Així com per anar de l’aeroport de Honolulu al hostel vaig tenir certs problemes que em varen obligar a caminar més de dues hores, per tornar-hi no vaig tenir cap problema. Tan sols agafant dos busos regulars vaig arribar a la terminal de l’aeroport olt abans del que tenia previst. Això si, el que a l’arribada m’havia semblat un aeroport ben petit, ara veia que res més allunyat de la realitat. Era un aeroport enorme del qual jo només n’havia vist una part d’una de les terminals. Quan vaig arribar en aquell aeroport el meu era l’únic vol que s’hi veia i nosaltres els únics passatgers, però ara hi havia centenars de persones fent cua fora de la terminal, molts d’ells japonesos.
De fet, fins i tot em va costar molt trobar la porta per la que havia d’entrar a la terminal, doncs cada una era per certes destinacions i aerolínies. No envà vaig estar caminant més de deu minuts fins arribar a la porta adequada on em varen confirmar que tot era correcte després de fer-me un munt de preguntes referents a la meva estada tant a EUA com a Mèxic.
Havia arribat molt aviat a l’aeroport però força tard la porta d’entrada, encara sort que vaig mirar be si era al lloc correcte perquè sino encara hauria anat tard. En qualsevol cas tot estava be i marxava cap a Los Ángeles, la meva primera vegada a la costa oest d’EUA.
El vol va anar be i vam arribar a l’hora prevista. Com en la majoria d’aerolínies no ens havien donat massa menjar i en arribar a l’aeroport no vaig tardar en menjar-me les 4 coses que portava, com un sandvitx i alguna bossa de patates. No eren ni les 12 de la nit i havia d’esperar a l’aeroport fins les 7 del matí que sortia el vol cap a Ciutat de Mèxic.
Tenia la intenció de dormir, almenys una estona, a la mateixa terminal, de fet portava tot el que necessitava, com taps i fins i tot una cadena per assegurar la maleta, però quan va arribar el moment d’intentar dormir no vaig tardar massa estona en acceptar que em resultaria impossible dormir un sol minut a la terminal. Els seients eren força incòmodes i sense cap possibilitat de poder-s’hi estirar. El soroll era continu tot i ser les 3 de la matinada, per no parlar de la il·luminació. Tot plegat va fer que cap a les 4 de la matinada ja anés cap al mostrador a fer cua, doncs ja no tenia res a fer des de feia estona.
El vol seria amb AeroMéxico, una de les meves aerolínies preferides pels seus preus, bona atenció i bons àpats a bord, quelcom que cada vegada costa més de trobar. Així doncs, després de visitar per primera vegada Los Ángeles, be, tan sols l’aeroport, volava cap a Mèxic per tornar a menjar tacos, quesadillas, picaditas, garnachas i tantes altres coses que tant m’agraden.
El vol va anar molt be, assegut a finestreta i fent un bon esmorzar i dormint quasi tot el vol que bona falta em feia després de passar tota la nit despert a base de sandvitxos i patates. A mi em costa molt dormir als avions, però aquesta vegada tan sols vaig obrir una mica els ulls quan van portar l’esmorzar, la resta del trajecte ni el recordo.
Aquesta era la cinquena vegada que passava per l’aeroport de Ciutat de Mèxic, per lo que aquesta era la primera vegada en tot el viatge que passava per algun lloc mínimament conegut. Almenys sabia quin bus agafar, com pagar-lo, on anar i on comprar el menjar.
Amb el metrobus de Ciutat de Mèxic es pot arribar a quasi qualsevol lloc, fins i tot de l’aeroport al centre de la ciutat o a la terminal d’autobusos, on havia d’anar jo per agafar un bus fins a Tuxtepec. Al metrobus només es pot pagar amb una targeta de pre-pagament que jo ja tenia d’altres anys, per lo que tan sols vaig haver de carregar-la amb $30, poc més d’1€, esperar 10 minuts a què arribés al bus i anar directament a la terminal d’autobusos on compraria els primers tacos del viatge i esperaria un parell d’hores fins la sortida del bus.
Per cert, que aquesta terminal d’autobusos, anomenada TAPO, m’encanta per tot el que te i que et permet esperar durant hores sense cap problema. Hi ha bona senyal WIFI a tota la terminal, llocs per carregar el mòbil, un munt de botigues amb tot tipus de cafè per menys d’1€ i llocs ambulant de menjar autèntic i molt barat. A més, la seguretat és extrema, amb antidisturbis a l’entrada de la terminal i registre d’equipatge per pujar als autobusos.
El trajecte fins a Tuxtepec dura unes 8 hores i en aquest cas no va haver-hi massa endarreriment. A més vaig estar prou entretingut gràcies al meu company de seient que tornava a Tuxtepec després d’uns quants treballant a una fàbrica de cotxes a un altre estat.
Vam arribar a Tuxtepec cap a les 22h. Jo havia d’anar cap a casa l’Emma però ella no volia que agafés cap taxi dels que hi hauria a la terminal perquè no se’n fiava, però tampoc m’havia aconseguit cap taxi de confiança. Per sort, el noi amb el que vaig estar xerrant durant el viatge, havia d’anar prop d’on havia d’anar jo i em va proposar de compartir un taxi de la seva confiança. L’Emma no se’n fiava així que em va fer enviar-li el número identificatiu del taxi tot i que finalment tot va anar perfecte, de fet el company era qui estava més preocupat per la seguretat fins al punt que quan vaig arribar a casa l’Emma i ella va sortir, el company se la va quedar mirant amb cara de preocupat fins que li vaig dir que la coneixia i que no hi havia cap problema.
En qualsevol cas ni l’Emma ens volia robar, com pensava el company, ni el company ni el taxista em volien segrestar, com pensava l’Emma. I així, per fi, arribava a Tuxtepec i a casa l’Emma on hi passaria el pròxim mes fent així un petit descans en la volta al mon i visitant de nou després d’un any a l’Emma i la resta de coneguts mexicans.
La veritat és que a Mèxic hi estic cada vegada més a gust i amb més ganes d’arribar-hi. L’hospitalitat de la gent, la cultura, el menjar, el clima i moltes altres coses fan d’aquest un dels meus països favorits fins al punt que de moment és a l’únic on em plantejo traslladar-m’hi algun dia.
Durant els dies que vaig passar a Tuxtepec se celebrava la coneguda festa nacional de Oaxaca, la Guelaguetza. Durant una setmana la capital de l’estat s’engalana amb els seus colors per celebrar amb espectacles, desfilades i balls regionals tot allò que els fa tant únics. No envà, Oaxaca és un dels estats més estimats de Mèxic i amb un patrimoni cultural espectacular.
Vaig passar, juntament amb l’Emma, el seu germà i la seva cunyada, 4 dies a Oaxaca per assistir a tots els actes que s’hi feien aquells dies. Passejar pel centre de Oaxaca ja és espectacular en qualsevol època de l’any però durant aquesta setmana és massa.
Vam estar en un apartament molt ampli i ben comunicat amb el centre de la ciutat gràcies a què tenia una parada de bus just davant. Vaig provar tots els plats típics i vaig comprar Mezcal, el licor autòcton de Oaxaca. Van ser 4 dies molt ben aprofitats tot i que en un vaig tenir una mica de febre deguda a una tarda de pluja i fred que ens va agafar a tots per sorpresa. Oaxaca és una ciutat amb un clima una mica especial, amb uns dies molt calorosos però unes nits força fredes, quelcom que et despista una mica si no hi estàs acostumat.
La resta dels dies els vaig aprofitar per anar a totes les celebracions a les que em convidaven i menjar tacos i mojarras sense parar.
Al cap d’un més tocava seguir amb el viatge ja en la seva part final. Visitaria Toronto, les cascades del Niágara i Dublín abans de tornar a Barcelona. A Toronto hi arribaria sortint de l’aeroport de Veracruz, el més proper a Tuxtepec i on hi vam anar a passar el dia amb l’Emma, la seva germana i la seva neboda. Em van acompanyar amb cotxe estalviant-me així el trajecte en bus i aprofitant per fer un últim àpat d’acomiadament amb mojarra i al costat del passeig marítim de Veracruz. Bon menjar, bon lloc i ben acompanyat, un últim dia perfecte a Mèxic.
Per arribar a Toronto havia d’agafar un primer vol des de Veracruz a les 18h fins a Ciutat de Mèxic on agafaria un segon vol fins a Toronto a les 12 de la nit, arribant a Canadà l’endemà a les 6 o 7 del matí. Tot el trajecte el faria amb la companyia low-cost Interjet, una companyia que no només no havia utilitzat mai sino que ni tan sols n’havia sentit a parlar.
Mentre dinàvem, la neboda de l’Emma havia buscat informació d’aquesta companyia i el que més podia trobar eren queixes de passatgers i notícies d’una possible fallida de la companyia, tot plegat força preocupant tenint en compte que en poques hores hauria d’agafar dos vols d’aquesta companyia.
Poc abans de les 17h arribàvem a l’aeroport de Veracruz. Mentre esperàvem i quan feia 10 minuts que érem dins la terminal, se’m va ocórrer buscar el meu vol a les pantalles. Sort que ho vaig fer. Ja hi apareixien tots els vols programats fins les 22h, tots excepte el meu. El vol de les 18h amb Interjet ni tan sols apareixia a la pantalla. Evidentment, amb el que havia llegit la neboda de l’Emma sobre la companyia, em vaig començar a preocupar.
Hi havia un mostrador de la companyia però sense cap treballador. Vaig pujar fins la primera planta on hi havia les oficines, i tot estar l’oficina de la companyia oberta i amb maletes de passatgers dins, tampoc hi havia cap treballador. Al cap de 10 minuts de buscar algun treballador d’Interjet, per fi en va aparèixer una al mostrador. Corrent hi vaig anar per preguntar-li pel meu vol responent-me que aquell vol s’havia cancel·lat però que n’hi havia un a punt d’enlairar-se també cap a Ciutat de Mèxic. Ni Interjet ni l’agència m’havien comunicat aquesta cancel·lació. Si no hagués arribat a aquella hora, m’hauria trobat amb el meu vol cancel·lat i sense la possibilitat d’agafar aquell que ara era a punt de sortir.
La noia em va dir que anés el més ràpid possible ja que el vol ja era a punt d’enlairar-se. Em vaig haver d’acomiadar ràpidament dels meus acompanyants, just el contrari del què volia, doncs havia passat molts dies amb ells i no em va agradar gens haver de marxar d’aquesta manera tant precipitada, però no tenia cap altra opció. Era això o no anar a Toronto, doncs només m’hi estaria dues nits i un endarreriment d’un dia m’hauria trastocat tots els plans.
Per sort aquell aeroport és molt petit i de seguida vaig arribar al control d’equipatge sense gens de cua i per on vaig passar ràpidament, doncs el noi que hi havia ja deuria estar informat i em va deixar passar sense quasi mirar res. un cop vaig passar la porta d’embarcament, les treballadores la varen tancar just darrere meu. caminava sol pel finger fins l’avió que era completament ple. Vaig seure on em varen dir i tal com em vaig posar el cinturó de seguretat, l’avió va comença a moure’s. Literalment estaven esperant a què jo arribés per enlairar-se.
Vaig ser una mica reticent a què em portessin amb cotxe fins a Veracruz ja que ells perdrien tot el dia mentre que jo hi podia anar en bus, però gràcies a què hi vaig anar amb cotxe vaig poder agafar aquest vol que tenia prevista la sortida per les 16h i va acabar sortint a les 17h. Entre que jo vaig arribar abans i que el vol es va endarrerir, vaig tenir temps per embarcar-hi i poder seguir el trajecte fins a Toronto. Si hagués anat a Veracruz en bus no hauria arribat a temps per agafar aquest vol.
Per sort tot plegat va anar molt be tenint en compte la situació tot i que mentre volava a Ciutat de Mèxic ja pensava en la sort que correria el vol fins a Toronto que era també amb Interjet. Tan sols esperava que no es cancel·lés ja que no tenia dies de marge per marxar el dia següent.
Per sort a l’aeroport de Ciutat de Mèxic em varen confirmar que el vol a Toronto no estava cancel·lat i que a partir de les 21h ja podia anar a fer el check-in. tot just eren les 18h per lo que tenia temps de sobre.
A les 21:30h vaig fer el check-in. Tenia tota la documentació necessària per entrar a Canadà i ja només calia esperar a les 12 de la nit. Vaig aprofitar per fer un últim àpat a Mèxic i gaudir d’aquells preus molt més barats que els que trobaria a Toronto.
A Toronto només hi passaria dues nits i l’únic dia complet el passaria tot a les Cascades del Niágara, per lo que havia d’intentar dormir el màxim possible a l’avió per tal d’arribar a Toronto prou descansat per aprofitar una mica aquell primer dia i adaptar-me als horaris des del primer moment.
El vol va anar molt be i a les 7 del matí ja érem a l’aeroport de Toronto on passaria pel control d’immigració més complicat que m’havia trobat fins aleshores, tant complicat que per moments vaig pensar que no em deixarien entrar a Canadà.
Al principi estava completament tranquil i poc atent a les preguntes de l’agent, doncs per mi era un control més dels tants pels que ja havia passat i que ja no em representaven més que un mer tràmit a fer. Però l’agent va començar-me a fer-me preguntes sobre el viatge sense parar de mirar totes les fulles del passaport. Quan em va preguntar pels meus plans a Canadà després de portar 5 minuts preguntant per tots els països pels que havia passat, em vaig començar a preocupar. Va ser aleshores quan vaig entendre que aquell no era un control com els altres i que havia d’estar 100% atent a l’agent si no em volia quedar a la terminal de l’aeroport.
Per primera vegada a la vida vaig tenir la sensació de què no em deixarien entrar al país, de fet, vaig estar força preocupat durant la resta de l’entrevista tot i que estava relativament tranquil ja que no tenia cap intenció de quedar-me a Canadà més de 3 dies i podia demostrar que no ho necessitava, però tot i així, davant de tal allau de preguntes és inevitable pensar en totes les possibilitats, entre elles, haver de seguir el viatge sense trepitjar Canadà.
Em va preguntar per tot l’itinerari del viatge, tant de la part que ja havia fet com la que em quedava per fer. Potser preguntava tant perquè justament venia de Mèxic, no ho sé, però en qualsevol cas després de preguntar on m’allotjaria i què faria a Canadà i de revisar be tota la documentació que li vaig facilitar, va agafar el segell i va estampar-lo a una nova fulla del passaport, moment en què vaig respirar més tranquil sent conscient de què pel sol fet de ser d’Espanya i tenir el visat en regla no et garanteix l’entrada a tots els països que vulguis.
Un cop passat el control, vaig treure $40 d’un caixer i vaig canviar algo de divisa estrangera que encara em quedava, aconseguint $40 més. Aquests $60 era el màxim que em volia gastar durant els següents 3 dies tenint en compte que havia d’anar a les cascades del Niágara. Els diners els vaig treure amb la targeta Bnext que el tipus de canvi no és tant favorable però ho compensa amb el retorn que fan de la comissió cobrada pel caixer.
Eren quasi les 8 del matí quan trepitjava per primera vegada terra canadenc amb els meus $80 i buscant el bus que m’havia de deixar prop de l’apartament llogat. Ja havia mirat l’itinerari a seguir tot i que com sempre, sense connexió a Internet el GPS no era massa precís i no tenia canvi per a pagar el bus. Quasi tot era tancat degut a l’hora que encara era i no em volia comprar alguna cosa que no necessités simplement per tenir canvi.
Després d’esperar una estona on suposadament estava la parada del bus i veure que no arribava, vaig decidir fer el quasi 10 quilòmetres que hi havia fins l’apartament caminant. Sí, serien quasi 3 hores de caminada amb l’equipatge. De fet no em vaig preocupar massa de buscar canvi pel bus ja que en el fons volia fer el trajecte caminant, doncs va molt be per conèixer la ciutat i més quan només hi passaràs dos dies i mig. D’aquesta manera almenys veuria tota aquella zona de Toronto abans fins i tot d’instal·lar-me a la que seria la meva habitació per a les dues nits següents. A més, tenia molt de temps, doncs no podia ocupar l’habitació fins les 14h tot i que el dia anterior ja els vaig demanar de poder entrar abans encara que fos en una sala comuna. Per cert, que l’allotjament era una casa unifamiliar de dues plantes on cada habitació era llogada a una o dues persones, per lo que era com un hostel però amb habitacions individuals.
Així doncs, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig posar la direcció a Google Maps i vaig començar a caminar. Pensava que la temperatura a Toronto seria molt més agradable que a Mèxic, i tot i que per la tarda i nit si que ho era, durant el dia la calor era insoportable. Un sol inclement típic de muntanya que notes com t’està cremant la pell. I conforme avançava el matí, més calor feia.
La primera part del trajecte era la més aburrida ja que havia de creuar tota la zona de polígons i naus industrials. Va ser ben be una hora fins a arribar a un barri residencial de la perifèria de Toronto on ja hi havia força vida local i on per fi podia veure el que tant m’agrada veure, la vida cotidiana d’un nou país visitat.
Les hores passaven i la calor era cada vegada més intensa. Començava a cansarme i a tenir sed. El ritme era cada vegada més lent i el camí es feia més llarg del que semblava. De tant en tant buscava algun lloc on seure i descansar una estona, encara que fos en una petita repisa. Quan portava més de dues hores de camí començava a notar certs dolors a les cames de tant pujar i baixar graons i altres desnivells propis de la ciutat. De fet, en una ocasió vaig romandre assegut uns 20 minuts mentre menjava un sandvitx que portava des de Mèxic.
Ja durant aquest primer trajecte per Toronto, vaig poder adonar-me de l’enorme diversitat, integració i bona educació que predomina a tot Canadà. No envà Toronto és una de les ciutats més diverses del mon, quelcom que es pot apreciar tan sols sortint al carrer. La meitat de les persones es veuen clarament immigrants, la bona educació de la gent és palpable passejant pels seus carrers on tothom et deixa passar, ja siguin cotxes o vianants. Cap cotxe toca el claxon ni s’enfada per algun vianant li passi per davant. Toronto és una gran ciutat però amb ambient de poble, ben silenciós, tranquil i educat.
A les 11:30h per fi arribava a la casa on havia llogat l’habitació i que es trobava en una zona residencial molt agradable amb carrers tranquils, parcs i ocells pels arbres. Encara no eren ni les 12 del migdia per lo que vaig seguir caminant pel mateix carrer buscant una font d’aigua i algun lloc per seure. Prop hi havia una escola i quasi al costat un parc infantil, i on hi ha una escola i un parc infantil, hi ha una font d’aigua. I efectivament, per fi podia veure aigua després de 3 hores caminant. Per sort semblava que el clima de Toronto era força sec, cosa que almenys ajudava a no suar tant.
Vaig beure un litre d’aigua i vaig seure a un banc del parc fins cap a les 12:30h que ja força cansat i amb ganes de seure a una cadira o estirar-me a un llit, vaig anar cap a la casa. Ja havia avisat que arribaria abans tot i que volia esperar el màxim possible, doncs en principi fins les 14h la meva habitació no estaria preparada.
La casa era unifamiliar, de dues plantes i amb el típic jardí/pàrquing que tenen aquestes cases dels barris residencials americans. Estàvem a Toronto però semblava un poblet. Una vida ben tranquil·la però en una gran ciutat com Toronto on tens tots els serveis. Estava a uns 10 quilòmetres del centre però la connexió amb transport públic era molt bona. Agafant un bus just al costat de casa i un tren, amb uns 30 minuts arribava al centre per només $2,75.
Vaig picar a la porta i em va obrir un noi d’origen xinès, una prova més de la diversitat d’aquesta ciutat amb un 50% de població immigrant. Es va estranyar que arribés tant aviat però al dir-li que el dia anterior havia parlat amb una noia, ell la va trucar per després deixar-me entrar i esperar a la sala de la casa, que per cert, tenia fibra òptica i on vaig aprofitar els 30 minuts que vaig esperar per a fer còpies de seguretat que en altres allotjaments hauria tardat tot un dia per a fer.
A les 13h ja estava la meva habitació preparada i es trobava a la planta de dalt. tenia un llit de matrimoni, una finestra amb una bona vista i una petita taula. El bany era compartit amb 3 habitacions mes i la temperatura era molt agradable. Semblava tenir climatització permanent, doncs sortia aire fresc per una reixeta del terra i no vaig veure res per poder regular-lo. En qualsevol cas la temperatura dins l’habitació era perfecte.
Volia quedar-me despert almenys fins cap a les 18h ja que l’endemà havia de sortir a les 6 del matí per anar a les cascades del Niágara, però en les últimes 48 hores havia dormit molt poc i ja era conscient que aconseguir mantenir-me despert fins les 18h seria realment difícil, tant que no ho vaig aconseguir.
A la mateixa habitació hi havia una caixa amb snacks per $1 cada paquet. Entre el menjar que portava i un parell de bosses de snacks d’aquella taula, ja vaig dinar a la mateixa habitació aprofitant la fibra òptica per veure notícies sense talls. Tot just eren les 14h quan acabava de menjar i m’estirava en aquell llit tant còmode que semblava atrapar-te entre el matalàs i les mantes. Vaig tardar pocs minuts en quedar-me completament adormit.
El barri era molt tranquil i els ostes de la casa també, per lo que tot i ser migdia el silencia era sepulcral. A més, la finestra tenia cortines que tapaven completament la llum del sol per lo que no em va costar gens dormir com si fos mitja nit. de fet em vaig despertar al cap de 10 hores, a les 12 de la nit, i després de preparar be el planning pel dia següent, vaig tornar a dormir fins les 5 del matí. En total vaig dormir quasi 13 hores.
A les 5 em vaig preparar ràpidament i a les 6 del matí ja sortia per la porta per anar primer a donar una volta pel centre de Toronto i després cap a les cascades del Niágara. Primer havia d’agafar un bus al costat de la casa, recórrer uns 15minuts fins una estació de metro i allà en un sol trajecte d’uns 25 minuts arribava al centre de Toronto. Els bitllets eren integrats per lo que només pagava el bus, $2,75.
Un cop al centre no vaig perdre ni un sol minuts i vaig anar fins la vora del llac Ontario on vaig poder caminar una estona per Yonge Street, que amb els seus 56 quilòmetres de llargada és el carrer més llarg del mon. Vaig passar per davant la torre de comunicacions més emblemàtica de Canadà que amb els seus més de 500 metres d’altura és la construcció més alta del skyline de Toronto.
Com sol passar en les visites ràpides com aquesta, el 7-eleven era el meu salvavides. Em vaig comprar un cafè i un entrepà que allà mateix em van escalfar i ja vaig esmorzar quan eren les 8 del matí. Portava poca estona despert però tenint en compte lo poc que havia menjat el dia anterior, ja no vaig poder aguantar més.
Ja havia reservat el bus per anar a Niágara abans de començar el viatge. Sortia a les 10:30h des del centre de Toronto, per lo que a les 9:30h vaig seguir passejant per Toronto però en direcció a la terminal. En total vaig estar només 3 hores passejant pel centre de Toronto però van ser ben aprofitades. A les 10h ja estava a la terminal on em varen confirmar que el bus sortia a les 10:30h i arribava a Niágara cap a les 12h.
El trajecte fou entretingut recorrent bàsicament prats, llacs i ponts. A les 12 arribàvem a Niágara on bàsicament només hi ha una petita terminal d’autobusos, un parc i 4 edificis dels quals la meitat semblen abandonats. Era clar que aquell poble només existia per fer-hi arribar els busos de Toronto i altres ciutats.
Un cop allà tenia l’opció d’agafar un bus o caminar el 3 quilòmetres que ens separaven de les cascades. Jo, evidentment, vaig decidir anar-h caminant. Feia calor però amb baixa humitat, cosa que, almenys a mi, em facilita molt les coses a l’hora de fer una bona caminada. A més, tot el trajecte ja era per la vora del riu Niàgara, per lo que el camí va ser realment entretingut.
Al cap de quasi una hora caminant, encara sense veure cap cascada i quan ja veia el pont més important que fa de frontera entre Canadà i els EUA, vaig començar a sentir un soroll que no feia més que augmentar conforme més m’acostava a aquell pont. No van passar ni 5 minuts quan darrere el pont vaig veure la primera cascada, que per mi ja era enorme però que encara no sabia que aquella era la més petita de totes 3.
A la mateixa altura hi havia el poble més proper a les cascades i que era bàsicament unas Vegas en petit. Un poblet ple d’hotels i casinos just davant les cascades i que era el primer poble al que s’arribava al passar d’EUA a Canadà.
Les altres dues cascades quedaven a poc menys d’un quilòmetre d’aquella primera. Pel mig s’hi ubicaven, almenys en aquesta banda canadenca, totes les botiguetes i atraccions relacionades amb les cascades, entre d’altres el barco que més tard vaig agafar. Ràpidament vaig creuar tota la zona per arribar a l’altura de les altres dues cascades i que son de lluny les més impressionants.
Quelcom que no sabia i que em va deixar atònit, va ser el fet de pràcticament poder tocar una de les cascades amb les mans, doncs el riu abans d’arribar a la cascada queda literalment a pocs centímetres del carrer, i quan arriba a la cascada, tot i haver una petita tanca, aquesta no és ni prou alta ni prou ample com per evitar poder tocar l’aigua que cau cascada avall. La quantitat d’aigua que cau, el soroll que se sent i fins i tot la força de l’aigua que es pot percebre, son simplement impressionants.
No vaig tardar massa en anar cap al barco, que per $25, et porta quasi fins sota la cascada, de fet arriba molt més a prop de la caiguda de la cascada del que m’imaginava. Vaig tenir la sort de poder-me col·locar a la proa del barco i quasi a primera fila, per lo que tenia una perspectiva brutal de tot el que passava davant del barco.
Conforme el barco avança, aquella remor d’aigua caient s’intensifica fins al punt que és tan ensordidor que ni tan sols pots sentir la persona que va al teu costat. Quan semblava que un metre més endavant ja ens empassaria la cascada, el barco seguia avançant. Finalment el barco s’aturava tant a prop de la cascada que tots vam quedar completament xops, tal com si portéssim hores sota una intensa pluja. Va ser un espectacle difícil de descriure, sobretot per la impressió què feia sentir tota aquella força descontrolada tant a prop teu. Fins i tot es notava l’aire que l’aigua expulsava i que xocava contra nosaltres donant la sensació de ser enmig d’una tempesta. És d’aquelles coses que des de lluny semblen molt més innocents.
Després del barco i de veure be totes les cascades des de totes les perspectives possibles, vaig donar una volta per aquell poble de casinos just al costat de les cascades. Ja portava unes 4 hores caminant per lo que la passejada va ser la justa per veure uns quants casinos per després caminar 4 quilòmetres més fins un remolí enorme que hi ha riu avall, passat el poble on hi ha la parada del bus.
Feia molta calor, estava molt cansat i ja portava 3 mesos de viatge quedant tan sols 3 dies per acabar-lo. El cansament acumulat era important però no em volia perdre aquell remolí encara que hagés de caminar una hora i mitja més aguantant aquell sol inclement. Almenys, gràcies al clima era sec, no vaig acabar regalimant de suor.
Cap a les 17h arribava al remolí amb temps suficient per veure’l i tornar enrere un quilòmetre fins el poblet on hi havia la terminal d’autobusos. Si, la terminal quedava entre les cascades (a 3km) i el remolí (a 1 km), per lo que vaig caminar 4 quilòmetres fins el remolí per després desfer un quilòmetre d’aquest camí per anar a agafar el bus. Tot plegat em va deixar les cames tremolant però valia la pena l’esforç per gaudir de tot aquell espectacle. A més, tota l’estona vaig anar just per la vora del riu Niàgara, tot un espectacle en si mateix.
Vaig arribar a la terminal quasi una hora abans de la sortida del bus, que a més es va endarrerir mitja hora sortint finalment a es 20h. Però per sort, aquesta espera va provocar que pensés en l’endemà que havia d’agafar un vol cap a Dublin des de l’aeroport secundari de Toronto, el de Hamilton, que en aquell moment encara no ho sabia però estava a uns 80 quilòmetres de Toronto i arribar-hi amb transport públic no era ni fàcil, ni ràpid ni barat. De fet, després de mirar a Google Maps i Moovit totes les opcions, vaig decidir que hi aniria amb un autocar com el que anava a agafar ara per tornar a Toronto que feia aquest trajecte sense parades. Amb busos regulars i metros m’hauria sortit una mica més barat però hauria tardat quasi 4 hores en arribar-.hi, d’aquesta manera, per $20 hi arribaria en poc més d’una hora. Aquestes coses s’han de tenir en compte abans de comprar el bitllet d’avió ja que els vols que surten des de l’aeroport de Hamilton son més barats que els que surten des de Pearson però mentre que per arribar a Pearson tan sols necessites mitja hora i $2, per arribar a Hamilton necessites dues hores i $20.
Finalment sortíem de Niàgara cap a les 20h arribant a Toronto a les 22h i quan ja era fosc. Voldria haver aprofitat per donar alguna volta més per Toronto però ja era tard i l’endemà havia de deixar l’habitació, per lo que vaig anar a comprar menjar per sopar a un 7-eleven i a una altra botiga similar i després a buscar el metro per tornar cap a la casa. Almenys aquest trajecte ja me’l coneixia.
El trajecte fins la casa durava uns 40 minuts entre el metro i el bus, i per l’hora que era m’hi acompanyaven molts treballadors que tornaven a casa. Quelcom com això que pot semblar tant irrellevant per mi és una de les millors coses que puc fer en una ciutat, doncs fas exactament el mateix que estan fent molts locals i et permet veure de primera mà com és la vida cotidiana de la ciutat.
El vol cap a Dublin sortia per la tarda, per lo que podia deixar l’habitació a l’hora màxima que em deixaven, que era a les 11 del matí. Hauria de tornar a la mateixa terminal des de la que avui havia agafat el bus cap a les cascades per agafar-ne un altre cap a Hamilton, un cop més, almenys el trajecte ja me’l coneixia.
Així doncs, vaig sopar els entrepans a la mateixa habitació mirant tV3 gràcies a la fibra òptica que hi havia en tota la casa, i abans de la 1 ja estava dormint, de fet no vaig tardar ni 2 minuts en quedar-me completament fregit després d’aquell dia tant llarg, tant aprofitat i tant cansat. Tot havia sortit segons tenia planejat i per fi havia vist un dels espectacles naturals més impressionants del mon.
Com la nit anterior, en aquell llit tant còmode i amb aquella temperatura tant perfecte, vaig dormir 10 hores seguides absolutament necessàries per afrontar el dia i la nit que m’esperaven. Un dia entre busos i aeroports i una nit dormint a l’avió.
A les 11 del matí deixava l’habitació i tornava de nou a la terminal d’autobusos des d’on el dia anterior havia ant a les cascades del Niàgara. El bus cap a l’aeroport de Hamilton sortia a les 15h i el vol a les 19:45h, per lo que tenia temps suficient per arribar a tot arreu. A més ara ja em movia pel transport públic de Toronto amb molta més lleugeresa que no pas el primer dia.
A Hamilton em va semblar que encara hi feia més calor que a Toronto, tot i que per sort, com ja he comentat, al ser un clima força sec la calor era molt més soportable. En qualsevol cas tot el trajecte va anar molt be i cap a les 16h ja era a l’aeroport on tocava esperar unes 3 hores.
El vol era amb Norwegian, una de les companyies low-cost que més es miren que compleixis amb totes les limitacions, sobretot en quant a volum i pes de l’equipatge de cabina. El màxim eren 10kg i jo en portava uns 11,40. Això que pot semblar insignificant, per Norwegian no ho és. De totes maneres ja havia passat per aquesta situació vàries vegades per lo que sabia perfectament què dir i què no dir. Dins la motxilla portava un abric i menjar per aquell dia, per lo que només feia falta treure-ho per tal de no superar els 10kg, tot i així no va caldre, doncs la noia ja em va dir que tot i sobrepassar dels 1kg, l’excedent es devia a un abric que em podia posar a sobre.
El que m’agrada dels aeroports similars al de Hamilton és justament que siguin tant petits. Tot queda molt a prop i és molt fàcil detectar on és cada cosa o servei que pots necessitar durant una espera. En general hi ha menys gent i tot és més ràpid.
El vol va sortir puntualment, vaig poder menjar el sandvitx i les patates que portava i em vaig quedar adormit força aviat. El vol era de poc més de 6 hores però gràcies a què tenia son acumulada i que tot el trajecte va ser de nit, la vaig aprofitar força, doncs l’endemà arribaria a Dublín a les 7 del matí i ja aquell dia l’havia d’aprofitar al màxim, per lo que arribar a Dublín i dormir no era una opció. A més tenia reservat un llit en una habitació compartida mixta de 25 persones, com per intentar dormir durant el dia…
Tot el trajecte va anar be i vaig poder dormir més del que m’esperava. Arribava a Dublín plovent, com era d’esperar, però força descansat i amb ganes d’aprofitar al màxim aquell penúltim dia de la meva primera volta al mon.
Això si, em va sorprendre molt el fred que feia. Tot i trobar-nos en ple agost i venir d’una latitud també alta com la de Toronto, el canvi de temperatura en arribar a Dublín va ser espectacular, de fet el primer que vaig fer en sortir de la terminal va ser posar-me l’abric.
Plovisquejava i la temperatura era de 15ºC. Un dia tapat i gris en la meva arribada a Europa després de donar la volta al mon. Havia marxat per Oslo i arribava per Dublín. Totes dues ciutats les més fredes de tot el viatge.
Tenia dues opcions per arribar al hostel, una de més ràpida i cara i una altra de més lenta i barata, totes dues en bus. Tan sols sortir de la terminal ja pots veure els busos cars, que per uns 6€ et porten fins el centre de Dublín sense parades. Però si camines uns 2 minuts, arribes fins la zona on paren tots els busos regulars i d’altres molt més econòmics. Aquests et porten fins al centre per 1,30€. Això si, fan alguna parada pel camí però tot plegat a mi m’agrada més, doncs com sempre dic, anar amb transport públic com un local més és una de les millors maneres de conèixer una nova ciutat.
A les 7 del matí arribava al hostel, un allotjament perfectament ubicat al centre de Dublín i al costat del riu i de la parada del bus. En situacions com aquesta en què només podem passar un parell de dies a una ciutat, és molt important que l’allotjament es trobi ben a prop dels llocs a veure o visitar per tal de no perdre temps amb desplaçaments. Entre que Dublín és una ciutat relativament petita i que el hostel estava just al centre, podria anar a tot arreu caminant i en ben poca estona.
Era tant aviat que encara no podia deixar la maleta a l’habitació, així que la vaig deixar en una sala i vaig anar a donar una primera volta per Dublín creuant el riu per un dels seus ponts mes coneguts i passant a la banda de la ciutat on es concentraven la majoria de llocs que volia veure.
La veritat és que Dublín em va agradar més del que m’esperava, almenys la zona del centre de la ciutat. Una ciutat en general força silenciosa, educada i neta. L’arquitectura de la ciutat és impressionant i et transporta a l’edat mitjana, sobretot edificis com el de la universitat o l’ajuntament, edificis centenaris i totalment ben conservats.
Quan vaig poder entrar a l’habitació a deixar la maleta vaig al·lucinar una mica. Ja sabia que allà dins hi hauria 24 persones més, però no m’imaginava que estiguéssim tots tant juntets. Un munt de lliteres una al costat de l’altre com en una casa de colònies. A més, en el moment que vaig entrar quasi tothom estava allà dins fent coses per lo que la sensació de falta d’espai era brutal. I per acabar-ho d’arreglar, un bany per a tots, nois i noies. Això si, la resta del hostel era una passada, tant pels espais comuns que tenia com per la decoració. El preu per nit era de 15€ amb l’esmorzar inclòs, esmorzar que em vaig prendre aquell primer dia.
Havia d’aprofitar aquest dia al màxim per lo que després d’esmorzar vaig tornar a sortir per Dublín. Tan el dinar com el sopar va ser un entrepà menjat pel carrer per tal de no perdre temps. De fet va ser un dia molt aprofitat en què no tan sols vaig veure els llocs més emblemàtics del centre de la ciutat, sino que vaig arribar fins la fàbrica de Guinness i fins i tot a la platja, una platja que quedava realment lluny, de fet vaig estar a punt de desistir en vàries ocasions per lo tard que se m’estava fent i pel vent cada vegada més fort que bufava.
Però finalment vaig arribar a la platja, vaig poder veure un mar més i vaig tornar cap al hostel ja havent menjat un entrepà a un Spar a mode de sopar, per lo que a les 20h ja estava al llit a punt d’anar a dormir. tenia molta son però volia aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 4 de la matinada amb tothom encara dormint. Almenys voldria despertar-me a les 6 del matí.
En qualsevol cas abans de les 9 ja estava completament clapat. A més, per si no m’anava a despertar ja suficientment aviat, cap a les 3 de la matinada va saltar l’alarma anti-incendis. Un soroll estrident i terrible que va sonar durant uns 30 segons acompanyat d’una llum a mode de sirena que ens va despertar a tots 25. Això si, la majoria vam aixecar el cap però ningú va arribar a sortir del llit. La noia que tenia al costat se’m va quedar mirant amb una cara de no entendre res fins que l’alarma es va aturar i ella, junt amb tota la resta, vam tornar a col·locar-nos be dins el llit. No va haver-hi cap incendi però si aquest hagués estat el cas, aquella alarma no hauria servit de res, doncs cap dels 25 li vam fer massa cas.
En qualsevol cas, entre aquest despertar tant brusc i que ja portava quasi 7 hores dormint, a mi ja em va costar molt tornar a dormir. vaig estar dormitejant una mica però cap a les 5 ja em vaig aixecar aprofitant que encara tothom dormia i per tant tenia el lavabo per a mi. Això no era poca cosa, doncs tot estava dins el mateix lavabo, des de la pica fins la dutxa. Quan en vaig sortir ja hi havia un company que feia cua per entrar. Quin horror tenir cada matí aquests problemes amb el lavabo…
A les 6 ja estava al menjador amb el portàtil i un cafè escrivint aquest diari i preparant l’últim dia del viatge. Pel matí aniria al barri més autèntic de Dublín a prendre’m una Guinness al pub més famós de la ciutat, després dinaria a un Burger King, que des de feia dies en tenia un antull, i cap a les 3 de la tarda agafaría un bus de línia per anar cap a l’aeroport on a les 19:45h sortia l’últim vol del viatge, evidentment, fins a Barcelona.
A les 10 del matí ja estaven quasi tots els pubs oberts i plens de gent prenent-se una Guinness. No sé si cada dia és igual o si aquell dia era especial, en qualsevol cas era divendres i no semblava ser festiu, però tot i així a les 10:30h el pub era completament ple de gent prenent-se una Guinness i fins i tot amb música en directe. Semblaven les 10 de la nit però tot just començava la jornada.
Era la primera vegada que provava la Guinness i la veritat és que em va sorprendre la seva textura i cos completament diferents a les cerveses rosses que coneixem a Espanya. Aquesta no me la vaig acabar fins al cap d’una hora.
En aquest últim dia de viatge, estava assegut en el pub més conegut de Dublín amb una Guinness i veient per la finestra com els turistes ens feien fotos mentre escoltava autèntica música irlandesa en directe. Una bona manera d’acomiadar-se d’Irlanda i de la meva primera volta al mon.
Havien passat 83 dies des que havia sortit de Barcelona en direcció Oslo iniciant el viatge i ara em preparava per agafar l’últim vol de tornada a Barcelona. Una volta al mon durant 3 mesos i passant per 7 països, agafant 11 avions i dormint en desenes de ciutats diferents. Una aventura inoblidable que acabava de la millor manera.
La resta del dia va anar molt be igual que el vol a Barcelona amb Ryanair. El primer vol del viatge que podia agafar sense ensenyar el passaport i que en menys de 3 hores arribava a Barcelona. La sensació de veure un lloc conegut després de 3 mesos es realment estranya. Després de tant de temps veient cada dia coses noves fa que no t’acostumis a veure’n de ja conegudes. En qualsevol cas Barcelona seguia igual, de fet tot seguia igual. Mentre que després d’un viatge així arribes amb un munt de noves experiències i records inoblidables, a la vegada t’adones que per la majoria de la gent, tot segueix com sempre, com si la vida s’hagués aturat, per ells, no per a tu. Per això considero important viatjar, per evitar que cada dia et sembli igual i que passin els mesos i que tot segueixi igual.
Poc abans d’arribar a Tanah Rata ja es notava la gran quantitat de metres que estàvem pujant i com el paisatge canviava mica en mica. Els diferents pobles que anàvem travessant eren molt petits i tan sols s’estenien al llarg de la carretera, és a dir, no es veia cap altre carrer, només cases a banda i banda de la carretera.
Tanah Rata és la capital de la província, i per tan el poble mes gran de tots aquells que anàvem creuant durant l’ascens, però tot i així pràcticament tampoc tenia cap altre carrer a part de la carretera que el creuava. Eren pobles petits però molt fàcils per passejar-hi o trobar qualsevol lloc, doncs pràcticament només s’havia de recórrer la carretea cap a un cantó o l’altre.
L’hotel que havia reservat quedava una mica allunyat del centre però això tan sols representava haver de caminar 5 minuts per arribar-hi, i a canvi, tenia una habitació individual i amb bany propi per uns 38 ringgits la nit, uns 8€ mes 2€ de taxa turística, la meitat del que costava qualsevol altre hotel del poble. A mes, aquest estava en un punt mes elevat que la resta del poble per lo que a sobre gaudia d’unes bones vistes a les Cameron Highlands.
En arribar-hi, la propietaria em va explicar tot el que necessitava, de fet aquesta va ser la millor rebuda de tot el viatge i probablement de tots els viatges que havia fet fins aleshores. Em va explicar absolutament tot el que havia de saber, entre d’altres, algun tours amb persones natives de la zona. Jo no tenia previst reservar cap tour ja que sempre prefereixo anar per lliure, però en aquest cas només estaria allà un dia complet, el temps just per veure la selva i alguna plantació de te, per lo que vaig considerar una bona idea contractar un tour per no perdre temps, doncs per fer-ho sol necessitaria almenys llogar una moto si ho volia veure tot. Així que després de deixar l’equipatge a la meva habitació li vaig dir a la dona que em reservés un dels tours que m’havia dit i que era el mes complet. El preu del tour era de 98 ringgits (21€) tot i que no incluía el dinar.
Eren les 17h, el tour era l’endemà a les 8:45h i encara no havia dinat per lo que sortiria a menjar, passejar una estona i a dormir aviat. Tan sols arribar a la carretera hi havia un petit mercat de llocs ambulant de menjar. Els vaig mirar tots per sobre i em vaig quedar en un que venien tot tipus d’empanades fetes amb plàtan fregit, anomenats Rotis. Així d’entrada pot semblar un menjar no massa bo, però res més allunyat de la realitat. N’hi havia de varis tipus i com que no sabia quina m’agradaria mes i que cada un costava uns 0,10€, en vaig demanar un total de 10 i de varis tipus. Allà mateix me’n vaig menjar uns quants i uns altres me’ls vaig guardar per menjar a l’habitació.
Vaig caminar una mica pel poble, que bàsicament era amunt i avall de la carretera, fins cap a les 19h que va començar a fer-se fosc i a fer cada vegada mes fred. Jo portava una jaqueta però no era prou per les temperatures nocturnes de la zona, així que ben content de per fi passar una mica de fred, vaig tornar a l’hotel on a abans de les 21h ja estava dormint. Com vaig agrair passar una nit fresquet i tapat amb una manta.
L’endemà vaig esmorzar al restaurant de l’hotel on estava jo sol, de fet crec que era l’únic osta de l’hotel. L’esmorzar constava de truita, frankfurts, torrades, mantega, melmelada i cafè per 6 ringgits (1,30€). Un bon esmorzar per començar be el dia i no tenir gana a mig matí en plena excursió per la selva.
Ben puntual a les 8:45h tal com m’havia dit la dona de l’hotel, em venia a buscar amb un tot terreny el noi que ens faria de guia. Si, ens aniria recollint a tots i jo era el primer, per lo que em va tocar fer de copilot. Després passàvem a recollir dues noies alemanyes i una australiana que eren al mateix hotel i finalment una parella de noruegs que s’allotjaven al millor hotel de la zona.
Vàrem circular prop d’una hora canviant d’estat i mentre el guia ens anava explicant l’itinerari del dia o aspectes mes polítics i econòmics de Malàisia, vam arribar a una granja molt inaccessible i des d’on començaríem el trekking pel mig de la selva a la cerca de les Raflesies. No sabíem quantes en veuríem i ni tan sols si en trobaríem cap, doncs en la majoria de tours no t’ho garanteixen. de totes maneres, la dona de l’hotel ja em va dir que amb aquest guia era quasi segur que en trobaríem ja que era un natiu d’allà que es passava el dia en aquella selva buscant aquelles flors.
L’inici de l’excursió era relativament fàcil gràcies al caminet que ja estava mig fet, però a mesura que avançàvem aquell caminet anava desapareixent i cada vegada es feia mes difícil caminar pel mig de tanta vegetació. Sort que el guia, com bon explorador, portava un bon matxet amb el que anava obrint camí.
La calor i la humitat eren insoportables. No portàvem ni 15 minuts caminant i jo ja suava com un porc. Això si, l’experiència ja estava sent brutal. Pujades, baixades i rius feien el camí certament complicat però a la vegada demostraven que aquella era una selva on poca gent s’hi endinsava.
Després de dues hores caminant pel mig de la selva, per fi vam trobar el que buscàvem, la flor mes gran del mon, la Rafflesia, nom que ve de Raffle, el seu descobridor, i Àsia. Se n’han vist de quasi dos metres de diàmetre, i tot i que aquestes no eren tant grans, medien uns 70cm de diàmetre, una flor enorme que queda sempre a terra degut al seu pes.
Va ser una bona decisió anar amb aquest guia tal com em va recomanar la dona de l’hotel perquè sabia on estaven aquestes flors, de fet es passava el dia buscant-ne, doncs no només en vam veure una, sino vàries i fins i tot algunes que acabaven de néixer. Segons ens deia el guia, en pocs dies creixien fins al metre de diàmetre i al cap de pocs dies morien. Tot el procés era molt ràpid.
Mes tard, i abans d’anar a dinar a un bufet lliure, vam visitar un petit poble quasi indígena, a les afores de la selva. De fet eren tan sols unes 5 o 6 cases i uns 20 habitants, dels quals 5 o 6 eren nens molt contents de veure’ns. Segons el guia ara aquells nens anaven a l’escola i l’0estat malai els ajudava a millorar les cases i els seus serveis bàsics, per lo que el poble mica en mica estava deixant de ser tant autèntic com erera abans. Tot i així, encara era molt sorprenent veure com viu aquella gent en ple segle XXI, fins i tot ens van ensenyar les seves armes per a caçar micos amb punxes banyades per verí.
Després vam anar a un bufet a dinar on vaig aprofitar per menjar de tot i molt. Des de que vaig començar el viatge que no havia menjat de tot i fins a no poder mes en un sol àpat i ja en tenia ganes. Aquí hi havia força varietat de plats i no hi havia cap límit en la quantitat a agafar, de fet vaig ser el qui mes vaig menjar de tot el grup.
Per la tarda vam anar a veure una granja de maduixes, un tipus de granja molt abundant en aquella zona degut al seu bon clima, un altre bosc amb flora autòctona i una plantació de te, la planta per la que son famoses les Cameron Highlands. ja els anglesos durant l’època colonial exportava un munt de te des d’aquí. N’hi ha un munt i des d’alguns punts elevats la vista no dóna per acabar de veure totes les plantacions que s’estenen fins l’horitzó, és simplement impressionant.
Vam anar a una on vam poder entrar a la planta de tractament i veure com separaven els diferents compostos de la planta i a mes prendre un te fet allà mateix, unte que per cert estava mes bo del que em pensava, doncs fins que no em vaig prendre aquell te no recordava l’última vegada que n’havia pres un, potser mai, però en qualsevol cas no em va semblar tant desagradable com pensava.
Vam seure tot el grup a la cafeteria d’aquella fàbrica des d’on es tenien unes vistes privilegiades a tota la plantació i on vam aprofitar per parlar una mica i conèixer-nos millor tots els membres del grup. Era un grup de categoria, amb persones molt amables, amb un bon nivell d’anglès, cultes però a la vegada ben preparats pels trekkings que vam fer aquell dia.
El dia el vam acabar a la cima d’una muntanya des d’on podíem veure pràcticament tota la regió i que a mes era un punt força desconegut pels turistes, doncs les altres agències els solen portar per un altre accés mes fàcil, amb mes comoditats però també menys espectacular i mes massificat. Aquí estàvem sols, en plena naturalesa i amb unes vistes inoblidables.
Així acabàvem el dia en el què havíem vist vàries de les flors mes grans del mon, un poble indígena i havíem escalat fins al cim d’un dels boscos mes emblemàtics de les Cameron Highlands. Un dia molt ben aprofitat gràcies a un tour de 20€.
En acabar, el guia ens deixava a cadascú al seu respectiu hotel i jo em preparava per l’endemà marxar ben aviat cap a la següent destinació, la selva de XXXXXXXXXXXX, una selva amb 200 milions d’anys de vida i considerada de les mes antigues del mon. Això si, passaria de l’agradable, i fins i tot fresqueta, temperatura de les Cameron Highlands a la sufocant calor de la selva. Això si, vaig rentar la roba que havia fet servir aquell dia i la motxilla per estar plenes de fang de la selva. El problema va ser que amb el fred que feia de nit, quan em vaig despertar encara era tot mig moll.
Eren les 7 del matí quan sortia de l’hotel i estant encara tancat i la propietaria dormint. Sense fer soroll vaig obrir la porta i caminava uns 5 minuts fins al punt des d’on sortia la furgoneta on havia reservat un seient. El lloc era encara mes a prop que on havia arribat i 20 minuts abans de la sortida ja era allà, el primer.
Aquest trajecte seria certament especial perquè la primera meitat del camí la faríem en aquella furgoneta i la segona meitat en una barca riu amunt travessant la selva fins al poble on passaria la nit i que queda just davant la selva. de fet és un poble de menys de 100 habitants on la meitat son turistes i que existeix únicament per a passar-hi la nit abans d’endinsar-se a la selva.
En aquell moment encara no sabia com seria la barca que agafaríem en la segona meitat del trajecte, de fet pensava que seria una espècie de ferri o en qualsevol cas una barqueta ni que fos de pescadors. Però al cap de quasi 3 hores de viatge en la furgoneta i quan vam arribar a un poble on bàsicament només hi havia un restaurant, un petit moll i una oficina oficial on pagar el permís d’uns 2€ per poder accedir a la selva, em vaig adonar que el trajecte en barca no seria ni còmode ni normal.
Aquelles barquetes semblaven mes pròpies d’una pel·lícula d’exploradors que pensades per a passatgers normals. Vam haver d’esperar quasi una hora abans de poder-ne agafar una però finalment uns 12 o 14 passatgers vam pujar en una d’aquelles barques que ni tan sols tenia seients havent d’estar asseguts a terra durant tot el trajecte.
En alguns moments es feia realment incòmode anar en aquella barca però la sensació era brutal, i mes quan de sobte vam passar pel costat d’un ramat de nyus, o quelcom similar, tots banyant-se al riu. Allò ens va resultar a tots tant inesperat com al·lucinant, almenys jo no tenia ni idea de que en aquell riu podríem veure aquests animals. De fet vam veure més d’un remat i un munt de micos saltant d’arbre a arbre. Encara estàvem de camí però ja estàvem tots al·lucinant.
El trajecte en aquella barca d’exploradors va durar poc més de dues hores recorrent els meandres i endinsant-se a la selva mentre cada vegada estàvem més rodejats d’una vegetació exuberant amb arbres que podien tenir una alçada de 30 metres.
Finalment vam arribar a un petit moll amb dues casetes i 3 o 4 barques més com la nostra. A la banda dreta del riu hi havia el moll del poble i a la banda esquerre el moll d’entrada a la selva. Des d’aquí ja es veia que el poble tenia 2 carrers i un únic objectiu, servir de pont perquè els turistes visitessin la selva.
Ja havia mirat a quan quedava l’hotel que havia reservat del moll, i quedava a uns 10 minuts caminant. Per la distància que era vaig pensar que l’hotel estava al centre del poble, però res més allunyat de la realitat. Quan portava 3 minuts caminant ja havia deixat el centre del poble enrere i entrava a les afores del poble, amb els carrers ja sense asfaltar i sense botigues. L’hotel quedava a 10 minuts caminant del moll però estava tant lluny del centre que pràcticament quedava fora del poble i tant enmig de la vegetació que fins i tot costava de trobar, sort dels cartells que hi havia pel camí perquè en cas contrari ni tan sols seguint Google Maps, com feia, l’hauria trobat.
En veure l’hotel i en ser conscient de com era aquell poble, vaig pensar, no podria haver anat a parar a un lloc millor, un poble tant inaccessible on costa tant d’arribar-hi, que està enmig de la selva mes antiga del mon, que només te dos carrers, menys de 100 habitants i que tan sols caminant 10 minuts ja el deixes enrere.
L’habitació em va costar 300 bats, uns 9€, i era de les mes cares que havia reservat entre Tailàndia i Malàisia, això si, era una habitació per a 4 persones. Si, tenia 4 llits i bany propi i a mes era una espècie de bungalow, és a dir, eren habitacions de fusta unifamiliars i completament separades unes de les altres. No tenia ni idea de que era així quan la vaig reservar, simplement vaig reservar aquesta perquè era l’únic hotel que tenia habitacions individuals disponibles, i pel fet d’estar tant allunyat del centre, doncs e3ra molt mes barat que els altres, tot i que aquesta llunyania no era mes que 10 minuts caminant. Això si, aquests 10 minuts eren més que suficients per suar com un porc, de fet el primer que vaig fer en arribar a l’hotel, abans de fer el check-in, va ser dutxar-me. El noi de l’hotel ja es va esperar molt amablement en veure’m arribar, de fet era ell que no volia atendre’m suant com estava.
Eren les 17h aproximadament quan m’acabava de dutxar, feia el check-in i sortia a donar una primera volta pel poble, però vaig tardar mes en arribar al centre que en veure tot el poble, doncs els dos carrers que te es recorren en uns 5 minuts. En total hi havia uns 3 o 4 restaurants, un parell de mini-súpers i 4 o 5 hotels, tot plegat en aquells dos carrers.
Degut a què havia dinat poc i malament en el poble on havíem fet el transbord de la furgoneta a la barca, passaven pocs minuts de les 18h quan ja tenia gana i buscava un lloc on sopar. Em vaig decidir per un que tenia una terrassa elevada i que permetia veure un dels carrers del poble i bona part de la selva a l’altra banda del riu amb el sol ponent-se darrere una muntanya. Era una vista molt emocionant.
Tot i ser un poble per a turistes, els preus eren igual de barats que en altres ciutats. Vaig menjar un plat d’arròs amb vedella i verdures per 10 ringgits, uns 2,50€. El plat era gran i complet però el millor de tot era poder menjar mentre a una banda veia quasi tot el poble i davant meu la selva amb el sol ponent-se darrere d’ella. Va ser una de les millors arribades a un nou lloc i la primera caminada que faria tot sol a una selva amb tanta biodiversitat com aquesta.
Aquell dia anava a dormir realment content d’haver arribat allà tal com ho havia fet i de poder dormir pràcticament sol en tot aquell hotel completament rodejat de vegetació i on l’únic soroll que s’escoltava ja fos de dia com de nit, eren els ocells i les granotes. Era perfecte!
L’endemà em vaig despertar ben aviat per començar el trekking per la selva cap a les 8 del matí. No havia de ploure per lo que vaig agafar ben poca cosa. M’atura a un restaurant que estava just a la cantonada del carrer de l’hotel amb el carrer del moll per prendre un bon esmorzar amb pa, ous, frankfurts, embotit i fruita. Un esmorzar com poques vegades em prenc per poder fer el trekking sense que em vingués la gana a la meitat.
Després anava al moll per agafar una de les barques que creuaven a l’altra banda i on ja podies començar a caminar tot sol pel mig de la selva. Aquesta selva, a diferència de la de les Cameron Highlands, es podia visitar sense cap guia, doncs no només tenia senyalitzacions per tot arreu sino que fins i tot tenia un camí fet amb fustes, quelcom impensable a les Cameron Highlands on el guia pràcticament havia d’anar obrint camí amb un matxet. Aquesta tenia l’avantatge que no cali contractar un tour però per contra totes aquestes indicacions i camins li feien perdre bona part de la gràcia i autenticitat.
En qualsevol cas no vaig tardar en caminar completament sol per la selva i a trobar-se els primers animals. Sent de dia és mes complicat de trobar-ne i mes si no saps on buscar, però tot i així vaig veure algun búfal mes al riu i una bona colla de micos saltant pels arbre a mes de 15 metres de terra. La veritat és que m’espantava cada petit soroll que sentia prop meu, però son els propis animals que s’aparten en veure’ns i per tan no cal preocupar-se per res. Ho dic perquè de serps també en vaig veure, però sortien corrent abans de que ni tan sols poguessis fer-lis una foto.
En aquesta selva s’hi poden veure fins i tot tigres, però de dia costa molt i mes si no saps on estan. En qualsevol cas vaig veure búfals i mocos en llibertat, a part de tota la vegetació espectacular, i amb això ja quedava mes que satisfet.
Vaig estar unes 3 hores caminant per la selva fins quasi les 12 del migdia que vaig decidir tornar cap a l’hotel. La temperatura i la humitat eren molt altes i el que a les 8 del matí era soportable, ara no ho era gens. Suava tant que semblava, literalment, que m’acabés de dutxar vestit. Tota la roba la portava completament xopa fins al punt que fins i tot em feia una mica de vergonya cada vegada que em creuava amb algú. Per sorprenent que em semblés, la majoria de gent tot just entrava ara a la selva, just en el moment que jo en sortia per no aguantar mes aquella calor i xafogor.
La veritat és que em costava aguantar aquella calor que provocava que em cansés molt mes i que em veiés obligat a passar mes estona a l’habitació on almenys hi havia ombra i un ventilador. L’endemà ja marxava cap a la segona ciutat de Malàisia, Melaka, per lo que havia d’aprofitar el que quedava de tarda per veure una mica mes el poble i els seus voltants.
La veritat és que passejar per aquell poble m’encantava. Un poble molt tranquil, respectuós, amable i rodejat de selva que veiés miressis on miressis i des de qualsevol lloc del poble. Aquell dia dinava a l’habitació però tornava a sopar al mateix restaurant que el dia anterior per tornar a veure la posta de sol darrere la selva mentre sopava quasi sol a la terrassa del restaurant.
L’endemà pel matí tornava a agafar una de les furgonetes que tantes vegades ja m’havien portat per Malàisia per anar cap a la ciutat de Melaka. Bé, el trajecte realment era fins la capital del país, Kuala Lumpur, i d’allà agafaria un bus regular fins a Melaka. Després de visitar Melaka tornaria a Kuala Lumpur per passar-hi uns dies a un apartament situal al pis 39 d’una torre situada davant de les Torres Petronas, cosa que em permetia tenir una de les millors vistes que he tingut mai des d’una habitació.
Feia aquest trajecte perquè volia que Kuala Lumpur fos l’última ciutat en visitar de Malàisia per agafar des d’allà mateix l’avió que em portaria fins a Hawaii, per lo que primer aniria fins a Melaka,
El trajecte va durar poc mes de 3 hores, mitja de les quals van ser només per entrar a Kuala Lumpur. Aquesta és una d’aquelles ciutats que et sorprenen si no la coneixes, una ciutat en ple creixement i de les que no et queda cap dubte que en pocs anys serà una metròpoli com cap a Europa. I no només em va sorprendre per la gran quantitat d’ampliacions i obres que s’hi feien, sino per lo avançada tecnològicament que es veia a simpe vista. Els busos, els trens, els cotxes, tot plegat era molt mes modern del que m’esperava, fin s i tot ja tenien flotes senceres d’autobusos completament elèctrics i… gratuïts. Si, bona part del transport públic de Kuala Lumpur és gratuït.
Teòricament, la furgoneta ens deixaria a Chinatown. Jo no sabia com anar des d’allà fins l’estació central de Kuala Lumpur des d’on havia d’agafar un bus fins a Melaka. No tenia Internet i per tant no podia utilitzar Moovit, però esperava que preguntant, mirant mapes, amb el GPS i tenint en compte que era l’estació mes important de Kuala Lumpur, no em costés massa arribar a aquella estació.
Jo anava seguint a Google Maps la nostra ubicació mentre circulàvem per Kuala Lumpur. Tenia ben ubicada l’estació i tenia l’esperança de que hi passéssim a prop i jo dir-li al xofer que em deixés allà. Però la sorpresa va ser veure que conforme passava el temps i la furgoneta avançava per aquella carretera colapsada, mica en mica ens anàvem acostant a l’estació, i el millor era que semblava que hi anàvem directament.
I efectivament, la primera parada que faríem seria a l’estació central on jo havia d’agafar el bus cap a Melaka. Quan ja era evident que hi estàvem entrant vaig preguntar-li al xofer si allà hi pararíem, a lo que em va respondre afirmativament una parella de francesos que casualment també havien d’agafar un bus per anar a Melaka, el mateix bus que jo, és clar.
Així doncs, no només em vaig endur una bona alegria per no haver de buscar l’estació, sino que això em permetria estalviar força temps, quelcom d’agrair tenint en compte que ja eren les 15h i el trajecte fins a Melaka era de dues hores.
Anàvem la parella i jo a comprar el bitllet pel pròxim bus a Melaka que seria a les 15:30h. Tenia 30 minuts que vaig aprofitar per sortir de l’estació i menjar un parell de pinxos de boles de carn per aguantar almenys fins l’hora de sopar.
Però no tot podia ser perfecte. El bus va sortir amb un endarreriment de 40 minuts i l’entrada a Melaka va ser quasi tant caòtica com l’entrada a Kuala Lumpur. Un trànsit terrible que ens va tenir mig aturats quasi una hora. Finalment arribàvem a l’estació de Melaka a les 18:30h. Encara sort que no havia perdut temps a Kuala Lumpur buscant l’estació.
Ja havia llegit per Internet que els taxistes de Melaka son dels mes odiats d’Àsia. Son pesats, impertinents i, com a molts llocs de Tailàndia, intenten estafar sempre que poden. I això ja ho vaig notar tan sols baixar del bus. Un parell de taxistes se’ns tiraven a sobre cridant, taxi, taxi, i ni tan sols callaven quan era evident que no t’interessava.
Des d’aquella mateixa estació havia d’agafar el bus regular número 14 que per uns 0,30€ em deixaria a pocs metres de l’hotel que havia reservat, al bell mig del casc històric de Melaka.
Em va costar una mica de trobar el bus regular perquè l’estació era mes gran del que m’esperava però almenys no em va passar com als francesos que no sabien quin bus havien d’agafar i que per això me’ls vaig trobar connectats al WIFI d’un McDonald’s per esbrinar quin bus agafar. Jo tan sols vaig anar al punt des d’on sortia el bus 14 i allà vaig esperar quasi una hora mes. Si, una hora, ja que l’anterior acabava de sortir i per allà hi passava una vegada cada hora.
Amb tot ja eren quasi les 20h quan per fi arribàvem al casc històric i jo baixava d’aquell bus ben estrany, doncs els seients eren dues files enganxades a la paret a banda i banda amb un passadís central que va quedar ple de gent i que feia realment difícil poder baixar del bus, doncs només tenia la porta davantera i el passadís no només era ple de gent sino que era realment estret.
Ràpidament arribava a l’hotel que tan sols quedava a 2 carrers de la parada passant pel mig d’un mercat amb botiguetes de menjar i on aniria poc després a sopar. L’hotel costava 20 ringgits la nit, uns 5€, i tenint en compte la seva ubicació tant bona, no em podia esperar res massa luxós. L’habitació era interior amb una sola finestra que donava al passadís, el bany era compartit i l’olor d’humitat dons l’habitació era terrible. Per aquell preu no es podia demanar mes.
En qualsevol cas anava a sopar al mercat i a dormir ben aviat després d’aquell dia que es va allargar més del que m’esperava però que acabava tal com estava previst, havent passat per Kuala Lumpur i ja instal·lat a Melaka. El viatge seguia.
Melaka em va semblar una ciutat molt turística però també molt pròspera amb un important teixit empresarial i financer. A mes, i degut al seu passat colonial, o mes ben dit multi-colonial, aquesta ciutat és molt diversa, respectuosa i tolerant, amb una barreja de cultures i religions enorme, de fet com en bona part de Malàisia, però que s’accentua en ciutats com Melaka.
El casc històric on era el meu hotel, semblava un petit poble anglès just a la desembocadura del riu que creua tota la ciutat. Carrers estrets i edificis centenaris conformaven un barri tranquil però ple de restaurants xinesos, indis i malais. Tota una oferta gastronòmica molt bona i barata just al costat de l’hotel.
El barri de Chinatown em quedava una mica lluny, o mes aviat inaccessible, però em va agradar molt i hi vaig anar un parell de vegades. El barri estava a prop de l’hotel però amb el riu pel mig, i per a creuar-lo havia de caminar uns 10 minuts fins al pont mes proper que era el de la plaça mes coneguda de la ciutat i on encara s’hi poden veure vestigis de la colonització neerlandesa com un petit molí de vent. La veritat és que tota aquella zona te un gran patrimoni històric però també molt de turisme, sobretot de Xina, i que te el seu màxim exponent en els horribles tuc-tucs engalanats de Hello Kitty i altres personatges similars.
Però després de passar aquella plaça ja s’entra a Chinatown on tot canvia i on pots gaudir d’un petit poble xinès enmig de Melaka. A diferència d’altres que he vist, aquest estava especialment net, tant el carrer com les botigues, i les olors eren agradables. carrers estrets, poc trànsit i moltes botigues de tot tipus, però sobretot de menjar o restaurants. A mes hi havia uns quants temples ben conservats i algun de força imponent.
Un dels dies vaig creuar tot Chinatown i molt mes per arribar fins la platja, doncs tot i que ja hi havia intentat anar des de la banda del riu on era el meu hotel però degut al port i altres infraestructures, o be no hi havia platja o no s’hi podia accedir. Però a l’altra banda del riu i caminant mes de 30 minuts si que vaig poder arribar a la platja. Era llarga però estreta i estava allunyada de tot. No hi havia residències a primera línia de platja. Em va sorprendre que quedés tant allunyada i que estigués tant buida tenint en compte la calor que feia. Tan sols entre 5 i 10 persones en tota la platja fent exercici o passejant per la vora. Això si, centenars de corbs envaïen els arbres fent un escàndol terrible.
Almenys vaig cumplir l’objectiu de veure el mar de Malàisia, això si, pensava que des d’allà podria creuar el riu però no, a la desembocadura semblava que hi havia un control militar per accedir a aquelles instal·lacions i l’única manera de creuar era tornar enrere i passar tot Chinatown de nou fins arribar al pont pel que havia passat, és a dir, tenia per davant 30 minuts mes de caminada.
Pel camí m’aturava a dinar en un restaurant xinès dins un recinte on n’hi havia varis. vaig demanar a l’únic que tenia els preus dels plats ben visibles i en vaig demanar un per 6 ringgits (1,50€) amb espaguetis, carn i una espècie de sopa amb coses que no vaig acabar de saber què era però que estava molt bo, semblaven raviolis grans amb carn feta al vapor. Tot molt bo, ben preparat i molt barat. D’aquesta manera el camí de tornada no se’m va fer tant llarg.
Després de quasi 3 dies visitant Melaka, tornava a Kuala Lumpur però aquesta vegada m’hi quedaria 4 dies abans de marxar a Hawaii. Agafaria el mateix bus que ja vaig agafar per venir a Melaka per ser aquesta la millor opció en quant a temps i cost del trajecte. No el tenia reservat però amb aquests trajectes no feia falta ja que com a mínim en sortia un cada hora i sempre hi havia places disponibles. Tenia previst agafar el bus cap a les 12h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 14h, doncs podia entrar a l’apartament de Kuala Lumpur a partir de les 15h.
Cap a les 9h deixava l’hotel i anava cap a la parada on agafar el bus local que em portés fins l’estació d’autobusos de Melaka. Ja havia mirat a Moovit on era la parada, per lo que en principi no hauria de tenir cap problema. Però degut a què fora de l’hotel no tenia Internet, vaig haver de guardar el trajecte fins la parada per no perdre’m mentre hi anava. Però quan era prop de la parada, en vaig veure mes d’una i el mapa de Moovit ja no s’actualitzava, per lo que finalment em vaig equivocar de parada i vaig estar esperant en una que no era quasi una hora, fins les 10h.
En veure que el temps passava i que no venia cap bus, vaig decidir tornar a l’hotel per demanar un taxi o un Uber, o el que hi hagués allà. El noi de l’hotel em va recomanar Grab, que és l’Uber asiàtic. No agafar taxis era un dels meus objectius, però en aquest cas encara no sabia segur què havia passat amb el bus i ni si en podria agafar algun, per lo que vaig decidir anar en un Grab i mes tenint en compte que després de més d’un mes de viatge tan sols havia agafat taxis allà on no hi havia cap altre transport i caminar era inviable.
El mateix noi el va demanar per a mi i en menys de 5 minuts arribava. Més tard m’adonaria del meu error en què em vaig equivocar de parada de bus, un error que em va obligar a agafar un taxi quan tenia una altra alternativa mes barata. En qualsevol cas el preu del Grab no va arribar als 10 ringgits, poc més de 2€, i abans de les 11h ja estava a l’estació d’autobusos de Melaka a punt per anar cap a Kuala Lumpur.
Vaig poder comprar un bitllet pel bus de les 12:15h i que arribaria a Kuala Lumpur cap a les 14:30h, perfecte! Abans de deixar l’hotel ja havia aprofitat el seu WIFI per buscar la manera d’anar des de l’estació central de Kuala Lumpur a l’apartament reservat, evidentment en transport públic. El trajecte a peu era de quasi dues hores i mitja a pas lleuger, per lo que amb la maleta i la calor en serien mes de 3, per lo que aquesta opció en principi quedava descartada.
En el bus vaig seure al costat d’un senyor que em va explicar una mica la seva vida, una vida prou interessant d’una persona que havia pogut guanyar força diners en una situació difícil i que ara podia gaudir de la vida, com per exemple ara, que anava a la capital a passar uns dies amb el seu fill que havia tornat d’EUA. He de confesar que m’agrada a la vegada que em sorprèn aquesta tendència que tenim les persones a explicar la nostra vida a persones totalment desconegudes i fins i tot explicar-lis coses que ni els amics més propers saben, suposo que justament per tractar-se d’una persona desconeguda i que saps que segurament ja no veuràs mai més, per lo que no tens cap necessitat de maquillar les coses o posar-te cap careta. Aquestes converses entre dos desconeguts son les més sinceres que hi ha.
Cap a les 14:30h arribàvem a Kuala Lumpur i tocava, primer, trobar el tren regional que m’havia de portar fins l’inici del trajecte d’algunes línies de bus urbans, per cert, gratuïts, i que ja em deixaria a pocs metres de l’apartament.
La parada del tren la vaig trobar ràpid ja que era a la mateixa estació central. Des del tren ja vaig poder apreciar part de la ciutat i el seu emblema principal, les Torres Petronas. Però en arribar a la parada on havia de baixar i buscar el bus, el tema es va començar a complicar. Es tractava d’una zona amb varis nivells de carreteras, rotondas, places i pàrquings de busos. Amb el GPS del mòbil semblava que m’acostava a la suposada parada però un cop hi arribava no s’hi veia res. Seguia caminant i segons Moovit m’allunyava de la parada, tornava enrere, preguntava i res, només es veia una parada de busos però que eren de llarga distància o privats. Vaig estar mitja hora donant voltes per aquella mateixa zona suant i sense treure’n res de clar.
Ja una mica desesperat vaig mirar quant tardaria caminant des d’allà fins l’apartament, i serien unes 3 hores o més, doncs eren quasi 12 quilòmetres. La desesperació era tal que finalment vaig començar a caminar sense pensar-m’ho en direcció a l’apartament amb l’esprrança d’anar fent aurostop i que algú em portés. Agafar un taxi estava descartat.
Però per sort, quan portava uns 50 metres, vaig veure el bus que buscava. Anava circulant però això em va confirmar que la parada era a prop i que havia de seguir buscant-la. Vaig anar enrere per on havia vingut el bus i finalment vaig trobar la parada. Aquesta estava una mica mes amaga que l’altre i era més petita, potser per això cada vegada que preguntava em dirigien a l’altre. En qualsevol cas allà vaig veure les línies de bus que buscava i fins i tot un que ja s’esperava amb el xofer dins. Li vaig preguntar i efectivament era aquell el que havia d’agafar. El xofer em confirmava que aquestes línies eren gratuïtes per lo que per fi podia seure en el bus que ja em deixaria ben a prop de l’apartament.
Mentre anava sol en aquell bus pensava en què menys mal que l’havia trobat, perquè fer tot aquell trajecte a peu hauria estat impossible. Tan sols m’hauria quedat l’autostop o resignar-me a agafar un taxi.
Suposadament, l’apartament que havia reservat estava en una planta 39 d’una de les torres residencials mes altes de Kuala Lumpur i des del que hi havia una vista privilegiada del skyline de la ciutat incloses les Torres Petronas. I dic suposadament perquè no m’acabava de creure que un apartament de 25€ la nit fos com el que es veia a les fotos i tingués les vistes que s’hi veien, sense contar una piscina a l’àtic, a la planta 48 i que era simplement espectacular.
Però quan el bus em va deixar a la parada mes propera a l’apartament, vaig començar-m’ho a creure. Des d’allà ja podia veure perfectament les Torres Petronas i ben a prop una torra d’apartaments, però que la veia tant alta que pensava que aquella no seria. Però conforme m’anava apropant al punt que l’amfitrió m’havia enviat, quedava clar que si que era aquella. Estava al·lucinant. Seguretat privada, un munt de conserges i treballadors per tot l’edifici.
Un cop allà, ja no tenia cap més informació de què fer o on preguntar, així que vaig preguntar a la noia que hi havia a la recepció i em va dir que ella no podia saber res, que en aquella torre hi havia un munt d’apartaments llogats. Per sort, vaig poder-me connectar a la xarxa WIFI de la recepció i vaig veure que l’amfitrió m’havia enviat les instruccions per poder entrar.
Li vaig llegir-li les instruccions a la mateixa noia d’abans i ara si que entenia què havia de fer. La clau estava a la bústia de l’apartament. Un treballador m’havia d’acompanyar a buscar-les i a les 16h, quan acabessin de netejar l’apartament, ja hi podria entrar. Amb tot va passar quasi una hora en què no tenia gens clar que tot plegat no fos una estafa o que en el millor dels casos es tractés d’un apartament compartit o que no tingués les fantàstiques vistes que es veien a les fotos.
Quan ja tenia la confirmació de l’amfitrió i les claus a la mà, ja vaig poder accedir lliurement a tot l’edifici inclosos els ascensors, que si, anaven amb la mateixa targeta que obria la porta de l’apartament. L’ascensor pujava rapidíssim fins al punt que podia notar com se’m tapàvem les orelles. A les instruccions hi deia que la meva era l’habitació de l’esquerre, cosa que em va fer sospitar encara més que seria un apartament compartit.
Però quan vaig arribar al replà de la planta 39, tot va començar a canviar. Allà ja hi havia grans finestrals que permetien fer-se una idea de les vistes que hi havia des dels apartaments. La planta tenia una visió de 360º, per lo que cada apartament tenia unes vistes diferents, i les realment bones només n’eren unes, les que donaven de ple a les Torres Petronas. Ja m’estranyava que dels prop de 10 apartaments que hi havia en aquella planta, el meu fos per mi sol i amb les millors vistes. vaig buscar el meu i estava a la banda bona, la que donava a les Torres Petronas. Vaig entrar-hi trobant-me en un petit rebedor on hi havia un moble i dues portes a banda i banda. Semblaven dos apartaments independents tot i que compartien la mateixa porta d’entrada i rebedor, però cada un d’ells tenia la seva pròpia clau d’entrada. Vaig obrir aquesta segona porta, vaig entrar i per poc em caic a terra.
Era un apartament petit però molt nou, modern i tal com l’havia vist a les fotos. Però el que per poc em fa caure a terra va ser la imatge que vaig veure tan bon punt vaig ser dins. Totes les cortines estaven obertes i es veia tota la paret exterior completament de vidre i amb les vistes que havia pogut veure en fotos. Em vaig quedar allà de peu amb la maleta a la mà i quasi sense respiració amb un skyline brutal de Kuala Lumpur davant meu, incloses les Torres Petronas i la famosa torre de telecomunicacions. Semblava un quadre, un observatori, no ho sé, però em semblava increíble que per 25€ la nit pogués gaudir d’aquelles vistes, fer ús de tot l’apartament i banyar-me a la piscina infinita de la planta 48 a 210 metres d’alçada. El meu apartament no quedava tant amunt però si a uns molt respectables 170 metres.
Vaig deixar la maleta, vaig seure al llit davant del finestral amb mitja Kuala Lumpur als meus peus mentre pensava que tot plegat no tan sols era com a les fotos, sino fins i tot millor. Aquell apartament havia superat les meves expectatives i ara mateix no em podia creure que gaudiria d’aquelles vistes matí, tarda i nit durant 4 dies. Com seria anar a dormir veient tot allò completament il·luminat? I que fos el primer en veure quan em despertés? Ja tenia ganes d’experimentar-ho.
Eren les 17h i aquesta era la primera vegada que arribava a un apartament o hotel i m’hi quedava més de dues hores abans de sortir. Preferia quedar-me allà mirant per la finestra que sortir a passejar per una ciutat encara desconeguda per a mi com era Kuala Lumpur. Eren les 19h passades quan sortia a buscar el 7-eleven mes proper, que per primera vegada a Tailàndia i Malàisia, em quedava a més de 10 minuts caminant de l’apartament. Allà i a una botiga que vaig trobar pel camí, vaig comprar el sopar que em menjaria a l’apartament mirant per la finestra.
S’anava fent de nit a la vegada que s’il·luminava la ciutat davant meu. Era una imatge increíble, i quan es va fer fosc del tot, fins i tot molt mes espectacular que durant el dia. Poder veure les Torres Petronas completament il·luminades mentre sopava era quelcom que ni tan sols ara em podia creure. Quant pagaria la gent per poder pujar a un mirador amb les vistes que jo tenia ara mateix?
Evidentment ja no vaig sortir més i vaig deixar totes les cortines ben obertes per tal que l’últim que veiés abans d’anar a dormir fos aquell quadre il·luminat. Aquella primera nit és probablement la nit que més recordo, i sens dubte, la millor de tot el viatge. Bé, potser la segona…
A més l’apartament estava perfectament insonoritzat per lo que vaig passar una molt bona nit dormint 8 hores d’una tirada i veient tot Kuala Lumpur tan bon punt vaig obrir els ulls pel matí.
L’endemà vaig sortir bona part del dia però va ser quasi l’única sortida que vaig fer a Kuala Lumpur. Els altres dies preferia quedar-me llargues estones a l’apartament gaudint de les vistes. Aquest segon dia el vaig dedicar a visitar Chinatown, la zona financera, incloses les Torres Petronas, un barri hindú i la mesquita més gran de Malàisia. Aquesta és una ciutat de contrasts que permet veure les Torres Petronas des d’un carrer de Chinatown que et teletransporta a la Xina més autèntica i rural.
Com quasi sempre feia aquestes sortides només caminant, doncs és així com es coneix millor la ciutat. En el cas de Chinatown vaig tardar quasi dues hores en arribar-hi tot i que va valdre molt la pena, doncs vaig passar per tot el barri financer, per sota les Torrea Petronas i de la de telecomunicacions i vaig poder dinar com un local mes en el típic mercat de llocs ambulant de menjar xinès. Va ser un dia molt cansat però gràcies al qual vaig poder conèixer una mica la cultura d’aquesta ciutat tant diversa i treure’m les ganes de sortir cada dia, doncs ja tenia clar que dels dies que em quedaven a la ciutat, bona part me’ls passaria a l’apartament mirant per la finestra.
Això si, la tornada a l’apartament després d’aquell primer dia de caminar sens parar, es va fer realment dura, havent de parar en vàries ocasions degut al cansament aguditzat per la calor. Almenys aquí semblava que no hi havia tanta humitat com a Tailàndia i almenys no suava tant.
I mai m’hauria imaginat que veure una tempesta fos tant captivador. Un dels dies va caure una tempesta com poques havia vist, i amb tants rasca-cels tant a prop i amb tant angle de visió com tenia des de l’apartament, era com estar a primera fila d’una actuació meteorològica en què queien llamps cada pocs segons sobre qualsevol dels edificis que veia davant meu. Era un no parar de trons, llamps i pluja vistos en tot el seu esplendor però amb la seguretat que donaven aquells vidres blindats.
Visc en un poble de platja i amb una piscina comunitària a casa meva, i poques vegades em banyo en un o altre lloc, fins i tot a Tailàndia no em vaig banyar ni una sola vegada tot i les nombroses illes que vaig visitar mes enllà de mullar-me una mica els peus o per motius de força major com haver de baixar d’una barca. Però va ser aquí, a Kuala Lumpur, on em vaig banyar més estona que en anys vivint al costat del mar. La piscina infinita a més de 200 metres d’altitud i amb una vista encara més espectacular que la que tenia jo a l’apartament, era impossible aguantar la temptació, i per poques ganes que tinguis de banyar-te en una piscina, en aquella era quelcom inoblidable.
Vaig pujar-hi un total de 3 vegades, una de dia i dues més de nit. De nit encara era més espectacular per tota la il·luminació tant de la ciutat com de la piscina. A mes la visió era quasi de 360º permetent vistes que eren impossibles des de l’apartament. A més, no sé si l’entrada estava restringida a certs apartaments ja que cap de les 3 vegades que hi vaig pujar hi havia massa gent, de fet a la piscina només vaig veure un màxim de 3 persones a la vegada mentre que a tota la terrassa no hi havia mes de 6 o 7 persones. Un lloc increíble i a més amb una tranquil·litat absoluta.
Tants dubtes que tenia amb aquest apartament i finalment va resultar tot molt millor del que m’esperava. No vaig veure Kuala Lumpur tant com hauria volgut però marxava d’aquesta ciutat amb un record inoblidable. Fins i tot vaig celebrar el meu aniversari mentre era a Kuala Lumpur, tot sol, això si, però gaudint d’unes vistes que poc em podia imaginar.
L’endemà del meu aniversari tocava seguir amb la volta al mon. M’esperava un trajecte d’unes 17 hores entre vols i escales que em portaria fins a Honolulu, Hawaii. I aquest no era un trajecte qualsevol sino que seria el trajecte que no només em traslladaria físicament, sino també temporalment. Si, en arribar a Hawaii ja hauria creuat la línia imaginària que separa el final d’un dia i el començament del següent, per lo que aniria 24 enrere. Ara passaria d’estar per davant d’Espanya en quan a hora, a estar-ne per darrere, concretament 12 hores menys que a Espanya quan a l’inici del trajecte estava 6 hores per davant.
L’aeroport on havia d’agafar el vol era el secundari de Kuala Lumpur i quedava molt lluny de l’apartament. En transport públic, que era com hi volia arribar, tardaria més de dues hores, però en qualsevol cas ja havia mirat com arribar-hi i ja ho tenia tot preparat per aquest trajecte fins l’aeroport. Però el matí que havia de marxar va començar a ploure, i tot i que semblava que havia de parar, quan era l’hora de marxar encara plovia molt.
Veient com plovia i tot el trajecte que hauria de fer amb transport públic per arribar a l’aeroport, sumat al posterior trajecte de dos vols fins a Hawaii, vaig decidir agafar un Grab, l’Uber asiàtic, per segona vegada en pocs dies. Això és quelcom que vull evitar però en aquest cas era la millor opció per tal de no arribar ben xop, suat i cansat a l’aeroport. Almenys les tarifes eren força econòmiques i mentre el que vaig agafar a Melaka em va costar poc mes de 2€ per uns 20 minuts de trajecte, aquest em costaria poc mes de 10€ per un trajecte d’una hora. Això si, no ho tenia massa clar ja que en la primera ocasió jo no vaig poder demanar el Grab havent-ho de fer el noi de l’hotel per mi. Però en aquesta ocasió, si que va funcionar i l’aplicació em va confirmar que ens 10 minuts arribaria el cotxe.
Ràpidament vaig agafar l’equipatge i vaig baixar, doncs no es tant ràpid com pot semblar baixar d’una planta 39. Vaig tenir el temps suficient per deixar la targeta d’accés a la recepció abans de veure com arribava un cotxe a la zona habilitada davant l’edifici del que hi baixava el noi que m’apareixia a l’aplicació de Grab. Era ell i havia arribat abans dels 10 minuts, senyal de que era un noi que premia força l’accelerador, com vaig tenir oportunitat de confirmar durant el trajecte. De fet un trajecte que segons Google Maps comportaria quasi una hora i mitja, nosaltres el vam fer amb poc més d’una hora i amb aquaplannings inclosos.
Amb tot, finalment vaig arribar a l’aeroport 3 hores abans de la sortida del vol havent hagut d’agafar un Grab però per només 15€ (inclosos peatges) i ben sec i descansat.
El primer que em va sorprendre d’aquell aeroport, que es deia Kuala Lumpur 2, va ser veure que el 90% o més dels avions que es veien per les pistes, eren de AirAsia, la companyia lowcost més important d’Àsia i que tenia aquí un aeroport quasi propi. Jo, evidentment, volava amb AirAsia.
El trajecte constaria de dos vols d’unes 7 hores cada un, el primer fins a Osaka i el segon fins a Honolulu. Sortiria de Kuala Lumpur a les 14h i arribaria a Honolulu a les 14:30h, tan sols uns minuts després d’haver sortit però havent fet un trajecte de quasi 20 hores. Fins aleshores en cada trajecte havia perdut hores però ara les recuperaria totes de cop, i passaria d’estar 6 hores per davant d’Espanya a estar-ne 12 per darrere.
El vol fins a Osaka va ser perfecte perquè anava sol a la meva fila. Vaig poder canviar de seient i estirar-me per dormir. El transbord a Osaka no era ni de dues hores per lo que el canvi s’havia de fer molt ràpid. A l’aeroport ja estaven els treballadors preparats per fer-nos passar pel control de seguretat i dirigir-nos a la porta d’embarcament. Aquesta era la primera vegada que trepitjava Japó i tenia l’oportunitat de veure, encara que fos molt poc, la cultura japonesa. En el control de seguretat ja es podia veure que eren extremadament educats, ràpids i eficients,el que calia esperar dels japonesos.
Però el que més em va sorprendre de l’aeroport de Osaka va ser veure una zona de fumadors a la mateixa zona de les portes d’embarcament. Evidentment era una sala completament hermètica però ben ventilada i que realment em va salvar força, doncs jo ja havia assumit que em passaria 20 hores sense fumar i que seria dur, però allò em va permetre fumar tranquil·lament, després menjar que ja portava de Kuala Lumpur i després veure aigua ben freda de les fonts que hi havia per tota la terminal. Tot perfecte, havent fumat, menjat i begut. En menys de 30 minuts havia solucionat totes les necessitats que tenia i ja estava llest pel segon vol de quasi 8 hores. Eren les 12 de la nit però aquella nit per a nosaltres duraria menys de dues hores.
Quan portava ja assegut una bona estona i ja pensava que en aquest vol també aniria sol a la meva fila, primer va venir un senyor que va seure al seient de passadís (jo era al del mig) i quan ja estàvem a punt de marxar, va aparèixer el noi que seia a la finestra i que era tres vegades mes gros que jo. no només tenia dues persones al meu costat, sino que a més una d’elles no em deixava ni tan sols ocupar tot el meu espai. Aquest vol no seria tan còmode com l’anterior.
Això si, el noi gros era de Hawaii, molt amable i parlava força be el castellà per haver estudiat uns anys a Sevilla. Vam estar xerrant d’Espanya i de Hawaii una bona estona, ell en castellà i jo en anglès per poder practicar cadascú l’idioma que volia practicar. Va ser una conversa molt interessant en el sentit que ens vam entendre perfectament parlant idiomes que dominàvem poc i que ens va servir per aprendre una mica més del país de l’altre.
Tots dos vols van anar molt be i vam arribar a Honolulu a l’hora prevista, cap a les 14h del mateix dia tot i haver passat un munt d’hores volant. Acabava de guanyar unes 12 hores però que evidentment aniria perdent conforme m’acostés a Europa.
Però quan realment em vaig adonar que era a Hawaii, va ser al passar el control d’immigració. Es tractava d’una dona molt amable i que el primer que em va dir en veure el meu passaport va ser quelcom similar a: “Ooohhh quants viatges!”. Al contestar-li que estava donant la volta al mon ella va voler saber una mica més com ho feia i durant quant temps. Es va interessar força pel viatge però no per decidir si deixar-me entrara a Hawaii o no, doncs en aquell moment ja havia segellat el passaport i per tant confirmat la meva entrada, simplement s’interessava per mi i pel viatge, molt diferent als agents que em van tocar a Nova York i Miami on eren absolutament seriosos. En acomiadar-me d’ella vaig pensar, això és Hawaii!
Un cop a la terminal em vaig trobar amb el noi del seient del costat on ens vàrem acomiadar, ell amb el gest tant típic dels hawaians.
Però després de que tot anés tant be, va tocar patir una mica. La maleta va arribar be però em vaig liar a l’hora de buscar la parada de bus des d’on en podria agafar un que ja em deixaria dins de Honolulu i per només $2,75. Ja m’havia preocupat de buscar l’itinerari abans de sortir de Kuala Lumpur però el problema va ser les dues plantes que tenia l’aeroport. La parada del bus era en una de les plantes però jo només vaig mirar a la panta a la que havia arribat, per lo que vaig acabar pensant que per allà no passaven els busos urbans de Honolulu. Vaig mirar quant costava un Uber, i tot i no ser massa car, uns $17, la meva obsessió per evitar taxis, Ubers i similars em va fer decidir començar a caminar almenys fins arribar a Honolulu i agafar allà un bus fins el hostel. A més, només tenia $3 en efectiu i l’únic exchange que hi havia a la terminal estava tancat, per lo que a menys que pogués pagar el bus amb targeta, només tenia diners per agafar un dels dos busos que hauria d’haver agafat.
Sense pensar-m’ho massa més estona vaig començar a caminar en direcció Honolulu. No vaig tardar en adonar-me de què el trajecte seria més complicat del que pensava, per una banda degut a l’intensa calor que feia i per una altra pel llarg tram de carretera que hi havia fins arribar a Honolulu i pel que hauria de caminar per la cuneta amb el perill que això comporta. Almenys, els cotxes, lluny de pitar-me, intentaven reduir una mica la velocitat en avançar-me, una mostra més de que Hawaii és un estat diferent.
Però com acostuma a passar quan calcules el temps que et pot comportar cert trajecte, no vaig considerar la calor, les múltiples parades per descansar i les vàries complicacions trobades pel camí sobretot per falta de voreres en molts trams del trajecte. La intenció original era arribar fins al hostel caminant, però quan ja portava una hora caminant i m’acostava al barri de Chinatown de Honolulu, vaig pensar en buscar una parada del segon bus que havia d’agafar i que era el que ja em deixaria ben a prop del hostel. A Chinatown hi havia una parada d’aquesta línia de bus i va ser on vaig anar després d’estar més d’una hora caminant.
Ja era a les afores de Honolulu i Chinatown era el primer barri que em trobaria, així que veuria una mica el barri i buscaria la parada de la línia de bus que em deixaria ben a prop del hostel. Gràcies a tenir tots els mapes descarregats no vaig tenir cap problema en ubicar-me i trobar la parada ràpidament. Portava més de $60 en efectiu però cal tenir en compte que els busos d’EUA no tornen canvi, per lo que vaig haver de pagar amb 3 bitllets d’un dòlar perdent $0,25.
En pocs minuts va arribar el bus i al cap d’uns 20 minuts i després d’haver creuat bona part de Honolulu, arribàvem a l’altra banda de la ciutat on era el hostel. Prop de la parada d’arribada hi havia una zona de restaurants on més tard aniria a fer el meu primer àpat a Hawaii, concretament a un Burger King i perquè tenia unes ganes enormes de menjar-me una bona hamburguesa després de tantes hores menjant poc i malament.
El hostel estava a la part alta de la ciutat el que permetia tenir unes bones vistes del mar i de bona part de la ciutat. El hostel constava d’un gran pati amb varis petits edificis d’una sola planta on hi havia les habitacions, la cuina i una sala comuna. S’ubicava a la típica zona residencial americana amb cases unifamiliars i molt tranquila. Dormiria en una habitació amb 5 persones més però a canvi em podria prendre els cafès en el pati escoltant els ocells i mirant al cel o al mar, un bon luxe per només $36 la nit. Si ja sé, pot semblar una mica car però és una autèntica ganga a Honolulu.
Després de fer el check-in em vaig dutxar, vaig conèixer a un dels treballadors que va quedar força al·lucinat al saber d’on venia i el que encara em quedava de viatge, i vaig sortir a fer el primer àpat a Hawaii. Eren les 18h i volia allargar al màxim per anar a dormir com a mínim cap a les 21h i així adaptar-me al nou horari, i més tenint en compte que dormiria en una habitació compartida, per lo que tampoc podia estar despert quan volgués.
Vaig anar cap a la zona de restaurants sense una idea clara de que menjar tot i que tenia clar que volia quelcom contundent, doncs portava més de 24 hores sense fer un bon àpat. Hi havia molts restaurants asiàtics amb plats que havia estat menjant feia ben poc però que aquí eren, literalment, 10 vegades més cars que a Tailàndia. Amb aquests preus em vaig desanimar una mica i vaig seguir caminant topant-me amb un Burger King. Des de l’inici del viatge que no havia anat a cap restaurant de menjar ràpid, i tot i que no hi vaig massa sovint, ara em venia molt de gust justament per portar tantes hores sense menjar. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig demanar un menú gran i alitas a part. Un munt de menjar per $12, l’àpat més car del viatge fins aleshores però no tant tenint en compte que era a Hawaii i que tenia davant meu un munt de menjar.
En acabar vaig tornar al hostel a fer una mica de temps fins les 21h que ja vaig anar a dormir acabant així un llarg dia que per a mi havia durat unes 36 hores.
Val a dir, que com en la majoria de hostels on he dormit, que aquest també era ple de gent ben respectuosa. de fet quan vaig anar a dormir només hi havia una persona més a l’habitació i quan em vaig despertar n’hi havia 4, i cap d’ells va fer prou soroll com per despertar-me.
L’endemà, i com acostuma a passar el primer dia que soc en una nova ciutat, me’l vaig passar tot el dia caminant per Honolulu i el Diamond Head, el volcà que custodia la ciutat. Cap a les 9 del mati i després de prendre’m un bon cafè al pati del hostel, vaig anar en direcció a Waikiki Beach, una de les platges mes famoses de Honolulu, no sense abans passar pel 7-eleven que quedava mes a prop del hostel a comprar un parell d’entrepans preparats que em menjaria pel camí. Cada entrepà costava uns $3 i tampoc eren uns grans entrepans, però així és Hawaii. Almenys vaig poder veure preus de plats preparats i per $7 o $8 podria fer un bon sopar.
Pràcticament que vaig d’anar d’una punta a l’altra de la ciutat per poder arribar a Waikiki Beach i justament això és el que m’agrada, doncs en una priemra sortida ja veus bona part de la ciutat o almenys el seu estil, la seva cultura i la seva gent.
Al cap de quasi dues hores d’haver sortit del hostel arribava a Waikiki Beach caminant pel carrer que hi transcorre paral·lelament i que és la viva imatge del luxe més excèntric. Hotels amb habitacions de $2.000 la nit i clients arribant en Limosina.
Per la resta, Honolulu no deixava de ser una ciutat més d’EUA amb el seu trànsit, soroll i restaurants de menjar ràpid. És cert que l’ambient és molt més agradable i la gent molt més simpàtica, però també és una ciutat molt cara i saturada de turisme.
Arribava a la platja i tocava l’aigua de l’Oceà Pacífic per primera vegada a la vida per seguir caminant per la platja en direcció al Diamond Head. En arribar-hi, ja havia creuat tot Honolulu després de més de dues hores caminant i tot just venia el més fort. Ja m’imaginava que pujar al Diamond Head seria dur però ni molt menys m’imaginava la gran caminada que m’esperava i que segurament no hagués fet si ho hagués sabut.
Per començar ja vaig estar quasi una hora més caminant des de la part més propera a la platja fins al punt per on s’entra al volcà, que és enorme. Aquell tram era en pujada i sense les apreciades fonts d’aigua que hi havia per la platja i que m’havien salvat de morir deshidratat.
Passaven de les 14h quan arribava a l’entrada del Diamond Head i punt on la majoria de gent que visitava el volcà començava l’excursió, de fet allà hi havia el pàrquing pels cotxes. La majoria que era allà començaven però jo ja portava 4 hores caminant.
En qualsevol cas era força espectacular passar pel túnel que travessa un dels laterals del volcà i que et porta directament dins el cràter, un cràter enorme, amb botigues, pàrquings i zones verdes. Ja només faltava seguir el camí habilitat per a pujar fins el punt més alt del cràter i gaudir de les increíbles vistes sobre Honolulu.
Camí estret, irregular, amb molta pendent i en alguns casos escales inacabables. Un camí llarg i cansat però que val molt la pena. Unes vistes increíbles de tot el cràter, de tot Honolulu, de bona part de l’illa i del mar esperen en el punt més alt del camí on hi ha un mirador ben atapeït de gent.
Després, evidentment, tocava baixar i tornar cap al hostel. Ja portava unes 5 hores donant voltes i el cansament ja era força pronunciat i aguditzat per la calor, tot i que val a dir que no feia tanta calor com a Tailàndia. Aquí semblava que no hi havia tanta humitat.
Pel camí vaig comprar unes pastes de xocolata a un dels comerços, suposadament, més barats de Hawaii, tot i que barat del tot no ho era o si més no, Hawaii és massa car i qualsevol botiga barata segueix sent cara. Després, quasi dues hores més caminant i mig plovent fins arribar al hostel després de 7 hores d’haver sortit. Un primer dia a Hawaii ben complet en el que vaig veure bona part de la ciutat, les seves platges més famoses i vaig pujar al volcà que custodia Honolulu per gaudir de les millors vistes de Hawaii.
Amb els dies em vaig adonar que pràcticament a Hawaii hi plou cada dia, almenys una estona per les tardes, i que després sempre apareix l’arc de Sant Martí. Un espectacle natural quasi diari en un entorn únic com son les illes que formen Hawaii.
Els dies següents vaig anar a varis llocs de la mateixa illa, entre ells la famosa finca on s’hi han gravat pel·lícules com Jurassic Park, Juamanji i tantes altres. La reserva ja l’havia fet abans d’iniciar el viatge ja que s’ha de demanar amb vàries setmanes d’anticipació. La finca quedava al nord de l’illa mentre que Honolulu queda al sud, per lo que tocava creuar tota l’illa amb un dels seus busos regulars aprofitant aquest trajecte per veure bona part de la costa est de l’illa, una costa impressionant. Quasi una hora de trajecte recorrent una petita carretera paral·lela a aquella costa única de Hawaii. No vaig poder deixar de mirar per la finestra en cap moment.
Com era d’esperar, la línia de bus te una parada just davant de la finca, de fet el nom de la parada és Kualoa Ranch, el propi nom de la finca. La finca es troba a primera línia de mar, just davant d’una platja d’escassos 2 metres d’ample, amb palmeres i sorra blanca. L’entorn és espectacular i molt similar al que podria ser el paradís.
No cal dir que la finca és enorme, molt més del que es veu a simple vista, que ja és molt. En començar el tour vam pujar tot el grup en un total de 3 autocars sense finestres per anar fins la zona on es rodaven les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig ser conscient de la magnitud de la finca.
El trajecte en bus va durar uns 5 minuts fins arribar a un búnquer utilitzat durant la II Guerra Mundial. Des d’allà podíem gaudir d’unes vistes privilegiades de la costa nord de l’illa famosa per les seves grans onades que atrauen a multitud de surfistes.
Després 5 minuts més en el bus pujant muntanyes i creuant prats fins arribar a la zona on es rodaven les pel·lícules. Una extensió de terreny enorme rodejat de prats verds, boscos i unes vistes úniques. No podia deixar de pensar en els diners que podia costar tota aquella finca en una illa de Hawaii.
En un moment determinat i quan baixàvem de l’autocar, em vaig girar per mirar el paisatge i per un moment em vaig quedar sense alè. Tenia just davant meu un dels escenaris més coneguts de Jurassic Park i de tantes altres pel·lícules. Tan sols mirar vaig ser transportat a l’escena de tots 3 corrent mentre eren perseguits per Velociraptors, de fet ens vàrem poder fer una foto al mateix tronc on ells s’amagaven.
A continuació vam seguir amb l’autocar veient els diferents escenaris de moltes altres pel·lícules, de fet n’eren moltes més del que pensava. La veritat és que feia força gràcia veure aquells paisatges que tantes vegades havia vist només en pel·lícules.
El tour va durar una hora i mitja i va ser més interessant i complet del que m’esperava, tot plegat molt ajudat per la guia que ens va tocar, una hawaiana de soca-rel que va fer tot el tour molt més entretingut i divertit.
Després del tour, tenia la intenció d’anar fins a Pearl Harbor. A la mateixa finca em vaig poder connectar a una xarxa WIFI pública i mirar com anar des d’allà fins a Pearl Harbor. Tot i que ja ho havia mirat en el hostel, poder-ho mirar de nou des de la pròpia finca em permetia mirar i guardar tot el trajecte novament i de forma més fiable. En principi, tan sols agafant dos busos ja podria arribar fins a Pearl Harbor.
Per cert, que mentre esperava a la parada del bus, van passar amb cotxe una de les famílies que havia fet el tour amb mi i em van dir de portar-me, però vaig preferir que no ja que ni tan sols sabia ben be on havia d’anar. En qualsevol cas una bona mostra d’amabilitat que em va saber greu haver de declinar.
El bus va arribar ràpid però el problema va venir a la segona meitat del trajecte, quan quedava poc per fer el transbord. El bus va canviar l’itinerari que suposadament havia de seguir, suposo que per obres a la carretera, i això ja em va liar del tot. Jo no tenia Internet per mirar altres opcions en qualsevol moment, només portava el mapa amb el trajecte que havia de fer i aquests canvis em despistaven molt. El GPS funcionava i almenys podia saber per on anava, però no tenia ni idea de cap a on anava aquell bus ni quin podria agafar després per anar a Pearl Harbor o per tornar al hostel.
En un moment determinat vaig estar a punt de baixar perquè semblava que ens apropàvem al lloc on havia de fer el transbord, però era una zona d’autopistes on no es veia res més que carreteres, per lo que vaig decidir esperar una estona a veure cap on anava, però finalment va girar per dirigir-se cap a Honolulu, mentre que Pearl Harbor i el lloc on havia de fer el transbord quedava cap a l’altre costat.
Així que, veient la situació i que ja era dins de Honolulu, vaig decidir baixar en una parada on va baixar la meitat del bus, suposant dons que era una parada important i des d’on podria agafar algun altre bus. En aquell moment ja havia descartat anar a Pearl Harbor i l’únic que intentava era arribar al hostel.
Mirant Google Maps tenia clar que em trobava en una punta de la ciutat mentre que el hostel estava just a l’altra. No tenia Internet i no sabia ni com preguntar com arribar al hostel per no saber el nom del carrer, del barri ni del propi hostel, un greu error que no s’ha de cometre mai, almenys has de tenir alguna dada de l’hotel per si et veus obligat a preguntar.
Sabia el bus que havia d’agafar per arribar al hostel però no sabia el seu recorregut. Vaig mirar a la parada on havia baixat però no va haver-hi sort, així que vaig començar a caminar sense pensar-m’ho dues vegades amb l’esperança d’arribar a alguna zona més coneguda per mi o de trobar una parada per on passés la línia de bus que necessitava. I la veritat és que vaig tenir sort molt abans del que m’esperava, de fet no portava caminant ni 2 minuts quan pel mateix carrer on m’havia deixat el bus anterior, venia un de la línia que ara buscava. Vaig començar a córrer darrere seu, no tant per atrapar-lo sino per al menys no perdre’l de vista i veure on s’aturava. Degut al trànsit i als semàfors el vaig poder seguir uns quants metres fins que va arribar a la següent parada i jo darrere. Si, vaig poder agafar aquell bus mateix.
Estava content per haver trobat el bus que em deixaria prop del hostel però una mica decebut per no haver pogut arribar a Pearl Harbor. M’havia fiat del trajecte indicat als mapes oficials del servei d’autobusos de Hawaii i no m’havia preparat per si hi havia algun error o imprevist tal com hi va haver. En qualsevol cas havia estat un dia interessant i sempre està be perdre’s una mica de forma controlada per tal d’exercitar una mica la ment.
Aquella mateixa tarda també va ploure i també va sortir l’arc de Sant Martí mentre jo descansava al pati del hostel i passejava de tant en tant pel seu carrer admirant tot Honolulu mentre es començava a il·luminar lentament.
L’endemà vaig fer una caminada des del hostel fins al Manoa Falls, una cascada enmig d’una selva que quedava a uns 10 quilòmetres al nord de Honolulu. El hostel estava a la zona que més a prop quedava de la cascada però tot i així vaig estar quasi dues hores caminant fins arribar a la selva i una hora més caminant pel sender fins arribar a la cascada. La veritat és que Hawaii, o almenys Oahu, és una illa de grans contrasts, amb una gran ciutat com Honolulu però amb espais naturals tant espectaculars com les Manoa Falls.
Només vaig estar 5 dies a Hawaii, dels quals 3 van ser complets i molt ben aprofitats. Son unes illes cares però que si saps com fer les coses hi pots passar uns quants dies sense arruïnar-te. Jo gastava uns $15 al dia en menjar, el hostel en costava $32 i un bitllet de bus per a tot el dia, $5. Amb això pots passar uns dies a Hawaii i veure bona part de l’illa per un preu prou acceptable.
Tocava deixar Hawaii per anar cap a Mèxic, on hi passaria tot un mes amb gent coneguda. Deixaria l’aventura durant uns dies per a descansar i veure uns quants amics a l’estat mexicà de Oaxaca. Això si, durant el trajecte hauria de passar una nit a l’aeroport de Los Ángeles.
Aquesta va ser la primera volta el mon que vaig fer i, fins al moment d’escriure aquest resum, també la única, tot i que ja amb la intenció de fer una nova volta al mon l’any 2022 però en aquesta ocasió sense avions, només per terra i mar.
L’any 2016 vaig fer el primer viatge sol durant dos mesos visitant Miami i Mèxic. Des d’aquell moment ja tenia clar que seguiria viatjant i que mes d’hora que tard voldria fer tota una volta al mon durant al menys 3 mesos. Amb aerolínies low-cost per tot el mon, es podia donar tota la volta per menys de 1000€.
L’any 2018 vaig començar a planificar la volta al on però degut a què va sorgir la possibilitat d’anar amb part de la família a Ecuador i Perú, vaig modificar una mica el meu itinerari convertint-se el viatge en una volta per Amèrica i deixant la volta al mon pel 2019.
Igual que havia fet amb la volta per Amèrica del 2018, la data d’inici del viatge la vaig decidir en un 50% basant-me en els preus dels vols. El viatge va començar el 23 de maig i va acabar el 15 d’agost. El primer vol que faria seria Barcelona-Oslo-Bangkok, i aquest trajecte a finals de maig costava 160€. Seria un dels trajectes mes llargs del viatge i el preu era molt bo, així que vaig decidir començar el viatge aquell dia per aprofitar aquest bon preu del bitllet. De totes maneres no crec que aquest hagi de ser el motiu principal per decidir l’inici d’un viatge, sobretot pels qui no tenen la possibilitat de poder marxar qualsevol dia, però fins i tot si la tinguessin, s’han de considerar altres coses com l’estació de l’any on estaran als llocs que visitaràs, doncs en una sola volta al mon pots passar per les 4 estacions en només 3 mesos. També comprovar on és temporada baixa i quan, doncs sempre que visitis un lloc en temporada baixa et sortirà mes barat i sobretot aniràs molt mes tranquil.
Tenia molt clar que Tailàndia i Mèxic serien dos dels països a visitar en aquesta primera volta al mon, però quedava decidir la resta de parades que faria. La primera seria a Oslo, capital de Noruega, i això per tal d’aprofitar l’escala del vol fent el que es coneix com a stopover. El vol que havia reservat fins a Tailàndia feia escala a Oslo ja que l’aerolínia seria la noruega Norwegian. Aleshores es tracta d’aprofitar aquesta escala obligada per veure una ciutat mes, en aquest cas Oslo on a mes encara no hi havia estat. En comptes de fer una escala d’algunes hores esperant a l’aeroport, en faria una de 3 o 4 dies, reservaria habitació a algun lloc barat, i visitaria Oslo abans d’anar cap a Tailàndia. Oslo és una ciutat relativament petita per lo que 3 o 4 dies son suficients per veure-la.
El problema d’Oslo i de Noruega en general, és l’alt cost de vida que te. És dels països mes cars que he visitat i passar-hi encara que només fossin 4 dies suposaria una despesa important, per lo que tocava buscar hostels i supermercats barats on comprar el menjar. Mirant per Internet vaig determinar que el cost de vida a Oslo seria unes 3 vegades mes alt que a Barcelona, almenys en alguns aspectes. Sobretot hauria de considerar l’allotjament i el menjar.
De moment el trajecte era Barcelona, Oslo i Tailàndia, on hi estaria quasi un mes. A partir d’aquí volia buscar un altre país del sud-est asiàtic a visitar abans de creuar el Pacífic i fer el salt a Amèrica. Com que era la primera vegada que viatjava a Àsia i amb el temps volia visitar bona part del sud-est asiàtic, per decidir-me quin altre país visitar simplement vaig buscar a quin país hi havia els vols mes barats sortint des de Tailàndia. Per a fer-ho vaig utilitzar l’eina de Skyscanner que permet buscar els preus de qualsevol destinació i ordenar-los de mes barat a mes car, d’aquesta manera vaig veure que els vols mes barats des de Tailàndia eren a Malàisia. Això era ben normal ja que Malàisia fa frontera amb Tailàndia. Entre això i que ja feia anys que em feia il·lusió veure les Torres Petronas, Malàisia va quedar com la tercera parada de la volta al mon on hi estaria unes dues setmanes.
Vaig considerar visitar algun país mes del sud-est asiàtic però ja era massa just de temps, mes val fer un altre viatge i veure els llocs durant uns quants dies o setmanes. Per tan ja havia de pensar com creuar el Pacífic. Les opcions eren volar directament des de Malàisia a Amèrica del Nord o be fer una parada a Austràlia o Hawaii. No sé si hi ha vols directes des de Àsia a Amèrica, doncs és un trajecte molt llarg, però en qualsevol cas ja tenia pensat abans de planificar l’itinerari, de fer una parada a Hawaii ja que queda quasi a meitat de camí entre Àsia i Amèrica convertint-se en un bon punt per fer una escala en un trajecte entre tots dos continents. Austràlia ho vaig descartar perquè no quedava tant de camí i a mes era massa al sud, quan a mi m’interessava anar al nord. Així doncs, pel temps del viatge i per la distància entre Malàisia i Amèrica del Nord, vaig decidir fer una parada de 4 o 5 dies a Hawaii, i només de 4 o 5 dies perquè aquest seria segurament el lloc mes car de tots els que visitaria.
Com he dit al començament, Tailàndia i Mèxic eren els dos països que volia visitar en aquest viatge, els altres els decidiria segons el seu interès i els preus dels vols. Així que, després de Hawaii vaig considerar ja anar fins a Mèxic. No em feia cap il·lusió especial visitar EUA tot i que encara no havia estat mai abans a cap ciutat de la costa oest, com Los Ángeles, però fent parada a Hawaii ja no calia fer mes parades als EUA, un país, per altra banda, que no m’agrada massa.
Per tan, després de Hawaii volaria directament a Mèxic que era un dels dos països que volia visitar segur en aquest viatge i on m’hi estaria poc mes d’un mes. A diferència d’altres anys que feia una ruta pel país, aquesta vegada dedicaria quasi tot el temps que estaria a Mèxic a visitar els coneguts que ja hi tenia a l’estat de Oaxaca, per lo que tan bon punt arribés al país, aniria directament cap a Oaxaca.
Un cop a Mèxic ja hauria recorregut mes de la meitat del mon i ja podia crear l’Atlàntic fins a Barcelona. Però quan buscava vols de Mèxic a Espanya, en vaig veure un que feia dues escales força llargues però que a canvi sortia mes barat que un de directe. Mentre un directe costava quasi 500€, amb dues escales a Toronto i Dublín costava 350€, i això era degut a què fent aquella ruta podia utilitzar aerolínies low-cost. Així que com acostumo a fer en aquests casos, vaig decidir fer un stopover, és a dir, fer el trajecte amb les dues escales però en comptes de quedar-me unes hores esperant a l’aeroport, em quedaria uns dies i visitaria ambdues ciutats. Però a mes, ja que Toronto és a menys de dues hores en bus de les Cascades del Niágara, doncs també aprofitaria per a anar a veure-les.
Ja veus que en poden arribar a ser d’interessants aquestes escales si les aprofites per fer mes visites. En aquest cas el vol em sortia mes barat i a mes podria veure dues ciutats que encara no havia visitat i a mes veure les Cascades del Niágara, un dels espectacles naturals mes impactants del mon. Evidentment quedar-se uns dies a dues ciutats més suposa un cost addicional, però compensa ja que pots fer aquestes visites no només sense gastar en trajectes, sino fins i tot estalviant i aprofitant un viatge ja fet. Em quedaria 3 dies a Toronto i 3 més a Dublín.
El trajecte de Mèxic a Barcelona sortia mes barat fent aquestes dues escales perquè els podria fer amb Interjet i Norwegian, dues aerolínies low-cost a diferència d’Iberia que era la que hauria d’haver utilitzat per anar directament de Mèxic a Barcelona.
Així doncs, el cost de tots els vols va ser de 1.100€ i visitaria un total de 7 països: Noruega, Tailàndia, Malàisia, EUA (Hawaii), Mèxic, Canadà (Cascades del Niágara) i Irlanda.
El primer que vaig reservar va ser el vol de Barcelona a Oslo amb Vueling per 30€ i d’Oslo a Tailàndia amb Norwegian per 160€. Aquests eren els primers vols i els que abans havia de reservar per a aconseguir un millor preu. I un cop amb els primers vols ja reservats, vaig acabar de definir l’itinerari que faria tan a Tailàndia com a Malàisia, els dos països on mes temps passaria i on mes llocs visitaria.
Tocava doncs llegir blogs, Wikipedia i guies per anar decidint quins llocs visitaria i en quin ordre. Després d’anotar els llocs mes interessants o que mes volia veure, vaig decidir deixar el nord de Tailàndia i dedicar-me a veure Bangkok, el sud de Tailàndia i les illes del golf. EL nord també te coses molt interessants però hauria necessitat mes temps. Les ciutats tailandeses on almenys hi dormiria una nit serien Bangkok, Kanchenaburi, Koh Lanta, Koh Tao, Koh Phagnan i Koh Samui. Koh significa illa en tailandès, i després de l’última, Koh Samui, aniria directament a Malàisia sense cap avió, només amb ferri, bus i tren. Un trajecte que duraria unes 36 hores i que em permetria creuar la frontera amb Malàisia per terra, concretament en una estació de tren.
Abans de passar a definir l’itinerari de Malàisia, vaig fer el de Hawaii per tal de reservar l’allotjament el mes aviat possible per intentar aconseguir millors preus. Aquesta seria probablement la destinació mes cara i calia fer el màxim possible per estalviar en qualsevol cosa.
Després de buscar informació de Hawaii, em vaig decidir per quedar-me només a l’illa principal, doncs només m’hi estaria 4 dies i els trajectes entre illes eren força cars. En aquesta illa hi havia l’aeroport i molts llos interessants per veure, així que ja seria suficient pels dies que m’hi estaria.
Quan vaig començar a buscar allotjaments em vaig espantar una mica. Els preus per una habitació en un hotel mal situat i senzill, partien dels 60€, unes 10 vegades mes que un hotel similar a Bangkok. Aquest era un dels motius pels quals passaria un mes a Tailàndia però només 4 dies a Hawaii.
Finalment em vaig decidir per un hostel on dormiria en una habitació compartida de 6 persones per $34 la nit, uns 28€. Dormir en una habitació compartida te els seus avantatges tot i que jo en general prefereixo dormir en habitacions individuals per tal de tenir mes llibertat d’horaris, doncs en una habitació compartida s’ha de procurar no anar a dormir a la 1 de la nit.
El hostel estava a les afores de la capital, Honolulu, però molt ben comunicat gràcies al servei de busos de l’illa i a mes estava ubicat en un punt elevat per lo que des del carrer del hostel hi havia unes bones vistes del mar i de tota la ciutat.
L’altre hostel que reservaria en aquest viatge seria el d’Oslo, doncs les habitacions individuals allà son igual de cares que a Hawaii. En aquest cas vaig reservar un llit en una habitació compartida de 25 persones amb un cost de 30€ la nit. L’habitació era de mes persones però les instal·lacions també eren millors, amb cuines i menjadors molt grans i amb tots els serveis necessaris.
Tenint ja els allotjaments per les ciutats mes cares i les ciutats què volia visitar de Tailàndia, ja podia començar a buscar allotjaments en aquest país. El primer va ser el de Bangkok, la ciutat on arribaria. Aquí els preus eren molt barats podent trobar habitacions individuals per 6€ la nit i a mes en hotels molt ben ubicats. Jo em vaig decidir per un que era a mig quilòmetre del centre de Bangkok i a escassos 200 metres del carrer mes famós de la ciutat, el Khao San Road, conegut per la majoria per ser el carrer on a la pel·lícula “La Isla” anaven a comprar les provisions. L’hotel estava en una zona de vianants amb molt moviment per les nits.
A una altra ciutat, Kanchanaburi, on hi ha el pont sobre el riu Kwai, vaig reservar una habitació que literalment flotava sobre el riu. Aquella habitació tampoc arribava als 10€ la nit i era una meravella poder dormir flotant i amb un lleuger moviment com si fos en un barco. A les illes del Golf de Tailàndia també vaig poder reservar habitacions en hotels a primera línia de mar i amb unes vistes fantàstiques per entre 10 i 15€ la nit, fins i tot a l’illa de la Fool Moon Party on evidentment vaig anar.
Els preus eren realment baixos i això permetia poder gaudir d’experiències extraordinàries gastant menys que a casa.
Els desplaçaments dins de Tailàndia serien amb pràcticament tots els tipus de transport existents: avió, tren, bus, taxi col·lectiu i ferri. Els acabaria agafant tots almenys una vegada. Uns dies després d’arribar a Bangkok aniria amb tren a Lopburi, la ciutat dels micos, i a Kanchanaburi, la ciutat del pont sobre el riu Kwai, en tren. D’allà aniria fins a Krabi, al sud del país, en un vol de la companyia Thai Lion Air per visitar les 4 illes on dormiria i a les que hi arribaria en bus i ferri. Tots els tipus de transport son molt barats, de fet el vol costava uns 20€ i alguns ferris 4 o 5€.
Una de les coses que em resultaria mes complicada d’organitzar, seria el trajecte des de l’illa de Koh Samui a Tailàndia, fins a la ciutat de Georgetown, ubicada també en una illa però de Malàisia. Tot el trajecte el faria per terra i mar havent de dormir en un tren i creuar la frontera a l’estació de Padang Besar, ciutat fronterera entre Tailàndia i Malàisia. Evidentment hi ha vols entre tots dos països però degut a les ciutats d’origen i destí, hauria de fer alguna escala o agafar ferris, per lo que finalment vaig decidir fer el trajecte per terra aprofitant la nit per dormir al tren i vivint l’experiència de creuar una frontera en una estació de tren. Tot el trajecte sortiria per uns 30€ inclòs el bitllet del tren-hotel, els ferris i algun taxi col·lectiu.
Mes o menys vaig poder esbrinar quins transports hauria d’agafar i a on, però resultava complicat poder fer totes les reserves, quelcom que hauria de fer un cop allà. El que si podia reservar era el mes important, el bitllet del tren-hotel que em portaria des del Golf de Tailàndia fins a Padang Besar, la frontera amb Malàisia. Per aquest trajecte hauria d’agafar dos ferris mes i un tren regional de Malàisia però que reservaria un cop fos allà.
En aquest punt ja tenia els vols fins a Tailàndia i els allotjaments d’Oslo, Hawaii i de bona part de Tailàndia així com algun dels allotjaments. Seguint amb l’ordre que considerava mes adequat en les reserves per evitar pujades de preus, vaig començar a buscar els vols per anar de Malàisia a Hawaii. Aquest era un dels trajectes mes llargs i probablement el mes car, per lo que tocava buscar-lo amb temps per evitar preus encara mes alts. Així que el vaig començar a buscar abans de preparar l’itinerari per Malàisia.
De fet, aquest trajecte seria el mes llarg en quant a hores de viatge que hauria fet fins aleshores. Com a mínim hauria de fer una escala i el temps total en hores de vol seria d’unes 14. A mes, en aquest trajecte arribaria a la meitat de la volta al mon i viatjaria en el temps, tornant 20 hores enrere. Sortiria a una hora de Kuala Lumpur i arribaria a Hawaii una hora abans d’haver sortit tot i estar 16 hores viatjant.
El vol mes barat que vaig trobar després de buscar unes dues setmanes, era de la companyia AirAsia, costava 330€ i anava de Kuala Lumpur a Honolulu fent escala a Osaka. No era especialment barat però cal tenir en comtpe que en total eren quasi 15 hores de vol per anar a Hawaii en plena temporada alta. No hi havia vols directes i aquest era el mes ràpid. Vaig considerar fer un stopover a Osaka però ho vaig descartar pels preus i perquè a Japó hi vull estar unes quantes setmanes, per lo que faria l’escala de dues hores i seguiria cap a Hawaii.
En aquest punt quedaven uns 4 mesos per l’inici del viatge i ja tenia els vols fins a Hawaii i els allotjaments d’Oslo, tot Tailàndia i Hawaii, a mes de la majoria de transports que agafaria dins de Tailàndia.
L’itinerari a Mèxic i l’allotjament ja el tenia clar, doncs aniria a veure gent coneguda, per lo que l’únic que havia de buscar a Mèxic era el vol d’arribada i el de sortida a mes dels busos per arribar a Tuxtepec, la ciutat mexicana on em quedaria. Així doncs, el següent que vaig buscar va ser el vol de Honolulu a Ciutat de Mèxic.
Després de buscar 4 o 5 dies, em vaig decidir per un vol de Delta Airlines que costava 150€ i feia escala a Los Ángeles. Igual que amb Osaka, no faria un stopover a Los Ángeles per falta de temps i per poc interès, doncs a diferència del Japó, no tenia cap ganes de dormir ni una sola nit als EUA (exceptuant Hawaii, és clar). De totes maneres, l’escala a Los Ángeles seria d’unes 10 hores i durant la nit per lo que finalment si que hauria de passar una nit als EUA tot i que sense sortir de l’aeroport. Hi havia vols amb escales mes curtes però també mes cars, i en aquest punt després de tantes reserves fetes, lo primordial era el preu.
Durant la cerca del vol de tornada a casa des de Mèxic, és quan vaig pensar i decidir de fer el que no tenia planejat de fer en aquest viatge, anar a Canadà i Irlanda i a mes visitar les Cascades del Niágara.
El vol fins a Barcelona fent escales tan a Toronto com a Dublín sortia per uns 350€ mentre que el vol directe costava 500€. Era força mes barat amb escales i a mes em permetria visitar dues ciutats a les que no havia estat mai abans, de fet ni tan sols havia estat mai a Canadà ni a Irlanda. També em trauria l’espineta que tenia clavada del viatge anterior que vaig anar des de Boston fins a Perú passant per Nova York però sense visitar les Cascades del Niágara. Ara des de Toronto podria gafar un autobús i arribar-hi en menys de dues hores.
Els vols de Veracruz-Ciutat de Mèxic-Toronto serien operats per Interjet, de Toronto a Dublín amb Norwegian i de Dublín a Barcelona amb Ryanair, tots per poc menys de 350€. El que evidentment encara no sabia, eren els problemes que tindria amb Interjet i que van fer que per molt poc no pogués arribar a Canadà, almenys el dia que tenia previst.
Aquestes dues noves i últimes destinacions del viatge eren de les cares, per lo que tocava tornar a buscar hostels o habitacions en cases particulars com ja havia fet per Oslo i Honolulu. Així que després de reservar els vols vaig buscar allotjaments i maneres d’anar des de Toronto a les Cascades del Niágara.
A Toronto, que pensava que acabaria reservant en un hostel, vaig trobar una habitació privada per uns 20€ la nit en una casa particular però que era com un hotel, doncs els propietaris no hi vivien i totes les habitacions estaven llogades. El bany era compartit però l’habitació era gran i amb un llit de matrimoni.
A Dublín no vaig tenir mes opció que reservar un llit en una habitació compartida de 25 persones i a mes mixta. A Dublín només hi estaria un nit per lo que li vaig donar mes importància a la ubicació que al preu o la comoditat. Aquest hostel estava al centre de la ciutat, a prop de tot arreu, per lo que els dos dies que hi estaria els podria aprofitar molt mes. El preu era de 18€ la nit amb esmorzar inclòs i molt bones instal·lacions.
En aquest punt, el mes urgent que havia de fer era preparar l’itinerari per Malàisia i reservar-hi els allotjaments. Quedaven menys de dos mesos per l’inici del viatge i volia deixar el màxim de coses reservades o almenys planejades. Preparar l’itinerari implicava moltes hores de cerca, recopilació i organització d’informació.
Per a cada país es tractava de primer buscar els llocs mes interessants per veure i les ciutats on passar-hi almenys una nit. Després per a cada lloc buscar-ne els detalls i la forma d’arribar-hi. I finalment reservar els transports i els allotjaments. Malàisia va ser el país que mes temps hi vaig dedicar, de fet, el mateix dia que marxava estava reservant un dels allotjaments de Malàisia.
El fet de passar-hi poc mes de dues setmanes va fer que hagués de descartar algun lloc o optimitzar els trajectes per aprofitar mes el temps. A mes, a diferència de Tailàndia on el trajecte mes llarg el faria en avió, a Malàisia tots els trajectes serien amb ferri o bus. Finalment, l’itinerari escollit fou: Georgetown, Cameron Highlands, Selva Taman Negara, Melaka i Kuala Lumpur. D’aquesta manera veuria ciutats històriques, selves mil·lenàries i la capital de les Torres Petronas.
Algun dels trajectes el vaig poder reservar abans de marxar, com per exemple els trajectes de Georgetown fins les Cameron Highlands i d’allà a la selva de Taman Negara. Aquests trajectes s’acostumen a fer amb agències que tenen furgonetes amb una capacitat de 10 persones ja que no hi ha trens o línies de bus regulars. Coma curiositat, el trajecte fins la selva es faria en part pel riu. Serien quasi 3 hores navegant pel riu enmig de la selva veient búfals i micos.
En aquest punt ja tenia bona part de les reserves de transports i allotjaments fetes a excepció de Malàisia que encara em quedava reservar alguna cosa. Quedava una setmana per marxar que la vaig dedicar a recopilar mes informació de cada lloc on aniria. Moltes d’aquestes coses es poden anar fent durant el viatge, però sempre és mes còmode fer-ho a casa amb una pantalla mes gran i sense haver de perdre temps del viatge. De la mateixa manera era important recopilar consells d’altres viatgers, recomanacions de seguretat i fins i tot aspectes culturals que si no es coneixen poden arribar a representar un greu problema, sobretot a països asiàtics on son culturalment molt diferents als europeus. Tots aquests tips s’han d’anotar igual que la informació pròpia de cada lloc i llegir-ho tot abans d’arribar.
Pel que fa a la preparació de l’equipatge, aquest seria prou fàcil i lleuger ja que suposadament no estaria en llocs freds, per lo que portaria com a molt un jersei i un abric, la resta samarretes curtes. Aquest ja era el tercer viatge llarg i sol que feia per lo que ja tenia una llista feta de l’equipatge a portar i que havia anat perfeccionant cada vegada que tornava d’un viatge, eliminant aquelles coses que no havia utilitzat i anotant les que no havia portat però si m’haurien fet falta.
A part de la roba, hi havia certes coses que ocupaven i pesaven però que per mi eren imprescindibles, com per exemple el portàtil o l’escalfador elèctric junt amb una tassa plegable per poder-me prendre un bon cafè cada matí independentment d’on passi la nit.
El màxim que podia portar per tal de no haver de facturar mai, era una maleta de cabina i una motxilla amb un pes total de 10kg. L’espai ja no era cap problema per mi, el problema era el pes ja que només la maleta buida i el portàtil ja pesaven quasi 4kg. De fet sempre em passava almenys un quilo però mai m’havien fet facturar per això, en molts casos perquè no em pesaven l’equipatge i en altres, sobretot amb Norwegian, perquè el sobre-pes era molt petit.
En qualsevol cas em passava quasi una setmana preparant l’equipatge per tal que tot entrés a la maleta i que no superés els 10kg, deixant coses o substituint-les per altres similars però de menys pes, com per exemple el pot de vidre de cafè soluble que el canviaria per uns sobres.
Un altre dels preparatius que també hi dedicava alguns dies, era tot allò relacionat amb el material digital que portaria al portàtil i tota la política de còpies de seguretat que faria d’aquest material i del nou que anés generant durant el viatge, ja fossin relacionats amb la feina o amb el viatge, com les fotos.
Com a programador, vull tenir la possibilitat de poder treballar si així ho vull o ho necessito, per lo que el primer que feia era guardar tots els arxius relacionats amb aquells projectes que tenia a mitges a Google Drive. Tots aquests arxius eren poc pesats i no hi havia cap problema d’espai a Google Drive. El tema de les fotos fetes durant el viatge ja era diferent, doncs aquestes si que podrien arribar a pesar mes que l’espai disponible a Google Drive per lo que havia de preparar el portàtil per fer el mes fàcil possible poder fer còpies de seguretat de totes les fotos a un servidor remot que utilitzo per les proves de les aplicaciones que desenvolupo, però que a mes podia utilitzar com a servidor de backup’s, doncs l’espai que allà hi tenia era virtualment il·limitat a diferència dels 17GB que tenia a Google Drive dels quals ja en tenia 12 d’ocupats.
El que normalment sempre deixo pel final i que no hauria de fer, és tot el tema de visats. Això normalment és el que s’ha de fer primer, fins i tot abans de reservar els vols. En certs casos et demanen el número de vol, per lo que potser si que és necessari tenir ja el vol reservat, però en altres casos, sobretot en aquells països en què hi hagi possibilitats que et deneguin el visat, sempre és millor fer-ho lo primer de tot i no reservar res fins que t’hagin autoritzat a viatjar al país.
En aquest cas cas, dels 7 països que visitaria, havia de demanar visat en dos: EUA i Canadà. Per persones amb nacionalitat espanyola el que demanen no és un visat com a tal sinó una simple sol·licitud que a menys que tinguis antecedents penals o alguna cosa rara, l’acceptació és automàtica després d’omplir un formulari i pagar una taxa que pot ser d’uns 15€. Vaig sol·licitar-ho per tots dos països i en tots dos casos la meva sol·licitud va ser acceptada de forma automàtica.
I amb tots els vols i la majoria d’allotjaments reservats, amb l’equipatge preparat i amb tota la informació de les reserves i dels diferents llocs a visitar ben guardada, arribava el dia 27 de maig de 2019, dia en què iniciava la meva primera volta al mon en un vol de Vueling amb destinació Oslo.
El vol sortia pel matí per lo que cap a les 14h ja estava al tren exprés que connectava l’aeroport d’Oslo amb el centre de la ciutat. El bitllet costava uns 15€ i es podia pagar amb targeta a la pròpia terminal de l’aeroport. De fet tot a Noruega es pot pagar amb targeta, literalment no vaig utilitzar efectiu per a res, tot pagat amb targeta. L’avantatge d’això és el poder evitar els comissions dels caixers automàtics al retirar efectiu o fer un canvi de divisa en una casa de canvi. Jo anava amb la targeta Revolut que aplica el tipus de canvi oficial per lo que a Noruega no vaig pagar ni un cèntim en comissions per canvi de divisa.
Assegut en aquell tren em va sorprendre el paisatge tant verd de Noruega i el silenci i educació general en el tren. Anava ple de passatgers però el silenci era absolut. La Noruega verda i educada.
Però mes sorprenent em va resultar apreciar que un cop arribat al centre de la ciutat i sortir al carrer, el silenci allà pràcticament també era absolut. No tan sols ningú cridava, sino que la majoria de cotxes eren elèctrics i per tan silenciosos. Caminar pels carrers plens de gent i cotxes d’Oslo en un silenci quasi absolut és com a poc molt sorprenent i fins i tot desconcertant. Això si, t’hi acostumes ràpid i després costa acostumar-se a ciutats normals amb el seus sorolls.
I el transport públic no tan sols era silenciós sino també gratuït. Vaig haver d’agafar només un tramvia per poder arribar al hostel. Eren prop de les 17h quan hi arribava i per fi m’instal·lava al primer allotjament d’aquella volta al mon de 3 mesos.
L’habitació l’havia de compartir amb 24 persones mes però les instal·lacions eren molt bones, des dels banys fins a la cuina passant pels menjadors o sales comunes. Tot era gran i mai donava la sensació d’estar ple de gent. A mes tothom era molt amable i respectuós amb els altres, per lo que a partir de les 21h ningú obria la llum, de fet crec que la llum de l’habitació mai la vaig veure encesa.
A mes, en aquella època es donava el fenomen del sol de mitjanit, és a dir, que sent quasi les 12 de la nit el sol encara mig il·luminava els carrers i l’habitació, per lo que la llum encara feia menys falta. De fet un dia vaig estar passejant pel carrer fins passades les 23h per tal de gaudir d’aquella mig claró solar deguda a la latitud a la que em trobava.
Els 3 dies a Oslo van anar molt be tot i haver de comprar el menjar en el supermercat mes econòmic del país i passar una mica de fred, doncs tot i que portava una jaqueta, aquesta no era prou pel fred que feia a Oslo tot i ser a principis de juny. El menjar sempre el comprava en aquests supermercats, el portava al hostel i allà menjava mirant notícies al portàtil, doncs les taules eren enormes i amb endolls ben a prop per poder connectar el que fes falta. Realment vaig quedar ben content amb el hostel i amb Oslo, doncs hi arribava convençut que em gastaria molt però finalment no em vaig gastar ni 30€ al dia contant allotjament, menjar i transport. Hostel, supermercats i transport gratuït o caminant era tot el que feia falta per passar uns dies en un dels països mes cars del mon sense arruinar-te.
Al cap de 3 dies tocava agafar el bus que casualment passava a 5 minuts caminant del hostel i que per uns 20€ portava fins a l’aeroport per poder fer el primer trajecte llarg del viatge fins a Bangkok. Serien 12 hores de vol i el primer que faria a Àsia. Aquesta era la millor opció tot i ser una mica cara, doncs el tren encara em sortiria mes car i sobretot em comportaria mes temps i mes trasllats.
A l’aeroport hi vaig arribar be però allà vaig haver d’esperar quasi 5 hores mes del previst per un endarreriment del vol. En aquell moment es va fer na mica pesat però va valdre la pena gràcies a les indemnitzacions que les aerolínies han de cumplir dins la UE. En aquest cas 600€ de compensació. Cal tenir en compte que aquest vol em va costar 160€, per lo que em van pagar quasi 4 vegades el preu del bitllet per estar 5 hores esperant a l’aeroport.
Allà mateix a la terminal vaig dinar una amanida de pollastre preparada que havia comprat en aquells supermercats tant barats i que esperava menjar-me a l’avió, però que degut a l’endarreriment em vaig menjar abans d’embarcar.
Tot i l’endarreriment, Norwegian no va deixar passar les seves polítiques d’equipatge i va fer el que sempre fa, pesar tots els equipatges de cabina abans d’embarcar. El meu pesava 11,50kg però em van deixar passar ja que dins hi portava la jaqueta i algo de menjar, coses que si treia i em posava a sobre segurament baixarien el pes total fins als 10kg. Però altres van haver de pagar uns 60€ per facturar l’equipatge que es passava de pes, de fet alguns portaven fins a 20kg!
El vol va anar be tot i no donar-nos ni un got d’aigua de cortesia encara que fos per l’endarreriment. Per cert, que al compensació de 600€ me la van donar perquè jo la vaig demanar, dubto que ho haguessin fet si no ho hagués demanat expressament.
A Tailàndia queia un xàfec com pocs havia vist. Eren quasi les 13h quan sortia de la terminal per anar a fumar veient la cortina d’aigua que queia i pensava que potser no aniria prou preparat per abrigar-me be, però un cop fora el cop de calor en tota la cara va ser brutal. De lluny semblava que hagués de fer molt de fred però en canvi feia molta calor amb una alta humitat que encara accentuava mes la sensació de calor. De fet no vaig tardar ni 5 minuts en començar a suar tot i l’aigua que queia. Era l’inici de 27 dies sense parar de suar.
Al mateix aeroport vaig agafar el tren que em portaria fins al centre de Bangkok on agafaria un bus que em deixaria a uns 10 minuts caminant de l’hotel. Tot el trajecte seria d’almenys 1 hora i mitja i no sortiria per mes de 2€, doncs el tren costava 1,20€ i el bus menys de 0,50€. Això si en algun moment no em veia obligat a agafar un taxi per haver-me perdut i no entendre’m ni amb els locals ni amb els cartells. Tenia tots els mapes descarregats i l’app Moovit per lo que en principi no tindria cap problema per moure’m amb transport públic.
Tailàndia era un dels països a visitar on menys podria utilitzar la targeta per a pagar, per lo que tocava aconseguir efectiu amb el cost en comissions que això suposa. De totes maneres, si les coses es fan be, aquestes comissions poden arribar a ser tant baixes com del menys de l’1%.
D’entrada vaig treure diners del caixer automàtic que hi havia a la terminal. Vaig retirar 3000 bats (85€) per poder passar almenys un parell de dies abans de trobar una manera mes econòmica d’obtenir efectiu, doncs el caixer cobrava 220 bats de comissió. En aquell moment encara no ho sabia però la comissió del caixer era exactament la mateixa fos quina fos la quantitat d’efectiu retirat, per lo que hauria estat millor retirar 5000 bats que era el màxim que permetia el caixer per tal que la comissió fos en termes relatius mes baixa. traient 3000 bats aquella comissió m’havia suposat el 7%, una barbaritat tenint en compte que la meva aspiració era no passar del 3%. Això si, aquesta era la primera vegada i mica en mica ja ho faria millor arribant a pagar realment molt poc pels canvis de divisa.
En el tren em va sorprendre la quantitat de rius, canals i llacs que hi ha pel mig de Bangkok. Mes tard ho apreciaria des de terra però ara ho podia veure des d’aquella via elevada de tren.
El bus ja em va costar mes de trobar. Anava amb el GPS i Moovit i vaig preguntar a l’estació de tren on vaig arribar, però tot i així em va costar trobar la parada del bus ja que no estava senyalitzada. Era a la sortida d’uns rotonda amb un trànsit brutal. Un senyor molt ben vestit em va ajudar a trobar la parada, de totes maneres segurament era d’aquells que després intentar estafar als turistes, però en qualsevol cas amb mi ni tan sols ho va intentar, no sé si perquè ja va veure que amb mi no podria o perquè al final li vaig caure be. La qüestió és que vaig estar quasi una hora sota la pluja esperant al bus en un lloc que ni tan sols semblava una parada de bus.
Fins i tot vaig anar a preguntar a una mototaxi quant em costaria fins l’hotel, a lo que em va respondre 450 bats. Eren uns 12€ i no estava disposat a pagar-los tan sols arribar. Només agafaria un taxi quan no tingués mes remei, i ara, tot i plovent i estar realment cansat, encara podia aguantar una estona mes.
Quan una altra mototaxi ja m’estava a punt de convèncer-me per portar-me a mi i la meva maleta en aquella merda de moto, per fi va aparèixer el bus. Com tots els que circulaven per allà era un bus atrotinat però molt barat, menys de 0,50€ i que em va portar fins a la Cort Suprema de Tailàndia des d’on hauria de caminar uns 10 minuts fins l’hotel.
Cap a les 17h per fi arribava al primer hotel asiàtic on dormiria, deixava les coses, comprava aigua ben freda i sortia a donar la primera volta ja sense equipatge per Bangkok. Caminava una mica pels voltants de l’hotel que era en una zona de vianants amb molts locals nocturns i al costat de Khao San Road, un dels carrers mes famosos de Bangkok, però a la vegada prop d’una gran avinguda amb tot tipus de botigues i restaurants. La veritat és que estava molt ben ubicat.
Vaig entrar a un dels restaurants d’aquella avinguda, a un on hi havia els preus ben visibles a fora. Vaig demanar un dels plats que no sabia ben be que era però que semblava espaguetis amb carn, verdures i altres coses que no sabia. En qualsevol cas era força bo i tot plegat no em va costar ni 2€. Aquest era el primer àpat en terres asiàtiques i el millor va ser l’acomiadament de la camarera, que va ser el típic gest que fan els tailandesos amb els palmells de les mans units i abaixant el cap en forma de reverència. un gest típic tailandès que em va fer molta gràcia de veure quasi en la meva primera interacció amb un local.
No eren ni les 19h quan anava a dormir mort de son, cosa que em faria durar el jetlag quasi 4 dies. Em despertava cap a les 3 de la matinada, escrivia el diari, em prenia un cafè, preparava l’itinerari pel dia i sortia de l’hotel cap a les 7 del matí aprofitant que la calor encara es podia soportar. Alguns dies esmorzava un plat d’arròs amb carn com un local mes en algun lloc ambulant dels molts que hi havia. Amb 3 hores donant voltes m’havia begut literalment dos litres d’aigua i ja no aguantava la calor quan encara no eren ni les 10 del matí. Normalment el que feia era tornar a l’hotel, dutxar-me, descansar i tornar a sortir, tot i que alguns dies em quedava dormint a l’hotel per la tarda i sortia quan el sol ja s’amagava per no morir de calor, per això molts dies arribava a l’hotel a les dues de la matinada després de veure la festa de Khao San Road que em quedava a 3 minuts caminant de l’hotel i fins i tot un dia a Soi Cowboy, la zona vermella de Bangkok tot i que aquell carrer ja em quedava a quasi dos hores caminant, trajecte que efectivament vaig fer caminant per anar-hi però en bus per tornar.
Entre l’horari distorsionat que ja portava i la calor que feia durant tot el dia, vaig sortir per Bangkok mes durant els matins i les nits que durant la resta del dia. En qualsevol cas Tailàndia és un país molt segur i no tenia cap por de caminar per qualsevol barri de Bangkok a les dues de la matinada.
Mentre era a Bangkok un dia vaig anar a Lopburi, ciutat coneguda pels centenars de micos que hi ha pels seus carrers, on hi vaig arribar amb tren després d’un trajecte d’unes 4 hores. Els trens son antics però almenys hi ha una xarxa ferroviària mínimament decent que permet fer alguns desplaçaments de forma força barata.
Pel que fa a la ciutat, i tot i saber que estaria plena de micos, l’impacte al veure la zona on mes n’hi ha va ser brutal. S’enfilaven pels edificis, entraven a les cases i alguns fins i tot s’encaren a la gent que te menjar a les mans i no els en donen. Crec que aquest tema se’ls està anant de les mans. Fins i tot un se’m va tirar a sobre des d’un balcó i em va estirar la motxilla amb tota la intenció de robar-me-la. Per sort la duia ben agafada i després d’encarar-se’m uns segons, va marxar.
La tornada va ser llarga però finalment vaig arribar a l’hotel, doncs un cop a l’estació de Bangkok em va costar molt trobar el bus que em podria deixar prop de l’hotel i que ja havia mirat abans de marxar. Tant em va costar que després d’esperar 30 minuts a la parada per on suposadament havia de passar, vaig decidir tornar a peu fins l’hotel, un trajecte de mes de dues hores i quan ja quasi eren les 22h. En qualsevol altra ciutat hauria agafat un taxi, però a Bangkok, amb lo interessant que resulta caminar pels seus carrers i lo segura que és tota la ciutat, no vaig tenir cap problema per caminar per llocs completament desconeguts per a mi, entre ells Chinatown, a aquelles hores de la nit. No tenia Internet per utilitzar Moovit però si els mapes per poder anar caminant on volgués, així que amb paciència i un parell d’ampolles d’aigua vaig arribar a l’hotel quasi a la 1 de la matinada.
Un altre dels dies que vaig estar a Bangkok vaig anar al famós mercat de Mae Klong que està just sobre unes vies de tren que son totalment operatives, és a dir, el tren passa per allà vàries vegades al dia. Tot va començar quan l’ajuntament de la ciutat volia construir l’estació de tren just on era el mercat ja que era la millor zona per tal de no demolir molts edificis. Però els venedors van avisar que no marxarien i efectivament no van marxar tot i que les vies les varen fer creuant tot el mercat fins arribar a l’estació que està just on acaba el mercat. Ni l’ajuntament ni els venedors van cedir per lo que finalment tan el tren com el mercat van seguir funcionant tots dos al mateix lloc.
El resultat de tot plegat és simplement impressionant, dons en un moment donat sona una sirena i els venedors comencen a plegar els seus toldos i a enretirar una mica alguna de les caixes amb els productes a la venda. I de sobte apareix el tren que sembla que s’ho hagi d’emportar tot per davant però que com s fos màgia, passa just pel mig de totes les botiguetes i caixetes sense tocar-ne cap i arribant a l’estació que està al final del mercat. És quelcom increíble.
Allà hi vaig arribar amb un servei de furgonetes que feien la funció de busos regulars de llarga distància que portaven uns 10 passatgers a diferents destinacions fora de Bangkok. Sortien d’una estació al nord-est de la ciutat a la que hi vaig arribar en bus. En aquest, cas el trajecte fins a Mae Klong era d’uns 100 quilòmetres i val molt la pena d’anar-hi.
Al cap de poc mes d’una hora arribàvem a la ciutat del mercat, caminava uns 10 minuts i per fi veia la via de tren en un pas a nivell completament envoltada per les botigues del mercat. La via feia, literalment, de caminet perquè els clients poguessin veure les botiguetes, i totes estaven d’alguna manera tocant la via. En aquell moment em semblava mentida que per allà hi passés un tren vàries vegades al dia.
Vaig haver d’esperar mes de 3 hores a què passés el pròxim tren, però l’espera va valdre la pena. Quan faltaven uns minuts per l’hora ja tots els turistes, que érem mes que compradors i venedors, vam anar prenent posicions, sobretot els xinesos, que n’hi havia desenes. Finalment, un senyor feia sonar un xiulet i en pocs segons apareixia el tren a uns 10 km/h obrint-se camí enmig de totes aquelles paredes, toldos i caixes a terra. Els venedors apartaven en l’últim moment aquelles caixes o toldos que eren enmig del camí del tren, de tal manera que el tren podia passar sense tocar res però a escassos centímetres de tot. La precisió era brutal.
Una altra de les sortides que vaig fer estant a Bangkok, va ser per a visitar el pont del Riu Kwai, mes famós per la pel·lícula que per la tragèdia que amaga, doncs es calcula que hi van morir unes 200.000 persones. Per veure’l vaig anar fins la ciutat de Kanchanaburi, que quedava a unes 4 hores en tren. Allà hi vaig passar una nit en un hotel que tenia 3 habitacions flotant sobre el riu, de fet fins i tot es movien lleugerament, un moviment perfecte per a dormir.
Vaig voler passar una nit en aquella ciutat per poder agafar el tren que circula per un dels trams de via mes perillosos, o almenys espectaculars, que he vist mai. Però això no ho vaig poder fer ja que els horaris d’aquell tren i el que jo havia d’agafar per tornar a Bangkok l’endemà, no eren compatibles. O feia una cosa o l’altra, una llàstima. Però el que si que vaig fer va ser creuar el pont sobre el riu Kwai on vaig tenir l’oportunitat de xerrar una estona amb un grup de monjos budistes.
No sé perquè li vaig cridar l’atenció al qui semblava el líder d’aquell grup, però en veure’m em va aturar i vam començar a xerrar. Em va explicar que cada dia passaven per aquell pont per fer ofrenes pels 200.000 morts, fins i tot em va donar una espècie de polsera per poder fer una ofrena jo també, ofrena que vaig fer al mateix lloc del pont on ens havíem aturat a parlat. Vam parlar de mi i del viatge i fins i tot dels toros a Espanya i com a ell li semblava quelcom pel que hauria de lluitar, per la seva abolició, és clar. Van ser uns minuts de xerrada molt interessants i en els que vaig ser conscient de l’oberta que és la religió budista i de lo diferent que és respecte d’altres que acostumen a ser mes propenses a l’adoctrinament. Els monjos budistes mai et pregunten per la teva religió, només s’interessen per la teva història personal i per qualsevol cosa que els puguis aportar, culturalment parlant.
Ja havia passat una nit a l’habitació flotant sobre el riu Kwai i tocava tornar cap a Bangkok on hi passaria un parell de dies mes abans d’agafar un vol intern per anar cap al sud del país.
La tornada a Bangkok va anar be però em vaig encallar una mica per creuar un riu quan ja era a Bangkok. Creuar els rius de la ciutat no és tan fàcil com podria semblar. Hi ha ponts però estant molt allunyats entre ells i quasi que l’única manera de creuar és amb un ferri, que tampoc tenen parada a qualsevol punt de la vora del riu.
Vaig anar al punt on havia desembarcat en l’anada, però allà em van dir que només desembarcaven, que l’embarcament era una mica mes avall. Doncs això que semblava tant fàcil em va comportar 20 minuts ja que no era fàcil accedir a cada lloc a preguntar. I mentre buscava des d’on sortia el ferri, vaig veure quelcom que havia llegit però que encara no havia vist, que va ser l’obligació que te tothom d’aturar-se quan sona l’himne tailandès per uns altaveus repartits pels carrers. Jo anava caminant amb la maleta quan de sobte vaig notar que un noi que caminava al meu costat i que estava saludant a un altre noi que venia de cara, es va aturar i va deixar de saludar. El noi que venia de cara va fer el mateix. Jo no sabia què passava però també vaig fer el mateix fins que vaig sentir l’himne i aleshores vaig recordar que tothom havia de deixar de caminar. Increíble!
Durant els dos dies que em quedaven a Bangkok vaig conèixer una mica mes la ciutat i fins i tot vaig visitar el llac urbà mes gran d’Àsia, que justament està a Bangkok i sembla literalment una illa enmig de Bangkok.
El llac està format per un meandre del riu de Bangkok que provoca que quedi una zona enorme quasi aïllada i plena d’aigua i vegetació, semblant mes uns aiguamolls que una part de Bangkok. de fet un cop estàs dins d’aquest meandre, sembla que hagis sortit de Bangkok, doncs el soroll desapareix, els edificis es perden darrere la vegetació i el trànsit caòtic i les milers de persones pel carrer desapareixent completament per deixar pas a una sola carretera per on hi circulen mes bicis que cotxes i on tothom es coneix com si fos un poble.
Allà, i degut a què hi ha mes aigua que terra ferma, hi ha el mercat flotant mes conegut de Bangkok. Les cases i els passos pels vianants es claven al fons d’aquell llac quedant tot rodejat per aigua. Miris on miris hi ha rius i canals per tot arreu.
Fins l’entrada de l’illa hi vaig anar en bus però un cop dins i fins al mercat ja vaig caminar tota l’estona, tardant quasi dues hores per arribar-hi. A mes després tocava fer el camí de tornada fins fora l’illa i després agafar un bus fins l’hotel. Va ser un dia llarg però molt aprofitat i vaig ser capaç de moure’m amb els busos i arribar fins al mercat sense connexió a Internet.
Al cap de 6 dies de veure Bangkok i els seus voltants, tocava agafar l’avió per començar la ruta per les illes del su de Tailàndia. El vol sortia a les 8h i hi arribaria en bus sortint de l’hotel a les 5 del matí. Si tot anava be hauria d’arribar a l’aeroport poc abans de les 7h, temps suficient per passar el control de seguretat ja que en principi no hauria de facturar. Això si, el pes màxim era de 7kg per lo que segurament hauria de pagar l’excés de pes.
La cosa es va començar a tòrcer quan vaig perdre el bus que passava a les 5 del matí. A la majoria de ciutats has de fer un gest als xofers de busos per tal que s’aturin a la teva parada. Però això que en la majoria de casos no ha de ser mes que un lleuger aixecament de braç, a Tailàndia ha de ser pràcticament posar-te enmig de la carretera i que el xofer no tingui mes remei que atropellar-te si no s’atura. Per aquest motiu vaig perdre el bus de les 5 i que era el que tenia previst agafar. Encara estava al costat de l’hotel i ja eren les 5:40h quan agafava el següent bus que a sobre arribava amb 10 minuts d’endarreriment.
Però els problemes no havien fet mes que començar. Des del primer dia que era a Bangkok ja havia notat que el GPS no funcionava tant be com a altres països europeus o americans. En certs moments la ubicació era inexacte o es perdia completament durant uns minuts. Fins aleshores això no m’havia suposat un gran problema ja que havia anat en trens, molt mes fàcil de saber on baixar que en un bus, o be havia fet visites per Bangkok sense cap pressa, per lo que perdre’m una mica no era cap problema. Però ara havia de fer un transbord per agafar un segon bus que ja em deixaria a l’aeroport, i tenint en compte que ja anava amb el temps molt just, no podia perdre temps fent el transbord.
Però quan mirava el mapa de Moovit que m’indicava a quina parada baixar per agafar el segon bus, la ubicació va començar a fallar fent que el punt que m’identificava sobre el mapa anés fent moviments bruscs amunt i avall resultant-me impossible saber si arribàvem a la parada on havia de baixar. I quan ja anava a preguntar a la revisaria del bus, de sobte vaig veure que el punt que identificava la meva ubicació va fer un salt i es va situar força mes amunt que la parada on havia de baixar per agafar el segon bus, un segon bus que m’havia de portar fins l’aeroport des d’on sortia el meu vol al cap d’una hora.
Immediatament vaig preguntar a la revisora quan arribaríem a la parada on havia de baixar, i ella sense saber anglès, em va fer entendre només amb un petit gest de boca, que estava ben fotut. Ella no parlava anglès però m’ensenyava la mà oberta 3 vegades. Jo no l’entenia però m’estava dient 555. Una passatgera que ho estava escoltant i que parlava una mica d’anglès, em va dir que havia de baixar ja i agafar el bus 555. El bus seguia circulant i per tan jo allunyant-me d’on hauria d’haver baixat. La noia, entenent la meva situació, em va dir que l’acompanyés, fent-me baixar del bus juntament amb ella tan bon punt el bus es va aturar a la següent parada.
Ajudant-se del traductor del mòbil, em va poder explicar que ara havia d’agafar des d’allà mateix el bus 555, que no era el que hauria d’haver agafat però que també arribava a l’aeroport. Però ella no tan sols havia baixat en aquella parada que no era la seva per assegurar-se que agafava el bus 555, sino que a mes ella també va pujar a aquest bus per explicar-li al revisor la meva situació i que aquest m’¡avisés quan arribéssim a l’aeroport. La noia va estar dins el bus una parada per assegurar-se que arribaria a la meva destinació i va baixar a la següent parada. una noia a les 7 del matí que anava a treballar i que no em coneixia de res, va alterar el seu trajecte matinal cap a la feina per assegurar-se que jo arribés a l’aeroport. Va ser un gest extraordinari i d’aquells que et fan recobrar l’esperança amb l’espècie humana. Jo no sabia com donar-li les gràcies i ella va marxar amb el somriure característic dels tailandesos. Gràcies a ella ja era al bus i ara només faltava arribar a temps per agafar el vol.
Per sort vaig arribar a la terminal 45 minuts abans de la sortida del vol. Vaig còrrer cap als mostradors pel tema de l’equipatge, doncs superava el límit de 7kg, però un cop allà només em van donar la targeta d’embarcament sense posar-me cap problema per l’equipatge. Perfecte, encara quedaven 35 minuts per la sortida del vol i ja ho tenia tot, fins i tot em vaig prendre el luxe de sortir a fumar un piti.
Amb tot, arribava a la porta d’embarcament quan ja estava oberta però en qualsevol cas podent embarcar quan ni una hora abans em semblava que seria impossible.
D’allà anava fins a Krabi, una ciutat no massa turística però que serveix d’enllaç entre Bangkok i les illes del sud, doncs te aeroport i hi surt un ferri cap a les illes del mar d’Andaman i una carretera que conecta fins la costa del Golf de Tailàndia des d’on surten ferris cap a les illes del golf.
Un cop a Krabi havia d’arribar fins al port i allà agafar un ferri fins a l’illa de Koh Lanta, la primera illa a visitar i on hi passaria 4 nits. Aquest era dels pocs trajectes que no tenia reservat, doncs per Internet em va costar trobar-ne i segons deien al mateix aeroport de Krabi es podria agafar un bus fins al port.
Allà em vaig intentar connectar a Internet per utilitzar Moovit i veure si hi havia busos regulars des de l’aeroport, però la connexió era lenta i Moovit tampoc trobava cap opció. Aquell era un aeroport molt petit i on al pàrquing pràcticament només hi havia algunes furgonetes i un bus, que mica en mica van anar marxant i quedant tot plegat cada vegada mes buit.
A la terminal vaig veure uns stands d’agències de transports. Vaig preguntar i oferien la possibilitat d’anar fins a Koh Lanta només en furgoneta, doncs la mateixa furgoneta agafaria el ferri fins l’illa i em deixarien davant la porta de l’hotel. El preu era de 500 bats, uns 15€, força car tenint en compte que el vol que acabava d’agafar no m’havia costat ni 30€. Però tenint en compte que ara hauria d’agafar 3 transports i que un d’ells hauria de ser un taxi (per arribar a l’hotel un cop a Koh Lanta) el sobre-cost ja no era tant exagerat i tot el trajecte seria molt mes ràpid, doncs no faria falta ni baixar d’aquella furgoneta.
Durant el trajecte per fi veia les característiques illes tailandeses plenes de vegetació i les seves costes banyades per aquella aigua turquesa. Tot un paradís que per fi tenia davant els meus ulls.
Eren les 12 del migdia quan agafàvem el ferri per arribar a Koh Lanta. A la furgoneta hi anàvem unes 4 persones i el meu era l’hotel mes proper, per lo que vaig ser el primer en arribar. El primer que em va sorprendre en arribar va ser veure una mesquita just davant de l’hotel, el Lanta Orange House. En aquell moment encara no ho sabia però l’illa de Koh Lanta era de majoria musulmana.
Vaig entrar a l’hotel que semblava una casa particular reconvertida, això si, força gran. A la planta baixa hi vivien els propietaris i a la planta de dalt hi havia les habitacions, 4 concretament. Tenia poques habitacions però cada una era molt gran.
A la mateixa entrada de la casa hi havia la recepció i després de dir un “hello” va aparèixer una dona gran també musulmana. De seguida va aparèixer la que semblava la filla i que parlava anglès, vestida amb un vel negre que li cobria tot el cos igual que la seva mare. Mentre totes dues m’atenien, va aparèixer el que semblava el marit de la dona i després de saludar va anar directament al sofà. L’habitació costava 250 bats la nit, uns 7€, i tenia fins i tot nevera. Vaig haver d’anar a treure diners a un caixer a uns 100 metres de l’hotel ja que només acceptaven efectiu, i un cop pagat, em vaig instal·lar.
L’habitació tenia bany propi, nevera, microones i fins i tot tasses per fer el cafè. Pràcticament tots els serveis de l’illa estaven en aquella carretera per la que havíem vingut amb la furgoneta i a la que donava l’hotel. Era una carretera estreta amb un carril per cada sentit i que quedava a escassos 50 metres de la platja. La resta de l’illa estava quasi deshabitada. Tenia tot el que podia necessitar a pocs metres de l’hotel però si caminava 5 minuts illa endins em trobaria quasi sol en una illa encara poc explotada pel turisme.
El que no m’esperava eren els càntics periòdics que venien de la mesquita i que se sentien a desenes de metres de distància, així com el fenomen meteorològic del Monsó, que va provocar fortes i ininterrompudes pluges durant 3 dels 4 dies que vaig passar a l’illa.
Per la resta va ser un lloc perfecte on gaudir de platges i postes de sol paradisíaques sense haver de patir les aglomeracions de turistes que hi ha en altres illes, sense anar mes lluny a les pròximes que aniria jo al Golf de Tailàndia. En aquesta banda del país el clima era molt diferent al del golf per lo que aquí els turistes érem molts menys. A mes Koh Lanta és una de les illes menys conegudes per lo que pràcticament sempre passejava enmig de locals que poca relació tenien amb el turisme.
Cada tarda creuava la carretera per anar a la platja i gaudir allà d’unes postes fantàstiques tot i que normalment quedaven mig tapades pels núvols, però en qualsevol cas trobar-se sol en aquelles platges de palmeres i sorra blanca era tot un luxe que pocs podien dir. Això si, aquí ja es notava una mica el sobre-cost que tenien molts dels productes per ser mes costosos de portar fins allà i per les poques botigues que hi havia a l’illa.
La carretera per on transcorria quasi tota la vida de l’illa era l’única que estava asfaltada, la resta eren camins de sorra. Així que quan explorava l’illa, tan sols havia de caminar 10 minuts allunyant-me de la carretera per quedar completament aïllat de la civilització i quedar rodejat per una vegetació exuberant, espectacular i molt desconeguda per a mi, doncs molts dels arbres que s’hi podien veure no els havia vist mai abans. Semblava mentida poder trobar a Tailàndia una illa com aquella.
Al cap de 4 dies tocava tornar a Krabi, on havia arribat amb avió, i allà agafar un bus que em portaria fins l’altra costat del país. Aniria des de l’oest, el Mar d’Andamán, a l’oest, al Golf de Tailàndia, on dormiria en 3 illes diferents, les mes importants del golf. El bus+ferri des de Krabi a Koh Tao ja els tenia reservats des d’abans del viatge, però no el transport per arribar fins a Krabi, doncs volia estar a l’illa per saber quina era la millor opció. Així que un dia abans de marxar vaig reservar una furgoneta que anava passant pel llarg d’aquella única carretera asfaltada de l’illa recollint els passatgers, agafaria el ferri i ens deixaria al lloc indicat de Krabi. Era una espècie de taxi col·lectiu, pràcticament l’únic tipus de transport de Koh Lanta.
Un cop a Krabi, abans d’agafar el bus cap al Golf de Tailàndia, passaria una nit en un petit apartament ja que no podia coordinar l’horari de la furgoneta que m’havia portat des de Koh Lanta amb el del bus fins al golf en el mateix dia, ja que el bus sortia cap a les 7 del matí.
Vam arribar a Krabi al cap d’unes dues hores i el xofer em deixava a pocs metres de l’apartotel. Era una espècie d’habitació gran amb nevera, cafetera, microones, TV i bany propi. Una de les habitacions mes equipades de tot el viatge però on només hi passaria aquella tarda i nit per veure una mica Krabi i marxar de bon matí cap al golf.
Vaig deixar l’equipatge i vaig sortir immediatament a buscar algun lloc on dinar. Eren quasi les 14h i la intenció era dinar, descansar una mica i cap a les 17h sortir a passejar per Krabi. Ben a prop de l’hotel vaig passar per davant d’un restaurant on de cara al carrer hi tenien una graella amb el que a Mèxic anomenen mojarras, una espècie de daurades fregides que estan realment bones.
Va ser curiós perquè des del dia anterior que pensava en menjar peix, quelcom que no acostumo a fer i menys en un viatge, però després de tants dies sense menjar-.ne em venia de gust i mes en un país com Tailàndia, on n’hi tant i tant bo. Per això quan vaig passar per davant d’aquell restaurant i vaig veure aquells peixos ben fregits en aquella graella, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar per preguntar, primer, quant costava, doncs això sempre s’ha de preguntar abans de comprar, i després vaig entrar.
El plat costava 200 bats, quasi 6€, molt barat però força mes del que m’acostumava a gastar en un dinar. Tot plegat acompanyat d’arròs, amanida i salses picants, va resultar un dinar boníssim que em va treure l’antull que portava des de feia dos dies.
Després de dinar vaig tornar a l’hotel on només volia descansar sense adormir-me, però va ser impossible, em vaig adormir unes dues hores per lo que entre dutxar-me i prendre un cafè, ja eren les 18h quan sortia a explorar Krabi. Volia anar fins a un temple budista a uns quants centenars de metres d’alçada des d’on es tenia una panoràmica fantàstica de tot Krabi, però se’m va fer tard i començava a fer-se fosc, per lo que vaig decidir no anar-hi. En comptes d’això vaig comprar menjar per sopar en un 7-eleven, pasta deshidratada i peix enllaunat bàsicament, i vaig tornar a l’hotel quan ja eren les 21h passades per sopar i dormir ja que l’endemà a les 7 havia d’estar a l’agència contractada per anar a Koh Tao des d’on sortia el bus fins al port de Surat Thani.
L’endemà a les 6:30h deixava l’hotel quan encara estava tothom dormint i caminava 30 minuts amb una calor ja insoportable fins l’estació des d’on sortia el bus, on vaig arribar-hi tant suat que el primer que em va dir la noia del mostrador va ser on estava el lavabo perquè em netegés una mica. De fet em vaig canviar la samarreta i tot.
Després de xerrar una mica amb el xofer del bus, marxàvem cap a Surat Thani ben puntuals on hi arribàvem al cap d’unes dues hores. Tan bon punt baixàvem del bus, ja ens dirigien cap a la rampa que donava accés al ferri just allà al costat. Tot molt ràpid i molt be.
El ferri ja era molt ple i semblava que només ens estaven esperant a les menys de 10 persones que havíem arribat en aquell bus, doncs quan tots érem dins, de seguida va arrencar.
El ferri era un catamarà gegant que anava rapidíssim, tot i així serien unes 4 hores de trajecte fins la primera de les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria, Koh Tao, o mes coneguda com l’illa dels motxillers. Encara no ho sabia però aquella illa seria com un petit paradís del que em costaria marxar.
Primer fèiem una parada a l’illa veïna de Koh Samui on hi aniria al cap d’un dies. Ara havia d’esperar a què arribés un altre ferri que ja em portaria fins a Koh Tao. En aquest segon ferri és on vaig conèixer dues noies que vaig sentir parlar català. Ja feia 3 setmanes que no escoltava ni català ni castellà i sentir-lo per primera vegada al Golf de Tailàndia em va fer força il·lusió.
Cap a les 14h arribàvem a Koh Tao i només baixar vaig entendre perquè se la coneixia com l’illa dels motxillers. Desenes de persones baixàvem d’aquell ferri i només jo anava amb maleta, la resta amb motxilla. Aquesta illa ja no era com Koh Lanta, aquesta era molt mes turística i això es notava només trepitjar el port, o vàries persones oferien tours, taxis o el que fos. Jo vaig passar ràpidament per allà al mig i vaig caminar els 20 minuts que hi havia fins l’hotel reservat.
El camí fins l’hotel era per un passatge de vianants que transcorria just al costat de la platja i segons Google Maps l’hotel era just en aquell passatge, per lo que estava literalment a 4 metres de la platja, una platja que per una altra banda permetia veure-hi la posta de sol. A mes en aquell passatge hi havia de tot, per lo que ja no em feia ni falta investigar massa la zona, tan sols sortir de l’hotel i caminar per aquell caminet.
El que miro quasi sempre primer a l’hora de reservar un allotjament, és el preu, per això em vaig sorprendre tant quan vaig veure aquest, doncs tot i no costar mes de 10€ la nit, les habitacions eren petits bungalows completament independents uns dels altres enmig d’un pati ple d’arbres i just tocant aquell passatge que donava a la platja. brutal!
Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció va ser la gran quantitat de cartells informant de que Koh Tao era una illa amb pocs recursos propis, per lo que era primordial estalviar aigua, reciclar i en general produir la menor quantitat possible de residus. Aquesta era una illa on tota la brossa generada l’havien de portar a la part continental per al seu processament igual que havien de portar-ne tota l’aigua que s’hi consumia, d’aquí la importància de no malgastar-la. de fet, a la dutxa sortia un petit rajolinet d’aigua sense possibilitat d’augmentar-ne la potència. I la veritat és que tothom, tan residents com turistes, complien totes les normes al peu de la lletra.
Després d’instal·lar-me i dutxar-me i quan ja eren les 15h, sortia a buscar un lloc on dinar. No em va costar massa, doncs en aquell passatge que separava l’hotel de la platja hi havia de tot, entre d’altres un lloc ambulant dels que a mi m’agraden, doncs son llocs mes pensats per locals que per turistes. Estava una mica amagat, apartat dels restaurants pels turistes i vaig demanar un Tai Mai per 60 bats, ni 2€. Es tractava d’un bon plat d’arròs amb verdures i carn. Després vaig anar a descansar una estona al bungalow per anar cap a les 19h a la platja a veure la posta de sol.
Tot i ser una illa molt turística, no es veia gens masificada. A aquella hora a la platja estava quasi sol i els restaurants que hi havia a la platja no estaven massa plens. Era realment agradable passejar per aquella platja mentre es ponia el sol enmig d’aquell ambient tant motxiller.
La resta de dies els vaig dedicar a explorar l’illa i anar a algun dels llocs mes emblemàtics, com a la que asseguren és l’illa mes fotografiada del mon i a la que hi vaig arribar després de caminar unes dues hores pel voral de la carretera principal de l’illa, doncs no hi havia massa mes camins pels quals anar.
Va ser una gran experiència passar aquells dies a Koh Tao veient cada dia la posta de sol al mar en una platja paradisíaca i pràcticament deserta, gaudint del bon rotllo que hi regne a cada racó iamb l’alegria dels locals que et feien sentir com a casa. També em fascinava l’alta consciència mediambiental que tenia tothom i el respecte en tots els aspectes que s’hi respirava. Això si, aquí és on mes gent espanyola vaig veure, quelcom que ja no m’agrada tant, doncs m’agrada anar a llocs mes remots o menys turístics.
En qualsevol cas una gran experiència que acabava el dia 15 de juny quan agafava un altre ferri per anar a l’illa veïna, Koh Pha Ngan, l’illa de la famosa Full Moon Party que se celebraria al cap de dos dies i on evidentment volia assistir-hi.
A les 10 del matí anava cap al port per agafar un d’aquells ferris catamarans que mes que navegar quasi que volaven. En aquesta ocasió anar caminant fins l’hotel no era una opció, doncs quedava a quasi 3 hores del port, per lo que tocaria agafar un taxi col·lectiu, doncs aquests son els transports mes barats en aquestes illes.
Al cap d’unes dues hores arribàvem a Koh Pha Ngan i baixàvem unes 200 persones en manada cap on anava tothom, doncs crec que ningú sabia realment cap on caminava. Al cap de mig quilòmetre arribàvem al pàrquing dels taxis col·lectius. Cadascú pujàvem al que un noi ens anava indicant segons la nostra destinació. Hi havia uns 10 taxis col·lectius i cada un anava a un punt concret de l’illa. Vaig pujar al que em varen dir i en menys de 5 minuts ja estàvem camí a l’oest de l’illa, concretament a Secret Beach on havia reservat una habitació.
Però la taxista es va liar i em va deixar uns 2 quilòmetres abans de l’hotel, doncs efectivament havíem arribat a la zona que jo havia dit però l’hotel no era allà mateix. El problema va ser que el GPS aquí simplement no em funcionava, gens, ni tan sols marcava cap lloc, per lo que no tenia mes remei que fiar-me i baixar allà, on efectivament hi havia un cartell que hi deia Secret Beach.
Però després de mirar-m’ho una estona em va quedar clar que allà no era. Després de reiniciar el telèfon i provar diferents configuracions, va ubicar l’hotel durant uns segons i va ser aleshores quan vaig veure que estava a uns 2 quilòmetres mes enllà, seguint la carretera per la que el taxi havia continuat…
Sense pensar-m’ho dues vegades i veient que per aquella carretera no hi passava ningú, vaig agafar la maleta i vaig començar a caminar. Entre els 40ºC i les pujades i baixades de la carretera, vaig arribar a l’hotel al cap de quasi 45 minuts com si m’hagués dutxat amb roba. No recordava haver suat mai tant.
Finalment deixava la carretera per caminar uns 10 minuts mes per un camí que conduïa directament a la platja, però just abans d’arribar-hi començaren a aparèixer bungalows, botigues, un restaurant i un local de lloguer de motos. La zona era molt tranquil·la, a primera línia de mar i fins i tot molt discreta i en certa manera, amagada, potser d’aquí venia el nom de Secret Beach.
Em va costar una mica trobar l’hotel, doncs no hi havia cap edifici pròpiament dit sino que tot eren bungalows, terrasses i locals, res que semblés una recepció. Preguntant per allà vaig descobrir que la recepció de l’hotel estava mes enllà d’una terrassa d’un restaurant i d’un petit espai on dues noies feien massatges tailandesos. Passant per una passarel·la que literalment ja transcorria sobre el mar, s’arribava a una terrassa feta de fusta que també quedava mig penjant sobre el mar i on efectivament hi havia la recepció del Secret Beach Hotel.
El lloc ja m’havia agradat per les fotos que havia vist a Airbnb, però ara que era allà, al·lucinava. Les fotos s’havien quedat curtes, i tot per uns 10€ la nit. Aquell hotel, i a l’altra banda de la terrassa que acabava de creuar, hi havia una filera de 4 habitacions a primera línia de platja. Però a mes tenia altres bungalows a uns 200 metres d’allà des dels que es veia el mar però ja no des de primera línia. Jo havia llogat un d’aquells però el propietari de l’hotel em va comentar que entre aquelles 4 habitacions de primera línia n’hi havia una de lliure però que costava 150 bats mes, uns 4€, que els bungalows que jo havia reservat i que costaven 300 bats la nit, uns 8,50€. Després de veure l’habitació i el bungalow no m’ho vaig pensar mes de dos segons, vaig pagar la diferència i em vaig quedar a l’habitació a primera línia de mar. A mes eren força mes grans que els bungalows, però això no em va fer decidir, el que em va captivar va ser la seva ubicació.
Eren poc mes de les 14h quan m’instal·lava a l’habitació, em dutxava i anava a fer la primera exploració per la zona en busca d’un 7-eleven i un restaurant. Mirant Google Maps no veia cap 7-eleven mes a prop d’uns 10 minuts caminant, a la carretera per la que havia vingut, així que vaig anar cap allà. Allà mateix també hi havia un altre minisúper i un parell de cases de canvi. Era com un petit punt de subministrament enmig d’aquella carretera deserta. Abans d’arribar allà, vaig trobar un restaurant familiar completament buit i una mica car per ser Tailàndia però dins de lo raonable tenint en compte que estava a Koh Pha Ngan.
Un plat similar a Bangkok m’hauria costat uns 70 bats (2€), mentre que aquí em va costar 150 bats, uns 4€, mes car del que buscava però tenint en compte que el restaurant mes proper a l’hotel semblava molt mes car i que allà estava sol i amb unes vistes fantàstiques sobre el mar, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar a demanar el primer àpat en aquella illa. Al 7-eleven hi aniria després per comprar el sopar i menjar-me’l a l’habitació de cara al mar i mirant les notícies per Internet.
Per cert que aquest hotel tenia fibra òptica. Era la primera vegada que en un hotel al connexió anava tant ràpid. de fet a la seva publicitat ja hi deien que era un lloc pensat per nòmades digitals, amb espais per a treballar i, és clar, una bona connexió a Internet.
Igual que a Koh Tao i Koh Lanta, aquí també havia reservat l’hotel a la costa oest de l’illa per tal de poder veure la posta de sol al mar. Aquí la diferència era que pràcticament la podia veure sense ni tan sols sortir de l’habitació. Fantàstic!
Després de descansar una estona a l’habitació vaig anar a passejar per la platja de davant l’habitació que semblava privada i que també estava quasi buida. No sé si era per l’època o pels llocs que escollia, però m’estava trobant ben pocs turistes a un país tant turístic com Tailàndia. Aquella era una platja molt mes tranquil·la que la de Koh Tao, que ja ho era, però aquesta fins i tot semblava mig privada o almenys sense una continuïtat clara cap a la resta de platges de l’illa, per lo que la gent que estàvem allà érem només els de l’hotel. Algun restaurant mes i local de massatges tailandesos era tot el que hi havia en uns 200 metres de platja. Un lloc ben tranquil sense nens, ni aglomeracions ni turistes borratxos. De fet, cap a les 22:30h fins i tot els restaurants ja havien tancat.
El meu objectiu principal en aquesta illa era anar a la Full Moon Party. Arribava a l’illa el dia 15 de juny i la festa era el dia 17. Tenia un dia sencer per saber ben be on es feia i com arribar-hi. Per sort no em va fer falta massa temps, doncs enmig de les habitacions i el restaurant, hi havia un local que semblava una agència de viatges i transports on a la porta hi havia un cartell on hi deia “Full Moon Party”. Ràpidament vaig entrar-hi, vaig preguntar i efectivament el dia que es feia la festa sortia des d’allà mateix una furgoneta cada 30 minuts en direcció a la platja on se celebre la Full Moon Party. El preu per l’anada i la tornada era de 250 bats (7€), molt mes barat del que m’esperava. Cal tenir en compte que la festa es feia, literalment, a l’altra punta de l’illa, a uns 30 minuts en cotxe, per lo que menys de 4€ per trajecte era un preu mes que raonable.
Podria marxar cap a la festa a partir de les 18h i tornar fins les 6 del matí. Després de carregar be el mòbil i buidar-ne la memòria, em vaig canviar per a les 20h caminar els escassos 50 metres que separaven la meva habitació de l’agència per anar cap a la Full Moon Party.
Uns minuts abans d’arribar ja es veien desenes de persones donant voltes per la zona i, tot i que una mica tapada, també es veia la lluna plena. Per fi era a la Full Moon Party, i el primer que em va sorprendre va ser veure tot el carrer que conduïa a la platja plena de botiguetes on només hi venien cubells d’alcohol i prendes de roba taronges o verdes fluorescents ben adients per l’ocasió.
Ja hi havia centenars de persones per aquell carrer comprant roba i, sobretot, aquells cubells de platja plens d’alcohol. Jo em vaig comprar un de vodka i una cinta pel cap. Amb aquestes dues coses ja tenia tot el necessari per entrar a la platja de la festa, que és una platja pública però que per entrar-hi per un lloc normal, cal pagar uns 5€. Es pot evitar aquest pagament entrant per algun lloc entre hotels o arbusts, en qualsevol cas és una platja per lo que si es vol, es pot entrar sense pagar.
I un cop vaig arribar a la platja, vaig al·lucinar. 3 quilòmetres de platja plena d’escenaris, llums, focs, muntatges, barcos i gent. Unes quantes discoteques de la zona muntaven escenaris a la mateixa platja amb dj’s i pantalles i cada una feia la seva pròpia festa, per lo que conforme anaves caminant per la platja t’anaves trobant amb diferents ambients. No tenia ni idea de que allò era així.
Encara era aviat però ja hi havia força gent, molts eren turistes però em va sorprendre que la majoria eren tailandesos, i tot i ser normal, doncs estàvem a Tailàndia, pensava que aquesta era una festa per guirirs. Però no, molts tailandesos van a Koh Pha Ngan tan sols per la Full Moon Party.
No fa falta ni dir que va ser una de les millors festes a las que he assistit mai, i això que n’he assistit a moltes. Tota aquella platja plena d’escenaris i gent sota la lluna plena era brutal, fins i tot em costava decidir on anar i què fer de tantes coses que hi havia. A mes aquesta és una d’aquelles festes on quasi és mes divertit anar sol que acompanyat, doncs el simple fet d’anar sol em va permetre conèixer gent que no hagués conegut si hagués anat acompanyat. A molts llocs, i mes en aquestes festes, conèixer gent o posar-te a ballar amb el primer o primera que trobis és el mes normal.
Entre cubells d’alcohol, música electrònica i guiris desmadrats, les hores se’m van passar rapidíssim. Vaig estar allà des de les 20h fins les 5 del matí. 9 hores sense parar de ballar en una època que ja em feia mandra caminar dues hores seguides. Sincerament, poques vegades m’havien passat les hores tant ràpid i m’ho havia passat tant be. Va ser una nit inoblidable.
A les 6 anava cap al pàrquing on havíem quedat amb els de l’agència a esperar quasi una hora fins que es va omplir el taxi col·lectiu, doncs a diferència de l’anada, en què era una furgoneta, aquesta vegada era un taxi col·lectiu, és a dir, una camioneta amb la part de darrere oberta.
Érem dues noies i dos nois els que érem allà cosa que em feia pensar que érem dels últims en tornar, en qualsevol cas dins l’horari que ens havien dit. Ja era completament de dia i desenes de persones abandonaven aquella platja que havia quedat plena de brossa.
Poc després de les 7h arribàvem a l’agència i d’allà caminava els 50 metres fins l’habitació. M’estirava al llit veient el mar i les palmeres i anava a dormir amb un record que guardaria durant anys. Havia complert l’objectiu en aquesta illa superant les meves expectatives.
L’endemà el dedicaria a fer còpies de seguretat de fotos i videos aprofitant la fibra òptica de l’hotel i per menjar al restaurant de l’hotel i relaxar-me per l’habitació aprofitant les fantàstiques vistes que tenia des d’ambdós llocs i mes en aquell hotel tant apartat de tot i que el feia encara mes especial.
I al quart dia de ser a Koh Pha Ngan i haver assistit a un dels plats forts del viatge, marxava a la tercera i última illa del Golf de Tailàndia, i de fet, l’última parada que faria a Tailàndia abans d’anar a Malàisia.
Però per arribar al port vaig haver de buscar algun transport ja que per aquella zona no hi havia taxis ni cap altra transport públic a part d’aquells taxis col·lectius i furgonetes que s’havien de reservar amb temps o almenys saber quan i des d’on sortien. Per sort, a la mateixa agència on havia reservat el transport fins la Full Moon Party, també oferien transports cap al port. Ja havia reservat el dia anterior amb la mateixa dona de l’agència la furgoneta fins al port a les 10h. Però pel matí se’m va fer una mica tard i vaig arribar a l’agència a les 10:08h, hora en què la furgoneta ja havia marxat. Per sort tenia temps de sobra fins la sortida del ferri i de furgonetes d’aquelles n’havien de sortir mes, en principi la pròxima seria a les 11h, per lo que vaig aprofitar per anar a fer un últim esmorzar en aquell restaurant de l’hotel que quedava tant a primera línea de mar que hi quedava mig penjant.
Però quan tot just acabava d’esmorzar i em disposava a relaxar-me una estona mirant el mar, va aparèixer la dona de l’agència per dir-me que una furgoneta sortia ja, per lo que em vaig acomiadar corrent de tothom i vam anar cap al port el xofer de la furgoneta i jo sols. Després de tot, encara vaig arribar al port amb mes d’una hora d’antelació.
El viatge amb ferri fins a Koh Samui va anar molt be i un cop arribats al port tocava buscar la manera d’arribar a l’hotel de la manera mes barata possible. Al igual que ja em va passar a Koh Pha Ngan, aquí tampoc era viable anar caminant, doncs quedava a unes 4 hores. Però aquí també era mes complicat que a Koh Pha Ngan, doncs mentre allà el port estava en una zona deshabitada i on només hi havia taxis col·lectius amb els que moure’s, aquí al port de Koh Samui estàvem en una zona habitada amb un munt de taxis, mototaxis, taxis col$lectius pegant-se entre ells per captar clients. Mentre a Koh Pha Ngan ens van indicar quin taxi agafar, aquí a Koh Samui era la llei de la selva.
Vaig preguntar al primer taxista amb el que em vaig creuar i em va dir que fins l’hotel que tenia reservat eren 400 bats (). El trajecte seria de quasi 30 minuts, per lo que aquell preu podria semblar raonable, però res mes allunyat de la realitat. 400 bats per aquell trajecte era una barbaritat i un abús, com era d’esperar. De fet no em va sorprendre que tots aquells taxistes intentessin exprimir-nos a tots els guiris que baixàvem del ferri.
Així que vaig fer el millor que es pot fer en aquests casos, esperar. Si, esperar a que tots els turistes haguessin marxat i tornar a preguntar el preu del trajecte a algun taxista que s’hagués quedat sense client, segur que aleshores seria molt mes fàcil negociar el preu.
I efectivament. Primer li vaig preguntar a una mototaxi i em va dir 200 bats, jo li vaig dir que com a molt 150, ell es va girar i va marxar mig enfadat. Però al cap de 10 minuts, ell mateix va tornar dient-me: “150”. Estava claríssim, simplement al final algun taxista hauria d’acceptar qualsevol oferta meva, i de fet encara podria haver aconseguit un millor preu, però 150 bats em semblava el preu just per aquell trajecte, i jo soc just. En països turístics sempre hi haurà algú que t’intentarà timar, però si saps com funcionen les coses ho podràs evitar fàcilment.
Per una altra banda aquesta era la primera vegada que anava en una mototaxi. El motorista, jo, la meva maleta de cabina i la meva motxilla sobre aquella moto que semblava que hagués de perdre l’equilibri en qualsevol moment. Però no només no el va perdre sino que vam arribar abans que amb un cotxe i xerrant tota l’estona. El nostre primer contacte no havia estat massa amable però ara xerràvem del Barça i dels llocs que havia visitat abans d’arribar, fins i tot em va deixar a la mateixa porta de l’hotel, i ho dic perquè aquest no era el pacte original, doncs jo donava com a referència del lloc el nom d’una platja que quedava uns 5 quilòmetres abans de l’hotel per ser aquesta la mes coneguda de la zona, però quan hi vam arribar, el taxista es va voler assegurar que trobés l’hotel i vam anar seguint la carretera fins que el vàrem trobar.
La carretera per la que circulàvem quedava enganxada a la platja i l’hotel quedava a l’altra costat de la carretera. De fet, en aquell poble, bàsicament tota la vida estava en aquella carretera, doncs el carrer paral·lel que quedava mes endins, estava quasi buit, sense comerços ni hotels.
L’habitació, tot i ser barata, estava realment be. Dues de les parets eren exteriors i tenia balcó a mes de bany i TV. Aquesta vegada, a la platja que tenia al costat no hi podria veure la posta de sol, sino la sortida, però estava en un poble petit i tranquil on tots els serveis estaven just en aquella carretera, fins i tot un 7-eleven que estava a escassos 40 metres de l’hotel. Mentre tingués un 7-.eleven a prop no havia de patir per res.
Koh Samui és la mes tranquila de les 3 illes del Golf de Tailàndia. Vaig escollir aquesta per visitar-la la última perquè queda mes a prop del port de Surat Thani, el port on havia d’arribar per agafar el tren que em portaria a Malàisia. Però a mes l’aprofitaria per relaxar-me i descansar després de les visites a les altres dues illes mes animades.
En aquella carretera on estava tot, hi havia uns quants restaurants per turistes dels quals no en vaig entrar a cap, tan sols al restaurant de l’hotel on vaig dinar-hi el dia de l’arribada. Era un restaurant/terrassa molt agradable per menjar-hi i amb uns preus prou ajustats. Però normalment comprava el dinar llocs ambulant on la majoria de clients eren locals, de fet comprava allà on hi veia mes locals fent cua, doncs és la millor manera de saber quins son els millors llocs on comprar. I la veritat és que el sistema funciona, doncs normalment és menjar molt bo i molt barat. Això si, me l’havia d’emportar a l’habitació.
A Koh Samui no hi havia tantes restriccions com a Koh Tao en quant a consum d’aigua o residus ja que aquesta illa te connexió directa amb el continent, a diferència de Koh Tao on no es pot anar directament al continent sense passar abans per Koh Samui.
Quan marxés d’aquesta illa ja seria per anar directament fins a Malàisia en un trajecte que duraria unes 36 hores i en el que hauria d’agafar dos ferris, un autobús, un taxi col·lectiu un tren-hotel i un altre tren normal, tot plegat per anar directament des de Koh Samui fins a George Town, Malàisia.
El trajecte ja sabia mes o menys com fer-lo i fins i tot ja tenia el tren-hotel reservat, però encara havia de mirar-me el ferri per sortir de l’illa i el bus per anar des del port de Surat Thani a l’estació de tren on havia d’agafar el tren-hotel.
Tots els ferris i la majoria de transports que reservava a Tailàndia les feia a la web 12go.asia, una web amb tot tipus de trajectes classificats per preus i agències, una web realment molt útil. Quan ja era a Koh Samui vaig reservar el ferri i el bus per sortir de Koh Samui i arribar a l’estació de tren de Surat Thani, però l’endemà em van notificar que la reserva s’havia cancel·lat, quelcom que ja m’esperava perquè la reserva no va ser com les altres, doncs després de pagar em van dir que la reserva estava subjecta a disponibilitat.
En qualsevol cas quan em van notificar que la reserva quedava cancel·lada ja quedaven menys de 24 hores per marxar, per lo que em va tocar còrrer per buscar un altre ferri. A diferència del primer que havia reservat i que sortia des del port al que havia arribat, l’única opció que quedava sortia des de l’altre port de l’illa que quedava força mes lluny, a quasi una hora en cotxe. Això si, el ferri era molt mes barat que els altres que havia agafat, uns 4€. Ara encara no ho sabia però era mes barat perquè era un ferri pensat pels locals, és a dir, mes antic i força mes lent.
Finalment semblava que tenia la reserva i un cop arribat el dia tocava buscar per on passava el taxi col·lectiu que anés cap al port de l’altra banda de l’illa. Li vaig preguntar al noi de l’hotel i em va senyalitzar una cantonada a uns 100 metres de l’hotel. I efectivament al cap d’uns 10 minuts va passar el taxi al que vaig pujar anant tot sol.
A mig camí va pujar una parella d’espanyols que em van preguntar quant costava el taxi, jo els vaig dir que 100 bats des d’on jo venia, que era de mes lluny que ells, però en qualsevol cas vaig tenir clar que el taxista els acabaria estafant. Per Internet vaig llegir que aquests taxis col·lectius no se’ls ha de preguntar el preu, i molt menys un cop arribats al destí. El que s’ha de fer és pagar-lis el preu que és sense ni preguntar, doncs les tarifes d’aquests serveis estan regulades i sempre son les mateixes tot i que els taxistes ni te les diuen ni les tenen penjades a la vista de tothom.
I mes o menys al final va ser així. Quan vam arribar al port vam baixar tots 3. Primer em vaig acostar jo al xofer i li vaig donar els 100 bats sense dir res. Ell se’ls va mirar i va fer la típica cara de, “merda, m’ho ha donat just”. I quan es va acostar la parella li van preguntar quant era, i el taxista va respondre que 100 bats. El noi va contestar que com podia ser que els costés el mateix que a mi que venia de mes lluny, i el taxista va tornar a dir 100 bats. Evidentment els va estafar però encara van tenir prou sort de que jo vaig pagar abans i per tan ja no els podia cobrar mes de 100 bats, però estic segur que si haguessin anat sols encara els hauria cobrat mes. No sé quant temps portaven a Tailàndia però no tenien ni idea de com tractar amb els taxistes, probablement el gremi mes estafador de Tailàndia.
Vam arribar al port cap a les 12h i el meu ferri no sortia fins les 17h, per lo que tenia un munt d’hores per passejar per aquell poble. Primer vaig anar a dinar a un 7-eleven, doncs tenen un munt de plats preparats que et poden escalfar allà mateix i fins i tot menjar-te’ls ja que normalment tots els 7-eleven disposen de taules i cadires.
I quan ja portava 3 hores esperant a la terminal de ferris, vaig anar a la taquilla per a confirmar la reserva i demanar el bitllet, moment en què em van dir que sortia un ferri d’aquells cada 30 minuts i que si ja era allà en podia agafar qualsevol que sortís abans, és a dir, portava 3 hores assegut a una cadira esperant havent pogut agafar un ferri molt abans. de totes maneres, si no esperava aquí hauria d’acabar esperant a l’estació de tren, doncs el que havia d’agafar fins a Malàisia no sortia fins les 12 de la nit.
Com calia esperar pel preu del bitllet i el port de sortida, aquest era un ferri per a locals, molt mes barat però també molt mes lent. De fet fins aleshores només havia agafat catamarans, mentre que aquest era un barco normal amb espai també per a vehicles. Això si, degut a què va tardar unes 3 hores en arribar a Surat Thani, vam poder veure la posta de sol des del propi ferri, un espectacle natural que pocs en el ferri ens vam voler perdre. Era un bon acomiadament de Tailàndia.
Cap a les 19:30h arribàvem al port de Surat Thani. Tornava a ser a Tailàndia continental i ara un bus de la mateixa agència del ferri ens portaria fins al centre de Surat Thani que no estava a prop precisament, doncs quedava a quasi 80 quilòmetres.
Eren les 21h quan arribàvem a la central de l’agència i punt final del trajecte. Des d’allà encara havia d’arribar a l’estació de tren, que tot i que era d’aquella mateixa ciutat, quedava a uns 20 minuts en cotxe. Passaven ja de les 21h i tenia poques opcions disponibles per arribar-hi, de fet només hi podia anar a peu, en taxi o fent auto-stop, quelcom que mai havia fet.
En baixar, i com acostuma a passar en estacions, ja hi havia uns quants taxistes oferint-se a portar-me on fos. Vaig preguntar quant costava fins l’estació i el que menys demanava va dir 200 bats. Jo li vaig dir 100 i la seva reacció em va fer adonar que era massa poc. Així que vaig mirar exactament quant efectiu em quedava i guardant-me alguns diners per sopar aquell dia podia pagar fins a 150 bats (4€). Li vaig dir i ell va acceptar. En una negociació s’ha de ser conscient quan li estàs perdent el respecte a l’altre, i en aquell cas, oferint-li 100 bats per aquell trajecte li vaig faltar una mica el respecte perquè era un preu que no cobria ni la gasolina que gastaria en anar i tornar de l’estació de tren. Jo tampoc podia oferir massa mes perquè ja quasi no tenia efectiu, per lo que al final tots dos vam cedir una mica.
Després de tants dies entre illes, tornava a circular en el maleter d’un taxi enmig d’un carrer amb centenars de cotxes sense cumplir quasi cap norma de circulació i tocant el clàxon com si s’acabés el mon. El taxista també conduïa com un tailandès mes per lo que aquell trajecte de poc mes de 20 minuts va resultar força mes dur del que esperava, anant de banda a banda d’aquell banc sense respatller i sense finestres que em protegissin del fum i el soroll que venia de la carretera.
Cap a les 22h arribàvem a l’estació de tren de Surat Thani on estava previst que a les 12 de la nit arribés el tren-hotel que em portaria fins la frontera amb Malàisia en un temps d’unes 7 hores. Primer vaig confirmar que la reserva que tenia era correcta i després vaig anar a buscar algun lloc on comprar sopar amb els prop de 200 bats que em quedaven en efectiu.
Al costat mateix de l’estació, com era d’esperar, hi havia un 7-eleven, per lo que ja no tenia cap problema de subministraments. Compraria menjar, aigua i tabac gastant així l’efectiu que em quedava.
Però la sorpresa va venir quan a la pantalla d’horaris hi va aparèixer que el tren venia amb un retard de 30 minuts. Això ja molestava una mica però tot just era el començament d’una sèrie d’avisos de retard que acabaria sent de mes de 4 hores. Si, el tren havia d’arribar a les 12 de la nit i va acabar arribant a les 4:15h de la matinada. En total vaig estar 6 hores en aquella estació entre sopant, llegint notícies, escrivint el diari, passejant i mirant sèries. Per cert, per l’estació corrien les rates per tot arreu i el mes sorprenent és que ja ningú els feia cap cas mentre que jo no parava de mirar que no se m’acostessin.
L’espera estava sent llarga però almenys havia arribat a l’estació, un punt on tan sols feia 24 hores no sabia com hi arribaria ni quant em costaria. Finalment hi havia arribat a temps i per tan sols 400 bats (11€) havent hagut d’agafar dos taxis, un ferri i un bus.
Finalment, arribava el tren a les 4:20h de la matinada, mes de 4 horas d’endarreriment. Era un trajecte previst d’unes 36 hores en total que s’acabaven de convertir en 40. Ja havia vist fotos del tren per dins però tot i així em va sorprendre força. A cada lateral ja hi havia muntades les lliteres. Totes estaven juntes dins el vagó però tenien cortines, llums, espai per deixar l’equipatge i el mes important, no s’escoltava res, doncs el soroll hipnotitzador del tren ho tapava tot i a mes encara permetia tenir un son mes profund, de fet feia mesos que no dormia tant be com vaig dormir en aquell tren-hotel.
Ràpidament tots els que vam pujar ens vam posar al llit i en menys de 5 minuts ja estava dormint. Entre la son que tenia i el moviment del tren vaig tardar molt menys del que volia en adormir-me, doncs volia gaudir una estona d’aquella experiència abans de caure rodó.
Jo m’havia posat el despertador a les 10:30h ja que era previst que arribéssim a la frontera amb Malàisia cap a les 11h, però quan tot just eren les 10h i quan portava quasi 6 hores dormint com un tronc, el responsable del tren va anar passant pels llits on encara hi havia algú dormint picant amb un pal sobre les barres de ferro dels llits per tal d’anar-nos despertant mentre cridava “Malaysia, Malaysia!”. Va ser un despertar una mica brusc i des del meu punt de vista una mica precipitat, però tocava començar-se a preparar per entrar al tercer país de la meva primera volta al mon.
Quan vaig sortir del llit i vaig veure la resta del vagó, vaig al·lucinar. Pràcticament tots els llits que hi havia la nit anterior havien desaparegut i en el seu lloc hi havia seients normals com els de qualsevol altre tren. La parella que la nit anterior esperava amb mi a l’estació de Surat Thani, ara estaven ja asseguts en els seients on abans hi havia els seus llits. Ni tan sols tot el moviment dels passatgers m’havia pogut despertar. Com pot ser que es dormi tant be en un tren en marxa?
Quan anava al lavabo vaig veure una cafetera. Vaig preguntar al responsable i em va dir que era per nosaltres però que no tardés ja que arribaríem a la frontera en uns 30 minuts. Jo ja havia acceptat que aquest dia no em podria prendre el cafè, per lo que veure aquella cafetera em va alegrar enormement.
Cap a les 11:15h arribàvem a l’estació de Pedang Besar, una ciutat fronterera i que existeix tan a Tailàndia com a Malàisia. La frontera està a la mateixa estació de tren on una de les vies és Tailàndia i l’altra ja és Malàisia.
Vam baixar unes 10 o 12 persones que vam estar acompanyades en tot un moment per un parell de policies que ens varen dirigir fins les casetes de control dins l’estació. Allà primer un agent duaner tailandès segellava la nostra sortida del país i tal com deixaves aquell primer agent ja entraves a Malàisia on agents malais revisaven l’equipatge i els passaports. Un cop tenia el segell de Malàisia al passaport ja podia tornar a sortir de l’estació, ara a l’altra via i ja estant en territori malai.
La diferència entre ambdós països ja es podia veure a la pròpia estació. Mentre que havíem arribat en un tren de mes de 40 anys d’antiguitat, el que hi havia a la via malaia era el mes nou i modern que havia vist mai. També sorprenien els cartells de prohibit donar-se petons en públic o veure tantes dones musulmanes treballant a l’estació. No envà aquest era un país musulmà i això es notava tan sols trepitjar-lo.
El que no havia pensat és que a Malàisia era una hora menys que a Tailàndia i això em va fer perdre el tren de les 11:40h ja que jo em pensava que era una hora menys. En qualsevol cas vaig haver de sortir de l’estació mig plovent fins a un caixer per treure efectiu ja que a l’estació no acceptaven targeta i encara no havia aconseguit ringgits, la moneda de Malàisia. Hi hauria d’haver pensat perquè això em va costar una caminada de 45 minuts i haver d’agafar el tren de les 12:40h. Ja m’havia endarrerit 4 hores pel retard del tren i ara una hora mes per haver-me despitat amb l’hora i els diners.
En qualsevol cas a les 12:40h agafava el tren que em deixaria al cap de dues hores a Butterworth, una ciutat que gràcies a la seva estació de tren, al port i a bones connexions terrestres, és un bon lloc per anar a molts altres punts del país. Jo havia de baixar aquí, anar fins al port i allà agafar un ferri que ja em deixaria a l’illa on havia d’arribar i on estava la ciutat de Georgetown, la meva destinació final.
Em va costar una mica trobar el port però per sort estava a escassos dos minuts caminant de l’estació. El preu del ferri era de només 1€ i en menys de 20 minuts ja n’havia arribat un i ja havíem érem a Georgetown. Des d’allà caminava uns 15 minuts fins l’hotel on havia reservat una habitació individual amb bany compartit per 20 ringgits la nit, uns 5€, i per fi passejava per primera vegada per un país oficialment musulmà, veient ja una de les mesquites mes impressionants del país. Per cert, aquesta mesquita quedava a uns 100 metres de l’hotel per lo que no em perdia cap de les oracions que feien a totes hores pels altaveus.
Quasi a les 18h feia el check-in a l’hotel de Georgetown finalitzant així un dels trajectes mes llargs que mai havia fet amb l’ajuda de dos ferris, dos taxis, un bus, un tren regional i un tren-hotel, tot plegat per anar des d’una illa tailandesa a una altra illa però malaia. 31 hores de trajecte que per fi arribàvem al seu final i que em carregaven una vegada mes d’una auto-confiança brutal per seguir fent aquest tipus de viatges. Sense mitjans propis i havent gastat uns 25€, havia pogut fer un trajecte que només 48h abans semblava quasi impossible.
L’hotel estava en ple Chinatown del casc antic de la ciutat, una de les millors zones per veure l’autèntic Georgetown. L’habitació era petita però tenia escriptori i un bon aire condicionat. Els banys eren compartits però almenys eren banys individuals. L’hotel era barat, estava prou be i sobretot la seva ubicació era poc menys que perfecte.
Tan sols deixar l’equipatge a l’habitació vaig sortir amb la intenció de sopar, doncs quasi no havia dinat ni sopat el dia anterior. Per l’hora que era volia passejar una estona per fer temps i sopar cap a les 19h per després anar a dormir 12 hores seguides fins l’endemà. Vaig caminar per on havia vingut buscant algun restaurant. Finalment vaig menjar en un restaurant que estava molt ple de gent local, senyal de que pot ser un bon lloc per menjar. Era diumenge i per motius religiosos estaven quasi tots els comerços tancats, així que tampoc tenia massa mes opcions.
Vaig demanar un plat únic amb pasta, ou, carn i verdures per 12 ringgits, uns 3€, que em va deixar ben ple i ben recuperat de tot el trajecte. En acabar vaig donar una volta pel casc antic tot i que en menys d’una hora ja estava camí de l’hotel amb la intenció de dormir 12 hores seguides. Poc abans de les 12 de la nit em va despertar la música que venia de la sala on un grup xinès tocava música en viu. Estava be però en aquell moment no en tenia massa ganes. Pensava que això ja no em deixaria dormir mes però al cap de 10 minuts ja estava altra vegada dormint fins les 6 del matí.
Georgetown és una ciutat d’estil colonial amb el seu casc antic molt ben conservat i on es poden apreciar encara les antigues mansions de l’aristocràcia anglesa, mansions que ara son ens públics però que encara en queda alguna que es una casa particular.
El casc antic és sens dubte el gran atractiu de la ciutat no només pel seu estil colonial sino pel seu art urbà que impregna bona part de les parets dels casc antic. Grans murals que es combinen amb l’entorn per crear autèntiques obres d’art que lluny d’espatllar el paisatge el fa únic i espectacular. No son pocs els turistes que fan tours únicament per recórrer tot l’art urbà que es pot trobar en molts racons de la ciutat.
Em va sorprendre la gran quantitat de xinesos que viuen a Georgetown. Uns dies després algú em va dir que segurament representaven mes de la meitat de la població, quelcom que es pot confirmar per la gran quantitat de temples xinesos que hi ha. De fet Malàisia és un país molt divers però amb una gran harmonia entre religions, doncs tot i ser un país oficialment musulmà, pel carrer s’hi veuen mes temples budistes i esglésies que no pas mesquites. Així doncs, en un espai tant petit com el casc antic de Georgetown, hi havia barris xinesos, Indis i fins i tot italians, cadascun amb la seva pròpia cultura i gastronomia. Això em va permetre menjar cada dia un plat d’una cultura diferent.
M’encantaven els carrers plens de llocs ambulant de menjar, autèntics mercats de petits restaurants tots uns al costat dels altres on es pot trobar una oferta gastronòmica enorme i ben autèntica. Lo complicat era poder veure una cervesa sense que et costés un ull de la cara. En un 7-eleven podien costar uns 2€ cada llauna, un preu molt alt si el comparem amb altres productes. Però hi ha un bar al cas antic, només un, on la majoria de clients son xinesos o turistes i on es poden demanar tot tipus de cerveses per un preu mes raonable. De fet tots els clients d’aquell bar hi van bàsicament per veure cervesa.
Un dels dies vaig anar a passejar per fora dels casc antic i no va valdre massa la pena. Georgetown no deixa de ser una ciutat normal amb força trànsit, centres comercials i fins i tot prostitutes, que tot i estar una mica amagades, no dubten en oferir els seus serveis als turistes. Per això només vaig veure la resta de ciutat un sol dia que vaig estar caminant un munt d’hores. La ciutat és relativament gran però es pot anar caminant del casc antic fins al centre de la ciutat.
Al cap de 4 dies seguia el meu trajecte per Malàisia amb destinació a les Cameron Highlands, concretament al poble de Tanah Rata. Allà veuria plantacions de te, selves i la flor mes gran del mon, la Raflesia, i tot a uns 10ºC, quelcom que s’agraïa després d’un mes de temperatures altíssimes.
Aquest trajecte ja l’havia reservat abans de començar el viatge i el faria tot en autobús, inclosa la sortida de l’illa que es faria creuant un dels dos ponts que uneixen aquesta illa amb la part continental de Malàisia. La sortida era a les 8 del matí i l’hora prevista d’arribada era a les 12h, tot i que finalment vam arribar passades les 14h. Tan a la sortida com a l’arribada vaig poder anar caminant de l’hotel al punt on parava el bus.
Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.
Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure la llum de l’habitació ja apagada.
Però a les 4 de la matinada i quan tothom dormia profundament, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis de l’habitació! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, entre ells jo, la noia del meu costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a què aquell soroll tant agut i molest parés en algun moment. Això si, crec que ningú es va plantejar de sortir corrent que és el que suposadament hauríem d’haver fet al sonar una alarma anti-incendis… Al cap dels 10 segons, va parar, i el silenci va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.
Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar vàries persones per anar al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.
Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-me que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat i a mes havia estat caminant durant hores. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que ni tan sols necessitaria el meu escalfador elèctric.
Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, vaig escriure el diari, vaig passar les despeses del dia anterior a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra, doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i aquella hora, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.
Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tan, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica aquell menjador tant gran quedés completament ple.
Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.
Vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament, hora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín i del viatge.
Ja que el dia anterior havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, el barri mes autèntic de Dublín que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia, a diferència del dia anterior, feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. De totes maneres a l’ombra seguia refrescant.
Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.
Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una bona Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i em podia donar algun caprici mes, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.
Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. A Dublín sembla que en comptes de cafè prenguin una cervesa Guinness per esmorzar.
Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara, vaig pensar…
Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat. El que em seguia resultant una mica estrany és que no fossin ni les 11 del matí que aquell bar ja era ple de gent prenent-se una cervesa.
Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra i que res te a veure amb el 99% de cerveses que es venen a Espanya.
Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades mes que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.
I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que en aquell moment no podia estar en un lloc millor que aquell a la vegada que m’acomiadava i repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.
Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima del pub i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directe. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.
No vaig saber si cada dia hi havia música en directe o aquell dia era especial, però en qualsevol cas el pub estava completament ple i fins i tot hi havia algun grup que semblava celebrar alguna cosa. Quan havia entrat al pub feia menys de mitja hora estava quasi buit i ara ja no quedava cap cadira lliure.
Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes, quan el cantautor acabava la seva actuació, sortia del pub per tornar al hostel a buscar la maleta i fer el checkout a menys que em deixessin quedar-me fins mes tard, doncs no tenia previst anar a dinar fins les 13h i fins les 19h no sortia el meu vol.
Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica per obrir la porta que donava accés a les habitacions i zones comunes vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia de la recepció que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.
Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia de la recepció i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja hi volia anar, així que no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ben tip i per només 6€.
Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt, doncs el bus estava molt ple.
Abans però, vaig poder veure una de les coses més estranyes del dia. Una espècie de bus-bar amb pedals passava pel carrer ple d’homes suposadament celebrant alguna cosa, probablement un comiat de solters. Era estrany però semblava ben divertit.
Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn, com son les cases, els carrers, la gent, tot el que es pugui apreciar des d’una finestra a 50km/h.
Al cap d’uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar, doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop una de l’altra que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.
Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar tota la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, el millor lloc per seure, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.
Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.
I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs em quedava ben poc per completar la meva primera volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons ho tenia planejat.
El vol estava previst per a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional. Això si, complint totes les regles al peu de la lletra, fins i tot guardar la pasta de dents en una bossa hermètica i transparent.
La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h. Una terminal tant petita i una zona de portes tant gran…
No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien i ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua preferent era enorme i quasi menys preferent que la cua no preferent.
Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribarien a Barcelona. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.
Quelcom que pot semblar trivial però que després de 3 mesos no ho és, és tornar a escoltar el teu idioma de boca de la gent que t’envolta. Havia passat 3 mesos bàsicament escoltant l’anglès i tornar a escoltar el català no deixava de ser una sensació estranya però molt mes bonica i reconfortant del que pugui semblar. Al final, sempre acabem trobant a faltar casa nostra.
Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim. Va ser tant just que fins i tot van obrir la porta d’embarcament abans que arribés l’avió. Aquests de Ryanair sempre t’acaben sorprenent.
Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista i per tan ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.
Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quants mesos feia que no netejaven aquell avió…
El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.
Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que pugui no semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans del previst pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i per fi tornava a estar a Barcelona.
Vam aterrar a la terminal 2 de l’aeroport del Prat per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.
Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.
Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut, per lo que ja no vaig ni intentar arribar a l’estació. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ a diferència dels 2€ del tren però amb el que arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.
Quan vaig arribar a la parada ja hi havia un bus i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi, a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent bus que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar al bus. De fet quan el noi va pujar les portes ja s’estaven tancant i el van mig enganxar. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però cap dels dos van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. La noia que ens havia dit a tots 3 que esperéssim i al veure que només jo li havia fet cas i m’havia esperat, no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo en un principi anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar en comptes de ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes, vaig pensar…
En qualsevol cas, al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h. Si de l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i era una mica arriscat.
El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça a mode d’arribada, que ves a saber si era la primera vegada que feia una foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut, ara si que ja tenia la sensació d’haver acabat el viatge. Encara no estava a casa però si al centre de Barcelona. La sensació en aquest moment es molt estranya i difícil d’explicar amb paraules. Has d’haver estat alguns mesos fora de casa vivint amb una intensitat absoluta cada dia per saber el que se sent en tornar al lloc on has nascut i on has viscut durant anys.
I ja sense presses vaig agafar el tren que ja em portaria cap a casa i que seria l’últim trajecte del viatge. Ara ja podia gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països, havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a Barcelona, a casa.
No sabem mai del que som capaços de fer si ens ho proposem i ens allunyem de les pors infundades normalment per altres. Davant de qualsevol imprevist o situació difícil sempre trobarem una solució, així som els humans. Si creus el contrari és perquè mai t’hi has trobat o t’has pogut recolzar en algú, però t’asseguro que si estàs sol, ho podràs solucionar tot tu sol. Tenim molta mes força i voluntat de la que ens imaginem i la llàstima és que poques vegades fem el que hem de fer per poder gaudir d’aquesta força. Jo ho acabava de fer i ara tenia una sensació de satisfacció difícil d’explicar.
Estava dormint a l’avió que em portava cap a Dublín, quan cap a les 2:30h de la nit algú de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni intentar tornar a adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava cap a casa. Almenys últimament era capaç de dormir alguna hora en els vols, sobretot en aquells nocturns en els que és força necessari dormir per poder aguantar tot l’endemà. En qualsevol cas, en vols cap a l’est, la nit és tant curta que es fa difícil aguantar tot l’endemà.
Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua, així que aquest dia el cafè del matí hauria d’esperar. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia quasi frenat començant a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.
Vam baixar i al sortir de l’avió em va sorprendre molt gratament el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura completament diferent. Tots els cartells estaven en tots dos idiomes però amb el gaèlic sempre per davant.
Vam anar directament cap al control d’immigració i per primera vegada en tot el viatge entrava a la UE, per lo que ja podia passar el control d’immigració molt mes ràpid passant tan sols el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 del matí ja estava sortint de l’aeroport.
Tan bon punt vaig trepitjar el carrer em va quedar clar que estava a Irlanda, doncs estava plovisquejant i feia fred, concretament 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal a Irlanda, per lo que ja portava la jaqueta posada. Només me l’havia posat el primer dia del viatge a Oslo i ara el penúltim dia a Dublín. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín des de l’aeroport, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.
Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat. M’indicaven els busos 133 o 115 mentre que a Wikitravel deien el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava força allunyada de la porta de sortida i hauria estat difícil trobar-la sense Moovit. De fet, els busos que trobes just davant de la sortida de la terminal, son dels cars, els de línia estan uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi ha el pàrquing i mes lloc per fer les parades.
Tenint en compte lo cansat que estava i el merdé d’autobusos que hi havia per tot arreu, encara vaig trobar el que volia prou ràpid.
Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert, que son cartells electrònics on hi posa el temps que falta per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar vaig quedar-m’hi al costat esperant i en uns 5 minuts ja va arribar un bus tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be, cosa que s’agraeix quan son les 8 del matí, has dormit 3 hores, no has pres un cafè i ni t’has dutxat.
Això si, l’import del bitllet s’ha de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no dóna canvi. El bitllet senzill costava 3,30€ i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia, i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que finalment encara em vaig estalviar un euro.
El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient la ciutat, primer els barris residencials amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada veure, que és la vida cotidiana en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.
Cap a les 9:45h arribàvem a la parada on Google Maps em deia que havia de baixar, que era just després d’haver creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre de la ciutat i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!
A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava, així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comuna del hostel. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps per allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre el cafè que tant necessitava i a deixar la maleta a la sala de maletes. Deixar l’equipatge, una dutxa i un cafè era tot el que necessitava per donar voltes per Dublín tota la resta del dia.
I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.
La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig preparar el cafè que em vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.
Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada per tal propòsit, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació on dormiria, doncs tot i que el llit encara no estava preparat la noia ja m’havia dit quina llit era el meu. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Quan hi vaig entrar em vaig quedar un parell de segons mig paralitzat de veure la quantitat de llits, gent i roba que hi havia per tota l’habitació. Efectivament estaven fent els llits per lo que la quantitat de coses que hi havia pel mig del petit passadís que quedava era brutal. No s’hi podia ni caminar. Vaig buscar el llit número 11 enmig de tot aquell merdé de lliteres i vaig deixar la maleta al costat sortint de l’habitació com vaig poder i tornant cap al menjador acabar-me el cafè fins cap a les 12 del migdia que vaig sortir a fer la meva primera volta per Dublín. Passejar per primera vegada en una nova ciutat és sempre molt emocionant. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.
Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el nom d’aquest pont es deu tan a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic com al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba fins l’any 1.919 per a creuar-lo. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud de Dublín i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals tant autèntics i tant ben conservats fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.
A pocs metres hi havia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze que representa una peixatera ambulant que va morir ben jove enmig del carrer degut a una alta febre. La noia caminava pels complicats carrers del port de Dublín empenyent un carretó mentre cridava: “Escopinyes i musclos vius!”. De totes maneres no hi ha proves de què efectivament Molly Malone hagués existit al segle XVII, tal com diuen, ni en cap altra època.
L’estàtua és famosa perquè Molly Malone és la protagonista de la cançó del seu mateix nom o també coneguda com a Cockles and Mussels (Escopinyes i musclos) o per In Dublin’s Fair City (A la Noble Ciutat de Dublín) i en irlandés Mol Ní Mhaoileoin, i que és una cançó popular d’Irlanda que s’ha convertit en l’himne no oficial de Dublín. També ha obtingut la condició d’himne irlandès. Va ser composada cap al 1880 per James Yorkston i s’ha convertit en una veritable llegenda urbana.
Val a dir que en aquell moment l’estàtua estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be. Potser cantava Cockels and Mussels.
Vaig estar uns minuts observant l’estàtua i esperant a què no hi hagués tanta gent davant per fer alguna foto tot i que això va ser difícil, doncs tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Semblava mes famosa del que pensava. De totes maneres tanta gent mirant no m’agrada per lo que no vaig tardar massa estona en marxar.
Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulant, estàtues humanes a l’estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet, d’aquests pubs típics n’hi havia un munt a qualsevol carrer. El que a Espanya son els típics bars de barri o de tapes, allà son els pubs irlandesos, amb la seves portes de fusta vermella i cerveses Guiness a partir de les 10 del matí. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant irlandès tant únic i especial però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.
I aquí, com a les Rambles, músics al carrer que en molts casos em semblen molt més bons que d’altres de molt més coneguts però amb un estil musical deplorable.
I d’allà, aprofitant que em trobava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i veure els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I a l’any 1.952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.
D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.
L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que semblava a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.
En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és simplement impressionant.
A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou interessant de veure. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.
Després vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar al Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que el Temple Bar era un bar, però no, Temple Bar és tot un barri, i de fet és un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa, Guinness és clar.
El pub mes famós del barri i probablement de tot Dublín està en una de les cantonades d’aquest barri i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. Va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.
D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alçada que es veu des de tota l’avinguda. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.
Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar pel bar The Church, un bar que està, literalment, dins d’una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant i està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot en aquest mon i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.
Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit del hostel. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arribar de Toronto feia 6 hores sense quasi haver dormit i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.
Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar a la recepció, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguia allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia. El que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo a la tassa…
Després d’haver descansat una estona vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Cal tenir en compte que l’endemà per la tarda ja marxava i mai havia estat a Irlanda, per lo que almenys volia veure tot el que fos possible de Dublín. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts del hostel i abans quasi ni l’havia vist de tanta gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.
Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. La seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2 quilòmetres, per lo que vaig decidir d’anar-hi.
Això si, el trajecte era força mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si tornar cap al hostel. Per sort, en arribar a la fàbrica i després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.
L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no s’hi veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.
Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar. En aquell moment no era conscient de l’excursió que m’esperava.
Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura del riu hi ha el port de Dublín, doncs el creuer que s’hi veia allà tota l’estona el veia igual de petit, semblava que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu ja era prou entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.
Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni tan sols es pot veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que la desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.
Quan portava mitja hora caminant per la vora del riu em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tan ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred, en ple agost.
El cansament ja es notava i es començava a fer dur. No envà portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent força dur.
Cap a les 17h tornava a tenir gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que a Dublín n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar per tal de menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.
Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari costava 4€ i a mes te’l preparaven al moment amb el pollastre recent fet, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.
Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però només em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava una mica ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.
Finalment, cap a les 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant i segurament ben poc utilitzada. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.
Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així la passejada al màxim.
Ja eren les 17:30h i per tan cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada, però en aquell moment això cada vegada m’importava menys.
Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre tant bonic i únic de Dublín. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que estàvem a 22 d’agost.
Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.
Un cop al hostel vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. Bàsicament preparar la roba per l’endemà ja que em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.
Em vaig estirar al meu llit enmig d’aquells altres 25 llits mes i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’hi estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me.
El dia havia valgut molt la pena i tot i ser el penúltim dia de viatge i l’última ciutat a visitar l’havia aprofitat moltíssim, tant com si fos el primer dia. Havia caminat quasi 30 quilòmetres per tot Dublín i havia vist mes coses de les que molta gent veu en una setmana. Havia conegut per fi Dublín i m’havia semblat una ciutat molt mes autèntica del que em pensava.
Arribava així a l’última nit del viatge, la nit següent ja dormiria a casa. Després de 3 mesos, 7 països visitats i havent dormit en quasi 30 llits diferents, pensar en què aquesta era l’última nit que passaria fora de casa es feia fins i tot una mica estrany. Estava a punt de finalitzar quelcom que feia anys que volia fer i pel que m’havia preparat molt. Ara tenia una estranya sensació de relaxament, certa tristesa i en general tot un conjunt d’emocions algunes contradictòries amb les altres. Em sentia molt orgullós d’haver pogut fer el viatge i a la vegada em donava la sensació que s’acabava el que m’havia motivat tant en els últims mesos. Tenia ganes de tornar a casa i veure la família però a la vegada volia tornar a sentir aquella emoció de conèixer nous llocs cada dia.
El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada en aquesta meva primera volta al mon. El vol sortia per la tarda però a les 11 del matí havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja sabia com anar-hi.
Primer em vaig preparar un bon i gran cafè, doncs el dia anterior no me l’havia pogut prendre per primera vegada en tot el viatge i en molt de temps i ja tenia monu. Vaig estar escrivint aquest diari, passant despeses a l’Excel, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublín al hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el mes barat i senzill de tot el viatge, doncs només hauria d’agafar al mateix aeroport un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.
Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 11:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar, i mes amb aquella bona connexió.
A les 11:30h marxava definitivament del pati de la casa i anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos. De totes maneres, cada vegada és mes habitual trobar una xarxa wifi oberta als aeroports a part de què en principi a Dublín ja podria utilitzar el 4G amb la tarifa espanyola. Això si que seria una gran comoditat.
Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que amb aquell bitllet de paper que donaven ja era suficient per a fer el transbord, bitllet de paper igual al que havia tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.
Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West i que era la que m’anava millor per anar directament al centre de Toronto. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toronto. Es pot pujar per les portes del darrere, doncs hi ha una màquina per llegir els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.
Un cop a l’estació de metro de Finch West vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.
Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per tornar a l’apartament, per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis per $11,29 (9€). Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.
Allà mateix a la terminal d’autobusos em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i em vaig quedar esperant allà connectat a la xarxa de la terminal fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro de marihuana. No deixava de sorprendre’m la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor que es notava per tot arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.
I ben puntual a les 14:30h, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tan un trajecte ben tranquil i còmode. Començava el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdre’m ni una sola vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així. Perfecte.
A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i dues portes d’embarcament. Be, realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren dues. A mes, les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.
I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant Whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava encara mes.
Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian normalment obliga a fer el check-in al mostrador per tal de pesar-te les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10 quilos màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10 quilos, concretament 11,30. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es tracta de roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense computar en el pes total.
I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti abans d’embarcar i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional, i això que tot l’equipatge el portava en cabina. La veritat és que s’agraeix, no tan pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda després la maleta i el que em costa de refer-la.
Finalment vaig anar cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven directament a les pistes. Només creuar aquelles portes s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada un dels avions que hi havia escampats per allà.
Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes a la sala d’embarcament hi feia un fred horrible. Amb la calor que feia fora i el fred que feia dins, quanta incongruència i quanta despesa energètica per passar fred…
Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment però encara prou ràpid tenint en compte lo parat que es via tot. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h de l’endemà al matí, massa aviat per anar a fer el check-in al hostel que tenia reservat i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be, doncs tard o d’hora hauria d’esperar mes en algun lloc.
Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin preguntat què preferia. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar, cosa que vaig acabar fent jo.
Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, una mica vaig poder dormir, algo que fins no feia massa era ben poc habitual però que cada vegada em costava menys de fer, sobretot aquests dies que portava tant de cansament acumulat i algunes nits sense poder dormir 8 hores. Fos el que fos, per mi poder dormir en un avió era una experiència força nova i inusual, i la veritat és que era d’agrair.
Un cop mes, i ja n’eren 6 en aquest viatge, deixava un país enrere havent viscut experiències úniques i superat tots els obstacles, la majoria petits, que m’havia anat trobant, quelcom que omple i ajuda al creixement personal de cadascú. Una visita ràpida i fugaç a Canadà però a la vegada molt intensa i especial. Sembla mentida tot el que es pot arribar a fer en tan sols dos dies.
Només quedava un país, una ciutat, un dia per finalitzar aquesta meva primera volta al mon de 3 mesos que començava i acabava a Barcelona. 3 mesos visitant 7 països completament diferents un de l’altre, coneixent cultures i persones absolutament diferents al que coneixia fins ara i que m’havien permès obrir la ment i fer-me caure uns quants prejudicis dels pocs que intento tenir. El viatge arribava al seu final i encara em costava creure que ho hagués aconseguit amb tants pocs entrebancs. Estava a punt de finalitzar el que seria una de les millors experiències de la meva vida.
Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per lo que ja vaig aprofitar per anar a veure el que m’havia quedat amb ganes de veure en el viatge anterior quan vaig estar a Nova York, les cascades del Niàgara.
Havia pogut reservar el trajecte d’anada i tornada de Toronto a Niàgara amb la companyia Megabus per $2, doncs el vaig reservar amb 3 mesos d’antelació i vaig poder aconseguir aquesta oferta. Els preu normal era de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Coach Terminal que em quedava a quasi una hora i mitja de l’apartament agafant bus i metro.
Em vaig despertar a la 1 de la nit després de dormir quasi 11 hores d’una tirada, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc i caminant molt. Tot i així notava que encara podria haver dormit una estona mes. En qualsevol cas no estava gens malament per ser la primera nit que passava en aquella habitació, senyal evident de què era molt còmode.
Al contrari del que em passa sempre quan em desperto, aquest dia ja tenia gana, doncs feia 24 hores que no menjava res consistent i que a mes això consistent havia sigut un sandvitx, així que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafè de la bossa que havia comprat a Mèxic per tal de tenir cafè la resta del viatge i que pensava que era soluble, però no, només estava mòlt, per lo que em vaig quedar sense poder prendre un cafè amb el que em costa a mi això. De fet era el primer dia en tot el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafè del matí. Be, matinada en aquest cas, però en qualsevol cas el primer cafè del dia.
Potser a la cuina hauria trobat una cafetera on poder moldre el cafè però tenint en compte l’hora que era no vaig voler arriscar-me a despertar algú i ser el mes mal-educat dels ostes. Però va ser dur, molt dur…
Cap a les dues de la nit van arribar una parella que dormia en una de les habitacions del costat i no van tenir cap problema en dutxar-se tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu n’hi do del soroll que varen fer. I jo preocupat per no fer soroll amb una cafetera.
Vaig estar mirant com arribar fins la terminal des d’on sortia el bus cap a Niàgara però seguia notant que encara tenia son i mes sense haver pres cap cafè, així que, quasi a les 4 de la matinada em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormit de seguida fins a les 5:30h que m’havia posat el despertador. Si no l’hagués posar encara podria haver dormit mes i això que ja havia dormit un total de 12 hores.
Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafè, ni mirar correus, ni preparar rutes ni res, per lo que només em vaig haver de dutxar i preparar la motxilla i a les 6:30h ja estava a punt per sortir, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per Toronto abans d’anar cap a Niàgara ja que no tindria mes temps, doncs a Niàgara m’hi passaria tot el dia i l’endemà ja marxava cap a Dublin.
Tan bon punt vaig sortir de la casa i just allà davant, vaig veure un parell d’esquirols empaitant-se i pujant pels arbres. Suposo que els ciutadans de Toronto hi estan més que acostumats i fins i tot, potser una mica farts, però a mi veure esquirols em sorprenia molt per venir d’un lloc on només en pots veure algun si t’allunyes molt de la ciutat, per lo que veure’ls corrent pel mig de Toronto no deixava de sorprendre’m.
El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15 quilòmetres de l’apartament, però per sort només havia d’agafar un bus que tenia una parada a 3 minuts caminant de l’apartament i després un metro que ja em deixaria al centre de la ciutat. En total tardaria poc mes d’una hora. Així que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar al cap d’uns 5 minuts. $3,25, 16 parades i quasi 30 minuts després baixava a la parada de Romfield per caminar 5 minuts fins la parada Finch West del subway o metro com el coneixem.
Algo que em va sorprendre dels busos de Toronto, i suposo que de tot Canadà, és que també es pot entrar per la porta de darrere i passar la targeta, si ja la tens, pel lector. No sé si el conductor controla massa però jo vaig veure com un senyor que va pujar per la porta de darrere feia veure que passava la targeta pel lector però realment no la va passar i va seure tant tranquil. Suposo que a Canadà aquests casos son una minoria i per això està permès, en altres llocs com a Espanya segurament se’n colarien uns quants mes. Per la resta el bus era força nou, estava molt net i en general els passatgers estaven en silenci.
En principi no havia de pagar el bitllet de metro ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava ni què s’havia de fer per convalidar el bitllet de bus al metro.
El bitllet del bus era de paper però al subway s’havia de passar una targeta pels lectors de les portes automàtiques. Vaig intentar inútilment passar el bitllet de paper del bus pel lector però evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res, ni empleats ni quasi passatgers. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria d’haver avisat que volia fer el transbord al subway i que el xofer m’hauria d’haver donat una targeta. No n’estava segur però era ben probable, així que em vaig resignar i vaig tornar a pagar $3,25 per un bitllet nou. Aquesta és una d’aquelles novatades que pagues quan ets per primera vegada en una ciutat.
Vaig esperar uns 5 minuts a l’andana de la línia 1 en direcció downtown fins que va arribar el metro i vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a l’estació de Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal d’autobusos on havia d’anar però així podria veure una mica la zona mes propera al llac Ontario, llac que des de terra sembla un mar de tant gran que és. És curiós veure platges en una ciutat tant llunyana del mar.
La ciutat, evidentment, te força trànsit però sense ser aclaparant i sobretot s’hi respira una molt bona educació general, també de tots els conductors. Els vianants no criden i no corren i els cotxes no piten, no avancen de qualsevol manera i fins i tot et deixen passar encara que estiguis creuant fora del pas de vianants en un carrer tipus carrer Aragó de Barcelona. Tampoc s’hi veu un col·lapse de cotxes com en altres ciutats. No ho sé, però sembla que es fomenta l’ús d’altres mitjans de transport. En general, Toronto em va donar una bona primera impressió.
Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. De fet ja feia hores que hauria d’haver menjat un bon entrepà i el fet de començar a caminar i veure botigues de menjar va fer que hi pensés encara mes. El primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven com a tants altres països i que son uns autèntics salvavides del viatger. Pensava en comprar un sandvitx i menjar-me’l mentre caminava per Toronto en direcció al llac Ontario, així que vaig buscar 7-elevens a Google Maps i com era d’esperar n’hi havia un a tan sols 400 metres d’on era. Vaig anar-hi directament i vaig comprar un entrepà de pernil i formatge, un pot de Nescafé i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€. Evidentment uns preus superiors als de Mèxic però prou mes barats del que em pensava. El dòlar canadenc estava força devaluat respecte l’euro i això es notava molt. En qualsevol cas el mes important era que ja tenia el meu cafè favorit i ja no tornaria a passar un sol dia sense el cafè del matí.
I ja mentre em menjava l’entrepà vaig anar cap al carrer Yonge Street. Aquest és el considerat carrer mes llarg del mon amb ni mes ni menys que 56 quilòmetres de principi a fi! Evidentment no tenia la intenció de recorre’l tot sino simplement veure’l i creuar-lo, de fet només el vaig creuar per arribar a un petit port que hi havia a l’altra banda i on ja es veia el llac Ontario i les illes de Toronto. La veritat és que és molt curios tot plegat, doncs Toronto sembla una ciutat amb mar però no, és un llac, això si, tant gran que te illes i fins i tot permet que Toronto tingui platges. Al·lucinant.
Després de passejar una estona pel moll vaig començar a caminar per un carrer en direcció nord per anar cap a la terminal d’autobusos des d’on sortien cap a Niàgara. Des d’on estava serien uns 45 minuts de camí que aprofitaria per veure l’ambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes però de totes maneres tampoc volia cansar-me massa ja que havia de reservar les forces pel que faltava de dia que seria força dur.
Simplement passejar per Toronto ja és una experiencia en si mateixa, doncs la bona educació de la gent i el multi-culturalisme de la ciutat son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida i de cada dues persones que veus una no es d’origen canadenc però tots conviuen en perfecte harmonia i respecte. I ah si, el que mes em va sorprendre és que es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure va ser el dia anterior de camí a l’apartament i pensava que era algú que ho feia d’estrangis. Però aquest dia ja en podia veure un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina com qui es fuma un piti. Està totalment acceptat. Fins i tot en això es demostra el respecte i la tolerància de la societat canadenca. Un país exemplar en molts aspectes.
Cap a les 9:30h arribava a la terminal d’autobusos. El bus cap a Niàgara sortia a les 10:30h per lo que encara tenia una hora de temps. Hi havia wifi gratuït en tota la terminal i cadires ben còmodes, així que em vaig esperar allà mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment molt bones aquelles cookies i eren molt barates tenint en compte els preus de Canadà.
Vaig estar enviant alguns Whatsapp’s i llegint noticies fins cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des d’on sortiria el bus que havia reservat, doncs hi havia unes 10 andanes. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3 on ja hi havia el bus i força gent esperant. Vaig anar-hi i em vaig posar a la cua. Quedaven encara 30 minuts però molts dels passatgers ja feia estona que esperaven de peu davant l’autobús.
Cap a les 10:15h vam començar a pujar i a les 10:30h marxàvem puntualment cap a Niàgara. Ja estava de camí a les cascades mes famoses del mon on hi arribaríem al cap de dues hores.
En el bus també hi havia wifi gratuït per lo que tot el trajecte se’m va fer força curt.
A meitat del camí passàvem pel pont que creua el llac Ontario ja quasi al seu final però que permet escurçar una tram del trajecte. Es una passada veure en un dels costats del pont una immensitat d’aigua com si del mar es tractés. Des d’aquell pont no s’hi veia cap illa ni cap final, només aigua fins l’horitzó.
Al cap de les dues hores estipulades arribàvem al poble de Niàgara, un poblet molt petit i quasi fantasma que te com a únic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distància als busos locals que acabaven de recórrer els 3 quilòmetres fins les cascades. Jo, com molts altres, vaig fer aquests 3 quilòmetres caminant. Tot el camí és per la vora del riu Niàgara en territori canadenc però veient tota l’estona els EUA que queden just a l’altra costat del riu. És un riu força espectacular per lo escarpats que son els seus laterals fent que el riu quedi enfonsat uns 20 metres. Almenys en aquell tram, era mes aviat estret cosa que feia que l’aigua baixés amb mes força. De fet semblava un lloc perfecte per a fer-hi rafting. Els laterals del riu estan completament coberts de vegetació que unit amb lo escarpat del terreny i la força del riu el converteixen en una molt bona frontera natural realment difícil de creuar-la.
La calor era molt intensa i es notava que el sol cremava. A diferència d’altres llocs, aquí almenys no s’hi notava tanta humitat per lo que a l’ombra s’hi estava prou be. En qualsevol cas bona part del camí fins les cascades era en ple sol per lo que mes val portar una ampolla d’aigua. Sembla mentida com a una latitud tant alta com la de Toronto o Niàgara hi pot arribar a fer tanta calor.
Al cap d’uns 30 minuts caminant pel costat del riu arribava al pont mes important que el creua i fa de pas fronterer per entrar als EUA. I allà, sense esperar-m’ho, ja vaig veure la primera cascada, doncs està just al costat d’aquest pont. És la mes petita de les 3 cascades que hi ha i està a la banda dels EUA, però de totes maneres és enorme i el fet que quedi a la banda dels EUA fa que des del costat canadenc es vegi perfectament i en tota la seva esplendor. Per fi veia aquell espectacle natural en primera persona i a escassos metres de distància.
No tenia ni idea de com era la zona ni de com s’havien de veure les cascades, per lo que el fet de poder veure la primera d’aquella manera i sense apartar-me del camí em va sorprendre molt. Em vaig quedar allà davant meravellat sense imaginar-me que allò no era res comparat amb el que em quedava per veure.
Just davant d’aquesta primera cascada junt al pas fronterer i al costat canadenc, és a dir, on era jo en aquell moment, hi ha el poble Niagara on the Lake, un poble que és com unas Vegas en petit. Un poble que només te hotels i casinos. I aquest poble és de fet el primer que trobes quan entres a Canadà pel pont des dels EUA. I com tots els pobles tant a prop d’una frontera, no és com és per casualitat, doncs les lleis sobre el joc canadenques son mes laxes que les d’EEUU per lo que molts creuen la frontera per anar a jugar a aquest poble.
Vaig seguir caminant sobrepassant la primera cascada que quedava a la meva esquerre i al cap de 2 minuts ja vaig veure a uns 200 metres les altres dues cascades, les mes grans.
Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es l’últim. A mi qualsevol d’aquells primers miradors ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Ja s’escoltava el fort soroll de l’aigua caient de les cascades mes grans i això que almenys estava a 150 metres de distància i passaven cotxes per la carretera. Tenia quasi davant la primera cascada i a la vista les altres dues, així que vaig seguir caminant ja amb la vista fixada a les cascades i sense aturar-me, doncs l’emoció ja era massa forta i tenia moltes ganes d’arribar el mes a prop possible d’aquell espectacle.
Però abans d’arribar al punt de la cascada es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. És per això que no vaig arribar al millor mirador, el Table Rock, fins mes tard, doncs el barco era la única activitat que volia fer segur. Em semblava algo necessari per poder apreciar be la magnitud de les cascades. Així que quan vaig trobar les taquilles del barco després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu. És igual, costés el que costés era una experiència que havia de viure. De fet, en aquestes coses no miro mai el preu, son coses que valen massa la pena viure i recordar com per decidir-les en funció del preu.
El preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell hi posava $25,95, els preus mai tenen l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.
Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent fent cua però anava molt ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable ja que havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar al barco ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent i suposo que ho varen començar a fer després d’algunes queixes de clients que sortien amb el mòbil i les càmeres xopes d’aigua.
Primer s’ha de baixar en ascensor ja que, abans de les cascades el riu queda a peu de carrer, però després de les cascades el riu queda a mes de 50 metres per sota del carrer, així que abans d’arribar al barco s’ha de fer una bona baixada fins arribar al nivell del riu.
Vaig tenir sort, de fet molta sort, i vaig ser dels primers en pujar al barco, per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.
Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere i era la que ja havia vist de ben a prop.
Conforme ens hi anàvem acostant el soroll que feia l’aigua era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava. Fins i tot s’hi veia l’arc de Sant Martí de tanta aigua que quedava en suspensió.
I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols vèiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia i fins on es podia acostar, doncs per moments semblava que estàvem just sota la caiguda d’aigua. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser absolutament nova i diferent.
Vam estar allà davant parats sentint la pressió de la columna d’aigua uns 4 o 5 minuts del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada, per lo que cauen tones d’aigua per segon.
Al cap d’aquests 5 minuts el pilot va donar mitja volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fins arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la remullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua. Es podria dir que el sol fet d’apropar-s’hi per mirar ja cansa físicament.
Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el considerat millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua literalment a tocar de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 centímetres de distància. La veritat és que això no m’ho esperava i realment em va emocionar molt. Pensava que hi hauria alguna distància de seguretat amb les cascades i el riu però no, la cascada es pot tocar amb la mà. Es una passada.
Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, a uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant quan et trobes que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.
Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant. Vaig seure en uns bancs que quedaven a uns 15 metres de la caiguda de la cascada mes gran i encara m’arribaven les espurnes d’aigua expulsades per la cascada i que ajudaven a refrescar una mica l’ambient. de fet es notava com allà al costat la temperatura era una mica mes baixa.
Hi ha un parell de restaurants i uns quants llocs ambulant de frankfurts i altres coses, tot i que els preus, com és de suposar, son força cars. Molta gent dinava allà o anava al poble que quedava a 100 metres i on hi havia mes restaurants i sobretot casinos. Jo evidentment no em vaig gastar 7€ en un frankfurt sinó que ja havia menjat una mica abans i menjaria una mica mes després, tot plegat vigilant de no omplir-me massa i quedar-me adormit a mig camí, doncs encara havia de tornar al poble de Niàgara des d’on sortiria el bus, a 3 quilòmetres i mig d’on era.
Així doncs, cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus a les 19h. En aquell moment encara no ho sabia però acabaria veient el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 quilòmetres de les cascades i ja passat el poble de Niàgara. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.
Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que el remolí estava en la direcció a la que havia d’anar, a un quilòmetre i mig passat el poble, per lo que ara caminaria els 3 quilòmetres fins al poble mes aquest quilòmetre i mig fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.
Abans però vaig entrar una mica al poble Niàgara on the Lake, que és el que hi ha al costat de les cascades i que sembla las Vegas, per veure una mica com era. Però per entrar-hi s’havia de pujar un carrer d’uns 200 metres de llarg i un pendent continuat d’almenys el 15%, per lo que quan vaig arribar al final estava tant cansat que ja no vaig tenir ganes de passejar-hi mes, i mes encara pensant que encara em quedaven els mes de 3 quilòmetres fins arribar al bus o els quasi 5 fins el remolí. Vaig trobar una font on vaig aprofitar per beure uns 3 litres d’aigua d’una tirada, omplir l’ampolla que portava i seure una estona en un banc que hi havia allà al costat i a l’ombra.
Vaig descansar uns minuts i vaig tornar enrere carrer avall per començar el camí de tornada amb la intenció d’arribar fins el remolí. La calor seguia sent molt intensa i ara ja no tenia la força de les cascades per apaivagar-la una mica. Ara ja estava molt cansat i ja no tenia l’emoció del matí per veure les cascades, per lo que el camí de tornada es va fer molt mes dur que el de l’anada.
Cap a les 17:20h arribava a Niàgara des don agafaria el bus per tornar a Toronto però en aquest cas vaig seguir caminant un quilòmetre mes riu avall fins arribar al remolí cap a les 17:40h. A part del remolí també hi ha el conegut telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar, i que creua el riu Niàgara just per sobre el remolí.
A simple vista el remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no es veu massa gran. Però això és el que es veu, perquè realment aquell remolí mou en un segon tanta aigua com hi ha en una piscina olímpica. Pel que es veu aquest és un dels remolins mes forts i amb mes aigua del mon. Que des de la superfície només es vegi una mica d’aigua donant voltes sense representar cap perill no significa que la quantitat d’aigua que s’està movent per sota sigui enorme. De fet just quan estava mirant el remolí va passar un barco just pel seu costat de tal manera que pogués seguir riu avall sense ser desviat pel remolí.
Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge fins que vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h i després de portar caminant ben be 5 hores. Pel camí vaig veure un altre pont que feia de pas fronterer i poca cosa mes. La veritat és que tota aquella zona és força deserta només amb algun hotel i el poble fantasma de Niàgara. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2 litres d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no pogués parar de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec, i un cop a l’ombra o quan fa una mica de vent baixa molt la temperatura.
Cap a les 19:15h vaig veure que venia i es parava allà un autobús de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, doncs jo anava suposadament amb Megabus, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure que en aquell bus de Coachtoronto ja hi havia un munt de gent fent cua. Vaig preguntar a la taquillera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus però que ara en vindria un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. Fantàstic, quasi una hora esperant assegut i ara hauria d’esperar al següent perquè no m’havia posat a la cua quan tocava.
Aquell primer autocar va sortir força puntual però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h, de moment 30 minuts d’endarreriment. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà tenia el vol a Dublin des d’aquell aeroport a uns quants quilòmetres de Toronto, sent l’aeroport low-cost d’aquesta ciutat però a la vegada quedant-ne força lluny. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi dues hores en autocar directe des de Toronto i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos regulars diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte. Quasi res.
Aleshores vaig buscar opcions d’autocars que fessin el trajecte de Toronto a Hamilton directament com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costava $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barata, $9, però no arribava fins el mateix aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus tot i ser l’opció mes cara, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar l’autocar de l’endemà a les 14:30h amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d’on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi. Si m’ho hagués mirat el mateix dia que em vaig mirar com anar a Niàgara, segurament m’hauria sortit molt mes barat. Realment no m’imaginava que Hamilton fos tant lluny de Toronto i que fos tant complicat, o car, arribar-hi.
I per fi, cap a les 20h sortíem cap a Toronto ja fent-se de nit i molt cansat. A l’autocar vaig estar bàsicament sense fer res, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. De fet veure nous paisatges i ciutats encara que sigui de passada és algo que m’agrada molt. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant voltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i a aquella hora el trànsit era intens fent que tot plegat fos força lent.
En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes de segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de la terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven que quedava a dos carrers i allà comprar-ho tot.
Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8. Quina diferència amb el que menjava a Mèxic…
I ara començava el camí de tornada des del centre de Toronto a l’apartament que tampoc era curt, concretament una hora i quart mes de camí en metro i bus. Ja era del tot fosc i anava una mica mes perdut pels carrers de Toronto que pel matí, però amb el mòbil a la mà tot és possible. Primer vaig anar a la parada de St. Patrick que quedava a uns 5 minuts caminant del 7-eleven i on vaig agafar el metro durant uns 40 minuts fins l’estació de Finch West. Eren mes de les 22h i el metro estava força buit però a diferència d’altres grans ciutats, aquí no s’havia de tenir cap por de creuar-te amb algun tarat. Toronto te fama, i així m’ho va semblar, de ser una ciutat molt segura.
Un cop a Finch West vaig agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bitllet quedava convalidat per lo que només vaig pagar $3,25 per tot el trajecte. Tot i ser les 23h i a diferència del metro, el bus anava molt ple. De fet estava completament ple de gent asseguda i de peu. A mi em va tocar anar de peu per lo que el trajecte es va fer mes llarg que el de l’anada. De totes maneres per mi no era un trajecte normal com ho era pels altres passatgers, doncs per mi tot allò era un novetat i ho gaudia a diferència dels altres pels qui allò era segurament una rutina. Per mi tot era nou i per tan molt emocionant. A mes m’agrada molt veure la vida cotidiana de la gent, i la tornada a casa després d’un dia de feina és quelcom molt quotidià.
Cap a les 23:15h, després de 18 hores d’haver sortit, arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig optar per passar algunes fotos al portàtil, fer la còpia de seguretat aprofitant la fibra òptica de l’apartament i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta deshidratada i mig entrepà, doncs finalment tot plegat va resultar ser massa. L’endemà per la tarda marxava cap a la última parada de la volta al mon, Dublín, per lo que vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria l’endemà al matí abans de marxar. I cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent ja fet un dels plats forts del viatge i sent a mes millor del que m’esperava. Un dia molt aprofitat i força cansat que em va permetre dormir d’una tirada.
Aquest era un d’aquells dia que anava a dormir molt satisfet i content per haver aconseguit que tot anés tal com tenia pensat i fins i tot millor, havent vist un espectacle natural com pocs hi ha al mon i de tant a prop i que m’havia deixat molt impressionat. A mes havia pogut veure una mica una ciutat extraordinària per la seva diversitat, tolerància, amabilitat i seguretat movent-me per ella com un local mes. Un gran dia. Ja només quedaven dues nits per acabar el viatge i el balanç no podia ser mes positiu. Aquest dia anava a dormir molt satisfet de tot el que ja havia aconseguit.
A les 6:30h hora local aterràvem a Toronto, sent aquesta la meva primera visita a Canadà. Estranyament, durant el vol havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop de l’avió en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé i aguantar bona part del dia sense trastocar massa l’horari. Cal tenir en compte que l’endemà anava a les cascades del Niàgara i per tan havia de vigilar en no adormir-me en qualsevol moment.
Al control de duanes quasi no hi havia gent, a mes ja tenia l’eTA fet per lo que tot el procés per immigració és mes ràpid ja que la meitat de la feina la fa un mateix en una màquina. Així doncs, després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes a la màquina, només vaig haver de fer dos minuts de cua i ja em va atendre un agent. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment vaig tenir dubtes que em deixés entrar a Canadà. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, què faria a Canadà i algunes preguntes mes que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minut i amb dues preguntes, això es fa molt llarg, i mes quan penses que potser has de tornar enrere.
De fet aquesta era la primera vegada que en cert moment temia que no em deixessin entrar al país. En les mes de 20 ocasions anteriors mai havia tingut la sensació ni havia patit perquè em deneguessin l’entrada a un país, en cap. Però ara, a mitja entrevista vaig passar de contestar amb la rutina que es contesten sempre aquestes preguntes a prestar mes atenció a l’agent i a contestar el millor possible, doncs la seva cara i la quantitat d’informació què volia eren realment preocupants. A mes anava mirant una i altra vegada tots els segells que hi havia al passaport, no sé si buscant el d’algun país en concret o mirant-los un per un, però en qualsevol cas els va revisar tots 3 o 4 vegades.
Crec que el que no li feia massa gràcia era que hagués passat per tants països abans d’arribar allà, doncs em preguntava molt pels motius d’anar a quest o l’altre país. Jo intentava deixar-li ben clar que era una volta al mon de 3 mesos i que per tan totes aquelles visites eren normals. En qualsevol cas per primera vegada a la vida vaig tenir aquella sensació que molta gent te però que per a certs privilegiats és quelcom impensable, com pot ser la por de que et deneguin l’entrada a un país.
Finalment l’agent, que per cert era un armari, va segellar el passaport primer sense dir res, jo vaig respirar profundament, ell va dir “welcome”, em va tornar el passaport i per fi vaig entrar a Canadà sense mes problemes.
Un cop a la terminal volia canviar algo de diners en efectiu per tal de tenir dòlars canadencs en monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes i no donen canvi. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40€ per lo que intentaria canviar-los.
Vaig buscar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que, evidentment, seria cara. La veritat és que per ser l’aeroport de Toronto em va semblar força petit. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a mes tenia una comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que acabaria fent amb els ringgits, millor això que no que me’ls acabés quedant. Em va donar $44,75 canadencs quan sense comissió i al canvi real haurien sigut $57. Toma ja, $12 menys per la cara.
Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb la targeta de Bnext pagant una comissió de $3 que en principi Bnext m’hauria de tornar per ser justament aquest un dels seus avantatges. Per tan, ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies previstos a Canadà i poder pagar les atraccions de les cascades del Niàgara. Cal tenir en compte que l’allotjament i algun transport ja els tenia pagats.
Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus, una de les coses que no tenia gens clares que anés be, doncs per Internet havia trobat poca informació, semblava que eren força cars, no donaven canvi i la combinació fins l’habitació que tenia reservada no era massa bona. De fet, si els agafava tal com havia vist, podria tardar una hora en arribar a l’apartament mentre que caminant en serien unes dues i mitja. Em vaig connectar al WIFI de l’aeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agafar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de comprar com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no m’arribava, és a dir, hauria de pagar amb un bitllet de $20 i sense canvi. Entre això i que en bus tardaria 1 hora i mitja i caminant dues i mitja, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa mes temps per veure la ciutat i tot el que pogués aprofitar seria benvingut. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves, sobretot si és la primera visita que hi faig, i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo mes de 10 quilòmetres amb la maleta és ja un repte en si mateix.
Així que sense pensar-m’ho massa estona mes, doncs podria acabar per no fer-ho,vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perquè no feia calor, doncs encara no eren ni les 8 del matí, sino no ho hauria fet. Pot semblar que Toronto és una ciutat mes fresqueta per estar tant al nord, però a l’estiu hi fa mes calor que a Barcelona.
Com era d’esperar, sortir de l’aeroport va ser complicat i llarg, doncs acabes donant un munt de voltes per salvar els aparcaments, les terminals i les pistes. Vaig estar 15 minuts caminant per trepitjar carrer normal. Això si, l’aeroport està a les afores de Toronto però molt a prop de la ciutat, per lo que només sortir de l’aeroport ja estava en un polígon industrial de la pròpia ciutat.
La primera meitat del camí no tenia massa gracia, doncs només hi havia naus industrials, carreteres tipus rondes i algun riu. Almenys el camí es podia fer a peu sense gaire dificultats ja que pràcticament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera. I això que pot semblar una ximpleria, no ho és gens, doncs en algun d’aquests trajectes he hagut de caminar quilòmetres a un pam del pas de cotxes i camions. Almenys aquí la seguretat era bona i no patia per un possible atropellament. De tan en tan veia algun esquirol que em va fer prou gràcia ja que no m’esperava veure’n, i tants. De fet en algun tram se’m creuaven contínuament.
La segona meitat del trajecte fins l’apartament era mes entretinguda al passar per barris mes residencials, veure mes gent, mes botigues i en general mes ambient de ciutat tot i que a la vegada també avançava el dia per lo que mica en mica anava augmentant la calor. A la calor s’hi sumava el cansament de portar ja una hora i mitja caminant carregant la maleta. A mes començava a tenir sed i no trobava ni fonts ni llocs on comprar aigua. En qualsevol cas ja m’esperava que algun moment del camí fos dur.
En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les característiques que fan de Toronto una ciutat única al mon, el seu multi-culturalisme, doncs la meitat de la població no és d’origen canadenc. De fet, en alguns carrers semblaven tots estrangers. Però a diferència de la immigració en altres ciutats on sol ser mes marginada, aquí la immigració es veu com a totalment necessària i per tan molt fomentada i cuidada, de fet molts dels immigrants son enginyers o treballen en sectors amb sous molt alts i tothom, sigui d’on sigui, està totalment integrat. No hi ha guetos ni problemes entre diferents nacionalitats. L’harmonia, la bona educació i l’amabilitat es respiren en tota la ciutat. De fet, una de les primeres coses que notes quan ets a Toronto per primera vegada, és que tot i ser una gran ciutat amb força trànsit, els cotxes sempre s’aturen si veuen algú amb intenció de creuar el carrer, encara que ho faci per on no hi ha pas de vianants. És realment sorprenent veure com a 15 metres ja comencen a frenar abans fins i tot que hagis començat a creuar.
Durant la segona meitat del camí, entre el cansament i la calor que era cada vegada mes insoportable, vaig anar fent vàries parades per a descansar per lo que les dues hores i mitja que havia de durar tot el camí s’acabarien convertint en 3. De totes maneres tenia temps, doncs teòricament fins les 14h l’habitació no estaria preparada, i tot just eren les 10:30h. De totes maneres ja havia enviat un correu als de la casa per demanar-lis si podia entrar abans, contestant que probablement a les 12:30h ja podria.
Quan quedaven uns 20 minuts per arribar ja se’m feia realment difícil continuar i no podia evitar de seure una estona a cada banc que trobava. A mes el tram final transcorria per un carrer llarguíssim que a sobre provocava una sensació de trajecte mes llarg, doncs caminava i camina i aquell carrer no s’acabava mai. Per cert, caminant per aquest carrer em va venir una olor molt forta de marihuana que venia d’un noi que estava fumant al jardí de casa seva. En aquell moment em va sorprendre com podia fumar allò amb l’olor que estava deixant a mig carrer, tot i que després vaig poder comprovar que fumar marihuana a Canadà és legal i que son uns quants els que van fumant per qualsevol lloc de la ciutat.
Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia sortit de l’aeroport, arribava a la casa on havia reservat l’habitació i que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que junt amb Google Maps em van deixar just a la porta de la casa.
El check-in era a lea 14h però ja els havia enviat un email el dia anterior per preguntar si podria entrar abans, responent-me que probablement a les 12:30h l’habitació ja estaria preparada, així que vaig aprofitar l’hora que quedava per anar a fer una primera passejada pel barri per veure com era i on hi havia botigues de menjar o altres serveis interessants.
Era un barri residencial i força nou amb cases unifamiliars típiques americanes amb el seu jardí i cotxe a la porta. I sense tanca al jardí, que és algo que sempre m’ha estranyat molt. Era molt tranquil i totalment segur com, suposo, a tota la resta de Canadà. Els cotxes et deixaven passar i els veïns et saludaven. Un bon lloc per viure-hi.
Vaig veure una escola i hi vaig anar per mirar si hi havia una font. Això és algo que sempre faig ja que és molt habitual que allà on puguin haver-hi nens, com una escola o un parc, també hi hagi una font d’aigua potable. I bingo! Just davant de l’escola hi havia un parc amb una font. Havia estat caminant durant 11 quilòmetres sense trobar cap font, i ara, just al costat d’on dormiria i seguint el meu instint de bnuscar escoles o parcs infantils, per fi en trobava una. Vaig veure 1 litre d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els braços. Vaig seure a un banc del parc uns 5 minuts i com nou, be quasi. En qualsevol cas molt millor que abans i mes presentable per entrar a la casa sense semblar un rodamón.
Algú es podria preguntar perquè no vaig comprar aigua pel camí si tanta sed tenia. Doncs per varis motius tot i que n’hi ha un que sempre preval: Evitar despeses innecessàries. És simplement així com puc estar viatjant durant 3 mesos donant la volta al mon i visitant 7 països, alguns d’ells dels mes cars del mon. I algú es podria preguntar: “Però comprar aigua és una despesa innecessària?” Doncs dit així no, però si tenim en compte que com a molt a les 12:30h ja podria beure tanta aigua com volgués a la casa on tenia l’habitació reservada, aleshores si que comprar aigua hauria estat una despesa innecessària. De totes maneres, tampoc vaig trobar cap botiga oberta pel camí on poder comprar aigua. Algunes estaven tancades per l’hora i altres eren tipus centre comercial on no hi volia entrar amb la maleta només per anar a buscar una ampolla d’aigua. En qualsevol cas, al final vaig acabar trobant aigua abans del que em pensava.
Cap a les 12h vaig anar cap a l’apartament ja sabent que encara era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes, doncs el cansament ja era absolut i la calor força insoportable. Almenys aquí no hi havia tanta humitat com a Tailàndia per lo que a l’ombra encara s’hi estava prou be. Això si, el sol picava molt.
Quan vaig arribar a la porta de la casa, just en sortia un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que l’entrada era a partir de les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on podria esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.
Poques vegades llogo una habitació privada, normalment o apartament sencers o hotels, però en aquest cas la casa em va semblar prou be, amb suficient privacitat i sobretot un bon preu tenint en compte la zona, doncs els preus dels hotels a Toronto son massa cars. Això si, el barri quedava lluny del centre tot i que per preu seguia sortint millor fins i tot contant el preu dels trajectes d’anada i tornada fins al centre.
La casa tenia dues plantes. a la planta baixa hi havia la cuina, el menjador, una sala amb rentadores i una habitació. I al pis de dalt, 4 habitacions i un bany, entre elles la meva. El noi em va ensenyar per sobre on eren les coses i la contrasenya del WIFI abans de seguir netejant llençols. Vaig seure en una cadira del menjador, em vaig preparar un cafè a la cuina i en tassa normal, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Internet.
La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge. Almenys era fibra a 50 mb/s que per ser una casa vacacional és molt. Així doncs vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Les còpies de seguretat que en altres llocs tardaven hores en pujar-se, ara no havien tardat ni 5 minuts. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses a l’Excel del viatge mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi va baixar per dir-me que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot l’equipatge a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.
L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori. Per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. Tenia una finestra encarada al centre de Toronto per lo que tenia unes bones vistes, almenys les millors de la casa. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Es veia tot molt nou, net i els altres ostes molt educats i silenciosos.
Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores i em despertaria l’endemà de matinada per tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Calia tenir en compte que aquella nit havia dormit molt poc, malament i a sobre havia caminat mes de 3 hores, per lo que l’esgotament era considerable.
Així que a les 14h em vaig estirar. El llit era molt còmode, es notava que era un bon matalàs, i a diferència de la temperatura exterior, dins l’habitació no hi feia gens de calor, de fet tot el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta que t’obligava a tapar-te i així fins i tot dormir millor. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques. En qualsevol cas un molt bon lloc per dormir, fresquet, còmode i molt silenciós, fins i tot en ple dia com ara que eren les dues del migdia.
No feia ni tan sols 24 hores que encara estava a Mèxic sense saber on estaria l’endemà ni com acabaria de fer la volta al mon. Però finalment tot havia anat perfectament be i ara estava per fi a Canadà per primera vegada i a punt d’anar a dormir en una habitació comodíssima en una casa nova en un barri residencial de Toronto, una de les ciutats mes inclusives del mon. Qui ho hauria dit en el moment que em varen comunicar que el vol estava cancel·lat.
I en menys de 24 hores mes, estaria admirant les cascades mes famoses del mon. La veritat és que estava una mica nerviós de tantes ganes que tenia ja de veure-les.
Aquest dia ja marxava de Mèxic per anar per primera vegada a Canadà. Havia d’agafar dos vols, el primer de Veracruz a Ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que van haver-hi força problemes que mes endavant explicare.
A Veracruz m’hi acompanyarien la Xochitl, l’Aline i l’Emma en el cotxe de la Xochitl. La intenció era marxar cap a les 12 del migdia, dinar a Veracruz tots 4 per després deixar-me a l’aeroport.
Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. Em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.
A les 12:30h varen arribar la Xochitl i l’Aline i ja vam marxar cap a Veracruz. Després d’un mes tornava a carregar i arrossegar la maleta. Tornava la meva inseparable companya de viatge, que per cert, tenia les rodes destrossades de tants quilòmetres que portava.
Val a dir que la meva intenció era anar fins a Veracruz amb la companyia d’autobusos ADO, que tenia ruta directa des de Tuxtepec i tardava unes 3 hores en arribar. L’ADO ja l’he agafat vàries vegades i sempre m’ha donat molt bon servei, per lo que anar en bus fins l’aeroport per mi no era cap problema, tot el contrari.
Pocs minuts després d’haver sortit vàrem parar a posar gasolina. Només la gasolina ja van ser 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que el trajecte ja m’estava sortint més car que anant amb l’ADO que eren entre 150 i 200 pesos. De totes maneres el fet d’anar amb cotxe i no en ADO em va salvar, molt probablement, de quedar-me a Mèxic i no arribar a Canadà. Mes endavant ja veure’m per què.
El trajecte de fins a Veracruz va ser d’unes dues hores i mitja però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt… A mes els paisatges que et trobes pel camí son espectaculars amb un aire de selva tropical al que els europeus no hi estem gens acostumats. Primer creuàvem l’enorme riu Papaloapan que rodeja Tuxtepec i que fa de frontera entre Oaxaca i Veracruz per després seguir per la carretera que ens portaria directament fins a Veracruz.
Pel camí, entre moltes altres coses, la Xochitl em va preguntar per ETA i per la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic. Pel que fa a ETA em va donar la sensació que l’única informació que els arriba és la que donen per TVE, doncs encara en parlaven com si aquesta banda terrorista encara fos activa, quan ja fa anys que no existeix, i això és degut segurament a què al Govern espanyol sempre li ha interessat fer veure que ETA existeix i és un perill per la unitat d’Espanya.
I sobre la monarquia suposo que em preguntaven tant justament per ser una monarquia, algo que a Amèrica no existeix i els deu semblar molt estrany, cosa en la que tots coincidíem al 100%, doncs no hi ha res mes estrany que un Rei en ple segle XXI. Ells com jo, consideraven que no tenia cap sentit, semblava de l’edat medieval, costava una pasta i que és una institució absolutament antidemocràtica.
La Xochitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat és que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir per falta de diners i treballadors cobrant menys del que els tocaria pel càrrec que ocupen. De fet des de la primera vegada que visitava Mèxic ja feia 3 anys, que sempre em topava amb alguna manifestació, tall o protesta del sector educatiu.
Cap a les 15:30h arribàvem a Veracruz tot i que vam estar donant voltes mitja hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecón, al costat del port i un dels llocs mes turístics de la ciutat, i vam anar caminant pocs metres fins arribar a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs. No tenia pinta de barat però tenint en compte la zona on érem i que aquest era el meu últim àpat a Mèxic, doncs ja m’estava be.
Quan encara estàvem a 5 metres dels restaurants ja se’ns van acostar els comercials de tots els restaurants com desesperats perquè entréssim al restaurant corresponent, algo que m’emprenya enormement, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria a quin anar simplement perquè aquells 4 pesats no em diguessin res. I va funcionar, doncs no se’m van dirigir en cap moment.
Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar la carta tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles que ja havien menjat durant el camí. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.
El restaurant no era massa gran i estava buit, potser per l’hora o pel preu, però en qualsevol cas completament buit i amb un cambrer, que semblava el propietari, molt pesat i tota l’estona al costat de la taula per demanar-li tot el que volguéssim, algo que no només em molesta a mi sino també a elles, doncs no varen tardar massa en dir-li que ja l’avisaríem si volíem qualsevol cosa. Li varen dir molt amablement però va ser prou llest com per adonar-se que li estàvem dient que molestava.
Els còctels varen tardar en arribar però encara va ser un temps acceptable, però en canvi amb la mojarra varen tardar quasi mitja hora. Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava una mica mes petita però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet i això en les mojarras és mes important del que sembla.
Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria durant els pocs dies que em quedaven de viatge, que seria visitar Toronto, les cascades del Niàgara i Dublin. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb l’aerolínia Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que últimament aquesta companyia estava cancel·lant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida cancel·lant tots els vols i quedant-se amb els diners de les reserves. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.
Cap a les 17:30h acabàvem de dinar, sobretot jo que era qui mes vaig menjar. Per aquest mateix motiu vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€, que tenint en compte tot el que era i sobretot a quina zona era, va sortir molt mes barat del que m’esperava. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport que no queda massa allunyat de la ciutat i on hi vam arribar sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb mes temps i tranquil·litat.
L’aeroport no semblava massa gran i en aquell moment hi havia pocs passatgers. Vam entrar a la terminal i vam buscar la zona de sortides mentre ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales que pujaven al pis de dalt on hi havia les portes d’embarcament i de cara a la pantalla amb la informació dels vols programats, li vaig dir: “A mira, buscamos mi vuelo?” I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El meu vol estava programat per a les 21:10h i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que hi havia programats per la resta d’aquell dia, fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany i era la primera vegada que no veia el meu vol en pantalla mentre ja n’hi havia de posteriors.
A la pantalla però, hi apareixia un vol d’Interjet amb destinació a Ciutat de Mèxic programat per a les 17h tot i que ja eren les 18h. La companyia i la destinació eren les mateixes que les del meu vol. Evidentment el vol no era el mateix perquè el meu era a les 21:10h. Tot i que segons aquesta previsió, aquest vol ja hauria d’haver sortit feia una hora, doncs ja eren les 18h, segons posava a la pantalla encara estaven embarcant. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el check-in a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte. Semblava que la meva reserva no existia i que el suposat vol que havia reservat tampoc, fins i tot ja començava a pensar en una possible estafa. Però aleshores vaig recordar el que havia dit l’Aline al dinar. O estafa o vol cancel·lat, la cosa tenia molt mala pinta.
L’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes, doncs el meu destí final no era Ciutat de Mèxic sino Toronto, per lo que havia d’arribar per poder fer el transbord. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses i objectes personals però absolutament cap persona…
Jo ja estava pensat en què fer si finalment no agafava cap vol i em quedava a Veracruz. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en qualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancel·lat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de la companyia que potser passaria per sortir l’endemà, perdent així un dels només dos dies que tenia per estar a Toronto.
Quan encara estava a dalt mirant dins l’oficina, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador d’Interjet. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que aquest vol s’havia cancel·lat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancel·lació i per tan l’aerolínia m’hauria de donar una solució, tot i que evidentment, podia passar per haver-me de quedar a dormir aquella nit a Veracruz i per tan ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto.
Però de forma totalment inesperada la noia em va dir el que ja havia vist abans a la pantalla de sortides, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que hauria d’haver sortit a les 17h però que anava endarrerit i que encara estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja en aquell moment les 18:15h, per lo que pensava que en aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a plats, doncs vaig passar de pensar que em quedava sense veure les cascades del Niàgara a pensar que tot acabaria be. Li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancel·lat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. La conversa amb aquella noia no va durar ni 3 minuts i em va solucionar la situació donant-me ja la targeta d’embarcament. Si hagués arribat a l’aeroport 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé què hauria hagut de fer ni si hauria pogut arribar a Toronto. Així doncs, em vaig haver d’acomiadar ràpidament de totes 3 com no volia haver hagut de fet i vaig córrer cap al control de seguretat. Havíem vingut amb temps per poder-nos acomiadar amb tranquil·litat i al final va tocar córrer.
Així doncs, vaig pujar aquelles escales automàtiques que teníem davant des de feia estona mirant enrere durant els pocs segons que vaig poder per veure com m’allunyava de totes 3 que feien una cara mes o menys com la meva degut a la rapidesa dels esdeveniments i que encara estàvem tots una mica estupefactes. En arribar a dalt ja es veia el control de seguretat on per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú, per lo que el vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant i quasi no em van dir res, només que passés. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia literalment: “Último aviso para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México”. Vaig córrer encara mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la porta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.
Conforme anava avançant darrere meu anaven tancant les portes. Quedava clar que m’estaven esperant. Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. A mes les qeu estaven assegudes feien cara de porta allà dins una bona estona. Mentre guardava la maleta vaig veure que també tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop de la sortida i amb finestreta, de puta mare, a sobre un bon lloc. I al cap de literalment 2 minuts d’estar assegut l’avio va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, doncs a les 18:15h tot just començava a parlar amb la noia del mostrador. Increíble!
Quan em disposava a posar el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minut. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que em vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. M’hauria agradat confirmar-li que havia pogut entrar a l’avió per tal que no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era el que ella volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia del mostrador els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.
Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només durava una hora. Hora que em va passar rapidíssima acostumat com estava a tants vols de mes de 8 hores que portava a l’esquena només en aquest viatge.
En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic el primer que vaig fer va ser avisar a l’Emma que ja havia arribat, cosa que li vaig agrair i ella es va alegrar molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Toronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que em vaig quedar una mica mes tranquil.
Al cap de quasi 10 minuts caminant per aquella terminal enorme i d’equivocar-me i preguntar primer als mostradors de vols nacionals, vaig arribar al mostrador de vols internacionals i on efectivament em van confirmar que el vol no s’havia cancel·lat i que podria fer el check-in a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps. De fet hauria d’haver arribat aquí a les 22h passades.
Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, menys d’1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut una mica caòtic i l’acomiadament com no voldríem, pero tots dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO com era la meva intenció, probablement no hauria arribat tant aviat a l’aeroport de Veracruz i per tan no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans i que el vol de les 17h s’endarrerís em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. Si no hagués pogut agafar aquest vol de les 17h realment crec que m’hauria quedat a dormir a Veracruz i hauria perillat molt la visita a les cascades del Niàgara. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.
Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps connectat al WIFI fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. Ja hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo ho preguntava sempre que podia perquè ja no em fiava d’aquella gent. Em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control de seguretat.
Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola fins cap a les 23h que vaig anar a fumar per després anar ja cap al control de seguretat. Aquest també va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, suposo que perquè treia de la maleta tot el que podia ser sospitós, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració. L’any anterior em vaig passar mitja hora preguntant a tot treballador de l’aeroport sobre si m’havien de segellar la targeta d’immigració ja que feia 2 anys era obligatori. Des de feia un any ja no ho era.
Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís i que arribés a Toronto. De fet quasi que millor perquè si hagués sortit a l’hora hauria arribat a Toronto de matinada.
A més, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a més tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat. Millor impossible.
Jo volia dormir tot el possible ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos. Però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son perquè portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual per mi en un avió, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja que va durar el vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar durant l’aterratge, i llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.
I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir, sense dutxar-se i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.
Tot plegat havia sigut una mica trepidant, incert i fins i tot un punt estressant, però finalment estava a punt de posar els peus a Canadà quan feia menys de 12 hores semblava que seria impossible. Havia pogut arribar a la penúltima parada de la volta al mon escurçant una miqueta mes el camí fins a Barcelona. Aquesta seria una parada curta però molt interessant, podent visitar una de les ciutats mes diverses i tolerants del mon i les cascades mes famoses, les del Niàgara. Això si, primer tocava arribar a l’habitació que tenia reservada.
Aquest dia ens vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet força tard, quasi a les 11, doncs el dia anterior havíem anat a dormir tots a les 3 de la matinada. A diferència d’altres dies, aquest si que recordava força el que havia somniat, i va ser un somni estrany, com si estigués en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo que perquè al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto per seguir i acabar amb la volta al mon iniciada quasi 3 mesos abans.
I com cada matí em vaig preparar el cafè, vaig escriure aquest diari, vaig mirar correus, notícies, finances, etc. Després vam parlar d’on podríem anar a dinar tot i que ja teníem mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant força car però amb plats molt elaborats, complets i realment bons. De totes maneres era car en comparació a altres restaurants mexicans, però comparat amb un restaurant del centre de Barcelona, encara resultava prou barat.
Després vaig repassar-me una mica el cabell amb la màquina que sempre porto als viatges, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a Tuxtepec. Mentre em prenia un segon cafè vàrem decidir d’anar a dinar a l’Estampida cap a les 16h per agafar més gana ja que allà s’hi ha d’anar amb molta gana per poder gaudir bé de tot el dinar. Millor no deixar res al plat.
Cap a les 15:30h vàrem marxar cap a l’Estampida però passant abans per una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia fer al pis de dalt de casa seva.
Fins a l’obra hi vam anar caminant. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorós des que estava a Tuxtepec, que ja és dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar i vam parlar amb el jefe d’obra. Tots els paletes, uns 6 o 7, se’ns van quedar mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els estranyava una mica. Va explicar-li una mica el què volia i van quedar per dissabte, dos dies després cap a les 15:30h per tal que anés i li fes un pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on vam arribar-hi cap a les 16h, tal com teníem previst.
Al contrari del que em pensava, estava força ple. A més, si que era el restaurant que jo li deia a l’Emma des de feia dies però que pensava que estava prop de casa seva, però no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a la seva ubicació.
Jo vaig demanar chicharrón de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera Tampiqueña com a plat principal, que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides i plàtan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9€, però estava realment bo i portava menjar quasi per a dos. La carn estava molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la més bona que havia menjat mai a Mèxic i amb molt de temps en general.
El chicharrón de formatge també estava boníssim i era la primera vegada que el provava, doncs ja havia menjat chicharrón abans però no de formatge. Aquest era un d’aquells dinars que gaudeixes molt i que recordes encara més.
L’Emma no es va acabar tot el bistec però jo si em vaig acabar tot lo meu. Tot plegat era força quantitat però estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. Això si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23€ entre tots dos. Un preu car per ser Mèxic però que no deixava de ser el preu d’un menú normal a Barcelona, i aquest dinar de normal no en va tenir res.
Vam pagar i vam marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres del restaurant a comprar ja el tabac que necessitaria per a la resta de dies que em quedaven de viatge que només serien uns 10 més. Més valia comprar aquí el tabac que a Canadà o Irlanda. Després ja vam agafar un taxi que vam compartir amb una altra dona que hi havia per allà i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 17h. De seguida em vaig estirar mentre mirava Ozark però no vaig tardar ni 10 minuts en quedar-me completament adormit.
Jo em vaig despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mínim dues hores i mitja. Vaig mirar el portàtil i vaig veure que la connexió fallava. Ja vaig suposar que seria perquè l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar, doncs la factura no va domiciliada sinó que s’ha de pagar per telèfon o no sé com, en qualsevol cas és un merdé.
Després ella va venir i m’ho va confirmar. Així que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto al router i ens vam connectar a la seva xarxa. El problema era que no arribava a tot arreu de la casa per lo que no podíem veure la TV i el portàtil no aconseguia connectar-se, només el mòbil.
De totes maneres jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que requerís de connexió a Internet per lo que vaig aprofitar per escriure el diari més estona de lo normal i així avançar una mica més. I així vaig estar fins quasi les 23h que vaig anar a xerrar una estona, doncs la TV no la podíem veure.
Tot i que ja feia 10 hores que havíem dinat, la veritat és que havíem dinat molt i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins quasi les 3 de la matinada per aixecar-me de nou i anar a sopar. És curiós però si no sopo em costa molt dormir.
Vaig menjar un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia acabat a l’Estampida. I després ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren les 3:30h. Aquest havia estat un dia tranquil i de descans però ja respirant-se un cert ambient d’acomiadament, doncs anar a l’Estampida era una de les coses que volia fer abans de marxar i que vàrem fer aquest dia perquè ja en quedaven ben pocs per deixar Mèxic. Els dies passaven volant i jo estava cada dia una mica mes trist en veure el dia de l’acomiadament més a prop.
Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Aquest dia en principi no teníem res planejat, per lo que ja veuríem què passaria durant el dia, doncs, sobretot a l’agost, quasi cada dia acabàvem fent alguna cosa encara que fos anar a dinar fora o a casa d’en Chicho.
Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia aquest diari, llegia notícies i mirava correus mentre la resta s’anava despertant mica en mica.
Poc abans de dinar vaig anar fins la botiga d’aigua que hi ha a uns 3 minuts caminant de casa per omplir l’ampolla de 20L. Un cop plena, el camí de tornada ja no es fa en 3 minuts sinó en 10 i fent com a mínim una parada. Encara sort que estava prou a prop.
Cap a les 14h l’Emma va preparar el dinar, que aquest dia seria carn amb ceba, tortillas y nachos, i tot, com sempre, amb salsa de huacamole picant. Però només jo, perquè a l’Emma no li agrada el picant tot i ser mexicana…
Després de dinar vaig anar a comprar uns gelats als abarrotes de la cantonada i uns pans dolços a la pastisseria del costat que em vaig menjar al llit mentre mirava Netflix. Aquests petits plaers tant barats de la vida son indescriptibles. I després, com sempre, em vaig quedar adormit durant més de dues hores.
Quan em vaig aixecar em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari una altra vegada. Cap a les 19h vaig sortir al pati quan justament venien en Chicho, la Lola i dos amics d’en Chicho. Al veure’ns ens va dir si volíem anar a casa seva, cosa que vàrem fer. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i cap a casa del Chicho.
Només arribar-hi ja ens va donar una cervesa. Els amics eren coneguts de la secundària tot i que no ho vaig acabar d’entendre ja que després vaig saber que la noia era del 85 i en Chicho del 78. En qualsevol cas es veien bona gent i simpàtics. Tenien una nena petita de ni tan sols un any.
Vam seure tots a la taula, en Chicho va treure una botana, que és un plat amb formatge, pernil i a vegades xile, i mes cerveses, moltes cerveses. Em van preguntar d’on era, sobre el viatge, etc. El noi em va preguntar sobre el Barça i fins i tot sobre Catalunya i el fet de que nosaltres parlàvem català. Se’l veia més tímid que la noia però mes interessat en saber més coses, per lo que em va fer vàries preguntes que evidentment jo vaig estar encantat de respondre i explicar. Sempre és molt agradable respondre a algú que te tant d’interès en saber d’on vens, que has fet i quines son les teves costums. I, de fet, el noi ja sabia els problemes que hi havia entre Catalunya i Madrid, que l’espanyol no era la llengua originària de Catalunya i altres coses relacionades amb la cultura catalana que em va sorprendre força que sabés. En general hi havia més coneixement del que em pensava sobre la situació a Espanya.
I així vam estar xerrant, menjant i sobretot bevent fins cap a les 12 de la nit. Almenys ens vam veure 6 o 7 cerveses cadascú. En Chicho n’anava traient sense cap control cada vegada que veia que algú ja li en quedava poca, cosa que a sobre m’obligava a accelerar el ritme ja que al final tenia cerveses ja obertes esperant sobre la taula. La veritat és que tots plegats eren molt bona gent i divertits i vam passar una estona molt agradable i divertida.
Cap a les 12 de la nit, l’Emma ja s’estava adormint però no sé perquè no volia dir ella de marxar, per lo que em va dir a mi que jo digués que ja marxàvem. Tot i no saber perquè, ho vaig dir. En aquell moment acabaven de posar el karaoke havent cantat dues cançons, però quan ja m’aixecava per dir que marxàvem va començar a sonar una cançó que a l’Emma li agradava molt i que havia de cantar la Lola i em va dir que ens esperéssim a que acabés. Greu error, doncs en Chicho va aprofitar aquella pausa en què estàvem distrets amb la cançó per a posar-me un whisky triple, i sol, perquè ja sap que així m’agraden a mi. L’Emma estava mig despistada amb el karaoke però en un moment es va girar al veure moviment i va ser quan va veure va veure i el whisky i quan es va quedar amb una cara que li vaig haver de dir que en el fons era culpa seva, doncs ja estàvem marxant quan ella va dir de quedar-se uns minuts mes. Resignada ens vam quedar. Jo la veritat és que encara no tenia massa ganes de marxar, per lo que tampoc m’hi esforçava massa. I així vam seguir bevent i cantant.
Això si, el whisky vaig intentar veure-me’l una mica ràpid tot i que m’ho vaig passar molt be aquesta estona de més igual que durant tota la tarda. A mi al karaoke no és que em faci massa gràcia cantar però val a dir que és molt divertit tan cantar-hi com escoltar els altres cantar.
Al cap d’uns 30 minuts més em vaig acabar el whisky i ja si que ens vam aixecar per marxar, però ja aixecant-nos mentre dèiem que marxàvem. Entre tots ens van dir que ens quedéssim una estona mes i aleshores l’Emma em va fer uns copets a l’esquena com dient-me, digues que no, copets que evidentment tothom va veure i que va fer que tots cridessin a la vegada: “Mira como es ella la que quiere irse!!!” Va ser realment molt graciós i l’Emma no ho podia dissimular. Amb això em va ser mes fàcil insistir en què ja marxàvem i així ho vam fer.
Lo bo d’anar a casa en Chicho és que al sortir ja érem al pati de casa. Vaig anar cap a casa primer a estirar-me una estona, doncs a mi ja m’estava afectant tanta cervesa i tant de whisky. Tot plegat m’havia pujat força.
Després de descansar una estona mentre mirava Netflix, vaig anar a menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. Vaig menjar la carn amb ceba i tortillas que havia sobrat del dinar i sense tardar massa, doncs ja tenia fins i tot mal de cap, vaig tornar a l’habitació. Finalment eren les dues passades quan em quedava adormit.
Això si, abans vaig gravar la cantarella que encara tenien els veïns i que es va allargar fins a altes hores de la matinada.
Aquest dia vàrem quedar amb la Chely que es dedicava a la vainilla. Era científica i ajudava a productors a fer que les plantacions fossin el mes eficients possibles fent tot tipus d’anàlisi a les plantes. El dia anterior la vaig conèixer i ens va convidar a anar a veure una col·lecció de diferents espècies que tenia a un Institut on hi donava classes.
Vam quedar a les 10 del matí per evitar les hores de mes calor. En aquest cas, era mes probable que a les 10 ja arribés, a diferència de quan quedàvem amb en Chicho que es podia endarrerir dues hores. Per lo que a les 8:30h ja em vaig aixecar per pendre primer el cafè mentre escrivia el diari i després dutxar-me i preparar-me.
A les 10 en punt ja estàvem preparats i la Chely també va ser molt puntual, per lo que abans de les 10:10h ja estàvem al cotxe de la Chely, també amb el seu fill, en direcció al Instituto Tecnológico de Tuxtepec. Aquest Institut està molt a prop d’on dormo, de fet viu en una zona molt preuada pels estudiants que busquen una habitació, motiu pel qual tinc tant interès en acabar els apartaments de la segona planta.
Al cap de pocs minuts ja entràvem al recinte de l’institut. Tot i no ser ni les 10:30h la calor ja era insoportable. Vam anar directament a una espècie d’hivernacle que hi havia al mig del pati i que era on la Chely tenia totes les plantes. Només d’entrar a l’hivernacle ja es podia sentir l’olor tant característica de la vainilla, i això que les plantes només tenien fulles. Això tant trivial em va sorprendre moltíssim.
Almenys hi havia unes 60 espècies diferents de vainilla, algunes de conegudes però altres que s’havia trobat ella mateixa al mig del bosc i que ni tan sols estaven catalogades, vainillas silvestres com li deia ella.
Em va estar explicant quasi una per una les seves característiques. Em va sorprendre que pràcticament només hi ha una espècie que es comercialitza degut a la facilitat de produir-la, el sabor, etc. La resta son mes difícils i per tan no s’utilitzen per al consum. També em va sorprendre la manera com es planten, doncs la vainilla és una planta enfiladissa sense tronc per lo que cada planta es va enredant sobre un pal i conforme la planta va creixent es col·loca de tal manera que vagi donant voltes al pal de dalt a baix.
Jo li vaig fer algunes preguntes relacionades amb la producció de la vainilla a Tuxtepec per si em podria interessar invertir en alguna plantació, però va deixar ben clar que Tuxtepec ja no és un bon lloc degut al canvi climàtic que ha provocat un augment generalitzat de la temperatura per lo que ja i fa massa calor. De fet m’explicava que molts productors estan comprant terrenys cada vegada mes amunt de la Sierra on la temperatura és mes baixa. Ja no era una bona opció però mai s’ha de perdre l’oportunitat de preguntar i informar-se sobre possibles inversions i menys quan tens la possibilitat de preguntar-li a una de les millors expertes de tot l’estat.
La vaig ajudar a regar una mica alguna de les plantes que es veia mes seca degut a què la bomba d’aigua no funcionava. Ens vam fer algunes fotos i ja vam marxar, jo sabent moltes mes coses i havent passat una bona estona i sobretot aprofitada i didàctica.
Eren quasi les 11:30h quan sortíem de l’institut i anàvem a comprar l’esmorzar. Esmorzar que a Mèxic és quasi dinar, tot i que després també dinen però molt tard, alguns cap a es 16h. Vam anar a un petit restaurant allà a prop que coneixia la Chely on ella va comprar el menjar per tots 4. Va comprar borrego i sopa per prendre allà tot i que jo no en vaig voler. De fet per mi era massa aviat per una sopa.
I amb l’esmorzar vam tornar cap a casa, vam preparar la taula fora al pati igual que el dia anterior i vam esmorzar nosaltres 4 i els nens. El borrego es menjava, com és habitual, en tacos. La Chely ja feia estona que deia que volia un cafè, per lo que l’Emma va ser el primer que va anar a preparar quan vam arribar. I de fet la Chely també anava entrant per veure com anava i ajudar-la de tantes ganes que tenia de cafè. Em recordava a mi a primera hora del matí…
Així que un dia mes tornàvem a estar fora al pati amb la taula, convidats i un munt de menjar. I perquè encara no eren ni les 12h, sino també ja hi hauria mezcal i tequila.
Vam estar parlant amb l’Emmanuel del que pensava estudiar, que era cirurgia tot i que jo no sabia quina especialitat, així que li vaig preguntar i em va dir neurocirurgia. Em vaig quedar força al·lucinat, de fet ja ho estava amb lo de cirurgià però la neurocirurgia sonava mes complicat i sobretot que es necessita encara mes estomac. Aquestes son les típiques professions que jo no podria fer de fàstic que em faria.
L’Emmanuel tenia 14 anys però em va semblar que ja ho tenia molt clar què volia fer allò. En Miguel, el fill de la Chely, ja havia acabat arquitectura i de fet havia fet els plànols dels apartaments de la segona planta de casa l’Emma. I els altres encara eren massa petits per saber res. Així que estava enmig d’una família amb molts estudiosos i grans professionals. Això si, tots professionals per conta d’altri i amb horaris molt marcats i llargues jornades laborals, que és justament el que jo no busco mai.
En qualsevol cas em sentia molt privilegiat de poder compartir taula amb gent tant intel·ligent, treballadora i culta. És realment agradable i profitós passa una estona amb gent així.
Cap a les 12:30h la Chely i en Miguel es van acomiadar, doncs l’endemà ja marxaven cap a Guatemala on la Chely s’havia de reunir amb un productor de vainilla. Amb mi es va acomiadar mes ja que quan ella tornés jo ja hauria marxat de Mèxic i ja no ens veuríem mes, almenys fins l’any següent.
Quan tothom va haver acabat de menjar vam recollir la taula, vam netejar una mica i vam anar a descansar una estona, és a dir, jo a mirar Netflix i a fer la migdiada tot i que no eren ni les 13h.
Tothom com sempre es va aixecar al cap de poca estona però jo fins quasi les 16h no em vaig despertar. L’Emma ja estava donant voltes pel pati quan jo em vaig anar a preparar el cafè i a escriure el diari. Cap a les 17:30h em va enviar un Whatsapp dient-me que estava a casa d’en Chicho i que anés cap allà, així que em vaig vestir per anar-hi. Però quan vaig sortir al patí vaig veure l’Emmanuel tocant la guitarra i la Daira al costat venent coses a la gent del carrer. Per iniciativa pròpia els va demanar bosses de caramels i coses similars als seus pares, ho va posar tot en una taula davant la porta que dona al carrer, i cridant va començar a vendre coses a la gent que passava. Una nena de 9 anys i amb un esperit emprenedor ja tant desenvolupat. Fusta d’empresaria.
L’Emmanuel em va cridar i vaig anar cap allà a seure al seu costat mentre tocava la guitarra i la Daira m’explicava com li anaven les ventes. Entre altres ja m’explicava que una dona els havia intentat donar menys canvi, però la Daira no tenia un pèl de tonta. L’Emmanuel em va demanar que l’ajudés amb la lletra d’una cançó que estava composant, a lo que li vaig respondre que jo era el menys indicat per ajudar-lo en allò.
Vam estar una estona que jo deia una paraula i ell feia una petita cançó en que hi aparegués. La veritat és que se li donava força be i les cançons que anava fent no només tenien sentit sino que quedaven prou be.
Al cap d’uns 15 minuts de ser allà fora assegut, va sortir l’Emma de casa en Chicho per dir-me que perquè no entrava, a lo que li vaig respondre que estava allà escoltant l’Emmanuel. Però ella em va fer entrar a casa en Chicho doncs ja fins i tot hi era la Chely, que suposadament ja no l’havia de veure més després d’haver-m’hi acomiadat aquell mateix matí.
Així que vaig anar cap allà i la Chely ja estava asseguda a la taula, menjant. Sempre la veia menjant i molt… Estava menjant unes tortas que havia preparat la Lola amb l’ajuda de l’Emma. Jo encara no tenia gana per lo que vaig seure allà sense demanar encara res. Això si, en Chicho ja va començar a treure birres…
Al cap d’una estona van arribar en Marco, l’Ana i la seva filla que tot just sortien de treballar. L’Ana havia fet i portat uns cupcakes que només veure’ls em va venir la gana de cop. Almenys me’n vaig menjar 4. Cal tenir en compte que atipen molt.
Per la TV estaven fent un partit. Jugaven Tijuana contra América a la copa de Mèxic. Jo vaig preguntar quins equips eren i en Marco m’ho va explicar però fins i tot posant exemples d’equips espanyols equivalents, demostrant que tenia un gran coneixement del futbol i de la lliga espanyola.
I així vam estar bevent, xerrant i menjant fins cap a les 21h. Finalment si que vaig menjar tortas ja que de tant veure-les finalment em va venir la gana, i val a dir que estaven boníssimes, de fet es podria dir que eren les mes bones que havia provat, doncs al fer-les a casa hi van posar de tot i molt.
La veritat és que era molt agradable passar l’estona amb en Chicho, en Marco, la Lola, l’Ana, etc. Eren tots molt bona gent i que em van acollir i acceptar molt be des del primer moment. Els havia vist poques vegades però ja em tractaven com un mes de la família.
En Marco va parlar una estona dels problemes amb el director del seu hospital, demostrant un cop més els problemes que hi ha en el sector de la sanitat i que és el motiu principal pel qual de moment no tinc interès en viure a Mèxic. Pel que deia el director fins i tot a vegades ni tan sols anava a treballar, deixava gestions sense fer, etc. Tot plegat derivava en problemes pels pacients que els metges com en Marco havien d’aguantar.
Cap a les 21h vam tornar cap a casa ja havent sopat. Jo evidentment vaig tornar a menjar cap a les 12 de la nit perquè no puc anar a dormir si fa tanta estona que he menjat per última vegada.
Un altre dia ben aprofitat en el que vaig tenir la sort de poder ser l’alumne privilegiat d’una de les científiques més valorades de Oaxaca i de Mèxic amb visita guiada inclosa pel seu laboratori. I no només això sino que també vaig dinar i sopar amb ella i amb part de la família de l’Emma amb la que cada vegada m’hi sentia mes còmode i hi passava moments mes divertits. Passar estones tant divertides entre advocats, cirurgians i científics no deixa de ser un tant curiós.
Aquest va ser el dia en què pitjor despertar vaig tenir, jo i tothom, i el dia de l’experiència mes inoblidable de tot el viatge i que recordaria tota la vida.
Cap a les 3:30h de la matinada em va despertar de sobte un soroll molt fort tal com si fos un tro, però mes fort i molt mes llarg. I quan ja estava despert pel soroll però encara sense ser conscient de res vaig notar que tot es movia. Era un terratrèmol!
Evidentment, per a mi aquest era el terratrèmol mes fort que havia viscut mai, doncs només en vaig sentir un de 4 graus a Vilassar que va ser quasi imperceptible, però aquest ho era i molt. Al cap d’uns 5 segons ja érem conscients de la magnitud i per sort no era un terratrèmol que hagués de tirar la casa a terra. Mes tard vam saber que era de 5.2 graus i no de 5 tal com s’havia informat en un primer moment . Mentre tot es movia escoltàvem tots els gossos de la ciutat bordant i alguna alarma de cotxe també sonant. Tot plegat era força tètric. El moviment va durar, almenys a mi em va semblar, entre 10 i 15 segons que es van fer mes llargs de lo normal, doncs només penses en si caurà algo del sostre. Em donava la sensació que el moviment era d’aproximadament uns 30 o 40 cm de costat a costat.
L’Emma va sortir immediatament a veure el seu germà i nebots. Tots estaven be i no havia passat res. Jo no vaig sortir ni del llit, doncs si hagués caigut algo del sostre millor no començar a còrrer per la casa, en qualsevol cas hauria anat sota la taula.
Cap a les 4 de la nit, després de llegir tots els Whatsapp’s enviats per familiars i amics i haver llegit la informació per Internet, vam tornar a intentar dormir. A tots els va resultar mes fàcil que a mi, doncs jo fins cap a les 4:30h no em vaig adormir i vaig despertar-me i aixecar-me a les 6:30h.
Quan em vaig aixecar, em vaig preparar el cafè com cada dia i vaig escriure aquest diari a mes de mirar correus i altres temes financers. Havia dormit poc i malament per lo que em va costar una mica activar-me, però un cop em prenc el cafè ja està.
Els altres varen tardar més en despertar-se. No va ser fins cap a les 10h que algú es va despertar.
Així vaig estar una estona fins que vaig anar cap al pati on hi havia en Chicho amb qui vam quedar per dinar allà mateix la carn que ens havia sobrat el dia anterior. Així que vam començar a preparar el pati, la taula i la barbacoa. Després vam començar a escalfar la carn al microones de l’Emma, doncs estava congelada, i en Chicho l’anava fent a la barbacoa tal com ja va fer el dia anterior.
I així vam estar, ja prenent cerveses, fent les carns durant quasi una hora quan vàrem avisar als nens i la Lola i vam anar tots a dinar. Érem 8 a la taula i era un dinar normal…
I al igual que el dia anterior, vam tornar a menjar molt i molt bo. De fet vam menjar molt cadascú i encara va sobrar carn! Dos dies dinant aquella carn i no ens l’acabàvem. Tot plegat, evidentment, acompanyat de moltes cerveses, bona companyia i bones converses.
I tot i haver 4 nens, el mes gran de 14 i el mes petit de 6, es portaven molt be i de fet era molt divertit està amb ells. A mes, el gran, ajudava molt a la taula, portant coses i recollint-ne, mentre que els mes petits es portaven realment be.
Un cop vam acabar amb les morcillas, botifarres, costelles, etc., els nens van anar a jugar pel pati i nosaltres ens vam quedar a la taula després de recollir-la una mica per ja començar a beure.
Bona part de la tarda la vam passar al pati amb en Chicho, la Lola i l’Emmanuel, tot i que els altres nens també corrien per allà. En Chicho va treure una ampolla de Mezcal que ens vam acabar pràcticament entre tots dos en aquella mateixa tarda.
Quan feia poc que havíem començat amb el Mezcal van arribar la germana de l’Emma i el fill d’aquesta, la Chely, i a la que havien convidat però que se li havia fet una mica tard, de fet venia a dinar però ja tots havíem acabat. La Chely era científica especialitzada en vainilla. Ajudava a productors a fer les seves plantacions mes eficients i a buscar els millors tipus de vainilla.
Van seure amb nosaltres i van menjar una mica de la molta carn que encara quedava. Per cert, la Chely va menjar moltíssim, de fet ja ho havia dit que tenia molta gana. Jo era la primera vegada que parlava amb la Chely i estava una mica a l’expectativa perquè m’havien dit moltes vegades que la Chely era una mica especial. Si que ho era però en aquella ocasió vam estar parlant molt be, de fet quasi tota l’estona que va ser allà la va passar parlant amb mi explicant-me, com no, coses sobre la vainilla. Jo la veritat és que sempre poso molta atenció quan m’expliquen aquestes coses i suposo que això també va fer que ella s’esplaiés mes al veure tant d’interès per la meva part, doncs realment em va explicar coses molt interessants. No és que jo tingués un interès especial per la vainilla, sinó que tinc un interès especial en tot el que siguin negocis o possibles inversions que pugui fer. De fet, en una ocasió, sense encara conèixer-la, ja vam contactar per Whatsapp per oferir-me com a inversor. Sempre que algú que tingui algo per ensenyar-me està disposat a explicar-m’ho, jo sempre estic molt atent. Això ho noten i encara m’expliquen mes. En aquest cas estava interessat en el cultiu de la vainilla, doncs era un producte amb mes demanda que oferta.
Em va explicar com havien de ser els cultius, que a Tuxtepec ja hi feia massa calor per la vainilla, com l’analitzava, on tenia el seu museu particular, les classes que donava, etc. Val a dir que la Chely és una persona molt coneguda, molt reputada i cobra molt be per fer el que fa. És mes, al cap de pocs dies marxava a Guatemala per assessorar a un productor. Fins i tot la cridaven des de Guatemala.
Quan van acabar de dinar ella i el seu fill van marxar cap a casa però vam quedar per l’endemà per tal que m’ensenyés el seu museu particular i m’expliqués algunes coses mes. Jo, evidentment, encantat.
Un cop ja havien marxat, la Lola va entrar un moment a casa l’Emma i va veure les galetes Sponch i li va faltar temps quan va sortir per dir si les podíem treure. Com menja la Lola i sobretot galetes i merdes d’aquestes, no para.
A les 19:40h a l’Emma se li va encendre alguna bombeta i va recordar que a les 19h havia quedat amb dues amigues seves de l’escola, una de les quals n’era la directora, així que ja arribava tard. Va córrer a canviar-se i arreglar-se una mica i abans de les 20h ja marxava en taxi. De totes maneres pel que semblava les altres dues també arribaven o havien arribat tard.
Ens vam quedar en Chicho, l’Emmanuel i jo al principi i mes tard va tornar la Lola. En Chicho va treure el whisky i tequila. Com que primer va treure el tequila me’n vaig prendre una copa. Però quan va treure el whisky ja vaig passar al whisky deixant el tequila que realment em costava molt d’empassar i m’agradava molt menys.
Vam estar xerrant primer del meu viatge, de per on havia anat, què m’havia agradat mes, els preus aproximats de cada país, les costums, els paisatges, etc. La veritat és que tan en Chicho com l’Emmanuel es van interessar força per les meves vivències abans d’arribar a Mèxic. Els vaig explicar una mica lo molt que m’havia agradat Tailàndia i lo amable que era la gent, lo peculiar de Malàisia sent un país musulmà però a la vegada molt occidental i lo car de Hawaii que per viure un sol dia t’hi has de gastar $100.
Després l’Emmanuel va treure la guitarra i vam estar cantant una estona mentre ell tocava. Al principi va estar tocant cançons de cantants que no coneixia però en un moment en va tocar una de Melendi i al dir-li que el coneixia i que fins i tot m’agradava una mica, ell es va quedar parat, doncs també li agradava molt i segons deia a Mèxic poca gent el coneixia, per lo que trobar algú que el conegués li va fer certa il·lusió i va estar cantant un munt de cançons seves. I tot plegat mentre en Chicho anava bevent Mezcal i Tequila i jo el Whisky. No envà ja anava per la tercera copa.
I així vam estar fins cap a les 22:30h que va arribar l’Emma i ja tots vam marxar cap a casa.
Cap a les 23:30h vaig anar a sopar més carn de la que havia sobrat, embotit, tortillas i salsa picant. Després a l’habitació a mirar una estona Fargo i cap a les dues de la nit em vaig quedar adormit en el que havia estat un dia ben llarg amb experiència única inclosa i havent conegut una científica molt reputada que tenia moltes ganes d’ensenyar-me el seu laboratori.
Aquest dia havíem quedat amb en Chicho i la seva família per anar a Yetla, lloc on hi ha una espècie d’hotel format per cabanes al volant d’una piscina i a la vora d’un riu. Es paga una entrada i pots anar a la piscina i al riu sense haver de reservar una de les cabana. Havíem quedat cap a les 11 del matí per lo que jo em vaig aixecar poc abans de les 9h per tenir temps de prendre el cafè tranquil·lament.
Així doncs, com sempre em vaig prendre el cafè mentre avançava una mica aquest diari, mirava correus, etc. Després em vaig dutxar i em vaig preparar per estar preparat a les 11 en punt tot i que ja sabíem que probablement a les 11 no marxaríem ja que a Mèxic en general la gent és força impuntual, i en Chicho no en seria cap excepció. A mi realment no m’importava massa ja que podia seguir al portàtil fent coses.
Finalment l’endarreriment va ser molt superior al que m’esperava, doncs ens van trucar que ja venien cap a les 13:30h i van arribar quasi a les 14h amb el cotxe per a recollir-nos. Un endarreriment de 3 hores…
Vam anar cap al cotxe mentre pensava com hi cabríem, doncs en principi venien els dos fills d’en Chicho mes els dos de la Lola, però és que quan vam entrar al cotxe vam veure que també hi havia Don Lino, el pare de la Lola.
Vam deixar les coses al maleter i vam entrar. Finalment els fills d’en Chicho anirien en el cotxe de la germana de la Lola, per lo que al cotxe d’en Chicho érem 7. En Marlon a la falda de la Lola i la Daira a la falda de l’Emma.
Vam passar per casa de la Lola que havia de recollir algunes coses, vam comprar begudes i cap a Yetla. El camí va ser mes llarg del que pensava, de fet era el mateix camí per anar a Oaxaca passant pels mateixos pobles fins arribar als peus de la Sierra. Era pràcticament just abans d’arribar a les corbes, per lo que van ser ben be dues hores de camí.
Quan vam arribar la germana de la Lola, la Marcela, i la seva família ja hi eren, en Mario, la filla Chelsea i el fill Dilan. Vam baixar les coses del cotxe, vam agafar unes taules i ens vam col·locar en un lloc a l’ombra entre el riu i la piscina. L’Emmanuel va endollar l’altaveu de l’Emma, que era una passada, i va començar la música.
En Chicho ja va preparar la barbacoa i va començar a fer tota la carn que havien comprat que era un munt. Els altres vam anar preparant la taula i la resta de coses mentre ja tots començàvem a veure cerveses. Don Lino va comprar 3 o 4 mojarras ja que ell en volia una i en va comprar de mes per si algú en volia tot i que eren força cares.
En un moment determinat que en Chicho i l’Emma no paraven de demanar-li coses a l’Emmanuel, em va donar la sensació que es va cansar i quan va acabar de fer el que li demanaven va agafar la guitarra i se’n va anar uns metres enllà a tocar. Jo vaig agafar una cervesa i vaig anar allà amb ell durant una bona estona, almenys 30 minuts, en els que vam estar cantant cançons i passant una estona molt agradable.
Després en Chicho ens va avisar perquè la carn ja estava preparada i vam anar cap a les taules on ja tots estaven a punt per començar a menjar. Hi havia un munt de carn, de mojarras i de cerveses, i la carn estava realment molt bona. N’hi havia de tot tipus i en Chicho la va fer molt bona a la barbacoa (o asada com diuen ells).
Vam estar almenys una hora menjant sense parar de la quantitat de menjar que hi havia entre espaguetis, tortillas i carn. Realment vaig menjar molt i molt be.
Els nens evidentment varen acabar abans i els va faltar temps per anar a la piscina. Don Lino, com que ja havia començat a menjar la mojarra també va acabar abans i va anar a estirar-se una estona a una hamaca tot i que després, amb caminador i tot, va estar passejant per la zona i fins i tot es va banyar a la piscina tirant-se de cap, cosa que em va deixar totalment perplex.
Mentre dinàvem no vam parar de veure cerveses i quan vam acabar no només vam parar, sino que vam intensificar-ne el ritme. En Chicho bevia molt ràpid i no parava de treure cerveses per tots quan s’acabava la seva. En qualsevol cas era el que mes venia de gust en aquell moment amb la calor que feia i enmig d’aquell entorn tant bonic i tranquil.
Allà s’hi estava força millor que a Tuxtepec, doncs almenys a l’ombra s’hi estava prou be. Hi havia molts mosquits però jo em vaig posar el repel·lent tan bon punt vaig arribar ja que en menys de 10 minuts de ser allà ja notava que m’estaven picant.
En Mario i la seva dona van anar a la piscina i ens vàrem quedar en Chico, la Lola, l’Emma i jo una estona. En Chicho em va explicar un accident de cotxe que va tenir xocant contra una vaca que hi havia al mig de la carretera i que va quedar morta a un voral. El vidre del cotxe es va trenca i se li va clavar un tros al pit. Vaig pensar que està viu de miracle, suposo que ell també.
Mes tard l’Emma es va anar a estirar, doncs sempre li entra son i li costa molt aguantar-se i al cap de poca estona van venir en Mario i la seva dona. Fins aleshores quasi no havia parlat amb ell i no sabia com era. Però en aquell moment vam començar a parlar i em vaig adonar que era el mes cult i amb interès per l’economia de tots ells. Em va preguntar sobre la UE, sobre política, economia, països on havia estat, etc. Totes preguntes molt interessants i que a mi m’agradava molt de respondre. Realment mostrava molt interès i tenia molts coneixements que els altres no tenien. A mes estàvem d’acord en moltes coses, doncs jo li explicava que Europa estava en una deriva molt perillosa i que no m’agrada gens en què s’havia convertit i altres coses en què coincidíem força.
Mes tard vaig anar cap al riu, doncs Don Lino i en Caleb s’hi estaven banyant. Per cert que l’Emma es va mig molestar perquè segons ella ja m’havia dit si anàvem al riu i ara hi anava sol. En qualsevol cas hi vaig anar i m’hi vaig mullar una mica els peus. Allà també estava l’Emmanuel amb la Chelsea que no parava de fer-se selfies i fotos com si fos una model.
Vam estar passejant per la zona una estona fins que vam tornar a la taula on hi havia en Mario.
I aleshores va ser quan de sobte varen passar dos fets quasi iguals i seguits. Primer vam escoltar un cop i en Marlon va cridar: Abuelo! Don Lino s’havia caigut de la cadira perquè s’estava intentant vestir. Vam anar els que estàvem allà, en Mario, l’Emma, jo i fins i tot en Marlon a aixecar-lo. Però quan encara l’estàvem aixecant en Mario el va deixar i va sortir corrent. Jo en aquell moment no sabia què passava fins que vam asseure de nou a Don Lino i vam veure què havia passat. En Dilan s’havia caigut a la piscina i es va fer un petit trau sota la barbeta, de fet justament on jo me’l vaig fer de petit, també a la piscina i que em va deixar una cicatriu. Tot el dia tranquils i en un moment dos fronts oberts. Per sort cap de les dues coses va ser greu, doncs Don Lino va tornar a seure assegurant que no li feia mal res, i lo d’en Dilan va ser un cop que finalment no va requerir cosir ni cap atenció mèdica. Lo mes graciós va ser que en Don Lino pensava que s’havia caigut perquè en Mario li havia enretirat la cadira, cosa impossible perquè en aquell moment estava a 10 metres d’ell. Va dir: “Pinche Mario que me quito la silla!”
Cap a les 19:30h va començar a ploure i ja vam aprofitar per recollir-ho tot i marxar, doncs de totes maneres ja era hora de marxar. Vam guardar les coses ràpidament, les vàrem portar als cotxes, vaig acompanyar a Don Lino al bany i vam marxar. En Chicho, fins i tot al cotxe, anava repartint cerveses, per ell també, és clar… De fet en el trajecte fins a casa ens en vam veure 2 o 3 mes cadascú.
Passades les 21h arribàvem a casa. Ens van deixar a nosaltres primer i ells van seguir suposo que a deixar el pare de la Lola. Vam agafar totes les coses i vam entrar a casa ben cansats. Havia estat un dia prou dur tot i no semblar-ho, però el sol fet d’anar carregat d’un lloc a un altre amb aquella calor i humitat ja es feia difícil. Això si, val a dir que a Yetla s’hi estava molt millor que a Tuxtepec.
Jo vaig recollir una mica les meves coses i l’Emma les va anar deixant per on passava, la motxilla sobre el sofà, el bolso sobre la taula, etc., era la seva manera de guardar les coses…
Cap a les 23h vaig sopar coses que quedaven a la nevera, com espaguetis, chicharrón o embotit. Després cap a l’habitació a mirar alguna sèrie i descansar una mica fins cap a la 1 que em vaig adormir acabant així un dia molt ben aprofitat en el què vaig conèixer una nova família molt agradable, com totes les que coneixia aquí, havent gaudit d’una bona barbacoa en bona companyia i en un entorn realment bonic. Cada dia em sabia una mica mes de greu haver de marxar algun dia de Mèxic.
Em vaig despertar a les 14:30h després d’haver dormit 10 hores seguides sense despertar-me ni una sola vegada. Increíble! I tot per haver estat el dia anterior 40 hores seguides agafant avions i autobusos.
L’Emma no hi era, però encara no m’havia pres ni el cafè que ja va arribar. Estava encara mig encarcarat de tant dormir i mig despertant-me, que l’Emma em va dir que ja havíem de marxar, doncs ens havien convidat a una festa d’en Marlon, el fill de la Lola, la dona del seu germà Chicho.
A mi haver de marxar tant ràpid sense haver-me pres un cafè amb tranquil·litat m’emprenya una mica, així que li vaig dir que abans m’havia de prendre el cafè, dutxar-me i vestir-me. És cert que ja m’havia avisat de la festa, però no sabia que seria tant aviat.
Així que em vaig prendre ràpid el cafè, em vaig dutxar i em vaig vestir amb la millor roba que portava, que era un pantaló blau i un polo. De totes maneres finalment vam acabar marxant quasi a les 17h, doncs l’Emma es va estirar i es va mig adormir, temps que vaig aprofitar per mirar correus i escriure una mica el diari.
Quasi a les 17h vam sortir a buscar un taxi per anar fins al saló on es feia la festa. El saló estava molt a prop d’on havia llogat l’apartament els dos últims anys, per lo que ja em coneixia una mica la zona. El saló era gran amb unes 10 taules rodones on ja molts dels convidats havien acabat de dinar. També hi havia un pallasso preparant-se per l’actuació i fins i tot hi havia una piscina en un pati.
Però abans vàrem passar pel Chedraui que tantes vegades havia anat els anys anteriors a comprar el regal pel nen i alguna cosa mes. Chedraui es una de les cadenes mes conegudes de Mèxic molt similars als Carrefours.
Al primer que vàrem saludar va ser al festejat, al Marlon, un nen que feia 7 anys però ja molt educat i simpàtic.
A fora al pati hi havia la Lola, la mare del festejat i dues de les germanes seves que estaven preparant el dinar en dues olles enormes. Vam entrar després de saludar i vam seure en una de les taules ja ocupada per un matrimoni i la seva filla. No els coneixíem però allà no passa res, saludes, seus i ja està.
Ens van portar el menjar, que era un plat amb pollastre, una mica d’espaguetis, puré de patata i una salsa de xile molt picant. Mentre menjàvem va arribar una de les germanes de l’Emma, la Xochitl que encara no la coneixia. Ens va presentar a ella i a la seva filla Alin. Una mica mes tard va arribar el germà, en Chicho que si que ja el coneixia dels altres anys.
El pallasso primer va començar la seva actuació al pati fins que un nen va caure degut a l’aigua que hi havia per terra de la piscina i va decidir seguir a dins, per lo que quasi tota l’actuació la vàrem poder veure, i de fet va ser prou divertida. Feia des de pinyates que eren ninots, el joc de la cadira, concurs d’aconseguir coses d’entre els assistents i altres jocs molt divertits.
Finalment en Marlon seia a la taula presidencial amb el pastís a bufar les espelmes amb els nens darrere i tots cantant les “Mañanitas”, la cançó típica a Mèxic per felicitar un aniversari. Després de bufar les espelmes li varen donar els regals un per un i la Lola va repartir el pastís entre tots els assistents. Evidentment no en va tocar massa, doncs érem molts, però estava molt bo.
La veritat és que la festa estava molt be, hi havia molts convidats i tot plegat era molt divertit. Tot i que el pallasso feia l’actuació sobretot pels nens, també la feia de tal manera que fos entretingut per tothom, també pels adults que érem allà mirant. La gent era molt amable, el pallasso molt divertit i hi havia cerveses de sobra per tothom.
I al cap de poca estona l’Emma i jo ja vàrem marxar cap a casa seva. Havíem passat una bona tarda, havia conegut a part de la família de l’Emma que encara no coneixia i m’havia retrobat amb el Chicho. Una molt bona primera tarda a Mèxic menjant, bevent i coneixent noves persones i ben diferent a la resta del viatge.
Eren quasi les 20h quan arribàvem a casa seva on jo vaig seguir descansant una mica després d’organitzar be totes les meves coses i ubicar-me a la casa, doncs allà ja m’hi quedaria tot un mes. No tenia massa son però la veritat és que encara em sentia una mica cansat. Amb 39 anys ja costa molt recuperar-se de quasi 40 hores sense dormir, agafant dos avions i un autobús.
Cap a les 21:30h, tot i haver dinat tard a la festa, ja teníem gana, doncs el plat de la festa no va ser massa contundent per lo que vam anar a sopar a una taquería a 3 minuts caminant de casa l’Emma i on hi acabaríem demanant vàries vegades en els pròxims dies. Un cop allà jo vaig demanar un Suizo, que era carn de vedella amb ceba i formatge junt a 6 tortillas, que li diuen ells, que son el que utilitzen per fer els tacos. A mes vaig demanar 5 tacos el pastor, que son de carn de porc, ceba i filantro, que és una verdura. L’Emma per la seva part va demanar 5 tacos el pastor. Per tan, jo vaig demanar tot un Suizo mes que ella i que en aquell moment encara no sabia com era, doncs aquesta era la primera vegada que en demanava un. I va resultar que el Suizo era com 8 o 9 tacos junts, una passada.
Tot plegat estava boníssim. M’encanta com preparen la carn i lo bo que queda junt amb les tortillas i la ceba. Un cop m’ho vaig acabar tot, Suizo i els 5 tacos, no és que tingués mes gana però si que em venien de gust mes tacos, així que en vaig demanar mes però ja se’ls havia acabat la carn, doncs ja eren les 22:15h i era un restaurant amb molta clientela, així que em vaig menjar només el que l’Emma va deixar dels 5 tacos. Si, encara em vaig fotre part de lo seu… I tot plegat va costar 60 pesos, poc menys de 3€. A Mèxic pots menjar molt bo i fins a no poder mes per preus ridículs.
Cap a 22:30h tornàvem a casa l’Emma ja a dormir, doncs tot i que jo aquell primer dia a Mèxic m’havia despertat tard, ja notava que tenia prou son com per dormir 8 hores seguides, com així va ser.
I així acabava el meu primer dia a Tuxtepec vivint per primera vegada acompanyat i en una casa, havent anat ja a la primera de les moltes festes que aniria durant els pròxims dies i havent-me fotut les botes d’autèntic menjar mexicà. Tot just acabava d’arribar i la cosa ja prometia molt.
A les 11 del matí arribàvem a Ciutat de Mèxic tot i que l’hora local eren les 13h. En el vol operat per Aeromexico havia pogut menjar i dormir molt be, quelcom que era poc freqüent però en aquesta ocasió també imprescindible per poder afrontar el dia, doncs em quedava un viatge de 8 hores en bus fins a Tuxtepec que acabaria a les 23h. Val a dir que darrerament, els vols mes còmodes i tranquils que he fet han estat amb Aeromexico. Una molt bona companyia.
Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. Ja tenia el bus reservat que sortia a les 17h des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant després de quasi 5 dies menjant plats preparats a Hawaii. A Mèxic això canviaria radicalment podent menjar tot tipus de menjar ben variat i bo a preus molt baixos. Ara mateix ja només pensava en tacos, tortas, quesadillas i tostadas.
Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, intentava avançar a tota la resta de passatgers per no trobar-me massa cua en arribar, i aquesta vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig avançar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar tal com ja m’havia passat a Honolulu. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua de nou sinó que vaig passar un cop omplert tot el formulari.
L’agent em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.
Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos (6,80€) i el Metrobus per 30 (1,36€), així que jo tenia clar com hi aniria.
Per segons quina destinació, si que és millor anar-hi en taxi segur, però en aquest cas, el Metrobus tenia parada a la terminal TAPO on havia d’anar, per lo que no calia prendre mes precaucions.
Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits malais que encara em quedaven, però enlloc els acceptaven, així que de moment me’ls hauria de menjar. També vaig preguntar a una botiga de Telcel el preu d’una targeta SIM de prepago ja que normalment a Mèxic sempre en compro una degut al temps que m’hi passo i a l’intens contacte que tinc amb els coneguts mexicans. Però al ser en un aeroport i com passa amb quasi tot, la targeta costava 200 pesos sense gens de saldo, mentre que a altres llocs costava 50 pesos i amb saldo. En dir-m’ho em vaig quedar parat i li vaig dir que no d’una manera molt directa, doncs em semblava una estafa, a lo que la venedora es va quedar certament parada de veure que no a tots els turistes se’ls pot estafar.
Després vaig sortir de la terminal i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Aquesta ja era la quarta vegada que arribava a aquest aeroport per lo que ja me’l coneixia prou com per no anar totalment perdut. Vaig preguntar quin bus anava a San Lázaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos, i on carregar la targeta per pagar, doncs el Metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sinó que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus i que descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any anterior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hi quedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.
Així que vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7-eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. L’efectiu que portava ja el tenia també del viatge anterior. Immediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir com si jo fos el típic turista perdut, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia i queja la tenia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30 pesos, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot plegat ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs a la terminal d’autobusos s’hi arribava en uns 15 minuts.
Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal TAPO tot sol al bus i amb el cafè. Millor que el taxi segur. Perfecte.
Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar, així que simplement em vaig relaxar contemplant per la finestra aquella ciutat on cada vegada m’hi sentia mes com a casa.
Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de San Lázaro on vaig baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terminal d’autobusos. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tan a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes també sabia quin era el millor lloc on esperar, doncs no era a sortides sinó a arribades, ja que allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil, xarxa wifi molt ràpida, cafeteria i lavabos. Tot el que pots necessitar en menys de 20 metres.
Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos i amb 1.500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en una espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM, doncs havia quedat enganxada sense seguir el camí natural de tota claveguera. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducte de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.
Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3.000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic. Amb tot plegat, arribada a Mèxic inmillorable.
Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres menjars típics mexicans que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.
Després de menjar vaig anar a canviar-me de roba al lavabo i a rentar-me una mica, doncs aquell dia no m’havia pogut dutxar, i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.
A les 16:45h varen anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls i un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.
Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts. El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava una mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.
Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop nostre.
Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. Vaig anar escrivint el diari i de tan en tan seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava. Almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapps.
Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar després d’estar tot el camí dormint i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i a casa l’Emma, doncs vam acabar compartint el taxi.
Primer em comentar que treballava en una fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va parlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar d’Aguas Calientes, d’on ell era i de la fira de San Marco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viatges i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un treballador ja s’havia quedat sense pensió perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.
El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis segurs o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1 de la matinada, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà a la terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la Colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.
A priori pot semblar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dóna molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que qualsevol dels taxistes que pogués haver-hi esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.
Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants quilòmetres aquell mateix dia des de Honolulu i mes tenint en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, havent fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà!
Eren la 1 de la nit quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafogor.
Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi però ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir amb veu baixa ja que estava enmig de tots dos i em feia una mica de cosa que veiessin que desconfiàvem.
Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: “Te estan esperando?” A lo que li vaig respondre que si quedant-se aleshores mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li estava preparant una emboscada.
Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes les carreres de taxi a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus, que encara no sabia ni com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquil·la de veure que havia arribat be tot i que em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal. Com havia de venir doncs?
Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa, doncs aquesta era la primera vegada que hi entrava, vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar especialment per a mi, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.
Ja estava a la meva destinació final en aquesta etapa del viatge, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a provar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.
Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem el viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.
Per primera vegada durant el viatge em quedava a dormir a casa de gent coneguda i deixava per tan la soledat buscada del viatge per passar quasi 5 setmanes ben acompanyat i vivint en una casa amb totes les seves comoditats. De fet, acabava d’arribar a la meva segona casa i no podia haver estat una millor arribada.
Portava milers de quilòmetres recorreguts entre 5 països i un munt de noves ciutats visitades, però ara tocava descansar una mica i passar, ara si, uns dies de vacances.
Cap a les dues de la matinada anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de 40 hores gràcies als llargs vols i als canvis horaris. L’endemà tocava veure la resta de coneguts per lo que havia de recuperar energies.
Em vaig despertar a les 6:45h començant així el dia en el què tindria probablement el trajecte mes llarg del viatge, doncs el pròxim llit on acabaria dormint seria a Tuxtepec, Mèxic, on hi arribaria a les 23h del dia següent, per lo que encara em quedaven unes 40 hores per arribar-hi des de Honolulu on era ara. El trajecte constaría de dos vols amb escala a Los Ángeles i un bus des de Ciutat de Mèxic a Tuxtepec en un trajecte d’unes 8 hores. El vol sortia a les 15:00h per lo que volia sortir del hostel entre les 10:30 i 11 del matí.
El vol ja el tenia reservat des de quasi 6 mesos abans de l’inici del viatge amb una agència grega i per 316€.
Quan em vaig aixecar vaig veure que hi havia un altre noi a l’habitació. Havia fet el checkin la nit anterior quan ja estàvem tots dormint i, almenys jo, ni m’havia assabentat. Això és tenir respecte pels altres.
Em vaig dutxar i vaig anar a prendre el primer dels dos cafès que em prendria abans de marxar mentre mirava correus i escrivia el diari. A les 8:30h vaig anar a acabar de guardar-ho tot a la maleta i a posar el mòbil a carregar. A les 9:30h un altre cafè mentre acabava de mirar tots els correus i alguns tipus de canvi que m’interessaven per si podia canviar a algun lloc els ringgits malais que em quedaven. Mirava tan els tipus de canvi respecte el dòlar i el peso mexicà. I a les 10:30h última repassada a l’habitació per tal de no deixar-me res, em vaig acomiadar del noi francès que havia arribat el dia anterior i que era l’únic a l’habitació i ja vaig anar a fer el checkout. A diferència del checkin quan em varen fer un munt de preguntes i explicacions, ara tot va ser molt mes ràpid. Simplement havia de portar els llençols i la tovallola a la recepció i ja podia marxar.
Així doncs cap a les 10:30h m’acomiadava dels coneguts del hostel i iniciava el trajecte d’unes 36 hores fins a Tuxtepec, fent parades a Los Ángeles i a Ciutat de Mèxic.
Fins l’aeroport de Honolulu hi aniria amb el bus públic, que n’hauria d’agafar dos. SI tot anava be en poc mes d’una hora ja podria arribar-hi. Primer hauia d’agafar el número 6 que passava pel carrer de sota del hostel on hi arribaria en 3 minuts caminant per lo que m’anava perfecte. Ja vaig sortir tenint en compte l’horari que deia Google Maps i que efectivament es va complir prou be, doncs en principi passava a les 10:30h i va passar a les 10:33h.
Vaig comprar un pas per un dia ja que tenien el mateix preu que els dos busos que hauria d’agafar, i d’aquesta manera no hauria de pagar mes si m’equivocava o havia d’agafar un tercer bus pel motiu que fos. A mes vaig aprofitar per pagar amb tota la morralla que tenia, que era molta, i ja em vaig quedar només amb $3,25, per lo que em vaig tenir prou amb els $74 en efectiu que portava de casa, doncs a Hawaii no vaig canviar res ni vaig treure efectiu de cap caixer. Tota una proesa allargar els $74 durant 4 dies a Hawaii.
Al cap d’uns 30 minuts d’anar en el bus número 6 vam arribar a la parada on havia de baixar i caminar uns metres fins a l’altra parada on agafaria el bus 20 i que ja em deixaria a l’aeroport. En aquella parada em va semblar que un avi que hi havia allà assegut s’estava fumant un porro, i això que a les parades està prohibit fumar, qualsevol cosa és clar… A mes s’estava bevent una cervesa i m’estranya que als EUA es pugui veure cervesa pel carrer.
El 20 va tardar uns 20 minuts en arribar, per lo que eren les 11:20h quan hi pujava. A mes anava completament ple així que em va tocar estar bona part del trajecte de peu i enllaunat com una anxova. Almenys ja veia gent amb maletes senyal de què anàvem directament a l’aeroport. Realment fàcil i barat arribar a l’aeroport des del centre de Honolulu.
Cap a les 12h arribava a l’aeroport sense cap problema mes que un petit endarreriment i amb temps suficient per anar a fer el checkin i passar el control de seguretat. El bus ens va deixar a la terminal 1. Jo en aquell moment ni tan sols sabia que hi havia dues terminals ni a quina havia d’anar. De fet, el que coneixia de l’aeroport de Honolulu era el que havia vist a l’arribada, i la veritat és que no em vaig fer una bona idea de com era. L’aeroport era molt mes gran del que m’esperava i tenia les dues terminals tot i que per sort estaven una al costat de l’altra. Allà a la 1 veia que hi havia 4 lobbies, un d’ells per vols internacionals, així que vaig pensar que hauria d’entrar a aquell. No ho tenia gens clar però el que si tenia clar era que aquella no era la terminal a la que havia arribat.
Abans d’entrar em vaig menjar els sandvitxos que portava assegut en un banc just davant les portes d’entrada a la terminal i després vaig anar a buscar la zona per fumar, però després de recórrer tota la zona de davant les portes i on normalment hi ha una petita zona de fumadors, no vaig veure que enlloc es permetés fumar. Finalment, quan portava 10 minuts buscant, vaig veure el típic cartell de permès fumar però que assenyalava al pis de baix. Ja havia vist que a baix hi havia alguna cosa però des d’allà semblava un pàrquing, per lo que no li havia prestat mes atenció. Però ara que segons el cartell la zona de fumadors estava a baix, vaig buscar les escales i vaig baixar ràpidament. I quan ja era quasi a la zona de fumadors em vaig adonar que acabava d’arribar al lloc on havia arribat el meu vol 5 dies abans. Estava a la terminal 2 i aquella era la que em coneixia, de fet ara mirés on mirés tot m’era conegut.
Vaig anar a fumar i quan ja tornava cap a la terminal 1 per anar a buscar on fer el checkin, vaig veure que allà a la terminal 2 també hi havia sortides internacionals. Estupendo, ara ja no sabia a quina terminal havia d’anar, doncs des de totes dues hi havia sortides internacionals, així que vaig anar a preguntar a un punt d’informació que ja em coneixia, doncs a l’arribada ja havia preguntat on hi havia un money exchange. Allà em van preguntar la companyia i al dir-los Delta em van dir que era allà, al lobby 7 de la terminal 2. Doncs menys mal que vaig buscar un lloc per fumadors i que vaig acabar preguntant perquè jo ja anava a entrar a la terminal 1.
Així que vaig anar fins al lobby 7 que estava literalment 10 minuts caminant fins a trobar els mostradors de Delta. Amb tot plegat ja eren les 12:30h i el temps de sobra que tenia s’esgotava ràpidament.
Li vaig dir a la dona que organitzava la cua que només volia fer el checkin i ella em va dir que podia anar a les màquines a lo que li vaig respondre que ja tenia un email infornant-me que el checkin l’hauria de fer amb un agent. Com si jo no sabés fer el checkin online o a les màquines…
Quan em va tocar, em van haver de fer un munt de preguntes, motiu pel qual no podia fer el checkin a la màquina ni de forma online. Per exemple havien de saber quants dies estaria a Mèxic, si tenia ja el bitllet de sortida o la direcció on em quedaria. Almenys la noia que em va tocar era molt amable, em repetia tot allò que no entenia i em va explicar molt be el que hauria de fer a Los Ángeles, on faria l’escala, doncs allà hauria de fer un altre checkin. Li vaig preguntar on estava la porta d’embarcament i em va dir que en aquella terminal, així que encara sort que vaig anar a fumar i vaig veure aquesta terminal, la 2, perquè sinó potser encara estaria a la 1 buscant el mostrador de Delta.
Amb tot plegat ja eren quasi les 13 hores per lo que al final tampoc vaig anar tant sobrat de temps. Vaig anar a fumar un piti i ja a passar el control de seguretat.
Com sol passar als EUA, hi havia un gos detector de drogues abans de passar el control. Tot plegat ho vaig passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional. Per cert, que un cop passat el control em vaig trobar una bateria externa tirada a terra que molt amablement vaig donar a una agent del control. No sé si se la deurien quedar ells o la varen portar a algun lloc d’objectes perduts, en qualsevol cas en aquell moment em va sortir la vena amable i no me la vaig quedar. A mes jo ja en portava una que es veia millor i mes nova que aquella.
El camí fins a la porta d’embarcament també era força llarg, de fet tot l’aeroport era molt mes gran del que m’havia semblat a l’arribada, doncs només n’havia vist una petita part. La porta era la E3 i era allà on m’havien d’assignar el seient, quelcom que em passava per primera vegada.
Vaig estar allà esperant aprofitant que hi havia connexió a Internet fins cap a les 14:30h que vaig anar a preguntar al mostrador, i encara sort, perquè només ensenyar el bitllet ja em van donar el definitiu que tenien allà preparat amb el seient assignat, el 35C, la penúltima fila, i de fet l’última de la banda dels seients del A al C. A mes tenia la categoria Basic per lo que vaig haver d’esperar a que pugés tothom fins que només vàrem quedar els de Basic, uns 15, per a pujar. Això si, érem els millors, doncs quan ens varen cridar una dona va fer un Iuuujuuuuu! I tots rient pujant a l’avió.
Però no només em va tocar al final de l’avió sinó que a mes anava al costat d’una parella que portaven una nena de menys d’un any… Fantàstic.
El vol duraria unes 5 hores i mitja des les 15h a les 20:30h però sent a Los Ángeles les 23:30h, és a dir, hauria de passar la nit a l’aeroport ja que el vol cap a Mèxic sortia a les 7 del matí.
Durant les primeres hores la nena es va portar prou be, de fet es va portar millor del que m’esperava durant tot el vol tot i que cap al final ja plorava mes, però crec que no tant per ella sinó perquè els seus pares la volien fer adormir i ella no volia. Tota l’estona estava tocant la pantalla o mirant coses i mentre ho feia no molestava, era justament quan la bressolaven que plorava. La veritat és que se la veia molt activa i no va descansar en tot el trajecte.
Per la resta tot be i tranquil, fins i tot ens van donar beguda i snacks en dues ocasions durant el vol, que en el meu cas varen ser dos cafès i galetes. Menys mal tenint en compte que el vol costava uns 200€.
I a les 20:30h arribàvem a Los Ángeles tal com estava previst. Evidentment vaig tardar en baixar perquè estava a l’última fila, però almenys un cop abaix ja no feia falta passar cap control d’immigració, algo que sempre s’agraeix i mes estan als EUA.
Un cop a l’aeroport vaig sortir a fora a fumar un piti i el que em va sorprendre va ser que feia força fred, mes del que m’esperava, de fet em vaig haver de posar la jaqueta, com tothom. Crec que era el primer cop que em posava la jaqueta en tot el viatge. No envà estàvem en ple mes de juliol i per tan en ple estiu a l’hemisferi nord, on era ara.
En qualsevol cas aquesta era la primera vegada que posava els peus a Los Ángeles i tot i que no sortiria de l’aeroport, almenys podia veure una mica la fauna que hi ha en aquella ciutat i com estant encara en una ciutat americana, aquí la gent ja es veia ben diferent a Hawaii.
Vaig arribar a la terminal 3 i segons tenia anotat el vol a Mèxic sortia de la terminal 2, així que vaig anar fins la 2 on hi vaig poder arribar caminant, doncs les terminals estan totes seguides i en uns 5 minuts ja s’hi pot arribar. Vaig entrar i efectivament hi havia mostradors d’Aeromexico, la companyia amb la que volaria, i a mes, tot i l’hora que ja era encara hi havia una treballadora. Vaig anar a preguntar-li si el vol sortiria des d’aquella terminal i així m’ho va confirmar, tan el lloc com l’hora. Per primera vegada en tot el viatge podia parlar en espanyol, que després de tant d’anglès i tailandès la veritat és que s’agraeix.
Així que ja només em quedava esperar 4 hores a què obrissin els mostradors per fer el checkin i 3 hores mes fins la sortida del vol. Per sort i havia xarxa wifi oberta per lo que l’espera es va fer una mica mes soportable. Primer vaig avisar a la família de què ja estava a Los Ángeles i després vaig estar mirant correus i temes de feina, escrivint el diari o fins i tot mirant Netflix. Ja sabia que no podria dormir així que ni ho vaig intentar, a mes feia massa fred per l’aire condicionat com per ni tan sols intentar-ho.
Aquesta ja era la quarta o cinquena vegada que em tocava passar la nit en un aeroport i en cap de les ocasions anteriors havia aconseguit dormir mes de 5 minuts, per lo que aquestes alçades ja sabia que no feia falta ni que ho intentés. Entre la incomoditat de les cadires, la por a robatoris, la llum que mai s’apaga i la megafonia que tampoc mai s’apaga em resulta impossible de dormir-me a menys que estigui extremadament cansat.
Vaig sortir una estona fora de la terminal i tal com ja he comentat abans, només de passejar una mica per les afores de la terminal ja podia veure la diferència entre Hawaii i el continent, doncs aquí ja hi havia gent demanant-me tabac o almenys amb certa pinta que transmetia ben poca confiança.
Poc després de les 12 de la nit em vaig menjar les dues bosses de patates i el paquet de galetes que em quedaven. I després ja anar fent temps passejant per la terminal, connectat a Internet o descansant en una cadira fins cap a les 3:30h que vaig anar cap als mostradors d’Aeromexico on ja hi havia 5 o 6 persones esperant. Jo portava 6 hores en aquella terminal i encara no vaig ser el primer en posar-me a la cua…
Però allà no va aparèixer ningú fins a les 4:30h quan a la cua ja hi havia almenys 100 persones. Finalment van obrir els mostradors i vaig poder fer el check-in sense problemes, a mes ara ja no em van fer totes les preguntes pertinents per poder entrar a Mèxic doncs ja me les havien fet a Honolulu. Tot va anar molt ràpid i be tal com m’havia explicat l’amable treballadora de Delta.
Cap a les 5 de la matinada vaig anar a passar el control de seguretat que també vaig poder passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional i directament cap a la porta 28 des d’on hauria d’embarcar.
I allà va tocar esperar una hora mes en un ambient completament diferent al que portava vivint en les últimes 8 hores. Aquí ja hi havia desenes de persones ben despertes i amb una cridòria important. Això si, quasi tots mexicans, és clar, cosa que em va fer sentir una mica mes a prop de casa després de tantes setmanes donant voltes pel mon i de fet haver fet ja mes de la meitat de la volta. Mèxic era el mes similar a estar a casa de tot el que havia visitat fins aleshores. Encara no era el final del viatge però si ja una nova etapa que començava aquí i ara.
A les 6:10h vam començar a embarcar. Jo era del grup 3 i, tenint en compte que del grup 1 quasi no hi havia ningú i del grup 2 no hi havia ningú, vaig embarcar quasi dels primers. I molt millor, ja que suposadament faltaria lloc per guardar tot l’equipatge de cabina per lo que m’interessava entrar ràpid i poder guardar la maleta almenys per davant meu per tal de no haver-me d’esperar a què sortís tothom de l’avió per poder-la agafar al baixar.
Vaig pujar dels primers. El meu seient era el 10F per lo que estava força a prop de la porta i a la finestra. I per sort aquesta vegada no em va tocar al costat de cap bebé, sinó tot el contrari, una noia que als dos minuts d’enlairar-nos es va adormir i ja no es va despertar fins l’aterratge. Un vol ben tranquil.
Jo en aquell moment ja portava quasi 24 hores sense dormir però tot i així no esperava que pogués dormir tampoc en aquest vol, doncs pràcticament no he dormit mai en un avió. Però en aquesta ocasió la son va poder mes i per sort vaig poder dormir una mica, que encara que fos poc va ser certament imprescindible. A les 7:30h em vaig quedar completament adormit sense ni intentar-ho fins cap a les 8:40h que em vaig despertar per sorolls a la cabina. Quan vaig obrir els ulls vaig veure que la resta de passatgers tenien l’esmorzar, de fet segurament em vaig despertar pel propi soroll que varen fer en repartir els esmorzars. I jo que portava un munt d’hores sense menjar res decent i quasi mai dormo en avions, justament m’adormo quan reparteixen l’esmorzar. Evidentment quan va passar una de les tripulants li vaig dir que no m’havien donat el menjar perquè estava dormint i que siusplau me’l portessin, cosa que varen fer de seguida. Tot i que de fet tampoc era tant com semblava, doncs era un croissant de pernil i formatge, un tros de xocolata i una espècie de compota de poma. Això si, em va venir tot molt de gust sobretot degut a la gana que tenia.
I havent menjat i encara amb molta son acumulada, no vaig tardar massa en quedar-me adormit novament i durant bona part del trajecte. Menys mal perquè el dia que tenia per davant seria llarg i cansat arribant al meu destí final cap a les 12 de la nit.
En aquest moment ja portava mes de la meitat del mon recorregut sense que hagués patit cap problema greu i ni tan sols vols cancel·lats. Algun endarreriment que em va anar molt be per la compensació econòmica però en general tot molt be. Ara ja estava en la segona part del viatge començant per Mèxic que per mi ja és zona coneguda i per on m’hi moc quasi com si fos a casa.
Em vaig despertar cap a les 6 del matí havent dormit perfectament tota la nit i em vaig dutxar ràpidament després de fumar un piti per evitar cues a les dutxes. Quan m’estava dutxant ja es van anar despertant els altres així que vaig poder fer mes soroll sense por de despertar a ningú.
A les 7h, tan bon punt obrien la cuina, vaig anar a prendre el cafè de cada matí, a escriure una estona aquest mateix diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camí que volia fer aquell dia fins les Manoa Falls, una cascada ben a prop de Honolulu i a la que s’hi arriba després de caminar poc mes d’un quilòmetre pel mig de la selva. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camí des del hostel, mitja hora mes fins arribar a la cascada i després el mateix camí de tornada, per lo que, si no m’entretenia massa, serien unes 4 hores de caminada una de les quals força dura.
A les 9h vaig sortir del hostel sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara me n’acabaria penedint. Si hi podia anar caminant era perquè el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estava la cascada, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si hagués estat al centre de Honolulu. Això si, vaig marxar només amb el mòbil i algo de diners, ni aigua ni menjar.
Almenys el camí fins l’inici de la selva era per un carrer que transcorria pel mig del típic barri de les afores amb les típiques cases unifamiliars, el seu jardí, el seu cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Tot molt american. Era un barri apartat però on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes úniques, de fet a Hawaii, és difícil no tenir unes bones vistes.
El camí mica en mica es va anar fent avorrit ja que el carrer seguia sent el mateix i tampoc variava massa ni hi havia massa moviment de persones per entretenir-se. Simplement havia de caminar aquell carrer amunt durant mes d’una hora. A mes la calor començava a intensificar-se i aquell carrer, tot i que poc, tenia pendent ascendent tota l’estona.
Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camí de muntanya deixant enrere l’asfalt per entrar a la selva hawaiana. El camí començava just al carrer pel que havia anat tota l’estona i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves a una espessa selva amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literalment, matar algú. Així ho deia al cartell.
Després de passar l’ensurt de poder morir per la caiguda d’una branca, vaig entrar al camí. Jo pensava que allò ja era el camí, però no, només era el camí mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking de veritat que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample, forta pendent tota l’estona i arrels per tot arreu. A mes el terra estava molt humit i en alguns punts relliscava força, per lo que per molt que volgués no podia anar massa ràpid.
Conforme avançava per aquell camí, el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i una vegetació única i exuberant. Tot i que havia arribat a l’inici de la selva ja força cansat, val a dir que tot plegat era molt mes fàcil del que pensava i sobretot mes fàcil que els trekkings que havia fet per les selves de Malàisia, doncs aquí ni el camí era tant difícil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot hi feia una temperatura ben agradable.
Conforme m’acostava a les cascades es notava que hi havia mes gent, doncs el tram final, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeració ja abans d’arribar-hi.
Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una asiàtica que anava amb un vestit i sabates amb un tacó-plataforma d’uns 10 o 15 centímetres pujant per aquell camí fangós i relliscós per sobre d’arrels i roques. Hi ha gent que no sé en què pensa o si és que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mèrit el que feia i no va desistir ni un moment fins arribar a la cascada.
I cap a les 11:15h per fi escoltava el so de l’aigua caient, veia com el camí s’eixamplava per finalment veure majestuosament davant meu la cascada Manoa que era mes alta del que creia. És una cascada petita tot i que ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, però si que era força mes alta del que pensava amb una caiguda d’almenys de 30 metres. Com era d’esperar hi havia un munt de gent allà fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar també hi havia gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar perquè hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i així almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida i clarament del·limitada.
Vaig estar allà observant la cascada i fent fotos, és clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet gràcies a l’abundant vegetació que tapava el sol i les vistes eren molt maques, amb una de les característiques muntanyes hawaianes de fons i arbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diàmetre, unes bèsties. Per tot arreu s’hi veia una flora que difícilment es pot trobar en altres llocs. El camí fins allà era relativament fàcil i permetia apreciar una naturaleza única ben a prop d’una gran ciutat com Honolulu. Una terra de contrasts.
Cap a les 11:30h vaig començar la baixada i la part mes dura del camí, doncs ja tot era zona que ja havia vist i per tan ja no tenia tanta gràcia. A mes ja portava un cansament acumulat molt important.
En un punt determinat del camí va anar de ben poc que no rellisco i em foto una hòstia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes tot plegat just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, després de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moment vaig baixar el ritme, doncs anava quasi corrent sender avall, i agafant-me a algun tronc sempre que podia. Cal tenir en compte que degut a la humitat i a les pluges quasi diàries, el terra era com un fangar amb trams que relliscaven mes que el gel.
Em sorprenia força veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camí com si res. De la mateixa manera ja n’havia vist un munt pujant al Diamond Head. La veritat és que ho trobava d’un mèrit molt important.
Cap a les 11:45h arribava al final del camí de muntanya deixant enrere la selva i tornant a la carretera que transcorria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel. Això si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava encara a uns 5 quilòmetres.
A mes ara els núvols que abans tapaven una mica el sol fent el camí mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es començava a fer realment dur. Per sort tot el camí era de baixada. De totes maneres, el fet de saber com és el camí, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, però a mi la veritat és que saber quant queda m’ajuda a administrar les forces.
I finalment, cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i només sopar, doncs el dia següent marxava a Mèxic i per tan no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. Però és clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s tot i que estava a 20 minuts caminant mentre que als 5 minuts ja passava per davant del 7-eleven, per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allà mateix i menjar-me’l al hostel tal com ja havia fet els dies anteriors. Mes barat, mes còmode i segurament mes sa.
Vaig comprar pollastre arrebossat amb arròs estil basil, 2 taquitos recent fets al mateix 7-eleven i un entrepà d’amanida de pollastre, tot plegat per $7,92 (6,60€). A diferència del primer dia, ara ja sabia què menjar i com no gastar-me una millonada per viure a Hawaii. Després vaig tornar directament al hostel on ho vaig escalfar i menjar amb molt de gust com sempre al pati del hostel.
Des de l’anterior viatge però sobretot en aquest, els 7-eleven s’havien convertit per mi en els millors salvavides que podia trobar als nous països visitats. Eren llocs on hi venien tot tipus de productes bàsics, oberts les 24 hores del dia i amb la possibilitat de fer-te menjar al moment o escalfar-te qualsevol plat. Fins i tot podies menjar dins del mateix 7-eleven o demanar un cafè recent fet. Una meravella per a viatgers i sobretot molt útil per aconseguir tot el necessari per pasar pocs dies a algun lloc i a qualsevol hora del dia, doncs a vegades arribes a una nova ciutat de matinada quan tot és tancat, tot excepte els 7-eleven.
Després de dinar vaig anar a estirar-me una estona al llit a mirar Netflix però vaig aguantar com un campió sense adormir-me, un fet veritablement insòlit. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i així ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.
No havia fet cap rentadora tot i que n’hi havia una al hostel però era massa cara com per no aguantar un dia sense rentar roba i mes tenint en compte que no feia ni una setmana que l’havia rentada tota. De moment tenia roba neta de sobres per arribar a Mèxic on ja podria rentar tota la roba que volgués, doncs aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa. Després de passar 4 nits a un hostel és algo que s’agraeix molt.
Cap a les 19h vaig tornar al mateix 7-eleven on ja em coneixien a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemà durant el trajecte cap al continent. Per sopar vaig comprar un plat preparat de vedella amb arròs basil i fideus i un entrepà de pernil i ou i que a més el pa semblava de formatge. Tot plegat per $11,59, quasi 10€, potser el dia que mes m’havia gastat al 7-eleven però també el dia que havia comprat els plats i entrepans mes complets per sopar i per esmorzar l’endemà. Era l’última nit a Hawaii i ja no tocava escatimar en menjar.
De tornada al hostel vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar del hostel a l’aeroport de Honolulu, del aeroport de Mèxic a la terminal de bus TAPO i intentar fer el checkin de nou tot i que seguia sense deixar-me, probablement perquè m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de Mèxic. L’endemà també tenia un llarg trajecte fins arribar a Tuxtepec, Oaxaca, però almenys en aquest cas, el trajecte ja me’l coneixia mes, doncs aquesta ja seria la meva tercera visita a Mèxic.
Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. De fet només amb l’entrepà ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent del que semblava. Però de tan en tan va be fer un bon àpat i mes en aquests viatges on gasto mes calories en un dia que en 3 mesos a casa.
I finalment, cap a les 21:30h, vaig anar una estona a mirar Netflix fins a les 22h que ja estàvem els 3 de l’habitació al llit i ja vaig anar a dormir en la que seria la meva última nit a Hawaii.
Havia estat 4 dies complets a l’illa principal de Hawaii veient tan la zona mes urbana com la mes salvatge. Una illa políticament americana però amb una cultura i una forma d’entendre la vida ben diferent a la del continent. Una illa cara però on s’hi poden trobar bons preus i viure’hi perfectament si saps buscar. Probablement aquests preus mes alts queden compensats pel ritme i qualitat de vida que hi ha en aquestes illes i que les converteixen en un petit paradís modern enmig del Pacífic. Jo marxava d’aquí ben content i feliç d’haver pogut viure uns dies entre uns ciutadans americans tant diferents als que havia conegut fins aleshores.
Em vaig despertar cap a les 6 del matí i per sort havia pogut dormir força bé tenint en compte que el xinès mal educat que dormia a l’habitació tornava a ser al seu llit dormint, senyal de què havia tornat de matinada però que havia anat amb compte de no despertar-nos. El senyor de sota també però aquest ja tenia clar que no molestaria a ningú. Amb el xinès no ho tenia gens clar i semblava que encara no s’havia adaptat ni s’adaptaria. El senyor ja s’aixecava una altra vegada, no sé, però quasi no dormia. Arribava l’últim i marxava el primer.
Havia de fer temps fins les 7 ja que era quan obrien la cuina, per lo que vaig decidir anar al 7-eleven a comprar el dinar ja que pels plans que tenia avui segurament no hi passaria de camí o no em donaria temps d’anar-hi mes tard. Ja que estan oberts les 24 hores doncs no importa quan et decideixis a anar-hi.
Aquest dia tocava visita el Kualoa Ranch en un tour que ja havia reservat abans de començar el viatge. Aquest ranxo, que queda al nord de la mateixa illa, és on s’hi han gravat un munt de pel·lícules i series, que jo sàpiga almenys 20 o 25, entre elles les de Jurassic Park i Lost. Em feia molta gràcia poder veure en viu aquells parcs i muntanyes que tantes vegades havia vist per TV i mes sabent que és un lloc tant buscat com a escenari de Hollywood.
El tour començava a les 13:15h però com sempre hi recomanaven anar una hora abans. A més, hauria d’agafar dos busos per tal de recórrer els 40 quilòmetres que hi ha des del hostel al ranxo, doncs aquest queda a la costa nord de Oahu. I el fet d’haver d’agafar dos busos ja fa que hagis de sortir molt abans, doncs els busos passen cada 30 minuts i a vegades van amb endarreriment. Així que tenia previst sortir entre les 10:30 i les 11 del matí.
I com cada matí i després de comprar uns sandvitxos de pernil i formatge ben complets per dinar al 7-eleven i per menys de 3€, vaig anar a la cuina del hostel a preparar-me el cafè de cada matí per després prendre-me’l tranquil·lament assegut al pati gaudint de la suau brisa matinal hawaiana i aprofitant per llegir correus, notícies i escriure aquest diari fins cap a les 8h que em vaig dutxar.
Després de dutxar-me i preparar-me em vaig prendre un altre cafè mentre seguia amb el diari ja que el dia 7 havia sigut un dia molt llarg i el post doncs també, és clar. I cap a les 10:30h ja vaig anar cap a la parada del primer bus dels dos que havia d’agafar i que estava una mica abans d’arribar al 7-eleven, per lo que la tenia a 5 minuts caminant.
A aquella primera parada ja hi vaig anar tenint en compte a quina hora passaria el bus, doncs Google Maps ho indicava i a mes també si el bus anava amb endarreriment. Per lo que en menys de 5 minuts de ser allà esperant ja va arribar. Vaig comprar un 1Day Pass que valen $5,50 i permeten viatges il·limitats durant tot el dia. És el mateix preu que 2 trajectes que ja son els que havia de fer només per arribar al ranxo. Després òbviament havia de tornar i segurament durant la resta del dia agafar-ne algun mes, per lo que avui era evident que em sortia a compte.
En el primer bus hi vaig estar poc mes de 30 minuts i em va deixar encara dins de Honolulu. Quasi al costat de la parada on vaig baixar ja havia d’agafar el segon i últim bus, el número 60, que segons Google Maps anava endarrerit i tardaria 30 minuts en arribar. Així que vaig seure i tot i que pensava esperar mes, ja vaig començar a menjar-me un dels dos sandvitxos.
Però el bus va arribar en uns 15 minuts com a molt, de fet ni tan sols semblava anar endarrerit. Tot just eren les 11 del matí quan ja pujava al segon bus que em portaria directament a la porta del ranxo, doncs una de les parades era justament davant la porta del Kualoa Ranch.
Aquest bus ja sortiria de Honolulu i aniria per autopista un bon tram i sense parades fins arribar a un poble al nord de l’illa. Mentre anàvem per l’autopista vam passar per un punt on hi havia hagut un accident de trànsit per lo que portàvem una estona de caravana tal com havia llegit a Wikitravel, doncs el problema principal del trànsit a Hawaii era justament aquest, que no hi ha altres carreteres o autopistes alternatives per on poder desviar els cotxes i que per tan els embussos per accidents podien ser monumentals. La primera vegada que surto de Honolulu i ja me’n trobo un.
Al cap d’uns 30 minuts mes vam arribar a zones urbanes per lo que van començar les parades. Això sí, el paisatge era únic i meravellós, Hawaii en estat pur. El bus va anar pràcticament tot el camí per una carretera que transcorria a un metre de la platja permetent admirar la costa en tot moment. A més era la zona nord-est de l’illa, la que diuen és la zona amb les millors platges, cosa que no m’estranya, doncs es feia difícil deixar de mirar per la finestra.
Cap a les 11:45h arribàvem per fi a la parada del ranxo, doncs te una parada de bus. El ranxo està a tocar de la platja, de fet està just a la carretera per la que anàvem, i al costat te un parc de gespa, palmeres i platja de sorra blanca i aigües turqueses on algunes famílies i plantaven la tenda. Simplement un paradís. Suposo que per estar tant allunyades de Honolulu, aquelles platges semblaven verges amb molt poca gent i molta vegetació, senyal d’estar poc trepitjada per humans.
Ja fins i tot abans de baixar del bus es podia apreciar perfectament la famosa muntanya que apareix en tantes pel·lícules de Hollywood. Poder veure davant teu el que tantes vegades has vist per la TV és realment interessant i fins i tot emocionant.
Només baixar del bus vaig anar a la platja, doncs quedava literalment a mig metre de la carretera, i allà mateix mirant aquella platja i aquell mar transparent em vaig acabar els sandvitxos que portava. No podria haver-me’ls menjat en un millor lloc, assegut a una platja paradisíaca de Hawaii quasi sol i contemplant el mar Pacífic.
Cap a les 12 del migdia vaig entrar al ranxo a fer el checkin. Ja l’entrada és enorme i per arribar fins les taquilles tardes quasi 10 minuts, preludi de lo gran que és allò. Ja hi havia força gent a la cua per lo que hi vaig estar quasi 10 minuts. En arribar va ser molt ràpid, doncs ja ho tenia reservat i pagat per lo que només vaig haver d’ensenyar el passaport, em van donar una targeta i em van indicar on estar a les 13h per començar el tour.
Tot just eren les 12:10h per lo que vaig aprofitar per anar al parc del costat del ranxo. Al final va anar bé arribar-hi tant aviat ja que així vaig tenir temps per veure i passejar per aquella passada de parc.
El Parc és molt gran, tot de gespa, amb palmeres i tot plegat junt a una platja d’uns 2 metres d’ample i la muntanya darrere a uns 100 metres, fent que tot plegat sigui un paisatge pràcticament únic.
El vaig recórrer quasi tot de dalt a baix gaudint de la tranquil·litat, doncs estranyament hi havia ben poca gent. A mes a pocs metres de la platja hi havia una petita illa ben curiosa que ja era la guindilla a tot plegat. En certs moments em semblava mentida que fos en aquell racó tant famós de Hawaii. Vaig estar quasi una hora allà passejant i se’m va fer curt.
Cap a les 12:50h vaig tornar cap al ranxo que estava allà al costat. Vaig entrar i vaig anar fins al punt on em va dir la noia de la taquilla i on ja hi havia, com no, japonesos esperant.
Al cap de 15 minuts vam anar passant per comprovar que estàvem a la llista, ens van fer una foto a cadascú davant dels busos i ens van repartir en 4 de diferents. Els busos eren molt autèntics, com els típics escolars però molt vells i sense vidres.
De conductora i guia ens va tocar una noia, la típica hawaiana, cosa que ho feia tot encara més autèntic ja que en almenys un dels busos el guia era un noi prim i ros que semblava de Nova York mes que de Hawaii. A mes, com ja m’esperava, la noia era tot un espectacle. Ja va pujar cridant i animant l’ambient.
Havíem d’anar tots en bus perquè el ranxo és tant gran que caminant hauríem tardat una hora només per arribar al lloc on es gravaven la major part de pel·lícules. Primer vam fer una parada a un antic búnquer de la segona Guerra Mundial construït lògicament pels americans i que dins encara conservava alguns dels instruments utilitzats aleshores, com alguna màquina de comunicacions o lliteres mèdiques.
Realment el búnquer és força impactant per lo llarg i ample que és tot i que evidentment no deixava de ser força claustrofòbic. No estava fet sota terra sinó com a túnel a una de les tantes muntanyes que te el ranxo. A mes a l’entrada hi havia una de les camionetes utilitzades a la película de Jurassic Park. Des d’allà mateix, quedàvem uns 20 o 30 metres elevats i molt a prop del mar per lo que en aquell moment i davant del búnquer teníem probablement una de les millors vistes de la zona. Tal com va dir la guia, aquell era el seu lloc preferit i per això li agradava tant la seva feina. Quanta raó…
Des d’allà vam tornar a pujar al bus i ja ens vam dirigir cap als escenaris de cine a l’aire lliure, doncs el búnquer s’havia utilitzat també en moltes pel·lícules. I ja que acabàvem de veure un búnquer real de la II Guerra Mundial, no podia faltar el patriotisme americà en aquell bus ple d’americans, de fet crec que tots ho eren excepte jo. La guia primer va preguntar si algú era militar o familiar de militar, a lo que almenys 10 persones de les 25 o 30 que érem al bus varen aixecar la mà, per després donar les gràcies als qui varen defensar EUA durant la guerra, a lo que tot el bus va contestar amb forts aplaudiments als quals m’hi vaig unir per no ser el rar del grup.
De camí vam veure una zona de cria de porcs i una plantació de plàtans, tot i que suposo que allò no és el que dóna mes beneficis al ranxo sinó que deuen ser els tours, doncs quasi tot el ranxo està sense utilitzar ni per cultivar ni per ramat suposo que justament per poder apreciar els escenaris de les pel·lícules i així poder fer els tours que és el que realment els deu donar diners.
Independentment dels escenaris de cine, els horts o els animals, el lloc era simplement excepcional. Recórrer aquells paratges de vegetació exuberant mentre a l’altra banda veus una de les platges mes conegudes de Hawaii pels seus surfistes i sorra blanca, és ja una experiència inoblidable en si mateixa. En aquesta part de l’illa només s’hi veia naturalesa en estat pur.
En un punt determinat, després d’un petit revolt, vaig tenir un d’aquells moments d’impacte, doncs de sobte vaig veure davant meu la famosa esplanada on els dinosaures perseguien als nens i al protagonista de Jurassic Park I. Va ser un moment que realment et deixa sense respiració durant 3 segons del “oooohhhh” que fas. Mes endavant la guia ens anava avisant dels diferents escenaris i en quines pel·lícules apareixien, però aquell primer i potser el mes famós, ens va venir de cop sense avís previ. Per fi era allà. Va ser magnífic i un moment mes gravat a la memòria.
A mes, tot els escenaris els mantenien tal qual, fins i tot el tronc on s’amaguen. De fet allà hi ha un cartell de Jurassic Park i és el lloc típic per fer-se la foto i on un per un la guia ens la va fer. Vam estar-hi una estona fins que tothom s’havia fet la foto però va anar be per caminar una estona per allà i gaudir millor de tot plegat, doncs bona part del tour es feia dins el bus.
Allà al costat hi havia un escenari de Lost, concretament el del campament de los “Otros”. Es veia clar que era aquell escenari tot i que l’impacte no era tant fort ja que no hi havia les casetes, però es veia perfectament la zona i l’inici del que deien que era la selva, que evidentment no era cap selva sinó una petita zona de menys d’una hectàrea amb arbres i plantes.
A partir d’allà vam tornar a pujar al bus i vam recórrer un camí on a cada 10 metres hi havia algun escenari típic d’alguna pel·lícula. De fet hi havia un munt de cartells seguits amb la imatge que just darrere es veia en real. N’hi havia de Jumanjy, Kong, Windtalkers i moltes altres, jo en vaig contar unes 20. De fet no tenia ni idea de que allà s’hi havien gravat tantes pel·lícules.
En acabar tot el recorregut vam anar fins a una zona on hi havia porcs senglars, fins i tot de molt petits i que alguns només veure el bus ja es van acostar, doncs la guia per tal de que vinguessin els tirava menjar, cosa que ja ho sabien i només veure el bus alguns ja venien corrent muntanya avall. N’hi havia un munt i feien força gràcia.
I finalment vam acabar de donar la volta al ranxo amb el bus fins a finalitzar el tour que va durar 1 hora i mitjà, lo just per no fer-se pesat però per donar temps a veure be tots els escenaris de les pel·lícules que era lo important. A mas la guia va animar molt tota l’estona per lo que a part d’interessant va ser realment divertit.
A les 14:40h baixàvem del bus i segons podia veure a Google Maps que el bus 60 que havia d’agafar passava per allà a les 14:52h, per lo que primer vaig córrer al lavabo a rentar-me una mica tota la pols que havíem empassat durant el tour degut a la falta de finestres al bus, i després corrent cap a la parada que estava davant del ranxo. Tenia la intenció d’anar a Pearl Harbor, cosa que ja havia mirat com anar-hi des del hostel però no des del ranxo, però per sort, almenys en aquella zona del ranxo, hi havia WIFI gratuït per lo que em vaig poder connectar un moment i buscar com anar des d’allà fins a Pearl Harbor en bus. I sort vaig tenir d’haver-ho mirat i tenir la ruta guardada a Google Maps perquè finalment la cosa no va anar com m’esperava.
Allà al ranxo havia d’agafar el mateix bus que m’havia portat i que de fet era l’únic que passava per aquella carretera, el bus 60, que va passar més o menys a l’hora que deia Google Maps. Durant el primer tram, que era per zona urbana, va anar tal com s’indicava, fent exactament el mateix recorregut i parades. Però quan havia d’agafar l’autopista per anar a Honolulu, va anar per una altra. I com deia abans, sort que vaig poder buscar i guardar la ruta a Google Maps perquè gràcies a això vaig saber que anava per un altre camí i reaccionar a temps.
Per cert, que mentre estava esperant a la parada, va passar en cotxe una de les famílies que anava al mateix grup que jo durant el tour. En veure’m van frenar per dir-me que pugés al cotxe, tot plegat al mes estil americà. En aquell moment vaig dir que no ja que estava esperant el bus, doncs crec que en un primer moment ni tan sols es varen fixar que estava a la parada, tot i que després em penediria d’haver declinat l’oferta.
En principi, amb el bus 60, havia d’arribar a les afores de Honolulu i allà fer un transbord anant tota l’estona per la mateixa autopista que a l’anada. Però va anar per una altra tot i que semblava que també acabaria arribant al mateix lloc on havia de fer el transbord, per lo que simplement vaig anar seguint el GPS per quan estigués quasi al lloc del transbord baixar.
Però no, es va passar el punt i semblava anar cap al centre de Honolulu, allunyant-se per tan de Pearl Harbor i del lloc on havia de fer el suposat transbord. La primera parada que va fer després de deixar l’autopista ja era massa lluny de Pearl Harbor com per anar-hi caminant, així que durant uns segons no vaig saber què fer. Veia com perdia l’opció d’anar a Pearl Harbor però a mes des d’aquí ja tampoc sabia com tornar al hostel, doncs era en un punt totalment inesperat i no tenia internet. A menys que em connectés a alguna xarxa oberta no podria buscar la ruta des d’on era ara.
Així que quan vaig veure que el bus girava un carrer i baixava molta gent, jo també vaig baixar, doncs la senyal GPS s’anava perdent i ara almenys estava dins de Honolulu, des d’on tard o d’hora podria trobar un bus que em portés cap a la zona del hostel. Amb tot ja donava quasi per perduda la possibilitat d’anar a Pearl Harbor, doncs anava passant el temps i jo estava completament perdut. Almenys tenia el bitllet de trajectes de bus il·limitats durant tot aquell dia, per lo que almenys no m’havia de preocupar d’agafar tants busos com fes falta.
Just baixar del bus vaig mirar si hi havia alguna xarxa oberta i res. Així que per no perdre mes temps vaig començar a caminar en direcció al hostel tot i que estava a mes d’una hora caminant, així que estava una mica desesperat perquè se’m feia tot molt llarg i mes sense haver pogut anat a Pearl Harbor.
Però aleshores, mentre caminava resignat mirant tots els busos que passaven, vaig veure que venia el bus A, i aquest era el bus que havia agafat el primer dia per anar fins al hostel. Així que vaig aprofitar que estava aturat pel trànsit i un semàfor i que a mes tenia l’intermitent posat per girar a l’esquerre, per tal de córrer cap al carrer per on giraria i per sort, a pocs metres, hi havia una parada on hi vaig anar corrent abans de que arribés el bus, i… Bingo! Era la parada del bus A. I ja arribava. Com que tenia el bitllet per tot el dia hi vaig pujar sense pagar mes i cap al hostel. Amb tot plegat ja eren quasi les 16:30h. En algun moment el GPS funcionava per lo que vaig poder confirmar que anava en la direcció correcta.
Al cap d’uns 15 minuts arribàvem per fi a zona coneguda per mi i on ja no necessitava mirar el GPS. Vaig baixar una parada abans de la que em tocaria per tal d’anar a la zona de restaurants i un 7-eleven que és on vaig anar a comprar el sopar. Per cert, que només entrar-hi, vaig veure un tio robant, posant-se algo que no vaig veure que era dins els pantalons. Ell va veure que el veia i em va seguir amb la mirada fins que va entendre que no tenia cap intenció de dir res, doncs a mi que robin a un 7-eleven m’és ben igual.
Vaig comprar un plat preparat per sopar i vaig anar directament al hostel. Quan hi vaig arribar ja no tenia massa ganes d’anar enlloc, doncs estava cansat i encara estava donant gràcies d’haver-hi pogut arribar prou bé. No havia anat a Pearl Harbor com tenia previst però ara ja era massa tard per anar-hi aquest mateix dia.
Al hostel em vaig prendre un cafè mentre pensava el planning per l’endemà, que segurament aniria a la Manoa Falls, una cascada on s’hi arribada després d’una caminada d’un quilòmetre pel mig de la selva.
Després vaig estar xerrant una estona amb el un dels propietaris del hostel que ja coneixia i que em va explicar com era Pearl Harbor, doncs li vaig dir que hi voldria haver anat però que m’havia quedat sense temps per haver-me liat amb el bus.
Em va explicar que les parts mes interessants costaven uns $50 entre totes i que hi havia el museu que era gratuït. A mes al lloc s’hi havia d’arribar en ferri doncs era una altra illa. En definitiva, tot el que em va explicar no em va acabar de convèncer, per lo que en aquell moment ja quasi que tenia decidit que l’endemà aniria a la Manoa Falls caminant des del hostel, que eren uns 5 quilòmetres, un dels quals fent trekking per la selva. Això em feia mes gràcia que no pas anar a veure museus.
Cap a les 20:30h em vaig preparar el sopar que havia comprat al 7-eleven, que era un pot nuddles amb sabor de pollastre i un plat preparat de porc adobat amb arròs fregit i truita, tot plegat per només $5 (4,20€), baratíssim tenint en compte la zona, i com ja era habitual m’ho vaig menjar tot al pati del hostel on no s’hi podia estar millor gràcies a l’airet que hi corria.
Aquell dia van arribar dos nois nous que semblaven molt acostumats a dormir en hostels, doncs ni se’ls notava quan hi eren. Després va arribar un negre que ja em va semblar mes estany, per començar em va donar la mà cosa que no fa mai ningú quan arriba a l’habitació, doncs s’intenta ser el mes discret possible. De fet mes tard ja no hi era, suposo que estava buscant allotjament i va trobar alguna cosa millor i va marxar sense arribar a passar-hi ni una sola nit. Un dels dos nois nous semblava francès i realment amable, d’aquells discrets però sempre amb un somriure quan passava. De fet aquest és un dels atractius del hostel, la possibilitat de conèixer gent i històries ben curioses i fins i tot inspiradores.
I cap a les 21h després de sopar vaig anar al llit a mirar Netflix fins cap a les 22h que ja vaig tenir prou son com per anar a dormir. I una nit mes vaig poder dormir d’una tirada sense que ningú em molestés o despertés.
Finalment no havia pogut fer tot el que tenia previst de fer aquest dia però quasi que així ho preferia, doncs no havia anat a Pearl Harbor però segurament no m’hauria agradat tant com em pensava, i per contra havia fet tota una excursió amb bus per mitja illa que m’havia obligat a arribar al hostel després de perdre’m per Honolulu i mentre el GPS fallava, coses que un cop se solucionen agraeixes que hagin passat, doncs son aquestes les coses que et fan espavilar-te i buscar solucions ràpides.
Em vaig despertar poc després de les 5 del matí després d’haver dormit algo més de 8 hores i molt millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien d’entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll fins al punt que ni tan sols m’havien despertat a mi tenint en compte lo fàcil que soc de despertar. Val a dir que normalment els ostes d’un hostel son així de curosos i saben conviure amb mes persones. Sempre hi ha excepcions però en general tothom intenta fer el menys soroll possible si hi ha gent dormint i fins i tot no obrir cap llum.
Quan m’estava despertant vaig veure qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure però a les 5 del matí ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que vivia i treballava a Honolulu però passats els dies em va semblar que no.
Abans de dutxar-me vaig decidir d’anar a la cuina del hostel a prendre un cafè ja que la dutxa estava a la mateixa habitació i no volia molestar ningú, però quan hi vaig arribar encara estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h tal com m’havia dit la noia del hostel el dia anterior. Així que em vaig quedar fins les 6:30h assegut a una de les taules del pati veient com es feia de dia per primera vegada a Hawaii mentre mirant correus i notícies i després vaig anar a dutxar-me per a les 7 en punt tornar a la cuina que ja estava oberta a prendre’m el cafè que ja començava a necessitar.
Em vaig preparar el cafè en una tassa normal i ben gran i me’l vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matí a Hawaii. Ara ja era completament de dia i s’hi estava realment bé, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable i no s’hi sentia gens de xafogor. El barri quedava a les afores de Honolulu per lo que la tranquil·litat era absoluta. A mes el hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes. Per tot plegat s’hi estava realment bé.
Primer vaig escriure una estona el diari per després mirar bé la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i des d’allà al Diamond Head, el volcà extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinàries de tota la capital de Hawaii sempre i quan aconsegueixis arribar fins al cim, que fàcil no es.
Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki Beach des del hostel ja tenia quasi 3 quilòmetres, i des d’allà fins al Diamond Head hauria de caminar uns 2 quilòmetres mes, després pujar fins a dalt, baixar i tornar al hostel que eren uns 4 quilòmetres més. Per tan serien com a mínim 9 quilòmetres mes la pujada i baixada al Diamond Head que hi sumarien uns 5 quilòmetres mes però a sobre amb pujades i baixades. No estava gens malament però és que els dies que soc per primera vegada a una nova ciutat sempre intento fer excursions ben llargues.
Així que a les 9 del matí, sense pensar-m’ho massa, em vaig preparar i vaig iniciar el camí. A diferència de quan anava a la zona de restaurants, ara hauria d’anar en sentit contrari pel carrer del hostel, caminant ja des del començament per zona desconeguda.
Pel camí, i a només 5 minuts del hostel, vaig trobar un 7-eleven que no coneixia, que quedava més a prop que la zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De fet ja quasi no tornaria a la zona de restaurants. De moment vaig comprar-hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge per $3,24 que em volia menjar al cap de dues hores com a mínim però que no vaig aguantar-ne ni una. Abans d’arribar a Waikiki Beach i quan encara era de camí ja me’ls vaig menjar. Almenys ja trobava menjar prou bo i força mes barat que a qualsevol restaurant o fins i tot Burger King. A mes, als 7-elevens fins i tot preparant menjar o t’escalfen aquests entrepans preparats.
Mica en mica deixava enrere els barris residencials i m’acostava al centre de Honolulu. Al contrari del que m’imaginava aquesta era una ciutat com qualsevol altra ciutat americana. La gent mes amable i un clima tropical però el mateix trànsit, autobusos, edificis i molt de moviment.
Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de Honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels més cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcció al Diamond Head.
Això si, la ciutat es veia molt neta i ben conservada. En general la gent molt respectuosa i cap tipus de delinqüència. En general es respirava molt bon ambient, felicitat, alegria i poques ganes de problemes.
Vaig començar a caminar per Waikiki Beach, una platja que en aquell punt encara era petita però que s’acabaria fent enorme. Molts hotels a primera línia de platja i molta gent per tot arreu. Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i que em va fer sortir de la platja per seguir pel carrer paral·lel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres més a un passeig marítim i a una zona de la platja molt més ampla, amb mes gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. Aquí la platja ja semblava una altra i les vistes des d’aquest punt eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisíaca amb un munt de rasca-cels a primera línia.
Va ser mentre caminava per aquest passeig quan vaig poder veure les majors excentricitats de Honolulu. Hotels amb habitacions de 3.000€ la nit enmig d’aquell passeig ple de limusines deixant a clients. Dones arribant amb limusina completament soles a un hotel on hi rebrien totes les atencions però on segurament s’hi seguirien sentint completament soles.
Pero el millor va ser trobar una espècie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki a un costat i el Diamond Head a l’altre. Allà m’hi vaig quedar uns 10 minuts perquè realment valia la pena observar bé tota la costa des d’un punt que ja no podria observar més, doncs era des d’allà o des d’un barco.
Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i des d’on dos nois no paraven de tirar-se a l’aigua enmig de la cridòria dels que miraven sense tenir en compte que a 1 metre hi havia un cartell que expressament prohibia tot allò.
Després vaig quedar-me una estona caminant pel passeig marítim i per la platja de Waikiki, en aquell punt molt mes ampla i gran que al començament, mirant tots els surfers enmig d’aquella gran platja que tot i que no era la millor per fer-hi surf ja s’hi podien veure unes bones onades, preludi de com serien les onades a les millors platges de Hawaii on fer-hi surf.
Cap a les 10:30h ja vaig deixar enrere la platja i tota la pila de gent per anar cap al Diamond Head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, però havia d’anar fins l’entrada que quedava a més de 2 quilòmetres d’on era i el camí ja feia pujada. De fet per arribar a l’entrada per poder pujar al cràter, havia de recórrer tot el lateral del volcà, per lo que aquell camí l’acabaria fent dues vegades, una ara i una altra ja a dalt del volcà, doncs acabaria arribant al punt del cràter mes proper a la platja, on era ara.
La zona per la que havia de caminar ara ja no era el centre de Honolulu sinó mes similar a la zona del hostel, és a dir, un barri residencial amb cases unifamiliars i carrers tranquils. La calor començava a apretar i el cansament ja es notava, no envà portava caminats uns 7 quilòmetres. Per sort a la platja hi havia fonts i almenys fins aleshores havia begut força aigua.
Vaig caminar uns 30 minuts per aquell barri amb el Diamond Head tota l’estona al meu costat dret i per aquells carrers amb un pendent suau però molt llarg que t’acabava destrossant les cames. No feia ni mitja hora que havia begut aigua per última vegada però ja tornava a tenir sed. Finalment a les 11h i ja for+a cansat arribava a l’entrada del Diamond Head i on tot just comença el tros mes difícil d’aquella excursió per tal d’arribar fins al cim del cràter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just començava la part mes cansada.
Seguint la carretera per la que anava caminant s’arribava directament a un túnel d’uns 200 metres de llarg i que ja era per creuar la corona del volcà i entrar-ne així al seu cràter. Allà s’havia de pagar el dòlar que costava l’entrada i ja començava el caminet només per a vianants i que cada vegada aniria sent mes estret, amb més pendent i menys regular.
Al principi ja em va sorprendre però almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. Però al cap de poca estona el caminet ja només era d’un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15°.
I així va ser durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.
Això si, ja a mig camí les vistes eren extraordinàries, preludi de com serien un cop al cim. De fet de tan en tan hi havia un mirador que permetia descansar una estona i fer molt bones fotos. L’airet que corria a primera hora del matí seguia corrent però ara ja no era suficient per apaivagar aquella calor que augmentava minut a minut. Tot i així semblava que el mes que portava de viatge havia servit per agafar una mica de forma, doncs era dels que mes ràpid pujava.
Però quan ja semblava que el trajecte no pogués ser més complicat, de sobte vàrem passar per un túnel molt llarg i molt estret, d’uns 50 metres de llarg per un d’ample, i en sortir-ne va arribar la gran sorpresa. Escales. Però escales amb un pendent exagerat i que tenia com a mínim 50 graons. No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig pujar sense parar en cap moment. Després d’aquestes venien unes altres escales de cargol que pujaven 3 pisos i al final, per fi, el cim del Diamond Head. Ja estava a la part més alta del volcà amb tot Honolulu als meus peus.
En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnífiques però aquell encara no era el millor mirador.
Des d’allà havíem de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360° des del punt més alt del Diamond Head. La veritat és que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es força flipant lo amunt que estàs i tot el que pots veure al teu voltant. Fins i tot es veu clarament tot el cràter ara ja ple de vegetació. Això sí, el mirador ple de gent, massa de fet per lo petit que és. A mes, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, és clar, per lo que les esperes s’allarguen una mica.
La veritat és que costava marxar d’allà veient tot Honolulu sota teu, bona part de la costa est de Oahu, l’oceà Pacífic i el cràter que s’aprecia perfectament. Havia estat un matí cansat i de molta calor però molt ben aprofitat veient bona part del centre de Honolulu i arribant fins al cim d’un dels volcans mes coneguts de Hawaii.
Quan ja ho vaig veure be tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra però que almenys seria molt més fàcil que la pujada. De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps del que havia necessitat per a pujar, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.
Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4 quilòmetres mes fins el hostel. Aquests si que es van fer una mica pesats però almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i això sempre està be, de fet passejar per carrers on no hi he estat mai és quelcom ben simple però que m’encanta. A més estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que sempre apuja la moral.
Pel camí vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia vist per Internet buscant llocs barats on menjar a Hawaii i que semblava una bona opció on comprar-hi menjar i no arruïnar-te als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7-eleven d’abans ja havia mirat preus de plats preparats per lo que ara els compararia amb els que tinguessin aquí.
Així com els 7-eleven són petits, els Foodland son grans com una gran superfície. Només entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquí semblaven mes cars que al 7-eleven, potser eren de millor qualitat, no ho sé, però un plat que al 7-eleven estava per $5, aquí estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. Això si, allà al costat hi havia la zona de dolços i pastissos varis i no m’hi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquè quasi tot ho era, i em vaig decidir per uns trossos de braç de gitano de xocolata i nata per $4 mes els imposts clar, doncs mai queden reflectits en el preu indicat.
Quan vaig sortir plovia una mica així que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braç de gitano. Em volia esperar però tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.
En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camí però per sort al cap de pocs minuts va parar de ploure. Això era algo que encara no sabia però que amb els dies m’adonaria que és força habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fàcil veure l’arc de Sant Martí. De fet el vaig poder veure cada dia.
I mica en mica m’anava acostant al hostel amb l’inestimable ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia i que no tenia clar si era per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mòbils xinesos són una mica especials. La qüestió és que sense GPS em sento completament perdut i tot i que acabaria arribant als llocs mirant cartells i preguntant, evidentment el GPS és molt mes còmode.
Cap a les 13:30h i després de 4 hores de caminada ininterrompuda i d’haver pujat al Diamond Head, arriba de nou al hostel. Estava realment cansat. La intenció era prendre un cafè, no fer migdiada i sopar aviat, però tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos més del braç de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I és clar, em vaig estirar un moment i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que al fet que a l’habitació de tan en tan hi entrava algú.
De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japonès però que era xinès. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia però aquella seria la persona mes irrespectuosa i maleducada que hauria conegut mai en un hostel.
Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinès estava dormint, senyal de què no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lag volia dir que a les 22h es despertaria i molestaria a la resta que ja estaríem dormint. El primer dia has d’aguantar una mica i mes si comparteixes habitació.
Jo vaig anar a prendre un cafè assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a l’habitació realment en feia força de calor. Però fora el pati el sol poques vegades hi picava directament i sempre hi corria una mica d’aire refrescant.
Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.
El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre però realment estava molt bé, doncs era tranquil, amb les típiques cases americanes i lo millor de tot, unes vistes boníssimes del centre de Honolulu, doncs quedàvem una mica elevats cosa que permetia veure bé tots els edificis més alts i el mar. De fet a aquella hora ja es començaven a il·luminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot per tal de veure Honolulu de nit.
Poc abans de les 20h vaig anar al 7-eleven on vaig comprar un entrepà d’amanida de pollastre i un plat preparat de salsitxes, carn adobada, arròs i truita, tot plegat per $6,26 (5,20€), la meitat del que m’havia gastat el dia anterior en el meu primer sopar a Hawaii i un preu espectacular per un sopar en aquestes illes. Com ja vaig dir, el primer dia vas de novell i aquestes coses es paguen. Amb només 24 hores a un lloc ja ets capaç de gastar-te la meitat.
I després de comprar, parada a l’inici del mateix carrer del hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de Honolulu i que ara de nit tot il·luminat era ben bonic de veure. De fet m’hi vaig quedar ben be un quart d’hora enmig d’una foscor quasi total ja que aquell carrer estava poc il·luminat i un silenci que fins i tot estranyava tenint en compte que era a Honolulu. Estar en aquell barri residencial típic americà completament nou per mi i observant bona part de la capital de Hawaii era d’aquelles coses ben senzilles a la vegada que inesperades que acabes recordant durant molts anys.
A les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bé, escalfant-lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a Tailàndia i ja sabia que estaven bons. La diferència és que a Tailàndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant mentre que aquí els comprava quasi obligat pels preus desorbitats dels restaurants. A més, allà al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allà com si fos en una terrassa. Havia de compartir habitació però a canvi tenia un pati unes zones comunes i unes vistes que no hauria trobat en cap hotel.
Cap a les 21:30h, després de sopar i xerrar una estona amb el noi del hostel que sempre estava per allà, anava cap a l’habitació a mirar alguna sèrie per anar fent son. Havia dormit per la tarda però m’havia llevat ben aviat, estava molt cansat i encara amb son acumulada del trajecte de Kuala Lumpur a Hawaii del dia anterior.
I com era d’esperar, el xinès poc llest o simplement mal-educat i que no tenia en compte d’aguantar el jet lag per no molestar a la resta d’ostes, es va despertar poc abans de les 22h, quan la resta començàvem a anar a dormir, i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o Wechats de veu. El tio allà parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entengués alguna cosa. A mes el volum de les notificacions també ben alt perquè suposo que posar-lo només en mode vibració era massa feina, i és clar, tota l’estona el mòbil sonant. Un desgraciat sense cap respecte.
Em donava la sensació que abans d’arribar al hostel no sabia que compartiria habitació ja que enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabar-ho d’adobar, al mongòlic se li acut encendre la llum, tal qual, com si visqués sol al planeta! Les 10 de la nit passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en engegar-se per lo que es va haver d’espavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara només érem el senyor que dormia sota meu, el xinès i jo. El senyor encara no havia arribat però aquest no em preocupava perquè se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.
En qualsevol cas em vaig quedar adormit abans que tornés el xinès que no sé que va fer, doncs va fer tot el que no s’ha de fer per passar el jet lag el mes ràpid possible. Pel que feia a mi ja m’havia adaptat completament a l’horari, de fet ja ho estava des del primer minut, i ja em coneixia el barri i la gent del hostel. Sembla mentida com canvien les coses en només 24 hores. Només m’hi estaria 3 dies mes però ja m’hi hauria quedat dues o tres setmanes.
Em vaig despertar a les 6 del matí i començava un dels dies més llargs del viatge per anar des de Kuala Lumpur a Honolulu fent escala a Osaka. Aquest dia guanyaria ben bé 14 hores degut al canvi d’horari que es dóna al anar des de Japó fins a Hawaii, doncs es creua el punt en què es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i més que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari. D’alguna manera viatjaria enrere en el temps ja que en arribar a Hawaii seria la mateixa hora que la que tenia a Malàisia al marxar tot i haver estat quasi 15 hores en avions.
El vol l’havia reservat 5 mesos abans de l’inici del viatge per un total de 1.475 ringgits, 274€ en aquell moment. Tot i que només portava una maleta de cabina de 10kg i una motxilla, en aquest trajecte vaig haver de pagar per poder facturar una maleta de fins a 20kg ja que el pes màxim permès en cabina era de només 7kg.
A les 8:30h volia deixar l’apartament tot i que el vol sortia a les 14h, però havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport públic, aeroport que estava a quasi 50 quilòmetres de l’apartament. A més volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.
Així que em vaig preparar el cafè de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.
També vaig recollir i netejar una mica l’apartament per rebre una bona valoració a Airbnb, em vaig dutxar, vaig mirar una estona i per última vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploure…
Tenia força clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport públic sinó amb Grab, l’Uber asiàtic, per lo que vaig intentar reservar-lo, doncs l’última vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de fer-me un selfie per verificar-me i a partir d’aquí ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14€, força car però s’havia de tenir en compte que eren 50 quilòmetres. Em faria una mica de ràbia però tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera. Cal tenir en compte que no queien 4 gotes, sinó la típica pluja tropical, és a dir, una cortina d’aigua.
I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora límit que m’havia posat per marxar, així que ja vaig començar a preparar Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a màxim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.
Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-me a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. Així que ja vaig deixar d’esperar, em vaig resignar i vaig fer algo que no m’agrada gens fer, demanar un Grab, doncs no tenia pinta que a curt termini aquella pluja anés a parar.
Ja ho tenia tot a punt per baixar ràpid i deixar la clau a la bústia. Al primer intent de demanar un Grab em va dir que no n’hi havia cap a prop, però ho vaig tornar a intentar al cap de 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons l’aplicació arribaria en 5 minuts. Així que vaig tancar l’apartament i vaig baixar. Vaig dir a recepció que havia de fer el checkout però la noia que hi havia no sabia que havia de fer, de fet ni tan sols li havia de dir res, simplement havia d’anar directament a la sala de les bústies, doncs ara ja a hi podia anar sol, i deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la aplicació. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a més ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt ràpid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxàvem cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni d’acomiadar-me de l’edifici.
No sé si era perquè el xofer pensava que al anar a l’aeroport no podia perdre temps, però en qualsevol cas va anar a 150km/h bona part del trajecte. Fins i tot en algun moment el cotxe semblava que feia una petita patinada degut a la velocitat i la forta pluja que queia. Jo no tenia cap pressa però potser així el trajecte seria una mica mes barat.
El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. Tot va anar molt bé i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bé per escriure el diari tranquil·lament, doncs en una hora dona temps de molt.
El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els peatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16€. La cosa ja picava una mica. Almenys , quan ja era a l’aeroport, seguia plovent amb força per lo que seguia sent necessari venir-hi en taxi o similar. M’hauria fet molta ràbia que poc després de sortir hagués parat de ploure.
Aquesta era la primera vegada que agafava un transport d’aquest tipus, ja sigui Grab, Uber o qualsevol altre similar. Taxis si, és clar, però mai un VTC, i la veritat és que l’experiència va ser molt bona, el trajecte molt barat tenint en compte que havia estat una hora, i el noi molt amable i ràpid. Tot plegat perfecte.
Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.
Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, però en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tingués el visat per entrar als EUA. Així que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs n’hi havia desenes d’Air Asia, i allà ho van comprovar tot. De fet aquest era un aeroport fet bàsicament per Air Asia, doncs tots els avions que s’hi podien veure eren d’aquesta companyia, i l’aeroport era immens!
Jo havia pagat per una maleta facturada per excedir del pes, tot i que allà no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina però crec que no hauria fet falta que pagués els 45€ que vaig pagar per l’excés de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi sense que ningú les hagués pesat.
Eren les 11h aproximadament i ja amb tot fet tocava fer temps fins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.
Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bé lo de la maleta, doncs no volia que tot plegat fos com a Norwegian que el pes de l’equipatge de cabina el comproven a la porta d’embarcament, total ja ho havia pagat, així que no valia la pena arriscar-se perquè un cop allà em diguessin que l’havien de baixar a la bodega.
Així que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Asia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Asia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport és deia KLIA2 i semblava fet únicament per als vols operats per Air Asia. Vaig flipar amb la mega companyia que era i que no sabia fins aquell moment. Per cert, que diria que el treballador em va venir a preguntar només a mi on anava perquè era l’únic amb cara d’europeu en aquella fila, doncs els mostradors on estava era per vols nacionals i jo era l’únic diferent de les desenes de persones que hi havia en aquella fila.
Així que vaig anar als mostradors que em va dir on hi havia menys cua que als altres però la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni m’escoltava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquè veiés el pes. Ella va dir que només una peça, a lo que jo vaig entendre que deia només una peça en cabina, doncs era lo que li preguntava, però va resultar que ella deia que només podia facturar una peça, per lo que jo vaig deixar la maleta facturada però més tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que després veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a l’avió. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45€ tot i sobrepassar els 7 quilos permesos. Poques coses fan tanta ràbia com pagar per una cosa que finalment ni miren.
I cap a les 12h ja vaig anar a passar tots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia però en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport. Encara sort que hi vaig anar amb temps.
Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del país. Un cop fet directament al control d’equipatge. Que fàcil és passar aquests controls amb només la motxilla…
Després caminada d’almenys 2 quilòmetres per arribar a la porta d’embarcament, i no exagero, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camí ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Asia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.
La porta era la Q8 i un cop entràvem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. També el vaig passar ràpid i sense problemes i 10 minuts més caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:40h i la porta s’obria a les 13h, així que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap esperança, però per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuïta de l’aeroport, així que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.
Puntualment a les 13h van obrir la porta d’embarcament Q8 i allà va tocar el segon control de passaport. Però aquest ja no era per segellar res sinó per comprovar que no fos fals i que tinguéssim el visat per entrar als EUA.
Hi havia un noi i una noia policies comprovant els passaports. A mi em va tocar la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: “Hola como está”. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algú em parlava en espanyol després d’un mes i mig de viatge, però de seguida li vaig respondre “muy bien gracias”. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques típiques dels passaports autèntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient “gracias” canviant la cara seriosa que tenia fins aleshores per un somriure, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.
I ara si ja per fi només quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts i de forma molt ràpida. Havia arribat a l’aeroport amb 4 hores d’antelació però finalment tampoc m’havia sobrat massa temps.
A mi em va tocar el seient 27C, de passadís, però la sorpresa va ser que un cop ja havia embarcat tothom vaig veure que l’avió anava molt buit i que jo no tenia ningú als costats. Els seients 27A i 27B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria completament sol a la meva fila. Millor que en primera classe.
Evidentment aquest va ser el vols més còmode de la meva vida. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m’aixecava sense molestar a ningú i després m’estirava ocupant els 3 seients. Va ser perfecte. Fins i tot vaig dormir una estona, algo que em costa molt en un avió però que aquí resultava molt mes fàcil i còmode.
A les 20:40h, hora de Malàisia, arribàvem a Osaka tot i que allà era una hora més, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h. Una escala curta que s’agraeix molt en trajectes tant llargs.
Vam baixar de l’avió i molts passatgers feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar a la terminal principal de l’aeroport d’Osaka en el típic tren elevat automàtic. Allà, per una fila separada, passar un control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur. Érem molts fent aquell tràmit i el temps de l’escala era justet, per lo que els treballadors ja es van preocupar de fer les coses ben ràpid. A mes estàvem a Japó, on tot funciona molt millor…
I algo que em va sorprendre i més sent al Japó, és que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermèticament tancada però n’hi havia, cosa que últimament només n’havia vist a l’aeroport de Lisboa. Així que evidentment vaig fumar un piti. A més estava al costat de la meva porta d’embarcament, la 4 i junt a una font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.
Vaig fumar el piti, vaig beure mes d’un litre d’aigua i vaig menjar la pasta de frankfurt que portava mentre seia uns minuts en un lloc ben còmode. Amb això ja estava preparat per passar 7 o 8 hores mes dins un avió.
A les 22:50h vam començar a embarcar. Tenia l’esperança que aquest vol també anés mig buit com l’altre tot i que de fet aquí ja es veia més gent esperant.
El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta però al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila. Per uns minuts pensava que tornaria a tenir sort i mes en aquell vol que anava tant ple però just aleshores va venir un japonès que va seure al seient C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el del seient A. Tot ocupat. A més, el noi del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonès. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia pogut anar molt còmode i durant l’escala havia menjat, fumat i begut aigua.
El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esperàvem, el noi gros del seient A es va girar cap a mi i em va dir algo com “sento soy grosso”. Em va semblar que era italià. Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer un “wooow” típic americà. Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per això parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. Però el que mes em va sorprendre va ser quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no sé quants mesos a estudiar espanyol a Sevilla sent de Hawaii.
Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de Gaudí, la Sagrada Família i la volta el mon que jo estava fent en aquell moment. Li vaig parlar una mica del que havia fet a Malàisia més que a Tailàndia ja que ell justament venia de Bangkok. I així vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens vàrem enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat és que el noi era molt amable i rialler, tot li feia gràcia, se’l veia molt feliç i de fet això era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.
Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat és que em costa molt dormir als avions i no sé ben bé perquè, potser perquè tot es molt estret i petit i es certament incòmode. Algo vaig dormir però ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonès del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaià quasi que tampoc.
Evidentment, les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, fent encara mes complicat poder dormir. A més, amb aquest vol, anàvem enrere en el temps, per lo que si ja portava un munt d’hores despert havent passat ja tot el dia 7, ara tot just començava altre vegada el mateix dia 7 sense haver quasi dormit. Un dia ben llarg de 40 hores havent-ne dormit només dues.
I com al vol previ, vaig menjar algo del que portava i vaig aprofitar per avançar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafè. Com que algo havia dormit i començàvem un nou dia, em costava molt resistir-me a un cafè. Costaven 6RM, 1,20€, car per ser a Malàisia però mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar ni un segon en demanar-ne un quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat és que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.
Cap a les 7 del matí hora de Japó i quan ja portàvem 7 hores de vol, el japonès per fi es va despertar i aixecar, moment en què vaig aprofitar per aixecar-me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo a rentar-me tot el que pogués, quasi dutxar-me…
I quasi a les 8 del matí del dia 8 de juliol hora de Japó arribàvem a Honolulu tot i que allà eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h però encara del dia anterior, dia 7 de juliol. Així doncs el dia 7 de juliol de 2019 per mi tindria més de 40 hores.
Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i això te molta mes importància de la que sembla, ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigració. De fet aquesta era la primera vegada que arribava el primer al control. A més no hi havia ningú de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigració més ràpid que havia fet fins aleshores. I a mes el mes agradable, doncs això era Hawaii.
Abans d’arribar-hi però, em vaig acomiadar del hawaià que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.
Per cert, que des de l’avió al control d’immigració s’hi arribava en bus amb tot el que això representa, doncs a cada pas hi havia agents custodiant-nos perquè ningú es desviés. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que així tots anéssim cap on havien d’anar. També em va sorprendre que s’hi veiessin pocs passatgers i que tot plegat es veiés relativament petit.
Així doncs, vaig arribar el primer a les màquines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui vàlid. Després et pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les típiques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinàries. Finalment s’imprimeix una espècie de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja fer-me un senyal perquè hi anés. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant l’agent.
I va ser aquí quan vaig dir, això és Hawaii i res té a veure amb els EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i només la salutació ja va ser diferent a totes. Jo anava seriós com sempre en aquests casos però ella va fer un “Hi” molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un “how are you”, però sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent “right, all right, very good”. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pàgina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam començar a parlar quasi com dos amics. Primer va començar dient que quina sort i que bé de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al món i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feina, però tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet, mentre s’interessava pel viatge ja havia segellat el passaport.
Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir “that’s all”, i em va indicar on anar, què fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferència amb el control d’immigració de Nova York o el de Miami, on tot eren cares serioses i cap amabilitat.
Un cop passat el control vaig anar a recollir l’equipatge i la primera persona que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina parlant per telèfon. Em va saludar a l’estil hawaià i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada als EUA seguit d’un “Hawaii is different”.
Però aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew allà a la cabina.
Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningú les agafés. Vaig mirar per allà i no la vaig veure, així que em vaig estar 5 minuts més mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les maletes arraconades i la vaig veure. A diferència de les altres la meva estava tombada, per això no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important és que no s’havia perdut, doncs això mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar, i mes en un trajecte amb escala. En qualsevol cas ja era a Hawaii amb tot l’equipatge i ja havent viscut l’alegria generalitzada dels hawaians.
Amb l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure més. Fins aleshores no ho havia pensat, però li hauria d’haver preguntat com anava, si es que hi anava, a Honolulu. Després me’n penediria.
No em varen parar per revisar l’equipatge així que ja vaig sortir de la terminal a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota l’illa, inclòs l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al bus A.
Primer vaig preguntar a una treballadora de l’aeroport si sabia d’algun money exchange allà mateix a l’aeroport, i em va dir que si però que estava tancat. De fet aquella terminal era molt petita, molt més del que m’esperava, i ni tan sols hi havia les típiques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. Aquí no hi havia absolutament res.
Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que això va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcció on em deia que havia d’agafar el bus 19 però per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allà hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per lo que vaig pensar que estava en el lloc correcte i vaig quedar-m’hi a esperar el 19. Però quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allà no havia passat, i segons Google Maps el següent podria tardar més de 30 minuts. Segurament el bus 19 si que havia passat però pel pis de dalt, a la terminal de sortides.
Aleshores vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat a pagar, doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjà, així que sense pensar-m’ho dues vegades vaig començar a caminar. Quan només portava 10 minuts caminant, ja suava de tanta calor que feia i encara estava per la zona a de l’aeroport, va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com aniria a Honolulu.
Almenys el camí era recta per la carretera de 2 carrils per sentit però aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, per lo que almenys no era tant perillós com va ser l’any anterior a Carolina de Puerto Rico on en algun moment vaig passar fins i tot por. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el bus 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas però que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, però que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no hagués seguit per GPS les indicacions de Google Maps segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de dalt, on segurament havia passat el bus 19. I jo caminant sota el sol hawaià. Almenys feia vent i era prou soportable.
La roda de la maleta que ja estava mig futuda de tants quilòmetres recorreguts durant el viatge, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camí així, doncs encara quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de pagament però que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber que allà on era ja costava només $17, havia caminat l’equivalent a $5. Em seguia semblant car així que vaig mirar on quedava el punt on hauria hagut de fer el transbord d’autobus per tal d’intentar-hi arribar caminant i agafar el segon bus que hauria d’haver agafat, que en aquest cas seria el primer i únic. Fer això em semblava la millor opció ja que hauria de caminar uns 45 minuts mes i allà agafar el bus A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos dels EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que només tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si hagués hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar $5,50 que es el que hauria de costar, m’hauria costat $10. D’aquesta manera, agafant-ne només un em sortiria per $3. Així que ja més animat i veient-me capaç d’arribar fins la parada del bus A, vaig caminar sense aturar-me massa, doncs en passava un en una hora i el següent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tardaria uns 45 minuts a pas lleuger per arribar a la parada.
Fins aleshores el paisatge no era massa bonic ja que estava a les afores de l’aeroport i enmig del no res, però ara almenys una part d’aquest camí ja era més entretingut perquè ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. Això si, la calor ara era més forta que en sortir de l’aeroport i el fet de no parar va fer que ja comencés a suar. A mes una de les rodes de la maleta es podria dir que ja estava trencada, doncs la goma que la recobria s’havia partit per la meitat. Pràcticament rodava sobre el plàstic interior per lo que quasi que l’havia d’arrossegar ja que cada vegada girava menys.
Finalment, quan eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigració, vaig arribar a la parada del bus A, al mig de Chinatown de Honolulu. Encara em quedava la incògnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament només et deixaven pujar amb el que hi càpiga sota el teu seient i a l’esquena. Força puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 bitllets d’un dòlar i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant m’hauria suposat una hora llarga, a més el tram final era de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores però almenys havia estat soportable, una hora més en aquelles condicions ja no sé si ho hauria sigut.
Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet fins i tot semblava l’última parada del trajecte, doncs ja només hi quedava jo al bus i ja érem lluny del centre de Honolulu. Des d’allà vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense més problemes en un carrer molt tranquil de cases unifamiliars i que quedava relativament elevat permetent des d’alguns punts unes bones vistes de tot Honolulu.
El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren patis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava més a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguís caminant uns metres per arribar a la recepció. I efectivament, en una caseta més petita, estava la recepció amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir “cool” i em va convidar a seure. Vaig anotar les meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117€ que a mes era lo més barat que hi havia a Honolulu… Per això em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bé les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport públic. Probablement va ser l’hotelera que mes informació em va donar de la zona de l’hotel a excepció potser de la noia de l’hotel de les Cameron Highlands, a Malàisia i en aquest mateix viatge.
Després ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, però que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a la ciutat i que per tan jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser el millor d’aquella visita.
Un cop registrat i tot explicat em va acompanyar a l’habitació. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de dalt de la llitera mes propera a la porta, probablement el pitjor llit de tots. Almenys l’habitació només estava ocupada per 4 persones contant-me a mi.
Vaig deixar les coses i vaig anar ràpidament a dutxar-me. La noia no sé si per acostumada o per bona educació, va aguantar prou be les meves pintes després de mes de 24 hores donant voltes i quasi dues caminant per Hawaii. Suposo que no era el primer que arribava al hostel suant com un porc. I després de dutxar-me també ràpidament a la cuina a preparar-me un cafè i prendre-me’l allà mateix, doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bé. Ja tocava seure tranquil·lament a gaudir de l’aire hawaià.
Mentre em preparava el cafè va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el vaig entendre ja que parlava molt ràpid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allà. Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafè. Com solia passar, es va interessar per saber d’on venia i mes al dir-li que estava fent la volta al mon i que aquell dia portava 24 hores despert però que per mi seguia sent la mateixa hora que quan era a Kuala Lumpur. Això els hawaians ho entenen millor que els europeus perquè els passa el mateix cada vegada que agafen qualsevol vol en direcció oest. El noi era molt obert i amable però em costava molt entendre tot el que deia, suposo també per lo cansat que estava.
