Vaig dormir de puta mare, de fet podria dir que vaig dormir millor que qualsevol de les nits a Koh Samui, últim lloc que vaig visitar de Tailàndia, on la calor i el soroll m’acabaven despertant sempre. Aquí al tren, al contrari del que m’esperava, no hi feia gens de calor, de fet durant la nit em vaig tapar una mica amb la manta que facilitaven, algo totalment inèdit a Tailàndia. Ningú del vagó va fer massa soroll ni per la nit ni pel matí, doncs quan jo em vaig aixecar a les 10:30h ja hi havia molt gent desperta, inclosa la parella que havia pujat a la mateixa estació que jo i que la noia va dormir sobre meu i el noi al costat. Tots dos ja estaven asseguts en seients normals i els seus llits desfets i jo no m’havia adonat de res, semblava increíble. Cal tenir en compte que quan algú es despertava, el noi encarregat del vagó desfeia el llit i el convertia en 4 seients normals, per lo que tot plegat no era poc. Doncs ja hi havia un munt de llits desfets i jo dormint com un tronc. La fresqueta que feia, el moviment del tren i el soroll del tren al que t’hi acostumaves i ho acabava tapant tot, van fer que passés una molt bona nit dormint pràcticament 6 hores i mitja seguides, que realment necessitava.
Això sí, el despertar va ser una mica brusc. Jo ja tenia el despertador posat a les 10:30h, doncs vaig calcular que arribaríem a la frontera cap a les 11:15h. Però a les 9:40h, el noi que s’encarregava del manteniment dels llits i els lavabos va passar picant de mala manera amb un pal sobre les barres de ferro dels llits i cridant Malàisia, Malàisia a tots els que encara dormíem. Em vaig despertar d’un bot de l’espant que em van fer aquells cops. Val a dir que al noi ja se’l veia força amargat des de que vaig pujar al tren. En qualsevol cas estava bé que et desertessin, doncs no ho sabia segur. A més vam arribar abans del que m’esperava, doncs el tren va passar per Surat Thani amb mes de dues hores d’endarreriment però durant tot el trajecte fins a Padang Besar va guanyar temps.
Vaig anar al lavabo i a netejar-me una mica de tronc amunt a la pica de fora amb sabó inclòs, doncs jo pel matí necessito dutxar-me o almenys fer algo que se li assembli, sinó surto ja una mica creuat. I quan vaig anar cap allà, al final del vagó, vaig veure el millor que podia haver vist en aquell moment, una cafetera! Be, un escalfador d’aigua, però pel que necessitava m’anava perfecte. No m’ho podia creure. No poder prendre el cafè aquell matí era algo a lo que ja m’havia resignat o que pensava prendre quan pogués al destí, però que en qualsevol cas se’m feia molt dur, doncs jo ja fa anys que prenc un cafè cada matí i em costa molt arrencar sense ell. Però per sort, abans de baixar del tren ja em podria prendre el cafè imprescindible de cada matí.
Així que em vaig vestir, vaig guardar la roba del dia anterior (si, em vaig canviar de roba a diferència del que havien fet els altres, cosa que no entenia si tothom anava amb l’equipatge) i seguidament vaig anar a prendre el cafè. Això si, va haver de ser ràpid ja que eren les 10 en punt i el noi del vagó ja estava recollint tots els llits, i amb lo amargat que estava millor no tardar massa en deixar el llit. Els llits es convertien en seients normals i la gent anava seient als que ja estaven recollits. Jo de moment, encara tenia la maleta sobre el llit. Gràcies a què tenia la tassa plegable i el cafè soluble, en un moment ja tenia el cafè preparat i ja me l’estava prenent assegut tranquil·lament al llit mentre escrivia una mica el diari des del mòbil.
