A les 7 del matí em vaig despertar per iniciar el llarg dia de camí a Tailàndia, i dic llarg perquè aleshores encara no sabia el que costaria arribar-hi.

Quan em vaig despertar encara hi havia gent dormint però molts altres ja s’havien aixecat. Fora ja feia estona que era de dia per lo que entrava una mica de llum, suficient per poder veure el que feia sense cap mes llum artificial. Vaig agafar la roba i les coses que ja tenia preparades en una bossa i em vaig anar a dutxar. Quan sortia de l’habitació, les coses mes cares les guardava a la maleta i la tancava amb cadenat tot i que crec que no hauria fet falta.

Tot i ser un hostel amb banys compartits, quasi que no hi veia la diferència. Hi havia un munt de dutxes i la cuina estava tant ben equipada que no tenies cap necessitat de buscar res a fora. Molta gent quasi que vivia allà i n’hi havia que es preparaven uns esmorzars de campionat. A mes tothom era molt respectuós per lo que el silenci a tot el hostel era total a totes hores, podent treballar allà mateix a la cuina mentre em prenia el cafè sense cap problema. No havia estat en masses hostels, però aquest era de lluny el millor en el que havia estat i on m’hi hauria passat una setmana mes sense cap problema.

Un cop em vaig dutxar i vestir, vaig agafar el portàtil i cap a la cuina a prendre el cafè de cada matí amb la meva tassa plegable i la llet evaporada, tot un luxe totalment necessari per a mi. Escalfador, tassa, llet i cafè, tot això portava a una única maleta de cabina que portava per donar la volta al mon durant 3 mesos. Alguns haurien dit que tenint en compte l’espai disponible, tot això no era del tot necessari, però per mi us puc assegurar que si que ho era de totalment necessari.

Semblava que una part del hostel era per estudiants i, de fet en aquell moment, va entrar una noia jova asiàtica molt ben vestida, amb uns tacons de 10 cm però amb la seva motxilla i preparant-se el seu menjar. Jo només hi vaig ser dos dies, però aquella noia i molts mes segurament s’hi estan tot un any (o mes), i la veritat és que jo tampoc tindria cap problema per acostumar-m’hi.

Vaig escriure el diari mentre em prenia el cafè i mirava correus i al cap d’una hora vaig anar a baix per sortir fora a fumar un piti. va ser aleshores quan vaig mirar com anar fins l’aeroport. No m’ho havia mirat abans perquè en aquell moment pensava que la millor manera per anar-hi seria igual que l’anada, és a dir, amb tramvia fins l’estació central i d’allà en tren exprés fins l’aeroport. Però al sorpresa va venir quan vaig veure que el preu de tornada era el doble que el d’anada, doncs costava 21€ el trajecte de 25 minuts fins l’aeroport. Quina passada de preus! A mes Moovit em recomanava d’anar-hi en bus, així que vaig mirar els preus i els horaris a la web de la companyia, que era Flybussen. El bus era una mica mes barat però no massa, de fet costava quasi 19€, però lo bo és que hi havia una parada a menys de 5 minuts caminant del hostel, i això que aquest estava força allunyat del centre. Així que tenint en compte el preu però sobretot la facilitat en el trajecte, vaig decidir d’anar-hi amb el bus de la companyia Flybussen. Des d’allà mateix i des del mòbil, vaig fer la reserva, doncs d’aquesta manera sortia una mica mes barat que comprant el bitllet directament en el bus. Encara sort que se’m va ocórrer de mirar el trajecte quan encara em quedava una hora per marxar, sobretot per la facilitat del trajecte, algo important tenint en compte que tenia per davant quasi 24h abans d’arribar a l’hotel de Bangkok.

Lo dels preus de Noruega és increíble. Oslo és la ciutat mes cara que he visitat fins ara i amb diferència, mes que Nova York o Boston.

Un cop comprat el bitllet de bus i pres el cafè, vaig preparar be la maleta perquè ara si que havia de vigilar be el pes i les mides, sobretot el pes, doncs el màxim permès per Norwegian son 10kg i jo en portava 11. Mai havia aconseguit baixar dels 11kg però també és cert que amb Norwegian sempre m’havien deixat si només em passava 1kg. I si, sempre ho comprovaven.

El bus passava cada 15 o 30 minuts i no en tenia que agafar un en concret, per lo que tampoc tenia la pressió d’haver d’arribar a una hora concreta a la parada tot i que la tenia a 5 minuts caminant del hostel. Cap a les 11h vaig baixar a recepció a deixar els llençols i fer el checkout.

Feia molt bon dia, millor que l’anterior, sense cap núvol i una temperatura molt agradable. Vaig sortir amb la jaqueta posada però al cap de poca estona ja me la vaig treure i això a Oslo no és poca cosa.

La parada estava encara mes amunt que lo que estava el hostel, que ja ho estava molt amunt. De fet la parada semblava que era a una espècie d’autopista que estava molt a prop. Seguint Google Maps no vaig tenir cap problema per trobar-la i lo millor va ser que quan ja hi arribava just va passar el bus que em va esperar uns segons per poder pujar, així que no eren ni les 11:30h que ja ja estava al bus de camí a l’aeroport. El vol sortia a les 14:50h i no havia de facturar, per lo que anava be de temps.

Això si, el bus era mes lent que el tren, com era d’esperar. Anava per carretera i a mes feia vàries parades mes que el tren. Parava en pobles força lluny d’Oslo i suposo que sobretot en llocs on el tren quedava lluny. Lo bo del bus és que permet veure millor el paisatge que no pas en tren. Em va sorprendre, tot i que a Noruega ja és ben normal, que fins i tot dins el bus es podia pagar amb targeta. Quasi tothom ja portava el bitllet com jo en el mòbil, però aquells que havien de pagar al xofer, ho podien fer també amb targeta.

Cap a les 12:30h arribàvem a l’aeroport després d’un viatge realment còmode i un conductor molt amable. Un servei realment bo.

Vaig entrar a l’aeroport ja amb la intenció de buscar el control de seguretat i el bany per ja preparar-me quasi per anar a la porta d’embarcament, quan vaig rebre un SMS al mòbil informant-me que el vol s’endarreria fins les 18:15h, és a dir, 3,5 hores. Ja me’l podrien haver enviat una hora abans i ja no hauria arribat tant aviat.

Immediatament vaig anar al mostrador de Norwegian i allà, suposadament, ningú sabia res, ni ensenyant-li el SMS el tio s’enterava, o no es volia enterar… De fet em va fer el check-in i em va donar ja la targeta d’embarcament. Però el SMS era ben clar i evidentment no em quedaria amb aquella incògnita, així que vaig anar a la cua d’atenció al client i allà una noia si que semblava que sabia algo però que realment no volia dir res, de fet em va dir que en principi si que s’endarreria però que no ho podien confirmar, i menys encara el temps. Jo crec que ho deia perquè la gent no li muntés un pollo allà mateix. Al dir potser si però potser no, la gent marxava amb l’esperança de que no i així no deien res. En qualsevol cas a mi aquesta poca claredat és el que realment m’emprenya, doncs si em diuen que falten 4 hores doncs jo ja m’espavilo i si fa falta marxo d’allà, però al dir que no era segur, doncs clar, ja passes el control i vas a la porta d’embarcament, però és que allà si que no hi ha res a fer, per lo que haver d’esperar lees 4 hores allà dins és terrible. I això és el que em va passar.

En qualsevol cas vaig seguir considerant que el vol sortia a les 14:50h, per si a cas, així que a les 13:30h ja estava passant el control de seguretat i entrant en una zona on tot és car, no es pot fumar i no es pot sortir.

El control de seguretat el vaig passar be, sense cap registre addicional i amb una amabilitat per part dels agent excel·lent. Saben que tot plegat és un trasbals pels passatgers i sembla que es vegin amb l’obligació de demanar-te perdó contínuament. Noruega semblava un paradís.

Això si, el control de passaport ja va ser una altra història, però per culpa meva realment. El tema és que des del meu viatge anterior per Amèrica, el dia que vaig estar a Washington, el passaport el tenia quasi il·legible. Aquell dia va ploure molt a Washington i va ser inevitable que se’m mullessin coses, entre elles el passaport, provocant que la tapa estigui completament esborrada. De totes maneres les fulles interiors, tot i una mica arrugades, es veuen be, per això no el vaig arribar a canviar. Però allà al control, suposo que entre això i que te almenys 15 segells de 15 països diferents, doncs va fer que el control fos mes exhaustiu, i això que estava sortint del país. Primer van revisar entre l’agent que em va tocar i la del costat, el passaport per dalt i per baix, el van passar per vàries màquines, el van tocar per tot arreu, i després van tocar les 15 preguntes sobre el que feia, on anava i perquè havia anata a Oslo. De fet tot plegat era raro perquè marxava quasi un mes a Tailàndia però abans parava dos dies a Oslo. Els vaig explicar que aquella parada de dos dies era degut a què el vol feia una escala a Oslo i en aquests casos m’agrada d’aprofitar l’escala per veure la ciutat. Finalment, passats quasi 10 minuts, van confirmar que tot era correcte, que el passaport era legal i que ningú em buscava i em van deixar passar, be sortir.