Després de xerrar una estona i de prendre’m el cafè, vaig anar cap a la zona de restaurants que m’havia dit la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans de la parada on havia baixat del bus. Eren les 17h passades i en feia moltíssimes que no menjava un plat en condicions, per lo que tenia molta gana però estava a Hawaii, on tot era 4 o 5 vegades mes car que a Malàisia. Tocava canviar el xip.
Eren quasi 10 minuts caminant fins als restaurants, doncs el hostel estava en el típic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta més vida. Allà hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, el sempre útil 7-eleven i fins i tot un McDonald’s i un Burger King. Abans però vaig comprar una ampolla d’aigua ben freda perquè ja estava al punt de pàlida per deshidratació.
Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google Maps que hi havia un McDonald’s a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els preus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2€…
Així que vaig anar cap al McDonald’s però pel camí vaig trobar el Burger King. A fora hi havia un anunci d’un menú Whopper per $7 i 10 nuggets per $2,50. Em va semblar prou bé i ja que estava mort de gana ja m’hi vaig quedar. Vaig demanar el menú però em va preguntar quin, afegint un, “one”? Jo vaig dir que si tot i que sé com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menú mes gran que costava $9,50, més els nuggets i el VAT, que als EUA no és obligatori indicar-lo, em va sortir tot per $12,65 (10,56€). Toma ja. Benvingut a Hawaii, vaig pensar. Això si, tenia un munt de menjar que era el que més necessitava en aquell moment. A més el primer dia que estàs a un lloc nou és normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar mes durant els 4 dies que hi vaig ser.
Vaig seure i vaig menjar molt bé, i de fet ja necessitava una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola il·limitada, doncs a molts països et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.
Van ser més de 12 dòlars però probablement els millor gastats. Després de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allò era el millor que podria haver fet.
Eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per investigar una mica mes aquella zona de restaurants i botigues per tal que durant els dies següents no gastar-me el que m’acabava de gastar. Vaig trobar-hi varis restaurants des de tailandesos a purs americans i el 7-eleven al que hi aniria mes tot i que mes tard en trobaria un altre mes a prop del hostel que seria on hi compraria el dia i sopar quasi cada dia. I a continuació cap al hostel a preparar una mica la ruta pel dia següent i a dormir.
Eren les 20h quan m’estirava al meu llit encara sol a l’habitació tot i que no per massa estona i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. Volia esperar el màxim possible per tal de fer un horari similar a la resta de companys d’habitació per tal que ni em despertessin a mi ni jo despertar-los pel matí per aixecar-me abans que ells. En aquell moment ja érem 3 a l’habitació els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu i que encara no l’havia vist i encara no era allà. Vaig intentar anar a dormir el més tard que vaig poder per evitar el jet lag i que em despertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que més tard va arribar el senyor que dormia sota meu sense que ni tan sols em mig despertés. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.
I així acabava aquest dia que per mi havia tingut 40 hores de les quals només n’havia dormit 2 i en males condicions. Començava així la segona etapa del viatge deixant Àsia enrere per seguir amb Amèrica. Hawaii era la primera parada americana sent aquesta la primera vegada que visitava aquesta illa. No feia ni un dia que hi era però ja havia pogut apreciar àmpliament la diferència entre Hawaii i la resta dels EUA. No sé si pel clima o per estar rodejats de platges paradisíaques enmig de l’oceà Pacífic, però aquí la gent semblava molt mes feliç, menys estressada, mes amable i molt mes oberts als viatgers. Era un lloc molt car però de moment l’ambient hawaià m’estava agradant molt.
Em vaig despertar a les 7:15h amb les millors vistes de la meva vida per tercer dia consecutiu. Com portava fent des de que era a Kuala Lumpur em quedava una estona al llit llegint notícies al mòbil, doncs s’hi estava massa bé com per aixecar-se sense gaudir una estona d’aquella imatge. Igual que el dia anterior, avui tampoc tenia intenció de sortir enlloc, només gaudir de l’apartament i pujar a la piscina quan ja fos de nit a diferència del primer dia que hi vaig pujar encara de dia per veure la posta de sol.
Després ja em vaig posar directament a mirar blogs i fòrums per a confirmar que havia de facturar una maleta en el trajecte cap a Hawaii si tot el que portava pesava més de 7 quilos. Els dos blogs que vaig llegir així ho confirmaven per lo que ja no vaig esperar més. A més quedava poc per arribar a les 24 hores quan probablement ja no podria fer canvis a la reserva dels vols. De fet, també volia contractar els menjars, doncs valien uns 3€ cada un, una ganga comparat amb altres aerolínies, però ja no em deixava perquè faltaven menys de 48h. Així que al final vaig haver de córrer i quedar-me sense els àpats.
Finalment vaig haver de pagar 204RM, uns 45€, per a facturar la maleta en els dos vols. No estava malament la broma. Haver-ho fet a l’aeroport em podria haver sortit pel doble, però haver-ho fet durant la reserva potser per la meitat, així que això ja em va servir de lliçó per a la pròxima vegada.
I ara ja només quedava mirar com anar de l’apartament a l’aeroport en transport públic, i de l’aeroport de Honolulu al hostel.
Però tot plegat va resultar ser més llarg de que pensava, de fet l’aeroport de Kuala Lumpur estava a 46 quilòmetres de l’apartament i hauria d’agafar 3 transports diferents. Vaig mirar l’opció de Grab, que és l’Uber asiàtic, i eren 65RM, uns 14€, per lo que només l’agafaria si fos totalment necessari, és a dir, si no arribava a temps o si plovia. Evidentment aquesta opció era força mes cara però en qualsevol cas molt mes barata que un Uber en qualsevol ciutat europea. De fet sortia per uns 0,30€ per quilòmetre.
A Honolulu en principi també seria fàcil ja que pel mateix aeroport hi passaven autobusos regulars cada 30 minuts que anaven fins al centre de la ciutat. El trajecte en aquest cas seria d’uns 12 quilòmetres havent de fer un transbord i pagant un total de $5, doncs els bitllets no eren integrats. En qualsevol cas era una distància que a males la podria fer caminant.
I ja amb tot lo del vol de l’endemà fet i mirats els trajectes que hauria de fer, ja vaig escriure el diari una estona, vaig mirar correus i encara contestar algun WhatsApp d’alguna conversa derivada d’haver-me felicitat dos dies abans. Per aquestes coses havia d’aprofitar el matí ja que semblava que la connexió anava una mica millor. Em semblava mentida que en un edifici tant nou i modern com aquell la connexió fos tant espantosa.
Cap a les 13h vaig sortir a comprar el dinar. No sabia què compraria ni a on, simplement aniria mirant els llocs que ja coneixia per ordre de proximitat i comprar en el primer que trobés obert. Avui ja no es tractava d’investigar sinó d’anar el mes ràpid possible.
El primer era el lloc ambulant de Nasí Lamak de just davant els apartaments, tot i que ja suposava que estaria tancat perquè només l’havia vist obert per les nits. Efectivament estava tancat, però aleshores vaig veure un noi que venia amb una bossa típica de menjar preparat, per lo que vaig suposar que a prop hi havia algun lloc ambulant que no havia vist els dies anteriors.
I efectivament, al pàrquing de l’únic edifici que hi havia en tot al carrer a part dels apartaments i que quedava just davant, hi havia uns 6 o 7 llocs ambulant amb diferents tipus de menjar, des de plats preparats de sopes, arròs, etc, a rotis o pastes dolces. Era perfecte i estava literalment a 10 metres de l’edifici del meu apartament. En aquella zona no hi havia mes edificis ni cases però amb tots els que érem només al meu edifici ja era suficient per muntar un petit mercat de llocs de menjar.
Vaig entrar-hi i vaig recórrer tots els llocs. Al principi anava a comprar una sopa perquè on la venien era l’única parada que tenia els preus posats. Quan no posen preus em fa una mica de ràbia i a mes mai pots saber si t’estan donant el preu correcte. Però una sopa no em venia massa de gust per lo que vaig anar a la parada on semblava que feien els plats més contundents.
Com que pels noms dels plats no sabia el que era res del que venien, vaig aprofitar que hi havia 3 o 4 persones demanat i vaig mirar si algun dels plats que demanaven em semblava bé. Vaig veure un amb arròs al curry i cuixes de pollastre amb suc i em va semblar prou bé, per lo que li vaig dir al venedor que volia aquell. El vaig demanar per emportar, i com ja havia vist alguna vegada, en comptes de posar-ho en una caixeta de plàstic o similar ho varen posar en bosses de plàstic. Per una banda el pollastre amb el suc, per una altra banda l’arròs embolicat en forma de triangle amb paper gruixut, i per una altra banda les verdures també en una bossa. El plat va costar 8RM, 1,80€, una mica més car que les sopes que valien entre 5 i 6RM però aquest plat era força mes complet i contundent.
Vaig passejar uns minuts per la resta de parades mirant els menjars típics malais per al cap d’uns minuts tornar directament cap a l’apartament perquè només amb allò que havia comprat ja en tindria de sobres, tot i que a part encara em quedava un dels dos Nasí Lamak que havia comprat la nit anterior.
Eren les 13:30h quan anava a dinar, posant tot l’arròs que acabava de comprar junt amb el de la nit anterior. El d’avui era al curry i el d’ahir era amb salsa picant i peix fregit, per lo que tot plegat va quedar un plat enorme d’arròs i prou bo. I en un altre plat el pollastre amb verdures. Tenia un munt de menjar i tot per només 10RM, 2,30€. Aquesta és una de les moltes coses bones que te viatjar al sud-est asiàtic, molt menjar de tot tipus a preus molt baixos.
Poder sortir al carrer i en tant poca estona poder comprar un munt de menjar ja preparat per menys de 3€ és algo que s’agraeix molt i mes quan encara recordes altres ciutats on per 3€ no trobes ni un cafè.
La connexió a Internet em va permetre veure uns minuts de notícies mentre dinava, fins que ja es va cansar i vaig passar a mirar capítols descarregats de Netflix. Almenys alguna notícia vaig poder veure i posar-me mínimament al dia.
Cap a les 14:30h acabava de dinar i em vaig estirar però intentant no adormir-me ja que aquell dia volia anar a dormir aviat, doncs l’endemà volia marxar cap a l’aeroport a les 9h, però com quasi sempre no ho vaig poder evitar. Quan em vaig donar compte ja eren les 17h i havia estat dormint dues hores com quasi cada dia.
Per la tarda vaig aprofitar per posar tota la roba que tenia mig bruta a rentar, doncs tenia rentadora i detergent, així que fins i tot vaig rentar la jaqueta, la motxilla i les bambes. Cap a la meitat del viatge va molt be llogar un apartament amb rentadora per poder rentar tot allò que normalment no portes a la bugaderia i poder així seguir amb el viatge com si fos el primer dia.
Després a preparar el que pogués de la maleta i ja a prendre un cafè mentre mirava, com sempre a Kuala Lumpur, per la finestra i escrivia el diari.
Cap a les 18h va començar a ploure amb el que semblava la tònica general de Kuala Lumpur, una bona tempesta cada tarda de dues horetes. De totes maneres a mi ja m’estava bé perquè veure-ho des d’aquell apartament era tot un espectacle, veient el llamps caure sobre les teulades dels edificis més alts i que podia veure perfectament. M’hauria agradat veure’n un caure sobre les Torres Petronas però no va haver-hi sort, queien a edificis molt propers però cap sobre les torres mes famoses de la ciutat.
Aquella nit, a partir de les 20h, volia pujar a la piscina a banyar-m’hi sent ja de nit, per lo que esperava que aquella hora ja no plogués, com de fet va ser, i encara sort perquè aquest ja era l’últim dia que podria.
Així que cap a les 20:15h, quan ja era ben fosc, vaig anar la planta 8 a buscar la targeta especial. Però aquesta vegada no va ser tant ràpid, doncs la noia em va dir que la planta 48 estava plena. No sabia que hi havia un límit, de fet per això deuria ser lo de la targeta especial, per evitar aglomeracions, i de fet millor perquè així s’hi estava molt millor.
La noia em va dir que podia esperar allà, doncs normalment la cosa va ràpida. Ja m’imaginava que per la nit hi hauria més gent interessada en pujar a la piscina i poder veure tota la ciutat il·luminada.
Per sort tot plegat va ser ràpid, doncs en menys de 10 minuts la noia em va fer un senyal. Quan m’hi vaig acostar per poc em foto l’hòstia de la meva vida davant d’ella, doncs el terra estava molt moll i les meves xancles relliscaven encara mes. De fet em vaig haver d’aguantar a la seva taula per lo que ella ho va veure de ben a prop. Primer va fer un esglai i quan va veure que m’havia pogut aguantar aleshores no va poder evitar de riure força i si no va riure mes va ser perquè jo era el client i es va aguantar tot el que va poder. De fet jo ja anava amb compte perquè ja sabia que tard o d’hora acabaria relliscant.
En fi, vam fer l’intercanvi de targetes i vaig pujar a la planta 48. Eren les 20:30h quan hi arribava i efectivament com a molt hi havia 10 persones. Estava realment bé això de limitar l’aforament sempre i quan només haguéssim d’esperar 10 minuts.
Després de mirar uns segons a l’horitzó, em vaig treure la samarreta i directament cap a la piscina. Ja fa temps que poc em banyo en piscines, de fet en tinc una a casa que fa anys que ni en toco l’aigua, però en aquesta evidentment m’hi havia de banyar. De fet em moria de ganes de banyar-m’hi. Una piscina infinita a mes de 200 metres de terra, amb les parets de vidre i amb el típic skyline de Kuala Lumpur davant teu. Si no tens vertigen, la sensació és única.
Si durant el dia ja era espectacular, per la nit ho era encara més. Quedar-se recolzat a la piscina i ja no tenir res més davant, només 200 metres de caiguda i aquella imatge, era algo que no tenia preu i molt difícil de descriure.
Evidentment vaig fer fotos per tot arreu, tan de la ciutat com de la piscina i la terrassa. Vaig estar uns 30 minuts en total dels quals més de la meitat simplement els vaig dedicar a observar l’horitzó. De fet tenia una imatge que molta gent paga per poder-la veure uns minuts, i jo la podia veure tanta estona com volgués o sempre si era des de l’habitació.
L’endemà marxava a Honolulu on dormiria en una habitació compartida per uns 35€ la nit, mentre que aquí estava sol en aquest apartament únic per 25€ la nit. Quina diferència de preus que hi ha entre certs països i que a la vegada provoca que anar a segons quins llocs compensi mes aviat poc. Aquí a Kuala Lumpur m’hi hauria quedat un mes gaudint d’aquesta ciutat i aquest apartament per uns preus tant baixos.
Recolzat al límit de la millor cantonada de la piscina i les mans penjant al buit a mes de 200 metres de terra mirava aquella ciutat sorollosa des del silenci i la tranquil·litat d’aquella terrassa perfectament il·luminada i decorada. M’hi hauria quedat hores però no volia acaparar la cantonada mes buscada…
Cap a les 21:15h vaig donar el bany per finalitzat i vaig baixar a la planta 8 a fer l’intercanvi de targetes. Vaig anar ràpidament a l’apartament a buscar diners i cap al 7-eleven a comprar sopar per aquella nit i menjar per al llarg trajecte de quasi 20 hores que m’esperava l’endemà entre vols i trasllats per arribar al hostel de Honolulu.
En sortir de l’edifici vaig veure que els 3 llocs ambulant de davant estaven oberts, per lo que ja vaig decidir que part del sopar seria un Nasi Lamak com el dia anterior, doncs era barat, n’hi havia molta quantitat i estava prou bo.
I a meitat de camí al 7-eleven, a la zona del restaurant xinés on havia dinat un dia, hi havia un lloc ambulant d’hamburgueses diferent a on havia comprat el dia anterior tot i que les hamburgueses semblaven iguals. Així que ja tenia decidit què soparia. El Nasi Lamak i una hamburguesa d’aquelles.
Vaig anar fins al 7-eleven on vaig comprar 4 paquets de tabac per no haver-ne de comprar a Hawaii, 3 bosses de patates, 3 o 4 paquets de galetes i uns panets de frankfurt per menjar algo de carn durant el viatge. Vaig sortir del 7-eleven amb una bona bossa plena de coses.
I de tornada vaig comprar dues hamburgueses special com la del dia anterior però amb formatge per 5,50RM cada una, deu n’hi do, doncs era dels sopars mes cars que havia menjat, o el que més. Tot i així eren només uns 2,50€. Finalment vaig comprar un altre Nasí Lamak al lloc ambulant de davant l’apartament. Ja ho tenia tot però m’havia passat uns 45 minuts donant voltes. Ja eren les 22h quan pujava de nou a l’apartament a acabar de preparar la maleta i a fer una última observada a la nit de Kuala Lumpur des de l’habitació.
Fins les 12 de la nit vaig acabar de rentar la roba aprofitant que tenia rentadora a l’apartament per primera vegada en tot el viatge, vaig preparar la maleta i mirar bé tot el transport públic que hauria d’agafar l’endemà. Després vaig menjar el Nasi Lamak i les hamburgueses special acabades de comprar mentre mirava Netflix fins cap a la 1 de la nit que vaig anar a dormir amb les llums de les Torres Petronas ja apagades feia 30 minuts. Vaig posar el despertador a les 6 del matí, per lo que no dormiria massa hores.
I així arribava a l’última nit a Kuala Lumpur i al continent asiàtic d’aquesta volta al mon. Marxava cap a Amèrica per visitar Hawaii, Mèxic i Canadà. S’acabaven els bons apartaments a preus de ganga i, el que em sabia mes greu, les vistes que tenia ara durant bona part del dia i tota la nit. L’endemà dormiria en un avió i la nit següent en una habitació compartida amb 4 persones mes i sense quasi finestres. Així que tocava gravar be aquests records a la memòria i canviar el xip per retornar a l’aspecte mes motxiller del viatge.
Aquesta era la primera vegada que visitava Àsia i l’experiència havia estat molt millor del que m’esperava. Em preocupava una mica el tema de l’idioma i l’escriptura, res a veure amb l’europea, però l’amabilitat i hospitalitat dels asiàtics feien que qualsevol problema es pogués solucionar ràpidament. Enlloc havia vist tanta gent amable i feliç com a Tailàndia o Malàisia. Els dies a Àsia se m’havien fet molt curts i deixava el continent amb moltes ganes de tornar-hi.
Em vaig despertar cap a les 7 del matí després d’haver passat una altra fantàstica nit. Despertar-se amb aire condicionat i veien les Torres Petronas es una de les coses en les que tardes molt en cansar-te. De fet, tot i que normalment ja em desperto amb energia, aquí em despertava amb energia, content, emocionat i sentint-me un privilegiat.
Com cada matí em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari i vaig estar treballant una estona i mirant correus pendents, alguns de reclamacions que havia posat i que tenia pendents de fer-lis seguiment per falta de temps. Amb tantes reserves, pagaments i trajectes fets era normal que hi hagués algun problema. En qualsevol cas molt pocs i amb fàcil solució. Però avui no tenia intenció d’anar enlloc en particular, doncs quedar-se a l’apartament era de les millors coses que podia fer, així que vaig aprofitar per anar mirant temes pendents. El dia anterior ja havia passejat força per Kuala Lumpur i avui el que volia era gaudir més estona de les vistes que tenia estant assegut a la taula del portàtil. De fet seria potser la primera vegada en un viatge que no tenia intenció de sortir en tot el dia excepte per comprar menjar.
Per la nit havia pensat d’anar a la Menara KL, la Torra de comunicacions de 300 metres d’alçada i que té un bon mirador, tot i que no era algo en el que hi tingués especial interès, doncs la piscina de la terrassa de la torre on estava, ja quedava a 210 metres d’altitud, res a envejar a la Menara KL. I allà m’hi podia banyar i hi podia anar quan volgués i sense pagar res. Així que tot i que en tenia la intenció, tot dependria de les ganes que en tingués per la nit.
A les torres Petronas ja no hi podia anar perquè no hi havia lloc en tots els dies que estaria a Kuala Lumpur. Ja ho vaig mirar el dia que vaig arribar, i si ho vaig mirar tant tard va ser perquè abans volia saber la previsió del temps, doncs a Nova York ja em va passar que vaig reservar amb setmanes d’antelació per pujar al OWTC i el dia que tocava estava tot ennuvolat. Però aleshores el problema pot ser aquest, que ja no trobis lloc en els dies que vols. En qualsevol cas tampoc em feia especial il·lusió pujar-hi, doncs des d’allà, evidentment, no es veuen les Torres Petronas. De fet dubto que cap mirador de Kuala Lumnpur fos massa millor a la finestra del meu apartament i encara mes que la planta 48 on hi havia la piscina. Cal tenir en compte que estàvem en una posició en què podíem veure pràcticament tota la ciutat, cosa que probablement no passa des d’altres punts. Mai m’hauria imaginat que podria dormir en un apartament que fos tant substitutiu dels millors miradors de la ciutat fins al punt que no tingués cap interès en pujar a les Torres Petronas.
Per a la Menara KL si que hi havia disponibilitat però de totes maneres les Torres Petronas es veuen millor des de l’apartament on estava, per lo que l’únic interès per anar-hi era justament poder veure el meu apartament.
Cap a les 13h vaig sortir per anar al 7-eleven més proper tot i que estava a uns 15 minuts llargs caminant. Volia comprar-hi algo per menjar o mirar si trobava algun restaurant o lloc ambulant obert pel camí, doncs el dia anterior per la tarda ja vaig veure que a mig camí del 7-eleven n’hi havia però a aquella hora ja estaven tancats. Del que m’estava ja adonant era de la diferència de viure en una planta baixa a viure en una planta 39. Mentre que en el primer cas entrar i sortir de casa no comporta cap mena d’esforç ni prendre cap altra decisió, mentre que en el segon cas mes val que no t’oblidis res o que aprofitis per fer-ho tot d’una sola vegada per no haver d’entrar i sortir 4 vegades seguides. Això si, almenys els ascensors eren rapidíssims, tan que fins i tot al pujar se’m tapaven les orelles.
Així doncs vaig sortir de l’edifici per anar cap als restaurants i ara, efectivament, estaven oberts. Vaig anar a un restaurant molt senzill i fins i tot un punt cutre on només hi havia gent local i que quedava a mig camí del 7-eleven. Diria que era xinès, doncs l’home, que era el cuiner, era xinès, tot i que la dona era musulmana.
Vaig entrar a mirar el cartell amb tots els plats i en vaig triar un mig a l’atzar, doncs pels noms no en vaig reconèixer cap. Però l’home no se si no em va entendre o em va dir que no en tenien, però em va preguntar si volia arròs amb pollastre. Com que quasi no l’entenia li vaig dir que si tot i que ja estava una mica fart de l’arròs amb pollastre, de totes maneres a cada restaurant el fan una mica diferent així que vaig dir que si per no allargar aquella conversa que semblava que no aniria enlloc.
Vaig seure en una taula de 4 quasi davant del mostrador en aquell resyaurant que era a l’aire lliure però tapat amb una lona de plàstic que i que feia que sota s’hi estigués prou fresquet. Al cap de 5 minuts em va portar el plat i efectivament estava preparat d’una manera que encara no havia provat. L’arròs era estil basil però amb una salsa nova per mi. I el pollastre diria que era rostit, amb suc i verdures, per lo que al final no se’m va fer tant pesat com pensava. El preu, 5RM (1€).
En acabar vaig anar a un lloc ambulant que hi havia al costat d’aquell restaurant i seguint de camí cap al 7-eleven on hi venien rotis hindús, una espècie de pasta feta de plàtan i fregida que ja havia provat a Cameron Highlands, i en vaig comprar 6 de diferents tipus, en total 2,50RM, 0,50€. Tot plegat més barat del que m’esperava. Els rotis me’ls vaig endur a l’apartament i me’ls vaig menjar allà mirant per la finestra i per acabar d’omplir-me bé tot i que realment ja no tenia més gana, però amb aquests preus s’ha d’aprofitar i provar diferents tipus de menjars. I més jo, que només que camini una mica cada dia, ja m’aprimo molt. Val a dir que els rotis d’entrada no semblen massa bons però ho estan realment molt. Només la pasta de fora ja està boníssima, però és que a mes cada un està fet d’una manera diferent i amb un farcit diferent, podent ser de carn, atún o el que es vulgui.
A diferència dels rotis que vaig menjar a les Cameron Highlands, aquests no eren tots de plàtan, de fet potser no es deien ni rotis, doncs almenys un semblava de peix. Encara no dominava tant de menjar hindú i malai com per saber-ho diferencia tot. En qualsevol cas estaven molt bons.
En acabar els rotis ja eren les 14:30h, hora que em vaig estirar al llit amb les cortines ben obertes per poder veure tot Kuala Lumpur i com quasi cada dia em vaig quedar adormit un parell d’hores.
Em vaig despertar cap a les 17h encara sense tenir clar si anaria o no a la Menara KL. La veritat és que pel matí havia intentat comprar les entrades per Internet però no sé si degut a què la connexió fallava o que a la seva web tenien algun problema, al final no vaig poder finalitzar la compra. Quasi que ho preferia perquè així ja no calia que decidís. A més a les 17:30h va començar a ploure i amb força. De fet queien molts llamps i fins i tot en vaig veure un caure just a sobre d’un dels edificis que veia davant meu. Va ser espectacular poder-lo veure tant bé. De fet mirar la tempesta per aquella finestra era ja un espectacle en si mateix, doncs amb tantes torres i tant altes cada pocs minuts un llamp impactava sobre alguna teulada. Això era força habitual aquí i a molts llocs amb climes similars. Molta calor durant tot el dia i per la tarda pluges molt fortes però breus, generalment no duraven mes de 20 minuts.
Mentre em prenia el cafè, mirava correus, escrivia el diari i seguia intentant comprar l’entrada pel mirador de la Menara KL. De totes maneres tenia clar que si seguia plovent així no la compraria, de fet només que fes núvol ja tampoc la compraria, doncs pujar a un mirador amb el cel totalment tapat quasi que no val la pena. Es per aquest això que no m’agrada comprar aquest tipus d’entrades amb tant temps d’antelació.
Va seguir plovent fins cap a les 19h moment en què vaig aprofitar per anar a comprar al 7-eleven, bàsicament menjar com sempre, tot i que aquesta vegada vaig comprar una hamburguesa a un lloc ambulant que hi havia just davant del 7-eleven. Era d’ou i enciam i me la vaig endur per menjar a l’apartament. Era la primera vegada en tot el viatge que menjaria hamburguesa i em venia molt de gust. De fet fins i tot tenia una mica de mono. I cap a les 20h vaig tornar a sortir primer amb la intenció d’anar a la Menara KL en transport públic, però així tardaria 45 minuts, i caminant tardaria una hora llarga, per lo que finalment vaig decidir anar a les Torres Petronas que les tenia a 15 minuts caminant i ja em sabia el camí de memòria.
Així doncs, finalment, entre que no havia comprat les entrades per la Menara KL, que tardaria una hora en arribar-hi i que sense entrades no tenia gens garantit poder-hi pujar, vaig decidir de no anar-hi. Així que vaig anar directament a les Torres Petronas arribant-hi cap a les 20:15h.
Tot i que allà ja hi havia estat el dia anterior valia la pena tornar-hi de nit per veure les torres ben il·luminades i en general tot l’ambient de la zona, doncs les primeres plantes de les torres es un centre comercial i els voltants estan plens de locals que fan que aquelles hores hi hagi mes gent que al migdia. De fet es nota que la gent ho prefereix perquè ara hi havia força més gent que quan hi vaig estar el dia anterior però pel matí. I també a diferència del dia anterior, aquesta vegada vaig entrar-hi i vaig anar dins al parc que quedava darrere les torres, doncs per la nit hi ha un petit llac artificial amb fonts il·luminades.
Així que després de fer algunes fotos a les torres vaig anar cap a la porta principal que està just enmig de totes dues torres.
Tan bon punt creues el gran portal d’entrada ja es poden veure penjats del sostre 2 cotxes de F1 de l’equip Petronas donant la benvinguda a les torres i just després ja s’entra a un centre comercial enorme que ocupa les 5 primeres plantes de totes dues torres. Tot i que era prou tard, el centre comercial estava tot obert i ple de gent a les 5 plantes.
La meva intenció era anar directament cap al parc de darrere les torres així que seguint per la planta baixa vaig creuar tot el centre comercial en direcció contrària a la porta principal fins arribar al anomenat KLCC Park que és com el pati del darrere de les torres.
Aquest és un parc on durant el dia quasi no hi ha ningú però que a partir de les 20h s’omple de gent per veure les fonts il·luminades amb les torres de fons, també il·luminades. Realment les fonts del parc no són massa espectaculars, de fet ho són molt més les de Montjuïc. Però amb les Torres Petronas i altres edificis del voltant la imatge es força impressionant. Fins i tot mirar cap amunt una estona pot arribar a ser marejant. No envà allà hi havia almenys 500 persones mirant les coreografies de les fonts.
Vaig donar una petita volta pel parc, que era mes gran del que creia, una altra pel centre comercial, pujant fins la planta 3 i donant la volta a cada una de les torres i ja vaig sortir per on havia entrat donant la visita per finalitzada. Eren les 21:30h quan tornava cap a l’apartament. Pel camí, quasi al costat de les torres vaig comprar dos pinxos d’algo arrebossat tot i que no sabia ben bé que era i que no hauria d’haver comprat, doncs per estar on estava els pinxos eren mes cars que en altres llocs, concretament 2RM cada un (0,45€).
El camí de tornada a l’apartament, i a diferència dels dies anteriors, el vaig fer rapidíssim, doncs ja em sabia fins i tot els millors llocs per creuar la carretera de 3 carrils per sentit que separava l’edifici del meu apartament de la resta de la ciutat. Ja caminava sense pensar ni aturar-me en cap moment, ja quasi com un local mes. El que el primer dia em va costar 15 minuts de rellotge, ara no me’n comportava mes de 3.
Just davant de l’apartament hi havia 2 o 3 llocs ambulant encara oberts i que estaven allà només pels inquilins de la torra del meu apartament, doncs no hi havia res mes en mes de mig quilòmetre. Em va semblar que en un venien fruites i sucs, en un altre creps i en el tercer Nasí Lamak, que no sabia ben bé que era però semblava un plat preparat que costava 2RM, ni mig euro, així que en vaig comprar per sopar junt amb l’hamburguesa que ja tenia i els dos pinxos que acabava de comprar. Feia gràcia la presentació del plat, doncs estava tot comprimit dins una espècie de papelina gran de paper. De fet molts plats preparats els embolicaven d’aquella manera tant curiosa. Això si, al final m’havia currat un bon sopar. Aquesta era l’única cosa dolenta de l’apartament, que les botigues quedaven a uns 10 o 15 minuts caminant. La part bona d’això és clar, era que des de l’apartament podíem veure tota la ciutat, algo impossible des d’un edifici ubicat mes al centre de la ciutat.
Vaig pujar a la planta 39 i cap a l’apartament. Vaig prendre una cervesa mentre mirava, com sempre, per la finestra les Torres Petronas i la resta de Kuala Lumpur il·luminada i em començava a mirar el tema de l’equipatge pel vol a Honolulu, ja que en principi el màxim permès en cabina eren 7 quilos i jo els superava almenys en 4 quilos. En principi no tenia més remei que pagar uns 22€ per cada vol, i eren 2, per tal de poder facturar la maleta.
Cada vegada que prenia una cervesa no podia evitar de pensar els prejudicis que tenim o lo equivocats que estem en algunes coses. Suposadament en un país oficialment musulmà és molt difícil o molt car trobar-hi alcohol i encara mes poder-ne beure, cosa totalment errònia doncs jo aquí em prenia una cervesa al dia sense cap problema.
Cap a les 23h vaig començar a sopar tot el que tenia per aquell dia, és a dir, el Nasi Lamak, l’hamburguesa i els dos pinxos d’algo arrebossat que no sabía que era però que estava molt bo, tot plegat mentre seguia batallant amb la connexió a Internet que des de que hi havia els veïns nous no xutava massa, no se si deurien tenir algo a veure. Així que no vaig poder mirar les notícies i em vaig haver de conformar amb el que tenia descarregat a Netflix, “Así nos ven”, una sèrie documental basada en fets reals que sempre és mes interessant. El Nasi Lamak no era tant complet com altres plats però perquè no costava ni mig euro, tot i que quasi que era suficient per un sopar, doncs portava arròs i carn però d’arròs en portava molt.
L’hamburguesa, comprada ja feia 3 hores, evidentment ja no estava tant bona però em venia tant de gust que me la vaig menjar tota. De fet aquella nit vaig menjar moltíssim per menys de 5€.
I just després de sopar i quan eren les 12 de la nit vaig anar cap al llit seguint mirant Netflix però més per la finestra, doncs per nits que passessin no em cansava de veure les Torres Petronas completament il·luminades davant meu. A mes aquest dia vaig veure com s’apagaven com cada dia a les 12:30h.
Em vaig despertar cap a les 6 del matí i el primer que vaig veure just obrir els ulls i encara estirat al llit, varen ser les Torres Petronas, totes dues de dalt a baix i a vista d’ocell a mes de bona part de la ciutat de Kuala Lumpur des de 170 metres d’altitud. Així si que és agradable despertar-se. Havia passat de despertar-me la nit anterior en una habitació de 6m2 amb una finestra que donava a un passadís i on podia veure una paret, a despertar-me en un apartament amb tota una paret de vidre que semblava un mirador a 170 metres de terra des d’on veia tota la ciutat. Això, que pot semblar molt car, no ho és gens, de fet aquest apartament em costava 25€ la nit i cal tenir en compte que no només tenia aquelles meravelloses vistes sinó que a mes podia anar a la piscina que hi havia a la terrassa de l’edifici, a 210 metres d’altitud, i tot el que pot tenir un apartament, amb nevera, microones, cuina, bany, etc, a part de tota la seguretat que tenia l’edifici, doncs allà era impossible entrar si no hi tenies un apartament comprat o llogat.
Com cada primer dia sencer en una nova ciutat, aquest seria un dia complet i intens de caminada per bona part de la ciutat visitant alguns llocs que ja portava pensats des d’abans d’iniciar el viatge.
I com cada matí, però millor que mai, em vaig prendre un cafè, per primera vegada sense haver d’utilitzar la meva tassa portàtil ni el meu escalfador portàtil, vaig escriure el diari i vaig decidir quins llocs visitaria aquell dia. Aniria fins els peus de les Torres Petronas, després cap a la Menara KL (la famosa torre de telecomunicacions tan alta com les Torres Petronas), després a la Plaça Merdaka i d’allà una volta per Chinatown. Tot plegat ho faria caminant ja que el que mes lluny em quedava era Chinatown que estava a uns 3,5 quilòmetres, és a dir, a menys d’una hora caminant sense pauses. Com sempre dic, almenys el primer dia que soc en una ciutat, m’agrada anar caminant sempre que es pugui, doncs és la millor manera de veure i viure be la ciutat, i en aquest cas tot plegat quedava prou a prop.
Em vaig acabar el cafè tranquil·lament mirant per la finestra, de fet m’hi hauria passat hores mirant per la finestra, em vaig dutxar i cap a les 9h vaig sortir a fer la primera passejada per Kuala Lumpur. Les Torres Petronas estaven a uns 20 minuts caminant i era el que tenia mes a prop de tot el que volia veure, així que vaig anar directament cap allà. El problema va ser creuar la carretera que hi ha a uns 100 metres dels apartaments i que mes que una carretera semblava una autopista i dividia completament el barri on era l’apartament de la resta de la ciutat. Aquesta era la primera vegada que l’havia de creuar i encara no sabia el millor lloc per a fer-ho, de fet quasi tots eren dolents, per lo que vaig passar-me 10 minuts de rellotge intentant creuar-la. 10 minuts pot semblar poc temps, però passar-se’ls pal plantat en una vorera intentant creuar una carretera, aquests 10 minuts es fan una eternitat. Finalment vaig aprofitar que un camió va tardar una mica en arrencar després d’un petit embús i que a mes als altres dos carrils els cotxes estaven a uns 20 metres per passar corrent. Però aquest només era un dels sentits d’aquella carretera, faltava encara l’altre que no va costar tant però els seus 3 o 4 minuts si que varen requerir. Si vaig preferir passar per allà tot i l’estona és perquè no es veia cap semàfor en desenes de metres, i de fet els locals també creuaven per allà al mig com jo, això si, ells no s’ho pensaven tant i en 2 o 3 minuts ja creuaven.
Un cop passada la carretera ja només havia d’anar tirant un sol carrer per una vorera normal durant uns 10 minuts i pel que ja era un dels barris mes importants de Kuala Lumpur fins arribar als peus de les Torres Petronas. Durant el camí ja es veien una mica, però en un moment determinat, al girar una cantonada, de sobte apareixen en la seva totalitat a escassos 20 metres davant teu, per lo que la impressió de veure-les de tan a prop és molt forta, doncs no t’ho esperes gens al girar aquella cantonada i menys tenir-les ja just davant.
Un cop estàs just als peus de les torres és una passada mirar amunt i veure el que tantes vegades has vist en imatges. El famós pont que uneix totes dues torres i la seva forma tant peculiar amb els 5 trams simbolitzant els 5 pilars de l’islam. La seva peculiar forma doncs, te un significat ben concret i de fet res està fet a l’atzar.
Vaig estar uns 10 minuts passejant pels peus de les torres fent les fotos de rigor i observant-les una bona estona fins que vaig seguir el trajecte cap a la Menara KL, la torra de comunicacions quasi tant alta com les Torres Petronas i que forma, junt amb elles, el típic skyline de Kuala Lumpur.
Vaig estar caminant uns 15 minuts mes fins que hi vaig arribar molt a prop però no hi vaig anar just fins al peu ja que havia de donar molta volta i no em compensava, ja que des d’on em trobava ja la veia molt be. De fet, segons Google Maps havia de caminar quasi 30 minuts per arribar-hi, mentre que ara ja em trobava a menys de 50 metres d’elles. Això si, amb un petit bosc enmig que m’impedia poder tirar recta. I tal com havia fet a les Torres Petronas, fotos i contemplar durant una estona la torra que és realment també impressionant, doncs a diferència d’un edifici, aquesta és com un pal gegant aguantant una cúpula enorme que sembla que hagi de caure en qualsevol moment.
Des d’allà em vaig dirigir cap a la Plaça Merdaka, la plaça emblema de Kuala Lumpur, doncs va ser en aquesta plaça on es va declarar la independència de Malàisia. És una plaça molt gran sense res, només amb gespa i una bandera malaia gegant al bell mig. Un dels reptes és creuar-la d’una tirada, doncs és molt gran i sense cap ombra, per lo que quan fa mes calor és realment dur creuar tota la plaça.
Però pel camí, i això és lo bo d’anar caminant, vaig passar pels ja típics llocs ambulant dins un mateix recinte, amb taules comunes i una botiga amb begudes, molt similar a on vaig fer l’últim dinar a Malacca i on de fet vaig menjar el mateix que acabaria menjant ara i aquí, doncs em va agradar molt. Eren les 10:45h i ja feia 5 hores que estava despert per lo que vaig decidir fer un d’aquells esmorzars-dinars que acostumava a fer.
Vaig entrar i vaig anar mirant tots els llocs fins a parar-me davant del que em va semblar mes interessant. Casualment el primer plat de la carta era Wantan Mee, cosa que em va semblar el mateix que havia menjat a Malacca i que eren espaguetis xinesos amb porc i una espècie de raviolis grans amb carn feta al vapor. Com que allò em va agradar molt i ho preferia a l’arròs i al pollastre, doncs ho vaig demanar. El preu aquí eren 6,50RM mentre que a Malacca van ser 6RM, per lo que vaig considerar que estava molt be tenint en compte que ara estava a Kuala Lumpur on se suposa que tot és una mica mes car. De fet, el senyor que vaig conèixer al bar mes mític de Melacca em va dir que evités anar a Kuala Lumpur perquè era una ciutat caríssima. Es podria dir que és caríssima respecte altres ciutats de Malàisia, però seguia sent una ciutat mot barata comparada amb qualsevol ciutat europea.
Vaig seure en una de les taules i tot i que ja hi havia gent encara estava tot força buit. De fet hi havia tanta poca gent que el senyor que hi havia mes a prop meu no deixava de mirar-me, entenc per veure’m l’únic occidental del barri, doncs val a dir que els llocs on intento menjar son sempre llocs per locals on difícilment s’hi pot trobar un sol turista.
La carn de porc no estava feta exactament com la de Malacca però em va agradar mes, semblava mes torrada o feta a la barbacoa. La resta era igual, amb aquella espècie de raviolis gegants de carn feta al vapor i els espaguetis tot i que aquí em va semblar que no n’hi havia tants. En qualsevol cas estava molt bo com ja m’esperava. Cap a les 10:50h vaig acabar, vaig pagar i vaig seguir el camí cap a la Plaça Merdaka.
Però poc abans d’arribar-hi vaig passar per un carrer molt autèntic, molt estret però ple de botiguetes tan de musulmans com hindús, cotxes i gent. De fet era ben complicat poder-hi caminar de tant ple que anava. Era un carrer amb uns edificis força deteriorats i tot molt brut, però des d’allà es veien les Torres Petronas i la bandera gegant de la Plaça Merdaka. Aquestes son les coses quasi excepcionals de Kuala Lumpur, aquestes grans diferències a pocs metres de distància unes de les altres. Mentre caminava per un carrer amb edificis mig en runes i gent vivint al dia amb lo poc que podia vendre, veia una de les obres d’enginyeria mes importants del mon. Un contrast fascinant i que per mi va ser de les coses que mes em va agradar veure aquell dia.
Vaig caminar una estona per aquest carrer, on per cert s’hi podia comprar qualsevol cosa, i després fins la Plaça Merdaka que estava quasi al costat. El que no m’esperava que hi hagués allà era el teatre Nacional de Malàisia, un edifici d’estil musulmà simplement impressionant i molt gran. A mes just al costat hi havia una mesquita per lo que tot plegat fa que la Plaça sigui molt mes que una simple plaça. A mes, just a l’altra banda, hi ha uns edificis d’estil colonial la qual cosa aquesta plaça representa a la perfecció una de les peculiaritats de Malàisia, la seva multiculturalitat totalment integradora i respectuosa les unes amb les altres. Son coses que costen mot de veure a altres països, de fet jo no ho he vist en cap, aquesta harmonia total entre cultures i religions tant diferents.
Ara tocava creuar aquella plaça sota el sol i sense cap ombra on resguardar-se. Eren quasi 10 minuts caminant que es fan molt llargs ja que el sol hi pica amb molta força. De fet al mig de la plaça no hi havia absolutament ningú i els pocs turistes que hi havia estaven en un lateral ben a prop de les ombres que oferia la mesquita.
I un cop aconseguida la fita de creuar tota la Plaça Merdaka a peu ja vaig anar cap a Chinatown que quedava a uns 10 minuts caminant de la plaça. Com sol ser habitual, Chinatown queda força ben ubicat dins de Kuala Lumpur com en quasi totes les ciutats, ja trien be el lloc ja…
Pel camí vaig veure un McDonald’s amb els cartells dels gelats a la paret de fora. Me’ls vaig quedar mirant i amb la calor que feia i havent acabat de dinar, em van venir molt de gust. Primer pensava en el típic cono, però no en vaig veure cap de normal, tots eren amb gustos de menta, cafè, maduixa i altres coses, per lo que finalment em vaig decidir per un McFlurry que porta galetes oreo triturades. Així que vaig entrar i el vaig comprar per 5RM, 1€, i em va entrar de puta mare, no envà aquest era el primer gelat que em menjava en tot el viatge. No n’acostumo a menjar, però de postre i amb la calor que feia va ser el millor que podria haver menjat en aquell moment. Vaig seure en uns bancs que hi havia al costat sota un pont i que semblava una parada de taxi i allà me’l vaig menjar tranquil·lament mentre descansava i passava una mica la calor.
Quan ja entrava a Chinatown vaig veure un KK que son unes franquícies similars al 7-eleven però suposadament mes barates tot i que encara no ho sabia perquè no hi havia comprat mai. Hi vaig entrar i efectivament tot era un 5 o 10% mes barat que al 7-eleven, i jo sempre comprant al 7-eleven… I de fet, el que mes diferència de preu tenia eren les cerveses, doncs al 7-eleven costaven uns 2€ i allà 1,50€. Vaig comprar-ne dues a mes d’algo de menjar i una ampolla d’aigua perquè ja no aguantava mes la sed, de fet hi vaig entrar per comprar bàsicament aigua. Això si, només sortir se’m va trencar la bossa, o ja me la van donar mig trencada, i va caure tot a terra. Per sort no es va trencar res, només la cervesa una mica moguda.
Un cop allà ja estava a l’entrada de Chinatown, de fet, només girant la cantonada del KK ja es veia que aquell carrer era de Chinatown, doncs son inconfusibles. Els edificis vells, els llocs ambulant, els cartells en xinès i, evidentment, la gent, tots xinesos, i molts.
Vaig seguir caminant per aquell primer carrer fins a trobar-me amb un mercat enorme que ocupava uns 4 carrers molt llargs, a mes tots ben adornats i amb tot tipus de botiguetes, des de menjar fins a falsificacions de qualsevol cosa, típic xinès. Un cop allà al mig és fàcil oblidar-te a quin país, doncs es perd totalment qualsevol referència al país on estàs. Tota referència és xinesa, fins i tot els costums o la manera de viure. Tot plegat és 100% xinès.
Vaig passejar per quasi tot el mercat fins que eren quasi les 12 del migdia quan ja vaig anar tirant cap a l’apartament. M’havia allunyat 4 quilòmetres per lo que tenia una hora llarga de camí, que sumat al que ja portava caminant farien mes de 3 hores. La veritat és que només pensar-hi se’m feia una mica llarg i sobretot em preocupava la calor que cada vegada era mes intensa. De fet aquest dia estava molt mes cansat que altres dies caminant la mateixa estona, no sé si pel fet d’haver d’estar contínuament esquivant persones i motos però en qualsevol cas em donava la sensació que portava 5 hores caminant.
Quan caminava de tornada pel mateix carrer pel que havia entrat vaig veure que la Menara KL estava ben a prop i que des d’allà, Chinatown, en tenien una visió perfecte. Com sempre, els xinesos triant bons llocs per fer-hi el seu barri. I ja que la tenia tan a prop i em venia de camí, doncs vaig anar en direcció a la Menara KL per passar-hi pel costat contrari del que havia passat al venir, així tornaria a l’apartament per un camí diferent el de l’anada, tal com a mi m’agrada.
Però mentre caminava pels carrers mes autèntics de Chinatown per sortir-ne, encara vaig poder veure el que per mi era el carrer mes autèntic de tots. Un carrer on quasi no hi tocava la llum dels ol, els edificis eren negres i alguns en runes, el terra era ple d’una substància que no vaig acabar de saber que era però que en qualsevol cas feia una pudor horrible, i fins i tot 3 o 4 homes asseguts a terra emmanillats un a l’altre. No sé ben be què els passava o què feien però allà no s’hi veia cap comissaria. Aquell carrer acabava tenint un metre d’ample i arribava a la terrassa d’un restaurant on hi havia mes rates que comensals. Poques vegades m’havia atrevit a creuar un carrer com aquell, però el vaig acabar creuant junt amb el restaurant per sortir a un carrer on ja hi tocava mes la llum del sol i l’olor era mes soportable.
Efectivament, vaig passar ben a prop altre vegada de la Menara KL però per un altre costat, aprofitant per fer alguna foto mes. A mes, quan ja portava mes de la meitat del camí que em quedava, vaig tornar a passar per les Torres Petronas, doncs aquestes ja quedaven mes a prop de l’apartament i era quasi inevitable no passar-hi. Això si, evidentment hi vaig arribar per un altre costat per lo que les vaig poder veure des d’una perspectiva que no havia vist abans. Començava la zona financera i d’hotels de luxe de Kuala Lumpur, cosa que es notava també amb la gent i cotxes que es veien pel carrer, que curiosament, molts eren xinesos o japonesos, no ho sé, però en qualsevol cas no malais. En pocs minuts havia passat de caminar per un carrer on només hi faltava que hi hagués un mort a terra a caminar entre torres, cotxes de luxe i banquers. Aquests contrasts em fascinen.
I a partir d’allà el camí ja era el mateix per el que havia vingut per lo que ja vaig deixar de mirar Google Maps i el camí es va fer molt mes ràpid, cosa que em va anar be perquè ja estava força cansat, eren les 13:30h per lo que ja feia 4 hores i mitja que caminava. De fet la tornada va ser mes llarga del que m’esperava, entre altres coses perquè de tan en tan em parava per veure alguna cosa.
Però abans d’arribar vaig veure un lloc ambulant hindú amb força cua de gent local i això sempre és bona senyal, per lo que m’hi vaig parar per comprar el sopar. Com que no sabia què era res del que tenien, el noi em va preguntar: Chicken? A lo que li vaig respondre que si i que li posés un ou, doncs en tenien de fets i separats i la gent deia si en volia o no. Tot el plat per 6RM, 1,20€, i era d’aquells plats comprimits dins una capseta de plàstic que al posar el menjar ne un plat sembla que n’hi hagi el doble. Sempre s’ha d’estar pendent d’aquests llocs amb molta cua de locals, sempre son una bona opció per menjar be, barat i evidentment, cuina local.
Cap a les 13:45h arribava a l’apartament i tot i que ja feia estona que havia menjat i per tan ja no tenia la son de la migdiada, estava tant cansat després de les 4 hores de caminada que em vaig estirar al llit mirant les Torres Petronas per la finestra i em vaig quedar ben adormit fins cap a les 16h. Dues hores de migdiada com quasi cada dia. I també com acostumo a fer sempre després de llevar-me, a prendre una bona tassa de cafè bullint i a escriure una mica el diari del viatge fins cap a les 18:30h que vaig anar a la planta 48 de l’edifici on hi havia la piscina infinita i mirador dels apartaments amb una vista encara mes ampla de la ciutat que la que tenia des del meu apartament, doncs de fet aquí les vistes eren de quasi 360º mentre que en el meu apartament eren de 180º.
Però quan ja era a l’ascensor, on per anar a qualsevol planta s’ha de passar la targeta que dóna accés a l’edifici, semblava que no funcionava. La passava pel lector però al clicar sobre el botó de la planta 48 aquest no s’activava. Com que no vaig estar una estona provant-ho sense acabar de clicar cap dels botons, finalment l’ascensor va pujar fins la planta 41 ja que l’havien demanat. Allà va pujar un noi que em va veure que encara intentava anar a la 48, i aleshores em va explicar què passava. Per poder anar a la planta 48 primer havia d’anar a la planta 8 a demanar una targeta especial, previ dipòsit de 100RM que em retornarien quan baixés de la planta 48. Semblava doncs que tot i que podia anar a la planta 48 quan volgués, l’accés estava restringit i sobretot controlat, sabent en tot moment qui hi havia.
Així que vaig tornar a l’apartament a buscar els 100RM i cap a la planta 8. Quan hi vaig arribar vaig flipar, doncs hi havia una altra piscina, un parc infantil i una espècie de piscina amb aigua caient del sostre en forma de cascada. I jo no tenia ni idea de que en aquella planta hi havia tot allò. Vaig caminar una mica fins a trobar un mostrador on casualment hi havia la mateixa noia que el dia anterior estava a la recepció i que ja em coneixia de tanta estona que em va veure per allà donant voltes esperant a què el meu apartament estigués a punt per poder-hi entrar. Li vaig comentar lo de la targeta per la planta 48 i va treure una llibreta on em va apuntar, vaig haver de firmar, donar-li la meva targeta i els 100RM i ella em va donar la targeta especial. Amb tot vaig tornar als ascensors i ara si, al passar la targeta pel lector i clicar sobre el botó de la planta 48, aquest es va activar i vaig anar cap a una de les millors piscines de Kuala Lumpur.
Al arribar-hi, no només havia de passar la targeta per un lector per obrir la porta com a tot l’edifici, sinó que un cop oberta, un noi de seguretat la revisava. Vaig flipar una mica amb tanta seguretat per accedir a aquella planta, de fet hi havia molta menys gent de la que m’esperava, no eren ni 10 persones, potser per tot el procés que s’havia de fer per arribar-hi. En qualsevol cas millor, doncs s’hi estava molt millor del que pensava. La piscina quasi buida i espai per tot arreu per poder fer tantes fotos com volgués.
Pel que fa a la planta en si, era simplement impressionant, de fet mes del que m’esperava, doncs es tenia una visió de 270º, és a dir, a només un dels 4 costats hi havia una paret que impedia la visió, però en els altres 3 no, quedaven completament lliures permeten una visió perfecte de la ciutat i de la posta de sol, doncs per l’hora que era el sol ja s’estava ponent i vaig poder veure algo que realment si que no m’esperava, una de les millors postes de sol que he vist mai. A mes, estranyament, no hi havia núvols, doncs a aquella hora és molt habitual que a Kuala Lumpur plogui o faci núvol, per lo que la imatge va ser brutal. Es varen donar una sèrie de circumstàncies que varen fer que pogués gaudir uns minuts d’aquell moment que era certament emocionant.
Em vaig quedar allà dalt simplement contemplant la ciutat des de 210 metres d’altitud durant uns 30 minuts. Aquell dia no em vaig banyar ja que no portava el banyador posat, tot i que encara tenia 3 tardes per davant per lo que segur que em banyaria en aquella piscina infinita. Feia anys que no tenia cap interès en cap piscina però ara em moria de ganes de poder nadar una estona per aquella tant particular.
Cap a les 19:30h ja vaig baixar fins la planta 8 a deixar la targeta i recollir la meva i els 100RM i cap a l’apartament, on no estava a 210 metres però si a 170, i les vistes eren quasi igual d’impressionants que des de la terrassa. Realment el meu apartament estava a una altura i en una orientació perfectes, doncs sense anar mes lluny, el del costat no tenia les Torres Petronas tant ben encarades a la finestra com ho estaven al meu apartament.
Cap a les 20h vaig prendre una cervesa assegut davant la finestra de l’habitació amb tota la ciutat il·luminada davant meu. Aquella va ser la millor cervesa que prenia en molt de temps, a mes era cervesa Skol, típica asiàtica. Ni la millor cervesa del mon presa a la millor terrassa del mon podia superar aquella Skol presa en aquell apartament. De fet, de nit tot plegat era encara mes impressionant que de dia.
Per cert, que aquest dia era el meu aniversari, i tot i que ara considerava que no podia estar enlloc millor, aquest era el primer aniversari de la meva vida que passava sol, o almenys sense celebrar-ho amb ningú. L’any anterior ja havia passat el meu aniversari de viatge, però en aquella ocasió estava a Mèxic amb gent coneguda que fins i tot em van fer un regal, per lo que encara vaig fer una petita celebració. Aquest any no el celebraria amb ningú però m’emportaria un record inoblidable.
Vaig intentar fer una videotrucada amb la família però la connexió a Internet era molt dolenta i no hi va haver manera. Semblava mentida que un apartament tant nou i de tan luxe la connexió fos tant dolenta. En qualsevol cas tota la família i amics em van enviar els seus missatges de felicitació per lo que en aquest sentit tot va ser igual que qualsevol altre any. Jo tampoc em vaig comprar res ni vaig bufar cap espelma, doncs ja és algo que no m’interessa massa i que moltes vegades faig per compromís, per lo que aquest any només agrair tot el que tenia i donar gràcies per poder gaudir d’aquell moment únic en aquell apartament.
Aquells minuts en què el sol s’amagava completament eren probablement els millors del dia per mirar per la finestra. No només es podia veure el sol com mica en mica quedava amagat rere l’horitzó, sinó que en menys de 10 minuts veies com milers de petites llumetes a tota la ciutat s’anaven encenent mica en mica deixant a la vista una ciutat completament diferent i encara mes màgica. El moment culminant arribava quan les Torres Petronas s’il·luminaven en la seva totalitat. Mai m’havia passat tanta estona mirant per una finestra.
Cap a les 21:30h vaig començar a sopar el plat preparat que havia comprat al migdia en aquell lloc ambulant ple de locals i la veritat és que havia encertat. Un d’aquells plats que omplen molt no només per la quantitat sinó pels ingredients i prou picant com els agrada als asiàtics i com jo ja m’hi estava acostumant després d’un mes. També ja m’havia quedat clar que aquí normalment es menjava en un plat únic, normalment arròs o paste amb carn i ou, però tot en el mateix plat. Al final segurament no menges tant com si fessis dos plats però lo suficient com per no tenir mes gana. A mes el menjar mai és fregit i moltes coses son fetes al vapor, a la plancha o bullides, el que provoca menys calories per la mateixa quantitat de nutrients ingerits. Així estan els asiàtics de prims.
Després de sopar vaig intentar mirar Netflix però la connexió era tant dolenta que fins i tot Netflix es tallava, i quan això passa, mes val deixar-ho estar. M’havia enganxat a una sèrie documental anomenada “Soy un asesino” amb testimonis directes de presos al corredor de la mort.
Cap a les 23h ja simplement em vaig estirar al llit mirant per la finestra tota la Il·luminació de Kuala Lumpur i en especial les seves dues torres mes famoses aprofitant que tot seguiria així almenys fins les 12 de la nit que apagaven les llums de les Torres Petronas.
Aquest havia estat el meu primer dia complet a Kuala Lumpur i com tots els primers dies en una nova ciutat va ser ben aprofitat, caminant mes de 15 quilòmetres per visitar alguns dels punts mes coneguts o els barris mes autèntics d’aquesta ciutat en ple creixement. Lo bo d’aquest apartament és que no només em permetia gaudir del dia sinó també de la nit. Estava molt content per aquella elecció i molt emocionat de poder passar 3 dies mes en aquesta fantàstica ciutat.
Em vaig despertar una mica abans de les 6 del matí, abans de que sonés el despertador. Aquest dia ja marxava cap a Kuala Lumpur i la que seria l’última parada a Malàisia. La intenció era deixar l’hotel cap a les 9h, arribar a Melaka Sentral cap a les 10h, agafar un bus exprés com a molt tard a les 11h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 13h. El check-in a l’apartament era a partir de les 15h, per lo que si tot anava així, tindria dues hores per dinar i arribar a l’apartament.
Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè, vaig mirar totes les opcions i horaris de tot el que hauria d’agafar, vaig escriure el diari, vaig recollir-ho tot i cap a les 8:30h marxava de l’hotel. Ja hi havia un dels dos nois que normalment hi havia a recepció tot i que encara estava fora. Em vaig acomiadar d’ell i vaig anar cap al Medical Center de Melaka doncs allà hi havia la parada del bus local 17 que havia d’agafar per anar a Melaka Sentral, el mateix que vaig agafar en arribar.
Quan portava uns 5 minuts caminant vaig mirar a Google Maps on havia buscat la ruta però, no sé perquè, ja no hi era. Probablement hauria tirat enrere a l’aplicació fent que tornés a l’inici. En qualsevol cas les indicacions que havia guardat al sortir de l’hotel ja no hi eren. Vaig mirar a la zona de Medical Center i vaig veure-hi una parada, així que en comptes de tornar a l’hotel, conectar-me a Internet i tornar a fer la cerca, vaig decidir seguir.
En arribar al Medical Center vaig anar al que segons Google Maps era una parada de bus. En principi el 17 passava una vegada cada hora, segons Google Maps a i 30 de cada hora tot i que m’estranyava. Vaig estar esperant una hora, fins les 9:35h i allà no va passar cap bus. Una hora esperant de peu dret es pot fer molt llarg…
A les 9:35h vaig decidir tornar a l’hotel (cosa que hauria d’haver fet abans) i contractar un Grab, que és com l’Uber del sud-est asiàtic. Ja ho havia mirat abans de sortir i el preu fins a Melaka Sentral eren 9RM, 2€, per lo que era un preu mes que raonable pel trajecte que era. Agafar taxis o Ubers no m’agradava, però en aquest cas havia intentat agafar el bus sense aconseguir-ho. A mes seria la primera vegada que agafaria un Uber o similar, i això també em feia certa gràcia.
Vaig arribar a l’hotel cap a les 9:45h i vaig demanar un Grab. Mentre esperava vaig tornar a fer la cerca a Google Maps per anar a Melaka Sentral en bus, i sorpresa, no havia passat cap bus perquè no havia anat a la parada correcte. Era allà a prop però a un altre carrer, per això ni tan sols en vaig veure passar cap. En fi, això em va passar per no haver tornar enrere quan només feia 5 minuts que havia sortit de l’hotel. La veritat és que em va fer força ràbia, doncs ara probablement ja seria a Melaka Sentral i havent agafat només un bus local.
Mentre esperava al Grab, va sortir l’altre noi de l’hotel, el que semblava el propietari, i em va preguntar que què hi feia allà, que li havien dit que havia deixat l’hotel feia mes d’una hora. Li vaig explicar la situació i em va demanar que li ensenyés el mòbil, doncs segons ell els Grab no tarden ni 2 minuts en arribar i jo ja en feia 5 que esperava. Em va dir que algo passava al mirar l’aplicació. Ho va tornar a intentar i va fer que no amb el cap. No ho entenia massa però semblava que segons ell no estava funcionant. Va treure el seu mòbil, va demanar un Grab per a Melaka Sentral, i al cap de 10 segons em va ensenyar el mòbil on es veia en pantalla que ja hi havia un cotxe que venia i que arribaria en menys de 2 minuts. Doncs sort que estava ell allà perquè sino també m’hauria fallat el Grab. Al final cap dels dos vam entendre que li passava a la app del meu mòbil.
I efectivament, no feia ni 2 minuts que ja apareixia el cotxe per la cantonada. Ara si em vaig acomiadar de tots, vaig pujar el cotxe i vam anar cap a Melaka Sentral. Amb tot plegat ja eren quasi les 10 del matí, tot i que els meus plans era agafar el bus exprés com a molt tard a les 11h, per lo que encara tenia temps.
El noi del Grab era realment amable, força jove, i tot i que amb un anglès molt bàsic, ens podíem entendre. El trajecte va durar uns 10 minuts temps en què em va preguntar com em deia, a lo que li vaig respondre Guillem i que era un nom en català, a lo que ell va respondre, Guillem en català però molt ben dit i a la primera, sense que li hagués de repetir. Després vàrem parlar de Barcelona, com no, el que portava fins ara de viatge i el que em quedava per fer i finalment de Kuala Lumpur, doncs era cap on anava. El noi no semblava ni d’allà, doncs quasi que sabia mes jo de Kuala Lumpur que ell, i a mes, els malais saben força be l’anglès, per lo que tot plegat em feia creure que potser aquell noi no feia tan de temps que era a Malàisia. En qualsevol cas era molt amable i el trajecte fins a Melaka Sentral va ser molt agradable.
Vaig arribar a Melaka Sentral cap a les 10:15h, així que tot i els problemes encara anava molt be de temps. A mes la terminal ja me li mig coneixia per lo que de seguida vaig arribar a les màquines i vaig comprar el bitllet per a les 10:45h per 10,70RM, 2,30€.
Vaig anar a buscar la porta A, tal com posava al bitllet i a esperar fins a les 10:40h que va arribar el bus. Vaig pujar i com a l’anada, hi havia un senyor assegut al meu lloc. Jo tenia el seient 4 que era el de finestra, per lo que vaig anar a seure al 3 quan ell va dir que aquells eren l’1 i el 2. Li vaig assenyalar els del costat on posava 1 i 2 dient-li que aquells eren el 3 i el 4. En comptes de moure’s es va quedar allà on era. Jo vaig deixar 3 o 4 segons a veure què feia i com que no feia res doncs vaig seure al 3, al seu costat. Pel que es veu a Malàisia hi ha molta gent que no sap com va la numeració dels seients d’un bus…
Almenys el senyor era amable i vam estar xerrant els primers 20 minuts del viatge. Primer em va preguntar el de sempre, d’on era, d’on venia, on anava, etc. La veritat és que aquest era mes xerraire i sabia parlar millor l’anglès que el de Grab, per lo que les meves explicacions sobre els meus viatges van ser molt mes extenses. A mes estava realment interessat, preguntant-me que com ho feia, a què em dedicava, si sempre anava sol, etc. Mostrava realment molt d’interès en tot el que li explicava, doncs al cap i a la fi, tot plegat és rou interessant.
Ell em va explicar que el seu fill estava vivint a Liverpool per algo de Petronas, la companyia de petroli mes important de Malàisia i quasi del mon. Això venia perquè vàrem estar parlant de divises i va sortir el tema de la lliure esterlina, doncs és una divisa molt forta. Segons deia ell havia treballat de tècnic en alguna empresa que no vaig entendre però que semblava important, de fet es notava que era de bona família. Aquestes converses amb aquest tipus de persona sempre son interessants i aporten nous coneixements sempre necessaris.
La resta del viatge la vaig aprofitar per escriure el diari, sense fer massa coses per tal que no desapareguessin les indicacions del transport públic que havia d’agafar a Kuala Lumpur per arribar a l’apartament. NO em fiava perquè a vegades, sense saber exactament com, Moovit o Google Maps, tornaven a la pantalla inicial desapareixent les indicacions que hi havia, i sense Internet, ja no es poden recuperar.
Cap a les 13h arribàvem a Kuala Lumpur, a la terminal que ja em coneixia una mica, la TBS.
Segons Moovit havia d’agafar un tren, així que vaig anar seguint les indicacions dels cartells, del mapa de Moovit i el que ja em coneixia, doncs la primera vegada que hi vaig ser ja vaig veure on era el tren. Mentre hi anava, una noia xona que havia anat amb mi a l’autobús, quan em va veure mirant el mòbil i els cartells, em va preguntar on anava. Jo li vaig dir a l’estació de Titiwangsa, ella va dir que si i em va acompanyar fins les màquines on podia comprar el bitllet. Segurament les hauria trobat sense problemes però amb ella va ser mes ràpid. Després em va preguntar quin era el me destí, a lo que li vaig dir Bernamsa i que segons Moovit hauria d’agafar el Monorail. Jo pensava que era el Monorail perquè l’estació era Monorail i no em vaig fixar amb el símbol, que era un bus, no un tren. Ella em va dir que creia que el monorail no em portaria allà, i em va donar una sèrie d’instruccions que quasi no vaig entendre tot i que tampoc li posava massa atenció, doncs estava convençut que seguint les indicacions de Moovit no tindria cap problema.
Vaig comprar el bitllet fins a Titiwangsa, que de fet no era un bitllet, sino com una moneda de plàstic que al entrar has de passar per un lector i s’obren les portes, i al sortir s’ha d’introduir en un forat tipus el de posar les monedes en una màquina de tabac, per lo que és re-utilitzada, doncs per sortir l’has de tornar.
El tren va passar al cap de poc menys de 10 minuts. Tot just eren les 13:10h per lo que en aquell moment anava molt be de temps, doncs el check-in havia de ser com a mínim a les 15h. Fins a Titiwangsa eren 12 parades i uns 30 minuts aproximadament.
Durant el trajecte vàrem passar per un punt des d’on es veien força be les Torres Petronas, sent la segona vegada que les veia.
Cap a les 13:40h arribàvem a Titiwangsa i allà començarien els problemes, tot i que al final, com tot, s’acabaria solucionant.
Jo estava convençut que havia d’agafar el monorail, confós pel nom de l’estació que posava a Moovit. I de fet, quan vaig sortir del tren, ja hi havia cartells indicant on era el monorail, per lo que no vaig tenir dubtes i hi vaig anar directament. En arribar, encara sort que em vaig parar a mirar les parades que tenia, doncs n’eren 7 o 8 per lo que es podien llegir totes en un moment. Aleshores vaig veure que cap coincidia amb les que em deia Moovit. M’ho vaig estar mirant 5 minuts llargs fins que vaig decidir marxar perquè cap de les 4 parades que segons Moovit havia de passar, apareixia en el llistat de parades del monorail. Així que vaig sortir i vaig veure un cartell que posava Hub Titiwangsa, que era el nom de l’estació que em deia Moovit on havia d’agafar el que jo pensava que era el monorail. Però al veure que ja sortia al carrer, vaig tornar enrere per assegurar-me.
Mentre mirava tots els cartells que hi havia a l’estació, se’m va acostar un indigent preguntant-me on anava, jo li vaig dir però sense prestar-li massa atenció, doncs pensava que em demanaria diners, error. Ell s’ho va mirar i fins i tot va anar a preguntar a la taquillera. Va tornar i em va dir que el monorail no anava fins on jo havia d’anar, el mateix que m’havia dit la xinesa a la TBS. Aleshores ja em vaig donar per vençut i vaig mirar a quant estava de l’apartament, vaig veure que eren poc mes de 2km i que podria tardar uns 45 minuts en arribar-hi. El senyor em va assenyalar la direcció i li vaig dir que potser hi aniria caminant, a lo que ell va dir que si, que es podia fer sense problemes. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir anant ja en direcció a l’apartament amb la intenció d’arribar-hi caminant.
Jo encara tenia al cap el nom GOKL, que era el nom que posava a Moovit i que jo pensava que seria la línia de monorail, i que de fet havia sigut un altre dels motius pel que havia descartat el monorail, ja que aquest nom no apareixia enlloc. Doncs quan portava caminant uns 5 minuts i ja directe cap a l’apartament per un carrer estret, un bus em va pitar perquè vigilés, i al girar-me, sorpresa, posava GOKL. No era el monorail el que havia d’agafar, sino el bus. Si hagués llegit tota la pàgina de Kuala Lumpur a Wikitravel probablement això ja ho sabria i m’hauria estalviat 20 minuts, doncs amb la tonteria ja eren les 14h.
Aleshores vaig intentar anar on em deia Moovit que s’havia d’agafar el bus, al punt del mapa indicat. Però després d’estar donant, literalment, voltes durant 30 minuts no trobava la parada. vaig entrar i sortir de l’estació, vaig anar d’un costat a l’altra de la carretera dues vegades, que s’havia de creuar per un pont, vaig anar a una petita terminal d’autobusos que hi havia però només eren busos de llarga distància. Tot plegat amb una calor que ja feia i pensant que si aquell temps l’hagués dedicat a anar cap a l’apartament, potser ja hi hauria arribar, això si, molt mes cansat, molt mes suat i amb les rodes de la maleta molt mes fetes pols.
Finalment i quan ja estava desesperat i a punt d’agafar un taxi, amb l’ajuda de la gent a qui anava preguntant i donant voltes per tota aquella terminal, vaig veure busos de GOKL aparcats. Primer vaig veure els de la línia vermella, i segons Moovit havia d’anar amb els de la taronja, que per sort, estaven quasi al costat. vaig anar cap allà on vaig veure un cartell amb el recorregut, i sorpresa, eren les parades que posava a Moovit! Per fi l’havia trobat i la parada on havia d’anar apareixia en aquell cartell. Mentre mirava el cartell se’ va acostar un treballador i em va preguntar on anava. Li vaig assenyalar la parada al cartell i em va assenyalar el bus que havia d’agafar i que a les 14:45h sortia. eren les 14:31h, per lo que acabava de sortir un, de fet el vaig veure com marxava. En fi, ja no venia de 145 minuts mes. De totes maneres el bus tardaria poc mes de 5 minuts en arribar a la parada i d’allà jo tenia 5 minuts caminant fins l’apartament, per lo que segurament encara arribaria una mica abans de les 15h.
Cal tenir en compte que aquests busos son totalment gratuïts. Simplement puges i seus. Quantes ciutats n’haurien d’aprendre…
A les 14:45h vam sortir i a i 53 arribava a la parada on havia de baixar. I d’allà caminant seguint les indicacions de Google Maps. Anava per la carretera i hauria de girar un carrer amunt on ja hi hauria el bloc. Vaig passar per un carrer que en un principi no em va semblar que fos aquell, doncs es veia molt pijo, i tot i que sabia que l’apartament que havia llogat estava molt be, no pensava que tant. Així que vaig seguir caminant cap al proper carrer però segons Google Maps ja m’havia passat. Doncs semblava que si era aquell carrer que es veia tan pijo. Vaig tornar enrere i hi vaig pujar. A uns 100 metres es veia una torre altíssima que havia de ser aquella, doncs no n’hi havia mes, de fet semblava un carrer fet expressament per aquella torre.
Així que vaig anar directament cap a la torra i quan hi vaig arribar Google Maps em deia que ja havia arribat al destí, o sigui que no hi havia dubtes. A la porta hi havia 3 o 4 vigilants de seguretat, tenia un vestíbul enorme amb conserges i treballadors per tot arreu, tot plegat era mes heavy del que m’imaginava. Sort que no hi vaig anar caminant perquè sino hauria arribat suadissim, i allà la majoria anava amb americana. Ja feia prou el cante anant com anava.
I en aquell moment vaig caure en què no sabia res, ni el pis on estava el meu apartament, doncs aquella torre en tenia almenys 50, ni com havia de trobar a l’amfitrió ni res, de fet només sabia que es deia Yow Chee. Així que vaig anar a la recepcionista amb l’email de confirmació de Airbnb i li vaig dir que tenia un apartament allà llogat i que Yow Chee n’era el propietari. Ella es va mirar el correu i em va dir si li podia ensenyar algun en anglès, cm ja m’imaginava. En aquell moment vaig ser conscient de que tot plegat seria mes complicat del que pensava, doncs en aquell bloc no es podia passar de recepció si no estaves autoritzat. Totes les portes s’obrien amb una targeta que jo evidentment encara no tenia.
Aleshores vaig intentar conectar-me a alguna xarxa wifi sense cap esperança, pero sorprenentment allà n’hi havia una d’oberta. era la primera vegada a Malàisia que em podia connectar a una xarxa oberta i just en el moment que mes ho necessitava. Vaig entrar a la app de Airbnb i teia missatges de l’amfitrió amb les instruccions per fer el check-in. Perfecte! tot i que seguia sense entendre perquè la gent t’envia les instruccions tan tard, no poden suposar que no tenim 4G al mòbil i que potser no podem accedir als missatges??? En qualsevol cas m’havia indicat els 5 passos per fer el check-in. Així que vaig anar amb els missatges a la recepcionista de nou i em va dir que anés a una oficina que hi havia allà al costat. vaig anar-hi i al ensenyar els missatges em van dir que allà no era, que era darrere de la recepció. La recepcionista no s’assabentava… Vaig tornar-hi i aleshores ho va entendre. El tema és que havia d’anar a la bústia de l’apartament on m’havien deixat la targeta per accedir a tot l’edifici i les claus de l’apartament.
La recepcionista va avisar un noi, que ja s’assabentava més, i em va acompanyar a les bústies. Vam buscar la A-39-08, que era la numeració del meu apartament, però al obrir-la allà no hi havia res. Tot just eren les 15:10h, per lo que vaig suposar que encara no estava a punt. Vaig tornar al hall i li vaig enviar un missatge a l’amfitrió. ell va comprovar amb el servei de neteja i em va confirmar que encara l’estaven netejant i que m’avisaria quan deixessin la targeta i la clau a la bústia.
Cap a les 15:45h em va avisar de que ja podia anar a la bústia de nou. Vaig anar a recepció però ara el noi no hi era, per lo que vaig haver d’esperar 10 minuts mes fins que va aparèixer. Vaig estar en total una hora per allà donant voltes però aquestes coses serveixen perquè després et recordin, doncs amb tanta gent, si no et passa algo els treballadors difícilment es recordaran de la teva cara.
Cap a les 16h vam tornar a la bústia i ara si hi havia la targeta i la clau. Li vaig donar les gràcies al noi i ja va marxar sense controlar-me, doncs ara si ja estava autoritzat per moure’m per tota la torra. Vaig agafar l’ascensor i vaig anar fins la planta 39, que de fet això era algo que no sabia. I la planta 39 era ja molt alta!
L’ascensor pujava rapidissim i de fet se’t tapen les orelles com en una avió. En menys de 15 segons l’ascensor ja arriba a la planta 39. Vaig sortir de l’ascensor i el primer que vaig veure va ser una finestra enorme amb vistes a la ciutat. Em vaig quedar de pedra. Estava a uns 130 metres d’altitud i les vistes eren simplement impressionants.
Vaig buscar l’apartament 8 que era el meu. En aquell moment encara no tenia clar si seria una habitació dins un apartament compartit o tot un apartament per mi. Per les explicacions semblava que seria una habitació en un apartament compartit, doncs l’amfitrió deia que la meva habitació era la de l’esquerre.
Vaig arribar a l’apartament 8 on la porta s’obria passant la targeta. La vaig passar, es va obrir i vaig veure com un petit rebedor amb dues portes, una a l’esquerre i al’altra a la dreta. Vaig obrir amb la clau la de l’esquerre i… era tot un apartament per mi sol! Petit, això si, però amb tot, fins i tot rentadora.
Però el millor va arribar quan em vaig acostar a la finestra i em vaig quedar, literalment, sense respiració durant 2 o 3 segons. No m’ho podia creure. Es veien les Torres Petronas perfectament, de fet una es veia sencera cosa que no passa des de quasi cap mirador de Kuala Lumpur, doncs ja hi ha tantes torres al voltant que sempre queden mig tapades. Des d’on estava aquest apartament, una d’elles es veia tota i l’altra la meitat superior. A mes també es veia la famosa torre de telecomunicacions, junt amb una vista brutal ja que no hi havia cap edifici davant en desenes de metres que tapés res. No m’imaginava que les vistes des del llit fossin tant espectaculars. Així si que val la pensa despertar-se cada matí!
Vaig deixar la maleta i la motxilla immediatament i em vaig quedar mirant per la finestra no sé quanta estona, molta. Després fent fotos i tornant a mirar. A mes, la torre estava quasi a la punta nord de la ciutat, per lo que tenia una visió quasi completa de tota la ciutat, doncs només podia veure a 180º davant meu, però és que darrere ja no hi havia quasi res, lo interessant estava davant que era el que podia veure. Simplement brutal i totalment inesperat. Feia 7 hores que havia deixat l’hotel de Malacca, 7 hores per arribar a l’apartament a menys de 200km però havia valgut la pena. En aquest moment ja se m’havia oblidat tot, de fet ja no pensava en res.
Cap a les 17:30h va començar a plore, la típica pluja tropical de tarda, força forta però curta. No tenia res per menjar i no volia sortir plovent, així que vaig prendre un cafè mentre llegia tota la informació que tenia de Kuala Lumpur així com la pàgina a Wikitravel per tal d’organitzar el que faria l’endemà. Tot plegat amb el portàtil al costat de la finestra i mirant cada 5 minuts per la mateixa, doncs era inevitable mirar mes la finestra que el portàtil.
Cap a les 19h va parar de ploure i vaig sortir a comprar menjar. Ja havia mirat per Google Maps si hi havia algun restaurant a prop, però realment la torre estava en una zona amb pocs restaurants i menys llocs ambulant, evidentment no es pot tenir tot, doncs la torre estava en una zona que permetia veure tota la ciutat sent una zona allunyada del centre.
Així que vaig anar directament a un 7-eleven que hi havia a 15 minuts caminant. Pel camí ja aniria mirant si trobava algun restaurant i investigar una mica la zona.
A meitat de camí hi havia un restaurant i varis llocs ambulant però a aquella hora ja estaven tots mig tancant, per ara no em servien però pels dies posteriors si. Així que vaig anar fins al 7-eleven i vaig comprar menjar per sopar i una garrafa d’aigua de 6L ja per a tots els dies.
Vaig tornar a l’apartament a sopar, doncs no havia menjat res en tot el dia. Vaig menjar força mes de lo habitual per compensar mentre mirava notícies i per la finestra, mes per la finestra que les notícies. No podia sopar enlloc millor que a l’apartament, era simplement fantàstic.
I cap a les 21h vaig anar cap al llit a mirar Netflix mentre m’adormia, i com fins aleshores, mirant mes per la finestra que Netflix, doncs des del llit també tenia visió directa a les Torres Petronas, i sent de nit la imatge encara era molt millor, tot il·luminat, la ciutat, les torres, la Menara KL, tot. No tenia paraules per descriure el que veia. Aquesta seria, sens dubte, la millor nit de tot el viatge.
Em vaig despertar quasi a les 8 del matí, un dels dies que més tard m’havia despertat en tot el viatge degut a què vaig anar a dormir a les 12 de la nit i jo sempre intento dormir 8 hores. De fet se’m feia fins i tot una mica estrany despertar-me i que ja fos tant de dia.
I com cada matí abans de sortir de l’hotel, em vaig dutxar, em vaig preparar un bon cafè allà mateix a l’habitació que em vaig prendre mentre escrivia el diari i mirava algunes inversions, doncs el moment era interessant per la pujada espectacular de l’or i la baixada de les borses en general.
A les 11h vaig sortir de l’hotel amb la intenció de veure una mica mes Chinatown i anar just a l’altra banda del riu, a l’alçada de l’hotel, on pensava que hi havia més centre històric degut a lo igual que es veia la zona a Google Maps respecte d’on estava el meu hotel.
El riu l’havia de creuar pel mateix pont pel que havia anat el dia anterior, doncs tot i que el riu el tenia quasi el costat i el pont em quedava a uns 10 minuts caminant, era el lloc mes proper per a poder creuar. Així que el camí ja me’l coneixia i hi vaig anar directe.
La Dutch Square tornava a estar plena de turistes, sobretot xinesos que tenien els seus compatriotes just creuant el pont per on vaig anar jo. Aquest dia vaig veure força mes carrers de Chinatown que el dia anterior ja que quan hi vaig arribar ja portava estona caminant i estava cansat. Vaig veure varis temples i em vaig perdre una mica i expressament pels carrerons de Chinatown sempre tan interessants de veure.
Caminar sense rumb fix pels carrers de qualsevol Chinatown és la millor manera de conèixer aquests barris. Per una banda no s’ha de tenir por de perdre’s o de que et passi qualsevol cosa, doncs siguis al país que siguis, els Chinatown son sempre barris molt segurs. Per una altra banda sempre torbaràs gent disposada a ajudar-te en cas que et perdis o necessitis preguntar qualsevol cosa. Així que el millor és caminar per tot el barri i deixar-te sorprendre per les costums i algunes excentricitats dels xinesos.
I d’allà ja vaig anar cap a la zona que pensava que seguiria sent centre històric en aquesta mateixa banda del riu i que havia vist per Google Maps. Veient el mapa semblava una zona molt similar a la del meu hotel, per això vaig pensar que podria ser part del centre històric. La veritat és que semblava mes a prop del que realment era, doncs vaig començar a caminar primer creuant tot Chinatown fins a sortir-ne i seguir caminant en direcció al mar, doncs el lloc on volia arribar era també al costat del mar i del riu però a l’altra banda de la desembocadura.
La ciutat era molt mes gran del que semblava, doncs per arribar a aquesta zona que semblava ben a prop de Chinatown vaig tardar quasi 30 minuts, i conforme m’hi acostava no semblava que entrés en cap centre històric sinó mes aviat tot el contrari, tot plegat cada vegada tenia mes pinta de ciutat normal.
Finalment, quan hi vaig arribar vaig veure que de centre històric res, de fet era tot el contrari. Era com el típic barri pijo de les afores amb cases unifamiliars, carrers molt tranquils i sense cotxes. Em va decepcionar una mica però almenys va servir per a que veiés molt més de Melaka del que m’esperava, doncs aquesta zona quedava a prop de l’hotel però s’havia de donar molta volta per anar a buscar el pont per a creuar el riu. També tenia de bo que el port i la platja quedaven allà a prop per lo que vaig aprofitar per anar-hi. Amb tot ja eren les 13h.
No sé si a Melaka hi ha més zones de platja però almenys en aquella, que era força petita, no hi havia ningú, potser perquè el port estava molt a prop, de fet quedava entre el port i la desembocadura del riu. Però justament això és el que feia que tingués un encant especial. De fet hi havia algunes persones fent exercici ja que era un molt bon lloc per fer-ne.
Vaig recórrer tota la platja fins al riu amb l’esperança que hi hagués alguna manera de creuar-lo sense haver de tornar al pont de sempre, el de Dutch Square, doncs estava ja a quasi 30 minuts caminant d’allà, però com m’esperava, per allà no es podia creuar.
En tota la zona no hi havia quasi edificis ni hi passaven cotxes, per lo que la tranquil·litat era absoluta, només trencada pel soroll dels centenars de corbs que hi havia per tota la ciutat però especialment en aquell punt, on als arbres que quedaven junt a la platja estaven infestats de corbs que no callaven. Mai havia vist tants corbs a mode de coloms en una ciutat.
Vaig caminar per la platja fins arribar a la desembocadura del riu i després de confirmar que per allà no el podria creuar, sense pensar-m’ho massa, vaig començar a caminar riu amunt en direcció al pont. Allà només hi havia el qeu semblava una entrada per a militars o policia portuària i de fet es veia una zona molt inaccessible.
Quan portava uns 10 minuts caminant riu amunt vaig arribar a la part inicial del barri pijo on hi havia molts restaurants en un carrer força maco i diferent de la resta d’aquell barri que era molt residencial, almenys molt més que la resta de barri que no tenia res d’especial. Aquest semblava el carrer comercial del barri tot i que seguia havent-hi ben poca gent. Ja tenia força gana així que ja anava mirant si veia algun restaurant que em cridés l’atenció.
Vaig passar per davant d’un hindú però em va passar com l’última vegada, que semblava un bufet però tenia llista de plata. Potser hauria d’haver entrat i preguntar, però just al costat hi havia una espècie de mercat de restaurants més semblant a llocs ambulant que restaurants, cosa que prefereixo. A més n’hi havia 5 o 6 per escollir. Tot i que de fet, en el primer que vaig mirar ja em va semblar molt bé, doncs tenien plats de porc i molts que no havia provat i a uns preus força més barats que tots els que havia vist fins aleshores a Melaka. Llàstima que em quedava lluny de l’hotel perquè hauria sigut un bon lloc per menjar-hi cada dia.
El que tenia força clar és que demanaria algun plat de fideus de pasta, doncs ja estava una mica fart de l’arròs i el Padthai. A més també em venia de gust porc, que a Malàisia, per raons evidents, no és tan fàcil de trobar. I justament hi havia un plat que era de fideus normals, carn de porc i el que semblaven un tipus de raviolis de carn però més grans. I tot per 6RM (1,30€), per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades.
La majoria de llocs semblaven xinesos estant tots a les parets de l’edifici i quedant les taules a la part central, on també tots els clients excepte jo eren xinesos, i això que encara no havia arribat a Chinatown. M’estava adonant que quasi sempre acabava menjat en llocs xinesos i suposo que això no era estrany, doncs a part de que la seva cuina és bona, com moltes altres, i n’hi ha per tot arreu, també acostumen a ser molt amables i servicials fent que els restaurants xinesos siguin llocs ben agradables on menjar-hi.
Quan la dona em va portar el plat va portar forquilla, cullera i palets, i em va preguntar què volia. Jo evidentment li vaig dir els palets a lo que ella va respondre que ben fet, doncs és amb palets com s’havia de menjar aquest plat i la majoria de plats asiàtics.
De menjar n’hi havia més del m’esperava, de fet era dels que havia vist amb més quantitat, i també dels mes bons que havia provat i mes tenint en compte el preu. Fins i tot aquelles coses que semblaven raviolis grans estaven molt bons. Estaven dins un suc però la pasta estava ben grenyal i la carn com feta al vapor. Era algo que encara no havia provat mai i que em va agradar més del que pensava, doncs per la vista no n’havien entre tant bé. De fet semblaven les típiques guiozas japoneses. I la resta evidentment boníssim, tan els fideus com porc. Va ser sens dubte el millor àpat de Melaka.
Vaig tardar ben bé 30 minuts en acabar, més que mai, doncs el plat era ben complet. I per cert, ja era un expert amb els palets i era l’únic turista en aquell restaurant. Això es el que m’agrada, anar a llocs on no hi hagi turistes i actuar com qualsevol altre local. Entre això i que anava sol probablement mes d’un deuria pensar que vivia allà.
Cap a les 13:30h acabava de dinar, pagava els 6RM i seguia el camí cap al pont. Abans de marxar el senyor del restaurant se’m va acostar expressament per donar-me les gràcies i dir-me que tornés. Ell tampoc deuria estar acostumat a veure un no xinès pel seu restaurant.
10 minuts mes caminant i arribava al ja famós pont que unia Chinatown amb Dutch Square per seguir en direcció a l’hotel tot i que primer vaig anar a buscar la roba a la bugaderia on l’havia deixada el dia anterior. També vaig comprar alguna bossa de patates i aigua al 7-eleven que també quedava ben a prop de l’hotel on vaig anar-hi a descansar una mica però sense fer migdiada, doncs l’endemà marxava a Kuala Lumpur per lo que volia anar a dormir aviat.
Vaig estirar-me al llit mirant Netflix i menjant alguna bossa de patates per tal de no adormir-me fins cap a les 16:30h que em vaig aixecar a prendre un cafè havent aconseguit no adormir-me. Vaig mirar be tot el trajecte que hauria de fer l’endemà, doncs primer hauria d’arribar a Melaka Sentral des de l’hotel, lloc que ja em coneixia una mica,, allà agafar un bus exprés fins la terminal TBS de Kuala Lumpur i des d’allà en transport públic fins l’apartament que havia llogat. Per cert, apartament a la planta 39 a 170 metres d’altura amb vistes a les Torres Petronas des del mateix llit i piscina panoràmica a la planta 48, 210 metres. Una passada.
En principi podria arribar a Melaka Sentral i després a l’apartament de Kuala Lumpur només amb transport públic, sense haver d’agafar taxis, un dels reptes que sempre tinc.
Després ja vaig deixar la maleta preparada i cap a les 19h vaig anar a donar una última volta per Melaka i a comprar menjar per sopar a l’habitació. No em vaig allunyar massa de l’hotel, sobretot vaig passejar pels mercats mes propers i per aquells carrers tan autèntics com el del propi hotel. Aquells carrers bruts i en alguns llocs força pestilents junt aquells edificis de feia segles i que li donaven a tota aquella zona un encant especial.
Com sempre que menjava a l’hotel vaig menjar pasta deshidratada i aquesta vegada pollastre al curry en llauna. Normalment m’ho barrejava tot i quedava quasi com si fos un plat normal de qualsevol restaurant. I cap a les 22h vaig anar a dormir posant-me el despertador a les 6 del matí.
I aquí acabava la visita a Melaka, una ciutat plena de vestigis culturals d’un munt de països europeus que van fer aquí la seva guerra particular. Una ciutat que estva experimentant un creixement i modernització espectaculars però mantenint tot el seu patrimoni cultural donant-li una importància que no a tot arreu li donen, i que demostrava igual que tot Malàisia, la seva tolerància i inclusió de cultures i religions ben diverses.
Ja havia arribat al punt mes al sud del viatge i de la meva vida fins aleshores i ara tocava tornar cap al nord, primer a Kuala Lumpur.
Em Vaig despertar cap a les 5h després de dormir les 8 hores de rigor tot i que podria haver dormit mes, doncs com ja m’havia passat altres vegades, amb el ventilador durant la nit vaig tenir algo de fred. A Melaka hi feia calor però no tanta com a Tailàndia o a George Town, així que per la nit refrescava una mica.
Com cada primer dia sencer en una nova ciutat, aquest seria un dia complet i intens de caminada per bona part de la ciutat visitant alguns llocs que ja portava pensats des d’abans d’iniciar el viatge.
Com cada matí em vaig dutxar, vaig preparar-me un cafè i me’l vaig prendre mentre mirava correus, escrivia el diari i feia altres gestions de caràcter mes personal. En aquella habitació tenia vistes a un passadís però almenys tenia un escriptori prou gran com per poder treballar amb comoditat. A mes el lloc en general era silenciós i estava molt ben ubicat, mes que suficient.
A les 8:30h ja sortia a donar la primera volta per Melaka. L’hotel estava situat en ple centre històric per lo que per veure lo mes interessant hi podia anar caminant. De fet l’edifici del propi hotel ja era un edifici colonial, pràcticament igual que tots els de la zona. De fet semblaven com edificis de protecció oficial de l’època colonial, d’aquells que semblen fets amb un motlle, doncs eren almenys 10 fileres d’edificis en carrers paral·lels tots del mateix estil. Els carrers eren en general estrets, una mica bruts i força deteriorats, mes o menys com els propis edificis de la zona, lo que li donava a tot plegat encara mes autenticitat.
El primer que vaig veure va ser un restaurant xinès just davant l’hotel i un altre al costat, lo que ja donava una idea de la forta presència de xinesos que també hi havia a Melaka. De totes maneres aquell no era el barri xinès, sinó que hi havia una barreja de cultures prou interessant, doncs encara no havia caminat ni 20 metres que ja vaig trobar un restaurant hindú i un de malai. Almenys tenia moltes opcions per a menjar ben a prop de l’hotel.
Primer vaig passejar una mica per la zona mes propera a l’hotel on hi havia varis restaurants i fins i tot un mercat i després ja vaig anar en direcció a la Porta de Santiago, una de les 4 portes que tenia l’antiga ciutat i una de les poques coses que queden de l’antiga fortalesa portuguesa A Famosa, un dels símbols mes emblemàtics de l’antiga colonització europea i que albergava hospitals, esglésies, residències, etc., fins que tot plegat va ser destruït pels anglesos. És molt interessant veure cada racó de Melaka justament perquè t’adones de la quantitat d’història i cultures que han passat per aquesta ciutat, i que de fet, encara n’hi conviuen moltes en perfecte harmonia com en bona part de Malàisia. És realment sorprenent el multi-culturalisme que existeix a bona part de Malàisia i sempre tots plegats tant ben avinguts.
Molts edificis de la zona ja son moderns però encara conserven moltes construccions colonials o l’església Saint Paul, al costat de la Porta de Santiago i que era un dels edificis que A Famosa protegia i de la qual es pot veure tal com era originalment, doncs no s’ha modificat res. Està molt malmesa però permet veure com eren les parets originals cosa que no passa en algunes construccions remodelades. Va ser construida el 1521 durant l’època portuguesa però el seu nom actual ve del re-bateig dels holandesos, ja que originalment es deia la Capilla de Nuestra Señora del Cerro. Aquesta església està en un punt una mica elevat per lo que permet tenir unes bones vistes del centre històric de Melaka arribant fins al mar.
Molt a prop es pot trobar la Dutch Square (Plaça Holandesa) amb un moli que t’avisa de que estàs en zona holandesa i on s’hi pot veure l’edifici Stadhuis del 1650 i que era el centre polític dels holandesos i la residència del Gobernador. A mes és una rèplica de l’ajuntament de Hoorn, una ciutat de Països Baixos per lo que la similitud amb l’arquitectura holandesa és total. Al costat s’hi pot veure la Christ Church, l’església protestant mes antiga de Malàisia construida el 1740. Per lo que en un espai de 100 metres es poden veure vestigis portuguesos i holandesos.
A la mateixa Dutch Square també es conserva part de la muralla que protegia la ciutat amb els canons originals i encarada al riu, junt al pont que el creua i per on vaig passar per anar a l’altra banda on hi ha Chinatown. Cal dir que a la Dutch Square hi ha les típiques lletres de “I love Melaka” on hi ha un munt de turistes, sobretot xinesos fent-s’hi fotos, per lo que la plaça ha perdut part del seu encant.
De fet ja des de que arribes a la zona d’A Famosa la presència de turistes ja és força important i acabant arribant tots a aquesta plaça, que al no ser massa gran, s’omple de seguida provocant que policies hagin de vigilar el trànsit per la quantitat de xinesos creuant d’una banda a l’altra. Aquests llocs s’han de veure però preferia molt mes la zona on era el meu hotel, molt mes tranquil, sense turistes i tot mes autèntic.
El carrer Junker és el que enllaça la Dutch Square amb el pont que creua el riu i entra a Chinatown i un dels mes vius del barri amb tot tipus de botigues, herbolaris i restaurants. El barri és molt interessant ja que també forma part del centre històric, amb carrers estrets i edificis molt antics però ben conservats a mes de multitud de temples xinesos, alguns tant bonics com el de Cheng Hoon Teng. De tots els Chinatowns que havia vist durant el viatge, aquest em va semblar el mes ancorat en el temps a la vegada que el mes interessant de veure. Hi havia comerços que ben be podien existir feia un segle sense haver canviat gens. La gent seia a les portes de les cases i tothom se saludava. Era un petit poble aïllat enmig de la ciutat, de fet fins i tot quedava delimitat pel propi riu.
Al cap d’uns 30 minuts de passejar per Chinatown ja vaig anar tornant cap a l’hotel. Estava a prop però havia de donar volta ja que havia de tornar enrere pel mateix pont de Junker Street per a creuar de nou el riu. Un cop a l’altra banda, a Dutch Square, vaig anar per un camí diferent el de l’anada passant per la part posterior d’A Famosa, creuant un parc, després la zona on la nit anterior havia vist tots aquells tuk-tuks il·luminats i fins arribar a la zona de l’hotel.
La ciutat estava molt be, amb un centre històric ben conservat i una part nova prou moderna i neta. Es veia una ciutat ben cuidada tot i que, com moltes ciutats asiàtiques, força colapsada de gent i cotxes degut al fort creixement demogràfic del país.
Tot just eren les 11 del matí quan arribava a l’hotel i ja anava a fer un esmorzar-dinar com els locals. Vaig anar a un restaurant xinès just al costat de l’hotel i vaig demanar “Sweet chicken rice”, que era arròs estil basil amb verdures i pollastre, però a diferència d’altres llocs, en aquest cas hi havia molt pollastre tot i que era una mica mes car que a altres llocs, 8,50RM (1,80€). A diferència del que passa a Espanya i suposo que en bona part d’Europa,aquí, els restaurants xinesos eren plens de xinesos, de fet aquest restaurant estava ple i jo era l’únic client no xinès, ni tan sols hi havia malais. Em donava la sensació que el menjar que venen als restaurants xinesos d’Europa no és el que mengen els xinesos. O això, o que hi veuen tants occidentals que no hi volen ni entrar. Els xinesos son molt tancats i es mouen en ambients copats per xinesos. Prova d’això son els seus Chinatowns que son com ciutats xineses dins d’altres ciutats on absolutament tot està escrit en xinès. Ara no estava en un barri xinès però era entrar a un restaurant xinès i veure na altra vegada només xinesos.
Cap a les 11:30h acabava d’esmorzar-dinar i tornava a l’hotel a descansar una mica, doncs la passejada sota el sol havia estat força mes cansada del que pensava, sobretot pel munt d’escales que vaig pujar i baixar.
Vaig fer la migdiada fins cap a les 14h quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafè, vaig fer algo de feina i vaig buscar la bugaderia mes propera a l’hotel, doncs ja tocava rentar la roba que no havia pogut rentar en les dues parades anteriors, ni a les Cameron Highlands ni a la selva de Taman Negara, en aquest últim cas simplement perquè no hi havia cap bugaderia en tot el poble.
Aquí a Melaka n’hi havia una a uns 5 minuts caminant de l’hotel per lo que hi vaig anar. N’hi havia una de self-service mes a prop però jo prefereixo no anar-hi, doncs normalment s’ha de pagar un mínim de varis quilos de roba, cosa que jo mai hi arribo ja que en porto entre 1 i 2, per lo que al final m’acaba sortint mes car que una normal on a mes m’ho fan tot.
Cap a les 17h vaig sortir directament a la bugaderia. Estava a la mateixa zona del centre històric on era l’hotel però mes a prop del mar i en direcció contrària on havia sortit a passejar pel matí, per lo que em va servir per veure la resta d’aquell barri que semblava de protecció oficial de feia segles. Allà vaig deixar-hi un quilo de roba que costaria 5RM (1€) i que podria recollir l’endemà a partir de les 11 del matí, abans del que pensava.
Després vaig aprofitar per donar una volta per aquella zona ja que estava quasi al costat de la desembocadura del riu Melaka fins on vaig anar. Aquest era el riu que pel matí havia creuat un parell de vegades i que acabava desembocant aquí, ben a prop de l’hotel i quasi al costat de la bugaderia. Junt al riu hi havia un passeig per on hi vaig caminar una estona observant el riu i la seva desembocadura, algo que m’agrada molt de veure i que ja havia tingut la sort d’haver-ne vist algunes durant aquest viatge.
Aquella tarda vaig passejar per la zona mes propera a l’hotel mirant els diferents restaurants hindús i musulmans que hi havia tot i que no entenia com funcionaven. Semblaven bufets lliures, doncs hi havia tines amb menjar on la gent hi anava passant i posant-se el menjar, però semblava que s’havien de demanar plats. Finalment no hi vaig anar però crec que es tracta de demanar un plat i posar-te’l tu mateix, per lo que et pots posar la quantitat que vulguis. De fet a les Cameron Highlands vaig dinar en un restaurant d’aquest tipus on ells t’hi posaven ja l’arròs i després tu passaves per les diferents tines per agafar el que volguessis, pagant un preu fix. Tipus bufet lliure però que per ells és lo normal.
Vaig allunyar-me de la zona mes turística per passejar entre mercats, botigues i en general tot allò utilitzat pels locals, doncs m’agrada mes passejar com un local i ser testimoni de la vida cotidiana de la gent que no pas veure certs atractius turístics.
Cap a les 20h vaig tornar cap a la zona de l’hotel a sopar a un altre restaurant xinès just davant de l’hotel (si, n’hi havia un al costat i un altre davant) però que no era el mateix on havia anat a dinar. Em va semblar que estaria be ja que estava sempre completament ple. De fet, només obrir-se, ja hi havia tants xinesos fent cua que s’omplien totes les taules quan tot just acabaven d’obrir. Vaig entrar i vaig demanar però em van dir que tardarien 30 minuts en servir-me de tanta gent que hi havia. Ja que no tenia pressa i el WIFI de l’hotel arribava fins allà, doncs no vaig tenir cap problema per esperar. Vaig demanar “Pork Parridge with Century egg”, que no sabia ben be que era però evidentment sonava a porc i ous.
Igual que l’altre, aquí també era l’únic client no xinès, de fet fins i tot algú em va mirar com pensant que potser m’havia perdut. Per cert, que la cambrera parlava un anglès perfecte, cosa no massa habitual entre els xinesos tot i que aquest és l’idioma utilitzat a Malàisia per comunicar-se entre persones de diferents origens, per lo que mes o menys tothom te un nivell acceptable d’anglès.
Al cap d’uns 25 minuts em van portar el plat, i sorpresa, era sopa, cosa que no m’esperava però en fi, amb la gana que tenia qualsevol cosa m’entrava. De totes maneres estava prou be, doncs efectivament portava uns bons trossos de carn de porc i ou a mes de l’arròs de sempre.
En acabar vaig creuar al carrer per entrar a l’hotel ja amb la intenció d’anar a dormir tot i que aquest dia em va costar força, de fet vaig estar enganxat als 3 nous capítols de Black Mirror i menjant patates fregides fins cap a les 12 de la nit.
Acabava el primer dia complet que passava a Melaka, que per cert, era el mes al sud al que hauria arribat mai a la vida i durant la resta del viatge. Malàisia en general m’estava agradant molt a la vegada que m’havia sorprès molt gratament per la seva tolerància envers totes les cultures que convivien a la majoria de ciutats importants. Fins i tot en algunes els xinesos eren majoria sense que això provoqués cap problema.
Cap a les 5 del matí em despertava havent dormit 7 hores per culpa del mateix que la nit anterior, el fred i el ventilador. Al anar a dormir fa molta calor però durant la nit la temperatura baixa molt. A més a les 5 ja començaven tots els animalons a despertar-se i a cantar, sobretot ocells i gallines que campaven pel voltant de la caseta on dormia.
Aquest dia ja marxava cap a Melaka, una ciutat colonial a uns 120 quilòemtres al sud de Kuala Lumpur i ja quasi a la frontera amb Singapour, per lo que avui pràcticament acabaria de creuar tot Malàisia de nord a sud. A les 9:30h sortia la van que ja tenia reservada i que em deixaria a Kuala Lumpur. Un cop allà m’hauria de buscar la vida per arribar a Melaka. No tenia res reservat però ja sabia que des de l’estació principal d’autobusos sortien busos regulars cada hora cap a Melaka. El problema principal seria poder arribar a aquesta estació des d’allà on em deixés la van.
La reserva del transport fins a Kuala Lumpur ja la tenia feta des d’abans de l’inici del viatge. La vaig fer a la web Easybook i em va costar 75RM, uns 16,50€.
Vaig escriure una estona el diari mentre em prenia dos cafès per aguantar el que semblava seria un dia llarg. Vaig intenatr buscar alguna ruta amb transport públic fins l’estació de busos de Kuala Lumpur, però el problema és que noq uedava massa clar on ens deixarien a Kuala Lumpur, doncs hi posaven dos destinacions diferents. Així que vaig decidir que un cop fos a Kuala Lumpur, ja intentaria preguntar com arribar fins l’estació d’autobusos, doncs era un punt important on suposo que no hi hauria cap problema per arribar-hi. Una altra cosa ja seria a quina hora arribaria a l’hotel de Melaka, que tot indicava que seria ben tard.
A les 7:30h em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta i revisar l’habitació i a les 8:30h feia el check-out. Tot el resort seguia buit sent jo l’únic osta que es veia en tot aquell espai. Vaig pagar 16€ la nit per tota una villa enorme…
Volia anar a menjar un bon esmorzar com els que portava menjant els últims dies, amb ous i torrades, doncs no sabia ni quan ni com dinaria aquell dia. Així que vaig anar al restaurant que mes a prop quedava del moll, on ja havia esmorzat el dia anterior, i vaig demanar el mateix esmorzar, doncs els altres no em convencien, la majoria per no portar ous.
Així que, un dia mes, dos ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Entre que vaig arribar al restaurant, vaig demanar i m’ho van portar, ja es varen fer les 8:50h, doncs el restaurant estava ja molt ple. En principi havia d’estar a l’oficina de Danz Travel a les 9h, però això d’arribar sempre 30 minuts abans ja havia decidit que no ho faria mes perquè era un engany, per lo que hi aniria a les 9:10h com a mínim.
Així que vaig menjar una mica ràpid però sense preocupar-me massa per l’hora fins cap a les 9:10h que vaig acabar. Vaig pagar els 7,50RM (1,70€) i vaig anar cap a l’oficina que estava a menys de 5 minuts del restaurant, on vaig arribar-hi a les 9:15h i on de fet tot just acabaven d’obrir, per lo que si hagués arribat a les 9h me l’hauria trobada encara tancada… No entenc perquè ens volen fer perdre el temps d’aquesta manera, sempre posant que arribem 30 minuts abans quan ni tan sols l’oficina ha obert, es pensen que tenim tot el temps del mon per perdre? En qualsevol cas jo ja tenia clar que no m’enganyarien mes, i si de fet vaig arribar 15 minuts abans, va ser per assegurar que estava en el lloc correcte i tenir cert marge per si havia d’anar a un altre lloc. El lloc de l’oficina ja me l’havien indicat al agafar la barca fins a aquí dos dies abans, i de fet tampoc es veia cap altra zona d’oficines en tot el poble, per lo que m’hauria estranyat molt que no fos allà.
Aquesta zona estava pujant unes escales just davant del moll, i era el lloc on es podien fer quasi totes les reserves per sortir del poble. Realment era impossible perdre’s en aquell poblet de tant petit que era.
Vaig entrar a l’oficina i la noia em va confirmar que era allà i que podia esperar fora que en 10 minuts arribaria la van.
A les 9:20h van arribar una parella que semblaven americans i a les 9:35h va arribar la van ja amb 4 noies dins, per lo que en total seríem 7 passatgers. Vam pujar i vam iniciar el viatge cap a Kuala Lumpur. Val a dir que aquestes vans no eren 100% puntuals però Deu ni do, com a molt s’endarrerien 5 minuts i acostumaven a arribar a l’hora tot i que això ja depenia mes del trànsit, sobretot ara que hauríem d’entrar a Kuala Lumpur.
De seguida vam deixar Kuala Tahan enrere per entrar a una carretera de corves constants, que unit a lo ràpid que anava aquest xofer, va fer que el trajecte fos una mica cansat i que quasi no pogués aprofitar-lo per escriure, però be, ho preferia ja que així arribaríem abans.
Pel camí vàrem creuar algunes ciutats ja mes grans cosa que ens va permetre veure una mica, encara que fos de passada, la vida malaia en algun dels seus mercats. Aquesta part del país és la menys turística i, pel que tinc entès, la mes malaia, doncs a les ciutats mes importants hi ha tot tipus de cultures, de fet, en algunes com George Town, els malais ni tan sols son majoria.
Jo pensava que aniríem directament fins a Kuala Lumpur però primer, cap a les 11:15h, va fer una parada curiosament al mateix lloc on a l’anada vam agafar la barca per arribar a Kuala Tahan. Allà hi varen baixar dues de les noies amb les seves motxilles quasi mes grans que elles. La resta vàrem seguir amb la mateixa van fins a Kuala Lumpur.
L’hora prevista d’arribada era a les 14:30h. Tal com anàvem pensava que arribaríem força abans, però una de les noies li va preguntar quan quedava des d’allà on érem i el xofer va respondre que 3 hores, és a dir, preveia que arribaríem a les 14:30h. Cal tenir en compte que un cop allà jo hauria d’investigar com anar fins a Melaka, tot i que a la van ja m’estava llegint la informació que tenia descarregada de Wikitravel i que explicava com anar-hi. En principi hauria d’anar fins la terminal d’autobusos i trens TBS (Terminal Bersepadu Selatan) i allà agafar un bus de les vàries companyies que hi ha que fan el trajecte de Kuala Lumpur a Melaka directe i sense parades. En principi el preu seria d’uns 10RM, poc mes de 2€ per un trajecte de 2 hores i 15 minuts, per lo que estava prou be. El problema seria arribar fins a la TBS. Això és el que hauria d’haver mirat des de l’hotel amb la connexió a Internet i sabent exactament on ens deixaria la van, cosa que tampoc sabia tot i que en el bitllet posava Chinatown, algo poc explícit.
Eren les 13:30h quan ja estàvem molt a prop de Kuala Lumpur, per lo que pensava que potser arribaríem abans del previst. Per cert, per l’autopista que ja portava a Kuala Lumpur, varen passar unes 12 o 15 motos de gran cilindrada i a gran velocitat, a mes de 200 km/h esquivant tots els cotxes com si estiguessin fent una carrera. Aquell dia hi havia carrera de MotoGP, no sé si deuria tenir-hi algo a veure, però la imatge va ser impressionant, tal qual com si estiguéssim enmig del Gran Premi.
Però quan pensava que arribaríem abans de les 14:30h, vaig entendre perquè no seria així. Colapse total a l’entrada de Kuala Lumpur com a tota gran ciutat. Vam estar uns 30 minuts anant molt a poc a poc fins que ja érem ben endins de Kuala Lumpur, tot i que el trànsit va ser lent ja fins al destí.
Mentre avançàvem ben lentament per l’autopista ja vàrem poder veure encara a certa distància i entre edificis, les famoses torres Petronas, les torres bessones mes altes del mon. A Kuala Lumpur hi dormiria 4 dies mes tard en un apartament a 170 metres d’altitud i amb unes vistes privilegiades de tot Kuala Lumpur, incloses les Torres Petronas i la torra de telecomunicacions, així que ara les mirava tant com podia però sense preocupar-me perquè en uns dies les podria veure tant com vogués des del llit i com si estigués en un mirador.
Jo anava mirant a Google Maps on estàvem i a on quedava la TBS on havia d’agafar el bus directe a Melaka. I per sorpresa, la van anava seguint la ruta indicada per Google Maps per arribar-hi. Quan estàvem a uns 7 quilòmetres de la TBS simplement pensava que era casualitat, però conforme avançàvem, el xofer anava seguint el camí de forma exacte. Anàvem avançant quilòmetres i seguia anant per la mateixa ruta, semblava que anàvem directament a la TBS, no m’ho podia creure. De fet, jo ho anava mirant per si passàvem per algun punt prou proper com per anar-hi caminant per tal d’avisar al xofer que em deixés allà mateix, però anàvem avançant i el xofer seguia anant per la ruta indicada per Google Maps. Quan estàvem a 2 quilòmetres jo ja mirava per la finestra si passàvem per algun lloc on em pogués deixar, doncs fins aleshores encara anàvem per l’autopista on era impossible parar i baixar. Però tot i els girs i canvis de sentit que havia de fer, seguia anant exactament per la ruta indicada. Finalment, a poc mes d’un quilòmetre ja semblava evident que el xofer es dirigia directament a la TBS, jo estava flipant, doncs en principi ens havia de deixar a Chinatown que estava a 12 quilòmetres d’allà. Però no, doncs el xofer es va girar i va preguntar qui anava a la TBS, a lo que la parella d’americans van respondre que ells. Increíble! Ens deixaria exactament al lloc on havia d’agafar el bus per anar directament a Melaka, per lo que m’estalviaria un munt de temps buscant la manera per arribar-hi, o això o un munt de pasta agafant un taxi. Un cop mes, les coses sortien millor del que m’esperava. Per ara no em podia queixar de la sort que havia tingut durant el mes que portava de viatge.
Vaig preguntar a la parella americana si el xofer havia dit TBS i van dir que si, em van preguntar on anava i al dir-lis que a Melaka ells van respondre que també hi anaven, o sigui que a mes de deixar-nos al lloc perfecte aniria amb dues persones mes per lo que tot plegat seria mes fàcil. Em van preguntar si aniria en tren o en bus i vaig dir-lis que en bus, doncs a Wikitravel ho recomanaven.
Finalment vam arribar a la TBS a les 14:15h on baixàvem la parella d’americans i jo, quedant les dues noies que suposo que anirien fins a Chinatown. Vam anar tots 3 directes cap a les taquilles on vam comprar els bitllets sense problemes i per 10RM (2,20€), el preu mínim que deia a Wikitravel. Per lo que no eren ni les 14:30h que ja tenia el bitllet de bus a Melaka per 10RM i sense haver gastat ni un ringgit i ni un minut per arribar a la TBS. Tot plegat mes que perfecte.
La TBS era enorme, amb vàries plantes, àmplies zones de restaurants i botigues i un munt de portes d’embarcament amb control inclòs com si fos un aeroport. Ja estava a la capital de Malàisia i això es notava, sobretot amb el trànsit. Moltes capitals asiàtiques estan vivint un creixement econòmic i demogràfic molt accelerat que les obliga a construir grans infraestructures que fins ara no tenien, però que ara estan convertint aquestes ciutats en megaciutats mes grans que algunes capitals europees.
El bus a Melaka estava previst per les 15:15h i tardaria unes 2 hores en arribar-hi, concretament a Melaka Sentral. Un cop allà hauria d’agafar un bus local fins la zona de l’hotel ja que aquest quedava a uns 5 quilòmetres. A males hi podria anar caminant, però després de llegir a Wikitravel les rutes dels busos locals i mirar a Google Maps les parades i la ubicació del meu hotel, vaig veure que el bus número 17 hi passava molt a prop, per lo que si podia agafaria el bus número 17, ja que sinó seria 1 hora i mitja caminant arrossegant la maleta que ja tenia una roda a punt de partir-se.
Fins les 15h vaig anar a menjar un parell de pinxos de carn en un dels molts súpers que hi havia a l’estació, doncs tot i que havia esmorzat fort ja tenia algo de gana. I després ja cap a la porta 12 des d’on sortiria el bus cap a Melaka.
A les 15:12h va arribar un bus i la gent es va posar a la cua, jo també. Però quan vaig arribar a la noia que controlava els bitllets em va dir que aquell no era, que aquell era el de les 15h. Vaja doncs, ja començàvem amb els endarreriments. Cap a les 15:25h en va arribar un altre però tampoc era aquell. El nostre no va arribar fins les 15:40h i no va sortir fins les 15:50h, mes de mitja hora d’endarreriment. A mes al meu costat hi havia un noi força gras que feia que jo quedés arraconat, a mes d”haver-se posat al meu lloc, doncs jo havia escollit el seient de finestra on estava ell. En qualsevol cas, tot això era el de menys, lo important és que ja estava assegut al bus que en dues hores ens deixaria a Melaka.
En el bus vaig aprofitar, com a pràcticament tots els trajectes, per escriure el diari i acabar de llegir i mirar tot el necessari sobre Melaka i com anar fins l’hotel.
Al igual que a Kuala Lumpur, a l’entrada de Melaka també hi havia força trànsit. Finalment vam arribar a Melaka Sentral cap a les 18:15h, una hora després del que hauríem d’haver arribat.
Només baixar del bus ja va venir un taxista molt impertinent. Em va preguntar si volia taxi, a lo que jo ja quasi ni vaig respondre, vaig fer una mica que no amb el cap i marxant, a lo que ell em va seguir un parell de metres cridant mes, teksi teksi, a lo que li vaig dir que no cridant com ell. Aquí eren tant o mes desagradables que els de les illes de Tailàndia. De fet a Wikitravel ja ho deien, que als taxistes de Melaka, els propis locals els anomenaven mafies, per lo que tenia clar que aquí no agafaria cap taxi. De fet amb el comportament d’aquell home tant mal educat ja li estava donant la raó a tot el que havia llegit sobre ells.
Aquesta estació evidentment no era tant gran com la de Kuala Lumpur però no s’hi quedava lluny. Era molt mes gran del que m’esperava, de fet tota la ciutat era molt mes gran del que m’esperava, doncs de Melaka sempre es parla del casc històric, però la part nova és enorme.
Vaig anar directament a donar la volta a l’estació tal com deien a Wikitravel per a buscar el bus local número 17. La vaig trobar de seguida i a mes hi havia un bus esperant. Vaig preguntar al xofer si anava a Makhota Parade (la parada que quedava a prop del meu hotel) i em va dir que no, que havia de seguir donant la volta a l’estació. Vaig entendre, tal com ja sabia, que aquell anava en direcció contrària a la parada que jo anava, doncs aquesta línia de bus era circular, per lo que si no l’agafaves a la parada correcta estaries fent el trajecte en direcció contrària, tardant ben be una hora mes en arribar a Makhota Parade a mes d’haver de pagar el doble. Així que vaig seguir caminant però aleshores ja em vaig liar. Aquella estació, com he dit abans, és enorme i al ser la primera vegada que hi era anava molt perdut. Al cap de pocs minuts em vaig tronar a trobar la parella d’americans que anaven mes perduts que jo, doncs jo almenys ja sabia quin bus havia d’agafar i a quina parada baixar, ells no. Em van dir que anaven a un McDonald’s per intentar connectar-se a Internet i buscar la informació que necessitaven. Així que ens vam acomiadar perquè jo ja volia buscar directament unes taquilles o punt d’informació per preguntar on agafar el 17. Vaig trobar unes taquilles, que ja sabia que no eren dels busos locals, però vaig preguntar i la noia em va indicar cap on anar. Finalment vaig arribar a un lloc que em semblava igual on havia estat abans però que realment era el que buscava, la parada dels busos locals però en la direcció contrària a la d’abans. Vaig preguntar a un punt d’informació d’allà i em van confirmar que el 17 que parava allà anava a Makhota Parade, tot tal qual s’explicava a Wikitravel. Aquella web m’estava salvant i estalviant moltes caminades i hores perdudes, doncs cal tenir en compte que no tenia 4G al mòbil, per lo que tot és molt mes complicat.
Vaig arribar a aquella parada cap a les 18:45h i a esperar. Havia tardat 30 minuts en trobar-la i això que jo sabia el que buscava, ja no vaig saber com van acabar els americans però probablement encara van tardar mes que jo en trobar el seu bus. Cal tenir en compte que l’estació era circular i les parades dels busos locals estaven al seu voltant, per lo que depenent d’on haguessis d’anar i en quina direcció anessis, podries acabar fent tota la volta a aquella gran estació, que és mes o menys el que em va passar a mi. Realment tot s’estava endarrerint força però lo important és que anava trobant els llocs sense caminar massa ni haver d’agafar cap taxi en cap moment.
Però passaven els minuts i allà no arribava cap bus. Almenys hi havia gent esperant, per lo que suposava que tard o d’hora arribaria. Una de les que esperava era una noia que anava sola de no mes de 20 anys amb una motxilla mes gran que ella. Era curiós però la majoria de motxillers sols que em trobava eren noies, trencant el vell estereotip de la perillositat d’anar sol pel mon. A mes la noia se la veia amb una paciència infinita, doncs jo ja m’estava cansant d’estar allà esperant però ella semblava tant tranquil·la com si acabés d’arribar.
Finalment a les 19:10h va arribar el bus però el conductor va baixar sense permetre encara que ningú pugés. Un senyor que també estava esperant li va dir alguna cosa a la noia motxillera i ella va mostrar per primera vegada certa resignació. No va perdre la paciència infinita que tenia però si va mostrar un cert cansament amb un suau gest de cara. Això em va fer pensar que tot i que el bus fos allà encara tardaria en sortir. A les 19:20h va tornar el xofer i vam anar pujant al bus, érem ja un munt. Vaig pujar, vaig preguntar el preu a Makhota Parade i em va dir 1,50RM (0,35€), fins i tot algo mes barat del que pensava, doncs a Wikitravel posava que podia costar fins a 2RM.
El bus per dins era ben estrany. Els seients estaven en fila amb l’esquena a les parets del bus, una fila a cada paret, deixant un passadís a la part central. Jo vaig poder seure però 4 o 5 persones ja van haver d’anar de peu, per lo que ja obstaculitzaven el pas i mes tenint en compte que només tenia una porta per pujar i baixar, la davantera, per lo que a cada parada allò era un merdé de gent intentant arribar fins l’inici del bus.
Jo anava seguint la ruta indicada per Google Maps fins la parada de Makhota Parade i el bus anava seguint exactament el mateix camí, de fet no es va desviar ni un moment, senyal de que a mes el recorregut del bus era el mes curt possible, doncs jo seguia la ruta proposada per Google Maps si s’anava amb cotxe particular. Al cap d’uns 20 minuts el bus estava a punt d’arribar a l’alçada de l’hotel quan encara no havia arribat a Makhora Parade, doncs aquesta quedava uns metres mes enllà, així que vaig sol·licitar parada i el bus va parar al cap de 10 metres. Vaig baixar, vaig mirar Google Maps i em deia que estava a només 100 metres de l’hotel. Perfecte! El bus em va deixar a un carrer principal i vaig haver d’agafar un carrer molt mes estret, doncs ja entrava al centre històric. I de seguida ja vaig veure davant meu en un edifici que feia cantonada el cartell de Travellers Planet Hostel.
El primer que vaig veure en baixar del bus varen ser els famosos tuk-tuks de Melaka. Ja havia llegit algunes coses sobre ells però no deixava de sorprendre quan els veies per primera vegada i mes si era de nit, doncs aquests tenen llums de colors per tot l’exterior. Al lloc on vaig baixar semblava una zona molt concorreguda, de fet al costat hi havia un mercat, per lo que en aquell moment, tot i ja ser una mica tard, hi havia molta gent, i per tan, molts tuk-tuks amb totes les seves llumetes a tope. Pel que es veu, això d’adornar aquests mini taxis amb llums només es fa aquí, a Melaka, per lo que quasi s’ha convertit en una atracció turística mes.
Eren just les 20h quan entrava a l’hotel. No estava segur si encara hi hauria algú a recepció, doncs dubtava que aquell fos un hotel amb recepció 24 hores però és que a Agoda mai posen fins a quina hora es pot fer el check-in. Almenys la porta estava oberta, així que vaig entrar però no hi havia ningú a la recepció, però al fer una mica de soroll va aparèixer un noi una mica estranyat de veure’m allà tant tard.
Havien passat 11 hores des de que havia sortit de Kuala Tahan però almenys ja estava a l’hotel, tot i que ara encara quedava aclarir l’última incògnita. Tindrien registrada la reserva? Doncs vaig haver de fer dues reserves. La segona que vaig fer 3 dies abans la vaig fer per aquella primera nit, doncs quan vaig fer la reserva original per les dues nits següents encara no tenia clar què faria aquesta nit. Per lo que tenia fetes dues reserves per 3 nits. Quedava saber si aquesta última reserva la tenien ben registrada per haver-la fet tants pocs dies abans i si tindria la mateixa habitació les 3 nits. Finalment el noi ho va comprovar i tot era correcte, tenia reserva per les 3 nits i totes a la mateixa habitació. Doncs ja està, dia superat.
Em va donar les claus de l’habitació 11 que estava a la segona planta. Vaig pujar i lo dolent és que era una habitació interior, no tenia finestres a l’exterior, només una que donava al passadís, per lo que dins l’habitació hi havia força humitat. De totes maneres em va importar poc després del llarg dia i de que totes les incògnites que tenia a les 9 del matí s’haguessin anat solucionant de la millor manera, excepte pels petits endarreriments. A mes, el bany, que era compartit (cosa que evidentment ja sabia), estava just al costat de la meva habitació, i en aquella planta semblava que quasi totes les habitacions o estaven buides o eren on dormien els propietaris de l’hotel, per lo que el bany, tot i ser compartit, quasi que només el faria servir jo. Cal tenir en compte que aquesta habitació em va costar 4€ la nit, cosa que va acabar sent un preu per sota del que tenia i un preu molt barat per la bona ubicació de l’hotel, en ple centre històric de la ciutat. A mes l’habitació tenia un bon escriptori cosa que sempre necessito.
Vaig deixar les coses i quasi de seguida vaig sortir al carrer principal on m’havia deixat el bus ja que havia vist un mercadillo on hi havia parades de menjar, per lo que hi vaig anar directament ja per sopar, doncs el dinar que havia fet va ser lo just per no morir de gana. A altres ciutats costava mes trobar un bon lloc per menjar tan bon punt arribes, però aquí hi havia de tot per triar i a 2 minuts caminant de l’hotel.
Vaig anar quasi a la primera parada que vaig veure de menjar, doncs ja em va semblar prou be. Vaig preguntar preus i un plat de Padthai (fideus amb verdures, soja i vedella) costava 4RM, menys d’un euro, per lo que en vaig demanar un. Jo pensava que me’l podria menjar allà, però no, era per emportar, cosa que tampoc em va importar ja que estava molt cansat i de tan en tan m’agrada sopar a l’hotel mirant notícies. Així que vaig tornar a l’hotel a sopar i cap a les 21h ja a dormir. Aquesta era una d’aquelles nits que t’adorms en 5 minuts i com un tronc tota la nit.
Havia sigut un altre dia força llarg i dels que te’ls passes completament a la carretera, però a la vegada son els dies que també mes has de pensar, buscar, mirar, etc. per tal d’arribar al teu destí, cosa que et fa exercitar la ment i guardar el record durant molts anys. A mes havia aconseguit arribar fins al mateix hotel sense agafar ni un sol taxi en tot el trajecte, algo que tenia com a objectiu justament per evitar lo fàcil. Si a algun lloc s’hi pot arribar només amb transport públic, s’ha d’intentar a menys que no hi hagi cap mes remei que agafar un taxi.
Em vaig aixecar cap a les 4 de la matinada diria que pel fred que em va agafar per tenir el ventilador apuntant-me tota la nit, doncs a Kuala Tahan, igual que a les Cameron Highlands, durant el dia hi fa molta calor però per la nit no tanta, de fet t’has de posar almenys un jersei. Així que em vaig despertar mig recargolat amb les mantes tapant-me com podia.
Com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari, mirava correus i altres temes que de tan en tan haig de mirar en un viatge tant llarg com aquest. A les 6:30h vaig preparar una mica el què faria durant el dia, que seria un trekking per la selva de dificultat moderada i per lliure. A diferència de la selva de les Cameron Highlands on vaig anar amb un guia, aquí estava tot molt mes preparat per poder-hi anar sol. De fet a les Cameron Highlands si no t’ho coneixes et perds, però aquí totes les rutes estaven perfectament senyalitzades i fins i tot es podien consultar a Google Maps, per lo que aquí anar amb un guia només era perquè t’expliqués la flora i fauna que et vas trobant, cosa que ja pots fer també amb certes aplicacions. Així que amb el paper que m’havia donat la noia de l’agència el dia anterior amb tots els trekkings que es podien fer, vaig escollir-ne un que semblava prou fàcil, almenys sense massa pujades, doncs altres semblava que tenien un pendent del 40% cosa que no em veia capaç de fer amb la calor i humitat tant alta que hi havia en aquesta zona.
A les 7:30h em vaig posar el repel·lent de mosquits, vaig agafar el mòbil i vaig anar a esmorzar a un restaurant estratègicament situat a mig camí entre el centre del poble i el carrer que conduïa al moll. Allà hauria d’agafar una barca que em portaria a l’altra banda del riu per on es podia accedir a la selva.
La terrassa del restaurant ja era ple de turistes preparats per començar les respectives excursions per la selva. Quasi tots demanaven el mateix tipus d’esmorzar americà. Jo vaig demanar un combinat de 2 ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Aquest tipus d’esmorzar van molt bé per agafar energia sense quedar-se tant ple que no et puguis ni moure. Tot plegat 7,50RM, 1,70€.
Un cop esmorzat i quan eren les 8 del matí, vaig baixar al moll on ja hi havia una barca esperant i que per 1RM et porten a l’altra banda del riu. Pot semblar barat però es que el trajecte dura 1 minut. Això sí, només pujar a la barca en menys de 5 minuts ja va arrencar.
Podria semblar que les 8 era molt aviat, però de fet ja era una mica tard, doncs el sol ja feia estona que ho il·luminava tot i ja començava a fer calor. Cal tenir en compte que a partir de les 9 del matí, caminar per la selva es fa molt difícil per la calor, per lo que val la pena aprofitar les primeres hores del dia per no patir tant.
Un cop a l’altra banda ja podia començar el trekking per lliure per la selva Taman Negara. Pot semblar arriscat però no ho és gens. Aquesta selva està totalment preparada pel turista i perquè pugui anar per lliure, a diferència de la selva de Cameron Highlands on realment anar-hi sol era una mica perillós a part de que hauria sigut impossible trobar les Rafflesies. Aquí hi havia fins i tot una passarel·la al llarg de tot el camí, per lo que ni tan sols t’embrutaves de fang. A més de cartells cada certs metres indicant la direcció i distància d’alguns llocs d’interès. De fet tot plegat li feia perdre part de la gràcia. Si que és cert que així em facilitava poder trobar flora i fauna interessant anant sol, però veure tants cartells i camins de fusta enmig d’aquella selva fins i tot decepcionava una mica i mes quan venies d’una altra selva tant salvatge i inexplorada com la de les Cameron Highlands.
La intenció era fer una ruta curta ja que encara em durava el cansament dels dos últims dies, a més aquí la humitat era altíssima per lo que es feia encara més dur que a les Cameron Highlands. De fet tot just eren les 8:30h del matí i ja es notava la calor sufocant.
Volia anar fins a un Kanopy, que són una espècie de ponts penjants a uns 10 metres de terra i a uns 2 quilòmetres del punt d’entrada a la selva. Aquests ponts estan fets d’un sol tronc molt gran i permeten tenir una visió diferent de la selva, per lo que em feia certa gràcia creuar-ne un. També era una excusa com una altra per anar en alguna direcció concreta, doncs tampoc sabia exactament on podria veure algun animal, que realment era del que en tenia mes ganes.
Així que vaig començar la caminada no sense liarme una mica al començament ja que s’havia de creuar tot un resort que hi havia allà a l’entrada de la selva, cosa que m’estranyava força per lo que vaig intentar seguir més d’un camí fins que finalment vaig entendre que era pel mig del resort per on havia de passar, de fet el camí transcorria en aquells primers metres just pel costat de les portes dels bungalows. El resort em va semblar molt bonic i sobretot ben situat, però horrible per estar veient tot el dia turistes anant cap a la selva.
Aquesta vegada en comptes de Google Maps utilitzava maps.me ja que va millor per seguir rutes de senderisme, i efectivament ja venia amb totes les rutes que es podien fer per Taman Negara. Molt útil.
Així que vaig creuar el resort i iniciar la ruta cap al Kanopy. Pel camí es podien veure plantes i arbres que no has vist mai. Em van impactar molt uns arbres enormes amb unes arrels que començaven a un metre del terra i que eren duna mida similar al tronc d’un arbre normal. Eren brutals. De fet l’arbre en si era tant alt, que les arrels no eren com les dels arbres normals, sinó que entre totes acabaven donant la sensació que l’arbre tenia forma de piràmide per tal de tenir una millor base per aguantar tot el pes de l’arbre. Simplement era espectacular veure aquelles arrels gegants.
Tot just eren les 9 del matí i la xafogor ja era insuportable, suava com si m’hagués acabat de dutxar, de fet la samarreta literalment gotejava. En aquest poble no podies caminar mes d’una hora sense acabar gotejant de suor. Això era el que mes em costava d’aguantar i pel que realment no estava massa preparat.
Contínuament anava escoltant sorollets d’animals per tot arreu, també pel terra que no sabia si eren serps, esquirols o que. Però en un punt vaig escoltar molt soroll a les branques del que semblaven palmeres o com fins i tot queien fulles. Em vaig parar i pel moviment estava segur que no podien ser ocells, així que m’hi vaig quedar a mirar què hi havia. Tot apuntava a que era un mico tot i que no es veia. Al cap de 10 minuts de veure les branques movent-se però cap animal, per fi el vaig veure. Un mico baixava per un tronc. Va ser increïble però més encara quan vaig veure que no era un sol mico sinó 3 saltant d’una branca a l’altra. No m’esperava gens trobar-me 3 micos en llibertat i anant jo sol, sense cap guia que ja pogués saber on trobar-los. A Lopburi, Tailàndia, en vaig veure molts, però evidentment no és el mateix que veure’ls enmig d’una selva com Taman Negara saltant per arbres de més 10 metres d’alçada.
A mes, com que els micos son tant moguts i juganers, era prou divertit mirar-los una bona estona, doncs no paraven de pujar i baixar l’arbre i saltar d’un a l’altre amb una facilitat que per molt que ho sàpigues, no deixa de sorprendre quan ho veus en directe. Em va donar la sensació que jugaven tot i que en algun moment un semblava que mes aviat es barallava, però en qualsevol cas no paraven i allà em vaig quedar fins que els vaig perdre de vista.
Al cap de 10 minuts de veure els micos per allà saltant i havent descansat una mica, vaig seguir pel camí cap al Kanopy. La selva és molt espessa però el camí es prou ample i sense gens de vegetació, per lo que es realment fàcil caminar hi.
Al cap d’uns 15 minuts vaig arribar al Kanopy, però sorpresa, estava tancat. Podia veure el pont però no s’hi podia accedir. A més hi havia un cartell que posava estrictament prohibit el pas. Així que em vaig quedar sense poder veure la selva des de 10 metres d’alçada tot i que no deixa de ser una pijada poc autèntica, una mes. Per lo que sense massa pena vaig seguir amb la caminada, doncs ja era prou interessant tot plegat anant arran de terra.
Eren les 10 del matí quan ja hi havia molts mosquits, i tot i que m’havia posat el repel·lent abans de sortir de l’hotel, amb tanta suor cada vegada en tenia menys. Literalment m’estava desapareixent per culpa de la suor.
A diferència de feia una hora, ara a mes el sol ja picava be, per lo que que fins i tot em començava a costar caminar. Així que vaig buscar una ruta diferent a la que havia fet a l’anada i que ja tornés a l’inici. Només pensar que molts tours comencen a les 10 em marejava, com podrien iniciar el tour amb aquella calor tant insuportable.
La ruta de tornada anava per la vora del riu per lo que em donava la sensació que encara hi havia més mosquits i fins i tot més grans. Però també moltes papallones i algunes de gegants, de les que son impossible de trobar per Europa. Aquesta ruta de tornada era molt bonica per transcórrer tota per la vora del riu, donant una visió completament diferent a la que havia tingut a l’anada. S’hi respirava una tranquil·litat absoluta amb el cant dels ocells de fons i el tènue so de l’aigua del riu. Em vaig quedar allà una estona contemplant tota aquella bellesa natural però sempre vigilant que no se m’acostés alguna serp o qualsevol altre animaló.
Conforme m’anava acostant a l’inici veia els grups que tot just iniciaven la caminada i al·lucinava de com la podrien acabar. A mi aquell tram final se m’estava fent duríssim, no sé si és que hi estan més acostumats però a mi aquells 40°C i la humitat del 70℅ m’estaven deixant KO. Sort que havia esmorzat be perquè sinó m’haurien hagut de recollir amb pala.
Quasi a les 11h arribava al punt d’inici i anava directament a la parada de les barques per tornar el més aviat possible a l’hotel a dutxar-me i beure aigua. Vaig fer molt be de fer cas a les recomanacions d’alguns bloguers que deien que el millor era anar a fer els trekkings per la selva a primera hora del matí ja que a partir de les 10 es comença a omplir de gent i perd bona part de la gràcia. A més jo afegiria que a partir de les 10 has d’estar fet d’una pasta especial per a poder caminar pel mig de la selva. Res a veure amb la de Cameron Highlands on no hi feia ni tanta calor ni tanta humitat, tot i que també en feia molta.
Al moll ja hi havia una família de xinesos esperant una barca que va arribar al cap de 2 o 3 minuts. A les 11h arribàvem a l’altra banda i anava directament a l’hotel a dutxar-me. Després em vaig estirar una estona i tot que no volia, no ho vaig poder evitar, em vaig quedar ben clapat. Portava dies de molt cansament i molta calor i aquella última caminada m’havia deixat sense forces.
Cap a les 14h em despertava i ja no vaig voler dinar, sinó esperar fins cap a les 19h i sopar directament. De totes maneres m’havia fotut un esmorzar que no vegis i havent fet migdiada podia aguantar perfectament. Si no ho fes així, probablement aquell dia hauria anat a dormir de matinada i l’endemà ja marxava cap a Melaka.
Vaig prendre un cafè mentre mirava una mica el trajecte que tenia per l’endemà, doncs anava a Melaka tot i que només tenia bitllet reservat fins a Kuala Lumpur. Un cop allà m’hauria de buscar la vida per anar fins l’estació des d’on, segons Wikitravel, sortien els busos directes cap a Melaka. En fi, una mica d’aventura però res comparat amb el que va ser anar des de Koh Samui a George Town.
També vaig escriure una mica el diari i llegir alguna notícia, sobretot per seguir l’incendi de la Ribera d’Ebre que semblava ja quasi controlat després de cremar 6.000 hectàrees, tot i que encara havíem de donar gràcies ja que havien parlat de que se’n podrien arribar a cremar fins a 20.000.
I cap a les 16:30h vaig sortir a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, que tot i que era dels més grans de la zona, no tenia més de 3 carrers i tots per restaurants, petits hotels i alguna agència per als tours per la selva. De fet era un poble per a que els turistes que anàvem a Taman Negara poguéssim dormir-hi ben a prop, és a dir, semblava tal qual que el poble s’havia fet expressament per a poder visitar la selva. Abans que el turisme arribés fins aquí, probablement aquest poble no existia.
De totes maneres, evidentment hi viuen alguns locals, per lo que es veuen nens jugant pel carrer o locals prenen algun suc ben fred en alguna terrassa després de la seva jornada laboral, molts de les barques que permetien arribar al poble. De fet es veia clarament que dels 3 restaurants que hi havia, tots quasi un al costat de l’altre, en un només hi havia turistes (on havia anat a esmorzar) en una altre només locals(on encara no hi havia anat) i un tercer amb una mica de tot (on havia sopat el dia anterior). Al restaurant on només s’hi veien locals no hi vaig anar perquè la carta no estava a la vista com en els altres, un altre senyal de que estava mes pensat pels locals i que si hi entrava un turista li podien donar un altre preu, mes alt, és clar.
Vaig donar una volta per, literalment, tot el poble, doncs a part de ser petit era dels més curiosos que havia vist mai i valia molt la pena passar un parell d’hores passejant-hi i veure com hi viu la gent. A més, on fossis del poble, veies la selva a pocs metres. De passada ja anava mirant restaurants tot i que només hi havia els 3 que ja havia vist i cap em va semblar millor que el que havia anat el dia anterior a sopar, per lo que vaig decidir sopar allà de nou.
Feia gracia perquè m’anava trobant gent amb la que havia vingut amb la mini van des de Tanah Rata, doncs al final tothom es movia pel mateix carrer i era fàcil trobar-se. Pocs turistes fent nit al poble per lo que tot plegat molt tranquil i molt autèntic, probablement un dels pobles més remots on havia dormit.
A les 19h anava cap al restaurant a sopar. Estava molt be perquè era el que quedava mes elevat i el que permetia tenir unes millors vistes des de la terrassa. Aquesta vegada vaig demanar pollastre al curry amb arròs basil. La veritat és que no estava segur de demanar-ho però al final va ser tot un encert, doncs estava més bo del que pensava. Era com una petita olla amb molta salsa i el pollastre acompanyat de verdures. Part de la salsa la vaig posar a l’arròs i tot plegat va quedar boníssim, i només per 8 ringgits (1,70€). A més estava assegut a la terrassa amb vistes a la selva i el sol ponent-se de darrere les muntanyes. Impagable.
Malàisia és un país oficialment musulmà però força occidentalitzat i un multiculturalisme brutal, cosa que fa que les normes religioses no siguin tant estrictes com en altres països musulmans. Aquí es veien dones musulmanes treballant en qualsevol lloc, ja fos en una agència, als trens, en un restaurant, etc. Sempre amb el seu vel però treballant amb els mateixos drets que els homes. Tot i així, de tan en tan es veia una dona amb burca com la que va seure al meu costat junt amb el seu marit en aquella terrassa. Això no em va sorprendre, doncs també se’n veuen per Europa, però si em va sorprendre l’eructe que va fer l’home en acabar de sopar, que va ressonar per tot el poble. Això si que no es veu tan per Europa demostrant que en aquest sentit tenen prou educació per no fer quelcom tant desagradable en un país no musulmà. Però és clar, allà no hi havia cap problema.
Després de sopar vaig anar a un dels 3 mini súper que hi havia al poble i que quedava quasi davant del restaurant a comprar aigua i algo de menjar perquè sabia que encara no tindria prou són per anar a dormir. Els preus eren molt similars al d’un 7-eleven en una ciutat menys remota que aquell poble. Després vaig tornar a l’hotel quan ja s’estava fent fosc.
I com em pensava fins ben bé les 22h no vaig tenir prou son per dormir. Fins aleshores vaig estar mirant “La que se avecina” mentre preparava la maleta i menjava alguna cosa mes per acabar d’agafar són. Ho havia de deixar ja tot a punt perquè l’endemà marxava cap a Melaka previ pas per Kuala Lumpur on hauria de fer un transbord a un autobús però que encara no sabia com aniria, doncs el transport fins a Kuala Lumpur ja el tenia reservat però no fins a Melaka.
Ja tocava deixar la tranquil·litat de les selves de Cameron Highlands i Taman Negara per tornar a les grans ciutats. L’experiència va ser molt bona i un tan inesperada, sobretot aquí, a Taman Negara, on no m’imaginava un poble tant petit i remot com aquest, Kuala Tahan, ni veure-hi tants animals com vaig veure, fins i tot desenes de búfals banyant-se al riu. De fet, quan menys saps d’un lloc, mes fàcil és que en marxis ben content, doncs qualsevol cosa acaba resultant una agradable sorpresa.
Em vaig despertar sol cap a les 5 del matí després d’haver dormit 8 hores. Aquesta nit no vaig tenir tant fred com l’anterior, suposo que pel fet de dormir amb samarreta, per lo que no em vaig despertar cap vegada. La nit anterior m’havia enganxat desprevingut, doncs portava un mes passant una calor insoportable i no m’imaginava que aquí hi faria tant fred per la nit, i mes tenint en compte que durant el dia hi feia força calor. En qualsevol cas no podia mes que agrair aquelles nits fresquetes que em permetien dormir perfectament.
Aquest dia marxava de les Cameron Highlands per anar cap a la Selva més antiga del món, Taman Negara. El transport ja l’havia reservat durant la preparació del viatge i seria una mica mes llarg que el que m’havia dut fins aquí, doncs primer aniria amb mini van quasi 5 hores i després amb barqueta durant quasi 3 hores mes. La mini van sortia a les 8 del matí i des de quasi al costat de l’hotel, de fet no estava ni a 5 minuts caminant.
El preu total del transport va ser de 80RM, uns 18€, incloent el trajecte en barca de 3 hores pel mig de la selva, un trajecte que ens oferiria algunes sorpreses ben agradables.
Com cada mati em vaig dutxar, vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari i vaig acabar de fer la maleta. Tenia roba encara una mica humida ja que l’havia netejat la nit anterior i amb el fred que feia no donava temps a assecar-se. En qualsevol cas era poca i la podria dur a sobre per tal que s’assequés quan sortís el sol i la temperatura pujava considerablement.
Vaig revisar l’habitació i a les 7:30h ja baixava a deixar les claus a recepció, doncs ja sabia que fins les 8h no obrien i que hauria de deixar allà les claus.
El punt de trobada era a només 5 minuts caminant i a mes de baixada, de fet era al costat dels llocs ambulant on havia sopat els dos últims dies, per lo que a les 7:35h ja hi arribava, 30 minuts abans com posava al bitllet i com sempre feia però que encara no sé perquè ho seguia fent, doncs fins i tot a vegades, com en aquest cas, l’agència encara estava tancada. En qualsevol cas sempre es millor arribar abans i assegurar-se de què estàs al lloc correcte.
A les 7:45h va arribar el noi de l’agència a qui li vaig preguntar si aquí era el punt de recollida cosa que em va confirmar i em va dir que esperés a uns bancs de fora. Van arribar una parella de francesos i vam esperar fins cap a les 8:05h que va arribar la mini van. Li vam ensenyar els bitllets, els va confirmar i vam pujar a la mini van on ja hi havia una noia i un noi que no anaven junts.
El noi es notava que estava guardant el seient del seu costat i que estava molt nerviós, mirant el mòbil i per la finestra contínuament. Vam recórrer uns 50 metres des de que havíem pujat que ja va tornar a parar a recollir una última noia. I el noi encara mes nerviós. Quan la noia va pujar, va saludar a la parella de francesos de tal manera que no s’esperava trobar-los, i els va saludar amb molta alegria, realment se la veia contenta de trobar-se’ls allà. Però en canvi al noi nerviós diria que ni el va saludar. Ella va seure a la fila de davant i vaig veure com el noi deixava de guardar el lloc que estava guardant a la vegada que deixava el mòbil i de mirar per la finestra. Aleshores ho vaig entendre tot, era un tarat. Vaig deduir que la va conèixer allà igual que va conèixer als francesos i el noi ja es deuria enamorar simplement perquè la noia era molt alegre i el tarat ja es deuria pensar que això significava que ella mostrava algun interès per ell. I sabent que ella vindria a la mateixa mini van, tot enamorat i tarat li guardava el lloc perquè segués al seu costat mentre tot nerviós mirava per la finestra si la veia a la vegada que anava mirant el mòbil per saber si estaven en el punt on ella esperaria a la mini van, tot i que finalment la noia ni el va saludar i molt menys es va asseure al seu costat. És dels típics que no saben quan una noia no està mostrant gens d’interés per ell i que acaba fent el ridícul. A mes era una mica raro, com molt nerviós tota l’estona, sense ja entrar en què la noia era musulmana i amb el vel, cosa que significa que almenys està promesa.
El trajecte amb mini van fins al poble on faríem el transbord a la barca es va allargar 3 hores i mitja i va ser una mica mogut ja que tot i que el senyor era el conductor mes responsable que havia vist fins ara a tan a Tailàndia com a Malàisia, la carretera era de corbes constants i asfalt força irregular en alguns trams, per lo que va ser una mia cansat.
Jo sabia que aquell trajecte era en mini van i en barca, però no sabia ni on agafaríem la barca ni quant duraria el trajecte. De fet jo anava seguint el camí amb Google Maps i semblava que es podia arribar a Kuala Tahan només per carretera tot i que es donava força volta. Realment si que semblava que si part del trajecte el fèiem pel riu aquest seria mes curt.
A les 11:30h vam arribar a una estació de mini vans a la vora del riu en un poble de menys de 10 cases, que de fet semblava que estava allà únicament per haver-hi aquesta estació, doncs semblava la porta d’entrada a la selva des del riu. El poble eren literalment dos restaurants, 2 o 3 mini súpers i un parell de cases mes on suposo que hi vivien els de l’agència. Només aquests 4 edificis junt a un riu enorme rodejat de selva.
Jo no tenia ni idea de què havíem de fer ara, res de res, així que vaig seguir les indicacions del xofer que en tot moment ens va explicar i acompanyar. Vam entrar a l’oficina on vam deixar les maletes i ens vàrem posar en una cua. Per cert, aquella oficina era una passada, doncs no tenia tota una paret que justament donava al riu i que per tan permetia tenir una vista guapíssima i ben ample del riu que quedava a escassos 5 metres. I no és que fos de vidre, directament no hi havia paret. Jo em vaig quedar uns minuts allà embadalit mirant al riu.
Ens va dir que anéssim passant pel mostrador on hi havia dues noies. Jo vaig ser dels primers. La noia em va donar un paper on havia d’indicar les meves dades, l’hotel on m’allotjaria i els dies que estaria a Kuala Tahan. Allò era la sol·licitud per poder entrar a la selva a mes del permís per poder-hi fer fotos, evidentment pagant. En total 6RM per l’entrada i el permís per poder fer fotos, uns 1,20€, prou acceptable tenint en compte que no tenia ni idea d’aquest pagament i aquests imprevistos sempre preocupen, però mentre rondin els 1 o 2€ no passa res.
Després la noia em va fer algunes preguntes de què tenia pensat fer, quants dies, etc, per tal d’intentar oferir-me aquelles opcions que mes s’ajustessin al que buscava. Jo la veritat és que encara no m’ho havia mirat massa, doncs m’ho pensava mirar aquella tarda en arribar a l’hotel de Kuala Tahan, així que li vaig dir la poca idea que tenia en aquell moment, que era fer alguna de les rutes de nivell moderat per lliure, doncs per Internet havia llegit que per aquesta selva s’hi pot anar sol perfectament, doncs totes les rutes estan perfectament indicades, i ja que a les Cameron Highlands ja havia anat amb un guia, ara preferia anar per lliure. Així que ella em va marcar en un mapa la zona que podia fer per lliure i que quedava a prop de Kuala Tahan i a mes em va donar un altre full on hi havia 6 tours que podria contractar. Em vaig fixar en un que es feia de nit per tenir mes possibilitats de veure animals, ja que aquests surten mes de nit. Els altres no em van semblar massa interessants ja que eren quasi el mateix que el que podria fer jo sol però amb un guia davant que de tan en tan et diu el nom d’alguna planta o et dóna alguna explicació que pot valdre la pena però que per mi no compensa el fet d’anar tota l’estona com un borrego darrere un tio. També em va indicar on era el punt de recollida del transport que al cap de dos dies em portaria cap a Kuala Lumpur, la meva pròxima parada del viatge, que tot i que no era la seva agència m’ho va explicat tot igualment. Realment va ser molt amable i em va aclarir força coses en molt poca estona.
Després vaig haver d’anar a pagar els 6RM però abans vaig haver d’anar a buscar canvi, ja que només tenia bitllets de 50 i tant grans no acceptaven. Per l’hora que era ja quasi que hauria dinat, però vaig preguntar als dos restaurants que hi havia i encara estaven tancats, així que vaig anar a un dels mini súpers i vaig comprar aigua, 3 panets tipus bollycao però de crema de blat i plàtan i una bossa de patates. M’ho vaig menjar al costat d’un parc sota l’ombra dels arbres i després ja vaig anar a pagar. Em van donar el comprovant del pagament i el permís per entrar a la selva de Taman Negara per lo que ja ho tenia tot per poder seguir el camí. El barco sortia cap a les 13h i tot just eren les 12:15h, per lo que encara tenia temps.
Cap a les 12:30h vaig tornar a l’agència on hi havia taules per seure i a mes amb les vistes al riu. Allà ja hi havia 5 o 6 persones també esperant. Dos d’ells eren la noia musulmana i el pesat que li anava darrere sense adonar-se de què la noia passava d’ell. Ella primer estava sola amb el portàtil asseguda fins que va arribar el noi i sense ni ase ni besa se li va asseure al costat a dir-li coses sense ni considerar que la noia potser estava fent alguna cosa important al portàtil. La cara de la noia ho deia tot, completament seria sense quasi ni parlar, quan per lo poc que l’havia vist, era una noia molt riallera i xerraire. A mes el noi intentava lligar amb una noia musulmana amb vel, és com de tontos.
Vaig aprofitar per escriure una mica al diari fins cap a les 13h que la noia ens va avisar per ja anar a embarcar. L’embarcament podia ser a les 13h o a les 13:30h, per lo que encara vam tenir prou sort tal com quedava reflectit a la cara de la noia que ens anava avisant, també una noia molt alegre i que semblava mes contenta ella que nosaltres per poder sortir ja ara. Ella mateixa ens va dir a mi i a una altra noia que tots dos anàvem sols per lo que ens asseuríem junts a la barca, per lo que vam entendre que serien bancs de dos.
Vam baixar unes quantes escales per arribar al moll i sorpresa, varen aparèixer la musulmana i el pesat que també se seurien junts, pobre noia. El noi va baixar tot nerviós com sempre el veia i quan anava a ajudar a la noia a treure’s la motxilla, aquesta li va fer un gest de desaprovació quedant-se ella de peu i amb la motxilla a sobre. Jo encara no podia entendre com el noi no s’adonava de què ella simplement el volia perdre de vista, fins i tot em donava la sensació que li donava certa grima.
La barca era molt allargada i estreta, i efectivament, amb bancs de dos. Feia uns 12 metres de llarg per només 1 d’ample. Totes les maletes anirien ben amuntegades a la proa del barco. Així que de dos en dos ens van anar avisant per anar pujant a la barca. Els sis últims vàrem ser els que ja mes o menys coneixia, que érem la meva companya i jo, la musulmana i el pesat, i la parella de francesos que va pujar amb mi a la mini van sortint de les Cameron Highlands. La resta no havien vingut amb nosaltres des de les Cameron Highlands. Que per cert, en els 3 últims bancs, i per tant, a nosaltres 6, no hi havia armilles salvavides…
Els bancs realment no eren bancs, sino un coixí posat a terra per lo que no quedaves realment assegut, sinó mig estirat. Era incomodíssim i només de pensar que hauria d’estar 3 hores així ja em feia mal tot. Era com estar assegut a terra però amb una petita esterilla. Lo bo és que quedàvem ben a prop de l’aigua i tot plegat era mes autèntic, per no parlar de la pròpia barca que semblava treta d’una peli d’Indiana Jones. Jo en aquell moment només pensava com havia arribat fins allà i com havia pogut acabar en aquella situació.
Però només iniciar el trajecte tot va canviar. Ens endinsàvem a la selva mes antiga del mon pel riu, una experiència única que recordava als mes aventurers. La imatge que es te de la selva des del riu és completament diferent a cap altra, podent apreciar totalment els meandres i la vegetació que entrava fins al mateix riu. De la mateixa manera tindríem l’oportunitat de veure animals que no hauríem pogut veure de cap altra manera, i tot plegat abans d’arribar-hi, doncs això encara era el trajecte per arribar al poble on passaríem la nit. La cosa prometia.
Però lo realment impactant va arribar quan, sense esperar-nos-ho gens, vam veure un grup de búfals dins el riu. Ni tan sols sabia que en aquella selva hi havia búfals i molt menys que els poguéssim veure tant clarament des de la barca. Va ser increíble, una d’aquelles coses totalment inesperades i que et deixen completament perplex. Ningú ens ho havia avisat i ni tan sols en aquell moment el pilot de la barca deia res, per lo que la sorpresa va ser majúscula. Però no només en vam veure un de grup, sinó 3 al llarg de tot el trajecte, 3 grups de búfals en diferents zones però sempre dins el riu. Suposo que aquella hora no fan altra cosa que banyar-se, doncs la calor és insoportable.
A mes dels búfals també vam veure micos i tot tipus d’ocells per no parlar de la vegetació, molta d’ella completament desconeguda per a nosaltres i arbres de mes de 30 metres d’alçada.
Al cap de les 3 hores de gaudir d’aquell trajecte inoblidable, que per cert, se’m va fer mes curt del que pensava, suposo que per lo interessant que era tot plegat, vàrem arribar al moll de Kuala Tahan, un poblet de 2 o 3 carrers i fet únicament per a què els turistes puguin dormir ben a prop de la selva.
Eren les 16h quan desembarcàvem al moll. Alguns anirien amb una mini van fins a una altre punt del poble ja que els quedaria mes a prop de l’hotel, però no era el meu cas ja que a mi em quedava mes a prop l’hotel des del mateix moll. Tot i així estava a 10 minuts llargs caminant, que pot semblar poc però tenint en compte els 40ºC, la humitat del 70% i que només al començament ja hi havia una pendent del 40% i d’uns 30 metres de llarg, doncs tot plegat es va fer mes dur del que semblava en un inici.
De fet, amb lo be que havia aguantat fins aleshores sense suar massa, ara, en 15 minuts havia suat 5 vegades mes del que havia suat en tot el dia. Vaig arribar a l’hotel amb la samarreta gotejant, però gotejant literalment, i de suor és clar…
Jo, al veure que l’hotel estava a mig kilòmetre del moll, pensava que estaria al mig del poble, però al ser un poble tant petit, aquest mig kilòmetre ja feia que quedés completament a les afores. De fet quedava enmig del bosc sense res al costat, només un hotel mes, tota la resta del poble quedava a una distància d’uns 100 metres del moll. De fet es podria dir que el poble en si només tenia 3 carrers d’uns 50 metres de llarg cada un.
Finalment, al cap de quasi 20 minuts des de que havia sortit del moll i després d’haver fet 5 o 6 parades per descansar durant el camí, vaig arribar a l’hotel. Mai havia tardat tanta estona per recórrer mig quilòmetre. L’hotel era mes aviat un resort i era realment tot molt maco, doncs no era un edifici sino un conjunt de casetes on cada una d’elles era una habitació, a mes de la recepció i una altra que semblava una bugaderia. Enmig de tots els bungalows, caminets de pedra, gespa i espais on estirar-se, tot plegat de fusta i molt autèntic. Així descrit podria semblar que era un lloc car per dormir-hi, però no, de fet era el mes barat que havia trobat per Internet. I a mes l’habitació que tenia reservada tenia capacitat per a 4 persones, per lo que era una habitació enorme.
Vaig anar fins la recepció on ja hi havia un noi que m’esperava. Ja deuen tenir controlat a quina hora arriben les barques per tal d’estar pendents, doncs hi ha tant pocs turistes que mes val controlar l’hora que no pas passar-se tot el dia a la recepció. Abans de fer el check-in el noi em va donar la clau de l’habitació ja que, suposo que com tothom, vaig arribar tant cansat i suat que primer em va permetre deixar les coses i dutxar-me tranquil·lament.
L’habitació era cara (uns 16€ per nit) en comparació a altres hotels d’altres ciutats, però és que era una habitació amb 4 llits, un de matrimoni mes una llitera. A mes bany propi, escriptori i dos ventiladors. I lo millor, és clar, és que eren casetes independents, per lo que tenia vàries finestres tot i que hi havia molta humitat, suposo que en un lloc com aquell enmig de la selva és inevitable. Però en qualsevol cas i com ja he dit abans, era l’habitació mes barata que vaig trobar a aquest poble.
Així que em vaig dutxar i vaig prendre un cafè mentre em mirava els papers i tours que m’havia donat la noia de l’agència abans d’embarcar. Al cap d’una hora llarga vaig sortir i el noi, pobre, encara estava esperant a la recepció. Jo no sabia si faria ara el check-in o el faria al marxar, doncs tampoc m’havia dit res, però en qualsevol cas l’habitació s’havia de pagar.
Així que vaig anar cap allà on vaig haver d’anotar un munt de dades al llibre de registre, fins i tot com i quan marxava d’allà. Ell em va donar una ampolla d’aigua ben freda que em va anar perfecte i vaig pagar els 149RM, uns 32€, per les dues nits que hi passaria. Lo bo és que no em va cobrar la taxa turística cosa que no vaig entendre, doncs se suposa que tots els hotels l’han de cobrar i en principi no està mai inclosa en el preu. De fet aquest va ser l’únic hotel de Malàisia que no em va cobrar aquesta taxa.
I un cop pagada l’habitació, dutxat, hidratat de nou i sense deixar l’ampolla d’aigua a la que m’hi aferrava com si fos or, vaig anar directament a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, un poble d’uns 300 habitants, dels quals la majoria son turistes, amb 2 o 3 carrers, just a la vora del riu i al costat de la selva Taman Negara. Un poble únic, molt inaccessible i amb pocs turistes tot i que la majoria del poble ho eren. De fet, es veien ben poques cases, probablement totes de locals que treballaven o en un restaurant, hotel o agència de viatges.
Vaig estar prop d’una hora i mitja passejant pel poble tot i que en 20 minuts ja es podia veure tot. Mentre passejava vaig anar mirant els restaurants que hi havia, que en principi n’eren només 3, per lo que seria fàcil escollir lloc on sopar. Havia sortit de l’hotel cap a les 18h i cap a les 19:30h ja anava cap al restaurant on vaig decidir sopar, entre altres coses, perquè tenia la carta a fora ben visible. A mes no semblava el mes turístic dels 3 i tenia una terrassa que donava al carrer principal i que permetia veure just davant la muntanya amb la selva Taman Negara i el sol ponent-s’hi darrere, una imatge realment única i que no m’imaginava poder veure en aquell moment assegut a la terrassa d’un restaurant. Poder sopar amb aquelles vistes en un poblet de 3 carrers rodejat per la selva mes antiga del mon era quelcom que no m’imaginava fins que hi vaig arribar, i la veritat és que no tenia preu.
Vaig demanar arròs fregit amb vedella. Aquí a Malàisia els tipus de carn disponibles encara es reduïen una mica mes que a Tailàndia, doncs porc no n’hi havia enlloc, per lo que havia de ser o pollastre o vedella. Vaig seure a la terrassa a contemplar la posta de sol just darrere la selva a la vegada que podia veure el carrer principal del poble il·luminant-se mica en mica des d’una posició privilegiada.
El menjar estava bo però potser no tant com a altres pobles, cosa que ja m’esperava per la poca competència que tenen allà i suposo per la dificultat de fer arribar fins allà tots els productes. En qualsevol cas estava prou bo i lo important d’aquell sopar no va ser tan el menjar sinó gaudir del moment i de la situació. Vaig estar allà fins les 20:15h quan el sol ja s’havia amagat completament. Els mosquits ja feia estona que donaven voltes aprofitant les hores de claror però de menys calor just abans de la posta de sol i d’aquests ja se n’havia de tenir mes respecte. De fet ja m’havien picat alguns i això era algo que em mig preocupava, doncs aquí et podien passar qualsevol malaltia. Mentre fos aquí ja no sortiria de l’habitació sense haver-me posat el repel·lent de mosquits.
El sopar no va ser el mes bo que havia provat a Malàisia però era força mes barat del que m’esperava tenint en compte on ens trobàvem. El sopar em va sortir per 6RM, 1,20€, preus similars a altres zones de Malàisia.
Després ja vaig anar directament cap a l’hotel a mirar alguna peli i a dormir cap a les 21h, cosa que no em va costar gens perquè havia sigut un dia llarg i força dur, sobretot el trajecte de 3 hores en la barca, que tot i que va ser un trajecte únic, no va deixar de ser molt cansat físicament. El poble ja me’l coneixia per haver fet només una volta de menys de dues hores, per lo que l’endemà ja aniria a comprar a algun dels dos mini-súpers que havia vist. Això si, aquí no hi havia cap 7-eleven.
De camí a l’hotel em vaig trobar a la parella de francesos que ja havia conegut a Tanah Rata abans d’agafar la mini van que ens va portar fins aquí, be, fins al poble on vam fer el transbord a la barca. De fet, al dia següent, acabaria trobant a tothom que coneixia una mica del trajecte fins aquí, doncs era tot tan petit i hi havia tan pocs llocs on allotjar-se que lo difícil hauria sigut no trobar-se. No podia deixar de pensar en lo estrany que havia sigut aquell trajecte des de les Cameron Highlands fins aquí, doncs a diferència d’altres trajectes, aquest no sé ben be perquè, però no recordava be com havia de ser, suposo que per la quantitat de busos, vols i hotels que havia reservat. De fet no m’esperava que fossin tantes hores amb barca i amb aquell tipus de barca. Tot i que jo ho havia reservat i tot va ser tal qual deia a la reserva, tot plegat va suposar certa sorpresa per mi fent que en aquest moment encara estigués pensant en els búfals i micos que havíem vist pel riu en aquell trajecte que no m’esperava fins que em vaig trobar dins d’aquella barca. Quan quelcom passa sense que t’ho esperis del tot i va tot tan be, l’alegria i satisfacció és doble. De fet, sense haver-se endinsat encara en la selva, per mi haver arribat fins allà ja havia valgut la pena.
Em vaig despertar a les 4:30h després d’haver dormit les 8 hores de rigor. Probablement aquesta va ser la nit que millor vaig dormir en tot el viatge deixant de banda la nit en el tren. A les Cameron Highlands per la nit hi fa força fred per lo que les habitacions no necessiten tenir ni ventiladors. Vaig dormir ben tapat tota la nit, inèdit. A mes aquest hotel em donava la sensació que estava quasi buit, de fet encara no havia vist cap altre osta, per lo que el silenci era absolut a totes hores.
Aquest dia seria probablement el mes cansat fins aleshores ja que estaria tot el dia fent un tour per diferents selves, plantacions de te i poblats quasi indígenes. Sobretot un dels dos trekkings que faríem duraria mes de 3 hores caminant per una de les selves mes inaccessibles de les Cameron Highlands i probablement de tot Malàisia en busca de la flor mes gran del mon, la Rafflesia, una flor que pot medir mes d’un metre de diàmetre! Així que tocava preparar-se be pel dia que m’esperava.
A l’hotel hi havia un restaurant on hi servien esmorzars que no estaven inclosos en el preu però que aniria a prendre per tal de tenir energia suficient per aguantar fins l’hora de dinar. Normalment no menjo res fins al dinar, però avui mes valia menjar ous ferrats. Així que tenia previst anar a les 7:30h a fer un bon esmorzar abans del tour que era a les 8:40h. Fins aleshores com cada matí, em vaig dutxar, vaig prendre un primer cafè, vaig escriure el diari, mirar correus, finances i llegir alguna notícia. Estava a l’altra punta del mon i sense parar ni un dia però seguia estant ben informat.
A les 7:30h ja tenia la motxilla preparada, bàsicament amb un impermeable, repel·lent de mosquits i aigua i ja vaig baixar al restaurant a esmorzar. Per accedir al restaurant primer s’havia de sortir de l’hotel, doncs l’entrada del restaurant estava al pati. Al baixar vaig veure que la porta principal de l’hotel encara estava tancada i la propietària encara no hi era. Vaig obrir la porta i vaig sortir al pati però el restaurant també semblava encara tancat i sense ningú dins. Vaig esperar 5 minuts al pati i veient que no hi havia ningú vaig tornar a l’habitació a carregar el mòbil del tot i a deixar-ho ja tot preparat per només agafar i marxar ràpid.
A les 8:10h vaig tornar a baixar i ara si que el restaurant estava obert. Dins hi havia una parella que no vaig saber exactament si eren malais o hindús però si semblava que es van quedar una mica sorpresos de veure’m. No deuria haver massa clients i menys a aquella hora. De fet fins i tot li vaig preguntar si podia esmorzar, ja que la cara que va posar semblava de no entendre què hi feia allà. Vaig demanar-li un american breakfast que era truita, frankfurt i torrades amb mantega i melmelada a més d’un altre cafè. Realment un dels millors esmorzars que es pot fer per obtenir energia per un dia dur però sense quedar-te tant ple que no puguis ni començar a caminar. La veritat és que després de menjar tot allò i prendre el cafè, vaig sortir a la porta de l’hotel a esperar el guia ben fresc i a punt pel que fos.
Cap a les 8:30h va aparèixer la propietària, que per cert parlava amb la parella del restaurant en anglès, cosa que em va fer pensar que la propietària no era malaia, de fet per l’aspecte ja no ho semblava. Ràpidament vaig anar a buscar la motxilla i el tiquet de la reserva i vaig anar cap a fora a esperar el guia.
A les 8:42h va arribar el guia amb el Jeep. Jo era el primer per lo que em va dir de seure al lloc del copilot (a l’esquerre). Ens vam presentar i vam anar a buscar els altres 5 integrants del grup. Ell es deia Joe i semblava indígena. De fet la dona de l’hotel parlava dels indígenes que eren els que sabien trobar les Rafflesies. El Jeep era molt autèntic i amb unes banyes sobre el para-xocs. Això si, se’l veia força atropellat, senyal de lo complicat dels camins pels que aniríem.
Molt a prop del meu hotel, a la mateixa carretera, ja estava l’hotel on vàrem recollir a 3 noies, dues alemanes i una australiana que varen seure just darrere nostre. I força mes lluny, de fet ja semblava un altre poble, els dos últims, una parella d’irlandesos que varen seure a la part del darrere. Per cert, el noi era idèntic a Zelda, de fet donava la sensació que s’hi volia assemblar, doncs fins i tot el pentinat era igual.
I un cop tots els del grup dins el Jeep vam anar directament cap a la selva, o jungla com li deia en Joe, a fer el trekking mes complicat per buscar les Rafflesies. El trajecte va ser d’uns 45 minuts i fins i tot vam passar a un altre estat, a Jinlong.
Per entrar a la selva havíem d’entrar primer al que semblava el caminet d’accés a una granja de maduixes, un tipus de granja també molt abundant a les Cameron Highlands. Vam haver de pujar amb el Jeep per un caminet molt estret, irregular, ple de sots i amb un pendent d’almenys el 45% que conduïa fins l’entrada de la granja i que s’endinsava uns metres mes a la jungla fins a un punt on el camí ja era impracticable i ja no hi havia mes remei que deixar el Jeep i seguir caminant. Començàvem així el trekking per la jungla.
Ens posàvem tots repel·lent, agafàvem la motxilla amb l’aigua i tots 6 mes el guia començàvem a caminar. Ja d’entrada s’havia de creuar un pont fet d’unes quantes canyes de bambú. I de fet seria el primer d’uns quants ja que hauríem de creuar el riu vàries vegades.
Els primers 200 o 300 metres eren relativament fàcils, doncs es feien per un caminet de mig metre d’ample, fangós i irregular, però almenys era pla. Però després, un cop ja tots pensàvem que tot el camí seria així, complicat però pla, el guia es va aturar i va dir, “climbbing time”, assenyalant un camí encara pitjor i amb forta pendent de baixada. Començava el trekking de veritat i seguiria així durant 3 hores.
Fins aleshores el camí era mes fàcil perquè per aquella zona hi passaven empleats de la granja per arreglar les canalitzacions que tenien per recollir l’aigua del riu, però per on aniríem ara ja no s’hi passava tant i això es notaria. De fet el guia ja tenia el matxet preparat per anar tallant les branques que se’ns posessin per davant.
Per sort aquest dia no plovia però si havia plogut el dia anterior per lo que el terra era molt fangós i ple de bassals. T’havies d’anar agafant a les branques sobretot en les baixades mes fortes per no relliscar. El guia ens comentava que el dia anterior va ploure a bots i barrals i que caminar per allà no només era quasi impossible sinó a mes perillós. Nosaltres anàvem amb calçat normal però ell portava unes botes indicatives de què aquell camí ja l’havia fet un munt de vegades amb un pam d’aigua.
Fins aleshores els ponts de bambú ens havien semblat un perill enorme i un miracle que cap de nosaltres hagués caigut al riu, però ara ja tocava creuar el riu sense pont, per uns rocs molls i relliscosos. El guia va anar saltant pels rocs com una cabra montesa, però els altres anàvem trepitjant 4 vegades cada roc abans de saltar-hi, fins i tot alguna seia en un roc abans de passar a l’altre. I mes d’un, jo inclòs, acabava sucant el peu al riu agafant-se be a la roca per no sucar-hi encara mes. Almenys això va netejar una mica el fang que ja portàvem per mitja cama…
El camí s’anava complicant per moments ja que hi havia arbres caiguts pel mig del camí o alguns troncs baixos que t’obligaven a anar ajupit uns metres. Per sort el camí no desapareixia ja que els mateixos guies anaven tallant algun tronc o canya de bambú de tan en tan quan passaven. A mes, els propis turistes amb els seus peus feien que no creixés res a l’estret camí que anàvem seguint.
A les Cameron Highlands, durant la nit la temperatura és molt agradable, fins i tot i fa fred, però durant el dia hi fa tanta calor com a George Town, per lo que tenen una variació de temperatura entre dia i nit brutal. Havia passat una molt bona nit però ara tornava a fer una calor insoportable, que sumada a la alta humitat de la selva, feia que la sensació de calor fos de mes de 40ºC, i mes havent de fer aquell camí pujant, baixant i ajupin-te contínuament. Tot plegat era força mes dur del que semblava en el tríptic.
I finalment, al cap de dues hores de pujar i baixar pendents cada vegada mes pronunciats, el guia es va aturar, es va girar per mirar-nos i allà vam veure la primera Rafflesia. Era un espectacle. De tant grans que son creixen i es queden a terra, doncs no hi ha tronc capaç d’aguantar-les. Tenen un color vermell molt intens i la part del mig esta buida. Dins hi tenen el polen però bona part està buida, és molt estrany i fins i tot una mica anguniós. Dins si veuen un munt de mosquits i bitxets entrant i sortint, de fet els notes com et piquen a la cara quan t’hi acostes per mirar. Aquella mesurava uns 60 cm de diàmetre tot i que el guia ens va ensenyar una foto d’una que va trobar de 120 cm de diàmetre, el doble que aquella, algo realment espectacular.
Anàvem passant un per un per fer les fotos i un cop les vaig fer i vaig anar cap on eren els altres, de sobte tots varen cridar, NO STOOOP! Em vaig aturar de cop encara sense saber si m’ho deien a mi o a un altre fins que es va acostar el guia per senyalar-me que havia estat a punt de trepitjar dues filles de Rafflesia, dues d’aquelles flors que tot just medien mig pam cada una. Menys mal que em vaig aturar a temps, doncs d’aquestes flors n’hi ha poquíssimes i no voldria haver estat recordat com aquell que en va matar una.
Després que tots vam haver fet les fotos de rigor vam seguir caminant per un caminet amb forta pendent però que en pocs minuts ens va portar a una altra Rafflesia. Era curiós perquè allà on n’hi havia una, normalment n’hi havia alguna de morta als voltants, i sempre de mes petites que encara havien d’obrir-se. Segons deia el guia, aquestes flors s’obren en qüestió de dies, és a dir, pots anar un dia i veure una bola petita a terra, i anar-hi el dia següent i trobar-te-la oberta i amb una mida 5 vegades superior. En aquesta segona és on el guia ens va fer una foto a cadascú junt a la flor.
Jo que pensava que potser no en trobaríem cap i de moment ja en portàvem dues. Algunes agències de Tanah Rata no garantien trobar-les, mentre que aquesta si, i ara entenia perquè. El guia era un tio que portava vivint allà tota la vida i es coneixia aquella selva com si fos casa seva. Hi venia cada dia, es coneixia tots aquells caminets impossibles, buscava les flors i sabia tornar al mateix lloc per ensenyar-les. Jo flipava.
Després de veure la segona Rafflesia i explicar-nos que el nom venia de Raffle, el seu descobridor, mes Asia, el lloc on la va trobar, vam seguir pujant muntanya entre branques i arrels per arribar a la tercera i última Rafflesia que veuríem, de les grans és clar, perquè de petites encara per obrir-se en vam veure mes de deu. Tres pot semblar poc, però és moltissim, de fet hi ha gent que fa l’excursió i no en troba cap, tot depèn del guia que et toqui. A mes cal tenir en compte que son flors molt difícils de reproduir-se i de créixer, per lo que n’hi ha realment poques.
I un cop vistes 3 de les flors mes grans del mon i quan ja portàvem mes de dues hores de trekking, vam iniciar el camí de tornada cap al Jeep. El tram inicial el vàrem fer per un altre camí fins que vam arribar al camí utilitzat a l’anada. Ara semblava fàcil un camí que feia dues hores semblava impracticable. El poder de la relativització i de l’experiència, encara que en sigui ben poca.
Trobar Rafflesies era l’objectiu principal d’aquell trekking però ni molt menys l’únic a veure. Pel camí anàvem veient plantes i flors raríssimes, papallones gegants de quasi un pam d’ample i altres insectes i ocells que mai havia vist. Realment era una passada caminar per aquella selva envoltat de tanta biodiversitat tan desconeguda per la majoria de nosaltres.
Cap a les 12:30h arribàvem al Jeep tots suadíssims excepte el guia, que a mes era el que anava mes tapat per evitar les picades dels mosquits. Com podia estar tan acostumat a la humitat que ni tan sols va suar ni una mica amb l’estona que portàvem caminant. Estàvem tots molt cansats però molt contents d’haver vist tantes Rafflesies, doncs cap de nosaltres s’ho esperava. Tot just havíem fet la primera de les activitats del dia i jo ja no podia mes, de fet si m’haguessin dit de tornar a l’hotel hauria acceptat d’immediat. Però menys mal que no perquè encara quedaven moltes coses interessants per veure.
La pròxima parada que faríem seria al poble de Orang Asli Settlement Village, un poblet, dels que jo anomeno molt autèntic, dels que amb prou feines tenen aigua corrent, dels que cada vegada costa mes de veure i mes trobar, dels que t’ensenyen moltes mes coses que les grans ciutats, dels que en certa manera et canvien una mica la vida. Un poble indígena quasi aturat en el temps on encara cacen llançant un punxó amb verí a través d’una canya. Poder veure, visitar i fins i tot xerrar amb aquests habitants és una de les millors experiències que es poden tenir.
Vam arribar al poble en menys de 5 minuts, doncs estava quasi al costat de la selva. Abans de baixar del Jeep ja podíem veure com eren les cases. Per mi eren cases a punt de caure i algunes semblaven fetes per ells mateixos amb el que trobaven per la selva, però el guia ens va explicar que aquelles cases lis varen donar l’estat, ja que abans si que vivien en cases fetes per ells amb canya de bambú, per lo que el que ara veiem, que semblaven barraques, eren palauets comparats amb les cases on vivien no feia massa anys. Això si, el poble era molt petit, jo hi vaig contar unes 10 o 12 cases posades sense massa ordre, quedant un espai mes ample enmig on hi jugaven uns nens. El terra era de sorra i irregular, però ells s’ho passaven be allà corrent i veient aquells turistes que venien només a fer fotos. Això si, els nens eren molt curiosos i no paraven de preguntar, tot i que no parlaven anglès per lo que no podíem mantenir una conversa.
Primer ens varen ensenyar una eina feta amb canyes de bambú que juntament amb agulles amb verí, utilitzaven per a disparar bufant als animals. Deien que caçaven ocells i micos. Vam provar-ho en una diana i era complicat. Jo vaig disparar dues vegades i a la segona em vaig acostar força al centre de la diana, tot i que crec que estava massa a prop, a menys de 10 metres que era la distància a la que ells disparaven per tal de no espantar l’animal en qüestió.
Després vam donar una volta per lliure d’uns 15 minuts pel poble on hi havia uns 10 nens seguint-nos per allà on anàvem. Semblava que veien turistes o simplement gent de fora del poble molt de tan en tan, doncs només que els somriguessis, com jo vaig fer, ja t’anaven seguint amb un somriure allà on anaves, sense molestar, simplement mirant i seguint encuriosits per aquella gent que arribava de sobte en aquell poble aturat en el temps. Eren realment molt graciosos, i com molta altra gent, un d’ells portava una samarreta del Barça, a qui li vaig intentar dir que jo era de Barcelona però que crec que no em van entendre, per una banda perquè no semblava que parlessin anglès i per l’altra perquè potser ni sabien que Barcelona també és una ciutat.
El poble no feia ni una hectàrea i evidentment no tenia cap part asfaltada, de fet ni tan sols tenia cap ordre en la ubicació de les cases. El terreny era irregular i les gallines corrien per tot arreu. El mes impactant era que per nosaltres viure allà seria impossible però pel que ens explicava en Joe, la vida en aquell poble ara era molt mes fàcil que abans, fins i tot els nens anaven a l’escola.
Poder conèixer la vida d’aquests pobles en primera persona és quelcom apassionant i mes si pots parlar amb els seus habitants. De fet això és probablement el que mes m’agrada de viatjar a llocs mes remots. Aquesta visita no me l’esperava i per mi va ser de lo millor del dia. Mai oblidaré el somriure d’aquells nens mirant-me fixament, simplement esperant a que em mogués per seguir-me, fent-los aquest fet tant simple, els nens mes feliços del mon.
Després de veure l’Orang Asli Settlement Village vam anar a dinar desfent part del camí fet, doncs la selva i el poble acabat de visitar eren els punts mes allunyats de Tanah Rata, per lo que a partir d’ara, a cada nova visita estaríem una mica mes a prop del punt de sortida/arribada.
Al cap d’uns 10 minuts vam arribar al restaurant que estava en un poble similar a Tanah Rata tot i que una mica mes petit i pel que em va semblar, amb no tants hotels com a Tanah rata. Aquí tothom semblava local i els negocis com els que pots trobar a qualsevol ciutat. El restaurant era un bufet lliure per lo que vaig aprofitar per menjar de tot una mica. Primer ens donaven una safata amb varis compartiments i en un d’ells t’hi posaven directament arròs basil, i després ja podies passar per les tines de menjar a agafar el que volguessis. Hi havia varis tipus de carn feta de vàries maneres, amanides, empanades, pans, etc. Jo vaig agafar conill al curry, pollastre arrebossat, amanida de cogombre, un tipus de pa amb espècies, una espècie de mini pizza i patates que semblaven estofades que em vaig barrejar amb l’arròs i l’amanida de cogombre. Vam seure tots junts en una taula i vam començar a dinar. Em vaig fotre ben fi.
M’ho vaig acabar quasi tot, de fet només em vaig deixar un parell de cullerades de l’arròs, però de tota la resta res. Havia esmorzat molt be però després de la caminada tenia ja molta gana, i de fet aquell dinar em va anar perfecte i era el primer bufet que feia en aquell viatge, que de tan en tan ja va be sobretot per la varietat de plats que hi pots trobar.
Tots van menjar força però sens dubte jo vaig ser el qui mes vaig menjar. I tot plegat mes una ampolla d’aigua gran només per 16RM, 3,40€.
Al cap d’uns 45 minuts ja vam anar cap a la següent parada, que seria una de les plantacions de te de les Cameron Highlands, seguint desfent camí cap a Tanah Rata.
Primer vam anar fins a un “view point” des d’on es veia bona part de la plantació, i si no es veia mes era perquè les pròpies muntanyes la tapaven. De fet, la plantació arribava fins allà on arribava la vista, era simplement immensa. Li vaig dir al Joe que era mes gran del que creia i ell em va respondre que aquella era petita, que s’hi hi anàvem era perquè era la mes ben preparada per rebre visites, però no per ser la mes gran…
A continuació en Joe ens va deixar a l’entrada del complex on vam caminar fins la fàbrica per a fer-hi una visita d’uns 15 minuts ja sense en Joe, on es podia veure com una màquina obria els grans, a continuació uns treballadors el posaven a una cinta on es triturava i segons la seva mida resultava en un tipus de te o un altre. Hi havia tones de grans de te arrossegats per les cintes que no paraven mai perquè contínuament arribaven mes camions plens. Estava completament prohibit fer fotos i de fet ho vigilaven molt, senyal de la gran competència que hi ha en aquest sector i en aquesta zona, sent molt recelosos d’ensenyar mes del compte o fins i tot d’explicar mes del compte. Els secrets de la producció no es veien ni s’explicaven.
Per acabar la visita a la fàbrica, no podia faltar el pas per la botiga i el bar de la fàbrica on hi venien tots els tipus de te que produeixen. Vam anar tots 6 membres del grup primer a la botiga on hi havia desenes de tipus de te. A mi no m’agrada el te per lo que vaig mirar una mica però sense cap intenció de comprar res. Algun company de tour si que va comprar alguna caixa, de fet anava amb alemanes, irlandeses i una australiana, probablement llocs on prendre te és mes habitual que no pas a Espanya o Itàlia.
Després vam anar cap al bar restaurant on si que hi vaig demanar un te i que seria el segon o tercer que em prenia en tota la meva vida. Vam seure tots 6 en una taula i tothom es va demanar un te, per lo que jo no podia quedar-me allà mirant i prou, així que vaig demanar el que em va semblar mes normal que es deia Boh Tea Tarik per 4RM (0,85€) que realment no tenia ni idea de què era però que al final no va resultar tant dolent com m’esperava, no tan com per canviar del cafè al te, però si que me’l vaig prendre força a gust i mes després del dinar que m’acabava de fotre.
Vam estar uns 20 minuts tots 6 asseguts en una taula de la cafeteria que realment estava molt be, doncs totes les parets eren de vidre i donaven als camps de te, per lo que des de la taula tenies unes vistes úniques i panoràmiques d’hectàrees de plantació de te. Allà qui va parlar mes, i em va estranyar perquè no havia parlat fina aleshores, va ser la noia irlandesa, que de fet era molt alegre i divertida. Suposo que fins aleshores quasi no havia parlat per la duresa del tour, però ara allà asseguda i relaxada va estar explicant anècdotes força divertides. Tot i que pel que em va semblar viatjaven força, ho feien de forma que jo anomenaria poc autèntica, normalment a llocs molt turístics i gastant massa diners en hotels cars i sense massa sentit, però evidentment cadascú viatja com vol, de fet per mi la qüestió és viatjar, el com és el de menys.
La veritat és que vam pasar una estona molt agradable admirant aquells paisatges i xerrant de les nostres experiències anteriors coneixent-nos tots plegats una mica mes.
A les 15:30h tornàvem al Jeep on ja ens hi esperava en Joe per anar a la quarta i penúltima parada, la granja de maduixes, l’altre producte mes produït a les Cameron Highlands juntament amb el te. El clima en aquesta zona és perfecte per a cultivar-hi tots dos productes, el te i les maduixes.
Aquesta era la típica parada que es fa bàsicament per gastar en el bar de la granja, doncs aquesta tampoc te res especial. Si que fa gràcia si mai n’has vist cap, però realment no és gens espectacular en comparació a la plantació de te. Son una sèrie de panells en paral·lel dins un hivernacle on hi ha plantades les maduixeres, cada una amb un munt de maduixes penjant. I després cap al bar on hi havia tot tipus de batuts, pastes i gelats de maduixa, evidentment de maduixes de la pròpia granja, que cal dir estaven molt bones. Jo em vaig demanar un gelat amb maduixes fresques i nata per 8RM, 1,70€, una mica car tenint en compte els preus de Malàisia i que per aquest preu dines, però ja se sap, aquest era una mica l’objectiu d’aquella visita, i de fet va valdre la pena el gelat, doncs era quasi el primer caprici en tot el viatge i em va entrar molt be després de les caminades i la calor que feia.
Vam seure una estona a menjar el gelat i vaig tornar amb en Joe que era fora esperant. En Joe era un tio prou peculiar, molt extravertit però a la vegada molt independent i una personalitat molt forta en el sentit que semblava que li importava ben poc, per no dir gens, el que pensessin els altres d’ell. Realment aquests caràcters m’agraden per lo que em va caure molt be. Així que vaig sortir de la geladeria i vaig anar a seure una estona amb ell que era assegut tot sol en un banc esperant-nos. Pel que explicava se li notava que li encantava la seva feina, sobretot aquelles muntanyes i selves que ensenyava. Era jove però sempre havia viscut allà, per lo que aquelles terres eren casa seva i les cuidava i feia cuidar, de fet només calia veure amb quina facilitat anava pel mig de la selva sense suar ni perdre’s.
Quan la resta del grup va sortir de la geladeria vam tornar al Jeep per anar cap a la cinquena i última parada, i de fet la segona mes dura, que era el trekking pel Mossy Forest i el punt mes proper a Tanah Rata.
El Mossy Forest és una reserva natural on en principi s’havien de pagar 30RM per poder-hi accedir, això si, estava ben preparat amb camins ben fets i lavabos pels turistes, tot i que això, tal com també pensava en Joe, li treia tota l’autenticitat i interès de la selva. Però el nostre guia, que era un crack, ens va dir que coneixia un altre camí mes autèntic, sense turistes, sense camins fets, i sense haver de pagar els 30RM, per lo que a tots ens va semblar perfecte i vam anar cap allà.
Vam arribar-hi al cap d’uns 30 minuts. Va aparcar el Jeep en un camí, vam baixar i allà al costat es veia un petit sender però que ja d’entrada tenia un pendent del 60% que t’obligava a escalar, i de fet, ja que hi passava menys gent, era molt mes complicat que els senders de la selva on havíem estat pel matí. Hi havia moltes branques per terra, altres a mig cos que t’obligaven a caminar uns quants metres ajupit, a mes de sots i arrels que complicaven cada una de les passes que fèiem. En general tot molt mes complicat però molt mes autèntic i memorable.
En alguns punts pràcticament havíem d’escalar i en altres baixar amb les mans a terra per no caure rodolant cap avall. Realment no hi havia cap sender ni mig fet. Contínuament en Joe havia d’anar tallant branques per fer una mica de camí, de fet jo ni entenia com sabia cap on anar. Algo que ens va semblar molt curiós va ser veure que en alguns trams el terra semblava que s’enfonsés. Pel que es veu les arrels acabaven buidant bona part del subsòl fent que la part superior cedís uns centímetres tal qual estiguessis sobre un matalàs. En Joe ens va dir que no passava res però la veritat és que feia una mica de mal rotllo anar caminant mentre el terra es movia com un llit d’aigua.
Al cap d’uns 30 minuts d’anar escalant muntanya vam arribar al cim des d’on podíem veure la resta del Mossy Forest i part de les Cameron Highlands. Era curiós ja que en aquell punt el terra era una roca blanca, algo diferent a tota la resta on només hi havia vegetació. I segons ens va dir el guia aquella roca només es trobava en 3 punts de les Cameron Highlands. Allà estàvem a 1600 metres d’altitud, el segon punt mes alt on es trobava aquell tipus de roca.
Les vistes eren impressionants i la tranquil·litat absoluta, no hi havia ningú mes a part de nosaltres 7, algo que havíem d’agrair al Joe per haver-nos portat per aquella ruta i no per la coneguda plena de turistes. Aquesta no la coneixia ningú i aquesta n’era la prova, un cim amb unes vistes maquíssimes i sense cap turista.
Al cap d’uns 10 minuts de contemplar les vistes des d’un dels punts mes alts de Cameron Highlands, vam iniciar la baixada, potser menys cansada però igual de complicada, o mes, que la pujada, doncs a vegades és mes perillós baixar que pujar, de fet si abans havíem d’escalar ara quasi que havíem de fer ràpel. En alguns trams em feia creus com totes les noies anaven baixant agafades per les branques sense que cap caigués o frenés el grup en excés, perquè després alguns diguin que les dones no poden fer certes coses. Estic segur que molts homes haurien sigut incapaços de fer el que van fer aquelles 4 noies al llarg de tot el dia. Hores i hores caminant i escalant per boscos i selves sense queixar-se en cap moment.
A les 17:30h arribàvem de nou al Jeep i ara si ja tocava tornar a l’hotel. Estàvem tots, excepte en Joe, com si tornéssim d’una guerra o d’haver passat un mes perduts enmig de l’Everest. Bruts, amb rascades, suats i quasi sense parlar de lo cansats que estàvem. Quan el dia anterior vaig reservar el tour ni de lluny m’esperava que fos tant complet i tant cansat, tot i que de fet millor, ja que si ho hagués sabut no sé si m’hi hauria apuntat cometent així un gran error, perquè va ser una experiència inoblidable. A vegades no saps del que ets capaç de fer fins que ho fas, per això a vegades val mes no saber el què faràs, per no fer-te enrere. Ara que ja acabàvem, jo i probablement tot el grup, estàvem ben orgullosos d’haver-ho pogut fer tot i haver passat aquell dia recorrent alguns dels llocs mes remots de les Cameron Highlands acompanyats per un nadiu que se les coneixia com el palmell de la seva mà.
Primer vam deixar a la parella d’irlandesos per quedar el seu hotel mes a prop, després les dues noies alemanes i l’australiana que estaven al mateix hotel, i finalment a mi. Em vaig acomiadar d’en Joe donant-li la mà i agraint-li la gran experiència i vaig anar cap a l’hotel. Havia sigut un dia molt complet de 9 hores veient i fent coses que no havia fet ni vist mai, de fet tot plegat va ser molt mes complet i interessant del que m’esperava.
Eren les 18h quan arribava a l’hotel i encara no tenia clar si buscar una bugaderia exprés o simplement rentar una mica els pantalons a l’habitació i ja està. Finalment i degut a l’hora que era i lo cansat que estava, vaig decidir només rentar els pantalons i la motxilla plens de fang pels trekkings amb el sabó de roba que portava allà mateix a l’habitació. El que no vaig pensar va ser en què allà hi feia fred i el sol ja s’amagava, per lo que no donaria massa temps durant la nit perquè s’assequés tot be.
Cap a les 19:30h vaig sortir a comprar alguna cosa de menjar per sopar a l’hotel ja que l’endemà m’havia d’aixecar aviat per marxar a Taman Negara i sopar a l’habitació em permetia guanyar temps i anar a dormir un cop sopat. Vaig comprar com sempre en aquests casos pasta deshidratada en un dels mini-súpers ja a la carretera però a la part mes propera a l’hotel i al costat dels llocs ambulant amb taules on havia sopat el dia anterior i on hi vaig tornar a veure si hi havia alguna cosa similar. El lloc on vaig comprar el dia anterior estava tancat però n’hi havia un altre de similar on hi vaig comprar 4 peces de Roti de les que mes m’havien agradat el dia anterior. Tot plegat, la pasta mes els Rotis, varen costar 3RM (0,60€), és a dir, per poc mes de mig euro vaig comprar prou menjar com per poder sopar. A mes, aquesta vegada els Rotis venien amb salsa per lo que encara estaven mes bons que els del dia anterior. Tenint en compte que la base dels Rotis és el plàtan, no deixava de ser curiós que fossin tant bons, doncs el plàtan sol a mi no m’agrada gens, però preparat d’aquella manera estava boníssim.
Vaig tornar a l’habitació a acabar de fer la maleta i cap a les 20:30h a sopar mentre mirava a les notícies un dels incendis mes importants a Catalunya en els últims anys, l’incendi de la Ribera d’Ebre i que en aquell moment feia poc que s’havia iniciat però ja havia cremat unes 3.000 hectàrees. Un desastre i una senyal mes de les greus conseqüències que està tenint el canvi climàtic al nostre país. Temperatures cada any mes altes, menys pluges i cada any mes territori desertitzat.
I a les 21:30h ja anava a dormir, ja preparat per l’endemà anar cap a Kuala Tahan, un poble al mig de la selva mes antiga del mon, Taman Negara, la que es considera que te uns 200 milions d’anys i probablement encara mes inaccessible que les que havia pogut veure aquí a les Cameron Highlands, doncs aquí almenys hi havia plantacions de te i granges, cosa que a Taman Negara no passava. De fet per arribar-hi hauria d’anar amb un barco pel riu durant mes de dues hores.
Les Cameron Highlands era segurament la visita mes incerta que tenia de tot el viatge ja que havia decidit de venir-hi quan ja quasi marxava de Barcelona, per lo que pràcticament no havia pogut preparar res, en prou feines reservar el bus fins aquí. Però al final tot va ser perfecte i vaig fer moltes mes coses de les que creia i només en un dia. Sort que vaig decidir parar aquí abans d’arribar a Taman Negara perquè sino m’hauria perdut un dels dies mes intensos del viatge. Això si, les poc mes de 36 hores que hi havia passat havien estat força frenètiques, primer per organitzar el què faria i després fer-ho. Tenint en compte que poques hores abans no tenia ni idea del què faria ni com, el resultat va ser simplement excel·lent. Marxava de les Cameron Highlands amb la sensació que havia fet el millor que podria haver fet.
Aquest dia deixava George Town per anar cap a les Cameron Highlands, famoses per les seves plantacions de te, les seves selves on s’hi pot trobar la flor mes gran del mon i el seu clima mes fresc i on hi arribaria en un bus que ja tenia reservat i que sortia a les 7:45h. Em vaig despertar ben aviat, cap a les 4:30h, doncs a les 7 del matí volia marxar i almenys necessito dues hores per fer tot el que vull fer abans de sortir, i més quan deixo un hotel ja que s’ha de recollir tot i fer completament la maleta. Així que primer vaig fer un mig cafè mentre mirava bé on havia d’anar a buscar el bus i on era l’hotel de Tanah Rata que és el poble de les Cameron Highlands on dormiria. Després com cada matí vaig mirar correus, vaig escriure el diari, em vaig dutxar i acabar de fer la maleta mentre em prenia l’altre mig cafè fins cap a les 7:10h que ja vaig deixar l’habitació i vaig baixar a fer el check-out.
La sortida del bus estava prevista per les 7:45h i el lloc estava a uns 15 minuts caminant de l’hotel quasi en línia recta, així que vaig anar cap allà amb l’ajuda quasi imprescindible de Google Maps. Un cop mes quedava demostrada la bona ubicació d’aquell hotel que m’havia permès anar caminant a tot arreu i fins i tot ara quan només hauria de caminar 15 minuts. Realment s’agraeix.
El bitllet ja el tenia comprat des d’abans de l’inici del viatge, comprat, com quasi tots, a 12go.asia per 38,90RM, uns 8,40€. Un preu barat tenint en compte que el trajecte era d’un 250km.
El lloc era una estació d’autobusos força gran i que es trobava fora del centre històric tot i que encara molt a prop. De fet el dia anterior quasi que hi vaig passar per davant al tornar de la Times Square. Tenia uns 7 o 8 carrils on hi esperaven els autocars i en una banda unes quantes oficines de les diferents companyies que operaven els autocars. Així que vaig entrar-hi buscant l’oficina de la companyia. No la vaig trobar per lo que vaig entrar en una on hi havia gent esperant per a preguntar per aquella companyia en concret i em van dir que allà no era però em van indicar on havia d’anar, que era fora d’aquella estació però just davant, a l’altra banda del carrer on ja s’hi veien 2 o 3 autocars esperant. Vaig anar-hi i de seguida vaig veure que en aquell carrer hi havia mes oficines d’altres agències, vaig anar preguntant fins que a la tercera a la que vaig entrar la vaig encertar. Pels cartells no es podia saber ja que jo només tenia el nom de l’operadora, però no de l’agència. La dona em va indicar l’autocar que hauria d’agafar i vaig veure que de fet en el propi autocar si que posava el nom ben gran, Unititi Express. Vaig deixar la maleta i cap amunt.
Eren les 7:30h quan ja estava assegut i tot i que la sortida estava prevista per les 7:45h, fins les 8 no vam sortir. A més va fer una parada d’almenys 20 minuts en una altra estació encara de l’illa de Penang, per lo que tot plegat s’estava endarrerint molt. Cal tenir en compte que el trajecte ja estava previst que durés almenys 5 hores, per lo que aquests endarreriments no feien cap gràcia.
Tot i que en aquesta segona parada també hi havia pujat mes gent, el bus anava força buit, cosa que s’agraeix per no tenir ningú al costat. Molt a prop meu va seure una noia que també anava sola amb la seva motxilla i fent el mateix trajecte que jo. La majoria semblaven malais o almenys locals, aj que molts eren xinesos però que no pots saber si viuen allà on estan de viatge. En qualsevol cas no era l’únic viatger que anava sol fent aquell mateix trajecte.
Per sortir de l’illa de Penang va anar per un dels dos ponts que connecten l’illa amb la península, ponts que són com una autopista i molt llargs, de fet són una obra d’enginyeria impressionant. Pel temps que vàrem tardar en creuar-lo, jo diria que almenys tenia 4 o 5 quilòmetres de llarg, eren una passada. I de fet aquesta era la ruta que m’indicava Google Maps quan vaig buscar com arribar a George Town des de la frontera amb Tailàndia. Google Maps no mostrava els ferris per lo que només donava l’opció d’arribar-hi amb bus creuant un d’aquests ponts.
Fins a la ciutat d’Ipoh, on va fer una altra parada de poca estona, el trànsit era important per lo que més temps que anàvem perdent. No va ser fins aleshores que ja el trànsit era molt menys i ja va anar fins al destí a la velocitat màxima que podia anar.
La ciutat d’Ipoh, on érem ara, era una de les ciutats on havia considerat dormir-hi ja que queda mes a prop de les Cameron Highlands i de fet molts viatgers hi fan nit. Però tenint en compte que George Town és una ciutat molt mes interessant i tampoc queda tan i tan lluny, finalment em vaig decidir per aprofitar mes dies a George Town. I de fet, pel que veia ara, només eren dues hores menys de camí, per lo que tampoc valia massa la pena.
La segona meitat del trajcte la vaig dedicar a anar escrivint el diari i mirar bé on ens deixaria el bus i a quant em quedava de l’hotel. Tanah Rata, tot i ser la ciutat més important de Cameron Highlands, es força petita, i a més l’hotel estava ben situat, per lo que el bus ens deixaria a uns 10 minuts caminant de l’hotel que tenia reservat. I ja eren uns quants els hotels als que havia pogut arribar-hi caminant, algo que sempre normalment miro al reservar.
L’hora prevista d’arribada era a les 12:15h però tot just eren les 11h quan fèiem una nova parada en una àrea de descans que es trobava encara a uns 130 quilòmetres de Tanah Rata, distància que segons Google Maps tardaríem 3 hores en fer, per lo que estava clar que arribaríem amb força endarreriment.
Vaig esmorzar en el bus i fins i tot em vaig estar a punt de dormir, però el bus va parar uns segons i això ja fa que el teu cos és desperti, de fet tothom que estava dormint es va despertar pensant que ja havíem arribat.
El tram final del trajecte, on hi vam arribar cap a les 13h i que ja era la zona de Cameron Highlands, era una carretera amb forta pujada d’un sol carril per sentit i amb corbes constantment, per lo que vam tardar mes d’una hora en recórrer aquell últim tram de tan sols 25 quilòmetres. Això sí, ja anàvem passant pel mig de tots els poblets de Cameron Highlands a més de veure ja les muntanyes i els espessos boscos d’aquesta zona. De fet la majoria de poblets eren molt petits i quedaven quasi completament als vorals d’aquella carretera per on hi passaven mes autocars que cotxes, una situació que em va semblar no només perillosa sinó un bon senyal de l’explotació que feien d’aquelles terres. Veurem quant temps aguanten…
Passades les 14h per fi arribàvem a la terminal d’autobusos de Tanah Rata, que mes que una terminal semblava una petita plaça. Això si, amb les lletres ben grans de Tanah Rata a l’estil Hollywood.. Vàrem baixar, feia la primera foto del lloc i amb el mòbil a la mà amb l’inestimable Google Maps vaig anar cap a l’hotel.
Només vaig haver de caminar poc més de 5 minuts per la mateixa carretera per la que veníem i després entrar per un caminet de sorra i que encara pujava mes amunt fins l’hotel que ja es veia de lluny, doncs estava a una zona uns metres elevada i tenia unes lletres molt grans a la façana. Semblava doncs que des d’allà tindria unes bones vistes almenys de Tanah Rata, ciutat que semblava feta només per allotjar-hi a turistes, doncs la majoria de locals eren botigues de souvenirs, restaurants, agències de tours o hotels. En qualsevol cas tot plegat era molt petit per lo que no hi havia cap mena de massificació, de fet tot el contrari, aquella zona no era de fàcil accés ni era un lloc de platja i festa, per lo que el turisme que hi havia no només era molt mes limitat, sinó també molt mes assenyat, respectuós i interessat en meravelles naturals com aquella.
Tot el camí era de pujada, com era d’esperar a les Cameron Highlands, però a mes els últims 100 metres, ja en el caminet de sorra, el pendent augmentava considerablement fent que el tram final fos certament cansat de fer. L’hotel era un edifici de 3 plantes a l’aire pels 4 costats rodejats de jardins i en un petit turó que permetia veure tota la ciutat i bona part de les Cameron Highlands des dels seus finestrals al llarg de tota la planta. Encara no hi havia entrat però ja estava segur que aquell era el millor hotel que podria haver reservat a Tanah Rata. I val a dir que no em vaig decidir per aquest per aquestes vistes, sinó pel preu. Era dels mes econòmics ja que tenia habitacions individuals, i no només dobles com molts altres, per lo que no només era el mes econòmic que havia trobat sinó el que ara em semblava el millor de la ciutat.
El dia anterior ja havia avisat a l’hotel de què arribaria aproximadament a aquesta hora ja que m’ho varen preguntar, per lo que en entrar a l’hotel i saludar a la propietària em va donar la sensació que ja m’estava esperant i que no tenia mes hostes per aquell dia ja que el primer que em va dir va ser a veure si pronunciaria bé el meu nom, sense ni preguntar-me com em deia, nom que per cert va pronunciar força bé però com ja m’imaginava pronunciant també la U.
Vàrem fer el check-in, vaig pagar els 20RM (4,30€) de taxa turística per les dues nits i molt amablement em va voler explicar tot el que podia fer per la zona, a lo que li vaig respondre que segurament contractaria un tour i que per tan no calia. Em va donar les claus i vaig pujar a la primera planta on estava la meva habitació, la 109.
No soc dels que els agrada massa anar en tours organitzats, de fet ho faig ben poques vegades i només quan és imprescindible degut a la dificultat d’arribar a algun lloc per lliure o per falta de temps. I aquests eren justament els motius pels quals allà volia reservar un tour, doncs només hi estaria un dia complet i arribar a la selva a la que volia anar per a trobar la flor mes gran del mon era quasi impossible. Així que aquella tarda la dedicaria a mirar agències i comparar tours.
L’habitació era petita però amb bany propi i llit individual, per lo que només estava pagant per una persona i no per dos com a molts hotels amb llit de matrimoni. El bany propi era un luxe que a pocs hotels en el que duia de viatge havia trobat. Així que tot i ser molt barat, l’habitació era mes completa que altres, la propietària era molt amable i servicial i les vistes eren les millors del poble. Bona elecció.
Vaig deixar les coses i em vaig prendre un cafè mentre reservava una nit més a l’hotel de Melacca, la nit del 30 de juny a l’1 de juliol ja que tenia reservat ja de l’1 al 3 però no aquella nit ja que abans de la sortida del viatge encara no ho havia acabat d’organitzar. De fet el problema va ser que intentant canviar les dates i posar en comptes d’entrar el dia 1 entrar el 30, Agoda deia que aquelles dates no estaven disponibles, però allà vaig anar a fer una segona reserva per aquella nit i si que em va deixar. Vaig haver de fer dues reserves separades pel mateix hotel però així ja tenia totes les nits del que em quedava de viatge amb hotels reservats. Ara ja tocava pensar en què faria exactament l’endemà i buscar la manera de fer-ho, ja fos contractar un tour o anar per lliure.
Conforme mes ho pensava mes clar tenia que volia anar per lliure com de fet faig quasi sempre, però a la vegada era conscient del poc temps que tenia i de lo difícil d’arribar a certs llocs, així que cada vegada estava més indecís. Finalment vaig baixar a recepció per directament demanar-li a la propietària que em recomanés què fer, doncs la vaig veure molt predisposada i sincera i res millor que un local per saber què és millor.
Així que li vaig dir que havia pensat en un tour per la falta de temps i per poder trobar la Rafflesia, la flor mes gran del mon, però que jo sempre preferia fer les coses per lliure. Com és normal ella no es volia mullar en recomanar-me una o altra cosa així que vam quedar que m’explicaria totes les opcions que hi havia de tours i de recorreguts per lliure per així jo poder decidir amb tota la informació disponible. De fet m’havia d’explicar el que ja m’havia volgut explicar al fer el check-in i que la veritat, hauria hagut de deixar que m’expliqués.
I la veritat és que m’ho va explicar tot molt millor del que pensava. Sobre un mapa em va anar dient els llocs on podia anar sol, alguns caminant des de l’hotel i altres en moto, i els llocs on millor seria reservar un tour, així com el que podria veure i fer a cada lloc. Amb aquells poc mes de 5 minuts d’explicacions em va quedar claríssimes totes les opcions i de fet fins i tot ara ja considerava mes fer un tour que anar per lliure, doncs m’havia fet veure coses que d’una altra manera no hauria vist. La lliçó doncs, mai deixis d’escoltar els consells d’un local, encara que després no en facis cas. Sabràs coses que no trobaries per Internet.
En resum, per lliure i caminant podia fer 3 trekkings a una zona prop de l’hotel però que no era cap de les selves més interessants ni on s’hi podia trobar la Rafflesia. Cal tenir en compte que aquí a les Cameron Highlands hi ha un parell de selves molt interessants de veure i alguns pobles que encara viuen com fa un segle, tot plegat llocs molt interessants de visitar però molt difícils d’arribar-hi sense un guia. Caminant també podia anar a una plantació de te. I si anava amb moto, a més podia anar a Mossy Forest, una de les selves, però és clar, no podia llogar cap moto. I amb els tours podria anar a fer un trekking per l’altre selva que era la mes espectacular i on es troben les Rafflesies, a més de poder fer també tota la resta de coses (visitar l’altra selva, altres plantacions, poblacions locals, etc.), Depenent del tour es farien mes o menys coses, evidentment pagant mes o menys diners.
Un cop amb tota la informació vaig anar a donar una volta pel poble, bàsicament per la vorera de la carretera, a veure les agències que hi havia per tot arreu i quins preus tenien pels mateixos tours que la propietària de l’hotel m’havia ofert, doncs ella ja em va donar un tríptic amb tots els tours que podia reservar en el mateix hotel.
Tots els tours que anava veient eren similars als que m’havien ofert a l’hotel tot i que en general em van semblar uns 10RM més barats, suposo que per la comissió de l’hotel, per lo que finalment vaig decidir reservar el tour més complet i directament a l’hotel per la confiança que m’havia donat la dona. A part de què em fiava mes d’ella, les altres agències no asseguraven trobar la Rafflesia, cosa que la de l’hotel si. Així doncs, per uns 25€ que costava el tour mes complet de 10 hores de duració veient quasi tot el que es pot veure a les Cameron Highlands i fins i tot Rafflesies, em va semblar un preu mes que raonable per lo que ja vaig tornar a l’hotel per a reservar lo. Amb tot plegat ja eren quasi les 18h, per lo que tampoc podia perdre ja mes temps, doncs el tour seria l’endemà.
Així que vaig tornar a l’hotel, li vaig dir a la dona que reservaria amb ella el tour mes complet, ella va trucar i en 2 minuts ja tenia el tiquet. Em passarien a recollir per l’hotel a les 8:40 del matí. I ja amb la feina del dia feta, vaig tornar a l’habitació a descansar una estona que fins aleshores, entre unes coses i altres, encara no m’havia pogut estirar a descansar, de fet ni tan sols havia dinat, només menjat galetes durant el trajecte. Però almenys ja estava a l’hotel de les Cameron Highlands i ja tenia planning complet per l’endemà, quan veuria pràcticament tot lo mes interessant que tenen aquestes terres.
A les 19h vaig sortir a sopar, be, a dinar-sopar. Vaig anar directament a una zona a la carretera però a l’alçada de l’hotel on ja havia vist que hi havia varis llocs ambulant amb taules i tot. Semblava una zona pensada pels locals per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi havia llocs de malais però sobretot hindús, de fet el poble semblava mes de la india que de Malàisia per la quantitat d’hindús que hi havia. Aquí, a diferència de George Town, no hi havia xinesos.
Vaig mirar a tots els llocs i finalment em vaig decidir per un de dues noies malaies on feien tot tipus de Roti que en aquell moment encara no sabia de que eren, però es veien com petites empanades fregides de varis tipus. Jo pensava que alguna seria de carn així que en vaig demanar una o dues de cada, en total 9 peces per 4RM, ni un euro.
El problema es que em va semblar que totes eren de plàtan fet de vàries maneres. De fet la noia tenia un munt de plàtans al costat de la fregidora. En qualsevol cas estaven bons tot i que evidentment no eren tant contundents com les empanades de carn hindús que havia provat el dia anterior. De fet, en alguns casos ni tan sols es notava que fos plàtan degut a què estaven molt fregits. Mai m’hauria pensat que una cosa feta bàsicament de plàtan pogués ser tant bo i atipar tant, doncs amb les 9 que em vaig menjar vaig quedar ben ple.
Vaig seure en una de les taules al costat d’aquell lloc ambulant i allà me les vaig menjar directament d’una bossa de plàstic i punxant cada peça amb un punxó de fusta, tot plegat molt autèntic i com faria qualsevol altre local de Tanah Rata.
En acabar-me-les vaig demanar 3 peces mes del tipus que mes m’havia agradat i me les vaig menjar mentre anava a un mini súper a comprar aigua i algunes galetes. Com ja havia llegit, aquí la temperatura era molt mes baixa que a George Town, de fet ara que ja marxava el sol, la temperatura estava baixant en picat, fins al punt que em vaig posar la jaqueta per primera vegada en tot el viatge, fins i tot era una sensació un tan estranya. Per fi podria dormir be i deixar de comprar tanta aigua.
I cap a les 20h tornava a l’hotel ja per anar a dormir, doncs ja feia 16 hores que m’havia despertat i no havia fet migdiada. Així l’endemà em despertaria amb molt de temps per posar-me el dia amb algunes coses i preparar-me pel tour, doncs caminaríem durant hores pel mig d’una selva tropical sense camins per lo que no era qualsevol cosa que es pogués fer improvisant. Estava content ja que amb la informació de la propietària i després d’haver vist vàries agències del poble, estava convençut que havia decidit el mes adequat per la situació. L’endemà seria un dia dir però en un sol dia veuria quasi tot el que es pot veure a les Cameron Highlands acompanyat d’un nadiu, cada vegada mes difícils de trobar.
Em vaig despertar cap a les 8 del matí no havent dormit ni 6 hores, probablement pel soroll que deuria fer algun dels veïns, però en tot cas ho preferia ja que aquell dia hauria d’anar a dormir aviat, o almenys intentar-ho, ja que l’endemà m’hauria de llevar ben aviat per anar cap a la pròxima destinació, Cameron Highlands, on per fi i després de 30 dies de calor insoportable passaria una mica de fresqueta veient les plantacions de te mes famoses del mon a quasi 2000 metres d’altitud.
Internet no arribava be a les habitacions o almenys a la meva. Amb el mòbil de tan en tan pillava una mica tot i que molt poc i es tallava molt, i amb el portàtil igual o pitjor. Tenia encara algunes coses pendents en relació als comptes del viatge i a una consulta a Bnext que havia fet degut a què no apareixia el tipus de canvi aplicat en la retirada d’efectiu fet el primer dia de Malàisia, i a mi em semblava que no aplicaven el tipus de canvi oficial, i ja era la segona vegada que ho sospitava per lo que aquesta targeta cada vegada m’agradava menys. Mes tard vaig acabar esbrinant que el problema és que Bnext aplica el tipus de canvi de Visa que no és tan bo com l’interbancari que és el que aplica Revolut.
Així que bàsicament vaig aprofitar per escriure el diari que no necessitava de connexió a Internet, em vaig dutxar, vaig prendre el cafè a l’habitació amb l’escalfador com cada dia i cap a les 10:30h vaig sortir a passejar per George Town. Tot el centre històric ja l’havia vist durant els dos dies anteriors, per lo que aquesta vegada aniria per la zona mes nova tot i que sempre acostuma a ser la mes lletja, doncs ja son edificis sense cap gràcia, carrers sense cap ordre, amb molta gent i trànsit. Per sort George Town no era una gran ciutat en comparació a altres capitals per lo que s’hi podia passejar per tot arreu.
Per anar a algun lloc en concret vaig decidir anar a Times Square, que en aquell moment no sabia ben be que era però ho vaig veure a Google Maps i em va fer gràcia. Evidentment pensava que seria una plaça amb neons, no tants com la de Nova York però quelcom que intentés imitar-la.
La plaça estava a uns 20 minuts caminant de l’hotel. Vaig anar per un dels carrers importants que van del nord al sud de la ciutat, ja que la plaça estava mes al sud. Aquell carrer ja me’l coneixia una mica ja que és on estava el 7-eleven alq ue anava quasi sempre i que semblava que marcava una de les puntes de Chinatown i Little India. Així que vaig sortir de Chinatown, vaig creuar la Little India fins sortir del centre històric i entrar per primera vegada a la part nova de la ciutat.
En aquest punt la ciutat fa un canvi total com passa a totes les ciutats que tenen un centre històric tot i que no em va deixar de sorprendre, doncs fins aquell moment ni tan sols m’havia plantejat que George Town fos molt mes que aquell centre històric. De fet la ciutat es veia mes gran del que m’esperava i recordava a capitals europees com pot ser Barcelona. Cal tenir en compte que en general les capitals asiàtiques son megaciutats 10 vegades mes grans que les europees, per lo que una ciutat com Barcelona per ells és una ciutat mitjana, i George Town ho era.
Quan anava per la vorera d’aquell carrer en direcció a Times Square, sota uns arcs i darrere una columna, hi havia una dona que al acostar-me em va fer un senyal de què m’hi acostés. Pensava que seria una venedora, doncs estava davant de botigues, i quan era a 2 metres em va dir: “I suck your cock, 20 ringgits”, fent el gest i tot. Durant un segon em vaig quedar davant d’ella molt parat, doncs Malàisia és un país musulmà i no m’hauria imaginat trobar-me una prostituta pel carrer a les 11 del matí. Això si, estava força amagada i no es notava que fos prostituta. En qualsevol cas, em va sortir un somriure pel gest que va fer, li vaig dir que no i vaig seguir caminant.
En pocs minuts mes arribava a Times Square. Primer vaig veure dos transformers gegants, d’almenys 10 metres d’alt, i vaig pensar que seria allà, però al acostar-m’hi vaig veure que allò només era un pàrquing. A l’edifici del costat posava Times Square, però al anar caminant per davant l’edifici em vaig adonar que Times Square no era una plaça sinó un centre comercial o quelcom similar. Així que res, vaig passar ni d’entrar i sense veure neons vaig tornar cap a la zona de l’hotel però anant per altres carrers. Almenys allò m’havia servit per veure l’altra part de George Town.
Així que un cop donada la volta a l’edifici que se suposava era Times Square, vaig tornar cap a Chinatown però per un altre camí, així almenys aniria veient tot el que pogués de George Town. La veritat és que no te res a veure el centre històric amb la resta de la ciutat, be, com a totes les ciutats que tenen un centre històric. La ciutat no tenia cap gràcia especial i a mes estaven fent moltes obres. Sort que el GPS funcionava perfectament perquè sinó hauria sigut impossible estar les quasi dues hores que vaig estar passejant sense perdre’s, doncs els carrers no tenien cap ordre ni sentit. Això si, seguia la gran barreja de cultures i religions típica malaia que és algo que m’encanta veure junt amb la vida cotidiana dels habitants.
Cap a les 12:30h arribava de nou al centre històric i per tan a la zona de l’hotel, el Kim Haus. Aquí hi feia calor però no tanta com a Tailàndia, o almenys hi havia menys humitat cosa que feia que pogués caminar mes estona pel carrer sense patir per la meva vida. De fet ja portava dues hores caminant i encara hauria pogut seguir mes estona sense cap problema, cosa impensable a Tailàndia.
Aquell dia volia menjar només en restaurants hindús ja que els dies anteriors ja havia menjat massa en xinesos. Així que vaig anar a la Little India que també estava molt a prop de l’hotel, de fet a uns 5 minuts caminant ja hi havia un carrer ple de llocs ambulant i restaurants hindús.
Preferia un lloc ambulant que un restaurant ja que semblen mes orientats als locals, així que vaig recórrer tot el carrer on mes n’hi havia i em vaig parar en un on semblava que hi havia una espècie d’empanades arrebossades o fregides i a mes tenien tota una taula de preus, cosa que a mi ja em dóna mes confiança perquè saps segur que no t’estafaran per veure’t cara d’estranger, tot i que val a dir que a Malàisia de moment semblava totalment diferent a altres llocs, aquí no semblava que ningú volgués estafar a ningú per simple fet de ser estranger.
Així que allà em vaig parar, vaig mirar la taula amb els noms i vaig veure que aquelles empanades es deien Samosa, doncs tot era Samosa d’alguna cosa. En vaig demanar tres, una de tonyina, una altra de carn i una tercera d’ou dur. Vaig seure en unes escales d’un edifici del mateix carrer que quedaven a l’ombra i allà me les vaig menjar, com un hindú local mes. Va ser perfecte i aquelles coses estaven boníssimes, era realment de lo mes bo que havia provat durant el viatge, doncs semblaven arrebossades i fregides d’una manera que quedaven molt cruixents amb el farcit a dins. Tenien forma triangular i com ja m’imaginava, omplien molt, mes que per la quantitat, que també, doncs el farcit era contundent, crec que sobretot per com estaven fregides. I totes 3 només van costar, 3,50RM (0,75€). És el que te menjar on mengen els locals, bons preus i menjar ben bo i autèntic. I amb això ja quasi que havia dinat. Això si, no crec que fos de los mes saludable que havia menjat.
Tot just eren les 13h quan acabava de dinar i tornava a l’hotel a fer la migdiada, no massa estona ja que aquest dia havia d’anar a dormir ben aviat. Així que cap a les 14h ja em vaig aixecar, em vaig prendre el segon cafè del dia, vaig escriure el diari, vaig sortir una estona de l’habitació per anar al bar de la mateixa planta on s’agafava Internet perfectament, em vaig dutxar i cap a les 16:30h vaig tornar a sortir.
Just davant l’hotel normalment hi havia un venedor d’una de les fruites més estranyes que he vist mai, o més aviat, l’estranya devoció que semblaven tenir tots els malais per una fruita que, literalment, fa olor de podrit. Era molt sorprenent veure com la tallava però més sorprenent era veure la cua que feia la gent per comprar-la. De fet, en molts transports públics de Malàisia hi ha un cartell on es prohibeix expressament menjar aquesta fruita, doncs la mala olor és tant forta que resultaria impossible anar dins el mateix bus que una persona menjant-ne.
Volia tornar a anar a l’Antarabangsa Enterprise a prendre una cervesa, aquesta vegada una canya de 0,5L que és el que es prenia quasi tothom. Primer vaig passejar una mica per la zona ja que abans de les 17h estava o mig tancat o encara estaven traient les taules. A les 17h vaig anar cap allà i ja hi havia almenys 5 o 6 persones assegudes en una taula. Vaig demanar la gerra per 7RM i vaig seure en una altra taula.
El bar estava en zona ja totalment coneguda per mi, de fet la terrassa estava enmig d’un carrer que donava al carrer de llocs ambulant on havia sopat el dia anterior. Allà s’hi estava realment be, amb pocs cotxes però amb prou moviment com perquè fos entretingut.
Al cap de pocs minuts va venir un senyor d’uns 55 anys i va seure a la taula. Jo estava escrivint el diari al mòbil i al cap d’uns 10 minuts vaig parar. Aleshores el senyor, mostrant un grau important d’educació, em va oferir un piti, no per l’oferiment, sinó perquè fins que no vaig deixar el mòbil no em va dir res. Jo li vaig respondre que ja en tenia, traient el meu paquet de Chester Field, però aleshores em vaig fixar amb el paquet de l’home i era d’una marca que no havia vist mai, Canyon. Li vaig preguntar quant costava i sorpresa, 4RM, contra els 12,40RM del Chester Field. Aleshores si que li vaig acceptar l’oferiment, doncs volia provar-lo. I la veritat és que estava prou bo per lo que costava. Era mes suau que altres però mes que acceptable per costar menys d’1€.
Així que ja li vaig començar a preguntar si el venien als 7-eleven que és on jo ho comprava quasi tot, a lo que em va respondre que no, cosa que em va estranyar molt, doncs pensava que l’únic lloc on venien tabac era al 7-eleven. Em va dir que el venien als mini súper xinesos anomenats Teng Bee i que normalment n’hi havia un a prop d’on hi havia un 7-eleven, de fet al cotat del que havia anat jo un parell de vegades n’hi havia un. Em va dir que allà tot era mes barat que als 7-eleven.
Després vam estar parlant de lo típic per un estranger, d’on ets i quin tipus de viatge estàs fent. Al dir-li que era d’Espanya ell va preguntar com tothom, Barcelona? Doncs si. Els asiàtics estan enamorats de Barcelona i no conec de massa ciutats que no siguin capital però que siguin mes famoses que la pròpia capital del seu país, doncs aquí ningú em preguntava per Madrid, de fet no vaig escoltar la paraula de cap asiàtic, en canvi tothom preguntava per Barcelona.
Li vaig explicar tota la ruta que faria per Malàisia i em va dir que tot era molt bonic però que Kuala Lumpur era molt car, que intentés estar el menys temps possible. Jo ja tenia les reserves i rutes fetes per lo que canviar ja no canviaria, però almenys em va donar informació útil. També explicava que Melacca, on hi passaria 3 nits, estava molt be, que era una ciutat molt bonica i molt mes barata que Kuala Lumpur. Be, és de suposar, doncs Kuala Lumpur és la capital del país.
I al cap d’uns 40 minuts d’estar xerrant em vaig acomiadar donant-li la mà i dient-li que en aquell mateix moment anava a buscar el Teng Bee, cosa que evidentment vaig fer i de fet vaig trobar molt mes ràpid del que pensava. Realment estava davant del 7-eleven on havia comprat la garrafa d’aigua de 6L.
Vaig entrar a preguntar però no els quedava tabac Canyon, suposo que per lo barat que és, així que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta ja que l’endemà pel matí marxava, per fi, a terres mes fresques. Aquí no havia portat la roba a cap bugaderia per lo que no tenia la maleta tan desfeta. A mes a l’habitació tampoc hi havia lloc per desfer res, ni tan sols armaris, per lo que tot estava prou recollit.
Un cop tot preparat i quan eren les 20h aproximadament, vaig anar a sopar. Aquest havia de ser un dia de menjar hindú, així que vaig tornar al carrer de la Little India on havia dinat per a buscar, preferentment, algun lloc ambulant hindú. Vaig recórrer els dos carrers on hi havia mes restaurants i llocs ambulant però alguns dels llocs ja havien tancat i els altres no venien menjar prou contundent, doncs per la nit si que vull menjar alguna cosa ben contundent que no pas al migdia. Així que vaig anar al restaurant que estava quasi a l’inici del carrer i que a mes és el que quedava mes a prop de l’hotel, i vaig demanar un Nasi Lemak Chicken, que era arròs estil basil amb peixet fregit, cogombre i cuixa de pollastre arrebossada. El plat i una aigua va costar 9,50RM (2€). El plat era molt similar a alguns plats tailandesos. L’arrebossat de la cuixa era diferent, no sabria dir que tenia, probablement alguna espècie india, però li donava un gust diferent i molt bo. Els treballadors del restaurant, que semblaven tots de la mateixa família, eren indis però de religió musulmana, era una mica raro, de fet era la primera vegada que veia una dona índia amb el vel musulmà.
Una altra curiositat eren els coberts. Pel que ja havia vist fins aleshores, a Àsia no hi ha ganivets enlloc, però allà tenien una cullera-forquilla. No sé exactament per a que era, però ja la vaig utilitzar per anar arrencant trossos de la cuixa de pollastre, doncs era o així o amb les mans. En qualsevol cas m’havien donat un estri per poder menjar la cuixa de pollastre sense quasi haver de tocar-la, cosa que no havia passat a Tailàndia.
I no sé si era pel fet de ser indis, però les dones semblava que feien la feina menys dura, doncs qui cuinava eren tots els homes, les dones prenien la comanda i cobraven, molt diferent del que veuries en una família musulmana no índia. És a dir, eren musulmans però no semblava que el paper de la dona fos de la típica musulmana. Cal tenir en compte que el paper de la dona a la India és molt diferent del que tenen a la majoria de països musulmans.
Cap a les 21h acabava de sopar i tornava a l’hotel. De camí havia de passar per la gran mesquita, ara tota il·luminada i a mes en plena cerimònia, escoltant-se els càntics tant per la megafonia com de dins de totes les persones que hi resaven. Era la primera vegada que veia musulmans resant dins una mesquita, doncs a diferència de les esglésies, almenys a aquesta, des de fora es veu el que hi passa a dins.
A les 22h vaig anar a dormir, de fet massa tard tenint en compte que l’endemà em volia aixecar a les 4:30h, però és que en aquest hotel no es pot anar a dormir abans ja que entre la música del bar i el soroll dels possibles veïns d’habitació, en aquell hotel no hi ha mes remei que anar a dormir com a mínim a les 22h, que se suposa que és l’hora que la gent ja considera que hi pot haver algú dormint. Almenys els dos subnormals americans ja no hi eren, per lo que ja no em despertarien amb els seus crits de boig a les 12 de la nit.
I així arribava l’última nit a George Town, la primera de les 5 ciutats que visitaria de Malàisia. Tan aquesta ciutat com, de moment, Malàisia, m’havien agradat mes del que m’esperava. de fet m’esperava un país força igual a Tailàndia degut a què estan un al costat de l’altre, però realment tenen ben poc a veure, de fet ni tan sols tenen la mateixa hora, per no parlar de la religió. però no eren aquestes coses les que mes em sorprenien, sinó la diferència del nivell de vida entre ambdós països. Només calia veure els tren que hi havia a l’estació de Padang Besar, estació partida per la frontera, on a una banda hi ha trens de mes de 30 anys i a l’altre trens mes moderns que a qualsevol dels països europeus.
Em vaig despertar a les 8 del matí després d’haver dormit unes 11 hores, això si, despertant-me 3 o 4 vegades degut a què qualsevol persona que parlés en qualsevol de les habitacions de la mateixa planta s’escoltava com si parlés al meu costat, literalment, i és clar, com que sempre hi ha el típic mal educat que es creu que viu sol al planeta, doncs van fer que em despertés vàries vegades. De fet hi havia una parella a l’habitació del costat que de tant mal educats que eren ja ratllaven la subnormalitat perduda. A les 12 de la nit van entrar cridant com si fossin a casa seva, i mira que a l’entrada de la galeria hi havia un cartell ben gran que posava estar en silenci. Doncs ni putu cas, cridant com gilipolles, perquè no se’ls pot anomenar de cap altra manera. Vale que les parets eren de pladur i no paraven gens el soroll, però si has de cridar te’n pots anar a fora i crides tot el que vulguis, no a les habitacions com si fossis superior a la resta d’humans quan estàs dormint en un dels hotels mes barats de George Town. De fet vaig dormir molt millor la nit anterior al tren, menys hores però mes ben aprofitades.
Aquest era el meu primer dia sencer a George Town i pensava aprofitar-lo al màxim per veure totes les coses interessants que te aquesta ciutat.
Em vaig dutxar i em vaig prendre un bon cafè que em va sentar millor que mai. Després d’estar tantes hores estirat t’aixeques mig encarcarat i amb cert cansament, per lo que el cafè em va ajudar molt. Vaig estar anotant totes les despeses dels dos últims dies a l’Excel ja que n’eren unes quantes i a mes havia fet un pagament amb targeta i una retirada d’efectiu, per lo que tenia força coses a controlar. A mes vaig enviar un parell de correus, un a Agoda, des d’on havia reservat l’hotel, per dir-los que no m’havien avisat del pagament de la taxa turística, i un altre a Bnext ja que al detall de la retirada d’efectiu no hi apareixia el tipus de canvi aplicat, i a mi em semblava que estava una mica per sota de l’oficial. Va ser complicat perquè quasi no arribava la connexió a les habitacions, de fet quasi que arribava millor la senyal de la connexió de la quarta planta que la de la segona que era a la que estava jo.
Cap a les 11 del matí vaig sortir a donar una volta per George Town. Lo bo d’aquesta ciutat és que és relativament petita i moltes de les coses mes interessants es poden veure només caminant, de fet aquesta és la millor manera de veure la ciutat. A mes, si una cosa bona tenia l’hotel era la seva ubicació, literalment a menys d’un quilòmetre dels 17 llocs que havia guardat a Google Maps per a veure. A mes estava a Chinatown, que només per això ja val la pena. A 30 metres hi havia un mercat, el Campbell Market, que el dia anterior estava tancat per ser diumenge però que ara ja estava obert. Era tot de menjar i hi havia parades on netejaven i tallaven peixos enormes. Això si, era un mercat dels autèntics, amb tota la seva brutícia i olors ben desagradables.
Per Internet havia llegit que lo millor era no preparar cap ruta, sinó anar caminant i ara girar per aquí i ara per allà, i això és el que vaig anar fent durant el matí. Quan veia un carrer interessant hi entrava sense mirar per on anava, i d’aquesta manera és com anava trobant molts dels llocs que tenia guardats per a visitar i sobretot els famosos murals del ja conegut art urbà de George Town. De fet quelcom que em va fer molta il·lusió de trobar i que va ser de pura casualitat, va ser probablement el mural mes famós i que tant havia vist en imatges. El d’un home pintat a la paret i una moto de veritat davant, fent la sensació que l’home va pujat a la moto. És d’aquelles coses que has vist moltes vegades i que no t’esperes veure, per lo que quan de sobte te les trobes davant teu al girar una cantonada, fan el doble de gràcia.
Per cert que la ciutat semblava una altra, doncs avui era dilluns i com ja se sap, els diumenges l’activitat és quasi nul·la degut a què Malàisia és un país oficialment musulmà, per lo que els diumenges molt poca gent treballa o surt. Avui era dilluns i l’activitat era frenètica. Per fi veia els famosos llocs ambulant per tot arreu. A mes gràcies a la multiculturalitat de George Town i de Malàisia en general, hi havia llocs hindús, xinesos, malais, etc. De tot i molt.
Vaig anar caminat per carrers amb mercats, art urbà, veient temples i seguint el camí per arribar fins al mar. Sense saber-ho vaig estar veient molts dels temples que tenia anotats per veure i també sense saber-ho anava cap al mar on hi havia 4 o 5 llocs mes que tenia anotats.
Alguns dels temples xinesos que em vaig anar trobant de casualitat van ser el Yap Kongsi, el Thean Hou Templ, el Goddess of Mercy Temple o el Seh Tek Tong Cheah Kongsi. A mes la decisió d’anar per un carrer paral·lel al mar i que acabava al passeig marítim també va ser bona ja que em va permetre trobar 4 llocs mes que tenia anotats i un mercat enorme on tot eren llocs ambulant de menjar, almenys 30 o 40 i de tot tipus, ja fossin xinesos, hindús, turcs o malais.
Quan vaig arribar al mercat eren les 13h i en veure tant menjar ja no vaig poder aguantar mes. Volia esperar el màxim possible ja que després de menjar em costa molt mes seguir passejant, però com que ja havia caminat dues hores i estava prou lluny de l’hotel, cosa que m’obligaria a seguir caminant si o si, vaig decidir menjar allà. A mes em costaria trobar tanta diversitat de llocs de menjar com tenia en aquell lloc.
Vaig entrar i no vaig poder ni recórrer una cinquena part dels llocs quan ja em vaig parar en un de xinès. La dona em va dir que m’assegués i com que els plats que hi havia em varen semblar prou interessants em vaig quedar allà mateix. De fet no va ser la millor idea ja que el meu hotel estava just a Chinatown i si volia menjar xinès no calia anar tant lluny, però en fi, era el segon dia a Malàisia i encara tenia temps de provar de tot.
Vaig demanar un Chong Qing Noodles, que en aquell moment encara no ho sabia però va resultar que era sopa. Quan me la varen portar vaig pensar, hòstia és sopa, però després ho vaig agrair, ja que va fer que no acabés amb la panxa tant plena que ja no em volgués ni moure. A mes era una sopa típica xinesa que era quelcom que mai havia provat. Cal tenir en compte que el menjar dels restaurants xinesos que hi ha per Europa no és menjar típic xinès sinó el que ells creuen que ens pot agradar per tal que hi anem. Ells mengen altres coses, i una cosa molt típica és aquest tipus de sopes. Era de tallarines amb ou, verdures i fins i tot xili. Tot plegat amb bastonets i la cullera típica que ells fan servir, mes petita però a la vegada mes profunda i allargada. Mai he demanat forquilla en restaurants asiàtics però és que a mes aquí ja no era possible, doncs ja ni tan sols en tenien. I la veritat és que em costava una mica, però al ja tenir certa pràctica segurament no vaig fer tant el ridícul com altres deuen fer. El preu del plat va ser de 6 ringitts (1,20€). Val a dir que aquella espècie de mercat era mes car que els llocs ambulant que hi havia pel carrer però per contra podies escollir entre moltes opcions, anar al lavabo i seure en una taula bona, a cobert i amb ventiladors, cosa que els llocs ambulant com a molt tenen una taula, i que si està al sol et pot resultar molt difícil menjar, això si no et dóna un cop de calor i t’han de recollir amb una pala. I encara que fos una sopa n’hi havia molta quantitat, i junt amb l’ou dur, va fer que realment quedés tip però no tant ple com per no voler ni moure’m d’allà. Realment va ser la mida justa per dinar i seguir passejant.
Abans de marxar vaig mirar quins llocs dels que tenia guardats a Google Maps em quedaven a prop. Ja estava quasi al passeig marítim i vaig veure que en un radi de 300 metres tenia 5 llocs dels guardats per a visitar.
Primer vaig passar a veure la mansió Pinang Peranakan, una altra de les mansions construïdes durant l’època colonial i que s’han anat mantenint, per lo que ara son autèntiques joies arquitectòniques. Val a dir que altres mansions no s’han pogut mantenir i ara estan en estat de ruïna. Veure una mansió com aquelles mig derruïda fa fins i tot pena i et fa pensar en lo car que ha de ser el seu manteniment perquè un dia el propietari decideixi de deixar-la abandonada.
Caminar pel centre històric és realment una passada i molt entretingut. Els contrasts son impressionants i en més d’una ocasió ni tan sols sembla que estiguis a Malàisia. Especial gràcia em feien les clavegueres i alguns edificis públics, com el de bombers, d’un estil colonial molt ben conservat.
Després ja vaig anar fins al passeig marítim. Pel camí, doncs estaven quasi al costat del passeig, vaig veure el Penang Town Hall i el MBPP Town Hall, dos edificis simplement impressionants, colonials, enormes, perfectament ben conservats i a mes al costat del passeig marítim. Aquests ja eren edificis oficials, de fet com moltes altres mansions colonials que s’han conservat, doncs per un particular és realment difícil mantenir aquestes bèsties.
En aquest punt ja havia recorregut bona part del centre històric de la ciutat i de moment em semblava una ciutat molt ben cuidada i conservada, amb molta mes història del que m’imaginava, també amb menys turistes dels que un s’esperaria i sobretot amb molta vida. Igual que ja havia vist a Tailàndia, aquí molts locals també dinaven en restaurants o llos ambulant, per lo que ara els carrers i restaurants eren plens de locals dinant, just el que mes m’agrada veure, la vida cotidiana i normal de la gent local.
I per fi al passeig marítim amb vistes a la resta de la costa de l’illa de Penang i fins i tot a la part peninsular. Vaig caminar al llarg del passeig d’aproximadament un quilòmetre fins arribar a la zona del port, el mateix on havia arribat el dia anterior amb el ferri. Allà al final del passeig hi havia el fort Cornwallis, un mur de defensa a primera línia de mar i que encara conserva els canons originals. El fort està a la platja encarada al nord i que era el punt d’arribada des de Tailàndia o Nyammar. És força impressionant i està molt ben conservat mantenint encara tots els murs originals. Uns murs que tenien molta història darrere.
Allà al costat i ja a la intersecció amb la carretera principal paral·lela al mar, hi ha la Jubille Clock Tower, una torre d’estil àrab amb un rellotge que dóna la benvinguda a George Town. Un monument també molt conegut d’aquesta ciutat.
A continuació vaig passar per l’església anglicana de Saint George, evidentment de l’època colonial i que contrasta en un país oficialment musulmà, tot i que val a dir, que Malàisia és un país molt obert i tolerant en quan a cultures i religions, totes hi conviuen en perfecta harmonia tot i que la religió catòlica és minoritària. De fet aquesta església és mes un museu que una església.
I després ja vaig tornar cap a l’hotel. Eren les 14:30h aproximadament i ja havia aprofitat molt el matí, així que vaig intentar anar per carrers encara no vistos fins arribar a l’hotel. Anava seguint el GPS però els voltants de l’hotel ja me’ls coneixia una mica.
Tot i que no volia per no anar a dormir tard, va ser inevitable i em vaig adormir en estirar-me un moment per a descansar fins cap a les 17h, quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafè, vaig avançar el diari que el tenia una mica endarrerit i cap a les 18h vaig tornar a sortir. Aquí també hi feia calor però em donava la sensació que no tant com a Tailàndia, o almenys aquí no hi havia tanta humitat fent que tot plegat fos mes soportable.
Vaig tornar a caminar pel centre històric sense un rumb fix, anant girant per aquells carrers que em cridaven mes l’atenció. A les 19h vaig anar a prendre la primera cervesa a Malàisia. Al ser aquest un país musulmà, el tema alcohol està força restringit, i allà on en venen és molt car. Una llauna de 33cl de les mes barates a un 7-eleven val uns 9 ringgits, 2,20€. Però a George Town hi ha una botiga-bar on les cerveses costen només 6 ringgits, uns mes que acceptables 1,20€. De fet a tots els foros es parla del mateix bar, que és el famós Antarabangsa Enterprise.
Així que vaig anar cap allà, que per cert estava a només 300 metres de l’hotel i el dia anterior hi havia passat per davant, és mes, pel mig de la seva terrassa per anar a un carrer que m’havia fet gràcia, però sense ni adonar-me que era aquell bar tant conegut. Tenien algunes marques estrangeres mes conegudes però jo vaig demanar una Tiger, una cervesa asiàtica. I allà me la vaig prendre assegut a la terrassa ben tranquil i relaxat després dels dos dies força frenètics que havia tingut, doncs George Town és una ciutat que convida a passejar-hi durant molta estona i jo només hi seria dos dies complets, per lo que encara estava aprofitant mes el temps. Pel camí vaig seguir trobant art urbà per qualsevol carrer, tot el centre de George Town sembla un museu.
Feia poca estona que havien obert el bar però ja estava ben ple, de fet vaig haver d’agafar una altra taula de les que tenien apilades aj que les altres estaven ocupades. Es ben notava que allà les cerveses eren mes assequibles. Això si, tots els clients érem estrangers, xinesos o hindús. I no poso els xinesos i els hindús en el mateix sac que els estrangers perquè ells vivien allà, doncs a George Town pràcticament hi ha la mateixa quantitat de xinesos que de malais.
Abans d’anar al bar havia passat pel 7-eleven a comprar una ampolla d’aigua i quan vaig marxar del bar me la vaig deixar allà sobre la taula junt a la llauna de cervesa buida. Fantàstic, quasi plena i ben fresqueta i allà es va quedar. A mes allà les ampolles eren força mes cares que a Tailàndia, de fet el doble, doncs a Tailàndia costaven uns 0,30€ i a Malàisia, almenys a George Town quasi 0,70€, i cal tenir en compte que tota l’aigua a beure a de ser o embotellada o del les fonts que se suposa que hi ha pel carrer d’aigua potable, tot i que a aquelles alçades encara no n’havia vist cap. Així que vaig tornar al 7-eleven i vaig decidir comprar una garrafa de 6L. Tot i que s’acabaria escalfant, a l’hotel l’aire condicionat estava sempre tant fort que es mantindria a una temperatura acceptable per beure.
Vaig tornar a l’hotel a deixar la garrafa i cap a les 20h vaig tornar a sortir a sopar. Vaig a anar a un carrer a uns 200 metres de l’hotel on hi havia un munt de llocs ambulant, això si, tots xinesos, doncs encara estava a Chinatown, i tot i que ja havia dinat en un lloc xinès, vaig decidir anar allà per proximitat i per varietat. Tot el carrer semblava un gran mercat, amb parades a banda i banda i gent per tot arreu tot i que el carrer no estava tallat al trànsit. Allò era com un gran restaurant caòtic de taules, gent i cotxes.
Vaig demanar una altra vegada sopa Noodle però aquesta vegada amb carn de porc, per tant mes contundent, de fet prefereixo dinar mes lleuger per poder passejar sense adormir-me massa i sopar mes fort ja que després ja no faig res, només anar a dormir.
Vaig anar a seure en una taula lliure que em va indicar la dona a esperar que em portés la sopa. Quan ja me l’havia portada una altra dona xinesa va seure a la mateixa taula. Això es fa molt tot i que a Espanya és estrany, però fora d’allà ho he vist a tot arreu. I de fet em va anar be per veure com mengen ells, doncs és certament complicat menjar-se les tallarines amb els bastonets. A mes els que donen aquí son de plàstic, re-utilitzables, evidentment, i fan que els fideus rellisquin mes que si fossin de fusta. Jo menjava els tallarines directament amb els bastonets, però pel que vaig veure a la dona, el que fan amb els bastonets és posar les tallarines a la cullera i hi afegeixen una mica de la salsa picant que et deixen en un potet a part, salsa que jo vaig posar tota directament dins la sopa. Ho vaig intentar fer però encara em costava mes, per lo que vaig seguir a la meva manera que tampoc és tant estranya.
La sopa amb la carn em va entrar molt be. De fet no havia menjat carn en tot el dia i ja ho necessitava. A mes en portava força. Mira que jo no soc de sopes però és que aquestes estan boníssimes, de fet no recordo haver menjat mai sopa per dinar i per sopar en el mateix dia. El preu en aquesta ocasió va ser de 5,50 ringgits (1,20€) i aquesta si que em va deixar ben ple.
Després de sopar em vaig acomiadar de la companya de taula i de la cuinera i vaig tornar a l’hotel que era ben a prop d’allà i ja em coneixia el camí perfectament. Eren les 21:30h quan intentava anar a dormir però encara no tenia prou son, per lo que em vaig aixecar per anar una estona al bar-restaurant que hi havia a la mateixa planta on estava l’habitació. De fet fins les 22h tocaven música estil xinesa en directa, per lo que tampoc era el millor moment per dormir i si per ser allà escoltant la música. Allà per fi vaig conèixer la parella d’americans mal-educats que feien un escàndol cada nit com si visquessin sols en aquest planeta. De fet eren les 12 de la nit quan ja estava a l’habitació menjant una bossa de patates mentre mirava Netflix quan van entrar fent encara mes escàndol que el que havien fet el dia anterior, de fet en algun moment semblava que estiguessin jugant a una guerra de coixins. No entenc com ningú s’ha queixat d’aquests dos, eren realment insoportables i d’aquells que només per aquesta manera de ser ja no tenia mes ganes de veure ni escoltar.
Pel que fa al bar musical que hi havia allà al costat a la mateixa planta era realment interessant i original, amb escrits per tota la paret i una decoració que li donaven un toc personal únic. De fet la porta que donava a la galeria amb les habitacions quedava en una de les parets d’aquest bar, per lo que estava molt be quedar-se allà prenent alguna cosa i escoltant aquella música tant estranya i després caminar 10 metres per anar a dormir.
Al haver-me despertat quasi a les 17h de la migdiada em va costar una mica dormir. Fins la 1 vaig estar escrivint el diari fins que ja em va venir la son i vaig anar a dormir. A mes ja estava tothom dormint i tot estava en silenci, i literalment escoltava el del costat quan es movia, el simple soroll d’ell tocant la manta ja s’escoltava, per lo que el soroll dels meus dits tocant el teclat del portàtil deuria ser també un xivarri insoportable per ell i no volia ser com la parella d’americans, així que a la 1 i poc a dormir.
Vaig dormir de puta mare, de fet podria dir que vaig dormir millor que qualsevol de les nits a Koh Samui, últim lloc que vaig visitar de Tailàndia, on la calor i el soroll m’acabaven despertant sempre. Aquí al tren, al contrari del que m’esperava, no hi feia gens de calor, de fet durant la nit em vaig tapar una mica amb la manta que facilitaven, algo totalment inèdit a Tailàndia. Ningú del vagó va fer massa soroll ni per la nit ni pel matí, doncs quan jo em vaig aixecar a les 10:30h ja hi havia molt gent desperta, inclosa la parella que havia pujat a la mateixa estació que jo i que la noia va dormir sobre meu i el noi al costat. Tots dos ja estaven asseguts en seients normals i els seus llits desfets i jo no m’havia adonat de res, semblava increíble. Cal tenir en compte que quan algú es despertava, el noi encarregat del vagó desfeia el llit i el convertia en 4 seients normals, per lo que tot plegat no era poc. Doncs ja hi havia un munt de llits desfets i jo dormint com un tronc. La fresqueta que feia, el moviment del tren i el soroll del tren al que t’hi acostumaves i ho acabava tapant tot, van fer que passés una molt bona nit dormint pràcticament 6 hores i mitja seguides, que realment necessitava.
Això sí, el despertar va ser una mica brusc. Jo ja tenia el despertador posat a les 10:30h, doncs vaig calcular que arribaríem a la frontera cap a les 11:15h. Però a les 9:40h, el noi que s’encarregava del manteniment dels llits i els lavabos va passar picant de mala manera amb un pal sobre les barres de ferro dels llits i cridant Malàisia, Malàisia a tots els que encara dormíem. Em vaig despertar d’un bot de l’espant que em van fer aquells cops. Val a dir que al noi ja se’l veia força amargat des de que vaig pujar al tren. En qualsevol cas estava bé que et desertessin, doncs no ho sabia segur. A més vam arribar abans del que m’esperava, doncs el tren va passar per Surat Thani amb mes de dues hores d’endarreriment però durant tot el trajecte fins a Padang Besar va guanyar temps.
Vaig anar al lavabo i a netejar-me una mica de tronc amunt a la pica de fora amb sabó inclòs, doncs jo pel matí necessito dutxar-me o almenys fer algo que se li assembli, sinó surto ja una mica creuat. I quan vaig anar cap allà, al final del vagó, vaig veure el millor que podia haver vist en aquell moment, una cafetera! Be, un escalfador d’aigua, però pel que necessitava m’anava perfecte. No m’ho podia creure. No poder prendre el cafè aquell matí era algo a lo que ja m’havia resignat o que pensava prendre quan pogués al destí, però que en qualsevol cas se’m feia molt dur, doncs jo ja fa anys que prenc un cafè cada matí i em costa molt arrencar sense ell. Però per sort, abans de baixar del tren ja em podria prendre el cafè imprescindible de cada matí.
Així que em vaig vestir, vaig guardar la roba del dia anterior (si, em vaig canviar de roba a diferència del que havien fet els altres, cosa que no entenia si tothom anava amb l’equipatge) i seguidament vaig anar a prendre el cafè. Això si, va haver de ser ràpid ja que eren les 10 en punt i el noi del vagó ja estava recollint tots els llits, i amb lo amargat que estava millor no tardar massa en deixar el llit. Els llits es convertien en seients normals i la gent anava seient als que ja estaven recollits. Jo de moment, encara tenia la maleta sobre el llit. Gràcies a què tenia la tassa plegable i el cafè soluble, en un moment ja tenia el cafè preparat i ja me l’estava prenent assegut tranquil·lament al llit mentre escrivia una mica el diari des del mòbil.
I a les 10:15h ja estava amb l’equipatge preparat assegut a un dels seients esperant a arribar a Padang Besar, la ciutat dividida en dos entre Tailàndia i Malàisia. Quan vaig seure de seguida el noi va arreglar el meu llit, senyal de que vaig ser dels que més tard es va llevar, senyal a la vegada de lo bé que vaig dormir. Ja em vaig dedicar simplement a contemplar per la finestra tot aquell paisatge ja força diferent del que havia vist a Tailàndia. No envà durant la nit havíem recorregut quasi 400 quilòmetres i això es notava. Muntanyes rocoses, escarpades i amb una abundant vegetació apareixien i desapareixien conforme ens acostàvem a Malàisia.
A Malàisia hi estaria 15 dies per a visitar 5 ciutats.
En menys de 10 minuts ja arribàvem a Padang Besar. El noi ens avisà que ja era la pròxima parada, agafàvem tots els del vagó els nostres equipatges i baixàvem del tren entre mirades d’acomiadament, doncs no havíem quasi parlat entre nosaltres però eren ja tantes hores junts que s’havia creat un petit vincle, un cert agermanament per haver compartit aquell trajecte poc habitual i que provocaria que tots recordéssim les cares dels altres durant molt de temps. Probablement teníem ben poques coses en comú, però aquell viatge ja n’era mes que suficient per haver-nos ajudat tots plegats davant de qualsevol imprevist.
Per fi arribava el moment de veure algo per primera vegada i que em feia molta gràcia: una duana en una estació de tren. Era ben curiós, doncs una via era per on arribaven els trens de Tailàndia i per l’altre d’on sortien cap a Malàisia, i enmig de totes dues, el control fronterer. Primer la policia tailandesa encapsula els passatgers del tren que van baixant per tal que es dirigeixin tots cap als controls d’immigració i que ningú es pugui escapar. Ens van fer entrar a la zona entre totes dues vies on primer passàvem pel control tailandès per a poder sortir del país. Allà havíem d’entregar el paper que teníem des de que vàrem entrar a Tailàndia junt amb el passaport. Segellaven el passaport i a continuació ja només podies caminar uns 5 metres fins arribar al control malai dins la mateixa estació i just al costat del control tailandès.
Un cop ja en “territori” malai, el primer que vam haver de fer va ser passar un control d’equipatge com en qualsevol aeroport. Realment, tot i ser una estació de tren, no hi ha cap escapatòria.
I passat l’equipatge ja només tocava el control del passaport, segell i ja era a Malàisia, sense sortir de l’estació. Ja podia anar a l’altra via i esperar un tren ja malai que em portés fins a Butterworth, o almenys aquesta era la ciutat on mes blogs coincidien en dir que era on desviar-se per arribar a George Town, la meva destinació final.
En arribar a l’andana malaia vaig cometre un error que em va costar una hora de temps, això sí, ajudat per un dels passatgers dels que m’acompanyaven des de l’estació de Surat Thani. A Malàisia, tot i estar al mateix meridià que Tailàndia, es una hora mes. Per tant jo pensava que eren exactament les 10:38h però realment ja eren les 11:38h. A la pantalla amb els horaris posava que el pròxim tren a Butterworth, on havia d’anar, passava a les 12:25h, i el passatger que dic va dir que faltaven dues hores, cosa que em va semblar correcte doncs jo pensava que eren les 10:38h. Evidentment ell tampoc sabia que allà era una hora més. A això cal sumar-li que a diferència dels altres jo no tenia ni ringgits (moneda oficial de Malàisia) ni el bitllet comprat prèviament per Internet, per lo que l’havia de comprar amb targeta si es podia o ja canviar diners o treure efectiu d’un caixer. Val a dir que m’estranyava que faltessin dues hores ja que a la pantalla ja hi apareixien tots els horaris i a cada hora passava un tren a Butterworth, cosa que ja m’hauria d’haver fet sospitar. En qualsevol cas estava molt cansat i encara amb mitja son per lo que no estava al 100℅. Això si, almenys posava clarament que els trens anaven a Butterworth, que era la ciutat on havia d’arribar per fer un transbord fins a George Town que fins aleshores no tenia gens clar que hi pogués arribar. Així doncs, semblava que agafaria sense problemes el sisè dels 7 transports d’aquell llarg trajecte. De fet, en aquest moment ja feia mes de 24 hores que havia deixat l’hotel anterior de Koh Samui.
A la mateixa andana vaig buscar alguna zona per poder fumar. Al llarg de l’andana hi havia cartells de prohibit fumar on a mes s’hi amenaçava amb una multa de 10.000 ringgits, mes de 2.100€. Després de tantes hores sense fumar i d’haver-me pres el cafè, els fumadors ja es poden imaginar les ganes que tenia de fumar un piti. Així que vaig caminar al llarg de tota l’andana buscant alguna zona on poder fumar, arribant així al final i sense trobar una zona expressament habilitada. Això si, allà al final de l’andana hi havia desenes de burilles a terra senyal de que molts fumadors ja havien fet el mateix que jo. Així que allà em vaig fumar el piti. Aquella part de l’estació era ben curiosa, doncs es tractava del final de l’andana malaia però que acabava unint-se amb l’andana tailandesa, podent passar d’una andana a l’altra tal qual, doncs allà ja no hi havia la part central de l’estació on hi havia els controls d’immigració i per on s’havia de passar per anar d’una andana a l’altra. Així que mentre fumava el piti anava passant d’un país a l’altra, de fet vaig pensar que si algun policia malai em deia alguna cosa, passaria a Tailàndia per evitar la multa de 10.000 ringgits.
Una altra cosa en què no em vaig fixar va ser que just passat el control d’equipatge i oficialment dins de Malàisia, hi havia uns rètols on indicava que les taquilles eren al pis de dalt, per lo que jo al buscar-les només per la zona d’andanes, doncs evidentment no les vaig trobar. Així que vaig pensar que potser encara estaven tancades i vaig seure a un banc fins cap a les 11:15h, tot i que realment ja eren les 12:15h, hora en què va arribar el tren i a la vegada vaig veure un rellotge de l’estació on posava que eren les 12:15h. Tot just va ser aleshores quan em vaig adonar que allà era una hora mes i que el tren sortiria cap a Butterworth en 10 minuts.
Així que vaig córrer a preguntar a un senyor que estava revisant els bitllets dels passatgers que ja pujaven al tren i em va dir que primer havia d’anar al pis de dalt a comprar el bitllet. Vaig tornar a córrer però cap al pis de dalt (ara si que vaig veure els rètols) amb l’esperança que pogués pagar amb targeta. En arribar a la taquilla va ser quan em vaig adonar que era en un país musulmà, de fet, el primer país musulmà que visitava. Evidentment ja ho sabia, però en arribar a la taquilla vaig veure la venedora amb el vel. I això que podia semblar una cosa ben trivial, em va fer adonar de dues coses. Per una banda lo estrany que ens resulta encara veure una dona musulmana treballant, doncs en molts països directament no poden, i per una altra banda, la diferència de Malàisia amb altres països musulmans. Aquí les dones tenien els mateixos drets que els homes, treballaven en les mateixes feines i eren tractades amb total normalitat i respecte. En aquell moment em vaig adonar de tot el que representa estranyar-se per veure una dona musulmana treballant. Almenys a Malàisia era ben diferent i les dones anaven amb el vel però vivint com els homes, vestint com volen i maquillant-se mes que en altres països. De fet era ben habitual veure dones amb el vel però amb tacos i els ulls ben maquillats, algo que a priori pot estranyar. De musulmans n’hi ha a molts països i no a tot arreu son iguals. És lo bo de viatjar, els prejudicis cauen com mosques.
Així que quasi sense ni saludar li vaig preguntar a la noia si podia pagar amb targeta, i tal com m’esperava, em va respondre que no. Vaig preguntar si a la mateixa estació hi havia algun caixer però em va assenyalar fora de l’estació. Perfecte, havia de sortir de l’estació a treure diners.
En un primer moment, encara amb l’esperança de poder agafar el tren de les 12:25h tot i que quedaven 5 minuts, vaig seguir corrent buscant la sortida de l’estació, que per cert era força gran, fins que uns nois que hi havia per allà i al veure’m mig perdut em van preguntar on volia anar, a lo que vaig respondre que buscava un caixer. Em van dir que efectivament havia de sortir i anar al 7-eleven. Si, aquí a Malàisia també hi havia plaga de 7-elevens. Per una banda hauria de sortir de l’estació i caminar no sé quanta estona per trobar un 7-eleven i perdre el tren però per l’altra m’acabaven d’informar que a Malàisia també hi havia 7-eleven, amb lo bé que van i lo útils que em van ser a Tailàndia.
Així que vaig sortir de l’estació arrossegant la maleta i amb el GPS encara sense funcionar, per lo que tocava anar preguntant per trobar el 7-eleven. Però el pitjor era que estava plovent, i jo havia de caminar no sé quanta estona, cansat, sense paraigües i amb tot l’equipatge a sobre. Poques coses hi ha que m’emprenyin mes que anar caminant amb la maleta i plovent. Si hagués ja tingut ringgits…
L’estació era força gran amb un munt de vies, per lo que sortir d’ella ja comportava una estona. Un cop fora, encara era a la mateixa ciutat de Padang Besar però ja a la meitat malaia. Just al costat hi havia un pàrquing i el que semblaven uns taxistes buscant clients. A ells ja els vaig preguntar pel 7-eleven i tots ho sabien. A mes, segons semblava estava força a prop. Mes endavant vaig preguntar al vigilant del pàrquing que em va assenyalar en la mateixa direcció, caminant per la vorera d’una carretera durant poc mes de 5 minuts, per lo que quan en prou feines portava 10 minuts caminant ja vaig trobar el 7-eleven. Almenys el vaig trobar ràpid sense haver de donar cap volta de més. Allà vaig treure 1200 ringgits (250€) amb la targeta Bnext ja que amb la targeta de Revolut ja havia superat els 200€ mensuals de retirada que permeten sense cobrar comissió. La de Bnext quasi no l’havia utilitzat per lo que ja aprofitaria per veure quina de les dues m’aplicava un tipus de canvi mes favorable.
I ja amb els primers ringgits a la mà i havent vist els primers ciutadans i 7-eleven de Malàisia, vaig tornar de nou a l’estació. 10 minuts més caminant sota la pluja, creuant el pàrquing ja completament fangós i pujant les desenes d’escales de l’estació. Quan vaig arribar a la taquilla ja eren les 12:50h, per lo que ja feia quasi mitja hora que havia sortit el tren. El pròxim passaria a les 13:25h. Així que vaig comprar el bitllet fins a Butterworth per 11,40 ringgits (2,50€) i a esperar.
Allà assegut a l’andana ja podia veure la diferència entre tots dos països tot i ser un a tocar de l’altre. Mentre que els tren que arribaven a la via tailandesa semblaven de la II Guerra Mundial, els que estaven a la via malaia semblaven trens d’última generació. Era realment brutal veure en una mateixa estació, trens tant diferents. La única diferència és que pertanyien a països diferents. Els trens de Malàisia son molt nous, molt còmodes, amb aire condicionat i elèctrics, que els de Tailàndia anaven amb gasoil. Això si, entre els cartells de prohibicions, n’hi ha un que indica que està prohibit donar-se petons dins el tren o en llocs públics en general, recordatori de que estàs en un país modern però al cap i a la fi, musulmà.
A les 13:25h ben puntual, el tren arrencava. El trajecte era d’una hora i 50 minuts que em varen passar prou ràpid, entre d’altres coses gràcies als fantàstics paisatges pels que passàvem i per lo entretingut que estava mirant per tot arreu, doncs eren les meves primeres hores a un nou país, i això sempre es molt entretingut, reconfortant i fins i tot emocionant. A més acabava de superar un tram més del llarg trajecte des de Koh Samui, al Golf de Tailàndia, i un dels que no tenia gens clar com aniria. Havia perdut una hora però tot plegat havia anat millor del que m’esperava i en quan als preus també, tot plegat estava sortint mes barat de lo esperat. Així que ja em trobava en el sisè dels 7 transports fins a la destinació final i ja només quedava esbrinar si des de Butterworth podria arribar a George Town en ferri tal com havia vist en alguna web. Encara no ho tenia clar perquè segons Google Maps hauria d’agafar un bus que tardava 3 hores.
Al tren hi havia una parella de joves xinesos molt enamorats i que cada vegada que el noi anava a fer-li un peto a la noia, aquesta li feia la cobra, recordant-li que allà dins estava prohibit. Veure aquestes escenes en un país com Pakistán doncs suposo que no provoquen cap mena d’impacte, però allà era diferent. Anàvem en un dels trens mes moderns que havia vist enlloc i rodejat de gent de totes les cultures, sobretot xinesos. Malais o musulmans és el que menys es veia o directament ni ho semblaven. Per lo que veure aquestes actituds pròpies d’un país musulmà en un país que no ho sembla en cap sentit, es fa realment estrany.
Per la resta, el trajecte va ser molt tranquil, còmode i sense endarreriments o imprevistos. Només havia creuat uns metres des de Tailàndia però semblava en tots els aspectes que fos en un altre mon.
A les 15:15h arribàvem ben puntuals a Butterworth. El tren no es va passar ni un minut dels 110 que havia de durar el trajecte, puntualitat alemanya. Fins i tot havent perdut mes de dues hores per l’endarreriment del tren de Tailàndia i una hora mes per la meva empanada amb l’hora al entrar a Malàisia, encara arribaria abans del que m’esperava, doncs jo contava arribar a l’hotel de George Town com a mínim a les 19h i no eren ni les 15:30h que ja hi era ben a prop.
Però ara arribava el moment del setè i últim transport a agafar i que m’hauria de deixar ja a George Town i que no sabia si seria un bus o un ferri. Segons Google Maps havia d’agafar un bus que en 3 hores em deixaria a George Town. Sort que vaig llegir la pagina de George Town a Wikitravel on hi deia que hi ha un ferri que en 20 minuts el porta des de Butterworth a George Town per només 0,30€.
L’estació de Butterworth és força gran i efectivament sembla un punt important de correspondències entre diferents transports tal com m’imaginava. De fet allà va baixar quasi tothom i ja vaig tardar una bona estona en sortir de l’estació, doncs aquesta tenia 3 plantes altíssimes que t’obligaven a anar amb l’ascensor, un ascensor amb una bona cua de gent.
Un cop fora vaig anar cap on anava la majoria de gent. Tot i que en un primer moment em va semblar que no anava bé, al cap de pocs metres i quan estava entrant a una espècie de túnel per a vianants, vaig veure una serie de cartells entre els quals hi havia el dibuix d’un ferri, i aquell túnel estava a 10 metres de l’estació, evidentment molt més a prop del que pensava i tot també molt millor del que pensava. Poder agafar el ferri ja seria la hòstia, però a mes poder-lo agafar al costat de l’estació de tren ja era brutal. Cal tenir en compte que en aquell moment el GPS encara em fallava, per lo que per buscar qualsevol cosa ho hauria de fer com abans, mirant cartells i preguntant.
El túnel era llarg i amb escales cap amunt però finalment arribava a Penang Sentral, un intercomunicador on hi havia vàries línies de bus i el ferri. Vaig preguntar a informació i em van indicar cap on anar, a més seguia havent-hi cartells del ferri, per lo que de seguida vaig trobar les taquilles. El preu indicat eren 1,20RM, just el mateix que deien a Wikitravel. Vaig comprar el bitllet i a la cua, on per cert hi havia més gent del que m’esperava, almenys 200 persones a peu mes uns 50 vehicles. Així que el setè i últim transport que havia d’agafar també semblava que aniria millor del que esperava. Pròxima parada: George Town. Final de trajecte.
Al cap d’uns 10 minuts a la cua va arribar el ferri on hi vam pujar tots. El que em va sorprendre molt i que no havia vist en cap altre ferri va ser que tan els vehicles com els passatgers anàvem tots junts, és a dir, primer entraven els vehicles i a continuació els passatgers que havíem de caminar entre els cotxes fins arribar a la part de davant on hi havia una mica mes d’espai, tot i que la majoria quedàvem enmig dels cotxes. Ben curiós.
A més de que el llarg trajecte de 36 hores per mar i terra estava sortint millor de lo esperat, mentre recorríem els poc mes de 5 quilòmetres que separen la costa peninsular de l’illa de Penang, el GPS de sobte va tornar a funcionar! Va ser com un miracle, doncs feia ja quasi dues setmanes que no m’ubicava a menys que estigués connectat a Internet, amb els evidents inconvenients que això em provocava. De fet, ja estava mirant be el nom del carrer de l’hotel per anar preguntant a tothom que em creués. Així que afegit a què tot el trajecte havia anat be, ara a sobre el GPS tornava a funcionar per lo que tampoc hauria d’estar mirant noms de carrers i preguntant per trobar l’hotel. Això ja va ser brutal, doncs l’hotel estava a 15 minuts caminant del port i evidentment hi pensava anar caminant.
Al cap de 20 minuts arribàvem al petit port de George Town, pràcticament destinat només als ferris. Simplement havia de caminar uns 15 minuts seguint les indicacions de Google Maps fins arribar a l’hotel gràcies al GPS.
Encara no havia tingut temps de parar-me a veure Malàisia, però pel que ja podia veure aquí semblava que en general el nivell de vida era superior al tailandès i que els serveis públics, sobretot el transport que era el que ja havia vist, eren molt mes eficients que els del seu país veí. A mes George Town era una ciutat colonial prou ben conservada per lo que en certs moments semblava que caminessis per algun barri londinenc.
Pel camí vaig passar per davant de la mesquita principal de George Town i suposo que de tota l’illa de Penang ja que simplement és impressionant. Jo evidentment era de les mes espectaculars que havia vist mai ja que aquesta era la primera vegada que visitava un país musulmà, però dubto que n’hi hagi massa mes com aquesta. En aquell moment no s’hi veia gent ni s’hi escoltaven càntics, però això era poc habitual… L’hotel quedava a menys de 300 metres d’allà i m’acabaria fent un fart d’escoltar les pregàries.
Tot just eren les 16:30h quan arribava a l’hotel que tenia reservat, molt abans del que esperava i això que en total havia acumulat un endarreriment de 3 hores, jo estava al·lucinant. I per si fos poc, el GPS tornava a funcionar de puta mare, semblava doncs, que el problema era Tailàndia, almenys certes zones del Golf de Tailàndia.
L’hotel, el Kim House Loft, per fora es veia prou ben conservat i net. Tenia 4 plantes que destacaven en aquella zona de la ciutat ja que em trobava al centre històric, per lo que els edificis del voltant no tenien mes de dues plantes. La ubicació de l’hotel era perfecte, de fet aquest era un dels motius principals que em van fer decidir per aquest en concret. Vaig fer el check-in sense problemes, això sí, pagant 30RM de taxa turística per 3 nits, quasi 7€, no està malament, això ni a Barcelona.
La meva habitació estava a la segona planta. L’hotel estava realment bé i es veia molt nou i modern però les habitacions estaven com en una espècie de galeria on la paret que donava a la galeria no arribava fins al sostre, per tal que entrés l’aire condicionat de la galeria i a mes les parets eren de pladur, per lo que literalment si algú parlava 3 habitacions enllà el podies escoltar perfectament. S’escoltava absolutament tot, de fet semblava que hi hagués algun altaveu dins l’habitació, doncs les veus dels veïns semblaven amplificar-se dins l’habitació. Ben estrany.
A part d’això, l’habitació era molt fresqueta, el llit còmode i tenia escriptori, algo que a mi sempre em va molt bé i que no tots els hotels tenen. Almenys tenia clar que aquí no hi passaria calor.
Tenint en compte que feia 30 hores que m’havia dutxat per última vegada i que des d’aleshores no havia parat, el primer que vaig fer després de deixar les coses va ser anar-me a dutxar. Els banys eren compartits però eren com lavabos complets individuals, per lo que realment no semblaven compartits. A mes n’hi havia suficients com per no trobar-t’hi mai cua.
I tot el cansament i la d’hores que portava al carrer, és tanta l’emoció de veure un nou país per primera vegada que abans de les 17h ja sortia a fer la primera volta per George Town i Malàisia. Com ja he comentat abans, l’hotel estava molt ben ubicat, de fet era lo millor que tenia i un dels motius pels quals em vaig decantar per aquest. Estava al mig de Chinatown que a la vegada està al mig del centre històric, per lo que només sortir de l’hotel ja podia veure els edificis colonials i ben a prop molts dels murals del famós art urbà de George Town.
George Town és coneguda pel gran pes que va tenir durant l’època colonial anglesa i per la seva gran diversitat cultural. Aquí no només s’hi poden veure els antics edificis i mansions angleses perfectament conservades i el seu famosíssim art urbà que ja moltes ciutats copien, sinó que pots conèixer un munt de cultures i religions diferents només anant d’un barri a l’altre, trobant-te en alguns casos amb autèntics mini-països dins la ciutat. Això si, totes les cultures conviuen en perfecte harmonia i cap religió és discriminada. Només caminar 5 minuts per George Town arribes a la conclusió que la tolerància d’aquest país supera i de molt la dels països europeus, i això que és un país oficialment musulmà, perquè després alguns ignorants diguin que en aquests països no hi pots construir una església. En fi, només cal anar-hi i veure totes les que hi ha…
Vaig anar caminant per on havia vingut, és a dir, passant de nou per davant de la mesquita on ara si que hi havia fidels i s’hi escoltaven els típics càntics per megafonia que ressonen a desenes de metres a la rodona. M’hi vaig parar a gravar una estona ja que era la primera vegada que presenciava això en un país musulmà i davant una mesquita tan imponent com ella.
I va ser aleshores quan, per segona vegada en aquest viatge, un gay va voler lligar amb mi, però a diferència de l’altre, a Bangkok, aquest era molt estrany, fins i tot em feia una mica de grima i sobretot no es va tallar gens en dir-me que li agradava i que si volia anar amb ell. Va anar tant directe i era tant raro al parlar que fins i tot em va fer angúnia. Primer em va dir que seguéssim a unes escales just davant la mesquita, doncs em va parar quan jo estava entretingut gravant. Jo li vaig respondre que no i ell, lluny de donar-se per rebutjat, hi va seure i em va preguntar d’on era, d’on venia, on anava, etc. Al cap de 5 minuts de parlar i veure que aquell no m’aportaria res sinó que només tenia intencions sexuals, li vaig dir que havia de marxar. Ell es va aixecar i aleshores va ser quan al donar-me la mà me la va mig acariciar dient-me que li agradava i que si volia anar amb ell a no sé on, directament. Li vaig dir que no ja rotundament i fins i tot una mica molest perquè no crec que s’hagi d’entrar a un tio així sense ni saber si és gay, i ni que ho fos, doncs ja feia estona que jo no mostrava cap mena d’interès per ell. I a més és que donava molta grima.
Així que vaig marxar d’allà accelerant el pas perquè no em pogués seguir.
Vaig seguir caminant ja buscant algun lloc per menjar, doncs aquell dia només havia menjat algunes galetes que havia comprat a l’últim 7-eleven de Tailàndia, per lo que em moria de ganes de menjar carn. De camí a l’hotel havia vist un restaurant xinès amb menjar xinès de veritat i no del que et posen als restaurants xinesos d’Espanya, que no es ni de lluny el que mengen ells, per lo que vaig caminar en direcció aquell restaurant.
Pel camí vaig anar veient de casualitat alguns dels temples que tenia guardats per visitar i sobretot molts carrers autèntics amb molts murals i edificis colonials, molts d’ells ara restaurants xinesos o hindús, algo que no deixava de ser curiós. Alguns ben conservats i altres mig en ruïna, però en tot cas un exemple claríssim de la història colonial i multicultural de Malàisia.
Volia esperar al màxim possible a menjar perquè ja seria el sopar. Ja havia anat menjant pel camí i tenia ja força són, per lo que la intenció era després de menjar ja no tardar massa en anar a dormir i fins l’endemà.
Casualment, aquell dia es feia una cursa popular amb centenar o milers de persones, que no vaig acabar de saber-ne el motiu però que en qualsevol cas tots els seus participants semblaven portar la mateixa roba.
Cap a les 18:30h vaig veure un restaurant molt ple tan per turistes com per locals senyal de què podia ser un bon lloc per menjar. A més era diumenge, i per ser un país musulmà, els diumenges molts restaurants i llocs ambulant estan tancats, per lo que hi havia moltes menys opcions, de fet alguns carrers estaven ben buits. Així que vaig mirar la carta, el tipus de menjar i els preus i tot plegat estava prou bé, per lo que ja m’hi vaig quedar.
Era un restaurant molt gran, amb varis mostradors i molts tipus de plats tot i que especialitzats en pollastre. Vaig demanar un plat que es deia Mee Goreng Special, que eren fideus estil wok amb verdures, pollastre i un ou ferrat molt fet, tal com m’agraden a mi. Tot plegat per 7RM, uns 1,50€. Em va entrar com mai i mes després del llarg viatge de mes de 30 hores des de Koh Samui sense haver menjat res contundent en tot el trajecte. Aquest era el meu primer menjar a Malàisia i va estar prou be, sobretot ben contundent i el preus similars als de Tailàndia.
Després vaig buscar un 7-eleven a Google Maps, doncs allà no se’n veien tants com a Tailàndia que te’ls trobaves sense voler, i per sort n’hi havia un a menys de 5 minuts caminant de l’hotel. Els 7-elevens ja m’havien demostrat a Tailàndia que son els millors salvavides, per lo que era important tenir-ne un a prop.
Vaig anar-hi aprofitant el camí per anar veient més coses, doncs no deixava d’estar al centre històric i al costat de Chinatown, i hi vaig comprar una aigua i algo de menjar, que per cert aquí l’aigua era més cara. L’ampolla de 1,5L 2,80 RM, uns 0,70€, el doble que a Tailàndia. Segurament perquè aquí ja no era tan imprescindible comprar ampolles ja que segons deien per Internet, hi havia fonts d’aigua potable pel carrer, tot i que jo encara no n’havia vist cap.
En tornar cap a l’hotel vaig veure que a l’inici del carrer hi havia el típic arc xinès anunciant Chinatown, i a partir d’allà, ja tots els rètols en xinès, fins i tot el del meu hotel. Cap a les 20h arribava a l’hotel, desfeia una mica l’equipatge i ja em preparava per anar a dormir. Ja havia menjat i vist una mica la ciutat per lo que ja tocava descansar en un llit normal i recuperar la son endarrerida.
A les 20:30h ja estava adormit però tal com m’esperava em vaig despertar vàries vegades degut al soroll d’alguns veïns, sobretot d’una parella d’americans que simplement eren uns mal educats i subnormals perduts, perquè una cosa és fer una mica de soroll quasi inevitable, i una altra cosa és fotre’s a cridar com un energumen a les 12 de la nit com si estiguessis sol enmig d’un desert. A mes hi havia cartells que deien clarament que a les habitacions s’hi havia d’estar en silenci, de fet, a la mateixa planta hi havia un bar musical per fer-hi tan soroll com es volgués. Així que em vaig ben despertar a les 12 de la nit fins al punt que per poc m’aixeco, però tenia tanta son que per sort en 15 minuts vaig tornar a quedar-me ben adormit.
Durant la resta de la nit em vaig despertar un parell de vegades més però ja no tant com la primera. I no em vaig llevar fins les 8 del matí, ben bé 11 hores dormint. Es notava que portava un parell de dies dormint poc. En qualsevol cas ja estava a Malàisia, el tercer país visitat de la meva particular volta al mon i de moment sense imprevistos importants. Sempre passen coses però no suficientment greus com perquè afectin al viatge però que s’acaben convertint en anècdotes i records difícil d’oblidar. Tot just portava una tercera part del viatge, un mes, i ja semblava que en fes 3 que era fora de casa. En un viatge així fas tantes coses cada dia que sembla que visquis molt mes temps. Si vols viure mes anys, viatja. Potser no viuràs mes anys (o si) però segur que ho semblarà.
Em vaig despertar cap a les 6:30h, suposo que com cada dia a Koh Samui degut al soroll, sobretot el que ja feien al restaurant de l’hotel que tenia a pocs metres. Normalment començaven a les 8 del matí, però aquest dia, potser per ser dissabte, van començar força abans. I de fet millor, perquè diria que quan el restaurant estava tancat no hi havia Internet a les habitacions, suposo que perquè el router el tenien al restaurant i per la nit ho a pagaven tot. De fet els altres dies fins les 8h no hi havia Internet. Així que em va anar bé per poder confirmar i acabar de mirar tot el trajecte que tenia aquell dia i que s’allargaria unes 36 hores fins a arribar a George Town, Malàisia, amb taxis, ferris, trens i busos. De tot una mica. De fet aniria d’illa a illa però en països diferents, doncs George Town està a l’illa de Penang, al nord-oest de Malàisia.
Aquell mateix dia començava un trajecte per mar i terra que duraria fins l’endemà per anar des de Tailàndia a Malàisia, passant el control d’immigració en una estació de tren de la frontera. De fet, la ciutat de Padang Besar està dividia entre tots dos països, quedant l’estació de tren i el control d’immigració al mig de la ciutat.
Durant la preparació del viatge i el dia anterior havia reservat tot el que es podia reservar en quan als transports que hauria d’agafar aquell dia, però encara quedaven alguns trams on no hi tenia reserva degut a què segurament els hauria de fer en taxi col·lectiu. L’ordre era el següent: 1- Taxi col·lectiu, 2- Ferri, 3- Bus, 4- Taxi Col·lectiu, 5- Tren, 6- Un altre tren ja de Malàisia i 7- Ferri. Dels 7 transports tenia reservats els 2, 3 i 5, la resta no es podien reservar prèviament a menys que la pròpia companyia de ferri ho hagués permès, que no va ser el cas. Així que aquest dia tocava un trajecte llarg i incert. El misteri es resoldria l’endemà per la tarda quan suposadament ja hauria d’haver arribat a l’hotel de George Town a Malàisia.
Lo primer seria aclarir-se amb els taxis col·lectius o Songthaews com els anomenen allà. Segons havia llegit aquests van donant voltes per la perifèria de l’illa sempre fent el mateix recorregut i van agafant passatgers conforme aquests els paren. Segons tenia entès, paren a llocs concrets, però agafen gent a qualsevol punt al llarg de tot el recorregut. Així que tenia pensat esperar al carrer principal de Chaweng que estava just davant l’hotel a què passés un d’aquests taxis col·lectius.
Així que vaig començar amb el cafè i a guardar al mòbil algunes indicacions i articles de blogs que em podrien ajudar durant el trajecte, sobretot de les rutes dels rodalies a Malàisia, doncs amb la tonteria hauria de recórrer uns 200 quilòmetres en un tren ja dins de Malàisia. A més vaig fer una última revisió de tot el que havia mirat el dia anterior i alguna web més per si m’assabentava d’alguna cosa nova tot i que més o menys ja sabia i tenia tot el que podia saber i tenir en aquell moment. Cal tenir en compte que tot plegat no son trajectes massa comuns per lo que la informació disponible no és tant abundant com en altres casos.
A les 10 del matí ja em vaig dutxar i vaig acabar de recollir-ho tot, aquesta vegada amb temps i no com a Koh Phangan on vaig haver de sortir corrent sense revisar quasi res. De fet ara córrer era l’últim que volia degut al llarg trajecte que tenia per davant. Fins al cap de quasi 2 dies no tornaria a trepitjar un hotel per lo que no calia córrer per marxar d’aquest. El ferri sortia de l’illa a les 18 hores així que tenia temps d’apurar fins l’hora de check-out.
I a les 11h deixava l’habitació i baixava cap al restaurant a fer el check-out. Allà ja feia la primera pregunta al noi de l’hotel de les moltes que faria aquell dia, on agafar el Songthaew cap a Na Thon, és a dir, on podia agafar el taxi col·lectiu que fa de bus i que em portés fins al port on tenia reservat el ferri. Songthaew és el nom tailandès per aquests taxis col·lectius que en zones menys poblades fan de busos de línia. El noi em va dir que paraven a uns 100 metres de l’hotel i que fins al port costava 100 bats. Per Internet havia llegit que eren 70, però suposo que era un article antic. En qualsevol cas era menys que el que m’havia costat el taxi al venir, 150 bats, i això que ara anava a un port mes llunyà. El lloc on parava era a una cantonada del carrer principal ja que allà es desviaven cap a una carretera interior per tal de tallar camí. Per tant, sort que li vaig preguntar d’entrada perquè sinó m’hauria quedat esperant allà davant l’hotel, doncs per Internet havia llegit que paraven a qualsevol lloc quan algú els ho demanava.
Ja amb aquesta informació imprescindible, em vaig acomiadar del noi i de la resta de treballadores de l’hotel i vaig anar cap a la cantonada que m’havia indicat. Els taxistes que em veien passar m’anaven indicant cap a on anar, doncs no hi havia cap cartell on indiqués exactament on paraven els taxis col·lectius, i no sé perquè, però molts taxistes que em veien passar deduïen que estava buscant la parada dels Songtaewhs. Tot i que els taxistes tailandesos són molt pesats i estafadors, cal dir que també els agrada ajudar quan et veuen perdut. En el fons, no deixen de ser tailandesos.
Un cop a la cantonada va passar un taxi col·lectiu en 2 minuts. Vaig seguir totes les recomanacions que havia llegit per tal que no m’estafessin. que era d’entrada, no preguntar el preu, sinó pagar al baixar l’import exacte sense dir res. Així que vaig pujar i vaig anar sol durant almenys la meitat del trajecte fins que varen pujar una parella de motxillers quan ja feia ben bé 15 minuts que havíem sortit de Chaweng.
El noi em va preguntar quan em costaria a mi, suposo que per fer-se una idea del que els costaria a ells. Li vaig respondre que 100 bats però crec que es va pensar que li havia preguntat al taxista, cosa que no s’ha de fer mai. M’ho van preguntar en un anglès prou bo per lo que en un principi no vaig saber d’on eren, però durant el trajecte i quan ja van parlar entre ells, vaig escoltar que eren espanyols, per lo que vam estar xerrant una estona, la que ens va permetre el trajecte fins al port. Els vaig dir que jo m’havia informat abans dels preus d’aquells taxis col·lectius i que ells haurien d’haver fet el mateix, doncs ara li preguntarien el preu al taxista ja que en principi haurien de ser menys de 100 bats però a veure quin preu els diria el taxista.
No va pujar ningú més en tot el trajecte, per lo que va ser 3 espanyols els únics que va recollir i portar fins a Na Thon.
Al cap d’uns 30 minuts de sortir de Chaweng vam arribar al port de Na Thon i arribava el moment de la veritat. Vaig baixar el primer i vaig anar directament al taxista amb els 100 bats a la mà, li vaig donar i em vaig apartar com si ja marxés però pendent de si em deia alguna cosa. El taxista es va quedar mirant el bitllet de 100 bats i fins i tot va mirar si n’hi havia algun més pel mig. Es va quedar amb una cara que ho deia tot, probablement pensant algo com “el guiri aquest no es tonto ni sembla que se’l pugui estafar”, a la vegada que se li notava la ràbia que tenia per no haver pogut timar un turista. Però tal com deien les recomanacions que havia llegit, el taxista no va dir res, de fet no podia, doncs aquella era la tarifa oficial. Resignat es va guardar el bitllet i no em va dir ni adéu quedant a l’espera de la parella.
El noi va anar cap al taxista i li va preguntar quant era, suposo que amb l’esperança que li digués menys de 100 bats cadascú, doncs havien fet la meitat de trajecte que jo, però el taxista que ja se’l veia prou mosquejat, va dir-li que eren 100 bats cadascú. El noi va replicar, com era normal i el taxista fins i tot es va posar mig agressiu repetint 100, 100 vàries vegades, deuria estar més que emprenyat d’haver fet tot aquell camí només per 3 turistes dels quals un no va poder timar gens i als altres dos només a mitges. Vaig estar a punt de dir-li al noi que anés a preguntar a una comissaria de policia turística, doncs aquestes coses fan molta ràbia perquè són preus oficials. Però evidentment no m’hi vaig voler implicar i mes quan a mi no m’havia pogut estafar.
Així doncs, ens vam acomiadar, jo vaig anar cap al moll de Seatran, la companyia del ferri, i ells semblava que anaven a buscar un restaurant, doncs ja començava a ser hora de dinar. I així deixava el primer dels 7 transports que hauria d’agafar per completar tot el trajecte fins a George Town. Aquest era un dels mes incerts de tots 7, tan per trobar el taxi o el que fos que em portés com pel preu, i totes dues coses havien anat com s’esperava i en temps récord. De fet tot just eren les 12:30h i el ferri sortia a les 18h, per lo que em sobrava molt de temps.
Vaig anar fins l’oficina per confirmar el lloc, que el tiquet era vàlid i per preguntar si un cop al centre de Surat Thani, on em deixaria un autocar de la pròpia companyia, podria anar fins l’estació de tren, be de fet volia saber si ells mateixos oferien aquest servei. Altres companyies si ho feien, per lo que no era tant estrany.
A l’oficina em van dir que si que podia anar fins l’estació de tren. Jo vaig entendre que ells mateixos tenien servei de transfer, tot i que la veritat que no l’entenia massa a la dona ja que parlava un anglès una mica xungo. De fet, semblava mes que ella no em va entendre a mi i simplement va entendre si des d’allà es podia anar fins l’estació. En qualsevol cas la resta estava be i ja sabia on havia d’embarcar, així que vaig anar cap a la zona habitada d’aquell poble a buscar el sempre útil, i quasi imprescindible, 7-eleven. Ara que ja coneixia els plats combinats que tenien i el microones que podies fer servir, hi anava amb tota la intenció de dinar allà mateix, doncs per acabar-ho d’arrodonir, en tots sempre hi he vist cadires per seure i menjar.
Vaig estar uns 20 minuts caminant sota el sol i arrossegant la maleta abans de trobar-ne un, temps mes que suficient per ja començar a suar. Finalment en vaig trobar un al carrer de sobre del passeig marítim i que anava paral·lel a la platja. Era un carrer molt animat, de fet semblava el carrer principal d’aquell poble.
Primer de tot em vaig prendre una cervesa del mateix 7-eleven assegut al banc de fora mentre escrivia el diari que degut a tota la preparació d’aquest trajecte el tenia una mica endarrerit. No hi ha res millor contra la calor que una cervesa ben freda contemplant un carrer que no has vist mai d’una ciutat on hi havies estat mai. Simplement mires el carrer, la gent i els comerços i gaudeixes una estona admirant la vida cotidiana de la gent i del xoc cultural que pots veure estan simplement assegut.
Després de la cervesa i descansar una mica, vaig comprar aigua i un plat preparat d’arròs amb ou i porc. Aquests plats preparats els vaig descobrir feia un parell de dies quan vaig comprar un entrepà i em van preguntar si volia que me l’escalfessin. Així que ara vaig demanar un plat mes complet que em varen escalfar allà mateix i em vaig menjar als bancs que tenen habilitats, tan a dins com a fora. La veritat és que aquests 7-eleven estan molt be i t’ajuden molt en situacions com aquesta. A mes el plat estava tant bo com el de qualsevol restaurant i te’l podies menjar assegut en una taula amb aire condicionat. Això si, suposo que el fet de ser un plat ja preparat porta algun tipus d’element o ingredient que fa que no sigui tant sa com el d’un lloc ambulant, però per sortir del pas està molt be. A mes aquell plat tant complet no costava ni 50 bats, menys de 1,50€.
Cap a les 14 hores vaig acabar de dinar i sense massa mes cosa per fer vaig tornar cap al port intentant anar per carrers que no hagués vist, d’aquesta manera feia almenys una petita visita pel poble de Na Thon, que tot i tenir el port, no em va semblar tant turístic com per exemple, Chaweng. De fet quasi que hauria preferit haver-me quedat en aquell poble, al costat del port i amb la costa encarada a l’oest per veure la posta de sol.
El poble s’assemblava a Chaweng en quan que tenia un carrer principal paral·lel al mar i fora d’ell poca cosa mes, com a molt algun carrer mes petit que portava al passeig. Semblava que era una illa mes aviat poc poblada amb pobles de pocs carrers i poca densitat de població. Degut a què era l’hora de dinar, vaig poder veure moltes famílies a les seves cases dinant, doncs deixaven les portes obertes podent-se veure des de fora. Veure tota aquesta vida cotidiana en un país tant desconegut és algo que, tot i que sembli mentida, em fascina.
A les 15h vaig arribar a la terminal de Seatran que ja quedava al costat del barco i vaig estar esperant a unes cadires que hi havia fora de la terminal, al moll, durant ben be 1 hora i mitja. En el temps que vaig ser allà vaig veure sortir dos ferris, que per cert, en el primer d’ells hi anaven la parella d’espanyols del taxi. I això ho dic perquè a les 16:30h vaig entrar a la terminal per a fer el check-in i quedar-me a dins perquè hi havia aire condicionat. I va ser aleshores quan la dona de la taquilla em va preguntar si volia pujar al ferri de les 17h en comptes del de les 18h que era el que jo tenia reservat. I jo havia reservat aquest de les 18h simplement perquè era l’únic que apareixia a la web 12go.asia. I jo portava allà assegut esperant quasi dues hores quan podria haver sortit ja. I tot i que el tren no sortia fins les dues de la matinada, sempre és millor arribar de dia que no pas de nit, que seria com arribaria. Cal tenir en compte que a les 19h ja era fosc.
En fi, almenys guanyava una hora i podria veure la posta de sol des del barco. Tot i que igualment arribaria a Surat Thani ja de nit, almenys va tenir la part positiva de poder veure la posta de sol des d’alta mar.
Eren ja les 16:40h per lo que no vaig esperar massa, doncs el ferri va arribar ben puntual. A les 16:50h ja estàvem embarcant i a les 17 en punt sortíem.
A diferència dels altres ferris que havia agafat pel Golf de Tailàndia, en aquest no s’hi veien quasi turistes. La majoria de passatgers semblaven tailandesos que probablement treballaven a l’illa però vivien a la part continental per ser la vida mes barata. De fet avui era dissabte i semblava un bon moment per anar a passar el cap de setmana fora de l’illa. A mes en aquest també hi portaven vehicles, fins i tot autocars i camions. Que no era un ferri pensat pels turistes també es notava en el fet que era un ferri força mes lent i barat, de fet els altres eren catamarans i aquest no. Però en qualsevol cas justament és això el que busco, i en aquesta ocasió ho vaig trobar de rebot, doncs aquest ferri el vaig reservar quan l’altre em va fallar i que segurament era un catamarà per guiris, doncs l’altre sortia des del port mes proper a Chaweng, et passaven a recollir i et deixaven a l’estació de tren, mentre que amb aquest res de res, tot plegat senyals de que era un transport pensat per locals. En qualsevol cas per mi feia que tot plegat fos mes interessant, doncs anar per lliure sempre és millor que anar amb tot preparat com un borrego que no pensa. D’aquesta maneras el cervell s’estimula, i tot i que en el moment és una mica mes laboriós ja que has de poder arribar al següent lloc per tu sol, a la llarga s’agraeix fer-ho així. De fet és com mes es recorden els viatges i la millor manera d’endarrerir possibles demències. Si només fas el que et diuen poca estimulació mental fas i els viatges s’obliden l’any següent.
El trajecte es va fer llarg. Van ser dues hores ja que el ferri no era tant ràpid com els altres. Però ens va permetre poder veure la posta de sol al mar, que com sempre quedava mig tapat pels núvols prims però la imatge era preciosa igual. Per enmig de les illetes que hi havia per tot arreu es veien els reflexes del sol com anaven caient cap al mar mica en mica mentre ja quasi arribàvem a Surat Thani, doncs el sol s’amaga a les 19h i era aquella hora a la que arribàvem al port. En qualsevol cas, l’escena era molt millor que vista des de la platja. No envà, desenes de persones feien fotos des de la coberta, la majoria tailandesos és clar, però és que valia la pena.
De fet, vaig acabar corrent pel barco buscant la sortida i desembarcant l’últim, ja que m’havia distret fent fotos i quan em vaig donar compte ja no hi havia ningú al barco. Vaig haver de preguntar al primer treballador que vaig veure per on era la sortida, doncs aquell ferri era enorme.
En el mateix port ja hi havia 2 o 3 busos de la mateixa companyia Seatran esperant-nos. Cada un anava a un lloc diferent. Tenia l’esperança que un d’ells portés a l’estació de tren, així que vaig anar al que em tocava i allà li vaig dir a la noia que anava a l’estació de tren, a veure si em deia que pugés a un altre bus. Però no, em va dir que un cop arribat al destí, al centre de Surat Thani, podria agafar un taxi col·lectiu o tuk-tuk fins l’estació. Gràcies per res, vaig pensar, doncs això ja ho sabia jo. Ni ells anaven fins l’estació ni oferien cap servei de transfer des de Surat Thani poble a l’estació. Tocaria negociar amb un taxista, amb lo pesats que son.
El trajecte amb el bus va durar una hora i va ser durillo ja que semblava que no tingués amortidors. La carretera no estava tant malament però tot i així feia uns bots que feien fins i tot mal. Per la resta va ser tranquil, doncs el bus anava quasi buit.
Vam arribar a l’oficina de Seatran de Surat Thani a les 20h tal com estava previst. Només baixar del bus ja hi havien els típics taxis col·lectius allà mateix. Una dona ja em va assaltar. Li vaig dir que anava a l’estació de tren. Em va semblar que primer deia 300 bats, a lo que li vaig dir que no. Ella no feia massa cas i m’anava assenyalant el taxi. Suposo que com la majoria es pensava que a mes de turista també era imbècil. El taxista aleshores em va dir 250, a lo que li vaig respondre 100. Ell va dir 200, i això és el que jo esperava, pagar com a molt 200 bats ja que per la distància que era em va semblar correcte. Voldria haver arribat als 150 doncs ja només em quedaven 250 bats en efectiu i volia comprar menjar mentre esperava a l’estació, però com ja he dit 200 bats em semblava correcte i de fet el taxista semblava que abans de rebaixar mes hauria preferit no portar-me, doncs finalment va resultar que l’estació estava mes lluny del que jo pensava.
Tot i ser un taxi col·lectiu hi anava jo sol, doncs en el bus ja érem pocs i només jo anava a l’estació. Cal dir que l’estació ni tan sols està a Surat Thani, sinó al poble del costat, a Phan Phin, i el trajecte va durar ben be 30 minuts, per lo que els 5,70€ que vaig pagar pel trajecte estaven prou be. A mes els transports que es feien en bus des del port on et deixava el ferri fins a l’estació de tren costaven 250 bats, i a mi em sortiria el bus que em va deixar allà mes el taxi per 300 bats, per lo que realment vaig pagar un preu just. Segona negociació ben superada i ja quasi segur que arribaria a la frontera, doncs aquell taxi em deixaria a l’estació de tren i un cop allà només hauria d’esperar unes hores a que arribés el tren que tenia reservat i que em portaria fins la frontera amb Malàisia. De moment tot anava segons lo planejat.
Això si, aquell trajecte amb el taxi em va donar molt mal de cap, ja que aquests taxis no tenen finestres per lo que el soroll del motor se sent molt, i mes aquell, que semblava de moto sense tub d’escapament. A mes anava molt ràpid i les corves eren demencials, anant per una carretera plena de cotxes i empassant fum tota l’estona, per lo que al cap de mitja hora d’anar d’aquella manera, vaig arribar a l’estació amb un mal de cap que em va durar quasi fins que vaig anar a dormir, que encara faltaven hores.
Quan el taxista va parar i vaig veure l’estació de tren em va envair una sensació de tranquil·litat i d’emoció a la vegada. Pocs minuts abans encara no ho tenia clar perquè pensava que estaria mes a prop, però ara ja hi érem davant. Vaig baixar i quasi sense temps d’acomiadar-me, el taxista va arrencar i va marxar tant ràpid com havíem vingut.
Tot just eren les 20:30h quan arribava a l’estació per lo que encara quedaven 5 hores i mitja perquè passés el tren, així que tenia molt temps per fer de tot, tot i que tampoc podia fer massa cosa. El tema és que el tren passava de matinada i jo no podia haver arribat mes tard que això, doncs els ferris deixen de passar a certa hora. La combinació d’horaris era complicada perquè pràcticament només passaven 2 o 3 trens al dia.
Primer vaig anar a la taquilla a preguntar si el bitllet imprès que portava i que ja havia reservat abans del viatge era correcte i aquell tren passava per allà, cosa que el noi em va confirmar. També li vaig comentar que la meva destinació final era Butterworth de Malàisia i que si aquell tren que agafaria hi arribava. Em va dir que no, que a Padang Besar hauria de baixar, passar la duana i allà agafar un altre tren ja malai. Això em va deixar mes tranquil ja que en un blog s’entenia que aquell mateix tren arribava fins a Butterworth, cosa que m’hauria fet molta ràbia per només haver pagat fins a Padang Besar. Així que de moment tot anava sortint segons el previst.
Cap a les 21h vaig sortir a buscar un 7-eleven a comprar el sopar. No tenia ni idea de on n’hi havia un, però estava segur que si sortia de l’estació i anava cap on veiés mes llum, segur que me’n trobaria algun. I com era d’esperar a menys de 100 metres de l’estació n’hi havia un, que per cert vaig trobar de seguida, doncs vaig sortir a l’atzar cap a l’esquerre de l’estació i el vaig veure sense haver de tornar enrere.
Tot i que portava algo de menjar, en volia comprar per sopar aquella nit i algo mes per l’endemà, i ja que només em quedaven 50 bats en efectiu, 1,50€, vaig decidir comprar fins arribar a l’import mínim per poder pagar amb targeta, que eren 300 bats. Pot semblar molt però vaig comprar 2 paquets de tabac que ja eren 190 bats. I la resta fins els 326 que em vaig gastar va ser un plat de menjar preparat com el del migdia però amb un altre tipus de carn, cafè, patates, un entrepà de frankfurt amb formatge i galetes. El plat preparat me’l van escalfar i me’l vaig menjar allà mateix davant el 7-eleven, doncs ja tenia gana i només de pensar en el plat ja em va venir mes gana, doncs realment estan molt bons. A mes allà era l’únic lloc en desenes de metres on hi havia certa animació de persones. La resta del poble semblava abandonat.
Després de menjar vaig gastar els 50 bats que em quedaven en efectiu amb aigua i alguna pasta de postre i vaig tornar a l’estació. Tot just eren les 21:30h. Només feia una hora que estava allà i ja ho havia fet tot. Ja tenia el menjar, ja havia gastat tots els bats que em quedaven per lo que ja estava a punt per marxar de Tailàndia.
A estones escrivia el diari, caminava una mica, escoltava música, mirava documentals descarregats que tenia a Netflix, mirava les rates corrent per l’estació, almenys 5 o 6, fins i tot una que va correr cap a mi fins que la vaig espantar, en fi, lo típic que es fa en una estació de tren.
El tema de les rates en aquella zona era impressionant. En general n’hi havia per tot arreu, però en aquella estació n’hi havia desenes. Quan encara no n’havia vist cap, escoltava un soroll que em semblava algun tipus de grill o insecte, fins que vaig veure que era una família de rates a 2 metres darrere meu. A partir d’aleshores en sortien per qualsevol lloc. Almenys anaven en compte de no acostar-se a les persones, i només que fessis un petit gest ja s’allunyaven ben ràpid, però el fàstic el feien igual. Ningú els feia cas, de fet els taxistes que esperaven fora de l’estació, les tenien corrent entre les cames i no només no els feien ni cas sinó que mes d’un es quedava adormit allà mateix sense cap problema.
A les 23:30h vaig anar a mirar la pantalla amb els horaris per buscar el meu tren i va ser quan em vaig endur la primera sorpresa de la nit. El tren apareixia, però posava que portava un endarreriment de 90 minuts! Així que si l’hora original era a les 2:03h, ara era a les 3:30h, per lo que les dues hores i mitja d’espera que em quedaven de cop es varen convertir en 4, sumades a les 3 que ja portava allà acabarien sent 7 hores d’espera. Això era un bon endarreriment i la resta eren tonteries.
El mes sorprenent era que els qui mes estàvem flipant érem els estrangers, els tailandesos ni s’immutaven, senyal de que allò era algo habitual. De fet hi havia 4 o 5 trens programats i tots anaven amb endarreriment. Però el pitjor de tot era que, conforme passaven les hores, l’endarreriment anava augmentant, i això que pocs minuts abans jo tenia l’esperança que disminuis, pobre innocent. Al final l’endarreriment va se de dues hores i mitja. D’haver de passar a les 2:03h, va acabar arribant a les 4:27h.
La gent anava i venia del 7-eleven i tots tornaven amb algun tipus d’entrepà calent. Jo, evidentment, cap a la 1 de la matinada em vaig menjar l’entrepà de frankfurt i formatge, doncs ja tornava a tenir gana, i alguna bossa de patates per passar el temps mentre anava mirant documentals o escrivint el diari, a mes d’anar estirant les cames és clar, ja que volia pujar al tren una mica cansat per poder dormir millor ja que en aquell moment encara no sabia que tal s’hi podria dormir. Val a dir que pel que havia llegit per Internet, aquests trens-hotel eren còmodes i s’hi dormia molt be. A mes, seguint les recomanacions, havia reservat un llit de baix ja que tot i que eren una mica mes cars que els de dalt també eren mes amples i la llum de dins el vagó no molestava gens ja que el llit de sobre la tapava completament. Els llits de dalt, també tenien la cortina però aquesta no aconsegueix que quedis completament a les fosques.
Al cap d’uns minuts d’estar-me menjant l’entrepà, una noia tailandesa d’uns 20 anys i molt guapa que també estava esperant el mateix tren, es va aixecar per fer estiraments i després una espècie de ioga amb alfombreta i tot. A mes allà estava just davant per lo que en certs moments calia fer esforços per no mirar. En qualsevol cas jo també em vaig aixecar per estirar-me ja que el fet de veure-la almenys em va recordar que jo també estava encarcarat de tantes hores assegut.
A les 3 de la matinada ja tots els que estàvem a l’estació érem com una família. Al vestíbul hi estàvem unes 10 persones que ja al final ens coneixíem tots, no envà ja feia hores que ens veiem les cares. Cadascú tenia la seva història però la de la noia tailandesa de 20 anys que anava amb el danès de 55 era la mes peculiar tot i que a Tailàndia no és tan estrany.
Finalment, cap a les 4:15h, la noia de l’estació va anunciar per megafonia l’arribada del tren. Tots ens vam començar a aixecar ja impacients. Els de seguretat van tocar els seus xiulets i de lluny ja es veien les llums del tren. Per fi arribava. Per cert, que els de seguretat eren molt amables i servicials, doncs primer un em va venir a atendre quan la de la taquilla no hi era, un altre va anar corrent a ajudar una nena que va caure de boca a terra i ara un em va preguntar a quin vagó anava i em va indicar a quina alçada de l’andana esperar segons el vagó on era el meu llit. Quina diferència amb els de Renfe que sembla que t’estiguin perdonant la vida.
Vam pujar i per fi veia els famosos trens-hotel de Tailàndia que tant havia vist en fotos. Vaig buscar el llit 16 del vagó 2. Justament em va tocar a sota i al costat d’una parella que havien estat asseguts tota l’estona al meu costat mentre esperàvem a l’estació i que eren part dels 10 del vestíbul. Tots cap a Malàisia.
Tot plegat estava molt millor del que m’esperava. Hi havia un noi que s’encarregava de posar les coixineres i preparar tot el llit. Hi havia una manta tancada en una bossa hermètica i a cada llit hi havia una petita llum individual i dues estanteries per deixar l’equipatge. A mes al tren s’hi estava fins i tot fresquet tot i tenir les finestres tancades, sense aire condicionat i amb només uns ventiladors molt precaris penjats del sostre. Però tot i així aquest era un dels llits mes fresquets en el que havia dormit des de que era a Tailàndia.
Ràpidament em vaig treure la roba, vaig organitzar l’equipatge a l’estanteria i em vaig estirar amb la manta. El llit era comodíssim, el tren feia menys soroll del que m’esperava i el seu propi moviment feia que el descans fos perfecte, com quan es gronxa un bebe en el seu cotxet. De fet vaig tardar molt menys en adormir-me del que m’esperava, és mes, crec que no vaig tardar ni 10 minuts. El fet que fossin les 4:30h passades i que per tant ja portés 22 hores despert, segurament també hi va ajudar. En qualsevol cas, no recordava un son tant plàcid des de que vaig dormir en un creuer. El lleuger moviment fa miracles.
Així doncs, acabava d’agafar el cinquè dels 7 transports que agafaria durant tot el trajecte fins a George Town, i de moment, a part de l’endarreriment del tren, la resta havia anat segons el previst. Quedava, això si, la part mes incerta i desconeguda, doncs a part de que ja seria a Malàisia on encara no hi havia estat mai, tampoc tenia gens clar que les combinacions que havia vist per Internet fossin correctes, ja que algunes combinacions no coincidien depenent del lloc on miressis. En qualsevol cas, tots coincidien en què hauria d’arribar a al ciutat de Butterworth, a uns 200 quilòmetres de la frontera. I un cop allà, o bus o ferri fins a George Town. Tocaria preguntar i resar perquè el GPS funcionés millor un cop a Malàisia.
I així acabava el meu pas per Tailàndia, el segon dels 7 països que visitaria en aquest viatge i el segon on mes dies hi vaig passar, 23 concretament. 23 dies recorrent Tailàndia des de Bangkok fins a Malàisia, dormint en 7 hotels i un tren i coneixent un munt de persones que sempre em varen saludar amb un somriure a la cara. Sortia ja del país mes segur que havia visitat, fins i tot mes que Països Baixos, un país culturalment molt diferent a tot el que coneixia fins ara però que la seva manera de ser i de fer m’havia captivat completament. Ara tocava seguir amb el viatge amb l’emoció de continuar coneixent noves cultures, nova gent, noves ciutats, nous menjars i sobretot, noves experiències.
Em vaig despertar cap a les 7:30h havent dormit 7 hores justetes. Tot i així ja va ser molt tenint en compte que a partir de les 6 ja entrava molta llum del sol i que a partir de les 7 ja s’escoltava tant soroll com si fossin les 12 del migdia, i això que només hi havia un carrer amb un carril per sentit. Tot i que de fet crec que el que mes em va despertar va ser la calor. A la llum i al soroll ja m’hi anava acostumant però a la calor no.
A diferència d’altres dies, aquest no vaig estar tanta estona prenent el cafè i escrivint el diari. Em vaig dutxar i vaig prendre el cafè ràpidament ja que volia sortir a buscar una bugaderia on hauria sigut millor anar-hi ja el dia anterior, doncs no és segur que totes les bugaderies puguin rentar la roba dins el amteix dia, i jo ja la necessitava per aquella tarda doncs l’endemà pel matí ja marxava cap a Malàisia.
Just a la primera planta de l’edifici de les habitacions, hi havia 2 o 3 comerços dels quals un era una bugaderia, suposo que pertanyent al propi hotel. Ja havia estat mirant preus el dia anterior i mes o menys costava el mateix a tot arreu, per lo que vaig decidir anar a aquesta mateixa.
La primera vegada que vaig baixar estava tancada però un dels treballadors de l’hotel, que ja em coneixia, em va dir que obririen en uns 15 minuts, per lo que vaig haver de baixar mes tard.
Finalment, vaig poder deixar la roba, això si, com ja m’esperava, amb un recàrrec per rentar-la dins el mateix dia. Primer em va dir que estaria el dia següent pel matí a lo que li vaig respondre que no podia esperar tant, a lo que em va dir que cap problema però que el preu era el doble! Així que, en comptes de 40 bats per un quilo varen ser 80. Almenys el quilo normal era mes barat aquí que altres llocs de Tailàndia, dons normalment ho trobava per 50 bats el quilo. Normalment sempre portava la roba d’un dia per l’altre, però com que l’última vegada, a Koh Tao, el servei normal el feien al mateix dia, doncs ja anava despistat.
Un cop deixada la roba vaig tornar a l’habitació a prendre’m un altre cafè però ara ja amb tranquil·litat, com a mi m’agraden. Vaig escriure el diari, mirar correus, notícies, etc. com cada matí.
Aquests 3 dies a Koh Samui els anava improvisant una mica, doncs ja no havia planificat massa coses per aquesta illa ja que eren els últims dies a Tailàndia i aquí volia estar tranquil passejant per on em vingués de gust en cada moment. Aquest dia vaig pensar en anar a la muntanya que hi havia just al costat de Chaweng Beach a poc més d’un quilòmetre de la platja. De fet Chaweng queda entre el mar i aquesta muntanya. En principi volia pujar-hi una mica per poder veure les vistes des d’allà. El camí semblava assequible tot i que no quedava clar el pendent que m’hi trobaria. Així que a les 11 del matí sortia amb lo bàsic per anar el mes lleuger possible en direcció a la muntanya de Chaweng.
El camí era curt però la pujada molt forta. De fet només girant per uns dels carrerons que deixava el carrer principal i caminant-hi menys de 100 metres, ja pràcticament s’arribava al peu de la muntanya. Aquí els hotels i els restaurants desapareixien i ja només s’hi veia algun negoci local i alguna casa mes a prop de caure que de mantenir-se de peu. El carrer principal semblava un aparador el qual quan el traspassaves veies la resta del poble, el poble autèntic.
Vaig caminar uns 15 minuts fins arribar a un carrer que semblava que ja anava directament al cim de la muntanya. Però un cop hi vaig ser davant, en veure que encara hi passaven cotxes, el poc voral que tenia, el fort pendent que ja feia des del principi i la calor que feia com sempre, a mig camí vaig decidir de donar mitja volta. A aquests llocs s’hi ha d’anar en moto, caminant es arriscar-se a quedar-te a mig camí mig mort. De fet quan portava 30 minuts caminant ja veia que no ho podria aconseguir segur, tot i que vaig seguir fins que la calor em va poder.
De totes maneres la sortida va valdre molt la pena doncs em va a servir per veure una altra zona de Chaweng, la zona autèntica i local, doncs a diferència del que pensava, hi havia un altre carrer prou important paral·lel al que jo coneixia i que passava per davant l’hotel i al costat de la platja. Aquest era menys turístic per lo que em va servir per veure una mica de vida local que és el que realment m’agrada veure a les noves ciutats que visito. De fet, si hagués sigut una mica mes tard m’hauria quedat per algun restaurant d’allà, doncs aquests no eren per guiris.
Cap a les 13h, ja fet pols, vaig tornar a l’hotel a prendre’m una cervesa al balcó, on s’hi estava realment bé, fresquet, just davant el restaurant i al costat del carrer principal, per lo que s’hi veia força animació. Vaig aprofitar per passar més fotos i vídeos al PC per anar alliberant espai i altres preparatius abans de passar-me l’endemà 2 dies sencers donant voltes. Havia de tenir totes les bateries a punt i els mapes ben actualitzats.
A les 14:30h vaig sortir de l’habitació per caminar els 15 metres que em separaven del restaurant de l’hotel. De fet quasi que podia saltar-hi des del balcó, doncs la seva terrassa estava a uns 3 metres o fins i tot menys del meu balcó. Aquesta vegada vaig demanar Pad Thai amb llagostins, que encara no havia demanat mai a Tailàndia perquè realment no val massa la pena, ja que són cars i no atipen tant com la carn. De totes maneres cal dir que estaven molt bons, de fet més que a Espanya que ja son prou bons. Tenien un gust força particular però molt bo. El preu, 80 bats, 2,30€.
Una de les característiques mes diferenciadores dela tailandesos, és la seva amabilitat i hospitalitat. És realment difícil que algú no et saludi amb un somriure a la cara, i no es per quedar be o per vendre’t qualsevol cosa, és que realment els surt de dins. El tracte que reps és sempre molt correcte però gens empalagós com a altres llocs que es nota que ho fan perquè ets client o perquè et volen vendre algo. I en aquest restaurant encara mes, doncs ja em coneixien de l’hotel.
I després de dinar, com no, a fer la migdiada.
Em vaig despertar a les 17h i com sempre com si fos un nou mati, és a dir, dutxa, cafè, correus, el diari, etc. Al vespre volia anar a la zona nord de Chaweng a veure la seva pròpia zona vermella, evidentment no tant bèstia com la de Bangkok, però es veu que també te tela. De fet diuen que les noies van encara més a saco, que ja és dir. Però un email que ara llegiria i totalment inesperat ho va canviar tot…
Estava pendent de la confirmació de tot el transport per l’endemà des de l’hotel on era ara fins l’estació de tren de la ciutat de Surat Thani. Era un trajecte força llarg, doncs primer hauria de fer uns 30 quilòmetres amb taxi compartit fins a un dels molls de l’illa, després dues hores en ferri fins la part continental per agafar finalment un autocar per a recórrer uns 100 quilòmetres fins l’estació de tren o almenys fins al centre de la ciutat.
La reserva que ja tenia feta era perfecta, doncs tots els transports, des de l’hotel fins l’estació de tren, els gestionava la mateixa companyia, per lo que no m’havia de preocupar dels transbords, doncs ells ja ho organitzaven. No m’agrada massa anar així ja que sembles una ovella, però en aquests casos, i tenint en compte que a Tailàndia moltes vegades hi ha endarreriments, val més així que no pas fer-ho per lliure. A més fins i tot acostuma a sortir igual de preu o fins i tot més barat.
Però al correu hi deia que la reserva no es podia fer i que entre les pròximes 2 i 4 setmanes em retornarien els diners, tal qual, sense anestesia i sense cap mes informació. I això a 14 hores de començar tot el periple. Era important que arribés a l’estació de tren ja que des d’allà havia d’agafar un tren que ja tenia reservat per anar fins la frontera amb Malàisia.
Ràpidament vaig tornar a mirar a 12go.asia quins combinats com aquell hi havia encara disponibles i en un principi semblava que n’hi havia de similars. Vaig anar a reservar-ne un però no em va deixar. Al actualitzar els resultats ja no van aparèixer ni la meitat, i evidentment, dels que quedaven disponibles o be no em passaven a recollir per l’hotel o be no em deixaven a l’estació de tren, sinó al centre de la ciutat de Surat Thani que quedava almenys a 20 quilòmetres de l’estació. La cosa ja no pintava gens be.
Vaig intentar reservar-ne un altre i va passar el mateix, no es podia, i al actualitzar els resultats ja només hi apareixien 3 opcions i cap de bona. A més, dues d’elles eren caríssimes i sortien molt aviat, massa, mentre que la tercera era la mes barata i amb diferència, només 7€, però el ferri sortia del moll de l’illa a les 18h. El problema d’aquesta opció no era només que el ferri sortia tard, sinó que a mes i a diferència del que havia reservat primer, hauria d’anar per lliure des de l’hotel on era ara fins al port de l’illa a uns 30 quilòmetres, allà agafar el ferri de les 18h, un cop a la part continental un autocar de la mateixa companyia del ferri em portaria fins a Surat Thani però a 20 em deixaria al centre de la ciutat, a uns 20 quilòmetres de l’estació de tren on jo havia d’arribar. Per lo que passava d’haver reservat tot el transport des de l’hotel a l’estació de tren, a haver-me d’espavilar per arribar al port i després fins l’estació de tren. Evidentment no hi havia busos de línia que fessin aquests trajectes, per lo que em quedaven poques hores per informar-me d’altres opcions que no fossin taxis, tot i que ja anava assumint que algun hauria d’agafar.
Finalment vaig reservar aquesta opció entre d’altres raons perquè ja no quedaven més opcions que fossin millors, i almenys aquesta era barata i sortia per la tarda, cosa que em deixava temps per arribar primer al moll de l’illa i al destí encara em quedava temps per arribar a l’estació de tren, doncs el tren que ja tenia reservat sortia de matinada. Així que vaig passar de tenir un transport organitzat de porta a porta per 14€, a haver de fer 30 quilòmetres a l’inici i 20 quilòmetres més al final per lliure per 7€. Si aquests 50 quilòmetres que havia de fer per lliure els aconseguia fer i per no més de 7€ encara estaria bé, però en aquell moment realment ho dubtava. De fer dubtava que a les 21h, que era quan arribava a Surat Thani amb el ferri, ni tan sols hi haguessin taxis que em poguessin portar a l’estació de tren, i si n’hi havien, a veure quant em voldrien cobrar i com podria negociar, doncs a Tailàndia es fa realment cansat negociar amb els taxistes ja que quan veuen un turista es posen en mode estafador i es molt difícil treure’ls d’allà. El que tenia clar és que no hi hauria cap bus de línia que fes aquell trajecte i menys a aquelles hores, doncs Surat Thani no es Bangkok. Tenia l’esperança de trobar algun taxi col·lectiu ja que els trajectes que havia de fer no eren gens estranys, doncs havia d’anar a llocs on hi va molta gent, primer al port i després a una estació de tren.
Així que vaig haver de dedicar bona part de la tarda a mirar com anar de l’hotel al port de l’illa i del centre de Surat Thani a l’estació de tren. A més també havia de mirar com anar de Padang Besar a George Town, ambdues ciutats ja de Malàisia i separades per 200 quilòmetres. Padang Besar és la ciutat fronterera entre Tailàndia i Malàisia i de fet està en tots dos països, per lo que la frontera passa pel mig d’aquesta ciutat. Allà em deixaria el tren, hauria de passar pel control d’immigració i a la mateixa estació però ja a Malàisia, agafar un altre tren fins a George Town (o fins on pogués, ja que Geroge Town està en una illa). Allà hi tenia l’hotel reservat i on en principi hauria de passar la meva primera nit a Malàisia. El trajecte en tren cap a Malàisia es faria de nit arribant al control fronterer de Padang Besar a les 9 del matí, per lo que tenia previst arribar a George Town per la tarda. Així doncs, tot el trajecte des de l’hotel on era ara, podria comportar perfectament entre 36 i 40h. Quasi 2 dies de camí per terra i mar utilitzant 6 o 7 transports diferents fins arribar a George Town si tot anava be. Però ara en comptes de mirar com moure’m per Malàisia, havia de mirar com sortir de l’illa on estava, Koh Samui, i arribar a l’estació de tren.
El dia anterior ja havia llegit a Wikitravel que a Koh Samui hi havien taxis col·lectius que feien una ruta ja establerta i amb tarifes fixes, evidentment molt mes barates que les d’un taxi normal. Havia de mirar si passaven prop del meu hotel i pel port Na Thon, un dels 3 de l’illa i des d’on sortia el ferri que finalment havia reservat. Suposava que si, ja que Chaweng i Na Thon eren dos llocs importants de l’illa.
Vaig buscar i la veritat és que vaig trobar la informació que buscava més ràpid del que creia, de fet a la tercera o quarta pàgina on vaig mirar ja ho vaig trobar. Es tractava de les taules amb les rutes i les tarifes. Totes les rutes sortien i arribaven a Na Thon, el port on havia d’arribar, i evidentment una de les rutes anava a Chaweng, on era ara. Segons aquella web la tarifa era de 70 bats però, com sempre, s’havia de vigilar perquè als turistes els cobraven el doble tot i ser tarifes oficials. Segons deien a la web, el que s’havia de fer era pujar sense preguntar el preu i al baixar pagar l’import just sense dir res, d’aquesta manera al no preguntar no et podien dir el preu que volguessin, doncs de fet, eren preus ja establerts i demostraves que ho sabies. Em va semblar tot prou bé i vaig passar a mirar com anar de Padang Besar a George Town.
Amb tot ja eren quasi les 20h i encara havia de fer la maleta. Prèviament, cap a les 18h, vaig baixar a la bugaderia a buscar la roba que havia deixat pel matí però estava tancada. Em vaig quedar de pedra, però el noi de l’hotel que estava al restaurant em va dir que no, que ell mateix em pujaria la roba. I així va ser, al cap de 15 minuts me la va portar i estava tota, que mai se sap si et perdran algun mitjó…
Després de mirar una mitjà hora com arribar a George Town vaig veure que era més fàcil del que semblava, ja que abans Google Maps m’havia liat una mica, però un blog m’ho va aclarir tot. Simplement havia d’agafar un tren a la ciutat fronterera de Padang Besar, on hi arribaria amb el tren que ja tenia reservat, fins la ciutat costera de Butterworth, i d’allà agafar un ferri cap a George Town, doncs aquesta ciutat està a l’illa de Penang, al nord-oest de Malàisia.
Vaig intentar comprar el bitllet per Internet però no es podia, de fet 12go.asia deia que no quedaven places i des de la web de la companyia KTM deia que no hi havia trens per aquella ruta. Tot plegat em va estranyar força però a la vegada em va preocupar, doncs a veure què passava. En qualsevol cas ja tenia molta més informació que dues hores abans i en principi sabia com anar d’un lloc a l’altre tot i que en algun cas encara era una mica incert. Ja només es tractava d’anar arribant a cada lloc i anar preguntant, ja que a mes no tenia 4G i el GPS no funcionava des de feia dies, per acabar-ho de complicar tot una mica més.
La qüestió és que l’endemà tenia un trajecte de 36 hores amb pas de frontera inclòs sabent on havia d’anar però no com hi hauria d’anar en tots els casos. Amb el mòbil amb 4G i GPS no em preocuparia massa, però no tenia SIM del país, trobar una xarxa WIFI oberta era prou complicat i lo pitjor és que el GPS no funcionava, algo que hauria de funcionar independentment de si estàs connectat a Internet o no. Des de que havia marxat de Bangkok que el GPS fallava molt, tardava molt en ubicar-me i de fet quasi mai ho feia fins que em connectava a Internet. Això si que suposa un gran problema per mi, doncs em sento realment perdut sense el GPS. Això era el que mes em preocupava de tot el periple de l’endemà.
Cap a les 21h, després d’haver preparat la maleta, vaig anar al 7-eleven a comprar el sopar. Vaig comprar un entrepà preparat de Frankfurt amb formatge, i el que no sabia, ho vaig de descobrir molt tard, que al mateix 7-eleven et poden escalfar tot el que vulguis, ja siguin aquells entrepans o els molts plats preparats de tot tipus que tenen. Així que quan el venedor m’ho va preguntar li vaig dir que si i vaig pensar, molt millor, perquè me l’anava a menjar ara i no tenia cap altra manera d’escalfar-lo. Una gran solució per qui no te microones a l’hotel. Ho hagués sabut abans i molt mes ho hauria fet.
A les 23h ja em vaig estirar al llit a mirar un documental a Netflix fins quedar-me adormit. Tot i que l’endemà marxava, lo bo era que marxava tard i per tant no havia de matinar, simplement estar preparat abans de l’hora de check-out que era a les 12h.
Arribava la meva última nit en un hotel de Tailàndia. Havia passat 23 dies en un dels països mes feliços i acollidors de tots els que havia visitat i el primer d’Àsia. Un país i un continent amb una cultura, religió o fins i tot alfabet completament diferents al que coneixem. 23 dies recorrent el país des de Bangkok fins les illes del Golf de Tailàndia veient coses difícils de creure fins i tot quan ja les tens davant, amb alguns moments complicats però sempre trobant algun tailandès disposat a ajudar-te amb un somriure a la cara. Tailàndia m’havia sorprès molt gratament i un cop mes, en un país mes, deixava enrere un munt de prejudicis, llegendes urbanes i opinions totalment errònies que normalment tenim per fer cas a gent que no ha sortit de la seva ciutat en la seva vida. Només cal viatjar per adonar-se de lo equivocats que estem en tantes coses.
Vull veure un munt de països abans de morir, per lo que repetir país és algo que evito, però en aquests moments tinc una sensació que no havia tingut en cap dels 21 països anteriors: algun dia tornaré a Tailàndia.
Cap a les 8h em despertava només havent dormit 5 hores. Com ja m’havia passat el dia anterior, em vaig despertar abans del previst, doncs entrava molta llum i soroll per la finestra i a mes la calor era insoportable, ni amb el ventilador al màxim s’aguantava.
Pel matí, mentre em prenia el cafè, vaig reservar tots els transports que necessitava per anar des de l’hotel on era ara fins a l’estació de tren de Surat Thani. Aquesta ciutat està a uns 70 quilòmetres de la costa però ja a la part continental de Tailàndia. És la ciutat mes propera a la costa amb estació de tren i és on hi arriben la majoria de passatgers provinents de les illes del Golf de Tailàndia, doncs la línia de tren que hi passa creua Tailàndia de nord a sud arribant fins la frontera amb Malàisia. Jo ja tenia el bitllet de tren per a la nit del 22 al 23 per anar des de Surat Thani fins a Padang Besar, la ciutat fronterera entre Tailàndia i Malàisia, però encara havia de reservar el ferri i el bus des de l’hotel fins a Surat Thani. Per cert que Padang Besar no era el destí final, allà hauria d’agafar mes trens i ferris fins arribar a George Town, una ciutat situada en una illa al nord de Malàisia. Tot plegat ho faria seguit, dormint al tren, i en un termini d’unes 36 hores. Un trajecte llarg i tot per mar i carretera per anar des d’una illa de Tailàndia fins una altra illa però ja a Malàisia.
L’opció que vaig trobar era força bona, doncs em passaria a recollir un taxi col·lectiu per l’hotel on era ara i que em portaria a un dels ports de l’illa, el de Bangla, que no era el mateix al que havia arribat i que era mes lluny. Allà embarcaria en un ferri fins al port de Surat Thani, i d’allà, només desembarcar, un autocar de la mateixa companyia del ferri em portaria fins l’estació de tren, a uns 70 quilòmetres. I tot plegat per 13€, que després de mirar preus de ferris i taxis, aquest estava molt bé, de fet si tot això ho fes per lliure com mínim m’hauria sortit per aquest preu o fins i tot mes car, a part de no tenir la tranquil·litat que podria tenir contractant-ho tot amb la mateixa companyia.
I amb la feina ja feta, em prenia un altre cafè, escrivia el diari, em dutxava i cap a les 12 sortia a donar una volta amb la intenció d’anar cap a la platja i caminar per allà. La platja estava a uns 50 metres de l’hotel, però degut a què no hi havia cap carrer davant l’hotel que portés fins la platja i que per tan no s’hi podia accedir per qualsevol lloc, hauria de caminar primer una estona al llarg de la carretera fins trobar un carrer que anés des de la carretera fins la platja.
Així que vaig caminar en direcció nord, cap al centre de Chaweng, fins arribar al primer carreró de sorra que vaig trobar que arribava fins la platja i que estava a uns 700 metres de l’hotel.
La platja era com totes les del Golf de Tailàndia, amb sorra blanca, molt poc profunda i moltes palmeres. Aquesta tenia com entrades de sorra al mar, com petits caps, algo ben curiós i que no havia vist enlloc. Al llarg de la platja estava ple de restaurants, bungalows i altres bars, doncs Chaweng Beach és la zona amb més animació de tota l’illa de Koh Samui. De fet, i salvant les distàncies, aquesta zona era la mes similar a Eivissa pel tipus d’ambient que s’hi veia, tot i que evidentment amb molta menys gent, menys locals i sobretot, menys drogues.
Vaig caminar per la platja fins cap a les 13h que vaig tornar al carrer principal a investigar més la zona i veure si trobava algun lloc ambulant, o almenys un restaurant per locals on dinar, ja que el dia anterior ja havia dinat al restaurant de l’hotel, o sigui, de guiris, i això és algo que m’agrada ben poc. M’agrada menjar rodejat de locals com si fos un local mes, no rodejat de guiris.
Vaig trobar, just davant el 7-eleven on ja havia anat a comprar un parell de vegades i que quedava quasi al costat de l’hotel, una dona que ni tan sols tenia una moto o lloc ambulant, sinó que només era ella asseguda a terra amb una cistella amb ingredients i una espècie de barbacoa amb un munt de pinxos de carn de tot tipus. Em va semblar bé, a més estava ple de locals fent cua al seu voltant, molt bona senyal, així que vaig decidir que compraria allà el dinar i me’l menjaria a l’hotel.
Com que no sabia ni quin tipus de menjar estava fent ni com es deia res del que hi havia, li vaig demanar lo que estava preparant per una clienta, que crec que era Pad Thai. A més vaig demanar dos pinxos amb un munt de carn cada un que semblava vedella. Només com ho preparava ja era tot un espectacle. Posava tots els ingredients en un bol i amb dues pales anava picant i barrejant tots els ingredients. Fideus, tomàquet i altres verdures, xile (com no) i algo de fruits secs, mentre els pinxos de carn es feien a la barbacoa. Se m’estava fent ja la boca aigua. Això si, em va costar 90 bats (2,60€), mes que el dinar al restaurant de l’hotel, tot i que ara hi havia més menjar, doncs el Pad Thai ja és més que l’arròs basil i sense contar els dos pinxos de carn.
Vaig tornar a l’hotel que tenia a menys de 2 minuts caminant i allà m’ho vaig menjar tot. Com sempre estava molt bo però en aquest cas encara mes degut a què la carn era feta a la barbacoa.
I a les 15h a fer la migdiada com portava fent cada dia des de que era al Golf de Tailàndia tot i que aquí em costava una mica mes dormir pel soroll, la llum i la calor.
A les 17h em vaig despertar, em vaig tornar a dutxar, em vaig prendre un altre cafè i vaig escriure el diari. Semblava que visqués dos dies en un sol dia, i cada dia…
A les 18:30h vaig sortir i vaig anar directament a la platja, doncs tot i que des d’aquesta era impossible veure la posta de sol, si que volia veure com es feia fosc des d’allà. Així que vaig anar cap al mateix carreró de sorra fins arribar a la platja.
Un cop allà, em va semblar que fins i tot hi havia més gent que pel matí, suposo que perquè la temperatura ara era mes soportable tot i que feia molta calor, segurament degut a la humitat. Però almenys el sol ja no picava directament.
Vaig caminar fins i tot més lluny del que havia caminat pel matí en direcció nord, cap al centre de Chaweng i on hi ha més animació, mentre s’anava fent fosc. Tot i que no es veia el sol era prou bonic tot plegat. La platja estava plena de terrasses amb un estil chillout, rodejades de palmeres i algunes amb DJ. Al llarg de la platja s’escoltava música electrònica en un ambient molt agradable i festiu però sense borratxos ni drogues.
Cap a les 20h vaig anar a una de les terrasses de la platja a prendre una cervesa, que tot i què una Chang costava 80 bats, el doble que al 7-eleven, de tan en tan està be prendre-la ben assegut en una tumbona al costat de la platja. A aquesta hora ja era completament fosc quedant tota la platja il·luminada per les diferents terrasses i molta gent que ja començava a sopar, doncs aquí els horaris van mes avançats que a Espanya.
Al cap de mitja hora vaig anar cap al 7-eleven a comprar aigua i el sopar i cap a l’hotel a menjar. El sopar era lo de sempre, fideus deshidratats i aquesta vegada una espècie de pastís de poma com els que feien al McDonald’s però aquest era de pinya i força mes bo. Molts dies sopava pasta, però és que a Tailàndia n’hi havia de molts tipus, per lo que cada dia era algo diferent. En aquests moments encara no ho havia descobert, però pocs dies després descobriria que en els mateixos 7-eleven et podien escalfar el menjar, per lo que vaig passar a comprar tot tipus de plats preparats que ja aniré comentant. Llàstima no haver-los descobert abans.
Després de sopar em va venir al cap que tots els transports (taxi, ferri i bus) que havia reservat aquell mateix matí per anar fins l’estació de tren de Surat Thani 2 dies després, on agafaria el tren fins a Malàisia, la companyia encara no m’havia confirmat la reserva. Era la primera vegada que feia una reserva d’aquesta manera i la confirmació no m’arribava al moment, tot i que en aquell moment no li vaig donar cap importància, pensava que era un simple problema tècnic o burocràtica i que ja m’arribaria la confirmació. Però la qüestió era que en aquell moment encara no tenia cap nou correu ni de la companyia ni de 12go.asia, la web intermediària des d’on havia fet la reserva.
I així arribava al final del segon dia a l’illa de Koh Samui, probablement la que te un turisme mes familiar o no tant per joves de les 3 del Golf de Tailàndia. A totes 3 en general s’hi pot trobar molta oferta d’oci nocturn, tot i que aquí els turistes semblaven els mes responsables de les 3 illes. M’encantaven totes 3 illes cada una amb les seves particularitats tot i ser tan a prop una de l’altra. En 10 dies les havia visitades totes 3 gaudint de l’oci, la natura, les platges, els animals, la gent i el menjar en cada una. I la veritat, no sabria dir quina prefereixo, totes 3 aporten algo que les altres no aporten.
A les 12 de la nit vaig anar al llit a mirar una peli mentre em quedava adormit, cosa que no vaig tardar massa, de fet menys que el dia anterior. Al dia següent no tenia cap visita planejada, tot i que volia anar a un mirador. Aquests dies ja estava mes pendent de l’imminent marxa cap a Malàisia, i de fet, durant la planificació del viatge, ja em vaig deixar aquests dies mes lliures.
A les 6 del matí em despertava i a les 6:15h m’aixecava mort de son després d’haver dormit poc mes de 3 hores. A les 7h ja volia anar a veure si l’agència que m’havia portat a la Full Moon Party estava oberta, doncs com a molt hauria d’aconseguir un taxi que sortís a les 9 del matí o 9:30h estirant molt per arribar al port des d’on sortia el meu ferri a les 10:30h cap a l’illa veïna, Koh Samui. No tenia massa mes alternatives, de fet si aquesta agència no tenia el servei, hauria de demanar ajuda a algun treballador de l’hotel, ja que allà no hi havia mes agències ni cap lloc on hi hagués taxis. Havia de marxar a buscar un ferri en dues hores i encara no sabia com hi aniria. El ferri ja l’havia reservat abans de la sortida del viatge per 300 bats, uns 8,50€.
Em vaig dutxar, em vaig pendre un cafè i vaig escriure una mica el diari fins a les 7 que vaig anar cap a l’agència, però aquesta encara estava tancada i no posava horari a la porta. Vaig tornar a l’habitació i vaig decidir d’anar-hi de nou a les 8. Error.
Vaig acabar de preparar les coses excepte el portàtil, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i a les 7:55h vaig tornar a l’agència. Abans d’arribar-hi vaig veure gent esperant amb les maletes, i això ja em va fer sospitar que potser sortiria un taxi col·lectiu ben aviat. L’agència ja estava oberta i hi havia la mateixa dona de sempre. Li vaig preguntar si feien trasllats a Thong Sala, el moll des d’on sortia el ferri. Em va dir per quin dia i li vaig dir que per ja. Va fer una cara de ufff! I va dir, a les 8 surt un i aquesta gent l’està esperant. Doncs el que creia. Em va dir que si tornava en 5 minuts el podria agafar i que el preu eren 150 bats, sinó ja no sabia quan i que el preu podria sortir per 300 bats. Així que abans que acabés de parlar vaig sortir corrent de l’agència cap a l’habitació i vaig recollir el que quedava mes ràpid que mai, algo que per cert no m’agrada gens. No m’agrada haver d’acabar de recollir-ho tot a corre cuita i sense ni temps de revisar l’habitació per si m’he deixat alguna cosa, però així ho vaig haver de fer. A mes, és clar, tant córrer i amb tanta calor ja vaig començar a suar.
Vaig tornar a l’agència però realment ja quasi havien passat 10 minuts i tenia poques esperances que el taxi m’estigués esperant. Efectivament, tota la gent que hi havia abans esperant ja no hi eren, i evidentment ni rastre de cap taxi col·lectiu. Seguidament la dona em va confirmar que ja havien marxat. I allà em vaig quedar pal plantat amb la maleta, ja mig suat, sense haver revisat l’habitació i sense saber si m’havia deixat alguna cosa, i tot plegat per res. I lo pitjor era que encara no sabia com anar fins al moll i el temps anava passant.
Aleshores la dona, que ja em tenia certa estima, va anar a parlar amb els que semblaven els organitzadors d’aquells taxis que estaven en un restaurant del costat. Al cap de dos minuts va tornar i em va dir que en 10 minuts en sortiria un altre. No ho vaig acabar d’entendre però sense fer preguntes li vaig pagar els 150 bats, vaig anar a fer el check-out i vaig tornar corrent a l’agència. Però just al arribar, la dona em va dir que no, que finalment el taxi sortiria a les 9. En fi, em podria haver estalviat la corredissa i haver revisat l’habitació, però en qualsevol cas encara tenia temps de revisar-la i d’esmorzar be, i lo millor de tot, tenia taxi i per 150 bats. Així que vaig deixar les maletes a l’agència i vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar. Eren les 8:15h i ja començava a estar cansat físicament, i tot per no haver-m’ho mirat tot amb temps el dia anterior.
Vaig demanar torrades amb mantega i melmelada i un cafè. Allà vaig estar 15 minuts descansant i recuperant-me una mica mentre mirava el mar assegut a la terrassa sobre la platja. El matí havia sigut una mica mogut però allò em va relaxar del tot. A les 8:30h acabava d’esmorzar, pagava i li demanava al noi tailandès de l’hotel que em tornés a donar les claus de l’habitació ja que havia sortit molt ràpid i volia revisar-la. Però quan tot just me les donava va aparèixer la dona de l’agència per la passarel·la de fusta que arriba fins la terrassa per dir-me que el taxi sortia ja. Ja??? Però no era a les 9? Li vaig preguntar. Si, però surt ja, em va respondre. En fi, així son les coses a Tailàndia. En qualsevol cas mes val que surti 30 minuts abans que no pas després, que acostuma a ser el que passa. Així que li vaig tornar les claus al noi acomiadant-me d’ell per segona vegada i vaig anar cap a l’agència. Efectivament el taxista ja era allà davant l’agència impacient. Va agafar la meva maleta al veure’m arribar i la va portar a la minivan. Només érem una noia i jo, i suposo que va sortir abans perquè aquella noia havia de marxar ja. En qualsevol cas no era jo en que anava tard sinó que havien fet un canvi d’horari a última hora.
Així que a les 8:35h m’acomiadava de la dona de l’agència que ja quasi érem amics i d’aquell resort i illa meravellosos que tants moments inoblidables m’havien donat, ja fos prenent una cervesa contemplant el sol amagant-se darrere el mar o ballant en una de les festes mes famosos i multitudinàries del mon.
Primer el taxista va anar a deixar a la noia ja que anava en direcció contrària a Thong Sala, i després, ja tot sol a la minivan i directe a Thong Sala, on hi vam arribar a les 9h. Encara quedava una hora i mitja per a la sortida del ferri però valia mil vegades mes això que no pas que tot plegat s’hagués allargat mes, doncs el tema transports a Tailàndia s’ha de vigilar molt. Feia una hora no m’hauria imaginat ni remotament que al cap d’una hora ja seria al moll. De fet, feia una hora, creia mes que no hi arribaria a temps. A mes, al final vaig anar tot sol en un taxi col·lectiu, ben ample i ben còmode, doncs aquest era dels bons, una minivan ben nova amb aire condicionat. Millor impossible.
Primer vaig anar a fer el check-in, doncs el taxista em va deixar just a la porta de l’edifici on fer el check-in, i després vaig anar a comprar aigua a un 7-eleven que hi havia allà davant, como no. I després doncs a fer temps 45 minuts per allà fora escrivint el diari i les despeses mentre esperava fins les 10 del matí que vaig tornar a entrar, doncs a aquella hora ja podia començar l’embarcament.
Cap a les 10:10h ja ens van assenyalar cap on anar per embarcar al ferri, un camí d’uns 200 metres per un moll que entrava mar endins i amb unes vistes fantàstiques de la costa de Koh Phangan, amb les seves costes escarpades i illots prop de la costa.
Aquest ferri no era tant ràpid com els catamarans que m’havien portat a les dues illes anteriors però si que em va semblar mes nou. A mes les muntanyes de maletes no eren tant exagerades com amb les altres companyies, tot i que déu n’hi do també. Per sort en aquesta ocasió, la meva maleta va quedar força amunt. I a les 10:25h ja sortíem, suposo que ja hi érem tots i perquè esperar fins les 10:30h, doncs millor.
Durant el check-in em van oferir reservar ja un taxi per anar des del moll de destí a Koh Samui o fins l’hotel que tenia reservat per 150 bats. Semblava be de preu però degut a què l’última vegada que ho vaig fer vaig pagar 200 bats quan jo sol el podria haver trobat per 150 o fins i tot 100, doncs aquesta vegada vaig dir que no esperant a trobar un taxi jo sol i mes barat un cop arribés al port de Koh Samui. Error, tot i que finalment no ho va ser tant.
El trajecte era molt curt, de 30 minuts, per lo que a les 11 del matí ja estàvem desembarcant al port Bangrak de Koh Samui. Aquí el turisme ja es veia una mica mes formal, mes familiar i menys americans borratxos. A mes tampoc hi havia tants motxillers, per lo que ja no em feia tanta vergonya anar arrossegant la meva maleta de rodes. Això si, com les altres dues, aquesta illa també era una passada, amb costes escarpades plenes de vegetació, aigua cristallina i sorra blanca.
Tot i parlar de turistes, val a dir que n’hi havia molts menys que altres illes turístiques del Carib o d’Europa. El port mes que un port era un moll de lo petit que era. Arribava un barco de tan en tan d’on hi baixaven 200 o 300 turistes i poc mes. El resultat era una illa amb ciutats petites i tranquil·les sense que es veiessin gens massificades, cosa que s’agraïa molt.
Un cop creuat tot el moll i ja havent arribat a terra ferma, tot eren taxis, vans, moto-taxis, etc. I tots oferint-se a portar-te. Jo havia d’anar fins a Chaweng Beach, una de les ciutats mes conegudes de l’illa i que es trobava a uns 8 quilòmetres del moll. En principi no em plantejava anar-hi caminant, potser si fent auto-stop, però en qualsevol cas primer negociaria amb els taxistes que hi havia per allà. Si no hi havia mes remei hi aniria caminant, però és que amb aquella calor i humitat, 8 quilòmetres podrien representar mes de 3 hores caminant i arribant a l’hotel mig mort. Al ferri em van oferir taxi per 150 bats, per lo que pretenia trobar-se algun per 120 bats com a màxim.
Vaig preguntar a la primera persona amb qui em vaig creuar i que oferia transport, quant em cobraria fins a Chaweng Beach, i atenció, em va respondre que 400 bats! Vaig tardar un parell de segons en reaccionar i quan ho vaig fer li vaig dir al senyor que estava boig però que jo no i que a mi no m’estafaria. Va quedar una mica descol·locat però suposo que pensant que no tots els turistes som imbècils. El segon a qui vaig preguntar ja em va dir 200, la meitat però encara ho considerava car. Eren uns 15 taxistes i anaven tots boixos perseguint-te simplement per dir-te entre 200 i 400 bats. Jo estava flipant. Vaig preguntar a una mototaxi i em va dir que 150 era poc perquè estava lluny. Li vaig dir que 150 era el que em costava anar amb una minivan de Seatran a qualsevol punt de l’illa. Li vaig dir 100, em va dir que no i va donar mitja volta a corre-cuita per anar a enganxar algun altre turista menys negociador. Eren com rapinyes. Vaig seguir caminant i preguntant però la cosa era mes complicada del que pensava, o mes aviat, els preus de Seatran eren molt mes bons que els d’altres companyies de ferri. En aquell moment ja vaig ser conscient que lo millor hauria sigut reservar el taxi amb Seatrans.
Vaig caminar allunyant-me del port esperant trobar taxis mes barats que no pas els que estaven esperant a peu de moll. Al cap de 15 minuts d’haver desembarcat, preguntar a tot taxista que veia i començar a suar, vaig tornar enrere cap al port amb l’esperança de que ja tots els passatgers del moll haguessin marxat i que per tant els taxistes que hi quedaven estiguessin ja desesperats per agafar algú i poder així negociar millor.
Però abans d’arribar-hi, ja em vaig trobar el moto-taxista d’abans que venia directament cap a mi a tota hòstia i desesperat com m’imaginava perquè ja es quedava sense turistes a qui enganyar. Em va fer un senyal com dient que seguíssim negociant. Li vaig dir exactament on anava i em va dir que era a la zona mes llunyana de Chewang, i realment era així. Al final vam acordar 150 bats tot i que estic segur que a un local li hauria cobrat menys, el que passa és que als turistes esperen treure’ls mes i ell es pensava que trobaria algun turista a qui li hauria pogut cobrar 200 o 300 bats, per lo que al final cap dels dos va quedar del tot content, doncs jo esperava no haver de pagar mes de 100 bats i menys en una moto-taxi, que, tot i que em va fer certa gràcia perquè era la primera vegada que en pujava a una, evidentment no s’hi va tant còmode com en una furgoneta. En qualsevol cas eren 4€ per quasi 8 quilòmetres de trajecte, per lo que realment seguien sent preus molt mes barats que a Europa, de fet vam tardar ben be 20 minuts per arribar.
Pel camí em va anar preguntant coses, primer, com no, d’on era, i també com no, al dir-li d’Espanya va preguntar si de Barcelona. Als tailandesos els encanta Barcelona, be, com a molts altres llocs, però és que aquí tothom pregunta si ets de Barcelona. De fet alguns m’ho preguntaven sense saber encara que era espanyol. A mes es veia molta gent amb samarretes del Barça cosa que no es veia amb cap altre equip, alguna si, però la gran majoria de samarretes d’equips de futbol eren del Barça. Així que, pel simple fet de ser de Barcelona ja li queia be a tothom que anava coneixent.
Al cap de 15 minuts entràvem a Chaweng. És una petita ciutat a la costa nord-est de l’illa on pràcticament tot el poble es concentra a les vores de la carretera per la que anàvem i que creua l’illa de nord a sud just per la costa. Es veia una ciutat molt turística, doncs hi havia molts restaurants, hotels i exchanges, però a la vegada era petita i sense aglomeracions o grans concentracions de gent. Mes aviat tot el contrari. Lo dolent era que aquí ja no veuria la posta de sol pel mar, com a molt la sortida cosa que ja podia fer a Barcelona.
Ja que el taxista no coneixia l’hotel on havia d’anar, li vaig dir un altre de mes important que estava a dos carrers del meu, per lo que vam quedar que em deixaria allà. Però quan hi vam arribar i vam mirar a Google Maps on quedava el meu, va veure que realment estava a dos carrers i em va dir que aniríem fins allà. Així que vam tornar a pujar a la moto i vam seguir buscant el Pott Guesthouse que el taxista va trobar ràpidament, doncs estava a la mateixa carretera, com tot.
L’hotel es dividia en dos edificis separats per un pati obert i que donava a la mateixa carretera. En un dels edificis hi havia les habitacions i a l’altre la recepció i el restaurant. A les escales del restaurant hi havia la propietaria que realment semblava que ja m’estava esperant. El taxista i ella es van dir alguna cosa en tailandès, imagino que li deia que jo tenia reserva allà i que fins aleshores no coneixia el seu hotel. Vaig pagar els 150 bats al moto-taxista i vaig anar a la recepció. La dona em va preguntar si eren 3 o 4 nits, suposo que perquè aquell dia tenia dues entrades, una per a 3 nits i una altra per a 4. Li vaig dir que 3, li vaig ensenyar el passaport i de seguida va assentir com dient que tot era correcte. Arribava així al meu vuitè hotel del viatge i l’últim de Tailàndia.
Vaig pagar els 900 bats per les 3 nits, uns 26€, la propietària em va donar la benvinguda i una noia em va acompanyar fins l’habitació que era a l’altre edifici, al costat del restaurant però separat per un petit pati que donava al carrer. Les habitacions eren completament exteriors, és a dir, amb balcons a tots dos costats i la meva era a la segona planta. A mes tenia bany privat i TV. La veritat és que estava molt millor del que pensava, fins i tot la ubicació era molt bona, al carrer mes important de Chaweng i a pocs metres de la platja, d’un 7-eleven i de restaurants i llocs ambulant de tot tipus. Però lo millor el balcó, no només per poder fumar sinó per poder veure tota l’animació del carrer, doncs la carretera principal la tenia a escassos 10 metres.
I per fi podia deixar l’equipatge que tant ràpid i malament havia fet abans de deixar l’habitació de l’hotel de Koh Phangan, comprovar que ho tenia tot i dutxar-me. Eren aproximadament les 12:30h quan ja m’havia dutxat i sortia a fer una primera volta per Chaweng, sobretot per inspeccionar la zona mes propera a l’hotel com faig sempre.
Al ser una zona turística, doncs evidentment hi havia molts restaurants per turistes amb preus per a turistes, però també i havia algun lloc ambulant per la gent local i de fet el propi restaurant de l’hotel era força barat, almenys mes que el restaurant de l’anterior hotel a Koh Phangan. També hi havia un 7-eleven a 3 minuts caminant i això sempre va molt be. A Tailàndia, un 7-eleven et salva la vida.
Després del pagament de l’habitació m’havia quedat amb poc mes de 100 bats en efectiu, per lo que havia de canviar mes efectiu. Treure diners d’un caixer ja estava descartat perquè em quedaven 4 dies a Tailàndia i d’un caixer s’ha de treure una quantitat elevada per tal que surti a compte, doncs et cobren una comissió fixa sigui quina sigui la quantitat retirada. Així que directament vaig anar a buscar cases de canvi.
Al mateix carrer principal on estava tot, hi havia vàries cases de canvi, per lo que simplement vaig anar mirant a totes quin tipus de canvi oferien. En vaig mirar 4 o 5 i totes anaven entre els 34,50 i els 34,67, quan el tipus de canvi oficial estava en 34,98, per tant estava realment be el tipus que aplicaven a tot arreu, molt millor que el de Koh Phangan que ja em va semblar prou bo. Així que vaig anar a buscar 20€ a l’habitació (en principi no necessitaria mes doncs només em quedaven 4 dies a Tailàndia) i els vaig anar a canviar a la casa mes pròxima a l’hotel on el tipus aplicat era de 34,65 bats per cada euro. Això si, la noia era guapa però força antipàtica, de fet diria que era la primera tailandesa antipàtica que em trobava.
Després de passejar una estona per les rodalies de l’hotel, a les 14:30h vaig decidir anar a dinar al restaurant de l’hotel, ja que de tots els que tenia allà a la vora, el de l’hotel era el que es veia millor en relació qualitat-preu.
Només veure’m per allà mirant, ja em van convidar a entrar. Vaig seure en una taula de la terrassa, de fet tot el restaurant era una terrassa, i vaig demanar quelcom que ja havia demanat força vegades però que realment m’agrada molt, que era arròs estil basil amb verdures, xile i pollastre. I com sempre en un restaurant per guiris, la presentació estava molt be i els ingredients molt bons. El preu del plat eren 70 bats, 2€, tot i que en aquest cas m’hauria quedat amb gana si no fos perquè no feia tantes hores que havia esmorzat.
Això si, al restaurant s’hi estava molt be ja que tot ell era una terrassa a una segona planta just al costat del carrer principal del poble i on les cambreres, que semblaven totes de la mateixa família, eren molt amables. El turisme era familiar per lo que no hi havia ni crits ni grans aglomeracions, de fet en el restaurant només hi estàvem jo i una família que semblava americana.
Cap a les 15h acabava de dinar i tornava a l’habitació, que tenia a 30 segons caminant, per a fer la migdiada. Feia la migdiada quasi cada dia, però aquest amb mes motiu ja que realment tenia molta son, doncs amb prou feines havia dormit 4 hores la nit passada i el matí havia sigut prou mogut.
A les 17:30h em vaig despertar després de dormir menys del que m’esperava, suposo que perquè la finestra de l’habitació era de tot menys insonora i s’escoltava tot el soroll del carrer tal com si estigués oberta. El carrer principal que passava per allà al costat només tenia un carril per sentit però la circulació de cotxes era constant. A mes l’habitació només tenia ventilador i la calor era important. I ara fins i tot mes ja que encara estava acostumat a l’habitació de Koh Phangan que de per si ja no era tant calorosa i a mes tenia un aire condicionat ben potent. Aquí tornava a la normalitat, ventiladors.
Em vaig dutxar, em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig llegir la informació de Koh Samui de Wikitravel que ja tenia guardada i vaig sortir a donar una volta pel carrer principal de Chaweng que transcórrer almenys uns 4 quilòmetres paral·lel al mar. Ja havia llegit que la zona de Chaweng era de les mes animades de Koh Samui i això es notava amb els nombrosos bars que es veien al llarg de tot el carrer. Jo estava a la zona sud de Chaweng, la mes tranquil·la, però tot i així l’animació era important.
Però és que el simple fet de poder caminar cada dia per carrers que no has vist mai abans, ja és una experiència única, a mes de molt enriquidora i beneficiosa per la ment, doncs tot plegat fa que el teu cervell no deixi de treballar mai durant setmanes, cosa que, entre d’altres, endarrereix possibles demències, la pèrdua inevitable de memòria pel pas dels anys i fa que tinguem la sensació d’estar vivint mes anys, literalment, doncs el fet d’estar actiu permanentment fa que subjectivament sembli que haguem viscut mes temps, quan el que hem viscut han sigut mes experiències que la majoria de persones.
Primer vaig anar en direcció sud però en menys de 10 minuts ja vaig arribar al que semblava el final d’aquell carrer i de la zona de Chaweng. Realment el moto-taxista tenia raó, estava ben be al sud de Chaweng. Per cert que en aquella zona estava ple, com a tot arreu, de llocs de massatges, i en passar per davant d’un d’ells, les 4 noies que estaven fora captant clients, van fer el “masssaaaaaaaaaaage” mes llarg i coordinat que havia escoltat fins aleshores, i mira que ja n’havia escoltat desenes o centenars. Fins i tot van fer que em girés amb un somriure, cosa que va fer que encara insistissin mes, evidentment.
En arribar al final de Chaweng, vaig donar mitja volta i vaig caminar pel mateix carrer però en direcció nord, cap al centre de Chaweng i la zona que ja havia vist en venir amb la moto-taxi.
Aquesta zona era curiosa, doncs pràcticament només tenia aquell carrer, ja que a una banda tenia el mar i a l’altra una muntanya, per lo que Chaweng era aquell carrer llarg on tot es concentrava allà. Per això al final cansava una mica caminar-hi degut a les constants propostes de massatges, taxis, restaurants, etc. Jo sempre intento dir un “no” amb un somriure, però de veritat que al final ja no pots, sinó no faries altra cosa que està dient no contínuament. Acaba sent molt pesat. Això si, almenys aquí ja no es veien espanyols com a les altres dues illes del Golf de Tailàndia. No és que no m’agradi trobar-ne de tan en tan, però és que en general ja no m’agrada trobar-me turistes i menys que siguin del teu país. Aquí semblava que estava en una illa algo menys visitada que les altres, cosa que prefereixo.
La zona en general estava be. Era turística però no massificada. A mes els turistes eren normals i en general no era un lloc sorollós, doncs només tenia aquell carrer que era d’un sol carril per sentit i sense una gran aglomeració de cotxes. A mes era de les zones amb mes bars de Koh Samui per lo que l’oferta d’oci era abundant. Lo dolent era que estava encarada a l’est, per lo que no es pot veure la posta del sol des de la platja, només la sortida, però això és algo que ja veig quan vull a Catalunya.
Cap a les 21h vaig prendre una cervesa en una de les terrassetes que hi havia al llarg del carrer principal, una que quedava a prop de l’hotel i que no era massa cara. La cervesa costava 60 bats, un preu prou acceptable tenint en compte que un 7-eleven costaven 48 bats. Ja era fosc i en aquella terrassa, com en altres de la zona, les llums eren tènues a l’estil chillout que junt amb comoditat de les cadires i la proximitat amb la resta de comerços de la zona, feia que tot plegat fos un ambient molt acollidor i fins i tot donava una sensació de conèixer-nos tots plegats, els del local, els del carrer, els RRPP dels restaurants propers, etc. Tot aquell carrer acabava sent com una gran família, doncs sempre passaves per allà mateix fent que acabessis coneixent a tothom.
A les 22h tornava a l’hotel a sopar a l’habitació com portava fent ja feia dies, d’aquesta manera podia mirar notícies al 324 per no anar tant perdut del que passa prop de casa. De camí vaig passar pel 7-eleven a comprar pasta, sandvitxos i sobretot cafè, doncs ja se m’havia acabat i això si que era imprescindible que en tingués. No en vaig trobar del soluble en pot de vidre que compro sempre, per lo que vaig comprar 5 sobres de cafè 3 en 1 que allà sembla el mes utilitzat. És cafè també soluble i que ja porta llet i sucre en cada sobre. No és com el prefereixo, doncs no pots triar la quantitat de llet que hi posaràs, però millor això que res o fins i tot millor que cafè sol. Els 5 sobres costaven 21 bats, uns 0,60€, per lo que el cafè no era massa mes barat que a Barcelona.
A diferència del que pensava, em va costar força adormir-me, no tenia tanta son com creia. De fet, fins i tot vaig tornar a menjar cap a les 2:30h de la matinada mentre mirava “La que se avecina” i després ja si que em vaig quedar ben adormit. No sé si per la calor, doncs venia d’estar uns dies a un lloc mes fresquet i a mes amb aire condicionat a l’habitació. Aquí de per si ja feia mes calor però és que a mes a l’habitació només hi havia un ventilador.
I així arribava la primera nit al vuitè hotel del viatge i l’últim de Tailàndia. Cada vegada estava una mica mes al sud del país acostant-me cap al pròxim, Malàisia, on hi arribaria en tren quasi des d’on era ara. Un hotel mes en una nova ciutat mes que m’havia acollit molt be com les altres i on els tailandesos m’havien demostrat la seva amabilitat i hospitalitat immenses. El balanç al ben anomenat país dels somriures era perfecte. De fet, aquí ja tenia clar que Tailàndia era el primer país de tos els que portava visitats, i ja n’eren mes de 20, al que algun dia hi voldria tornar.
Fins aleshores havia aconseguit arribar a totes les ciutats i a tots els hotels reservats mantenint el pressupost objectiu. De moment tot havia anat perfectament be i ja em preparava per un dels trasllats mes llargs del viatge, des de Koh Samui a George Town, Malàisia, trajecte que comportaria unes 36 hores havent d’agafar 7 transports diferents, entre ferris, trens i busos.
Em vaig despertar quasi a la una del migdia després d’haver dormit poc menys de 6 hores. Entre la llum del sol i la mitja ressaca que tenia de la Full Moon Party no vaig poder dormir més, tot i que millor, perquè aquell dia hauria d’anar a dormir aviat per l’endemà ja marxar cap a Koh Samui, la tercera i última illa que em quedava per veure del Golf de Tailàndia.
Com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i vaig escriure el diari. Després vaig passar fotos i videos del mòbil al PC perquè havia gravat tants vídeos a la Full Moon Party que el mòbil ja s’havia quedat sense memòria. De fet hauria gravat algun vídeo més a la festa però ja no vaig poder. De totes maneres vaig fer fotos i vídeos més que de sobra. A mes havia d’aprofitar que era en aquell hotel amb fibra òptica per a pujar totes les fotos i videos al servidor i així ja no patir per si perdia el portàtil. El portàtil és important però mes ho son les fotos.
Cap a les 15h vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar o dinar, depèn de com es miri, en qualsevol cas quasi que era un dinar, doncs tot i que ho venien com a esmorzar, el que vaig demanar va ser “Omelette on Toast”, que són dues torrades amb mantega i una truita de dos ous amb verdures i formatge. Tot plegat 80 bats, uns 2,30€. Després de tantes hores sense menjar i de tanta energia gastada, em va entrar com mai. I mes en aquella terrassa a primera línia de mar contemplant una bahía de sorra blanca.
A les 15:30h tornava a l’habitació i no sabria dir si em vaig adormir o no, jo vaig intentar que no però se’m van fer les 17:30h molt ràpid per lo que diria que almenys 30 minuts si que vaig dormir. Com ja he dit abans, l’endemà marxava cap a Koh Samui per lo que aquest dia havia d’anar a dormir aviat.
Per la tarda m’havia de mirar el tema dels taxis per anar l’endemà al port de Koh Phangan des d’on sortia el ferri que havia d’agafar per anar a l’illa Samui. No sabia ben bé com anaven però la intenció era preguntar primer a l’agència on havia contractat el transport a la Full Moon Party, per estar a 20 metres de la meva habitació, tenir uns preus prou raonables tot i la seva ubicació i per ser la dona tant atenta.
Em vaig prendre un altre cafè, em vaig tornar a dutxar i vestir per anar cap a l’agència a preguntar, però just quan ja anava a sortir va començar a ploure. L’agència estava a 20 metres, per lo que la pluja no importava, però és que volia aprofitar per anar a comprar. Entre això i que pensava que l’agència tancaria a les 21 o 22 hores, doncs quan hi vaig anar ja eren les 20:10h. I sorpresa, ja estava tancada. Així que a 12 hores de la sortida del meu ferri cap a l’illa veïna, no tenia ni idea de com arribaria fins al port. Caminant estava pràcticament descartat, doncs eren 10 quilòmetres arrossegant la maleta i hauria de sortir de l’hotel cap a les 7 del matí. En qualsevol cas, vaig tornar a l’habitació perquè cada vegada plovia mes i ja aniria a l’agència l’endemà a primera hora. Havia d’arribar al moll entre les 10 i les 10:30h, per lo que pel matí encara tenia cert marge de maniobra. Si amb aquesta agència no pogués, la cosa es complicaria i força, doncs allà prop no hi havia res mes on buscar un taxi, ni que fos normal. Ja seria preguntar als treballadors de per allà si coneixien algun taxista o almenys taxi col·lectiu que pogués passar per allà en algun moment.
Volia anar a comprar al 7-eleven però no si plovia, doncs estava a mes de 10 minuts caminant i no volia treure l’impermeable només per anar al 7-eleven. Així que veient que no parava vaig anar al Big K del costat de l’hotel, on ja havia anat el primer dia i que era caríssim, fins i tot crec que s’inventen els preus un cop estàs a caixa, perquè ni tan sols estan posats a les estanteries. Així que vaig comprar lo indispensable per sopar aquella nit, pasta i una llauna de peix, i vaig tornar a l’habitació.
Per cert, que aquell dia pràcticament no es va veure el sol en tot el dia, i per tant, la posta de sol tampoc, per lo que arribava a l’últim dia a alguna platja de Tailàndia encarada a l’oest, i n’havien sigut 10, i no havia pogut veure cap posta de sol completa. Era desesperant.
A les 21h vaig preparar la maleta, que degut a què no havia anat a la bugaderia no havia de guardar quasi res, i cap a les 22:30h vaig sopar. A l’hora que començava a sopar ja havia parat de ploure, per lo que si hagués esperat podria haver anat al 7-eleven. En fi, per lo poc que vaig comprar tampoc valia massa la pena.
Volia anar a dormir aviat doncs l’endemà em volia despertar a les 6 del matí tot i que ja notava que segurament em costaria adormir-me mes del que pensava. De fet era normal, doncs aquell dia m’havia despertat a les 13h i a sobre havia fet una migdia de 30 minuts.
Cap a les 12 de la nit vaig estirar-me però fins les dues ben be no em vaig adormir, estona que vaig estar mirant “La que se avecina”, que en els últims dies m’estava tragant tota la temporada 11.
Arribava a l’última nit a l’illa de la Full Moon Party, gaudint molt mes del que m’hauria imaginat mai i dormint en una habitació a primera línia de platja amb unes vistes brutals des del mateix llit. 4 dies inoblidables en la que era tan sols una de les parades d’un llarg viatge per poder assistir a una d eles festes mes conegudes del mon.
Em vaig despertar a les 8 del matí en el dia de la Full Moon Party, motiu principal per al que havia anat a Koh Phangan tot i que evidentment l’illa i el resort m’estaven agradant molt. M’hi hauria quedat mesos en aquella habitació on cada vegada que girava el cap veia el mar, la platja i les palmeres. Era un resort pensat per treballadors digitals nòmades i no li faltava res, ni tan sols un escriptori en una terrassa a primera línia de mar.
Em vaig dutxar, vaig prendre el cafè, vaig treballar una estona i vaig mirar quants bats em quedaven i quants en necessitaria per als dies que em quedaven a Tailàndia. Aquest dia gastaria força, per la festa, per lo que n’havia de treure mes. Però no podia treure 5.000 bats (140€) com altres ocasions ja que no els gastaria en els 6 dies que em quedaven al país, i per tant, quasi que havia descartat l’opció de treure’ls d’un caixer, doncs treguis la quantitat que treguis, sempre cobren una comissió de 220 bats, que no és poc, son mes de 6€. De fet és una de les comissions per aquest concepte mes cares que he vist. Per lo que si treia l’equivalent a 50€, que era mes o menys el que calculava que necessitava de mes per passar els dies que em quedaven, la comissió representaria un 12% de l’import, una passada.
Així que vaig mirar altres opcions per enviar-me diners en efectiu tal com feia a Mèxic, però ni Azimo, ni Xe.com, ni TransferWise, permetien rebre els diners en efectiu, sinó que en tots 3 casos s’havia d’enviar a un compte bancari. Per lo que aquestes opcions també varen quedar descartades. Ja només quedava canviar efectiu en alguna casa de canvi, una opció que sempre deixo com a última ja que l’efectiu que porto sempre és limitat, de fet només portava 300€ per anar canviant durant tot el viatge de 3 mesos.
Així que cap a les 11 del matí vaig sortir a reservar el transport a la Full Moon Party, a comprar menjar i a buscar la casa de canvi que millor tipus de canvi oferís. Sortir a les 11 no era casualitat, doncs era a partir d’aquesta hora quan al 7-eleven començaven a vendre alcohol, i per tant, les cerveses.
La mateixa agència del transport a la Full Moon Party era també casa de canvi però en aquell moment no ho vaig veure, així que vaig seguir caminant en direcció al 7-eleven, que era el punt mes llunyà de l’hotel on podia arribar fàcilment caminant, doncs eren uns 15 minuts. A mes ja sabia que allà almenys n’hi havia una de casa de canvi.
I efectivament, no només n’hi havia una sinó que n’eren 3 en un espai d’uns 30 metres. A la primera que vaig preguntar el canvi era dolentíssim. De fet ni me’l va dir, només em va dir l’import que em donaria per 50€, una manera per intentar que no t’enteris del que t’estan cobrant. Jo evidentment vaig fer la conversió i era de 33 bats per euro, quan el canvi oficial estava a 35,04. A la següent que vaig anar ja el tenien a 34. Millor que l’anterior però seguia sent una mica alt. I a la tercera estava a 34,19. Aquest era el millor i a mes raonable, doncs era aproximadament un 2,5% de comissió pel tipus de canvi aplicat, des del meu punt de vista, una comissió prou raonable. Així que allà vaig canviar els 50€ i després cap al 7-eleven que estava just davant, creuant la carretera.
Després ja vaig anar directament a l’agència del costat de l’habitació a reservar el transport d’anada i tornada a la Full Moon Party. Hi havia varis horaris de sortida. Jo vaig reservar la segona hora que era a les 20h. La tornada no estava prevista, sinó que des de les 12 de la nit i fins les 6 del matí anirien sortint quan hi haguessin 4 o 5 persones. Tot plegat per 350 bats, 10€, per un servei d’anada i tornada de porta a porta a una distància de quasi 20 quilòmetres, i tot plegat en una de les illes mes turístiques de Tailàndia en un dels dies mes esperats de l’any.
El dia s’estava posant complicat en quant al temps. Fins aquell dia havia fet sol cada dia, i el dia de la Full Moon Party semblava que mes d’hora que tard es posaria a ploure. Havia de ser justament avui…
Vaig anar al balcó de l’habitació a prendre’m la cervesa mentre escrivia el diari mirant al mar i amb una lleugera brisa entre les palmeres fins cap a les 14h que vaig anar a dinar al restaurant de l’hotel. Aquesta vegada vaig demanar “Fried rice veggie amb porc”, que era un munt d’arròs fregit amb verdures i porc, molt ben presentat i molt bo com sempre, per 115 bats (3,30€), una mica car però és que aquí no només pagues el menjar, sinó la ubicació i la qualitat del restaurant. Per cert, que durant el dinar cada vegada feia mes vent i s’acostava un núvol ben negre.
I després de dinar, com cada dia, a fer la migdiada un parell d’horetes, i aquest dia amb mes motiu doncs havia d’aguantar despert fins com a mínim les 6 de la matinada.
Em vaig despertar cap a les 17h i vaig estar fins les 19h escrivint el diari, prenent un parell de cafès i llegint notícies. Després ja em vaig començar a preparar per marxar, doncs a les 20h havia d’estar fora per agafar la minivan. Em vaig dutxar i em vaig posar força repel·lent de mosquits fins a les 19:50h que ja sortia de l’habitació per anar a l’agència que tenia a 20 metres i d’on sortia la van cap a la Full Moon Party.
Durant la tarda va estar plovent però ara semblava que havia parat força. Queien 4 gotes però esperava que a Haad Rin, la platja on es feia la Full Moon Party i que estava a uns 20 quilòmetres, no plogués.
Allà ja estaven tots els que anirien a la minivan, tot i arribar quasi 10 minuts abans ja estaven tots allà esperant. Es veia a la gent molt impacient per arribar a la festa…
Cap a les 20:05h ens van avisar, ens van donar una targeta plastificada per poder tornar (suposo que el tiquet de paper que ens van donar s’hauria desfet a la festa) i vam anar cap a Haad Rin, la platja on se celebra la Full Moon Party.
Durant el trajecte van caure 4 gotes i la lluna estava tapada, però conforme ens acostàvem a Haad Rin semblava que plovia menys i la lluna, plena és clar, es començava a veure. Estar a la Full Moon Party sense veure la lluna plena seria una llàstima.
Poc després de les 20:30h arribàvem a Haad Rin. Abans d’entrar al pàrquing ja es veien les parades de buckets i roba fluorescent que ja havia llegit per Internet. Els buckets son com cubells de plàstic on t’hi posen 33 o 50cl d’alcohol, el refresc escollit i gel. Si, allà la gent no va amb gots, sinó amb cubells de plàstic plens d’alcohol. I la roba fluorescent és típica a la Full Moon Party, però no només roba, sino màscares, cintes, pintura pel cos, barrets, etc.
Era aviat però ja hi havia molta gent, sobretot per fora de la platja comprant els buckets i la roba, doncs a la mateixa platja també hi ha mes parades però és clar, una mica mes cares.
Evidentment, quan vam baixar de la minivan vaig anar directament cap a les parades a comprovar els preus. Havia llegit per Internet que els buckets estaven entre 200 i 500 bats depenent del que demanessis. El carrer que donava a la platja tenia quasi 100 metres de parades de roba i alcohol. Les vaig recórrer totes i vaig poder comprovar ràpidament que totes les parades, almenys les d’alcohol, tenien els mateixos preus. Tots pactats com era d’esperar.
Els de Thai Vodka eren mes barats del que creia, de fet estaven per sota del que havia llegit per Internet, 150 bats cada bucket fos amb qualsevol tipus de refresc o fins i tot Red Bull. Vodka és el que normalment prenc quan surto per lo que aquesta vegada faria el mateix, i mes tenint en compte que els buckets de whisky costaven 400 bats.
Al cap d’uns 15 minuts d’arribar ja en vaig comprar un, doncs ja havia comprovat que a totes les parades costaven el mateix. Ja amb el bucket vaig mirar a les botigues de roba si hi havia alguna cosa barata i que valgués la pena per comprar, tot i que en un principi no tenia cap intenció de comprar res.
De tot el que hi havia, l’únic que em va cridar l’atenció van ser unes cintes pel cap, per ser de les coses mes barates i menys, diguem, invasives, doncs la resta eren samarretes, barrets i coses mes grans que no tenia cap ganes de posar-me. A mes la cinta tenia una funció important, evitar la caiguda de la suor als ulls, doncs segur que acabaria suant. Així que vaig anar preguntant preus i a tot arreu les venien per 100 bats, uns 3€, una mica cares per lo que eren. Però en una parada la vaig trobar per 80. No ho entenia perquè les parades de roba també semblava que tenien els preus pactats. En qualsevol cas la vaig trobar per 80 i la vaig comprar. Tot i que jo en un primer moment la vaig demanar groga, la venedora va dir que segurament quedaria millor la taronja (tota la roba era groga i taronja fluorescents), i ja que ella se suposa que és l’experta, doncs vaig comprar la taronja. I de fet, ara que ho dic, el taronja m’agrada mes, per lo que finalment millor.
Cap a les 21:30h ja m’estava acabant el bucket i ja tenia la cinta, per lo que vaig comprar un altre bucket de Thai Vodka, aquesta vegada amb Red Bull per aguantar almenys fins cap a les 5 de la matinada. Ja amb el segon bucket a la mà, vaig anar cap a l’entrada que era al final d’aquell carrer on hi havia una valla amb dos policies i una taula amb treballadors per cobrar els 100 bats que valia l’entrada per poder accedir a la platja. Per Internet, alguns deien que hi ha llocs per poder-hi accedir sense pagar, segur que si, doncs la platja és enorme i dubto que estigui tota vallada. A mes tots els hotels de primera línia tenen accés a la platja, per lo que la gent que s’hi allotja ja segur que no ha de pagar. En qualsevol cas no tenia ganes de caminar al llarg de la platja per trobar un accés sense saber segur almenys per on buscar i menys tenint en compte que 100 bats no son ni 3€.
Al passar el control no arribes directament a la platja, sinó que és com si el carrer per al que has anat ple de paradetes seguís uns 100 metres mes, amb mes parades sobretot d’alcohol i de menjar. Passes per sota del cartell que anuncia que ets a la Full Moon Party i on tothom s’hi fa una foto per arribar al final del carrer que ja dóna a la platja. I un cop hi vaig arribar simplement vaig fipar, i això que encara era aviat i estava molt buida i jo ja havia estat en un munt de festivals. Simplement, res del que ja coneixia era com allò.
DJ’s, escenaris, botigues, espectacles de foc i gent al llarg de mes de 3 quilòmetres de platja. Jo m’imaginava una platja mes petita, no una platja llarguíssima i ampla amb varis escenaris al llarg de tota ella. Ja només l’arribada va ser millor del que m’esperava i ja havia superat les meves expectatives quan encara no feia ni una hora que havia arribat.
Primer vaig anar quasi de punta a punta de la platja, almenys fins on hi havia música i espectacles de foc, per tal de tenir una visió general de la festa. En aquell moment quasi que hi havia mes gent en els espectacles de foc que a les zones de música. Els espectacles de foc poden ser saltar a corda, una corda encesa és clar, passar per sota una barra de foc, passar per enmig d’un cercle de foc, etc. En aquell moment encara no era massa perillós ja que la gent encara no anava del tot beguda, però conforme avança la nit tot plegat es torna mes perillós, pels que s’atreveixen a passar, és clar. De fet, les infermeries de la zona es fan d’or aquella nit degut a la multitud de gent amb cremades sobretot a les cames i altres coses com vidres clavats als peus per anar amb xancletes.
Cap a les 22:30h vaig demanar gel a una parada que me’l va donar molt amablement tot i que jo estava disposat a pagar-lo, doncs ja em costava acabar-me el cubell de vodka i ja s’havia desfet tot el gel, i això que tot just era el segon bucket. Vaig tornar cap al punt d’entrada on per mi hi havia el millor DJ, almenys el que posava la música que mes m’agradava. Tota en general era electrònica però aquella en particular era mes contundent.
Anava gravant força i la gent segueix tornant-se boixa quan veu una càmera, encara que sigui la d’un mòbil. Cada vegada que gravava apareixia algú per fer el seu ball particular davant la càmera, i això que encara era aviat i l’alcohol encara no havia fet tot el seu efecte.
Al mar hi havia un munt de barcos fondejats i taxi boats. Quina sort els barcos poder anar a la Full Moon Party arribant pel mar, fondejar, baixar i ser ja a la festa.
Cap a les 23:30h vaig demanar el tercer i últim bucket i ja em vaig posicionar per començar la festa pròpiament dita, doncs ja es començava a omplir força i el desfasse ja era important. de fet ja vaig llegir que és a partir de les 23h que comença a arribar el gruix de gent. A meitat del tercer bucket, el cermenyo ja era molt important, de fet després del tercer ja no en vaig poder demanar mes en tota la nit, i això que vaig marxar a les 5.
Jo anava sol però allà semblava que quasi tothom anava sol o perduts del seu grup, doncs tota l’estona s’acostava algú o t’acabaves unint a algun grup. Realment l’ambient és molt agradable i lligar és facilíssim, de fet recordo pocs llocs on fos tant fàcil. És mes, lo difícil és no lligar, literalment. I a diferència del que creia, son les tailandeses les que mes s’acosten, i no per tema de papers com les cubanes, sinó perquè son així. De fet, cap d’elles te cap interés en marxar del seu país, ja hi viuen massa be a Tailàndia. Allà la cultura és completament diferent a Europa i sobretot a EUA, per lo que anar-se’n soles amb un noi qualsevol que acabin de conèixer no els suposa cap problema ni cap por com pot passar a altres països. Allà tothom és molt mes noble per lo que les noies no tenen aquesta por que tenen (i que de fet han de tenir) les noies de països occidentals. Els asiàtics son probablement la cultura mes diferent a la europea i això es nota en tots els aspectes tot i que Tailàndia és dels països mes “occidentalitzats” d’Àsia.
La festa anava augmentant fins cap a les 1 de la nit que ja vaig deixar de fer fotos i videos ja que el festival era màxim. Feia temps que no m’ho passava tant be ni que ballava tant i durant tantes hores, de fet pensava que no aguantaria, però depenent de la situació qualsevol cosa s’aguanta. De fet pensava que durant tota la nit aniria canviant de Dj o que aniria a veure de tan en tan els espectacles de foc, però no, vaig estar quasi 4 hores pràcticament al mateix lloc sense parar de ballar junt, sobretot, a tailandeses, tot i que de tan en tan s’acostava algun americà, que al veure tantes tailandeses i només un tio, doncs ja es tornaven mig boixos, tot i que haig de dir que tots els americans que vaig conèixer em van caure molt be, doncs tots anaven de molt bon rotllo i en general mes interessats en ballar que en fer el buitre per allà al mig. De fet, pel que jo vaig veure, en general tothom estava mes interessat en ballar que en lligar, tot i que una cosa portava a l’altra, però cal reconèixer que a diferència del que m’esperava, en general es notava molta cultura musical, també per part de les noies, doncs n’hi havia força mes que de nois però totes es notava que en sabien molt de música electrònica. Per lo que l’ambient em va semblar molt sa, molt culte musicalment parlant i de molt bon rotllo per part de tothom, a mes és clar, de la quantitat de gent que arribes a conèixer. De fet a aquests llocs quasi que és millor anar-hi sol, doncs encara és mes probable que coneguis mes gent. De lo contrari, realment et perds moltes coses.
I així vaig estar fins cap a les 4:30h que ja es començava a notar que la gent començava a marxar. A mes el taxi que em portaria de tornada a l’hotel passava com a molt tard fins les 6 del matí, per lo que volia arribar cap a les 4:30h al lloc de sortida ja que creia que aquesta hora era probable que sortís, tot i que realment no es podia saber ja que el taxi faria el trajecte de tornada a l’hotel quan almenys fossin 4 o 5 persones, doncs eren taxis col·lectius.
El punt de sortida era al pàrquing de la policia, molt a prop de la platja, per lo que hi vaig arribar a les 4:35h. Allò era un espectacle de taxis col·lectius. N’hi havia mes de 20, venien i anaven sense parar i alguns fins i tot marxaven amb gent mig penjant per fora, doncs tenien una capacitat d’unes 10 persones i en alguns i anaven 12 o 13. Allò ja eren imatges pròpies de la India.
I allà esperant al pàrquing vaig conèixer a dues catalanes mes, i ja n’eren 4 des de que era a les illes del Golf de Tailàndia. En aquest cas no va haver tant temps per parlar ja que elles van poder marxar abans que jo. De fet jo vaig estar esperant ben be mitja hora allà de peu fins que un noi em van dir a quin taxi havia de pujar, i un cop al taxi vaig esperar 15 minuts mes a què fóssim els 4 o 5.
Primer van arribar dues tailandeses, una que es va posar davant i l’altra darrere. La de darrere no va tardar ni 2 minuts en estirar-se i quedar-se adormida. Després va arribar un mexicà i finalment una parella d’argentins, per lo que ja érem 6, dels quals 4 (tots els estrangers d’aquell taxi) ens podíem comunicar perfectament. Cap a les 5:20h per fi marxàvem després de quasi una hora esperant.
Pel camí que encara transcorria pels voltants de la platja, hi havia els típics borratxos pujant-se al taxi, les motos fent el boig, en fi, el que ja sabíem que trobaríem. La tailandesa seguia dormint i els altres quasi. Jo estava cansat però no tenia tanta son, suposo que encara em feia efecte el Red Bull que m’havia pres feia 6 hores. El sol començava a sortir i això si que és algo que tornant de festa m’emprenya molt.
El trajecte va ser fins i tot una mica mes ràpid que el de l’anada, per lo que cap a les 5:45h arribàvem a l’hotel. Degut a què el taxi no era una minivan com la de l’anada, sinó un taxi col·lectiu dels cutres, no sabia exactament on ens deixaria ni si tots nosaltres anàvem al mateix lloc, però si, ens va deixar exactament al mateix lloc des d’on havíem sortit i tots 6 passatgers vam baixar allà.
Ens vam acomiadar ràpidament i vaig recórrer els 20 metres fins a la meva habitació i després d’avisar a un parell de persones de què ja havia arribat, vaig anar a dormir. Ja era completament de dia, per lo que no sabia ben be si podria dormir be o no i quanta estona, doncs el sol em molesta molt i allà no hi havia cap persiana. En qualsevol cas el dia havia sigut perfecte i si podria dormir o no era el que menys m’importava. M’emportava un record que difícilment oblidaria mai. Totes les incògnites que tenia aquell matí s’havien solucionat perfectament be, la festa havia sigut molt mes impressionant del que m’esperava, de fet el millor festival al que havia assistit, havia conegut un munt de gent amb una gran cultura musical i havia pogut tornar a l’hotel sense cap problema. Ni ferit, ni victima de cap robatori o extorsió. Evidentment tot plegat és lo habitual, però sempre s’ha de ser agraït perquè no tothom te aquesta sort.
Ara tocava dormir, guardar el record d’un gran dia i l’endemà seguir amb l’aventura.
Em vaig despertar poc després de les 6 del matí havent passat probablement la millor nit des de que era a Tailàndia. Tot i que només vaig dormir 6 hores les vaig dormir molt be. El tema és que a mi la llum del dia em molesta força per dormir i em desperta, i a diferència d’Espanya, en cap mes país he vist persianes a les finestres, permetent l’entrada de llum solar ja des de primera hora del matí. Així que tocava seguir l’horari solar.
Com cada matí, em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, mirar correus, algun tema laboral i finalment dutxar-me. Tenir aquella connexió a Internet tant ràpida era tota una novetat en aquell viatge per lo que vaig aprofitar per fer còpies de seguretat totals de totes les fotos i videos, i dic totals perquè tot i que ja en feia diàriament amb Google Fotos, aquestes no es guarden en la mateixa resolució, per lo que ara les vaig guardar totes en un servidor propi en resolució original. Un munt de megues es van pujar en poquíssims minuts.
A les 9h vaig sortir a passejar per la platja de just davant l’habitació, doncs només l’havia vista una mica el dia anterior però ja de nit. A mes, a les platges encarades a l’oest va molt be anar-hi pel matí ja que el sol les il·lumina be però no hi toca directament, per lo que la calor no és tant forta però per contra la imatge que queda és perfecta. Igual que a Koh Tao, aquí també semblava que la marea havia baixat, doncs una part de la platja encara estava molt molla.
La platja era la de Haad Yao, una de les mes boniques de Koh Phangan. Molt tranquil·la i amb bungalows a primera línia, junt amb terrassetes de massatges o la meva pròpia habitació. Tot plegat darrere les palmeres i amb una aigua a una temperatura tant agradable que fins i tot jo m’hi banyava.
Al cap d’una estona vaig tornar a l’habitació per mirar com anar a la Full Moon Party que era l’endemà i encara no tenia clar com anar-hi. La Full Moon Party és una de les festes mes famoses i mutitudinàries del mon. Se celebra al sud d’aquesta illa a cada nit de lluna plena, tot iq ue evidentment és a les nits d’estiu quan hi ha mes gent, per lo que jo hi aniria probablement en una de les millors de l’any.
Hi podia anar de vàries maneres. Una seria llogant una moto tot i que pràcticament ja ho havia descartat perquè les agències em demanarien el permís de conduir internacional, que evidentment no tenia. A mes, tots els blogs i foros, la primera recomanació que fan és no anar-hi en moto. Així que les opcions es limitaven a buscar algun taxista i negociar un preu o be algun servei de transfer dels molts que hi havia per anar a la festa. El tema del taxi em preocupava una mica quedar amb algun i que a l’hora acordada no aparegués per estar fent altres viatges cobrant mes o simplement per oblidar-se’n, ja que aquesta nit tenen molta feina. Així que vaig anar buscant per les diferents agències de la zona on estava el meu resort, que de fet només n’hi havia 3 o 4, i mirar a quin preu oferien el transport d’anada i tornada a la Full Moon Party.
A la primera que vaig preguntar estava, literalment, a 20 metres de les escales que donaven accés al balcó que anava a la meva habitació. Hi vaig entrar perquè a la mateixa paret ja hi havia un cartell on hi posava “Full Moon Party Tickets”. La dona de dins, una dona gran però molt amable, va dir un “Hallo”, vaig contestar dient el mateix i vaig entrar per a preguntar per aquells tiquets. Era un servei de transfer en minivan que et recollia allà mateix, a 20 metres de la meva habitació, et deixava a la Full Moon Party i fins les 6 del matí et podia tornar allà mateix. El preu total era de 350 bats, 10€, mes barat del que creia, doncs cal tenir en compte que el meu hotel estava pràcticament a l’altra punta de l’illa, i mirant per Internet pensava que com a mínim serien uns 400 bats anada i tornada. De fet eren 200 bats cada trajecte, però al reservar anada i tornada quedava en 350. Cal tenir en compte que el meu hotel estava a mes de 20 quilòmetres de la plata on es fa la festa, la Haad Rin, per lo que 5€ per trajecte estava molt be i mes tenint en compte que era per anar a la Full Moon Party, dia en què tots els transports son mes cars de lo habitual.
Després vaig anar cap al 7-eleven, ja a la carretera, on hi havia alguna agència mes, però la veritat és que no oferien servei de transfer a la Full Moon Party, doncs es dedicaven a fer tours per l’illa, snorkelling i coses similars, per lo que al final en aquell moment ja quasi que tenia totalment decidit que agafaria l’opció del costat de l’hotel. A mes quasi que seria com un taxi, doncs em deixarien a l’agència però és que l’agència es podria dir que està dins de l’hotel. Cal tenir en compte que aquell hotel era com un resort, amb bungalows i edificis repartits per tota una zona quedant camins i la platja per enmig, és a dir, no era un edifici, sinó una sèrie de casetes repartides per tota la zona. I l’agència quedava enmig de tot plegat.
Després, i ja que estava al costat del 7-eleven, vaig anar a comprar el de cada dia, aigua, una cervesa i el sopar. Vaig tornar a l’hotel a prendre’m la cervesa al balcó, doncs era com una terrassa de restaurant a primera línia de mar, una meravella.
A les 12h, després de prendre’m la cervesa, vaig anar a fer l’esmorzar-dinar, o brunch com posava a la carta de l’hotel (zona turística total) ja que com a osta de l’hotel tenia un descompte del 20% cosa que feia que al final em surtís mes barat que al restaurant del dia anterior i a mes el restaurant de l’hotel era una terrassa a la mateixa platja, per lo que les vistes mentre dinaves eren fantàstiques. A part d’estar a escassos 100 metres de l’habitació.
Vaig seure en una taula a la banda de la terrassa que donava al mar i vaig demanar “Omlette Veggie Style with rice”, que en aquell moment no sabia que era, be, el “rice” si, però la resta no, però un dels propòsits del viatge era provar tots els plats que pogués, i aquest encara no l’havia provat. Va resultar ser una espècie de truita, contundent, d’almenys 2 ous, farcida de verdures i carn, i tot plegat acompanyat d’arròs, i com no, cogombre, que en posen a tots els plats. Era un plat realment contundent, de fet segurament el que em va deixar mes ple des de que era a Tailàndia. El preu final 80 bats, un bon preu tenint en compte el plat i sobretot la zona. Evidentment això per mi ja era el dinar.
Cap a les 13h tornava a l’habitació caminant els prop de 100 metres per la platja per a fer la migdiada de dues horetes ja habitual. Si no dormís aquestes dues hores n’estaria 4 o 5 cansat i sense ganes de fer res, però en canvi, després de dormir 2 hores, m’aixecava perfectament be tal com si el dia comencés de nou.
A les 15h aproximadament em despertava, em prenia un cafè, escrivia el diari, em dutxava una altra vegada, etc. Eren com dos dies en un de sol.
Per la tarda, ja quasi decidit que aniria a la Full Moon Party amb l’agència del costat de l’hotel, vaig estar mirant consells per anar a la festa a varis blogs i foros. I sort que ho vaig mirar, perquè hi ha algunes coses a tenir en compte. Per començar hi van 30.000 persones, cosa que no tenia ni idea que hi anés tanta gent. Altres recomanacions que feien a quasi tots els blogs era no anar amb xancletes per la quantitat d’ampolles que acaben a la sorra de la platja, no portar el passaport pels robatoris, que n’hi ha molts. A mes, no acceptar mai drogues de ningú, doncs molts son policies que després et detenen o et demanen un suborn astronòmic. Les penes a Tailàndia per consum de drogues son altíssimes. La majoria també recomanen no anar-hi en moto degut a la quantitat d’accidents que hi pot haver ajudat per la dificultat del camí que porta fins la platja.
Cap a les 18h vaig sortir a donar una volta i anar a la platja a veure la posta de sol, doncs semblava que aquell dia es podria veure completament, ja que a una hora de la posta el sol es veia completament i tot i que hi havia núvols prims com sempre, no semblava que haguessin de tapar el sol durant l’hora que quedava. Mira que a mi anar a la platja no em diu res, però és que aquí no era com anar a la platja. Entre palmeres i amb sol ponent-se a l’horitzó aquest era el millor lloc on podia estar.
Però com cada dia, cap a les 18:30h els núvols prims que semblava que no havien de tapar el sol, finalment el van tapar, per lo que un dia mes, l’últim tram de la posta va quedar tapada. Començava a creure que, almenys a aquesta època, cada dia era així, perquè per molt sol que fes durant el dia, per la tarda sempre apareixien els núvols prims que ho acabaven tapant tot.
En qualsevol cas vaig estar passejant per la platja fins ben be les 20h. No era l’únic, doncs altres persones, entre altres la meva veïna, eren per allà també com jo, primer mirant la posta i després passejant junt a l’aigua tranquil·la i aprofitant que la temperatura a aquella hora és molt agradable.
Després vaig tornar a l’habitació a mirar una estona mes blogs sobre la Full Moon Party. En un moment determinat, jo estava amb la música una mica alta, i de cop vaig escoltar que picaven a la meva porta-finestra. Pensava que algú es venia a queixar per la música, però quan vaig obrir era la veïna de l’habitació 4 que em demanava ajuda perquè no podia obrir la porta. La veritat és que tenia el seu truquillo. S’havia de fer força per ajuntar mes les portes i després girar la clau. Jo ja ho sabia perquè a la meva també passava, per lo que de seguida li vaig poder obrir. Menys mal que no es venia a queixar de res.
Cap a les 23h vaig sopar el menjar preparat comprat al 7-eleven, que per cert, havia de començar a pensar en comprar altres coses i sopar també fora perquè ja portava massa dies menjant pasta deshidratada. El tema era que en aquella habitació s’hi menjava tant be des del balcó mirant el mar i la lluna que costava anar a buscar un restaurant.
I finalment, a les 12 de la nit a dormir, que l’endemà ja arribava el dia de la Full Moon Party, el motiu principal de ser en aquella illa.
Em vaig despertar a les 6 del matí. Tenia previst deixar l’habitació cap a les 8:30h per anar caminant fins al moll i allà agafar el ferri fins l’illa de Koh Phangan. Vaig prendre’m el cafè de cada matí mentre escrivia el diari i mirava correus, em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta, em vaig tornar a dutxar perquè només que estiguis una hora fent coses ja tornes a suar, i cap a les 8:45h anava a fer el check-out. El ferri sortia a les 10h però la companyia demanava d’estar al moll 30 minuts abans. Si sortia amb mes de 30 minuts d’antelació per fer 1 kilòmetre, era per fer-lo ben a poc a poc i no arribar ja completament xop.
M’acomiadava de la dona del resort i d’aquella illa tant especial, emprenent el camí per aquell carrer de poc mes d’un metre d’ample, sense cotxes i a pocs centímetres de la sorra de la platja.
El camí cap al moll va ser relativament fàcil, almenys fins arribar al moll, doncs era el mateix que ja havia fet a l’anada. Un cop al moll la cosa ja es complicava una mica mes degut al munt de gent esperant a la sortida dels seus respectius ferris. De fet, em va costar una mica trobar l’oficina de l’operador ja que era una mica mes enllà del moll principal i no estava gens indicat, havia d’anar preguntant per allà i tots em deien recta, recta. A mes no volia mirar a Google Maps perquè ja tenia indicada la ruta a l’hotel de Koh Pha Ngan, per lo que no volia perdre-la per res. En qualsevol cas i com que anava amb temps, cap a les 9:30h ja estava al moll de la companyia.
Vaig fer el check-in sense problemes i a esperar allà una hora perquè tot i que suposadament la sortida era a les 10, fins les 10:15h no va arribar el barco i fins les 10:30h no acabàvem d’embarcar tots, que per cert, érem un munt, molts mes dels que em pensava. I igual que a l’anada, quasi tots motxillers menys jo. Això si, molt de turista ja begut a aquella hora del matí. Aquestes coses son les que no m’agraden d’aquests llocs, però en fi, a unes illes tant turístiques com aquestes no hi pots esperar res mes. I en qualsevol cas no era algo que es veiés massa, la majoria de turistes eren persones decents.
El barco no era un catamarà com el de Lomprayah però era igual de gran o fins i tot mes, amb 3 cobertes amb molta capacitat i quasi tot ple. També era molt ràpid, no sé si tant com el catamarà però almenys s’hi acostava molt.
Vaig menjar galetes que portava del 7-eleven i vaig escriure el diari durant les dues hores que va durar el trajecte. A mig trajecte va passar un noi oferint tiquets de taxi compartit per portar-te a l’hotel. Jo en aquell moment encara no sabia com anar-hi. Si que sabia que caminant seria massa, doncs eren uns 10 quilòmetres que hauria tardat 2h i mitja sense parar, per lo que s’haurien allargat a mes de 3 hores. El taxi eren 200 bats, uns 5€, preu que em va semblar raonable tenint en compte la distància. Així que sense pensar-m’ho massa el vaig contractar. Era algo que no volia fer, doncs no agafar cap taxi en tot el viatge era un dels reptes que tenia, però en aquella illa, o vas amb taxi, encara que sigui compartit, amb moto o caminant. Així que descartada la segona opció i pràcticament també la tercera, va tocar agafar taxi col·lectiu.
Però aleshores vaig fer el que hauria d’haver fet abans. En qualsevol cas l’error només em va costar 50 bats i en vaig aprendre be la lliçó. Quan ja havia contractat el taxi, se’m va ocórrer mirar la pàgina de Koh Phangan a Wikitravel que ja tenia descarregada i llegir si posava alguna cosa de com moure’s des del moll a la zona nord, on estava el meu hotel, i efectivament ho posava i ben posat, amb un consell que m’hauria anat molt be saber-lo 10 minuts abans. Deia que els taxis al mateix moll podrien costar 200 bats, però que si caminaves 300 metres ja els trobaves per 150 bats. A mes taxis, no taxis col·lectius com el que havia contractat. En fi, que de tot s’aprèn i a partir d’ara cada vegada que hagi de canviar de ciutat llegiré primer be la pàgina de la ciutat o destinació que sigui a Wikitravel o Wikivoyage.
Cap a les 12:30h atracàvem al moll de Koh Phangan. En arribar vaig haver d’esperar ja que la meva maleta va quedar sota de tota la pila de maletes, ben aixafada. Això era algo que m’emprenyava moltíssim, doncs a dins hi tenia coses com el PC que no es poden aixafar i allà ho tenien tot a la pila.
En baixar del barco va ser fàcil trobar el taxi tot i que n’hi havia desenes. Anava amb el tiquet a la mà i un noi en veure’l em va assenyalar cap on anar. Seguint amb el tiquet a la mà, en arribar a un grup de taxis col·lectius aparcats, una noia em va demanar el tiquet i ja em va indicar a quin taxi pujar. Vaig ser el primer en arribar, tot i que de seguida ja van arribar dues noies mes, després dos nois francesos i finalment un noi i una noia mes. Aquests taxis son un espectacle, doncs son com camionetes sense parets i dos bancs, un a cada lateral, amb una capacitat aproximada de 10 persones. Però evidentment molt mes incòmodes que les minivans, que tenen seients normals.
Els trajectes per aquestes illes eren una passada. Aquí tornava a ser una carretera paral·lela al mar amb unes vistes fantàstiques. Penya-segats increíbles acabant en un mar turquesa ple de peixos i altres animals exòtics. Per la resta, doncs una mica mogut. La taxista anava molt ràpid i la carretera era força irregular a part de ser en pendent tota l’estona. Tot plegat sumat a lo incòmode que eren aquells taxis, amb uns bancs durs havent de recolzar l’esquena en una paret irregular i plena de barres de ferro.
Però el pitjor de tot va ser que la taxista em va deixar a 1,5 quilòmetres del meu hotel. Quan vaig contractar el taxi en el barco, vaig dir-li al noi que anava a prop de Secret Beach, però li vaig ensenyar a Google Maps exactament on anava, que era quasi 2 quilòmetres mes al nord, a Secret Place que era el nom del resort. Ell va dir que si tot i que no podíem comentar-ho massa perquè el seu anglès era massa bàsic. Al final va posar Secret Beach al tiquet i es va quedar tant ample, però és clar, a sobre ho va escriure en tailandès per lo que jo no podia saber què posava.
I per acabar de complicar-ho, em fallava el GPS. Ja des del dia que marxava de Bangkok, per tan ja feia mes d’una setmana, que notava que el GPS no m’ubicava be si no estava connectat a Internet, que era sempre que estava fora de l’hotel. Tenia els mapes descarregats per lo que la connexió no hauria de ser un problema. Fins i tot, tot i estar connectat, moltes vegades tampoc m’ubicava. Aquest era un dels principals problemes que tenia, doncs jo puc anar per qualsevol lloc del mon però sempre i quan tingui GPS, sinó vaig mes perdut que un esquimal pel desert.
Sortida de Nat Resort a Koh Tao i arriba a Secret Place de Koh Pha Ngan
Així doncs, durant tot aquell trajecte el GPS del mòbil no em va ubicar per lo que vaig fer-lo tot amb el taxi sense saber per on anàvem, per lo que tampoc podia dir-li res a la taxista. A mes jo pensava que ella sabia perfectament on anava, doncs li havia ensenyat el mapa al noi del barco.
La qüestió és que en un moment donat la taxista em va dir que ja havíem arribat on jo anava. Vaig baixar, em vaig acomiadar d’ella i de la resta de passatgers i vaig veure que efectivament hi havia un cartell que posava Secret Beach. Allà, un cop ja parat i el taxi havent marxat, durant un moment el GPS em va ubicar i va ser quan vaig veure que encara estava a 1,5 quilòmetres de l’hotel. No pot semblar massa, però això representava mitja hora caminant per una carretera de pujades i baixades sense voral arrossegant la maleta i amb la calor terrible de sempre, i a mes després d’haver pagat 200 bats per tal que em deixessin a la porta de l’hotel. Arribo a tenir el noi del barco allà davant i li hauria donat un cop de puny.
Però en aquell moment no calia pensar-hi mes i començar a caminar per fer els quasi 2 quilòmetres el mes ràpid possible. I la veritat és que els vaig fer mes ràpid del que creia tot i que sense el GPS era complicat, però en fi, quasi tot el camí era seguir la carretera fins a la part final que havia de girar un carrer que portava directament a la platja. Allà va ser una mica mes complicat però amb l’ajuda de treballadors de restaurants i altres hotels finalment vaig trobar el resort, que era mes impressionant del que creia. La caminada havia valgut molt la pena.
Tot el resort estava al llarg de la platja, de fet per arribar a la recepció del resort s’havia de caminar per una petita passarel·la de fusta que estava literalment sobre el mar de tant a primera línia de mar que estava.
De totes maneres, mentre caminava per la passarel·la encara no estava segur que fos allà, ja que el resort es deia Secret Place però jo el vaig reservar per Airbnb i allà no posava aquest nom. Però quan vaig arribar, un noi tailandès em va preguntar, li vaig dir el nom de l’amfitrió que posava a Airbnb i em va dir que si, que era allà. Jo flipava, vaya resort havia reservat. I no era car, doncs en aquests viatges tant llargs intento no gastar mes de 10€/nit en allotjament.
El noi tailandès em va dir que segués a una taula de la terrassa que hi havia allà pràcticament sobre el mar i em va portar una beguda que vaig preguntar que era però era un nom tant estrany que no m’hi vaig quedar. En qualsevol cas portava alcohol i estava molt bo. De seguida va venir l’amfitrió i em saludar a la vegada que em preguntava si tenia alguna pregunta o volia ja anar a l’habitació. Li vaig dir que ja volia anar a l’habitació doncs m’havia de dutxar urgentment. Em va comentar que jo havia reservat un bungalow a 200 metres de la platja però que també tenien disponible una habitació a primera línia de mar per 150 bats mes al dia, i que si volia m’ensenyarien tan el bungalow com l’habitació i que decidís. Em va semblar be i vaig anar amb el noi tailandès a veure primer el bungalow.
El bungalow efectivament no estava a la zona on hi havia la recepció i la resta del resort. Estava caminant endins i ni tan sols es veia el mar. A mes just davant estaven fent mes bungalows per lo que les vistes eren unes obres. Quan encara no havíem ni vist l’habitació ja li vaig dir al noi que segurament em quedaria amb l’habitació. Així que vam fer quasi tot el camí de tornada per anar de nou a la platja on hi havien les habitacions. Aquestes eren una renglera de 5 habitacions adossades just a la platja i amb un balcó que a mes era per on s’hi accedia, doncs les portes de les habitacions feien a la vegada de gran finestral i que a la vegada donava a la platja, per lo que des del llit podies veure la platja. Simplement eren una passada. A mes per dins també estaven molt millor que els bungalows, però el que realment impressionava era la seva ubicació i que tot el frontal de l’habitació fos una gran finestra amb vistes al mar. Realment davant ja no hi havia res mes, a part d’uns arbres que la veritat és que si no hi fossin no passaria res, doncs tapaven massa la vista, però en qualsevol cas eren arbres i no cap edifici.
Així que vam tornar a la recepció, vaig pagar els 600 bats de sobre-cost per les 4 nits i em va ajudar a portar l’equipatge fins l’habitació, que a mes ja havia engegat l’aire condicionat al ensenyar-me-la per lo que va ser entrar i sentir-me a la glòria.
Primer em vaig dutxar i després vaig sortir 5 minuts al balcó a seure una estona simplement mirant cap al mar. Quina meravella i quina tranquil·litat, doncs a altres llocs pots trobar quelcom similar, però no a aquest preu i amb aquesta tranquil·litat. A diferència de Koh Tao, aquí el turisme es veia més moderat, ni tant, ni tant alcohòlic, ni tant motxiller.
Vaig baixar a comprar aigua i una cervesa a un supermercat que hi havia just a sota de les habitacions, però estava tancat. Així que vaig anar a un altre a pocs metres, pràcticament dins el mateix resort, i tot plegat era caríssim. Una aigua 25 bats i una cervesa 60, quan fins i tot a Koh Tao, en un 7-eleven, estaven per 48. Així que només vaig comprar l’aigua i la cervesa sense mirar res mes, doncs per la tarda ja buscaria un 7-eleven que son molt mes barats i tenen el mateix. Això si, segurament quedaria lluny perquè en aquella zona només hi havia un local de lloguer de motos, algun restaurant i una agència de tours.
Després ja vaig anar a buscar el primer lloc on dinar a Koh Phangan, doncs ja eren les 15h. Vaig mirar els 2 restaurants del costat (o dins) del resort i em van semblar massa pijais, d’un estil que no m’acaba d’agradar, doncs son restaurants només per turistes. Així que vaig caminar uns 100 metres fins al Little Mexico que havia vist al venir i que estava quasi a la carretera. Però al mirar la carta vaig al·lucinar. Era un restaurant mexicà però amb preus europeus. No pensava pagar fins a 4 o 5 vegades mes per tacos o burritos que al cap d’un mes m’afartaria de menjar a Mèxic mateix. Així que tot i que m’hauria fet gràcia, vaig seguir caminant poc mes de mig kilòmetre fins arribar a la carretera on el primer restaurant que vaig veure va ser el Fatman. Aquest també era mes car de lo normal però almenys servien menjar tailandès. A mes, semblava que no però ja estava a 10 minuts caminant de l’habitació.
Estava totalment buit, suposo que per l’ubicació i sobretot per l’hora, doncs ja tothom havia dinat. Vaig demanar arròs basil amb chilli i porc. Un plat similar a un lloc menys turístic hauria costat uns 40 o 50 bats, i aquí 110. En qualsevol cas son uns 3€ i la veritat és que estava molt bo i molt ben presentat, molt mes que als llocs on el venen per 50. I de fet com ha de ser, ja que si pagues mes almenys que sigui per alguna cosa. A mes el restaurant estava molt be. Era familiar però ben decorat i molt agradable. Lo dolent els bitxets que hi havia per tot arreu, dragonets, aranyes i fins i tot centpeus caminant per sota la taula. A mi em feia una mica d’angúnia però si vas a llocs com aquests t’hi has d’acostumar vulguis o no, així que simplement anava controlant que el centpeus no em pugés per la cama i ja està, perquè la resta de bitxets ja s’aparten sols.
Vaig dinar molt be la veritat, el plat estava molt ben preparat i la carn de porc molt ben feta. Quan vaig anar a pagar, el senyor em va interessar per què feia allà, suposo que al veure’m sol li va cridar mes l’atenció. Em va preguntar lo típic, d’on era, quants dies m’hi estava, a on, etc., i com tothom amb molta amabilitat i un gran somriure. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a l’hotel a dormir una estona per tal d’estar ben despert cap ales 18:30h quan es comencés a pondre el sol. Així que cap a les 16:30h vaig anar a fer la migdiada fins les 18:15h que m’havia posat el despertador perquè sinó hauria dormit moltes mes hores degut a què aquell dia m’havia despertat aviat i estava certament cansat, doncs aquests trajectes, tot i que vagis assegut, amb la calor, arrossegant la maleta amunt i avall del barco i més els dos quilòmetres caminant fins l’hotel, al final tot plegat es nota.
Em vaig despertar gràcies al despertador perquè de fet va estar sonant uns minuts abans que em despertés. Vaig mirar per la finestra i ja es veien els típics núvols prims que acaben apareixent sempre a aquesta hora per molt sol que hagi fet durant tot el dia i que t’acaben tapant la posta de sol.
Em vaig prendre un cafè mentre mirava per la finestra fins a les 18:45h que vaig sortir el balcó. El sol es veia una mica però es tornava a amagar de seguida darrere els núvols. Els últims 15 minuts de la posta ja va quedar amagat i no es va veure el tram final, tal qual com tota l’última setmana que portava intentant veure la posta del sol a la platja.
Amb la decepció un dia mes, tot i que ja m’hi estava acostumant, vaig mirar correus, em vaig dutxar per tercera vegada en aquell dia i vaig anar a comprar al 7-eleven mes proper que vaig trobar per Google Maps, que de fet no estava massa mes lluny que el restaurant al que havia anat a dinar. I va ser un descans, perquè la primera cerca que havia fet, l’havia feta ràpida i sense connexió i em deia que el mes proper estava a 21 quilòmetres, així que perfecte.
El problema principal era que s’hi havia d’arribar per la carretera, quasi 10 minuts caminant-hi de nit i sense cap llum. Però no era l’únic, em vaig creuar amb vàries persones que també hi anaven. A mes quasi no passaven cotxes i anava amb la llanterna del mòbil engegada per tal de ser mes visible ja que en alguns trams la llum era inexistent.
El que faltava saber és com serien els preus del 7-eleven a Koh Phangan, i van resultar ser un entremig entre els preus continentals i els preus de Koh Tao, per tant mes barats del que havia estat pagant en els últims 4 dies i molt mes barats que el Big K on havia comprat l’aigua i la cervesa feia poques hores.
Així que vaig comprar mes aigua i sopar per aquella nit, doncs segurament acabaria sopant cap a les 23h i vaig caminar una mica mes per la carretera per investigar què mes hi havia, sobretot restaurants, doncs a diferència de tots els llocs on havia estat fins aleshores, allà n’hi havia pocs. I de fet no en vaig trobar cap mes, així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap a la zona del resort.
Vaig estar fins cap a les 22h per la platja just davant de l’habitació on cada vegada s’hi respirava mes tranquil·litat. A diferència de Koh Tao aquí hi havia menys animació nocturna. Tot i que aquesta és la illa de la Full Moon Party, això no vol dir que tota l’illa sigui de festa i alcohol, cosa que s’agraeix. De fet cap a les 22:30h fins i tot ja tancaven molts dels restaurants que podia veure des de l’habitació i la zona quedava buida de gent. De totes maneres aquesta no era una zona masificada, mes aviat tot el contrari, doncs amb només dos resorts i algun restaurant, aquest era un lloc força aïllat i amagat, de fet el nom ho deia tot, Secret Beach, doncs realment semblava un lloc secret i fins i tot donava certa sensació de privilegi o exclusivitat ser en aquell resort.
Cap a les 23h vaig sopar a l’habitació, com ja era habitual així com el que menjava, pasta amb peix en llauna. Pot semblar cutre però la veritat és que tant la pasta com el peix estaven mes bons del que semblava. Tot plegat mentre mirava “La que se avecina” com també ja era habitual.
I a les 00:30h vaig anar a dormir amb aire condicionat per primera vegada des de que era a Tailàndia. Quina diferència i que ve vaig dormir! Aquest ja era el setè hotel en el que dormia en aquest viatge i probablement el millor fins aleshores, tan per la ubicació com pels serveis. A mes, aquest resort estava especialment pensat per treballadors digitals nòmades, una forma de vida cada vegada mes estesa entre aquells que tenim la sort de poder treballar amb només un PC i connexió a Internet des de qualsevol lloc del mon. Doncs aquest resort ja s’anunciava per aquest tipus de treballadors, i ara que hi era, podia veure el perquè. Per començar la connexió a Internet mes ràpida fins aleshores, i això que estàvem a una illa. L’habitació ben preparada per poder-hi treballar així com a la terrassa del resort amb taules individuals reservades per la gent que hagués de treballar amb unes fantàstiques vistes al mar. Què mes es pot demanar? En aquell moment, jo res mes.
Aquest dia a les 4 de la matinada ja estava despert suposo que per haver dormit unes 7 hores i no aguantar mes la calor. Ja m’estava be aixecar-me a aquesta hora perquè era quan Internet anava millor i amb diferència, de fet per la nit era l’únic moment en què em podia connectar des del portàtil, ja que el tenia dins l’habitació on encara arribava pitjor que al balcó on m’hi connectava amb el mòbil.
Així que vaig aprofitar aquest breu espai de temps en què encara es podia fer algo per Internet per mirar el tema dels trasllats entre les illes de Koh Tao (on era ara), Koh Phangan i Koh Samui, les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria. Finalment vaig veure que no seria tant fàcil arribar als hotels de les altres dues illes com ho havia sigut arribar al resort on era ara, que estava a només 1,5 quilòmetres del moll. De fet, a la següent illa que aniria, a Koh Phangan, no hi havia mes opció que arribar al moll que quedava a 4,3 quilòmetres de l’hotel que havia reservat, un hotel que ja no podia canviar i que a mes tampoc volia perquè eren uns bungalows molt a prop de la platja Secreat Beach que està encarada a l’oest per poder-hi veure les postes de sol. Així que vaig reservar el ferri a Koh Phangan que era ja per l’endemà per 360 bats, uns 10€, no vegis. Això si, seria en el catamarà ràpid que en dues hores hi arriba.
Vaig intentar buscar les millors opcions per anar des del moll de Koh Phangan a l’hotel però la informació era molt escassa i tota en la mateixa direcció: un taxi. A aquestes illes no hi ha busos de línia o coses similars. El més semblant son els taxis col·lectius, una espècie de ranxeres on darrere hi caben unes 10 persones ben juntetes i va seguint una ruta que més o menys s’adapti als passatgers. Per lo que la idea era arribar al moll i allà mirar quines opcions hi havia. En el pitjor dels casos aniria fins l’hotel caminant, total seria poc mes d’una hora. Si ho volia evitar era per la calor que faria i que dificulta enormement qualsevol caminada i més amb la maleta.
El problema va venir quan vaig anar a reservar el trajecte de Koh Phangan a Koh Samui que seria per al cap de 4 dies. Aquí hi havia l’opció del ferri normal que només costava 150 bats (4,30€) però que em deixava massa lluny de l’hotel. El que m’estalviaria amb el ferri ho hauria de pagar amb taxi. L’altra opció era el catamarà que costava 300 bats però que em deixava en un port que quedava molt més a prop de l’hotel. Però a més l’hotel que havia reservat estava a Chaweng, una de les platges amb més festa però que dóna a l’est, per lo que no veuria la posta de sol. Per tot plegat vaig mirar si hi havia hotels a la costa oest, a prop del moll i que fossin més barats. En vaig trobar un però en el moment que escric aquest post encara no ho tinc decidit.
A les 6 del matí ja es començava a notar un alentiment en la connexió per lo que vaig aprofitar per dutxar-me, prendre un altre cafè, escriure el diari i preparar-me per sortir a donar una volta. Pel matí aniria a passejar prop de l’hotel i al per la tarda a un mirador de l’illa a quasi 5 quilòmetres de l’hotel però amb bona part del camí de pujada.
A les 8 del matí anava cap a la platja on a aquesta hora hi podia estar pràcticament sol i la calor encara era prou soportable. Abans però vaig deixar la roba a la bugaderia del mateix hotel ja que l’endemà marxava. Si, feia tot just 4 dies de l’última bogada però és que com a mínim utilitzava dues samarretes al dia. Aquí, totes les bugaderies que vaig veure costaven 50 bats per kilo, una mica més que a altres llocs de Tailàndia degut suposo a lo car que es obtenir l’aigua. La dona em va dir que la roba estaria a les 17h per lo que tindria temps per fer la maleta i anar a dormir aviat.
Em donava la sensació que la marea cada dia era més alta, doncs s’havia menjat més de la meitat de platja deixant una imatge encara més maca que de costum gràcies a la poca profunditat de l’aigua i els reflexos de la llum del sol. La tranquil·litat i pau que es respiraven t’absorbien i et relaxaven de forma inmediata. Era la millor manera de desconnectar completament i simplement mirar al mar sense pensar en res. Vaig estar allà entre palmeres i sorra fina fins cap a les 10 del matí que vaig anar a fer un esmorzar com els tailandesos, és a dir, un plat ben contundent de pasta i carn, tot i que per mi ja seria el dinar, doncs ja feia quasi 7 hores que m’havia despertat!
Vaig anar al mateix restaurant que els dies anteriors, de fet de restaurants locals no n’hi havia cap de millor i els altres eren per guiris, als que no vaig mai. Aquesta vegada vaig demanar Padthai amb porc. Semblaven com tallarines amb ceba, pastanaga i altres verdures i tot plegat barrejat amb la carn de porc. I com sempre, alguns trossos de cogombre, que encara no he entès perquè en posen a tots els plats, literalment. Estava bo com tot però el que més m’havia agradat va ser el del dia anterior, l’arròs basil amb ou i carn de pollastre o de porc. El plat va costar 70 bats (2€) tot i que diria que a la carta posava 60. No vaig dir res perquè de fet ja m’estranyava que fossin 60 bats quan normalment tots costaven com a mínim 70.
I cap a les 11h vaig tornar a l’hotel a descansar una estona. Encara no era ni migdia i ja anava a fer la migdiada. De fet aquest horari m’agradava mes perquè podia aprofitar les millors hores de connexió a Internet i passejar quan la calor encara no era insoportable.
El resort era molt tranquil, de fet només s’escoltaven els ocellets, per lo que era fàcil dormir a qualsevol hora.
Cap a les 14h em vaig despertar, em vaig dutxar i vaig prendre un cafè mentre escrivia aquest diari. Ara si que la connexió anava fatal, per lo que vaig aprofitar per escriure el diari una bona estona. Aquella tarda volia anar a un mirador que quedava al sud de l’illa i a l’interior, per on encara no havia anat. Eren poc més de 4 quilòmetres per lo que seria una hora llarga caminant. Volia esperar a què fossin cap a les 16h perquè no piqués tant el sol però vaig haver de sortir ràpid ja que a les 17h havia d’estar a l’hotel per recollir la roba, doncs a les 17h ja tanquen la recepció i havia de fer la maleta aquella mateixa tarda.
Així que a les 14:45h sortia de l’hotel en direcció al mirador. Havia d’arribar a la mateixa carretera per la que havia anat el dia anterior fins a l’illa de Koh Nang Yuan però ara en direcció contrària. Vaig arribar a al carretera passant per un petit, molt petit, mercat que encara no havia vist, i vaig començar a caminar pel voral.
Però quan no havia caminat ni un kilòmetre per la carretera sense voral, m’ho vaig pensar millor i vaig tornar enrere, no em veia capaç de fer tot aquell camí per la carretera. Per aquell tram hi passaven mes cotxes que pel tram del dia anterior, segurament degut a què quedava entre el moll i la zona dels hotels. De fet, tot i que els cotxes s’apartaven molt, ho veia una mica perillós. A mes quasi tot el camí era de pujada i la calor a aquella hora era simplement insoportable. Agafar un taxi per allò no valia la pena ja que l’excursió perdria la meitat de la seva gràcia. Així que vaig donar una volta per aquella zona que encara no havia vist però fora de la carretera i per l’ombra.
A part de que fer l’excursió en taxi no tenia massa sentit, un dels meus objectius en aquest viatge era justament no agafar cap taxi, que sembla fàcil però no ho és. Fins aleshores ho havia aconseguit i ja feia 3 setmanes que estava de viatge, però en el moment que escric aquestes línies, n’acabo de reservar un, mes o menys. Ja s’explicarà en el següent post.
Al cap d’una estona, vaig comprar una cervesa i me la vaig prendre a l’ombra d’una palmera de la platja. Em vaig dedicar a passar una estona tranquil·la enmig del paradís, algo que de tan en tan va molt bé i més després de 3 setmanes sense parar.
Així doncs, vaig passar d’haver de caminar durant quasi 3 hores fent una excursió fins a un dels punts mes elevats de l’illa, a quedar-me estirat a la platja a l’ombra d’una palmera amb una cervesa i mirant al mar. Em sabía greu no haver anat al mirador, però ara que era allà, ho preferia a haver d’estar caminant muntanya amunt.
A les 17h vaig anar a recollir la roba de la bugaderia que ja tenien preparada i que em van donar sense quasi ni presentar-me, després al 7-eleven a comprar el sopar per aquella nit i després a preparar ja la maleta. Fer la maleta era una de els coses que menys m’agradava i que em veia obligat a fer cada pocs dies. Ja procurava no desfer-la massa per tal de en uns 30 minuts ja tenir-ho tot preparat. A mes, després de tantes vegades d’haver-la fet, el procés era cada vegada mes ràpid, doncs tot anava sempre al mateix lloc.
A les 18h ja ho tenia tot fet i vaig tornar a la platja per quedar-m’hi fins la posta de sol, tot i que com ja era habitual, van aparèixer els núvols prims de sempre que varen ben bé l’última mitjà hora del capvespre. El meu últim dia a Koh Tao i el setè intentant veure la posta de sol al mar i encara no n’havia pogut veure cap de completa des de la platja.
Així que a les 19h vaig tornar al bungalow sense haver vist un dia mes la posta de sol. Vaig tornar a mirar una mica com anar l’endemà des del port a l’hotel de Koh Phangan, que no era fàcil, doncs estava a 4 kilòmetres d’on em deixaria el ferri i no hi havia gens d’informació de cap transport públic. Si que es parlava de taxis col·lectius que recollien a uns 10 passatgers al mateix moll i feien rutes mes o menys fixes cap als llocs mes habituals de l’illa, per lo que segurament aniria amb un d’aquests taxis col·lectius. Era això o caminar.
Vaig acabar de recollir les coses, vaig sopar mirant Netflix i vaig anar a dormir ben aviat, cap a es 20:30h, tot i que fins les 21h passades no em vaig adormir per culpa de la calor. La intenció era despertar-se l’endemà com a molt tard a les 6 del matí i anar a fer el check-out cap a les 8:30h.
Arribava el final de la meva estada a Koh Tao, l’illa dels motxillers, quedant-me amb una millor sensació de la que m’esperava, doncs l’illa no estava saturada de turistes i tots eren molt respectuosos. L’illa molt neta, molt salvatge i la zona d’hotels una de les mes originals que havia vist mai. Koh Tao m’havia sorprès molt gratament.
Em vaig despertar a les 6 del matí després de dormir les 8 hores de rigor però despertant-me per la nit mes vegades del que seria normal degut suposo a la calor. Tot i el ventilador, la calor dins l’habitació era terrible, de fet quasi que l’aire del ventilador era calent. Aquí la calor ja era com al nord, ja que a diferència de Koh Lanta, al mar d’Andaman, la temperatura per la nit era una mica mes agradable. Aquí per la nit podies suar perfectament com si fossin les 12 del migdia.
Com cada matí em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig escriure el diari i vaig mirar com anar el mes a prop possible de l’illa de Koh Nang Yuan, un dels llocs mes fotografiats de Tailàndia i que queda al nord-oest de Koh Tao, a uns 2 quilòmetres i mig del meu hotel, per lo que hi aniria caminant, doncs només hauria de fer-ne 2 ja que no tenia intenció d’arribar fins la mateixa illa, sinó a la part de la costa que quedés mes a prop.
Aquesta illa es podria dir que realment no ho és ja que està unida a Koh Tao per una línia molt fina de sorra que fa de platja unint totes dues illes. Però quan la marea puja, aquest camí de sorra queda tapat fent que semblin dues illes separades. En qualsevol cas és una passada i segurament ja n’hauràs vist alguna foto. No envà, és una de les platges mes fotografiades de Tailàndia.
Per arribar-hi no tenia pèrdua possible. Tan sols hauria de seguir la carretera paral·lela a la platja i caminar-hi cap al nord durant poc mes de 2 quilòmetres. Hauria d’anar en direcció contrària al moll per lo que veuria zona encara desconeguda. De fet, pràcticament que arribaria a la punta nord de Koh Tao, doncs aquesta illa és molt petita.
Vaig mirar alguns correus, em vaig preparar i a les 8 del matí ja vaig sortir per evitar la calor extrema del migdia, tot i que a aquella hora ja feia molta calor. Vaig sortir al carrer de vianants de davant l’hotel i vaig caminar en direcció nord, passant per la resta de resorts i restaurants que encara no havia vist fins arribar a la carretera, doncs aquell carrer de vianants allà ja acabava i donava directament a la carretera que passava a recórrer junt a la platja. Però és clar, la carretera tot i ser només d’un carril per sentit, quasi no tenia voral i no estava massa pensada perquè hi caminin vianants, de totes maneres s’hi podia anar ja que d’espai n’hi havia una mica, passaven pocs cotxes i els que passaven ja es preocupaven d’apartar-se una mica.
Era sorprenent doncs, els pocs cotxes que hi havia. Només podien circular per aquesta carretera i realment en passaven ben pocs tenint en compte que no podien passar per enlloc mes.
I així vaig recórrer els 2 quilòmetres de carretera amb pujades i baixades incloses, quasi 45 minuts des de la sortida de l’hotel. Evidentment ja vaig suar tot el que podia suar quan arribava al punt que mes a prop queda de l’illa de Nang Yuan però encara estant a l’illa de Tao.
No es veia tant be com pensava, una llàstima, tot i que la vaig poder veure. Vaig pujar per un caminet que semblava que anava a un punt mes alt però quedava tallat ja que conduïa directament a un hotel en construcció. Tampoc podia investigar massa perquè tots els caminets que deixaven la carretera tenien un èndent de mes del 40%, fent que fos realment cansat caminar-hi.
Tot i així valia la pena per la vegetació de l’entorn i els penya-segats d’aquella zona de l’illa. A mes m’havia allunyat de la zona mes turística de l’illa per lo que vaig poder veure per fi algo de vida local, per cert, molt sorprenent. Cases de fusta encara mes precàries que les que havia vist a Koh Lanta, cosa molt sorprenent veient com és la zona turística de l’illa, doncs a menys de 2 quilòmetres la cosa canvia totalment. De fet hi havia alguna casa que ni tan sols tenia parets i veia com els propietaris agafaven l’aigua d’alguna espècie de font natural que queia de la muntanya. Si als hotels ja els costa tenir aigua corrent, no vull ni imaginar el que els deu costar als habitants de l’illa.
Així doncs, pel que semblava, tots els hotels, turistes i millors serveis, es concentraven al llarg de poc mes d’un quilòmetre al llarg de la platja a banda i banda del moll. Mes enllà quasi no hi havia cap hotel, ni turistes ni pràcticament habitants. De fet es veia que fora de la zona turística, la vida era molt complicada per la falta de serveis bàsics. Allà on era ara semblava un parc natural i amb aquella fantàstica vista d’una de les illes mes fotografiades del mon.
Al cap d’uns 30 minuts de ser per la zona vaig emprendre el camí de tornada que havia de ser per la mateixa carretera, doncs no n’hi havia cap altra, per lo que veuria el mateix que ja havia vist. És lo que hi ha.
El camí de tornada, com ja em solia passar, se’m va fer mes curt, suposo que per ja saber quant de tros era i ja tenir-ho clar des del començament. Pel camí, poc abans d’arribar a l’hotel vaig comprar una cervesa per prendre al balcó de l’habitació on s’hi estava mes fresquet i després dutxar-me una altra vegada. El balconet de l’habitació estava a la mateixa entrada per lo que donava al pati del resort davant dels altres bungalows i amb la platja a la dreta. Era un lloc molt agradable on t’hi podies passar hores.
Un cop arribes a la zona turística, t’has de fixar be per on vas perquè arriba un punt que tot sembla igual. De fet, jo em vaig passar l’hotel en mes d’una ocasió després d’anar a comprar o a donar una volta, doncs al final quasi tot eren bungalows i restaurants i fins que no et coneixies be la zona era molt fàcil despistar-te. En aquesta ocasió, i degut a què venia per la zona que menys em coneixia, em vaig passar mes de 30 metres fins arribar al ressort del costat i veure que ja m’havia passat.
Vaig arribar a l’hotel cap a les 10:30h i tot i que encara era aviat per prendre una cervesa jo ja feia hores que estava despert, i amb aquella calor no venia de gust res mes que una cervesa ben freda. A mes, prendre’s una cervesa al balcó del bungalow era un plaer difícil de descriure.
La dona del resort saludava amb un gran somriure cada vegada que passava per davant de l’habitació seguint així amb la tendència general a Tailàndia. Salutacions amb somriure sempre.
Poc després de les 11 del matí ja anava a dinar, o mes aviat a esmorzar-dinar. De fet els tailandesos a les 8 del matí ja estan menjant-se un plat com el que a Catalunya ens mengem a les dues del migdia per dinar, per lo que tots els restaurants ja tenen la cuina preparada des de bon matí per donar-te un bon plat d’arròs amb carn o el que vulguis, ja que de fet és lo normal.
Vaig anar al mateix lloc on vaig dinar el dia anterior per la seva relació qualitat-preu, a mes ben situat, al mateix carrer de vianants de sempre i a prop de l’hotel. Conforme anava coneixent mes aquell carrer i el seu voltant, cada vegada m’agradava mes tot el seu estil i ambient. Realment no donava la sensació de ser enmig d’un munt d’hotels i resorts sinó que mes aviat semblava que tot plegat fos un únic hotel amb la platja a mig metre i aquell carrer per anar d’una banda a l’altra. Al final no hi passaven cotxes i acabaves coneixent al dels massatges, al del 7-eleven, al dels pinxos de carn, als ostes d’aquell hotel o els del bar musical. Al final tota aquella zona amb mes de 10 hotels i resorts acabava semblant una gran família on tothom es coneixia. Era algo que no havia vist mai enlloc.
Aquesta vegada vaig demanar arròs estil basil amb pollastre, ou i verdures. L’estil basil és una manera que tenen de fer l’arròs el qual queda com enganxat però no pastós, de fet queda grenyal i molt bo. És igual com el fan a llatinoamèrica, almenys a Mèxic, Equador i Perú. És mes, l’únic lloc on he vist que es fa diferent és a Espanya.
Tot plegat estava molt bo i picant com sempre. Aquesta vegada va costar 80 bats per lo que ja quedaven lluny aquells plats per 40 bats de Bangkok. Ara estava en una de les zones mes turístiques de Tailàndia i es notava. I no només per ser una zona turística, sinó amb molts problemes per a fer-hi arribar qualsevol mercaderia. De fet, es podria dir que encara era prou barat tenint en compte les circumstàncies.
En acabar vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada fins cap a les 14:30h que em vaig despertar.
Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè i vaig aprofitar per deixar constància com a valoració a Booking que l’hotel de Bangkok, el New Siam I, em va cobrar 45 bats mes per dia per haver arribat un dia tard de la data prèviament reservada, degut a un endarreriment en el vol de Norwegian. Tan els va donar que la resta de la reserva fos la mateixa, per fer el check-in un dia mes tard, 6 dies a 45 bats mes per dia. En qualsevol cas Norwegian, segons el que havia buscat per Internet, m’hauria de recompensar amb uns 400€ per les mes de 4 hores d’endarreriment del vol.
Després vaig sortir a passejar per la platja com el dia anterior però aquesta vegada des de l’alçada de l’hotel i cap al sud, en direcció al moll. Aquesta part de la platja també és molt maca i amb resorts, restaurants i terrasses a primera línia.
A aquesta hora era molt mes agradable passejar-hi ja que el sol no picava tant tot i estar mes sobre la platja, doncs en dues hores ja s’amagaria darrere el mar. El mar estava molt tranquil i amb poca gent a la platja. A diferència del que em pensava, tampoc hi havia tant turisme a Koh Tao. Evidentment mes que a Koh Lanta o Krabi però fins i tot em donava la sensació que aquí es controlava el número de turistes a l’illa. No envà, la zona d’hotels, que era allà on estava, tampoc tenia tanta capacitat com podria semblar. La majoria d’hotels eren bungalows i els altres no tenien mes de 3 plantes, per lo que la densitat de població era realment baixa. I això ho notava ara passejant per la platja on s’hi estava realment be i molt tranquil. A mes, 0 nens.
Cap a les 18h vaig anar a prendre una cervesa a una de les terrasses que hi havia a la mateixa platja ja veien el sol ben a prop del mar. Aquest dia era el que mes probabilitats hi havia de veure la posta des de que estava a Tailàndia. La sensació d’estar veient el sol ponent-se darrere el mar del Golf de Tailàndia assegut a la platja amb una cervesa era indescriptible. Això si, la cervesa va costar 70 bats (2€), el doble que en un 7-eleven. Tot i així era ben poc a canvi de ser allà en aquell moment.
Però com sempre els núvols prims a l’horitzó anaven tapant i destapant el sol, per lo que un dia mes semblava que la posta, en el millor dels casos, es veuria a mitges.
Em va semblar que hi havia marea i que era alta, doncs hi havia menys tros de platja que el dia anterior. No sabia que en aquella zona hi havia marees i quan no estàs acostumat a veure’n fa certa gràcia. I a mes això feia que encara hi hagués mes metres d’aigua poc profunda, de fet hi havia gent prenen el sol a 10 metres endins del mar, doncs tot i ser a uns 10 metres, l’aigua no tenia ni un pam de profunditat. Les barquetes dels pescadors ara quedaven mes endins i el sol es reflectia a bona part de la platja, regalant així una imatge inoblidable.
Cap a les 18:20h vaig marxar del bar per buscar un lloc per seure a la platja i allà em vaig quedar ja per veure el tram final de la posta de sol, que anava apareixent i desapareixent darrere els núvols prims. No era l’únic admirant un dels espectacles naturals que amb mes freqüència es dóna, altres persones s’anaven aplegant per veure els últims minuts de claror diurna.
El sol va aparèixer uns minuts d’entre els núvols però a les 18:40h, 20 minuts abans de la posta total darrere el mar, ja va quedar amagat pels núvols prims i ja no va tornar a sortir. Aquest era el dia que mes a prop va estar de veure’s la posta fins al final però tampoc va ser possible. Almenys la imatge va ser prou bona i el paisatge molt bonic. Em quedava una posta de sol mes a Koh Tao, a veure si l’endemà es podria veure completament.
Un cop fosc, vaig fer una última passejada pel carrer de vianants paral·lel a la platja i que de fet era l’únic carrer pel qual es podia passejar, fins cap a les 19:30h. Tot i ser una illa majoritàriament amb turisme motxiller i jove, l’oferta d’oci nocturn era escassa degut a què no és això el que busquen la majoria de turistes que van a Koh Tao. Busquen un ambient ,es hippy i fer activitats aquàtiques com el busseig, doncs Koh Tao és perfecte per a practicar-lo. Així doncs, només un parell de locals al llarg del carrer de vianants oferien sessions de música electrònica fins cap a les 12 de la nit. Ara ja n’hi havia un obert i realment estava molt be. Una pista de ball amb piscina inclosa a primera línia de mar.
Després vaig tornar a l’hotel a sopar. Una altra cosa bona d’aquell lloc, és que tot quedava a prop. Tot plegat era com un complex format per resorts, restaurants i bars on es podia arribar a tot arreu caminant i sense patir pels cotxes. Motos si. Així que en poc mes de dos minuts vaig arribar al meu bungalow.
Com acostumava a fer, vaig sopar a l’habitació mentre intentava mirar les notícies. I dic intentar perquè era molt complicat veure res en streaming per lo dolenta que era la connexió a Internet, molt lenta i de tan en tan simplement es tallava. En fi, ja se sap. No es pot pretendre en una illa tan salvatge i on ni tan sols hi ha subministraments o infraestructures bàsiques, que tinguin fibra òptica.
Cap a les 20:30h sopava i poc després anava a dormir sense problemes gràcies a la caminada que havia fet aquell dia i haver-me despertat a les 6 del matí. Aquí ja havia de vigilar amb els mosquits, doncs fins aleshores no havien suposat cap problema. Ara que ja estava al Golf de Tailàndia amb la meteorologia adients pels mosquits, començava a rebre les primeres picades per lo que vaig haver de treure el repel·lent de la maleta.
Aquest dia tenia un trajecte relativament llarg en què hauria de combinar un bus i un ferri. Lo bo és que tot ho tenia reservat amb la mateixa companyia per lo que almenys no m’hauria de preocupar de si el bus arribaria a temps per agafar el ferri. Marxava de Krabi, al mar d’Andaman, per anar a Koh Tao, illa del Golf de Tailàndia.
A les 4 de la matinada em despertava ja que volia sortir a les 5:45h, doncs a les 7 sortia el bus cap a Surat Thani des d’on agafaria el ferri fins a Koh Tao. Havia d’estar al punt de sortida del bus a les 6:30h fins on hi aniria caminant i que estava a uns 30 minuts de l’hotel. L’alternativa era un taxi que agafaria si plovia, i de fet, ara ja plovia. Com cada matí em vaig prendre el cafè tranquil·lament mentre escrivia el diari, mirava correus i una mica de finances. Després em dutxava, ho preparava tot i a les 5:50h ja baixava a recepció.
A les 5 del matí plovia moltíssim, monsó fins l’últim dia, per lo que ja pensava que hauria d’agafar un taxi, però quan baixava a recepció semblava que havia parat. Encara no havia sortit el sol i quan sortís no picaria perquè encara hi havia núvols, per lo que era perfecte per poder fer els 2 kilòmetres fins l’estació del bus caminant.
Quan vaig baixar a recepció m’ho vaig trobar tot tancat. Totes les portes de dins mes la reixa de la porta principal estaven tancades amb clau i no hi havia ningú per enlloc, només el gat de l’hotel mirant-me fixament. Al principi no ho recordava, però la noia ja em va dir que una de les dues claus que m’havia donat era per obrir el cadenat de la reixa. Així que vaig obrir la reixa, vaig sortir, vaig tornar a tancar la reixa i vaig tirar les claus a dins entre els barrots. Tot plegat amb el gat que seguia mirant sense moure ni un pèl. Quina paciència tenen.
Finalment marxava de l’hotel 15 minuts després del previst però quan encara faltava una hora per la sortida del bus.
Vaig seguir les indicacions de Google Maps fins que vaig arribar a un camí de sorra on era molt complicat seguir arrossegant la maleta, per lo que vaig decidir desfer aquell camí i anar per un altre que donés mes volta però que estigués asfaltat, així que el camí que havia de ser de 30 minuts es va convertir en 45. Sort que encara era mig fosc i feia núvol, per lo que no vaig suar massa. Algun gos abandonat ja es despertava i ja tornàvem amb les amenaces, i arrossegant la maleta encara mes. Que pesats. Almenys ara ja tenia clar que seguint caminant sense fer ni cas era la millor opció.
A les 6:30h ja sortia una mica el sol i ja pujava la temperatura ràpidament. A mes el camí començava a fer una mica de pujada per lo que el tram final es va fer una mica dur, sobretot per ser tant aviat, doncs m’emprenya molt començar a suar de bon matí. I a les 6:40h arribava a l’oficina de Lomprayah, la companyia que faria el trajecte i des d’on sortia el bus fins a Surat Thani, la ciutat que ja dona al Golf de Tailàndia i on hi ha el port des d’on surten els ferris cap a les illes del golf. Abans d’entrar em vaig remullar força, inclús em vaig tirar aigua per sobre, per lo que quan vaig arribar a la taquilla les noies van flipar una mica. De fet em van preguntar d’on venia, suposo que perquè pensaven que tot allò era suor. Per si a cas els vaig dir que era aigua.
Jo pensava que seria el primer en arribar però no. Allà ja hi eren tots, no érem molts, potser 5 o 10, però en qualsevol cas vaig ser l’últim en arribar. Un cop comprovat que tot estava be, em van indicar on era el lavabo, senyal de que volien que em canviés, cosa que vaig fer i de fet molt millor, perquè encara quedava un llarg camí per davant.
A les 6:45h arribava el bus i en baixava el xofer que de seguida se’m va posar a parlar, potser perquè era l’únic que ja estava fora esperant de peu i fumant, com ell. Em va preguntar d’on era i em va explicar una mica el trajecte que faríem, doncs abans d’arribar a l’illa de Koh Tao faria parada en dues illes mes, illes que per cert, també visitaria però després de Koh Tao. I a les 6:50h ja estàvem posant les maletes al maleter i pujant al bus. I a les 6:55h, 5 minuts abans de l’hora prevista ja marxàvem, suposo que perquè ja hi érem tots.
Un cop al bus vaig llegir una mica la informació de Wikipedia i Wikitravel que tenia guardada de Koh Tao i l’ubicació exacta de l’hotel, així com preparar una mica el planning per aquell dia. El trajecte fins al port de Surat Thani va durar dues hores i fins i tot vaig dormir una mica, almenys 45 minuts, per lo que aquest primer tram se’m va fer realment curt.
A les 9:05h arribàvem al port de Surat Thani. El xofer treia les maletes i m’acomiadava, cosa que no va fer amb ningú mes, doncs a mi era a l’únic a qui va conèixer una mica. Per cert, havia llegit que s’havia de vigilar amb les maletes facturades al bus que podien ser robades sobretot en aquesta zona on era ara, però en aquest cas, estaven ben controlades, per lo que no hi havia cap perill de que algú les pogués robar. Aquest és un dels motius pel qual prefereixo fer aquests trajectes amb una companyia especialitzada. Per una banda les maletes estan molt mes controlades i per l’altra t’assegures de poder coordinar be els horaris del bus i del ferri, doncs es pot fer aquest trajecte una mica mes per lliure però és realment complicat poder coordinar tots els horaris. De fet quasi ningú ho fa per la quantitat d’hores que pots arribar a perdre. Amb aquestes companyies potser et surt un 20% mes car però és tant poc que no val la pena arriscar-se.
Tal com agafàvem la maleta ja ens dirigien cap a la rampa per embarcar al ferri que era un catamarà enorme de 3 plantes. Pensava que potser tardaria una mica en marxar però no, l’hora prevista era a les 9 i de fet quan vam entrar els 5 o 10 que veníem de Krabi, el catamarà ja estava ple, és a dir, hi havia lloc de sobres però ja hi eren tots, nosaltres érem els últims. Així que quan vam deixar les maletes i vam seure, el catamarà va arrencar immediatament. Lo únic dolent era la manera com apilaven les maletes i motxilles. Totes juntes en una pila de quasi un metre i mig que feia que les de baix millor que no tinguessin res delicat dins perquè el pes que suportaven era immens.
De les 3 plantes que tenia, la de baix era la mes gran i la única que tenia coberta i aire condicionat, per cert, a tope. La segona era mes petita i també amb coberta pero sense parets, i la de dalt de tot que estava al sostre del catamarà i ja no tenia ni coberta, per lo que les vistes eren fantàstiques.
Al Golf de Tailàndia hi ha 3 illes principals. Jo hi passaria 3 o 4 dies a cada una sent la primera Koh Tao però a la vegada la mes allunyada de la costa, per lo que abans d’arribar-hi el catamarà va fer parada a les altres dues illes. La primera va ser l’illa de Koh Samui, la mes propera al punt de sortida i on hi vam arribar en dues hores en las que vaig estar pràcticament tota l’estona a la sala de baix, a la nevera. Vaig menjar algunes galetes de les que havia comprat al 7-eleven de Krabi a part d’acabar de llegir tota la informació que tenia de Koh Tao.
De les 3 illes del golf, Koh Tao és la mes hippy i on hi van tots els motxillers. Pel que es veu s’ha convertit en la cuna d’aquest tipus de viatgers tot i ser aquesta l’illa mes petita del golf i per tant la que te mes problemes de proveïment, aigua potable i tractament de residus. De fet els residus no els tracten, doncs no hi ha cap instal·lació a l’illa, per lo que la brossa se l’emporten al continent per ser tractada.
Quasi quan arribàvem a Koh Samui vaig sortir a fora a fumar un piti i allà vaig veure que el barco anava molt mes ràpid del que semblava des de dins. Cal tenir en compte que és un barco prou gran per lo que havia de tenir un bon motor. De fet, ja ho posava que aquest era el ferri exprés. El fet de ser catamarà també fa que pugui ser mes ràpid al haver-hi menys fricció amb l’aigua. Tot plegat s’agraeix perquè el viatge que tenia per davant era llarg.
A les 11h arribàvem al port de Koh Samui. Mentre esperàvem vaig pujar a veure les altres dues cobertes. Vaig anar fins la superior que era la completament destapada on hi feia una calor terrible degut a què el barco estava parat i per tan no corria gens de vent. Allà vaig anar a seure quan vaig escoltar “segon de batxillerat”. Eren dues noies catalanes i les primeres que veia en tot el viatge. Les vaig saludar dient que per fi escoltava parlar català després de quasi 3 setmanes de només escoltar tailandès i anglès, i algo d’espanyol. Vaig seure allà una estona fins que ja havia arrencat i portàvem uns 5 minuts quan vaig decidir tornar a baixar degut al fort vent i la calor insoportable que hi feia a dalt, per lo que era realment incòmode quedar-se allà massa estona, tot i que elles hi portaven tota l’estona i no semblava que tinguessin intenció de baixar. Elles només anaven uns quants dies a les illes del golf tal com feia molta gent, doncs aquesta era una destinació molt de moda en aquesta època. De fet aviat veuria la diferència entre Koh Tao i l’illa que acabava de deixar, Koh Lanta.
Vaig tornar a la nevera però ara escollint be el lloc, és a dir, el mes allunyat possible de qualsevol sortida d’aire, i la veritat s’hi estava molt millor, tant que fins i tot vaig dormir uns 15 minuts.
Al cap de quasi dues hores mes arribàvem a Koh Pha Ngan, la següent illa i famosa per ser on s’hi celebra la Full Moon Party. Eren les 11:30h i allà també havíem de baixar els que anàvem a Koh Tao, doncs hauríem d’agafar un altre catamarà ja que aquell tornava a fer el trajecte en sentit contrari. Així que tocava agafar la maleta i fer el desembarcament.
Entre unes coses i altres eren les 12 del migdia quan estàvem al port de Koh Pha Ngan esperant en una espècie de parada amb bancs i coberta. Havíem d’esperar allà una hora mes! Tenint en compte que havia sortit de l’hotel a les 6 del matí ja se m’estava fent una mica llarg tot plegat. Vaig aprofitar per escriure el diari, doncs allà tampoc hi havia res mes a fer, fins cap a les 12:45h quan va arribar l’altre catamarà que ens portaria cap a Koh Tao, la mes allunyada de les 3 illes del Golf de Tailàndia.
Quan ja érem a la cua per embarcar al nou catamarà, vaig veure com una dona que venia gelats i que estava per allà tota l’estona, utilitzava una xarxa amb un pal llarg per vendre gelats als qui estaven a dalt del barco, no ho havia vist mai. Ella els donava el gelat i els clients deixaven els diners a la mateixa xarxa.
Allà van baixar uns quants passatgers i vam pujar els que estàvem fent cua. Aquest catamarà semblava fins i tot mes nou que l’altre, però en qualsevol cas igual en quan a cobertes i forma.
Eren les 13h quan iniciàvem l’últim tram del trajecte que hauria de durar 1 hora i 15 minuts, temps en què vaig tornar a dormir una estona, uns 30 minuts que em van anar molt be per després poder aguantar la resta del dia despert. La nit passada només havia dormit unes 5 hores i jo això ho noto molt, i mes en aquests trajectes.
Cap a les 14h arribàvem per fi al port de Koh Tao després de 8 hores d’haver sortit de l’hotel de Krabi. Ja havia llegit que aquesta era l’illa dels motxillers, cosa que vaig confirmar quan baixàvem del barco, doncs pràcticament jo era l’únic notes que anava amb maleta de rodes, de fet fins i tot em feia vergonya tot i que ningú s’hi fixava és clar, només jo, però era realment impactant veure unes 150 persones amb les seves motxilles. També quedava clara la diferència amb Koh Lanta. Mentre allà hi vam arribar 5 turistes en quasi tot el dia, aquí n’hi arribàvem 150 cada dues hores.
Vam baixar, vam caminar els escassos 20 metres del moll de fusta fins arribar al primer carrer de l’illa que era un carrer de vianants molt bonic, molt estret, ple de botigues i que realment no m’esperava. La primera impressió de l’illa va ser excel·lent. Bon temps, cap cotxe, carrer de vianants i desenes de motxillers fent exactament el mateix que feia jo, no agafar cap taxi sinó el seu telèfon amb Google Maps i fent camí caminant cap als respectius hotels. Jo havia d’anar cap al nord i caminar 1,5 quilòmetres aproximadament.
Això si, seguia la diferència enorme entre la quantitat de turistes que hi havia aquí amb els pocs de Koh Lanta, per lo que la quantitat de taxistes i venedors de tot tipus molestant a cada metre era inevitable. Jo anava dient que no sense parar i sense ni escoltar el que m’oferien.
Just davant meu anava un grup d’uns 6 o 7 nois i noies que també anaven seguint Google Maps i semblava que anaven per la mateixa direcció que jo, que seguia sent aquell carrer de vianants que transcorria just per la platja, tot plegat era una passada. Un carreró empedrat d’un metre d’amplada, la platja a l’esquerre i bungalows a la dreta. La cosa prometia molt, doncs segons Google Maps el meu hotel estava en aquest carrer i per tant a menys de 10 metres de la platja.
En un punt vaig veure que ells giraven a la dreta pel que semblava el mateix carrer i jo els vaig anar seguint fins que vaig veure que segons Google Mpas havia de seguir recte. Just en aquell moment ells van tirar enrere i em van seguir, però on deia Google Maps que havíem de seguir, hi havia un hotel i no pas cap carrer. A tots ens havia passat el mateix. Anàvem tots en la mateixa direcció i ens havíem trobat tots en què aquell hotel no apareixia a Google Maps. Finalment vam tornar girar a la dreta per seguir el mateix carreró que en aquell punt feia una pujada d’almenys 45% i durant uns 40 metres. Semblava que allà havien fet un hotel i Google Maps no ho tenia actualitzat, però en qualsevol cas el camí era aquell i en pocs metres ja tornàvem a estar en el carrer correcte que no deixava de ser el mateix, el carrer de vianants que transcorria enganxat a la platja. Això si, la pujada sumada als ja 15 minuts que portàvem, va fer que acabés rebentat.
Vam seguir per aquell carrer uns 10 minuts mes fins que jo vaig haver de girar a la dreta per un altre carrer d’uns 100 metres i també amb pendent fort per arribar al carrer paral·lel que ja era una petita carretera per on hi anaven els cotxes. Sense voreres, vaig posar-me a la dreta, doncs els cotxes condueixen per l’esquerre, i a caminar enganxat a la línia. Ningú deia res acostumats com deuen estar ja a veure turistes per tot arreu. Allà prop a la mateixa carretera hi havia un 7-eleven on hi vaig comprar una aigua i una cervesa que em beuria d’un glop a la que pogués. Vaig seguir caminant per la carretera uns 5 minuts mes fins que vaig arribar al Nat Resort, l’hotel on havia reservat l’habitació. Be, mes que un hotel, era un conjunt de bungalows.
L’entrada estava tocant a la carretera, però al entrar hi havia un cartell on hi posava que el check-in s’havia de fer baixant a uns 100 metres, i sorpresa, quan vaig arribar a l’oficina, aquesta donava exactament al carrer de vianants per al que havia anat quasi tota l’estona. Em podria haver estalviat la pujada amb pendent de 100 metres, la caminada per la carretera sense voral i la posterior baixada de 100 metres per dins el resort. Si que és cert que l’entrada principal donava a la carretera, però per la part de baix, la que donava al carrer de vianants i a la platja, simplement no hi havia cap paret ni altra tipus de tanca, el propi jardí del resort acabava enganxant-se amb el carrer.
En qualsevol cas el resort era una passada, el lloc mes bonic al que havia dormit fins ara en tot el viatge, fins i tot mes que l’habitació flotant de Kanchanaburi que ja ho era molt. Era un caminet que anava des de la carretera fins al carrer de vianants envoltat d’arbres i els bungalows a banda i banda, i tot plegat tocant al carrer de vianants que a la vegada estava tocant a la platja, així que el meu bungalow estaria com a molt a 100 metres de la platja, tot i que finalment, el que em va tocar, n’estava a escassos 30.
Vaig fer el check-in. La reserva ja la tenia pagada per lo que va ser tot molt ràpid. La dona, molt amable, em va informar de tot. Horari de recepció, servei de neteja, etc. i finalment em va acompanyar al meu bungalow.
Eren les 15h quan m’instal·lava al bungalow, 9 hores després de sortir de l’hotel de Krabi, i immediatament em dutxava, doncs com et pots imaginar estava completament suat. L’habitació no era tant completa com la de Krabi o Koh Lanta però tenia bany propi, que això a Tailàndia ja és molt. Em vaig prendre la cervesa mentre mirava a Google Maps quins restaurants o minisupers hi havia als voltants per anar-me fent una idea de com era la zona i cap a les 15:30h sortia a dinar. Semblava que pel carrer de vianants que separava la platja dels hotels i bungalows hi havia quasi tots els restaurants i minisupers de la zona. De fet, el carrer de dalt ja era la carretera on ja no hi havia res i mes amunt només s’hi veien muntanyes i boscos. Semblava que tot estava concentrat en uns 50 metres des de la platja.
L’illa de Tao és mes cara que tots els llocs de Tailàndia on havia estat fins ara, i no tant pel turisme, sinó per lo complicat de fer arribar a l’illa mercaderies i altres subministraments. De fet l’illa no te ni planta de tractament de residus ni d’aigua, per lo que per tot arreu es poden veure cartells per evitar consumir massa aigua o tirar les deixalles a qualsevol lloc. De la mateixa manera, als supermercats no donen bosses de plàstic, ni pagant, simplement no en tenen. La brossa generada ha de ser la mínima possible i mai tirar-la a terra (això com a qualsevol lloc). Cal tenir en compte que Tao és una illa molt petita i ni tan sols sé si hi ha algun riu. De fet les ampolles d’aigua també son mes cares que a altres llocs. Fins i tot els preus del 7-eleven eren una mica mes alts, quan tots els 7-eleven de tot Tailàndia tenen els mateixos preus. De fet, ja havia pogut comprovar a la dutxa la poca quantitat d’aigua que sortia encara que estigués al màxim i que l’escalfador no funcionava tot i que realment no feia cap falta. Lo millor de tot, és que donava la sensació que tothom feia un cas absolut de totes aquestes indicacions, tot i que la majoria portàvem allà poques hores o dies, fèiem tot com s’havia de fer sent el resultat una illa completament neta. Realment el em va sorprendre molt gratament el civisme generalitzat de tots els turistes i locals, és clar.
Per tot arreu podíem veure cartells com el que hi havia penjat a la meva habitació animant a consumir poc i bé.
Vaig caminar pel carrer de vianants en direcció al moll, és a dir, fent el camí que ja em coneixia, buscant algun lloc ambulant, mes aviat comparant preus perquè encara no sabia quin era el preu normal d’un dinar. Hi havia molts restaurants i tots estaven entre els 100 i 200 bats, i els llocs ambulant per uns 70 bats. Tot estava al llarg d’aquell carrer de vianants que durant els següents 3 dies acabaria recorrent desenes de vegades. Alguns restaurants estaven be perquè estaven just a la platja, però l’estil i els preus no m’agradaven gens, sobretot l’estil. Prefereixo llocs mes per locals i sense tanta parafarnàlia encara que no estiguin a la mateixa platja.
A uns 100 metres de l’hotel vaig trobar un lloc ambulant que a mes tenia taules i para-sols per lo que semblava força còmode i en un bon lloc tot i que allunyat uns 3 metres del carrer, lo just per no quedar al mig de tothom. Un plat d’arròs amb porc i verdures costava 70 bats. A altres llocs fora d’aquesta illa aquest plat estaria entre els 40 i els 50 bats. Mes o menys era el mateix increment que tenien tots els productes. En qualsevol cas era un dinar de 2€, molt be de preu tenint en compte que estava a Koh Tao. Així que vaig dinar allà mateix l’arròs fregit amb porc i verdures, i com sempre, tot ben picant.
Estava jo sol només acompanyat per la mestressa i els centenars de mosques que van venir. En aquell moment encara no n’era conscient, però a Koh Tao, degut al bon temps que hi feia, les mosques i els mosquits serien acompanyants a totes hores a diferència de Koh Lanta on quasi no n’hi havia.
També a diferència de Koh Lanta, aquí la dona no em va preguntar res, suposo que perquè ja estan mes acostumats a veure turistes a totes hores. Aquest és un altre dels avantatges de viatjar a zones poc turístiques, l’interès que despertes en molta gent que volen saber d’on vens, on vas i perquè. Aquí a Koh Tao ja ningú em preguntava res.
Eren quasi les 17h quan acabava de dinar, moment en què vaig anar a la platja per on hi vaig caminar en direcció nord, és a dir, en direcció contrària al moll per tal de no allunyar-me mes de l’hotel, i veient tots els restaurants i resorts de primera línia de platja. Algo que seria totalment il·legal a Espanya, allà n’estava ple. De fet molts bungalows semblaven està a la mateixa platja. Hi havia menys gent del que pensava, cosa que vaig agrair, doncs lluny de ser una platja masificada era ben tranquil·la i per on s’hi podia caminar sense problemes. Una platja molt maca, gran, neta, amb l’aigua poc profunda, sorra fina i blanca i les palmeres a tot el llarg de la platja. A mes donava a l’oest per poder veure les postes de sol. Un paradís.
Vaig caminar cap al nord poc mes d’un quilòmetre i vaig tornar enrere. Eren les 18h aproximadament quan semblava que per fi podria veure be la posta de sol des de la platja, doncs a Koh Lanta va ser impossible, però conforme passava el temps i ens acostàvem a les 19h, hora de la posta, ja es veia com els típics núvols prims de l’horitzó acabarien tapant el sol just quan s’anés a amagar darrere el mar. I efectivament així va ser. Un dia mes que em quedava sense poder veure allò que tenia tantes ganes de veure, i ja anaven 5 dies que en tenia l’oportunitat i no es podia. Començava a ser una mica desesperant. Tot el dia fent un sol espectacular i l’última hora del dia ha de quedar tapat per uns núvols torracollons.
Vaig seure uns minuts a la sorra, sota una palmera i contemplant l’horitzó. Tot i anar-se amagant el sol, la imatge era prou bonica.
Després d’haver-me’n fet la idea, vaig anar pel caminet de vianants junt a la platja a passejar una estona i veure l’ambient que hi havia, força animat per cert. Alguns bars a la mateixa platja amb música electrònica i motxillers caminant al llarg del caminet. De fet no es veia ningú amb maleta normal. Molts turistes però en general molt respectuosos, ningú cridant borratxo, ningú tirant coses a terra o fent cap espectacle depriment. En general a Koh Tao hi ha un turisme motxiller molt respectuós i de qualitat, no com a altres llocs. I de fet era algo que fins i tot estranyava, veure tanta gent jove només pensant en divertir-se però cuidant del medi ambient conscients de què en aquesta illa és vital fer-ho. De fet, tot i no haver un servei de neteja com en altres llocs, tot es veia molt mes neta que en qualsevol ciutat espanyola.
I cap a les 20h vaig comprar algo per sopar al 7-eleven que tenia a uns 100 metres de l’hotel, doncs m’agrada dinar fora però sopar a l’hotel mirant notícies o “La que se avecina”. Vaig comprar pasta deshidratada com altres vegades, sandvitxos, bosses de patates i un iogurt d’aquells amb cereals o trossos de xocolata per barrejar-hi. És curiosa la desproporció dels preus entre productes respecte als que podem tenir a Espanya. Per exemple, a Tailàndia és mes car un iogurt o una bossa de patates petita que un pot de pasta, quan a Espanya és al revés. No deixa d’estranyar que una tauleta de xocolata valgui mes que tot un sopar amb postre i tot. En qualsevol cas, tot la compra va ser de menys de 3€ amb aigua i cervesa.
A les 21h ja estava sopant tot i que no tenia massa gana ja que havia dinat quasi a les 16h però si tenia molta son, doncs aquell dia havia dormit poc i el viatge fins allà havia sigut força llarg, per lo que abans de les 22h ja estava completament adormit tot i la calor que feia a l’habitació. Per molts ventiladors que tinguin, sense aire condicionat la calor és extrema. Però clar, a Koh Tao és quasi impossible trobar un hotel amb aire condicionat. Massa consum elèctric per una illa que no et pot produir. Però en fi, en qualsevol cas minúcies a canvi de poder viure uns dies en una illa com aquesta.
Aquesta era l’habitació mes tranquil·la de tot el viatge ja que ni tan sols donava a un carrer poc transitat com a Koh Lanta, sinó que donava a altres bungalows, quedant massa lluny de la carretera mes propera.
Em vaig despertar a les 5:30h després d’haver dormit només 5 hores per no tenir prou son la nit anterior. Tot i així em vaig despertar prou be suposo que per no portar cansament acumulat.
Aquest dia marxaria de l’illa de Koh Lanta per anar cap a Krabi Town on només hi passaria una nit per fer escala ja que l’endemà marxaria cap al Golf de Tailàndia, i el bus que agafaria sortia de Krabi a les 7 del matí, per lo que volia ja dormir aquella nit a Krabi. Així doncs una petita parada a Krabi, ciutat on molts viatgers fan com jo, passar-hi només una nit per seguir el seu camí cap a les illes del Mar d’Andaman (d’on venia) o cap al Golf de Tailàndia (cap on anava). Realment hi ha molt poca gent que passi uns quants dies a Krabi, doncs és una ciutat sense cap encant tot i que jo si hagués tingut mes temps segurament si m’hi hauria quedat mes dies, doncs el simple fet que no hi hagi massa turisme, ja és algo que m’interessa, sigui com sigui la ciutat.
El dia anterior havia reservat un servei de minivan que em passaria a recollir a uns 100 metres de l’hotel cap a les 8:30h i en unes 3 hores em deixaria a l’hotel reservat a Krabi. Recomanaven estar al punt de recollida 30 minuts abans ja que és una minivan que va recollint als passatgers per diferents punts, per lo que no es pot saber l’hora exacte a la que arriben. Així que per evitar problemes, a les 8 ja volia estar al punt de recollida encara que hagués d’esperar una hora. Millor això que no pas que arribin i no hi siguis, i de fet amb aquestes minivans sempre és el mateix, l’hora de recollida és una franja i no una hora exacte, com és evident. En qualsevol cas una manera d’anar a Krabi molt còmode i prou be de preu.
Com cada matí em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig escriure el diari, vaig mirar correus, vaig acabar de guardar-ho tot a la maleta i a les 8 en punt anava a fer el check-out. Però quan vaig arribar a la recepció, que era el menjador de la casa, allà no hi havia ningú tot i que estava tot completament obert, la porta del carrer oberta i tot a la vista, tot i així, cridant i tot, no va aparèixer ningú. Així que vaig deixar les claus de l’habitació sobre la taula i vaig marxar. Val a dir que aquella imatge ho deia tot i reflectia molt be lo bo de viure a aquesta illa. Poder deixar totes les portes de casa teva obertes i marxar sense por de que algú et robi, és algo que es pot fer a molt pocs llocs.
A les 8:05h ja era al punt de recollida, a la mateixa carretera de sempre, i allà a esperar. A les 8:25h, un noi d’una caseta d’informació turística que hi havia allà mateix em va dir que m’assegués en un banc de la pròpia oficina. Em va preguntar on anava i em va dir que per allà normalment passaven a les 8:40h. El noi va ser molt amable perquè fins i tot va netejar el banc on vaig seure ja que estava tot moll de tanta pluja que queia allà. Jo tenia una reserva que no havia fet amb ell, però tot i així em tractava com un client mes, fins i tot em va oferir cafè!
I efectivament, cap a les 8:45h va arribar una minivan que va entrar al carrer per on se suposava que havia d’entrar per anar a recollir-me, em vaig aixecar per a parar-la, li vaig ensenyar el bitllet des del mòbil i efectivament era aquella minivan. Em vaig acomiadar del noi de l’oficina de turisme, vaig pujar a la minivan i vam marxar.
Dins només érem 4 o 5 persones. Jo pensava que potser ja no s’ompliria mes, però que va. A menys de 50 metres d’on em va recollir ja va tornar a parar per a recollir una parella que portava un munt d’equipatge. La van no estava preparada ni per portar una maleta, de fet no tenia ni maleter, les maletes anaven quedant com podien per terra i a sota dels seients, per lo que encabir tot el que portaven aquells va ser complicadíssim. I aquí no acabava, doncs encara havia de recollir 3 o 4 persones mes tot i que aquestes ja semblaven locals i no portaven tant equipatge com portàvem els altres. Al final tota la minivan plena i maletes per tot arreu, de fet cada vegada que algú baixava havia de fer un munt de maniobres per no trepitjar-ne cap, tot i que n’acabaven trepitjant unes quantes.
De fet vam estar recollint passatgers fins mes enllà del riu on havia anat el dia anterior, quasi fins al propi moll de Koh Lanta.
Igual que a l’anada, vam pujar al ferri per a passar a la part continental i seguir el camí cap a Krabi Town. Cap a les 10:30h arribàvem a l’aeroport de Krabi on baixaven els primers passatgers, i a partir d’allà ruta per Krabi per anar deixant a tothom.
Suposadament ja sabien on m’havien de deixar, per lo que jo anava tranquil·lament mirant per la finestra per anar-me fent ja una idea de com era Krabi. Com ja havia llegit, una ciutat molt normal, sense turisme, força gran i la gent fent la seva vida normal. Res a veure amb koh Lanta on semblava que el temps s’hi havia aturat. Aquí ja tot era mes normal tot i que evidentment amb l’encant que tenen les ciutats tailandeses, amb els seus habitants sempre somrient i els impressionants temples budistes per tot arreu. Aquesta no era una ciutat que visqués del turisme i això es notava, doncs ningú t’aturava pel carrer per vendre’t algun tour o taxi al veure’t estranger.
Jo vaig ser el penúltim en baixar de la minivan per lo que vaig estar uns 30 minuts donant voltes per Krabi. De fet, el xofer em va preguntar on m’havia de deixar tot i que jo ja havia especificat un punt al fer la reserva. De totes maneres quan m’ho va preguntar ja hi érem molt a prop. Em va dir que segués davant per anar-li indicant. Jo ja anava mirant a Google Maps per on anàvem i on estava l’hotel i casualment ja estàvem a un lloc on només havíem de seguir recta una avinguda i ja hi seríem. Li vaig anar indicant com vaig poder ja que no tenia ni idea d’anglès però com tots els tailandesos tenia molta voluntat per fer-se entendre i per entendre’m, per lo que en menys de 5 minuts vam arribar a l’hotel.
Vaig baixar, ens vam acomiadar i vaig caminar els 50 o 100 metres fins l’hotel ja que el GPS havia reaccionat tard i li vaig dir al noi que parés quan ja ens havíem passat. Mica en mica el GPS fallava cada dia una mica mes, algo que ja havia notat a Bangkok i que de moment no li donava cap importància però que acabaria sent un problema a les illes del Golf de Tailàndia.
Em va costar una mica trobar l’hotel, crec que a Google Maps estava ubicat uns 10 metres mes enllà. El noi d’una perruqueria em va veure passar i mirar i va sortir per preguntar-me si volia tallar-me els cabells, li vaig dir que no, que estava buscant un hotel. Aleshores va sortir un altre senyor preguntant quin, li vaig dir RC Apartments i em va assenyalar un edifici a l’altra banda del carrer. Jo li vaig fer cas i hi vaig anar però sense esperar que fos allà, però efectivament, era allà. Doncs encara sort que m’ho va dir perquè sinó ves a saber quant hauria tardat en trobar-lo tot i tenir-lo a la vista. Aquestes ajudes inesperades et salven d’estar una bona estona donant voltes a mes de ser una prova mes de la bona predisposició dels tailandesos. Arribem a tardar 30 segons mes en trobar l’hotel i haurien sortit tots els clients de la perruqueria a ajudar.
Vaig entrar i vaig fer el check-in en 2 minuts, doncs només vaig ensenyar el comprovant de la reserva i el passaport i com que ja estava tot pagat la noia em va donar la clau de l’habitació i vaig pujar directament a la segona planta.
L’habitació era molt millor del que m’esperava. Per començar no recordava que tenia bany propi, però a mes tenia TV, nevera amb congelador i fins i tot cafetera. A part d’una taula per menjar i un escriptori. De fet aquesta era l’habitació mes completa a la que havia estat fins ara, tot i que no massa mes que l’anterior, la de Koh Lanta. La de Koh Lanta era encara mes gran que aquesta però aquella no tenia TV ni cafetera. A mes l’habitació donava al carrer per al que havia vingut, una avinguda prou gran, cosa que quasi cap habitació tenia, doncs moltes donaven al pati interior. Així doncs, una habitació perfecta.
Mentre deixava les coses una dona va passar pel passadís i em va preguntar quants dies m’hi estaria, a lo que vaig respondre que per desgràcia només un, doncs m’havia agradat molt l’habitació, a lo que ella va respondre que efectivament un dia era poc. En qualsevol cas la meva intenció era només fer nit per seguir el camí cap al Golf de Tailàndia.
Vaig deixar les coses, em vaig preparar un cafè per primera vegada en una cafetera, vaig mirar com anar al temple de les Coves del Tigre (tot i que finalment no hi vaig anar) i vaig escriure una mica el diari mentre m’acabava el cafè i gaudia de la vista per la finestra. Un cop acabat en uns 30 minuts, ja vaig sortir a donar una volta. El Temple de les Coves del Tigre podria estar be ja que permet gaudir d’una vista de 360ºC des d’un punt elevat de bona part de la provincia de Krabi, però era molt lluny i a mes s’han de pujar 1200 graons, i tot plegat amb una calor insoportable.
En comptes d’això vaig anar a dinar a un restaurant un bon peix ja que el dia anterior m’havia quedat amb ganes de peix o marisc. Vaig anar caminant cap amunt pel mateix carrer de l’hotel per on hi havia un restaurant cada 5 metres fins que en vaig veure un, el Somtam Hua Saphan, on hi tenien peixos grans i sencers fent-se en una espècie de barbacoa. Primer els vaig mirar i vaig seguir caminant, doncs volia esperar una mica ja que tot just eren les 13h, però com que ja feia hores que m’havia despertat i tenia molta gana, vaig tornar enrere, vaig tornar a mirar els peixos, vaig preguntar-ne el preu i vaig entrar. El peix costava 150 bats, evidentment força mes car que altres plats, però ja feia dies que era a Tailàndia i que veia aquests peixos, i tot i que el peix no és el que mes m’agrada, aquest està molt bo i mes de la forma que el fan. A mes 150 bats tot just son 4€.
Suposo que deuria ser per l’hora però el restaurant estava quasi buit. Estava fet en bona part de fusta i canyes lo que feia que fos una mica mes fresquet que altres edificis. Vaig seure en una taula prop de la barra i al costat dels ventiladors que la noia del restaurant va enfocar cap a mi, doncs ja em veia poc acostumat aquella calor i humitat. Aquesta era la segona vegada que menjaria assegut dins un restaurant, doncs quasi sempre o menjava a l’habitació o a llocs ambulant.
A part del peix vaig demanar arròs fregit amb pollastre, picant com sempre. Em van portar el peix amb la pell ja separada i vaig començar a menjar-lo. Estava molt bo, molt torrat i amb sal grossa per sobre que li donaven encara mes gust.
Va ser segurament el dinar mes abundant que havia fet fins aleshores, doncs normalment el dinar seria el plat d’arròs amb pollastre i ja està. Tot i així seguia sent un dinar amb poques calories com acostumen a fer els asiàtics, complet però poques calories. Així doncs, no estan prims perquè no mengin sinó perquè tot el que mengen te molt poques calories.
Vaig dinar molt be i tot estava molt bo, realment ja necessitava menjar una mica de peix. Sembla mentida com el cos a vegades et demana cert tipus de menjar, perquè jo no és que mengi molt de peix però ja des del dia anterior que en tenia moltes ganes.
Quan vaig anar a pagar la noia del restaurant em va preguntar d’on era, responent-li que d’Espanya però que encara tardaria 3 mesos en tornar-hi. Tenia un bon nivell d’anglès en comparació a la majoria de tailandesos, i com molts, interessada en saber mes d’on venia i què feia. Es va quedar molt sorpresa al dir-li que estava fent una volta al mon de 3 mesos i vam estar uns 5 minuts xerrant del que havia vist ja de Tailàndia i del que em quedava per veure, que encara era molt.
Seguidament vaig tornar a l’hotel, doncs jo després de dinar haig de descansar. Si no tinc mes remei, doncs no, però si puc triar sempre prefereixo estirar-me una estona. Un cop a l’hotel vaig intentat no dormir però va ser impossible. Portava hores despert després d’haver dormir només 5 hores i havent menjat més que qualsevol altre dia a Tailàndia. Això sí, a la que em vaig despertar un moment i m’havia adonat que m’havia adormit, ja em vaig aixecar, cosa que no faig mai però que aquest dia no tenia mes remei pel poc temps que tenia.
Eren les 16:30h, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una altra volta. Era conscient que a Krabi només hi podria estar aquella tarda i que a les 19h ja és fosc, per lo que volia aprofitar almenys un parell d’hores per veure la ciutat.
Encara vaig intentar d’anar al temple però de nou es feia massa dur. Als 20 minuts de fer camí vaig desistir. El camí de varis kilòmetres ja des de bon començament era en lleugera pendent. A més quasi que arribaria de nit a la base del temple i cal tenir en compte que un cop allà hauria de pujar els 1200 graons. Així que vaig decidir oblidar-me del temple i simplement passejar una mica per Krabi contemplant la vida local d’una ciutat no volcada amb el turisme com altres.
La ciutat realment no té res especial tal com ja havia llegit per Internet. Es una ciutat d’uns 50.000 habitants i amb pocs turistes, doncs bàsicament s’utilitza pel mateix que jo, de punt de sortida a altres destinacions. Tot i això a mi m’agrada veure ciutats típiques del país, amb poc turisme i on es pugui apreciar la vida local, i Krabi ho és.
Així que vaig estar passejant fins les 19h i vaig aprofitar per comprar menjar per sopar i una mica pel trajecte de l’endemà a un 7-eleven, on per cert em va atendre una noia que semblava nova i suposo que per fer les coses bé, em va acomiadar de la forma típica tailandesa, baixant el cap però amb els palmells de la mà units, a més d’una manera molt pronunciada que encara no havia vist. Molts tailandesos ja m’havien acomiadat així, però no en un 7-eleven on tot va mes ràpid i quasi no hi ha temps per salutacions. Aquella nit probablement soparia a l’hotel així que vaig comprar pasta i peix enllaunat que encara no havia provat mai, a veure que tal. A mes alguna cervesa, patates i galetes per l’endemà que no tenia massa clar a quina hora arribaria a la pròxima destinació, Koh Tao. Tot plegat per 167 bats, uns 4,50€.
Semblava hora punta o almenys l’hora en què molts estudiants i treballadors tornen a casa per lo que es veia molta gent esperant el bus o en taxis col·lectius, algo mes típic del que creia. Almenys la poca estona que vaig estar al carrer va ser l’estona que mes gent hi havia, per lo que vaig poder apreciar prou be les costums d’aquella gent.
Vaig estar caminant sense rumb fix pels carrers que millor em semblaven ja fos perquè hi veia un petit temple, cases originals o aglomeració de gent. De fet vaig veure com estaven construint un nou temple, algo que ni m’imaginava que fessin, doncs em donava la sensació que ja tots estaven fets des de feia dècades.
Quasi 3 hores després de sortir i quan ja tornava a l’hotel vaig passar per davant del restaurant on havia dinat i la noia es va aixecar per saludar, tal com es habitual, baixant el cap. Tot plegat es d’una amabilitat extrema, doncs la noia sabia perfectament que demà ja marxava i que no tornaria probablement mai mes però tot i així es va aixecar expressament només per saludar-me.
No havia visitat el temple però havia passejat per bona part de la ciutat en la millor hora per apreciar be la vida local. Havia menjat un peix a la barbacoa boníssim i ja havia comprat menjar pel viatge de l’endemà. Tot i estar només una tarda a Krabi l’havia aprofitada prou be. Ara ja era fosc per lo que vaig decidir anar a l’hotel a deixar-ho ja tot preparat per l’endemà i a sopar. Amb l’últim en què em fixo al reservar un hotel és en com és l’habitació, però val a dir que quan de sorpresa és tant completa com la que tenia a Krabi és d’agrair, doncs no ets conscient de lo be que va una nevera o un microones fins que no els tens.
Un cop a l’habitació em vaig prendre una cervesa Chang mentre preparava i comprovava tots els bitllets per l’endemà, doncs agafaria un bus i un ferri a part de l’hotel de Koh Tao, l’illa dels motxillers.
Cap a les 20h vaig tornar a sortir a donar una volta per cansar-se una mica més ja que sinó aniria a dormir massa tard degut a què havia fet mitja hora de migdiada.
Vaig sortir i vaig anar en direcció contrària a la que havia anat per la tarda per tal de caminar per llocs encara no vistos. Anava pel mateix carrer de l’hotel que era una avinguda gran i important i tenia llum suficient, doncs altres carrers quedaven completament foscos. De fet a la que vaig deixar aquella avinguda la foscor ja era quasi total només trencada de tan en tan per motos i cotxes. Es feia realment complicat caminar així. Almenys aquí no hi havia bassals fangosos com a Koh Lanta, això sí, moltíssims restaurants i fins i tot el mercat nocturn amb més restaurants i música en directe. Es realment impressionant la quantitat de restaurants i llocs ambulant de menjar que hi ha per tot arreu, suposo que molta gent no menja mai a casa i per tant hi ha una gran demanda. Això fa que l’olor de tot tipus d’espècies per tot arreu és contínua.
Hi havia mola gent pel carrer, molta mes del que m’esperava, i tothom o quasi tothom persones locals. Els restaurants estaven plens i sobretot el mercat era molt gran i completament ple de gent menjant i ballant. Si, ballant en un mercat municipal, doncs mes aviat semblava una barreja entre mercat i estadi de concerts. Això si, mentre caminar per alguns carrers era ben agradable, per altres feia una mica mes de por degut a la foscor total però sobretot pels gossos abandonats. Pot semblar estrany, però a bona part de Tailàndia el perill no son les persones, doncs és ben estrany que algú t’assalti pel carrer. Però el que si és mes habitual és que un gos abandonat et mossegui. Això era algo que ja havia llegit per Internet quan preparava el viatge, tot i que ho havia llegit de Koh Phagnan, una de les illes del Golf de Tailàndia on aniria i on es fa la Full Moon Party. Però no és algo exclusiu d’aquella illa sinó de bona part de les ciutats tailandeses. Els gossos son molt territorials i tot i que normalment només lladren, s’ha d’anar amb compte i actuar de forma correcta perquè també hi ha molts casos de persones que han patit mossegades.
Doncs jo vaig decidir tornar a l’hotel quan un gos abandonat per poc em mossega. Sort que havia llegit com actuar davant d’una situació així i realment em va quedar la sensació que allò m’havia salvat de la mossegada. El que recomanen quan un gos et comença a lladrar és seguir caminant al mateix ritme, ni frenar ni accelerar, i a mes mirar el gos de tan en tan per tal que s’adoni que el veus i que no li tens por, però vigilant molt com el mires per tal que no se senti amenaçat. És complicat i mes quan un gos t’està amenaçant directament, però jo ho vaig fer tal qual i realment funciona. El gos anava fent intents d’atac i jo mort de por seguia caminant com si no passés res, mirant-lo de tan en tan i que veiés que no li tenia cap por tot i estar cagat de por, i ell tot i que em va seguir uns metres, a la que em vaig allunyar del seu suposat territori va tornar enrere. El gos no era cap merdeta, era ben gros i amb molt mala llet. Entre això i lo fosc que era vaig tornar quasi corrent cap a l’hotel que per sort ja el tenia a prop, de fet l’incident amb el gos m’havia passat en un carrer que donava ja a l’avinguda on era l’hotel.
Cap a les 21h arribava a l’hotel on de seguida vaig començar a sopar. Vaig menjar fideus amb un tipus de peix en llauna que havia comprat per la tarda al 7-eleven. Amb taula per menjar inclosa, en aquesta habitació va ser on vaig menjar mes còmodament. Mentrestant mirava primer notícies del 324 i després La que se avecina que ja m’havia enganxat i m’acabaria la temporada 11 en 5 dies com a molt.
Cap a les 22:30h ja vaig anar a dormir, doncs l’endemà m’hauria d’aixecar cap a les 4 de la matinada per anar cap al Golf de Tailàndia. Primera parada: Koh Tao. Així doncs deixava el nord i oest de Tailàndia per anar cap a l’est, on la meteorologia seria molt diferent a la que estava acostumat durant els últims 4 o 5 dies. M’esperava un bon sol cada dia i 0 pluges. El monsó i la tranquil·litat ja quedaven enrere, doncs si que trobaria millor temps però també molts mes turistes.
Em vaig despertar a les 8 del matí, com sempre després de dormir 8 hores, i com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i vaig planejar una mica aquell dia. La intenció era anar fins a la desembocadura del riu Lat Bo Nae que creua tota l’illa. El riu estava en direcció nord, és ad ir, des d’on havíem vingut el primer dia des de Krabi. Hauria d’anar caminant per la carretera uns 4 km fins arribar a una de les poblacions mes importants de l’illa per on el riu i passa i acaba desembocant al mar d’Andaman, mar que banya tota la costa oest de Tailàndia. El camí seria llarg però sense pèrdua possible i veient tots els poblets que es concentren al voltant de la carretera. Sempre que el camí a fer sigui de menys de 3 hores intento fer-lo caminant per tal de poder gaudir també del propi camí, doncs no pares de veure vida local i altres coses que no veuries si sempre et desplacessis en bus o taxi. Aquest camí el podria fer en una hora si no parava massa, tot i que amb la calor que feia no sabia ben be com aniria.
A les 10h, després de mirar be el camí i escriure una estona el diari, vaig anar a comprar al supermercat del dia anterior sobretot per a canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que encara tenia, ja que si no feia una compra d’almenys 200 bats era difícil que ningú me’ls canviés. Vaig comprar mes cerveses, mes cafè i algo per menjar, com cereals, patates i pasta. El cafè el comprava soluble i en sobres de 50 grams i de la mateixa marca que el que prenc a casa, Nescafé, per lo que la resta ja era secundari. Lo mes important ho tenia i a mes igual que a casa.
Vaig deixar la compra a l’hotel, vaig agafar diners, les ulleres de sol i el mòbil i vaig sortir en direcció al riu. No portava res mes per no haver de portar la motxilla, doncs amb la humitat que feia era terrible anar amb motxilla perquè et quedaven l’esquena i la motxilla completament xopes de suor. Preferia anar el mes lleuger possible encara que no portés l’impermeable. Si es posava a ploure doncs tampoc passava res.
Vaig anar caminant per la carretera principal, i dic carretera perquè és pràcticament l’únic carrer asfaltat de tota l’illa, però no te res de carretera, de fet només te un carril per sentit i no te cap línia pintada ni senyalització.
Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al següent nucli urbà i que ja donava al riu tot i que encara em quedava un bon tros. Aquí també hi havia un mercat, mes gran que el del costat del meu hotel, i semblava que hi havia mes turistes, almenys es veien mes hotels i agències de tours, tot i que seguia sent poc turístic. De totes maneres sembla que mica en mica aquesta illa també cada vegada és mes turística i tard o d’hora ja serà com moltes altres de Tailàndia. De moment però, encara conserva l’atractiu d’un lloc bàsicament habitat per locals.
Vaig aprofitar que era en un poble per anar a un 7-eleven, que per cert era el primer que veia a Koh Lanta. De fet, al poble on jo era, no n’hi havia cap. Això dóna una idea de com era el poble, doncs de 7-elevens a Tailàndia n’hi ha un a cada cantonada. Vaig comprar dues ampolles d’aigua i sandvitxos per esmorzar.
Una de les ampolles pràcticament me la vaig tirar tota per sobre per no morir d’un cop de calor i l’altra me’n vaig beure ja la meitat.
Mirava una mica el mercat que era a peu de carretera i seguia caminant en direcció al riu passant sobretot per zones despoblades i de tan en tan per davant una mesquita. Hi havia mes mesquites que temples budistes, de fet, de temple budista a Koh Lanta encara no n’havia vist cap.
Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al poble per on hi passava el riu. A l’entrada del poble lac arretera es desviava sense passar-hi pel mig, així que vaig deixar la carretera enrere per entrar a un carrer del propi poble. Aquí alguns dels carrers eren asfaltats a diferència del poble on tenia l’hotel, que tots els carrers eren de sorra. Per tant, aquest semblava un poble mes important tot i que encara amb poc turisme. De totes maneres van aparèixer alguns taxistes i altres venedors per oferir-me tours i classes de busseig.
A menys de 30 metres d’haver entrat al poble ja podia veure el riu, i de fet pràcticament, la pròpia desembocadura del riu, doncs tot el camí fet des de l’hotel era paral·lel al mar i a pocs metres de la platja. El poble era molt petit, per lo que només vaig haver de recórrer 2 o 3 carrers per plantar-me ja a la vora del riu.
I just a la vora del riu hi havia les casetes dels pescadors, on molts d’ells hi tenien el seu propi restaurant. Pescar des del mateix restaurant i vendre directament. Entre les casetes es veia el riu i com estaven moltes pràcticament sobre d’aquest. Caminava per un carrer d’uns 50 metres de llarg paral·lel al riu i que baixava fins el mar. El carrer molt autèntic i tot plegat molt bonic. Pescadors, restaurants, marisc i la desembocadura, per cert, força gran.
Vaig donar una volta per la vora del riu i la desembocadura. Tot plegat era molt bonic i molt autèntic. Tot i ser probablement al poble mes turístic de l’illa, de turistes només en vaig veure 3, la resta gent local.
Vaig passejar una mica pels tranquils carrers del poble i sempre amb vistes al riu durant uns 30 minuts fins que vaig començar el camí de tornada a l’hotel. Havia de tenir en compte que tenia una hora llarga de camí aguantant la calor i la humitat. Quan no s’està acostumat a aquestes temperatures es fa realment difícil qualsevol desplaçament. Em donava la sensació que el problema era la humitat, doncs provocava una sensació de calor terrible a mes de no parar de suar. L’aigua que havia comprat a l’anada me la tirava mes per sobre que no pas me la bevia.
Vaig mirar si podia tornar per un altre camí però era impossible. Allà a prop podia agafar una altra carretera interior però que ja no connectava amb el poble on era el meu hotel, així que tocava tornar pel mateix camí ja vist, algo que intento evitar sempre però que en aquesta ocasió no podia.
Buscant la carretera alternativa, vaig veure que a prop d’on era hi havia un camí que portava fins a un cap de l’illa just per la platja, on en un primer moment hi vaig entrar però vaig veure que era un tram llarg i que després l’hauria de fer enrere per tornar a la carretera, per lo que se’m va fer força difícil i no hi vaig arribar, de fet si ho hagués fet segurament m’hauria desmaiat pel camí abans d’arribar a l’hotel. Tot i així, el tros que vaig fer va estar prou be, doncs em vaig endinsar uns quants metres en zona totalment rural.
Així que a caminar per la carretera una hora aproximadament, passant per davant una mesquita que la veritat és que era molt bonica però com totes amb els càntics pel megàfon escoltant-se a desenes de metres. Això ho trobo d’una mala educació extrema, doncs s’escolta molt fort i des de molts llocs i mes tenint en compte que a Tailàndia aquesta religió no és l’oficial. A mes sona un munt de vegades al dia, sense anar mes lluny davant del meu hotel també n’hi ha una i és exactament el mateix, càntics a tot volum 3 o 4 vegades al dia.
Finalment, quasi a les 14 hores arribava a l’hotel, i de fet, l’últim tram del camí se’m va fer mes curt del que pensava. Em costava molt d’aguantar aquella calor però havia pogut arribar al riu i tornar sense problemes. Objectiu aconseguit i ara tocava anar preparant les coses per l’endemà que ja marxava cap al Golf de Tailàndia.
Em vaig dutxar i vaig dinar alguna cosa que tenia a l’habitació per tal d’anar acabant el menjar que havia anat comprant. Però abans, justament vaig mirar com anar des de Koh Lanta a Krabi Town, on tenia l’hotel reservat per l’endemà i des d’on faria escala fins a Koh Tao, l’illa dels motxillers i la primera de les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria. Krabi era la ciutat on havia arribat en avió des de Bangkok però on no hi havia parat. Ara hi dormiria una nit ja que fer tot el camí fins a Koh Tao en el mateix dia era molt complicat.
Hi havia vàries opcions per anar fins a Krabi però la mes pràctica i barata era en minivan, molt similar a com havia vingut. Em recollirien a les 8:30h a 300 metres de l’hotel i em deixarien a l’hotel de Krabi cap a les 11:30h. I per uns 10€, menys que el que em va costar venir. De fet, per venir hauria d’haver fet el mateix, reservar-ho ja abans per Internet i així no m’hauria hagut de menjar l’opció mes cara, però és clar, en un viatge de 3 mesos amb tants desplaçaments, tenir-ho tot reservat abans de marxar és quasi impossible. Però si que ho hauria d’haver reservat quan ja era a Bangkok.
Ja havent dinat i amb la feina feta, cap a les 16h em vaig estirar una estona i diria que em vaig quedar adormit uns 30 minuts quan realment no volia, doncs l’endemà m’havia d’aixecar aviat, i per tant, anar a dormir aviat aquella nit. En qualsevol cas em resulta molt difícil aguantar sense adormir-me però ara almenys no m’havia quedat adormit 3 hores com quasi sempre.
Cap a les 17:30h vaig anar a buscar la roba a la bugaderia del costat de l’hotel i que havia deixat el dia anterior. El senyor em va reconèixer de seguida i em va donar la bossa amb la roba. Semblava que no faltava res, així que vaig pagar i vaig acomiadar-me d’aquell home que per cert era molt amable.
Vaig estar fins cap a les 18:30h al carrer prop de la platja per si es veia el sol i així poder veure la posta des de la platja. Però un dia mes, hi havia núvols i el sol ja no es veia ni es veuria. Feia una mica de ràbia que durant tot el dia hagués fet tant sol i tanta calor i quan s’està a punt d’amagar el sol apareguin els típics núvols prims a l’horitzó que ho tapen tot. Així que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta que aquesta vegada si que la tenia tota completament desfeta després de 4 dies seguits al mateix hotel.
Vaig estar fins les 20h preparant-ho tot, hora en què vaig tornar a sortir a buscar algun lloc per sopar o a comprar alguna cosa per menjar a l’habitació. De fet preferia sopar a l’habitació per no perdre tant temps i perquè caminar per aquella illa de nit era molt complicat i perillós, de fet havia d’anar tota l’estona amb la llanterna del mòbil per no ensopegar amb un forat o un bassal d’aigua fangosa. Fora de la carretera no hi havia cap llum artificial i la unió de camins de sorra amb pluges diàries feia que caminar per allà fos tota una aventura.
Així que vaig comprar un plat preparat en un restaurant d’allà al costat de l’hotel i on ja havia comprat abans i me’l vaig menjar a l’habitació. Com de costum arròs, aquesta vegada amb carn arrebossada. Aquesta nit tenia ganes de marisc, que per aquestes illes és prou abundant i barat, però el restaurant de marisc que quedava mes a prop estava tancat per ser dilluns i els altres ja quedaven massa lluny, així que el marisc hauria d’esperar a un altre dia. Ja hi hauria mes oportunitats.
La dona d’aquest petit restaurant ja em coneixia i fins i tot m’ho va deixar tot a meitat de preu. No vaig entendre perquè, potser m’havia estat cobrant preu de turista però com que ja era la tercera vegada que li comprava ja em cobrava preu de local. En qualsevol cas, sempre era molt barat. Li vaig donar les gràcies i em vaig acomiadar d’ella ja per sempre.
I amb la llum del mòbil i trepitjant fang i bassals, vaig anar cap a l’habitació a sopar. El menjar, com sempre, estava boníssim tot i que ja m’estava cansant de tant d’arròs. Aviat hauria de buscar altres tipus de menjar, encara que fossin hamburgueses o pizzes.
Tot i haver-me esforçat per tenir-ho tot preparat i ja haver sopat abans de les 22h, cosa que vaig aconseguir, al haver-me quedat adormit una estona per la tarda no em vaig poder adormir fins ben be les 12 de la nit, passant l’estona mirant els nous capítols de “La que se avecina” des del portàtil i estirat al llit, doncs encara no n’havia vist cap de la temporada 11.
I així arribava a la meva última nit a Koh Lanta enmig d’aquell silenci només trencat pel moviment de les branques degut al vent i de tan en tan la pluja que mai marxava del tot. Després de quasi 2 setmanes entre Oslo i Bangkok, aquesta illa em va donar la pau i tranquil·litat que buscava abans de tornar a zones mes turístiques o almenys mes habitades.
Havia trobat el que venia buscant a Koh Lanta i de fet més del que em pensava.
Em vaig despertar cap a les 7 del matí i sorprenentment quasi no plovia. Semblava que aquest dia seria mes tranquil, sense arribar a fer sol però almenys sense ploure tant com el dia anterior. De totes maneres preferia que no sortís el sol perquè és pitjor caminar sota el sol que sota la pluja.
Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè amb tassa bona i llet mentre escrivia el diari com cada matí i llegia notícies o em posava al dia amb els comptes. Cap a les 10h vaig sortir a donar una volta ja que la poca pluja que queia fins aleshores havia parat completament. No feia sol però quasi que millor, doncs així almenys la calor no era tant intensa. Si no tenia mes remei, sortiria plovent, però ara que quasi havia parat no ho podia desaprofitar. De fet era el millor moment, ni molta calor ni molta pluja.
Vaig caminar per la carretera en direcció nord, per on havia vingut el primer dia, per a trobar un camí que portés fins a la platja. Molts dels camins eren privats o pertanyien a algun resort, per lo que la caminada per la carretera va ser d’uns 10 minuts fins que per fi vaig arribar a un camí de sorra que anava directe a la platja.
Era sorprenent veure moltes de les cases fetes de fusta, de troncs d’arbre tal qual, i que fins i tot semblaven fetes pels mateixos propietaris. També bars de fusta molt autèntics, amb poca gent i molt acollidors. Tots els camins de sorra i en aquell moment enfangats i amb bassals degut a les mes de 24 hores seguides que feia que plovia de forma torrencial. I pràcticament tota l’illa estava així, doncs a part del carrer principal, pocs carrers mes estaven asfaltats, fent que tot plegat fos un fangar.
Em va costar una mica trobar el camí fins la platja ja que eren caminets molt petits i embolicats que pujaven i baixaven sense una lògica clara, però amb l’ajuda de Google Maps finalment vaig arribar a una zona de casetes que passant-hi pel mig, de fet semblava que estigués passant pel mig d’una comunitat, et permetien finalment arribar a la platja. Evidentment no era el millor dia per veure la platja, doncs el dia era gris, el mar estava molt mogut i fangós per les pluges, però la vista ja era prou bonica, doncs a l’horitzó es veien un munt de petites illes i a la platja palmeres i sorra fina.
Estava completament sol per lo que la tranquil·litat i la pau eren absolutes, només sentint el so de les onades i de les fulles de les palmeres movent-se amb el vent.
Al cap d’una estona vaig tornar a la carretera però ara vaig anar en direcció sud. Vaig passar l’hotel i vaig seguir caminant mes enllà d’on havia arribat els dies anteriors. A diferència d’altres poblacions de Tailàndia on els mercats son com una institució, aquí de moment no n’havia vist, però aquest dia era diumenge i casualment vaig trobar el precisament anomenat mercat dels diumenges. Un mercat prou gran tenint en compte la població i que era totalment d’alimentació. Des de plats preparats a fruites de tot tipus, moltes que no havia vist mai, o dolços fets per les mateixes venedores. Això si, el terra semblava un aiguamoll, amb molt de fang que feia que fins i tot fos difícil de caminar-hi. De fet els propis venedors posaven fustes a terra per tal que la gent pogués caminar sense enfonsar-se-li mitja cama.
Un cop vist tot el mercat i quan ja eren quasi les 12 del migdia, vaig buscar un camí que em permetés endinsar-me una mica cap a l’interior de l’illa, doncs està ple de parcs naturals i zones no habitades. De fet la major part de l’illa es podria dir que és salvatge. Vaig anar fins a un camí una mica mes al sud del mercat que ja permetia entrar una mica cap a l’interior de l’illa. Ara si que m’allunyava de la poca civilització que hi havia en aquella zona. De fet a pocs metres de la carretera ja només es veia vegetació.
Al començament del camí encara es veia alguna casa, però mica en mica van anar desapareixent per passar ja només a espesos boscos, petits rierols, ocells de tot tipus i sobretot una vegetació molt abundant i diversa. Arbres de mes de 20 metres d’alt, plantes que mai havia vist i moltes papallones, algunes de gegants, però gegants em refereixo a que almenys feien un pam. Tot un espectacle natural a menys de mig kilòmetre de l’hotel.
A diferència de la carretera on s’hi poden veure bars o hotels, aquí, encara a pocs metres endins, ja no se’n veia cap. Només cases de gent local que fins i tot semblaven fetes allà on volien, tal qual arribaven a un lloc allà hi construïen la casa. I de fet, conforme et vas endinsant cada vegada mes, ja ni cases de locals.
Vaig caminar prop d’una hora i ja vaig donar mitja volta per tornar a la carretera. Una cosa que em sorprenia i que després vaig llegir per Internet, era la diversitat religiosa i cultural d’aquesta illa. Musulmans, budistes, xinesos, gitanos,… i tots vivint en perfecte harmonia. Era algo que no es veia a Bangkok i que no imaginava que fos així en aquesta illa. El primer dia pensava que era per la zona, però pel que es veu és tota l’illa la que te aquesta diversitat cultural. No envà, el primer que vaig veure en arribar al meu hotel, va ser una mesquita i una família musulmana de propietaris de l’hotel.
Vaig anar a comprar a un supermercat mes gran que el que havia anat fins aleshores, que era un molt petit i casolà al costat de l’hotel, on per fi vaig poder comprar una cervesa, doncs a l’altre directament no en venien, suposo que perquè els propietaris eren musulmans. A mes vaig comprar cafè que ja se m’havia acabat i això si que és important. De fet això ja era un supermercat amb cara i ulls, encara petit però ja em tot el que podria necessitar per aquells dies. A mes vaig poder canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que tenia, el mes alt que hi ha, i que era complicat poder canviar.
Vaig tornar a l’hotel on hi vaig arribar en 2 minuts per deixar la bossa amb la compra. Estava be perquè tot quedava a prop i s’hi podia anar caminant. Vaig anar en un moment a la casa/minisuper del costat on hi havia una dona que venia carn ja preparada allà fora a la vorera, be, per on caminàvem els vianants que era entre la carretera i on començaven les cases, un tros d’herba, sorra i fang. Vaig comprar 4 pits de pollastre arrebossat per 40 bats, 1€, i vaig tornar a l’habitació a dinar els 4 pits de pollastre i pasta que havia comprat a l’altre super.
Abans però, em vaig prendre la cervesa assegut a la terrassa contemplant les imponents muntanyes que teníem ben a prop amb tota aquella vegetació tant abundant i a la vegada tant desconeguda per mi i qualsevol europeu. Era una llàstima perquè a l’altra banda de l’hotel hi havia una altra terrassa que donava a la carretera i per tant al mar que estava a poc mes de 50 metres però que no podia veure degut precisament a la gran quantitat de palmeres que hi havia entre l’hotel i el mar.Almenys tenia dues terrasses on poder seure amb vistes a una banda i l’altra i on sempre hi estava sol, doncs només hi havia una família mes en tot l’hotel.
Cap a les 16h vaig tornar a l’habitació a dinar els pits de pollastre arrebossat amb fideus, i com sempre, tot ben picant. Ja no creia que mengés mes a fora mentre fos a Koh Lanta, doncs els pocs restaurants que hi havia eren només pensats per turistes i l’habitació era prou gran com per menjar-hi ben còmodament. A mes tenia al costat un bon lloc on comprar menjar casolà i local a bon preu.
A les 16:30h acabava de dinar i tot i que estava a l’hotel vaig intentar no fer la migdiada, cosa que per estrany que pugui semblar, vaig aconseguir. A les 19h volia estar a la platja a veure si es veia la posta de sol, cosa que dubtava molt tal com estava el dia, però que només podria fer si ara no anava a dormir. Això si, em vaig estirar a descansar una estona amb el ventilador a tope. Tenia aire condicionat però anava força malament i tardava tant en començar a refredar que era millor el ventilador. De totes maneres, doncs l’habitació s’hi estava prou be tot i que a fora la calor era terrible. Per contra a Bangkok l’habitació semblava una sauna.
A les 17:30h em vaig dutxar i vaig sortir amb la roba bruta per anar a una de les dues bugaderies que havia vist per 40 bats el kilo de roba. A la primera que vaig anar i que em semblava la mes propera i que a mes quedava de camí a la platja, o estava tancada o en aquell moment el propietari no hi era, així que vaig anar a l’altra que ja estava en direcció contrària. Almenys tot quedava a la vora de la carretera per lo que no tenia pèrdua. Ja eren les 18:20h així que vaig haver d’accelerar una mica. L’altra si que era oberta així que vaig deixar la roba, la va pesar, 1,5 kilos, i vaig anar ràpid cap a la platja. Al cel es veia alguna clariana però hi havia molts núvols així que ja quasi no tenia cap esperança de veure la posta de sol al mar, però almenys volia veure-ho.
I efectivament, quan hi vaig arribar cap a les 18:40h, tot i veure’s on era el sol, aquest ja quedava força tapat, però el tema és que conforme mes s’anés acostant a la línia de l’horitzó mes tapat quedaria, doncs encara hi havia mes núvols. Tot i així la imatge era molt maca i m’hi vaig quedar uns minuts assegut entre palmeres mirant a l’horitzó on es veia l’illa de Phi Phi Leh, on hi ha la famosa platja de la pel·lícula La Playa. Ja era conscient de la bona elecció que havia fet anant a aquella illa, però en aquell moment encara mes. Estava sol en una platja paradisíaca rodejat de palmeres i sorra blanca amb el sol amagant-se darrere el mar i veient una de les illes mes famoses del mon. Semblava mentida que encara es poguessin trobar platges com aquella sense ningú. Era impressionant, com ser en una illa deserta.
Cap a les 19h i quan ja quasi era fosc, vaig tornar cap a l’hotel, doncs caminar de nit per aquells camins era un perill ja que no hi ha cap llum artificial i el terra estava ple de bassals, i anant amb xancletes no hauria parat de sucar els peus en aquella aigua fangosa. Sense considerar ja que probablement m’hagués perdut tot i ser a 100 metres de l’hotel.
Abans d’entrar a l’hotel vaig anar a la casa del costat on hi havia el minisuper i la dona venent carn a la vorera on hi vaig comprar carn arrebossada similar a la que havia comprat el matí. Tot i ser a la carretera, la llum artificial aquí també era molt escassa, fins al punt que per tornar a l’hotel, a menys de 20 metres, vaig haver d’encendre la llum del mòbil per no posar el peu en algun dels molts forats que hi havia.
Un cop a l’habitació vaig prendre una cervesa Chang, típica tailandesa, mentre mirava com anar l’endemà a Koh Phi Phi Leh, una de les illes mes famoses, ja no de Tailàndia, sinó del mon per aparèixer a la pel·lícula de La Playa quan Leonardo di Caprio descansa assegut sobre la sorra blanca. L’illa queda força a prop d’on era, Koh Lanta, podent-hi arribar en menys de dues hores en ferri. I aquí va ser on vaig cometre la pitjor cagada fins aleshores en tot el viatge. Ja no hi havia places disponibles al ferri per anar a l’illa. Ja només a partir del dia següent, que ja no podia perquè ja marxava a Krabi, així que em vaig quedar sense poder veure la famosa platja de La Playa. Si ho hagués mirat el dia abans n’hauria trobat.
De totes maneres tampoc em va saber massa greu perquè no era quelcom que em fes una gran il·lusió. Si que la volia veure, però si no, tampoc passava res, ja que és un lloc amb massa turistes i molt car per anar-hi, doncs al ser tant turístic se n’aprofiten, i això és algo que m’emprenya molt, no per pagar mes de 25€ per 2 hores de trajecte, sino mes aviat per l’estafa al turista que això representa. Aquestes coses no m’agraden gens i de fet sempre les evito. Ser tant a prop d’una illa tant famosa i no poder-hi anar em feia ràbia, però no tanta com ser part d’un remat de guiris sent estafats contínuament per tailandesos aprofitats en un lloc on s’hi veuen mes turistes que grans de sorra. De fet llegint per Internet, les opiniones eren nefastes, ja no només pel servei dels diferents operadors, sinó perquè fins i tot hi havia dies en què els barcos no podien ni parar de la quantitat que ja n’hi havia de parats.
A les 22h vaig sopar a la mateixa habitació la carn que acabava de comprar i pasta que ja tenia aprofitant per veure notícies. No m’agradava quedar-me massa desconnectat de la realitat, tot i que algun dia ho hauria de fer i mes estant al paradís…
I cap a les 23:30h a dormir que ja feia moltes hores que estava despert i no havia fet migdiada. Va ser un dia ben aprofitat després del dia anterior que vaig passar-lo quasi tot a l’hotel observant el monsó per la finestra. Ja havia llegit sobre aquesta illa, però no deixava de sorprendre’m com podia mantenir-se tant allunyada del turisme estant tant a prop d’altres illes infestades de turistes. Havia vist locals vivint del que pescaven i altres del que cultivaven totalment aliens al boom turístic que estava vivint el seu país. Poder caminar sota les palmeres per una platja de sorra blanca i aigües cristallines amb el sol ponent-se a l’horitzó i amb la única presència de 2 o 3 barquetes pescant, és algo no només difícil de fer, sinó fins i tot de descriure.
Em vaig despertar a les 23h encara del dia anterior, doncs havia anat a dormir cap a les 4 de la tarda. Encara plovia a bots i barrals i ja feia estona, doncs mentre dormia ja havia escoltat la pluja. Havia dormit unes 7 hores però encara notava que podia dormir una estona mes, doncs tenia algo de son acumulada del dia anterior.
Vaig desfer una mica la maleta i em vaig preparar un cafè. Per primera vegada en el viatge me’l podia preparar amb totes les comoditats, doncs aquesta habitació era 3 vegades mes gran que la de Bangkok, tenia tasses de cafè i nevera. Vaig estar mirant Google Maps per situar-me be a l’illa, mirar com anar a la platja o quins camins agafar per veure la part de l’illa mes rural. No vaig aguantar massa estona mes ja que encara tenia son, per lo que cap a les dues de la matinada em vaig estirar i em vaig tornar a adormir fins les 6:30h. Almenys m’havia situat i fet algo de plans per l’endemà.
Quan em vaig tornar a despertar ja era completament de dia cosa que va ajudar a que em despertés. En qualsevol cas ja havia dormit les hores necessàries tenint en compte que la nit anterior havia dormit poc. En total havien sigut 11 hores en dues parts.
La sorpresa va ser que seguia plovent a bots i barrals i això que ja feia 12 hores que plovia sense parar, i de fet no semblava que hagués de parar, doncs els núvols es veien molt espesos i fins i tot es veia boira a la muntanya que hi havia molt a prop darrere l’hotel. A les zones on no es dóna aquest fenomen no estem acostumats a veure una cortina d’aigua ininterrumpida durant tantes hores. Si passa, passa cada molts anys, i quan passa ho destrossa tot. Aquí era algo ben normal i tothom seguia amb la seva vida com si no passés res. La gent caminant pel carrer sense ni paraigües ni impermeable anant a comprar, a treballar o allà on anessin cada dia. Vida completament normal. Ja sabia que això podria passar però no imaginava que la pluja fos tant intensa i durant tantes hores. La veritat és que no tenia ni ganes de sortir amb tanta pluja tot i que portava un bon impermeable.
Vaig aprofitar que estava en una habitació molt gran amb tots els serveis i que no parava de ploure per posar-me al dia amb el diari ja que els últims dies hi havia pogut dedicar poca estona cada dia. A mes, la connexió a Internet era rapidíssima, de fet em va estranyar molt que en una illa tan poc turística hi tinguessin una connexió tant bona. El router estava just al costat de la meva habitació, cosa que ajudava a que el wifi arribés perfectament. Així que em vaig preparar un cafè i vaig llegir notícies i escriure el diari. Cap a les 10 del matí seguia plovent molt i ja perdia l’esperança de poder fer res de profit aquell dia. No em feia res sortir plovent, el problema és que en aquell moment plovia massa, tant que ni podria treure el mòbil o caminar amb certa tranquil·litat.
Cap a les 11:30h va parar una mica i vaig aprofitar per sortir, tot i que semblava que en qualsevol moment hi tornaria amb força. De moment no em preocupava massa perquè tot just era el primer dels 4 dies que estaria a l’illa, i si l’endemà seguia plovent ja segur que sortiria fos com fos. L’habitació de l’hotel era molt gran i còmode i per un dia que em quedés a l’habitació fent feina o buscant informació tampoc passava res, portava dues setmanes a tope i també havia de descansar una mica de tant en tant.
Aquesta vegada ja no vaig ser novato amb el menjar perquè vaig veure un restaurant quasi al costat de l’hotel on tenien plats molt similars al que havia demanat el dia anterior però ja preparats per endur-se. El preu, 20 bats, 0,57€, 5 vegades menys que el del dia anterior i quasi era el mateix. Mentre que el dia anterior havia anat a parar a un restaurant per turistes i que estava buit pels pocs turistes que hi havia a l’illa, ara havia trobat la típica botiga utilitzada pels locals i que son les que sempre busco, doncs no només és on s’hi menja mes barat sinó també on el menjar és mes autèntic. Son aquest tipus de botigues o restaurants els que s’han de buscar. Tenint en compte que es posaria a ploure en qualsevol moment vaig comprar un plat preparat amb arròs, truita i carn per menjar mes tard a l’habitació.
Vaig passejar una estona en direcció contrària a la del dia anterior per veure una mica mes la zona. Moltes cases eren de fusta, de fet just al costat del meu hotel n’estaven fent una els qui semblaven que serien els propietaris. De moment no vaig intentar arribar a la platja ja que era evident que aquest dia la posta de sol seria impossible de veure. La platja la tenia a uns 50 metres de l’hotel però s’havia de creuar una zona amb cases i restaurants. Com a tot arreu el terra era de sorra, per lo que ara era tot fang cosa que feia molt difícil arribar fins la platja. El carreró que portava des de la carretera asfaltada fins les escales de la meva habitació també era de fang i ple de sots, per lo que mes d’hora que tard acabaria sent una piscina.
Com ja havia pogut veure, la majoria de persones de la zona eren musulmanes, de fet ja des de l’habitació havia escoltat els típics càntics que fan durant l’oració, doncs la mesquita estava a uns 20 metres de l’hotel. A part de la carretera principal, si és que se’n pot dir carretera, tots els altres carrers eren de sorra, de fet no hi havia ni voreres, tot era fang i gespa, una illa quasi tota parc natural i amb molt pocs habitants. Impactava fins i tot veure com era la vida en aquesta illa.
Cap a les 13h va començar a ploure i vaig tornar a l’hotel per menjar el plat preparat que havia comprat i que tenia molt bona pinta. No envà ja feia quasi 24 hores que no menjava ja que havia dormit moltes hores per a recuperar la son endarrerida. No tenia massa clar com estaria el plat pels 20 bats que havia costat, però estava realment bo i res a envejar al plat del dia anterior que havia costat 5 vegades mes. Ja tenia clar que no tornaria mes a aquell restaurant. No entenc aquestes coses, preus tant alts per la zona sense tenir res massa especial, doncs l’únic que fan és que no hi tornis mes, de fet quan hi vaig estar era jo l’únic, senyal de que no deu tenir massa clients, i per un que en va tenir, l’acabava de perdre.
Així que vaig seure a la taula de l’habitació mirant les notícies per Internet i em vaig menjar el plat preparat on hi havia mes menjar del que realment semblava, doncs estava tot molt comprimit dins la caixa i un cop començaves a menjar semblava que no s’acabés mai. Un cop acabat i plovent molt una altra vegada, vaig estirar-me per fer la migdiada una hora.
Quan em vaig despertar plovia molt mes que abans i ja quedava clar que el petit descans del matí havia sigut una broma. Tornava a ploure a bots i barrals. Tota la tarda va ploure amb molta força i ja no vaig sortir, només pels voltants de l’hotel i a la terrassa, doncs tot i ser només una segona planta tenia unes bones vistes a la muntanya. Va ser un dia que vaig aprofitar per treballar, avançar amb el diari i conèixer una mica mes l’illa amb la informació que tenia ja guardada de Wikitravel. En una habitació tant gran i rodejat de selva, palmeres i casetes de fusta, la veritat és que no m’importava gens quedar-me allà tot el dia.
Just al costat de l’hotel hi havia una petita botiga. Be, jo parlo d’hotels i botigues però realment tot eren cases convertides, fons i tot el meu hotel, doncs no era mes gran que la casa on visc a Catalunya. I la botiga igual, era la casa del costat on en el menjador hi tenien unes estanteries amb algo de menjar, però tot molt bàsic. Encara no havia vist cap gran superficie o similar on els locals poguessin comprar mes coses de les que hi havia en aquella botigueta.
Vaig anar en un moment a aquella botiga aprofitant que era al costat i no em mullaria massa, per a comprar ja el sopar, doncs no em veia capaç de buscar cap altre lloc. Vaig comprar una bossa de patates, mig litre de llet, 4 bosses de pasta deshidratada i una pasta dolça de postre que a simple vista no tenia ni idea de lo que era. Tot plegat per 70 bats, uns 2€. Per cert, em va atendre un nen d’uns 7 anys. Aquestes coses no deixen de sorprendre’m.
Vaig tornar ràpidament a l’habitació, a uns 20 metres de distància però suficient per passar per uns 30 bassals fangosos. Vaig sopar a l’habitació cap a les 21h mentre seguia plovent igual de fort. No deixa de ser curiós que faci 24 hores que plou sense parar i segueixi plovent igual o mes fort i que sembli que no hagi de parar mai, doncs cada vegada semblava que la nuvolada era mes espessa.
Cap a les 22:30h ja havia sopat i ja havia decidit què faria l’endemà si el temps mes o menys o permetia. Aquest dia me l’havia passat quasi tot a l’habitació tot i que no m’importava gens, de fet tot lo contrari. Estava sent testimoni del monsó i estava a l’habitació mes gran i amb millors serveis de tot el viatge. Feia dies que no parava i un dia de descans em va anar molt be. A mes, quan mirava per la finestra només veia selva, carrers de sorra, cases de fusta i molta vida local per tot arreu enmig d’una illa paradisíaca de Tailàndia. En aquell moment no podia demanar res mes.
Un dia mes vaig dormir de puta mare, i me’n feia creus de lo be que era capaç de dormir a qualsevol lloc. A diferència d’altres, no em costa gens dormir per primera vegada a un lloc nou, i menys aquí, amb un llit tant còmode i un silenci absolut només trencat per la pluja incessant.
Aquest dia havia d’agafar un vol a les 8:25h des de l’aeroport secundari de Bangkok (i més allunyat) fins a Krabi i d’allà anar directament, encara no sabia com, fins a l’illa de Koh Lanta, una de les illes del sud-oest de Tailàndia menys turístiques del país i on es pot apreciar millor la vida local.
Em vaig despertar cap a les 3 de la matinada, doncs la intenció era sortir de l’hotel a les 5h. En principi hauria de facturar la maleta ja que només es permetia una peça petita per lo que a sobre havia d’arribar ben bé dues hores abans de la sortida del vol. Tot plegat força complicat i més tenint en compte el trànsit de Bangkok ja des de primera hora del matí.
Em vaig dutxar, em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar de preparar les coses i de mirar bé la ruta per arribar a l’aeroport. Hauria d’agafar dos busos i en total fer uns 20 km.
A les 4:50h ja estava fent el check-out, acomiadant-me ara ja si per sempre de la recepcionista, doncs havien sigut només 6 dies però amb suficients anècdotes com per haver-se creat ja una certa relació que fins i tot sabia greu de marxar. A les 5h arribaba a la parada del bus tal com tenia planejat i on primer hauria d’agafar el bus 3 des d’on ja l’havia agafat quan vaig anar a Mo Chit per agafar la minivan fins a Mae Klong per veure el mercat sobre les vies del tren.
Fins les 5:20h no va passar el bus 3, però lo pitjor va ser que va passar tant ràpid que no em va donar temps de veure el número i dir-li que parés, per lo que va passar de llarg. Els tios no frenen ni una mica passant a tota velocitat per la parada. Si no hi estàs acostumat ni t’adones que acaba de passar el teu bus. El següent no va passar fins quasi les 6h, per lo que vaig estar una hora de peu esperant en aquella parada i ja patint per si arribaria a temps a l’aeroport. Per començar ja segur que no arribaria dues hores abans, doncs tot el trajecte segons Moovit duraria una hora. Començava bé el dia…
Cap a les 5:45h vaig considerar agafar un taxi perquè ja em quedava sense temps. A mes tots els que passaven em demanaven si volia pujar. De fet fins i tot un em va dir que em portava per 300 bats, uns 8€, cosa que em va semblar baratissima, però el taxista havia dit 300 bats perquè pensava que anava a l’altre aeroport que quedava mes a prop. Quan li vaig dir al que anava, no em va dir ni preu, em va dir que no anava tant lluny. Així que només quedava esperar que arribés ja el bus o gastar-me 30€ en un taxi, el doble del que m’havia costat el vol que anava a agafar.
Cada vegada que s’acostava un bus em posava enmig del carrer perquè frenés una mica. D’aquesta manera almenys si que frenaven i em donava temps de veure quin bus era. SI no era el 3 m’apartava i els faltava temps per tornar a accelerar. Quan per fi vaig veure el 3 quasi que m’hi vaig tirar a sobre i aquest si que va parar, sinó hagués parat ja hauria d’haver agafat un taxi.
Durant una estona el GPS anava bé i el bus anava seguint el mateix camí indicat per Moovit, però a poques parades per arribar on havia d’agafar el segon bus, el GPS va deixar d’ubicar-me. No entenia perquè, potser els mapes no estaven actualitzats, en qualsevol cas allò va fer que em passés la parada. Quan vaig veure que la ubicació fallava li vaig dir a la noia del bus a on havia de baixar i que m’avisés, i ella, amb una cara que ho deia tot i sense saber anglès m’intentava explicar que ja m’havia passat la parada. Ho vaig saber perquè de sobte la ubicació va tornar a funcionar i ho vaig veure. Em vaig quedar a quadres, eren les 6:30h i encara estava en el primer dels dos busos que havia d’agafar i a sobre m’acabava de passar la parada. La dona em va intentar explicar què havia de fer sense massa sort perquè només parlava tailandès i no l’entenia gens, però tota l’estona feia 5 5 5 amb la mà. M’estava dient que baixés ja i agafés el bus número 555. Segons Moovit havia d’agafar el A1 però com que m’havia passat la parada semblava que el 555 passava per allà i també arribava a l’aeroport. Amb tot això, una passatgera que ho estava escoltant tot i que parlava una mica l’anglès em va dir que baixés ja i per sort ella també baixava allà i també havia d’agafar un altre bus en aquella parada. Així que ràpidament vaig agafar la maleta i vaig anar darrere la passatgera, sense preguntar, només fent el que em digués, doncs en aquell moment amb el GPS fallant i perdut, ella era la meva única esperança d’arribar a temps a l’aeroport.
Just al moment de seure a la nova parada ja va arribar el 510, que no era el 555 que m’havien dit però que la bona passatgera em va dir que també el podia agafar, i per sort també ella l’agafava. Fins aleshores no havia tingut massa sort però ara la sort em començava a acompanyar.
El nou bus seguia la mateixa carretera per la que ja veníem i que conduïa directament a l’aeroport. El primer que va fer la dona que m’acompanyava al pujar al bus, i sabent que ella baixaria abans que jo, va ser dir-li al senyor del bus que jo anava a l’aeroport i que m’avisés. Ella va seure i jo vaig seure al seu costat. Ella, no sé si va preguntar a algú o ho va escriure, però em va ensenyar un missatge al mòbil que deia, en anglès, que després de baixar del bus havia de creuar la carretera per un pont i ja arribaria a l’aeroport. Sabia algo d’anglès però probablement no tant com per expresar-ho parlant, per lo que m’ho va ensenyar escrit. La bona dona feia tot el possible per informar-me de tot. A mes se la veia molt bona dona. En una situació així, perdut sense GPS i amb pressa per arribar a un aeroport on no has estat mai en un país on quasi ningú t’entén, que aparegui una persona així que fa tot el que pot per ajudar-te, a tu, a un desconegut estranger sense demanar res a canvi, és algo que sincerament no saps com agrair, com donar-li les gràcies. A mes cal tenir en compte que aquella dona segurament anava a treballar, per lo que tampoc és el millor moment del dia per dedicar-te a ajudar als turistes a arribar a l’aeroport.
Ella va baixar al cap de poques parades i semblava que m’agraïa mes ella a mi que jo a ella, va abaixar el cap 3 vegades i evidentment amb un somriure, a lo que jo vaig respondre intentant abaixar el cap almenys una vegada mes que ella i evidentment també amb un somriure, per cert, ben sincer. De fet segurament va agafar un bus que no li anava tan be i va baixar a una parada que tampoc li anava massa be per anar a la feina. Hi va fer només per no deixar-me tirat.
Com que no sabia exactament què li havia dit al senyor del bus, jo li vaig dir al mateix senyor, Don Mueang, que és el nom de l’aeroport i ell va fer que si amb el cap.
Eren les 6:50h, ja en feia 2 que havia sortit de l’hotel i semblava que ja estàvem a prop de l’aeroport, per lo que finalment tampoc anava tant malament de temps. Si arribava a les 7h tindria una hora per facturar la maleta i passar el control de seguretat abans de l’hora d’embarcar que era a les 7:55h. De moment semblava que la situació estava prou ben salvada donades les circumstàncies. A mes, el trajecte només m’havia costat 37 bats amb els dos busos, un euro, menys que quan vaig anar de l’aeroport principal a l’hotel el primer dia que va costar 1,60€. Tenint en compte que venia de Noruega on aquests trajectes costaven entre 10 i 18€, això em semblava un regal meravellós.
El GPS ja no funcionava gens. Fins feia pocs minuts fallava molt però de tant en tant acabava re-ubicant, però ara ja gens ni mica. Així que tocava anar mirant els cartells de la carretera per saber per on anava i efectivament n’hi havia molts que indicaven que per allà s’arribava a l’aeroport. Al cap de 5 minuts d’haver baixat la noia ja em va semblar veure l’aeroport. Jo vaig mirar el senyor del bus i ell em va fer un gest de quedat tranquil i seu. Una noia del costat que em va veure mirant em va preguntar on anava i el senyor del bus li va dir algo en tailandès que suposo que va ser algo com que ell ja estava controlant, al final tot el bus estaria pendent de mi… No és que em volgués fer pesat, pero és que sense el GPS vaig completament perdut, tant acostumat com hi estic i tant be que vaig sempre quan el tinc, quan falta és terrible.
Finalment, a les 7h, el senyor em va dir que ja era la següent parada. Perfecte. Li vaig donar les gràcies i vaig baixar a la següent parada on efectivament hi havia un pont que creuava la carretera i portava directament a la terminal 1 i 2 de l’aeroport tal com m’havia dit la noia en aquell missatge en anglès. Jo havia d’anar a la 2. Vaig accelerar el pas pujant les escales del pont, vaig entrar a l’aeroport corrent i vaig preguntar a informació on era la terminal 2 per a sortides domèstiques.
Em va dir que a la tercera planta i vaig correr cap allà. Per sort l’aeroport no era tant gran com altres i de seguida vaig trobar els mostradors i concretament el de Thai Lion. Pràcticament no hi havia cua per lo que de seguida ja estava al mostrador facturant la maleta. La varen pesar i eren 7,8 kg. Li va posar una cinta i quan ja marxava em va dir que l’agafés, que la podia portar en cabina juntament amb la motxilla. No m’ho podia creure, tant mirar el dia anterior les normes d’equipatge i preocupat per haver-la de facturar i quant em cobrarien, i al final la vaig poder portar en cabina i sense pagar ni un bat extra. Eren les 7:15h i ja tenia el check-in fet, només m’havia deixat 1 euro en el trajecte i 0 en la facturació a mes de poder portar tot l’equipatge en cabina. Tot plegat havia sortit molt millor del que esperava, doncs almenys esperava haver de pagar 5-10 euros, facturar la maleta i probablement agafar algun taxi. Hi ha dies que tot sembla anar malament però que la sort està del teu costat. Ja vaig perdre un vol en un viatge anterior i evidentment no volia passar el mateix, entre altres coses perquè en aquest cas l’alternativa per terra era molt dolenta. Crec que la noia del bus mai va arribar a ser conscient de lo molt que m’havia ajudat.
Vaig anar ràpid a fumar un piti i a les 7:30h ja estava passant el control de seguretat. Fins aleshores havia passat almenys per 15 aeroports amb 3 encenedors, doncs be, aquí me’n van fer deixar 2 que segurament es van quedar ells. Segons deien només se’n podia passar un tot i que jo tenia entès que eren 2, però en fi, com que tot m’havia anat tant be no li vaig donar cap importància.
Un cop ja passat el control vaig anar als lavabos per a rentar-me una mica i canviar-me de samarreta ja que ja l’havia suada molt i encara no havia ni començat el viatge. No envà, havien sigut 3 hores molt intenses. A les 7:45h estava assegut esperant com si no hagués passat res.
A les 8h començàvem l’embarcament i efectivament vaig poder pujar la maleta i la motxilla sense cap problema. El meu seient era de finestra, el 26A, però hi havia una noia, li vaig haver de dir a una auxiliar per tal que li expliqués a la noia que s’havia equivocat de lloc. Realment, tal com estava indicat, donava la sensació que el C, que era el d’ella, era el seient de finestra. A les 8:10h ja estava assegut a l’avió havent estat un dels primers en pujar, tot un crack. A les 8:30h ens enlairàvem.
Vaig poder apreciar Bangkok en tota la seva magnitud. Des de dalt impressiona molt la gran extensió que ocupa. Després la platja i el Golf de Tailàndia, després núvols molt espesos, el monsó suposo, i finalment Krabi, un riu amb meandres, afluents, camps, un paisatge impressionant que conforme anàvem baixant anava apreciant cada vegada millor.
El vol era relativament curt, per lo que poc abans de les 10 del matí ja estàvem aterrant a l’únic aeroport de Krabi, un aeroport internacional però molt petit, probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist, que fins aleshores era el de Quito.
Contra tot pronòstic havia aconseguit arribar a Krabi però ara tocava anar fins l’illa de Koh Lanta. Per arribar-hi primer s’havia d’anar fins al port de Ktabi, allà agafar un ferri fins al moll de Koh Lanta i d’allà a l’hotel. La meva intenció era arribar en bus regular o taxi al port de Krabi, pujar a un ferri i un cop a Koh Lanta, a males, anar caminant fins l’hotel que eren uns 8 km. En qualsevol cas anava una mica a l’aventura sense tenir encara cap pla ben definit.
Vaig sortir fora de la terminal i vaig intentar connectar-me a una xarxa wifi però no vaig poder, així que tocava espavilar-se i segurament pagar mes del compte per tal d’arribar a Koh Lanta. Sense Internet vaig realment perdut, però és que a mes sempre acabes agafant l’opció mes cara perquè sol ser la mes fàcil i accessible, i en aquest cas no podia ser diferent.
A fora tot eren taxis o minivans, lo mes car, però vaig veure un bus tipus shuttle així que m’hi vaig acostar. Allà una noia em va preguntar on anava i li vaig dir cap a Koh Lanta, ella em va assenyalar una minivan i em va dir 80 bats (2,30€), ja m’estranyava perquè pel que havia vist almenys en serien 400. Vaig pujar a la minivan que em va dir però va venir una altra dona per dir-me que aquella van anava només fins a Krabi, i que si volia una directa fins a Koh Lanta eren 500 bats. Això ja em quadrava mes. Quasi 15€.
Com que no era massa mes del que havia vist per Internet i ara no m’hi podia connectar per buscar res millor, doncs vaig acceptar. Vaig pagar amb targeta amb un 3% de recàrrec i vaig haver d’esperar quasi una hora a la sortida de la minivan. L’espera va ser pesada però era un bon senyal, ja que significava que no omplien la van i això a la vegada significava que a Koh Lanta hi anaven pocs turistes, justament el que buscava anant a aquella illa. De fet, quan finalment la dona em va avisar, cap a les 11h, només érem 3 passatgers que anàvem cap allà mes 2 que ja estaven a la van. Totes les vans s’omplien menys la nostra on només érem 5. Perfecte.
Al cap d’una hora de camí per Krabi vam arribar al moll per agafar al ferri. La minivan va pujar al ferri que ja estava quasi ple i en 2 minuts va sortir. Per primera vegada des de que era a Tailàndia vaig poder veure els paisatges pels quals és tant famós aquest país. Un munt de petits illots completament verds sobresortint de les aigües cristallines de la costa oest de Tailàndia. Aquest era un d’aquells paisatges que tot i ser la primera vegada que el veia em resultava familiar degut a la multitud de pel·lícules que s’han fet en aquesta zona. Això si, en aquesta costa oest de Tailàndia i en aquesta època, s’hi produïa el monsó, fenomen que ja es podia apreciar amb la nuvolada ben espessa que ho anava tapant tot.
És ben curiós perquè només es dóna a la costa oest. Mentre aquí estaria els pròxims 3 dies sense parar de ploure, al Golf de Tailàndia, a pocs kilòmetres a l’est, el temps era completament diferent amb un sol espectacular cada dia. Tot plegat ja ho sabia però tot i així volia visitar aquesta illa. Al cap de 4 dies ja marxava al Golf de Tailàndia a gaudir del sol i les platges paradisíaques.
En uns 15 minuts el ferri va arribar al moll de Koh Lanta. Ja érem a la primera illa que visitaria de Tailàndia i ja en començava a veure la seva autenticitat. Pocs turistes i molta vida local. Anàvem per lo que era la carretera principal de l’illa que no era mes que un carrer amb un sol carril per sentit i ple de forats que transcorria paral·lela a la platja. A banda i banda d’aquest carrer és on s’hi concentraven la majoria d’hotels, restaurants i escoles de buseig de tota l’illa. En qualsevol cas estaven tots allà però no deixaven de ser-ne ben pocs, doncs 20 metres mes enllà de la carretera ja no es veia cap hotel ni restaurant, ni tan sols carrers asfaltats, ja només camins de sorra, camps i les casetes de locals. De fet quedava clar que la majoria d’aquella gent no vivia del turisme com si que podia passar en altres illes.
En menys d’una hora vam arribar al meu hotel, al Lanta Orange House, per lo que tot el trajecte va durar poc mes de dues hores des de l’aeroport de Krabi. Vaig ser el primer dels 5 en arribar al seu respectiu hotel i tot just eren les 13:40h, per lo que encara podria aprofitar bona part del dia.
Abans de baixar de la minivan ja em va semblar veure una mesquita just a l’altra banda del carrer tot i que en aquell moment pensava que deuria ser un hotel o un restaurant, però quan vaig entrar al Lanta Orange House, va aparèixer una dona musulmana completament coberta de negre. Estava en una zona majoritàriament musulmana. La dona va confirmar la reserva i de seguida va venir la filla que parlava molt be l’anglès. Vaig fer el check-in, em va preguntar una mica sobre el viatge i si tenia pensat alguna cosa en concret per fer a la illa, a lo que li vaig respondre que no, que simplement volia viure de prop la vida local en una illa tant poc turística com aquesta.
Vaig haver d’anar a un caixer a treure diners ja que només podia pagar en efectiu, com quasi a tot arreu de Tailàndia. L’habitació costava 1000 bats per 4 nits, uns 28€ per una habitació doble amb bany propi, nevera, aire condicionat i agua potable il·limitada. Per cert, el caixer el vaig trobar ràpid perquè em va indicar on era, que era al mateix carrer on estava tot però uns metres mes endavant, però al tornar em vaig passar l’hotel fins arribar a la mesquita quan em vaig adonar que ja m’havia passat, doncs la mesquita estava uns metres abans de l’hotel, moment en el qual em vaig girar i la noia ja havia sortit de l’hotel en veure’m passar per davant pensant-se que encara no havia trobat ni el caixer, ja que ella ja estava pujant a la seva moto-taxi per acompanyar-me. Li vaig ensenyar els diners i vam tornar a entrar a l’hotel. Vaig pagar i tot seguit ja em va acompanyar a l’habitació que era al pis de dalt i on només n’hi havia 4 de les quals 2 semblaven buides. La planta de baix semblava el seu domicili, doncs durant l’estona que vaig ser allà va aparèixer tota la família, inclòs fill i el pare, tots musulmans és clar. Les dues dones m’havien atès mentre que els dos homes van anar directament al sofà.
Aquesta era la primera escena que veia d’una família musulmana a casa seva i ja vaig poder apreciar el masclisme en quant al rol de l’home i la dona. Mentre la mare i la filla van ser les úniques que em van atendre com a propietàries de l’hotel, l’home va aparèixer com un zombi per anar directament a seure a un sofà que hi havia allà al costat, doncs el que suposadament era la recepció de l’hotel, no deixava de ser el menjador de la casa. I segurament també eren la mare i la filla les que després farien el dinar, el sopar, netejarien els plats, la casa, les habitacions, la roba i anirien a comprar.
Vaig deixar les coses i en menys de 10 minuts ja estava fora donant la primera volta per l’illa. Semblava mentida que 7 hores abans encara estigués donant voltes per Bangkok sense saber si arribaria a l’aeroport. L’hotel estava a la carretera principal que és la que vaig seguir durant una estona. El sol era molt intens, de fet semblava mes intens que a Bangkok, ja que em molestava força a la vista cosa que encara no m’havia passat des de que era a Tailàndia, per no parlar de la calor i la humitat és clar, ja un clàssic.
Feia quasi 12 hores que m’havia despertat i encara no havia menjat res, per lo que a mes de veure una mica l’illa ja anava buscant lloc on menjar. De restaurants n’hi havia molts i alguns llocs ambulant, tot i que menys que a Bangkok on n’hi havia un a cada cantonada. Turistes se’n veien poquíssims per lo que de moment l’illa complia les meves expectatives.
