El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada en aquesta meva primera volta al mon. El vol sortia per la tarda però a les 11 del matí havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja sabia com anar-hi.

Primer em vaig preparar un bon i gran cafè, doncs el dia anterior no me l’havia pogut prendre per primera vegada en tot el viatge i en molt de temps i ja tenia monu. Vaig estar escrivint aquest diari, passant despeses a l’Excel, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublín al hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el mes barat i senzill de tot el viatge, doncs només hauria d’agafar al mateix aeroport un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 11:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar, i mes amb aquella bona connexió.

A les 11:30h marxava definitivament del pati de la casa i anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos. De totes maneres, cada vegada és mes habitual trobar una xarxa wifi oberta als aeroports a part de què en principi a Dublín ja podria utilitzar el 4G amb la tarifa espanyola. Això si que seria una gran comoditat.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que amb aquell bitllet de paper que donaven ja era suficient per a fer el transbord, bitllet de paper igual al que havia tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West i que era la que m’anava millor per anar directament al centre de Toronto. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toronto. Es pot pujar per les portes del darrere, doncs hi ha una màquina per llegir els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.

Un cop a l’estació de metro de Finch West vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per tornar a l’apartament, per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis per $11,29 (9€). Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

Allà mateix a la terminal d’autobusos em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i em vaig quedar esperant allà connectat a la xarxa de la terminal fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro de marihuana. No deixava de sorprendre’m la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor que es notava per tot arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.

I ben puntual a les 14:30h, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tan un trajecte ben tranquil i còmode. Començava el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdre’m ni una sola vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així. Perfecte.

A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i dues portes d’embarcament. Be, realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren dues. A mes, les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.

I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant Whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava encara mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian normalment obliga a fer el check-in al mostrador per tal de pesar-te les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10 quilos màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10 quilos, concretament 11,30. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es tracta de roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense computar en el pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti abans d’embarcar i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional, i això que tot l’equipatge el portava en cabina. La veritat és que s’agraeix, no tan pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda després la maleta i el que em costa de refer-la.

Finalment vaig anar cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven directament a les pistes. Només creuar aquelles portes s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada un dels avions que hi havia escampats per allà.

Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes a la sala d’embarcament hi feia un fred horrible. Amb la calor que feia fora i el fred que feia dins, quanta incongruència i quanta despesa energètica per passar fred…

Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment però encara prou ràpid tenint en compte lo parat que es via tot. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h de l’endemà al matí, massa aviat per anar a fer el check-in al hostel que tenia reservat i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be, doncs tard o d’hora hauria d’esperar mes en algun lloc.

Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin preguntat això què preferia. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar, cosa que vaig acabar fent jo.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, una mica vaig poder dormir, algo que fins no feia massa era ben poc habitual però que cada vegada em costava menys de fer, sobretot aquests dies que portava tant de cansament acumulat i algunes nits sense poder dormir 8 hores. Fos el que fos, per mi poder dormir en un avió era una experiència força nova i inusual, i la veritat és que era d’agrair.

Un cop mes, i ja n’eren 6 en aquest viatge, deixava un país enrere havent viscut experiències úniques i superat tots els obstacles, la majoria petits, que m’havia anat trobant, quelcom que omple i ajuda al creixement personal de cadascú. Una visita ràpida i fugaç a Canadà però a la vegada molt intensa i especial. Sembla mentida tot el que es pot arribar a fer en tan sols dos dies.

Només quedava un país, una ciutat, un dia per finalitzar aquesta meva primera volta al mon de 3 mesos que començava i acabava a Barcelona. 3 mesos visitant 7 països completament diferents un de l’altre, coneixent cultures i persones absolutament diferents al que coneixia fins ara i que m’havien permès obrir la ment i fer-me caure uns quants prejudicis dels pocs que intento tenir. El viatge arribava al seu final i encara em costava creure que ho hagués aconseguit amb tants pocs entrebancs. Estava a punt de finalitzar el que seria una de les millors experiències de la meva vida.

Skip to content