Em vaig despertar cap a les 7:30h havent dormit 7 hores justetes. Tot i així ja va ser molt tenint en compte que a partir de les 6 ja entrava molta llum del sol i que a partir de les 7 ja s’escoltava tant soroll com si fossin les 12 del migdia, i això que només hi havia un carrer amb un carril per sentit. Tot i que de fet crec que el que mes em va despertar va ser la calor. A la llum i al soroll ja m’hi anava acostumant però a la calor no.
A diferència d’altres dies, aquest no vaig estar tanta estona prenent el cafè i escrivint el diari. Em vaig dutxar i vaig prendre el cafè ràpidament ja que volia sortir a buscar una bugaderia on hauria sigut millor anar-hi ja el dia anterior, doncs no és segur que totes les bugaderies puguin rentar la roba dins el amteix dia, i jo ja la necessitava per aquella tarda doncs l’endemà pel matí ja marxava cap a Malàisia.
Just a la primera planta de l’edifici de les habitacions, hi havia 2 o 3 comerços dels quals un era una bugaderia, suposo que pertanyent al propi hotel. Ja havia estat mirant preus el dia anterior i mes o menys costava el mateix a tot arreu, per lo que vaig decidir anar a aquesta mateixa.
La primera vegada que vaig baixar estava tancada però un dels treballadors de l’hotel, que ja em coneixia, em va dir que obririen en uns 15 minuts, per lo que vaig haver de baixar mes tard.
Finalment, vaig poder deixar la roba, això si, com ja m’esperava, amb un recàrrec per rentar-la dins el mateix dia. Primer em va dir que estaria el dia següent pel matí a lo que li vaig respondre que no podia esperar tant, a lo que em va dir que cap problema però que el preu era el doble! Així que, en comptes de 40 bats per un quilo varen ser 80. Almenys el quilo normal era mes barat aquí que altres llocs de Tailàndia, dons normalment ho trobava per 50 bats el quilo. Normalment sempre portava la roba d’un dia per l’altre, però com que l’última vegada, a Koh Tao, el servei normal el feien al mateix dia, doncs ja anava despistat.
Un cop deixada la roba vaig tornar a l’habitació a prendre’m un altre cafè però ara ja amb tranquil·litat, com a mi m’agraden. Vaig escriure el diari, mirar correus, notícies, etc. com cada matí.
Aquests 3 dies a Koh Samui els anava improvisant una mica, doncs ja no havia planificat massa coses per aquesta illa ja que eren els últims dies a Tailàndia i aquí volia estar tranquil passejant per on em vingués de gust en cada moment. Aquest dia vaig pensar en anar a la muntanya que hi havia just al costat de Chaweng Beach a poc més d’un quilòmetre de la platja. De fet Chaweng queda entre el mar i aquesta muntanya. En principi volia pujar-hi una mica per poder veure les vistes des d’allà. El camí semblava assequible tot i que no quedava clar el pendent que m’hi trobaria. Així que a les 11 del matí sortia amb lo bàsic per anar el mes lleuger possible en direcció a la muntanya de Chaweng.
El camí era curt però la pujada molt forta. De fet només girant per uns dels carrerons que deixava el carrer principal i caminant-hi menys de 100 metres, ja pràcticament s’arribava al peu de la muntanya. Aquí els hotels i els restaurants desapareixien i ja només s’hi veia algun negoci local i alguna casa mes a prop de caure que de mantenir-se de peu. El carrer principal semblava un aparador el qual quan el traspassaves veies la resta del poble, el poble autèntic.
Vaig caminar uns 15 minuts fins arribar a un carrer que semblava que ja anava directament al cim de la muntanya. Però un cop hi vaig ser davant, en veure que encara hi passaven cotxes, el poc voral que tenia, el fort pendent que ja feia des del principi i la calor que feia com sempre, a mig camí vaig decidir de donar mitja volta. A aquests llocs s’hi ha d’anar en moto, caminant es arriscar-se a quedar-te a mig camí mig mort. De fet quan portava 30 minuts caminant ja veia que no ho podria aconseguir segur, tot i que vaig seguir fins que la calor em va poder.
De totes maneres la sortida va valdre molt la pena doncs em va a servir per veure una altra zona de Chaweng, la zona autèntica i local, doncs a diferència del que pensava, hi havia un altre carrer prou important paral·lel al que jo coneixia i que passava per davant l’hotel i al costat de la platja. Aquest era menys turístic per lo que em va servir per veure una mica de vida local que és el que realment m’agrada veure a les noves ciutats que visito. De fet, si hagués sigut una mica mes tard m’hauria quedat per algun restaurant d’allà, doncs aquests no eren per guiris.
Cap a les 13h, ja fet pols, vaig tornar a l’hotel a prendre’m una cervesa al balcó, on s’hi estava realment bé, fresquet, just davant el restaurant i al costat del carrer principal, per lo que s’hi veia força animació. Vaig aprofitar per passar més fotos i vídeos al PC per anar alliberant espai i altres preparatius abans de passar-me l’endemà 2 dies sencers donant voltes. Havia de tenir totes les bateries a punt i els mapes ben actualitzats.
A les 14:30h vaig sortir de l’habitació per caminar els 15 metres que em separaven del restaurant de l’hotel. De fet quasi que podia saltar-hi des del balcó, doncs la seva terrassa estava a uns 3 metres o fins i tot menys del meu balcó. Aquesta vegada vaig demanar Pad Thai amb llagostins, que encara no havia demanat mai a Tailàndia perquè realment no val massa la pena, ja que són cars i no atipen tant com la carn. De totes maneres cal dir que estaven molt bons, de fet més que a Espanya que ja son prou bons. Tenien un gust força particular però molt bo. El preu, 80 bats, 2,30€.
Una de les característiques mes diferenciadores dela tailandesos, és la seva amabilitat i hospitalitat. És realment difícil que algú no et saludi amb un somriure a la cara, i no es per quedar be o per vendre’t qualsevol cosa, és que realment els surt de dins. El tracte que reps és sempre molt correcte però gens empalagós com a altres llocs que es nota que ho fan perquè ets client o perquè et volen vendre algo. I en aquest restaurant encara mes, doncs ja em coneixien de l’hotel.
I després de dinar, com no, a fer la migdiada.
Em vaig despertar a les 17h i com sempre com si fos un nou mati, és a dir, dutxa, cafè, correus, el diari, etc. Al vespre volia anar a la zona nord de Chaweng a veure la seva pròpia zona vermella, evidentment no tant bèstia com la de Bangkok, però es veu que també te tela. De fet diuen que les noies van encara més a saco, que ja és dir. Però un email que ara llegiria i totalment inesperat ho va canviar tot…
Estava pendent de la confirmació de tot el transport per l’endemà des de l’hotel on era ara fins l’estació de tren de la ciutat de Surat Thani. Era un trajecte força llarg, doncs primer hauria de fer uns 30 quilòmetres amb taxi compartit fins a un dels molls de l’illa, després dues hores en ferri fins la part continental per agafar finalment un autocar per a recórrer uns 100 quilòmetres fins l’estació de tren o almenys fins al centre de la ciutat.
La reserva que ja tenia feta era perfecta, doncs tots els transports, des de l’hotel fins l’estació de tren, els gestionava la mateixa companyia, per lo que no m’havia de preocupar dels transbords, doncs ells ja ho organitzaven. No m’agrada massa anar així ja que sembles una ovella, però en aquests casos, i tenint en compte que a Tailàndia moltes vegades hi ha endarreriments, val més així que no pas fer-ho per lliure. A més fins i tot acostuma a sortir igual de preu o fins i tot més barat.
Però al correu hi deia que la reserva no es podia fer i que entre les pròximes 2 i 4 setmanes em retornarien els diners, tal qual, sense anestesia i sense cap mes informació. I això a 14 hores de començar tot el periple. Era important que arribés a l’estació de tren ja que des d’allà havia d’agafar un tren que ja tenia reservat per anar fins la frontera amb Malàisia.
Ràpidament vaig tornar a mirar a 12go.asia quins combinats com aquell hi havia encara disponibles i en un principi semblava que n’hi havia de similars. Vaig anar a reservar-ne un però no em va deixar. Al actualitzar els resultats ja no van aparèixer ni la meitat, i evidentment, dels que quedaven disponibles o be no em passaven a recollir per l’hotel o be no em deixaven a l’estació de tren, sinó al centre de la ciutat de Surat Thani que quedava almenys a 20 quilòmetres de l’estació. La cosa ja no pintava gens be.
Vaig intentar reservar-ne un altre i va passar el mateix, no es podia, i al actualitzar els resultats ja només hi apareixien 3 opcions i cap de bona. A més, dues d’elles eren caríssimes i sortien molt aviat, massa, mentre que la tercera era la mes barata i amb diferència, només 7€, però el ferri sortia del moll de l’illa a les 18h. El problema d’aquesta opció no era només que el ferri sortia tard, sinó que a mes i a diferència del que havia reservat primer, hauria d’anar per lliure des de l’hotel on era ara fins al port de l’illa a uns 30 quilòmetres, allà agafar el ferri de les 18h, un cop a la part continental un autocar de la mateixa companyia del ferri em portaria fins a Surat Thani però a 20 em deixaria al centre de la ciutat, a uns 20 quilòmetres de l’estació de tren on jo havia d’arribar. Per lo que passava d’haver reservat tot el transport des de l’hotel a l’estació de tren, a haver-me d’espavilar per arribar al port i després fins l’estació de tren. Evidentment no hi havia busos de línia que fessin aquests trajectes, per lo que em quedaven poques hores per informar-me d’altres opcions que no fossin taxis, tot i que ja anava assumint que algun hauria d’agafar.
Finalment vaig reservar aquesta opció entre d’altres raons perquè ja no quedaven més opcions que fossin millors, i almenys aquesta era barata i sortia per la tarda, cosa que em deixava temps per arribar primer al moll de l’illa i al destí encara em quedava temps per arribar a l’estació de tren, doncs el tren que ja tenia reservat sortia de matinada. Així que vaig passar de tenir un transport organitzat de porta a porta per 14€, a haver de fer 30 quilòmetres a l’inici i 20 quilòmetres més al final per lliure per 7€. Si aquests 50 quilòmetres que havia de fer per lliure els aconseguia fer i per no més de 7€ encara estaria bé, però en aquell moment realment ho dubtava. De fer dubtava que a les 21h, que era quan arribava a Surat Thani amb el ferri, ni tan sols hi haguessin taxis que em poguessin portar a l’estació de tren, i si n’hi havien, a veure quant em voldrien cobrar i com podria negociar, doncs a Tailàndia es fa realment cansat negociar amb els taxistes ja que quan veuen un turista es posen en mode estafador i es molt difícil treure’ls d’allà. El que tenia clar és que no hi hauria cap bus de línia que fes aquell trajecte i menys a aquelles hores, doncs Surat Thani no es Bangkok. Tenia l’esperança de trobar algun taxi col·lectiu ja que els trajectes que havia de fer no eren gens estranys, doncs havia d’anar a llocs on hi va molta gent, primer al port i després a una estació de tren.
Així que vaig haver de dedicar bona part de la tarda a mirar com anar de l’hotel al port de l’illa i del centre de Surat Thani a l’estació de tren. A més també havia de mirar com anar de Padang Besar a George Town, ambdues ciutats ja de Malàisia i separades per 200 quilòmetres. Padang Besar és la ciutat fronterera entre Tailàndia i Malàisia i de fet està en tots dos països, per lo que la frontera passa pel mig d’aquesta ciutat. Allà em deixaria el tren, hauria de passar pel control d’immigració i a la mateixa estació però ja a Malàisia, agafar un altre tren fins a George Town (o fins on pogués, ja que Geroge Town està en una illa). Allà hi tenia l’hotel reservat i on en principi hauria de passar la meva primera nit a Malàisia. El trajecte en tren cap a Malàisia es faria de nit arribant al control fronterer de Padang Besar a les 9 del matí, per lo que tenia previst arribar a George Town per la tarda. Així doncs, tot el trajecte des de l’hotel on era ara, podria comportar perfectament entre 36 i 40h. Quasi 2 dies de camí per terra i mar utilitzant 6 o 7 transports diferents fins arribar a George Town si tot anava be. Però ara en comptes de mirar com moure’m per Malàisia, havia de mirar com sortir de l’illa on estava, Koh Samui, i arribar a l’estació de tren.
El dia anterior ja havia llegit a Wikitravel que a Koh Samui hi havien taxis col·lectius que feien una ruta ja establerta i amb tarifes fixes, evidentment molt mes barates que les d’un taxi normal. Havia de mirar si passaven prop del meu hotel i pel port Na Thon, un dels 3 de l’illa i des d’on sortia el ferri que finalment havia reservat. Suposava que si, ja que Chaweng i Na Thon eren dos llocs importants de l’illa.
Vaig buscar i la veritat és que vaig trobar la informació que buscava més ràpid del que creia, de fet a la tercera o quarta pàgina on vaig mirar ja ho vaig trobar. Es tractava de les taules amb les rutes i les tarifes. Totes les rutes sortien i arribaven a Na Thon, el port on havia d’arribar, i evidentment una de les rutes anava a Chaweng, on era ara. Segons aquella web la tarifa era de 70 bats però, com sempre, s’havia de vigilar perquè als turistes els cobraven el doble tot i ser tarifes oficials. Segons deien a la web, el que s’havia de fer era pujar sense preguntar el preu i al baixar pagar l’import just sense dir res, d’aquesta manera al no preguntar no et podien dir el preu que volguessin, doncs de fet, eren preus ja establerts i demostraves que ho sabies. Em va semblar tot prou bé i vaig passar a mirar com anar de Padang Besar a George Town.
Amb tot ja eren quasi les 20h i encara havia de fer la maleta. Prèviament, cap a les 18h, vaig baixar a la bugaderia a buscar la roba que havia deixat pel matí però estava tancada. Em vaig quedar de pedra, però el noi de l’hotel que estava al restaurant em va dir que no, que ell mateix em pujaria la roba. I així va ser, al cap de 15 minuts me la va portar i estava tota, que mai se sap si et perdran algun mitjó…
Després de mirar una mitjà hora com arribar a George Town vaig veure que era més fàcil del que semblava, ja que abans Google Maps m’havia liat una mica, però un blog m’ho va aclarir tot. Simplement havia d’agafar un tren a la ciutat fronterera de Padang Besar, on hi arribaria amb el tren que ja tenia reservat, fins la ciutat costera de Butterworth, i d’allà agafar un ferri cap a George Town, doncs aquesta ciutat està a l’illa de Penang, al nord-oest de Malàisia.
Vaig intentar comprar el bitllet per Internet però no es podia, de fet 12go.asia deia que no quedaven places i des de la web de la companyia KTM deia que no hi havia trens per aquella ruta. Tot plegat em va estranyar força però a la vegada em va preocupar, doncs a veure què passava. En qualsevol cas ja tenia molta més informació que dues hores abans i en principi sabia com anar d’un lloc a l’altre tot i que en algun cas encara era una mica incert. Ja només es tractava d’anar arribant a cada lloc i anar preguntant, ja que a mes no tenia 4G i el GPS no funcionava des de feia dies, per acabar-ho de complicar tot una mica més.
La qüestió és que l’endemà tenia un trajecte de 36 hores amb pas de frontera inclòs sabent on havia d’anar però no com hi hauria d’anar en tots els casos. Amb el mòbil amb 4G i GPS no em preocuparia massa, però no tenia SIM del país, trobar una xarxa WIFI oberta era prou complicat i lo pitjor és que el GPS no funcionava, algo que hauria de funcionar independentment de si estàs connectat a Internet o no. Des de que havia marxat de Bangkok que el GPS fallava molt, tardava molt en ubicar-me i de fet quasi mai ho feia fins que em connectava a Internet. Això si que suposa un gran problema per mi, doncs em sento realment perdut sense el GPS. Això era el que mes em preocupava de tot el periple de l’endemà.
Cap a les 21h, després d’haver preparat la maleta, vaig anar al 7-eleven a comprar el sopar. Vaig comprar un entrepà preparat de Frankfurt amb formatge, i el que no sabia, ho vaig de descobrir molt tard, que al mateix 7-eleven et poden escalfar tot el que vulguis, ja siguin aquells entrepans o els molts plats preparats de tot tipus que tenen. Així que quan el venedor m’ho va preguntar li vaig dir que si i vaig pensar, molt millor, perquè me l’anava a menjar ara i no tenia cap altra manera d’escalfar-lo. Una gran solució per qui no te microones a l’hotel. Ho hagués sabut abans i molt mes ho hauria fet.
A les 23h ja em vaig estirar al llit a mirar un documental a Netflix fins quedar-me adormit. Tot i que l’endemà marxava, lo bo era que marxava tard i per tant no havia de matinar, simplement estar preparat abans de l’hora de check-out que era a les 12h.
Arribava la meva última nit en un hotel de Tailàndia. Havia passat 23 dies en un dels països mes feliços i acollidors de tots els que havia visitat i el primer d’Àsia. Un país i un continent amb una cultura, religió o fins i tot alfabet completament diferents al que coneixem. 23 dies recorrent el país des de Bangkok fins les illes del Golf de Tailàndia veient coses difícils de creure fins i tot quan ja les tens davant, amb alguns moments complicats però sempre trobant algun tailandès disposat a ajudar-te amb un somriure a la cara. Tailàndia m’havia sorprès molt gratament i un cop mes, en un país mes, deixava enrere un munt de prejudicis, llegendes urbanes i opinions totalment errònies que normalment tenim per fer cas a gent que no ha sortit de la seva ciutat en la seva vida. Només cal viatjar per adonar-se de lo equivocats que estem en tantes coses.
Vull veure un munt de països abans de morir, per lo que repetir país és algo que evito, però en aquests moments tinc una sensació que no havia tingut en cap dels 21 països anteriors: algun dia tornaré a Tailàndia.