Aquest dia deixava George Town per anar cap a les Cameron Highlands, famoses per les seves plantacions de te, les seves selves on s’hi pot trobar la flor mes gran del mon i el seu clima mes fresc i on hi arribaria en un bus que ja tenia reservat i que sortia a les 7:45h. Em vaig despertar ben aviat, cap a les 4:30h, doncs a les 7 del matí volia marxar i almenys necessito dues hores per fer tot el que vull fer abans de sortir, i més quan deixo un hotel ja que s’ha de recollir tot i fer completament la maleta. Així que primer vaig fer un mig cafè mentre mirava bé on havia d’anar a buscar el bus i on era l’hotel de Tanah Rata que és el poble de les Cameron Highlands on dormiria. Després com cada matí vaig mirar correus, vaig escriure el diari, em vaig dutxar i acabar de fer la maleta mentre em prenia l’altre mig cafè fins cap a les 7:10h que ja vaig deixar l’habitació i vaig baixar a fer el check-out.
La sortida del bus estava prevista per les 7:45h i el lloc estava a uns 15 minuts caminant de l’hotel quasi en línia recta, així que vaig anar cap allà amb l’ajuda quasi imprescindible de Google Maps. Un cop mes quedava demostrada la bona ubicació d’aquell hotel que m’havia permès anar caminant a tot arreu i fins i tot ara quan només hauria de caminar 15 minuts. Realment s’agraeix.
El bitllet ja el tenia comprat des d’abans de l’inici del viatge, comprat, com quasi tots, a 12go.asia per 38,90RM, uns 8,40€. Un preu barat tenint en compte que el trajecte era d’un 250km.
El lloc era una estació d’autobusos força gran i que es trobava fora del centre històric tot i que encara molt a prop. De fet el dia anterior quasi que hi vaig passar per davant al tornar de la Times Square. Tenia uns 7 o 8 carrils on hi esperaven els autocars i en una banda unes quantes oficines de les diferents companyies que operaven els autocars. Així que vaig entrar-hi buscant l’oficina de la companyia. No la vaig trobar per lo que vaig entrar en una on hi havia gent esperant per a preguntar per aquella companyia en concret i em van dir que allà no era però em van indicar on havia d’anar, que era fora d’aquella estació però just davant, a l’altra banda del carrer on ja s’hi veien 2 o 3 autocars esperant. Vaig anar-hi i de seguida vaig veure que en aquell carrer hi havia mes oficines d’altres agències, vaig anar preguntant fins que a la tercera a la que vaig entrar la vaig encertar. Pels cartells no es podia saber ja que jo només tenia el nom de l’operadora, però no de l’agència. La dona em va indicar l’autocar que hauria d’agafar i vaig veure que de fet en el propi autocar si que posava el nom ben gran, Unititi Express. Vaig deixar la maleta i cap amunt.
Eren les 7:30h quan ja estava assegut i tot i que la sortida estava prevista per les 7:45h, fins les 8 no vam sortir. A més va fer una parada d’almenys 20 minuts en una altra estació encara de l’illa de Penang, per lo que tot plegat s’estava endarrerint molt. Cal tenir en compte que el trajecte ja estava previst que durés almenys 5 hores, per lo que aquests endarreriments no feien cap gràcia.
Tot i que en aquesta segona parada també hi havia pujat mes gent, el bus anava força buit, cosa que s’agraeix per no tenir ningú al costat. Molt a prop meu va seure una noia que també anava sola amb la seva motxilla i fent el mateix trajecte que jo. La majoria semblaven malais o almenys locals, aj que molts eren xinesos però que no pots saber si viuen allà on estan de viatge. En qualsevol cas no era l’únic viatger que anava sol fent aquell mateix trajecte.
Per sortir de l’illa de Penang va anar per un dels dos ponts que connecten l’illa amb la península, ponts que són com una autopista i molt llargs, de fet són una obra d’enginyeria impressionant. Pel temps que vàrem tardar en creuar-lo, jo diria que almenys tenia 4 o 5 quilòmetres de llarg, eren una passada. I de fet aquesta era la ruta que m’indicava Google Maps quan vaig buscar com arribar a George Town des de la frontera amb Tailàndia. Google Maps no mostrava els ferris per lo que només donava l’opció d’arribar-hi amb bus creuant un d’aquests ponts.
Fins a la ciutat d’Ipoh, on va fer una altra parada de poca estona, el trànsit era important per lo que més temps que anàvem perdent. No va ser fins aleshores que ja el trànsit era molt menys i ja va anar fins al destí a la velocitat màxima que podia anar.
