A les 6 del matí em despertava i a les 6:15h m’aixecava mort de son després d’haver dormit poc mes de 3 hores. A les 7h ja volia anar a veure si l’agència que m’havia portat a la Full Moon Party estava oberta, doncs com a molt hauria d’aconseguir un taxi que sortís a les 9 del matí o 9:30h estirant molt per arribar al port des d’on sortia el meu ferri a les 10:30h cap a l’illa veïna, Koh Samui. No tenia massa mes alternatives, de fet si aquesta agència no tenia el servei, hauria de demanar ajuda a algun treballador de l’hotel, ja que allà no hi havia mes agències ni cap lloc on hi hagués taxis. Havia de marxar a buscar un ferri en dues hores i encara no sabia com hi aniria. El ferri ja l’havia reservat abans de la sortida del viatge per 300 bats, uns 8,50€.
Em vaig dutxar, em vaig pendre un cafè i vaig escriure una mica el diari fins a les 7 que vaig anar cap a l’agència, però aquesta encara estava tancada i no posava horari a la porta. Vaig tornar a l’habitació i vaig decidir d’anar-hi de nou a les 8. Error.
Vaig acabar de preparar les coses excepte el portàtil, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i a les 7:55h vaig tornar a l’agència. Abans d’arribar-hi vaig veure gent esperant amb les maletes, i això ja em va fer sospitar que potser sortiria un taxi col·lectiu ben aviat. L’agència ja estava oberta i hi havia la mateixa dona de sempre. Li vaig preguntar si feien trasllats a Thong Sala, el moll des d’on sortia el ferri. Em va dir per quin dia i li vaig dir que per ja. Va fer una cara de ufff! I va dir, a les 8 surt un i aquesta gent l’està esperant. Doncs el que creia. Em va dir que si tornava en 5 minuts el podria agafar i que el preu eren 150 bats, sinó ja no sabia quan i que el preu podria sortir per 300 bats. Així que abans que acabés de parlar vaig sortir corrent de l’agència cap a l’habitació i vaig recollir el que quedava mes ràpid que mai, algo que per cert no m’agrada gens. No m’agrada haver d’acabar de recollir-ho tot a corre cuita i sense ni temps de revisar l’habitació per si m’he deixat alguna cosa, però així ho vaig haver de fer. A mes, és clar, tant córrer i amb tanta calor ja vaig començar a suar.
Vaig tornar a l’agència però realment ja quasi havien passat 10 minuts i tenia poques esperances que el taxi m’estigués esperant. Efectivament, tota la gent que hi havia abans esperant ja no hi eren, i evidentment ni rastre de cap taxi col·lectiu. Seguidament la dona em va confirmar que ja havien marxat. I allà em vaig quedar pal plantat amb la maleta, ja mig suat, sense haver revisat l’habitació i sense saber si m’havia deixat alguna cosa, i tot plegat per res. I lo pitjor era que encara no sabia com anar fins al moll i el temps anava passant.
Aleshores la dona, que ja em tenia certa estima, va anar a parlar amb els que semblaven els organitzadors d’aquells taxis que estaven en un restaurant del costat. Al cap de dos minuts va tornar i em va dir que en 10 minuts en sortiria un altre. No ho vaig acabar d’entendre però sense fer preguntes li vaig pagar els 150 bats, vaig anar a fer el check-out i vaig tornar corrent a l’agència. Però just al arribar, la dona em va dir que no, que finalment el taxi sortiria a les 9. En fi, em podria haver estalviat la corredissa i haver revisat l’habitació, però en qualsevol cas encara tenia temps de revisar-la i d’esmorzar be, i lo millor de tot, tenia taxi i per 150 bats. Així que vaig deixar les maletes a l’agència i vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar. Eren les 8:15h i ja començava a estar cansat físicament, i tot per no haver-m’ho mirat tot amb temps el dia anterior.
Vaig demanar torrades amb mantega i melmelada i un cafè. Allà vaig estar 15 minuts descansant i recuperant-me una mica mentre mirava el mar assegut a la terrassa sobre la platja. El matí havia sigut una mica mogut però allò em va relaxar del tot. A les 8:30h acabava d’esmorzar, pagava i li demanava al noi tailandès de l’hotel que em tornés a donar les claus de l’habitació ja que havia sortit molt ràpid i volia revisar-la. Però quan tot just me les donava va aparèixer la dona de l’agència per la passarel·la de fusta que arriba fins la terrassa per dir-me que el taxi sortia ja. Ja??? Però no era a les 9? Li vaig preguntar. Si, però surt ja, em va respondre. En fi, així son les coses a Tailàndia. En qualsevol cas mes val que surti 30 minuts abans que no pas després, que acostuma a ser el que passa. Així que li vaig tornar les claus al noi acomiadant-me d’ell per segona vegada i vaig anar cap a l’agència. Efectivament el taxista ja era allà davant l’agència impacient. Va agafar la meva maleta al veure’m arribar i la va portar a la minivan. Només érem una noia i jo, i suposo que va sortir abans perquè aquella noia havia de marxar ja. En qualsevol cas no era jo en que anava tard sinó que havien fet un canvi d’horari a última hora.
Així que a les 8:35h m’acomiadava de la dona de l’agència que ja quasi érem amics i d’aquell resort i illa meravellosos que tants moments inoblidables m’havien donat, ja fos prenent una cervesa contemplant el sol amagant-se darrere el mar o ballant en una de les festes mes famosos i multitudinàries del mon.
Primer el taxista va anar a deixar a la noia ja que anava en direcció contrària a Thong Sala, i després, ja tot sol a la minivan i directe a Thong Sala, on hi vam arribar a les 9h. Encara quedava una hora i mitja per a la sortida del ferri però valia mil vegades mes això que no pas que tot plegat s’hagués allargat mes, doncs el tema transports a Tailàndia s’ha de vigilar molt. Feia una hora no m’hauria imaginat ni remotament que al cap d’una hora ja seria al moll. De fet, feia una hora, creia mes que no hi arribaria a temps. A mes, al final vaig anar tot sol en un taxi col·lectiu, ben ample i ben còmode, doncs aquest era dels bons, una minivan ben nova amb aire condicionat. Millor impossible.
Primer vaig anar a fer el check-in, doncs el taxista em va deixar just a la porta de l’edifici on fer el check-in, i després vaig anar a comprar aigua a un 7-eleven que hi havia allà davant, como no. I després doncs a fer temps 45 minuts per allà fora escrivint el diari i les despeses mentre esperava fins les 10 del matí que vaig tornar a entrar, doncs a aquella hora ja podia començar l’embarcament.
Cap a les 10:10h ja ens van assenyalar cap on anar per embarcar al ferri, un camí d’uns 200 metres per un moll que entrava mar endins i amb unes vistes fantàstiques de la costa de Koh Phangan, amb les seves costes escarpades i illots prop de la costa.
Aquest ferri no era tant ràpid com els catamarans que m’havien portat a les dues illes anteriors però si que em va semblar mes nou. A mes les muntanyes de maletes no eren tant exagerades com amb les altres companyies, tot i que déu n’hi do també. Per sort en aquesta ocasió, la meva maleta va quedar força amunt. I a les 10:25h ja sortíem, suposo que ja hi érem tots i perquè esperar fins les 10:30h, doncs millor.
Durant el check-in em van oferir reservar ja un taxi per anar des del moll de destí a Koh Samui o fins l’hotel que tenia reservat per 150 bats. Semblava be de preu però degut a què l’última vegada que ho vaig fer vaig pagar 200 bats quan jo sol el podria haver trobat per 150 o fins i tot 100, doncs aquesta vegada vaig dir que no esperant a trobar un taxi jo sol i mes barat un cop arribés al port de Koh Samui. Error, tot i que finalment no ho va ser tant.
El trajecte era molt curt, de 30 minuts, per lo que a les 11 del matí ja estàvem desembarcant al port Bangrak de Koh Samui. Aquí el turisme ja es veia una mica mes formal, mes familiar i menys americans borratxos. A mes tampoc hi havia tants motxillers, per lo que ja no em feia tanta vergonya anar arrossegant la meva maleta de rodes. Això si, com les altres dues, aquesta illa també era una passada, amb costes escarpades plenes de vegetació, aigua cristallina i sorra blanca.
Tot i parlar de turistes, val a dir que n’hi havia molts menys que altres illes turístiques del Carib o d’Europa. El port mes que un port era un moll de lo petit que era. Arribava un barco de tan en tan d’on hi baixaven 200 o 300 turistes i poc mes. El resultat era una illa amb ciutats petites i tranquil·les sense que es veiessin gens massificades, cosa que s’agraïa molt.
Un cop creuat tot el moll i ja havent arribat a terra ferma, tot eren taxis, vans, moto-taxis, etc. I tots oferint-se a portar-te. Jo havia d’anar fins a Chaweng Beach, una de les ciutats mes conegudes de l’illa i que es trobava a uns 8 quilòmetres del moll. En principi no em plantejava anar-hi caminant, potser si fent auto-stop, però en qualsevol cas primer negociaria amb els taxistes que hi havia per allà. Si no hi havia mes remei hi aniria caminant, però és que amb aquella calor i humitat, 8 quilòmetres podrien representar mes de 3 hores caminant i arribant a l’hotel mig mort. Al ferri em van oferir taxi per 150 bats, per lo que pretenia trobar-se algun per 120 bats com a màxim.
Vaig preguntar a la primera persona amb qui em vaig creuar i que oferia transport, quant em cobraria fins a Chaweng Beach, i atenció, em va respondre que 400 bats! Vaig tardar un parell de segons en reaccionar i quan ho vaig fer li vaig dir al senyor que estava boig però que jo no i que a mi no m’estafaria. Va quedar una mica descol·locat però suposo que pensant que no tots els turistes som imbècils. El segon a qui vaig preguntar ja em va dir 200, la meitat però encara ho considerava car. Eren uns 15 taxistes i anaven tots boixos perseguint-te simplement per dir-te entre 200 i 400 bats. Jo estava flipant. Vaig preguntar a una mototaxi i em va dir que 150 era poc perquè estava lluny. Li vaig dir que 150 era el que em costava anar amb una minivan de Seatran a qualsevol punt de l’illa. Li vaig dir 100, em va dir que no i va donar mitja volta a corre-cuita per anar a enganxar algun altre turista menys negociador. Eren com rapinyes. Vaig seguir caminant i preguntant però la cosa era mes complicada del que pensava, o mes aviat, els preus de Seatran eren molt mes bons que els d’altres companyies de ferri. En aquell moment ja vaig ser conscient que lo millor hauria sigut reservar el taxi amb Seatrans.
Vaig caminar allunyant-me del port esperant trobar taxis mes barats que no pas els que estaven esperant a peu de moll. Al cap de 15 minuts d’haver desembarcat, preguntar a tot taxista que veia i començar a suar, vaig tornar enrere cap al port amb l’esperança de que ja tots els passatgers del moll haguessin marxat i que per tant els taxistes que hi quedaven estiguessin ja desesperats per agafar algú i poder així negociar millor.
Però abans d’arribar-hi, ja em vaig trobar el moto-taxista d’abans que venia directament cap a mi a tota hòstia i desesperat com m’imaginava perquè ja es quedava sense turistes a qui enganyar. Em va fer un senyal com dient que seguíssim negociant. Li vaig dir exactament on anava i em va dir que era a la zona mes llunyana de Chewang, i realment era així. Al final vam acordar 150 bats tot i que estic segur que a un local li hauria cobrat menys, el que passa és que als turistes esperen treure’ls mes i ell es pensava que trobaria algun turista a qui li hauria pogut cobrar 200 o 300 bats, per lo que al final cap dels dos va quedar del tot content, doncs jo esperava no haver de pagar mes de 100 bats i menys en una moto-taxi, que, tot i que em va fer certa gràcia perquè era la primera vegada que en pujava a una, evidentment no s’hi va tant còmode com en una furgoneta. En qualsevol cas eren 4€ per quasi 8 quilòmetres de trajecte, per lo que realment seguien sent preus molt mes barats que a Europa, de fet vam tardar ben be 20 minuts per arribar.
Pel camí em va anar preguntant coses, primer, com no, d’on era, i també com no, al dir-li d’Espanya va preguntar si de Barcelona. Als tailandesos els encanta Barcelona, be, com a molts altres llocs, però és que aquí tothom pregunta si ets de Barcelona. De fet alguns m’ho preguntaven sense saber encara que era espanyol. A mes es veia molta gent amb samarretes del Barça cosa que no es veia amb cap altre equip, alguna si, però la gran majoria de samarretes d’equips de futbol eren del Barça. Així que, pel simple fet de ser de Barcelona ja li queia be a tothom que anava coneixent.
Al cap de 15 minuts entràvem a Chaweng. És una petita ciutat a la costa nord-est de l’illa on pràcticament tot el poble es concentra a les vores de la carretera per la que anàvem i que creua l’illa de nord a sud just per la costa. Es veia una ciutat molt turística, doncs hi havia molts restaurants, hotels i exchanges, però a la vegada era petita i sense aglomeracions o grans concentracions de gent. Mes aviat tot el contrari. Lo dolent era que aquí ja no veuria la posta de sol pel mar, com a molt la sortida cosa que ja podia fer a Barcelona.
Ja que el taxista no coneixia l’hotel on havia d’anar, li vaig dir un altre de mes important que estava a dos carrers del meu, per lo que vam quedar que em deixaria allà. Però quan hi vam arribar i vam mirar a Google Maps on quedava el meu, va veure que realment estava a dos carrers i em va dir que aniríem fins allà. Així que vam tornar a pujar a la moto i vam seguir buscant el Pott Guesthouse que el taxista va trobar ràpidament, doncs estava a la mateixa carretera, com tot.
L’hotel es dividia en dos edificis separats per un pati obert i que donava a la mateixa carretera. En un dels edificis hi havia les habitacions i a l’altre la recepció i el restaurant. A les escales del restaurant hi havia la propietaria que realment semblava que ja m’estava esperant. El taxista i ella es van dir alguna cosa en tailandès, imagino que li deia que jo tenia reserva allà i que fins aleshores no coneixia el seu hotel. Vaig pagar els 150 bats al moto-taxista i vaig anar a la recepció. La dona em va preguntar si eren 3 o 4 nits, suposo que perquè aquell dia tenia dues entrades, una per a 3 nits i una altra per a 4. Li vaig dir que 3, li vaig ensenyar el passaport i de seguida va assentir com dient que tot era correcte. Arribava així al meu vuitè hotel del viatge i l’últim de Tailàndia.
Vaig pagar els 900 bats per les 3 nits, uns 26€, la propietària em va donar la benvinguda i una noia em va acompanyar fins l’habitació que era a l’altre edifici, al costat del restaurant però separat per un petit pati que donava al carrer. Les habitacions eren completament exteriors, és a dir, amb balcons a tots dos costats i la meva era a la segona planta. A mes tenia bany privat i TV. La veritat és que estava molt millor del que pensava, fins i tot la ubicació era molt bona, al carrer mes important de Chaweng i a pocs metres de la platja, d’un 7-eleven i de restaurants i llocs ambulant de tot tipus. Però lo millor el balcó, no només per poder fumar sinó per poder veure tota l’animació del carrer, doncs la carretera principal la tenia a escassos 10 metres.
I per fi podia deixar l’equipatge que tant ràpid i malament havia fet abans de deixar l’habitació de l’hotel de Koh Phangan, comprovar que ho tenia tot i dutxar-me. Eren aproximadament les 12:30h quan ja m’havia dutxat i sortia a fer una primera volta per Chaweng, sobretot per inspeccionar la zona mes propera a l’hotel com faig sempre.
Al ser una zona turística, doncs evidentment hi havia molts restaurants per turistes amb preus per a turistes, però també i havia algun lloc ambulant per la gent local i de fet el propi restaurant de l’hotel era força barat, almenys mes que el restaurant de l’anterior hotel a Koh Phangan. També hi havia un 7-eleven a 3 minuts caminant i això sempre va molt be. A Tailàndia, un 7-eleven et salva la vida.
Després del pagament de l’habitació m’havia quedat amb poc mes de 100 bats en efectiu, per lo que havia de canviar mes efectiu. Treure diners d’un caixer ja estava descartat perquè em quedaven 4 dies a Tailàndia i d’un caixer s’ha de treure una quantitat elevada per tal que surti a compte, doncs et cobren una comissió fixa sigui quina sigui la quantitat retirada. Així que directament vaig anar a buscar cases de canvi.
Al mateix carrer principal on estava tot, hi havia vàries cases de canvi, per lo que simplement vaig anar mirant a totes quin tipus de canvi oferien. En vaig mirar 4 o 5 i totes anaven entre els 34,50 i els 34,67, quan el tipus de canvi oficial estava en 34,98, per tant estava realment be el tipus que aplicaven a tot arreu, molt millor que el de Koh Phangan que ja em va semblar prou bo. Així que vaig anar a buscar 20€ a l’habitació (en principi no necessitaria mes doncs només em quedaven 4 dies a Tailàndia) i els vaig anar a canviar a la casa mes pròxima a l’hotel on el tipus aplicat era de 34,65 bats per cada euro. Això si, la noia era guapa però força antipàtica, de fet diria que era la primera tailandesa antipàtica que em trobava.
Després de passejar una estona per les rodalies de l’hotel, a les 14:30h vaig decidir anar a dinar al restaurant de l’hotel, ja que de tots els que tenia allà a la vora, el de l’hotel era el que es veia millor en relació qualitat-preu.
Només veure’m per allà mirant, ja em van convidar a entrar. Vaig seure en una taula de la terrassa, de fet tot el restaurant era una terrassa, i vaig demanar quelcom que ja havia demanat força vegades però que realment m’agrada molt, que era arròs estil basil amb verdures, xile i pollastre. I com sempre en un restaurant per guiris, la presentació estava molt be i els ingredients molt bons. El preu del plat eren 70 bats, 2€, tot i que en aquest cas m’hauria quedat amb gana si no fos perquè no feia tantes hores que havia esmorzat.
Això si, al restaurant s’hi estava molt be ja que tot ell era una terrassa a una segona planta just al costat del carrer principal del poble i on les cambreres, que semblaven totes de la mateixa família, eren molt amables. El turisme era familiar per lo que no hi havia ni crits ni grans aglomeracions, de fet en el restaurant només hi estàvem jo i una família que semblava americana.
Cap a les 15h acabava de dinar i tornava a l’habitació, que tenia a 30 segons caminant, per a fer la migdiada. Feia la migdiada quasi cada dia, però aquest amb mes motiu ja que realment tenia molta son, doncs amb prou feines havia dormit 4 hores la nit passada i el matí havia sigut prou mogut.
A les 17:30h em vaig despertar després de dormir menys del que m’esperava, suposo que perquè la finestra de l’habitació era de tot menys insonora i s’escoltava tot el soroll del carrer tal com si estigués oberta. El carrer principal que passava per allà al costat només tenia un carril per sentit però la circulació de cotxes era constant. A mes l’habitació només tenia ventilador i la calor era important. I ara fins i tot mes ja que encara estava acostumat a l’habitació de Koh Phangan que de per si ja no era tant calorosa i a mes tenia un aire condicionat ben potent. Aquí tornava a la normalitat, ventiladors.
Em vaig dutxar, em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig llegir la informació de Koh Samui de Wikitravel que ja tenia guardada i vaig sortir a donar una volta pel carrer principal de Chaweng que transcórrer almenys uns 4 quilòmetres paral·lel al mar. Ja havia llegit que la zona de Chaweng era de les mes animades de Koh Samui i això es notava amb els nombrosos bars que es veien al llarg de tot el carrer. Jo estava a la zona sud de Chaweng, la mes tranquil·la, però tot i així l’animació era important.
Però és que el simple fet de poder caminar cada dia per carrers que no has vist mai abans, ja és una experiència única, a mes de molt enriquidora i beneficiosa per la ment, doncs tot plegat fa que el teu cervell no deixi de treballar mai durant setmanes, cosa que, entre d’altres, endarrereix possibles demències, la pèrdua inevitable de memòria pel pas dels anys i fa que tinguem la sensació d’estar vivint mes anys, literalment, doncs el fet d’estar actiu permanentment fa que subjectivament sembli que haguem viscut mes temps, quan el que hem viscut han sigut mes experiències que la majoria de persones.
Primer vaig anar en direcció sud però en menys de 10 minuts ja vaig arribar al que semblava el final d’aquell carrer i de la zona de Chaweng. Realment el moto-taxista tenia raó, estava ben be al sud de Chaweng. Per cert que en aquella zona estava ple, com a tot arreu, de llocs de massatges, i en passar per davant d’un d’ells, les 4 noies que estaven fora captant clients, van fer el “masssaaaaaaaaaaage” mes llarg i coordinat que havia escoltat fins aleshores, i mira que ja n’havia escoltat desenes o centenars. Fins i tot van fer que em girés amb un somriure, cosa que va fer que encara insistissin mes, evidentment.
En arribar al final de Chaweng, vaig donar mitja volta i vaig caminar pel mateix carrer però en direcció nord, cap al centre de Chaweng i la zona que ja havia vist en venir amb la moto-taxi.
Aquesta zona era curiosa, doncs pràcticament només tenia aquell carrer, ja que a una banda tenia el mar i a l’altra una muntanya, per lo que Chaweng era aquell carrer llarg on tot es concentrava allà. Per això al final cansava una mica caminar-hi degut a les constants propostes de massatges, taxis, restaurants, etc. Jo sempre intento dir un “no” amb un somriure, però de veritat que al final ja no pots, sinó no faries altra cosa que està dient no contínuament. Acaba sent molt pesat. Això si, almenys aquí ja no es veien espanyols com a les altres dues illes del Golf de Tailàndia. No és que no m’agradi trobar-ne de tan en tan, però és que en general ja no m’agrada trobar-me turistes i menys que siguin del teu país. Aquí semblava que estava en una illa algo menys visitada que les altres, cosa que prefereixo.
La zona en general estava be. Era turística però no massificada. A mes els turistes eren normals i en general no era un lloc sorollós, doncs només tenia aquell carrer que era d’un sol carril per sentit i sense una gran aglomeració de cotxes. A mes era de les zones amb mes bars de Koh Samui per lo que l’oferta d’oci era abundant. Lo dolent era que estava encarada a l’est, per lo que no es pot veure la posta del sol des de la platja, només la sortida, però això és algo que ja veig quan vull a Catalunya.
Cap a les 21h vaig prendre una cervesa en una de les terrassetes que hi havia al llarg del carrer principal, una que quedava a prop de l’hotel i que no era massa cara. La cervesa costava 60 bats, un preu prou acceptable tenint en compte que un 7-eleven costaven 48 bats. Ja era fosc i en aquella terrassa, com en altres de la zona, les llums eren tènues a l’estil chillout que junt amb comoditat de les cadires i la proximitat amb la resta de comerços de la zona, feia que tot plegat fos un ambient molt acollidor i fins i tot donava una sensació de conèixer-nos tots plegats, els del local, els del carrer, els RRPP dels restaurants propers, etc. Tot aquell carrer acabava sent com una gran família, doncs sempre passaves per allà mateix fent que acabessis coneixent a tothom.
A les 22h tornava a l’hotel a sopar a l’habitació com portava fent ja feia dies, d’aquesta manera podia mirar notícies al 324 per no anar tant perdut del que passa prop de casa. De camí vaig passar pel 7-eleven a comprar pasta, sandvitxos i sobretot cafè, doncs ja se m’havia acabat i això si que era imprescindible que en tingués. No en vaig trobar del soluble en pot de vidre que compro sempre, per lo que vaig comprar 5 sobres de cafè 3 en 1 que allà sembla el mes utilitzat. És cafè també soluble i que ja porta llet i sucre en cada sobre. No és com el prefereixo, doncs no pots triar la quantitat de llet que hi posaràs, però millor això que res o fins i tot millor que cafè sol. Els 5 sobres costaven 21 bats, uns 0,60€, per lo que el cafè no era massa mes barat que a Barcelona.
A diferència del que pensava, em va costar força adormir-me, no tenia tanta son com creia. De fet, fins i tot vaig tornar a menjar cap a les 2:30h de la matinada mentre mirava “La que se avecina” i després ja si que em vaig quedar ben adormit. No sé si per la calor, doncs venia d’estar uns dies a un lloc mes fresquet i a mes amb aire condicionat a l’habitació. Aquí de per si ja feia mes calor però és que a mes a l’habitació només hi havia un ventilador.
I així arribava la primera nit al vuitè hotel del viatge i l’últim de Tailàndia. Cada vegada estava una mica mes al sud del país acostant-me cap al pròxim, Malàisia, on hi arribaria en tren quasi des d’on era ara. Un hotel mes en una nova ciutat mes que m’havia acollit molt be com les altres i on els tailandesos m’havien demostrat la seva amabilitat i hospitalitat immenses. El balanç al ben anomenat país dels somriures era perfecte. De fet, aquí ja tenia clar que Tailàndia era el primer país de tos els que portava visitats, i ja n’eren mes de 20, al que algun dia hi voldria tornar.
Fins aleshores havia aconseguit arribar a totes les ciutats i a tots els hotels reservats mantenint el pressupost objectiu. De moment tot havia anat perfectament be i ja em preparava per un dels trasllats mes llargs del viatge, des de Koh Samui a George Town, Malàisia, trajecte que comportaria unes 36 hores havent d’agafar 7 transports diferents, entre ferris, trens i busos.