Roti que en aquell moment encara no sabia de que eren, però es veien com petites empanades fregides de varis tipus. Jo pensava que alguna seria de carn així que en vaig demanar una o dues de cada, en total 9 peces per 4RM, ni un euro.

El problema es que em va semblar que totes eren de plàtan fet de vàries maneres. De fet la noia té ia un munt de plàtans al costat de la fregidora. En qualsevol cas estaven bons tot i que evidentment no eren tant contundents com les empanades de carn hindús que havia provat el dia anterior.

En acabarmeles en vaig demanar 3 més de la que més mhavia agradat i me les vaig menjar mentre anava a un mini súper a comprar aigua i algunes galetes.

I cap a les 20h tornava a l’hotel ja per anar a dormir, doncs ja feia 16 hores que mhavia despertat i no havia fet migdiada.

25/06 Tercer dia a George Town

Em vaig despertar cap a les 8 del matí no havent dormit ni 6 hores, no sé si per el soroll d’algú, però en tot cas ho preferia, ja que aquell dia havia d’anar a dormir aviat, o almenys intentar-ho, ja que l’endemà m’hauria de llevar ben aviat per anar cap a Cameron Highlands.

Internet no arribava be a les habitacions, almenys a la meva. Amb el mòbil de tan en tal pillava una mica, però molt poc i es tallava molt, i amb el portàtil igual o pitjor. Tenia encara algunes coses pendents en relació als comptes del viatge i a una consulta a Bnext ja que no apareixia el tipus de canvi aplicat en la retirada d’efectiu, i a mi em semblava que no aplicaven l’oficial, i ja era la segona vegada que ho sospitava per lo que aquesta targeta cada vegada m’agradava menys.

Així que bàsicament vaig avançar el diari, em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i cap a les 10:30h vaig sortir per George Town. Tot el centre històric ja l’havia vist durant els dos dies anteriors, per lo que aquesta vegada aniria per la zona mes nova, tot i que sempre acostuma a ser la mes lletja, doncs ja son edificis sense cap gràcia, carrers sense cap ordre, amb molta gent i trànsit, tot i que per sort George Town no era una gran ciutat per lo que es podia passejar per tot arreu.

Per anar a algun lloc en concret vaig decidir anar a Times Square, que en aquell moment no sabia ben be que era però ho vaig veure a Google Maps i em va fer gràcia. Evidentment pensava que seria una plaça amb neons, no tants com els de Nova York però quelcom que intentés imitar-la.

La plaça estava a uns 20 minuts caminant de l’hotel. Vaig anar per un dels carrers importants que van del nord al sud de la ciutat, ja que la plaça estava mes al sud. Quan anava per al vorera d’aquell carrer, sota uns arcs i darrere una columna, hi havia una dona que al acostar-me em va fer un senyal de que anés. Pensava que seria una venedora, doncs estava davant de botigues, i quan era a 2 metres em va dir: “I suck your cock, 20 ringgits”, fent el gest i tot. Durant un segon em vaig quedar molt parat, doncs Malàisia és un país musulmà i no m’hauria imaginat trobar una prostituta pel carrer a les 11 del matí. Això si, estava força amagada i no es notava que fos prostituta. En qualsevol cas, em va sortir un somriure pel gest que va fer, li vaig dir que no i vaig seguir.

En pocs minuts mes arribava a Times Square. Primer vaig veure dos transformers gegants i vaig pensar que seria allà, però al acostar-m’hi vaig veure que allò només era un pàrquing. A l’edifici del costat posava Times Square, però al anar caminant per davant l’edifici em vaig adonar que Times Square no era una plaça sinó un centre comercial o quelcom similar. Així que res, vaig passar ni d’entrar i aig tornar cap a la zona de l’hote per altres camins. Almenys allò m’havia servit per veure la’ltra part de George Town.

Així que un cop donada la volta a l’edifici que se suposava era Times Square, vaig tornar cap a Chinatown peròper un altre camí, així almenys aniria veient tot el que pogués de George Town. La veritat és que no te res a veure el centre històric amb la resta de la ciutat, be, com a totes les ciutats que tenen un centre històric. La ciutat no tenia cap gràcia especial i a mes estaven fent moltes obres. Sort que el GPS funcionava perfectament perquè sinó hauria sigut impossible estar les quasi dues hores passejant, doncs els carrers no tenien cap ordre ni sentit. Això si, seguia la barreja de cultures i religions que això és algo que m’encanta veure.

Cap a les 12:30h arribava ja a la zona del meu hotel, el Kim Haus, i aquell dia volia menjar només en restaurants hindús. Així que vaig anar a la Little India que també estava molt a prop de l’hotel, de fet a uns 5 minuts caminant ja hi havia un carrer ple de llocs ambulant i restaurants.

Preferia un lloc ambulant que un restaurant, així que vaig recórrer tot el carrer on mes n’hi havia i em vaig parar en un on semblava que hi havia una espècie d’empanades arrebossades o fregides i a mes tenien tota una taula de preus, cosa que a mi ja em dona mes confiança perqupe saps segur que no t’estafaran per veure’t cara d’estranger, tot i que val a dir, que a Malàisia de moment semblava totalment diferent a altres llocs, aquí no semblava que ningú volgués estafar a ningú per ser estranger.

Així que allà em vaig parar, vaig mirar la taula amb els noms i vaig veure que aquelles empanades es deien Samosa, doncs tot era Samosa d’alguna cosa. En vaig demanar tres, una de tonyina, una altra de carn i una tercera d’ou dur. Vaig seure en unes escales a l’ombra i allà me les vaig menjar, com un hindú local mes. Va ser perfecte i aquelles coses estaven boníssimes, tot i que no crec que fos lo mes sa de menjar cada da, doncs semblava molt fregit, era realment de lo mes bo que havia provat fins aleshores, doncs semblaven arrebossades i fregides d’una manera que quedaven molt cruixents amb el farcit a dins. Tenien forma triangular i com ja m’imaginava, omplien molt, mes que per la quantitat, que també, doncs el farcit era contundent, crec que sobretot per com estaven fregides. I les 3, 3,50RM, 0,75€. I amb això ja quasi que havia dinat.

Vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada, no massa estona ja que aquest dia havia d’anar a dormir ben aviat. Així que cap a les 14h ja em vaig aixecar, em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig sortir una estona de l’habitació per anar al bar de la segona planta on s’agafava Internet perfectament, em vaig dutxar i cap a les 16:30h vaig tornar a sortir.

Volia tornar a anar a l’AbaXXXX Enterprise a prendre una cervesa, aquesta vegada una canya de 0,5L que és el que es prenia quasi tothom. Primer vaig passejar una mica per la zona ja que abans de les 17h estava o mig tancat o encara estaven traient les taules. A les 17h vaig anar cap allà i ja hi havia almenys 5 o 6 persones assegudes en una taula. Vaig demanar la gerra per 7RM i vaig seure en una altra taula.

Al cap de pocs minuts va venir un senyor d’uns 55 anys i va seure a la taula. Jo estava escrivint el diari i al cap d’uns 10 minuts vaig parar. Aleshores el senyor, mostrant un grau important d’educació, em va oferir un piti, no per l’oferiment, sinó perquè fins que no vaig deixar el mòbil no em va dir res. Jo li vaig respondre que ja en tenia, traient el meu paquet de Chester Field, però aleshores em vaig fixar amb el paquet i era d’una marca que no havia vist mai, Canyon. Li vaig preguntar quant costava i sorpresa, 4RM, contra els 12,40RM del Chester Field. Aleshores si que li vaig acceptar l’oferiment doncs volia provar-lo. I la veritat é que estava prou bo per lo que costava. Era mes suau que altres però mes que acceptable per costar menys d’1€.

Així que ja li vaig començar a preguntar si el venien al 7eleven, a lo que em va respondre que no, cosa que em va estranyar molt, doncs pensava que ‘únic lloc on venien tabac era al 7eleven. Em va dir que el venien als mini súper xinesos anomenats Teng Bee i que normalment n’hi havia un a prop d’on hi havia un 7eleven, de fet al cotat del que havia anat jo un parell de vegades, n’hi havia un. Em va dir que allà tot era mes barat que als 7eleven.

I després vam estar parlant de lo típic per un estranger, doncs ets i quin tipus de viatge estàs fent. Al dir-li d’Espanya ell va preguntar com tothom, Barcelona? Doncs si. Els asiàtics estan enamorats de Barcelona. I al dir-li tota la ruta que faria per Malàisia tot em va dir que era molt bonic però que Kuala Lumpur era molt car, que intentés estar el menys possible. Jo ja tenia les reserves i rutes fetes per lo que canviar ja no canviaria, però almenys em va donar informació útil. També explicava que Melacca, on hi passaria 3 nits estava molt be, que era una ciutat molt bonica i molt mes barata que Kuala Lumpur. Be, és de suposar, doncs Kuala Lumpur és la capital del país.

I al cap d’uns 40 minuts d’estar xerrant, ja em vaig acomiadar donant-li la mà i dient-li que en aquell mateix moment anava a buscar el Teng Bee, cosa que evidentment vaig fer i de fet vaig trobar molt mes ràpid del que pensava. Realment estava davant del 7eleven on havia comprat la garrafa d’aigua de 6L.

Vaog entrar a preguntar però no els quedava tabac Canyon, suposo que per lo barat que és, així que vaig tornar a l’hotel a preparar ja la maleta ja que l’endemà marxava, per fi, a terres mes fresques.

I cap a les 20h vaig anar a sopar. Aquest havia de ser un dia de menjar hindú, així que vaig tornar al carrer de la Little India on havia dinat a buscar, preferentment, algun lloc ambulant. Vaig recórrer els dos carrers on hi havia mes restaurants i llocs ambulant, però alguns dels llocs ja havien tancat i els altres no venien menjar prou contundent, doncs per la nit si que vull menjar alguna cosa ben contundent. Així que vaig anar al restaurant que estava quasi a l’inici del carrer i que a mes és el que quedava mes a prop de l’hotel, i vaig demanar un Nasi Lemak Chicken, arròs basil amb peixet fregit, cogombre i cuixa de pollastre arrebossada. El plat era mlt similar a alguns plats tailandesos. L’arrebossat de la cuixa era diferent, no sabria dir que tenia, però li donava un gust diferent i molt bo.Els treballadors, que semblaven tots de la mateixa família, eren indis però de religió musulmana, era una mica raro, de fet era la primera vegada que veia una dona índia amb el vel musulmà.

Una altra curiositat eren els coberts. Pel que ja havia vist a Àsia no hi ha ganivets enlloc, però allà tenien una cullera-forquilla. No sé exactament per a que era, però ja la vaig utilitzar per anar arrencant trossos de la cuixa de pollastre, doncs era o així o amb les mans.

I no sé si era pel fet de ser indis, però les dones semblava que feien la feina menys dura, doncs qui cuinava eren tots els homes, les dones prenien la comanda i cobraven, molt diferent del que veuries en una família musulmana no índia.

Cap a les 21h acabava de sopar i tornava cap a l’hotel. De camí havia de passar per la gran mesquita, ara tota il·luminada i a mes en plena cerimònia, escoltant-se els càntics tant per la megafonia com de dins de totes les persones que hi resaven. Era la primera vegada que veia musulmans resant dins una mesquita, doncs a diferència de les esglèsies, almenys a aquesta, des de fora es veu el que passa a dins.

I cap a les 22h vaig anar a dormir, de fet massa tard tenint en compte que l’endemà em volia aixecar a les 4:30h, però és que abans no es pot anar a dormir, doncs entre la música del bar i el soroll dels possibles veïns d’habitació, en aquell hotel no hi ha mes remei que anar a dormir com a mínim a les 22h, que se suposa que és l’hora que la gent ja considera que hi pot haver algú dormint. Almenys els dos subnormals americans ja no hi eren, per lo que ja no em desperterien amb els seus crits de boig a les 12 de la nit.

24/06 Segon dia a George Town: Casc antic

24/06

Em vaig despertar a les 8 del matí després d’haver dormit unes 11 hores, això si, despertant-me 3 o 4 vegades degut a que qualsevol que parlés a qualsevol e les habitacions s’escoltava com si parlés al meu costat, i clar, com que sempre hi ha el típic maleducat que es creu que viu sol en el planeta, doncs van fer que em despertés vàries vegades. De fet hi havia una parella  a l’habitació del costat que de tant maleducats ja ratllaven la subnormalitat perduda. A les 12 de la nit van entrar cridant com si fossin a casa seva, i mira que a l’entrada de la galeria hi havia un cartell ben gran que posava estar en siilenci. Doncs ni putu cas, cridant com gilipolles, perquè no se’ls pot anomenar de cap altra manera. Vale que les parets eren de pladur i no paraven gens el soroll, però si has de cridar te’n vas a fora i crides tot el que vulguis, no a les habitacions com si fossis superior a la resta d’humans quan estàs dormint en un dels hotels mes barats de George Town. De fet vaig dormir molt millor la nit anterior al tren, menys hores per mes ben aprofitades.

Em vaig dutxar i em vaig prendre un bon cafè que em va sentar millor que mai. Després d’estar tantes hores estirat t’aixeques mig encarcarat i amb cert cansament, per lo que el cafè em va ajudar molt. Vaig estar anotant totes les despeses dels dos últims dies a l’Excel, ja que n’eren unes quantes i a mes havia fet un pagament amb targeta i una retirada d’efectiu, per lo que tenia força coses a controlar. A mes vaig enviar un parell de correus, un a Agoda, des d’on havia reservat l’hotel per dir-los que no havien avisat del pagament de la taxa turística, i un altre a Bnext ja que al detall de la retirada d’efectiu no apareixia el tipus de canvi aplicat, i a mi em semblava que estava una mica per sota de l’oficial. Va ser complicat perquè quasi no arribava la connexió a les habitacions, de fet quasi que arribava millor la senyal de la connexió de la quarta planta que de la segona que era a la que estava jo.

Cap a les 11h vaig sortir a donar una volta per George Town. Lo bo d’aquesta ciutat és que és relativament petita i moltes de les coses mes interessants es poden veure només caminant, de fet aquesta és la millor manera de veure la ciutat. A mes, si una cosa bona tenia l’hotel, era la seva ubicació, literalment a menys d’un kilòmetre dels 17 llocs que havia guardat a Google Maps per a veure. A mes estava a Chinatown, que només per aquest això ja val la pena. A 30 metres hi havia un mercat, el Campbell Market, que el dia anterior estava tancat per ser diumenge però que ara ja estava obert. Era tot de menjar i hi havia parades on netejaven i tallaven peixos enormes. Això si, era un mercat dels autèntics, amb la seva brutícia i les seves olors.

Per Internet havia llegit que lo millor era no preparar cap ruta, sinó anar caimant i ara girar per aquí i ara per allà, i això anava fent durant el matí. Quan veia un carrer interessant hi entrava sense mirar per on anava, i d’aquesta manera és com anava trobant molts dels llocs a visitar i sobretot els famosos murals de ja conegut art urbà de George Town. De fet quelcom que em va fer molta il·lusió de trobar i que va ser de pura casualitat, va ser probablement el mural mes famós i que tant havia vist en imatges. El d’un home pintat a la paret i una moto de veritat davant, fent la sensació que l’home va pujat a la moto. És d’aquelles coses que has vist moltes vegades i que no t’esperes veure, per lo que quan de sobte te les trobes davant fan el doble de gràcia.

Per cert que la ciutat semblava una altra, doncs avui era dilluns, i com ja havia llegit, els diumenges la activitat és quasi nul·la degut a què Malàisia és un país musulmà, per lo que els diumenges molt poca gent treballa o surt. Avui era dilluns i l’activitat era frenètica. Per fi veia els famosos llocs ambulant per tot arreu. A mes gràcies a la multiculturitat de George Town i de Malàisia en general, hi havia llocs hindús, xinesos, malais, de tot i molt.

Vaig anar caminat per carrers amb mercats, art urbà, veient temples i seguint el camí per arribar fins al mar. Sense saber-ho vaig estar veient molts dels temples que tenia anotats per veure, i també sense saber-ho anava cap al mar on hi havia 4 o 5 llocs mes que tenia anotats.

Alguns dels temples xinesos que em vaig anar trobant de casualitat van ser el Yap Kongsi, el Thean Hou Templ, el Goddess of Mercy Temple o el Seh Tek Tong Cheah Kongsi. A mes la decisió d’anar per un carrer paral·lel al mar i que acabava al passeig marítim també va ser bona ja que em va permetre trobar el mercat de llocs ambulant on vaig dinar a mes de 4 llocs mes que tenia anotats, alguns molt interessants.

Quan vaig arribar al mercat eren les 13h i en veure tant menjar ja no vaig poder aguantar mes. Volia esperar el màxim possible ja que després de menjar em costa molt mes seguir passejant, però com que ja havia caminat dues hores i estava prou lluny de l’hotel, cosa que m’obligaria a seguir caminant si o si, vaig decidir menjar allà. A mes em costaria trobar tanta diversitat de llocs de menjar.

Vaig entrar i no vaig poder ni recórrer una cinquena part dels llocs quan ja em vaig parar en un de xinès. La dona em va dir que m’assegués i com que els plats que hi havia em varen semblar prou interessants em vaig quedar allà mateix. De fet no va ser la millor idea, ja que el meu hotel estava a Chinatown i si volia menjar xinès no calia anar tant lluny, però en fi, era el segon dia a Malàisia i encara tenia temps de provar de tot.

Vaig demanar un Chong Qing Noodles, que en aquell moment no ho sabia però era sopa. Quan me la varen portar vaig pensar, hòstia és sopa, però després ho vaig agrair, ja que va fer que no acabés amb la panxa tant plena que ja no em volgués ni moure. A mes era una sopa típica xinesa que era quelcom que mai havia provat. Cal tenir en compte que el menjar dels restaurants xinesos que hi ha per Europa, no és menjar típic xinès, sinó el que ells creuen que ens pot agradar per tal que hi anem. Ells mengen altres coses, i una cosa molt típica és aquest tipus de sopes. Era de tallarines amb ou, verdures i fins i tot xili. Tot plegat amb palillos i la cullera típica que ells fan servir. Mai he demanat forquilla però és que a mes aquí ja no era possible, doncs ja ni en tenien. I la veritat és que em costava una mica, però al ja tenir certa pràctica segurament no vaig fer tant el ridícul com altres deuen fer. El preu 6 ringitts, 1,20€. Val a dir que aquella espècie de mercat era mes car que els llocs ambulant que hi havia pel carrer, lo bo que tenia era que podies escollir entre moltes opcions i seure en una taula bona, a cobert i amb ventiladors, cosa que els llocs ambulant com a molt tenen una taula, i que si està al sol et pot resultar molt difícil menjar. I encara que fos una sopa n’hi havia molta quantitat, i junt amb l’ou dur, va fer que realment quedés tip però tant ple com per no voler ni moure’m d’allà. Realment va ser la mida justa per dinar i seguir passejant.

Abans de marxar vaig mirar quins llocs dels que tenia guardats a Google Maps em quedaven a prop. Ja estava quasi al passeig marítim i vaig veure que a en un radi de 300 metres tenia 5 llocs dels guardats.

Primer vaig passar a veure la mansió Pinang Peranakan, una altra de les mansions construïdes durant l’època colonial i que s’han anat mantenint, per lo que ara son autèntiques joies arquitectòniques. Val a dir que altres mansions no s’han pogut mantenir i ara estan en estat de ruïna. Veure una mansió mig derruïda fa fins i tot pena.

Després ja vaig anar fins al passeig marítim. Pel camí, doncs estaven quasi al costat del passeig, vaig veure el Penang Town Hall i el MBPP Town Hall, dos edificis simplement impressionants, colonials, enormes, perfectament ben conservats i a mes al costat del passeig marítim. Aquests ja eren edificis oficials, de fet com moltes altres mansions colonials que s’han conservat, doncs per un particular és realment difícil mantenir aquestes bèsties.

I per fi al passeig marítim amb vistes a la resta de la costa de L’illa de Penang i fins i tot a la part peninsular. Vaig caminar al llarg del passeig fins arribar a la zona del port, on havia arribat el dia anterior amb el ferri. Allà al final del passeig hi havia el fort Cornwallis, un mur de defensa a primera línia de mar i amb els canons originals. El fort està a la platja encarada al nord i que era el punt d’arribada des de Tailàndia o Nyammar. És força impressionant i està molt ben conservat tot i que encara te tots els murs originals.

Allà al costat i ja a la intersecció amb la carretera principal paral·lela al mar, hi ha la Jubille Clock Tower, una torre d’estil àrab amb el rellotge i que dona la benvinguda a George Town. Un monument també molt conegut de George Town.

A continuació vaig passar per l’esglèsia anglicana de Saint George, evidentment de l’època colonial, i que contrasta en un país oficialment musulmà, tot i que val a dir, que Malàisia és un país molt obert i tolerant en quan a cultures i religions, totes hi conviuen en perfecta harmonia tot i que la religió catòlica és minoritària. De fet aquesta església és mes un museu que una església.

I després ja vaig tornar cap a l’hotel. Eren les 14:30h aproximadament i ja havia aprofitat molt el matí. Vaig fer la migdiada, tot i que no volia, fins cap a les 17h, quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafè, vaig avançar el diari que el tenia una mica endarrerit i cap a les 18h vaig tornar a sortir.

Cap a les 19h vaig anar a prendre la primera cervesa a Malàisia. Aquest és un país musulmà per lo que el tema alcohol està força restringit, i allà on en venen és molt car. Una llauna de 33cl de les mes barates a un 7eleven val uns 9 ringgits, 2,20€. Però a George Town hi ha una botiga bar on les venen per 6 ringgits, uns mes que acceptables, 1,20€. De fet a tots els foros es parla del mateix bar, que és el Antarabangsa Enterprise.

Així que vaig anar cap allà, que per cert estava a 300 metres de l’hotel i el dia anterior hi havia passat per davant, és mes, pel mig de la seva terrassa per anar a un carrer que em va fer gràcia, i vaig demanar una Tiger, una cervesa asiàtica. I allà me la vaig prendre assegut a la terrassa ben tranquil i relaxat després dels dos dies força frenètics que havia tingut, doncs George Town és una ciutat que convida a passejar-hi durant molta estona i jo nomes hi seria dos dies complets, per lo que estava aprofitant molt el temps.

Abans d’anar-hi havia passat pel 7eleven a comprar una ampolla d’aigua i quan vaig marxar del bar me la vaig deixar allà sobre la taula junt a la llauna buida. Fantàstic, quasi plena i ben fresqueta i allà es va quedar. A mes allà les ampolles eren força mes cares que a Tailàndia, de fet el doble, doncs a Tailàndia costaven uns 0,30€ i a Malàisia, almenys a George Town quasi 0,70€, i cal tenir en compte que tota l’aigua a beure a de ser o embotellada o del les fonts que se suposa que hi ha pel carrer d’aigua potable, tot i que a aquelles hores, encara no n’havia vist cap. Així que vaig tornar al 7eleven i vaig decidir comprar una garrafa de 6L. Tot i que s’acabaria escalfant, a l’hotel l’aire condicionat estava sempre molt fort, per lo que es mantindria a una temperatura acceptable per beure.

Vaig tornar a l’hotel a deixar la garrafa i cap a les 20h vaig tornar a sortir a sopar. Vaig a anar a un carrer a uns 200 metres de l’hotel on hi havia un munt de llocs ambulant, això si, tots xinesos, doncs estava a Chinatown, i tot i que ja havia dinat en un lloc xinès, vaig decidir anar allà per proximitat i per varietat. Vaig demanar una altra vegada sopa Noodle però aquesta vegada amb carn de porc, per tant mes contundent, de fet prefereixo dinar mes lleuger per poder passejar sense adormir-me massa, i sopar mes fort, doncs ja després no faig res.

Vaig demanar la sopa i vaig seure en una taula lliure que em va indicar la dona. Quan ja me l’havia portat una altra dona xinesa va seure a la mateixa taula. Això es fa molt tot i que a Espanya és estrany, però fora d’allà ho he vist a tot arreu. I de fet em va anar be per veure com mengen ells, doncs és certament complicat menjar-se les tallarines amb els palillos. A mes els que donen aquí son de plàstic, reutilitzables, evidentment, i fan que els fideus rellisquin mes que si fossin de fusta. Jo menjava els tallarines directament amb els palillos, però pel que vaig veure a la dona, amb els palillos els posen a la cullera i hi afegeixen una mica de la salsa picant que et deixen en un potet a part, salsa que jo vaig posar tota directament dins la sopa. Ho vaig intentar fer però encara em costava mes, per lo que vaig seguir a la meva manera que tampoc és tant estranya.

La sopa amb la carn em va entrar molt be. De fet no havia menjat carn en tot el dia i ja quasi que ho necessitava. A mes en portava força. Mira que jo no soc de sopes però és que aquestes estan boníssimes, de fet no recordo haver menjat mai sopar per dinar i per sopar en el mateix dia. El preu 5,50 ringgits, 1,20€, i aquesta si que em va deixar ben ple.

Després vaig tornar a l’hotel. Eren les 21:30h quan intentava anar a dormir però encara no tenia prou son, per lo que em vaig aixecar per anar una estona al bar-restaurant que hi havia a la mateixa planta on estava l’habitació. De fet fins les 22h tocaven música estil xinesa en directa, per lo que tampoc era el millor moment per dormir i si per ser allà escoltant la música. Allà per fi vaig conèixer la parella d’americans maleducats que feien un escàndol cada nit com si visquessin sols en aquest planeta. De fet eren les 12 de la nit quan ja estava a l’habitació menjant una bossa de patates mentre mirava Netflix, quan van entrar fent mes escàndol que mai, de fet en algun moment semblava que estiguessin jugant a guerra de coixins. No entenc com ningú s’ha queixat d’aquests dos, eren realment insuportables i d’aquells que només per aquesta manera de ser ja no tenia mes ganes de veure ni escoltar.

Al haver-me despertat quasi a les 17h de la migdiada em va costar una mica dormir. Fins la 1 vaig estar escrivint el diari fins que ja em va venir la son i vaig anar a dormir. A mes ja estava tothom dormint i tot estava en silenci, i literalment escoltava el del costat quan es movia, el simple soroll d’ell tocant la manta ja s’escoltava, per lo que el soroll del teclat deuria ser també insuportable per ell i no volia ser com la parella d’americans, així que a la 1 i poc a dormir.

23/06 Arribada a Malàisia i primer dia a George Town

Vaig dormir de puta mare, de fet podria dir que vaig dormir millor que qualsevol de les nits a Koh samui on la calor m acabava despertant. Aquí al tren, al contrari del que mesperava, no feia gen de calor, de fet m’havia de mig tapar amb l manta que facilitaven. Ningú va afer massa soroll ni per la nit ni pel matí, doncs em vaig aixecar a les 10:30h i ja hi havia molt gent desperta, inclosa la parella que havia pujatla mateixa estació que jo i que la noia va dormir sobre meu i el noi al costat.

La fresqueta que feia, el silenci general a sobre tant pel soroll de tren al que Thi acostumaven, i sobretot el moviment del tren, van fer que passés una molt bona nit dormint pràcticament 6 hores i mitja seguides.

Això sí, el despertar va ser una mica brusc. Jo ja tenia el despertador posat a les 10:30h, doncs vaig calcular que arribariem cap a les 11:15h. Però a les 9:40h, el noi que s’encarregava del manteniment dels llits i els lavabos va passar picant de mala manera i cridant Malàisia a tots els que encara dormiem. Em vaig despertar d’un bot de lespant que em van fer aquells cops. Val a dir que al noi ja sel veia força amargat des de que vaig pujar al tren. En qualsevol cas estava bé que et desertessin, doncs no ho sabia segur. A més vam arribar abans del que mesperava, doncs el tren va arribar a surat Thani amb dues hores de retard però fins a Padang besar va guanyar temps.

Em vaig aixecar i vaig anar al lavabo i a entre una mica de tronc amunt a la pica de fora amb sabó inclòs, doncs jo pel matí necessito dutxarme o almenys fer algo que se li assembli. I quan vaig anar cap allà, al final del vagó, vaig veure que hi havia una cafetera! No podia creure. No poder prendre el cafè aquell matí era algo a lo que ja m’havia resignat o que pensava prendre quan pogués al destí. Però abans de baixar del tren ja em podia prendre el cafè imprescindible de cada matí.

Així que em vaig vestir, vaig guardar la roba del dia anterior (si, em vaig canviar de roba a diferència del que havien fet els latres, cosa que no entenia si tothom anava amb l’equipatge) i seguidament vaig anar a prendre el cafè. Això si, va haver de ser ràpid ja que eren les 10h i el noi ja estava recollint tots els llits, i amb lo amargat que estava millor no tardar massa en deixar el llit. Els llits es convertien en seients normals i la gent anava seient als que ja estaven recollits.

I a les 10:15h ja estava amb l’equipatge preparat assegut a un seient esperant a arribar a Padang besar. Quan vaig seure de seguida el noi va arreglar el meu llit, senyal de que vaig ser dels que més tard es va llevar de lo bé que vaig dormir.

I en menys de 10 minuts ja arribavem a Padang besar. El noi ens anava avisant, això si.

I arribava el moment de veure algo que primera vegada, una aduana en una estació de tren. Era ben curiós, una via era per on arribaven els trens de Tailàndia i per l’altre d’on sortien cap a Malàisia, i enmig el control fronterer. Primer la policia tailandesa t indicava cap on anar. Tots estaven ben controlats per tal que ningu es pogués escapar. Ens feien entrar a la part enmig d’ambdues vies on primer passavem pel control tailandès. Allà haviem d’entregar el paper que tenien des de que s’entra a Tailàndia junt amb el passaport. Sellaven el passaport i a continuació ja només podies arribar al control malai, que dede fet ja era per mirar l’equipatge com en un aeroport. Realment, tot i ser una estació de tren no hi ha escapatòria.

I un cop tot fet ja podies anar a l’altra via on ja era territori malai i des d’on podies agafar un tren o sortir de l’estació.

Un cop allà vaig cometre un error que em va costar una hora, això sí, ajudat per un dels passatgers. A Malàisia, tot i estar al mateix meridià que Tailàndia, es una hora mes. Per tant jo pensava que eren exactament les 10:38h però realment ja eren les 11:38h. A la pantalla amb els horaris posava que el pròxim tren a Butterworth, on havia d’anar, passava a les 12:25h, i el passatger que dic va dir que faltaven dues hores, cosa que em va semblar correcte doncs jo pensava que eren les 10:38h. Evidentment ell tampoc sabia que allà era una hora més. A això cal sumar-li que a diferència dels altres jo no tenia ni ringgits ni el bitllet comprat prèviament per Internet, per lo que l’havia de comprar amb targeta si es podia o ja canviar diners o treure efectiu d’un caixer. Val a dir que mestranyava que faltessin dues hores, doncs que la pantalla posaven tots els horaris i a cada hora passava un tren a Butterworth, cosa que ja mhauria d’haver fet sospitar. En qualsevol cas estava molt cansat i encara a mitja son per lo que no estava al 100℅.

Una altra cosa en que no em vaig fixar va ser que just passat el control d’equipatge i entrar ja oficialment a Malàisia, hi havia uns retols on indicava que les taquilles eren al pis de Dalt, per lo. Que jo només al buscar-les a les andanes, doncs evidentment no les vaig trobar. Així que vaig pensar que potser encara estaven tancades i vaig seure a un banc fins cap a les 11:15h, tot i que realment ja eren les 12 15h, hora en que va arribar el tren i a la vegada vaig veure un rellotge de l’estació on posava que eren les 12:15h.

Vaig córrer a pregubtar a un senyor que estava revisant els bitllets dels passatvers que ja pujaven al tren i em va dir que primer havia d’anar al pis de Dalt a comprar el bitllet. Quedaven 10 minuts per lo que vaig correrà Dalt, ara si vaig veure els retols, amb l’esperança que pogués pagar amb targeta. Però com realment mesperava, no es podia. Vaig preguntar si llestacio hi havia algun caixer i la noia em va assenyalar fora de l’estació. Perfecte, havia de sortirl de lestacio a treure diners.

Una nois que hi havia per allà i al veurem migperdut em van preguntar, a lo que vaig respondre que buscava un caixer. Em van dir que efectivament havia de sortir i anar al 7eleven. Qui desastre. Lo bo és que m acabaven d’informar que Malàisia tambe hi ha 7eleven, amb lo bé que van.

Així que vaig sortir amb el GPS encara sense funcionar per lo que anar prevuntant per trobar el 7eleven. Amb tot això estava provent i jo cansat i amb l’equipatge.

A uns 10 minuts caminant estava el 7eleven. Almenys el vaig trobar ràpid sense haver de donar cap volta de més. Allà vaig treure 1200 ringgits amb la targeta bnext ja que amb la révolutionnaire ja havia tret els 200€ que permeten al més sense cobrar Comissió.

I cap a l’estació de nou, 10 minuts més i plovent, on hi aigües arribar cap a les 12:50h. Vaig comprar el bitllet i a esperar fins les 13:25h.

Lo bo era que els trens a Malàisia no tenen res a veure amb els de Tailàndia. Són molt nous, molt còmodes i amb aire condicionat. Entre els cartells de prohibicions, n’hi ha un que indica prohibit donar-se petons, recordatori de que estàs en un país musulmà.

El trajecte era d’una hora i 50 minuts queque em varen passar prou ràpid, entre d’altres coses gràcies als fantàstics paisatges pels que passavem i per lo entretingut que estava mirant per tot arreu, doncs eren les meves primeres hores a un nou país, i això sempre es molt entretingut i reconfortant. A més acabava de superar una tram més del llarg trajecte des de Koh samui i un dels que no tenia gens clar de com aniria. Havia perdut una hora però tot plegat havia anat millor del que mesperava.

Al tren hi havia una parella jove de xinesos molt enamorats en uqe el nou cada vegada que anava a fer-li un peto a la noia, aquesta li feia la cobra, recordant-li que allà dins estava prohibit.

A les 15:15h arribavem a Butterworth, i fins i tot havent perdut dues hores per l’endarreriment del tren de Tailàndia més una hora per la meva empanada, encara arribava abans del que esperava.

Un cop allà, segons Google Maps havia d’agafar un bus que en 3 hores em deixaria a George town. Sort que vaig llegir la pagina de George town a wiki Travel i vaig veure que hi ha un ferri que en 20 minuts Thi porta i nomes per uns 0,30€.

Aixi que vaig sortir de l’estació i vaig anar cap on anava la majoria de gent, tot i que en un primer moment em va semblar que no anava bé, al cap de poca metres i quan estava entrant a una espècie de túnel per vianants, vaig veure una serie de cartells entre els quals hi havia el dibuix d’un ferri, i aquell túnel estava a 10 metres de l’estació, evidentment molt més a prop del que pensava i tot també molt millor del que pensava.

El túnel era llarg però finalment arribava a Penang sentral, un intercomunicador on hi havia vàries linies de bus i el ferri. Vaig preguntar a informació i em van indicar cap on anar, a més seguia havent-hi cartells del ferri, per lo que de seguida vaig trobar les taquilles. El preu indicat eren 1,20RM, just el que deien a wiki Travel. Vaig comprar el bitllet i a la cua, on per cert havia més gent del que mesperava, almenys 200 persones més els vehicles. Així que el setè i últim transport que havia d’agafar també havia anat millor del que esperava. Pròxima parada George town.

Al cap d’uns 10 minuts a la cua va arribar el ferri i vam pujar tots. El que em va sorprendre molt i que no havia vist en cap altre ferri va ser que tan els vehicles com els passatgers anavem tots junts, es a dir, primer entraven els vehicles i els passatgers anavem a la part de davant i entre els cotxes, ben curiós.

A més de que el llarg trajecte de 36h per mar i terra estava sortint millor de lo esperat, a més, mentre anavem cap a l’illa, el GPS de sobte va tornar a funcionar, per lo que tampoc hauria d’estar mirant noms de carrers i preguntant per trobar lhotel. Això ja va ser brutal, doncs lhotel estava a 15 minuts caminant del port i evidentment hi pensava anar caminant.

En 20 minuts arribavem a l’illa i simplement caminar 15 minuts fins lhotel gràcies a Google Maps i el GPS.

Pel camí vaig passar per la mesquita principal de George town, que es simplement impressionant. A més quedava a menys de 5 minuts de lhotel i evidentment la mes espectacular que havia vist mai, doncs era la primera vegada que estava en un país musulmà.

Tot just a les 16:30h arribava a lhotel, molt abans del que esperava i això que en total m’havia endarrerit 3 hores, jo estava alucinant. Vaig fer el checkin sense problemes, això sí, pagant 30RM de taxa turística per 3 nits, quasi 7€, no està malament, això ni a Barcelona.

La meva habitació estava a la segona planta. Lhotel estava realment bé i es veia molt nou i modern però les habitacions estaven com el una galeria on la paret que donava a la galeria no arribava fins a dalt, per tal que entrés l’aire condicionat de la galeria i les parets eren de pladur, per lo que literalment si algú parlava 3 habitacions enlla el podies escoltar perfectament. S’escoltava absolutament tot.

A part d’això, l’habitació era molt fresqueta, el llit còmode i tenia escriptori, algo que a mi sempre em va molt bé i que no tots els hotels tenen.

Em vaig dutxar i abans de les 17h ja sortia a fer la primera volta per George town i Malàisia. Lhotel estava molt ben ubicat, de fet era lo millor que tenia i un dels motius perque en decantes per aquest. Estava a Chinatown que a la vegada està al centre històric, per lo que només sortir de lhotel ja podia veure els edificis colonials i ben a prop molts dels murals del famós art urbà de George town.

Vaig anar caminant per on havia vingut, es a dir, passant de nou per la mesquita on ara hi havia oració i on vaig gravar una estona, doncs era la primera vegada que peesenciava això en un país musulmà.

I va ser aleshores, quan per segona vegada en aquest viatge, un gat va voler lligar amb mi, però aquest era molt estrany, fins i tot em feia una mica de grima, i sobretot no es va tallar en dirme que li agradava i que si volia anar amb ell. Primer em va dir que seiessim a unes escales, a lo uqe li vaig dir que no. Ell hi va seure i em va preguntar d’on era d’on venia, etc. Al cap de 5 minuts de parlar i veure que aquell no maportaria res, li vaig dir que havia de marxar. Ell es va aixecar i aleshores va ser quan al donar-me la mà me la va mig acariciar dient me que li agradava i que si volia anar amb ell a no se on. Li vaig dir que no ja rotundament i fins i tot una mica molest perquè no crec que shgagi d’entrar a un tio així sense ni saber si es gay. I a més es que donava grima.

Així que vaig marxar accelerant el pas perquè no em pogués seguir.

Vaig seguir caminant ja buscant algun lloc per menjar. De camí a lhotel havia vist un restaurant xinès amb menjar xinès de veritat i no del que et posen als restaurants xinesos d’Espanya, que no es ni de lluny el que mengen ells. Pel camí vaig anar veient de casualitat alguns dels temples que tenia guardats per visitar i sobretot molts carrers autèntics amb molts murals i edificis colonials, molts d’ells ara restaurants xinesos o hindus, algo que no deixava de ser curiós. Alguns ben conservats i altres mig en ruïna, però en tot cas un exemple clarissim de lhiatoria colonial i multicultural de Malàisia.

Volia esperar al màxim possible a menjar perquè ja seria el sopar. Ja havia anat menjant pel camí i tenia ja força són, per lo que la intenció era després de menjar ja no tardar massa en anar a dormir.

Cap a les 18:30h vaig veure un restaurant molt ple tan per turistes com per locals senyal de que podia ser un bon lloc per menjar. A més era diumenge, i per ser un país musulmà, els diumenges molts restaurants i llocs ambulant estan tancats, per lo que hi havia moltes menys opcions. Així que vaig mirar la carta i el tipus de menjar i els preus estaven prou bé per lo que ja m’hi vaig quedar.

Era un restaurant amb molts tipus de plats però especialitzats en pollastre. Vaig demanar un plat que es deia Mee Goreng Special, que eren fideus estil wok amb verdures, pollastre i un ou Ferrat molt fet, tal com magraden a mi. Tot plegat per 7RM, uns 1,50€.

Em va entrar com mai, després del llarg viatge des de Koh samui ja sense haver menjar res contundent en tot el dia.

Després vaig buscar un 7eleven a Google Maps, doncs allà no se’n veien tants com a Tailàndia, que els trobaves sense voler, i per sort n’hi havia un a menys de 5 minuts caminant de lhotel. Vaig anar hi aprofitant el camí per anar veient més coses i hi vaig comprar una aigua i algo de menjar, que per cert aquí l’aigua era més cara. L’ampolla de 1,5L 2,80 RM, uns 0,70€, el doble que a Tailàndia. Segurament perquè aquí ja no era tan imprescindible comprar ampolles, ja que segons deien per Internet, hi havia fonts d’aigua potable pel carrer, tot i que jo encara no n’havia vist cap.

Cap a les 20h arribava a l’Hotel, desfeia una mica l’equipatge i ja em preparava per anar a dormir.

A les 20:30h ja estava adormit, però tal com mesperava em vaig despertar vàries vegades degut al soroll dalguns veïns, sobretot d’una parella d’americans que simplement eren uns mal educats i subnormals, perquè una cosa es fer una mica de soroll quasi j evitable, i una altra es fotres a cridar a les 12 de la nit com si estiguessis sol enmig d’un desert. A mes hi havia cartells que deien clarament està en silenci, doncs ni putu cas. Així que em vaig ben despertar a les 12 fins al punt que per poc maixeco, però tenia tanta son que per sort en 15 minuts vaig tornar a adormirme.

Durant la resta de la nit em vaig despertar un parell de vegades més però ja no tant com la primera. I no em vaig llevar fins les 8 del matí, ben bé 11 hores dormint. Es notava que portava un parell se dies dormint poc.

22/06/2019 De camí a Malàisia

Em vaig despertar cap a les 6:30h crec que pel soroll que ja feien al restaurant. Normalment començaven a les 8h, però aquell dia, potser per ser dissabte, van començar abans. I de fet millor, perquè diria que quan el restaurant estava tancat no hi havia internet, suposo que perquè tenien allà el router i per la nit ho a pagaven tot. De fet els altres dies fins les 8h no hi havia internet. Així que em va anar bé per poder confirmar i acabar de mirar tot el trajecte que tenia aquell dia i que s’allargaria unes 36 hores fins a arribar a George town, Malàisia, amb taxis, ferris, trens i busos. De tot una mica.

Aixi que vaig començar amb el cafè i a guardar en pdf algunes indicacions i articles de blogs que em podrien ajudar durant el trajecte. A més vaig fer una última revisió de tot el que havia mort el dia anterior i alguna web més per si menterava d’alguna cosa nova tot i que més o menys ja sabia i tenia tot el que podia saber i tenir en aquell moment.

Cap a les 10h ja em vaig dutxar i vaig acabar de recollir ho tot, aquesta vegada amb temps i no com a Koh phangan que vaig sortir corrent. De fet ara córrer era l’últim que volia degut al llarg trajecte que tenia. I a les 11h feia el checkout i ja feia la primera pregunta de més que en faria, on agafar el songtaewh a Na Thon, es a dir els taxis colectius que fan de busos. Em van dir el lloc, que era a uns 100 metres de l’hotel i que eren 100 bats. Per Internet havia llegit 70, però suposo que era un article antic. I el lloc era a una cantonada ja que allà es desviaven cap a una carretera interior per tal de tallar camí. Així que ens vam acomiadar i vaig anar cap allà. Els taxistes que em veien manaven indicant cap a on, tot i que són molt pesats i estafadors, cal dir que també els agrada ajudar quan et veuen perdut.

Un cop a l cantonada en va passar un en 2 minuts. Vaig anar sol durant la meitat del trajecte fins que varen pujar una parella quan ja feia ben bé 15 minuts que haviem sortit de chaweng.

El noi em va preguntar quan em costaria i li vaig dir 100 bats, però crec que es va pensar que li havia preguntat al tqxista, cosa que no s’ha de fer perquè sino et cobren el doble. M’ho van pregunta tar en anglès però durant el trajecte vaig escoltar que eren espanyols per lo que vam estar parlant una estona. Els vaig dir que jo m’havia informat abans iells haurien d’haver fet, doncs ara li preguntarien el preu perquè en principi haurien de ser menys de 100 bats però a veure que els diria el taxista.

No va pujar ningú més en tot el trajecte, per lo que va ser 3 espanyols els únics que va recollir i portar fins a na Thon.

Al cap d’uns 30 minuts de sortir de chaweng vam arribar al port i arribava el moment de la veritat. Vaig baixar i vaig anar directe al taxista amb els 100 bats a la ma, li vaig donar i em vaig apartar com si ja marxes però pendent de si deia algo. El taxista es va queda mirant el bitllet i fins i tot va mirar si n’hi havia algun més pel mig. Es va quedar amb una cara que ho deia tot, el guiri aquest no es tonto a la vegada que sei veia la rabia per no haver pogut timar un turista. Però tal com deien per internet, no va dir res, de fet no podia doncs aquella era la tarifa oficial.

I a contjnuacio la parella. Va anar el noi i li va preguntar quant era suposo que amb l’esperança que li digués menys de 100 cadascú, però el taxista que ja se’l veia Mosquera, va a dir 100 cadascun, el noi va replicar, com era normal i el. Taxista fins i tot es va posar mig agressiu, deuria estar més que emprenyat d’haver fet tot aquell camí només per 3 turistes dels quals un no va apoderar timar gens i als altres dos només a mitges. Vaig estar a punt de dir-li al noi que anés a preguntar a una comissaria de policia turística, doncs aquestes coses fan molta ràbia perquè són preus oficials. Però evidentment no em vaig voler posar més i més encara quan a mi no m’havia pogut estafar.

Així doncs, ens vam acomiadar i vaig anar a buscar l’oficina de Seatran, la comanyia de ferri, amb el primer dels 7 transports solucionat, a mes aquest era un dels complicats, tan per trobar el taxi com pel preu, i totes dues coses havien anat com s’esperava.

Tot just eren les 12:30h i el ferri sortia a les 18h, per lo que tenia molt de temps. Vaig anar fins l’oficina per confirmar el lloc, que el ticket era vàlid i per preguntar si un cop a Surat Thani, on em deixaria un bus de la pròpia companyia, podria anar fins l’estació de tren, be de fet volia saber si ells mateixos tenien aquest servei.

A l’oficina em van dir que si que podia anar fins l’estació de tren. Jo vaig entendre que ells mateixos tenien servei de transfer, tot i que la veritat que no l’entenia massa a la dona ja que parlava un anglès una mica xungo. O ella no em va entendre a mi i simplement va entendre si des d’allà es podia anar fins l’estació. En qualsevol cas la resta estava be i jja sabia on havia d’embarcar, així que vaig anar cap a la zona habitada a buscar el sempre últil 7eleven.

Vaig estar com 20 minuts caminant abans de trobar-lo, temps mes que suficient per ja començar a suar. Finalment en vaig trobar un al carrer de sobre del passeig marítim i que anava parl·lel a la platja. Era un carrer molt animat, de fet semblava el carrer principal d’aquell poble.

Vaig comprar aigua i un plat preparat d’arròs amb ou i porc. Aquests plats preparats els vaig descobrir feia un parell de dies quan vaig comprar un entrepà i em van preguntar si volia que me l’escalfessin. Així que ara vaig demanar un plat mes complet que em varen escalfar allà mateix i em vaig menjar als bancs que tenen habilitats, tan a dins com a fora. La veritat és que aquests 7eleven estan molt be i t’ajuden molt en situacions com aquesta. A mes el plat estava tant bo com el de qualsevol restaurant i te’l podies menjar assegut en una taula amb aire condicionat. Això si, suposo que el fet de ser un plat ja preparat porta algun tipus d’element o ingredient que fa que no sigui tant sa com el d’un lloc ambulant, però per sortir del pas està molt be. A mes, prèviament m’havia pres una cervesa del mateix 7eleven i assegut al banc de fora mentre escrivia el diari que degut a tota la preparació d’aquest trajecte el tenia una mica endarrerit. Res millor contra la calor que, evidentment, feia.

Cap a les 14 hores vaig acabar de dinar i sense massa mes cosa per fer vaig tornar cap al port intentant anar per carrers que no hagués vist, d’aquesta manera feia almenys una petita visita pel poble de Na Thon, que tot i tenir el port, no em va semblar tant turístic com per exemple, Chaweng. De fet quasi que hauria preferit haver-me quedat en aquell poble, al costat del port i amb platja encarada a l’oest per veure la posta de sol.

Cap a les 15h vaig arribar a la terminal de Seatran i vaig esperar a unes cadires que hi havia fora durant ben be 1 hora i mitja. En el temps que vaig ser allà vaig veure sortir dos ferris, que per cert, en el primer d’ells hi anaven la parella d’espanyols del taxi. I això ho dic perque a les 16:30h vaig entrar ja a afer el chec-in i quedar.me a dins perqupe hi havia aire condicionat. I va ser quan la dona em va dir que si volia pujar al de les 17h en comptes del de les 18h que era el que havia reservat. I jo havia reservat aquest perquè era l’únic que apareixia a 12go.asia. I jo portava allà esperant quasi dos hores quan podria haver sortit ja. I tot i que el tren no sortia fins les dues de la matinada, sempre és millor arribar de dia que no pas de nit, que seria com arribaria. En fi, almenys guanyava una hora i podria veure la posta de sol des del barco. Tot i que igualment arribaria de nit, almenys va tenir una part positiva.

Eren ja les 16:40h per lo que no vaig esperar massa, doncs el ferri va arribar ben puntual. A les 16:50h ja estàvem embarcant i a les 17 en punt sortíem.

A diferència dels altres ferris que havia agafat, aquest també portava vehicles, fins i tot autocars i camions. A mes semblava mes dirigit a gent local, doncs jo era l’únic turista. Tots semblaven treballadors que tornaven a casa. A mes es notava perquè era un ferri força mes lent i barat. Però en qualsevol cas justament és això el que busco, i en aquesta ocasió ho vaig trobar de rebot, doncs aquest ferri el vaig reservar quan l’altre em va fallar i que segurament era per guiros, doncs sortia des del port mes proper a Chaweng i no et passaven a recollir ni et deixaven a l’estació de tren. tot plegat senyals de que era un transport pensat per locals i a mes per mi feia que tot plegat fos mes interessant, doncs anar per lliure sempre és millor que anar amb tot preparat com un borrego que no pensa. D’aquesta maneras el cervell s’estimula, i tot i que en el moment és una mica mes estressant ja que has de poder arribar al següent lloc per tu sol, a la llarga s’agraeix fer-ho així. De fet és com mes es recorden els viatges i la millor manera d’endarrerir possibles demències.

El trajecte es va fer llarg. Van ser dues hores ja que el ferri no era tant ràpid com els altres. Però ens va permetre poder veure la posta de sol al mar, que com sempre quedava mig tapat pels núvols prims però la imatge era preciosa igual. Per enmig de les illetes que hi havia per tot arreu es veien els reflexes del sol com anaven caient cap al mar mica en mica mentre ja quasi arribàvem a Surat Thani, doncs el sol s’amaga a les 19h i era aquella hora a la que arribàvem al port.

En el mateix port ja hi havia 2 o 3 busos de l amateixa companyia en què cada un portava a un lloc diferent. Tenia l’esperança que un d’ells portés a l’estació de tren, així que vaig anar alq ue em tocava i allà li vaig dir a la noia que anava a l’estació de tren, a veure si em deia que pugés a un altre bus. Però no, em va dir que un cop arribat al destí, Surat Thani poble, podria agafar un taxi col·lectiu o tuktuk fins l’estació. Gràcies per res, vaig pensar, doncs això ja ho sabia jo. Ni ells anaven fins l’estació ni feien cap mena de transfer des de Surat Thani poble a l’estació. Tocaria negociar amb un taxista, amb lo pesats que son.

El trajecte amb el bus va durar una hora i va ser durillo, doncs semblava que no tinguñes amortiguadors. La carretera no estava tant malament però tot i així feia uns bots que feien fins i tot mal.

Vam arribar a l’oficina de Seatran de Surat Thani a les 20h tal com estava previst. Nomñes baixar ja hi havien els típics taxis col·lectius allà mateix. Una dona ja em va assaltar. Li vaig dir que anava a l’estació de tren. Em va semblar que primer deia 300 bats, a lo que li vaig dir que no. Ella no feia massa cas i m’anava assenyalant el taxi. El taxista aleshores em va dir 250, a lo que li vaig respondre 100. Ell va dir 200, i això és el que esperava, com a molt pagar 200 bats ja que per la distància que era em va semblava correcte. Voldria haver arribat als 150 doncs ja només em quedaven 250 bats en efectiu i volia comprar menjar mentre esperava a l’estació, però com ja he dit 200 em semblava correcte i de fet el taxista semblava que abans de rebaixar mes hauria preferit no portar-me, doncs realment estava mes lluny del que jo pensava.

Tot i ser un taxi col·lectiu hi anava jo sol, doncs en el bus ja érem pocs i només jo anava a l’estació. Cal dir que l’estació ni tan sols està a Surat Thani, sino al poble del costat Phan Phin, i el trajecte va durar ben be 30 minuts, per lo que els 5,70€ que vaig pagar estaven prou be. A mes els transports que es feien en bus des del port a l’estació costaven 250 bats, i a mi em surtiria el bus que em va deixar allà mes el taxi, 300 bats, per lo que realment vaig pagar un preu just. Segona negociació ben superada i ja quasi segur que arribaria a la frontera, doncs aquell taxi em deixaria a l’estació i ja tenia el tren fins la frontera reservat. De moment tot anava segons lo planejat.

Això si, aquell trajecte amb el taxi em va donar molt mal de cap, ja que aquests taxis no tenen finestres per lo que el soroll del motor se sent molt, i mes aquell, que semblava de moto sense tub. A mes anava molt ràpid i les corves eren demencials, per lo que al cap de mitja hora d’anar d’aquella manera, vaig arribar a l’estació amb un mal de cap que em va durar quasi fins que vaig anar a dormir, que encara faltaven hores.

Tot just eren les 20:30h quan arribava a l’estació, per lo que encara quedaven 5 hores i mitja perquè passés el tren, així que tenia molt temps per fer de tot, tot i que tampoc podia fer massa cosa. Primer vaig anar a la taquilla a preguntar si el bitllet imprès que portava era correcte i aquell tren passava per allà, cosa que el noi em va confirmar. També li vag dir que el meu estí final era Butterworth i que si aquell tren hi anava. Em va dir que no, que a Padang Besar hauria de baixar, passar l’aduana i allà agafar un altre tren. Això em va eixar mes tranquil ja que en un blog s’entenia que aquell mateix tren anava a Butterworth, cosa que m’hauria fet ràbia per només haver pagat fins a Padang Besar. Així que de moment tot anava sortint segons el previst.

Cap a les 21h vaig sortir a buscar un 7eleven a comprar el sopar. Com era d’esperar a menys de 100 metres de l’estació n’hi havia un, que per cert vaig trobar de seguida, doncs vaig sortir a l’atzar i el vaig veure sense haver de tornar enrere.

Tot i que portava algo de menjar, en volia comprar per sopar aquella nit i algo mes per l’endemà, i ja que només em quedaven 50 bats, 1,50€, vaig decidir gastar el mínim per poder pagar amb targeta, que eren 300 bats. Pot semblar molt però vaig comprar 2 paquets de tabac que ja eren 190 bats. I fins els 326 un plat de menjar preparat com el del migdia però amb un altre tipus de carn, cafè, patates, un entrepà de frankfurt amb formatge i galetes. El plat preparat me’l van escalfar i me’l vaig menjar ja allà mateix, doncs ja tenia gana i només de pensar en el plat ja em va venir mes gana, doncs realment estan molt bons.

Després de menjar vaig gastar els 50 bats amb aigua i alguna pasta de postre i vaig tornar a l’estació. Tot just eren les 21:30h. Només feia una hora que estava allà i ja ho havia fet tot.

A estones escrivia el diari, caminava una mica, escoltava música, mirava documentals descarregats que tenia a Netflix, mirava les rates corrent per l’estació, almenys 5 o 6, fins i tot una que va correr cap a mi fins que la vaig espantar, en fi, lo típic que es fa en una estació de tren.

A les 23:30h vaig anar a mirar la pantalla amb els horaris per buscar el meu tren, i em vaig endur la primera sorpresa de la nit. El tren apareixia, però posava que portava un endarreriment de 90 minuts! Així que si l’hora original era a les 2:03h, ara era a les 3:30h, per lo que les dues hores i mitja d’espera que em quedaven de cop es varen convertir en 4, sumades a les 3 que ja portava allà. Això era un bon endarreriment i la resta eren tonteries.

Lo millor era que els que mes flipant es veien érem els estrangers, els tailandesos ni s’immutaven, senyal de que allò era algo habitual. De fet hi havia 4 o 5 trens programats i tots anaven amb endarreriment. Però de fet, conforme passaven les hores, l’endarreriment anava augmentant, i axiò que jo tenia l’esperança que disminuis, pobre innocent. Al final l’endarreriment va se de dues hores i mitja. D’haver de passar a les dues, va acabar arribant a les 4:27h.

La gent anava i venia del 7eleven i tots tornaven amb algun tipus d’entrepà calent. Jo, evidentment, cap a la 1 em vaig menjar l’entrepà, doncs ja tornava a tenir gana, i alguna bossa de patates per passar el temps mentre anava mirant documentals o escrivint el diari, a mes d’anar estirant les cames és clar, ja que volia pujar al tren una mica cansat per poder dormir millor, doncs no sabia que tal s’hi podria dormir. Val a dir que pel que havia llegit per Internet, eren còmodes i s’hi dormia be. A mes, seguint les recomanacions, havia reservat un llit de baix, doncs eren una mica mes cars però a canvi eren mes amples i la llum de dins el vagó no molestava gens ja que el llit de sobre la tapava completament. Els llits de dalt, també tenien la cortina però aquesta no fa que quedis completament a les fosques.

Cap a la 1, una noia tailandesa d’uns 20 anys i molt guapa que també estava esperant el mateix tren, es va aixecar per fer estiraments i després una espècie de ioga amb alfombreta i tot. A mes allà davant per lo que en certs moments calia fer esforços per no mirar. En qualsevol cas jo també em vaig aixecar per estirar-me ja que el fet de veure-la almenys em va recordar que jo també estava encarcarat.

Finalment, cap a les 4:15h, la noia de l’estació va anunciar per megafonia l’arribada del tren. Tots ens vam començar a aixecar ja impacients. Els de seguretat van tocar els seus xiulets i de lluny ja es veien les llums del tren. Per fi arribava. Per cert que els de seguretat eren molt amables i servicials, doncs primer un em va venir a atendre quan la de la taquilla no hi era, un altre va anar corrent a ajudar una nena que va caure de boca a terra i ara un em va preguntar a quin vagó anava i em va indicar on esperar de l’andana. Quina diferència amb els d’Espanya.

Vam pujar i per fi veia els famosos trens hotel de Tailàndia que tant havia vist en fotos. Vaig buscar el llit 16 del vagó 2. Justament em va tocar a sota i al costat d’una parella que havien estat asseguts tota l’estona al meu costat mentre esperàvem a l’estació.

Tot plegat estava molt millor del que m’esperava. Hi havia un noi que s’encarregava de posar les coixineres i preparar tot el llit. Hi havia una manta tancada en una bossa hermètica i a cada llit hi havia una petita llum i dues estanteries per deixar l’equipatge. A mes al tren s’hi estava fins i tot fresquet tot i tenir les finestres tancades.

Ràpidament em vaig treure la roba, vaig organitzar l’equipatge a l’estanteria i em vaig estirar amb la manta. El llit era comodíssim, el tren feia menys soroll del que m’esperava i el propi moviment del tren feia que el descans fos perfecte. De fet vaig tardar molt menys en adormir-me del que m’esperava, és mes, crec que no vaig tardar ni 10 minuts. El fet que fossin les 4:30h passades i que per tant ja portés 22 hores despert, segurament hi va ajudar.

21/06

Em vaig despertar cap a les 7:30h havent dormit 7 hores justetes. Tot i així ja va ser molt tenint en compte que a partir de les 6 ja entrava mta llum del Sol i a partir de les 7 ja s’escoltava tant soroll com si fossin les 12. De fet crec que més aviat em vaig despertar per la calor. A la llum i al soroll ja m’hi anava acostumant però a la calor no.

Vaig fer una dutxa i cafè rapids per portar la roba a la tintoreria, tot i que l’hauria dhaver portat el dia anterior, doncs no es segur que totes les tintoreries ho facin de matí per la tarda sense cobrar un recàrrec, com va ser aquest cas. Em va dir el dia següent pel matí i li vaig dir si podia ser per aquella tarda, i va dir que si però el doble, en comptes de 40 bats per un kilòmetres, doncs 80. Normalment sempre ho porto d’un dia per laltre, però com que la última vegada, a Koh Tao, el servei normal el feien al mateix dia, doncs ja anava despistat.

Després un altre cafè, diari, correus, notícies, etc com sempre fins cap a les 11h que vaig sortir amb la jntencio d’anar a la muntanya que hi havia a poc més d’un kilòmetre de la platja. En principi volia pujar-hi una mica per poder veure les vistes des d’allà. El camí era curt però la a pujada molt forta, i amb la calor que fa sempre em va passar com ja amb vaig passat altres vegades, que a mig camí vaig donar mitjà volta. A aquests llocs s’hi ha d’anar en moto, caminant es arriscar-se a quedarte a mig camí mig mort. De fet quan portava 30 minuts caminant ja veia que no ho faria segur, tot just així vaig seguir fins que la calor em va poder.

De totes maneres em va a servir per veure una altra zona de chaweng, doncs a diferència del que pensava, hi havia un altre carrer important paralel al uqe jo coneixia i que pssava per davant l’hotel i al costat de la platja. Aquest era menys turístic pr l’O que em va servir per veure una mica de vida local. De fet, si hagués sigut més tard l’hauria quedat per algun rwsfaurant d’allà, doncs aquests no eren per guiris.

Cap a les 13h ja fet pols vaig tornar a l’Hotel a prendrem una cervesa al balcó, on s’hi estava realment bé, fresquet, just davant el restaurant i al costat del carrer principal, per lo que s’hi veia força animació.