Lo primer que vaig fer va ser anar a la porta d’embarcament que ja estava anunciada als panells, i allà, ja els primers tailandesos… Pot semblar una tonteria però en aquell moment per mi era la senyal de que ja anava de camí al primer país que visitaria d’Àsia. De fet aquella era la novetat d’aquell viatge, a mes de donar la volta completa al mon. Per primera vegada anava a Àsia amb tot el que això representa de canvi de cultura, idioma, escriptura, costums, etc. Anava al que segurament era el país mes diferent que hauria visitat fins ara, i ja en portava uns quants.

Vaig seure i a esperar. Si el vol sortia a l’hora prevista, no hauria d’esperar ni 10 minuts abans que comencessin l’embarcament, però si sortia a l’hora que deia el SMS, m’hauria d’esperar allà dins mes de 3 hores. I el pitjor de tot és que ningú ho sabia del cert, o almenys això ens volien fer creure als passatgers.

Vaig estar allà assegut quasi una hora quan ja van confirmar, i ja era evident, que el vol s’endarreria com a mínim 3 hores. A mi ja m’havia arribat feia estona el SMS però en aquell moment em va donar la sensació que allà encara hi havia passatgers que no ho sabien i en aquell moment rebien la notícia per primera vegada. De fet va ser un dels passatgers que ho va dir així en general a tots els que estàvem allà. Segons deia, havia vist a Google que la porta d’embarcament havia canviat. Ho vaig mirar i efectivament, a Google hi deia una altra porta. I al cap de 2 minuts ens van avisar a nosaltres. Ens vam enterar abans per Google que per Norwegian o l’aeroport.

Jo abans d’anar a l’altra porta, i veient el panorama, vaig intentar sortir de la zona de seguretat, doncs em veia incapaç d’aguantar 3 hores mes allà, però ja va ser impossible, de fet no vaig trobar ni porta per sortir. Suposo que si no arribaves amb un vol a una zona en concret, sortir d’allà era molt complicat.

Així que vaig anar cap a l’altra porta, la 25 si no recordo malament, on ja estaven tots els passatgers esperant, per cert, molts d’espanyols. De fet ja feia anys que Tailàndia s’estava posant de moda però amb especial intensitat a Espanya. I això és notava en aquest aeroport d’Oslo on hi havia mes espanyols que noruecs esperant per anar cap a Bangkok. L’avió tenia un problema tècnic i va estar allà al nostre costat 4 hores. El vèiem però no hi podíem embarcar.

Al cap de 30 minuts d’esperar, resignat ja a que aquella espera s’allargaria hores, em vaig menjar l’amanida de formatge i pernil que havia comprat el dia anterior a un súper Kiwi. Estava molt bona i n’hi havia molta, de fet fins i tot em va estranyar tanta quantitat d’amanida per només 5€ tenint en compte que era Oslo. Entre això i les galetes que també havia comprat vaig dinar millor del que pensava. Això si, la intenció era dinar ja a l’avió i així estar una mica entretingut durant el vol, però és clar, amb la d’hores que encara quedaven mes valia no esperar mes.

I després ja una altra vegada a fer temps passejant, anant al bany, bevent aigua (almenys hi havia una font d’aigua freda) i mirant el mòbil o llegint informació sobre Bangkok.

Cap a les 18:30h i quan ja portàvem quasi 4 hores d’endarreriment i mes de 5 que érem allà dins de la zona de seguretat, per fi ens van avisar que sortíssim un moment de la sala, doncs la porta d’embarcament estava dins una sala tancada, ja que hauríem d’entrar un per un prèvia comprovació de la targeta d’embarcament. En aquell moment encara no ho sabia, però aquell control també era per pesar les maletes. Aquests de Norwegian sempre les peses, encara que hagin de portar una balança a la mateixa porta d’embarcament.

Mentre esperava allà fora vaig veure la que va ser la meva heroína del dia. A mi, que tenia 38 anys, ja tothom em deia com era capaç d’anar-me’n sol 3 mesos a donar la volta al mon per països com Tailàndia o Malàisia. Jo sempre els deia que evidentment no era l’únic i que gent molt mes jove que jo ja ho feia. Doncs allà vaig veure una d’aquestes noies que no deuria tenir mes de 20 anys i que anava sola amb la seva motxilla en direcció a Bangkok. A mes la motxilla que portava era la que jo volia, la motxilla adaptada per poder-se portar en cabina i que s’obre com si fos una maleta, molt mes còmode que les motxilles tradicionals. Doncs encara no havia arribat a Tailàndia que ja veia gent que anava encara mes a l’aventura que jo.

Finalment, cap a les 19:00h vam començar a entrar a la sala ja per embarcar. Arribava el moment de posar cara de pena pel que sabia que passaria, que seria que la meva maleta pesaria mes de 10kg, però poc mes per lo que la noia no sabria si deixar-me passar o cobrar l’excés. I efectivament va ser així. Vaig posar la maleta i la motxilla a la balança i marcava 11,50kg. Jo em vaig fer el despistat que junt amb la cara de pena va fer que la noia li preguntés a la que semblava la seva superior i aquesta va dir que no passava res, així que la primera noia em va dir el que ja m’havien dit altres vegades, que per aquesta vegada no passava res però que per la pròxima tingués en compte que el màxim eren 10kg. Perfecte, 40 o 50€ que m’acabava d’estalviar.

Vaig seure a esperar al costat de la balança per simple curiositat de veure si algun passatger hauria de facturar la seva maleta de cabina. I, i tant que si, de fet van ser uns 10 passatgers els que van haver de pagar i facturar. Alguns s’ho van prendre molt malament, però és que hi havia gent que anava carregant 20kg, això ja és tenir mes cara que esquena.

Un d’aquests passatgers que es passava de pes, era un senyor, que semblava noruec, una mica begut i que es va posar molt farruco. La noia de Norwegian li va dir que anés fins al mostrador de la porta a pagar i a facturar la maleta. El senyor deia que no però semblava que mica en mica hi anava, però no, mes tard vaig veure que encara estaven discutint amb ell.

Al cap d’uns 30 minuts mes, ja ens van avisar per anar embarcant. Va ser quan ja estava a punt d’entrar al finger que vaig veure al senyor begut d’abans discutint amb la noia d’abans perquè volia embarcar sense haver encara facturat. De fet el senyor ja s’hi anava a colar quan la noia es va posar davant seu ja cridant i dient-li que s’enretirés o avisaria a seguretat. Tot plegat estava passant davant meu i de fet jo era el següent en embarcar, tot i que no podia per culpa d’aquell borratxo, per lo que al final fins i tot jo li vaig dir que deixés ja de fer el ridícul i s’apartés si no volia que li girés la cara. Aleshores, la seva parella, que ja no sabia on mirar, el va fer entrar en raó i es van apartar de la porta deixant que seguíssim amb l’embarcament.

Em va tocar passadís, el que sempre prefereixo en vols llargs. A la finestra hi havia una noia i faltava encara que arribés el del mig, que va ser un noi negre. Tots 3 teníem mes o menys la mateixa edat i semblava que anàvem sols. El noi es va adormir abans de l’enlairament i ja no es va despertar fins l’aterratge. 11 hores dormint.

Eren ja quasi les 20h per lo que portàvem ja 5 hores d’endarreriment. Quan ja estàvem farts d’esperar, el capità ens va comunicar que encara ens endarreriríem uns minuts mes perquè un senyor borratxo l’estava liant a la porta d’embarcament. Ves que no fos el de la maleta…

Vaig estar escoltant música, algun ebook, informació de Tailàndia, etc. Tot degudament preparat per poder-se consultar offline. També vaig poder dormir una estona, doncs encara estava tip del que havia menjat mentre esperava, per lo que el vol encara se’m va passar prou ràpid i be.

Anava cap a l’est, per lo que mes valia que intentés dormir el màxim possible ja que perdria 6 hores de nit i l’endemà volia estar una mica fresc per aprofitar ja una mica el dia, tot i que degut a l’endarreriment arribaríem a Bangkok cap a les 13h. Quina enveja el negre que ja portava estona dormint. Com ho deuria fer?

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: