A les 4 em despertava ja que volia sortir a les 5:45h, doncs a les 7 sortia el bust cap a Surat Thani des d’on agafaria el ferry. Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari i mirava correus i una mica de finances, em dutxava, ho preparava tot i a les 5:50h ja baixava a recepció. A les 5 estaven ampli ventall molt ja pensava que hauria d’agafar un to, però quan sortia ja havia parat, encara no havia sortit el sol i quan sortia no, Picardia perquè encara hi havia núvol, així que era perfecte per poder fer els 2km fins l’estació del bus caminant.

Quan vaig baixar m’ho vaig trobar tot tancat, la porta principal de l’hotel, que era una reixa i no hi havia ningú a recepció. Al principi no ho recordava, però la noia ja em va dir que una de les dues claus que mhavia donat era per obrir el Candau de la reixa. Així que vaig obrir, vaig sortir, vaig tornar a tancar i vaig tirar les claus a dins entre la reixa. Tot això amb el gat de l’hotel mirantme tota l’estona. Quina paciència tenen.

Google Maps em recomanava un camí que vaig haver de desfer per ser de sorra i amb la maleta és un suplici, així que el camí que havia de ser de 30 minuts es va convertir en 45. Sort que encara era mig fosc i feia núvol, per lo que no vaig suar massa.

A les 6:40h arribava a l’oficina de Lomprayah, al companyia que faria el trajecte i des d’on sortia el bus fins a Surat Thani, el port on embarcariem al ferri. Abans d’entrar em vaig remullar força, inclús em vaig tirar aigua per sobre, per lo que quan vaig anar a la taquilla, les noies van flipar una mica. de fet em van preguntar d’on venia, suposo que perquè pensaven que tot allò era suor. Per si a cas els vaig dir que era aigua.

Jo pensava que seria el primer en arribar però quan hi vaig arribar allà ja hi eren tots, no érem massa, potser 5 o 10, però en qualsevol cas vaig ser l’últim en arribar. Un cop comprovat que tot estava be, em van indicar on era el lavabo, senyal de que volien que em canviés, cosa que vaig fer i, de fet, molt millor, perque encara quedava un llarg camí per davant.

A les 6:45h arribava el bus i en baixava el xofer que des seguida se’m va posar a parlar, potser perquè era l’únic que ja estava fora esperant de peu i fumant, com ell. Em va preguntar d’on era i em va explicar una mica el trajecte que faria, doncs abans d’arribar a Koh Tao en pararia en dos mes. I ales 6:50h ja estàvem posant les maletes al maleter i pujant al bus. I a les 6:55h, 5 minuts abans de l’hora prevista ja marxavem, suposo que perquè ja hi érem tots.

El trajecte va ser de dues hores i fins i tot vaig dormir una mica, almenys 45 minuts, per lo que aquest primer tram se’m va fer realment curt.

A les 9:05h arribàvem al port de Surat Thani. El xofer treia les maletes i m’acomiadava, cosa que no va fer amb ningú mes, doncs a mi era a l’únic a qui va conèixer una mica. Per cert, havia llegit que s’havia de vigilar amb les maletes facturades al bus que podien ser robades, però en aquest cas, estaven ben controlades, per lo que no hi havia cap perill de que algú les pogués robar.

De seguida ja ens van fer pujar al ferri que era un catamaran enorme. Pensava que potser tardaria una mica en marxar però no, l’hora prevista era a les 9 i de fet quan vam entrar els 5 o 10 que veniem de Krabi, el catamaran ja estava ple, és a dir, hi havia lloc de sobres però ja hi eren tots, nosaltres érem els últims. Així que quan vam deixar les maletes i vam seure, el catamaran ja va arrencar.

Tenia 3 plantes. La de baix la mes gran i la única coberta i amb aire condicionat, per cert, a tope. La segona mes petita i tambñe coberta pero sense parets, i la de dalt que estava al sostre del catamaran.

La primera parada era ‘illa de Koh Samui, la mes ropera al punt de sortida, on hi vam arribar en dues hores i en las que vaig estar pràcticament tota l’estona a la sala de baix, a la nevera. Quasi quan arribàvem a Koh Samui vaig sortir a fora a fumar un piti i allà vaig veure que el barco anava mol mes ràpid del que semblava des de dins. Cal tenir en compte que és un barco prou gran per lo que havia de tenir un bin motor. El fet de ser catamaran també fa que pugui ser mes ràpid al haver-hi menys fricció amb l’aigua. Tot plegat s’agraeix perquè el viatge que tenia per davant era llarg.