I a les 10:15h ja estava amb l’equipatge preparat assegut a un dels seients esperant a arribar a Padang Besar, la ciutat dividida en dos entre Tailàndia i Malàisia. Quan vaig seure de seguida el noi va arreglar el meu llit, senyal de que vaig ser dels que més tard es va llevar, senyal a la vegada de lo bé que vaig dormir. Ja em vaig dedicar simplement a contemplar per la finestra tot aquell paisatge ja força diferent del que havia vist a Tailàndia. No envà durant la nit havíem recorregut quasi 400 quilòmetres i això es notava. Muntanyes rocoses, escarpades i amb una abundant vegetació apareixien i desapareixien conforme ens acostàvem a Malàisia.
A Malàisia hi estaria 15 dies per a visitar 5 ciutats.
En menys de 10 minuts ja arribàvem a Padang Besar. El noi ens avisà que ja era la pròxima parada, agafàvem tots els del vagó els nostres equipatges i baixàvem del tren entre mirades d’acomiadament, doncs no havíem quasi parlat entre nosaltres però eren ja tantes hores junts que s’havia creat un petit vincle, un cert agermanament per haver compartit aquell trajecte poc habitual i que provocaria que tots recordéssim les cares dels altres durant molt de temps. Probablement teníem ben poques coses en comú, però aquell viatge ja n’era mes que suficient per haver-nos ajudat tots plegats davant de qualsevol imprevist.
Per fi arribava el moment de veure algo per primera vegada i que em feia molta gràcia: una duana en una estació de tren. Era ben curiós, doncs una via era per on arribaven els trens de Tailàndia i per l’altre d’on sortien cap a Malàisia, i enmig de totes dues, el control fronterer. Primer la policia tailandesa encapsula els passatgers del tren que van baixant per tal que es dirigeixin tots cap als controls d’immigració i que ningú es pugui escapar. Ens van fer entrar a la zona entre totes dues vies on primer passàvem pel control tailandès per a poder sortir del país. Allà havíem d’entregar el paper que teníem des de que vàrem entrar a Tailàndia junt amb el passaport. Segellaven el passaport i a continuació ja només podies caminar uns 5 metres fins arribar al control malai dins la mateixa estació i just al costat del control tailandès.
Un cop ja en “territori” malai, el primer que vam haver de fer va ser passar un control d’equipatge com en qualsevol aeroport. Realment, tot i ser una estació de tren, no hi ha cap escapatòria.
I passat l’equipatge ja només tocava el control del passaport, segell i ja era a Malàisia, sense sortir de l’estació. Ja podia anar a l’altra via i esperar un tren ja malai que em portés fins a Butterworth, o almenys aquesta era la ciutat on mes blogs coincidien en dir que era on desviar-se per arribar a George Town, la meva destinació final.
En arribar a l’andana malaia vaig cometre un error que em va costar una hora de temps, això sí, ajudat per un dels passatgers dels que m’acompanyaven des de l’estació de Surat Thani. A Malàisia, tot i estar al mateix meridià que Tailàndia, es una hora mes. Per tant jo pensava que eren exactament les 10:38h però realment ja eren les 11:38h. A la pantalla amb els horaris posava que el pròxim tren a Butterworth, on havia d’anar, passava a les 12:25h, i el passatger que dic va dir que faltaven dues hores, cosa que em va semblar correcte doncs jo pensava que eren les 10:38h. Evidentment ell tampoc sabia que allà era una hora més. A això cal sumar-li que a diferència dels altres jo no tenia ni ringgits (moneda oficial de Malàisia) ni el bitllet comprat prèviament per Internet, per lo que l’havia de comprar amb targeta si es podia o ja canviar diners o treure efectiu d’un caixer. Val a dir que m’estranyava que faltessin dues hores ja que a la pantalla ja hi apareixien tots els horaris i a cada hora passava un tren a Butterworth, cosa que ja m’hauria d’haver fet sospitar. En qualsevol cas estava molt cansat i encara amb mitja son per lo que no estava al 100℅. Això si, almenys posava clarament que els trens anaven a Butterworth, que era la ciutat on havia d’arribar per fer un transbord fins a George Town que fins aleshores no tenia gens clar que hi pogués arribar. Així doncs, semblava que agafaria sense problemes el sisè dels 7 transports d’aquell llarg trajecte. De fet, en aquest moment ja feia mes de 24 hores que havia deixat l’hotel anterior de Koh Samui.
A la mateixa andana vaig buscar alguna zona per poder fumar. Al llarg de l’andana hi havia cartells de prohibit fumar on a mes s’hi amenaçava amb una multa de 10.000 ringgits, mes de 2.100€. Després de tantes hores sense fumar i d’haver-me pres el cafè, els fumadors ja es poden imaginar les ganes que tenia de fumar un piti. Així que vaig caminar al llarg de tota l’andana buscant alguna zona on poder fumar, arribant així al final i sense trobar una zona expressament habilitada. Això si, allà al final de l’andana hi havia desenes de burilles a terra senyal de que molts fumadors ja havien fet el mateix que jo. Així que allà em vaig fumar el piti. Aquella part de l’estació era ben curiosa, doncs es tractava del final de l’andana malaia però que acabava unint-se amb l’andana tailandesa, podent passar d’una andana a l’altra tal qual, doncs allà ja no hi havia la part central de l’estació on hi havia els controls d’immigració i per on s’havia de passar per anar d’una andana a l’altra. Així que mentre fumava el piti anava passant d’un país a l’altra, de fet vaig pensar que si algun policia malai em deia alguna cosa, passaria a Tailàndia per evitar la multa de 10.000 ringgits.
Una altra cosa en què no em vaig fixar va ser que just passat el control d’equipatge i oficialment dins de Malàisia, hi havia uns rètols on indicava que les taquilles eren al pis de dalt, per lo que jo al buscar-les només per la zona d’andanes, doncs evidentment no les vaig trobar. Així que vaig pensar que potser encara estaven tancades i vaig seure a un banc fins cap a les 11:15h, tot i que realment ja eren les 12:15h, hora en què va arribar el tren i a la vegada vaig veure un rellotge de l’estació on posava que eren les 12:15h. Tot just va ser aleshores quan em vaig adonar que allà era una hora mes i que el tren sortiria cap a Butterworth en 10 minuts.
Així que vaig córrer a preguntar a un senyor que estava revisant els bitllets dels passatgers que ja pujaven al tren i em va dir que primer havia d’anar al pis de dalt a comprar el bitllet. Vaig tornar a córrer però cap al pis de dalt (ara si que vaig veure els rètols) amb l’esperança que pogués pagar amb targeta. En arribar a la taquilla va ser quan em vaig adonar que era en un país musulmà, de fet, el primer país musulmà que visitava. Evidentment ja ho sabia, però en arribar a la taquilla vaig veure la venedora amb el vel. I això que podia semblar una cosa ben trivial, em va fer adonar de dues coses. Per una banda lo estrany que ens resulta encara veure una dona musulmana treballant, doncs en molts països directament no poden, i per una altra banda, la diferència de Malàisia amb altres països musulmans. Aquí les dones tenien els mateixos drets que els homes, treballaven en les mateixes feines i eren tractades amb total normalitat i respecte. En aquell moment em vaig adonar de tot el que representa estranyar-se per veure una dona musulmana treballant. Almenys a Malàisia era ben diferent i les dones anaven amb el vel però vivint com els homes, vestint com volen i maquillant-se mes que en altres països. De fet era ben habitual veure dones amb el vel però amb tacos i els ulls ben maquillats, algo que a priori pot estranyar. De musulmans n’hi ha a molts països i no a tot arreu son iguals. És lo bo de viatjar, els prejudicis cauen com mosques.
Així que quasi sense ni saludar li vaig preguntar a la noia si podia pagar amb targeta, i tal com m’esperava, em va respondre que no. Vaig preguntar si a la mateixa estació hi havia algun caixer però em va assenyalar fora de l’estació. Perfecte, havia de sortir de l’estació a treure diners.
En un primer moment, encara amb l’esperança de poder agafar el tren de les 12:25h tot i que quedaven 5 minuts, vaig seguir corrent buscant la sortida de l’estació, que per cert era força gran, fins que uns nois que hi havia per allà i al veure’m mig perdut em van preguntar on volia anar, a lo que vaig respondre que buscava un caixer. Em van dir que efectivament havia de sortir i anar al 7-eleven. Si, aquí a Malàisia també hi havia plaga de 7-elevens. Per una banda hauria de sortir de l’estació i caminar no sé quanta estona per trobar un 7-eleven i perdre el tren però per l’altra m’acabaven d’informar que a Malàisia també hi havia 7-eleven, amb lo bé que van i lo útils que em van ser a Tailàndia.
Així que vaig sortir de l’estació arrossegant la maleta i amb el GPS encara sense funcionar, per lo que tocava anar preguntant per trobar el 7-eleven. Però el pitjor era que estava plovent, i jo havia de caminar no sé quanta estona, cansat, sense paraigües i amb tot l’equipatge a sobre. Poques coses hi ha que m’emprenyin mes que anar caminant amb la maleta i plovent. Si hagués ja tingut ringgits…
L’estació era força gran amb un munt de vies, per lo que sortir d’ella ja comportava una estona. Un cop fora, encara era a la mateixa ciutat de Padang Besar però ja a la meitat malaia. Just al costat hi havia un pàrquing i el que semblaven uns taxistes buscant clients. A ells ja els vaig preguntar pel 7-eleven i tots ho sabien. A mes, segons semblava estava força a prop. Mes endavant vaig preguntar al vigilant del pàrquing que em va assenyalar en la mateixa direcció, caminant per la vorera d’una carretera durant poc mes de 5 minuts, per lo que quan en prou feines portava 10 minuts caminant ja vaig trobar el 7-eleven. Almenys el vaig trobar ràpid sense haver de donar cap volta de més. Allà vaig treure 1200 ringgits (250€) amb la targeta Bnext ja que amb la targeta de Revolut ja havia superat els 200€ mensuals de retirada que permeten sense cobrar comissió. La de Bnext quasi no l’havia utilitzat per lo que ja aprofitaria per veure quina de les dues m’aplicava un tipus de canvi mes favorable.
I ja amb els primers ringgits a la mà i havent vist els primers ciutadans i 7-eleven de Malàisia, vaig tornar de nou a l’estació. 10 minuts més caminant sota la pluja, creuant el pàrquing ja completament fangós i pujant les desenes d’escales de l’estació. Quan vaig arribar a la taquilla ja eren les 12:50h, per lo que ja feia quasi mitja hora que havia sortit el tren. El pròxim passaria a les 13:25h. Així que vaig comprar el bitllet fins a Butterworth per 11,40 ringgits (2,50€) i a esperar.
Allà assegut a l’andana ja podia veure la diferència entre tots dos països tot i ser un a tocar de l’altre. Mentre que els tren que arribaven a la via tailandesa semblaven de la II Guerra Mundial, els que estaven a la via malaia semblaven trens d’última generació. Era realment brutal veure en una mateixa estació, trens tant diferents. La única diferència és que pertanyien a països diferents. Els trens de Malàisia son molt nous, molt còmodes, amb aire condicionat i elèctrics, que els de Tailàndia anaven amb gasoil. Això si, entre els cartells de prohibicions, n’hi ha un que indica que està prohibit donar-se petons dins el tren o en llocs públics en general, recordatori de que estàs en un país modern però al cap i a la fi, musulmà.
A les 13:25h ben puntual, el tren arrencava. El trajecte era d’una hora i 50 minuts que em varen passar prou ràpid, entre d’altres coses gràcies als fantàstics paisatges pels que passàvem i per lo entretingut que estava mirant per tot arreu, doncs eren les meves primeres hores a un nou país, i això sempre es molt entretingut, reconfortant i fins i tot emocionant. A més acabava de superar un tram més del llarg trajecte des de Koh Samui, al Golf de Tailàndia, i un dels que no tenia gens clar com aniria. Havia perdut una hora però tot plegat havia anat millor del que m’esperava i en quan als preus també, tot plegat estava sortint mes barat de lo esperat. Així que ja em trobava en el sisè dels 7 transports fins a la destinació final i ja només quedava esbrinar si des de Butterworth podria arribar a George Town en ferri tal com havia vist en alguna web. Encara no ho tenia clar perquè segons Google Maps hauria d’agafar un bus que tardava 3 hores.
Al tren hi havia una parella de joves xinesos molt enamorats i que cada vegada que el noi anava a fer-li un peto a la noia, aquesta li feia la cobra, recordant-li que allà dins estava prohibit. Veure aquestes escenes en un país com Pakistán doncs suposo que no provoquen cap mena d’impacte, però allà era diferent. Anàvem en un dels trens mes moderns que havia vist enlloc i rodejat de gent de totes les cultures, sobretot xinesos. Malais o musulmans és el que menys es veia o directament ni ho semblaven. Per lo que veure aquestes actituds pròpies d’un país musulmà en un país que no ho sembla en cap sentit, es fa realment estrany.
Per la resta, el trajecte va ser molt tranquil, còmode i sense endarreriments o imprevistos. Només havia creuat uns metres des de Tailàndia però semblava en tots els aspectes que fos en un altre mon.
A les 15:15h arribàvem ben puntuals a Butterworth. El tren no es va passar ni un minut dels 110 que havia de durar el trajecte, puntualitat alemanya. Fins i tot havent perdut mes de dues hores per l’endarreriment del tren de Tailàndia i una hora mes per la meva empanada amb l’hora al entrar a Malàisia, encara arribaria abans del que m’esperava, doncs jo contava arribar a l’hotel de George Town com a mínim a les 19h i no eren ni les 15:30h que ja hi era ben a prop.
Però ara arribava el moment del setè i últim transport a agafar i que m’hauria de deixar ja a George Town i que no sabia si seria un bus o un ferri. Segons Google Maps havia d’agafar un bus que en 3 hores em deixaria a George Town. Sort que vaig llegir la pagina de George Town a Wikitravel on hi deia que hi ha un ferri que en 20 minuts el porta des de Butterworth a George Town per només 0,30€.
L’estació de Butterworth és força gran i efectivament sembla un punt important de correspondències entre diferents transports tal com m’imaginava. De fet allà va baixar quasi tothom i ja vaig tardar una bona estona en sortir de l’estació, doncs aquesta tenia 3 plantes altíssimes que t’obligaven a anar amb l’ascensor, un ascensor amb una bona cua de gent.
Un cop fora vaig anar cap on anava la majoria de gent. Tot i que en un primer moment em va semblar que no anava bé, al cap de pocs metres i quan estava entrant a una espècie de túnel per a vianants, vaig veure una serie de cartells entre els quals hi havia el dibuix d’un ferri, i aquell túnel estava a 10 metres de l’estació, evidentment molt més a prop del que pensava i tot també molt millor del que pensava. Poder agafar el ferri ja seria la hòstia, però a mes poder-lo agafar al costat de l’estació de tren ja era brutal. Cal tenir en compte que en aquell moment el GPS encara em fallava, per lo que per buscar qualsevol cosa ho hauria de fer com abans, mirant cartells i preguntant.
El túnel era llarg i amb escales cap amunt però finalment arribava a Penang Sentral, un intercomunicador on hi havia vàries línies de bus i el ferri. Vaig preguntar a informació i em van indicar cap on anar, a més seguia havent-hi cartells del ferri, per lo que de seguida vaig trobar les taquilles. El preu indicat eren 1,20RM, just el mateix que deien a Wikitravel. Vaig comprar el bitllet i a la cua, on per cert hi havia més gent del que m’esperava, almenys 200 persones a peu mes uns 50 vehicles. Així que el setè i últim transport que havia d’agafar també semblava que aniria millor del que esperava. Pròxima parada: George Town. Final de trajecte.
Al cap d’uns 10 minuts a la cua va arribar el ferri on hi vam pujar tots. El que em va sorprendre molt i que no havia vist en cap altre ferri va ser que tan els vehicles com els passatgers anàvem tots junts, és a dir, primer entraven els vehicles i a continuació els passatgers que havíem de caminar entre els cotxes fins arribar a la part de davant on hi havia una mica mes d’espai, tot i que la majoria quedàvem enmig dels cotxes. Ben curiós.
A més de que el llarg trajecte de 36 hores per mar i terra estava sortint millor de lo esperat, mentre recorríem els poc mes de 5 quilòmetres que separen la costa peninsular de l’illa de Penang, el GPS de sobte va tornar a funcionar! Va ser com un miracle, doncs feia ja quasi dues setmanes que no m’ubicava a menys que estigués connectat a Internet, amb els evidents inconvenients que això em provocava. De fet, ja estava mirant be el nom del carrer de l’hotel per anar preguntant a tothom que em creués. Així que afegit a què tot el trajecte havia anat be, ara a sobre el GPS tornava a funcionar per lo que tampoc hauria d’estar mirant noms de carrers i preguntant per trobar l’hotel. Això ja va ser brutal, doncs l’hotel estava a 15 minuts caminant del port i evidentment hi pensava anar caminant.
Al cap de 20 minuts arribàvem al petit port de George Town, pràcticament destinat només als ferris. Simplement havia de caminar uns 15 minuts seguint les indicacions de Google Maps fins arribar a l’hotel gràcies al GPS.
Encara no havia tingut temps de parar-me a veure Malàisia, però pel que ja podia veure aquí semblava que en general el nivell de vida era superior al tailandès i que els serveis públics, sobretot el transport que era el que ja havia vist, eren molt mes eficients que els del seu país veí. A mes George Town era una ciutat colonial prou ben conservada per lo que en certs moments semblava que caminessis per algun barri londinenc.
Pel camí vaig passar per davant de la mesquita principal de George Town i suposo que de tota l’illa de Penang ja que simplement és impressionant. Jo evidentment era de les mes espectaculars que havia vist mai ja que aquesta era la primera vegada que visitava un país musulmà, però dubto que n’hi hagi massa mes com aquesta. En aquell moment no s’hi veia gent ni s’hi escoltaven càntics, però això era poc habitual… L’hotel quedava a menys de 300 metres d’allà i m’acabaria fent un fart d’escoltar les pregàries.
Tot just eren les 16:30h quan arribava a l’hotel que tenia reservat, molt abans del que esperava i això que en total havia acumulat un endarreriment de 3 hores, jo estava al·lucinant. I per si fos poc, el GPS tornava a funcionar de puta mare, semblava doncs, que el problema era Tailàndia, almenys certes zones del Golf de Tailàndia.
L’hotel, el Kim House Loft, per fora es veia prou ben conservat i net. Tenia 4 plantes que destacaven en aquella zona de la ciutat ja que em trobava al centre històric, per lo que els edificis del voltant no tenien mes de dues plantes. La ubicació de l’hotel era perfecte, de fet aquest era un dels motius principals que em van fer decidir per aquest en concret. Vaig fer el check-in sense problemes, això sí, pagant 30RM de taxa turística per 3 nits, quasi 7€, no està malament, això ni a Barcelona.
La meva habitació estava a la segona planta. L’hotel estava realment bé i es veia molt nou i modern però les habitacions estaven com en una espècie de galeria on la paret que donava a la galeria no arribava fins al sostre, per tal que entrés l’aire condicionat de la galeria i a mes les parets eren de pladur, per lo que literalment si algú parlava 3 habitacions enllà el podies escoltar perfectament. S’escoltava absolutament tot, de fet semblava que hi hagués algun altaveu dins l’habitació, doncs les veus dels veïns semblaven amplificar-se dins l’habitació. Ben estrany.
A part d’això, l’habitació era molt fresqueta, el llit còmode i tenia escriptori, algo que a mi sempre em va molt bé i que no tots els hotels tenen. Almenys tenia clar que aquí no hi passaria calor.
Tenint en compte que feia 30 hores que m’havia dutxat per última vegada i que des d’aleshores no havia parat, el primer que vaig fer després de deixar les coses va ser anar-me a dutxar. Els banys eren compartits però eren com lavabos complets individuals, per lo que realment no semblaven compartits. A mes n’hi havia suficients com per no trobar-t’hi mai cua.