Els preus que veia als restaurants no eren tant barats com em pensava, tot i que l’endemà ja dominaria mes el tema i ja trobaria llocs on mengen els locals. El primer dia sempre peques de novato. Els preus anaven dels 60 als 100 bats, que tot i que no eren ni 3€, no deixava de ser el doble de la mitja a Bangkok, on no acostumaven a costar mes de 50 bats. Quan ja portava mes de 30 minuts caminant, vaig decidir entrar algun restaurant on veiés un plat que m’agradés sense mirar massa el preu justament per ser el primer dia i ja que segurament ja no menjaria res mes en tot el dia, perquè tot apuntava a que després ja em quedaria adormit durant hores. Finalment vaig entrar a un on els plats estaven mot ben preparats. Vaig demanar carn de vedella amb arròs, ou, verdures i acompanyat d’una cosa vermella molt picant que no sé si es xile o alguna cosa similar, però que pica moltíssim, de fet els plats si no dius que els facin no picants, piquen mes que els de Mèxic.
El plat estava realment bo i després de tantes hores sense menjar, doncs encara mes. La manera que tenen aquí de cuinar l’arròs és similar a com ho fan a l’Equador o a Mèxic (i altres llocs suposo), que no sé com ho fan però que queda molt bo. Les coses vermelles picants que em va donar pràcticament me les vaig acabar totes barrejant-les amb la carn i l’arròs. Aquí sempre es fa plat únic però és un plat molt complet i contundent, lo just per acabar ben ple i que no sobri res, no com a Espanya que amb tant de primer i tant segon al final acabes pagant menjar que no t’acabes o menjant el segon plat sense ja tenir gana. De fet si els asiàtics son en general prims, és justament per això, perquè no mengen en excés i sobretot no mengen fregits.
El restaurant, igual que l’hotel, era una casa particular. Hi vaig dinar tot sol, un altre senyal dels pocs turistes que hi ha a Koh Lanta tot i que per una altra banda m’hi hauria agradat veure algun local. El fet de que no hi hagués tampoc cap local, era senyal que era un restaurant pensat pels turistes, algo que no m’agrada gens.
Vaig pagar i vaig tornar a l’hotel. Aquí ja es veien mes bitxos que a Bangkok, aranyes, formigues gegants i dragonets és el que vaig veure durant aquella passejada, fins i tot cucs gegants en el restaurant. Faltaria veure la quantitat de mosquits que hi hauria per la tarda-nit.
Cap a les 16h arribava de nou a l’hotel ja havent dinat i vist una mica la meva zona. Cansat com estava em vaig estirar quedant-me adormit de seguida i despertant-me quasi a les 23h. La platja estava a 100 metres de l’hotel i donava just a l’oest, de fet ja el vaig reservar pensant en això, en poder veure la posta de sol al mar. La posta és a les 19h, per lo que jo estava dormint, de totes maneres crec que no es va veure perquè quan em vaig despertar ja feia estona que plovia, i amb molta força. Era el monsó, fenomen meteorològic que m’acompanyaria durant els pròxims 3 dies.
Ser testimoni del monsó d’entrada podria semblar una putada, doncs es tracta de veure ploure durant dies seguits, però tot el contrari. A Koh Lanta no tenia previst ni anar a la platja ni cap activitat que no es pugui fer sota la pluja, sinó ser testimoni de la vida local en una illa poc habitada de Tailàndia, per lo que la pluja no deixava de ser un altre punt típic de la vida local. A mes es tracta d’un fenomen meteorològic força espectacular i que no és tant fàcil de veure, per lo que aquesta seria una experiència mes que molts altres viatges no poden viure. 3 dies de forta pluja contínua és mes espectacular de veure del que sembla, i mes en una illa on la majoria de carrers no estan asfaltats.
I així anava a dormir per primera vegada en el viatge fora d’una capital, rodejat de natura i a pocs metres de platges paradisíaques. Deixava ja enrere els cotxes, el soroll i les aglomeracions per passar unes setmanes entre casetes, bungalows, palmeres, camins de sorra i pescadors. Un clima i una cultura completament diferent a tot el que havia vist fins aleshores, justament el que busco en aquest tipus de viatges. Tot plegat era molt emocionant i molt prometedor.
Aquest dia em vaig despertar una primera vegada cap a les 23h encara del dia anterior, és clar, i vaig sortir quasi immediatament a fora a contemplar el riu des del replà de fora l’habitació. De nit amb les llums de fons era una passada. Just en aquell moment arribava la parella que dormia a l’habitació del costat i que més tard no van tenir cap problema per fer les seves coses sense tenir en compte que les 4 habitacions estaven unides i que si es movia una es movien totes tal qual fos un barco, doncs tot plegat era una sola estructura flotant enmig del riu. A mes les parets eren de fusta prima per lo que s’escoltaven fins i tot les converses.
Tenia varis llocs guardats per veure per la zona però en un dia no em donaria temps de tot.
Vaig seure en el banc del replà en silenci absolut només trencat pels grills i el so de l’aigua tocant les columnes que sostenien les habitacions. A les vores del riu, que era el que jo veia des d’allà, hi havia molt poques cases, per lo que la tranquil·litat que es respirava era total. I una de les coses mes sorprenents era que per primera vegada a Tailàndia no tenia calor. Allà a la sobre el riu s’hi estava molt be.
Vaig prendre un cafè mentre mirava què fer exactament al matí següent ja que no ho tenia gens clar. Google Maps m’estava liant en quant al pont sobre el riu Kwai i la via de la mort, un tram de via que transcórrer per uns escarpats que fan realment por. Finalment, i gràcies a Wiki Travel, vaig aconseguir saber que una cosa era el pont sobre el riu Kwai per on ja no hi passen els tren i l’altra és el tram de via que fa por. I gràcies també a què el dia anterior havia anat a buscar els horaris dels trens a l’estació de Kanchanaburi, vaig decidir que només aniria al punt i no al tram de via amb el tren, doncs els horaris eren força dolents tenint que esperar poc més de 4 hores a una estació per agafar el tren de tornada a Bangkok. Tenint en compte que l’endemà mateix ja havia de tornar a Bangkok, era impossible combinar els horaris. A Kanchanaburi m’hi hauria d’haver quedat dos nits per poder veure tant el pont com la via de la mort i de passada gaudir d’aquella habitació una nit mes.
Tenint en compte l’hora que era, esperava quedar-me ja despert, però cap a les 3 de la matinada em va venir la són i vaig dormir fins cap a les 6:30 del matí que ja sortia el sol. Vaig tornar a sortir al balcó a contemplar el riu ja amb els primers raigs de sol que seguia sent una passada. Altres ostes també eren fora fent fotos perquè realment era admirable el paisatge que teniem només mirant per la finestra.
Em vaig dutxar (banys compartits però a la vegada individuals), vaig prendre un cafè i cap a les 7:15h vaig anar a preguntar per l’esmorzar ja que a Booking havia vist que n’oferien per un euro. La noia de recepció em va dir que eren 50 bats i vaig considerar-lo una mica car però que valia la pena només pel simple fet de poder menjar en aquella terrassa amb aquelles vistes espectaculars. A mes, ara no era a Bangkok, per lo que trobar llocs on menjar no era tant fàcil. De totes maneres en pocs minuts vaig entendre perquè eren 50 bats, i no, no era car.
Em va dir que esperés i al cap de 10 minuts va venir una noia jove que parlava millor l’anglès per confirmar-ho. Va tardar 15 minuts mes en tornar amb l’esmorzar. Jo ja no sabia perquè tardava tant i què estava fent. Aleshores vaig entendre el temps d’espera i el preu. L’esmorzar era ou amb pernil, frankfurts i torrades! Allò si que valia 50 bats i amb aquelles vistes encara més. Vaig esmorzar com un rei i tot i que feia poc que m’havia llevat ja feia quasi 14 hores des de que havia sopat el dia anterior, per lo que em va entrar com mai. Vaig esmorzar com un rei admirant un paisatge molt difícil de trobar i encara més d’oblidar.
Cap a les 8h agafava mòbil, tabac i algo de diners i començava a tirar cap al pont sobre el riu Kwai seguint les indicacions de Google Maps, que per fer-me arribar al que es considera el punt d’inici dels dos que té, un a cada banda del riu, primer em va fer creuar un altre pont mes a prop d’on era i després em va fer anar per una carretera sense vorera ni espai per caminar, de fet vaig compartir calçada amb els cotxes durant 10 minuts. Per sort la gent d’allà ja hi deuen estar a acostumats perquè tothom s’apartaven sense cap problema. És a dir, vaig anar fins al pont però arribant per l’altra banda del riu mentre que hi podria haver arribat per la mateixa banda on ja era i sense haver de caminar per una carretera sense voreres.
A aquesta banda de riu ja quasi tampoc hi havia poble, tot quedava a l’altra banda del riu fins l’estació, és a dir, el trajecte que havia fet des de l’estació fins l’hotel era quasi lo mes llarg que es podia caminar, i no vaig tardar ni 10 minuts.
De lluny ja vaig poder veure el pont i que vaig poder reconèixer perquè prèviament l’havia vist a Google Street View. Tot just eren les 8:15 del matí i no feia ni 20 minuts que caminava però ja suava com un pollastre pels 35°C de temperatura. Semblava una temperatura constant, sempre estaven a 35°. COm es notava quan era a l’habitació just sobre el riu, doncs la temperatura baixava moltissim pel simple fet de ser sobre l’aigua.
Al cap de 10 minuts més de caminar entre la carretera i el fangar dels laterals ja arribava a l’inici del pont que tot i lo aviat que era ja hi havia força turistes, sobretot japonesos o xinesos que ja n’hi havia centenars a tot arreu. Un local que anava en moto em va fer un gest com dient-me que anava bé, no ho vaig entendre massa ja que era evident que anava bé, doncs tenia el pont just davant. Vaig pujar per unes escales després de fer unes fotos des de baix i vaig començar a caminar pel pont per a creuar-lo, arribar a l’altra banda del riu i tornar a l’hotel però ja caminant per l’altra vora on hi havia poble i no una carretera sense voreres.
El pont es només una via de tren, per lo que s’ha de caminar pel mig de la via o pels estrets laterals amb tanques corves a banda i banda i cada certs metres el que semblaven uns miradors per veure el riu Kwai que per cert és molt gran i tranquil. Tot plegat fa que caminar per aquell pont sigui força incòmode però mes interessant per mantenir-se tal com era originalment.
Aquest pont es famós perquè va ser construït durant la segona Guerra Mundial pels japonesos per tal d’anar des de Myanmar a Tailàndia i en el qual hi varen morir 200.000 persones durant la seva construcció, tots presoners de guerra, entre els quals, per exemple, molts holandesos.
Quan anava aproximadament per la meitat del pont i anava fent fotos a banda i banda, em va passar una de les coses més surrealistes a la vegada que interessant de tot el viatge fins aleshores. Vaig veure que s’acostava un grup de 5 o 6 monjos budistes fent càntics i amb garlandes i flors a les mans. Vaig començar a gravar amb el mòbil quan els tenia quasi davant quan de sobte el que anava davant es va aturar i em va saludar. La salutació encara va quedar gravada però immediatament vaig parar de gravar i li vaig retornar la salutació. Tot seguit, en un anglès força bo, va començar una conversa que es va allargar uns 20 minuts mentre els altres escoltaven i un fins i tot gravava amb el mòbil la nostra conversa.
Primer em va explicar que el seu temple era a 3 km d’allà i que ell i els altres monjos anaven fins al pont cada matí per a resar i dipositar les garlandes pel pont en homenatge als 200.000 morts. Després em va pregunta per mi, d’on era, sobre el viatge, el qual li vaig explicar una mica que estava fent la volta al món. No deixava de sorprendre’m l’interès i el coneixement que tenien els monjos en vers als estrangers i les seves cultures. Em feia creus de l’oberts, curiosos i tolerants que eren, mostrant un veritable interès per qualsevol cosa que els expliquessis.
Després de quasi 10 minuts de xerrar sobre el pont i el meu viatge, va treure un tema que no m’hauria imaginat mai, els toros d’Espanya. Em va preguntar si m’agradaven, a lo que evidentment vaig dir que no i que em semblava una cosa horrible més típica de cultures primitives que d’un país europeu. Ell va fer un petit gest involuntari de treure’s un pes de sobre, suposo que veient que tot dos teníem ja una opinió similar. Em va preguntar si era un esport o un acte cultural, responent-li que a Espanya està considerat un bé d’interès cultural i que forma part de la cultura espanyola per raro que pugui semblar. I quan em va preguntar que perquè si pensàvem així encara es feien, li vaig haver d’explicar el multi-culturalisme i multi-nacionalisme que hi ha a Espanya, que jo sóc de Catalunya i que a la majoria de catalans així com altres nacionalitats i fins i tot a molts castellans, les curses de braus ens semblen actes horribles i que de fet a Catalunya o a Canàries estan prohibits des de fa anys.
I aleshores va treure un altre tema molt interessant, va preguntar que perquè no es feia un referèndum a Espanya per preguntar sobre l’abolició dels toros. I ja va ser quan li vaig dir que Espanya no era un país prou democràtic com per fer referèndums per tal que sigui la població la que decideixi aquestes coses, i perquè de fet segurament sortiria el No a les curses de braus i això era algo que l’estat no volia. El monjo cada vegada estava més estupefacte a la vegada que coneixia mica en mica la nostra història.
Va acabar concloent que Espanya no era una democràcia plena com ja sol dir tothom dins i fora d’Espanya. Aleshores va dir que a ell evidentment les curses de braus també li semblen una brutalitat indigne i que s’han d’acabar. Però no només això, sino que aquest seria un dels seus objectius a partir d’aleshores, donar a conèixer aquesta barbàrie i lluitar per l’abolició total de les curses de braus almenys a Espanya, fins i tot em va preguntar sobre els règim polític a Espanya per tal de saber a qui s’havia de dirigir. Jo li vaig explicar que a Espanya hi ha una monarquia però qui governa és el President.
Fins i tot em va demanar el meu email que li vaig donar i que esperava que efectivament fes el que va dir i que seguís amb contacte amb mi. Tot plegat ho veig complicat pero cal tenir en compte que els monjos no tenen cap altra feina que lluitar per aquestes coses, és al que es dediquen, per lo que no em va semblar gens exagerat el que m’estava dient, tot i que certament, complicat d’aconseguir per no dir impossible. Però només que un grup de monjos budistes coneguessin aquest tema gràcies a mi ja era molt, doncs aquests monjos tenen una gran influència sobre la societat asiàtica, molt mes que qualsevol polític i fins i tot que la mateixa monarquia.
En acomiadar-nos em va donar la mà dient que així és com se saluden a Europa i després es va acomiadar com un fan ells, amb els palmells de la mà units en forma de resar i abaixant el cap, a lo que li vaig respondre que ja ho sabia fent-ho jo també. I amb la garlanda que m’havia donat a la mà van continuar caminant pel pont cantant i resant mentre tots anaven abaixant el cap quan passaven davant meu i com sempre amb un somriure. Jo contestava també abaixant el cap esperant a que passessin tots per a deixar la garlanda que m’havia donat en el mirador que tenia just darrere. Em vaig quedar uns segons allà davant pensant i essent ara mes conscient dels 200.000 morts que va provocar aquest pont que ara no era mes que una atracció turística. Hi ha ocasions en que cal reflexionar sobre aquestes coses.
Mes endavant, altres persones, asiàtiques, s’agenollaven davant el pas dels monjos. Em vaig sentir fins i tot privilegiat que el que era el líder d’aquell grup m’hagués dedicat tant de temps a mi, a un estranger, quan altres persones només podien agenollar-se al seu pas mentre jo hi havia estat parlant de tu a tu tanta estona. Va ser una experiència única a la vida i evidentment inoblidable. I si algun dia passa alguna cosa amb les curses de braus, aquesta haurà sigut una de les converses mes importants de la meva vida. Ho espero de tot cor.
Vaig acabar de creuar el pont amb una mentalitat completament diferent. Ja no caminava per allà com un turista mes, ara era conscient de per on caminava i em sentia be. Els monjos transmeten una pau difícil de descriure en un mon tant embogit i on tot passa tant ràpid. De fet, durant la resta del pont ja quasi no vaig fer fotos, no em calia o no volia, només pensava en el que havia passat allà feia 80 anys.
Cap a les 9 del matí ja era a l’altra banda del pont i em vaig adonar que per aquella banda només havia de seguir una carretera amb vorera tot recta i ja arribava a l’hotel. Era un camí molt mes fàcil que el que havia agafat per venir, de fet ara ja veia mes turistes cosa que al venir no veia i m’estranyava, pero simplement no els veia perquè no anaven per allà. En qualsevol cas, gràcies a això no vaig haver de passar dues vegades pel mateix lloc, cosa que m’emprenya una mica doncs no aprofites tot el temps possible per veure zones mai vistes.
Durant els primers 5 minuts de caminada no es veien masses cases, però mica en mica vaig anar entrant a la població. De fet, aquell carrer pel que anava des de que havia creuat el pont, era ja el carrer principal de Kanchanaburi i pel que havia anat de l’estació a l’hotel però ara hi arribava des de l’altra punta. Així doncs, vaig acabar veient tot el carrer principal de Kanchanaburi.
Al cap de 15 minuts arribava a l’hotel xop de suor. Em vaig dutxar per segona vegada en 3 hores i vaig aprofitar per escriure el diari en un entorn únic i molt propici per a escriure. El silenci era total, només trencat pels cants dels ocells i la tranquil·litat que s’hi respirava t’atrapava. Havia de marxar d’allà en dues hores i la veritat és que no en tenia cap ganes. M’hauria quedat allà tota una setmana o mes.
Cap a les 11:30h vaig guardar-ho tot a la maleta i vaig anar a preguntar si tenien canvi de 1000 bats per comprar una cervesa, doncs ja només tenia el bitllet de 1000 i em volia quedar després de les 12, hora del check-out, fent una cervesa a la terrassa de l’hotel que donava al riu fent temps ja que el tren que havia d’agafar per tornar a Bangkok no sortia fins les 14:48h. Però com era d’esperar, no tenien canvi, així que vaig fer el check-out a les 12 en punt i vaig anar directament a l’estació de tren ben a poc a poc per no arribar-hi ja completament suat una altra vegada. De fet vaig tardar 15 minuts en fer un camí de 5.
A les 12:15h ja era a l’estació i allà a espera dues hores a poder comprar el bitllet i dues hores i mitja per a la sortida del tren. A mes, com que encara faltava perquè passés algun tren, l’única botiga que hi havia en tota l’estació estava tancada. Així que vaig seure en un banc i a esperar. A diferència de l’estació de Thon Buri, aquí no hi havia cap wifi obert per lo que només podia aprofitar per llegir les notes sobre Koh Lanta, pròxima destinació, i escriure el diari.
Cap a les 13h ja no aguantava mes la sed i la botiga seguia tancada, per lo que vaig anar al mercat de davant l’estació on havia sopat el dia anterior i que encara estava quasi tot tancat però on hi havia un petit restaurant obert on vaig comprar una ampolla d’aigua per 20 bats. I amb això i les galetes que portava vaig anar fent temps mentre aprofitava de tant en tant per escriure el diari.
Mica en mica va anar arribant gent. A les 14:20h, 30 minuts abans de la sortida del tren, era quan començaven a vendre els bitllets. Vaig preguntar si podia pagar amb el bitllet de 1000 bats. La noia va dir que un moment i al cap de 3 minuts em va donar un munt de bitllets, 900 bats en bitllets de 100, 50 i 20. Em va anar perfecte, no només m’havia canviat el bitllet sino que m’havia donat un munt de bitllets petits. Em vaig quedar una mica parat i vaig contar els bitllets perquè n’hi havia molts, i quan em van veure van somriure i preguntar si estava be a lo que vaig respondre que si i que gràcies per l’esforç, perquè realment semblava que els acabava de deixar sense canvi.
I a tornar a esperar buscant les ombres de l’estació fins cap a les 14:50h que va arribar el tren i al cap de 3 minuts va iniciar el trajecte en direcció a Bangkok. El trajecte també va ser tranquil tot i que va passar una cosa sense massa transcendència però que en un primer moment em va espantar moltíssim. Va pujar un agent de la policia acompanyat de dues noies, una gravant, i van venir directament cap a mi, mirant-me. Jo pensava que potser passarien de llarg, però en arribar al meu seient el policia es van aturar. No sabia què passava, de fet pensava que alguna d’aquelles dones m’hauria denunciat no sé perquè és clar, perquè no les havia vist mai, però de seguida el policia es va presentar com a policia turístic. Jo ja havia vist casetes d’aquesta policia i junt amb el somriure de l’agent em vaig quedar mes tranquil. La seva única intenció era informar als turistes que trobava pel tren sobre alguns costums d’Àsia en general i de Tailàndia en particular. Això és important perquè la cultura és molt diferent i pel que per nosaltres no pot tenir cap importància per ells pot ser una gran ofensa. Em va donar un llibret amb algunes d’aquestes normes o costums i un altre amb informació de la policia turística, fins i tot m’explicava que els podia trucar per qualsevol problema que tingués, encara que fos que m’hagués perdut, així que no només ensenyaven als turistes com comportar-se sinó que els donaven tot tipus d’ajuda. Era una divisió de la policia pensada i dedicada exclusivament als turistes. En acabar l’explicació, ell i les dues dones es van acomiadar com tots els tailandesos, abaixant el cap i amb un somriure a la boca, responent jo de la mateixa manera.
La resta del trajecte el vaig passar entre mig dormint, escrivint el diari i contemplant els paisatges i pobles rurals pels quals anàvem passant. A les 17:30h aproximadament arribàvem a l’estació de Thon Buri de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit el dia anterior i tocava fer el mateix camí però de tornada a l’hotel. Primer els 15 minuts caminant al costat del mercat de verdures i peix fins arribar al riu. Però un cop a la vora del riu la cosa es va complicar. Vaig anar al mateix lloc on el barco m’havia deixat el dia anterior, però em va dir la noia que per creuar a l’altra banda s’havia d’anar a un altre moll que estava mes avall.
Però com que no em van especificar quant mes avall, cada vegada que veia un carreró o edifici hi entrava i preguntava, així almenys 10 vegades i res. En un dels carrerons va passar una cosa que justament acabava de llegir en el fulletó que m’havia donat el policia turístic, i sort que m’ho havia llegit perquè així vaig saber què passava i què havia de fer.
Quan baixava per un dels carrerons, de sobte vaig veure que les 4 persones que hi havia s’aturaven, fins i tot dos nois que estaven a uns 10 metres un de l’altre acostant-se i que es coneixien, també es van aturar. Aleshores vaig escoltar una cançó per uns petits altaveus que hi havia en diferents punts del carrer. Era l’himne de Tailàndia i quan aquest sona, que pot ser en qualsevol moment, tothom s’ha d’aturar i callar fins que deixa de sonar. Fins i tot aquells dos nois que s’estaven acostant un a l’altre per a saludar-se es van aturar fins que l’himne va deixar de sonar. Jo en un primer moment em vaig aturar quan vaig veure que tothom ho feia però sense saber encara què passava, però quan vaig escoltar l’himne, tot i que no sabia que era perquè era la primera vegada que l’escoltava, vaig entendre què passava. En el fulletó que m’havia donat el policia ho posava, t’havies d’aturar al escoltar l’himne. Increíble! I quan va acabar de sonar, tothom va continuar la marxa, el dos nois acostant-se de nou mentre se saludaven i seguien amb la conversa que estaven tenint pocs minuts abans.
Al cap d’uns 15 minuts caminant avall del riu per fi vaig veure el que semblaven uns molls similars als altres i taquilles. A la primera que vaig preguntar em va dir que no però almenys ja em va poder assenyalar amb mes exactitud on havia d’anar, ja era a pocs metres. Vaig baixar a un moll i a un barco que havia parat li vaig preguntar per creuar el riu i em va assenyalar just al del costat. Perfecte, encara no hi havia cap barco però almenys ja m’havien indicat un moll. Al cap de 3 minuts va arribar un barco on em van confirmar que anaven directament a l’altra banda del riu.
En 3 minuts mes va sortir i en menys de 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu. Però no ens va deixar on pensava, és a dir, al mateix lloc on el vaig agafar el dia anterior, sinó molt mes avall, de fet tot el camí que havia fet avall del riu buscant el moll ara l’havia de fer de pujada. Era en una zona mes o menys coneguda però a uns 15 minuts caminant de l’hotel. De fet estava prop de Sunam Luang, la Cort Suprema i pràcticament lo primer que vaig veure de Bangkok.
A més, el camí fins l’hotel no el podia fer recte, doncs havia d’anar rodejant els enormes temples que hi havia just a la vora del riu. Amb tot plegat vaig arribar a l’hotel pràcticament a les 18:30h, quasi una hora després de baixar del tren mentre que a l’anada havia tardat menys de 30 minuts. Vaig fer el check-in a l’hotel, el mateix dels dies anteriors, i ja només tenia temps per fer el check-in del vol de l’endemà a Krabi, mirar be el tema de l’equipatge en cabina i buscar la millor ruta per arribar tan a l’aeroport Don Mueang de Bangkok abans de les 7 del matí com per arribar a l’illa de Koh Lanta des de l’aeroport de Krabi, doncs Koh Lanta no te aeroport per lo que a mes hauria d’agafar busos i ferris. Així doncs, l’endemà era un d’aquells dies incerts en què no saps ben be si arribaràs a temps per agafar el vol i ni si acabaràs arribant a l’hotel següent.
La primera sorpresa ja va venir quan vaig veure que a l’aerolínia Thai Lion només es podia pujar una peça petita d’equipatge en cabina i que el bitllet que tenia no incluía equipatge facturat. Vaig intentar afegir una maleta facturada però ja no em deixava perquè acabava de fer el check-in online. Així que vaig posar les coses mes valuoses a la motxilla i vaig deixar a la maleta només roba i poca cosa mes. Vaig mirar els preus de facturar una maleta i no era gens car, en principi em podria sortir per uns 7€ mes tenint en compte el pes.
Després a mirar com anar fins l’aeroport sortint a les 5 del matí, doncs el vol que havia d’agafar sortia a les 8:25h, i tenint en compte que hauria de facturar la maleta, volia arribar-hi dues hores abans. Segons Moovit semblava que a les 5 ja hi havia busos i que en una hora hi arribaria havent d’agafar només dos busos de línia, fent el transbord sense moure’m de la parada. A mes el primer bus seria de la línia 3 agafant-lo a escassos 50 metres de l’hotel, línia que ja havia agafat en ocasions anteriors.
El vol anava a Krabi, ja al sud de Tailàndia, però el meu destí final era l’illa de Koh Lanta, una illa poc turística i que em permetria conèixer millor la vida local. Així que també havia de mirar una mica com anar des de l’aeroport de Krabi fins a Koh Lanta. Semblava que primer havia d’anar fins al centre de Krabi i allà agafar un ferri fins a Koh Lanta. No semblava massa complicat per lo que no ho vaig mirar massa mes, doncs encara havia d’anar a comprar el sopar, sopar, preparar-ho tot i anar a dormir cap a les 20h ja que em volia despertar a les 3. Ja eren les 19:30h així que vaig ja anar a comprar el sopar.
Vaig comprar pasta deshidratada al 7-eleven i 6 potes de pollastre arrebossat a un lloc ambulant al costat de l’hotel on ja hi havia comprat en una altra ocasió, el lloc del transsexual que parlava anglès, a aquelles alçades ja algo molt apreciat i que em feia decantar per un o altre lloc. De fet el noi ja em va reconèixer.
Després cap a l’habitació a menjar la pasta i les potes de pollastre mentre mirava TV3 i amb unes coses i altres se’m van fer les 21h quan anava a dormir. Ja només dormiria 6h com a molt amb lo poc que m’agrada dormir menys de 8h i mes quan m’haig de despertar per anar a un aeroport, algo que cada vegada odio mes per lo lluny que queden i per tots els tràmits que si han de fer.
A les 7h em despertava amb temps per prendre el cafè, escriure una mica el diari, tornar a mirar be com anar a Kanchanaburi ja que no tenia massa clar l’horari del tren i si podria arribar a l’estació, que tot i que era a prop, s’havia de creuar el riu, i això no era fàcil. Els ponts em quedaven molt lluny per lo que la millor opció era creuar-lo amb ferri, que si em quedava molt a prop però que mai els havia vist.
Així que després de dutxar-me i acabar de preparar les coses vaig sortir de l’hotel a les 11h, hora màxima de checkout, ja que l’única informació mes o menys precisa que havia vist sobre horaris del tren parlaven d’un a les 7:30h i un altre a les 13:30h, que seria el que agafaria. Amb aquests horaris i aquesta incertesa era molt difícil fer cap tipus de pla.
Abans de marxar ja vaig quedar amb la noia de l’hotel que l’endemà tornaria, doncs passaria una última nit a Bangkok abans d’agafar el vol cap a Krabi que sortia des de l’aeroport secundari de Bangkok. Ja em va dir que tindria la mateixa habitació, la 502. Evidentment per una nit mes no volia anar a un altre hotel, volia estar a un lloc que ja em conegués.
Vaig anar fins al parc on havia anat dos dies abans amb el gay tailandès on havia vist el que semblava una sortida de barcos i que segons Google Maps els ferris podrien sortir d’aquella zona, pero allà no hi havia res. Vaig donar una volta pel parc i vaig veure un grup de gent que anava en una mateixa direcció i a mes en direcció al riu creuant tot el parc. Els vaig seguir i efectivament hi havia un moll amb unes casetes de venda de bitllets. Vaig demanar pel barco que creua el riu i efectivament sortia des d’allà al cap de pocs minuts i només costava 15 bats, uns 0,40€. De moment, el primer escull ben superat i de fet mes ràpid i millor del que m’esperava.
Al cap de 10 minuts va arribar el ferri, vaig pujar i en uns 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu, que per cert, és un riu enorme, de fet mes gran que qualsevol que hagi vist a Espanya. Un cop allà, a seguir Google Maps caminant uns 15 minuts sota el sol i arrossegant la maleta fins l’estació de tren. Almenys era en línia recta i no tenia pèrdua. Pel camí hi havia un mercat molt autèntic, bàsicament de fruites, verdures i peix. A mes ja estaven tancant per lo que la pudor era terrible. Això si, era d’aquells mercats que només es veuen a Bangkok. Al costat també hi havia petits mercats aprofitant les carreteres i ponts elevats per posar-s’hi a sota. El terra del mercat principal estava enganxós de brut que estava i en aquell moment estava passant un camió per a recollir tota la brossa i restes de menjar. La veritat que comprar menjar allà a mi em faria una mica de cosa pel tema de la salubritat, no semblava que allà el menjar estés en les millors condicions. Llàstima que ja estiguessin tancant perquè veure allò en ple funcionament ha de ser tot un espectacle. Hi havia, literalment, centenars de parades.
La situació dels mini-mercats al voltant era encara mes precària ja que s’ubicaven en llocs fangosos o directament plens d’escombraries sota els ponts de les rondes que passaven per dalt.
Vaig arribar a l’estació sense mes problema que el de creuar el carrer ple de cotxes i el primer que vaig anar a fer, evidentment, és preguntar l’hora de sortida del tren, que era a les 13:55h, així que tocava esperar quasi 2 hores i mitja. Tenint en compte que en passaven 2 al dia, doncs l’espera era realment poca. El bitllet costava 100 bats tal com havia vist per Internet. De fet tot el que havia vist per Internet era quasi 100% exacte. Així que vaig comprar el bitllet i a esperar.
A continuació vaig mirar a Google Maps on estava el 7-eleven mes proper per comprar aigua i, sorpresa, a la zona no n’hi havia cap, el mes proper estava a 2 km, no m’ho podia creure. Així que vaig anar a una botiga d’allà l’estació i l’ampolla d’aigua que al 7-eleven costava 14 bats allà en costava 30. Quan el venedor ja la treia de la nevera per donar-me-la li vaig dir que no, que era el doble de cara. No sé si es pensen que per ser guiri també has de ser estúpid. La cara que va posar una deia tot. Crec que era el primer turista a qui no va poder timar i això se li notava. Així que vaig anar pel mercat i els seus voltants i l’única parada que vaig veure que tenien aigua me la venien a 50 bats. Vaig tornar a dir-li que ni de broma, sempre amb un somriure és clar. No sé si aquests preus eren perquè esperen a que regategis o perquè ets estranger, en qualsevol cas li vaig dir que era caríssim i me’n vaig anar. Però la sed començava ja a ser important així que vista la situació vaig decidir baixar-me els pantalons i tornar a la botiga de l’estació i comprar-la per 30 bats. Però quan hi anava vaig veure que just davant l’estació hi havia mes parades, de fet hi havia passat en arribar a l’estació, on venien menjar i aigua. Cada ampolla 20 bats, això ja ho vaig trobar raonable, doncs aquesta gent segurament compra l’aigua al 7-eleven i algun benefici han de treure’n. Així que vaig comprar l’aigua i a la parada del costat dos pinxos de carn de pollastre arrebossat per 10 bats cada un. Perfecte. Per 40 bats ja havia esmorzat i begut un litre d’aigua.
A mes de treure’m la gana i la sed, em vaig poder connectar a una xarxa wifi oberta que hi havia a la mateixa estació de tren, per lo que l’espera es va fer molt mes curta. Al cap d’una hora esperant, vaig comprar una altra ampolla d’aigua i dos pinxos mes, aquesta vegada de salsitxes embolicades amb algun tipus de pasta fregida, molt bons també, així que 40 bats mes i ja quasi que havia fet l’esmorzar-dinar abans de les 3 hores i mitja de tren que tenia per davant. Tot plegat m’havia sortit molt millor del que esperava i ara era allà ja havent dinat i connectat a Internet mirant correus, contestant Whatsapp’s i escrivint el diari mentre esperava el tren que m’havia de portar a Kanchanaburi.
A les 13:10h arribava el tren i a les 13:55h en punt ja sortíem cap a Kanchanaburi. El tren era igual que el que vaig agafar per anar a Lopburi però almenys aquest dia no feia tanta calor. Els núvols feien que almenys el sol no piqués tant tot i que déu n’hi do també de la calor que feia, doncs la humitat sempre és molt alta i fa calor igual, però almenys no crema com els dies sense núvols.
El trajecte en certs punts és entretingut ja que veus els pobles i els paisatges amb una vegetació exuberant, arbres que mai has vist i granges a tocar de la via. Durant molts trams el tren no para de xiular degut a la proximitat de les cases i els nens jugant tant a prop, així com les vaques que suposo que ja deuen estar acostumades a que el tren els passi a un metre de distància. Les estacions son com les de Catalunya de fa 30 anys, encara amb personal indicant al tren quan pot arrencar i tocant una campana 3 vegades per avisar de que el tren marxa de l’estació. I mentre a Catalunya lo típic és veure cantants o músics als trens, allà son venedors de menjar. Venen de tot, des de bosses de patates a plats complets preparats per ells mateixos, passant per fruites o begudes. La corriola de venedors és constant i a cada parada en pujen i baixen.
Vaig passar tot el trajecte mirant els paisatges i escrivint el diari. Cap a les 17h va passar el revisor avisant que la propera parada era Kanchanaburi, cosa que em va anar be perquè el GPS fallava molt. Ara encara no n’era conscient però això acabaria sent un gran problema mentre estava a Tailàndia. A Kanchanaburi va baixar molta gent, doncs era una de les destinacions principals de qualsevol turista a part de locals.
La primera imatge de Kanchanaburi va ser, lògicament l’estació, però la segona, com no, un mercat. Els mercats estan en l’ADN dels tailandesos. N’hi ha a tots els pobles i cada dia. Aquest ocupava tota una plaça just davant l’estació i a diferència d’altres on bàsicament s’hi ven menjar, en aquest hi havia moltes parades de roba.
A la mateixa estació hi havia dues noies d’un servei de turisme que no havia vist a cap altra estació i que informaven als turistes. Els vaig preguntar si allò era Kanchanaburi ja que per culpa dels fallos del GPS em volia assegurar d’haver baixat a l’estació correcta. M’ho van confirmar i vaig sortir de l’estació per anar cap a l’hotel que havia reservat, un hotel fet sobre el propi riu Kwai.
El poble de Kanchanaburi no es veia massa gran, de fet semblava que l’únic que tenia era el famós pont. Una carretera el creuava per la meitat deixant l’estació a una banda i la resta del poble a l’altra, on també hi havia el riu. El poble semblava poc mes que un carrer principal d’un sol carril per sentit i del que en sortien petits carrerons, quasi ni asfaltats i que molts d’ells ja no portaven a enlloc. L’hotel era a un d’aquests carrerons que acabava al mateix riu.
L’hotel era a poc mes de 5 minuts caminant, un hotel que em va agradar per tenir les habitacions flotants sobre el riu i estar tant a prop de l’estació. Hi vaig arribar sense problemes tot i que quedava una mica amagat perquè realment està a tocar del riu. En arribar-hi, abans de res, ja vaig al·lucinar. Era un espai obert amb una renglera de dues plantes amb habitacions que donaven al pati i baixant unes escales es podien trobar les habitacions flotants a les que s’hi accedia per un petit pont, que literalment et feien anar cap al centre del riu on hi havia 4 habitacions mes però ja flotants sobre l’aigua.
Vaig escoltar que em saludaven perquè anava una mica perdut i al girar-me vaig veure dues noies a una recepció. Vaig fer el check-in i una de les noies em va acompanyar fins l’habitació, baixant les escales fins al mateix riu, creuant el pont per arribar a les habitacions flotants i donant-me les claus de l’habitació número 3. Vaig deixar les coses i lo primer que vaig fer va ser sortir al balco arran de riu per contemplar les vistes. Era impressionant, una passada. Tot el riu enorme i tranquil davant meu i jo assegut a uns bancs al balcó mentre tota l’estructura es movia suaument al ritme que marcava el riu. Ja havia vist a les fotos com era, per allò simplement superava les meves expectatives. Això si, per primera vegada en tot el viatge, començava a veure mosquits i bitxos de tota mena, com era d’esperar és clar.
Vaig quedar-me allà una estona simplement descansant davant d’aquell paisatge únic i feliç d’haver arribat ben aviat tenint en compte que poques hores abans no tenia ni idea dels horaris del tren. Arribar al teu destí quan tot és tant incert és, si cap, mes emocionant encara. Després ja vaig anar a donar una volta per Kanchanaburi. No plovia però ja es veia un bon núvol que no tenia gens de bona pinta. Eren les 17:30h però ja tenia prou gana quasi per sopar ja que només havia menjat els 4 pinxos de carn en tot el dia.
Primer vaig anar a l’estació de tren a buscar els horaris ja que en aquell moment no sabia exactament com arribar fins al pont sobre el riu Kwai que en principi estava a 2 km de l’hotel però que Google Maps em deia que estava a 44 km i que s’hi havia d’arribar en tren. Tot plegat m’estava liant força.
En arribar a l’estació, el noi de la taquilla em va donar un paper amb els horaris i vaig veure que hi havia una estació que justament es deia pont del riu Kwai, però que només estava a 5 minuts d’allà, per lo que no podia ser el que deia Google Maps, però a la vegada tenia entès que el tren ja no hi passava per aquell pont, per lo que el lio era total i no podia preguntar massa perquè el de la taquilla no sabia anglès i les noies de turisme que hi havia en arribar, ja no hi eren. En qualsevol cas en aquell moment no tenia intenció d’investigar encara sinó que volia anar a dormir aviat, despertar-me cap a les 3 de la matinada i decidir que faria, ja que el primer tren cap al pont sortia a les 6 del matí.
Així que vaig tornar al mercat i vaig donar-hi una volta aprofitant també per buscar algun lloc ambulant on sopar. N’hi havia varis però un em va semblar molt be, pels plats que tenien i per la dona, que se la veia molt amable i servicial. Em va explicar els dos tipus de plats que tenia ensenyant-me el tipus de menjar que hi havia a cada una de les dues grans olles que tenia. Vaig decidir que em quedaria allà i que menjaria el que hi havia en una de les olles que semblava carn de xai estofada amb verdures i que ho acompanyaria dels típics fideus d’arròs, tot plegat en sopa i ben picant, com sempre. El va preparar posant-li moltes mes coses de les que pensava, de fet quasi ni hi cabien al plat, ja que a mes li va posar un altra tipus de fideus i mes verdures, i tot plegat per 40 bats, poc mes d’un euro.
M’ho vaig menjar allà mateix, doncs tenia un parell de taules on poder seure i on vaig estar-hi uns 30 minuts fins que vaig veure que els del mercat començaven a recollir, doncs ja semblava que mes aviat que tard començaria a ploure i amb força.
Eren poc mes de les 18h quan em vaig acomiadar de la dona que va ser molt amable, preguntant-me si m’havia agradat i donant-me les gràcies en repetides ocasions. Era una d’aquelles dones que inspiren molta pau, tranquil·litat i confiança.
Allà no hi havia tants 7-eleven, de fet no en vaig veure cap, però hi havia una altra botiga similar on vaig comprar una ampolla d’aigua, i en sortir va començar a ploure, però era una pluja típica tropical. Durant dos minuts plovia poc, per lo que no vaig accelerar el pas, però de cop i volta va començar a ploure amb una força que feia anys que no veia, i no exagero gens. Unes gotes d’aigua grans i molta aigua, en 3 segons vaig quedar xop havent-me d’amagar sota els toldos de les botigues per les que anava passant, ja que tot i ser a 5 minuts de l’hotel hauria arribar completament xop. Va ser algo exagerat. Almenys es va posar a ploure quan ja ho tenia tot fet i només tenia ja intenció d’anar a dormir. En arribar a l’hotel, amb la cara que portava, la noia em va mirar com dient: “Si si, així plou aquí”.
A les 18:30h ja ho tenia tot fet. Vaig quedar-me una estona mes al balcó contemplant la pluja caient sobre el riu mentre s’amaga el sol i ja tot quedava parcialment il·luminat per les estrelles i alguna llum que es reflectia sobre el riu. Un cop al llit i amb la pluja, el riu estava mes mogut i per tant també l’habitació, i no hi ha res millor que dormir amb un lleuger moviment de barco. Va ser la millor nit amb diferència de tot el viatge, a mes no feia gens de calor. Només estaria allà una nit però m’hi hauria quedat una setmana.
Em vaig despertar cap a les 6 del matí per sortir lo abans possible i anar a la ciutat de Mae Klong on hi passa un tren pel mig del mercat d’aquesta ciutat a uns 80 km de Bangkok. És algo espectacular i únic al mon, de fet és una bogeria, doncs la via i el tren passen literalment pel bell mig del mercat provocant que els venedors fins i tot s’hagin d’apartar una mica.
Hi aniria en minivan des de l’estació de Mo Chit que quedava al nord de Bangkok i força lluny de l’hotel però era la més propera des d’on sortien cap a Mae Klong. No sabia els horaris ja que es difícil que Google o altres apps els tinguin actualitzats, però en qualsevol cas semblava que sortien cada dues hores i a les 10 era probable que en sortís una. Tampoc sabia l’horari dels trens a Mae Klong per lo que volia sortir lo abans possible i ja esperar allà al mercat a que passés. Tot plegat molt incert i impossible de planificar millor.
Em vaig dutxar i em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari i mirava com arribar fins a Mo Chit, doncs ja només el fet d’arribar a la parada de minivans era prou complicat.
A les 7:30h vaig baixar a la recepció a buscar la roba que havia deixat la nit anterior i que jo pensava que estaria a les 7 del matí. A mes ja no em quedava roba neta. Però la sorpresa va ser quan la noia de la recepció em va dir que era a les 19h, no a les 7h. De fet al fixar-m’hi be, si que posava a les 7pm. Ja m’estranyava que la tinguessin tant ràpid. Així que a pujar 5 pisos i ja començar a suar a posar-me la roba del dia anterior, amb lo poc que m’agrada després d’haver-la suada i mes encara quan el dia que tinc per davant és llarg i incert. A mes, no era gens adequada per una sortida com aquesta, ja que era un pantaló curt sense butxaques laterals i un polo poc transpirable.
A les 8h, amb només el mòbil, tabac i algo de diners vaig sortir a buscar el bus que m’havia de portar a Mo Chit des d’on sortien les minivans. Per sort aquest passava a 50 metres de l’hotel i ja em deixaria just a Mo Chit. Si, un trajecte de mes d’una hora i que podria fer amb tan sols un bus y quasi de porta a porta. Era la sort de tenir aquella vinguda important tan a prop de l’hotel, doncs moltes línies hi tenien parada.
El bus va tardar uns 15 minuts en arribar temps suficient perquè ja comencés a suar gràcies als 35°C i la humitat del 80℅ tot i ser les 8 del matí. El tema de la calor era el que mes em costava i no m’hi acabava d’acostumar.
Entre que el trajecte ja era llarg de per si i que a mes era hora punta, el bus va tardar una hora i quart en arribar a Mo Chit, per lo que ja eren les 9:30h. Això si, vaig poder gaudir del trànsit de Bangkok en hora punta. Tot un espectacle! Allà mateix on em va deixar el bus hi havia un 7-eleven on vaig comprar aigua, sandvitxos i crosanets de frankfurt per si ja no tenia temps de menjar enlloc.
Després ja vaig anar al primer lloc on vaig veure vans que era una espècie d’esplanada de sorra on n’hi havia un munt d’aparcades. Un senyor que era per allà em va dir alguna cosa que no vaig acabar d’entendre, em va semblar que em preguntava si volia taxi i li vaig dir que no per seguir cap on anava. Mes tard m’adonaria que no em preguntava això. Vaig preguntar a un conductor d’una de les minivans allà aparcades però em va fer un gest com dient que ell no. Vaig entendre que deia que no parlava anglès o que ell no anava enlloc. Així que vaig tornar enrere, doncs allà no es veia ningú mes, i vaig veure un pàrquing més ben fet amb més vans. Vaig anar cap allà i el mateix senyor d’abans em va tornar a fer el mateix gest i dient que per allà no. El pobre home des de bon principi m’estava intentant dir on havia d’anar per comprar el bitllet. Així que finalment em vaig fixar bé on em deia que anés i efectivament hi havia fins i tot taquilles on comprar els bitllets. Estava molt més ben organitzat del que pensava, amb taquilles i horaris fixes a diferència del que havia llegit per Internet on deien que era una mica caòtic i que sortien quan volien. Això sí, eren deu taquilles i tots anaven cridant per avisar quan sortia cada van. Tot plegat era un espectacle i una mica arcaic, però mes o menys funcionava.
La van sortia a les 10:20h, per lo que finalment només hauria d’esperar uns 30 minuts. Molt millor del que m’esperava. Vaig sortir fora a menjar els crosanets i a fumar un piti fins que a les 10:10h que vaig tornar a entrar i just en aquell moment la taquillera a qui li havia comprat el bitllet em va veure i em va avisar personalment de que ja podia anar a la porta que donava al pàrquing.
La minivan era d’unes 10 places i anava pràcticament plena. Això si, aquest seria el trajecte mes còmode que faria en la setmana que portava de viatge. L’aire condicionat a Tailàndia no te preu. De lo be que estava fins i tot vaig dormir una mica, i mira que a mi em costa dormir durant un trajecte. La nit passada no vaig dormir 8 hores i això ho noto molt. Van ser quasi dues hores de camí que em van passar prou ràpid.
A les 12:30h arribàvem a Mae Klong on també hi havia una estació de minivans similar a la de Bangkok tot i que una mica mes petita.
Al baixar de la minivan l’hòstia de la calor va ser monumental. Vaig treure el mòbil i vaig anar directament cap a l’estació de tren que estava a uns 5 minuts caminant, suficient per començar ja a suar. A mes el polo que portava no era el mes adient per zones amb tanta humitat.
Pel camí, com no, vaig passar per un mercat. Ja no podia saber quants n’havia vist en els 4 dies que portava a Tailàndia. De lluny ja vaig poder veure el pas a nivell que havia vist en vídeos i que separava l’estació de tren de l’inici del mercat. Per fer-ho tot mes perillós, el mercat, que ocupava uns 3 carrers, tenia a punta i punta un pas a nivell. En arribar-hi vaig mirar la via i efectivament, allà estava, el mercat just a sobre la via del tren i al costat de l’estació. Impressionant!
Va ser una d’aquelles imatges que no t’esperes que sigui tal qual te l’imagines perquè no pots creure que sigui tant heavy, però si, tal qual. Un munt de parades, venedors i clients caminant per sobre la via del tren, una via totalment operativa.
Per fer-ho tot més estrambòtic, l’estació de Mae Klong es destinació final, per lo que quan arriba el tren travessa el mercat fins l’estació, s’hi queda una estona i torna a sortir travessant el mercat de nou.
Encara no sabia els horaris del tren, però com que no hi havia cap tren a l’estació era evident que encara havia d’arribar, per lo que vaig fer una primera passada pel mig del mercat per anar fins al final.
El mercat es només al llarg de la via i ocupa uns 150 metres de llarg. Les parades posen coses fins a tocar dels rails a banda i banda, deixant només el tros entre els rails de la via perquè pugui passar la gent. Els toldos de les paradetes arribaven a tocar-se amb els de la parada del davant, fent que no toqui el sol però provocant un efecte hivernacle horrorós. De fet no vaig arribar fins al final del mercat per dins perquè fins i tot em costava respirar, havent de sortir d’allà sota a mig camí.
En una de les parades del mercat hi havia penjats els horaris del tren. N’havia passat un feia una hora i el pròxim arribava en dues hores, a les 14:30h, fent la sortida de l’estació a les 15:30h, per lo que vaig decidir quedar-me fins les 15:30 i així veure tan l’arribada com la sortida del tren travessant el mercat dues vegades.
Vaig sortir del mercat i vaig donar una petita volta per Mae Klong tot i que no massa per la calor. Quan trobava un lloc amb ombra i on corria una mica d’aire m’hi quedava una estona per respirar una mica. Anava comprant aigües al 7-eleven i mitja ampolla me la bevia i l’altra mitja me la tirava per sobre, al final ja sense miraments, com si fos a la dutxa.
I entre això i anar menjant sandvitxos del 7-eleven vaig anar fent temps fins les 14:15h que vaig anar a l’inici del mercat per on arribaria el tren i vaig avançar una mica fins a trobar un bon lloc des d’on gravar, protegir-me del tren i que es veiessin bé les parades. A diferència de quan havia arribat, ara estava ple de turistes també agafant posicions, de fet arribaven grups sencers de tours ja organitzats per veure el que estava a punt de passar, sobretot xinesos o japonesos. N’hi havia desenes i tot plegat em començava a semblar una mica perillós, doncs estava a punt de passar un tren per allà i hi havia, literalment, centenars de persones passejant-se per sobre les vies.
I a les 14:30h en punt, el moment esperat. Primer es va escoltar una campana anunciant l’arribada del tren, els botiguers van començar a plegar els toldos i alguns a tapar el gènere que quedava tocant als rails, altres l’apartaven, però en qualsevol cas, en un minut la via va quedar completament lliure per on hi podia passar el tren ben justet. Es va escoltar el xiulet del tren ja mes a prop del que em pensava i va aparèixer tal qual allà enmig sense deixar ni un pam a banda i banda, quasi tocant les parades. Em va semblar que no avisaven amb massa temps, doncs des de que es va escoltar el primer senyal fins que el tren ja es veia enmig del mercat no varen passar ni 2 minuts. cal tenir en compte que desenes de turistes perduts s’havien d’apartar. El tren anava almenys a 10 km/h, més ràpid del que un es pot imaginar donades les circumstàncies.
Com era d’esperar, molts turistes havien de córrer perquè allà on estaven els atropellada el tren, literalment, per això jo m’havia situat en un punt on em podia tirar enrere ja que tenia un espai buit. El que no podia entendre és com hi havia tanta gent tan poc llesta de pensar que el l’amplada del tren és com l’amplada de les vies. La imatge era brutal. El tren passant a mig pam de la gent i per sobre de les caixes de les parades.
El tren tarda un minut aproximadament en passar i immediatament després tots els venedors tornen a desplegar els toldos i en menys de 5 segons el mercat torna a estar completament operatiu amb gent altra vegada caminant pel mig dels rails. S’ha de veure per creure.
Un cop arriba a l’estació, els típics guiris pujant-se al tren per fer-se la foto i els locals seguint comprant com si res hagués passat.
Cal tenir en compte que aquesta situació es dóna perquè primer va existir el mercat, no el tren. Aquest mercat hi és des de 1905 fins que al 2005 els van dir que el moguessin perquè aquell era l’únic lloc per on podia passar la via del tren sense haver de tirar cap edifici. Els venedors van dir que no marxaven d’allà però tot i així la via es va començar a fer, suposo que esperant que un cop operativa marxessin d’allà. Però un cop acabada la via i el tren operatiu encara no s’havia pogut arribar a cap acord amb els venedors per lo que es van seguir quedant amb les seves parades on sempre, ara ja sobre la via. Així que els del tren van seguir endavant i els venedors van seguir al seu lloc. Ara quan el tren passa per aquell tram els venedors s’apartar-te’n quan passa el tren però sense moure el mercat de lloc que portava allà ja feia un segle. I amb el temps s’ha convertit en una atracció turística tot i que jo crec que tard o d’hora limitaran l’afluència de turistes perquè sincerament o vaig veure una mica perillós, no pels locals, que saben perfectament que han de fer, sinó per alguns turistes irresponsables que volen la millor foto i estan a centímetres de ser envestits pel tren.
Havia d’esperar una hora a la sortida del tren de l’estació per tornar a veure l’espectacle, per lo que vaig aprofitar per anar fins la terminal de minivans a preguntar preus i horaris. A més volia saber el preu fins a l’altra de les dues terminals de Bangkok perquè quedava més a prop d’on era ara i el trajecte era més barat tot i que quedava més lluny de l’hotel i no sabia com arribar-hi.
En aquesta terminal hi havia 5 taquilles, mes cutres que les de Bangkok, i vaig preguntar a la primera que vaig veure. La noia de la taquilla del costat em va cridar i em va dir a Mo Chit al escoltar que jo li deia aquest nom a la noia i que era d’on venia i pel mateix preu que l’anada, 100 bats. Li vaig dir si hi havia a Sai Tai, l’altra terminal, a lo que em va assenyalar la taquilla corresponent. Allà vaig preguntar el preu i eren 70 bats, per lo que no valia la pena anar fins un lloc que no em coneixeria gens i que quedava mes lluny de l’hotel només per 30 bats. Vaig tornar a la primera per preguntar els horaris i em va dir en 20 minuts en sortia una i després cada 40 minuts, per lo que una sortiria a les 15:40h, 10 minuts després de passar el tren. Si tot anava bé aquella m’anava perfecte.
Per cert la noia de la taquilla feia molta gràcia com deia les coses, tota l’estona somrient com amb una barreja d’alegria absoluta i cert coqueteig. I ja amb tota la informació necessària vaig tornar cap al mercat i a fer temps fins les 15:30h, buscant un altre bon lloc des d’on poder gravar el tren però ara en direcció contrària.
A les 15:15h ja tornava a ser tot ple de turistes agafant lloc, sobretot japonesos o xinesos, que ja n’hi ha per tot arreu, i tot i que no son maleducats, son tants que ja comencen a aclaparar una mica. Just al meu costat se’n va posar una família amb dos nens on el pare estava mes interessat que els propis nens en que sortissin be a la foto davant el tren, de fet els nens ni volien, els feia por estar enmig de la via quan ja es veia el tren venir, pero el pare insistia en què s’hi posessin per fer-los la foto.
I com abans, toc de campana, xiulet del tren, els botiguers arreplegant els toldos i els turistes com bojos per aconseguir la millor foto. Realment els venedors deuen estar una mica cansats ja de tot aquest espectacle.
El tren va passar a la mateixa velocitat pero ara anava ple de japonesos que l’havien agafat en aquella mateixa estació per també gravar des de dins el propi tren, així que estàvem els de fora gravant al tren, i els de dins del tren gravant als qui estàvem a fora. Com abans, jo tenia el meu espai darrere per apartar-me en l’últim moment, però també com abans, els típics llests que no saben que el tren és mes ample que les vies i es veuen obligats a retrocedir a corre cuita envestint a tots els qui estàvem ben ubicats per no morir atropellats.
I quan ja va passar i els venedors van tornar a desplegar-ho tot, vaig caminar per dins el mercat, sobre les vies i quasi perseguint el tren, fins a l’estació i ràpid cap a la terminal de minivans, doncs segons els meus càlculs en 5 minuts en sortiria una cap a Bangkok.
Vaig arribar i vaig anar a la taquilla que creia però em vaig confondre, quan de sobte, des de la taquilla del costat em criden. Era la noia d’abans amb la mateixa alegria d’abans cridant-me. La vaig reconèixer al moment, li vaig dir Mo Chit, ella va dir 100 bats, li vaig preguntar when, i ella va dir, now, now. Perfecte. Vaig pagar i em va assenyalar un xofer que hi havia allà assegut i que ja es va aixecar en veure’m. Em va dir que el seguís i quan havia caminat dos metres em vaig adonar que amb tanta pressa ni tan sols m’havia acomiadat de la taquillera, així que em vaig girar i abans que pogués dir res ella ja va dir un bye molt animat com tot en ella i dient adéu amb la mà. Jo vaig fer el mateix mentre seguia mig corrent darrere el xofer. Cuanta alegria desprenia aquella noia que a la vegada encomanava.
El xofer va obrir la porta de la minivan i només quedava un lloc lliure! Vaig arribar just a temps i quan només quedava una plaça. Lo dolent que jo estava suadíssim i els altres ho notarien sabent que era jo qui feia aquella pudor, pero en fi, que volen, allà és impossible no suar i menys per un estranger que no hi estem tant acostumats.
Aquest trajecte va ser una mica mes ràpid que el de l’anada. Això si, l’entrada a Bangkok va ser caòtica amb un trànsit exagerat, molt mes que el que hagi pogut veure a qualsevol ciutat europea. Les artèries d’entrada tenien 5 o 6 carrils i fins i tot se’n creaven de nous, doncs molts cotxes anaven pels laterals fent que dels sis carrils se’n fessin 7. Tot i així la circulació en aquell tram era molt lenta.
Cap a les 17h ja vam arribar a Mo Chit, on només hi vàrem baixar 4 dels passatgers. Però el xofer no ens va deixar just a la terminal sinó que ens va deixar al mig del carrer a uns 30 minuts caminant de la terminal. No sé si després seguia fins la mateixa terminal o no, però quan vaig veure a Google Maps que hi érem a prop vaig dir-li que jo també baixava allà, doncs no sabia cap on anava després i tenint en compte el poc anglès que sabia el xofer, per no dir gens, era impossible saber-ho. Així que lo millor era baixar allà i no arriscar-me a anar a pare a un altre poble a o l’altra punta de Bangkok.
Mirant Google Maps semblava que estava mes a prop del que realment estava. Almenys vaig passar per llocs que no havia vist, com un parc infantil gegant i un mercat. Tot plegat estava be però després del dia que portava es feia una mica dur. A mes, en aquell moment encara no tenia ni idea de si em costaria molt o poc arribar fins l’hotel, doncs un cop a la terminal havia d’agafar com a mínim un bus que no tenia massa clar ni tan sols si passava per allà.
Tenint en compte que eren poc mes de les 17h pensava que encara podria fer alguna cosa mes aquella tarda. Però després d’arribar passades les 17:30h a la terminal d’autobusos per agafar el mateix bus, el 3, que havia agafat pel matí per venir, aquest va tardar quasi 45 minuts en arribar, per lo que ja eren les 18:15h. Ja feia mes d’una hora que havia arribat a Bangkok i encara no havia sortit ni de la terminal. Almenys ja estava segur que el bus 3 parava a la terminal, doncs de les vàries parades que tenia en una d’elles posava clarament 3.
I clar, ja era hora punta a Bangkok, així que el trajecte que a l’anada havia durat una hora i quart, ara en van ser dues. Si, dues hores en autobús per fer un trajecte d’uns 8 km pel mig de Bangkok, el mateix que hauria tardat caminant. A mi ja m’estava be, doncs fer un trajecte en bus per Bangkok en hora punta considero que és una de les coses que s’han de fer, és tot un espectacle. Però els altres, quina paciència han de tenir. A mes l’autobús estava fet pols, almenys tenia 25 anys, es calava, se li apagava el motor, quan estava en punt mort semblava que anés a petar, era un desastre i molt difícil de conduir. A mes, en aquest cas, era una xofer, i jo em feia creus com podia canviar aquelles marxes que només de veure ja es veia que costava moltíssim. Tot plegat sumat a la calor que hi feia i a la contaminació de Bangkok ajudada pel fum d’aquell mateix bus que entrava tot per les finestres obertes i que feia que en alguns moments l’aire fos irrespirable. De fet ja notava que em picava una mica el nas de tantes partícules contaminats que respirava. No m’estranya que tanta gent vagi amb mascareta.
Jo almenys vaig poder anar assegut des del principi i a mes a finestra, per lo que vaig poder gaudir d’aquell trajecte que pels locals era algo horrorós a passar lo mes ràpid possible però que per mi era tot un espectacle mes que interessant.
Gràcies a Google Maps vaig poder seguir el trajecte que feia el bus i decidir així quan baixar, doncs no va parar exactament allà on l’havia agafat a l’anada però si molt a prop. A mes ja em coneixia perfectament tots els voltants de l’hotel per lo que ja no hi havia cap problema per anar amb bus a qualsevol lloc de Bangkok.
Finalment arribava a la meva parada passades les 20h, cansat, suat i havent de preparar la maleta ja que l’endemà marxava d’aquell hotel, per lo que aprofitar la tarda per donar una volta per Bangkok ja ho havia descartat. Vaig comprar una cervesa i menjar per sopar a l’habitació a un 7-eleven molt a prop de l’hotel i que em venia de camí i vaig anar a l’hotel a fer la maleta i sobretot a buscar informació de com anar a Kanchanaburi, la ciutat del famós pont sobre el riu Kwai i on passaria la nit següent en una habitació de fusta construïda sobre el mateix riu. La veritat és que se m’havia fet una mica tard però això no deixava de ser senyal que estava aprofitant els dies al màxim, doncs ja no tenia ni temps de fer la maleta i veure com anar a la següent ciutat. Si que sabia que hi podria anar amb tren però encara havia de mirar des de quina estació agafar-lo i com arribar-hi.
Ara si que ja podia recollir la roba que havia deixat per rentar el dia anterior a la recepció del mateix hotel. Estava tota, que això sempre és algo que preocupa. La maleta la vaig fer prou ràpid tenint en compte que era la primera vegada que l’havia de fer estan completament desfeta.
Sobre com anar a Kanchanaburi vaig confirmar que el tren era la millor opció tan per proximitat amb l’estació de tren com per preu i perquè no tardava massa mes que les minivans molt mes cares. Segons la informació que vaig trobar, l’estació quedava prop de l’hotel tot i que a l’altra banda del riu, per lo que arribar-hi es complicava força doncs de ponts n’hi ha poquissims i s’ha de creuar en ferri. EN qualsevol cas també semblava que el ferri el podria agafar quasi a la mateixa alçada on era l’hotel. Tot era una mica complicat però si era tal com veia a les webs, podria ser mes fàcil del que semblava en un principi.
Després ja vaig sopar a la mateixa habitació mentre mirava el 324 i ja era la segona nit que ho feia i no estava malament, així em posava una mica al dia de les notícies de casa. I cap a les 23h a dormir doncs la intenció era despertar-se com a molt tard a les 8h.
A les 5 del matí m’aixecava per prepararme per anar a Lopburi, la ciutat dels micos. És una ciutat a uns 80 km de Bangkok a la que s’hi pot anar en tren. El problema eren els horaris, doncs no en passaven cada 10 minuts sinó cada hora o mes, per lo que aniria fins allà i ja veuria quant hauria d’esperar. No tenia massa sentit intentar arribar quan en sortís un perquè a l’estació hi havia d’arribar en bus i amb tot plegat no tenia ni idea de quant tardaria en arribar a l’estació, que per cert estava força lluny, per lo que marxaria lo abans possible i ja està.
Em vaig dutxar aprofitant que encara tothom estava dormint, vaig preparar-me el cafè mentre escrivia el diari, mirava correus, Whatsapp’s, etc. i a les 8h sortia de l’hotel amb la motxilla, bateria externa, impermeable, aigua i el mòbil per anar a agafar el bus prop de Saman Luang, la Cort Suprema de Tailandia i que va ser quasi lo primer que vaig veure el primer dia que vaig ser a Bangkok, doncs és on em va deixar el bus que vaig agafar per anar cap a l’hotel.
Ja sabia com anar fins allà però Moovit m’indicava un camí diferent. En comptes d’anar pels carrers importants com jo hauria fet, em proposava d’anar pel mig dels carrerons de vianants que envoltaven la zona de l’hotel. Aquells carrerons ja me’ls coneixia força per lo que vaig decidir de fer-li cas. Però tan sols arribar al final del carrer de l’hotel, Moovit em deia que seguís recta però allà davant meu només hi veia una paret. Quan estava a punt de deixar-ho i anar pel camí que ja em coneixia, just va aparèixer una moto que semblava que hagués travessat la paret. Hi havia un petit espai que quedava amagat i que donava accés al temple de just davant l’hotel i que jo veia des de la finestra de la meva habitació. No hi havia entrat mai així que ja em va servir per veure aquell temple per dins, i efectivament es podia anar per allà i el camí era més curt. Com tots els temples era com un poble, amb els seus carrers, senyalitzacions, passos de vianants i edificis.
Pocs metres després de sortir del temple vaig trobar un 7-eleven on hi vaig comprar una aigua i en uns 10 minuts mes arribava a la parada del bus davant la Cort Suprema. Just allà davant hi havia un recinte on semblava que hi estaven celebrant algun tipus de convenció i des d’on van començar a sortir cotxes i furgonetes oficials, almenys 30, amb el que semblaven polítics i altres personalitats i molta policia, fins i tot van tallar aquella gran avinguda uns minuts perquè sortissin tots els cotxes oficials. Va ser força espectacular. Aquest eras un altre avantatge de l’ubicació de l’hotel, la proximitat amb tots els edificis oficials que provoca veure coses com aquestes ben sovint.
Al cap d’uns 15 minuts va arribar el bus i en 20 minuts arribava a l’estació de tren de Hua Lamphong sense cap problema gràcies a què anava seguint tot el trajecte per Moovit. Pel camí vam creuar bona part del barri xinès, barri que tard o d’hora volia veure i que haver d’anar fins aquesta estació em serviria per després a la tornada aprofitar per passejar-hi una estona.
Al costat de l’estació n’hi havia una altra que quedava mes a prop de la parada de bus i per tant on vaig entrar primer equivocadament fins que la noia de la taquilla em va dir que havia de sortir i anar a la del costat. No la vaig entendre massa per lo que primer vaig donar alguna volta per l’estació fins a poder sortir i per sort quan ja era fora un taxista que em va veure tot perdut mirant un cartell de la companyia de trens em va preguntar on anava. Era taxista i per tant poc de fiar, però aquell realment només tenia ganes d’ajudar. Li vaig dir que anava a Lopburi i ell em va assenyalar l’estació de tren que quedava a pocs metres d’allà. De fet a la que acabava d’entrar semblava el metro, doncs les vies estaven soterrades, però a la que m’acostava ara les vies no ho estaven, senyal de que efectivament el tren passava per allà.
Allà vaig anar i vaig comprar el bitllet per al pròxim tren. El senyor de la taquilla no sabia anglès però es feia entendre com la majoria de tailandesos, doncs en tenen la voluntat. El preu me’l va ensenyar de la pantalla, l’hora de sortida me la va assenyalar en el mateix bitllet i la via me la va dir amb els dits, la via 8. Així doncs ja tenia el bitllet i tota la informació que necessitava per agafar el tren. Això si, el tren sortia al cap d’una hora, a les 9:25, així que a fer temps per allà. De fet això era algo que ja m’imaginava que em passaria, doncs la freqüència de trens és molt baixa i jo no tenia ni idea del que tardaria en arribar a aquella estació, per lo que era inútil fer cap previsió. Lo important era ser allà i que les 9:25 era una hora bona per iniciar el camí cap a Lopburi.
Vaig aprofitar per ja esmorzar alguna cosa. Vaig comprar dos pinxos a un lloc ambulant dins la mateixa estació, un de carn i un altre de botifarra. La botifarra semblava de pollastre i l’altre ni idea. La dona ho tallava a trossos i ho posava dins una bossa amb salsa. Així que a les 9 del matí ja m’havia fotut un bon tou de carn.
Cap a les 9:10h després d’haver esmorzat i donat alguna volta per l’estació, ja vaig anar a la via 8 on ja hi havia el tren esperant i hi vaig pujar. El meu primer tren de Tailàndia. Era com me l’imaginava, una carraca. El primer vagó era de llits i la resta de seients normals. Hi havia ventiladors pel sostre però la calor a dins era terrible, molt més que a fora que ja era terrible. Vaig seure i en els 15 minuts que vaig ser allà abans que arrenqués el tren ja estava totalment suat.
Van començar a entrar venedors ambulant tal com ja havia vist per llatinoamèrica, venedors que anirien pujant i baixant del tren al llarg de tot el trajecte i venent tot tipus de menjar i begudes. A les 9:30h va arrencar el tren amb una locomotora a gasoil! Semblava un camió posant la primera per pujar una muntanya, al·lucinant el soroll i la fumarada que feia allò.
Les primeres parades encara eren de Bangkok lo que em va permetre veure algunes zones mes perifèriques i per tant força mes pobres o deixades. Barris sencers a peu de via i fins i tot mercats o gent asseguda entre les vies. Molts sostres d’algunes cases literalment tocaven amb el tren quan aquest passava.
Aquestes primeres parades es feien molt pesades perquè el tren estava més estona parat que en marxa, i quan estava parat era horrible la calor que hi feia, doncs l’únic que la calmava una mica era el vent que entrava per les finestres. A sobre jo vaig seure al costat d’on venia el sol per lo que allò era com un hivernacle. Tot i estar totes les finestres obertes i els ventiladors en marxa l’aire era calent i la calor per alguns moments insoportable. Quan parava fins i tot em posava de mala llet perquè ja començava a sentir que em donaria una lipotimia. Sincerament aquest va a ser un dels trajectes mes durs que he fet, i no per incomoditat o llargs temps, sinó simplement per la calor.
Les curiositats eren moltes, entre elles el fet que les portes del tren no es tancaven en cap moment i hi havia gent que pujava i baixava del tren en marxa o per la banda que donava a l’altra via, coses que a Europa ens semblarien simplement impensables aquí eren ben habituals.
Almenys els paisatges eren molt bonics i diferents dels que havia vist fins ara. Grans extensions de prats, boscos, granges a peu de vies i pobles rurals al llarg de kilòmetres fins arribar al cap de 3 hores i 15 minuts a Lopburi.
El primer que vaig fer en arribar a Lopburi va ser preguntar a la noia de la taquilla a quines hores sortien els tren a Bangkok. Eren les 12:40h i em va dir que en sortia un ara i el pròxim a les 16h, que seria el que agafaria. Així que tenia unes 3 hores i mitja per donar voltes entre micos. Si ja ho sé, serien en total 7 hores de viatge entre anada i tornada per menys de 4 hores d’estada al poble, però és que els trajectes en tren son així. A mes, el trajecte en tren ja és una aventura en si mateix, per lo que val la pena.
Lo següent va ser comprar una ampolla d’aigua i un parell de sandvitxos a un 7-eleven just al costat de l’estació, de fet va ser lo primer que vaig veure de Lopburi, un 7-eleven. Si, aquí també n’hi havia per tot arreu. I a continuació a caminar pel poble sense rumb fix a la cerca dels micos.
Vaig començar caminant carrer amunt des de l’estació fins que al cap de 15 minuts de caminar, suar com un porc, acabar-me ja l’aigua i sense veure cap mico, se’m va ocórrer per fi llegir les anotacions que tenia sobre Lopburi, cosa que evidentment hauria d’haver fet abans, en el tren per exemple, ja que hauria vist que ja tenia anotat on es concentraven els micos, que evidentment no era cap on anava sinó a la zona on hi havia les runes d’un antic temple.
Vaig anar cap allà i abans d’arribar-hi ja vaig trobar un mico caminant per la vorera i dos més asseguts a l’entrada d’un banc bevent d’un granissat. Em vaig quedar allà una estona gravant-los sense saber que al cap de pocs minuts me’n trobaria desenes. En qualsevol cas aquella escena ja em va deixar força perplex. 3 micos asseguts com si fossin personetes bevent d’un got i envoltats de persones que caminaven per la vorera o entraven i sortien del banc sense ni immutar-se. Quedava clar que en aquell poble els humans i els micos compartien el mateix espai aparentment en perfecta harmonia.
Vaig seguir caminant en direcció a les runes i en arribar al carrer que ja donava al temple ja en vaig veure molts mes. De fet, davant meu potser en veia 20 caminant per la vorera, pujant per les parets dels edificis, dins les botigues,… Era molt exagerat i molt mes del que m’esperava.
I tot plegat va anar a mes fins que quasi davant del temple i al mateix temple n’hi havia ja centenars, molts mes micos que persones. Dins una botiga almenys n’hi havia 20 i un munt per fora buscant menjar o bevent d’ampolles d’aigua tal com si fossin persones. Era increíble i fins i tot feia una mica d’angúnia de veure’n tants. Vaig passar de pensar que no en veuria a veure’n desenes o centenars corrent i enfilant-se per tot arreu.
Al veure que un d’ells bevia d’una ampolla vaig deixar la que jo portava a terra per veure què feien. Al cap d’un minut un es va acostar mirant-me mig de reüll fins que la va agafar. Com que era massa plena i pesava molt per ell, primer la va volcar bevent l’aigua de terra i quan ja no pesava tant se la va acabar com beuria una persona. Impressionant la pràctica que ja tenien i lo acostumats que estaven de viure en un entorn completament humà.
Després em vaig acostar al temple, que estava a l’altra banda del carrer, on n’hi havia encara més. Anaven bojos amb els turistes que els donaven menjar. Vaig voler entrar al recinte del temple però s’havia de pagar entrada i vaig passar, no valia massa la pena ja que des de fora es veia perfectament. A mes, l’interès que tenia en aquell moment era veure els micos.
Els habitants de Lopburi semblaven resignats a tot aquell panorama tot i que a molts se’ls notava clarament que estaven farts dels micos. Sense anar mes lluny la noia de la taquilla de les runes, que de tan en tan sortia de la seva garita amb una escombra per espantar a les desenes de micos que s’acumulaven pel voltant i per sobre de la mateixa garita.
D’altres s’enfilaven per les baixants d’aigua fins les teulades a una velocitat impressionant. Aquell carrer era de les coses més rares que havia vist mai.
Quan ja els havia vist una estona vaig anar a donar una volta per un mercat allà al costat força gran com tants hi ha per Tailàndia. La calor era sufocant i caminar per allà amb les olles de les botigues a ple rendiment es feia insuportable. Tenia la intenció de comprar algo de menjar però no vaig veure res que em convencés, així que vaig tornar cap al temple mentre pel camí em menjava un dels sandvitxos del 7-eleven que portava. Només treure’l de la motxilla un mico ja es va acostar i fins i tot semblava que en qualsevol moment m’anés a saltar a sobre. Després es va acostar un altre més gran que si que semblava que se’m tiraria a sobre per lo que li vaig tirar un tros del sandvitx que es va menjar ràpidament. L’altre al final no va fer res. En aquell moment vaig entendre perquè la majoria es concentraven als voltants de les runes del temple. La majoria de turistes acabaven arribant al temple, i justament son els turistes als qui mes gràcia els fa veure els micos i qui mes els dona menjar, per lo que els micos ja han après que al voltant de les runes del temple hi ha persones disposades a donar-los menjar, per això només treure el sandvitx ja es van acostar, perquè ja estan acostumats a que allà la gent els doni menjar.
Després de donar alguna volta més per cansar-me bé de veure micos, ja vaig anar tirant cap a l’estació. Eren les 14:30h i tot just portava dues hores a Lopburi però ja havia vist prou els micos i el mercat. A més feia una calor terrible com per seguir donant voltes pel poble.
De camí a l’estació primer vaig veure 3 micos barallant-se sobre un andami mentre gent a sota asseguda a les taules d’un restaurant sense fer ni cas. Anaves caminant i et passaven corrent pel costat perseguint-se uns als altres. Els turistes ens apartàvem quan els veiem venir corrent mentre que els locals ja no els feien gens de cas. I mentre seguia caminant vigilant que cap mico m’atropellés, de sobte vaig rebre un cop força fort a l’esquena seguit d’un petit crit. Em vaig girar pensant que algú m’acabava d’empènyer sense saber perquè però al girar-me no hi havia ningú darrere, només un mico a terra quiet i mirant-me. El mico m’acabava d’intentar robar la motxilla! Se’m va tirar a sobre amb tota la intenció d’endur-se la motxilla i buscar-hi menjar, doncs mentre amb les cames em va empentar endavant, amb les mans em va estirar les corretges de la motxilla, demostrant que ja sabien com robar motxilles. Sort que la portava ben agafada perquè sinó segurament me l’hauria tret, i un cop te la prenen ja la pots donar per perduda a menys de que es cansi i la deixi. Li vaig fer un gest amenaçador perquè no hi tornés i vaig seguir caminant però ara mirant davant i darrere tota l’estona. Una venedora que ho havia vist em va dir alguna cosa en Tai mig rient. No vaig entendre el que deia però segurament seria algo tipus “ja no fan tanta gracia ara els micos eh?”
A les 14:40h arribava a l’estació i comprava el bitllet. Posava que el tren sortia a les 14:39h, així que li vaig preguntar al noi que em va dir que anava amb retard i que passava a les 16h, l’hora que m’havia dit la noia en arribar. Això sí són retards i la resta tonteries…
Així que tocava esperar una hora llarga a l’estació de Lopburi bevent aigua sense parar i estirant les cames ja que suposadament me’n passaria 3 assegut. Greu error.
A les 16h va arribar el tren, igual de carraca que l’altre, i sorpresa… No hi havia lloc per seure. I a més érem uns quants que vam quedar de peu, per lo que no tenia pinta de que pogués seure aviat. Cansat i pensant en les més de 3 hores que quedaven de trajecte vaig buscar almenys algun lloc on em pogués recolzar que va ser al començament d’un dels vagons on hi havia encara un tros de paret sense ocupar.
Tenia l’esperança que en les pròximes parades baixés força gent, però tot i baixar-ne no eren suficients com perquè pogués seure. Jo almenys estava en un lloc on em podia recolzar, doncs hi havia passatgers enmig del passadís on encara cansava mes.
Al cap d’una hora de trajecte vaig decidir seure a terra perquè ja no podia més. Vaig aprofitar que en un dels extrems del vagó ho havia una zona amb una pica per lo que hi havia mes espai lliure a terra per seure-hi. Era molt incòmode, evidentment, però almenys podia descansar una mica les cames.
I al cap de 30 minuts d’estar allà terra assegut vaig anar a seure a les escales del tren, les de baixar. I si, com ja he dit abans les portes queden sempre obertes. Així que estava amb el tren en marxa assegut a les escales del tren i ambles portes obertes. A la porta del davant també hi havia un noi assegut de manera encara més imprudent, doncs jo almenys estava ben assegut i ben agafat, aquell estava com si estigués assegut en el tamboret d’un bar. Allò va fer que ara si anés mes còmode i que veiés el paisatge millor que ningú. A més semblava que seure allà era lo mes normal del mon, doncs ningú em va mirar i el revisor no va dir res. Només per això ja valia la pena el viatge en tren. Un espectacle ja impossible de veure en qualsevol lloc d’Europa.
I així anar fent temps fins que quan portàvem dues hores i mitja ja havia baixat prou gent com per quedar seients lliures per lo que per fi vaig poder seure en un seient normal ja fins a Bangkok. Una dona que seia davant meu em va preguntar d’on era. No deixa de ser curiós per una banda que sigui tant clar que ets de fora i per l’altre que siguis un turista. No deu haver-hi massa gent d’aspecte europeu vivint a Tailàndia. Quan et veuen tothom sap que ets de fora i que estàs de viatge i molts s’interessen per saber d’on ets i com va el teu viatge. Els tailandesos son molt oberts i molt curiosos.
Ja entrant a Bangkok va començar a ploure. Passàvem per la zona perifèrica on es podien veure aquells barris literalment a peu de vies. Desenes de cases tant a prop de la via que el tren havia de minorar la marxa per no endur-se a ningú per davant. Tot plegat feia que el tram final del trajecte fos molt lent tal com ja hi havia sigut a l’anada.
A les 19:15h arribàvem a l’estació de Hua Lamphong de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit, i arribava la part complicada del dia, tornar a l’hotel amb transport públic i sense Moovit, doncs sense internet no es pot utilitzar.
Vaig anar fins la parada on m’havia deixat el bus a l’anada però a l’altra banda del carrer per buscar la parada que fes el trajecte de tornada utilitzant la mateixa línia de bus. Em va costar creuar aquella gran avinguda però un cop aconseguit, seguint els locals, la vaig trobar prou ràpid. Però després d’esperar quasi 30 minuts i que no passés cap bus de la línia que esperava, vaig decidir d’anar caminant, doncs era més o menys factible i tampoc estava segur que acabés passant el bus que esperava. Eren uns 4 km per lo que tardaria una hora aproximadament i a més passaria, com havia vist a l’anada, pel mig de Chinatown i així ja de passada feia una petita visita a aquest barri que tard o d’hora volia veure.
Tot i que ja era fosc la visita va estar prou bé gràcies a que encara hi havia venedors de tot tipus pel carrer i totes les botigues estaven obertes. És increïble els xinesos com fan el seu propi barri a qualsevol ciutat, doncs en aquell barri només s’hi veien xinesos i tots els cartells eren en xinès. A més vaig veure una de les famoses cases d’algun clan que pel que es veu n’hi ha més d’un.
A cada cantonada hi havia venedors ambulant venent tot tipus de falsificaciones tal com ja havia llegit i de fet com en la majoria de Chinatowns. Es venien des de rellotges fins a mòbils passant per roba o bolsos. Tot el que volguessis ho podies trobar en aquell barri.
Tot i ser les 20h la xafogor era increïble. Donava igual lo fosc que fos, feia calor igual i no podia parar de suar. Vaig entrar a un 7-eleven a comprar una ampolla d’aigua que em vaig acabar abans d’arribar a l’hotel. ja ni sabia quants litres d’aigua bevia al dia. Un munt.
El camí fins l’hotel no se’m va fer tant llarg com pensava en un principi. De fet, just després de creuar Chinatown ja vaig entrar a la zona que em coneixia una mica mes propera a Suanam Luang i el Gran Palau. Aquella zona ja me la coneixia per lo que ja ni em va fer falta anar mirant Google Maps. Arriba aquesta hora també em va permetre poder veure tots aquests edificis oficials totalment il·luminats, així com el riu que els rodeja, fent que la zona sembli una altra completament i que tingui un encant especial.
Vaig passar per alguns carrerons una mica xunguillos però amb poca por, doncs Bangkok ja m’havia demostrar que no era una ciutat perillosa. De totes maneres quan vaig arribar a aquella zona molt mes vigilada, fins i tot per militars, vaig anar mes tranquil fent fotos a tots els edificis il·luminats.
Cap a les 21h arribava a l’hotel caminant per els carrers de vianants del voltant ja sense cap problema. Aquella mateixa nit havia de deixar la roba a alguna bugaderia ja que no em quedava roba neta i al cap de 2 dies marxava a Kanchanaburi. Vaig anar a una que havia vist per Internet que era selfservice i costava 10 bats el kilo, uns 0,30€. Així que em vaig dutxar amb aigua ben freda, em vaig posar l’últim polo net que em quedava i vaig anar cap allà amb tota la roba. Era quasi al costat de Khao San Road i per tant molt a prop de l’hotel i de tota la festa. Però quan hi vaig arribar vaig comprovar que com a mínim s’havien de pagar 9kg i que a més s’havia de pagar en monedes de 10 bats que no tenia i la màquina que hi havia de canvi tampoc tenia. Allà també hi havia un xinès força enfadat pel mateix motiu.
Primer pensava que encara que portés només dos kilos de roba em cobrarien 20 bats, així que vaig anar allà a prop on hi havia la zona de Khao San i vaig comprar dos pinxos de calamars en un lloc ambulant que estaven molt bons i que encara no havia provat. Li vaig dir al venedor que em donés dues monedes de 10 bats i vaig tornar a la bugaderia. Amb tot plegat ja estava suant una altra vegada i no feia ni 20 minuts que m’havia dutxat i posat l’últim polo net.
Però quan vaig arribar vaig veure que havia de posar, en aquest cas, 11 monedes de 10 bats, doncs només quedaven lliures rentadores de 14kg que eren més cares i s’havien de pagar 110 bats fos la quantitat que fos de roba. Ja mes emprenyat que el xinès, vaig marxar sense rentar la roba.
Almenys aquella passejada em va servir per veure el carrer paral·lel a Khao San que encara no havia vist i era també prou interessant. També amb restaurants per guiris però amb molts llocs ambulant que es el que m’agrada a mi. En total, al voltant de l’hotel hi havia almenys 3 o 4 illes de cases dedicades només a la festa i al menjar.
Vaig tornar cap al carrer de l’hotel on havia vist una bugaderia, però el preu eren 35 bats per kilo, no massa menys que al meu hotel que eren 50, així que finalment, per la poca diferència de preu i la comoditat, vaig preferir deixar la roba a la bugaderia del meu hotel. Com a curiositat, abans d’arribar a l’hotel, el RRPP del restaurant del costat va dir “amigo” dirigint-se a mi. Em vaig girar pensant com havia deduït que era espanyol però em va preguntar: “Italiano? “, a lo que vaig respondre que no. Però vaig entendre que en italià potser també diuen amigo i que per la cara se’ns veu que som, almenys, del sud d’Europa.
La noia que hi havia a recepció diria que era la primera vegada que la veia però era la més amable i extrovertida. Li vaig deixar la roba i vaig entendre que estaria per l’endemà a les 7am, cosa que em va estranyar perquè ja eren quasi les 22:30h. En qualsevol cas la vaig deixar i vaig anar a comprar algo mes per menjar.
Per acabar de sopar vaig decidir anar a comprar pasta deshidratada i algun sandvitx al 7-eleven que hi havia a 30 metres de l’hotel i menjar a l’habitació mentre mirava el 324 per Internet. A més encara havia de mirar com organitzar bé l’endemà ja que volia anar al mercat sobre les vies del tren de Mae Klong.
Mae Klong és una ciutat a poc mes de 100 km de Bangkok i on es va construir una via de tren pel bell mig d’un mercat. Ni els del mercat ni els del tren van claudicar així que en l’actualitat el tren passa, literalment, pel mig del mercat. És de lo mes increíble que he vist mai.
I ara eren les 22:30h i encara havia de sopar i mirar com anar fins allà després del llarg dia que havia passat.
Després de mirar totes les opcions, la que em va semblar mes viable era la d’anar en una minivan, que no era l’opció mes barata, 100 bats, però que al final no són ni 3€ per 2 hores de camí. Pel que feia a la relació comoditat/preu, aquesta era la millor i de lluny, ja que en tren em podria estalviar algo però el problema eren els pocs trens que passaven.
El problema principal, anés com anés, era saber els horaris del tren que passa pel mercat de Mae Klong, doncs només en passaven 4 o 5 al dia, per lo que vaig decidir sortir lo abans possible de l’hotel i a veure que passava. A mes tampoc podia saber l’horari de les minivans, un altre motiu per presentar-m’hi lo abans possible.
Així que vaig sopar la pasta i els sandvitxos i a les 23:30h ja estava dormint.
Aquest dia em vaig despertar quasi a les 13h ja que el dia anterior, tot i que a la 1 de la nit ja arribava a l’hotel, degut a què havia fet migdiada molt tard, fins les 4 ben be no vaig anar a dormir. Portava 3 dies a Tailàndia i encara no m’havia recuperat del jet lag, seguia amb els horaris descontrolats.
Com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre un cafè allà mateix a l’habitació i vaig escriure el diari una estona. Després vaig preparar una petita ruta amb alguns llocs a visitar allà prop dels que ja tenia guardats a Google Maps. Els llocs que volia veure ja els tenia decidits abans d’iniciar el viatge, però no què faria cada dia, i això és el que mirava abans de sortir de l’hotel.
Cap a les 16:30h sortia de l’hotel amb la intenció d’anar a veure el centre comercial New World, abandonat abans d’obrir-se al públic per no complir amb la normativa municipal. Aquest tancament fins i tot abans d’acabar-se, va fer que amb el temps i la pluja s’anés inundant. Degut a l’aigua acumulada i estancada, la quantitat de mosquits a la zona va augmentar fins a tal punt que era molt perillós viure-hi a prop degut a les nombroses malalties que poden transmetre. Per a solucionar-ho, els veïns varen decidir d’omplir l’aigua acumulada de peixos. Ara és un centre comercial inacabat, tapiat, abandonat, ple d’aigua i ple de peixos.
Vaig sortir de l’hotel i de camí havia de passar per davant de Phra Sumen Fort, un parc quasi al costat de l’hotel i que dóna just al riu. Gran error, perquè quan era allà fent unes fotos al parc i al riu, un gay es va acostar i em va preguntar d’on era. No pensava que anés a mes, doncs molt gent em preguntava d’on era, però a ell ja li va servir per dir-me si volia que m’ensenyés algun passeig i algun temple. No vaig reaccionar a temps i abans de donar-me conta ja estava caminant amb el gay en direcció al temple Wat Bowonniwetwiharn Ratchaworawiharn, també molt a prop d’allà. Evidentment, com sempre, jo anava ben atent a tot, a qualsevol moviment, sol·licitud de diners, etc. Però la veritat és que el gay només volia passar una estona amb mi perquè suposo que li havia agradat i, comprovar també suposo, si jo també era gay i així ja triomfava. A mes era molt amable i parlava prou be l’anglès per lo que em va servir de guia improvisat.
Vam sortir del parc, vam creuar el carrer important que quedava prop de l’hotel i vam pujar per un carrer nou per mi. Mentre anàvem pel carrer, em va preguntar una mica sobre el viatge, d’on venia, etc. Quan deia a algú que tot just començava una volta al on de 3 mesos es quedaven força sorpresos i això feia que augmentés la seva curiositat i volguessin saber mes. Jo també vaig aprofitar per preguntar-li algunes coses pràctiques, com quins eren els millors llocs per menjar, si era segur anar pel carrer de nit, com moure’m, etc. Coses que ja mes o menys sabia però empre va be que algun local et doni algun consell.
Al cap de 5 minuts de caminar vam arribar al temple que em volia ensenyar i que quedava molt a prop de l’hotel, de fet probablement ja hi havia passat per davant en algun moment. Anar amb ell em va ser molt útil per veure tot el temple per dins, doncs quan anava sol em feia una mica de cosa passejar-me per allà fent fotos mentre els locals resaven. De totes maneres no passava res, doncs estaven mes que acostumats a veure turistes fent fotos. A mes, em donava la sensació que als monjos els agradava que els turistes mostréssim interès pels temples.
Com en quasi tots, abans d’entrar a l’edifici religiós, ens vam haver de treure les sabates, be, les xancletes. Vam entrar i ens vam posar uns segons al lloc on la gent resava, allà agenollats i mirant al buda amb els palmells de les mans units. La situació no deixava de ser una mica estranya, allà agenollat davant un buda fent com si resés i amb un gay que acabava de conèixer al costat…
El buda era molt gran i daurat. El gay es va fer a mes unes reverències que jo ja no vaig fer. Els tailandesos son molt creients i la religió forma part de la seva vida però d’una manera mes natural. Els monjos son persones molt agradables i que no sembla que jutgin a ningú, doncs és ben normal veure un travesti dins un temple resant, cosa que no m’imagino en una església catòlica.
Després vam caminar una bona estona per tot el recinte, que com tots és enorme, fent fotos i observant una mica la vida dels monjos que hi viuen, doncs els temples no deixen de ser com poblets dins la ciutat amb les seves cases i els seus carrers on hi viuen els monjos.
Amb tot plegat, quasi que vam estar una hora i mitja junts. Al sortir del temple em va dir de caminar per no sé on però aleshores si que ja li vaig deixar anar una excusa que ja m’havia pensat, perquè sino si que tard o d’hora m’hauria dit d’anar a casa seva, doncs el tio no parava de mirar-me i ja em començava a sentir una mica incòmode. Li vaig dir que l’endemà havia d’aixecar-me molt aviat per marxar i que encara havia de preparar la maleta. Ens vam acomiadar i aquí no ha passat res.
A continuació, vaig anar on volia anar des del principi, al centre comercial abandonat. Abans però m’havia d’ubicar una mica, doncs amb les voltes que havíem donat ja m’havia perdut. El noi m’havia indicat la direcció de l’hotel i vaig anar caminant cap allà a la vegada que mirava a Google Maps com anar fins al centre comercial abandonat. Però al estar tancat des de feia temps, era complicat trobar-lo. Google Maps m’indicava un altre lloc, que tot i que a prop, o era exactament el centre comercial, sino que semblava un complex d’oficines o apartaments.
Finalment, passejant una mica per la zona i creuant, com sempre, mercats ambulant, vaig veure el que semblava la façana del centre comercial. Sort que havia vist fotos per Internet i el vaig poder reconèixer. Però un cop davant la façana no vaig saber per on entrar per veure els peixos. estava tot completament tapiat i te edificis confrontants per totes bandes, per lo que no sé si realment si pot entrar fàcilment. En qualsevol cas allà hi havia un mercat molt autèntic que junt als edificis tant degradats de la zona i el propi centre comercial abandonat, van fer que la visita valgués la pena tot i no veure els famosos peixos. Carrerons d’un metre d’ample que s’endinsaven enmig dels edificis, foscos, bruts, amb olors de tot tipus i que em recordaven a la peli de Resacón. De fet, en un moment determinat i provant de trobar alguna entrada al centre comercial, em vaig endinsar per un d’aquests carrerons que no semblava que portessin enlloc fins que uns locals que hi havia se’m van quedar mirant i fent algun gest, a lo que vaig entendre que estava ha entrant a alguna propietat privada. La cara que feien era d’estupefacció total sense entendre què podia estar buscant un turista en aquell forat.
Després de passejar una estona per zona desconeguda de Bangkok i quan ja es començava a fer fosc, cap a les 19h, vaig tornar a l’hotel per dutxar-me, dons 3 hores caminant feien que acabessis suat com un pollastre. En menys de 4 dies m’havia dutxat mes de 10 vegades.
Cap a les 20h tornava a sortir a donar a una volta pels voltants de l’hotel aprofitant que estava en una de les zones mes animades de Bangkok. Primer vaig anar a sopar al lloc ambulant davant de l’hotel, just a la cantonada entre el carrer de vianants de l’hotel i el carrer important i que cada dia era diferent, qui primer arribava primer es posava, suposo. Tot i que realment era el dinar, doncs aquell dia m’havia despertat molt tard encara afectat pel jet lag i aquest era el segon àpat que feia en el dia després de l’esmorzar de les 7 del matí, tot i que mes que esmorzar allò ja era un esmorzar-dinar.
Aquesta vegada hi havia una dona gran amb el seu fill transexual que parlava anglès perfectament per lo que demanar va ser molt mes fàcil que en altres ocasions. Vaig veure que estava preparant un plat per una noia i li vaig preguntar quant costava, a lo que va respondre 50 bats i jo que també me’n preparés un. De fet, primer em va oferir unes aletes de pollastre pensant potser que seria mes adient per un turista poc acostumat ala cuina tailandesa, però jo volia provar-ho tot així que vaig demanar el mateix que la noia tailandesa sense tenir ni idea del que era. La noia em va preguntar si m’agradava el picant perquè el que estava demanant ho era, potser per això d’entrada no m’ho van oferir. Jo vaig dir que si però que poc, doncs encara estava escarmentat del sopar del dia anterior.
M’ho vaig menjar allà mateix davant del lloc ambulant assegut en una escala d’un banc com a bon local i en acabar vaig anar per la zona de Khao San Road i els carrers del costat on l’animació és total. De fet no calia que caminés massa ja que al mateix carrer de l’hotel i tots els adjacents l’animació ja era total. No envà eren tots carrers només per a vianants amb un munt de locals i restaurants per guiris. Evidentment jo a aquests restaurants no hi entrava, em semblaven no només una estafa sinó una ximpleria, doncs anar fins a Tailàndia per menjar en un restaurant italià amb preus europeus era algo que no podia entendre. Jo preferia els llocs ambulant que per aquells carrers n’hi havia, literalment, desenes i on a un d’ells vaig comprar una espècie de patates amb formatges i salses i una mica picant com tot. Realment molt bo. Venien tot tipus de menjar i la veritat és que costava decidir-se.
En aquests carrers hi havia paradetes de tot tipus, però les que mes em van sorprendre van ser les que venien només alcohol. Al costat d’una botiga de roba te’n podies trobar una que venia tot tipus de cerveses, whiskys, ginebres, etc. Podies comprar un cubata i anar pel carrer amb el cubata a la mà sense cap problema, doncs era lo mes habitual veure turistes i locals en aquells carrers bevent pel carrer. No sé si a tot Bangkok la normativa respecte l’alcohol era tant laxa o només era en aquella zona per la quantitat de turistes que hi havia, en qualsevol cas estava totalment permès. Això si, que no et veiessin amb un porro perquè acabaves a la presó.
En una d’aquestes parades vaig demanar un whisky per 150 bats, uns 4€. Segurament a algun lloc mes dirigit als locals ho hauria trobat mes barat però en qualsevol cas era mes barat que a Barcelona per lo que no m’ho vaig pensar massa. Preferia anar a locals on no hi hagués tants turistes com en aquells carrerons, però aquí em quedava tant a prop de l’hotel que era un gran avantatge tot i els guiris. A mes, a Khao San Road hi havia guiris però també molts locals, sobretot moltes locals, suposo que ja amb l’intenció de conèixer algun turista.
I amb el cubata a la mà vaig anar cap a Khao San Road on vaig anar de local en local quedant-me a ballar una estona allà on escoltava una cançó que m’agradés, que la veritat és que era en molts. La música que posaven en general estava molt be, la majoria techno i en altres música mes comercial.
Cap a les 23h ja vaig decidir de tornar a l’hotel a dormir ja que l’endemà em volia despertar ben aviat per anar cap a Lopburi, el poble dels micos on n’hi ha centenars donant voltes pels carrers. A mes, per fi semblava que podria enganxar l’horari normal, tot i que val a dir que el que havia fet fins aleshores no m’havia anat gens malament ja que dormia en les hores de mes calor del dia, quan sortir al carrer es feia realment molt difícil.
A les 8 del matí em despertava havent dormit només 6 hores tot i que realment ja no tenia mes son, doncs el dia anterior m’havia despertat quasi a les 17h, per lo que encara m’estava adaptant al nou horari.
Em vaig preparar el cafè allà a l’habitació mentre preparava la ruta per al dia. La intenció era anar fins a l’illa de Bang Kachao que conté l’oasi urbà més gran d’Àsia. I per estrany que sembli, aquest oasi i illa estan enmig de Bangkok.
Un cop fet l’itinerari vaig escriure una estona el diari i vaig mirar alguns correus. Després a dutxar-me i preparar-me per marxar cap a les 11 del matí. A aquelles hores ja hi havia mes gent donant voltes però tot i així mai trobava cua als lavabos o les dutxes.
De moment, per portar pocs des de viatge, els matins només els dedicava a escriure el diari, anotar despeses a l’arxiu Excel i mirar quin bus agafar per anar on volia anar.
A les 11h sortia de l’hotel per anar a buscar el bus que em portaria a l’illa Bang Kachao i que estava a només un parell de carrers. De fet estava entre el ja conegut Khao San Road i la zona de carrers de vianants que hi havia al voltant de l’hotel. Aquell carrer era una mica caòtic justament per estar tant a prop de Khao San, amb molts cotxes i sobretot taxis allà parats. Vaig buscar una mica d’ombra i a esperar. Per sort el bus va arribar en pocs minuts i la noia em va confirmar que anava on volia, que era quasi a l’entrada de l’illa. El trajecte era força llarg, cosa que sumat al trànsit terrible que hi ha sempre, va fer que tardéssim ben bé una hora en arribar. Aquests trajectes, quan és la primera vegada que els faig, no m’importen gens per llargs que siguin, doncs et permeten veure la ciutat i llocs que d’una altra manera segurament no acabaries veient. A mes, contemplar el trànsit de Bangkok des de dins un bus és tot un espectacle.
L’illa Bang Kachao és formada degut a un meandre que fa el riu i que per la part més tancada del meandre hi ha un canal que ha provocat que quedi una illa. Per lo que, literalment, l’illa és el resultat d’una curva que fa un dels rius que creua Bangkok, per lo que aquesta queda al bell mig de la ciutat. És ben curiós.
El bus em va deixar quasi a l’entrada de l’illa, és a dir, abans d’haver de creuar el petit canal que unia el riu que formava l’illa. Des d’allà havia de caminar uns 5 o 10 minuts per arribar al pont, creuar-lo i entrar ja a l’illa.
Però abans de creuar el pont vaig buscar algun lloc per esmorzar tot i que ja eren les 12 passades. De fet, com que sortia de l’hotel unes 3 hores després de despertar-me, i per mi aquests esmorzars eren massa, ja feia una espècia d’esmorzar-dinar. Per la zona hi havia molts llocs ambulant i restaurants. Els meus criteris per decidir-me eren, que tingués clients locals, que estigués ple i tingués els preus a la vista. Amb aquests 3 punts ja pots estar segur que el lloc és bo i segurament barat.
Després de veure’n uns quants, en vaig veure un que reunia les condicions que buscava i tenia lloc per seure. Al acostar-m’hi el noi em va convidar a entrar cosa que vaig fer. Era un restaurant familiar on els pares no parlaven anglès però el fill si. Em va explicar que havia de decidir per una banda la pasta i per una altra la carn, així que vaig anar a mirar la mare que estava fent el menjar i vaig triar uns fideus d’arròs i unes boles de carn que no sabia ben be de que eren però tenien bona pinta. M’ho varen servir tot en una sopa per lo que vaig agafar una cullera, però el noi em va dir que millor amb els pals, i tenia raó, els fideus no es podien agafar amb la cullera. Em va oferir una forquilla per ser europeu però li vaig dir que no, que preferia els pals, a lo que ell va assentir amb el cap acompanyat d’un gest volent dir que molt millor amb els pals. Tots eren molt amables com de moment tothom a Tailàndia i sempre amb un somriure a la cara.
La sopa amb els fideus i la carn estava molt bona i picava molt, com tot a Tailàndia, cosa que ja em va fer suar abans de començar la gran caminada. De fet ja estava suant de la calor insoportable que feia, però aquella sopa calenta i picant va fer que sués el doble. El preu del menjar mes una aigua va ser de 37 bats, 1€, el menjar mes barat fins aleshores, probablement perquè ja estava lluny del centre. Em vaig acomiadar de tota la família donant les gràcies i baixant el cap, com ells. Ja començava a imitar els seus gestos. Això és Tailàndia, amabilitat i somriures contínuament.
En sortir del restaurant vaig haver de caminar uns 5 minuts mes fins arribar al pont que creuava el canal i et deixava ja a l’illa. El pont era per a vianants i vehicles i era mes llarg del que creia. De fet, tan el riu com el canal que envolten l’illa son molt amples, per lo que el pont era llarguíssim, i creuar-lo sense cap ombra, era mes complicat del que semblava.
Tan bon punt creues el pont i trepitges l’illa, ja t’adones del canvi. Feia 5 minuts que caminaves per Bangkok amb tot el que això representa, i només creuar un pont sembla que siguis realment en una illa lluny de Bangkok, doncs els edificis desapareixen per passar a veure casetes, moltes de fusta, sobre canals i aiguamolls, tot rodejat d’arbres, plantes i ocells. Tot i ser físicament enmig de Bangkok i amb una accés tant fàcil des de la ciutat, qualsevol pensaria que aquella illa està perduda al mig del mar per la falta de serveis i infraestructures, doncs ni tan sols te una xarxa de carreteres decent. Aquell canvi, fins i tot cultural, em va sorprendre molt. Allà la vida semblava que s’aturava i el trànsit boig de Bangkok havia desaparegut.
Vaig començar a caminar amb la intenció de trobar un lloguer de bicis, però vaig anar fent i no n’hi havia cap, només de motos. De fet, de locals de lloguer de motos n’hi havia un cada 20 metres. Anava en direcció al mercat flotant que estava a una hora i mitja caminant des de l’entrada a l’illa. Feia molta calor com sempre i no em veia capaç de caminar tant. Però vaig anar fent sense trobar cap lloc on lloguessin bicis.
Només hi havia una petita carretera asfaltada en tota l’illa i que era la que seguia al creuar el pont d’entrada. Conforme anava avançant per la petita carretera, el canvi era cada vegada mes impressionant. Estava al mig de Bangkok però allò ja semblava un poble rural perdut per Tailàndia. Res d’edificis alts ni grans carreteres, només casetes de fusta i carrers de sorra, tot plegat construït sobre l’aigua, doncs on no hi havia cases hi havia aigua. No envà estava a l’oasi urbà mes gran d’Àsia.
El camí que havia de fer era llarg, d’uns 7 km, i no trobava cap lloguer de bicis. A mes havia de caminar per la vora de la mateixa carretera, compartint espai amb motos i bicis, doncs en cap tram hi havia una vorera pels vianants. Almenys el camí era entretingut degut a l’estil de vida d’aquella illa. Em feia molta gràcia veure com els habitants feien tota la seva vida allà dins, anant a comprar a petits llocs ambulant o fins i tot en algun 7-eleven (si, aquí també n’hi havia). Jo vaig comprar un parell d’ampolles d’aigua en el primer que vaig trobar, de les quals una me la vaig veure quasi d’un glop i l’altre me’n vaig tirar la meitat per sobre per no morir d’un cop de calor.
Al cap de quasi una hora, ja vaig haver de sortir de la carretera per entrar a una carretera secundària. Aquesta encara estava asfaltada tot i que quasi només tenia un carril. Per cert, que em vaig passar uns 15 metres i això que portava una hora caminant… Feia tanta calor que ja caminava per inèrcia.
I fent camí sense pensar-hi massa finalment vaig arribar, al cap d’una hora i mitja, al mercat flotant de Bang Kachao, un mercat molt gran construït sobre plataformes dins l’aigua. Com a la resta de l’illa, on no hi havia botiga hi havia aigua. Plataformes, ponts de fusta i barques és el que conformava aquest mercat tant curiós i molt mes gran del que m’esperava, amb botigues de tot tipus i fins i tot restaurants força grans. De fet, almenys hi havia un centenar de botigues.
Mentre camines pel mig de les botigues, sembla que estiguis en un mercat normal, però només cal que aixequis una mica el cap per veure que estàs sobre un oasi o almenys sobre un llac o riu gegant. La zona de restaurants estava just al costat d’un canal fent que està allà assegut prenent alguna cosa tingués un encant especial, i mes quan estant allà, pensaves en què realment estaves al mig de Bangkok, doncs semblava que estiguessis en una illa mig desèrtica.
Al cap d’una hora de donar voltes pel mercat vaig decidir començar a caminar cap a l’entrada de l’illa d’on havia vingut. No sabia ni com començar però mes valia que ho fes sense pensar massa, doncs la calor i el saber que en tenia per quasi 2 hores de caminar, feia que tot plegat se’m fes una mica difícil. Però curiosament la tornada no se’m va fer tant pesada. Moltes vegades em passa tot i que per mi hauria de ser tot lo contrari. Pel camí em vaig comprar un pinxo de carn de porc que ja començaven a ser habituals en mi a part de dues o tres ampolles d’aigua mes, de les quals em bevia la meitat i l’altra me l’anava tirant per sobre per no caure desplomat. Realment era una experiència ben diferent caminar per allà sense turistes, només gent local que no parlaven anglès i on fer una compra qualsevol requeria de gesticulacions per ambdues parts. Pero aquí la gent està disposada a entendre al turista, i no com a altres llocs…
Pel camí vaig seure un parell de vegades, una d’elles en un banc que em vaig adonar que era una parada de bus. Si, passava un bus pel mig de l’illa i jo no l’havia ni vist. De fet quan estava allà assegut justament en va passar un, però com que no estava preparat per aturar-lo i a mes passava per l’altra banda de la carretera, doncs evidentment jo caminava pel costat contrari d’on venien els cotxes, doncs no em va donar temps d’aturar-lo. De totes maneres ja només em quedaven uns 45 minuts de camí.
Quan ja pràcticament arribava al pont que unia l’illa amb la resta de Bangkok, un senyor d’uns 70 anys se’m va acostar i sense dir ni ase ni besa va mirar la bossa que portava, on només hi havia una ampolla d’aigua amb dos dits d’aigua, i la va agafar fent-me una reverència com donant-me les gràcies. No vaig entendre ben be que havia passat però aquell senyor se’m va quedar l’ampolla d’aigua. Ni me l’havia demanat ni havia fet cap gest que així ho indiqués, només el gest d’agafar-la directament. Ell va seguir caminant i jo també a punt de creuar el pont i sortir així de l’illa.
Però un cop fora de l’illa, venia la part que mes em temia de tota aquella excursió, que era trobar la parada del bus que havia agafat abans però que anés en direcció contrària per tal de tornar al punt d’on havia sortit, prop de l’hotel. Això amb Moovit és molt fàcil, però si tens Internet. No tenia targeta SIM tailandesa per lo que tocava trobar una xarxa WIFI oberta o preguntar a la gent.
Evidentment, vaig anar cap a la parada on havia baixat a l’anada per buscar-ne una altra que anés en l’altra direcció. Mentre la buscava també intentava connectar-me a alguna xarxa WIFI però va ser impossible, totes tenien contrasenya que no vaig poder desxifrar. En aquell tram hi havia un mercat que ocupava almenys dues illes de cases, amb un munt de botiguetes a les voreres i per on la gent i els cotxes havien de fer maniobres per poder-hi passar. La gentada que hi havia i l’olor de menjar era massa.
Vaig caminar uns 100 metres mes enllà de la parada on havia baixat i creuant tot aquell mercat enorme, però sense sort, ni trobava la parada ni cap xarxa WIFI. Al final, mig desesperat de no trobar res, vaig asseure’m a la vorera quan de cop i volta vaig escoltar darrere meu un bus que parava, vaig girar el cap i uns metres mes enllà vaig veure que parava. Havia trobat la parada! No tenia cap cartell amb els busos que hi paraven pero tenia l’esperança que hi parés el 6, que és el que m’havia portat fins allà. Quan no portava ni dos minuts, va passar un 6 pero que no va parar perquè no vaig aixecar el braç prou ràpid i ja no em va veure, però almenys ja sabia que passava per allà. Al final potser tindria sort, doncs tot just feia 10 minuts que buscava.
Al cap d’uns 10 minuts mes en va passar un altre i aquest si que el vaig parar. Vaig ensenyar-li a la noia la parada on havia d’anar directament al mòbil i em va fer que si amb el cap. Perfecte! Ja era al bus i anava cap on jo havia d’arribar, a la mateixa parada on l’havia agafat per venir. Semblava l’inici del recorregut ja que el bus anava quasi buit, per lo que vaig seure on vaig voler. Cal tenir en compte que no és habitual poder seure de lo plens que van, i després de la caminada que acabava de fer i l’hora que tenia de camí, poder seure va ser tot un descans.
El trajecte se’m va fer mes curt que el de l’anada tot i que eren trajectes d’una hora per lo lluny que estava del centre de Bangkok. De fet quasi que vaig anar d’una punta a l’altra de la línia, doncs quan vaig pujar al bus estava quasi buit, pel camí es va omplir molt i quan vam arribar anava jo sol al bus, literalment. Vaig ser el primer en pujar i l’últim en baixar.
Tots els passatgers eren locals. Treballadors, estudiants, gent que venia de comprar, etc. Vaig poder veure el trajecte complet d’un munt de locals en la seva vida cotidiana. Només per això ja val la pena anar en bus.
El bus, com molts altres, va fer un recorregut lleugerement diferent al que marcava Moovit, a vegades degut a obres, però en aquest cas em va anar millor perquè va passar justament pel carrer important que quedava quasi davant de l’hotel. Ja em coneixia la zona així que vaig sol·licitar la parada quan vaig veure que ja estava prop de l’hotel. En aquell moment, la noia del bus em va dir que allà encara no era on jo havia dit, però li vaig respondre que allà m’anava millor. Molt atenta i recordava perfectament on havia de baixar.
Vaig caminar els escassos 100 metres fins l’hotel ben orgullós d’haver arribat fins on volia arribar només en bus i caminant i tenint en compte lo lluny que estava. No envà, ja feia quasi 8 hores que havia sortit de l’hotel. Una bona excursió.
Vaig arribar a l’hotel cap a les 18:30h. Estava tant cansat que em vaig estirar un moment al llit només per descansar una mica les cames i tornar a sortir en mitja hora, però estava tant fet pols que la son em va poder i em vaig quedar adormit fins a les 20:30h. Aquella tarda volia anar a Nana Plaza, el centre dels locals d’oci i de striptease de Bangkok. No per veure’n cap sinó per veure la zona i l’ambient
Així doncs, a les 20:30h em vaig despertar, em vaig aixecar ben ràpid en veure l’hora que era, em vaig dutxar i vaig marxar.
Nana Plaza està mot a prop de la zona vermella on vaig ser-hi la nit anterior, per lo que ja em coneixia una mica la zona i de fet ja ja hi podria haver anat el dia anterior si m’ho hagués mirat abans. Però a diferència del dia anterior, aquest dia hi vaig anar en bus, doncs no em veia ni amb ganes ni capaç de caminar dues hores mes per un camí que ja havia vist el dia anterior. El bus que havia d’agafar parava a l’avinguda que ja em coneixia, doncs era per la que havia anat el primer dia per arribar a l’hotel. Però a diferència d’aquell dia, ara podia tallar una mica de tros anat per Khao San Road, que aquelles hores ja estava a petar, per lo que el camí fins la parada ja va ser prou entretingut. Un cop a Khao San Road, i seguint Moovit, vaig haver de girar per un caminet que pràcticament ni es veia, de fet en un primer moment no el vaig veure. Aquell caminet era lo mes autèntic que veuria en tot Bangkok. Un carreró estret, fosc i amb locals també foscos i mig amagats. Era tant típic de peli que no sabia si anar a Nana Plaza o quedar-me directament allà.
Un cop passat aquell carreró ja arribava a l’avinguda on parava el bus i que ja tant em coneixia. De fet aquella vinguda també era un avantatge de l’hotel al que estava, ja que era una avinguda molt important on hi paraven un munt de línies de bus i estava prou a prop de l’hotel però no suficient com perquè el trànsit molestés.
El bus va passar en uns 5 minuts i en 10 minuts ja era a Nana Plaza, i només per uns 0,20€. El bus, com tots, era ben autèntic, sense finestres i les portes ben obertes tota l’estona. Almenys així corria una mica d’aire que ajudava a no suar tant. Si, encara que fossin quasi les 21h, no es podia parar de suar.
El bus em va deixar a la mateixa avinguda Rama I per la que el dia anterior hi havia caminat 6 km. Nana Plaza estava en un carrer que donava a Rama I, per lo que només vaig caminar uns metres i ja vaig arribar a Nana Plaza a una hora prou bona tenint en compte les circumstàncies.
Aquest carrer és mes gran que Soi Cowboy (zona vermella) però no tant exagerat. És a dir, és un carrer per on hi passen cotxes, per lo que és mes gran, però això a la vegada fa que no sigui tot plegat tant heavy com Soi Cowboy, que pel fet de ser tant estret i només per vianants feia que en tot moment alguna de les noies et toqués. Aquí també et deien coses per cridar-te l’atenció però almenys no et tocaven i t’estiraven com passa a Soi Cowboy, que en alguns casos és molt exagerat havent de fer força per tal de no ser arrossegat dins d’un local. Aquest era un carrer amb mes restaurants, discoteques i llocs ambulant.
Vaig caminar fins al final d’on es concentraven tots els locals, que no era tot el carrer doncs aquest era molt llarg, on un grup de noies d’un local ja em reclamaven que entrés. Va fer gràcia perquè van dir alguna cosa, jo em vaig girar pensant que ho deien a un altre i una va dir “you, you”, i després al tornar a passar de baixada “I like you”. Evidentment ho diuen per cobrar però no deixa de ser divertit l’alegria i les ganes que hi posen per atreure’t. Realment dóna la sensació que es diverteixin, i de fet algunes situacions que provoquen son realment divertides. De tant a saco que van, la majoria d’homes ens sentíem fins i tot intimidats, i crec que és justament això el que els fa gràcia.
En el mateix carrer vaig anar a menjar a un lloc ambulant que quedava just davant d’un 7-eleven i d’un munt de bosses de brossa. Vaig mirar el que tenia però estava tot en bosses i no es veia massa be, a mes la dona no parlava anglès per lo que vaig demanar com si portés els ulls tapats, sense tenir ni idea de que demanava. Era una espècie de sopa amb fideus. Quan vaig anar a seure a la taula que tenia allà al costat, a la vorera, una rata va sortir corrent de sota el tamboret que acabava de moure. Per poc em caic a terra amb el plat a la mà a la vegada que em sortia un “Hòstia una rata!” A lo que la dona em va mirar i dir com un “Com?” a lo que vaig respondre “no no”. Perquè dir-li res a aquella dona si portava allà tot el dia i ja en deuria haver vist un munt de rates. Quan vaig seure no vaig fer mes que veure escarabats i rates voltant pels meus peus, i tot degut a què allà mateix, a mig metre, s’acumulaven tot el munt de bosses de brossa del 7-eleven i dels veïns pendents de ser recollides pel camió. Allà no utilitzen contenidors, per lo que les bosses s’acumulen a les voreres essent un festí per a rates i escarabats, que per cert, per la nit surten totes. És increíble perquè durant el dia no se’n veu cap i per la nit fins i tot les pots escoltar de lo grans que son.
Aquell plat era el que mes picava de tots els que havia provat fins aleshores, i mira que picaven, pero és que aquell va ser exageradíssim. A mig plat em vaig aixecar per anar a comprar una ampolla d’aigua al 7-eleven perquè no ho podia soportar. En acabar em va estar picant cada vegada mes durant 20 minuts. Em cremava molt la boca i fins i tot em començava a preocupar perquè cada vegada em cremava mes. Al cap de 30 minuts va començar a baixar per lo que ja em vaig tranquil·litar una mica tot i que em va estar picant la boca quasi una hora. Mai havia menjat res tant picant, ni tant sols a Mèxic. A mes cal tenir en compte que quasi no m’hi vaig posar salses, per lo que el plat ja era molt picant de sèrie.
Algo que es veia molt i que m’estranyava també molt, era com moltes de les prostitutes o stripers marxaven en mototaxi. Però clar, anant amb les minifaldilles que portaven, era tot un espectacle veure-les muntar a les motos, de paquet, de costat, i evidentment sense casc, com tothom.
Vaig prendre una cervesa a la terrassa d’una discoteca quasi a l’inici del carrer i que em va cridar l’atenció per la il·luminació que tenia. Tot i que en aquell moment estava en plan turista, tot i ser en una zona d’oci, i per tant, no tenia massa ganes de conèixer a ningú, a aquelles hores i en aquell lloc d’aquella ciutat era quasi impossible no acabar coneixent algú.
Així doncs vaig estar parlant una estona amb un grup de tailandesos que els vaig fer gràcia quan van saber que era de Barcelona. La veritat és que el simple fet de dir que venia de Barcelona, ja feia que molta gent tingués mes interès en mi. La coneixen sobretot pel Barça, però la qüestió és que la coneixen i aquest simple fet ja fa que donis mes confiança als altres i que tinguin mes ganes de seguir parlant.
Cap a les 23:30h vaig tornar on m’havia deixat el bus però a l’altra banda del carrer per tal de buscar la parada que em portés de nou d’on havia vingut, ben a prop de Khao San Road. La tornada sempre era mes complicada, dons a l’anada sempre buscava la ruta a Moovit des de l’hotel, però a la tornada, sino trobava cap WIFI, tocava espavilar-se. Almenys quasi sempre el bus de tornada anava pel mateix camí que el de l’anada, o almenys per un camí similar, com en aquest cas, que el bus de tornada simplement passava per l’altra sentit de l’avinguda Rama I.
Vaig haver de caminar amunt i avall 3 vegades fins a trobar-la, cosa que va provocar que passés 3 vegades per davant d’un establiment de “massage”, que per cert n’hi ha un cada 20 metres, i cada vegada que passava la noia deia “massaaaage” d’una manera molt peculiar fins a la tercera vegada que vaig passar que ja m’ho va dir rient, com pensant, al final picarà. Jo ja només la mirava i reia. Per cert, en les 3 setmanes que vaig estar a Tailàndia, no vaig entrar ni a un sol local d’aquests, i mira que n’hi ha…
Finalment vaig trobar la parada i el bus va passar en menys de 10 minuts. Igual que l’anterior, sense finestres, atrotinat, les portes obertes i un motor que expulsava petroli pel tub d’escapament. Lo bo és que anaves mes ràpid amb un bus d’aquests que en cotxe, doncs els busos no tenien cap mania en embestir a qui no s’apartés.
En poc mes de 10 minuts ja arribàvem a la parada prop de Khao San Road i d’on l’havia agafat. Jo m’anava a quedar al bus per baixar a la següent parada, doncs semblava que encara quedaven uns metres, però el xofer em va dir que aquella era l’última parada, per lo que vaig haver de caminar uns 5 minuts per l’avinguda quasi desèrtica fins arribar a Khao San Road on l’animació era total i com cada nit el carrer estava completament saturat de gent contrastant amb al resta de carrers. Uns metres abans de Khao San Road, vaig trobar de casualitat un mercat nocturn que dies després vaig llegir en un article. Era ben curiós veure a les 12 de la nit un munt de gent venent quadres i altres artesanies a escassos metres d’un dels punts amb mes festa i alcohol de la ciutat.
Vaig donar una volta per Khao San Road fins cap a la 1 de la nit que vaig tornar cap a l’hotel. Per aquells carrers de vianants que el primer dia tant m’havien liat però que ara ja em coneixia perfectament. En només dos dies passes de perdre’t en una illa de cases a caminar per la zona com si hi portessis tota la vida.
En menys de 5 minuts arribava a l’hotel encara sense creure’m lo a prop que estava del millor carrer de Bangkok. Un altre dia cansat però ben aprofitat i superat. Així és com s’allarga la vida, doncs realment no s’allarga però si sembla que ho faci. Jo portava dos dies a Bangkok però per mi ja en semblaven 4 o 5.
Encara amb el jet lag, em vaig despertar cap a les 2 de la nit després d’haver dormit 8 hores des de les 6 de la tarda del dia anterior. Em despertava per primera vegada a Àsia a l’última planta d’un hotel al mig de Bangkok, on la calor era insoportable i tot i ser les dues de la nit, estava suant com un porc, doncs només hi havia un ventilador al sostre que no era suficient, de fet l’aire que m’arribava era ben calent. Per`com ja he dit al post anterior, si vaig escollir aquest hotel va ser per estar a 2 minuts caminant del carrer mes famós de Bangkok, el Khaosan Road.
Vaig aprofitar que encara era de matinada i que tenia un bon escriptori i el portàtil, per a preparar itineraris i llocs a visitar. Els llocs que volia visitar ja els sabia però no tenia un planning per cada dia, evidentment, doncs eren 3 mesos de viatge, per lo que vaig fer el planning per aquest dia per tal d’aprofitar el temps al màxim visitant coses que estiguessin a prop unes de les altres.
Tot plegat mentre em prenia un bon cafè amb llet, ben calent i en una bona tassa. La tassa plegable i l’escalfador portàtil van ser sens dubte els millors fitxatges d’aquest viatge. De fet, ja no podia entendre com l’any anterior vaig estar 3 mesos per Amèrica sense la tassa ni l’escalfador.
Cap a les 3 ja tenia el planning fet que seria anar caminant a menys d’un kilòmetre de l’hotel on hi havia els edificis oficials mes importants, com el Palau Reial, el Ministeri de Defensa, la Cort Suprema i alguns dels temples mes impressionants. Tot això em quedava a menys de 10 minuts caminant de l’hotel en una ciutat gegantina, per fer-se una idea de la bona ubicació de l’hotel. Aquestes eren només algunes de les coses que volia veure a Bangkok.
Un cop decidit el pla del dia, vaig mirar correus, escriure aquest diari i anotar les despeses a l’arxiu Excel que utilitzo per controla absolutament tot el relacionat amb la comptabilitat del viatge, doncs l’arxiu te ja tantes funcions VB que em permet analitzar quasi qualsevol aspecte del viatge, fins i tot quin banc m’ha aplicat de mitja un tipus de canvi mes favorable o quan he canviat i em queda en cada divisa.
Cap a les 6, quan ja era una hora acceptable, vaig anar a dutxar-me. Seguia sense necessitar aigua calenta doncs feia la mateixa calor que a les 12 del migdia. Em vaig preparar un altre cafè mentre desfeia una mica la maleta i em canviava i cap a les 7 del matí ja vaig sortir de l’hotel amb la intenció de visitar el centre de Bangkok. Tot just començava el dia però jo ja feia 5 hores que estava despert.
El primer que vaig fer, degut a què ja portava mes de 12 hores sense menjar i 5 despert, va ser fotre’m un plat d’arròs amb carn a un lloc ambulant quasi davant l’hotel, a la cruïlla entre el carrer de vianants de l’hotel i el carrer important. En les menys de 24 hores que portava a Tailàndia, ja havia patit (o gaudit) d’uns quan xocs culturals, i ara en tocava un altre. Jo pensava que em costaria trobar algun lloc per menjar algo contundent a aquestes hores, però la sorpresa va ser que tot i ser les 7 del matí, tots els restaurants i llocs ambulant de menjar estaven oberts i plens de gent fotent-se plats d’arròs amb carn. De fet si vaig demanar aquell plat va ser perquè aquell lloc hi havia 3 persones mes menjant el mateix. Una de les regles del viatger és, mira què fan els locals i fes el mateix, així que simplement vaig assenyalar el plat d’un dels clients i la venedora me’n va posar un. La dona no parlava anglès, però els tailandesos es volen fer entendre, per lo que no va haver cap problema per demanar i pagar. Quina diferència amb els americans suposadament no t’entenen ni quan els parles anglès.
El plat em va entrar de puta mare tot i que el picant i la calor va fer que ja comences a suar abans de ni tan sols iniciar l’excursió. El tema del picant era algo que tot just començava a saber. Tots sabem, i jo mes, que a Mèxic tot ho mengen picant, però a Tailàndia, almenys jo, no en tenia ni idea. Doncs resulta que si no dius res, qualsevol plat pica mes que qualsevol plat mexicà. És totalment exagerat.
Arròs, carn i verdures per 45 bats (1,28€)
I allà estava jo, assegut en aquella taula de plàstic enmig de la vorera acompanyat de 2 locals mes que em miraven amb curiositat a la vegada que amb complicitat. Suposo que d’occidentals en deuen veure uns quants, però que s’asseguin amb ells en un lloc ambulant ja deu ser mes estrany. Un fins i tot em deia alguna cosa en tailandès tot i saber que jo de tailandès no en tenia ni idea, doncs feia mes gestos que parlava, i era quelcom sobre lo bo del plat o la calor insoportable. Jo simplement feia que si amb el cap i ell feia un gest d’aprovació. Quedava clar que qui es vol fer entendre, pot, i els tailandesos volien tots. També quedava clara l’alegria i optimisme d’aquella gent que a les 7 del matí ja estaven tots amb un somriure a la cara.
Algo tan trivial com esmorzar en un lloc qualsevol, havia passat a ser el millor lloc on podia ser en aquell moment, gaudint d’un bon esmorzar amb companyia de tailandesos que m’agraïen amb la mirada que volgués esmorzar allà amb ells i no als típics restaurants per guiris.
En acabar em vaig acomiadar de la dona i els comensals de la mateixa manera que ells, doncs ja feia quasi un dia que era allà. Vaig unir les mans com si resés i vaig abaixar el cap a la vegada que ells. Ja van flipar del tot.
Els llocs que volia veure estaven a prop de l’hotel i d’on em va deixar el bus quan vaig arribar de l’aeroport, per lo que ja em començava a conèixer la zona. Sorprenia una mica les grans desigualtats econòmiques que es veien en tants pocs metres de distància, doncs tan sols un carrer separava una illa de cases mig en runes del Palau Reial o el Ministeri de Defensa, que eren edificis rodejats de magnífics prats, parets impecables, espais oberts i una neteja absoluta.
Primer vaig veure el Temple del Buda Esmeralda, un recinte enorme que vaig tardar quasi 10 minuts per anar d’una punta a l’altra. Era el primer temple que veia de tant a prop i em va deixar perplex. M’imaginava que els temples budistes serien com esglésies en quant a la superfície, pero no, son com grans complexes d’edificis que semblen les vivendes dels monjos junt amb els edificis religiosos típics budistes i fins i tot escoles, a part del budes per tot arreu. A mes estan molt nets, exageradament nets i semblen sempre recent pintats. Entre altres coses deu ser perquè ningú s’atreveix a pintar-hi o penjar-hi res, ja sigui per respecte religiós o per por de la policia, que no sé si posen multes però suposo que si.
Això si, la majoria de temples son d’us públic, és a dir, t’hi pots passejar per dins sense cap problema, per lo que si vols, pots fins i tot passar una estona amb els monjos. De fet, els que saben anglès, estan encantats de parlar amb els turistes, i no de religió com passaria amb l’església catòlica, sinó que normalment s’interessen per la cultura de l’estranger. Pel que vaig poder veure, els monjos budistes tenen una ment molt oberta i una total tolerància per les altres religions.
Allà mateix hi havia el Gran Palau, un altre recinte enorme presidit com quasi tots els edificis pel retrat del recent nomenat monarca i fill de l’anterior Rei de Tailàndia. El seu retrat no només estava a tos els edificis oficials, sinó a estacions de tren, escoles, enmig del carrer o fins i tot en cases particulars. La població te una gran admiració per la seva monarquia i de fet és algo que el turista ha de tenir en compte, doncs mes val no fer cap broma sobre la família reial.
La família Reial ja no viu en aquest Palau però si que es pot visitar i segueix sent una de les seves residències. Els jardins son enormes i molt ben cuidats. Lo primer que vaig pensar va ser: “Quin malbaratament de diners per mantenir tot això perquè no hi visqui ningú”.
Tota aquesta zona no només sobtava per lo bonic i ben cuidat que estava tot, sinó pel poc trànsit que hi havia. Pràcticament només hi havia edificis oficials i temples per lo que poca gent passava per allà amb el cotxe, per lo que el contrast amb les illes de cases a poques desenes de metres era encara mes impactant. Semblaven dos mons diferents separats per un carrer.
També a la mateixa zona i quasi al costat del Gran Palau, hi ha l’edifici del Ministeri de Defensa, per lo que la zona està plena de militars del famós exercit tailandès conegut per provocar cops d’estat quan el govern de torn és corrupte. Així doncs, caminar per aquell carrer era creuar-te amb mes militars que civils. A mes, tant el Palau com el Ministeri de Defensa estan rodejats per un riu per on també hi patrullen barques amb 6 o 7 militars. Això si, la població te una admiració enorme pel seu exercit, doncs han demostrat mes d’una vegada que protegeixen la població de qui faci falta.
Vaig seguir caminant passant tota aquella zona fins arribar a un 7-eleven on hi vaig comprar dues ampolles d’aigua grans per primera vegada de les moltes que compraria. Aigües perquè tota l’aigua per beure ha de ser embotellada, i en un 7-eleven perquè a Tailàndia n’hi ha un a cada cantonada (en alguns carrers és literal). Almenys costaven uns 0,30€ tot i que pel que vaig llegir els tailandesos la compren a unes fonts molt mes barata, tot i que jo no les vaig arribar a trobar, així que vaig estar comprant ampolles les 3 setmanes. Per cert, allà mateix quasi em vaig acabar una de les ampolles de la quantitat de suor que ja havia perdut en la escassa hora i mitja que portava caminant.
Fins aleshores havia anat cap al sud resseguint el riu. Per no allunyar-me mes, vaig decidir girar cap a l’est per tal d’anar donant la volta en direcció a l’hotel però per un altre camí. En aquest moment ja no tenia un rumb fix sinó que aniria caminant pels carrers que veiés mes autèntics i veure be la vida real dels locals. Els temples i altres edificis oficials s’han de veure, però és mes interessant veure un típic barri popular.
Només girar de seguida vaig sortir d’aquella zona tant neta i arreglada per passar a un mercat ja mes típic de Bangkok, amb carrers bruts, pestilents, plens de rates i edificis ruinosos, això ja era mes autèntic i a tant sols 50 metres del Gran Palau, de fet encara es podia veure. Vaig passejar una estona per aquella zona mirant les paredetes i al·lucinant amb una cosa que ja havia llegit per Internet, que era tot el tema del cablejat elèctric, doncs és un autèntic caos. Hi ha un munt de nusos i sembla que tot hagi d’explotar en qualsevol moment. I tenint en compte que son cables d’alta tensió, doncs fa una mica de mal rotllo. Per cert, que un noi em mirava em cara de no entendre res al veure’m fer una foto a tot aquell merder de cables.
No portava ni 24 hores a Bangkok per lo que encara no coneixia tant la ciutat com per saber si estava prou segur per on anava. Sens dubte que aquella zona no inspirava massa confiança, però tot el que havia llegit era que Tailàndia, inclòs Bangkok, era un lloc força segur. només cal vigilar amb els estafadors, però que els assalts son ben estranys. Jo tenia això present però evidentment la meva prioritat és sempre la seguretat, per lo que en aquella zona vaig extremar les precaucions amagant una mica el mòbil i mirant una mica de reüll. El tema és que algun d’aquells carrers feia veritable por, sort que era de dia.
