Em vaig despertar cap a les 8 del matí no havent dormit ni 6 hores, no sé si per el soroll d’algú, però en tot cas ho preferia, ja que aquell dia havia d’anar a dormir aviat, o almenys intentar-ho, ja que l’endemà m’hauria de llevar ben aviat per anar cap a Cameron Highlands.

Internet no arribava be a les habitacions, almenys a la meva. Amb el mòbil de tan en tal pillava una mica, però molt poc i es tallava molt, i amb el portàtil igual o pitjor. Tenia encara algunes coses pendents en relació als comptes del viatge i a una consulta a Bnext ja que no apareixia el tipus de canvi aplicat en la retirada d’efectiu, i a mi em semblava que no aplicaven l’oficial, i ja era la segona vegada que ho sospitava per lo que aquesta targeta cada vegada m’agradava menys.

Així que bàsicament vaig avançar el diari, em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i cap a les 10:30h vaig sortir per George Town. Tot el centre històric ja l’havia vist durant els dos dies anteriors, per lo que aquesta vegada aniria per la zona mes nova, tot i que sempre acostuma a ser la mes lletja, doncs ja son edificis sense cap gràcia, carrers sense cap ordre, amb molta gent i trànsit, tot i que per sort George Town no era una gran ciutat per lo que es podia passejar per tot arreu.

Per anar a algun lloc en concret vaig decidir anar a Times Square, que en aquell moment no sabia ben be que era però ho vaig veure a Google Maps i em va fer gràcia. Evidentment pensava que seria una plaça amb neons, no tants com els de Nova York però quelcom que intentés imitar-la.

La plaça estava a uns 20 minuts caminant de l’hotel. Vaig anar per un dels carrers importants que van del nord al sud de la ciutat, ja que la plaça estava mes al sud. Quan anava per al vorera d’aquell carrer, sota uns arcs i darrere una columna, hi havia una dona que al acostar-me em va fer un senyal de que anés. Pensava que seria una venedora, doncs estava davant de botigues, i quan era a 2 metres em va dir: “I suck your cock, 20 ringgits”, fent el gest i tot. Durant un segon em vaig quedar molt parat, doncs Malàisia és un país musulmà i no m’hauria imaginat trobar una prostituta pel carrer a les 11 del matí. Això si, estava força amagada i no es notava que fos prostituta. En qualsevol cas, em va sortir un somriure pel gest que va fer, li vaig dir que no i vaig seguir.

En pocs minuts mes arribava a Times Square. Primer vaig veure dos transformers gegants i vaig pensar que seria allà, però al acostar-m’hi vaig veure que allò només era un pàrquing. A l’edifici del costat posava Times Square, però al anar caminant per davant l’edifici em vaig adonar que Times Square no era una plaça sinó un centre comercial o quelcom similar. Així que res, vaig passar ni d’entrar i aig tornar cap a la zona de l’hote per altres camins. Almenys allò m’havia servit per veure la’ltra part de George Town.

Així que un cop donada la volta a l’edifici que se suposava era Times Square, vaig tornar cap a Chinatown peròper un altre camí, així almenys aniria veient tot el que pogués de George Town. La veritat és que no te res a veure el centre històric amb la resta de la ciutat, be, com a totes les ciutats que tenen un centre històric. La ciutat no tenia cap gràcia especial i a mes estaven fent moltes obres. Sort que el GPS funcionava perfectament perquè sinó hauria sigut impossible estar les quasi dues hores passejant, doncs els carrers no tenien cap ordre ni sentit. Això si, seguia la barreja de cultures i religions que això és algo que m’encanta veure.

Cap a les 12:30h arribava ja a la zona del meu hotel, el Kim Haus, i aquell dia volia menjar només en restaurants hindús. Així que vaig anar a la Little India que també estava molt a prop de l’hotel, de fet a uns 5 minuts caminant ja hi havia un carrer ple de llocs ambulant i restaurants.

Preferia un lloc ambulant que un restaurant, així que vaig recórrer tot el carrer on mes n’hi havia i em vaig parar en un on semblava que hi havia una espècie d’empanades arrebossades o fregides i a mes tenien tota una taula de preus, cosa que a mi ja em dona mes confiança perqupe saps segur que no t’estafaran per veure’t cara d’estranger, tot i que val a dir, que a Malàisia de moment semblava totalment diferent a altres llocs, aquí no semblava que ningú volgués estafar a ningú per ser estranger.

Així que allà em vaig parar, vaig mirar la taula amb els noms i vaig veure que aquelles empanades es deien Samosa, doncs tot era Samosa d’alguna cosa. En vaig demanar tres, una de tonyina, una altra de carn i una tercera d’ou dur. Vaig seure en unes escales a l’ombra i allà me les vaig menjar, com un hindú local mes. Va ser perfecte i aquelles coses estaven boníssimes, tot i que no crec que fos lo mes sa de menjar cada da, doncs semblava molt fregit, era realment de lo mes bo que havia provat fins aleshores, doncs semblaven arrebossades i fregides d’una manera que quedaven molt cruixents amb el farcit a dins. Tenien forma triangular i com ja m’imaginava, omplien molt, mes que per la quantitat, que també, doncs el farcit era contundent, crec que sobretot per com estaven fregides. I les 3, 3,50RM, 0,75€. I amb això ja quasi que havia dinat.

Vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada, no massa estona ja que aquest dia havia d’anar a dormir ben aviat. Així que cap a les 14h ja em vaig aixecar, em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig sortir una estona de l’habitació per anar al bar de la segona planta on s’agafava Internet perfectament, em vaig dutxar i cap a les 16:30h vaig tornar a sortir.