Mentre estava parat al port de Koh Samui vaig pujar a veure les altres dues cobertes. Vaig anar fins la superior que era la completament destapada on hi feia una calor terrible degut a que le barco estava parat. Allà vaig anar a seure quan vaig escoltar “segon de batxillerat”. Eren dues noies catalanes i les primeres que veia en tot el viatge. Les vaig saludar dient que per fi escoltava oarlar català després de quasi 3 setmanes de només escoltar tailandès i anglès, i algo d’espanyol. Vaog seure allà una estona fins que ja havia arrencat i portàvem uns 5 minuts, quan vaig tornar a baixar perquè feia massa vent, o calor o ent, per lo que era realment incòmode quedar-se allà massa estona, tot i que elles portaven allà tota l’estona i no semblava que tinguessin intenció de baixar.

Vaig tornar a la nevera però ara escollint be el lloc, és a dir, el mes allunyat possible de qualsevol sortida d’aire, i la veritat s’hi estava olt millor, tant que fins i tot vaig dormir uns 15 minuts.

Al cao de quasi dues hores mes arribàvem a Koh Pha Ngan, la següent illa. Eren les 11:30h i allà també havíem de baixar els que anàvem a Koh Tao, doncs hauríem d’agafar un altre catamaran ja que aquell tornava a fer el trajcte en sentit contrari.

Entre unes coses i altres eren les 12 quan ja estavem al port esperant una espècie de parada amb bancs i coberta. Havíem d’esperar allà una hora. Vaig aprofitar per escriure el diari quan cap a les 12:45h arribava l’altre catamaran que ens portaria cap a Koh Tao, les mes allunyada de les 3 illes.

Ens avisàvem perquè anéssim a la cua on vaig veure com la dona que venia gelats que estava per allà tota l’estona, utilitzava una xarxa amb un pal llarg per vendre gelats als qui estàvem dalt el barco, no ho havia vist mai. Van baixar uns quants i vam pujar els que estàvem allà. Aquest catamaran semblava fins i tot mes nou que l’altre, però en qualsevol cas igual en quan a cobertes i forma.

Eren les 13h quan inicavem l’últim tram del trajecte que hauria de durar 1 hora i 15 mnuts, temps en què vaig tornar a dormir una estona, uns 30 minuts que em van anar molt be per després poder aguantar la resta del dia despert.

Cap a les 14h arribàvem per fi al port de Koh Tao després de 8 hores d’haver sortit de l’hotel de Krabi. Ja havia llegit que aquesta era l’illa dels motxillers, cosa que vaig confirmar quan bsaixàvem del barco, doncs pràcticament jo era l’ñunic que anava amb maleta, de fet fins i tot em feia vergonya tot iq ue ningú s’hi fixava ñés clar, només jo, però era realment impactant veure unes 150 persones amb les seves motxilles.

Vam baixar, vam sortir del moll i el primer carrer al que arribaves era un carrer peatonal molt bonic i que realment no m’eserava. La primera impressió de l’illa va ser excel·lent. Bon temps, cap cotxe, carrer de vianants i desenes de motxilers fent exactament el mateix que feia jo, no agafar cap taxi sino el seu telèfon amb Google Maps i seguint el camí que als respectius hotels. Jo havia d’anar cap al nord i caminar 1,5km aproximadament.

Just davant meu anava un grup d’uns 6 o 7 nois i noies que també anaven seguint Google Maps i semblava que anaven cap a la mateixa direccio que jo, que segui sent aquell carrer de vianants que transcurria just per la platja, tot plegat era una passada.

En un punt vaig veure que ells pujaven i jo els vaig seguir fins que vaig veure que segons Google Mpas havia de seguir recte. Just en aquell moment ells van tirar enrere i em van seguir, pero on deia Google Mpas que haviem de seguir hi havia un hotel i no cap carrer. A tots ens havia passat el mateix. Finalment vam girar cap amunt haven de pujar una forta pendent d’uns 40 metres i seguir. Semblava que allà havien fet un hotel i Google Maps no ho tenia actualitzat, però en qualsevol cas el camí era aquell i en pocs metres ja tornavem a estar en el carrer correcte que no deixava de ser el mateix, el carrer de vianants que transcorria enganxat a la platja.

Vam seguir per aquell carrer uns 10 minuts mes fins que jo vaig haver de pujar per un carrer uns 100 metres de pendent fort per arribar al carrer paral·lel que ja era una petita carretera per on hi anaven els cotxes. Allà prop hi havia un 7eleven on vaig comprar una aigua i una cervesa i vaig seguir per la carretera uns 5 minuts mes fins que ja vaig arribar al Nat Resort, l’hotel contractat. Be, mes que un hotel, un conjunt de bungalows.

L’entrada estava tocant a la carretera, però al entrar posava que el checkin s’havia de fer baixant a uns 100 metres, i sorpresa, quan vaig arribar a l’oficina, donava exactament al carrer de vianants per al que havia anat quiasi tota l’estona. Em podria haver estalviat la pujada amb pendent de 100 metres, la caminada per la carretera sennse voral, i la posterior baixada de 100 metres per dins el resort.