La ciutat d’Ipoh, on érem ara, era una de les ciutats on havia considerat dormir-hi ja que queda mes a prop de les Cameron Highlands i de fet molts viatgers hi fan nit. Però tenint en compte que George Town és una ciutat molt mes interessant i tampoc queda tan i tan lluny, finalment em vaig decidir per aprofitar mes dies a George Town. I de fet, pel que veia ara, només eren dues hores menys de camí, per lo que tampoc valia massa la pena.
La segona meitat del trajcte la vaig dedicar a anar escrivint el diari i mirar bé on ens deixaria el bus i a quant em quedava de l’hotel. Tanah Rata, tot i ser la ciutat més important de Cameron Highlands, es força petita, i a més l’hotel estava ben situat, per lo que el bus ens deixaria a uns 10 minuts caminant de l’hotel que tenia reservat. I ja eren uns quants els hotels als que havia pogut arribar-hi caminant, algo que sempre normalment miro al reservar.
L’hora prevista d’arribada era a les 12:15h però tot just eren les 11h quan fèiem una nova parada en una àrea de descans que es trobava encara a uns 130 quilòmetres de Tanah Rata, distància que segons Google Maps tardaríem 3 hores en fer, per lo que estava clar que arribaríem amb força endarreriment.
Vaig esmorzar en el bus i fins i tot em vaig estar a punt de dormir, però el bus va parar uns segons i això ja fa que el teu cos és desperti, de fet tothom que estava dormint es va despertar pensant que ja havíem arribat.
El tram final del trajecte, on hi vam arribar cap a les 13h i que ja era la zona de Cameron Highlands, era una carretera amb forta pujada d’un sol carril per sentit i amb corbes constantment, per lo que vam tardar mes d’una hora en recórrer aquell últim tram de tan sols 25 quilòmetres. Això sí, ja anàvem passant pel mig de tots els poblets de Cameron Highlands a més de veure ja les muntanyes i els espessos boscos d’aquesta zona. De fet la majoria de poblets eren molt petits i quedaven quasi completament als vorals d’aquella carretera per on hi passaven mes autocars que cotxes, una situació que em va semblar no només perillosa sinó un bon senyal de l’explotació que feien d’aquelles terres. Veurem quant temps aguanten…
Passades les 14h per fi arribàvem a la terminal d’autobusos de Tanah Rata, que mes que una terminal semblava una petita plaça. Això si, amb les lletres ben grans de Tanah Rata a l’estil Hollywood.. Vàrem baixar, feia la primera foto del lloc i amb el mòbil a la mà amb l’inestimable Google Maps vaig anar cap a l’hotel.
Només vaig haver de caminar poc més de 5 minuts per la mateixa carretera per la que veníem i després entrar per un caminet de sorra i que encara pujava mes amunt fins l’hotel que ja es veia de lluny, doncs estava a una zona uns metres elevada i tenia unes lletres molt grans a la façana. Semblava doncs que des d’allà tindria unes bones vistes almenys de Tanah Rata, ciutat que semblava feta només per allotjar-hi a turistes, doncs la majoria de locals eren botigues de souvenirs, restaurants, agències de tours o hotels. En qualsevol cas tot plegat era molt petit per lo que no hi havia cap mena de massificació, de fet tot el contrari, aquella zona no era de fàcil accés ni era un lloc de platja i festa, per lo que el turisme que hi havia no només era molt mes limitat, sinó també molt mes assenyat, respectuós i interessat en meravelles naturals com aquella.
Tot el camí era de pujada, com era d’esperar a les Cameron Highlands, però a mes els últims 100 metres, ja en el caminet de sorra, el pendent augmentava considerablement fent que el tram final fos certament cansat de fer. L’hotel era un edifici de 3 plantes a l’aire pels 4 costats rodejats de jardins i en un petit turó que permetia veure tota la ciutat i bona part de les Cameron Highlands des dels seus finestrals al llarg de tota la planta. Encara no hi havia entrat però ja estava segur que aquell era el millor hotel que podria haver reservat a Tanah Rata. I val a dir que no em vaig decidir per aquest per aquestes vistes, sinó pel preu. Era dels mes econòmics ja que tenia habitacions individuals, i no només dobles com molts altres, per lo que no només era el mes econòmic que havia trobat sinó el que ara em semblava el millor de la ciutat.
El dia anterior ja havia avisat a l’hotel de què arribaria aproximadament a aquesta hora ja que m’ho varen preguntar, per lo que en entrar a l’hotel i saludar a la propietària em va donar la sensació que ja m’estava esperant i que no tenia mes hostes per aquell dia ja que el primer que em va dir va ser a veure si pronunciaria bé el meu nom, sense ni preguntar-me com em deia, nom que per cert va pronunciar força bé però com ja m’imaginava pronunciant també la U.
