Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per lo que ja vaig aprofitar per anar a veure el que m’havia quedat amb ganes de veure en el viatge anterior quan vaig estar a Nova York, les cascades del Niàgara.
Havia pogut reservar el trajecte d’anada i tornada de Toronto a Niàgara amb la companyia Megabus per $2, doncs el vaig reservar amb 3 mesos d’antelació i vaig poder aconseguir aquesta oferta. Els preu normal era de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Coach Terminal que em quedava a quasi una hora i mitja de l’apartament agafant bus i metro.
Em vaig despertar a la 1 de la nit després de dormir quasi 11 hores d’una tirada, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc i caminant molt. Tot i així notava que encara podria haver dormit una estona mes. En qualsevol cas no estava gens malament per ser la primera nit que passava en aquella habitació, senyal evident de què era molt còmode.
Al contrari del que em passa sempre quan em desperto, aquest dia ja tenia gana, doncs feia 24 hores que no menjava res consistent i que a mes això consistent havia sigut un sandvitx, així que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafè de la bossa que havia comprat a Mèxic per tal de tenir cafè la resta del viatge i que pensava que era soluble, però no, només estava mòlt, per lo que em vaig quedar sense poder prendre un cafè amb el que em costa a mi això. De fet era el primer dia en tot el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafè del matí. Be, matinada en aquest cas, però en qualsevol cas el primer cafè del dia.
Potser a la cuina hauria trobat una cafetera on poder moldre el cafè però tenint en compte l’hora que era no vaig voler arriscar-me a despertar algú i ser el mes mal-educat dels ostes. Però va ser dur, molt dur…
Cap a les dues de la nit van arribar una parella que dormia en una de les habitacions del costat i no van tenir cap problema en dutxar-se tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu n’hi do del soroll que varen fer. I jo preocupat per no fer soroll amb una cafetera.
Vaig estar mirant com arribar fins la terminal des d’on sortia el bus cap a Niàgara però seguia notant que encara tenia son i mes sense haver pres cap cafè, així que, quasi a les 4 de la matinada em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormit de seguida fins a les 5:30h que m’havia posat el despertador. Si no l’hagués posar encara podria haver dormit mes i això que ja havia dormit un total de 12 hores.
Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafè, ni mirar correus, ni preparar rutes ni res, per lo que només em vaig haver de dutxar i preparar la motxilla i a les 6:30h ja estava a punt per sortir, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per Toronto abans d’anar cap a Niàgara ja que no tindria mes temps, doncs a Niàgara m’hi passaria tot el dia i l’endemà ja marxava cap a Dublin.
Tan bon punt vaig sortir de la casa i just allà davant, vaig veure un parell d’esquirols empaitant-se i pujant pels arbres. Suposo que els ciutadans de Toronto hi estan més que acostumats i fins i tot, potser una mica farts, però a mi veure esquirols em sorprenia molt per venir d’un lloc on només en pots veure algun si t’allunyes molt de la ciutat, per lo que veure’ls corrent pel mig de Toronto no deixava de sorprendre’m.
El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15 quilòmetres de l’apartament, però per sort només havia d’agafar un bus que tenia una parada a 3 minuts caminant de l’apartament i després un metro que ja em deixaria al centre de la ciutat. En total tardaria poc mes d’una hora. Així que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar al cap d’uns 5 minuts. $3,25, 16 parades i quasi 30 minuts després baixava a la parada de Romfield per caminar 5 minuts fins la parada Finch West del subway o metro com el coneixem.
Algo que em va sorprendre dels busos de Toronto, i suposo que de tot Canadà, és que també es pot entrar per la porta de darrere i passar la targeta, si ja la tens, pel lector. No sé si el conductor controla massa però jo vaig veure com un senyor que va pujar per la porta de darrere feia veure que passava la targeta pel lector però realment no la va passar i va seure tant tranquil. Suposo que a Canadà aquests casos son una minoria i per això està permès, en altres llocs com a Espanya segurament se’n colarien uns quants mes. Per la resta el bus era força nou, estava molt net i en general els passatgers estaven en silenci.
En principi no havia de pagar el bitllet de metro ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava ni què s’havia de fer per convalidar el bitllet de bus al metro.
El bitllet del bus era de paper però al subway s’havia de passar una targeta pels lectors de les portes automàtiques. Vaig intentar inútilment passar el bitllet de paper del bus pel lector però evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res, ni empleats ni quasi passatgers. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria d’haver avisat que volia fer el transbord al subway i que el xofer m’hauria d’haver donat una targeta. No n’estava segur però era ben probable, així que em vaig resignar i vaig tornar a pagar $3,25 per un bitllet nou. Aquesta és una d’aquelles novatades que pagues quan ets per primera vegada en una ciutat.
Vaig esperar uns 5 minuts a l’andana de la línia 1 en direcció downtown fins que va arribar el metro i vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a l’estació de Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal d’autobusos on havia d’anar però així podria veure una mica la zona mes propera al llac Ontario, llac que des de terra sembla un mar de tant gran que és. És curiós veure platges en una ciutat tant llunyana del mar.
La ciutat, evidentment, te força trànsit però sense ser aclaparant i sobretot s’hi respira una molt bona educació general, també de tots els conductors. Els vianants no criden i no corren i els cotxes no piten, no avancen de qualsevol manera i fins i tot et deixen passar encara que estiguis creuant fora del pas de vianants en un carrer tipus carrer Aragó de Barcelona. Tampoc s’hi veu un col·lapse de cotxes com en altres ciutats. No ho sé, però sembla que es fomenta l’ús d’altres mitjans de transport. En general, Toronto em va donar una bona primera impressió.
Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. De fet ja feia hores que hauria d’haver menjat un bon entrepà i el fet de començar a caminar i veure botigues de menjar va fer que hi pensés encara mes. El primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven com a tants altres països i que son uns autèntics salvavides del viatger. Pensava en comprar un sandvitx i menjar-me’l mentre caminava per Toronto en direcció al llac Ontario, així que vaig buscar 7-elevens a Google Maps i com era d’esperar n’hi havia un a tan sols 400 metres d’on era. Vaig anar-hi directament i vaig comprar un entrepà de pernil i formatge, un pot de Nescafé i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€. Evidentment uns preus superiors als de Mèxic però prou mes barats del que em pensava. El dòlar canadenc estava força devaluat respecte l’euro i això es notava molt. En qualsevol cas el mes important era que ja tenia el meu cafè favorit i ja no tornaria a passar un sol dia sense el cafè del matí.
I ja mentre em menjava l’entrepà vaig anar cap al carrer Yonge Street. Aquest és el considerat carrer mes llarg del mon amb ni mes ni menys que 56 quilòmetres de principi a fi! Evidentment no tenia la intenció de recorre’l tot sino simplement veure’l i creuar-lo, de fet només el vaig creuar per arribar a un petit port que hi havia a l’altra banda i on ja es veia el llac Ontario i les illes de Toronto. La veritat és que és molt curios tot plegat, doncs Toronto sembla una ciutat amb mar però no, és un llac, això si, tant gran que te illes i fins i tot permet que Toronto tingui platges. Al·lucinant.
Després de passejar una estona pel moll vaig començar a caminar per un carrer en direcció nord per anar cap a la terminal d’autobusos des d’on sortien cap a Niàgara. Des d’on estava serien uns 45 minuts de camí que aprofitaria per veure l’ambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes però de totes maneres tampoc volia cansar-me massa ja que havia de reservar les forces pel que faltava de dia que seria força dur.
Simplement passejar per Toronto ja és una experiencia en si mateixa, doncs la bona educació de la gent i el multi-culturalisme de la ciutat son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida i de cada dues persones que veus una no es d’origen canadenc però tots conviuen en perfecte harmonia i respecte. I ah si, el que mes em va sorprendre és que es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure va ser el dia anterior de camí a l’apartament i pensava que era algú que ho feia d’estrangis. Però aquest dia ja en podia veure un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina com qui es fuma un piti. Està totalment acceptat. Fins i tot en això es demostra el respecte i la tolerància de la societat canadenca. Un país exemplar en molts aspectes.
Cap a les 9:30h arribava a la terminal d’autobusos. El bus cap a Niàgara sortia a les 10:30h per lo que encara tenia una hora de temps. Hi havia wifi gratuït en tota la terminal i cadires ben còmodes, així que em vaig esperar allà mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment molt bones aquelles cookies i eren molt barates tenint en compte els preus de Canadà.
Vaig estar enviant alguns Whatsapp’s i llegint noticies fins cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des d’on sortiria el bus que havia reservat, doncs hi havia unes 10 andanes. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3 on ja hi havia el bus i força gent esperant. Vaig anar-hi i em vaig posar a la cua. Quedaven encara 30 minuts però molts dels passatgers ja feia estona que esperaven de peu davant l’autobús.
Cap a les 10:15h vam començar a pujar i a les 10:30h marxàvem puntualment cap a Niàgara. Ja estava de camí a les cascades mes famoses del mon on hi arribaríem al cap de dues hores.
En el bus també hi havia wifi gratuït per lo que tot el trajecte se’m va fer força curt.
A meitat del camí passàvem pel pont que creua el llac Ontario ja quasi al seu final però que permet escurçar una tram del trajecte. Es una passada veure en un dels costats del pont una immensitat d’aigua com si del mar es tractés. Des d’aquell pont no s’hi veia cap illa ni cap final, només aigua fins l’horitzó.
Al cap de les dues hores estipulades arribàvem al poble de Niàgara, un poblet molt petit i quasi fantasma que te com a únic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distància als busos locals que acabaven de recórrer els 3 quilòmetres fins les cascades. Jo, com molts altres, vaig fer aquests 3 quilòmetres caminant. Tot el camí és per la vora del riu Niàgara en territori canadenc però veient tota l’estona els EUA que queden just a l’altra costat del riu. És un riu força espectacular per lo escarpats que son els seus laterals fent que el riu quedi enfonsat uns 20 metres. Almenys en aquell tram, era mes aviat estret cosa que feia que l’aigua baixés amb mes força. De fet semblava un lloc perfecte per a fer-hi rafting. Els laterals del riu estan completament coberts de vegetació que unit amb lo escarpat del terreny i la força del riu el converteixen en una molt bona frontera natural realment difícil de creuar-la.
La calor era molt intensa i es notava que el sol cremava. A diferència d’altres llocs, aquí almenys no s’hi notava tanta humitat per lo que a l’ombra s’hi estava prou be. En qualsevol cas bona part del camí fins les cascades era en ple sol per lo que mes val portar una ampolla d’aigua. Sembla mentida com a una latitud tant alta com la de Toronto o Niàgara hi pot arribar a fer tanta calor.
Al cap d’uns 30 minuts caminant pel costat del riu arribava al pont mes important que el creua i fa de pas fronterer per entrar als EUA. I allà, sense esperar-m’ho, ja vaig veure la primera cascada, doncs està just al costat d’aquest pont. És la mes petita de les 3 cascades que hi ha i està a la banda dels EUA, però de totes maneres és enorme i el fet que quedi a la banda dels EUA fa que des del costat canadenc es vegi perfectament i en tota la seva esplendor. Per fi veia aquell espectacle natural en primera persona i a escassos metres de distància.
No tenia ni idea de com era la zona ni de com s’havien de veure les cascades, per lo que el fet de poder veure la primera d’aquella manera i sense apartar-me del camí em va sorprendre molt. Em vaig quedar allà davant meravellat sense imaginar-me que allò no era res comparat amb el que em quedava per veure.
Just davant d’aquesta primera cascada junt al pas fronterer i al costat canadenc, és a dir, on era jo en aquell moment, hi ha el poble Niagara on the Lake, un poble que és com unas Vegas en petit. Un poble que només te hotels i casinos. I aquest poble és de fet el primer que trobes quan entres a Canadà pel pont des dels EUA. I com tots els pobles tant a prop d’una frontera, no és com és per casualitat, doncs les lleis sobre el joc canadenques son mes laxes que les d’EEUU per lo que molts creuen la frontera per anar a jugar a aquest poble.
Vaig seguir caminant sobrepassant la primera cascada que quedava a la meva esquerre i al cap de 2 minuts ja vaig veure a uns 200 metres les altres dues cascades, les mes grans.
Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es l’últim. A mi qualsevol d’aquells primers miradors ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Ja s’escoltava el fort soroll de l’aigua caient de les cascades mes grans i això que almenys estava a 150 metres de distància i passaven cotxes per la carretera. Tenia quasi davant la primera cascada i a la vista les altres dues, així que vaig seguir caminant ja amb la vista fixada a les cascades i sense aturar-me, doncs l’emoció ja era massa forta i tenia moltes ganes d’arribar el mes a prop possible d’aquell espectacle.
Però abans d’arribar al punt de la cascada es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. És per això que no vaig arribar al millor mirador, el Table Rock, fins mes tard, doncs el barco era la única activitat que volia fer segur. Em semblava algo necessari per poder apreciar be la magnitud de les cascades. Així que quan vaig trobar les taquilles del barco després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu. És igual, costés el que costés era una experiència que havia de viure. De fet, en aquestes coses no miro mai el preu, son coses que valen massa la pena viure i recordar com per decidir-les en funció del preu.
El preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell hi posava $25,95, els preus mai tenen l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.
Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent fent cua però anava molt ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable ja que havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar al barco ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent i suposo que ho varen començar a fer després d’algunes queixes de clients que sortien amb el mòbil i les càmeres xopes d’aigua.
Primer s’ha de baixar en ascensor ja que, abans de les cascades el riu queda a peu de carrer, però després de les cascades el riu queda a mes de 50 metres per sota del carrer, així que abans d’arribar al barco s’ha de fer una bona baixada fins arribar al nivell del riu.
Vaig tenir sort, de fet molta sort, i vaig ser dels primers en pujar al barco, per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.
Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere i era la que ja havia vist de ben a prop.
Conforme ens hi anàvem acostant el soroll que feia l’aigua era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava. Fins i tot s’hi veia l’arc de Sant Martí de tanta aigua que quedava en suspensió.
I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols vèiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia i fins on es podia acostar, doncs per moments semblava que estàvem just sota la caiguda d’aigua. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser absolutament nova i diferent.
Vam estar allà davant parats sentint la pressió de la columna d’aigua uns 4 o 5 minuts del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada, per lo que cauen tones d’aigua per segon.
Al cap d’aquests 5 minuts el pilot va donar mitja volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fins arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la remullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua. Es podria dir que el sol fet d’apropar-s’hi per mirar ja cansa físicament.
Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el considerat millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua literalment a tocar de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 centímetres de distància. La veritat és que això no m’ho esperava i realment em va emocionar molt. Pensava que hi hauria alguna distància de seguretat amb les cascades i el riu però no, la cascada es pot tocar amb la mà. Es una passada.
Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, a uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant quan et trobes que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.
Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant. Vaig seure en uns bancs que quedaven a uns 15 metres de la caiguda de la cascada mes gran i encara m’arribaven les espurnes d’aigua expulsades per la cascada i que ajudaven a refrescar una mica l’ambient. de fet es notava com allà al costat la temperatura era una mica mes baixa.
Hi ha un parell de restaurants i uns quants llocs ambulant de frankfurts i altres coses, tot i que els preus, com és de suposar, son força cars. Molta gent dinava allà o anava al poble que quedava a 100 metres i on hi havia mes restaurants i sobretot casinos. Jo evidentment no em vaig gastar 7€ en un frankfurt sinó que ja havia menjat una mica abans i menjaria una mica mes després, tot plegat vigilant de no omplir-me massa i quedar-me adormit a mig camí, doncs encara havia de tornar al poble de Niàgara des d’on sortiria el bus, a 3 quilòmetres i mig d’on era.
Així doncs, cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus a les 19h. En aquell moment encara no ho sabia però acabaria veient el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 quilòmetres de les cascades i ja passat el poble de Niàgara. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.
Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que el remolí estava en la direcció a la que havia d’anar, a un quilòmetre i mig passat el poble, per lo que ara caminaria els 3 quilòmetres fins al poble mes aquest quilòmetre i mig fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.
Abans però vaig entrar una mica al poble Niàgara on the Lake, que és el que hi ha al costat de les cascades i que sembla las Vegas, per veure una mica com era. Però per entrar-hi s’havia de pujar un carrer d’uns 200 metres de llarg i un pendent continuat d’almenys el 15%, per lo que quan vaig arribar al final estava tant cansat que ja no vaig tenir ganes de passejar-hi mes, i mes encara pensant que encara em quedaven els mes de 3 quilòmetres fins arribar al bus o els quasi 5 fins el remolí. Vaig trobar una font on vaig aprofitar per beure uns 3 litres d’aigua d’una tirada, omplir l’ampolla que portava i seure una estona en un banc que hi havia allà al costat i a l’ombra.
Vaig descansar uns minuts i vaig tornar enrere carrer avall per començar el camí de tornada amb la intenció d’arribar fins el remolí. La calor seguia sent molt intensa i ara ja no tenia la força de les cascades per apaivagar-la una mica. Ara ja estava molt cansat i ja no tenia l’emoció del matí per veure les cascades, per lo que el camí de tornada es va fer molt mes dur que el de l’anada.
Cap a les 17:20h arribava a Niàgara des don agafaria el bus per tornar a Toronto però en aquest cas vaig seguir caminant un quilòmetre mes riu avall fins arribar al remolí cap a les 17:40h. A part del remolí també hi ha el conegut telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar, i que creua el riu Niàgara just per sobre el remolí.
A simple vista el remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no es veu massa gran. Però això és el que es veu, perquè realment aquell remolí mou en un segon tanta aigua com hi ha en una piscina olímpica. Pel que es veu aquest és un dels remolins mes forts i amb mes aigua del mon. Que des de la superfície només es vegi una mica d’aigua donant voltes sense representar cap perill no significa que la quantitat d’aigua que s’està movent per sota sigui enorme. De fet just quan estava mirant el remolí va passar un barco just pel seu costat de tal manera que pogués seguir riu avall sense ser desviat pel remolí.
Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge fins que vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h i després de portar caminant ben be 5 hores. Pel camí vaig veure un altre pont que feia de pas fronterer i poca cosa mes. La veritat és que tota aquella zona és força deserta només amb algun hotel i el poble fantasma de Niàgara. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2 litres d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no pogués parar de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec, i un cop a l’ombra o quan fa una mica de vent baixa molt la temperatura.
Cap a les 19:15h vaig veure que venia i es parava allà un autobús de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, doncs jo anava suposadament amb Megabus, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure que en aquell bus de Coachtoronto ja hi havia un munt de gent fent cua. Vaig preguntar a la taquillera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus però que ara en vindria un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. Fantàstic, quasi una hora esperant assegut i ara hauria d’esperar al següent perquè no m’havia posat a la cua quan tocava.
Aquell primer autocar va sortir força puntual però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h, de moment 30 minuts d’endarreriment. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà tenia el vol a Dublin des d’aquell aeroport a uns quants quilòmetres de Toronto, sent l’aeroport low-cost d’aquesta ciutat però a la vegada quedant-ne força lluny. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi dues hores en autocar directe des de Toronto i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos regulars diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte. Quasi res.
Aleshores vaig buscar opcions d’autocars que fessin el trajecte de Toronto a Hamilton directament com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costava $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barata, $9, però no arribava fins el mateix aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus tot i ser l’opció mes cara, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar l’autocar de l’endemà a les 14:30h amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d’on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi. Si m’ho hagués mirat el mateix dia que em vaig mirar com anar a Niàgara, segurament m’hauria sortit molt mes barat. Realment no m’imaginava que Hamilton fos tant lluny de Toronto i que fos tant complicat, o car, arribar-hi.
I per fi, cap a les 20h sortíem cap a Toronto ja fent-se de nit i molt cansat. A l’autocar vaig estar bàsicament sense fer res, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. De fet veure nous paisatges i ciutats encara que sigui de passada és algo que m’agrada molt. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant voltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i a aquella hora el trànsit era intens fent que tot plegat fos força lent.
En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes de segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de la terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven que quedava a dos carrers i allà comprar-ho tot.
Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8. Quina diferència amb el que menjava a Mèxic…
I ara començava el camí de tornada des del centre de Toronto a l’apartament que tampoc era curt, concretament una hora i quart mes de camí en metro i bus. Ja era del tot fosc i anava una mica mes perdut pels carrers de Toronto que pel matí, però amb el mòbil a la mà tot és possible. Primer vaig anar a la parada de St. Patrick que quedava a uns 5 minuts caminant del 7-eleven i on vaig agafar el metro durant uns 40 minuts fins l’estació de Finch West. Eren mes de les 22h i el metro estava força buit però a diferència d’altres grans ciutats, aquí no s’havia de tenir cap por de creuar-te amb algun tarat. Toronto te fama, i així m’ho va semblar, de ser una ciutat molt segura.
Un cop a Finch West vaig agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bitllet quedava convalidat per lo que només vaig pagar $3,25 per tot el trajecte. Tot i ser les 23h i a diferència del metro, el bus anava molt ple. De fet estava completament ple de gent asseguda i de peu. A mi em va tocar anar de peu per lo que el trajecte es va fer mes llarg que el de l’anada. De totes maneres per mi no era un trajecte normal com ho era pels altres passatgers, doncs per mi tot allò era un novetat i ho gaudia a diferència dels altres pels qui allò era segurament una rutina. Per mi tot era nou i per tan molt emocionant. A mes m’agrada molt veure la vida cotidiana de la gent, i la tornada a casa després d’un dia de feina és quelcom molt quotidià.
Cap a les 23:15h, després de 18 hores d’haver sortit, arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig optar per passar algunes fotos al portàtil, fer la còpia de seguretat aprofitant la fibra òptica de l’apartament i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta deshidratada i mig entrepà, doncs finalment tot plegat va resultar ser massa. L’endemà per la tarda marxava cap a la última parada de la volta al mon, Dublín, per lo que vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria l’endemà al matí abans de marxar. I cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent ja fet un dels plats forts del viatge i sent a mes millor del que m’esperava. Un dia molt aprofitat i força cansat que em va permetre dormir d’una tirada.
Aquest era un d’aquells dia que anava a dormir molt satisfet i content per haver aconseguit que tot anés tal com tenia pensat i fins i tot millor, havent vist un espectacle natural com pocs hi ha al mon i de tant a prop i que m’havia deixat molt impressionat. A mes havia pogut veure una mica una ciutat extraordinària per la seva diversitat, tolerància, amabilitat i seguretat movent-me per ella com un local mes. Un gran dia. Ja només quedaven dues nits per acabar el viatge i el balanç no podia ser mes positiu. Aquest dia anava a dormir molt satisfet de tot el que ja havia aconseguit.