En qualsevol cas el resort era una passada, el lloc mes bonic al que havia dormit fins ara, fins i tot mes que el flotant de Kanchanaburi que ja ho era molt. Era un caminet envoltat d’arbres i els bungalows a banda i banda, i tot plegat tocant al carrer de vianants que a la vegada estava tocant a la platja, aixíq ue el meu bungalow estaria com a molt a 100 metres de la platja, tot i que finalment n’estaria a escassos 30.

Vaig fer el check-in. La reserva ja la tenia pagada per lo que va ser tot molt ràpid. La dona, molt amable, em va informar de tot. Horari de recepció, servei de neteja, etc i finalment em va acompanyar al meu bungalow.

Eren les 15h quan m’instal·lava al bungalow, no era tant complet com el de Krabi o Koh Lanta pero tenia bany propi, que això a Tailàndia ja és molt. I cap a les 15:30h sortia a dinar que ja tenia moltíssima gana.

L’illa de Tao és mes cara que almenys tots els llocs on havia estat fins ara, i no tant pel turisme, sino per lo complicat de fer arribar mercaderies i altres subministraments. De fet l’illa no te ni planta de tractament de residus ni d’aigua, per lo que per tot arreu es poden veure cartells per evitar consumir massa aigua o tirar les deixalles a qualsevol lloc. De la mateixa manera, als supermercats no donen bosses de plàstic, ni pagant, simplement no en tenen. La brossa generada ha de ser la mínima possible i mai tirar-la a terra (això com a qualsevol lloc). Cal tenir en compte que Tao és una illa molt petita i ni tan sols sé si hi ha algun riu. de fet les ampolles d’aigua tambñe son mes cares que a altres llocs.

Vaig cainar pel carrer de vianants buscant algun lloc ambulant, mes aviaat comparant preus perquè encara no sabia quin era el preu normal d’un dianr. Hi havia molts restaurants i tots estaven entre els 100 i 200 bats, i els llocs ambulant per uns 70 bats. Vaig trobar-ne un que era mig lloc ambulant mig restaurant, on tenia taules i el plat d’arròs amb porc i verdures costava 70 bats. A altres llocs aquest plat estaria entre els 40 i els 50 bats.

Així que vaig dinar allà mateix l’arròs fregit amb porc i verdues, i com sempre, ben picant.

En acabar ja eren quasi les 17h, moment en què vaig anar a la platja per on hi vaig caminar en direcció nord veient tots els restairants i resorts de primera línia de platja, algo que seria totalment il·legal a Espanya, allà n’estava ple. Hi havia menys gent del que pensava, cosa que vaig agraïr, doncs lluny de ser una platja masificada era ben tranquil·la i per on s’hi podia caminar sense problemes.

Una platja molt maca, l’aigua poc profunda, sorra fina i blanca i les palmeres a tot el llarg de la platja. Un paradís.

Vaig caminar cap al nord poc mes d’un kilòmetre i vaig tornar enrere. Eren les 18h proximadament quan semblava que per fi podria veure ve la posta de sol des de la platja, però conforme passava el temps i ens acostavem a les 19h, hora de la posta, ja es veia com els típics núvols prims de l’horitzó acabarien tapant el sol just quan s’anés a amagar darrere el mar. I efetivament així va ser. Un dia mes que em quedava sense poder veure allò que tenia tantes ganes de veure, i ja anaven 5 dies que en tenia l’oportuunitat i no es podia. Començava a ser una mica desesperant. Tot el dia fent un sol espectacular i l’última hora del dia ha de quedar tapat per uns núvols torracollons.

Després d’haver-me’n fet la idea vaig anar pel caminet de vianants junt a la platja a passejar una estona i veure l’ambient que hi havia, força animat per cert. Alguns bars a la mateixa platja amb música electrònica i motxilers caminant. Molts turistes però en general molt respectuosos, ningú cridant borratxo, ningú tirant coses a terra o fent cap espectacle depriment. En general a Koh Tao hi ha un turime motxiler molt respectuós.

I cap a les 20h vaig comprar algo per sopar, doncs m’agrada dinar fora però sopar a l’hotel mirant notícies o La que se avecina i cap a les 21h ja estava sopant tot ique no tenia massa gana ja que havia dinat quasi a les 16h però si rtenia ja molta son, doncs aquell dia havia dormit poc i el viatge fins allà havia sigut força llarg, per lo que abans de les 22h ja estava completament adormit tot i la calor que feia a l’habitació. er molts ventiladors que tinguin, sense aire condicionat la calor és extrema. Però clar, a Koh Tao és quasi impossible trobar un hotel amb aire condicionat. Però en fi, en qualsevol cas minúcies a canvi de poder viure uns dies en una illa com aquesta.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: