Aquest dia havia d’agafar un vol a les 8:25h des de l’aeroport secundari de Bangkok (i més allunyat) fins a Krabi i d’allà anar directament, encara no sabia com, fins a l’illa de Koh Lanta, una de les illes del sud-oest de Tailàndia menys turístiques del país i on es pot apreciar millor la vida local.

Em vaig despertar cap a les 3 de la matinada, doncs la intenció era sortir de l’hotel a les 5h. En principi hauria de facturar la maleta ja que només es permetia una peça petita per lo que a sobre havia d’arribar ben bé dues hores abans de la sortida del vol. Tot plegat força complicat i més tenint en compte el trànsit de Bangkok ja des de primera hora del matí.

Em vaig dutxar, em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar de preparar les coses i de mirar bé la ruta per arribar a l’aeroport. Hauria d’agafar dos busos i en total fer uns 20 km.

A les 4:50h ja estava fent el check-out, acomiadant-me ara ja si per sempre de la recepcionista, doncs havien sigut només 6 dies però amb suficients anècdotes com per haver-se creat ja una certa relació que fins i tot sabia greu de marxar. A les 5h arribaba a la parada del bus tal com tenia planejat i on primer hauria d’agafar el bus 3 des d’on ja l’havia agafat quan vaig anar a Mo Chit per agafar la minivan fins a Mae Klong per veure el mercat sobre les vies del tren.

Fins les 5:20h no va passar el bus 3, però lo pitjor va ser que va passar tant ràpid que no em va donar temps de veure el número i dir-li que parés, per lo que va passar de llarg. Els tios no frenen ni una mica passant a tota velocitat per la parada. Si no hi estàs acostumat ni t’adones que acaba de passar el teu bus. El següent no va passar fins quasi les 6h, per lo que vaig estar una hora de peu esperant en aquella parada i ja patint per si arribaria a temps a l’aeroport. Per començar ja segur que no arribaria dues hores abans, doncs tot el trajecte segons Moovit duraria una hora. Començava bé el dia…

Cap a les 5:45h vaig considerar agafar un taxi perquè ja em quedava sense temps. A mes tots els que passaven em demanaven si volia pujar. De fet fins i tot un em va dir que em portava per 300 bats, uns 8€, cosa que em va semblar baratissima, però el taxista havia dit 300 bats perquè pensava que anava a l’altre aeroport que quedava mes a prop. Quan li vaig dir al que anava, no em va dir ni preu, em va dir que no hi anava tant lluny. Així que només quedava esperar que arribés ja el bus o gastar-me 30€ en un taxi, el doble del que m’havia costat el vol que anava a agafar.

Cada vegada que s’acostava un bus em posava enmig del carrer perquè frenés una mica. D’aquesta manera almenys si que frenaven i em donava temps de veure quin bus era. SI no era el 3 m’apartava i els faltava temps per tornar a accelerar. Quan per fi vaig veure el 3 quasi que m’hi vaig tirar a sobre i aquest si que va parar, sinó hagués parat ja hauria d’haver agafat un taxi.

Durant una estona el GPS anava bé i el bus anava seguint el mateix camí indicat per Moovit, però a poques parades per arribar on havia d’agafar el segon bus, el GPS va deixar d’ubicar-me. No entenia perquè, potser els mapes no estaven actualitzats, en qualsevol cas allò va fer que em passés la parada. Quan vaig veure que la ubicació fallava li vaig dir a la noia del bus a on havia de baixar i que m’avisés, i ella, amb una cara que ho deia tot i sense saber anglès m’intentava explicar que ja m’havia passat la parada. Ho vaig saber perquè de sobte la ubicació va tornar a funcionar i ho vaig veure. Em vaig quedar a quadres, eren les 6:30h i encara estava en el primer dels dos busos que havia d’agafar i a sobre m’acabava de passar la parada. La dona em va intentar explicar què havia de fer sense massa sort perquè només parlava tailandès i no l’entenia gens, però tota l’estona feia 5 5 5 amb la mà. M’estava dient que baixés ja i agafés el bus número 555. Segons Moovit havia d’agafar el A1 però com que m’havia passat la parada semblava que el 555 passava per allà i també arribava a l’aeroport. Amb tot això, una passatgera que ho estava escoltant tot i que parlava una mica l’anglès em va dir que baixés ja i per sort ella també baixava allà i també havia d’agafar un altre bus en aquella parada. Així que ràpidament vaig agafar la maleta i vaig anar darrere la passatgera, sense preguntar, només fent el que em digués, doncs en aquell moment amb el GPS fallant i perdut, ella era la meva única esperança d’arribar a temps a l’aeroport.

Just al moment de seure a la nova parada ja va arribar el 510, que no era el 555 que m’havien dit però que la bona passatgera em va dir que també el podia agafar, i per sort també ella l’agafava. Fins aleshores no havia tingut massa sort però ara la sort em començava a acompanyar.

El nou bus seguia la mateixa carretera per la que ja veníem i que conduïa directament a l’aeroport. El primer que va fer la dona que m’acompanyava al pujar al bus, i sabent que ella baixaria abans que jo, va ser dir-li al senyor del bus que jo anava a l’aeroport i que m’avisés. Ella va seure i jo vaig seure al seu costat. Ella, no sé si va preguntar a algú o ho va escriure, però em va ensenyar un missatge al mòbil que deia, en anglès, que després de baixar del bus havia de creuar la carretera per un pont i ja arribaria a l’aeroport. Sabia algo d’anglès però probablement no tant com per expresar-ho parlant, per lo que m’ho va ensenyar escrit. La bona dona feia tot el possible per informar-me de tot. A mes se la veia molt bona dona. En una situació així, perdut sense GPS i amb pressa per arribar a un aeroport on no has estat mai en un país on quasi ningú t’entén, que aparegui una persona així que fa tot el que pot per ajudar-te, a tu, a un desconegut estranger sense demanar res a canvi, és algo que sincerament no saps com agrair, com donar-li les gràcies. A mes cal tenir en compte que aquella dona segurament anava a treballar, per lo que tampoc és el millor moment del dia per dedicar-te a ajudar als turistes a arribar a l’aeroport.

Ella va baixar al cap de poques parades i semblava que m’agraïa mes ella a mi que jo a ella, va abaixar el cap 3 vegades i evidentment amb un somriure, a lo que jo vaig respondre intentant abaixar el cap almenys una vegada mes que ella i evidentment també amb un somriure, per cert, ben sincer. De fet segurament va agafar un bus que no li anava tan be i va baixar a una parada que tampoc li anava massa be per anar a la feina. Hi va fer només per no deixar-me tirat.

Com que no sabia exactament què li havia dit al senyor del bus, jo li vaig dir al mateix senyor, Don Mueang, que és el nom de l’aeroport i ell va fer que si amb el cap.

Eren les 6:50h, ja en feia 2 que havia sortit de l’hotel i semblava que ja estàvem a prop de l’aeroport, per lo que finalment tampoc anava tant malament de temps. Si arribava a les 7h tindria una hora per facturar la maleta i passar el control de seguretat abans de l’hora d’embarcar que era a les 7:55h. De moment semblava que la situació estava prou ben salvada donades les circumstàncies. A mes, el trajecte només m’havia costat 37 bats amb els dos busos, un euro, menys que quan vaig anar de l’aeroport principal a l’hotel el primer dia que va costar 1,60€. Tenint en compte que venia de Noruega on aquests trajectes costaven entre 10 i 18€, això em semblava un regal meravellós.

El GPS ja no funcionava gens. Fins feia pocs minuts fallava molt però de tant en tant acabava re-ubicant, però ara ja gens ni mica. Així que tocava anar mirant els cartells de la carretera per saber per on anava i efectivament n’hi havia molts que indicaven que per allà s’arribava a l’aeroport. Al cap de 5 minuts d’haver baixat la noia ja em va semblar veure l’aeroport. Jo vaig mirar el senyor del bus i ell em va fer un gest de quedat tranquil i seu. Una noia del costat que em va veure mirant em va preguntar on anava i el senyor del bus li va dir algo en tailandès que suposo que va ser algo com que ell ja estava controlant, al final tot el bus estaria pendent de mi… No és que em volgués fer pesat, pero és que sense el GPS vaig completament perdut, tant acostumat com hi estic i tant be que vaig sempre quan el tinc, quan falta és terrible.

Finalment, a les 7h, el senyor em va dir que ja era la següent parada. Perfecte. Li vaig donar les gràcies i vaig baixar a la següent parada on efectivament hi havia un pont que creuava la carretera i portava directament a la terminal 1 i 2 de l’aeroport tal com m’havia dit la noia en aquell missatge en anglès. Jo havia d’anar a la 2. Vaig accelerar el pas pujant les escales del pont, vaig entrar a l’aeroport corrent i vaig preguntar a informació on era la terminal 2 per a sortides domèstiques. Em va dir que a la tercera planta i vaig correr cap allà. Per sort l’aeroport no era tant gran com altres i de seguida vaig trobar els mostradors i concretament el de Thai Lion. Pràcticament no hi havia cua per lo que de seguida ja estava al mostrador facturant la maleta. La varen pesar i eren 7,8 kg. Li va posar una cinta i quan ja marxava em va dir que l’agafés, que la podia portar en cabina juntament amb la motxilla. No m’ho podia creure, tant mirar el dia anterior les normes d’equipatge i preocupat per haver-la de facturar i quant em cobrarien, i al final la vaig poder portar en cabina i sense pagar ni un bat extra. Eren les 7:15h i ja tenia el check-in fet, només m’havia deixat 1 euro en el trajecte i 0 en la facturació a mes de poder portar tot l’equipatge en cabina. Tot plegat havia sortit molt millor del que esperava, doncs almenys esperava haver de pagar 5-10 euros, facturar la maleta i probablement agafar algun taxi. Hi ha dies que tot sembla anar malament però que la sort està del teu costat. Ja vaig perdre un vol en un viatge anterior i evidentment no volia passar el mateix, entre altres coses perquè en aquest cas l’alternativa per terra era molt dolenta. Crec que la noia del bus mai va arribar a ser conscient de lo molt que m’havia ajudat.

Vaig anar ràpid a fumar un piti i a les 7:30h ja estava passant el control de seguretat. Fins aleshores havia passat almenys per 15 aeroports amb 3 encenedors, doncs be, aquí me’n van fer deixar 2 que segurament es van quedar ells. Segons deien només se’n podia passar un tot i que jo tenia entès que eren 2, però en fi, com que tot m’havia anat tant be no li vaig donar cap importància.

Un cop ja passat el control vaig anar als lavabos per a rentar-me una mica i canviar-me de samarreta ja que ja l’havia suada molt i encara no havia ni començat el viatge. No envà, havien sigut 3 hores molt intenses. A les 7:45h estava assegut esperant com si no hagués passat res.

A les 8h començàvem l’embarcament i efectivament vaig poder pujar la maleta i la motxilla sense cap problema. El meu seient era de finestra, el 26A, però hi havia una noia, li vaig haver de dir a una auxiliar per tal que li expliqués a la noia que s’havia equivocat de lloc. Realment, tal com estava indicat, donava la sensació que el C, que era el d’ella, era el seient de finestra. A les 8:10h ja estava assegut a l’avió havent estat un dels primers en pujar, tot un crack. A les 8:30h ens enlairàvem.

Vaig poder apreciar Bangkok en tota la seva magnitud. Des de dalt impressiona molt la gran extensió que ocupa. Després la platja i el Golf de Tailàndia, després núvols molt espesos, el monsó suposo, i finalment Krabi, un riu amb meandres, afluents, camps, un paisatge impressionant que conforme anàvem baixant anava apreciant cada vegada millor.

El vol era relativament curt, per lo que poc abans de les 10 del matí ja estàvem aterrant a l’únic aeroport de Krabi, un aeroport internacional però molt petit, probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist, que fins aleshores era el de Quito.

Contra tot pronòstic havia aconseguit arribar a Krabi però ara tocava anar fins l’illa de Koh Lanta. Per arribar-hi primer s’havia d’anar fins al port de Ktabi, allà agafar un ferri fins al moll de Koh Lanta i d’allà a l’hotel. La meva intenció era arribar en bus regular o taxi al port de Krabi, pujar a un ferri i un cop a Koh Lanta, a males, anar caminant fins l’hotel que eren uns 8 km. En qualsevol cas anava una mica a l’aventura sense tenir encara cap pla ben definit.

Vaig sortir fora de la terminal i vaig intentar connectar-me a una xarxa wifi però no vaig poder, així que tocava espavilar-se i segurament pagar mes del compte per tal d’arribar a Koh Lanta. Sense Internet vaig realment perdut, però és que a mes sempre acabes agafant l’opció mes cara perquè sol ser la mes fàcil i accessible, i en aquest cas no podia ser diferent.

A fora tot eren taxis o minivans, lo mes car, però vaig veure un bus tipus shuttle així que m’hi vaig acostar. Allà una noia em va preguntar on anava i li vaig dir cap a Koh Lanta, ella em va assenyalar una minivan i em va dir 80 bats (2,30€), ja m’estranyava perquè pel que havia vist almenys en serien 400. Vaig pujar a la minivan que em va dir però va venir una altra dona per dir-me que aquella van anava només fins a Krabi, i que si volia una directa fins a Koh Lanta eren 500 bats. Això ja em quadrava mes. Quasi 15€.

Com que no era massa mes del que havia vist per Internet i ara no m’hi podia connectar per buscar res millor, doncs vaig acceptar. Vaig pagar amb targeta amb un 3% de recàrrec i vaig haver d’esperar quasi una hora a la sortida de la minivan. L’espera va ser pesada però era un bon senyal, ja que significava que no omplien la van i això a la vegada significava que a Koh Lanta hi anaven pocs turistes, justament el que buscava anant a aquella illa. De fet, quan finalment la dona em va avisar, cap a les 11h, només érem 3 passatgers que anàvem cap allà mes 2 que ja estaven a la van. Totes les vans s’omplien menys la nostra on només érem 5. Perfecte.

Al cap d’una hora de camí per Krabi vam arribar al moll per agafar al ferri. La minivan va pujar al ferri que ja estava quasi ple i en 2 minuts va sortir. Per primera vegada des de que era a Tailàndia vaig poder veure els paisatges pels quals és tant famós aquest país. Un munt de petits illots completament verds sobresortint de les aigües cristallines de la costa oest de Tailàndia. Aquest era un d’aquells paisatges que tot i ser la primera vegada que el veia em resultava familiar degut a la multitud de pel·lícules que s’han fet en aquesta zona. Això si, en aquesta costa oest de Tailàndia i en aquesta època, s’hi produïa el monsó, fenomen que ja es podia apreciar amb la nuvolada ben espessa que ho anava tapant tot.

És ben curiós perquè només es dóna a la costa oest. Mentre aquí estaria els pròxims 3 dies sense parar de ploure, al Golf de Tailàndia, a pocs kilòmetres a l’est, el temps era completament diferent amb un sol espectacular cada dia. Tot plegat ja ho sabia però tot i així volia visitar aquesta illa. Al cap de 4 dies ja marxava al Golf de Tailàndia a gaudir del sol i les platges paradisíaques.

En uns 15 minuts el ferri va arribar al moll de Koh Lanta. Ja érem a la primera illa que visitaria de Tailàndia i ja en començava a veure la seva autenticitat. Pocs turistes i molta vida local. Anàvem per lo que era la carretera principal de l’illa que no era mes que un carrer amb un sol carril per sentit i ple de forats que transcorria paral·lela a la platja. A banda i banda d’aquest carrer és on s’hi concentraven la majoria d’hotels, restaurants i escoles de buseig de tota l’illa. En qualsevol cas estaven tots allà però no deixaven de ser-ne ben pocs, doncs 20 metres mes enllà de la carretera ja no es veia cap hotel ni restaurant, ni tan sols carrers asfaltats, ja només camins de sorra, camps i les casetes de locals. De fet quedava clar que la majoria d’aquella gent no vivia del turisme com si que podia passar en altres illes.

En menys d’una hora vam arribar al meu hotel, al Lanta Orange House, per lo que tot el trajecte va durar poc mes de dues hores des de l’aeroport de Krabi. Vaig ser el primer dels 5 en arribar al seu respectiu hotel i tot just eren les 13:40h, per lo que encara podria aprofitar bona part del dia.

Abans de baixar de la minivan ja em va semblar veure una mesquita just a l’altra banda del carrer tot i que en aquell moment pensava que deuria ser un hotel o un restaurant, però quan vaig entrar al Lanta Orange House, va aparèixer una dona musulmana completament coberta de negre. Estava en una zona majoritàriament musulmana. La dona va confirmar la reserva i de seguida va venir la filla que parlava molt be l’anglès. Vaig fer el check-in, em va preguntar una mica sobre el viatge i si tenia pensat alguna cosa en concret per fer a la illa, a lo que li vaig respondre que no, que simplement volia viure de prop la vida local en una illa tant poc turística com aquesta.

Vaig haver d’anar a un caixer a treure diners ja que només podia pagar en efectiu, com quasi a tot arreu de Tailàndia. L’habitació costava 1000 bats per 4 nits, uns 28€ per una habitació doble amb bany propi, nevera, aire condicionat i agua potable il·limitada. Per cert, el caixer el vaig trobar ràpid perquè em va indicar on era, que era al mateix carrer on estava tot però uns metres mes endavant, però al tornar em vaig passar l’hotel fins arribar a la mesquita quan em vaig adonar que ja m’havia passat, doncs la mesquita estava uns metres abans de l’hotel, moment en el qual em vaig girar i la noia ja havia sortit de l’hotel en veure’m passar per davant pensant-se que encara no havia trobat ni el caixer, ja que ella ja estava pujant a la seva moto-taxi per acompanyar-me. Li vaig ensenyar els diners i vam tornar a entrar a l’hotel. Vaig pagar i tot seguit ja em va acompanyar a l’habitació que era al pis de dalt i on només n’hi havia 4 de les quals 2 semblaven buides. La planta de baix semblava el seu domicili, doncs durant l’estona que vaig ser allà va aparèixer tota la família, inclòs fill i el pare, tots musulmans és clar. Les dues dones m’havien atès mentre que els dos homes van anar directament al sofà.

Aquesta era la primera escena que veia d’una família musulmana a casa seva i ja vaig poder apreciar el masclisme en quant al rol de l’home i la dona. Mentre la mare i la filla van ser les úniques que em van atendre com a propietàries de l’hotel, l’home va aparèixer com un zombi per anar directament a seure a un sofà que hi havia allà al costat, doncs el que suposadament era la recepció de l’hotel, no deixava de ser el menjador de la casa. I segurament també eren la mare i la filla les que després farien el dinar, el sopar, netejarien els plats, la casa, les habitacions, la roba i anirien a comprar.

Vaig deixar les coses i en menys de 10 minuts ja estava fora donant la primera volta per l’illa. Semblava mentida que 7 hores abans encara estigués donant voltes per Bangkok sense saber si arribaria a l’aeroport. L’hotel estava a la carretera principal que és la que vaig seguir durant una estona. El sol era molt intens, de fet semblava mes intens que a Bangkok, ja que em molestava força a la vista cosa que encara no m’havia passat des de que era a Tailàndia, per no parlar de la calor i la humitat és clar, ja un clàssic.

Feia quasi 12 hores que m’havia despertat i encara no havia menjat res, per lo que a mes de veure una mica l’illa ja anava buscant lloc on menjar. De restaurants n’hi havia molts i alguns llocs ambulant, tot i que menys que a Bangkok on n’hi havia un a cada cantonada. Turistes se’n veien poquíssims per lo que de moment l’illa complia les meves expectatives.

Els preus que veia als restaurants no eren tant barats com em pensava, tot i que l’endemà ja dominaria mes el tema i ja trobaria llocs on mengen els locals. El primer dia sempre peques de novato. Els preus anaven dels 60 als 100 bats, que tot i que no eren ni 3€, no deixava de ser el doble de la mitja a Bangkok, on no acostumaven a costar mes de 50 bats. Quan ja portava mes de 30 minuts caminant, vaig decidir entrar algun restaurant on veiés un plat que m’agradés sense mirar massa el preu justament per ser el primer dia i ja que segurament ja no menjaria res mes en tot el dia, perquè tot apuntava a que després ja em quedaria adormit durant hores. Finalment vaig entrar a un on els plats estaven mot ben preparats. Vaig demanar carn de vedella amb arròs, ou, verdures i acompanyat d’una cosa vermella molt picant que no sé si es xile o alguna cosa similar, però que pica moltíssim, de fet els plats si no dius que els facin no picants, piquen mes que els de Mèxic.

El plat estava realment bo i després de tantes hores sense menjar, doncs encara mes. La manera que tenen aquí de cuinar l’arròs és similar a com ho fan a l’Equador o a Mèxic (i altres llocs suposo), que no sé com ho fan però que queda molt bo. Les coses vermelles picants que em va donar pràcticament me les vaig acabar totes barrejant-les amb la carn i l’arròs. Aquí sempre es fa plat únic però és un plat molt complet i contundent, lo just per acabar ben ple i que no sobri res, no com a Espanya que amb tant de primer i tant segon al final acabes pagant menjar que no t’acabes o menjant el segon plat sense ja tenir gana. De fet si els asiàtics son en general prims, és justament per això, perquè no mengen en excés i sobretot no mengen fregits.

El restaurant, igual que l’hotel, era una casa particular. Hi vaig dinar tot sol, un altre senyal dels pocs turistes que hi ha a Koh Lanta tot i que per una altra banda m’hi hauria agradat veure algun local. El fet de que no hi hagués tampoc cap local, era senyal que era un restaurant pensat pels turistes, algo que no m’agrada gens.

Vaig pagar i vaig tornar a l’hotel. Aquí ja es veien mes bitxos que a Bangkok, aranyes, formigues gegants i dragonets és el que vaig veure durant aquella passejada, fins i tot cucs gegants en el restaurant. Faltaria veure la quantitat de mosquits que hi hauria per la tarda-nit.

Cap a les 16h arribava de nou a l’hotel ja havent dinat i vist una mica la meva zona. Cansat com estava em vaig estirar quedant-me adormit de seguida i despertant-me quasi a les 23h. La platja estava a 100 metres de l’hotel i donava just a l’oest, de fet ja el vaig reservar pensant en això, en poder veure la posta de sol al mar. La posta és a les 19h, per lo que jo estava dormint, de totes maneres crec que no es va veure perquè quan em vaig despertar ja feia estona que plovia, i amb molta força. Era el monsó, fenomen meteorològic que m’acompanyaria durant els pròxims 3 dies.

Ser testimoni del monsó d’entrada podria semblar una putada, doncs es tracta de veure ploure durant dies seguits, però tot el contrari. A Koh Lanta no tenia previst ni anar a la platja ni cap activitat que no es pugui fer sota la pluja, sinó ser testimoni de la vida local en una illa poc habitada de Tailàndia, per lo que la pluja no deixava de ser un altre punt típic de la vida local. A mes es tracta d’un fenomen meteorològic força espectacular i que no és tant fàcil de veure, per lo que aquesta seria una experiència mes que molts altres viatges no poden viure. 3 dies de forta pluja contínua és mes espectacular de veure del que sembla, i mes en una illa on la majoria de carrers no estan asfaltats.

I així anava a dormir per primera vegada en el viatge fora d’una capital, rodejat de natura i a pocs metres de platges paradisíaques. Deixava ja enrere els cotxes, el soroll i les aglomeracions per passar unes setmanes entre casetes, bungalows, palmeres, camins de sorra i pescadors. Un clima i una cultura completament diferent a tot el que havia vist fins aleshores, justament el que busco en aquest tipus de viatges. Tot plegat era molt emocionant i molt prometedor.

Skip to content