Em vaig despertar cap a les 8 del matí no havent dormit ni 6 hores, probablement pel soroll que deuria fer algun dels veïns, però en tot cas ho preferia ja que aquell dia hauria d’anar a dormir aviat, o almenys intentar-ho, ja que l’endemà m’hauria de llevar ben aviat per anar cap a la pròxima destinació, Cameron Highlands, on per fi i després de 30 dies de calor insoportable passaria una mica de fresqueta veient les plantacions de te mes famoses del mon a quasi 2000 metres d’altitud.

Internet no arribava be a les habitacions o almenys a la meva. Amb el mòbil de tan en tan pillava una mica tot i que molt poc i es tallava molt, i amb el portàtil igual o pitjor. Tenia encara algunes coses pendents en relació als comptes del viatge i a una consulta a Bnext que havia fet degut a què no apareixia el tipus de canvi aplicat en la retirada d’efectiu fet el primer dia de Malàisia, i a mi em semblava que no aplicaven el tipus de canvi oficial, i ja era la segona vegada que ho sospitava per lo que aquesta targeta cada vegada m’agradava menys. Mes tard vaig acabar esbrinant que el problema és que Bnext aplica el tipus de canvi de Visa que no és tan bo com l’interbancari que és el que aplica Revolut.

Així que bàsicament vaig aprofitar per escriure el diari que no necessitava de connexió a Internet, em vaig dutxar, vaig prendre el cafè a l’habitació amb l’escalfador com cada dia i cap a les 10:30h vaig sortir a passejar per George Town. Tot el centre històric ja l’havia vist durant els dos dies anteriors, per lo que aquesta vegada aniria per la zona mes nova tot i que sempre acostuma a ser la mes lletja, doncs ja son edificis sense cap gràcia, carrers sense cap ordre, amb molta gent i trànsit. Per sort George Town no era una gran ciutat en comparació a altres capitals per lo que s’hi podia passejar per tot arreu.

Per anar a algun lloc en concret vaig decidir anar a Times Square, que en aquell moment no sabia ben be que era però ho vaig veure a Google Maps i em va fer gràcia. Evidentment pensava que seria una plaça amb neons, no tants com la de Nova York però quelcom que intentés imitar-la.

La plaça estava a uns 20 minuts caminant de l’hotel. Vaig anar per un dels carrers importants que van del nord al sud de la ciutat, ja que la plaça estava mes al sud. Aquell carrer ja me’l coneixia una mica ja que és on estava el 7-eleven alq ue anava quasi sempre i que semblava que marcava una de les puntes de Chinatown i Little India. Així que vaig sortir de Chinatown, vaig creuar la Little India fins sortir del centre històric i entrar per primera vegada a la part nova de la ciutat.

En aquest punt la ciutat fa un canvi total com passa a totes les ciutats que tenen un centre històric tot i que no em va deixar de sorprendre, doncs fins aquell moment ni tan sols m’havia plantejat que George Town fos molt mes que aquell centre històric. De fet la ciutat es veia mes gran del que m’esperava i recordava a capitals europees com pot ser Barcelona. Cal tenir en compte que en general les capitals asiàtiques son megaciutats 10 vegades mes grans que les europees, per lo que una ciutat com Barcelona per ells és una ciutat mitjana, i George Town ho era.

Quan anava per la vorera d’aquell carrer en direcció a Times Square, sota uns arcs i darrere una columna, hi havia una dona que al acostar-me em va fer un senyal de què m’hi acostés. Pensava que seria una venedora, doncs estava davant de botigues, i quan era a 2 metres em va dir: “I suck your cock, 20 ringgits”, fent el gest i tot. Durant un segon em vaig quedar davant d’ella molt parat, doncs Malàisia és un país musulmà i no m’hauria imaginat trobar-me una prostituta pel carrer a les 11 del matí. Això si, estava força amagada i no es notava que fos prostituta. En qualsevol cas, em va sortir un somriure pel gest que va fer, li vaig dir que no i vaig seguir caminant.

En pocs minuts mes arribava a Times Square. Primer vaig veure dos transformers gegants, d’almenys 10 metres d’alt, i vaig pensar que seria allà, però al acostar-m’hi vaig veure que allò només era un pàrquing. A l’edifici del costat posava Times Square, però al anar caminant per davant l’edifici em vaig adonar que Times Square no era una plaça sinó un centre comercial o quelcom similar. Així que res, vaig passar ni d’entrar i sense veure neons vaig tornar cap a la zona de l’hotel però anant per altres carrers. Almenys allò m’havia servit per veure l’altra part de George Town.

Així que un cop donada la volta a l’edifici que se suposava era Times Square, vaig tornar cap a Chinatown però per un altre camí, així almenys aniria veient tot el que pogués de George Town. La veritat és que no te res a veure el centre històric amb la resta de la ciutat, be, com a totes les ciutats que tenen un centre històric. La ciutat no tenia cap gràcia especial i a mes estaven fent moltes obres. Sort que el GPS funcionava perfectament perquè sinó hauria sigut impossible estar les quasi dues hores que vaig estar passejant sense perdre’s, doncs els carrers no tenien cap ordre ni sentit. Això si, seguia la gran barreja de cultures i religions típica malaia que és algo que m’encanta veure junt amb la vida cotidiana dels habitants.

Cap a les 12:30h arribava de nou al centre històric i per tan a la zona de l’hotel, el Kim Haus. Aquí hi feia calor però no tanta com a Tailàndia, o almenys hi havia menys humitat cosa que feia que pogués caminar mes estona pel carrer sense patir per la meva vida. De fet ja portava dues hores caminant i encara hauria pogut seguir mes estona sense cap problema, cosa impensable a Tailàndia.

Aquell dia volia menjar només en restaurants hindús ja que els dies anteriors ja havia menjat massa en xinesos. Així que vaig anar a la Little India que també estava molt a prop de l’hotel, de fet a uns 5 minuts caminant ja hi havia un carrer ple de llocs ambulant i restaurants hindús.

Preferia un lloc ambulant que un restaurant ja que semblen mes orientats als locals, així que vaig recórrer tot el carrer on mes n’hi havia i em vaig parar en un on semblava que hi havia una espècie d’empanades arrebossades o fregides i a mes tenien tota una taula de preus, cosa que a mi ja em dóna mes confiança perquè saps segur que no t’estafaran per veure’t cara d’estranger, tot i que val a dir que a Malàisia de moment semblava totalment diferent a altres llocs, aquí no semblava que ningú volgués estafar a ningú per simple fet de ser estranger.

Així que allà em vaig parar, vaig mirar la taula amb els noms i vaig veure que aquelles empanades es deien Samosa, doncs tot era Samosa d’alguna cosa. En vaig demanar tres, una de tonyina, una altra de carn i una tercera d’ou dur. Vaig seure en unes escales d’un edifici del mateix carrer que quedaven a l’ombra i allà me les vaig menjar, com un hindú local mes. Va ser perfecte i aquelles coses estaven boníssimes, era realment de lo mes bo que havia provat durant el viatge, doncs semblaven arrebossades i fregides d’una manera que quedaven molt cruixents amb el farcit a dins. Tenien forma triangular i com ja m’imaginava, omplien molt, mes que per la quantitat, que també, doncs el farcit era contundent, crec que sobretot per com estaven fregides. I totes 3 només van costar, 3,50RM (0,75€). És el que te menjar on mengen els locals, bons preus i menjar ben bo i autèntic. I amb això ja quasi que havia dinat. Això si, no crec que fos de los mes saludable que havia menjat.

Tot just eren les 13h quan acabava de dinar i tornava a l’hotel a fer la migdiada, no massa estona ja que aquest dia havia d’anar a dormir ben aviat. Així que cap a les 14h ja em vaig aixecar, em vaig prendre el segon cafè del dia, vaig escriure el diari, vaig sortir una estona de l’habitació per anar al bar de la mateixa planta on s’agafava Internet perfectament, em vaig dutxar i cap a les 16:30h vaig tornar a sortir.

Volia tornar a anar a l’Antarabangsa Enterprise a prendre una cervesa, aquesta vegada una canya de 0,5L que és el que es prenia quasi tothom. Primer vaig passejar una mica per la zona ja que abans de les 17h estava o mig tancat o encara estaven traient les taules. A les 17h vaig anar cap allà i ja hi havia almenys 5 o 6 persones assegudes en una taula. Vaig demanar la gerra per 7RM i vaig seure en una altra taula.

El bar estava en zona ja totalment coneguda per mi, de fet la terrassa estava enmig d’un carrer que donava al carrer de llocs ambulant on havia sopat el dia anterior. Allà s’hi estava realment be, amb pocs cotxes però amb prou moviment com perquè fos entretingut.

Al cap de pocs minuts va venir un senyor d’uns 55 anys i va seure a la taula. Jo estava escrivint el diari al mòbil i al cap d’uns 10 minuts vaig parar. Aleshores el senyor, mostrant un grau important d’educació, em va oferir un piti, no per l’oferiment, sinó perquè fins que no vaig deixar el mòbil no em va dir res. Jo li vaig respondre que ja en tenia, traient el meu paquet de Chester Field, però aleshores em vaig fixar amb el paquet de l’home i era d’una marca que no havia vist mai, Canyon. Li vaig preguntar quant costava i sorpresa, 4RM, contra els 12,40RM del Chester Field. Aleshores si que li vaig acceptar l’oferiment, doncs volia provar-lo. I la veritat és que estava prou bo per lo que costava. Era mes suau que altres però mes que acceptable per costar menys d’1€.

Així que ja li vaig començar a preguntar si el venien als 7-eleven que és on jo ho comprava quasi tot, a lo que em va respondre que no, cosa que em va estranyar molt, doncs pensava que l’únic lloc on venien tabac era al 7-eleven. Em va dir que el venien als mini súper xinesos anomenats Teng Bee i que normalment n’hi havia un a prop d’on hi havia un 7-eleven, de fet al cotat del que havia anat jo un parell de vegades n’hi havia un. Em va dir que allà tot era mes barat que als 7-eleven.

Després vam estar parlant de lo típic per un estranger, d’on ets i quin tipus de viatge estàs fent. Al dir-li que era d’Espanya ell va preguntar com tothom, Barcelona? Doncs si. Els asiàtics estan enamorats de Barcelona i no conec de massa ciutats que no siguin capital però que siguin mes famoses que la pròpia capital del seu país, doncs aquí ningú em preguntava per Madrid, de fet no vaig escoltar la paraula de cap asiàtic, en canvi tothom preguntava per Barcelona.

Li vaig explicar tota la ruta que faria per Malàisia i em va dir que tot era molt bonic però que Kuala Lumpur era molt car, que intentés estar el menys temps possible. Jo ja tenia les reserves i rutes fetes per lo que canviar ja no canviaria, però almenys em va donar informació útil. També explicava que Melacca, on hi passaria 3 nits, estava molt be, que era una ciutat molt bonica i molt mes barata que Kuala Lumpur. Be, és de suposar, doncs Kuala Lumpur és la capital del país.

I al cap d’uns 40 minuts d’estar xerrant em vaig acomiadar donant-li la mà i dient-li que en aquell mateix moment anava a buscar el Teng Bee, cosa que evidentment vaig fer i de fet vaig trobar molt mes ràpid del que pensava. Realment estava davant del 7-eleven on havia comprat la garrafa d’aigua de 6L.

Vaig entrar a preguntar però no els quedava tabac Canyon, suposo que per lo barat que és, així que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta ja que l’endemà pel matí marxava, per fi, a terres mes fresques. Aquí no havia portat la roba a cap bugaderia per lo que no tenia la maleta tan desfeta. A mes a l’habitació tampoc hi havia lloc per desfer res, ni tan sols armaris, per lo que tot estava prou recollit.

Un cop tot preparat i quan eren les 20h aproximadament, vaig anar a sopar. Aquest havia de ser un dia de menjar hindú, així que vaig tornar al carrer de la Little India on havia dinat per a buscar, preferentment, algun lloc ambulant hindú. Vaig recórrer els dos carrers on hi havia mes restaurants i llocs ambulant però alguns dels llocs ja havien tancat i els altres no venien menjar prou contundent, doncs per la nit si que vull menjar alguna cosa ben contundent que no pas al migdia. Així que vaig anar al restaurant que estava quasi a l’inici del carrer i que a mes és el que quedava mes a prop de l’hotel, i vaig demanar un Nasi Lemak Chicken, que era arròs estil basil amb peixet fregit, cogombre i cuixa de pollastre arrebossada. El plat i una aigua va costar 9,50RM (2€). El plat era molt similar a alguns plats tailandesos. L’arrebossat de la cuixa era diferent, no sabria dir que tenia, probablement alguna espècie india, però li donava un gust diferent i molt bo. Els treballadors del restaurant, que semblaven tots de la mateixa família, eren indis però de religió musulmana, era una mica raro, de fet era la primera vegada que veia una dona índia amb el vel musulmà.

Una altra curiositat eren els coberts. Pel que ja havia vist fins aleshores, a Àsia no hi ha ganivets enlloc, però allà tenien una cullera-forquilla. No sé exactament per a que era, però ja la vaig utilitzar per anar arrencant trossos de la cuixa de pollastre, doncs era o així o amb les mans. En qualsevol cas m’havien donat un estri per poder menjar la cuixa de pollastre sense quasi haver de tocar-la, cosa que no havia passat a Tailàndia.

I no sé si era pel fet de ser indis, però les dones semblava que feien la feina menys dura, doncs qui cuinava eren tots els homes, les dones prenien la comanda i cobraven, molt diferent del que veuries en una família musulmana no índia. És a dir, eren musulmans però no semblava que el paper de la dona fos de la típica musulmana. Cal tenir en compte que el paper de la dona a la India és molt diferent del que tenen a la majoria de països musulmans.

Cap a les 21h acabava de sopar i tornava a l’hotel. De camí havia de passar per la gran mesquita, ara tota il·luminada i a mes en plena cerimònia, escoltant-se els càntics tant per la megafonia com de dins de totes les persones que hi resaven. Era la primera vegada que veia musulmans resant dins una mesquita, doncs a diferència de les esglésies, almenys a aquesta, des de fora es veu el que hi passa a dins.

A les 22h vaig anar a dormir, de fet massa tard tenint en compte que l’endemà em volia aixecar a les 4:30h, però és que en aquest hotel no es pot anar a dormir abans ja que entre la música del bar i el soroll dels possibles veïns d’habitació, en aquell hotel no hi ha mes remei que anar a dormir com a mínim a les 22h, que se suposa que és l’hora que la gent ja considera que hi pot haver algú dormint. Almenys els dos subnormals americans ja no hi eren, per lo que ja no em despertarien amb els seus crits de boig a les 12 de la nit.

I així arribava l’última nit a George Town, la primera de les 5 ciutats que visitaria de Malàisia. Tan aquesta ciutat com, de moment, Malàisia, m’havien agradat mes del que m’esperava. de fet m’esperava un país força igual a Tailàndia degut a què estan un al costat de l’altre, però realment tenen ben poc a veure, de fet ni tan sols tenen la mateixa hora, per no parlar de la religió. però no eren aquestes coses les que mes em sorprenien, sinó la diferència del nivell de vida entre ambdós països. Només calia veure els tren que hi havia a l’estació de Padang Besar, estació partida per la frontera, on a una banda hi ha trens de mes de 30 anys i a l’altre trens mes moderns que a qualsevol dels països europeus.

Skip to content