Vaig aprofitar per passar més fotos i vídeos al pc per anar alliberant espai doncs tard o d’hora ho hauria d’haver fet.

I cap a les 14:30h a dinar. Vaig tornar a anar al restaurant de l’hotel. De fet quasi que podia saltar des del balcó, doncs la seva Terrassa estava a uns 3 metres o fins i tot menys. Aquesta vegada vaig demanar pad Thai amb llagostins, que encara no havia demnat mai perquè realment no val massa la pena ja que són cars i no atipen tant com la carn. De totes maneres cal dir que estaven molt bons, de fet més que a Espanya que ja son prou bons. Tenien un gust força particular però molt bo. El preu, 80 bats, 2,30€.

I a continuació, com no, la migdiada, que a més tenia l’habitació a 1 minut caminant.

Em vaig despertar a les 17h i com sempre com si fos un nou mati, es a dir, dutxa, cafè, correus, etc. Al vespre volia anar a la zona nord de chaweng a veure la seva pròpia zona vermella, evidentment no tant heavy com la de Bangkok però es veu que també té tela. De ser diuen que les noies van encara més a saco, que ja es dir. Però un correu inesperat ho va canviar tot.

Estava pendent de la confirmació de tot el transport de l’endemà dins l’estació de tren de surat Thani. Era un trajecte força llarg, doncs primer eren uns 30km amb taxi compartit, després dues hores de ferri i finalment 100km amb autocar. La reserva que havia fet una gestionava Tor la mateixa companyia, per lo que no m’havia de preocupar dels transbords, doncs ells ja ho organitzaven. No m’agrada massa anar així, doncs semblés una ovella, però en aquesta casos, i tenint en compte que a tailandia moltes vegades hk ha endarreriments, val més així que no pas fer-ho per lliure. A més fins i tot acostuma a sortir igual de preu o fins i tot més barat.

Però el correu deia que la reserva no es podia fer i que entre 2 i 4 setmanes em retornarien els diners, tal qual. I això a 14 hores de començar tot el periple. Era important que arribés aleatcaio de tren ja que des d’allà havia d’agafar un tren que ja tenia reservat per anar a Malàisia.

Ràpidament vaig tornarmirra quins combinats com aquell hi havia disponibles i en un principi semblava que n’hi havia de similars. Vaig anar a rwservarne un però no em va deixar. Al actualitzar els resultats ja no van aparèixer ni la meitat, i evidentment, els que quedaven o ja no em passaven a recollir per l’hotel o ja no em deixaven a l’estació de tren. Vaig intentar resrvarne un altre i va passar el mateix, no es podia, i al actualitzar els resultats ja nomea quedaven 3 opcions i cap bona. A més dues eren crissimes i sortien molt aviat i l’altre sortia ales 18h però era molt barata, 7€, tot i que hauria d’anar per lliure fins al port a 30km de lhotel, allà agafar el ferri i la mateixa companyia del ferri em portaria en auticar fins a surat Thani però a 20km de l’estació de tren. Vaig reservar aquest entre altres coses perquè ja no quedaven més opcions més viables, i almenys aquest era barat i sortia per la tarda, doncs el tren sortia de matinada. Així que vaig passar de tenir un transport organitzat de porta a porta per 14€, a haver de fer 30km al inici i 20 més al fi al per lliure per 7€. Si aquests 50km els aconseguia fer i per no més de 7€ encara estaria bé, però en aquell moment realment ho dubtava. De fer dubtava que a les 21h, que era quan arribava a surat Thani, ni tan sols hi haguessin taxis que em poguessin portar a l’estació de tren, i si n’hi havien a veure quant em voldrien cobrar i com podria negociar, doncs a Tailàndia es fa realment cansat negociar amb els taxistes doncs quan veuen un turista es posen en mode estafador i es molt difícil treure’ls d’allà. El que teni clar és que no hi hauria cap bua de línia uqe fea aquell trajecte i menys a aquelles hores, doncs surat Thani no es Bangkok.

Així que vaig haver de dedicar bona part de la tarda a mirar com anar de l’hotel al port i de surat Thani a l’estació de tren. A més també havia de mirar com anar de Padang besar a George town, ambdues ciutats ja de malasia i separades per 200km. Padang besar es la ciutat fronterera i on em deixaria el tren, i George town és la ciutat on tenia l’hotel reservat i on en principi hauria de passar la meva primera nit a Malàisia. El trajecte en tren es faria de nit arribant a Padang besar a les 9 del matí, per lo uqe tenia previst arribar a George town per la tarda. Però ara en comptes de mirar com fer aquest trajecte, havia de mirar com sortir de l’illa on estava, Koh Samuïl, i arribar a l’estació de tren.

El dia anterior ja havia llegit a wiki Travel que a Koh Samuïl hi havien taxis colectius que feien una ruta ja establerta i amb tarifes fixes, evidentment molt mes barates que les d’un taxi. Havia de mirar si passaven prop del meu hotel i pel port Na Thon, un dels 3 de lilla. Suposava que si, ja que chaweng i na Thon eren dos llocs importants de l’illa.

Vaig buscar i la veritat és que vaig trobar l informació que buscava més ràpid del que creia, de fet que la tercera o quarta pàgines aquest vaig mirar ja ho vaig trobar. Es tractava de les taules amb les rutes i les tarifes. Totes les rutes sortien i arribaven a na Thon, el port que havia d’anar, i evidentment una de les rutes era a chaweng. Segons aquella web la tarifa era de 70 bats pero, com sempre, s’havia de vigilar perquè als turistes els cobraven el doble tot i ser tarifes oficials. Segons seien, el que s’havia de fer era pujar sense preguntar el preu i al baixar pagar l’import just sense dir res, d’aquesta manera al no preguntar no eren podien dir el. Preu que volguessin, doncs de fet, eren preus ja establerts. Em va semblar tot prou bé i vaig passar a mirar com anar de Padang besar a George town.

Amb tot ja eren quasi les 20h i encara havia de fer lq maleta. Prèviament, cap a les 18h, vaig baixar a la tintoreria a buscar la roba i estava tancada. Em vaig quedar de pedra, però el noi de l’hotel que estava al restaurant em va dir que no, que ell mateix em pujaria la roba. I així va ser, en 15 minuts mésala va portar tota, que això mai se sap si et perdran algun mitjó…

Després de mirar una mitjà hora com arribar a George town, vaig veure uqe era més fàcil del que semblava, doncs hl Google Maps em va Liar una mica, però un bloc m’ho va aclarir tot. Simplement havia d’agafar un tren a la ciutat fronterera de Padang besar fins a Butterworth, i d’allà un ferri cap a George town, doncs aquesta ciutat està a l’illa de Penang. En aquell moment pensava que el mateix tren que ja tenia reservat anava fins a George town, per lo que em va fer una mica de ràbia no haver-ho mirat abans de comprar el bitllet, tot i que després, a l’estació de surat Thani em van dir que no, que en aquella mateixa estacio s’havia de fer transbord a un altre tren ja d’una companyia Malaya.

Vaig intentar comprar el bitllet per Internet però només podia, de fet 12go.asia deia que no quedaven places i des de la web de la companyia ktm deia que no hi havia trens per aquella ruta. Tot plegat em va estranyar força però a la vegada em va preocupar, doncs a veure que passava. En qualsevol cas ja tenia molta més informació que feia dues hores i ja només es tractava d’anar arribant a cada lloc i anar prwguntant, ja que a mes no tenia 4G i el GPS no funcionava, per acabar-ho de complicar tot una mica més.

Cap ales 21h després d’haver preparat la maleta, vaig anar al 7eleven a comprar el sopar. Vaig comprar un entrepà preparat de Frankfurt amb formatge, i el que no sabia, ho vaig de cobrir molt tard, que al mateix 7eleven et poden escalfar tot el que vulguis. Així que quan el venedor m’ho va preguntar li vaig dir que si i vaig pensar, molt millor, perquè ja més l’anava a menjar així tal qual.

I cap a les 23h a mirar un documental a Netflix fins quedarme dormit.

20/06/2019

Cap a les 8h em despertava només havent dormit 5 hores, però és que la llum del sol i la calor a mi ja em desperten.

Pel matí, mentre em prenia el cafè vaig reservar tot el transport des de l’hotel de Koh Samui a l’estació de tren de surat Thani ja que des d’allà agafaria el tren la nit del 22 al 23 per anar ja cap a Malàisia. L’opció que vaig trobar era força bona, doncs em passaria a rwcollir un taxi per l’hotel que em. Portaria al. Port de Bangla, d’allà el ferri fins al. Port de surat Thani i un autobús em. Portaria fins l’estació de tren, i tot poeta per 13€,, que després de mirar preus de ferris i taxis, aquest estava molt bé, de fet si tot això ho fes per lliure commi im esmentat sortiria per aquest preu, sinó algomes i tot.

I amb la feina ja feta, cap a les 12 vaig sortir a donar una vta amb la intenció d’anar cap a la platja i caminar per allà.

El carrer que donava a la platja estava a uns 700 metres de l’hotel, ja que tot i que l’hotel o estava a mes de 100 metres de la platja, no s’hi podia accedir per qualsevol lloc.

La platja era com totes les del Golf de Tailàndia, de sorra blanca, ben planes i palmeres. Aquesta tenia com entrades de sorra al mar, algo en curiós que no havia vist en lloc. Al llarg de la platja estava ple de restaurants, bumgalows i altresbars, doncs Chaweng beach és la zona amb més animació de Koh Samui.

Vaig caminar per la platja fins cap a les 13h que vaig tornar al carrer principal a investigar més la zona i veure si trobava algun lloc ambulant, o almenys restaurant se locals on dinar, ja que el. Dia anterior ja havia donat al restaurant de l’hotel, o sigui, de guarís, i això es algo que m’agrada ben poc.

Vaig trobar una dona que ni tan sols tenia moto o lloc ambulant, sinó una era ella asseguda a terra amb un a cistella amb ingredients i una dspecie de barbacoa amb un munt de pinxos de carn de tot tipus. Em va semblar bé, a més estava ple de locals, així que vaig decidir que comprria allà el dinar i Mel menjar-la a l’hotel.

Com que no sabia ni que feia ni com es deia res, li vaig demanar lo que estava preparant per una clienta, que crec que era pad Thai. A més vaig demanar dos pinxos de carn que semblava vedella, però n’hi havia bastanta en cada pinxo. Només com ho preparava ja era un espectacle, en un bol i amb dues pales anava picant i barrejant tots els ingredients. Fideus, tomàquet i altres verdures, Xile com no i algo de fruits secs, mentre els. Pinxos de carn és feien a la barbacoa. Se n’estava fent ja la boca aigua. Aixo si, em va costar 90 bats, mes que el dinar al restaurant de l’hotel, tot i que ara hi havia més menjar, doncs el pad Thai es més que l’arròs i em vaig demanar dos pinxos de carn.

Vaig tornar a l’hotel i allà m’ho vaig menjar. Com sempre estava molt bo i més la carn així feta a la barbacoa.

I cap a les 15h a fer la migdiada com portava fent cada dia des de que era al golf de Tailàndia.

A les 17h em vaig despertar, em vaig tornardutxr, em vaig prendre un altre cafè i vaig escriure el diari. Semblava que fes dos dies cada dia…

A les 18:30h vaig sortir i vaig anar directament a la platja, doncs tot i que des d’aquesta era impossible veure la posta de sol, si que volia veure com es feia fosc des d’allà.

Em va semblar que fins i tot hi havia més gent que pel matí, suposo que perquè la temperatura era mea soportable tot i que feia molta calor, segurament degut a la humitat.

Vaig caminar fins i tot més lluny del que havia caminar pel matí en direcció nord, cap al centre de Chaweng i on hi ha més animació mentre s’anava fent fosc. Tot i que no es veia el sol era prou bonic tot plegat.

Cap a les 20h vaig anar a una bar amb Terrassa a la platja a prendre una cervesa, que tot i que una chang costava 80 bats, el doble que al 7 eleven, de tan en tan està bé prendrela ben assegut al costat de la platja.

I després al 7eleven a comprar aigua i el sopar i cap a lhotel.

El sopar era lo de sempre, fideus deshidratats i aquesta vegada una espècie de pastís de poma com els que feien al McDonalds però de pinya i més bo.

Després de sopar vaig pensar que tot el transport que havia reservat per anar a l’estació de tren de Surat Thani 2 dies despres, no estava confirmat. Era la primera vegada que em passava i la veritat és que no li vaig donar cap importància. Però en aquell moment encara no tenia cap nou correu ni de la companyia ni de 12go.asia, l’intermediari.

I cap a les 12 vaig anar al llit a mirar una peli mentre em quedava adormit, cosa que no vaig tardar massa, de fet menys que el dia anterior.

19/06/2019 De camí a Koh Samui

A les 6 em despertava i a les 6:15h m’aixecava mort de son després d’haver dormit poc mes de 3 hores. A les 7h ja volia anar a veure si l’agència estava oberta, doncs com a molt hauria d’aconseguir un taxi que sortís a les 9 del matí o 9:30h estirant molt.

Em vaig dutxar i em vaig pendre un cafè i a les 7 vaig anar a l’agència, però aquesta encara estava tancada i no posava horari a la porta. Vaig tornar a l’habitació i vaig decidir d’anar-hi a les 8. Error.

Vaig acabar de preparar les coses, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i a les 7:55h vaig tornar a l’agència. Abans d’arribar-hi vaig veure gent esperant amb les maletes, i això ja em va fer sospitar que potser sortiria un taxi col·lectiu ben aviat. L’agència ja estava oberta i hi havia la mateixa dona de sempre. Li vaig preguntar si feien trasllats a Thong Sla, el moll. Em va dir per quin dia i li vaig dir que ja. Va fer una cara de uff! I va dir, a les 8 surt un i aquesta gent l’està esperant. Doncs el que creia. Em va dir que si tornava en 5 minuts el podria gafar i que elpreu eren 150 bats, sino ja no sabia quan i que el preu podria sortir per 300 bats. Així que abans que acabés de parlar vaig correr a l’habitació i vaig recollir el que quedava mes ràpid que mai, algo que per cert no m’agrada gens. No m’agrada haver d’acabar de recollir-ho tot a corre cuita i sense ni temps de revisar l’habitació per si m’he deixat alguna cosa, però així ho vaig haver de fer.

Vaig tornar a l’agència però realment quasi ja havien passat 10 minuts i el taxi col·lectiu i tota la gent que hi havia esperant ja no hi eren. Seguidament la dona em va confirmar que ja havien marxat. I allà em vaig quedar pal plantat amb la maleta, ja mig suat, sense revisar l’habitació, i sense saber si m’havia deixat alguna cosa, i tot plegat per res.

Aleshores la dona, que ja em tenia certa estima, va anar a parlar amb els que semblaven els organitzadors d’aquells taxis i finalment em va dir que en 10 minuts en sortiria un altre. No ho vaig acabar d’entendre però vaig pagar els 150 bats, vaig anar a fer el check-out i vaig tornar corrent. Al arribar la dona em va dir que no, que a les 9. En fi, em podria haver estalviat la corredissa i haver revisat l’habitació, però en qualsevol cas encara tenia temps de revisar-la i d’esmorzar be. Així que vaig deixar les maletes a l’agència i vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar. Eren les 8:15h i ja començava a estar cansat físicament, i tot per no haver-m’ho mirat tot amb temps el dia anterior.

Vaig demanar torrades amb manetga i melmelada i un cafè. Allà vaig estar 15 minuts descansant i recuperant-me una mica mentre mirava el mar assegut a una terrassa sobre la platja. El matí havia sigut una mica mogut però allò em va relaxar del tot. A les 8:30h acabava, pagava i li vaig demanar al noi tailandès de l’hotel que em tornñes adonar les claus de l’habitació ja que havia sortit molt ràpid i volia revisar-la. Però quan tot just me les dnava va aparèixer la dona de l’agència per la passarel·la de fusta que arribar fins a la terrassa per dir-me que el taxi sortia ja. Ja? Però no era a les 9, li vaig preguntar. Si però surt ja. En fi, així sin les coses a Tailàndia. En qualsevol cas mes val que sirti 30 minuts abans que no pas després, que acostumar a ser el que passa. Així que li vaig tornar es claus al noi acomiadant-me d’ell per segona vegada i vaig anar cap a l’agència. Efectivament el del taxi ja era allà impacient. va agafar la meva maleta i la va portar a la minivan. Només érem una noia i jo, i suposo que va sortir abans perquè aquella noia havia de marxar ja.

Primer la va anar a deixar a ella ja que anava en direcció contrària a Thong Sala, i després ja sol a la minivabn i directe a Thong Sala, on hi vam arribar a les 9h. Encara quedava una hora i mitja per a la sortida del ferri però valia mil vegades mes això que tot plegat s’hagués allargat mes, doncs el tema transports a Tailàndia s’ha de vigilar molt.

Primer vaig anar a fer el check-in, doncs el taxista em va deixar just a la porta de l’edifici on fer el check-in, idesprés vaig anar a comprar aigua a un 7eleven que hi havia allà davant, como no. IDesprés doncs a fer temps 45 minuts per allà fora escrivint el diari i les despeses mentre esperava fins les 10h que vaig tornar a entrar doncs a aquella hora ja podia començar l’embarcament.

Cap a les 10:10h ja ens van assenyalar cap on anar per embarcar al ferri, un camí d’uns 200 metres amb unes vistes fantàstiques de la costa de Koh Phangan.

El ferri no era tant ràpid com el catamaran però si em va semblar mes nou. A mes les muntanyes de maletes no eren tant exagerades com amb les altres companyies, tot i que déu n’hi do també. Per sort la meva en aquesta ocasió va quedar força amunt. I a les 10:25h ja sortíem, suposo que ja hi érem tots i perquè esperar fins les 10:30h, doncs millor.

Durant el check-in em van oferir reservar taxi per 150 bats, però degut a què l’última vegada que ho vaig fer vaig pagar 200 bats quan jo sol el podria haver trobat per 150 o fins i tot 100, doncs aquesta vegada vaig dir que no. Error.

El trajecte era molt curt, de 30 minuts, per lo que a les 11h ja estàvem desembarcant al port Bangrak de Koh Samui. Aquí el turisme ja es veia una mica mes formal i menys americans borratxos. A mes tampoc hi havia tants motxillers, per lo que ja no em feia tanta vergonya anar amb la meva maleta de rodes.

Al port tot eren taxis, vans, mototaxis, etc. I tots oferint-se a portar-te. EL primer preu que vaig preguntar a Chaweng Beach em van dir, atenció, 400 bats! Seatrans, la companyia del ferri, l’oferia per 150. El segon deia 200, en fi, una bojeria, a mes anaven boixos perseguint-te simplement per dir-te entre 200 i 400 bats. Jo estava flipant. Vaig preguntar a una mototaxi i em va dir que 150 era poc perquè estava lluny. Li vaig dir que 150 era el que em costava anar amb minivan de Seatran. Li vaig dir 100 i em va dir que no. vaig seguir caminant i preguntant però la cosa era mes complciada del que pensava, o mes aviat, els preus de Seatran eren mes raonables que els d’altres companyies de ferri. En aquell moment ja vaog er conscient que lo millor hauria sigut reservar el taxi amb Seatrans.

Després de 15 minuts de mirar, preguntar i començar a suar, vaig tornar enrere cap al port i em vaig tronar a trobar al de la mototaxi. Li vaig dir exactament on anava i em va dir que era a la zona mes llunyana de Chewang, i realment era així. Al final vam acordar 150 bats tot i que estic segur que a un local li hauria cobrat menys, el que passa és que als turistes esperen treure’ls mes i ell es pensava que trobaria algun turista a qui li hauria pigut cobrar 200 o 300 bats, per lo que al final cap dels dos va quedar del tot content, doncs jo esperava no haver de pagar mes de 100 bats i menys en una mototaxi, que tot i que em va fer certa gràcia perquè era la primera vegada que en pujava a una, evidentment no es va tant còmode com en una furgoneta. En qualsevol cas eren 4€ per quasi 8km de trajecte, per lo que realment seguien sent preus molt mes barats que a Europa, de fet vam estar ben be 20 minuts per arribar.

Pel camí em va anar preguntant coses, primer, com no, d’on era, i també com no, al dir-li d’Espanya va preguntar si de Barcelona. A Tailàndia els encanta Barcelona, be, com a molts altres llocs, però és que aquí tothom pregunta si ets de Barcelona.

Ja que l’hotel on havia d’anar no el coneixia, li vaig dir un altre de mes important que estava a dos carrers, per lo que vam quedar que em deixaria allà. Però quan ho vam arribar i vam mirar a Google Maps, va veure que realment estava a dos carrers i em va portar fins allà. Ell va ser qui el va veure primer i el va trobar ben ràpid, sense haver de tirar enrere en cap moment.

L’hotel es dividia en dos edificis, en un les habitacions i a l’altre la recepció i el restaurant. A les escales del restaurant hi havia la propietaria que realment semblava que ja m’estava eserant. El taxista i ella es van dir alguna cosa en tailandès, imagino que li deia que tenia reserva allà i que ara ja coneixia el lloc. Vaig pagar els 150 bats i vaig anar a la recepció. La dona em va preguntar si eren 3 o 4 nits, suposo que eprque aquell dia tenia dues entrades, una per 3 nits i una altra per4. Li vaig dir que 3, li vaig ensenyar el passsaport i de seguida va assentir com dient que tot era orreccte.

Vaig pagar els 900 bats per les 3 nits, uns 26€ i una noia em va aocmpanyar fins l’habitació que era a l’altre edifici, al costat del restaurant però separat per un patit pati que donava al carrer. Les habitacions eren completament exterios, és ad ir, amb balcons a tots dos costats. A mes bany privat i TV. La veritat és que estava millor del que pensava, fins i tot l’ubicació era molt bona, al carrer mes important de Chaweng i a pocs metres de la platja, 7eleven i restaurants de tot tipus.

I per fi podia deixar l’equipatge que tant ràpid i malament havia fet, comprovar que ho tenia tot i dutxar-me. Eren aproximadament les 12:30h quan ja m’havia dutxat i sortia a fer una primera volta per Chaweng sobretot per inspeccionar la zona.

Al ser una zona turística, doncs evidentment hi hava molts restaurants per turistes amb preu sper turistes, però tambñe i havia algun lloc ambulant per la gent local i de fet el propi restaurant de l’hotel era força barat, almenys mes que l’anterior hotel de Koh Phangan. També hi havia un 7eleven a 3 minuts caminant i això sempre va molt be.

Després del pagament de l’habitació m’havia quedat amb poc mes de 100 bats, per lo que havia de canviar mes efectiu. En aquest mateix carrer hi havoa vàries cases de anvi, per lo que simplement vaig anar mirant a totes quin ntipus de canvi oferien. EN vaig mirar 4 o 5 i totes anaven entre els 34,50 i els 34,67, quan el tipus de canvi oficial estava en 34,98, per tant estava realment be el tipus que aplicaven, molt millor que el de Koh Phangan que ja em va semblar prou bo. Així que vaig anar a b uscar 20€ a l’habitació (en principi no necessitaria mes doncs només em quedaven 4 dies a Tailàndia) i els vaig anar a canviar a la casa mes pròxima a l’hotel on el tipus aplicat era de 34,65 bats per cada euro. Això si, la noia era força antipàtica, de fet diria que era la primera tailandesa antipàtica que em trobava.

Cap a les 14:30h vaig decidir anar a dinar al restaurant de l’hotel, ja que de tots els que tenia allà a la vora era el que es veia millor en ralció qualitat-preu.

Vaig demanar quelcom que ja havà demana força vegades però que realment m’agrada molt, que era arròs estil basil amb verdures, chile i pollastre. I com sempre en un restaurant per guiris, la presentació estava molt be i els ingredients molt bons. El preu del plat eren 70 bats, 2€, tot i que en aquest cas m’hauria quedat amb gana si no fos perquè no feia tantes hores que havia esmorzat.

Això si, al restaurant s’hi estava molt be ja que era tot una terrassa a una primera planta i les cambreres, que semblaven totes de la mateixa família, eren molt amables.

Cap a les 15h acabava de donar i tornava a l’habitació per fer la migdiada, i aquell dia amb motiu ja que realment tenia son, doncs havia dormit poc la nit passada i el matí havia sigut prou mogut.

A les 17:30h em vaig despertar després de dormir menys del que m’esperava, suposo que perquè a finestra de l’habitació era de tot menys insonora i s’escoltava tot el soroll del carrer tal com si estigués oberta. A mes l’habitació només tenia ventilador i la calor era important. I mes acostumat a l’habitació de Koh Phangan que de per si ja no era tant calorosa, a mes de tenir l’aire condicionat.

Em vaig dutxar, em vaig prendre un cafè, vaig llegir l’informació de Koh Samui de Wikitravel i vaig sortir ha donar una volta pel carrer principal de Chaweng que transcórrer almenys uns 4km paral·lel a la platja. Ja havia llegit que la zona de Chaweng era de les mes animades de Koh Samui i això es notava amb el nombrosos bars que es veien al llarg de tot el carrer. Jo estava a la zona sud de Chaweng per tot i així l’animaciño era important. Però només el simple fet de poder caminar cada dia per carrers que no has vist mai abans, ja és una experiència única, a mes de molt enriquidora i beneficiosa per la ment, doncs tot plegat fa que el teu cervell no deixi de treballar mai durant setmanes, cosa que, entre d’altres, endarrereix possibles demències i la pèrdua inevitable de memòria pel pas dels anys.

Primer vaig anar mes en direcció sud però en menys d 1 minuts ha vaig arribar el que semblava el final d’aquell carrer i de la zona de Chaweng. Fealment el mototaxista tenia raó, estava ben be al sud de Chaweng. Per cert que en aquella zona estava ple, com a tot arreu, de llocs de massatges, i en un d’ells les 4 noies que estaven fora captant els clients, van fer el “masssaaaaaaaaaaage” mes llarg i coordinat que havia escoltat fins aleshores, i mira que ja n’havia escoltat desenes o centenars. Fins i tot van fer que em girés amb un somriure.

Vaig donar mitja volta i vaig caminar pel mateix carrer però en direcció nord, cap al centre de Chaweng.

Aquesta zona era curiosa, doncs pràcticament nomñes teia aquell carrer, ja que a una banda tenia el mar i a l’altra una muntanya, per lo que Chaweng era aquell carrer llarg on tot es concentrava allà. Per això al final cansava una mica caminar-hi degut a les constants propostes de massatge, taxis, restaurants, etc. Jo sempre intento dir un no amb un somriure, però de veritat que al final ja no pots, sinó no faries altra cosa. Acaba sent pesat. Això si, almenys aquí ja no es veien espanyols com a les altres dues illes del Golf de Tailàndia. No és que no m’agradi trobar-ne de tan en tan, però és que en general ja no m’agrada trobar-me turistes i menys que siguin del teu país.

La zona en general estava be. Era turística però no massificada. A mes els turistes eren normals i en general no era un lloc sorollós, doncs nomñes tenia aquell carrer que era d’un sol carril per sentit i sense una gran aglomeració de cotxes. A mes era de les zones amb mes bars de Koh Samui per lo que l’oferta d’oci era abundant. Lo dolent era que estava encarada a l’est, per lo que no es pot veure la posta del sol des de la platja, només la sortida, però això és algo que ja veig quan vull a Catalunya.

Cap a les 21h vaig prendre una cervesa en una terrasseta i cap a les 22h tornava a l’hotel a sopar a l’habitació com portava fent ja feia dies, d’aquesta manera podia mirar notícies al 324 per no anar tant perdut del que passa prop de casa.

A diferència del que pensava, em va costar força adormir-me, no tenia tanta son com pensava. De fet, fins i tot, vaig tornar a menjar cap a les 2:30h de la matinada i després ja si que em vaig quedar ben adormit. No sé si per la calor, doncs venia d’estar uns dies a un lloc mes fresquet i a mes amb aire condicionat a l’habitació. Aquí de per si ja feia mes calor però és que a mes a l’haitació nomñes hi havia un ventilador.

18/06/2019

Em vaig despertar quasi a les 13h després dhaver dormit poc menys de 6 hores. Entre la llum del Sol i la mitja ressaca no vaig poder dormir més, tot i que millor, perquè aquell dia hauria d’anar a dormir aviat per l’endemà ja marxar cap a Koh Samui.

Com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i vaig passar fotos del mòbil al PC perquè havia gravat tants vídeos a la Full Moon Party que el mòbil ja s’havia quedat sense memoria. De fet hauria gravat algun vídeo més però ja no vaig poder. De totes maneres vaig fer fotos i vídeos més que de sobra.

Cap a les 15h vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar o dinar, depèn de com es miri, en qualsevol cas quasi que era un dinar, doncs tot i que ho venien com a esmorzar, el que vaig demanar va ser omlette on Toast, que són dues torrades amb mantega i una truita de dos ous amb verdures i formatge. Tot plegat 80 bats, uns 2,30€.

Cap a les 15:30h tornava a l’habitació i no sabria dir si em vaig adormir o no, jo vaig intentar que no però sem van fer les 17:30h molt ràpid per lo que diria que almenys 30 minuts si que vaig dormir.

Per la tarda m’havia de mirar el tema dels taxis per anar l’endemà al port de Koh phangan des d’on sortia el ferri que havia d’agafar per anar a la illa Samui. No sabia ben bé com anaven però la intenció era preguntar primer a l’agència on havia contractar el transport a la Full Moon Party, per ja coneix els, estar a 20 metres de la meva habitació i tenir uns preus raonables tot i la seva ubicació.

Em vaig prendre un altre cafè, em vaig tornar a dutxar i va començar a ploure. Entre això i que pensava que l’agència tancaria a les 21 o 22 hores, doncs hi vaig anar cap a les 20:10h i ja estava tancada. Així que a 12 hores de la sortida del ferri, no tenia ni idea de com arribaria fins al port. Caminant estava pràcticament descartat, doncs eren 10km arrossegant la maleta i hauria de sortir de l’hotel cap a les 7h. En qualsevol cas, vaig tornar a l’habitació perquè cada vegada plovia mes i ja aniria a l’agència l’endemà a primera hora. Havia d’arribar al moll entre les 10 i les 10:30h, per lo que pel matí encara tenia cert marge de maniobra.

Volia nar a comprar al 7eleven però no si plovia, doncs estava a mes de 10 minuts caminant i no volia treure l’impermable només per anar al 7eleven. Així que veient que no parava vaig anar al Big K del costat de l’hotel, que era caríssim i fins i tot crec que s’inventen els preus un cop estàs a caixa, perquè ni tan sols estan postats a les estanteries. Així que vaig comprar lo indispensable per sopar aquella nit i vaig tornar a l’habitació.

Per cert, que aquell dia pràcticament no es va veure el sol en tot el dia, i per tant, la posta de sol tampoc, per lo que arribava a l’últim dia a alguna platja de Tailàndia encarada a l’oest i no havia pogut veure cap posta de sol completa. Era desesperant.

Cap a les 21h vaig preparar la maleta, que degut a que no havia anat a la tintoreria no havia de guardar quasi res, i cap a les 22:30h vaig sopar. A l’hora que començava a sopar ja havia parat de ploure, per lo que si hagués esperat podria haver anat al 7eleven. En fi, per lo poc que vaig comprar tampoc valia massa la pena.

Volia anar a dormir aviat doncs l’endemà em volia despertar a les 6 del matí, tot i que ja notava que segurament em costaria mes del que pensava adormir-me. De fet era normal, doncs aquell dia m’havia despertat a les 13h.

Cap a les 12 de la nit vaig estirar-me però fins les 2 ben be no em vaig adormir, estona que vaig estar mirant La que se avecina, que ens últims dies m’estava tragant tota la temporada 11.

17/06 Tercer dia a Koh Phangan: Full Moon Party

Em vaig despertar a les 8 del matí en el dia de la Full Moon Party, motiu principal per al que havia anat a Koh Phangan tot i que evidentment l’illa i el resort m’estaven agradant molt. M’hi hauria quedat mesos en aquella habitació on cada vegada que girava el cap veia el mar, la platja i les palmeres.

Em vaig dutxar, vaig prendre el cafè, vaig treballar una estona i vaig mirar quants bats em quedaven i quants en necessitaria per als dies que em quedaven a Tailàndia. Aquest dia gastaria força, per la festa, per lo que n’havia de treure mes. Però no podia treure 5000 bats com altres ocasions ja que no els gastaria en els 6 des que em quedaven al país, i per tant, quasi que havia descartat l’opció de treure’ls d’un caixer, doncs treguis la quantitat que treguis, sempre cobren una comissió de 220 bats, que no és poc, son mes de 6€. De fet és una de les comissions per aquest concepte mes cares que hi vist. Per lo que si treia l’equivalent a 50€, que era mes o menys el que calculava que necessitava de mes per passar els dies que em quedaven, la comissió representaria un 12% de l’import, una passada.

Així que vaig mirar altres opcions per enviar-me diners en efectiu tal com feia a Mèxic, però ni Azimo, ni Xe.com, ni TransferWise, permetien rebre els diners en efectiu, sino que en tots 3 casos s’havia d’enviar a un compte bancari. Per lo que aquestes opcions també varen quedar descartades. Ja només quedava canviar efectiu en alguna casa de canvi, una opció que sempre deixo com a última ja que l’efectiu que porto sempre és limitat, de fet només portava 300€ per anar canviant durant tot el viatge.

Així que cap a les 11h vaig sortir a reservar el transport a la Full Moon Party, a comprar i a buscar la casa de canvi que millor tipus de canvi oferís. Sortir a les 11 no era casualitat, doncs era a partir d’aquesta hora que le 7eleven venien alcohol, i per tant, les cerveses.

La mateixa agència del transport a la Full Moon Party era també cassa de canvi pero en aquell moment no ho vaig veure, aixíq ue vaig seguir caminant en direcció al 7eleven, que era el punt mes llunyà de l’hotel on podia arribar fàcilment caminant, doncs eren uns 15 minuts. A mes ja sabia que allà almenys n’hi havia una de casa de canvi.

I efectivament, no només una sino 3, en un espai d’uns 30 metres. A la primera que vaig preguntar el canvi era dolentíssim. De fet ni me’l va dir, només em va dir l’import que em donaria per 50€, una manera per intentar que no t’enteris del que t’estan cobrant. Jo evidentment vaig dfer la onversió i era de 33 bats per euro, quan el canvi oficial estava a 35,04. A la següent que viag anar ja el tenien a 34. Millor que l’anterior però seguia sent una mica alt. I a la tercera 34,19. Aquest era el millor i a mes raonable, doncs era aproximadament un 2,5% de comissió pel tipus de canvi aplicat, des del meu punt de vista, una comissió prou raonable. Així que allà vaig canviar els 50€ i després cap al 7eleven que estava just davant, creuant la carretera.

Després directament a l’agència a reservar el trasnport d’anada i tornada a la Full Moon Party. Hi havia varis horaris de sortida. Jo vaig reservar la segona hora que era a les 20h. La tornada no estava prevista, sino que des de les 12 de la nit i fins les 6 del matí anirien sortint quan hi haguessin 4 o 5 persones.

El dia s’estava posant complicat en quant al temps. Fins aquell dia havia fet sol cada dia, i el dia de la Full Moon Party i semblava que mes aviat que tard es posaria a ploure.

Vaig anar al balcó de l’habitació a prendre’m la cervesa mentre escrivia el diari mirant al mar fins cap a les 14h que vaig anar a dinar al restaurant de l’hotel. Aquesta vegada vaig demanar fried rice veggie amb porc, que era un munt d’arròs fregit amb verdures i porc, molt ben presentat i molt bo com sempre, per 115 bats (3,30€), una mica car però és que aquí no només pagues el menjar, sino la ubicació i la qualitat del restaurant. Per cert, que durant el dinar cada vegada feia mes vent i s’acostava un núvol ben negre.

I cap a les 15h, com cada dia, a fer la migdiada un parell d’horetes, i aquest dia amb mes motiu doncs havia d’aguantar despert fins com a mínim les 6 de la matinada.

Em vaig despertar cap a les 17h i vaig estar fins les 19h escrivint el diari, prenent un parell de cafès i llegint notícies. Després a dutxar-me i a posar-me força repel·lent de mosquits fins a les 19:50h ja sortia de l’habitació per anar a l’agència que tenia a 20 metres i d’on sortia la van cap a la Full Moon Party.

Durant la tarda va estar plovent però ara semblava que havia parat força. Queien 4 gotes però esperava que a Haad Rin, que estava a uns 20km, no plogués.

Allà ja estaven tots els que anirien a la minivan, tot i arribar quasi 10 minuts abans ja estaven tots allà esperant.

Cap a les 20:05h ja ens van avisar, ens van donar una targeta plastificada per poder tornar (suposo que el ticket de paper que ens van donar s’hauria desfet a la festa) i vam anar cap a Haad Rin, la platja on se celebra la Full Moon Party.

Durant el trajecte van caure 4 gotes i la lluna estava tapada, però conforme ens acostàvem a Haad Rin semblava que plovia menys i la lluna, plena és clar, es començava a veure.

Poc mes de les 20:30h arribàvem a Haad Rin. Abans d’entrar al pàrking ja es veien les parades de buckets i roba fluorescent que ja havia llegit per Internet. Els buckets son com cubells de plàstic on t’hi posen 33 o 50cl d’alcohol, el refresc escollit i gel. Si, allà la gent no va amb gots, sino amb cubells. I la roba fluorescent és típica a la Full Moon Party, però no només roba, sino màscares, cintes, pintura pel cos, barrets, etc.

Era aviat però ja hi havia molta gent, sobretot per fora de la platja comprant els buckets i la roba, doncs a la mateixa platja també hi ha mes parades però és clar, una mica mes cares.

Evidenmrnt, quan vam baixar de la minivan baix anar directament cap a les parades a comprovar els preus. Havia llegit per Internet que els buckets estaven entre 200 i 500 bats depenent del que demanessis. El carrer que donava a la platja tenia quasi 100 metres de parades de roba i alcohol. Les vaig recórrer totes i vaig poder comprovar ràpidament que totes les parades, almenys les de alcohol, tenien els mateixos preus. Tots pactats com era d’esperar.

Els de Thai Vodka eren mes barats del que creia, de fet estaven per sota del que havia llegit per Internet, 150 bats cada bucket fos amb qualsevol tipus de refresc o fins i tot Red Bull. Vodka és el que normalment prenc quan surto per lo que aquesta vegada faria el mateix, i mes tenint en compte que els buckets de whisky costaven 400 bats.

Al cap d’uns 15 minuts d’arribar ja en vaig comprar un, doncs ja havia comprovat que a totes les parades costaven el mateix. Ja amb el bucket vaig mirar a les botigues de roba si hi havia alguna cosa barata i que valgués la pena per comprar, tot i que en un principi no tenia cap intenció de comprar res.

De tot el que hi havia, l’únic que em va cridar l’atenció van ser unes cintes pel cap, per ser de les coses mes barates i menys, diguem, invasives, doncs la resta eren samarretes, barrets i coses mes grans que no tenia cap ganes de posar-me. A mes la cinta tenia una funció important, evitar la caiguda de la suor als ulls, doncs segur que acabaria suant. Així que vaig anar preguntant preus i a tot arreu les venien per 100 bats, uns 3€, una mica cares per lo que eren. Però en una parada la vaig trobar per 80. No ho entenia perquè les parades de roba també semblava que tenien els preus pactats. En qualsevol cas la vaig trobar per 80 i la vaig comprar. Tot i que jo en un primer moment la vaig demanar groga, ella va dir que segurament quedaria millor la taronja (tota la roba era groga i taronja fluorescents), i ja que ella se suposa que és l’experta, doncs vaig comprar la taronja. I de fet, ara que ho dic, el taronja m’agrada mes, per lo que finalment millor.

Cap a les 21:30h ja m’estava acabant el bucket, ja tea la cinta, per lo que vaig comprar un altre bucket de Thai Vodka, aquesta vegada amb Red Bull per aguantar fins cap a les 5, i ja vaig entrar, previ pagament de 100 bats per poder accedir a la platja. Per Internet, alguns deien que hi ha llocs per poder-hi accedir sense pagar, segur que si, doncs la platja és enorme i dubto que estigui tota vallada. A mes tots els hotels de primera línia tenen accés a la platja, per lo que la gent que s’hi allotja ja segur que no ha de pagar. En qualsevol cas no tenia ganes de caminar al llarg de la platja per trobar un accés sense saber segur almenys per on buscar.

Al passar el control no arribes directament a la platja, sino que és com si el carrer per al que has anat ple de paradetes, seguís uns 100 metres mes, amb mes parades sobretot d’alcohol i de menjar. Passes per sota del cartell que anuncia que ets a la Full Moon Party i el final del carrer ja dóna a la platja. I quan vaig arribar a la platja, simplement vaig fipar, i això que encara era aviat i estava molt buida.

DJ’s, escenaris, parades, espectacles de foc i gent al llarg de ben be 3km de platja. Jo m’imaginava una platja mes petita, no una platja llarguíssima i ample amb varis escenaris al llarg de tota ella. Ja només l’arribada va ser millor del que m’esperava i ja havia superat les meves expectatives quan encara no feia ni una hora que havia arribat.

Primer vaig anar quasi de punta a punta de la platja, almenys fins on hi havia música i espectacles de foc, per tenir una visió general de la festa. En aquell moment quasi que hi havia mes gent en els espectacles de foc que a les zones de música. Els espectacles de foc poden ser saltar a corda, una corda encesa és clar, passar per sota una barra de foc, passar per enmig d’un cercle de foc, etc. En aquell moment encara no era massa perillós ja que la gent encara no anava del tot beguda, però conforme avança la nit tot plegat es torna mes perillós, pels que s’atreveixen a passar, és clar. de fet, les infermeries de la zona es fan d’or aquella nit degut a la multitud de gent amb cremades sobretot a les cames.

Cap a les 22:30h vaig demanar gel a una parada que me’l va donar molt amablement tot i que jo estava disposat a pagar-lo, doncs ja em costava acabar-me el cubell de vodka i ja s’havia desfet tot el gel. Vaig tornar cap al punt d’entrada on per mi hi havia el millor DJ, almenys el que posava la música que mes m’agradava. Tota en general era electrònica però aquella era mes contundent.

Anava gravant força i la gent segueix tornant-se boixa quan veu una càmera, encara que sigui la d’un mòbil. Cada vegada que gravava apareixia algú per fer el seu ball particular davant la càmera, i això que encara era aviat

Al mar hi havia un munt de barcos fundats i taxi boats. Quina sort els barcos poder anar a la Full Moon Party arribant pel mar.

Cap a les 23:30h vaig demanar el tercer i últim bucket i ja em vaig posicionar per començar la festa pròpiament dita, doncs ja es començava a omplir força i el desfasse ja era important. de fet ja vaig llegir que és a partir de les 23h que comença a arribar el gruix de gent. A meitat del tercer bucket el cermenyo ja era molt important, de fet després del tercer ja no en vaig poder demanar mes en tota la nit, i això que vaig marxar a les 5.

Jo anava sol però allà semblava que quasi tothom anava sol o perduts del seu grup, doncs tota l’estona s’acostava algú o t’acabaves unint a algun grup. realment l’ambient és molt agradable i lligar és facilíssim, de fet recordo pocs llocs on fos tant fàcil. És mes, lo difícil és no lligar, literalment. I a diferència del que creia, son les tailandeses les que mes s’acosten, i no per tema de papers com les cubanes, sino perque son així. De fet cap te cap interés en marxar del seu país, ja hi viuen massa be a Tailàndia. Allà la cultura és completament diferent a Europa i sobretot a EUA, per lo que anar-se’n soles amb un noi qualsevol que acabin de conèixer no els suposa cap problema ni cap por com pot passar a altres països. Allà tothom és molt mes noble per lo que les noies no tenen aquesta por que tenen (i de fet han de tenir) les noies de països occidentals. Els asiàtics son probablement la cultura mes diferent a la europea i això es nota en tots els aspectes, i això que Tailàndia és dels països mes “occidentalitzats” d’Àsia.

La festa anava augmentant fins cap a les 1 de la nit que ja vaig deixar de fer fotos i videos ja que el festival era màxim. Feia temps que no m’ho passava tant be ni que ballava tant i durant tantes hores, de fet pensava que no aguantaria, però depenent de la situació qualsevol cosa s’aguanta. De fet pensava que durant tota la nit aniria canviant de Dj o que aniria a veure de tan en tan els espectacles de foc, però no, vaig estar quasi 4 hores pràcticament al mateix lloc sense parar de ballar junt, sobretot, a tailandeses, tot i que de tan en tan s’acostava algun americà, que al veure tantes tailandeses i només un tio, doncs ja es tornaven mig boixos, tot i que haig de dir, que tots els americans que vaig conèixer em van caure molt be, doncs tots anavend e molt bon rotllo i en general mes interessats en ballar que en fer el buitre per allà al mig. De fet, pel que jo vaig veure, en general tothom estava mes interessat en ballar que en lligar, tot ique una cosa portava a l’altra, però cal reconèixer que a diferència del que m’esperava, en general es notava molta cultura musical, també per part de les noies, doncs n’hi havia força mes que de nois però totes es notava que en sabien molt de música electrònica. Per lo que l’ambient em va semblar molt sa, molt culte musicalment parlant i de molt bon rotllo per part de tothom, ames és clar, de la quantitat de gent que arribes a conèixer. De fet a aquests llocs quasi que ñes millor anar-hi sol, doncs encara és mes probable que coneguis mes gent.

I així vaig estar fins cap a les 4:30h que ja es començava a notar que la gent cmençava a marxar. A mes el taxi que em portaria de tornada a l’hotel passava coma molt tard fins les 6 del matí, per lo que volia arribar cap a les 4:30h al lloc de sortida ja que creia que aquesta hora era probable que sortís, tot i que realment no es podia saber ja que el taxi faria el gtrajecte de tornada a l’hotel quan almenys fossin 4 o 5 persones, doncs eren taxis col·lectius.

El punt de sortida era al pàrquing de la policia, molt a prop de la platja, per lo que hi vaig arribar a les 4:35h. Allò era un espectacle de taxis col·lectius. N’hi havia un munt i alguns fins i tot marxaven amb gent mig penjant, doncs tenien una capacitat d’unes 10 persones i en alguns i anaven 12 o 13.

I allà esperant al pàrquing vaig conèixer a dues catalanes mes, i ja n’eren 4 des de que era a les illes del Golf de Tailàndia. En aquest cas no va haver tant temps per parlar ja que elles van poder marxar abans que jo. De fet jo vaig estar esperant ben be mitja hora fins que em van dir a quin taxi haia de pujar, i un cop al taxi vaig esperar 15 minuts mes a que fossim els 4 o 5.

Primer van arribar dues tailandeses, una que es va posar davant i l’altra darrere, després un mexicà i finalment una parella d’argentins, per lo que ja érem 6. Cap a les 5:20h per fi marxàvem després de quasi una hora esperant.

Pel camí els típics borratxos pujant-se al taxi, les motos fent el boig, en fi, el que ja sabíem que trobaríem. La tailandesa es va quedar adormida i els altres quasi. Jo estava cansat però no tenia tannta son, suposo que encara em feia efecte el Red Bull que m’havia près feia 6 hores. El sol començava a sortir i això si que és algo que tornant de festa m’agobia molt.

El trajecte va ser fins i tot una mica mes ràpid que el de l’anada, per lo que cap a les 5:45h arribàvem a l’hotel. Degut a què el taxi no era una minivan com la de l’anada, siono un taxoii col·lectiu dels cutres, no sabia exactament on ens deixaria ni si tots nosaltres anàvem al mateix lloc, però si, ens va deixar just des d’on havíem sortit i tots van baixar allà.

Vaig recòrrer els 20 metres fins a la meva habitació i després d’avisar a un parell de persones de que ja havia arribat, vaig anar a dormir. Ja era completament de dia, per lo que no sabia ben be si podria dormir be o no i quanta estona. En qualsevol cas el dia havia sigut perfecte i si podria dormir o no era el que menys m’importava. M’emportava un record que difñicilment oblidaria mai.

16/06 Segon dia a Koh Phangan

Em vaig despertar cap a les 6h després d’haver passat probablement la millor nit des de que era a Tailàndia. Tot i que només vaig dormir 6 hores les vaig dormir molt be. El tema és que a mi la llum del dia em molesta força per dormir i em desperta, i a diferència d’Espanya, en cap mes país he vist persianes a les finestres, per lo que tocava seguir l’horari solar.

Com cada matí, cafè dutxa, diari, correus, etc. fins cap a les 9h que vaig sortir a passejar per la platja, doncs només l’havia vista una mica el dia anterior però ja de nit. A mes, a les platges encarades a l’oest va molt be anar-hi pe, matí ja que el sol les il·lumina be però no hi toca directament, per lo que la calor no és tant forta però per contra la imatge que queda és perfecta. Igual que a Koh Tao, aquí tambñe semblava que la marea havia baixat, doncs una part de la platja encara estava molt molla.

La platja era la de Haad Yao, una de les mes boniques de Koh Phangan. Molt tranquila i amb bungalows a primera línia, junt amb terrassetes de massatges o la meva pròpia habitació. tot plegat darrere les palmeres i amb una aigua a una temperatura tant agradable que fins i tot jo m’hi banyava.

Després vaig començar a mirar com anar a la Full Moon Party que era l’endemà i encara no tenia clar com anar-hi. Llogar una moto quasi que ja ho havia descartat perquè les agències em demanarien el permís de conduir internacional, que evidentment no tenia. A mes, tots els blogs i foros, la primera recomanació que fan és no anar-hi en moto. Així que les opcions es limitaven a buscar algun taxista i negociar un preu o algun servei de transfer dels molts que hi havia per anar a la festa. El tema del taxi em preocupava una mica quedar amb algun i que a l’hora acordada no aparegués per estar fent altres viatges cobrant mes o simplement per oblidar-se’n, ja que aquesta nit tenen molta feina. Així que vaig anar buscant per les diferents agències de la zona on estava el meu hotel, que no eren masses, de fet només n’hi havia 3 o 4 i mirar si oferien, o mes aviat a quin preu, perquè oferir quasi segur, el transport d’anada i tornada a la Full Moon Party.

A la primera que vaig preguntar estava, literalment, a 20 metres de les escales que donaven accés al balcó que anava a la meva habitació. Hi vaig entrar perquè a la mateixa paret ja hi havia un cartell on hi posava “Full Moon Party Tickets”. La dona de dins, una dona gran però molt amable, va dir un “Hallo”, vaig contestar dient el mateix i vaig entrar per a preguntar per aquells tickets. Era un servei de transfer en taxi col·lectiu que et recollia allà mateix, a 20 metres de la meva habitació, et deixava a la Full Moon Party, i fins les 6 del matí et podia tornar allà mateix. El preu total 350 bats, 10€, mes barat del que creia, doncs cal tenir en compte que el meu hotel estava pràcticament a l’altra punta de l’illa, i mirant per Internet pensava que com a mínim serien uns 400 bats anada i tornada. De fet eren 200 bats cada trajecte, però el reservar anada i tornada quedava en 350. Cal tenir en compte que el meu hotel estava a mes de 20km de la plata on es fa la festa, la Haad Rin, per lo que 5€ per trajecte estava molt be i mes tenint en compte que era per anar a la Full Moon Party, dia en que tots els transports son mes cars de lo habitual.

Després vaig anar cap al 7eleven, ja a la carretera, on hi havia alguna agència mes, però la veritat és que no oferien servei de transfer a la Full Moon Party, doncs es dedicaven a fer tours per l’illa, snorkelling i coses similars, per lo que al final en aquell moment ja quasi que tenia totalment decidit que agafaria l’opció del costat de l’hotel. A mes quasi que seria com un taxi, doncs et deixen a l’agència però és que l’agpencia es podria dir que està dins de l’hotel. Cal tenir en compte que aquell hotel era com un resort, amb bungalows i edificis repartits per totaa una zona quedant camins i la platja per enmig, és a dir, no era un edifici, sinó una sèrie de casetes repartides per tota la zona. I l’agència quedava enmig de tot plegat.

Després, i ja que estava al costat del 7eleven, vaig anar a comprar el de cada dia, aigua, una cervesa i el sopar. Vaig tornar a l’hotel a prendre’m la cervesa al balcó, doncs era com una terrassa de restaurant a primera línia de mar, una meravella.

I cap a les 12h vaig anar a fer l’esmorzar-dinar, o brunch com posava a la carta de l’hotel (zona turística total) ja que com a osta de l’hotel tenia un descompte del 20% cosa que feia que al final em surtís mes barat que al restaurant del dia anterior i ames el restaurant de l’hotel era una terrassa a la mateixa platja, per lo que les vistes mentre dinaves eren fantàstiques.

Vaig demanar Omlette Veggie Style with rice, que en aquell moment no sabia que era, be, el rice si, però la resta no, però un dels propòsits del viatge era provar tots els plats que pogués, i aquest encara no l’havia provat. Va resultar ser una espècie de truita, contundent, d’almenys 2 ous, farcida de verdures i carn, i tot plegat acompanyat d’arròs, i com no, cogombre, que en posen a tots els plats. Era un plat realment contundent, de fet segurament el que em va deixar mes ple des de que era a Tailàndia. El preu final 80 bats, un bon preu tenint en compte el plat i sobretot la zona.

Cap a les 13h tornava a l’habitació a fer la migdiada de dues horetes ja habitual.

A les 15h aproximadament em despertava, em prenia un cafè, em dutxava una altra vegada, etc, eren com dos dies en un de sol. Per la tarda, ja quasi decidit que aniria a la Full Moon Party amb l’agència del costat de l”hotel, vaig estar mirant consells per anar a la festa a un varis blogs i foros. I sort que ho vaig mirar, perquè hi ha algunes coses a tenir en compte. Per començar hi van 30.000 persones, cosa que no tenia ni idea que hi anés tanta gent. Altres recomanacions que feien a quasi tots els blogs, no anar amb xancletes per la quantitat d’ampolles que acaben a la sorra de la platja, no portar el passaport pels robatoris, que n’hi ha molts. A mes, no acceptar mai drogues de ningú, doncs molts son policies que després et detenen o et demanen un suborn astronòmic. Les penes a Tailàndia per consum de drogues son altíssimes.

Cap a les 18h vaig sortir a donar una volta i anar a la platja a veure la posta de sol, doncs semblava que aquell dia es podria veure completament, ja que a una hora de la posta el sol es veia completament i tot i que hi havia núvols prims com sempre, no semblava que haguessin de tapar el sol durant l’hora que quedava. Mira que a mi anar a la platja no em diu res, però és que aquí no era com anar a la platja. Entre palmeres i amb sol ponent-se a l’horitzó aquest era el millor lloc on podia estar.

Però com cada dia, cap a les 18:30h els núvols prims que semblava que no havien de tapar el sol, finalment el van tapar, per lo que un dia mes, l’últim tram de la posta va quedar tapada. Començava a creure que, almenys a aquesta època, cada dia era així, perquè per molt sol que fes durant el dia, per la tarda sempre apareixien els núvols prims.

En qualsevol cas vaig estar passejant per la platja fins ben be les 20h. No era l’únic, doncs altres persones, entre altres la meva veïna, eren per allà també com jo, primer mirant la posta i després passejant junt a l’aigua tranquil·la i aprofitant que la temperatura a aquella hora és molt agradable.

Després vaig tornar a l’habitació a mirar una estona mes blogs sobre la Full Moon Party. En un moment determinat, jo estava amb la música una mica alta, i de cop vaig escoltar que picaven a la meva porta-finestra. Pensava que algú es venia a queixar per la música, però quan vaig obrir era la veïna de l’habitació 4 que em demanava ajuda perquè no podia obrir la porta. La veritat és que tenia el seu truquillo. S’havia de fer força per ajuntar mes les portes i després girar la clau. Jo ja ho sabia perquè a la meva també passava, per lo que de seguida li vaig poder obrir. Menys mal que no es venia a queixar de res.

Cap a les 23h vaig sopar el menjar preparat comprat al 7eleven, que per cert, havia de començar a pensar en comprar altres coses i sopar també fora perque ja portava massa dies menjant pasta deshidratada. I a les 12 de la nit a dormir.

15/06 De camí a Koh Phangan, l’illa de la Full Moon Party

Em vaig despertar a les 6 del matí. Tenia previst deixar l’habitació cap a les 8:30h. Vaig prendre’m el cafè mentre escrivia el diari i mirava correus, em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta, em aig tornar a dutxar perquè només que estiguis una hora fent coses ja tornes a suar, i cap a les 8:45h anava a fer el check-out.

El camí cap al moll va ser relativament fàcil, almentys fins arribar al moll, doncs era el mateix que ja havia fet a l’anada. va costar una mica trobar l’oficina de l’operador ja que era una mica mes enllà del moll principal i no estava gens indicat. A mes no volia mirar a Google Maps perquè ja tenia indicada la ruta a l’hotel de Koh Pha Ngan. En qualsevol cas i com que anava amb temps, cap a les 9:30h ja estava al moll de la companyia. aig fer el check-in i a esperar allà una hora perquè tot i que suposadament la sortida era a les 10, fins les 10:15h no va arribar el barco i fins les 10:30h no acabàvem d’embarcar tots, que per cert, érem un munt, molts mes dels que em pensava, i igual que a l’anada quasi tots motxilers menys jo. Això si, molt de turista ja begut a aquella hora. Aquestes coses son les que no m’agraden d’aquests llocs, però en fi, a unes illes tant turístiques com aquestes no hi pots esperar res mes.

El barco no era un catamaran com el de Lomprayah però era igual de gran o fins i tot mes, amb 3 cobertes amb molta capacitat i quasi tot ple. També era molt ràpid, no sñe si tant com el catamaran però almenys s’hi acostava molt.

Vaig menjar galetes que portava i vaig escriure el diari durant les dues hores que va durar el trajecte. A mig trajecte va passar un noi oferint tickets de taxi compartit per portar-te a l’hotel. Jo en aquell moment encara no sabia com anar-hi. Si que sabia que caminant seria massa, doncs eren uns 10km que hauria tardat 2h i mitja sense parar, per lo que s’haurien allargat a mes de 3 hores. El taxi eren 200 bats, uns 5€, preu que me va semblar raonable tenint en compte la distància i sense pensar-m’ho massa el vaig contractar. Era algo que no volia fer, doncs no agafar cap taxi en tot el viatge era un dels reptes que tenia, però en aquella illa, o vas amb taxi, encara que sigui compartit, amb moto o caminant. Així que descartada la segona opció i pràcticament tambñe la tercera, va tocar agafar taxi.

Però aleshores vaig fer el que hauria d’haver fet abans. En qualsevol cas l’error només em va costar 50 bats i en vaig aprendre be la lliçó. Quan ja havia contractat el taxi, se’m va ocòrrer mirar la pàgina de Koh Phangan a Wikitravel que ja tenia descarregada i llegir si posava alguna cosa de com moure’s des del moll a la zona nord, on estava el meu hotel, i efectivament ho posava i ben posat, amb un consell que m’hauria anat molt be saber-lo 10 minuts abans. deia que els taxis al mateix moll podrien costar 200 bats, però que si caminaves 300 metres ja els trobaves per 150 bats. A mes taxis, no taxis col·lectius com el que havia contractat. En fi, que de tot s’aprèn i a partir d’ara cada vegada que hagi de canviar de ciutat llegiré primer be la pàgina de la ciutat o destinació que sigui a Wikitravel.

En arribar vaig haver d’esperar ja que la meva maleta va quedar sota de tot del munt d’equipatges, ben aixafada. En baixar del barco va ser fàcil trobar el taxi tot i que n’hi havia desenes. Anava amb el ticket a la mà i un noi en veure’l em va senyalitzar cap on anar. Seguint amb el ticket a la mà, en arribar a un grup de taxis col·lectius aparcats, una noia em va demnar el ticket i ja em va indicar a quin taxi pujar. Vaig ser el primer en arribar, tot i que de seguida ja van arribar dues noies mes, després dos nois francesos i finalment un noi i una noia mes. Aquests taxis son un espectacle, doncs son com camionetes sense parets i dos banscs, un a cada lateral, amb una capacitat aproximada de 10 persones. Però evidentment molt mes incòmodes que les minivans, que tenen seients normals.

Però per si tot plegat no m’haguñes fet ja força ràbia, a sobre em van deixar a 1,5km del meu destí. Quan vaig contractar el taxi en el barco, vaig dir-li al noi que anava a prop de Secret Beach, però li vaig ensenyar a Google Maps exactament on anava, que era quasi 2km mes al nord, a Secret Pace que era el nom del resort. Ell va dir que si tot iq ue no podíem comentar-ho massa perque el seu anglès era massa bàsic. Doncs en el ticket va posar Secret beach i es va quedar tant ample, però clar, a sobre ho va escriure en tailandès per lo que jo no podia saber que posava. I a sobre, no sñe perqupe però amb el GPS sempre tinc el matex problema, fins que no es connecta a alguna xarxa no m’ubica. després encara que no estigui connectat ja m’ubica, però en unprimer moment no, per lo que vaig fer tot el trajecte amb el taxi sense saber per on anàvem, per lo que tampoc podia dir-li res a la taxista. A mes jo pensava que ella sabia perfectament on anava, doncs li havia ensenyat el mapa al ni del barco.

La qüestió és que en un moment donat la taxista em va dir que ja havíem arribat on jo anava. Vaig baixar i efectivament hi havia un cartell que posava Secret Beach. Allà, un cop parats, durant un moment el GPS em va ubicar i va ser quan vaig veure que encara estava a 1,5km de l’hotel. No pot semblar massa, però això representava mitja hra caminant per una carretera sense voral arrossegant la maleta i amb la calor terrible de sempre, i a mes després d’haver pagat 200 bats per tal que em deixessin a la porta de l’hotel. Arribo a tenir el noi del barco allà davant i l’hauria pegat.

Però en aquell moment no calia pensar-hi mes i començar a cainar per fer els quasi 2km el mes aviat possible. I la veritat és que els vaig fer mes ràpid del que creia tot i que sense el GPS era complicat, però en fi, quasi tot el camí era seguir la carretera fins a la part final que havia de girar un carrer que portava directament a la platja. Allà va ser una mica mes complicat però amb l’ajuda de treballadors de restaurants i altres hotels finalment vaig trobar el resort, que era mes impressionant del que creia.

De fet per arribar a la recepció del resort s’havia de caminar per una petita passarel·la que estava literalment sobre el mar de tant a primera línia de mar que estava.

De totes maneres mentre camnava per la passarel·la encara estava segur que fos allà, ja que el resort es deia Secret Place però jo el vaig reservar per Airbnb i allà no posava aquest nom. però quan vaig arribar, un noi tailandès em va preguntar, li vaig dir el nom de l’anfitrió que psava a Airbnb i em va dir que si, que era allà. Jo flipava, vaya resort havia resrrvat.

El noi tailandès em va dir que seiés a una taula de la terrassa que hi havia allà pràcticament sobre el mar i em va portar una beguda que vaig preguntar que era però era un nom tant estrany que no m’hi vaig quedar. En qualsevol cas portava alcohol i estava molt bo. De seguida va venir l’amfitrió i em saludar a la vegada que em preguntava si tenia alguna pregunta o volia ja anar a l’habitació. Li vaig dir que ja volia anar a l’habitació doncs m’havia de dutxar urgentment. Em va comentar que jo havia reservat un bungalow a 200 metres de la platja però que també tenien disponible una habitació a primera línia de mar per 150 bats mes al dia, i que si volia m’ensenyarien tan el bungalow com l’habitació i que decidís. Em va semblar be i vaig anar amb el noi tailandès a veure primer el bungalow.

El bungalow efectivament no estava on estava la recepció i lla resta del resort. Estava caminant endins i ni tan sols es veia el mar. A mes just davant estaven fent mes bungalows per lo que les vistes eren unes obres. Quan encara no havíem ni vist l’habitació ja li vaig dir al noi que segurament em quedaria amb l’habitació. Així que vam fer quasi tot el camí de tornada per anar de nou a la platja on hi havien les habitacions. Aquestes eren una renglera de 5 habitacions adossades just a la platja i amb un balcó que a mes era per on s’hi accedia, doncs les portes de les habitacions feien a la vegada de gran finestral i que a la vegada donava a la platja, per lo que des del llit podies veure la platja. Simplement eren una passada. A mes per dins també estaven molt millor que els bungalows, però el que realment impressionava era la seva ubicació i que tot el frontal de l’habitació fos una gran finestra amb vistes al mar. Realment davant ja no hi havia res mes, a part d’uns arbres que la veritat és que si no hi fossin no passaria res, doncs tapaven massa la vista, però en qualsevol cas eren arbres i no cap edifici.

Així que vam tornar a la recepció, vaig pagar els 600 bats de sobrecost per les 4 nits i em va ajudar a portar l’equipatge fins l’habitació, que a mes ja havia engegat l’aire condicionat al ensenyar-me-la per lo que va ser entrar i sentir-me a la glòria.

Primer em vaig dutxar i després vaig sortir 5 minuts al balcó a seure una estona simplement mirant cap al mar. Quina meravella i quina tranquil·litat, doncs a altres llocs pots trobar quelcom similar, però no a aquest preu i amb aquesta tranquil·litat. A diferència de Koh Tao, aquí el turisme es veia mes moderat, ni tant, ni tant alcohòlic.

Vaig baixar a comprar aigua i una cervesa a un supermercat que hi havia just a sota de les habitacions, però estava tancat. Així que vaig anar a un altre a pocs metres, pràcticament dins el mateix resort, i tot plegat era caríssim. UNa aigua 25 bats i una cervesa 60, quan fins i tot a Koh Tao, en un 7eleven, estaven per 48. Així que només vaig comprar l’aigua i la cervesa sense mirar res mes, doncs per la tarda ja buscaria un 7eleven que son molt mes barats i tenen el mateix.

Després ja vaig anar a buscar el primer lloc on dinar a Koh Phangan, doncs ja eren les 15h. Vaig mirar els 2 restaurants del costat (o dons) del resort i em van semblar massa pijais, d’un estil que no macaba d’agradar, doncs son restaurants només per turistes. Així que vaig caminar uns 100 metres fins al Little Mexico que havia vist al venir. Però al mirar la carta vaig al·lucinar. Era un restaurant mexicà però amb preus europeus. No pensava pagar fins a 4 o 5 vegades mes per tacos o burritos que al cap d’un mes m’afartaria de menjar a M“exic mateix. Així que tot ique m’hauria fet gràcia vaig seguir caminant poc mes de mig kilòmetre fins arribar a la carretera on el primer restaurant que vaig veure va ser el Fatman. Aquest també era mes car de lo normal però almenys servien menjar tailandès.

Estava totalment buit, suposo que per l’ubicació i sobretot per l’hora, doncs ja totjom havia dinat. Vaig demanar arròs basil amb chilli i porc. Un plat similar a un lloc menys turístic hauria costat uns 40 o 50 bats, i aquí 110. En qualsevol cas son uns 3€ i la veritat és que estava molt bo i molt ben presentat, molt mes que als llocs on el venen per 50. I de fet com ha de ser, ja que se suposa que pagues mes almenys que sigui per alguna cosa. A mes el restaurant estava molt be. Era familiar però ben decorat i molt agradable. Lo dolent els bitxets que hi havia per tot arreu, dragonets, aranyes i fins i tot centpeus caminant per sota la taula. A mi em feia una mica d’angúnia però si vas a llocs com aquests t’hi has d’acostumar vulguis o no, així que simplement anava controlant que el centpeus no em pugés per la cama i ja està, perquè la resta de bitxets ja s’aparten sols.

Vaig dinar molt be la veritat, el plat estava molt ben preparat i la carn de porc molt ben feta. Vaig pagar, el senyor em va preguntar lo típic, d’on era, quants dies m’hi estava, on, etc., ens vam acomiadar i vaig tornar cap a l’hotel a dormir una estona per tal d’estar ben despert cap ales 18:30h quan es comencés a pondre el sol. Així que cap a les 16:30h vaig anar a fer la migdiada fins les 18:15h que m’havia posat el despertador perquè sino hauria dormit moltes mes hores degut a què aquell dia m’havia despertat aviat i estava certament cansat, doncs aquests trajectes tot i que vagis assegut, amb la calor, arrossegant la maleta amunt i avall del barco i mes els dos kilòmetres caminant fins l’hotel, al final es noten.

Em vaig despertar gràcies al despertador perquè de fet va estar sonant uns minuts abans que em despertés. Vaig mirar per la finestra i ja es veien els típics núvols prims que acaben apareixent sempre a aquesta hora per molt sol que hagi fet durant tot el dia.

Em vaig prendre un cafè mentre mirava per la finestra fins les 18:45h que vaig sortir el balcó. El sol es veia una mica però es tornava a amagar de seguida darrere els núvols. Els últims 15 minuts de la posta ja va quedar amagat i no es va veure el tram final, tal qual com tota l’última setmana que portava intentant veure la posta del sol en el mar.

Amb la decepció un dia mes, tot i que ja m’hi estava acostumant, vaig mirar correus, em vaig dutxar per tercera vegada en aquell dia i vaig anar a comprar al 7eleven mes proper que vaig trobar per google Maps, que de fet no estava massa mes lluny que el restaurant al que havia anat a dinar. I va ser un descans, perquè la primera cerca que havia fet, l’havia feta ràpida i sense conexió i em deia que el mes proper estava a 21km, així que perfecte.

El problema principal és que s’hi havia d’arribar per la carretera, quasi 10 minuts caminant-hi de nit. Però no era l’únic, em vaig creuar amb vàries persones que també hi anaven. A mes quasi no passaven cotxes i anava amb la llanterna del mòbil engegada per tal de ser mes visible ja que en alguns trams la llum era escassa.

El que faltava saber és com serien els preus del 7eleven a Koh Phangan, i van resultar ser un entremig entre els preus continentals i els preus de Koh Tao, per tant mes barats del que havia estat pagant en els últims 4 dies i molt mes barats que el Big K on havia comprat l’aigua i la cervesa feia poques hores.

Així que vaig comprar mes aigua i sopar per aquella nit, doncs segurament acabaria sopant cap a les 23h i vaig caminar una mica mes per la carretera per investigar què mes hi havia, sobretot restaurants, doncs a diferència de tots els llocs on havia estat fins aleshores, allà n’hi havia pocs. I de fet no en vaig trobar cap mes, així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap a la zona del resort

Vaig estar fins cap a les 22h per la platja just davant de l’habitació on cada vegada s’hi respirava mes tranquil·litat. A diferència de Koh Tao, aquí hi havia menys animació noctura, tot i que aquesta és la illa de la Full Moon Party, això no vol dir que tota l’illa sigui de festa i alcohol, cosa que s’agraeix. De fet cap a les 22:30h fins i tot ja tancaven molts dels restaurants que podia veure des de l’habitació.

Cap a les 23h vaig sopar a l’habitació, com ja era habitual així com el que menjava, pasta amb peix en llauna. Pot semblar cutre però la veritat és que tant la pasta com el peix estaven mes bons del que semblava. Tot plegat mentre mirava La que se avecina com també ja era habitual.

I cap a les 24:30h vaig anar a dormir amb aire condicionat per primera vegada des de que era a Tailàndia. Quina diferència i que ve vaig dormir.

14/06 Tercer dia a Koh Tao

A les 4 ja estava despert suposo que per haver dormit unes hores i no aguantar mes la calor. Ja m’estava be aixercar-me a aquesta hora perquè era quan Internet anava millor i amb diferència, de fet per la nit era l’únic moment en què em podia connectar des del portàtil, ja que el tenia dins l’habitació on encara arribava pitjor que en el balcó.

Així que vaig estar mirant el tema dels trasllats entre les illes de Koh Tao Koh Phangan i Koh Samui, les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria. Finalment vaig veure que no seria tant fàcil com havia sigut a Koh Tao, on l’hotel el tenia a 1,5km del moll. De fet, a la següent illa que aniria, a Koh Phangan no hi havia mes opció que arribar al moll que quedava a 4,3km de l’hotel, hotel que ja no podia canviar i que a mes tampoc volia perquè eren uns bungalows molt a prop de la platja Secreat Beach que està encarda a l’oest. Aixñi que ja vaig reservar el ferri a Koh Phangan que era ja per l’endemà per 360 bats, uns 10€, no vegis. Això si, seria en el catamaran ràpid que en dues hores ja hi arriba.

El problema va venir quan vaig anar a reservar el trajecte de Koh Phangan a Koh Samui que era per al cap de 4 dies. Aquí hi havia l’opció del ferri normal que només costava 150 bats però que em deixava massa llunt de l’hotel. El que m’estalviaria amb el ferri ho hauria de pagar amb taxi. L’altra opci´era el catamaran que costava 300 bats però que em deixava molt mes a prop de l’hotel. Però a més l’hotel que havia reservat estava a Chaweng, una de les platges amb més festa però que dóna a l’est, per lo que noveuria la posta de sol. Per tot plegat vaig mirar si hi havia hotels a la costa oest i a prop del moll més barat. En vaig trobar un però en el moment que escric aquest post encara no ho tinc decidit.

Cap a les 8 del matí vaig anar a la platja on s’hi està pràcticament sol i la calor encara es suportable. Abans però vaig deixar la roba a la tintoreria de l’hotel. Aquí van totes 50 bats per kg, una mica més que a altres llocs de Tailàndia degut suposo a lo car que es obtenir l’aigua.

Em donava la sensació que l marea cada dia era més alta, doncs s’havia menjat més de la meitat de platja, deixant una imatge encara més maca que de costum. Vaig estar allà entre palmeres i sorra fina fins cap a les 10 que vaig anar a fer un esmorzar com els tailandesos, es a dir, un plat ben contundent, tot i que per mi ja seria el dinar, doncs ja feia quasi 7 hores que m’havia despertat.

Vaig anar al mateix restaurant que els dies anteriors i aquesta vegada vaig demanar Padthai amb porc. Semblaven com tallarines amb ceba, pastanaga i altres verdures i el la carn de porc tot barrejat. Com sempre alguns trossos de cogombre, que encara no he entès perquè en posen a tots els plats. Estava bo com tot però el que més m’havia agradat va ser el del dia anterior, l’arròs Basil amb ou i carn, de pollastre o de porc. El plat 70 bats tot just que diria que a la carta posava 60. No vaig dir res perquè de fet jaestranyava que fossin 60, normal són realment els 70.

I cap a les 11h vaig tornar a lhotel a descansar una estona. Encara no era ni migdia i ja anava a fer la migdiada.

Cap a les 14h em vaig despertar, em vaig dutxar i vaig prendre un cafè mentre escrivia aquest diari. Aquella tarda via anar a un mirador que quedava al sud de l’illa, per on encara no havia anat. Eren poc més de 4km per lo que seria una hora llarga caminant. Volia esperar a que fossin cap a les 16h perquè ja ano poques tant el sol però vaig haver de sortir ràpid ja que a les 17h havia d’estar a l’hotel per recollir la roba, doncs a les 17h ja tanquen la recepció i havia de fer la maleta aquella mateixa tarda.

Així que a les 14:45h sortia de l’hotel cap al mirador però quan o havia fet ni un kilòmetre i ja estava anant per la carretera sense voral, m’ho vaig pensar millor i vaig tornar. No em veia capaç de fer aquell camí i les per la carretera, i agafar un taxi per allò no valia la pena. Així que vaig donar una volta per aquella zona però fora de la carretera i per lombra.

A més no agafar cap taxi en el viatge era una dels objectius, sembla fàcil però no ho és. Fins aleshores ho havia aconseguit j ja feia 3 setmanes que estava de viatge, però en el moment que escric aquestes línies, n acabo de contractar un. Ja s’explicarà en el següent post.

Després em vaig prendre una cervesa a l’ombra d’una palmera de la platja i em vaig dedicar a passar una estona tranquila enmig del Paradís, algo que de tant en tant va bé i més després de 3 setmanes sense parar.

A les 17h vaig anar a recollir la roba de la tintoreria, després al 7eleven a comprar el sopar per aquella nit i a preparar la maleta fins les 18h que vaig tornar a la platja per quedar-mhi ja fins la posta, tot i que com ja era habitual, van aparèixer els núvols prims, de fet més que el dia anterior i van tapar ben bé l’última mitjà hora de la posta. El meu últim dia a Koh Tao i encara no havia pogut veure cap posta de sol completa des de la platja.

Així que a les 19h vaig tornar al bungalow sense haver vist un dia mes la posta de sol. Vaig mirar be com anar l’endemà al port i a l’hotel de Koh Phangan, que no era fàcil doncs estava a 4 km d’on em deixaria el ferri, vaig acabar de recollir les coses, vaig sopar mirant Netflix i vaig anar a dormir ben aviat, cap a es 20:30h, tot i que fins les 21h passades no em vaig adormir per culpa de la calor.

13/06 Segon dia a Koh Tao. Illa de

Em vaig despertar a les 6 del matí després de dormir les 8 hores de rigor però despertant-me per la nit mes vegades del que seria normal degut suposo a la calor. Tot i el ventilador la calor és terrible, de fet quasi que l’aire del ventilador és calent.

Em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar i vaig mirar com anar el mes a prop possible de l’illa de XXXXXX, un dels llocs mes fotografiats de Tailàndia i que queda al nord-oest de Koh Tao, a uns 3km del meu hotel, per lo que hi aniria caminant, doncs nomñes hauria de fer-ne 2 ja que no tenia intenció d’arribar fins la mateixa illa, sinó a la part de la costa que quedés mes a prop.

A les 8 del matí ja vaig sortir per evitar la calor extrema del migdia, tot i que a aquella hora ja feia molta calor. Vaig sortir al carrer de vianants de davant l’hotel i vaig caminar en direcció nord, passant per la resta de ressorts i restaurants que encara no havia vist fins arribar a la carretera, doncs aquell el carrer de vianants allà ja acabava i donava directament a la carretera que passava a recórrer junt a la platja. Però és clar, la carretera, tot i ser nomñes d’un carril per sentit, quasi no te voral i no està massa pensada perquè hi caminin vianants, de totes maneres s’hi podia anar ja que espai n’hi havia una mica, passaven pocs cotxes i els que passaven ja es preocupaven d’apartar-se una mica.

I així vaig recòorer els 2km, una mitja hoora llarga des de la sortida de l’hotel. Evidentment ja vaig suar tot el que podia suar quan arribava al punt que mes a prop queda de l’illa XXXX però encara estant a l’illa de Tao.

No es veia tant be com pensava, una llàstima, tot i que la vaig poder veure. Vaig pujar per un caminet que semblava que anava a un punt mes alt però quedava tallat ja que conduïa directament a un hotel en construcció. Tot i així valia la pena per la vegetació d l’entorn i els penya-segats d’aquella zona de l’illa. A mes m’havia allunyat de la zona mes turística de l’illa per lo que vaig poder veure per fi algo de vida local, per cert, molt sorprenent. Cases de fusta encara mes precàries que les que havia vist a Koh Lanta, cosa molt sorprenent veient com ñes la zona tur´sitica de l’illa, doncs a menys de 2km la cosa canvia totalment. De fet hi havia alguna casa que ni tan sols tenia parets i veia com els propietaris agafaven l’aigua d’alguna espècie de font natural que queia de a muntanya. Si als hotels ja els costa tenir aigua corrent, no vull ni imaginar el que els deu costar als habitants de l’illa.

Al cap d’uns 30 minuts de ser per la zona vaig emprendre el camí de tornada, que havia de ser per la mateixa carretera, doncs no n’hi ha cap altra, per lo que veuria el mateix que ja havia vist. És lo que hi ha.

El camí de tornada, com ja em solia passar, se’m va fer mes urt, suposo que per ja saber quant de tros era. Pel camí, poc abans d’arribar a l’hotel vaig comprar una cervesa per prendre a balcó de l’habitació on s’hi estava mes fresquet i després dutxar-me altra vegada.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 10:30h, i tot i que encara era aviat per prendre una cervesa, jo ja feia hores que estava despert i amb aquella calor no venia de gust res mes que una cervesa ben freda. A mes prendre’s una cervesa al balcó del bungalow era un plaer difícil de descriure.

I cap a les 11 del matí ja anava a dinar, o mes aviat un esmorzar-dinar. De fet els tailandesos a les 8 del matí ja estan menjant-se un plat com el que a Catalunya ens mengem a les 2 del migdia per dinar, per lo que tots els restaurants ja tenen la cuina preparada des de bon matí per donar-te un bon plat d’arròs amb carn o el que vulguis, ja que de fet és lo normal.

Vaig anar al mteox lloc on vaig dinar el dia anterior per la seva relació qualitat-preu, a mes ben situat, al mateix carrer de vianants de sempre i a prop de l’hotel. Aquesta vegada vaig demanar arròs estil basil amb pollastre, ou i verdures. l’estil basil és una manera que tenen de fer l’arròs el qual queda com enganxat però no pastós, de fet queda granyal i molt bo. És igual com el fan a llatinoamèrica, almenys a Mèxic, Equador o Perú. És mes, l’únic lloc on he vist que es fa diferent és a Espanya.

Tot plegat estava molt bo i picant com sempre. Aquesta vegada 80 bats. Ja lluny quedaven aquells plats per 40 bats. En acabar vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada fins cap a les 14:30h que em vaig despertar.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè i vaig aprofitar per deixar constància com a valoració a Booking, que l’hotel de Bangkok, el New Siam I, em va cobrar 45 bats mes per dia per haver arribat un dia tard de la data pre`viament reservada, degut a un endarreriment en el vol de Norwegian. Tan els va donar que la resta de la reserva fos la mateixa, per fer el check-in un dia mes tard, 6 dies a 45 bats mes per dia.

Després vaig sortir a passejar per la platja com el dia anterior però aquesta vegada des de l’alçada de l’hotel i cap al sud. Aquesta part de la platja també és molt maca i amb resorts i restaurants a primera línia.

A aquesta hora era molt mes agradable passejar, doncs el sol ja no picava tant tot i estar mes sobre la platja, doncs en dues hores ja s’amagaria darrere el mar.

Cap a les 18h vaig comprar una cervesa al 7eleven i me la vaig prendre assegut a la platja ja veien el sol ben a prop del mar. Aquest dia era el que mes probabilitats hi havia de veure la posta des de que estava a Tailàndia.

Però com sempre els núvols prims a l’horitzó anaven tapant i destapant el sol.

Em va semblar que hi havia marea i que era alta, doncs hi havia menys tros de platja que el dia anterior. No sabia que en aquella zona hi havia marees i quan no estàs a costumat a veure’n fa certa gràcia. I a mes això feia que encara hi hagués mes metres daigua poc profunda, de fet hi havia gent prenen el sol a 10 metres endins del mar, doncs tot i ser a uns 10 metres l’aigua no tenia ni un pam de profunditat.

Cap a les 18:20h vaig buscar un lloc per seure i allà em vaig quedar ja per veure el tram final de la posta de sol, que anava apreixent i desapareixent darrere els núvols prims. No era l’únic admirant un dels espectacles naturals mes facils de veure, altres persones s’anaven aplegant per veure els últims minuts de claror diurna.

El sol va aprèixer uns minuts d’entre els núvols però a les 18:40h, 20 minuts abans de la posta total darrere el mar, ja va quedar amagat pels núvols prims i ja no va tornar a aperèixer. Aquest era el dia que mes a prop va estar de veure’s la posta fins al final però tampoc va ser possible. Almenys la imatge va ser prou bona i el paissatge molt bonic. Em quedava una posta de sol mes a Koh Tao, a veure si l’endemà s’acabava de veure completament.

I després a fer una última passejada pel carrer dels vianants fins cap a les 19:30h que ja vaig tornar a l’hotel per sopar i intenta escoltar notícies, tot i que era molt complicat per lo dolenta que eras la connexió a Internet, molt lenta i de tant en tant es tallava diretament. En fi, ja se sap.

Cap a les 20:30h sopava i poc després a dormir sense problemes gràcies a la caminada que havia fet aquell dia i haver-me despertat a les 6 del matí.

12/06 De camí a Koh Tao

A les 4 em despertava ja que volia sortir a les 5:45h, doncs a les 7 sortia el bust cap a Surat Thani des d’on agafaria el ferry. Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari i mirava correus i una mica de finances, em dutxava, ho preparava tot i a les 5:50h ja baixava a recepció. A les 5 estaven ampli ventall molt ja pensava que hauria d’agafar un to, però quan sortia ja havia parat, encara no havia sortit el sol i quan sortia no, Picardia perquè encara hi havia núvol, així que era perfecte per poder fer els 2km fins l’estació del bus caminant.

Quan vaig baixar m’ho vaig trobar tot tancat, la porta principal de l’hotel, que era una reixa i no hi havia ningú a recepció. Al principi no ho recordava, però la noia ja em va dir que una de les dues claus que mhavia donat era per obrir el Candau de la reixa. Així que vaig obrir, vaig sortir, vaig tornar a tancar i vaig tirar les claus a dins entre la reixa. Tot això amb el gat de l’hotel mirantme tota l’estona. Quina paciència tenen.

Google Maps em recomanava un camí que vaig haver de desfer per ser de sorra i amb la maleta és un suplici, així que el camí que havia de ser de 30 minuts es va convertir en 45. Sort que encara era mig fosc i feia núvol, per lo que no vaig suar massa.

A les 6:40h arribava a l’oficina de Lomprayah, al companyia que faria el trajecte i des d’on sortia el bus fins a Surat Thani, el port on embarcariem al ferri. Abans d’entrar em vaig remullar força, inclús em vaig tirar aigua per sobre, per lo que quan vaig anar a la taquilla, les noies van flipar una mica. de fet em van preguntar d’on venia, suposo que perquè pensaven que tot allò era suor. Per si a cas els vaig dir que era aigua.

Jo pensava que seria el primer en arribar però quan hi vaig arribar allà ja hi eren tots, no érem massa, potser 5 o 10, però en qualsevol cas vaig ser l’últim en arribar. Un cop comprovat que tot estava be, em van indicar on era el lavabo, senyal de que volien que em canviés, cosa que vaig fer i, de fet, molt millor, perque encara quedava un llarg camí per davant.

A les 6:45h arribava el bus i en baixava el xofer que des seguida se’m va posar a parlar, potser perquè era l’únic que ja estava fora esperant de peu i fumant, com ell. Em va preguntar d’on era i em va explicar una mica el trajecte que faria, doncs abans d’arribar a Koh Tao en pararia en dos mes. I ales 6:50h ja estàvem posant les maletes al maleter i pujant al bus. I a les 6:55h, 5 minuts abans de l’hora prevista ja marxavem, suposo que perquè ja hi érem tots.

El trajecte va ser de dues hores i fins i tot vaig dormir una mica, almenys 45 minuts, per lo que aquest primer tram se’m va fer realment curt.

A les 9:05h arribàvem al port de Surat Thani. El xofer treia les maletes i m’acomiadava, cosa que no va fer amb ningú mes, doncs a mi era a l’únic a qui va conèixer una mica. Per cert, havia llegit que s’havia de vigilar amb les maletes facturades al bus que podien ser robades, però en aquest cas, estaven ben controlades, per lo que no hi havia cap perill de que algú les pogués robar.

De seguida ja ens van fer pujar al ferri que era un catamaran enorme. Pensava que potser tardaria una mica en marxar però no, l’hora prevista era a les 9 i de fet quan vam entrar els 5 o 10 que veniem de Krabi, el catamaran ja estava ple, és a dir, hi havia lloc de sobres però ja hi eren tots, nosaltres érem els últims. Així que quan vam deixar les maletes i vam seure, el catamaran ja va arrencar.

Tenia 3 plantes. La de baix la mes gran i la única coberta i amb aire condicionat, per cert, a tope. La segona mes petita i tambñe coberta pero sense parets, i la de dalt que estava al sostre del catamaran.

La primera parada era ‘illa de Koh Samui, la mes ropera al punt de sortida, on hi vam arribar en dues hores i en las que vaig estar pràcticament tota l’estona a la sala de baix, a la nevera. Quasi quan arribàvem a Koh Samui vaig sortir a fora a fumar un piti i allà vaig veure que el barco anava mol mes ràpid del que semblava des de dins. Cal tenir en compte que és un barco prou gran per lo que havia de tenir un bin motor. El fet de ser catamaran també fa que pugui ser mes ràpid al haver-hi menys fricció amb l’aigua. Tot plegat s’agraeix perquè el viatge que tenia per davant era llarg.

Mentre estava parat al port de Koh Samui vaig pujar a veure les altres dues cobertes. Vaig anar fins la superior que era la completament destapada on hi feia una calor terrible degut a que le barco estava parat. Allà vaig anar a seure quan vaig escoltar “segon de batxillerat”. Eren dues noies catalanes i les primeres que veia en tot el viatge. Les vaig saludar dient que per fi escoltava oarlar català després de quasi 3 setmanes de només escoltar tailandès i anglès, i algo d’espanyol. Vaog seure allà una estona fins que ja havia arrencat i portàvem uns 5 minuts, quan vaig tornar a baixar perquè feia massa vent, o calor o ent, per lo que era realment incòmode quedar-se allà massa estona, tot i que elles portaven allà tota l’estona i no semblava que tinguessin intenció de baixar.

Vaig tornar a la nevera però ara escollint be el lloc, és a dir, el mes allunyat possible de qualsevol sortida d’aire, i la veritat s’hi estava olt millor, tant que fins i tot vaig dormir uns 15 minuts.

Al cao de quasi dues hores mes arribàvem a Koh Pha Ngan, la següent illa. Eren les 11:30h i allà també havíem de baixar els que anàvem a Koh Tao, doncs hauríem d’agafar un altre catamaran ja que aquell tornava a fer el trajcte en sentit contrari.

Entre unes coses i altres eren les 12 quan ja estavem al port esperant una espècie de parada amb bancs i coberta. Havíem d’esperar allà una hora. Vaig aprofitar per escriure el diari quan cap a les 12:45h arribava l’altre catamaran que ens portaria cap a Koh Tao, les mes allunyada de les 3 illes.

Ens avisàvem perquè anéssim a la cua on vaig veure com la dona que venia gelats que estava per allà tota l’estona, utilitzava una xarxa amb un pal llarg per vendre gelats als qui estàvem dalt el barco, no ho havia vist mai. Van baixar uns quants i vam pujar els que estàvem allà. Aquest catamaran semblava fins i tot mes nou que l’altre, però en qualsevol cas igual en quan a cobertes i forma.

Eren les 13h quan inicavem l’últim tram del trajecte que hauria de durar 1 hora i 15 mnuts, temps en què vaig tornar a dormir una estona, uns 30 minuts que em van anar molt be per després poder aguantar la resta del dia despert.

Cap a les 14h arribàvem per fi al port de Koh Tao després de 8 hores d’haver sortit de l’hotel de Krabi. Ja havia llegit que aquesta era l’illa dels motxillers, cosa que vaig confirmar quan bsaixàvem del barco, doncs pràcticament jo era l’ñunic que anava amb maleta, de fet fins i tot em feia vergonya tot iq ue ningú s’hi fixava ñés clar, només jo, però era realment impactant veure unes 150 persones amb les seves motxilles.

Vam baixar, vam sortir del moll i el primer carrer al que arribaves era un carrer peatonal molt bonic i que realment no m’eserava. La primera impressió de l’illa va ser excel·lent. Bon temps, cap cotxe, carrer de vianants i desenes de motxilers fent exactament el mateix que feia jo, no agafar cap taxi sino el seu telèfon amb Google Maps i seguint el camí que als respectius hotels. Jo havia d’anar cap al nord i caminar 1,5km aproximadament.

Just davant meu anava un grup d’uns 6 o 7 nois i noies que també anaven seguint Google Maps i semblava que anaven cap a la mateixa direccio que jo, que segui sent aquell carrer de vianants que transcurria just per la platja, tot plegat era una passada.

En un punt vaig veure que ells pujaven i jo els vaig seguir fins que vaig veure que segons Google Mpas havia de seguir recte. Just en aquell moment ells van tirar enrere i em van seguir, pero on deia Google Mpas que haviem de seguir hi havia un hotel i no cap carrer. A tots ens havia passat el mateix. Finalment vam girar cap amunt haven de pujar una forta pendent d’uns 40 metres i seguir. Semblava que allà havien fet un hotel i Google Maps no ho tenia actualitzat, però en qualsevol cas el camí era aquell i en pocs metres ja tornavem a estar en el carrer correcte que no deixava de ser el mateix, el carrer de vianants que transcorria enganxat a la platja.

Vam seguir per aquell carrer uns 10 minuts mes fins que jo vaig haver de pujar per un carrer uns 100 metres de pendent fort per arribar al carrer paral·lel que ja era una petita carretera per on hi anaven els cotxes. Allà prop hi havia un 7eleven on vaig comprar una aigua i una cervesa i vaig seguir per la carretera uns 5 minuts mes fins que ja vaig arribar al Nat Resort, l’hotel contractat. Be, mes que un hotel, un conjunt de bungalows.

L’entrada estava tocant a la carretera, però al entrar posava que el checkin s’havia de fer baixant a uns 100 metres, i sorpresa, quan vaig arribar a l’oficina, donava exactament al carrer de vianants per al que havia anat quiasi tota l’estona. Em podria haver estalviat la pujada amb pendent de 100 metres, la caminada per la carretera sennse voral, i la posterior baixada de 100 metres per dins el resort.

En qualsevol cas el resort era una passada, el lloc mes bonic al que havia dormit fins ara, fins i tot mes que el flotant de Kanchanaburi que ja ho era molt. Era un caminet envoltat d’arbres i els bungalows a banda i banda, i tot plegat tocant al carrer de vianants que a la vegada estava tocant a la platja, aixíq ue el meu bungalow estaria com a molt a 100 metres de la platja, tot i que finalment n’estaria a escassos 30.

Vaig fer el check-in. La reserva ja la tenia pagada per lo que va ser tot molt ràpid. La dona, molt amable, em va informar de tot. Horari de recepció, servei de neteja, etc i finalment em va acompanyar al meu bungalow.

Eren les 15h quan m’instal·lava al bungalow, no era tant complet com el de Krabi o Koh Lanta pero tenia bany propi, que això a Tailàndia ja és molt. I cap a les 15:30h sortia a dinar que ja tenia moltíssima gana.

L’illa de Tao és mes cara que almenys tots els llocs on havia estat fins ara, i no tant pel turisme, sino per lo complicat de fer arribar mercaderies i altres subministraments. De fet l’illa no te ni planta de tractament de residus ni d’aigua, per lo que per tot arreu es poden veure cartells per evitar consumir massa aigua o tirar les deixalles a qualsevol lloc. De la mateixa manera, als supermercats no donen bosses de plàstic, ni pagant, simplement no en tenen. La brossa generada ha de ser la mínima possible i mai tirar-la a terra (això com a qualsevol lloc). Cal tenir en compte que Tao és una illa molt petita i ni tan sols sé si hi ha algun riu. de fet les ampolles d’aigua tambñe son mes cares que a altres llocs.

Vaig cainar pel carrer de vianants buscant algun lloc ambulant, mes aviaat comparant preus perquè encara no sabia quin era el preu normal d’un dianr. Hi havia molts restaurants i tots estaven entre els 100 i 200 bats, i els llocs ambulant per uns 70 bats. Vaig trobar-ne un que era mig lloc ambulant mig restaurant, on tenia taules i el plat d’arròs amb porc i verdures costava 70 bats. A altres llocs aquest plat estaria entre els 40 i els 50 bats.

Així que vaig dinar allà mateix l’arròs fregit amb porc i verdues, i com sempre, ben picant.

En acabar ja eren quasi les 17h, moment en què vaig anar a la platja per on hi vaig caminar en direcció nord veient tots els restairants i resorts de primera línia de platja, algo que seria totalment il·legal a Espanya, allà n’estava ple. Hi havia menys gent del que pensava, cosa que vaig agraïr, doncs lluny de ser una platja masificada era ben tranquil·la i per on s’hi podia caminar sense problemes.

Una platja molt maca, l’aigua poc profunda, sorra fina i blanca i les palmeres a tot el llarg de la platja. Un paradís.

Vaig caminar cap al nord poc mes d’un kilòmetre i vaig tornar enrere. Eren les 18h proximadament quan semblava que per fi podria veure ve la posta de sol des de la platja, però conforme passava el temps i ens acostavem a les 19h, hora de la posta, ja es veia com els típics núvols prims de l’horitzó acabarien tapant el sol just quan s’anés a amagar darrere el mar. I efetivament així va ser. Un dia mes que em quedava sense poder veure allò que tenia tantes ganes de veure, i ja anaven 5 dies que en tenia l’oportuunitat i no es podia. Començava a ser una mica desesperant. Tot el dia fent un sol espectacular i l’última hora del dia ha de quedar tapat per uns núvols torracollons.

Després d’haver-me’n fet la idea vaig anar pel caminet de vianants junt a la platja a passejar una estona i veure l’ambient que hi havia, força animat per cert. Alguns bars a la mateixa platja amb música electrònica i motxilers caminant. Molts turistes però en general molt respectuosos, ningú cridant borratxo, ningú tirant coses a terra o fent cap espectacle depriment. En general a Koh Tao hi ha un turime motxiler molt respectuós.

I cap a les 20h vaig comprar algo per sopar, doncs m’agrada dinar fora però sopar a l’hotel mirant notícies o La que se avecina i cap a les 21h ja estava sopant tot ique no tenia massa gana ja que havia dinat quasi a les 16h però si rtenia ja molta son, doncs aquell dia havia dormit poc i el viatge fins allà havia sigut força llarg, per lo que abans de les 22h ja estava completament adormit tot i la calor que feia a l’habitació. er molts ventiladors que tinguin, sense aire condicionat la calor és extrema. Però clar, a Koh Tao és quasi impossible trobar un hotel amb aire condicionat. Però en fi, en qualsevol cas minúcies a canvi de poder viure uns dies en una illa com aquesta.

11/06/2019 De camí a Krabi Town

Em vaig despertar a les 5:30h després d’haver dormit només 5 hores per no tenir prou son la nit anterior. Tot i així em vaig despertar prou be suposo que per no portar cansament acumulat.

Aquest dia aniria cap a Krabi Town on només hi passaria una nit ja que l’endemà marxaria cap al Golf de Tailàndia i el bus que agafaria sortia de Krabi a les 7 del matí, per lo que volia ja dormir aquella nit a Krabi.

Em passarien a recollir a uns 100 metres de l’hotel en minivan en principi a les 8:30h, tot i que recomanaven estar-hi 30 minuts abans ja que és una minivan que va recollint als passatgers per diferents punts, per lo que no es pot saber l’hora exacte a la que arriben. Així que per evitar problemes, a les 8 ja volia estar al punt de recollida encara que hagués d’esperar una hora. Millor això que no pas que arribin i no hi siguis, i de fet amb aquestes minivans sempre és el mateix, l’hora de recollida és una franja i no una hora exacte, com és evident.

Em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig mirar correus, vaig acabar de guardar-ho tot a la maleta i a les 8h anava a fer el checkout. Però quan vaig arribar a la recepció allà no hi havia ningú tot ique estava tot completament obert, la porta del carrer oberta i tot a la vista, tot i així, cridant i tot, no va aparèixer ningú. Aixíq ue vaig deixar les claus de l’habitació sobre la taula i vaig marxar.

A les 8:05h ja era al punt de recollida i allà a esperar. A les 8:25h, un noi d’una caseta d’informació turística que hi havia allà mateix emv a dir que seiés en un banc d la pròpia oficina. Em va preguntar on anava i em va dir que per allà normalment passaven a les 8:40h. EL noi va ser molt amable perque fins i tot va netejar el banc on vaig seure ja que estava tot moll de tanta plujaq que queia allà.

I efectivament, cap a les 8:45h va arribar una minivan que va entrar al carrer per on se suposava qeu havia d’entrar per anar a recollir-me, em vaig aixecar per a parar-la, li vig ensenyar el bitllet des del mòbil i efetivament era aquella minivan. Em vaig acomiadar del noi de l’oficina de turisme, vaig pujar a la minivan i vam marxar.

Dins només érem 4 o 5 persones. Jo pensava que potserja no s’opliria mes, però que va. a menys de 50 metres d’allà ja va tornar a parar per a recollir una parella que portava un munt d’equipatge. la van no estava preparada ni per portar una maleta, de fet no tenia ni maletero, les maletes anàven quedant ocm podien per terra ig a sota dels seients, per lo que encabi tot el que portaven aquells va ser complixadíssim. I aquí no acabava encara havia de recollr 3 o 4 persones mes tot i que aquestes ja semblaven locals i no portaven tant equipatge com portàvem els altres. Al final tota la minivan pleba i maletes per tot arreu, de fet per a baixar havies de fer un munt de maniobres per no trepitjar-ne cap.

Igual que a l’anada, vam pujar al ferry per a passar a la part continental i seguir el camí cap a Krabi Town. Cap a les 10:30h arribàvem a l’aeroport de Krabi on deixava els primers passatgers, i a partir d’allà ruta per Krabi per anar deixant a tohom. Jo vaig ser el penúltim i de fet em va preguntar on em deixava tot i que jo ja havia especificat un punt al fer la reserva. De totes maneres quan m’ho va preguntar ja hi érem molt a prop. Em va dir que seiés davant per anar-li indicant i en 3 minuts ja hi érem.

Vaig baixar, ens vam acomiadar i vaig caminar els 50 o 100 metres fins l’hotel ja que el GPS havia reaccionat tard i li vaig dir al noi que parés quan ja ens havíem passat. Em va costar una mica trobar l’hotel, crec que a Google Maps estava ubicat uns 10 metres mes enllà. El noi d’una perruqueria em va veure pasar i mirar i va sortir per preguntar-me si volia tallar-me els cabells, li vaig dir que no, que estava buscant un hhotel. Aleshores va sortir un altre senyor preguntant quin, li vaig dir RC Apartments i em va assenyalar un edifici a l’altra banda del carrer. Jo li vaig fer cas i hi vaig anar pero sense esperar que fos allà, i efectivament, era allà. Doncs encara sort que m’ho va dir perqupe sinó ves a saber quant hauria tardat en trobar-lo tot i tenir-lo a la vista. Aquestes ajudes inesperades et salven d’estar una bona estona donant voltes.

Vaig entrar i vaig fer el checkin en 2 minuts, doncs només vaig ensenyar el comprovant de la reserva i el passaport i com que ja estava pagat la noia em va donar la clau de l’habitació i vaig pujar directament.

L’habitació era molt millor del que m’esperava. Per començar no recordava que tenia bany propi, però a mes tenia TV, nevera amb congelador i fins i tot cafetera. A part d’una taula per menjar i un escriptori. De fet aquesta era l’habitació mes completa a la que havia estat fins ara, tot i que no massa mes que l’anterior, la de Koh Lanta.

Vaig deixar les coses, vaig mirar com anar al temple d les Coves del Tigre (tot i que finalment no hi vaig anar) i vaig sortir a donar una volta. El Temple podria estar be ja que permet gaudir d’una vista de 360ºC des d’un punt elevat de bona part de la provincia de Krabi, però era molt lluny i a mes s’han de pujar 1200 graons, i tot plegat amb una calor insoportable.

En comptes d’això vaig anar a dinar a un restaurant un bon peix ja que el dia anterior m’havia quedat amb ganes de peix o marisc. Vaig anar caminant cap amunt pel mateix carrer de l’hotel per on hi havia un restaurant cada 5 metres fins que en vaig veure un on tenien peixos grans i sencers fets com a la barbacoa. Primer els vaig mirar i vaig seguir caminant, doncs volia esperar una mica ja que tot just eren les 13h, però com que ja feia hores que m’havia despertat i tenia molta gana, vaig tornar enrere, vaig preguntar el preu del peix i vaig entrar. El peix eren 150 bats, evidentment força mes car que altres plats, però ja feia dies que era a Tailàndia i que veia aquests peixos, i tot i que el peix no és el que mes m’agrada, aquest està molt bo i mes de la forma que el fan.

A part del peix vaig demanar arròs fregit amb pollastre, picant com sempre. Em van portar el peix amb la pell ja separada i vaig començar a menjar-lo. Estava molt bo, molt torrat i amb sal grossa que li donaven encara mes gust.

Va ser segurament el dinar mes abundant que havia fet fins aleshores, doncs normalment el dinar seria el plat d’arròs amb pollastre. Tot i així seguia sent un dinar amb poques calories com acostumen a fer els asiàtics, complet però poques calories.

Vaig dinar molt be i tot estava molt bo, realment necessitava ja menjar una mica de peix. Vaig anar a pagar i al noia del restaurant em va preguntar d’on era, responent-li que d’Espanya però que encara tardaria 3 mesos en tornar-hi. Es va quedar prou sorpresa.

Un cop a l’Hotel vaig intentat no dormir però va ser impossible. Portava hores despert després d’haver dormir només 5 hores i havent menjat més que qualsevol altre dia a Tailàndia. Això sí, a la que em vaig despertar un moment i m’havia adonat que m’havia adormit, ja em vaig aixecar. Eren les 16:30h, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una altra volta.

Encara vaig intentar anar al temple però de nou es feia massa dur. Als 20 minuts de fer camí vaig desistir. A més quasi arribaria ja de nit a la base del temple, i cal tenir en compte que un cop allà s’havien de pujar els 1200 graons. Així que vaig passejar una mica per Krabi.

La ciutat realment no té res especial tal com ja havia llegit per Internet. Es una ciutat d’uns 50000 habitants i amb pocs turistes, doncs bàsicament s’utilitza pel mateix que jo, de punt de sortida a altres destins. Tot i això a mi m’agrada veure ciutats tipiques del pais, amb poc turisme i on es pugui apreciar la vida local, i Krabi ho és.

Així que vaig estar passejant fins les 19h, vaig comprar menjar per sopar i una mica pel trajecte de l’endemà a un 7eleven, on per cert em va atendre una noia que semblava nova i suposo que per fer les coses bé, em va acomiadar de la forma típica tailandesa, baixant el cap però amb els.palmells de la mà Units, a més d’una manera molt pronunciada que encara no havia vist. Quan ja tornava a l’hotel vaig passar per davant del restaurant on havia dinat i la noia es va aixecar per saludar, tal com es habitual, baixant el cap. Tot plegat es d’una amabilitat extrema.

A l’Hotel em vaig prendre una cervesa mentre preparava i comprovava tots els bitllets per l’endemà, bus, ferris i hotel i cap a les 20h vaig tornar a sortir a donar una volta per cansar-se una mica més ja que sino aniria a dormir massa tard.

Vaig caminar un a estona pel carrer de l’hotel que era un carrer portant i tenia llum suficient, però a la que vaig començar a anar per carrers secundaris la llum ja era inexistent. Es fa realment complicat caminar així, almenys aquí no hi havia bassals fangosos com a Koh L’Antàrtida, això sí, moltíssims restaurants i fins i tot el mercat nocturn amb més restaurants i música en directe. Es realment impressionant la quantitat de restaurants i llocs ambulant de menjar que hi ha per tot arreu, suposo que molts gent no menja mai a casa i per tant hi ha una gran demanda. Per l’O que l’olor de tot tipus d’espècies es continua.

Abans de les 21h ja tornava cap a l’Hotel per sopar. Fideus amb un tipus de peix en llauna que havia comprat mentre mirava primer notícies del 324 i després La que se avecina. I cap a les 22:30h a dormir doncs l’endemà maixé Cària cap a les 4 de la matinada per anar ja al Golf de Tailàndia. Primera parada Koh Tao.

10/06/2019 Quart dia a Koh Lanta. Caminada fins al riu Lat Bo Nae

Em vaig despertar a les 8 del matí, com sempre després de dormir 8 hores, i com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i vaig planejar una mica aquell dia. La intenció era anar fins a la desembocadura del riu Lat Bo Nae que creua tota l’illa.

A les 10h vaig anar a comprar al supermercat del dia anterior sobretot per a canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que tenia, ja que si no feia una compra d’almenys 200 bats era difícil que ningú me’l canviés. Vaig comprar mes cerveses, mes cafè i algo per menjar. Vaig deixar la compra a l’hotel i vaig sortir en direcció al riu.

Vaig anar caminant per la carretera principal, i dic carretera perquè és pràcticament l’únic carrer asfaltat de tota l’illa, però no te res de carretera, de fet només te un carril per sentit.

Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al següent nucli urbà i que ja donava al riu tot i que encara em quedava un bon tros. Aquí també hi havia un mercat, mes gran que el del costat del meu hotel, i semblava que hi havia mes turistes, almenys es veien mes hotels i agències de tours, tot i que seguia sent poc turístic. De totes maneres sembla que mica en mica aquesta illa també cada vegada és mes turística i tard o d’hora ja serà com moltes altres de Tailàndia. De moment però, encara conserva l’atractiu d’un lloc bàsicament habitat per locals.

I des d’allà, en uns 30 minuts mes vaig arribar al riu, i de fet pràcticament, a la pròpia desembocadura del riu, doncs tot el camí fet des de l’hotel era a pocs metres de la platja.

Just a la vora del riu hi havia les casetes dels pescadors, en què molts d’ells tenien el seu propi restaurant. Pescar i vendre directament. Entre les casetes es veia el riu i com estaven moltes pràcticament sobre el riu. Caminava per un carrer paral·lel al riu i que baixava fins el mar. El carrer molt autèntic i tot plegat molt bonic. Pescadors, restaurants, marisc i la desembocadura, per cert, força gran.

Vaig donar una volta per la vora del riu i la desembocadura i de tornada a l’hotel. Vaig mirar si podia tornar per un altre camí però era impossible. Allà a prop podia agafar una altra carretera interior però que ja no connectava amb el poble on era el meu hotel, així que tocava tornar pel mateix camí, ja vist, amb un sol molt intens, i com sempre, a 35ºC i una humitat altíssima. L’aigua que havia comprat a l’anada me la tirava mes per sobre que no pas me la bevia.

A prop d’on era hi havia un camí que portava fins a un cap de l’illa just per la platja, on en un primer moment hi vaig entrar però vaig veure que era un tram llarg i que després l’hauria de fer enrere per tornar a la carretera, per lo que se’m va fer força difícil i no hi vaig arribar, de fet si ho hagués fet segurament m’hauria desmaiat pel camí abans d’arribar a l’hotel.

I caminant per la carretera una hora aproximadament, passant per davant una mezquita, la veritat molt bonica però com totes amb els càntics amb megàfon escoltant-se a desenes de metres. Això ho trobo d’una maleducació extrema, doncs s’escolta molt i des de molts llocs i mes tenint en compte en un país on aquesta religió no és l’oficial. A mes sona un munt de vegades al dia, sense anar mes lluny davant del meu hotel també n’hi ha una i és exactament el mateix, càntics a tot volum 3 o 4 vegades al dia.

Finalment, quasi a les 14 hores arribava a l’hotel, i de fet, l’últim tram del camí se’m va fer mes curt del que pensava. Em vaig fer una dutxa ràpida i vaig dinar alguna cosa que tenia a l’habitació per tal d’anar acabant el menjar que havia anat comprant, doncs l’endemà ja marxava. Però abans, justament vaig mirar com anar des de Koh Lanta a Krabi Town, on tenia l’hotel reservat per l’endemà.

Hi havia vàries opcions però la mes pràctica i barata era en minivan, molt similar a com havia vingut. Em recollirien a les 8:30h a 300 metres de l’hotel i em deixarien a l’hotel de Krabi cap a les 11:30h. I per uns 10€, menys que el que em va costar venir. De fet, per venir hauria d’haver fet el mateix, reservar-ho ja abans per Internet i així no m’hauria hagut de menjar l’opció mes cara.

Ja amb la feina feta, cap a les 16h em vaig estirar una estona i diria que em vaig quedar adormit uns 30 minuts quan realment no volia, doncs l’endemà m’havia d’aixecar aviat, i per tant, anar a dormir aviat aquella nit.

Cap a les 17:30h vaig anar a buscar la roba a la tintoreria del costat de l’hotel que havia deixat el dia anterior i vaig estar fins cap a les 18:30h al carrer, prop de la platja per si es veia el sol i així poder veure la posta des de la platja. Però un dia mes, hi havia núvols i el sol ja no es veia ni es veuria. Així que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta que aquesta vegada si que la tenia tota completament desfeta després de 4 dies seguits al mateix hotel.

Vaig estar fins les 20h preparant-ho tot hora en què vaig tornar a sortir a buscar algun lloc per sopar o a comprar alguna cosa per menjar a l’habitació. De fet preferia sopar a l’habitació per no perdre tant temps i perquè caminar per aquella illa de nit és una mica complicat, quasi que has d’anar tota l’estona amb la llanterna del mòbil per no ensopegar amb un forat o un bassal d’aigua fangosa.

Aixíq ue vaig comprar un plat preparat en un restaurant d’allà al costat de l’hotel i on ja havia comprat abans i me’l vaig menjar a l’habitació. Com de costum arròs, aquesta vegada amb carn arrebossada. Aquesta nit tenia ganes de marisc, que per aquestes illes és prou abundant i barat, però el restaurant de marisc que quedava mes a prop estava tancat per ser dilluns i els altres ja quedaven massa lluny, així que el marisc hauria d’esperar a un altre dia. Ja hi hauria mes oportunitats.

El menjar com sempre boníssim tot i que ja m’estava cansant de tant d’arròs. Aviat hauria de buscar altres tipus de menjar, encara que fossin hamburgueses o pizzes. I tot i esforçar-me per tenir-ho tot preparat i ja haver sopat abans de les 22h, cosa que vaig aconseguir, al haver-me quedat adormit una estona per la tarda no em vaig poder adormir fins ben be les 12 de la nit, passant l’estona mirant els nous capítols de La que se avecina que encara no n’havia vist cap de la temporada 11.

08/06 Segon dia a Koh Lanta. Monzón

Em vaig despertar a les 23h encara del dia anterior i plovia a ots i barrals des de ja feia estona, doncs mentre dormia ja havia escoltat la pluja. Vaig desfer una mica la maleta i em vaig fer un cafè, que aquí seria molt mes còmode que a l’hotel de Bangkok per ser l’habitació 3 vegades mes gran, tenir tasses i nevera. Vaig mirar Google Maps per situar-me be a l’illa, mirar com anar a la platja o per quins camins anar per veure la part de l’illa mes rural. No vaig aguantar massa, doncs encara tenia son per lo que cap a les dues em vaig tornar a adormir fins les 6:30h, hora que ja ha sortit completament el sol i a menys que tingui molta son sempre m’acaba despertant. De totes maneres ja havia dormit les hores necessàries tenint en compgte que la nit anterior havia dormit poc.

La sorpresa, seguia plovent a bots i barrals i això que ja feia 12 hores que plovia sense parar, i de fet no semblava que hagués de parar, doncs els núvols es veien molt espesos i fins i tot es veia boira a la muntanya que hi havia molt a prop darrere l’hotel. Ja sabia que això podria passar però no imaginava que la pluja fos tant intensa i durant tantes hores. La veritat és que no tenia ni ganes de sortir amb tanta pluja tot i que portava un bon impermeable.

Vaig aprofitar per posar-me al dia amb el diari ja que els últims dies hi havia pogut dedicar poca estona cada dia. cap a les 10 del matí seguia plovent molt i ja perdia l’eperanca de poder fer res de profit aquell dia.

Cap a les 11:30h va parar una mica i vaig aprofitar per sortir, tot i que semblava que en qualsevol moment hi tornaria amb força. De moment no em preocupava massa perque tot just era el primer dels 4 dies que estaria a l’illa, i si l’endemà seguia plovent ja segur que sortiria fos com fos. L’habitació de l’hotel era molt gran i còmode i per un dia que em quedés a l’habitació fent feina o buscant informació tampoc passava res, portava dues setmanes a tope i també havia de descansar una mica de tant en tant.

Aquesta vegada ja no vaig ser novato amb el menjar perquè vaig veure un restaurant quasi al costat de l’hotel on tenien plats molt similars al que havia demanat el dia anterior pero ja preparats per endur-se. El preu, 20 bats, 0,57€, 5 vegades menys que el del dia anterior i quasi era el mateix. Tenint en compte que es posaria a ploure en qualsevol moment vaig comprar-ne un per menjar mes tard a l’habitació.

Vaig passejar una estona en direcció contrària a la del dia anterior per veure mes la zona. Moltes cases eren de fusta, de fet just al costat del meu hotel n’estaven fent una els que semblaven que serien els propietaris. De moment no vaig intentar arribar a la platja ja que era evident que aquest dia la posta de sol seria impossible de veure.

Com ja havia vist, la majoria de persones de la zona eren musulmanes, de fet ja des de l’habitació havia escoltat els típics càntics que fan durant l’oració, doncs la mezquita estava a uns 20 metres de l’hotel. A part de la carretera principal, si és que se’n pot dir carretera, tots els altres carrers eren de sorra, de fet no hi havia ni voreres, tot era fang i gespa, una illa quasi tota parc natural i amb molt pocs habitants. Impactava fins i tot veure com era la vida en aquesta illa.

Cap a les 13h va començar a ploure i vaig tornar a l’hotel per menjar el plat preparat que havia comprat que tenia molt bona pinta i de fet feia ja quasi 24 hores que no menjava ja que havia dormit moltes hores per a recuperar la son endarrerida. No tenia massa clar com estaria el plat pels 20 bats que havia costat, pero estava realment bo i res a envejar al plat del dia anterior que havia costat 5 vegades mes. Ja tenia clar que no tornaria mes a aquell restaurant. No entenc aquestes coses, preus tant alts per la zona sense tenir res massa especial, doncs l’únic que fan és que no hi tornis mes, de fet quan hi vaig estar era jo l’únic, senyal de que no deu tenir massa clients.

Em vaig menjar el plat preparat on hi havia mes menjar del que realment semblava, doncs estava dins la caixa for-a comprimit i vaig fer la migdiada una hora.

Per la tarda va ploure amb molta for-a i ja no vaig sortir, només pels voltants de l’hotel o a la terrassa, doncs tot i ser només una segona planta tenia unes bones vistes a la muntanya. Va ser un dia que vaig aprofitar per treballar, avançar amb el diari i conèixer una mica mes l’illa amb la informació que tenia ja guardada de Wikitravel.

07/06/2019 Novè dia a Tailàndia: Camí de Koh Lanta, l’illa menys turística de Tailàndia

Havia d’agafar un vol a les 8:25 des de l’aeroport secundari de Bangkok i més allunyat fins a Krabi i d’allà anar directament, encara no sabia com, fins a l’illa de Koh Lanta, una de les illes menys turístiques de Tailàndia i on es pot apreciar millor la vida local.

Em vaig despertar cap a les 3 de la matinada doncs la intenció ió era sortir de l’hotel a les 5. En principi hauria de facturar la maleta ja que només es permetia una peça petita per lo que a sobre havia d’arribar ben bé dues hores abans de la sortida del vol. Tot plegat força complicat i més tenint en compte el trànsit de Bangkok ja des de primera hora del matí.

Em vaig dutxar, vaig acabar de preparar les coses i de mirar bé la ruta per arribar a l’aeroport. Hauria d’agafar dos busos i en total fer uns 20km.

A les 4:50h ja estava fent el checkout i a les 5 estava a la parada del bus. Primer havia d’agafar el 3 des d’on ja l’havia agafat quan vaig haver d’anar a Mo Chit per anar a Mae Klong.

Fins les 5:20 no va passar però lo pitjor va ser que va passar tant ràpid que no em va donar temps de veure el número i dir-li que pares, per lo que va passar de llarg. El següent o va passar fins quasi les 6, per lo que vaig estar una hora de peu esperant en aquella parada i ja pati tancat per si arribaria a temps. Per començar ja segur que no arribaria dues hores abans, doncs tot el trajecte segons Moovit duraria una hora. Començava bé el dia…

Cada vegada que s’acostava un bus em posava enmig de la carretera perquè frenes una mica. Quan vaig veure el 3 quasi que m’hi vaig tirar ar a sobre i aquest si que va parar, sinó hagués parat ja hauria d’haver agafat un taxi.

Durant una estona el GPS anava bé i seguien el camí indicat per Moovit, però a poques parades per arribar on havia d’agafar el segon bis, el GPS va deixar d’ubicar me. No entenia perquè, potser els mapes no estaven actualitzats, en qualsevol cas allò va fer que em passés la parada. Quan vaig veure que la ubicació fallava li vaig dir a la noia del bus à on havia de baixar i que mavises, i ella, amb una cara que ho deia tot i sense saber anglès mica rentava dir que m’havia passat. Ho vaig saber perquè de sobte la ubicació va tornar a funcionar i ho vaig veure. Em vaig quedar a quadquadres, eren les 6:30 i encara estava en el primer bus i m’havia passat parada. La dona em va intentar explicar que havia fer sense massa sort perquè omès oarlVa tailandès i no lentenia gens, però feia 5 5 5 amb la mà. N’estava dient que baixes ja i agafés el bus número 555. Segons Moovit havia d’agafar el A1 però com que m’havia passat la parada semblava que el 555 passava per allà i també arribava a l’aeroport. Amb tot això, una dona que ho estava escoltant i que parlava una mica l’anglès em va dir que baixés ja i per sort ella també baixava allà i també havia d’agafar un altre bus en aquella parada. Just al moment arribava el 510 i la dona em va dir que també podia agafar aquell, i per sort també ella també l’agafava. Fins aleshores no havia tingut massa sort pero ara la sort em comencava a acompanyar.

El bus seguia la carretera que conduia directament a l’aeroport. El primer que va fer la dona al pujar, i sabent que ella baixaria abans que jo, va ser dir-li al senyor del bus que jo anava a l’aeroport i que m’avisés. Ella va seure i jo vaig seure al seu costat. Ella, no sé si va preguntar a algu o ho va escriure, pero em va ensenyar un missatge al mòbil que deia, en anglès, que després de baixar del bus havia de creuar un pont i ja arribaria a l’aeroport. Sabia algo d’anglès pero probablement no tant com per expresar-ho parlant, per lo que m’ho va ensenyar escrit. La bona dona feia tot el possible per informaar-me de tot. A mes se la veia tant bona dona. En una situació així, perdut sense GPS i amb pressa per arribar a un aeroort on no has estat mai en un paíson quasi ningú t’entén, que apregui una perdona així que fa tot el que pot per ajudar-te, a tu, aun desconegut estranger sense demanar res a canvi, és algo que sincerament no saps com agrair, com donar-li les gràcies.

Ella va baixar i semblava que m’agraia mes ella a mi que jo a ella, va abaixar el cap 3 vegades i evidentment amb un somriure, a loq ue jo vaig respondre intentant abaixar el cap almenys uan vegada mes que ella i evidentment també amb un somriure.

Com que no sabia exactament què li havia dit al senyor del bus, jo li vaig dir Don Mueang, i ell va fer que si amb el cap.

Eren les 6:50h i semblava que jaa estàvem a prop de l’aeroport, per lo que finalment tampoc anava ant malament. Si arribava a les 7 tindria una hora per fer facturar la maleta i passar el control de seguretat abans de l’hora d’embarcar que era a les 7:55h. De moment semblava que la situació estava prou ben salvada donades les circumstàncies, i el trajecte només m’havia costat 37 bats amb els dos busos, un euro, menys que quan vaig anar de l’aeroport principal a l’hotel el primer dia que va cstar 1,60€.

El GPS ja no funcionava gens per lo que vaig anar mirant els cartells de la carretera i efectivament n’hi havia molts que indicaven que per allà s’arribava a l’aeroport. Al cap de 5 minuts d’haver baixat la noia ja em va semblar veure l’aeroport. Jo vaig mirar el senyor i ell em va fer un gest de quedat tranquil i seu. Una noia del costat que em va veure mirant em va preguntar on anava i el senyor del bus li va dir algo en tailandès que suposo que va ser algo com que ell ja estava controlant, al final tot el bus estaria pendent de mi… No és que em volgués fer pesat, pero ñes que sense el GPS vaig completament perdut, tant acostumat com hi estic i tant be que vaig sempre quan el tinc, quan falta és horrorós.

Finalment, a les 7h, el senyor em va dir que ja era la següent parada. Perfecte. Li vaig donar les gràcies i vaig baixar a la següent parada on efectivament hi havia un pont que creuava la carretera i portava directament a la terminal 1 i 2 de l’aeroport. Jo havia d’anar a la 2. Vaig accelerar el pas, vaig entrar i vaig preguntar a informació on era la terminal 2 per a sortides domèstiques. Em va dir que a la tercera planta i vaig correr cap allà. Per sort l’aeroport no era tant gran com altres i de seguida vaig trobar els mostradors i concretament el de Thai Lion. Pràcticament no hi havia cua per lo que deseguida ja estava al mostrador facturant la maleta. La varen pesar i eren 7,8kg. Li va posar una cinta i quan ja marxava em va dir que l’agafés, que la podia portar en cabina juntament amb la motxilla. No m’ho podia creure, tant mirar el dia anterior les normes d’equipatge i preocupat per haver-la de facturar i quant em cobrarien, i al final la vaig poder portar en cabina i sense pagar ni un bat extra. Eren les 7:15h i ja tenia el checkin fet, només m’havia deixat 1 euro en el trajecte i 0 en la facturació a mes de poder portar tot l’equipatge en cabina. Tot plegat havia sortit molt millor del que esperava, doncs almenys esperava haver de pagar 5-10 euros i facturar la maleta. Hi ha dies que tot sembla anar malament però que la sort està del teu costat. Ja vaig perdre un vol en un anterior viatge i evidentment no volia passar el mateix, entre altres coses perque en aquest cas l’alternativa per terra era molt dolenta.

Vaig anar a fumar un piti i a les 7:30h ja estava passant el control de seguretat. Fins aleshores havia passat almenys per 15 aeroports amb 3 encenedors, doncs be, aquí me’n van fer deixar 2 que segurament es deurien quedar ells. Segons deien només se’n podia passar un tot i que jo tenia entès que eren 2, però en fi, com que tot m’havia anat tant be no li vaig donar cap importància.

Un cop ja passat el control vaig anar als lavabos per a rentar-me una mica i canviar-me de samarreta ja que ja l’havia suada molt i encara no havia n comencat el viatge.

A les 8h comencaven l’embarcament i efectivament vaig poder pujar la maleta i la motxilla sense cap problema. Al meu seient era de finestra, el 26A, pero hi havia una noia, li vaig haver de dir a una auxiliar per tal que li expliqués a la noia que s’havia equivocat de lloc. Realment, tal com estava indicat, donava la sensació que el C, que era el d’ella, era el seient de finestra. Ja assegut a l’avió a les 8:10h i dels primers en pujar, tot un crack. A les 8:30h ens enlairàvem.

Vaig poder apreciar Bangkok en tota la seva magnitud. Des de dalt impressiona molt la gran extensió que ocupa. Després la platja i el Golf de Tailàndia, després núvols molt espesos, el monsó suposo, i finalment Krabi, un riu amb meandres, afluents, camps, un paisatge impressionant que conforme anàvem baixant anava apreciant cada vegada millor.

El vol era relativament curt, per lo que poc abans de les 10 del matí ja estàvem aterrant.

L’aeroport de Krabi és internacional pero és petitíssim, probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist, que fins aleshores era el de Quito.

Vaig sortir fora i vaig intentar connectar-me a una xarxa wifi, però no vaig poder, així que tocava espavilar-se, i segurament pagar mes del compte, per tal d’arribar a Koh Lanta. Sense Internet vaig realment perdut, però és que a mes sempre acabes agafant l’opció mes cara perquè sol ser la mes fàcil ia ccessible, i en aquest cas no podia ser diferent.

A fora tot eren taxis o minivans, lo mes car, pero vaig veure un bus així que m’hi vaig acostar. Allà una noia em va preguntar on anava i li vaig dir Koh Lanta, em va assenyalar una minivan i em va dir 80 bats, ja m’estranyava perque pel que havia vist almenys en serien 400. Vaig pujar a la minivan que em va dir pero va venir una altra dona per dir-me que aquella van anava només fins a Krabi, i que si volia una directa fins a Koh Lanta eren 500 bats. Això ja em quadrava mes. Quasi 15€.

Com que no era massa mes del que havia vist per Internet que et podia sortir com a mínim i no tenia Internet per buscar res mes, vaig acceptar. Vaig pagar amb targeta amb un 3% de recàrrec i vaig haver d’esperar quasi una hora a la sortida de la minivan. L’espera va ser pesada pero era un bon senyal, ja que significava que no omplien la van i això a la vegada significava que a Koh Lanta hi anaven pocs turistes, justament el que biscava anant a aquella illa. De fet, quan finalemnt la dona em va avisar, cap a les 11h, nomoés erem 3 que anàvem cap allà mes 2 que ja estaven a la van. Totes les vans s’omplien menys la nostra on només érem 5. Perfecte.

Al cap d’una hora de camí per Krabi vam arribar al ferry. La minivan va pujar al ferry que ja estava quasi ple i en 2 minuts va sortir. En uns 15 minuts el ferry va arribar al moll de Koh Lanta. Ja érem a Koh Lanta i ja comencava a veure l’autenticitat d’aquesta illa. Pocs turistes i molta vida local. En menys d’una hora vam arribar al meu hotel, al Lanta Orange House, per lo que tot el trajecte va durar poc mes de dues hores. Vaig ser el primer dels 5 en arribar al seu respectiu hotel i tot just eren les 13:40h.

Abans de baixar de la minivan ja em va semblar veure una mezquita, tot i que en aquell moment pensava que deuria ser un hotel o un restaurant, pero quan vaig entrar al Lanta Orange House, va apareixer una dona musulmana. Estava en una zona majoritàriament musulmana. La dona va confirmar la reserva i de seguida va venir la filla que parlava un anglès molt bo. Vaig fer el checkin, em va preguntar una mica sobre el viatge i si tenia pensat alguna cosa en concret per fer a la illa, a loq ue li vaig respondre que no, que simplement volia viure de prop la vida local en una illa tant poc turística com aquesta. Vaig haver d’anar a un caixer a treure diners ja que només podia pagar en efectiu, 1000 bats per 4 nits, uns 28€ per habitació doble amb bany propi, nevera, aire condicionat i agua potable il·limitada. Per cert, el caixer el vaig trobar ràpid perque em va indicar on era, que era al mateix carrer uns metres mes enllà, però al tornar em vaig passar l’hotel fins arriba a la mezquita quan em vaig adonar que ja m’havia passat, doncs la mezquita era anterior a l’hotel, moment en el qual em vaig girar i la noia ja havia sortit de l’hotel en veure’m passar per davant pensant-se que encara no havia trobat ni el caixer, ja que ja estava pujant a la seva moto-taxi per acompanyar-me. Vaig pagar i tot seguit ja em va acompanyar a l’habitació que era al pis de dalt i on només n’i havia 4 de les quals 2 semblaven buides. La planta de baix semblava el seu domicili, doncs durant l’estona que vaig ser allà va apereixer tota la família, inclòs fill i el pare, tots musulmans és clar.

Aquesta era la primera escena que veia d’una família musulmana a casa seva i ja vaig poder apreciar el masclisme en quant al rol de l’home i la dona. Mentre la mare i la filla van ser les úniques que em van atendre com a propeitàries de l’hotel, l’home va aparèixer com un zombi per anardirectament a seure a un sofà que hi havia allà al costat. I segurament també eren la mare i la filla les qeu després farien el dinar, el sopar, netejarien els plats, la casa, la roba i anirien a comprar.

Vaig deixar les coses i en menys de 10 minuts ja estava fora donant la primera volta per l’illa. l’hotel estava a la carretera principal que és la que vaig seguir durant una estona. El sol era molt intens, de fet semblava mes intens que a Bangkok, ja que em molestava forca a la vista cosa que encara no m’havia passat des de que era a Tailàndia, per no parlar de la calor clar, ja un clàssic.

Feia ja quasi 12 hores que m’havia despertat i encara no havia menjat res, per lo que a mes de veure una mica l’illa ja anava buscant lloc on menjar. De restaurants n’hi havia molts i alguns llocs ambulant, tot i que menys que a Bangkok on n’hi havia mes per metre quadrat. Turistes se’n veien poquissims per lo que de moment l’illa complia les meves expectatives.

Els preus que veia als restaurants no eren tant barats com em pensava, tot i que l’endemà ja dominaria mes el tema i ja trobaria llocs on mengen els locals. El primer dia sempre peques de novato. Els preus anaven dels 60 als 100 bats, que tot i que eren 3€, era mes fins i tot que a Bangkok. Quan ja portava mes de 30 minuts caminant, ja vaig decidir entrar algun restaurant on veiés un plat que m’agradés sense mirar massa el preu justament per ser el primer dia i ja que segurament ja no menjaria res mes en tot el dia, perquè tot apuntava a que després ja em quedaria adorit durant hores. Finalment vaig entrar a un on els plats estaven mot ben preparats. Vaig demanar carn de vedella amb arròs, ou, verdures i acompanyat d’una cosa vermella molt picant que no sé si es xile o alguna cosa similar, però que pica moltíssim, de fet els plats si no dius que els facin no picants, piquen mes que els de Mèxic.

El plat estava realment bo i després de tantes hores sense menjar, mes. La manera que tenen aquí de cuinar l’arròs és similar a Equador, que no sé com ho fan però queda molt bo. Les coses vermelles picants qeu em va donar pràticament me les vaig acabar totes barrejant-les amb la carn i l’arròs. Aquí sempre es fa plat únic però és un plat molt complet i contondent, lo just per acabar ben ple iq ue no sobri res, no com a Espanya que amb tant de primer i tant segon al final acabes pagant menjar que no t’acabes o menjant el segon plat sense ja tenir gana.

Vaig pagar i vaig tornar a l’hotel. Aquí ja es veien mes bitxos que a Bangkok, aranyes, formigues gegants i dragonets és el que vaig veure durant aquella passejada, faltaria veure la quantitat de mosquits que hi hauria per la tarda-nit.

Cap a les 16h arribava de nou a l’hotel ja havent vist una mica la meva zona, havent dinat i cansat com estava em vaig estirar quedant-me adormit de seguida i despertant-me quasi a les 23h. La platja estava a 100 metres de l’hotel i donava just a l’oest, de fet ja el vaig reservar pensant en això, en poder veure la posta de sol al mar. La posta és a les 19h, per lo que jo estava dormint, de totes maneres crec que no es va veure perquè quan em vaig despertar ja feia estona que plovia, i amb molta forca, el monsó suposo.

06/06 Pont sobre el riu Kwai i tornada a Bangkok

Aquest dia em vaig despertar un primera vegada cap a les 23h encara del dia anterior es clar. Vaig sortir a fora a contemplar el riu des del balconet de lhabitacio. De nit amb les llums de fons era una passada. Just en aquell moment arribava la parella que dormia a lhabitacio del costat i que més tard no van tenir cap problema per xingar. El problema era que si es movia una habitació es movien les 4, doncs totes 4 eren on un Barco enmig del riu. A l’art les parets eren de fusta prima per lo que s’escoltava tot.

Vaig prendre un cafè mentre mirava que fer exactament al matí següent ja que no ho tenia gens clar. Google Maps n’estava Liang en quant al pont sobre el riu Kwai i la via de la mort, un tram de via que transcórrer per uns llocs que fan realment por. Finalment, igràcies a Wiki Travel vaig aconseguir saber que una cosa era el pont sobre el riu Kwai per on ja no hi passen els tren i l’altra és el tram de via que fa por. I gràcies també a que el sia anterior havia anat a buscar els horaris dels trens a l’estació de Kanchanaburi, vaig decidir que només aniria al punt i no al tram de via amb el tren, doncs els horaris eren força dolents tenint que esperar poc més de 4 hores a una estació per agafar el tren de tornada a Bangkok.

Esperava quedarme ja despert però cap a les 3 em va venir la són i vaig dormir fins cap a les 6:30 que ja sortia el sol. Vaig tornar a sortir al balcó a contemplar el riu ja amb els primers raigs de sol que seguia sent una passada. Altres ostes també eren fora fent fotos perquè realment era admirable.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè i cap a les 7:15 vaig anar a preguntar per l’esmorzar, ja que a Booking havia vist que en feien per un euro. La noia de recepció em va dir que eren 50 bats i vaig considerar-lo una mica car però que valia la alenada per poder menjar en aquella terrassa amb aquelles vistes espectaculars.

Em va dir que esperes i al cap de 10 minuts va venir una noia jove que parlava millor l’anglès per confirmar-ho. Va tardar 15 minuts en tornar amb l’esmorzar quan ja no sabia perquè tardava tant. Aleshores vaig entendre el temps d’espera i el preu. L’esmorzar era ou amb pernil, frankfurts i torrades! Allò si que valia 50 bats i amb aquelles vistes encara més. Vaig esmorzar com un rei i tot i que feia poc que m’havia llevat ja feia quasi 14 hores des de que havia sopar el dia anterior, per lo que em va entrar com mai. Vaig esmorzar com un rei contemplant una imatge difícil de trobar i més d’oblidar.

Cap a les 8 començava a tirar cap al pont sobre el riu Kwai seguint les indicacions de Google Maps, que per ferme arribar al que es considera el punt d’inici dels dos que té, un a cada banda del riu, em va afer anar per una carretera sense vorera ni espai per caminar, pràcticament vaig començar compartir calçada amb els cotxes durant 10 minuts. Per sort la gent d’allà ja hi deuen estar a kstimats lerque tota s’apartaven sense cap problema.

De lluny ja vaig poder el pont que va reconèixer perquè pre lament l’havia vist a Google street View. Tot just eren les 8:15 del matí i no feia ni 20 minuts que caminava però ja suava com un pollastre pels 35°C de temperatura. Semblava una temperatura constant, sempre estaven a 35°.

10 minuts més i ja arribava a l’inici del pont que tot i lo aviat que era ja hi havia força turistes, sobretot japonesos. Un local que anava bé moto em va fer un gest com dient-me que anava bé, no ho vaig entendre massa ja que era evident que anava bé, tenia el pont ja davant. Vaig pujar per unes escales després de fer unes fotos des de baix i vaig començar a caminar pel pont per a creuar-lo.

El pont es només la via del tren, per lo que s’ha de caminar pel mig de la via o pels estrets laterals, amb tanques Curva des a banda i banda i cada certs metres el que semblaven uns miradors per veure el Kwai que per cert és molt gran i tranquil.

Aquest pont es famós perque va ser construït durant la segona Guerra Mundial pels japonesos per tal d’anar des de Myanmar a Tailàndia i en el qual hi varen morir 200.000 persones durant la seva construcció, tots presoners de guerra, entre els quals, per exemple, molts holandesos.

I a mig camí del pont em va passar una de les coses més surrealistes a la vegada que interessant de tot el viatge fins aleshores. Vaig veure que s’acostava un grup de 5 o 6 monjos budistes fent càntics i amb guirnaldes i flors les mans. Vaig començar a gravar amb el mobil quan els tenia quasi davant quan de sobte el que anava davant es va aturar i em va saludar. Jo el vaig saludar i immediatament, en un anglès força bo, va començar una conversa que es va allargar uns 20 minuts mentre els altres escoltaven i un fins i tot gravava amb el mòbil.

Primer em va explicar que el seu temple era a 3km d’allà i que anaven fins al pont cada matí per a resar I a dipositar les guirnaldes pel pont pels 200.000 morts. I a partir d’aleshores ja em va pregunta per mitjà, don era, sobre el viatge, el qual li vaig explicar una mica que estava fent la volta al món i després de parlar-ne una estona va treure un tema que no l’hauria imaginat mai, els toros d’Espanya. Em va preguntar si magradaven, a lo que evidentment vaig dir que no i que em semblava una cosa horrible més típica de cultures primitives que d’un país europeu. Em va preguntar si era un esport o un acte cultural, responent li que a Espanya està considerat un bé d’interès Cultural i que forma part de la cultura espanyola per raro que pugui semblar. I quan em va preguntar que perque si pensaven així encara es feien, li vaig haver d’explicar el multiculturalisme i multi nacionalisme que hi ha a Espanya, que jo sóc de Catalunya i que a la majoria de catalanas així com altres Nacions i fins i tot a molts castellans, les curses de braus ens semblen algo horrible i que de fet, a Catalunya estan prohibits des de fa anys.

I aleshores va treure un altre tema molt interessant, va preguntar que perquè no es feia un referèndum a Espanya per preguntar sobre l’abolició dels toros. I ja va ser quan li vaig dir que a Espanya no era un país prou Democràtic com per fer referèndums per tal que sigui la població la que decideixi aquestes coses, i perquè de fet segurament sortiria el No a les curses de braus i això era algo que l’estat no volia. El monjo cada vegada estava més estupefacte a la vegada que coneixia mica en mica la mostra història.

Va cabar concloent que Espanya no era una democràcia plena com ja sol dir tothom a Espanya i fora. Aleshores va dir que a ell, evidentment les curses de braus també li semblen una brutalitat indigne i que s’han d’acabar i que seria un dels seus objectius a partir d’aleshores, lluitar per l’abolició total de les curses de braus almenys a Espanya, fins i tot em va preguntar sobre els règim polític a Espanya per tal de saber a qui s’havia de dirigir. Jo li vaig explicar que a Espanya hi ha una monarquia però qui governa és el President. Em va demanar el meu email que li vaig donar i que esperava que efectivament fes el que va dir i que seguís amb contacte amb mi. Tot plegat ho veig complicat pero cal tenir en cmpte que els monjos no tenen cap altra feina que lluitar per aquestes coses, és al que es dediquen, per lo que no em va semblar gens exagerat el que m’estava dient, tot i que certament, complicat d’aconseguir per no dir impossible. Però només que un grup de monjos budistes coneguessin el tema per mi ja era molt, doncs aquests monjos tenen una gran influència sobre la societat asiàtica, molt mes que qualsevol polític i fins i tot que la mateixa monarquia.

En acomiadar-nos em va donar la mà dient que així és com se saluden a Europa i després es va acomiadar com un fan ells, amb els palmells de lmà units en forma de resar i abaixant el cap, a lo que li vaig respondre que ja ho sabia fent-ho jo també. I amb la guirnalda que m’havia donat a la mà van continuar caminant pel pont cantant i resant mentre tots anaven abaixant el cap quan passaven davant meu i com sempre amb un somriure. Jo contestava també abaixant el cap esperant a que passessin tots per a deixar la guirnalda que m’havia donat en el mirador que tenia just darrere. Em vaig quedar uns segons allà davant pensant i essent ara mes conscient dels 200.000 morts que va provocar aquest pont que ara no era mes que una atracció turística. Hi ha ocasions en que cal reflexionar sobre aquestes coses.

Mes endavant, altres persones, aisàtiques, s’agenollaven davant el pas dels monjos. Em vaig sentir fins i tot privilegiat que el que era el lider d’aquell grup m’hagués dedicat tant de temps a i, a un estranger, quan altres persones només podien agenollar-se al seu pas mentre jo hi havia estat parlant de tu a tu tanta estona. Va ser una experència única a la vida i evidentment inoblidable. I si algun dia passa alguna cosa ambles curses de braus, aquesta haurà sigut una de les converses mes importants de la meva vida. Ho espero de tot cor.

Vaig acabar de creuar el pont amb una mentalitat completament diferent. Ja no caminava per allà com un turista mes, ara era conscient de per on caminava i em sentia be. Els monjos transmeten una pau difícil de descriure en un mon tant embogit i on tot passa tant ràpid.

La resta del pont ja quasi no vaig fer fotos, no em calia o no volia, només pensava en el que havia passat allà feia 80 anys.

Cap a les 9 ja era a l’altra banda del pont i em vaig adonar que per allà només havia de seguir una carretera amb vorera tot recta i ja arribava a l’hotel. Era un camí molt mes fàcil que el que havia agafat per venir, de fet ara ja veia mes turistes cosa que al venir no veia i m’estranyava, pero simplement no els veia perque no anaven per allà.

Al cap de 15 minuts arribava a l’hotel xop de suor. Em vaig dutxar per segona vegada en 3 hores i vaig aprofitar per escriure el diari en un entorn únic i molt propici per a escriure. EL silenci era total, només trencat pels cants dels ocells i la tranquil·litat que s’hi respirava t’atrapava. Havia de marxar d’allà en dues hores i la veritat és que no en tenia cap ganes. M’hauria quedat allà tota una setmana o mes.

Cap a les 11:30h vaig guardar-ho tot a la maleta i vaig anar a preguntar si tenien canvi de 1000 bats per comprar una cervesa, doncs ja noés tenia el bitllet de 1000 i em volia quedar després de les 12, hora de checkout, fent una cervesa a la terrassa de l’hotel que donava al riu fent temps ja que el tren que havia d’agafar per tornar a Bangkok no sortia fins les 14:48h, pero com esperava no tenien canvi, així que vaig fer el checkout a les 12 en punt i vaig anar directament a l’estació ben a poc a poc per no arribar-hi ja completament suat una altra vegada.

A les 12:15h ja era a l’estació i allà a espera dues hores a poder comprar el bitllet i dues hores i mitja per a la sortida del tren. A mes, com que encara faltava perque passés algun tren, l’única botiga que hi havia estava tancada. Cap a les 13h ja no aguantava mes la sed i la botiga seguia tancada, per lo que vaig anar al mercat de davant l’estació que encara estava quasi tot tancat però hi havia un petit restaurant obert on vaig comprar una ampolla d’aigua per 20 bats. I amb això i les galetes que portava vaig anar fent temps mentre aprofitava de tant en tant per escriure el diari, perque a diferència de l’estació de Thon Buri de Bangkok, allà no em vaig poder connectar a cap xarxa wifi.

Mica en mica va anar arribant gent. A les 14:20h, 30 minuts abans de la sortida del tren, era quan comnecaven la venda dels bitllets. Vaig preguntar si podia pagar amb el bitllet de 1000 bats. La noia va dir que un moment i al cap de 3 minuts em va donar un munt de bitllets, 900 bats en bitllets de 100, 50 i 20. Em va anar perfecte, no només m’havia canviat el bitllet sino que m’havia donat un munt de bitllets petits. Em vaig quedar una mica parat i vaig contar els bitllets perque n’hi havia molts, i quan em van veure van somriure i preguntant si estava be a lo que vaig respondre que si i que gràcies per l’esforc, perque realment semblava que els acabava de deixar sense canvi.

A les 14:50h va arribar el tren i al cap de 3 minuts va iniciar el trajecte en direcció a Bangkok. El trajecte també va ser tranquil pero va passar una cosa sense massa transcendència pero que en un primer moment em va espantar moltíssim. Va pujar un agent de la policia acompanyat de dues noies, una gravant i van venir directament cap a mi, mirant-me. Jo pensava que potser passarien de llarg, pero en arribar al meu seient es van aturar. No sabia què passava, de fet pensava que alguna d’aquelles dones m’hauria denunciat no sé perquè és clar, perquè no les havia vist mai, pero de seguida el policia es va presentar com a policia turístic. Jo ja havia vist casetes d’aquesta policia i junt amb el somriure del policia em vaig quedar mes tranquil. La seva única intenció era informar als turistes que trobava pel tren sobre alguns costums d’Àsia en general i de Tailàndia en particular. Això és important perquè la cultura és molt diferent i pel que per nosaltres no pot tenir cap importància per ells pot ser una gran ofensa. Em va donar un llibret amb algunes d’aquestes normes o costums i un altre amb informació de la policia turística, fins i tot m’explicava que els podia trucar per qualsevol problema que tingués, encara que fos que m’hagués perdut, així que no només ensenyaven als turistes com comportar-se sino que els donaven tot tipus d’ajuda. Era una divisió de la policia pensada i dedicada exclusivament als turistes. En acabar l’explicació, ell i les dues dones es van acomiadar com tothom, abaixant el cap i amb un somriure a la boca, responent jo de la mateixa manera.

La resta del trajecte va ser entre mig adormit, escrivint el diari i contempant els paisatges i pobles rurals pels quals anàvem passant. A les 17:30h aproximadament arribàvem a l’estació de Thon Buri de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit el dia anterior i tocava fer el mateix camí pero de tornada a l’hotel. Primer els 15 minuts caminant al costat del mercat de verdures i peix fins arribar al riu. Pero allà la cosa es va complicar. Vaig anar al mateix lloc on el barco m’havia deixat el dia anterior, pero em va dir la noia que per creuar a l’altra banda s’havia d’anar a un altre moll que estava mes avall.

Pero com que no em van especificar quant mes avall, cada vegada que veia un carreró o edifici hi entrava i preguntava, així almenys 10 vegades i res. En un dels carrerons va passar una cosa que justament acabava de llegir en el fulletó que m’havia donal el policia turístic, i sort que m’ho havia llegit perquè així vaig saber què passava i que havia de fer.

Quan baixava per un dels carrerons vaig veure de cop les 4 persones que hi havia s’aturaven, fins i tot dos nois que estaven a uns 10 metres un de l’altre acostant-se i que es coneixien, també es van aturar. Aleshores vaig escoltar una canco per uns petits altaveus que hi havia en diferents punts del carrer. Era l’himne de Tailàndia i quan aquest sona, que pot ser en qualsevol moment tothom s’ha d’aturar fins que deixa de sonar. Fins i tot aquells dos nois que s’estaven acostant un a l’altre i ja saludant-se es van aturar i van callar fins que l’himne va deixar de sonar. Jo en un primer moment em vaig aturar quan vaig veure que tothom ho feia, sense saber encara què passava, per quan vaig escoltar l’himne, tot i que no sabia que era perque era la primer avegada que el sentia, vaig entendre què passava. En el fulletó que m’havia donat el policia ho posava, t’havies d’aturar al escoltar l’himne. Increíble. I quan va acabar de sonar, tothom va continuar la marxa, el dos nois acostant-se de nou mentre se saludaven i seguien amb la conversa que estaven tenint pocs minuts abans.

Al cap d’uns 15 minuts caminant avall del riu per fi vaig veure q¡el que semblaven uns molls similars als altres i taquilles. A la primera que vaig preguntar em va dir que no pero ja em va poder asenyalr amb mes exactitud on havia d’anar, ja era a pocs metres. Vaig baixar a un moll i a un barco que ho havia parat li vaig preguntar per creuar el riu i em va assenyalar just al del costat, perfecte, encara no hi havia cap barco pero almneys ja m’havien indicat un moll. Al cap de 3 minuts va arribar un barco on em van confirar que anaven directament a l’altra banda del riu.

En 3 minuts mes va sortir i en menys de 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu. Pero no ens va deixar on pensava, és a dir, al mateix lloc on el vaig agafar el dia anerior, sino molt mes avall, de fet tot el camí que havia fet avall del riu buscant el moll ara l’havia de fer de pujada. Era en una zona mes o menys cneguda pero a uns 15 minuts caminant. De fet estava prop de Sunam Luang, la Cort Suprema i pràcticament el primer que vaig veure de Bangkok.

Vaig arribar a l’hotel pràcticament a les 18:30h, vaig fer el checkin i ja només tenia temps per fer el checkin del vol de l’endemà, mirar be el tema de l’equipatge en cabina i buscar la millor ruta per arribar l’endemà a l’aeroport Don Mueang de Bangkok abans de les 7 del matí.

La primera sorpresa ja va venir quan vaig veure que a l’aerolínia Thai Lion només es podia pujar una peca petita d’equipatge en cabina i que el bitllet que tenia no incloia equipatge facturat. Vaig intentar afegir una maleta facturada pero ja no em deixaa perque acabava de fer el checkin online. Així que vaig posar les coses mes valuoses a la motxilla i deixar a la maleta només roba i poca cosa mes. Vaig mirar els preus de facturar una maleta i no era massa car, en principi em podria sortir per uns 5kg tenint en compte el pes.

Després a mirar com anar fins l’aeroport sortint a les 5 del matí, doncs el vol que havia d’agafar sortia a les 8:25h i tenint en compte que hauria de facturar la maleta volia arribar-hi dues hores abans. Segons Moovit semblava que a les 5 ja hi havia busos i que en una hora hi arribaria havent d’agafr només dos busos, fent el transbord sense moure’m de la parada. A mes el primer bus seria de la línia 3 agafant-lo quasi al costat de l’hotel, línia que ja havia agafat abans.

El vol anava a Krabi pero el meu destí final era l’illa de Koh Lanta, una illa poc turística i que em permetria conèixer millor la vida local. Així que també havia de mirar una mica com anar des de l’aeroport de Krabi fins a Koh Lanta. Semblava que primer havia d’anar fins a Krabi i allà un ferry fins a Koh Lanta. No semblava massa complicat per loque no ho vaig mirar massa mes, doncs encara havia d’anar a comprar el sopar, sopar, preparar-ho tot i anar a dormir cap a les 20h ja que em volia despertar a les 3. Ja eren les 19:30h així que vaig ja anar a comprar el sopar.

Vaig comprar pasta deshidratada al 7eleven i 6 potes de pollastre arrebossat a un lloc ambulant prop de l’hotel on ja hi havia comprar en una altra ocasió, el lloc del transsexual que parlava anglès, a aquelles alcades ja algo molt apreciat i que em feia decantar per un o altre lloc. De fet el noi ja em va reconèixer.

Després ja a l’habitació a sopar la pasta i les potes de pollastre mentre mirava TV3 i amb unes coses i altres se’m van fer les 21h quan anava a dormir, ja només dormiria 6h com a molt amb lo poc que m’agrada dormir menys de 8h i mes quan m’haig de despertar per nar a un aeroport, algo que cada vegada odio mes.

05/06/2019 De camí a Kanchanaburi

A les 7h em despertava amb temps per prendre el cafè, escriure una mica el diari, mirar be com anar a Kanchanaburi tot i que no ho tenia massa clar, sobretot l’horari del tren i si podria arribar a l’estació, que tot i que era a prop, s’havia de creuar el riu, i això no era fàcil. Els ponts em quedaven molt lluny, per lo que la millor opció era creuar-lo amb ferry, que si em quedava molt a prop pero que mai els havia vist.

Així que després de dutxar-me i acabar de preparar les coses vaig sortir de l’hotel a les 11h, hora màxima de checkout, ja que l’única informació mes o menys precisa que havia vist sobre horaris del tren parlaven d’un a les 7:30h i un altre a les 13:30h, que seria el que agafaria.

Abans de marxar ja vaig quedar amb la noia de l’hotel que l’endemà tornaria, doncs passaria una última nit a Bangkok abans d’agafar el vol cap a Krabi que sortia des de l’aeroport secundari de Bangkok. Ja em va dir que tindria la mateixa habitació, la 502.

Vaig anar fins al parc on havia anat dos dies abans amb el gay tailandès on havia vist el que semblava una sortida de barcos, pero allà no hi havia res. Vaig donar uan volta pel parc i vaig veure gent que anava en una mateixa direcció. Els vaig seguir i efectivament hi havia un moll amb unes casetes de venda de bitllets. Vaig demanar pel barco que creua el riu i efectivament sortia des d’allà en pocs minuts i només costava 15 bats, uns 0,40€.

Al cap de 10 minuts va arribar, vaig pujar i en uns 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu, i des d’allà a caminar 15 minuts sota el sol arrossegant la maleta fins l’estació de tren. Almenys era en línia recta i no tenia pèrdua. Pel camí hi havia un mercat molt autèntic, bàsicament de fruites, verdures i peix. A mes ja estaven tancant per lo que la pudor era terrible. Això si, era d’aquells mercats que només es veuen a Bangkok. Al costat també hi havia petits mercats aprofitant les carreteres i ponts elevats per posar-s’hi a sota. El terra del mercat principal estava enganxós de brut que estava i en aquell moent estava passant un camió per a recollir tota la brossa i restes de menjar. La veritat que comprar menjar allà a mi em faria una mica de cosa pel tema de la salubritat, no semblava que allà el menjar estés en les millors condicions. Llàstima que ja estiguessin tancant perquè veure allò en ple funcionament ha de ser tot un espectacle. Hi havia, literalment, centenars de parades.

Vaig arribar a l’estació i el primer que vaig anar a fer, evidentment, és preguntar l’hora de sortida del tren, que era a les 13:55h, així que tocava esperar quasi 2 hores i mitja. El bitllet 100 bats tal com havia vist per Internet. A continuació vaig mirar a Google Maps on estava el 7eleven mes proper per comprar aigua i, sorpresa, a la zona no n’hi havia cap, el mes proper estava a 2km, no m’ho podia creure. Aixíq ue vaig anar a una botiga d’allà l’estació i l’ampolla d’aigua que al 7eleven costava 14 bats allà en costava 30. Quan el venedor ja la treia de la nevera per donar-me-la li vaig dir que no, que era el doble de cara. No sé si es pensen que per ser guiri també has de ser estúpid. Així que vaig anar pel mercat i els seus voltants i la única parada que vaig veure que tenien aigua me la venien a 50. Vaig tornar a dir-li que ni de broma, sempre amb un somriure és clar. No sé si aquests preus eren perque esperen a que regategis o perquè ets estranger, en qualsevol cas li vaig dir que era caríssim i me’n vaig anar. Però la sed comencava ja a ser important, així que vista la situació vaig decidir baixar-me els pantalons i tornar a la botiga de l’estació i comprar-la per 30 bats. Però quan hi anava vaig veure que just davant l’estació hi havia mes parades, de fet hi havia passat en arribar a l’estació, on venien menjar i aigua. Cada ampolla 20 bats, això ja ho vaig trobar raonable, doncs aquesta gent segurament compra l’aigua al 7eleven i algun benefici han de treure. Així que vaig comprar l’aigua i a la parada del costat dos pinxos de carn de pollastre arrebossat per 10 bats cada un. Perfecte. Per 40 bats ja havia esmorzat i begut un litre d’aigua.

A mes de treure’m la gana i la sed, em vaig poder connectar a una xarxa wifi oberta que hi havia a la mateixa estació, per lo que l’espera es va fer molt mes curta. Al cap d’una hora esperant, vaig comprar una altra ampolla d’aigua i dos pinxos mes, aquesta vegada de salsitxes embolicades amb algun tipus de pasta fregida, molt bons també, així que 40 bats mes i ja quasi que havia fet l’esmorzar-dinar abans de les 3 hores i escats de tren que tenia per davant.

A les 13:10h arribava el tren i a les 13:55h en punt ja sortíem cap a Kanchanaburi. El tren era igual que el que vaig agafar per anar a Lopburi però almenys aquest dia no feia tanta calor. Els núvols feien que almenys el sol no piqués tant tot i que déu n’hi do també de la calor que feia.

El trajecte, en certs punts, és entretingut ja que veus els pobles i els paisatges amb una vegetació exuberant, arbres que mai has vist i granges a tocar de la via. Durant molts trams el tren no para de xiular degut a la proximitat de les cases i els nens jugant tant a prop, així com les vaques que suposo que ja deuen estar acostumades a que el tren els passi a un metre de distància. Les estacions son com les de Catalunya de fa 30 anys, encara amb personal indicant el tren quan pot arrencar i tocant una campana 3 vegades per avisar de que el tren arranca. I mentre a Catalunya lo típic es veure cantants o músics als trens, allà son venedors de menjar. Venen de tot, des de bosses de patates a plats comptes preparats per ells mateixos, passant per fruites o begudes. La corriola de venedors és constant i a cada parada en pujen i baixen.

Cap a les 17h va passar el revisor avisant que la propera parada era Kanchanaburi, cosa que em va anar be perquè el GPS fallava molt. Allà va baixar molta gent, doncs era una de les destinacions principals de qualsevol turista a part de locals.

La primera imatge de Kanchanaburi va ser, lògicament l’estació, però la segona, com no, un mercat. Els mercats estan en l’ADN dels tailandesos. N’hi ha a tots els pobles i cada dia. Aquest ocupava tota una plasa just davant l’estació i a diferència d’altres on bàsicament s’hi ven menjar, en aquest hi havia moltes parades de roba.

L’hotel que vaig reservar era a poc mes de 5 minuts caminant, un hotel que em va agradar per tenir les habitacions flotants sobre el riu i estar tant a prop de l’estació. Hi vaig arribar sense problemes tot i que quedava una mica amagat perquè realment està a tocar del riu. En arribar-hi, abans de res, ja vaig al·lucinar. Era un espai obert amb una renglera de dos plantes amb habitacions que donaven al pati i baixant unes escales les habitacions flotants a les que s’hi accedia per un petit pont.

Vaig escoltar que em saludaven perque anava una mica perdut i al girar-me vaig veure dues noies a una recepció. Vaig fer el checkin i una de les noies em va acompanyar fins l’habitació, baixant les escales fins al mateix riu, creuant el pont accedint a les habitacions flotants i donant-me entrada a l’habitació número 3. Vaig deixar les coses i lo primer que vaig fer va ser sortir al balco arran de riu per contemplar les vistes. Era impressionant, una passada. Tot el riu enorme i tranquil davant meu i jo assegut a uns bancs al balcó mentre tota l’estructura es movia suaument al ritme que marcava el riu. a havia vist a les fotos com era, per allò simplement superava les meves espectatives. Això si, per primera vegada al viatge comencava a veure mosquits i bitxos de tota mena, com era d’esperar és clar.

Després de quedar-me allà una estona simplement descansant davant d’aquell paisatge únic, vaig anar a donar una volta per Kanchaanaburi. No plovia pero ja es veia un bon núvol que no tenia gens de bona pinta. Eren les 17:30h pero ja tenia prou gana quasi per sopar ja que només havia menjat els 4 pinxos de carn en tot el dia.

Primer vaig anar a l’estació de tren a buscar els horaris ja que en aquell moment no sabia exactament com arribar fins al pont sobre el riu Kwai que en principi estava a 2km de l’hotel pero que Google Maps em deia que estava a 44km i que s’hi havia d’arribar en tren. Tot plegat m’estava liant forca.

En arribar a l’estació, el noi de la taquilla em va donar un paper emab els horaris i vaig veure que hi havia una estació que justament es deia pont del riu Kwai, pero que només estava a 5 minuts d’allà, per loq ue no podia ser el que deia Google Maps, però a la vegada tenia entès que el tren ja no hi passava per aquell pont, per lo que el lio era total i no podia preguntar massa perque el de la taquilla no sabia anglès i les noies de turisme que hi havia en arribar, ja no hi eren. En qualsevol cas en aquell moment no tenia intenció d’investigar encara sino que volia anar a dormir aviat, despertar-me cap a les 3 de la matinada i decidir que faria, ja que el primer tren cap al pont sortia a les 6 del matí.

Així que vaig tornar al mercat i vaig donar-hi una volta aprofitant també per buscar algun lloc ambulant on sopar. N’hi havia varis però un em va semblar molt be, pels plats que tenien i per la dona, que se la veia molt amable i servicial. Em va explicar els dos tipus de plats que tenia ensenyant-me el tipus de menjar que hi havia a cada una de les dues grans olles que tenia. Vaig decidir que em quedaria allà i que menjaria el que hi havia en una de les oles que semblava carn de xai estofada amb verdures i que ho acompanyaria dels típis fideus d’arròs, tot plegat en sopa i ben picant, com sempre. El va preparar posant-li moltes mes coses de les que pensava, de fet quasi ni hi cabien al plat, ja que a mes li va posar un altra tipus de fideus i mes verdures, i tot plegat per 40 bats, poc mes d’un euro.

M’ho vaig menjar allà mateix, doncs tenia un parell de taules on poder seure i on vaig estar-hi uns 30 minuts fins que vaig veure que els del mercat conecaven a recollir, doncs ja semblava que mes aviat que tard comencaria a ploure.

Eren poc mes de les 18h quan em vaig acomiadar de la dona que va ser molt amable, preguntatnt-me si m’havia agradat i donant-me les gràcies en repetides ocasions. Era una d’aquelles dones que insipiren molta pau, tranquili·litat i confianca.

All’a no hi havia tants 7eleven però hi havia una altra botiga similar on vaig comprar una ampolla d’aigua, i en sortir va comencar a plore, pero era una pluja típica tropical. Durant dos minuts plovia poc, per lo que no vaig accelerar el pas, pero de cop i volta va comencar a ploure amb una forca que feia anys que no veia, i no exagero gens. Unes gotes d’aigua grans i molta aigua, en 3 segons vaig quedar xop havent-me d’amagar sota els toldos d les botigues per les que anava passant, ja que tot i ser a 5 minuts de l’hotel hauria arribar completament xop. Va ser algo exagerat. Almenys es va posar a plorue quan ja ho tenia tot fet i només tenia ja intenció d’anar a dormir.

A les 18:30h ja ho tenia tot fet, vaig quedar-me 5 minuts al balcó contemplant la pluja caient sobre el riu ia dormir. Amb la pluja el riu estava mes mogut i, per tant, també l’habitació, i no hi ha res millor que dormir amb un lleuger moviment de barco. Va ser la millor nit amb diferència de tot el viatge, a mes no feia gens de calor.

31/05/2019 Segon dia a Bangkok: Centre de la ciutat i zona vermella

Encara amb el jetlack, em vaig despertar cap a les 2 de la nit després d’haver dormit 8 hores des de les 6 de la tarda del dia anterior. Vaig aprofitar per preparar itineraris i llocs a visitar. Després de dutxar-me, prendre el cafè i escriure el diari com cada dia, cap a les 7 del matí vaig sortir de l’hotel amb la intenció de visitar el centre de Bangkok que el tenia a mneys d’un km de l’hotel.

El primer que vaig fer, i degut a que ja portava 12 hores de l’ultima menjada, em vaig fotre un plat d’arròs amb carn a un lloc ambulant davant l’hotel. Eren les 7 del mati pero ja hi havia un munt de tailandesos menjant allò. EM va entrar de puta mare tot i que el picant i la calor va fer que ja comences a suar abans de comencar l’excursió.

Primer vaig veure el Temple del Buda Esmeralda, un recinte enorme que vaig tardar quasi 10 minuts per anar d’una punta a l’altra. Era el primer temple que veia be i em va deixar perplex. M’imaginava que els temples budistes serienc om esglèsies en quant a la superfície, pero no, com com gran complexes d’edificis que semblen les vivindes dels monjos, junt amb els edificis religiosos típics budistes, a part del budes per tot arreu. A mes estan molt nets, exageradament nets i semblen sempre recent pintats.

Allà mateix hi havia el Gran Palau, un altre recinte enorme presidit com quasi tots els edificis pel retrat del recent nomenat monarca i fill de l’anterior Rei de Tailàndia. També al costat l’edifici del Miniteri de defensa per lo que la zona era plena de ilitars del famós exercit tailandés conegut per provocar cops d’estat quan el govern de torn és corrupte. Tant el Palau com el Ministeri de defensa estan rodejats d’un riu per on hi patrullen barques amb 6 o 7 militars a part de tots els militars que hi ha pels voltants.

Vaig comprar dues aigues per primera vegada a un 7eleven de les moltes que compraria. Vaig tirar un carrer amunt i de seguida vaig sortir d’aquella zona tant neta i arreglada per passar a un mercat ja mes típic de Bangkok, en carrers bruts i edificis ruinosos, això ja era mes autèntic i a tant sols 50 metres del Gran Palau. Vaig passejar una estona per aquella zona mirant les paredetes i al·lucinant amb el que ja havia llegit, tot el cablejat electric es un caos, hi ha un munt de nusos i sembla que tot hagi d’explotar en qualsevol moment.

Tot just portava una hora i mitja fora de l’hotel i ja m’estava matant la calor, ja m’havia begut tota una ampolla d’aigua i no parava de suar. Estavem ja a 35ºC i una humintat enorme. Vaig decidir de tornar cap a l’hotel. Pel camí vaig trobar un temple obert i hi vaig entrar. No sabia com eren encara per dins. Sembla que sigui un recinete amb cases pels monjos i els edificis religiosos. De fet sembla com un poble en petit envoltat per una tanca. Vaig passejar-hi 10 minuts i vaig sortir per anar directe a l’hotel perque no podia mes de la calor.

Vaig arribar a l’hotel a les 9:30h on em vaig estirar al llit i em vaig quedar clapadissim, encara amb la son acumulada del viatge. Em vaig despertar a les 16:30h, em vaig dutxar i em vaig preparar per anar al Golden Mount Temple, un temple apart d’impressionant molt elevat i que ofereix unes vistes de 360ª a tot Bangkok. Volia arribar-hi de dia pero prou tard com per ser-hi encara de nit i veure les vistes de Bangkok ja de nit.

Cap a les 17:30h vaig sortir de l’hotel i vaig anar caminant fins el temple que el tenia a uns 45 minuts, prou a prop i així anava veient Bangkok. Just davant l’entrada del temple hi havia un petit restaurant on hi vaig comprar una cervesa Tailandesa que vaig prendre allà mateix, fins cap a les 18:30h que vaig entrar al temple.

És enorme, aquest si que era com una ciutat, hi havia fins i tot restaurants i botiguetes de tot tipus, carrers amb senyalitzacions i tot, pero al ser dins el temple, evidentment molt mes tranquil que a l’altra banda dels murs. Vaig donar una volta a tot el recinte i després vaig comencar a pujar. Em va sorprendre la quantitat de monjos que hi havia per allà passejant i saludant als turistes. Les escultures de buda daurades altres figures impressionaven. Despres de pujar un munt d’escales per fi vaig arribar a dalt de tot, on hi havia una espècie de terrassa completament oberta a tot Bangkok presidida per la cúpula daurada del temple que es veia des de molt punts de Bangkok.

Allà em va sorprendre encara mes els nens monjos, no deurien tenir mes de 12 anys i n’hi havia almenys 20, tots molt amables, et feien fotos i et saludaven, els que s’havien anglès fins i tot conversaven amb tu. Tenia una imatge ben diferents, de mes tancats, pero tot el contrari, son gent molt oberta i molt agraida als turistes que entren a veure els seus temples.

Cap a les 19:30h ja ens van demanar que anéssim sortint del temple, suposo que ja s’acaba l’hora d’estar obert al públic. Vaig baixar junt amb tots els nens monjos, sempre somrient i saludant, és al·lucinant. Abaix alguns entraven en una sala, altres a una altra, semblava com una escolade monjos.

Vaig sortir i vaig anar fins al carrer Rama I, un arteria important de la ciutat amb la intenció d’arribar a la zona vermella de Bangkok, el carrer Soi Cowboy. Encara no estava cansat per lo que vaig decidir anar-hi caminant tot i que etsva a uns 7 km, quasi 2 hores caminant.

Va estar be perquè així vaig veure be la vida local de Bangkok. El transit és terrible tal com diu tothom. Molts cotxes i sobretot motos no paren quan el semafor esta en vermell. Tu, com a vianant, quan tinguis el semafor en verd els coxtes no pararan pero almenys t’esquivaran. Fa una mica de por els primers dies, despres t’hi vas a costumant quan veus que realment son prudents dins de la bogeria.

Al cap d’una hora de caminar i quan ja eren les 20:30h, vaig parar a un restaurant ambulant pero amb moltes taules i olts clients al mateix carrer Rama I on vaig sopar una carn molt bona, amb arròs fet com el fan a Equador i forca picant com tot a Tailàndia. Realment estava molt bo i es reflectia en el preu, 60 bats, que tot iq e no son ni 2€ si que era mes car que a altres llocs. Això si, una de les noies almenys parlava anglès molt be, que a diferència del que em pensava, quasi ningú el parla, com a amolt als hotels ia llocs turístics.

Un cop sopat vaig seguir el camí. El carrer Rama I és impressionant, és on s’hi concentra bona part de la vida noctura de Bangkok, ple d’hotels discoteques i centres comercials modernissims. Un estava en mig d’una cruilla, elevat, entre el carrer i les vies del tren que encara quedaven mes per sobre, era algo molt curiós i que no havia vist mai res similar.

Finalment, cap a les 21:30h vaig arribar al punt on em marcava Google Maps pero no veia res que s’assembles al que havia vist per Internet sobre la zona vermella, fins que caminat pel carrer, vaig passar per un carreror i immediatament vaig ser completament il·luminat per llum vermella, vaig girar el cap i allà estava, un carrer estret, forca amagat pero ple de neons vermells tal com havia vist per Internet. Va seer un bon patapam, aqui el tens.

Vaig comencar a caminar pel carrer i durant els primers 1 metres no em va semblar tant com deien, doncs si que es veien bars amb noies guapes invitant-te a entrar pero res de l’altre mon, fins que vaig girar la mirada a la dreta i a un pam meu hi havia almenys 10 noies amb roba interior o bikini, no sé que era pero era impressionant. Degut a que sense voler quasi que ja estava sobre d’elles )hi havia molta gent i no sabies ni per on anar), em vaig enretirar a l’esquerre i aleshores em vaig fotre a sobre d’una altre grup de 10 noies amb menys roba encara. Intentava no tocar_les pero quasi que era missió impossible, entre la gent que hi havia i elles que s’atocastaven.

I així durant 200 metres de carrer, ple de locals amb 5 o 10 noies davant de cada un quasi despullades i totes agafant-te o en les millosr dels casos invitant-te a entrar. A mes el carrer és moolt estret per lo que a banda i banda has d’anar esquivant i dient que no gràcies perque és continu. Mai m’hauria pensat que fos tant exagerat.

Jo vaig anar amunt i avall del carrer 4 vegades per fer be la visita ja que no hi tornaria mes, i una de les noies que cada vegada que passava em deia que entrés al seu local, a la quarta vegada que em va veure em va dir: “Yes, you want”, ja que abans li deia que n o volia, pero passant tantes vegades per davant seu doncs al final potser si que feia pensar que volia entrar-hi.

Cap a les 23h vaig comencar a caminar cap a l’hotel, m’esperaven dues hores mes de caminada però no tenia cap por d’anar pels carrers mes tretics de Bangkok a aquelles hores, doncs aquesta ciutat ja m’havia demostrat que l’únic perill és el transit, per la resta és una de les ciutats mes segures que he visitat.

Pel camí hem vaig comprar un pinxo de carn de porc que no sé quina salsa portava però estava boníssim, com tot el que havia provat fins aleshores.

El camí se’m va fer llarg ja que estava molt cansat i el trajecte era llarg, pero va ser interessant poder caminar per alguns carrerons ben autèntics de Bangkok ben de nit. De totes maneres a les 12 passades encara hi havia llocs ambulant oberts i mercats, els típics mercats nocturns de Bangkok, enormes i plens de gent.

Cap a les a les 12:30 de la nit arribava a Khao San Road on m’hi vaig quedar una estona ja que allà la festa era total. Tots els bars oberts, la música a tota castanya, els llocs ambulant venent com mai i els tuktuk com sempre perseguint als turistes. Creuar aquell carrer és una odissea encara que siguin la 1 de la nit.

Cap a la 1:30 vaig arribar a l’hotel i directa a dormir amb les cames fetes pols.

Segon dia a Oslo: Centre d’Oslo i barri Gr

Em vaig despertar quasi a les 8 del matí després d’haver dormit quasi 10 hores. Era només la tercera vegada que dormia en una habitació compartida però vaig dormir perfectament. Quina diferència amb Playa del Carmen on cada vegada que algú es despertava feia tant soroll que es despertava tothom. Aquí, al despertar-me, vaig veure que ja havien marxat 8 o 10 persones i ni m’havia enterat.

Amb la son ja recuperada em vaig dutxar i vaig estrenar la tassa de cafè portàtil prenent-me el cafè a la cuina comuna, que semblava una cuina de restaurant, amb unnmunt de fugons, 3 forns i 3 neveres. A mes un munt de taules.

Quina diferència amb altres viatges quan no tenia ni la tassa ni la llet evaporada que també portava. Em vaig poder prendre el cafè com si fos a casa. Vaig comencar a escriure aquest diari fins cap a les 10 del matí que em vaig preparar per anar a fer noves visites per Oslo. L’objectiu principal era la seu del premi Nobel i la Fortalesa.

Cap a les 11 vaig sortir i també caminant vaig anar directa a la seu del Premi Nobel. Pel camí vaig passar pel Parlament, és a dir, ja comencava a coneixer certes parts del camí. La seu està just al port.

Després vaig anar cap a la fortalesa que estava a uns 15 minuts caminant. La Fortalesa va ser el que mes em va sorprendre pel fet que no m’esperava que fos com era. Clar que havia vist fotos, pero no sabia que allà dins hi viuen militars. Pensava que només era per les visites, però per una banda l’accés és totalment públic i lliure i dins sembla un petit poble amb edificis pels militars i tot envoltat per les muralles originals i fins i tot encara amb els canons. Era ben curiós, doncs mentre tu vas per allà dins fent fotos, et vas creuant contínuament amb militars uniformats. I mentre els cotxes passen un control, els vianants podem entrar sense que ningú digui res. A mes, des del punt mes alt de la Fortalesa es tenen unes vistes magnífiques de la costa d’Oslo.

Aquest dia anava sense la motxilla i per tant sense provisions.  Així que vaig buscar algun lloc on dinar o comprar alguna cosa. Havia llegit que el lloc més barat o  comprar són els súpers Kiwi, i això a Oslo s’ha de tenir molt en compte ja que un entrepà petit et pot sortir per 10€ i que a més ni et trauria la gana. Mirant a Google Maps vaig trobar-ne un relativament a prop on em vaig comprar una amenaça de formatge i pernil ja preparada però pensada per l endema a l avió,  doncs els de Norwegian no em. Donarien ni aigua.  A més vaig comprar una cervesa per una 2€,  molt menys que els 8 que et pot costar en un bar. 

Primer dia del viatge: Arribada a d’Oslo

Em vaig despertar a casa el pare a les 4 de la matinada després d’haver dormit menys de 4 hores degut a les eleccions municipals i europees del dia anterior que m’havien “obligat” a anar a dormir passades les 12 mirant els resultats i reaccions. A mes, havia d’esperar al pare que estava en una mesa i arribava a les 12 passades. I l’havia d’esperar perque jo tenia les seves claus per haver-me jo oblidat les meves.

Així que a les 4 em dutxava i em preparava mentre el pare encara estava despert (no havia anat a dormir) i comentavem una mica les eleccions i els últims detalls del viatge mentre em prenia el cafe. A les 5:15h ens acomiadavem i ja marxaca a buscar l’Aerobus que m’havia de portar fins l’aeroport.

Cap a les 5:30h ja agafava el bus ple de gent arribant a l’aeroport cap a les 6 del matí, també ple de gent. De fet vaig estar uns 30 minuts per passar el control de seguretat degut a la llarga cua que ja hi havia i que no m’esperava. Per sort el control el vaig passar sense que em paressin i no era cosa menor, ja que portava un calentador electric que no estava segur que em deixessin passar.

A les 7:10h sortia el meu vol cap a Oslo i jo arribava a la porta d’embarcament a les 6:40h. No hi havia cua i hi havia una familia asseguda a les cadires de la sala, cosa que em va fer pensar que encara no havien comencat a embarcar. Pero la noia em va dir que si anava a Oslo a loq ue li vaig respondre si ja es podia embarcar. La meva sorpresa va ser quan em va dir que si i al embarcar vaig veure que l’avio ja estava quasi ple! I encara quedava mitja hora per la sortida.

El vol va ser tranquil i fins i tot vaig poder dormir uns 30 minuts de les 3 hores i mitja que va durar. Al meu costat hi havia una noia asiatica ben refredada i la veritat que vaig estar tot el viatge intentant evitar els seus virus, no se com, pero intentava giar la cara, doncs l’últim que volia en aquell moment era comencar el viatge ja refredat. Fins i tot rn unmooment que es va adormir va comencar a caure sobre meu i jo m’anava apartant com si tingués alguna malaltia mortal. Ara, 24 hores després d’allo, sembla que no em va encomanar.

Cap a les 10:30 arribavem a Oslo i abans d’aterrar ja es veia que el dia seria un dia típic noruec, ben tapat i 12ºC.

Per primera vegada en un d’aquests viatges llargs que faig, vaig poder conectar-me a la xarxa 4G sense por de pagar 10€ o mes per MB, doncs a Noruega ja es podia utilitzar la mateixa tarifa que a Espanya. I la veritat que poder baixar de l’avió i conectar-se a Internet per mirar a Moovit com anar al Hostel va ser una d’aquelles coses que no li donem imprtancia pero que em va facilitar moltissim la vida.

Segons Moovit la millor opció era agafar un tren Express fins a una estació del centre d’Oslo i d’alla agafar un tramvia d’Oslo fins al Hostel. Al comprar el bitllet a la maquina, aquesta ja em va donar algunes indicacions de quin tren agafar i fins i tot a quina via i a quina hora passava el proxim, cosa que a Espanya no he vist mai. Gracies a aixo i les indicacions de Moovit no vaig tenir cap problema per arribar a la via correcta i esperar menys de 10 minuts a que arribés el tren.

El trajecte era de 47km, es feia en uns 25 minut i passava per zones rurals que ja permetia veure abans d’arribar a Oslo com és el paisatge de Noruega. Herba per tot arreu, arbres, vegetació i de tan en tan cases típiques enmig de tota aquella verdor.

El tren arribava a una estació molt centrica d’Oslo des d’on podria agafar el tramvia que ja em deixaria molt a prop del hostel. Gracies a Moovit vaig trobar la parada molt rapid i encara sort, perque just en aquell moment comencava a plovisquejar, i no hi ha res que m’emprenyi mes, que anar buscant un hotel amb la maleta i plovent.

A diferencia de Barcelona, els tramvies van pel carrer junt amb la resta de vehicles, per lo que quan un tramvia es para en una estació, els cotxes de darrere en molts casos també han d’esperar. Una cosa que em va sorprendre, tot i que ja era d’esperar, i que també havia notat en el tren express, és que el silenci era total, ningú parlava i molt menys cridava. Tan el tren com el tramvia estaven plens de gent i no s’escoltava a ningú. I no només aixo, sino que molts dels cotxes son electrics i ningú toca el claxon, per lo que el silencia al centre de la ciutat també és increíble.

Al cap de 10 minuts arribava a la parada on havia de baixar segons m’indicava Moovit i ja només havia de caminar 5 minuts fins al hostel. Comencava ja a veure parts de la ciutat i la veritat és que m’estava agradant molt. Feia mes fred del que pensava que faria per l’epoca pero tothom era tant educat i l’arquitectura tant típica que feien que la primera impressió fos molt bona.

Entre unes coses i altres eren quasi les 13h quan arribava al hostel. El check-in va anar be i el noi em va explicar la part mes interessant d’Oslo i com arribar-hi. Així que vaig anar a la meva habitació a deixar les coses i comencar la visita al centre d’Oslo.

L’habitació era de 24 llits tot i que no tots estaven ocupats. N’hi havia un que semblava que visqués alla permanentment, doncs s’havia muntat la seva habitació particular en una llitera. Pel que fa a la resta diria que hi havia una mica de tot. En el hostel en general em semblava veure molt de nomada digital, doncs la sala d’estar estava plena de nois i noies soles amb el seu portatil.

El noi del hostel em va dir que podia agafar el tramvia per anar al centre, que de fet era el mateix que acabava d’agafar per venir al hostel. Pero ja que era la meva primera visita a la ciutat i el centre estava a 2km, vaig decidir anar-hi caminant i aixi ja coneixer el barri.

A uns 10 minuts del hostel hi havia un parc gran, un de tants que hi ha a Oslo, seguament perque no cal cap tipus de manteniment degut a que dia si i dia no plou. Alla vaig parar i em vaig menjar el primer dels 4 sandwitxos que m’havia preparat la mare. Era un bon lloc per dinar, rodejat de natura i silenci pero quasi al centre d’Oslo.

En acabar vaig seguir caminant cap a la Opera d’Oslo, que era l’objectiu d’aquella primera visita i així ja veure el Mar del Nord, el carrer principal d’Oslo fins arribar al Parlament. Pel camí ja vaig poder veure barris amb una arquitectura típica i com era l’ambient general d’Oslo, que seguia essent molt tranquil, silenciós i molt educat.

Mica en mica em vaig anar acostant al centre on ja es veia mes moviment, edificis mes alts i moderns, i algo que em va sorprendre, un munt de romaneses demanant pel carrer. Ja sé que n’hi ha per tot arreu, pero és que hi havia zones on n’hi havia una cada 2 metres.

Al cap d’uns 20 minuts caminant des del parc ja vaig reconeixer la zona, estava just davant de l’estació de tren on m’havia deixat el tren express. Al principi no hi vaig caure pero un cop creuada la placa ja vaig comencar a reconeixer els edificis dels voltants. EN aquell moment encara no ho sabia, pero aquella placa era una de les principals i amb mes moviment.

I des d’alla l’Opera ja quedava a pocs metres, de fet nomes creuar la placa i el carrer adjacent ja vaig poder veure l’edifici. Vaig pujar fins a la terrassa des d’on es te una bona imatge del port d?Oslo i on les gabines no tenen cap por dels humans, de fet t’hi pots acostar a menys d’un pam a fer-lis fotos i ni es mouen.

A continuació vaig anar pel carrer principal d’Oslo fins arribar al Parlament Noruec. El carrer principal es només per a vianants i esta ple de botigues i de gent, és amb diferència el carrer mes transitat d’Oslo.

El Parlament és forca espectacular. L’entrada és ben original i amb un parc davant on vaig parar per menjar-me un altre dels sandwitxos.

En acabar ja vaig decidir de tornar al Hostel pel malq ue em comencaven a fer les cames. No volia que em passés com sempre en el primer dia del viatge que acabava fent tants kilòmetres que després em passava una setmana amb mal de genolls.

Vaig anar caminant però per un altre camí i així veure mes zones d?oslo, en especial el barri de XXXXXXX, quasi al costat del Hostel.

En arribar al hostel em vaig estirar un moment, doncs encara no eren les 15h però ja en portava 12 despert i després d’haver dormit només 3 hores. No tenia cap intenció de dormir ja que sino després corria el risc de no tenir son per la nit, i allà no podia fer com si fos en una habitació indivual aixecan-me quan volgués, volia seguir una mica l’horari normal per no molestar massa.

Però va ser inevitable. La son i el cansament em van poder i em vaig quedar adormit fins cap a les 19h. En veure l’hora, vaig intentar adormir-me una altra vegada i aguantar ja fins l’endemà al matí, però sense haver sopat em va costar fins que em vaig aixecar. Vaig anar a pendre un cafè i a fer gana per menjar-me un altre dels sandwitxos.

Cap a les 22h ja notava que em podria tornar a adormir i vaig tornar al llit. En aquell moment no ho vaig pensar encara, però ja veia que encara era molt de dia, i ja passaven de les 10 de la nit, fins que vaig caure en que era l’època del sol de mitjanit. Durant els mesos de junt i juliol sobretot, les regions tant properes al cercle polar àrtic, es veu el sol quasi les 24 hores del dia. Oslo al quedar mes al sud que la resta del país, és on menys, però de totes maneres jo a les 12 de la nit encara veia llum solar entrant per la finestra del ‘habitació. Fins i tot els ocells segueixen cantant. I a les 4 de la nit ja fa un sol com si fossin les 8 del matí. És veritablement curiós i mes quan penses a què es deu això.

error: Content is protected !!