Volia tornar a anar a l’AbaXXXX Enterprise a prendre una cervesa, aquesta vegada una canya de 0,5L que és el que es prenia quasi tothom. Primer vaig passejar una mica per la zona ja que abans de les 17h estava o mig tancat o encara estaven traient les taules. A les 17h vaig anar cap allà i ja hi havia almenys 5 o 6 persones assegudes en una taula. Vaig demanar la gerra per 7RM i vaig seure en una altra taula.

Al cap de pocs minuts va venir un senyor d’uns 55 anys i va seure a la taula. Jo estava escrivint el diari i al cap d’uns 10 minuts vaig parar. Aleshores el senyor, mostrant un grau important d’educació, em va oferir un piti, no per l’oferiment, sinó perquè fins que no vaig deixar el mòbil no em va dir res. Jo li vaig respondre que ja en tenia, traient el meu paquet de Chester Field, però aleshores em vaig fixar amb el paquet i era d’una marca que no havia vist mai, Canyon. Li vaig preguntar quant costava i sorpresa, 4RM, contra els 12,40RM del Chester Field. Aleshores si que li vaig acceptar l’oferiment doncs volia provar-lo. I la veritat é que estava prou bo per lo que costava. Era mes suau que altres però mes que acceptable per costar menys d’1€.

Així que ja li vaig començar a preguntar si el venien al 7eleven, a lo que em va respondre que no, cosa que em va estranyar molt, doncs pensava que ‘únic lloc on venien tabac era al 7eleven. Em va dir que el venien als mini súper xinesos anomenats Teng Bee i que normalment n’hi havia un a prop d’on hi havia un 7eleven, de fet al cotat del que havia anat jo un parell de vegades, n’hi havia un. Em va dir que allà tot era mes barat que als 7eleven.

I després vam estar parlant de lo típic per un estranger, doncs ets i quin tipus de viatge estàs fent. Al dir-li d’Espanya ell va preguntar com tothom, Barcelona? Doncs si. Els asiàtics estan enamorats de Barcelona. I al dir-li tota la ruta que faria per Malàisia tot em va dir que era molt bonic però que Kuala Lumpur era molt car, que intentés estar el menys possible. Jo ja tenia les reserves i rutes fetes per lo que canviar ja no canviaria, però almenys em va donar informació útil. També explicava que Melacca, on hi passaria 3 nits estava molt be, que era una ciutat molt bonica i molt mes barata que Kuala Lumpur. Be, és de suposar, doncs Kuala Lumpur és la capital del país.

I al cap d’uns 40 minuts d’estar xerrant, ja em vaig acomiadar donant-li la mà i dient-li que en aquell mateix moment anava a buscar el Teng Bee, cosa que evidentment vaig fer i de fet vaig trobar molt mes ràpid del que pensava. Realment estava davant del 7eleven on havia comprat la garrafa d’aigua de 6L.

Vaog entrar a preguntar però no els quedava tabac Canyon, suposo que per lo barat que és, així que vaig tornar a l’hotel a preparar ja la maleta ja que l’endemà marxava, per fi, a terres mes fresques.

I cap a les 20h vaig anar a sopar. Aquest havia de ser un dia de menjar hindú, així que vaig tornar al carrer de la Little India on havia dinat a buscar, preferentment, algun lloc ambulant. Vaig recórrer els dos carrers on hi havia mes restaurants i llocs ambulant, però alguns dels llocs ja havien tancat i els altres no venien menjar prou contundent, doncs per la nit si que vull menjar alguna cosa ben contundent. Així que vaig anar al restaurant que estava quasi a l’inici del carrer i que a mes és el que quedava mes a prop de l’hotel, i vaig demanar un Nasi Lemak Chicken, arròs basil amb peixet fregit, cogombre i cuixa de pollastre arrebossada. El plat era mlt similar a alguns plats tailandesos. L’arrebossat de la cuixa era diferent, no sabria dir que tenia, però li donava un gust diferent i molt bo.Els treballadors, que semblaven tots de la mateixa família, eren indis però de religió musulmana, era una mica raro, de fet era la primera vegada que veia una dona índia amb el vel musulmà.

Una altra curiositat eren els coberts. Pel que ja havia vist a Àsia no hi ha ganivets enlloc, però allà tenien una cullera-forquilla. No sé exactament per a que era, però ja la vaig utilitzar per anar arrencant trossos de la cuixa de pollastre, doncs era o així o amb les mans.

I no sé si era pel fet de ser indis, però les dones semblava que feien la feina menys dura, doncs qui cuinava eren tots els homes, les dones prenien la comanda i cobraven, molt diferent del que veuries en una família musulmana no índia.

Cap a les 21h acabava de sopar i tornava cap a l’hotel. De camí havia de passar per la gran mesquita, ara tota il·luminada i a mes en plena cerimònia, escoltant-se els càntics tant per la megafonia com de dins de totes les persones que hi resaven. Era la primera vegada que veia musulmans resant dins una mesquita, doncs a diferència de les esglèsies, almenys a aquesta, des de fora es veu el que passa a dins.

I cap a les 22h vaig anar a dormir, de fet massa tard tenint en compte que l’endemà em volia aixecar a les 4:30h, però és que abans no es pot anar a dormir, doncs entre la música del bar i el soroll dels possibles veïns d’habitació, en aquell hotel no hi ha mes remei que anar a dormir com a mínim a les 22h, que se suposa que és l’hora que la gent ja considera que hi pot haver algú dormint. Almenys els dos subnormals americans ja no hi eren, per lo que ja no em desperterien amb els seus crits de boig a les 12 de la nit.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: