Aquest dia tenia un trajecte relativament llarg en què hauria de combinar un bus i un ferri. Lo bo és que tot ho tenia reservat amb la mateixa companyia per lo que almenys no m’hauria de preocupar de si el bus arribaria a temps per agafar el ferri. Marxava de Krabi, al mar d’Andaman, per anar a Koh Tao, illa del Golf de Tailàndia.
A les 4 de la matinada em despertava ja que volia sortir a les 5:45h, doncs a les 7 sortia el bus cap a Surat Thani des d’on agafaria el ferri fins a Koh Tao. Havia d’estar al punt de sortida del bus a les 6:30h fins on hi aniria caminant i que estava a uns 30 minuts de l’hotel. L’alternativa era un taxi que agafaria si plovia, i de fet, ara ja plovia. Com cada matí em vaig prendre el cafè tranquil·lament mentre escrivia el diari, mirava correus i una mica de finances. Després em dutxava, ho preparava tot i a les 5:50h ja baixava a recepció.
A les 5 del matí plovia moltíssim, monsó fins l’últim dia, per lo que ja pensava que hauria d’agafar un taxi, però quan baixava a recepció semblava que havia parat. Encara no havia sortit el sol i quan sortís no picaria perquè encara hi havia núvols, per lo que era perfecte per poder fer els 2 kilòmetres fins l’estació del bus caminant.
Quan vaig baixar a recepció m’ho vaig trobar tot tancat. Totes les portes de dins mes la reixa de la porta principal estaven tancades amb clau i no hi havia ningú per enlloc, només el gat de l’hotel mirant-me fixament. Al principi no ho recordava, però la noia ja em va dir que una de les dues claus que m’havia donat era per obrir el cadenat de la reixa. Així que vaig obrir la reixa, vaig sortir, vaig tornar a tancar la reixa i vaig tirar les claus a dins entre els barrots. Tot plegat amb el gat que seguia mirant sense moure ni un pèl. Quina paciència tenen.
Finalment marxava de l’hotel 15 minuts després del previst però quan encara faltava una hora per la sortida del bus.
Vaig seguir les indicacions de Google Maps fins que vaig arribar a un camí de sorra on era molt complicat seguir arrossegant la maleta, per lo que vaig decidir desfer aquell camí i anar per un altre que donés mes volta però que estigués asfaltat, així que el camí que havia de ser de 30 minuts es va convertir en 45. Sort que encara era mig fosc i feia núvol, per lo que no vaig suar massa. Algun gos abandonat ja es despertava i ja tornàvem amb les amenaces, i arrossegant la maleta encara mes. Que pesats. Almenys ara ja tenia clar que seguint caminant sense fer ni cas era la millor opció.
A les 6:30h ja sortia una mica el sol i ja pujava la temperatura ràpidament. A mes el camí començava a fer una mica de pujada per lo que el tram final es va fer una mica dur, sobretot per ser tant aviat, doncs m’emprenya molt començar a suar de bon matí. I a les 6:40h arribava a l’oficina de Lomprayah, la companyia que faria el trajecte i des d’on sortia el bus fins a Surat Thani, la ciutat que ja dona al Golf de Tailàndia i on hi ha el port des d’on surten els ferris cap a les illes del golf. Abans d’entrar em vaig remullar força, inclús em vaig tirar aigua per sobre, per lo que quan vaig arribar a la taquilla les noies van flipar una mica. De fet em van preguntar d’on venia, suposo que perquè pensaven que tot allò era suor. Per si a cas els vaig dir que era aigua.
Jo pensava que seria el primer en arribar però no. Allà ja hi eren tots, no érem molts, potser 5 o 10, però en qualsevol cas vaig ser l’últim en arribar. Un cop comprovat que tot estava be, em van indicar on era el lavabo, senyal de que volien que em canviés, cosa que vaig fer i de fet molt millor, perquè encara quedava un llarg camí per davant.
A les 6:45h arribava el bus i en baixava el xofer que de seguida se’m va posar a parlar, potser perquè era l’únic que ja estava fora esperant de peu i fumant, com ell. Em va preguntar d’on era i em va explicar una mica el trajecte que faríem, doncs abans d’arribar a l’illa de Koh Tao faria parada en dues illes mes, illes que per cert, també visitaria però després de Koh Tao. I a les 6:50h ja estàvem posant les maletes al maleter i pujant al bus. I a les 6:55h, 5 minuts abans de l’hora prevista ja marxàvem, suposo que perquè ja hi érem tots.
Un cop al bus vaig llegir una mica la informació de Wikipedia i Wikitravel que tenia guardada de Koh Tao i l’ubicació exacta de l’hotel, així com preparar una mica el planning per aquell dia. El trajecte fins al port de Surat Thani va durar dues hores i fins i tot vaig dormir una mica, almenys 45 minuts, per lo que aquest primer tram se’m va fer realment curt.
A les 9:05h arribàvem al port de Surat Thani. El xofer treia les maletes i m’acomiadava, cosa que no va fer amb ningú mes, doncs a mi era a l’únic a qui va conèixer una mica. Per cert, havia llegit que s’havia de vigilar amb les maletes facturades al bus que podien ser robades sobretot en aquesta zona on era ara, però en aquest cas, estaven ben controlades, per lo que no hi havia cap perill de que algú les pogués robar. Aquest és un dels motius pel qual prefereixo fer aquests trajectes amb una companyia especialitzada. Per una banda les maletes estan molt mes controlades i per l’altra t’assegures de poder coordinar be els horaris del bus i del ferri, doncs es pot fer aquest trajecte una mica mes per lliure però és realment complicat poder coordinar tots els horaris. De fet quasi ningú ho fa per la quantitat d’hores que pots arribar a perdre. Amb aquestes companyies potser et surt un 20% mes car però és tant poc que no val la pena arriscar-se.
Tal com agafàvem la maleta ja ens dirigien cap a la rampa per embarcar al ferri que era un catamarà enorme de 3 plantes. Pensava que potser tardaria una mica en marxar però no, l’hora prevista era a les 9 i de fet quan vam entrar els 5 o 10 que veníem de Krabi, el catamarà ja estava ple, és a dir, hi havia lloc de sobres però ja hi eren tots, nosaltres érem els últims. Així que quan vam deixar les maletes i vam seure, el catamarà va arrencar immediatament. Lo únic dolent era la manera com apilaven les maletes i motxilles. Totes juntes en una pila de quasi un metre i mig que feia que les de baix millor que no tinguessin res delicat dins perquè el pes que suportaven era immens.
De les 3 plantes que tenia, la de baix era la mes gran i la única que tenia coberta i aire condicionat, per cert, a tope. La segona era mes petita i també amb coberta pero sense parets, i la de dalt de tot que estava al sostre del catamarà i ja no tenia ni coberta, per lo que les vistes eren fantàstiques.
Al Golf de Tailàndia hi ha 3 illes principals. Jo hi passaria 3 o 4 dies a cada una sent la primera Koh Tao però a la vegada la mes allunyada de la costa, per lo que abans d’arribar-hi el catamarà va fer parada a les altres dues illes. La primera va ser l’illa de Koh Samui, la mes propera al punt de sortida i on hi vam arribar en dues hores en las que vaig estar pràcticament tota l’estona a la sala de baix, a la nevera. Vaig menjar algunes galetes de les que havia comprat al 7-eleven de Krabi a part d’acabar de llegir tota la informació que tenia de Koh Tao.
De les 3 illes del golf, Koh Tao és la mes hippy i on hi van tots els motxillers. Pel que es veu s’ha convertit en la cuna d’aquest tipus de viatgers tot i ser aquesta l’illa mes petita del golf i per tant la que te mes problemes de proveïment, aigua potable i tractament de residus. De fet els residus no els tracten, doncs no hi ha cap instal·lació a l’illa, per lo que la brossa se l’emporten al continent per ser tractada.
Quasi quan arribàvem a Koh Samui vaig sortir a fora a fumar un piti i allà vaig veure que el barco anava molt mes ràpid del que semblava des de dins. Cal tenir en compte que és un barco prou gran per lo que havia de tenir un bon motor. De fet, ja ho posava que aquest era el ferri exprés. El fet de ser catamarà també fa que pugui ser mes ràpid al haver-hi menys fricció amb l’aigua. Tot plegat s’agraeix perquè el viatge que tenia per davant era llarg.
A les 11h arribàvem al port de Koh Samui. Mentre esperàvem vaig pujar a veure les altres dues cobertes. Vaig anar fins la superior que era la completament destapada on hi feia una calor terrible degut a què el barco estava parat i per tan no corria gens de vent. Allà vaig anar a seure quan vaig escoltar “segon de batxillerat”. Eren dues noies catalanes i les primeres que veia en tot el viatge. Les vaig saludar dient que per fi escoltava parlar català després de quasi 3 setmanes de només escoltar tailandès i anglès, i algo d’espanyol. Vaig seure allà una estona fins que ja havia arrencat i portàvem uns 5 minuts quan vaig decidir tornar a baixar degut al fort vent i la calor insoportable que hi feia a dalt, per lo que era realment incòmode quedar-se allà massa estona, tot i que elles hi portaven tota l’estona i no semblava que tinguessin intenció de baixar. Elles només anaven uns quants dies a les illes del golf tal com feia molta gent, doncs aquesta era una destinació molt de moda en aquesta època. De fet aviat veuria la diferència entre Koh Tao i l’illa que acabava de deixar, Koh Lanta.
Vaig tornar a la nevera però ara escollint be el lloc, és a dir, el mes allunyat possible de qualsevol sortida d’aire, i la veritat s’hi estava molt millor, tant que fins i tot vaig dormir uns 15 minuts.
Al cap de quasi dues hores mes arribàvem a Koh Pha Ngan, la següent illa i famosa per ser on s’hi celebra la Full Moon Party. Eren les 11:30h i allà també havíem de baixar els que anàvem a Koh Tao, doncs hauríem d’agafar un altre catamarà ja que aquell tornava a fer el trajecte en sentit contrari. Així que tocava agafar la maleta i fer el desembarcament.
Entre unes coses i altres eren les 12 del migdia quan estàvem al port de Koh Pha Ngan esperant en una espècie de parada amb bancs i coberta. Havíem d’esperar allà una hora mes! Tenint en compte que havia sortit de l’hotel a les 6 del matí ja se m’estava fent una mica llarg tot plegat. Vaig aprofitar per escriure el diari, doncs allà tampoc hi havia res mes a fer, fins cap a les 12:45h quan va arribar l’altre catamarà que ens portaria cap a Koh Tao, la mes allunyada de les 3 illes del Golf de Tailàndia.
Quan ja érem a la cua per embarcar al nou catamarà, vaig veure com una dona que venia gelats i que estava per allà tota l’estona, utilitzava una xarxa amb un pal llarg per vendre gelats als qui estaven a dalt del barco, no ho havia vist mai. Ella els donava el gelat i els clients deixaven els diners a la mateixa xarxa.
Allà van baixar uns quants passatgers i vam pujar els que estàvem fent cua. Aquest catamarà semblava fins i tot mes nou que l’altre, però en qualsevol cas igual en quan a cobertes i forma.
Eren les 13h quan iniciàvem l’últim tram del trajecte que hauria de durar 1 hora i 15 minuts, temps en què vaig tornar a dormir una estona, uns 30 minuts que em van anar molt be per després poder aguantar la resta del dia despert. La nit passada només havia dormit unes 5 hores i jo això ho noto molt, i mes en aquests trajectes.
Cap a les 14h arribàvem per fi al port de Koh Tao després de 8 hores d’haver sortit de l’hotel de Krabi. Ja havia llegit que aquesta era l’illa dels motxillers, cosa que vaig confirmar quan baixàvem del barco, doncs pràcticament jo era l’únic notes que anava amb maleta de rodes, de fet fins i tot em feia vergonya tot i que ningú s’hi fixava és clar, només jo, però era realment impactant veure unes 150 persones amb les seves motxilles. També quedava clara la diferència amb Koh Lanta. Mentre allà hi vam arribar 5 turistes en quasi tot el dia, aquí n’hi arribàvem 150 cada dues hores.
Vam baixar, vam caminar els escassos 20 metres del moll de fusta fins arribar al primer carrer de l’illa que era un carrer de vianants molt bonic, molt estret, ple de botigues i que realment no m’esperava. La primera impressió de l’illa va ser excel·lent. Bon temps, cap cotxe, carrer de vianants i desenes de motxillers fent exactament el mateix que feia jo, no agafar cap taxi sinó el seu telèfon amb Google Maps i fent camí caminant cap als respectius hotels. Jo havia d’anar cap al nord i caminar 1,5 quilòmetres aproximadament.
Això si, seguia la diferència enorme entre la quantitat de turistes que hi havia aquí amb els pocs de Koh Lanta, per lo que la quantitat de taxistes i venedors de tot tipus molestant a cada metre era inevitable. Jo anava dient que no sense parar i sense ni escoltar el que m’oferien.
Just davant meu anava un grup d’uns 6 o 7 nois i noies que també anaven seguint Google Maps i semblava que anaven per la mateixa direcció que jo, que seguia sent aquell carrer de vianants que transcorria just per la platja, tot plegat era una passada. Un carreró empedrat d’un metre d’amplada, la platja a l’esquerre i bungalows a la dreta. La cosa prometia molt, doncs segons Google Maps el meu hotel estava en aquest carrer i per tant a menys de 10 metres de la platja.
En un punt vaig veure que ells giraven a la dreta pel que semblava el mateix carrer i jo els vaig anar seguint fins que vaig veure que segons Google Mpas havia de seguir recte. Just en aquell moment ells van tirar enrere i em van seguir, però on deia Google Maps que havíem de seguir, hi havia un hotel i no pas cap carrer. A tots ens havia passat el mateix. Anàvem tots en la mateixa direcció i ens havíem trobat tots en què aquell hotel no apareixia a Google Maps. Finalment vam tornar girar a la dreta per seguir el mateix carreró que en aquell punt feia una pujada d’almenys 45% i durant uns 40 metres. Semblava que allà havien fet un hotel i Google Maps no ho tenia actualitzat, però en qualsevol cas el camí era aquell i en pocs metres ja tornàvem a estar en el carrer correcte que no deixava de ser el mateix, el carrer de vianants que transcorria enganxat a la platja. Això si, la pujada sumada als ja 15 minuts que portàvem, va fer que acabés rebentat.
Vam seguir per aquell carrer uns 10 minuts mes fins que jo vaig haver de girar a la dreta per un altre carrer d’uns 100 metres i també amb pendent fort per arribar al carrer paral·lel que ja era una petita carretera per on hi anaven els cotxes. Sense voreres, vaig posar-me a la dreta, doncs els cotxes condueixen per l’esquerre, i a caminar enganxat a la línia. Ningú deia res acostumats com deuen estar ja a veure turistes per tot arreu. Allà prop a la mateixa carretera hi havia un 7-eleven on hi vaig comprar una aigua i una cervesa que em beuria d’un glop a la que pogués. Vaig seguir caminant per la carretera uns 5 minuts mes fins que vaig arribar al Nat Resort, l’hotel on havia reservat l’habitació. Be, mes que un hotel, era un conjunt de bungalows.
L’entrada estava tocant a la carretera, però al entrar hi havia un cartell on hi posava que el check-in s’havia de fer baixant a uns 100 metres, i sorpresa, quan vaig arribar a l’oficina, aquesta donava exactament al carrer de vianants per al que havia anat quasi tota l’estona. Em podria haver estalviat la pujada amb pendent de 100 metres, la caminada per la carretera sense voral i la posterior baixada de 100 metres per dins el resort. Si que és cert que l’entrada principal donava a la carretera, però per la part de baix, la que donava al carrer de vianants i a la platja, simplement no hi havia cap paret ni altra tipus de tanca, el propi jardí del resort acabava enganxant-se amb el carrer.
En qualsevol cas el resort era una passada, el lloc mes bonic al que havia dormit fins ara en tot el viatge, fins i tot mes que l’habitació flotant de Kanchanaburi que ja ho era molt. Era un caminet que anava des de la carretera fins al carrer de vianants envoltat d’arbres i els bungalows a banda i banda, i tot plegat tocant al carrer de vianants que a la vegada estava tocant a la platja, així que el meu bungalow estaria com a molt a 100 metres de la platja, tot i que finalment, el que em va tocar, n’estava a escassos 30.
Vaig fer el check-in. La reserva ja la tenia pagada per lo que va ser tot molt ràpid. La dona, molt amable, em va informar de tot. Horari de recepció, servei de neteja, etc. i finalment em va acompanyar al meu bungalow.
Eren les 15h quan m’instal·lava al bungalow, 9 hores després de sortir de l’hotel de Krabi, i immediatament em dutxava, doncs com et pots imaginar estava completament suat. L’habitació no era tant completa com la de Krabi o Koh Lanta però tenia bany propi, que això a Tailàndia ja és molt. Em vaig prendre la cervesa mentre mirava a Google Maps quins restaurants o minisupers hi havia als voltants per anar-me fent una idea de com era la zona i cap a les 15:30h sortia a dinar. Semblava que pel carrer de vianants que separava la platja dels hotels i bungalows hi havia quasi tots els restaurants i minisupers de la zona. De fet, el carrer de dalt ja era la carretera on ja no hi havia res i mes amunt només s’hi veien muntanyes i boscos. Semblava que tot estava concentrat en uns 50 metres des de la platja.
L’illa de Tao és mes cara que tots els llocs de Tailàndia on havia estat fins ara, i no tant pel turisme, sinó per lo complicat de fer arribar a l’illa mercaderies i altres subministraments. De fet l’illa no te ni planta de tractament de residus ni d’aigua, per lo que per tot arreu es poden veure cartells per evitar consumir massa aigua o tirar les deixalles a qualsevol lloc. De la mateixa manera, als supermercats no donen bosses de plàstic, ni pagant, simplement no en tenen. La brossa generada ha de ser la mínima possible i mai tirar-la a terra (això com a qualsevol lloc). Cal tenir en compte que Tao és una illa molt petita i ni tan sols sé si hi ha algun riu. De fet les ampolles d’aigua també son mes cares que a altres llocs. Fins i tot els preus del 7-eleven eren una mica mes alts, quan tots els 7-eleven de tot Tailàndia tenen els mateixos preus. De fet, ja havia pogut comprovar a la dutxa la poca quantitat d’aigua que sortia encara que estigués al màxim i que l’escalfador no funcionava tot i que realment no feia cap falta. Lo millor de tot, és que donava la sensació que tothom feia un cas absolut de totes aquestes indicacions, tot i que la majoria portàvem allà poques hores o dies, fèiem tot com s’havia de fer sent el resultat una illa completament neta. Realment el em va sorprendre molt gratament el civisme generalitzat de tots els turistes i locals, és clar.
Per tot arreu podíem veure cartells com el que hi havia penjat a la meva habitació animant a consumir poc i bé.
Vaig caminar pel carrer de vianants en direcció al moll, és a dir, fent el camí que ja em coneixia, buscant algun lloc ambulant, mes aviat comparant preus perquè encara no sabia quin era el preu normal d’un dinar. Hi havia molts restaurants i tots estaven entre els 100 i 200 bats, i els llocs ambulant per uns 70 bats. Tot estava al llarg d’aquell carrer de vianants que durant els següents 3 dies acabaria recorrent desenes de vegades. Alguns restaurants estaven be perquè estaven just a la platja, però l’estil i els preus no m’agradaven gens, sobretot l’estil. Prefereixo llocs mes per locals i sense tanta parafarnàlia encara que no estiguin a la mateixa platja.
A uns 100 metres de l’hotel vaig trobar un lloc ambulant que a mes tenia taules i para-sols per lo que semblava força còmode i en un bon lloc tot i que allunyat uns 3 metres del carrer, lo just per no quedar al mig de tothom. Un plat d’arròs amb porc i verdures costava 70 bats. A altres llocs fora d’aquesta illa aquest plat estaria entre els 40 i els 50 bats. Mes o menys era el mateix increment que tenien tots els productes. En qualsevol cas era un dinar de 2€, molt be de preu tenint en compte que estava a Koh Tao. Així que vaig dinar allà mateix l’arròs fregit amb porc i verdures, i com sempre, tot ben picant.
Estava jo sol només acompanyat per la mestressa i els centenars de mosques que van venir. En aquell moment encara no n’era conscient, però a Koh Tao, degut al bon temps que hi feia, les mosques i els mosquits serien acompanyants a totes hores a diferència de Koh Lanta on quasi no n’hi havia.
També a diferència de Koh Lanta, aquí la dona no em va preguntar res, suposo que perquè ja estan mes acostumats a veure turistes a totes hores. Aquest és un altre dels avantatges de viatjar a zones poc turístiques, l’interès que despertes en molta gent que volen saber d’on vens, on vas i perquè. Aquí a Koh Tao ja ningú em preguntava res.
Eren quasi les 17h quan acabava de dinar, moment en què vaig anar a la platja per on hi vaig caminar en direcció nord, és a dir, en direcció contrària al moll per tal de no allunyar-me mes de l’hotel, i veient tots els restaurants i resorts de primera línia de platja. Algo que seria totalment il·legal a Espanya, allà n’estava ple. De fet molts bungalows semblaven està a la mateixa platja. Hi havia menys gent del que pensava, cosa que vaig agrair, doncs lluny de ser una platja masificada era ben tranquil·la i per on s’hi podia caminar sense problemes. Una platja molt maca, gran, neta, amb l’aigua poc profunda, sorra fina i blanca i les palmeres a tot el llarg de la platja. A mes donava a l’oest per poder veure les postes de sol. Un paradís.
Vaig caminar cap al nord poc mes d’un quilòmetre i vaig tornar enrere. Eren les 18h aproximadament quan semblava que per fi podria veure be la posta de sol des de la platja, doncs a Koh Lanta va ser impossible, però conforme passava el temps i ens acostàvem a les 19h, hora de la posta, ja es veia com els típics núvols prims de l’horitzó acabarien tapant el sol just quan s’anés a amagar darrere el mar. I efectivament així va ser. Un dia mes que em quedava sense poder veure allò que tenia tantes ganes de veure, i ja anaven 5 dies que en tenia l’oportunitat i no es podia. Començava a ser una mica desesperant. Tot el dia fent un sol espectacular i l’última hora del dia ha de quedar tapat per uns núvols torracollons.
Vaig seure uns minuts a la sorra, sota una palmera i contemplant l’horitzó. Tot i anar-se amagant el sol, la imatge era prou bonica.
Després d’haver-me’n fet la idea, vaig anar pel caminet de vianants junt a la platja a passejar una estona i veure l’ambient que hi havia, força animat per cert. Alguns bars a la mateixa platja amb música electrònica i motxillers caminant al llarg del caminet. De fet no es veia ningú amb maleta normal. Molts turistes però en general molt respectuosos, ningú cridant borratxo, ningú tirant coses a terra o fent cap espectacle depriment. En general a Koh Tao hi ha un turisme motxiller molt respectuós i de qualitat, no com a altres llocs. I de fet era algo que fins i tot estranyava, veure tanta gent jove només pensant en divertir-se però cuidant del medi ambient conscients de què en aquesta illa és vital fer-ho. De fet, tot i no haver un servei de neteja com en altres llocs, tot es veia molt mes neta que en qualsevol ciutat espanyola.
I cap a les 20h vaig comprar algo per sopar al 7-eleven que tenia a uns 100 metres de l’hotel, doncs m’agrada dinar fora però sopar a l’hotel mirant notícies o “La que se avecina”. Vaig comprar pasta deshidratada com altres vegades, sandvitxos, bosses de patates i un iogurt d’aquells amb cereals o trossos de xocolata per barrejar-hi. És curiosa la desproporció dels preus entre productes respecte als que podem tenir a Espanya. Per exemple, a Tailàndia és mes car un iogurt o una bossa de patates petita que un pot de pasta, quan a Espanya és al revés. No deixa d’estranyar que una tauleta de xocolata valgui mes que tot un sopar amb postre i tot. En qualsevol cas, tot la compra va ser de menys de 3€ amb aigua i cervesa.
A les 21h ja estava sopant tot i que no tenia massa gana ja que havia dinat quasi a les 16h però si tenia molta son, doncs aquell dia havia dormit poc i el viatge fins allà havia sigut força llarg, per lo que abans de les 22h ja estava completament adormit tot i la calor que feia a l’habitació. Per molts ventiladors que tinguin, sense aire condicionat la calor és extrema. Però clar, a Koh Tao és quasi impossible trobar un hotel amb aire condicionat. Massa consum elèctric per una illa que no et pot produir. Però en fi, en qualsevol cas minúcies a canvi de poder viure uns dies en una illa com aquesta.
Aquesta era l’habitació mes tranquil·la de tot el viatge ja que ni tan sols donava a un carrer poc transitat com a Koh Lanta, sinó que donava a altres bungalows, quedant massa lluny de la carretera mes propera.