I tot el cansament i la d’hores que portava al carrer, és tanta l’emoció de veure un nou país per primera vegada que abans de les 17h ja sortia a fer la primera volta per George Town i Malàisia. Com ja he comentat abans, l’hotel estava molt ben ubicat, de fet era lo millor que tenia i un dels motius pels quals em vaig decantar per aquest. Estava al mig de Chinatown que a la vegada està al mig del centre històric, per lo que només sortir de l’hotel ja podia veure els edificis colonials i ben a prop molts dels murals del famós art urbà de George Town.
George Town és coneguda pel gran pes que va tenir durant l’època colonial anglesa i per la seva gran diversitat cultural. Aquí no només s’hi poden veure els antics edificis i mansions angleses perfectament conservades i el seu famosíssim art urbà que ja moltes ciutats copien, sinó que pots conèixer un munt de cultures i religions diferents només anant d’un barri a l’altre, trobant-te en alguns casos amb autèntics mini-països dins la ciutat. Això si, totes les cultures conviuen en perfecte harmonia i cap religió és discriminada. Només caminar 5 minuts per George Town arribes a la conclusió que la tolerància d’aquest país supera i de molt la dels països europeus, i això que és un país oficialment musulmà, perquè després alguns ignorants diguin que en aquests països no hi pots construir una església. En fi, només cal anar-hi i veure totes les que hi ha…
Vaig anar caminant per on havia vingut, és a dir, passant de nou per davant de la mesquita on ara si que hi havia fidels i s’hi escoltaven els típics càntics per megafonia que ressonen a desenes de metres a la rodona. M’hi vaig parar a gravar una estona ja que era la primera vegada que presenciava això en un país musulmà i davant una mesquita tan imponent com ella.
I va ser aleshores quan, per segona vegada en aquest viatge, un gay va voler lligar amb mi, però a diferència de l’altre, a Bangkok, aquest era molt estrany, fins i tot em feia una mica de grima i sobretot no es va tallar gens en dir-me que li agradava i que si volia anar amb ell. Va anar tant directe i era tant raro al parlar que fins i tot em va fer angúnia. Primer em va dir que seguéssim a unes escales just davant la mesquita, doncs em va parar quan jo estava entretingut gravant. Jo li vaig respondre que no i ell, lluny de donar-se per rebutjat, hi va seure i em va preguntar d’on era, d’on venia, on anava, etc. Al cap de 5 minuts de parlar i veure que aquell no m’aportaria res sinó que només tenia intencions sexuals, li vaig dir que havia de marxar. Ell es va aixecar i aleshores va ser quan al donar-me la mà me la va mig acariciar dient-me que li agradava i que si volia anar amb ell a no sé on, directament. Li vaig dir que no ja rotundament i fins i tot una mica molest perquè no crec que s’hagi d’entrar a un tio així sense ni saber si és gay, i ni que ho fos, doncs ja feia estona que jo no mostrava cap mena d’interès per ell. I a més és que donava molta grima.
Així que vaig marxar d’allà accelerant el pas perquè no em pogués seguir.
Vaig seguir caminant ja buscant algun lloc per menjar, doncs aquell dia només havia menjat algunes galetes que havia comprat a l’últim 7-eleven de Tailàndia, per lo que em moria de ganes de menjar carn. De camí a l’hotel havia vist un restaurant xinès amb menjar xinès de veritat i no del que et posen als restaurants xinesos d’Espanya, que no es ni de lluny el que mengen ells, per lo que vaig caminar en direcció aquell restaurant.
Pel camí vaig anar veient de casualitat alguns dels temples que tenia guardats per visitar i sobretot molts carrers autèntics amb molts murals i edificis colonials, molts d’ells ara restaurants xinesos o hindús, algo que no deixava de ser curiós. Alguns ben conservats i altres mig en ruïna, però en tot cas un exemple claríssim de la història colonial i multicultural de Malàisia.
Volia esperar al màxim possible a menjar perquè ja seria el sopar. Ja havia anat menjant pel camí i tenia ja força són, per lo que la intenció era després de menjar ja no tardar massa en anar a dormir i fins l’endemà.
Casualment, aquell dia es feia una cursa popular amb centenar o milers de persones, que no vaig acabar de saber-ne el motiu però que en qualsevol cas tots els seus participants semblaven portar la mateixa roba.
Cap a les 18:30h vaig veure un restaurant molt ple tan per turistes com per locals senyal de què podia ser un bon lloc per menjar. A més era diumenge, i per ser un país musulmà, els diumenges molts restaurants i llocs ambulant estan tancats, per lo que hi havia moltes menys opcions, de fet alguns carrers estaven ben buits. Així que vaig mirar la carta, el tipus de menjar i els preus i tot plegat estava prou bé, per lo que ja m’hi vaig quedar.
Era un restaurant molt gran, amb varis mostradors i molts tipus de plats tot i que especialitzats en pollastre. Vaig demanar un plat que es deia Mee Goreng Special, que eren fideus estil wok amb verdures, pollastre i un ou ferrat molt fet, tal com m’agraden a mi. Tot plegat per 7RM, uns 1,50€. Em va entrar com mai i mes després del llarg viatge de mes de 30 hores des de Koh Samui sense haver menjat res contundent en tot el trajecte. Aquest era el meu primer menjar a Malàisia i va estar prou be, sobretot ben contundent i el preus similars als de Tailàndia.
Després vaig buscar un 7-eleven a Google Maps, doncs allà no se’n veien tants com a Tailàndia que te’ls trobaves sense voler, i per sort n’hi havia un a menys de 5 minuts caminant de l’hotel. Els 7-elevens ja m’havien demostrat a Tailàndia que son els millors salvavides, per lo que era important tenir-ne un a prop.
Vaig anar-hi aprofitant el camí per anar veient més coses, doncs no deixava d’estar al centre històric i al costat de Chinatown, i hi vaig comprar una aigua i algo de menjar, que per cert aquí l’aigua era més cara. L’ampolla de 1,5L 2,80 RM, uns 0,70€, el doble que a Tailàndia. Segurament perquè aquí ja no era tan imprescindible comprar ampolles ja que segons deien per Internet, hi havia fonts d’aigua potable pel carrer, tot i que jo encara no n’havia vist cap.
En tornar cap a l’hotel vaig veure que a l’inici del carrer hi havia el típic arc xinès anunciant Chinatown, i a partir d’allà, ja tots els rètols en xinès, fins i tot el del meu hotel. Cap a les 20h arribava a l’hotel, desfeia una mica l’equipatge i ja em preparava per anar a dormir. Ja havia menjat i vist una mica la ciutat per lo que ja tocava descansar en un llit normal i recuperar la son endarrerida.
A les 20:30h ja estava adormit però tal com m’esperava em vaig despertar vàries vegades degut al soroll d’alguns veïns, sobretot d’una parella d’americans que simplement eren uns mal educats i subnormals perduts, perquè una cosa és fer una mica de soroll quasi inevitable, i una altra cosa és fotre’s a cridar com un energumen a les 12 de la nit com si estiguessis sol enmig d’un desert. A mes hi havia cartells que deien clarament que a les habitacions s’hi havia d’estar en silenci, de fet, a la mateixa planta hi havia un bar musical per fer-hi tan soroll com es volgués. Així que em vaig ben despertar a les 12 de la nit fins al punt que per poc m’aixeco, però tenia tanta son que per sort en 15 minuts vaig tornar a quedar-me ben adormit.
Durant la resta de la nit em vaig despertar un parell de vegades més però ja no tant com la primera. I no em vaig llevar fins les 8 del matí, ben bé 11 hores dormint. Es notava que portava un parell de dies dormint poc. En qualsevol cas ja estava a Malàisia, el tercer país visitat de la meva particular volta al mon i de moment sense imprevistos importants. Sempre passen coses però no suficientment greus com perquè afectin al viatge però que s’acaben convertint en anècdotes i records difícil d’oblidar. Tot just portava una tercera part del viatge, un mes, i ja semblava que en fes 3 que era fora de casa. En un viatge així fas tantes coses cada dia que sembla que visquis molt mes temps. Si vols viure mes anys, viatja. Potser no viuràs mes anys (o si) però segur que ho semblarà.