Vàrem fer el check-in, vaig pagar els 20RM (4,30€) de taxa turística per les dues nits i molt amablement em va voler explicar tot el que podia fer per la zona, a lo que li vaig respondre que segurament contractaria un tour i que per tan no calia. Em va donar les claus i vaig pujar a la primera planta on estava la meva habitació, la 109.
No soc dels que els agrada massa anar en tours organitzats, de fet ho faig ben poques vegades i només quan és imprescindible degut a la dificultat d’arribar a algun lloc per lliure o per falta de temps. I aquests eren justament els motius pels quals allà volia reservar un tour, doncs només hi estaria un dia complet i arribar a la selva a la que volia anar per a trobar la flor mes gran del mon era quasi impossible. Així que aquella tarda la dedicaria a mirar agències i comparar tours.
L’habitació era petita però amb bany propi i llit individual, per lo que només estava pagant per una persona i no per dos com a molts hotels amb llit de matrimoni. El bany propi era un luxe que a pocs hotels en el que duia de viatge havia trobat. Així que tot i ser molt barat, l’habitació era mes completa que altres, la propietària era molt amable i servicial i les vistes eren les millors del poble. Bona elecció.
Vaig deixar les coses i em vaig prendre un cafè mentre reservava una nit més a l’hotel de Melacca, la nit del 30 de juny a l’1 de juliol ja que tenia reservat ja de l’1 al 3 però no aquella nit ja que abans de la sortida del viatge encara no ho havia acabat d’organitzar. De fet el problema va ser que intentant canviar les dates i posar en comptes d’entrar el dia 1 entrar el 30, Agoda deia que aquelles dates no estaven disponibles, però allà vaig anar a fer una segona reserva per aquella nit i si que em va deixar. Vaig haver de fer dues reserves separades pel mateix hotel però així ja tenia totes les nits del que em quedava de viatge amb hotels reservats. Ara ja tocava pensar en què faria exactament l’endemà i buscar la manera de fer-ho, ja fos contractar un tour o anar per lliure.
Conforme mes ho pensava mes clar tenia que volia anar per lliure com de fet faig quasi sempre, però a la vegada era conscient del poc temps que tenia i de lo difícil d’arribar a certs llocs, així que cada vegada estava més indecís. Finalment vaig baixar a recepció per directament demanar-li a la propietària que em recomanés què fer, doncs la vaig veure molt predisposada i sincera i res millor que un local per saber què és millor.
Així que li vaig dir que havia pensat en un tour per la falta de temps i per poder trobar la Rafflesia, la flor mes gran del mon, però que jo sempre preferia fer les coses per lliure. Com és normal ella no es volia mullar en recomanar-me una o altra cosa així que vam quedar que m’explicaria totes les opcions que hi havia de tours i de recorreguts per lliure per així jo poder decidir amb tota la informació disponible. De fet m’havia d’explicar el que ja m’havia volgut explicar al fer el check-in i que la veritat, hauria hagut de deixar que m’expliqués.
I la veritat és que m’ho va explicar tot molt millor del que pensava. Sobre un mapa em va anar dient els llocs on podia anar sol, alguns caminant des de l’hotel i altres en moto, i els llocs on millor seria reservar un tour, així com el que podria veure i fer a cada lloc. Amb aquells poc mes de 5 minuts d’explicacions em va quedar claríssimes totes les opcions i de fet fins i tot ara ja considerava mes fer un tour que anar per lliure, doncs m’havia fet veure coses que d’una altra manera no hauria vist. La lliçó doncs, mai deixis d’escoltar els consells d’un local, encara que després no en facis cas. Sabràs coses que no trobaries per Internet.
En resum, per lliure i caminant podia fer 3 trekkings a una zona prop de l’hotel però que no era cap de les selves més interessants ni on s’hi podia trobar la Rafflesia. Cal tenir en compte que aquí a les Cameron Highlands hi ha un parell de selves molt interessants de veure i alguns pobles que encara viuen com fa un segle, tot plegat llocs molt interessants de visitar però molt difícils d’arribar-hi sense un guia. Caminant també podia anar a una plantació de te. I si anava amb moto, a més podia anar a Mossy Forest, una de les selves, però és clar, no podia llogar cap moto. I amb els tours podria anar a fer un trekking per l’altre selva que era la mes espectacular i on es troben les Rafflesies, a més de poder fer també tota la resta de coses (visitar l’altra selva, altres plantacions, poblacions locals, etc.), Depenent del tour es farien mes o menys coses, evidentment pagant mes o menys diners.
Un cop amb tota la informació vaig anar a donar una volta pel poble, bàsicament per la vorera de la carretera, a veure les agències que hi havia per tot arreu i quins preus tenien pels mateixos tours que la propietària de l’hotel m’havia ofert, doncs ella ja em va donar un tríptic amb tots els tours que podia reservar en el mateix hotel.
Tots els tours que anava veient eren similars als que m’havien ofert a l’hotel tot i que en general em van semblar uns 10RM més barats, suposo que per la comissió de l’hotel, per lo que finalment vaig decidir reservar el tour més complet i directament a l’hotel per la confiança que m’havia donat la dona. A part de què em fiava mes d’ella, les altres agències no asseguraven trobar la Rafflesia, cosa que la de l’hotel si. Així doncs, per uns 25€ que costava el tour mes complet de 10 hores de duració veient quasi tot el que es pot veure a les Cameron Highlands i fins i tot Rafflesies, em va semblar un preu mes que raonable per lo que ja vaig tornar a l’hotel per a reservar lo. Amb tot plegat ja eren quasi les 18h, per lo que tampoc podia perdre ja mes temps, doncs el tour seria l’endemà.
Així que vaig tornar a l’hotel, li vaig dir a la dona que reservaria amb ella el tour mes complet, ella va trucar i en 2 minuts ja tenia el tiquet. Em passarien a recollir per l’hotel a les 8:40 del matí. I ja amb la feina del dia feta, vaig tornar a l’habitació a descansar una estona que fins aleshores, entre unes coses i altres, encara no m’havia pogut estirar a descansar, de fet ni tan sols havia dinat, només menjat galetes durant el trajecte. Però almenys ja estava a l’hotel de les Cameron Highlands i ja tenia planning complet per l’endemà, quan veuria pràcticament tot lo mes interessant que tenen aquestes terres.
A les 19h vaig sortir a sopar, be, a dinar-sopar. Vaig anar directament a una zona a la carretera però a l’alçada de l’hotel on ja havia vist que hi havia varis llocs ambulant amb taules i tot. Semblava una zona pensada pels locals per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi havia llocs de malais però sobretot hindús, de fet el poble semblava mes de la india que de Malàisia per la quantitat d’hindús que hi havia. Aquí, a diferència de George Town, no hi havia xinesos.
Vaig mirar a tots els llocs i finalment em vaig decidir per un de dues noies malaies on feien tot tipus de Roti que en aquell moment encara no sabia de que eren, però es veien com petites empanades fregides de varis tipus. Jo pensava que alguna seria de carn així que en vaig demanar una o dues de cada, en total 9 peces per 4RM, ni un euro.
El problema es que em va semblar que totes eren de plàtan fet de vàries maneres. De fet la noia tenia un munt de plàtans al costat de la fregidora. En qualsevol cas estaven bons tot i que evidentment no eren tant contundents com les empanades de carn hindús que havia provat el dia anterior. De fet, en alguns casos ni tan sols es notava que fos plàtan degut a què estaven molt fregits. Mai m’hauria pensat que una cosa feta bàsicament de plàtan pogués ser tant bo i atipar tant, doncs amb les 9 que em vaig menjar vaig quedar ben ple.
Vaig seure en una de les taules al costat d’aquell lloc ambulant i allà me les vaig menjar directament d’una bossa de plàstic i punxant cada peça amb un punxó de fusta, tot plegat molt autèntic i com faria qualsevol altre local de Tanah Rata.
En acabar-me-les vaig demanar 3 peces mes del tipus que mes m’havia agradat i me les vaig menjar mentre anava a un mini súper a comprar aigua i algunes galetes. Com ja havia llegit, aquí la temperatura era molt mes baixa que a George Town, de fet ara que ja marxava el sol, la temperatura estava baixant en picat, fins al punt que em vaig posar la jaqueta per primera vegada en tot el viatge, fins i tot era una sensació un tan estranya. Per fi podria dormir be i deixar de comprar tanta aigua.
I cap a les 20h tornava a l’hotel ja per anar a dormir, doncs ja feia 16 hores que m’havia despertat i no havia fet migdiada. Així l’endemà em despertaria amb molt de temps per posar-me el dia amb algunes coses i preparar-me pel tour, doncs caminaríem durant hores pel mig d’una selva tropical sense camins per lo que no era qualsevol cosa que es pogués fer improvisant. Estava content ja que amb la informació de la propietària i després d’haver vist vàries agències del poble, estava convençut que havia decidit el mes adequat per la situació. L’endemà seria un dia dir però en un sol dia veuria quasi tot el que es pot veure a les Cameron Highlands acompanyat d’un nadiu, cada vegada mes difícils de trobar.