Resum volta al mon 2019 – Part 3

AixĆ­ com per anar de l’aeroport de Honolulu al hostel vaig tenir certs problemes que em varen obligar a caminar mĆ©s de dues hores, per tornar-hi no vaig tenir cap problema. Tan sols agafant dos busos regulars vaig arribar a la terminal de l’aeroport olt abans del que tenia previst. AixĆ² si, el que a l’arribada m’havia semblat un aeroport ben petit, ara veia que res mĆ©s allunyat de la realitat. Era un aeroport enorme del qual jo nomĆ©s n’havia vist una part d’una de les terminals. Quan vaig arribar en aquell aeroport el meu era l’Ćŗnic vol que s’hi veia i nosaltres els Ćŗnics passatgers, perĆ² ara hi havia centenars de persones fent cua fora de la terminal, molts d’ells japonesos.

De fet, fins i tot em va costar molt trobar la porta per la que havia d’entrar a la terminal, doncs cada una era per certes destinacions i aerolĆ­nies. No envĆ  vaig estar caminant mĆ©s de deu minuts fins arribar a la porta adequada on em varen confirmar que tot era correcte desprĆ©s de fer-me un munt de preguntes referents a la meva estada tant a EUA com a MĆØxic.

Havia arribat molt aviat a l’aeroport perĆ² forƧa tard la porta d’entrada, encara sort que vaig mirar be si era al lloc correcte perquĆØ sino encara hauria anat tard. En qualsevol cas tot estava be i marxava cap a Los Ɓngeles, la meva primera vegada a la costa oest d’EUA.

El vol va anar be i vam arribar a l’hora prevista. Com en la majoria d’aerolĆ­nies no ens havien donat massa menjar i en arribar a l’aeroport no vaig tardar en menjar-me les 4 coses que portava, com un sandvitx i alguna bossa de patates. No eren ni les 12 de la nit i havia d’esperar a l’aeroport fins les 7 del matĆ­ que sortia el vol cap a Ciutat de MĆØxic.

Tenia la intenciĆ³ de dormir, almenys una estona, a la mateixa terminal, de fet portava tot el que necessitava, com taps i fins i tot una cadena per assegurar la maleta, perĆ² quan va arribar el moment d’intentar dormir no vaig tardar massa estona en acceptar que em resultaria impossible dormir un sol minut a la terminal. Els seients eren forƧa incĆ²modes i sense cap possibilitat de poder-s’hi estirar. El soroll era continu tot i ser les 3 de la matinada, per no parlar de la ilĀ·luminaciĆ³. Tot plegat va fer que cap a les 4 de la matinada ja anĆ©s cap al mostrador a fer cua, doncs ja no tenia res a fer des de feia estona.

El vol seria amb AeroMĆ©xico, una de les meves aerolĆ­nies preferides pels seus preus, bona atenciĆ³ i bons Ć pats a bord, quelcom que cada vegada costa mĆ©s de trobar. AixĆ­ doncs, desprĆ©s de visitar per primera vegada Los Ɓngeles, be, tan sols l’aeroport, volava cap a MĆØxic per tornar a menjar tacos, quesadillas, picaditas, garnachas i tantes altres coses que tant m’agraden.

El vol va anar molt be, assegut a finestreta i fent un bon esmorzar i dormint quasi tot el vol que bona falta em feia desprĆ©s de passar tota la nit despert a base de sandvitxos i patates. A mi em costa molt dormir als avions, perĆ² aquesta vegada tan sols vaig obrir una mica els ulls quan van portar l’esmorzar, la resta del trajecte ni el recordo.

Aquesta era la cinquena vegada que passava per l’aeroport de Ciutat de MĆØxic, per lo que aquesta era la primera vegada en tot el viatge que passava per algun lloc mĆ­nimament conegut. Almenys sabia quin bus agafar, com pagar-lo, on anar i on comprar el menjar.

Amb el metrobus de Ciutat de MĆØxic es pot arribar a quasi qualsevol lloc, fins i tot de l’aeroport al centre de la ciutat o a la terminal d’autobusos, on havia d’anar jo per agafar un bus fins a Tuxtepec. Al metrobus nomĆ©s es pot pagar amb una targeta de pre-pagament que jo ja tenia d’altres anys, per lo que tan sols vaig haver de carregar-la amb $30, poc mĆ©s d’1ā‚¬, esperar 10 minuts a quĆØ arribĆ©s al bus i anar directament a la terminal d’autobusos on compraria els primers tacos del viatge i esperaria un parell d’hores fins la sortida del bus.

Per cert, que aquesta terminal d’autobusos, anomenada TAPO, m’encanta per tot el que te i que et permet esperar durant hores sense cap problema. Hi ha bona senyal WIFI a tota la terminal, llocs per carregar el mĆ²bil, un munt de botigues amb tot tipus de cafĆØ per menys d’1ā‚¬ i llocs ambulant de menjar autĆØntic i molt barat. A mĆ©s, la seguretat Ć©s extrema, amb antidisturbis a l’entrada de la terminal i registre d’equipatge per pujar als autobusos.

El trajecte fins a Tuxtepec dura unes 8 hores i en aquest cas no va haver-hi massa endarreriment. A mĆ©s vaig estar prou entretingut grĆ cies al meu company de seient que tornava a Tuxtepec desprĆ©s d’uns quants treballant a una fĆ brica de cotxes a un altre estat.

Vam arribar a Tuxtepec cap a les 22h. Jo havia d’anar cap a casa l’Emma perĆ² ella no volia que agafĆ©s cap taxi dels que hi hauria a la terminal perquĆØ no se’n fiava, perĆ² tampoc m’havia aconseguit cap taxi de confianƧa. Per sort, el noi amb el que vaig estar xerrant durant el viatge, havia d’anar prop d’on havia d’anar jo i em va proposar de compartir un taxi de la seva confianƧa. L’Emma no se’n fiava aixĆ­ que em va fer enviar-li el nĆŗmero identificatiu del taxi tot i que finalment tot va anar perfecte, de fet el company era qui estava mĆ©s preocupat per la seguretat fins al punt que quan vaig arribar a casa l’Emma i ella va sortir, el company se la va quedar mirant amb cara de preocupat fins que li vaig dir que la coneixia i que no hi havia cap problema.

En qualsevol cas ni l’Emma ens volia robar, com pensava el company, ni el company ni el taxista em volien segrestar, com pensava l’Emma. I aixĆ­, per fi, arribava a Tuxtepec i a casa l’Emma on hi passaria el prĆ²xim mes fent aixĆ­ un petit descans en la volta al mon i visitant de nou desprĆ©s d’un any a l’Emma i la resta de coneguts mexicans.

La veritat Ć©s que a MĆØxic hi estic cada vegada mĆ©s a gust i amb mĆ©s ganes d’arribar-hi. L’hospitalitat de la gent, la cultura, el menjar, el clima i moltes altres coses fan d’aquest un dels meus paĆÆsos favorits fins al punt que de moment Ć©s a l’Ćŗnic on em plantejo traslladar-m’hi algun dia.

Durant els dies que vaig passar a Tuxtepec se celebrava la coneguda festa nacional de Oaxaca, la Guelaguetza. Durant una setmana la capital de l’estat s’engalana amb els seus colors per celebrar amb espectacles, desfilades i balls regionals tot allĆ² que els fa tant Ćŗnics. No envĆ , Oaxaca Ć©s un dels estats mĆ©s estimats de MĆØxic i amb un patrimoni cultural espectacular.

Vaig passar, juntament amb l’Emma, el seu germĆ  i la seva cunyada, 4 dies a Oaxaca per assistir a tots els actes que s’hi feien aquells dies. Passejar pel centre de Oaxaca ja Ć©s espectacular en qualsevol ĆØpoca de l’any perĆ² durant aquesta setmana Ć©s massa.

Vam estar en un apartament molt ampli i ben comunicat amb el centre de la ciutat grĆ cies a quĆØ tenia una parada de bus just davant. Vaig provar tots els plats tĆ­pics i vaig comprar Mezcal, el licor autĆ²cton de Oaxaca. Van ser 4 dies molt ben aprofitats tot i que en un vaig tenir una mica de febre deguda a una tarda de pluja i fred que ens va agafar a tots per sorpresa. Oaxaca Ć©s una ciutat amb un clima una mica especial, amb uns dies molt calorosos perĆ² unes nits forƧa fredes, quelcom que et despista una mica si no hi estĆ s acostumat.

La resta dels dies els vaig aprofitar per anar a totes les celebracions a les que em convidaven i menjar tacos i mojarras sense parar.

Al cap d’un mĆ©s tocava seguir amb el viatge ja en la seva part final. Visitaria Toronto, les cascades del NiĆ”gara i DublĆ­n abans de tornar a Barcelona. A Toronto hi arribaria sortint de l’aeroport de Veracruz, el mĆ©s proper a Tuxtepec i on hi vam anar a passar el dia amb l’Emma, la seva germana i la seva neboda. Em van acompanyar amb cotxe estalviant-me aixĆ­ el trajecte en bus i aprofitant per fer un Ćŗltim Ć pat d’acomiadament amb mojarra i al costat del passeig marĆ­tim de Veracruz. Bon menjar, bon lloc i ben acompanyat, un Ćŗltim dia perfecte a MĆØxic.

Per arribar a Toronto havia d’agafar un primer vol des de Veracruz a les 18h fins a Ciutat de MĆØxic on agafaria un segon vol fins a Toronto a les 12 de la nit, arribant a CanadĆ  l’endemĆ  a les 6 o 7 del matĆ­. Tot el trajecte el faria amb la companyia low-cost Interjet, una companyia que no nomĆ©s no havia utilitzat mai sino que ni tan sols n’havia sentit a parlar.

Mentre dinĆ vem, la neboda de l’Emma havia buscat informaciĆ³ d’aquesta companyia i el que mĆ©s podia trobar eren queixes de passatgers i notĆ­cies d’una possible fallida de la companyia, tot plegat forƧa preocupant tenint en compte que en poques hores hauria d’agafar dos vols d’aquesta companyia.

Poc abans de les 17h arribĆ vem a l’aeroport de Veracruz. Mentre esperĆ vem i quan feia 10 minuts que Ć©rem dins la terminal, se’m va ocĆ³rrer buscar el meu vol a les pantalles. Sort que ho vaig fer. Ja hi apareixien tots els vols programats fins les 22h, tots excepte el meu. El vol de les 18h amb Interjet ni tan sols apareixia a la pantalla. Evidentment, amb el que havia llegit la neboda de l’Emma sobre la companyia, em vaig comenƧar a preocupar.

Hi havia un mostrador de la companyia perĆ² sense cap treballador. Vaig pujar fins la primera planta on hi havia les oficines, i tot estar l’oficina de la companyia oberta i amb maletes de passatgers dins, tampoc hi havia cap treballador. Al cap de 10 minuts de buscar algun treballador d’Interjet, per fi en va aparĆØixer una al mostrador. Corrent hi vaig anar per preguntar-li pel meu vol responent-me que aquell vol s’havia cancelĀ·lat perĆ² que n’hi havia un a punt d’enlairar-se tambĆ© cap a Ciutat de MĆØxic. Ni Interjet ni l’agĆØncia m’havien comunicat aquesta cancelĀ·laciĆ³. Si no haguĆ©s arribat a aquella hora, m’hauria trobat amb el meu vol cancelĀ·lat i sense la possibilitat d’agafar aquell que ara era a punt de sortir.

La noia em va dir que anĆ©s el mĆ©s rĆ pid possible ja que el vol ja era a punt d’enlairar-se. Em vaig haver d’acomiadar rĆ pidament dels meus acompanyants, just el contrari del quĆØ volia, doncs havia passat molts dies amb ells i no em va agradar gens haver de marxar d’aquesta manera tant precipitada, perĆ² no tenia cap altra opciĆ³. Era aixĆ² o no anar a Toronto, doncs nomĆ©s m’hi estaria dues nits i un endarreriment d’un dia m’hauria trastocat tots els plans.

Per sort aquell aeroport Ć©s molt petit i de seguida vaig arribar al control d’equipatge sense gens de cua i per on vaig passar rĆ pidament, doncs el noi que hi havia ja deuria estar informat i em va deixar passar sense quasi mirar res. un cop vaig passar la porta d’embarcament, les treballadores la varen tancar just darrere meu. caminava sol pel finger fins l’aviĆ³ que era completament ple. Vaig seure on em varen dir i tal com em vaig posar el cinturĆ³ de seguretat, l’aviĆ³ va comenƧa a moure’s. Literalment estaven esperant a quĆØ jo arribĆ©s per enlairar-se.

Vaig ser una mica reticent a quĆØ em portessin amb cotxe fins a Veracruz ja que ells perdrien tot el dia mentre que jo hi podia anar en bus, perĆ² grĆ cies a quĆØ hi vaig anar amb cotxe vaig poder agafar aquest vol que tenia prevista la sortida per les 16h i va acabar sortint a les 17h. Entre que jo vaig arribar abans i que el vol es va endarrerir, vaig tenir temps per embarcar-hi i poder seguir el trajecte fins a Toronto. Si haguĆ©s anat a Veracruz en bus no hauria arribat a temps per agafar aquest vol.

Per sort tot plegat va anar molt be tenint en compte la situaciĆ³ tot i que mentre volava a Ciutat de MĆØxic ja pensava en la sort que correria el vol fins a Toronto que era tambĆ© amb Interjet. Tan sols esperava que no es cancelĀ·lĆ©s ja que no tenia dies de marge per marxar el dia segĆ¼ent.

Per sort a l’aeroport de Ciutat de MĆØxic em varen confirmar que el vol a Toronto no estava cancelĀ·lat i que a partir de les 21h ja podia anar a fer el check-in. tot just eren les 18h per lo que tenia temps de sobre.

A les 21:30h vaig fer el check-in. Tenia tota la documentaciĆ³ necessĆ ria per entrar a CanadĆ  i ja nomĆ©s calia esperar a les 12 de la nit. Vaig aprofitar per fer un Ćŗltim Ć pat a MĆØxic i gaudir d’aquells preus molt mĆ©s barats que els que trobaria a Toronto.

A Toronto nomĆ©s hi passaria dues nits i l’Ćŗnic dia complet el passaria tot a les Cascades del NiĆ”gara, per lo que havia d’intentar dormir el mĆ xim possible a l’aviĆ³ per tal d’arribar a Toronto prou descansat per aprofitar una mica aquell primer dia i adaptar-me als horaris des del primer moment.

El vol va anar molt be i a les 7 del matĆ­ ja Ć©rem a l’aeroport de Toronto on passaria pel control d’immigraciĆ³ mĆ©s complicat que m’havia trobat fins aleshores, tant complicat que per moments vaig pensar que no em deixarien entrar a CanadĆ .

Al principi estava completament tranquil i poc atent a les preguntes de l’agent, doncs per mi era un control mĆ©s dels tants pels que ja havia passat i que ja no em representaven mĆ©s que un mer trĆ mit a fer. PerĆ² l’agent va comenƧar-me a fer-me preguntes sobre el viatge sense parar de mirar totes les fulles del passaport. Quan em va preguntar pels meus plans a CanadĆ  desprĆ©s de portar 5 minuts preguntant per tots els paĆÆsos pels que havia passat, em vaig comenƧar a preocupar. Va ser aleshores quan vaig entendre que aquell no era un control com els altres i que havia d’estar 100% atent a l’agent si no em volia quedar a la terminal de l’aeroport.

Per primera vegada a la vida vaig tenir la sensaciĆ³ de quĆØ no em deixarien entrar al paĆ­s, de fet, vaig estar forƧa preocupat durant la resta de l’entrevista tot i que estava relativament tranquil ja que no tenia cap intenciĆ³ de quedar-me a CanadĆ  mĆ©s de 3 dies i podia demostrar que no ho necessitava, perĆ² tot i aixĆ­, davant de tal allau de preguntes Ć©s inevitable pensar en totes les possibilitats, entre elles, haver de seguir el viatge sense trepitjar CanadĆ .

Em va preguntar per tot l’itinerari del viatge, tant de la part que ja havia fet com la que em quedava per fer. Potser preguntava tant perquĆØ justament venia de MĆØxic, no ho sĆ©, perĆ² en qualsevol cas desprĆ©s de preguntar on m’allotjaria i quĆØ faria a CanadĆ  i de revisar be tota la documentaciĆ³ que li vaig facilitar, va agafar el segell i va estampar-lo a una nova fulla del passaport, moment en quĆØ vaig respirar mĆ©s tranquil sent conscient de quĆØ pel sol fet de ser d’Espanya i tenir el visat en regla no et garanteix l’entrada a tots els paĆÆsos que vulguis.

Un cop passat el control, vaig treure $40 d’un caixer i vaig canviar algo de divisa estrangera que encara em quedava, aconseguint $40 mĆ©s. Aquests $60 era el mĆ xim que em volia gastar durant els segĆ¼ents 3 dies tenint en compte que havia d’anar a les cascades del NiĆ”gara. Els diners els vaig treure amb la targeta Bnext que el tipus de canvi no Ć©s tant favorable perĆ² ho compensa amb el retorn que fan de la comissiĆ³ cobrada pel caixer.

Eren quasi les 8 del matĆ­ quan trepitjava per primera vegada terra canadenc amb els meus $80 i buscant el bus que m’havia de deixar prop de l’apartament llogat. Ja havia mirat l’itinerari a seguir tot i que com sempre, sense connexiĆ³ a Internet el GPS no era massa precĆ­s i no tenia canvi per a pagar el bus. Quasi tot era tancat degut a l’hora que encara era i no em volia comprar alguna cosa que no necessitĆ©s simplement per tenir canvi.

DesprĆ©s d’esperar una estona on suposadament estava la parada del bus i veure que no arribava, vaig decidir fer el quasi 10 quilĆ²metres que hi havia fins l’apartament caminant. SĆ­, serien quasi 3 hores de caminada amb l’equipatge. De fet no em vaig preocupar massa de buscar canvi pel bus ja que en el fons volia fer el trajecte caminant, doncs va molt be per conĆØixer la ciutat i mĆ©s quan nomĆ©s hi passarĆ s dos dies i mig. D’aquesta manera almenys veuria tota aquella zona de Toronto abans fins i tot d’instalĀ·lar-me a la que seria la meva habitaciĆ³ per a les dues nits segĆ¼ents. A mĆ©s, tenia molt de temps, doncs no podia ocupar l’habitaciĆ³ fins les 14h tot i que el dia anterior ja els vaig demanar de poder entrar abans encara que fos en una sala comuna. Per cert, que l’allotjament era una casa unifamiliar de dues plantes on cada habitaciĆ³ era llogada a una o dues persones, per lo que era com un hostel perĆ² amb habitacions individuals.

AixĆ­ doncs, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig posar la direcciĆ³ a Google Maps i vaig comenƧar a caminar. Pensava que la temperatura a Toronto seria molt mĆ©s agradable que a MĆØxic, i tot i que per la tarda i nit si que ho era, durant el dia la calor era insoportable. Un sol inclement tĆ­pic de muntanya que notes com t’estĆ  cremant la pell. I conforme avanƧava el matĆ­, mĆ©s calor feia.

La primera part del trajecte era la mĆ©s aburrida ja que havia de creuar tota la zona de polĆ­gons i naus industrials. Va ser ben be una hora fins a arribar a un barri residencial de la perifĆØria de Toronto on ja hi havia forƧa vida local i on per fi podia veure el que tant m’agrada veure, la vida cotidiana d’un nou paĆ­s visitat.

Les hores passaven i la calor era cada vegada mĆ©s intensa. ComenƧava a cansarme i a tenir sed. El ritme era cada vegada mĆ©s lent i el camĆ­ es feia mĆ©s llarg del que semblava. De tant en tant buscava algun lloc on seure i descansar una estona, encara que fos en una petita repisa. Quan portava mĆ©s de dues hores de camĆ­ comenƧava a notar certs dolors a les cames de tant pujar i baixar graons i altres desnivells propis de la ciutat. De fet, en una ocasiĆ³ vaig romandre assegut uns 20 minuts mentre menjava un sandvitx que portava des de MĆØxic.

Ja durant aquest primer trajecte per Toronto, vaig poder adonar-me de l’enorme diversitat, integraciĆ³ i bona educaciĆ³ que predomina a tot CanadĆ . No envĆ  Toronto Ć©s una de les ciutats mĆ©s diverses del mon, quelcom que es pot apreciar tan sols sortint al carrer. La meitat de les persones es veuen clarament immigrants, la bona educaciĆ³ de la gent Ć©s palpable passejant pels seus carrers on tothom et deixa passar, ja siguin cotxes o vianants. Cap cotxe toca el claxon ni s’enfada per algun vianant li passi per davant. Toronto Ć©s una gran ciutat perĆ² amb ambient de poble, ben silenciĆ³s, tranquil i educat.

A les 11:30h per fi arribava a la casa on havia llogat l’habitaciĆ³ i que es trobava en una zona residencial molt agradable amb carrers tranquils, parcs i ocells pels arbres. Encara no eren ni les 12 del migdia per lo que vaig seguir caminant pel mateix carrer buscant una font d’aigua i algun lloc per seure. Prop hi havia una escola i quasi al costat un parc infantil, i on hi ha una escola i un parc infantil, hi ha una font d’aigua. I efectivament, per fi podia veure aigua desprĆ©s de 3 hores caminant. Per sort semblava que el clima de Toronto era forƧa sec, cosa que almenys ajudava a no suar tant.

Vaig beure un litre d’aigua i vaig seure a un banc del parc fins cap a les 12:30h que ja forƧa cansat i amb ganes de seure a una cadira o estirar-me a un llit, vaig anar cap a la casa. Ja havia avisat que arribaria abans tot i que volia esperar el mĆ xim possible, doncs en principi fins les 14h la meva habitaciĆ³ no estaria preparada.

La casa era unifamiliar, de dues plantes i amb el tĆ­pic jardĆ­/pĆ rquing que tenen aquestes cases dels barris residencials americans. EstĆ vem a Toronto perĆ² semblava un poblet. Una vida ben tranquilĀ·la perĆ² en una gran ciutat com Toronto on tens tots els serveis. Estava a uns 10 quilĆ²metres del centre perĆ² la connexiĆ³ amb transport pĆŗblic era molt bona. Agafant un bus just al costat de casa i un tren, amb uns 30 minuts arribava al centre per nomĆ©s $2,75.

Vaig picar a la porta i em va obrir un noi d’origen xinĆØs, una prova mĆ©s de la diversitat d’aquesta ciutat amb un 50% de poblaciĆ³ immigrant. Es va estranyar que arribĆ©s tant aviat perĆ² al dir-li que el dia anterior havia parlat amb una noia, ell la va trucar per desprĆ©s deixar-me entrar i esperar a la sala de la casa, que per cert, tenia fibra Ć²ptica i on vaig aprofitar els 30 minuts que vaig esperar per a fer cĆ²pies de seguretat que en altres allotjaments hauria tardat tot un dia per a fer.

A les 13h ja estava la meva habitaciĆ³ preparada i es trobava a la planta de dalt. tenia un llit de matrimoni, una finestra amb una bona vista i una petita taula. El bany era compartit amb 3 habitacions mes i la temperatura era molt agradable. Semblava tenir climatitzaciĆ³ permanent, doncs sortia aire fresc per una reixeta del terra i no vaig veure res per poder regular-lo. En qualsevol cas la temperatura dins l’habitaciĆ³ era perfecte.

Volia quedar-me despert almenys fins cap a les 18h ja que l’endemĆ  havia de sortir a les 6 del matĆ­ per anar a les cascades del NiĆ”gara, perĆ² en les Ćŗltimes 48 hores havia dormit molt poc i ja era conscient que aconseguir mantenir-me despert fins les 18h seria realment difĆ­cil, tant que no ho vaig aconseguir.

A la mateixa habitaciĆ³ hi havia una caixa amb snacks per $1 cada paquet. Entre el menjar que portava i un parell de bosses de snacks d’aquella taula, ja vaig dinar a la mateixa habitaciĆ³ aprofitant la fibra Ć²ptica per veure notĆ­cies sense talls. Tot just eren les 14h quan acabava de menjar i m’estirava en aquell llit tant cĆ²mode que semblava atrapar-te entre el matalĆ s i les mantes. Vaig tardar pocs minuts en quedar-me completament adormit.

El barri era molt tranquil i els ostes de la casa tambĆ©, per lo que tot i ser migdia el silencia era sepulcral. A mĆ©s, la finestra tenia cortines que tapaven completament la llum del sol per lo que no em va costar gens dormir com si fos mitja nit. de fet em vaig despertar al cap de 10 hores, a les 12 de la nit, i desprĆ©s de preparar be el planning pel dia segĆ¼ent, vaig tornar a dormir fins les 5 del matĆ­. En total vaig dormir quasi 13 hores.

A les 5 em vaig preparar rĆ pidament i a les 6 del matĆ­ ja sortia per la porta per anar primer a donar una volta pel centre de Toronto i desprĆ©s cap a les cascades del NiĆ”gara. Primer havia d’agafar un bus al costat de la casa, recĆ³rrer uns 15minuts fins una estaciĆ³ de metro i allĆ  en un sol trajecte d’uns 25 minuts arribava al centre de Toronto. Els bitllets eren integrats per lo que nomĆ©s pagava el bus, $2,75.

Un cop al centre no vaig perdre ni un sol minuts i vaig anar fins la vora del llac Ontario on vaig poder caminar una estona per Yonge Street, que amb els seus 56 quilĆ²metres de llargada Ć©s el carrer mĆ©s llarg del mon. Vaig passar per davant la torre de comunicacions mĆ©s emblemĆ tica de CanadĆ  que amb els seus mĆ©s de 500 metres d’altura Ć©s la construcciĆ³ mĆ©s alta del skyline de Toronto.

Com sol passar en les visites rĆ pides com aquesta, el 7-eleven era el meu salvavides. Em vaig comprar un cafĆØ i un entrepĆ  que allĆ  mateix em van escalfar i ja vaig esmorzar quan eren les 8 del matĆ­. Portava poca estona despert perĆ² tenint en compte lo poc que havia menjat el dia anterior, ja no vaig poder aguantar mĆ©s.

Ja havia reservat el bus per anar a NiĆ”gara abans de comenƧar el viatge. Sortia a les 10:30h des del centre de Toronto, per lo que a les 9:30h vaig seguir passejant per Toronto perĆ² en direcciĆ³ a la terminal. En total vaig estar nomĆ©s 3 hores passejant pel centre de Toronto perĆ² van ser ben aprofitades. A les 10h ja estava a la terminal on em varen confirmar que el bus sortia a les 10:30h i arribava a NiĆ”gara cap a les 12h.

El trajecte fou entretingut recorrent bĆ sicament prats, llacs i ponts. A les 12 arribĆ vem a NiĆ”gara on bĆ sicament nomĆ©s hi ha una petita terminal d’autobusos, un parc i 4 edificis dels quals la meitat semblen abandonats. Era clar que aquell poble nomĆ©s existia per fer-hi arribar els busos de Toronto i altres ciutats.

Un cop allĆ  tenia l’opciĆ³ d’agafar un bus o caminar el 3 quilĆ²metres que ens separaven de les cascades. Jo, evidentment, vaig decidir anar-h caminant. Feia calor perĆ² amb baixa humitat, cosa que, almenys a mi, em facilita molt les coses a l’hora de fer una bona caminada. A mĆ©s, tot el trajecte ja era per la vora del riu NiĆ gara, per lo que el camĆ­ va ser realment entretingut.

Al cap de quasi una hora caminant, encara sense veure cap cascada i quan ja veia el pont mĆ©s important que fa de frontera entre CanadĆ  i els EUA, vaig comenƧar a sentir un soroll que no feia mĆ©s que augmentar conforme mĆ©s m’acostava a aquell pont. No van passar ni 5 minuts quan darrere el pont vaig veure la primera cascada, que per mi ja era enorme perĆ² que encara no sabia que aquella era la mĆ©s petita de totes 3.

A la mateixa altura hi havia el poble mĆ©s proper a les cascades i que era bĆ sicament unas Vegas en petit. Un poblet ple d’hotels i casinos just davant les cascades i que era el primer poble al que s’arribava al passar d’EUA a CanadĆ .

Les altres dues cascades quedaven a poc menys d’un quilĆ²metre d’aquella primera. Pel mig s’hi ubicaven, almenys en aquesta banda canadenca, totes les botiguetes i atraccions relacionades amb les cascades, entre d’altres el barco que mĆ©s tard vaig agafar. RĆ pidament vaig creuar tota la zona per arribar a l’altura de les altres dues cascades i que son de lluny les mĆ©s impressionants.

Quelcom que no sabia i que em va deixar atĆ²nit, va ser el fet de prĆ cticament poder tocar una de les cascades amb les mans, doncs el riu abans d’arribar a la cascada queda literalment a pocs centĆ­metres del carrer, i quan arriba a la cascada, tot i haver una petita tanca, aquesta no Ć©s ni prou alta ni prou ample com per evitar poder tocar l’aigua que cau cascada avall. La quantitat d’aigua que cau, el soroll que se sent i fins i tot la forƧa de l’aigua que es pot percebre, son simplement impressionants.

No vaig tardar massa en anar cap al barco, que per $25, et porta quasi fins sota la cascada, de fet arriba molt mĆ©s a prop de la caiguda de la cascada del que m’imaginava. Vaig tenir la sort de poder-me colĀ·locar a la proa del barco i quasi a primera fila, per lo que tenia una perspectiva brutal de tot el que passava davant del barco.

Conforme el barco avanƧa, aquella remor d’aigua caient s’intensifica fins al punt que Ć©s tan ensordidor que ni tan sols pots sentir la persona que va al teu costat. Quan semblava que un metre mĆ©s endavant ja ens empassaria la cascada, el barco seguia avanƧant. Finalment el barco s’aturava tant a prop de la cascada que tots vam quedar completament xops, tal com si portĆ©ssim hores sota una intensa pluja. Va ser un espectacle difĆ­cil de descriure, sobretot per la impressiĆ³ quĆØ feia sentir tota aquella forƧa descontrolada tant a prop teu. Fins i tot es notava l’aire que l’aigua expulsava i que xocava contra nosaltres donant la sensaciĆ³ de ser enmig d’una tempesta. Ɖs d’aquelles coses que des de lluny semblen molt mĆ©s innocents.

DesprĆ©s del barco i de veure be totes les cascades des de totes les perspectives possibles, vaig donar una volta per aquell poble de casinos just al costat de les cascades. Ja portava unes 4 hores caminant per lo que la passejada va ser la justa per veure uns quants casinos per desprĆ©s caminar 4 quilĆ²metres mĆ©s fins un remolĆ­ enorme que hi ha riu avall, passat el poble on hi ha la parada del bus.

Feia molta calor, estava molt cansat i ja portava 3 mesos de viatge quedant tan sols 3 dies per acabar-lo. El cansament acumulat era important perĆ² no em volia perdre aquell remolĆ­ encara que hagĆ©s de caminar una hora i mitja mĆ©s aguantant aquell sol inclement. Almenys, grĆ cies al clima era sec, no vaig acabar regalimant de suor.

Cap a les 17h arribava al remolĆ­ amb temps suficient per veure’l i tornar enrere un quilĆ²metre fins el poblet on hi havia la terminal d’autobusos. Si, la terminal quedava entre les cascades (a 3km) i el remolĆ­ (a 1 km), per lo que vaig caminar 4 quilĆ²metres fins el remolĆ­ per desprĆ©s desfer un quilĆ²metre d’aquest camĆ­ per anar a agafar el bus. Tot plegat em va deixar les cames tremolant perĆ² valia la pena l’esforƧ per gaudir de tot aquell espectacle. A mĆ©s, tota l’estona vaig anar just per la vora del riu NiĆ gara, tot un espectacle en si mateix.

Vaig arribar a la terminal quasi una hora abans de la sortida del bus, que a mĆ©s es va endarrerir mitja hora sortint finalment a es 20h. PerĆ² per sort, aquesta espera va provocar que pensĆ©s en l’endemĆ  que havia d’agafar un vol cap a Dublin des de l’aeroport secundari de Toronto, el de Hamilton, que en aquell moment encara no ho sabia perĆ² estava a uns 80 quilĆ²metres de Toronto i arribar-hi amb transport pĆŗblic no era ni fĆ cil, ni rĆ pid ni barat. De fet, desprĆ©s de mirar a Google Maps i Moovit totes les opcions, vaig decidir que hi aniria amb un autocar com el que anava a agafar ara per tornar a Toronto que feia aquest trajecte sense parades. Amb busos regulars i metros m’hauria sortit una mica mĆ©s barat perĆ² hauria tardat quasi 4 hores en arribar-.hi, d’aquesta manera, per $20 hi arribaria en poc mĆ©s d’una hora. Aquestes coses s’han de tenir en compte abans de comprar el bitllet d’aviĆ³ ja que els vols que surten des de l’aeroport de Hamilton son mĆ©s barats que els que surten des de Pearson perĆ² mentre que per arribar a Pearson tan sols necessites mitja hora i $2, per arribar a Hamilton necessites dues hores i $20.

Finalment sortĆ­em de NiĆ gara cap a les 20h arribant a Toronto a les 22h i quan ja era fosc. Voldria haver aprofitat per donar alguna volta mĆ©s per Toronto perĆ² ja era tard i l’endemĆ  havia de deixar l’habitaciĆ³, per lo que vaig anar a comprar menjar per sopar a un 7-eleven i a una altra botiga similar i desprĆ©s a buscar el metro per tornar cap a la casa. Almenys aquest trajecte ja me’l coneixia.

El trajecte fins la casa durava uns 40 minuts entre el metro i el bus, i per l’hora que era m’hi acompanyaven molts treballadors que tornaven a casa. Quelcom com aixĆ² que pot semblar tant irrellevant per mi Ć©s una de les millors coses que puc fer en una ciutat, doncs fas exactament el mateix que estan fent molts locals i et permet veure de primera mĆ  com Ć©s la vida cotidiana de la ciutat.

El vol cap a Dublin sortia per la tarda, per lo que podia deixar l’habitaciĆ³ a l’hora mĆ xima que em deixaven, que era a les 11 del matĆ­. Hauria de tornar a la mateixa terminal des de la que avui havia agafat el bus cap a les cascades per agafar-ne un altre cap a Hamilton, un cop mĆ©s, almenys el trajecte ja me’l coneixia.

AixĆ­ doncs, vaig sopar els entrepans a la mateixa habitaciĆ³ mirant tV3 grĆ cies a la fibra Ć²ptica que hi havia en tota la casa, i abans de la 1 ja estava dormint, de fet no vaig tardar ni 2 minuts en quedar-me completament fregit desprĆ©s d’aquell dia tant llarg, tant aprofitat i tant cansat. Tot havia sortit segons tenia planejat i per fi havia vist un dels espectacles naturals mĆ©s impressionants del mon.

Com la nit anterior, en aquell llit tant cĆ²mode i amb aquella temperatura tant perfecte, vaig dormir 10 hores seguides absolutament necessĆ ries per afrontar el dia i la nit que m’esperaven. Un dia entre busos i aeroports i una nit dormint a l’aviĆ³.

A les 11 del matĆ­ deixava l’habitaciĆ³ i tornava de nou a la terminal d’autobusos des d’on el dia anterior havia ant a les cascades del NiĆ gara. El bus cap a l’aeroport de Hamilton sortia a les 15h i el vol a les 19:45h, per lo que tenia temps suficient per arribar a tot arreu. A mĆ©s ara ja em movia pel transport pĆŗblic de Toronto amb molta mĆ©s lleugeresa que no pas el primer dia.

A Hamilton em va semblar que encara hi feia mĆ©s calor que a Toronto, tot i que per sort, com ja he comentat, al ser un clima forƧa sec la calor era molt mĆ©s soportable. En qualsevol cas tot el trajecte va anar molt be i cap a les 16h ja era a l’aeroport on tocava esperar unes 3 hores.

El vol era amb Norwegian, una de les companyies low-cost que mĆ©s es miren que compleixis amb totes les limitacions, sobretot en quant a volum i pes de l’equipatge de cabina. El mĆ xim eren 10kg i jo en portava uns 11,40. AixĆ² que pot semblar insignificant, per Norwegian no ho Ć©s. De totes maneres ja havia passat per aquesta situaciĆ³ vĆ ries vegades per lo que sabia perfectament quĆØ dir i quĆØ no dir. Dins la motxilla portava un abric i menjar per aquell dia, per lo que nomĆ©s feia falta treure-ho per tal de no superar els 10kg, tot i aixĆ­ no va caldre, doncs la noia ja em va dir que tot i sobrepassar dels 1kg, l’excedent es devia a un abric que em podia posar a sobre.

El que m’agrada dels aeroports similars al de Hamilton Ć©s justament que siguin tant petits. Tot queda molt a prop i Ć©s molt fĆ cil detectar on Ć©s cada cosa o servei que pots necessitar durant una espera. En general hi ha menys gent i tot Ć©s mĆ©s rĆ pid.

El vol va sortir puntualment, vaig poder menjar el sandvitx i les patates que portava i em vaig quedar adormit forƧa aviat. El vol era de poc mĆ©s de 6 hores perĆ² grĆ cies a quĆØ tenia son acumulada i que tot el trajecte va ser de nit, la vaig aprofitar forƧa, doncs l’endemĆ  arribaria a DublĆ­n a les 7 del matĆ­ i ja aquell dia l’havia d’aprofitar al mĆ xim, per lo que arribar a DublĆ­n i dormir no era una opciĆ³. A mĆ©s tenia reservat un llit en una habitaciĆ³ compartida mixta de 25 persones, com per intentar dormir durant el dia…

Tot el trajecte va anar be i vaig poder dormir mĆ©s del que m’esperava. Arribava a DublĆ­n plovent, com era d’esperar, perĆ² forƧa descansat i amb ganes d’aprofitar al mĆ xim aquell penĆŗltim dia de la meva primera volta al mon.

AixĆ² si, em va sorprendre molt el fred que feia. Tot i trobar-nos en ple agost i venir d’una latitud tambĆ© alta com la de Toronto, el canvi de temperatura en arribar a DublĆ­n va ser espectacular, de fet el primer que vaig fer en sortir de la terminal va ser posar-me l’abric.

Plovisquejava i la temperatura era de 15ĀŗC. Un dia tapat i gris en la meva arribada a Europa desprĆ©s de donar la volta al mon. Havia marxat per Oslo i arribava per DublĆ­n. Totes dues ciutats les mĆ©s fredes de tot el viatge.

Tenia dues opcions per arribar al hostel, una de mĆ©s rĆ pida i cara i una altra de mĆ©s lenta i barata, totes dues en bus. Tan sols sortir de la terminal ja pots veure els busos cars, que per uns 6ā‚¬ et porten fins el centre de DublĆ­n sense parades. PerĆ² si camines uns 2 minuts, arribes fins la zona on paren tots els busos regulars i d’altres molt mĆ©s econĆ²mics. Aquests et porten fins al centre per 1,30ā‚¬. AixĆ² si, fan alguna parada pel camĆ­ perĆ² tot plegat a mi m’agrada mĆ©s, doncs com sempre dic, anar amb transport pĆŗblic com un local mĆ©s Ć©s una de les millors maneres de conĆØixer una nova ciutat.

A les 7 del matĆ­ arribava al hostel, un allotjament perfectament ubicat al centre de DublĆ­n i al costat del riu i de la parada del bus. En situacions com aquesta en quĆØ nomĆ©s podem passar un parell de dies a una ciutat, Ć©s molt important que l’allotjament es trobi ben a prop dels llocs a veure o visitar per tal de no perdre temps amb desplaƧaments. Entre que DublĆ­n Ć©s una ciutat relativament petita i que el hostel estava just al centre, podria anar a tot arreu caminant i en ben poca estona.

Era tant aviat que encara no podia deixar la maleta a l’habitaciĆ³, aixĆ­ que la vaig deixar en una sala i vaig anar a donar una primera volta per DublĆ­n creuant el riu per un dels seus ponts mes coneguts i passant a la banda de la ciutat on es concentraven la majoria de llocs que volia veure.

La veritat Ć©s que DublĆ­n em va agradar mĆ©s del que m’esperava, almenys la zona del centre de la ciutat. Una ciutat en general forƧa silenciosa, educada i neta. L’arquitectura de la ciutat Ć©s impressionant i et transporta a l’edat mitjana, sobretot edificis com el de la universitat o l’ajuntament, edificis centenaris i totalment ben conservats.

Quan vaig poder entrar a l’habitaciĆ³ a deixar la maleta vaig alĀ·lucinar una mica. Ja sabia que allĆ  dins hi hauria 24 persones mĆ©s, perĆ² no m’imaginava que estiguĆ©ssim tots tant juntets. Un munt de lliteres una al costat de l’altre com en una casa de colĆ²nies. A mĆ©s, en el moment que vaig entrar quasi tothom estava allĆ  dins fent coses per lo que la sensaciĆ³ de falta d’espai era brutal. I per acabar-ho d’arreglar, un bany per a tots, nois i noies. AixĆ² si, la resta del hostel era una passada, tant pels espais comuns que tenia com per la decoraciĆ³. El preu per nit era de 15ā‚¬ amb l’esmorzar inclĆ²s, esmorzar que em vaig prendre aquell primer dia.

Havia d’aprofitar aquest dia al mĆ xim per lo que desprĆ©s d’esmorzar vaig tornar a sortir per DublĆ­n. Tan el dinar com el sopar va ser un entrepĆ  menjat pel carrer per tal de no perdre temps. De fet va ser un dia molt aprofitat en quĆØ no tan sols vaig veure els llocs mĆ©s emblemĆ tics del centre de la ciutat, sino que vaig arribar fins la fĆ brica de Guinness i fins i tot a la platja, una platja que quedava realment lluny, de fet vaig estar a punt de desistir en vĆ ries ocasions per lo tard que se m’estava fent i pel vent cada vegada mĆ©s fort que bufava.

PerĆ² finalment vaig arribar a la platja, vaig poder veure un mar mĆ©s i vaig tornar cap al hostel ja havent menjat un entrepĆ  a un Spar a mode de sopar, per lo que a les 20h ja estava al llit a punt d’anar a dormir. tenia molta son perĆ² volia aguantar el mĆ xim possible per tal de no despertar-me a les 4 de la matinada amb tothom encara dormint. Almenys voldria despertar-me a les 6 del matĆ­.

En qualsevol cas abans de les 9 ja estava completament clapat. A mĆ©s, per si no m’anava a despertar ja suficientment aviat, cap a les 3 de la matinada va saltar l’alarma anti-incendis. Un soroll estrident i terrible que va sonar durant uns 30 segons acompanyat d’una llum a mode de sirena que ens va despertar a tots 25. AixĆ² si, la majoria vam aixecar el cap perĆ² ningĆŗ va arribar a sortir del llit. La noia que tenia al costat se’m va quedar mirant amb una cara de no entendre res fins que l’alarma es va aturar i ella, junt amb tota la resta, vam tornar a colĀ·locar-nos be dins el llit. No va haver-hi cap incendi perĆ² si aquest haguĆ©s estat el cas, aquella alarma no hauria servit de res, doncs cap dels 25 li vam fer massa cas.

En qualsevol cas, entre aquest despertar tant brusc i que ja portava quasi 7 hores dormint, a mi ja em va costar molt tornar a dormir. vaig estar dormitejant una mica perĆ² cap a les 5 ja em vaig aixecar aprofitant que encara tothom dormia i per tant tenia el lavabo per a mi. AixĆ² no era poca cosa, doncs tot estava dins el mateix lavabo, des de la pica fins la dutxa. Quan en vaig sortir ja hi havia un company que feia cua per entrar. Quin horror tenir cada matĆ­ aquests problemes amb el lavabo…

A les 6 ja estava al menjador amb el portĆ til i un cafĆØ escrivint aquest diari i preparant l’Ćŗltim dia del viatge. Pel matĆ­ aniria al barri mĆ©s autĆØntic de DublĆ­n a prendre’m una Guinness al pub mĆ©s famĆ³s de la ciutat, desprĆ©s dinaria a un Burger King, que des de feia dies en tenia un antull, i cap a les 3 de la tarda agafarĆ­a un bus de lĆ­nia per anar cap a l’aeroport on a les 19:45h sortia l’Ćŗltim vol del viatge, evidentment, fins a Barcelona.

A les 10 del matĆ­ ja estaven quasi tots els pubs oberts i plens de gent prenent-se una Guinness. No sĆ© si cada dia Ć©s igual o si aquell dia era especial, en qualsevol cas era divendres i no semblava ser festiu, perĆ² tot i aixĆ­ a les 10:30h el pub era completament ple de gent prenent-se una Guinness i fins i tot amb mĆŗsica en directe. Semblaven les 10 de la nit perĆ² tot just comenƧava la jornada.

Era la primera vegada que provava la Guinness i la veritat Ć©s que em va sorprendre la seva textura i cos completament diferents a les cerveses rosses que coneixem a Espanya. Aquesta no me la vaig acabar fins al cap d’una hora.

En aquest Ćŗltim dia de viatge, estava assegut en el pub mĆ©s conegut de DublĆ­n amb una Guinness i veient per la finestra com els turistes ens feien fotos mentre escoltava autĆØntica mĆŗsica irlandesa en directe. Una bona manera d’acomiadar-se d’Irlanda i de la meva primera volta al mon.

Havien passat 83 dies des que havia sortit de Barcelona en direcciĆ³ Oslo iniciant el viatge i ara em preparava per agafar l’Ćŗltim vol de tornada a Barcelona. Una volta al mon durant 3 mesos i passant per 7 paĆÆsos, agafant 11 avions i dormint en desenes de ciutats diferents. Una aventura inoblidable que acabava de la millor manera.

La resta del dia va anar molt be igual que el vol a Barcelona amb Ryanair. El primer vol del viatge que podia agafar sense ensenyar el passaport i que en menys de 3 hores arribava a Barcelona. La sensaciĆ³ de veure un lloc conegut desprĆ©s de 3 mesos es realment estranya. DesprĆ©s de tant de temps veient cada dia coses noves fa que no t’acostumis a veure’n de ja conegudes. En qualsevol cas Barcelona seguia igual, de fet tot seguia igual. Mentre que desprĆ©s d’un viatge aixĆ­ arribes amb un munt de noves experiĆØncies i records inoblidables, a la vegada t’adones que per la majoria de la gent, tot segueix com sempre, com si la vida s’haguĆ©s aturat, per ells, no per a tu. Per aixĆ² considero important viatjar, per evitar que cada dia et sembli igual i que passin els mesos i que tot segueixi igual.

Resum volta al mon 2019 – Part 2

Poc abans d’arribar a Tanah Rata ja es notava la gran quantitat de metres que estĆ vem pujant i com el paisatge canviava mica en mica. Els diferents pobles que anĆ vem travessant eren molt petits i tan sols s’estenien al llarg de la carretera, Ć©s a dir, no es veia cap altre carrer, nomĆ©s cases a banda i banda de la carretera.

Tanah Rata Ć©s la capital de la provĆ­ncia, i per tan el poble mes gran de tots aquells que anĆ vem creuant durant l’ascens, perĆ² tot i aixĆ­ prĆ cticament tampoc tenia cap altre carrer a part de la carretera que el creuava. Eren pobles petits perĆ² molt fĆ cils per passejar-hi o trobar qualsevol lloc, doncs prĆ cticament nomĆ©s s’havia de recĆ³rrer la carretea cap a un cantĆ³ o l’altre.

L’hotel que havia reservat quedava una mica allunyat del centre perĆ² aixĆ² tan sols representava haver de caminar 5 minuts per arribar-hi, i a canvi, tenia una habitaciĆ³ individual i amb bany propi per uns 38 ringgits la nit, uns 8ā‚¬ mes 2ā‚¬ de taxa turĆ­stica, la meitat del que costava qualsevol altre hotel del poble. A mes, aquest estava en un punt mes elevat que la resta del poble per lo que a sobre gaudia d’unes bones vistes a les Cameron Highlands.

En arribar-hi, la propietaria em va explicar tot el que necessitava, de fet aquesta va ser la millor rebuda de tot el viatge i probablement de tots els viatges que havia fet fins aleshores. Em va explicar absolutament tot el que havia de saber, entre d’altres, algun tours amb persones natives de la zona. Jo no tenia previst reservar cap tour ja que sempre prefereixo anar per lliure, perĆ² en aquest cas nomĆ©s estaria allĆ  un dia complet, el temps just per veure la selva i alguna plantaciĆ³ de te, per lo que vaig considerar una bona idea contractar un tour per no perdre temps, doncs per fer-ho sol necessitaria almenys llogar una moto si ho volia veure tot. AixĆ­ que desprĆ©s de deixar l’equipatge a la meva habitaciĆ³ li vaig dir a la dona que em reservĆ©s un dels tours que m’havia dit i que era el mes complet. El preu del tour era de 98 ringgits (21ā‚¬) tot i que no incluĆ­a el dinar.

Eren les 17h, el tour era l’endemĆ  a les 8:45h i encara no havia dinat per lo que sortiria a menjar, passejar una estona i a dormir aviat. Tan sols arribar a la carretera hi havia un petit mercat de llocs ambulant de menjar. Els vaig mirar tots per sobre i em vaig quedar en un que venien tot tipus d’empanades fetes amb plĆ tan fregit, anomenats Rotis. AixĆ­ d’entrada pot semblar un menjar no massa bo, perĆ² res mĆ©s allunyat de la realitat. N’hi havia de varis tipus i com que no sabia quina m’agradaria mes i que cada un costava uns 0,10ā‚¬, en vaig demanar un total de 10 i de varis tipus. AllĆ  mateix me’n vaig menjar uns quants i uns altres me’ls vaig guardar per menjar a l’habitaciĆ³.

Vaig caminar una mica pel poble, que bĆ sicament era amunt i avall de la carretera, fins cap a les 19h que va comenƧar a fer-se fosc i a fer cada vegada mes fred. Jo portava una jaqueta perĆ² no era prou per les temperatures nocturnes de la zona, aixĆ­ que ben content de per fi passar una mica de fred, vaig tornar a l’hotel on a abans de les 21h ja estava dormint. Com vaig agrair passar una nit fresquet i tapat amb una manta.

L’endemĆ  vaig esmorzar al restaurant de l’hotel on estava jo sol, de fet crec que era l’Ćŗnic osta de l’hotel. L’esmorzar constava de truita, frankfurts, torrades, mantega, melmelada i cafĆØ per 6 ringgits (1,30ā‚¬). Un bon esmorzar per comenƧar be el dia i no tenir gana a mig matĆ­ en plena excursiĆ³ per la selva.

Ben puntual a les 8:45h tal com m’havia dit la dona de l’hotel, em venia a buscar amb un tot terreny el noi que ens faria de guia. Si, ens aniria recollint a tots i jo era el primer, per lo que em va tocar fer de copilot. DesprĆ©s passĆ vem a recollir dues noies alemanyes i una australiana que eren al mateix hotel i finalment una parella de noruegs que s’allotjaven al millor hotel de la zona.

VĆ rem circular prop d’una hora canviant d’estat i mentre el guia ens anava explicant l’itinerari del dia o aspectes mes polĆ­tics i econĆ²mics de MalĆ isia, vam arribar a una granja molt inaccessible i des d’on comenƧarĆ­em el trekking pel mig de la selva a la cerca de les Raflesies. No sabĆ­em quantes en veurĆ­em i ni tan sols si en trobarĆ­em cap, doncs en la majoria de tours no t’ho garanteixen. de totes maneres, la dona de l’hotel ja em va dir que amb aquest guia era quasi segur que en trobarĆ­em ja que era un natiu d’allĆ  que es passava el dia en aquella selva buscant aquelles flors.

L’inici de l’excursiĆ³ era relativament fĆ cil grĆ cies al caminet que ja estava mig fet, perĆ² a mesura que avanƧƠvem aquell caminet anava desapareixent i cada vegada es feia mes difĆ­cil caminar pel mig de tanta vegetaciĆ³. Sort que el guia, com bon explorador, portava un bon matxet amb el que anava obrint camĆ­.

La calor i la humitat eren insoportables. No portĆ vem ni 15 minuts caminant i jo ja suava com un porc. AixĆ² si, l’experiĆØncia ja estava sent brutal. Pujades, baixades i rius feien el camĆ­ certament complicat perĆ² a la vegada demostraven que aquella era una selva on poca gent s’hi endinsava.

DesprĆ©s de dues hores caminant pel mig de la selva, per fi vam trobar el que buscĆ vem, la flor mes gran del mon, la Rafflesia, nom que ve de Raffle, el seu descobridor, i ƀsia. Se n’han vist de quasi dos metres de diĆ metre, i tot i que aquestes no eren tant grans, medien uns 70cm de diĆ metre, una flor enorme que queda sempre a terra degut al seu pes.

Va ser una bona decisiĆ³ anar amb aquest guia tal com em va recomanar la dona de l’hotel perquĆØ sabia on estaven aquestes flors, de fet es passava el dia buscant-ne, doncs no nomĆ©s en vam veure una, sino vĆ ries i fins i tot algunes que acabaven de nĆ©ixer. Segons ens deia el guia, en pocs dies creixien fins al metre de diĆ metre i al cap de pocs dies morien. Tot el procĆ©s era molt rĆ pid.

Mes tard, i abans d’anar a dinar a un bufet lliure, vam visitar un petit poble quasi indĆ­gena, a les afores de la selva. De fet eren tan sols unes 5 o 6 cases i uns 20 habitants, dels quals 5 o 6 eren nens molt contents de veure’ns. Segons el guia ara aquells nens anaven a l’escola i l’0estat malai els ajudava a millorar les cases i els seus serveis bĆ sics, per lo que el poble mica en mica estava deixant de ser tant autĆØntic com erera abans. Tot i aixĆ­, encara era molt sorprenent veure com viu aquella gent en ple segle XXI, fins i tot ens van ensenyar les seves armes per a caƧar micos amb punxes banyades per verĆ­.

DesprƩs vam anar a un bufet a dinar on vaig aprofitar per menjar de tot i molt. Des de que vaig comenƧar el viatge que no havia menjat de tot i fins a no poder mes en un sol Ơpat i ja en tenia ganes. Aquƭ hi havia forƧa varietat de plats i no hi havia cap lƭmit en la quantitat a agafar, de fet vaig ser el qui mes vaig menjar de tot el grup.

Per la tarda vam anar a veure una granja de maduixes, un tipus de granja molt abundant en aquella zona degut al seu bon clima, un altre bosc amb flora autĆ²ctona i una plantaciĆ³ de te, la planta per la que son famoses les Cameron Highlands. ja els anglesos durant l’ĆØpoca colonial exportava un munt de te des d’aquĆ­. N’hi ha un munt i des d’alguns punts elevats la vista no dĆ³na per acabar de veure totes les plantacions que s’estenen fins l’horitzĆ³, Ć©s simplement impressionant.

Vam anar a una on vam poder entrar a la planta de tractament i veure com separaven els diferents compostos de la planta i a mes prendre un te fet allĆ  mateix, unte que per cert estava mes bo del que em pensava, doncs fins que no em vaig prendre aquell te no recordava l’Ćŗltima vegada que n’havia pres un, potser mai, perĆ² en qualsevol cas no em va semblar tant desagradable com pensava.

Vam seure tot el grup a la cafeteria d’aquella fĆ brica des d’on es tenien unes vistes privilegiades a tota la plantaciĆ³ i on vam aprofitar per parlar una mica i conĆØixer-nos millor tots els membres del grup. Era un grup de categoria, amb persones molt amables, amb un bon nivell d’anglĆØs, cultes perĆ² a la vegada ben preparats pels trekkings que vam fer aquell dia.

El dia el vam acabar a la cima d’una muntanya des d’on podĆ­em veure prĆ cticament tota la regiĆ³ i que a mes era un punt forƧa desconegut pels turistes, doncs les altres agĆØncies els solen portar per un altre accĆ©s mes fĆ cil, amb mes comoditats perĆ² tambĆ© menys espectacular i mes massificat. AquĆ­ estĆ vem sols, en plena naturalesa i amb unes vistes inoblidables.

AixĆ­ acabĆ vem el dia en el quĆØ havĆ­em vist vĆ ries de les flors mes grans del mon, un poble indĆ­gena i havĆ­em escalat fins al cim d’un dels boscos mes emblemĆ tics de les Cameron Highlands. Un dia molt ben aprofitat grĆ cies a un tour de 20ā‚¬.

En acabar, el guia ens deixava a cadascĆŗ al seu respectiu hotel i jo em preparava per l’endemĆ  marxar ben aviat cap a la segĆ¼ent destinaciĆ³, la selva de XXXXXXXXXXXX, una selva amb 200 milions d’anys de vida i considerada de les mes antigues del mon. AixĆ² si, passaria de l’agradable, i fins i tot fresqueta, temperatura de les Cameron Highlands a la sufocant calor de la selva. AixĆ² si, vaig rentar la roba que havia fet servir aquell dia i la motxilla per estar plenes de fang de la selva. El problema va ser que amb el fred que feia de nit, quan em vaig despertar encara era tot mig moll.

Eren les 7 del matĆ­ quan sortia de l’hotel i estant encara tancat i la propietaria dormint. Sense fer soroll vaig obrir la porta i caminava uns 5 minuts fins al punt des d’on sortia la furgoneta on havia reservat un seient. El lloc era encara mes a prop que on havia arribat i 20 minuts abans de la sortida ja era allĆ , el primer.

Aquest trajecte seria certament especial perquĆØ la primera meitat del camĆ­ la farĆ­em en aquella furgoneta i la segona meitat en una barca riu amunt travessant la selva fins al poble on passaria la nit i que queda just davant la selva. de fet Ć©s un poble de menys de 100 habitants on la meitat son turistes i que existeix Ćŗnicament per a passar-hi la nit abans d’endinsar-se a la selva.

En aquell moment encara no sabia com seria la barca que agafarĆ­em en la segona meitat del trajecte, de fet pensava que seria una espĆØcie de ferri o en qualsevol cas una barqueta ni que fos de pescadors. PerĆ² al cap de quasi 3 hores de viatge en la furgoneta i quan vam arribar a un poble on bĆ sicament nomĆ©s hi havia un restaurant, un petit moll i una oficina oficial on pagar el permĆ­s d’uns 2ā‚¬ per poder accedir a la selva, em vaig adonar que el trajecte en barca no seria ni cĆ²mode ni normal.

Aquelles barquetes semblaven mes prĆ²pies d’una pelĀ·lĆ­cula d’exploradors que pensades per a passatgers normals. Vam haver d’esperar quasi una hora abans de poder-ne agafar una perĆ² finalment uns 12 o 14 passatgers vam pujar en una d’aquelles barques que ni tan sols tenia seients havent d’estar asseguts a terra durant tot el trajecte.

En alguns moments es feia realment incĆ²mode anar en aquella barca perĆ² la sensaciĆ³ era brutal, i mes quan de sobte vam passar pel costat d’un ramat de nyus, o quelcom similar, tots banyant-se al riu. AllĆ² ens va resultar a tots tant inesperat com alĀ·lucinant, almenys jo no tenia ni idea de que en aquell riu podrĆ­em veure aquests animals. De fet vam veure mĆ©s d’un remat i un munt de micos saltant d’arbre a arbre. Encara estĆ vem de camĆ­ perĆ² ja estĆ vem tots alĀ·lucinant.

El trajecte en aquella barca d’exploradors va durar poc mĆ©s de dues hores recorrent els meandres i endinsant-se a la selva mentre cada vegada estĆ vem mĆ©s rodejats d’una vegetaciĆ³ exuberant amb arbres que podien tenir una alƧada de 30 metres.

Finalment vam arribar a un petit moll amb dues casetes i 3 o 4 barques mĆ©s com la nostra. A la banda dreta del riu hi havia el moll del poble i a la banda esquerre el moll d’entrada a la selva. Des d’aquĆ­ ja es veia que el poble tenia 2 carrers i un Ćŗnic objectiu, servir de pont perquĆØ els turistes visitessin la selva.

Ja havia mirat a quan quedava l’hotel que havia reservat del moll, i quedava a uns 10 minuts caminant. Per la distĆ ncia que era vaig pensar que l’hotel estava al centre del poble, perĆ² res mĆ©s allunyat de la realitat. Quan portava 3 minuts caminant ja havia deixat el centre del poble enrere i entrava a les afores del poble, amb els carrers ja sense asfaltar i sense botigues. L’hotel quedava a 10 minuts caminant del moll perĆ² estava tant lluny del centre que prĆ cticament quedava fora del poble i tant enmig de la vegetaciĆ³ que fins i tot costava de trobar, sort dels cartells que hi havia pel camĆ­ perquĆØ en cas contrari ni tan sols seguint Google Maps, com feia, l’hauria trobat.

En veure l’hotel i en ser conscient de com era aquell poble, vaig pensar, no podria haver anat a parar a un lloc millor, un poble tant inaccessible on costa tant d’arribar-hi, que estĆ  enmig de la selva mes antiga del mon, que nomĆ©s te dos carrers, menys de 100 habitants i que tan sols caminant 10 minuts ja el deixes enrere.

L’habitaciĆ³ em va costar 300 bats, uns 9ā‚¬, i era de les mes cares que havia reservat entre TailĆ ndia i MalĆ isia, aixĆ² si, era una habitaciĆ³ per a 4 persones. Si, tenia 4 llits i bany propi i a mes era una espĆØcie de bungalow, Ć©s a dir, eren habitacions de fusta unifamiliars i completament separades unes de les altres. No tenia ni idea de que era aixĆ­ quan la vaig reservar, simplement vaig reservar aquesta perquĆØ era l’Ćŗnic hotel que tenia habitacions individuals disponibles, i pel fet d’estar tant allunyat del centre, doncs e3ra molt mes barat que els altres, tot i que aquesta llunyania no era mes que 10 minuts caminant. AixĆ² si, aquests 10 minuts eren mĆ©s que suficients per suar com un porc, de fet el primer que vaig fer en arribar a l’hotel, abans de fer el check-in, va ser dutxar-me. El noi de l’hotel ja es va esperar molt amablement en veure’m arribar, de fet era ell que no volia atendre’m suant com estava.

Eren les 17h aproximadament quan m’acabava de dutxar, feia el check-in i sortia a donar una primera volta pel poble, perĆ² vaig tardar mes en arribar al centre que en veure tot el poble, doncs els dos carrers que te es recorren en uns 5 minuts. En total hi havia uns 3 o 4 restaurants, un parell de mini-sĆŗpers i 4 o 5 hotels, tot plegat en aquells dos carrers.

Degut a quĆØ havia dinat poc i malament en el poble on havĆ­em fet el transbord de la furgoneta a la barca, passaven pocs minuts de les 18h quan ja tenia gana i buscava un lloc on sopar. Em vaig decidir per un que tenia una terrassa elevada i que permetia veure un dels carrers del poble i bona part de la selva a l’altra banda del riu amb el sol ponent-se darrere una muntanya. Era una vista molt emocionant.

Tot i ser un poble per a turistes, els preus eren igual de barats que en altres ciutats. Vaig menjar un plat d’arrĆ²s amb vedella i verdures per 10 ringgits, uns 2,50ā‚¬. El plat era gran i complet perĆ² el millor de tot era poder menjar mentre a una banda veia quasi tot el poble i davant meu la selva amb el sol ponent-se darrere d’ella. Va ser una de les millors arribades a un nou lloc i la primera caminada que faria tot sol a una selva amb tanta biodiversitat com aquesta.

Aquell dia anava a dormir realment content d’haver arribat allĆ  tal com ho havia fet i de poder dormir prĆ cticament sol en tot aquell hotel completament rodejat de vegetaciĆ³ i on l’Ćŗnic soroll que s’escoltava ja fos de dia com de nit, eren els ocells i les granotes. Era perfecte!

L’endemĆ  em vaig despertar ben aviat per comenƧar el trekking per la selva cap a les 8 del matĆ­. No havia de ploure per lo que vaig agafar ben poca cosa. M’atura a un restaurant que estava just a la cantonada del carrer de l’hotel amb el carrer del moll per prendre un bon esmorzar amb pa, ous, frankfurts, embotit i fruita. Un esmorzar com poques vegades em prenc per poder fer el trekking sense que em vinguĆ©s la gana a la meitat.

DesprĆ©s anava al moll per agafar una de les barques que creuaven a l’altra banda i on ja podies comenƧar a caminar tot sol pel mig de la selva. Aquesta selva, a diferĆØncia de la de les Cameron Highlands, es podia visitar sense cap guia, doncs no nomĆ©s tenia senyalitzacions per tot arreu sino que fins i tot tenia un camĆ­ fet amb fustes, quelcom impensable a les Cameron Highlands on el guia prĆ cticament havia d’anar obrint camĆ­ amb un matxet. Aquesta tenia l’avantatge que no cali contractar un tour perĆ² per contra totes aquestes indicacions i camins li feien perdre bona part de la grĆ cia i autenticitat.

En qualsevol cas no vaig tardar en caminar completament sol per la selva i a trobar-se els primers animals. Sent de dia Ć©s mes complicat de trobar-ne i mes si no saps on buscar, perĆ² tot i aixĆ­ vaig veure algun bĆŗfal mes al riu i una bona colla de micos saltant pels arbre a mes de 15 metres de terra. La veritat Ć©s que m’espantava cada petit soroll que sentia prop meu, perĆ² son els propis animals que s’aparten en veure’ns i per tan no cal preocupar-se per res. Ho dic perquĆØ de serps tambĆ© en vaig veure, perĆ² sortien corrent abans de que ni tan sols poguessis fer-lis una foto.

En aquesta selva s’hi poden veure fins i tot tigres, perĆ² de dia costa molt i mes si no saps on estan. En qualsevol cas vaig veure bĆŗfals i mocos en llibertat, a part de tota la vegetaciĆ³ espectacular, i amb aixĆ² ja quedava mes que satisfet.

Vaig estar unes 3 hores caminant per la selva fins quasi les 12 del migdia que vaig decidir tornar cap a l’hotel. La temperatura i la humitat eren molt altes i el que a les 8 del matĆ­ era soportable, ara no ho era gens. Suava tant que semblava, literalment, que m’acabĆ©s de dutxar vestit. Tota la roba la portava completament xopa fins al punt que fins i tot em feia una mica de vergonya cada vegada que em creuava amb algĆŗ. Per sorprenent que em semblĆ©s, la majoria de gent tot just entrava ara a la selva, just en el moment que jo en sortia per no aguantar mes aquella calor i xafogor.

La veritat Ć©s que em costava aguantar aquella calor que provocava que em cansĆ©s molt mes i que em veiĆ©s obligat a passar mes estona a l’habitaciĆ³ on almenys hi havia ombra i un ventilador. L’endemĆ  ja marxava cap a la segona ciutat de MalĆ isia, Melaka, per lo que havia d’aprofitar el que quedava de tarda per veure una mica mes el poble i els seus voltants.

La veritat Ć©s que passejar per aquell poble m’encantava. Un poble molt tranquil, respectuĆ³s, amable i rodejat de selva que veiĆ©s miressis on miressis i des de qualsevol lloc del poble. Aquell dia dinava a l’habitaciĆ³ perĆ² tornava a sopar al mateix restaurant que el dia anterior per tornar a veure la posta de sol darrere la selva mentre sopava quasi sol a la terrassa del restaurant.

L’endemĆ  pel matĆ­ tornava a agafar una de les furgonetes que tantes vegades ja m’havien portat per MalĆ isia per anar cap a la ciutat de Melaka. BĆ©, el trajecte realment era fins la capital del paĆ­s, Kuala Lumpur, i d’allĆ  agafaria un bus regular fins a Melaka. DesprĆ©s de visitar Melaka tornaria a Kuala Lumpur per passar-hi uns dies a un apartament situal al pis 39 d’una torre situada davant de les Torres Petronas, cosa que em permetia tenir una de les millors vistes que he tingut mai des d’una habitaciĆ³.

Feia aquest trajecte perquĆØ volia que Kuala Lumpur fos l’Ćŗltima ciutat en visitar de MalĆ isia per agafar des d’allĆ  mateix l’aviĆ³ que em portaria fins a Hawaii, per lo que primer aniria fins a Melaka,

El trajecte va durar poc mes de 3 hores, mitja de les quals van ser nomĆ©s per entrar a Kuala Lumpur. Aquesta Ć©s una d’aquelles ciutats que et sorprenen si no la coneixes, una ciutat en ple creixement i de les que no et queda cap dubte que en pocs anys serĆ  una metrĆ²poli com cap a Europa. I no nomĆ©s em va sorprendre per la gran quantitat d’ampliacions i obres que s’hi feien, sino per lo avanƧada tecnolĆ²gicament que es veia a simpe vista. Els busos, els trens, els cotxes, tot plegat era molt mes modern del que m’esperava, fin s i tot ja tenien flotes senceres d’autobusos completament elĆØctrics i… gratuĆÆts. Si, bona part del transport pĆŗblic de Kuala Lumpur Ć©s gratuĆÆt.

TeĆ²ricament, la furgoneta ens deixaria a Chinatown. Jo no sabia com anar des d’allĆ  fins l’estaciĆ³ central de Kuala Lumpur des d’on havia d’agafar un bus fins a Melaka. No tenia Internet i per tant no podia utilitzar Moovit, perĆ² esperava que preguntant, mirant mapes, amb el GPS i tenint en compte que era l’estaciĆ³ mes important de Kuala Lumpur, no em costĆ©s massa arribar a aquella estaciĆ³.

Jo anava seguint a Google Maps la nostra ubicaciĆ³ mentre circulĆ vem per Kuala Lumpur. Tenia ben ubicada l’estaciĆ³ i tenia l’esperanƧa de que hi passĆ©ssim a prop i jo dir-li al xofer que em deixĆ©s allĆ . PerĆ² la sorpresa va ser veure que conforme passava el temps i la furgoneta avanƧava per aquella carretera colapsada, mica en mica ens anĆ vem acostant a l’estaciĆ³, i el millor era que semblava que hi anĆ vem directament.

I efectivament, la primera parada que farĆ­em seria a l’estaciĆ³ central on jo havia d’agafar el bus cap a Melaka. Quan ja era evident que hi estĆ vem entrant vaig preguntar-li al xofer si allĆ  hi pararĆ­em, a lo que em va respondre afirmativament una parella de francesos que casualment tambĆ© havien d’agafar un bus per anar a Melaka, el mateix bus que jo, Ć©s clar.

AixĆ­ doncs, no nomĆ©s em vaig endur una bona alegria per no haver de buscar l’estaciĆ³, sino que aixĆ² em permetria estalviar forƧa temps, quelcom d’agrair tenint en compte que ja eren les 15h i el trajecte fins a Melaka era de dues hores.

AnĆ vem la parella i jo a comprar el bitllet pel prĆ²xim bus a Melaka que seria a les 15:30h. Tenia 30 minuts que vaig aprofitar per sortir de l’estaciĆ³ i menjar un parell de pinxos de boles de carn per aguantar almenys fins l’hora de sopar.

PerĆ² no tot podia ser perfecte. El bus va sortir amb un endarreriment de 40 minuts i l’entrada a Melaka va ser quasi tant caĆ²tica com l’entrada a Kuala Lumpur. Un trĆ nsit terrible que ens va tenir mig aturats quasi una hora. Finalment arribĆ vem a l’estaciĆ³ de Melaka a les 18:30h. Encara sort que no havia perdut temps a Kuala Lumpur buscant l’estaciĆ³.

Ja havia llegit per Internet que els taxistes de Melaka son dels mes odiats d’ƀsia. Son pesats, impertinents i, com a molts llocs de TailĆ ndia, intenten estafar sempre que poden. I aixĆ² ja ho vaig notar tan sols baixar del bus. Un parell de taxistes se’ns tiraven a sobre cridant, taxi, taxi, i ni tan sols callaven quan era evident que no t’interessava.

Des d’aquella mateixa estaciĆ³ havia d’agafar el bus regular nĆŗmero 14 que per uns 0,30ā‚¬ em deixaria a pocs metres de l’hotel que havia reservat, al bell mig del casc histĆ²ric de Melaka.

Em va costar una mica de trobar el bus regular perquĆØ l’estaciĆ³ era mes gran del que m’esperava perĆ² almenys no em va passar com als francesos que no sabien quin bus havien d’agafar i que per aixĆ² me’ls vaig trobar connectats al WIFI d’un McDonald’s per esbrinar quin bus agafar. Jo tan sols vaig anar al punt des d’on sortia el bus 14 i allĆ  vaig esperar quasi una hora mes. Si, una hora, ja que l’anterior acabava de sortir i per allĆ  hi passava una vegada cada hora.

Amb tot ja eren quasi les 20h quan per fi arribĆ vem al casc histĆ²ric i jo baixava d’aquell bus ben estrany, doncs els seients eren dues files enganxades a la paret a banda i banda amb un passadĆ­s central que va quedar ple de gent i que feia realment difĆ­cil poder baixar del bus, doncs nomĆ©s tenia la porta davantera i el passadĆ­s no nomĆ©s era ple de gent sino que era realment estret.

RĆ pidament arribava a l’hotel que tan sols quedava a 2 carrers de la parada passant pel mig d’un mercat amb botiguetes de menjar i on aniria poc desprĆ©s a sopar. L’hotel costava 20 ringgits la nit, uns 5ā‚¬, i tenint en compte la seva ubicaciĆ³ tant bona, no em podia esperar res massa luxĆ³s. L’habitaciĆ³ era interior amb una sola finestra que donava al passadĆ­s, el bany era compartit i l’olor d’humitat dons l’habitaciĆ³ era terrible. Per aquell preu no es podia demanar mes.

En qualsevol cas anava a sopar al mercat i a dormir ben aviat desprĆ©s d’aquell dia que es va allargar mĆ©s del que m’esperava perĆ² que acabava tal com estava previst, havent passat per Kuala Lumpur i ja instalĀ·lat a Melaka. El viatge seguia.

Melaka em va semblar una ciutat molt turĆ­stica perĆ² tambĆ© molt prĆ²spera amb un important teixit empresarial i financer. A mes, i degut al seu passat colonial, o mes ben dit multi-colonial, aquesta ciutat Ć©s molt diversa, respectuosa i tolerant, amb una barreja de cultures i religions enorme, de fet com en bona part de MalĆ isia, perĆ² que s’accentua en ciutats com Melaka.

El casc histĆ²ric on era el meu hotel, semblava un petit poble anglĆØs just a la desembocadura del riu que creua tota la ciutat. Carrers estrets i edificis centenaris conformaven un barri tranquil perĆ² ple de restaurants xinesos, indis i malais. Tota una oferta gastronĆ²mica molt bona i barata just al costat de l’hotel.

El barri de Chinatown em quedava una mica lluny, o mes aviat inaccessible, perĆ² em va agradar molt i hi vaig anar un parell de vegades. El barri estava a prop de l’hotel perĆ² amb el riu pel mig, i per a creuar-lo havia de caminar uns 10 minuts fins al pont mes proper que era el de la plaƧa mes coneguda de la ciutat i on encara s’hi poden veure vestigis de la colonitzaciĆ³ neerlandesa com un petit molĆ­ de vent. La veritat Ć©s que tota aquella zona te un gran patrimoni histĆ²ric perĆ² tambĆ© molt de turisme, sobretot de Xina, i que te el seu mĆ xim exponent en els horribles tuc-tucs engalanats de Hello Kitty i altres personatges similars.

PerĆ² desprĆ©s de passar aquella plaƧa ja s’entra a Chinatown on tot canvia i on pots gaudir d’un petit poble xinĆØs enmig de Melaka. A diferĆØncia d’altres que he vist, aquest estava especialment net, tant el carrer com les botigues, i les olors eren agradables. carrers estrets, poc trĆ nsit i moltes botigues de tot tipus, perĆ² sobretot de menjar o restaurants. A mes hi havia uns quants temples ben conservats i algun de forƧa imponent.

Un dels dies vaig creuar tot Chinatown i molt mes per arribar fins la platja, doncs tot i que ja hi havia intentat anar des de la banda del riu on era el meu hotel perĆ² degut al port i altres infraestructures, o be no hi havia platja o no s’hi podia accedir. PerĆ² a l’altra banda del riu i caminant mes de 30 minuts si que vaig poder arribar a la platja. Era llarga perĆ² estreta i estava allunyada de tot. No hi havia residĆØncies a primera lĆ­nia de platja. Em va sorprendre que quedĆ©s tant allunyada i que estiguĆ©s tant buida tenint en compte la calor que feia. Tan sols entre 5 i 10 persones en tota la platja fent exercici o passejant per la vora. AixĆ² si, centenars de corbs envaĆÆen els arbres fent un escĆ ndol terrible.

Almenys vaig cumplir l’objectiu de veure el mar de MalĆ isia, aixĆ² si, pensava que des d’allĆ  podria creuar el riu perĆ² no, a la desembocadura semblava que hi havia un control militar per accedir a aquelles instalĀ·lacions i l’Ćŗnica manera de creuar era tornar enrere i passar tot Chinatown de nou fins arribar al pont pel que havia passat, Ć©s a dir, tenia per davant 30 minuts mes de caminada.

Pel camĆ­ m’aturava a dinar en un restaurant xinĆØs dins un recinte on n’hi havia varis. vaig demanar a l’Ćŗnic que tenia els preus dels plats ben visibles i en vaig demanar un per 6 ringgits (1,50ā‚¬) amb espaguetis, carn i una espĆØcie de sopa amb coses que no vaig acabar de saber quĆØ era perĆ² que estava molt bo, semblaven raviolis grans amb carn feta al vapor. Tot molt bo, ben preparat i molt barat. D’aquesta manera el camĆ­ de tornada no se’m va fer tant llarg.

DesprĆ©s de quasi 3 dies visitant Melaka, tornava a Kuala Lumpur perĆ² aquesta vegada m’hi quedaria 4 dies abans de marxar a Hawaii. Agafaria el mateix bus que ja vaig agafar per venir a Melaka per ser aquesta la millor opciĆ³ en quant a temps i cost del trajecte. No el tenia reservat perĆ² amb aquests trajectes no feia falta ja que com a mĆ­nim en sortia un cada hora i sempre hi havia places disponibles. Tenia previst agafar el bus cap a les 12h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 14h, doncs podia entrar a l’apartament de Kuala Lumpur a partir de les 15h.

Cap a les 9h deixava l’hotel i anava cap a la parada on agafar el bus local que em portĆ©s fins l’estaciĆ³ d’autobusos de Melaka. Ja havia mirat a Moovit on era la parada, per lo que en principi no hauria de tenir cap problema. PerĆ² degut a quĆØ fora de l’hotel no tenia Internet, vaig haver de guardar el trajecte fins la parada per no perdre’m mentre hi anava. PerĆ² quan era prop de la parada, en vaig veure mes d’una i el mapa de Moovit ja no s’actualitzava, per lo que finalment em vaig equivocar de parada i vaig estar esperant en una que no era quasi una hora, fins les 10h.

En veure que el temps passava i que no venia cap bus, vaig decidir tornar a l’hotel per demanar un taxi o un Uber, o el que hi haguĆ©s allĆ . El noi de l’hotel em va recomanar Grab, que Ć©s l’Uber asiĆ tic. No agafar taxis era un dels meus objectius, perĆ² en aquest cas encara no sabia segur quĆØ havia passat amb el bus i ni si en podria agafar algun, per lo que vaig decidir anar en un Grab i mes tenint en compte que desprĆ©s de mĆ©s d’un mes de viatge tan sols havia agafat taxis allĆ  on no hi havia cap altre transport i caminar era inviable.

El mateix noi el va demanar per a mi i en menys de 5 minuts arribava. MĆ©s tard m’adonaria del meu error en quĆØ em vaig equivocar de parada de bus, un error que em va obligar a agafar un taxi quan tenia una altra alternativa mes barata. En qualsevol cas el preu del Grab no va arribar als 10 ringgits, poc mĆ©s de 2ā‚¬, i abans de les 11h ja estava a l’estaciĆ³ d’autobusos de Melaka a punt per anar cap a Kuala Lumpur.

Vaig poder comprar un bitllet pel bus de les 12:15h i que arribaria a Kuala Lumpur cap a les 14:30h, perfecte! Abans de deixar l’hotel ja havia aprofitat el seu WIFI per buscar la manera d’anar des de l’estaciĆ³ central de Kuala Lumpur a l’apartament reservat, evidentment en transport pĆŗblic. El trajecte a peu era de quasi dues hores i mitja a pas lleuger, per lo que amb la maleta i la calor en serien mes de 3, per lo que aquesta opciĆ³ en principi quedava descartada.

En el bus vaig seure al costat d’un senyor que em va explicar una mica la seva vida, una vida prou interessant d’una persona que havia pogut guanyar forƧa diners en una situaciĆ³ difĆ­cil i que ara podia gaudir de la vida, com per exemple ara, que anava a la capital a passar uns dies amb el seu fill que havia tornat d’EUA. He de confesar que m’agrada a la vegada que em sorprĆØn aquesta tendĆØncia que tenim les persones a explicar la nostra vida a persones totalment desconegudes i fins i tot explicar-lis coses que ni els amics mĆ©s propers saben, suposo que justament per tractar-se d’una persona desconeguda i que saps que segurament ja no veurĆ s mai mĆ©s, per lo que no tens cap necessitat de maquillar les coses o posar-te cap careta. Aquestes converses entre dos desconeguts son les mĆ©s sinceres que hi ha.

Cap a les 14:30h arribĆ vem a Kuala Lumpur i tocava, primer, trobar el tren regional que m’havia de portar fins l’inici del trajecte d’algunes lĆ­nies de bus urbans, per cert, gratuĆÆts, i que ja em deixaria a pocs metres de l’apartament.

La parada del tren la vaig trobar rĆ pid ja que era a la mateixa estaciĆ³ central. Des del tren ja vaig poder apreciar part de la ciutat i el seu emblema principal, les Torres Petronas. PerĆ² en arribar a la parada on havia de baixar i buscar el bus, el tema es va comenƧar a complicar. Es tractava d’una zona amb varis nivells de carreteras, rotondas, places i pĆ rquings de busos. Amb el GPS del mĆ²bil semblava que m’acostava a la suposada parada perĆ² un cop hi arribava no s’hi veia res. Seguia caminant i segons Moovit m’allunyava de la parada, tornava enrere, preguntava i res, nomĆ©s es veia una parada de busos perĆ² que eren de llarga distĆ ncia o privats. Vaig estar mitja hora donant voltes per aquella mateixa zona suant i sense treure’n res de clar.

Ja una mica desesperat vaig mirar quant tardaria caminant des d’allĆ  fins l’apartament, i serien unes 3 hores o mĆ©s, doncs eren quasi 12 quilĆ²metres. La desesperaciĆ³ era tal que finalment vaig comenƧar a caminar sense pensar-m’ho en direcciĆ³ a l’apartament amb l’esprranƧa d’anar fent aurostop i que algĆŗ em portĆ©s. Agafar un taxi estava descartat.

PerĆ² per sort, quan portava uns 50 metres, vaig veure el bus que buscava. Anava circulant perĆ² aixĆ² em va confirmar que la parada era a prop i que havia de seguir buscant-la. Vaig anar enrere per on havia vingut el bus i finalment vaig trobar la parada. Aquesta estava una mica mes amaga que l’altre i era mĆ©s petita, potser per aixĆ² cada vegada que preguntava em dirigien a l’altre. En qualsevol cas allĆ  vaig veure les lĆ­nies de bus que buscava i fins i tot un que ja s’esperava amb el xofer dins. Li vaig preguntar i efectivament era aquell el que havia d’agafar. El xofer em confirmava que aquestes lĆ­nies eren gratuĆÆtes per lo que per fi podia seure en el bus que ja em deixaria ben a prop de l’apartament.

Mentre anava sol en aquell bus pensava en quĆØ menys mal que l’havia trobat, perquĆØ fer tot aquell trajecte a peu hauria estat impossible. Tan sols m’hauria quedat l’autostop o resignar-me a agafar un taxi.

Suposadament, l’apartament que havia reservat estava en una planta 39 d’una de les torres residencials mes altes de Kuala Lumpur i des del que hi havia una vista privilegiada del skyline de la ciutat incloses les Torres Petronas. I dic suposadament perquĆØ no m’acabava de creure que un apartament de 25ā‚¬ la nit fos com el que es veia a les fotos i tinguĆ©s les vistes que s’hi veien, sense contar una piscina a l’Ć tic, a la planta 48 i que era simplement espectacular.

PerĆ² quan el bus em va deixar a la parada mes propera a l’apartament, vaig comenƧar-m’ho a creure. Des d’allĆ  ja podia veure perfectament les Torres Petronas i ben a prop una torra d’apartaments, perĆ² que la veia tant alta que pensava que aquella no seria. PerĆ² conforme m’anava apropant al punt que l’amfitriĆ³ m’havia enviat, quedava clar que si que era aquella. Estava alĀ·lucinant. Seguretat privada, un munt de conserges i treballadors per tot l’edifici.

Un cop allĆ , ja no tenia cap mĆ©s informaciĆ³ de quĆØ fer o on preguntar, aixĆ­ que vaig preguntar a la noia que hi havia a la recepciĆ³ i em va dir que ella no podia saber res, que en aquella torre hi havia un munt d’apartaments llogats. Per sort, vaig poder-me connectar a la xarxa WIFI de la recepciĆ³ i vaig veure que l’amfitriĆ³ m’havia enviat les instruccions per poder entrar.

Li vaig llegir-li les instruccions a la mateixa noia d’abans i ara si que entenia quĆØ havia de fer. La clau estava a la bĆŗstia de l’apartament. Un treballador m’havia d’acompanyar a buscar-les i a les 16h, quan acabessin de netejar l’apartament, ja hi podria entrar. Amb tot va passar quasi una hora en quĆØ no tenia gens clar que tot plegat no fos una estafa o que en el millor dels casos es tractĆ©s d’un apartament compartit o que no tinguĆ©s les fantĆ stiques vistes que es veien a les fotos.

Quan ja tenia la confirmaciĆ³ de l’amfitriĆ³ i les claus a la mĆ , ja vaig poder accedir lliurement a tot l’edifici inclosos els ascensors, que si, anaven amb la mateixa targeta que obria la porta de l’apartament. L’ascensor pujava rapidĆ­ssim fins al punt que podia notar com se’m tapĆ vem les orelles. A les instruccions hi deia que la meva era l’habitaciĆ³ de l’esquerre, cosa que em va fer sospitar encara mĆ©s que seria un apartament compartit.

PerĆ² quan vaig arribar al replĆ  de la planta 39, tot va comenƧar a canviar. AllĆ  ja hi havia grans finestrals que permetien fer-se una idea de les vistes que hi havia des dels apartaments. La planta tenia una visiĆ³ de 360Āŗ, per lo que cada apartament tenia unes vistes diferents, i les realment bones nomĆ©s n’eren unes, les que donaven de ple a les Torres Petronas. Ja m’estranyava que dels prop de 10 apartaments que hi havia en aquella planta, el meu fos per mi sol i amb les millors vistes. vaig buscar el meu i estava a la banda bona, la que donava a les Torres Petronas. Vaig entrar-hi trobant-me en un petit rebedor on hi havia un moble i dues portes a banda i banda. Semblaven dos apartaments independents tot i que compartien la mateixa porta d’entrada i rebedor, perĆ² cada un d’ells tenia la seva prĆ²pia clau d’entrada. Vaig obrir aquesta segona porta, vaig entrar i per poc em caic a terra.

Era un apartament petit perĆ² molt nou, modern i tal com l’havia vist a les fotos. PerĆ² el que per poc em fa caure a terra va ser la imatge que vaig veure tan bon punt vaig ser dins. Totes les cortines estaven obertes i es veia tota la paret exterior completament de vidre i amb les vistes que havia pogut veure en fotos. Em vaig quedar allĆ  de peu amb la maleta a la mĆ  i quasi sense respiraciĆ³ amb un skyline brutal de Kuala Lumpur davant meu, incloses les Torres Petronas i la famosa torre de telecomunicacions. Semblava un quadre, un observatori, no ho sĆ©, perĆ² em semblava increĆ­ble que per 25ā‚¬ la nit poguĆ©s gaudir d’aquelles vistes, fer Ćŗs de tot l’apartament i banyar-me a la piscina infinita de la planta 48 a 210 metres d’alƧada. El meu apartament no quedava tant amunt perĆ² si a uns molt respectables 170 metres.

Vaig deixar la maleta, vaig seure al llit davant del finestral amb mitja Kuala Lumpur als meus peus mentre pensava que tot plegat no tan sols era com a les fotos, sino fins i tot millor. Aquell apartament havia superat les meves expectatives i ara mateix no em podia creure que gaudiria d’aquelles vistes matĆ­, tarda i nit durant 4 dies. Com seria anar a dormir veient tot allĆ² completament ilĀ·luminat? I que fos el primer en veure quan em despertĆ©s? Ja tenia ganes d’experimentar-ho.

Eren les 17h i aquesta era la primera vegada que arribava a un apartament o hotel i m’hi quedava mĆ©s de dues hores abans de sortir. Preferia quedar-me allĆ  mirant per la finestra que sortir a passejar per una ciutat encara desconeguda per a mi com era Kuala Lumpur. Eren les 19h passades quan sortia a buscar el 7-eleven mes proper, que per primera vegada a TailĆ ndia i MalĆ isia, em quedava a mĆ©s de 10 minuts caminant de l’apartament. AllĆ  i a una botiga que vaig trobar pel camĆ­, vaig comprar el sopar que em menjaria a l’apartament mirant per la finestra.

S’anava fent de nit a la vegada que s’ilĀ·luminava la ciutat davant meu. Era una imatge increĆ­ble, i quan es va fer fosc del tot, fins i tot molt mes espectacular que durant el dia. Poder veure les Torres Petronas completament ilĀ·luminades mentre sopava era quelcom que ni tan sols ara em podia creure. Quant pagaria la gent per poder pujar a un mirador amb les vistes que jo tenia ara mateix?

Evidentment ja no vaig sortir mĆ©s i vaig deixar totes les cortines ben obertes per tal que l’Ćŗltim que veiĆ©s abans d’anar a dormir fos aquell quadre ilĀ·luminat. Aquella primera nit Ć©s probablement la nit que mĆ©s recordo, i sens dubte, la millor de tot el viatge. BĆ©, potser la segona…

A mĆ©s l’apartament estava perfectament insonoritzat per lo que vaig passar una molt bona nit dormint 8 hores d’una tirada i veient tot Kuala Lumpur tan bon punt vaig obrir els ulls pel matĆ­.

L’endemĆ  vaig sortir bona part del dia perĆ² va ser quasi l’Ćŗnica sortida que vaig fer a Kuala Lumpur. Els altres dies preferia quedar-me llargues estones a l’apartament gaudint de les vistes. Aquest segon dia el vaig dedicar a visitar Chinatown, la zona financera, incloses les Torres Petronas, un barri hindĆŗ i la mesquita mĆ©s gran de MalĆ isia. Aquesta Ć©s una ciutat de contrasts que permet veure les Torres Petronas des d’un carrer de Chinatown que et teletransporta a la Xina mĆ©s autĆØntica i rural.

Com quasi sempre feia aquestes sortides nomĆ©s caminant, doncs Ć©s aixĆ­ com es coneix millor la ciutat. En el cas de Chinatown vaig tardar quasi dues hores en arribar-hi tot i que va valdre molt la pena, doncs vaig passar per tot el barri financer, per sota les Torrea Petronas i de la de telecomunicacions i vaig poder dinar com un local mes en el tĆ­pic mercat de llocs ambulant de menjar xinĆØs. Va ser un dia molt cansat perĆ² grĆ cies al qual vaig poder conĆØixer una mica la cultura d’aquesta ciutat tant diversa i treure’m les ganes de sortir cada dia, doncs ja tenia clar que dels dies que em quedaven a la ciutat, bona part me’ls passaria a l’apartament mirant per la finestra.

AixĆ² si, la tornada a l’apartament desprĆ©s d’aquell primer dia de caminar sens parar, es va fer realment dura, havent de parar en vĆ ries ocasions degut al cansament aguditzat per la calor. Almenys aquĆ­ semblava que no hi havia tanta humitat com a TailĆ ndia i almenys no suava tant.

I mai m’hauria imaginat que veure una tempesta fos tant captivador. Un dels dies va caure una tempesta com poques havia vist, i amb tants rasca-cels tant a prop i amb tant angle de visiĆ³ com tenia des de l’apartament, era com estar a primera fila d’una actuaciĆ³ meteorolĆ²gica en quĆØ queien llamps cada pocs segons sobre qualsevol dels edificis que veia davant meu. Era un no parar de trons, llamps i pluja vistos en tot el seu esplendor perĆ² amb la seguretat que donaven aquells vidres blindats.

Visc en un poble de platja i amb una piscina comunitĆ ria a casa meva, i poques vegades em banyo en un o altre lloc, fins i tot a TailĆ ndia no em vaig banyar ni una sola vegada tot i les nombroses illes que vaig visitar mes enllĆ  de mullar-me una mica els peus o per motius de forƧa major com haver de baixar d’una barca. PerĆ² va ser aquĆ­, a Kuala Lumpur, on em vaig banyar mĆ©s estona que en anys vivint al costat del mar. La piscina infinita a mĆ©s de 200 metres d’altitud i amb una vista encara mĆ©s espectacular que la que tenia jo a l’apartament, era impossible aguantar la temptaciĆ³, i per poques ganes que tinguis de banyar-te en una piscina, en aquella era quelcom inoblidable.

Vaig pujar-hi un total de 3 vegades, una de dia i dues mĆ©s de nit. De nit encara era mĆ©s espectacular per tota la ilĀ·luminaciĆ³ tant de la ciutat com de la piscina. A mes la visiĆ³ era quasi de 360Āŗ permetent vistes que eren impossibles des de l’apartament. A mĆ©s, no sĆ© si l’entrada estava restringida a certs apartaments ja que cap de les 3 vegades que hi vaig pujar hi havia massa gent, de fet a la piscina nomĆ©s vaig veure un mĆ xim de 3 persones a la vegada mentre que a tota la terrassa no hi havia mes de 6 o 7 persones. Un lloc increĆ­ble i a mĆ©s amb una tranquilĀ·litat absoluta.

Tants dubtes que tenia amb aquest apartament i finalment va resultar tot molt millor del que m’esperava. No vaig veure Kuala Lumpur tant com hauria volgut perĆ² marxava d’aquesta ciutat amb un record inoblidable. Fins i tot vaig celebrar el meu aniversari mentre era a Kuala Lumpur, tot sol, aixĆ² si, perĆ² gaudint d’unes vistes que poc em podia imaginar.

L’endemĆ  del meu aniversari tocava seguir amb la volta al mon. M’esperava un trajecte d’unes 17 hores entre vols i escales que em portaria fins a Honolulu, Hawaii. I aquest no era un trajecte qualsevol sino que seria el trajecte que no nomĆ©s em traslladaria fĆ­sicament, sino tambĆ© temporalment. Si, en arribar a Hawaii ja hauria creuat la lĆ­nia imaginĆ ria que separa el final d’un dia i el comenƧament del segĆ¼ent, per lo que aniria 24 enrere. Ara passaria d’estar per davant d’Espanya en quan a hora, a estar-ne per darrere, concretament 12 hores menys que a Espanya quan a l’inici del trajecte estava 6 hores per davant.

L’aeroport on havia d’agafar el vol era el secundari de Kuala Lumpur i quedava molt lluny de l’apartament. En transport pĆŗblic, que era com hi volia arribar, tardaria mĆ©s de dues hores, perĆ² en qualsevol cas ja havia mirat com arribar-hi i ja ho tenia tot preparat per aquest trajecte fins l’aeroport. PerĆ² el matĆ­ que havia de marxar va comenƧar a ploure, i tot i que semblava que havia de parar, quan era l’hora de marxar encara plovia molt.

Veient com plovia i tot el trajecte que hauria de fer amb transport pĆŗblic per arribar a l’aeroport, sumat al posterior trajecte de dos vols fins a Hawaii, vaig decidir agafar un Grab, l’Uber asiĆ tic, per segona vegada en pocs dies. AixĆ² Ć©s quelcom que vull evitar perĆ² en aquest cas era la millor opciĆ³ per tal de no arribar ben xop, suat i cansat a l’aeroport. Almenys les tarifes eren forƧa econĆ²miques i mentre el que vaig agafar a Melaka em va costar poc mes de 2ā‚¬ per uns 20 minuts de trajecte, aquest em costaria poc mes de 10ā‚¬ per un trajecte d’una hora. AixĆ² si, no ho tenia massa clar ja que en la primera ocasiĆ³ jo no vaig poder demanar el Grab havent-ho de fer el noi de l’hotel per mi. PerĆ² en aquesta ocasiĆ³, si que va funcionar i l’aplicaciĆ³ em va confirmar que ens 10 minuts arribaria el cotxe.

RĆ pidament vaig agafar l’equipatge i vaig baixar, doncs no es tant rĆ pid com pot semblar baixar d’una planta 39. Vaig tenir el temps suficient per deixar la targeta d’accĆ©s a la recepciĆ³ abans de veure com arribava un cotxe a la zona habilitada davant l’edifici del que hi baixava el noi que m’apareixia a l’aplicaciĆ³ de Grab. Era ell i havia arribat abans dels 10 minuts, senyal de que era un noi que premia forƧa l’accelerador, com vaig tenir oportunitat de confirmar durant el trajecte. De fet un trajecte que segons Google Maps comportaria quasi una hora i mitja, nosaltres el vam fer amb poc mĆ©s d’una hora i amb aquaplannings inclosos.

Amb tot, finalment vaig arribar a l’aeroport 3 hores abans de la sortida del vol havent hagut d’agafar un Grab perĆ² per nomĆ©s 15ā‚¬ (inclosos peatges) i ben sec i descansat.

El primer que em va sorprendre d’aquell aeroport, que es deia Kuala Lumpur 2, va ser veure que el 90% o mĆ©s dels avions que es veien per les pistes, eren de AirAsia, la companyia lowcost mĆ©s important d’ƀsia i que tenia aquĆ­ un aeroport quasi propi. Jo, evidentment, volava amb AirAsia.

El trajecte constaria de dos vols d’unes 7 hores cada un, el primer fins a Osaka i el segon fins a Honolulu. Sortiria de Kuala Lumpur a les 14h i arribaria a Honolulu a les 14:30h, tan sols uns minuts desprĆ©s d’haver sortit perĆ² havent fet un trajecte de quasi 20 hores. Fins aleshores en cada trajecte havia perdut hores perĆ² ara les recuperaria totes de cop, i passaria d’estar 6 hores per davant d’Espanya a estar-ne 12 per darrere.

El vol fins a Osaka va ser perfecte perquĆØ anava sol a la meva fila. Vaig poder canviar de seient i estirar-me per dormir. El transbord a Osaka no era ni de dues hores per lo que el canvi s’havia de fer molt rĆ pid. A l’aeroport ja estaven els treballadors preparats per fer-nos passar pel control de seguretat i dirigir-nos a la porta d’embarcament. Aquesta era la primera vegada que trepitjava JapĆ³ i tenia l’oportunitat de veure, encara que fos molt poc, la cultura japonesa. En el control de seguretat ja es podia veure que eren extremadament educats, rĆ pids i eficients,el que calia esperar dels japonesos.

PerĆ² el que mĆ©s em va sorprendre de l’aeroport de Osaka va ser veure una zona de fumadors a la mateixa zona de les portes d’embarcament. Evidentment era una sala completament hermĆØtica perĆ² ben ventilada i que realment em va salvar forƧa, doncs jo ja havia assumit que em passaria 20 hores sense fumar i que seria dur, perĆ² allĆ² em va permetre fumar tranquilĀ·lament, desprĆ©s menjar que ja portava de Kuala Lumpur i desprĆ©s veure aigua ben freda de les fonts que hi havia per tota la terminal. Tot perfecte, havent fumat, menjat i begut. En menys de 30 minuts havia solucionat totes les necessitats que tenia i ja estava llest pel segon vol de quasi 8 hores. Eren les 12 de la nit perĆ² aquella nit per a nosaltres duraria menys de dues hores.

Quan portava ja assegut una bona estona i ja pensava que en aquest vol tambĆ© aniria sol a la meva fila, primer va venir un senyor que va seure al seient de passadĆ­s (jo era al del mig) i quan ja estĆ vem a punt de marxar, va aparĆØixer el noi que seia a la finestra i que era tres vegades mes gros que jo. no nomĆ©s tenia dues persones al meu costat, sino que a mĆ©s una d’elles no em deixava ni tan sols ocupar tot el meu espai. Aquest vol no seria tan cĆ²mode com l’anterior.

AixĆ² si, el noi gros era de Hawaii, molt amable i parlava forƧa be el castellĆ  per haver estudiat uns anys a Sevilla. Vam estar xerrant d’Espanya i de Hawaii una bona estona, ell en castellĆ  i jo en anglĆØs per poder practicar cadascĆŗ l’idioma que volia practicar. Va ser una conversa molt interessant en el sentit que ens vam entendre perfectament parlant idiomes que dominĆ vem poc i que ens va servir per aprendre una mica mĆ©s del paĆ­s de l’altre.

Tots dos vols van anar molt be i vam arribar a Honolulu a l’hora prevista, cap a les 14h del mateix dia tot i haver passat un munt d’hores volant. Acabava de guanyar unes 12 hores perĆ² que evidentment aniria perdent conforme m’acostĆ©s a Europa.

PerĆ² quan realment em vaig adonar que era a Hawaii, va ser al passar el control d’immigraciĆ³. Es tractava d’una dona molt amable i que el primer que em va dir en veure el meu passaport va ser quelcom similar a: “Ooohhh quants viatges!”. Al contestar-li que estava donant la volta al mon ella va voler saber una mica mĆ©s com ho feia i durant quant temps. Es va interessar forƧa pel viatge perĆ² no per decidir si deixar-me entrara a Hawaii o no, doncs en aquell moment ja havia segellat el passaport i per tant confirmat la meva entrada, simplement s’interessava per mi i pel viatge, molt diferent als agents que em van tocar a Nova York i Miami on eren absolutament seriosos. En acomiadar-me d’ella vaig pensar, aixĆ² Ć©s Hawaii!

Un cop a la terminal em vaig trobar amb el noi del seient del costat on ens vĆ rem acomiadar, ell amb el gest tant tĆ­pic dels hawaians.

PerĆ² desprĆ©s de que tot anĆ©s tant be, va tocar patir una mica. La maleta va arribar be perĆ² em vaig liar a l’hora de buscar la parada de bus des d’on en podria agafar un que ja em deixaria dins de Honolulu i per nomĆ©s $2,75. Ja m’havia preocupat de buscar l’itinerari abans de sortir de Kuala Lumpur perĆ² el problema va ser les dues plantes que tenia l’aeroport. La parada del bus era en una de les plantes perĆ² jo nomĆ©s vaig mirar a la panta a la que havia arribat, per lo que vaig acabar pensant que per allĆ  no passaven els busos urbans de Honolulu. Vaig mirar quant costava un Uber, i tot i no ser massa car, uns $17, la meva obsessiĆ³ per evitar taxis, Ubers i similars em va fer decidir comenƧar a caminar almenys fins arribar a Honolulu i agafar allĆ  un bus fins el hostel. A mĆ©s, nomĆ©s tenia $3 en efectiu i l’Ćŗnic exchange que hi havia a la terminal estava tancat, per lo que a menys que poguĆ©s pagar el bus amb targeta, nomĆ©s tenia diners per agafar un dels dos busos que hauria d’haver agafat.

Sense pensar-m’ho massa mĆ©s estona vaig comenƧar a caminar en direcciĆ³ Honolulu. No vaig tardar en adonar-me de quĆØ el trajecte seria mĆ©s complicat del que pensava, per una banda degut a l’intensa calor que feia i per una altra pel llarg tram de carretera que hi havia fins arribar a Honolulu i pel que hauria de caminar per la cuneta amb el perill que aixĆ² comporta. Almenys, els cotxes, lluny de pitar-me, intentaven reduir una mica la velocitat en avanƧar-me, una mostra mĆ©s de que Hawaii Ć©s un estat diferent.

PerĆ² com acostuma a passar quan calcules el temps que et pot comportar cert trajecte, no vaig considerar la calor, les mĆŗltiples parades per descansar i les vĆ ries complicacions trobades pel camĆ­ sobretot per falta de voreres en molts trams del trajecte. La intenciĆ³ original era arribar fins al hostel caminant, perĆ² quan ja portava una hora caminant i m’acostava al barri de Chinatown de Honolulu, vaig pensar en buscar una parada del segon bus que havia d’agafar i que era el que ja em deixaria ben a prop del hostel. A Chinatown hi havia una parada d’aquesta lĆ­nia de bus i va ser on vaig anar desprĆ©s d’estar mĆ©s d’una hora caminant.

Ja era a les afores de Honolulu i Chinatown era el primer barri que em trobaria, aixĆ­ que veuria una mica el barri i buscaria la parada de la lĆ­nia de bus que em deixaria ben a prop del hostel. GrĆ cies a tenir tots els mapes descarregats no vaig tenir cap problema en ubicar-me i trobar la parada rĆ pidament. Portava mĆ©s de $60 en efectiu perĆ² cal tenir en compte que els busos d’EUA no tornen canvi, per lo que vaig haver de pagar amb 3 bitllets d’un dĆ²lar perdent $0,25.

En pocs minuts va arribar el bus i al cap d’uns 20 minuts i desprĆ©s d’haver creuat bona part de Honolulu, arribĆ vem a l’altra banda de la ciutat on era el hostel. Prop de la parada d’arribada hi havia una zona de restaurants on mĆ©s tard aniria a fer el meu primer Ć pat a Hawaii, concretament a un Burger King i perquĆØ tenia unes ganes enormes de menjar-me una bona hamburguesa desprĆ©s de tantes hores menjant poc i malament.

El hostel estava a la part alta de la ciutat el que permetia tenir unes bones vistes del mar i de bona part de la ciutat. El hostel constava d’un gran pati amb varis petits edificis d’una sola planta on hi havia les habitacions, la cuina i una sala comuna. S’ubicava a la tĆ­pica zona residencial americana amb cases unifamiliars i molt tranquila. Dormiria en una habitaciĆ³ amb 5 persones mĆ©s perĆ² a canvi em podria prendre els cafĆØs en el pati escoltant els ocells i mirant al cel o al mar, un bon luxe per nomĆ©s $36 la nit. Si ja sĆ©, pot semblar una mica car perĆ² Ć©s una autĆØntica ganga a Honolulu.

DesprĆ©s de fer el check-in em vaig dutxar, vaig conĆØixer a un dels treballadors que va quedar forƧa alĀ·lucinat al saber d’on venia i el que encara em quedava de viatge, i vaig sortir a fer el primer Ć pat a Hawaii. Eren les 18h i volia allargar al mĆ xim per anar a dormir com a mĆ­nim cap a les 21h i aixĆ­ adaptar-me al nou horari, i mĆ©s tenint en compte que dormiria en una habitaciĆ³ compartida, per lo que tampoc podia estar despert quan volguĆ©s.

Vaig anar cap a la zona de restaurants sense una idea clara de que menjar tot i que tenia clar que volia quelcom contundent, doncs portava mĆ©s de 24 hores sense fer un bon Ć pat. Hi havia molts restaurants asiĆ tics amb plats que havia estat menjant feia ben poc perĆ² que aquĆ­ eren, literalment, 10 vegades mĆ©s cars que a TailĆ ndia. Amb aquests preus em vaig desanimar una mica i vaig seguir caminant topant-me amb un Burger King. Des de l’inici del viatge que no havia anat a cap restaurant de menjar rĆ pid, i tot i que no hi vaig massa sovint, ara em venia molt de gust justament per portar tantes hores sense menjar. AixĆ­ que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig demanar un menĆŗ gran i alitas a part. Un munt de menjar per $12, l’Ć pat mĆ©s car del viatge fins aleshores perĆ² no tant tenint en compte que era a Hawaii i que tenia davant meu un munt de menjar.

En acabar vaig tornar al hostel a fer una mica de temps fins les 21h que ja vaig anar a dormir acabant aixĆ­ un llarg dia que per a mi havia durat unes 36 hores.

Val a dir, que com en la majoria de hostels on he dormit, que aquest tambĆ© era ple de gent ben respectuosa. de fet quan vaig anar a dormir nomĆ©s hi havia una persona mĆ©s a l’habitaciĆ³ i quan em vaig despertar n’hi havia 4, i cap d’ells va fer prou soroll com per despertar-me.

L’endemĆ , i com acostuma a passar el primer dia que soc en una nova ciutat, me’l vaig passar tot el dia caminant per Honolulu i el Diamond Head, el volcĆ  que custodia la ciutat. Cap a les 9 del mati i desprĆ©s de prendre’m un bon cafĆØ al pati del hostel, vaig anar en direcciĆ³ a Waikiki Beach, una de les platges mes famoses de Honolulu, no sense abans passar pel 7-eleven que quedava mes a prop del hostel a comprar un parell d’entrepans preparats que em menjaria pel camĆ­. Cada entrepĆ  costava uns $3 i tampoc eren uns grans entrepans, perĆ² aixĆ­ Ć©s Hawaii. Almenys vaig poder veure preus de plats preparats i per $7 o $8 podria fer un bon sopar.

PrĆ cticament que vaig d’anar d’una punta a l’altra de la ciutat per poder arribar a Waikiki Beach i justament aixĆ² Ć©s el que m’agrada, doncs en una priemra sortida ja veus bona part de la ciutat o almenys el seu estil, la seva cultura i la seva gent.

Al cap de quasi dues hores d’haver sortit del hostel arribava a Waikiki Beach caminant pel carrer que hi transcorre paralĀ·lelament i que Ć©s la viva imatge del luxe mĆ©s excĆØntric. Hotels amb habitacions de $2.000 la nit i clients arribant en Limosina.

Per la resta, Honolulu no deixava de ser una ciutat mĆ©s d’EUA amb el seu trĆ nsit, soroll i restaurants de menjar rĆ pid. Ɖs cert que l’ambient Ć©s molt mĆ©s agradable i la gent molt mĆ©s simpĆ tica, perĆ² tambĆ© Ć©s una ciutat molt cara i saturada de turisme.

Arribava a la platja i tocava l’aigua de l’OceĆ  PacĆ­fic per primera vegada a la vida per seguir caminant per la platja en direcciĆ³ al Diamond Head. En arribar-hi, ja havia creuat tot Honolulu desprĆ©s de mĆ©s de dues hores caminant i tot just venia el mĆ©s fort. Ja m’imaginava que pujar al Diamond Head seria dur perĆ² ni molt menys m’imaginava la gran caminada que m’esperava i que segurament no haguĆ©s fet si ho haguĆ©s sabut.

Per comenƧar ja vaig estar quasi una hora mĆ©s caminant des de la part mĆ©s propera a la platja fins al punt per on s’entra al volcĆ , que Ć©s enorme. Aquell tram era en pujada i sense les apreciades fonts d’aigua que hi havia per la platja i que m’havien salvat de morir deshidratat.

Passaven de les 14h quan arribava a l’entrada del Diamond Head i punt on la majoria de gent que visitava el volcĆ  comenƧava l’excursiĆ³, de fet allĆ  hi havia el pĆ rquing pels cotxes. La majoria que era allĆ  comenƧaven perĆ² jo ja portava 4 hores caminant.

En qualsevol cas era forƧa espectacular passar pel tĆŗnel que travessa un dels laterals del volcĆ  i que et porta directament dins el crĆ ter, un crĆ ter enorme, amb botigues, pĆ rquings i zones verdes. Ja nomĆ©s faltava seguir el camĆ­ habilitat per a pujar fins el punt mĆ©s alt del crĆ ter i gaudir de les increĆ­bles vistes sobre Honolulu.

CamĆ­ estret, irregular, amb molta pendent i en alguns casos escales inacabables. Un camĆ­ llarg i cansat perĆ² que val molt la pena. Unes vistes increĆ­bles de tot el crĆ ter, de tot Honolulu, de bona part de l’illa i del mar esperen en el punt mĆ©s alt del camĆ­ on hi ha un mirador ben atapeĆÆt de gent.

DesprƩs, evidentment, tocava baixar i tornar cap al hostel. Ja portava unes 5 hores donant voltes i el cansament ja era forƧa pronunciat i aguditzat per la calor, tot i que val a dir que no feia tanta calor com a TailƠndia. Aquƭ semblava que no hi havia tanta humitat.

Pel camĆ­ vaig comprar unes pastes de xocolata a un dels comerƧos, suposadament, mĆ©s barats de Hawaii, tot i que barat del tot no ho era o si mĆ©s no, Hawaii Ć©s massa car i qualsevol botiga barata segueix sent cara. DesprĆ©s, quasi dues hores mĆ©s caminant i mig plovent fins arribar al hostel desprĆ©s de 7 hores d’haver sortit. Un primer dia a Hawaii ben complet en el que vaig veure bona part de la ciutat, les seves platges mĆ©s famoses i vaig pujar al volcĆ  que custodia Honolulu per gaudir de les millors vistes de Hawaii.

Amb els dies em vaig adonar que prĆ cticament a Hawaii hi plou cada dia, almenys una estona per les tardes, i que desprĆ©s sempre apareix l’arc de Sant MartĆ­. Un espectacle natural quasi diari en un entorn Ćŗnic com son les illes que formen Hawaii.

Els dies segĆ¼ents vaig anar a varis llocs de la mateixa illa, entre ells la famosa finca on s’hi han gravat pelĀ·lĆ­cules com Jurassic Park, Juamanji i tantes altres. La reserva ja l’havia fet abans d’iniciar el viatge ja que s’ha de demanar amb vĆ ries setmanes d’anticipaciĆ³. La finca quedava al nord de l’illa mentre que Honolulu queda al sud, per lo que tocava creuar tota l’illa amb un dels seus busos regulars aprofitant aquest trajecte per veure bona part de la costa est de l’illa, una costa impressionant. Quasi una hora de trajecte recorrent una petita carretera paralĀ·lela a aquella costa Ćŗnica de Hawaii. No vaig poder deixar de mirar per la finestra en cap moment.

Com era d’esperar, la lĆ­nia de bus te una parada just davant de la finca, de fet el nom de la parada Ć©s Kualoa Ranch, el propi nom de la finca. La finca es troba a primera lĆ­nia de mar, just davant d’una platja d’escassos 2 metres d’ample, amb palmeres i sorra blanca. L’entorn Ć©s espectacular i molt similar al que podria ser el paradĆ­s.

No cal dir que la finca Ć©s enorme, molt mĆ©s del que es veu a simple vista, que ja Ć©s molt. En comenƧar el tour vam pujar tot el grup en un total de 3 autocars sense finestres per anar fins la zona on es rodaven les pelĀ·lĆ­cules. Va ser aleshores quan vaig ser conscient de la magnitud de la finca.

El trajecte en bus va durar uns 5 minuts fins arribar a un bĆŗnquer utilitzat durant la II Guerra Mundial. Des d’allĆ  podĆ­em gaudir d’unes vistes privilegiades de la costa nord de l’illa famosa per les seves grans onades que atrauen a multitud de surfistes.

DesprĆ©s 5 minuts mĆ©s en el bus pujant muntanyes i creuant prats fins arribar a la zona on es rodaven les pelĀ·lĆ­cules. Una extensiĆ³ de terreny enorme rodejat de prats verds, boscos i unes vistes Ćŗniques. No podia deixar de pensar en els diners que podia costar tota aquella finca en una illa de Hawaii.

En un moment determinat i quan baixĆ vem de l’autocar, em vaig girar per mirar el paisatge i per un moment em vaig quedar sense alĆØ. Tenia just davant meu un dels escenaris mĆ©s coneguts de Jurassic Park i de tantes altres pelĀ·lĆ­cules. Tan sols mirar vaig ser transportat a l’escena de tots 3 corrent mentre eren perseguits per Velociraptors, de fet ens vĆ rem poder fer una foto al mateix tronc on ells s’amagaven.

A continuaciĆ³ vam seguir amb l’autocar veient els diferents escenaris de moltes altres pelĀ·lĆ­cules, de fet n’eren moltes mĆ©s del que pensava. La veritat Ć©s que feia forƧa grĆ cia veure aquells paisatges que tantes vegades havia vist nomĆ©s en pelĀ·lĆ­cules.

El tour va durar una hora i mitja i va ser mĆ©s interessant i complet del que m’esperava, tot plegat molt ajudat per la guia que ens va tocar, una hawaiana de soca-rel que va fer tot el tour molt mĆ©s entretingut i divertit.

DesprĆ©s del tour, tenia la intenciĆ³ d’anar fins a Pearl Harbor. A la mateixa finca em vaig poder connectar a una xarxa WIFI pĆŗblica i mirar com anar des d’allĆ  fins a Pearl Harbor. Tot i que ja ho havia mirat en el hostel, poder-ho mirar de nou des de la prĆ²pia finca em permetia mirar i guardar tot el trajecte novament i de forma mĆ©s fiable. En principi, tan sols agafant dos busos ja podria arribar fins a Pearl Harbor.

Per cert, que mentre esperava a la parada del bus, van passar amb cotxe una de les famĆ­lies que havia fet el tour amb mi i em van dir de portar-me, perĆ² vaig preferir que no ja que ni tan sols sabia ben be on havia d’anar. En qualsevol cas una bona mostra d’amabilitat que em va saber greu haver de declinar.

El bus va arribar rĆ pid perĆ² el problema va venir a la segona meitat del trajecte, quan quedava poc per fer el transbord. El bus va canviar l’itinerari que suposadament havia de seguir, suposo que per obres a la carretera, i aixĆ² ja em va liar del tot. Jo no tenia Internet per mirar altres opcions en qualsevol moment, nomĆ©s portava el mapa amb el trajecte que havia de fer i aquests canvis em despistaven molt. El GPS funcionava i almenys podia saber per on anava, perĆ² no tenia ni idea de cap a on anava aquell bus ni quin podria agafar desprĆ©s per anar a Pearl Harbor o per tornar al hostel.

En un moment determinat vaig estar a punt de baixar perquĆØ semblava que ens apropĆ vem al lloc on havia de fer el transbord, perĆ² era una zona d’autopistes on no es veia res mĆ©s que carreteres, per lo que vaig decidir esperar una estona a veure cap on anava, perĆ² finalment va girar per dirigir-se cap a Honolulu, mentre que Pearl Harbor i el lloc on havia de fer el transbord quedava cap a l’altre costat.

AixĆ­ que, veient la situaciĆ³ i que ja era dins de Honolulu, vaig decidir baixar en una parada on va baixar la meitat del bus, suposant dons que era una parada important i des d’on podria agafar algun altre bus. En aquell moment ja havia descartat anar a Pearl Harbor i l’Ćŗnic que intentava era arribar al hostel.

Mirant Google Maps tenia clar que em trobava en una punta de la ciutat mentre que el hostel estava just a l’altra. No tenia Internet i no sabia ni com preguntar com arribar al hostel per no saber el nom del carrer, del barri ni del propi hostel, un greu error que no s’ha de cometre mai, almenys has de tenir alguna dada de l’hotel per si et veus obligat a preguntar.

Sabia el bus que havia d’agafar per arribar al hostel perĆ² no sabia el seu recorregut. Vaig mirar a la parada on havia baixat perĆ² no va haver-hi sort, aixĆ­ que vaig comenƧar a caminar sense pensar-m’ho dues vegades amb l’esperanƧa d’arribar a alguna zona mĆ©s coneguda per mi o de trobar una parada per on passĆ©s la lĆ­nia de bus que necessitava. I la veritat Ć©s que vaig tenir sort molt abans del que m’esperava, de fet no portava caminant ni 2 minuts quan pel mateix carrer on m’havia deixat el bus anterior, venia un de la lĆ­nia que ara buscava. Vaig comenƧar a cĆ³rrer darrere seu, no tant per atrapar-lo sino per al menys no perdre’l de vista i veure on s’aturava. Degut al trĆ nsit i als semĆ fors el vaig poder seguir uns quants metres fins que va arribar a la segĆ¼ent parada i jo darrere. Si, vaig poder agafar aquell bus mateix.

Estava content per haver trobat el bus que em deixaria prop del hostel perĆ² una mica decebut per no haver pogut arribar a Pearl Harbor. M’havia fiat del trajecte indicat als mapes oficials del servei d’autobusos de Hawaii i no m’havia preparat per si hi havia algun error o imprevist tal com hi va haver. En qualsevol cas havia estat un dia interessant i sempre estĆ  be perdre’s una mica de forma controlada per tal d’exercitar una mica la ment.

Aquella mateixa tarda tambĆ© va ploure i tambĆ© va sortir l’arc de Sant MartĆ­ mentre jo descansava al pati del hostel i passejava de tant en tant pel seu carrer admirant tot Honolulu mentre es comenƧava a ilĀ·luminar lentament.

L’endemĆ  vaig fer una caminada des del hostel fins al Manoa Falls, una cascada enmig d’una selva que quedava a uns 10 quilĆ²metres al nord de Honolulu. El hostel estava a la zona que mĆ©s a prop quedava de la cascada perĆ² tot i aixĆ­ vaig estar quasi dues hores caminant fins arribar a la selva i una hora mĆ©s caminant pel sender fins arribar a la cascada. La veritat Ć©s que Hawaii, o almenys Oahu, Ć©s una illa de grans contrasts, amb una gran ciutat com Honolulu perĆ² amb espais naturals tant espectaculars com les Manoa Falls.

NomĆ©s vaig estar 5 dies a Hawaii, dels quals 3 van ser complets i molt ben aprofitats. Son unes illes cares perĆ² que si saps com fer les coses hi pots passar uns quants dies sense arruĆÆnar-te. Jo gastava uns $15 al dia en menjar, el hostel en costava $32 i un bitllet de bus per a tot el dia, $5. Amb aixĆ² pots passar uns dies a Hawaii i veure bona part de l’illa per un preu prou acceptable.

Tocava deixar Hawaii per anar cap a MĆØxic, on hi passaria tot un mes amb gent coneguda. Deixaria l’aventura durant uns dies per a descansar i veure uns quants amics a l’estat mexicĆ  de Oaxaca. AixĆ² si, durant el trajecte hauria de passar una nit a l’aeroport de Los Ɓngeles.

Resum de la volta al mon 2019 – Part 1

Aquesta va ser la primera volta el mon que vaig fer i, fins al moment d’escriure aquest resum, tambĆ© la Ćŗnica, tot i que ja amb la intenciĆ³ de fer una nova volta al mon l’any 2022 perĆ² en aquesta ocasiĆ³ sense avions, nomĆ©s per terra i mar.

L’any 2016 vaig fer el primer viatge sol durant dos mesos visitant Miami i MĆØxic. Des d’aquell moment ja tenia clar que seguiria viatjant i que mes d’hora que tard voldria fer tota una volta al mon durant al menys 3 mesos. Amb aerolĆ­nies low-cost per tot el mon, es podia donar tota la volta per menys de 1000ā‚¬.

L’any 2018 vaig comenƧar a planificar la volta al on perĆ² degut a quĆØ va sorgir la possibilitat d’anar amb part de la famĆ­lia a Ecuador i PerĆŗ, vaig modificar una mica el meu itinerari convertint-se el viatge en una volta per AmĆØrica i deixant la volta al mon pel 2019.

Igual que havia fet amb la volta per AmĆØrica del 2018, la data d’inici del viatge la vaig decidir en un 50% basant-me en els preus dels vols. El viatge va comenƧar el 23 de maig i va acabar el 15 d’agost. El primer vol que faria seria Barcelona-Oslo-Bangkok, i aquest trajecte a finals de maig costava 160ā‚¬. Seria un dels trajectes mes llargs del viatge i el preu era molt bo, aixĆ­ que vaig decidir comenƧar el viatge aquell dia per aprofitar aquest bon preu del bitllet. De totes maneres no crec que aquest hagi de ser el motiu principal per decidir l’inici d’un viatge, sobretot pels qui no tenen la possibilitat de poder marxar qualsevol dia, perĆ² fins i tot si la tinguessin, s’han de considerar altres coses com l’estaciĆ³ de l’any on estaran als llocs que visitarĆ s, doncs en una sola volta al mon pots passar per les 4 estacions en nomĆ©s 3 mesos. TambĆ© comprovar on Ć©s temporada baixa i quan, doncs sempre que visitis un lloc en temporada baixa et sortirĆ  mes barat i sobretot anirĆ s molt mes tranquil.

Tenia molt clar que TailĆ ndia i MĆØxic serien dos dels paĆÆsos a visitar en aquesta primera volta al mon, perĆ² quedava decidir la resta de parades que faria. La primera seria a Oslo, capital de Noruega, i aixĆ² per tal d’aprofitar l’escala del vol fent el que es coneix com a stopover. El vol que havia reservat fins a TailĆ ndia feia escala a Oslo ja que l’aerolĆ­nia seria la noruega Norwegian. Aleshores es tracta d’aprofitar aquesta escala obligada per veure una ciutat mes, en aquest cas Oslo on a mes encara no hi havia estat. En comptes de fer una escala d’algunes hores esperant a l’aeroport, en faria una de 3 o 4 dies, reservaria habitaciĆ³ a algun lloc barat, i visitaria Oslo abans d’anar cap a TailĆ ndia. Oslo Ć©s una ciutat relativament petita per lo que 3 o 4 dies son suficients per veure-la.

El problema d’Oslo i de Noruega en general, Ć©s l’alt cost de vida que te. Ɖs dels paĆÆsos mes cars que he visitat i passar-hi encara que nomĆ©s fossin 4 dies suposaria una despesa important, per lo que tocava buscar hostels i supermercats barats on comprar el menjar. Mirant per Internet vaig determinar que el cost de vida a Oslo seria unes 3 vegades mes alt que a Barcelona, almenys en alguns aspectes. Sobretot hauria de considerar l’allotjament i el menjar.

De moment el trajecte era Barcelona, Oslo i TailĆ ndia, on hi estaria quasi un mes. A partir d’aquĆ­ volia buscar un altre paĆ­s del sud-est asiĆ tic a visitar abans de creuar el PacĆ­fic i fer el salt a AmĆØrica. Com que era la primera vegada que viatjava a ƀsia i amb el temps volia visitar bona part del sud-est asiĆ tic, per decidir-me quin altre paĆ­s visitar simplement vaig buscar a quin paĆ­s hi havia els vols mes barats sortint des de TailĆ ndia. Per a fer-ho vaig utilitzar l’eina de Skyscanner que permet buscar els preus de qualsevol destinaciĆ³ i ordenar-los de mes barat a mes car, d’aquesta manera vaig veure que els vols mes barats des de TailĆ ndia eren a MalĆ isia. AixĆ² era ben normal ja que MalĆ isia fa frontera amb TailĆ ndia. Entre aixĆ² i que ja feia anys que em feia ilĀ·lusiĆ³ veure les Torres Petronas, MalĆ isia va quedar com la tercera parada de la volta al mon on hi estaria unes dues setmanes.

Vaig considerar visitar algun paĆ­s mes del sud-est asiĆ tic perĆ² ja era massa just de temps, mes val fer un altre viatge i veure els llocs durant uns quants dies o setmanes. Per tan ja havia de pensar com creuar el PacĆ­fic. Les opcions eren volar directament des de MalĆ isia a AmĆØrica del Nord o be fer una parada a AustrĆ lia o Hawaii. No sĆ© si hi ha vols directes des de ƀsia a AmĆØrica, doncs Ć©s un trajecte molt llarg, perĆ² en qualsevol cas ja tenia pensat abans de planificar l’itinerari, de fer una parada a Hawaii ja que queda quasi a meitat de camĆ­ entre ƀsia i AmĆØrica convertint-se en un bon punt per fer una escala en un trajecte entre tots dos continents. AustrĆ lia ho vaig descartar perquĆØ no quedava tant de camĆ­ i a mes era massa al sud, quan a mi m’interessava anar al nord. AixĆ­ doncs, pel temps del viatge i per la distĆ ncia entre MalĆ isia i AmĆØrica del Nord, vaig decidir fer una parada de 4 o 5 dies a Hawaii, i nomĆ©s de 4 o 5 dies perquĆØ aquest seria segurament el lloc mes car de tots els que visitaria.

Com he dit al comenƧament, TailĆ ndia i MĆØxic eren els dos paĆÆsos que volia visitar en aquest viatge, els altres els decidiria segons el seu interĆØs i els preus dels vols. AixĆ­ que, desprĆ©s de Hawaii vaig considerar ja anar fins a MĆØxic. No em feia cap ilĀ·lusiĆ³ especial visitar EUA tot i que encara no havia estat mai abans a cap ciutat de la costa oest, com Los Ɓngeles, perĆ² fent parada a Hawaii ja no calia fer mes parades als EUA, un paĆ­s, per altra banda, que no m’agrada massa.

Per tan, desprĆ©s de Hawaii volaria directament a MĆØxic que era un dels dos paĆÆsos que volia visitar segur en aquest viatge i on m’hi estaria poc mes d’un mes. A diferĆØncia d’altres anys que feia una ruta pel paĆ­s, aquesta vegada dedicaria quasi tot el temps que estaria a MĆØxic a visitar els coneguts que ja hi tenia a l’estat de Oaxaca, per lo que tan bon punt arribĆ©s al paĆ­s, aniria directament cap a Oaxaca.

Un cop a MĆØxic ja hauria recorregut mes de la meitat del mon i ja podia crear l’AtlĆ ntic fins a Barcelona. PerĆ² quan buscava vols de MĆØxic a Espanya, en vaig veure un que feia dues escales forƧa llargues perĆ² que a canvi sortia mes barat que un de directe. Mentre un directe costava quasi 500ā‚¬, amb dues escales a Toronto i DublĆ­n costava 350ā‚¬, i aixĆ² era degut a quĆØ fent aquella ruta podia utilitzar aerolĆ­nies low-cost. AixĆ­ que com acostumo a fer en aquests casos, vaig decidir fer un stopover, Ć©s a dir, fer el trajecte amb les dues escales perĆ² en comptes de quedar-me unes hores esperant a l’aeroport, em quedaria uns dies i visitaria ambdues ciutats. PerĆ² a mes, ja que Toronto Ć©s a menys de dues hores en bus de les Cascades del NiĆ”gara, doncs tambĆ© aprofitaria per a anar a veure-les.

Ja veus que en poden arribar a ser d’interessants aquestes escales si les aprofites per fer mes visites. En aquest cas el vol em sortia mes barat i a mes podria veure dues ciutats que encara no havia visitat i a mes veure les Cascades del NiĆ”gara, un dels espectacles naturals mes impactants del mon. Evidentment quedar-se uns dies a dues ciutats mĆ©s suposa un cost addicional, perĆ² compensa ja que pots fer aquestes visites no nomĆ©s sense gastar en trajectes, sino fins i tot estalviant i aprofitant un viatge ja fet. Em quedaria 3 dies a Toronto i 3 mĆ©s a DublĆ­n.

El trajecte de MĆØxic a Barcelona sortia mes barat fent aquestes dues escales perquĆØ els podria fer amb Interjet i Norwegian, dues aerolĆ­nies low-cost a diferĆØncia d’Iberia que era la que hauria d’haver utilitzat per anar directament de MĆØxic a Barcelona.

AixĆ­ doncs, el cost de tots els vols va ser de 1.100ā‚¬ i visitaria un total de 7 paĆÆsos: Noruega, TailĆ ndia, MalĆ isia, EUA (Hawaii), MĆØxic, CanadĆ  (Cascades del NiĆ”gara) i Irlanda.

El primer que vaig reservar va ser el vol de Barcelona a Oslo amb Vueling per 30ā‚¬ i d’Oslo a TailĆ ndia amb Norwegian per 160ā‚¬. Aquests eren els primers vols i els que abans havia de reservar per a aconseguir un millor preu. I un cop amb els primers vols ja reservats, vaig acabar de definir l’itinerari que faria tan a TailĆ ndia com a MalĆ isia, els dos paĆÆsos on mes temps passaria i on mes llocs visitaria.

Tocava doncs llegir blogs, Wikipedia i guies per anar decidint quins llocs visitaria i en quin ordre. DesprĆ©s d’anotar els llocs mes interessants o que mes volia veure, vaig decidir deixar el nord de TailĆ ndia i dedicar-me a veure Bangkok, el sud de TailĆ ndia i les illes del golf. EL nord tambĆ© te coses molt interessants perĆ² hauria necessitat mes temps. Les ciutats tailandeses on almenys hi dormiria una nit serien Bangkok, Kanchenaburi, Koh Lanta, Koh Tao, Koh Phagnan i Koh Samui. Koh significa illa en tailandĆØs, i desprĆ©s de l’Ćŗltima, Koh Samui, aniria directament a MalĆ isia sense cap aviĆ³, nomĆ©s amb ferri, bus i tren. Un trajecte que duraria unes 36 hores i que em permetria creuar la frontera amb MalĆ isia per terra, concretament en una estaciĆ³ de tren.

Abans de passar a definir l’itinerari de MalĆ isia, vaig fer el de Hawaii per tal de reservar l’allotjament el mes aviat possible per intentar aconseguir millors preus. Aquesta seria probablement la destinaciĆ³ mes cara i calia fer el mĆ xim possible per estalviar en qualsevol cosa.

DesprĆ©s de buscar informaciĆ³ de Hawaii, em vaig decidir per quedar-me nomĆ©s a l’illa principal, doncs nomĆ©s m’hi estaria 4 dies i els trajectes entre illes eren forƧa cars. En aquesta illa hi havia l’aeroport i molts llos interessants per veure, aixĆ­ que ja seria suficient pels dies que m’hi estaria.

Quan vaig comenƧar a buscar allotjaments em vaig espantar una mica. Els preus per una habitaciĆ³ en un hotel mal situat i senzill, partien dels 60ā‚¬, unes 10 vegades mes que un hotel similar a Bangkok. Aquest era un dels motius pels quals passaria un mes a TailĆ ndia perĆ² nomĆ©s 4 dies a Hawaii.

Finalment em vaig decidir per un hostel on dormiria en una habitaciĆ³ compartida de 6 persones per $34 la nit, uns 28ā‚¬. Dormir en una habitaciĆ³ compartida te els seus avantatges tot i que jo en general prefereixo dormir en habitacions individuals per tal de tenir mes llibertat d’horaris, doncs en una habitaciĆ³ compartida s’ha de procurar no anar a dormir a la 1 de la nit.

El hostel estava a les afores de la capital, Honolulu, perĆ² molt ben comunicat grĆ cies al servei de busos de l’illa i a mes estava ubicat en un punt elevat per lo que des del carrer del hostel hi havia unes bones vistes del mar i de tota la ciutat.

L’altre hostel que reservaria en aquest viatge seria el d’Oslo, doncs les habitacions individuals allĆ  son igual de cares que a Hawaii. En aquest cas vaig reservar un llit en una habitaciĆ³ compartida de 25 persones amb un cost de 30ā‚¬ la nit. L’habitaciĆ³ era de mes persones perĆ² les instalĀ·lacions tambĆ© eren millors, amb cuines i menjadors molt grans i amb tots els serveis necessaris.

Tenint ja els allotjaments per les ciutats mes cares i les ciutats quĆØ volia visitar de TailĆ ndia, ja podia comenƧar a buscar allotjaments en aquest paĆ­s. El primer va ser el de Bangkok, la ciutat on arribaria. AquĆ­ els preus eren molt barats podent trobar habitacions individuals per 6ā‚¬ la nit i a mes en hotels molt ben ubicats. Jo em vaig decidir per un que era a mig quilĆ²metre del centre de Bangkok i a escassos 200 metres del carrer mes famĆ³s de la ciutat, el Khao San Road, conegut per la majoria per ser el carrer on a la pelĀ·lĆ­cula “La Isla” anaven a comprar les provisions. L’hotel estava en una zona de vianants amb molt moviment per les nits.

A una altra ciutat, Kanchanaburi, on hi ha el pont sobre el riu Kwai, vaig reservar una habitaciĆ³ que literalment flotava sobre el riu. Aquella habitaciĆ³ tampoc arribava als 10ā‚¬ la nit i era una meravella poder dormir flotant i amb un lleuger moviment com si fos en un barco. A les illes del Golf de TailĆ ndia tambĆ© vaig poder reservar habitacions en hotels a primera lĆ­nia de mar i amb unes vistes fantĆ stiques per entre 10 i 15ā‚¬ la nit, fins i tot a l’illa de la Fool Moon Party on evidentment vaig anar.

Els preus eren realment baixos i aixĆ² permetia poder gaudir d’experiĆØncies extraordinĆ ries gastant menys que a casa.

Els desplaƧaments dins de TailĆ ndia serien amb prĆ cticament tots els tipus de transport existents: aviĆ³, tren, bus, taxi colĀ·lectiu i ferri. Els acabaria agafant tots almenys una vegada. Uns dies desprĆ©s d’arribar a Bangkok aniria amb tren a Lopburi, la ciutat dels micos, i a Kanchanaburi, la ciutat del pont sobre el riu Kwai, en tren. D’allĆ  aniria fins a Krabi, al sud del paĆ­s, en un vol de la companyia Thai Lion Air per visitar les 4 illes on dormiria i a les que hi arribaria en bus i ferri. Tots els tipus de transport son molt barats, de fet el vol costava uns 20ā‚¬ i alguns ferris 4 o 5ā‚¬.

Una de les coses que em resultaria mes complicada d’organitzar, seria el trajecte des de l’illa de Koh Samui a TailĆ ndia, fins a la ciutat de Georgetown, ubicada tambĆ© en una illa perĆ² de MalĆ isia. Tot el trajecte el faria per terra i mar havent de dormir en un tren i creuar la frontera a l’estaciĆ³ de Padang Besar, ciutat fronterera entre TailĆ ndia i MalĆ isia. Evidentment hi ha vols entre tots dos paĆÆsos perĆ² degut a les ciutats d’origen i destĆ­, hauria de fer alguna escala o agafar ferris, per lo que finalment vaig decidir fer el trajecte per terra aprofitant la nit per dormir al tren i vivint l’experiĆØncia de creuar una frontera en una estaciĆ³ de tren. Tot el trajecte sortiria per uns 30ā‚¬ inclĆ²s el bitllet del tren-hotel, els ferris i algun taxi colĀ·lectiu.

Mes o menys vaig poder esbrinar quins transports hauria d’agafar i a on, perĆ² resultava complicat poder fer totes les reserves, quelcom que hauria de fer un cop allĆ . El que si podia reservar era el mes important, el bitllet del tren-hotel que em portaria des del Golf de TailĆ ndia fins a Padang Besar, la frontera amb MalĆ isia. Per aquest trajecte hauria d’agafar dos ferris mes i un tren regional de MalĆ isia perĆ² que reservaria un cop fos allĆ .

En aquest punt ja tenia els vols fins a TailĆ ndia i els allotjaments d’Oslo, Hawaii i de bona part de TailĆ ndia aixĆ­ com algun dels allotjaments. Seguint amb l’ordre que considerava mes adequat en les reserves per evitar pujades de preus, vaig comenƧar a buscar els vols per anar de MalĆ isia a Hawaii. Aquest era un dels trajectes mes llargs i probablement el mes car, per lo que tocava buscar-lo amb temps per evitar preus encara mes alts. AixĆ­ que el vaig comenƧar a buscar abans de preparar l’itinerari per MalĆ isia.

De fet, aquest trajecte seria el mes llarg en quant a hores de viatge que hauria fet fins aleshores. Com a mĆ­nim hauria de fer una escala i el temps total en hores de vol seria d’unes 14. A mes, en aquest trajecte arribaria a la meitat de la volta al mon i viatjaria en el temps, tornant 20 hores enrere. Sortiria a una hora de Kuala Lumpur i arribaria a Hawaii una hora abans d’haver sortit tot i estar 16 hores viatjant.

El vol mes barat que vaig trobar desprĆ©s de buscar unes dues setmanes, era de la companyia AirAsia, costava 330ā‚¬ i anava de Kuala Lumpur a Honolulu fent escala a Osaka. No era especialment barat perĆ² cal tenir en comtpe que en total eren quasi 15 hores de vol per anar a Hawaii en plena temporada alta. No hi havia vols directes i aquest era el mes rĆ pid. Vaig considerar fer un stopover a Osaka perĆ² ho vaig descartar pels preus i perquĆØ a JapĆ³ hi vull estar unes quantes setmanes, per lo que faria l’escala de dues hores i seguiria cap a Hawaii.

En aquest punt quedaven uns 4 mesos per l’inici del viatge i ja tenia els vols fins a Hawaii i els allotjaments d’Oslo, tot TailĆ ndia i Hawaii, a mes de la majoria de transports que agafaria dins de TailĆ ndia.

L’itinerari a MĆØxic i l’allotjament ja el tenia clar, doncs aniria a veure gent coneguda, per lo que l’Ćŗnic que havia de buscar a MĆØxic era el vol d’arribada i el de sortida a mes dels busos per arribar a Tuxtepec, la ciutat mexicana on em quedaria. AixĆ­ doncs, el segĆ¼ent que vaig buscar va ser el vol de Honolulu a Ciutat de MĆØxic.

DesprĆ©s de buscar 4 o 5 dies, em vaig decidir per un vol de Delta Airlines que costava 150ā‚¬ i feia escala a Los Ɓngeles. Igual que amb Osaka, no faria un stopover a Los Ɓngeles per falta de temps i per poc interĆØs, doncs a diferĆØncia del JapĆ³, no tenia cap ganes de dormir ni una sola nit als EUA (exceptuant Hawaii, Ć©s clar). De totes maneres, l’escala a Los Ɓngeles seria d’unes 10 hores i durant la nit per lo que finalment si que hauria de passar una nit als EUA tot i que sense sortir de l’aeroport. Hi havia vols amb escales mes curtes perĆ² tambĆ© mes cars, i en aquest punt desprĆ©s de tantes reserves fetes, lo primordial era el preu.

Durant la cerca del vol de tornada a casa des de MĆØxic, Ć©s quan vaig pensar i decidir de fer el que no tenia planejat de fer en aquest viatge, anar a CanadĆ  i Irlanda i a mes visitar les Cascades del NiĆ”gara.

El vol fins a Barcelona fent escales tan a Toronto com a DublĆ­n sortia per uns 350ā‚¬ mentre que el vol directe costava 500ā‚¬. Era forƧa mes barat amb escales i a mes em permetria visitar dues ciutats a les que no havia estat mai abans, de fet ni tan sols havia estat mai a CanadĆ  ni a Irlanda. TambĆ© em trauria l’espineta que tenia clavada del viatge anterior que vaig anar des de Boston fins a PerĆŗ passant per Nova York perĆ² sense visitar les Cascades del NiĆ”gara. Ara des de Toronto podria gafar un autobĆŗs i arribar-hi en menys de dues hores.

Els vols de Veracruz-Ciutat de MĆØxic-Toronto serien operats per Interjet, de Toronto a DublĆ­n amb Norwegian i de DublĆ­n a Barcelona amb Ryanair, tots per poc menys de 350ā‚¬. El que evidentment encara no sabia, eren els problemes que tindria amb Interjet i que van fer que per molt poc no poguĆ©s arribar a CanadĆ , almenys el dia que tenia previst.

Aquestes dues noves i Ćŗltimes destinacions del viatge eren de les cares, per lo que tocava tornar a buscar hostels o habitacions en cases particulars com ja havia fet per Oslo i Honolulu. AixĆ­ que desprĆ©s de reservar els vols vaig buscar allotjaments i maneres d’anar des de Toronto a les Cascades del NiĆ”gara.

A Toronto, que pensava que acabaria reservant en un hostel, vaig trobar una habitaciĆ³ privada per uns 20ā‚¬ la nit en una casa particular perĆ² que era com un hotel, doncs els propietaris no hi vivien i totes les habitacions estaven llogades. El bany era compartit perĆ² l’habitaciĆ³ era gran i amb un llit de matrimoni.

A DublĆ­n no vaig tenir mes opciĆ³ que reservar un llit en una habitaciĆ³ compartida de 25 persones i a mes mixta. A DublĆ­n nomĆ©s hi estaria un nit per lo que li vaig donar mes importĆ ncia a la ubicaciĆ³ que al preu o la comoditat. Aquest hostel estava al centre de la ciutat, a prop de tot arreu, per lo que els dos dies que hi estaria els podria aprofitar molt mes. El preu era de 18ā‚¬ la nit amb esmorzar inclĆ²s i molt bones instalĀ·lacions.

En aquest punt, el mes urgent que havia de fer era preparar l’itinerari per MalĆ isia i reservar-hi els allotjaments. Quedaven menys de dos mesos per l’inici del viatge i volia deixar el mĆ xim de coses reservades o almenys planejades. Preparar l’itinerari implicava moltes hores de cerca, recopilaciĆ³ i organitzaciĆ³ d’informaciĆ³.

Per a cada paĆ­s es tractava de primer buscar els llocs mes interessants per veure i les ciutats on passar-hi almenys una nit. DesprĆ©s per a cada lloc buscar-ne els detalls i la forma d’arribar-hi. I finalment reservar els transports i els allotjaments. MalĆ isia va ser el paĆ­s que mes temps hi vaig dedicar, de fet, el mateix dia que marxava estava reservant un dels allotjaments de MalĆ isia.

El fet de passar-hi poc mes de dues setmanes va fer que haguĆ©s de descartar algun lloc o optimitzar els trajectes per aprofitar mes el temps. A mes, a diferĆØncia de TailĆ ndia on el trajecte mes llarg el faria en aviĆ³, a MalĆ isia tots els trajectes serien amb ferri o bus. Finalment, l’itinerari escollit fou: Georgetown, Cameron Highlands, Selva Taman Negara, Melaka i Kuala Lumpur. D’aquesta manera veuria ciutats histĆ²riques, selves milĀ·lenĆ ries i la capital de les Torres Petronas.

Algun dels trajectes el vaig poder reservar abans de marxar, com per exemple els trajectes de Georgetown fins les Cameron Highlands i d’allĆ  a la selva de Taman Negara. Aquests trajectes s’acostumen a fer amb agĆØncies que tenen furgonetes amb una capacitat de 10 persones ja que no hi ha trens o lĆ­nies de bus regulars. Coma curiositat, el trajecte fins la selva es faria en part pel riu. Serien quasi 3 hores navegant pel riu enmig de la selva veient bĆŗfals i micos.

En aquest punt ja tenia bona part de les reserves de transports i allotjaments fetes a excepciĆ³ de MalĆ isia que encara em quedava reservar alguna cosa. Quedava una setmana per marxar que la vaig dedicar a recopilar mes informaciĆ³ de cada lloc on aniria. Moltes d’aquestes coses es poden anar fent durant el viatge, perĆ² sempre Ć©s mes cĆ²mode fer-ho a casa amb una pantalla mes gran i sense haver de perdre temps del viatge. De la mateixa manera era important recopilar consells d’altres viatgers, recomanacions de seguretat i fins i tot aspectes culturals que si no es coneixen poden arribar a representar un greu problema, sobretot a paĆÆsos asiĆ tics on son culturalment molt diferents als europeus. Tots aquests tips s’han d’anotar igual que la informaciĆ³ prĆ²pia de cada lloc i llegir-ho tot abans d’arribar.

Pel que fa a la preparaciĆ³ de l’equipatge, aquest seria prou fĆ cil i lleuger ja que suposadament no estaria en llocs freds, per lo que portaria com a molt un jersei i un abric, la resta samarretes curtes. Aquest ja era el tercer viatge llarg i sol que feia per lo que ja tenia una llista feta de l’equipatge a portar i que havia anat perfeccionant cada vegada que tornava d’un viatge, eliminant aquelles coses que no havia utilitzat i anotant les que no havia portat perĆ² si m’haurien fet falta.

A part de la roba, hi havia certes coses que ocupaven i pesaven perĆ² que per mi eren imprescindibles, com per exemple el portĆ til o l’escalfador elĆØctric junt amb una tassa plegable per poder-me prendre un bon cafĆØ cada matĆ­ independentment d’on passi la nit.

El mĆ xim que podia portar per tal de no haver de facturar mai, era una maleta de cabina i una motxilla amb un pes total de 10kg. L’espai ja no era cap problema per mi, el problema era el pes ja que nomĆ©s la maleta buida i el portĆ til ja pesaven quasi 4kg. De fet sempre em passava almenys un quilo perĆ² mai m’havien fet facturar per aixĆ², en molts casos perquĆØ no em pesaven l’equipatge i en altres, sobretot amb Norwegian, perquĆØ el sobre-pes era molt petit.

En qualsevol cas em passava quasi una setmana preparant l’equipatge per tal que tot entrĆ©s a la maleta i que no superĆ©s els 10kg, deixant coses o substituint-les per altres similars perĆ² de menys pes, com per exemple el pot de vidre de cafĆØ soluble que el canviaria per uns sobres.

Un altre dels preparatius que tambĆ© hi dedicava alguns dies, era tot allĆ² relacionat amb el material digital que portaria al portĆ til i tota la polĆ­tica de cĆ²pies de seguretat que faria d’aquest material i del nou que anĆ©s generant durant el viatge, ja fossin relacionats amb la feina o amb el viatge, com les fotos.

Com a programador, vull tenir la possibilitat de poder treballar si aixĆ­ ho vull o ho necessito, per lo que el primer que feia era guardar tots els arxius relacionats amb aquells projectes que tenia a mitges a Google Drive. Tots aquests arxius eren poc pesats i no hi havia cap problema d’espai a Google Drive. El tema de les fotos fetes durant el viatge ja era diferent, doncs aquestes si que podrien arribar a pesar mes que l’espai disponible a Google Drive per lo que havia de preparar el portĆ til per fer el mes fĆ cil possible poder fer cĆ²pies de seguretat de totes les fotos a un servidor remot que utilitzo per les proves de les aplicaciones que desenvolupo, perĆ² que a mes podia utilitzar com a servidor de backup’s, doncs l’espai que allĆ  hi tenia era virtualment ilĀ·limitat a diferĆØncia dels 17GB que tenia a Google Drive dels quals ja en tenia 12 d’ocupats.

El que normalment sempre deixo pel final i que no hauria de fer, Ć©s tot el tema de visats. AixĆ² normalment Ć©s el que s’ha de fer primer, fins i tot abans de reservar els vols. En certs casos et demanen el nĆŗmero de vol, per lo que potser si que Ć©s necessari tenir ja el vol reservat, perĆ² en altres casos, sobretot en aquells paĆÆsos en quĆØ hi hagi possibilitats que et deneguin el visat, sempre Ć©s millor fer-ho lo primer de tot i no reservar res fins que t’hagin autoritzat a viatjar al paĆ­s.

En aquest cas cas, dels 7 paĆÆsos que visitaria, havia de demanar visat en dos: EUA i CanadĆ . Per persones amb nacionalitat espanyola el que demanen no Ć©s un visat com a tal sinĆ³ una simple solĀ·licitud que a menys que tinguis antecedents penals o alguna cosa rara, l’acceptaciĆ³ Ć©s automĆ tica desprĆ©s d’omplir un formulari i pagar una taxa que pot ser d’uns 15ā‚¬. Vaig solĀ·licitar-ho per tots dos paĆÆsos i en tots dos casos la meva solĀ·licitud va ser acceptada de forma automĆ tica.

I amb tots els vols i la majoria d’allotjaments reservats, amb l’equipatge preparat i amb tota la informaciĆ³ de les reserves i dels diferents llocs a visitar ben guardada, arribava el dia 27 de maig de 2019, dia en quĆØ iniciava la meva primera volta al mon en un vol de Vueling amb destinaciĆ³ Oslo.

El vol sortia pel matĆ­ per lo que cap a les 14h ja estava al tren exprĆ©s que connectava l’aeroport d’Oslo amb el centre de la ciutat. El bitllet costava uns 15ā‚¬ i es podia pagar amb targeta a la prĆ²pia terminal de l’aeroport. De fet tot a Noruega es pot pagar amb targeta, literalment no vaig utilitzar efectiu per a res, tot pagat amb targeta. L’avantatge d’aixĆ² Ć©s el poder evitar els comissions dels caixers automĆ tics al retirar efectiu o fer un canvi de divisa en una casa de canvi. Jo anava amb la targeta Revolut que aplica el tipus de canvi oficial per lo que a Noruega no vaig pagar ni un cĆØntim en comissions per canvi de divisa.

Assegut en aquell tren em va sorprendre el paisatge tant verd de Noruega i el silenci i educaciĆ³ general en el tren. Anava ple de passatgers perĆ² el silenci era absolut. La Noruega verda i educada.

PerĆ² mes sorprenent em va resultar apreciar que un cop arribat al centre de la ciutat i sortir al carrer, el silenci allĆ  prĆ cticament tambĆ© era absolut. No tan sols ningĆŗ cridava, sino que la majoria de cotxes eren elĆØctrics i per tan silenciosos. Caminar pels carrers plens de gent i cotxes d’Oslo en un silenci quasi absolut Ć©s com a poc molt sorprenent i fins i tot desconcertant. AixĆ² si, t’hi acostumes rĆ pid i desprĆ©s costa acostumar-se a ciutats normals amb el seus sorolls.

I el transport pĆŗblic no tan sols era silenciĆ³s sino tambĆ© gratuĆÆt. Vaig haver d’agafar nomĆ©s un tramvia per poder arribar al hostel. Eren prop de les 17h quan hi arribava i per fi m’instalĀ·lava al primer allotjament d’aquella volta al mon de 3 mesos.

L’habitaciĆ³ l’havia de compartir amb 24 persones mes perĆ² les instalĀ·lacions eren molt bones, des dels banys fins a la cuina passant pels menjadors o sales comunes. Tot era gran i mai donava la sensaciĆ³ d’estar ple de gent. A mes tothom era molt amable i respectuĆ³s amb els altres, per lo que a partir de les 21h ningĆŗ obria la llum, de fet crec que la llum de l’habitaciĆ³ mai la vaig veure encesa.

A mes, en aquella ĆØpoca es donava el fenomen del sol de mitjanit, Ć©s a dir, que sent quasi les 12 de la nit el sol encara mig ilĀ·luminava els carrers i l’habitaciĆ³, per lo que la llum encara feia menys falta. De fet un dia vaig estar passejant pel carrer fins passades les 23h per tal de gaudir d’aquella mig clarĆ³ solar deguda a la latitud a la que em trobava.

Els 3 dies a Oslo van anar molt be tot i haver de comprar el menjar en el supermercat mes econĆ²mic del paĆ­s i passar una mica de fred, doncs tot i que portava una jaqueta, aquesta no era prou pel fred que feia a Oslo tot i ser a principis de juny. El menjar sempre el comprava en aquests supermercats, el portava al hostel i allĆ  menjava mirant notĆ­cies al portĆ til, doncs les taules eren enormes i amb endolls ben a prop per poder connectar el que fes falta. Realment vaig quedar ben content amb el hostel i amb Oslo, doncs hi arribava convenƧut que em gastaria molt perĆ² finalment no em vaig gastar ni 30ā‚¬ al dia contant allotjament, menjar i transport. Hostel, supermercats i transport gratuĆÆt o caminant era tot el que feia falta per passar uns dies en un dels paĆÆsos mes cars del mon sense arruinar-te.

Al cap de 3 dies tocava agafar el bus que casualment passava a 5 minuts caminant del hostel i que per uns 20ā‚¬ portava fins a l’aeroport per poder fer el primer trajecte llarg del viatge fins a Bangkok. Serien 12 hores de vol i el primer que faria a ƀsia. Aquesta era la millor opciĆ³ tot i ser una mica cara, doncs el tren encara em sortiria mes car i sobretot em comportaria mes temps i mes trasllats.

A l’aeroport hi vaig arribar be perĆ² allĆ  vaig haver d’esperar quasi 5 hores mes del previst per un endarreriment del vol. En aquell moment es va fer na mica pesat perĆ² va valdre la pena grĆ cies a les indemnitzacions que les aerolĆ­nies han de cumplir dins la UE. En aquest cas 600ā‚¬ de compensaciĆ³. Cal tenir en compte que aquest vol em va costar 160ā‚¬, per lo que em van pagar quasi 4 vegades el preu del bitllet per estar 5 hores esperant a l’aeroport.

AllĆ  mateix a la terminal vaig dinar una amanida de pollastre preparada que havia comprat en aquells supermercats tant barats i que esperava menjar-me a l’aviĆ³, perĆ² que degut a l’endarreriment em vaig menjar abans d’embarcar.

Tot i l’endarreriment, Norwegian no va deixar passar les seves polĆ­tiques d’equipatge i va fer el que sempre fa, pesar tots els equipatges de cabina abans d’embarcar. El meu pesava 11,50kg perĆ² em van deixar passar ja que dins hi portava la jaqueta i algo de menjar, coses que si treia i em posava a sobre segurament baixarien el pes total fins als 10kg. PerĆ² altres van haver de pagar uns 60ā‚¬ per facturar l’equipatge que es passava de pes, de fet alguns portaven fins a 20kg!

El vol va anar be tot i no donar-nos ni un got d’aigua de cortesia encara que fos per l’endarreriment. Per cert, que al compensaciĆ³ de 600ā‚¬ me la van donar perquĆØ jo la vaig demanar, dubto que ho haguessin fet si no ho haguĆ©s demanat expressament.

A TailĆ ndia queia un xĆ fec com pocs havia vist. Eren quasi les 13h quan sortia de la terminal per anar a fumar veient la cortina d’aigua que queia i pensava que potser no aniria prou preparat per abrigar-me be, perĆ² un cop fora el cop de calor en tota la cara va ser brutal. De lluny semblava que haguĆ©s de fer molt de fred perĆ² en canvi feia molta calor amb una alta humitat que encara accentuava mes la sensaciĆ³ de calor. De fet no vaig tardar ni 5 minuts en comenƧar a suar tot i l’aigua que queia. Era l’inici de 27 dies sense parar de suar.

Al mateix aeroport vaig agafar el tren que em portaria fins al centre de Bangkok on agafaria un bus que em deixaria a uns 10 minuts caminant de l’hotel. Tot el trajecte seria d’almenys 1 hora i mitja i no sortiria per mes de 2ā‚¬, doncs el tren costava 1,20ā‚¬ i el bus menys de 0,50ā‚¬. AixĆ² si en algun moment no em veia obligat a agafar un taxi per haver-me perdut i no entendre’m ni amb els locals ni amb els cartells. Tenia tots els mapes descarregats i l’app Moovit per lo que en principi no tindria cap problema per moure’m amb transport pĆŗblic.

TailĆ ndia era un dels paĆÆsos a visitar on menys podria utilitzar la targeta per a pagar, per lo que tocava aconseguir efectiu amb el cost en comissions que aixĆ² suposa. De totes maneres, si les coses es fan be, aquestes comissions poden arribar a ser tant baixes com del menys de l’1%.

D’entrada vaig treure diners del caixer automĆ tic que hi havia a la terminal. Vaig retirar 3000 bats (85ā‚¬) per poder passar almenys un parell de dies abans de trobar una manera mes econĆ²mica d’obtenir efectiu, doncs el caixer cobrava 220 bats de comissiĆ³. En aquell moment encara no ho sabia perĆ² la comissiĆ³ del caixer era exactament la mateixa fos quina fos la quantitat d’efectiu retirat, per lo que hauria estat millor retirar 5000 bats que era el mĆ xim que permetia el caixer per tal que la comissiĆ³ fos en termes relatius mes baixa. traient 3000 bats aquella comissiĆ³ m’havia suposat el 7%, una barbaritat tenint en compte que la meva aspiraciĆ³ era no passar del 3%. AixĆ² si, aquesta era la primera vegada i mica en mica ja ho faria millor arribant a pagar realment molt poc pels canvis de divisa.

En el tren em va sorprendre la quantitat de rius, canals i llacs que hi ha pel mig de Bangkok. Mes tard ho apreciaria des de terra perĆ² ara ho podia veure des d’aquella via elevada de tren.

El bus ja em va costar mes de trobar. Anava amb el GPS i Moovit i vaig preguntar a l’estaciĆ³ de tren on vaig arribar, perĆ² tot i aixĆ­ em va costar trobar la parada del bus ja que no estava senyalitzada. Era a la sortida d’uns rotonda amb un trĆ nsit brutal. Un senyor molt ben vestit em va ajudar a trobar la parada, de totes maneres segurament era d’aquells que desprĆ©s intentar estafar als turistes, perĆ² en qualsevol cas amb mi ni tan sols ho va intentar, no sĆ© si perquĆØ ja va veure que amb mi no podria o perquĆØ al final li vaig caure be. La qĆ¼estiĆ³ Ć©s que vaig estar quasi una hora sota la pluja esperant al bus en un lloc que ni tan sols semblava una parada de bus.

Fins i tot vaig anar a preguntar a una mototaxi quant em costaria fins l’hotel, a lo que em va respondre 450 bats. Eren uns 12ā‚¬ i no estava disposat a pagar-los tan sols arribar. NomĆ©s agafaria un taxi quan no tinguĆ©s mes remei, i ara, tot i plovent i estar realment cansat, encara podia aguantar una estona mes.

Quan una altra mototaxi ja m’estava a punt de convĆØncer-me per portar-me a mi i la meva maleta en aquella merda de moto, per fi va aparĆØixer el bus. Com tots els que circulaven per allĆ  era un bus atrotinat perĆ² molt barat, menys de 0,50ā‚¬ i que em va portar fins a la Cort Suprema de TailĆ ndia des d’on hauria de caminar uns 10 minuts fins l’hotel.

Cap a les 17h per fi arribava al primer hotel asiĆ tic on dormiria, deixava les coses, comprava aigua ben freda i sortia a donar la primera volta ja sense equipatge per Bangkok. Caminava una mica pels voltants de l’hotel que era en una zona de vianants amb molts locals nocturns i al costat de Khao San Road, un dels carrers mes famosos de Bangkok, perĆ² a la vegada prop d’una gran avinguda amb tot tipus de botigues i restaurants. La veritat Ć©s que estava molt ben ubicat.

Vaig entrar a un dels restaurants d’aquella avinguda, a un on hi havia els preus ben visibles a fora. Vaig demanar un dels plats que no sabia ben be que era perĆ² que semblava espaguetis amb carn, verdures i altres coses que no sabia. En qualsevol cas era forƧa bo i tot plegat no em va costar ni 2ā‚¬. Aquest era el primer Ć pat en terres asiĆ tiques i el millor va ser l’acomiadament de la camarera, que va ser el tĆ­pic gest que fan els tailandesos amb els palmells de les mans units i abaixant el cap en forma de reverĆØncia. un gest tĆ­pic tailandĆØs que em va fer molta grĆ cia de veure quasi en la meva primera interacciĆ³ amb un local.

No eren ni les 19h quan anava a dormir mort de son, cosa que em faria durar el jetlag quasi 4 dies. Em despertava cap a les 3 de la matinada, escrivia el diari, em prenia un cafĆØ, preparava l’itinerari pel dia i sortia de l’hotel cap a les 7 del matĆ­ aprofitant que la calor encara es podia soportar. Alguns dies esmorzava un plat d’arrĆ²s amb carn com un local mes en algun lloc ambulant dels molts que hi havia. Amb 3 hores donant voltes m’havia begut literalment dos litres d’aigua i ja no aguantava la calor quan encara no eren ni les 10 del matĆ­. Normalment el que feia era tornar a l’hotel, dutxar-me, descansar i tornar a sortir, tot i que alguns dies em quedava dormint a l’hotel per la tarda i sortia quan el sol ja s’amagava per no morir de calor, per aixĆ² molts dies arribava a l’hotel a les dues de la matinada desprĆ©s de veure la festa de Khao San Road que em quedava a 3 minuts caminant de l’hotel i fins i tot un dia a Soi Cowboy, la zona vermella de Bangkok tot i que aquell carrer ja em quedava a quasi dos hores caminant, trajecte que efectivament vaig fer caminant per anar-hi perĆ² en bus per tornar.

Entre l’horari distorsionat que ja portava i la calor que feia durant tot el dia, vaig sortir per Bangkok mes durant els matins i les nits que durant la resta del dia. En qualsevol cas TailĆ ndia Ć©s un paĆ­s molt segur i no tenia cap por de caminar per qualsevol barri de Bangkok a les dues de la matinada.

Mentre era a Bangkok un dia vaig anar a Lopburi, ciutat coneguda pels centenars de micos que hi ha pels seus carrers, on hi vaig arribar amb tren desprĆ©s d’un trajecte d’unes 4 hores. Els trens son antics perĆ² almenys hi ha una xarxa ferroviĆ ria mĆ­nimament decent que permet fer alguns desplaƧaments de forma forƧa barata.

Pel que fa a la ciutat, i tot i saber que estaria plena de micos, l’impacte al veure la zona on mes n’hi ha va ser brutal. S’enfilaven pels edificis, entraven a les cases i alguns fins i tot s’encaren a la gent que te menjar a les mans i no els en donen. Crec que aquest tema se’ls estĆ  anant de les mans. Fins i tot un se’m va tirar a sobre des d’un balcĆ³ i em va estirar la motxilla amb tota la intenciĆ³ de robar-me-la. Per sort la duia ben agafada i desprĆ©s d’encarar-se’m uns segons, va marxar.

La tornada va ser llarga perĆ² finalment vaig arribar a l’hotel, doncs un cop a l’estaciĆ³ de Bangkok em va costar molt trobar el bus que em podria deixar prop de l’hotel i que ja havia mirat abans de marxar. Tant em va costar que desprĆ©s d’esperar 30 minuts a la parada per on suposadament havia de passar, vaig decidir tornar a peu fins l’hotel, un trajecte de mes de dues hores i quan ja quasi eren les 22h. En qualsevol altra ciutat hauria agafat un taxi, perĆ² a Bangkok, amb lo interessant que resulta caminar pels seus carrers i lo segura que Ć©s tota la ciutat, no vaig tenir cap problema per caminar per llocs completament desconeguts per a mi, entre ells Chinatown, a aquelles hores de la nit. No tenia Internet per utilitzar Moovit perĆ² si els mapes per poder anar caminant on volguĆ©s, aixĆ­ que amb paciĆØncia i un parell d’ampolles d’aigua vaig arribar a l’hotel quasi a la 1 de la matinada.

Un altre dels dies que vaig estar a Bangkok vaig anar al famĆ³s mercat de Mae Klong que estĆ  just sobre unes vies de tren que son totalment operatives, Ć©s a dir, el tren passa per allĆ  vĆ ries vegades al dia. Tot va comenƧar quan l’ajuntament de la ciutat volia construir l’estaciĆ³ de tren just on era el mercat ja que era la millor zona per tal de no demolir molts edificis. PerĆ² els venedors van avisar que no marxarien i efectivament no van marxar tot i que les vies les varen fer creuant tot el mercat fins arribar a l’estaciĆ³ que estĆ  just on acaba el mercat. Ni l’ajuntament ni els venedors van cedir per lo que finalment tan el tren com el mercat van seguir funcionant tots dos al mateix lloc.

El resultat de tot plegat Ć©s simplement impressionant, dons en un moment donat sona una sirena i els venedors comencen a plegar els seus toldos i a enretirar una mica alguna de les caixes amb els productes a la venda. I de sobte apareix el tren que sembla que s’ho hagi d’emportar tot per davant perĆ² que com s fos mĆ gia, passa just pel mig de totes les botiguetes i caixetes sense tocar-ne cap i arribant a l’estaciĆ³ que estĆ  al final del mercat. Ɖs quelcom increĆ­ble.

AllĆ  hi vaig arribar amb un servei de furgonetes que feien la funciĆ³ de busos regulars de llarga distĆ ncia que portaven uns 10 passatgers a diferents destinacions fora de Bangkok. Sortien d’una estaciĆ³ al nord-est de la ciutat a la que hi vaig arribar en bus. En aquest, cas el trajecte fins a Mae Klong era d’uns 100 quilĆ²metres i val molt la pena d’anar-hi.

Al cap de poc mes d’una hora arribĆ vem a la ciutat del mercat, caminava uns 10 minuts i per fi veia la via de tren en un pas a nivell completament envoltada per les botigues del mercat. La via feia, literalment, de caminet perquĆØ els clients poguessin veure les botiguetes, i totes estaven d’alguna manera tocant la via. En aquell moment em semblava mentida que per allĆ  hi passĆ©s un tren vĆ ries vegades al dia.

Vaig haver d’esperar mes de 3 hores a quĆØ passĆ©s el prĆ²xim tren, perĆ² l’espera va valdre la pena. Quan faltaven uns minuts per l’hora ja tots els turistes, que Ć©rem mes que compradors i venedors, vam anar prenent posicions, sobretot els xinesos, que n’hi havia desenes. Finalment, un senyor feia sonar un xiulet i en pocs segons apareixia el tren a uns 10 km/h obrint-se camĆ­ enmig de totes aquelles paredes, toldos i caixes a terra. Els venedors apartaven en l’Ćŗltim moment aquelles caixes o toldos que eren enmig del camĆ­ del tren, de tal manera que el tren podia passar sense tocar res perĆ² a escassos centĆ­metres de tot. La precisiĆ³ era brutal.

Una altra de les sortides que vaig fer estant a Bangkok, va ser per a visitar el pont del Riu Kwai, mes famĆ³s per la pelĀ·lĆ­cula que per la tragĆØdia que amaga, doncs es calcula que hi van morir unes 200.000 persones. Per veure’l vaig anar fins la ciutat de Kanchanaburi, que quedava a unes 4 hores en tren. AllĆ  hi vaig passar una nit en un hotel que tenia 3 habitacions flotant sobre el riu, de fet fins i tot es movien lleugerament, un moviment perfecte per a dormir.

Vaig voler passar una nit en aquella ciutat per poder agafar el tren que circula per un dels trams de via mes perillosos, o almenys espectaculars, que he vist mai. PerĆ² aixĆ² no ho vaig poder fer ja que els horaris d’aquell tren i el que jo havia d’agafar per tornar a Bangkok l’endemĆ , no eren compatibles. O feia una cosa o l’altra, una llĆ stima. PerĆ² el que si que vaig fer va ser creuar el pont sobre el riu Kwai on vaig tenir l’oportunitat de xerrar una estona amb un grup de monjos budistes.

No sĆ© perquĆØ li vaig cridar l’atenciĆ³ al qui semblava el lĆ­der d’aquell grup, perĆ² en veure’m em va aturar i vam comenƧar a xerrar. Em va explicar que cada dia passaven per aquell pont per fer ofrenes pels 200.000 morts, fins i tot em va donar una espĆØcie de polsera per poder fer una ofrena jo tambĆ©, ofrena que vaig fer al mateix lloc del pont on ens havĆ­em aturat a parlat. Vam parlar de mi i del viatge i fins i tot dels toros a Espanya i com a ell li semblava quelcom pel que hauria de lluitar, per la seva aboliciĆ³, Ć©s clar. Van ser uns minuts de xerrada molt interessants i en els que vaig ser conscient de l’oberta que Ć©s la religiĆ³ budista i de lo diferent que Ć©s respecte d’altres que acostumen a ser mes propenses a l’adoctrinament. Els monjos budistes mai et pregunten per la teva religiĆ³, nomĆ©s s’interessen per la teva histĆ²ria personal i per qualsevol cosa que els puguis aportar, culturalment parlant.

Ja havia passat una nit a l’habitaciĆ³ flotant sobre el riu Kwai i tocava tornar cap a Bangkok on hi passaria un parell de dies mes abans d’agafar un vol intern per anar cap al sud del paĆ­s.

La tornada a Bangkok va anar be perĆ² em vaig encallar una mica per creuar un riu quan ja era a Bangkok. Creuar els rius de la ciutat no Ć©s tan fĆ cil com podria semblar. Hi ha ponts perĆ² estant molt allunyats entre ells i quasi que l’Ćŗnica manera de creuar Ć©s amb un ferri, que tampoc tenen parada a qualsevol punt de la vora del riu.

Vaig anar al punt on havia desembarcat en l’anada, perĆ² allĆ  em van dir que nomĆ©s desembarcaven, que l’embarcament era una mica mes avall. Doncs aixĆ² que semblava tant fĆ cil em va comportar 20 minuts ja que no era fĆ cil accedir a cada lloc a preguntar. I mentre buscava des d’on sortia el ferri, vaig veure quelcom que havia llegit perĆ² que encara no havia vist, que va ser l’obligaciĆ³ que te tothom d’aturar-se quan sona l’himne tailandĆØs per uns altaveus repartits pels carrers. Jo anava caminant amb la maleta quan de sobte vaig notar que un noi que caminava al meu costat i que estava saludant a un altre noi que venia de cara, es va aturar i va deixar de saludar. El noi que venia de cara va fer el mateix. Jo no sabia quĆØ passava perĆ² tambĆ© vaig fer el mateix fins que vaig sentir l’himne i aleshores vaig recordar que tothom havia de deixar de caminar. IncreĆ­ble!

Durant els dos dies que em quedaven a Bangkok vaig conĆØixer una mica mes la ciutat i fins i tot vaig visitar el llac urbĆ  mes gran d’ƀsia, que justament estĆ  a Bangkok i sembla literalment una illa enmig de Bangkok.

El llac estĆ  format per un meandre del riu de Bangkok que provoca que quedi una zona enorme quasi aĆÆllada i plena d’aigua i vegetaciĆ³, semblant mes uns aiguamolls que una part de Bangkok. de fet un cop estĆ s dins d’aquest meandre, sembla que hagis sortit de Bangkok, doncs el soroll desapareix, els edificis es perden darrere la vegetaciĆ³ i el trĆ nsit caĆ²tic i les milers de persones pel carrer desapareixent completament per deixar pas a una sola carretera per on hi circulen mes bicis que cotxes i on tothom es coneix com si fos un poble.

AllĆ , i degut a quĆØ hi ha mes aigua que terra ferma, hi ha el mercat flotant mes conegut de Bangkok. Les cases i els passos pels vianants es claven al fons d’aquell llac quedant tot rodejat per aigua. Miris on miris hi ha rius i canals per tot arreu.

Fins l’entrada de l’illa hi vaig anar en bus perĆ² un cop dins i fins al mercat ja vaig caminar tota l’estona, tardant quasi dues hores per arribar-hi. A mes desprĆ©s tocava fer el camĆ­ de tornada fins fora l’illa i desprĆ©s agafar un bus fins l’hotel. Va ser un dia llarg perĆ² molt aprofitat i vaig ser capaƧ de moure’m amb els busos i arribar fins al mercat sense connexiĆ³ a Internet.

Al cap de 6 dies de veure Bangkok i els seus voltants, tocava agafar l’aviĆ³ per comenƧar la ruta per les illes del su de TailĆ ndia. El vol sortia a les 8h i hi arribaria en bus sortint de l’hotel a les 5 del matĆ­. Si tot anava be hauria d’arribar a l’aeroport poc abans de les 7h, temps suficient per passar el control de seguretat ja que en principi no hauria de facturar. AixĆ² si, el pes mĆ xim era de 7kg per lo que segurament hauria de pagar l’excĆ©s de pes.

La cosa es va comenƧar a tĆ²rcer quan vaig perdre el bus que passava a les 5 del matĆ­. A la majoria de ciutats has de fer un gest als xofers de busos per tal que s’aturin a la teva parada. PerĆ² aixĆ² que en la majoria de casos no ha de ser mes que un lleuger aixecament de braƧ, a TailĆ ndia ha de ser prĆ cticament posar-te enmig de la carretera i que el xofer no tingui mes remei que atropellar-te si no s’atura. Per aquest motiu vaig perdre el bus de les 5 i que era el que tenia previst agafar. Encara estava al costat de l’hotel i ja eren les 5:40h quan agafava el segĆ¼ent bus que a sobre arribava amb 10 minuts d’endarreriment.

PerĆ² els problemes no havien fet mes que comenƧar. Des del primer dia que era a Bangkok ja havia notat que el GPS no funcionava tant be com a altres paĆÆsos europeus o americans. En certs moments la ubicaciĆ³ era inexacte o es perdia completament durant uns minuts. Fins aleshores aixĆ² no m’havia suposat un gran problema ja que havia anat en trens, molt mes fĆ cil de saber on baixar que en un bus, o be havia fet visites per Bangkok sense cap pressa, per lo que perdre’m una mica no era cap problema. PerĆ² ara havia de fer un transbord per agafar un segon bus que ja em deixaria a l’aeroport, i tenint en compte que ja anava amb el temps molt just, no podia perdre temps fent el transbord.

PerĆ² quan mirava el mapa de Moovit que m’indicava a quina parada baixar per agafar el segon bus, la ubicaciĆ³ va comenƧar a fallar fent que el punt que m’identificava sobre el mapa anĆ©s fent moviments bruscs amunt i avall resultant-me impossible saber si arribĆ vem a la parada on havia de baixar. I quan ja anava a preguntar a la revisaria del bus, de sobte vaig veure que el punt que identificava la meva ubicaciĆ³ va fer un salt i es va situar forƧa mes amunt que la parada on havia de baixar per agafar el segon bus, un segon bus que m’havia de portar fins l’aeroport des d’on sortia el meu vol al cap d’una hora.

Immediatament vaig preguntar a la revisora quan arribarĆ­em a la parada on havia de baixar, i ella sense saber anglĆØs, em va fer entendre nomĆ©s amb un petit gest de boca, que estava ben fotut. Ella no parlava anglĆØs perĆ² m’ensenyava la mĆ  oberta 3 vegades. Jo no l’entenia perĆ² m’estava dient 555. Una passatgera que ho estava escoltant i que parlava una mica d’anglĆØs, em va dir que havia de baixar ja i agafar el bus 555. El bus seguia circulant i per tan jo allunyant-me d’on hauria d’haver baixat. La noia, entenent la meva situaciĆ³, em va dir que l’acompanyĆ©s, fent-me baixar del bus juntament amb ella tan bon punt el bus es va aturar a la segĆ¼ent parada.

Ajudant-se del traductor del mĆ²bil, em va poder explicar que ara havia d’agafar des d’allĆ  mateix el bus 555, que no era el que hauria d’haver agafat perĆ² que tambĆ© arribava a l’aeroport. PerĆ² ella no tan sols havia baixat en aquella parada que no era la seva per assegurar-se que agafava el bus 555, sino que a mes ella tambĆ© va pujar a aquest bus per explicar-li al revisor la meva situaciĆ³ i que aquest m’Ā”avisĆ©s quan arribĆ©ssim a l’aeroport. La noia va estar dins el bus una parada per assegurar-se que arribaria a la meva destinaciĆ³ i va baixar a la segĆ¼ent parada. una noia a les 7 del matĆ­ que anava a treballar i que no em coneixia de res, va alterar el seu trajecte matinal cap a la feina per assegurar-se que jo arribĆ©s a l’aeroport. Va ser un gest extraordinari i d’aquells que et fan recobrar l’esperanƧa amb l’espĆØcie humana. Jo no sabia com donar-li les grĆ cies i ella va marxar amb el somriure caracterĆ­stic dels tailandesos. GrĆ cies a ella ja era al bus i ara nomĆ©s faltava arribar a temps per agafar el vol.

Per sort vaig arribar a la terminal 45 minuts abans de la sortida del vol. Vaig cĆ²rrer cap als mostradors pel tema de l’equipatge, doncs superava el lĆ­mit de 7kg, perĆ² un cop allĆ  nomĆ©s em van donar la targeta d’embarcament sense posar-me cap problema per l’equipatge. Perfecte, encara quedaven 35 minuts per la sortida del vol i ja ho tenia tot, fins i tot em vaig prendre el luxe de sortir a fumar un piti.

Amb tot, arribava a la porta d’embarcament quan ja estava oberta perĆ² en qualsevol cas podent embarcar quan ni una hora abans em semblava que seria impossible.

D’allĆ  anava fins a Krabi, una ciutat no massa turĆ­stica perĆ² que serveix d’enllaƧ entre Bangkok i les illes del sud, doncs te aeroport i hi surt un ferri cap a les illes del mar d’Andaman i una carretera que conecta fins la costa del Golf de TailĆ ndia des d’on surten ferris cap a les illes del golf.

Un cop a Krabi havia d’arribar fins al port i allĆ  agafar un ferri fins a l’illa de Koh Lanta, la primera illa a visitar i on hi passaria 4 nits. Aquest era dels pocs trajectes que no tenia reservat, doncs per Internet em va costar trobar-ne i segons deien al mateix aeroport de Krabi es podria agafar un bus fins al port.

AllĆ  em vaig intentar connectar a Internet per utilitzar Moovit i veure si hi havia busos regulars des de l’aeroport, perĆ² la connexiĆ³ era lenta i Moovit tampoc trobava cap opciĆ³. Aquell era un aeroport molt petit i on al pĆ rquing prĆ cticament nomĆ©s hi havia algunes furgonetes i un bus, que mica en mica van anar marxant i quedant tot plegat cada vegada mes buit.

A la terminal vaig veure uns stands d’agĆØncies de transports. Vaig preguntar i oferien la possibilitat d’anar fins a Koh Lanta nomĆ©s en furgoneta, doncs la mateixa furgoneta agafaria el ferri fins l’illa i em deixarien davant la porta de l’hotel. El preu era de 500 bats, uns 15ā‚¬, forƧa car tenint en compte que el vol que acabava d’agafar no m’havia costat ni 30ā‚¬. PerĆ² tenint en compte que ara hauria d’agafar 3 transports i que un d’ells hauria de ser un taxi (per arribar a l’hotel un cop a Koh Lanta) el sobre-cost ja no era tant exagerat i tot el trajecte seria molt mes rĆ pid, doncs no faria falta ni baixar d’aquella furgoneta.

Durant el trajecte per fi veia les caracterĆ­stiques illes tailandeses plenes de vegetaciĆ³ i les seves costes banyades per aquella aigua turquesa. Tot un paradĆ­s que per fi tenia davant els meus ulls.

Eren les 12 del migdia quan agafĆ vem el ferri per arribar a Koh Lanta. A la furgoneta hi anĆ vem unes 4 persones i el meu era l’hotel mes proper, per lo que vaig ser el primer en arribar. El primer que em va sorprendre en arribar va ser veure una mesquita just davant de l’hotel, el Lanta Orange House. En aquell moment encara no ho sabia perĆ² l’illa de Koh Lanta era de majoria musulmana.

Vaig entrar a l’hotel que semblava una casa particular reconvertida, aixĆ² si, forƧa gran. A la planta baixa hi vivien els propietaris i a la planta de dalt hi havia les habitacions, 4 concretament. Tenia poques habitacions perĆ² cada una era molt gran.

A la mateixa entrada de la casa hi havia la recepciĆ³ i desprĆ©s de dir un “hello” va aparĆØixer una dona gran tambĆ© musulmana. De seguida va aparĆØixer la que semblava la filla i que parlava anglĆØs, vestida amb un vel negre que li cobria tot el cos igual que la seva mare. Mentre totes dues m’atenien, va aparĆØixer el que semblava el marit de la dona i desprĆ©s de saludar va anar directament al sofĆ . L’habitaciĆ³ costava 250 bats la nit, uns 7ā‚¬, i tenia fins i tot nevera. Vaig haver d’anar a treure diners a un caixer a uns 100 metres de l’hotel ja que nomĆ©s acceptaven efectiu, i un cop pagat, em vaig instalĀ·lar.

L’habitaciĆ³ tenia bany propi, nevera, microones i fins i tot tasses per fer el cafĆØ. PrĆ cticament tots els serveis de l’illa estaven en aquella carretera per la que havĆ­em vingut amb la furgoneta i a la que donava l’hotel. Era una carretera estreta amb un carril per cada sentit i que quedava a escassos 50 metres de la platja. La resta de l’illa estava quasi deshabitada. Tenia tot el que podia necessitar a pocs metres de l’hotel perĆ² si caminava 5 minuts illa endins em trobaria quasi sol en una illa encara poc explotada pel turisme.

El que no m’esperava eren els cĆ ntics periĆ²dics que venien de la mesquita i que se sentien a desenes de metres de distĆ ncia, aixĆ­ com el fenomen meteorolĆ²gic del MonsĆ³, que va provocar fortes i ininterrompudes pluges durant 3 dels 4 dies que vaig passar a l’illa.

Per la resta va ser un lloc perfecte on gaudir de platges i postes de sol paradisĆ­aques sense haver de patir les aglomeracions de turistes que hi ha en altres illes, sense anar mes lluny a les prĆ²ximes que aniria jo al Golf de TailĆ ndia. En aquesta banda del paĆ­s el clima era molt diferent al del golf per lo que aquĆ­ els turistes Ć©rem molts menys. A mes Koh Lanta Ć©s una de les illes menys conegudes per lo que prĆ cticament sempre passejava enmig de locals que poca relaciĆ³ tenien amb el turisme.

Cada tarda creuava la carretera per anar a la platja i gaudir allĆ  d’unes postes fantĆ stiques tot i que normalment quedaven mig tapades pels nĆŗvols, perĆ² en qualsevol cas trobar-se sol en aquelles platges de palmeres i sorra blanca era tot un luxe que pocs podien dir. AixĆ² si, aquĆ­ ja es notava una mica el sobre-cost que tenien molts dels productes per ser mes costosos de portar fins allĆ  i per les poques botigues que hi havia a l’illa.

La carretera per on transcorria quasi tota la vida de l’illa era l’Ćŗnica que estava asfaltada, la resta eren camins de sorra. AixĆ­ que quan explorava l’illa, tan sols havia de caminar 10 minuts allunyant-me de la carretera per quedar completament aĆÆllat de la civilitzaciĆ³ i quedar rodejat per una vegetaciĆ³ exuberant, espectacular i molt desconeguda per a mi, doncs molts dels arbres que s’hi podien veure no els havia vist mai abans. Semblava mentida poder trobar a TailĆ ndia una illa com aquella.

Al cap de 4 dies tocava tornar a Krabi, on havia arribat amb aviĆ³, i allĆ  agafar un bus que em portaria fins l’altra costat del paĆ­s. Aniria des de l’oest, el Mar d’AndamĆ”n, a l’oest, al Golf de TailĆ ndia, on dormiria en 3 illes diferents, les mes importants del golf. El bus+ferri des de Krabi a Koh Tao ja els tenia reservats des d’abans del viatge, perĆ² no el transport per arribar fins a Krabi, doncs volia estar a l’illa per saber quina era la millor opciĆ³. AixĆ­ que un dia abans de marxar vaig reservar una furgoneta que anava passant pel llarg d’aquella Ćŗnica carretera asfaltada de l’illa recollint els passatgers, agafaria el ferri i ens deixaria al lloc indicat de Krabi. Era una espĆØcie de taxi colĀ·lectiu, prĆ cticament l’Ćŗnic tipus de transport de Koh Lanta.

Un cop a Krabi, abans d’agafar el bus cap al Golf de TailĆ ndia, passaria una nit en un petit apartament ja que no podia coordinar l’horari de la furgoneta que m’havia portat des de Koh Lanta amb el del bus fins al golf en el mateix dia, ja que el bus sortia cap a les 7 del matĆ­.

Vam arribar a Krabi al cap d’unes dues hores i el xofer em deixava a pocs metres de l’apartotel. Era una espĆØcie d’habitaciĆ³ gran amb nevera, cafetera, microones, TV i bany propi. Una de les habitacions mes equipades de tot el viatge perĆ² on nomĆ©s hi passaria aquella tarda i nit per veure una mica Krabi i marxar de bon matĆ­ cap al golf.

Vaig deixar l’equipatge i vaig sortir immediatament a buscar algun lloc on dinar. Eren quasi les 14h i la intenciĆ³ era dinar, descansar una mica i cap a les 17h sortir a passejar per Krabi. Ben a prop de l’hotel vaig passar per davant d’un restaurant on de cara al carrer hi tenien una graella amb el que a MĆØxic anomenen mojarras, una espĆØcie de daurades fregides que estan realment bones.

Va ser curiĆ³s perquĆØ des del dia anterior que pensava en menjar peix, quelcom que no acostumo a fer i menys en un viatge, perĆ² desprĆ©s de tants dies sense menjar-.ne em venia de gust i mes en un paĆ­s com TailĆ ndia, on n’hi tant i tant bo. Per aixĆ² quan vaig passar per davant d’aquell restaurant i vaig veure aquells peixos ben fregits en aquella graella, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar per preguntar, primer, quant costava, doncs aixĆ² sempre s’ha de preguntar abans de comprar, i desprĆ©s vaig entrar.

El plat costava 200 bats, quasi 6ā‚¬, molt barat perĆ² forƧa mes del que m’acostumava a gastar en un dinar. Tot plegat acompanyat d’arrĆ²s, amanida i salses picants, va resultar un dinar bonĆ­ssim que em va treure l’antull que portava des de feia dos dies.

DesprĆ©s de dinar vaig tornar a l’hotel on nomĆ©s volia descansar sense adormir-me, perĆ² va ser impossible, em vaig adormir unes dues hores per lo que entre dutxar-me i prendre un cafĆØ, ja eren les 18h quan sortia a explorar Krabi. Volia anar fins a un temple budista a uns quants centenars de metres d’alƧada des d’on es tenia una panorĆ mica fantĆ stica de tot Krabi, perĆ² se’m va fer tard i comenƧava a fer-se fosc, per lo que vaig decidir no anar-hi. En comptes d’aixĆ² vaig comprar menjar per sopar en un 7-eleven, pasta deshidratada i peix enllaunat bĆ sicament, i vaig tornar a l’hotel quan ja eren les 21h passades per sopar i dormir ja que l’endemĆ  a les 7 havia d’estar a l’agĆØncia contractada per anar a Koh Tao des d’on sortia el bus fins al port de Surat Thani.

L’endemĆ  a les 6:30h deixava l’hotel quan encara estava tothom dormint i caminava 30 minuts amb una calor ja insoportable fins l’estaciĆ³ des d’on sortia el bus, on vaig arribar-hi tant suat que el primer que em va dir la noia del mostrador va ser on estava el lavabo perquĆØ em netegĆ©s una mica. De fet em vaig canviar la samarreta i tot.

DesprĆ©s de xerrar una mica amb el xofer del bus, marxĆ vem cap a Surat Thani ben puntuals on hi arribĆ vem al cap d’unes dues hores. Tan bon punt baixĆ vem del bus, ja ens dirigien cap a la rampa que donava accĆ©s al ferri just allĆ  al costat. Tot molt rĆ pid i molt be.

El ferri ja era molt ple i semblava que nomƩs ens estaven esperant a les menys de 10 persones que havƭem arribat en aquell bus, doncs quan tots Ʃrem dins, de seguida va arrencar.

El ferri era un catamarĆ  gegant que anava rapidĆ­ssim, tot i aixĆ­ serien unes 4 hores de trajecte fins la primera de les 3 illes del Golf de TailĆ ndia que visitaria, Koh Tao, o mes coneguda com l’illa dels motxillers. Encara no ho sabia perĆ² aquella illa seria com un petit paradĆ­s del que em costaria marxar.

Primer fĆØiem una parada a l’illa veĆÆna de Koh Samui on hi aniria al cap d’un dies. Ara havia d’esperar a quĆØ arribĆ©s un altre ferri que ja em portaria fins a Koh Tao. En aquest segon ferri Ć©s on vaig conĆØixer dues noies que vaig sentir parlar catalĆ . Ja feia 3 setmanes que no escoltava ni catalĆ  ni castellĆ  i sentir-lo per primera vegada al Golf de TailĆ ndia em va fer forƧa ilĀ·lusiĆ³.

Cap a les 14h arribĆ vem a Koh Tao i nomĆ©s baixar vaig entendre perquĆØ se la coneixia com l’illa dels motxillers. Desenes de persones baixĆ vem d’aquell ferri i nomĆ©s jo anava amb maleta, la resta amb motxilla. Aquesta illa ja no era com Koh Lanta, aquesta era molt mes turĆ­stica i aixĆ² es notava nomĆ©s trepitjar el port, o vĆ ries persones oferien tours, taxis o el que fos. Jo vaig passar rĆ pidament per allĆ  al mig i vaig caminar els 20 minuts que hi havia fins l’hotel reservat.

El camĆ­ fins l’hotel era per un passatge de vianants que transcorria just al costat de la platja i segons Google Maps l’hotel era just en aquell passatge, per lo que estava literalment a 4 metres de la platja, una platja que per una altra banda permetia veure-hi la posta de sol. A mes en aquell passatge hi havia de tot, per lo que ja no em feia ni falta investigar massa la zona, tan sols sortir de l’hotel i caminar per aquell caminet.

El que miro quasi sempre primer a l’hora de reservar un allotjament, Ć©s el preu, per aixĆ² em vaig sorprendre tant quan vaig veure aquest, doncs tot i no costar mes de 10ā‚¬ la nit, les habitacions eren petits bungalows completament independents uns dels altres enmig d’un pati ple d’arbres i just tocant aquell passatge que donava a la platja. brutal!

Una de les primeres coses que em va cridar l’atenciĆ³ va ser la gran quantitat de cartells informant de que Koh Tao era una illa amb pocs recursos propis, per lo que era primordial estalviar aigua, reciclar i en general produir la menor quantitat possible de residus. Aquesta era una illa on tota la brossa generada l’havien de portar a la part continental per al seu processament igual que havien de portar-ne tota l’aigua que s’hi consumia, d’aquĆ­ la importĆ ncia de no malgastar-la. de fet, a la dutxa sortia un petit rajolinet d’aigua sense possibilitat d’augmentar-ne la potĆØncia. I la veritat Ć©s que tothom, tan residents com turistes, complien totes les normes al peu de la lletra.

DesprĆ©s d’instalĀ·lar-me i dutxar-me i quan ja eren les 15h, sortia a buscar un lloc on dinar. No em va costar massa, doncs en aquell passatge que separava l’hotel de la platja hi havia de tot, entre d’altres un lloc ambulant dels que a mi m’agraden, doncs son llocs mes pensats per locals que per turistes. Estava una mica amagat, apartat dels restaurants pels turistes i vaig demanar un Tai Mai per 60 bats, ni 2ā‚¬. Es tractava d’un bon plat d’arrĆ²s amb verdures i carn. DesprĆ©s vaig anar a descansar una estona al bungalow per anar cap a les 19h a la platja a veure la posta de sol.

Tot i ser una illa molt turĆ­stica, no es veia gens masificada. A aquella hora a la platja estava quasi sol i els restaurants que hi havia a la platja no estaven massa plens. Era realment agradable passejar per aquella platja mentre es ponia el sol enmig d’aquell ambient tant motxiller.

La resta de dies els vaig dedicar a explorar l’illa i anar a algun dels llocs mes emblemĆ tics, com a la que asseguren Ć©s l’illa mes fotografiada del mon i a la que hi vaig arribar desprĆ©s de caminar unes dues hores pel voral de la carretera principal de l’illa, doncs no hi havia massa mes camins pels quals anar.

Va ser una gran experiĆØncia passar aquells dies a Koh Tao veient cada dia la posta de sol al mar en una platja paradisĆ­aca i prĆ cticament deserta, gaudint del bon rotllo que hi regne a cada racĆ³ iamb l’alegria dels locals que et feien sentir com a casa. TambĆ© em fascinava l’alta consciĆØncia mediambiental que tenia tothom i el respecte en tots els aspectes que s’hi respirava. AixĆ² si, aquĆ­ Ć©s on mes gent espanyola vaig veure, quelcom que ja no m’agrada tant, doncs m’agrada anar a llocs mes remots o menys turĆ­stics.

En qualsevol cas una gran experiĆØncia que acabava el dia 15 de juny quan agafava un altre ferri per anar a l’illa veĆÆna, Koh Pha Ngan, l’illa de la famosa Full Moon Party que se celebraria al cap de dos dies i on evidentment volia assistir-hi.

A les 10 del matĆ­ anava cap al port per agafar un d’aquells ferris catamarans que mes que navegar quasi que volaven. En aquesta ocasiĆ³ anar caminant fins l’hotel no era una opciĆ³, doncs quedava a quasi 3 hores del port, per lo que tocaria agafar un taxi colĀ·lectiu, doncs aquests son els transports mes barats en aquestes illes.

Al cap d’unes dues hores arribĆ vem a Koh Pha Ngan i baixĆ vem unes 200 persones en manada cap on anava tothom, doncs crec que ningĆŗ sabia realment cap on caminava. Al cap de mig quilĆ²metre arribĆ vem al pĆ rquing dels taxis colĀ·lectius. CadascĆŗ pujĆ vem al que un noi ens anava indicant segons la nostra destinaciĆ³. Hi havia uns 10 taxis colĀ·lectius i cada un anava a un punt concret de l’illa. Vaig pujar al que em varen dir i en menys de 5 minuts ja estĆ vem camĆ­ a l’oest de l’illa, concretament a Secret Beach on havia reservat una habitaciĆ³.

PerĆ² la taxista es va liar i em va deixar uns 2 quilĆ²metres abans de l’hotel, doncs efectivament havĆ­em arribat a la zona que jo havia dit perĆ² l’hotel no era allĆ  mateix. El problema va ser que el GPS aquĆ­ simplement no em funcionava, gens, ni tan sols marcava cap lloc, per lo que no tenia mes remei que fiar-me i baixar allĆ , on efectivament hi havia un cartell que hi deia Secret Beach.

PerĆ² desprĆ©s de mirar-m’ho una estona em va quedar clar que allĆ  no era. DesprĆ©s de reiniciar el telĆØfon i provar diferents configuracions, va ubicar l’hotel durant uns segons i va ser aleshores quan vaig veure que estava a uns 2 quilĆ²metres mes enllĆ , seguint la carretera per la que el taxi havia continuat…

Sense pensar-m’ho dues vegades i veient que per aquella carretera no hi passava ningĆŗ, vaig agafar la maleta i vaig comenƧar a caminar. Entre els 40ĀŗC i les pujades i baixades de la carretera, vaig arribar a l’hotel al cap de quasi 45 minuts com si m’haguĆ©s dutxat amb roba. No recordava haver suat mai tant.

Finalment deixava la carretera per caminar uns 10 minuts mes per un camĆ­ que conduĆÆa directament a la platja, perĆ² just abans d’arribar-hi comenƧaren a aparĆØixer bungalows, botigues, un restaurant i un local de lloguer de motos. La zona era molt tranquilĀ·la, a primera lĆ­nia de mar i fins i tot molt discreta i en certa manera, amagada, potser d’aquĆ­ venia el nom de Secret Beach.

Em va costar una mica trobar l’hotel, doncs no hi havia cap edifici prĆ²piament dit sino que tot eren bungalows, terrasses i locals, res que semblĆ©s una recepciĆ³. Preguntant per allĆ  vaig descobrir que la recepciĆ³ de l’hotel estava mes enllĆ  d’una terrassa d’un restaurant i d’un petit espai on dues noies feien massatges tailandesos. Passant per una passarelĀ·la que literalment ja transcorria sobre el mar, s’arribava a una terrassa feta de fusta que tambĆ© quedava mig penjant sobre el mar i on efectivament hi havia la recepciĆ³ del Secret Beach Hotel.

El lloc ja m’havia agradat per les fotos que havia vist a Airbnb, perĆ² ara que era allĆ , alĀ·lucinava. Les fotos s’havien quedat curtes, i tot per uns 10ā‚¬ la nit. Aquell hotel, i a l’altra banda de la terrassa que acabava de creuar, hi havia una filera de 4 habitacions a primera lĆ­nia de platja. PerĆ² a mes tenia altres bungalows a uns 200 metres d’allĆ  des dels que es veia el mar perĆ² ja no des de primera lĆ­nia. Jo havia llogat un d’aquells perĆ² el propietari de l’hotel em va comentar que entre aquelles 4 habitacions de primera lĆ­nia n’hi havia una de lliure perĆ² que costava 150 bats mes, uns 4ā‚¬, que els bungalows que jo havia reservat i que costaven 300 bats la nit, uns 8,50ā‚¬. DesprĆ©s de veure l’habitaciĆ³ i el bungalow no m’ho vaig pensar mes de dos segons, vaig pagar la diferĆØncia i em vaig quedar a l’habitaciĆ³ a primera lĆ­nia de mar. A mes eren forƧa mes grans que els bungalows, perĆ² aixĆ² no em va fer decidir, el que em va captivar va ser la seva ubicaciĆ³.

Eren poc mes de les 14h quan m’instalĀ·lava a l’habitaciĆ³, em dutxava i anava a fer la primera exploraciĆ³ per la zona en busca d’un 7-eleven i un restaurant. Mirant Google Maps no veia cap 7-eleven mes a prop d’uns 10 minuts caminant, a la carretera per la que havia vingut, aixĆ­ que vaig anar cap allĆ . AllĆ  mateix tambĆ© hi havia un altre minisĆŗper i un parell de cases de canvi. Era com un petit punt de subministrament enmig d’aquella carretera deserta. Abans d’arribar allĆ , vaig trobar un restaurant familiar completament buit i una mica car per ser TailĆ ndia perĆ² dins de lo raonable tenint en compte que estava a Koh Pha Ngan.

Un plat similar a Bangkok m’hauria costat uns 70 bats (2ā‚¬), mentre que aquĆ­ em va costar 150 bats, uns 4ā‚¬, mes car del que buscava perĆ² tenint en compte que el restaurant mes proper a l’hotel semblava molt mes car i que allĆ  estava sol i amb unes vistes fantĆ stiques sobre el mar, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar a demanar el primer Ć pat en aquella illa. Al 7-eleven hi aniria desprĆ©s per comprar el sopar i menjar-me’l a l’habitaciĆ³ de cara al mar i mirant les notĆ­cies per Internet.

Per cert que aquest hotel tenia fibra Ć²ptica. Era la primera vegada que en un hotel al connexiĆ³ anava tant rĆ pid. de fet a la seva publicitat ja hi deien que era un lloc pensat per nĆ²mades digitals, amb espais per a treballar i, Ć©s clar, una bona connexiĆ³ a Internet.

Igual que a Koh Tao i Koh Lanta, aquĆ­ tambĆ© havia reservat l’hotel a la costa oest de l’illa per tal de poder veure la posta de sol al mar. AquĆ­ la diferĆØncia era que prĆ cticament la podia veure sense ni tan sols sortir de l’habitaciĆ³. FantĆ stic!

DesprĆ©s de descansar una estona a l’habitaciĆ³ vaig anar a passejar per la platja de davant l’habitaciĆ³ que semblava privada i que tambĆ© estava quasi buida. No sĆ© si era per l’ĆØpoca o pels llocs que escollia, perĆ² m’estava trobant ben pocs turistes a un paĆ­s tant turĆ­stic com TailĆ ndia. Aquella era una platja molt mes tranquilĀ·la que la de Koh Tao, que ja ho era, perĆ² aquesta fins i tot semblava mig privada o almenys sense una continuĆÆtat clara cap a la resta de platges de l’illa, per lo que la gent que estĆ vem allĆ  Ć©rem nomĆ©s els de l’hotel. Algun restaurant mes i local de massatges tailandesos era tot el que hi havia en uns 200 metres de platja. Un lloc ben tranquil sense nens, ni aglomeracions ni turistes borratxos. De fet, cap a les 22:30h fins i tot els restaurants ja havien tancat.

El meu objectiu principal en aquesta illa era anar a la Full Moon Party. Arribava a l’illa el dia 15 de juny i la festa era el dia 17. Tenia un dia sencer per saber ben be on es feia i com arribar-hi. Per sort no em va fer falta massa temps, doncs enmig de les habitacions i el restaurant, hi havia un local que semblava una agĆØncia de viatges i transports on a la porta hi havia un cartell on hi deia “Full Moon Party”. RĆ pidament vaig entrar-hi, vaig preguntar i efectivament el dia que es feia la festa sortia des d’allĆ  mateix una furgoneta cada 30 minuts en direcciĆ³ a la platja on se celebre la Full Moon Party. El preu per l’anada i la tornada era de 250 bats (7ā‚¬), molt mes barat del que m’esperava. Cal tenir en compte que la festa es feia, literalment, a l’altra punta de l’illa, a uns 30 minuts en cotxe, per lo que menys de 4ā‚¬ per trajecte era un preu mes que raonable.

Podria marxar cap a la festa a partir de les 18h i tornar fins les 6 del matĆ­. DesprĆ©s de carregar be el mĆ²bil i buidar-ne la memĆ²ria, em vaig canviar per a les 20h caminar els escassos 50 metres que separaven la meva habitaciĆ³ de l’agĆØncia per anar cap a la Full Moon Party.

Uns minuts abans d’arribar ja es veien desenes de persones donant voltes per la zona i, tot i que una mica tapada, tambĆ© es veia la lluna plena. Per fi era a la Full Moon Party, i el primer que em va sorprendre va ser veure tot el carrer que conduĆÆa a la platja plena de botiguetes on nomĆ©s hi venien cubells d’alcohol i prendes de roba taronges o verdes fluorescents ben adients per l’ocasiĆ³.

Ja hi havia centenars de persones per aquell carrer comprant roba i, sobretot, aquells cubells de platja plens d’alcohol. Jo em vaig comprar un de vodka i una cinta pel cap. Amb aquestes dues coses ja tenia tot el necessari per entrar a la platja de la festa, que Ć©s una platja pĆŗblica perĆ² que per entrar-hi per un lloc normal, cal pagar uns 5ā‚¬. Es pot evitar aquest pagament entrant per algun lloc entre hotels o arbusts, en qualsevol cas Ć©s una platja per lo que si es vol, es pot entrar sense pagar.

I un cop vaig arribar a la platja, vaig alĀ·lucinar. 3 quilĆ²metres de platja plena d’escenaris, llums, focs, muntatges, barcos i gent. Unes quantes discoteques de la zona muntaven escenaris a la mateixa platja amb dj’s i pantalles i cada una feia la seva prĆ²pia festa, per lo que conforme anaves caminant per la platja t’anaves trobant amb diferents ambients. No tenia ni idea de que allĆ² era aixĆ­.

Encara era aviat perĆ² ja hi havia forƧa gent, molts eren turistes perĆ² em va sorprendre que la majoria eren tailandesos, i tot i ser normal, doncs estĆ vem a TailĆ ndia, pensava que aquesta era una festa per guirirs. PerĆ² no, molts tailandesos van a Koh Pha Ngan tan sols per la Full Moon Party.

No fa falta ni dir que va ser una de les millors festes a las que he assistit mai, i aixĆ² que n’he assistit a moltes. Tota aquella platja plena d’escenaris i gent sota la lluna plena era brutal, fins i tot em costava decidir on anar i quĆØ fer de tantes coses que hi havia. A mes aquesta Ć©s una d’aquelles festes on quasi Ć©s mes divertit anar sol que acompanyat, doncs el simple fet d’anar sol em va permetre conĆØixer gent que no haguĆ©s conegut si haguĆ©s anat acompanyat. A molts llocs, i mes en aquestes festes, conĆØixer gent o posar-te a ballar amb el primer o primera que trobis Ć©s el mes normal.

Entre cubells d’alcohol, mĆŗsica electrĆ²nica i guiris desmadrats, les hores se’m van passar rapidĆ­ssim. Vaig estar allĆ  des de les 20h fins les 5 del matĆ­. 9 hores sense parar de ballar en una ĆØpoca que ja em feia mandra caminar dues hores seguides. Sincerament, poques vegades m’havien passat les hores tant rĆ pid i m’ho havia passat tant be. Va ser una nit inoblidable.

A les 6 anava cap al pĆ rquing on havĆ­em quedat amb els de l’agĆØncia a esperar quasi una hora fins que es va omplir el taxi colĀ·lectiu, doncs a diferĆØncia de l’anada, en quĆØ era una furgoneta, aquesta vegada era un taxi colĀ·lectiu, Ć©s a dir, una camioneta amb la part de darrere oberta.

Ɖrem dues noies i dos nois els que Ć©rem allĆ  cosa que em feia pensar que Ć©rem dels Ćŗltims en tornar, en qualsevol cas dins l’horari que ens havien dit. Ja era completament de dia i desenes de persones abandonaven aquella platja que havia quedat plena de brossa.

Poc desprĆ©s de les 7h arribĆ vem a l’agĆØncia i d’allĆ  caminava els 50 metres fins l’habitaciĆ³. M’estirava al llit veient el mar i les palmeres i anava a dormir amb un record que guardaria durant anys. Havia complert l’objectiu en aquesta illa superant les meves expectatives.

L’endemĆ  el dedicaria a fer cĆ²pies de seguretat de fotos i videos aprofitant la fibra Ć²ptica de l’hotel i per menjar al restaurant de l’hotel i relaxar-me per l’habitaciĆ³ aprofitant les fantĆ stiques vistes que tenia des d’ambdĆ³s llocs i mes en aquell hotel tant apartat de tot i que el feia encara mes especial.

I al quart dia de ser a Koh Pha Ngan i haver assistit a un dels plats forts del viatge, marxava a la tercera i Ćŗltima illa del Golf de TailĆ ndia, i de fet, l’Ćŗltima parada que faria a TailĆ ndia abans d’anar a MalĆ isia.

PerĆ² per arribar al port vaig haver de buscar algun transport ja que per aquella zona no hi havia taxis ni cap altra transport pĆŗblic a part d’aquells taxis colĀ·lectius i furgonetes que s’havien de reservar amb temps o almenys saber quan i des d’on sortien. Per sort, a la mateixa agĆØncia on havia reservat el transport fins la Full Moon Party, tambĆ© oferien transports cap al port. Ja havia reservat el dia anterior amb la mateixa dona de l’agĆØncia la furgoneta fins al port a les 10h. PerĆ² pel matĆ­ se’m va fer una mica tard i vaig arribar a l’agĆØncia a les 10:08h, hora en quĆØ la furgoneta ja havia marxat. Per sort tenia temps de sobra fins la sortida del ferri i de furgonetes d’aquelles n’havien de sortir mes, en principi la prĆ²xima seria a les 11h, per lo que vaig aprofitar per anar a fer un Ćŗltim esmorzar en aquell restaurant de l’hotel que quedava tant a primera lĆ­nea de mar que hi quedava mig penjant.

PerĆ² quan tot just acabava d’esmorzar i em disposava a relaxar-me una estona mirant el mar, va aparĆØixer la dona de l’agĆØncia per dir-me que una furgoneta sortia ja, per lo que em vaig acomiadar corrent de tothom i vam anar cap al port el xofer de la furgoneta i jo sols. DesprĆ©s de tot, encara vaig arribar al port amb mes d’una hora d’antelaciĆ³.

El viatge amb ferri fins a Koh Samui va anar molt be i un cop arribats al port tocava buscar la manera d’arribar a l’hotel de la manera mes barata possible. Al igual que ja em va passar a Koh Pha Ngan, aquĆ­ tampoc era viable anar caminant, doncs quedava a unes 4 hores. PerĆ² aquĆ­ tambĆ© era mes complicat que a Koh Pha Ngan, doncs mentre allĆ  el port estava en una zona deshabitada i on nomĆ©s hi havia taxis colĀ·lectius amb els que moure’s, aquĆ­ al port de Koh Samui estĆ vem en una zona habitada amb un munt de taxis, mototaxis, taxis col$lectius pegant-se entre ells per captar clients. Mentre a Koh Pha Ngan ens van indicar quin taxi agafar, aquĆ­ a Koh Samui era la llei de la selva.

Vaig preguntar al primer taxista amb el que em vaig creuar i em va dir que fins l’hotel que tenia reservat eren 400 bats (). El trajecte seria de quasi 30 minuts, per lo que aquell preu podria semblar raonable, perĆ² res mes allunyat de la realitat. 400 bats per aquell trajecte era una barbaritat i un abĆŗs, com era d’esperar. De fet no em va sorprendre que tots aquells taxistes intentessin exprimir-nos a tots els guiris que baixĆ vem del ferri.

AixĆ­ que vaig fer el millor que es pot fer en aquests casos, esperar. Si, esperar a que tots els turistes haguessin marxat i tornar a preguntar el preu del trajecte a algun taxista que s’haguĆ©s quedat sense client, segur que aleshores seria molt mes fĆ cil negociar el preu.

I efectivament. Primer li vaig preguntar a una mototaxi i em va dir 200 bats, jo li vaig dir que com a molt 150, ell es va girar i va marxar mig enfadat. PerĆ² al cap de 10 minuts, ell mateix va tornar dient-me: “150”. Estava clarĆ­ssim, simplement al final algun taxista hauria d’acceptar qualsevol oferta meva, i de fet encara podria haver aconseguit un millor preu, perĆ² 150 bats em semblava el preu just per aquell trajecte, i jo soc just. En paĆÆsos turĆ­stics sempre hi haurĆ  algĆŗ que t’intentarĆ  timar, perĆ² si saps com funcionen les coses ho podrĆ s evitar fĆ cilment.

Per una altra banda aquesta era la primera vegada que anava en una mototaxi. El motorista, jo, la meva maleta de cabina i la meva motxilla sobre aquella moto que semblava que haguĆ©s de perdre l’equilibri en qualsevol moment. PerĆ² no nomĆ©s no el va perdre sino que vam arribar abans que amb un cotxe i xerrant tota l’estona. El nostre primer contacte no havia estat massa amable perĆ² ara xerrĆ vem del BarƧa i dels llocs que havia visitat abans d’arribar, fins i tot em va deixar a la mateixa porta de l’hotel, i ho dic perquĆØ aquest no era el pacte original, doncs jo donava com a referĆØncia del lloc el nom d’una platja que quedava uns 5 quilĆ²metres abans de l’hotel per ser aquesta la mes coneguda de la zona, perĆ² quan hi vam arribar, el taxista es va voler assegurar que trobĆ©s l’hotel i vam anar seguint la carretera fins que el vĆ rem trobar.

La carretera per la que circulĆ vem quedava enganxada a la platja i l’hotel quedava a l’altra costat de la carretera. De fet, en aquell poble, bĆ sicament tota la vida estava en aquella carretera, doncs el carrer paralĀ·lel que quedava mes endins, estava quasi buit, sense comerƧos ni hotels.

L’habitaciĆ³, tot i ser barata, estava realment be. Dues de les parets eren exteriors i tenia balcĆ³ a mes de bany i TV. Aquesta vegada, a la platja que tenia al costat no hi podria veure la posta de sol, sino la sortida, perĆ² estava en un poble petit i tranquil on tots els serveis estaven just en aquella carretera, fins i tot un 7-eleven que estava a escassos 40 metres de l’hotel. Mentre tinguĆ©s un 7-.eleven a prop no havia de patir per res.

Koh Samui Ć©s la mes tranquila de les 3 illes del Golf de TailĆ ndia. Vaig escollir aquesta per visitar-la la Ćŗltima perquĆØ queda mes a prop del port de Surat Thani, el port on havia d’arribar per agafar el tren que em portaria a MalĆ isia. PerĆ² a mes l’aprofitaria per relaxar-me i descansar desprĆ©s de les visites a les altres dues illes mes animades.

En aquella carretera on estava tot, hi havia uns quants restaurants per turistes dels quals no en vaig entrar a cap, tan sols al restaurant de l’hotel on vaig dinar-hi el dia de l’arribada. Era un restaurant/terrassa molt agradable per menjar-hi i amb uns preus prou ajustats. PerĆ² normalment comprava el dinar llocs ambulant on la majoria de clients eren locals, de fet comprava allĆ  on hi veia mes locals fent cua, doncs Ć©s la millor manera de saber quins son els millors llocs on comprar. I la veritat Ć©s que el sistema funciona, doncs normalment Ć©s menjar molt bo i molt barat. AixĆ² si, me l’havia d’emportar a l’habitaciĆ³.

A Koh Samui no hi havia tantes restriccions com a Koh Tao en quant a consum d’aigua o residus ja que aquesta illa te connexiĆ³ directa amb el continent, a diferĆØncia de Koh Tao on no es pot anar directament al continent sense passar abans per Koh Samui.

Quan marxĆ©s d’aquesta illa ja seria per anar directament fins a MalĆ isia en un trajecte que duraria unes 36 hores i en el que hauria d’agafar dos ferris, un autobĆŗs, un taxi colĀ·lectiu un tren-hotel i un altre tren normal, tot plegat per anar directament des de Koh Samui fins a George Town, MalĆ isia.

El trajecte ja sabia mes o menys com fer-lo i fins i tot ja tenia el tren-hotel reservat, perĆ² encara havia de mirar-me el ferri per sortir de l’illa i el bus per anar des del port de Surat Thani a l’estaciĆ³ de tren on havia d’agafar el tren-hotel.

Tots els ferris i la majoria de transports que reservava a TailĆ ndia les feia a la web 12go.asia, una web amb tot tipus de trajectes classificats per preus i agĆØncies, una web realment molt Ćŗtil. Quan ja era a Koh Samui vaig reservar el ferri i el bus per sortir de Koh Samui i arribar a l’estaciĆ³ de tren de Surat Thani, perĆ² l’endemĆ  em van notificar que la reserva s’havia cancelĀ·lat, quelcom que ja m’esperava perquĆØ la reserva no va ser com les altres, doncs desprĆ©s de pagar em van dir que la reserva estava subjecta a disponibilitat.

En qualsevol cas quan em van notificar que la reserva quedava cancelĀ·lada ja quedaven menys de 24 hores per marxar, per lo que em va tocar cĆ²rrer per buscar un altre ferri. A diferĆØncia del primer que havia reservat i que sortia des del port al que havia arribat, l’Ćŗnica opciĆ³ que quedava sortia des de l’altre port de l’illa que quedava forƧa mes lluny, a quasi una hora en cotxe. AixĆ² si, el ferri era molt mes barat que els altres que havia agafat, uns 4ā‚¬. Ara encara no ho sabia perĆ² era mes barat perquĆØ era un ferri pensat pels locals, Ć©s a dir, mes antic i forƧa mes lent.

Finalment semblava que tenia la reserva i un cop arribat el dia tocava buscar per on passava el taxi colĀ·lectiu que anĆ©s cap al port de l’altra banda de l’illa. Li vaig preguntar al noi de l’hotel i em va senyalitzar una cantonada a uns 100 metres de l’hotel. I efectivament al cap d’uns 10 minuts va passar el taxi al que vaig pujar anant tot sol.

A mig camĆ­ va pujar una parella d’espanyols que em van preguntar quant costava el taxi, jo els vaig dir que 100 bats des d’on jo venia, que era de mes lluny que ells, perĆ² en qualsevol cas vaig tenir clar que el taxista els acabaria estafant. Per Internet vaig llegir que aquests taxis colĀ·lectius no se’ls ha de preguntar el preu, i molt menys un cop arribats al destĆ­. El que s’ha de fer Ć©s pagar-lis el preu que Ć©s sense ni preguntar, doncs les tarifes d’aquests serveis estan regulades i sempre son les mateixes tot i que els taxistes ni te les diuen ni les tenen penjades a la vista de tothom.

I mes o menys al final va ser aixĆ­. Quan vam arribar al port vam baixar tots 3. Primer em vaig acostar jo al xofer i li vaig donar els 100 bats sense dir res. Ell se’ls va mirar i va fer la tĆ­pica cara de, “merda, m’ho ha donat just”. I quan es va acostar la parella li van preguntar quant era, i el taxista va respondre que 100 bats. El noi va contestar que com podia ser que els costĆ©s el mateix que a mi que venia de mes lluny, i el taxista va tornar a dir 100 bats. Evidentment els va estafar perĆ² encara van tenir prou sort de que jo vaig pagar abans i per tan ja no els podia cobrar mes de 100 bats, perĆ² estic segur que si haguessin anat sols encara els hauria cobrat mes. No sĆ© quant temps portaven a TailĆ ndia perĆ² no tenien ni idea de com tractar amb els taxistes, probablement el gremi mes estafador de TailĆ ndia.

Vam arribar al port cap a les 12h i el meu ferri no sortia fins les 17h, per lo que tenia un munt d’hores per passejar per aquell poble. Primer vaig anar a dinar a un 7-eleven, doncs tenen un munt de plats preparats que et poden escalfar allĆ  mateix i fins i tot menjar-te’ls ja que normalment tots els 7-eleven disposen de taules i cadires.

I quan ja portava 3 hores esperant a la terminal de ferris, vaig anar a la taquilla per a confirmar la reserva i demanar el bitllet, moment en quĆØ em van dir que sortia un ferri d’aquells cada 30 minuts i que si ja era allĆ  en podia agafar qualsevol que sortĆ­s abans, Ć©s a dir, portava 3 hores assegut a una cadira esperant havent pogut agafar un ferri molt abans. de totes maneres, si no esperava aquĆ­ hauria d’acabar esperant a l’estaciĆ³ de tren, doncs el que havia d’agafar fins a MalĆ isia no sortia fins les 12 de la nit.

Com calia esperar pel preu del bitllet i el port de sortida, aquest era un ferri per a locals, molt mes barat perĆ² tambĆ© molt mes lent. De fet fins aleshores nomĆ©s havia agafat catamarans, mentre que aquest era un barco normal amb espai tambĆ© per a vehicles. AixĆ² si, degut a quĆØ va tardar unes 3 hores en arribar a Surat Thani, vam poder veure la posta de sol des del propi ferri, un espectacle natural que pocs en el ferri ens vam voler perdre. Era un bon acomiadament de TailĆ ndia.

Cap a les 19:30h arribĆ vem al port de Surat Thani. Tornava a ser a TailĆ ndia continental i ara un bus de la mateixa agĆØncia del ferri ens portaria fins al centre de Surat Thani que no estava a prop precisament, doncs quedava a quasi 80 quilĆ²metres.

Eren les 21h quan arribĆ vem a la central de l’agĆØncia i punt final del trajecte. Des d’allĆ  encara havia d’arribar a l’estaciĆ³ de tren, que tot i que era d’aquella mateixa ciutat, quedava a uns 20 minuts en cotxe. Passaven ja de les 21h i tenia poques opcions disponibles per arribar-hi, de fet nomĆ©s hi podia anar a peu, en taxi o fent auto-stop, quelcom que mai havia fet.

En baixar, i com acostuma a passar en estacions, ja hi havia uns quants taxistes oferint-se a portar-me on fos. Vaig preguntar quant costava fins l’estaciĆ³ i el que menys demanava va dir 200 bats. Jo li vaig dir 100 i la seva reacciĆ³ em va fer adonar que era massa poc. AixĆ­ que vaig mirar exactament quant efectiu em quedava i guardant-me alguns diners per sopar aquell dia podia pagar fins a 150 bats (4ā‚¬). Li vaig dir i ell va acceptar. En una negociaciĆ³ s’ha de ser conscient quan li estĆ s perdent el respecte a l’altre, i en aquell cas, oferint-li 100 bats per aquell trajecte li vaig faltar una mica el respecte perquĆØ era un preu que no cobria ni la gasolina que gastaria en anar i tornar de l’estaciĆ³ de tren. Jo tampoc podia oferir massa mes perquĆØ ja quasi no tenia efectiu, per lo que al final tots dos vam cedir una mica.

DesprĆ©s de tants dies entre illes, tornava a circular en el maleter d’un taxi enmig d’un carrer amb centenars de cotxes sense cumplir quasi cap norma de circulaciĆ³ i tocant el clĆ xon com si s’acabĆ©s el mon. El taxista tambĆ© conduĆÆa com un tailandĆØs mes per lo que aquell trajecte de poc mes de 20 minuts va resultar forƧa mes dur del que esperava, anant de banda a banda d’aquell banc sense respatller i sense finestres que em protegissin del fum i el soroll que venia de la carretera.

Cap a les 22h arribĆ vem a l’estaciĆ³ de tren de Surat Thani on estava previst que a les 12 de la nit arribĆ©s el tren-hotel que em portaria fins la frontera amb MalĆ isia en un temps d’unes 7 hores. Primer vaig confirmar que la reserva que tenia era correcta i desprĆ©s vaig anar a buscar algun lloc on comprar sopar amb els prop de 200 bats que em quedaven en efectiu.

Al costat mateix de l’estaciĆ³, com era d’esperar, hi havia un 7-eleven, per lo que ja no tenia cap problema de subministraments. Compraria menjar, aigua i tabac gastant aixĆ­ l’efectiu que em quedava.

PerĆ² la sorpresa va venir quan a la pantalla d’horaris hi va aparĆØixer que el tren venia amb un retard de 30 minuts. AixĆ² ja molestava una mica perĆ² tot just era el comenƧament d’una sĆØrie d’avisos de retard que acabaria sent de mes de 4 hores. Si, el tren havia d’arribar a les 12 de la nit i va acabar arribant a les 4:15h de la matinada. En total vaig estar 6 hores en aquella estaciĆ³ entre sopant, llegint notĆ­cies, escrivint el diari, passejant i mirant sĆØries. Per cert, per l’estaciĆ³ corrien les rates per tot arreu i el mes sorprenent Ć©s que ja ningĆŗ els feia cap cas mentre que jo no parava de mirar que no se m’acostessin.

L’espera estava sent llarga perĆ² almenys havia arribat a l’estaciĆ³, un punt on tan sols feia 24 hores no sabia com hi arribaria ni quant em costaria. Finalment hi havia arribat a temps i per tan sols 400 bats (11ā‚¬) havent hagut d’agafar dos taxis, un ferri i un bus.

Finalment, arribava el tren a les 4:20h de la matinada, mes de 4 horas d’endarreriment. Era un trajecte previst d’unes 36 hores en total que s’acabaven de convertir en 40. Ja havia vist fotos del tren per dins perĆ² tot i aixĆ­ em va sorprendre forƧa. A cada lateral ja hi havia muntades les lliteres. Totes estaven juntes dins el vagĆ³ perĆ² tenien cortines, llums, espai per deixar l’equipatge i el mes important, no s’escoltava res, doncs el soroll hipnotitzador del tren ho tapava tot i a mes encara permetia tenir un son mes profund, de fet feia mesos que no dormia tant be com vaig dormir en aquell tren-hotel.

RĆ pidament tots els que vam pujar ens vam posar al llit i en menys de 5 minuts ja estava dormint. Entre la son que tenia i el moviment del tren vaig tardar molt menys del que volia en adormir-me, doncs volia gaudir una estona d’aquella experiĆØncia abans de caure rodĆ³.

Jo m’havia posat el despertador a les 10:30h ja que era previst que arribĆ©ssim a la frontera amb MalĆ isia cap a les 11h, perĆ² quan tot just eren les 10h i quan portava quasi 6 hores dormint com un tronc, el responsable del tren va anar passant pels llits on encara hi havia algĆŗ dormint picant amb un pal sobre les barres de ferro dels llits per tal d’anar-nos despertant mentre cridava “Malaysia, Malaysia!”. Va ser un despertar una mica brusc i des del meu punt de vista una mica precipitat, perĆ² tocava comenƧar-se a preparar per entrar al tercer paĆ­s de la meva primera volta al mon.

Quan vaig sortir del llit i vaig veure la resta del vagĆ³, vaig alĀ·lucinar. PrĆ cticament tots els llits que hi havia la nit anterior havien desaparegut i en el seu lloc hi havia seients normals com els de qualsevol altre tren. La parella que la nit anterior esperava amb mi a l’estaciĆ³ de Surat Thani, ara estaven ja asseguts en els seients on abans hi havia els seus llits. Ni tan sols tot el moviment dels passatgers m’havia pogut despertar. Com pot ser que es dormi tant be en un tren en marxa?

Quan anava al lavabo vaig veure una cafetera. Vaig preguntar al responsable i em va dir que era per nosaltres perĆ² que no tardĆ©s ja que arribarĆ­em a la frontera en uns 30 minuts. Jo ja havia acceptat que aquest dia no em podria prendre el cafĆØ, per lo que veure aquella cafetera em va alegrar enormement.

Cap a les 11:15h arribĆ vem a l’estaciĆ³ de Pedang Besar, una ciutat fronterera i que existeix tan a TailĆ ndia com a MalĆ isia. La frontera estĆ  a la mateixa estaciĆ³ de tren on una de les vies Ć©s TailĆ ndia i l’altra ja Ć©s MalĆ isia.

Vam baixar unes 10 o 12 persones que vam estar acompanyades en tot un moment per un parell de policies que ens varen dirigir fins les casetes de control dins l’estaciĆ³. AllĆ  primer un agent duaner tailandĆØs segellava la nostra sortida del paĆ­s i tal com deixaves aquell primer agent ja entraves a MalĆ isia on agents malais revisaven l’equipatge i els passaports. Un cop tenia el segell de MalĆ isia al passaport ja podia tornar a sortir de l’estaciĆ³, ara a l’altra via i ja estant en territori malai.

La diferĆØncia entre ambdĆ³s paĆÆsos ja es podia veure a la prĆ²pia estaciĆ³. Mentre que havĆ­em arribat en un tren de mes de 40 anys d’antiguitat, el que hi havia a la via malaia era el mes nou i modern que havia vist mai. TambĆ© sorprenien els cartells de prohibit donar-se petons en pĆŗblic o veure tantes dones musulmanes treballant a l’estaciĆ³. No envĆ  aquest era un paĆ­s musulmĆ  i aixĆ² es notava tan sols trepitjar-lo.

El que no havia pensat Ć©s que a MalĆ isia era una hora menys que a TailĆ ndia i aixĆ² em va fer perdre el tren de les 11:40h ja que jo em pensava que era una hora menys. En qualsevol cas vaig haver de sortir de l’estaciĆ³ mig plovent fins a un caixer per treure efectiu ja que a l’estaciĆ³ no acceptaven targeta i encara no havia aconseguit ringgits, la moneda de MalĆ isia. Hi hauria d’haver pensat perquĆØ aixĆ² em va costar una caminada de 45 minuts i haver d’agafar el tren de les 12:40h. Ja m’havia endarrerit 4 hores pel retard del tren i ara una hora mes per haver-me despitat amb l’hora i els diners.

En qualsevol cas a les 12:40h agafava el tren que em deixaria al cap de dues hores a Butterworth, una ciutat que grĆ cies a la seva estaciĆ³ de tren, al port i a bones connexions terrestres, Ć©s un bon lloc per anar a molts altres punts del paĆ­s. Jo havia de baixar aquĆ­, anar fins al port i allĆ  agafar un ferri que ja em deixaria a l’illa on havia d’arribar i on estava la ciutat de Georgetown, la meva destinaciĆ³ final.

Em va costar una mica trobar el port perĆ² per sort estava a escassos dos minuts caminant de l’estaciĆ³. El preu del ferri era de nomĆ©s 1ā‚¬ i en menys de 20 minuts ja n’havia arribat un i ja havĆ­em Ć©rem a Georgetown. Des d’allĆ  caminava uns 15 minuts fins l’hotel on havia reservat una habitaciĆ³ individual amb bany compartit per 20 ringgits la nit, uns 5ā‚¬, i per fi passejava per primera vegada per un paĆ­s oficialment musulmĆ , veient ja una de les mesquites mes impressionants del paĆ­s. Per cert, aquesta mesquita quedava a uns 100 metres de l’hotel per lo que no em perdia cap de les oracions que feien a totes hores pels altaveus.

Quasi a les 18h feia el check-in a l’hotel de Georgetown finalitzant aixĆ­ un dels trajectes mes llargs que mai havia fet amb l’ajuda de dos ferris, dos taxis, un bus, un tren regional i un tren-hotel, tot plegat per anar des d’una illa tailandesa a una altra illa perĆ² malaia. 31 hores de trajecte que per fi arribĆ vem al seu final i que em carregaven una vegada mes d’una auto-confianƧa brutal per seguir fent aquest tipus de viatges. Sense mitjans propis i havent gastat uns 25ā‚¬, havia pogut fer un trajecte que nomĆ©s 48h abans semblava quasi impossible.

L’hotel estava en ple Chinatown del casc antic de la ciutat, una de les millors zones per veure l’autĆØntic Georgetown. L’habitaciĆ³ era petita perĆ² tenia escriptori i un bon aire condicionat. Els banys eren compartits perĆ² almenys eren banys individuals. L’hotel era barat, estava prou be i sobretot la seva ubicaciĆ³ era poc menys que perfecte.

Tan sols deixar l’equipatge a l’habitaciĆ³ vaig sortir amb la intenciĆ³ de sopar, doncs quasi no havia dinat ni sopat el dia anterior. Per l’hora que era volia passejar una estona per fer temps i sopar cap a les 19h per desprĆ©s anar a dormir 12 hores seguides fins l’endemĆ . Vaig caminar per on havia vingut buscant algun restaurant. Finalment vaig menjar en un restaurant que estava molt ple de gent local, senyal de que pot ser un bon lloc per menjar. Era diumenge i per motius religiosos estaven quasi tots els comerƧos tancats, aixĆ­ que tampoc tenia massa mes opcions.

Vaig demanar un plat Ćŗnic amb pasta, ou, carn i verdures per 12 ringgits, uns 3ā‚¬, que em va deixar ben ple i ben recuperat de tot el trajecte. En acabar vaig donar una volta pel casc antic tot i que en menys d’una hora ja estava camĆ­ de l’hotel amb la intenciĆ³ de dormir 12 hores seguides. Poc abans de les 12 de la nit em va despertar la mĆŗsica que venia de la sala on un grup xinĆØs tocava mĆŗsica en viu. Estava be perĆ² en aquell moment no en tenia massa ganes. Pensava que aixĆ² ja no em deixaria dormir mes perĆ² al cap de 10 minuts ja estava altra vegada dormint fins les 6 del matĆ­.

Georgetown Ć©s una ciutat d’estil colonial amb el seu casc antic molt ben conservat i on es poden apreciar encara les antigues mansions de l’aristocrĆ cia anglesa, mansions que ara son ens pĆŗblics perĆ² que encara en queda alguna que es una casa particular.

El casc antic Ć©s sens dubte el gran atractiu de la ciutat no nomĆ©s pel seu estil colonial sino pel seu art urbĆ  que impregna bona part de les parets dels casc antic. Grans murals que es combinen amb l’entorn per crear autĆØntiques obres d’art que lluny d’espatllar el paisatge el fa Ćŗnic i espectacular. No son pocs els turistes que fan tours Ćŗnicament per recĆ³rrer tot l’art urbĆ  que es pot trobar en molts racons de la ciutat.

Em va sorprendre la gran quantitat de xinesos que viuen a Georgetown. Uns dies desprĆ©s algĆŗ em va dir que segurament representaven mes de la meitat de la poblaciĆ³, quelcom que es pot confirmar per la gran quantitat de temples xinesos que hi ha. De fet MalĆ isia Ć©s un paĆ­s molt divers perĆ² amb una gran harmonia entre religions, doncs tot i ser un paĆ­s oficialment musulmĆ , pel carrer s’hi veuen mes temples budistes i esglĆ©sies que no pas mesquites. AixĆ­ doncs, en un espai tant petit com el casc antic de Georgetown, hi havia barris xinesos, Indis i fins i tot italians, cadascun amb la seva prĆ²pia cultura i gastronomia. AixĆ² em va permetre menjar cada dia un plat d’una cultura diferent.

M’encantaven els carrers plens de llocs ambulant de menjar, autĆØntics mercats de petits restaurants tots uns al costat dels altres on es pot trobar una oferta gastronĆ²mica enorme i ben autĆØntica. Lo complicat era poder veure una cervesa sense que et costĆ©s un ull de la cara. En un 7-eleven podien costar uns 2ā‚¬ cada llauna, un preu molt alt si el comparem amb altres productes. PerĆ² hi ha un bar al cas antic, nomĆ©s un, on la majoria de clients son xinesos o turistes i on es poden demanar tot tipus de cerveses per un preu mes raonable. De fet tots els clients d’aquell bar hi van bĆ sicament per veure cervesa.

Un dels dies vaig anar a passejar per fora dels casc antic i no va valdre massa la pena. Georgetown no deixa de ser una ciutat normal amb forƧa trĆ nsit, centres comercials i fins i tot prostitutes, que tot i estar una mica amagades, no dubten en oferir els seus serveis als turistes. Per aixĆ² nomĆ©s vaig veure la resta de ciutat un sol dia que vaig estar caminant un munt d’hores. La ciutat Ć©s relativament gran perĆ² es pot anar caminant del casc antic fins al centre de la ciutat.

Al cap de 4 dies seguia el meu trajecte per MalĆ isia amb destinaciĆ³ a les Cameron Highlands, concretament al poble de Tanah Rata. AllĆ  veuria plantacions de te, selves i la flor mes gran del mon, la Raflesia, i tot a uns 10ĀŗC, quelcom que s’agraĆÆa desprĆ©s d’un mes de temperatures altĆ­ssimes.

Aquest trajecte ja l’havia reservat abans de comenƧar el viatge i el faria tot en autobĆŗs, inclosa la sortida de l’illa que es faria creuant un dels dos ponts que uneixen aquesta illa amb la part continental de MalĆ isia. La sortida era a les 8 del matĆ­ i l’hora prevista d’arribada era a les 12h, tot i que finalment vam arribar passades les 14h. Tan a la sortida com a l’arribada vaig poder anar caminant de l’hotel al punt on parava el bus.

23/08/2019 ƚltim dia de la volta al mon. Tornada a casa

23/08/2019 ƚltim dia de la volta al mon. Tornada a casa

Arribava l’Ćŗltim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vĆ ries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, Ć©s clar, amb el primer. Certa emociĆ³ per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxaciĆ³ per saber que tot estĆ  fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquĆ­ o allĆ ,… Tot plegat son coses que poden semblar simples perĆ² que en una situaciĆ³ aixĆ­ prenen una magnitud especial.

Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat Ć©s que quasi no em vaig ni despertar, de fet nomĆ©s recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure la llum de l’habitaciĆ³ ja apagada.

PerĆ² a les 4 de la matinada i quan tothom dormia profundament, de sobte, va comenƧar a sonar l’alarma antiincendis de l’habitaciĆ³! Un soroll fortĆ­ssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, entre ells jo, la noia del meu costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a quĆØ aquell soroll tant agut i molest parĆ©s en algun moment. AixĆ² si, crec que ningĆŗ es va plantejar de sortir corrent que Ć©s el que suposadament haurĆ­em d’haver fet al sonar una alarma anti-incendis… Al cap dels 10 segons, va parar, i el silenci va ser total. Ens vĆ rem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.

Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar vĆ ries persones per anar al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir desprĆ©s d’aquell dur despertar.

Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-me que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat i a mes havia estat caminant durant hores. AixĆ­ que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matĆ­, que son el portĆ til, el cafĆØ i la tassa. La cuina estava tancada perĆ² hi havia microones al menjador, per lo que ni tan sols necessitaria el meu escalfador elĆØctric.

Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafĆØ, vaig escriure el diari, vaig passar les despeses del dia anterior a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra, doncs tot just eren les 5:30h del matĆ­. Tot i aquella hora, allĆ  al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, Ć©s normal que a totes hores i hagi algĆŗ despert.

Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafĆØs fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclĆ²s en el preu i, per tan, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va comenƧar a arribar gent, fent que mica en mica aquell menjador tant gran quedĆ©s completament ple.

Jo volia comenƧar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les cĆ²pies de seguretat i carregar tan el portĆ til com el mĆ²bil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.

Vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquĆØ tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i forƧa embotit, no massa bo, perĆ² si suficient com per ser un hostel de DublĆ­n. AixĆ­ que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament, hora en quĆØ em vaig preparar per sortir a donar l’Ćŗltima volta per DublĆ­n i del viatge.

Ja que el dia anterior havia vist prĆ cticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, el barri mes autĆØntic de DublĆ­n que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. AixĆ­ que vaig sortir i cap allĆ . Aquest dia, a diferĆØncia del dia anterior, feia molt bon dia. Els nĆŗvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. De totes maneres a l’ombra seguia refrescant.

Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, perĆ² mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es comenƧaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatĆ²riament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.

Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famĆ³s pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una bona Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’Ćŗltim dia del viatge i em podia donar algun caprici mes, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i aixĆ­ acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.

AixĆ­ que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h perĆ² ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. A DublĆ­n sembla que en comptes de cafĆØ prenguin una cervesa Guinness per esmorzar.

AixĆ­ que vaig anar al famĆ³s pub de Temple Bar perĆ² aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets tambĆ© anaven demanat. Aquell Ć©s un pub on nomĆ©s s’hi ven alcohol, aixĆ­ que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90ā‚¬ que costava. Encara, vaig pensar…

Aquesta cervesa potser Ć©s mes cara perĆ² nomĆ©s de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquĆØ. Evidentment no Ć©s com una Estrella Damm. De fet, nomĆ©s l’espuma ja es veu de millor qualitat. El que em seguia resultant una mica estrany Ć©s que no fossin ni les 11 del matĆ­ que aquell bar ja era ple de gent prenent-se una cervesa.

Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allĆ , mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra i que res te a veure amb el 99% de cerveses que es venen a Espanya.

Com ja es veia, fins i tot l’espuma Ć©s bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduaciĆ³. Costava 2 o 3 vegades mes que una normal a Barcelona, perĆ² Ć©s que era 3 vegades millor.

I mentre era allĆ  mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mĆ , vaig pensar que en aquell moment no podia estar en un lloc millor que aquell a la vegada que m’acomiadava i repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 paĆÆsos durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.

PerĆ² el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima del pub i va comenƧar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb mĆŗsica en directe. Mes irlandĆØs impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’Ćŗltim dia del viatge.

No vaig saber si cada dia hi havia mĆŗsica en directe o aquell dia era especial, perĆ² en qualsevol cas el pub estava completament ple i fins i tot hi havia algun grup que semblava celebrar alguna cosa. Quan havia entrat al pub feia menys de mitja hora estava quasi buit i ara ja no quedava cap cadira lliure.

Al cap d’una hora d’haver comenƧat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes, quan el cantautor acabava la seva actuaciĆ³, sortia del pub per tornar al hostel a buscar la maleta i fer el checkout a menys que em deixessin quedar-me fins mes tard, doncs no tenia previst anar a dinar fins les 13h i fins les 19h no sortia el meu vol.

Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnĆØtica per obrir la porta que donava accĆ©s a les habitacions i zones comunes vaig veure que ja no funcionava. Degut a quĆØ el checkout Ć©s a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia de la recepciĆ³ que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.

Vaig llegir les notĆ­cies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les grĆ cies a la noia de la recepciĆ³ i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard perĆ² ja comenƧava a tenir gana i nomĆ©s pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja hi volia anar, aixĆ­ que no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6ā‚¬, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i forƧa grans, deixant-me ben tip i per nomĆ©s 6ā‚¬.

Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. AllĆ  vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30ā‚¬ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt, doncs el bus estava molt ple.

Abans perĆ², vaig poder veure una de les coses mĆ©s estranyes del dia. Una espĆØcie de bus-bar amb pedals passava pel carrer ple d’homes suposadament celebrant alguna cosa, probablement un comiat de solters. Era estrany perĆ² semblava ben divertit.

Tornava a fer el mateix camĆ­ que el dia anterior perĆ² ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el mĆ xim possible d’Irlanda. PrĆ cticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn, com son les cases, els carrers, la gent, tot el que es pugui apreciar des d’una finestra a 50km/h.

Al cap d’uns 45 minuts arribĆ vem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 perĆ² la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar, doncs segons Google Maps semblava que ja hi era perĆ² no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop una de l’altra que en el mapa semblava que ja hi fos. AixĆ­ que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per aixĆ² no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.

Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar tota la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, el millor lloc per seure, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar nomĆ©s sortir per la porta, tenia mĆ quina de cafĆØ per 1,50ā‚¬ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.

PrĆ cticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… AllĆ  vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes mĆ quines automĆ tiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava perĆ² altres anaven molt perduts, cosa que Ć©s normal. Aquests de Ryanair ja no saben quĆØ fer per baixar costos.

I allĆ  vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafĆØs de la mĆ quina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs em quedava ben poc per completar la meva primera volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons ho tenia planejat.

El vol estava previst per a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional. AixĆ² si, complint totes les regles al peu de la lletra, fins i tot guardar la pasta de dents en una bossa hermĆØtica i transparent.

La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allĆ , perĆ² va resultar que la porta estava llunyĆ­ssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i aixĆ² que anava a pas lleuger perquĆØ suposadament a les 18:30h ja embarcĆ vem i ja eren les 18:15h. Una terminal tant petita i una zona de portes tant gran…

No ho vaig acabar d’entendre perĆ² quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i aixĆ² que havia anat tant rĆ pid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien i ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, perĆ² va resultar que mig aviĆ³ tenia embarcament preferent, per lo que la cua preferent era enorme i quasi menys preferent que la cua no preferent.

Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribarien a Barcelona. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada Ć©s fĆ cil saber l’hora d’arribada, perĆ² en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i aixĆ² ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribarĆ­em. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.

Quelcom que pot semblar trivial perĆ² que desprĆ©s de 3 mesos no ho Ć©s, Ć©s tornar a escoltar el teu idioma de boca de la gent que t’envolta. Havia passat 3 mesos bĆ sicament escoltant l’anglĆØs i tornar a escoltar el catalĆ  no deixava de ser una sensaciĆ³ estranya perĆ² molt mes bonica i reconfortant del que pugui semblar. Al final, sempre acabem trobant a faltar casa nostra.

Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap aviĆ³, perĆ² al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, perĆ² la sorpresa va ser quan van comenƧar a baixar passatgers. Era un aviĆ³ que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugĆ©ssim. Va ser tant just que fins i tot van obrir la porta d’embarcament abans que arribĆ©s l’aviĆ³. Aquests de Ryanair sempre t’acaben sorprenent.

Quan l’Ćŗltim passatger va sortir de l’aviĆ³, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi comenƧaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista i per tan ho podĆ­em veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujĆ vem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.

Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quants mesos feia que no netejaven aquell aviĆ³…

El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famĆ­lies amb nens. A mi em va tocar seure a passadĆ­s i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un aviĆ³, be, la segona. Tenia la famĆ­lia desperdigada per l’aviĆ³ i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i desprĆ©s es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’aviĆ³ anĆ©s a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairĆ vem va comenƧar a respirar cada vegada mes fort i rĆ pid. Jo ja no sabia si avisar a algĆŗ perĆ² mica en mica es va anar calmant.

Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que pugui no semblar massa endarreriment, venint de Ryanair Ć©s molt estrany, doncs sempre arriben abans del previst pel tema costos. Tret d’aixĆ² el vol va ser molt tranquil i per fi tornava a estar a Barcelona.

Vam aterrar a la terminal 2 de l’aeroport del Prat per lo que podia marxar d’allĆ  en tren fins a Sants o en Aerobus fins a PlaƧa Catalunya. L’hora era important perquĆØ desprĆ©s hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opciĆ³ mes rĆ pida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.

AixĆ­ que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de cĆ²rrer. Per comenƧar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, perĆ² no, vam haver de passar per les mĆ quines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.

Vaig sortir corrent de l’aeroport perĆ² el tren en principi sortia en menys d’un minut, per lo que ja no vaig ni intentar arribar a l’estaciĆ³. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90ā‚¬ a diferĆØncia dels 2ā‚¬ del tren perĆ² amb el que arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’Ćŗltim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.

Quan vaig arribar a la parada ja hi havia un bus i gent pujant-hi, perĆ² quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquĆØ doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi, a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperĆ©ssim al segĆ¼ent bus que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar perĆ² els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omĆ­s totalment van pujar al bus. De fet quan el noi va pujar les portes ja s’estaven tancant i el van mig enganxar. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin perĆ² cap dels dos van fer ni putu cas. La veritat Ć©s que em va sorprendre moltĆ­ssim la mala educaciĆ³ d’aquells dos anglesos/irlandesos, no Ć©s aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allĆ  discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. La noia que ens havia dit a tots 3 que esperĆ©ssim i al veure que nomĆ©s jo li havia fet cas i m’havia esperat, no sabia ni com mirar-me ni quĆØ dir-me, doncs jo en un principi anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupĆ©s i que jo preferia ser educat i esperar en comptes de ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraĆÆdes, vaig pensar…

En qualsevol cas, al cap de 5 minuts va arribar el segĆ¼ent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h. Si de l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’Ćŗltim i era una mica arriscat.

El trajecte en l’Aerobus va ser mes rĆ pid del que esperava, arribant a PlaƧa Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaƧa a mode d’arribada, que ves a saber si era la primera vegada que feia una foto a la PlaƧa de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut, ara si que ja tenia la sensaciĆ³ d’haver acabat el viatge. Encara no estava a casa perĆ² si al centre de Barcelona. La sensaciĆ³ en aquest moment es molt estranya i difĆ­cil d’explicar amb paraules. Has d’haver estat alguns mesos fora de casa vivint amb una intensitat absoluta cada dia per saber el que se sent en tornar al lloc on has nascut i on has viscut durant anys.

I ja sense presses vaig agafar el tren que ja em portaria cap a casa i que seria l’Ćŗltim trajecte del viatge. Ara ja podia gaudir de la satisfacciĆ³ d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 paĆÆsos, havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allĆ  on era ara, a Barcelona, a casa.

No sabem mai del que som capaƧos de fer si ens ho proposem i ens allunyem de les pors infundades normalment per altres. Davant de qualsevol imprevist o situaciĆ³ difĆ­cil sempre trobarem una soluciĆ³, aixĆ­ som els humans. Si creus el contrari Ć©s perquĆØ mai t’hi has trobat o t’has pogut recolzar en algĆŗ, perĆ² t’asseguro que si estĆ s sol, ho podrĆ s solucionar tot tu sol. Tenim molta mes forƧa i voluntat de la que ens imaginem i la llĆ stima Ć©s que poques vegades fem el que hem de fer per poder gaudir d’aquesta forƧa. Jo ho acabava de fer i ara tenia una sensaciĆ³ de satisfacciĆ³ difĆ­cil d’explicar.

22/08/2019 ƚltima visita del viatge: 7 hores caminant per tot Dublƭn

22/08/2019 ƚltima visita del viatge: 7 hores caminant per tot Dublƭn

Estava dormint a l’aviĆ³ que em portava cap a DublĆ­n, quan cap a les 2:30h de la nit algĆŗ de la tripulaciĆ³ va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. NomĆ©s quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni intentar tornar a adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, perĆ² en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i aixĆ­ poder veure DublĆ­n, doncs l’endemĆ  ja marxava cap a casa. Almenys Ćŗltimament era capaƧ de dormir alguna hora en els vols, sobretot en aquells nocturns en els que Ć©s forƧa necessari dormir per poder aguantar tot l’endemĆ . En qualsevol cas, en vols cap a l’est, la nit Ć©s tant curta que es fa difĆ­cil aguantar tot l’endemĆ .

Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua, aixĆ­ que aquest dia el cafĆØ del matĆ­ hauria d’esperar. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vĆ rem aterrar sense problemes. Be, nomĆ©s que em va semblar que la pista era molt curta perquĆØ per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia quasi frenat comenƧant a girar quan encara anava prou rĆ pid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.

Vam baixar i al sortir de l’aviĆ³ em va sorprendre molt gratament el tema dels idiomes, doncs l’anglĆØs no Ć©s la llengua originĆ ria d’Irlanda, sino el gaĆØlic irlandĆØs, que te el mateix abecedari perĆ² una escriptura completament diferent. Tots els cartells estaven en tots dos idiomes perĆ² amb el gaĆØlic sempre per davant.

Vam anar directament cap al control d’immigraciĆ³ i per primera vegada en tot el viatge entrava a la UE, per lo que ja podia passar el control d’immigraciĆ³ molt mes rĆ pid passant tan sols el passaport pel lector d’una mĆ quina, que desprĆ©s em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 del matĆ­ ja estava sortint de l’aeroport.

Tan bon punt vaig trepitjar el carrer em va quedar clar que estava a Irlanda, doncs estava plovisquejant i feia fred, concretament 16ĀŗC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal a Irlanda, per lo que ja portava la jaqueta posada. NomĆ©s me l’havia posat el primer dia del viatge a Oslo i ara el penĆŗltim dia a DublĆ­n. TambĆ© ja havia llegit quina era la manera mes econĆ²mica per arribar al centre de DublĆ­n des de l’aeroport, que era en els busos de lĆ­nia de DublĆ­n, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades perĆ² que costaven mes, entre 7 i 9ā‚¬, en canvi els pĆŗblics de DublĆ­n costaven 3,30ā‚¬ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.

Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el nĆŗmero de bus a agafar actualitzat. M’indicaven els busos 133 o 115 mentre que a Wikitravel deien el 16 o el 41. GrĆ cies a que allĆ  ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de DublĆ­n, i efectivament eren el 16 i el 41. AixĆ² si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava forƧa allunyada de la porta de sortida i hauria estat difĆ­cil trobar-la sense Moovit. De fet, els busos que trobes just davant de la sortida de la terminal, son dels cars, els de lĆ­nia estan uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi ha el pĆ rquing i mes lloc per fer les parades.

Tenint en compte lo cansat que estava i el merdĆ© d’autobusos que hi havia per tot arreu, encara vaig trobar el que volia prou rĆ pid.

Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert, que son cartells electrĆ²nics on hi posa el temps que falta per al prĆ²xim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar vaig quedar-m’hi al costat esperant i en uns 5 minuts ja va arribar un bus tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be, cosa que s’agraeix quan son les 8 del matĆ­, has dormit 3 hores, no has pres un cafĆØ i ni t’has dutxat.

AixĆ² si, l’import del bitllet s’ha de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no dĆ³na canvi. El bitllet senzill costava 3,30ā‚¬ i jo nomĆ©s tenia 4ā‚¬, aixĆ­ que perdria algo perĆ² de totes maneres seguia sortint millor que els 7ā‚¬ de la segĆ¼ent opciĆ³. PerĆ² fins i tot aixĆ² em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en quĆØ no vaig entendre be que havia passat perĆ² em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia, i la noia, sense haver-se’n adonat, tambĆ© va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li paguĆ©s a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3ā‚¬, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, aixĆ­ que finalment encara em vaig estalviar un euro.

El trajecte va durar uns 40 minuts perĆ² va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a DublĆ­n i pots anar veient la ciutat, primer els barris residencials amb les seves casetes unifamiliars tĆ­piques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a DublĆ­n. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada veure, que Ć©s la vida cotidiana en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport pĆŗblic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.

Cap a les 9:45h arribĆ vem a la parada on Google Maps em deia que havia de baixar, que era just desprĆ©s d’haver creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre de la ciutat i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no Ć©s cap problema. AixĆ­ que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!

A la recepciĆ³ hi havia forƧa moviment, es veia doncs un hostel prou famĆ³s. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar perĆ² em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava, aixĆ­ que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comuna del hostel. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. AixĆ­ que vam quedar que faria temps per allĆ  fins les 10:30h i desprĆ©s baixaria a prendre el cafĆØ que tant necessitava i a deixar la maleta a la sala de maletes. Deixar l’equipatge, una dutxa i un cafĆØ era tot el que necessitava per donar voltes per DublĆ­n tota la resta del dia.

I aixĆ­ ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sĆ³tano.

La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafĆØ fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, nomĆ©s vaig agafar una tassa i em vaig preparar el cafĆØ que em vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mĆ²bil.

Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada per tal propĆ²sit, perĆ² jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitaciĆ³ on dormiria, doncs tot i que el llit encara no estava preparat la noia ja m’havia dit quina llit era el meu. HabitaciĆ³ 9, llit 11. Casualment l’habitaciĆ³ estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Quan hi vaig entrar em vaig quedar un parell de segons mig paralitzat de veure la quantitat de llits, gent i roba que hi havia per tota l’habitaciĆ³. Efectivament estaven fent els llits per lo que la quantitat de coses que hi havia pel mig del petit passadĆ­s que quedava era brutal. No s’hi podia ni caminar. Vaig buscar el llit nĆŗmero 11 enmig de tot aquell merdĆ© de lliteres i vaig deixar la maleta al costat sortint de l’habitaciĆ³ com vaig poder i tornant cap al menjador acabar-me el cafĆØ fins cap a les 12 del migdia que vaig sortir a fer la meva primera volta per DublĆ­n. Passejar per primera vegada en una nova ciutat Ć©s sempre molt emocionant. No m’havia pogut dutxar perĆ² almenys si rentat les dents i pres el cafĆØ, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.

Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el nom d’aquest pont es deu tan a la semblanƧa de la seva forma al cantĆ³ d’una moneda de mig penic com al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba fins l’any 1.919 per a creuar-lo. AixĆ­ que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud de DublĆ­n i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals tant autĆØntics i tant ben conservats fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la segĆ¼ent visita.

A pocs metres hi havia l’estĆ tua de Molly Malone, una estĆ tua de bronze que representa una peixatera ambulant que va morir ben jove enmig del carrer degut a una alta febre. La noia caminava pels complicats carrers del port de DublĆ­n empenyent un carretĆ³ mentre cridava: “Escopinyes i musclos vius!”. De totes maneres no hi ha proves de quĆØ efectivament Molly Malone haguĆ©s existit al segle XVII, tal com diuen, ni en cap altra ĆØpoca.

L’estĆ tua Ć©s famosa perquĆØ Molly Malone Ć©s la protagonista de la canĆ§Ć³ del seu mateix nom o tambĆ© coneguda com a Cockles and Mussels (Escopinyes i musclos) o per In Dublin’s Fair City (A la Noble Ciutat de DublĆ­n) i en irlandĆ©s Mol NĆ­ Mhaoileoin, i que Ć©s una canĆ§Ć³ popular d’Irlanda que s’ha convertit en l’himne no oficial de DublĆ­n. TambĆ© ha obtingut la condiciĆ³ d’himne irlandĆØs. Va ser composada cap al 1880 per James Yorkston i s’ha convertit en una veritable llegenda urbana.

Val a dir que en aquell moment l’estĆ tua estava en un altre lloc, aixĆ­ que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara estĆ  just davant d’una esglĆ©sia i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat Ć©s que cantava forƧa be. Potser cantava Cockels and Mussels.

Vaig estar uns minuts observant l’estĆ tua i esperant a quĆØ no hi haguĆ©s tanta gent davant per fer alguna foto tot i que aixĆ² va ser difĆ­cil, doncs tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estĆ tua. Semblava mes famosa del que pensava. De totes maneres tanta gent mirant no m’agrada per lo que no vaig tardar massa estona en marxar.

Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerƧos. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de DublĆ­n, ple d’artistes ambulant, estĆ tues humanes a l’estil Les Rambles i pubs tĆ­picament irlandesos. De fet, d’aquests pubs tĆ­pics n’hi havia un munt a qualsevol carrer. El que a Espanya son els tĆ­pics bars de barri o de tapes, allĆ  son els pubs irlandesos, amb la seves portes de fusta vermella i cerveses Guiness a partir de les 10 del matĆ­. De fet tot el centre de DublĆ­n m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant irlandĆØs tant Ćŗnic i especial perĆ² molt ben conservat. Passejar per aquests carrers Ć©s veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.

I aquĆ­, com a les Rambles, mĆŗsics al carrer que en molts casos em semblen molt mĆ©s bons que d’altres de molt mĆ©s coneguts perĆ² amb un estil musical deplorable.

I d’allĆ , aprofitant que em trobava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i veure els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I a l’any 1.952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les ĆØpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici Ć©s el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que contĆ© els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.

D’allĆ  vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de DublĆ­n que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota perĆ² no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb forƧa moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepĆ  que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs desprĆ©s de menjar sempre fa una mica mes de mandra.

L’entrepĆ  costava uns 4ā‚¬ perĆ² la veritat Ć©s que era prou complet, amb mes embotit del que semblava a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes perĆ² no tant ple com per no voler caminar mes, aixĆ­ que perfecte i a seguir caminant en direcciĆ³ al City Hall.

En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclĆ ssic que destaca per la seva cĆŗpula sostinguda por 12 columnes i que Ć©s ben visible des de fora perĆ² que per dins Ć©s simplement impressionant.

A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de DublĆ­n, castell que tambĆ© ha estat residĆØncia reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de JustĆ­cia IrlandĆØs i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupaciĆ³. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, perĆ² si contemplant-lo des de fora que ja es prou interessant de veure. LlĆ stima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.

DesprĆ©s vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar al Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que el Temple Bar era un bar, perĆ² no, Temple Bar Ć©s tot un barri, i de fet Ć©s un dels barris amb mes encant de tot DublĆ­n, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clĆ ssics amb mĆŗsica en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comenƧa a omplir de gent prenen una cervesa, Guinness Ć©s clar.

El pub mes famĆ³s del barri i probablement de tot DublĆ­n estĆ  en una de les cantonades d’aquest barri i jo pensava que allĆ² era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. PerĆ² Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. Va ser mes tard quan passejant per allĆ , de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc Ć©s tant gran. El que passa Ć©s que la majoria de pubs d’aquest barri son Ćŗnics, amb la seva faƧana de fusta, decoraciĆ³ Ćŗnica i mĆŗsica en directe. Mes irlandĆØs impossible.

D’allĆ  vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que Ć©s el carrer principal de la ciutat. Ɖs una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre estĆ  repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vĆ ries estĆ tues importants, entre elles destaca la del lĆ­der nacionalista Daniel O’Connell, que dĆ³na nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 Ć©s un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famĆ³s Ć©s The Spire, una agulla de 120 metres d’alƧada que es veu des de tota l’avinguda. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment Ć©s per lo que la imatge Ć©s brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.

PerĆ² abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar pel bar The Church, un bar que estĆ , literalment, dins d’una esglĆ©sia!. Part de la paret de l’esglĆ©sia Ć©s del bar i fins i tot te taules fora, al jardĆ­ de l’esglĆ©sia a mode de terrassa. Ɖs impressionant i estĆ  ple de gent, Ć©s a dir, no Ć©s un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot en aquest mon i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.

Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit del hostel. Un matĆ­ ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arribar de Toronto feia 6 hores sense quasi haver dormit i que aquest era el meu 88ĆØ dia de viatge al voltant del mon.

Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafĆØ, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, nomĆ©s entrar a la recepciĆ³, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnĆØtica que donava accĆ©s al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes. Vaig anar cap a l’habitaciĆ³ per comprovar que la maleta seguia allĆ  i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafĆØ mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafĆØs aquell dia. El que fa tenir-lo allĆ  ja fet i que nomĆ©s s’hagi de pitjar un botĆ³ per tenir-lo a la tassa…

DesprĆ©s d’haver descansat una estona vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al mĆ xim. Cal tenir en compte que l’endemĆ  per la tarda ja marxava i mai havia estat a Irlanda, per lo que almenys volia veure tot el que fos possible de DublĆ­n. Vaig tornar a anar cap a l’estĆ tua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts del hostel i abans quasi ni l’havia vist de tanta gent que hi havia i de lo rĆ pid que havia anat jo per marxar. AixĆ­ que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogĆ s del matĆ­ fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memĆ²ria.

DesprĆ©s, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que Ć©s la fĆ brica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. La seva fĆ brica estĆ  prou a prop del centre de DublĆ­n, a menys de 2 quilĆ²metres, per lo que vaig decidir d’anar-hi.

AixĆ² si, el trajecte era forƧa mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camĆ­ cap allĆ  va comenƧar a ploure amb mes forƧa, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si tornar cap al hostel. Per sort, en arribar a la fĆ brica i desprĆ©s de veure una estona tot l’edifici, va comenƧar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.

L’edifici de la Guinness Ć©s antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant tĆ­pic. MantĆ© el seu estil original perĆ² estĆ  totalment ben conservat. PerĆ² no sembla la tĆ­pica fĆ brica de cervesa, doncs no s’hi veuen grans dipĆ²sits antiestĆØtics per enlloc o magatzems industrials, sinĆ³ un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. AixĆ­ doncs, una fĆ brica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.

Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, aixĆ­ que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no nomĆ©s havia parat de ploure sino que ja comenƧava a tenir calor per estar tanta estona caminant. AixĆ­ que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcciĆ³ al mar. En aquell moment no era conscient de l’excursiĆ³ que m’esperava.

Mirant a Google Maps semblava poc, perĆ² conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura del riu hi ha el port de DublĆ­n, doncs el creuer que s’hi veia allĆ  tota l’estona el veia igual de petit, semblava que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu ja era prou entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.

Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allĆ  nomĆ©s hi veuria el port, de fet probablement ni tan sols es pot veure la prĆ²pia desembocadura, aixĆ­ que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que la desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.

Quan portava mitja hora caminant per la vora del riu em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, perĆ² al ja haver fet mes de la meitat del camĆ­ no vaig poder deixar-ho allĆ . A mes feia molt vent i per tan ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, perĆ² a l’ombra feia fins i tot fred, en ple agost.

El cansament ja es notava i es comenƧava a fer dur. No envĆ  portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent forƧa dur.

Cap a les 17h tornava a tenir gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, perĆ² ja veia que probablement no ho aconseguiria. AixĆ­ que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que a DublĆ­n n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar per tal de menjar perĆ² sense atipar-me com si fos un sopar.

PerĆ² nomĆ©s entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari costava 4ā‚¬ i a mes te’l preparaven al moment amb el pollastre recent fet, aixĆ­ que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1ā‚¬. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaƧa allĆ  mateix, i vaig comenƧar a menjar. L’entrepĆ  estava realment molt bo, era curt perĆ² era tant complet que prĆ cticament era com un sopar. AixĆ² si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolƧa com el croissant.

Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, perĆ² nomĆ©s em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. AixĆ­ que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava una mica ja que portava quasi 200ā‚¬ a sobre. La zona no estava malament perĆ² hi havia carrers que es veien forƧa marginals. Per sort tot just eren les 17h.

Finalment, cap a les 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, Ć©s a dir, era una platja sense cap encant i segurament ben poc utilitzada. AixĆ² si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. AixĆ­ doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.

Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig comenƧar el camĆ­ de tornada. Seria llarg perĆ² m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camĆ­ una mica mes llarg ja que al comenƧament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camĆ­ per el que encara no hi havia anat, aprofitant aixĆ­ la passejada al mĆ xim.

Ja eren les 17:30h i per tan cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de DublĆ­n, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus perĆ² ja quasi que tardaria el mateix que caminant. AixĆ² si, m’estalviaria la caminada, perĆ² en aquell moment aixĆ² cada vegada m’importava menys.

Vaig anar quasi tot el camĆ­ per un carrer forƧa important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre tant bonic i Ćŗnic de DublĆ­n. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era alĀ·lucinant el fred que feia tenint en compte que estĆ vem a 22 d’agost.

Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant perĆ² havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestiĆ³.

Un cop al hostel vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, aixĆ­ que vaig comenƧar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. BĆ sicament preparar la roba per l’endemĆ  ja que em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormĆ­s. AixĆ­ que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa aixĆ­ com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el mĆ xim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.

Em vaig estirar al meu llit enmig d’aquells altres 25 llits mes i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat Ć©s que era una habitaciĆ³ plena de llits perĆ² almenys aquests eren cĆ²modes. No feia calor i s’hi estava realment be, per lo que entre aixĆ² i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me.

El dia havia valgut molt la pena i tot i ser el penĆŗltim dia de viatge i l’Ćŗltima ciutat a visitar l’havia aprofitat moltĆ­ssim, tant com si fos el primer dia. Havia caminat quasi 30 quilĆ²metres per tot DublĆ­n i havia vist mes coses de les que molta gent veu en una setmana. Havia conegut per fi DublĆ­n i m’havia semblat una ciutat molt mes autĆØntica del que em pensava.

Arribava aixĆ­ a l’Ćŗltima nit del viatge, la nit segĆ¼ent ja dormiria a casa. DesprĆ©s de 3 mesos, 7 paĆÆsos visitats i havent dormit en quasi 30 llits diferents, pensar en quĆØ aquesta era l’Ćŗltima nit que passaria fora de casa es feia fins i tot una mica estrany. Estava a punt de finalitzar quelcom que feia anys que volia fer i pel que m’havia preparat molt. Ara tenia una estranya sensaciĆ³ de relaxament, certa tristesa i en general tot un conjunt d’emocions algunes contradictĆ²ries amb les altres. Em sentia molt orgullĆ³s d’haver pogut fer el viatge i a la vegada em donava la sensaciĆ³ que s’acabava el que m’havia motivat tant en els Ćŗltims mesos. Tenia ganes de tornar a casa i veure la famĆ­lia perĆ² a la vegada volia tornar a sentir aquella emociĆ³ de conĆØixer nous llocs cada dia.

21/08/2019 De camĆ­ a DublĆ­n. Tornada a Europa i Ćŗltima parada de la volta al mon

21/08/2019 De camĆ­ a DublĆ­n. Tornada a Europa i Ćŗltima parada de la volta al mon

El despertador em va sonar a les 8 del matĆ­ aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia marxava cap a DublĆ­n en el que seria la meva Ćŗltima ciutat visitada en aquesta meva primera volta al mon. El vol sortia per la tarda perĆ² a les 11 del matĆ­ havia de deixar l’habitaciĆ³ i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del NiĆ gara, per lo que ja sabia com anar-hi.

Primer em vaig preparar un bon i gran cafĆØ, doncs el dia anterior no me l’havia pogut prendre per primera vegada en tot el viatge i en molt de temps i ja tenia monu. Vaig estar escrivint aquest diari, passant despeses a l’Excel, comprovant les cĆ²pies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de DublĆ­n al hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el mes barat i senzill de tot el viatge, doncs nomĆ©s hauria d’agafar al mateix aeroport un bus de lĆ­nia de DublĆ­n per 3,30ā‚¬ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressiĆ³! Vaig fer les fotos de l’habitaciĆ³ i a les 11:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els Ćŗltims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el mĆ xim de coses possible abans de marxar, i mes amb aquella bona connexiĆ³.

A les 11:30h marxava definitivament del pati de la casa i anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer nomĆ©s de la meva memĆ²ria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos. De totes maneres, cada vegada Ć©s mes habitual trobar una xarxa wifi oberta als aeroports a part de quĆØ en principi a DublĆ­n ja podria utilitzar el 4G amb la tarifa espanyola. AixĆ² si que seria una gran comoditat.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que amb aquell bitllet de paper que donaven ja era suficient per a fer el transbord, bitllet de paper igual al que havia tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memĆ²ria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estaciĆ³ de metro de Finch West i que era la que m’anava millor per anar directament al centre de Toronto. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toronto. Es pot pujar per les portes del darrere, doncs hi ha una mĆ quina per llegir els bitllets, perĆ² el senyor va fer veure que el passava perĆ² no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la mĆ quina.

Un cop a l’estaciĆ³ de metro de Finch West vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automĆ tiques de l’estaciĆ³ de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. PerĆ² aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les mĆ quines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparĆØixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que nomĆ©s havia d’anar per la porta automĆ tica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria nomĆ©s acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automĆ tica que s’obre nomĆ©s acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estaciĆ³ de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per tornar a l’apartament, per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat tambĆ© el vespre anterior a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepĆ  d’embotits varis per $11,29 (9ā‚¬). DesprĆ©s vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allĆ . i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. DesprĆ©s ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camĆ­ fins allĆ  mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

AllĆ  mateix a la terminal d’autobusos em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepĆ  que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb aixĆ² ja vaig dinar i em vaig quedar esperant allĆ  connectat a la xarxa de la terminal fins cap a les 14:15h que vam comenƧar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro de marihuana. No deixava de sorprendre’m la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor que es notava per tot arreu. Per algĆŗ que no hi estĆ  acostumat es fa realment molt estrany.

I ben puntual a les 14:30h, comenƧƠvem el camĆ­ cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tan un trajecte ben tranquil i cĆ²mode. ComenƧava el camĆ­ cap a l’Ćŗltim paĆ­s a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdre’m ni una sola vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria aixĆ­. Perfecte.

A les 16:15h arribĆ vem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. NomĆ©s tenia 5 o 6 mostradors, un vestĆ­bul petitĆ­ssim i dues portes d’embarcament. Be, realment eren 4 perĆ² cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals nomĆ©s n’eren dues. A mes, les portes no donaven al costat de l’aviĆ³, sino que donaven a un mateix lloc i d’allĆ  s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’aviĆ³.

I allĆ , connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notĆ­cies, mirant correus i contestant Whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquĆ­ semblava que el sol cremava encara mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allƠ no hi havia mƠquines. De totes maneres, Norwegian normalment obliga a fer el check-in al mostrador per tal de pesar-te les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10 quilos mƠxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10 quilos, concretament 11,30. I tambƩ com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es tracta de roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense computar en el pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’Ćŗltim piti abans d’embarcar i ja cap al control de seguretat, que va ser molt rĆ pid perquĆØ tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional, i aixĆ² que tot l’equipatge el portava en cabina. La veritat Ć©s que s’agraeix, no tan pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda desprĆ©s la maleta i el que em costa de refer-la.

Finalment vaig anar cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquĆØ era literalment una sala amb dues portes que donaven directament a les pistes. NomĆ©s creuar aquelles portes s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada un dels avions que hi havia escampats per allĆ .

PerĆ² el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havĆ­em ni embarcat. A mes a la sala d’embarcament hi feia un fred horrible. Amb la calor que feia fora i el fred que feia dins, quanta incongruĆØncia i quanta despesa energĆØtica per passar fred…

Finalment, cap a les 20:10h vam comenƧar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment perĆ² encara prou rĆ pid tenint en compte lo parat que es via tot. En qualsevol cas ja era el meu penĆŗltim aviĆ³ del viatge i ja no li donava cap importĆ ncia, i mes desprĆ©s de constatar que Ć©s molt millor aixĆ² que no pas una cancelĀ·laciĆ³. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a DublĆ­n era a les 7:30h de l’endemĆ  al matĆ­, massa aviat per anar a fer el check-in al hostel que tenia reservat i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be, doncs tard o d’hora hauria d’esperar mes en algun lloc.

Aquesta vegada em va tocar a passadĆ­s, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadĆ­s. Li vaig dir passadĆ­s i efectivament. No recordava cap ocasiĆ³ en quĆØ en una low-cost m’haguessin preguntat quĆØ preferia. AixĆ­ que ja assegut al seient 22C ens preparĆ vem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braƧos per no molestar, cosa que vaig acabar fent jo.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de MĆØxic i que m’havia comprat l’Emma. I desprĆ©s a intentar dormir el mĆ xim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, una mica vaig poder dormir, algo que fins no feia massa era ben poc habitual perĆ² que cada vegada em costava menys de fer, sobretot aquests dies que portava tant de cansament acumulat i algunes nits sense poder dormir 8 hores. Fos el que fos, per mi poder dormir en un aviĆ³ era una experiĆØncia forƧa nova i inusual, i la veritat Ć©s que era d’agrair.

Un cop mes, i ja n’eren 6 en aquest viatge, deixava un paĆ­s enrere havent viscut experiĆØncies Ćŗniques i superat tots els obstacles, la majoria petits, que m’havia anat trobant, quelcom que omple i ajuda al creixement personal de cadascĆŗ. Una visita rĆ pida i fugaƧ a CanadĆ  perĆ² a la vegada molt intensa i especial. Sembla mentida tot el que es pot arribar a fer en tan sols dos dies.

NomĆ©s quedava un paĆ­s, una ciutat, un dia per finalitzar aquesta meva primera volta al mon de 3 mesos que comenƧava i acabava a Barcelona. 3 mesos visitant 7 paĆÆsos completament diferents un de l’altre, coneixent cultures i persones absolutament diferents al que coneixia fins ara i que m’havien permĆØs obrir la ment i fer-me caure uns quants prejudicis dels pocs que intento tenir. El viatge arribava al seu final i encara em costava creure que ho haguĆ©s aconseguit amb tants pocs entrebancs. Estava a punt de finalitzar el que seria una de les millors experiĆØncies de la meva vida.

20/08/2019 Als peus de les Cascades del NiĆ gara

20/08/2019 Als peus de les Cascades del NiĆ gara

Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. BĆ©, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era mĆ©s barat que un directe fins a Barcelona, per lo que ja vaig aprofitar per anar a veure el que m’havia quedat amb ganes de veure en el viatge anterior quan vaig estar a Nova York, les cascades del NiĆ gara.

Havia pogut reservar el trajecte d’anada i tornada de Toronto a NiĆ gara amb la companyia Megabus per $2, doncs el vaig reservar amb 3 mesos d’antelaciĆ³ i vaig poder aconseguir aquesta oferta. Els preu normal era de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Coach Terminal que em quedava a quasi una hora i mitja de l’apartament agafant bus i metro.

Em vaig despertar a la 1 de la nit desprĆ©s de dormir quasi 11 hores d’una tirada, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc i caminant molt. Tot i aixĆ­ notava que encara podria haver dormit una estona mes. En qualsevol cas no estava gens malament per ser la primera nit que passava en aquella habitaciĆ³, senyal evident de quĆØ era molt cĆ²mode.

Al contrari del que em passa sempre quan em desperto, aquest dia ja tenia gana, doncs feia 24 hores que no menjava res consistent i que a mes aixĆ² consistent havia sigut un sandvitx, aixĆ­ que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitaciĆ³ i que venien per $1. DesprĆ©s em vaig voler prendre un cafĆØ de la bossa que havia comprat a MĆØxic per tal de tenir cafĆØ la resta del viatge i que pensava que era soluble, perĆ² no, nomĆ©s estava mĆ²lt, per lo que em vaig quedar sense poder prendre un cafĆØ amb el que em costa a mi aixĆ². De fet era el primer dia en tot el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafĆØ del matĆ­. Be, matinada en aquest cas, perĆ² en qualsevol cas el primer cafĆØ del dia.

Potser a la cuina hauria trobat una cafetera on poder moldre el cafĆØ perĆ² tenint en compte l’hora que era no vaig voler arriscar-me a despertar algĆŗ i ser el mes mal-educat dels ostes. PerĆ² va ser dur, molt dur…

Cap a les dues de la nit van arribar una parella que dormia en una de les habitacions del costat i no van tenir cap problema en dutxar-se tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu n’hi do del soroll que varen fer. I jo preocupat per no fer soroll amb una cafetera.

Vaig estar mirant com arribar fins la terminal des d’on sortia el bus cap a NiĆ gara perĆ² seguia notant que encara tenia son i mes sense haver pres cap cafĆØ, aixĆ­ que, quasi a les 4 de la matinada em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormit de seguida fins a les 5:30h que m’havia posat el despertador. Si no l’haguĆ©s posar encara podria haver dormit mes i aixĆ² que ja havia dormit un total de 12 hores.

Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafĆØ, ni mirar correus, ni preparar rutes ni res, per lo que nomĆ©s em vaig haver de dutxar i preparar la motxilla i a les 6:30h ja estava a punt per sortir, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per Toronto abans d’anar cap a NiĆ gara ja que no tindria mes temps, doncs a NiĆ gara m’hi passaria tot el dia i l’endemĆ  ja marxava cap a Dublin.

Tan bon punt vaig sortir de la casa i just allĆ  davant, vaig veure un parell d’esquirols empaitant-se i pujant pels arbres. Suposo que els ciutadans de Toronto hi estan mĆ©s que acostumats i fins i tot, potser una mica farts, perĆ² a mi veure esquirols em sorprenia molt per venir d’un lloc on nomĆ©s en pots veure algun si t’allunyes molt de la ciutat, per lo que veure’ls corrent pel mig de Toronto no deixava de sorprendre’m.

El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15 quilĆ²metres de l’apartament, perĆ² per sort nomĆ©s havia d’agafar un bus que tenia una parada a 3 minuts caminant de l’apartament i desprĆ©s un metro que ja em deixaria al centre de la ciutat. En total tardaria poc mes d’una hora. AixĆ­ que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar al cap d’uns 5 minuts. $3,25, 16 parades i quasi 30 minuts desprĆ©s baixava a la parada de Romfield per caminar 5 minuts fins la parada Finch West del subway o metro com el coneixem.

Algo que em va sorprendre dels busos de Toronto, i suposo que de tot CanadĆ , Ć©s que tambĆ© es pot entrar per la porta de darrere i passar la targeta, si ja la tens, pel lector. No sĆ© si el conductor controla massa perĆ² jo vaig veure com un senyor que va pujar per la porta de darrere feia veure que passava la targeta pel lector perĆ² realment no la va passar i va seure tant tranquil. Suposo que a CanadĆ  aquests casos son una minoria i per aixĆ² estĆ  permĆØs, en altres llocs com a Espanya segurament se’n colarien uns quants mes. Per la resta el bus era forƧa nou, estava molt net i en general els passatgers estaven en silenci.

En principi no havia de pagar el bitllet de metro ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava ni quĆØ s’havia de fer per convalidar el bitllet de bus al metro.

El bitllet del bus era de paper perĆ² al subway s’havia de passar una targeta pels lectors de les portes automĆ tiques. Vaig intentar inĆŗtilment passar el bitllet de paper del bus pel lector perĆ² evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res, ni empleats ni quasi passatgers. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria d’haver avisat que volia fer el transbord al subway i que el xofer m’hauria d’haver donat una targeta. No n’estava segur perĆ² era ben probable, aixĆ­ que em vaig resignar i vaig tornar a pagar $3,25 per un bitllet nou. Aquesta Ć©s una d’aquelles novatades que pagues quan ets per primera vegada en una ciutat.

Vaig esperar uns 5 minuts a l’andana de la lĆ­nia 1 en direcciĆ³ downtown fins que va arribar el metro i vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a l’estaciĆ³ de Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal d’autobusos on havia d’anar perĆ² aixĆ­ podria veure una mica la zona mes propera al llac Ontario, llac que des de terra sembla un mar de tant gran que Ć©s. Ɖs curiĆ³s veure platges en una ciutat tant llunyana del mar.

La ciutat, evidentment, te forƧa trĆ nsit perĆ² sense ser aclaparant i sobretot s’hi respira una molt bona educaciĆ³ general, tambĆ© de tots els conductors. Els vianants no criden i no corren i els cotxes no piten, no avancen de qualsevol manera i fins i tot et deixen passar encara que estiguis creuant fora del pas de vianants en un carrer tipus carrer AragĆ³ de Barcelona. Tampoc s’hi veu un colĀ·lapse de cotxes com en altres ciutats. No ho sĆ©, perĆ² sembla que es fomenta l’Ćŗs d’altres mitjans de transport. En general, Toronto em va donar una bona primera impressiĆ³.

Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. De fet ja feia hores que hauria d’haver menjat un bon entrepĆ  i el fet de comenƧar a caminar i veure botigues de menjar va fer que hi pensĆ©s encara mes. El primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven com a tants altres paĆÆsos i que son uns autĆØntics salvavides del viatger. Pensava en comprar un sandvitx i menjar-me’l mentre caminava per Toronto en direcciĆ³ al llac Ontario, aixĆ­ que vaig buscar 7-elevens a Google Maps i com era d’esperar n’hi havia un a tan sols 400 metres d’on era. Vaig anar-hi directament i vaig comprar un entrepĆ  de pernil i formatge, un pot de NescafĆ© i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10ā‚¬. Evidentment uns preus superiors als de MĆØxic perĆ² prou mes barats del que em pensava. El dĆ²lar canadenc estava forƧa devaluat respecte l’euro i aixĆ² es notava molt. En qualsevol cas el mes important era que ja tenia el meu cafĆØ favorit i ja no tornaria a passar un sol dia sense el cafĆØ del matĆ­.

I ja mentre em menjava l’entrepĆ  vaig anar cap al carrer Yonge Street. Aquest Ć©s el considerat carrer mes llarg del mon amb ni mes ni menys que 56 quilĆ²metres de principi a fi! Evidentment no tenia la intenciĆ³ de recorre’l tot sino simplement veure’l i creuar-lo, de fet nomĆ©s el vaig creuar per arribar a un petit port que hi havia a l’altra banda i on ja es veia el llac Ontario i les illes de Toronto. La veritat Ć©s que Ć©s molt curios tot plegat, doncs Toronto sembla una ciutat amb mar perĆ² no, Ć©s un llac, aixĆ² si, tant gran que te illes i fins i tot permet que Toronto tingui platges. AlĀ·lucinant.

DesprĆ©s de passejar una estona pel moll vaig comenƧar a caminar per un carrer en direcciĆ³ nord per anar cap a la terminal d’autobusos des d’on sortien cap a NiĆ gara. Des d’on estava serien uns 45 minuts de camĆ­ que aprofitaria per veure l’ambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes perĆ² de totes maneres tampoc volia cansar-me massa ja que havia de reservar les forces pel que faltava de dia que seria forƧa dur.

Simplement passejar per Toronto ja Ć©s una experiencia en si mateixa, doncs la bona educaciĆ³ de la gent i el multi-culturalisme de la ciutat son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida i de cada dues persones que veus una no es d’origen canadenc perĆ² tots conviuen en perfecte harmonia i respecte. I ah si, el que mes em va sorprendre Ć©s que es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure va ser el dia anterior de camĆ­ a l’apartament i pensava que era algĆŗ que ho feia d’estrangis. PerĆ² aquest dia ja en podia veure un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina com qui es fuma un piti. EstĆ  totalment acceptat. Fins i tot en aixĆ² es demostra el respecte i la tolerĆ ncia de la societat canadenca. Un paĆ­s exemplar en molts aspectes.

Cap a les 9:30h arribava a la terminal d’autobusos. El bus cap a NiĆ gara sortia a les 10:30h per lo que encara tenia una hora de temps. Hi havia wifi gratuĆÆt en tota la terminal i cadires ben cĆ²modes, aixĆ­ que em vaig esperar allĆ  mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment molt bones aquelles cookies i eren molt barates tenint en compte els preus de CanadĆ .

Vaig estar enviant alguns Whatsapp’s i llegint noticies fins cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des d’on sortiria el bus que havia reservat, doncs hi havia unes 10 andanes. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3 on ja hi havia el bus i forƧa gent esperant. Vaig anar-hi i em vaig posar a la cua. Quedaven encara 30 minuts perĆ² molts dels passatgers ja feia estona que esperaven de peu davant l’autobĆŗs.

Cap a les 10:15h vam comenƧar a pujar i a les 10:30h marxƠvem puntualment cap a NiƠgara. Ja estava de camƭ a les cascades mes famoses del mon on hi arribarƭem al cap de dues hores.

En el bus tambĆ© hi havia wifi gratuĆÆt per lo que tot el trajecte se’m va fer forƧa curt.

A meitat del camĆ­ passĆ vem pel pont que creua el llac Ontario ja quasi al seu final perĆ² que permet escurƧar una tram del trajecte. Es una passada veure en un dels costats del pont una immensitat d’aigua com si del mar es tractĆ©s. Des d’aquell pont no s’hi veia cap illa ni cap final, nomĆ©s aigua fins l’horitzĆ³.

Al cap de les dues hores estipulades arribĆ vem al poble de NiĆ gara, un poblet molt petit i quasi fantasma que te com a Ćŗnic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distĆ ncia als busos locals que acabaven de recĆ³rrer els 3 quilĆ²metres fins les cascades. Jo, com molts altres, vaig fer aquests 3 quilĆ²metres caminant. Tot el camĆ­ Ć©s per la vora del riu NiĆ gara en territori canadenc perĆ² veient tota l’estona els EUA que queden just a l’altra costat del riu. Ɖs un riu forƧa espectacular per lo escarpats que son els seus laterals fent que el riu quedi enfonsat uns 20 metres. Almenys en aquell tram, era mes aviat estret cosa que feia que l’aigua baixĆ©s amb mes forƧa. De fet semblava un lloc perfecte per a fer-hi rafting. Els laterals del riu estan completament coberts de vegetaciĆ³ que unit amb lo escarpat del terreny i la forƧa del riu el converteixen en una molt bona frontera natural realment difĆ­cil de creuar-la.

La calor era molt intensa i es notava que el sol cremava. A diferĆØncia d’altres llocs, aquĆ­ almenys no s’hi notava tanta humitat per lo que a l’ombra s’hi estava prou be. En qualsevol cas bona part del camĆ­ fins les cascades era en ple sol per lo que mes val portar una ampolla d’aigua. Sembla mentida com a una latitud tant alta com la de Toronto o NiĆ gara hi pot arribar a fer tanta calor.

Al cap d’uns 30 minuts caminant pel costat del riu arribava al pont mes important que el creua i fa de pas fronterer per entrar als EUA. I allĆ , sense esperar-m’ho, ja vaig veure la primera cascada, doncs estĆ  just al costat d’aquest pont. Ɖs la mes petita de les 3 cascades que hi ha i estĆ  a la banda dels EUA, perĆ² de totes maneres Ć©s enorme i el fet que quedi a la banda dels EUA fa que des del costat canadenc es vegi perfectament i en tota la seva esplendor. Per fi veia aquell espectacle natural en primera persona i a escassos metres de distĆ ncia.

No tenia ni idea de com era la zona ni de com s’havien de veure les cascades, per lo que el fet de poder veure la primera d’aquella manera i sense apartar-me del camĆ­ em va sorprendre molt. Em vaig quedar allĆ  davant meravellat sense imaginar-me que allĆ² no era res comparat amb el que em quedava per veure.

Just davant d’aquesta primera cascada junt al pas fronterer i al costat canadenc, Ć©s a dir, on era jo en aquell moment, hi ha el poble Niagara on the Lake, un poble que Ć©s com unas Vegas en petit. Un poble que nomĆ©s te hotels i casinos. I aquest poble Ć©s de fet el primer que trobes quan entres a CanadĆ  pel pont des dels EUA. I com tots els pobles tant a prop d’una frontera, no Ć©s com Ć©s per casualitat, doncs les lleis sobre el joc canadenques son mes laxes que les d’EEUU per lo que molts creuen la frontera per anar a jugar a aquest poble.

Vaig seguir caminant sobrepassant la primera cascada que quedava a la meva esquerre i al cap de 2 minuts ja vaig veure a uns 200 metres les altres dues cascades, les mes grans.

Pel camĆ­ hi ha varis miradors tot i que el millor es l’Ćŗltim. A mi qualsevol d’aquells primers miradors ja m’alĀ·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Ja s’escoltava el fort soroll de l’aigua caient de les cascades mes grans i aixĆ² que almenys estava a 150 metres de distĆ ncia i passaven cotxes per la carretera. Tenia quasi davant la primera cascada i a la vista les altres dues, aixĆ­ que vaig seguir caminant ja amb la vista fixada a les cascades i sense aturar-me, doncs l’emociĆ³ ja era massa forta i tenia moltes ganes d’arribar el mes a prop possible d’aquell espectacle.

PerĆ² abans d’arribar al punt de la cascada es passa per la zona de les atraccions turĆ­stiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. Ɖs per aixĆ² que no vaig arribar al millor mirador, el Table Rock, fins mes tard, doncs el barco era la Ćŗnica activitat que volia fer segur. Em semblava algo necessari per poder apreciar be la magnitud de les cascades. AixĆ­ que quan vaig trobar les taquilles del barco desprĆ©s de preguntar a informaciĆ³ ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu. Ɖs igual, costĆ©s el que costĆ©s era una experiĆØncia que havia de viure. De fet, en aquestes coses no miro mai el preu, son coses que valen massa la pena viure i recordar com per decidir-les en funciĆ³ del preu.

El preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell hi posava $25,95, els preus mai tenen l’IVA inclĆ²s. Aquesta Ć©s una de les diferĆØncies que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.

Immediatament desprĆ©s ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent fent cua perĆ² anava molt rĆ pid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable ja que havia llegit per Internet que et mullaves molt, perĆ² abans de pujar al barco ens en varen donar un a cadascĆŗ, per lo que entenc que aixĆ² de donar-lo Ć©s forƧa recent i suposo que ho varen comenƧar a fer desprĆ©s d’algunes queixes de clients que sortien amb el mĆ²bil i les cĆ meres xopes d’aigua.

Primer s’ha de baixar en ascensor ja que, abans de les cascades el riu queda a peu de carrer, perĆ² desprĆ©s de les cascades el riu queda a mes de 50 metres per sota del carrer, aixĆ­ que abans d’arribar al barco s’ha de fer una bona baixada fins arribar al nivell del riu.

Vaig tenir sort, de fet molta sort, i vaig ser dels primers en pujar al barco, per lo que em vaig poder colĀ·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la tĆ­pica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es colĀ·loqui a primera fila tot i haver arribat desprĆ©s i ella s’hi colĀ·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.

Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estĆ vem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere i era la que ja havia vist de ben a prop.

Conforme ens hi anĆ vem acostant el soroll que feia l’aigua era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava. Fins i tot s’hi veia l’arc de Sant MartĆ­ de tanta aigua que quedava en suspensiĆ³.

I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols vĆØiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiĆ©ssim tot blanc. AixĆ² sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confianƧa total en quĆØ el pilot del barco sabia be el que feia i fins on es podia acostar, doncs per moments semblava que estĆ vem just sota la caiguda d’aigua. Va ser una de les experiĆØncies mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, perĆ² aquesta per ser absolutament nova i diferent.

Vam estar allĆ  davant parats sentint la pressiĆ³ de la columna d’aigua uns 4 o 5 minuts del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs tambĆ© hem de gaudir d’aquests espectacles sense una cĆ mera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada, per lo que cauen tones d’aigua per segon.

Al cap d’aquests 5 minuts el pilot va donar mitja volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fins arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllĆ  del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta Ć©s la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turĆ­stiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duraciĆ³ total del trajecte Ć©s d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, Ć©s mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la remullada, el soroll i fins i tot la pressiĆ³ que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua. Es podria dir que el sol fet d’apropar-s’hi per mirar ja cansa fĆ­sicament.

DesprĆ©s d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el considerat millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament Ć©s el millor, doncs estĆ  just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua literalment a tocar de la mĆ , de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos aixĆ­, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 centĆ­metres de distĆ ncia. La veritat Ć©s que aixĆ² no m’ho esperava i realment em va emocionar molt. Pensava que hi hauria alguna distĆ ncia de seguretat amb les cascades i el riu perĆ² no, la cascada es pot tocar amb la mĆ . Es una passada.

Aquest mirador Ć©s molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, a uns 200 metres, tot Ć©s mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant quan et trobes que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difĆ­cil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.

DesprĆ©s de passejar-me vĆ ries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant. Vaig seure en uns bancs que quedaven a uns 15 metres de la caiguda de la cascada mes gran i encara m’arribaven les espurnes d’aigua expulsades per la cascada i que ajudaven a refrescar una mica l’ambient. de fet es notava com allĆ  al costat la temperatura era una mica mes baixa.

Hi ha un parell de restaurants i uns quants llocs ambulant de frankfurts i altres coses, tot i que els preus, com Ć©s de suposar, son forƧa cars. Molta gent dinava allĆ  o anava al poble que quedava a 100 metres i on hi havia mes restaurants i sobretot casinos. Jo evidentment no em vaig gastar 7ā‚¬ en un frankfurt sinĆ³ que ja havia menjat una mica abans i menjaria una mica mes desprĆ©s, tot plegat vigilant de no omplir-me massa i quedar-me adormit a mig camĆ­, doncs encara havia de tornar al poble de NiĆ gara des d’on sortiria el bus, a 3 quilĆ²metres i mig d’on era.

AixĆ­ doncs, cap a les 16:30h vaig comenƧar a tirar de nou cap al poble de NiĆ gara on havia d’agafar el bus a les 19h. En aquell moment encara no ho sabia perĆ² acabaria veient el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 quilĆ²metres de les cascades i ja passat el poble de NiĆ gara. En aquell moment encara no ho sabia perquĆØ pensava que estava encara mes amunt de les cascades, perĆ² no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolĆ­.

Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que el remolĆ­ estava en la direcciĆ³ a la que havia d’anar, a un quilĆ²metre i mig passat el poble, per lo que ara caminaria els 3 quilĆ²metres fins al poble mes aquest quilĆ²metre i mig fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No estĆ  malament.

Abans perĆ² vaig entrar una mica al poble NiĆ gara on the Lake, que Ć©s el que hi ha al costat de les cascades i que sembla las Vegas, per veure una mica com era. PerĆ² per entrar-hi s’havia de pujar un carrer d’uns 200 metres de llarg i un pendent continuat d’almenys el 15%, per lo que quan vaig arribar al final estava tant cansat que ja no vaig tenir ganes de passejar-hi mes, i mes encara pensant que encara em quedaven els mes de 3 quilĆ²metres fins arribar al bus o els quasi 5 fins el remolĆ­. Vaig trobar una font on vaig aprofitar per beure uns 3 litres d’aigua d’una tirada, omplir l’ampolla que portava i seure una estona en un banc que hi havia allĆ  al costat i a l’ombra.

Vaig descansar uns minuts i vaig tornar enrere carrer avall per comenƧar el camĆ­ de tornada amb la intenciĆ³ d’arribar fins el remolĆ­. La calor seguia sent molt intensa i ara ja no tenia la forƧa de les cascades per apaivagar-la una mica. Ara ja estava molt cansat i ja no tenia l’emociĆ³ del matĆ­ per veure les cascades, per lo que el camĆ­ de tornada es va fer molt mes dur que el de l’anada.

Cap a les 17:20h arribava a NiĆ gara des don agafaria el bus per tornar a Toronto perĆ² en aquest cas vaig seguir caminant un quilĆ²metre mes riu avall fins arribar al remolĆ­ cap a les 17:40h. A part del remolĆ­ tambĆ© hi ha el conegut telefĆØric construĆÆt per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar, i que creua el riu NiĆ gara just per sobre el remolĆ­.

A simple vista el remolĆ­ no era tant com m’esperava. Si que fa grĆ cia, doncs es dĆ³na en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, perĆ² el remolĆ­ en si no es veu massa gran. PerĆ² aixĆ² Ć©s el que es veu, perquĆØ realment aquell remolĆ­ mou en un segon tanta aigua com hi ha en una piscina olĆ­mpica. Pel que es veu aquest Ć©s un dels remolins mes forts i amb mes aigua del mon. Que des de la superfĆ­cie nomĆ©s es vegi una mica d’aigua donant voltes sense representar cap perill no significa que la quantitat d’aigua que s’estĆ  movent per sota sigui enorme. De fet just quan estava mirant el remolĆ­ va passar un barco just pel seu costat de tal manera que poguĆ©s seguir riu avall sense ser desviat pel remolĆ­.

Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge fins que vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h i desprĆ©s de portar caminant ben be 5 hores. Pel camĆ­ vaig veure un altre pont que feia de pas fronterer i poca cosa mes. La veritat Ć©s que tota aquella zona Ć©s forƧa deserta nomĆ©s amb algun hotel i el poble fantasma de NiĆ gara. AllĆ  vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2 litres d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no poguĆ©s parar de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a quĆØ el clima Ć©s mes sec, i un cop a l’ombra o quan fa una mica de vent baixa molt la temperatura.

Cap a les 19:15h vaig veure que venia i es parava allĆ  un autobĆŗs de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, doncs jo anava suposadament amb Megabus, perĆ² ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure que en aquell bus de Coachtoronto ja hi havia un munt de gent fent cua. Vaig preguntar a la taquillera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus perĆ² que ara en vindria un altre perquĆØ en aquell no hi cabrĆ­em tots. FantĆ stic, quasi una hora esperant assegut i ara hauria d’esperar al segĆ¼ent perquĆØ no m’havia posat a la cua quan tocava.

Aquell primer autocar va sortir forƧa puntual perĆ² el segĆ¼ent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h, de moment 30 minuts d’endarreriment. Mentre esperava allĆ  de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemĆ  tenia el vol a Dublin des d’aquell aeroport a uns quants quilĆ²metres de Toronto, sent l’aeroport low-cost d’aquesta ciutat perĆ² a la vegada quedant-ne forƧa lluny. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que estĆ  a quasi dues hores en autocar directe des de Toronto i que en transport pĆŗblic s’haurien d’agafar 4 busos regulars diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte. Quasi res.

Aleshores vaig buscar opcions d’autocars que fessin el trajecte de Toronto a Hamilton directament com el de Megabus amb el que havia anat fins a NiĆ gara. El de Megabus costava $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barata, $9, perĆ² no arribava fins el mateix aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matĆ­, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemĆ  tenia el vol a les 19:45h. AixĆ­ que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus tot i ser l’opciĆ³ mes cara, i com que ja n’era usuari, allĆ  mateix mentre esperava a la cua, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar l’autocar de l’endemĆ  a les 14:30h amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18ā‚¬, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d’on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi. Si m’ho haguĆ©s mirat el mateix dia que em vaig mirar com anar a NiĆ gara, segurament m’hauria sortit molt mes barat. Realment no m’imaginava que Hamilton fos tant lluny de Toronto i que fos tant complicat, o car, arribar-hi.

I per fi, cap a les 20h sortĆ­em cap a Toronto ja fent-se de nit i molt cansat. A l’autocar vaig estar bĆ sicament sense fer res, nomĆ©s assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. De fet veure nous paisatges i ciutats encara que sigui de passada Ć©s algo que m’agrada molt. Cap a les 21:45h arribĆ vem a la terminal de Toronto desprĆ©s d’estar donant voltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs Ć©s una ciutat molt gran i a aquella hora el trĆ nsit era intens fent que tot plegat fos forƧa lent.

En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs nomĆ©s havia comprat pel matĆ­ un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes de segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de la terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que desprĆ©s d’imposts es quedaven en $3,15, perĆ² no tenien ni pasta ni res mes, nomĆ©s bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven que quedava a dos carrers i allĆ  comprar-ho tot.

Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepĆ  similar al del matĆ­ perĆ² amb salami i altres coses, tot plegat uns $8. Quina diferĆØncia amb el que menjava a MĆØxic…

I ara comenƧava el camĆ­ de tornada des del centre de Toronto a l’apartament que tampoc era curt, concretament una hora i quart mes de camĆ­ en metro i bus. Ja era del tot fosc i anava una mica mes perdut pels carrers de Toronto que pel matĆ­, perĆ² amb el mĆ²bil a la mĆ  tot Ć©s possible. Primer vaig anar a la parada de St. Patrick que quedava a uns 5 minuts caminant del 7-eleven i on vaig agafar el metro durant uns 40 minuts fins l’estaciĆ³ de Finch West. Eren mes de les 22h i el metro estava forƧa buit perĆ² a diferĆØncia d’altres grans ciutats, aquĆ­ no s’havia de tenir cap por de creuar-te amb algun tarat. Toronto te fama, i aixĆ­ m’ho va semblar, de ser una ciutat molt segura.

Un cop a Finch West vaig agafar el bus nĆŗmero 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bitllet quedava convalidat per lo que nomĆ©s vaig pagar $3,25 per tot el trajecte. Tot i ser les 23h i a diferĆØncia del metro, el bus anava molt ple. De fet estava completament ple de gent asseguda i de peu. A mi em va tocar anar de peu per lo que el trajecte es va fer mes llarg que el de l’anada. De totes maneres per mi no era un trajecte normal com ho era pels altres passatgers, doncs per mi tot allĆ² era un novetat i ho gaudia a diferĆØncia dels altres pels qui allĆ² era segurament una rutina. Per mi tot era nou i per tan molt emocionant. A mes m’agrada molt veure la vida cotidiana de la gent, i la tornada a casa desprĆ©s d’un dia de feina Ć©s quelcom molt quotidiĆ .

Cap a les 23:15h, desprĆ©s de 18 hores d’haver sortit, arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafĆØ, perĆ² finalment vaig optar per passar algunes fotos al portĆ til, fer la cĆ²pia de seguretat aprofitant la fibra Ć²ptica de l’apartament i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta deshidratada i mig entrepĆ , doncs finalment tot plegat va resultar ser massa. L’endemĆ  per la tarda marxava cap a la Ćŗltima parada de la volta al mon, DublĆ­n, per lo que vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora nomĆ©s el que necessitaria l’endemĆ  al matĆ­ abans de marxar. I cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent ja fet un dels plats forts del viatge i sent a mes millor del que m’esperava. Un dia molt aprofitat i forƧa cansat que em va permetre dormir d’una tirada.

Aquest era un d’aquells dia que anava a dormir molt satisfet i content per haver aconseguit que tot anĆ©s tal com tenia pensat i fins i tot millor, havent vist un espectacle natural com pocs hi ha al mon i de tant a prop i que m’havia deixat molt impressionat. A mes havia pogut veure una mica una ciutat extraordinĆ ria per la seva diversitat, tolerĆ ncia, amabilitat i seguretat movent-me per ella com un local mes. Un gran dia. Ja nomĆ©s quedaven dues nits per acabar el viatge i el balanƧ no podia ser mes positiu. Aquest dia anava a dormir molt satisfet de tot el que ja havia aconseguit.

19/08/2019 Arribada a Toronto. PenĆŗltima parada de la volta al mon

19/08/2019 Arribada a Toronto. PenĆŗltima parada de la volta al mon

A les 6:30h hora local aterrĆ vem a Toronto, sent aquesta la meva primera visita a CanadĆ . Estranyament, durant el vol havia pogut dormir forƧa, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquĆØ a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop de l’aviĆ³ en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys aixĆ² em permetria poder arribar a l’apartament prou bĆ© i aguantar bona part del dia sense trastocar massa l’horari. Cal tenir en compte que l’endemĆ  anava a les cascades del NiĆ gara i per tan havia de vigilar en no adormir-me en qualsevol moment.

Al control de duanes quasi no hi havia gent, a mes ja tenia l’eTA fet per lo que tot el procĆ©s per immigraciĆ³ Ć©s mes rĆ pid ja que la meitat de la feina la fa un mateix en una mĆ quina. AixĆ­ doncs, desprĆ©s d’introduir totes les dades i contestar les preguntes a la mĆ quina, nomĆ©s vaig haver de fer dos minuts de cua i ja em va atendre un agent. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels mĆ©s complicats que recordo, mĆ©s que a EUA. De fet, en cert moment vaig tenir dubtes que em deixĆ©s entrar a CanadĆ . Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, quĆØ faria a CanadĆ  i algunes preguntes mes que es varen allargar mĆ©s de 5 minuts. Pot no semblar massa, perĆ² quan estĆ s acostumat a passar aquests controls en 1 minut i amb dues preguntes, aixĆ² es fa molt llarg, i mes quan penses que potser has de tornar enrere.

De fet aquesta era la primera vegada que en cert moment temia que no em deixessin entrar al paĆ­s. En les mes de 20 ocasions anteriors mai havia tingut la sensaciĆ³ ni havia patit perquĆØ em deneguessin l’entrada a un paĆ­s, en cap. PerĆ² ara, a mitja entrevista vaig passar de contestar amb la rutina que es contesten sempre aquestes preguntes a prestar mes atenciĆ³ a l’agent i a contestar el millor possible, doncs la seva cara i la quantitat d’informaciĆ³ quĆØ volia eren realment preocupants. A mes anava mirant una i altra vegada tots els segells que hi havia al passaport, no sĆ© si buscant el d’algun paĆ­s en concret o mirant-los un per un, perĆ² en qualsevol cas els va revisar tots 3 o 4 vegades.

Crec que el que no li feia massa grĆ cia era que haguĆ©s passat per tants paĆÆsos abans d’arribar allĆ , doncs em preguntava molt pels motius d’anar a quest o l’altre paĆ­s. Jo intentava deixar-li ben clar que era una volta al mon de 3 mesos i que per tan totes aquelles visites eren normals. En qualsevol cas per primera vegada a la vida vaig tenir aquella sensaciĆ³ que molta gent te perĆ² que per a certs privilegiats Ć©s quelcom impensable, com pot ser la por de que et deneguin l’entrada a un paĆ­s.

Finalment l’agent, que per cert era un armari, va segellar el passaport primer sense dir res, jo vaig respirar profundament, ell va dir “welcome”, em va tornar el passaport i per fi vaig entrar a CanadĆ  sense mes problemes.

Un cop a la terminal volia canviar algo de diners en efectiu per tal de tenir dĆ²lars canadencs en monedes per poder pujar al bus ja que nomĆ©s accepten monedes i no donen canvi. Encara em quedaven ringgits de MalĆ isia per valor d’uns 40ā‚¬ per lo que intentaria canviar-los.

Vaig buscar per tota la terminal i nomĆ©s hi havia una casa de canvi per lo que, evidentment, seria cara. La veritat Ć©s que per ser l’aeroport de Toronto em va semblar forƧa petit. I efectivament, el tipus de canvi era forƧa dolent i a mes tenia una comissiĆ³ de $3,50. Tot i aixĆ­ vaig decidir canviar-los perquĆØ sinĆ³ ja no sabia que acabaria fent amb els ringgits, millor aixĆ² que no que me’ls acabĆ©s quedant. Em va donar $44,75 canadencs quan sense comissiĆ³ i al canvi real haurien sigut $57. Toma ja, $12 menys per la cara.

PrĆØviament havia tret $40 dĆ²lars d’un caixer amb la targeta de Bnext pagant una comissiĆ³ de $3 que en principi Bnext m’hauria de tornar per ser justament aquest un dels seus avantatges. Per tan, ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies previstos a CanadĆ  i poder pagar les atraccions de les cascades del NiĆ gara. Cal tenir en compte que l’allotjament i algun transport ja els tenia pagats.

Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus, una de les coses que no tenia gens clares que anĆ©s be, doncs per Internet havia trobat poca informaciĆ³, semblava que eren forƧa cars, no donaven canvi i la combinaciĆ³ fins l’habitaciĆ³ que tenia reservada no era massa bona. De fet, si els agafava tal com havia vist, podria tardar una hora en arribar a l’apartament mentre que caminant en serien unes dues i mitja. Em vaig connectar al WIFI de l’aeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agafar 3 busos perĆ² de companyies diferents, per lo que hauria de comprar com a mĆ­nim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no m’arribava, Ć©s a dir, hauria de pagar amb un bitllet de $20 i sense canvi. Entre aixĆ² i que en bus tardaria 1 hora i mitja i caminant dues i mitja, vaig decidir d’anar-hi caminant i aixĆ­ ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa mes temps per veure la ciutat i tot el que poguĆ©s aprofitar seria benvingut. Aquestes coses no les pot fer tothom perĆ² es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves, sobretot si Ć©s la primera visita que hi faig, i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo mes de 10 quilĆ²metres amb la maleta Ć©s ja un repte en si mateix.

AixĆ­ que sense pensar-m’ho massa estona mes, doncs podria acabar per no fer-ho,vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig comenƧar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perquĆØ no feia calor, doncs encara no eren ni les 8 del matĆ­, sino no ho hauria fet. Pot semblar que Toronto Ć©s una ciutat mes fresqueta per estar tant al nord, perĆ² a l’estiu hi fa mes calor que a Barcelona.

Com era d’esperar, sortir de l’aeroport va ser complicat i llarg, doncs acabes donant un munt de voltes per salvar els aparcaments, les terminals i les pistes. Vaig estar 15 minuts caminant per trepitjar carrer normal. AixĆ² si, l’aeroport estĆ  a les afores de Toronto perĆ² molt a prop de la ciutat, per lo que nomĆ©s sortir de l’aeroport ja estava en un polĆ­gon industrial de la prĆ²pia ciutat.

La primera meitat del camĆ­ no tenia massa gracia, doncs nomĆ©s hi havia naus industrials, carreteres tipus rondes i algun riu. Almenys el camĆ­ es podia fer a peu sense gaire dificultats ja que prĆ cticament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera. I aixĆ² que pot semblar una ximpleria, no ho Ć©s gens, doncs en algun d’aquests trajectes he hagut de caminar quilĆ²metres a un pam del pas de cotxes i camions. Almenys aquĆ­ la seguretat era bona i no patia per un possible atropellament. De tan en tan veia algun esquirol que em va fer prou grĆ cia ja que no m’esperava veure’n, i tants. De fet en algun tram se’m creuaven contĆ­nuament.

La segona meitat del trajecte fins l’apartament era mes entretinguda al passar per barris mes residencials, veure mes gent, mes botigues i en general mes ambient de ciutat tot i que a la vegada tambĆ© avanƧava el dia per lo que mica en mica anava augmentant la calor. A la calor s’hi sumava el cansament de portar ja una hora i mitja caminant carregant la maleta. A mes comenƧava a tenir sed i no trobava ni fonts ni llocs on comprar aigua. En qualsevol cas ja m’esperava que algun moment del camĆ­ fos dur.

En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les caracterĆ­stiques que fan de Toronto una ciutat Ćŗnica al mon, el seu multi-culturalisme, doncs la meitat de la poblaciĆ³ no Ć©s d’origen canadenc. De fet, en alguns carrers semblaven tots estrangers. PerĆ² a diferĆØncia de la immigraciĆ³ en altres ciutats on sol ser mes marginada, aquĆ­ la immigraciĆ³ es veu com a totalment necessĆ ria i per tan molt fomentada i cuidada, de fet molts dels immigrants son enginyers o treballen en sectors amb sous molt alts i tothom, sigui d’on sigui, estĆ  totalment integrat. No hi ha guetos ni problemes entre diferents nacionalitats. L’harmonia, la bona educaciĆ³ i l’amabilitat es respiren en tota la ciutat. De fet, una de les primeres coses que notes quan ets a Toronto per primera vegada, Ć©s que tot i ser una gran ciutat amb forƧa trĆ nsit, els cotxes sempre s’aturen si veuen algĆŗ amb intenciĆ³ de creuar el carrer, encara que ho faci per on no hi ha pas de vianants. Ɖs realment sorprenent veure com a 15 metres ja comencen a frenar abans fins i tot que hagis comenƧat a creuar.

Durant la segona meitat del camĆ­, entre el cansament i la calor que era cada vegada mes insoportable, vaig anar fent vĆ ries parades per a descansar per lo que les dues hores i mitja que havia de durar tot el camĆ­ s’acabarien convertint en 3. De totes maneres tenia temps, doncs teĆ²ricament fins les 14h l’habitaciĆ³ no estaria preparada, i tot just eren les 10:30h. De totes maneres ja havia enviat un correu als de la casa per demanar-lis si podia entrar abans, contestant que probablement a les 12:30h ja podria.

Quan quedaven uns 20 minuts per arribar ja se’m feia realment difĆ­cil continuar i no podia evitar de seure una estona a cada banc que trobava. A mes el tram final transcorria per un carrer llarguĆ­ssim que a sobre provocava una sensaciĆ³ de trajecte mes llarg, doncs caminava i camina i aquell carrer no s’acabava mai. Per cert, caminant per aquest carrer em va venir una olor molt forta de marihuana que venia d’un noi que estava fumant al jardĆ­ de casa seva. En aquell moment em va sorprendre com podia fumar allĆ² amb l’olor que estava deixant a mig carrer, tot i que desprĆ©s vaig poder comprovar que fumar marihuana a CanadĆ  Ć©s legal i que son uns quants els que van fumant per qualsevol lloc de la ciutat.

Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia sortit de l’aeroport, arribava a la casa on havia reservat l’habitaciĆ³ i que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que junt amb Google Maps em van deixar just a la porta de la casa.

El check-in era a lea 14h perĆ² ja els havia enviat un email el dia anterior per preguntar si podria entrar abans, responent-me que probablement a les 12:30h l’habitaciĆ³ ja estaria preparada, aixĆ­ que vaig aprofitar l’hora que quedava per anar a fer una primera passejada pel barri per veure com era i on hi havia botigues de menjar o altres serveis interessants.

Era un barri residencial i forƧa nou amb cases unifamiliars tĆ­piques americanes amb el seu jardĆ­ i cotxe a la porta. I sense tanca al jardĆ­, que Ć©s algo que sempre m’ha estranyat molt. Era molt tranquil i totalment segur com, suposo, a tota la resta de CanadĆ . Els cotxes et deixaven passar i els veĆÆns et saludaven. Un bon lloc per viure-hi.

Vaig veure una escola i hi vaig anar per mirar si hi havia una font. AixĆ² Ć©s algo que sempre faig ja que Ć©s molt habitual que allĆ  on puguin haver-hi nens, com una escola o un parc, tambĆ© hi hagi una font d’aigua potable. I bingo! Just davant de l’escola hi havia un parc amb una font. Havia estat caminant durant 11 quilĆ²metres sense trobar cap font, i ara, just al costat d’on dormiria i seguint el meu instint de bnuscar escoles o parcs infantils, per fi en trobava una. Vaig veure 1 litre d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els braƧos. Vaig seure a un banc del parc uns 5 minuts i com nou, be quasi. En qualsevol cas molt millor que abans i mes presentable per entrar a la casa sense semblar un rodamĆ³n.

AlgĆŗ es podria preguntar perquĆØ no vaig comprar aigua pel camĆ­ si tanta sed tenia. Doncs per varis motius tot i que n’hi ha un que sempre preval: Evitar despeses innecessĆ ries. Ɖs simplement aixĆ­ com puc estar viatjant durant 3 mesos donant la volta al mon i visitant 7 paĆÆsos, alguns d’ells dels mes cars del mon. I algĆŗ es podria preguntar: “PerĆ² comprar aigua Ć©s una despesa innecessĆ ria?” Doncs dit aixĆ­ no, perĆ² si tenim en compte que com a molt a les 12:30h ja podria beure tanta aigua com volguĆ©s a la casa on tenia l’habitaciĆ³ reservada, aleshores si que comprar aigua hauria estat una despesa innecessĆ ria. De totes maneres, tampoc vaig trobar cap botiga oberta pel camĆ­ on poder comprar aigua. Algunes estaven tancades per l’hora i altres eren tipus centre comercial on no hi volia entrar amb la maleta nomĆ©s per anar a buscar una ampolla d’aigua. En qualsevol cas, al final vaig acabar trobant aigua abans del que em pensava.

Cap a les 12h vaig anar cap a l’apartament ja sabent que encara era massa aviat, perĆ² preferia esperar-me per allĆ  que seguir donant voltes, doncs el cansament ja era absolut i la calor forƧa insoportable. Almenys aquĆ­ no hi havia tanta humitat com a TailĆ ndia per lo que a l’ombra encara s’hi estava prou be. AixĆ² si, el sol picava molt.

Quan vaig arribar a la porta de la casa, just en sortia un noi xinĆØs que em va preguntar quĆØ volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si perĆ² que l’entrada era a partir de les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algĆŗ per les 12:30h i desprĆ©s de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passĆ©s a dins on podria esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpĆ tic i atent.

Poques vegades llogo una habitaciĆ³ privada, normalment o apartament sencers o hotels, perĆ² en aquest cas la casa em va semblar prou be, amb suficient privacitat i sobretot un bon preu tenint en compte la zona, doncs els preus dels hotels a Toronto son massa cars. AixĆ² si, el barri quedava lluny del centre tot i que per preu seguia sortint millor fins i tot contant el preu dels trajectes d’anada i tornada fins al centre.

La casa tenia dues plantes. a la planta baixa hi havia la cuina, el menjador, una sala amb rentadores i una habitaciĆ³. I al pis de dalt, 4 habitacions i un bany, entre elles la meva. El noi em va ensenyar per sobre on eren les coses i la contrasenya del WIFI abans de seguir netejant llenƧols. Vaig seure en una cadira del menjador, em vaig preparar un cafĆØ a la cuina i en tassa normal, vaig treure el portĆ til i em vaig connectar a Internet.

La connexiĆ³ anava rapidĆ­ssima, sens dubte la mes rĆ pida que havia trobat en tot el viatge. Almenys era fibra a 50 mb/s que per ser una casa vacacional Ć©s molt. AixĆ­ doncs vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Les cĆ²pies de seguretat que en altres llocs tardaven hores en pujar-se, ara no havien tardat ni 5 minuts. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses a l’Excel del viatge mentre em prenia el cafĆØ fins cap a les 12:20h que el noi va baixar per dir-me que l’habitaciĆ³ ja estava a punt. QuĆØ rĆ pid! Em vaig acabar el cafĆØ, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot l’equipatge a la segona planta on hi havia la meva habitaciĆ³, la 5.

L’habitaciĆ³ tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori. Per sort nomĆ©s hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. Tenia una finestra encarada al centre de Toronto per lo que tenia unes bones vistes, almenys les millors de la casa. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Es veia tot molt nou, net i els altres ostes molt educats i silenciosos.

Vaig deixar les coses, vaig treure lo bĆ sic, com portĆ til, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent cĆ²pies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. PerĆ² cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores i em despertaria l’endemĆ  de matinada per tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matĆ­ que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a NiĆ gara. Calia tenir en compte que aquella nit havia dormit molt poc, malament i a sobre havia caminat mes de 3 hores, per lo que l’esgotament era considerable.

AixĆ­ que a les 14h em vaig estirar. El llit era molt cĆ²mode, es notava que era un bon matalĆ s, i a diferĆØncia de la temperatura exterior, dins l’habitaciĆ³ no hi feia gens de calor, de fet tot el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta que t’obligava a tapar-te i aixĆ­ fins i tot dormir millor. Lo dolent, com sempre, Ć©s que fora d’Espanya no existeixen les persianes per lo que pel matĆ­ es veuria una mica la llum del sol a travĆ©s de les cortines que no eren del tot opaques. En qualsevol cas un molt bon lloc per dormir, fresquet, cĆ²mode i molt silenciĆ³s, fins i tot en ple dia com ara que eren les dues del migdia.

No feia ni tan sols 24 hores que encara estava a MĆØxic sense saber on estaria l’endemĆ  ni com acabaria de fer la volta al mon. PerĆ² finalment tot havia anat perfectament be i ara estava per fi a CanadĆ  per primera vegada i a punt d’anar a dormir en una habitaciĆ³ comodĆ­ssima en una casa nova en un barri residencial de Toronto, una de les ciutats mes inclusives del mon. Qui ho hauria dit en el moment que em varen comunicar que el vol estava cancelĀ·lat.

I en menys de 24 hores mes, estaria admirant les cascades mes famoses del mon. La veritat Ć©s que estava una mica nerviĆ³s de tantes ganes que tenia ja de veure-les.

18/08/2019 Vol cancelĀ·lat, l’Ćŗltima mojarra i de camĆ­ a Toronto

18/08/2019 Vol cancelĀ·lat, l’Ćŗltima mojarra i de camĆ­ a Toronto

Aquest dia ja marxava de MĆØxic per anar per primera vegada a CanadĆ . Havia d’agafar dos vols, el primer de Veracruz a Ciutat de MĆØxic i d’allĆ  a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que van haver-hi forƧa problemes que mes endavant explicare.

A Veracruz m’hi acompanyarien la Xochitl, l’Aline i l’Emma en el cotxe de la Xochitl. La intenciĆ³ era marxar cap a les 12 del migdia, dinar a Veracruz tots 4 per desprĆ©s deixar-me a l’aeroport.

Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. Em vaig prendre el cafĆØ, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les cĆ²pies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.

A les 12:30h varen arribar la Xochitl i l’Aline i ja vam marxar cap a Veracruz. DesprĆ©s d’un mes tornava a carregar i arrossegar la maleta. Tornava la meva inseparable companya de viatge, que per cert, tenia les rodes destrossades de tants quilĆ²metres que portava.

Val a dir que la meva intenciĆ³ era anar fins a Veracruz amb la companyia d’autobusos ADO, que tenia ruta directa des de Tuxtepec i tardava unes 3 hores en arribar. L’ADO ja l’he agafat vĆ ries vegades i sempre m’ha donat molt bon servei, per lo que anar en bus fins l’aeroport per mi no era cap problema, tot el contrari.

Pocs minuts desprĆ©s d’haver sortit vĆ rem parar a posar gasolina. NomĆ©s la gasolina ja van ser 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que el trajecte ja m’estava sortint mĆ©s car que anant amb l’ADO que eren entre 150 i 200 pesos. De totes maneres el fet d’anar amb cotxe i no en ADO em va salvar, molt probablement, de quedar-me a MĆØxic i no arribar a CanadĆ . Mes endavant ja veure’m per quĆØ.

El trajecte de fins a Veracruz va ser d’unes dues hores i mitja perĆ² va passar prou rĆ pid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt… A mes els paisatges que et trobes pel camĆ­ son espectaculars amb un aire de selva tropical al que els europeus no hi estem gens acostumats. Primer creuĆ vem l’enorme riu Papaloapan que rodeja Tuxtepec i que fa de frontera entre Oaxaca i Veracruz per desprĆ©s seguir per la carretera que ens portaria directament fins a Veracruz.

Pel camĆ­, entre moltes altres coses, la Xochitl em va preguntar per ETA i per la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a MĆØxic. Pel que fa a ETA em va donar la sensaciĆ³ que l’Ćŗnica informaciĆ³ que els arriba Ć©s la que donen per TVE, doncs encara en parlaven com si aquesta banda terrorista encara fos activa, quan ja fa anys que no existeix, i aixĆ² Ć©s degut segurament a quĆØ al Govern espanyol sempre li ha interessat fer veure que ETA existeix i Ć©s un perill per la unitat d’Espanya.

I sobre la monarquia suposo que em preguntaven tant justament per ser una monarquia, algo que a AmĆØrica no existeix i els deu semblar molt estrany, cosa en la que tots coincidĆ­em al 100%, doncs no hi ha res mes estrany que un Rei en ple segle XXI. Ells com jo, consideraven que no tenia cap sentit, semblava de l’edat medieval, costava una pasta i que Ć©s una instituciĆ³ absolutament antidemocrĆ tica.

La Xochitl i l’Emma parlaven sobretot de la situaciĆ³ del sector educatiu, doncs totes dues sĆ³n mestres i la veritat Ć©s que la seva situaciĆ³ no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir per falta de diners i treballadors cobrant menys del que els tocaria pel cĆ rrec que ocupen. De fet des de la primera vegada que visitava MĆØxic ja feia 3 anys, que sempre em topava amb alguna manifestaciĆ³, tall o protesta del sector educatiu.

Cap a les 15:30h arribĆ vem a Veracruz tot i que vam estar donant voltes mitja hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecĆ³n, al costat del port i un dels llocs mes turĆ­stics de la ciutat, i vam anar caminant pocs metres fins arribar a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs. No tenia pinta de barat perĆ² tenint en compte la zona on Ć©rem i que aquest era el meu Ćŗltim Ć pat a MĆØxic, doncs ja m’estava be.

Quan encara estĆ vem a 5 metres dels restaurants ja se’ns van acostar els comercials de tots els restaurants com desesperats perquĆØ entrĆ©ssim al restaurant corresponent, algo que m’emprenya enormement, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria a quin anar simplement perquĆØ aquells 4 pesats no em diguessin res. I va funcionar, doncs no se’m van dirigir en cap moment.

Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar la carta tot i que jo era l’Ćŗnic que tenia forƧa gana ja que no havia menjat res encara a diferĆØncia d’elles que ja havien menjat durant el camĆ­. Per lo que elles es van demanar cĆ²ctels de gambes i jo una mojarra, la segona i Ćŗltima que menjava aquest any.

El restaurant no era massa gran i estava buit, potser per l’hora o pel preu, perĆ² en qualsevol cas completament buit i amb un cambrer, que semblava el propietari, molt pesat i tota l’estona al costat de la taula per demanar-li tot el que volguĆ©ssim, algo que no nomĆ©s em molesta a mi sino tambĆ© a elles, doncs no varen tardar massa en dir-li que ja l’avisarĆ­em si volĆ­em qualsevol cosa. Li varen dir molt amablement perĆ² va ser prou llest com per adonar-se que li estĆ vem dient que molestava.

Els cĆ²ctels varen tardar en arribar perĆ² encara va ser un temps acceptable, perĆ² en canvi amb la mojarra varen tardar quasi mitja hora. Estava bona perĆ² no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava una mica mes petita perĆ² sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. AixĆ² si, el torrat estava molt ben fet i aixĆ² en les mojarras Ć©s mes important del que sembla.

Mentre dinĆ vem vam estar parlant del que faria durant els pocs dies que em quedaven de viatge, que seria visitar Toronto, les cascades del NiĆ gara i Dublin. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb l’aerolĆ­nia Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que Ćŗltimament aquesta companyia estava cancelĀ·lant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensaciĆ³ que en qualsevol dia es declararien en fallida cancelĀ·lant tots els vols i quedant-se amb els diners de les reserves. En aquell moment li vam donar una importĆ ncia relativa perĆ² mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.

Cap a les 17:30h acabĆ vem de dinar, sobretot jo que era qui mes vaig menjar. Per aquest mateix motiu vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20ā‚¬, que tenint en compte tot el que era i sobretot a quina zona era, va sortir molt mes barat del que m’esperava. A continuaciĆ³ ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport que no queda massa allunyat de la ciutat i on hi vam arribar sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol. Vam aparcar el cotxe al pĆ rquing, desprĆ©s de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb mes temps i tranquilĀ·litat.

L’aeroport no semblava massa gran i en aquell moment hi havia pocs passatgers. Vam entrar a la terminal i vam buscar la zona de sortides mentre ens comenƧƠvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales que pujaven al pis de dalt on hi havia les portes d’embarcament i de cara a la pantalla amb la informaciĆ³ dels vols programats, li vaig dir: “A mira, buscamos mi vuelo?” I sort que ho vaig dir, perquĆØ el vĆ rem buscar i no apareixia. El meu vol estava programat per a les 21:10h i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que hi havia programats per la resta d’aquell dia, fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupaciĆ³, doncs pensava que o no ho estĆ vem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany i era la primera vegada que no veia el meu vol en pantalla mentre ja n’hi havia de posteriors.

A la pantalla perĆ², hi apareixia un vol d’Interjet amb destinaciĆ³ a Ciutat de MĆØxic programat per a les 17h tot i que ja eren les 18h. La companyia i la destinaciĆ³ eren les mateixes que les del meu vol. Evidentment el vol no era el mateix perquĆØ el meu era a les 21:10h. Tot i que segons aquesta previsiĆ³, aquest vol ja hauria d’haver sortit feia una hora, doncs ja eren les 18h, segons posava a la pantalla encara estaven embarcant. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningĆŗ. Vaig provar de fer el check-in a les mĆ quines i em deia que el nĆŗmero de reserva era incorrecte. Semblava que la meva reserva no existia i que el suposat vol que havia reservat tampoc, fins i tot ja comenƧava a pensar en una possible estafa. PerĆ² aleshores vaig recordar el que havia dit l’Aline al dinar. O estafa o vol cancelĀ·lat, la cosa tenia molt mala pinta.

L’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes, doncs el meu destĆ­ final no era Ciutat de MĆØxic sino Toronto, per lo que havia d’arribar per poder fer el transbord. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningĆŗ. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses i objectes personals perĆ² absolutament cap persona…

Jo ja estava pensat en quĆØ fer si finalment no agafava cap vol i em quedava a Veracruz. Ja no sabia si Ć©s que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en qualsevol cas ja estava considerant no anar a CanadĆ  depenent de quan fos el vol, doncs allĆ  nomĆ©s hi estaria dues nits. Tot i aixĆ­ estava molt indecĆ­s i tot depenia de si havia estat un vol cancelĀ·lat o una estafa, doncs si fos la primera opciĆ³ m’hauria d’adaptar a la possible soluciĆ³ de la companyia que potser passaria per sortir l’endemĆ , perdent aixĆ­ un dels nomĆ©s dos dies que tenia per estar a Toronto.

Quan encara estava a dalt mirant dins l’oficina, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador d’Interjet. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que aquest vol s’havia cancelĀ·lat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancelĀ·laciĆ³ i per tan l’aerolĆ­nia m’hauria de donar una soluciĆ³, tot i que evidentment, podia passar per haver-me de quedar a dormir aquella nit a Veracruz i per tan ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto.

PerĆ² de forma totalment inesperada la noia em va dir el que ja havia vist abans a la pantalla de sortides, que hi havia un vol a Ciutat de MĆØxic que hauria d’haver sortit a les 17h perĆ² que anava endarrerit i que encara estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho diguĆ©s perquĆØ ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja en aquell moment les 18:15h, per lo que pensava que en aquell temps que havĆ­em estat allĆ  ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes rĆ pid possible. PerĆ² quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a plats, doncs vaig passar de pensar que em quedava sense veure les cascades del NiĆ gara a pensar que tot acabaria be. Li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancelĀ·lat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. La conversa amb aquella noia no va durar ni 3 minuts i em va solucionar la situaciĆ³ donant-me ja la targeta d’embarcament. Si haguĆ©s arribat a l’aeroport 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sĆ© quĆØ hauria hagut de fer ni si hauria pogut arribar a Toronto. AixĆ­ doncs, em vaig haver d’acomiadar rĆ pidament de totes 3 com no volia haver hagut de fet i vaig cĆ³rrer cap al control de seguretat. HavĆ­em vingut amb temps per poder-nos acomiadar amb tranquilĀ·litat i al final va tocar cĆ³rrer.

AixĆ­ doncs, vaig pujar aquelles escales automĆ tiques que tenĆ­em davant des de feia estona mirant enrere durant els pocs segons que vaig poder per veure com m’allunyava de totes 3 que feien una cara mes o menys com la meva degut a la rapidesa dels esdeveniments i que encara estĆ vem tots una mica estupefactes. En arribar a dalt ja es veia el control de seguretat on per sort no hi havia ningĆŗ a la cua, absolutament ningĆŗ, per lo que el vaig passar molt rĆ pid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’aviĆ³ m’estaven esperant i quasi no em van dir res, nomĆ©s que passĆ©s. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia literalment: “ƚltimo aviso para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de MĆ©xico”. Vaig cĆ³rrer encara mes fins que vaig veure la porta, sense ningĆŗ a la cua perĆ² la porta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.

Conforme anava avanƧant darrere meu anaven tancant les portes. Quedava clar que m’estaven esperant. Quan vaig entrar a l’aviĆ³ ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. A mes les qeu estaven assegudes feien cara de porta allĆ  dins una bona estona. Mentre guardava la maleta vaig veure que tambĆ© tancaven la porta de l’aviĆ³. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’Ćŗltim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop de la sortida i amb finestreta, de puta mare, a sobre un bon lloc. I al cap de literalment 2 minuts d’estar assegut l’avio va arrencar. M’havia anat pels pĆØls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, doncs a les 18:15h tot just comenƧava a parlar amb la noia del mostrador. IncreĆ­ble!

Quan em disposava a posar el mĆ²bil en mode aviĆ³ vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minut. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexiĆ³ wifi, aixĆ­ que em vaig esperar un minut per si tornava a trucar perĆ² ja no, aixĆ­ que el vaig posar en mode aviĆ³. M’hauria agradat confirmar-li que havia pogut entrar a l’aviĆ³ per tal que no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que aixĆ² era el que ella volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia del mostrador els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.

Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafĆØ tot i que el vol nomĆ©s durava una hora. Hora que em va passar rapidĆ­ssima acostumat com estava a tants vols de mes de 8 hores que portava a l’esquena nomĆ©s en aquest viatge.

En arribar a l’aeroport de Ciutat de MĆØxic el primer que vaig fer va ser avisar a l’Emma que ja havia arribat, cosa que li vaig agrair i ella es va alegrar molt i desprĆ©s vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Toronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyĆ­ssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que em vaig quedar una mica mes tranquil.

Al cap de quasi 10 minuts caminant per aquella terminal enorme i d’equivocar-me i preguntar primer als mostradors de vols nacionals, vaig arribar al mostrador de vols internacionals i on efectivament em van confirmar que el vol no s’havia cancelĀ·lat i que podria fer el check-in a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps. De fet hauria d’haver arribat aquĆ­ a les 22h passades.

Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, menys d’1ā‚¬, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava desprĆ©s amb l’Emma. Tots dos estĆ vem ja molt tranquils desprĆ©s dels nervis o incerteses que acabĆ vem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat Ć©s que tot plegat havia sigut una mica caĆ²tic i l’acomiadament com no voldrĆ­em, pero tots dos coincidĆ­em en la sort que havia tingut. Si haguĆ©s anat a l’aeroport en ADO com era la meva intenciĆ³, probablement no hauria arribat tant aviat a l’aeroport de Veracruz i per tan no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans i que el vol de les 17h s’endarrerĆ­s em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. Si no haguĆ©s pogut agafar aquest vol de les 17h realment crec que m’hauria quedat a dormir a Veracruz i hauria perillat molt la visita a les cascades del NiĆ gara. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les grĆ cies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser Ćŗtil en quĆØ finalment poguĆ©s arribar a Toronto tal com tenia planejat.

Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps connectat al WIFI fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. Ja hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo ho preguntava sempre que podia perquĆØ ja no em fiava d’aquella gent. Em van demanar l’eTA de CanadĆ  i la targeta d’immigraciĆ³ de MĆØxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control de seguretat.

Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola fins cap a les 23h que vaig anar a fumar per desprĆ©s anar ja cap al control de seguretat. Aquest tambĆ© va ser molt rĆ pid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja Ćŗltimament no em paraven mai, suposo que perquĆØ treia de la maleta tot el que podia ser sospitĆ³s, aixĆ­ que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferĆØncia de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellĆ©s la targeta d’immigraciĆ³. L’any anterior em vaig passar mitja hora preguntant a tot treballador de l’aeroport sobre si m’havien de segellar la targeta d’immigraciĆ³ ja que feia 2 anys era obligatori. Des de feia un any ja no ho era.

PerĆ² allĆ  vaig haver d’esperar quasi una hora perquĆØ fins les 12:15h de la nit passades no vam comenƧar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, perĆ² desprĆ©s de la cancelĀ·laciĆ³ anterior aixĆ² ja no m’importava gens, lo important era que sortĆ­s i que arribĆ©s a Toronto. De fet quasi que millor perquĆØ si haguĆ©s sortit a l’hora hauria arribat a Toronto de matinada.

A mĆ©s, aquesta vegada tambĆ© vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar MĆØxic i a mĆ©s tampoc hi havia ningĆŗ al mig, per lo que no tenia ningĆŗ al costat. Millor impossible.

Jo volia dormir tot el possible ja que a Toronto hi arribarĆ­em cap a les 8 del matĆ­ i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos. PerĆ² al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i desprĆ©s ja a dormir. Tenia forƧa son perquĆØ portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferĆØncia del que Ć©s habitual per mi en un aviĆ³, vaig poder dormir forƧa estona. De les 4 hores i mitja que va durar el vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar durant l’aterratge, i llĆ stima, perquĆØ voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.

I aixĆ­ arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’aviĆ³, sense canviar-se, sense ni quasi dormir, sense dutxar-se i sense un bon cafĆØ, Ć©s quasi com no comenƧar un nou dia.

Tot plegat havia sigut una mica trepidant, incert i fins i tot un punt estressant, perĆ² finalment estava a punt de posar els peus a CanadĆ  quan feia menys de 12 hores semblava que seria impossible. Havia pogut arribar a la penĆŗltima parada de la volta al mon escurƧant una miqueta mes el camĆ­ fins a Barcelona. Aquesta seria una parada curta perĆ² molt interessant, podent visitar una de les ciutats mes diverses i tolerants del mon i les cascades mes famoses, les del NiĆ gara. AixĆ² si, primer tocava arribar a l’habitaciĆ³ que tenia reservada.

15/08/2019 A l’Estampida, un dels millors restaurants de Tuxtepec

15/08/2019 A l’Estampida, un dels millors restaurants de Tuxtepec

Aquest dia ens vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet forƧa tard, quasi a les 11, doncs el dia anterior havĆ­em anat a dormir tots a les 3 de la matinada. A diferĆØncia d’altres dies, aquest si que recordava forƧa el que havia somniat, i va ser un somni estrany, com si estiguĆ©s en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo que perquĆØ al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto per seguir i acabar amb la volta al mon iniciada quasi 3 mesos abans.

I com cada matĆ­ em vaig preparar el cafĆØ, vaig escriure aquest diari, vaig mirar correus, notĆ­cies, finances, etc. DesprĆ©s vam parlar d’on podrĆ­em anar a dinar tot i que ja tenĆ­em mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant forƧa car perĆ² amb plats molt elaborats, complets i realment bons. De totes maneres era car en comparaciĆ³ a altres restaurants mexicans, perĆ² comparat amb un restaurant del centre de Barcelona, encara resultava prou barat.

DesprĆ©s vaig repassar-me una mica el cabell amb la mĆ quina que sempre porto als viatges, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a Tuxtepec. Mentre em prenia un segon cafĆØ vĆ rem decidir d’anar a dinar a l’Estampida cap a les 16h per agafar mĆ©s gana ja que allĆ  s’hi ha d’anar amb molta gana per poder gaudir bĆ© de tot el dinar. Millor no deixar res al plat.

Cap a les 15:30h vĆ rem marxar cap a l’Estampida perĆ² passant abans per una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia fer al pis de dalt de casa seva.

Fins a l’obra hi vam anar caminant. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorĆ³s des que estava a Tuxtepec, que ja Ć©s dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar i vam parlar amb el jefe dā€™obra. Tots els paletes, uns 6 o 7, seā€™ns van quedar mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els estranyava una mica. Va explicar-li una mica el quĆØ volia i van quedar per dissabte, dos dies desprĆ©s cap a les 15:30h per tal que anĆ©s i li fes un pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on vam arribar-hi cap a les 16h, tal com tenĆ­em previst.

Al contrari del que em pensava, estava forƧa ple. A mĆ©s, si que era el restaurant que jo li deia a l’Emma des de feia dies perĆ² que pensava que estava prop de casa seva, perĆ² no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a la seva ubicaciĆ³.

Jo vaig demanar chicharrĆ³n de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera TampiqueƱa com a plat principal, que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides i plĆ tan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9ā‚¬, perĆ² estava realment bo i portava menjar quasi per a dos. La carn estava molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la mĆ©s bona que havia menjat mai a MĆØxic i amb molt de temps en general.

El chicharrĆ³n de formatge tambĆ© estava bonĆ­ssim i era la primera vegada que el provava, doncs ja havia menjat chicharrĆ³n abans perĆ² no de formatge. Aquest era un d’aquells dinars que gaudeixes molt i que recordes encara mĆ©s.

L’Emma no es va acabar tot el bistec perĆ² jo si em vaig acabar tot lo meu. Tot plegat era forƧa quantitat perĆ² estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. AixĆ² si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23ā‚¬ entre tots dos. Un preu car per ser MĆØxic perĆ² que no deixava de ser el preu dā€™un menĆŗ normal a Barcelona, i aquest dinar de normal no en va tenir res.

Vam pagar i vam marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres del restaurant a comprar ja el tabac que necessitaria per a la resta de dies que em quedaven de viatge que nomĆ©s serien uns 10 mĆ©s. MĆ©s valia comprar aquĆ­ el tabac que a CanadĆ  o Irlanda. DesprĆ©s ja vam agafar un taxi que vam compartir amb una altra dona que hi havia per allĆ  i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 17h. De seguida em vaig estirar mentre mirava Ozark perĆ² no vaig tardar ni 10 minuts en quedar-me completament adormit.

Jo em vaig despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mĆ­nim dues hores i mitja. Vaig mirar el portĆ til i vaig veure que la connexiĆ³ fallava. Ja vaig suposar que seria perquĆØ l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar, doncs la factura no va domiciliada sinĆ³ que s’ha de pagar per telĆØfon o no sĆ© com, en qualsevol cas Ć©s un merdĆ©.

DesprĆ©s ella va venir i m’ho va confirmar. AixĆ­ que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto al router i ens vam connectar a la seva xarxa. El problema era que no arribava a tot arreu de la casa per lo que no podĆ­em veure la TV i el portĆ til no aconseguia connectar-se, nomĆ©s el mĆ²bil.

De totes maneres jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que requerĆ­s de connexiĆ³ a Internet per lo que vaig aprofitar per escriure el diari mĆ©s estona de lo normal i aixĆ­ avanƧar una mica mĆ©s. I aixĆ­ vaig estar fins quasi les 23h que vaig anar a xerrar una estona, doncs la TV no la podĆ­em veure.

Tot i que ja feia 10 hores que havĆ­em dinat, la veritat Ć©s que havĆ­em dinat molt i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins quasi les 3 de la matinada per aixecar-me de nou i anar a sopar. Ɖs curiĆ³s perĆ² si no sopo em costa molt dormir.

Vaig menjar un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia acabat a l’Estampida. I desprĆ©s ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren les 3:30h. Aquest havia estat un dia tranquil i de descans perĆ² ja respirant-se un cert ambient d’acomiadament, doncs anar a l’Estampida era una de les coses que volia fer abans de marxar i que vĆ rem fer aquest dia perquĆØ ja en quedaven ben pocs per deixar MĆØxic. Els dies passaven volant i jo estava cada dia una mica mes trist en veure el dia de l’acomiadament mĆ©s a prop.

09/08/2019 Sopar a casa d’en Chicho amb cerveses, whiskys i nous amics

09/08/2019 Sopar a casa d’en Chicho amb cerveses, whiskys i nous amics

Em vaig despertar cap a les 9 del matĆ­. Aquest dia en principi no tenĆ­em res planejat, per lo que ja veurĆ­em quĆØ passaria durant el dia, doncs, sobretot a l’agost, quasi cada dia acabĆ vem fent alguna cosa encara que fos anar a dinar fora o a casa d’en Chicho.

Com cada matĆ­ em vaig prendre el cafĆØ mentre escrivia aquest diari, llegia notĆ­cies i mirava correus mentre la resta s’anava despertant mica en mica.

Poc abans de dinar vaig anar fins la botiga d’aigua que hi ha a uns 3 minuts caminant de casa per omplir l’ampolla de 20L. Un cop plena, el camĆ­ de tornada ja no es fa en 3 minuts sinĆ³ en 10 i fent com a mĆ­nim una parada. Encara sort que estava prou a prop.

Cap a les 14h l’Emma va preparar el dinar, que aquest dia seria carn amb ceba, tortillas y nachos, i tot, com sempre, amb salsa de huacamole picant. PerĆ² nomĆ©s jo, perquĆØ a l’Emma no li agrada el picant tot i ser mexicana…

DesprƩs de dinar vaig anar a comprar uns gelats als abarrotes de la cantonada i uns pans dolƧos a la pastisseria del costat que em vaig menjar al llit mentre mirava Netflix. Aquests petits plaers tant barats de la vida son indescriptibles. I desprƩs, com sempre, em vaig quedar adormit durant mƩs de dues hores.

Quan em vaig aixecar em vaig prendre un cafĆØ mentre escrivia el diari una altra vegada. Cap a les 19h vaig sortir al pati quan justament venien en Chicho, la Lola i dos amics d’en Chicho. Al veure’ns ens va dir si volĆ­em anar a casa seva, cosa que vĆ rem fer. AixĆ­ que em vaig dutxar, em vaig vestir i cap a casa del Chicho.

NomĆ©s arribar-hi ja ens va donar una cervesa. Els amics eren coneguts de la secundĆ ria tot i que no ho vaig acabar d’entendre ja que desprĆ©s vaig saber que la noia era del 85 i en Chicho del 78. En qualsevol cas es veien bona gent i simpĆ tics. Tenien una nena petita de ni tan sols un any.

Vam seure tots a la taula, en Chicho va treure una botana, que Ć©s un plat amb formatge, pernil i a vegades xile, i mes cerveses, moltes cerveses. Em van preguntar d’on era, sobre el viatge, etc. El noi em va preguntar sobre el BarƧa i fins i tot sobre Catalunya i el fet de que nosaltres parlĆ vem catalĆ . Se’l veia mĆ©s tĆ­mid que la noia perĆ² mes interessat en saber mĆ©s coses, per lo que em va fer vĆ ries preguntes que evidentment jo vaig estar encantat de respondre i explicar. Sempre Ć©s molt agradable respondre a algĆŗ que te tant d’interĆØs en saber d’on vens, que has fet i quines son les teves costums. I, de fet, el noi ja sabia els problemes que hi havia entre Catalunya i Madrid, que l’espanyol no era la llengua originĆ ria de Catalunya i altres coses relacionades amb la cultura catalana que em va sorprendre forƧa que sabĆ©s. En general hi havia mĆ©s coneixement del que em pensava sobre la situaciĆ³ a Espanya.

I aixĆ­ vam estar xerrant, menjant i sobretot bevent fins cap a les 12 de la nit. Almenys ens vam veure 6 o 7 cerveses cadascĆŗ. En Chicho n’anava traient sense cap control cada vegada que veia que algĆŗ ja li en quedava poca, cosa que a sobre m’obligava a accelerar el ritme ja que al final tenia cerveses ja obertes esperant sobre la taula. La veritat Ć©s que tots plegats eren molt bona gent i divertits i vam passar una estona molt agradable i divertida.

Cap a les 12 de la nit, l’Emma ja s’estava adormint perĆ² no sĆ© perquĆØ no volia dir ella de marxar, per lo que em va dir a mi que jo diguĆ©s que ja marxĆ vem. Tot i no saber perquĆØ, ho vaig dir. En aquell moment acabaven de posar el karaoke havent cantat dues canƧons, perĆ² quan ja m’aixecava per dir que marxĆ vem va comenƧar a sonar una canĆ§Ć³ que a l’Emma li agradava molt i que havia de cantar la Lola i em va dir que ens esperĆ©ssim a que acabĆ©s. Greu error, doncs en Chicho va aprofitar aquella pausa en quĆØ estĆ vem distrets amb la canĆ§Ć³ per a posar-me un whisky triple, i sol, perquĆØ ja sap que aixĆ­ m’agraden a mi. L’Emma estava mig despistada amb el karaoke perĆ² en un moment es va girar al veure moviment i va ser quan va veure va veure i el whisky i quan es va quedar amb una cara que li vaig haver de dir que en el fons era culpa seva, doncs ja estĆ vem marxant quan ella va dir de quedar-se uns minuts mes. Resignada ens vam quedar. Jo la veritat Ć©s que encara no tenia massa ganes de marxar, per lo que tampoc m’hi esforƧava massa. I aixĆ­ vam seguir bevent i cantant.

AixĆ² si, el whisky vaig intentar veure-me’l una mica rĆ pid tot i que m’ho vaig passar molt be aquesta estona de mĆ©s igual que durant tota la tarda. A mi al karaoke no Ć©s que em faci massa grĆ cia cantar perĆ² val a dir que Ć©s molt divertit tan cantar-hi com escoltar els altres cantar.

Al cap d’uns 30 minuts mĆ©s em vaig acabar el whisky i ja si que ens vam aixecar per marxar, perĆ² ja aixecant-nos mentre dĆØiem que marxĆ vem. Entre tots ens van dir que ens quedĆ©ssim una estona mes i aleshores l’Emma em va fer uns copets a l’esquena com dient-me, digues que no, copets que evidentment tothom va veure i que va fer que tots cridessin a la vegada: “Mira como es ella la que quiere irse!!!” Va ser realment molt graciĆ³s i l’Emma no ho podia dissimular. Amb aixĆ² em va ser mes fĆ cil insistir en quĆØ ja marxĆ vem i aixĆ­ ho vam fer.

Lo bo d’anar a casa en Chicho Ć©s que al sortir ja Ć©rem al pati de casa. Vaig anar cap a casa primer a estirar-me una estona, doncs a mi ja m’estava afectant tanta cervesa i tant de whisky. Tot plegat m’havia pujat forƧa.

DesprĆ©s de descansar una estona mentre mirava Netflix, vaig anar a menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. Vaig menjar la carn amb ceba i tortillas que havia sobrat del dinar i sense tardar massa, doncs ja tenia fins i tot mal de cap, vaig tornar a l’habitaciĆ³. Finalment eren les dues passades quan em quedava adormit.

AixĆ² si, abans vaig gravar la cantarella que encara tenien els veĆÆns i que es va allargar fins a altes hores de la matinada.

03/08/2019 Masterclass de vainilla i mes menjar i cerveses en famĆ­lia

03/08/2019 Masterclass de vainilla i mes menjar i cerveses en famĆ­lia

Aquest dia vĆ rem quedar amb la Chely que es dedicava a la vainilla. Era cientĆ­fica i ajudava a productors a fer que les plantacions fossin el mes eficients possibles fent tot tipus d’anĆ lisi a les plantes. El dia anterior la vaig conĆØixer i ens va convidar a anar a veure una colĀ·lecciĆ³ de diferents espĆØcies que tenia a un Institut on hi donava classes.

Vam quedar a les 10 del matĆ­ per evitar les hores de mes calor. En aquest cas, era mes probable que a les 10 ja arribĆ©s, a diferĆØncia de quan quedĆ vem amb en Chicho que es podia endarrerir dues hores. Per lo que a les 8:30h ja em vaig aixecar per pendre primer el cafĆØ mentre escrivia el diari i desprĆ©s dutxar-me i preparar-me.

A les 10 en punt ja estĆ vem preparats i la Chely tambĆ© va ser molt puntual, per lo que abans de les 10:10h ja estĆ vem al cotxe de la Chely, tambĆ© amb el seu fill, en direcciĆ³ al Instituto TecnolĆ³gico de Tuxtepec. Aquest Institut estĆ  molt a prop d’on dormo, de fet viu en una zona molt preuada pels estudiants que busquen una habitaciĆ³, motiu pel qual tinc tant interĆØs en acabar els apartaments de la segona planta.

Al cap de pocs minuts ja entrĆ vem al recinte de l’institut. Tot i no ser ni les 10:30h la calor ja era insoportable. Vam anar directament a una espĆØcie d’hivernacle que hi havia al mig del pati i que era on la Chely tenia totes les plantes. NomĆ©s d’entrar a l’hivernacle ja es podia sentir l’olor tant caracterĆ­stica de la vainilla, i aixĆ² que les plantes nomĆ©s tenien fulles. AixĆ² tant trivial em va sorprendre moltĆ­ssim.

Almenys hi havia unes 60 espĆØcies diferents de vainilla, algunes de conegudes perĆ² altres que s’havia trobat ella mateixa al mig del bosc i que ni tan sols estaven catalogades, vainillas silvestres com li deia ella.

Em va estar explicant quasi una per una les seves caracterĆ­stiques. Em va sorprendre que prĆ cticament nomĆ©s hi ha una espĆØcie que es comercialitza degut a la facilitat de produir-la, el sabor, etc. La resta son mes difĆ­cils i per tan no s’utilitzen per al consum. TambĆ© em va sorprendre la manera com es planten, doncs la vainilla Ć©s una planta enfiladissa sense tronc per lo que cada planta es va enredant sobre un pal i conforme la planta va creixent es colĀ·loca de tal manera que vagi donant voltes al pal de dalt a baix.

Jo li vaig fer algunes preguntes relacionades amb la producciĆ³ de la vainilla a Tuxtepec per si em podria interessar invertir en alguna plantaciĆ³, perĆ² va deixar ben clar que Tuxtepec ja no Ć©s un bon lloc degut al canvi climĆ tic que ha provocat un augment generalitzat de la temperatura per lo que ja i fa massa calor. De fet m’explicava que molts productors estan comprant terrenys cada vegada mes amunt de la Sierra on la temperatura Ć©s mes baixa. Ja no era una bona opciĆ³ perĆ² mai s’ha de perdre l’oportunitat de preguntar i informar-se sobre possibles inversions i menys quan tens la possibilitat de preguntar-li a una de les millors expertes de tot l’estat.

La vaig ajudar a regar una mica alguna de les plantes que es veia mes seca degut a quĆØ la bomba d’aigua no funcionava. Ens vam fer algunes fotos i ja vam marxar, jo sabent moltes mes coses i havent passat una bona estona i sobretot aprofitada i didĆ ctica.

Eren quasi les 11:30h quan sortĆ­em de l’institut i anĆ vem a comprar l’esmorzar. Esmorzar que a MĆØxic Ć©s quasi dinar, tot i que desprĆ©s tambĆ© dinen perĆ² molt tard, alguns cap a es 16h. Vam anar a un petit restaurant allĆ  a prop que coneixia la Chely on ella va comprar el menjar per tots 4. Va comprar borrego i sopa per prendre allĆ  tot i que jo no en vaig voler. De fet per mi era massa aviat per una sopa.

I amb l’esmorzar vam tornar cap a casa, vam preparar la taula fora al pati igual que el dia anterior i vam esmorzar nosaltres 4 i els nens. El borrego es menjava, com Ć©s habitual, en tacos. La Chely ja feia estona que deia que volia un cafĆØ, per lo que l’Emma va ser el primer que va anar a preparar quan vam arribar. I de fet la Chely tambĆ© anava entrant per veure com anava i ajudar-la de tantes ganes que tenia de cafĆØ. Em recordava a mi a primera hora del matĆ­…

AixĆ­ que un dia mes tornĆ vem a estar fora al pati amb la taula, convidats i un munt de menjar. I perquĆØ encara no eren ni les 12h, sino tambĆ© ja hi hauria mezcal i tequila.

Vam estar parlant amb l’Emmanuel del que pensava estudiar, que era cirurgia tot i que jo no sabia quina especialitat, aixĆ­ que li vaig preguntar i em va dir neurocirurgia. Em vaig quedar forƧa alĀ·lucinat, de fet ja ho estava amb lo de cirurgiĆ  perĆ² la neurocirurgia sonava mes complicat i sobretot que es necessita encara mes estomac. Aquestes son les tĆ­piques professions que jo no podria fer de fĆ stic que em faria.

L’Emmanuel tenia 14 anys perĆ² em va semblar que ja ho tenia molt clar quĆØ volia fer allĆ². En Miguel, el fill de la Chely, ja havia acabat arquitectura i de fet havia fet els plĆ nols dels apartaments de la segona planta de casa l’Emma. I els altres encara eren massa petits per saber res. AixĆ­ que estava enmig d’una famĆ­lia amb molts estudiosos i grans professionals. AixĆ² si, tots professionals per conta d’altri i amb horaris molt marcats i llargues jornades laborals, que Ć©s justament el que jo no busco mai.

En qualsevol cas em sentia molt privilegiat de poder compartir taula amb gent tant intelĀ·ligent, treballadora i culta. Ɖs realment agradable i profitĆ³s passa una estona amb gent aixĆ­.

Cap a les 12:30h la Chely i en Miguel es van acomiadar, doncs l’endemĆ  ja marxaven cap a Guatemala on la Chely s’havia de reunir amb un productor de vainilla. Amb mi es va acomiadar mes ja que quan ella tornĆ©s jo ja hauria marxat de MĆØxic i ja no ens veurĆ­em mes, almenys fins l’any segĆ¼ent.

Quan tothom va haver acabat de menjar vam recollir la taula, vam netejar una mica i vam anar a descansar una estona, Ć©s a dir, jo a mirar Netflix i a fer la migdiada tot i que no eren ni les 13h.

Tothom com sempre es va aixecar al cap de poca estona perĆ² jo fins quasi les 16h no em vaig despertar. L’Emma ja estava donant voltes pel pati quan jo em vaig anar a preparar el cafĆØ i a escriure el diari. Cap a les 17:30h em va enviar un Whatsapp dient-me que estava a casa d’en Chicho i que anĆ©s cap allĆ , aixĆ­ que em vaig vestir per anar-hi. PerĆ² quan vaig sortir al patĆ­ vaig veure l’Emmanuel tocant la guitarra i la Daira al costat venent coses a la gent del carrer. Per iniciativa prĆ²pia els va demanar bosses de caramels i coses similars als seus pares, ho va posar tot en una taula davant la porta que dona al carrer, i cridant va comenƧar a vendre coses a la gent que passava. Una nena de 9 anys i amb un esperit emprenedor ja tant desenvolupat. Fusta d’empresaria.

L’Emmanuel em va cridar i vaig anar cap allĆ  a seure al seu costat mentre tocava la guitarra i la Daira m’explicava com li anaven les ventes. Entre altres ja m’explicava que una dona els havia intentat donar menys canvi, perĆ² la Daira no tenia un pĆØl de tonta. L’Emmanuel em va demanar que l’ajudĆ©s amb la lletra d’una canĆ§Ć³ que estava composant, a lo que li vaig respondre que jo era el menys indicat per ajudar-lo en allĆ².

Vam estar una estona que jo deia una paraula i ell feia una petita canĆ§Ć³ en que hi apareguĆ©s. La veritat Ć©s que se li donava forƧa be i les canƧons que anava fent no nomĆ©s tenien sentit sino que quedaven prou be.

Al cap d’uns 15 minuts de ser allĆ  fora assegut, va sortir l’Emma de casa en Chicho per dir-me que perquĆØ no entrava, a lo que li vaig respondre que estava allĆ  escoltant l’Emmanuel. PerĆ² ella em va fer entrar a casa en Chicho doncs ja fins i tot hi era la Chely, que suposadament ja no l’havia de veure mĆ©s desprĆ©s d’haver-m’hi acomiadat aquell mateix matĆ­.

AixĆ­ que vaig anar cap allĆ  i la Chely ja estava asseguda a la taula, menjant. Sempre la veia menjant i molt… Estava menjant unes tortas que havia preparat la Lola amb l’ajuda de l’Emma. Jo encara no tenia gana per lo que vaig seure allĆ  sense demanar encara res. AixĆ² si, en Chicho ja va comenƧar a treure birres…

Al cap d’una estona van arribar en Marco, l’Ana i la seva filla que tot just sortien de treballar. L’Ana havia fet i portat uns cupcakes que nomĆ©s veure’ls em va venir la gana de cop. Almenys me’n vaig menjar 4. Cal tenir en compte que atipen molt.

Per la TV estaven fent un partit. Jugaven Tijuana contra AmĆ©rica a la copa de MĆØxic. Jo vaig preguntar quins equips eren i en Marco m’ho va explicar perĆ² fins i tot posant exemples d’equips espanyols equivalents, demostrant que tenia un gran coneixement del futbol i de la lliga espanyola.

I aixĆ­ vam estar bevent, xerrant i menjant fins cap a les 21h. Finalment si que vaig menjar tortas ja que de tant veure-les finalment em va venir la gana, i val a dir que estaven bonĆ­ssimes, de fet es podria dir que eren les mes bones que havia provat, doncs al fer-les a casa hi van posar de tot i molt.

La veritat Ć©s que era molt agradable passar l’estona amb en Chicho, en Marco, la Lola, l’Ana, etc. Eren tots molt bona gent i que em van acollir i acceptar molt be des del primer moment. Els havia vist poques vegades perĆ² ja em tractaven com un mes de la famĆ­lia.

En Marco va parlar una estona dels problemes amb el director del seu hospital, demostrant un cop mĆ©s els problemes que hi ha en el sector de la sanitat i que Ć©s el motiu principal pel qual de moment no tinc interĆØs en viure a MĆØxic. Pel que deia el director fins i tot a vegades ni tan sols anava a treballar, deixava gestions sense fer, etc. Tot plegat derivava en problemes pels pacients que els metges com en Marco havien d’aguantar.

Cap a les 21h vam tornar cap a casa ja havent sopat. Jo evidentment vaig tornar a menjar cap a les 12 de la nit perquĆØ no puc anar a dormir si fa tanta estona que he menjat per Ćŗltima vegada.

Un altre dia ben aprofitat en el que vaig tenir la sort de poder ser l’alumne privilegiat d’una de les cientĆ­fiques mĆ©s valorades de Oaxaca i de MĆØxic amb visita guiada inclosa pel seu laboratori. I no nomĆ©s aixĆ² sino que tambĆ© vaig dinar i sopar amb ella i amb part de la famĆ­lia de l’Emma amb la que cada vegada m’hi sentia mes cĆ²mode i hi passava moments mes divertits. Passar estones tant divertides entre advocats, cirurgians i cientĆ­fics no deixa de ser un tant curiĆ³s.

02/08/2019 El terratrĆØmol, mes barbacoa i mes cerveses

02/08/2019 El terratrĆØmol, mes barbacoa i mes cerveses

Aquest va ser el dia en quĆØ pitjor despertar vaig tenir, jo i tothom, i el dia de l’experiĆØncia mes inoblidable de tot el viatge i que recordaria tota la vida.

Cap a les 3:30h de la matinada em va despertar de sobte un soroll molt fort tal com si fos un tro, perĆ² mes fort i molt mes llarg. I quan ja estava despert pel soroll perĆ² encara sense ser conscient de res vaig notar que tot es movia. Era un terratrĆØmol!

Evidentment, per a mi aquest era el terratrĆØmol mes fort que havia viscut mai, doncs nomĆ©s en vaig sentir un de 4 graus a Vilassar que va ser quasi imperceptible, perĆ² aquest ho era i molt. Al cap d’uns 5 segons ja Ć©rem conscients de la magnitud i per sort no era un terratrĆØmol que haguĆ©s de tirar la casa a terra. Mes tard vam saber que era de 5.2 graus i no de 5 tal com s’havia informat en un primer moment . Mentre tot es movia escoltĆ vem tots els gossos de la ciutat bordant i alguna alarma de cotxe tambĆ© sonant. Tot plegat era forƧa tĆØtric. El moviment va durar, almenys a mi em va semblar, entre 10 i 15 segons que es van fer mes llargs de lo normal, doncs nomĆ©s penses en si caurĆ  algo del sostre. Em donava la sensaciĆ³ que el moviment era d’aproximadament uns 30 o 40 cm de costat a costat.

L’Emma va sortir immediatament a veure el seu germĆ  i nebots. Tots estaven be i no havia passat res. Jo no vaig sortir ni del llit, doncs si haguĆ©s caigut algo del sostre millor no comenƧar a cĆ²rrer per la casa, en qualsevol cas hauria anat sota la taula.

Cap a les 4 de la nit, desprĆ©s de llegir tots els Whatsapp’s enviats per familiars i amics i haver llegit la informaciĆ³ per Internet, vam tornar a intentar dormir. A tots els va resultar mes fĆ cil que a mi, doncs jo fins cap a les 4:30h no em vaig adormir i vaig despertar-me i aixecar-me a les 6:30h.

Quan em vaig aixecar, em vaig preparar el cafĆØ com cada dia i vaig escriure aquest diari a mes de mirar correus i altres temes financers. Havia dormit poc i malament per lo que em va costar una mica activar-me, perĆ² un cop em prenc el cafĆØ ja estĆ .

Els altres varen tardar mĆ©s en despertar-se. No va ser fins cap a les 10h que algĆŗ es va despertar.

AixĆ­ vaig estar una estona fins que vaig anar cap al pati on hi havia en Chicho amb qui vam quedar per dinar allĆ  mateix la carn que ens havia sobrat el dia anterior. AixĆ­ que vam comenƧar a preparar el pati, la taula i la barbacoa. DesprĆ©s vam comenƧar a escalfar la carn al microones de l’Emma, doncs estava congelada, i en Chicho l’anava fent a la barbacoa tal com ja va fer el dia anterior.

I aixĆ­ vam estar, ja prenent cerveses, fent les carns durant quasi una hora quan vĆ rem avisar als nens i la Lola i vam anar tots a dinar. Ɖrem 8 a la taula i era un dinar normal…

I al igual que el dia anterior, vam tornar a menjar molt i molt bo. De fet vam menjar molt cadascĆŗ i encara va sobrar carn! Dos dies dinant aquella carn i no ens l’acabĆ vem. Tot plegat, evidentment, acompanyat de moltes cerveses, bona companyia i bones converses.

I tot i haver 4 nens, el mes gran de 14 i el mes petit de 6, es portaven molt be i de fet era molt divertit estĆ  amb ells. A mes, el gran, ajudava molt a la taula, portant coses i recollint-ne, mentre que els mes petits es portaven realment be.

Un cop vam acabar amb les morcillas, botifarres, costelles, etc., els nens van anar a jugar pel pati i nosaltres ens vam quedar a la taula desprƩs de recollir-la una mica per ja comenƧar a beure.

Bona part de la tarda la vam passar al pati amb en Chicho, la Lola i l’Emmanuel, tot i que els altres nens tambĆ© corrien per allĆ . En Chicho va treure una ampolla de Mezcal que ens vam acabar prĆ cticament entre tots dos en aquella mateixa tarda.

Quan feia poc que havĆ­em comenƧat amb el Mezcal van arribar la germana de l’Emma i el fill d’aquesta, la Chely, i a la que havien convidat perĆ² que se li havia fet una mica tard, de fet venia a dinar perĆ² ja tots havĆ­em acabat. La Chely era cientĆ­fica especialitzada en vainilla. Ajudava a productors a fer les seves plantacions mes eficients i a buscar els millors tipus de vainilla.

Van seure amb nosaltres i van menjar una mica de la molta carn que encara quedava. Per cert, la Chely va menjar moltĆ­ssim, de fet ja ho havia dit que tenia molta gana. Jo era la primera vegada que parlava amb la Chely i estava una mica a l’expectativa perquĆØ m’havien dit moltes vegades que la Chely era una mica especial. Si que ho era perĆ² en aquella ocasiĆ³ vam estar parlant molt be, de fet quasi tota l’estona que va ser allĆ  la va passar parlant amb mi explicant-me, com no, coses sobre la vainilla. Jo la veritat Ć©s que sempre poso molta atenciĆ³ quan m’expliquen aquestes coses i suposo que aixĆ² tambĆ© va fer que ella s’esplaiĆ©s mes al veure tant d’interĆØs per la meva part, doncs realment em va explicar coses molt interessants. No Ć©s que jo tinguĆ©s un interĆØs especial per la vainilla, sinĆ³ que tinc un interĆØs especial en tot el que siguin negocis o possibles inversions que pugui fer. De fet, en una ocasiĆ³, sense encara conĆØixer-la, ja vam contactar per Whatsapp per oferir-me com a inversor. Sempre que algĆŗ que tingui algo per ensenyar-me estĆ  disposat a explicar-m’ho, jo sempre estic molt atent. AixĆ² ho noten i encara m’expliquen mes. En aquest cas estava interessat en el cultiu de la vainilla, doncs era un producte amb mes demanda que oferta.

Em va explicar com havien de ser els cultius, que a Tuxtepec ja hi feia massa calor per la vainilla, com l’analitzava, on tenia el seu museu particular, les classes que donava, etc. Val a dir que la Chely Ć©s una persona molt coneguda, molt reputada i cobra molt be per fer el que fa. Ɖs mes, al cap de pocs dies marxava a Guatemala per assessorar a un productor. Fins i tot la cridaven des de Guatemala.

Quan van acabar de dinar ella i el seu fill van marxar cap a casa perĆ² vam quedar per l’endemĆ  per tal que m’ensenyĆ©s el seu museu particular i m’expliquĆ©s algunes coses mes. Jo, evidentment, encantat.

Un cop ja havien marxat, la Lola va entrar un moment a casa l’Emma i va veure les galetes Sponch i li va faltar temps quan va sortir per dir si les podĆ­em treure. Com menja la Lola i sobretot galetes i merdes d’aquestes, no para.

A les 19:40h a l’Emma se li va encendre alguna bombeta i va recordar que a les 19h havia quedat amb dues amigues seves de l’escola, una de les quals n’era la directora, aixĆ­ que ja arribava tard. Va cĆ³rrer a canviar-se i arreglar-se una mica i abans de les 20h ja marxava en taxi. De totes maneres pel que semblava les altres dues tambĆ© arribaven o havien arribat tard.

Ens vam quedar en Chicho, l’Emmanuel i jo al principi i mes tard va tornar la Lola. En Chicho va treure el whisky i tequila. Com que primer va treure el tequila me’n vaig prendre una copa. PerĆ² quan va treure el whisky ja vaig passar al whisky deixant el tequila que realment em costava molt d’empassar i m’agradava molt menys.

Vam estar xerrant primer del meu viatge, de per on havia anat, quĆØ m’havia agradat mes, els preus aproximats de cada paĆ­s, les costums, els paisatges, etc. La veritat Ć©s que tan en Chicho com l’Emmanuel es van interessar forƧa per les meves vivĆØncies abans d’arribar a MĆØxic. Els vaig explicar una mica lo molt que m’havia agradat TailĆ ndia i lo amable que era la gent, lo peculiar de MalĆ isia sent un paĆ­s musulmĆ  perĆ² a la vegada molt occidental i lo car de Hawaii que per viure un sol dia t’hi has de gastar $100.

DesprĆ©s l’Emmanuel va treure la guitarra i vam estar cantant una estona mentre ell tocava. Al principi va estar tocant canƧons de cantants que no coneixia perĆ² en un moment en va tocar una de Melendi i al dir-li que el coneixia i que fins i tot m’agradava una mica, ell es va quedar parat, doncs tambĆ© li agradava molt i segons deia a MĆØxic poca gent el coneixia, per lo que trobar algĆŗ que el coneguĆ©s li va fer certa ilĀ·lusiĆ³ i va estar cantant un munt de canƧons seves. I tot plegat mentre en Chicho anava bevent Mezcal i Tequila i jo el Whisky. No envĆ  ja anava per la tercera copa.

I aixĆ­ vam estar fins cap a les 22:30h que va arribar l’Emma i ja tots vam marxar cap a casa.

Cap a les 23:30h vaig anar a sopar mĆ©s carn de la que havia sobrat, embotit, tortillas i salsa picant. DesprĆ©s a l’habitaciĆ³ a mirar una estona Fargo i cap a les dues de la nit em vaig quedar adormit en el que havia estat un dia ben llarg amb experiĆØncia Ćŗnica inclosa i havent conegut una cientĆ­fica molt reputada que tenia moltes ganes d’ensenyar-me el seu laboratori.

01/08/2019 Barbacoa i cerveses a la vora del riu

01/08/2019 Barbacoa i cerveses a la vora del riu

Aquest dia havĆ­em quedat amb en Chicho i la seva famĆ­lia per anar a Yetla, lloc on hi ha una espĆØcie d’hotel format per cabanes al volant d’una piscina i a la vora d’un riu. Es paga una entrada i pots anar a la piscina i al riu sense haver de reservar una de les cabana. HavĆ­em quedat cap a les 11 del matĆ­ per lo que jo em vaig aixecar poc abans de les 9h per tenir temps de prendre el cafĆØ tranquilĀ·lament.

AixĆ­ doncs, com sempre em vaig prendre el cafĆØ mentre avanƧava una mica aquest diari, mirava correus, etc. DesprĆ©s em vaig dutxar i em vaig preparar per estar preparat a les 11 en punt tot i que ja sabĆ­em que probablement a les 11 no marxarĆ­em ja que a MĆØxic en general la gent Ć©s forƧa impuntual, i en Chicho no en seria cap excepciĆ³. A mi realment no m’importava massa ja que podia seguir al portĆ til fent coses.

Finalment l’endarreriment va ser molt superior al que m’esperava, doncs ens van trucar que ja venien cap a les 13:30h i van arribar quasi a les 14h amb el cotxe per a recollir-nos. Un endarreriment de 3 hores…

Vam anar cap al cotxe mentre pensava com hi cabrĆ­em, doncs en principi venien els dos fills d’en Chicho mes els dos de la Lola, perĆ² Ć©s que quan vam entrar al cotxe vam veure que tambĆ© hi havia Don Lino, el pare de la Lola.

Vam deixar les coses al maleter i vam entrar. Finalment els fills d’en Chicho anirien en el cotxe de la germana de la Lola, per lo que al cotxe d’en Chicho Ć©rem 7. En Marlon a la falda de la Lola i la Daira a la falda de l’Emma.

Vam passar per casa de la Lola que havia de recollir algunes coses, vam comprar begudes i cap a Yetla. El camĆ­ va ser mes llarg del que pensava, de fet era el mateix camĆ­ per anar a Oaxaca passant pels mateixos pobles fins arribar als peus de la Sierra. Era prĆ cticament just abans d’arribar a les corbes, per lo que van ser ben be dues hores de camĆ­.

Quan vam arribar la germana de la Lola, la Marcela, i la seva famĆ­lia ja hi eren, en Mario, la filla Chelsea i el fill Dilan. Vam baixar les coses del cotxe, vam agafar unes taules i ens vam colĀ·locar en un lloc a l’ombra entre el riu i la piscina. L’Emmanuel va endollar l’altaveu de l’Emma, que era una passada, i va comenƧar la mĆŗsica.

En Chicho ja va preparar la barbacoa i va comenƧar a fer tota la carn que havien comprat que era un munt. Els altres vam anar preparant la taula i la resta de coses mentre ja tots comenƧƠvem a veure cerveses. Don Lino va comprar 3 o 4 mojarras ja que ell en volia una i en va comprar de mes per si algĆŗ en volia tot i que eren forƧa cares.

En un moment determinat que en Chicho i l’Emma no paraven de demanar-li coses a l’Emmanuel, em va donar la sensaciĆ³ que es va cansar i quan va acabar de fer el que li demanaven va agafar la guitarra i se’n va anar uns metres enllĆ  a tocar. Jo vaig agafar una cervesa i vaig anar allĆ  amb ell durant una bona estona, almenys 30 minuts, en els que vam estar cantant canƧons i passant una estona molt agradable.

DesprĆ©s en Chicho ens va avisar perquĆØ la carn ja estava preparada i vam anar cap a les taules on ja tots estaven a punt per comenƧar a menjar. Hi havia un munt de carn, de mojarras i de cerveses, i la carn estava realment molt bona. N’hi havia de tot tipus i en Chicho la va fer molt bona a la barbacoa (o asada com diuen ells).

Vam estar almenys una hora menjant sense parar de la quantitat de menjar que hi havia entre espaguetis, tortillas i carn. Realment vaig menjar molt i molt be.

Els nens evidentment varen acabar abans i els va faltar temps per anar a la piscina. Don Lino, com que ja havia comenƧat a menjar la mojarra tambƩ va acabar abans i va anar a estirar-se una estona a una hamaca tot i que desprƩs, amb caminador i tot, va estar passejant per la zona i fins i tot es va banyar a la piscina tirant-se de cap, cosa que em va deixar totalment perplex.

Mentre dinĆ vem no vam parar de veure cerveses i quan vam acabar no nomĆ©s vam parar, sino que vam intensificar-ne el ritme. En Chicho bevia molt rĆ pid i no parava de treure cerveses per tots quan s’acabava la seva. En qualsevol cas era el que mes venia de gust en aquell moment amb la calor que feia i enmig d’aquell entorn tant bonic i tranquil.

AllĆ  s’hi estava forƧa millor que a Tuxtepec, doncs almenys a l’ombra s’hi estava prou be. Hi havia molts mosquits perĆ² jo em vaig posar el repelĀ·lent tan bon punt vaig arribar ja que en menys de 10 minuts de ser allĆ  ja notava que m’estaven picant.

En Mario i la seva dona van anar a la piscina i ens vĆ rem quedar en Chico, la Lola, l’Emma i jo una estona. En Chicho em va explicar un accident de cotxe que va tenir xocant contra una vaca que hi havia al mig de la carretera i que va quedar morta a un voral. El vidre del cotxe es va trenca i se li va clavar un tros al pit. Vaig pensar que estĆ  viu de miracle, suposo que ell tambĆ©.

Mes tard l’Emma es va anar a estirar, doncs sempre li entra son i li costa molt aguantar-se i al cap de poca estona van venir en Mario i la seva dona. Fins aleshores quasi no havia parlat amb ell i no sabia com era. PerĆ² en aquell moment vam comenƧar a parlar i em vaig adonar que era el mes cult i amb interĆØs per l’economia de tots ells. Em va preguntar sobre la UE, sobre polĆ­tica, economia, paĆÆsos on havia estat, etc. Totes preguntes molt interessants i que a mi m’agradava molt de respondre. Realment mostrava molt interĆØs i tenia molts coneixements que els altres no tenien. A mes estĆ vem d’acord en moltes coses, doncs jo li explicava que Europa estava en una deriva molt perillosa i que no m’agrada gens en quĆØ s’havia convertit i altres coses en quĆØ coincidĆ­em forƧa.

Mes tard vaig anar cap al riu, doncs Don Lino i en Caleb s’hi estaven banyant. Per cert que l’Emma es va mig molestar perquĆØ segons ella ja m’havia dit si anĆ vem al riu i ara hi anava sol. En qualsevol cas hi vaig anar i m’hi vaig mullar una mica els peus. AllĆ  tambĆ© estava l’Emmanuel amb la Chelsea que no parava de fer-se selfies i fotos com si fos una model.

Vam estar passejant per la zona una estona fins que vam tornar a la taula on hi havia en Mario.

I aleshores va ser quan de sobte varen passar dos fets quasi iguals i seguits. Primer vam escoltar un cop i en Marlon va cridar: Abuelo! Don Lino s’havia caigut de la cadira perquĆØ s’estava intentant vestir. Vam anar els que estĆ vem allĆ , en Mario, l’Emma, jo i fins i tot en Marlon a aixecar-lo. PerĆ² quan encara l’estĆ vem aixecant en Mario el va deixar i va sortir corrent. Jo en aquell moment no sabia quĆØ passava fins que vam asseure de nou a Don Lino i vam veure quĆØ havia passat. En Dilan s’havia caigut a la piscina i es va fer un petit trau sota la barbeta, de fet justament on jo me’l vaig fer de petit, tambĆ© a la piscina i que em va deixar una cicatriu. Tot el dia tranquils i en un moment dos fronts oberts. Per sort cap de les dues coses va ser greu, doncs Don Lino va tornar a seure assegurant que no li feia mal res, i lo d’en Dilan va ser un cop que finalment no va requerir cosir ni cap atenciĆ³ mĆØdica. Lo mes graciĆ³s va ser que en Don Lino pensava que s’havia caigut perquĆØ en Mario li havia enretirat la cadira, cosa impossible perquĆØ en aquell moment estava a 10 metres d’ell. Va dir: “Pinche Mario que me quito la silla!”

Cap a les 19:30h va comenƧar a ploure i ja vam aprofitar per recollir-ho tot i marxar, doncs de totes maneres ja era hora de marxar. Vam guardar les coses rĆ pidament, les vĆ rem portar als cotxes, vaig acompanyar a Don Lino al bany i vam marxar. En Chicho, fins i tot al cotxe, anava repartint cerveses, per ell tambĆ©, Ć©s clar… De fet en el trajecte fins a casa ens en vam veure 2 o 3 mes cadascĆŗ.

Passades les 21h arribĆ vem a casa. Ens van deixar a nosaltres primer i ells van seguir suposo que a deixar el pare de la Lola. Vam agafar totes les coses i vam entrar a casa ben cansats. Havia estat un dia prou dur tot i no semblar-ho, perĆ² el sol fet d’anar carregat d’un lloc a un altre amb aquella calor i humitat ja es feia difĆ­cil. AixĆ² si, val a dir que a Yetla s’hi estava molt millor que a Tuxtepec.

Jo vaig recollir una mica les meves coses i l’Emma les va anar deixant per on passava, la motxilla sobre el sofĆ , el bolso sobre la taula, etc., era la seva manera de guardar les coses…

Cap a les 23h vaig sopar coses que quedaven a la nevera, com espaguetis, chicharrĆ³n o embotit. DesprĆ©s cap a l’habitaciĆ³ a mirar alguna sĆØrie i descansar una mica fins cap a la 1 que em vaig adormir acabant aixĆ­ un dia molt ben aprofitat en el quĆØ vaig conĆØixer una nova famĆ­lia molt agradable, com totes les que coneixia aquĆ­, havent gaudit d’una bona barbacoa en bona companyia i en un entorn realment bonic. Cada dia em sabia una mica mes de greu haver de marxar algun dia de MĆØxic.

13/07/2019 Primer dia a Tuxtepec i la primera festa

13/07/2019 Primer dia a Tuxtepec i la primera festa

Em vaig despertar a les 14:30h desprĆ©s d’haver dormit 10 hores seguides sense despertar-me ni una sola vegada. IncreĆ­ble! I tot per haver estat el dia anterior 40 hores seguides agafant avions i autobusos.

L’Emma no hi era, perĆ² encara no m’havia pres ni el cafĆØ que ja va arribar. Estava encara mig encarcarat de tant dormir i mig despertant-me, que l’Emma em va dir que ja havĆ­em de marxar, doncs ens havien convidat a una festa d’en Marlon, el fill de la Lola, la dona del seu germĆ  Chicho.

A mi haver de marxar tant rĆ pid sense haver-me pres un cafĆØ amb tranquilĀ·litat m’emprenya una mica, aixĆ­ que li vaig dir que abans m’havia de prendre el cafĆØ, dutxar-me i vestir-me. Ɖs cert que ja m’havia avisat de la festa, perĆ² no sabia que seria tant aviat.

AixĆ­ que em vaig prendre rĆ pid el cafĆØ, em vaig dutxar i em vaig vestir amb la millor roba que portava, que era un pantalĆ³ blau i un polo. De totes maneres finalment vam acabar marxant quasi a les 17h, doncs l’Emma es va estirar i es va mig adormir, temps que vaig aprofitar per mirar correus i escriure una mica el diari.

Quasi a les 17h vam sortir a buscar un taxi per anar fins al salĆ³ on es feia la festa. El salĆ³ estava molt a prop d’on havia llogat l’apartament els dos Ćŗltims anys, per lo que ja em coneixia una mica la zona. El salĆ³ era gran amb unes 10 taules rodones on ja molts dels convidats havien acabat de dinar. TambĆ© hi havia un pallasso preparant-se per l’actuaciĆ³ i fins i tot hi havia una piscina en un pati.

PerĆ² abans vĆ rem passar pel Chedraui que tantes vegades havia anat els anys anteriors a comprar el regal pel nen i alguna cosa mes. Chedraui es una de les cadenes mes conegudes de MĆØxic molt similars als Carrefours.

Al primer que vĆ rem saludar va ser al festejat, al Marlon, un nen que feia 7 anys perĆ² ja molt educat i simpĆ tic.

A fora al pati hi havia la Lola, la mare del festejat i dues de les germanes seves que estaven preparant el dinar en dues olles enormes. Vam entrar desprĆ©s de saludar i vam seure en una de les taules ja ocupada per un matrimoni i la seva filla. No els coneixĆ­em perĆ² allĆ  no passa res, saludes, seus i ja estĆ .

Ens van portar el menjar, que era un plat amb pollastre, una mica d’espaguetis, purĆ© de patata i una salsa de xile molt picant. Mentre menjĆ vem va arribar una de les germanes de l’Emma, la Xochitl que encara no la coneixia. Ens va presentar a ella i a la seva filla Alin. Una mica mes tard va arribar el germĆ , en Chicho que si que ja el coneixia dels altres anys.

El pallasso primer va comenƧar la seva actuaciĆ³ al pati fins que un nen va caure degut a l’aigua que hi havia per terra de la piscina i va decidir seguir a dins, per lo que quasi tota l’actuaciĆ³ la vĆ rem poder veure, i de fet va ser prou divertida. Feia des de pinyates que eren ninots, el joc de la cadira, concurs d’aconseguir coses d’entre els assistents i altres jocs molt divertits.

Finalment en Marlon seia a la taula presidencial amb el pastĆ­s a bufar les espelmes amb els nens darrere i tots cantant les “MaƱanitas”, la canĆ§Ć³ tĆ­pica a MĆØxic per felicitar un aniversari. DesprĆ©s de bufar les espelmes li varen donar els regals un per un i la Lola va repartir el pastĆ­s entre tots els assistents. Evidentment no en va tocar massa, doncs Ć©rem molts, perĆ² estava molt bo.

La veritat Ć©s que la festa estava molt be, hi havia molts convidats i tot plegat era molt divertit. Tot i que el pallasso feia l’actuaciĆ³ sobretot pels nens, tambĆ© la feia de tal manera que fos entretingut per tothom, tambĆ© pels adults que Ć©rem allĆ  mirant. La gent era molt amable, el pallasso molt divertit i hi havia cerveses de sobra per tothom.

I al cap de poca estona l’Emma i jo ja vĆ rem marxar cap a casa seva. HavĆ­em passat una bona tarda, havia conegut a part de la famĆ­lia de l’Emma que encara no coneixia i m’havia retrobat amb el Chicho. Una molt bona primera tarda a MĆØxic menjant, bevent i coneixent noves persones i ben diferent a la resta del viatge.

Eren quasi les 20h quan arribĆ vem a casa seva on jo vaig seguir descansant una mica desprĆ©s d’organitzar be totes les meves coses i ubicar-me a la casa, doncs allĆ  ja m’hi quedaria tot un mes. No tenia massa son perĆ² la veritat Ć©s que encara em sentia una mica cansat. Amb 39 anys ja costa molt recuperar-se de quasi 40 hores sense dormir, agafant dos avions i un autobĆŗs.

Cap a les 21:30h, tot i haver dinat tard a la festa, ja tenĆ­em gana, doncs el plat de la festa no va ser massa contundent per lo que vam anar a sopar a una taquerĆ­a a 3 minuts caminant de casa l’Emma i on hi acabarĆ­em demanant vĆ ries vegades en els prĆ²xims dies. Un cop allĆ  jo vaig demanar un Suizo, que era carn de vedella amb ceba i formatge junt a 6 tortillas, que li diuen ells, que son el que utilitzen per fer els tacos. A mes vaig demanar 5 tacos el pastor, que son de carn de porc, ceba i filantro, que Ć©s una verdura. L’Emma per la seva part va demanar 5 tacos el pastor. Per tan, jo vaig demanar tot un Suizo mes que ella i que en aquell moment encara no sabia com era, doncs aquesta era la primera vegada que en demanava un. I va resultar que el Suizo era com 8 o 9 tacos junts, una passada.

Tot plegat estava bonĆ­ssim. M’encanta com preparen la carn i lo bo que queda junt amb les tortillas i la ceba. Un cop m’ho vaig acabar tot, Suizo i els 5 tacos, no Ć©s que tinguĆ©s mes gana perĆ² si que em venien de gust mes tacos, aixĆ­ que en vaig demanar mes perĆ² ja se’ls havia acabat la carn, doncs ja eren les 22:15h i era un restaurant amb molta clientela, aixĆ­ que em vaig menjar nomĆ©s el que l’Emma va deixar dels 5 tacos. Si, encara em vaig fotre part de lo seu… I tot plegat va costar 60 pesos, poc menys de 3ā‚¬. A MĆØxic pots menjar molt bo i fins a no poder mes per preus ridĆ­culs.

Cap a 22:30h tornĆ vem a casa l’Emma ja a dormir, doncs tot i que jo aquell primer dia a MĆØxic m’havia despertat tard, ja notava que tenia prou son com per dormir 8 hores seguides, com aixĆ­ va ser.

I aixĆ­ acabava el meu primer dia a Tuxtepec vivint per primera vegada acompanyat i en una casa, havent anat ja a la primera de les moltes festes que aniria durant els prĆ²xims dies i havent-me fotut les botes d’autĆØntic menjar mexicĆ . Tot just acabava d’arribar i la cosa ja prometia molt.

12/07/2019 De CDMX a Tuxtepec, Oaxaca

12/07/2019 De CDMX a Tuxtepec, Oaxaca

A les 11 del matĆ­ arribĆ vem a Ciutat de MĆØxic tot i que l’hora local eren les 13h. En el vol operat per Aeromexico havia pogut menjar i dormir molt be, quelcom que era poc freqĆ¼ent perĆ² en aquesta ocasiĆ³ tambĆ© imprescindible per poder afrontar el dia, doncs em quedava un viatge de 8 hores en bus fins a Tuxtepec que acabaria a les 23h. Val a dir que darrerament, els vols mes cĆ²modes i tranquils que he fet han estat amb Aeromexico. Una molt bona companyia.

Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigraciĆ³ i que donen al mateix aviĆ³. Ja tenia el bus reservat que sortia a les 17h des de la terminal TAPO de Ciutat de MĆØxic amb destinaciĆ³ a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volguĆ©s en algun lloc ambulant desprĆ©s de quasi 5 dies menjant plats preparats a Hawaii. A MĆØxic aixĆ² canviaria radicalment podent menjar tot tipus de menjar ben variat i bo a preus molt baixos. Ara mateix ja nomĆ©s pensava en tacos, tortas, quesadillas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, intentava avanƧar a tota la resta de passatgers per no trobar-me massa cua en arribar, i aquesta vegada entre que vaig sortir dels primers de l’aviĆ³ i que vaig avanƧar forƧa, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar tal com ja m’havia passat a Honolulu. Al cap de pocs minuts ja em va tocar perĆ² en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. IncreĆ­ble, una merda de formulari que no se sap ben be perquĆØ serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua de nou sinĆ³ que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

L’agent em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a MĆØxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que estĆ  forƧa a prop perĆ² Ć©s recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos (6,80ā‚¬) i el Metrobus per 30 (1,36ā‚¬), aixĆ­ que jo tenia clar com hi aniria.

Per segons quina destinaciĆ³, si que Ć©s millor anar-hi en taxi segur, perĆ² en aquest cas, el Metrobus tenia parada a la terminal TAPO on havia d’anar, per lo que no calia prendre mes precaucions.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits malais que encara em quedaven, perĆ² enlloc els acceptaven, aixĆ­ que de moment me’ls hauria de menjar. TambĆ© vaig preguntar a una botiga de Telcel el preu d’una targeta SIM de prepago ja que normalment a MĆØxic sempre en compro una degut al temps que m’hi passo i a l’intens contacte que tinc amb els coneguts mexicans. PerĆ² al ser en un aeroport i com passa amb quasi tot, la targeta costava 200 pesos sense gens de saldo, mentre que a altres llocs costava 50 pesos i amb saldo. En dir-m’ho em vaig quedar parat i li vaig dir que no d’una manera molt directa, doncs em semblava una estafa, a lo que la venedora es va quedar certament parada de veure que no a tots els turistes se’ls pot estafar.

DesprĆ©s vaig sortir de la terminal i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Aquesta ja era la quarta vegada que arribava a aquest aeroport per lo que ja me’l coneixia prou com per no anar totalment perdut. Vaig preguntar quin bus anava a San LĆ”zaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos, i on carregar la targeta per pagar, doncs el Metrobus de Ciutat de MĆØxic no es paga al conductor sinĆ³ que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una mĆ quina al pujar al bus i que descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any anterior quan ja havia estat a Ciutat de MĆØxic, a mes encara hi quedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar Ć©s si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

AixĆ­ que vaig anar fins la mĆ quina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vĆ lida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convenƧut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, aixĆ­ que vaig anar a comprar un cafĆØ al 7-eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant aixĆ­ 24 pesos a la targeta. L’efectiu que portava ja el tenia tambĆ© del viatge anterior. Immediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir com si jo fos el tĆ­pic turista perdut, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia i queja la tenia, perĆ² al preguntar jo el preu em van dir que eren 30 pesos, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al prĆ²xim. Amb tot plegat ja eren les 13:30h perĆ² encara tenia temps i de sobra, doncs a la terminal d’autobusos s’hi arribava en uns 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafĆØ quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparĆØixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camĆ­ a la terminal TAPO tot sol al bus i amb el cafĆØ. Millor que el taxi segur. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anĆ vem perĆ² ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar, aixĆ­ que simplement em vaig relaxar contemplant per la finestra aquella ciutat on cada vegada m’hi sentia mes com a casa.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de San LĆ”zaro on vaig baixar i ja nomĆ©s havia de creuar el carrer per entrar a la terminal d’autobusos. Un any desprĆ©s i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tan a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes tambĆ© sabia quin era el millor lloc on esperar, doncs no era a sortides sinĆ³ a arribades, ja que allĆ  hi havia menys gent, carregadors pel mĆ²bil, xarxa wifi molt rĆ pida, cafeteria i lavabos. Tot el que pots necessitar en menys de 20 metres.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquĆ­ ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb nĆŗmero nou per 120 pesos i amb 1.500MB de dades i trucades i SMS ilĀ·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. AixĆ­ que la vaig comprar, li vaig demanar un punxĆ³ per obrir la ranura de la SIM i allĆ  mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en una espĆØcie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM, doncs havia quedat enganxada sense seguir el camĆ­ natural de tota claveguera. Realment vaig tenir molta sort perquĆØ va caure a un centĆ­metre del conducte de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu nĆŗmero d’Espanya per a fer certes operacions bancĆ ries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3.000, el doble del que m’havien dit. Amb aixĆ² ja en tenia per tots els dies que estaria a MĆØxic. Amb tot plegat, arribada a MĆØxic inmillorable.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrĆ²nic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I desprĆ©s rĆ pidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la prĆ²pia terminal i on venien tacos, tortas i altres menjars tĆ­pics mexicans que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta Ć©s una espĆØcie d’entrepĆ  en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa estĆ  mig torrat i estĆ  tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2ā‚¬.

DesprĆ©s de menjar vaig anar a canviar-me de roba al lavabo i a rentar-me una mica, doncs aquell dia no m’havia pogut dutxar, i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h varen anunciar el bus amb destinaciĆ³ Tuxtepec per lo que ja ens vĆ rem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam comenƧar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls i un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabarĆ­em fent, com a mĆ­nim, coneguts. El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. DesprĆ©s vaig escriure el diari mentre parlava una mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h vam fer una parada en el lloc tĆ­pic, de fet ja recordava haver parat allĆ  en una altra ocasiĆ³ que tambĆ© vaig fer aquest trajecte. AllĆ  em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90ā‚¬ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a MĆØxic.

Ja feia estona que plovia i aquƭ seguia plovent. De fet pel camƭ fins allƠ va ploure amb forƧa fins i tot amb llamps caient molt a prop nostre.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camĆ­. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafĆØ, per lo que per mi dormir mes ja no era una opciĆ³. Vaig anar escrivint el diari i de tan en tan seguia per Google Maps per on anĆ vem, doncs el camĆ­ se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviĆ³s per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, perĆ² ara ja ho tenia tot fet, ja nomĆ©s em quedava arribar. L’Emma tambĆ© estava forƧa nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava. Almenys ara ens podĆ­em trucar o enviar Whatsapps.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar desprĆ©s d’estar tot el camĆ­ dormint i vam comenƧar a parlar. Ja no recordo de quĆØ vĆ rem comenƧar a parlar perĆ² la qĆ¼estiĆ³ Ć©s que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i a casa l’Emma, doncs vam acabar compartint el taxi.

Primer em comentar que treballava en una fĆ brica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuraciĆ³ de personal que el deixaria sense feina desprĆ©s de 26 anys treballant. Em va parlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. DesprĆ©s vam parlar de la situaciĆ³ de Tuxtepec i de MĆØxic en general, em va parlar d’Aguas Calientes, d’on ell era i de la fira de San Marco que s’hi feia, la segona mes gran de MĆØxic. Li vaig parlar dels meus viatges i de les ciutats que ja coneixia de MĆØxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a MĆØxic, que pel que es veu existeix una espĆØcie de pla de pensions aportat per l’empresa perĆ² que alguna vegada mes d’un treballador ja s’havia quedat sense pensiĆ³ perquĆØ els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat Ć©s que ell, al igual que jo, Ć©rem dues persones amb coneixement de molts temes i anĆ vem passant d’un a l’altre contĆ­nuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes rĆ pid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis segurs o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribarĆ­em a Tuxtepec cap a la 1 de la matinada, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allĆ  a la terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la Colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semblar una mica arriscat perĆ² amb la conversa que havĆ­em tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confianƧa. Sempre hi ha cert risc, perĆ² la veritat Ć©s que se’m dĆ³na molt be detectar el perill i la gent de confianƧa, i aquell home em va semblar de molta confianƧa, almenys molt mes que qualsevol dels taxistes que poguĆ©s haver-hi esperant a la terminal. AixĆ­ que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de grĆ cia, de fet em va demanar que li passĆ©s el nĆŗmero del taxi quan el veiĆ©s.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emociĆ³. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi desprĆ©s d’un any feia molta ilĀ·lusiĆ³. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant desprĆ©s d’haver fet tants quilĆ²metres aquell mateix dia des de Honolulu i mes tenint en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, havent fet el camĆ­ mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, perĆ² ja era allĆ !

Eren la 1 de la nit quan baixĆ vem del bus, recollĆ­em l’equipatge i sortĆ­em de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafogor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi perĆ² ella no es fiava. Em va demanar que li donĆ©s el nĆŗmero del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir amb veu baixa ja que estava enmig de tots dos i em feia una mica de cosa que veiessin que desconfiĆ vem.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camĆ­ marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destĆ­. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfianƧa, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: “Te estan esperando?” A lo que li vaig respondre que si quedant-se aleshores mes tranquil, doncs em va donar la sensaciĆ³ que es pensava que ja li estava preparant una emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes les carreres de taxi a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus, que encara no sabia ni com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquilĀ·la de veure que havia arribat be tot i que em va tornar a dir que no li havia agradat que anĆ©s amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys grĆ cia que a mi que agafĆ©s un taxi de la terminal. Com havia de venir doncs?

Ens vam saludar i desprĆ©s d’ensenyar-me una mica la casa, doncs aquesta era la primera vegada que hi entrava, vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. i que a mi m’agraden molt, Ć©s de fet de lo que mes m’agrada de MĆØxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar especialment per a mi, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinaciĆ³ final en aquesta etapa del viatge, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a provar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentĆ vem el viatge, sobretot el trajecte fins allĆ , comentĆ vem alguna cosa de la casa i en general ens posĆ vem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Per primera vegada durant el viatge em quedava a dormir a casa de gent coneguda i deixava per tan la soledat buscada del viatge per passar quasi 5 setmanes ben acompanyat i vivint en una casa amb totes les seves comoditats. De fet, acabava d’arribar a la meva segona casa i no podia haver estat una millor arribada.

Portava milers de quilĆ²metres recorreguts entre 5 paĆÆsos i un munt de noves ciutats visitades, perĆ² ara tocava descansar una mica i passar, ara si, uns dies de vacances.

Cap a les dues de la matinada anĆ vem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de 40 hores grĆ cies als llargs vols i als canvis horaris. L’endemĆ  tocava veure la resta de coneguts per lo que havia de recuperar energies.

11/07/2019 De Honolulu a Ciutat de MĆØxic

11/07/2019 De Honolulu a Ciutat de MĆØxic

Em vaig despertar a les 6:45h comenƧant aixĆ­ el dia en el quĆØ tindria probablement el trajecte mes llarg del viatge, doncs el prĆ²xim llit on acabaria dormint seria a Tuxtepec, MĆØxic, on hi arribaria a les 23h del dia segĆ¼ent, per lo que encara em quedaven unes 40 hores per arribar-hi des de Honolulu on era ara. El trajecte constarĆ­a de dos vols amb escala a Los Ɓngeles i un bus des de Ciutat de MĆØxic a Tuxtepec en un trajecte d’unes 8 hores. El vol sortia a les 15:00h per lo que volia sortir del hostel entre les 10:30 i 11 del matĆ­.

El vol ja el tenia reservat des de quasi 6 mesos abans de l’inici del viatge amb una agĆØncia grega i per 316ā‚¬.

Quan em vaig aixecar vaig veure que hi havia un altre noi a l’habitaciĆ³. Havia fet el checkin la nit anterior quan ja estĆ vem tots dormint i, almenys jo, ni m’havia assabentat. AixĆ² Ć©s tenir respecte pels altres.

Em vaig dutxar i vaig anar a prendre el primer dels dos cafĆØs que em prendria abans de marxar mentre mirava correus i escrivia el diari. A les 8:30h vaig anar a acabar de guardar-ho tot a la maleta i a posar el mĆ²bil a carregar. A les 9:30h un altre cafĆØ mentre acabava de mirar tots els correus i alguns tipus de canvi que m’interessaven per si podia canviar a algun lloc els ringgits malais que em quedaven. Mirava tan els tipus de canvi respecte el dĆ²lar i el peso mexicĆ . I a les 10:30h Ćŗltima repassada a l’habitaciĆ³ per tal de no deixar-me res, em vaig acomiadar del noi francĆØs que havia arribat el dia anterior i que era l’Ćŗnic a l’habitaciĆ³ i ja vaig anar a fer el checkout. A diferĆØncia del checkin quan em varen fer un munt de preguntes i explicacions, ara tot va ser molt mes rĆ pid. Simplement havia de portar els llenƧols i la tovallola a la recepciĆ³ i ja podia marxar.

AixĆ­ doncs cap a les 10:30h m’acomiadava dels coneguts del hostel i iniciava el trajecte d’unes 36 hores fins a Tuxtepec, fent parades a Los Ɓngeles i a Ciutat de MĆØxic.

Fins l’aeroport de Honolulu hi aniria amb el bus pĆŗblic, que n’hauria d’agafar dos. SI tot anava be en poc mes d’una hora ja podria arribar-hi. Primer hauia d’agafar el nĆŗmero 6 que passava pel carrer de sota del hostel on hi arribaria en 3 minuts caminant per lo que m’anava perfecte. Ja vaig sortir tenint en compte l’horari que deia Google Maps i que efectivament es va complir prou be, doncs en principi passava a les 10:30h i va passar a les 10:33h.

Vaig comprar un pas per un dia ja que tenien el mateix preu que els dos busos que hauria d’agafar, i d’aquesta manera no hauria de pagar mes si m’equivocava o havia d’agafar un tercer bus pel motiu que fos. A mes vaig aprofitar per pagar amb tota la morralla que tenia, que era molta, i ja em vaig quedar nomĆ©s amb $3,25, per lo que em vaig tenir prou amb els $74 en efectiu que portava de casa, doncs a Hawaii no vaig canviar res ni vaig treure efectiu de cap caixer. Tota una proesa allargar els $74 durant 4 dies a Hawaii.

Al cap d’uns 30 minuts d’anar en el bus nĆŗmero 6 vam arribar a la parada on havia de baixar i caminar uns metres fins a l’altra parada on agafaria el bus 20 i que ja em deixaria a l’aeroport. En aquella parada em va semblar que un avi que hi havia allĆ  assegut s’estava fumant un porro, i aixĆ² que a les parades estĆ  prohibit fumar, qualsevol cosa Ć©s clar… A mes s’estava bevent una cervesa i m’estranya que als EUA es pugui veure cervesa pel carrer.

El 20 va tardar uns 20 minuts en arribar, per lo que eren les 11:20h quan hi pujava. A mes anava completament ple aixĆ­ que em va tocar estar bona part del trajecte de peu i enllaunat com una anxova. Almenys ja veia gent amb maletes senyal de quĆØ anĆ vem directament a l’aeroport. Realment fĆ cil i barat arribar a l’aeroport des del centre de Honolulu.

Cap a les 12h arribava a l’aeroport sense cap problema mes que un petit endarreriment i amb temps suficient per anar a fer el checkin i passar el control de seguretat. El bus ens va deixar a la terminal 1. Jo en aquell moment ni tan sols sabia que hi havia dues terminals ni a quina havia d’anar. De fet, el que coneixia de l’aeroport de Honolulu era el que havia vist a l’arribada, i la veritat Ć©s que no em vaig fer una bona idea de com era. L’aeroport era molt mes gran del que m’esperava i tenia les dues terminals tot i que per sort estaven una al costat de l’altra. AllĆ  a la 1 veia que hi havia 4 lobbies, un d’ells per vols internacionals, aixĆ­ que vaig pensar que hauria d’entrar a aquell. No ho tenia gens clar perĆ² el que si tenia clar era que aquella no era la terminal a la que havia arribat.

Abans d’entrar em vaig menjar els sandvitxos que portava assegut en un banc just davant les portes d’entrada a la terminal i desprĆ©s vaig anar a buscar la zona per fumar, perĆ² desprĆ©s de recĆ³rrer tota la zona de davant les portes i on normalment hi ha una petita zona de fumadors, no vaig veure que enlloc es permetĆ©s fumar. Finalment, quan portava 10 minuts buscant, vaig veure el tĆ­pic cartell de permĆØs fumar perĆ² que assenyalava al pis de baix. Ja havia vist que a baix hi havia alguna cosa perĆ² des d’allĆ  semblava un pĆ rquing, per lo que no li havia prestat mes atenciĆ³. PerĆ² ara que segons el cartell la zona de fumadors estava a baix, vaig buscar les escales i vaig baixar rĆ pidament. I quan ja era quasi a la zona de fumadors em vaig adonar que acabava d’arribar al lloc on havia arribat el meu vol 5 dies abans. Estava a la terminal 2 i aquella era la que em coneixia, de fet ara mirĆ©s on mirĆ©s tot m’era conegut.

Vaig anar a fumar i quan ja tornava cap a la terminal 1 per anar a buscar on fer el checkin, vaig veure que allĆ  a la terminal 2 tambĆ© hi havia sortides internacionals. Estupendo, ara ja no sabia a quina terminal havia d’anar, doncs des de totes dues hi havia sortides internacionals, aixĆ­ que vaig anar a preguntar a un punt d’informaciĆ³ que ja em coneixia, doncs a l’arribada ja havia preguntat on hi havia un money exchange. AllĆ  em van preguntar la companyia i al dir-los Delta em van dir que era allĆ , al lobby 7 de la terminal 2. Doncs menys mal que vaig buscar un lloc per fumadors i que vaig acabar preguntant perquĆØ jo ja anava a entrar a la terminal 1.

AixĆ­ que vaig anar fins al lobby 7 que estava literalment 10 minuts caminant fins a trobar els mostradors de Delta. Amb tot plegat ja eren les 12:30h i el temps de sobra que tenia s’esgotava rĆ pidament.

Li vaig dir a la dona que organitzava la cua que nomĆ©s volia fer el checkin i ella em va dir que podia anar a les mĆ quines a lo que li vaig respondre que ja tenia un email infornant-me que el checkin l’hauria de fer amb un agent. Com si jo no sabĆ©s fer el checkin online o a les mĆ quines…

Quan em va tocar, em van haver de fer un munt de preguntes, motiu pel qual no podia fer el checkin a la mĆ quina ni de forma online. Per exemple havien de saber quants dies estaria a MĆØxic, si tenia ja el bitllet de sortida o la direcciĆ³ on em quedaria. Almenys la noia que em va tocar era molt amable, em repetia tot allĆ² que no entenia i em va explicar molt be el que hauria de fer a Los Ɓngeles, on faria l’escala, doncs allĆ  hauria de fer un altre checkin. Li vaig preguntar on estava la porta d’embarcament i em va dir que en aquella terminal, aixĆ­ que encara sort que vaig anar a fumar i vaig veure aquesta terminal, la 2, perquĆØ sinĆ³ potser encara estaria a la 1 buscant el mostrador de Delta.

Amb tot plegat ja eren quasi les 13 hores per lo que al final tampoc vaig anar tant sobrat de temps. Vaig anar a fumar un piti i ja a passar el control de seguretat.

Com sol passar als EUA, hi havia un gos detector de drogues abans de passar el control. Tot plegat ho vaig passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional. Per cert, que un cop passat el control em vaig trobar una bateria externa tirada a terra que molt amablement vaig donar a una agent del control. No sĆ© si se la deurien quedar ells o la varen portar a algun lloc d’objectes perduts, en qualsevol cas en aquell moment em va sortir la vena amable i no me la vaig quedar. A mes jo ja en portava una que es veia millor i mes nova que aquella.

El camĆ­ fins a la porta d’embarcament tambĆ© era forƧa llarg, de fet tot l’aeroport era molt mes gran del que m’havia semblat a l’arribada, doncs nomĆ©s n’havia vist una petita part. La porta era la E3 i era allĆ  on m’havien d’assignar el seient, quelcom que em passava per primera vegada.

Vaig estar allĆ  esperant aprofitant que hi havia connexiĆ³ a Internet fins cap a les 14:30h que vaig anar a preguntar al mostrador, i encara sort, perquĆØ nomĆ©s ensenyar el bitllet ja em van donar el definitiu que tenien allĆ  preparat amb el seient assignat, el 35C, la penĆŗltima fila, i de fet l’Ćŗltima de la banda dels seients del A al C. A mes tenia la categoria Basic per lo que vaig haver d’esperar a que pugĆ©s tothom fins que nomĆ©s vĆ rem quedar els de Basic, uns 15, per a pujar. AixĆ² si, Ć©rem els millors, doncs quan ens varen cridar una dona va fer un Iuuujuuuuu! I tots rient pujant a l’aviĆ³.

PerĆ² no nomĆ©s em va tocar al final de l’aviĆ³ sinĆ³ que a mes anava al costat d’una parella que portaven una nena de menys d’un any… FantĆ stic.

El vol duraria unes 5 hores i mitja des les 15h a les 20:30h perĆ² sent a Los Ɓngeles les 23:30h, Ć©s a dir, hauria de passar la nit a l’aeroport ja que el vol cap a MĆØxic sortia a les 7 del matĆ­.

Durant les primeres hores la nena es va portar prou be, de fet es va portar millor del que m’esperava durant tot el vol tot i que cap al final ja plorava mes, perĆ² crec que no tant per ella sinĆ³ perquĆØ els seus pares la volien fer adormir i ella no volia. Tota l’estona estava tocant la pantalla o mirant coses i mentre ho feia no molestava, era justament quan la bressolaven que plorava. La veritat Ć©s que se la veia molt activa i no va descansar en tot el trajecte.

Per la resta tot be i tranquil, fins i tot ens van donar beguda i snacks en dues ocasions durant el vol, que en el meu cas varen ser dos cafĆØs i galetes. Menys mal tenint en compte que el vol costava uns 200ā‚¬.

I a les 20:30h arribĆ vem a Los Ɓngeles tal com estava previst. Evidentment vaig tardar en baixar perquĆØ estava a l’Ćŗltima fila, perĆ² almenys un cop abaix ja no feia falta passar cap control d’immigraciĆ³, algo que sempre s’agraeix i mes estan als EUA.

Un cop a l’aeroport vaig sortir a fora a fumar un piti i el que em va sorprendre va ser que feia forƧa fred, mes del que m’esperava, de fet em vaig haver de posar la jaqueta, com tothom. Crec que era el primer cop que em posava la jaqueta en tot el viatge. No envĆ  estĆ vem en ple mes de juliol i per tan en ple estiu a l’hemisferi nord, on era ara.

En qualsevol cas aquesta era la primera vegada que posava els peus a Los Ɓngeles i tot i que no sortiria de l’aeroport, almenys podia veure una mica la fauna que hi ha en aquella ciutat i com estant encara en una ciutat americana, aquĆ­ la gent ja es veia ben diferent a Hawaii.

Vaig arribar a la terminal 3 i segons tenia anotat el vol a MĆØxic sortia de la terminal 2, aixĆ­ que vaig anar fins la 2 on hi vaig poder arribar caminant, doncs les terminals estan totes seguides i en uns 5 minuts ja s’hi pot arribar. Vaig entrar i efectivament hi havia mostradors d’Aeromexico, la companyia amb la que volaria, i a mes, tot i l’hora que ja era encara hi havia una treballadora. Vaig anar a preguntar-li si el vol sortiria des d’aquella terminal i aixĆ­ m’ho va confirmar, tan el lloc com l’hora. Per primera vegada en tot el viatge podia parlar en espanyol, que desprĆ©s de tant d’anglĆØs i tailandĆØs la veritat Ć©s que s’agraeix.

AixĆ­ que ja nomĆ©s em quedava esperar 4 hores a quĆØ obrissin els mostradors per fer el checkin i 3 hores mes fins la sortida del vol. Per sort i havia xarxa wifi oberta per lo que l’espera es va fer una mica mes soportable. Primer vaig avisar a la famĆ­lia de quĆØ ja estava a Los Ɓngeles i desprĆ©s vaig estar mirant correus i temes de feina, escrivint el diari o fins i tot mirant Netflix. Ja sabia que no podria dormir aixĆ­ que ni ho vaig intentar, a mes feia massa fred per l’aire condicionat com per ni tan sols intentar-ho.

Aquesta ja era la quarta o cinquena vegada que em tocava passar la nit en un aeroport i en cap de les ocasions anteriors havia aconseguit dormir mes de 5 minuts, per lo que aquestes alƧades ja sabia que no feia falta ni que ho intentĆ©s. Entre la incomoditat de les cadires, la por a robatoris, la llum que mai s’apaga i la megafonia que tampoc mai s’apaga em resulta impossible de dormir-me a menys que estigui extremadament cansat.

Vaig sortir una estona fora de la terminal i tal com ja he comentat abans, nomĆ©s de passejar una mica per les afores de la terminal ja podia veure la diferĆØncia entre Hawaii i el continent, doncs aquĆ­ ja hi havia gent demanant-me tabac o almenys amb certa pinta que transmetia ben poca confianƧa.

Poc desprĆ©s de les 12 de la nit em vaig menjar les dues bosses de patates i el paquet de galetes que em quedaven. I desprĆ©s ja anar fent temps passejant per la terminal, connectat a Internet o descansant en una cadira fins cap a les 3:30h que vaig anar cap als mostradors d’Aeromexico on ja hi havia 5 o 6 persones esperant. Jo portava 6 hores en aquella terminal i encara no vaig ser el primer en posar-me a la cua…

PerĆ² allĆ  no va aparĆØixer ningĆŗ fins a les 4:30h quan a la cua ja hi havia almenys 100 persones. Finalment van obrir els mostradors i vaig poder fer el check-in sense problemes, a mes ara ja no em van fer totes les preguntes pertinents per poder entrar a MĆØxic doncs ja me les havien fet a Honolulu. Tot va anar molt rĆ pid i be tal com m’havia explicat l’amable treballadora de Delta.

Cap a les 5 de la matinada vaig anar a passar el control de seguretat que tambĆ© vaig poder passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional i directament cap a la porta 28 des d’on hauria d’embarcar.

I allĆ  va tocar esperar una hora mes en un ambient completament diferent al que portava vivint en les Ćŗltimes 8 hores. AquĆ­ ja hi havia desenes de persones ben despertes i amb una cridĆ²ria important. AixĆ² si, quasi tots mexicans, Ć©s clar, cosa que em va fer sentir una mica mes a prop de casa desprĆ©s de tantes setmanes donant voltes pel mon i de fet haver fet ja mes de la meitat de la volta. MĆØxic era el mes similar a estar a casa de tot el que havia visitat fins aleshores. Encara no era el final del viatge perĆ² si ja una nova etapa que comenƧava aquĆ­ i ara.

A les 6:10h vam comenƧar a embarcar. Jo era del grup 3 i, tenint en compte que del grup 1 quasi no hi havia ningĆŗ i del grup 2 no hi havia ningĆŗ, vaig embarcar quasi dels primers. I molt millor, ja que suposadament faltaria lloc per guardar tot l’equipatge de cabina per lo que m’interessava entrar rĆ pid i poder guardar la maleta almenys per davant meu per tal de no haver-me d’esperar a quĆØ sortĆ­s tothom de l’aviĆ³ per poder-la agafar al baixar.

Vaig pujar dels primers. El meu seient era el 10F per lo que estava forƧa a prop de la porta i a la finestra. I per sort aquesta vegada no em va tocar al costat de cap bebĆ©, sinĆ³ tot el contrari, una noia que als dos minuts d’enlairar-nos es va adormir i ja no es va despertar fins l’aterratge. Un vol ben tranquil.

Jo en aquell moment ja portava quasi 24 hores sense dormir perĆ² tot i aixĆ­ no esperava que poguĆ©s dormir tampoc en aquest vol, doncs prĆ cticament no he dormit mai en un aviĆ³. PerĆ² en aquesta ocasiĆ³ la son va poder mes i per sort vaig poder dormir una mica, que encara que fos poc va ser certament imprescindible. A les 7:30h em vaig quedar completament adormit sense ni intentar-ho fins cap a les 8:40h que em vaig despertar per sorolls a la cabina. Quan vaig obrir els ulls vaig veure que la resta de passatgers tenien l’esmorzar, de fet segurament em vaig despertar pel propi soroll que varen fer en repartir els esmorzars. I jo que portava un munt d’hores sense menjar res decent i quasi mai dormo en avions, justament m’adormo quan reparteixen l’esmorzar. Evidentment quan va passar una de les tripulants li vaig dir que no m’havien donat el menjar perquĆØ estava dormint i que siusplau me’l portessin, cosa que varen fer de seguida. Tot i que de fet tampoc era tant com semblava, doncs era un croissant de pernil i formatge, un tros de xocolata i una espĆØcie de compota de poma. AixĆ² si, em va venir tot molt de gust sobretot degut a la gana que tenia.

I havent menjat i encara amb molta son acumulada, no vaig tardar massa en quedar-me adormit novament i durant bona part del trajecte. Menys mal perquĆØ el dia que tenia per davant seria llarg i cansat arribant al meu destĆ­ final cap a les 12 de la nit.

En aquest moment ja portava mes de la meitat del mon recorregut sense que haguĆ©s patit cap problema greu i ni tan sols vols cancelĀ·lats. Algun endarreriment que em va anar molt be per la compensaciĆ³ econĆ²mica perĆ² en general tot molt be. Ara ja estava en la segona part del viatge comenƧant per MĆØxic que per mi ja Ć©s zona coneguda i per on m’hi moc quasi com si fos a casa.

10/07/2019 Manoa Falls

10/07/2019 Manoa Falls

Em vaig despertar cap a les 6 del matĆ­ havent dormit perfectament tota la nit i em vaig dutxar rĆ pidament desprĆ©s de fumar un piti per evitar cues a les dutxes. Quan m’estava dutxant ja es van anar despertant els altres aixĆ­ que vaig poder fer mes soroll sense por de despertar a ningĆŗ.

A les 7h, tan bon punt obrien la cuina, vaig anar a prendre el cafĆØ de cada matĆ­, a escriure una estona aquest mateix diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camĆ­ que volia fer aquell dia fins les Manoa Falls, una cascada ben a prop de Honolulu i a la que s’hi arriba desprĆ©s de caminar poc mes d’un quilĆ²metre pel mig de la selva. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camĆ­ des del hostel, mitja hora mes fins arribar a la cascada i desprĆ©s el mateix camĆ­ de tornada, per lo que, si no m’entretenia massa, serien unes 4 hores de caminada una de les quals forƧa dura.

A les 9h vaig sortir del hostel sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara me n’acabaria penedint. Si hi podia anar caminant era perquĆØ el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estava la cascada, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si haguĆ©s estat al centre de Honolulu. AixĆ² si, vaig marxar nomĆ©s amb el mĆ²bil i algo de diners, ni aigua ni menjar.

Almenys el camĆ­ fins l’inici de la selva era per un carrer que transcorria pel mig del tĆ­pic barri de les afores amb les tĆ­piques cases unifamiliars, el seu jardĆ­, el seu cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Tot molt american. Era un barri apartat perĆ² on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes Ćŗniques, de fet a Hawaii, Ć©s difĆ­cil no tenir unes bones vistes.

El camĆ­ mica en mica es va anar fent avorrit ja que el carrer seguia sent el mateix i tampoc variava massa ni hi havia massa moviment de persones per entretenir-se. Simplement havia de caminar aquell carrer amunt durant mes d’una hora. A mes la calor comenƧava a intensificar-se i aquell carrer, tot i que poc, tenia pendent ascendent tota l’estona.

Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camĆ­ de muntanya deixant enrere l’asfalt per entrar a la selva hawaiana. El camĆ­ comenƧava just al carrer pel que havia anat tota l’estona i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves a una espessa selva amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literalment, matar algĆŗ. AixĆ­ ho deia al cartell.

DesprĆ©s de passar l’ensurt de poder morir per la caiguda d’una branca, vaig entrar al camĆ­. Jo pensava que allĆ² ja era el camĆ­, perĆ² no, nomĆ©s era el camĆ­ mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking de veritat que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample, forta pendent tota l’estona i arrels per tot arreu. A mes el terra estava molt humit i en alguns punts relliscava forƧa, per lo que per molt que volguĆ©s no podia anar massa rĆ pid.

Conforme avanƧava per aquell camĆ­, el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i una vegetaciĆ³ Ćŗnica i exuberant. Tot i que havia arribat a l’inici de la selva ja forƧa cansat, val a dir que tot plegat era molt mes fĆ cil del que pensava i sobretot mes fĆ cil que els trekkings que havia fet per les selves de MalĆ isia, doncs aquĆ­ ni el camĆ­ era tant difĆ­cil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot hi feia una temperatura ben agradable.

Conforme m’acostava a les cascades es notava que hi havia mes gent, doncs el tram final, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeraciĆ³ ja abans d’arribar-hi.

Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una asiĆ tica que anava amb un vestit i sabates amb un tacĆ³-plataforma d’uns 10 o 15 centĆ­metres pujant per aquell camĆ­ fangĆ³s i relliscĆ³s per sobre d’arrels i roques. Hi ha gent que no sĆ© en quĆØ pensa o si Ć©s que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mĆØrit el que feia i no va desistir ni un moment fins arribar a la cascada.

I cap a les 11:15h per fi escoltava el so de l’aigua caient, veia com el camĆ­ s’eixamplava per finalment veure majestuosament davant meu la cascada Manoa que era mes alta del que creia. Ɖs una cascada petita tot i que ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, perĆ² si que era forƧa mes alta del que pensava amb una caiguda d’almenys de 30 metres. Com era d’esperar hi havia un munt de gent allĆ  fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar tambĆ© hi havia gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar perquĆØ hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i aixĆ­ almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida i clarament delĀ·limitada.

Vaig estar allĆ  observant la cascada i fent fotos, Ć©s clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet grĆ cies a l’abundant vegetaciĆ³ que tapava el sol i les vistes eren molt maques, amb una de les caracterĆ­stiques muntanyes hawaianes de fons i arbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diĆ metre, unes bĆØsties. Per tot arreu s’hi veia una flora que difĆ­cilment es pot trobar en altres llocs. El camĆ­ fins allĆ  era relativament fĆ cil i permetia apreciar una naturaleza Ćŗnica ben a prop d’una gran ciutat com Honolulu. Una terra de contrasts.

Cap a les 11:30h vaig comenƧar la baixada i la part mes dura del camƭ, doncs ja tot era zona que ja havia vist i per tan ja no tenia tanta grƠcia. A mes ja portava un cansament acumulat molt important.

En un punt determinat del camĆ­ va anar de ben poc que no rellisco i em foto una hĆ²stia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes tot plegat just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, desprĆ©s de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moment vaig baixar el ritme, doncs anava quasi corrent sender avall, i agafant-me a algun tronc sempre que podia. Cal tenir en compte que degut a la humitat i a les pluges quasi diĆ ries, el terra era com un fangar amb trams que relliscaven mes que el gel.

Em sorprenia forƧa veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camĆ­ com si res. De la mateixa manera ja n’havia vist un munt pujant al Diamond Head. La veritat Ć©s que ho trobava d’un mĆØrit molt important.

Cap a les 11:45h arribava al final del camĆ­ de muntanya deixant enrere la selva i tornant a la carretera que transcorria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel. AixĆ² si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava encara a uns 5 quilĆ²metres.

A mes ara els nĆŗvols que abans tapaven una mica el sol fent el camĆ­ mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es comenƧava a fer realment dur. Per sort tot el camĆ­ era de baixada. De totes maneres, el fet de saber com Ć©s el camĆ­, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, perĆ² a mi la veritat Ć©s que saber quant queda m’ajuda a administrar les forces.

I finalment, cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i nomĆ©s sopar, doncs el dia segĆ¼ent marxava a MĆØxic i per tan no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. PerĆ² Ć©s clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s tot i que estava a 20 minuts caminant mentre que als 5 minuts ja passava per davant del 7-eleven, per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allĆ  mateix i menjar-me’l al hostel tal com ja havia fet els dies anteriors. Mes barat, mes cĆ²mode i segurament mes sa.

Vaig comprar pollastre arrebossat amb arrĆ²s estil basil, 2 taquitos recent fets al mateix 7-eleven i un entrepĆ  d’amanida de pollastre, tot plegat per $7,92 (6,60ā‚¬). A diferĆØncia del primer dia, ara ja sabia quĆØ menjar i com no gastar-me una millonada per viure a Hawaii. DesprĆ©s vaig tornar directament al hostel on ho vaig escalfar i menjar amb molt de gust com sempre al pati del hostel.

Des de l’anterior viatge perĆ² sobretot en aquest, els 7-eleven s’havien convertit per mi en els millors salvavides que podia trobar als nous paĆÆsos visitats. Eren llocs on hi venien tot tipus de productes bĆ sics, oberts les 24 hores del dia i amb la possibilitat de fer-te menjar al moment o escalfar-te qualsevol plat. Fins i tot podies menjar dins del mateix 7-eleven o demanar un cafĆØ recent fet. Una meravella per a viatgers i sobretot molt Ćŗtil per aconseguir tot el necessari per pasar pocs dies a algun lloc i a qualsevol hora del dia, doncs a vegades arribes a una nova ciutat de matinada quan tot Ć©s tancat, tot excepte els 7-eleven.

DesprĆ©s de dinar vaig anar a estirar-me una estona al llit a mirar Netflix perĆ² vaig aguantar com un campiĆ³ sense adormir-me, un fet veritablement insĆ²lit. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i aixĆ­ ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.

No havia fet cap rentadora tot i que n’hi havia una al hostel perĆ² era massa cara com per no aguantar un dia sense rentar roba i mes tenint en compte que no feia ni una setmana que l’havia rentada tota. De moment tenia roba neta de sobres per arribar a MĆØxic on ja podria rentar tota la roba que volguĆ©s, doncs aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa. DesprĆ©s de passar 4 nits a un hostel Ć©s algo que s’agraeix molt.

Cap a les 19h vaig tornar al mateix 7-eleven on ja em coneixien a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemĆ  durant el trajecte cap al continent. Per sopar vaig comprar un plat preparat de vedella amb arrĆ²s basil i fideus i un entrepĆ  de pernil i ou i que a mĆ©s el pa semblava de formatge. Tot plegat per $11,59, quasi 10ā‚¬, potser el dia que mes m’havia gastat al 7-eleven perĆ² tambĆ© el dia que havia comprat els plats i entrepans mes complets per sopar i per esmorzar l’endemĆ . Era l’Ćŗltima nit a Hawaii i ja no tocava escatimar en menjar.

De tornada al hostel vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar del hostel a l’aeroport de Honolulu, del aeroport de MĆØxic a la terminal de bus TAPO i intentar fer el checkin de nou tot i que seguia sense deixar-me, probablement perquĆØ m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de MĆØxic. L’endemĆ  tambĆ© tenia un llarg trajecte fins arribar a Tuxtepec, Oaxaca, perĆ² almenys en aquest cas, el trajecte ja me’l coneixia mes, doncs aquesta ja seria la meva tercera visita a MĆØxic.

Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. De fet nomĆ©s amb l’entrepĆ  ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent del que semblava. PerĆ² de tan en tan va be fer un bon Ć pat i mes en aquests viatges on gasto mes calories en un dia que en 3 mesos a casa.

I finalment, cap a les 21:30h, vaig anar una estona a mirar Netflix fins a les 22h que ja estĆ vem els 3 de l’habitaciĆ³ al llit i ja vaig anar a dormir en la que seria la meva Ćŗltima nit a Hawaii.

Havia estat 4 dies complets a l’illa principal de Hawaii veient tan la zona mes urbana com la mes salvatge. Una illa polĆ­ticament americana perĆ² amb una cultura i una forma d’entendre la vida ben diferent a la del continent. Una illa cara perĆ² on s’hi poden trobar bons preus i viure’hi perfectament si saps buscar. Probablement aquests preus mes alts queden compensats pel ritme i qualitat de vida que hi ha en aquestes illes i que les converteixen en un petit paradĆ­s modern enmig del PacĆ­fic. Jo marxava d’aquĆ­ ben content i feliƧ d’haver pogut viure uns dies entre uns ciutadans americans tant diferents als que havia conegut fins aleshores.

09/07/2019 Tercer dia a Hawaii: Kualoa Ranch i els escenaris de les pelĀ·lĆ­cules mes famoses.

09/07/2019 Tercer dia a Hawaii: Kualoa Ranch i els escenaris de les pelĀ·lĆ­cules mes famoses.

Em vaig despertar cap a les 6 del matĆ­ i per sort havia pogut dormir forƧa bĆ© tenint en compte que el xinĆØs mal educat que dormia a l’habitaciĆ³ tornava a ser al seu llit dormint, senyal de quĆØ havia tornat de matinada perĆ² que havia anat amb compte de no despertar-nos. El senyor de sota tambĆ© perĆ² aquest ja tenia clar que no molestaria a ningĆŗ. Amb el xinĆØs no ho tenia gens clar i semblava que encara no s’havia adaptat ni s’adaptaria. El senyor ja s’aixecava una altra vegada, no sĆ©, perĆ² quasi no dormia. Arribava l’Ćŗltim i marxava el primer.

Havia de fer temps fins les 7 ja que era quan obrien la cuina, per lo que vaig decidir anar al 7-eleven a comprar el dinar ja que pels plans que tenia avui segurament no hi passaria de camĆ­ o no em donaria temps d’anar-hi mes tard. Ja que estan oberts les 24 hores doncs no importa quan et decideixis a anar-hi.

Aquest dia tocava visita el Kualoa Ranch en un tour que ja havia reservat abans de comenƧar el viatge. Aquest ranxo, que queda al nord de la mateixa illa, Ć©s on s’hi han gravat un munt de pelĀ·lĆ­cules i series, que jo sĆ piga almenys 20 o 25, entre elles les de Jurassic Park i Lost. Em feia molta grĆ cia poder veure en viu aquells parcs i muntanyes que tantes vegades havia vist per TV i mes sabent que Ć©s un lloc tant buscat com a escenari de Hollywood.

El tour comenƧava a les 13:15h perĆ² com sempre hi recomanaven anar una hora abans. A mĆ©s, hauria d’agafar dos busos per tal de recĆ³rrer els 40 quilĆ²metres que hi ha des del hostel al ranxo, doncs aquest queda a la costa nord de Oahu. I el fet d’haver d’agafar dos busos ja fa que hagis de sortir molt abans, doncs els busos passen cada 30 minuts i a vegades van amb endarreriment. AixĆ­ que tenia previst sortir entre les 10:30 i les 11 del matĆ­.

I com cada matĆ­ i desprĆ©s de comprar uns sandvitxos de pernil i formatge ben complets per dinar al 7-eleven i per menys de 3ā‚¬, vaig anar a la cuina del hostel a preparar-me el cafĆØ de cada matĆ­ per desprĆ©s prendre-me’l tranquilĀ·lament assegut al pati gaudint de la suau brisa matinal hawaiana i aprofitant per llegir correus, notĆ­cies i escriure aquest diari fins cap a les 8h que em vaig dutxar.

DesprĆ©s de dutxar-me i preparar-me em vaig prendre un altre cafĆØ mentre seguia amb el diari ja que el dia 7 havia sigut un dia molt llarg i el post doncs tambĆ©, Ć©s clar. I cap a les 10:30h ja vaig anar cap a la parada del primer bus dels dos que havia d’agafar i que estava una mica abans d’arribar al 7-eleven, per lo que la tenia a 5 minuts caminant.

A aquella primera parada ja hi vaig anar tenint en compte a quina hora passaria el bus, doncs Google Maps ho indicava i a mes tambĆ© si el bus anava amb endarreriment. Per lo que en menys de 5 minuts de ser allĆ  esperant ja va arribar. Vaig comprar un 1Day Pass que valen $5,50 i permeten viatges ilĀ·limitats durant tot el dia. Ɖs el mateix preu que 2 trajectes que ja son els que havia de fer nomĆ©s per arribar al ranxo. DesprĆ©s Ć²bviament havia de tornar i segurament durant la resta del dia agafar-ne algun mes, per lo que avui era evident que em sortia a compte.

En el primer bus hi vaig estar poc mes de 30 minuts i em va deixar encara dins de Honolulu. Quasi al costat de la parada on vaig baixar ja havia d’agafar el segon i Ćŗltim bus, el nĆŗmero 60, que segons Google Maps anava endarrerit i tardaria 30 minuts en arribar. AixĆ­ que vaig seure i tot i que pensava esperar mes, ja vaig comenƧar a menjar-me un dels dos sandvitxos.

PerĆ² el bus va arribar en uns 15 minuts com a molt, de fet ni tan sols semblava anar endarrerit. Tot just eren les 11 del matĆ­ quan ja pujava al segon bus que em portaria directament a la porta del ranxo, doncs una de les parades era justament davant la porta del Kualoa Ranch.

Aquest bus ja sortiria de Honolulu i aniria per autopista un bon tram i sense parades fins arribar a un poble al nord de l’illa. Mentre anĆ vem per l’autopista vam passar per un punt on hi havia hagut un accident de trĆ nsit per lo que portĆ vem una estona de caravana tal com havia llegit a Wikitravel, doncs el problema principal del trĆ nsit a Hawaii era justament aquest, que no hi ha altres carreteres o autopistes alternatives per on poder desviar els cotxes i que per tan els embussos per accidents podien ser monumentals. La primera vegada que surto de Honolulu i ja me’n trobo un.

Al cap d’uns 30 minuts mes vam arribar a zones urbanes per lo que van comenƧar les parades. AixĆ² sĆ­, el paisatge era Ćŗnic i meravellĆ³s, Hawaii en estat pur. El bus va anar prĆ cticament tot el camĆ­ per una carretera que transcorria a un metre de la platja permetent admirar la costa en tot moment. A mĆ©s era la zona nord-est de l’illa, la que diuen Ć©s la zona amb les millors platges, cosa que no m’estranya, doncs es feia difĆ­cil deixar de mirar per la finestra.

Cap a les 11:45h arribĆ vem per fi a la parada del ranxo, doncs te una parada de bus. El ranxo estĆ  a tocar de la platja, de fet estĆ  just a la carretera per la que anĆ vem, i al costat te un parc de gespa, palmeres i platja de sorra blanca i aigĆ¼es turqueses on algunes famĆ­lies i plantaven la tenda. Simplement un paradĆ­s. Suposo que per estar tant allunyades de Honolulu, aquelles platges semblaven verges amb molt poca gent i molta vegetaciĆ³, senyal d’estar poc trepitjada per humans.

Ja fins i tot abans de baixar del bus es podia apreciar perfectament la famosa muntanya que apareix en tantes pelĀ·lĆ­cules de Hollywood. Poder veure davant teu el que tantes vegades has vist per la TV Ć©s realment interessant i fins i tot emocionant.

NomĆ©s baixar del bus vaig anar a la platja, doncs quedava literalment a mig metre de la carretera, i allĆ  mateix mirant aquella platja i aquell mar transparent em vaig acabar els sandvitxos que portava. No podria haver-me’ls menjat en un millor lloc, assegut a una platja paradisĆ­aca de Hawaii quasi sol i contemplant el mar PacĆ­fic.

Cap a les 12 del migdia vaig entrar al ranxo a fer el checkin. Ja l’entrada Ć©s enorme i per arribar fins les taquilles tardes quasi 10 minuts, preludi de lo gran que Ć©s allĆ². Ja hi havia forƧa gent a la cua per lo que hi vaig estar quasi 10 minuts. En arribar va ser molt rĆ pid, doncs ja ho tenia reservat i pagat per lo que nomĆ©s vaig haver d’ensenyar el passaport, em van donar una targeta i em van indicar on estar a les 13h per comenƧar el tour.

Tot just eren les 12:10h per lo que vaig aprofitar per anar al parc del costat del ranxo. Al final va anar bƩ arribar-hi tant aviat ja que aixƭ vaig tenir temps per veure i passejar per aquella passada de parc.

El Parc Ć©s molt gran, tot de gespa, amb palmeres i tot plegat junt a una platja d’uns 2 metres d’ample i la muntanya darrere a uns 100 metres, fent que tot plegat sigui un paisatge prĆ cticament Ćŗnic.

El vaig recĆ³rrer quasi tot de dalt a baix gaudint de la tranquilĀ·litat, doncs estranyament hi havia ben poca gent. A mes a pocs metres de la platja hi havia una petita illa ben curiosa que ja era la guindilla a tot plegat. En certs moments em semblava mentida que fos en aquell racĆ³ tant famĆ³s de Hawaii. Vaig estar quasi una hora allĆ  passejant i se’m va fer curt.

Cap a les 12:50h vaig tornar cap al ranxo que estava allĆ  al costat. Vaig entrar i vaig anar fins al punt on em va dir la noia de la taquilla i on ja hi havia, com no, japonesos esperant.

Al cap de 15 minuts vam anar passant per comprovar que estĆ vem a la llista, ens van fer una foto a cadascĆŗ davant dels busos i ens van repartir en 4 de diferents. Els busos eren molt autĆØntics, com els tĆ­pics escolars perĆ² molt vells i sense vidres.

De conductora i guia ens va tocar una noia, la tĆ­pica hawaiana, cosa que ho feia tot encara mĆ©s autĆØntic ja que en almenys un dels busos el guia era un noi prim i ros que semblava de Nova York mes que de Hawaii. A mes, com ja m’esperava, la noia era tot un espectacle. Ja va pujar cridant i animant l’ambient.

HavĆ­em d’anar tots en bus perquĆØ el ranxo Ć©s tant gran que caminant haurĆ­em tardat una hora nomĆ©s per arribar al lloc on es gravaven la major part de pelĀ·lĆ­cules. Primer vam fer una parada a un antic bĆŗnquer de la segona Guerra Mundial construĆÆt lĆ²gicament pels americans i que dins encara conservava alguns dels instruments utilitzats aleshores, com alguna mĆ quina de comunicacions o lliteres mĆØdiques.

Realment el bĆŗnquer Ć©s forƧa impactant per lo llarg i ample que Ć©s tot i que evidentment no deixava de ser forƧa claustrofĆ²bic. No estava fet sota terra sinĆ³ com a tĆŗnel a una de les tantes muntanyes que te el ranxo. A mes a l’entrada hi havia una de les camionetes utilitzades a la pelĆ­cula de Jurassic Park. Des d’allĆ  mateix, quedĆ vem uns 20 o 30 metres elevats i molt a prop del mar per lo que en aquell moment i davant del bĆŗnquer tenĆ­em probablement una de les millors vistes de la zona. Tal com va dir la guia, aquell era el seu lloc preferit i per aixĆ² li agradava tant la seva feina. Quanta raĆ³…

Des d’allĆ  vam tornar a pujar al bus i ja ens vam dirigir cap als escenaris de cine a l’aire lliure, doncs el bĆŗnquer s’havia utilitzat tambĆ© en moltes pelĀ·lĆ­cules. I ja que acabĆ vem de veure un bĆŗnquer real de la II Guerra Mundial, no podia faltar el patriotisme americĆ  en aquell bus ple d’americans, de fet crec que tots ho eren excepte jo. La guia primer va preguntar si algĆŗ era militar o familiar de militar, a lo que almenys 10 persones de les 25 o 30 que Ć©rem al bus varen aixecar la mĆ , per desprĆ©s donar les grĆ cies als qui varen defensar EUA durant la guerra, a lo que tot el bus va contestar amb forts aplaudiments als quals m’hi vaig unir per no ser el rar del grup.

De camĆ­ vam veure una zona de cria de porcs i una plantaciĆ³ de plĆ tans, tot i que suposo que allĆ² no Ć©s el que dĆ³na mes beneficis al ranxo sinĆ³ que deuen ser els tours, doncs quasi tot el ranxo estĆ  sense utilitzar ni per cultivar ni per ramat suposo que justament per poder apreciar els escenaris de les pelĀ·lĆ­cules i aixĆ­ poder fer els tours que Ć©s el que realment els deu donar diners.

Independentment dels escenaris de cine, els horts o els animals, el lloc era simplement excepcional. RecĆ³rrer aquells paratges de vegetaciĆ³ exuberant mentre a l’altra banda veus una de les platges mes conegudes de Hawaii pels seus surfistes i sorra blanca, Ć©s ja una experiĆØncia inoblidable en si mateixa. En aquesta part de l’illa nomĆ©s s’hi veia naturalesa en estat pur.

En un punt determinat, desprĆ©s d’un petit revolt, vaig tenir un d’aquells moments d’impacte, doncs de sobte vaig veure davant meu la famosa esplanada on els dinosaures perseguien als nens i al protagonista de Jurassic Park I. Va ser un moment que realment et deixa sense respiraciĆ³ durant 3 segons del “oooohhhh” que fas. Mes endavant la guia ens anava avisant dels diferents escenaris i en quines pelĀ·lĆ­cules apareixien, perĆ² aquell primer i potser el mes famĆ³s, ens va venir de cop sense avĆ­s previ. Per fi era allĆ . Va ser magnĆ­fic i un moment mes gravat a la memĆ²ria.

A mes, tot els escenaris els mantenien tal qual, fins i tot el tronc on s’amaguen. De fet allĆ  hi ha un cartell de Jurassic Park i Ć©s el lloc tĆ­pic per fer-se la foto i on un per un la guia ens la va fer. Vam estar-hi una estona fins que tothom s’havia fet la foto perĆ² va anar be per caminar una estona per allĆ  i gaudir millor de tot plegat, doncs bona part del tour es feia dins el bus.

AllĆ  al costat hi havia un escenari de Lost, concretament el del campament de los “Otros”. Es veia clar que era aquell escenari tot i que l’impacte no era tant fort ja que no hi havia les casetes, perĆ² es veia perfectament la zona i l’inici del que deien que era la selva, que evidentment no era cap selva sinĆ³ una petita zona de menys d’una hectĆ rea amb arbres i plantes.

A partir d’allĆ  vam tornar a pujar al bus i vam recĆ³rrer un camĆ­ on a cada 10 metres hi havia algun escenari tĆ­pic d’alguna pelĀ·lĆ­cula. De fet hi havia un munt de cartells seguits amb la imatge que just darrere es veia en real. N’hi havia de Jumanjy, Kong, Windtalkers i moltes altres, jo en vaig contar unes 20. De fet no tenia ni idea de que allĆ  s’hi havien gravat tantes pelĀ·lĆ­cules.

En acabar tot el recorregut vam anar fins a una zona on hi havia porcs senglars, fins i tot de molt petits i que alguns nomĆ©s veure el bus ja es van acostar, doncs la guia per tal de que vinguessin els tirava menjar, cosa que ja ho sabien i nomĆ©s veure el bus alguns ja venien corrent muntanya avall. N’hi havia un munt i feien forƧa grĆ cia.

I finalment vam acabar de donar la volta al ranxo amb el bus fins a finalitzar el tour que va durar 1 hora i mitjĆ , lo just per no fer-se pesat perĆ² per donar temps a veure be tots els escenaris de les pelĀ·lĆ­cules que era lo important. A mas la guia va animar molt tota l’estona per lo que a part d’interessant va ser realment divertit.

A les 14:40h baixĆ vem del bus i segons podia veure a Google Maps que el bus 60 que havia d’agafar passava per allĆ  a les 14:52h, per lo que primer vaig cĆ³rrer al lavabo a rentar-me una mica tota la pols que havĆ­em empassat durant el tour degut a la falta de finestres al bus, i desprĆ©s corrent cap a la parada que estava davant del ranxo. Tenia la intenciĆ³ d’anar a Pearl Harbor, cosa que ja havia mirat com anar-hi des del hostel perĆ² no des del ranxo, perĆ² per sort, almenys en aquella zona del ranxo, hi havia WIFI gratuĆÆt per lo que em vaig poder connectar un moment i buscar com anar des d’allĆ  fins a Pearl Harbor en bus. I sort vaig tenir d’haver-ho mirat i tenir la ruta guardada a Google Maps perquĆØ finalment la cosa no va anar com m’esperava.

AllĆ  al ranxo havia d’agafar el mateix bus que m’havia portat i que de fet era l’Ćŗnic que passava per aquella carretera, el bus 60, que va passar mĆ©s o menys a l’hora que deia Google Maps. Durant el primer tram, que era per zona urbana, va anar tal com s’indicava, fent exactament el mateix recorregut i parades. PerĆ² quan havia d’agafar l’autopista per anar a Honolulu, va anar per una altra. I com deia abans, sort que vaig poder buscar i guardar la ruta a Google Maps perquĆØ grĆ cies a aixĆ² vaig saber que anava per un altre camĆ­ i reaccionar a temps.

Per cert, que mentre estava esperant a la parada, va passar en cotxe una de les famĆ­lies que anava al mateix grup que jo durant el tour. En veure’m van frenar per dir-me que pugĆ©s al cotxe, tot plegat al mes estil americĆ . En aquell moment vaig dir que no ja que estava esperant el bus, doncs crec que en un primer moment ni tan sols es varen fixar que estava a la parada, tot i que desprĆ©s em penediria d’haver declinat l’oferta.

En principi, amb el bus 60, havia d’arribar a les afores de Honolulu i allĆ  fer un transbord anant tota l’estona per la mateixa autopista que a l’anada. PerĆ² va anar per una altra tot i que semblava que tambĆ© acabaria arribant al mateix lloc on havia de fer el transbord, per lo que simplement vaig anar seguint el GPS per quan estiguĆ©s quasi al lloc del transbord baixar.

PerĆ² no, es va passar el punt i semblava anar cap al centre de Honolulu, allunyant-se per tan de Pearl Harbor i del lloc on havia de fer el suposat transbord. La primera parada que va fer desprĆ©s de deixar l’autopista ja era massa lluny de Pearl Harbor com per anar-hi caminant, aixĆ­ que durant uns segons no vaig saber quĆØ fer. Veia com perdia l’opciĆ³ d’anar a Pearl Harbor perĆ² a mes des d’aquĆ­ ja tampoc sabia com tornar al hostel, doncs era en un punt totalment inesperat i no tenia internet. A menys que em connectĆ©s a alguna xarxa oberta no podria buscar la ruta des d’on era ara.

AixĆ­ que quan vaig veure que el bus girava un carrer i baixava molta gent, jo tambĆ© vaig baixar, doncs la senyal GPS s’anava perdent i ara almenys estava dins de Honolulu, des d’on tard o d’hora podria trobar un bus que em portĆ©s cap a la zona del hostel. Amb tot ja donava quasi per perduda la possibilitat d’anar a Pearl Harbor, doncs anava passant el temps i jo estava completament perdut. Almenys tenia el bitllet de trajectes de bus ilĀ·limitats durant tot aquell dia, per lo que almenys no m’havia de preocupar d’agafar tants busos com fes falta.

Just baixar del bus vaig mirar si hi havia alguna xarxa oberta i res. AixĆ­ que per no perdre mes temps vaig comenƧar a caminar en direcciĆ³ al hostel tot i que estava a mes d’una hora caminant, aixĆ­ que estava una mica desesperat perquĆØ se’m feia tot molt llarg i mes sense haver pogut anat a Pearl Harbor.

PerĆ² aleshores, mentre caminava resignat mirant tots els busos que passaven, vaig veure que venia el bus A, i aquest era el bus que havia agafat el primer dia per anar fins al hostel. AixĆ­ que vaig aprofitar que estava aturat pel trĆ nsit i un semĆ for i que a mes tenia l’intermitent posat per girar a l’esquerre, per tal de cĆ³rrer cap al carrer per on giraria i per sort, a pocs metres, hi havia una parada on hi vaig anar corrent abans de que arribĆ©s el bus, i… Bingo! Era la parada del bus A. I ja arribava. Com que tenia el bitllet per tot el dia hi vaig pujar sense pagar mes i cap al hostel. Amb tot plegat ja eren quasi les 16:30h. En algun moment el GPS funcionava per lo que vaig poder confirmar que anava en la direcciĆ³ correcta.

Al cap d’uns 15 minuts arribĆ vem per fi a zona coneguda per mi i on ja no necessitava mirar el GPS. Vaig baixar una parada abans de la que em tocaria per tal d’anar a la zona de restaurants i un 7-eleven que Ć©s on vaig anar a comprar el sopar. Per cert, que nomĆ©s entrar-hi, vaig veure un tio robant, posant-se algo que no vaig veure que era dins els pantalons. Ell va veure que el veia i em va seguir amb la mirada fins que va entendre que no tenia cap intenciĆ³ de dir res, doncs a mi que robin a un 7-eleven m’Ć©s ben igual.

Vaig comprar un plat preparat per sopar i vaig anar directament al hostel. Quan hi vaig arribar ja no tenia massa ganes d’anar enlloc, doncs estava cansat i encara estava donant grĆ cies d’haver-hi pogut arribar prou bĆ©. No havia anat a Pearl Harbor com tenia previst perĆ² ara ja era massa tard per anar-hi aquest mateix dia.

Al hostel em vaig prendre un cafĆØ mentre pensava el planning per l’endemĆ , que segurament aniria a la Manoa Falls, una cascada on s’hi arribada desprĆ©s d’una caminada d’un quilĆ²metre pel mig de la selva.

DesprĆ©s vaig estar xerrant una estona amb el un dels propietaris del hostel que ja coneixia i que em va explicar com era Pearl Harbor, doncs li vaig dir que hi voldria haver anat perĆ² que m’havia quedat sense temps per haver-me liat amb el bus.

Em va explicar que les parts mes interessants costaven uns $50 entre totes i que hi havia el museu que era gratuĆÆt. A mes al lloc s’hi havia d’arribar en ferri doncs era una altra illa. En definitiva, tot el que em va explicar no em va acabar de convĆØncer, per lo que en aquell moment ja quasi que tenia decidit que l’endemĆ  aniria a la Manoa Falls caminant des del hostel, que eren uns 5 quilĆ²metres, un dels quals fent trekking per la selva. AixĆ² em feia mes grĆ cia que no pas anar a veure museus.

Cap a les 20:30h em vaig preparar el sopar que havia comprat al 7-eleven, que era un pot nuddles amb sabor de pollastre i un plat preparat de porc adobat amb arrĆ²s fregit i truita, tot plegat per nomĆ©s $5 (4,20ā‚¬), baratĆ­ssim tenint en compte la zona, i com ja era habitual m’ho vaig menjar tot al pati del hostel on no s’hi podia estar millor grĆ cies a l’airet que hi corria.

Aquell dia van arribar dos nois nous que semblaven molt acostumats a dormir en hostels, doncs ni se’ls notava quan hi eren. DesprĆ©s va arribar un negre que ja em va semblar mes estany, per comenƧar em va donar la mĆ  cosa que no fa mai ningĆŗ quan arriba a l’habitaciĆ³, doncs s’intenta ser el mes discret possible. De fet mes tard ja no hi era, suposo que estava buscant allotjament i va trobar alguna cosa millor i va marxar sense arribar a passar-hi ni una sola nit. Un dels dos nois nous semblava francĆØs i realment amable, d’aquells discrets perĆ² sempre amb un somriure quan passava. De fet aquest Ć©s un dels atractius del hostel, la possibilitat de conĆØixer gent i histĆ²ries ben curioses i fins i tot inspiradores.

I cap a les 21h desprĆ©s de sopar vaig anar al llit a mirar Netflix fins cap a les 22h que ja vaig tenir prou son com per anar a dormir. I una nit mes vaig poder dormir d’una tirada sense que ningĆŗ em molestĆ©s o despertĆ©s.

Finalment no havia pogut fer tot el que tenia previst de fer aquest dia perĆ² quasi que aixĆ­ ho preferia, doncs no havia anat a Pearl Harbor perĆ² segurament no m’hauria agradat tant com em pensava, i per contra havia fet tota una excursiĆ³ amb bus per mitja illa que m’havia obligat a arribar al hostel desprĆ©s de perdre’m per Honolulu i mentre el GPS fallava, coses que un cop se solucionen agraeixes que hagin passat, doncs son aquestes les coses que et fan espavilar-te i buscar solucions rĆ pides.

08/07/2019 Segon dia a Hawaii: Waikiki Beach i Diamond Head

08/07/2019 Segon dia a Hawaii: Waikiki Beach i Diamond Head

Em vaig despertar poc desprĆ©s de les 5 del matĆ­ desprĆ©s d’haver dormit algo mĆ©s de 8 hores i molt millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien dā€™entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll fins al punt que ni tan sols m’havien despertat a mi tenint en compte lo fĆ cil que soc de despertar. Val a dir que normalment els ostes dā€™un hostel son aixĆ­ de curosos i saben conviure amb mes persones. Sempre hi ha excepcions perĆ² en general tothom intenta fer el menys soroll possible si hi ha gent dormint i fins i tot no obrir cap llum.

Quan m’estava despertant vaig veure qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure perĆ² a les 5 del matĆ­ ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que vivia i treballava a Honolulu perĆ² passats els dies em va semblar que no.

Abans de dutxar-me vaig decidir d’anar a la cuina del hostel a prendre un cafĆØ ja que la dutxa estava a la mateixa habitaciĆ³ i no volia molestar ningĆŗ, perĆ² quan hi vaig arribar encara estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h tal com m’havia dit la noia del hostel el dia anterior. AixĆ­ que em vaig quedar fins les 6:30h assegut a una de les taules del pati veient com es feia de dia per primera vegada a Hawaii mentre mirant correus i notĆ­cies i desprĆ©s vaig anar a dutxar-me per a les 7 en punt tornar a la cuina que ja estava oberta a prendre’m el cafĆØ que ja comenƧava a necessitar.

Em vaig preparar el cafĆØ en una tassa normal i ben gran i me’l vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matĆ­ a Hawaii. Ara ja era completament de dia i s’hi estava realment bĆ©, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable i no s’hi sentia gens de xafogor. El barri quedava a les afores de Honolulu per lo que la tranquilĀ·litat era absoluta. A mes el hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes. Per tot plegat sā€™hi estava realment bĆ©.

Primer vaig escriure una estona el diari per desprĆ©s mirar bĆ© la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i des d’allĆ  al Diamond Head, el volcĆ  extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinĆ ries de tota la capital de Hawaii sempre i quan aconsegueixis arribar fins al cim, que fĆ cil no es.

Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki Beach des del hostel ja tenia quasi 3 quilĆ²metres, i des d’allĆ  fins al Diamond Head hauria de caminar uns 2 quilĆ²metres mes, desprĆ©s pujar fins a dalt, baixar i tornar al hostel que eren uns 4 quilĆ²metres mĆ©s. Per tan serien com a mĆ­nim 9 quilĆ²metres mes la pujada i baixada al Diamond Head que hi sumarien uns 5 quilĆ²metres mes perĆ² a sobre amb pujades i baixades. No estava gens malament perĆ² Ć©s que els dies que soc per primera vegada a una nova ciutat sempre intento fer excursions ben llargues.

AixĆ­ que a les 9 del matĆ­, sense pensar-m’ho massa, em vaig preparar i vaig iniciar el camĆ­. A diferĆØncia de quan anava a la zona de restaurants, ara hauria d’anar en sentit contrari pel carrer del hostel, caminant ja des del comenƧament per zona desconeguda.

Pel camĆ­, i a nomĆ©s 5 minuts del hostel, vaig trobar un 7-eleven que no coneixia, que quedava mĆ©s a prop que la zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De fet ja quasi no tornaria a la zona de restaurants. De moment vaig comprar-hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge per $3,24 que em volia menjar al cap de dues hores com a mĆ­nim perĆ² que no vaig aguantar-ne ni una. Abans dā€™arribar a Waikiki Beach i quan encara era de camĆ­ ja me’ls vaig menjar. Almenys ja trobava menjar prou bo i forƧa mes barat que a qualsevol restaurant o fins i tot Burger King. A mes, als 7-elevens fins i tot preparant menjar o t’escalfen aquests entrepans preparats.

Mica en mica deixava enrere els barris residencials i m’acostava al centre de Honolulu. Al contrari del que m’imaginava aquesta era una ciutat com qualsevol altra ciutat americana. La gent mes amable i un clima tropical perĆ² el mateix trĆ nsit, autobusos, edificis i molt de moviment.

Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de Honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels mĆ©s cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcciĆ³ al Diamond Head.

AixĆ² si, la ciutat es veia molt neta i ben conservada. En general la gent molt respectuosa i cap tipus de delinqĆ¼ĆØncia. En general es respirava molt bon ambient, felicitat, alegria i poques ganes de problemes.

Vaig comenƧar a caminar per Waikiki Beach, una platja que en aquell punt encara era petita perĆ² que s’acabaria fent enorme. Molts hotels a primera lĆ­nia de platja i molta gent per tot arreu. Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i que em va fer sortir de la platja per seguir pel carrer paralĀ·lel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres mĆ©s a un passeig marĆ­tim i a una zona de la platja molt mĆ©s ampla, amb mes gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. AquĆ­ la platja ja semblava una altra i les vistes des d’aquest punt eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisĆ­aca amb un munt de rasca-cels a primera lĆ­nia.

Va ser mentre caminava per aquest passeig quan vaig poder veure les majors excentricitats de Honolulu. Hotels amb habitacions de 3.000ā‚¬ la nit enmig d’aquell passeig ple de limusines deixant a clients. Dones arribant amb limusina completament soles a un hotel on hi rebrien totes les atencions perĆ² on segurament s’hi seguirien sentint completament soles.

Pero el millor va ser trobar una espĆØcie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki a un costat i el Diamond Head a l’altre. AllĆ  m’hi vaig quedar uns 10 minuts perquĆØ realment valia la pena observar bĆ© tota la costa des dā€™un punt que ja no podria observar mĆ©s, doncs era des d’allĆ  o des dā€™un barco.

Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i des d’on dos nois no paraven de tirar-se a l’aigua enmig de la cridĆ²ria dels que miraven sense tenir en compte que a 1 metre hi havia un cartell que expressament prohibia tot allĆ².

DesprĆ©s vaig quedar-me una estona caminant pel passeig marĆ­tim i per la platja de Waikiki, en aquell punt molt mes ampla i gran que al comenƧament, mirant tots els surfers enmig dā€™aquella gran platja que tot i que no era la millor per fer-hi surf ja s’hi podien veure unes bones onades, preludi de com serien les onades a les millors platges de Hawaii on fer-hi surf.

Cap a les 10:30h ja vaig deixar enrere la platja i tota la pila de gent per anar cap al Diamond Head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, perĆ² havia d’anar fins l’entrada que quedava a mĆ©s de 2 quilĆ²metres d’on era i el camĆ­ ja feia pujada. De fet per arribar a l’entrada per poder pujar al crĆ ter, havia de recĆ³rrer tot el lateral del volcĆ , per lo que aquell camĆ­ l’acabaria fent dues vegades, una ara i una altra ja a dalt del volcĆ , doncs acabaria arribant al punt del crĆ ter mes proper a la platja, on era ara.

La zona per la que havia de caminar ara ja no era el centre de Honolulu sinĆ³ mes similar a la zona del hostel, Ć©s a dir, un barri residencial amb cases unifamiliars i carrers tranquils. La calor comenƧava a apretar i el cansament ja es notava, no envĆ  portava caminats uns 7 quilĆ²metres. Per sort a la platja hi havia fonts i almenys fins aleshores havia begut forƧa aigua.

Vaig caminar uns 30 minuts per aquell barri amb el Diamond Head tota l’estona al meu costat dret i per aquells carrers amb un pendent suau perĆ² molt llarg que t’acabava destrossant les cames. No feia ni mitja hora que havia begut aigua per Ćŗltima vegada perĆ² ja tornava a tenir sed. Finalment a les 11h i ja for+a cansat arribava a l’entrada del Diamond Head i on tot just comenƧa el tros mes difĆ­cil dā€™aquella excursiĆ³ per tal dā€™arribar fins al cim del crĆ ter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just comenƧava la part mes cansada.

Seguint la carretera per la que anava caminant s’arribava directament a un tĆŗnel d’uns 200 metres de llarg i que ja era per creuar la corona del volcĆ  i entrar-ne aixĆ­ al seu crĆ ter. AllĆ  s’havia de pagar el dĆ²lar que costava l’entrada i ja comenƧava el caminet nomĆ©s per a vianants i que cada vegada aniria sent mes estret, amb mĆ©s pendent i menys regular.

Al principi ja em va sorprendre perĆ² almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. PerĆ² al cap de poca estona el caminet ja nomĆ©s era dā€™un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15Ā°.

I aixĆ­ va ser durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.

AixĆ² si, ja a mig camĆ­ les vistes eren extraordinĆ ries, preludi de com serien un cop al cim. De fet de tan en tan hi havia un mirador que permetia descansar una estona i fer molt bones fotos. L’airet que corria a primera hora del matĆ­ seguia corrent perĆ² ara ja no era suficient per apaivagar aquella calor que augmentava minut a minut. Tot i aixĆ­ semblava que el mes que portava de viatge havia servit per agafar una mica de forma, doncs era dels que mes rĆ pid pujava.

PerĆ² quan ja semblava que el trajecte no poguĆ©s ser mĆ©s complicat, de sobte vĆ rem passar per un tĆŗnel molt llarg i molt estret, d’uns 50 metres de llarg per un d’ample, i en sortir-ne va arribar la gran sorpresa. Escales. PerĆ² escales amb un pendent exagerat i que tenia com a mĆ­nim 50 graons. No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig pujar sense parar en cap moment. DesprĆ©s d’aquestes venien unes altres escales de cargol que pujaven 3 pisos i al final, per fi, el cim del Diamond Head. Ja estava a la part mĆ©s alta del volcĆ  amb tot Honolulu als meus peus.

En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnĆ­fiques perĆ² aquell encara no era el millor mirador.

Des d’allĆ  havĆ­em de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360Ā° des del punt mĆ©s alt del Diamond Head. La veritat Ć©s que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es forƧa flipant lo amunt que estĆ s i tot el que pots veure al teu voltant. Fins i tot es veu clarament tot el crĆ ter ara ja ple de vegetaciĆ³. AixĆ² sĆ­, el mirador ple de gent, massa de fet per lo petit que Ć©s. A mes, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, Ć©s clar, per lo que les esperes s’allarguen una mica.

La veritat Ć©s que costava marxar d’allĆ  veient tot Honolulu sota teu, bona part de la costa est de Oahu, l’oceĆ  PacĆ­fic i el crĆ ter que s’aprecia perfectament. Havia estat un matĆ­ cansat i de molta calor perĆ² molt ben aprofitat veient bona part del centre de Honolulu i arribant fins al cim d’un dels volcans mes coneguts de Hawaii.

Quan ja ho vaig veure be tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra perĆ² que almenys seria molt mĆ©s fĆ cil que la pujada. De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps del que havia necessitat per a pujar, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.

Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4 quilĆ²metres mes fins el hostel. Aquests si que es van fer una mica pesats perĆ² almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i aixĆ² sempre estĆ  be, de fet passejar per carrers on no hi he estat mai Ć©s quelcom ben simple perĆ² que m’encanta. A mĆ©s estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que sempre apuja la moral.

Pel camĆ­ vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia vist per Internet buscant llocs barats on menjar a Hawaii i que semblava una bona opciĆ³ on comprar-hi menjar i no arruĆÆnar-te als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7-eleven d’abans ja havia mirat preus de plats preparats per lo que ara els compararia amb els que tinguessin aquĆ­.

AixĆ­ com els 7-eleven sĆ³n petits, els Foodland son grans com una gran superfĆ­cie. NomĆ©s entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquĆ­ semblaven mes cars que al 7-eleven, potser eren de millor qualitat, no ho sĆ©, perĆ² un plat que al 7-eleven estava per $5, aquĆ­ estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. AixĆ² si, allĆ  al costat hi havia la zona de dolƧos i pastissos varis i no m’hi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquĆØ quasi tot ho era, i em vaig decidir per uns trossos de braƧ de gitano de xocolata i nata per $4 mes els imposts clar, doncs mai queden reflectits en el preu indicat.

Quan vaig sortir plovia una mica aixĆ­ que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braƧ de gitano. Em volia esperar perĆ² tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.

En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camĆ­ perĆ² per sort al cap de pocs minuts va parar de ploure. AixĆ² era algo que encara no sabia perĆ² que amb els dies m’adonaria que Ć©s forƧa habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fĆ cil veure l’arc de Sant MartĆ­. De fet el vaig poder veure cada dia.

I mica en mica m’anava acostant al hostel amb l’inestimable ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia i que no tenia clar si era per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mĆ²bils xinesos sĆ³n una mica especials. La qĆ¼estiĆ³ Ć©s que sense GPS em sento completament perdut i tot i que acabaria arribant als llocs mirant cartells i preguntant, evidentment el GPS Ć©s molt mes cĆ²mode.

Cap a les 13:30h i desprĆ©s de 4 hores de caminada ininterrompuda i d’haver pujat al Diamond Head, arriba de nou al hostel. Estava realment cansat. La intenciĆ³ era prendre un cafĆØ, no fer migdiada i sopar aviat, perĆ² tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos mĆ©s del braƧ de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I Ć©s clar, em vaig estirar un moment i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que al fet que a l’habitaciĆ³ de tan en tan hi entrava algĆŗ.

De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japonĆØs perĆ² que era xinĆØs. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia perĆ² aquella seria la persona mes irrespectuosa i maleducada que hauria conegut mai en un hostel.

Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinĆØs estava dormint, senyal de quĆØ no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lag volia dir que a les 22h es despertaria i molestaria a la resta que ja estarĆ­em dormint. El primer dia has d’aguantar una mica i mes si comparteixes habitaciĆ³.

Jo vaig anar a prendre un cafĆØ assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a l’habitaciĆ³ realment en feia forƧa de calor. PerĆ² fora el pati el sol poques vegades hi picava directament i sempre hi corria una mica d’aire refrescant.

Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.

El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre perĆ² realment estava molt bĆ©, doncs era tranquil, amb les tĆ­piques cases americanes i lo millor de tot, unes vistes bonĆ­ssimes del centre de Honolulu, doncs quedĆ vem una mica elevats cosa que permetia veure bĆ© tots els edificis mĆ©s alts i el mar. De fet a aquella hora ja es comenƧaven a ilĀ·luminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot per tal de veure Honolulu de nit.

Poc abans de les 20h vaig anar al 7-eleven on vaig comprar un entrepĆ  d’amanida de pollastre i un plat preparat de salsitxes, carn adobada, arrĆ²s i truita, tot plegat per $6,26 (5,20ā‚¬), la meitat del que m’havia gastat el dia anterior en el meu primer sopar a Hawaii i un preu espectacular per un sopar en aquestes illes. Com ja vaig dir, el primer dia vas de novell i aquestes coses es paguen. Amb nomĆ©s 24 hores a un lloc ja ets capaƧ de gastar-te la meitat.

I desprĆ©s de comprar, parada a l’inici del mateix carrer del hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de Honolulu i que ara de nit tot ilĀ·luminat era ben bonic de veure. De fet m’hi vaig quedar ben be un quart d’hora enmig d’una foscor quasi total ja que aquell carrer estava poc ilĀ·luminat i un silenci que fins i tot estranyava tenint en compte que era a Honolulu. Estar en aquell barri residencial tĆ­pic americĆ  completament nou per mi i observant bona part de la capital de Hawaii era d’aquelles coses ben senzilles a la vegada que inesperades que acabes recordant durant molts anys.

A les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bĆ©, escalfant-lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a TailĆ ndia i ja sabia que estaven bons. La diferĆØncia Ć©s que a TailĆ ndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant mentre que aquĆ­ els comprava quasi obligat pels preus desorbitats dels restaurants. A mĆ©s, allĆ  al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allĆ  com si fos en una terrassa. Havia de compartir habitaciĆ³ perĆ² a canvi tenia un pati unes zones comunes i unes vistes que no hauria trobat en cap hotel.

Cap a les 21:30h, desprĆ©s de sopar i xerrar una estona amb el noi del hostel que sempre estava per allĆ , anava cap a l’habitaciĆ³ a mirar alguna sĆØrie per anar fent son. Havia dormit per la tarda perĆ² m’havia llevat ben aviat, estava molt cansat i encara amb son acumulada del trajecte de Kuala Lumpur a Hawaii del dia anterior.

I com era dā€™esperar, el xinĆØs poc llest o simplement mal-educat i que no tenia en compte d’aguantar el jet lag per no molestar a la resta d’ostes, es va despertar poc abans de les 22h, quan la resta comenƧƠvem a anar a dormir, i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o Wechats de veu. El tio allĆ  parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entenguĆ©s alguna cosa. A mes el volum de les notificacions tambĆ© ben alt perquĆØ suposo que posar-lo nomĆ©s en mode vibraciĆ³ era massa feina, i Ć©s clar, tota l’estona el mĆ²bil sonant. Un desgraciat sense cap respecte.

Em donava la sensaciĆ³ que abans dā€™arribar al hostel no sabia que compartiria habitaciĆ³ ja que enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabar-ho dā€™adobar, al mongĆ²lic se li acut encendre la llum, tal qual, com si visquĆ©s sol al planeta! Les 10 de la nit passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en engegar-se per lo que es va haver d’espavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara nomĆ©s Ć©rem el senyor que dormia sota meu, el xinĆØs i jo. El senyor encara no havia arribat perĆ² aquest no em preocupava perquĆØ se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.

En qualsevol cas em vaig quedar adormit abans que tornĆ©s el xinĆØs que no sĆ© que va fer, doncs va fer tot el que no s’ha de fer per passar el jet lag el mes rĆ pid possible. Pel que feia a mi ja m’havia adaptat completament a l’horari, de fet ja ho estava des del primer minut, i ja em coneixia el barri i la gent del hostel. Sembla mentida com canvien les coses en nomĆ©s 24 hores. NomĆ©s m’hi estaria 3 dies mes perĆ² ja m’hi hauria quedat dues o tres setmanes.

07/07/2019 Deixo ƀsia per anar a Hawaii. El dia de 40 hores

07/07/2019 Deixo ƀsia per anar a Hawaii. El dia de 40 hores

Em vaig despertar a les 6 del matĆ­ i comenƧava un dels dies mĆ©s llargs del viatge per anar des de Kuala Lumpur a Honolulu fent escala a Osaka. Aquest dia guanyaria ben bĆ© 14 hores degut al canvi d’horari que es dĆ³na al anar des de JapĆ³ fins a Hawaii, doncs es creua el punt en quĆØ es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i mĆ©s que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari. D’alguna manera viatjaria enrere en el temps ja que en arribar a Hawaii seria la mateixa hora que la que tenia a MalĆ isia al marxar tot i haver estat quasi 15 hores en avions.

El vol l’havia reservat 5 mesos abans de l’inici del viatge per un total de 1.475 ringgits, 274ā‚¬ en aquell moment. Tot i que nomĆ©s portava una maleta de cabina de 10kg i una motxilla, en aquest trajecte vaig haver de pagar per poder facturar una maleta de fins a 20kg ja que el pes mĆ xim permĆØs en cabina era de nomĆ©s 7kg.

A les 8:30h volia deixar l’apartament tot i que el vol sortia a les 14h, perĆ² havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport pĆŗblic, aeroport que estava a quasi 50 quilĆ²metres de l’apartament. A mĆ©s volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.

AixĆ­ que em vaig preparar el cafĆØ de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.

TambĆ© vaig recollir i netejar una mica l’apartament per rebre una bona valoraciĆ³ a Airbnb, em vaig dutxar, vaig mirar una estona i per Ćŗltima vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploureā€¦

Tenia forƧa clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport pĆŗblic sinĆ³ amb Grab, l’Uber asiĆ tic, per lo que vaig intentar reservar-lo, doncs l’Ćŗltima vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de fer-me un selfie per verificar-me i a partir d’aquĆ­ ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14ā‚¬, forƧa car perĆ² s’havia de tenir en compte que eren 50 quilĆ²metres. Em faria una mica de rĆ bia perĆ² tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera. Cal tenir en compte que no queien 4 gotes, sinĆ³ la tĆ­pica pluja tropical, Ć©s a dir, una cortina d’aigua.

I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora lĆ­mit que m’havia posat per marxar, aixĆ­ que ja vaig comenƧar a preparar Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a mĆ xim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.

Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-me a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. AixĆ­ que ja vaig deixar d’esperar, em vaig resignar i vaig fer algo que no m’agrada gens fer, demanar un Grab, doncs no tenia pinta que a curt termini aquella pluja anĆ©s a parar.

Ja ho tenia tot a punt per baixar rĆ pid i deixar la clau a la bĆŗstia. Al primer intent de demanar un Grab em va dir que no n’hi havia cap a prop, perĆ² ho vaig tornar a intentar al cap de 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons l’aplicaciĆ³ arribaria en 5 minuts. AixĆ­ que vaig tancar l’apartament i vaig baixar. Vaig dir a recepciĆ³ que havia de fer el checkout perĆ² la noia que hi havia no sabia que havia de fer, de fet ni tan sols li havia de dir res, simplement havia d’anar directament a la sala de les bĆŗsties, doncs ara ja a hi podia anar sol, i deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la aplicaciĆ³. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a mĆ©s ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt rĆ pid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxĆ vem cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni d’acomiadar-me de l’edifici.

No sĆ© si era perquĆØ el xofer pensava que al anar a l’aeroport no podia perdre temps, perĆ² en qualsevol cas va anar a 150km/h bona part del trajecte. Fins i tot en algun moment el cotxe semblava que feia una petita patinada degut a la velocitat i la forta pluja que queia. Jo no tenia cap pressa perĆ² potser aixĆ­ el trajecte seria una mica mes barat.

El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. Tot va anar molt bĆ© i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bĆ© per escriure el diari tranquilĀ·lament, doncs en una hora dona temps de molt.

El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els peatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16ā‚¬. La cosa ja picava una mica. Almenys , quan ja era a l’aeroport, seguia plovent amb forƧa per lo que seguia sent necessari venir-hi en taxi o similar. M’hauria fet molta rĆ bia que poc desprĆ©s de sortir haguĆ©s parat de ploure.

Aquesta era la primera vegada que agafava un transport d’aquest tipus, ja sigui Grab, Uber o qualsevol altre similar. Taxis si, Ć©s clar, perĆ² mai un VTC, i la veritat Ć©s que l’experiĆØncia va ser molt bona, el trajecte molt barat tenint en compte que havia estat una hora, i el noi molt amable i rĆ pid. Tot plegat perfecte.

Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.

Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, perĆ² en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tinguĆ©s el visat per entrar als EUA. AixĆ­ que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs n’hi havia desenes d’Air Asia, i allĆ  ho van comprovar tot. De fet aquest era un aeroport fet bĆ sicament per Air Asia, doncs tots els avions que s’hi podien veure eren d’aquesta companyia, i l’aeroport era immens!

Jo havia pagat per una maleta facturada per excedir del pes, tot i que allĆ  no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina perĆ² crec que no hauria fet falta que paguĆ©s els 45ā‚¬ que vaig pagar per l’excĆ©s de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi sense que ningĆŗ les haguĆ©s pesat.

Eren les 11h aproximadament i ja amb tot fet tocava fer temps fins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.

Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bĆ© lo de la maleta, doncs no volia que tot plegat fos com a Norwegian que el pes de l’equipatge de cabina el comproven a la porta d’embarcament, total ja ho havia pagat, aixĆ­ que no valia la pena arriscar-se perquĆØ un cop allĆ  em diguessin que l’havien de baixar a la bodega.

AixĆ­ que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Asia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Asia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport Ć©s deia KLIA2 i semblava fet Ćŗnicament per als vols operats per Air Asia. Vaig flipar amb la mega companyia que era i que no sabia fins aquell moment. Per cert, que diria que el treballador em va venir a preguntar nomĆ©s a mi on anava perquĆØ era l’Ćŗnic amb cara d’europeu en aquella fila, doncs els mostradors on estava era per vols nacionals i jo era l’Ćŗnic diferent de les desenes de persones que hi havia en aquella fila.

AixĆ­ que vaig anar als mostradors que em va dir on hi havia menys cua que als altres perĆ² la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni m’escoltava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquĆØ veiĆ©s el pes. Ella va dir que nomĆ©s una peƧa, a lo que jo vaig entendre que deia nomĆ©s una peƧa en cabina, doncs era lo que li preguntava, perĆ² va resultar que ella deia que nomĆ©s podia facturar una peƧa, per lo que jo vaig deixar la maleta facturada perĆ² mĆ©s tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que desprĆ©s veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a l’aviĆ³. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45ā‚¬ tot i sobrepassar els 7 quilos permesos. Poques coses fan tanta rĆ bia com pagar per una cosa que finalment ni miren.

I cap a les 12h ja vaig anar a passar tots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia perĆ² en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport. Encara sort que hi vaig anar amb temps.

Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del paĆ­s. Un cop fet directament al control d’equipatge. Que fĆ cil Ć©s passar aquests controls amb nomĆ©s la motxillaā€¦

DesprĆ©s caminada d’almenys 2 quilĆ²metres per arribar a la porta d’embarcament, i no exagero, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camĆ­ ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Asia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.

La porta era la Q8 i un cop entrĆ vem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. TambĆ© el vaig passar rĆ pid i sense problemes i 10 minuts mĆ©s caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:40h i la porta s’obria a les 13h, aixĆ­ que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap esperanƧa, perĆ² per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuĆÆta de l’aeroport, aixĆ­ que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.

Puntualment a les 13h van obrir la porta d’embarcament Q8 i allĆ  va tocar el segon control de passaport. PerĆ² aquest ja no era per segellar res sinĆ³ per comprovar que no fos fals i que tinguĆ©ssim el visat per entrar als EUA.

Hi havia un noi i una noia policies comprovant els passaports. A mi em va tocar la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: “Hola como estĆ””. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algĆŗ em parlava en espanyol desprĆ©s d’un mes i mig de viatge, perĆ² de seguida li vaig respondre “muy bien gracias”. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques tĆ­piques dels passaports autĆØntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient “gracias” canviant la cara seriosa que tenia fins aleshores per un somriure, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.

I ara si ja per fi nomĆ©s quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts i de forma molt rĆ pida. Havia arribat a l’aeroport amb 4 hores d’antelaciĆ³ perĆ² finalment tampoc m’havia sobrat massa temps.

A mi em va tocar el seient 27C, de passadĆ­s, perĆ² la sorpresa va ser que un cop ja havia embarcat tothom vaig veure que l’aviĆ³ anava molt buit i que jo no tenia ningĆŗ als costats. Els seients 27A i 27B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria completament sol a la meva fila. Millor que en primera classe.

Evidentment aquest va ser el vols mĆ©s cĆ²mode de la meva vida. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m’aixecava sense molestar a ningĆŗ i desprĆ©s m’estirava ocupant els 3 seients. Va ser perfecte. Fins i tot vaig dormir una estona, algo que em costa molt en un aviĆ³ perĆ² que aquĆ­ resultava molt mes fĆ cil i cĆ²mode.

A les 20:40h, hora de MalĆ isia, arribĆ vem a Osaka tot i que allĆ  era una hora mĆ©s, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h. Una escala curta que s’agraeix molt en trajectes tant llargs.

Vam baixar de l’aviĆ³ i molts passatgers feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar a la terminal principal de l’aeroport d’Osaka en el tĆ­pic tren elevat automĆ tic. AllĆ , per una fila separada, passar un control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur. Ɖrem molts fent aquell trĆ mit i el temps de l’escala era justet, per lo que els treballadors ja es van preocupar de fer les coses ben rĆ pid. A mes estĆ vem a JapĆ³, on tot funciona molt millorā€¦

I algo que em va sorprendre i mĆ©s sent al JapĆ³, Ć©s que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermĆØticament tancada perĆ² n’hi havia, cosa que Ćŗltimament nomĆ©s n’havia vist a l’aeroport de Lisboa. AixĆ­ que evidentment vaig fumar un piti. A mĆ©s estava al costat de la meva porta d’embarcament, la 4 i junt a una font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.

Vaig fumar el piti, vaig beure mes d’un litre d’aigua i vaig menjar la pasta de frankfurt que portava mentre seia uns minuts en un lloc ben cĆ²mode. Amb aixĆ² ja estava preparat per passar 7 o 8 hores mes dins un aviĆ³.

A les 22:50h vam comenƧar a embarcar. Tenia l’esperanƧa que aquest vol tambĆ© anĆ©s mig buit com l’altre tot i que de fet aquĆ­ ja es veia mĆ©s gent esperant.

El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta perĆ² al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila. Per uns minuts pensava que tornaria a tenir sort i mes en aquell vol que anava tant ple perĆ² just aleshores va venir un japonĆØs que va seure al seient C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el del seient A. Tot ocupat. A mĆ©s, el noi del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonĆØs. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia pogut anar molt cĆ²mode i durant l’escala havia menjat, fumat i begut aigua.

El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esperĆ vem, el noi gros del seient A es va girar cap a mi i em va dir algo com “sento soy grosso”. Em va semblar que era italiĆ . Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer un “wooow” tĆ­pic americĆ . Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per aixĆ² parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. PerĆ² el que mes em va sorprendre va ser quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no sĆ© quants mesos a estudiar espanyol a Sevilla sent de Hawaii.

Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de GaudĆ­, la Sagrada FamĆ­lia i la volta el mon que jo estava fent en aquell moment. Li vaig parlar una mica del que havia fet a MalĆ isia mĆ©s que a TailĆ ndia ja que ell justament venia de Bangkok. I aixĆ­ vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens vĆ rem enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat Ć©s que el noi era molt amable i rialler, tot li feia grĆ cia, se’l veia molt feliƧ i de fet aixĆ² era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.

Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat Ć©s que em costa molt dormir als avions i no sĆ© ben bĆ© perquĆØ, potser perquĆØ tot es molt estret i petit i es certament incĆ²mode. Algo vaig dormir perĆ² ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonĆØs del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaiĆ  quasi que tampoc.

Evidentment, les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, fent encara mes complicat poder dormir. A mĆ©s, amb aquest vol, anĆ vem enrere en el temps, per lo que si ja portava un munt d’hores despert havent passat ja tot el dia 7, ara tot just comenƧava altre vegada el mateix dia 7 sense haver quasi dormit. Un dia ben llarg de 40 hores havent-ne dormit nomĆ©s dues.

I com al vol previ, vaig menjar algo del que portava i vaig aprofitar per avanƧar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafĆØ. Com que algo havia dormit i comenƧƠvem un nou dia, em costava molt resistir-me a un cafĆØ. Costaven 6RM, 1,20ā‚¬, car per ser a MalĆ isia perĆ² mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar ni un segon en demanar-ne un quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat Ć©s que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.

Cap a les 7 del matĆ­ hora de JapĆ³ i quan ja portĆ vem 7 hores de vol, el japonĆØs per fi es va despertar i aixecar, moment en quĆØ vaig aprofitar per aixecar-me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo a rentar-me tot el que poguĆ©s, quasi dutxar-me…

I quasi a les 8 del matĆ­ del dia 8 de juliol hora de JapĆ³ arribĆ vem a Honolulu tot i que allĆ  eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h perĆ² encara del dia anterior, dia 7 de juliol. AixĆ­ doncs el dia 7 de juliol de 2019 per mi tindria mĆ©s de 40 hores.

Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i aixĆ² te molta mes importĆ ncia de la que sembla, ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigraciĆ³. De fet aquesta era la primera vegada que arribava el primer al control. A mĆ©s no hi havia ningĆŗ de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigraciĆ³ mĆ©s rĆ pid que havia fet fins aleshores. I a mes el mes agradable, doncs aixĆ² era Hawaii.

Abans d’arribar-hi perĆ², em vaig acomiadar del hawaiĆ  que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.

Per cert, que des de l’aviĆ³ al control d’immigraciĆ³ s’hi arribava en bus amb tot el que aixĆ² representa, doncs a cada pas hi havia agents custodiant-nos perquĆØ ningĆŗ es desviĆ©s. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que aixĆ­ tots anĆ©ssim cap on havien d’anar. TambĆ© em va sorprendre que s’hi veiessin pocs passatgers i que tot plegat es veiĆ©s relativament petit.

AixĆ­ doncs, vaig arribar el primer a les mĆ quines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui vĆ lid. DesprĆ©s et pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les tĆ­piques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinĆ ries. Finalment s’imprimeix una espĆØcie de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja fer-me un senyal perquĆØ hi anĆ©s. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant l’agent.

I va ser aquĆ­ quan vaig dir, aixĆ² Ć©s Hawaii i res tĆ© a veure amb els EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i nomĆ©s la salutaciĆ³ ja va ser diferent a totes. Jo anava seriĆ³s com sempre en aquests casos perĆ² ella va fer un “Hi” molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un “how are you”, perĆ² sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent “right, all right, very good”. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pĆ gina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam comenƧar a parlar quasi com dos amics. Primer va comenƧar dient que quina sort i que bĆ© de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al mĆ³n i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feina, perĆ² tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet, mentre s’interessava pel viatge ja havia segellat el passaport.

Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir “that’s all”, i em va indicar on anar, quĆØ fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferĆØncia amb el control d’immigraciĆ³ de Nova York o el de Miami, on tot eren cares serioses i cap amabilitat.

Un cop passat el control vaig anar a recollir l’equipatge i la primera persona que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina parlant per telĆØfon. Em va saludar a l’estil hawaiĆ  i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada als EUA seguit d’un “Hawaii is different”.

PerĆ² aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew allĆ  a la cabina.

Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningĆŗ les agafĆ©s. Vaig mirar per allĆ  i no la vaig veure, aixĆ­ que em vaig estar 5 minuts mĆ©s mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les maletes arraconades i la vaig veure. A diferĆØncia de les altres la meva estava tombada, per aixĆ² no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important Ć©s que no s’havia perdut, doncs aixĆ² mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar, i mes en un trajecte amb escala. En qualsevol cas ja era a Hawaii amb tot l’equipatge i ja havent viscut l’alegria generalitzada dels hawaians.

Amb l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure mĆ©s. Fins aleshores no ho havia pensat, perĆ² li hauria d’haver preguntat com anava, si es que hi anava, a Honolulu. DesprĆ©s me’n penediria.

No em varen parar per revisar l’equipatge aixĆ­ que ja vaig sortir de la terminal a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota l’illa, inclĆ²s l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al bus A.

Primer vaig preguntar a una treballadora de l’aeroport si sabia d’algun money exchange allĆ  mateix a l’aeroport, i em va dir que si perĆ² que estava tancat. De fet aquella terminal era molt petita, molt mĆ©s del que m’esperava, i ni tan sols hi havia les tĆ­piques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. AquĆ­ no hi havia absolutament res.

Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que aixĆ² va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcciĆ³ on em deia que havia d’agafar el bus 19 perĆ² per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allĆ  hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per lo que vaig pensar que estava en el lloc correcte i vaig quedar-m’hi a esperar el 19. PerĆ² quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allĆ  no havia passat, i segons Google Maps el segĆ¼ent podria tardar mĆ©s de 30 minuts. Segurament el bus 19 si que havia passat perĆ² pel pis de dalt, a la terminal de sortides.

Aleshores vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat a pagar, doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjĆ , aixĆ­ que sense pensar-m’ho dues vegades vaig comenƧar a caminar. Quan nomĆ©s portava 10 minuts caminant, ja suava de tanta calor que feia i encara estava per la zona a de l’aeroport, va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com aniria a Honolulu.

Almenys el camĆ­ era recta per la carretera de 2 carrils per sentit perĆ² aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, per lo que almenys no era tant perillĆ³s com va ser l’any anterior a Carolina de Puerto Rico on en algun moment vaig passar fins i tot por. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el bus 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas perĆ² que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, perĆ² que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no haguĆ©s seguit per GPS les indicacions de Google Maps segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de dalt, on segurament havia passat el bus 19. I jo caminant sota el sol hawaiĆ . Almenys feia vent i era prou soportable.

La roda de la maleta que ja estava mig futuda de tants quilĆ²metres recorreguts durant el viatge, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camĆ­ aixĆ­, doncs encara quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de pagament perĆ² que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber que allĆ  on era ja costava nomĆ©s $17, havia caminat l’equivalent a $5. Em seguia semblant car aixĆ­ que vaig mirar on quedava el punt on hauria hagut de fer el transbord d’autobus per tal d’intentar-hi arribar caminant i agafar el segon bus que hauria d’haver agafat, que en aquest cas seria el primer i Ćŗnic. Fer aixĆ² em semblava la millor opciĆ³ ja que hauria de caminar uns 45 minuts mes i allĆ  agafar el bus A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos dels EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que nomĆ©s tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si haguĆ©s hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar $5,50 que es el que hauria de costar, m’hauria costat $10. D’aquesta manera, agafant-ne nomĆ©s un em sortiria per $3. AixĆ­ que ja mĆ©s animat i veient-me capaƧ d’arribar fins la parada del bus A, vaig caminar sense aturar-me massa, doncs en passava un en una hora i el segĆ¼ent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tardaria uns 45 minuts a pas lleuger per arribar a la parada.

Fins aleshores el paisatge no era massa bonic ja que estava a les afores de l’aeroport i enmig del no res, perĆ² ara almenys una part d’aquest camĆ­ ja era mĆ©s entretingut perquĆØ ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. AixĆ² si, la calor ara era mĆ©s forta que en sortir de l’aeroport i el fet de no parar va fer que ja comencĆ©s a suar. A mes una de les rodes de la maleta es podria dir que ja estava trencada, doncs la goma que la recobria s’havia partit per la meitat. PrĆ cticament rodava sobre el plĆ stic interior per lo que quasi que l’havia d’arrossegar ja que cada vegada girava menys.

Finalment, quan eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigraciĆ³, vaig arribar a la parada del bus A, al mig de Chinatown de Honolulu. Encara em quedava la incĆ²gnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament nomĆ©s et deixaven pujar amb el que hi cĆ piga sota el teu seient i a l’esquena. ForƧa puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 bitllets d’un dĆ²lar i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant m’hauria suposat una hora llarga, a mĆ©s el tram final era de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores perĆ² almenys havia estat soportable, una hora mĆ©s en aquelles condicions ja no sĆ© si ho hauria sigut.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet fins i tot semblava l’Ćŗltima parada del trajecte, doncs ja nomĆ©s hi quedava jo al bus i ja Ć©rem lluny del centre de Honolulu. Des d’allĆ  vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense mĆ©s problemes en un carrer molt tranquil de cases unifamiliars i que quedava relativament elevat permetent des d’alguns punts unes bones vistes de tot Honolulu.

El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren patis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava mĆ©s a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguĆ­s caminant uns metres per arribar a la recepciĆ³. I efectivament, en una caseta mĆ©s petita, estava la recepciĆ³ amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir “cool” i em va convidar a seure. Vaig anotar les meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117ā‚¬ que a mes era lo mĆ©s barat que hi havia a Honoluluā€¦ Per aixĆ² em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bĆ© les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport pĆŗblic. Probablement va ser l’hotelera que mes informaciĆ³ em va donar de la zona de l’hotel a excepciĆ³ potser de la noia de l’hotel de les Cameron Highlands, a MalĆ isia i en aquest mateix viatge.

DesprĆ©s ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, perĆ² que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a la ciutat i que per tan jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser el millor d’aquella visita.

Un cop registrat i tot explicat em va acompanyar a l’habitaciĆ³. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de dalt de la llitera mes propera a la porta, probablement el pitjor llit de tots. Almenys l’habitaciĆ³ nomĆ©s estava ocupada per 4 persones contant-me a mi.

Vaig deixar les coses i vaig anar rĆ pidament a dutxar-me. La noia no sĆ© si per acostumada o per bona educaciĆ³, va aguantar prou be les meves pintes desprĆ©s de mes de 24 hores donant voltes i quasi dues caminant per Hawaii. Suposo que no era el primer que arribava al hostel suant com un porc. I desprĆ©s de dutxar-me tambĆ© rĆ pidament a la cuina a preparar-me un cafĆØ i prendre-me’l allĆ  mateix, doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bĆ©. Ja tocava seure tranquilĀ·lament a gaudir de l’aire hawaiĆ .

Mentre em preparava el cafĆØ va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el vaig entendre ja que parlava molt rĆ pid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allĆ . Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafĆØ. Com solia passar, es va interessar per saber d’on venia i mes al dir-li que estava fent la volta al mon i que aquell dia portava 24 hores despert perĆ² que per mi seguia sent la mateixa hora que quan era a Kuala Lumpur. AixĆ² els hawaians ho entenen millor que els europeus perquĆØ els passa el mateix cada vegada que agafen qualsevol vol en direcciĆ³ oest. El noi era molt obert i amable perĆ² em costava molt entendre tot el que deia, suposo tambĆ© per lo cansat que estava.

DesprĆ©s de xerrar una estona i de prendre’m el cafĆØ, vaig anar cap a la zona de restaurants que m’havia dit la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans de la parada on havia baixat del bus. Eren les 17h passades i en feia moltĆ­ssimes que no menjava un plat en condicions, per lo que tenia molta gana perĆ² estava a Hawaii, on tot era 4 o 5 vegades mes car que a MalĆ isia. Tocava canviar el xip.

Eren quasi 10 minuts caminant fins als restaurants, doncs el hostel estava en el tĆ­pic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta mĆ©s vida. AllĆ  hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, el sempre Ćŗtil 7-eleven i fins i tot un McDonald’s i un Burger King. Abans perĆ² vaig comprar una ampolla d’aigua ben freda perquĆØ ja estava al punt de pĆ lida per deshidrataciĆ³.

Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google Maps que hi havia un McDonald’s a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els preus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2ā‚¬ā€¦

AixĆ­ que vaig anar cap al McDonald’s perĆ² pel camĆ­ vaig trobar el Burger King. A fora hi havia un anunci d’un menĆŗ Whopper per $7 i 10 nuggets per $2,50. Em va semblar prou bĆ© i ja que estava mort de gana ja m’hi vaig quedar. Vaig demanar el menĆŗ perĆ² em va preguntar quin, afegint un, “one”? Jo vaig dir que si tot i que sĆ© com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menĆŗ mes gran que costava $9,50, mĆ©s els nuggets i el VAT, que als EUA no Ć©s obligatori indicar-lo, em va sortir tot per $12,65 (10,56ā‚¬). Toma ja. Benvingut a Hawaii, vaig pensar. AixĆ² si, tenia un munt de menjar que era el que mĆ©s necessitava en aquell moment. A mĆ©s el primer dia que estĆ s a un lloc nou Ć©s normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar mes durant els 4 dies que hi vaig ser.

Vaig seure i vaig menjar molt bĆ©, i de fet ja necessitava una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola ilĀ·limitada, doncs a molts paĆÆsos et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.

Van ser mĆ©s de 12 dĆ²lars perĆ² probablement els millor gastats. DesprĆ©s de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allĆ² era el millor que podria haver fet.

Eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per investigar una mica mes aquella zona de restaurants i botigues per tal que durant els dies segĆ¼ents no gastar-me el que m’acabava de gastar. Vaig trobar-hi varis restaurants des de tailandesos a purs americans i el 7-eleven al que hi aniria mes tot i que mes tard en trobaria un altre mes a prop del hostel que seria on hi compraria el dia i sopar quasi cada dia. I a continuaciĆ³ cap al hostel a preparar una mica la ruta pel dia segĆ¼ent i a dormir.

Eren les 20h quan m’estirava al meu llit encara sol a l’habitaciĆ³ tot i que no per massa estona i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. Volia esperar el mĆ xim possible per tal de fer un horari similar a la resta de companys d’habitaciĆ³ per tal que ni em despertessin a mi ni jo despertar-los pel matĆ­ per aixecar-me abans que ells. En aquell moment ja Ć©rem 3 a l’habitaciĆ³ els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu i que encara no l’havia vist i encara no era allĆ . Vaig intentar anar a dormir el mĆ©s tard que vaig poder per evitar el jet lag i que em despertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que mĆ©s tard va arribar el senyor que dormia sota meu sense que ni tan sols em mig despertĆ©s. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.

I aixĆ­ acabava aquest dia que per mi havia tingut 40 hores de les quals nomĆ©s n’havia dormit 2 i en males condicions. ComenƧava aixĆ­ la segona etapa del viatge deixant ƀsia enrere per seguir amb AmĆØrica. Hawaii era la primera parada americana sent aquesta la primera vegada que visitava aquesta illa. No feia ni un dia que hi era perĆ² ja havia pogut apreciar Ć mpliament la diferĆØncia entre Hawaii i la resta dels EUA. No sĆ© si pel clima o per estar rodejats de platges paradisĆ­aques enmig de l’oceĆ  PacĆ­fic, perĆ² aquĆ­ la gent semblava molt mes feliƧ, menys estressada, mes amable i molt mes oberts als viatgers. Era un lloc molt car perĆ² de moment l’ambient hawaiĆ  m’estava agradant molt.

06/07/2019 Banyar-se a la millor piscina infinita de Kuala Lumpur

06/07/2019 Banyar-se a la millor piscina infinita de Kuala Lumpur

Em vaig despertar a les 7:15h amb les millors vistes de la meva vida per tercer dia consecutiu. Com portava fent des de que era a Kuala Lumpur em quedava una estona al llit llegint notĆ­cies al mĆ²bil, doncs s’hi estava massa bĆ© com per aixecar-se sense gaudir una estona d’aquella imatge. Igual que el dia anterior, avui tampoc tenia intenciĆ³ de sortir enlloc, nomĆ©s gaudir de l’apartament i pujar a la piscina quan ja fos de nit a diferĆØncia del primer dia que hi vaig pujar encara de dia per veure la posta de sol.

DesprĆ©s ja em vaig posar directament a mirar blogs i fĆ²rums per a confirmar que havia de facturar una maleta en el trajecte cap a Hawaii si tot el que portava pesava mĆ©s de 7 quilos. Els dos blogs que vaig llegir aixĆ­ ho confirmaven per lo que ja no vaig esperar mĆ©s. A mĆ©s quedava poc per arribar a les 24 hores quan probablement ja no podria fer canvis a la reserva dels vols. De fet, tambĆ© volia contractar els menjars, doncs valien uns 3ā‚¬ cada un, una ganga comparat amb altres aerolĆ­nies, perĆ² ja no em deixava perquĆØ faltaven menys de 48h. AixĆ­ que al final vaig haver de cĆ³rrer i quedar-me sense els Ć pats.

Finalment vaig haver de pagar 204RM, uns 45ā‚¬, per a facturar la maleta en els dos vols. No estava malament la broma. Haver-ho fet a l’aeroport em podria haver sortit pel doble, perĆ² haver-ho fet durant la reserva potser per la meitat, aixĆ­ que aixĆ² ja em va servir de lliĆ§Ć³ per a la prĆ²xima vegada.

I ara ja nomĆ©s quedava mirar com anar de l’apartament a l’aeroport en transport pĆŗblic, i de l’aeroport de Honolulu al hostel.

PerĆ² tot plegat va resultar ser mĆ©s llarg de que pensava, de fet l’aeroport de Kuala Lumpur estava a 46 quilĆ²metres de l’apartament i hauria d’agafar 3 transports diferents. Vaig mirar l’opciĆ³ de Grab, que Ć©s l’Uber asiĆ tic, i eren 65RM, uns 14ā‚¬, per lo que nomĆ©s l’agafaria si fos totalment necessari, Ć©s a dir, si no arribava a temps o si plovia. Evidentment aquesta opciĆ³ era forƧa mes cara perĆ² en qualsevol cas molt mes barata que un Uber en qualsevol ciutat europea. De fet sortia per uns 0,30ā‚¬ per quilĆ²metre.

A Honolulu en principi tambĆ© seria fĆ cil ja que pel mateix aeroport hi passaven autobusos regulars cada 30 minuts que anaven fins al centre de la ciutat. El trajecte en aquest cas seria d’uns 12 quilĆ²metres havent de fer un transbord i pagant un total de $5, doncs els bitllets no eren integrats. En qualsevol cas era una distĆ ncia que a males la podria fer caminant.

I ja amb tot lo del vol de l’endemĆ  fet i mirats els trajectes que hauria de fer, ja vaig escriure el diari una estona, vaig mirar correus i encara contestar algun WhatsApp d’alguna conversa derivada d’haver-me felicitat dos dies abans. Per aquestes coses havia d’aprofitar el matĆ­ ja que semblava que la connexiĆ³ anava una mica millor. Em semblava mentida que en un edifici tant nou i modern com aquell la connexiĆ³ fos tant espantosa.

Cap a les 13h vaig sortir a comprar el dinar. No sabia quĆØ compraria ni a on, simplement aniria mirant els llocs que ja coneixia per ordre de proximitat i comprar en el primer que trobĆ©s obert. Avui ja no es tractava d’investigar sinĆ³ d’anar el mes rĆ pid possible.

El primer era el lloc ambulant de NasĆ­ Lamak de just davant els apartaments, tot i que ja suposava que estaria tancat perquĆØ nomĆ©s l’havia vist obert per les nits. Efectivament estava tancat, perĆ² aleshores vaig veure un noi que venia amb una bossa tĆ­pica de menjar preparat, per lo que vaig suposar que a prop hi havia algun lloc ambulant que no havia vist els dies anteriors.

I efectivament, al pĆ rquing de l’Ćŗnic edifici que hi havia en tot al carrer a part dels apartaments i que quedava just davant, hi havia uns 6 o 7 llocs ambulant amb diferents tipus de menjar, des de plats preparats de sopes, arrĆ²s, etc, a rotis o pastes dolces. Era perfecte i estava literalment a 10 metres de l’edifici del meu apartament. En aquella zona no hi havia mes edificis ni cases perĆ² amb tots els que Ć©rem nomĆ©s al meu edifici ja era suficient per muntar un petit mercat de llocs de menjar.

Vaig entrar-hi i vaig recĆ³rrer tots els llocs. Al principi anava a comprar una sopa perquĆØ on la venien era l’Ćŗnica parada que tenia els preus posats. Quan no posen preus em fa una mica de rĆ bia i a mes mai pots saber si t’estan donant el preu correcte. PerĆ² una sopa no em venia massa de gust per lo que vaig anar a la parada on semblava que feien els plats mĆ©s contundents.

Com que pels noms dels plats no sabia el que era res del que venien, vaig aprofitar que hi havia 3 o 4 persones demanat i vaig mirar si algun dels plats que demanaven em semblava bĆ©. Vaig veure un amb arrĆ²s al curry i cuixes de pollastre amb suc i em va semblar prou bĆ©, per lo que li vaig dir al venedor que volia aquell. El vaig demanar per emportar, i com ja havia vist alguna vegada, en comptes de posar-ho en una caixeta de plĆ stic o similar ho varen posar en bosses de plĆ stic. Per una banda el pollastre amb el suc, per una altra banda l’arrĆ²s embolicat en forma de triangle amb paper gruixut, i per una altra banda les verdures tambĆ© en una bossa. El plat va costar 8RM, 1,80ā‚¬, una mica mĆ©s car que les sopes que valien entre 5 i 6RM perĆ² aquest plat era forƧa mes complet i contundent.

Vaig passejar uns minuts per la resta de parades mirant els menjars tĆ­pics malais per al cap d’uns minuts tornar directament cap a l’apartament perquĆØ nomĆ©s amb allĆ² que havia comprat ja en tindria de sobres, tot i que a part encara em quedava un dels dos NasĆ­ Lamak que havia comprat la nit anterior.

Eren les 13:30h quan anava a dinar, posant tot l’arrĆ²s que acabava de comprar junt amb el de la nit anterior. El d’avui era al curry i el d’ahir era amb salsa picant i peix fregit, per lo que tot plegat va quedar un plat enorme d’arrĆ²s i prou bo. I en un altre plat el pollastre amb verdures. Tenia un munt de menjar i tot per nomĆ©s 10RM, 2,30ā‚¬. Aquesta Ć©s una de les moltes coses bones que te viatjar al sud-est asiĆ tic, molt menjar de tot tipus a preus molt baixos.

Poder sortir al carrer i en tant poca estona poder comprar un munt de menjar ja preparat per menys de 3ā‚¬ Ć©s algo que s’agraeix molt i mes quan encara recordes altres ciutats on per 3ā‚¬ no trobes ni un cafĆØ.

La connexiĆ³ a Internet em va permetre veure uns minuts de notĆ­cies mentre dinava, fins que ja es va cansar i vaig passar a mirar capĆ­tols descarregats de Netflix. Almenys alguna notĆ­cia vaig poder veure i posar-me mĆ­nimament al dia.

Cap a les 14:30h acabava de dinar i em vaig estirar perĆ² intentant no adormir-me ja que aquell dia volia anar a dormir aviat, doncs l’endemĆ  volia marxar cap a l’aeroport a les 9h, perĆ² com quasi sempre no ho vaig poder evitar. Quan em vaig donar compte ja eren les 17h i havia estat dormint dues hores com quasi cada dia.

Per la tarda vaig aprofitar per posar tota la roba que tenia mig bruta a rentar, doncs tenia rentadora i detergent, aixĆ­ que fins i tot vaig rentar la jaqueta, la motxilla i les bambes. Cap a la meitat del viatge va molt be llogar un apartament amb rentadora per poder rentar tot allĆ² que normalment no portes a la bugaderia i poder aixĆ­ seguir amb el viatge com si fos el primer dia.

DesprĆ©s a preparar el que poguĆ©s de la maleta i ja a prendre un cafĆØ mentre mirava, com sempre a Kuala Lumpur, per la finestra i escrivia el diari.

Cap a les 18h va comenƧar a ploure amb el que semblava la tĆ²nica general de Kuala Lumpur, una bona tempesta cada tarda de dues horetes. De totes maneres a mi ja m’estava bĆ© perquĆØ veure-ho des d’aquell apartament era tot un espectacle, veient el llamps caure sobre les teulades dels edificis mĆ©s alts i que podia veure perfectament. M’hauria agradat veure’n un caure sobre les Torres Petronas perĆ² no va haver-hi sort, queien a edificis molt propers perĆ² cap sobre les torres mes famoses de la ciutat.

Aquella nit, a partir de les 20h, volia pujar a la piscina a banyar-m’hi sent ja de nit, per lo que esperava que aquella hora ja no ploguĆ©s, com de fet va ser, i encara sort perquĆØ aquest ja era l’Ćŗltim dia que podria.

AixĆ­ que cap a les 20:15h, quan ja era ben fosc, vaig anar la planta 8 a buscar la targeta especial. PerĆ² aquesta vegada no va ser tant rĆ pid, doncs la noia em va dir que la planta 48 estava plena. No sabia que hi havia un lĆ­mit, de fet per aixĆ² deuria ser lo de la targeta especial, per evitar aglomeracions, i de fet millor perquĆØ aixĆ­ s’hi estava molt millor.

La noia em va dir que podia esperar allĆ , doncs normalment la cosa va rĆ pida. Ja m’imaginava que per la nit hi hauria mĆ©s gent interessada en pujar a la piscina i poder veure tota la ciutat ilĀ·luminada.

Per sort tot plegat va ser rĆ pid, doncs en menys de 10 minuts la noia em va fer un senyal. Quan m’hi vaig acostar per poc em foto l’hĆ²stia de la meva vida davant d’ella, doncs el terra estava molt moll i les meves xancles relliscaven encara mes. De fet em vaig haver d’aguantar a la seva taula per lo que ella ho va veure de ben a prop. Primer va fer un esglai i quan va veure que m’havia pogut aguantar aleshores no va poder evitar de riure forƧa i si no va riure mes va ser perquĆØ jo era el client i es va aguantar tot el que va poder. De fet jo ja anava amb compte perquĆØ ja sabia que tard o d’hora acabaria relliscant.

En fi, vam fer l’intercanvi de targetes i vaig pujar a la planta 48. Eren les 20:30h quan hi arribava i efectivament com a molt hi havia 10 persones. Estava realment bĆ© aixĆ² de limitar l’aforament sempre i quan nomĆ©s haguĆ©ssim d’esperar 10 minuts.

DesprĆ©s de mirar uns segons a l’horitzĆ³, em vaig treure la samarreta i directament cap a la piscina. Ja fa temps que poc em banyo en piscines, de fet en tinc una a casa que fa anys que ni en toco l’aigua, perĆ² en aquesta evidentment m’hi havia de banyar. De fet em moria de ganes de banyar-m’hi. Una piscina infinita a mes de 200 metres de terra, amb les parets de vidre i amb el tĆ­pic skyline de Kuala Lumpur davant teu. Si no tens vertigen, la sensaciĆ³ Ć©s Ćŗnica.

Si durant el dia ja era espectacular, per la nit ho era encara mƩs. Quedar-se recolzat a la piscina i ja no tenir res mƩs davant, nomƩs 200 metres de caiguda i aquella imatge, era algo que no tenia preu i molt difƭcil de descriure.

Evidentment vaig fer fotos per tot arreu, tan de la ciutat com de la piscina i la terrassa. Vaig estar uns 30 minuts en total dels quals mĆ©s de la meitat simplement els vaig dedicar a observar l’horitzĆ³. De fet tenia una imatge que molta gent paga per poder-la veure uns minuts, i jo la podia veure tanta estona com volguĆ©s o sempre si era des de l’habitaciĆ³.

L’endemĆ  marxava a Honolulu on dormiria en una habitaciĆ³ compartida per uns 35ā‚¬ la nit, mentre que aquĆ­ estava sol en aquest apartament Ćŗnic per 25ā‚¬ la nit. Quina diferĆØncia de preus que hi ha entre certs paĆÆsos i que a la vegada provoca que anar a segons quins llocs compensi mes aviat poc. AquĆ­ a Kuala Lumpur m’hi hauria quedat un mes gaudint d’aquesta ciutat i aquest apartament per uns preus tant baixos.

Recolzat al lĆ­mit de la millor cantonada de la piscina i les mans penjant al buit a mes de 200 metres de terra mirava aquella ciutat sorollosa des del silenci i la tranquilĀ·litat d’aquella terrassa perfectament ilĀ·luminada i decorada. M’hi hauria quedat hores perĆ² no volia acaparar la cantonada mes buscada…

Cap a les 21:15h vaig donar el bany per finalitzat i vaig baixar a la planta 8 a fer l’intercanvi de targetes. Vaig anar rĆ pidament a l’apartament a buscar diners i cap al 7-eleven a comprar sopar per aquella nit i menjar per al llarg trajecte de quasi 20 hores que m’esperava l’endemĆ  entre vols i trasllats per arribar al hostel de Honolulu.

En sortir de l’edifici vaig veure que els 3 llocs ambulant de davant estaven oberts, per lo que ja vaig decidir que part del sopar seria un Nasi Lamak com el dia anterior, doncs era barat, n’hi havia molta quantitat i estava prou bo.

I a meitat de camĆ­ al 7-eleven, a la zona del restaurant xinĆ©s on havia dinat un dia, hi havia un lloc ambulant d’hamburgueses diferent a on havia comprat el dia anterior tot i que les hamburgueses semblaven iguals. AixĆ­ que ja tenia decidit quĆØ soparia. El Nasi Lamak i una hamburguesa d’aquelles.

Vaig anar fins al 7-eleven on vaig comprar 4 paquets de tabac per no haver-ne de comprar a Hawaii, 3 bosses de patates, 3 o 4 paquets de galetes i uns panets de frankfurt per menjar algo de carn durant el viatge. Vaig sortir del 7-eleven amb una bona bossa plena de coses.

I de tornada vaig comprar dues hamburgueses special com la del dia anterior perĆ² amb formatge per 5,50RM cada una, deu n’hi do, doncs era dels sopars mes cars que havia menjat, o el que mĆ©s. Tot i aixĆ­ eren nomĆ©s uns 2,50ā‚¬. Finalment vaig comprar un altre NasĆ­ Lamak al lloc ambulant de davant l’apartament. Ja ho tenia tot perĆ² m’havia passat uns 45 minuts donant voltes. Ja eren les 22h quan pujava de nou a l’apartament a acabar de preparar la maleta i a fer una Ćŗltima observada a la nit de Kuala Lumpur des de l’habitaciĆ³.

Fins les 12 de la nit vaig acabar de rentar la roba aprofitant que tenia rentadora a l’apartament per primera vegada en tot el viatge, vaig preparar la maleta i mirar bĆ© tot el transport pĆŗblic que hauria d’agafar l’endemĆ . DesprĆ©s vaig menjar el Nasi Lamak i les hamburgueses special acabades de comprar mentre mirava Netflix fins cap a la 1 de la nit que vaig anar a dormir amb les llums de les Torres Petronas ja apagades feia 30 minuts. Vaig posar el despertador a les 6 del matĆ­, per lo que no dormiria massa hores.

I aixĆ­ arribava a l’Ćŗltima nit a Kuala Lumpur i al continent asiĆ tic d’aquesta volta al mon. Marxava cap a AmĆØrica per visitar Hawaii, MĆØxic i CanadĆ . S’acabaven els bons apartaments a preus de ganga i, el que em sabia mes greu, les vistes que tenia ara durant bona part del dia i tota la nit. L’endemĆ  dormiria en un aviĆ³ i la nit segĆ¼ent en una habitaciĆ³ compartida amb 4 persones mes i sense quasi finestres. AixĆ­ que tocava gravar be aquests records a la memĆ²ria i canviar el xip per retornar a l’aspecte mes motxiller del viatge.

Aquesta era la primera vegada que visitava ƀsia i l’experiĆØncia havia estat molt millor del que m’esperava. Em preocupava una mica el tema de l’idioma i l’escriptura, res a veure amb l’europea, perĆ² l’amabilitat i hospitalitat dels asiĆ tics feien que qualsevol problema es poguĆ©s solucionar rĆ pidament. Enlloc havia vist tanta gent amable i feliƧ com a TailĆ ndia o MalĆ isia. Els dies a ƀsia se m’havien fet molt curts i deixava el continent amb moltes ganes de tornar-hi.

05/07/2019 El centre comercial de les Torres Petronas i el KLCC Park

05/07/2019 El centre comercial de les Torres Petronas i el KLCC Park

Em vaig despertar cap a les 7 del matĆ­ desprĆ©s d’haver passat una altra fantĆ stica nit. Despertar-se amb aire condicionat i veien les Torres Petronas es una de les coses en les que tardes molt en cansar-te. De fet, tot i que normalment ja em desperto amb energia, aquĆ­ em despertava amb energia, content, emocionat i sentint-me un privilegiat.

Com cada matĆ­ em vaig prendre un cafĆØ, vaig escriure el diari i vaig estar treballant una estona i mirant correus pendents, alguns de reclamacions que havia posat i que tenia pendents de fer-lis seguiment per falta de temps. Amb tantes reserves, pagaments i trajectes fets era normal que hi haguĆ©s algun problema. En qualsevol cas molt pocs i amb fĆ cil soluciĆ³. PerĆ² avui no tenia intenciĆ³ d’anar enlloc en particular, doncs quedar-se a l’apartament era de les millors coses que podia fer, aixĆ­ que vaig aprofitar per anar mirant temes pendents. El dia anterior ja havia passejat forƧa per Kuala Lumpur i avui el que volia era gaudir mĆ©s estona de les vistes que tenia estant assegut a la taula del portĆ til. De fet seria potser la primera vegada en un viatge que no tenia intenciĆ³ de sortir en tot el dia excepte per comprar menjar.

Per la nit havia pensat d’anar a la Menara KL, la Torra de comunicacions de 300 metres d’alƧada i que tĆ© un bon mirador, tot i que no era algo en el que hi tinguĆ©s especial interĆØs, doncs la piscina de la terrassa de la torre on estava, ja quedava a 210 metres d’altitud, res a envejar a la Menara KL. I allĆ  m’hi podia banyar i hi podia anar quan volguĆ©s i sense pagar res. AixĆ­ que tot i que en tenia la intenciĆ³, tot dependria de les ganes que en tinguĆ©s per la nit.

A les torres Petronas ja no hi podia anar perquĆØ no hi havia lloc en tots els dies que estaria a Kuala Lumpur. Ja ho vaig mirar el dia que vaig arribar, i si ho vaig mirar tant tard va ser perquĆØ abans volia saber la previsiĆ³ del temps, doncs a Nova York ja em va passar que vaig reservar amb setmanes d’antelaciĆ³ per pujar al OWTC i el dia que tocava estava tot ennuvolat. PerĆ² aleshores el problema pot ser aquest, que ja no trobis lloc en els dies que vols. En qualsevol cas tampoc em feia especial ilĀ·lusiĆ³ pujar-hi, doncs des d’allĆ , evidentment, no es veuen les Torres Petronas. De fet dubto que cap mirador de Kuala Lumnpur fos massa millor a la finestra del meu apartament i encara mes que la planta 48 on hi havia la piscina. Cal tenir en compte que estĆ vem en una posiciĆ³ en quĆØ podĆ­em veure prĆ cticament tota la ciutat, cosa que probablement no passa des d’altres punts. Mai m’hauria imaginat que podria dormir en un apartament que fos tant substitutiu dels millors miradors de la ciutat fins al punt que no tinguĆ©s cap interĆØs en pujar a les Torres Petronas.

Per a la Menara KL si que hi havia disponibilitat perĆ² de totes maneres les Torres Petronas es veuen millor des de l’apartament on estava, per lo que l’Ćŗnic interĆØs per anar-hi era justament poder veure el meu apartament.

Cap a les 13h vaig sortir per anar al 7-eleven mĆ©s proper tot i que estava a uns 15 minuts llargs caminant. Volia comprar-hi algo per menjar o mirar si trobava algun restaurant o lloc ambulant obert pel camĆ­, doncs el dia anterior per la tarda ja vaig veure que a mig camĆ­ del 7-eleven n’hi havia perĆ² a aquella hora ja estaven tancats. Del que m’estava ja adonant era de la diferĆØncia de viure en una planta baixa a viure en una planta 39. Mentre que en el primer cas entrar i sortir de casa no comporta cap mena d’esforƧ ni prendre cap altra decisiĆ³, mentre que en el segon cas mes val que no t’oblidis res o que aprofitis per fer-ho tot d’una sola vegada per no haver d’entrar i sortir 4 vegades seguides. AixĆ² si, almenys els ascensors eren rapidĆ­ssims, tan que fins i tot al pujar se’m tapaven les orelles.

AixĆ­ doncs vaig sortir de l’edifici per anar cap als restaurants i ara, efectivament, estaven oberts. Vaig anar a un restaurant molt senzill i fins i tot un punt cutre on nomĆ©s hi havia gent local i que quedava a mig camĆ­ del 7-eleven. Diria que era xinĆØs, doncs l’home, que era el cuiner, era xinĆØs, tot i que la dona era musulmana.

Vaig entrar a mirar el cartell amb tots els plats i en vaig triar un mig a l’atzar, doncs pels noms no en vaig reconĆØixer cap. PerĆ² l’home no se si no em va entendre o em va dir que no en tenien, perĆ² em va preguntar si volia arrĆ²s amb pollastre. Com que quasi no l’entenia li vaig dir que si tot i que ja estava una mica fart de l’arrĆ²s amb pollastre, de totes maneres a cada restaurant el fan una mica diferent aixĆ­ que vaig dir que si per no allargar aquella conversa que semblava que no aniria enlloc.

Vaig seure en una taula de 4 quasi davant del mostrador en aquell resyaurant que era a l’aire lliure perĆ² tapat amb una lona de plĆ stic que i que feia que sota s’hi estiguĆ©s prou fresquet. Al cap de 5 minuts em va portar el plat i efectivament estava preparat d’una manera que encara no havia provat. L’arrĆ²s era estil basil perĆ² amb una salsa nova per mi. I el pollastre diria que era rostit, amb suc i verdures, per lo que al final no se’m va fer tant pesat com pensava. El preu, 5RM (1ā‚¬).

En acabar vaig anar a un lloc ambulant que hi havia al costat d’aquell restaurant i seguint de camĆ­ cap al 7-eleven on hi venien rotis hindĆŗs, una espĆØcie de pasta feta de plĆ tan i fregida que ja havia provat a Cameron Highlands, i en vaig comprar 6 de diferents tipus, en total 2,50RM, 0,50ā‚¬. Tot plegat mĆ©s barat del que m’esperava. Els rotis me’ls vaig endur a l’apartament i me’ls vaig menjar allĆ  mirant per la finestra i per acabar d’omplir-me bĆ© tot i que realment ja no tenia mĆ©s gana, perĆ² amb aquests preus s’ha d’aprofitar i provar diferents tipus de menjars. I mĆ©s jo, que nomĆ©s que camini una mica cada dia, ja m’aprimo molt. Val a dir que els rotis d’entrada no semblen massa bons perĆ² ho estan realment molt. NomĆ©s la pasta de fora ja estĆ  bonĆ­ssima, perĆ² Ć©s que a mes cada un estĆ  fet d’una manera diferent i amb un farcit diferent, podent ser de carn, atĆŗn o el que es vulgui.

A diferĆØncia dels rotis que vaig menjar a les Cameron Highlands, aquests no eren tots de plĆ tan, de fet potser no es deien ni rotis, doncs almenys un semblava de peix. Encara no dominava tant de menjar hindĆŗ i malai com per saber-ho diferencia tot. En qualsevol cas estaven molt bons.

En acabar els rotis ja eren les 14:30h, hora que em vaig estirar al llit amb les cortines ben obertes per poder veure tot Kuala Lumpur i com quasi cada dia em vaig quedar adormit un parell d’hores.

Em vaig despertar cap a les 17h encara sense tenir clar si anaria o no a la Menara KL. La veritat Ć©s que pel matĆ­ havia intentat comprar les entrades per Internet perĆ² no sĆ© si degut a quĆØ la connexiĆ³ fallava o que a la seva web tenien algun problema, al final no vaig poder finalitzar la compra. Quasi que ho preferia perquĆØ aixĆ­ ja no calia que decidĆ­s. A mĆ©s a les 17:30h va comenƧar a ploure i amb forƧa. De fet queien molts llamps i fins i tot en vaig veure un caure just a sobre d’un dels edificis que veia davant meu. Va ser espectacular poder-lo veure tant bĆ©. De fet mirar la tempesta per aquella finestra era ja un espectacle en si mateix, doncs amb tantes torres i tant altes cada pocs minuts un llamp impactava sobre alguna teulada. AixĆ² era forƧa habitual aquĆ­ i a molts llocs amb climes similars. Molta calor durant tot el dia i per la tarda pluges molt fortes perĆ² breus, generalment no duraven mes de 20 minuts.

Mentre em prenia el cafĆØ, mirava correus, escrivia el diari i seguia intentant comprar l’entrada pel mirador de la Menara KL. De totes maneres tenia clar que si seguia plovent aixĆ­ no la compraria, de fet nomĆ©s que fes nĆŗvol ja tampoc la compraria, doncs pujar a un mirador amb el cel totalment tapat quasi que no val la pena. Es per aquest aixĆ² que no m’agrada comprar aquest tipus d’entrades amb tant temps d’antelaciĆ³.

Va seguir plovent fins cap a les 19h moment en quĆØ vaig aprofitar per anar a comprar al 7-eleven, bĆ sicament menjar com sempre, tot i que aquesta vegada vaig comprar una hamburguesa a un lloc ambulant que hi havia just davant del 7-eleven. Era d’ou i enciam i me la vaig endur per menjar a l’apartament. Era la primera vegada en tot el viatge que menjaria hamburguesa i em venia molt de gust. De fet fins i tot tenia una mica de mono. I cap a les 20h vaig tornar a sortir primer amb la intenciĆ³ d’anar a la Menara KL en transport pĆŗblic, perĆ² aixĆ­ tardaria 45 minuts, i caminant tardaria una hora llarga, per lo que finalment vaig decidir anar a les Torres Petronas que les tenia a 15 minuts caminant i ja em sabia el camĆ­ de memĆ²ria.

AixĆ­ doncs, finalment, entre que no havia comprat les entrades per la Menara KL, que tardaria una hora en arribar-hi i que sense entrades no tenia gens garantit poder-hi pujar, vaig decidir de no anar-hi. AixĆ­ que vaig anar directament a les Torres Petronas arribant-hi cap a les 20:15h.

Tot i que allĆ  ja hi havia estat el dia anterior valia la pena tornar-hi de nit per veure les torres ben ilĀ·luminades i en general tot l’ambient de la zona, doncs les primeres plantes de les torres es un centre comercial i els voltants estan plens de locals que fan que aquelles hores hi hagi mes gent que al migdia. De fet es nota que la gent ho prefereix perquĆØ ara hi havia forƧa mĆ©s gent que quan hi vaig estar el dia anterior perĆ² pel matĆ­. I tambĆ© a diferĆØncia del dia anterior, aquesta vegada vaig entrar-hi i vaig anar dins al parc que quedava darrere les torres, doncs per la nit hi ha un petit llac artificial amb fonts ilĀ·luminades.

Aixƭ que desprƩs de fer algunes fotos a les torres vaig anar cap a la porta principal que estƠ just enmig de totes dues torres.

Tan bon punt creues el gran portal d’entrada ja es poden veure penjats del sostre 2 cotxes de F1 de l’equip Petronas donant la benvinguda a les torres i just desprĆ©s ja s’entra a un centre comercial enorme que ocupa les 5 primeres plantes de totes dues torres. Tot i que era prou tard, el centre comercial estava tot obert i ple de gent a les 5 plantes.

La meva intenciĆ³ era anar directament cap al parc de darrere les torres aixĆ­ que seguint per la planta baixa vaig creuar tot el centre comercial en direcciĆ³ contrĆ ria a la porta principal fins arribar al anomenat KLCC Park que Ć©s com el pati del darrere de les torres.

Aquest Ć©s un parc on durant el dia quasi no hi ha ningĆŗ perĆ² que a partir de les 20h s’omple de gent per veure les fonts ilĀ·luminades amb les torres de fons, tambĆ© ilĀ·luminades. Realment les fonts del parc no sĆ³n massa espectaculars, de fet ho sĆ³n molt mĆ©s les de MontjuĆÆc. PerĆ² amb les Torres Petronas i altres edificis del voltant la imatge es forƧa impressionant. Fins i tot mirar cap amunt una estona pot arribar a ser marejant. No envĆ  allĆ  hi havia almenys 500 persones mirant les coreografies de les fonts.

Vaig donar una petita volta pel parc, que era mes gran del que creia, una altra pel centre comercial, pujant fins la planta 3 i donant la volta a cada una de les torres i ja vaig sortir per on havia entrat donant la visita per finalitzada. Eren les 21:30h quan tornava cap a l’apartament. Pel camĆ­, quasi al costat de les torres vaig comprar dos pinxos d’algo arrebossat tot i que no sabia ben bĆ© que era i que no hauria d’haver comprat, doncs per estar on estava els pinxos eren mes cars que en altres llocs, concretament 2RM cada un (0,45ā‚¬).

El camĆ­ de tornada a l’apartament, i a diferĆØncia dels dies anteriors, el vaig fer rapidĆ­ssim, doncs ja em sabia fins i tot els millors llocs per creuar la carretera de 3 carrils per sentit que separava l’edifici del meu apartament de la resta de la ciutat. Ja caminava sense pensar ni aturar-me en cap moment, ja quasi com un local mes. El que el primer dia em va costar 15 minuts de rellotge, ara no me’n comportava mes de 3.

Just davant de l’apartament hi havia 2 o 3 llocs ambulant encara oberts i que estaven allĆ  nomĆ©s pels inquilins de la torra del meu apartament, doncs no hi havia res mes en mes de mig quilĆ²metre. Em va semblar que en un venien fruites i sucs, en un altre creps i en el tercer NasĆ­ Lamak, que no sabia ben bĆ© que era perĆ² semblava un plat preparat que costava 2RM, ni mig euro, aixĆ­ que en vaig comprar per sopar junt amb l’hamburguesa que ja tenia i els dos pinxos que acabava de comprar. Feia grĆ cia la presentaciĆ³ del plat, doncs estava tot comprimit dins una espĆØcie de papelina gran de paper. De fet molts plats preparats els embolicaven d’aquella manera tant curiosa. AixĆ² si, al final m’havia currat un bon sopar. Aquesta era l’Ćŗnica cosa dolenta de l’apartament, que les botigues quedaven a uns 10 o 15 minuts caminant. La part bona d’aixĆ² Ć©s clar, era que des de l’apartament podĆ­em veure tota la ciutat, algo impossible des d’un edifici ubicat mes al centre de la ciutat.

Vaig pujar a la planta 39 i cap a l’apartament. Vaig prendre una cervesa mentre mirava, com sempre, per la finestra les Torres Petronas i la resta de Kuala Lumpur ilĀ·luminada i em comenƧava a mirar el tema de l’equipatge pel vol a Honolulu, ja que en principi el mĆ xim permĆØs en cabina eren 7 quilos i jo els superava almenys en 4 quilos. En principi no tenia mĆ©s remei que pagar uns 22ā‚¬ per cada vol, i eren 2, per tal de poder facturar la maleta.

Cada vegada que prenia una cervesa no podia evitar de pensar els prejudicis que tenim o lo equivocats que estem en algunes coses. Suposadament en un paĆ­s oficialment musulmĆ  Ć©s molt difĆ­cil o molt car trobar-hi alcohol i encara mes poder-ne beure, cosa totalment errĆ²nia doncs jo aquĆ­ em prenia una cervesa al dia sense cap problema.

Cap a les 23h vaig comenƧar a sopar tot el que tenia per aquell dia, Ć©s a dir, el Nasi Lamak, l’hamburguesa i els dos pinxos d’algo arrebossat que no sabĆ­a que era perĆ² que estava molt bo, tot plegat mentre seguia batallant amb la connexiĆ³ a Internet que des de que hi havia els veĆÆns nous no xutava massa, no se si deurien tenir algo a veure. AixĆ­ que no vaig poder mirar les notĆ­cies i em vaig haver de conformar amb el que tenia descarregat a Netflix, “AsĆ­ nos ven”, una sĆØrie documental basada en fets reals que sempre Ć©s mes interessant. El Nasi Lamak no era tant complet com altres plats perĆ² perquĆØ no costava ni mig euro, tot i que quasi que era suficient per un sopar, doncs portava arrĆ²s i carn perĆ² d’arrĆ²s en portava molt.

L’hamburguesa, comprada ja feia 3 hores, evidentment ja no estava tant bona perĆ² em venia tant de gust que me la vaig menjar tota. De fet aquella nit vaig menjar moltĆ­ssim per menys de 5ā‚¬.

I just desprĆ©s de sopar i quan eren les 12 de la nit vaig anar cap al llit seguint mirant Netflix perĆ² mĆ©s per la finestra, doncs per nits que passessin no em cansava de veure les Torres Petronas completament ilĀ·luminades davant meu. A mes aquest dia vaig veure com s’apagaven com cada dia a les 12:30h.

04/07/2019 Segon dia a Kuala Lumpur: PlaƧa Merdaka, Chinatown i KLCC Park

04/07/2019 Segon dia a Kuala Lumpur: PlaƧa Merdaka, Chinatown i KLCC Park

Em vaig despertar cap a les 6 del matĆ­ i el primer que vaig veure just obrir els ulls i encara estirat al llit, varen ser les Torres Petronas, totes dues de dalt a baix i a vista d’ocell a mes de bona part de la ciutat de Kuala Lumpur des de 170 metres d’altitud. AixĆ­ si que Ć©s agradable despertar-se. Havia passat de despertar-me la nit anterior en una habitaciĆ³ de 6m2 amb una finestra que donava a un passadĆ­s i on podia veure una paret, a despertar-me en un apartament amb tota una paret de vidre que semblava un mirador a 170 metres de terra des d’on veia tota la ciutat. AixĆ², que pot semblar molt car, no ho Ć©s gens, de fet aquest apartament em costava 25ā‚¬ la nit i cal tenir en compte que no nomĆ©s tenia aquelles meravelloses vistes sinĆ³ que a mes podia anar a la piscina que hi havia a la terrassa de l’edifici, a 210 metres d’altitud, i tot el que pot tenir un apartament, amb nevera, microones, cuina, bany, etc, a part de tota la seguretat que tenia l’edifici, doncs allĆ  era impossible entrar si no hi tenies un apartament comprat o llogat.

Com cada primer dia sencer en una nova ciutat, aquest seria un dia complet i intens de caminada per bona part de la ciutat visitant alguns llocs que ja portava pensats des d’abans d’iniciar el viatge.

I com cada matĆ­, perĆ² millor que mai, em vaig prendre un cafĆØ, per primera vegada sense haver d’utilitzar la meva tassa portĆ til ni el meu escalfador portĆ til, vaig escriure el diari i vaig decidir quins llocs visitaria aquell dia. Aniria fins els peus de les Torres Petronas, desprĆ©s cap a la Menara KL (la famosa torre de telecomunicacions tan alta com les Torres Petronas), desprĆ©s a la PlaƧa Merdaka i d’allĆ  una volta per Chinatown. Tot plegat ho faria caminant ja que el que mes lluny em quedava era Chinatown que estava a uns 3,5 quilĆ²metres, Ć©s a dir, a menys d’una hora caminant sense pauses. Com sempre dic, almenys el primer dia que soc en una ciutat, m’agrada anar caminant sempre que es pugui, doncs Ć©s la millor manera de veure i viure be la ciutat, i en aquest cas tot plegat quedava prou a prop.

Em vaig acabar el cafĆØ tranquilĀ·lament mirant per la finestra, de fet m’hi hauria passat hores mirant per la finestra, em vaig dutxar i cap a les 9h vaig sortir a fer la primera passejada per Kuala Lumpur. Les Torres Petronas estaven a uns 20 minuts caminant i era el que tenia mes a prop de tot el que volia veure, aixĆ­ que vaig anar directament cap allĆ . El problema va ser creuar la carretera que hi ha a uns 100 metres dels apartaments i que mes que una carretera semblava una autopista i dividia completament el barri on era l’apartament de la resta de la ciutat. Aquesta era la primera vegada que l’havia de creuar i encara no sabia el millor lloc per a fer-ho, de fet quasi tots eren dolents, per lo que vaig passar-me 10 minuts de rellotge intentant creuar-la. 10 minuts pot semblar poc temps, perĆ² passar-se’ls pal plantat en una vorera intentant creuar una carretera, aquests 10 minuts es fan una eternitat. Finalment vaig aprofitar que un camiĆ³ va tardar una mica en arrencar desprĆ©s d’un petit embĆŗs i que a mes als altres dos carrils els cotxes estaven a uns 20 metres per passar corrent. PerĆ² aquest nomĆ©s era un dels sentits d’aquella carretera, faltava encara l’altre que no va costar tant perĆ² els seus 3 o 4 minuts si que varen requerir. Si vaig preferir passar per allĆ  tot i l’estona Ć©s perquĆØ no es veia cap semĆ for en desenes de metres, i de fet els locals tambĆ© creuaven per allĆ  al mig com jo, aixĆ² si, ells no s’ho pensaven tant i en 2 o 3 minuts ja creuaven.

Un cop passada la carretera ja nomĆ©s havia d’anar tirant un sol carrer per una vorera normal durant uns 10 minuts i pel que ja era un dels barris mes importants de Kuala Lumpur fins arribar als peus de les Torres Petronas. Durant el camĆ­ ja es veien una mica, perĆ² en un moment determinat, al girar una cantonada, de sobte apareixen en la seva totalitat a escassos 20 metres davant teu, per lo que la impressiĆ³ de veure-les de tan a prop Ć©s molt forta, doncs no t’ho esperes gens al girar aquella cantonada i menys tenir-les ja just davant.

Un cop estĆ s just als peus de les torres Ć©s una passada mirar amunt i veure el que tantes vegades has vist en imatges. El famĆ³s pont que uneix totes dues torres i la seva forma tant peculiar amb els 5 trams simbolitzant els 5 pilars de l’islam. La seva peculiar forma doncs, te un significat ben concret i de fet res estĆ  fet a l’atzar.

Vaig estar uns 10 minuts passejant pels peus de les torres fent les fotos de rigor i observant-les una bona estona fins que vaig seguir el trajecte cap a la Menara KL, la torra de comunicacions quasi tant alta com les Torres Petronas i que forma, junt amb elles, el tĆ­pic skyline de Kuala Lumpur.

Vaig estar caminant uns 15 minuts mes fins que hi vaig arribar molt a prop perĆ² no hi vaig anar just fins al peu ja que havia de donar molta volta i no em compensava, ja que des d’on em trobava ja la veia molt be. De fet, segons Google Maps havia de caminar quasi 30 minuts per arribar-hi, mentre que ara ja em trobava a menys de 50 metres d’elles. AixĆ² si, amb un petit bosc enmig que m’impedia poder tirar recta. I tal com havia fet a les Torres Petronas, fotos i contemplar durant una estona la torra que Ć©s realment tambĆ© impressionant, doncs a diferĆØncia d’un edifici, aquesta Ć©s com un pal gegant aguantant una cĆŗpula enorme que sembla que hagi de caure en qualsevol moment.

Des d’allĆ  em vaig dirigir cap a la PlaƧa Merdaka, la plaƧa emblema de Kuala Lumpur, doncs va ser en aquesta plaƧa on es va declarar la independĆØncia de MalĆ isia. Ɖs una plaƧa molt gran sense res, nomĆ©s amb gespa i una bandera malaia gegant al bell mig. Un dels reptes Ć©s creuar-la d’una tirada, doncs Ć©s molt gran i sense cap ombra, per lo que quan fa mes calor Ć©s realment dur creuar tota la plaƧa.

PerĆ² pel camĆ­, i aixĆ² Ć©s lo bo d’anar caminant, vaig passar pels ja tĆ­pics llocs ambulant dins un mateix recinte, amb taules comunes i una botiga amb begudes, molt similar a on vaig fer l’Ćŗltim dinar a Malacca i on de fet vaig menjar el mateix que acabaria menjant ara i aquĆ­, doncs em va agradar molt. Eren les 10:45h i ja feia 5 hores que estava despert per lo que vaig decidir fer un d’aquells esmorzars-dinars que acostumava a fer.

Vaig entrar i vaig anar mirant tots els llocs fins a parar-me davant del que em va semblar mes interessant. Casualment el primer plat de la carta era Wantan Mee, cosa que em va semblar el mateix que havia menjat a Malacca i que eren espaguetis xinesos amb porc i una espĆØcie de raviolis grans amb carn feta al vapor. Com que allĆ² em va agradar molt i ho preferia a l’arrĆ²s i al pollastre, doncs ho vaig demanar. El preu aquĆ­ eren 6,50RM mentre que a Malacca van ser 6RM, per lo que vaig considerar que estava molt be tenint en compte que ara estava a Kuala Lumpur on se suposa que tot Ć©s una mica mes car. De fet, el senyor que vaig conĆØixer al bar mes mĆ­tic de Melacca em va dir que evitĆ©s anar a Kuala Lumpur perquĆØ era una ciutat carĆ­ssima. Es podria dir que Ć©s carĆ­ssima respecte altres ciutats de MalĆ isia, perĆ² seguia sent una ciutat mot barata comparada amb qualsevol ciutat europea.

Vaig seure en una de les taules i tot i que ja hi havia gent encara estava tot forƧa buit. De fet hi havia tanta poca gent que el senyor que hi havia mes a prop meu no deixava de mirar-me, entenc per veure’m l’Ćŗnic occidental del barri, doncs val a dir que els llocs on intento menjar son sempre llocs per locals on difĆ­cilment s’hi pot trobar un sol turista.

La carn de porc no estava feta exactament com la de Malacca perĆ² em va agradar mes, semblava mes torrada o feta a la barbacoa. La resta era igual, amb aquella espĆØcie de raviolis gegants de carn feta al vapor i els espaguetis tot i que aquĆ­ em va semblar que no n’hi havia tants. En qualsevol cas estava molt bo com ja m’esperava. Cap a les 10:50h vaig acabar, vaig pagar i vaig seguir el camĆ­ cap a la PlaƧa Merdaka.

PerĆ² poc abans d’arribar-hi vaig passar per un carrer molt autĆØntic, molt estret perĆ² ple de botiguetes tan de musulmans com hindĆŗs, cotxes i gent. De fet era ben complicat poder-hi caminar de tant ple que anava. Era un carrer amb uns edificis forƧa deteriorats i tot molt brut, perĆ² des d’allĆ  es veien les Torres Petronas i la bandera gegant de la PlaƧa Merdaka. Aquestes son les coses quasi excepcionals de Kuala Lumpur, aquestes grans diferĆØncies a pocs metres de distĆ ncia unes de les altres. Mentre caminava per un carrer amb edificis mig en runes i gent vivint al dia amb lo poc que podia vendre, veia una de les obres d’enginyeria mes importants del mon. Un contrast fascinant i que per mi va ser de les coses que mes em va agradar veure aquell dia.

Vaig caminar una estona per aquest carrer, on per cert s’hi podia comprar qualsevol cosa, i desprĆ©s fins la PlaƧa Merdaka que estava quasi al costat. El que no m’esperava que hi haguĆ©s allĆ  era el teatre Nacional de MalĆ isia, un edifici d’estil musulmĆ  simplement impressionant i molt gran. A mes just al costat hi havia una mesquita per lo que tot plegat fa que la PlaƧa sigui molt mes que una simple plaƧa. A mes, just a l’altra banda, hi ha uns edificis d’estil colonial la qual cosa aquesta plaƧa representa a la perfecciĆ³ una de les peculiaritats de MalĆ isia, la seva multiculturalitat totalment integradora i respectuosa les unes amb les altres. Son coses que costen mot de veure a altres paĆÆsos, de fet jo no ho he vist en cap, aquesta harmonia total entre cultures i religions tant diferents.

Ara tocava creuar aquella plaƧa sota el sol i sense cap ombra on resguardar-se. Eren quasi 10 minuts caminant que es fan molt llargs ja que el sol hi pica amb molta forƧa. De fet al mig de la plaƧa no hi havia absolutament ningĆŗ i els pocs turistes que hi havia estaven en un lateral ben a prop de les ombres que oferia la mesquita.

I un cop aconseguida la fita de creuar tota la PlaƧa Merdaka a peu ja vaig anar cap a Chinatown que quedava a uns 10 minuts caminant de la plaƧa. Com sol ser habitual, Chinatown queda forƧa ben ubicat dins de Kuala Lumpur com en quasi totes les ciutats, ja trien be el lloc ja…

Pel camĆ­ vaig veure un McDonald’s amb els cartells dels gelats a la paret de fora. Me’ls vaig quedar mirant i amb la calor que feia i havent acabat de dinar, em van venir molt de gust. Primer pensava en el tĆ­pic cono, perĆ² no en vaig veure cap de normal, tots eren amb gustos de menta, cafĆØ, maduixa i altres coses, per lo que finalment em vaig decidir per un McFlurry que porta galetes oreo triturades. AixĆ­ que vaig entrar i el vaig comprar per 5RM, 1ā‚¬, i em va entrar de puta mare, no envĆ  aquest era el primer gelat que em menjava en tot el viatge. No n’acostumo a menjar, perĆ² de postre i amb la calor que feia va ser el millor que podria haver menjat en aquell moment. Vaig seure en uns bancs que hi havia al costat sota un pont i que semblava una parada de taxi i allĆ  me’l vaig menjar tranquilĀ·lament mentre descansava i passava una mica la calor.

Quan ja entrava a Chinatown vaig veure un KK que son unes franquĆ­cies similars al 7-eleven perĆ² suposadament mes barates tot i que encara no ho sabia perquĆØ no hi havia comprat mai. Hi vaig entrar i efectivament tot era un 5 o 10% mes barat que al 7-eleven, i jo sempre comprant al 7-eleven… I de fet, el que mes diferĆØncia de preu tenia eren les cerveses, doncs al 7-eleven costaven uns 2ā‚¬ i allĆ  1,50ā‚¬. Vaig comprar-ne dues a mes d’algo de menjar i una ampolla d’aigua perquĆØ ja no aguantava mes la sed, de fet hi vaig entrar per comprar bĆ sicament aigua. AixĆ² si, nomĆ©s sortir se’m va trencar la bossa, o ja me la van donar mig trencada, i va caure tot a terra. Per sort no es va trencar res, nomĆ©s la cervesa una mica moguda.

Un cop allĆ  ja estava a l’entrada de Chinatown, de fet, nomĆ©s girant la cantonada del KK ja es veia que aquell carrer era de Chinatown, doncs son inconfusibles. Els edificis vells, els llocs ambulant, els cartells en xinĆØs i, evidentment, la gent, tots xinesos, i molts.

Vaig seguir caminant per aquell primer carrer fins a trobar-me amb un mercat enorme que ocupava uns 4 carrers molt llargs, a mes tots ben adornats i amb tot tipus de botiguetes, des de menjar fins a falsificacions de qualsevol cosa, tĆ­pic xinĆØs. Un cop allĆ  al mig Ć©s fĆ cil oblidar-te a quin paĆ­s, doncs es perd totalment qualsevol referĆØncia al paĆ­s on estĆ s. Tota referĆØncia Ć©s xinesa, fins i tot els costums o la manera de viure. Tot plegat Ć©s 100% xinĆØs.

Vaig passejar per quasi tot el mercat fins que eren quasi les 12 del migdia quan ja vaig anar tirant cap a l’apartament. M’havia allunyat 4 quilĆ²metres per lo que tenia una hora llarga de camĆ­, que sumat al que ja portava caminant farien mes de 3 hores. La veritat Ć©s que nomĆ©s pensar-hi se’m feia una mica llarg i sobretot em preocupava la calor que cada vegada era mes intensa. De fet aquest dia estava molt mes cansat que altres dies caminant la mateixa estona, no sĆ© si pel fet d’haver d’estar contĆ­nuament esquivant persones i motos perĆ² en qualsevol cas em donava la sensaciĆ³ que portava 5 hores caminant.

Quan caminava de tornada pel mateix carrer pel que havia entrat vaig veure que la Menara KL estava ben a prop i que des d’allĆ , Chinatown, en tenien una visiĆ³ perfecte. Com sempre, els xinesos triant bons llocs per fer-hi el seu barri. I ja que la tenia tan a prop i em venia de camĆ­, doncs vaig anar en direcciĆ³ a la Menara KL per passar-hi pel costat contrari del que havia passat al venir, aixĆ­ tornaria a l’apartament per un camĆ­ diferent el de l’anada, tal com a mi m’agrada.

PerĆ² mentre caminava pels carrers mes autĆØntics de Chinatown per sortir-ne, encara vaig poder veure el que per mi era el carrer mes autĆØntic de tots. Un carrer on quasi no hi tocava la llum dels ol, els edificis eren negres i alguns en runes, el terra era ple d’una substĆ ncia que no vaig acabar de saber que era perĆ² que en qualsevol cas feia una pudor horrible, i fins i tot 3 o 4 homes asseguts a terra emmanillats un a l’altre. No sĆ© ben be quĆØ els passava o quĆØ feien perĆ² allĆ  no s’hi veia cap comissaria. Aquell carrer acabava tenint un metre d’ample i arribava a la terrassa d’un restaurant on hi havia mes rates que comensals. Poques vegades m’havia atrevit a creuar un carrer com aquell, perĆ² el vaig acabar creuant junt amb el restaurant per sortir a un carrer on ja hi tocava mes la llum del sol i l’olor era mes soportable.

Efectivament, vaig passar ben a prop altre vegada de la Menara KL perĆ² per un altre costat, aprofitant per fer alguna foto mes. A mes, quan ja portava mes de la meitat del camĆ­ que em quedava, vaig tornar a passar per les Torres Petronas, doncs aquestes ja quedaven mes a prop de l’apartament i era quasi inevitable no passar-hi. AixĆ² si, evidentment hi vaig arribar per un altre costat per lo que les vaig poder veure des d’una perspectiva que no havia vist abans. ComenƧava la zona financera i d’hotels de luxe de Kuala Lumpur, cosa que es notava tambĆ© amb la gent i cotxes que es veien pel carrer, que curiosament, molts eren xinesos o japonesos, no ho sĆ©, perĆ² en qualsevol cas no malais. En pocs minuts havia passat de caminar per un carrer on nomĆ©s hi faltava que hi haguĆ©s un mort a terra a caminar entre torres, cotxes de luxe i banquers. Aquests contrasts em fascinen.

I a partir d’allĆ  el camĆ­ ja era el mateix per el que havia vingut per lo que ja vaig deixar de mirar Google Maps i el camĆ­ es va fer molt mes rĆ pid, cosa que em va anar be perquĆØ ja estava forƧa cansat, eren les 13:30h per lo que ja feia 4 hores i mitja que caminava. De fet la tornada va ser mes llarga del que m’esperava, entre altres coses perquĆØ de tan en tan em parava per veure alguna cosa.

PerĆ² abans d’arribar vaig veure un lloc ambulant hindĆŗ amb forƧa cua de gent local i aixĆ² sempre Ć©s bona senyal, per lo que m’hi vaig parar per comprar el sopar. Com que no sabia quĆØ era res del que tenien, el noi em va preguntar: Chicken? A lo que li vaig respondre que si i que li posĆ©s un ou, doncs en tenien de fets i separats i la gent deia si en volia o no. Tot el plat per 6RM, 1,20ā‚¬, i era d’aquells plats comprimits dins una capseta de plĆ stic que al posar el menjar ne un plat sembla que n’hi hagi el doble. Sempre s’ha d’estar pendent d’aquests llocs amb molta cua de locals, sempre son una bona opciĆ³ per menjar be, barat i evidentment, cuina local.

Cap a les 13:45h arribava a l’apartament i tot i que ja feia estona que havia menjat i per tan ja no tenia la son de la migdiada, estava tant cansat desprĆ©s de les 4 hores de caminada que em vaig estirar al llit mirant les Torres Petronas per la finestra i em vaig quedar ben adormit fins cap a les 16h. Dues hores de migdiada com quasi cada dia. I tambĆ© com acostumo a fer sempre desprĆ©s de llevar-me, a prendre una bona tassa de cafĆØ bullint i a escriure una mica el diari del viatge fins cap a les 18:30h que vaig anar a la planta 48 de l’edifici on hi havia la piscina infinita i mirador dels apartaments amb una vista encara mes ampla de la ciutat que la que tenia des del meu apartament, doncs de fet aquĆ­ les vistes eren de quasi 360Āŗ mentre que en el meu apartament eren de 180Āŗ.

PerĆ² quan ja era a l’ascensor, on per anar a qualsevol planta s’ha de passar la targeta que dĆ³na accĆ©s a l’edifici, semblava que no funcionava. La passava pel lector perĆ² al clicar sobre el botĆ³ de la planta 48 aquest no s’activava. Com que no vaig estar una estona provant-ho sense acabar de clicar cap dels botons, finalment l’ascensor va pujar fins la planta 41 ja que l’havien demanat. AllĆ  va pujar un noi que em va veure que encara intentava anar a la 48, i aleshores em va explicar quĆØ passava. Per poder anar a la planta 48 primer havia d’anar a la planta 8 a demanar una targeta especial, previ dipĆ²sit de 100RM que em retornarien quan baixĆ©s de la planta 48. Semblava doncs que tot i que podia anar a la planta 48 quan volguĆ©s, l’accĆ©s estava restringit i sobretot controlat, sabent en tot moment qui hi havia.

AixĆ­ que vaig tornar a l’apartament a buscar els 100RM i cap a la planta 8. Quan hi vaig arribar vaig flipar, doncs hi havia una altra piscina, un parc infantil i una espĆØcie de piscina amb aigua caient del sostre en forma de cascada. I jo no tenia ni idea de que en aquella planta hi havia tot allĆ². Vaig caminar una mica fins a trobar un mostrador on casualment hi havia la mateixa noia que el dia anterior estava a la recepciĆ³ i que ja em coneixia de tanta estona que em va veure per allĆ  donant voltes esperant a quĆØ el meu apartament estiguĆ©s a punt per poder-hi entrar. Li vaig comentar lo de la targeta per la planta 48 i va treure una llibreta on em va apuntar, vaig haver de firmar, donar-li la meva targeta i els 100RM i ella em va donar la targeta especial. Amb tot vaig tornar als ascensors i ara si, al passar la targeta pel lector i clicar sobre el botĆ³ de la planta 48, aquest es va activar i vaig anar cap a una de les millors piscines de Kuala Lumpur.

Al arribar-hi, no nomĆ©s havia de passar la targeta per un lector per obrir la porta com a tot l’edifici, sinĆ³ que un cop oberta, un noi de seguretat la revisava. Vaig flipar una mica amb tanta seguretat per accedir a aquella planta, de fet hi havia molta menys gent de la que m’esperava, no eren ni 10 persones, potser per tot el procĆ©s que s’havia de fer per arribar-hi. En qualsevol cas millor, doncs s’hi estava molt millor del que pensava. La piscina quasi buida i espai per tot arreu per poder fer tantes fotos com volguĆ©s.

Pel que fa a la planta en si, era simplement impressionant, de fet mes del que m’esperava, doncs es tenia una visiĆ³ de 270Āŗ, Ć©s a dir, a nomĆ©s un dels 4 costats hi havia una paret que impedia la visiĆ³, perĆ² en els altres 3 no, quedaven completament lliures permeten una visiĆ³ perfecte de la ciutat i de la posta de sol, doncs per l’hora que era el sol ja s’estava ponent i vaig poder veure algo que realment si que no m’esperava, una de les millors postes de sol que he vist mai. A mes, estranyament, no hi havia nĆŗvols, doncs a aquella hora Ć©s molt habitual que a Kuala Lumpur plogui o faci nĆŗvol, per lo que la imatge va ser brutal. Es varen donar una sĆØrie de circumstĆ ncies que varen fer que poguĆ©s gaudir uns minuts d’aquell moment que era certament emocionant.

Em vaig quedar allĆ  dalt simplement contemplant la ciutat des de 210 metres d’altitud durant uns 30 minuts. Aquell dia no em vaig banyar ja que no portava el banyador posat, tot i que encara tenia 3 tardes per davant per lo que segur que em banyaria en aquella piscina infinita. Feia anys que no tenia cap interĆØs en cap piscina perĆ² ara em moria de ganes de poder nadar una estona per aquella tant particular.

Cap a les 19:30h ja vaig baixar fins la planta 8 a deixar la targeta i recollir la meva i els 100RM i cap a l’apartament, on no estava a 210 metres perĆ² si a 170, i les vistes eren quasi igual d’impressionants que des de la terrassa. Realment el meu apartament estava a una altura i en una orientaciĆ³ perfectes, doncs sense anar mes lluny, el del costat no tenia les Torres Petronas tant ben encarades a la finestra com ho estaven al meu apartament.

Cap a les 20h vaig prendre una cervesa assegut davant la finestra de l’habitaciĆ³ amb tota la ciutat ilĀ·luminada davant meu. Aquella va ser la millor cervesa que prenia en molt de temps, a mes era cervesa Skol, tĆ­pica asiĆ tica. Ni la millor cervesa del mon presa a la millor terrassa del mon podia superar aquella Skol presa en aquell apartament. De fet, de nit tot plegat era encara mes impressionant que de dia.

Per cert, que aquest dia era el meu aniversari, i tot i que ara considerava que no podia estar enlloc millor, aquest era el primer aniversari de la meva vida que passava sol, o almenys sense celebrar-ho amb ningĆŗ. L’any anterior ja havia passat el meu aniversari de viatge, perĆ² en aquella ocasiĆ³ estava a MĆØxic amb gent coneguda que fins i tot em van fer un regal, per lo que encara vaig fer una petita celebraciĆ³. Aquest any no el celebraria amb ningĆŗ perĆ² m’emportaria un record inoblidable.

Vaig intentar fer una videotrucada amb la famĆ­lia perĆ² la connexiĆ³ a Internet era molt dolenta i no hi va haver manera. Semblava mentida que un apartament tant nou i de tan luxe la connexiĆ³ fos tant dolenta. En qualsevol cas tota la famĆ­lia i amics em van enviar els seus missatges de felicitaciĆ³ per lo que en aquest sentit tot va ser igual que qualsevol altre any. Jo tampoc em vaig comprar res ni vaig bufar cap espelma, doncs ja Ć©s algo que no m’interessa massa i que moltes vegades faig per compromĆ­s, per lo que aquest any nomĆ©s agrair tot el que tenia i donar grĆ cies per poder gaudir d’aquell moment Ćŗnic en aquell apartament.

Aquells minuts en quĆØ el sol s’amagava completament eren probablement els millors del dia per mirar per la finestra. No nomĆ©s es podia veure el sol com mica en mica quedava amagat rere l’horitzĆ³, sinĆ³ que en menys de 10 minuts veies com milers de petites llumetes a tota la ciutat s’anaven encenent mica en mica deixant a la vista una ciutat completament diferent i encara mes mĆ gica. El moment culminant arribava quan les Torres Petronas s’ilĀ·luminaven en la seva totalitat. Mai m’havia passat tanta estona mirant per una finestra.

Cap a les 21:30h vaig comenƧar a sopar el plat preparat que havia comprat al migdia en aquell lloc ambulant ple de locals i la veritat Ć©s que havia encertat. Un d’aquells plats que omplen molt no nomĆ©s per la quantitat sinĆ³ pels ingredients i prou picant com els agrada als asiĆ tics i com jo ja m’hi estava acostumant desprĆ©s d’un mes. TambĆ© ja m’havia quedat clar que aquĆ­ normalment es menjava en un plat Ćŗnic, normalment arrĆ²s o paste amb carn i ou, perĆ² tot en el mateix plat. Al final segurament no menges tant com si fessis dos plats perĆ² lo suficient com per no tenir mes gana. A mes el menjar mai Ć©s fregit i moltes coses son fetes al vapor, a la plancha o bullides, el que provoca menys calories per la mateixa quantitat de nutrients ingerits. AixĆ­ estan els asiĆ tics de prims.

DesprĆ©s de sopar vaig intentar mirar Netflix perĆ² la connexiĆ³ era tant dolenta que fins i tot Netflix es tallava, i quan aixĆ² passa, mes val deixar-ho estar. M’havia enganxat a una sĆØrie documental anomenada “Soy un asesino” amb testimonis directes de presos al corredor de la mort.

Cap a les 23h ja simplement em vaig estirar al llit mirant per la finestra tota la IlĀ·luminaciĆ³ de Kuala Lumpur i en especial les seves dues torres mes famoses aprofitant que tot seguiria aixĆ­ almenys fins les 12 de la nit que apagaven les llums de les Torres Petronas.

Aquest havia estat el meu primer dia complet a Kuala Lumpur i com tots els primers dies en una nova ciutat va ser ben aprofitat, caminant mes de 15 quilĆ²metres per visitar alguns dels punts mes coneguts o els barris mes autĆØntics d’aquesta ciutat en ple creixement. Lo bo d’aquest apartament Ć©s que no nomĆ©s em permetia gaudir del dia sinĆ³ tambĆ© de la nit. Estava molt content per aquella elecciĆ³ i molt emocionat de poder passar 3 dies mes en aquesta fantĆ stica ciutat.

03/07/2019 De camĆ­ a Kuala Lumpur i les millors vistes des de l’habitaciĆ³

03/07/2019 De camĆ­ a Kuala Lumpur i les millors vistes des de l’habitaciĆ³

Em vaig despertar una mica abans de les 6 del matĆ­, abans de que sonĆ©s el despertador. Aquest dia ja marxava cap a Kuala Lumpur i la que seria l’Ćŗltima parada a MalĆ isia. La intenciĆ³ era deixar l’hotel cap a les 9h, arribar a Melaka Sentral cap a les 10h, agafar un bus exprĆ©s com a molt tard a les 11h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 13h. El check-in a l’apartament era a partir de les 15h, per lo que si tot anava aixĆ­, tindria dues hores per dinar i arribar a l’apartament.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafĆØ, vaig mirar totes les opcions i horaris de tot el que hauria d’agafar, vaig escriure el diari, vaig recollir-ho tot i cap a les 8:30h marxava de l’hotel. Ja hi havia un dels dos nois que normalment hi havia a recepciĆ³ tot i que encara estava fora. Em vaig acomiadar d’ell i vaig anar cap al Medical Center de Melaka doncs allĆ  hi havia la parada del bus local 17 que havia d’agafar per anar a Melaka Sentral, el mateix que vaig agafar en arribar.

Quan portava uns 5 minuts caminant vaig mirar a Google Maps on havia buscat la ruta perĆ², no sĆ© perquĆØ, ja no hi era. Probablement hauria tirat enrere a l’aplicaciĆ³ fent que tornĆ©s a l’inici. En qualsevol cas les indicacions que havia guardat al sortir de l’hotel ja no hi eren. Vaig mirar a la zona de Medical Center i vaig veure-hi una parada, aixĆ­ que en comptes de tornar a l’hotel, conectar-me a Internet i tornar a fer la cerca, vaig decidir seguir.

En arribar al Medical Center vaig anar al que segons Google Maps era una parada de bus. En principi el 17 passava una vegada cada hora, segons Google Maps a i 30 de cada hora tot i que m’estranyava. Vaig estar esperant una hora, fins les 9:35h i allĆ  no va passar cap bus. Una hora esperant de peu dret es pot fer molt llarg…

A les 9:35h vaig decidir tornar a l’hotel (cosa que hauria d’haver fet abans) i contractar un Grab, que Ć©s com l’Uber del sud-est asiĆ tic. Ja ho havia mirat abans de sortir i el preu fins a Melaka Sentral eren 9RM, 2ā‚¬, per lo que era un preu mes que raonable pel trajecte que era. Agafar taxis o Ubers no m’agradava, perĆ² en aquest cas havia intentat agafar el bus sense aconseguir-ho. A mes seria la primera vegada que agafaria un Uber o similar, i aixĆ² tambĆ© em feia certa grĆ cia.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 9:45h i vaig demanar un Grab. Mentre esperava vaig tornar a fer la cerca a Google Maps per anar a Melaka Sentral en bus, i sorpresa, no havia passat cap bus perquĆØ no havia anat a la parada correcte. Era allĆ  a prop perĆ² a un altre carrer, per aixĆ² ni tan sols en vaig veure passar cap. En fi, aixĆ² em va passar per no haver tornar enrere quan nomĆ©s feia 5 minuts que havia sortit de l’hotel. La veritat Ć©s que em va fer forƧa rĆ bia, doncs ara probablement ja seria a Melaka Sentral i havent agafat nomĆ©s un bus local.

Mentre esperava al Grab, va sortir l’altre noi de l’hotel, el que semblava el propietari, i em va preguntar que quĆØ hi feia allĆ , que li havien dit que havia deixat l’hotel feia mes d’una hora. Li vaig explicar la situaciĆ³ i em va demanar que li ensenyĆ©s el mĆ²bil, doncs segons ell els Grab no tarden ni 2 minuts en arribar i jo ja en feia 5 que esperava. Em va dir que algo passava al mirar l’aplicaciĆ³. Ho va tornar a intentar i va fer que no amb el cap. No ho entenia massa perĆ² semblava que segons ell no estava funcionant. Va treure el seu mĆ²bil, va demanar un Grab per a Melaka Sentral, i al cap de 10 segons em va ensenyar el mĆ²bil on es veia en pantalla que ja hi havia un cotxe que venia i que arribaria en menys de 2 minuts. Doncs sort que estava ell allĆ  perquĆØ sino tambĆ© m’hauria fallat el Grab. Al final cap dels dos vam entendre que li passava a la app del meu mĆ²bil.

I efectivament, no feia ni 2 minuts que ja apareixia el cotxe per la cantonada. Ara si em vaig acomiadar de tots, vaig pujar el cotxe i vam anar cap a Melaka Sentral. Amb tot plegat ja eren quasi les 10 del matƭ, tot i que els meus plans era agafar el bus exprƩs com a molt tard a les 11h, per lo que encara tenia temps.

El noi del Grab era realment amable, forƧa jove, i tot i que amb un anglĆØs molt bĆ sic, ens podĆ­em entendre. El trajecte va durar uns 10 minuts temps en quĆØ em va preguntar com em deia, a lo que li vaig respondre Guillem i que era un nom en catalĆ , a lo que ell va respondre, Guillem en catalĆ  perĆ² molt ben dit i a la primera, sense que li haguĆ©s de repetir. DesprĆ©s vĆ rem parlar de Barcelona, com no, el que portava fins ara de viatge i el que em quedava per fer i finalment de Kuala Lumpur, doncs era cap on anava. El noi no semblava ni d’allĆ , doncs quasi que sabia mes jo de Kuala Lumpur que ell, i a mes, els malais saben forƧa be l’anglĆØs, per lo que tot plegat em feia creure que potser aquell noi no feia tan de temps que era a MalĆ isia. En qualsevol cas era molt amable i el trajecte fins a Melaka Sentral va ser molt agradable.

Vaig arribar a Melaka Sentral cap a les 10:15h, aixĆ­ que tot i els problemes encara anava molt be de temps. A mes la terminal ja me li mig coneixia per lo que de seguida vaig arribar a les mĆ quines i vaig comprar el bitllet per a les 10:45h per 10,70RM, 2,30ā‚¬.

Vaig anar a buscar la porta A, tal com posava al bitllet i a esperar fins a les 10:40h que va arribar el bus. Vaig pujar i com a l’anada, hi havia un senyor assegut al meu lloc. Jo tenia el seient 4 que era el de finestra, per lo que vaig anar a seure al 3 quan ell va dir que aquells eren l’1 i el 2. Li vaig assenyalar els del costat on posava 1 i 2 dient-li que aquells eren el 3 i el 4. En comptes de moure’s es va quedar allĆ  on era. Jo vaig deixar 3 o 4 segons a veure quĆØ feia i com que no feia res doncs vaig seure al 3, al seu costat. Pel que es veu a MalĆ isia hi ha molta gent que no sap com va la numeraciĆ³ dels seients d’un bus…

Almenys el senyor era amable i vam estar xerrant els primers 20 minuts del viatge. Primer em va preguntar el de sempre, d’on era, d’on venia, on anava, etc. La veritat Ć©s que aquest era mes xerraire i sabia parlar millor l’anglĆØs que el de Grab, per lo que les meves explicacions sobre els meus viatges van ser molt mes extenses. A mes estava realment interessat, preguntant-me que com ho feia, a quĆØ em dedicava, si sempre anava sol, etc. Mostrava realment molt d’interĆØs en tot el que li explicava, doncs al cap i a la fi, tot plegat Ć©s rou interessant.

Ell em va explicar que el seu fill estava vivint a Liverpool per algo de Petronas, la companyia de petroli mes important de MalĆ isia i quasi del mon. AixĆ² venia perquĆØ vĆ rem estar parlant de divises i va sortir el tema de la lliure esterlina, doncs Ć©s una divisa molt forta. Segons deia ell havia treballat de tĆØcnic en alguna empresa que no vaig entendre perĆ² que semblava important, de fet es notava que era de bona famĆ­lia. Aquestes converses amb aquest tipus de persona sempre son interessants i aporten nous coneixements sempre necessaris.

La resta del viatge la vaig aprofitar per escriure el diari, sense fer massa coses per tal que no desapareguessin les indicacions del transport pĆŗblic que havia d’agafar a Kuala Lumpur per arribar a l’apartament. NO em fiava perquĆØ a vegades, sense saber exactament com, Moovit o Google Maps, tornaven a la pantalla inicial desapareixent les indicacions que hi havia, i sense Internet, ja no es poden recuperar.

Cap a les 13h arribĆ vem a Kuala Lumpur, a la terminal que ja em coneixia una mica, la TBS.

Segons Moovit havia d’agafar un tren, aixĆ­ que vaig anar seguint les indicacions dels cartells, del mapa de Moovit i el que ja em coneixia, doncs la primera vegada que hi vaig ser ja vaig veure on era el tren. Mentre hi anava, una noia xona que havia anat amb mi a l’autobĆŗs, quan em va veure mirant el mĆ²bil i els cartells, em va preguntar on anava. Jo li vaig dir a l’estaciĆ³ de Titiwangsa, ella va dir que si i em va acompanyar fins les mĆ quines on podia comprar el bitllet. Segurament les hauria trobat sense problemes perĆ² amb ella va ser mes rĆ pid. DesprĆ©s em va preguntar quin era el me destĆ­, a lo que li vaig dir Bernamsa i que segons Moovit hauria d’agafar el Monorail. Jo pensava que era el Monorail perquĆØ l’estaciĆ³ era Monorail i no em vaig fixar amb el sĆ­mbol, que era un bus, no un tren. Ella em va dir que creia que el monorail no em portaria allĆ , i em va donar una sĆØrie d’instruccions que quasi no vaig entendre tot i que tampoc li posava massa atenciĆ³, doncs estava convenƧut que seguint les indicacions de Moovit no tindria cap problema.

Vaig comprar el bitllet fins a Titiwangsa, que de fet no era un bitllet, sino com una moneda de plĆ stic que al entrar has de passar per un lector i s’obren les portes, i al sortir s’ha d’introduir en un forat tipus el de posar les monedes en una mĆ quina de tabac, per lo que Ć©s re-utilitzada, doncs per sortir l’has de tornar.

El tren va passar al cap de poc menys de 10 minuts. Tot just eren les 13:10h per lo que en aquell moment anava molt be de temps, doncs el check-in havia de ser com a mĆ­nim a les 15h. Fins a Titiwangsa eren 12 parades i uns 30 minuts aproximadament.

Durant el trajecte vĆ rem passar per un punt des d’on es veien forƧa be les Torres Petronas, sent la segona vegada que les veia.

Cap a les 13:40h arribĆ vem a Titiwangsa i allĆ  comenƧarien els problemes, tot i que al final, com tot, s’acabaria solucionant.

Jo estava convenƧut que havia d’agafar el monorail, confĆ³s pel nom de l’estaciĆ³ que posava a Moovit. I de fet, quan vaig sortir del tren, ja hi havia cartells indicant on era el monorail, per lo que no vaig tenir dubtes i hi vaig anar directament. En arribar, encara sort que em vaig parar a mirar les parades que tenia, doncs n’eren 7 o 8 per lo que es podien llegir totes en un moment. Aleshores vaig veure que cap coincidia amb les que em deia Moovit. M’ho vaig estar mirant 5 minuts llargs fins que vaig decidir marxar perquĆØ cap de les 4 parades que segons Moovit havia de passar, apareixia en el llistat de parades del monorail. AixĆ­ que vaig sortir i vaig veure un cartell que posava Hub Titiwangsa, que era el nom de l’estaciĆ³ que em deia Moovit on havia d’agafar el que jo pensava que era el monorail. PerĆ² al veure que ja sortia al carrer, vaig tornar enrere per assegurar-me.

Mentre mirava tots els cartells que hi havia a l’estaciĆ³, se’m va acostar un indigent preguntant-me on anava, jo li vaig dir perĆ² sense prestar-li massa atenciĆ³, doncs pensava que em demanaria diners, error. Ell s’ho va mirar i fins i tot va anar a preguntar a la taquillera. Va tornar i em va dir que el monorail no anava fins on jo havia d’anar, el mateix que m’havia dit la xinesa a la TBS. Aleshores ja em vaig donar per venƧut i vaig mirar a quant estava de l’apartament, vaig veure que eren poc mes de 2km i que podria tardar uns 45 minuts en arribar-hi. El senyor em va assenyalar la direcciĆ³ i li vaig dir que potser hi aniria caminant, a lo que ell va dir que si, que es podia fer sense problemes. Li vaig donar les grĆ cies i vaig sortir anant ja en direcciĆ³ a l’apartament amb la intenciĆ³ d’arribar-hi caminant.

Jo encara tenia al cap el nom GOKL, que era el nom que posava a Moovit i que jo pensava que seria la lĆ­nia de monorail, i que de fet havia sigut un altre dels motius pel que havia descartat el monorail, ja que aquest nom no apareixia enlloc. Doncs quan portava caminant uns 5 minuts i ja directe cap a l’apartament per un carrer estret, un bus em va pitar perquĆØ vigilĆ©s, i al girar-me, sorpresa, posava GOKL. No era el monorail el que havia d’agafar, sino el bus. Si haguĆ©s llegit tota la pĆ gina de Kuala Lumpur a Wikitravel probablement aixĆ² ja ho sabria i m’hauria estalviat 20 minuts, doncs amb la tonteria ja eren les 14h.

Aleshores vaig intentar anar on em deia Moovit que s’havia d’agafar el bus, al punt del mapa indicat. PerĆ² desprĆ©s d’estar donant, literalment, voltes durant 30 minuts no trobava la parada. vaig entrar i sortir de l’estaciĆ³, vaig anar d’un costat a l’altra de la carretera dues vegades, que s’havia de creuar per un pont, vaig anar a una petita terminal d’autobusos que hi havia perĆ² nomĆ©s eren busos de llarga distĆ ncia. Tot plegat amb una calor que ja feia i pensant que si aquell temps l’haguĆ©s dedicat a anar cap a l’apartament, potser ja hi hauria arribar, aixĆ² si, molt mes cansat, molt mes suat i amb les rodes de la maleta molt mes fetes pols.

Finalment i quan ja estava desesperat i a punt d’agafar un taxi, amb l’ajuda de la gent a qui anava preguntant i donant voltes per tota aquella terminal, vaig veure busos de GOKL aparcats. Primer vaig veure els de la lĆ­nia vermella, i segons Moovit havia d’anar amb els de la taronja, que per sort, estaven quasi al costat. vaig anar cap allĆ  on vaig veure un cartell amb el recorregut, i sorpresa, eren les parades que posava a Moovit! Per fi l’havia trobat i la parada on havia d’anar apareixia en aquell cartell. Mentre mirava el cartell se’ va acostar un treballador i em va preguntar on anava. Li vaig assenyalar la parada al cartell i em va assenyalar el bus que havia d’agafar i que a les 14:45h sortia. eren les 14:31h, per lo que acabava de sortir un, de fet el vaig veure com marxava. En fi, ja no venia de 145 minuts mes. De totes maneres el bus tardaria poc mes de 5 minuts en arribar a la parada i d’allĆ  jo tenia 5 minuts caminant fins l’apartament, per lo que segurament encara arribaria una mica abans de les 15h.

Cal tenir en compte que aquests busos son totalment gratuĆÆts. Simplement puges i seus. Quantes ciutats n’haurien d’aprendre…

A les 14:45h vam sortir i a i 53 arribava a la parada on havia de baixar. I d’allĆ  caminant seguint les indicacions de Google Maps. Anava per la carretera i hauria de girar un carrer amunt on ja hi hauria el bloc. Vaig passar per un carrer que en un principi no em va semblar que fos aquell, doncs es veia molt pijo, i tot i que sabia que l’apartament que havia llogat estava molt be, no pensava que tant. AixĆ­ que vaig seguir caminant cap al proper carrer perĆ² segons Google Maps ja m’havia passat. Doncs semblava que si era aquell carrer que es veia tan pijo. Vaig tornar enrere i hi vaig pujar. A uns 100 metres es veia una torre altĆ­ssima que havia de ser aquella, doncs no n’hi havia mes, de fet semblava un carrer fet expressament per aquella torre.

AixĆ­ que vaig anar directament cap a la torra i quan hi vaig arribar Google Maps em deia que ja havia arribat al destĆ­, o sigui que no hi havia dubtes. A la porta hi havia 3 o 4 vigilants de seguretat, tenia un vestĆ­bul enorme amb conserges i treballadors per tot arreu, tot plegat era mes heavy del que m’imaginava. Sort que no hi vaig anar caminant perquĆØ sino hauria arribat suadissim, i allĆ  la majoria anava amb americana. Ja feia prou el cante anant com anava.

I en aquell moment vaig caure en quĆØ no sabia res, ni el pis on estava el meu apartament, doncs aquella torre en tenia almenys 50, ni com havia de trobar a l’amfitriĆ³ ni res, de fet nomĆ©s sabia que es deia Yow Chee. AixĆ­ que vaig anar a la recepcionista amb l’email de confirmaciĆ³ de Airbnb i li vaig dir que tenia un apartament allĆ  llogat i que Yow Chee n’era el propietari. Ella es va mirar el correu i em va dir si li podia ensenyar algun en anglĆØs, cm ja m’imaginava. En aquell moment vaig ser conscient de que tot plegat seria mes complicat del que pensava, doncs en aquell bloc no es podia passar de recepciĆ³ si no estaves autoritzat. Totes les portes s’obrien amb una targeta que jo evidentment encara no tenia.

Aleshores vaig intentar conectar-me a alguna xarxa wifi sense cap esperanƧa, pero sorprenentment allĆ  n’hi havia una d’oberta. era la primera vegada a MalĆ isia que em podia connectar a una xarxa oberta i just en el moment que mes ho necessitava. Vaig entrar a la app de Airbnb i teia missatges de l’amfitriĆ³ amb les instruccions per fer el check-in. Perfecte! tot i que seguia sense entendre perquĆØ la gent t’envia les instruccions tan tard, no poden suposar que no tenim 4G al mĆ²bil i que potser no podem accedir als missatges??? En qualsevol cas m’havia indicat els 5 passos per fer el check-in. AixĆ­ que vaig anar amb els missatges a la recepcionista de nou i em va dir que anĆ©s a una oficina que hi havia allĆ  al costat. vaig anar-hi i al ensenyar els missatges em van dir que allĆ  no era, que era darrere de la recepciĆ³. La recepcionista no s’assabentava… Vaig tornar-hi i aleshores ho va entendre. El tema Ć©s que havia d’anar a la bĆŗstia de l’apartament on m’havien deixat la targeta per accedir a tot l’edifici i les claus de l’apartament.

La recepcionista va avisar un noi, que ja s’assabentava mĆ©s, i em va acompanyar a les bĆŗsties. Vam buscar la A-39-08, que era la numeraciĆ³ del meu apartament, perĆ² al obrir-la allĆ  no hi havia res. Tot just eren les 15:10h, per lo que vaig suposar que encara no estava a punt. Vaig tornar al hall i li vaig enviar un missatge a l’amfitriĆ³. ell va comprovar amb el servei de neteja i em va confirmar que encara l’estaven netejant i que m’avisaria quan deixessin la targeta i la clau a la bĆŗstia.

Cap a les 15:45h em va avisar de que ja podia anar a la bĆŗstia de nou. Vaig anar a recepciĆ³ perĆ² ara el noi no hi era, per lo que vaig haver d’esperar 10 minuts mes fins que va aparĆØixer. Vaig estar en total una hora per allĆ  donant voltes perĆ² aquestes coses serveixen perquĆØ desprĆ©s et recordin, doncs amb tanta gent, si no et passa algo els treballadors difĆ­cilment es recordaran de la teva cara.

Cap a les 16h vam tornar a la bĆŗstia i ara si hi havia la targeta i la clau. Li vaig donar les grĆ cies al noi i ja va marxar sense controlar-me, doncs ara si ja estava autoritzat per moure’m per tota la torra. Vaig agafar l’ascensor i vaig anar fins la planta 39, que de fet aixĆ² era algo que no sabia. I la planta 39 era ja molt alta!

L’ascensor pujava rapidissim i de fet se’t tapen les orelles com en una aviĆ³. En menys de 15 segons l’ascensor ja arriba a la planta 39. Vaig sortir de l’ascensor i el primer que vaig veure va ser una finestra enorme amb vistes a la ciutat. Em vaig quedar de pedra. Estava a uns 130 metres d’altitud i les vistes eren simplement impressionants.

Vaig buscar l’apartament 8 que era el meu. En aquell moment encara no tenia clar si seria una habitaciĆ³ dins un apartament compartit o tot un apartament per mi. Per les explicacions semblava que seria una habitaciĆ³ en un apartament compartit, doncs l’amfitriĆ³ deia que la meva habitaciĆ³ era la de l’esquerre.

Vaig arribar a l’apartament 8 on la porta s’obria passant la targeta. La vaig passar, es va obrir i vaig veure com un petit rebedor amb dues portes, una a l’esquerre i al’altra a la dreta. Vaig obrir amb la clau la de l’esquerre i… era tot un apartament per mi sol! Petit, aixĆ² si, perĆ² amb tot, fins i tot rentadora.

PerĆ² el millor va arribar quan em vaig acostar a la finestra i em vaig quedar, literalment, sense respiraciĆ³ durant 2 o 3 segons. No m’ho podia creure. Es veien les Torres Petronas perfectament, de fet una es veia sencera cosa que no passa des de quasi cap mirador de Kuala Lumpur, doncs ja hi ha tantes torres al voltant que sempre queden mig tapades. Des d’on estava aquest apartament, una d’elles es veia tota i l’altra la meitat superior. A mes tambĆ© es veia la famosa torre de telecomunicacions, junt amb una vista brutal ja que no hi havia cap edifici davant en desenes de metres que tapĆ©s res. No m’imaginava que les vistes des del llit fossin tant espectaculars. AixĆ­ si que val la pensa despertar-se cada matĆ­!

Vaig deixar la maleta i la motxilla immediatament i em vaig quedar mirant per la finestra no sĆ© quanta estona, molta. DesprĆ©s fent fotos i tornant a mirar. A mes, la torre estava quasi a la punta nord de la ciutat, per lo que tenia una visiĆ³ quasi completa de tota la ciutat, doncs nomĆ©s podia veure a 180Āŗ davant meu, perĆ² Ć©s que darrere ja no hi havia quasi res, lo interessant estava davant que era el que podia veure. Simplement brutal i totalment inesperat. Feia 7 hores que havia deixat l’hotel de Malacca, 7 hores per arribar a l’apartament a menys de 200km perĆ² havia valgut la pena. En aquest moment ja se m’havia oblidat tot, de fet ja no pensava en res.

Cap a les 17:30h va comenƧar a plore, la tĆ­pica pluja tropical de tarda, forƧa forta perĆ² curta. No tenia res per menjar i no volia sortir plovent, aixĆ­ que vaig prendre un cafĆØ mentre llegia tota la informaciĆ³ que tenia de Kuala Lumpur aixĆ­ com la pĆ gina a Wikitravel per tal d’organitzar el que faria l’endemĆ . Tot plegat amb el portĆ til al costat de la finestra i mirant cada 5 minuts per la mateixa, doncs era inevitable mirar mes la finestra que el portĆ til.

Cap a les 19h va parar de ploure i vaig sortir a comprar menjar. Ja havia mirat per Google Maps si hi havia algun restaurant a prop, perĆ² realment la torre estava en una zona amb pocs restaurants i menys llocs ambulant, evidentment no es pot tenir tot, doncs la torre estava en una zona que permetia veure tota la ciutat sent una zona allunyada del centre.

AixĆ­ que vaig anar directament a un 7-eleven que hi havia a 15 minuts caminant. Pel camĆ­ ja aniria mirant si trobava algun restaurant i investigar una mica la zona.

A meitat de camĆ­ hi havia un restaurant i varis llocs ambulant perĆ² a aquella hora ja estaven tots mig tancant, per ara no em servien perĆ² pels dies posteriors si. AixĆ­ que vaig anar fins al 7-eleven i vaig comprar menjar per sopar i una garrafa d’aigua de 6L ja per a tots els dies.

Vaig tornar a l’apartament a sopar, doncs no havia menjat res en tot el dia. Vaig menjar forƧa mes de lo habitual per compensar mentre mirava notĆ­cies i per la finestra, mes per la finestra que les notĆ­cies. No podia sopar enlloc millor que a l’apartament, era simplement fantĆ stic.

I cap a les 21h vaig anar cap al llit a mirar Netflix mentre m’adormia, i com fins aleshores, mirant mes per la finestra que Netflix, doncs des del llit tambĆ© tenia visiĆ³ directa a les Torres Petronas, i sent de nit la imatge encara era molt millor, tot ilĀ·luminat, la ciutat, les torres, la Menara KL, tot. No tenia paraules per descriure el que veia. Aquesta seria, sens dubte, la millor nit de tot el viatge.

02/07/2019 Tercer dia a Melaka: Chinatown

02/07/2019 Tercer dia a Melaka: Chinatown

Em vaig despertar quasi a les 8 del matĆ­, un dels dies que mĆ©s tard m’havia despertat en tot el viatge degut a quĆØ vaig anar a dormir a les 12 de la nit i jo sempre intento dormir 8 hores. De fet se’m feia fins i tot una mica estrany despertar-me i que ja fos tant de dia.

I com cada matĆ­ abans de sortir de l’hotel, em vaig dutxar, em vaig preparar un bon cafĆØ allĆ  mateix a l’habitaciĆ³ que em vaig prendre mentre escrivia el diari i mirava algunes inversions, doncs el moment era interessant per la pujada espectacular de l’or i la baixada de les borses en general.

A les 11h vaig sortir de l’hotel amb la intenciĆ³ de veure una mica mes Chinatown i anar just a l’altra banda del riu, a l’alƧada de l’hotel, on pensava que hi havia mĆ©s centre histĆ²ric degut a lo igual que es veia la zona a Google Maps respecte d’on estava el meu hotel.

El riu l’havia de creuar pel mateix pont pel que havia anat el dia anterior, doncs tot i que el riu el tenia quasi el costat i el pont em quedava a uns 10 minuts caminant, era el lloc mes proper per a poder creuar. AixĆ­ que el camĆ­ ja me’l coneixia i hi vaig anar directe.

La Dutch Square tornava a estar plena de turistes, sobretot xinesos que tenien els seus compatriotes just creuant el pont per on vaig anar jo. Aquest dia vaig veure forƧa mes carrers de Chinatown que el dia anterior ja que quan hi vaig arribar ja portava estona caminant i estava cansat. Vaig veure varis temples i em vaig perdre una mica i expressament pels carrerons de Chinatown sempre tan interessants de veure.

Caminar sense rumb fix pels carrers de qualsevol Chinatown Ć©s la millor manera de conĆØixer aquests barris. Per una banda no s’ha de tenir por de perdre’s o de que et passi qualsevol cosa, doncs siguis al paĆ­s que siguis, els Chinatown son sempre barris molt segurs. Per una altra banda sempre torbarĆ s gent disposada a ajudar-te en cas que et perdis o necessitis preguntar qualsevol cosa. AixĆ­ que el millor Ć©s caminar per tot el barri i deixar-te sorprendre per les costums i algunes excentricitats dels xinesos.

I d’allĆ  ja vaig anar cap a la zona que pensava que seguiria sent centre histĆ²ric en aquesta mateixa banda del riu i que havia vist per Google Maps. Veient el mapa semblava una zona molt similar a la del meu hotel, per aixĆ² vaig pensar que podria ser part del centre histĆ²ric. La veritat Ć©s que semblava mes a prop del que realment era, doncs vaig comenƧar a caminar primer creuant tot Chinatown fins a sortir-ne i seguir caminant en direcciĆ³ al mar, doncs el lloc on volia arribar era tambĆ© al costat del mar i del riu perĆ² a l’altra banda de la desembocadura.

La ciutat era molt mes gran del que semblava, doncs per arribar a aquesta zona que semblava ben a prop de Chinatown vaig tardar quasi 30 minuts, i conforme m’hi acostava no semblava que entrĆ©s en cap centre histĆ²ric sinĆ³ mes aviat tot el contrari, tot plegat cada vegada tenia mes pinta de ciutat normal.

Finalment, quan hi vaig arribar vaig veure que de centre histĆ²ric res, de fet era tot el contrari. Era com el tĆ­pic barri pijo de les afores amb cases unifamiliars, carrers molt tranquils i sense cotxes. Em va decepcionar una mica perĆ² almenys va servir per a que veiĆ©s molt mĆ©s de Melaka del que m’esperava, doncs aquesta zona quedava a prop de l’hotel perĆ² s’havia de donar molta volta per anar a buscar el pont per a creuar el riu. TambĆ© tenia de bo que el port i la platja quedaven allĆ  a prop per lo que vaig aprofitar per anar-hi. Amb tot ja eren les 13h.

No sĆ© si a Melaka hi ha mĆ©s zones de platja perĆ² almenys en aquella, que era forƧa petita, no hi havia ningĆŗ, potser perquĆØ el port estava molt a prop, de fet quedava entre el port i la desembocadura del riu. PerĆ² justament aixĆ² Ć©s el que feia que tinguĆ©s un encant especial. De fet hi havia algunes persones fent exercici ja que era un molt bon lloc per fer-ne.

Vaig recĆ³rrer tota la platja fins al riu amb l’esperanƧa que hi haguĆ©s alguna manera de creuar-lo sense haver de tornar al pont de sempre, el de Dutch Square, doncs estava ja a quasi 30 minuts caminant d’allĆ , perĆ² com m’esperava, per allĆ  no es podia creuar.

En tota la zona no hi havia quasi edificis ni hi passaven cotxes, per lo que la tranquilĀ·litat era absoluta, nomĆ©s trencada pel soroll dels centenars de corbs que hi havia per tota la ciutat perĆ² especialment en aquell punt, on als arbres que quedaven junt a la platja estaven infestats de corbs que no callaven. Mai havia vist tants corbs a mode de coloms en una ciutat.

Vaig caminar per la platja fins arribar a la desembocadura del riu i desprĆ©s de confirmar que per allĆ  no el podria creuar, sense pensar-m’ho massa, vaig comenƧar a caminar riu amunt en direcciĆ³ al pont. AllĆ  nomĆ©s hi havia el qeu semblava una entrada per a militars o policia portuĆ ria i de fet es veia una zona molt inaccessible.

Quan portava uns 10 minuts caminant riu amunt vaig arribar a la part inicial del barri pijo on hi havia molts restaurants en un carrer forƧa maco i diferent de la resta d’aquell barri que era molt residencial, almenys molt mĆ©s que la resta de barri que no tenia res d’especial. Aquest semblava el carrer comercial del barri tot i que seguia havent-hi ben poca gent. Ja tenia forƧa gana aixĆ­ que ja anava mirant si veia algun restaurant que em cridĆ©s l’atenciĆ³.

Vaig passar per davant d’un hindĆŗ perĆ² em va passar com l’Ćŗltima vegada, que semblava un bufet perĆ² tenia llista de plata. Potser hauria d’haver entrat i preguntar, perĆ² just al costat hi havia una espĆØcie de mercat de restaurants mĆ©s semblant a llocs ambulant que restaurants, cosa que prefereixo. A mĆ©s n’hi havia 5 o 6 per escollir. Tot i que de fet, en el primer que vaig mirar ja em va semblar molt bĆ©, doncs tenien plats de porc i molts que no havia provat i a uns preus forƧa mĆ©s barats que tots els que havia vist fins aleshores a Melaka. LlĆ stima que em quedava lluny de l’hotel perquĆØ hauria sigut un bon lloc per menjar-hi cada dia.

El que tenia forƧa clar Ć©s que demanaria algun plat de fideus de pasta, doncs ja estava una mica fart de l’arrĆ²s i el Padthai. A mĆ©s tambĆ© em venia de gust porc, que a MalĆ isia, per raons evidents, no Ć©s tan fĆ cil de trobar. I justament hi havia un plat que era de fideus normals, carn de porc i el que semblaven un tipus de raviolis de carn perĆ² mĆ©s grans. I tot per 6RM (1,30ā‚¬), per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades.

La majoria de llocs semblaven xinesos estant tots a les parets de l’edifici i quedant les taules a la part central, on tambĆ© tots els clients excepte jo eren xinesos, i aixĆ² que encara no havia arribat a Chinatown. M’estava adonant que quasi sempre acabava menjat en llocs xinesos i suposo que aixĆ² no era estrany, doncs a part de que la seva cuina Ć©s bona, com moltes altres, i n’hi ha per tot arreu, tambĆ© acostumen a ser molt amables i servicials fent que els restaurants xinesos siguin llocs ben agradables on menjar-hi.

Quan la dona em va portar el plat va portar forquilla, cullera i palets, i em va preguntar quĆØ volia. Jo evidentment li vaig dir els palets a lo que ella va respondre que ben fet, doncs Ć©s amb palets com s’havia de menjar aquest plat i la majoria de plats asiĆ tics.

De menjar n’hi havia mĆ©s del m’esperava, de fet era dels que havia vist amb mĆ©s quantitat, i tambĆ© dels mes bons que havia provat i mes tenint en compte el preu. Fins i tot aquelles coses que semblaven raviolis grans estaven molt bons. Estaven dins un suc perĆ² la pasta estava ben grenyal i la carn com feta al vapor. Era algo que encara no havia provat mai i que em va agradar mĆ©s del que pensava, doncs per la vista no n’havien entre tant bĆ©. De fet semblaven les tĆ­piques guiozas japoneses. I la resta evidentment bonĆ­ssim, tan els fideus com porc. Va ser sens dubte el millor Ć pat de Melaka.

Vaig tardar ben bĆ© 30 minuts en acabar, mĆ©s que mai, doncs el plat era ben complet. I per cert, ja era un expert amb els palets i era l’Ćŗnic turista en aquell restaurant. AixĆ² es el que m’agrada, anar a llocs on no hi hagi turistes i actuar com qualsevol altre local. Entre aixĆ² i que anava sol probablement mes d’un deuria pensar que vivia allĆ .

Cap a les 13:30h acabava de dinar, pagava els 6RM i seguia el camĆ­ cap al pont. Abans de marxar el senyor del restaurant se’m va acostar expressament per donar-me les grĆ cies i dir-me que tornĆ©s. Ell tampoc deuria estar acostumat a veure un no xinĆØs pel seu restaurant.

10 minuts mes caminant i arribava al ja famĆ³s pont que unia Chinatown amb Dutch Square per seguir en direcciĆ³ a l’hotel tot i que primer vaig anar a buscar la roba a la bugaderia on l’havia deixada el dia anterior. TambĆ© vaig comprar alguna bossa de patates i aigua al 7-eleven que tambĆ© quedava ben a prop de l’hotel on vaig anar-hi a descansar una mica perĆ² sense fer migdiada, doncs l’endemĆ  marxava a Kuala Lumpur per lo que volia anar a dormir aviat.

Vaig estirar-me al llit mirant Netflix i menjant alguna bossa de patates per tal de no adormir-me fins cap a les 16:30h que em vaig aixecar a prendre un cafĆØ havent aconseguit no adormir-me. Vaig mirar be tot el trajecte que hauria de fer l’endemĆ , doncs primer hauria d’arribar a Melaka Sentral des de l’hotel, lloc que ja em coneixia una mica,, allĆ  agafar un bus exprĆ©s fins la terminal TBS de Kuala Lumpur i des d’allĆ  en transport pĆŗblic fins l’apartament que havia llogat. Per cert, apartament a la planta 39 a 170 metres d’altura amb vistes a les Torres Petronas des del mateix llit i piscina panorĆ mica a la planta 48, 210 metres. Una passada.

En principi podria arribar a Melaka Sentral i desprĆ©s a l’apartament de Kuala Lumpur nomĆ©s amb transport pĆŗblic, sense haver d’agafar taxis, un dels reptes que sempre tinc.

DesprĆ©s ja vaig deixar la maleta preparada i cap a les 19h vaig anar a donar una Ćŗltima volta per Melaka i a comprar menjar per sopar a l’habitaciĆ³. No em vaig allunyar massa de l’hotel, sobretot vaig passejar pels mercats mes propers i per aquells carrers tan autĆØntics com el del propi hotel. Aquells carrers bruts i en alguns llocs forƧa pestilents junt aquells edificis de feia segles i que li donaven a tota aquella zona un encant especial.

Com sempre que menjava a l’hotel vaig menjar pasta deshidratada i aquesta vegada pollastre al curry en llauna. Normalment m’ho barrejava tot i quedava quasi com si fos un plat normal de qualsevol restaurant. I cap a les 22h vaig anar a dormir posant-me el despertador a les 6 del matĆ­.

I aquĆ­ acabava la visita a Melaka, una ciutat plena de vestigis culturals d’un munt de paĆÆsos europeus que van fer aquĆ­ la seva guerra particular. Una ciutat que estva experimentant un creixement i modernitzaciĆ³ espectaculars perĆ² mantenint tot el seu patrimoni cultural donant-li una importĆ ncia que no a tot arreu li donen, i que demostrava igual que tot MalĆ isia, la seva tolerĆ ncia i inclusiĆ³ de cultures i religions ben diverses.

Ja havia arribat al punt mes al sud del viatge i de la meva vida fins aleshores i ara tocava tornar cap al nord, primer a Kuala Lumpur.

01/07/2019 Segon dia a Melaka: A Famosa, Dutch Square, Chinatown

01/07/2019 Segon dia a Melaka: A Famosa, Dutch Square, Chinatown

Em Vaig despertar cap a les 5h desprĆ©s de dormir les 8 hores de rigor tot i que podria haver dormit mes, doncs com ja m’havia passat altres vegades, amb el ventilador durant la nit vaig tenir algo de fred. A Melaka hi feia calor perĆ² no tanta com a TailĆ ndia o a George Town, aixĆ­ que per la nit refrescava una mica.

Com cada primer dia sencer en una nova ciutat, aquest seria un dia complet i intens de caminada per bona part de la ciutat visitant alguns llocs que ja portava pensats des d’abans d’iniciar el viatge.

Com cada matĆ­ em vaig dutxar, vaig preparar-me un cafĆØ i me’l vaig prendre mentre mirava correus, escrivia el diari i feia altres gestions de carĆ cter mes personal. En aquella habitaciĆ³ tenia vistes a un passadĆ­s perĆ² almenys tenia un escriptori prou gran com per poder treballar amb comoditat. A mes el lloc en general era silenciĆ³s i estava molt ben ubicat, mes que suficient.

A les 8:30h ja sortia a donar la primera volta per Melaka. L’hotel estava situat en ple centre histĆ²ric per lo que per veure lo mes interessant hi podia anar caminant. De fet l’edifici del propi hotel ja era un edifici colonial, prĆ cticament igual que tots els de la zona. De fet semblaven com edificis de protecciĆ³ oficial de l’ĆØpoca colonial, d’aquells que semblen fets amb un motlle, doncs eren almenys 10 fileres d’edificis en carrers paralĀ·lels tots del mateix estil. Els carrers eren en general estrets, una mica bruts i forƧa deteriorats, mes o menys com els propis edificis de la zona, lo que li donava a tot plegat encara mes autenticitat.

El primer que vaig veure va ser un restaurant xinĆØs just davant l’hotel i un altre al costat, lo que ja donava una idea de la forta presĆØncia de xinesos que tambĆ© hi havia a Melaka. De totes maneres aquell no era el barri xinĆØs, sinĆ³ que hi havia una barreja de cultures prou interessant, doncs encara no havia caminat ni 20 metres que ja vaig trobar un restaurant hindĆŗ i un de malai. Almenys tenia moltes opcions per a menjar ben a prop de l’hotel.

Primer vaig passejar una mica per la zona mes propera a l’hotel on hi havia varis restaurants i fins i tot un mercat i desprĆ©s ja vaig anar en direcciĆ³ a la Porta de Santiago, una de les 4 portes que tenia l’antiga ciutat i una de les poques coses que queden de l’antiga fortalesa portuguesa A Famosa, un dels sĆ­mbols mes emblemĆ tics de l’antiga colonitzaciĆ³ europea i que albergava hospitals, esglĆ©sies, residĆØncies, etc., fins que tot plegat va ser destruĆÆt pels anglesos. Ɖs molt interessant veure cada racĆ³ de Melaka justament perquĆØ t’adones de la quantitat d’histĆ²ria i cultures que han passat per aquesta ciutat, i que de fet, encara n’hi conviuen moltes en perfecte harmonia com en bona part de MalĆ isia. Ɖs realment sorprenent el multi-culturalisme que existeix a bona part de MalĆ isia i sempre tots plegats tant ben avinguts.

Molts edificis de la zona ja son moderns perĆ² encara conserven moltes construccions colonials o l’esglĆ©sia Saint Paul, al costat de la Porta de Santiago i que era un dels edificis que A Famosa protegia i de la qual es pot veure tal com era originalment, doncs no s’ha modificat res. EstĆ  molt malmesa perĆ² permet veure com eren les parets originals cosa que no passa en algunes construccions remodelades. Va ser construida el 1521 durant l’ĆØpoca portuguesa perĆ² el seu nom actual ve del re-bateig dels holandesos, ja que originalment es deia la Capilla de Nuestra SeƱora del Cerro. Aquesta esglĆ©sia estĆ  en un punt una mica elevat per lo que permet tenir unes bones vistes del centre histĆ²ric de Melaka arribant fins al mar.

Molt a prop es pot trobar la Dutch Square (PlaƧa Holandesa) amb un moli que t’avisa de que estĆ s en zona holandesa i on s’hi pot veure l’edifici Stadhuis del 1650 i que era el centre polĆ­tic dels holandesos i la residĆØncia del Gobernador. A mes Ć©s una rĆØplica de l’ajuntament de Hoorn, una ciutat de PaĆÆsos Baixos per lo que la similitud amb l’arquitectura holandesa Ć©s total. Al costat s’hi pot veure la Christ Church, l’esglĆ©sia protestant mes antiga de MalĆ isia construida el 1740. Per lo que en un espai de 100 metres es poden veure vestigis portuguesos i holandesos.

A la mateixa Dutch Square tambĆ© es conserva part de la muralla que protegia la ciutat amb els canons originals i encarada al riu, junt al pont que el creua i per on vaig passar per anar a l’altra banda on hi ha Chinatown. Cal dir que a la Dutch Square hi ha les tĆ­piques lletres de “I love Melaka” on hi ha un munt de turistes, sobretot xinesos fent-s’hi fotos, per lo que la plaƧa ha perdut part del seu encant.

De fet ja des de que arribes a la zona d’A Famosa la presĆØncia de turistes ja Ć©s forƧa important i acabant arribant tots a aquesta plaƧa, que al no ser massa gran, s’omple de seguida provocant que policies hagin de vigilar el trĆ nsit per la quantitat de xinesos creuant d’una banda a l’altra. Aquests llocs s’han de veure perĆ² preferia molt mes la zona on era el meu hotel, molt mes tranquil, sense turistes i tot mes autĆØntic.

El carrer Junker Ć©s el que enllaƧa la Dutch Square amb el pont que creua el riu i entra a Chinatown i un dels mes vius del barri amb tot tipus de botigues, herbolaris i restaurants. El barri Ć©s molt interessant ja que tambĆ© forma part del centre histĆ²ric, amb carrers estrets i edificis molt antics perĆ² ben conservats a mes de multitud de temples xinesos, alguns tant bonics com el de Cheng Hoon Teng. De tots els Chinatowns que havia vist durant el viatge, aquest em va semblar el mes ancorat en el temps a la vegada que el mes interessant de veure. Hi havia comerƧos que ben be podien existir feia un segle sense haver canviat gens. La gent seia a les portes de les cases i tothom se saludava. Era un petit poble aĆÆllat enmig de la ciutat, de fet fins i tot quedava delimitat pel propi riu.

Al cap d’uns 30 minuts de passejar per Chinatown ja vaig anar tornant cap a l’hotel. Estava a prop perĆ² havia de donar volta ja que havia de tornar enrere pel mateix pont de Junker Street per a creuar de nou el riu. Un cop a l’altra banda, a Dutch Square, vaig anar per un camĆ­ diferent el de l’anada passant per la part posterior d’A Famosa, creuant un parc, desprĆ©s la zona on la nit anterior havia vist tots aquells tuk-tuks ilĀ·luminats i fins arribar a la zona de l’hotel.

La ciutat estava molt be, amb un centre histĆ²ric ben conservat i una part nova prou moderna i neta. Es veia una ciutat ben cuidada tot i que, com moltes ciutats asiĆ tiques, forƧa colapsada de gent i cotxes degut al fort creixement demogrĆ fic del paĆ­s.

Tot just eren les 11 del matĆ­ quan arribava a l’hotel i ja anava a fer un esmorzar-dinar com els locals. Vaig anar a un restaurant xinĆØs just al costat de l’hotel i vaig demanar “Sweet chicken rice”, que era arrĆ²s estil basil amb verdures i pollastre, perĆ² a diferĆØncia d’altres llocs, en aquest cas hi havia molt pollastre tot i que era una mica mes car que a altres llocs, 8,50RM (1,80ā‚¬). A diferĆØncia del que passa a Espanya i suposo que en bona part d’Europa,aquĆ­, els restaurants xinesos eren plens de xinesos, de fet aquest restaurant estava ple i jo era l’Ćŗnic client no xinĆØs, ni tan sols hi havia malais. Em donava la sensaciĆ³ que el menjar que venen als restaurants xinesos d’Europa no Ć©s el que mengen els xinesos. O aixĆ², o que hi veuen tants occidentals que no hi volen ni entrar. Els xinesos son molt tancats i es mouen en ambients copats per xinesos. Prova d’aixĆ² son els seus Chinatowns que son com ciutats xineses dins d’altres ciutats on absolutament tot estĆ  escrit en xinĆØs. Ara no estava en un barri xinĆØs perĆ² era entrar a un restaurant xinĆØs i veure na altra vegada nomĆ©s xinesos.

Cap a les 11:30h acabava d’esmorzar-dinar i tornava a l’hotel a descansar una mica, doncs la passejada sota el sol havia estat forƧa mes cansada del que pensava, sobretot pel munt d’escales que vaig pujar i baixar.

Vaig fer la migdiada fins cap a les 14h quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafĆØ, vaig fer algo de feina i vaig buscar la bugaderia mes propera a l’hotel, doncs ja tocava rentar la roba que no havia pogut rentar en les dues parades anteriors, ni a les Cameron Highlands ni a la selva de Taman Negara, en aquest Ćŗltim cas simplement perquĆØ no hi havia cap bugaderia en tot el poble.

AquĆ­ a Melaka n’hi havia una a uns 5 minuts caminant de l’hotel per lo que hi vaig anar. N’hi havia una de self-service mes a prop perĆ² jo prefereixo no anar-hi, doncs normalment s’ha de pagar un mĆ­nim de varis quilos de roba, cosa que jo mai hi arribo ja que en porto entre 1 i 2, per lo que al final m’acaba sortint mes car que una normal on a mes m’ho fan tot.

Cap a les 17h vaig sortir directament a la bugaderia. Estava a la mateixa zona del centre histĆ²ric on era l’hotel perĆ² mes a prop del mar i en direcciĆ³ contrĆ ria on havia sortit a passejar pel matĆ­, per lo que em va servir per veure la resta d’aquell barri que semblava de protecciĆ³ oficial de feia segles. AllĆ  vaig deixar-hi un quilo de roba que costaria 5RM (1ā‚¬) i que podria recollir l’endemĆ  a partir de les 11 del matĆ­, abans del que pensava.

DesprĆ©s vaig aprofitar per donar una volta per aquella zona ja que estava quasi al costat de la desembocadura del riu Melaka fins on vaig anar. Aquest era el riu que pel matĆ­ havia creuat un parell de vegades i que acabava desembocant aquĆ­, ben a prop de l’hotel i quasi al costat de la bugaderia. Junt al riu hi havia un passeig per on hi vaig caminar una estona observant el riu i la seva desembocadura, algo que m’agrada molt de veure i que ja havia tingut la sort d’haver-ne vist algunes durant aquest viatge.

Aquella tarda vaig passejar per la zona mes propera a l’hotel mirant els diferents restaurants hindĆŗs i musulmans que hi havia tot i que no entenia com funcionaven. Semblaven bufets lliures, doncs hi havia tines amb menjar on la gent hi anava passant i posant-se el menjar, perĆ² semblava que s’havien de demanar plats. Finalment no hi vaig anar perĆ² crec que es tracta de demanar un plat i posar-te’l tu mateix, per lo que et pots posar la quantitat que vulguis. De fet a les Cameron Highlands vaig dinar en un restaurant d’aquest tipus on ells t’hi posaven ja l’arrĆ²s i desprĆ©s tu passaves per les diferents tines per agafar el que volguessis, pagant un preu fix. Tipus bufet lliure perĆ² que per ells Ć©s lo normal.

Vaig allunyar-me de la zona mes turĆ­stica per passejar entre mercats, botigues i en general tot allĆ² utilitzat pels locals, doncs m’agrada mes passejar com un local i ser testimoni de la vida cotidiana de la gent que no pas veure certs atractius turĆ­stics.

Cap a les 20h vaig tornar cap a la zona de l’hotel a sopar a un altre restaurant xinĆØs just davant de l’hotel (si, n’hi havia un al costat i un altre davant) perĆ² que no era el mateix on havia anat a dinar. Em va semblar que estaria be ja que estava sempre completament ple. De fet, nomĆ©s obrir-se, ja hi havia tants xinesos fent cua que s’omplien totes les taules quan tot just acabaven d’obrir. Vaig entrar i vaig demanar perĆ² em van dir que tardarien 30 minuts en servir-me de tanta gent que hi havia. Ja que no tenia pressa i el WIFI de l’hotel arribava fins allĆ , doncs no vaig tenir cap problema per esperar. Vaig demanar “Pork Parridge with Century egg”, que no sabia ben be que era perĆ² evidentment sonava a porc i ous.

Igual que l’altre, aquĆ­ tambĆ© era l’Ćŗnic client no xinĆØs, de fet fins i tot algĆŗ em va mirar com pensant que potser m’havia perdut. Per cert, que la cambrera parlava un anglĆØs perfecte, cosa no massa habitual entre els xinesos tot i que aquest Ć©s l’idioma utilitzat a MalĆ isia per comunicar-se entre persones de diferents origens, per lo que mes o menys tothom te un nivell acceptable d’anglĆØs.

Al cap d’uns 25 minuts em van portar el plat, i sorpresa, era sopa, cosa que no m’esperava perĆ² en fi, amb la gana que tenia qualsevol cosa m’entrava. De totes maneres estava prou be, doncs efectivament portava uns bons trossos de carn de porc i ou a mes de l’arrĆ²s de sempre.

En acabar vaig creuar al carrer per entrar a l’hotel ja amb la intenciĆ³ d’anar a dormir tot i que aquest dia em va costar forƧa, de fet vaig estar enganxat als 3 nous capĆ­tols de Black Mirror i menjant patates fregides fins cap a les 12 de la nit.

Acabava el primer dia complet que passava a Melaka, que per cert, era el mes al sud al que hauria arribat mai a la vida i durant la resta del viatge. MalĆ isia en general m’estava agradant molt a la vegada que m’havia sorprĆØs molt gratament per la seva tolerĆ ncia envers totes les cultures que convivien a la majoria de ciutats importants. Fins i tot en algunes els xinesos eren majoria sense que aixĆ² provoquĆ©s cap problema.

30/06/2019 De camĆ­ a Melaka

30/06/2019 De camĆ­ a Melaka

Cap a les 5 del matĆ­ em despertava havent dormit 7 hores per culpa del mateix que la nit anterior, el fred i el ventilador. Al anar a dormir fa molta calor perĆ² durant la nit la temperatura baixa molt. A mĆ©s a les 5 ja comenƧaven tots els animalons a despertar-se i a cantar, sobretot ocells i gallines que campaven pel voltant de la caseta on dormia.

Aquest dia ja marxava cap a Melaka, una ciutat colonial a uns 120 quilĆ²emtres al sud de Kuala Lumpur i ja quasi a la frontera amb Singapour, per lo que avui prĆ cticament acabaria de creuar tot MalĆ isia de nord a sud. A les 9:30h sortia la van que ja tenia reservada i que em deixaria a Kuala Lumpur. Un cop allĆ  m’hauria de buscar la vida per arribar a Melaka. No tenia res reservat perĆ² ja sabia que des de l’estaciĆ³ principal d’autobusos sortien busos regulars cada hora cap a Melaka. El problema principal seria poder arribar a aquesta estaciĆ³ des d’allĆ  on em deixĆ©s la van.

La reserva del transport fins a Kuala Lumpur ja la tenia feta des d’abans de l’inici del viatge. La vaig fer a la web Easybook i em va costar 75RM, uns 16,50ā‚¬.

Vaig escriure una estona el diari mentre em prenia dos cafĆØs per aguantar el que semblava seria un dia llarg. Vaig intenatr buscar alguna ruta amb transport pĆŗblic fins l’estaciĆ³ de busos de Kuala Lumpur, perĆ² el problema Ć©s que noq uedava massa clar on ens deixarien a Kuala Lumpur, doncs hi posaven dos destinacions diferents. AixĆ­ que vaig decidir que un cop fos a Kuala Lumpur, ja intentaria preguntar com arribar fins l’estaciĆ³ d’autobusos, doncs era un punt important on suposo que no hi hauria cap problema per arribar-hi. Una altra cosa ja seria a quina hora arribaria a l’hotel de Melaka, que tot indicava que seria ben tard.

A les 7:30h em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta i revisar l’habitaciĆ³ i a les 8:30h feia el check-out. Tot el resort seguia buit sent jo l’Ćŗnic osta que es veia en tot aquell espai. Vaig pagar 16ā‚¬ la nit per tota una villa enorme…

Volia anar a menjar un bon esmorzar com els que portava menjant els Ćŗltims dies, amb ous i torrades, doncs no sabia ni quan ni com dinaria aquell dia. AixĆ­ que vaig anar al restaurant que mes a prop quedava del moll, on ja havia esmorzat el dia anterior, i vaig demanar el mateix esmorzar, doncs els altres no em convencien, la majoria per no portar ous.

AixĆ­ que, un dia mes, dos ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafĆØ. Entre que vaig arribar al restaurant, vaig demanar i m’ho van portar, ja es varen fer les 8:50h, doncs el restaurant estava ja molt ple. En principi havia d’estar a l’oficina de Danz Travel a les 9h, perĆ² aixĆ² d’arribar sempre 30 minuts abans ja havia decidit que no ho faria mes perquĆØ era un engany, per lo que hi aniria a les 9:10h com a mĆ­nim.

AixĆ­ que vaig menjar una mica rĆ pid perĆ² sense preocupar-me massa per l’hora fins cap a les 9:10h que vaig acabar. Vaig pagar els 7,50RM (1,70ā‚¬) i vaig anar cap a l’oficina que estava a menys de 5 minuts del restaurant, on vaig arribar-hi a les 9:15h i on de fet tot just acabaven d’obrir, per lo que si haguĆ©s arribat a les 9h me l’hauria trobada encara tancada… No entenc perquĆØ ens volen fer perdre el temps d’aquesta manera, sempre posant que arribem 30 minuts abans quan ni tan sols l’oficina ha obert, es pensen que tenim tot el temps del mon per perdre? En qualsevol cas jo ja tenia clar que no m’enganyarien mes, i si de fet vaig arribar 15 minuts abans, va ser per assegurar que estava en el lloc correcte i tenir cert marge per si havia d’anar a un altre lloc. El lloc de l’oficina ja me l’havien indicat al agafar la barca fins a aquĆ­ dos dies abans, i de fet tampoc es veia cap altra zona d’oficines en tot el poble, per lo que m’hauria estranyat molt que no fos allĆ .

Aquesta zona estava pujant unes escales just davant del moll, i era el lloc on es podien fer quasi totes les reserves per sortir del poble. Realment era impossible perdre’s en aquell poblet de tant petit que era.

Vaig entrar a l’oficina i la noia em va confirmar que era allĆ  i que podia esperar fora que en 10 minuts arribaria la van.

A les 9:20h van arribar una parella que semblaven americans i a les 9:35h va arribar la van ja amb 4 noies dins, per lo que en total serĆ­em 7 passatgers. Vam pujar i vam iniciar el viatge cap a Kuala Lumpur. Val a dir que aquestes vans no eren 100% puntuals perĆ² Deu ni do, com a molt s’endarrerien 5 minuts i acostumaven a arribar a l’hora tot i que aixĆ² ja depenia mes del trĆ nsit, sobretot ara que haurĆ­em d’entrar a Kuala Lumpur.

De seguida vam deixar Kuala Tahan enrere per entrar a una carretera de corves constants, que unit a lo rĆ pid que anava aquest xofer, va fer que el trajecte fos una mica cansat i que quasi no poguĆ©s aprofitar-lo per escriure, perĆ² be, ho preferia ja que aixĆ­ arribarĆ­em abans.

Pel camĆ­ vĆ rem creuar algunes ciutats ja mes grans cosa que ens va permetre veure una mica, encara que fos de passada, la vida malaia en algun dels seus mercats. Aquesta part del paĆ­s Ć©s la menys turĆ­stica i, pel que tinc entĆØs, la mes malaia, doncs a les ciutats mes importants hi ha tot tipus de cultures, de fet, en algunes com George Town, els malais ni tan sols son majoria.

Jo pensava que anirĆ­em directament fins a Kuala Lumpur perĆ² primer, cap a les 11:15h, va fer una parada curiosament al mateix lloc on a l’anada vam agafar la barca per arribar a Kuala Tahan. AllĆ  hi varen baixar dues de les noies amb les seves motxilles quasi mes grans que elles. La resta vĆ rem seguir amb la mateixa van fins a Kuala Lumpur.

L’hora prevista d’arribada era a les 14:30h. Tal com anĆ vem pensava que arribarĆ­em forƧa abans, perĆ² una de les noies li va preguntar quan quedava des d’allĆ  on Ć©rem i el xofer va respondre que 3 hores, Ć©s a dir, preveia que arribarĆ­em a les 14:30h. Cal tenir en compte que un cop allĆ  jo hauria d’investigar com anar fins a Melaka, tot i que a la van ja m’estava llegint la informaciĆ³ que tenia descarregada de Wikitravel i que explicava com anar-hi. En principi hauria d’anar fins la terminal d’autobusos i trens TBS (Terminal Bersepadu Selatan) i allĆ  agafar un bus de les vĆ ries companyies que hi ha que fan el trajecte de Kuala Lumpur a Melaka directe i sense parades. En principi el preu seria d’uns 10RM, poc mes de 2ā‚¬ per un trajecte de 2 hores i 15 minuts, per lo que estava prou be. El problema seria arribar fins a la TBS. AixĆ² Ć©s el que hauria d’haver mirat des de l’hotel amb la connexiĆ³ a Internet i sabent exactament on ens deixaria la van, cosa que tampoc sabia tot i que en el bitllet posava Chinatown, algo poc explĆ­cit.

Eren les 13:30h quan ja estĆ vem molt a prop de Kuala Lumpur, per lo que pensava que potser arribarĆ­em abans del previst. Per cert, per l’autopista que ja portava a Kuala Lumpur, varen passar unes 12 o 15 motos de gran cilindrada i a gran velocitat, a mes de 200 km/h esquivant tots els cotxes com si estiguessin fent una carrera. Aquell dia hi havia carrera de MotoGP, no sĆ© si deuria tenir-hi algo a veure, perĆ² la imatge va ser impressionant, tal qual com si estiguĆ©ssim enmig del Gran Premi.

PerĆ² quan pensava que arribarĆ­em abans de les 14:30h, vaig entendre perquĆØ no seria aixĆ­. Colapse total a l’entrada de Kuala Lumpur com a tota gran ciutat. Vam estar uns 30 minuts anant molt a poc a poc fins que ja Ć©rem ben endins de Kuala Lumpur, tot i que el trĆ nsit va ser lent ja fins al destĆ­.

Mentre avanƧƠvem ben lentament per l’autopista ja vĆ rem poder veure encara a certa distĆ ncia i entre edificis, les famoses torres Petronas, les torres bessones mes altes del mon. A Kuala Lumpur hi dormiria 4 dies mes tard en un apartament a 170 metres d’altitud i amb unes vistes privilegiades de tot Kuala Lumpur, incloses les Torres Petronas i la torra de telecomunicacions, aixĆ­ que ara les mirava tant com podia perĆ² sense preocupar-me perquĆØ en uns dies les podria veure tant com voguĆ©s des del llit i com si estiguĆ©s en un mirador.

Jo anava mirant a Google Maps on estĆ vem i a on quedava la TBS on havia d’agafar el bus directe a Melaka. I per sorpresa, la van anava seguint la ruta indicada per Google Maps per arribar-hi. Quan estĆ vem a uns 7 quilĆ²metres de la TBS simplement pensava que era casualitat, perĆ² conforme avanƧƠvem, el xofer anava seguint el camĆ­ de forma exacte. AnĆ vem avanƧant quilĆ²metres i seguia anant per la mateixa ruta, semblava que anĆ vem directament a la TBS, no m’ho podia creure. De fet, jo ho anava mirant per si passĆ vem per algun punt prou proper com per anar-hi caminant per tal d’avisar al xofer que em deixĆ©s allĆ  mateix, perĆ² anĆ vem avanƧant i el xofer seguia anant per la ruta indicada per Google Maps. Quan estĆ vem a 2 quilĆ²metres jo ja mirava per la finestra si passĆ vem per algun lloc on em poguĆ©s deixar, doncs fins aleshores encara anĆ vem per l’autopista on era impossible parar i baixar. PerĆ² tot i els girs i canvis de sentit que havia de fer, seguia anant exactament per la ruta indicada. Finalment, a poc mes d’un quilĆ²metre ja semblava evident que el xofer es dirigia directament a la TBS, jo estava flipant, doncs en principi ens havia de deixar a Chinatown que estava a 12 quilĆ²metres d’allĆ . PerĆ² no, doncs el xofer es va girar i va preguntar qui anava a la TBS, a lo que la parella d’americans van respondre que ells. IncreĆ­ble! Ens deixaria exactament al lloc on havia d’agafar el bus per anar directament a Melaka, per lo que m’estalviaria un munt de temps buscant la manera per arribar-hi, o aixĆ² o un munt de pasta agafant un taxi. Un cop mes, les coses sortien millor del que m’esperava. Per ara no em podia queixar de la sort que havia tingut durant el mes que portava de viatge.

Vaig preguntar a la parella americana si el xofer havia dit TBS i van dir que si, em van preguntar on anava i al dir-lis que a Melaka ells van respondre que tambƩ hi anaven, o sigui que a mes de deixar-nos al lloc perfecte aniria amb dues persones mes per lo que tot plegat seria mes fƠcil. Em van preguntar si aniria en tren o en bus i vaig dir-lis que en bus, doncs a Wikitravel ho recomanaven.

Finalment vam arribar a la TBS a les 14:15h on baixĆ vem la parella d’americans i jo, quedant les dues noies que suposo que anirien fins a Chinatown. Vam anar tots 3 directes cap a les taquilles on vam comprar els bitllets sense problemes i per 10RM (2,20ā‚¬), el preu mĆ­nim que deia a Wikitravel. Per lo que no eren ni les 14:30h que ja tenia el bitllet de bus a Melaka per 10RM i sense haver gastat ni un ringgit i ni un minut per arribar a la TBS. Tot plegat mes que perfecte.

La TBS era enorme, amb vĆ ries plantes, Ć mplies zones de restaurants i botigues i un munt de portes d’embarcament amb control inclĆ²s com si fos un aeroport. Ja estava a la capital de MalĆ isia i aixĆ² es notava, sobretot amb el trĆ nsit. Moltes capitals asiĆ tiques estan vivint un creixement econĆ²mic i demogrĆ fic molt accelerat que les obliga a construir grans infraestructures que fins ara no tenien, perĆ² que ara estan convertint aquestes ciutats en megaciutats mes grans que algunes capitals europees.

El bus a Melaka estava previst per les 15:15h i tardaria unes 2 hores en arribar-hi, concretament a Melaka Sentral. Un cop allĆ  hauria d’agafar un bus local fins la zona de l’hotel ja que aquest quedava a uns 5 quilĆ²metres. A males hi podria anar caminant, perĆ² desprĆ©s de llegir a Wikitravel les rutes dels busos locals i mirar a Google Maps les parades i la ubicaciĆ³ del meu hotel, vaig veure que el bus nĆŗmero 17 hi passava molt a prop, per lo que si podia agafaria el bus nĆŗmero 17, ja que sinĆ³ seria 1 hora i mitja caminant arrossegant la maleta que ja tenia una roda a punt de partir-se.

Fins les 15h vaig anar a menjar un parell de pinxos de carn en un dels molts sĆŗpers que hi havia a l’estaciĆ³, doncs tot i que havia esmorzat fort ja tenia algo de gana. I desprĆ©s ja cap a la porta 12 des d’on sortiria el bus cap a Melaka.

A les 15:12h va arribar un bus i la gent es va posar a la cua, jo tambĆ©. PerĆ² quan vaig arribar a la noia que controlava els bitllets em va dir que aquell no era, que aquell era el de les 15h. Vaja doncs, ja comenƧƠvem amb els endarreriments. Cap a les 15:25h en va arribar un altre perĆ² tampoc era aquell. El nostre no va arribar fins les 15:40h i no va sortir fins les 15:50h, mes de mitja hora d’endarreriment. A mes al meu costat hi havia un noi forƧa gras que feia que jo quedĆ©s arraconat, a mes d”haver-se posat al meu lloc, doncs jo havia escollit el seient de finestra on estava ell. En qualsevol cas, tot aixĆ² era el de menys, lo important Ć©s que ja estava assegut al bus que en dues hores ens deixaria a Melaka.

En el bus vaig aprofitar, com a prĆ cticament tots els trajectes, per escriure el diari i acabar de llegir i mirar tot el necessari sobre Melaka i com anar fins l’hotel.

Al igual que a Kuala Lumpur, a l’entrada de Melaka tambĆ© hi havia forƧa trĆ nsit. Finalment vam arribar a Melaka Sentral cap a les 18:15h, una hora desprĆ©s del que haurĆ­em d’haver arribat.

NomĆ©s baixar del bus ja va venir un taxista molt impertinent. Em va preguntar si volia taxi, a lo que jo ja quasi ni vaig respondre, vaig fer una mica que no amb el cap i marxant, a lo que ell em va seguir un parell de metres cridant mes, teksi teksi, a lo que li vaig dir que no cridant com ell. AquĆ­ eren tant o mes desagradables que els de les illes de TailĆ ndia. De fet a Wikitravel ja ho deien, que als taxistes de Melaka, els propis locals els anomenaven mafies, per lo que tenia clar que aquĆ­ no agafaria cap taxi. De fet amb el comportament d’aquell home tant mal educat ja li estava donant la raĆ³ a tot el que havia llegit sobre ells.

Aquesta estaciĆ³ evidentment no era tant gran com la de Kuala Lumpur perĆ² no s’hi quedava lluny. Era molt mes gran del que m’esperava, de fet tota la ciutat era molt mes gran del que m’esperava, doncs de Melaka sempre es parla del casc histĆ²ric, perĆ² la part nova Ć©s enorme.

Vaig anar directament a donar la volta a l’estaciĆ³ tal com deien a Wikitravel per a buscar el bus local nĆŗmero 17. La vaig trobar de seguida i a mes hi havia un bus esperant. Vaig preguntar al xofer si anava a Makhota Parade (la parada que quedava a prop del meu hotel) i em va dir que no, que havia de seguir donant la volta a l’estaciĆ³. Vaig entendre, tal com ja sabia, que aquell anava en direcciĆ³ contrĆ ria a la parada que jo anava, doncs aquesta lĆ­nia de bus era circular, per lo que si no l’agafaves a la parada correcta estaries fent el trajecte en direcciĆ³ contrĆ ria, tardant ben be una hora mes en arribar a Makhota Parade a mes d’haver de pagar el doble. AixĆ­ que vaig seguir caminant perĆ² aleshores ja em vaig liar. Aquella estaciĆ³, com he dit abans, Ć©s enorme i al ser la primera vegada que hi era anava molt perdut. Al cap de pocs minuts em vaig tronar a trobar la parella d’americans que anaven mes perduts que jo, doncs jo almenys ja sabia quin bus havia d’agafar i a quina parada baixar, ells no. Em van dir que anaven a un McDonald’s per intentar connectar-se a Internet i buscar la informaciĆ³ que necessitaven. AixĆ­ que ens vam acomiadar perquĆØ jo ja volia buscar directament unes taquilles o punt d’informaciĆ³ per preguntar on agafar el 17. Vaig trobar unes taquilles, que ja sabia que no eren dels busos locals, perĆ² vaig preguntar i la noia em va indicar cap on anar. Finalment vaig arribar a un lloc que em semblava igual on havia estat abans perĆ² que realment era el que buscava, la parada dels busos locals perĆ² en la direcciĆ³ contrĆ ria a la d’abans. Vaig preguntar a un punt d’informaciĆ³ d’allĆ  i em van confirmar que el 17 que parava allĆ  anava a Makhota Parade, tot tal qual s’explicava a Wikitravel. Aquella web m’estava salvant i estalviant moltes caminades i hores perdudes, doncs cal tenir en compte que no tenia 4G al mĆ²bil, per lo que tot Ć©s molt mes complicat.

Vaig arribar a aquella parada cap a les 18:45h i a esperar. Havia tardat 30 minuts en trobar-la i aixĆ² que jo sabia el que buscava, ja no vaig saber com van acabar els americans perĆ² probablement encara van tardar mes que jo en trobar el seu bus. Cal tenir en compte que l’estaciĆ³ era circular i les parades dels busos locals estaven al seu voltant, per lo que depenent d’on haguessis d’anar i en quina direcciĆ³ anessis, podries acabar fent tota la volta a aquella gran estaciĆ³, que Ć©s mes o menys el que em va passar a mi. Realment tot s’estava endarrerint forƧa perĆ² lo important Ć©s que anava trobant els llocs sense caminar massa ni haver d’agafar cap taxi en cap moment.

PerĆ² passaven els minuts i allĆ  no arribava cap bus. Almenys hi havia gent esperant, per lo que suposava que tard o d’hora arribaria. Una de les que esperava era una noia que anava sola de no mes de 20 anys amb una motxilla mes gran que ella. Era curiĆ³s perĆ² la majoria de motxillers sols que em trobava eren noies, trencant el vell estereotip de la perillositat d’anar sol pel mon. A mes la noia se la veia amb una paciĆØncia infinita, doncs jo ja m’estava cansant d’estar allĆ  esperant perĆ² ella semblava tant tranquilĀ·la com si acabĆ©s d’arribar.

Finalment a les 19:10h va arribar el bus perĆ² el conductor va baixar sense permetre encara que ningĆŗ pugĆ©s. Un senyor que tambĆ© estava esperant li va dir alguna cosa a la noia motxillera i ella va mostrar per primera vegada certa resignaciĆ³. No va perdre la paciĆØncia infinita que tenia perĆ² si va mostrar un cert cansament amb un suau gest de cara. AixĆ² em va fer pensar que tot i que el bus fos allĆ  encara tardaria en sortir. A les 19:20h va tornar el xofer i vam anar pujant al bus, Ć©rem ja un munt. Vaig pujar, vaig preguntar el preu a Makhota Parade i em va dir 1,50RM (0,35ā‚¬), fins i tot algo mes barat del que pensava, doncs a Wikitravel posava que podia costar fins a 2RM.

El bus per dins era ben estrany. Els seients estaven en fila amb l’esquena a les parets del bus, una fila a cada paret, deixant un passadĆ­s a la part central. Jo vaig poder seure perĆ² 4 o 5 persones ja van haver d’anar de peu, per lo que ja obstaculitzaven el pas i mes tenint en compte que nomĆ©s tenia una porta per pujar i baixar, la davantera, per lo que a cada parada allĆ² era un merdĆ© de gent intentant arribar fins l’inici del bus.

Jo anava seguint la ruta indicada per Google Maps fins la parada de Makhota Parade i el bus anava seguint exactament el mateix camĆ­, de fet no es va desviar ni un moment, senyal de que a mes el recorregut del bus era el mes curt possible, doncs jo seguia la ruta proposada per Google Maps si s’anava amb cotxe particular. Al cap d’uns 20 minuts el bus estava a punt d’arribar a l’alƧada de l’hotel quan encara no havia arribat a Makhora Parade, doncs aquesta quedava uns metres mes enllĆ , aixĆ­ que vaig solĀ·licitar parada i el bus va parar al cap de 10 metres. Vaig baixar, vaig mirar Google Maps i em deia que estava a nomĆ©s 100 metres de l’hotel. Perfecte! El bus em va deixar a un carrer principal i vaig haver d’agafar un carrer molt mes estret, doncs ja entrava al centre histĆ²ric. I de seguida ja vaig veure davant meu en un edifici que feia cantonada el cartell de Travellers Planet Hostel.

El primer que vaig veure en baixar del bus varen ser els famosos tuk-tuks de Melaka. Ja havia llegit algunes coses sobre ells perĆ² no deixava de sorprendre quan els veies per primera vegada i mes si era de nit, doncs aquests tenen llums de colors per tot l’exterior. Al lloc on vaig baixar semblava una zona molt concorreguda, de fet al costat hi havia un mercat, per lo que en aquell moment, tot i ja ser una mica tard, hi havia molta gent, i per tan, molts tuk-tuks amb totes les seves llumetes a tope. Pel que es veu, aixĆ² d’adornar aquests mini taxis amb llums nomĆ©s es fa aquĆ­, a Melaka, per lo que quasi s’ha convertit en una atracciĆ³ turĆ­stica mes.

Eren just les 20h quan entrava a l’hotel. No estava segur si encara hi hauria algĆŗ a recepciĆ³, doncs dubtava que aquell fos un hotel amb recepciĆ³ 24 hores perĆ² Ć©s que a Agoda mai posen fins a quina hora es pot fer el check-in. Almenys la porta estava oberta, aixĆ­ que vaig entrar perĆ² no hi havia ningĆŗ a la recepciĆ³, perĆ² al fer una mica de soroll va aparĆØixer un noi una mica estranyat de veure’m allĆ  tant tard.

Havien passat 11 hores des de que havia sortit de Kuala Tahan perĆ² almenys ja estava a l’hotel, tot i que ara encara quedava aclarir l’Ćŗltima incĆ²gnita. Tindrien registrada la reserva? Doncs vaig haver de fer dues reserves. La segona que vaig fer 3 dies abans la vaig fer per aquella primera nit, doncs quan vaig fer la reserva original per les dues nits segĆ¼ents encara no tenia clar quĆØ faria aquesta nit. Per lo que tenia fetes dues reserves per 3 nits. Quedava saber si aquesta Ćŗltima reserva la tenien ben registrada per haver-la fet tants pocs dies abans i si tindria la mateixa habitaciĆ³ les 3 nits. Finalment el noi ho va comprovar i tot era correcte, tenia reserva per les 3 nits i totes a la mateixa habitaciĆ³. Doncs ja estĆ , dia superat.

Em va donar les claus de l’habitaciĆ³ 11 que estava a la segona planta. Vaig pujar i lo dolent Ć©s que era una habitaciĆ³ interior, no tenia finestres a l’exterior, nomĆ©s una que donava al passadĆ­s, per lo que dins l’habitaciĆ³ hi havia forƧa humitat. De totes maneres em va importar poc desprĆ©s del llarg dia i de que totes les incĆ²gnites que tenia a les 9 del matĆ­ s’haguessin anat solucionant de la millor manera, excepte pels petits endarreriments. A mes, el bany, que era compartit (cosa que evidentment ja sabia), estava just al costat de la meva habitaciĆ³, i en aquella planta semblava que quasi totes les habitacions o estaven buides o eren on dormien els propietaris de l’hotel, per lo que el bany, tot i ser compartit, quasi que nomĆ©s el faria servir jo. Cal tenir en compte que aquesta habitaciĆ³ em va costar 4ā‚¬ la nit, cosa que va acabar sent un preu per sota del que tenia i un preu molt barat per la bona ubicaciĆ³ de l’hotel, en ple centre histĆ²ric de la ciutat. A mes l’habitaciĆ³ tenia un bon escriptori cosa que sempre necessito.

Vaig deixar les coses i quasi de seguida vaig sortir al carrer principal on m’havia deixat el bus ja que havia vist un mercadillo on hi havia parades de menjar, per lo que hi vaig anar directament ja per sopar, doncs el dinar que havia fet va ser lo just per no morir de gana. A altres ciutats costava mes trobar un bon lloc per menjar tan bon punt arribes, perĆ² aquĆ­ hi havia de tot per triar i a 2 minuts caminant de l’hotel.

Vaig anar quasi a la primera parada que vaig veure de menjar, doncs ja em va semblar prou be. Vaig preguntar preus i un plat de Padthai (fideus amb verdures, soja i vedella) costava 4RM, menys d’un euro, per lo que en vaig demanar un. Jo pensava que me’l podria menjar allĆ , perĆ² no, era per emportar, cosa que tampoc em va importar ja que estava molt cansat i de tan en tan m’agrada sopar a l’hotel mirant notĆ­cies. AixĆ­ que vaig tornar a l’hotel a sopar i cap a les 21h ja a dormir. Aquesta era una d’aquelles nits que t’adorms en 5 minuts i com un tronc tota la nit.

Havia sigut un altre dia forƧa llarg i dels que te’ls passes completament a la carretera, perĆ² a la vegada son els dies que tambĆ© mes has de pensar, buscar, mirar, etc. per tal d’arribar al teu destĆ­, cosa que et fa exercitar la ment i guardar el record durant molts anys. A mes havia aconseguit arribar fins al mateix hotel sense agafar ni un sol taxi en tot el trajecte, algo que tenia com a objectiu justament per evitar lo fĆ cil. Si a algun lloc s’hi pot arribar nomĆ©s amb transport pĆŗblic, s’ha d’intentar a menys que no hi hagi cap mes remei que agafar un taxi.

29/06/2019 Kuala Tahan i excursiĆ³ per lliure a Taman Negara, la selva mes antiga del mon

29/06/2019 Kuala Tahan i excursiĆ³ per lliure a Taman Negara, la selva mes antiga del mon

Em vaig aixecar cap a les 4 de la matinada diria que pel fred que em va agafar per tenir el ventilador apuntant-me tota la nit, doncs a Kuala Tahan, igual que a les Cameron Highlands, durant el dia hi fa molta calor perĆ² per la nit no tanta, de fet t’has de posar almenys un jersei. AixĆ­ que em vaig despertar mig recargolat amb les mantes tapant-me com podia.

Com cada matĆ­ em vaig dutxar, vaig prendre un cafĆØ mentre escrivia el diari, mirava correus i altres temes que de tan en tan haig de mirar en un viatge tant llarg com aquest. A les 6:30h vaig preparar una mica el quĆØ faria durant el dia, que seria un trekking per la selva de dificultat moderada i per lliure. A diferĆØncia de la selva de les Cameron Highlands on vaig anar amb un guia, aquĆ­ estava tot molt mes preparat per poder-hi anar sol. De fet a les Cameron Highlands si no t’ho coneixes et perds, perĆ² aquĆ­ totes les rutes estaven perfectament senyalitzades i fins i tot es podien consultar a Google Maps, per lo que aquĆ­ anar amb un guia nomĆ©s era perquĆØ t’expliquĆ©s la flora i fauna que et vas trobant, cosa que ja pots fer tambĆ© amb certes aplicacions. AixĆ­ que amb el paper que m’havia donat la noia de l’agĆØncia el dia anterior amb tots els trekkings que es podien fer, vaig escollir-ne un que semblava prou fĆ cil, almenys sense massa pujades, doncs altres semblava que tenien un pendent del 40% cosa que no em veia capaƧ de fer amb la calor i humitat tant alta que hi havia en aquesta zona.

A les 7:30h em vaig posar el repelĀ·lent de mosquits, vaig agafar el mĆ²bil i vaig anar a esmorzar a un restaurant estratĆØgicament situat a mig camĆ­ entre el centre del poble i el carrer que conduĆÆa al moll. AllĆ  hauria d’agafar una barca que em portaria a l’altra banda del riu per on es podia accedir a la selva.

La terrassa del restaurant ja era ple de turistes preparats per comenƧar les respectives excursions per la selva. Quasi tots demanaven el mateix tipus d’esmorzar americĆ . Jo vaig demanar un combinat de 2 ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafĆØ. Aquest tipus d’esmorzar van molt bĆ© per agafar energia sense quedar-se tant ple que no et puguis ni moure. Tot plegat 7,50RM, 1,70ā‚¬.

Un cop esmorzat i quan eren les 8 del matĆ­, vaig baixar al moll on ja hi havia una barca esperant i que per 1RM et porten a l’altra banda del riu. Pot semblar barat perĆ² es que el trajecte dura 1 minut. AixĆ² sĆ­, nomĆ©s pujar a la barca en menys de 5 minuts ja va arrencar.

Podria semblar que les 8 era molt aviat, perĆ² de fet ja era una mica tard, doncs el sol ja feia estona que ho ilĀ·luminava tot i ja comenƧava a fer calor. Cal tenir en compte que a partir de les 9 del matĆ­, caminar per la selva es fa molt difĆ­cil per la calor, per lo que val la pena aprofitar les primeres hores del dia per no patir tant.

Un cop a l’altra banda ja podia comenƧar el trekking per lliure per la selva Taman Negara. Pot semblar arriscat perĆ² no ho Ć©s gens. Aquesta selva estĆ  totalment preparada pel turista i perquĆØ pugui anar per lliure, a diferĆØncia de la selva de Cameron Highlands on realment anar-hi sol era una mica perillĆ³s a part de que hauria sigut impossible trobar les Rafflesies. AquĆ­ hi havia fins i tot una passarelĀ·la al llarg de tot el camĆ­, per lo que ni tan sols t’embrutaves de fang. A mĆ©s de cartells cada certs metres indicant la direcciĆ³ i distĆ ncia d’alguns llocs d’interĆØs. De fet tot plegat li feia perdre part de la grĆ cia. Si que Ć©s cert que aixĆ­ em facilitava poder trobar flora i fauna interessant anant sol, perĆ² veure tants cartells i camins de fusta enmig d’aquella selva fins i tot decepcionava una mica i mes quan venies d’una altra selva tant salvatge i inexplorada com la de les Cameron Highlands.

La intenciĆ³ era fer una ruta curta ja que encara em durava el cansament dels dos Ćŗltims dies, a mĆ©s aquĆ­ la humitat era altĆ­ssima per lo que es feia encara mĆ©s dur que a les Cameron Highlands. De fet tot just eren les 8:30h del matĆ­ i ja es notava la calor sufocant.

Volia anar fins a un Kanopy, que sĆ³n una espĆØcie de ponts penjants a uns 10 metres de terra i a uns 2 quilĆ²metres del punt d’entrada a la selva. Aquests ponts estan fets d’un sol tronc molt gran i permeten tenir una visiĆ³ diferent de la selva, per lo que em feia certa grĆ cia creuar-ne un. TambĆ© era una excusa com una altra per anar en alguna direcciĆ³ concreta, doncs tampoc sabia exactament on podria veure algun animal, que realment era del que en tenia mes ganes.

AixĆ­ que vaig comenƧar la caminada no sense liarme una mica al comenƧament ja que s’havia de creuar tot un resort que hi havia allĆ  a l’entrada de la selva, cosa que m’estranyava forƧa per lo que vaig intentar seguir mĆ©s d’un camĆ­ fins que finalment vaig entendre que era pel mig del resort per on havia de passar, de fet el camĆ­ transcorria en aquells primers metres just pel costat de les portes dels bungalows. El resort em va semblar molt bonic i sobretot ben situat, perĆ² horrible per estar veient tot el dia turistes anant cap a la selva.

Aquesta vegada en comptes de Google Maps utilitzava maps.me ja que va millor per seguir rutes de senderisme, i efectivament ja venia amb totes les rutes que es podien fer per Taman Negara. Molt Ćŗtil.

AixĆ­ que vaig creuar el resort i iniciar la ruta cap al Kanopy. Pel camĆ­ es podien veure plantes i arbres que no has vist mai. Em van impactar molt uns arbres enormes amb unes arrels que comenƧaven a un metre del terra i que eren duna mida similar al tronc d’un arbre normal. Eren brutals. De fet l’arbre en si era tant alt, que les arrels no eren com les dels arbres normals, sinĆ³ que entre totes acabaven donant la sensaciĆ³ que l’arbre tenia forma de pirĆ mide per tal de tenir una millor base per aguantar tot el pes de l’arbre. Simplement era espectacular veure aquelles arrels gegants.

Tot just eren les 9 del matĆ­ i la xafogor ja era insuportable, suava com si m’haguĆ©s acabat de dutxar, de fet la samarreta literalment gotejava. En aquest poble no podies caminar mes d’una hora sense acabar gotejant de suor. AixĆ² era el que mes em costava d’aguantar i pel que realment no estava massa preparat.

ContĆ­nuament anava escoltant sorollets d’animals per tot arreu, tambĆ© pel terra que no sabia si eren serps, esquirols o que. PerĆ² en un punt vaig escoltar molt soroll a les branques del que semblaven palmeres o com fins i tot queien fulles. Em vaig parar i pel moviment estava segur que no podien ser ocells, aixĆ­ que m’hi vaig quedar a mirar quĆØ hi havia. Tot apuntava a que era un mico tot i que no es veia. Al cap de 10 minuts de veure les branques movent-se perĆ² cap animal, per fi el vaig veure. Un mico baixava per un tronc. Va ser increĆÆble perĆ² mĆ©s encara quan vaig veure que no era un sol mico sinĆ³ 3 saltant d’una branca a l’altra. No m’esperava gens trobar-me 3 micos en llibertat i anant jo sol, sense cap guia que ja poguĆ©s saber on trobar-los. A Lopburi, TailĆ ndia, en vaig veure molts, perĆ² evidentment no Ć©s el mateix que veure’ls enmig d’una selva com Taman Negara saltant per arbres de mĆ©s 10 metres d’alƧada.

A mes, com que els micos son tant moguts i juganers, era prou divertit mirar-los una bona estona, doncs no paraven de pujar i baixar l’arbre i saltar d’un a l’altre amb una facilitat que per molt que ho sĆ pigues, no deixa de sorprendre quan ho veus en directe. Em va donar la sensaciĆ³ que jugaven tot i que en algun moment un semblava que mes aviat es barallava, perĆ² en qualsevol cas no paraven i allĆ  em vaig quedar fins que els vaig perdre de vista.

Al cap de 10 minuts de veure els micos per allĆ  saltant i havent descansat una mica, vaig seguir pel camĆ­ cap al Kanopy. La selva Ć©s molt espessa perĆ² el camĆ­ es prou ample i sense gens de vegetaciĆ³, per lo que es realment fĆ cil caminar hi.

Al cap d’uns 15 minuts vaig arribar al Kanopy, perĆ² sorpresa, estava tancat. Podia veure el pont perĆ² no s’hi podia accedir. A mĆ©s hi havia un cartell que posava estrictament prohibit el pas. AixĆ­ que em vaig quedar sense poder veure la selva des de 10 metres d’alƧada tot i que no deixa de ser una pijada poc autĆØntica, una mes. Per lo que sense massa pena vaig seguir amb la caminada, doncs ja era prou interessant tot plegat anant arran de terra.

Eren les 10 del matĆ­ quan ja hi havia molts mosquits, i tot i que m’havia posat el repelĀ·lent abans de sortir de l’hotel, amb tanta suor cada vegada en tenia menys. Literalment m’estava desapareixent per culpa de la suor.

A diferĆØncia de feia una hora, ara a mes el sol ja picava be, per lo que que fins i tot em comenƧava a costar caminar. AixĆ­ que vaig buscar una ruta diferent a la que havia fet a l’anada i que ja tornĆ©s a l’inici. NomĆ©s pensar que molts tours comencen a les 10 em marejava, com podrien iniciar el tour amb aquella calor tant insuportable.

La ruta de tornada anava per la vora del riu per lo que em donava la sensaciĆ³ que encara hi havia mĆ©s mosquits i fins i tot mĆ©s grans. PerĆ² tambĆ© moltes papallones i algunes de gegants, de les que son impossible de trobar per Europa. Aquesta ruta de tornada era molt bonica per transcĆ³rrer tota per la vora del riu, donant una visiĆ³ completament diferent a la que havia tingut a l’anada. S’hi respirava una tranquilĀ·litat absoluta amb el cant dels ocells de fons i el tĆØnue so de l’aigua del riu. Em vaig quedar allĆ  una estona contemplant tota aquella bellesa natural perĆ² sempre vigilant que no se m’acostĆ©s alguna serp o qualsevol altre animalĆ³.

Conforme m’anava acostant a l’inici veia els grups que tot just iniciaven la caminada i alĀ·lucinava de com la podrien acabar. A mi aquell tram final se m’estava fent durĆ­ssim, no sĆ© si Ć©s que hi estan mĆ©s acostumats perĆ² a mi aquells 40Ā°C i la humitat del 70ā„… m’estaven deixant KO. Sort que havia esmorzat be perquĆØ sinĆ³ m’haurien hagut de recollir amb pala.

Quasi a les 11h arribava al punt d’inici i anava directament a la parada de les barques per tornar el mĆ©s aviat possible a l’hotel a dutxar-me i beure aigua. Vaig fer molt be de fer cas a les recomanacions d’alguns bloguers que deien que el millor era anar a fer els trekkings per la selva a primera hora del matĆ­ ja que a partir de les 10 es comenƧa a omplir de gent i perd bona part de la grĆ cia. A mĆ©s jo afegiria que a partir de les 10 has d’estar fet d’una pasta especial per a poder caminar pel mig de la selva. Res a veure amb la de Cameron Highlands on no hi feia ni tanta calor ni tanta humitat, tot i que tambĆ© en feia molta.

Al moll ja hi havia una famĆ­lia de xinesos esperant una barca que va arribar al cap de 2 o 3 minuts. A les 11h arribĆ vem a l’altra banda i anava directament a l’hotel a dutxar-me. DesprĆ©s em vaig estirar una estona i tot que no volia, no ho vaig poder evitar, em vaig quedar ben clapat. Portava dies de molt cansament i molta calor i aquella Ćŗltima caminada m’havia deixat sense forces.

Cap a les 14h em despertava i ja no vaig voler dinar, sinĆ³ esperar fins cap a les 19h i sopar directament. De totes maneres m’havia fotut un esmorzar que no vegis i havent fet migdiada podia aguantar perfectament. Si no ho fes aixĆ­, probablement aquell dia hauria anat a dormir de matinada i l’endemĆ  ja marxava cap a Melaka.

Vaig prendre un cafĆØ mentre mirava una mica el trajecte que tenia per l’endemĆ , doncs anava a Melaka tot i que nomĆ©s tenia bitllet reservat fins a Kuala Lumpur. Un cop allĆ  m’hauria de buscar la vida per anar fins l’estaciĆ³ des d’on, segons Wikitravel, sortien els busos directes cap a Melaka. En fi, una mica d’aventura perĆ² res comparat amb el que va ser anar des de Koh Samui a George Town.

TambĆ© vaig escriure una mica el diari i llegir alguna notĆ­cia, sobretot per seguir l’incendi de la Ribera d’Ebre que semblava ja quasi controlat desprĆ©s de cremar 6.000 hectĆ rees, tot i que encara havĆ­em de donar grĆ cies ja que havien parlat de que se’n podrien arribar a cremar fins a 20.000.

I cap a les 16:30h vaig sortir a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, que tot i que era dels mĆ©s grans de la zona, no tenia mĆ©s de 3 carrers i tots per restaurants, petits hotels i alguna agĆØncia per als tours per la selva. De fet era un poble per a que els turistes que anĆ vem a Taman Negara poguĆ©ssim dormir-hi ben a prop, Ć©s a dir, semblava tal qual que el poble s’havia fet expressament per a poder visitar la selva. Abans que el turisme arribĆ©s fins aquĆ­, probablement aquest poble no existia.

De totes maneres, evidentment hi viuen alguns locals, per lo que es veuen nens jugant pel carrer o locals prenen algun suc ben fred en alguna terrassa desprĆ©s de la seva jornada laboral, molts de les barques que permetien arribar al poble. De fet es veia clarament que dels 3 restaurants que hi havia, tots quasi un al costat de l’altre, en un nomĆ©s hi havia turistes (on havia anat a esmorzar) en una altre nomĆ©s locals(on encara no hi havia anat) i un tercer amb una mica de tot (on havia sopat el dia anterior). Al restaurant on nomĆ©s s’hi veien locals no hi vaig anar perquĆØ la carta no estava a la vista com en els altres, un altre senyal de que estava mes pensat pels locals i que si hi entrava un turista li podien donar un altre preu, mes alt, Ć©s clar.

Vaig donar una volta per, literalment, tot el poble, doncs a part de ser petit era dels mĆ©s curiosos que havia vist mai i valia molt la pena passar un parell d’hores passejant-hi i veure com hi viu la gent. A mĆ©s, on fossis del poble, veies la selva a pocs metres. De passada ja anava mirant restaurants tot i que nomĆ©s hi havia els 3 que ja havia vist i cap em va semblar millor que el que havia anat el dia anterior a sopar, per lo que vaig decidir sopar allĆ  de nou.

Feia gracia perquĆØ m’anava trobant gent amb la que havia vingut amb la mini van des de Tanah Rata, doncs al final tothom es movia pel mateix carrer i era fĆ cil trobar-se. Pocs turistes fent nit al poble per lo que tot plegat molt tranquil i molt autĆØntic, probablement un dels pobles mĆ©s remots on havia dormit.

A les 19h anava cap al restaurant a sopar. Estava molt be perquĆØ era el que quedava mes elevat i el que permetia tenir unes millors vistes des de la terrassa. Aquesta vegada vaig demanar pollastre al curry amb arrĆ²s basil. La veritat Ć©s que no estava segur de demanar-ho perĆ² al final va ser tot un encert, doncs estava mĆ©s bo del que pensava. Era com una petita olla amb molta salsa i el pollastre acompanyat de verdures. Part de la salsa la vaig posar a l’arrĆ²s i tot plegat va quedar bonĆ­ssim, i nomĆ©s per 8 ringgits (1,70ā‚¬). A mĆ©s estava assegut a la terrassa amb vistes a la selva i el sol ponent-se de darrere les muntanyes. Impagable.

MalĆ isia Ć©s un paĆ­s oficialment musulmĆ  perĆ² forƧa occidentalitzat i un multiculturalisme brutal, cosa que fa que les normes religioses no siguin tant estrictes com en altres paĆÆsos musulmans. AquĆ­ es veien dones musulmanes treballant en qualsevol lloc, ja fos en una agĆØncia, als trens, en un restaurant, etc. Sempre amb el seu vel perĆ² treballant amb els mateixos drets que els homes. Tot i aixĆ­, de tan en tan es veia una dona amb burca com la que va seure al meu costat junt amb el seu marit en aquella terrassa. AixĆ² no em va sorprendre, doncs tambĆ© se’n veuen per Europa, perĆ² si em va sorprendre l’eructe que va fer l’home en acabar de sopar, que va ressonar per tot el poble. AixĆ² si que no es veu tan per Europa demostrant que en aquest sentit tenen prou educaciĆ³ per no fer quelcom tant desagradable en un paĆ­s no musulmĆ . PerĆ² Ć©s clar, allĆ  no hi havia cap problema.

DesprĆ©s de sopar vaig anar a un dels 3 mini sĆŗper que hi havia al poble i que quedava quasi davant del restaurant a comprar aigua i algo de menjar perquĆØ sabia que encara no tindria prou sĆ³n per anar a dormir. Els preus eren molt similars al d’un 7-eleven en una ciutat menys remota que aquell poble. DesprĆ©s vaig tornar a l’hotel quan ja s’estava fent fosc.

I com em pensava fins ben bĆ© les 22h no vaig tenir prou son per dormir. Fins aleshores vaig estar mirant “La que se avecina” mentre preparava la maleta i menjava alguna cosa mes per acabar d’agafar sĆ³n. Ho havia de deixar ja tot a punt perquĆØ l’endemĆ  marxava cap a Melaka previ pas per Kuala Lumpur on hauria de fer un transbord a un autobĆŗs perĆ² que encara no sabia com aniria, doncs el transport fins a Kuala Lumpur ja el tenia reservat perĆ² no fins a Melaka.

Ja tocava deixar la tranquilĀ·litat de les selves de Cameron Highlands i Taman Negara per tornar a les grans ciutats. L’experiĆØncia va ser molt bona i un tan inesperada, sobretot aquĆ­, a Taman Negara, on no m’imaginava un poble tant petit i remot com aquest, Kuala Tahan, ni veure-hi tants animals com vaig veure, fins i tot desenes de bĆŗfals banyant-se al riu. De fet, quan menys saps d’un lloc, mes fĆ cil Ć©s que en marxis ben content, doncs qualsevol cosa acaba resultant una agradable sorpresa.

28/06/2019 De camĆ­ a Taman Negara. La selva mes antiga del mon

28/06/2019 De camĆ­ a Taman Negara. La selva mes antiga del mon

Em vaig despertar sol cap a les 5 del matĆ­ desprĆ©s d’haver dormit 8 hores. Aquesta nit no vaig tenir tant fred com l’anterior, suposo que pel fet de dormir amb samarreta, per lo que no em vaig despertar cap vegada. La nit anterior m’havia enganxat desprevingut, doncs portava un mes passant una calor insoportable i no m’imaginava que aquĆ­ hi faria tant fred per la nit, i mes tenint en compte que durant el dia hi feia forƧa calor. En qualsevol cas no podia mes que agrair aquelles nits fresquetes que em permetien dormir perfectament.

Aquest dia marxava de les Cameron Highlands per anar cap a la Selva mĆ©s antiga del mĆ³n, Taman Negara. El transport ja l’havia reservat durant la preparaciĆ³ del viatge i seria una mica mes llarg que el que m’havia dut fins aquĆ­, doncs primer aniria amb mini van quasi 5 hores i desprĆ©s amb barqueta durant quasi 3 hores mes. La mini van sortia a les 8 del matĆ­ i des de quasi al costat de l’hotel, de fet no estava ni a 5 minuts caminant.

El preu total del transport va ser de 80RM, uns 18ā‚¬, incloent el trajecte en barca de 3 hores pel mig de la selva, un trajecte que ens oferiria algunes sorpreses ben agradables.

Com cada mati em vaig dutxar, vaig prendre un cafĆØ mentre escrivia el diari i vaig acabar de fer la maleta. Tenia roba encara una mica humida ja que l’havia netejat la nit anterior i amb el fred que feia no donava temps a assecar-se. En qualsevol cas era poca i la podria dur a sobre per tal que s’assequĆ©s quan sortĆ­s el sol i la temperatura pujava considerablement.

Vaig revisar l’habitaciĆ³ i a les 7:30h ja baixava a deixar les claus a recepciĆ³, doncs ja sabia que fins les 8h no obrien i que hauria de deixar allĆ  les claus.

El punt de trobada era a nomĆ©s 5 minuts caminant i a mes de baixada, de fet era al costat dels llocs ambulant on havia sopat els dos Ćŗltims dies, per lo que a les 7:35h ja hi arribava, 30 minuts abans com posava al bitllet i com sempre feia perĆ² que encara no sĆ© perquĆØ ho seguia fent, doncs fins i tot a vegades, com en aquest cas, l’agĆØncia encara estava tancada. En qualsevol cas sempre es millor arribar abans i assegurar-se de quĆØ estĆ s al lloc correcte.

A les 7:45h va arribar el noi de l’agĆØncia a qui li vaig preguntar si aquĆ­ era el punt de recollida cosa que em va confirmar i em va dir que esperĆ©s a uns bancs de fora. Van arribar una parella de francesos i vam esperar fins cap a les 8:05h que va arribar la mini van. Li vam ensenyar els bitllets, els va confirmar i vam pujar a la mini van on ja hi havia una noia i un noi que no anaven junts.

El noi es notava que estava guardant el seient del seu costat i que estava molt nerviĆ³s, mirant el mĆ²bil i per la finestra contĆ­nuament. Vam recĆ³rrer uns 50 metres des de que havĆ­em pujat que ja va tornar a parar a recollir una Ćŗltima noia. I el noi encara mes nerviĆ³s. Quan la noia va pujar, va saludar a la parella de francesos de tal manera que no s’esperava trobar-los, i els va saludar amb molta alegria, realment se la veia contenta de trobar-se’ls allĆ . PerĆ² en canvi al noi nerviĆ³s diria que ni el va saludar. Ella va seure a la fila de davant i vaig veure com el noi deixava de guardar el lloc que estava guardant a la vegada que deixava el mĆ²bil i de mirar per la finestra. Aleshores ho vaig entendre tot, era un tarat. Vaig deduir que la va conĆØixer allĆ  igual que va conĆØixer als francesos i el noi ja es deuria enamorar simplement perquĆØ la noia era molt alegre i el tarat ja es deuria pensar que aixĆ² significava que ella mostrava algun interĆØs per ell. I sabent que ella vindria a la mateixa mini van, tot enamorat i tarat li guardava el lloc perquĆØ seguĆ©s al seu costat mentre tot nerviĆ³s mirava per la finestra si la veia a la vegada que anava mirant el mĆ²bil per saber si estaven en el punt on ella esperaria a la mini van, tot i que finalment la noia ni el va saludar i molt menys es va asseure al seu costat. Ɖs dels tĆ­pics que no saben quan una noia no estĆ  mostrant gens d’interĆ©s per ell i que acaba fent el ridĆ­cul. A mes era una mica raro, com molt nerviĆ³s tota l’estona, sense ja entrar en quĆØ la noia era musulmana i amb el vel, cosa que significa que almenys estĆ  promesa.

El trajecte amb mini van fins al poble on farƭem el transbord a la barca es va allargar 3 hores i mitja i va ser una mica mogut ja que tot i que el senyor era el conductor mes responsable que havia vist fins ara a tan a TailƠndia com a MalƠisia, la carretera era de corbes constants i asfalt forƧa irregular en alguns trams, per lo que va ser una mia cansat.

Jo sabia que aquell trajecte era en mini van i en barca, perĆ² no sabia ni on agafarĆ­em la barca ni quant duraria el trajecte. De fet jo anava seguint el camĆ­ amb Google Maps i semblava que es podia arribar a Kuala Tahan nomĆ©s per carretera tot i que es donava forƧa volta. Realment si que semblava que si part del trajecte el fĆØiem pel riu aquest seria mes curt.

A les 11:30h vam arribar a una estaciĆ³ de mini vans a la vora del riu en un poble de menys de 10 cases, que de fet semblava que estava allĆ  Ćŗnicament per haver-hi aquesta estaciĆ³, doncs semblava la porta d’entrada a la selva des del riu. El poble eren literalment dos restaurants, 2 o 3 mini sĆŗpers i un parell de cases mes on suposo que hi vivien els de l’agĆØncia. NomĆ©s aquests 4 edificis junt a un riu enorme rodejat de selva.

Jo no tenia ni idea de quĆØ havĆ­em de fer ara, res de res, aixĆ­ que vaig seguir les indicacions del xofer que en tot moment ens va explicar i acompanyar. Vam entrar a l’oficina on vam deixar les maletes i ens vĆ rem posar en una cua. Per cert, aquella oficina era una passada, doncs no tenia tota una paret que justament donava al riu i que per tan permetia tenir una vista guapĆ­ssima i ben ample del riu que quedava a escassos 5 metres. I no Ć©s que fos de vidre, directament no hi havia paret. Jo em vaig quedar uns minuts allĆ  embadalit mirant al riu.

Ens va dir que anĆ©ssim passant pel mostrador on hi havia dues noies. Jo vaig ser dels primers. La noia em va donar un paper on havia d’indicar les meves dades, l’hotel on m’allotjaria i els dies que estaria a Kuala Tahan. AllĆ² era la solĀ·licitud per poder entrar a la selva a mes del permĆ­s per poder-hi fer fotos, evidentment pagant. En total 6RM per l’entrada i el permĆ­s per poder fer fotos, uns 1,20ā‚¬, prou acceptable tenint en compte que no tenia ni idea d’aquest pagament i aquests imprevistos sempre preocupen, perĆ² mentre rondin els 1 o 2ā‚¬ no passa res.

DesprĆ©s la noia em va fer algunes preguntes de quĆØ tenia pensat fer, quants dies, etc, per tal d’intentar oferir-me aquelles opcions que mes s’ajustessin al que buscava. Jo la veritat Ć©s que encara no m’ho havia mirat massa, doncs m’ho pensava mirar aquella tarda en arribar a l’hotel de Kuala Tahan, aixĆ­ que li vaig dir la poca idea que tenia en aquell moment, que era fer alguna de les rutes de nivell moderat per lliure, doncs per Internet havia llegit que per aquesta selva s’hi pot anar sol perfectament, doncs totes les rutes estan perfectament indicades, i ja que a les Cameron Highlands ja havia anat amb un guia, ara preferia anar per lliure. AixĆ­ que ella em va marcar en un mapa la zona que podia fer per lliure i que quedava a prop de Kuala Tahan i a mes em va donar un altre full on hi havia 6 tours que podria contractar. Em vaig fixar en un que es feia de nit per tenir mes possibilitats de veure animals, ja que aquests surten mes de nit. Els altres no em van semblar massa interessants ja que eren quasi el mateix que el que podria fer jo sol perĆ² amb un guia davant que de tan en tan et diu el nom d’alguna planta o et dĆ³na alguna explicaciĆ³ que pot valdre la pena perĆ² que per mi no compensa el fet d’anar tota l’estona com un borrego darrere un tio. TambĆ© em va indicar on era el punt de recollida del transport que al cap de dos dies em portaria cap a Kuala Lumpur, la meva prĆ²xima parada del viatge, que tot i que no era la seva agĆØncia m’ho va explicat tot igualment. Realment va ser molt amable i em va aclarir forƧa coses en molt poca estona.

DesprĆ©s vaig haver d’anar a pagar els 6RM perĆ² abans vaig haver d’anar a buscar canvi, ja que nomĆ©s tenia bitllets de 50 i tant grans no acceptaven. Per l’hora que era ja quasi que hauria dinat, perĆ² vaig preguntar als dos restaurants que hi havia i encara estaven tancats, aixĆ­ que vaig anar a un dels mini sĆŗpers i vaig comprar aigua, 3 panets tipus bollycao perĆ² de crema de blat i plĆ tan i una bossa de patates. M’ho vaig menjar al costat d’un parc sota l’ombra dels arbres i desprĆ©s ja vaig anar a pagar. Em van donar el comprovant del pagament i el permĆ­s per entrar a la selva de Taman Negara per lo que ja ho tenia tot per poder seguir el camĆ­. El barco sortia cap a les 13h i tot just eren les 12:15h, per lo que encara tenia temps.

Cap a les 12:30h vaig tornar a l’agĆØncia on hi havia taules per seure i a mes amb les vistes al riu. AllĆ  ja hi havia 5 o 6 persones tambĆ© esperant. Dos d’ells eren la noia musulmana i el pesat que li anava darrere sense adonar-se de quĆØ la noia passava d’ell. Ella primer estava sola amb el portĆ til asseguda fins que va arribar el noi i sense ni ase ni besa se li va asseure al costat a dir-li coses sense ni considerar que la noia potser estava fent alguna cosa important al portĆ til. La cara de la noia ho deia tot, completament seria sense quasi ni parlar, quan per lo poc que l’havia vist, era una noia molt riallera i xerraire. A mes el noi intentava lligar amb una noia musulmana amb vel, Ć©s com de tontos.

Vaig aprofitar per escriure una mica al diari fins cap a les 13h que la noia ens va avisar per ja anar a embarcar. L’embarcament podia ser a les 13h o a les 13:30h, per lo que encara vam tenir prou sort tal com quedava reflectit a la cara de la noia que ens anava avisant, tambĆ© una noia molt alegre i que semblava mes contenta ella que nosaltres per poder sortir ja ara. Ella mateixa ens va dir a mi i a una altra noia que tots dos anĆ vem sols per lo que ens asseurĆ­em junts a la barca, per lo que vam entendre que serien bancs de dos.

Vam baixar unes quantes escales per arribar al moll i sorpresa, varen aparĆØixer la musulmana i el pesat que tambĆ© se seurien junts, pobre noia. El noi va baixar tot nerviĆ³s com sempre el veia i quan anava a ajudar a la noia a treure’s la motxilla, aquesta li va fer un gest de desaprovaciĆ³ quedant-se ella de peu i amb la motxilla a sobre. Jo encara no podia entendre com el noi no s’adonava de quĆØ ella simplement el volia perdre de vista, fins i tot em donava la sensaciĆ³ que li donava certa grima.

La barca era molt allargada i estreta, i efectivament, amb bancs de dos. Feia uns 12 metres de llarg per nomĆ©s 1 d’ample. Totes les maletes anirien ben amuntegades a la proa del barco. AixĆ­ que de dos en dos ens van anar avisant per anar pujant a la barca. Els sis Ćŗltims vĆ rem ser els que ja mes o menys coneixia, que Ć©rem la meva companya i jo, la musulmana i el pesat, i la parella de francesos que va pujar amb mi a la mini van sortint de les Cameron Highlands. La resta no havien vingut amb nosaltres des de les Cameron Highlands. Que per cert, en els 3 Ćŗltims bancs, i per tant, a nosaltres 6, no hi havia armilles salvavides…

Els bancs realment no eren bancs, sino un coixĆ­ posat a terra per lo que no quedaves realment assegut, sinĆ³ mig estirat. Era incomodĆ­ssim i nomĆ©s de pensar que hauria d’estar 3 hores aixĆ­ ja em feia mal tot. Era com estar assegut a terra perĆ² amb una petita esterilla. Lo bo Ć©s que quedĆ vem ben a prop de l’aigua i tot plegat era mes autĆØntic, per no parlar de la prĆ²pia barca que semblava treta d’una peli d’Indiana Jones. Jo en aquell moment nomĆ©s pensava com havia arribat fins allĆ  i com havia pogut acabar en aquella situaciĆ³.

PerĆ² nomĆ©s iniciar el trajecte tot va canviar. Ens endinsĆ vem a la selva mes antiga del mon pel riu, una experiĆØncia Ćŗnica que recordava als mes aventurers. La imatge que es te de la selva des del riu Ć©s completament diferent a cap altra, podent apreciar totalment els meandres i la vegetaciĆ³ que entrava fins al mateix riu. De la mateixa manera tindrĆ­em l’oportunitat de veure animals que no haurĆ­em pogut veure de cap altra manera, i tot plegat abans d’arribar-hi, doncs aixĆ² encara era el trajecte per arribar al poble on passarĆ­em la nit. La cosa prometia.

PerĆ² lo realment impactant va arribar quan, sense esperar-nos-ho gens, vam veure un grup de bĆŗfals dins el riu. Ni tan sols sabia que en aquella selva hi havia bĆŗfals i molt menys que els poguĆ©ssim veure tant clarament des de la barca. Va ser increĆ­ble, una d’aquelles coses totalment inesperades i que et deixen completament perplex. NingĆŗ ens ho havia avisat i ni tan sols en aquell moment el pilot de la barca deia res, per lo que la sorpresa va ser majĆŗscula. PerĆ² no nomĆ©s en vam veure un de grup, sinĆ³ 3 al llarg de tot el trajecte, 3 grups de bĆŗfals en diferents zones perĆ² sempre dins el riu. Suposo que aquella hora no fan altra cosa que banyar-se, doncs la calor Ć©s insoportable.

A mes dels bĆŗfals tambĆ© vam veure micos i tot tipus d’ocells per no parlar de la vegetaciĆ³, molta d’ella completament desconeguda per a nosaltres i arbres de mes de 30 metres d’alƧada.

Al cap de les 3 hores de gaudir d’aquell trajecte inoblidable, que per cert, se’m va fer mes curt del que pensava, suposo que per lo interessant que era tot plegat, vĆ rem arribar al moll de Kuala Tahan, un poblet de 2 o 3 carrers i fet Ćŗnicament per a quĆØ els turistes puguin dormir ben a prop de la selva.

Eren les 16h quan desembarcĆ vem al moll. Alguns anirien amb una mini van fins a una altre punt del poble ja que els quedaria mes a prop de l’hotel, perĆ² no era el meu cas ja que a mi em quedava mes a prop l’hotel des del mateix moll. Tot i aixĆ­ estava a 10 minuts llargs caminant, que pot semblar poc perĆ² tenint en compte els 40ĀŗC, la humitat del 70% i que nomĆ©s al comenƧament ja hi havia una pendent del 40% i d’uns 30 metres de llarg, doncs tot plegat es va fer mes dur del que semblava en un inici.

De fet, amb lo be que havia aguantat fins aleshores sense suar massa, ara, en 15 minuts havia suat 5 vegades mes del que havia suat en tot el dia. Vaig arribar a l’hotel amb la samarreta gotejant, perĆ² gotejant literalment, i de suor Ć©s clar…

Jo, al veure que l’hotel estava a mig kilĆ²metre del moll, pensava que estaria al mig del poble, perĆ² al ser un poble tant petit, aquest mig kilĆ²metre ja feia que quedĆ©s completament a les afores. De fet quedava enmig del bosc sense res al costat, nomĆ©s un hotel mes, tota la resta del poble quedava a una distĆ ncia d’uns 100 metres del moll. De fet es podria dir que el poble en si nomĆ©s tenia 3 carrers d’uns 50 metres de llarg cada un.

Finalment, al cap de quasi 20 minuts des de que havia sortit del moll i desprĆ©s d’haver fet 5 o 6 parades per descansar durant el camĆ­, vaig arribar a l’hotel. Mai havia tardat tanta estona per recĆ³rrer mig quilĆ²metre. L’hotel era mes aviat un resort i era realment tot molt maco, doncs no era un edifici sino un conjunt de casetes on cada una d’elles era una habitaciĆ³, a mes de la recepciĆ³ i una altra que semblava una bugaderia. Enmig de tots els bungalows, caminets de pedra, gespa i espais on estirar-se, tot plegat de fusta i molt autĆØntic. AixĆ­ descrit podria semblar que era un lloc car per dormir-hi, perĆ² no, de fet era el mes barat que havia trobat per Internet. I a mes l’habitaciĆ³ que tenia reservada tenia capacitat per a 4 persones, per lo que era una habitaciĆ³ enorme.

Vaig anar fins la recepciĆ³ on ja hi havia un noi que m’esperava. Ja deuen tenir controlat a quina hora arriben les barques per tal d’estar pendents, doncs hi ha tant pocs turistes que mes val controlar l’hora que no pas passar-se tot el dia a la recepciĆ³. Abans de fer el check-in el noi em va donar la clau de l’habitaciĆ³ ja que, suposo que com tothom, vaig arribar tant cansat i suat que primer em va permetre deixar les coses i dutxar-me tranquilĀ·lament.

L’habitaciĆ³ era cara (uns 16ā‚¬ per nit) en comparaciĆ³ a altres hotels d’altres ciutats, perĆ² Ć©s que era una habitaciĆ³ amb 4 llits, un de matrimoni mes una llitera. A mes bany propi, escriptori i dos ventiladors. I lo millor, Ć©s clar, Ć©s que eren casetes independents, per lo que tenia vĆ ries finestres tot i que hi havia molta humitat, suposo que en un lloc com aquell enmig de la selva Ć©s inevitable. PerĆ² en qualsevol cas i com ja he dit abans, era l’habitaciĆ³ mes barata que vaig trobar a aquest poble.

AixĆ­ que em vaig dutxar i vaig prendre un cafĆØ mentre em mirava els papers i tours que m’havia donat la noia de l’agĆØncia abans d’embarcar. Al cap d’una hora llarga vaig sortir i el noi, pobre, encara estava esperant a la recepciĆ³. Jo no sabia si faria ara el check-in o el faria al marxar, doncs tampoc m’havia dit res, perĆ² en qualsevol cas l’habitaciĆ³ s’havia de pagar.

AixĆ­ que vaig anar cap allĆ  on vaig haver d’anotar un munt de dades al llibre de registre, fins i tot com i quan marxava d’allĆ . Ell em va donar una ampolla d’aigua ben freda que em va anar perfecte i vaig pagar els 149RM, uns 32ā‚¬, per les dues nits que hi passaria. Lo bo Ć©s que no em va cobrar la taxa turĆ­stica cosa que no vaig entendre, doncs se suposa que tots els hotels l’han de cobrar i en principi no estĆ  mai inclosa en el preu. De fet aquest va ser l’Ćŗnic hotel de MalĆ isia que no em va cobrar aquesta taxa.

I un cop pagada l’habitaciĆ³, dutxat, hidratat de nou i sense deixar l’ampolla d’aigua a la que m’hi aferrava com si fos or, vaig anar directament a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, un poble d’uns 300 habitants, dels quals la majoria son turistes, amb 2 o 3 carrers, just a la vora del riu i al costat de la selva Taman Negara. Un poble Ćŗnic, molt inaccessible i amb pocs turistes tot i que la majoria del poble ho eren. De fet, es veien ben poques cases, probablement totes de locals que treballaven o en un restaurant, hotel o agĆØncia de viatges.

Vaig estar prop d’una hora i mitja passejant pel poble tot i que en 20 minuts ja es podia veure tot. Mentre passejava vaig anar mirant els restaurants que hi havia, que en principi n’eren nomĆ©s 3, per lo que seria fĆ cil escollir lloc on sopar. Havia sortit de l’hotel cap a les 18h i cap a les 19:30h ja anava cap al restaurant on vaig decidir sopar, entre altres coses, perquĆØ tenia la carta a fora ben visible. A mes no semblava el mes turĆ­stic dels 3 i tenia una terrassa que donava al carrer principal i que permetia veure just davant la muntanya amb la selva Taman Negara i el sol ponent-s’hi darrere, una imatge realment Ćŗnica i que no m’imaginava poder veure en aquell moment assegut a la terrassa d’un restaurant. Poder sopar amb aquelles vistes en un poblet de 3 carrers rodejat per la selva mes antiga del mon era quelcom que no m’imaginava fins que hi vaig arribar, i la veritat Ć©s que no tenia preu.

Vaig demanar arrĆ²s fregit amb vedella. AquĆ­ a MalĆ isia els tipus de carn disponibles encara es reduĆÆen una mica mes que a TailĆ ndia, doncs porc no n’hi havia enlloc, per lo que havia de ser o pollastre o vedella. Vaig seure a la terrassa a contemplar la posta de sol just darrere la selva a la vegada que podia veure el carrer principal del poble ilĀ·luminant-se mica en mica des d’una posiciĆ³ privilegiada.

El menjar estava bo perĆ² potser no tant com a altres pobles, cosa que ja m’esperava per la poca competĆØncia que tenen allĆ  i suposo per la dificultat de fer arribar fins allĆ  tots els productes. En qualsevol cas estava prou bo i lo important d’aquell sopar no va ser tan el menjar sinĆ³ gaudir del moment i de la situaciĆ³. Vaig estar allĆ  fins les 20:15h quan el sol ja s’havia amagat completament. Els mosquits ja feia estona que donaven voltes aprofitant les hores de claror perĆ² de menys calor just abans de la posta de sol i d’aquests ja se n’havia de tenir mes respecte. De fet ja m’havien picat alguns i aixĆ² era algo que em mig preocupava, doncs aquĆ­ et podien passar qualsevol malaltia. Mentre fos aquĆ­ ja no sortiria de l’habitaciĆ³ sense haver-me posat el repelĀ·lent de mosquits.

El sopar no va ser el mes bo que havia provat a MalĆ isia perĆ² era forƧa mes barat del que m’esperava tenint en compte on ens trobĆ vem. El sopar em va sortir per 6RM, 1,20ā‚¬, preus similars a altres zones de MalĆ isia.

DesprĆ©s ja vaig anar directament cap a l’hotel a mirar alguna peli i a dormir cap a les 21h, cosa que no em va costar gens perquĆØ havia sigut un dia llarg i forƧa dur, sobretot el trajecte de 3 hores en la barca, que tot i que va ser un trajecte Ćŗnic, no va deixar de ser molt cansat fĆ­sicament. El poble ja me’l coneixia per haver fet nomĆ©s una volta de menys de dues hores, per lo que l’endemĆ  ja aniria a comprar a algun dels dos mini-sĆŗpers que havia vist. AixĆ² si, aquĆ­ no hi havia cap 7-eleven.

De camĆ­ a l’hotel em vaig trobar a la parella de francesos que ja havia conegut a Tanah Rata abans d’agafar la mini van que ens va portar fins aquĆ­, be, fins al poble on vam fer el transbord a la barca. De fet, al dia segĆ¼ent, acabaria trobant a tothom que coneixia una mica del trajecte fins aquĆ­, doncs era tot tan petit i hi havia tan pocs llocs on allotjar-se que lo difĆ­cil hauria sigut no trobar-se. No podia deixar de pensar en lo estrany que havia sigut aquell trajecte des de les Cameron Highlands fins aquĆ­, doncs a diferĆØncia d’altres trajectes, aquest no sĆ© ben be perquĆØ, perĆ² no recordava be com havia de ser, suposo que per la quantitat de busos, vols i hotels que havia reservat. De fet no m’esperava que fossin tantes hores amb barca i amb aquell tipus de barca. Tot i que jo ho havia reservat i tot va ser tal qual deia a la reserva, tot plegat va suposar certa sorpresa per mi fent que en aquest moment encara estiguĆ©s pensant en els bĆŗfals i micos que havĆ­em vist pel riu en aquell trajecte que no m’esperava fins que em vaig trobar dins d’aquella barca. Quan quelcom passa sense que t’ho esperis del tot i va tot tan be, l’alegria i satisfacciĆ³ Ć©s doble. De fet, sense haver-se endinsat encara en la selva, per mi haver arribat fins allĆ  ja havia valgut la pena.

27/06/2019 PlantaciĆ³ de tĆ©, Mossy Forest, trekking per la jungla i Rafflesia

27/06/2019 PlantaciĆ³ de tĆ©, Mossy Forest, trekking per la jungla i Rafflesia

Em vaig despertar a les 4:30h desprĆ©s d’haver dormit les 8 hores de rigor. Probablement aquesta va ser la nit que millor vaig dormir en tot el viatge deixant de banda la nit en el tren. A les Cameron Highlands per la nit hi fa forƧa fred per lo que les habitacions no necessiten tenir ni ventiladors. Vaig dormir ben tapat tota la nit, inĆØdit. A mes aquest hotel em donava la sensaciĆ³ que estava quasi buit, de fet encara no havia vist cap altre osta, per lo que el silenci era absolut a totes hores.

Aquest dia seria probablement el mes cansat fins aleshores ja que estaria tot el dia fent un tour per diferents selves, plantacions de te i poblats quasi indĆ­genes. Sobretot un dels dos trekkings que farĆ­em duraria mes de 3 hores caminant per una de les selves mes inaccessibles de les Cameron Highlands i probablement de tot MalĆ isia en busca de la flor mes gran del mon, la Rafflesia, una flor que pot medir mes d’un metre de diĆ metre! AixĆ­ que tocava preparar-se be pel dia que m’esperava.

A l’hotel hi havia un restaurant on hi servien esmorzars que no estaven inclosos en el preu perĆ² que aniria a prendre per tal de tenir energia suficient per aguantar fins l’hora de dinar. Normalment no menjo res fins al dinar, perĆ² avui mes valia menjar ous ferrats. AixĆ­ que tenia previst anar a les 7:30h a fer un bon esmorzar abans del tour que era a les 8:40h. Fins aleshores com cada matĆ­, em vaig dutxar, vaig prendre un primer cafĆØ, vaig escriure el diari, mirar correus, finances i llegir alguna notĆ­cia. Estava a l’altra punta del mon i sense parar ni un dia perĆ² seguia estant ben informat.

A les 7:30h ja tenia la motxilla preparada, bĆ sicament amb un impermeable, repelĀ·lent de mosquits i aigua i ja vaig baixar al restaurant a esmorzar. Per accedir al restaurant primer s’havia de sortir de l’hotel, doncs l’entrada del restaurant estava al pati. Al baixar vaig veure que la porta principal de l’hotel encara estava tancada i la propietĆ ria encara no hi era. Vaig obrir la porta i vaig sortir al pati perĆ² el restaurant tambĆ© semblava encara tancat i sense ningĆŗ dins. Vaig esperar 5 minuts al pati i veient que no hi havia ningĆŗ vaig tornar a l’habitaciĆ³ a carregar el mĆ²bil del tot i a deixar-ho ja tot preparat per nomĆ©s agafar i marxar rĆ pid.

A les 8:10h vaig tornar a baixar i ara si que el restaurant estava obert. Dins hi havia una parella que no vaig saber exactament si eren malais o hindĆŗs perĆ² si semblava que es van quedar una mica sorpresos de veure’m. No deuria haver massa clients i menys a aquella hora. De fet fins i tot li vaig preguntar si podia esmorzar, ja que la cara que va posar semblava de no entendre quĆØ hi feia allĆ . Vaig demanar-li un american breakfast que era truita, frankfurt i torrades amb mantega i melmelada a mĆ©s d’un altre cafĆØ. Realment un dels millors esmorzars que es pot fer per obtenir energia per un dia dur perĆ² sense quedar-te tant ple que no puguis ni comenƧar a caminar. La veritat Ć©s que desprĆ©s de menjar tot allĆ² i prendre el cafĆØ, vaig sortir a la porta de l’hotel a esperar el guia ben fresc i a punt pel que fos.

Cap a les 8:30h va aparĆØixer la propietĆ ria, que per cert parlava amb la parella del restaurant en anglĆØs, cosa que em va fer pensar que la propietĆ ria no era malaia, de fet per l’aspecte ja no ho semblava. RĆ pidament vaig anar a buscar la motxilla i el tiquet de la reserva i vaig anar cap a fora a esperar el guia.

A les 8:42h va arribar el guia amb el Jeep. Jo era el primer per lo que em va dir de seure al lloc del copilot (a l’esquerre). Ens vam presentar i vam anar a buscar els altres 5 integrants del grup. Ell es deia Joe i semblava indĆ­gena. De fet la dona de l’hotel parlava dels indĆ­genes que eren els que sabien trobar les Rafflesies. El Jeep era molt autĆØntic i amb unes banyes sobre el para-xocs. AixĆ² si, se’l veia forƧa atropellat, senyal de lo complicat dels camins pels que anirĆ­em.

Molt a prop del meu hotel, a la mateixa carretera, ja estava l’hotel on vĆ rem recollir a 3 noies, dues alemanes i una australiana que varen seure just darrere nostre. I forƧa mes lluny, de fet ja semblava un altre poble, els dos Ćŗltims, una parella d’irlandesos que varen seure a la part del darrere. Per cert, el noi era idĆØntic a Zelda, de fet donava la sensaciĆ³ que s’hi volia assemblar, doncs fins i tot el pentinat era igual.

I un cop tots els del grup dins el Jeep vam anar directament cap a la selva, o jungla com li deia en Joe, a fer el trekking mes complicat per buscar les Rafflesies. El trajecte va ser d’uns 45 minuts i fins i tot vam passar a un altre estat, a Jinlong.

Per entrar a la selva havĆ­em d’entrar primer al que semblava el caminet d’accĆ©s a una granja de maduixes, un tipus de granja tambĆ© molt abundant a les Cameron Highlands. Vam haver de pujar amb el Jeep per un caminet molt estret, irregular, ple de sots i amb un pendent d’almenys el 45% que conduĆÆa fins l’entrada de la granja i que s’endinsava uns metres mes a la jungla fins a un punt on el camĆ­ ja era impracticable i ja no hi havia mes remei que deixar el Jeep i seguir caminant. ComenƧƠvem aixĆ­ el trekking per la jungla.

Ens posĆ vem tots repelĀ·lent, agafĆ vem la motxilla amb l’aigua i tots 6 mes el guia comenƧƠvem a caminar. Ja d’entrada s’havia de creuar un pont fet d’unes quantes canyes de bambĆŗ. I de fet seria el primer d’uns quants ja que haurĆ­em de creuar el riu vĆ ries vegades.

Els primers 200 o 300 metres eren relativament fĆ cils, doncs es feien per un caminet de mig metre d’ample, fangĆ³s i irregular, perĆ² almenys era pla. PerĆ² desprĆ©s, un cop ja tots pensĆ vem que tot el camĆ­ seria aixĆ­, complicat perĆ² pla, el guia es va aturar i va dir, “climbbing time”, assenyalant un camĆ­ encara pitjor i amb forta pendent de baixada. ComenƧava el trekking de veritat i seguiria aixĆ­ durant 3 hores.

Fins aleshores el camĆ­ era mes fĆ cil perquĆØ per aquella zona hi passaven empleats de la granja per arreglar les canalitzacions que tenien per recollir l’aigua del riu, perĆ² per on anirĆ­em ara ja no s’hi passava tant i aixĆ² es notaria. De fet el guia ja tenia el matxet preparat per anar tallant les branques que se’ns posessin per davant.

Per sort aquest dia no plovia perĆ² si havia plogut el dia anterior per lo que el terra era molt fangĆ³s i ple de bassals. T’havies d’anar agafant a les branques sobretot en les baixades mes fortes per no relliscar. El guia ens comentava que el dia anterior va ploure a bots i barrals i que caminar per allĆ  no nomĆ©s era quasi impossible sinĆ³ a mes perillĆ³s. Nosaltres anĆ vem amb calƧat normal perĆ² ell portava unes botes indicatives de quĆØ aquell camĆ­ ja l’havia fet un munt de vegades amb un pam d’aigua.

Fins aleshores els ponts de bambĆŗ ens havien semblat un perill enorme i un miracle que cap de nosaltres haguĆ©s caigut al riu, perĆ² ara ja tocava creuar el riu sense pont, per uns rocs molls i relliscosos. El guia va anar saltant pels rocs com una cabra montesa, perĆ² els altres anĆ vem trepitjant 4 vegades cada roc abans de saltar-hi, fins i tot alguna seia en un roc abans de passar a l’altre. I mes d’un, jo inclĆ²s, acabava sucant el peu al riu agafant-se be a la roca per no sucar-hi encara mes. Almenys aixĆ² va netejar una mica el fang que ja portĆ vem per mitja cama…

El camĆ­ s’anava complicant per moments ja que hi havia arbres caiguts pel mig del camĆ­ o alguns troncs baixos que t’obligaven a anar ajupit uns metres. Per sort el camĆ­ no desapareixia ja que els mateixos guies anaven tallant algun tronc o canya de bambĆŗ de tan en tan quan passaven. A mes, els propis turistes amb els seus peus feien que no creixĆ©s res a l’estret camĆ­ que anĆ vem seguint.

A les Cameron Highlands, durant la nit la temperatura Ć©s molt agradable, fins i tot i fa fred, perĆ² durant el dia hi fa tanta calor com a George Town, per lo que tenen una variaciĆ³ de temperatura entre dia i nit brutal. Havia passat una molt bona nit perĆ² ara tornava a fer una calor insoportable, que sumada a la alta humitat de la selva, feia que la sensaciĆ³ de calor fos de mes de 40ĀŗC, i mes havent de fer aquell camĆ­ pujant, baixant i ajupin-te contĆ­nuament. Tot plegat era forƧa mes dur del que semblava en el trĆ­ptic.

I finalment, al cap de dues hores de pujar i baixar pendents cada vegada mes pronunciats, el guia es va aturar, es va girar per mirar-nos i allĆ  vam veure la primera Rafflesia. Era un espectacle. De tant grans que son creixen i es queden a terra, doncs no hi ha tronc capaƧ d’aguantar-les. Tenen un color vermell molt intens i la part del mig esta buida. Dins hi tenen el polen perĆ² bona part estĆ  buida, Ć©s molt estrany i fins i tot una mica anguniĆ³s. Dins si veuen un munt de mosquits i bitxets entrant i sortint, de fet els notes com et piquen a la cara quan t’hi acostes per mirar. Aquella mesurava uns 60 cm de diĆ metre tot i que el guia ens va ensenyar una foto d’una que va trobar de 120 cm de diĆ metre, el doble que aquella, algo realment espectacular.

AnĆ vem passant un per un per fer les fotos i un cop les vaig fer i vaig anar cap on eren els altres, de sobte tots varen cridar, NO STOOOP! Em vaig aturar de cop encara sense saber si m’ho deien a mi o a un altre fins que es va acostar el guia per senyalar-me que havia estat a punt de trepitjar dues filles de Rafflesia, dues d’aquelles flors que tot just medien mig pam cada una. Menys mal que em vaig aturar a temps, doncs d’aquestes flors n’hi ha poquĆ­ssimes i no voldria haver estat recordat com aquell que en va matar una.

DesprĆ©s que tots vam haver fet les fotos de rigor vam seguir caminant per un caminet amb forta pendent perĆ² que en pocs minuts ens va portar a una altra Rafflesia. Era curiĆ³s perquĆØ allĆ  on n’hi havia una, normalment n’hi havia alguna de morta als voltants, i sempre de mes petites que encara havien d’obrir-se. Segons deia el guia, aquestes flors s’obren en qĆ¼estiĆ³ de dies, Ć©s a dir, pots anar un dia i veure una bola petita a terra, i anar-hi el dia segĆ¼ent i trobar-te-la oberta i amb una mida 5 vegades superior. En aquesta segona Ć©s on el guia ens va fer una foto a cadascĆŗ junt a la flor.

Jo que pensava que potser no en trobarĆ­em cap i de moment ja en portĆ vem dues. Algunes agĆØncies de Tanah Rata no garantien trobar-les, mentre que aquesta si, i ara entenia perquĆØ. El guia era un tio que portava vivint allĆ  tota la vida i es coneixia aquella selva com si fos casa seva. Hi venia cada dia, es coneixia tots aquells caminets impossibles, buscava les flors i sabia tornar al mateix lloc per ensenyar-les. Jo flipava.

DesprĆ©s de veure la segona Rafflesia i explicar-nos que el nom venia de Raffle, el seu descobridor, mes Asia, el lloc on la va trobar, vam seguir pujant muntanya entre branques i arrels per arribar a la tercera i Ćŗltima Rafflesia que veurĆ­em, de les grans Ć©s clar, perquĆØ de petites encara per obrir-se en vam veure mes de deu. Tres pot semblar poc, perĆ² Ć©s moltissim, de fet hi ha gent que fa l’excursiĆ³ i no en troba cap, tot depĆØn del guia que et toqui. A mes cal tenir en compte que son flors molt difĆ­cils de reproduir-se i de crĆ©ixer, per lo que n’hi ha realment poques.

I un cop vistes 3 de les flors mes grans del mon i quan ja portĆ vem mes de dues hores de trekking, vam iniciar el camĆ­ de tornada cap al Jeep. El tram inicial el vĆ rem fer per un altre camĆ­ fins que vam arribar al camĆ­ utilitzat a l’anada. Ara semblava fĆ cil un camĆ­ que feia dues hores semblava impracticable. El poder de la relativitzaciĆ³ i de l’experiĆØncia, encara que en sigui ben poca.

Trobar Rafflesies era l’objectiu principal d’aquell trekking perĆ² ni molt menys l’Ćŗnic a veure. Pel camĆ­ anĆ vem veient plantes i flors rarĆ­ssimes, papallones gegants de quasi un pam d’ample i altres insectes i ocells que mai havia vist. Realment era una passada caminar per aquella selva envoltat de tanta biodiversitat tan desconeguda per la majoria de nosaltres.

Cap a les 12:30h arribĆ vem al Jeep tots suadĆ­ssims excepte el guia, que a mes era el que anava mes tapat per evitar les picades dels mosquits. Com podia estar tan acostumat a la humitat que ni tan sols va suar ni una mica amb l’estona que portĆ vem caminant. EstĆ vem tots molt cansats perĆ² molt contents d’haver vist tantes Rafflesies, doncs cap de nosaltres s’ho esperava. Tot just havĆ­em fet la primera de les activitats del dia i jo ja no podia mes, de fet si m’haguessin dit de tornar a l’hotel hauria acceptat d’immediat. PerĆ² menys mal que no perquĆØ encara quedaven moltes coses interessants per veure.

La prĆ²xima parada que farĆ­em seria al poble de Orang Asli Settlement Village, un poblet, dels que jo anomeno molt autĆØntic, dels que amb prou feines tenen aigua corrent, dels que cada vegada costa mes de veure i mes trobar, dels que t’ensenyen moltes mes coses que les grans ciutats, dels que en certa manera et canvien una mica la vida. Un poble indĆ­gena quasi aturat en el temps on encara cacen llanƧant un punxĆ³ amb verĆ­ a travĆ©s d’una canya. Poder veure, visitar i fins i tot xerrar amb aquests habitants Ć©s una de les millors experiĆØncies que es poden tenir.

Vam arribar al poble en menys de 5 minuts, doncs estava quasi al costat de la selva. Abans de baixar del Jeep ja podĆ­em veure com eren les cases. Per mi eren cases a punt de caure i algunes semblaven fetes per ells mateixos amb el que trobaven per la selva, perĆ² el guia ens va explicar que aquelles cases lis varen donar l’estat, ja que abans si que vivien en cases fetes per ells amb canya de bambĆŗ, per lo que el que ara veiem, que semblaven barraques, eren palauets comparats amb les cases on vivien no feia massa anys. AixĆ² si, el poble era molt petit, jo hi vaig contar unes 10 o 12 cases posades sense massa ordre, quedant un espai mes ample enmig on hi jugaven uns nens. El terra era de sorra i irregular, perĆ² ells s’ho passaven be allĆ  corrent i veient aquells turistes que venien nomĆ©s a fer fotos. AixĆ² si, els nens eren molt curiosos i no paraven de preguntar, tot i que no parlaven anglĆØs per lo que no podĆ­em mantenir una conversa.

Primer ens varen ensenyar una eina feta amb canyes de bambĆŗ que juntament amb agulles amb verĆ­, utilitzaven per a disparar bufant als animals. Deien que caƧaven ocells i micos. Vam provar-ho en una diana i era complicat. Jo vaig disparar dues vegades i a la segona em vaig acostar forƧa al centre de la diana, tot i que crec que estava massa a prop, a menys de 10 metres que era la distĆ ncia a la que ells disparaven per tal de no espantar l’animal en qĆ¼estiĆ³.

DesprĆ©s vam donar una volta per lliure d’uns 15 minuts pel poble on hi havia uns 10 nens seguint-nos per allĆ  on anĆ vem. Semblava que veien turistes o simplement gent de fora del poble molt de tan en tan, doncs nomĆ©s que els somriguessis, com jo vaig fer, ja t’anaven seguint amb un somriure allĆ  on anaves, sense molestar, simplement mirant i seguint encuriosits per aquella gent que arribava de sobte en aquell poble aturat en el temps. Eren realment molt graciosos, i com molta altra gent, un d’ells portava una samarreta del BarƧa, a qui li vaig intentar dir que jo era de Barcelona perĆ² que crec que no em van entendre, per una banda perquĆØ no semblava que parlessin anglĆØs i per l’altra perquĆØ potser ni sabien que Barcelona tambĆ© Ć©s una ciutat.

El poble no feia ni una hectĆ rea i evidentment no tenia cap part asfaltada, de fet ni tan sols tenia cap ordre en la ubicaciĆ³ de les cases. El terreny era irregular i les gallines corrien per tot arreu. El mes impactant era que per nosaltres viure allĆ  seria impossible perĆ² pel que ens explicava en Joe, la vida en aquell poble ara era molt mes fĆ cil que abans, fins i tot els nens anaven a l’escola.

Poder conĆØixer la vida d’aquests pobles en primera persona Ć©s quelcom apassionant i mes si pots parlar amb els seus habitants. De fet aixĆ² Ć©s probablement el que mes m’agrada de viatjar a llocs mes remots. Aquesta visita no me l’esperava i per mi va ser de lo millor del dia. Mai oblidarĆ© el somriure d’aquells nens mirant-me fixament, simplement esperant a que em moguĆ©s per seguir-me, fent-los aquest fet tant simple, els nens mes feliƧos del mon.

DesprĆ©s de veure l’Orang Asli Settlement Village vam anar a dinar desfent part del camĆ­ fet, doncs la selva i el poble acabat de visitar eren els punts mes allunyats de Tanah Rata, per lo que a partir d’ara, a cada nova visita estarĆ­em una mica mes a prop del punt de sortida/arribada.

Al cap d’uns 10 minuts vam arribar al restaurant que estava en un poble similar a Tanah Rata tot i que una mica mes petit i pel que em va semblar, amb no tants hotels com a Tanah rata. AquĆ­ tothom semblava local i els negocis com els que pots trobar a qualsevol ciutat. El restaurant era un bufet lliure per lo que vaig aprofitar per menjar de tot una mica. Primer ens donaven una safata amb varis compartiments i en un d’ells t’hi posaven directament arrĆ²s basil, i desprĆ©s ja podies passar per les tines de menjar a agafar el que volguessis. Hi havia varis tipus de carn feta de vĆ ries maneres, amanides, empanades, pans, etc. Jo vaig agafar conill al curry, pollastre arrebossat, amanida de cogombre, un tipus de pa amb espĆØcies, una espĆØcie de mini pizza i patates que semblaven estofades que em vaig barrejar amb l’arrĆ²s i l’amanida de cogombre. Vam seure tots junts en una taula i vam comenƧar a dinar. Em vaig fotre ben fi.

M’ho vaig acabar quasi tot, de fet nomĆ©s em vaig deixar un parell de cullerades de l’arrĆ²s, perĆ² de tota la resta res. Havia esmorzat molt be perĆ² desprĆ©s de la caminada tenia ja molta gana, i de fet aquell dinar em va anar perfecte i era el primer bufet que feia en aquell viatge, que de tan en tan ja va be sobretot per la varietat de plats que hi pots trobar.

Tots van menjar forƧa perĆ² sens dubte jo vaig ser el qui mes vaig menjar. I tot plegat mes una ampolla d’aigua gran nomĆ©s per 16RM, 3,40ā‚¬.

Al cap d’uns 45 minuts ja vam anar cap a la segĆ¼ent parada, que seria una de les plantacions de te de les Cameron Highlands, seguint desfent camĆ­ cap a Tanah Rata.

Primer vam anar fins a un “view point” des d’on es veia bona part de la plantaciĆ³, i si no es veia mes era perquĆØ les prĆ²pies muntanyes la tapaven. De fet, la plantaciĆ³ arribava fins allĆ  on arribava la vista, era simplement immensa. Li vaig dir al Joe que era mes gran del que creia i ell em va respondre que aquella era petita, que s’hi hi anĆ vem era perquĆØ era la mes ben preparada per rebre visites, perĆ² no per ser la mes gran…

A continuaciĆ³ en Joe ens va deixar a l’entrada del complex on vam caminar fins la fĆ brica per a fer-hi una visita d’uns 15 minuts ja sense en Joe, on es podia veure com una mĆ quina obria els grans, a continuaciĆ³ uns treballadors el posaven a una cinta on es triturava i segons la seva mida resultava en un tipus de te o un altre. Hi havia tones de grans de te arrossegats per les cintes que no paraven mai perquĆØ contĆ­nuament arribaven mes camions plens. Estava completament prohibit fer fotos i de fet ho vigilaven molt, senyal de la gran competĆØncia que hi ha en aquest sector i en aquesta zona, sent molt recelosos d’ensenyar mes del compte o fins i tot d’explicar mes del compte. Els secrets de la producciĆ³ no es veien ni s’explicaven.

Per acabar la visita a la fĆ brica, no podia faltar el pas per la botiga i el bar de la fĆ brica on hi venien tots els tipus de te que produeixen. Vam anar tots 6 membres del grup primer a la botiga on hi havia desenes de tipus de te. A mi no m’agrada el te per lo que vaig mirar una mica perĆ² sense cap intenciĆ³ de comprar res. Algun company de tour si que va comprar alguna caixa, de fet anava amb alemanes, irlandeses i una australiana, probablement llocs on prendre te Ć©s mes habitual que no pas a Espanya o ItĆ lia.

DesprĆ©s vam anar cap al bar restaurant on si que hi vaig demanar un te i que seria el segon o tercer que em prenia en tota la meva vida. Vam seure tots 6 en una taula i tothom es va demanar un te, per lo que jo no podia quedar-me allĆ  mirant i prou, aixĆ­ que vaig demanar el que em va semblar mes normal que es deia Boh Tea Tarik per 4RM (0,85ā‚¬) que realment no tenia ni idea de quĆØ era perĆ² que al final no va resultar tant dolent com m’esperava, no tan com per canviar del cafĆØ al te, perĆ² si que me’l vaig prendre forƧa a gust i mes desprĆ©s del dinar que m’acabava de fotre.

Vam estar uns 20 minuts tots 6 asseguts en una taula de la cafeteria que realment estava molt be, doncs totes les parets eren de vidre i donaven als camps de te, per lo que des de la taula tenies unes vistes Ćŗniques i panorĆ miques d’hectĆ rees de plantaciĆ³ de te. AllĆ  qui va parlar mes, i em va estranyar perquĆØ no havia parlat fina aleshores, va ser la noia irlandesa, que de fet era molt alegre i divertida. Suposo que fins aleshores quasi no havia parlat per la duresa del tour, perĆ² ara allĆ  asseguda i relaxada va estar explicant anĆØcdotes forƧa divertides. Tot i que pel que em va semblar viatjaven forƧa, ho feien de forma que jo anomenaria poc autĆØntica, normalment a llocs molt turĆ­stics i gastant massa diners en hotels cars i sense massa sentit, perĆ² evidentment cadascĆŗ viatja com vol, de fet per mi la qĆ¼estiĆ³ Ć©s viatjar, el com Ć©s el de menys.

La veritat Ć©s que vam pasar una estona molt agradable admirant aquells paisatges i xerrant de les nostres experiĆØncies anteriors coneixent-nos tots plegats una mica mes.

A les 15:30h tornĆ vem al Jeep on ja ens hi esperava en Joe per anar a la quarta i penĆŗltima parada, la granja de maduixes, l’altre producte mes produĆÆt a les Cameron Highlands juntament amb el te. El clima en aquesta zona Ć©s perfecte per a cultivar-hi tots dos productes, el te i les maduixes.

Aquesta era la tĆ­pica parada que es fa bĆ sicament per gastar en el bar de la granja, doncs aquesta tampoc te res especial. Si que fa grĆ cia si mai n’has vist cap, perĆ² realment no Ć©s gens espectacular en comparaciĆ³ a la plantaciĆ³ de te. Son una sĆØrie de panells en paralĀ·lel dins un hivernacle on hi ha plantades les maduixeres, cada una amb un munt de maduixes penjant. I desprĆ©s cap al bar on hi havia tot tipus de batuts, pastes i gelats de maduixa, evidentment de maduixes de la prĆ²pia granja, que cal dir estaven molt bones. Jo em vaig demanar un gelat amb maduixes fresques i nata per 8RM, 1,70ā‚¬, una mica car tenint en compte els preus de MalĆ isia i que per aquest preu dines, perĆ² ja se sap, aquest era una mica l’objectiu d’aquella visita, i de fet va valdre la pena el gelat, doncs era quasi el primer caprici en tot el viatge i em va entrar molt be desprĆ©s de les caminades i la calor que feia.

Vam seure una estona a menjar el gelat i vaig tornar amb en Joe que era fora esperant. En Joe era un tio prou peculiar, molt extravertit perĆ² a la vegada molt independent i una personalitat molt forta en el sentit que semblava que li importava ben poc, per no dir gens, el que pensessin els altres d’ell. Realment aquests carĆ cters m’agraden per lo que em va caure molt be. AixĆ­ que vaig sortir de la geladeria i vaig anar a seure una estona amb ell que era assegut tot sol en un banc esperant-nos. Pel que explicava se li notava que li encantava la seva feina, sobretot aquelles muntanyes i selves que ensenyava. Era jove perĆ² sempre havia viscut allĆ , per lo que aquelles terres eren casa seva i les cuidava i feia cuidar, de fet nomĆ©s calia veure amb quina facilitat anava pel mig de la selva sense suar ni perdre’s.

Quan la resta del grup va sortir de la geladeria vam tornar al Jeep per anar cap a la cinquena i Ćŗltima parada, i de fet la segona mes dura, que era el trekking pel Mossy Forest i el punt mes proper a Tanah Rata.

El Mossy Forest Ć©s una reserva natural on en principi s’havien de pagar 30RM per poder-hi accedir, aixĆ² si, estava ben preparat amb camins ben fets i lavabos pels turistes, tot i que aixĆ², tal com tambĆ© pensava en Joe, li treia tota l’autenticitat i interĆØs de la selva. PerĆ² el nostre guia, que era un crack, ens va dir que coneixia un altre camĆ­ mes autĆØntic, sense turistes, sense camins fets, i sense haver de pagar els 30RM, per lo que a tots ens va semblar perfecte i vam anar cap allĆ .

Vam arribar-hi al cap d’uns 30 minuts. Va aparcar el Jeep en un camĆ­, vam baixar i allĆ  al costat es veia un petit sender perĆ² que ja d’entrada tenia un pendent del 60% que t’obligava a escalar, i de fet, ja que hi passava menys gent, era molt mes complicat que els senders de la selva on havĆ­em estat pel matĆ­. Hi havia moltes branques per terra, altres a mig cos que t’obligaven a caminar uns quants metres ajupit, a mes de sots i arrels que complicaven cada una de les passes que fĆØiem. En general tot molt mes complicat perĆ² molt mes autĆØntic i memorable.

En alguns punts prĆ cticament havĆ­em d’escalar i en altres baixar amb les mans a terra per no caure rodolant cap avall. Realment no hi havia cap sender ni mig fet. ContĆ­nuament en Joe havia d’anar tallant branques per fer una mica de camĆ­, de fet jo ni entenia com sabia cap on anar. Algo que ens va semblar molt curiĆ³s va ser veure que en alguns trams el terra semblava que s’enfonsĆ©s. Pel que es veu les arrels acabaven buidant bona part del subsĆ²l fent que la part superior cedĆ­s uns centĆ­metres tal qual estiguessis sobre un matalĆ s. En Joe ens va dir que no passava res perĆ² la veritat Ć©s que feia una mica de mal rotllo anar caminant mentre el terra es movia com un llit d’aigua.

Al cap d’uns 30 minuts d’anar escalant muntanya vam arribar al cim des d’on podĆ­em veure la resta del Mossy Forest i part de les Cameron Highlands. Era curiĆ³s ja que en aquell punt el terra era una roca blanca, algo diferent a tota la resta on nomĆ©s hi havia vegetaciĆ³. I segons ens va dir el guia aquella roca nomĆ©s es trobava en 3 punts de les Cameron Highlands. AllĆ  estĆ vem a 1600 metres d’altitud, el segon punt mes alt on es trobava aquell tipus de roca.

Les vistes eren impressionants i la tranquilĀ·litat absoluta, no hi havia ningĆŗ mes a part de nosaltres 7, algo que havĆ­em d’agrair al Joe per haver-nos portat per aquella ruta i no per la coneguda plena de turistes. Aquesta no la coneixia ningĆŗ i aquesta n’era la prova, un cim amb unes vistes maquĆ­ssimes i sense cap turista.

Al cap d’uns 10 minuts de contemplar les vistes des d’un dels punts mes alts de Cameron Highlands, vam iniciar la baixada, potser menys cansada perĆ² igual de complicada, o mes, que la pujada, doncs a vegades Ć©s mes perillĆ³s baixar que pujar, de fet si abans havĆ­em d’escalar ara quasi que havĆ­em de fer rĆ pel. En alguns trams em feia creus com totes les noies anaven baixant agafades per les branques sense que cap caiguĆ©s o frenĆ©s el grup en excĆ©s, perquĆØ desprĆ©s alguns diguin que les dones no poden fer certes coses. Estic segur que molts homes haurien sigut incapaƧos de fer el que van fer aquelles 4 noies al llarg de tot el dia. Hores i hores caminant i escalant per boscos i selves sense queixar-se en cap moment.

A les 17:30h arribĆ vem de nou al Jeep i ara si ja tocava tornar a l’hotel. EstĆ vem tots, excepte en Joe, com si tornĆ©ssim d’una guerra o d’haver passat un mes perduts enmig de l’Everest. Bruts, amb rascades, suats i quasi sense parlar de lo cansats que estĆ vem. Quan el dia anterior vaig reservar el tour ni de lluny m’esperava que fos tant complet i tant cansat, tot i que de fet millor, ja que si ho haguĆ©s sabut no sĆ© si m’hi hauria apuntat cometent aixĆ­ un gran error, perquĆØ va ser una experiĆØncia inoblidable. A vegades no saps del que ets capaƧ de fer fins que ho fas, per aixĆ² a vegades val mes no saber el quĆØ farĆ s, per no fer-te enrere. Ara que ja acabĆ vem, jo i probablement tot el grup, estĆ vem ben orgullosos d’haver-ho pogut fer tot i haver passat aquell dia recorrent alguns dels llocs mes remots de les Cameron Highlands acompanyats per un nadiu que se les coneixia com el palmell de la seva mĆ .

Primer vam deixar a la parella d’irlandesos per quedar el seu hotel mes a prop, desprĆ©s les dues noies alemanes i l’australiana que estaven al mateix hotel, i finalment a mi. Em vaig acomiadar d’en Joe donant-li la mĆ  i agraint-li la gran experiĆØncia i vaig anar cap a l’hotel. Havia sigut un dia molt complet de 9 hores veient i fent coses que no havia fet ni vist mai, de fet tot plegat va ser molt mes complet i interessant del que m’esperava.

Eren les 18h quan arribava a l’hotel i encara no tenia clar si buscar una bugaderia exprĆ©s o simplement rentar una mica els pantalons a l’habitaciĆ³ i ja estĆ . Finalment i degut a l’hora que era i lo cansat que estava, vaig decidir nomĆ©s rentar els pantalons i la motxilla plens de fang pels trekkings amb el sabĆ³ de roba que portava allĆ  mateix a l’habitaciĆ³. El que no vaig pensar va ser en quĆØ allĆ  hi feia fred i el sol ja s’amagava, per lo que no donaria massa temps durant la nit perquĆØ s’assequĆ©s tot be.

Cap a les 19:30h vaig sortir a comprar alguna cosa de menjar per sopar a l’hotel ja que l’endemĆ  m’havia d’aixecar aviat per marxar a Taman Negara i sopar a l’habitaciĆ³ em permetia guanyar temps i anar a dormir un cop sopat. Vaig comprar com sempre en aquests casos pasta deshidratada en un dels mini-sĆŗpers ja a la carretera perĆ² a la part mes propera a l’hotel i al costat dels llocs ambulant amb taules on havia sopat el dia anterior i on hi vaig tornar a veure si hi havia alguna cosa similar. El lloc on vaig comprar el dia anterior estava tancat perĆ² n’hi havia un altre de similar on hi vaig comprar 4 peces de Roti de les que mes m’havien agradat el dia anterior. Tot plegat, la pasta mes els Rotis, varen costar 3RM (0,60ā‚¬), Ć©s a dir, per poc mes de mig euro vaig comprar prou menjar com per poder sopar. A mes, aquesta vegada els Rotis venien amb salsa per lo que encara estaven mes bons que els del dia anterior. Tenint en compte que la base dels Rotis Ć©s el plĆ tan, no deixava de ser curiĆ³s que fossin tant bons, doncs el plĆ tan sol a mi no m’agrada gens, perĆ² preparat d’aquella manera estava bonĆ­ssim.

Vaig tornar a l’habitaciĆ³ a acabar de fer la maleta i cap a les 20:30h a sopar mentre mirava a les notĆ­cies un dels incendis mes importants a Catalunya en els Ćŗltims anys, l’incendi de la Ribera d’Ebre i que en aquell moment feia poc que s’havia iniciat perĆ² ja havia cremat unes 3.000 hectĆ rees. Un desastre i una senyal mes de les greus conseqĆ¼ĆØncies que estĆ  tenint el canvi climĆ tic al nostre paĆ­s. Temperatures cada any mes altes, menys pluges i cada any mes territori desertitzat.

I a les 21:30h ja anava a dormir, ja preparat per l’endemĆ  anar cap a Kuala Tahan, un poble al mig de la selva mes antiga del mon, Taman Negara, la que es considera que te uns 200 milions d’anys i probablement encara mes inaccessible que les que havia pogut veure aquĆ­ a les Cameron Highlands, doncs aquĆ­ almenys hi havia plantacions de te i granges, cosa que a Taman Negara no passava. De fet per arribar-hi hauria d’anar amb un barco pel riu durant mes de dues hores.

Les Cameron Highlands era segurament la visita mes incerta que tenia de tot el viatge ja que havia decidit de venir-hi quan ja quasi marxava de Barcelona, per lo que prĆ cticament no havia pogut preparar res, en prou feines reservar el bus fins aquĆ­. PerĆ² al final tot va ser perfecte i vaig fer moltes mes coses de les que creia i nomĆ©s en un dia. Sort que vaig decidir parar aquĆ­ abans d’arribar a Taman Negara perquĆØ sino m’hauria perdut un dels dies mes intensos del viatge. AixĆ² si, les poc mes de 36 hores que hi havia passat havien estat forƧa frenĆØtiques, primer per organitzar el quĆØ faria i desprĆ©s fer-ho. Tenint en compte que poques hores abans no tenia ni idea del quĆØ faria ni com, el resultat va ser simplement excelĀ·lent. Marxava de les Cameron Highlands amb la sensaciĆ³ que havia fet el millor que podria haver fet.

26/06/2019 De camĆ­ a les Cameron Highlands

26/06/2019 De camĆ­ a les Cameron Highlands

Aquest dia deixava George Town per anar cap a les Cameron Highlands, famoses per les seves plantacions de te, les seves selves on s’hi pot trobar la flor mes gran del mon i el seu clima mes fresc i on hi arribaria en un bus que ja tenia reservat i que sortia a les 7:45h. Em vaig despertar ben aviat, cap a les 4:30h, doncs a les 7 del matĆ­ volia marxar i almenys necessito dues hores per fer tot el que vull fer abans de sortir, i mĆ©s quan deixo un hotel ja que s’ha de recollir tot i fer completament la maleta. AixĆ­ que primer vaig fer un mig cafĆØ mentre mirava bĆ© on havia d’anar a buscar el bus i on era l’hotel de Tanah Rata que Ć©s el poble de les Cameron Highlands on dormiria. DesprĆ©s com cada matĆ­ vaig mirar correus, vaig escriure el diari, em vaig dutxar i acabar de fer la maleta mentre em prenia l’altre mig cafĆØ fins cap a les 7:10h que ja vaig deixar l’habitaciĆ³ i vaig baixar a fer el check-out.

La sortida del bus estava prevista per les 7:45h i el lloc estava a uns 15 minuts caminant de l’hotel quasi en lĆ­nia recta, aixĆ­ que vaig anar cap allĆ  amb l’ajuda quasi imprescindible de Google Maps. Un cop mes quedava demostrada la bona ubicaciĆ³ d’aquell hotel que m’havia permĆØs anar caminant a tot arreu i fins i tot ara quan nomĆ©s hauria de caminar 15 minuts. Realment s’agraeix.

El bitllet ja el tenia comprat des d’abans de l’inici del viatge, comprat, com quasi tots, a 12go.asia per 38,90RM, uns 8,40ā‚¬. Un preu barat tenint en compte que el trajecte era d’un 250km.

El lloc era una estaciĆ³ d’autobusos forƧa gran i que es trobava fora del centre histĆ²ric tot i que encara molt a prop. De fet el dia anterior quasi que hi vaig passar per davant al tornar de la Times Square. Tenia uns 7 o 8 carrils on hi esperaven els autocars i en una banda unes quantes oficines de les diferents companyies que operaven els autocars. AixĆ­ que vaig entrar-hi buscant l’oficina de la companyia. No la vaig trobar per lo que vaig entrar en una on hi havia gent esperant per a preguntar per aquella companyia en concret i em van dir que allĆ  no era perĆ² em van indicar on havia d’anar, que era fora d’aquella estaciĆ³ perĆ² just davant, a l’altra banda del carrer on ja s’hi veien 2 o 3 autocars esperant. Vaig anar-hi i de seguida vaig veure que en aquell carrer hi havia mes oficines d’altres agĆØncies, vaig anar preguntant fins que a la tercera a la que vaig entrar la vaig encertar. Pels cartells no es podia saber ja que jo nomĆ©s tenia el nom de l’operadora, perĆ² no de l’agĆØncia. La dona em va indicar l’autocar que hauria d’agafar i vaig veure que de fet en el propi autocar si que posava el nom ben gran, Unititi Express. Vaig deixar la maleta i cap amunt.

Eren les 7:30h quan ja estava assegut i tot i que la sortida estava prevista per les 7:45h, fins les 8 no vam sortir. A mĆ©s va fer una parada d’almenys 20 minuts en una altra estaciĆ³ encara de l’illa de Penang, per lo que tot plegat s’estava endarrerint molt. Cal tenir en compte que el trajecte ja estava previst que durĆ©s almenys 5 hores, per lo que aquests endarreriments no feien cap grĆ cia.

Tot i que en aquesta segona parada tambĆ© hi havia pujat mes gent, el bus anava forƧa buit, cosa que s’agraeix per no tenir ningĆŗ al costat. Molt a prop meu va seure una noia que tambĆ© anava sola amb la seva motxilla i fent el mateix trajecte que jo. La majoria semblaven malais o almenys locals, aj que molts eren xinesos perĆ² que no pots saber si viuen allĆ  on estan de viatge. En qualsevol cas no era l’Ćŗnic viatger que anava sol fent aquell mateix trajecte.

Per sortir de l’illa de Penang va anar per un dels dos ponts que connecten l’illa amb la penĆ­nsula, ponts que sĆ³n com una autopista i molt llargs, de fet sĆ³n una obra d’enginyeria impressionant. Pel temps que vĆ rem tardar en creuar-lo, jo diria que almenys tenia 4 o 5 quilĆ²metres de llarg, eren una passada. I de fet aquesta era la ruta que m’indicava Google Maps quan vaig buscar com arribar a George Town des de la frontera amb TailĆ ndia. Google Maps no mostrava els ferris per lo que nomĆ©s donava l’opciĆ³ d’arribar-hi amb bus creuant un d’aquests ponts.

Fins a la ciutat d’Ipoh, on va fer una altra parada de poca estona, el trĆ nsit era important per lo que mĆ©s temps que anĆ vem perdent. No va ser fins aleshores que ja el trĆ nsit era molt menys i ja va anar fins al destĆ­ a la velocitat mĆ xima que podia anar.

La ciutat d’Ipoh, on Ć©rem ara, era una de les ciutats on havia considerat dormir-hi ja que queda mes a prop de les Cameron Highlands i de fet molts viatgers hi fan nit. PerĆ² tenint en compte que George Town Ć©s una ciutat molt mes interessant i tampoc queda tan i tan lluny, finalment em vaig decidir per aprofitar mes dies a George Town. I de fet, pel que veia ara, nomĆ©s eren dues hores menys de camĆ­, per lo que tampoc valia massa la pena.

La segona meitat del trajcte la vaig dedicar a anar escrivint el diari i mirar bĆ© on ens deixaria el bus i a quant em quedava de l’hotel. Tanah Rata, tot i ser la ciutat mĆ©s important de Cameron Highlands, es forƧa petita, i a mĆ©s l’hotel estava ben situat, per lo que el bus ens deixaria a uns 10 minuts caminant de l’hotel que tenia reservat. I ja eren uns quants els hotels als que havia pogut arribar-hi caminant, algo que sempre normalment miro al reservar.

L’hora prevista d’arribada era a les 12:15h perĆ² tot just eren les 11h quan fĆØiem una nova parada en una Ć rea de descans que es trobava encara a uns 130 quilĆ²metres de Tanah Rata, distĆ ncia que segons Google Maps tardarĆ­em 3 hores en fer, per lo que estava clar que arribarĆ­em amb forƧa endarreriment.

Vaig esmorzar en el bus i fins i tot em vaig estar a punt de dormir, perĆ² el bus va parar uns segons i aixĆ² ja fa que el teu cos Ć©s desperti, de fet tothom que estava dormint es va despertar pensant que ja havĆ­em arribat.

El tram final del trajecte, on hi vam arribar cap a les 13h i que ja era la zona de Cameron Highlands, era una carretera amb forta pujada d’un sol carril per sentit i amb corbes constantment, per lo que vam tardar mes d’una hora en recĆ³rrer aquell Ćŗltim tram de tan sols 25 quilĆ²metres. AixĆ² sĆ­, ja anĆ vem passant pel mig de tots els poblets de Cameron Highlands a mĆ©s de veure ja les muntanyes i els espessos boscos d’aquesta zona. De fet la majoria de poblets eren molt petits i quedaven quasi completament als vorals d’aquella carretera per on hi passaven mes autocars que cotxes, una situaciĆ³ que em va semblar no nomĆ©s perillosa sinĆ³ un bon senyal de l’explotaciĆ³ que feien d’aquelles terres. Veurem quant temps aguantenā€¦

Passades les 14h per fi arribĆ vem a la terminal d’autobusos de Tanah Rata, que mes que una terminal semblava una petita plaƧa. AixĆ² si, amb les lletres ben grans de Tanah Rata a l’estil Hollywood.. VĆ rem baixar, feia la primera foto del lloc i amb el mĆ²bil a la mĆ  amb l’inestimable Google Maps vaig anar cap a l’hotel.

NomĆ©s vaig haver de caminar poc mĆ©s de 5 minuts per la mateixa carretera per la que venĆ­em i desprĆ©s entrar per un caminet de sorra i que encara pujava mes amunt fins l’hotel que ja es veia de lluny, doncs estava a una zona uns metres elevada i tenia unes lletres molt grans a la faƧana. Semblava doncs que des d’allĆ  tindria unes bones vistes almenys de Tanah Rata, ciutat que semblava feta nomĆ©s per allotjar-hi a turistes, doncs la majoria de locals eren botigues de souvenirs, restaurants, agĆØncies de tours o hotels. En qualsevol cas tot plegat era molt petit per lo que no hi havia cap mena de massificaciĆ³, de fet tot el contrari, aquella zona no era de fĆ cil accĆ©s ni era un lloc de platja i festa, per lo que el turisme que hi havia no nomĆ©s era molt mes limitat, sinĆ³ tambĆ© molt mes assenyat, respectuĆ³s i interessat en meravelles naturals com aquella.

Tot el camĆ­ era de pujada, com era d’esperar a les Cameron Highlands, perĆ² a mes els Ćŗltims 100 metres, ja en el caminet de sorra, el pendent augmentava considerablement fent que el tram final fos certament cansat de fer. L’hotel era un edifici de 3 plantes a l’aire pels 4 costats rodejats de jardins i en un petit turĆ³ que permetia veure tota la ciutat i bona part de les Cameron Highlands des dels seus finestrals al llarg de tota la planta. Encara no hi havia entrat perĆ² ja estava segur que aquell era el millor hotel que podria haver reservat a Tanah Rata. I val a dir que no em vaig decidir per aquest per aquestes vistes, sinĆ³ pel preu. Era dels mes econĆ²mics ja que tenia habitacions individuals, i no nomĆ©s dobles com molts altres, per lo que no nomĆ©s era el mes econĆ²mic que havia trobat sinĆ³ el que ara em semblava el millor de la ciutat.

El dia anterior ja havia avisat a l’hotel de quĆØ arribaria aproximadament a aquesta hora ja que m’ho varen preguntar, per lo que en entrar a l’hotel i saludar a la propietĆ ria em va donar la sensaciĆ³ que ja m’estava esperant i que no tenia mes hostes per aquell dia ja que el primer que em va dir va ser a veure si pronunciaria bĆ© el meu nom, sense ni preguntar-me com em deia, nom que per cert va pronunciar forƧa bĆ© perĆ² com ja m’imaginava pronunciant tambĆ© la U.

VĆ rem fer el check-in, vaig pagar els 20RM (4,30ā‚¬) de taxa turĆ­stica per les dues nits i molt amablement em va voler explicar tot el que podia fer per la zona, a lo que li vaig respondre que segurament contractaria un tour i que per tan no calia. Em va donar les claus i vaig pujar a la primera planta on estava la meva habitaciĆ³, la 109.

No soc dels que els agrada massa anar en tours organitzats, de fet ho faig ben poques vegades i nomĆ©s quan Ć©s imprescindible degut a la dificultat d’arribar a algun lloc per lliure o per falta de temps. I aquests eren justament els motius pels quals allĆ  volia reservar un tour, doncs nomĆ©s hi estaria un dia complet i arribar a la selva a la que volia anar per a trobar la flor mes gran del mon era quasi impossible. AixĆ­ que aquella tarda la dedicaria a mirar agĆØncies i comparar tours.

L’habitaciĆ³ era petita perĆ² amb bany propi i llit individual, per lo que nomĆ©s estava pagant per una persona i no per dos com a molts hotels amb llit de matrimoni. El bany propi era un luxe que a pocs hotels en el que duia de viatge havia trobat. AixĆ­ que tot i ser molt barat, l’habitaciĆ³ era mes completa que altres, la propietĆ ria era molt amable i servicial i les vistes eren les millors del poble. Bona elecciĆ³.

Vaig deixar les coses i em vaig prendre un cafĆØ mentre reservava una nit mĆ©s a l’hotel de Melacca, la nit del 30 de juny a l’1 de juliol ja que tenia reservat ja de l’1 al 3 perĆ² no aquella nit ja que abans de la sortida del viatge encara no ho havia acabat d’organitzar. De fet el problema va ser que intentant canviar les dates i posar en comptes d’entrar el dia 1 entrar el 30, Agoda deia que aquelles dates no estaven disponibles, perĆ² allĆ  vaig anar a fer una segona reserva per aquella nit i si que em va deixar. Vaig haver de fer dues reserves separades pel mateix hotel perĆ² aixĆ­ ja tenia totes les nits del que em quedava de viatge amb hotels reservats. Ara ja tocava pensar en quĆØ faria exactament l’endemĆ  i buscar la manera de fer-ho, ja fos contractar un tour o anar per lliure.

Conforme mes ho pensava mes clar tenia que volia anar per lliure com de fet faig quasi sempre, perĆ² a la vegada era conscient del poc temps que tenia i de lo difĆ­cil d’arribar a certs llocs, aixĆ­ que cada vegada estava mĆ©s indecĆ­s. Finalment vaig baixar a recepciĆ³ per directament demanar-li a la propietĆ ria que em recomanĆ©s quĆØ fer, doncs la vaig veure molt predisposada i sincera i res millor que un local per saber quĆØ Ć©s millor.

AixĆ­ que li vaig dir que havia pensat en un tour per la falta de temps i per poder trobar la Rafflesia, la flor mes gran del mon, perĆ² que jo sempre preferia fer les coses per lliure. Com Ć©s normal ella no es volia mullar en recomanar-me una o altra cosa aixĆ­ que vam quedar que m’explicaria totes les opcions que hi havia de tours i de recorreguts per lliure per aixĆ­ jo poder decidir amb tota la informaciĆ³ disponible. De fet m’havia d’explicar el que ja m’havia volgut explicar al fer el check-in i que la veritat, hauria hagut de deixar que m’expliquĆ©s.

I la veritat Ć©s que m’ho va explicar tot molt millor del que pensava. Sobre un mapa em va anar dient els llocs on podia anar sol, alguns caminant des de l’hotel i altres en moto, i els llocs on millor seria reservar un tour, aixĆ­ com el que podria veure i fer a cada lloc. Amb aquells poc mes de 5 minuts d’explicacions em va quedar clarĆ­ssimes totes les opcions i de fet fins i tot ara ja considerava mes fer un tour que anar per lliure, doncs m’havia fet veure coses que d’una altra manera no hauria vist. La lliĆ§Ć³ doncs, mai deixis d’escoltar els consells d’un local, encara que desprĆ©s no en facis cas. SabrĆ s coses que no trobaries per Internet.

En resum, per lliure i caminant podia fer 3 trekkings a una zona prop de l’hotel perĆ² que no era cap de les selves mĆ©s interessants ni on s’hi podia trobar la Rafflesia. Cal tenir en compte que aquĆ­ a les Cameron Highlands hi ha un parell de selves molt interessants de veure i alguns pobles que encara viuen com fa un segle, tot plegat llocs molt interessants de visitar perĆ² molt difĆ­cils d’arribar-hi sense un guia. Caminant tambĆ© podia anar a una plantaciĆ³ de te. I si anava amb moto, a mĆ©s podia anar a Mossy Forest, una de les selves, perĆ² Ć©s clar, no podia llogar cap moto. I amb els tours podria anar a fer un trekking per l’altre selva que era la mes espectacular i on es troben les Rafflesies, a mĆ©s de poder fer tambĆ© tota la resta de coses (visitar l’altra selva, altres plantacions, poblacions locals, etc.), Depenent del tour es farien mes o menys coses, evidentment pagant mes o menys diners.

Un cop amb tota la informaciĆ³ vaig anar a donar una volta pel poble, bĆ sicament per la vorera de la carretera, a veure les agĆØncies que hi havia per tot arreu i quins preus tenien pels mateixos tours que la propietĆ ria de l’hotel m’havia ofert, doncs ella ja em va donar un trĆ­ptic amb tots els tours que podia reservar en el mateix hotel.

Tots els tours que anava veient eren similars als que m’havien ofert a l’hotel tot i que en general em van semblar uns 10RM mĆ©s barats, suposo que per la comissiĆ³ de l’hotel, per lo que finalment vaig decidir reservar el tour mĆ©s complet i directament a l’hotel per la confianƧa que m’havia donat la dona. A part de quĆØ em fiava mes d’ella, les altres agĆØncies no asseguraven trobar la Rafflesia, cosa que la de l’hotel si. AixĆ­ doncs, per uns 25ā‚¬ que costava el tour mes complet de 10 hores de duraciĆ³ veient quasi tot el que es pot veure a les Cameron Highlands i fins i tot Rafflesies, em va semblar un preu mes que raonable per lo que ja vaig tornar a l’hotel per a reservar lo. Amb tot plegat ja eren quasi les 18h, per lo que tampoc podia perdre ja mes temps, doncs el tour seria l’endemĆ .

AixĆ­ que vaig tornar a l’hotel, li vaig dir a la dona que reservaria amb ella el tour mes complet, ella va trucar i en 2 minuts ja tenia el tiquet. Em passarien a recollir per l’hotel a les 8:40 del matĆ­. I ja amb la feina del dia feta, vaig tornar a l’habitaciĆ³ a descansar una estona que fins aleshores, entre unes coses i altres, encara no m’havia pogut estirar a descansar, de fet ni tan sols havia dinat, nomĆ©s menjat galetes durant el trajecte. PerĆ² almenys ja estava a l’hotel de les Cameron Highlands i ja tenia planning complet per l’endemĆ , quan veuria prĆ cticament tot lo mes interessant que tenen aquestes terres.

A les 19h vaig sortir a sopar, be, a dinar-sopar. Vaig anar directament a una zona a la carretera perĆ² a l’alƧada de l’hotel on ja havia vist que hi havia varis llocs ambulant amb taules i tot. Semblava una zona pensada pels locals per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi havia llocs de malais perĆ² sobretot hindĆŗs, de fet el poble semblava mes de la india que de MalĆ isia per la quantitat d’hindĆŗs que hi havia. AquĆ­, a diferĆØncia de George Town, no hi havia xinesos.

Vaig mirar a tots els llocs i finalment em vaig decidir per un de dues noies malaies on feien tot tipus de Roti que en aquell moment encara no sabia de que eren, perĆ² es veien com petites empanades fregides de varis tipus. Jo pensava que alguna seria de carn aixĆ­ que en vaig demanar una o dues de cada, en total 9 peces per 4RM, ni un euro.

El problema es que em va semblar que totes eren de plĆ tan fet de vĆ ries maneres. De fet la noia tenia un munt de plĆ tans al costat de la fregidora. En qualsevol cas estaven bons tot i que evidentment no eren tant contundents com les empanades de carn hindĆŗs que havia provat el dia anterior. De fet, en alguns casos ni tan sols es notava que fos plĆ tan degut a quĆØ estaven molt fregits. Mai m’hauria pensat que una cosa feta bĆ sicament de plĆ tan poguĆ©s ser tant bo i atipar tant, doncs amb les 9 que em vaig menjar vaig quedar ben ple.

Vaig seure en una de les taules al costat d’aquell lloc ambulant i allĆ  me les vaig menjar directament d’una bossa de plĆ stic i punxant cada peƧa amb un punxĆ³ de fusta, tot plegat molt autĆØntic i com faria qualsevol altre local de Tanah Rata.

En acabar-me-les vaig demanar 3 peces mes del tipus que mes m’havia agradat i me les vaig menjar mentre anava a un mini sĆŗper a comprar aigua i algunes galetes. Com ja havia llegit, aquĆ­ la temperatura era molt mes baixa que a George Town, de fet ara que ja marxava el sol, la temperatura estava baixant en picat, fins al punt que em vaig posar la jaqueta per primera vegada en tot el viatge, fins i tot era una sensaciĆ³ un tan estranya. Per fi podria dormir be i deixar de comprar tanta aigua.

I cap a les 20h tornava a l’hotel ja per anar a dormir, doncs ja feia 16 hores que m’havia despertat i no havia fet migdiada. AixĆ­ l’endemĆ  em despertaria amb molt de temps per posar-me el dia amb algunes coses i preparar-me pel tour, doncs caminarĆ­em durant hores pel mig d’una selva tropical sense camins per lo que no era qualsevol cosa que es poguĆ©s fer improvisant. Estava content ja que amb la informaciĆ³ de la propietĆ ria i desprĆ©s d’haver vist vĆ ries agĆØncies del poble, estava convenƧut que havia decidit el mes adequat per la situaciĆ³. L’endemĆ  seria un dia dir perĆ² en un sol dia veuria quasi tot el que es pot veure a les Cameron Highlands acompanyat d’un nadiu, cada vegada mes difĆ­cils de trobar.

25/06/2019 Tercer dia a George Town. Times Square i Little India

25/06/2019 Tercer dia a George Town. Times Square i Little India

Em vaig despertar cap a les 8 del matĆ­ no havent dormit ni 6 hores, probablement pel soroll que deuria fer algun dels veĆÆns, perĆ² en tot cas ho preferia ja que aquell dia hauria d’anar a dormir aviat, o almenys intentar-ho, ja que l’endemĆ  m’hauria de llevar ben aviat per anar cap a la prĆ²xima destinaciĆ³, Cameron Highlands, on per fi i desprĆ©s de 30 dies de calor insoportable passaria una mica de fresqueta veient les plantacions de te mes famoses del mon a quasi 2000 metres d’altitud.

Internet no arribava be a les habitacions o almenys a la meva. Amb el mĆ²bil de tan en tan pillava una mica tot i que molt poc i es tallava molt, i amb el portĆ til igual o pitjor. Tenia encara algunes coses pendents en relaciĆ³ als comptes del viatge i a una consulta a Bnext que havia fet degut a quĆØ no apareixia el tipus de canvi aplicat en la retirada d’efectiu fet el primer dia de MalĆ isia, i a mi em semblava que no aplicaven el tipus de canvi oficial, i ja era la segona vegada que ho sospitava per lo que aquesta targeta cada vegada m’agradava menys. Mes tard vaig acabar esbrinant que el problema Ć©s que Bnext aplica el tipus de canvi de Visa que no Ć©s tan bo com l’interbancari que Ć©s el que aplica Revolut.

AixĆ­ que bĆ sicament vaig aprofitar per escriure el diari que no necessitava de connexiĆ³ a Internet, em vaig dutxar, vaig prendre el cafĆØ a l’habitaciĆ³ amb l’escalfador com cada dia i cap a les 10:30h vaig sortir a passejar per George Town. Tot el centre histĆ²ric ja l’havia vist durant els dos dies anteriors, per lo que aquesta vegada aniria per la zona mes nova tot i que sempre acostuma a ser la mes lletja, doncs ja son edificis sense cap grĆ cia, carrers sense cap ordre, amb molta gent i trĆ nsit. Per sort George Town no era una gran ciutat en comparaciĆ³ a altres capitals per lo que s’hi podia passejar per tot arreu.

Per anar a algun lloc en concret vaig decidir anar a Times Square, que en aquell moment no sabia ben be que era perĆ² ho vaig veure a Google Maps i em va fer grĆ cia. Evidentment pensava que seria una plaƧa amb neons, no tants com la de Nova York perĆ² quelcom que intentĆ©s imitar-la.

La plaƧa estava a uns 20 minuts caminant de l’hotel. Vaig anar per un dels carrers importants que van del nord al sud de la ciutat, ja que la plaƧa estava mes al sud. Aquell carrer ja me’l coneixia una mica ja que Ć©s on estava el 7-eleven alq ue anava quasi sempre i que semblava que marcava una de les puntes de Chinatown i Little India. AixĆ­ que vaig sortir de Chinatown, vaig creuar la Little India fins sortir del centre histĆ²ric i entrar per primera vegada a la part nova de la ciutat.

En aquest punt la ciutat fa un canvi total com passa a totes les ciutats que tenen un centre histĆ²ric tot i que no em va deixar de sorprendre, doncs fins aquell moment ni tan sols m’havia plantejat que George Town fos molt mes que aquell centre histĆ²ric. De fet la ciutat es veia mes gran del que m’esperava i recordava a capitals europees com pot ser Barcelona. Cal tenir en compte que en general les capitals asiĆ tiques son megaciutats 10 vegades mes grans que les europees, per lo que una ciutat com Barcelona per ells Ć©s una ciutat mitjana, i George Town ho era.

Quan anava per la vorera d’aquell carrer en direcciĆ³ a Times Square, sota uns arcs i darrere una columna, hi havia una dona que al acostar-me em va fer un senyal de quĆØ m’hi acostĆ©s. Pensava que seria una venedora, doncs estava davant de botigues, i quan era a 2 metres em va dir: ā€œI suck your cock, 20 ringgitsā€, fent el gest i tot. Durant un segon em vaig quedar davant d’ella molt parat, doncs MalĆ isia Ć©s un paĆ­s musulmĆ  i no m’hauria imaginat trobar-me una prostituta pel carrer a les 11 del matĆ­. AixĆ² si, estava forƧa amagada i no es notava que fos prostituta. En qualsevol cas, em va sortir un somriure pel gest que va fer, li vaig dir que no i vaig seguir caminant.

En pocs minuts mes arribava a Times Square. Primer vaig veure dos transformers gegants, d’almenys 10 metres d’alt, i vaig pensar que seria allĆ , perĆ² al acostar-m’hi vaig veure que allĆ² nomĆ©s era un pĆ rquing. A l’edifici del costat posava Times Square, perĆ² al anar caminant per davant l’edifici em vaig adonar que Times Square no era una plaƧa sinĆ³ un centre comercial o quelcom similar. AixĆ­ que res, vaig passar ni dā€™entrar i sense veure neons vaig tornar cap a la zona de l’hotel perĆ² anant per altres carrers. Almenys allĆ² m’havia servit per veure l’altra part de George Town.

AixĆ­ que un cop donada la volta a l’edifici que se suposava era Times Square, vaig tornar cap a Chinatown perĆ² per un altre camĆ­, aixĆ­ almenys aniria veient tot el que poguĆ©s de George Town. La veritat Ć©s que no te res a veure el centre histĆ²ric amb la resta de la ciutat, be, com a totes les ciutats que tenen un centre histĆ²ric. La ciutat no tenia cap grĆ cia especial i a mes estaven fent moltes obres. Sort que el GPS funcionava perfectament perquĆØ sinĆ³ hauria sigut impossible estar les quasi dues hores que vaig estar passejant sense perdre’s, doncs els carrers no tenien cap ordre ni sentit. AixĆ² si, seguia la gran barreja de cultures i religions tĆ­pica malaia que Ć©s algo que m’encanta veure junt amb la vida cotidiana dels habitants.

Cap a les 12:30h arribava de nou al centre histĆ²ric i per tan a la zona de l’hotel, el Kim Haus. AquĆ­ hi feia calor perĆ² no tanta com a TailĆ ndia, o almenys hi havia menys humitat cosa que feia que poguĆ©s caminar mes estona pel carrer sense patir per la meva vida. De fet ja portava dues hores caminant i encara hauria pogut seguir mes estona sense cap problema, cosa impensable a TailĆ ndia.

Aquell dia volia menjar nomĆ©s en restaurants hindĆŗs ja que els dies anteriors ja havia menjat massa en xinesos. AixĆ­ que vaig anar a la Little India que tambĆ© estava molt a prop de l’hotel, de fet a uns 5 minuts caminant ja hi havia un carrer ple de llocs ambulant i restaurants hindĆŗs.

Preferia un lloc ambulant que un restaurant ja que semblen mes orientats als locals, aixĆ­ que vaig recĆ³rrer tot el carrer on mes n’hi havia i em vaig parar en un on semblava que hi havia una espĆØcie d’empanades arrebossades o fregides i a mes tenien tota una taula de preus, cosa que a mi ja em dĆ³na mes confianƧa perquĆØ saps segur que no t’estafaran per veure’t cara d’estranger, tot i que val a dir que a MalĆ isia de moment semblava totalment diferent a altres llocs, aquĆ­ no semblava que ningĆŗ volguĆ©s estafar a ningĆŗ per simple fet de ser estranger.

AixĆ­ que allĆ  em vaig parar, vaig mirar la taula amb els noms i vaig veure que aquelles empanades es deien Samosa, doncs tot era Samosa dā€™alguna cosa. En vaig demanar tres, una de tonyina, una altra de carn i una tercera d’ou dur. Vaig seure en unes escales d’un edifici del mateix carrer que quedaven a l’ombra i allĆ  me les vaig menjar, com un hindĆŗ local mes. Va ser perfecte i aquelles coses estaven bonĆ­ssimes, era realment de lo mes bo que havia provat durant el viatge, doncs semblaven arrebossades i fregides dā€™una manera que quedaven molt cruixents amb el farcit a dins. Tenien forma triangular i com ja m’imaginava, omplien molt, mes que per la quantitat, que tambĆ©, doncs el farcit era contundent, crec que sobretot per com estaven fregides. I totes 3 nomĆ©s van costar, 3,50RM (0,75ā‚¬). Ɖs el que te menjar on mengen els locals, bons preus i menjar ben bo i autĆØntic. I amb aixĆ² ja quasi que havia dinat. AixĆ² si, no crec que fos de los mes saludable que havia menjat.

Tot just eren les 13h quan acabava de dinar i tornava a l’hotel a fer la migdiada, no massa estona ja que aquest dia havia d’anar a dormir ben aviat. AixĆ­ que cap a les 14h ja em vaig aixecar, em vaig prendre el segon cafĆØ del dia, vaig escriure el diari, vaig sortir una estona de l’habitaciĆ³ per anar al bar de la mateixa planta on s’agafava Internet perfectament, em vaig dutxar i cap a les 16:30h vaig tornar a sortir.

Just davant l’hotel normalment hi havia un venedor d’una de les fruites mĆ©s estranyes que he vist mai, o mĆ©s aviat, l’estranya devociĆ³ que semblaven tenir tots els malais per una fruita que, literalment, fa olor de podrit. Era molt sorprenent veure com la tallava perĆ² mĆ©s sorprenent era veure la cua que feia la gent per comprar-la. De fet, en molts transports pĆŗblics de MalĆ isia hi ha un cartell on es prohibeix expressament menjar aquesta fruita, doncs la mala olor Ć©s tant forta que resultaria impossible anar dins el mateix bus que una persona menjant-ne.

Volia tornar a anar a lā€™Antarabangsa Enterprise a prendre una cervesa, aquesta vegada una canya de 0,5L que Ć©s el que es prenia quasi tothom. Primer vaig passejar una mica per la zona ja que abans de les 17h estava o mig tancat o encara estaven traient les taules. A les 17h vaig anar cap allĆ  i ja hi havia almenys 5 o 6 persones assegudes en una taula. Vaig demanar la gerra per 7RM i vaig seure en una altra taula.

El bar estava en zona ja totalment coneguda per mi, de fet la terrassa estava enmig d’un carrer que donava al carrer de llocs ambulant on havia sopat el dia anterior. AllĆ  s’hi estava realment be, amb pocs cotxes perĆ² amb prou moviment com perquĆØ fos entretingut.

Al cap de pocs minuts va venir un senyor d’uns 55 anys i va seure a la taula. Jo estava escrivint el diari al mĆ²bil i al cap d’uns 10 minuts vaig parar. Aleshores el senyor, mostrant un grau important d’educaciĆ³, em va oferir un piti, no per l’oferiment, sinĆ³ perquĆØ fins que no vaig deixar el mĆ²bil no em va dir res. Jo li vaig respondre que ja en tenia, traient el meu paquet de Chester Field, perĆ² aleshores em vaig fixar amb el paquet de l’home i era dā€™una marca que no havia vist mai, Canyon. Li vaig preguntar quant costava i sorpresa, 4RM, contra els 12,40RM del Chester Field. Aleshores si que li vaig acceptar l’oferiment, doncs volia provar-lo. I la veritat Ć©s que estava prou bo per lo que costava. Era mes suau que altres perĆ² mes que acceptable per costar menys d’1ā‚¬.

AixĆ­ que ja li vaig comenƧar a preguntar si el venien als 7-eleven que Ć©s on jo ho comprava quasi tot, a lo que em va respondre que no, cosa que em va estranyar molt, doncs pensava que l’Ćŗnic lloc on venien tabac era al 7-eleven. Em va dir que el venien als mini sĆŗper xinesos anomenats Teng Bee i que normalment n’hi havia un a prop d’on hi havia un 7-eleven, de fet al cotat del que havia anat jo un parell de vegades n’hi havia un. Em va dir que allĆ  tot era mes barat que als 7-eleven.

DesprĆ©s vam estar parlant de lo tĆ­pic per un estranger, d’on ets i quin tipus de viatge estĆ s fent. Al dir-li que era d’Espanya ell va preguntar com tothom, Barcelona? Doncs si. Els asiĆ tics estan enamorats de Barcelona i no conec de massa ciutats que no siguin capital perĆ² que siguin mes famoses que la prĆ²pia capital del seu paĆ­s, doncs aquĆ­ ningĆŗ em preguntava per Madrid, de fet no vaig escoltar la paraula de cap asiĆ tic, en canvi tothom preguntava per Barcelona.

Li vaig explicar tota la ruta que faria per MalĆ isia i em va dir que tot era molt bonic perĆ² que Kuala Lumpur era molt car, que intentĆ©s estar el menys temps possible. Jo ja tenia les reserves i rutes fetes per lo que canviar ja no canviaria, perĆ² almenys em va donar informaciĆ³ Ćŗtil. TambĆ© explicava que Melacca, on hi passaria 3 nits, estava molt be, que era una ciutat molt bonica i molt mes barata que Kuala Lumpur. Be, Ć©s de suposar, doncs Kuala Lumpur Ć©s la capital del paĆ­s.

I al cap d’uns 40 minuts dā€™estar xerrant em vaig acomiadar donant-li la mĆ  i dient-li que en aquell mateix moment anava a buscar el Teng Bee, cosa que evidentment vaig fer i de fet vaig trobar molt mes rĆ pid del que pensava. Realment estava davant del 7-eleven on havia comprat la garrafa d’aigua de 6L.

Vaig entrar a preguntar perĆ² no els quedava tabac Canyon, suposo que per lo barat que Ć©s, aixĆ­ que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta ja que l’endemĆ  pel matĆ­ marxava, per fi, a terres mes fresques. AquĆ­ no havia portat la roba a cap bugaderia per lo que no tenia la maleta tan desfeta. A mes a l’habitaciĆ³ tampoc hi havia lloc per desfer res, ni tan sols armaris, per lo que tot estava prou recollit.

Un cop tot preparat i quan eren les 20h aproximadament, vaig anar a sopar. Aquest havia de ser un dia de menjar hindĆŗ, aixĆ­ que vaig tornar al carrer de la Little India on havia dinat per a buscar, preferentment, algun lloc ambulant hindĆŗ. Vaig recĆ³rrer els dos carrers on hi havia mes restaurants i llocs ambulant perĆ² alguns dels llocs ja havien tancat i els altres no venien menjar prou contundent, doncs per la nit si que vull menjar alguna cosa ben contundent que no pas al migdia. AixĆ­ que vaig anar al restaurant que estava quasi a l’inici del carrer i que a mes Ć©s el que quedava mes a prop de l’hotel, i vaig demanar un Nasi Lemak Chicken, que era arrĆ²s estil basil amb peixet fregit, cogombre i cuixa de pollastre arrebossada. El plat i una aigua va costar 9,50RM (2ā‚¬). El plat era molt similar a alguns plats tailandesos. L’arrebossat de la cuixa era diferent, no sabria dir que tenia, probablement alguna espĆØcie india, perĆ² li donava un gust diferent i molt bo. Els treballadors del restaurant, que semblaven tots de la mateixa famĆ­lia, eren indis perĆ² de religiĆ³ musulmana, era una mica raro, de fet era la primera vegada que veia una dona Ć­ndia amb el vel musulmĆ .

Una altra curiositat eren els coberts. Pel que ja havia vist fins aleshores, a ƀsia no hi ha ganivets enlloc, perĆ² allĆ  tenien una cullera-forquilla. No sĆ© exactament per a que era, perĆ² ja la vaig utilitzar per anar arrencant trossos de la cuixa de pollastre, doncs era o aixĆ­ o amb les mans. En qualsevol cas m’havien donat un estri per poder menjar la cuixa de pollastre sense quasi haver de tocar-la, cosa que no havia passat a TailĆ ndia.

I no sĆ© si era pel fet de ser indis, perĆ² les dones semblava que feien la feina menys dura, doncs qui cuinava eren tots els homes, les dones prenien la comanda i cobraven, molt diferent del que veuries en una famĆ­lia musulmana no Ć­ndia. Ɖs a dir, eren musulmans perĆ² no semblava que el paper de la dona fos de la tĆ­pica musulmana. Cal tenir en compte que el paper de la dona a la India Ć©s molt diferent del que tenen a la majoria de paĆÆsos musulmans.

Cap a les 21h acabava de sopar i tornava a l’hotel. De camĆ­ havia de passar per la gran mesquita, ara tota ilĀ·luminada i a mes en plena cerimĆ²nia, escoltant-se els cĆ ntics tant per la megafonia com de dins de totes les persones que hi resaven. Era la primera vegada que veia musulmans resant dins una mesquita, doncs a diferĆØncia de les esglĆ©sies, almenys a aquesta, des de fora es veu el que hi passa a dins.

A les 22h vaig anar a dormir, de fet massa tard tenint en compte que l’endemĆ  em volia aixecar a les 4:30h, perĆ² Ć©s que en aquest hotel no es pot anar a dormir abans ja que entre la mĆŗsica del bar i el soroll dels possibles veĆÆns d’habitaciĆ³, en aquell hotel no hi ha mes remei que anar a dormir com a mĆ­nim a les 22h, que se suposa que Ć©s l’hora que la gent ja considera que hi pot haver algĆŗ dormint. Almenys els dos subnormals americans ja no hi eren, per lo que ja no em despertarien amb els seus crits de boig a les 12 de la nit.

I aixĆ­ arribava l’Ćŗltima nit a George Town, la primera de les 5 ciutats que visitaria de MalĆ isia. Tan aquesta ciutat com, de moment, MalĆ isia, m’havien agradat mes del que m’esperava. de fet m’esperava un paĆ­s forƧa igual a TailĆ ndia degut a quĆØ estan un al costat de l’altre, perĆ² realment tenen ben poc a veure, de fet ni tan sols tenen la mateixa hora, per no parlar de la religiĆ³. perĆ² no eren aquestes coses les que mes em sorprenien, sinĆ³ la diferĆØncia del nivell de vida entre ambdĆ³s paĆÆsos. NomĆ©s calia veure els tren que hi havia a l’estaciĆ³ de Padang Besar, estaciĆ³ partida per la frontera, on a una banda hi ha trens de mes de 30 anys i a l’altre trens mes moderns que a qualsevol dels paĆÆsos europeus.

24/06/2019 Segon dia a George Town: Casc antic

24/06/2019 Segon dia a George Town: Casc antic

Em vaig despertar a les 8 del matĆ­ desprĆ©s d’haver dormit unes 11 hores, aixĆ² si, despertant-me 3 o 4 vegades degut a quĆØ qualsevol persona que parlĆ©s en qualsevol de les habitacions de la mateixa planta s’escoltava com si parlĆ©s al meu costat, literalment, i Ć©s clar, com que sempre hi ha el tĆ­pic mal educat que es creu que viu sol al planeta, doncs van fer que em despertĆ©s vĆ ries vegades. De fet hi havia una parella a l’habitaciĆ³ del costat que de tant mal educats que eren ja ratllaven la subnormalitat perduda. A les 12 de la nit van entrar cridant com si fossin a casa seva, i mira que a l’entrada de la galeria hi havia un cartell ben gran que posava estar en silenci. Doncs ni putu cas, cridant com gilipolles, perquĆØ no se’ls pot anomenar de cap altra manera. Vale que les parets eren de pladur i no paraven gens el soroll, perĆ² si has de cridar te’n pots anar a fora i crides tot el que vulguis, no a les habitacions com si fossis superior a la resta d’humans quan estĆ s dormint en un dels hotels mes barats de George Town. De fet vaig dormir molt millor la nit anterior al tren, menys hores perĆ² mes ben aprofitades.

Aquest era el meu primer dia sencer a George Town i pensava aprofitar-lo al mĆ xim per veure totes les coses interessants que te aquesta ciutat.

Em vaig dutxar i em vaig prendre un bon cafĆØ que em va sentar millor que mai. DesprĆ©s dā€™estar tantes hores estirat t’aixeques mig encarcarat i amb cert cansament, per lo que el cafĆØ em va ajudar molt. Vaig estar anotant totes les despeses dels dos Ćŗltims dies a l’Excel ja que n’eren unes quantes i a mes havia fet un pagament amb targeta i una retirada d’efectiu, per lo que tenia forƧa coses a controlar. A mes vaig enviar un parell de correus, un a Agoda, des d’on havia reservat l’hotel, per dir-los que no m’havien avisat del pagament de la taxa turĆ­stica, i un altre a Bnext ja que al detall de la retirada d’efectiu no hi apareixia el tipus de canvi aplicat, i a mi em semblava que estava una mica per sota de l’oficial. Va ser complicat perquĆØ quasi no arribava la connexiĆ³ a les habitacions, de fet quasi que arribava millor la senyal de la connexiĆ³ de la quarta planta que la de la segona que era a la que estava jo.

Cap a les 11 del matĆ­ vaig sortir a donar una volta per George Town. Lo bo dā€™aquesta ciutat Ć©s que Ć©s relativament petita i moltes de les coses mes interessants es poden veure nomĆ©s caminant, de fet aquesta Ć©s la millor manera de veure la ciutat. A mes, si una cosa bona tenia l’hotel era la seva ubicaciĆ³, literalment a menys dā€™un quilĆ²metre dels 17 llocs que havia guardat a Google Maps per a veure. A mes estava a Chinatown, que nomĆ©s per aixĆ² ja val la pena. A 30 metres hi havia un mercat, el Campbell Market, que el dia anterior estava tancat per ser diumenge perĆ² que ara ja estava obert. Era tot de menjar i hi havia parades on netejaven i tallaven peixos enormes. AixĆ² si, era un mercat dels autĆØntics, amb tota la seva brutĆ­cia i olors ben desagradables.

Per Internet havia llegit que lo millor era no preparar cap ruta, sinĆ³ anar caminant i ara girar per aquĆ­ i ara per allĆ , i aixĆ² Ć©s el que vaig anar fent durant el matĆ­. Quan veia un carrer interessant hi entrava sense mirar per on anava, i dā€™aquesta manera Ć©s com anava trobant molts dels llocs que tenia guardats per a visitar i sobretot els famosos murals del ja conegut art urbĆ  de George Town. De fet quelcom que em va fer molta ilĀ·lusiĆ³ de trobar i que va ser de pura casualitat, va ser probablement el mural mes famĆ³s i que tant havia vist en imatges. El dā€™un home pintat a la paret i una moto de veritat davant, fent la sensaciĆ³ que l’home va pujat a la moto. Ɖs d’aquelles coses que has vist moltes vegades i que no t’esperes veure, per lo que quan de sobte te les trobes davant teu al girar una cantonada, fan el doble de grĆ cia.

Per cert que la ciutat semblava una altra, doncs avui era dilluns i com ja se sap, els diumenges l’activitat Ć©s quasi nulĀ·la degut a quĆØ MalĆ isia Ć©s un paĆ­s oficialment musulmĆ , per lo que els diumenges molt poca gent treballa o surt. Avui era dilluns i l’activitat era frenĆØtica. Per fi veia els famosos llocs ambulant per tot arreu. A mes grĆ cies a la multiculturalitat de George Town i de MalĆ isia en general, hi havia llocs hindĆŗs, xinesos, malais, etc. De tot i molt.

Vaig anar caminat per carrers amb mercats, art urbƠ, veient temples i seguint el camƭ per arribar fins al mar. Sense saber-ho vaig estar veient molts dels temples que tenia anotats per veure i tambƩ sense saber-ho anava cap al mar on hi havia 4 o 5 llocs mes que tenia anotats.

Alguns dels temples xinesos que em vaig anar trobant de casualitat van ser el Yap Kongsi, el Thean Hou Templ, el Goddess of Mercy Temple o el Seh Tek Tong Cheah Kongsi. A mes la decisiĆ³ d’anar per un carrer paralĀ·lel al mar i que acabava al passeig marĆ­tim tambĆ© va ser bona ja que em va permetre trobar 4 llocs mes que tenia anotats i un mercat enorme on tot eren llocs ambulant de menjar, almenys 30 o 40 i de tot tipus, ja fossin xinesos, hindĆŗs, turcs o malais.

Quan vaig arribar al mercat eren les 13h i en veure tant menjar ja no vaig poder aguantar mes. Volia esperar el mĆ xim possible ja que desprĆ©s de menjar em costa molt mes seguir passejant, perĆ² com que ja havia caminat dues hores i estava prou lluny de l’hotel, cosa que m’obligaria a seguir caminant si o si, vaig decidir menjar allĆ . A mes em costaria trobar tanta diversitat de llocs de menjar com tenia en aquell lloc.

Vaig entrar i no vaig poder ni recĆ³rrer una cinquena part dels llocs quan ja em vaig parar en un de xinĆØs. La dona em va dir que m’asseguĆ©s i com que els plats que hi havia em varen semblar prou interessants em vaig quedar allĆ  mateix. De fet no va ser la millor idea ja que el meu hotel estava just a Chinatown i si volia menjar xinĆØs no calia anar tant lluny, perĆ² en fi, era el segon dia a MalĆ isia i encara tenia temps de provar de tot.

Vaig demanar un Chong Qing Noodles, que en aquell moment encara no ho sabia perĆ² va resultar que era sopa. Quan me la varen portar vaig pensar, hĆ²stia Ć©s sopa, perĆ² desprĆ©s ho vaig agrair, ja que va fer que no acabĆ©s amb la panxa tant plena que ja no em volguĆ©s ni moure. A mes era una sopa tĆ­pica xinesa que era quelcom que mai havia provat. Cal tenir en compte que el menjar dels restaurants xinesos que hi ha per Europa no Ć©s menjar tĆ­pic xinĆØs sinĆ³ el que ells creuen que ens pot agradar per tal que hi anem. Ells mengen altres coses, i una cosa molt tĆ­pica Ć©s aquest tipus de sopes. Era de tallarines amb ou, verdures i fins i tot xili. Tot plegat amb bastonets i la cullera tĆ­pica que ells fan servir, mes petita perĆ² a la vegada mes profunda i allargada. Mai he demanat forquilla en restaurants asiĆ tics perĆ² Ć©s que a mes aquĆ­ ja no era possible, doncs ja ni tan sols en tenien. I la veritat Ć©s que em costava una mica, perĆ² al ja tenir certa prĆ ctica segurament no vaig fer tant el ridĆ­cul com altres deuen fer. El preu del plat va ser de 6 ringitts (1,20ā‚¬). Val a dir que aquella espĆØcie de mercat era mes car que els llocs ambulant que hi havia pel carrer perĆ² per contra podies escollir entre moltes opcions, anar al lavabo i seure en una taula bona, a cobert i amb ventiladors, cosa que els llocs ambulant com a molt tenen una taula, i que si estĆ  al sol et pot resultar molt difĆ­cil menjar, aixĆ² si no et dĆ³na un cop de calor i t’han de recollir amb una pala. I encara que fos una sopa n’hi havia molta quantitat, i junt amb l’ou dur, va fer que realment quedĆ©s tip perĆ² no tant ple com per no voler ni moure’m d’allĆ . Realment va ser la mida justa per dinar i seguir passejant.

Abans de marxar vaig mirar quins llocs dels que tenia guardats a Google Maps em quedaven a prop. Ja estava quasi al passeig marĆ­tim i vaig veure que en un radi de 300 metres tenia 5 llocs dels guardats per a visitar.

Primer vaig passar a veure la mansiĆ³ Pinang Peranakan, una altra de les mansions construĆÆdes durant l’ĆØpoca colonial i que s’han anat mantenint, per lo que ara son autĆØntiques joies arquitectĆ²niques. Val a dir que altres mansions no s’han pogut mantenir i ara estan en estat de ruĆÆna. Veure una mansiĆ³ com aquelles mig derruĆÆda fa fins i tot pena i et fa pensar en lo car que ha de ser el seu manteniment perquĆØ un dia el propietari decideixi de deixar-la abandonada.

Caminar pel centre histĆ²ric Ć©s realment una passada i molt entretingut. Els contrasts son impressionants i en mĆ©s d’una ocasiĆ³ ni tan sols sembla que estiguis a MalĆ isia. Especial grĆ cia em feien les clavegueres i alguns edificis pĆŗblics, com el de bombers, d’un estil colonial molt ben conservat.

DesprĆ©s ja vaig anar fins al passeig marĆ­tim. Pel camĆ­, doncs estaven quasi al costat del passeig, vaig veure el Penang Town Hall i el MBPP Town Hall, dos edificis simplement impressionants, colonials, enormes, perfectament ben conservats i a mes al costat del passeig marĆ­tim. Aquests ja eren edificis oficials, de fet com moltes altres mansions colonials que s’han conservat, doncs per un particular Ć©s realment difĆ­cil mantenir aquestes bĆØsties.

En aquest punt ja havia recorregut bona part del centre histĆ²ric de la ciutat i de moment em semblava una ciutat molt ben cuidada i conservada, amb molta mes histĆ²ria del que m’imaginava, tambĆ© amb menys turistes dels que un s’esperaria i sobretot amb molta vida. Igual que ja havia vist a TailĆ ndia, aquĆ­ molts locals tambĆ© dinaven en restaurants o llos ambulant, per lo que ara els carrers i restaurants eren plens de locals dinant, just el que mes m’agrada veure, la vida cotidiana i normal de la gent local.

I per fi al passeig marĆ­tim amb vistes a la resta de la costa de l’illa de Penang i fins i tot a la part peninsular. Vaig caminar al llarg del passeig d’aproximadament un quilĆ²metre fins arribar a la zona del port, el mateix on havia arribat el dia anterior amb el ferri. AllĆ  al final del passeig hi havia el fort Cornwallis, un mur de defensa a primera lĆ­nia de mar i que encara conserva els canons originals. El fort estĆ  a la platja encarada al nord i que era el punt dā€™arribada des de TailĆ ndia o Nyammar. Ɖs forƧa impressionant i estĆ  molt ben conservat mantenint encara tots els murs originals. Uns murs que tenien molta histĆ²ria darrere.

AllĆ  al costat i ja a la intersecciĆ³ amb la carretera principal paralĀ·lela al mar, hi ha la Jubille Clock Tower, una torre d’estil Ć rab amb un rellotge que dĆ³na la benvinguda a George Town. Un monument tambĆ© molt conegut d’aquesta ciutat.

A continuaciĆ³ vaig passar per l’esglĆ©sia anglicana de Saint George, evidentment de l’ĆØpoca colonial i que contrasta en un paĆ­s oficialment musulmĆ , tot i que val a dir, que MalĆ isia Ć©s un paĆ­s molt obert i tolerant en quan a cultures i religions, totes hi conviuen en perfecta harmonia tot i que la religiĆ³ catĆ²lica Ć©s minoritĆ ria. De fet aquesta esglĆ©sia Ć©s mes un museu que una esglĆ©sia.

I desprĆ©s ja vaig tornar cap a l’hotel. Eren les 14:30h aproximadament i ja havia aprofitat molt el matĆ­, aixĆ­ que vaig intentar anar per carrers encara no vistos fins arribar a l’hotel. Anava seguint el GPS perĆ² els voltants de l’hotel ja me’ls coneixia una mica.

Tot i que no volia per no anar a dormir tard, va ser inevitable i em vaig adormir en estirar-me un moment per a descansar fins cap a les 17h, quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafĆØ, vaig avanƧar el diari que el tenia una mica endarrerit i cap a les 18h vaig tornar a sortir. AquĆ­ tambĆ© hi feia calor perĆ² em donava la sensaciĆ³ que no tant com a TailĆ ndia, o almenys aquĆ­ no hi havia tanta humitat fent que tot plegat fos mes soportable.

Vaig tornar a caminar pel centre histĆ²ric sense un rumb fix, anant girant per aquells carrers que em cridaven mes l’atenciĆ³. A les 19h vaig anar a prendre la primera cervesa a MalĆ isia. Al ser aquest un paĆ­s musulmĆ , el tema alcohol estĆ  forƧa restringit, i allĆ  on en venen Ć©s molt car. Una llauna de 33cl de les mes barates a un 7-eleven val uns 9 ringgits, 2,20ā‚¬. PerĆ² a George Town hi ha una botiga-bar on les cerveses costen nomĆ©s 6 ringgits, uns mes que acceptables 1,20ā‚¬. De fet a tots els foros es parla del mateix bar, que Ć©s el famĆ³s Antarabangsa Enterprise.

AixĆ­ que vaig anar cap allĆ , que per cert estava a nomĆ©s 300 metres de l’hotel i el dia anterior hi havia passat per davant, Ć©s mes, pel mig de la seva terrassa per anar a un carrer que m’havia fet grĆ cia, perĆ² sense ni adonar-me que era aquell bar tant conegut. Tenien algunes marques estrangeres mes conegudes perĆ² jo vaig demanar una Tiger, una cervesa asiĆ tica. I allĆ  me la vaig prendre assegut a la terrassa ben tranquil i relaxat desprĆ©s dels dos dies forƧa frenĆØtics que havia tingut, doncs George Town Ć©s una ciutat que convida a passejar-hi durant molta estona i jo nomĆ©s hi seria dos dies complets, per lo que encara estava aprofitant mes el temps. Pel camĆ­ vaig seguir trobant art urbĆ  per qualsevol carrer, tot el centre de George Town sembla un museu.

Feia poca estona que havien obert el bar perĆ² ja estava ben ple, de fet vaig haver d’agafar una altra taula de les que tenien apilades aj que les altres estaven ocupades. Es ben notava que allĆ  les cerveses eren mes assequibles. AixĆ² si, tots els clients Ć©rem estrangers, xinesos o hindĆŗs. I no poso els xinesos i els hindĆŗs en el mateix sac que els estrangers perquĆØ ells vivien allĆ , doncs a George Town prĆ cticament hi ha la mateixa quantitat de xinesos que de malais.

Abans d’anar al bar havia passat pel 7-eleven a comprar una ampolla d’aigua i quan vaig marxar del bar me la vaig deixar allĆ  sobre la taula junt a la llauna de cervesa buida. FantĆ stic, quasi plena i ben fresqueta i allĆ  es va quedar. A mes allĆ  les ampolles eren forƧa mes cares que a TailĆ ndia, de fet el doble, doncs a TailĆ ndia costaven uns 0,30ā‚¬ i a MalĆ isia, almenys a George Town quasi 0,70ā‚¬, i cal tenir en compte que tota l’aigua a beure a de ser o embotellada o del les fonts que se suposa que hi ha pel carrer d’aigua potable, tot i que a aquelles alƧades encara no n’havia vist cap. AixĆ­ que vaig tornar al 7-eleven i vaig decidir comprar una garrafa de 6L. Tot i que s’acabaria escalfant, a l’hotel l’aire condicionat estava sempre tant fort que es mantindria a una temperatura acceptable per beure.

Vaig tornar a l’hotel a deixar la garrafa i cap a les 20h vaig tornar a sortir a sopar. Vaig a anar a un carrer a uns 200 metres de l’hotel on hi havia un munt de llocs ambulant, aixĆ² si, tots xinesos, doncs encara estava a Chinatown, i tot i que ja havia dinat en un lloc xinĆØs, vaig decidir anar allĆ  per proximitat i per varietat. Tot el carrer semblava un gran mercat, amb parades a banda i banda i gent per tot arreu tot i que el carrer no estava tallat al trĆ nsit. AllĆ² era com un gran restaurant caĆ²tic de taules, gent i cotxes.

Vaig demanar una altra vegada sopa Noodle perĆ² aquesta vegada amb carn de porc, per tant mes contundent, de fet prefereixo dinar mes lleuger per poder passejar sense adormir-me massa i sopar mes fort ja que desprĆ©s ja no faig res, nomĆ©s anar a dormir.

Vaig anar a seure en una taula lliure que em va indicar la dona a esperar que em portĆ©s la sopa. Quan ja me l’havia portada una altra dona xinesa va seure a la mateixa taula. AixĆ² es fa molt tot i que a Espanya Ć©s estrany, perĆ² fora d’allĆ  ho he vist a tot arreu. I de fet em va anar be per veure com mengen ells, doncs Ć©s certament complicat menjar-se les tallarines amb els bastonets. A mes els que donen aquĆ­ son de plĆ stic, re-utilitzables, evidentment, i fan que els fideus rellisquin mes que si fossin de fusta. Jo menjava els tallarines directament amb els bastonets, perĆ² pel que vaig veure a la dona, el que fan amb els bastonets Ć©s posar les tallarines a la cullera i hi afegeixen una mica de la salsa picant que et deixen en un potet a part, salsa que jo vaig posar tota directament dins la sopa. Ho vaig intentar fer perĆ² encara em costava mes, per lo que vaig seguir a la meva manera que tampoc Ć©s tant estranya.

La sopa amb la carn em va entrar molt be. De fet no havia menjat carn en tot el dia i ja ho necessitava. A mes en portava forƧa. Mira que jo no soc de sopes perĆ² Ć©s que aquestes estan bonĆ­ssimes, de fet no recordo haver menjat mai sopa per dinar i per sopar en el mateix dia. El preu en aquesta ocasiĆ³ va ser de 5,50 ringgits (1,20ā‚¬) i aquesta si que em va deixar ben ple.

DesprĆ©s de sopar em vaig acomiadar de la companya de taula i de la cuinera i vaig tornar a l’hotel que era ben a prop d’allĆ  i ja em coneixia el camĆ­ perfectament. Eren les 21:30h quan intentava anar a dormir perĆ² encara no tenia prou son, per lo que em vaig aixecar per anar una estona al bar-restaurant que hi havia a la mateixa planta on estava l’habitaciĆ³. De fet fins les 22h tocaven mĆŗsica estil xinesa en directa, per lo que tampoc era el millor moment per dormir i si per ser allĆ  escoltant la mĆŗsica. AllĆ  per fi vaig conĆØixer la parella d’americans mal-educats que feien un escĆ ndol cada nit com si visquessin sols en aquest planeta. De fet eren les 12 de la nit quan ja estava a l’habitaciĆ³ menjant una bossa de patates mentre mirava Netflix quan van entrar fent encara mes escĆ ndol que el que havien fet el dia anterior, de fet en algun moment semblava que estiguessin jugant a una guerra de coixins. No entenc com ningĆŗ s’ha queixat d’aquests dos, eren realment insoportables i d’aquells que nomĆ©s per aquesta manera de ser ja no tenia mes ganes de veure ni escoltar.

Pel que fa al bar musical que hi havia allĆ  al costat a la mateixa planta era realment interessant i original, amb escrits per tota la paret i una decoraciĆ³ que li donaven un toc personal Ćŗnic. De fet la porta que donava a la galeria amb les habitacions quedava en una de les parets d’aquest bar, per lo que estava molt be quedar-se allĆ  prenent alguna cosa i escoltant aquella mĆŗsica tant estranya i desprĆ©s caminar 10 metres per anar a dormir.

Al haver-me despertat quasi a les 17h de la migdiada em va costar una mica dormir. Fins la 1 vaig estar escrivint el diari fins que ja em va venir la son i vaig anar a dormir. A mes ja estava tothom dormint i tot estava en silenci, i literalment escoltava el del costat quan es movia, el simple soroll d’ell tocant la manta ja s’escoltava, per lo que el soroll dels meus dits tocant el teclat del portĆ til deuria ser tambĆ© un xivarri insoportable per ell i no volia ser com la parella d’americans, aixĆ­ que a la 1 i poc a dormir.

23/06/2019 Arribada a MalĆ isia en tren i primer dia a George Town

23/06/2019 Arribada a MalĆ isia en tren i primer dia a George Town

Vaig dormir de puta mare, de fet podria dir que vaig dormir millor que qualsevol de les nits a Koh Samui, Ćŗltim lloc que vaig visitar de TailĆ ndia, on la calor i el soroll m’acabaven despertant sempre. AquĆ­ al tren, al contrari del que m’esperava, no hi feia gens de calor, de fet durant la nit em vaig tapar una mica amb la manta que facilitaven, algo totalment inĆØdit a TailĆ ndia. NingĆŗ del vagĆ³ va fer massa soroll ni per la nit ni pel matĆ­, doncs quan jo em vaig aixecar a les 10:30h ja hi havia molt gent desperta, inclosa la parella que havia pujat a la mateixa estaciĆ³ que jo i que la noia va dormir sobre meu i el noi al costat. Tots dos ja estaven asseguts en seients normals i els seus llits desfets i jo no m’havia adonat de res, semblava increĆ­ble. Cal tenir en compte que quan algĆŗ es despertava, el noi encarregat del vagĆ³ desfeia el llit i el convertia en 4 seients normals, per lo que tot plegat no era poc. Doncs ja hi havia un munt de llits desfets i jo dormint com un tronc. La fresqueta que feia, el moviment del tren i el soroll del tren al que t’hi acostumaves i ho acabava tapant tot, van fer que passĆ©s una molt bona nit dormint prĆ cticament 6 hores i mitja seguides, que realment necessitava.

AixĆ² sĆ­, el despertar va ser una mica brusc. Jo ja tenia el despertador posat a les 10:30h, doncs vaig calcular que arribarĆ­em a la frontera cap a les 11:15h. PerĆ² a les 9:40h, el noi que s’encarregava del manteniment dels llits i els lavabos va passar picant de mala manera amb un pal sobre les barres de ferro dels llits i cridant MalĆ isia, MalĆ isia a tots els que encara dormĆ­em. Em vaig despertar d’un bot de l’espant que em van fer aquells cops. Val a dir que al noi ja se’l veia forƧa amargat des de que vaig pujar al tren. En qualsevol cas estava bĆ© que et desertessin, doncs no ho sabia segur. A mĆ©s vam arribar abans del que m’esperava, doncs el tren va passar per Surat Thani amb mes de dues hores d’endarreriment perĆ² durant tot el trajecte fins a Padang Besar va guanyar temps.

Vaig anar al lavabo i a netejar-me una mica de tronc amunt a la pica de fora amb sabĆ³ inclĆ²s, doncs jo pel matĆ­ necessito dutxar-me o almenys fer algo que se li assembli, sinĆ³ surto ja una mica creuat. I quan vaig anar cap allĆ , al final del vagĆ³, vaig veure el millor que podia haver vist en aquell moment, una cafetera! Be, un escalfador d’aigua, perĆ² pel que necessitava m’anava perfecte. No m’ho podia creure. No poder prendre el cafĆØ aquell matĆ­ era algo a lo que ja m’havia resignat o que pensava prendre quan poguĆ©s al destĆ­, perĆ² que en qualsevol cas se’m feia molt dur, doncs jo ja fa anys que prenc un cafĆØ cada matĆ­ i em costa molt arrencar sense ell. PerĆ² per sort, abans de baixar del tren ja em podria prendre el cafĆØ imprescindible de cada matĆ­.

AixĆ­ que em vaig vestir, vaig guardar la roba del dia anterior (si, em vaig canviar de roba a diferĆØncia del que havien fet els altres, cosa que no entenia si tothom anava amb l’equipatge) i seguidament vaig anar a prendre el cafĆØ. AixĆ² si, va haver de ser rĆ pid ja que eren les 10 en punt i el noi del vagĆ³ ja estava recollint tots els llits, i amb lo amargat que estava millor no tardar massa en deixar el llit. Els llits es convertien en seients normals i la gent anava seient als que ja estaven recollits. Jo de moment, encara tenia la maleta sobre el llit. GrĆ cies a quĆØ tenia la tassa plegable i el cafĆØ soluble, en un moment ja tenia el cafĆØ preparat i ja me l’estava prenent assegut tranquilĀ·lament al llit mentre escrivia una mica el diari des del mĆ²bil.

I a les 10:15h ja estava amb l’equipatge preparat assegut a un dels seients esperant a arribar a Padang Besar, la ciutat dividida en dos entre TailĆ ndia i MalĆ isia. Quan vaig seure de seguida el noi va arreglar el meu llit, senyal de que vaig ser dels que mĆ©s tard es va llevar, senyal a la vegada de lo bĆ© que vaig dormir. Ja em vaig dedicar simplement a contemplar per la finestra tot aquell paisatge ja forƧa diferent del que havia vist a TailĆ ndia. No envĆ  durant la nit havĆ­em recorregut quasi 400 quilĆ²metres i aixĆ² es notava. Muntanyes rocoses, escarpades i amb una abundant vegetaciĆ³ apareixien i desapareixien conforme ens acostĆ vem a MalĆ isia.

A MalĆ isia hi estaria 15 dies per a visitar 5 ciutats.

En menys de 10 minuts ja arribĆ vem a Padang Besar. El noi ens avisĆ  que ja era la prĆ²xima parada, agafĆ vem tots els del vagĆ³ els nostres equipatges i baixĆ vem del tren entre mirades d’acomiadament, doncs no havĆ­em quasi parlat entre nosaltres perĆ² eren ja tantes hores junts que s’havia creat un petit vincle, un cert agermanament per haver compartit aquell trajecte poc habitual i que provocaria que tots recordĆ©ssim les cares dels altres durant molt de temps. Probablement tenĆ­em ben poques coses en comĆŗ, perĆ² aquell viatge ja n’era mes que suficient per haver-nos ajudat tots plegats davant de qualsevol imprevist.

Per fi arribava el moment de veure algo per primera vegada i que em feia molta grĆ cia: una duana en una estaciĆ³ de tren. Era ben curiĆ³s, doncs una via era per on arribaven els trens de TailĆ ndia i per l’altre d’on sortien cap a MalĆ isia, i enmig de totes dues, el control fronterer. Primer la policia tailandesa encapsula els passatgers del tren que van baixant per tal que es dirigeixin tots cap als controls d’immigraciĆ³ i que ningĆŗ es pugui escapar. Ens van fer entrar a la zona entre totes dues vies on primer passĆ vem pel control tailandĆØs per a poder sortir del paĆ­s. AllĆ  havĆ­em d’entregar el paper que tenĆ­em des de que vĆ rem entrar a TailĆ ndia junt amb el passaport. Segellaven el passaport i a continuaciĆ³ ja nomĆ©s podies caminar uns 5 metres fins arribar al control malai dins la mateixa estaciĆ³ i just al costat del control tailandĆØs.

Un cop ja en “territori” malai, el primer que vam haver de fer va ser passar un control d’equipatge com en qualsevol aeroport. Realment, tot i ser una estaciĆ³ de tren, no hi ha cap escapatĆ²ria.

I passat l’equipatge ja nomĆ©s tocava el control del passaport, segell i ja era a MalĆ isia, sense sortir de l’estaciĆ³. Ja podia anar a l’altra via i esperar un tren ja malai que em portĆ©s fins a Butterworth, o almenys aquesta era la ciutat on mes blogs coincidien en dir que era on desviar-se per arribar a George Town, la meva destinaciĆ³ final.

En arribar a l’andana malaia vaig cometre un error que em va costar una hora de temps, aixĆ² sĆ­, ajudat per un dels passatgers dels que m’acompanyaven des de l’estaciĆ³ de Surat Thani. A MalĆ isia, tot i estar al mateix meridiĆ  que TailĆ ndia, es una hora mes. Per tant jo pensava que eren exactament les 10:38h perĆ² realment ja eren les 11:38h. A la pantalla amb els horaris posava que el prĆ²xim tren a Butterworth, on havia d’anar, passava a les 12:25h, i el passatger que dic va dir que faltaven dues hores, cosa que em va semblar correcte doncs jo pensava que eren les 10:38h. Evidentment ell tampoc sabia que allĆ  era una hora mĆ©s. A aixĆ² cal sumar-li que a diferĆØncia dels altres jo no tenia ni ringgits (moneda oficial de MalĆ isia) ni el bitllet comprat prĆØviament per Internet, per lo que l’havia de comprar amb targeta si es podia o ja canviar diners o treure efectiu d’un caixer. Val a dir que m’estranyava que faltessin dues hores ja que a la pantalla ja hi apareixien tots els horaris i a cada hora passava un tren a Butterworth, cosa que ja m’hauria d’haver fet sospitar. En qualsevol cas estava molt cansat i encara amb mitja son per lo que no estava al 100ā„…. AixĆ² si, almenys posava clarament que els trens anaven a Butterworth, que era la ciutat on havia d’arribar per fer un transbord fins a George Town que fins aleshores no tenia gens clar que hi poguĆ©s arribar. AixĆ­ doncs, semblava que agafaria sense problemes el sisĆØ dels 7 transports d’aquell llarg trajecte. De fet, en aquest moment ja feia mes de 24 hores que havia deixat l’hotel anterior de Koh Samui.

A la mateixa andana vaig buscar alguna zona per poder fumar. Al llarg de l’andana hi havia cartells de prohibit fumar on a mes s’hi amenaƧava amb una multa de 10.000 ringgits, mes de 2.100ā‚¬. DesprĆ©s de tantes hores sense fumar i d’haver-me pres el cafĆØ, els fumadors ja es poden imaginar les ganes que tenia de fumar un piti. AixĆ­ que vaig caminar al llarg de tota l’andana buscant alguna zona on poder fumar, arribant aixĆ­ al final i sense trobar una zona expressament habilitada. AixĆ² si, allĆ  al final de l’andana hi havia desenes de burilles a terra senyal de que molts fumadors ja havien fet el mateix que jo. AixĆ­ que allĆ  em vaig fumar el piti. Aquella part de l’estaciĆ³ era ben curiosa, doncs es tractava del final de l’andana malaia perĆ² que acabava unint-se amb l’andana tailandesa, podent passar d’una andana a l’altra tal qual, doncs allĆ  ja no hi havia la part central de l’estaciĆ³ on hi havia els controls d’immigraciĆ³ i per on s’havia de passar per anar d’una andana a l’altra. AixĆ­ que mentre fumava el piti anava passant d’un paĆ­s a l’altra, de fet vaig pensar que si algun policia malai em deia alguna cosa, passaria a TailĆ ndia per evitar la multa de 10.000 ringgits.

Una altra cosa en quĆØ no em vaig fixar va ser que just passat el control d’equipatge i oficialment dins de MalĆ isia, hi havia uns rĆØtols on indicava que les taquilles eren al pis de dalt, per lo que jo al buscar-les nomĆ©s per la zona d’andanes, doncs evidentment no les vaig trobar. AixĆ­ que vaig pensar que potser encara estaven tancades i vaig seure a un banc fins cap a les 11:15h, tot i que realment ja eren les 12:15h, hora en quĆØ va arribar el tren i a la vegada vaig veure un rellotge de l’estaciĆ³ on posava que eren les 12:15h. Tot just va ser aleshores quan em vaig adonar que allĆ  era una hora mes i que el tren sortiria cap a Butterworth en 10 minuts.

AixĆ­ que vaig cĆ³rrer a preguntar a un senyor que estava revisant els bitllets dels passatgers que ja pujaven al tren i em va dir que primer havia d’anar al pis de dalt a comprar el bitllet. Vaig tornar a cĆ³rrer perĆ² cap al pis de dalt (ara si que vaig veure els rĆØtols) amb l’esperanƧa que poguĆ©s pagar amb targeta. En arribar a la taquilla va ser quan em vaig adonar que era en un paĆ­s musulmĆ , de fet, el primer paĆ­s musulmĆ  que visitava. Evidentment ja ho sabia, perĆ² en arribar a la taquilla vaig veure la venedora amb el vel. I aixĆ² que podia semblar una cosa ben trivial, em va fer adonar de dues coses. Per una banda lo estrany que ens resulta encara veure una dona musulmana treballant, doncs en molts paĆÆsos directament no poden, i per una altra banda, la diferĆØncia de MalĆ isia amb altres paĆÆsos musulmans. AquĆ­ les dones tenien els mateixos drets que els homes, treballaven en les mateixes feines i eren tractades amb total normalitat i respecte. En aquell moment em vaig adonar de tot el que representa estranyar-se per veure una dona musulmana treballant. Almenys a MalĆ isia era ben diferent i les dones anaven amb el vel perĆ² vivint com els homes, vestint com volen i maquillant-se mes que en altres paĆÆsos. De fet era ben habitual veure dones amb el vel perĆ² amb tacos i els ulls ben maquillats, algo que a priori pot estranyar. De musulmans n’hi ha a molts paĆÆsos i no a tot arreu son iguals. Ɖs lo bo de viatjar, els prejudicis cauen com mosques.

AixĆ­ que quasi sense ni saludar li vaig preguntar a la noia si podia pagar amb targeta, i tal com m’esperava, em va respondre que no. Vaig preguntar si a la mateixa estaciĆ³ hi havia algun caixer perĆ² em va assenyalar fora de l’estaciĆ³. Perfecte, havia de sortir de l’estaciĆ³ a treure diners.

En un primer moment, encara amb l’esperanƧa de poder agafar el tren de les 12:25h tot i que quedaven 5 minuts, vaig seguir corrent buscant la sortida de l’estaciĆ³, que per cert era forƧa gran, fins que uns nois que hi havia per allĆ  i al veure’m mig perdut em van preguntar on volia anar, a lo que vaig respondre que buscava un caixer. Em van dir que efectivament havia de sortir i anar al 7-eleven. Si, aquĆ­ a MalĆ isia tambĆ© hi havia plaga de 7-elevens. Per una banda hauria de sortir de l’estaciĆ³ i caminar no sĆ© quanta estona per trobar un 7-eleven i perdre el tren perĆ² per l’altra m’acabaven d’informar que a MalĆ isia tambĆ© hi havia 7-eleven, amb lo bĆ© que van i lo Ćŗtils que em van ser a TailĆ ndia.

AixĆ­ que vaig sortir de l’estaciĆ³ arrossegant la maleta i amb el GPS encara sense funcionar, per lo que tocava anar preguntant per trobar el 7-eleven. PerĆ² el pitjor era que estava plovent, i jo havia de caminar no sĆ© quanta estona, cansat, sense paraigĆ¼es i amb tot l’equipatge a sobre. Poques coses hi ha que m’emprenyin mes que anar caminant amb la maleta i plovent. Si haguĆ©s ja tingut ringgitsā€¦

L’estaciĆ³ era forƧa gran amb un munt de vies, per lo que sortir d’ella ja comportava una estona. Un cop fora, encara era a la mateixa ciutat de Padang Besar perĆ² ja a la meitat malaia. Just al costat hi havia un pĆ rquing i el que semblaven uns taxistes buscant clients. A ells ja els vaig preguntar pel 7-eleven i tots ho sabien. A mes, segons semblava estava forƧa a prop. Mes endavant vaig preguntar al vigilant del pĆ rquing que em va assenyalar en la mateixa direcciĆ³, caminant per la vorera d’una carretera durant poc mes de 5 minuts, per lo que quan en prou feines portava 10 minuts caminant ja vaig trobar el 7-eleven. Almenys el vaig trobar rĆ pid sense haver de donar cap volta de mĆ©s. AllĆ  vaig treure 1200 ringgits (250ā‚¬) amb la targeta Bnext ja que amb la targeta de Revolut ja havia superat els 200ā‚¬ mensuals de retirada que permeten sense cobrar comissiĆ³. La de Bnext quasi no l’havia utilitzat per lo que ja aprofitaria per veure quina de les dues m’aplicava un tipus de canvi mes favorable.

I ja amb els primers ringgits a la mĆ  i havent vist els primers ciutadans i 7-eleven de MalĆ isia, vaig tornar de nou a l’estaciĆ³. 10 minuts mĆ©s caminant sota la pluja, creuant el pĆ rquing ja completament fangĆ³s i pujant les desenes d’escales de l’estaciĆ³. Quan vaig arribar a la taquilla ja eren les 12:50h, per lo que ja feia quasi mitja hora que havia sortit el tren. El prĆ²xim passaria a les 13:25h. AixĆ­ que vaig comprar el bitllet fins a Butterworth per 11,40 ringgits (2,50ā‚¬) i a esperar.

AllĆ  assegut a l’andana ja podia veure la diferĆØncia entre tots dos paĆÆsos tot i ser un a tocar de l’altre. Mentre que els tren que arribaven a la via tailandesa semblaven de la II Guerra Mundial, els que estaven a la via malaia semblaven trens d’Ćŗltima generaciĆ³. Era realment brutal veure en una mateixa estaciĆ³, trens tant diferents. La Ćŗnica diferĆØncia Ć©s que pertanyien a paĆÆsos diferents. Els trens de MalĆ isia son molt nous, molt cĆ²modes, amb aire condicionat i elĆØctrics, que els de TailĆ ndia anaven amb gasoil. AixĆ² si, entre els cartells de prohibicions, n’hi ha un que indica que estĆ  prohibit donar-se petons dins el tren o en llocs pĆŗblics en general, recordatori de que estĆ s en un paĆ­s modern perĆ² al cap i a la fi, musulmĆ .

A les 13:25h ben puntual, el tren arrencava. El trajecte era d’una hora i 50 minuts que em varen passar prou rĆ pid, entre d’altres coses grĆ cies als fantĆ stics paisatges pels que passĆ vem i per lo entretingut que estava mirant per tot arreu, doncs eren les meves primeres hores a un nou paĆ­s, i aixĆ² sempre es molt entretingut, reconfortant i fins i tot emocionant. A mĆ©s acabava de superar un tram mĆ©s del llarg trajecte des de Koh Samui, al Golf de TailĆ ndia, i un dels que no tenia gens clar com aniria. Havia perdut una hora perĆ² tot plegat havia anat millor del que m’esperava i en quan als preus tambĆ©, tot plegat estava sortint mes barat de lo esperat. AixĆ­ que ja em trobava en el sisĆØ dels 7 transports fins a la destinaciĆ³ final i ja nomĆ©s quedava esbrinar si des de Butterworth podria arribar a George Town en ferri tal com havia vist en alguna web. Encara no ho tenia clar perquĆØ segons Google Maps hauria d’agafar un bus que tardava 3 hores.

Al tren hi havia una parella de joves xinesos molt enamorats i que cada vegada que el noi anava a fer-li un peto a la noia, aquesta li feia la cobra, recordant-li que allĆ  dins estava prohibit. Veure aquestes escenes en un paĆ­s com PakistĆ”n doncs suposo que no provoquen cap mena d’impacte, perĆ² allĆ  era diferent. AnĆ vem en un dels trens mes moderns que havia vist enlloc i rodejat de gent de totes les cultures, sobretot xinesos. Malais o musulmans Ć©s el que menys es veia o directament ni ho semblaven. Per lo que veure aquestes actituds prĆ²pies d’un paĆ­s musulmĆ  en un paĆ­s que no ho sembla en cap sentit, es fa realment estrany.

Per la resta, el trajecte va ser molt tranquil, cĆ²mode i sense endarreriments o imprevistos. NomĆ©s havia creuat uns metres des de TailĆ ndia perĆ² semblava en tots els aspectes que fos en un altre mon.

A les 15:15h arribĆ vem ben puntuals a Butterworth. El tren no es va passar ni un minut dels 110 que havia de durar el trajecte, puntualitat alemanya. Fins i tot havent perdut mes de dues hores per l’endarreriment del tren de TailĆ ndia i una hora mes per la meva empanada amb l’hora al entrar a MalĆ isia, encara arribaria abans del que m’esperava, doncs jo contava arribar a l’hotel de George Town com a mĆ­nim a les 19h i no eren ni les 15:30h que ja hi era ben a prop.

PerĆ² ara arribava el moment del setĆØ i Ćŗltim transport a agafar i que m’hauria de deixar ja a George Town i que no sabia si seria un bus o un ferri. Segons Google Maps havia d’agafar un bus que en 3 hores em deixaria a George Town. Sort que vaig llegir la pagina de George Town a Wikitravel on hi deia que hi ha un ferri que en 20 minuts el porta des de Butterworth a George Town per nomĆ©s 0,30ā‚¬.

L’estaciĆ³ de Butterworth Ć©s forƧa gran i efectivament sembla un punt important de correspondĆØncies entre diferents transports tal com m’imaginava. De fet allĆ  va baixar quasi tothom i ja vaig tardar una bona estona en sortir de l’estaciĆ³, doncs aquesta tenia 3 plantes altĆ­ssimes que t’obligaven a anar amb l’ascensor, un ascensor amb una bona cua de gent.

Un cop fora vaig anar cap on anava la majoria de gent. Tot i que en un primer moment em va semblar que no anava bĆ©, al cap de pocs metres i quan estava entrant a una espĆØcie de tĆŗnel per a vianants, vaig veure una serie de cartells entre els quals hi havia el dibuix d’un ferri, i aquell tĆŗnel estava a 10 metres de l’estaciĆ³, evidentment molt mĆ©s a prop del que pensava i tot tambĆ© molt millor del que pensava. Poder agafar el ferri ja seria la hĆ²stia, perĆ² a mes poder-lo agafar al costat de l’estaciĆ³ de tren ja era brutal. Cal tenir en compte que en aquell moment el GPS encara em fallava, per lo que per buscar qualsevol cosa ho hauria de fer com abans, mirant cartells i preguntant.

El tĆŗnel era llarg i amb escales cap amunt perĆ² finalment arribava a Penang Sentral, un intercomunicador on hi havia vĆ ries lĆ­nies de bus i el ferri. Vaig preguntar a informaciĆ³ i em van indicar cap on anar, a mĆ©s seguia havent-hi cartells del ferri, per lo que de seguida vaig trobar les taquilles. El preu indicat eren 1,20RM, just el mateix que deien a Wikitravel. Vaig comprar el bitllet i a la cua, on per cert hi havia mĆ©s gent del que m’esperava, almenys 200 persones a peu mes uns 50 vehicles. AixĆ­ que el setĆØ i Ćŗltim transport que havia d’agafar tambĆ© semblava que aniria millor del que esperava. PrĆ²xima parada: George Town. Final de trajecte.

Al cap d’uns 10 minuts a la cua va arribar el ferri on hi vam pujar tots. El que em va sorprendre molt i que no havia vist en cap altre ferri va ser que tan els vehicles com els passatgers anĆ vem tots junts, Ć©s a dir, primer entraven els vehicles i a continuaciĆ³ els passatgers que havĆ­em de caminar entre els cotxes fins arribar a la part de davant on hi havia una mica mes d’espai, tot i que la majoria quedĆ vem enmig dels cotxes. Ben curiĆ³s.

A mĆ©s de que el llarg trajecte de 36 hores per mar i terra estava sortint millor de lo esperat, mentre recorrĆ­em els poc mes de 5 quilĆ²metres que separen la costa peninsular de l’illa de Penang, el GPS de sobte va tornar a funcionar! Va ser com un miracle, doncs feia ja quasi dues setmanes que no m’ubicava a menys que estiguĆ©s connectat a Internet, amb els evidents inconvenients que aixĆ² em provocava. De fet, ja estava mirant be el nom del carrer de l’hotel per anar preguntant a tothom que em creuĆ©s. AixĆ­ que afegit a quĆØ tot el trajecte havia anat be, ara a sobre el GPS tornava a funcionar per lo que tampoc hauria d’estar mirant noms de carrers i preguntant per trobar l’hotel. AixĆ² ja va ser brutal, doncs l’hotel estava a 15 minuts caminant del port i evidentment hi pensava anar caminant.

Al cap de 20 minuts arribĆ vem al petit port de George Town, prĆ cticament destinat nomĆ©s als ferris. Simplement havia de caminar uns 15 minuts seguint les indicacions de Google Maps fins arribar a l’hotel grĆ cies al GPS.

Encara no havia tingut temps de parar-me a veure MalĆ isia, perĆ² pel que ja podia veure aquĆ­ semblava que en general el nivell de vida era superior al tailandĆØs i que els serveis pĆŗblics, sobretot el transport que era el que ja havia vist, eren molt mes eficients que els del seu paĆ­s veĆ­. A mes George Town era una ciutat colonial prou ben conservada per lo que en certs moments semblava que caminessis per algun barri londinenc.

Pel camĆ­ vaig passar per davant de la mesquita principal de George Town i suposo que de tota l’illa de Penang ja que simplement Ć©s impressionant. Jo evidentment era de les mes espectaculars que havia vist mai ja que aquesta era la primera vegada que visitava un paĆ­s musulmĆ , perĆ² dubto que n’hi hagi massa mes com aquesta. En aquell moment no s’hi veia gent ni s’hi escoltaven cĆ ntics, perĆ² aixĆ² era poc habitualā€¦ L’hotel quedava a menys de 300 metres d’allĆ  i m’acabaria fent un fart d’escoltar les pregĆ ries.

Tot just eren les 16:30h quan arribava a l’hotel que tenia reservat, molt abans del que esperava i aixĆ² que en total havia acumulat un endarreriment de 3 hores, jo estava alĀ·lucinant. I per si fos poc, el GPS tornava a funcionar de puta mare, semblava doncs, que el problema era TailĆ ndia, almenys certes zones del Golf de TailĆ ndia.

L’hotel, el Kim House Loft, per fora es veia prou ben conservat i net. Tenia 4 plantes que destacaven en aquella zona de la ciutat ja que em trobava al centre histĆ²ric, per lo que els edificis del voltant no tenien mes de dues plantes. La ubicaciĆ³ de l’hotel era perfecte, de fet aquest era un dels motius principals que em van fer decidir per aquest en concret. Vaig fer el check-in sense problemes, aixĆ² sĆ­, pagant 30RM de taxa turĆ­stica per 3 nits, quasi 7ā‚¬, no estĆ  malament, aixĆ² ni a Barcelona.

La meva habitaciĆ³ estava a la segona planta. L’hotel estava realment bĆ© i es veia molt nou i modern perĆ² les habitacions estaven com en una espĆØcie de galeria on la paret que donava a la galeria no arribava fins al sostre, per tal que entrĆ©s l’aire condicionat de la galeria i a mes les parets eren de pladur, per lo que literalment si algĆŗ parlava 3 habitacions enllĆ  el podies escoltar perfectament. S’escoltava absolutament tot, de fet semblava que hi haguĆ©s algun altaveu dins l’habitaciĆ³, doncs les veus dels veĆÆns semblaven amplificar-se dins l’habitaciĆ³. Ben estrany.

A part d’aixĆ², l’habitaciĆ³ era molt fresqueta, el llit cĆ²mode i tenia escriptori, algo que a mi sempre em va molt bĆ© i que no tots els hotels tenen. Almenys tenia clar que aquĆ­ no hi passaria calor.

Tenint en compte que feia 30 hores que m’havia dutxat per Ćŗltima vegada i que des d’aleshores no havia parat, el primer que vaig fer desprĆ©s de deixar les coses va ser anar-me a dutxar. Els banys eren compartits perĆ² eren com lavabos complets individuals, per lo que realment no semblaven compartits. A mes n’hi havia suficients com per no trobar-t’hi mai cua.

I tot el cansament i la d’hores que portava al carrer, Ć©s tanta l’emociĆ³ de veure un nou paĆ­s per primera vegada que abans de les 17h ja sortia a fer la primera volta per George Town i MalĆ isia. Com ja he comentat abans, l’hotel estava molt ben ubicat, de fet era lo millor que tenia i un dels motius pels quals em vaig decantar per aquest. Estava al mig de Chinatown que a la vegada estĆ  al mig del centre histĆ²ric, per lo que nomĆ©s sortir de l’hotel ja podia veure els edificis colonials i ben a prop molts dels murals del famĆ³s art urbĆ  de George Town.

George Town Ć©s coneguda pel gran pes que va tenir durant l’ĆØpoca colonial anglesa i per la seva gran diversitat cultural. AquĆ­ no nomĆ©s s’hi poden veure els antics edificis i mansions angleses perfectament conservades i el seu famosĆ­ssim art urbĆ  que ja moltes ciutats copien, sinĆ³ que pots conĆØixer un munt de cultures i religions diferents nomĆ©s anant d’un barri a l’altre, trobant-te en alguns casos amb autĆØntics mini-paĆÆsos dins la ciutat. AixĆ² si, totes les cultures conviuen en perfecte harmonia i cap religiĆ³ Ć©s discriminada. NomĆ©s caminar 5 minuts per George Town arribes a la conclusiĆ³ que la tolerĆ ncia d’aquest paĆ­s supera i de molt la dels paĆÆsos europeus, i aixĆ² que Ć©s un paĆ­s oficialment musulmĆ , perquĆØ desprĆ©s alguns ignorants diguin que en aquests paĆÆsos no hi pots construir una esglĆ©sia. En fi, nomĆ©s cal anar-hi i veure totes les que hi ha…

Vaig anar caminant per on havia vingut, Ć©s a dir, passant de nou per davant de la mesquita on ara si que hi havia fidels i s’hi escoltaven els tĆ­pics cĆ ntics per megafonia que ressonen a desenes de metres a la rodona. M’hi vaig parar a gravar una estona ja que era la primera vegada que presenciava aixĆ² en un paĆ­s musulmĆ  i davant una mesquita tan imponent com ella.

I va ser aleshores quan, per segona vegada en aquest viatge, un gay va voler lligar amb mi, perĆ² a diferĆØncia de l’altre, a Bangkok, aquest era molt estrany, fins i tot em feia una mica de grima i sobretot no es va tallar gens en dir-me que li agradava i que si volia anar amb ell. Va anar tant directe i era tant raro al parlar que fins i tot em va fer angĆŗnia. Primer em va dir que seguĆ©ssim a unes escales just davant la mesquita, doncs em va parar quan jo estava entretingut gravant. Jo li vaig respondre que no i ell, lluny de donar-se per rebutjat, hi va seure i em va preguntar d’on era, d’on venia, on anava, etc. Al cap de 5 minuts de parlar i veure que aquell no m’aportaria res sinĆ³ que nomĆ©s tenia intencions sexuals, li vaig dir que havia de marxar. Ell es va aixecar i aleshores va ser quan al donar-me la mĆ  me la va mig acariciar dient-me que li agradava i que si volia anar amb ell a no sĆ© on, directament. Li vaig dir que no ja rotundament i fins i tot una mica molest perquĆØ no crec que s’hagi d’entrar a un tio aixĆ­ sense ni saber si Ć©s gay, i ni que ho fos, doncs ja feia estona que jo no mostrava cap mena d’interĆØs per ell. I a mĆ©s Ć©s que donava molta grima.

AixĆ­ que vaig marxar d’allĆ  accelerant el pas perquĆØ no em poguĆ©s seguir.

Vaig seguir caminant ja buscant algun lloc per menjar, doncs aquell dia nomĆ©s havia menjat algunes galetes que havia comprat a l’Ćŗltim 7-eleven de TailĆ ndia, per lo que em moria de ganes de menjar carn. De camĆ­ a l’hotel havia vist un restaurant xinĆØs amb menjar xinĆØs de veritat i no del que et posen als restaurants xinesos d’Espanya, que no es ni de lluny el que mengen ells, per lo que vaig caminar en direcciĆ³ aquell restaurant.

Pel camĆ­ vaig anar veient de casualitat alguns dels temples que tenia guardats per visitar i sobretot molts carrers autĆØntics amb molts murals i edificis colonials, molts d’ells ara restaurants xinesos o hindĆŗs, algo que no deixava de ser curiĆ³s. Alguns ben conservats i altres mig en ruĆÆna, perĆ² en tot cas un exemple clarĆ­ssim de la histĆ²ria colonial i multicultural de MalĆ isia.

Volia esperar al mĆ xim possible a menjar perquĆØ ja seria el sopar. Ja havia anat menjant pel camĆ­ i tenia ja forƧa sĆ³n, per lo que la intenciĆ³ era desprĆ©s de menjar ja no tardar massa en anar a dormir i fins l’endemĆ .

Casualment, aquell dia es feia una cursa popular amb centenar o milers de persones, que no vaig acabar de saber-ne el motiu perĆ² que en qualsevol cas tots els seus participants semblaven portar la mateixa roba.

Cap a les 18:30h vaig veure un restaurant molt ple tan per turistes com per locals senyal de quĆØ podia ser un bon lloc per menjar. A mĆ©s era diumenge, i per ser un paĆ­s musulmĆ , els diumenges molts restaurants i llocs ambulant estan tancats, per lo que hi havia moltes menys opcions, de fet alguns carrers estaven ben buits. AixĆ­ que vaig mirar la carta, el tipus de menjar i els preus i tot plegat estava prou bĆ©, per lo que ja m’hi vaig quedar.

Era un restaurant molt gran, amb varis mostradors i molts tipus de plats tot i que especialitzats en pollastre. Vaig demanar un plat que es deia Mee Goreng Special, que eren fideus estil wok amb verdures, pollastre i un ou ferrat molt fet, tal com m’agraden a mi. Tot plegat per 7RM, uns 1,50ā‚¬. Em va entrar com mai i mes desprĆ©s del llarg viatge de mes de 30 hores des de Koh Samui sense haver menjat res contundent en tot el trajecte. Aquest era el meu primer menjar a MalĆ isia i va estar prou be, sobretot ben contundent i el preus similars als de TailĆ ndia.

DesprĆ©s vaig buscar un 7-eleven a Google Maps, doncs allĆ  no se’n veien tants com a TailĆ ndia que te’ls trobaves sense voler, i per sort n’hi havia un a menys de 5 minuts caminant de l’hotel. Els 7-elevens ja m’havien demostrat a TailĆ ndia que son els millors salvavides, per lo que era important tenir-ne un a prop.

Vaig anar-hi aprofitant el camĆ­ per anar veient mĆ©s coses, doncs no deixava d’estar al centre histĆ²ric i al costat de Chinatown, i hi vaig comprar una aigua i algo de menjar, que per cert aquĆ­ l’aigua era mĆ©s cara. L’ampolla de 1,5L 2,80 RM, uns 0,70ā‚¬, el doble que a TailĆ ndia. Segurament perquĆØ aquĆ­ ja no era tan imprescindible comprar ampolles ja que segons deien per Internet, hi havia fonts d’aigua potable pel carrer, tot i que jo encara no n’havia vist cap.

En tornar cap a l’hotel vaig veure que a l’inici del carrer hi havia el tĆ­pic arc xinĆØs anunciant Chinatown, i a partir d’allĆ , ja tots els rĆØtols en xinĆØs, fins i tot el del meu hotel. Cap a les 20h arribava a l’hotel, desfeia una mica l’equipatge i ja em preparava per anar a dormir. Ja havia menjat i vist una mica la ciutat per lo que ja tocava descansar en un llit normal i recuperar la son endarrerida.

A les 20:30h ja estava adormit perĆ² tal com m’esperava em vaig despertar vĆ ries vegades degut al soroll d’alguns veĆÆns, sobretot d’una parella d’americans que simplement eren uns mal educats i subnormals perduts, perquĆØ una cosa Ć©s fer una mica de soroll quasi inevitable, i una altra cosa Ć©s fotre’s a cridar com un energumen a les 12 de la nit com si estiguessis sol enmig d’un desert. A mes hi havia cartells que deien clarament que a les habitacions s’hi havia d’estar en silenci, de fet, a la mateixa planta hi havia un bar musical per fer-hi tan soroll com es volguĆ©s. AixĆ­ que em vaig ben despertar a les 12 de la nit fins al punt que per poc m’aixeco, perĆ² tenia tanta son que per sort en 15 minuts vaig tornar a quedar-me ben adormit.

Durant la resta de la nit em vaig despertar un parell de vegades mĆ©s perĆ² ja no tant com la primera. I no em vaig llevar fins les 8 del matĆ­, ben bĆ© 11 hores dormint. Es notava que portava un parell de dies dormint poc. En qualsevol cas ja estava a MalĆ isia, el tercer paĆ­s visitat de la meva particular volta al mon i de moment sense imprevistos importants. Sempre passen coses perĆ² no suficientment greus com perquĆØ afectin al viatge perĆ² que s’acaben convertint en anĆØcdotes i records difĆ­cil d’oblidar. Tot just portava una tercera part del viatge, un mes, i ja semblava que en fes 3 que era fora de casa. En un viatge aixĆ­ fas tantes coses cada dia que sembla que visquis molt mes temps. Si vols viure mes anys, viatja. Potser no viurĆ s mes anys (o si) perĆ² segur que ho semblarĆ .

22/06/2019 De camĆ­ a MalĆ isia. 36 hores, 7 transports

22/06/2019 De camĆ­ a MalĆ isia. 36 hores, 7 transports

Em vaig despertar cap a les 6:30h, suposo que com cada dia a Koh Samui degut al soroll, sobretot el que ja feien al restaurant de l’hotel que tenia a pocs metres. Normalment comenƧaven a les 8 del matĆ­, perĆ² aquest dia, potser per ser dissabte, van comenƧar forƧa abans. I de fet millor, perquĆØ diria que quan el restaurant estava tancat no hi havia Internet a les habitacions, suposo que perquĆØ el router el tenien al restaurant i per la nit ho a pagaven tot. De fet els altres dies fins les 8h no hi havia Internet. AixĆ­ que em va anar bĆ© per poder confirmar i acabar de mirar tot el trajecte que tenia aquell dia i que s’allargaria unes 36 hores fins a arribar a George Town, MalĆ isia, amb taxis, ferris, trens i busos. De tot una mica. De fet aniria d’illa a illa perĆ² en paĆÆsos diferents, doncs George Town estĆ  a l’illa de Penang, al nord-oest de MalĆ isia.

Aquell mateix dia comenƧava un trajecte per mar i terra que duraria fins l’endemĆ  per anar des de TailĆ ndia a MalĆ isia, passant el control d’immigraciĆ³ en una estaciĆ³ de tren de la frontera. De fet, la ciutat de Padang Besar estĆ  dividia entre tots dos paĆÆsos, quedant l’estaciĆ³ de tren i el control d’immigraciĆ³ al mig de la ciutat.

Durant la preparaciĆ³ del viatge i el dia anterior havia reservat tot el que es podia reservar en quan als transports que hauria d’agafar aquell dia, perĆ² encara quedaven alguns trams on no hi tenia reserva degut a quĆØ segurament els hauria de fer en taxi colĀ·lectiu. L’ordre era el segĆ¼ent: 1- Taxi colĀ·lectiu, 2- Ferri, 3- Bus, 4- Taxi ColĀ·lectiu, 5- Tren, 6- Un altre tren ja de MalĆ isia i 7- Ferri. Dels 7 transports tenia reservats els 2, 3 i 5, la resta no es podien reservar prĆØviament a menys que la prĆ²pia companyia de ferri ho haguĆ©s permĆØs, que no va ser el cas. AixĆ­ que aquest dia tocava un trajecte llarg i incert. El misteri es resoldria l’endemĆ  per la tarda quan suposadament ja hauria d’haver arribat a l’hotel de George Town a MalĆ isia.

Lo primer seria aclarir-se amb els taxis colĀ·lectius o Songthaews com els anomenen allĆ . Segons havia llegit aquests van donant voltes per la perifĆØria de l’illa sempre fent el mateix recorregut i van agafant passatgers conforme aquests els paren. Segons tenia entĆØs, paren a llocs concrets, perĆ² agafen gent a qualsevol punt al llarg de tot el recorregut. AixĆ­ que tenia pensat esperar al carrer principal de Chaweng que estava just davant l’hotel a quĆØ passĆ©s un d’aquests taxis colĀ·lectius.

AixĆ­ que vaig comenƧar amb el cafĆØ i a guardar al mĆ²bil algunes indicacions i articles de blogs que em podrien ajudar durant el trajecte, sobretot de les rutes dels rodalies a MalĆ isia, doncs amb la tonteria hauria de recĆ³rrer uns 200 quilĆ²metres en un tren ja dins de MalĆ isia. A mĆ©s vaig fer una Ćŗltima revisiĆ³ de tot el que havia mirat el dia anterior i alguna web mĆ©s per si m’assabentava d’alguna cosa nova tot i que mĆ©s o menys ja sabia i tenia tot el que podia saber i tenir en aquell moment. Cal tenir en compte que tot plegat no son trajectes massa comuns per lo que la informaciĆ³ disponible no Ć©s tant abundant com en altres casos.

A les 10 del matĆ­ ja em vaig dutxar i vaig acabar de recollir-ho tot, aquesta vegada amb temps i no com a Koh Phangan on vaig haver de sortir corrent sense revisar quasi res. De fet ara cĆ³rrer era l’Ćŗltim que volia degut al llarg trajecte que tenia per davant. Fins al cap de quasi 2 dies no tornaria a trepitjar un hotel per lo que no calia cĆ³rrer per marxar d’aquest. El ferri sortia de l’illa a les 18 hores aixĆ­ que tenia temps d’apurar fins l’hora de check-out.

I a les 11h deixava l’habitaciĆ³ i baixava cap al restaurant a fer el check-out. AllĆ  ja feia la primera pregunta al noi de l’hotel de les moltes que faria aquell dia, on agafar el Songthaew cap a Na Thon, Ć©s a dir, on podia agafar el taxi colĀ·lectiu que fa de bus i que em portĆ©s fins al port on tenia reservat el ferri. Songthaew Ć©s el nom tailandĆØs per aquests taxis colĀ·lectius que en zones menys poblades fan de busos de lĆ­nia. El noi em va dir que paraven a uns 100 metres de l’hotel i que fins al port costava 100 bats. Per Internet havia llegit que eren 70, perĆ² suposo que era un article antic. En qualsevol cas era menys que el que m’havia costat el taxi al venir, 150 bats, i aixĆ² que ara anava a un port mes llunyĆ . El lloc on parava era a una cantonada del carrer principal ja que allĆ  es desviaven cap a una carretera interior per tal de tallar camĆ­. Per tant, sort que li vaig preguntar d’entrada perquĆØ sinĆ³ m’hauria quedat esperant allĆ  davant l’hotel, doncs per Internet havia llegit que paraven a qualsevol lloc quan algĆŗ els ho demanava.

Ja amb aquesta informaciĆ³ imprescindible, em vaig acomiadar del noi i de la resta de treballadores de l’hotel i vaig anar cap a la cantonada que m’havia indicat. Els taxistes que em veien passar m’anaven indicant cap a on anar, doncs no hi havia cap cartell on indiquĆ©s exactament on paraven els taxis colĀ·lectius, i no sĆ© perquĆØ, perĆ² molts taxistes que em veien passar deduĆÆen que estava buscant la parada dels Songtaewhs. Tot i que els taxistes tailandesos sĆ³n molt pesats i estafadors, cal dir que tambĆ© els agrada ajudar quan et veuen perdut. En el fons, no deixen de ser tailandesos.

Un cop a la cantonada va passar un taxi colĀ·lectiu en 2 minuts. Vaig seguir totes les recomanacions que havia llegit per tal que no m’estafessin. que era d’entrada, no preguntar el preu, sinĆ³ pagar al baixar l’import exacte sense dir res. AixĆ­ que vaig pujar i vaig anar sol durant almenys la meitat del trajecte fins que varen pujar una parella de motxillers quan ja feia ben bĆ© 15 minuts que havĆ­em sortit de Chaweng.

El noi em va preguntar quan em costaria a mi, suposo que per fer-se una idea del que els costaria a ells. Li vaig respondre que 100 bats perĆ² crec que es va pensar que li havia preguntat al taxista, cosa que no s’ha de fer mai. M’ho van preguntar en un anglĆØs prou bo per lo que en un principi no vaig saber d’on eren, perĆ² durant el trajecte i quan ja van parlar entre ells, vaig escoltar que eren espanyols, per lo que vam estar xerrant una estona, la que ens va permetre el trajecte fins al port. Els vaig dir que jo m’havia informat abans dels preus d’aquells taxis colĀ·lectius i que ells haurien d’haver fet el mateix, doncs ara li preguntarien el preu al taxista ja que en principi haurien de ser menys de 100 bats perĆ² a veure quin preu els diria el taxista.

No va pujar ningĆŗ mĆ©s en tot el trajecte, per lo que va ser 3 espanyols els Ćŗnics que va recollir i portar fins a Na Thon.

Al cap d’uns 30 minuts de sortir de Chaweng vam arribar al port de Na Thon i arribava el moment de la veritat. Vaig baixar el primer i vaig anar directament al taxista amb els 100 bats a la mĆ , li vaig donar i em vaig apartar com si ja marxĆ©s perĆ² pendent de si em deia alguna cosa. El taxista es va quedar mirant el bitllet de 100 bats i fins i tot va mirar si n’hi havia algun mĆ©s pel mig. Es va quedar amb una cara que ho deia tot, probablement pensant algo com “el guiri aquest no es tonto ni sembla que se’l pugui estafar”, a la vegada que se li notava la rĆ bia que tenia per no haver pogut timar un turista. PerĆ² tal com deien les recomanacions que havia llegit, el taxista no va dir res, de fet no podia, doncs aquella era la tarifa oficial. Resignat es va guardar el bitllet i no em va dir ni adĆ©u quedant a l’espera de la parella.

El noi va anar cap al taxista i li va preguntar quant era, suposo que amb l’esperanƧa que li diguĆ©s menys de 100 bats cadascĆŗ, doncs havien fet la meitat de trajecte que jo, perĆ² el taxista que ja se’l veia prou mosquejat, va dir-li que eren 100 bats cadascĆŗ. El noi va replicar, com era normal i el taxista fins i tot es va posar mig agressiu repetint 100, 100 vĆ ries vegades, deuria estar mĆ©s que emprenyat d’haver fet tot aquell camĆ­ nomĆ©s per 3 turistes dels quals un no va poder timar gens i als altres dos nomĆ©s a mitges. Vaig estar a punt de dir-li al noi que anĆ©s a preguntar a una comissaria de policia turĆ­stica, doncs aquestes coses fan molta rĆ bia perquĆØ sĆ³n preus oficials. PerĆ² evidentment no m’hi vaig voler implicar i mes quan a mi no m’havia pogut estafar.

AixĆ­ doncs, ens vam acomiadar, jo vaig anar cap al moll de Seatran, la companyia del ferri, i ells semblava que anaven a buscar un restaurant, doncs ja comenƧava a ser hora de dinar. I aixĆ­ deixava el primer dels 7 transports que hauria d’agafar per completar tot el trajecte fins a George Town. Aquest era un dels mes incerts de tots 7, tan per trobar el taxi o el que fos que em portĆ©s com pel preu, i totes dues coses havien anat com s’esperava i en temps rĆ©cord. De fet tot just eren les 12:30h i el ferri sortia a les 18h, per lo que em sobrava molt de temps.

Vaig anar fins l’oficina per confirmar el lloc, que el tiquet era vĆ lid i per preguntar si un cop al centre de Surat Thani, on em deixaria un autocar de la prĆ²pia companyia, podria anar fins l’estaciĆ³ de tren, be de fet volia saber si ells mateixos oferien aquest servei. Altres companyies si ho feien, per lo que no era tant estrany.

A l’oficina em van dir que si que podia anar fins l’estaciĆ³ de tren. Jo vaig entendre que ells mateixos tenien servei de transfer, tot i que la veritat que no l’entenia massa a la dona ja que parlava un anglĆØs una mica xungo. De fet, semblava mes que ella no em va entendre a mi i simplement va entendre si des d’allĆ  es podia anar fins l’estaciĆ³. En qualsevol cas la resta estava be i ja sabia on havia d’embarcar, aixĆ­ que vaig anar cap a la zona habitada d’aquell poble a buscar el sempre Ćŗtil, i quasi imprescindible, 7-eleven. Ara que ja coneixia els plats combinats que tenien i el microones que podies fer servir, hi anava amb tota la intenciĆ³ de dinar allĆ  mateix, doncs per acabar-ho d’arrodonir, en tots sempre hi he vist cadires per seure i menjar.

Vaig estar uns 20 minuts caminant sota el sol i arrossegant la maleta abans de trobar-ne un, temps mes que suficient per ja comenƧar a suar. Finalment en vaig trobar un al carrer de sobre del passeig marĆ­tim i que anava paralĀ·lel a la platja. Era un carrer molt animat, de fet semblava el carrer principal d’aquell poble.

Primer de tot em vaig prendre una cervesa del mateix 7-eleven assegut al banc de fora mentre escrivia el diari que degut a tota la preparaciĆ³ d’aquest trajecte el tenia una mica endarrerit. No hi ha res millor contra la calor que una cervesa ben freda contemplant un carrer que no has vist mai d’una ciutat on hi havies estat mai. Simplement mires el carrer, la gent i els comerƧos i gaudeixes una estona admirant la vida cotidiana de la gent i del xoc cultural que pots veure estan simplement assegut.

DesprĆ©s de la cervesa i descansar una mica, vaig comprar aigua i un plat preparat d’arrĆ²s amb ou i porc. Aquests plats preparats els vaig descobrir feia un parell de dies quan vaig comprar un entrepĆ  i em van preguntar si volia que me l’escalfessin. AixĆ­ que ara vaig demanar un plat mes complet que em varen escalfar allĆ  mateix i em vaig menjar als bancs que tenen habilitats, tan a dins com a fora. La veritat Ć©s que aquests 7-eleven estan molt be i t’ajuden molt en situacions com aquesta. A mes el plat estava tant bo com el de qualsevol restaurant i te’l podies menjar assegut en una taula amb aire condicionat. AixĆ² si, suposo que el fet de ser un plat ja preparat porta algun tipus d’element o ingredient que fa que no sigui tant sa com el d’un lloc ambulant, perĆ² per sortir del pas estĆ  molt be. A mes aquell plat tant complet no costava ni 50 bats, menys de 1,50ā‚¬.

Cap a les 14 hores vaig acabar de dinar i sense massa mes cosa per fer vaig tornar cap al port intentant anar per carrers que no haguĆ©s vist, d’aquesta manera feia almenys una petita visita pel poble de Na Thon, que tot i tenir el port, no em va semblar tant turĆ­stic com per exemple, Chaweng. De fet quasi que hauria preferit haver-me quedat en aquell poble, al costat del port i amb la costa encarada a l’oest per veure la posta de sol.

El poble s’assemblava a Chaweng en quan que tenia un carrer principal paralĀ·lel al mar i fora d’ell poca cosa mes, com a molt algun carrer mes petit que portava al passeig. Semblava que era una illa mes aviat poc poblada amb pobles de pocs carrers i poca densitat de poblaciĆ³. Degut a quĆØ era l’hora de dinar, vaig poder veure moltes famĆ­lies a les seves cases dinant, doncs deixaven les portes obertes podent-se veure des de fora. Veure tota aquesta vida cotidiana en un paĆ­s tant desconegut Ć©s algo que, tot i que sembli mentida, em fascina.

A les 15h vaig arribar a la terminal de Seatran que ja quedava al costat del barco i vaig estar esperant a unes cadires que hi havia fora de la terminal, al moll, durant ben be 1 hora i mitja. En el temps que vaig ser allĆ  vaig veure sortir dos ferris, que per cert, en el primer d’ells hi anaven la parella d’espanyols del taxi. I aixĆ² ho dic perquĆØ a les 16:30h vaig entrar a la terminal per a fer el check-in i quedar-me a dins perquĆØ hi havia aire condicionat. I va ser aleshores quan la dona de la taquilla em va preguntar si volia pujar al ferri de les 17h en comptes del de les 18h que era el que jo tenia reservat. I jo havia reservat aquest de les 18h simplement perquĆØ era l’Ćŗnic que apareixia a la web 12go.asia. I jo portava allĆ  assegut esperant quasi dues hores quan podria haver sortit ja. I tot i que el tren no sortia fins les dues de la matinada, sempre Ć©s millor arribar de dia que no pas de nit, que seria com arribaria. Cal tenir en compte que a les 19h ja era fosc.

En fi, almenys guanyava una hora i podria veure la posta de sol des del barco. Tot i que igualment arribaria a Surat Thani ja de nit, almenys va tenir la part positiva de poder veure la posta de sol des d’alta mar.

Eren ja les 16:40h per lo que no vaig esperar massa, doncs el ferri va arribar ben puntual. A les 16:50h ja estĆ vem embarcant i a les 17 en punt sortĆ­em.

A diferĆØncia dels altres ferris que havia agafat pel Golf de TailĆ ndia, en aquest no s’hi veien quasi turistes. La majoria de passatgers semblaven tailandesos que probablement treballaven a l’illa perĆ² vivien a la part continental per ser la vida mes barata. De fet avui era dissabte i semblava un bon moment per anar a passar el cap de setmana fora de l’illa. A mes en aquest tambĆ© hi portaven vehicles, fins i tot autocars i camions. Que no era un ferri pensat pels turistes tambĆ© es notava en el fet que era un ferri forƧa mes lent i barat, de fet els altres eren catamarans i aquest no. PerĆ² en qualsevol cas justament Ć©s aixĆ² el que busco, i en aquesta ocasiĆ³ ho vaig trobar de rebot, doncs aquest ferri el vaig reservar quan l’altre em va fallar i que segurament era un catamarĆ  per guiris, doncs l’altre sortia des del port mes proper a Chaweng, et passaven a recollir i et deixaven a l’estaciĆ³ de tren, mentre que amb aquest res de res, tot plegat senyals de que era un transport pensat per locals. En qualsevol cas per mi feia que tot plegat fos mes interessant, doncs anar per lliure sempre Ć©s millor que anar amb tot preparat com un borrego que no pensa. D’aquesta maneras el cervell s’estimula, i tot i que en el moment Ć©s una mica mes laboriĆ³s ja que has de poder arribar al segĆ¼ent lloc per tu sol, a la llarga s’agraeix fer-ho aixĆ­. De fet Ć©s com mes es recorden els viatges i la millor manera d’endarrerir possibles demĆØncies. Si nomĆ©s fas el que et diuen poca estimulaciĆ³ mental fas i els viatges s’obliden l’any segĆ¼ent.

El trajecte es va fer llarg. Van ser dues hores ja que el ferri no era tant rĆ pid com els altres. PerĆ² ens va permetre poder veure la posta de sol al mar, que com sempre quedava mig tapat pels nĆŗvols prims perĆ² la imatge era preciosa igual. Per enmig de les illetes que hi havia per tot arreu es veien els reflexes del sol com anaven caient cap al mar mica en mica mentre ja quasi arribĆ vem a Surat Thani, doncs el sol s’amaga a les 19h i era aquella hora a la que arribĆ vem al port. En qualsevol cas, l’escena era molt millor que vista des de la platja. No envĆ , desenes de persones feien fotos des de la coberta, la majoria tailandesos Ć©s clar, perĆ² Ć©s que valia la pena.

De fet, vaig acabar corrent pel barco buscant la sortida i desembarcant l’Ćŗltim, ja que m’havia distret fent fotos i quan em vaig donar compte ja no hi havia ningĆŗ al barco. Vaig haver de preguntar al primer treballador que vaig veure per on era la sortida, doncs aquell ferri era enorme.

En el mateix port ja hi havia 2 o 3 busos de la mateixa companyia Seatran esperant-nos. Cada un anava a un lloc diferent. Tenia l’esperanƧa que un d’ells portĆ©s a l’estaciĆ³ de tren, aixĆ­ que vaig anar al que em tocava i allĆ  li vaig dir a la noia que anava a l’estaciĆ³ de tren, a veure si em deia que pugĆ©s a un altre bus. PerĆ² no, em va dir que un cop arribat al destĆ­, al centre de Surat Thani, podria agafar un taxi colĀ·lectiu o tuk-tuk fins l’estaciĆ³. GrĆ cies per res, vaig pensar, doncs aixĆ² ja ho sabia jo. Ni ells anaven fins l’estaciĆ³ ni oferien cap servei de transfer des de Surat Thani poble a l’estaciĆ³. Tocaria negociar amb un taxista, amb lo pesats que son.

El trajecte amb el bus va durar una hora i va ser durillo ja que semblava que no tinguĆ©s amortidors. La carretera no estava tant malament perĆ² tot i aixĆ­ feia uns bots que feien fins i tot mal. Per la resta va ser tranquil, doncs el bus anava quasi buit.

Vam arribar a l’oficina de Seatran de Surat Thani a les 20h tal com estava previst. NomĆ©s baixar del bus ja hi havien els tĆ­pics taxis colĀ·lectius allĆ  mateix. Una dona ja em va assaltar. Li vaig dir que anava a l’estaciĆ³ de tren. Em va semblar que primer deia 300 bats, a lo que li vaig dir que no. Ella no feia massa cas i m’anava assenyalant el taxi. Suposo que com la majoria es pensava que a mes de turista tambĆ© era imbĆØcil. El taxista aleshores em va dir 250, a lo que li vaig respondre 100. Ell va dir 200, i aixĆ² Ć©s el que jo esperava, pagar com a molt 200 bats ja que per la distĆ ncia que era em va semblar correcte. Voldria haver arribat als 150 doncs ja nomĆ©s em quedaven 250 bats en efectiu i volia comprar menjar mentre esperava a l’estaciĆ³, perĆ² com ja he dit 200 bats em semblava correcte i de fet el taxista semblava que abans de rebaixar mes hauria preferit no portar-me, doncs finalment va resultar que l’estaciĆ³ estava mes lluny del que jo pensava.

Tot i ser un taxi colĀ·lectiu hi anava jo sol, doncs en el bus ja Ć©rem pocs i nomĆ©s jo anava a l’estaciĆ³. Cal dir que l’estaciĆ³ ni tan sols estĆ  a Surat Thani, sinĆ³ al poble del costat, a Phan Phin, i el trajecte va durar ben be 30 minuts, per lo que els 5,70ā‚¬ que vaig pagar pel trajecte estaven prou be. A mes els transports que es feien en bus des del port on et deixava el ferri fins a l’estaciĆ³ de tren costaven 250 bats, i a mi em sortiria el bus que em va deixar allĆ  mes el taxi per 300 bats, per lo que realment vaig pagar un preu just. Segona negociaciĆ³ ben superada i ja quasi segur que arribaria a la frontera, doncs aquell taxi em deixaria a l’estaciĆ³ de tren i un cop allĆ  nomĆ©s hauria d’esperar unes hores a que arribĆ©s el tren que tenia reservat i que em portaria fins la frontera amb MalĆ isia. De moment tot anava segons lo planejat.

AixĆ² si, aquell trajecte amb el taxi em va donar molt mal de cap, ja que aquests taxis no tenen finestres per lo que el soroll del motor se sent molt, i mes aquell, que semblava de moto sense tub d’escapament. A mes anava molt rĆ pid i les corves eren demencials, anant per una carretera plena de cotxes i empassant fum tota l’estona, per lo que al cap de mitja hora d’anar d’aquella manera, vaig arribar a l’estaciĆ³ amb un mal de cap que em va durar quasi fins que vaig anar a dormir, que encara faltaven hores.

Quan el taxista va parar i vaig veure l’estaciĆ³ de tren em va envair una sensaciĆ³ de tranquilĀ·litat i d’emociĆ³ a la vegada. Pocs minuts abans encara no ho tenia clar perquĆØ pensava que estaria mes a prop, perĆ² ara ja hi Ć©rem davant. Vaig baixar i quasi sense temps d’acomiadar-me, el taxista va arrencar i va marxar tant rĆ pid com havĆ­em vingut.

Tot just eren les 20:30h quan arribava a l’estaciĆ³ per lo que encara quedaven 5 hores i mitja perquĆØ passĆ©s el tren, aixĆ­ que tenia molt temps per fer de tot, tot i que tampoc podia fer massa cosa. El tema Ć©s que el tren passava de matinada i jo no podia haver arribat mes tard que aixĆ², doncs els ferris deixen de passar a certa hora. La combinaciĆ³ d’horaris era complicada perquĆØ prĆ cticament nomĆ©s passaven 2 o 3 trens al dia.

Primer vaig anar a la taquilla a preguntar si el bitllet imprĆØs que portava i que ja havia reservat abans del viatge era correcte i aquell tren passava per allĆ , cosa que el noi em va confirmar. TambĆ© li vaig comentar que la meva destinaciĆ³ final era Butterworth de MalĆ isia i que si aquell tren que agafaria hi arribava. Em va dir que no, que a Padang Besar hauria de baixar, passar la duana i allĆ  agafar un altre tren ja malai. AixĆ² em va deixar mes tranquil ja que en un blog s’entenia que aquell mateix tren arribava fins a Butterworth, cosa que m’hauria fet molta rĆ bia per nomĆ©s haver pagat fins a Padang Besar. AixĆ­ que de moment tot anava sortint segons el previst.

Cap a les 21h vaig sortir a buscar un 7-eleven a comprar el sopar. No tenia ni idea de on n’hi havia un, perĆ² estava segur que si sortia de l’estaciĆ³ i anava cap on veiĆ©s mes llum, segur que me’n trobaria algun. I com era d’esperar a menys de 100 metres de l’estaciĆ³ n’hi havia un, que per cert vaig trobar de seguida, doncs vaig sortir a l’atzar cap a l’esquerre de l’estaciĆ³ i el vaig veure sense haver de tornar enrere.

Tot i que portava algo de menjar, en volia comprar per sopar aquella nit i algo mes per l’endemĆ , i ja que nomĆ©s em quedaven 50 bats en efectiu, 1,50ā‚¬, vaig decidir comprar fins arribar a l’import mĆ­nim per poder pagar amb targeta, que eren 300 bats. Pot semblar molt perĆ² vaig comprar 2 paquets de tabac que ja eren 190 bats. I la resta fins els 326 que em vaig gastar va ser un plat de menjar preparat com el del migdia perĆ² amb un altre tipus de carn, cafĆØ, patates, un entrepĆ  de frankfurt amb formatge i galetes. El plat preparat me’l van escalfar i me’l vaig menjar allĆ  mateix davant el 7-eleven, doncs ja tenia gana i nomĆ©s de pensar en el plat ja em va venir mes gana, doncs realment estan molt bons. A mes allĆ  era l’Ćŗnic lloc en desenes de metres on hi havia certa animaciĆ³ de persones. La resta del poble semblava abandonat.

DesprĆ©s de menjar vaig gastar els 50 bats que em quedaven en efectiu amb aigua i alguna pasta de postre i vaig tornar a l’estaciĆ³. Tot just eren les 21:30h. NomĆ©s feia una hora que estava allĆ  i ja ho havia fet tot. Ja tenia el menjar, ja havia gastat tots els bats que em quedaven per lo que ja estava a punt per marxar de TailĆ ndia.

A estones escrivia el diari, caminava una mica, escoltava mĆŗsica, mirava documentals descarregats que tenia a Netflix, mirava les rates corrent per l’estaciĆ³, almenys 5 o 6, fins i tot una que va correr cap a mi fins que la vaig espantar, en fi, lo tĆ­pic que es fa en una estaciĆ³ de tren.

El tema de les rates en aquella zona era impressionant. En general n’hi havia per tot arreu, perĆ² en aquella estaciĆ³ n’hi havia desenes. Quan encara no n’havia vist cap, escoltava un soroll que em semblava algun tipus de grill o insecte, fins que vaig veure que era una famĆ­lia de rates a 2 metres darrere meu. A partir d’aleshores en sortien per qualsevol lloc. Almenys anaven en compte de no acostar-se a les persones, i nomĆ©s que fessis un petit gest ja s’allunyaven ben rĆ pid, perĆ² el fĆ stic el feien igual. NingĆŗ els feia cas, de fet els taxistes que esperaven fora de l’estaciĆ³, les tenien corrent entre les cames i no nomĆ©s no els feien ni cas sinĆ³ que mes d’un es quedava adormit allĆ  mateix sense cap problema.

A les 23:30h vaig anar a mirar la pantalla amb els horaris per buscar el meu tren i va ser quan em vaig endur la primera sorpresa de la nit. El tren apareixia, perĆ² posava que portava un endarreriment de 90 minuts! AixĆ­ que si l’hora original era a les 2:03h, ara era a les 3:30h, per lo que les dues hores i mitja d’espera que em quedaven de cop es varen convertir en 4, sumades a les 3 que ja portava allĆ  acabarien sent 7 hores d’espera. AixĆ² era un bon endarreriment i la resta eren tonteries.

El mes sorprenent era que els qui mes estĆ vem flipant Ć©rem els estrangers, els tailandesos ni s’immutaven, senyal de que allĆ² era algo habitual. De fet hi havia 4 o 5 trens programats i tots anaven amb endarreriment. PerĆ² el pitjor de tot era que, conforme passaven les hores, l’endarreriment anava augmentant, i aixĆ² que pocs minuts abans jo tenia l’esperanƧa que disminuis, pobre innocent. Al final l’endarreriment va se de dues hores i mitja. D’haver de passar a les 2:03h, va acabar arribant a les 4:27h.

La gent anava i venia del 7-eleven i tots tornaven amb algun tipus d’entrepĆ  calent. Jo, evidentment, cap a la 1 de la matinada em vaig menjar l’entrepĆ  de frankfurt i formatge, doncs ja tornava a tenir gana, i alguna bossa de patates per passar el temps mentre anava mirant documentals o escrivint el diari, a mes d’anar estirant les cames Ć©s clar, ja que volia pujar al tren una mica cansat per poder dormir millor ja que en aquell moment encara no sabia que tal s’hi podria dormir. Val a dir que pel que havia llegit per Internet, aquests trens-hotel eren cĆ²modes i s’hi dormia molt be. A mes, seguint les recomanacions, havia reservat un llit de baix ja que tot i que eren una mica mes cars que els de dalt tambĆ© eren mes amples i la llum de dins el vagĆ³ no molestava gens ja que el llit de sobre la tapava completament. Els llits de dalt, tambĆ© tenien la cortina perĆ² aquesta no aconsegueix que quedis completament a les fosques.

Al cap d’uns minuts d’estar-me menjant l’entrepĆ , una noia tailandesa d’uns 20 anys i molt guapa que tambĆ© estava esperant el mateix tren, es va aixecar per fer estiraments i desprĆ©s una espĆØcie de ioga amb alfombreta i tot. A mes allĆ  estava just davant per lo que en certs moments calia fer esforƧos per no mirar. En qualsevol cas jo tambĆ© em vaig aixecar per estirar-me ja que el fet de veure-la almenys em va recordar que jo tambĆ© estava encarcarat de tantes hores assegut.

A les 3 de la matinada ja tots els que estĆ vem a l’estaciĆ³ Ć©rem com una famĆ­lia. Al vestĆ­bul hi estĆ vem unes 10 persones que ja al final ens coneixĆ­em tots, no envĆ  ja feia hores que ens veiem les cares. CadascĆŗ tenia la seva histĆ²ria perĆ² la de la noia tailandesa de 20 anys que anava amb el danĆØs de 55 era la mes peculiar tot i que a TailĆ ndia no Ć©s tan estrany.

Finalment, cap a les 4:15h, la noia de l’estaciĆ³ va anunciar per megafonia l’arribada del tren. Tots ens vam comenƧar a aixecar ja impacients. Els de seguretat van tocar els seus xiulets i de lluny ja es veien les llums del tren. Per fi arribava. Per cert, que els de seguretat eren molt amables i servicials, doncs primer un em va venir a atendre quan la de la taquilla no hi era, un altre va anar corrent a ajudar una nena que va caure de boca a terra i ara un em va preguntar a quin vagĆ³ anava i em va indicar a quina alƧada de l’andana esperar segons el vagĆ³ on era el meu llit. Quina diferĆØncia amb els de Renfe que sembla que t’estiguin perdonant la vida.

Vam pujar i per fi veia els famosos trens-hotel de TailĆ ndia que tant havia vist en fotos. Vaig buscar el llit 16 del vagĆ³ 2. Justament em va tocar a sota i al costat d’una parella que havien estat asseguts tota l’estona al meu costat mentre esperĆ vem a l’estaciĆ³ i que eren part dels 10 del vestĆ­bul. Tots cap a MalĆ isia.

Tot plegat estava molt millor del que m’esperava. Hi havia un noi que s’encarregava de posar les coixineres i preparar tot el llit. Hi havia una manta tancada en una bossa hermĆØtica i a cada llit hi havia una petita llum individual i dues estanteries per deixar l’equipatge. A mes al tren s’hi estava fins i tot fresquet tot i tenir les finestres tancades, sense aire condicionat i amb nomĆ©s uns ventiladors molt precaris penjats del sostre. PerĆ² tot i aixĆ­ aquest era un dels llits mes fresquets en el que havia dormit des de que era a TailĆ ndia.

RĆ pidament em vaig treure la roba, vaig organitzar l’equipatge a l’estanteria i em vaig estirar amb la manta. El llit era comodĆ­ssim, el tren feia menys soroll del que m’esperava i el seu propi moviment feia que el descans fos perfecte, com quan es gronxa un bebe en el seu cotxet. De fet vaig tardar molt menys en adormir-me del que m’esperava, Ć©s mes, crec que no vaig tardar ni 10 minuts. El fet que fossin les 4:30h passades i que per tant ja portĆ©s 22 hores despert, segurament tambĆ© hi va ajudar. En qualsevol cas, no recordava un son tant plĆ cid des de que vaig dormir en un creuer. El lleuger moviment fa miracles.

AixĆ­ doncs, acabava d’agafar el cinquĆØ dels 7 transports que agafaria durant tot el trajecte fins a George Town, i de moment, a part de l’endarreriment del tren, la resta havia anat segons el previst. Quedava, aixĆ² si, la part mes incerta i desconeguda, doncs a part de que ja seria a MalĆ isia on encara no hi havia estat mai, tampoc tenia gens clar que les combinacions que havia vist per Internet fossin correctes, ja que algunes combinacions no coincidien depenent del lloc on miressis. En qualsevol cas, tots coincidien en quĆØ hauria d’arribar a al ciutat de Butterworth, a uns 200 quilĆ²metres de la frontera. I un cop allĆ , o bus o ferri fins a George Town. Tocaria preguntar i resar perquĆØ el GPS funcionĆ©s millor un cop a MalĆ isia.

I aixĆ­ acabava el meu pas per TailĆ ndia, el segon dels 7 paĆÆsos que visitaria en aquest viatge i el segon on mes dies hi vaig passar, 23 concretament. 23 dies recorrent TailĆ ndia des de Bangkok fins a MalĆ isia, dormint en 7 hotels i un tren i coneixent un munt de persones que sempre em varen saludar amb un somriure a la cara. Sortia ja del paĆ­s mes segur que havia visitat, fins i tot mes que PaĆÆsos Baixos, un paĆ­s culturalment molt diferent a tot el que coneixia fins ara perĆ² que la seva manera de ser i de fer m’havia captivat completament. Ara tocava seguir amb el viatge amb l’emociĆ³ de continuar coneixent noves cultures, nova gent, noves ciutats, nous menjars i sobretot, noves experiĆØncies.

21/06/2019 PenĆŗltim dia a TailĆ ndia. Buscant la manera d’arribar a George Town, MalĆ isia

21/06/2019 PenĆŗltim dia a TailĆ ndia. Buscant la manera d’arribar a George Town, MalĆ isia

Em vaig despertar cap a les 7:30h havent dormit 7 hores justetes. Tot i aixĆ­ ja va ser molt tenint en compte que a partir de les 6 ja entrava molta llum del sol i que a partir de les 7 ja s’escoltava tant soroll com si fossin les 12 del migdia, i aixĆ² que nomĆ©s hi havia un carrer amb un carril per sentit. Tot i que de fet crec que el que mes em va despertar va ser la calor. A la llum i al soroll ja m’hi anava acostumant perĆ² a la calor no.

A diferĆØncia d’altres dies, aquest no vaig estar tanta estona prenent el cafĆØ i escrivint el diari. Em vaig dutxar i vaig prendre el cafĆØ rĆ pidament ja que volia sortir a buscar una bugaderia on hauria sigut millor anar-hi ja el dia anterior, doncs no Ć©s segur que totes les bugaderies puguin rentar la roba dins el amteix dia, i jo ja la necessitava per aquella tarda doncs l’endemĆ  pel matĆ­ ja marxava cap a MalĆ isia.

Just a la primera planta de l’edifici de les habitacions, hi havia 2 o 3 comerƧos dels quals un era una bugaderia, suposo que pertanyent al propi hotel. Ja havia estat mirant preus el dia anterior i mes o menys costava el mateix a tot arreu, per lo que vaig decidir anar a aquesta mateixa.

La primera vegada que vaig baixar estava tancada perĆ² un dels treballadors de l’hotel, que ja em coneixia, em va dir que obririen en uns 15 minuts, per lo que vaig haver de baixar mes tard.

Finalment, vaig poder deixar la roba, aixĆ² si, com ja m’esperava, amb un recĆ rrec per rentar-la dins el mateix dia. Primer em va dir que estaria el dia segĆ¼ent pel matĆ­ a lo que li vaig respondre que no podia esperar tant, a lo que em va dir que cap problema perĆ² que el preu era el doble! AixĆ­ que, en comptes de 40 bats per un quilo varen ser 80. Almenys el quilo normal era mes barat aquĆ­ que altres llocs de TailĆ ndia, dons normalment ho trobava per 50 bats el quilo. Normalment sempre portava la roba d’un dia per l’altre, perĆ² com que l’Ćŗltima vegada, a Koh Tao, el servei normal el feien al mateix dia, doncs ja anava despistat.

Un cop deixada la roba vaig tornar a l’habitaciĆ³ a prendre’m un altre cafĆØ perĆ² ara ja amb tranquilĀ·litat, com a mi m’agraden. Vaig escriure el diari, mirar correus, notĆ­cies, etc. com cada matĆ­.

Aquests 3 dies a Koh Samui els anava improvisant una mica, doncs ja no havia planificat massa coses per aquesta illa ja que eren els Ćŗltims dies a TailĆ ndia i aquĆ­ volia estar tranquil passejant per on em vinguĆ©s de gust en cada moment. Aquest dia vaig pensar en anar a la muntanya que hi havia just al costat de Chaweng Beach a poc mĆ©s d’un quilĆ²metre de la platja. De fet Chaweng queda entre el mar i aquesta muntanya. En principi volia pujar-hi una mica per poder veure les vistes des d’allĆ . El camĆ­ semblava assequible tot i que no quedava clar el pendent que m’hi trobaria. AixĆ­ que a les 11 del matĆ­ sortia amb lo bĆ sic per anar el mes lleuger possible en direcciĆ³ a la muntanya de Chaweng.

El camĆ­ era curt perĆ² la pujada molt forta. De fet nomĆ©s girant per uns dels carrerons que deixava el carrer principal i caminant-hi menys de 100 metres, ja prĆ cticament s’arribava al peu de la muntanya. AquĆ­ els hotels i els restaurants desapareixien i ja nomĆ©s s’hi veia algun negoci local i alguna casa mes a prop de caure que de mantenir-se de peu. El carrer principal semblava un aparador el qual quan el traspassaves veies la resta del poble, el poble autĆØntic.

Vaig caminar uns 15 minuts fins arribar a un carrer que semblava que ja anava directament al cim de la muntanya. PerĆ² un cop hi vaig ser davant, en veure que encara hi passaven cotxes, el poc voral que tenia, el fort pendent que ja feia des del principi i la calor que feia com sempre, a mig camĆ­ vaig decidir de donar mitja volta. A aquests llocs s’hi ha d’anar en moto, caminant es arriscar-se a quedar-te a mig camĆ­ mig mort. De fet quan portava 30 minuts caminant ja veia que no ho podria aconseguir segur, tot i que vaig seguir fins que la calor em va poder.

De totes maneres la sortida va valdre molt la pena doncs em va a servir per veure una altra zona de Chaweng, la zona autĆØntica i local, doncs a diferĆØncia del que pensava, hi havia un altre carrer prou important paralĀ·lel al que jo coneixia i que passava per davant l’hotel i al costat de la platja. Aquest era menys turĆ­stic per lo que em va servir per veure una mica de vida local que Ć©s el que realment m’agrada veure a les noves ciutats que visito. De fet, si haguĆ©s sigut una mica mes tard m’hauria quedat per algun restaurant d’allĆ , doncs aquests no eren per guiris.

Cap a les 13h, ja fet pols, vaig tornar a l’hotel a prendre’m una cervesa al balcĆ³, on s’hi estava realment bĆ©, fresquet, just davant el restaurant i al costat del carrer principal, per lo que s’hi veia forƧa animaciĆ³. Vaig aprofitar per passar mĆ©s fotos i vĆ­deos al PC per anar alliberant espai i altres preparatius abans de passar-me l’endemĆ  2 dies sencers donant voltes. Havia de tenir totes les bateries a punt i els mapes ben actualitzats.

A les 14:30h vaig sortir de l’habitaciĆ³ per caminar els 15 metres que em separaven del restaurant de l’hotel. De fet quasi que podia saltar-hi des del balcĆ³, doncs la seva terrassa estava a uns 3 metres o fins i tot menys del meu balcĆ³. Aquesta vegada vaig demanar Pad Thai amb llagostins, que encara no havia demanat mai a TailĆ ndia perquĆØ realment no val massa la pena, ja que sĆ³n cars i no atipen tant com la carn. De totes maneres cal dir que estaven molt bons, de fet mĆ©s que a Espanya que ja son prou bons. Tenien un gust forƧa particular perĆ² molt bo. El preu, 80 bats, 2,30ā‚¬.

Una de les caracterĆ­stiques mes diferenciadores dela tailandesos, Ć©s la seva amabilitat i hospitalitat. Ɖs realment difĆ­cil que algĆŗ no et saludi amb un somriure a la cara, i no es per quedar be o per vendre’t qualsevol cosa, Ć©s que realment els surt de dins. El tracte que reps Ć©s sempre molt correcte perĆ² gens empalagĆ³s com a altres llocs que es nota que ho fan perquĆØ ets client o perquĆØ et volen vendre algo. I en aquest restaurant encara mes, doncs ja em coneixien de l’hotel.

I desprƩs de dinar, com no, a fer la migdiada.

Em vaig despertar a les 17h i com sempre com si fos un nou mati, Ć©s a dir, dutxa, cafĆØ, correus, el diari, etc. Al vespre volia anar a la zona nord de Chaweng a veure la seva prĆ²pia zona vermella, evidentment no tant bĆØstia com la de Bangkok, perĆ² es veu que tambĆ© te tela. De fet diuen que les noies van encara mĆ©s a saco, que ja Ć©s dir. PerĆ² un email que ara llegiria i totalment inesperat ho va canviar tot…

Estava pendent de la confirmaciĆ³ de tot el transport per l’endemĆ  des de l’hotel on era ara fins l’estaciĆ³ de tren de la ciutat de Surat Thani. Era un trajecte forƧa llarg, doncs primer hauria de fer uns 30 quilĆ²metres amb taxi compartit fins a un dels molls de l’illa, desprĆ©s dues hores en ferri fins la part continental per agafar finalment un autocar per a recĆ³rrer uns 100 quilĆ²metres fins l’estaciĆ³ de tren o almenys fins al centre de la ciutat.

La reserva que ja tenia feta era perfecta, doncs tots els transports, des de l’hotel fins l’estaciĆ³ de tren, els gestionava la mateixa companyia, per lo que no m’havia de preocupar dels transbords, doncs ells ja ho organitzaven. No m’agrada massa anar aixĆ­ ja que sembles una ovella, perĆ² en aquests casos, i tenint en compte que a TailĆ ndia moltes vegades hi ha endarreriments, val mĆ©s aixĆ­ que no pas fer-ho per lliure. A mĆ©s fins i tot acostuma a sortir igual de preu o fins i tot mĆ©s barat.

PerĆ² al correu hi deia que la reserva no es podia fer i que entre les prĆ²ximes 2 i 4 setmanes em retornarien els diners, tal qual, sense anestesia i sense cap mes informaciĆ³. I aixĆ² a 14 hores de comenƧar tot el periple. Era important que arribĆ©s a l’estaciĆ³ de tren ja que des d’allĆ  havia d’agafar un tren que ja tenia reservat per anar fins la frontera amb MalĆ isia.

RĆ pidament vaig tornar a mirar a 12go.asia quins combinats com aquell hi havia encara disponibles i en un principi semblava que n’hi havia de similars. Vaig anar a reservar-ne un perĆ² no em va deixar. Al actualitzar els resultats ja no van aparĆØixer ni la meitat, i evidentment, dels que quedaven disponibles o be no em passaven a recollir per l’hotel o be no em deixaven a l’estaciĆ³ de tren, sinĆ³ al centre de la ciutat de Surat Thani que quedava almenys a 20 quilĆ²metres de l’estaciĆ³. La cosa ja no pintava gens be.

Vaig intentar reservar-ne un altre i va passar el mateix, no es podia, i al actualitzar els resultats ja nomĆ©s hi apareixien 3 opcions i cap de bona. A mĆ©s, dues d’elles eren carĆ­ssimes i sortien molt aviat, massa, mentre que la tercera era la mes barata i amb diferĆØncia, nomĆ©s 7ā‚¬, perĆ² el ferri sortia del moll de l’illa a les 18h. El problema d’aquesta opciĆ³ no era nomĆ©s que el ferri sortia tard, sinĆ³ que a mes i a diferĆØncia del que havia reservat primer, hauria d’anar per lliure des de l’hotel on era ara fins al port de l’illa a uns 30 quilĆ²metres, allĆ  agafar el ferri de les 18h, un cop a la part continental un autocar de la mateixa companyia del ferri em portaria fins a Surat Thani perĆ² a 20 em deixaria al centre de la ciutat, a uns 20 quilĆ²metres de l’estaciĆ³ de tren on jo havia d’arribar. Per lo que passava d’haver reservat tot el transport des de l’hotel a l’estaciĆ³ de tren, a haver-me d’espavilar per arribar al port i desprĆ©s fins l’estaciĆ³ de tren. Evidentment no hi havia busos de lĆ­nia que fessin aquests trajectes, per lo que em quedaven poques hores per informar-me d’altres opcions que no fossin taxis, tot i que ja anava assumint que algun hauria d’agafar.

Finalment vaig reservar aquesta opciĆ³ entre d’altres raons perquĆØ ja no quedaven mĆ©s opcions que fossin millors, i almenys aquesta era barata i sortia per la tarda, cosa que em deixava temps per arribar primer al moll de l’illa i al destĆ­ encara em quedava temps per arribar a l’estaciĆ³ de tren, doncs el tren que ja tenia reservat sortia de matinada. AixĆ­ que vaig passar de tenir un transport organitzat de porta a porta per 14ā‚¬, a haver de fer 30 quilĆ²metres a l’inici i 20 quilĆ²metres mĆ©s al final per lliure per 7ā‚¬. Si aquests 50 quilĆ²metres que havia de fer per lliure els aconseguia fer i per no mĆ©s de 7ā‚¬ encara estaria bĆ©, perĆ² en aquell moment realment ho dubtava. De fer dubtava que a les 21h, que era quan arribava a Surat Thani amb el ferri, ni tan sols hi haguessin taxis que em poguessin portar a l’estaciĆ³ de tren, i si n’hi havien, a veure quant em voldrien cobrar i com podria negociar, doncs a TailĆ ndia es fa realment cansat negociar amb els taxistes ja que quan veuen un turista es posen en mode estafador i es molt difĆ­cil treure’ls d’allĆ . El que tenia clar Ć©s que no hi hauria cap bus de lĆ­nia que fes aquell trajecte i menys a aquelles hores, doncs Surat Thani no es Bangkok. Tenia l’esperanƧa de trobar algun taxi colĀ·lectiu ja que els trajectes que havia de fer no eren gens estranys, doncs havia d’anar a llocs on hi va molta gent, primer al port i desprĆ©s a una estaciĆ³ de tren.

AixĆ­ que vaig haver de dedicar bona part de la tarda a mirar com anar de l’hotel al port de l’illa i del centre de Surat Thani a l’estaciĆ³ de tren. A mĆ©s tambĆ© havia de mirar com anar de Padang Besar a George Town, ambdues ciutats ja de MalĆ isia i separades per 200 quilĆ²metres. Padang Besar Ć©s la ciutat fronterera entre TailĆ ndia i MalĆ isia i de fet estĆ  en tots dos paĆÆsos, per lo que la frontera passa pel mig d’aquesta ciutat. AllĆ  em deixaria el tren, hauria de passar pel control d’immigraciĆ³ i a la mateixa estaciĆ³ perĆ² ja a MalĆ isia, agafar un altre tren fins a George Town (o fins on poguĆ©s, ja que Geroge Town estĆ  en una illa). AllĆ  hi tenia l’hotel reservat i on en principi hauria de passar la meva primera nit a MalĆ isia. El trajecte en tren cap a MalĆ isia es faria de nit arribant al control fronterer de Padang Besar a les 9 del matĆ­, per lo que tenia previst arribar a George Town per la tarda. AixĆ­ doncs, tot el trajecte des de l’hotel on era ara, podria comportar perfectament entre 36 i 40h. Quasi 2 dies de camĆ­ per terra i mar utilitzant 6 o 7 transports diferents fins arribar a George Town si tot anava be. PerĆ² ara en comptes de mirar com moure’m per MalĆ isia, havia de mirar com sortir de l’illa on estava, Koh Samui, i arribar a l’estaciĆ³ de tren.

El dia anterior ja havia llegit a Wikitravel que a Koh Samui hi havien taxis colĀ·lectius que feien una ruta ja establerta i amb tarifes fixes, evidentment molt mes barates que les d’un taxi normal. Havia de mirar si passaven prop del meu hotel i pel port Na Thon, un dels 3 de l’illa i des d’on sortia el ferri que finalment havia reservat. Suposava que si, ja que Chaweng i Na Thon eren dos llocs importants de l’illa.

Vaig buscar i la veritat Ć©s que vaig trobar la informaciĆ³ que buscava mĆ©s rĆ pid del que creia, de fet a la tercera o quarta pĆ gina on vaig mirar ja ho vaig trobar. Es tractava de les taules amb les rutes i les tarifes. Totes les rutes sortien i arribaven a Na Thon, el port on havia d’arribar, i evidentment una de les rutes anava a Chaweng, on era ara. Segons aquella web la tarifa era de 70 bats perĆ², com sempre, s’havia de vigilar perquĆØ als turistes els cobraven el doble tot i ser tarifes oficials. Segons deien a la web, el que s’havia de fer era pujar sense preguntar el preu i al baixar pagar l’import just sense dir res, d’aquesta manera al no preguntar no et podien dir el preu que volguessin, doncs de fet, eren preus ja establerts i demostraves que ho sabies. Em va semblar tot prou bĆ© i vaig passar a mirar com anar de Padang Besar a George Town.

Amb tot ja eren quasi les 20h i encara havia de fer la maleta. PrĆØviament, cap a les 18h, vaig baixar a la bugaderia a buscar la roba que havia deixat pel matĆ­ perĆ² estava tancada. Em vaig quedar de pedra, perĆ² el noi de l’hotel que estava al restaurant em va dir que no, que ell mateix em pujaria la roba. I aixĆ­ va ser, al cap de 15 minuts me la va portar i estava tota, que mai se sap si et perdran algun mitjĆ³…

DesprĆ©s de mirar una mitjĆ  hora com arribar a George Town vaig veure que era mĆ©s fĆ cil del que semblava, ja que abans Google Maps m’havia liat una mica, perĆ² un blog m’ho va aclarir tot. Simplement havia d’agafar un tren a la ciutat fronterera de Padang Besar, on hi arribaria amb el tren que ja tenia reservat, fins la ciutat costera de Butterworth, i d’allĆ  agafar un ferri cap a George Town, doncs aquesta ciutat estĆ  a l’illa de Penang, al nord-oest de MalĆ isia.

Vaig intentar comprar el bitllet per Internet perĆ² no es podia, de fet 12go.asia deia que no quedaven places i des de la web de la companyia KTM deia que no hi havia trens per aquella ruta. Tot plegat em va estranyar forƧa perĆ² a la vegada em va preocupar, doncs a veure quĆØ passava. En qualsevol cas ja tenia molta mĆ©s informaciĆ³ que dues hores abans i en principi sabia com anar d’un lloc a l’altre tot i que en algun cas encara era una mica incert. Ja nomĆ©s es tractava d’anar arribant a cada lloc i anar preguntant, ja que a mes no tenia 4G i el GPS no funcionava des de feia dies, per acabar-ho de complicar tot una mica mĆ©s.

La qĆ¼estiĆ³ Ć©s que l’endemĆ  tenia un trajecte de 36 hores amb pas de frontera inclĆ²s sabent on havia d’anar perĆ² no com hi hauria d’anar en tots els casos. Amb el mĆ²bil amb 4G i GPS no em preocuparia massa, perĆ² no tenia SIM del paĆ­s, trobar una xarxa WIFI oberta era prou complicat i lo pitjor Ć©s que el GPS no funcionava, algo que hauria de funcionar independentment de si estĆ s connectat a Internet o no. Des de que havia marxat de Bangkok que el GPS fallava molt, tardava molt en ubicar-me i de fet quasi mai ho feia fins que em connectava a Internet. AixĆ² si que suposa un gran problema per mi, doncs em sento realment perdut sense el GPS. AixĆ² era el que mes em preocupava de tot el periple de l’endemĆ .

Cap a les 21h, desprĆ©s d’haver preparat la maleta, vaig anar al 7-eleven a comprar el sopar. Vaig comprar un entrepĆ  preparat de Frankfurt amb formatge, i el que no sabia, ho vaig de descobrir molt tard, que al mateix 7-eleven et poden escalfar tot el que vulguis, ja siguin aquells entrepans o els molts plats preparats de tot tipus que tenen. AixĆ­ que quan el venedor m’ho va preguntar li vaig dir que si i vaig pensar, molt millor, perquĆØ me l’anava a menjar ara i no tenia cap altra manera d’escalfar-lo. Una gran soluciĆ³ per qui no te microones a l’hotel. Ho haguĆ©s sabut abans i molt mes ho hauria fet.

A les 23h ja em vaig estirar al llit a mirar un documental a Netflix fins quedar-me adormit. Tot i que l’endemĆ  marxava, lo bo era que marxava tard i per tant no havia de matinar, simplement estar preparat abans de l’hora de check-out que era a les 12h.

Arribava la meva Ćŗltima nit en un hotel de TailĆ ndia. Havia passat 23 dies en un dels paĆÆsos mes feliƧos i acollidors de tots els que havia visitat i el primer d’ƀsia. Un paĆ­s i un continent amb una cultura, religiĆ³ o fins i tot alfabet completament diferents al que coneixem. 23 dies recorrent el paĆ­s des de Bangkok fins les illes del Golf de TailĆ ndia veient coses difĆ­cils de creure fins i tot quan ja les tens davant, amb alguns moments complicats perĆ² sempre trobant algun tailandĆØs disposat a ajudar-te amb un somriure a la cara. TailĆ ndia m’havia sorprĆØs molt gratament i un cop mes, en un paĆ­s mes, deixava enrere un munt de prejudicis, llegendes urbanes i opinions totalment errĆ²nies que normalment tenim per fer cas a gent que no ha sortit de la seva ciutat en la seva vida. NomĆ©s cal viatjar per adonar-se de lo equivocats que estem en tantes coses.

Vull veure un munt de paĆÆsos abans de morir, per lo que repetir paĆ­s Ć©s algo que evito, perĆ² en aquests moments tinc una sensaciĆ³ que no havia tingut en cap dels 21 paĆÆsos anteriors: algun dia tornarĆ© a TailĆ ndia.

20/06/2019 Segon dia a Koh Samui: Chaweng Beach

20/06/2019 Segon dia a Koh Samui: Chaweng Beach

Cap a les 8h em despertava nomĆ©s havent dormit 5 hores. Com ja m’havia passat el dia anterior, em vaig despertar abans del previst, doncs entrava molta llum i soroll per la finestra i a mes la calor era insoportable, ni amb el ventilador al mĆ xim s’aguantava.

Pel matĆ­, mentre em prenia el cafĆØ, vaig reservar tots els transports que necessitava per anar des de l’hotel on era ara fins a l’estaciĆ³ de tren de Surat Thani. Aquesta ciutat estĆ  a uns 70 quilĆ²metres de la costa perĆ² ja a la part continental de TailĆ ndia. Ɖs la ciutat mes propera a la costa amb estaciĆ³ de tren i Ć©s on hi arriben la majoria de passatgers provinents de les illes del Golf de TailĆ ndia, doncs la lĆ­nia de tren que hi passa creua TailĆ ndia de nord a sud arribant fins la frontera amb MalĆ isia. Jo ja tenia el bitllet de tren per a la nit del 22 al 23 per anar des de Surat Thani fins a Padang Besar, la ciutat fronterera entre TailĆ ndia i MalĆ isia, perĆ² encara havia de reservar el ferri i el bus des de l’hotel fins a Surat Thani. Per cert que Padang Besar no era el destĆ­ final, allĆ  hauria d’agafar mes trens i ferris fins arribar a George Town, una ciutat situada en una illa al nord de MalĆ isia. Tot plegat ho faria seguit, dormint al tren, i en un termini d’unes 36 hores. Un trajecte llarg i tot per mar i carretera per anar des d’una illa de TailĆ ndia fins una altra illa perĆ² ja a MalĆ isia.

L’opciĆ³ que vaig trobar era forƧa bona, doncs em passaria a recollir un taxi colĀ·lectiu per l’hotel on era ara i que em portaria a un dels ports de l’illa, el de Bangla, que no era el mateix al que havia arribat i que era mes lluny. AllĆ  embarcaria en un ferri fins al port de Surat Thani, i d’allĆ , nomĆ©s desembarcar, un autocar de la mateixa companyia del ferri em portaria fins l’estaciĆ³ de tren, a uns 70 quilĆ²metres. I tot plegat per 13ā‚¬, que desprĆ©s de mirar preus de ferris i taxis, aquest estava molt bĆ©, de fet si tot aixĆ² ho fes per lliure com mĆ­nim m’hauria sortit per aquest preu o fins i tot mes car, a part de no tenir la tranquilĀ·litat que podria tenir contractant-ho tot amb la mateixa companyia.

I amb la feina ja feta, em prenia un altre cafĆØ, escrivia el diari, em dutxava i cap a les 12 sortia a donar una volta amb la intenciĆ³ d’anar cap a la platja i caminar per allĆ . La platja estava a uns 50 metres de l’hotel, perĆ² degut a quĆØ no hi havia cap carrer davant l’hotel que portĆ©s fins la platja i que per tan no s’hi podia accedir per qualsevol lloc, hauria de caminar primer una estona al llarg de la carretera fins trobar un carrer que anĆ©s des de la carretera fins la platja.

AixĆ­ que vaig caminar en direcciĆ³ nord, cap al centre de Chaweng, fins arribar al primer carrerĆ³ de sorra que vaig trobar que arribava fins la platja i que estava a uns 700 metres de l’hotel.

La platja era com totes les del Golf de TailĆ ndia, amb sorra blanca, molt poc profunda i moltes palmeres. Aquesta tenia com entrades de sorra al mar, com petits caps, algo ben curiĆ³s i que no havia vist enlloc. Al llarg de la platja estava ple de restaurants, bungalows i altres bars, doncs Chaweng Beach Ć©s la zona amb mĆ©s animaciĆ³ de tota l’illa de Koh Samui. De fet, i salvant les distĆ ncies, aquesta zona era la mes similar a Eivissa pel tipus d’ambient que s’hi veia, tot i que evidentment amb molta menys gent, menys locals i sobretot, menys drogues.

Vaig caminar per la platja fins cap a les 13h que vaig tornar al carrer principal a investigar mĆ©s la zona i veure si trobava algun lloc ambulant, o almenys un restaurant per locals on dinar, ja que el dia anterior ja havia dinat al restaurant de l’hotel, o sigui, de guiris, i aixĆ² Ć©s algo que m’agrada ben poc. M’agrada menjar rodejat de locals com si fos un local mes, no rodejat de guiris.

Vaig trobar, just davant el 7-eleven on ja havia anat a comprar un parell de vegades i que quedava quasi al costat de l’hotel, una dona que ni tan sols tenia una moto o lloc ambulant, sinĆ³ que nomĆ©s era ella asseguda a terra amb una cistella amb ingredients i una espĆØcie de barbacoa amb un munt de pinxos de carn de tot tipus. Em va semblar bĆ©, a mĆ©s estava ple de locals fent cua al seu voltant, molt bona senyal, aixĆ­ que vaig decidir que compraria allĆ  el dinar i me’l menjaria a l’hotel.

Com que no sabia ni quin tipus de menjar estava fent ni com es deia res del que hi havia, li vaig demanar lo que estava preparant per una clienta, que crec que era Pad Thai. A mĆ©s vaig demanar dos pinxos amb un munt de carn cada un que semblava vedella. NomĆ©s com ho preparava ja era tot un espectacle. Posava tots els ingredients en un bol i amb dues pales anava picant i barrejant tots els ingredients. Fideus, tomĆ quet i altres verdures, xile (com no) i algo de fruits secs, mentre els pinxos de carn es feien a la barbacoa. Se m’estava fent ja la boca aigua. AixĆ² si, em va costar 90 bats (2,60ā‚¬), mes que el dinar al restaurant de l’hotel, tot i que ara hi havia mĆ©s menjar, doncs el Pad Thai ja Ć©s mĆ©s que l’arrĆ²s basil i sense contar els dos pinxos de carn.

Vaig tornar a l’hotel que tenia a menys de 2 minuts caminant i allĆ  m’ho vaig menjar tot. Com sempre estava molt bo perĆ² en aquest cas encara mes degut a quĆØ la carn era feta a la barbacoa.

I a les 15h a fer la migdiada com portava fent cada dia des de que era al Golf de TailĆ ndia tot i que aquĆ­ em costava una mica mes dormir pel soroll, la llum i la calor.

A les 17h em vaig despertar, em vaig tornar a dutxar, em vaig prendre un altre cafĆØ i vaig escriure el diari. Semblava que visquĆ©s dos dies en un sol dia, i cada dia…

A les 18:30h vaig sortir i vaig anar directament a la platja, doncs tot i que des d’aquesta era impossible veure la posta de sol, si que volia veure com es feia fosc des d’allĆ . AixĆ­ que vaig anar cap al mateix carrerĆ³ de sorra fins arribar a la platja.

Un cop allĆ , em va semblar que fins i tot hi havia mĆ©s gent que pel matĆ­, suposo que perquĆØ la temperatura ara era mes soportable tot i que feia molta calor, segurament degut a la humitat. PerĆ² almenys el sol ja no picava directament.

Vaig caminar fins i tot mĆ©s lluny del que havia caminat pel matĆ­ en direcciĆ³ nord, cap al centre de Chaweng i on hi ha mĆ©s animaciĆ³, mentre s’anava fent fosc. Tot i que no es veia el sol era prou bonic tot plegat. La platja estava plena de terrasses amb un estil chillout, rodejades de palmeres i algunes amb DJ. Al llarg de la platja s’escoltava mĆŗsica electrĆ²nica en un ambient molt agradable i festiu perĆ² sense borratxos ni drogues.

Cap a les 20h vaig anar a una de les terrasses de la platja a prendre una cervesa, que tot i quĆØ una Chang costava 80 bats, el doble que al 7-eleven, de tan en tan estĆ  be prendre-la ben assegut en una tumbona al costat de la platja. A aquesta hora ja era completament fosc quedant tota la platja ilĀ·luminada per les diferents terrasses i molta gent que ja comenƧava a sopar, doncs aquĆ­ els horaris van mes avanƧats que a Espanya.

Al cap de mitja hora vaig anar cap al 7-eleven a comprar aigua i el sopar i cap a l’hotel a menjar. El sopar era lo de sempre, fideus deshidratats i aquesta vegada una espĆØcie de pastĆ­s de poma com els que feien al McDonald’s perĆ² aquest era de pinya i forƧa mes bo. Molts dies sopava pasta, perĆ² Ć©s que a TailĆ ndia n’hi havia de molts tipus, per lo que cada dia era algo diferent. En aquests moments encara no ho havia descobert, perĆ² pocs dies desprĆ©s descobriria que en els mateixos 7-eleven et podien escalfar el menjar, per lo que vaig passar a comprar tot tipus de plats preparats que ja anirĆ© comentant. LlĆ stima no haver-los descobert abans.

DesprĆ©s de sopar em va venir al cap que tots els transports (taxi, ferri i bus) que havia reservat aquell mateix matĆ­ per anar fins l’estaciĆ³ de tren de Surat Thani 2 dies desprĆ©s, on agafaria el tren fins a MalĆ isia, la companyia encara no m’havia confirmat la reserva. Era la primera vegada que feia una reserva d’aquesta manera i la confirmaciĆ³ no m’arribava al moment, tot i que en aquell moment no li vaig donar cap importĆ ncia, pensava que era un simple problema tĆØcnic o burocrĆ tica i que ja m’arribaria la confirmaciĆ³. PerĆ² la qĆ¼estiĆ³ era que en aquell moment encara no tenia cap nou correu ni de la companyia ni de 12go.asia, la web intermediĆ ria des d’on havia fet la reserva.

I aixĆ­ arribava al final del segon dia a l’illa de Koh Samui, probablement la que te un turisme mes familiar o no tant per joves de les 3 del Golf de TailĆ ndia. A totes 3 en general s’hi pot trobar molta oferta d’oci nocturn, tot i que aquĆ­ els turistes semblaven els mes responsables de les 3 illes. M’encantaven totes 3 illes cada una amb les seves particularitats tot i ser tan a prop una de l’altra. En 10 dies les havia visitades totes 3 gaudint de l’oci, la natura, les platges, els animals, la gent i el menjar en cada una. I la veritat, no sabria dir quina prefereixo, totes 3 aporten algo que les altres no aporten.

A les 12 de la nit vaig anar al llit a mirar una peli mentre em quedava adormit, cosa que no vaig tardar massa, de fet menys que el dia anterior. Al dia segĆ¼ent no tenia cap visita planejada, tot i que volia anar a un mirador. Aquests dies ja estava mes pendent de l’imminent marxa cap a MalĆ isia, i de fet, durant la planificaciĆ³ del viatge, ja em vaig deixar aquests dies mes lliures.

19/06/2019 De camĆ­ a Koh Samui. L’Ćŗltima illa del Golf de TailĆ ndia

19/06/2019 De camĆ­ a Koh Samui. L’Ćŗltima illa del Golf de TailĆ ndia

A les 6 del matĆ­ em despertava i a les 6:15h m’aixecava mort de son desprĆ©s d’haver dormit poc mes de 3 hores. A les 7h ja volia anar a veure si l’agĆØncia que m’havia portat a la Full Moon Party estava oberta, doncs com a molt hauria d’aconseguir un taxi que sortĆ­s a les 9 del matĆ­ o 9:30h estirant molt per arribar al port des d’on sortia el meu ferri a les 10:30h cap a l’illa veĆÆna, Koh Samui. No tenia massa mes alternatives, de fet si aquesta agĆØncia no tenia el servei, hauria de demanar ajuda a algun treballador de l’hotel, ja que allĆ  no hi havia mes agĆØncies ni cap lloc on hi haguĆ©s taxis. Havia de marxar a buscar un ferri en dues hores i encara no sabia com hi aniria. El ferri ja l’havia reservat abans de la sortida del viatge per 300 bats, uns 8,50ā‚¬.

Em vaig dutxar, em vaig pendre un cafĆØ i vaig escriure una mica el diari fins a les 7 que vaig anar cap a l’agĆØncia, perĆ² aquesta encara estava tancada i no posava horari a la porta. Vaig tornar a l’habitaciĆ³ i vaig decidir d’anar-hi de nou a les 8. Error.

Vaig acabar de preparar les coses excepte el portĆ til, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i a les 7:55h vaig tornar a l’agĆØncia. Abans d’arribar-hi vaig veure gent esperant amb les maletes, i aixĆ² ja em va fer sospitar que potser sortiria un taxi colĀ·lectiu ben aviat. L’agĆØncia ja estava oberta i hi havia la mateixa dona de sempre. Li vaig preguntar si feien trasllats a Thong Sala, el moll des d’on sortia el ferri. Em va dir per quin dia i li vaig dir que per ja. Va fer una cara de ufff! I va dir, a les 8 surt un i aquesta gent l’estĆ  esperant. Doncs el que creia. Em va dir que si tornava en 5 minuts el podria agafar i que el preu eren 150 bats, sinĆ³ ja no sabia quan i que el preu podria sortir per 300 bats. AixĆ­ que abans que acabĆ©s de parlar vaig sortir corrent de l’agĆØncia cap a l’habitaciĆ³ i vaig recollir el que quedava mes rĆ pid que mai, algo que per cert no m’agrada gens. No m’agrada haver d’acabar de recollir-ho tot a corre cuita i sense ni temps de revisar l’habitaciĆ³ per si m’he deixat alguna cosa, perĆ² aixĆ­ ho vaig haver de fer. A mes, Ć©s clar, tant cĆ³rrer i amb tanta calor ja vaig comenƧar a suar.

Vaig tornar a l’agĆØncia perĆ² realment ja quasi havien passat 10 minuts i tenia poques esperances que el taxi m’estiguĆ©s esperant. Efectivament, tota la gent que hi havia abans esperant ja no hi eren, i evidentment ni rastre de cap taxi colĀ·lectiu. Seguidament la dona em va confirmar que ja havien marxat. I allĆ  em vaig quedar pal plantat amb la maleta, ja mig suat, sense haver revisat l’habitaciĆ³ i sense saber si m’havia deixat alguna cosa, i tot plegat per res. I lo pitjor era que encara no sabia com anar fins al moll i el temps anava passant.

Aleshores la dona, que ja em tenia certa estima, va anar a parlar amb els que semblaven els organitzadors d’aquells taxis que estaven en un restaurant del costat. Al cap de dos minuts va tornar i em va dir que en 10 minuts en sortiria un altre. No ho vaig acabar d’entendre perĆ² sense fer preguntes li vaig pagar els 150 bats, vaig anar a fer el check-out i vaig tornar corrent a l’agĆØncia. PerĆ² just al arribar, la dona em va dir que no, que finalment el taxi sortiria a les 9. En fi, em podria haver estalviat la corredissa i haver revisat l’habitaciĆ³, perĆ² en qualsevol cas encara tenia temps de revisar-la i d’esmorzar be, i lo millor de tot, tenia taxi i per 150 bats. AixĆ­ que vaig deixar les maletes a l’agĆØncia i vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar. Eren les 8:15h i ja comenƧava a estar cansat fĆ­sicament, i tot per no haver-m’ho mirat tot amb temps el dia anterior.

Vaig demanar torrades amb mantega i melmelada i un cafĆØ. AllĆ  vaig estar 15 minuts descansant i recuperant-me una mica mentre mirava el mar assegut a la terrassa sobre la platja. El matĆ­ havia sigut una mica mogut perĆ² allĆ² em va relaxar del tot. A les 8:30h acabava d’esmorzar, pagava i li demanava al noi tailandĆØs de l’hotel que em tornĆ©s a donar les claus de l’habitaciĆ³ ja que havia sortit molt rĆ pid i volia revisar-la. PerĆ² quan tot just me les donava va aparĆØixer la dona de l’agĆØncia per la passarelĀ·la de fusta que arriba fins la terrassa per dir-me que el taxi sortia ja. Ja??? PerĆ² no era a les 9? Li vaig preguntar. Si, perĆ² surt ja, em va respondre. En fi, aixĆ­ son les coses a TailĆ ndia. En qualsevol cas mes val que surti 30 minuts abans que no pas desprĆ©s, que acostuma a ser el que passa. AixĆ­ que li vaig tornar les claus al noi acomiadant-me d’ell per segona vegada i vaig anar cap a l’agĆØncia. Efectivament el taxista ja era allĆ  davant l’agĆØncia impacient. Va agafar la meva maleta al veure’m arribar i la va portar a la minivan. NomĆ©s Ć©rem una noia i jo, i suposo que va sortir abans perquĆØ aquella noia havia de marxar ja. En qualsevol cas no era jo en que anava tard sinĆ³ que havien fet un canvi d’horari a Ćŗltima hora.

AixĆ­ que a les 8:35h m’acomiadava de la dona de l’agĆØncia que ja quasi Ć©rem amics i d’aquell resort i illa meravellosos que tants moments inoblidables m’havien donat, ja fos prenent una cervesa contemplant el sol amagant-se darrere el mar o ballant en una de les festes mes famosos i multitudinĆ ries del mon.

Primer el taxista va anar a deixar a la noia ja que anava en direcciĆ³ contrĆ ria a Thong Sala, i desprĆ©s, ja tot sol a la minivan i directe a Thong Sala, on hi vam arribar a les 9h. Encara quedava una hora i mitja per a la sortida del ferri perĆ² valia mil vegades mes aixĆ² que no pas que tot plegat s’haguĆ©s allargat mes, doncs el tema transports a TailĆ ndia s’ha de vigilar molt. Feia una hora no m’hauria imaginat ni remotament que al cap d’una hora ja seria al moll. De fet, feia una hora, creia mes que no hi arribaria a temps. A mes, al final vaig anar tot sol en un taxi colĀ·lectiu, ben ample i ben cĆ²mode, doncs aquest era dels bons, una minivan ben nova amb aire condicionat. Millor impossible.

Primer vaig anar a fer el check-in, doncs el taxista em va deixar just a la porta de l’edifici on fer el check-in, i desprĆ©s vaig anar a comprar aigua a un 7-eleven que hi havia allĆ  davant, como no. I desprĆ©s doncs a fer temps 45 minuts per allĆ  fora escrivint el diari i les despeses mentre esperava fins les 10 del matĆ­ que vaig tornar a entrar, doncs a aquella hora ja podia comenƧar l’embarcament.

Cap a les 10:10h ja ens van assenyalar cap on anar per embarcar al ferri, un camĆ­ d’uns 200 metres per un moll que entrava mar endins i amb unes vistes fantĆ stiques de la costa de Koh Phangan, amb les seves costes escarpades i illots prop de la costa.

Aquest ferri no era tant rĆ pid com els catamarans que m’havien portat a les dues illes anteriors perĆ² si que em va semblar mes nou. A mes les muntanyes de maletes no eren tant exagerades com amb les altres companyies, tot i que dĆ©u n’hi do tambĆ©. Per sort en aquesta ocasiĆ³, la meva maleta va quedar forƧa amunt. I a les 10:25h ja sortĆ­em, suposo que ja hi Ć©rem tots i perquĆØ esperar fins les 10:30h, doncs millor.

Durant el check-in em van oferir reservar ja un taxi per anar des del moll de destĆ­ a Koh Samui o fins l’hotel que tenia reservat per 150 bats. Semblava be de preu perĆ² degut a quĆØ l’Ćŗltima vegada que ho vaig fer vaig pagar 200 bats quan jo sol el podria haver trobat per 150 o fins i tot 100, doncs aquesta vegada vaig dir que no esperant a trobar un taxi jo sol i mes barat un cop arribĆ©s al port de Koh Samui. Error, tot i que finalment no ho va ser tant.

El trajecte era molt curt, de 30 minuts, per lo que a les 11 del matĆ­ ja estĆ vem desembarcant al port Bangrak de Koh Samui. AquĆ­ el turisme ja es veia una mica mes formal, mes familiar i menys americans borratxos. A mes tampoc hi havia tants motxillers, per lo que ja no em feia tanta vergonya anar arrossegant la meva maleta de rodes. AixĆ² si, com les altres dues, aquesta illa tambĆ© era una passada, amb costes escarpades plenes de vegetaciĆ³, aigua cristallina i sorra blanca.

Tot i parlar de turistes, val a dir que n’hi havia molts menys que altres illes turĆ­stiques del Carib o d’Europa. El port mes que un port era un moll de lo petit que era. Arribava un barco de tan en tan d’on hi baixaven 200 o 300 turistes i poc mes. El resultat era una illa amb ciutats petites i tranquilĀ·les sense que es veiessin gens massificades, cosa que s’agraĆÆa molt.

Un cop creuat tot el moll i ja havent arribat a terra ferma, tot eren taxis, vans, moto-taxis, etc. I tots oferint-se a portar-te. Jo havia d’anar fins a Chaweng Beach, una de les ciutats mes conegudes de l’illa i que es trobava a uns 8 quilĆ²metres del moll. En principi no em plantejava anar-hi caminant, potser si fent auto-stop, perĆ² en qualsevol cas primer negociaria amb els taxistes que hi havia per allĆ . Si no hi havia mes remei hi aniria caminant, perĆ² Ć©s que amb aquella calor i humitat, 8 quilĆ²metres podrien representar mes de 3 hores caminant i arribant a l’hotel mig mort. Al ferri em van oferir taxi per 150 bats, per lo que pretenia trobar-se algun per 120 bats com a mĆ xim.

Vaig preguntar a la primera persona amb qui em vaig creuar i que oferia transport, quant em cobraria fins a Chaweng Beach, i atenciĆ³, em va respondre que 400 bats! Vaig tardar un parell de segons en reaccionar i quan ho vaig fer li vaig dir al senyor que estava boig perĆ² que jo no i que a mi no m’estafaria. Va quedar una mica descolĀ·locat perĆ² suposo que pensant que no tots els turistes som imbĆØcils. El segon a qui vaig preguntar ja em va dir 200, la meitat perĆ² encara ho considerava car. Eren uns 15 taxistes i anaven tots boixos perseguint-te simplement per dir-te entre 200 i 400 bats. Jo estava flipant. Vaig preguntar a una mototaxi i em va dir que 150 era poc perquĆØ estava lluny. Li vaig dir que 150 era el que em costava anar amb una minivan de Seatran a qualsevol punt de l’illa. Li vaig dir 100, em va dir que no i va donar mitja volta a corre-cuita per anar a enganxar algun altre turista menys negociador. Eren com rapinyes. Vaig seguir caminant i preguntant perĆ² la cosa era mes complicada del que pensava, o mes aviat, els preus de Seatran eren molt mes bons que els d’altres companyies de ferri. En aquell moment ja vaig ser conscient que lo millor hauria sigut reservar el taxi amb Seatrans.

Vaig caminar allunyant-me del port esperant trobar taxis mes barats que no pas els que estaven esperant a peu de moll. Al cap de 15 minuts d’haver desembarcat, preguntar a tot taxista que veia i comenƧar a suar, vaig tornar enrere cap al port amb l’esperanƧa de que ja tots els passatgers del moll haguessin marxat i que per tant els taxistes que hi quedaven estiguessin ja desesperats per agafar algĆŗ i poder aixĆ­ negociar millor.

PerĆ² abans d’arribar-hi, ja em vaig trobar el moto-taxista d’abans que venia directament cap a mi a tota hĆ²stia i desesperat com m’imaginava perquĆØ ja es quedava sense turistes a qui enganyar. Em va fer un senyal com dient que seguĆ­ssim negociant. Li vaig dir exactament on anava i em va dir que era a la zona mes llunyana de Chewang, i realment era aixĆ­. Al final vam acordar 150 bats tot i que estic segur que a un local li hauria cobrat menys, el que passa Ć©s que als turistes esperen treure’ls mes i ell es pensava que trobaria algun turista a qui li hauria pogut cobrar 200 o 300 bats, per lo que al final cap dels dos va quedar del tot content, doncs jo esperava no haver de pagar mes de 100 bats i menys en una moto-taxi, que, tot i que em va fer certa grĆ cia perquĆØ era la primera vegada que en pujava a una, evidentment no s’hi va tant cĆ²mode com en una furgoneta. En qualsevol cas eren 4ā‚¬ per quasi 8 quilĆ²metres de trajecte, per lo que realment seguien sent preus molt mes barats que a Europa, de fet vam tardar ben be 20 minuts per arribar.

Pel camĆ­ em va anar preguntant coses, primer, com no, d’on era, i tambĆ© com no, al dir-li d’Espanya va preguntar si de Barcelona. Als tailandesos els encanta Barcelona, be, com a molts altres llocs, perĆ² Ć©s que aquĆ­ tothom pregunta si ets de Barcelona. De fet alguns m’ho preguntaven sense saber encara que era espanyol. A mes es veia molta gent amb samarretes del BarƧa cosa que no es veia amb cap altre equip, alguna si, perĆ² la gran majoria de samarretes d’equips de futbol eren del BarƧa. AixĆ­ que, pel simple fet de ser de Barcelona ja li queia be a tothom que anava coneixent.

Al cap de 15 minuts entrĆ vem a Chaweng. Ɖs una petita ciutat a la costa nord-est de l’illa on prĆ cticament tot el poble es concentra a les vores de la carretera per la que anĆ vem i que creua l’illa de nord a sud just per la costa. Es veia una ciutat molt turĆ­stica, doncs hi havia molts restaurants, hotels i exchanges, perĆ² a la vegada era petita i sense aglomeracions o grans concentracions de gent. Mes aviat tot el contrari. Lo dolent era que aquĆ­ ja no veuria la posta de sol pel mar, com a molt la sortida cosa que ja podia fer a Barcelona.

Ja que el taxista no coneixia l’hotel on havia d’anar, li vaig dir un altre de mes important que estava a dos carrers del meu, per lo que vam quedar que em deixaria allĆ . PerĆ² quan hi vam arribar i vam mirar a Google Maps on quedava el meu, va veure que realment estava a dos carrers i em va dir que anirĆ­em fins allĆ . AixĆ­ que vam tornar a pujar a la moto i vam seguir buscant el Pott Guesthouse que el taxista va trobar rĆ pidament, doncs estava a la mateixa carretera, com tot.

L’hotel es dividia en dos edificis separats per un pati obert i que donava a la mateixa carretera. En un dels edificis hi havia les habitacions i a l’altre la recepciĆ³ i el restaurant. A les escales del restaurant hi havia la propietaria que realment semblava que ja m’estava esperant. El taxista i ella es van dir alguna cosa en tailandĆØs, imagino que li deia que jo tenia reserva allĆ  i que fins aleshores no coneixia el seu hotel. Vaig pagar els 150 bats al moto-taxista i vaig anar a la recepciĆ³. La dona em va preguntar si eren 3 o 4 nits, suposo que perquĆØ aquell dia tenia dues entrades, una per a 3 nits i una altra per a 4. Li vaig dir que 3, li vaig ensenyar el passaport i de seguida va assentir com dient que tot era correcte. Arribava aixĆ­ al meu vuitĆØ hotel del viatge i l’Ćŗltim de TailĆ ndia.

Vaig pagar els 900 bats per les 3 nits, uns 26ā‚¬, la propietĆ ria em va donar la benvinguda i una noia em va acompanyar fins l’habitaciĆ³ que era a l’altre edifici, al costat del restaurant perĆ² separat per un petit pati que donava al carrer. Les habitacions eren completament exteriors, Ć©s a dir, amb balcons a tots dos costats i la meva era a la segona planta. A mes tenia bany privat i TV. La veritat Ć©s que estava molt millor del que pensava, fins i tot la ubicaciĆ³ era molt bona, al carrer mes important de Chaweng i a pocs metres de la platja, d’un 7-eleven i de restaurants i llocs ambulant de tot tipus. PerĆ² lo millor el balcĆ³, no nomĆ©s per poder fumar sinĆ³ per poder veure tota l’animaciĆ³ del carrer, doncs la carretera principal la tenia a escassos 10 metres.

I per fi podia deixar l’equipatge que tant rĆ pid i malament havia fet abans de deixar l’habitaciĆ³ de l’hotel de Koh Phangan, comprovar que ho tenia tot i dutxar-me. Eren aproximadament les 12:30h quan ja m’havia dutxat i sortia a fer una primera volta per Chaweng, sobretot per inspeccionar la zona mes propera a l’hotel com faig sempre.

Al ser una zona turĆ­stica, doncs evidentment hi havia molts restaurants per turistes amb preus per a turistes, perĆ² tambĆ© i havia algun lloc ambulant per la gent local i de fet el propi restaurant de l’hotel era forƧa barat, almenys mes que el restaurant de l’anterior hotel a Koh Phangan. TambĆ© hi havia un 7-eleven a 3 minuts caminant i aixĆ² sempre va molt be. A TailĆ ndia, un 7-eleven et salva la vida.

DesprĆ©s del pagament de l’habitaciĆ³ m’havia quedat amb poc mes de 100 bats en efectiu, per lo que havia de canviar mes efectiu. Treure diners d’un caixer ja estava descartat perquĆØ em quedaven 4 dies a TailĆ ndia i d’un caixer s’ha de treure una quantitat elevada per tal que surti a compte, doncs et cobren una comissiĆ³ fixa sigui quina sigui la quantitat retirada. AixĆ­ que directament vaig anar a buscar cases de canvi.

Al mateix carrer principal on estava tot, hi havia vĆ ries cases de canvi, per lo que simplement vaig anar mirant a totes quin tipus de canvi oferien. En vaig mirar 4 o 5 i totes anaven entre els 34,50 i els 34,67, quan el tipus de canvi oficial estava en 34,98, per tant estava realment be el tipus que aplicaven a tot arreu, molt millor que el de Koh Phangan que ja em va semblar prou bo. AixĆ­ que vaig anar a buscar 20ā‚¬ a l’habitaciĆ³ (en principi no necessitaria mes doncs nomĆ©s em quedaven 4 dies a TailĆ ndia) i els vaig anar a canviar a la casa mes prĆ²xima a l’hotel on el tipus aplicat era de 34,65 bats per cada euro. AixĆ² si, la noia era guapa perĆ² forƧa antipĆ tica, de fet diria que era la primera tailandesa antipĆ tica que em trobava.

DesprĆ©s de passejar una estona per les rodalies de l’hotel, a les 14:30h vaig decidir anar a dinar al restaurant de l’hotel, ja que de tots els que tenia allĆ  a la vora, el de l’hotel era el que es veia millor en relaciĆ³ qualitat-preu.

NomĆ©s veure’m per allĆ  mirant, ja em van convidar a entrar. Vaig seure en una taula de la terrassa, de fet tot el restaurant era una terrassa, i vaig demanar quelcom que ja havia demanat forƧa vegades perĆ² que realment m’agrada molt, que era arrĆ²s estil basil amb verdures, xile i pollastre. I com sempre en un restaurant per guiris, la presentaciĆ³ estava molt be i els ingredients molt bons. El preu del plat eren 70 bats, 2ā‚¬, tot i que en aquest cas m’hauria quedat amb gana si no fos perquĆØ no feia tantes hores que havia esmorzat.

AixĆ² si, al restaurant s’hi estava molt be ja que tot ell era una terrassa a una segona planta just al costat del carrer principal del poble i on les cambreres, que semblaven totes de la mateixa famĆ­lia, eren molt amables. El turisme era familiar per lo que no hi havia ni crits ni grans aglomeracions, de fet en el restaurant nomĆ©s hi estĆ vem jo i una famĆ­lia que semblava americana.

Cap a les 15h acabava de dinar i tornava a l’habitaciĆ³, que tenia a 30 segons caminant, per a fer la migdiada. Feia la migdiada quasi cada dia, perĆ² aquest amb mes motiu ja que realment tenia molta son, doncs amb prou feines havia dormit 4 hores la nit passada i el matĆ­ havia sigut prou mogut.

A les 17:30h em vaig despertar desprĆ©s de dormir menys del que m’esperava, suposo que perquĆØ la finestra de l’habitaciĆ³ era de tot menys insonora i s’escoltava tot el soroll del carrer tal com si estiguĆ©s oberta. El carrer principal que passava per allĆ  al costat nomĆ©s tenia un carril per sentit perĆ² la circulaciĆ³ de cotxes era constant. A mes l’habitaciĆ³ nomĆ©s tenia ventilador i la calor era important. I ara fins i tot mes ja que encara estava acostumat a l’habitaciĆ³ de Koh Phangan que de per si ja no era tant calorosa i a mes tenia un aire condicionat ben potent. AquĆ­ tornava a la normalitat, ventiladors.

Em vaig dutxar, em vaig prendre un cafĆØ, vaig escriure el diari, vaig llegir la informaciĆ³ de Koh Samui de Wikitravel que ja tenia guardada i vaig sortir a donar una volta pel carrer principal de Chaweng que transcĆ³rrer almenys uns 4 quilĆ²metres paralĀ·lel al mar. Ja havia llegit que la zona de Chaweng era de les mes animades de Koh Samui i aixĆ² es notava amb els nombrosos bars que es veien al llarg de tot el carrer. Jo estava a la zona sud de Chaweng, la mes tranquilĀ·la, perĆ² tot i aixĆ­ l’animaciĆ³ era important.

PerĆ² Ć©s que el simple fet de poder caminar cada dia per carrers que no has vist mai abans, ja Ć©s una experiĆØncia Ćŗnica, a mes de molt enriquidora i beneficiosa per la ment, doncs tot plegat fa que el teu cervell no deixi de treballar mai durant setmanes, cosa que, entre d’altres, endarrereix possibles demĆØncies, la pĆØrdua inevitable de memĆ²ria pel pas dels anys i fa que tinguem la sensaciĆ³ d’estar vivint mes anys, literalment, doncs el fet d’estar actiu permanentment fa que subjectivament sembli que haguem viscut mes temps, quan el que hem viscut han sigut mes experiĆØncies que la majoria de persones.

Primer vaig anar en direcciĆ³ sud perĆ² en menys de 10 minuts ja vaig arribar al que semblava el final d’aquell carrer i de la zona de Chaweng. Realment el moto-taxista tenia raĆ³, estava ben be al sud de Chaweng. Per cert que en aquella zona estava ple, com a tot arreu, de llocs de massatges, i en passar per davant d’un d’ells, les 4 noies que estaven fora captant clients, van fer el “masssaaaaaaaaaaage” mes llarg i coordinat que havia escoltat fins aleshores, i mira que ja n’havia escoltat desenes o centenars. Fins i tot van fer que em girĆ©s amb un somriure, cosa que va fer que encara insistissin mes, evidentment.

En arribar al final de Chaweng, vaig donar mitja volta i vaig caminar pel mateix carrer perĆ² en direcciĆ³ nord, cap al centre de Chaweng i la zona que ja havia vist en venir amb la moto-taxi.

Aquesta zona era curiosa, doncs prĆ cticament nomĆ©s tenia aquell carrer, ja que a una banda tenia el mar i a l’altra una muntanya, per lo que Chaweng era aquell carrer llarg on tot es concentrava allĆ . Per aixĆ² al final cansava una mica caminar-hi degut a les constants propostes de massatges, taxis, restaurants, etc. Jo sempre intento dir un “no” amb un somriure, perĆ² de veritat que al final ja no pots, sinĆ³ no faries altra cosa que estĆ  dient no contĆ­nuament. Acaba sent molt pesat. AixĆ² si, almenys aquĆ­ ja no es veien espanyols com a les altres dues illes del Golf de TailĆ ndia. No Ć©s que no m’agradi trobar-ne de tan en tan, perĆ² Ć©s que en general ja no m’agrada trobar-me turistes i menys que siguin del teu paĆ­s. AquĆ­ semblava que estava en una illa algo menys visitada que les altres, cosa que prefereixo.

La zona en general estava be. Era turĆ­stica perĆ² no massificada. A mes els turistes eren normals i en general no era un lloc sorollĆ³s, doncs nomĆ©s tenia aquell carrer que era dā€™un sol carril per sentit i sense una gran aglomeraciĆ³ de cotxes. A mes era de les zones amb mes bars de Koh Samui per lo que l’oferta d’oci era abundant. Lo dolent era que estava encarada a l’est, per lo que no es pot veure la posta del sol des de la platja, nomĆ©s la sortida, perĆ² aixĆ² Ć©s algo que ja veig quan vull a Catalunya.

Cap a les 21h vaig prendre una cervesa en una de les terrassetes que hi havia al llarg del carrer principal, una que quedava a prop de l’hotel i que no era massa cara. La cervesa costava 60 bats, un preu prou acceptable tenint en compte que un 7-eleven costaven 48 bats. Ja era fosc i en aquella terrassa, com en altres de la zona, les llums eren tĆØnues a l’estil chillout que junt amb comoditat de les cadires i la proximitat amb la resta de comerƧos de la zona, feia que tot plegat fos un ambient molt acollidor i fins i tot donava una sensaciĆ³ de conĆØixer-nos tots plegats, els del local, els del carrer, els RRPP dels restaurants propers, etc. Tot aquell carrer acabava sent com una gran famĆ­lia, doncs sempre passaves per allĆ  mateix fent que acabessis coneixent a tothom.

A les 22h tornava a l’hotel a sopar a l’habitaciĆ³ com portava fent ja feia dies, d’aquesta manera podia mirar notĆ­cies al 324 per no anar tant perdut del que passa prop de casa. De camĆ­ vaig passar pel 7-eleven a comprar pasta, sandvitxos i sobretot cafĆØ, doncs ja se m’havia acabat i aixĆ² si que era imprescindible que en tinguĆ©s. No en vaig trobar del soluble en pot de vidre que compro sempre, per lo que vaig comprar 5 sobres de cafĆØ 3 en 1 que allĆ  sembla el mes utilitzat. Ɖs cafĆØ tambĆ© soluble i que ja porta llet i sucre en cada sobre. No Ć©s com el prefereixo, doncs no pots triar la quantitat de llet que hi posarĆ s, perĆ² millor aixĆ² que res o fins i tot millor que cafĆØ sol. Els 5 sobres costaven 21 bats, uns 0,60ā‚¬, per lo que el cafĆØ no era massa mes barat que a Barcelona.

A diferĆØncia del que pensava, em va costar forƧa adormir-me, no tenia tanta son com creia. De fet, fins i tot vaig tornar a menjar cap a les 2:30h de la matinada mentre mirava “La que se avecina” i desprĆ©s ja si que em vaig quedar ben adormit. No sĆ© si per la calor, doncs venia d’estar uns dies a un lloc mes fresquet i a mes amb aire condicionat a l’habitaciĆ³. AquĆ­ de per si ja feia mes calor perĆ² Ć©s que a mes a l’habitaciĆ³ nomĆ©s hi havia un ventilador.

I aixĆ­ arribava la primera nit al vuitĆØ hotel del viatge i l’Ćŗltim de TailĆ ndia. Cada vegada estava una mica mes al sud del paĆ­s acostant-me cap al prĆ²xim, MalĆ isia, on hi arribaria en tren quasi des d’on era ara. Un hotel mes en una nova ciutat mes que m’havia acollit molt be com les altres i on els tailandesos m’havien demostrat la seva amabilitat i hospitalitat immenses. El balanƧ al ben anomenat paĆ­s dels somriures era perfecte. De fet, aquĆ­ ja tenia clar que TailĆ ndia era el primer paĆ­s de tos els que portava visitats, i ja n’eren mes de 20, al que algun dia hi voldria tornar.

Fins aleshores havia aconseguit arribar a totes les ciutats i a tots els hotels reservats mantenint el pressupost objectiu. De moment tot havia anat perfectament be i ja em preparava per un dels trasllats mes llargs del viatge, des de Koh Samui a George Town, MalĆ isia, trajecte que comportaria unes 36 hores havent d’agafar 7 transports diferents, entre ferris, trens i busos.

18/06/2019 Dia de descans i ressaca

18/06/2019 Dia de descans i ressaca

Em vaig despertar quasi a la una del migdia desprĆ©s d’haver dormit poc menys de 6 hores. Entre la llum del sol i la mitja ressaca que tenia de la Full Moon Party no vaig poder dormir mĆ©s, tot i que millor, perquĆØ aquell dia hauria d’anar a dormir aviat per l’endemĆ  ja marxar cap a Koh Samui, la tercera i Ćŗltima illa que em quedava per veure del Golf de TailĆ ndia.

Com cada matĆ­ em vaig dutxar, vaig prendre el cafĆØ i vaig escriure el diari. DesprĆ©s vaig passar fotos i videos del mĆ²bil al PC perquĆØ havia gravat tants vĆ­deos a la Full Moon Party que el mĆ²bil ja s’havia quedat sense memĆ²ria. De fet hauria gravat algun vĆ­deo mĆ©s a la festa perĆ² ja no vaig poder. De totes maneres vaig fer fotos i vĆ­deos mĆ©s que de sobra. A mes havia d’aprofitar que era en aquell hotel amb fibra Ć²ptica per a pujar totes les fotos i videos al servidor i aixĆ­ ja no patir per si perdia el portĆ til. El portĆ til Ć©s important perĆ² mes ho son les fotos.

Cap a les 15h vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar o dinar, depĆØn de com es miri, en qualsevol cas quasi que era un dinar, doncs tot i que ho venien com a esmorzar, el que vaig demanar va ser “Omelette on Toast”, que sĆ³n dues torrades amb mantega i una truita de dos ous amb verdures i formatge. Tot plegat 80 bats, uns 2,30ā‚¬. DesprĆ©s de tantes hores sense menjar i de tanta energia gastada, em va entrar com mai. I mes en aquella terrassa a primera lĆ­nia de mar contemplant una bahĆ­a de sorra blanca.

A les 15:30h tornava a l’habitaciĆ³ i no sabria dir si em vaig adormir o no, jo vaig intentar que no perĆ² se’m van fer les 17:30h molt rĆ pid per lo que diria que almenys 30 minuts si que vaig dormir. Com ja he dit abans, l’endemĆ  marxava cap a Koh Samui per lo que aquest dia havia d’anar a dormir aviat.

Per la tarda m’havia de mirar el tema dels taxis per anar l’endemĆ  al port de Koh Phangan des d’on sortia el ferri que havia d’agafar per anar a l’illa Samui. No sabia ben bĆ© com anaven perĆ² la intenciĆ³ era preguntar primer a l’agĆØncia on havia contractat el transport a la Full Moon Party, per estar a 20 metres de la meva habitaciĆ³, tenir uns preus prou raonables tot i la seva ubicaciĆ³ i per ser la dona tant atenta.

Em vaig prendre un altre cafĆØ, em vaig tornar a dutxar i vestir per anar cap a l’agĆØncia a preguntar, perĆ² just quan ja anava a sortir va comenƧar a ploure. L’agĆØncia estava a 20 metres, per lo que la pluja no importava, perĆ² Ć©s que volia aprofitar per anar a comprar. Entre aixĆ² i que pensava que l’agĆØncia tancaria a les 21 o 22 hores, doncs quan hi vaig anar ja eren les 20:10h. I sorpresa, ja estava tancada. AixĆ­ que a 12 hores de la sortida del meu ferri cap a l’illa veĆÆna, no tenia ni idea de com arribaria fins al port. Caminant estava prĆ cticament descartat, doncs eren 10 quilĆ²metres arrossegant la maleta i hauria de sortir de l’hotel cap a les 7 del matĆ­. En qualsevol cas, vaig tornar a l’habitaciĆ³ perquĆØ cada vegada plovia mes i ja aniria a l’agĆØncia l’endemĆ  a primera hora. Havia d’arribar al moll entre les 10 i les 10:30h, per lo que pel matĆ­ encara tenia cert marge de maniobra. Si amb aquesta agĆØncia no poguĆ©s, la cosa es complicaria i forƧa, doncs allĆ  prop no hi havia res mes on buscar un taxi, ni que fos normal. Ja seria preguntar als treballadors de per allĆ  si coneixien algun taxista o almenys taxi colĀ·lectiu que poguĆ©s passar per allĆ  en algun moment.

Volia anar a comprar al 7-eleven perĆ² no si plovia, doncs estava a mes de 10 minuts caminant i no volia treure l’impermeable nomĆ©s per anar al 7-eleven. AixĆ­ que veient que no parava vaig anar al Big K del costat de l’hotel, on ja havia anat el primer dia i que era carĆ­ssim, fins i tot crec que s’inventen els preus un cop estĆ s a caixa, perquĆØ ni tan sols estan posats a les estanteries. AixĆ­ que vaig comprar lo indispensable per sopar aquella nit, pasta i una llauna de peix, i vaig tornar a l’habitaciĆ³.

Per cert, que aquell dia prĆ cticament no es va veure el sol en tot el dia, i per tant, la posta de sol tampoc, per lo que arribava a l’Ćŗltim dia a alguna platja de TailĆ ndia encarada a l’oest, i n’havien sigut 10, i no havia pogut veure cap posta de sol completa. Era desesperant.

A les 21h vaig preparar la maleta, que degut a quĆØ no havia anat a la bugaderia no havia de guardar quasi res, i cap a les 22:30h vaig sopar. A l’hora que comenƧava a sopar ja havia parat de ploure, per lo que si haguĆ©s esperat podria haver anat al 7-eleven. En fi, per lo poc que vaig comprar tampoc valia massa la pena.

Volia anar a dormir aviat doncs l’endemĆ  em volia despertar a les 6 del matĆ­ tot i que ja notava que segurament em costaria adormir-me mes del que pensava. De fet era normal, doncs aquell dia m’havia despertat a les 13h i a sobre havia fet una migdia de 30 minuts.

Cap a les 12 de la nit vaig estirar-me perĆ² fins les dues ben be no em vaig adormir, estona que vaig estar mirant “La que se avecina”, que en els Ćŗltims dies m’estava tragant tota la temporada 11.

Arribava a l’Ćŗltima nit a l’illa de la Full Moon Party, gaudint molt mes del que m’hauria imaginat mai i dormint en una habitaciĆ³ a primera lĆ­nia de platja amb unes vistes brutals des del mateix llit. 4 dies inoblidables en la que era tan sols una de les parades d’un llarg viatge per poder assistir a una d eles festes mes conegudes del mon.

17/06/2019 Tercer dia a Koh Phangan: A la Full Moon Party

17/06/2019 Tercer dia a Koh Phangan: A la Full Moon Party

Em vaig despertar a les 8 del matĆ­ en el dia de la Full Moon Party, motiu principal per al que havia anat a Koh Phangan tot i que evidentment l’illa i el resort m’estaven agradant molt. M’hi hauria quedat mesos en aquella habitaciĆ³ on cada vegada que girava el cap veia el mar, la platja i les palmeres. Era un resort pensat per treballadors digitals nĆ²mades i no li faltava res, ni tan sols un escriptori en una terrassa a primera lĆ­nia de mar.

Em vaig dutxar, vaig prendre el cafĆØ, vaig treballar una estona i vaig mirar quants bats em quedaven i quants en necessitaria per als dies que em quedaven a TailĆ ndia. Aquest dia gastaria forƧa, per la festa, per lo que n’havia de treure mes. PerĆ² no podia treure 5.000 bats (140ā‚¬) com altres ocasions ja que no els gastaria en els 6 dies que em quedaven al paĆ­s, i per tant, quasi que havia descartat l’opciĆ³ de treure’ls d’un caixer, doncs treguis la quantitat que treguis, sempre cobren una comissiĆ³ de 220 bats, que no Ć©s poc, son mes de 6ā‚¬. De fet Ć©s una de les comissions per aquest concepte mes cares que he vist. Per lo que si treia l’equivalent a 50ā‚¬, que era mes o menys el que calculava que necessitava de mes per passar els dies que em quedaven, la comissiĆ³ representaria un 12% de l’import, una passada.

AixĆ­ que vaig mirar altres opcions per enviar-me diners en efectiu tal com feia a MĆØxic, perĆ² ni Azimo, ni Xe.com, ni TransferWise, permetien rebre els diners en efectiu, sinĆ³ que en tots 3 casos s’havia d’enviar a un compte bancari. Per lo que aquestes opcions tambĆ© varen quedar descartades. Ja nomĆ©s quedava canviar efectiu en alguna casa de canvi, una opciĆ³ que sempre deixo com a Ćŗltima ja que l’efectiu que porto sempre Ć©s limitat, de fet nomĆ©s portava 300ā‚¬ per anar canviant durant tot el viatge de 3 mesos.

AixĆ­ que cap a les 11 del matĆ­ vaig sortir a reservar el transport a la Full Moon Party, a comprar menjar i a buscar la casa de canvi que millor tipus de canvi oferĆ­s. Sortir a les 11 no era casualitat, doncs era a partir d’aquesta hora quan al 7-eleven comenƧaven a vendre alcohol, i per tant, les cerveses.

La mateixa agĆØncia del transport a la Full Moon Party era tambĆ© casa de canvi perĆ² en aquell moment no ho vaig veure, aixĆ­ que vaig seguir caminant en direcciĆ³ al 7-eleven, que era el punt mes llunyĆ  de l’hotel on podia arribar fĆ cilment caminant, doncs eren uns 15 minuts. A mes ja sabia que allĆ  almenys n’hi havia una de casa de canvi.

I efectivament, no nomĆ©s n’hi havia una sinĆ³ que n’eren 3 en un espai d’uns 30 metres. A la primera que vaig preguntar el canvi era dolentĆ­ssim. De fet ni me’l va dir, nomĆ©s em va dir l’import que em donaria per 50ā‚¬, una manera per intentar que no t’enteris del que t’estan cobrant. Jo evidentment vaig fer la conversiĆ³ i era de 33 bats per euro, quan el canvi oficial estava a 35,04. A la segĆ¼ent que vaig anar ja el tenien a 34. Millor que l’anterior perĆ² seguia sent una mica alt. I a la tercera estava a 34,19. Aquest era el millor i a mes raonable, doncs era aproximadament un 2,5% de comissiĆ³ pel tipus de canvi aplicat, des del meu punt de vista, una comissiĆ³ prou raonable. AixĆ­ que allĆ  vaig canviar els 50ā‚¬ i desprĆ©s cap al 7-eleven que estava just davant, creuant la carretera.

DesprĆ©s ja vaig anar directament a l’agĆØncia del costat de l’habitaciĆ³ a reservar el transport d’anada i tornada a la Full Moon Party. Hi havia varis horaris de sortida. Jo vaig reservar la segona hora que era a les 20h. La tornada no estava prevista, sinĆ³ que des de les 12 de la nit i fins les 6 del matĆ­ anirien sortint quan hi haguessin 4 o 5 persones. Tot plegat per 350 bats, 10ā‚¬, per un servei d’anada i tornada de porta a porta a una distĆ ncia de quasi 20 quilĆ²metres, i tot plegat en una de les illes mes turĆ­stiques de TailĆ ndia en un dels dies mes esperats de l’any.

El dia s’estava posant complicat en quant al temps. Fins aquell dia havia fet sol cada dia, i el dia de la Full Moon Party semblava que mes d’hora que tard es posaria a ploure. Havia de ser justament avui…

Vaig anar al balcĆ³ de l’habitaciĆ³ a prendre’m la cervesa mentre escrivia el diari mirant al mar i amb una lleugera brisa entre les palmeres fins cap a les 14h que vaig anar a dinar al restaurant de l’hotel. Aquesta vegada vaig demanar “Fried rice veggie amb porc”, que era un munt d’arrĆ²s fregit amb verdures i porc, molt ben presentat i molt bo com sempre, per 115 bats (3,30ā‚¬), una mica car perĆ² Ć©s que aquĆ­ no nomĆ©s pagues el menjar, sinĆ³ la ubicaciĆ³ i la qualitat del restaurant. Per cert, que durant el dinar cada vegada feia mes vent i s’acostava un nĆŗvol ben negre.

I desprĆ©s de dinar, com cada dia, a fer la migdiada un parell d’horetes, i aquest dia amb mes motiu doncs havia d’aguantar despert fins com a mĆ­nim les 6 de la matinada.

Em vaig despertar cap a les 17h i vaig estar fins les 19h escrivint el diari, prenent un parell de cafĆØs i llegint notĆ­cies. DesprĆ©s ja em vaig comenƧar a preparar per marxar, doncs a les 20h havia d’estar fora per agafar la minivan. Em vaig dutxar i em vaig posar forƧa repelĀ·lent de mosquits fins a les 19:50h que ja sortia de l’habitaciĆ³ per anar a l’agĆØncia que tenia a 20 metres i d’on sortia la van cap a la Full Moon Party.

Durant la tarda va estar plovent perĆ² ara semblava que havia parat forƧa. Queien 4 gotes perĆ² esperava que a Haad Rin, la platja on es feia la Full Moon Party i que estava a uns 20 quilĆ²metres, no ploguĆ©s.

AllĆ  ja estaven tots els que anirien a la minivan, tot i arribar quasi 10 minuts abans ja estaven tots allĆ  esperant. Es veia a la gent molt impacient per arribar a la festa…

Cap a les 20:05h ens van avisar, ens van donar una targeta plastificada per poder tornar (suposo que el tiquet de paper que ens van donar s’hauria desfet a la festa) i vam anar cap a Haad Rin, la platja on se celebra la Full Moon Party.

Durant el trajecte van caure 4 gotes i la lluna estava tapada, perĆ² conforme ens acostĆ vem a Haad Rin semblava que plovia menys i la lluna, plena Ć©s clar, es comenƧava a veure. Estar a la Full Moon Party sense veure la lluna plena seria una llĆ stima.

Poc desprĆ©s de les 20:30h arribĆ vem a Haad Rin. Abans d’entrar al pĆ rquing ja es veien les parades de buckets i roba fluorescent que ja havia llegit per Internet. Els buckets son com cubells de plĆ stic on t’hi posen 33 o 50cl d’alcohol, el refresc escollit i gel. Si, allĆ  la gent no va amb gots, sinĆ³ amb cubells de plĆ stic plens d’alcohol. I la roba fluorescent Ć©s tĆ­pica a la Full Moon Party, perĆ² no nomĆ©s roba, sino mĆ scares, cintes, pintura pel cos, barrets, etc.

Era aviat perĆ² ja hi havia molta gent, sobretot per fora de la platja comprant els buckets i la roba, doncs a la mateixa platja tambĆ© hi ha mes parades perĆ² Ć©s clar, una mica mes cares.

Evidentment, quan vam baixar de la minivan vaig anar directament cap a les parades a comprovar els preus. Havia llegit per Internet que els buckets estaven entre 200 i 500 bats depenent del que demanessis. El carrer que donava a la platja tenia quasi 100 metres de parades de roba i alcohol. Les vaig recĆ³rrer totes i vaig poder comprovar rĆ pidament que totes les parades, almenys les d’alcohol, tenien els mateixos preus. Tots pactats com era d’esperar.

Els de Thai Vodka eren mes barats del que creia, de fet estaven per sota del que havia llegit per Internet, 150 bats cada bucket fos amb qualsevol tipus de refresc o fins i tot Red Bull. Vodka Ć©s el que normalment prenc quan surto per lo que aquesta vegada faria el mateix, i mes tenint en compte que els buckets de whisky costaven 400 bats.

Al cap d’uns 15 minuts d’arribar ja en vaig comprar un, doncs ja havia comprovat que a totes les parades costaven el mateix. Ja amb el bucket vaig mirar a les botigues de roba si hi havia alguna cosa barata i que valguĆ©s la pena per comprar, tot i que en un principi no tenia cap intenciĆ³ de comprar res.

De tot el que hi havia, l’Ćŗnic que em va cridar l’atenciĆ³ van ser unes cintes pel cap, per ser de les coses mes barates i menys, diguem, invasives, doncs la resta eren samarretes, barrets i coses mes grans que no tenia cap ganes de posar-me. A mes la cinta tenia una funciĆ³ important, evitar la caiguda de la suor als ulls, doncs segur que acabaria suant. AixĆ­ que vaig anar preguntant preus i a tot arreu les venien per 100 bats, uns 3ā‚¬, una mica cares per lo que eren. PerĆ² en una parada la vaig trobar per 80. No ho entenia perquĆØ les parades de roba tambĆ© semblava que tenien els preus pactats. En qualsevol cas la vaig trobar per 80 i la vaig comprar. Tot i que jo en un primer moment la vaig demanar groga, la venedora va dir que segurament quedaria millor la taronja (tota la roba era groga i taronja fluorescents), i ja que ella se suposa que Ć©s l’experta, doncs vaig comprar la taronja. I de fet, ara que ho dic, el taronja m’agrada mes, per lo que finalment millor.

Cap a les 21:30h ja m’estava acabant el bucket i ja tenia la cinta, per lo que vaig comprar un altre bucket de Thai Vodka, aquesta vegada amb Red Bull per aguantar almenys fins cap a les 5 de la matinada. Ja amb el segon bucket a la mĆ , vaig anar cap a l’entrada que era al final d’aquell carrer on hi havia una valla amb dos policies i una taula amb treballadors per cobrar els 100 bats que valia l’entrada per poder accedir a la platja. Per Internet, alguns deien que hi ha llocs per poder-hi accedir sense pagar, segur que si, doncs la platja Ć©s enorme i dubto que estigui tota vallada. A mes tots els hotels de primera lĆ­nia tenen accĆ©s a la platja, per lo que la gent que s’hi allotja ja segur que no ha de pagar. En qualsevol cas no tenia ganes de caminar al llarg de la platja per trobar un accĆ©s sense saber segur almenys per on buscar i menys tenint en compte que 100 bats no son ni 3ā‚¬.

Al passar el control no arribes directament a la platja, sinĆ³ que Ć©s com si el carrer per al que has anat ple de paradetes seguĆ­s uns 100 metres mes, amb mes parades sobretot d’alcohol i de menjar. Passes per sota del cartell que anuncia que ets a la Full Moon Party i on tothom s’hi fa una foto per arribar al final del carrer que ja dĆ³na a la platja. I un cop hi vaig arribar simplement vaig fipar, i aixĆ² que encara era aviat i estava molt buida i jo ja havia estat en un munt de festivals. Simplement, res del que ja coneixia era com allĆ².

DJ’s, escenaris, botigues, espectacles de foc i gent al llarg de mes de 3 quilĆ²metres de platja. Jo m’imaginava una platja mes petita, no una platja llarguĆ­ssima i ampla amb varis escenaris al llarg de tota ella. Ja nomĆ©s l’arribada va ser millor del que m’esperava i ja havia superat les meves expectatives quan encara no feia ni una hora que havia arribat.

Primer vaig anar quasi de punta a punta de la platja, almenys fins on hi havia mĆŗsica i espectacles de foc, per tal de tenir una visiĆ³ general de la festa. En aquell moment quasi que hi havia mes gent en els espectacles de foc que a les zones de mĆŗsica. Els espectacles de foc poden ser saltar a corda, una corda encesa Ć©s clar, passar per sota una barra de foc, passar per enmig d’un cercle de foc, etc. En aquell moment encara no era massa perillĆ³s ja que la gent encara no anava del tot beguda, perĆ² conforme avanƧa la nit tot plegat es torna mes perillĆ³s, pels que s’atreveixen a passar, Ć©s clar. De fet, les infermeries de la zona es fan d’or aquella nit degut a la multitud de gent amb cremades sobretot a les cames i altres coses com vidres clavats als peus per anar amb xancletes.

Cap a les 22:30h vaig demanar gel a una parada que me’l va donar molt amablement tot i que jo estava disposat a pagar-lo, doncs ja em costava acabar-me el cubell de vodka i ja s’havia desfet tot el gel, i aixĆ² que tot just era el segon bucket. Vaig tornar cap al punt d’entrada on per mi hi havia el millor DJ, almenys el que posava la mĆŗsica que mes m’agradava. Tota en general era electrĆ²nica perĆ² aquella en particular era mes contundent.

Anava gravant forƧa i la gent segueix tornant-se boixa quan veu una cĆ mera, encara que sigui la d’un mĆ²bil. Cada vegada que gravava apareixia algĆŗ per fer el seu ball particular davant la cĆ mera, i aixĆ² que encara era aviat i l’alcohol encara no havia fet tot el seu efecte.

Al mar hi havia un munt de barcos fondejats i taxi boats. Quina sort els barcos poder anar a la Full Moon Party arribant pel mar, fondejar, baixar i ser ja a la festa.

Cap a les 23:30h vaig demanar el tercer i Ćŗltim bucket i ja em vaig posicionar per comenƧar la festa prĆ²piament dita, doncs ja es comenƧava a omplir forƧa i el desfasse ja era important. de fet ja vaig llegir que Ć©s a partir de les 23h que comenƧa a arribar el gruix de gent. A meitat del tercer bucket, el cermenyo ja era molt important, de fet desprĆ©s del tercer ja no en vaig poder demanar mes en tota la nit, i aixĆ² que vaig marxar a les 5.

Jo anava sol perĆ² allĆ  semblava que quasi tothom anava sol o perduts del seu grup, doncs tota l’estona s’acostava algĆŗ o t’acabaves unint a algun grup. Realment l’ambient Ć©s molt agradable i lligar Ć©s facilĆ­ssim, de fet recordo pocs llocs on fos tant fĆ cil. Ɖs mes, lo difĆ­cil Ć©s no lligar, literalment. I a diferĆØncia del que creia, son les tailandeses les que mes s’acosten, i no per tema de papers com les cubanes, sinĆ³ perquĆØ son aixĆ­. De fet, cap d’elles te cap interĆ©s en marxar del seu paĆ­s, ja hi viuen massa be a TailĆ ndia. AllĆ  la cultura Ć©s completament diferent a Europa i sobretot a EUA, per lo que anar-se’n soles amb un noi qualsevol que acabin de conĆØixer no els suposa cap problema ni cap por com pot passar a altres paĆÆsos. AllĆ  tothom Ć©s molt mes noble per lo que les noies no tenen aquesta por que tenen (i que de fet han de tenir) les noies de paĆÆsos occidentals. Els asiĆ tics son probablement la cultura mes diferent a la europea i aixĆ² es nota en tots els aspectes tot i que TailĆ ndia Ć©s dels paĆÆsos mes “occidentalitzats” d’ƀsia.

La festa anava augmentant fins cap a les 1 de la nit que ja vaig deixar de fer fotos i videos ja que el festival era mĆ xim. Feia temps que no m’ho passava tant be ni que ballava tant i durant tantes hores, de fet pensava que no aguantaria, perĆ² depenent de la situaciĆ³ qualsevol cosa s’aguanta. De fet pensava que durant tota la nit aniria canviant de Dj o que aniria a veure de tan en tan els espectacles de foc, perĆ² no, vaig estar quasi 4 hores prĆ cticament al mateix lloc sense parar de ballar junt, sobretot, a tailandeses, tot i que de tan en tan s’acostava algun americĆ , que al veure tantes tailandeses i nomĆ©s un tio, doncs ja es tornaven mig boixos, tot i que haig de dir que tots els americans que vaig conĆØixer em van caure molt be, doncs tots anaven de molt bon rotllo i en general mes interessats en ballar que en fer el buitre per allĆ  al mig. De fet, pel que jo vaig veure, en general tothom estava mes interessat en ballar que en lligar, tot i que una cosa portava a l’altra, perĆ² cal reconĆØixer que a diferĆØncia del que m’esperava, en general es notava molta cultura musical, tambĆ© per part de les noies, doncs n’hi havia forƧa mes que de nois perĆ² totes es notava que en sabien molt de mĆŗsica electrĆ²nica. Per lo que l’ambient em va semblar molt sa, molt culte musicalment parlant i de molt bon rotllo per part de tothom, a mes Ć©s clar, de la quantitat de gent que arribes a conĆØixer. De fet a aquests llocs quasi que Ć©s millor anar-hi sol, doncs encara Ć©s mes probable que coneguis mes gent. De lo contrari, realment et perds moltes coses.

I aixĆ­ vaig estar fins cap a les 4:30h que ja es comenƧava a notar que la gent comenƧava a marxar. A mes el taxi que em portaria de tornada a l’hotel passava com a molt tard fins les 6 del matĆ­, per lo que volia arribar cap a les 4:30h al lloc de sortida ja que creia que aquesta hora era probable que sortĆ­s, tot i que realment no es podia saber ja que el taxi faria el trajecte de tornada a l’hotel quan almenys fossin 4 o 5 persones, doncs eren taxis colĀ·lectius.

El punt de sortida era al pĆ rquing de la policia, molt a prop de la platja, per lo que hi vaig arribar a les 4:35h. AllĆ² era un espectacle de taxis colĀ·lectius. N’hi havia mes de 20, venien i anaven sense parar i alguns fins i tot marxaven amb gent mig penjant per fora, doncs tenien una capacitat d’unes 10 persones i en alguns i anaven 12 o 13. AllĆ² ja eren imatges prĆ²pies de la India.

I allĆ  esperant al pĆ rquing vaig conĆØixer a dues catalanes mes, i ja n’eren 4 des de que era a les illes del Golf de TailĆ ndia. En aquest cas no va haver tant temps per parlar ja que elles van poder marxar abans que jo. De fet jo vaig estar esperant ben be mitja hora allĆ  de peu fins que un noi em van dir a quin taxi havia de pujar, i un cop al taxi vaig esperar 15 minuts mes a quĆØ fĆ³ssim els 4 o 5.

Primer van arribar dues tailandeses, una que es va posar davant i l’altra darrere. La de darrere no va tardar ni 2 minuts en estirar-se i quedar-se adormida. DesprĆ©s va arribar un mexicĆ  i finalment una parella d’argentins, per lo que ja Ć©rem 6, dels quals 4 (tots els estrangers d’aquell taxi) ens podĆ­em comunicar perfectament. Cap a les 5:20h per fi marxĆ vem desprĆ©s de quasi una hora esperant.

Pel camĆ­ que encara transcorria pels voltants de la platja, hi havia els tĆ­pics borratxos pujant-se al taxi, les motos fent el boig, en fi, el que ja sabĆ­em que trobarĆ­em. La tailandesa seguia dormint i els altres quasi. Jo estava cansat perĆ² no tenia tanta son, suposo que encara em feia efecte el Red Bull que m’havia pres feia 6 hores. El sol comenƧava a sortir i aixĆ² si que Ć©s algo que tornant de festa m’emprenya molt.

El trajecte va ser fins i tot una mica mes rĆ pid que el de l’anada, per lo que cap a les 5:45h arribĆ vem a l’hotel. Degut a quĆØ el taxi no era una minivan com la de l’anada, sinĆ³ un taxi colĀ·lectiu dels cutres, no sabia exactament on ens deixaria ni si tots nosaltres anĆ vem al mateix lloc, perĆ² si, ens va deixar exactament al mateix lloc des d’on havĆ­em sortit i tots 6 passatgers vam baixar allĆ .

Ens vam acomiadar rĆ pidament i vaig recĆ³rrer els 20 metres fins a la meva habitaciĆ³ i desprĆ©s d’avisar a un parell de persones de quĆØ ja havia arribat, vaig anar a dormir. Ja era completament de dia, per lo que no sabia ben be si podria dormir be o no i quanta estona, doncs el sol em molesta molt i allĆ  no hi havia cap persiana. En qualsevol cas el dia havia sigut perfecte i si podria dormir o no era el que menys m’importava. M’emportava un record que difĆ­cilment oblidaria mai. Totes les incĆ²gnites que tenia aquell matĆ­ s’havien solucionat perfectament be, la festa havia sigut molt mes impressionant del que m’esperava, de fet el millor festival al que havia assistit, havia conegut un munt de gent amb una gran cultura musical i havia pogut tornar a l’hotel sense cap problema. Ni ferit, ni victima de cap robatori o extorsiĆ³. Evidentment tot plegat Ć©s lo habitual, perĆ² sempre s’ha de ser agraĆÆt perquĆØ no tothom te aquesta sort.

Ara tocava dormir, guardar el record d’un gran dia i l’endemĆ  seguir amb l’aventura.

16/06/2019 Segon dia a Koh Phangan. Buscant la manera d’anar a la Full Moon Party

16/06/2019 Segon dia a Koh Phangan. Buscant la manera d’anar a la Full Moon Party

Em vaig despertar poc desprĆ©s de les 6 del matĆ­ havent passat probablement la millor nit des de que era a TailĆ ndia. Tot i que nomĆ©s vaig dormir 6 hores les vaig dormir molt be. El tema Ć©s que a mi la llum del dia em molesta forƧa per dormir i em desperta, i a diferĆØncia d’Espanya, en cap mes paĆ­s he vist persianes a les finestres, permetent l’entrada de llum solar ja des de primera hora del matĆ­. AixĆ­ que tocava seguir l’horari solar.

Com cada matĆ­, em vaig preparar un cafĆØ, vaig escriure el diari, mirar correus, algun tema laboral i finalment dutxar-me. Tenir aquella connexiĆ³ a Internet tant rĆ pida era tota una novetat en aquell viatge per lo que vaig aprofitar per fer cĆ²pies de seguretat totals de totes les fotos i videos, i dic totals perquĆØ tot i que ja en feia diĆ riament amb Google Fotos, aquestes no es guarden en la mateixa resoluciĆ³, per lo que ara les vaig guardar totes en un servidor propi en resoluciĆ³ original. Un munt de megues es van pujar en poquĆ­ssims minuts.

A les 9h vaig sortir a passejar per la platja de just davant l’habitaciĆ³, doncs nomĆ©s l’havia vista una mica el dia anterior perĆ² ja de nit. A mes, a les platges encarades a l’oest va molt be anar-hi pel matĆ­ ja que el sol les ilĀ·lumina be perĆ² no hi toca directament, per lo que la calor no Ć©s tant forta perĆ² per contra la imatge que queda Ć©s perfecta. Igual que a Koh Tao, aquĆ­ tambĆ© semblava que la marea havia baixat, doncs una part de la platja encara estava molt molla.

La platja era la de Haad Yao, una de les mes boniques de Koh Phangan. Molt tranquilĀ·la i amb bungalows a primera lĆ­nia, junt amb terrassetes de massatges o la meva prĆ²pia habitaciĆ³. Tot plegat darrere les palmeres i amb una aigua a una temperatura tant agradable que fins i tot jo m’hi banyava.

Al cap d’una estona vaig tornar a l’habitaciĆ³ per mirar com anar a la Full Moon Party que era l’endemĆ  i encara no tenia clar com anar-hi. La Full Moon Party Ć©s una de les festes mes famoses i mutitudinĆ ries del mon. Se celebra al sud d’aquesta illa a cada nit de lluna plena, tot iq ue evidentment Ć©s a les nits d’estiu quan hi ha mes gent, per lo que jo hi aniria probablement en una de les millors de l’any.

Hi podia anar de vĆ ries maneres. Una seria llogant una moto tot i que prĆ cticament ja ho havia descartat perquĆØ les agĆØncies em demanarien el permĆ­s de conduir internacional, que evidentment no tenia. A mes, tots els blogs i foros, la primera recomanaciĆ³ que fan Ć©s no anar-hi en moto. AixĆ­ que les opcions es limitaven a buscar algun taxista i negociar un preu o be algun servei de transfer dels molts que hi havia per anar a la festa. El tema del taxi em preocupava una mica quedar amb algun i que a l’hora acordada no apareguĆ©s per estar fent altres viatges cobrant mes o simplement per oblidar-se’n, ja que aquesta nit tenen molta feina. AixĆ­ que vaig anar buscant per les diferents agĆØncies de la zona on estava el meu resort, que de fet nomĆ©s n’hi havia 3 o 4, i mirar a quin preu oferien el transport d’anada i tornada a la Full Moon Party.

A la primera que vaig preguntar estava, literalment, a 20 metres de les escales que donaven accĆ©s al balcĆ³ que anava a la meva habitaciĆ³. Hi vaig entrar perquĆØ a la mateixa paret ja hi havia un cartell on hi posava “Full Moon Party Tickets”. La dona de dins, una dona gran perĆ² molt amable, va dir un “Hallo”, vaig contestar dient el mateix i vaig entrar per a preguntar per aquells tiquets. Era un servei de transfer en minivan que et recollia allĆ  mateix, a 20 metres de la meva habitaciĆ³, et deixava a la Full Moon Party i fins les 6 del matĆ­ et podia tornar allĆ  mateix. El preu total era de 350 bats, 10ā‚¬, mes barat del que creia, doncs cal tenir en compte que el meu hotel estava prĆ cticament a l’altra punta de l’illa, i mirant per Internet pensava que com a mĆ­nim serien uns 400 bats anada i tornada. De fet eren 200 bats cada trajecte, perĆ² al reservar anada i tornada quedava en 350. Cal tenir en compte que el meu hotel estava a mes de 20 quilĆ²metres de la plata on es fa la festa, la Haad Rin, per lo que 5ā‚¬ per trajecte estava molt be i mes tenint en compte que era per anar a la Full Moon Party, dia en quĆØ tots els transports son mes cars de lo habitual.

DesprĆ©s vaig anar cap al 7-eleven, ja a la carretera, on hi havia alguna agĆØncia mes, perĆ² la veritat Ć©s que no oferien servei de transfer a la Full Moon Party, doncs es dedicaven a fer tours per l’illa, snorkelling i coses similars, per lo que al final en aquell moment ja quasi que tenia totalment decidit que agafaria l’opciĆ³ del costat de l’hotel. A mes quasi que seria com un taxi, doncs em deixarien a l’agĆØncia perĆ² Ć©s que l’agĆØncia es podria dir que estĆ  dins de l’hotel. Cal tenir en compte que aquell hotel era com un resort, amb bungalows i edificis repartits per tota una zona quedant camins i la platja per enmig, Ć©s a dir, no era un edifici, sinĆ³ una sĆØrie de casetes repartides per tota la zona. I l’agĆØncia quedava enmig de tot plegat.

DesprĆ©s, i ja que estava al costat del 7-eleven, vaig anar a comprar el de cada dia, aigua, una cervesa i el sopar. Vaig tornar a l’hotel a prendre’m la cervesa al balcĆ³, doncs era com una terrassa de restaurant a primera lĆ­nia de mar, una meravella.

A les 12h, desprĆ©s de prendre’m la cervesa, vaig anar a fer l’esmorzar-dinar, o brunch com posava a la carta de l’hotel (zona turĆ­stica total) ja que com a osta de l’hotel tenia un descompte del 20% cosa que feia que al final em surtĆ­s mes barat que al restaurant del dia anterior i a mes el restaurant de l’hotel era una terrassa a la mateixa platja, per lo que les vistes mentre dinaves eren fantĆ stiques. A part d’estar a escassos 100 metres de l’habitaciĆ³.

Vaig seure en una taula a la banda de la terrassa que donava al mar i vaig demanar “Omlette Veggie Style with rice”, que en aquell moment no sabia que era, be, el “rice” si, perĆ² la resta no, perĆ² un dels propĆ²sits del viatge era provar tots els plats que poguĆ©s, i aquest encara no l’havia provat. Va resultar ser una espĆØcie de truita, contundent, d’almenys 2 ous, farcida de verdures i carn, i tot plegat acompanyat d’arrĆ²s, i com no, cogombre, que en posen a tots els plats. Era un plat realment contundent, de fet segurament el que em va deixar mes ple des de que era a TailĆ ndia. El preu final 80 bats, un bon preu tenint en compte el plat i sobretot la zona. Evidentment aixĆ² per mi ja era el dinar.

Cap a les 13h tornava a l’habitaciĆ³ caminant els prop de 100 metres per la platja per a fer la migdiada de dues horetes ja habitual. Si no dormĆ­s aquestes dues hores n’estaria 4 o 5 cansat i sense ganes de fer res, perĆ² en canvi, desprĆ©s de dormir 2 hores, m’aixecava perfectament be tal com si el dia comencĆ©s de nou.

A les 15h aproximadament em despertava, em prenia un cafĆØ, escrivia el diari, em dutxava una altra vegada, etc. Eren com dos dies en un de sol.

Per la tarda, ja quasi decidit que aniria a la Full Moon Party amb l’agĆØncia del costat de l’hotel, vaig estar mirant consells per anar a la festa a varis blogs i foros. I sort que ho vaig mirar, perquĆØ hi ha algunes coses a tenir en compte. Per comenƧar hi van 30.000 persones, cosa que no tenia ni idea que hi anĆ©s tanta gent. Altres recomanacions que feien a quasi tots els blogs era no anar amb xancletes per la quantitat d’ampolles que acaben a la sorra de la platja, no portar el passaport pels robatoris, que n’hi ha molts. A mes, no acceptar mai drogues de ningĆŗ, doncs molts son policies que desprĆ©s et detenen o et demanen un suborn astronĆ²mic. Les penes a TailĆ ndia per consum de drogues son altĆ­ssimes. La majoria tambĆ© recomanen no anar-hi en moto degut a la quantitat d’accidents que hi pot haver ajudat per la dificultat del camĆ­ que porta fins la platja.

Cap a les 18h vaig sortir a donar una volta i anar a la platja a veure la posta de sol, doncs semblava que aquell dia es podria veure completament, ja que a una hora de la posta el sol es veia completament i tot i que hi havia nĆŗvols prims com sempre, no semblava que haguessin de tapar el sol durant l’hora que quedava. Mira que a mi anar a la platja no em diu res, perĆ² Ć©s que aquĆ­ no era com anar a la platja. Entre palmeres i amb sol ponent-se a l’horitzĆ³ aquest era el millor lloc on podia estar.

PerĆ² com cada dia, cap a les 18:30h els nĆŗvols prims que semblava que no havien de tapar el sol, finalment el van tapar, per lo que un dia mes, l’Ćŗltim tram de la posta va quedar tapada. ComenƧava a creure que, almenys a aquesta ĆØpoca, cada dia era aixĆ­, perquĆØ per molt sol que fes durant el dia, per la tarda sempre apareixien els nĆŗvols prims que ho acabaven tapant tot.

En qualsevol cas vaig estar passejant per la platja fins ben be les 20h. No era l’Ćŗnic, doncs altres persones, entre altres la meva veĆÆna, eren per allĆ  tambĆ© com jo, primer mirant la posta i desprĆ©s passejant junt a l’aigua tranquilĀ·la i aprofitant que la temperatura a aquella hora Ć©s molt agradable.

DesprĆ©s vaig tornar a l’habitaciĆ³ a mirar una estona mes blogs sobre la Full Moon Party. En un moment determinat, jo estava amb la mĆŗsica una mica alta, i de cop vaig escoltar que picaven a la meva porta-finestra. Pensava que algĆŗ es venia a queixar per la mĆŗsica, perĆ² quan vaig obrir era la veĆÆna de l’habitaciĆ³ 4 que em demanava ajuda perquĆØ no podia obrir la porta. La veritat Ć©s que tenia el seu truquillo. S’havia de fer forƧa per ajuntar mes les portes i desprĆ©s girar la clau. Jo ja ho sabia perquĆØ a la meva tambĆ© passava, per lo que de seguida li vaig poder obrir. Menys mal que no es venia a queixar de res.

Cap a les 23h vaig sopar el menjar preparat comprat al 7-eleven, que per cert, havia de comenƧar a pensar en comprar altres coses i sopar tambĆ© fora perquĆØ ja portava massa dies menjant pasta deshidratada. El tema era que en aquella habitaciĆ³ s’hi menjava tant be des del balcĆ³ mirant el mar i la lluna que costava anar a buscar un restaurant.

I finalment, a les 12 de la nit a dormir, que l’endemĆ  ja arribava el dia de la Full Moon Party, el motiu principal de ser en aquella illa.

15/06/2019 De camĆ­ a Koh Phangan, l’illa de la Full Moon Party

15/06/2019 De camĆ­ a Koh Phangan, l’illa de la Full Moon Party

Em vaig despertar a les 6 del matĆ­. Tenia previst deixar l’habitaciĆ³ cap a les 8:30h per anar caminant fins al moll i allĆ  agafar el ferri fins l’illa de Koh Phangan. Vaig prendre’m el cafĆØ de cada matĆ­ mentre escrivia el diari i mirava correus, em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta, em vaig tornar a dutxar perquĆØ nomĆ©s que estiguis una hora fent coses ja tornes a suar, i cap a les 8:45h anava a fer el check-out. El ferri sortia a les 10h perĆ² la companyia demanava d’estar al moll 30 minuts abans. Si sortia amb mes de 30 minuts d’antelaciĆ³ per fer 1 kilĆ²metre, era per fer-lo ben a poc a poc i no arribar ja completament xop.

M’acomiadava de la dona del resort i d’aquella illa tant especial, emprenent el camĆ­ per aquell carrer de poc mes d’un metre d’ample, sense cotxes i a pocs centĆ­metres de la sorra de la platja.

El camĆ­ cap al moll va ser relativament fĆ cil, almenys fins arribar al moll, doncs era el mateix que ja havia fet a l’anada. Un cop al moll la cosa ja es complicava una mica mes degut al munt de gent esperant a la sortida dels seus respectius ferris. De fet, em va costar una mica trobar l’oficina de l’operador ja que era una mica mes enllĆ  del moll principal i no estava gens indicat, havia d’anar preguntant per allĆ  i tots em deien recta, recta. A mes no volia mirar a Google Maps perquĆØ ja tenia indicada la ruta a l’hotel de Koh Pha Ngan, per lo que no volia perdre-la per res. En qualsevol cas i com que anava amb temps, cap a les 9:30h ja estava al moll de la companyia.

Vaig fer el check-in sense problemes i a esperar allĆ  una hora perquĆØ tot i que suposadament la sortida era a les 10, fins les 10:15h no va arribar el barco i fins les 10:30h no acabĆ vem d’embarcar tots, que per cert, Ć©rem un munt, molts mes dels que em pensava. I igual que a l’anada, quasi tots motxillers menys jo. AixĆ² si, molt de turista ja begut a aquella hora del matĆ­. Aquestes coses son les que no m’agraden d’aquests llocs, perĆ² en fi, a unes illes tant turĆ­stiques com aquestes no hi pots esperar res mes. I en qualsevol cas no era algo que es veiĆ©s massa, la majoria de turistes eren persones decents.

El barco no era un catamarĆ  com el de Lomprayah perĆ² era igual de gran o fins i tot mes, amb 3 cobertes amb molta capacitat i quasi tot ple. TambĆ© era molt rĆ pid, no sĆ© si tant com el catamarĆ  perĆ² almenys s’hi acostava molt.

Vaig menjar galetes que portava del 7-eleven i vaig escriure el diari durant les dues hores que va durar el trajecte. A mig trajecte va passar un noi oferint tiquets de taxi compartit per portar-te a l’hotel. Jo en aquell moment encara no sabia com anar-hi. Si que sabia que caminant seria massa, doncs eren uns 10 quilĆ²metres que hauria tardat 2h i mitja sense parar, per lo que s’haurien allargat a mes de 3 hores. El taxi eren 200 bats, uns 5ā‚¬, preu que em va semblar raonable tenint en compte la distĆ ncia. AixĆ­ que sense pensar-m’ho massa el vaig contractar. Era algo que no volia fer, doncs no agafar cap taxi en tot el viatge era un dels reptes que tenia, perĆ² en aquella illa, o vas amb taxi, encara que sigui compartit, amb moto o caminant. AixĆ­ que descartada la segona opciĆ³ i prĆ cticament tambĆ© la tercera, va tocar agafar taxi colĀ·lectiu.

PerĆ² aleshores vaig fer el que hauria d’haver fet abans. En qualsevol cas l’error nomĆ©s em va costar 50 bats i en vaig aprendre be la lliĆ§Ć³. Quan ja havia contractat el taxi, se’m va ocĆ³rrer mirar la pĆ gina de Koh Phangan a Wikitravel que ja tenia descarregada i llegir si posava alguna cosa de com moure’s des del moll a la zona nord, on estava el meu hotel, i efectivament ho posava i ben posat, amb un consell que m’hauria anat molt be saber-lo 10 minuts abans. Deia que els taxis al mateix moll podrien costar 200 bats, perĆ² que si caminaves 300 metres ja els trobaves per 150 bats. A mes taxis, no taxis colĀ·lectius com el que havia contractat. En fi, que de tot s’aprĆØn i a partir d’ara cada vegada que hagi de canviar de ciutat llegirĆ© primer be la pĆ gina de la ciutat o destinaciĆ³ que sigui a Wikitravel o Wikivoyage.

Cap a les 12:30h atracĆ vem al moll de Koh Phangan. En arribar vaig haver d’esperar ja que la meva maleta va quedar sota de tota la pila de maletes, ben aixafada. AixĆ² era algo que m’emprenyava moltĆ­ssim, doncs a dins hi tenia coses com el PC que no es poden aixafar i allĆ  ho tenien tot a la pila.

En baixar del barco va ser fĆ cil trobar el taxi tot i que n’hi havia desenes. Anava amb el tiquet a la mĆ  i un noi en veure’l em va assenyalar cap on anar. Seguint amb el tiquet a la mĆ , en arribar a un grup de taxis colĀ·lectius aparcats, una noia em va demanar el tiquet i ja em va indicar a quin taxi pujar. Vaig ser el primer en arribar, tot i que de seguida ja van arribar dues noies mes, desprĆ©s dos nois francesos i finalment un noi i una noia mes. Aquests taxis son un espectacle, doncs son com camionetes sense parets i dos bancs, un a cada lateral, amb una capacitat aproximada de 10 persones. PerĆ² evidentment molt mes incĆ²modes que les minivans, que tenen seients normals.

Els trajectes per aquestes illes eren una passada. AquĆ­ tornava a ser una carretera paralĀ·lela al mar amb unes vistes fantĆ stiques. Penya-segats increĆ­bles acabant en un mar turquesa ple de peixos i altres animals exĆ²tics. Per la resta, doncs una mica mogut. La taxista anava molt rĆ pid i la carretera era forƧa irregular a part de ser en pendent tota l’estona. Tot plegat sumat a lo incĆ²mode que eren aquells taxis, amb uns bancs durs havent de recolzar l’esquena en una paret irregular i plena de barres de ferro.

PerĆ² el pitjor de tot va ser que la taxista em va deixar a 1,5 quilĆ²metres del meu hotel. Quan vaig contractar el taxi en el barco, vaig dir-li al noi que anava a prop de Secret Beach, perĆ² li vaig ensenyar a Google Maps exactament on anava, que era quasi 2 quilĆ²metres mes al nord, a Secret Place que era el nom del resort. Ell va dir que si tot i que no podĆ­em comentar-ho massa perquĆØ el seu anglĆØs era massa bĆ sic. Al final va posar Secret Beach al tiquet i es va quedar tant ample, perĆ² Ć©s clar, a sobre ho va escriure en tailandĆØs per lo que jo no podia saber quĆØ posava.

I per acabar de complicar-ho, em fallava el GPS. Ja des del dia que marxava de Bangkok, per tan ja feia mes d’una setmana, que notava que el GPS no m’ubicava be si no estava connectat a Internet, que era sempre que estava fora de l’hotel. Tenia els mapes descarregats per lo que la connexiĆ³ no hauria de ser un problema. Fins i tot, tot i estar connectat, moltes vegades tampoc m’ubicava. Aquest era un dels principals problemes que tenia, doncs jo puc anar per qualsevol lloc del mon perĆ² sempre i quan tingui GPS, sinĆ³ vaig mes perdut que un esquimal pel desert.

AixĆ­ doncs, durant tot aquell trajecte el GPS del mĆ²bil no em va ubicar per lo que vaig fer-lo tot amb el taxi sense saber per on anĆ vem, per lo que tampoc podia dir-li res a la taxista. A mes jo pensava que ella sabia perfectament on anava, doncs li havia ensenyat el mapa al noi del barco.

La qĆ¼estiĆ³ Ć©s que en un moment donat la taxista em va dir que ja havĆ­em arribat on jo anava. Vaig baixar, em vaig acomiadar d’ella i de la resta de passatgers i vaig veure que efectivament hi havia un cartell que posava Secret Beach. AllĆ , un cop ja parat i el taxi havent marxat, durant un moment el GPS em va ubicar i va ser quan vaig veure que encara estava a 1,5 quilĆ²metres de l’hotel. No pot semblar massa, perĆ² aixĆ² representava mitja hora caminant per una carretera de pujades i baixades sense voral arrossegant la maleta i amb la calor terrible de sempre, i a mes desprĆ©s d’haver pagat 200 bats per tal que em deixessin a la porta de l’hotel. Arribo a tenir el noi del barco allĆ  davant i li hauria donat un cop de puny.

PerĆ² en aquell moment no calia pensar-hi mes i comenƧar a caminar per fer els quasi 2 quilĆ²metres el mes rĆ pid possible. I la veritat Ć©s que els vaig fer mes rĆ pid del que creia tot i que sense el GPS era complicat, perĆ² en fi, quasi tot el camĆ­ era seguir la carretera fins a la part final que havia de girar un carrer que portava directament a la platja. AllĆ  va ser una mica mes complicat perĆ² amb l’ajuda de treballadors de restaurants i altres hotels finalment vaig trobar el resort, que era mes impressionant del que creia. La caminada havia valgut molt la pena.

Tot el resort estava al llarg de la platja, de fet per arribar a la recepciĆ³ del resort s’havia de caminar per una petita passarelĀ·la de fusta que estava literalment sobre el mar de tant a primera lĆ­nia de mar que estava.

De totes maneres, mentre caminava per la passarelĀ·la encara no estava segur que fos allĆ , ja que el resort es deia Secret Place perĆ² jo el vaig reservar per Airbnb i allĆ  no posava aquest nom. PerĆ² quan vaig arribar, un noi tailandĆØs em va preguntar, li vaig dir el nom de l’amfitriĆ³ que posava a Airbnb i em va dir que si, que era allĆ . Jo flipava, vaya resort havia reservat. I no era car, doncs en aquests viatges tant llargs intento no gastar mes de 10ā‚¬/nit en allotjament.

El noi tailandĆØs em va dir que seguĆ©s a una taula de la terrassa que hi havia allĆ  prĆ cticament sobre el mar i em va portar una beguda que vaig preguntar que era perĆ² era un nom tant estrany que no m’hi vaig quedar. En qualsevol cas portava alcohol i estava molt bo. De seguida va venir l’amfitriĆ³ i em saludar a la vegada que em preguntava si tenia alguna pregunta o volia ja anar a l’habitaciĆ³. Li vaig dir que ja volia anar a l’habitaciĆ³ doncs m’havia de dutxar urgentment. Em va comentar que jo havia reservat un bungalow a 200 metres de la platja perĆ² que tambĆ© tenien disponible una habitaciĆ³ a primera lĆ­nia de mar per 150 bats mes al dia, i que si volia m’ensenyarien tan el bungalow com l’habitaciĆ³ i que decidĆ­s. Em va semblar be i vaig anar amb el noi tailandĆØs a veure primer el bungalow.

El bungalow efectivament no estava a la zona on hi havia la recepciĆ³ i la resta del resort. Estava caminant endins i ni tan sols es veia el mar. A mes just davant estaven fent mes bungalows per lo que les vistes eren unes obres. Quan encara no havĆ­em ni vist l’habitaciĆ³ ja li vaig dir al noi que segurament em quedaria amb l’habitaciĆ³. AixĆ­ que vam fer quasi tot el camĆ­ de tornada per anar de nou a la platja on hi havien les habitacions. Aquestes eren una renglera de 5 habitacions adossades just a la platja i amb un balcĆ³ que a mes era per on s’hi accedia, doncs les portes de les habitacions feien a la vegada de gran finestral i que a la vegada donava a la platja, per lo que des del llit podies veure la platja. Simplement eren una passada. A mes per dins tambĆ© estaven molt millor que els bungalows, perĆ² el que realment impressionava era la seva ubicaciĆ³ i que tot el frontal de l’habitaciĆ³ fos una gran finestra amb vistes al mar. Realment davant ja no hi havia res mes, a part d’uns arbres que la veritat Ć©s que si no hi fossin no passaria res, doncs tapaven massa la vista, perĆ² en qualsevol cas eren arbres i no cap edifici.

AixĆ­ que vam tornar a la recepciĆ³, vaig pagar els 600 bats de sobre-cost per les 4 nits i em va ajudar a portar l’equipatge fins l’habitaciĆ³, que a mes ja havia engegat l’aire condicionat al ensenyar-me-la per lo que va ser entrar i sentir-me a la glĆ²ria.

Primer em vaig dutxar i desprĆ©s vaig sortir 5 minuts al balcĆ³ a seure una estona simplement mirant cap al mar. Quina meravella i quina tranquilĀ·litat, doncs a altres llocs pots trobar quelcom similar, perĆ² no a aquest preu i amb aquesta tranquilĀ·litat. A diferĆØncia de Koh Tao, aquĆ­ el turisme es veia mĆ©s moderat, ni tant, ni tant alcohĆ²lic, ni tant motxiller.

Vaig baixar a comprar aigua i una cervesa a un supermercat que hi havia just a sota de les habitacions, perĆ² estava tancat. AixĆ­ que vaig anar a un altre a pocs metres, prĆ cticament dins el mateix resort, i tot plegat era carĆ­ssim. Una aigua 25 bats i una cervesa 60, quan fins i tot a Koh Tao, en un 7-eleven, estaven per 48. AixĆ­ que nomĆ©s vaig comprar l’aigua i la cervesa sense mirar res mes, doncs per la tarda ja buscaria un 7-eleven que son molt mes barats i tenen el mateix. AixĆ² si, segurament quedaria lluny perquĆØ en aquella zona nomĆ©s hi havia un local de lloguer de motos, algun restaurant i una agĆØncia de tours.

DesprĆ©s ja vaig anar a buscar el primer lloc on dinar a Koh Phangan, doncs ja eren les 15h. Vaig mirar els 2 restaurants del costat (o dins) del resort i em van semblar massa pijais, d’un estil que no m’acaba d’agradar, doncs son restaurants nomĆ©s per turistes. AixĆ­ que vaig caminar uns 100 metres fins al Little Mexico que havia vist al venir i que estava quasi a la carretera. PerĆ² al mirar la carta vaig alĀ·lucinar. Era un restaurant mexicĆ  perĆ² amb preus europeus. No pensava pagar fins a 4 o 5 vegades mes per tacos o burritos que al cap d’un mes m’afartaria de menjar a MĆØxic mateix. AixĆ­ que tot i que m’hauria fet grĆ cia, vaig seguir caminant poc mes de mig kilĆ²metre fins arribar a la carretera on el primer restaurant que vaig veure va ser el Fatman. Aquest tambĆ© era mes car de lo normal perĆ² almenys servien menjar tailandĆØs. A mes, semblava que no perĆ² ja estava a 10 minuts caminant de l’habitaciĆ³.

Estava totalment buit, suposo que per l’ubicaciĆ³ i sobretot per l’hora, doncs ja tothom havia dinat. Vaig demanar arrĆ²s basil amb chilli i porc. Un plat similar a un lloc menys turĆ­stic hauria costat uns 40 o 50 bats, i aquĆ­ 110. En qualsevol cas son uns 3ā‚¬ i la veritat Ć©s que estava molt bo i molt ben presentat, molt mes que als llocs on el venen per 50. I de fet com ha de ser, ja que si pagues mes almenys que sigui per alguna cosa. A mes el restaurant estava molt be. Era familiar perĆ² ben decorat i molt agradable. Lo dolent els bitxets que hi havia per tot arreu, dragonets, aranyes i fins i tot centpeus caminant per sota la taula. A mi em feia una mica d’angĆŗnia perĆ² si vas a llocs com aquests t’hi has d’acostumar vulguis o no, aixĆ­ que simplement anava controlant que el centpeus no em pugĆ©s per la cama i ja estĆ , perquĆØ la resta de bitxets ja s’aparten sols.

Vaig dinar molt be la veritat, el plat estava molt ben preparat i la carn de porc molt ben feta. Quan vaig anar a pagar, el senyor em va interessar per quĆØ feia allĆ , suposo que al veure’m sol li va cridar mes l’atenciĆ³. Em va preguntar lo tĆ­pic, d’on era, quants dies m’hi estava, a on, etc., i com tothom amb molta amabilitat i un gran somriure. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a l’hotel a dormir una estona per tal d’estar ben despert cap ales 18:30h quan es comencĆ©s a pondre el sol. AixĆ­ que cap a les 16:30h vaig anar a fer la migdiada fins les 18:15h que m’havia posat el despertador perquĆØ sinĆ³ hauria dormit moltes mes hores degut a quĆØ aquell dia m’havia despertat aviat i estava certament cansat, doncs aquests trajectes, tot i que vagis assegut, amb la calor, arrossegant la maleta amunt i avall del barco i mĆ©s els dos quilĆ²metres caminant fins l’hotel, al final tot plegat es nota.

Em vaig despertar grĆ cies al despertador perquĆØ de fet va estar sonant uns minuts abans que em despertĆ©s. Vaig mirar per la finestra i ja es veien els tĆ­pics nĆŗvols prims que acaben apareixent sempre a aquesta hora per molt sol que hagi fet durant tot el dia i que t’acaben tapant la posta de sol.

Em vaig prendre un cafĆØ mentre mirava per la finestra fins a les 18:45h que vaig sortir el balcĆ³. El sol es veia una mica perĆ² es tornava a amagar de seguida darrere els nĆŗvols. Els Ćŗltims 15 minuts de la posta ja va quedar amagat i no es va veure el tram final, tal qual com tota l’Ćŗltima setmana que portava intentant veure la posta del sol a la platja.

Amb la decepciĆ³ un dia mes, tot i que ja m’hi estava acostumant, vaig mirar correus, em vaig dutxar per tercera vegada en aquell dia i vaig anar a comprar al 7-eleven mes proper que vaig trobar per Google Maps, que de fet no estava massa mes lluny que el restaurant al que havia anat a dinar. I va ser un descans, perquĆØ la primera cerca que havia fet, l’havia feta rĆ pida i sense connexiĆ³ i em deia que el mes proper estava a 21 quilĆ²metres, aixĆ­ que perfecte.

El problema principal era que s’hi havia d’arribar per la carretera, quasi 10 minuts caminant-hi de nit i sense cap llum. PerĆ² no era l’Ćŗnic, em vaig creuar amb vĆ ries persones que tambĆ© hi anaven. A mes quasi no passaven cotxes i anava amb la llanterna del mĆ²bil engegada per tal de ser mes visible ja que en alguns trams la llum era inexistent.

El que faltava saber Ć©s com serien els preus del 7-eleven a Koh Phangan, i van resultar ser un entremig entre els preus continentals i els preus de Koh Tao, per tant mes barats del que havia estat pagant en els Ćŗltims 4 dies i molt mes barats que el Big K on havia comprat l’aigua i la cervesa feia poques hores.

AixĆ­ que vaig comprar mes aigua i sopar per aquella nit, doncs segurament acabaria sopant cap a les 23h i vaig caminar una mica mes per la carretera per investigar quĆØ mes hi havia, sobretot restaurants, doncs a diferĆØncia de tots els llocs on havia estat fins aleshores, allĆ  n’hi havia pocs. I de fet no en vaig trobar cap mes, aixĆ­ que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap a la zona del resort.

Vaig estar fins cap a les 22h per la platja just davant de l’habitaciĆ³ on cada vegada s’hi respirava mes tranquilĀ·litat. A diferĆØncia de Koh Tao aquĆ­ hi havia menys animaciĆ³ nocturna. Tot i que aquesta Ć©s la illa de la Full Moon Party, aixĆ² no vol dir que tota l’illa sigui de festa i alcohol, cosa que s’agraeix. De fet cap a les 22:30h fins i tot ja tancaven molts dels restaurants que podia veure des de l’habitaciĆ³ i la zona quedava buida de gent. De totes maneres aquesta no era una zona masificada, mes aviat tot el contrari, doncs amb nomĆ©s dos resorts i algun restaurant, aquest era un lloc forƧa aĆÆllat i amagat, de fet el nom ho deia tot, Secret Beach, doncs realment semblava un lloc secret i fins i tot donava certa sensaciĆ³ de privilegi o exclusivitat ser en aquell resort.

Cap a les 23h vaig sopar a l’habitaciĆ³, com ja era habitual aixĆ­ com el que menjava, pasta amb peix en llauna. Pot semblar cutre perĆ² la veritat Ć©s que tant la pasta com el peix estaven mes bons del que semblava. Tot plegat mentre mirava “La que se avecina” com tambĆ© ja era habitual.

I a les 00:30h vaig anar a dormir amb aire condicionat per primera vegada des de que era a TailĆ ndia. Quina diferĆØncia i que ve vaig dormir! Aquest ja era el setĆØ hotel en el que dormia en aquest viatge i probablement el millor fins aleshores, tan per la ubicaciĆ³ com pels serveis. A mes, aquest resort estava especialment pensat per treballadors digitals nĆ²mades, una forma de vida cada vegada mes estesa entre aquells que tenim la sort de poder treballar amb nomĆ©s un PC i connexiĆ³ a Internet des de qualsevol lloc del mon. Doncs aquest resort ja s’anunciava per aquest tipus de treballadors, i ara que hi era, podia veure el perquĆØ. Per comenƧar la connexiĆ³ a Internet mes rĆ pida fins aleshores, i aixĆ² que estĆ vem a una illa. L’habitaciĆ³ ben preparada per poder-hi treballar aixĆ­ com a la terrassa del resort amb taules individuals reservades per la gent que haguĆ©s de treballar amb unes fantĆ stiques vistes al mar. QuĆØ mes es pot demanar? En aquell moment, jo res mes.

14/06/2019 Tercer dia a Koh Tao. Cerveses, platja, palmeres,…

14/06/2019 Tercer dia a Koh Tao. Cerveses, platja, palmeres,…

Aquest dia a les 4 de la matinada ja estava despert suposo que per haver dormit unes 7 hores i no aguantar mes la calor. Ja m’estava be aixecar-me a aquesta hora perquĆØ era quan Internet anava millor i amb diferĆØncia, de fet per la nit era l’Ćŗnic moment en quĆØ em podia connectar des del portĆ til, ja que el tenia dins l’habitaciĆ³ on encara arribava pitjor que al balcĆ³ on m’hi connectava amb el mĆ²bil.

AixĆ­ que vaig aprofitar aquest breu espai de temps en quĆØ encara es podia fer algo per Internet per mirar el tema dels trasllats entre les illes de Koh Tao (on era ara), Koh Phangan i Koh Samui, les 3 illes del Golf de TailĆ ndia que visitaria. Finalment vaig veure que no seria tant fĆ cil arribar als hotels de les altres dues illes com ho havia sigut arribar al resort on era ara, que estava a nomĆ©s 1,5 quilĆ²metres del moll. De fet, a la segĆ¼ent illa que aniria, a Koh Phangan, no hi havia mes opciĆ³ que arribar al moll que quedava a 4,3 quilĆ²metres de l’hotel que havia reservat, un hotel que ja no podia canviar i que a mes tampoc volia perquĆØ eren uns bungalows molt a prop de la platja Secreat Beach que estĆ  encarada a l’oest per poder-hi veure les postes de sol. AixĆ­ que vaig reservar el ferri a Koh Phangan que era ja per l’endemĆ  per 360 bats, uns 10ā‚¬, no vegis. AixĆ² si, seria en el catamarĆ  rĆ pid que en dues hores hi arriba.

Vaig intentar buscar les millors opcions per anar des del moll de Koh Phangan a l’hotel perĆ² la informaciĆ³ era molt escassa i tota en la mateixa direcciĆ³: un taxi. A aquestes illes no hi ha busos de lĆ­nia o coses similars. El mĆ©s semblant son els taxis colĀ·lectius, una espĆØcie de ranxeres on darrere hi caben unes 10 persones ben juntetes i va seguint una ruta que mĆ©s o menys s’adapti als passatgers. Per lo que la idea era arribar al moll i allĆ  mirar quines opcions hi havia. En el pitjor dels casos aniria fins l’hotel caminant, total seria poc mes d’una hora. Si ho volia evitar era per la calor que faria i que dificulta enormement qualsevol caminada i mĆ©s amb la maleta.

El problema va venir quan vaig anar a reservar el trajecte de Koh Phangan a Koh Samui que seria per al cap de 4 dies. AquĆ­ hi havia l’opciĆ³ del ferri normal que nomĆ©s costava 150 bats (4,30ā‚¬) perĆ² que em deixava massa lluny de l’hotel. El que m’estalviaria amb el ferri ho hauria de pagar amb taxi. L’altra opciĆ³ era el catamarĆ  que costava 300 bats perĆ² que em deixava en un port que quedava molt mĆ©s a prop de l’hotel. PerĆ² a mĆ©s l’hotel que havia reservat estava a Chaweng, una de les platges amb mĆ©s festa perĆ² que dĆ³na a l’est, per lo que no veuria la posta de sol. Per tot plegat vaig mirar si hi havia hotels a la costa oest, a prop del moll i que fossin mĆ©s barats. En vaig trobar un perĆ² en el moment que escric aquest post encara no ho tinc decidit.

A les 6 del matĆ­ ja es comenƧava a notar un alentiment en la connexiĆ³ per lo que vaig aprofitar per dutxar-me, prendre un altre cafĆØ, escriure el diari i preparar-me per sortir a donar una volta. Pel matĆ­ aniria a passejar prop de l’hotel i al per la tarda a un mirador de l’illa a quasi 5 quilĆ²metres de l’hotel perĆ² amb bona part del camĆ­ de pujada.

A les 8 del matĆ­ anava cap a la platja on a aquesta hora hi podia estar prĆ cticament sol i la calor encara era prou soportable. Abans perĆ² vaig deixar la roba a la bugaderia del mateix hotel ja que l’endemĆ  marxava. Si, feia tot just 4 dies de l’Ćŗltima bogada perĆ² Ć©s que com a mĆ­nim utilitzava dues samarretes al dia. AquĆ­, totes les bugaderies que vaig veure costaven 50 bats per kilo, una mica mĆ©s que a altres llocs de TailĆ ndia degut suposo a lo car que es obtenir l’aigua. La dona em va dir que la roba estaria a les 17h per lo que tindria temps per fer la maleta i anar a dormir aviat.

Em donava la sensaciĆ³ que la marea cada dia era mĆ©s alta, doncs s’havia menjat mĆ©s de la meitat de platja deixant una imatge encara mĆ©s maca que de costum grĆ cies a la poca profunditat de l’aigua i els reflexos de la llum del sol. La tranquilĀ·litat i pau que es respiraven t’absorbien i et relaxaven de forma inmediata. Era la millor manera de desconnectar completament i simplement mirar al mar sense pensar en res. Vaig estar allĆ  entre palmeres i sorra fina fins cap a les 10 del matĆ­ que vaig anar a fer un esmorzar com els tailandesos, Ć©s a dir, un plat ben contundent de pasta i carn, tot i que per mi ja seria el dinar, doncs ja feia quasi 7 hores que m’havia despertat!

Vaig anar al mateix restaurant que els dies anteriors, de fet de restaurants locals no n’hi havia cap de millor i els altres eren per guiris, als que no vaig mai. Aquesta vegada vaig demanar Padthai amb porc. Semblaven com tallarines amb ceba, pastanaga i altres verdures i tot plegat barrejat amb la carn de porc. I com sempre, alguns trossos de cogombre, que encara no he entĆØs perquĆØ en posen a tots els plats, literalment. Estava bo com tot perĆ² el que mĆ©s m’havia agradat va ser el del dia anterior, l’arrĆ²s basil amb ou i carn de pollastre o de porc. El plat va costar 70 bats (2ā‚¬) tot i que diria que a la carta posava 60. No vaig dir res perquĆØ de fet ja m’estranyava que fossin 60 bats quan normalment tots costaven com a mĆ­nim 70.

I cap a les 11h vaig tornar a l’hotel a descansar una estona. Encara no era ni migdia i ja anava a fer la migdiada. De fet aquest horari m’agradava mes perquĆØ podia aprofitar les millors hores de connexiĆ³ a Internet i passejar quan la calor encara no era insoportable.

El resort era molt tranquil, de fet nomĆ©s s’escoltaven els ocellets, per lo que era fĆ cil dormir a qualsevol hora.

Cap a les 14h em vaig despertar, em vaig dutxar i vaig prendre un cafĆØ mentre escrivia aquest diari. Ara si que la connexiĆ³ anava fatal, per lo que vaig aprofitar per escriure el diari una bona estona. Aquella tarda volia anar a un mirador que quedava al sud de l’illa i a l’interior, per on encara no havia anat. Eren poc mĆ©s de 4 quilĆ²metres per lo que seria una hora llarga caminant. Volia esperar a quĆØ fossin cap a les 16h perquĆØ no piquĆ©s tant el sol perĆ² vaig haver de sortir rĆ pid ja que a les 17h havia d’estar a l’hotel per recollir la roba, doncs a les 17h ja tanquen la recepciĆ³ i havia de fer la maleta aquella mateixa tarda.

AixĆ­ que a les 14:45h sortia de l’hotel en direcciĆ³ al mirador. Havia d’arribar a la mateixa carretera per la que havia anat el dia anterior fins a l’illa de Koh Nang Yuan perĆ² ara en direcciĆ³ contrĆ ria. Vaig arribar a al carretera passant per un petit, molt petit, mercat que encara no havia vist, i vaig comenƧar a caminar pel voral.

PerĆ² quan no havia caminat ni un kilĆ²metre per la carretera sense voral, m’ho vaig pensar millor i vaig tornar enrere, no em veia capaƧ de fer tot aquell camĆ­ per la carretera. Per aquell tram hi passaven mes cotxes que pel tram del dia anterior, segurament degut a quĆØ quedava entre el moll i la zona dels hotels. De fet, tot i que els cotxes s’apartaven molt, ho veia una mica perillĆ³s. A mes quasi tot el camĆ­ era de pujada i la calor a aquella hora era simplement insoportable. Agafar un taxi per allĆ² no valia la pena ja que l’excursiĆ³ perdria la meitat de la seva grĆ cia. AixĆ­ que vaig donar una volta per aquella zona que encara no havia vist perĆ² fora de la carretera i per l’ombra.

A part de que fer l’excursiĆ³ en taxi no tenia massa sentit, un dels meus objectius en aquest viatge era justament no agafar cap taxi, que sembla fĆ cil perĆ² no ho Ć©s. Fins aleshores ho havia aconseguit i ja feia 3 setmanes que estava de viatge, perĆ² en el moment que escric aquestes lĆ­nies, n’acabo de reservar un, mes o menys. Ja s’explicarĆ  en el segĆ¼ent post.

Al cap d’una estona, vaig comprar una cervesa i me la vaig prendre a l’ombra d’una palmera de la platja. Em vaig dedicar a passar una estona tranquilĀ·la enmig del paradĆ­s, algo que de tan en tan va molt bĆ© i mĆ©s desprĆ©s de 3 setmanes sense parar.

AixĆ­ doncs, vaig passar d’haver de caminar durant quasi 3 hores fent una excursiĆ³ fins a un dels punts mes elevats de l’illa, a quedar-me estirat a la platja a l’ombra d’una palmera amb una cervesa i mirant al mar. Em sabĆ­a greu no haver anat al mirador, perĆ² ara que era allĆ , ho preferia a haver d’estar caminant muntanya amunt.

A les 17h vaig anar a recollir la roba de la bugaderia que ja tenien preparada i que em van donar sense quasi ni presentar-me, desprĆ©s al 7-eleven a comprar el sopar per aquella nit i desprĆ©s a preparar ja la maleta. Fer la maleta era una de els coses que menys m’agradava i que em veia obligat a fer cada pocs dies. Ja procurava no desfer-la massa per tal de en uns 30 minuts ja tenir-ho tot preparat. A mes, desprĆ©s de tantes vegades d’haver-la fet, el procĆ©s era cada vegada mes rĆ pid, doncs tot anava sempre al mateix lloc.

A les 18h ja ho tenia tot fet i vaig tornar a la platja per quedar-m’hi fins la posta de sol, tot i que com ja era habitual, van aparĆØixer els nĆŗvols prims de sempre que varen ben bĆ© l’Ćŗltima mitjĆ  hora del capvespre. El meu Ćŗltim dia a Koh Tao i el setĆØ intentant veure la posta de sol al mar i encara no n’havia pogut veure cap de completa des de la platja.

AixĆ­ que a les 19h vaig tornar al bungalow sense haver vist un dia mes la posta de sol. Vaig tornar a mirar una mica com anar l’endemĆ  des del port a l’hotel de Koh Phangan, que no era fĆ cil, doncs estava a 4 kilĆ²metres d’on em deixaria el ferri i no hi havia gens d’informaciĆ³ de cap transport pĆŗblic. Si que es parlava de taxis colĀ·lectius que recollien a uns 10 passatgers al mateix moll i feien rutes mes o menys fixes cap als llocs mes habituals de l’illa, per lo que segurament aniria amb un d’aquests taxis colĀ·lectius. Era aixĆ² o caminar.

Vaig acabar de recollir les coses, vaig sopar mirant Netflix i vaig anar a dormir ben aviat, cap a es 20:30h, tot i que fins les 21h passades no em vaig adormir per culpa de la calor. La intenciĆ³ era despertar-se l’endemĆ  com a molt tard a les 6 del matĆ­ i anar a fer el check-out cap a les 8:30h.

Arribava el final de la meva estada a Koh Tao, l’illa dels motxillers, quedant-me amb una millor sensaciĆ³ de la que m’esperava, doncs l’illa no estava saturada de turistes i tots eren molt respectuosos. L’illa molt neta, molt salvatge i la zona d’hotels una de les mes originals que havia vist mai. Koh Tao m’havia sorprĆØs molt gratament.

13/06/2019 Segon dia a Koh Tao. Illa de Koh Nang Yuan

13/06/2019 Segon dia a Koh Tao. Illa de Koh Nang Yuan

Em vaig despertar a les 6 del matĆ­ desprĆ©s de dormir les 8 hores de rigor perĆ² despertant-me per la nit mes vegades del que seria normal degut suposo a la calor. Tot i el ventilador, la calor dins l’habitaciĆ³ era terrible, de fet quasi que l’aire del ventilador era calent. AquĆ­ la calor ja era com al nord, ja que a diferĆØncia de Koh Lanta, al mar d’Andaman, la temperatura per la nit era una mica mes agradable. AquĆ­ per la nit podies suar perfectament com si fossin les 12 del migdia.

Com cada matĆ­ em vaig prendre el cafĆØ, em vaig dutxar, vaig escriure el diari i vaig mirar com anar el mes a prop possible de lā€™illa de Koh Nang Yuan, un dels llocs mes fotografiats de TailĆ ndia i que queda al nord-oest de Koh Tao, a uns 2 quilĆ²metres i mig del meu hotel, per lo que hi aniria caminant, doncs nomĆ©s hauria de fer-ne 2 ja que no tenia intenciĆ³ dā€™arribar fins la mateixa illa, sinĆ³ a la part de la costa que quedĆ©s mes a prop.

Aquesta illa es podria dir que realment no ho Ć©s ja que estĆ  unida a Koh Tao per una lĆ­nia molt fina de sorra que fa de platja unint totes dues illes. PerĆ² quan la marea puja, aquest camĆ­ de sorra queda tapat fent que semblin dues illes separades. En qualsevol cas Ć©s una passada i segurament ja n’haurĆ s vist alguna foto. No envĆ , Ć©s una de les platges mes fotografiades de TailĆ ndia.

Per arribar-hi no tenia pĆØrdua possible. Tan sols hauria de seguir la carretera paralĀ·lela a la platja i caminar-hi cap al nord durant poc mes de 2 quilĆ²metres. Hauria d’anar en direcciĆ³ contrĆ ria al moll per lo que veuria zona encara desconeguda. De fet, prĆ cticament que arribaria a la punta nord de Koh Tao, doncs aquesta illa Ć©s molt petita.

Vaig mirar alguns correus, em vaig preparar i a les 8 del matĆ­ ja vaig sortir per evitar la calor extrema del migdia, tot i que a aquella hora ja feia molta calor. Vaig sortir al carrer de vianants de davant lā€™hotel i vaig caminar en direcciĆ³ nord, passant per la resta de resorts i restaurants que encara no havia vist fins arribar a la carretera, doncs aquell carrer de vianants allĆ  ja acabava i donava directament a la carretera que passava a recĆ³rrer junt a la platja. PerĆ² Ć©s clar, la carretera tot i ser nomĆ©s dā€™un carril per sentit, quasi no tenia voral i no estava massa pensada perquĆØ hi caminin vianants, de totes maneres sā€™hi podia anar ja que d’espai nā€™hi havia una mica, passaven pocs cotxes i els que passaven ja es preocupaven dā€™apartar-se una mica.

Era sorprenent doncs, els pocs cotxes que hi havia. NomƩs podien circular per aquesta carretera i realment en passaven ben pocs tenint en compte que no podien passar per enlloc mes.

I aixĆ­ vaig recĆ³rrer els 2 quilĆ²metres de carretera amb pujades i baixades incloses, quasi 45 minuts des de la sortida de lā€™hotel. Evidentment ja vaig suar tot el que podia suar quan arribava al punt que mes a prop queda de lā€™illa de Nang Yuan perĆ² encara estant a lā€™illa de Tao.

No es veia tant be com pensava, una llĆ stima, tot i que la vaig poder veure. Vaig pujar per un caminet que semblava que anava a un punt mes alt perĆ² quedava tallat ja que conduĆÆa directament a un hotel en construcciĆ³. Tampoc podia investigar massa perquĆØ tots els caminets que deixaven la carretera tenien un ĆØndent de mes del 40%, fent que fos realment cansat caminar-hi.

Tot i aixĆ­ valia la pena per la vegetaciĆ³ de lā€™entorn i els penya-segats dā€™aquella zona de lā€™illa. A mes mā€™havia allunyat de la zona mes turĆ­stica de lā€™illa per lo que vaig poder veure per fi algo de vida local, per cert, molt sorprenent. Cases de fusta encara mes precĆ ries que les que havia vist a Koh Lanta, cosa molt sorprenent veient com Ć©s la zona turĆ­stica de lā€™illa, doncs a menys de 2 quilĆ²metres la cosa canvia totalment. De fet hi havia alguna casa que ni tan sols tenia parets i veia com els propietaris agafaven lā€™aigua dā€™alguna espĆØcie de font natural que queia de la muntanya. Si als hotels ja els costa tenir aigua corrent, no vull ni imaginar el que els deu costar als habitants de lā€™illa.

AixĆ­ doncs, pel que semblava, tots els hotels, turistes i millors serveis, es concentraven al llarg de poc mes d’un quilĆ²metre al llarg de la platja a banda i banda del moll. Mes enllĆ  quasi no hi havia cap hotel, ni turistes ni prĆ cticament habitants. De fet es veia que fora de la zona turĆ­stica, la vida era molt complicada per la falta de serveis bĆ sics. AllĆ  on era ara semblava un parc natural i amb aquella fantĆ stica vista d’una de les illes mes fotografiades del mon.

Al cap dā€™uns 30 minuts de ser per la zona vaig emprendre el camĆ­ de tornada que havia de ser per la mateixa carretera, doncs no nā€™hi havia cap altra, per lo que veuria el mateix que ja havia vist. Ɖs lo que hi ha.

El camĆ­ de tornada, com ja em solia passar, seā€™m va fer mes curt, suposo que per ja saber quant de tros era i ja tenir-ho clar des del comenƧament. Pel camĆ­, poc abans dā€™arribar a lā€™hotel vaig comprar una cervesa per prendre al balcĆ³ de lā€™habitaciĆ³ on sā€™hi estava mes fresquet i desprĆ©s dutxar-me una altra vegada. El balconet de l’habitaciĆ³ estava a la mateixa entrada per lo que donava al pati del resort davant dels altres bungalows i amb la platja a la dreta. Era un lloc molt agradable on t’hi podies passar hores.

Un cop arribes a la zona turĆ­stica, t’has de fixar be per on vas perquĆØ arriba un punt que tot sembla igual. De fet, jo em vaig passar l’hotel en mes d’una ocasiĆ³ desprĆ©s d’anar a comprar o a donar una volta, doncs al final quasi tot eren bungalows i restaurants i fins que no et coneixies be la zona era molt fĆ cil despistar-te. En aquesta ocasiĆ³, i degut a quĆØ venia per la zona que menys em coneixia, em vaig passar mes de 30 metres fins arribar al ressort del costat i veure que ja m’havia passat.

Vaig arribar a lā€™hotel cap a les 10:30h i tot i que encara era aviat per prendre una cervesa jo ja feia hores que estava despert, i amb aquella calor no venia de gust res mes que una cervesa ben freda. A mes, prendreā€™s una cervesa al balcĆ³ del bungalow era un plaer difĆ­cil de descriure.

La dona del resort saludava amb un gran somriure cada vegada que passava per davant de l’habitaciĆ³ seguint aixĆ­ amb la tendĆØncia general a TailĆ ndia. Salutacions amb somriure sempre.

Poc desprĆ©s de les 11 del matĆ­ ja anava a dinar, o mes aviat a esmorzar-dinar. De fet els tailandesos a les 8 del matĆ­ ja estan menjant-se un plat com el que a Catalunya ens mengem a les dues del migdia per dinar, per lo que tots els restaurants ja tenen la cuina preparada des de bon matĆ­ per donar-te un bon plat d’arrĆ²s amb carn o el que vulguis, ja que de fet Ć©s lo normal.

Vaig anar al mateix lloc on vaig dinar el dia anterior per la seva relaciĆ³ qualitat-preu, a mes ben situat, al mateix carrer de vianants de sempre i a prop de l’hotel. Conforme anava coneixent mes aquell carrer i el seu voltant, cada vegada m’agradava mes tot el seu estil i ambient. Realment no donava la sensaciĆ³ de ser enmig d’un munt d’hotels i resorts sinĆ³ que mes aviat semblava que tot plegat fos un Ćŗnic hotel amb la platja a mig metre i aquell carrer per anar d’una banda a l’altra. Al final no hi passaven cotxes i acabaves coneixent al dels massatges, al del 7-eleven, al dels pinxos de carn, als ostes d’aquell hotel o els del bar musical. Al final tota aquella zona amb mes de 10 hotels i resorts acabava semblant una gran famĆ­lia on tothom es coneixia. Era algo que no havia vist mai enlloc.

Aquesta vegada vaig demanar arrĆ²s estil basil amb pollastre, ou i verdures. L’estil basil Ć©s una manera que tenen de fer l’arrĆ²s el qual queda com enganxat perĆ² no pastĆ³s, de fet queda grenyal i molt bo. Ɖs igual com el fan a llatinoamĆØrica, almenys a MĆØxic, Equador i PerĆŗ. Ɖs mes, l’Ćŗnic lloc on he vist que es fa diferent Ć©s a Espanya.

Tot plegat estava molt bo i picant com sempre. Aquesta vegada va costar 80 bats per lo que ja quedaven lluny aquells plats per 40 bats de Bangkok. Ara estava en una de les zones mes turĆ­stiques de TailĆ ndia i es notava. I no nomĆ©s per ser una zona turĆ­stica, sinĆ³ amb molts problemes per a fer-hi arribar qualsevol mercaderia. De fet, es podria dir que encara era prou barat tenint en compte les circumstĆ ncies.

En acabar vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada fins cap a les 14:30h que em vaig despertar.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafĆØ i vaig aprofitar per deixar constĆ ncia com a valoraciĆ³ a Booking que l’hotel de Bangkok, el New Siam I, em va cobrar 45 bats mes per dia per haver arribat un dia tard de la data prĆØviament reservada, degut a un endarreriment en el vol de Norwegian. Tan els va donar que la resta de la reserva fos la mateixa, per fer el check-in un dia mes tard, 6 dies a 45 bats mes per dia. En qualsevol cas Norwegian, segons el que havia buscat per Internet, m’hauria de recompensar amb uns 400ā‚¬ per les mes de 4 hores d’endarreriment del vol.

DesprĆ©s vaig sortir a passejar per la platja com el dia anterior perĆ² aquesta vegada des de l’alƧada de l’hotel i cap al sud, en direcciĆ³ al moll. Aquesta part de la platja tambĆ© Ć©s molt maca i amb resorts, restaurants i terrasses a primera lĆ­nia.

A aquesta hora era molt mes agradable passejar-hi ja que el sol no picava tant tot i estar mes sobre la platja, doncs en dues hores ja s’amagaria darrere el mar. El mar estava molt tranquil i amb poca gent a la platja. A diferĆØncia del que em pensava, tampoc hi havia tant turisme a Koh Tao. Evidentment mes que a Koh Lanta o Krabi perĆ² fins i tot em donava la sensaciĆ³ que aquĆ­ es controlava el nĆŗmero de turistes a l’illa. No envĆ , la zona d’hotels, que era allĆ  on estava, tampoc tenia tanta capacitat com podria semblar. La majoria d’hotels eren bungalows i els altres no tenien mes de 3 plantes, per lo que la densitat de poblaciĆ³ era realment baixa. I aixĆ² ho notava ara passejant per la platja on s’hi estava realment be i molt tranquil. A mes, 0 nens.

Cap a les 18h vaig anar a prendre una cervesa a una de les terrasses que hi havia a la mateixa platja ja veien el sol ben a prop del mar. Aquest dia era el que mes probabilitats hi havia de veure la posta des de que estava a TailĆ ndia. La sensaciĆ³ d’estar veient el sol ponent-se darrere el mar del Golf de TailĆ ndia assegut a la platja amb una cervesa era indescriptible. AixĆ² si, la cervesa va costar 70 bats (2ā‚¬), el doble que en un 7-eleven. Tot i aixĆ­ era ben poc a canvi de ser allĆ  en aquell moment.

PerĆ² com sempre els nĆŗvols prims a l’horitzĆ³ anaven tapant i destapant el sol, per lo que un dia mes semblava que la posta, en el millor dels casos, es veuria a mitges.

Em va semblar que hi havia marea i que era alta, doncs hi havia menys tros de platja que el dia anterior. No sabia que en aquella zona hi havia marees i quan no estĆ s acostumat a veure’n fa certa grĆ cia. I a mes aixĆ² feia que encara hi haguĆ©s mes metres d’aigua poc profunda, de fet hi havia gent prenen el sol a 10 metres endins del mar, doncs tot i ser a uns 10 metres, l’aigua no tenia ni un pam de profunditat. Les barquetes dels pescadors ara quedaven mes endins i el sol es reflectia a bona part de la platja, regalant aixĆ­ una imatge inoblidable.

Cap a les 18:20h vaig marxar del bar per buscar un lloc per seure a la platja i allĆ  em vaig quedar ja per veure el tram final de la posta de sol, que anava apareixent i desapareixent darrere els nĆŗvols prims. No era l’Ćŗnic admirant un dels espectacles naturals que amb mes freqĆ¼ĆØncia es dĆ³na, altres persones s’anaven aplegant per veure els Ćŗltims minuts de claror diurna.

El sol va aparĆØixer uns minuts d’entre els nĆŗvols perĆ² a les 18:40h, 20 minuts abans de la posta total darrere el mar, ja va quedar amagat pels nĆŗvols prims i ja no va tornar a sortir. Aquest era el dia que mes a prop va estar de veure’s la posta fins al final perĆ² tampoc va ser possible. Almenys la imatge va ser prou bona i el paisatge molt bonic. Em quedava una posta de sol mes a Koh Tao, a veure si l’endemĆ  es podria veure completament.

Un cop fosc, vaig fer una Ćŗltima passejada pel carrer de vianants paralĀ·lel a la platja i que de fet era l’Ćŗnic carrer pel qual es podia passejar, fins cap a les 19:30h. Tot i ser una illa majoritĆ riament amb turisme motxiller i jove, l’oferta d’oci nocturn era escassa degut a quĆØ no Ć©s aixĆ² el que busquen la majoria de turistes que van a Koh Tao. Busquen un ambient ,es hippy i fer activitats aquĆ tiques com el busseig, doncs Koh Tao Ć©s perfecte per a practicar-lo. AixĆ­ doncs, nomĆ©s un parell de locals al llarg del carrer de vianants oferien sessions de mĆŗsica electrĆ²nica fins cap a les 12 de la nit. Ara ja n’hi havia un obert i realment estava molt be. Una pista de ball amb piscina inclosa a primera lĆ­nia de mar.

DesprĆ©s vaig tornar a l’hotel a sopar. Una altra cosa bona d’aquell lloc, Ć©s que tot quedava a prop. Tot plegat era com un complex format per resorts, restaurants i bars on es podia arribar a tot arreu caminant i sense patir pels cotxes. Motos si. AixĆ­ que en poc mes de dos minuts vaig arribar al meu bungalow.

Com acostumava a fer, vaig sopar a l’habitaciĆ³ mentre intentava mirar les notĆ­cies. I dic intentar perquĆØ era molt complicat veure res en streaming per lo dolenta que era la connexiĆ³ a Internet, molt lenta i de tan en tan simplement es tallava. En fi, ja se sap. No es pot pretendre en una illa tan salvatge i on ni tan sols hi ha subministraments o infraestructures bĆ siques, que tinguin fibra Ć²ptica.

Cap a les 20:30h sopava i poc desprĆ©s anava a dormir sense problemes grĆ cies a la caminada que havia fet aquell dia i haver-me despertat a les 6 del matĆ­. AquĆ­ ja havia de vigilar amb els mosquits, doncs fins aleshores no havien suposat cap problema. Ara que ja estava al Golf de TailĆ ndia amb la meteorologia adients pels mosquits, comenƧava a rebre les primeres picades per lo que vaig haver de treure el repelĀ·lent de la maleta.

12/06/2019 De camĆ­ a Koh Tao. L’illa dels motxillers i la primera visita al Golf de TailĆ ndia

12/06/2019 De camĆ­ a Koh Tao. L’illa dels motxillers i la primera visita al Golf de TailĆ ndia

Aquest dia tenia un trajecte relativament llarg en quĆØ hauria de combinar un bus i un ferri. Lo bo Ć©s que tot ho tenia reservat amb la mateixa companyia per lo que almenys no m’hauria de preocupar de si el bus arribaria a temps per agafar el ferri. Marxava de Krabi, al mar d’Andaman, per anar a Koh Tao, illa del Golf de TailĆ ndia.

A les 4 de la matinada em despertava ja que volia sortir a les 5:45h, doncs a les 7 sortia el bus cap a Surat Thani des d’on agafaria el ferri fins a Koh Tao. Havia d’estar al punt de sortida del bus a les 6:30h fins on hi aniria caminant i que estava a uns 30 minuts de l’hotel. L’alternativa era un taxi que agafaria si plovia, i de fet, ara ja plovia. Com cada matĆ­ em vaig prendre el cafĆØ tranquilĀ·lament mentre escrivia el diari, mirava correus i una mica de finances. DesprĆ©s em dutxava, ho preparava tot i a les 5:50h ja baixava a recepciĆ³.

A les 5 del matĆ­ plovia moltĆ­ssim, monsĆ³ fins l’Ćŗltim dia, per lo que ja pensava que hauria d’agafar un taxi, perĆ² quan baixava a recepciĆ³ semblava que havia parat. Encara no havia sortit el sol i quan sortĆ­s no picaria perquĆØ encara hi havia nĆŗvols, per lo que era perfecte per poder fer els 2 kilĆ²metres fins l’estaciĆ³ del bus caminant.

Quan vaig baixar a recepciĆ³ m’ho vaig trobar tot tancat. Totes les portes de dins mes la reixa de la porta principal estaven tancades amb clau i no hi havia ningĆŗ per enlloc, nomĆ©s el gat de l’hotel mirant-me fixament. Al principi no ho recordava, perĆ² la noia ja em va dir que una de les dues claus que m’havia donat era per obrir el cadenat de la reixa. AixĆ­ que vaig obrir la reixa, vaig sortir, vaig tornar a tancar la reixa i vaig tirar les claus a dins entre els barrots. Tot plegat amb el gat que seguia mirant sense moure ni un pĆØl. Quina paciĆØncia tenen.

Finalment marxava de l’hotel 15 minuts desprĆ©s del previst perĆ² quan encara faltava una hora per la sortida del bus.

Vaig seguir les indicacions de Google Maps fins que vaig arribar a un camĆ­ de sorra on era molt complicat seguir arrossegant la maleta, per lo que vaig decidir desfer aquell camĆ­ i anar per un altre que donĆ©s mes volta perĆ² que estiguĆ©s asfaltat, aixĆ­ que el camĆ­ que havia de ser de 30 minuts es va convertir en 45. Sort que encara era mig fosc i feia nĆŗvol, per lo que no vaig suar massa. Algun gos abandonat ja es despertava i ja tornĆ vem amb les amenaces, i arrossegant la maleta encara mes. Que pesats. Almenys ara ja tenia clar que seguint caminant sense fer ni cas era la millor opciĆ³.

A les 6:30h ja sortia una mica el sol i ja pujava la temperatura rĆ pidament. A mes el camĆ­ comenƧava a fer una mica de pujada per lo que el tram final es va fer una mica dur, sobretot per ser tant aviat, doncs m’emprenya molt comenƧar a suar de bon matĆ­. I a les 6:40h arribava a l’oficina de Lomprayah, la companyia que faria el trajecte i des d’on sortia el bus fins a Surat Thani, la ciutat que ja dona al Golf de TailĆ ndia i on hi ha el port des d’on surten els ferris cap a les illes del golf. Abans d’entrar em vaig remullar forƧa, inclĆŗs em vaig tirar aigua per sobre, per lo que quan vaig arribar a la taquilla les noies van flipar una mica. De fet em van preguntar d’on venia, suposo que perquĆØ pensaven que tot allĆ² era suor. Per si a cas els vaig dir que era aigua.

Jo pensava que seria el primer en arribar perĆ² no. AllĆ  ja hi eren tots, no Ć©rem molts, potser 5 o 10, perĆ² en qualsevol cas vaig ser l’Ćŗltim en arribar. Un cop comprovat que tot estava be, em van indicar on era el lavabo, senyal de que volien que em canviĆ©s, cosa que vaig fer i de fet molt millor, perquĆØ encara quedava un llarg camĆ­ per davant.

A les 6:45h arribava el bus i en baixava el xofer que de seguida se’m va posar a parlar, potser perquĆØ era l’Ćŗnic que ja estava fora esperant de peu i fumant, com ell. Em va preguntar d’on era i em va explicar una mica el trajecte que farĆ­em, doncs abans d’arribar a l’illa de Koh Tao faria parada en dues illes mes, illes que per cert, tambĆ© visitaria perĆ² desprĆ©s de Koh Tao. I a les 6:50h ja estĆ vem posant les maletes al maleter i pujant al bus. I a les 6:55h, 5 minuts abans de l’hora prevista ja marxĆ vem, suposo que perquĆØ ja hi Ć©rem tots.

Un cop al bus vaig llegir una mica la informaciĆ³ de Wikipedia i Wikitravel que tenia guardada de Koh Tao i l’ubicaciĆ³ exacta de l’hotel, aixĆ­ com preparar una mica el planning per aquell dia. El trajecte fins al port de Surat Thani va durar dues hores i fins i tot vaig dormir una mica, almenys 45 minuts, per lo que aquest primer tram se’m va fer realment curt.

A les 9:05h arribĆ vem al port de Surat Thani. El xofer treia les maletes i m’acomiadava, cosa que no va fer amb ningĆŗ mes, doncs a mi era a l’Ćŗnic a qui va conĆØixer una mica. Per cert, havia llegit que s’havia de vigilar amb les maletes facturades al bus que podien ser robades sobretot en aquesta zona on era ara, perĆ² en aquest cas, estaven ben controlades, per lo que no hi havia cap perill de que algĆŗ les poguĆ©s robar. Aquest Ć©s un dels motius pel qual prefereixo fer aquests trajectes amb una companyia especialitzada. Per una banda les maletes estan molt mes controlades i per l’altra t’assegures de poder coordinar be els horaris del bus i del ferri, doncs es pot fer aquest trajecte una mica mes per lliure perĆ² Ć©s realment complicat poder coordinar tots els horaris. De fet quasi ningĆŗ ho fa per la quantitat d’hores que pots arribar a perdre. Amb aquestes companyies potser et surt un 20% mes car perĆ² Ć©s tant poc que no val la pena arriscar-se.

Tal com agafĆ vem la maleta ja ens dirigien cap a la rampa per embarcar al ferri que era un catamarĆ  enorme de 3 plantes. Pensava que potser tardaria una mica en marxar perĆ² no, l’hora prevista era a les 9 i de fet quan vam entrar els 5 o 10 que venĆ­em de Krabi, el catamarĆ  ja estava ple, Ć©s a dir, hi havia lloc de sobres perĆ² ja hi eren tots, nosaltres Ć©rem els Ćŗltims. AixĆ­ que quan vam deixar les maletes i vam seure, el catamarĆ  va arrencar immediatament. Lo Ćŗnic dolent era la manera com apilaven les maletes i motxilles. Totes juntes en una pila de quasi un metre i mig que feia que les de baix millor que no tinguessin res delicat dins perquĆØ el pes que suportaven era immens.

De les 3 plantes que tenia, la de baix era la mes gran i la Ćŗnica que tenia coberta i aire condicionat, per cert, a tope. La segona era mes petita i tambĆ© amb coberta pero sense parets, i la de dalt de tot que estava al sostre del catamarĆ  i ja no tenia ni coberta, per lo que les vistes eren fantĆ stiques.

Al Golf de TailĆ ndia hi ha 3 illes principals. Jo hi passaria 3 o 4 dies a cada una sent la primera Koh Tao perĆ² a la vegada la mes allunyada de la costa, per lo que abans d’arribar-hi el catamarĆ  va fer parada a les altres dues illes. La primera va ser l’illa de Koh Samui, la mes propera al punt de sortida i on hi vam arribar en dues hores en las que vaig estar prĆ cticament tota l’estona a la sala de baix, a la nevera. Vaig menjar algunes galetes de les que havia comprat al 7-eleven de Krabi a part d’acabar de llegir tota la informaciĆ³ que tenia de Koh Tao.

De les 3 illes del golf, Koh Tao Ć©s la mes hippy i on hi van tots els motxillers. Pel que es veu s’ha convertit en la cuna d’aquest tipus de viatgers tot i ser aquesta l’illa mes petita del golf i per tant la que te mes problemes de proveĆÆment, aigua potable i tractament de residus. De fet els residus no els tracten, doncs no hi ha cap instalĀ·laciĆ³ a l’illa, per lo que la brossa se l’emporten al continent per ser tractada.

Quasi quan arribĆ vem a Koh Samui vaig sortir a fora a fumar un piti i allĆ  vaig veure que el barco anava molt mes rĆ pid del que semblava des de dins. Cal tenir en compte que Ć©s un barco prou gran per lo que havia de tenir un bon motor. De fet, ja ho posava que aquest era el ferri exprĆ©s. El fet de ser catamarĆ  tambĆ© fa que pugui ser mes rĆ pid al haver-hi menys fricciĆ³ amb l’aigua. Tot plegat s’agraeix perquĆØ el viatge que tenia per davant era llarg.

A les 11h arribĆ vem al port de Koh Samui. Mentre esperĆ vem vaig pujar a veure les altres dues cobertes. Vaig anar fins la superior que era la completament destapada on hi feia una calor terrible degut a quĆØ el barco estava parat i per tan no corria gens de vent. AllĆ  vaig anar a seure quan vaig escoltar “segon de batxillerat”. Eren dues noies catalanes i les primeres que veia en tot el viatge. Les vaig saludar dient que per fi escoltava parlar catalĆ  desprĆ©s de quasi 3 setmanes de nomĆ©s escoltar tailandĆØs i anglĆØs, i algo d’espanyol. Vaig seure allĆ  una estona fins que ja havia arrencat i portĆ vem uns 5 minuts quan vaig decidir tornar a baixar degut al fort vent i la calor insoportable que hi feia a dalt, per lo que era realment incĆ²mode quedar-se allĆ  massa estona, tot i que elles hi portaven tota l’estona i no semblava que tinguessin intenciĆ³ de baixar. Elles nomĆ©s anaven uns quants dies a les illes del golf tal com feia molta gent, doncs aquesta era una destinaciĆ³ molt de moda en aquesta ĆØpoca. De fet aviat veuria la diferĆØncia entre Koh Tao i l’illa que acabava de deixar, Koh Lanta.

Vaig tornar a la nevera perĆ² ara escollint be el lloc, Ć©s a dir, el mes allunyat possible de qualsevol sortida d’aire, i la veritat s’hi estava molt millor, tant que fins i tot vaig dormir uns 15 minuts.

Al cap de quasi dues hores mes arribĆ vem a Koh Pha Ngan, la segĆ¼ent illa i famosa per ser on s’hi celebra la Full Moon Party. Eren les 11:30h i allĆ  tambĆ© havĆ­em de baixar els que anĆ vem a Koh Tao, doncs haurĆ­em d’agafar un altre catamarĆ  ja que aquell tornava a fer el trajecte en sentit contrari. AixĆ­ que tocava agafar la maleta i fer el desembarcament.

Entre unes coses i altres eren les 12 del migdia quan estĆ vem al port de Koh Pha Ngan esperant en una espĆØcie de parada amb bancs i coberta. HavĆ­em d’esperar allĆ  una hora mes! Tenint en compte que havia sortit de l’hotel a les 6 del matĆ­ ja se m’estava fent una mica llarg tot plegat. Vaig aprofitar per escriure el diari, doncs allĆ  tampoc hi havia res mes a fer, fins cap a les 12:45h quan va arribar l’altre catamarĆ  que ens portaria cap a Koh Tao, la mes allunyada de les 3 illes del Golf de TailĆ ndia.

Quan ja Ć©rem a la cua per embarcar al nou catamarĆ , vaig veure com una dona que venia gelats i que estava per allĆ  tota l’estona, utilitzava una xarxa amb un pal llarg per vendre gelats als qui estaven a dalt del barco, no ho havia vist mai. Ella els donava el gelat i els clients deixaven els diners a la mateixa xarxa.

AllĆ  van baixar uns quants passatgers i vam pujar els que estĆ vem fent cua. Aquest catamarĆ  semblava fins i tot mes nou que l’altre, perĆ² en qualsevol cas igual en quan a cobertes i forma.

Eren les 13h quan iniciĆ vem l’Ćŗltim tram del trajecte que hauria de durar 1 hora i 15 minuts, temps en quĆØ vaig tornar a dormir una estona, uns 30 minuts que em van anar molt be per desprĆ©s poder aguantar la resta del dia despert. La nit passada nomĆ©s havia dormit unes 5 hores i jo aixĆ² ho noto molt, i mes en aquests trajectes.

Cap a les 14h arribĆ vem per fi al port de Koh Tao desprĆ©s de 8 hores d’haver sortit de l’hotel de Krabi. Ja havia llegit que aquesta era l’illa dels motxillers, cosa que vaig confirmar quan baixĆ vem del barco, doncs prĆ cticament jo era l’Ćŗnic notes que anava amb maleta de rodes, de fet fins i tot em feia vergonya tot i que ningĆŗ s’hi fixava Ć©s clar, nomĆ©s jo, perĆ² era realment impactant veure unes 150 persones amb les seves motxilles. TambĆ© quedava clara la diferĆØncia amb Koh Lanta. Mentre allĆ  hi vam arribar 5 turistes en quasi tot el dia, aquĆ­ n’hi arribĆ vem 150 cada dues hores.

Vam baixar, vam caminar els escassos 20 metres del moll de fusta fins arribar al primer carrer de l’illa que era un carrer de vianants molt bonic, molt estret, ple de botigues i que realment no m’esperava. La primera impressiĆ³ de l’illa va ser excelĀ·lent. Bon temps, cap cotxe, carrer de vianants i desenes de motxillers fent exactament el mateix que feia jo, no agafar cap taxi sinĆ³ el seu telĆØfon amb Google Maps i fent camĆ­ caminant cap als respectius hotels. Jo havia d’anar cap al nord i caminar 1,5 quilĆ²metres aproximadament.

AixĆ² si, seguia la diferĆØncia enorme entre la quantitat de turistes que hi havia aquĆ­ amb els pocs de Koh Lanta, per lo que la quantitat de taxistes i venedors de tot tipus molestant a cada metre era inevitable. Jo anava dient que no sense parar i sense ni escoltar el que m’oferien.

Just davant meu anava un grup d’uns 6 o 7 nois i noies que tambĆ© anaven seguint Google Maps i semblava que anaven per la mateixa direcciĆ³ que jo, que seguia sent aquell carrer de vianants que transcorria just per la platja, tot plegat era una passada. Un carrerĆ³ empedrat d’un metre d’amplada, la platja a l’esquerre i bungalows a la dreta. La cosa prometia molt, doncs segons Google Maps el meu hotel estava en aquest carrer i per tant a menys de 10 metres de la platja.

En un punt vaig veure que ells giraven a la dreta pel que semblava el mateix carrer i jo els vaig anar seguint fins que vaig veure que segons Google Mpas havia de seguir recte. Just en aquell moment ells van tirar enrere i em van seguir, perĆ² on deia Google Maps que havĆ­em de seguir, hi havia un hotel i no pas cap carrer. A tots ens havia passat el mateix. AnĆ vem tots en la mateixa direcciĆ³ i ens havĆ­em trobat tots en quĆØ aquell hotel no apareixia a Google Maps. Finalment vam tornar girar a la dreta per seguir el mateix carrerĆ³ que en aquell punt feia una pujada d’almenys 45% i durant uns 40 metres. Semblava que allĆ  havien fet un hotel i Google Maps no ho tenia actualitzat, perĆ² en qualsevol cas el camĆ­ era aquell i en pocs metres ja tornĆ vem a estar en el carrer correcte que no deixava de ser el mateix, el carrer de vianants que transcorria enganxat a la platja. AixĆ² si, la pujada sumada als ja 15 minuts que portĆ vem, va fer que acabĆ©s rebentat.

Vam seguir per aquell carrer uns 10 minuts mes fins que jo vaig haver de girar a la dreta per un altre carrer d’uns 100 metres i tambĆ© amb pendent fort per arribar al carrer paralĀ·lel que ja era una petita carretera per on hi anaven els cotxes. Sense voreres, vaig posar-me a la dreta, doncs els cotxes condueixen per l’esquerre, i a caminar enganxat a la lĆ­nia. NingĆŗ deia res acostumats com deuen estar ja a veure turistes per tot arreu. AllĆ  prop a la mateixa carretera hi havia un 7-eleven on hi vaig comprar una aigua i una cervesa que em beuria d’un glop a la que poguĆ©s. Vaig seguir caminant per la carretera uns 5 minuts mes fins que vaig arribar al Nat Resort, l’hotel on havia reservat l’habitaciĆ³. Be, mes que un hotel, era un conjunt de bungalows.

L’entrada estava tocant a la carretera, perĆ² al entrar hi havia un cartell on hi posava que el check-in s’havia de fer baixant a uns 100 metres, i sorpresa, quan vaig arribar a l’oficina, aquesta donava exactament al carrer de vianants per al que havia anat quasi tota l’estona. Em podria haver estalviat la pujada amb pendent de 100 metres, la caminada per la carretera sense voral i la posterior baixada de 100 metres per dins el resort. Si que Ć©s cert que l’entrada principal donava a la carretera, perĆ² per la part de baix, la que donava al carrer de vianants i a la platja, simplement no hi havia cap paret ni altra tipus de tanca, el propi jardĆ­ del resort acabava enganxant-se amb el carrer.

En qualsevol cas el resort era una passada, el lloc mes bonic al que havia dormit fins ara en tot el viatge, fins i tot mes que l’habitaciĆ³ flotant de Kanchanaburi que ja ho era molt. Era un caminet que anava des de la carretera fins al carrer de vianants envoltat d’arbres i els bungalows a banda i banda, i tot plegat tocant al carrer de vianants que a la vegada estava tocant a la platja, aixĆ­ que el meu bungalow estaria com a molt a 100 metres de la platja, tot i que finalment, el que em va tocar, n’estava a escassos 30.

Vaig fer el check-in. La reserva ja la tenia pagada per lo que va ser tot molt rĆ pid. La dona, molt amable, em va informar de tot. Horari de recepciĆ³, servei de neteja, etc. i finalment em va acompanyar al meu bungalow.

Eren les 15h quan m’instalĀ·lava al bungalow, 9 hores desprĆ©s de sortir de l’hotel de Krabi, i immediatament em dutxava, doncs com et pots imaginar estava completament suat. L’habitaciĆ³ no era tant completa com la de Krabi o Koh Lanta perĆ² tenia bany propi, que aixĆ² a TailĆ ndia ja Ć©s molt. Em vaig prendre la cervesa mentre mirava a Google Maps quins restaurants o minisupers hi havia als voltants per anar-me fent una idea de com era la zona i cap a les 15:30h sortia a dinar. Semblava que pel carrer de vianants que separava la platja dels hotels i bungalows hi havia quasi tots els restaurants i minisupers de la zona. De fet, el carrer de dalt ja era la carretera on ja no hi havia res i mes amunt nomĆ©s s’hi veien muntanyes i boscos. Semblava que tot estava concentrat en uns 50 metres des de la platja.

L’illa de Tao Ć©s mes cara que tots els llocs de TailĆ ndia on havia estat fins ara, i no tant pel turisme, sinĆ³ per lo complicat de fer arribar a l’illa mercaderies i altres subministraments. De fet l’illa no te ni planta de tractament de residus ni d’aigua, per lo que per tot arreu es poden veure cartells per evitar consumir massa aigua o tirar les deixalles a qualsevol lloc. De la mateixa manera, als supermercats no donen bosses de plĆ stic, ni pagant, simplement no en tenen. La brossa generada ha de ser la mĆ­nima possible i mai tirar-la a terra (aixĆ² com a qualsevol lloc). Cal tenir en compte que Tao Ć©s una illa molt petita i ni tan sols sĆ© si hi ha algun riu. De fet les ampolles d’aigua tambĆ© son mes cares que a altres llocs. Fins i tot els preus del 7-eleven eren una mica mes alts, quan tots els 7-eleven de tot TailĆ ndia tenen els mateixos preus. De fet, ja havia pogut comprovar a la dutxa la poca quantitat d’aigua que sortia encara que estiguĆ©s al mĆ xim i que l’escalfador no funcionava tot i que realment no feia cap falta. Lo millor de tot, Ć©s que donava la sensaciĆ³ que tothom feia un cas absolut de totes aquestes indicacions, tot i que la majoria portĆ vem allĆ  poques hores o dies, fĆØiem tot com s’havia de fer sent el resultat una illa completament neta. Realment el em va sorprendre molt gratament el civisme generalitzat de tots els turistes i locals, Ć©s clar.

Per tot arreu podĆ­em veure cartells com el que hi havia penjat a la meva habitaciĆ³ animant a consumir poc i bĆ©.

Vaig caminar pel carrer de vianants en direcciĆ³ al moll, Ć©s a dir, fent el camĆ­ que ja em coneixia, buscant algun lloc ambulant, mes aviat comparant preus perquĆØ encara no sabia quin era el preu normal d’un dinar. Hi havia molts restaurants i tots estaven entre els 100 i 200 bats, i els llocs ambulant per uns 70 bats. Tot estava al llarg d’aquell carrer de vianants que durant els segĆ¼ents 3 dies acabaria recorrent desenes de vegades. Alguns restaurants estaven be perquĆØ estaven just a la platja, perĆ² l’estil i els preus no m’agradaven gens, sobretot l’estil. Prefereixo llocs mes per locals i sense tanta parafarnĆ lia encara que no estiguin a la mateixa platja.

A uns 100 metres de l’hotel vaig trobar un lloc ambulant que a mes tenia taules i para-sols per lo que semblava forƧa cĆ²mode i en un bon lloc tot i que allunyat uns 3 metres del carrer, lo just per no quedar al mig de tothom. Un plat d’arrĆ²s amb porc i verdures costava 70 bats. A altres llocs fora d’aquesta illa aquest plat estaria entre els 40 i els 50 bats. Mes o menys era el mateix increment que tenien tots els productes. En qualsevol cas era un dinar de 2ā‚¬, molt be de preu tenint en compte que estava a Koh Tao. AixĆ­ que vaig dinar allĆ  mateix l’arrĆ²s fregit amb porc i verdures, i com sempre, tot ben picant.

Estava jo sol nomĆ©s acompanyat per la mestressa i els centenars de mosques que van venir. En aquell moment encara no n’era conscient, perĆ² a Koh Tao, degut al bon temps que hi feia, les mosques i els mosquits serien acompanyants a totes hores a diferĆØncia de Koh Lanta on quasi no n’hi havia.

TambĆ© a diferĆØncia de Koh Lanta, aquĆ­ la dona no em va preguntar res, suposo que perquĆØ ja estan mes acostumats a veure turistes a totes hores. Aquest Ć©s un altre dels avantatges de viatjar a zones poc turĆ­stiques, l’interĆØs que despertes en molta gent que volen saber d’on vens, on vas i perquĆØ. AquĆ­ a Koh Tao ja ningĆŗ em preguntava res.

Eren quasi les 17h quan acabava de dinar, moment en quĆØ vaig anar a la platja per on hi vaig caminar en direcciĆ³ nord, Ć©s a dir, en direcciĆ³ contrĆ ria al moll per tal de no allunyar-me mes de l’hotel, i veient tots els restaurants i resorts de primera lĆ­nia de platja. Algo que seria totalment ilĀ·legal a Espanya, allĆ  n’estava ple. De fet molts bungalows semblaven estĆ  a la mateixa platja. Hi havia menys gent del que pensava, cosa que vaig agrair, doncs lluny de ser una platja masificada era ben tranquilĀ·la i per on s’hi podia caminar sense problemes. Una platja molt maca, gran, neta, amb l’aigua poc profunda, sorra fina i blanca i les palmeres a tot el llarg de la platja. A mes donava a l’oest per poder veure les postes de sol. Un paradĆ­s.

Vaig caminar cap al nord poc mes d’un quilĆ²metre i vaig tornar enrere. Eren les 18h aproximadament quan semblava que per fi podria veure be la posta de sol des de la platja, doncs a Koh Lanta va ser impossible, perĆ² conforme passava el temps i ens acostĆ vem a les 19h, hora de la posta, ja es veia com els tĆ­pics nĆŗvols prims de l’horitzĆ³ acabarien tapant el sol just quan s’anĆ©s a amagar darrere el mar. I efectivament aixĆ­ va ser. Un dia mes que em quedava sense poder veure allĆ² que tenia tantes ganes de veure, i ja anaven 5 dies que en tenia l’oportunitat i no es podia. ComenƧava a ser una mica desesperant. Tot el dia fent un sol espectacular i l’Ćŗltima hora del dia ha de quedar tapat per uns nĆŗvols torracollons.

Vaig seure uns minuts a la sorra, sota una palmera i contemplant l’horitzĆ³. Tot i anar-se amagant el sol, la imatge era prou bonica.

DesprĆ©s d’haver-me’n fet la idea, vaig anar pel caminet de vianants junt a la platja a passejar una estona i veure l’ambient que hi havia, forƧa animat per cert. Alguns bars a la mateixa platja amb mĆŗsica electrĆ²nica i motxillers caminant al llarg del caminet. De fet no es veia ningĆŗ amb maleta normal. Molts turistes perĆ² en general molt respectuosos, ningĆŗ cridant borratxo, ningĆŗ tirant coses a terra o fent cap espectacle depriment. En general a Koh Tao hi ha un turisme motxiller molt respectuĆ³s i de qualitat, no com a altres llocs. I de fet era algo que fins i tot estranyava, veure tanta gent jove nomĆ©s pensant en divertir-se perĆ² cuidant del medi ambient conscients de quĆØ en aquesta illa Ć©s vital fer-ho. De fet, tot i no haver un servei de neteja com en altres llocs, tot es veia molt mes neta que en qualsevol ciutat espanyola.

I cap a les 20h vaig comprar algo per sopar al 7-eleven que tenia a uns 100 metres de l’hotel, doncs m’agrada dinar fora perĆ² sopar a l’hotel mirant notĆ­cies o “La que se avecina”. Vaig comprar pasta deshidratada com altres vegades, sandvitxos, bosses de patates i un iogurt d’aquells amb cereals o trossos de xocolata per barrejar-hi. Ɖs curiosa la desproporciĆ³ dels preus entre productes respecte als que podem tenir a Espanya. Per exemple, a TailĆ ndia Ć©s mes car un iogurt o una bossa de patates petita que un pot de pasta, quan a Espanya Ć©s al revĆ©s. No deixa d’estranyar que una tauleta de xocolata valgui mes que tot un sopar amb postre i tot. En qualsevol cas, tot la compra va ser de menys de 3ā‚¬ amb aigua i cervesa.

A les 21h ja estava sopant tot i que no tenia massa gana ja que havia dinat quasi a les 16h perĆ² si tenia molta son, doncs aquell dia havia dormit poc i el viatge fins allĆ  havia sigut forƧa llarg, per lo que abans de les 22h ja estava completament adormit tot i la calor que feia a l’habitaciĆ³. Per molts ventiladors que tinguin, sense aire condicionat la calor Ć©s extrema. PerĆ² clar, a Koh Tao Ć©s quasi impossible trobar un hotel amb aire condicionat. Massa consum elĆØctric per una illa que no et pot produir. PerĆ² en fi, en qualsevol cas minĆŗcies a canvi de poder viure uns dies en una illa com aquesta.

Aquesta era l’habitaciĆ³ mes tranquilĀ·la de tot el viatge ja que ni tan sols donava a un carrer poc transitat com a Koh Lanta, sinĆ³ que donava a altres bungalows, quedant massa lluny de la carretera mes propera.

11/06/2019 De camĆ­ a Krabi Town. La ciutat de pas cap al Golf de TailĆ ndia

11/06/2019 De camĆ­ a Krabi Town. La ciutat de pas cap al Golf de TailĆ ndia

Em vaig despertar a les 5:30h desprĆ©s d’haver dormit nomĆ©s 5 hores per no tenir prou son la nit anterior. Tot i aixĆ­ em vaig despertar prou be suposo que per no portar cansament acumulat.

Aquest dia marxaria de l’illa de Koh Lanta per anar cap a Krabi Town on nomĆ©s hi passaria una nit per fer escala ja que l’endemĆ  marxaria cap al Golf de TailĆ ndia, i el bus que agafaria sortia de Krabi a les 7 del matĆ­, per lo que volia ja dormir aquella nit a Krabi. AixĆ­ doncs una petita parada a Krabi, ciutat on molts viatgers fan com jo, passar-hi nomĆ©s una nit per seguir el seu camĆ­ cap a les illes del Mar d’Andaman (d’on venia) o cap al Golf de TailĆ ndia (cap on anava). Realment hi ha molt poca gent que passi uns quants dies a Krabi, doncs Ć©s una ciutat sense cap encant tot i que jo si haguĆ©s tingut mes temps segurament si m’hi hauria quedat mes dies, doncs el simple fet que no hi hagi massa turisme, ja Ć©s algo que m’interessa, sigui com sigui la ciutat.

El dia anterior havia reservat un servei de minivan que em passaria a recollir a uns 100 metres de l’hotel cap a les 8:30h i en unes 3 hores em deixaria a l’hotel reservat a Krabi. Recomanaven estar al punt de recollida 30 minuts abans ja que Ć©s una minivan que va recollint als passatgers per diferents punts, per lo que no es pot saber l’hora exacte a la que arriben. AixĆ­ que per evitar problemes, a les 8 ja volia estar al punt de recollida encara que haguĆ©s d’esperar una hora. Millor aixĆ² que no pas que arribin i no hi siguis, i de fet amb aquestes minivans sempre Ć©s el mateix, l’hora de recollida Ć©s una franja i no una hora exacte, com Ć©s evident. En qualsevol cas una manera d’anar a Krabi molt cĆ²mode i prou be de preu.

Com cada matĆ­ em vaig prendre el cafĆØ, em vaig dutxar, vaig escriure el diari, vaig mirar correus, vaig acabar de guardar-ho tot a la maleta i a les 8 en punt anava a fer el check-out. PerĆ² quan vaig arribar a la recepciĆ³, que era el menjador de la casa, allĆ  no hi havia ningĆŗ tot i que estava tot completament obert, la porta del carrer oberta i tot a la vista, tot i aixĆ­, cridant i tot, no va aparĆØixer ningĆŗ. AixĆ­ que vaig deixar les claus de l’habitaciĆ³ sobre la taula i vaig marxar. Val a dir que aquella imatge ho deia tot i reflectia molt be lo bo de viure a aquesta illa. Poder deixar totes les portes de casa teva obertes i marxar sense por de que algĆŗ et robi, Ć©s algo que es pot fer a molt pocs llocs.

A les 8:05h ja era al punt de recollida, a la mateixa carretera de sempre, i allĆ  a esperar. A les 8:25h, un noi d’una caseta d’informaciĆ³ turĆ­stica que hi havia allĆ  mateix em va dir que m’asseguĆ©s en un banc de la prĆ²pia oficina. Em va preguntar on anava i em va dir que per allĆ  normalment passaven a les 8:40h. El noi va ser molt amable perquĆØ fins i tot va netejar el banc on vaig seure ja que estava tot moll de tanta pluja que queia allĆ . Jo tenia una reserva que no havia fet amb ell, perĆ² tot i aixĆ­ em tractava com un client mes, fins i tot em va oferir cafĆØ!

I efectivament, cap a les 8:45h va arribar una minivan que va entrar al carrer per on se suposava que havia d’entrar per anar a recollir-me, em vaig aixecar per a parar-la, li vaig ensenyar el bitllet des del mĆ²bil i efectivament era aquella minivan. Em vaig acomiadar del noi de l’oficina de turisme, vaig pujar a la minivan i vam marxar.

Dins nomĆ©s Ć©rem 4 o 5 persones. Jo pensava que potser ja no s’ompliria mes, perĆ² que va. A menys de 50 metres d’on em va recollir ja va tornar a parar per a recollir una parella que portava un munt d’equipatge. La van no estava preparada ni per portar una maleta, de fet no tenia ni maleter, les maletes anaven quedant com podien per terra i a sota dels seients, per lo que encabir tot el que portaven aquells va ser complicadĆ­ssim. I aquĆ­ no acabava, doncs encara havia de recollir 3 o 4 persones mes tot i que aquestes ja semblaven locals i no portaven tant equipatge com portĆ vem els altres. Al final tota la minivan plena i maletes per tot arreu, de fet cada vegada que algĆŗ baixava havia de fer un munt de maniobres per no trepitjar-ne cap, tot i que n’acabaven trepitjant unes quantes.

De fet vam estar recollint passatgers fins mes enllĆ  del riu on havia anat el dia anterior, quasi fins al propi moll de Koh Lanta.

Igual que a l’anada, vam pujar al ferri per a passar a la part continental i seguir el camĆ­ cap a Krabi Town. Cap a les 10:30h arribĆ vem a l’aeroport de Krabi on baixaven els primers passatgers, i a partir d’allĆ  ruta per Krabi per anar deixant a tothom.

Suposadament ja sabien on m’havien de deixar, per lo que jo anava tranquilĀ·lament mirant per la finestra per anar-me fent ja una idea de com era Krabi. Com ja havia llegit, una ciutat molt normal, sense turisme, forƧa gran i la gent fent la seva vida normal. Res a veure amb koh Lanta on semblava que el temps s’hi havia aturat. AquĆ­ ja tot era mes normal tot i que evidentment amb l’encant que tenen les ciutats tailandeses, amb els seus habitants sempre somrient i els impressionants temples budistes per tot arreu. Aquesta no era una ciutat que visquĆ©s del turisme i aixĆ² es notava, doncs ningĆŗ t’aturava pel carrer per vendre’t algun tour o taxi al veure’t estranger.

Jo vaig ser el penĆŗltim en baixar de la minivan per lo que vaig estar uns 30 minuts donant voltes per Krabi. De fet, el xofer em va preguntar on m’havia de deixar tot i que jo ja havia especificat un punt al fer la reserva. De totes maneres quan m’ho va preguntar ja hi Ć©rem molt a prop. Em va dir que seguĆ©s davant per anar-li indicant. Jo ja anava mirant a Google Maps per on anĆ vem i on estava l’hotel i casualment ja estĆ vem a un lloc on nomĆ©s havĆ­em de seguir recta una avinguda i ja hi serĆ­em. Li vaig anar indicant com vaig poder ja que no tenia ni idea d’anglĆØs perĆ² com tots els tailandesos tenia molta voluntat per fer-se entendre i per entendre’m, per lo que en menys de 5 minuts vam arribar a l’hotel.

Vaig baixar, ens vam acomiadar i vaig caminar els 50 o 100 metres fins l’hotel ja que el GPS havia reaccionat tard i li vaig dir al noi que parĆ©s quan ja ens havĆ­em passat. Mica en mica el GPS fallava cada dia una mica mes, algo que ja havia notat a Bangkok i que de moment no li donava cap importĆ ncia perĆ² que acabaria sent un problema a les illes del Golf de TailĆ ndia.

Em va costar una mica trobar l’hotel, crec que a Google Maps estava ubicat uns 10 metres mes enllĆ . El noi d’una perruqueria em va veure passar i mirar i va sortir per preguntar-me si volia tallar-me els cabells, li vaig dir que no, que estava buscant un hotel. Aleshores va sortir un altre senyor preguntant quin, li vaig dir RC Apartments i em va assenyalar un edifici a l’altra banda del carrer. Jo li vaig fer cas i hi vaig anar perĆ² sense esperar que fos allĆ , perĆ² efectivament, era allĆ . Doncs encara sort que m’ho va dir perquĆØ sinĆ³ ves a saber quant hauria tardat en trobar-lo tot i tenir-lo a la vista. Aquestes ajudes inesperades et salven d’estar una bona estona donant voltes a mes de ser una prova mes de la bona predisposiciĆ³ dels tailandesos. Arribem a tardar 30 segons mes en trobar l’hotel i haurien sortit tots els clients de la perruqueria a ajudar.

Vaig entrar i vaig fer el check-in en 2 minuts, doncs nomĆ©s vaig ensenyar el comprovant de la reserva i el passaport i com que ja estava tot pagat la noia em va donar la clau de l’habitaciĆ³ i vaig pujar directament a la segona planta.

L’habitaciĆ³ era molt millor del que m’esperava. Per comenƧar no recordava que tenia bany propi, perĆ² a mes tenia TV, nevera amb congelador i fins i tot cafetera. A part d’una taula per menjar i un escriptori. De fet aquesta era l’habitaciĆ³ mes completa a la que havia estat fins ara, tot i que no massa mes que l’anterior, la de Koh Lanta. La de Koh Lanta era encara mes gran que aquesta perĆ² aquella no tenia TV ni cafetera. A mes l’habitaciĆ³ donava al carrer per al que havia vingut, una avinguda prou gran, cosa que quasi cap habitaciĆ³ tenia, doncs moltes donaven al pati interior. AixĆ­ doncs, una habitaciĆ³ perfecta.

Mentre deixava les coses una dona va passar pel passadĆ­s i em va preguntar quants dies m’hi estaria, a lo que vaig respondre que per desgrĆ cia nomĆ©s un, doncs m’havia agradat molt l’habitaciĆ³, a lo que ella va respondre que efectivament un dia era poc. En qualsevol cas la meva intenciĆ³ era nomĆ©s fer nit per seguir el camĆ­ cap al Golf de TailĆ ndia.

Vaig deixar les coses, em vaig preparar un cafĆØ per primera vegada en una cafetera, vaig mirar com anar al temple de les Coves del Tigre (tot i que finalment no hi vaig anar) i vaig escriure una mica el diari mentre m’acabava el cafĆØ i gaudia de la vista per la finestra. Un cop acabat en uns 30 minuts, ja vaig sortir a donar una volta. El Temple de les Coves del Tigre podria estar be ja que permet gaudir d’una vista de 360ĀŗC des d’un punt elevat de bona part de la provincia de Krabi, perĆ² era molt lluny i a mes s’han de pujar 1200 graons, i tot plegat amb una calor insoportable.

En comptes d’aixĆ² vaig anar a dinar a un restaurant un bon peix ja que el dia anterior m’havia quedat amb ganes de peix o marisc. Vaig anar caminant cap amunt pel mateix carrer de l’hotel per on hi havia un restaurant cada 5 metres fins que en vaig veure un, el Somtam Hua Saphan, on hi tenien peixos grans i sencers fent-se en una espĆØcie de barbacoa. Primer els vaig mirar i vaig seguir caminant, doncs volia esperar una mica ja que tot just eren les 13h, perĆ² com que ja feia hores que m’havia despertat i tenia molta gana, vaig tornar enrere, vaig tornar a mirar els peixos, vaig preguntar-ne el preu i vaig entrar. El peix costava 150 bats, evidentment forƧa mes car que altres plats, perĆ² ja feia dies que era a TailĆ ndia i que veia aquests peixos, i tot i que el peix no Ć©s el que mes m’agrada, aquest estĆ  molt bo i mes de la forma que el fan. A mes 150 bats tot just son 4ā‚¬.

Suposo que deuria ser per l’hora perĆ² el restaurant estava quasi buit. Estava fet en bona part de fusta i canyes lo que feia que fos una mica mes fresquet que altres edificis. Vaig seure en una taula prop de la barra i al costat dels ventiladors que la noia del restaurant va enfocar cap a mi, doncs ja em veia poc acostumat aquella calor i humitat. Aquesta era la segona vegada que menjaria assegut dins un restaurant, doncs quasi sempre o menjava a l’habitaciĆ³ o a llocs ambulant.

A part del peix vaig demanar arrĆ²s fregit amb pollastre, picant com sempre. Em van portar el peix amb la pell ja separada i vaig comenƧar a menjar-lo. Estava molt bo, molt torrat i amb sal grossa per sobre que li donaven encara mes gust.

Va ser segurament el dinar mes abundant que havia fet fins aleshores, doncs normalment el dinar seria el plat d’arrĆ²s amb pollastre i ja estĆ . Tot i aixĆ­ seguia sent un dinar amb poques calories com acostumen a fer els asiĆ tics, complet perĆ² poques calories. AixĆ­ doncs, no estan prims perquĆØ no mengin sinĆ³ perquĆØ tot el que mengen te molt poques calories.

Vaig dinar molt be i tot estava molt bo, realment ja necessitava menjar una mica de peix. Sembla mentida com el cos a vegades et demana cert tipus de menjar, perquĆØ jo no Ć©s que mengi molt de peix perĆ² ja des del dia anterior que en tenia moltes ganes.

Quan vaig anar a pagar la noia del restaurant em va preguntar d’on era, responent-li que d’Espanya perĆ² que encara tardaria 3 mesos en tornar-hi. Tenia un bon nivell d’anglĆØs en comparaciĆ³ a la majoria de tailandesos, i com molts, interessada en saber mes d’on venia i quĆØ feia. Es va quedar molt sorpresa al dir-li que estava fent una volta al mon de 3 mesos i vam estar uns 5 minuts xerrant del que havia vist ja de TailĆ ndia i del que em quedava per veure, que encara era molt.

Seguidament vaig tornar a l’hotel, doncs jo desprĆ©s de dinar haig de descansar. Si no tinc mes remei, doncs no, perĆ² si puc triar sempre prefereixo estirar-me una estona. Un cop a l’hotel vaig intentat no dormir perĆ² va ser impossible. Portava hores despert desprĆ©s d’haver dormir nomĆ©s 5 hores i havent menjat mĆ©s que qualsevol altre dia a TailĆ ndia. AixĆ² sĆ­, a la que em vaig despertar un moment i m’havia adonat que m’havia adormit, ja em vaig aixecar, cosa que no faig mai perĆ² que aquest dia no tenia mes remei pel poc temps que tenia.

Eren les 16:30h, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una altra volta. Era conscient que a Krabi nomĆ©s hi podria estar aquella tarda i que a les 19h ja Ć©s fosc, per lo que volia aprofitar almenys un parell d’hores per veure la ciutat.

Encara vaig intentar d’anar al temple perĆ² de nou es feia massa dur. Als 20 minuts de fer camĆ­ vaig desistir. El camĆ­ de varis kilĆ²metres ja des de bon comenƧament era en lleugera pendent. A mĆ©s quasi que arribaria de nit a la base del temple i cal tenir en compte que un cop allĆ  hauria de pujar els 1200 graons. AixĆ­ que vaig decidir oblidar-me del temple i simplement passejar una mica per Krabi contemplant la vida local d’una ciutat no volcada amb el turisme com altres.

La ciutat realment no tĆ© res especial tal com ja havia llegit per Internet. Es una ciutat d’uns 50.000 habitants i amb pocs turistes, doncs bĆ sicament s’utilitza pel mateix que jo, de punt de sortida a altres destinacions. Tot i aixĆ² a mi m’agrada veure ciutats tĆ­piques del paĆ­s, amb poc turisme i on es pugui apreciar la vida local, i Krabi ho Ć©s.

AixĆ­ que vaig estar passejant fins les 19h i vaig aprofitar per comprar menjar per sopar i una mica pel trajecte de l’endemĆ  a un 7-eleven, on per cert em va atendre una noia que semblava nova i suposo que per fer les coses bĆ©, em va acomiadar de la forma tĆ­pica tailandesa, baixant el cap perĆ² amb els palmells de la mĆ  units, a mĆ©s d’una manera molt pronunciada que encara no havia vist. Molts tailandesos ja m’havien acomiadat aixĆ­, perĆ² no en un 7-eleven on tot va mes rĆ pid i quasi no hi ha temps per salutacions. Aquella nit probablement soparia a l’hotel aixĆ­ que vaig comprar pasta i peix enllaunat que encara no havia provat mai, a veure que tal. A mes alguna cervesa, patates i galetes per l’endemĆ  que no tenia massa clar a quina hora arribaria a la prĆ²xima destinaciĆ³, Koh Tao. Tot plegat per 167 bats, uns 4,50ā‚¬.

Semblava hora punta o almenys l’hora en quĆØ molts estudiants i treballadors tornen a casa per lo que es veia molta gent esperant el bus o en taxis colĀ·lectius, algo mes tĆ­pic del que creia. Almenys la poca estona que vaig estar al carrer va ser l’estona que mes gent hi havia, per lo que vaig poder apreciar prou be les costums d’aquella gent.

Vaig estar caminant sense rumb fix pels carrers que millor em semblaven ja fos perquĆØ hi veia un petit temple, cases originals o aglomeraciĆ³ de gent. De fet vaig veure com estaven construint un nou temple, algo que ni m’imaginava que fessin, doncs em donava la sensaciĆ³ que ja tots estaven fets des de feia dĆØcades.

Quasi 3 hores desprĆ©s de sortir i quan ja tornava a l’hotel vaig passar per davant del restaurant on havia dinat i la noia es va aixecar per saludar, tal com es habitual, baixant el cap. Tot plegat es d’una amabilitat extrema, doncs la noia sabia perfectament que demĆ  ja marxava i que no tornaria probablement mai mes perĆ² tot i aixĆ­ es va aixecar expressament nomĆ©s per saludar-me.

No havia visitat el temple perĆ² havia passejat per bona part de la ciutat en la millor hora per apreciar be la vida local. Havia menjat un peix a la barbacoa bonĆ­ssim i ja havia comprat menjar pel viatge de l’endemĆ . Tot i estar nomĆ©s una tarda a Krabi l’havia aprofitada prou be. Ara ja era fosc per lo que vaig decidir anar a l’hotel a deixar-ho ja tot preparat per l’endemĆ  i a sopar. Amb l’Ćŗltim en quĆØ em fixo al reservar un hotel Ć©s en com Ć©s l’habitaciĆ³, perĆ² val a dir que quan de sorpresa Ć©s tant completa com la que tenia a Krabi Ć©s d’agrair, doncs no ets conscient de lo be que va una nevera o un microones fins que no els tens.

Un cop a l’habitaciĆ³ em vaig prendre una cervesa Chang mentre preparava i comprovava tots els bitllets per l’endemĆ , doncs agafaria un bus i un ferri a part de l’hotel de Koh Tao, l’illa dels motxillers.

Cap a les 20h vaig tornar a sortir a donar una volta per cansar-se una mica mĆ©s ja que sinĆ³ aniria a dormir massa tard degut a quĆØ havia fet mitja hora de migdiada.

Vaig sortir i vaig anar en direcciĆ³ contrĆ ria a la que havia anat per la tarda per tal de caminar per llocs encara no vistos. Anava pel mateix carrer de l’hotel que era una avinguda gran i important i tenia llum suficient, doncs altres carrers quedaven completament foscos. De fet a la que vaig deixar aquella avinguda la foscor ja era quasi total nomĆ©s trencada de tan en tan per motos i cotxes. Es feia realment complicat caminar aixĆ­. Almenys aquĆ­ no hi havia bassals fangosos com a Koh Lanta, aixĆ² sĆ­, moltĆ­ssims restaurants i fins i tot el mercat nocturn amb mĆ©s restaurants i mĆŗsica en directe. Es realment impressionant la quantitat de restaurants i llocs ambulant de menjar que hi ha per tot arreu, suposo que molta gent no menja mai a casa i per tant hi ha una gran demanda. AixĆ² fa que l’olor de tot tipus d’espĆØcies per tot arreu Ć©s contĆ­nua.

Hi havia mola gent pel carrer, molta mes del que m’esperava, i tothom o quasi tothom persones locals. Els restaurants estaven plens i sobretot el mercat era molt gran i completament ple de gent menjant i ballant. Si, ballant en un mercat municipal, doncs mes aviat semblava una barreja entre mercat i estadi de concerts. AixĆ² si, mentre caminar per alguns carrers era ben agradable, per altres feia una mica mes de por degut a la foscor total perĆ² sobretot pels gossos abandonats. Pot semblar estrany, perĆ² a bona part de TailĆ ndia el perill no son les persones, doncs Ć©s ben estrany que algĆŗ t’assalti pel carrer. PerĆ² el que si Ć©s mes habitual Ć©s que un gos abandonat et mossegui. AixĆ² era algo que ja havia llegit per Internet quan preparava el viatge, tot i que ho havia llegit de Koh Phagnan, una de les illes del Golf de TailĆ ndia on aniria i on es fa la Full Moon Party. PerĆ² no Ć©s algo exclusiu d’aquella illa sinĆ³ de bona part de les ciutats tailandeses. Els gossos son molt territorials i tot i que normalment nomĆ©s lladren, s’ha d’anar amb compte i actuar de forma correcta perquĆØ tambĆ© hi ha molts casos de persones que han patit mossegades.

Doncs jo vaig decidir tornar a l’hotel quan un gos abandonat per poc em mossega. Sort que havia llegit com actuar davant d’una situaciĆ³ aixĆ­ i realment em va quedar la sensaciĆ³ que allĆ² m’havia salvat de la mossegada. El que recomanen quan un gos et comenƧa a lladrar Ć©s seguir caminant al mateix ritme, ni frenar ni accelerar, i a mes mirar el gos de tan en tan per tal que s’adoni que el veus i que no li tens por, perĆ² vigilant molt com el mires per tal que no se senti amenaƧat. Ɖs complicat i mes quan un gos t’estĆ  amenaƧant directament, perĆ² jo ho vaig fer tal qual i realment funciona. El gos anava fent intents d’atac i jo mort de por seguia caminant com si no passĆ©s res, mirant-lo de tan en tan i que veiĆ©s que no li tenia cap por tot i estar cagat de por, i ell tot i que em va seguir uns metres, a la que em vaig allunyar del seu suposat territori va tornar enrere. El gos no era cap merdeta, era ben gros i amb molt mala llet. Entre aixĆ² i lo fosc que era vaig tornar quasi corrent cap a l’hotel que per sort ja el tenia a prop, de fet l’incident amb el gos m’havia passat en un carrer que donava ja a l’avinguda on era l’hotel.

Cap a les 21h arribava a l’hotel on de seguida vaig comenƧar a sopar. Vaig menjar fideus amb un tipus de peix en llauna que havia comprat per la tarda al 7-eleven. Amb taula per menjar inclosa, en aquesta habitaciĆ³ va ser on vaig menjar mes cĆ²modament. Mentrestant mirava primer notĆ­cies del 324 i desprĆ©s La que se avecina que ja m’havia enganxat i m’acabaria la temporada 11 en 5 dies com a molt.

Cap a les 22:30h ja vaig anar a dormir, doncs l’endemĆ  m’hauria d’aixecar cap a les 4 de la matinada per anar cap al Golf de TailĆ ndia. Primera parada: Koh Tao. AixĆ­ doncs deixava el nord i oest de TailĆ ndia per anar cap a l’est, on la meteorologia seria molt diferent a la que estava acostumat durant els Ćŗltims 4 o 5 dies. M’esperava un bon sol cada dia i 0 pluges. El monsĆ³ i la tranquilĀ·litat ja quedaven enrere, doncs si que trobaria millor temps perĆ² tambĆ© molts mes turistes.

10/06/2019 Quart dia a Koh Lanta. Caminada fins al riu Lat Bo Nae

10/06/2019 Quart dia a Koh Lanta. Caminada fins al riu Lat Bo Nae

Em vaig despertar a les 8 del matĆ­, com sempre desprĆ©s de dormir 8 hores, i com cada matĆ­ em vaig dutxar, vaig prendre el cafĆØ i vaig planejar una mica aquell dia. La intenciĆ³ era anar fins a la desembocadura del riu Lat Bo Nae que creua tota l’illa. El riu estava en direcciĆ³ nord, Ć©s ad ir, des d’on havĆ­em vingut el primer dia des de Krabi. Hauria d’anar caminant per la carretera uns 4 km fins arribar a una de les poblacions mes importants de l’illa per on el riu i passa i acaba desembocant al mar d’Andaman, mar que banya tota la costa oest de TailĆ ndia. El camĆ­ seria llarg perĆ² sense pĆØrdua possible i veient tots els poblets que es concentren al voltant de la carretera. Sempre que el camĆ­ a fer sigui de menys de 3 hores intento fer-lo caminant per tal de poder gaudir tambĆ© del propi camĆ­, doncs no pares de veure vida local i altres coses que no veuries si sempre et desplacessis en bus o taxi. Aquest camĆ­ el podria fer en una hora si no parava massa, tot i que amb la calor que feia no sabia ben be com aniria.

A les 10h, desprĆ©s de mirar be el camĆ­ i escriure una estona el diari, vaig anar a comprar al supermercat del dia anterior sobretot per a canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que encara tenia, ja que si no feia una compra d’almenys 200 bats era difĆ­cil que ningĆŗ me’ls canviĆ©s. Vaig comprar mes cerveses, mes cafĆØ i algo per menjar, com cereals, patates i pasta. El cafĆØ el comprava soluble i en sobres de 50 grams i de la mateixa marca que el que prenc a casa, NescafĆ©, per lo que la resta ja era secundari. Lo mes important ho tenia i a mes igual que a casa.

Vaig deixar la compra a l’hotel, vaig agafar diners, les ulleres de sol i el mĆ²bil i vaig sortir en direcciĆ³ al riu. No portava res mes per no haver de portar la motxilla, doncs amb la humitat que feia era terrible anar amb motxilla perquĆØ et quedaven l’esquena i la motxilla completament xopes de suor. Preferia anar el mes lleuger possible encara que no portĆ©s l’impermeable. Si es posava a ploure doncs tampoc passava res.

Vaig anar caminant per la carretera principal, i dic carretera perquĆØ Ć©s prĆ cticament l’Ćŗnic carrer asfaltat de tota l’illa, perĆ² no te res de carretera, de fet nomĆ©s te un carril per sentit i no te cap lĆ­nia pintada ni senyalitzaciĆ³.

Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al segĆ¼ent nucli urbĆ  i que ja donava al riu tot i que encara em quedava un bon tros. AquĆ­ tambĆ© hi havia un mercat, mes gran que el del costat del meu hotel, i semblava que hi havia mes turistes, almenys es veien mes hotels i agĆØncies de tours, tot i que seguia sent poc turĆ­stic. De totes maneres sembla que mica en mica aquesta illa tambĆ© cada vegada Ć©s mes turĆ­stica i tard o d’hora ja serĆ  com moltes altres de TailĆ ndia. De moment perĆ², encara conserva l’atractiu d’un lloc bĆ sicament habitat per locals.

Vaig aprofitar que era en un poble per anar a un 7-eleven, que per cert era el primer que veia a Koh Lanta. De fet, al poble on jo era, no n’hi havia cap. AixĆ² dĆ³na una idea de com era el poble, doncs de 7-elevens a TailĆ ndia n’hi ha un a cada cantonada. Vaig comprar dues ampolles d’aigua i sandvitxos per esmorzar.

Una de les ampolles prĆ cticament me la vaig tirar tota per sobre per no morir d’un cop de calor i l’altra me’n vaig beure ja la meitat.

Mirava una mica el mercat que era a peu de carretera i seguia caminant en direcciĆ³ al riu passant sobretot per zones despoblades i de tan en tan per davant una mesquita. Hi havia mes mesquites que temples budistes, de fet, de temple budista a Koh Lanta encara no n’havia vist cap.

Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al poble per on hi passava el riu. A l’entrada del poble lac arretera es desviava sense passar-hi pel mig, aixĆ­ que vaig deixar la carretera enrere per entrar a un carrer del propi poble. AquĆ­ alguns dels carrers eren asfaltats a diferĆØncia del poble on tenia l’hotel, que tots els carrers eren de sorra. Per tant, aquest semblava un poble mes important tot i que encara amb poc turisme. De totes maneres van aparĆØixer alguns taxistes i altres venedors per oferir-me tours i classes de busseig.

A menys de 30 metres d’haver entrat al poble ja podia veure el riu, i de fet prĆ cticament, la prĆ²pia desembocadura del riu, doncs tot el camĆ­ fet des de l’hotel era paralĀ·lel al mar i a pocs metres de la platja. El poble era molt petit, per lo que nomĆ©s vaig haver de recĆ³rrer 2 o 3 carrers per plantar-me ja a la vora del riu.

I just a la vora del riu hi havia les casetes dels pescadors, on molts d’ells hi tenien el seu propi restaurant. Pescar des del mateix restaurant i vendre directament. Entre les casetes es veia el riu i com estaven moltes prĆ cticament sobre d’aquest. Caminava per un carrer d’uns 50 metres de llarg paralĀ·lel al riu i que baixava fins el mar. El carrer molt autĆØntic i tot plegat molt bonic. Pescadors, restaurants, marisc i la desembocadura, per cert, forƧa gran.

Vaig donar una volta per la vora del riu i la desembocadura. Tot plegat era molt bonic i molt autĆØntic. Tot i ser probablement al poble mes turĆ­stic de l’illa, de turistes nomĆ©s en vaig veure 3, la resta gent local.

Vaig passejar una mica pels tranquils carrers del poble i sempre amb vistes al riu durant uns 30 minuts fins que vaig comenƧar el camĆ­ de tornada a l’hotel. Havia de tenir en compte que tenia una hora llarga de camĆ­ aguantant la calor i la humitat. Quan no s’estĆ  acostumat a aquestes temperatures es fa realment difĆ­cil qualsevol desplaƧament. Em donava la sensaciĆ³ que el problema era la humitat, doncs provocava una sensaciĆ³ de calor terrible a mes de no parar de suar. L’aigua que havia comprat a l’anada me la tirava mes per sobre que no pas me la bevia.

Vaig mirar si podia tornar per un altre camĆ­ perĆ² era impossible. AllĆ  a prop podia agafar una altra carretera interior perĆ² que ja no connectava amb el poble on era el meu hotel, aixĆ­ que tocava tornar pel mateix camĆ­ ja vist, algo que intento evitar sempre perĆ² que en aquesta ocasiĆ³ no podia.

Buscant la carretera alternativa, vaig veure que a prop d’on era hi havia un camĆ­ que portava fins a un cap de l’illa just per la platja, on en un primer moment hi vaig entrar perĆ² vaig veure que era un tram llarg i que desprĆ©s l’hauria de fer enrere per tornar a la carretera, per lo que se’m va fer forƧa difĆ­cil i no hi vaig arribar, de fet si ho haguĆ©s fet segurament m’hauria desmaiat pel camĆ­ abans d’arribar a l’hotel. Tot i aixĆ­, el tros que vaig fer va estar prou be, doncs em vaig endinsar uns quants metres en zona totalment rural.

AixĆ­ que a caminar per la carretera una hora aproximadament, passant per davant una mesquita que la veritat Ć©s que era molt bonica perĆ² com totes amb els cĆ ntics pel megĆ fon escoltant-se a desenes de metres. AixĆ² ho trobo d’una mala educaciĆ³ extrema, doncs s’escolta molt fort i des de molts llocs i mes tenint en compte que a TailĆ ndia aquesta religiĆ³ no Ć©s l’oficial. A mes sona un munt de vegades al dia, sense anar mes lluny davant del meu hotel tambĆ© n’hi ha una i Ć©s exactament el mateix, cĆ ntics a tot volum 3 o 4 vegades al dia.

Finalment, quasi a les 14 hores arribava a l’hotel, i de fet, l’Ćŗltim tram del camĆ­ se’m va fer mes curt del que pensava. Em costava molt d’aguantar aquella calor perĆ² havia pogut arribar al riu i tornar sense problemes. Objectiu aconseguit i ara tocava anar preparant les coses per l’endemĆ  que ja marxava cap al Golf de TailĆ ndia.

Em vaig dutxar i vaig dinar alguna cosa que tenia a l’habitaciĆ³ per tal d’anar acabant el menjar que havia anat comprant. PerĆ² abans, justament vaig mirar com anar des de Koh Lanta a Krabi Town, on tenia l’hotel reservat per l’endemĆ  i des d’on faria escala fins a Koh Tao, l’illa dels motxillers i la primera de les 3 illes del Golf de TailĆ ndia que visitaria. Krabi era la ciutat on havia arribat en aviĆ³ des de Bangkok perĆ² on no hi havia parat. Ara hi dormiria una nit ja que fer tot el camĆ­ fins a Koh Tao en el mateix dia era molt complicat.

Hi havia vĆ ries opcions per anar fins a Krabi perĆ² la mes prĆ ctica i barata era en minivan, molt similar a com havia vingut. Em recollirien a les 8:30h a 300 metres de l’hotel i em deixarien a l’hotel de Krabi cap a les 11:30h. I per uns 10ā‚¬, menys que el que em va costar venir. De fet, per venir hauria d’haver fet el mateix, reservar-ho ja abans per Internet i aixĆ­ no m’hauria hagut de menjar l’opciĆ³ mes cara, perĆ² Ć©s clar, en un viatge de 3 mesos amb tants desplaƧaments, tenir-ho tot reservat abans de marxar Ć©s quasi impossible. PerĆ² si que ho hauria d’haver reservat quan ja era a Bangkok.

Ja havent dinat i amb la feina feta, cap a les 16h em vaig estirar una estona i diria que em vaig quedar adormit uns 30 minuts quan realment no volia, doncs l’endemĆ  m’havia d’aixecar aviat, i per tant, anar a dormir aviat aquella nit. En qualsevol cas em resulta molt difĆ­cil aguantar sense adormir-me perĆ² ara almenys no m’havia quedat adormit 3 hores com quasi sempre.

Cap a les 17:30h vaig anar a buscar la roba a la bugaderia del costat de l’hotel i que havia deixat el dia anterior. El senyor em va reconĆØixer de seguida i em va donar la bossa amb la roba. Semblava que no faltava res, aixĆ­ que vaig pagar i vaig acomiadar-me d’aquell home que per cert era molt amable.

Vaig estar fins cap a les 18:30h al carrer prop de la platja per si es veia el sol i aixĆ­ poder veure la posta des de la platja. PerĆ² un dia mes, hi havia nĆŗvols i el sol ja no es veia ni es veuria. Feia una mica de rĆ bia que durant tot el dia haguĆ©s fet tant sol i tanta calor i quan s’estĆ  a punt d’amagar el sol apareguin els tĆ­pics nĆŗvols prims a l’horitzĆ³ que ho tapen tot. AixĆ­ que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta que aquesta vegada si que la tenia tota completament desfeta desprĆ©s de 4 dies seguits al mateix hotel.

Vaig estar fins les 20h preparant-ho tot, hora en quĆØ vaig tornar a sortir a buscar algun lloc per sopar o a comprar alguna cosa per menjar a l’habitaciĆ³. De fet preferia sopar a l’habitaciĆ³ per no perdre tant temps i perquĆØ caminar per aquella illa de nit era molt complicat i perillĆ³s, de fet havia d’anar tota l’estona amb la llanterna del mĆ²bil per no ensopegar amb un forat o un bassal d’aigua fangosa. Fora de la carretera no hi havia cap llum artificial i la uniĆ³ de camins de sorra amb pluges diĆ ries feia que caminar per allĆ  fos tota una aventura.

AixĆ­ que vaig comprar un plat preparat en un restaurant d’allĆ  al costat de l’hotel i on ja havia comprat abans i me’l vaig menjar a l’habitaciĆ³. Com de costum arrĆ²s, aquesta vegada amb carn arrebossada. Aquesta nit tenia ganes de marisc, que per aquestes illes Ć©s prou abundant i barat, perĆ² el restaurant de marisc que quedava mes a prop estava tancat per ser dilluns i els altres ja quedaven massa lluny, aixĆ­ que el marisc hauria d’esperar a un altre dia. Ja hi hauria mes oportunitats.

La dona d’aquest petit restaurant ja em coneixia i fins i tot m’ho va deixar tot a meitat de preu. No vaig entendre perquĆØ, potser m’havia estat cobrant preu de turista perĆ² com que ja era la tercera vegada que li comprava ja em cobrava preu de local. En qualsevol cas, sempre era molt barat. Li vaig donar les grĆ cies i em vaig acomiadar d’ella ja per sempre.

I amb la llum del mĆ²bil i trepitjant fang i bassals, vaig anar cap a l’habitaciĆ³ a sopar. El menjar, com sempre, estava bonĆ­ssim tot i que ja m’estava cansant de tant d’arrĆ²s. Aviat hauria de buscar altres tipus de menjar, encara que fossin hamburgueses o pizzes.

Tot i haver-me esforƧat per tenir-ho tot preparat i ja haver sopat abans de les 22h, cosa que vaig aconseguir, al haver-me quedat adormit una estona per la tarda no em vaig poder adormir fins ben be les 12 de la nit, passant l’estona mirant els nous capĆ­tols de “La que se avecina” des del portĆ til i estirat al llit, doncs encara no n’havia vist cap de la temporada 11.

I aixĆ­ arribava a la meva Ćŗltima nit a Koh Lanta enmig d’aquell silenci nomĆ©s trencat pel moviment de les branques degut al vent i de tan en tan la pluja que mai marxava del tot. DesprĆ©s de quasi 2 setmanes entre Oslo i Bangkok, aquesta illa em va donar la pau i tranquilĀ·litat que buscava abans de tornar a zones mes turĆ­stiques o almenys mes habitades.

Havia trobat el que venia buscant a Koh Lanta i de fet mƩs del que em pensava.

09/06/2019 Tercer dia a Koh Lanta. Passejant per les platges paradisĆ­aques i desĆØrtiques

09/06/2019 Tercer dia a Koh Lanta. Passejant per les platges paradisĆ­aques i desĆØrtiques

Em vaig despertar cap a les 7 del matĆ­ i sorprenentment quasi no plovia. Semblava que aquest dia seria mes tranquil, sense arribar a fer sol perĆ² almenys sense ploure tant com el dia anterior. De totes maneres preferia que no sortĆ­s el sol perquĆØ Ć©s pitjor caminar sota el sol que sota la pluja.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafĆØ amb tassa bona i llet mentre escrivia el diari com cada matĆ­ i llegia notĆ­cies o em posava al dia amb els comptes. Cap a les 10h vaig sortir a donar una volta ja que la poca pluja que queia fins aleshores havia parat completament. No feia sol perĆ² quasi que millor, doncs aixĆ­ almenys la calor no era tant intensa. Si no tenia mes remei, sortiria plovent, perĆ² ara que quasi havia parat no ho podia desaprofitar. De fet era el millor moment, ni molta calor ni molta pluja.

Vaig caminar per la carretera en direcciĆ³ nord, per on havia vingut el primer dia, per a trobar un camĆ­ que portĆ©s fins a la platja. Molts dels camins eren privats o pertanyien a algun resort, per lo que la caminada per la carretera va ser d’uns 10 minuts fins que per fi vaig arribar a un camĆ­ de sorra que anava directe a la platja.

Era sorprenent veure moltes de les cases fetes de fusta, de troncs d’arbre tal qual, i que fins i tot semblaven fetes pels mateixos propietaris. TambĆ© bars de fusta molt autĆØntics, amb poca gent i molt acollidors. Tots els camins de sorra i en aquell moment enfangats i amb bassals degut a les mes de 24 hores seguides que feia que plovia de forma torrencial. I prĆ cticament tota l’illa estava aixĆ­, doncs a part del carrer principal, pocs carrers mes estaven asfaltats, fent que tot plegat fos un fangar.

Em va costar una mica trobar el camĆ­ fins la platja ja que eren caminets molt petits i embolicats que pujaven i baixaven sense una lĆ²gica clara, perĆ² amb l’ajuda de Google Maps finalment vaig arribar a una zona de casetes que passant-hi pel mig, de fet semblava que estiguĆ©s passant pel mig d’una comunitat, et permetien finalment arribar a la platja. Evidentment no era el millor dia per veure la platja, doncs el dia era gris, el mar estava molt mogut i fangĆ³s per les pluges, perĆ² la vista ja era prou bonica, doncs a l’horitzĆ³ es veien un munt de petites illes i a la platja palmeres i sorra fina.

Estava completament sol per lo que la tranquilĀ·litat i la pau eren absolutes, nomĆ©s sentint el so de les onades i de les fulles de les palmeres movent-se amb el vent.

Al cap d’una estona vaig tornar a la carretera perĆ² ara vaig anar en direcciĆ³ sud. Vaig passar l’hotel i vaig seguir caminant mes enllĆ  d’on havia arribat els dies anteriors. A diferĆØncia d’altres poblacions de TailĆ ndia on els mercats son com una instituciĆ³, aquĆ­ de moment no n’havia vist, perĆ² aquest dia era diumenge i casualment vaig trobar el precisament anomenat mercat dels diumenges. Un mercat prou gran tenint en compte la poblaciĆ³ i que era totalment d’alimentaciĆ³. Des de plats preparats a fruites de tot tipus, moltes que no havia vist mai, o dolƧos fets per les mateixes venedores. AixĆ² si, el terra semblava un aiguamoll, amb molt de fang que feia que fins i tot fos difĆ­cil de caminar-hi. De fet els propis venedors posaven fustes a terra per tal que la gent poguĆ©s caminar sense enfonsar-se-li mitja cama.

Un cop vist tot el mercat i quan ja eren quasi les 12 del migdia, vaig buscar un camĆ­ que em permetĆ©s endinsar-me una mica cap a l’interior de l’illa, doncs estĆ  ple de parcs naturals i zones no habitades. De fet la major part de l’illa es podria dir que Ć©s salvatge. Vaig anar fins a un camĆ­ una mica mes al sud del mercat que ja permetia entrar una mica cap a l’interior de l’illa. Ara si que m’allunyava de la poca civilitzaciĆ³ que hi havia en aquella zona. De fet a pocs metres de la carretera ja nomĆ©s es veia vegetaciĆ³.

Al comenƧament del camĆ­ encara es veia alguna casa, perĆ² mica en mica van anar desapareixent per passar ja nomĆ©s a espesos boscos, petits rierols, ocells de tot tipus i sobretot una vegetaciĆ³ molt abundant i diversa. Arbres de mes de 20 metres d’alt, plantes que mai havia vist i moltes papallones, algunes de gegants, perĆ² gegants em refereixo a que almenys feien un pam. Tot un espectacle natural a menys de mig kilĆ²metre de l’hotel.

A diferĆØncia de la carretera on s’hi poden veure bars o hotels, aquĆ­, encara a pocs metres endins, ja no se’n veia cap. NomĆ©s cases de gent local que fins i tot semblaven fetes allĆ  on volien, tal qual arribaven a un lloc allĆ  hi construĆÆen la casa. I de fet, conforme et vas endinsant cada vegada mes, ja ni cases de locals.

Vaig caminar prop d’una hora i ja vaig donar mitja volta per tornar a la carretera. Una cosa que em sorprenia i que desprĆ©s vaig llegir per Internet, era la diversitat religiosa i cultural d’aquesta illa. Musulmans, budistes, xinesos, gitanos,… i tots vivint en perfecte harmonia. Era algo que no es veia a Bangkok i que no imaginava que fos aixĆ­ en aquesta illa. El primer dia pensava que era per la zona, perĆ² pel que es veu Ć©s tota l’illa la que te aquesta diversitat cultural. No envĆ , el primer que vaig veure en arribar al meu hotel, va ser una mesquita i una famĆ­lia musulmana de propietaris de l’hotel.

Vaig anar a comprar a un supermercat mes gran que el que havia anat fins aleshores, que era un molt petit i casolĆ  al costat de l’hotel, on per fi vaig poder comprar una cervesa, doncs a l’altre directament no en venien, suposo que perquĆØ els propietaris eren musulmans. A mes vaig comprar cafĆØ que ja se m’havia acabat i aixĆ² si que Ć©s important. De fet aixĆ² ja era un supermercat amb cara i ulls, encara petit perĆ² ja em tot el que podria necessitar per aquells dies. A mes vaig poder canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que tenia, el mes alt que hi ha, i que era complicat poder canviar.

Vaig tornar a l’hotel on hi vaig arribar en 2 minuts per deixar la bossa amb la compra. Estava be perquĆØ tot quedava a prop i s’hi podia anar caminant. Vaig anar en un moment a la casa/minisuper del costat on hi havia una dona que venia carn ja preparada allĆ  fora a la vorera, be, per on caminĆ vem els vianants que era entre la carretera i on comenƧaven les cases, un tros d’herba, sorra i fang. Vaig comprar 4 pits de pollastre arrebossat per 40 bats, 1ā‚¬, i vaig tornar a l’habitaciĆ³ a dinar els 4 pits de pollastre i pasta que havia comprat a l’altre super.

Abans perĆ², em vaig prendre la cervesa assegut a la terrassa contemplant les imponents muntanyes que tenĆ­em ben a prop amb tota aquella vegetaciĆ³ tant abundant i a la vegada tant desconeguda per mi i qualsevol europeu. Era una llĆ stima perquĆØ a l’altra banda de l’hotel hi havia una altra terrassa que donava a la carretera i per tant al mar que estava a poc mes de 50 metres perĆ² que no podia veure degut precisament a la gran quantitat de palmeres que hi havia entre l’hotel i el mar.Almenys tenia dues terrasses on poder seure amb vistes a una banda i l’altra i on sempre hi estava sol, doncs nomĆ©s hi havia una famĆ­lia mes en tot l’hotel.

Cap a les 16h vaig tornar a l’habitaciĆ³ a dinar els pits de pollastre arrebossat amb fideus, i com sempre, tot ben picant. Ja no creia que mengĆ©s mes a fora mentre fos a Koh Lanta, doncs els pocs restaurants que hi havia eren nomĆ©s pensats per turistes i l’habitaciĆ³ era prou gran com per menjar-hi ben cĆ²modament. A mes tenia al costat un bon lloc on comprar menjar casolĆ  i local a bon preu.

A les 16:30h acabava de dinar i tot i que estava a l’hotel vaig intentar no fer la migdiada, cosa que per estrany que pugui semblar, vaig aconseguir. A les 19h volia estar a la platja a veure si es veia la posta de sol, cosa que dubtava molt tal com estava el dia, perĆ² que nomĆ©s podria fer si ara no anava a dormir. AixĆ² si, em vaig estirar a descansar una estona amb el ventilador a tope. Tenia aire condicionat perĆ² anava forƧa malament i tardava tant en comenƧar a refredar que era millor el ventilador. De totes maneres, doncs l’habitaciĆ³ s’hi estava prou be tot i que a fora la calor era terrible. Per contra a Bangkok l’habitaciĆ³ semblava una sauna.

A les 17:30h em vaig dutxar i vaig sortir amb la roba bruta per anar a una de les dues bugaderies que havia vist per 40 bats el kilo de roba. A la primera que vaig anar i que em semblava la mes propera i que a mes quedava de camĆ­ a la platja, o estava tancada o en aquell moment el propietari no hi era, aixĆ­ que vaig anar a l’altra que ja estava en direcciĆ³ contrĆ ria. Almenys tot quedava a la vora de la carretera per lo que no tenia pĆØrdua. Ja eren les 18:20h aixĆ­ que vaig haver d’accelerar una mica. L’altra si que era oberta aixĆ­ que vaig deixar la roba, la va pesar, 1,5 kilos, i vaig anar rĆ pid cap a la platja. Al cel es veia alguna clariana perĆ² hi havia molts nĆŗvols aixĆ­ que ja quasi no tenia cap esperanƧa de veure la posta de sol al mar, perĆ² almenys volia veure-ho.

I efectivament, quan hi vaig arribar cap a les 18:40h, tot i veure’s on era el sol, aquest ja quedava forƧa tapat, perĆ² el tema Ć©s que conforme mes s’anĆ©s acostant a la lĆ­nia de l’horitzĆ³ mes tapat quedaria, doncs encara hi havia mes nĆŗvols. Tot i aixĆ­ la imatge era molt maca i m’hi vaig quedar uns minuts assegut entre palmeres mirant a l’horitzĆ³ on es veia l’illa de Phi Phi Leh, on hi ha la famosa platja de la pelĀ·lĆ­cula La Playa. Ja era conscient de la bona elecciĆ³ que havia fet anant a aquella illa, perĆ² en aquell moment encara mes. Estava sol en una platja paradisĆ­aca rodejat de palmeres i sorra blanca amb el sol amagant-se darrere el mar i veient una de les illes mes famoses del mon. Semblava mentida que encara es poguessin trobar platges com aquella sense ningĆŗ. Era impressionant, com ser en una illa deserta.

Cap a les 19h i quan ja quasi era fosc, vaig tornar cap a l’hotel, doncs caminar de nit per aquells camins era un perill ja que no hi ha cap llum artificial i el terra estava ple de bassals, i anant amb xancletes no hauria parat de sucar els peus en aquella aigua fangosa. Sense considerar ja que probablement m’haguĆ©s perdut tot i ser a 100 metres de l’hotel.

Abans d’entrar a l’hotel vaig anar a la casa del costat on hi havia el minisuper i la dona venent carn a la vorera on hi vaig comprar carn arrebossada similar a la que havia comprat el matĆ­. Tot i ser a la carretera, la llum artificial aquĆ­ tambĆ© era molt escassa, fins al punt que per tornar a l’hotel, a menys de 20 metres, vaig haver d’encendre la llum del mĆ²bil per no posar el peu en algun dels molts forats que hi havia.

Un cop a l’habitaciĆ³ vaig prendre una cervesa Chang, tĆ­pica tailandesa, mentre mirava com anar l’endemĆ  a Koh Phi Phi Leh, una de les illes mes famoses, ja no de TailĆ ndia, sinĆ³ del mon per aparĆØixer a la pelĀ·lĆ­cula de La Playa quan Leonardo di Caprio descansa assegut sobre la sorra blanca. L’illa queda forƧa a prop d’on era, Koh Lanta, podent-hi arribar en menys de dues hores en ferri. I aquĆ­ va ser on vaig cometre la pitjor cagada fins aleshores en tot el viatge. Ja no hi havia places disponibles al ferri per anar a l’illa. Ja nomĆ©s a partir del dia segĆ¼ent, que ja no podia perquĆØ ja marxava a Krabi, aixĆ­ que em vaig quedar sense poder veure la famosa platja de La Playa. Si ho haguĆ©s mirat el dia abans n’hauria trobat.

De totes maneres tampoc em va saber massa greu perquĆØ no era quelcom que em fes una gran ilĀ·lusiĆ³. Si que la volia veure, perĆ² si no, tampoc passava res, ja que Ć©s un lloc amb massa turistes i molt car per anar-hi, doncs al ser tant turĆ­stic se n’aprofiten, i aixĆ² Ć©s algo que m’emprenya molt, no per pagar mes de 25ā‚¬ per 2 hores de trajecte, sino mes aviat per l’estafa al turista que aixĆ² representa. Aquestes coses no m’agraden gens i de fet sempre les evito. Ser tant a prop d’una illa tant famosa i no poder-hi anar em feia rĆ bia, perĆ² no tanta com ser part d’un remat de guiris sent estafats contĆ­nuament per tailandesos aprofitats en un lloc on s’hi veuen mes turistes que grans de sorra. De fet llegint per Internet, les opiniones eren nefastes, ja no nomĆ©s pel servei dels diferents operadors, sinĆ³ perquĆØ fins i tot hi havia dies en quĆØ els barcos no podien ni parar de la quantitat que ja n’hi havia de parats.

A les 22h vaig sopar a la mateixa habitaciĆ³ la carn que acabava de comprar i pasta que ja tenia aprofitant per veure notĆ­cies. No m’agradava quedar-me massa desconnectat de la realitat, tot i que algun dia ho hauria de fer i mes estant al paradĆ­s…

I cap a les 23:30h a dormir que ja feia moltes hores que estava despert i no havia fet migdiada. Va ser un dia ben aprofitat desprĆ©s del dia anterior que vaig passar-lo quasi tot a l’hotel observant el monsĆ³ per la finestra. Ja havia llegit sobre aquesta illa, perĆ² no deixava de sorprendre’m com podia mantenir-se tant allunyada del turisme estant tant a prop d’altres illes infestades de turistes. Havia vist locals vivint del que pescaven i altres del que cultivaven totalment aliens al boom turĆ­stic que estava vivint el seu paĆ­s. Poder caminar sota les palmeres per una platja de sorra blanca i aigĆ¼es cristallines amb el sol ponent-se a l’horitzĆ³ i amb la Ćŗnica presĆØncia de 2 o 3 barquetes pescant, Ć©s algo no nomĆ©s difĆ­cil de fer, sinĆ³ fins i tot de descriure.

08/06/2019 Segon dia a Koh Lanta. El famĆ³s MonsĆ³

08/06/2019 Segon dia a Koh Lanta. El famĆ³s MonsĆ³

Em vaig despertar a les 23h encara del dia anterior, doncs havia anat a dormir cap a les 4 de la tarda. Encara plovia a bots i barrals i ja feia estona, doncs mentre dormia ja havia escoltat la pluja. Havia dormit unes 7 hores perĆ² encara notava que podia dormir una estona mes, doncs tenia algo de son acumulada del dia anterior.

Vaig desfer una mica la maleta i em vaig preparar un cafĆØ. Per primera vegada en el viatge me’l podia preparar amb totes les comoditats, doncs aquesta habitaciĆ³ era 3 vegades mes gran que la de Bangkok, tenia tasses de cafĆØ i nevera. Vaig estar mirant Google Maps per situar-me be a l’illa, mirar com anar a la platja o quins camins agafar per veure la part de l’illa mes rural. No vaig aguantar massa estona mes ja que encara tenia son, per lo que cap a les dues de la matinada em vaig estirar i em vaig tornar a adormir fins les 6:30h. Almenys m’havia situat i fet algo de plans per l’endemĆ .

Quan em vaig tornar a despertar ja era completament de dia cosa que va ajudar a que em despertƩs. En qualsevol cas ja havia dormit les hores necessƠries tenint en compte que la nit anterior havia dormit poc. En total havien sigut 11 hores en dues parts.

La sorpresa va ser que seguia plovent a bots i barrals i aixĆ² que ja feia 12 hores que plovia sense parar, i de fet no semblava que haguĆ©s de parar, doncs els nĆŗvols es veien molt espesos i fins i tot es veia boira a la muntanya que hi havia molt a prop darrere l’hotel. A les zones on no es dĆ³na aquest fenomen no estem acostumats a veure una cortina d’aigua ininterrumpida durant tantes hores. Si passa, passa cada molts anys, i quan passa ho destrossa tot. AquĆ­ era algo ben normal i tothom seguia amb la seva vida com si no passĆ©s res. La gent caminant pel carrer sense ni paraigĆ¼es ni impermeable anant a comprar, a treballar o allĆ  on anessin cada dia. Vida completament normal. Ja sabia que aixĆ² podria passar perĆ² no imaginava que la pluja fos tant intensa i durant tantes hores. La veritat Ć©s que no tenia ni ganes de sortir amb tanta pluja tot i que portava un bon impermeable.

Vaig aprofitar que estava en una habitaciĆ³ molt gran amb tots els serveis i que no parava de ploure per posar-me al dia amb el diari ja que els Ćŗltims dies hi havia pogut dedicar poca estona cada dia. A mes, la connexiĆ³ a Internet era rapidĆ­ssima, de fet em va estranyar molt que en una illa tan poc turĆ­stica hi tinguessin una connexiĆ³ tant bona. El router estava just al costat de la meva habitaciĆ³, cosa que ajudava a que el wifi arribĆ©s perfectament. AixĆ­ que em vaig preparar un cafĆØ i vaig llegir notĆ­cies i escriure el diari. Cap a les 10 del matĆ­ seguia plovent molt i ja perdia l’esperanƧa de poder fer res de profit aquell dia. No em feia res sortir plovent, el problema Ć©s que en aquell moment plovia massa, tant que ni podria treure el mĆ²bil o caminar amb certa tranquilĀ·litat.

Cap a les 11:30h va parar una mica i vaig aprofitar per sortir, tot i que semblava que en qualsevol moment hi tornaria amb forƧa. De moment no em preocupava massa perquĆØ tot just era el primer dels 4 dies que estaria a l’illa, i si l’endemĆ  seguia plovent ja segur que sortiria fos com fos. L’habitaciĆ³ de l’hotel era molt gran i cĆ²mode i per un dia que em quedĆ©s a l’habitaciĆ³ fent feina o buscant informaciĆ³ tampoc passava res, portava dues setmanes a tope i tambĆ© havia de descansar una mica de tant en tant.

Aquesta vegada ja no vaig ser novato amb el menjar perquĆØ vaig veure un restaurant quasi al costat de l’hotel on tenien plats molt similars al que havia demanat el dia anterior perĆ² ja preparats per endur-se. El preu, 20 bats, 0,57ā‚¬, 5 vegades menys que el del dia anterior i quasi era el mateix. Mentre que el dia anterior havia anat a parar a un restaurant per turistes i que estava buit pels pocs turistes que hi havia a l’illa, ara havia trobat la tĆ­pica botiga utilitzada pels locals i que son les que sempre busco, doncs no nomĆ©s Ć©s on s’hi menja mes barat sinĆ³ tambĆ© on el menjar Ć©s mes autĆØntic. Son aquest tipus de botigues o restaurants els que s’han de buscar. Tenint en compte que es posaria a ploure en qualsevol moment vaig comprar un plat preparat amb arrĆ²s, truita i carn per menjar mes tard a l’habitaciĆ³.

Vaig passejar una estona en direcciĆ³ contrĆ ria a la del dia anterior per veure una mica mes la zona. Moltes cases eren de fusta, de fet just al costat del meu hotel n’estaven fent una els qui semblaven que serien els propietaris. De moment no vaig intentar arribar a la platja ja que era evident que aquest dia la posta de sol seria impossible de veure. La platja la tenia a uns 50 metres de l’hotel perĆ² s’havia de creuar una zona amb cases i restaurants. Com a tot arreu el terra era de sorra, per lo que ara era tot fang cosa que feia molt difĆ­cil arribar fins la platja. El carrerĆ³ que portava des de la carretera asfaltada fins les escales de la meva habitaciĆ³ tambĆ© era de fang i ple de sots, per lo que mes d’hora que tard acabaria sent una piscina.

Com ja havia pogut veure, la majoria de persones de la zona eren musulmanes, de fet ja des de l’habitaciĆ³ havia escoltat els tĆ­pics cĆ ntics que fan durant l’oraciĆ³, doncs la mesquita estava a uns 20 metres de l’hotel. A part de la carretera principal, si Ć©s que se’n pot dir carretera, tots els altres carrers eren de sorra, de fet no hi havia ni voreres, tot era fang i gespa, una illa quasi tota parc natural i amb molt pocs habitants. Impactava fins i tot veure com era la vida en aquesta illa.

Cap a les 13h va comenƧar a ploure i vaig tornar a l’hotel per menjar el plat preparat que havia comprat i que tenia molt bona pinta. No envĆ  ja feia quasi 24 hores que no menjava ja que havia dormit moltes hores per a recuperar la son endarrerida. No tenia massa clar com estaria el plat pels 20 bats que havia costat, perĆ² estava realment bo i res a envejar al plat del dia anterior que havia costat 5 vegades mes. Ja tenia clar que no tornaria mes a aquell restaurant. No entenc aquestes coses, preus tant alts per la zona sense tenir res massa especial, doncs l’Ćŗnic que fan Ć©s que no hi tornis mes, de fet quan hi vaig estar era jo l’Ćŗnic, senyal de que no deu tenir massa clients, i per un que en va tenir, l’acabava de perdre.

AixĆ­ que vaig seure a la taula de l’habitaciĆ³ mirant les notĆ­cies per Internet i em vaig menjar el plat preparat on hi havia mes menjar del que realment semblava, doncs estava tot molt comprimit dins la caixa i un cop comenƧaves a menjar semblava que no s’acabĆ©s mai. Un cop acabat i plovent molt una altra vegada, vaig estirar-me per fer la migdiada una hora.

Quan em vaig despertar plovia molt mes que abans i ja quedava clar que el petit descans del matĆ­ havia sigut una broma. Tornava a ploure a bots i barrals. Tota la tarda va ploure amb molta forƧa i ja no vaig sortir, nomĆ©s pels voltants de l’hotel i a la terrassa, doncs tot i ser nomĆ©s una segona planta tenia unes bones vistes a la muntanya. Va ser un dia que vaig aprofitar per treballar, avanƧar amb el diari i conĆØixer una mica mes l’illa amb la informaciĆ³ que tenia ja guardada de Wikitravel. En una habitaciĆ³ tant gran i rodejat de selva, palmeres i casetes de fusta, la veritat Ć©s que no m’importava gens quedar-me allĆ  tot el dia.

Just al costat de l’hotel hi havia una petita botiga. Be, jo parlo d’hotels i botigues perĆ² realment tot eren cases convertides, fons i tot el meu hotel, doncs no era mes gran que la casa on visc a Catalunya. I la botiga igual, era la casa del costat on en el menjador hi tenien unes estanteries amb algo de menjar, perĆ² tot molt bĆ sic. Encara no havia vist cap gran superficie o similar on els locals poguessin comprar mes coses de les que hi havia en aquella botigueta.

Vaig anar en un moment a aquella botiga aprofitant que era al costat i no em mullaria massa, per a comprar ja el sopar, doncs no em veia capaƧ de buscar cap altre lloc. Vaig comprar una bossa de patates, mig litre de llet, 4 bosses de pasta deshidratada i una pasta dolƧa de postre que a simple vista no tenia ni idea de lo que era. Tot plegat per 70 bats, uns 2ā‚¬. Per cert, em va atendre un nen d’uns 7 anys. Aquestes coses no deixen de sorprendre’m.

Vaig tornar rĆ pidament a l’habitaciĆ³, a uns 20 metres de distĆ ncia perĆ² suficient per passar per uns 30 bassals fangosos. Vaig sopar a l’habitaciĆ³ cap a les 21h mentre seguia plovent igual de fort. No deixa de ser curiĆ³s que faci 24 hores que plou sense parar i segueixi plovent igual o mes fort i que sembli que no hagi de parar mai, doncs cada vegada semblava que la nuvolada era mes espessa.

Cap a les 22:30h ja havia sopat i ja havia decidit quĆØ faria l’endemĆ  si el temps mes o menys o permetia. Aquest dia me l’havia passat quasi tot a l’habitaciĆ³ tot i que no m’importava gens, de fet tot lo contrari. Estava sent testimoni del monsĆ³ i estava a l’habitaciĆ³ mes gran i amb millors serveis de tot el viatge. Feia dies que no parava i un dia de descans em va anar molt be. A mes, quan mirava per la finestra nomĆ©s veia selva, carrers de sorra, cases de fusta i molta vida local per tot arreu enmig d’una illa paradisĆ­aca de TailĆ ndia. En aquell moment no podia demanar res mes.

Un dia mes vaig dormir de puta mare, i me’n feia creus de lo be que era capaƧ de dormir a qualsevol lloc. A diferĆØncia d’altres, no em costa gens dormir per primera vegada a un lloc nou, i menys aquĆ­, amb un llit tant cĆ²mode i un silenci absolut nomĆ©s trencat per la pluja incessant.

07/06/2019 NovĆØ dia a TailĆ ndia: CamĆ­ de Koh Lanta, l’illa menys turĆ­stica de TailĆ ndia

07/06/2019 NovĆØ dia a TailĆ ndia: CamĆ­ de Koh Lanta, l’illa menys turĆ­stica de TailĆ ndia

Aquest dia havia d’agafar un vol a les 8:25h des de l’aeroport secundari de Bangkok (i mĆ©s allunyat) fins a Krabi i d’allĆ  anar directament, encara no sabia com, fins a l’illa de Koh Lanta, una de les illes del sud-oest de TailĆ ndia menys turĆ­stiques del paĆ­s i on es pot apreciar millor la vida local.

Em vaig despertar cap a les 3 de la matinada, doncs la intenciĆ³ era sortir de l’hotel a les 5h. En principi hauria de facturar la maleta ja que nomĆ©s es permetia una peƧa petita per lo que a sobre havia d’arribar ben bĆ© dues hores abans de la sortida del vol. Tot plegat forƧa complicat i mĆ©s tenint en compte el trĆ nsit de Bangkok ja des de primera hora del matĆ­.

Em vaig dutxar, em vaig prendre un cafĆØ, vaig escriure el diari, vaig acabar de preparar les coses i de mirar bĆ© la ruta per arribar a l’aeroport. Hauria d’agafar dos busos i en total fer uns 20 km.

A les 4:50h ja estava fent el check-out, acomiadant-me ara ja si per sempre de la recepcionista, doncs havien sigut nomĆ©s 6 dies perĆ² amb suficients anĆØcdotes com per haver-se creat ja una certa relaciĆ³ que fins i tot sabia greu de marxar. A les 5h arribaba a la parada del bus tal com tenia planejat i on primer hauria d’agafar el bus 3 des d’on ja l’havia agafat quan vaig anar a Mo Chit per agafar la minivan fins a Mae Klong per veure el mercat sobre les vies del tren.

Fins les 5:20h no va passar el bus 3, perĆ² lo pitjor va ser que va passar tant rĆ pid que no em va donar temps de veure el nĆŗmero i dir-li que parĆ©s, per lo que va passar de llarg. Els tios no frenen ni una mica passant a tota velocitat per la parada. Si no hi estĆ s acostumat ni t’adones que acaba de passar el teu bus. El segĆ¼ent no va passar fins quasi les 6h, per lo que vaig estar una hora de peu esperant en aquella parada i ja patint per si arribaria a temps a l’aeroport. Per comenƧar ja segur que no arribaria dues hores abans, doncs tot el trajecte segons Moovit duraria una hora. ComenƧava bĆ© el dia…

Cap a les 5:45h vaig considerar agafar un taxi perquĆØ ja em quedava sense temps. A mes tots els que passaven em demanaven si volia pujar. De fet fins i tot un em va dir que em portava per 300 bats, uns 8ā‚¬, cosa que em va semblar baratissima, perĆ² el taxista havia dit 300 bats perquĆØ pensava que anava a l’altre aeroport que quedava mes a prop. Quan li vaig dir al que anava, no em va dir ni preu, em va dir que no anava tant lluny. AixĆ­ que nomĆ©s quedava esperar que arribĆ©s ja el bus o gastar-me 30ā‚¬ en un taxi, el doble del que m’havia costat el vol que anava a agafar.

Cada vegada que s’acostava un bus em posava enmig del carrer perquĆØ frenĆ©s una mica. D’aquesta manera almenys si que frenaven i em donava temps de veure quin bus era. SI no era el 3 m’apartava i els faltava temps per tornar a accelerar. Quan per fi vaig veure el 3 quasi que m’hi vaig tirar a sobre i aquest si que va parar, sinĆ³ haguĆ©s parat ja hauria d’haver agafat un taxi.

Durant una estona el GPS anava bĆ© i el bus anava seguint el mateix camĆ­ indicat per Moovit, perĆ² a poques parades per arribar on havia d’agafar el segon bus, el GPS va deixar d’ubicar-me. No entenia perquĆØ, potser els mapes no estaven actualitzats, en qualsevol cas allĆ² va fer que em passĆ©s la parada. Quan vaig veure que la ubicaciĆ³ fallava li vaig dir a la noia del bus a on havia de baixar i que m’avisĆ©s, i ella, amb una cara que ho deia tot i sense saber anglĆØs m’intentava explicar que ja m’havia passat la parada. Ho vaig saber perquĆØ de sobte la ubicaciĆ³ va tornar a funcionar i ho vaig veure. Em vaig quedar a quadres, eren les 6:30h i encara estava en el primer dels dos busos que havia d’agafar i a sobre m’acabava de passar la parada. La dona em va intentar explicar quĆØ havia de fer sense massa sort perquĆØ nomĆ©s parlava tailandĆØs i no l’entenia gens, perĆ² tota l’estona feia 5 5 5 amb la mĆ . M’estava dient que baixĆ©s ja i agafĆ©s el bus nĆŗmero 555. Segons Moovit havia d’agafar el A1 perĆ² com que m’havia passat la parada semblava que el 555 passava per allĆ  i tambĆ© arribava a l’aeroport. Amb tot aixĆ², una passatgera que ho estava escoltant tot i que parlava una mica l’anglĆØs em va dir que baixĆ©s ja i per sort ella tambĆ© baixava allĆ  i tambĆ© havia d’agafar un altre bus en aquella parada. AixĆ­ que rĆ pidament vaig agafar la maleta i vaig anar darrere la passatgera, sense preguntar, nomĆ©s fent el que em diguĆ©s, doncs en aquell moment amb el GPS fallant i perdut, ella era la meva Ćŗnica esperanƧa d’arribar a temps a l’aeroport.

Just al moment de seure a la nova parada ja va arribar el 510, que no era el 555 que m’havien dit perĆ² que la bona passatgera em va dir que tambĆ© el podia agafar, i per sort tambĆ© ella l’agafava. Fins aleshores no havia tingut massa sort perĆ² ara la sort em comenƧava a acompanyar.

El nou bus seguia la mateixa carretera per la que ja venĆ­em i que conduĆÆa directament a l’aeroport. El primer que va fer la dona que m’acompanyava al pujar al bus, i sabent que ella baixaria abans que jo, va ser dir-li al senyor del bus que jo anava a l’aeroport i que m’avisĆ©s. Ella va seure i jo vaig seure al seu costat. Ella, no sĆ© si va preguntar a algĆŗ o ho va escriure, perĆ² em va ensenyar un missatge al mĆ²bil que deia, en anglĆØs, que desprĆ©s de baixar del bus havia de creuar la carretera per un pont i ja arribaria a l’aeroport. Sabia algo d’anglĆØs perĆ² probablement no tant com per expresar-ho parlant, per lo que m’ho va ensenyar escrit. La bona dona feia tot el possible per informar-me de tot. A mes se la veia molt bona dona. En una situaciĆ³ aixĆ­, perdut sense GPS i amb pressa per arribar a un aeroport on no has estat mai en un paĆ­s on quasi ningĆŗ t’entĆ©n, que aparegui una persona aixĆ­ que fa tot el que pot per ajudar-te, a tu, a un desconegut estranger sense demanar res a canvi, Ć©s algo que sincerament no saps com agrair, com donar-li les grĆ cies. A mes cal tenir en compte que aquella dona segurament anava a treballar, per lo que tampoc Ć©s el millor moment del dia per dedicar-te a ajudar als turistes a arribar a l’aeroport.

Ella va baixar al cap de poques parades i semblava que m’agraĆÆa mes ella a mi que jo a ella, va abaixar el cap 3 vegades i evidentment amb un somriure, a lo que jo vaig respondre intentant abaixar el cap almenys una vegada mes que ella i evidentment tambĆ© amb un somriure, per cert, ben sincer. De fet segurament va agafar un bus que no li anava tan be i va baixar a una parada que tampoc li anava massa be per anar a la feina. Hi va fer nomĆ©s per no deixar-me tirat.

Com que no sabia exactament quĆØ li havia dit al senyor del bus, jo li vaig dir al mateix senyor, Don Mueang, que Ć©s el nom de l’aeroport i ell va fer que si amb el cap.

Eren les 6:50h, ja en feia 2 que havia sortit de l’hotel i semblava que ja estĆ vem a prop de l’aeroport, per lo que finalment tampoc anava tant malament de temps. Si arribava a les 7h tindria una hora per facturar la maleta i passar el control de seguretat abans de l’hora d’embarcar que era a les 7:55h. De moment semblava que la situaciĆ³ estava prou ben salvada donades les circumstĆ ncies. A mes, el trajecte nomĆ©s m’havia costat 37 bats amb els dos busos, un euro, menys que quan vaig anar de l’aeroport principal a l’hotel el primer dia que va costar 1,60ā‚¬. Tenint en compte que venia de Noruega on aquests trajectes costaven entre 10 i 18ā‚¬, aixĆ² em semblava un regal meravellĆ³s.

El GPS ja no funcionava gens. Fins feia pocs minuts fallava molt perĆ² de tant en tant acabava re-ubicant, perĆ² ara ja gens ni mica. AixĆ­ que tocava anar mirant els cartells de la carretera per saber per on anava i efectivament n’hi havia molts que indicaven que per allĆ  s’arribava a l’aeroport. Al cap de 5 minuts d’haver baixat la noia ja em va semblar veure l’aeroport. Jo vaig mirar el senyor del bus i ell em va fer un gest de quedat tranquil i seu. Una noia del costat que em va veure mirant em va preguntar on anava i el senyor del bus li va dir algo en tailandĆØs que suposo que va ser algo com que ell ja estava controlant, al final tot el bus estaria pendent de mi… No Ć©s que em volguĆ©s fer pesat, pero Ć©s que sense el GPS vaig completament perdut, tant acostumat com hi estic i tant be que vaig sempre quan el tinc, quan falta Ć©s terrible.

Finalment, a les 7h, el senyor em va dir que ja era la segĆ¼ent parada. Perfecte. Li vaig donar les grĆ cies i vaig baixar a la segĆ¼ent parada on efectivament hi havia un pont que creuava la carretera i portava directament a la terminal 1 i 2 de l’aeroport tal com m’havia dit la noia en aquell missatge en anglĆØs. Jo havia d’anar a la 2. Vaig accelerar el pas pujant les escales del pont, vaig entrar a l’aeroport corrent i vaig preguntar a informaciĆ³ on era la terminal 2 per a sortides domĆØstiques.

Em va dir que a la tercera planta i vaig correr cap allĆ . Per sort l’aeroport no era tant gran com altres i de seguida vaig trobar els mostradors i concretament el de Thai Lion. PrĆ cticament no hi havia cua per lo que de seguida ja estava al mostrador facturant la maleta. La varen pesar i eren 7,8 kg. Li va posar una cinta i quan ja marxava em va dir que l’agafĆ©s, que la podia portar en cabina juntament amb la motxilla. No m’ho podia creure, tant mirar el dia anterior les normes d’equipatge i preocupat per haver-la de facturar i quant em cobrarien, i al final la vaig poder portar en cabina i sense pagar ni un bat extra. Eren les 7:15h i ja tenia el check-in fet, nomĆ©s m’havia deixat 1 euro en el trajecte i 0 en la facturaciĆ³ a mes de poder portar tot l’equipatge en cabina. Tot plegat havia sortit molt millor del que esperava, doncs almenys esperava haver de pagar 5-10 euros, facturar la maleta i probablement agafar algun taxi. Hi ha dies que tot sembla anar malament perĆ² que la sort estĆ  del teu costat. Ja vaig perdre un vol en un viatge anterior i evidentment no volia passar el mateix, entre altres coses perquĆØ en aquest cas l’alternativa per terra era molt dolenta. Crec que la noia del bus mai va arribar a ser conscient de lo molt que m’havia ajudat.

Vaig anar rĆ pid a fumar un piti i a les 7:30h ja estava passant el control de seguretat. Fins aleshores havia passat almenys per 15 aeroports amb 3 encenedors, doncs be, aquĆ­ me’n van fer deixar 2 que segurament es van quedar ells. Segons deien nomĆ©s se’n podia passar un tot i que jo tenia entĆØs que eren 2, perĆ² en fi, com que tot m’havia anat tant be no li vaig donar cap importĆ ncia.

Un cop ja passat el control vaig anar als lavabos per a rentar-me una mica i canviar-me de samarreta ja que ja l’havia suada molt i encara no havia ni comenƧat el viatge. No envĆ , havien sigut 3 hores molt intenses. A les 7:45h estava assegut esperant com si no haguĆ©s passat res.

A les 8h comenƧƠvem l’embarcament i efectivament vaig poder pujar la maleta i la motxilla sense cap problema. El meu seient era de finestra, el 26A, perĆ² hi havia una noia, li vaig haver de dir a una auxiliar per tal que li expliquĆ©s a la noia que s’havia equivocat de lloc. Realment, tal com estava indicat, donava la sensaciĆ³ que el C, que era el d’ella, era el seient de finestra. A les 8:10h ja estava assegut a l’aviĆ³ havent estat un dels primers en pujar, tot un crack. A les 8:30h ens enlairĆ vem.

Vaig poder apreciar Bangkok en tota la seva magnitud. Des de dalt impressiona molt la gran extensiĆ³ que ocupa. DesprĆ©s la platja i el Golf de TailĆ ndia, desprĆ©s nĆŗvols molt espesos, el monsĆ³ suposo, i finalment Krabi, un riu amb meandres, afluents, camps, un paisatge impressionant que conforme anĆ vem baixant anava apreciant cada vegada millor.

El vol era relativament curt, per lo que poc abans de les 10 del matĆ­ ja estĆ vem aterrant a l’Ćŗnic aeroport de Krabi, un aeroport internacional perĆ² molt petit, probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist, que fins aleshores era el de Quito.

Contra tot pronĆ²stic havia aconseguit arribar a Krabi perĆ² ara tocava anar fins l’illa de Koh Lanta. Per arribar-hi primer s’havia d’anar fins al port de Ktabi, allĆ  agafar un ferri fins al moll de Koh Lanta i d’allĆ  a l’hotel. La meva intenciĆ³ era arribar en bus regular o taxi al port de Krabi, pujar a un ferri i un cop a Koh Lanta, a males, anar caminant fins l’hotel que eren uns 8 km. En qualsevol cas anava una mica a l’aventura sense tenir encara cap pla ben definit.

Vaig sortir fora de la terminal i vaig intentar connectar-me a una xarxa wifi perĆ² no vaig poder, aixĆ­ que tocava espavilar-se i segurament pagar mes del compte per tal d’arribar a Koh Lanta. Sense Internet vaig realment perdut, perĆ² Ć©s que a mes sempre acabes agafant l’opciĆ³ mes cara perquĆØ sol ser la mes fĆ cil i accessible, i en aquest cas no podia ser diferent.

A fora tot eren taxis o minivans, lo mes car, perĆ² vaig veure un bus tipus shuttle aixĆ­ que m’hi vaig acostar. AllĆ  una noia em va preguntar on anava i li vaig dir cap a Koh Lanta, ella em va assenyalar una minivan i em va dir 80 bats (2,30ā‚¬), ja m’estranyava perquĆØ pel que havia vist almenys en serien 400. Vaig pujar a la minivan que em va dir perĆ² va venir una altra dona per dir-me que aquella van anava nomĆ©s fins a Krabi, i que si volia una directa fins a Koh Lanta eren 500 bats. AixĆ² ja em quadrava mes. Quasi 15ā‚¬.

Com que no era massa mes del que havia vist per Internet i ara no m’hi podia connectar per buscar res millor, doncs vaig acceptar. Vaig pagar amb targeta amb un 3% de recĆ rrec i vaig haver d’esperar quasi una hora a la sortida de la minivan. L’espera va ser pesada perĆ² era un bon senyal, ja que significava que no omplien la van i aixĆ² a la vegada significava que a Koh Lanta hi anaven pocs turistes, justament el que buscava anant a aquella illa. De fet, quan finalment la dona em va avisar, cap a les 11h, nomĆ©s Ć©rem 3 passatgers que anĆ vem cap allĆ  mes 2 que ja estaven a la van. Totes les vans s’omplien menys la nostra on nomĆ©s Ć©rem 5. Perfecte.

Al cap d’una hora de camĆ­ per Krabi vam arribar al moll per agafar al ferri. La minivan va pujar al ferri que ja estava quasi ple i en 2 minuts va sortir. Per primera vegada des de que era a TailĆ ndia vaig poder veure els paisatges pels quals Ć©s tant famĆ³s aquest paĆ­s. Un munt de petits illots completament verds sobresortint de les aigĆ¼es cristallines de la costa oest de TailĆ ndia. Aquest era un d’aquells paisatges que tot i ser la primera vegada que el veia em resultava familiar degut a la multitud de pelĀ·lĆ­cules que s’han fet en aquesta zona. AixĆ² si, en aquesta costa oest de TailĆ ndia i en aquesta ĆØpoca, s’hi produĆÆa el monsĆ³, fenomen que ja es podia apreciar amb la nuvolada ben espessa que ho anava tapant tot.

Ɖs ben curiĆ³s perquĆØ nomĆ©s es dĆ³na a la costa oest. Mentre aquĆ­ estaria els prĆ²xims 3 dies sense parar de ploure, al Golf de TailĆ ndia, a pocs kilĆ²metres a l’est, el temps era completament diferent amb un sol espectacular cada dia. Tot plegat ja ho sabia perĆ² tot i aixĆ­ volia visitar aquesta illa. Al cap de 4 dies ja marxava al Golf de TailĆ ndia a gaudir del sol i les platges paradisĆ­aques.

En uns 15 minuts el ferri va arribar al moll de Koh Lanta. Ja Ć©rem a la primera illa que visitaria de TailĆ ndia i ja en comenƧava a veure la seva autenticitat. Pocs turistes i molta vida local. AnĆ vem per lo que era la carretera principal de l’illa que no era mes que un carrer amb un sol carril per sentit i ple de forats que transcorria paralĀ·lela a la platja. A banda i banda d’aquest carrer Ć©s on s’hi concentraven la majoria d’hotels, restaurants i escoles de buseig de tota l’illa. En qualsevol cas estaven tots allĆ  perĆ² no deixaven de ser-ne ben pocs, doncs 20 metres mes enllĆ  de la carretera ja no es veia cap hotel ni restaurant, ni tan sols carrers asfaltats, ja nomĆ©s camins de sorra, camps i les casetes de locals. De fet quedava clar que la majoria d’aquella gent no vivia del turisme com si que podia passar en altres illes.

En menys d’una hora vam arribar al meu hotel, al Lanta Orange House, per lo que tot el trajecte va durar poc mes de dues hores des de l’aeroport de Krabi. Vaig ser el primer dels 5 en arribar al seu respectiu hotel i tot just eren les 13:40h, per lo que encara podria aprofitar bona part del dia.

Abans de baixar de la minivan ja em va semblar veure una mesquita just a l’altra banda del carrer tot i que en aquell moment pensava que deuria ser un hotel o un restaurant, perĆ² quan vaig entrar al Lanta Orange House, va aparĆØixer una dona musulmana completament coberta de negre. Estava en una zona majoritĆ riament musulmana. La dona va confirmar la reserva i de seguida va venir la filla que parlava molt be l’anglĆØs. Vaig fer el check-in, em va preguntar una mica sobre el viatge i si tenia pensat alguna cosa en concret per fer a la illa, a lo que li vaig respondre que no, que simplement volia viure de prop la vida local en una illa tant poc turĆ­stica com aquesta.

Vaig haver d’anar a un caixer a treure diners ja que nomĆ©s podia pagar en efectiu, com quasi a tot arreu de TailĆ ndia. L’habitaciĆ³ costava 1000 bats per 4 nits, uns 28ā‚¬ per una habitaciĆ³ doble amb bany propi, nevera, aire condicionat i agua potable ilĀ·limitada. Per cert, el caixer el vaig trobar rĆ pid perquĆØ em va indicar on era, que era al mateix carrer on estava tot perĆ² uns metres mes endavant, perĆ² al tornar em vaig passar l’hotel fins arribar a la mesquita quan em vaig adonar que ja m’havia passat, doncs la mesquita estava uns metres abans de l’hotel, moment en el qual em vaig girar i la noia ja havia sortit de l’hotel en veure’m passar per davant pensant-se que encara no havia trobat ni el caixer, ja que ella ja estava pujant a la seva moto-taxi per acompanyar-me. Li vaig ensenyar els diners i vam tornar a entrar a l’hotel. Vaig pagar i tot seguit ja em va acompanyar a l’habitaciĆ³ que era al pis de dalt i on nomĆ©s n’hi havia 4 de les quals 2 semblaven buides. La planta de baix semblava el seu domicili, doncs durant l’estona que vaig ser allĆ  va aparĆØixer tota la famĆ­lia, inclĆ²s fill i el pare, tots musulmans Ć©s clar. Les dues dones m’havien atĆØs mentre que els dos homes van anar directament al sofĆ .

Aquesta era la primera escena que veia d’una famĆ­lia musulmana a casa seva i ja vaig poder apreciar el masclisme en quant al rol de l’home i la dona. Mentre la mare i la filla van ser les Ćŗniques que em van atendre com a propietĆ ries de l’hotel, l’home va aparĆØixer com un zombi per anar directament a seure a un sofĆ  que hi havia allĆ  al costat, doncs el que suposadament era la recepciĆ³ de l’hotel, no deixava de ser el menjador de la casa. I segurament tambĆ© eren la mare i la filla les que desprĆ©s farien el dinar, el sopar, netejarien els plats, la casa, les habitacions, la roba i anirien a comprar.

Vaig deixar les coses i en menys de 10 minuts ja estava fora donant la primera volta per l’illa. Semblava mentida que 7 hores abans encara estiguĆ©s donant voltes per Bangkok sense saber si arribaria a l’aeroport. L’hotel estava a la carretera principal que Ć©s la que vaig seguir durant una estona. El sol era molt intens, de fet semblava mes intens que a Bangkok, ja que em molestava forƧa a la vista cosa que encara no m’havia passat des de que era a TailĆ ndia, per no parlar de la calor i la humitat Ć©s clar, ja un clĆ ssic.

Feia quasi 12 hores que m’havia despertat i encara no havia menjat res, per lo que a mes de veure una mica l’illa ja anava buscant lloc on menjar. De restaurants n’hi havia molts i alguns llocs ambulant, tot i que menys que a Bangkok on n’hi havia un a cada cantonada. Turistes se’n veien poquĆ­ssims per lo que de moment l’illa complia les meves expectatives.

Els preus que veia als restaurants no eren tant barats com em pensava, tot i que l’endemĆ  ja dominaria mes el tema i ja trobaria llocs on mengen els locals. El primer dia sempre peques de novato. Els preus anaven dels 60 als 100 bats, que tot i que no eren ni 3ā‚¬, no deixava de ser el doble de la mitja a Bangkok, on no acostumaven a costar mes de 50 bats. Quan ja portava mes de 30 minuts caminant, vaig decidir entrar algun restaurant on veiĆ©s un plat que m’agradĆ©s sense mirar massa el preu justament per ser el primer dia i ja que segurament ja no menjaria res mes en tot el dia, perquĆØ tot apuntava a que desprĆ©s ja em quedaria adormit durant hores. Finalment vaig entrar a un on els plats estaven mot ben preparats. Vaig demanar carn de vedella amb arrĆ²s, ou, verdures i acompanyat d’una cosa vermella molt picant que no sĆ© si es xile o alguna cosa similar, perĆ² que pica moltĆ­ssim, de fet els plats si no dius que els facin no picants, piquen mes que els de MĆØxic.

El plat estava realment bo i desprĆ©s de tantes hores sense menjar, doncs encara mes. La manera que tenen aquĆ­ de cuinar l’arrĆ²s Ć©s similar a com ho fan a l’Equador o a MĆØxic (i altres llocs suposo), que no sĆ© com ho fan perĆ² que queda molt bo. Les coses vermelles picants que em va donar prĆ cticament me les vaig acabar totes barrejant-les amb la carn i l’arrĆ²s. AquĆ­ sempre es fa plat Ćŗnic perĆ² Ć©s un plat molt complet i contundent, lo just per acabar ben ple i que no sobri res, no com a Espanya que amb tant de primer i tant segon al final acabes pagant menjar que no t’acabes o menjant el segon plat sense ja tenir gana. De fet si els asiĆ tics son en general prims, Ć©s justament per aixĆ², perquĆØ no mengen en excĆ©s i sobretot no mengen fregits.

El restaurant, igual que l’hotel, era una casa particular. Hi vaig dinar tot sol, un altre senyal dels pocs turistes que hi ha a Koh Lanta tot i que per una altra banda m’hi hauria agradat veure algun local. El fet de que no hi haguĆ©s tampoc cap local, era senyal que era un restaurant pensat pels turistes, algo que no m’agrada gens.

Vaig pagar i vaig tornar a l’hotel. AquĆ­ ja es veien mes bitxos que a Bangkok, aranyes, formigues gegants i dragonets Ć©s el que vaig veure durant aquella passejada, fins i tot cucs gegants en el restaurant. Faltaria veure la quantitat de mosquits que hi hauria per la tarda-nit.

Cap a les 16h arribava de nou a l’hotel ja havent dinat i vist una mica la meva zona. Cansat com estava em vaig estirar quedant-me adormit de seguida i despertant-me quasi a les 23h. La platja estava a 100 metres de l’hotel i donava just a l’oest, de fet ja el vaig reservar pensant en aixĆ², en poder veure la posta de sol al mar. La posta Ć©s a les 19h, per lo que jo estava dormint, de totes maneres crec que no es va veure perquĆØ quan em vaig despertar ja feia estona que plovia, i amb molta forƧa. Era el monsĆ³, fenomen meteorolĆ²gic que m’acompanyaria durant els prĆ²xims 3 dies.

Ser testimoni del monsĆ³ d’entrada podria semblar una putada, doncs es tracta de veure ploure durant dies seguits, perĆ² tot el contrari. A Koh Lanta no tenia previst ni anar a la platja ni cap activitat que no es pugui fer sota la pluja, sinĆ³ ser testimoni de la vida local en una illa poc habitada de TailĆ ndia, per lo que la pluja no deixava de ser un altre punt tĆ­pic de la vida local. A mes es tracta d’un fenomen meteorolĆ²gic forƧa espectacular i que no Ć©s tant fĆ cil de veure, per lo que aquesta seria una experiĆØncia mes que molts altres viatges no poden viure. 3 dies de forta pluja contĆ­nua Ć©s mes espectacular de veure del que sembla, i mes en una illa on la majoria de carrers no estan asfaltats.

I aixĆ­ anava a dormir per primera vegada en el viatge fora d’una capital, rodejat de natura i a pocs metres de platges paradisĆ­aques. Deixava ja enrere els cotxes, el soroll i les aglomeracions per passar unes setmanes entre casetes, bungalows, palmeres, camins de sorra i pescadors. Un clima i una cultura completament diferent a tot el que havia vist fins aleshores, justament el que busco en aquest tipus de viatges. Tot plegat era molt emocionant i molt prometedor.

06/06/2019 Pont sobre el riu Kwai i tornada a Bangkok

06/06/2019 Pont sobre el riu Kwai i tornada a Bangkok

Aquest dia em vaig despertar una primera vegada cap a les 23h encara del dia anterior, Ć©s clar, i vaig sortir quasi immediatament a fora a contemplar el riu des del replĆ  de fora l’habitaciĆ³. De nit amb les llums de fons era una passada. Just en aquell moment arribava la parella que dormia a l’habitaciĆ³ del costat i que mĆ©s tard no van tenir cap problema per fer les seves coses sense tenir en compte que les 4 habitacions estaven unides i que si es movia una es movien totes tal qual fos un barco, doncs tot plegat era una sola estructura flotant enmig del riu. A mes les parets eren de fusta prima per lo que s’escoltaven fins i tot les converses.

Tenia varis llocs guardats per veure per la zona perĆ² en un dia no em donaria temps de tot.

Vaig seure en el banc del replĆ  en silenci absolut nomĆ©s trencat pels grills i el so de l’aigua tocant les columnes que sostenien les habitacions. A les vores del riu, que era el que jo veia des d’allĆ , hi havia molt poques cases, per lo que la tranquilĀ·litat que es respirava era total. I una de les coses mes sorprenents era que per primera vegada a TailĆ ndia no tenia calor. AllĆ  a la sobre el riu s’hi estava molt be.

Vaig prendre un cafĆØ mentre mirava quĆØ fer exactament al matĆ­ segĆ¼ent ja que no ho tenia gens clar. Google Maps m’estava liant en quant al pont sobre el riu Kwai i la via de la mort, un tram de via que transcĆ³rrer per uns escarpats que fan realment por. Finalment, i grĆ cies a Wiki Travel, vaig aconseguir saber que una cosa era el pont sobre el riu Kwai per on ja no hi passen els tren i l’altra Ć©s el tram de via que fa por. I grĆ cies tambĆ© a quĆØ el dia anterior havia anat a buscar els horaris dels trens a l’estaciĆ³ de Kanchanaburi, vaig decidir que nomĆ©s aniria al punt i no al tram de via amb el tren, doncs els horaris eren forƧa dolents tenint que esperar poc mĆ©s de 4 hores a una estaciĆ³ per agafar el tren de tornada a Bangkok. Tenint en compte que l’endemĆ  mateix ja havia de tornar a Bangkok, era impossible combinar els horaris. A Kanchanaburi m’hi hauria d’haver quedat dos nits per poder veure tant el pont com la via de la mort i de passada gaudir d’aquella habitaciĆ³ una nit mes.

Tenint en compte l’hora que era, esperava quedar-me ja despert, perĆ² cap a les 3 de la matinada em va venir la sĆ³n i vaig dormir fins cap a les 6:30 del matĆ­ que ja sortia el sol. Vaig tornar a sortir al balcĆ³ a contemplar el riu ja amb els primers raigs de sol que seguia sent una passada. Altres ostes tambĆ© eren fora fent fotos perquĆØ realment era admirable el paisatge que teniem nomĆ©s mirant per la finestra.

Em vaig dutxar (banys compartits perĆ² a la vegada individuals), vaig prendre un cafĆØ i cap a les 7:15h vaig anar a preguntar per l’esmorzar ja que a Booking havia vist que n’oferien per un euro. La noia de recepciĆ³ em va dir que eren 50 bats i vaig considerar-lo una mica car perĆ² que valia la pena nomĆ©s pel simple fet de poder menjar en aquella terrassa amb aquelles vistes espectaculars. A mes, ara no era a Bangkok, per lo que trobar llocs on menjar no era tant fĆ cil. De totes maneres en pocs minuts vaig entendre perquĆØ eren 50 bats, i no, no era car.

Em va dir que esperĆ©s i al cap de 10 minuts va venir una noia jove que parlava millor l’anglĆØs per confirmar-ho. Va tardar 15 minuts mes en tornar amb l’esmorzar. Jo ja no sabia perquĆØ tardava tant i quĆØ estava fent. Aleshores vaig entendre el temps d’espera i el preu. L’esmorzar era ou amb pernil, frankfurts i torrades! AllĆ² si que valia 50 bats i amb aquelles vistes encara mĆ©s. Vaig esmorzar com un rei i tot i que feia poc que m’havia llevat ja feia quasi 14 hores des de que havia sopat el dia anterior, per lo que em va entrar com mai. Vaig esmorzar com un rei admirant un paisatge molt difĆ­cil de trobar i encara mĆ©s d’oblidar.

Cap a les 8h agafava mĆ²bil, tabac i algo de diners i comenƧava a tirar cap al pont sobre el riu Kwai seguint les indicacions de Google Maps, que per fer-me arribar al que es considera el punt d’inici dels dos que tĆ©, un a cada banda del riu, primer em va fer creuar un altre pont mes a prop d’on era i desprĆ©s em va fer anar per una carretera sense vorera ni espai per caminar, de fet vaig compartir calƧada amb els cotxes durant 10 minuts. Per sort la gent d’allĆ  ja hi deuen estar a acostumats perquĆØ tothom s’apartaven sense cap problema. Ɖs a dir, vaig anar fins al pont perĆ² arribant per l’altra banda del riu mentre que hi podria haver arribat per la mateixa banda on ja era i sense haver de caminar per una carretera sense voreres.

A aquesta banda de riu ja quasi tampoc hi havia poble, tot quedava a l’altra banda del riu fins l’estaciĆ³, Ć©s a dir, el trajecte que havia fet des de l’estaciĆ³ fins l’hotel era quasi lo mes llarg que es podia caminar, i no vaig tardar ni 10 minuts.

De lluny ja vaig poder veure el pont i que vaig poder reconĆØixer perquĆØ prĆØviament l’havia vist a Google Street View. Tot just eren les 8:15 del matĆ­ i no feia ni 20 minuts que caminava perĆ² ja suava com un pollastre pels 35Ā°C de temperatura. Semblava una temperatura constant, sempre estaven a 35Ā°. COm es notava quan era a l’habitaciĆ³ just sobre el riu, doncs la temperatura baixava moltissim pel simple fet de ser sobre l’aigua.

Al cap de 10 minuts mĆ©s de caminar entre la carretera i el fangar dels laterals ja arribava a l’inici del pont que tot i lo aviat que era ja hi havia forƧa turistes, sobretot japonesos o xinesos que ja n’hi havia centenars a tot arreu. Un local que anava en moto em va fer un gest com dient-me que anava bĆ©, no ho vaig entendre massa ja que era evident que anava bĆ©, doncs tenia el pont just davant. Vaig pujar per unes escales desprĆ©s de fer unes fotos des de baix i vaig comenƧar a caminar pel pont per a creuar-lo, arribar a l’altra banda del riu i tornar a l’hotel perĆ² ja caminant per l’altra vora on hi havia poble i no una carretera sense voreres.

El pont es nomĆ©s una via de tren, per lo que s’ha de caminar pel mig de la via o pels estrets laterals amb tanques corves a banda i banda i cada certs metres el que semblaven uns miradors per veure el riu Kwai que per cert Ć©s molt gran i tranquil. Tot plegat fa que caminar per aquell pont sigui forƧa incĆ²mode perĆ² mes interessant per mantenir-se tal com era originalment.

Aquest pont es famĆ³s perquĆØ va ser construĆÆt durant la segona Guerra Mundial pels japonesos per tal d’anar des de Myanmar a TailĆ ndia i en el qual hi varen morir 200.000 persones durant la seva construcciĆ³, tots presoners de guerra, entre els quals, per exemple, molts holandesos.

Quan anava aproximadament per la meitat del pont i anava fent fotos a banda i banda, em va passar una de les coses mĆ©s surrealistes a la vegada que interessant de tot el viatge fins aleshores. Vaig veure que s’acostava un grup de 5 o 6 monjos budistes fent cĆ ntics i amb garlandes i flors a les mans. Vaig comenƧar a gravar amb el mĆ²bil quan els tenia quasi davant quan de sobte el que anava davant es va aturar i em va saludar. La salutaciĆ³ encara va quedar gravada perĆ² immediatament vaig parar de gravar i li vaig retornar la salutaciĆ³. Tot seguit, en un anglĆØs forƧa bo, va comenƧar una conversa que es va allargar uns 20 minuts mentre els altres escoltaven i un fins i tot gravava amb el mĆ²bil la nostra conversa.

Primer em va explicar que el seu temple era a 3 km d’allĆ  i que ell i els altres monjos anaven fins al pont cada matĆ­ per a resar i dipositar les garlandes pel pont en homenatge als 200.000 morts. DesprĆ©s em va pregunta per mi, d’on era, sobre el viatge, el qual li vaig explicar una mica que estava fent la volta al mĆ³n. No deixava de sorprendre’m l’interĆØs i el coneixement que tenien els monjos en vers als estrangers i les seves cultures. Em feia creus de l’oberts, curiosos i tolerants que eren, mostrant un veritable interĆØs per qualsevol cosa que els expliquessis.

DesprĆ©s de quasi 10 minuts de xerrar sobre el pont i el meu viatge, va treure un tema que no m’hauria imaginat mai, els toros d’Espanya. Em va preguntar si m’agradaven, a lo que evidentment vaig dir que no i que em semblava una cosa horrible mĆ©s tĆ­pica de cultures primitives que d’un paĆ­s europeu. Ell va fer un petit gest involuntari de treure’s un pes de sobre, suposo que veient que tot dos tenĆ­em ja una opiniĆ³ similar. Em va preguntar si era un esport o un acte cultural, responent-li que a Espanya estĆ  considerat un bĆ© d’interĆØs cultural i que forma part de la cultura espanyola per raro que pugui semblar. I quan em va preguntar que perquĆØ si pensĆ vem aixĆ­ encara es feien, li vaig haver d’explicar el multi-culturalisme i multi-nacionalisme que hi ha a Espanya, que jo sĆ³c de Catalunya i que a la majoria de catalans aixĆ­ com altres nacionalitats i fins i tot a molts castellans, les curses de braus ens semblen actes horribles i que de fet a Catalunya o a CanĆ ries estan prohibits des de fa anys.

I aleshores va treure un altre tema molt interessant, va preguntar que perquĆØ no es feia un referĆØndum a Espanya per preguntar sobre l’aboliciĆ³ dels toros. I ja va ser quan li vaig dir que Espanya no era un paĆ­s prou democrĆ tic com per fer referĆØndums per tal que sigui la poblaciĆ³ la que decideixi aquestes coses, i perquĆØ de fet segurament sortiria el No a les curses de braus i aixĆ² era algo que l’estat no volia. El monjo cada vegada estava mĆ©s estupefacte a la vegada que coneixia mica en mica la nostra histĆ²ria.

Va acabar concloent que Espanya no era una democrĆ cia plena com ja sol dir tothom dins i fora d’Espanya. Aleshores va dir que a ell evidentment les curses de braus tambĆ© li semblen una brutalitat indigne i que s’han d’acabar. PerĆ² no nomĆ©s aixĆ², sino que aquest seria un dels seus objectius a partir d’aleshores, donar a conĆØixer aquesta barbĆ rie i lluitar per l’aboliciĆ³ total de les curses de braus almenys a Espanya, fins i tot em va preguntar sobre els rĆØgim polĆ­tic a Espanya per tal de saber a qui s’havia de dirigir. Jo li vaig explicar que a Espanya hi ha una monarquia perĆ² qui governa Ć©s el President.

Fins i tot em va demanar el meu email que li vaig donar i que esperava que efectivament fes el que va dir i que seguĆ­s amb contacte amb mi. Tot plegat ho veig complicat pero cal tenir en compte que els monjos no tenen cap altra feina que lluitar per aquestes coses, Ć©s al que es dediquen, per lo que no em va semblar gens exagerat el que m’estava dient, tot i que certament, complicat d’aconseguir per no dir impossible. PerĆ² nomĆ©s que un grup de monjos budistes coneguessin aquest tema grĆ cies a mi ja era molt, doncs aquests monjos tenen una gran influĆØncia sobre la societat asiĆ tica, molt mes que qualsevol polĆ­tic i fins i tot que la mateixa monarquia.

En acomiadar-nos em va donar la mĆ  dient que aixĆ­ Ć©s com se saluden a Europa i desprĆ©s es va acomiadar com un fan ells, amb els palmells de la mĆ  units en forma de resar i abaixant el cap, a lo que li vaig respondre que ja ho sabia fent-ho jo tambĆ©. I amb la garlanda que m’havia donat a la mĆ  van continuar caminant pel pont cantant i resant mentre tots anaven abaixant el cap quan passaven davant meu i com sempre amb un somriure. Jo contestava tambĆ© abaixant el cap esperant a que passessin tots per a deixar la garlanda que m’havia donat en el mirador que tenia just darrere. Em vaig quedar uns segons allĆ  davant pensant i essent ara mes conscient dels 200.000 morts que va provocar aquest pont que ara no era mes que una atracciĆ³ turĆ­stica. Hi ha ocasions en que cal reflexionar sobre aquestes coses.

Mes endavant, altres persones, asiĆ tiques, s’agenollaven davant el pas dels monjos. Em vaig sentir fins i tot privilegiat que el que era el lĆ­der d’aquell grup m’haguĆ©s dedicat tant de temps a mi, a un estranger, quan altres persones nomĆ©s podien agenollar-se al seu pas mentre jo hi havia estat parlant de tu a tu tanta estona. Va ser una experiĆØncia Ćŗnica a la vida i evidentment inoblidable. I si algun dia passa alguna cosa amb les curses de braus, aquesta haurĆ  sigut una de les converses mes importants de la meva vida. Ho espero de tot cor.

Vaig acabar de creuar el pont amb una mentalitat completament diferent. Ja no caminava per allƠ com un turista mes, ara era conscient de per on caminava i em sentia be. Els monjos transmeten una pau difƭcil de descriure en un mon tant embogit i on tot passa tant rƠpid. De fet, durant la resta del pont ja quasi no vaig fer fotos, no em calia o no volia, nomƩs pensava en el que havia passat allƠ feia 80 anys.

Cap a les 9 del matĆ­ ja era a l’altra banda del pont i em vaig adonar que per aquella banda nomĆ©s havia de seguir una carretera amb vorera tot recta i ja arribava a l’hotel. Era un camĆ­ molt mes fĆ cil que el que havia agafat per venir, de fet ara ja veia mes turistes cosa que al venir no veia i m’estranyava, pero simplement no els veia perquĆØ no anaven per allĆ . En qualsevol cas, grĆ cies a aixĆ² no vaig haver de passar dues vegades pel mateix lloc, cosa que m’emprenya una mica doncs no aprofites tot el temps possible per veure zones mai vistes.

Durant els primers 5 minuts de caminada no es veien masses cases, perĆ² mica en mica vaig anar entrant a la poblaciĆ³. De fet, aquell carrer pel que anava des de que havia creuat el pont, era ja el carrer principal de Kanchanaburi i pel que havia anat de l’estaciĆ³ a l’hotel perĆ² ara hi arribava des de l’altra punta. AixĆ­ doncs, vaig acabar veient tot el carrer principal de Kanchanaburi.

Al cap de 15 minuts arribava a l’hotel xop de suor. Em vaig dutxar per segona vegada en 3 hores i vaig aprofitar per escriure el diari en un entorn Ćŗnic i molt propici per a escriure. El silenci era total, nomĆ©s trencat pels cants dels ocells i la tranquilĀ·litat que s’hi respirava t’atrapava. Havia de marxar d’allĆ  en dues hores i la veritat Ć©s que no en tenia cap ganes. M’hauria quedat allĆ  tota una setmana o mes.

Cap a les 11:30h vaig guardar-ho tot a la maleta i vaig anar a preguntar si tenien canvi de 1000 bats per comprar una cervesa, doncs ja nomĆ©s tenia el bitllet de 1000 i em volia quedar desprĆ©s de les 12, hora del check-out, fent una cervesa a la terrassa de l’hotel que donava al riu fent temps ja que el tren que havia d’agafar per tornar a Bangkok no sortia fins les 14:48h. PerĆ² com era d’esperar, no tenien canvi, aixĆ­ que vaig fer el check-out a les 12 en punt i vaig anar directament a l’estaciĆ³ de tren ben a poc a poc per no arribar-hi ja completament suat una altra vegada. De fet vaig tardar 15 minuts en fer un camĆ­ de 5.

A les 12:15h ja era a l’estaciĆ³ i allĆ  a espera dues hores a poder comprar el bitllet i dues hores i mitja per a la sortida del tren. A mes, com que encara faltava perquĆØ passĆ©s algun tren, l’Ćŗnica botiga que hi havia en tota l’estaciĆ³ estava tancada. AixĆ­ que vaig seure en un banc i a esperar. A diferĆØncia de l’estaciĆ³ de Thon Buri, aquĆ­ no hi havia cap wifi obert per lo que nomĆ©s podia aprofitar per llegir les notes sobre Koh Lanta, prĆ²xima destinaciĆ³, i escriure el diari.

Cap a les 13h ja no aguantava mes la sed i la botiga seguia tancada, per lo que vaig anar al mercat de davant l’estaciĆ³ on havia sopat el dia anterior i que encara estava quasi tot tancat perĆ² on hi havia un petit restaurant obert on vaig comprar una ampolla d’aigua per 20 bats. I amb aixĆ² i les galetes que portava vaig anar fent temps mentre aprofitava de tant en tant per escriure el diari.

Mica en mica va anar arribant gent. A les 14:20h, 30 minuts abans de la sortida del tren, era quan comenƧaven a vendre els bitllets. Vaig preguntar si podia pagar amb el bitllet de 1000 bats. La noia va dir que un moment i al cap de 3 minuts em va donar un munt de bitllets, 900 bats en bitllets de 100, 50 i 20. Em va anar perfecte, no nomĆ©s m’havia canviat el bitllet sino que m’havia donat un munt de bitllets petits. Em vaig quedar una mica parat i vaig contar els bitllets perquĆØ n’hi havia molts, i quan em van veure van somriure i preguntar si estava be a lo que vaig respondre que si i que grĆ cies per l’esforƧ, perquĆØ realment semblava que els acabava de deixar sense canvi.

I a tornar a esperar buscant les ombres de l’estaciĆ³ fins cap a les 14:50h que va arribar el tren i al cap de 3 minuts va iniciar el trajecte en direcciĆ³ a Bangkok. El trajecte tambĆ© va ser tranquil tot i que va passar una cosa sense massa transcendĆØncia perĆ² que en un primer moment em va espantar moltĆ­ssim. Va pujar un agent de la policia acompanyat de dues noies, una gravant, i van venir directament cap a mi, mirant-me. Jo pensava que potser passarien de llarg, perĆ² en arribar al meu seient el policia es van aturar. No sabia quĆØ passava, de fet pensava que alguna d’aquelles dones m’hauria denunciat no sĆ© perquĆØ Ć©s clar, perquĆØ no les havia vist mai, perĆ² de seguida el policia es va presentar com a policia turĆ­stic. Jo ja havia vist casetes d’aquesta policia i junt amb el somriure de l’agent em vaig quedar mes tranquil. La seva Ćŗnica intenciĆ³ era informar als turistes que trobava pel tren sobre alguns costums d’ƀsia en general i de TailĆ ndia en particular. AixĆ² Ć©s important perquĆØ la cultura Ć©s molt diferent i pel que per nosaltres no pot tenir cap importĆ ncia per ells pot ser una gran ofensa. Em va donar un llibret amb algunes d’aquestes normes o costums i un altre amb informaciĆ³ de la policia turĆ­stica, fins i tot m’explicava que els podia trucar per qualsevol problema que tinguĆ©s, encara que fos que m’haguĆ©s perdut, aixĆ­ que no nomĆ©s ensenyaven als turistes com comportar-se sinĆ³ que els donaven tot tipus d’ajuda. Era una divisiĆ³ de la policia pensada i dedicada exclusivament als turistes. En acabar l’explicaciĆ³, ell i les dues dones es van acomiadar com tots els tailandesos, abaixant el cap i amb un somriure a la boca, responent jo de la mateixa manera.

La resta del trajecte el vaig passar entre mig dormint, escrivint el diari i contemplant els paisatges i pobles rurals pels quals anĆ vem passant. A les 17:30h aproximadament arribĆ vem a l’estaciĆ³ de Thon Buri de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit el dia anterior i tocava fer el mateix camĆ­ perĆ² de tornada a l’hotel. Primer els 15 minuts caminant al costat del mercat de verdures i peix fins arribar al riu. PerĆ² un cop a la vora del riu la cosa es va complicar. Vaig anar al mateix lloc on el barco m’havia deixat el dia anterior, perĆ² em va dir la noia que per creuar a l’altra banda s’havia d’anar a un altre moll que estava mes avall.

PerĆ² com que no em van especificar quant mes avall, cada vegada que veia un carrerĆ³ o edifici hi entrava i preguntava, aixĆ­ almenys 10 vegades i res. En un dels carrerons va passar una cosa que justament acabava de llegir en el fulletĆ³ que m’havia donat el policia turĆ­stic, i sort que m’ho havia llegit perquĆØ aixĆ­ vaig saber quĆØ passava i quĆØ havia de fer.

Quan baixava per un dels carrerons, de sobte vaig veure que les 4 persones que hi havia s’aturaven, fins i tot dos nois que estaven a uns 10 metres un de l’altre acostant-se i que es coneixien, tambĆ© es van aturar. Aleshores vaig escoltar una canĆ§Ć³ per uns petits altaveus que hi havia en diferents punts del carrer. Era l’himne de TailĆ ndia i quan aquest sona, que pot ser en qualsevol moment, tothom s’ha d’aturar i callar fins que deixa de sonar. Fins i tot aquells dos nois que s’estaven acostant un a l’altre per a saludar-se es van aturar fins que l’himne va deixar de sonar. Jo en un primer moment em vaig aturar quan vaig veure que tothom ho feia perĆ² sense saber encara quĆØ passava, perĆ² quan vaig escoltar l’himne, tot i que no sabia que era perquĆØ era la primera vegada que l’escoltava, vaig entendre quĆØ passava. En el fulletĆ³ que m’havia donat el policia ho posava, t’havies d’aturar al escoltar l’himne. IncreĆ­ble! I quan va acabar de sonar, tothom va continuar la marxa, el dos nois acostant-se de nou mentre se saludaven i seguien amb la conversa que estaven tenint pocs minuts abans.

Al cap d’uns 15 minuts caminant avall del riu per fi vaig veure el que semblaven uns molls similars als altres i taquilles. A la primera que vaig preguntar em va dir que no perĆ² almenys ja em va poder assenyalar amb mes exactitud on havia d’anar, ja era a pocs metres. Vaig baixar a un moll i a un barco que havia parat li vaig preguntar per creuar el riu i em va assenyalar just al del costat. Perfecte, encara no hi havia cap barco perĆ² almenys ja m’havien indicat un moll. Al cap de 3 minuts va arribar un barco on em van confirmar que anaven directament a l’altra banda del riu.

En 3 minuts mes va sortir i en menys de 5 minuts ja Ć©rem a l’altra banda del riu. PerĆ² no ens va deixar on pensava, Ć©s a dir, al mateix lloc on el vaig agafar el dia anterior, sinĆ³ molt mes avall, de fet tot el camĆ­ que havia fet avall del riu buscant el moll ara l’havia de fer de pujada. Era en una zona mes o menys coneguda perĆ² a uns 15 minuts caminant de l’hotel. De fet estava prop de Sunam Luang, la Cort Suprema i prĆ cticament lo primer que vaig veure de Bangkok.

A mĆ©s, el camĆ­ fins l’hotel no el podia fer recte, doncs havia d’anar rodejant els enormes temples que hi havia just a la vora del riu. Amb tot plegat vaig arribar a l’hotel prĆ cticament a les 18:30h, quasi una hora desprĆ©s de baixar del tren mentre que a l’anada havia tardat menys de 30 minuts. Vaig fer el check-in a l’hotel, el mateix dels dies anteriors, i ja nomĆ©s tenia temps per fer el check-in del vol de l’endemĆ  a Krabi, mirar be el tema de l’equipatge en cabina i buscar la millor ruta per arribar tan a l’aeroport Don Mueang de Bangkok abans de les 7 del matĆ­ com per arribar a l’illa de Koh Lanta des de l’aeroport de Krabi, doncs Koh Lanta no te aeroport per lo que a mes hauria d’agafar busos i ferris. AixĆ­ doncs, l’endemĆ  era un d’aquells dies incerts en quĆØ no saps ben be si arribarĆ s a temps per agafar el vol i ni si acabarĆ s arribant a l’hotel segĆ¼ent.

La primera sorpresa ja va venir quan vaig veure que a l’aerolĆ­nia Thai Lion nomĆ©s es podia pujar una peƧa petita d’equipatge en cabina i que el bitllet que tenia no incluĆ­a equipatge facturat. Vaig intentar afegir una maleta facturada perĆ² ja no em deixava perquĆØ acabava de fer el check-in online. AixĆ­ que vaig posar les coses mes valuoses a la motxilla i vaig deixar a la maleta nomĆ©s roba i poca cosa mes. Vaig mirar els preus de facturar una maleta i no era gens car, en principi em podria sortir per uns 7ā‚¬ mes tenint en compte el pes.

DesprĆ©s a mirar com anar fins l’aeroport sortint a les 5 del matĆ­, doncs el vol que havia d’agafar sortia a les 8:25h, i tenint en compte que hauria de facturar la maleta, volia arribar-hi dues hores abans. Segons Moovit semblava que a les 5 ja hi havia busos i que en una hora hi arribaria havent d’agafar nomĆ©s dos busos de lĆ­nia, fent el transbord sense moure’m de la parada. A mes el primer bus seria de la lĆ­nia 3 agafant-lo a escassos 50 metres de l’hotel, lĆ­nia que ja havia agafat en ocasions anteriors.

El vol anava a Krabi, ja al sud de TailĆ ndia, perĆ² el meu destĆ­ final era l’illa de Koh Lanta, una illa poc turĆ­stica i que em permetria conĆØixer millor la vida local. AixĆ­ que tambĆ© havia de mirar una mica com anar des de l’aeroport de Krabi fins a Koh Lanta. Semblava que primer havia d’anar fins al centre de Krabi i allĆ  agafar un ferri fins a Koh Lanta. No semblava massa complicat per lo que no ho vaig mirar massa mes, doncs encara havia d’anar a comprar el sopar, sopar, preparar-ho tot i anar a dormir cap a les 20h ja que em volia despertar a les 3. Ja eren les 19:30h aixĆ­ que vaig ja anar a comprar el sopar.

Vaig comprar pasta deshidratada al 7-eleven i 6 potes de pollastre arrebossat a un lloc ambulant al costat de l’hotel on ja hi havia comprat en una altra ocasiĆ³, el lloc del transsexual que parlava anglĆØs, a aquelles alƧades ja algo molt apreciat i que em feia decantar per un o altre lloc. De fet el noi ja em va reconĆØixer.

DesprĆ©s cap a l’habitaciĆ³ a menjar la pasta i les potes de pollastre mentre mirava TV3 i amb unes coses i altres se’m van fer les 21h quan anava a dormir. Ja nomĆ©s dormiria 6h com a molt amb lo poc que m’agrada dormir menys de 8h i mes quan m’haig de despertar per anar a un aeroport, algo que cada vegada odio mes per lo lluny que queden i per tots els trĆ mits que si han de fer.

05/06/2019 De camĆ­ a Kanchanaburi

05/06/2019 De camĆ­ a Kanchanaburi

A les 7h em despertava amb temps per prendre el cafĆØ, escriure una mica el diari, tornar a mirar be com anar a Kanchanaburi ja que no tenia massa clar l’horari del tren i si podria arribar a l’estaciĆ³, que tot i que era a prop, s’havia de creuar el riu, i aixĆ² no era fĆ cil. Els ponts em quedaven molt lluny per lo que la millor opciĆ³ era creuar-lo amb ferri, que si em quedava molt a prop perĆ² que mai els havia vist.

AixĆ­ que desprĆ©s de dutxar-me i acabar de preparar les coses vaig sortir de l’hotel a les 11h, hora mĆ xima de checkout, ja que l’Ćŗnica informaciĆ³ mes o menys precisa que havia vist sobre horaris del tren parlaven d’un a les 7:30h i un altre a les 13:30h, que seria el que agafaria. Amb aquests horaris i aquesta incertesa era molt difĆ­cil fer cap tipus de pla.

Abans de marxar ja vaig quedar amb la noia de l’hotel que l’endemĆ  tornaria, doncs passaria una Ćŗltima nit a Bangkok abans d’agafar el vol cap a Krabi que sortia des de l’aeroport secundari de Bangkok. Ja em va dir que tindria la mateixa habitaciĆ³, la 502. Evidentment per una nit mes no volia anar a un altre hotel, volia estar a un lloc que ja em coneguĆ©s.

Vaig anar fins al parc on havia anat dos dies abans amb el gay tailandĆØs on havia vist el que semblava una sortida de barcos i que segons Google Maps els ferris podrien sortir d’aquella zona, pero allĆ  no hi havia res. Vaig donar una volta pel parc i vaig veure un grup de gent que anava en una mateixa direcciĆ³ i a mes en direcciĆ³ al riu creuant tot el parc. Els vaig seguir i efectivament hi havia un moll amb unes casetes de venda de bitllets. Vaig demanar pel barco que creua el riu i efectivament sortia des d’allĆ  al cap de pocs minuts i nomĆ©s costava 15 bats, uns 0,40ā‚¬. De moment, el primer escull ben superat i de fet mes rĆ pid i millor del que m’esperava.

Al cap de 10 minuts va arribar el ferri, vaig pujar i en uns 5 minuts ja Ć©rem a l’altra banda del riu, que per cert, Ć©s un riu enorme, de fet mes gran que qualsevol que hagi vist a Espanya. Un cop allĆ , a seguir Google Maps caminant uns 15 minuts sota el sol i arrossegant la maleta fins l’estaciĆ³ de tren. Almenys era en lĆ­nia recta i no tenia pĆØrdua. Pel camĆ­ hi havia un mercat molt autĆØntic, bĆ sicament de fruites, verdures i peix. A mes ja estaven tancant per lo que la pudor era terrible. AixĆ² si, era d’aquells mercats que nomĆ©s es veuen a Bangkok. Al costat tambĆ© hi havia petits mercats aprofitant les carreteres i ponts elevats per posar-s’hi a sota. El terra del mercat principal estava enganxĆ³s de brut que estava i en aquell moment estava passant un camiĆ³ per a recollir tota la brossa i restes de menjar. La veritat que comprar menjar allĆ  a mi em faria una mica de cosa pel tema de la salubritat, no semblava que allĆ  el menjar estĆ©s en les millors condicions. LlĆ stima que ja estiguessin tancant perquĆØ veure allĆ² en ple funcionament ha de ser tot un espectacle. Hi havia, literalment, centenars de parades.

La situaciĆ³ dels mini-mercats al voltant era encara mes precĆ ria ja que s’ubicaven en llocs fangosos o directament plens d’escombraries sota els ponts de les rondes que passaven per dalt.

Vaig arribar a l’estaciĆ³ sense mes problema que el de creuar el carrer ple de cotxes i el primer que vaig anar a fer, evidentment, Ć©s preguntar l’hora de sortida del tren, que era a les 13:55h, aixĆ­ que tocava esperar quasi 2 hores i mitja. Tenint en compte que en passaven 2 al dia, doncs l’espera era realment poca. El bitllet costava 100 bats tal com havia vist per Internet. De fet tot el que havia vist per Internet era quasi 100% exacte. AixĆ­ que vaig comprar el bitllet i a esperar.

A continuaciĆ³ vaig mirar a Google Maps on estava el 7-eleven mes proper per comprar aigua i, sorpresa, a la zona no n’hi havia cap, el mes proper estava a 2 km, no m’ho podia creure. AixĆ­ que vaig anar a una botiga d’allĆ  l’estaciĆ³ i l’ampolla d’aigua que al 7-eleven costava 14 bats allĆ  en costava 30. Quan el venedor ja la treia de la nevera per donar-me-la li vaig dir que no, que era el doble de cara. No sĆ© si es pensen que per ser guiri tambĆ© has de ser estĆŗpid. La cara que va posar una deia tot. Crec que era el primer turista a qui no va poder timar i aixĆ² se li notava. AixĆ­ que vaig anar pel mercat i els seus voltants i l’Ćŗnica parada que vaig veure que tenien aigua me la venien a 50 bats. Vaig tornar a dir-li que ni de broma, sempre amb un somriure Ć©s clar. No sĆ© si aquests preus eren perquĆØ esperen a que regategis o perquĆØ ets estranger, en qualsevol cas li vaig dir que era carĆ­ssim i me’n vaig anar. PerĆ² la sed comenƧava ja a ser important aixĆ­ que vista la situaciĆ³ vaig decidir baixar-me els pantalons i tornar a la botiga de l’estaciĆ³ i comprar-la per 30 bats. PerĆ² quan hi anava vaig veure que just davant l’estaciĆ³ hi havia mes parades, de fet hi havia passat en arribar a l’estaciĆ³, on venien menjar i aigua. Cada ampolla 20 bats, aixĆ² ja ho vaig trobar raonable, doncs aquesta gent segurament compra l’aigua al 7-eleven i algun benefici han de treure’n. AixĆ­ que vaig comprar l’aigua i a la parada del costat dos pinxos de carn de pollastre arrebossat per 10 bats cada un. Perfecte. Per 40 bats ja havia esmorzat i begut un litre d’aigua.

A mes de treure’m la gana i la sed, em vaig poder connectar a una xarxa wifi oberta que hi havia a la mateixa estaciĆ³ de tren, per lo que l’espera es va fer molt mes curta. Al cap d’una hora esperant, vaig comprar una altra ampolla d’aigua i dos pinxos mes, aquesta vegada de salsitxes embolicades amb algun tipus de pasta fregida, molt bons tambĆ©, aixĆ­ que 40 bats mes i ja quasi que havia fet l’esmorzar-dinar abans de les 3 hores i mitja de tren que tenia per davant. Tot plegat m’havia sortit molt millor del que esperava i ara era allĆ  ja havent dinat i connectat a Internet mirant correus, contestant Whatsapp’s i escrivint el diari mentre esperava el tren que m’havia de portar a Kanchanaburi.

A les 13:10h arribava el tren i a les 13:55h en punt ja sortĆ­em cap a Kanchanaburi. El tren era igual que el que vaig agafar per anar a Lopburi perĆ² almenys aquest dia no feia tanta calor. Els nĆŗvols feien que almenys el sol no piquĆ©s tant tot i que dĆ©u n’hi do tambĆ© de la calor que feia, doncs la humitat sempre Ć©s molt alta i fa calor igual, perĆ² almenys no crema com els dies sense nĆŗvols.

El trajecte en certs punts Ć©s entretingut ja que veus els pobles i els paisatges amb una vegetaciĆ³ exuberant, arbres que mai has vist i granges a tocar de la via. Durant molts trams el tren no para de xiular degut a la proximitat de les cases i els nens jugant tant a prop, aixĆ­ com les vaques que suposo que ja deuen estar acostumades a que el tren els passi a un metre de distĆ ncia. Les estacions son com les de Catalunya de fa 30 anys, encara amb personal indicant al tren quan pot arrencar i tocant una campana 3 vegades per avisar de que el tren marxa de l’estaciĆ³. I mentre a Catalunya lo tĆ­pic Ć©s veure cantants o mĆŗsics als trens, allĆ  son venedors de menjar. Venen de tot, des de bosses de patates a plats complets preparats per ells mateixos, passant per fruites o begudes. La corriola de venedors Ć©s constant i a cada parada en pujen i baixen.

Vaig passar tot el trajecte mirant els paisatges i escrivint el diari. Cap a les 17h va passar el revisor avisant que la propera parada era Kanchanaburi, cosa que em va anar be perquĆØ el GPS fallava molt. Ara encara no n’era conscient perĆ² aixĆ² acabaria sent un gran problema mentre estava a TailĆ ndia. A Kanchanaburi va baixar molta gent, doncs era una de les destinacions principals de qualsevol turista a part de locals.

La primera imatge de Kanchanaburi va ser, lĆ²gicament l’estaciĆ³, perĆ² la segona, com no, un mercat. Els mercats estan en l’ADN dels tailandesos. N’hi ha a tots els pobles i cada dia. Aquest ocupava tota una plaƧa just davant l’estaciĆ³ i a diferĆØncia d’altres on bĆ sicament s’hi ven menjar, en aquest hi havia moltes parades de roba.

A la mateixa estaciĆ³ hi havia dues noies d’un servei de turisme que no havia vist a cap altra estaciĆ³ i que informaven als turistes. Els vaig preguntar si allĆ² era Kanchanaburi ja que per culpa dels fallos del GPS em volia assegurar d’haver baixat a l’estaciĆ³ correcta. M’ho van confirmar i vaig sortir de l’estaciĆ³ per anar cap a l’hotel que havia reservat, un hotel fet sobre el propi riu Kwai.

El poble de Kanchanaburi no es veia massa gran, de fet semblava que l’Ćŗnic que tenia era el famĆ³s pont. Una carretera el creuava per la meitat deixant l’estaciĆ³ a una banda i la resta del poble a l’altra, on tambĆ© hi havia el riu. El poble semblava poc mes que un carrer principal d’un sol carril per sentit i del que en sortien petits carrerons, quasi ni asfaltats i que molts d’ells ja no portaven a enlloc. L’hotel era a un d’aquests carrerons que acabava al mateix riu.

L’hotel era a poc mes de 5 minuts caminant, un hotel que em va agradar per tenir les habitacions flotants sobre el riu i estar tant a prop de l’estaciĆ³. Hi vaig arribar sense problemes tot i que quedava una mica amagat perquĆØ realment estĆ  a tocar del riu. En arribar-hi, abans de res, ja vaig alĀ·lucinar. Era un espai obert amb una renglera de dues plantes amb habitacions que donaven al pati i baixant unes escales es podien trobar les habitacions flotants a les que s’hi accedia per un petit pont, que literalment et feien anar cap al centre del riu on hi havia 4 habitacions mes perĆ² ja flotants sobre l’aigua.

Vaig escoltar que em saludaven perquĆØ anava una mica perdut i al girar-me vaig veure dues noies a una recepciĆ³. Vaig fer el check-in i una de les noies em va acompanyar fins l’habitaciĆ³, baixant les escales fins al mateix riu, creuant el pont per arribar a les habitacions flotants i donant-me les claus de l’habitaciĆ³ nĆŗmero 3. Vaig deixar les coses i lo primer que vaig fer va ser sortir al balco arran de riu per contemplar les vistes. Era impressionant, una passada. Tot el riu enorme i tranquil davant meu i jo assegut a uns bancs al balcĆ³ mentre tota l’estructura es movia suaument al ritme que marcava el riu. Ja havia vist a les fotos com era, per allĆ² simplement superava les meves expectatives. AixĆ² si, per primera vegada en tot el viatge, comenƧava a veure mosquits i bitxos de tota mena, com era d’esperar Ć©s clar.

Vaig quedar-me allĆ  una estona simplement descansant davant d’aquell paisatge Ćŗnic i feliƧ d’haver arribat ben aviat tenint en compte que poques hores abans no tenia ni idea dels horaris del tren. Arribar al teu destĆ­ quan tot Ć©s tant incert Ć©s, si cap, mes emocionant encara. DesprĆ©s ja vaig anar a donar una volta per Kanchanaburi. No plovia perĆ² ja es veia un bon nĆŗvol que no tenia gens de bona pinta. Eren les 17:30h perĆ² ja tenia prou gana quasi per sopar ja que nomĆ©s havia menjat els 4 pinxos de carn en tot el dia.

Primer vaig anar a l’estaciĆ³ de tren a buscar els horaris ja que en aquell moment no sabia exactament com arribar fins al pont sobre el riu Kwai que en principi estava a 2 km de l’hotel perĆ² que Google Maps em deia que estava a 44 km i que s’hi havia d’arribar en tren. Tot plegat m’estava liant forƧa.

En arribar a l’estaciĆ³, el noi de la taquilla em va donar un paper amb els horaris i vaig veure que hi havia una estaciĆ³ que justament es deia pont del riu Kwai, perĆ² que nomĆ©s estava a 5 minuts d’allĆ , per lo que no podia ser el que deia Google Maps, perĆ² a la vegada tenia entĆØs que el tren ja no hi passava per aquell pont, per lo que el lio era total i no podia preguntar massa perquĆØ el de la taquilla no sabia anglĆØs i les noies de turisme que hi havia en arribar, ja no hi eren. En qualsevol cas en aquell moment no tenia intenciĆ³ d’investigar encara sinĆ³ que volia anar a dormir aviat, despertar-me cap a les 3 de la matinada i decidir que faria, ja que el primer tren cap al pont sortia a les 6 del matĆ­.

AixĆ­ que vaig tornar al mercat i vaig donar-hi una volta aprofitant tambĆ© per buscar algun lloc ambulant on sopar. N’hi havia varis perĆ² un em va semblar molt be, pels plats que tenien i per la dona, que se la veia molt amable i servicial. Em va explicar els dos tipus de plats que tenia ensenyant-me el tipus de menjar que hi havia a cada una de les dues grans olles que tenia. Vaig decidir que em quedaria allĆ  i que menjaria el que hi havia en una de les olles que semblava carn de xai estofada amb verdures i que ho acompanyaria dels tĆ­pics fideus d’arrĆ²s, tot plegat en sopa i ben picant, com sempre. El va preparar posant-li moltes mes coses de les que pensava, de fet quasi ni hi cabien al plat, ja que a mes li va posar un altra tipus de fideus i mes verdures, i tot plegat per 40 bats, poc mes d’un euro.

M’ho vaig menjar allĆ  mateix, doncs tenia un parell de taules on poder seure i on vaig estar-hi uns 30 minuts fins que vaig veure que els del mercat comenƧaven a recollir, doncs ja semblava que mes aviat que tard comenƧaria a ploure i amb forƧa.

Eren poc mes de les 18h quan em vaig acomiadar de la dona que va ser molt amable, preguntant-me si m’havia agradat i donant-me les grĆ cies en repetides ocasions. Era una d’aquelles dones que inspiren molta pau, tranquilĀ·litat i confianƧa.

AllĆ  no hi havia tants 7-eleven, de fet no en vaig veure cap, perĆ² hi havia una altra botiga similar on vaig comprar una ampolla d’aigua, i en sortir va comenƧar a ploure, perĆ² era una pluja tĆ­pica tropical. Durant dos minuts plovia poc, per lo que no vaig accelerar el pas, perĆ² de cop i volta va comenƧar a ploure amb una forƧa que feia anys que no veia, i no exagero gens. Unes gotes d’aigua grans i molta aigua, en 3 segons vaig quedar xop havent-me d’amagar sota els toldos de les botigues per les que anava passant, ja que tot i ser a 5 minuts de l’hotel hauria arribar completament xop. Va ser algo exagerat. Almenys es va posar a ploure quan ja ho tenia tot fet i nomĆ©s tenia ja intenciĆ³ d’anar a dormir. En arribar a l’hotel, amb la cara que portava, la noia em va mirar com dient: “Si si, aixĆ­ plou aquĆ­”.

A les 18:30h ja ho tenia tot fet. Vaig quedar-me una estona mes al balcĆ³ contemplant la pluja caient sobre el riu mentre s’amaga el sol i ja tot quedava parcialment ilĀ·luminat per les estrelles i alguna llum que es reflectia sobre el riu. Un cop al llit i amb la pluja, el riu estava mes mogut i per tant tambĆ© l’habitaciĆ³, i no hi ha res millor que dormir amb un lleuger moviment de barco. Va ser la millor nit amb diferĆØncia de tot el viatge, a mes no feia gens de calor. NomĆ©s estaria allĆ  una nit perĆ² m’hi hauria quedat una setmana.

04/06/2019 SisĆØ dia a TailĆ ndia: Mercat sobre les vies del tren a Mae Klong

04/06/2019 SisĆØ dia a TailĆ ndia: Mercat sobre les vies del tren a Mae Klong

Em vaig despertar cap a les 6 del matĆ­ per sortir lo abans possible i anar a la ciutat de Mae Klong on hi passa un tren pel mig del mercat d’aquesta ciutat a uns 80 km de Bangkok. Ɖs algo espectacular i Ćŗnic al mon, de fet Ć©s una bogeria, doncs la via i el tren passen literalment pel bell mig del mercat provocant que els venedors fins i tot s’hagin d’apartar una mica.

Hi aniria en minivan des de l’estaciĆ³ de Mo Chit que quedava al nord de Bangkok i forƧa lluny de l’hotel perĆ² era la mĆ©s propera des d’on sortien cap a Mae Klong. No sabia els horaris ja que es difĆ­cil que Google o altres apps els tinguin actualitzats, perĆ² en qualsevol cas semblava que sortien cada dues hores i a les 10 era probable que en sortĆ­s una. Tampoc sabia l’horari dels trens a Mae Klong per lo que volia sortir lo abans possible i ja esperar allĆ  al mercat a que passĆ©s. Tot plegat molt incert i impossible de planificar millor.

Em vaig dutxar i em vaig prendre el cafĆØ mentre escrivia el diari i mirava com arribar fins a Mo Chit, doncs ja nomĆ©s el fet d’arribar a la parada de minivans era prou complicat.

A les 7:30h vaig baixar a la recepciĆ³ a buscar la roba que havia deixat la nit anterior i que jo pensava que estaria a les 7 del matĆ­. A mes ja no em quedava roba neta. PerĆ² la sorpresa va ser quan la noia de la recepciĆ³ em va dir que era a les 19h, no a les 7h. De fet al fixar-m’hi be, si que posava a les 7pm. Ja m’estranyava que la tinguessin tant rĆ pid. AixĆ­ que a pujar 5 pisos i ja comenƧar a suar a posar-me la roba del dia anterior, amb lo poc que m’agrada desprĆ©s d’haver-la suada i mes encara quan el dia que tinc per davant Ć©s llarg i incert. A mes, no era gens adequada per una sortida com aquesta, ja que era un pantalĆ³ curt sense butxaques laterals i un polo poc transpirable.

A les 8h, amb nomĆ©s el mĆ²bil, tabac i algo de diners vaig sortir a buscar el bus que m’havia de portar a Mo Chit des d’on sortien les minivans. Per sort aquest passava a 50 metres de l’hotel i ja em deixaria just a Mo Chit. Si, un trajecte de mes d’una hora i que podria fer amb tan sols un bus y quasi de porta a porta. Era la sort de tenir aquella vinguda important tan a prop de l’hotel, doncs moltes lĆ­nies hi tenien parada.

El bus va tardar uns 15 minuts en arribar temps suficient perquĆØ ja comencĆ©s a suar grĆ cies als 35Ā°C i la humitat del 80ā„… tot i ser les 8 del matĆ­. El tema de la calor era el que mes em costava i no m’hi acabava d’acostumar.

Entre que el trajecte ja era llarg de per si i que a mes era hora punta, el bus va tardar una hora i quart en arribar a Mo Chit, per lo que ja eren les 9:30h. AixĆ² si, vaig poder gaudir del trĆ nsit de Bangkok en hora punta. Tot un espectacle! AllĆ  mateix on em va deixar el bus hi havia un 7-eleven on vaig comprar aigua, sandvitxos i crosanets de frankfurt per si ja no tenia temps de menjar enlloc.

DesprĆ©s ja vaig anar al primer lloc on vaig veure vans que era una espĆØcie d’esplanada de sorra on n’hi havia un munt d’aparcades. Un senyor que era per allĆ  em va dir alguna cosa que no vaig acabar d’entendre, em va semblar que em preguntava si volia taxi i li vaig dir que no per seguir cap on anava. Mes tard m’adonaria que no em preguntava aixĆ². Vaig preguntar a un conductor d’una de les minivans allĆ  aparcades perĆ² em va fer un gest com dient que ell no. Vaig entendre que deia que no parlava anglĆØs o que ell no anava enlloc. AixĆ­ que vaig tornar enrere, doncs allĆ  no es veia ningĆŗ mes, i vaig veure un pĆ rquing mĆ©s ben fet amb mĆ©s vans. Vaig anar cap allĆ  i el mateix senyor d’abans em va tornar a fer el mateix gest i dient que per allĆ  no. El pobre home des de bon principi m’estava intentant dir on havia d’anar per comprar el bitllet. AixĆ­ que finalment em vaig fixar bĆ© on em deia que anĆ©s i efectivament hi havia fins i tot taquilles on comprar els bitllets. Estava molt mĆ©s ben organitzat del que pensava, amb taquilles i horaris fixes a diferĆØncia del que havia llegit per Internet on deien que era una mica caĆ²tic i que sortien quan volien. AixĆ² sĆ­, eren deu taquilles i tots anaven cridant per avisar quan sortia cada van. Tot plegat era un espectacle i una mica arcaic, perĆ² mes o menys funcionava.

La van sortia a les 10:20h, per lo que finalment nomĆ©s hauria d’esperar uns 30 minuts. Molt millor del que m’esperava. Vaig sortir fora a menjar els crosanets i a fumar un piti fins que a les 10:10h que vaig tornar a entrar i just en aquell moment la taquillera a qui li havia comprat el bitllet em va veure i em va avisar personalment de que ja podia anar a la porta que donava al pĆ rquing.

La minivan era d’unes 10 places i anava prĆ cticament plena. AixĆ² si, aquest seria el trajecte mes cĆ²mode que faria en la setmana que portava de viatge. L’aire condicionat a TailĆ ndia no te preu. De lo be que estava fins i tot vaig dormir una mica, i mira que a mi em costa dormir durant un trajecte. La nit passada no vaig dormir 8 hores i aixĆ² ho noto molt. Van ser quasi dues hores de camĆ­ que em van passar prou rĆ pid.

A les 12:30h arribĆ vem a Mae Klong on tambĆ© hi havia una estaciĆ³ de minivans similar a la de Bangkok tot i que una mica mes petita.

Al baixar de la minivan l’hĆ²stia de la calor va ser monumental. Vaig treure el mĆ²bil i vaig anar directament cap a l’estaciĆ³ de tren que estava a uns 5 minuts caminant, suficient per comenƧar ja a suar. A mes el polo que portava no era el mes adient per zones amb tanta humitat.

Pel camĆ­, com no, vaig passar per un mercat. Ja no podia saber quants n’havia vist en els 4 dies que portava a TailĆ ndia. De lluny ja vaig poder veure el pas a nivell que havia vist en vĆ­deos i que separava l’estaciĆ³ de tren de l’inici del mercat. Per fer-ho tot mes perillĆ³s, el mercat, que ocupava uns 3 carrers, tenia a punta i punta un pas a nivell. En arribar-hi vaig mirar la via i efectivament, allĆ  estava, el mercat just a sobre la via del tren i al costat de l’estaciĆ³. Impressionant!

Va ser una d’aquelles imatges que no t’esperes que sigui tal qual te l’imagines perquĆØ no pots creure que sigui tant heavy, perĆ² si, tal qual. Un munt de parades, venedors i clients caminant per sobre la via del tren, una via totalment operativa.

Per fer-ho tot mĆ©s estrambĆ²tic, l’estaciĆ³ de Mae Klong es destinaciĆ³ final, per lo que quan arriba el tren travessa el mercat fins l’estaciĆ³, s’hi queda una estona i torna a sortir travessant el mercat de nou.

Encara no sabia els horaris del tren, perĆ² com que no hi havia cap tren a l’estaciĆ³ era evident que encara havia d’arribar, per lo que vaig fer una primera passada pel mig del mercat per anar fins al final.

El mercat es nomĆ©s al llarg de la via i ocupa uns 150 metres de llarg. Les parades posen coses fins a tocar dels rails a banda i banda, deixant nomĆ©s el tros entre els rails de la via perquĆØ pugui passar la gent. Els toldos de les paradetes arribaven a tocar-se amb els de la parada del davant, fent que no toqui el sol perĆ² provocant un efecte hivernacle horrorĆ³s. De fet no vaig arribar fins al final del mercat per dins perquĆØ fins i tot em costava respirar, havent de sortir d’allĆ  sota a mig camĆ­.

En una de les parades del mercat hi havia penjats els horaris del tren. N’havia passat un feia una hora i el prĆ²xim arribava en dues hores, a les 14:30h, fent la sortida de l’estaciĆ³ a les 15:30h, per lo que vaig decidir quedar-me fins les 15:30 i aixĆ­ veure tan l’arribada com la sortida del tren travessant el mercat dues vegades.

Vaig sortir del mercat i vaig donar una petita volta per Mae Klong tot i que no massa per la calor. Quan trobava un lloc amb ombra i on corria una mica d’aire m’hi quedava una estona per respirar una mica. Anava comprant aigĆ¼es al 7-eleven i mitja ampolla me la bevia i l’altra mitja me la tirava per sobre, al final ja sense miraments, com si fos a la dutxa.

I entre aixĆ² i anar menjant sandvitxos del 7-eleven vaig anar fent temps fins les 14:15h que vaig anar a l’inici del mercat per on arribaria el tren i vaig avanƧar una mica fins a trobar un bon lloc des d’on gravar, protegir-me del tren i que es veiessin bĆ© les parades. A diferĆØncia de quan havia arribat, ara estava ple de turistes tambĆ© agafant posicions, de fet arribaven grups sencers de tours ja organitzats per veure el que estava a punt de passar, sobretot xinesos o japonesos. N’hi havia desenes i tot plegat em comenƧava a semblar una mica perillĆ³s, doncs estava a punt de passar un tren per allĆ  i hi havia, literalment, centenars de persones passejant-se per sobre les vies.

I a les 14:30h en punt, el moment esperat. Primer es va escoltar una campana anunciant l’arribada del tren, els botiguers van comenƧar a plegar els toldos i alguns a tapar el gĆØnere que quedava tocant als rails, altres l’apartaven, perĆ² en qualsevol cas, en un minut la via va quedar completament lliure per on hi podia passar el tren ben justet. Es va escoltar el xiulet del tren ja mes a prop del que em pensava i va aparĆØixer tal qual allĆ  enmig sense deixar ni un pam a banda i banda, quasi tocant les parades. Em va semblar que no avisaven amb massa temps, doncs des de que es va escoltar el primer senyal fins que el tren ja es veia enmig del mercat no varen passar ni 2 minuts. cal tenir en compte que desenes de turistes perduts s’havien d’apartar. El tren anava almenys a 10 km/h, mĆ©s rĆ pid del que un es pot imaginar donades les circumstĆ ncies.

Com era d’esperar, molts turistes havien de cĆ³rrer perquĆØ allĆ  on estaven els atropellada el tren, literalment, per aixĆ² jo m’havia situat en un punt on em podia tirar enrere ja que tenia un espai buit. El que no podia entendre Ć©s com hi havia tanta gent tan poc llesta de pensar que el l’amplada del tren Ć©s com l’amplada de les vies. La imatge era brutal. El tren passant a mig pam de la gent i per sobre de les caixes de les parades.

El tren tarda un minut aproximadament en passar i immediatament desprĆ©s tots els venedors tornen a desplegar els toldos i en menys de 5 segons el mercat torna a estar completament operatiu amb gent altra vegada caminant pel mig dels rails. S’ha de veure per creure.

Un cop arriba a l’estaciĆ³, els tĆ­pics guiris pujant-se al tren per fer-se la foto i els locals seguint comprant com si res haguĆ©s passat.

Cal tenir en compte que aquesta situaciĆ³ es dĆ³na perquĆØ primer va existir el mercat, no el tren. Aquest mercat hi Ć©s des de 1905 fins que al 2005 els van dir que el moguessin perquĆØ aquell era l’Ćŗnic lloc per on podia passar la via del tren sense haver de tirar cap edifici. Els venedors van dir que no marxaven d’allĆ  perĆ² tot i aixĆ­ la via es va comenƧar a fer, suposo que esperant que un cop operativa marxessin d’allĆ . PerĆ² un cop acabada la via i el tren operatiu encara no s’havia pogut arribar a cap acord amb els venedors per lo que es van seguir quedant amb les seves parades on sempre, ara ja sobre la via. AixĆ­ que els del tren van seguir endavant i els venedors van seguir al seu lloc. Ara quan el tren passa per aquell tram els venedors s’apartar-te’n quan passa el tren perĆ² sense moure el mercat de lloc que portava allĆ  ja feia un segle. I amb el temps s’ha convertit en una atracciĆ³ turĆ­stica tot i que jo crec que tard o d’hora limitaran l’afluĆØncia de turistes perquĆØ sincerament o vaig veure una mica perillĆ³s, no pels locals, que saben perfectament que han de fer, sinĆ³ per alguns turistes irresponsables que volen la millor foto i estan a centĆ­metres de ser envestits pel tren.

Havia d’esperar una hora a la sortida del tren de l’estaciĆ³ per tornar a veure l’espectacle, per lo que vaig aprofitar per anar fins la terminal de minivans a preguntar preus i horaris. A mĆ©s volia saber el preu fins a l’altra de les dues terminals de Bangkok perquĆØ quedava mĆ©s a prop d’on era ara i el trajecte era mĆ©s barat tot i que quedava mĆ©s lluny de l’hotel i no sabia com arribar-hi.

En aquesta terminal hi havia 5 taquilles, mes cutres que les de Bangkok, i vaig preguntar a la primera que vaig veure. La noia de la taquilla del costat em va cridar i em va dir a Mo Chit al escoltar que jo li deia aquest nom a la noia i que era d’on venia i pel mateix preu que l’anada, 100 bats. Li vaig dir si hi havia a Sai Tai, l’altra terminal, a lo que em va assenyalar la taquilla corresponent. AllĆ  vaig preguntar el preu i eren 70 bats, per lo que no valia la pena anar fins un lloc que no em coneixeria gens i que quedava mes lluny de l’hotel nomĆ©s per 30 bats. Vaig tornar a la primera per preguntar els horaris i em va dir en 20 minuts en sortia una i desprĆ©s cada 40 minuts, per lo que una sortiria a les 15:40h, 10 minuts desprĆ©s de passar el tren. Si tot anava bĆ© aquella m’anava perfecte.

Per cert la noia de la taquilla feia molta grĆ cia com deia les coses, tota l’estona somrient com amb una barreja d’alegria absoluta i cert coqueteig. I ja amb tota la informaciĆ³ necessĆ ria vaig tornar cap al mercat i a fer temps fins les 15:30h, buscant un altre bon lloc des d’on poder gravar el tren perĆ² ara en direcciĆ³ contrĆ ria.

A les 15:15h ja tornava a ser tot ple de turistes agafant lloc, sobretot japonesos o xinesos, que ja n’hi ha per tot arreu, i tot i que no son maleducats, son tants que ja comencen a aclaparar una mica. Just al meu costat se’n va posar una famĆ­lia amb dos nens on el pare estava mes interessat que els propis nens en que sortissin be a la foto davant el tren, de fet els nens ni volien, els feia por estar enmig de la via quan ja es veia el tren venir, pero el pare insistia en quĆØ s’hi posessin per fer-los la foto.

I com abans, toc de campana, xiulet del tren, els botiguers arreplegant els toldos i els turistes com bojos per aconseguir la millor foto. Realment els venedors deuen estar una mica cansats ja de tot aquest espectacle.

El tren va passar a la mateixa velocitat pero ara anava ple de japonesos que l’havien agafat en aquella mateixa estaciĆ³ per tambĆ© gravar des de dins el propi tren, aixĆ­ que estĆ vem els de fora gravant al tren, i els de dins del tren gravant als qui estĆ vem a fora. Com abans, jo tenia el meu espai darrere per apartar-me en l’Ćŗltim moment, perĆ² tambĆ© com abans, els tĆ­pics llests que no saben que el tren Ć©s mes ample que les vies i es veuen obligats a retrocedir a corre cuita envestint a tots els qui estĆ vem ben ubicats per no morir atropellats.

I quan ja va passar i els venedors van tornar a desplegar-ho tot, vaig caminar per dins el mercat, sobre les vies i quasi perseguint el tren, fins a l’estaciĆ³ i rĆ pid cap a la terminal de minivans, doncs segons els meus cĆ lculs en 5 minuts en sortiria una cap a Bangkok.

Vaig arribar i vaig anar a la taquilla que creia perĆ² em vaig confondre, quan de sobte, des de la taquilla del costat em criden. Era la noia d’abans amb la mateixa alegria d’abans cridant-me. La vaig reconĆØixer al moment, li vaig dir Mo Chit, ella va dir 100 bats, li vaig preguntar when, i ella va dir, now, now. Perfecte. Vaig pagar i em va assenyalar un xofer que hi havia allĆ  assegut i que ja es va aixecar en veure’m. Em va dir que el seguĆ­s i quan havia caminat dos metres em vaig adonar que amb tanta pressa ni tan sols m’havia acomiadat de la taquillera, aixĆ­ que em vaig girar i abans que poguĆ©s dir res ella ja va dir un bye molt animat com tot en ella i dient adĆ©u amb la mĆ . Jo vaig fer el mateix mentre seguia mig corrent darrere el xofer. Cuanta alegria desprenia aquella noia que a la vegada encomanava.

El xofer va obrir la porta de la minivan i nomƩs quedava un lloc lliure! Vaig arribar just a temps i quan nomƩs quedava una plaƧa. Lo dolent que jo estava suadƭssim i els altres ho notarien sabent que era jo qui feia aquella pudor, pero en fi, que volen, allƠ Ʃs impossible no suar i menys per un estranger que no hi estem tant acostumats.

Aquest trajecte va ser una mica mes rĆ pid que el de l’anada. AixĆ² si, l’entrada a Bangkok va ser caĆ²tica amb un trĆ nsit exagerat, molt mes que el que hagi pogut veure a qualsevol ciutat europea. Les artĆØries d’entrada tenien 5 o 6 carrils i fins i tot se’n creaven de nous, doncs molts cotxes anaven pels laterals fent que dels sis carrils se’n fessin 7. Tot i aixĆ­ la circulaciĆ³ en aquell tram era molt lenta.

Cap a les 17h ja vam arribar a Mo Chit, on nomĆ©s hi vĆ rem baixar 4 dels passatgers. PerĆ² el xofer no ens va deixar just a la terminal sinĆ³ que ens va deixar al mig del carrer a uns 30 minuts caminant de la terminal. No sĆ© si desprĆ©s seguia fins la mateixa terminal o no, perĆ² quan vaig veure a Google Maps que hi Ć©rem a prop vaig dir-li que jo tambĆ© baixava allĆ , doncs no sabia cap on anava desprĆ©s i tenint en compte el poc anglĆØs que sabia el xofer, per no dir gens, era impossible saber-ho. AixĆ­ que lo millor era baixar allĆ  i no arriscar-me a anar a pare a un altre poble a o l’altra punta de Bangkok.

Mirant Google Maps semblava que estava mes a prop del que realment estava. Almenys vaig passar per llocs que no havia vist, com un parc infantil gegant i un mercat. Tot plegat estava be perĆ² desprĆ©s del dia que portava es feia una mica dur. A mes, en aquell moment encara no tenia ni idea de si em costaria molt o poc arribar fins l’hotel, doncs un cop a la terminal havia d’agafar com a mĆ­nim un bus que no tenia massa clar ni tan sols si passava per allĆ .

Tenint en compte que eren poc mes de les 17h pensava que encara podria fer alguna cosa mes aquella tarda. PerĆ² desprĆ©s d’arribar passades les 17:30h a la terminal d’autobusos per agafar el mateix bus, el 3, que havia agafat pel matĆ­ per venir, aquest va tardar quasi 45 minuts en arribar, per lo que ja eren les 18:15h. Ja feia mes d’una hora que havia arribat a Bangkok i encara no havia sortit ni de la terminal. Almenys ja estava segur que el bus 3 parava a la terminal, doncs de les vĆ ries parades que tenia en una d’elles posava clarament 3.

I clar, ja era hora punta a Bangkok, aixĆ­ que el trajecte que a l’anada havia durat una hora i quart, ara en van ser dues. Si, dues hores en autobĆŗs per fer un trajecte d’uns 8 km pel mig de Bangkok, el mateix que hauria tardat caminant. A mi ja m’estava be, doncs fer un trajecte en bus per Bangkok en hora punta considero que Ć©s una de les coses que s’han de fer, Ć©s tot un espectacle. PerĆ² els altres, quina paciĆØncia han de tenir. A mes l’autobĆŗs estava fet pols, almenys tenia 25 anys, es calava, se li apagava el motor, quan estava en punt mort semblava que anĆ©s a petar, era un desastre i molt difĆ­cil de conduir. A mes, en aquest cas, era una xofer, i jo em feia creus com podia canviar aquelles marxes que nomĆ©s de veure ja es veia que costava moltĆ­ssim. Tot plegat sumat a la calor que hi feia i a la contaminaciĆ³ de Bangkok ajudada pel fum d’aquell mateix bus que entrava tot per les finestres obertes i que feia que en alguns moments l’aire fos irrespirable. De fet ja notava que em picava una mica el nas de tantes partĆ­cules contaminats que respirava. No m’estranya que tanta gent vagi amb mascareta.

Jo almenys vaig poder anar assegut des del principi i a mes a finestra, per lo que vaig poder gaudir d’aquell trajecte que pels locals era algo horrorĆ³s a passar lo mes rĆ pid possible perĆ² que per mi era tot un espectacle mes que interessant.

GrĆ cies a Google Maps vaig poder seguir el trajecte que feia el bus i decidir aixĆ­ quan baixar, doncs no va parar exactament allĆ  on l’havia agafat a l’anada perĆ² si molt a prop. A mes ja em coneixia perfectament tots els voltants de l’hotel per lo que ja no hi havia cap problema per anar amb bus a qualsevol lloc de Bangkok.

Finalment arribava a la meva parada passades les 20h, cansat, suat i havent de preparar la maleta ja que l’endemĆ  marxava d’aquell hotel, per lo que aprofitar la tarda per donar una volta per Bangkok ja ho havia descartat. Vaig comprar una cervesa i menjar per sopar a l’habitaciĆ³ a un 7-eleven molt a prop de l’hotel i que em venia de camĆ­ i vaig anar a l’hotel a fer la maleta i sobretot a buscar informaciĆ³ de com anar a Kanchanaburi, la ciutat del famĆ³s pont sobre el riu Kwai i on passaria la nit segĆ¼ent en una habitaciĆ³ de fusta construĆÆda sobre el mateix riu. La veritat Ć©s que se m’havia fet una mica tard perĆ² aixĆ² no deixava de ser senyal que estava aprofitant els dies al mĆ xim, doncs ja no tenia ni temps de fer la maleta i veure com anar a la segĆ¼ent ciutat. Si que sabia que hi podria anar amb tren perĆ² encara havia de mirar des de quina estaciĆ³ agafar-lo i com arribar-hi.

Ara si que ja podia recollir la roba que havia deixat per rentar el dia anterior a la recepciĆ³ del mateix hotel. Estava tota, que aixĆ² sempre Ć©s algo que preocupa. La maleta la vaig fer prou rĆ pid tenint en compte que era la primera vegada que l’havia de fer estan completament desfeta.

Sobre com anar a Kanchanaburi vaig confirmar que el tren era la millor opciĆ³ tan per proximitat amb l’estaciĆ³ de tren com per preu i perquĆØ no tardava massa mes que les minivans molt mes cares. Segons la informaciĆ³ que vaig trobar, l’estaciĆ³ quedava prop de l’hotel tot i que a l’altra banda del riu, per lo que arribar-hi es complicava forƧa doncs de ponts n’hi ha poquissims i s’ha de creuar en ferri. EN qualsevol cas tambĆ© semblava que el ferri el podria agafar quasi a la mateixa alƧada on era l’hotel. Tot era una mica complicat perĆ² si era tal com veia a les webs, podria ser mes fĆ cil del que semblava en un principi.

DesprĆ©s ja vaig sopar a la mateixa habitaciĆ³ mentre mirava el 324 i ja era la segona nit que ho feia i no estava malament, aixĆ­ em posava una mica al dia de les notĆ­cies de casa. I cap a les 23h a dormir doncs la intenciĆ³ era despertar-se com a molt tard a les 8h.

03/06/2019 Lopburi, la ciutat dels micos

03/06/2019 Lopburi, la ciutat dels micos

A les 5 del matĆ­ m’aixecava per prepararme per anar a Lopburi, la ciutat dels micos. Ɖs una ciutat a uns 80 km de Bangkok a la que s’hi pot anar en tren. El problema eren els horaris, doncs no en passaven cada 10 minuts sinĆ³ cada hora o mes, per lo que aniria fins allĆ  i ja veuria quant hauria d’esperar. No tenia massa sentit intentar arribar quan en sortĆ­s un perquĆØ a l’estaciĆ³ hi havia d’arribar en bus i amb tot plegat no tenia ni idea de quant tardaria en arribar a l’estaciĆ³, que per cert estava forƧa lluny, per lo que marxaria lo abans possible i ja estĆ .

Em vaig dutxar aprofitant que encara tothom estava dormint, vaig preparar-me el cafĆØ mentre escrivia el diari, mirava correus, Whatsapp’s, etc. i a les 8h sortia de l’hotel amb la motxilla, bateria externa, impermeable, aigua i el mĆ²bil per anar a agafar el bus prop de Saman Luang, la Cort Suprema de Tailandia i que va ser quasi lo primer que vaig veure el primer dia que vaig ser a Bangkok, doncs Ć©s on em va deixar el bus que vaig agafar per anar cap a l’hotel.

Ja sabia com anar fins allĆ  perĆ² Moovit m’indicava un camĆ­ diferent. En comptes d’anar pels carrers importants com jo hauria fet, em proposava d’anar pel mig dels carrerons de vianants que envoltaven la zona de l’hotel. Aquells carrerons ja me’ls coneixia forƧa per lo que vaig decidir de fer-li cas. PerĆ² tan sols arribar al final del carrer de l’hotel, Moovit em deia que seguĆ­s recta perĆ² allĆ  davant meu nomĆ©s hi veia una paret. Quan estava a punt de deixar-ho i anar pel camĆ­ que ja em coneixia, just va aparĆØixer una moto que semblava que haguĆ©s travessat la paret. Hi havia un petit espai que quedava amagat i que donava accĆ©s al temple de just davant l’hotel i que jo veia des de la finestra de la meva habitaciĆ³. No hi havia entrat mai aixĆ­ que ja em va servir per veure aquell temple per dins, i efectivament es podia anar per allĆ  i el camĆ­ era mĆ©s curt. Com tots els temples era com un poble, amb els seus carrers, senyalitzacions, passos de vianants i edificis.

Pocs metres desprĆ©s de sortir del temple vaig trobar un 7-eleven on hi vaig comprar una aigua i en uns 10 minuts mes arribava a la parada del bus davant la Cort Suprema. Just allĆ  davant hi havia un recinte on semblava que hi estaven celebrant algun tipus de convenciĆ³ i des d’on van comenƧar a sortir cotxes i furgonetes oficials, almenys 30, amb el que semblaven polĆ­tics i altres personalitats i molta policia, fins i tot van tallar aquella gran avinguda uns minuts perquĆØ sortissin tots els cotxes oficials. Va ser forƧa espectacular. Aquest eras un altre avantatge de l’ubicaciĆ³ de l’hotel, la proximitat amb tots els edificis oficials que provoca veure coses com aquestes ben sovint.

Al cap d’uns 15 minuts va arribar el bus i en 20 minuts arribava a l’estaciĆ³ de tren de Hua Lamphong sense cap problema grĆ cies a quĆØ anava seguint tot el trajecte per Moovit. Pel camĆ­ vam creuar bona part del barri xinĆØs, barri que tard o d’hora volia veure i que haver d’anar fins aquesta estaciĆ³ em serviria per desprĆ©s a la tornada aprofitar per passejar-hi una estona.

Al costat de l’estaciĆ³ n’hi havia una altra que quedava mes a prop de la parada de bus i per tant on vaig entrar primer equivocadament fins que la noia de la taquilla em va dir que havia de sortir i anar a la del costat. No la vaig entendre massa per lo que primer vaig donar alguna volta per l’estaciĆ³ fins a poder sortir i per sort quan ja era fora un taxista que em va veure tot perdut mirant un cartell de la companyia de trens em va preguntar on anava. Era taxista i per tant poc de fiar, perĆ² aquell realment nomĆ©s tenia ganes d’ajudar. Li vaig dir que anava a Lopburi i ell em va assenyalar l’estaciĆ³ de tren que quedava a pocs metres d’allĆ . De fet a la que acabava d’entrar semblava el metro, doncs les vies estaven soterrades, perĆ² a la que m’acostava ara les vies no ho estaven, senyal de que efectivament el tren passava per allĆ .

AllĆ  vaig anar i vaig comprar el bitllet per al prĆ²xim tren. El senyor de la taquilla no sabia anglĆØs perĆ² es feia entendre com la majoria de tailandesos, doncs en tenen la voluntat. El preu me’l va ensenyar de la pantalla, l’hora de sortida me la va assenyalar en el mateix bitllet i la via me la va dir amb els dits, la via 8. AixĆ­ doncs ja tenia el bitllet i tota la informaciĆ³ que necessitava per agafar el tren. AixĆ² si, el tren sortia al cap d’una hora, a les 9:25, aixĆ­ que a fer temps per allĆ . De fet aixĆ² era algo que ja m’imaginava que em passaria, doncs la freqĆ¼ĆØncia de trens Ć©s molt baixa i jo no tenia ni idea del que tardaria en arribar a aquella estaciĆ³, per lo que era inĆŗtil fer cap previsiĆ³. Lo important era ser allĆ  i que les 9:25 era una hora bona per iniciar el camĆ­ cap a Lopburi.

Vaig aprofitar per ja esmorzar alguna cosa. Vaig comprar dos pinxos a un lloc ambulant dins la mateixa estaciĆ³, un de carn i un altre de botifarra. La botifarra semblava de pollastre i l’altre ni idea. La dona ho tallava a trossos i ho posava dins una bossa amb salsa. AixĆ­ que a les 9 del matĆ­ ja m’havia fotut un bon tou de carn.

Cap a les 9:10h desprĆ©s d’haver esmorzat i donat alguna volta per l’estaciĆ³, ja vaig anar a la via 8 on ja hi havia el tren esperant i hi vaig pujar. El meu primer tren de TailĆ ndia. Era com me l’imaginava, una carraca. El primer vagĆ³ era de llits i la resta de seients normals. Hi havia ventiladors pel sostre perĆ² la calor a dins era terrible, molt mĆ©s que a fora que ja era terrible. Vaig seure i en els 15 minuts que vaig ser allĆ  abans que arrenquĆ©s el tren ja estava totalment suat.

Van comenƧar a entrar venedors ambulant tal com ja havia vist per llatinoamĆØrica, venedors que anirien pujant i baixant del tren al llarg de tot el trajecte i venent tot tipus de menjar i begudes. A les 9:30h va arrencar el tren amb una locomotora a gasoil! Semblava un camiĆ³ posant la primera per pujar una muntanya, alĀ·lucinant el soroll i la fumarada que feia allĆ².

Les primeres parades encara eren de Bangkok lo que em va permetre veure algunes zones mes perifĆØriques i per tant forƧa mes pobres o deixades. Barris sencers a peu de via i fins i tot mercats o gent asseguda entre les vies. Molts sostres d’algunes cases literalment tocaven amb el tren quan aquest passava.

Aquestes primeres parades es feien molt pesades perquĆØ el tren estava mĆ©s estona parat que en marxa, i quan estava parat era horrible la calor que hi feia, doncs l’Ćŗnic que la calmava una mica era el vent que entrava per les finestres. A sobre jo vaig seure al costat d’on venia el sol per lo que allĆ² era com un hivernacle. Tot i estar totes les finestres obertes i els ventiladors en marxa l’aire era calent i la calor per alguns moments insoportable. Quan parava fins i tot em posava de mala llet perquĆØ ja comenƧava a sentir que em donaria una lipotimia. Sincerament aquest va a ser un dels trajectes mes durs que he fet, i no per incomoditat o llargs temps, sinĆ³ simplement per la calor.

Les curiositats eren moltes, entre elles el fet que les portes del tren no es tancaven en cap moment i hi havia gent que pujava i baixava del tren en marxa o per la banda que donava a l’altra via, coses que a Europa ens semblarien simplement impensables aquĆ­ eren ben habituals.

Almenys els paisatges eren molt bonics i diferents dels que havia vist fins ara. Grans extensions de prats, boscos, granges a peu de vies i pobles rurals al llarg de kilĆ²metres fins arribar al cap de 3 hores i 15 minuts a Lopburi.

El primer que vaig fer en arribar a Lopburi va ser preguntar a la noia de la taquilla a quines hores sortien els tren a Bangkok. Eren les 12:40h i em va dir que en sortia un ara i el prĆ²xim a les 16h, que seria el que agafaria. AixĆ­ que tenia unes 3 hores i mitja per donar voltes entre micos. Si ja ho sĆ©, serien en total 7 hores de viatge entre anada i tornada per menys de 4 hores d’estada al poble, perĆ² Ć©s que els trajectes en tren son aixĆ­. A mes, el trajecte en tren ja Ć©s una aventura en si mateix, per lo que val la pena.

Lo segĆ¼ent va ser comprar una ampolla d’aigua i un parell de sandvitxos a un 7-eleven just al costat de l’estaciĆ³, de fet va ser lo primer que vaig veure de Lopburi, un 7-eleven. Si, aquĆ­ tambĆ© n’hi havia per tot arreu. I a continuaciĆ³ a caminar pel poble sense rumb fix a la cerca dels micos.

Vaig comenƧar caminant carrer amunt des de l’estaciĆ³ fins que al cap de 15 minuts de caminar, suar com un porc, acabar-me ja l’aigua i sense veure cap mico, se’m va ocĆ³rrer per fi llegir les anotacions que tenia sobre Lopburi, cosa que evidentment hauria d’haver fet abans, en el tren per exemple, ja que hauria vist que ja tenia anotat on es concentraven els micos, que evidentment no era cap on anava sinĆ³ a la zona on hi havia les runes d’un antic temple.

Vaig anar cap allĆ  i abans d’arribar-hi ja vaig trobar un mico caminant per la vorera i dos mĆ©s asseguts a l’entrada d’un banc bevent d’un granissat. Em vaig quedar allĆ  una estona gravant-los sense saber que al cap de pocs minuts me’n trobaria desenes. En qualsevol cas aquella escena ja em va deixar forƧa perplex. 3 micos asseguts com si fossin personetes bevent d’un got i envoltats de persones que caminaven per la vorera o entraven i sortien del banc sense ni immutar-se. Quedava clar que en aquell poble els humans i els micos compartien el mateix espai aparentment en perfecta harmonia.

Vaig seguir caminant en direcciĆ³ a les runes i en arribar al carrer que ja donava al temple ja en vaig veure molts mes. De fet, davant meu potser en veia 20 caminant per la vorera, pujant per les parets dels edificis, dins les botigues,… Era molt exagerat i molt mes del que m’esperava.

I tot plegat va anar a mes fins que quasi davant del temple i al mateix temple n’hi havia ja centenars, molts mes micos que persones. Dins una botiga almenys n’hi havia 20 i un munt per fora buscant menjar o bevent d’ampolles d’aigua tal com si fossin persones. Era increĆ­ble i fins i tot feia una mica d’angĆŗnia de veure’n tants. Vaig passar de pensar que no en veuria a veure’n desenes o centenars corrent i enfilant-se per tot arreu.

Al veure que un d’ells bevia d’una ampolla vaig deixar la que jo portava a terra per veure quĆØ feien. Al cap d’un minut un es va acostar mirant-me mig de reĆ¼ll fins que la va agafar. Com que era massa plena i pesava molt per ell, primer la va volcar bevent l’aigua de terra i quan ja no pesava tant se la va acabar com beuria una persona. Impressionant la prĆ ctica que ja tenien i lo acostumats que estaven de viure en un entorn completament humĆ .

DesprĆ©s em vaig acostar al temple, que estava a l’altra banda del carrer, on n’hi havia encara mĆ©s. Anaven bojos amb els turistes que els donaven menjar. Vaig voler entrar al recinte del temple perĆ² s’havia de pagar entrada i vaig passar, no valia massa la pena ja que des de fora es veia perfectament. A mes, l’interĆØs que tenia en aquell moment era veure els micos.

Els habitants de Lopburi semblaven resignats a tot aquell panorama tot i que a molts se’ls notava clarament que estaven farts dels micos. Sense anar mes lluny la noia de la taquilla de les runes, que de tan en tan sortia de la seva garita amb una escombra per espantar a les desenes de micos que s’acumulaven pel voltant i per sobre de la mateixa garita.

D’altres s’enfilaven per les baixants d’aigua fins les teulades a una velocitat impressionant. Aquell carrer era de les coses mĆ©s rares que havia vist mai.

Quan ja els havia vist una estona vaig anar a donar una volta per un mercat allĆ  al costat forƧa gran com tants hi ha per TailĆ ndia. La calor era sufocant i caminar per allĆ  amb les olles de les botigues a ple rendiment es feia insuportable. Tenia la intenciĆ³ de comprar algo de menjar perĆ² no vaig veure res que em convencĆ©s, aixĆ­ que vaig tornar cap al temple mentre pel camĆ­ em menjava un dels sandvitxos del 7-eleven que portava. NomĆ©s treure’l de la motxilla un mico ja es va acostar i fins i tot semblava que en qualsevol moment m’anĆ©s a saltar a sobre. DesprĆ©s es va acostar un altre mĆ©s gran que si que semblava que se’m tiraria a sobre per lo que li vaig tirar un tros del sandvitx que es va menjar rĆ pidament. L’altre al final no va fer res. En aquell moment vaig entendre perquĆØ la majoria es concentraven als voltants de les runes del temple. La majoria de turistes acabaven arribant al temple, i justament son els turistes als qui mes grĆ cia els fa veure els micos i qui mes els dona menjar, per lo que els micos ja han aprĆØs que al voltant de les runes del temple hi ha persones disposades a donar-los menjar, per aixĆ² nomĆ©s treure el sandvitx ja es van acostar, perquĆØ ja estan acostumats a que allĆ  la gent els doni menjar.

DesprĆ©s de donar alguna volta mĆ©s per cansar-me bĆ© de veure micos, ja vaig anar tirant cap a l’estaciĆ³. Eren les 14:30h i tot just portava dues hores a Lopburi perĆ² ja havia vist prou els micos i el mercat. A mĆ©s feia una calor terrible com per seguir donant voltes pel poble.

De camĆ­ a l’estaciĆ³ primer vaig veure 3 micos barallant-se sobre un andami mentre gent a sota asseguda a les taules d’un restaurant sense fer ni cas. Anaves caminant i et passaven corrent pel costat perseguint-se uns als altres. Els turistes ens apartĆ vem quan els veiem venir corrent mentre que els locals ja no els feien gens de cas. I mentre seguia caminant vigilant que cap mico m’atropellĆ©s, de sobte vaig rebre un cop forƧa fort a l’esquena seguit d’un petit crit. Em vaig girar pensant que algĆŗ m’acabava d’empĆØnyer sense saber perquĆØ perĆ² al girar-me no hi havia ningĆŗ darrere, nomĆ©s un mico a terra quiet i mirant-me. El mico m’acabava d’intentar robar la motxilla! Se’m va tirar a sobre amb tota la intenciĆ³ d’endur-se la motxilla i buscar-hi menjar, doncs mentre amb les cames em va empentar endavant, amb les mans em va estirar les corretges de la motxilla, demostrant que ja sabien com robar motxilles. Sort que la portava ben agafada perquĆØ sinĆ³ segurament me l’hauria tret, i un cop te la prenen ja la pots donar per perduda a menys de que es cansi i la deixi. Li vaig fer un gest amenaƧador perquĆØ no hi tornĆ©s i vaig seguir caminant perĆ² ara mirant davant i darrere tota l’estona. Una venedora que ho havia vist em va dir alguna cosa en Tai mig rient. No vaig entendre el que deia perĆ² segurament seria algo tipus “ja no fan tanta gracia ara els micos eh?”

A les 14:40h arribava a l’estaciĆ³ i comprava el bitllet. Posava que el tren sortia a les 14:39h, aixĆ­ que li vaig preguntar al noi que em va dir que anava amb retard i que passava a les 16h, l’hora que m’havia dit la noia en arribar. AixĆ² sĆ­ sĆ³n retards i la resta tonteries…

AixĆ­ que tocava esperar una hora llarga a l’estaciĆ³ de Lopburi bevent aigua sense parar i estirant les cames ja que suposadament me’n passaria 3 assegut. Greu error.

A les 16h va arribar el tren, igual de carraca que l’altre, i sorpresa… No hi havia lloc per seure. I a mĆ©s Ć©rem uns quants que vam quedar de peu, per lo que no tenia pinta de que poguĆ©s seure aviat. Cansat i pensant en les mĆ©s de 3 hores que quedaven de trajecte vaig buscar almenys algun lloc on em poguĆ©s recolzar que va ser al comenƧament d’un dels vagons on hi havia encara un tros de paret sense ocupar.

Tenia l’esperanƧa que en les prĆ²ximes parades baixĆ©s forƧa gent, perĆ² tot i baixar-ne no eren suficients com perquĆØ poguĆ©s seure. Jo almenys estava en un lloc on em podia recolzar, doncs hi havia passatgers enmig del passadĆ­s on encara cansava mes.

Al cap d’una hora de trajecte vaig decidir seure a terra perquĆØ ja no podia mĆ©s. Vaig aprofitar que en un dels extrems del vagĆ³ ho havia una zona amb una pica per lo que hi havia mes espai lliure a terra per seure-hi. Era molt incĆ²mode, evidentment, perĆ² almenys podia descansar una mica les cames.

I al cap de 30 minuts d’estar allĆ  terra assegut vaig anar a seure a les escales del tren, les de baixar. I si, com ja he dit abans les portes queden sempre obertes. AixĆ­ que estava amb el tren en marxa assegut a les escales del tren i ambles portes obertes. A la porta del davant tambĆ© hi havia un noi assegut de manera encara mĆ©s imprudent, doncs jo almenys estava ben assegut i ben agafat, aquell estava com si estiguĆ©s assegut en el tamboret d’un bar. AllĆ² va fer que ara si anĆ©s mes cĆ²mode i que veiĆ©s el paisatge millor que ningĆŗ. A mĆ©s semblava que seure allĆ  era lo mes normal del mon, doncs ningĆŗ em va mirar i el revisor no va dir res. NomĆ©s per aixĆ² ja valia la pena el viatge en tren. Un espectacle ja impossible de veure en qualsevol lloc d’Europa.

I aixĆ­ anar fent temps fins que quan portĆ vem dues hores i mitja ja havia baixat prou gent com per quedar seients lliures per lo que per fi vaig poder seure en un seient normal ja fins a Bangkok. Una dona que seia davant meu em va preguntar d’on era. No deixa de ser curiĆ³s per una banda que sigui tant clar que ets de fora i per l’altre que siguis un turista. No deu haver-hi massa gent d’aspecte europeu vivint a TailĆ ndia. Quan et veuen tothom sap que ets de fora i que estĆ s de viatge i molts s’interessen per saber d’on ets i com va el teu viatge. Els tailandesos son molt oberts i molt curiosos.

Ja entrant a Bangkok va comenƧar a ploure. PassĆ vem per la zona perifĆØrica on es podien veure aquells barris literalment a peu de vies. Desenes de cases tant a prop de la via que el tren havia de minorar la marxa per no endur-se a ningĆŗ per davant. Tot plegat feia que el tram final del trajecte fos molt lent tal com ja hi havia sigut a l’anada.

A les 19:15h arribĆ vem a l’estaciĆ³ de Hua Lamphong de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit, i arribava la part complicada del dia, tornar a l’hotel amb transport pĆŗblic i sense Moovit, doncs sense internet no es pot utilitzar.

Vaig anar fins la parada on m’havia deixat el bus a l’anada perĆ² a l’altra banda del carrer per buscar la parada que fes el trajecte de tornada utilitzant la mateixa lĆ­nia de bus. Em va costar creuar aquella gran avinguda perĆ² un cop aconseguit, seguint els locals, la vaig trobar prou rĆ pid. PerĆ² desprĆ©s d’esperar quasi 30 minuts i que no passĆ©s cap bus de la lĆ­nia que esperava, vaig decidir d’anar caminant, doncs era mĆ©s o menys factible i tampoc estava segur que acabĆ©s passant el bus que esperava. Eren uns 4 km per lo que tardaria una hora aproximadament i a mĆ©s passaria, com havia vist a l’anada, pel mig de Chinatown i aixĆ­ ja de passada feia una petita visita a aquest barri que tard o d’hora volia veure.

Tot i que ja era fosc la visita va estar prou bĆ© grĆ cies a que encara hi havia venedors de tot tipus pel carrer i totes les botigues estaven obertes. Ɖs increĆÆble els xinesos com fan el seu propi barri a qualsevol ciutat, doncs en aquell barri nomĆ©s s’hi veien xinesos i tots els cartells eren en xinĆØs. A mĆ©s vaig veure una de les famoses cases d’algun clan que pel que es veu n’hi ha mĆ©s d’un.

A cada cantonada hi havia venedors ambulant venent tot tipus de falsificaciones tal com ja havia llegit i de fet com en la majoria de Chinatowns. Es venien des de rellotges fins a mĆ²bils passant per roba o bolsos. Tot el que volguessis ho podies trobar en aquell barri.

Tot i ser les 20h la xafogor era increĆÆble. Donava igual lo fosc que fos, feia calor igual i no podia parar de suar. Vaig entrar a un 7-eleven a comprar una ampolla d’aigua que em vaig acabar abans d’arribar a l’hotel. ja ni sabia quants litres d’aigua bevia al dia. Un munt.

El camĆ­ fins l’hotel no se’m va fer tant llarg com pensava en un principi. De fet, just desprĆ©s de creuar Chinatown ja vaig entrar a la zona que em coneixia una mica mes propera a Suanam Luang i el Gran Palau. Aquella zona ja me la coneixia per lo que ja ni em va fer falta anar mirant Google Maps. Arriba aquesta hora tambĆ© em va permetre poder veure tots aquests edificis oficials totalment ilĀ·luminats, aixĆ­ com el riu que els rodeja, fent que la zona sembli una altra completament i que tingui un encant especial.

Vaig passar per alguns carrerons una mica xunguillos perĆ² amb poca por, doncs Bangkok ja m’havia demostrar que no era una ciutat perillosa. De totes maneres quan vaig arribar a aquella zona molt mes vigilada, fins i tot per militars, vaig anar mes tranquil fent fotos a tots els edificis ilĀ·luminats.

Cap a les 21h arribava a l’hotel caminant per els carrers de vianants del voltant ja sense cap problema. Aquella mateixa nit havia de deixar la roba a alguna bugaderia ja que no em quedava roba neta i al cap de 2 dies marxava a Kanchanaburi. Vaig anar a una que havia vist per Internet que era selfservice i costava 10 bats el kilo, uns 0,30ā‚¬. AixĆ­ que em vaig dutxar amb aigua ben freda, em vaig posar l’Ćŗltim polo net que em quedava i vaig anar cap allĆ  amb tota la roba. Era quasi al costat de Khao San Road i per tant molt a prop de l’hotel i de tota la festa. PerĆ² quan hi vaig arribar vaig comprovar que com a mĆ­nim s’havien de pagar 9kg i que a mĆ©s s’havia de pagar en monedes de 10 bats que no tenia i la mĆ quina que hi havia de canvi tampoc tenia. AllĆ  tambĆ© hi havia un xinĆØs forƧa enfadat pel mateix motiu.

Primer pensava que encara que portĆ©s nomĆ©s dos kilos de roba em cobrarien 20 bats, aixĆ­ que vaig anar allĆ  a prop on hi havia la zona de Khao San i vaig comprar dos pinxos de calamars en un lloc ambulant que estaven molt bons i que encara no havia provat. Li vaig dir al venedor que em donĆ©s dues monedes de 10 bats i vaig tornar a la bugaderia. Amb tot plegat ja estava suant una altra vegada i no feia ni 20 minuts que m’havia dutxat i posat l’Ćŗltim polo net.

PerĆ² quan vaig arribar vaig veure que havia de posar, en aquest cas, 11 monedes de 10 bats, doncs nomĆ©s quedaven lliures rentadores de 14kg que eren mĆ©s cares i s’havien de pagar 110 bats fos la quantitat que fos de roba. Ja mes emprenyat que el xinĆØs, vaig marxar sense rentar la roba.

Almenys aquella passejada em va servir per veure el carrer paralĀ·lel a Khao San que encara no havia vist i era tambĆ© prou interessant. TambĆ© amb restaurants per guiris perĆ² amb molts llocs ambulant que es el que m’agrada a mi. En total, al voltant de l’hotel hi havia almenys 3 o 4 illes de cases dedicades nomĆ©s a la festa i al menjar.

Vaig tornar cap al carrer de l’hotel on havia vist una bugaderia, perĆ² el preu eren 35 bats per kilo, no massa menys que al meu hotel que eren 50, aixĆ­ que finalment, per la poca diferĆØncia de preu i la comoditat, vaig preferir deixar la roba a la bugaderia del meu hotel. Com a curiositat, abans d’arribar a l’hotel, el RRPP del restaurant del costat va dir “amigo” dirigint-se a mi. Em vaig girar pensant com havia deduĆÆt que era espanyol perĆ² em va preguntar: “Italiano? “, a lo que vaig respondre que no. PerĆ² vaig entendre que en italiĆ  potser tambĆ© diuen amigo i que per la cara se’ns veu que som, almenys, del sud d’Europa.

La noia que hi havia a recepciĆ³ diria que era la primera vegada que la veia perĆ² era la mĆ©s amable i extrovertida. Li vaig deixar la roba i vaig entendre que estaria per l’endemĆ  a les 7am, cosa que em va estranyar perquĆØ ja eren quasi les 22:30h. En qualsevol cas la vaig deixar i vaig anar a comprar algo mes per menjar.

Per acabar de sopar vaig decidir anar a comprar pasta deshidratada i algun sandvitx al 7-eleven que hi havia a 30 metres de l’hotel i menjar a l’habitaciĆ³ mentre mirava el 324 per Internet. A mĆ©s encara havia de mirar com organitzar bĆ© l’endemĆ  ja que volia anar al mercat sobre les vies del tren de Mae Klong.

Mae Klong Ć©s una ciutat a poc mes de 100 km de Bangkok i on es va construir una via de tren pel bell mig d’un mercat. Ni els del mercat ni els del tren van claudicar aixĆ­ que en l’actualitat el tren passa, literalment, pel mig del mercat. Ɖs de lo mes increĆ­ble que he vist mai.

I ara eren les 22:30h i encara havia de sopar i mirar com anar fins allƠ desprƩs del llarg dia que havia passat.

DesprĆ©s de mirar totes les opcions, la que em va semblar mes viable era la d’anar en una minivan, que no era l’opciĆ³ mes barata, 100 bats, perĆ² que al final no sĆ³n ni 3ā‚¬ per 2 hores de camĆ­. Pel que feia a la relaciĆ³ comoditat/preu, aquesta era la millor i de lluny, ja que en tren em podria estalviar algo perĆ² el problema eren els pocs trens que passaven.

El problema principal, anĆ©s com anĆ©s, era saber els horaris del tren que passa pel mercat de Mae Klong, doncs nomĆ©s en passaven 4 o 5 al dia, per lo que vaig decidir sortir lo abans possible de l’hotel i a veure que passava. A mes tampoc podia saber l’horari de les minivans, un altre motiu per presentar-m’hi lo abans possible.

AixĆ­ que vaig sopar la pasta i els sandvitxos i a les 23:30h ja estava dormint.

02/06/2019 Quart dia a Bangkok: Phra Sumen Fort i Wat Bowonniwetwiharn Ratchaworawiharn

02/06/2019 Quart dia a Bangkok: Phra Sumen Fort i Wat Bowonniwetwiharn Ratchaworawiharn

Aquest dia em vaig despertar quasi a les 13h ja que el dia anterior, tot i que a la 1 de la nit ja arribava a l’hotel, degut a quĆØ havia fet migdiada molt tard, fins les 4 ben be no vaig anar a dormir. Portava 3 dies a TailĆ ndia i encara no m’havia recuperat del jet lag, seguia amb els horaris descontrolats.

Com cada matĆ­ em vaig dutxar, vaig prendre un cafĆØ allĆ  mateix a l’habitaciĆ³ i vaig escriure el diari una estona. DesprĆ©s vaig preparar una petita ruta amb alguns llocs a visitar allĆ  prop dels que ja tenia guardats a Google Maps. Els llocs que volia veure ja els tenia decidits abans d’iniciar el viatge, perĆ² no quĆØ faria cada dia, i aixĆ² Ć©s el que mirava abans de sortir de l’hotel.

Cap a les 16:30h sortia de l’hotel amb la intenciĆ³ d’anar a veure el centre comercial New World, abandonat abans d’obrir-se al pĆŗblic per no complir amb la normativa municipal. Aquest tancament fins i tot abans d’acabar-se, va fer que amb el temps i la pluja s’anĆ©s inundant. Degut a l’aigua acumulada i estancada, la quantitat de mosquits a la zona va augmentar fins a tal punt que era molt perillĆ³s viure-hi a prop degut a les nombroses malalties que poden transmetre. Per a solucionar-ho, els veĆÆns varen decidir d’omplir l’aigua acumulada de peixos. Ara Ć©s un centre comercial inacabat, tapiat, abandonat, ple d’aigua i ple de peixos.

Vaig sortir de l’hotel i de camĆ­ havia de passar per davant de Phra Sumen Fort, un parc quasi al costat de l’hotel i que dĆ³na just al riu. Gran error, perquĆØ quan era allĆ  fent unes fotos al parc i al riu, un gay es va acostar i em va preguntar d’on era. No pensava que anĆ©s a mes, doncs molt gent em preguntava d’on era, perĆ² a ell ja li va servir per dir-me si volia que m’ensenyĆ©s algun passeig i algun temple. No vaig reaccionar a temps i abans de donar-me conta ja estava caminant amb el gay en direcciĆ³ al temple Wat Bowonniwetwiharn Ratchaworawiharn, tambĆ© molt a prop d’allĆ . Evidentment, com sempre, jo anava ben atent a tot, a qualsevol moviment, solĀ·licitud de diners, etc. PerĆ² la veritat Ć©s que el gay nomĆ©s volia passar una estona amb mi perquĆØ suposo que li havia agradat i, comprovar tambĆ© suposo, si jo tambĆ© era gay i aixĆ­ ja triomfava. A mes era molt amable i parlava prou be l’anglĆØs per lo que em va servir de guia improvisat.

Vam sortir del parc, vam creuar el carrer important que quedava prop de l’hotel i vam pujar per un carrer nou per mi. Mentre anĆ vem pel carrer, em va preguntar una mica sobre el viatge, d’on venia, etc. Quan deia a algĆŗ que tot just comenƧava una volta al on de 3 mesos es quedaven forƧa sorpresos i aixĆ² feia que augmentĆ©s la seva curiositat i volguessin saber mes. Jo tambĆ© vaig aprofitar per preguntar-li algunes coses prĆ ctiques, com quins eren els millors llocs per menjar, si era segur anar pel carrer de nit, com moure’m, etc. Coses que ja mes o menys sabia perĆ² empre va be que algun local et doni algun consell.

Al cap de 5 minuts de caminar vam arribar al temple que em volia ensenyar i que quedava molt a prop de l’hotel, de fet probablement ja hi havia passat per davant en algun moment. Anar amb ell em va ser molt Ćŗtil per veure tot el temple per dins, doncs quan anava sol em feia una mica de cosa passejar-me per allĆ  fent fotos mentre els locals resaven. De totes maneres no passava res, doncs estaven mes que acostumats a veure turistes fent fotos. A mes, em donava la sensaciĆ³ que als monjos els agradava que els turistes mostrĆ©ssim interĆØs pels temples.

Com en quasi tots, abans d’entrar a l’edifici religiĆ³s, ens vam haver de treure les sabates, be, les xancletes. Vam entrar i ens vam posar uns segons al lloc on la gent resava, allĆ  agenollats i mirant al buda amb els palmells de les mans units. La situaciĆ³ no deixava de ser una mica estranya, allĆ  agenollat davant un buda fent com si resĆ©s i amb un gay que acabava de conĆØixer al costat…

El buda era molt gran i daurat. El gay es va fer a mes unes reverĆØncies que jo ja no vaig fer. Els tailandesos son molt creients i la religiĆ³ forma part de la seva vida perĆ² d’una manera mes natural. Els monjos son persones molt agradables i que no sembla que jutgin a ningĆŗ, doncs Ć©s ben normal veure un travesti dins un temple resant, cosa que no m’imagino en una esglĆ©sia catĆ²lica.

DesprƩs vam caminar una bona estona per tot el recinte, que com tots Ʃs enorme, fent fotos i observant una mica la vida dels monjos que hi viuen, doncs els temples no deixen de ser com poblets dins la ciutat amb les seves cases i els seus carrers on hi viuen els monjos.

Amb tot plegat, quasi que vam estar una hora i mitja junts. Al sortir del temple em va dir de caminar per no sĆ© on perĆ² aleshores si que ja li vaig deixar anar una excusa que ja m’havia pensat, perquĆØ sino si que tard o d’hora m’hauria dit d’anar a casa seva, doncs el tio no parava de mirar-me i ja em comenƧava a sentir una mica incĆ²mode. Li vaig dir que l’endemĆ  havia d’aixecar-me molt aviat per marxar i que encara havia de preparar la maleta. Ens vam acomiadar i aquĆ­ no ha passat res.

A continuaciĆ³, vaig anar on volia anar des del principi, al centre comercial abandonat. Abans perĆ² m’havia d’ubicar una mica, doncs amb les voltes que havĆ­em donat ja m’havia perdut. El noi m’havia indicat la direcciĆ³ de l’hotel i vaig anar caminant cap allĆ  a la vegada que mirava a Google Maps com anar fins al centre comercial abandonat. PerĆ² al estar tancat des de feia temps, era complicat trobar-lo. Google Maps m’indicava un altre lloc, que tot i que a prop, o era exactament el centre comercial, sino que semblava un complex d’oficines o apartaments.

Finalment, passejant una mica per la zona i creuant, com sempre, mercats ambulant, vaig veure el que semblava la faƧana del centre comercial. Sort que havia vist fotos per Internet i el vaig poder reconĆØixer. PerĆ² un cop davant la faƧana no vaig saber per on entrar per veure els peixos. estava tot completament tapiat i te edificis confrontants per totes bandes, per lo que no sĆ© si realment si pot entrar fĆ cilment. En qualsevol cas allĆ  hi havia un mercat molt autĆØntic que junt als edificis tant degradats de la zona i el propi centre comercial abandonat, van fer que la visita valguĆ©s la pena tot i no veure els famosos peixos. Carrerons d’un metre d’ample que s’endinsaven enmig dels edificis, foscos, bruts, amb olors de tot tipus i que em recordaven a la peli de ResacĆ³n. De fet, en un moment determinat i provant de trobar alguna entrada al centre comercial, em vaig endinsar per un d’aquests carrerons que no semblava que portessin enlloc fins que uns locals que hi havia se’m van quedar mirant i fent algun gest, a lo que vaig entendre que estava ha entrant a alguna propietat privada. La cara que feien era d’estupefacciĆ³ total sense entendre quĆØ podia estar buscant un turista en aquell forat.

DesprĆ©s de passejar una estona per zona desconeguda de Bangkok i quan ja es comenƧava a fer fosc, cap a les 19h, vaig tornar a l’hotel per dutxar-me, dons 3 hores caminant feien que acabessis suat com un pollastre. En menys de 4 dies m’havia dutxat mes de 10 vegades.

Cap a les 20h tornava a sortir a donar a una volta pels voltants de l’hotel aprofitant que estava en una de les zones mes animades de Bangkok. Primer vaig anar a sopar al lloc ambulant davant de l’hotel, just a la cantonada entre el carrer de vianants de l’hotel i el carrer important i que cada dia era diferent, qui primer arribava primer es posava, suposo. Tot i que realment era el dinar, doncs aquell dia m’havia despertat molt tard encara afectat pel jet lag i aquest era el segon Ć pat que feia en el dia desprĆ©s de l’esmorzar de les 7 del matĆ­, tot i que mes que esmorzar allĆ² ja era un esmorzar-dinar.

Aquesta vegada hi havia una dona gran amb el seu fill transexual que parlava anglĆØs perfectament per lo que demanar va ser molt mes fĆ cil que en altres ocasions. Vaig veure que estava preparant un plat per una noia i li vaig preguntar quant costava, a lo que va respondre 50 bats i jo que tambĆ© me’n preparĆ©s un. De fet, primer em va oferir unes aletes de pollastre pensant potser que seria mes adient per un turista poc acostumat ala cuina tailandesa, perĆ² jo volia provar-ho tot aixĆ­ que vaig demanar el mateix que la noia tailandesa sense tenir ni idea del que era. La noia em va preguntar si m’agradava el picant perquĆØ el que estava demanant ho era, potser per aixĆ² d’entrada no m’ho van oferir. Jo vaig dir que si perĆ² que poc, doncs encara estava escarmentat del sopar del dia anterior.

M’ho vaig menjar allĆ  mateix davant del lloc ambulant assegut en una escala d’un banc com a bon local i en acabar vaig anar per la zona de Khao San Road i els carrers del costat on l’animaciĆ³ Ć©s total. De fet no calia que caminĆ©s massa ja que al mateix carrer de l’hotel i tots els adjacents l’animaciĆ³ ja era total. No envĆ  eren tots carrers nomĆ©s per a vianants amb un munt de locals i restaurants per guiris. Evidentment jo a aquests restaurants no hi entrava, em semblaven no nomĆ©s una estafa sinĆ³ una ximpleria, doncs anar fins a TailĆ ndia per menjar en un restaurant italiĆ  amb preus europeus era algo que no podia entendre. Jo preferia els llocs ambulant que per aquells carrers n’hi havia, literalment, desenes i on a un d’ells vaig comprar una espĆØcie de patates amb formatges i salses i una mica picant com tot. Realment molt bo. Venien tot tipus de menjar i la veritat Ć©s que costava decidir-se.

En aquests carrers hi havia paradetes de tot tipus, perĆ² les que mes em van sorprendre van ser les que venien nomĆ©s alcohol. Al costat d’una botiga de roba te’n podies trobar una que venia tot tipus de cerveses, whiskys, ginebres, etc. Podies comprar un cubata i anar pel carrer amb el cubata a la mĆ  sense cap problema, doncs era lo mes habitual veure turistes i locals en aquells carrers bevent pel carrer. No sĆ© si a tot Bangkok la normativa respecte l’alcohol era tant laxa o nomĆ©s era en aquella zona per la quantitat de turistes que hi havia, en qualsevol cas estava totalment permĆØs. AixĆ² si, que no et veiessin amb un porro perquĆØ acabaves a la presĆ³.

En una d’aquestes parades vaig demanar un whisky per 150 bats, uns 4ā‚¬. Segurament a algun lloc mes dirigit als locals ho hauria trobat mes barat perĆ² en qualsevol cas era mes barat que a Barcelona per lo que no m’ho vaig pensar massa. Preferia anar a locals on no hi haguĆ©s tants turistes com en aquells carrerons, perĆ² aquĆ­ em quedava tant a prop de l’hotel que era un gran avantatge tot i els guiris. A mes, a Khao San Road hi havia guiris perĆ² tambĆ© molts locals, sobretot moltes locals, suposo que ja amb l’intenciĆ³ de conĆØixer algun turista.

I amb el cubata a la mĆ  vaig anar cap a Khao San Road on vaig anar de local en local quedant-me a ballar una estona allĆ  on escoltava una canĆ§Ć³ que m’agradĆ©s, que la veritat Ć©s que era en molts. La mĆŗsica que posaven en general estava molt be, la majoria techno i en altres mĆŗsica mes comercial.

Cap a les 23h ja vaig decidir de tornar a l’hotel a dormir ja que l’endemĆ  em volia despertar ben aviat per anar cap a Lopburi, el poble dels micos on n’hi ha centenars donant voltes pels carrers. A mes, per fi semblava que podria enganxar l’horari normal, tot i que val a dir que el que havia fet fins aleshores no m’havia anat gens malament ja que dormia en les hores de mes calor del dia, quan sortir al carrer es feia realment molt difĆ­cil.

01/06/2019 Tercer dia a Bangkok: Illa de Bang Kachao i Nana Plaza

01/06/2019 Tercer dia a Bangkok: Illa de Bang Kachao i Nana Plaza

A les 8 del matĆ­ em despertava havent dormit nomĆ©s 6 hores tot i que realment ja no tenia mes son, doncs el dia anterior m’havia despertat quasi a les 17h, per lo que encara m’estava adaptant al nou horari.

Em vaig preparar el cafĆØ allĆ  a l’habitaciĆ³ mentre preparava la ruta per al dia. La intenciĆ³ era anar fins a l’illa de Bang Kachao que contĆ© l’oasi urbĆ  mĆ©s gran d’ƀsia. I per estrany que sembli, aquest oasi i illa estan enmig de Bangkok.

Un cop fet l’itinerari vaig escriure una estona el diari i vaig mirar alguns correus. DesprĆ©s a dutxar-me i preparar-me per marxar cap a les 11 del matĆ­. A aquelles hores ja hi havia mes gent donant voltes perĆ² tot i aixĆ­ mai trobava cua als lavabos o les dutxes.

De moment, per portar pocs des de viatge, els matins nomĆ©s els dedicava a escriure el diari, anotar despeses a l’arxiu Excel i mirar quin bus agafar per anar on volia anar.

A les 11h sortia de l’hotel per anar a buscar el bus que em portaria a l’illa Bang Kachao i que estava a nomĆ©s un parell de carrers. De fet estava entre el ja conegut Khao San Road i la zona de carrers de vianants que hi havia al voltant de l’hotel. Aquell carrer era una mica caĆ²tic justament per estar tant a prop de Khao San, amb molts cotxes i sobretot taxis allĆ  parats. Vaig buscar una mica d’ombra i a esperar. Per sort el bus va arribar en pocs minuts i la noia em va confirmar que anava on volia, que era quasi a l’entrada de l’illa. El trajecte era forƧa llarg, cosa que sumat al trĆ nsit terrible que hi ha sempre, va fer que tardĆ©ssim ben bĆ© una hora en arribar. Aquests trajectes, quan Ć©s la primera vegada que els faig, no m’importen gens per llargs que siguin, doncs et permeten veure la ciutat i llocs que d’una altra manera segurament no acabaries veient. A mes, contemplar el trĆ nsit de Bangkok des de dins un bus Ć©s tot un espectacle.

L’illa Bang Kachao Ć©s formada degut a un meandre que fa el riu i que per la part mĆ©s tancada del meandre hi ha un canal que ha provocat que quedi una illa. Per lo que, literalment, l’illa Ć©s el resultat d’una curva que fa un dels rius que creua Bangkok, per lo que aquesta queda al bell mig de la ciutat. Ɖs ben curiĆ³s.

El bus em va deixar quasi a l’entrada de l’illa, Ć©s a dir, abans d’haver de creuar el petit canal que unia el riu que formava l’illa. Des d’allĆ  havia de caminar uns 5 o 10 minuts per arribar al pont, creuar-lo i entrar ja a l’illa.

PerĆ² abans de creuar el pont vaig buscar algun lloc per esmorzar tot i que ja eren les 12 passades. De fet, com que sortia de l’hotel unes 3 hores desprĆ©s de despertar-me, i per mi aquests esmorzars eren massa, ja feia una espĆØcia d’esmorzar-dinar. Per la zona hi havia molts llocs ambulant i restaurants. Els meus criteris per decidir-me eren, que tinguĆ©s clients locals, que estiguĆ©s ple i tinguĆ©s els preus a la vista. Amb aquests 3 punts ja pots estar segur que el lloc Ć©s bo i segurament barat.

DesprĆ©s de veure’n uns quants, en vaig veure un que reunia les condicions que buscava i tenia lloc per seure. Al acostar-m’hi el noi em va convidar a entrar cosa que vaig fer. Era un restaurant familiar on els pares no parlaven anglĆØs perĆ² el fill si. Em va explicar que havia de decidir per una banda la pasta i per una altra la carn, aixĆ­ que vaig anar a mirar la mare que estava fent el menjar i vaig triar uns fideus d’arrĆ²s i unes boles de carn que no sabia ben be de que eren perĆ² tenien bona pinta. M’ho varen servir tot en una sopa per lo que vaig agafar una cullera, perĆ² el noi em va dir que millor amb els pals, i tenia raĆ³, els fideus no es podien agafar amb la cullera. Em va oferir una forquilla per ser europeu perĆ² li vaig dir que no, que preferia els pals, a lo que ell va assentir amb el cap acompanyat d’un gest volent dir que molt millor amb els pals. Tots eren molt amables com de moment tothom a TailĆ ndia i sempre amb un somriure a la cara.

La sopa amb els fideus i la carn estava molt bona i picava molt, com tot a TailĆ ndia, cosa que ja em va fer suar abans de comenƧar la gran caminada. De fet ja estava suant de la calor insoportable que feia, perĆ² aquella sopa calenta i picant va fer que suĆ©s el doble. El preu del menjar mes una aigua va ser de 37 bats, 1ā‚¬, el menjar mes barat fins aleshores, probablement perquĆØ ja estava lluny del centre. Em vaig acomiadar de tota la famĆ­lia donant les grĆ cies i baixant el cap, com ells. Ja comenƧava a imitar els seus gestos. AixĆ² Ć©s TailĆ ndia, amabilitat i somriures contĆ­nuament.

En sortir del restaurant vaig haver de caminar uns 5 minuts mes fins arribar al pont que creuava el canal i et deixava ja a l’illa. El pont era per a vianants i vehicles i era mes llarg del que creia. De fet, tan el riu com el canal que envolten l’illa son molt amples, per lo que el pont era llarguĆ­ssim, i creuar-lo sense cap ombra, era mes complicat del que semblava.

Tan bon punt creues el pont i trepitges l’illa, ja t’adones del canvi. Feia 5 minuts que caminaves per Bangkok amb tot el que aixĆ² representa, i nomĆ©s creuar un pont sembla que siguis realment en una illa lluny de Bangkok, doncs els edificis desapareixen per passar a veure casetes, moltes de fusta, sobre canals i aiguamolls, tot rodejat d’arbres, plantes i ocells. Tot i ser fĆ­sicament enmig de Bangkok i amb una accĆ©s tant fĆ cil des de la ciutat, qualsevol pensaria que aquella illa estĆ  perduda al mig del mar per la falta de serveis i infraestructures, doncs ni tan sols te una xarxa de carreteres decent. Aquell canvi, fins i tot cultural, em va sorprendre molt. AllĆ  la vida semblava que s’aturava i el trĆ nsit boig de Bangkok havia desaparegut.

Vaig comenƧar a caminar amb la intenciĆ³ de trobar un lloguer de bicis, perĆ² vaig anar fent i no n’hi havia cap, nomĆ©s de motos. De fet, de locals de lloguer de motos n’hi havia un cada 20 metres. Anava en direcciĆ³ al mercat flotant que estava a una hora i mitja caminant des de l’entrada a l’illa. Feia molta calor com sempre i no em veia capaƧ de caminar tant. PerĆ² vaig anar fent sense trobar cap lloc on lloguessin bicis.

NomĆ©s hi havia una petita carretera asfaltada en tota l’illa i que era la que seguia al creuar el pont d’entrada. Conforme anava avanƧant per la petita carretera, el canvi era cada vegada mes impressionant. Estava al mig de Bangkok perĆ² allĆ² ja semblava un poble rural perdut per TailĆ ndia. Res d’edificis alts ni grans carreteres, nomĆ©s casetes de fusta i carrers de sorra, tot plegat construĆÆt sobre l’aigua, doncs on no hi havia cases hi havia aigua. No envĆ  estava a l’oasi urbĆ  mes gran d’ƀsia.

El camĆ­ que havia de fer era llarg, d’uns 7 km, i no trobava cap lloguer de bicis. A mes havia de caminar per la vora de la mateixa carretera, compartint espai amb motos i bicis, doncs en cap tram hi havia una vorera pels vianants. Almenys el camĆ­ era entretingut degut a l’estil de vida d’aquella illa. Em feia molta grĆ cia veure com els habitants feien tota la seva vida allĆ  dins, anant a comprar a petits llocs ambulant o fins i tot en algun 7-eleven (si, aquĆ­ tambĆ© n’hi havia). Jo vaig comprar un parell d’ampolles d’aigua en el primer que vaig trobar, de les quals una me la vaig veure quasi d’un glop i l’altre me’n vaig tirar la meitat per sobre per no morir d’un cop de calor.

Al cap de quasi una hora, ja vaig haver de sortir de la carretera per entrar a una carretera secundĆ ria. Aquesta encara estava asfaltada tot i que quasi nomĆ©s tenia un carril. Per cert, que em vaig passar uns 15 metres i aixĆ² que portava una hora caminant… Feia tanta calor que ja caminava per inĆØrcia.

I fent camĆ­ sense pensar-hi massa finalment vaig arribar, al cap d’una hora i mitja, al mercat flotant de Bang Kachao, un mercat molt gran construĆÆt sobre plataformes dins l’aigua. Com a la resta de l’illa, on no hi havia botiga hi havia aigua. Plataformes, ponts de fusta i barques Ć©s el que conformava aquest mercat tant curiĆ³s i molt mes gran del que m’esperava, amb botigues de tot tipus i fins i tot restaurants forƧa grans. De fet, almenys hi havia un centenar de botigues.

Mentre camines pel mig de les botigues, sembla que estiguis en un mercat normal, perĆ² nomĆ©s cal que aixequis una mica el cap per veure que estĆ s sobre un oasi o almenys sobre un llac o riu gegant. La zona de restaurants estava just al costat d’un canal fent que estĆ  allĆ  assegut prenent alguna cosa tinguĆ©s un encant especial, i mes quan estant allĆ , pensaves en quĆØ realment estaves al mig de Bangkok, doncs semblava que estiguessis en una illa mig desĆØrtica.

Al cap d’una hora de donar voltes pel mercat vaig decidir comenƧar a caminar cap a l’entrada de l’illa d’on havia vingut. No sabia ni com comenƧar perĆ² mes valia que ho fes sense pensar massa, doncs la calor i el saber que en tenia per quasi 2 hores de caminar, feia que tot plegat se’m fes una mica difĆ­cil. PerĆ² curiosament la tornada no se’m va fer tant pesada. Moltes vegades em passa tot i que per mi hauria de ser tot lo contrari. Pel camĆ­ em vaig comprar un pinxo de carn de porc que ja comenƧaven a ser habituals en mi a part de dues o tres ampolles d’aigua mes, de les quals em bevia la meitat i l’altra me l’anava tirant per sobre per no caure desplomat. Realment era una experiĆØncia ben diferent caminar per allĆ  sense turistes, nomĆ©s gent local que no parlaven anglĆØs i on fer una compra qualsevol requeria de gesticulacions per ambdues parts. Pero aquĆ­ la gent estĆ  disposada a entendre al turista, i no com a altres llocs…

Pel camĆ­ vaig seure un parell de vegades, una d’elles en un banc que em vaig adonar que era una parada de bus. Si, passava un bus pel mig de l’illa i jo no l’havia ni vist. De fet quan estava allĆ  assegut justament en va passar un, perĆ² com que no estava preparat per aturar-lo i a mes passava per l’altra banda de la carretera, doncs evidentment jo caminava pel costat contrari d’on venien els cotxes, doncs no em va donar temps d’aturar-lo. De totes maneres ja nomĆ©s em quedaven uns 45 minuts de camĆ­.

Quan ja prĆ cticament arribava al pont que unia l’illa amb la resta de Bangkok, un senyor d’uns 70 anys se’m va acostar i sense dir ni ase ni besa va mirar la bossa que portava, on nomĆ©s hi havia una ampolla d’aigua amb dos dits d’aigua, i la va agafar fent-me una reverĆØncia com donant-me les grĆ cies. No vaig entendre ben be que havia passat perĆ² aquell senyor se’m va quedar l’ampolla d’aigua. Ni me l’havia demanat ni havia fet cap gest que aixĆ­ ho indiquĆ©s, nomĆ©s el gest d’agafar-la directament. Ell va seguir caminant i jo tambĆ© a punt de creuar el pont i sortir aixĆ­ de l’illa.

PerĆ² un cop fora de l’illa, venia la part que mes em temia de tota aquella excursiĆ³, que era trobar la parada del bus que havia agafat abans perĆ² que anĆ©s en direcciĆ³ contrĆ ria per tal de tornar al punt d’on havia sortit, prop de l’hotel. AixĆ² amb Moovit Ć©s molt fĆ cil, perĆ² si tens Internet. No tenia targeta SIM tailandesa per lo que tocava trobar una xarxa WIFI oberta o preguntar a la gent.

Evidentment, vaig anar cap a la parada on havia baixat a l’anada per buscar-ne una altra que anĆ©s en l’altra direcciĆ³. Mentre la buscava tambĆ© intentava connectar-me a alguna xarxa WIFI perĆ² va ser impossible, totes tenien contrasenya que no vaig poder desxifrar. En aquell tram hi havia un mercat que ocupava almenys dues illes de cases, amb un munt de botiguetes a les voreres i per on la gent i els cotxes havien de fer maniobres per poder-hi passar. La gentada que hi havia i l’olor de menjar era massa.

Vaig caminar uns 100 metres mes enllĆ  de la parada on havia baixat i creuant tot aquell mercat enorme, perĆ² sense sort, ni trobava la parada ni cap xarxa WIFI. Al final, mig desesperat de no trobar res, vaig asseure’m a la vorera quan de cop i volta vaig escoltar darrere meu un bus que parava, vaig girar el cap i uns metres mes enllĆ  vaig veure que parava. Havia trobat la parada! No tenia cap cartell amb els busos que hi paraven pero tenia l’esperanƧa que hi parĆ©s el 6, que Ć©s el que m’havia portat fins allĆ . Quan no portava ni dos minuts, va passar un 6 pero que no va parar perquĆØ no vaig aixecar el braƧ prou rĆ pid i ja no em va veure, perĆ² almenys ja sabia que passava per allĆ . Al final potser tindria sort, doncs tot just feia 10 minuts que buscava.

Al cap d’uns 10 minuts mes en va passar un altre i aquest si que el vaig parar. Vaig ensenyar-li a la noia la parada on havia d’anar directament al mĆ²bil i em va fer que si amb el cap. Perfecte! Ja era al bus i anava cap on jo havia d’arribar, a la mateixa parada on l’havia agafat per venir. Semblava l’inici del recorregut ja que el bus anava quasi buit, per lo que vaig seure on vaig voler. Cal tenir en compte que no Ć©s habitual poder seure de lo plens que van, i desprĆ©s de la caminada que acabava de fer i l’hora que tenia de camĆ­, poder seure va ser tot un descans.

El trajecte se’m va fer mes curt que el de l’anada tot i que eren trajectes d’una hora per lo lluny que estava del centre de Bangkok. De fet quasi que vaig anar d’una punta a l’altra de la lĆ­nia, doncs quan vaig pujar al bus estava quasi buit, pel camĆ­ es va omplir molt i quan vam arribar anava jo sol al bus, literalment. Vaig ser el primer en pujar i l’Ćŗltim en baixar.

Tots els passatgers eren locals. Treballadors, estudiants, gent que venia de comprar, etc. Vaig poder veure el trajecte complet d’un munt de locals en la seva vida cotidiana. NomĆ©s per aixĆ² ja val la pena anar en bus.

El bus, com molts altres, va fer un recorregut lleugerement diferent al que marcava Moovit, a vegades degut a obres, perĆ² en aquest cas em va anar millor perquĆØ va passar justament pel carrer important que quedava quasi davant de l’hotel. Ja em coneixia la zona aixĆ­ que vaig solĀ·licitar la parada quan vaig veure que ja estava prop de l’hotel. En aquell moment, la noia del bus em va dir que allĆ  encara no era on jo havia dit, perĆ² li vaig respondre que allĆ  m’anava millor. Molt atenta i recordava perfectament on havia de baixar.

Vaig caminar els escassos 100 metres fins l’hotel ben orgullĆ³s d’haver arribat fins on volia arribar nomĆ©s en bus i caminant i tenint en compte lo lluny que estava. No envĆ , ja feia quasi 8 hores que havia sortit de l’hotel. Una bona excursiĆ³.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 18:30h. Estava tant cansat que em vaig estirar un moment al llit nomĆ©s per descansar una mica les cames i tornar a sortir en mitja hora, perĆ² estava tant fet pols que la son em va poder i em vaig quedar adormit fins a les 20:30h. Aquella tarda volia anar a Nana Plaza, el centre dels locals d’oci i de striptease de Bangkok. No per veure’n cap sinĆ³ per veure la zona i l’ambient

AixĆ­ doncs, a les 20:30h em vaig despertar, em vaig aixecar ben rĆ pid en veure l’hora que era, em vaig dutxar i vaig marxar.

Nana Plaza estĆ  mot a prop de la zona vermella on vaig ser-hi la nit anterior, per lo que ja em coneixia una mica la zona i de fet ja ja hi podria haver anat el dia anterior si m’ho haguĆ©s mirat abans. PerĆ² a diferĆØncia del dia anterior, aquest dia hi vaig anar en bus, doncs no em veia ni amb ganes ni capaƧ de caminar dues hores mes per un camĆ­ que ja havia vist el dia anterior. El bus que havia d’agafar parava a l’avinguda que ja em coneixia, doncs era per la que havia anat el primer dia per arribar a l’hotel. PerĆ² a diferĆØncia d’aquell dia, ara podia tallar una mica de tros anat per Khao San Road, que aquelles hores ja estava a petar, per lo que el camĆ­ fins la parada ja va ser prou entretingut. Un cop a Khao San Road, i seguint Moovit, vaig haver de girar per un caminet que prĆ cticament ni es veia, de fet en un primer moment no el vaig veure. Aquell caminet era lo mes autĆØntic que veuria en tot Bangkok. Un carrerĆ³ estret, fosc i amb locals tambĆ© foscos i mig amagats. Era tant tĆ­pic de peli que no sabia si anar a Nana Plaza o quedar-me directament allĆ .

Un cop passat aquell carrerĆ³ ja arribava a l’avinguda on parava el bus i que ja tant em coneixia. De fet aquella vinguda tambĆ© era un avantatge de l’hotel al que estava, ja que era una avinguda molt important on hi paraven un munt de lĆ­nies de bus i estava prou a prop de l’hotel perĆ² no suficient com perquĆØ el trĆ nsit molestĆ©s.

El bus va passar en uns 5 minuts i en 10 minuts ja era a Nana Plaza, i nomĆ©s per uns 0,20ā‚¬. El bus, com tots, era ben autĆØntic, sense finestres i les portes ben obertes tota l’estona. Almenys aixĆ­ corria una mica d’aire que ajudava a no suar tant. Si, encara que fossin quasi les 21h, no es podia parar de suar.

El bus em va deixar a la mateixa avinguda Rama I per la que el dia anterior hi havia caminat 6 km. Nana Plaza estava en un carrer que donava a Rama I, per lo que nomƩs vaig caminar uns metres i ja vaig arribar a Nana Plaza a una hora prou bona tenint en compte les circumstƠncies.

Aquest carrer Ć©s mes gran que Soi Cowboy (zona vermella) perĆ² no tant exagerat. Ɖs a dir, Ć©s un carrer per on hi passen cotxes, per lo que Ć©s mes gran, perĆ² aixĆ² a la vegada fa que no sigui tot plegat tant heavy com Soi Cowboy, que pel fet de ser tant estret i nomĆ©s per vianants feia que en tot moment alguna de les noies et toquĆ©s. AquĆ­ tambĆ© et deien coses per cridar-te l’atenciĆ³ perĆ² almenys no et tocaven i t’estiraven com passa a Soi Cowboy, que en alguns casos Ć©s molt exagerat havent de fer forƧa per tal de no ser arrossegat dins d’un local. Aquest era un carrer amb mes restaurants, discoteques i llocs ambulant.

Vaig caminar fins al final d’on es concentraven tots els locals, que no era tot el carrer doncs aquest era molt llarg, on un grup de noies d’un local ja em reclamaven que entrĆ©s. Va fer grĆ cia perquĆØ van dir alguna cosa, jo em vaig girar pensant que ho deien a un altre i una va dir “you, you”, i desprĆ©s al tornar a passar de baixada “I like you”. Evidentment ho diuen per cobrar perĆ² no deixa de ser divertit l’alegria i les ganes que hi posen per atreure’t. Realment dĆ³na la sensaciĆ³ que es diverteixin, i de fet algunes situacions que provoquen son realment divertides. De tant a saco que van, la majoria d’homes ens sentĆ­em fins i tot intimidats, i crec que Ć©s justament aixĆ² el que els fa grĆ cia.

En el mateix carrer vaig anar a menjar a un lloc ambulant que quedava just davant d’un 7-eleven i d’un munt de bosses de brossa. Vaig mirar el que tenia perĆ² estava tot en bosses i no es veia massa be, a mes la dona no parlava anglĆØs per lo que vaig demanar com si portĆ©s els ulls tapats, sense tenir ni idea de que demanava. Era una espĆØcie de sopa amb fideus. Quan vaig anar a seure a la taula que tenia allĆ  al costat, a la vorera, una rata va sortir corrent de sota el tamboret que acabava de moure. Per poc em caic a terra amb el plat a la mĆ  a la vegada que em sortia un “HĆ²stia una rata!” A lo que la dona em va mirar i dir com un “Com?” a lo que vaig respondre “no no”. PerquĆØ dir-li res a aquella dona si portava allĆ  tot el dia i ja en deuria haver vist un munt de rates. Quan vaig seure no vaig fer mes que veure escarabats i rates voltant pels meus peus, i tot degut a quĆØ allĆ  mateix, a mig metre, s’acumulaven tot el munt de bosses de brossa del 7-eleven i dels veĆÆns pendents de ser recollides pel camiĆ³. AllĆ  no utilitzen contenidors, per lo que les bosses s’acumulen a les voreres essent un festĆ­ per a rates i escarabats, que per cert, per la nit surten totes. Ɖs increĆ­ble perquĆØ durant el dia no se’n veu cap i per la nit fins i tot les pots escoltar de lo grans que son.

Aquell plat era el que mes picava de tots els que havia provat fins aleshores, i mira que picaven, pero Ć©s que aquell va ser exageradĆ­ssim. A mig plat em vaig aixecar per anar a comprar una ampolla d’aigua al 7-eleven perquĆØ no ho podia soportar. En acabar em va estar picant cada vegada mes durant 20 minuts. Em cremava molt la boca i fins i tot em comenƧava a preocupar perquĆØ cada vegada em cremava mes. Al cap de 30 minuts va comenƧar a baixar per lo que ja em vaig tranquilĀ·litar una mica tot i que em va estar picant la boca quasi una hora. Mai havia menjat res tant picant, ni tant sols a MĆØxic. A mes cal tenir en compte que quasi no m’hi vaig posar salses, per lo que el plat ja era molt picant de sĆØrie.

Algo que es veia molt i que m’estranyava tambĆ© molt, era com moltes de les prostitutes o stripers marxaven en mototaxi. PerĆ² clar, anant amb les minifaldilles que portaven, era tot un espectacle veure-les muntar a les motos, de paquet, de costat, i evidentment sense casc, com tothom.

Vaig prendre una cervesa a la terrassa d’una discoteca quasi a l’inici del carrer i que em va cridar l’atenciĆ³ per la ilĀ·luminaciĆ³ que tenia. Tot i que en aquell moment estava en plan turista, tot i ser en una zona d’oci, i per tant, no tenia massa ganes de conĆØixer a ningĆŗ, a aquelles hores i en aquell lloc d’aquella ciutat era quasi impossible no acabar coneixent algĆŗ.

AixĆ­ doncs vaig estar parlant una estona amb un grup de tailandesos que els vaig fer grĆ cia quan van saber que era de Barcelona. La veritat Ć©s que el simple fet de dir que venia de Barcelona, ja feia que molta gent tinguĆ©s mes interĆØs en mi. La coneixen sobretot pel BarƧa, perĆ² la qĆ¼estiĆ³ Ć©s que la coneixen i aquest simple fet ja fa que donis mes confianƧa als altres i que tinguin mes ganes de seguir parlant.

Cap a les 23:30h vaig tornar on m’havia deixat el bus perĆ² a l’altra banda del carrer per tal de buscar la parada que em portĆ©s de nou d’on havia vingut, ben a prop de Khao San Road. La tornada sempre era mes complicada, dons a l’anada sempre buscava la ruta a Moovit des de l’hotel, perĆ² a la tornada, sino trobava cap WIFI, tocava espavilar-se. Almenys quasi sempre el bus de tornada anava pel mateix camĆ­ que el de l’anada, o almenys per un camĆ­ similar, com en aquest cas, que el bus de tornada simplement passava per l’altra sentit de l’avinguda Rama I.

Vaig haver de caminar amunt i avall 3 vegades fins a trobar-la, cosa que va provocar que passĆ©s 3 vegades per davant d’un establiment de “massage”, que per cert n’hi ha un cada 20 metres, i cada vegada que passava la noia deia “massaaaage” d’una manera molt peculiar fins a la tercera vegada que vaig passar que ja m’ho va dir rient, com pensant, al final picarĆ . Jo ja nomĆ©s la mirava i reia. Per cert, en les 3 setmanes que vaig estar a TailĆ ndia, no vaig entrar ni a un sol local d’aquests, i mira que n’hi ha…

Finalment vaig trobar la parada i el bus va passar en menys de 10 minuts. Igual que l’anterior, sense finestres, atrotinat, les portes obertes i un motor que expulsava petroli pel tub d’escapament. Lo bo Ć©s que anaves mes rĆ pid amb un bus d’aquests que en cotxe, doncs els busos no tenien cap mania en embestir a qui no s’apartĆ©s.

En poc mes de 10 minuts ja arribĆ vem a la parada prop de Khao San Road i d’on l’havia agafat. Jo m’anava a quedar al bus per baixar a la segĆ¼ent parada, doncs semblava que encara quedaven uns metres, perĆ² el xofer em va dir que aquella era l’Ćŗltima parada, per lo que vaig haver de caminar uns 5 minuts per l’avinguda quasi desĆØrtica fins arribar a Khao San Road on l’animaciĆ³ era total i com cada nit el carrer estava completament saturat de gent contrastant amb al resta de carrers. Uns metres abans de Khao San Road, vaig trobar de casualitat un mercat nocturn que dies desprĆ©s vaig llegir en un article. Era ben curiĆ³s veure a les 12 de la nit un munt de gent venent quadres i altres artesanies a escassos metres d’un dels punts amb mes festa i alcohol de la ciutat.

Vaig donar una volta per Khao San Road fins cap a la 1 de la nit que vaig tornar cap a l’hotel. Per aquells carrers de vianants que el primer dia tant m’havien liat perĆ² que ara ja em coneixia perfectament. En nomĆ©s dos dies passes de perdre’t en una illa de cases a caminar per la zona com si hi portessis tota la vida.

En menys de 5 minuts arribava a l’hotel encara sense creure’m lo a prop que estava del millor carrer de Bangkok. Un altre dia cansat perĆ² ben aprofitat i superat. AixĆ­ Ć©s com s’allarga la vida, doncs realment no s’allarga perĆ² si sembla que ho faci. Jo portava dos dies a Bangkok perĆ² per mi ja en semblaven 4 o 5.

31/05/2019 Segon dia a Bangkok: Centre de la ciutat i zona vermella

31/05/2019 Segon dia a Bangkok: Centre de la ciutat i zona vermella

Encara amb el jet lag, em vaig despertar cap a les 2 de la nit desprĆ©s d’haver dormit 8 hores des de les 6 de la tarda del dia anterior. Em despertava per primera vegada a ƀsia a l’Ćŗltima planta d’un hotel al mig de Bangkok, on la calor era insoportable i tot i ser les dues de la nit, estava suant com un porc, doncs nomĆ©s hi havia un ventilador al sostre que no era suficient, de fet l’aire que m’arribava era ben calent. Per`com ja he dit al post anterior, si vaig escollir aquest hotel va ser per estar a 2 minuts caminant del carrer mes famĆ³s de Bangkok, el Khaosan Road.

Vaig aprofitar que encara era de matinada i que tenia un bon escriptori i el portĆ til, per a preparar itineraris i llocs a visitar. Els llocs que volia visitar ja els sabia perĆ² no tenia un planning per cada dia, evidentment, doncs eren 3 mesos de viatge, per lo que vaig fer el planning per aquest dia per tal d’aprofitar el temps al mĆ xim visitant coses que estiguessin a prop unes de les altres.

Tot plegat mentre em prenia un bon cafĆØ amb llet, ben calent i en una bona tassa. La tassa plegable i l’escalfador portĆ til van ser sens dubte els millors fitxatges d’aquest viatge. De fet, ja no podia entendre com l’any anterior vaig estar 3 mesos per AmĆØrica sense la tassa ni l’escalfador.

Cap a les 3 ja tenia el planning fet que seria anar caminant a menys d’un kilĆ²metre de l’hotel on hi havia els edificis oficials mes importants, com el Palau Reial, el Ministeri de Defensa, la Cort Suprema i alguns dels temples mes impressionants. Tot aixĆ² em quedava a menys de 10 minuts caminant de l’hotel en una ciutat gegantina, per fer-se una idea de la bona ubicaciĆ³ de l’hotel. Aquestes eren nomĆ©s algunes de les coses que volia veure a Bangkok.

Un cop decidit el pla del dia, vaig mirar correus, escriure aquest diari i anotar les despeses a l’arxiu Excel que utilitzo per controla absolutament tot el relacionat amb la comptabilitat del viatge, doncs l’arxiu te ja tantes funcions VB que em permet analitzar quasi qualsevol aspecte del viatge, fins i tot quin banc m’ha aplicat de mitja un tipus de canvi mes favorable o quan he canviat i em queda en cada divisa.

Cap a les 6, quan ja era una hora acceptable, vaig anar a dutxar-me. Seguia sense necessitar aigua calenta doncs feia la mateixa calor que a les 12 del migdia. Em vaig preparar un altre cafĆØ mentre desfeia una mica la maleta i em canviava i cap a les 7 del matĆ­ ja vaig sortir de l’hotel amb la intenciĆ³ de visitar el centre de Bangkok. Tot just comenƧava el dia perĆ² jo ja feia 5 hores que estava despert.

El primer que vaig fer, degut a quĆØ ja portava mes de 12 hores sense menjar i 5 despert, va ser fotre’m un plat d’arrĆ²s amb carn a un lloc ambulant quasi davant l’hotel, a la cruĆÆlla entre el carrer de vianants de l’hotel i el carrer important. En les menys de 24 hores que portava a TailĆ ndia, ja havia patit (o gaudit) d’uns quan xocs culturals, i ara en tocava un altre. Jo pensava que em costaria trobar algun lloc per menjar algo contundent a aquestes hores, perĆ² la sorpresa va ser que tot i ser les 7 del matĆ­, tots els restaurants i llocs ambulant de menjar estaven oberts i plens de gent fotent-se plats d’arrĆ²s amb carn. De fet si vaig demanar aquell plat va ser perquĆØ aquell lloc hi havia 3 persones mes menjant el mateix. Una de les regles del viatger Ć©s, mira quĆØ fan els locals i fes el mateix, aixĆ­ que simplement vaig assenyalar el plat d’un dels clients i la venedora me’n va posar un. La dona no parlava anglĆØs, perĆ² els tailandesos es volen fer entendre, per lo que no va haver cap problema per demanar i pagar. Quina diferĆØncia amb els americans suposadament no t’entenen ni quan els parles anglĆØs.

El plat em va entrar de puta mare tot i que el picant i la calor va fer que ja comences a suar abans de ni tan sols iniciar l’excursiĆ³. El tema del picant era algo que tot just comenƧava a saber. Tots sabem, i jo mes, que a MĆØxic tot ho mengen picant, perĆ² a TailĆ ndia, almenys jo, no en tenia ni idea. Doncs resulta que si no dius res, qualsevol plat pica mes que qualsevol plat mexicĆ . Ɖs totalment exagerat.

ArrĆ²s, carn i verdures per 45 bats (1,28ā‚¬)

I allĆ  estava jo, assegut en aquella taula de plĆ stic enmig de la vorera acompanyat de 2 locals mes que em miraven amb curiositat a la vegada que amb complicitat. Suposo que d’occidentals en deuen veure uns quants, perĆ² que s’asseguin amb ells en un lloc ambulant ja deu ser mes estrany. Un fins i tot em deia alguna cosa en tailandĆØs tot i saber que jo de tailandĆØs no en tenia ni idea, doncs feia mes gestos que parlava, i era quelcom sobre lo bo del plat o la calor insoportable. Jo simplement feia que si amb el cap i ell feia un gest d’aprovaciĆ³. Quedava clar que qui es vol fer entendre, pot, i els tailandesos volien tots. TambĆ© quedava clara l’alegria i optimisme d’aquella gent que a les 7 del matĆ­ ja estaven tots amb un somriure a la cara.

Algo tan trivial com esmorzar en un lloc qualsevol, havia passat a ser el millor lloc on podia ser en aquell moment, gaudint d’un bon esmorzar amb companyia de tailandesos que m’agraĆÆen amb la mirada que volguĆ©s esmorzar allĆ  amb ells i no als tĆ­pics restaurants per guiris.

En acabar em vaig acomiadar de la dona i els comensals de la mateixa manera que ells, doncs ja feia quasi un dia que era allƠ. Vaig unir les mans com si resƩs i vaig abaixar el cap a la vegada que ells. Ja van flipar del tot.

Els llocs que volia veure estaven a prop de l’hotel i d’on em va deixar el bus quan vaig arribar de l’aeroport, per lo que ja em comenƧava a conĆØixer la zona. Sorprenia una mica les grans desigualtats econĆ²miques que es veien en tants pocs metres de distĆ ncia, doncs tan sols un carrer separava una illa de cases mig en runes del Palau Reial o el Ministeri de Defensa, que eren edificis rodejats de magnĆ­fics prats, parets impecables, espais oberts i una neteja absoluta.

Primer vaig veure el Temple del Buda Esmeralda, un recinte enorme que vaig tardar quasi 10 minuts per anar d’una punta a l’altra. Era el primer temple que veia de tant a prop i em va deixar perplex. M’imaginava que els temples budistes serien com esglĆ©sies en quant a la superfĆ­cie, pero no, son com grans complexes d’edificis que semblen les vivendes dels monjos junt amb els edificis religiosos tĆ­pics budistes i fins i tot escoles, a part del budes per tot arreu. A mes estan molt nets, exageradament nets i semblen sempre recent pintats. Entre altres coses deu ser perquĆØ ningĆŗ s’atreveix a pintar-hi o penjar-hi res, ja sigui per respecte religiĆ³s o per por de la policia, que no sĆ© si posen multes perĆ² suposo que si.

AixĆ² si, la majoria de temples son d’us pĆŗblic, Ć©s a dir, t’hi pots passejar per dins sense cap problema, per lo que si vols, pots fins i tot passar una estona amb els monjos. De fet, els que saben anglĆØs, estan encantats de parlar amb els turistes, i no de religiĆ³ com passaria amb l’esglĆ©sia catĆ²lica, sinĆ³ que normalment s’interessen per la cultura de l’estranger. Pel que vaig poder veure, els monjos budistes tenen una ment molt oberta i una total tolerĆ ncia per les altres religions.

AllĆ  mateix hi havia el Gran Palau, un altre recinte enorme presidit com quasi tots els edificis pel retrat del recent nomenat monarca i fill de l’anterior Rei de TailĆ ndia. El seu retrat no nomĆ©s estava a tos els edificis oficials, sinĆ³ a estacions de tren, escoles, enmig del carrer o fins i tot en cases particulars. La poblaciĆ³ te una gran admiraciĆ³ per la seva monarquia i de fet Ć©s algo que el turista ha de tenir en compte, doncs mes val no fer cap broma sobre la famĆ­lia reial.

La famĆ­lia Reial ja no viu en aquest Palau perĆ² si que es pot visitar i segueix sent una de les seves residĆØncies. Els jardins son enormes i molt ben cuidats. Lo primer que vaig pensar va ser: “Quin malbaratament de diners per mantenir tot aixĆ² perquĆØ no hi visqui ningĆŗ”.

Tota aquesta zona no nomĆ©s sobtava per lo bonic i ben cuidat que estava tot, sinĆ³ pel poc trĆ nsit que hi havia. PrĆ cticament nomĆ©s hi havia edificis oficials i temples per lo que poca gent passava per allĆ  amb el cotxe, per lo que el contrast amb les illes de cases a poques desenes de metres era encara mes impactant. Semblaven dos mons diferents separats per un carrer.

TambĆ© a la mateixa zona i quasi al costat del Gran Palau, hi ha l’edifici del Ministeri de Defensa, per lo que la zona estĆ  plena de militars del famĆ³s exercit tailandĆØs conegut per provocar cops d’estat quan el govern de torn Ć©s corrupte. AixĆ­ doncs, caminar per aquell carrer era creuar-te amb mes militars que civils. A mes, tant el Palau com el Ministeri de Defensa estan rodejats per un riu per on tambĆ© hi patrullen barques amb 6 o 7 militars. AixĆ² si, la poblaciĆ³ te una admiraciĆ³ enorme pel seu exercit, doncs han demostrat mes d’una vegada que protegeixen la poblaciĆ³ de qui faci falta.

Vaig seguir caminant passant tota aquella zona fins arribar a un 7-eleven on hi vaig comprar dues ampolles d’aigua grans per primera vegada de les moltes que compraria. AigĆ¼es perquĆØ tota l’aigua per beure ha de ser embotellada, i en un 7-eleven perquĆØ a TailĆ ndia n’hi ha un a cada cantonada (en alguns carrers Ć©s literal). Almenys costaven uns 0,30ā‚¬ tot i que pel que vaig llegir els tailandesos la compren a unes fonts molt mes barata, tot i que jo no les vaig arribar a trobar, aixĆ­ que vaig estar comprant ampolles les 3 setmanes. Per cert, allĆ  mateix quasi em vaig acabar una de les ampolles de la quantitat de suor que ja havia perdut en la escassa hora i mitja que portava caminant.

Fins aleshores havia anat cap al sud resseguint el riu. Per no allunyar-me mes, vaig decidir girar cap a l’est per tal d’anar donant la volta en direcciĆ³ a l’hotel perĆ² per un altre camĆ­. En aquest moment ja no tenia un rumb fix sinĆ³ que aniria caminant pels carrers que veiĆ©s mes autĆØntics i veure be la vida real dels locals. Els temples i altres edificis oficials s’han de veure, perĆ² Ć©s mes interessant veure un tĆ­pic barri popular.

NomĆ©s girar de seguida vaig sortir d’aquella zona tant neta i arreglada per passar a un mercat ja mes tĆ­pic de Bangkok, amb carrers bruts, pestilents, plens de rates i edificis ruinosos, aixĆ² ja era mes autĆØntic i a tant sols 50 metres del Gran Palau, de fet encara es podia veure. Vaig passejar una estona per aquella zona mirant les paredetes i alĀ·lucinant amb una cosa que ja havia llegit per Internet, que era tot el tema del cablejat elĆØctric, doncs Ć©s un autĆØntic caos. Hi ha un munt de nusos i sembla que tot hagi d’explotar en qualsevol moment. I tenint en compte que son cables d’alta tensiĆ³, doncs fa una mica de mal rotllo. Per cert, que un noi em mirava em cara de no entendre res al veure’m fer una foto a tot aquell merder de cables.

No portava ni 24 hores a Bangkok per lo que encara no coneixia tant la ciutat com per saber si estava prou segur per on anava. Sens dubte que aquella zona no inspirava massa confianƧa, perĆ² tot el que havia llegit era que TailĆ ndia, inclĆ²s Bangkok, era un lloc forƧa segur. nomĆ©s cal vigilar amb els estafadors, perĆ² que els assalts son ben estranys. Jo tenia aixĆ² present perĆ² evidentment la meva prioritat Ć©s sempre la seguretat, per lo que en aquella zona vaig extremar les precaucions amagant una mica el mĆ²bil i mirant una mica de reĆ¼ll. El tema Ć©s que algun d’aquells carrers feia veritable por, sort que era de dia.

Els primers carrers eren forƧa solitaris perĆ² jo alĀ·lucinava amb els edificis. Eren tots tant vells i amb un estil que rĆ pidament et transportava a qualsevol de les pelis que hagis pogut veure ambientades en Bangkok. La sensaciĆ³ de veure en persona coses que has vist tantes vegades en imatges Ć©s molt gratificant i, almenys a mi, no em deixa parar de mirar-ho absolutament tot. PerĆ² ara no nomĆ©s eren les imatges sino tambĆ© les olors d’espĆØcies, menjar, brossa, etc.

Al cap d’uns metres vaig arribar a uns carrers on hi havia un mercat i per tant molta mes gent. El tema dels mercats a TailĆ ndia tambĆ© mereixeria un article a part, doncs sembla que sigui ja algo cultural. N’hi ha per tot arreu i cada dia i s’hi pot trobar de tot. Algo que tambĆ© sorprĆØn Ć©s veure la quantitat de gent gran que treballa en aquests llocs ambulant, homes i dones de mes de 70 arrossegant aquells carretons que els fan de parada.

No feia ni 10 minuts que caminava en direcciĆ³ contrĆ ria al Gran Palau perĆ² ja semblava que haguĆ©s entrat a una altra ciutat. Aquells carrers estrets ja no permetien veure mes enllĆ  per lo que ja mirĆ©s on mirĆ©s nomĆ©s veia edificis en runes i carrers bruts i mal asfaltats. Quedava clar a quines zones es destinaven mes recursos.

Tot just portava una hora i mitja fora de l’hotel i ja m’estava matant la calor, ja m’havia begut tota una ampolla d’aigua de 1,5L i no parava de suar. Tot i ser tot just les 9 del matĆ­, ja feia estona que estĆ vem a 35ĀŗC i amb una humitat altĆ­ssima. Vaig decidir de tornar cap a l’hotel almenys a mullar-me una mica i descansar un moment, aixĆ­ que vaig tornar a girar una mica, ara cap al nord en direcciĆ³ i per la part de darrere del Gran Palau i el Ministeri de Defensa que abans havia vist per davant, aixĆ­ caminaria de tornada per carrers encara no vistos.

Pel camĆ­ vaig trobar un temple obert i hi vaig entrar. No era tant gran com el Temple del Buda Esmeralda, doncs aquell Ć©s enorme, perĆ² en aquell moment ja ho preferia, doncs es veia com mes familiar i sobretot, sense cap turista. Encara no n’havia entrat a cap per lo que no tenia ni idea de com eren per dins. Sembla que sigui un recinte amb cases pels monjos i els edificis religiosos. De fet sembla com un poble en petit amb jardins i fins i tot carrers i tot plegat envoltat per una tanca.

A dins hi havia un senyor assegut que no sabia ben be quĆØ feia, tampoc semblava monjo, mes aviat semblava un treballador o algĆŗ que vigilava. En qualsevol cas no deia res per lo que vaig seguir caminant pels carrerons i per enmig dels jardins fent fotos als diferents edificis, tots ben conservats i nets. Amb el pas dels dies ja m’hi acostumaria, perĆ² ara se’m feia fins i tot estrany estĆ  enmig de plantes i ocells cantant sense sentir cap altra soroll mentre a pocs metres hi havia els carrers d’una de les ciutats amb el trĆ nsit mes boig del mon. Aquests temples eren com espais de pau i tranquilĀ·litat enmig de Bangkok. Vaig passejar-hi uns 10 minuts i vaig sortir per anar directe a l’hotel perquĆØ realment ja no aguantava mes la calor.

Aquell tros fins l’hotel ja quasi que me’l coneixia. El que costava mes de memoritzar, eren tots els carrers de vianants que hi havia just al voltant de l’hotel. L’hotel estava just en una petita zona de dues o tres illes de cases en quĆØ tots els carrers eren per a vianants, amb botigues ambulant, restaurants, discoteques, gent venen escorpins, etc. Estava realment be perquĆØ podia sortir de l’hotel i passejar per carrers sense trĆ nsit perĆ² amb un munt de gent i animaciĆ³ i nomĆ©s caminant 5 minuts ja arribava a Khaosan Road o al centre de Bangkok. De fet era forƧa impactant el contrast que hi havia entre aquells carrers per a vianants i el que hi havia a poques desenes de metres. Semblava que sortissis d’un petit poble encabit enmig del centre de Bangkok.

Mirant Google Maps semblava que podia guanyar uns minuts si anava per uns carrerons diferents als de l’anada. Maps no em podia calcular la ruta perquĆØ no tenia connexiĆ³ a Internet perĆ² almenys si que m’ubicava i podia anar seguint el camĆ­, tot i que es veia forƧa complicat, com finalment va resultar. En qualsevol cas eren uns carrerons al voltant de l’hotel, de fet en un d’ells estava l’hotel, per lo que tard o d’hora m’hauria d’atrevir a entrar-hi.

PerĆ² no feia ni 2 minuts que entrava en aquella zona, que ja m’estava liant. El problema era que el GPS, no sĆ© si per la zona o per la quantitat de gent que hi havia, tardava molt en reaccionar, per lo que m’acabava passant el carrer per on havia de girar. A mes alguns dels carrerons no tenien la sortida esperada, tallats alguns per obres. Fins i tot, en un moment determinat, em va donar la sensaciĆ³ que estava passant per un carrer per on ja hi havia passat dues vegades, Ć©s a dir, estava donant voltes una i altra vegada pels mateixos carrers. I tant iguals son, que en dues ocasions estava completament segur que ja era al carrer de l’hotel, quan evidentment no ho era.

Jo anava mirant Google Maps, anava girant per aquĆ­ i per allĆ , fins i tot preguntant als locals per l’hotel, tornant enrere, girant per un altre carrer, saltar una obra, etc. AixĆ­ vaig estar 20 minuts donant voltes per 4 carrers buscant un hotel que tenia a pocs metres perĆ² que era impossible de trobar. Mai m’havia passat algo similar.

Finalment, desprĆ©s de caminar per un carrer de menys d’un metre d’ample, vaig acabar sortint a l’avinguda important que hi ha prop de l’hotel i que va ser per on vaig arribar caminant el primer dia. Ara pretenia arribar pels carrers que donaven a la part de darrere perĆ² vaig acabar arribant pel mateix lloc que el dia anterior. Be, almenys vaig arribar perquĆØ ja em comenƧava a desesperar.

Vaig arribar a l’hotel a les 9:30h. Si, no eren ni les 10 del matĆ­ i ja havia vist un munt de coses del centre de Bangkok, un mercat ambulant i un temple. Vaig estirar-me al llit directament i em vaig quedar clapadissim encara amb la son acumulada del viatge i per haver-me aixecat feia 8 hores. Evidentment aixĆ² era algo que volia evitar, doncs Ć©s el millor que es pot fer per allargar un jet lag durant dies, perĆ² de totes maneres tampoc em veia capaƧ en aquell moment de sortir a donar massa voltes mes per la calor i la proximitat amb la pitjor hora, les 12 del migdia.

Tenia l’esperanƧa de no dormir massa i fer com una simple petita migdiada, perĆ² res, tot i la calor, la llum i el soroll de fora, em vaig despertar a les 16:30h.

Tot i haver perdut 8 hores del dia, la veritat Ć©s que aquest horari em va anar molt be, doncs em va permetre de veure el centre a primera hora del matĆ­ quan el sol picava una mica menys perĆ² ja amb tots els locals pel carrer, i ara per la tarda-vespre podria tornar a sortir amb el sol ja amagant-se per veure alguna cosa mes amb encara llum solar i desprĆ©s donar una volta ja de nit. AixĆ­ que em vaig dutxar, em vaig prendre un cafĆØ i decidia on anava.

Ja que encara era de dia perĆ² en 1 hora es faria de nit, vaig decidir anar primer al Golden Mount Temple, un temple que apart d’impressionant Ć©s molt elevat i ofereix unes vistes de 360ĀŖ a tot Bangkok. Volia arribar-hi de dia pero prou tard com per ser-hi encara de nit i veure les vistes de Bangkok ja de nit, per lo que anar-hi cap a les 17:30h era perfecte. I ja de nit aniria cap a la zona amb mes festa de Bangkok, l’avinguda Roma i la famosa zona vermella.

AixĆ­ que cap a les 17:30h vaig sortir de l’hotel i vaig anar caminant fins el temple que el tenia a uns 45 minuts, prou a prop com per anar-hi caminant i aixĆ­ anar veient Bangkok, doncs caminant Ć©s com millor es veuen les ciutats. Aniria cap a l’est per l’avinguda Rama VIII, que en aquell moment era la primera vegada que la veia perĆ² que hi acabaria caminant vĆ ries vegades en els segĆ¼ents dies per ser una de les avingudes mes properes a l’hotel i que creuaven quasi tota la ciutat. PerĆ² abans tocaria tornar a passar pels carrerons que ara ja em coneixia i pel famĆ³s Khao San Road, famĆ³s per sortir a la pelĀ·lĆ­cula de La Playa, un carrer on s’hi ajunta tot i per al que ja hi havia passat 3 o 4 vegades en menys de 2 dies.

Com ja Ć©s conegut, el trĆ nsit de Bangkok Ć©s forƧa caĆ²tic. Sembla que no importa massa creuar el carrer amb el semĆ for en verd o en vermell, doncs els cotxes actuen sempre de la mateixa manera. Hi ha cruĆÆlles on venen cotxes de tot arreu perĆ² tot i aixĆ­ hi ha un cert ordre enmig del caos. Tothom actua com si en qualsevol moment un vianant o un cotxe se li pot creuar per davant, per lo que ningĆŗ es queixa ni hi ha tants accidents com podria semblar.

Cap a les 18:15h vaig arribar al temple que era en un carrer prou petit tenint en compte l’avinguda per la que havia vingut. La part superior ja feia estona que la veia, doncs Ć©s un dels temples mes alts de Bangkok i que a mes s’hi pot pujar quasi fins a dalt de tot. Just davant l’entrada del temple hi havia un petit restaurant, que mes que restaurant era el salĆ³ de la casa amb dues taules, on hi vaig comprar una cervesa tailandesa que vaig prendre allĆ  mateix fins cap a les 18:30h que vaig entrar al temple. Per cert, la dona tambĆ© va escriure el preu a la calculadora perquĆØ el poguĆ©s llegir, i ja era la segona vegada que m’ho feien, per aixĆ² dic que qui es vol fer entendre, es fa entendre.

A part d’aquest temple nomĆ©s havia entrat el del matĆ­ perĆ² que era molt mes petit que aquest, per aixĆ² al entrar en aquest em vaig quedar tan impressionat. Aquest si que era com una ciutat, hi havia fins i tot restaurants i un mercat amb botiguetes de tot tipus, carrers amb senyals de trĆ nsit, passos de vianants i algun semĆ for i tot. PerĆ² al ser dins el temple, evidentment molt mes tranquil que a l’altra banda dels murs. De tan gran que era, al principi em vaig perdre per anar mirant per tot arreu sense fixar-se per on anava. No esperava que allĆ² fos tan gran fins que em vaig adonar que ja no sabia ni on era.

Vaig donar una volta a tot el recinte i desprĆ©s vaig comenƧar a pujar al temple. Em va sorprendre la quantitat de monjos que hi havia per allĆ  passejant i saludant als turistes. Molts s’aturaven i xerraven una estona. Realment sorprenia lo oberts i tolerants que eren. Les escultures de buda daurades i altres figures impressionaven. La que estava al peu del temple almenys media 3 metres i era completament daurada. DesprĆ©s de pujar un munt d’escales i cada vegada mes estretes i complicades, per fi vaig arribar a dalt de tot on hi havia una espĆØcie de terrassa quadrada d’uns 15 metres cada costat i completament oberta a tot Bangkok, presidida per la cĆŗpula daurada que coronava el temple i que es veia des de molt punts de Bangkok, doncs a mes quedava completament ilĀ·luminada.

Encara no eren les 19h per lo que vaig poder veure Bangkok encara uns minuts amb llum solar. De fet vaig arribar just quan volia, a punt de fer-se de nit per poder tenir les vistes de dia i de nit.

Tot plegat era molt autĆØntic, amb monjos per allĆ , gent tocant les tĆ­piques campanetes que hi ha per aquests temples, i que de fet s’han de tocar, doncs suposadament allunyen els mals esperits o algo aixĆ­, per lo que Ćŗnicament s’escoltava la lleugera cantarella d’aquestes campanetes enmig dels monjos i turistes donant voltes a la terrassa.

Em va sorprendre molt veure nens monjos que no deurien tenir mes de 12 anys passejant per tot el recinte. AllĆ  a la terrassa n’hi havia almenys 15, tots molt amables, et feien fotos, et saludaven i els que sabien anglĆØs fins i tot conversaven amb tu. Em va donar la sensaciĆ³ que eren molt curiosos, doncs s’interessaven per coses del teu paĆ­s o la teva cultura. De fet, a diferĆØncia d’altres religions, els monjos poc et parlen d’ells o del budisme, normalment et parlen de temes d’actualitat o de tu per aprendre mes la teva cultura. Ɖs realment curiĆ³s. Jo en tenia una imatge ben diferents, de mes tancats, pero tot el contrari, son gent molt oberta i molt agraĆÆda amb els turistes que entren a veure els seus temples.

Cap a les 19:15h, ja ben fosc, em vaig dedicar a nomĆ©s mirar Bangkok de nit. Era un mirador de puta mare i completament gratis. Veia Bangkok per primera vegada des de les altures i sorprĆØn de lo gran que Ć©s. Ɖs algo que ja t’imagines per la quantitat d’habitants que te, perĆ² nomĆ©s aixĆ­ et fas la idea de com son aquestes megaciutats, molt mes grans que qualsevol ciutat europea.

La sensaciĆ³ d’estar a la terrassa d’un temple budista amb monjos petits al teu costat, observant tot Bangkok ilĀ·luminat i amb un silenci absolut nomĆ©s trencat per les campanetes del temple, era brutal.

Cap a les 19:30h ja ens van demanar que anĆ©ssim sortint del temple, suposo que ja s’acaba l’hora d’estar obert al pĆŗblic. Vaig baixar junt amb tots els nens monjos, sempre somrient i saludant, Ć©s alĀ·lucinant. Abaix alguns entraven en una sala, altres a una altra, semblava com una escola de monjos dins una ciutat de monjos.

Quan vaig trobar la sortida al carrer, que va costar, vaig anar fins al carrer Rama I, una arteria important de la ciutat amb la intenciĆ³ d’arribar a la zona vermella de Bangkok, al carrer Soi Cowboy. Encara no estava cansat per lo que vaig decidir anar-hi caminant tot i que estava a uns 7 km, quasi 2 hores caminant. Al ser el primer dia encara tenia energia per fer aquestes caminades i mes estant a Bangkok, doncs depenent de la ciutat que fos, no aniria caminant pel carrer a aquelles hores sense saber ben be per on anava. AquĆ­ no tenia ni idea de com seria el camĆ­, doncs mai l’havia fet, perĆ² el tema de la seguretat no em preocupava, o almenys no em preocupava fins al punt de no caminar pel carrer a certes hores. En aquests viatges s’ha de tenir molt sentit comĆŗ i saber el que pots i no pots fer. A Bangkok hi ha molt tima-turistes perĆ² per sort quasi no hi ha robatoris o violĆØncia.

Va estar be perquĆØ aixĆ­ vaig veure be la vida local de Bangkok. El transit Ć©s terrible tal com diu tothom. Hi ha molts cotxes, i sobretot motos, que no paren quan el semĆ for esta en vermell. Tu, com a vianant, quan tinguis el semĆ for en verd, els cotxes no pararan pero almenys t’esquivaran, doncs almenys tens preferĆØncia. Fa una mica de por els primers dies, desprĆ©s t’hi vas acostumant quan veus que realment son prudents dins de la bogeria.

L’avinguda Rama I te un munt de botigues i restaurants per lo que hi ha molt d’ambient i Ć©s molt entretingut caminar-hi. Era la primera nit que caminava per Bangkok i tambĆ© la primera vegada que veia com les rates sortien dels seus caus i es passejaven per les voreres. Ɖs forƧa impactant, doncs durant el dia no se’n veu cap perĆ² per la nit en pots veure desenes.

Al cap d’una hora de caminar i quan ja eren les 20:30h, vaig parar a un restaurant ambulant perĆ² que tenia moltes taules i molts clients al mateix carrer Rama I. Vaig decidir sopar allĆ  justament per la quantitat de clients que tenia, la majoria locals, doncs sempre s’ha de mirar que el lloc tingui clients locals. AixĆ­ que vaig mirar la carta, una cambrera amb un anglĆØs perfecte em va preguntar si volia taula, i veient els preus i que la noia parlava un anglĆØs perfecte, doncs ja no m’ho vaig pensar mes i vaig seure per allĆ  al mig, on vaig poder, doncs estava ple. Vaig demanar una carn molt bona amb arrĆ²s fet com el fan a Equador, estil basil crec que li diuen, i forƧa picant com tot a TailĆ ndia. Realment estava molt bo i es reflectia en el preu, 60 bats, que tot i que no son ni 2ā‚¬ si que era mes car que a altres llocs. AixĆ² si, la qualitat i la preparaciĆ³ es notava que era molt millor que, per exemple, el lloc ambulant on havia esmorzat aquell mateix dia. A mes, que la noia parlĆ©s anglĆØs a aquelles alƧades ja em suposava una alegria, doncs ja m’estava adonant que a TailĆ ndia son menys els que el parlen que els que no.

Un cop sopat vaig seguir el camĆ­. Conforme avanƧava per l’avinguda Rama I, aquesta era cada vegada mes impressionant, doncs Ć©s on s’hi concentra bona part de la vida nocturna de Bangkok, ple d’hotels, discoteques i centres comercials modernĆ­ssims. De fet un estava en mig d’una cruĆÆlla, elevat, entre el carrer i les vies del tren que encara quedaven mes per sobre, era algo molt curiĆ³s i que no havia vist mai enlloc, ni tan sols res que s’hi assemblĆ©s. De fet per seguir caminant havies de pujar fins el primer pis d’aquell centre comercial ja que era l’Ćŗnica manera de creuar i seguir per l’avinguda Rama I. Podies creuar pel carrer, perĆ² sense pas de vianants era un suicidi. Alguns locals ho feien perĆ² Ć©s que realment s’havia de tenir molt de morro i poca por.

AixĆ­ que, a la primera planta d’aquell centre comercial i que era una espĆØcie de parc amb bancs i mĆŗsica, quedaves just a sobre d’una cruĆÆlla enorme amb un munt de cotxes.

Quan ja portava mes d’una hora caminant per l’avinguda Rama I, vaig comenƧar a veure alguna prostituta tĆ­pica tailandesa. Encara estĆ vem a una zona amb molta gent i fins i tot famĆ­lies, perĆ² allĆ  la prostituciĆ³ no semblava un tema tant tabĆŗ com a Espanya. TambĆ© semblava una de les zones mes cares de Bangkok, doncs es veien restaurants i discoteques cada vegada mes modernes i pijes. En aquella zona alguna prostituta si que s’acostava perĆ² en general eren molt contingudes, algo que mes tard canviaria completament.

Lo bo d’aquell llarg trajecte va ser que prĆ cticament el 90% del camĆ­ el vaig poder fer pel mateix carrer, el Rama I, per lo que prĆ cticament el deuria recĆ³rrer tot, uns 6 km.

La zona vermella no estava a Rama I perĆ² prĆ cticament. Des del mateix Rama I havia de girar i a pocs metres ja estava la zona vermella, per lo que estĆ  ubicada en un lloc amb molta animaciĆ³.

Finalment, cap a les 21:30h vaig arribar al punt on em marcava Google Maps pero no veia res que s’assemblĆ©s al que havia vist per Internet sobre la zona vermella, fins que caminant pel carrer, vaig passar per un carrerĆ³ i immediatament vaig ser completament ilĀ·luminat per llum vermella, vaig girar el cap i allĆ  estava, un carrer estret, forƧa amagat perĆ² ple de neons vermells tal com havia vist per Internet. Va ser un bon patapam, aquĆ­ el tens.

Vaig comenƧar a caminar pel carrer i durant els primers 10 metres no em va semblar tant com deien, doncs si que es veien bars amb noies guapes invitant-te a entrar pero res de l’altre mon, fins que vaig girar el cap a la dreta i a un pam meu hi havia almenys 10 noies amb roba interior o bikini, no sĆ© que era perĆ² era impressionant. Degut a quĆØ sense voler quasi que ja estava sobre d’elles (hi havia molta gent i no sabies ni per on anar), em vaig enretirar a l’esquerre i aleshores vaig notar que algĆŗ em tocava, vaig mirar a l’esquerre i ja estava a sobre d’un altre grup de 10 noies amb menys roba encara i que a sobre ja m’estaven mig agafant. No portava ni 15 segons en aquell carrer i ja no sabia que estava passant. Intentava no tocar-les perĆ² quasi que era missiĆ³ impossible, entre la gent que hi havia i elles que se t’acostaven i t’agafaven. Mai havia vist res similar.

I aixĆ­ durant 200 metres de carrer. Tot era ple de locals amb 5 o 10 noies davant de cada un quasi despullades i totes agafant-te o en el millor dels casos invitant-te a entrar. A mes el carrer Ć©s molt estret i tot son locals de striptease o amb prostitutes, per lo que contĆ­nuament has d’anar esquivant i dient que no grĆ cies, a menys que si que vulguis, Ć©s clar. Mai m’hauria pensat que fos tant exagerat.

Jo vaig anar amunt i avall del carrer 4 vegades per fer be la visita ja que el camĆ­ va ser molt llarg i allĆ  ja no hi tornaria mes. Una de les noies que cada vegada que passava em deia que entrĆ©s al seu local, a la quarta vegada que em va veure passar em va dir: “Yes yes, you want”, ja que abans li deia que no volia, pero passant tantes vegades per davant seu doncs al final potser si que feia pensar que volia entrar-hi.

Vaig veure uns quants homes, la majoria jubilats, que marxaven amb una prostituta, per lo que si que Ć©s cert que molts dels que estĆ vem allĆ  nomĆ©s estĆ vem en plan turista perĆ² molts altres hi anaven per la prostituciĆ³, doncs a cada extrem del carrer hi havia un munt de tuk-tuks preparats i cada pocs minuts un marxava amb una prostituta i un client.

Cap a les 23h vaig comenƧar a anar cap a l’hotel. M’esperaven dues hores mes de caminada perĆ² no tenia cap por d’anar pels carrers mes tĆØtrics de Bangkok a aquelles hores, doncs aquesta ciutat ja m’havia demostrat que l’Ćŗnic perill Ć©s el transit, per la resta Ć©s una de les ciutats mes segures que he visitat. A mes, la segona meitat del trajecte el faria per carrers secundaris per tal d’anar per carrers no vistos i tallar una mica de camĆ­, per lo que aniria per carrers molt menys transitats que el Rama I.

Pel camĆ­, a la mateixa avinguda Rama I i quan no portava ni 15 minuts caminant, em vaig comprar un pinxo de carn de porc que no sĆ© quina salsa portava perĆ² estava bonĆ­ssim, com tot el que havia provat fins aleshores. Era sorprenent que aquelles hores hi haguĆ©s tants mercats oberts. I no menys sorprenent era que tinguessin la carn tal com la tenien, de fet com a tots els mercats, sense cap mena de refrigeraciĆ³ i plena de mosques.

En alguns trams, caminar per aquella avinguda es feia realment incĆ²mode de tanta gent que hi havia. A mes, la vorera era massa petita per la quantitat de gent que hi passava i en comparaciĆ³ a la resta d’avinguda. Vaig considerar d’anar per un altre camĆ­ ja quasi des d’un inici ja que anant tota l’estona per Rama I feia mes volta, perĆ² ho vaig descartar perquĆØ mirant Google Maps els carrers es veien molt caĆ²tics i hauria de girar moltes vegades. Aquesta avinguda almenys em permetia anar quasi una hora i mitja pel mateix carrer. No valia la pena arriscar-se massa ja el primer dia.

El camĆ­ se’m va fer llarg ja que estava molt cansat i el trajecte era llarg a mes de que estava caminant per una avinguda que ja coneixia, per lo que la novetat ja no era tanta. Cap a les 12 de la nit encara seguia per Rama I perĆ² ja lluny de la zona de discoteques per lo que la quantitat de vianants descendia rĆ pidament fins que vaig deixar Rama I i ja vaig comenƧar a caminar pels carrerons mes autĆØntics. Va ser interessant poder caminar per aquests carrerons de Bangkok ben de nit, alguns completament solitaris, amb rates, la brossa encara allĆ  enmig i aquell ambient tant tĆ­pic. De totes maneres a les 12:30h de la nit encara hi havia llocs ambulant oberts i mercats, els tĆ­pics mercats nocturns de Bangkok, enormes i plens de gent.

Val a dir que en algun carrer si que em vaig preocupar una mica per lo solitaris que estaven i la poca llum que hi havia. Quan veia algĆŗ que s’acostava ja prenia les mesures de seguretat corresponents posant-me en estat d’alerta. De totes maneres, ni aquella nit ni cap altra en tot el viatge no em va passar res, ni de lluny.

Cap a les a les 12:30 ja arribava a zona coneguda, una gran avinguda amb varis temples i un munt de quadres del rei. Era una avinguda que quedava prop de Khao San Road i per tant per on hi passaria vĆ ries vegades durant la setmana per anar a diferents llocs o agafar algun bus. AllĆ  ja em coneixia el camĆ­ per lo que vaig guardar el mĆ²bil i vaig anar cap a Khao San Road que estava ja a pocs metres.

AllĆ  l’ambient era total, fins i tot estava obert el conegut mercat de roba. El carrer estava completament ple de gent, tant pels bars i locals com al mig del carrer. De fet quasi no s’hi podia ni caminar entre venedors de tot tipus de coses, taxistes, locals, sobretot noies, i turistes, molts turistes… M’hi vaig quedar una estona ja que allĆ  la festa era total i la veritat Ć©s que costava marxar-ne i mes quan amb prou feines portava allĆ  24 hores.. Tots els bars oberts, la mĆŗsica a tota castanya, els llocs ambulant venent com mai i els tuk-tuks com sempre perseguint als turistes. Creuar aquell carrer Ć©s una odissea encara que siguin la 1 de la nit. De fet hi havia mes gent ara que a les 12 del migdia.

Tot i haver-ho llegit un munt de vegades, sempre penses que pot ser exagerat, perĆ² en aquest cas no. Hi havia moltĆ­ssimes tailandeses amb ganes de conĆØixer turistes. De fet lo difĆ­cil era no conĆØixer ningĆŗ, i mes anant sol. PerĆ² a diferĆØncia del que podria semblar i del que creu molta gent, la majoria, o totes, no volien conĆØixer turistes per diners o per sortir de TailĆ ndia. Les tailandeses son molt felices a TailĆ ndia i cap en vol marxar, de fet jo tampoc en marxaria. Simplement Ć©s una societat molt oberta, sense tants tabĆŗs i sobretot TailĆ ndia Ć©s un paĆ­s molt segur, per lo que la por que poden tenir algunes occidentals al seu paĆ­s, les tailandeses no la tenen a TailĆ ndia. No hi ha perill de violacions o robatoris per lo que conĆØixer gent o anar a l’hotel amb algun turista Ć©s mes habitual que a Europa. PerĆ² ja dic, no per diners, sinĆ³ perquĆØ Ć©s mes segur.

Vaig estar per allĆ  lligant, bevent i ballant una estona fins cap a les dues de la nit que vaig anar cap a l’hotel. El camĆ­ des de Khao San Road, un dels carrers amb mes festa de Bangkok, fins a l’hotel, era tot per carrers de vianants, per lo que m’anava perfecte que l’hotel fos en aquella zona. A mes aquells carrers de vianants estaven mes animats a aquesta hora que durant el dia, doncs ara a part dels venedors que ja hi havia de dia, tambĆ© estaven oberts tots els locals nocturns i tot era ple de turistes. Encara no em podia creure la sort que havia tingut de reservar aquell hotel.

En arribar a l’hotel vaig anar directament a dormir amb les cames fetes pols. El jet lag m’havia fet tenir un horari ben estrany perĆ² tot i aixĆ­ vaig aprofitar moltĆ­ssim el dia. De fet em donava la sensaciĆ³ que ja portava dos dies a Bangkok quan realment en portava poc mes d’un.

30/05/2019 Primer dia a TailĆ ndia

30/05/2019 Primer dia a TailĆ ndia

De les 11 hores de vol, potser en vaig dormir 4 a trossos. poden semblar poques perĆ² per mi n’eren moltes, doncs haig de tenir molta son per poder dormir en un aviĆ³. El negre seguia dormint, de fet nomĆ©s l’havia vist despert uns 10 minuts. La noia de la finestra era mes com jo, estava mes estona desperta que dormint. A mes cal tenir en compte que la nostra nit no va durar ni 4 hores, per lo que la llum del sol feia que encara costĆ©s mes dormir.

Arribava a TailĆ ndia on hi passaria 23 dies en la que seria la primera vegada que trepitjava el continent asiĆ tic. Aniria de Bangkok fins al Golf de TailĆ ndia visitant 4 illes i dormint en un total de 7 hotels fins acabar creuant la frontera amb MalĆ isia en tren.

Aquest dia tocava comenƧar-lo sense cap cafĆØ, cosa que em costa mes del que sembla i que de fet Ć©s algo que hauria d’intentar solucionar algun dia. Finalment vam passar d’arribar a les 7 del matĆ­, hora prevista, a les 13h, per lo que ja havia perdut tot el matĆ­. En aquest moment encara no ho sabia, perĆ² aquest endarreriment em va anar de puta mare grĆ cies a les indemnitzacions previstes i que Norwegian em va haver de pagar.

De sobte, dos passatgers van comenƧar a cridar-se fins al punt que en un moment determinat semblava que s’anessin a pegar. Finalment la cosa no va anar a mes perĆ² era un senyal del cansament que tenĆ­em ja tots plegats de ser allĆ  dins. De fet aquest era el vol mes llarg que havia fet fins aleshores.

El desembarcament va ser prou rĆ pid i jo, com sempre, vaig accelerar el pas cap al control d’immigraciĆ³, doncs simplement sent dels primers del teu vol en arribar a la cua, ja tens molt de guanyat. Tot i el pas accelerat que portava, quan vaig arribar al control ja hi havia forƧa cua, de fet vaig estar uns 20 minuts fent cua.

No tenia ni idea de com era el control d’immigraciĆ³ de TailĆ ndia i de si em dirien alguna cosa per l’excĆ©s de tabac que portava. No sabia si em revisarien l’equipatge o si em farien un munt de preguntes. PerĆ² finalment, res de res, vaig passar sense cap problema. Ni em van mirar res ni preguntar res. NomĆ©s comproven el passaport, prenen les empremtes dactilars, fan una foto, segellen el passaport i cap a dins.

Havia costat perĆ² per fi entrava a ƀsia per primera vegada a la meva vida. Entrava per primera vegada en un paĆ­s amb un alfabet diferent i una cultura mes oriental que occidental. Arribava el moment mes esperat, viure per primera vegada en un paĆ­s tant diferent al meu com Ć©s TailĆ ndia.

Primer vaig sortir de l’aeroport per fumar un piti ja que feia 20h que havia entrat a la zona de seguretat de l’aeroport d’Oslo. I al sortir de l’aeroport, immediatament vaig sentir el que ja m’acompanyaria les prĆ²ximes 3 setmanes: una calor i una humitat del tot exagerat. A mes plovia a bots i barrals perĆ² aixĆ² no va impedir que als 30 segons de ser fora, ja estiguĆ©s suant com un pollastre. ComenƧƠvem be doncs, amb una pluja torrencial havent d’anar fins l’hotel en un paĆ­s com TailĆ ndia on no pots llegir cartells i preguntar lo just, doncs molta gent no parla anglĆØs.

Em vaig connectar a una xarxa wifi de l’aeroport per mirar com anar fins l’ hotel. Havia d’agafar el City Line que costava 45 bats i era un tren que em deixaria a l’estaciĆ³ de Phaya Tai. I des d’allĆ  hauria d’agafar un bus urbĆ  fins a Sumanluang, la Cort Suprema de TailĆ ndia, per lo que abans d’arribar a l’hotel ja veuria un dels edificis oficials mes importants de TailĆ ndia.

Un cop tot planejat, vaig tornar a entrar a l’aeroport per treure 3000 bats d’un caixer on em van cobrar 220 de comissiĆ³! Pot semblar molt, i realment ho Ć©s, perĆ² Ć©s la mateixa comissiĆ³ que cobren a tots els caixers, sigui d’un aeroport o del mig del carrer. Lo important Ć©s treure el mĆ xim possible ja que la comissiĆ³ sempre Ć©s la mateixa treguis 100 bats o 3000, per lo que jo vaig treure el mĆ xim que em permetia el caixer, 3000. De totes maneres, a TailĆ ndia, pel que vaig comprovar dies mes tard, surt mes a conta canviar efectiu en una casa de canvi, doncs ofereixen un tipus de canvi realment bo. El problema, Ć©s clar, que nomĆ©s portava 300ā‚¬ en efectiu per 3 mesos per lo que no podia anar canviant efectiu sempre. De fet aquest efectiu el portava per fer canvis de pocs diners, quan ja et queden pocs dies en un paĆ­s i no pots treure ja massa diners d’un caixer.

I ja havent fumat i amb efectiu a sobre, vaig anar a buscar el tren que estava en una de les plantes inferiors de l’aeroport. Hi ha el tren rĆ pid i el lent. El lent tardava uns 35 minuts en arribar al centre de Bangkok i costava la meitat que el rĆ pid, per lo que evidentment vaig anar amb el lent, que no Ć©s que fos lent, simplement feia mes parades. De totes maneres costava 1ā‚¬, que desprĆ©s de venir d’Oslo on aquest trajecte em podria haver costat 10 vegades mes, ja tot em semblava poc.

NomĆ©s comprar el bitllet en una de les mĆ quines, ja vaig poder apreciar un primer tast del canvi cultural. Els bitllets son com una moneda gran de plĆ stic que s’ha d’introduir a les mĆ quines que permeten l’accĆ©s a les vies. Jo em vaig quedar mirant la mĆ quina buscant algun bitllet sortir d’alguna ranura, fins que el noi del darrere cansat d’esperar em va assenyalar on era la fitxa.

Molts cartells estan en anglĆØs, cosa que facilita trobar el que busques, en el meu cas, la via del tren. Tot i aixĆ­ em vaig liar una mica perĆ² al cap d’uns 5 minuts ja estava a l’andana esperant el tren.

En aquell moment jo ja estava suant completament. La calor era terrible, perĆ² sobretot era la humitat, n’hi havia tanta que era impossible deixar de suar. A aixĆ² se li havia de sumar el fet que jo portava 20h donant voltes i havent dormit en un aviĆ³ sense dutxar-me ni canviar-me ni res.

Al cap d’uns 5-10 minuts esperant va arribar el tren, que sorprenentment era forƧa nou i modern, i dic sorprenentment perquĆØ els trens de TailĆ ndia son un espectacle de lo vells que son, perĆ² aquell no.

En el tren ja vaig poder veure una mica Bangkok, doncs quasi tot el trajecte era per fora, per via elevada i pel centre de la ciutat, per lo que vaig poder veure una de les torres mes altes de Bangkok i algo que em va sorprendre molt, la gran quantitat del que semblen aiguamolls per tota la ciutat. Hi ha rius per tot arreu, algunes cases semblen rodejades d’aigua i els camps de futbol semblen piscines. PerĆ² el que m’agrada molt i Ć©s quelcom ben normal, Ć©s veure com viu la gent, qui puja i baixa del tren, com van vestits, quĆØ fan o a on van. Veure la vida cotidiana d’una ciutat tant diferent per primera vegada Ć©s de les coses mes fĆ cils i mes interessants que es poden fer.

Un cop a Phaya Tai vaig seguir amb les indicacions de Moovit que em deien d’agafar el bus urbĆ  59. Vaig caminar fins on semblava que s’havia d’agafar i vaig preguntar a una taquilla. Jo en aquell moment encara li parlava a tothom en anglĆØs pensant-me que a TailĆ ndia tothom el parlava perfectament, cosa que poc desprĆ©s em vaig adonar que ni de bon tros Ć©s aixĆ­. La noia em va dir que allĆ  no era, de fet semblava que hi havia una altra via, i que havia de baixar unes escales allĆ  al costat i agafar el bus 503. Estupendo, ja havia de decidir si fer cas a Moovit o a la noia. Cal tenir en compte que fins aleshores Moovit no havia fallat mai, i aixĆ² que ja l’havia utilitzat en un munt de ciutat de 3 continents diferents. Finalment vaig fer cas a la noia i vaig anar cap a les escales que em deia a buscar el bus 503.

Aquest bus m’havia de portar fins a Sumanluang, aixĆ­ que ja vaig memoritzar la paraula per anar preguntant a tothom. Busca alguna parada de bus, perĆ² des d’on era no en veia cap, nomĆ©s carrers de 4 carrils plens de cotxes i motos fent el boig. Ja estava al centre de Bangkok i ja podia veure una de les coses mes famoses de la ciutat, el seu trĆ nsit de boixos.

Mentre buscava, un senyor que em va veure mig perdut em va preguntar on anava, jo li vaig respondre Sumanluang. Ell em va confirmar que havia d’anar fins la intersecciĆ³ dels dos carrers que veia sota meu molt transitats i agafar allĆ  el 503. El que faltava, ja eren perillosos aquells carrers que a sobre havia d’anar a la cruĆÆlla a esperar un bus. PerĆ² mentre li feia cas a aquell home i el seguia, doncs es va oferir a acompanyar-me fins la parada, vaig pensar que aquest podia ser un d’aquells estafadors que havia llegit per Internet que es dedicaven a oferir ajuda als turistes per desprĆ©s cobrar-lis millonades en taxis o altres serveis. No et roben perĆ² si et cobren el doble. AixĆ­ que ja nomĆ©s arribar em vaig haver de posar en mode alerta. Lo bo Ć©s que perill de robatori no en tenia cap, mentre no fos imbĆØcil i em deixĆ©s entabanar, no passaria res.

PerĆ² finalment em va acompanyar el mes a prop que podia de la parada sense mullar-se, em va assenyalar cap on anar i ens vam acomiadar desitjant-me una bona estada. I aixĆ² va ser tot, cap intent d’estafa. Potser, finalment, era simplement una bona persona, cosa que durant les prĆ²ximes 3 setmanes m’adonaria que a TailĆ ndia Ć©s molt mes habitual que a qualsevol paĆ­s europeu.

Mentre anava cap allĆ  vaig passar per davant d’una parada de taxis i dels famosos tuk-tuk (motos adaptades per portar a 2 o 3 persones) i ja em van comenƧar a preguntar on volia anar. Amb els taxistes tambĆ© s’ha d’anar amb molt de compte. Quan veuen un estranger es posen en mode estafa i si en vols agafar un primer t’has d’informar dels preu, i sobretot, acordar el preu abans de pujar. D’aquesta manera no t’estafaran i a mes veuran que no ets un turista tonto. Jo vaig dir que no a tots, doncs no volia agafar un taxi ja d’entrada, de fet un dels objectius del viatge era no agafar ni un sol taxi.

El problema d’aquella cruĆÆlla era lo ampla i caĆ²tica que era. Era la intersecciĆ³ entre dos carrers importants i molt transitats i que a mes tenien laterals, i on tot plegat confluĆÆa allĆ  on em vaig posar jo, plovent. No feia ni una hora que havia aterrat a Bangkok i ja podia apreciar un dels atractius turĆ­stics d’aquesta ciutat, el trĆ nsit boig i aparentment perillĆ³s, tot i que en els dies successius vaig poder apreciar que perillĆ³s tampoc ho Ć©s tant encara que ho sembli.

De lo que hi havia molt i eren les mes animals, eren motos. Cada vegada que algun dels semĆ fors es posava en verd, desenes de motos arrencaven a tota velocitat passant pel mig de vianants i altres cotxes que havien passat ja en vermell. Els cotxes i les motos es creuaven unes a les altres perĆ² poca gent pitava, simplement s’anaven creuant seguint un ordre lĆ²gic cosa que feia que molts passessin en vermell perĆ² que seguissin una espĆØcie de normes no escrites per tal de no xocar amb ningĆŗ. Els primers minuts feia finis i tot una mica de cosa mirar perquĆØ penses que en qualsevol moment hi haurĆ  un accident, perĆ² quan ja portava 15 minuts allĆ  de peu, vaig entendre que no, que sempre Ć©s aixĆ­ i que els conductors ja hi estaven acostumats.

De tots dos carrers mes els carrers laterals, no sabia ben be per quin passaria el bus, per lo que em vaig quedar lo mes al mig possible per poder veure tots els carrers. Quan portava 20 minuts allĆ  palplantat mullant-me, vaig tornar cap a la parada de taxis a preguntar pel bus i per les tarifes. Pel que fa al bus em van confirmar que havia d’agafar el 503 i que passava per allĆ  on era. I pel que fa al preu del taxi fins l’hotel eren 400 bats, uns 11ā‚¬. La veritat Ć©s que, suposo per veure’m tot xop i recent arribat, aquell bon taxista no em va voler timar, doncs 400 bats era aproximadament el que costava fins l’hotel, doncs estava a mes d’una hora en cotxe (si, era a Bangkok mateix, perĆ² Ć©s que la ciutat Ć©s enorme).

PerĆ² per sort vaig trobar aquell bon taxista, que al dir-li que no podia pagar 400 bats ja el primer dia, es va preocupar d’assenyalar-me be per on passava el bus, doncs no era exactament al lloc on jo l’esperava, sino uns 4 metres mes al costat perĆ² que era vital estĆ  a la parada ja que sino el bus ni para i ni tan sols dona temps a que li diguis res de lo rĆ pid que passen. A mes el taxista va preguntar per allĆ  si hi havia alguna incidĆØncia confirmant-me que no, que tot anava be i que simplement havia d’esperar.

Se m’estava fent ja pesat desprĆ©s de tantes hores fora d’Oslo, perĆ² ja no venia d’una hora. El que m’emprenyava molt era la pluja i la calor insoportable. De fet em vaig posar la jaqueta per tapar-me una mica de la pluja perĆ² me la vaig treure al cap de 5 minuts de la calor que tenia. Preferia mullar-me a tapar-me.

ContĆ­nuament passaven mototaxis, tuk-tuks i taxis que al veure’m amb la maleta s’oferien a portar-me, era horrorĆ³s, doncs em vaig passar la meitat del temps fent que no amb el cap.

Al cap d’uns 40 minuts de ser allĆ  a la cruĆÆlla esperant i havent fet una nova visita al taxista, per fi vaig veure que arribava el bus 503 a tota hĆ²stia pel carrer principal. Jo el vaig avisar amb la mĆ  perquĆØ parĆ©s, el xofer em va assenyalar una mica mes endavant i allĆ  va parar. Li vaig preguntar si anava Sumanluang cosa que em va confirmar i jo vaig pujar.

Com era d’esperar, els busos son molt vells, sense aire condicionat, i amb xofer i un altre treballador que cobra el bitllet. Per cert, que a TailĆ ndia es condueix per l’esquerre tot i no ser una ex-colĆ²nia anglesa. Li vaig dir on anava i em va dir que eren 17 bats, ni 0,50ā‚¬. Per sort totes les finestres del bus estaven obertes perquĆØ ja la pudor que feia de suor era insoportable en un lloc tancat.

El trajecte va durar quasi una hora degut a la distĆ ncia perĆ² sobretot al trĆ nsit. La quantitat de cotxes i motos que hi ha Ć©s exagerada. Per sort el xofer es fotia per allĆ  on no passava i sense demanar permĆ­s, com s’ha de fer a Bangkok. En qualsevol cas aquests trajectes en bus pel mig d’una ciutat m’encanten doncs son perfectes per veure tant la ciutat com la vida cotidiana de la gent, aixĆ­ que vaig intentar gaudir al mĆ xim d’aquella primera visita per Bangkok.

Al cap d’uns 40 o 45 minuts arribĆ vem a Samanluang, la Cort Suprema de TailĆ ndia. Aquesta era una de les visites que volia fer per lo que ja vaig aprofitar per donar una volta pels voltants i fer alguna foto, doncs ara plovia poc i ja no venia de mullar-se una mica mes. L’edifici era enorme i molt ben cuidat. Contrastava molt amb altres zones de Bangkok per les que ja havia passat. AquĆ­ els carrers eren molt amples, amb poc trĆ nsit, silenci, jardins ben cuidats i l’edifici que semblava nou, amb estil budista i un munt de parts daurades.

Un cop vist el Samanluang (en aquell moment encara no ho sabia perĆ² l’acabaria veient desenes de vegades) vaig comenƧar a caminar cap a l’hotel, el New Siam II. Tenia uns 10 minuts de camĆ­ fins l’hotel. El primer tram era una mica avorrit, doncs encara eren els voltants de la Cort Suprema, perĆ² desprĆ©s ja vaig entrar a una zona mes autĆØntica, de fet molt a prop d’un dels carrers mes famosos de Bangkok, el Khaosan Road (famĆ³s perquĆØ surt a la peli de La Playa).

Amb tot plegat ja eren les 14:30h, per lo que ja feia quasi una hora i mitja que havia sortit de l’aeroport. Almenys ja estava passejant pel mig de Bangkok podent veure ja els primers llocs ambulant de menjar tailandĆØs. Evidentment, amb la gana que tenia, ja anava mirant el que es venia i per quant. Els preus rondaven els 40 o 50 bats, 1,50ā‚¬, i per aquest preu tenies un plat d’arrĆ²s o fideus amb carn. Cal tenir en compte, que a diferĆØncia nostra, ells acostumen a menjar un sol plat on ja hi ve l’arrĆ²s i la carn.

Al cap de 10 minuts vaig arribar al New Siam. Ja nomĆ©s veure’l em va estranyar que fos aquell l’hotel que havia reservat, doncs es veia massa luxĆ³s pel preu que tenia (5ā‚¬ la nit), perĆ² en qualsevol cas a l’entrada posava New Siam. Vaig preguntar i desprĆ©s de comprovar el meu nom em va dir el noi que no estava, aixĆ­ que vaig treure el comprovant de la reserva i al ensenyar-li em va dir que jo havia reservat al New Siam I i que aquell era el New Siam II. Per sort, el New Siam I, estava a dos minuts caminant d’allĆ . Em va donar una targeta on hi havia un mapa i vaig anar cap al New Siam I.

Anava caminant per un carrer important que era paralĀ·lel a un dels rius que passa per Bangkok. En aquest carrer hi havia moltes parades de bus, restaurants i llocs ambulant. Vaig haver de caminar per aquell carrer 2 minuts i desprĆ©s girar per un carrer de vianants molt estret i replet de botigues i hotels. Al principi em va fer una mica de mala pinta, perĆ² un cop ja estava instalĀ·lat, em vaig adonar que aquell era el millor lloc on podia estar. de fet, a les valoracions de l’hotel, la ubicaciĆ³ tenia un 10.

Un cop en aquell carrer, en menys d’un minut ja era a l’hotel, que a la planta baixa era restaurant. Vaig entrar, vaig preguntar i em van confirmar que allĆ  si tenia reserva. Cal tenir en compte que aquest dia ja era dia 30 i jo havia fet la reserva pel dia 29, doncs en el moment de fer la reserva em vaig liar amb el temps de vol i el canvi d’horari, per lo que realment vaig arribar un dia desprĆ©s del que constava a la reserva. AixĆ² ja ho vaig avisar per email el dia abans quan em vaig adonar de l’error.

Vaig fer el check-in amb una noia realment molt guapa, de fet fins i tot em va estranyar que treballĆ©s allĆ . Parlava anglĆØs perĆ² poc, per lo que el check-in va costar una mica. A mes jo estava literalment xorrejant de suor, tant que fins i tot feia fĆ stic veure’m. Mentre ella preparava els papers, li vaig demanar una ampolla d’aigua freda perquĆØ estava ja deshidratat. Em va donar una ampolla que venien al restaurant i me la vaig veure d’un glop. Crec que mai havia tingut tanta sed com la que tenia en aquell moment. Per si no fos suficient el fet de que quasi enlloc es pot pagar amb targeta, allĆ  on es pot, com en aquest hotel, et cobraven una comissiĆ³ del 2%. Tot i la comissiĆ³ em sortia mes a conta pagar amb la targeta aixĆ­ que vaig pagar la reserva de 6 nits per 1591 bats, 45,40ā‚¬ amb Revolut i ja vaig anar a l’habitaciĆ³ que estava a l’Ćŗltima planta, la 5.

Feia una mica de mandra haver de pujar i baixar de l’habitaciĆ³, doncs no hi havia ascensor, perĆ² estava molt ben ubicada, doncs la finestra donava a una zona amb molt moviment, estava a 3 metres d’un balcĆ³ on s’hi podia fumar i donava al carrer per al que havia entrat. AixĆ² si, al ser l’Ćŗltima planta hi feia molta calor.

Vaig deixar les coses i em vaig anar a dutxar de seguida. Els banys eren compartits i quedaven a l’altra banda de la planta, una mica lluny, perĆ² com que tota la planta era d’habitacions individuals, al bany quasi mai hi havia ningĆŗ. De les dues dutxes que hi havia vaig entrar a la que no funcionava l’aigua calenta tot i que no feia falta, doncs feia tanta calor que de fet era necessari dutxar-se amb aigua freda.

L’habitaciĆ³ era petita perĆ² mes que suficient, fins i tot tenia un bon escriptori. Era individual, el que sempre busco i quasi mai trobo, dons la majoria d’habitacions d’hotel son dobles, per lo que anant nomĆ©s un pagues per dos. Aquesta no, era individual, per aixĆ² era mes petita perĆ² tambĆ© pagava nomĆ©s 7ā‚¬ la nit per estar al centre de Bangkok. A mes al mirar per la finestra em vaig adonar que estava a escassos 20 metres d’un temple enorme, doncs els temples no son nomĆ©s els edificis religiosos, sinĆ³ tots els edificis del voltant que son escoles i les residĆØncies dels monjos.

Em va sorprendre veure aquest cartell a les escales de l’hotel on hi deia explĆ­citament que estava prohibit entrar amb prostitutes a l’hotel. Era prĆ cticament l’Ćŗnic cartell que hi havia per als ostes.

Un cop ben ubicat, dutxat i canviat, vaig anar a dinar. Primer vaig buscar uns llocs ambulant que havia vist de camĆ­ a l’hotel, al carrer important abans d’entrar al carrer de vianants, pero ja no hi eren, aixĆ­ que vaig seguir buscant algun restaurant. Sempre prefereixo menjar en llocs ambulant, no tant perquĆØ siguin mes barats sinĆ³ perquĆØ son mes autĆØntics i Ć©s on hi ha mes locals menjant abans de seguir amb la seva rutina. M’encanta veure i viure la vida real dels locals, i aixĆ² nomĆ©s s’aconsegueix anant on van ells.

Al carrer important hi havia varis restaurants i finalment em vaig decantar per un que quedava forƧa a prop de l’hotel, tenia els preus ben visibles a fora i la dona de la porta em va convidar a passar amb un bon somriure, doncs TailĆ ndia Ć©s el paĆ­s dels somriures. Els preus em van semblar be i la dona tambĆ©, per lo que m’hi vaig quedar i menjar el meu primer plat tailandĆØs.

Tenien una carta en anglĆØs perĆ² de totes maneres no es podia saber que era cada cosa, almenys de forma exacte, ja que en molts casos posava algo amb rise. Rise s’entenia, perĆ² la resta no. En qualsevol cas, ja vaig llegir per Internet que aquĆ­ t’has d’atrevir amb tot el que et podin i aixĆ² vaig fer. Vaig demanar el que em va semblar el mes normal perĆ² sense saber ben be que era. El que tenia clar Ć©s que segur que estaria molt bo.

Semblava carn de porc amb trossos de peix, ous de no sĆ© quin animal i verdures. AixĆ² i una aigua em va costar 67 bats, menys de 2ā‚¬. Vaig agafar els palillos, em vaig posar una mica de les salses que hi havia per allĆ , i a menjar per primer cop a TailĆ ndia, i a ƀsia…

En acabar, vaig pagar i al acomiadar-me de la cambrera que m’havia convidat a entrar i que va ser molt amable en tot moment, em va fer el gest tĆ­pic que fan els tailandesos per saludar-se, les mans unides com si estiguessin resant, abaixant el cap i, com sempre, amb un somriure. En aquell moment va ser quan vaig pensar, ja ets a TailĆ ndia!

Eren les 17:30h quan sortia del restaurant i tot i portar poc mes de 4 hores a Bangkok, ja tenia ganes d’anar a dormir degut al llarg dia que portava i lo poc que havia dormit en les Ćŗltimes 24 hores. AixĆ­ que vaig passejar uns 20 minuts per aquell carrer i vaig tornar a l’hotel.

Vista des del balcĆ³ de l’hotel

A les 18h ja anava a dormir. Vaig intentar allargar el mĆ xim per evitar el jet lag perĆ² no vaig poder mes. Molt cansat perĆ² molt content. Per fi era per primera vegada al continent asiĆ tic!

29/05/2019 De camĆ­ a Bangkok

29/05/2019 De camĆ­ a Bangkok

A les 7 del matĆ­ em vaig despertar per iniciar el llarg dia de camĆ­ a TailĆ ndia, i dic llarg perquĆØ aleshores encara no sabia el que costaria arribar-hi.

Quan em vaig despertar encara hi havia gent dormint perĆ² molts altres ja s’havien aixecat. Fora ja feia estona que era de dia per lo que entrava una mica de llum, suficient per poder veure el que feia sense cap mes llum artificial. Vaig agafar la roba i les coses que ja tenia preparades en una bossa i em vaig anar a dutxar. Quan sortia de l’habitaciĆ³, les coses mes cares les guardava a la maleta i la tancava amb cadenat tot i que crec que no hauria fet falta.

Tot i ser un hostel amb banys compartits, quasi que no hi veia la diferĆØncia. Hi havia un munt de dutxes i la cuina estava tant ben equipada que no tenies cap necessitat de buscar res a fora. Molta gent quasi que vivia allĆ  i n’hi havia que es preparaven uns esmorzars de campionat. A mes tothom era molt respectuĆ³s per lo que el silenci a tot el hostel era total a totes hores, podent treballar allĆ  mateix a la cuina mentre em prenia el cafĆØ sense cap problema. No havia estat en masses hostels, perĆ² aquest era de lluny el millor en el que havia estat i on m’hi hauria passat una setmana mes sense cap problema.

Un cop em vaig dutxar i vestir, vaig agafar el portĆ til i cap a la cuina a prendre el cafĆØ de cada matĆ­ amb la meva tassa plegable i la llet evaporada, tot un luxe totalment necessari per a mi. Escalfador, tassa, llet i cafĆØ, tot aixĆ² portava a una Ćŗnica maleta de cabina que portava per donar la volta al mon durant 3 mesos. Alguns haurien dit que tenint en compte l’espai disponible, tot aixĆ² no era del tot necessari, perĆ² per mi us puc assegurar que si que ho era de totalment necessari.

Semblava que una part del hostel era per estudiants i, de fet en aquell moment, va entrar una noia jova asiĆ tica molt ben vestida, amb uns tacons de 10 cm perĆ² amb la seva motxilla i preparant-se el seu menjar. Jo nomĆ©s hi vaig ser dos dies, perĆ² aquella noia i molts mes segurament s’hi estan tot un any (o mes), i la veritat Ć©s que jo tampoc tindria cap problema per acostumar-m’hi.

Vaig escriure el diari mentre em prenia el cafĆØ i mirava correus i al cap d’una hora vaig anar a baix per sortir fora a fumar un piti. va ser aleshores quan vaig mirar com anar fins l’aeroport. No m’ho havia mirat abans perquĆØ en aquell moment pensava que la millor manera per anar-hi seria igual que l’anada, Ć©s a dir, amb tramvia fins l’estaciĆ³ central i d’allĆ  en tren exprĆ©s fins l’aeroport. PerĆ² al sorpresa va venir quan vaig veure que el preu de tornada era el doble que el d’anada, doncs costava 21ā‚¬ el trajecte de 25 minuts fins l’aeroport. Quina passada de preus! A mes Moovit em recomanava d’anar-hi en bus, aixĆ­ que vaig mirar els preus i els horaris a la web de la companyia, que era Flybussen. El bus era una mica mes barat perĆ² no massa, de fet costava quasi 19ā‚¬, perĆ² lo bo Ć©s que hi havia una parada a menys de 5 minuts caminant del hostel, i aixĆ² que aquest estava forƧa allunyat del centre. AixĆ­ que tenint en compte el preu perĆ² sobretot la facilitat en el trajecte, vaig decidir d’anar-hi amb el bus de la companyia Flybussen. Des d’allĆ  mateix i des del mĆ²bil, vaig fer la reserva, doncs d’aquesta manera sortia una mica mes barat que comprant el bitllet directament en el bus. Encara sort que se’m va ocĆ³rrer de mirar el trajecte quan encara em quedava una hora per marxar, sobretot per la facilitat del trajecte, algo important tenint en compte que tenia per davant quasi 24h abans d’arribar a l’hotel de Bangkok.

Lo dels preus de Noruega Ć©s increĆ­ble. Oslo Ć©s la ciutat mes cara que he visitat fins ara i amb diferĆØncia, mes que Nova York o Boston.

Un cop comprat el bitllet de bus i pres el cafĆØ, vaig preparar be la maleta perquĆØ ara si que havia de vigilar be el pes i les mides, sobretot el pes, doncs el mĆ xim permĆØs per Norwegian son 10kg i jo en portava 11. Mai havia aconseguit baixar dels 11kg perĆ² tambĆ© Ć©s cert que amb Norwegian sempre m’havien deixat si nomĆ©s em passava 1kg. I si, sempre ho comprovaven.

El bus passava cada 15 o 30 minuts i no en tenia que agafar un en concret, per lo que tampoc tenia la pressiĆ³ d’haver d’arribar a una hora concreta a la parada tot i que la tenia a 5 minuts caminant del hostel. Cap a les 11h vaig baixar a recepciĆ³ a deixar els llenƧols i fer el checkout.

Feia molt bon dia, millor que l’anterior, sense cap nĆŗvol i una temperatura molt agradable. Vaig sortir amb la jaqueta posada perĆ² al cap de poca estona ja me la vaig treure i aixĆ² a Oslo no Ć©s poca cosa.

La parada estava encara mes amunt que lo que estava el hostel, que ja ho estava molt amunt. De fet la parada semblava que era a una espĆØcie d’autopista que estava molt a prop. Seguint Google Maps no vaig tenir cap problema per trobar-la i lo millor va ser que quan ja hi arribava just va passar el bus que em va esperar uns segons per poder pujar, aixĆ­ que no eren ni les 11:30h que ja ja estava al bus de camĆ­ a l’aeroport. El vol sortia a les 14:50h i no havia de facturar, per lo que anava be de temps.

AixĆ² si, el bus era mes lent que el tren, com era d’esperar. Anava per carretera i a mes feia vĆ ries parades mes que el tren. Parava en pobles forƧa lluny d’Oslo i suposo que sobretot en llocs on el tren quedava lluny. Lo bo del bus Ć©s que permet veure millor el paisatge que no pas en tren. Em va sorprendre, tot i que a Noruega ja Ć©s ben normal, que fins i tot dins el bus es podia pagar amb targeta. Quasi tothom ja portava el bitllet com jo en el mĆ²bil, perĆ² aquells que havien de pagar al xofer, ho podien fer tambĆ© amb targeta.

Cap a les 12:30h arribĆ vem a l’aeroport desprĆ©s d’un viatge realment cĆ²mode i un conductor molt amable. Un servei realment bo.

Vaig entrar a l’aeroport ja amb la intenciĆ³ de buscar el control de seguretat i el bany per ja preparar-me quasi per anar a la porta d’embarcament, quan vaig rebre un SMS al mĆ²bil informant-me que el vol s’endarreria fins les 18:15h, Ć©s a dir, 3,5 hores. Ja me’l podrien haver enviat una hora abans i ja no hauria arribat tant aviat.

Immediatament vaig anar al mostrador de Norwegian i allĆ , suposadament, ningĆŗ sabia res, ni ensenyant-li el SMS el tio s’enterava, o no es volia enterar… De fet em va fer el check-in i em va donar ja la targeta d’embarcament. PerĆ² el SMS era ben clar i evidentment no em quedaria amb aquella incĆ²gnita, aixĆ­ que vaig anar a la cua d’atenciĆ³ al client i allĆ  una noia si que semblava que sabia algo perĆ² que realment no volia dir res, de fet em va dir que en principi si que s’endarreria perĆ² que no ho podien confirmar, i menys encara el temps. Jo crec que ho deia perquĆØ la gent no li muntĆ©s un pollo allĆ  mateix. Al dir potser si perĆ² potser no, la gent marxava amb l’esperanƧa de que no i aixĆ­ no deien res. En qualsevol cas a mi aquesta poca claredat Ć©s el que realment m’emprenya, doncs si em diuen que falten 4 hores doncs jo ja m’espavilo i si fa falta marxo d’allĆ , perĆ² al dir que no era segur, doncs clar, ja passes el control i vas a la porta d’embarcament, perĆ² Ć©s que allĆ  si que no hi ha res a fer, per lo que haver d’esperar les 4 hores allĆ  dins Ć©s terrible. I aixĆ² Ć©s el que em va passar.

En qualsevol cas vaig seguir considerant que el vol sortia a les 14:50h, per si a cas, aixĆ­ que a les 13:30h ja estava passant el control de seguretat i entrant en una zona on tot Ć©s car, no es pot fumar i no es pot sortir.

El control de seguretat el vaig passar be, sense cap registre addicional i amb una amabilitat per part dels agent excelĀ·lent. Saben que tot plegat Ć©s un trasbals pels passatgers i sembla que es vegin amb l’obligaciĆ³ de demanar-te perdĆ³ contĆ­nuament. Noruega semblava un paradĆ­s.

AixĆ² si, el control de passaport ja va ser una altra histĆ²ria, perĆ² per culpa meva realment. El tema Ć©s que des del meu viatge anterior per AmĆØrica, el dia que vaig estar a Washington, el passaport el tenia quasi ilĀ·legible. Aquell dia va ploure molt a Washington i va ser inevitable que se’m mullessin coses, entre elles el passaport, provocant que la tapa estigui completament esborrada. De totes maneres les fulles interiors, tot i una mica arrugades, es veuen be, per aixĆ² no el vaig arribar a canviar. PerĆ² allĆ  al control, suposo que entre aixĆ² i que te almenys 15 segells de 15 paĆÆsos diferents, doncs va fer que el control fos mes exhaustiu, i aixĆ² que estava sortint del paĆ­s. Primer van revisar entre l’agent que em va tocar i la del costat, el passaport per dalt i per baix, el van passar per vĆ ries mĆ quines, el van tocar per tot arreu, i desprĆ©s van tocar les 15 preguntes sobre el que feia, on anava i perquĆØ havia anata a Oslo. De fet tot plegat era raro perquĆØ marxava quasi un mes a TailĆ ndia perĆ² abans parava dos dies a Oslo. Els vaig explicar que aquella parada de dos dies era degut a quĆØ el vol feia una escala a Oslo i en aquests casos m’agrada d’aprofitar l’escala per veure la ciutat. Finalment, passats quasi 10 minuts, van confirmar que tot era correcte, que el passaport era legal i que ningĆŗ em buscava i em van deixar passar, be sortir.

Lo primer que vaig fer va ser anar a la porta d’embarcament que ja estava anunciada als panells, i allĆ , ja els primers tailandesos… Pot semblar una tonteria perĆ² en aquell moment per mi era la senyal de que ja anava de camĆ­ al primer paĆ­s que visitaria d’ƀsia. De fet aquella era la novetat d’aquell viatge, a mes de donar la volta completa al mon. Per primera vegada anava a ƀsia amb tot el que aixĆ² representa de canvi de cultura, idioma, escriptura, costums, etc. Anava al que segurament era el paĆ­s mes diferent que hauria visitat fins ara, i ja en portava uns quants.

Vaig seure i a esperar. Si el vol sortia a l’hora prevista, no hauria d’esperar ni 10 minuts abans que comencessin l’embarcament, perĆ² si sortia a l’hora que deia el SMS, m’hauria d’esperar allĆ  dins mes de 3 hores. I el pitjor de tot Ć©s que ningĆŗ ho sabia del cert, o almenys aixĆ² ens volien fer creure als passatgers.

Vaig estar allĆ  assegut quasi una hora quan ja van confirmar, i ja era evident, que el vol s’endarreria com a mĆ­nim 3 hores. A mi ja m’havia arribat feia estona el SMS perĆ² en aquell moment em va donar la sensaciĆ³ que allĆ  encara hi havia passatgers que no ho sabien i en aquell moment rebien la notĆ­cia per primera vegada. De fet va ser un dels passatgers que ho va dir aixĆ­ en general a tots els que estĆ vem allĆ . Segons deia, havia vist a Google que la porta d’embarcament havia canviat. Ho vaig mirar i efectivament, a Google hi deia una altra porta. I al cap de 2 minuts ens van avisar a nosaltres. Ens vam enterar abans per Google que per Norwegian o l’aeroport.

Jo abans d’anar a l’altra porta, i veient el panorama, vaig intentar sortir de la zona de seguretat, doncs em veia incapaƧ d’aguantar 3 hores mes allĆ , perĆ² ja va ser impossible, de fet no vaig trobar ni porta per sortir. Suposo que si no arribaves amb un vol a una zona en concret, sortir d’allĆ  era molt complicat.

AixĆ­ que vaig anar cap a l’altra porta, la 25 si no recordo malament, on ja estaven tots els passatgers esperant, per cert, molts d’espanyols. De fet ja feia anys que TailĆ ndia s’estava posant de moda perĆ² amb especial intensitat a Espanya. I aixĆ² Ć©s notava en aquest aeroport d’Oslo on hi havia mes espanyols que noruecs esperant per anar cap a Bangkok. L’aviĆ³ tenia un problema tĆØcnic i va estar allĆ  al nostre costat 4 hores. El vĆØiem perĆ² no hi podĆ­em embarcar.

Al cap de 30 minuts d’esperar, resignat ja a que aquella espera s’allargaria hores, em vaig menjar l’amanida de formatge i pernil que havia comprat el dia anterior a un sĆŗper Kiwi. Estava molt bona i n’hi havia molta, de fet fins i tot em va estranyar tanta quantitat d’amanida per nomĆ©s 5ā‚¬ tenint en compte que era Oslo. Entre aixĆ² i les galetes que tambĆ© havia comprat vaig dinar millor del que pensava. AixĆ² si, la intenciĆ³ era dinar ja a l’aviĆ³ i aixĆ­ estar una mica entretingut durant el vol, perĆ² Ć©s clar, amb la d’hores que encara quedaven mes valia no esperar mes.

I desprĆ©s ja una altra vegada a fer temps passejant, anant al bany, bevent aigua (almenys hi havia una font d’aigua freda) i mirant el mĆ²bil o llegint informaciĆ³ sobre Bangkok.

PerĆ² tot plegat al final, almenys per mi, va ser molt millor, doncs finalment el retard va ser de 5 hores i segons la normativa europea ens corresponien 600ā‚¬ d’indemnitzaciĆ³. I tenint en compte que el preu del bitllet va ser de 160ā‚¬ i que el retard no em va ocasionar cap gran problema, finalment em vaig alegrar molt del retard.

Cap a les 18:30h i quan ja portĆ vem quasi 4 hores d’endarreriment i mes de 5 que Ć©rem allĆ  dins de la zona de seguretat, per fi ens van avisar que sortĆ­ssim un moment de la sala, doncs la porta d’embarcament estava dins una sala tancada, ja que haurĆ­em d’entrar un per un prĆØvia comprovaciĆ³ de la targeta d’embarcament. En aquell moment encara no ho sabia, perĆ² aquell control tambĆ© era per pesar les maletes. Aquests de Norwegian sempre les peses, encara que hagin de portar una balanƧa a la mateixa porta d’embarcament.

Mentre esperava allĆ  fora vaig veure la que va ser la meva heroĆ­na del dia. A mi, que tenia 38 anys, ja tothom em deia com era capaƧ d’anar-me’n sol 3 mesos a donar la volta al mon per paĆÆsos com TailĆ ndia o MalĆ isia. Jo sempre els deia que evidentment no era l’Ćŗnic i que gent molt mes jove que jo ja ho feia. Doncs allĆ  vaig veure una d’aquestes noies que no deuria tenir mes de 20 anys i que anava sola amb la seva motxilla en direcciĆ³ a Bangkok. A mes la motxilla que portava era la que jo volia, la motxilla adaptada per poder-se portar en cabina i que s’obre com si fos una maleta, molt mes cĆ²mode que les motxilles tradicionals. Doncs encara no havia arribat a TailĆ ndia que ja veia gent que anava encara mes a l’aventura que jo.

Finalment, cap a les 19:00h vam comenƧar a entrar a la sala ja per embarcar. Arribava el moment de posar cara de pena pel que sabia que passaria, que seria que la meva maleta pesaria mes de 10kg, perĆ² poc mes per lo que la noia no sabria si deixar-me passar o cobrar l’excĆ©s. I efectivament va ser aixĆ­. Vaig posar la maleta i la motxilla a la balanƧa i marcava 11,50kg. Jo em vaig fer el despistat que junt amb la cara de pena va fer que la noia li preguntĆ©s a la que semblava la seva superior i aquesta va dir que no passava res, aixĆ­ que la primera noia em va dir el que ja m’havien dit altres vegades, que per aquesta vegada no passava res perĆ² que per la prĆ²xima tinguĆ©s en compte que el mĆ xim eren 10kg. Perfecte, 40 o 50ā‚¬ que m’acabava d’estalviar.

Vaig seure a esperar al costat de la balanƧa per simple curiositat de veure si algun passatger hauria de facturar la seva maleta de cabina. I, i tant que si, de fet van ser uns 10 passatgers els que van haver de pagar i facturar. Alguns s’ho van prendre molt malament, perĆ² Ć©s que hi havia gent que anava carregant 20kg, aixĆ² ja Ć©s tenir mes cara que esquena.

Un d’aquests passatgers que es passava de pes, era un senyor, que semblava noruec, una mica begut i que es va posar molt farruco. La noia de Norwegian li va dir que anĆ©s fins al mostrador de la porta a pagar i a facturar la maleta. El senyor deia que no perĆ² semblava que mica en mica hi anava, perĆ² no, mes tard vaig veure que encara estaven discutint amb ell.

Al cap d’uns 30 minuts mes, ja ens van avisar per anar embarcant. Va ser quan ja estava a punt d’entrar al finger que vaig veure al senyor begut d’abans discutint amb la noia d’abans perquĆØ volia embarcar sense haver encara facturat. De fet el senyor ja s’hi anava a colar quan la noia es va posar davant seu ja cridant i dient-li que s’enretirĆ©s o avisaria a seguretat. Tot plegat estava passant davant meu i de fet jo era el segĆ¼ent en embarcar, tot i que no podia per culpa d’aquell borratxo, per lo que al final fins i tot jo li vaig dir que deixĆ©s ja de fer el ridĆ­cul i s’apartĆ©s si no volia que li girĆ©s la cara. Aleshores, la seva parella, que ja no sabia on mirar, el va fer entrar en raĆ³ i es van apartar de la porta deixant que seguĆ­ssim amb l’embarcament.

Em va tocar passadĆ­s, el que sempre prefereixo en vols llargs. A la finestra hi havia una noia i faltava encara que arribĆ©s el del mig, que va ser un noi negre. Tots 3 tenĆ­em mes o menys la mateixa edat i semblava que anĆ vem sols. El noi es va adormir abans de l’enlairament i ja no es va despertar fins l’aterratge. 11 hores dormint.

Eren ja quasi les 20h per lo que portĆ vem ja 5 hores d’endarreriment. Quan ja estĆ vem farts d’esperar, el capitĆ  ens va comunicar que encara ens endarrerirĆ­em uns minuts mes perquĆØ un senyor borratxo l’estava liant a la porta d’embarcament. Ves que no fos el de la maleta…

Vaig estar escoltant mĆŗsica, algun ebook, informaciĆ³ de TailĆ ndia, etc. Tot degudament preparat per poder-se consultar offline. TambĆ© vaig poder dormir una estona, doncs encara estava tip del que havia menjat mentre esperava, per lo que el vol encara se’m va passar prou rĆ pid i be.

Anava cap a l’est, per lo que mes valia que intentĆ©s dormir el mĆ xim possible ja que perdria 6 hores de nit i l’endemĆ  volia estar una mica fresc per aprofitar ja una mica el dia, tot i que degut a l’endarreriment arribarĆ­em a Bangkok cap a les 13h. Quina enveja el negre que ja portava estona dormint. Com ho deuria fer?

28/05/2019 Segon dia a Oslo: Passeig marĆ­tim, la Fortalesa i el barri GrĆ¼nerlĆøkka

28/05/2019 Segon dia a Oslo: Passeig marĆ­tim, la Fortalesa i el barri GrĆ¼nerlĆøkka

Primera nit del viatge passada, dormint amb 23 persones mes i en una ciutat on no es van superar les 3 hores de foscor degut al sol de mitjanit. Eren les 8 del matĆ­ quan em despertava, i a diferĆØncia del que em pensava, desprĆ©s d’haver dormit quasi 10 hores. I dic a diferĆØncia del que em pensava perquĆØ tenint en compte que abans que jo ja s’aniria despertant gent, tenia forƧa assumit que algun d’ells em despertaria abans que em despertĆ©s jo. La nit anterior nomĆ©s havia pogut dormir 3 hores a casa el pare i m’havia passat quasi tot el dia caminant, per lo que era important que aquesta nit la poguĆ©s dormir be.

Era nomĆ©s la tercera vegada que dormia en una habitaciĆ³ compartida perĆ² vaig dormir perfectament. Quina diferĆØncia amb Playa del Carmen on cada vegada que algĆŗ es despertava feia tant soroll que es despertava tothom. AquĆ­, al despertar-me, vaig veure que ja havien marxat 8 o 10 persones i ni me n’havia adonat. Cap havia fet suficient soroll com per despertar ningĆŗ. Fins i tot en aquest aspecte es notava l’educaciĆ³ nĆ²rdica. A mes el matalĆ s era comodĆ­ssim i el silenci tan a l’habitaciĆ³, com a fora, com al carrer, eren totals.

Amb la son ja recuperada vaig agafar la roba i coses per la dutxa i vaig anar a dutxar-me i arreglar-me, tambĆ© evidentment sense fer soroll tot i que ja quasi tothom estava despert. Els banys eren molt grans i tenien un munt de dutxes, per lo que no hi havia problemes de cues, doncs haver de fer cua per anar a la dutxa o al lavabo Ć©s de lo pitjor que pot passar en un hostel. A mes les dutxes eren bones, les portes ben hermĆØtiques i tot molt net. La veritat Ć©s que era de lluny el hostel en el que hauria estat disposat a passar-hi mes nits.

Un cop vestit vaig anar cap a la cuina de la meva planta amb el portĆ til i la tassa de cafĆØ portĆ til que avui estrenaria. La cuina semblava una cuina de restaurant, amb un munt de fogons i piques, 3 forns i 3 neveres. A mes era tota una sala amb un munt de taules.

Aquesta vegada vaig portar la meva prĆ²pia tassa de cafĆØ portĆ til de silicona, doncs en altres viatges no en tenia i a molts llocs no em podia prendre cafĆØ simplement per no tenir un got o tassa on posar-lo. A mes tambĆ© vaig portar llet evaporada per lo que em vaig poder prendre el cafĆØ com si fos a casa. Per mi poder prendre un bon cafĆØ pel matĆ­ en el mateix hotel, Ć©s quasi imprescindible. Puc viatjar per on sigui i dormir on sigui sempre i quan l’endemĆ  em pugui prendre un cafĆØ tranquil abans de sortir al carrer.

Vaig seure en una taula amb el cafĆØ i el portĆ til ja a punt i vaig comenƧar a escriure aquest diari fins cap a les 10 del matĆ­ que em vaig preparar per anar a fer noves visites per Oslo. L’objectiu principal del dia era veure la seu del premi Nobel i la Fortalesa, tot i que intentarĆ­a visitar altres llocs.

AixĆ­ que em vaig abrigar be, de fet em vaig haver de posar tot el que portava d’abric perquĆØ quasi no portava res i estĆ vem a uns 12ĀŗC i cap a les 11h vaig sortir tambĆ© caminant com el dia anterior directament a la seu del Premi Nobel. La seu estava molt a prop del port per lo que per arribar-hi havia de passar pel centre d’Oslo, zona que ja em coneixia del dia anterior. De fet pel camĆ­, sense quasi ni adonar-me’n, vaig tornar a passar pel Parlament.

Ara podia veure millor la vida normal de la ciutat, doncs sembla que pel matĆ­ les rutines son mes d’anar a treballar, per lo que es veia molta gent fent la seva vida cotidiana, algo que m’agrada molt d’apreciar quan soc en una ciutat per primera vegada. Val a dir que a Oslo no hi ha massa sense-sostre, perĆ² algun hi ha, cosa molt mes dura que a altres llocs degut al fred. Tot i ser a les portes del mes de juny i quasi ser migdia, feia molt fred, per lo que dormir de nit al carrer ha de ser horrorĆ³s, per no parlar ja en ple mes de gener.

Arribar fins a la seu del Premi Nobel va ser mes llarg del que pensava. El trajecte era realment llarg, doncs prĆ cticament estava creuant Oslo de nord a sud, per lo que vaig estar quasi una hora caminant fins a trobar la l’esperada seu.

La seu esta just al port, de fet esta a escassos 10 metres de l’aigua. Pels voltants estava ple de gent i sobretot de grups d’estudiants. Vaig passejar una mica pel perĆ­metre mirant el frontal i un dels laterals de l’edifici i fent, Ć©s clar, les fotos de rigor. Ɖs un edifici senzill perĆ² forƧa imponent i amb una bona un ubicaciĆ³ a la vegada que estranya.

El port no era el de creuers o grans embarcacions, sinĆ³ el de petites embarcacions i precedit per un passeig marĆ­tim ben ample, per lo que la zona estava molt be i era molt agradable passejar-hi. De fet en aquell moment comenƧava a sortir el sol i a pujar la temperatura, per lo que un cop vista la seu del Premi Nobel vaig anar caminat pel passeig fins uns 15 minuts fins arribar a la Fortalesa.

La Fortalesa va ser el que mes em va sorprendre pel fet que no m’esperava que fos com era. Clar que havia vist fotos, pero no sabia que allĆ  dins hi viuen militars. Pensava que la Fortalesa serien nomĆ©s les muralles i les bones vistes que hi havia des d’elles, doncs s’hi podia pujar. PerĆ² no, per una banda l’accĆ©s Ć©s totalment pĆŗblic i lliure i per dins sembla un petit poble amb edificis pels militars i tot envoltat per les muralles originals i fins i tot encara amb els canons. Era ben curiĆ³s, doncs mentre tu vas per allĆ  dins fent fotos, et vas creuant contĆ­nuament amb militars uniformats que viuen allĆ . E va estranyar que els cotxes han de passar un control abans d’entrar el recinte perĆ² en canvi els vianants podem entrar sense que ningĆŗ digui res. Entres per una porta sense que ni tan sols et mirin. De fet la primera vegada no sabia ben be quĆØ fer, doncs no sabia si jo podria entrar per allĆ  o si em dirien alguna cosa, fins que vaig veure entrar una famĆ­lia i jo hi vaig anar darrere.

Tot el recinte Ć©s molt gran i permet que a dins, a part dels nombrosos edificis que hi ha, hi hagi grans zones verdes i fins i tot un petit llac. La tranquilĀ·litat Ć©s total per lo que Ć©s un bon lloc per desconnectar de la ciutat. AixĆ² si, ple de turistes i tambĆ© de molts locals que simplement entraven allĆ  per veure el mar tranquilĀ·lament. De fet, vaig estar una bona estona caminant fins arribar a la zona de vivendes i altres edificis, doncs tenia molta zona verda on hi havia molts grups d’estudiants per allĆ  caminat. De fet em va semblar una espĆØcie de parc municipal on la gent hi va a desconectar i a gaudir de les vistes tot i que rodejat per militars.

Tot i la presĆØncia constant de militars, la majoria, van sense armes (nomĆ©s els que estand e guĆ rdia), per lo que caminar enmig d’ells no provoca cap mena d’intimidaciĆ³, de fet tot el contrari, son molt oberts i de fet sembla que els agrada que la gent vagi a veure on viuen.

DesprĆ©s de caminar una estona pels prats i camins del recinte, vaig pujar fins el punt mes alt de la muralla que donava al mar. Un cop a dalt hi ha un camĆ­ que permet resseguir tota la muralla perĆ² des del punt mes alt, oferint a mes unes vistes magnĆ­fiques del mar i de bona part de la costa d’Oslo. NomĆ©s per aquelles vistes ja valia la pena entrar allĆ  dins. Fins i tot en aquesta zona hi havia un restaurant amb la terrassa a l’altra banda de la muralla amb les vistes al mar. Ni vaig mirar els preus, doncs si un bar normal ja era carĆ­ssim, aquest no ho volia ni saber.

Aquest dia anava sense la motxilla i per tant sense provisions. AixĆ­ que un cop vaig haver vist be tota la Fortalesa vaig anar a buscar algun lloc on dinar o comprar alguna cosa. Havia llegit que el lloc mĆ©s barat on comprar era en els sĆŗpers Kiwi, i aixĆ² a Oslo s’ha de tenir molt en compte ja que un entrepĆ  petit et pot sortir per 10ā‚¬ i que a mĆ©s ni et trauria la gana. AixĆ­ que vaig buscar algun Kiwi a Google Maps i vaig trobar-ne un relativament a prop. La Fortalesa quedava al costat del mar perĆ² a prop del centre, on estava el Kiwi, aixĆ­ que vaig caminar fins allĆ  veient ara molta mes gent pel carrer que feia poca estona. Suposo que era per l’hora i per l’esmorzar que es foten els noruecs, doncs pel que es veu l’esmorzar Ć©s l’Ćŗnic Ć pat que fan segur mentre que la resta del dia mengen quan poden perĆ² ja cadascĆŗ quan vol i la quantitat que vol, de fet quasi que ni tenen les paraules dinar i sopar.

NomĆ©s entrar cridava l’atenciĆ³ que tots els treballadors eren immigrants, potser per aixĆ² era dels sĆŗpers mes barats de Noruega… Vaig comprar una amanida de formatge i pernil ja preparada per 5ā‚¬ perĆ² pensada per menjar l’endemĆ  a l’aviĆ³ de camĆ­ a Bangkok, doncs anava amb Norwegian i aquests no em donarien ni aigua. A mĆ©s vaig comprar un parell de cerveses per uns 4,50ā‚¬ totes dues, molt menys que els 14 o 15 que et poden costar en un bar. AixĆ­ que menys de 10ā‚¬ per una amanida molt completa i dues cerveses. IncreĆ­ble estant a Oslo.

No portava cap bossa per lo que en vaig haver de demanar una a la caixa, perĆ² no havia pensat en l’ecologisme d’aquest paĆ­s que junt amb els preus desorbitats van fer que m’enduguĆ©s un bon ensurt quan vaig veure que m’havien cobrat 1ā‚¬ per la bossa! LliĆ§Ć³ apresa…

Des d’allĆ  ja vaig buscar el hostel a Google Maps i a caminar. Feia molt bon dia tot i que la temperatura no acabava de pujar del tot. S’estava be perĆ² encara s’havia d’anar amb mĆ niga llarga. Vaig intentar anar per carrers per els que no havia passat encara per tal de veure el mĆ xim possible d’Oslo. AnĆ©s per on anĆ©s el silenci, la tranquilĀ·litat i l’educaciĆ³ eren totals. Quasi tots els cotxes elĆØctrics i cap tocant el clĆ xon, per lo que anar pel centre de la capital del paĆ­s era com caminar per un poblet, algo que no havia vist enlloc. A mes tothom era molt educat, cedint el pas sempre i sense cridar. Donava gust passejar pel centre de la ciutat.

Vaig intentar arribar al hostel creuant el barri de GrĆ¼nerlĆøkka, doncs ja l’havia vist una mica el dia anterior perĆ² molt poc, i realment Ć©s un barri que val molt la pena veure, doncs Ć©s el barri mes autĆØntic i diferent d’Oslo, encara amb aquell estil bohemi i fins i tot revolucionari tot i que amb molta mes classe i neteja que altres de similars en altres capitals. AquĆ­ Ć©s on es veia sobretot l’arquitectura tĆ­pica de Noruega i les botigues de barri de tota la vida donant-li una personalitat Ćŗnica.

A mes pel camĆ­ anava creuant rius i prats, doncs Oslo estĆ  plagat de rius i zones verdes, de fet en alguns llocs sembla que caminis pel mig de la muntanya.

Cap a les 14h arribava al hostel on primer em vaig prendre una de les cerveses i desprĆ©s menjar el penĆŗltim sandvitx que em quedava. No volia menjar massa ja que no em volia quedar adormit, doncs aquest dia hauria d’anar a dormir aviat ja que l’endemĆ  marxava cap a TailĆ ndia. AixĆ­ que em vaig acabar el sandvitx, vaig recollir una mica les coses i deixar la maleta apunt per l’endemĆ  haver de fer lo just, i vaig anar cap a la planta baixa del hostel on hi havia una sala amb taules i sofĆ s amb un munt d’ostes la majoria treballant en els seus portĆ tils. Era un hostel perĆ² semblava un hostel de treballadors normals, alguns de nĆ²mades i altres residents. En qualsevol cas un hostel amb molta classe i ostes de certa categoria. Vaig seure una estona en aquells sofĆ s tant modern i cĆ²modes i vaig aprofitar per mirar correus, itineraris, reserves, etc. Comprova una mica que tot estava be i ho tenia tot a punt pel llarg viatge.

Portava mes de 24 hores a Noruega i encara no havia necessitat res d’efectiu. De fet ni en portava, nomĆ©s la targeta de Revolut amb la que vaig poder pagar tot el que havia comprat fins aleshores. AixĆ­ si que dĆ³na gust viatjar, sense haver-se de preocupar per l’efectiu ni les comissions. LlĆ stima que en alguns paĆÆsos aixĆ² sigui impossible.

Vaig deixar-ho tot a punt per l’endemĆ  nomĆ©s dutxar-me, vestir-me, prendre el cafĆØ i marxar, i cap a les 19h vaig anar cap a baix a mirar quin temps feia, doncs tenia pensat d’anar a sopar a un Burger King que havia vist a Google Maps que em quedava a uns 10 minuts caminant. Aquests llocs a vegades son bones opcions si pretens no gastar-te un dineral en un sopar ni tens ganes de fer el menjar. El problema era que plovisquejava una mica, perĆ² mica en mica cada vegada anava plovent mes. Aquell dia havĆ­em passat d’estar el dia tapat i molt fred pel matĆ­, a fer sol al migdia i ara per la tarda ploure. Un temps molt canviant i molt fred, doncs ara encara feia mes fred que el que feia pel matĆ­.

Cap a les 20h va parar una mica de ploure i vaig aprofitar per anar al Burger King, doncs ja m’havia fet la idea de sopar hamburguesa. A pas lleuger vaig anar fins al Burger King passant per alguns carrers que ja coneixia i altres de nous. Hi havia alguna persona pel carrer perĆ² en general, per aquella zona, quasi no hi havia ningĆŗ. Si be Ć©s cert que plovisquejava i feia fred, no deixava d’estar en una capital de paĆ­s, per lo que realment em va semblar que hi havia molt poca gent pel carrer. Acostumar-se a viure en paĆÆsos com aquest ha de ser realment difĆ­cil a menys que hi hagis nascut.

Al cap de 10 minuts arribava al Burger que estava buit com era d’esperar, doncs el carrer ja ho estava de buit. Vaig demanar nomĆ©s hamburgueses ja que demanar un menĆŗ Ć©s sempre mes car per la beguda. Lo millor Ć©s no demanar beguda i veure un cop arribes al hostel o allĆ  on sigui, d’aquesta manera pots sopar a Oslo per 5ā‚¬ tal com vaig fer jo. Vaig veure en un cartell una oferta de dues hamburgueses per 48 corones, uns 4,90ā‚¬, aixĆ­ que no m’ho vaig pensar massa mes i vaig demanar dues hamburgueses. Amb aixĆ² ja en tindria prou per sopar, doncs una era de pollastre arrebossat i l’altre doble. Evidentment, com a tot arreu a Noruega, vaig pagar amb targeta.

Feia certa grĆ cia el fet que d’entrada tothom et parlava en noruec, perĆ² tu al saludar en anglĆØs, immediatament canviaven a un anglĆØs mes perfecte que el de Londres.

En tota l’estona que vaig ser al Burger, nomĆ©s van entrar el que semblaben 3 estudiants i que eren, com no, espanyoles. A aquelles hores pel carrer i en sopant en un Burger, nomĆ©s podien ser espanyols. AixĆ­ que ja n’Ć©rem 4 de 4 allĆ  dins.

En acabar de sopar vaig tornar cap al hostel perĆ² vaig aprofitar que passava per davant d’un sĆŗper Kiwi per comprar alguna galeta o pasta per menjar ara de postre o per l’endemĆ , ja que segurament seria un dia prou llarg. AixĆ­ que vaig entrar i vaig comprar un paquet de galetes i un altre d’unes pastes tambĆ© dolces. Evidentment vaig pagar els 4,80ā‚¬ que costaven totes dues coses amb targeta.

I si a l’anada ja anava quasi sol pel carrer, ara ja hi anava completament sol. NomĆ©s un parell de despistats que sortien d’algun local tipus bar i caminaven sense massa rumb fix.

Quan em quedaven uns 5 minuts per arribar al hostel, les 4 gotes es van convertir en unes quantes mes, per lo que vaig haver d’accelerar el pas perquĆØ ara si que ja mullava massa com per anar caminant tranquilĀ·lament. Encara sort que ja havia sopat i ja estava tornant.

Eren quasi les 21:30h quan arribava al hostel, havent caminat per uns carrers desĆØrtics, freds i totalment silenciosos, semblant mes un poble del Pirineu que la capital de Noruega. Si la situaciĆ³ ja era aixĆ­ quasi al juny, no em vull ni imaginar com deu ser en ple gener.

L’endenĆ  em volia despertar cap a les 7 del matĆ­ per lo que anava perfecte d’horari. Vaig arribar, vaig preparar ja la roba per l’endemĆ  i guardar tot el possible de la maleta, i cap a les 22h a dormir i a descansar que l’endemĆ  ja marxava al segon paĆ­s del viatge i en el que m’hi estaria mes temps. 3 setmanes a TailĆ ndia, des de Bangkok fins a la frontera amb MalĆ isia.

27/05/2019 Primer dia del viatge: Arribada a Oslo i visita al centre

27/05/2019 Primer dia del viatge: Arribada a Oslo i visita al centre

Em vaig despertar a casa el pare a les 4 de la matinada desprĆ©s d’haver dormit menys de 4 hores degut a les eleccions municipals i europees del dia anterior que m’havien “obligat” a anar a dormir passades les 12 de la nit mirant els resultats i reaccions. A mes, havia d’esperar al pare que estava en una mesa i arribava a les 12 passades. I l’havia d’esperar perquĆØ jo tenia les seves claus per haver-me jo oblidat les meves.

AixĆ­ que a les 4 em dutxava i em preparava mentre el pare encara estava despert (no havia anat a dormir) i comentĆ vem una mica les eleccions i els Ćŗltims detalls del viatge mentre em prenia el cafĆØ. A les 5:15h ens acomiadĆ vem i ja marxava a buscar l’Aerobus que m’havia de portar fins l’aeroport.

Cap a les 5:30h ja agafava el bus ple de gent arribant a l’aeroport cap a les 6 del matĆ­, tambĆ© ple de gent. De fet vaig estar uns 30 minuts per passar el control de seguretat degut a la llarga cua que ja hi havia i que no m’esperava. Per sort el control el vaig passar sense que em paressin i no era cosa menor, ja que portava un calentador elĆØctric que no estava segur que em deixessin passar. ComenƧava aixĆ­ el viatge de 3 mesos que em portaria per 7 paĆÆsos fent la volta al mon.

A les 7:10h sortia el meu vol cap a Oslo i jo arribava a la porta d’embarcament a les 6:40h. No hi havia cua i hi havia una familia asseguda a les cadires de la sala, cosa que em va fer pensar que encara no havien comenƧat a embarcar. Pero la noia em va dir que si anava a Oslo a lo que li vaig respondre si ja es podia embarcar. La meva sorpresa va ser quan em va dir que si i al embarcar vaig veure que l’avio ja estava quasi ple! I encara quedava mitja hora per la sortida.

El vol va ser tranquil i fins i tot vaig poder dormir uns 30 minuts de les 3 hores i mitja que va durar. Al meu costat hi havia una noia asiĆ tica ben refredada i la veritat que vaig estar tot el viatge intentant evitar els seus virus, no se com, pero intentava girar la cara, doncs l’Ćŗltim que volia en aquell moment era comenƧar el viatge ja refredat. Fins i tot en un moment que es va adormir va comenƧar a caure sobre meu i jo m’anava apartant com si tinguĆ©s alguna malaltia mortal. Ara, 24 hores desprĆ©s d’allĆ², sembla que no em va encomanar.

Cap a les 10:30 arribĆ vem a Oslo i abans d’aterrar ja es veia que el dia seria un dia tĆ­pic noruec, ben tapat i 12ĀŗC.

Per primera vegada en un d’aquests viatges llargs que faig, vaig poder conectar-me a la xarxa 4G sense por de pagar 10ā‚¬ o mes per MB, doncs a Noruega ja es podia utilitzar la mateixa tarifa que a Espanya. I la veritat que poder baixar de l’aviĆ³ i conectar-se a Internet per mirar a Moovit com anar al Hostel va ser una d’aquelles coses que no li donem importĆ ncia pero que em va facilitar moltĆ­ssim la vida.

Segons Moovit la millor opciĆ³ era agafar un tren Express fins a una estaciĆ³ del centre d’Oslo i d’allĆ  agafar un tramvia d’Oslo fins al Hostel. Al comprar el bitllet a la maquina, aquesta ja em va donar algunes indicacions de quin tren agafar i fins i tot a quina via i a quina hora passava el prĆ²xim, cosa que a Espanya no he vist mai. Gracies a aixĆ² i les indicacions de Moovit no vaig tenir cap problema per arribar a la via correcta i esperar menys de 10 minuts a que arribĆ©s el tren.

EstaciĆ³ de tren a l’aeroport d’Oslo

El trajecte era de 47km, es feia en uns 25 minut i passava per zones rurals que ja permetia veure abans d’arribar a Oslo com Ć©s el paisatge de Noruega. Herba per tot arreu, arbres, vegetaciĆ³ i de tan en tan cases tĆ­piques enmig de tota aquella verdor.

Poble a mig camĆ­ entre l’aeroport i Oslo

El tren arribava a una estaciĆ³ molt cĆØntrica d’Oslo des d’on podria agafar el tramvia que ja em deixaria molt a prop del hostel. Gracies a Moovit vaig trobar la parada molt rĆ pid i encara sort, perquĆØ just en aquell moment comenƧava a plovisquejar, i no hi ha res que m’emprenyi mes, que anar buscant un hotel amb la maleta i plovent.

A diferencia de Barcelona, els tramvies van pel carrer junt amb la resta de vehicles, per lo que quan un tramvia es para en una estaciĆ³, els cotxes de darrere en molts casos tambĆ© han d’esperar. Una cosa que em va sorprendre, tot i que ja era d’esperar, i que tambĆ© havia notat en el tren exprĆ©s, Ć©s que el silenci era total, ningĆŗ parlava i molt menys cridava. Tan el tren com el tramvia estaven plens de gent i no s’escoltava a ningĆŗ. I no nomĆ©s aixĆ², sino que molts dels cotxes son elĆØctrics i ningĆŗ toca el claxon, per lo que el silencia al centre de la ciutat tambĆ© Ć©s increĆ­ble.

Al cap de 10 minuts arribava a la parada on havia de baixar segons m’indicava Moovit i ja nomĆ©s havia de caminar 5 minuts fins al hostel. ComenƧava ja a veure parts de la ciutat i la veritat Ć©s que m’estava agradant molt. Feia mes fred del que pensava que faria per l’ĆØpoca pero tothom era tant educat i l’arquitectura tant tĆ­pica que feien que la primera impressiĆ³ fos molt bona.

Entre unes coses i altres eren quasi les 13h quan arribava al hostel Anker Apartment on hi havia reservat un llit en una habitaciĆ³ de 24 persones per 25ā‚¬ la nit, aixĆ­ son els preus d’Oslo. El check-in va anar be i el noi em va explicar la part mes interessant d’Oslo i com arribar-hi. AixĆ­ que vaig anar a la meva habitaciĆ³ a deixar les coses i comenƧar la visita al centre d’Oslo.

L’habitaciĆ³ era de 24 llits tot i que no tots estaven ocupats. N’hi havia un que semblava que visquĆ©s allĆ  permanentment, doncs s’havia muntat la seva habitaciĆ³ particular en una llitera. Pel que fa a la resta diria que hi havia una mica de tot. En el hostel en general em semblava veure molt de nĆ²mada digital, doncs la sala d’estar estava plena de nois i noies soles amb el seu portĆ til.

El noi del hostel em va dir que podia agafar el tramvia per anar al centre, que de fet era el mateix que acabava d’agafar per venir al hostel. Pero ja que era la meva primera visita a la ciutat i el centre estava a 2km, vaig decidir anar-hi caminant i aixĆ­ ja conĆØixer el barri.

A uns 10 minuts del hostel hi havia un parc gran, un de tants que hi ha a Oslo, segurament perquĆØ no cal cap tipus de manteniment degut a que dia si i dia no plou. AllĆ  vaig parar i em vaig menjar el primer dels 4 sandvitxos que m’havia preparat me mare. Era un bon lloc per dinar, rodejat d’ocells, esquirols, natura i silenci pero quasi al centre d’Oslo.

En acabar vaig seguir caminant cap a la Opera d’Oslo, que era l’objectiu d’aquella primera visita i aixĆ­ ja veure el Mar del Nord. DesprĆ©s volia passejar pel carrer principal d’Oslo fins arribar al Parlament. Pel camĆ­ ja vaig poder veure barris amb una arquitectura tĆ­pica i com era l’ambient general d’Oslo, que seguia essent molt tranquil, silenciĆ³s i molt educat.

Mica en mica em vaig anar acostant al centre on ja es veia mes moviment, edificis mes alts i moderns, i algo que em va sorprendre, un munt de romaneses demanant pel carrer. Ja sĆ© que n’hi ha per tot arreu, pero Ć©s que hi havia zones on n’hi havia una cada 2 metres.

Al cap d’uns 20 minuts caminant des del parc ja vaig reconĆØixer la zona, estava just davant de l’estaciĆ³ de tren on m’havia deixat el tren exprĆ©s. Al principi no hi vaig caure pero un cop creuada la placa ja vaig comenƧar a reconĆØixer els edificis dels voltants. En aquell moment encara no ho sabia, pero aquella plaƧa era una de les principals i amb mes moviment.

I des d’allĆ  l’Opera ja quedava a pocs metres, de fet nomĆ©s creuar la plaƧa i el carrer adjacent ja vaig poder veure l’edifici. Vaig pujar fins a la terrassa des d’on es te una bona imatge del port d’Oslo i on les gavines no tenen cap por dels humans, de fet t’hi pots acostar a menys d’un pam a fer-lis fotos i ni es mouen.

A continuaciĆ³ vaig anar pel carrer principal d’Oslo fins arribar al Parlament Noruec. El carrer principal es nomĆ©s per a vianants i esta ple de botigues i de gent, Ć©s amb diferĆØncia el carrer mes transitat d’Oslo.

El Parlament Ć©s forƧa espectacular. L’entrada Ć©s ben original i amb un parc davant on vaig parar per menjar-me un altre dels sandvitxos.

En acabar ja vaig decidir de tornar al Hostel pel mal que em comenƧaven a fer les cames. No volia que em passĆ©s com sempre en el primer dia del viatge que acabava fent tants kilĆ²metres que desprĆ©s em passava una setmana amb mal de genolls.

Vaig anar caminant perĆ² per un altre camĆ­ i aixĆ­ veure mes zones d’Oslo, en especial el barri de GrĆ¼nerlĆøkka, quasi al costat del Hostel i el barri mes hiptser i autĆØntic d’Oslo. El seu passat obrer i ple de fĆ briques fa que tingui aquest aspecte tan Ćŗnic d’edificis de maĆ³ vermell i aspecte industrial.

En arribar al hostel em vaig estirar un moment, doncs encara no eren les 15h perĆ² ja en portava 12 despert i desprĆ©s d’haver dormit nomĆ©s 3 hores. No tenia cap intenciĆ³ de dormir ja que sinĆ³ desprĆ©s corria el risc de no tenir son per la nit, i allĆ  no podia fer com si fos en una habitaciĆ³ individual aixecant-me quan volguĆ©s, volia seguir una mica l’horari normal per no molestar massa.

PerĆ² va ser inevitable. La son i el cansament em van poder i em vaig quedar adormit fins cap a les 19h. En veure l’hora, vaig intentar adormir-me una altra vegada i aguantar ja fins l’endemĆ  al matĆ­, perĆ² sense haver sopat em va resultar impossible. Jo si no sopo no puc dormir, aixĆ­ que em vaig tornar a aixecar.

Vaig agafar el portĆ til, el cafĆØ i el sandvitx que em quedava i vaig anar cap a la cuina. AllĆ  vaig estar una estona prenent un cafĆØ i comenƧant ja a escriure aquest diari mentre feia gana per menjar-me un altre dels sandvitxos.

Vaig sortir una estona fora a gaudir del fred de Noruega fins cap a les 22h que ja notava que em podria tornar a dormir i vaig tornar al llit sense fer soroll ja que l’habitaciĆ³ ja estava plena de gent dormint.

En aquell moment no ho vaig pensar encara, perĆ² ja veia que encara era molt de dia, i ja passaven de les 10 de la nit, fins que vaig caure en que era l’ĆØpoca del sol de mitjanit. Durant els mesos de junt i juliol sobretot, les regions tant properes al cercle polar Ć rtic, es veu el sol quasi les 24 hores del dia. Oslo al quedar mes al sud que la resta del paĆ­s, Ć©s on menys, perĆ² de totes maneres jo a les 12 de la nit encara veia llum solar entrant per la finestra del ‘habitaciĆ³. Fins i tot els ocells segueixen cantant. I a les 4 de la nit ja fa un sol com si fossin les 8 del matĆ­. Ɖs veritablement curiĆ³s i mes quan penses a quĆØ es deu aixĆ².

Skip to content