Em vaig despertar cap a les 6 del matí i el primer que vaig veure just obrir els ulls i encara estirat al llit, varen ser les Torres Petronas, totes dues de dalt a baix i a vista d’ocell a mes de bona part de la ciutat de Kuala Lumpur des de 170 metres d’altitud. Així si que és agradable despertar-se. Havia passat de despertar-me la nit anterior en una habitació de 6m2 amb una finestra que donava a un passadís i on podia veure una paret, a despertar-me en un apartament amb tota una paret de vidre que semblava un mirador a 170 metres de terra des d’on veia tota la ciutat. Això, que pot semblar molt car, no ho és gens, de fet aquest apartament em costava 25€ la nit i cal tenir en compte que no només tenia aquelles meravelloses vistes sinó que a mes podia anar a la piscina que hi havia a la terrassa de l’edifici, a 210 metres d’altitud, i tot el que pot tenir un apartament, amb nevera, microones, cuina, bany, etc, a part de tota la seguretat que tenia l’edifici, doncs allà era impossible entrar si no hi tenies un apartament comprat o llogat.

I com cada matí, però millor que mai, em vaig prendre un cafè, per primera vegada sense haver d’utilitzar la meva tassa portàtil ni el meu escalfador portàtil, vaig escriure el diari i vaig decidir quins llocs visitaria aquell dia. Aniria fins els peus de les Torres Petronas, després cap a la Menara KL (la famosa torre de telecomunicacions tan alta com les Torres Petronas), després a la Plaça Merdaka i d’allà una volta per Chinatown. Tot plegat ho faria caminant ja que el que mes lluny em quedava era Chinatown que estava a uns 3,5 quilòmetres, és a dir, a menys d’una hora caminant sense pauses. Com sempre dic, almenys el primer dia que soc en una ciutat, m’agrada anar caminant sempre que es pugui, doncs és la millor manera de veure i viure be la ciutat, i en aquest cas tot plegat quedava prou a prop.

Em vaig acabar el cafè tranquil·lament mirant per la finestra, de fet m’hi hauria passat hores mirant per la finestra, em vaig dutxar i cap a les 9h vaig sortir a fer la primera passejada per Kuala Lumpur. Les Torres Petronas estaven a uns 20 minuts caminant i era el que tenia mes a prop de tot el que volia veure, així que vaig anar directament cap allà. El problema va ser creuar la carretera que hi ha a uns 100 metres dels apartaments i que mes que una carretera semblava una autopista i dividia completament el barri on era l’apartament de la resta de la ciutat. Aquesta era la primera vegada que l’havia de creuar i encara no sabia el millor lloc per a fer-ho, de fet quasi tots eren dolents, per lo que vaig passar-me 10 minuts de rellotge intentant creuar-la. 10 minuts pot semblar poc temps, però passar-se’ls pal plantat en una vorera intentant creuar una carretera, aquests 10 minuts es fan una eternitat. Finalment vaig aprofitar que un camió va tardar una mica en arrencar després d’un petit embús i que a mes als altres dos carrils els cotxes estaven a uns 20 metres per passar corrent. Però aquest només era un dels sentits d’aquella carretera, faltava encara l’altre que no va costar tant però els seus 3 o 4 minuts si que varen requerir. Si vaig preferir passar per allà tot i l’estona és perquè no es veia cap semàfor en desenes de metres, i de fet els locals també creuaven per allà al mig com jo, això si, ells no s’ho pensaven tant i en 2 o 3 minuts ja creuaven.

Un cop passada la carretera ja només havia d’anar tirant un sol carrer per una vorera normal durant uns 10 minuts i pel que ja era un dels barris mes importants de Kuala Lumpur fins arribar als peus de les Torres Petronas. Durant el camí ja es veien una mica, però en un moment determinat, al girar una cantonada, de sobte apareixen en la seva totalitat a escassos 20 metres davant teu, per lo que la impressió de veure-les de tan a prop és molt forta, doncs no t’ho esperes gens al girar aquella cantonada i menys tenir-les ja just davant.

Un cop estàs just als peus de les torres és una passada mirar amunt i veure el que tantes vegades has vist en imatges. El famós pont que uneix totes dues torres i la seva forma tant peculiar amb els 5 trams simbolitzant els 5 pilars de l’islam. La seva peculiar forma doncs, te un significat ben concret i de fet res està fet a l’atzar.

Vaig estar uns 10 minuts passejant pels peus de les torres fent les fotos de rigor i observant-les una bona estona fins que vaig seguir el trajecte cap a la Menara KL, la torra de comunicacions quasi tant alta com les Torres Petronas i que forma, junt amb elles, el típic skyline de Kuala Lumpur.

Vaig estar caminant uns 15 minuts mes fins que hi vaig arribar molt a prop però no hi vaig anar just fins al peu ja que havia de donar molta volta i no em compensava, ja que des d’on em trobava ja la veia molt be. De fet, segons Google Maps havia de caminar quasi 30 minuts per arribar-hi, mentre que ara ja em trobava a menys de 50 metres d’elles. Això si, amb un petit bosc enmig que m’impedia poder tirar recta. I tal com havia fet a les Torres Petronas, fotos i contemplar durant una estona la torra que és realment també impressionant, doncs a diferència d’un edifici, aquesta és com un pal gegant aguantant una cúpula enorme que sembla que hagi de caure en qualsevol moment.

Des d’allà em vaig dirigir cap a la Plaça Merdaka, la plaça emblema de Kuala Lumpur, doncs va ser en aquesta plaça on es va declarar la independència de Malàisia. És una plaça molt gran sense res, només amb gespa i una bandera malaia gegant al bell mig. Un dels reptes és creuar-la d’una tirada, doncs és molt gran i sense cap ombra, per lo que quan fa mes calor és realment dur creuar tota la plaça.

Però pel camí, i això és lo bo d’anar caminant, vaig passar pels ja típics llocs ambulant dins un mateix recinte, amb taules comunes i una botiga amb begudes, molt similar a on vaig fer l’últim dinar a Malacca i on de fet vaig menjar el mateix que acabaria menjant ara i aquí, doncs em va agradar molt. Eren les 10:45h i ja feia 5 hores que estava despert per lo que vaig decidir fer un d’aquells esmorzars-dinars que acostumava a fer.

Vaig entrar i vaig anar mirant tots els llocs fins a parar-me davant del que em va semblar mes interessant. Casualment el primer plat de la carta era Wantan Mee, cosa que em va semblar el mateix que havia menjat a Malacca i que eren espaguetis xinesos amb porc i una espècie de raviolis grans amb carn feta al vapor. Com que allò em va agradar molt i ho preferia a l’arròs i al pollastre, doncs ho vaig demanar. El preu aquí eren 6,50RM mentre que a Malacca van ser 6RM, per lo que vaig considerar que estava molt be tenint en compte que ara estava a Kuala Lumpur on se suposa que tot és una mica mes car. De fet, el senyor que vaig conèixer al bar mes mític de Melacca em va dir que evités anar a Kuala Lumpur perquè era una ciutat caríssima. Es podria dir que és caríssima respecte altres ciutats de Malàisia, però seguia sent una ciutat mot barata comparada amb qualsevol ciutat europea.

Vaig seure en una de les taules i tot i que ja hi havia gent encara estava tot força buit. De fet hi havia tanta poca gent que el senyor que hi havia mes a prop meu no deixava de mirar-me, entenc per veure’m l’únic occidental del barri, doncs val a dir que els llocs on intento menjar son sempre llocs per locals on difícilment s’hi pot trobar un sol turista.

La carn de porc no estava feta exactament com la de Malacca però em va agradar mes, semblava mes torrada o feta a la barbacoa. La resta era igual, amb aquella espècie de raviolis gegants de carn feta al vapor i els espaguetis tot i que aquí em va semblar que no n’hi havia tants. En qualsevol cas estava molt bo com ja m’esperava. Cap a les 10:50h vaig acabar, vaig pagar i vaig seguir el camí cap a la Plaça Merdaka.

Però poc abans d’arribar-hi vaig passar per un carrer molt autèntic, molt estret però ple de botiguetes tan de musulmans com hindús, cotxes i gent. De fet era ben complicat poder-hi caminar de tant ple que anava. Era un carrer amb uns edificis força deteriorats i tot molt brut, però des d’allà es veien les Torres Petronas i la bandera gegant de la Plaça Merdaka. Aquestes son les coses quasi excepcionals de Kuala Lumpur, aquestes grans diferències a pocs metres de distància unes de les altres. Mentre caminava per un carrer amb edificis mig en runes i gent vivint al dia amb lo poc que podia vendre, veia una de les obres d’enginyeria mes importants del mon. Un contrast fascinant i que per mi va ser de les coses que mes em va agradar veure aquell dia.

Vaig caminar una estona per aquest carrer, on per cert s’hi podia comprar qualsevol cosa, i després fins la Plaça Merdaka que estava quasi al costat. El que no m’esperava que hi hagués allà era el teatre Nacional de Malàisia, un edifici d’estil musulmà simplement impressionant i molt gran. A mes just al costat hi havia una mesquita per lo que tot plegat fa que la Plaça sigui molt mes que una simple plaça. A mes, just a l’altra banda, hi ha uns edificis d’estil colonial la qual cosa aquesta plaça representa a la perfecció una de les peculiaritats de Malàisia, la seva multiculturalitat totalment integradora i respectuosa les unes amb les altres. Son coses que costen mot de veure a altres països, de fet jo no ho he vist en cap, aquesta harmonia total entre cultures i religions tant diferents.

Ara tocava creuar aquella plaça sota el sol i sense cap ombra on resguardar-se. Eren quasi 10 minuts caminant que es fan molt llargs ja que el sol hi pica amb molta força. De fet al mig de la plaça no hi havia absolutament ningú i els pocs turistes que hi havia estaven en un lateral ben a prop de les ombres que oferia la mesquita.

I un cop aconseguida la fita de creuar tota la Plaça Merdaka a peu ja vaig anar cap a Chinatown que quedava a uns 10 minuts caminant de la plaça. Com sol ser habitual, Chinatown queda força ben ubicat dins de Kuala Lumpur com en quasi totes les ciutats, ja trien be el lloc ja…

Pel camí vaig veure un McDonald’s amb els cartells dels gelats a la paret de fora. Me’ls vaig quedar mirant i amb la calor que feia i havent acabat de dinar, em van venir molt de gust. Primer pensava en el típic cono, però no en vaig veure cap de normal, tots eren amb gustos de menta, cafè, maduixa i altres coses, per lo que finalment em vaig decidir per un McFlurry que porta galetes oreo triturades. Així que vaig entrar i el vaig comprar per 5RM, 1€, i em va entrar de puta mare, no envà aquest era el primer gelat que em menjava en tot el viatge. No n’acostumo a menjar, però de postre i amb la calor que feia va ser el millor que podria haver menjat en aquell moment. Vaig seure en uns bancs que hi havia al costat sota un pont i que semblava una parada de taxi i allà me’l vaig menjar tranquil·lament mentre descansava i passava una mica la calor.

Quan ja entrava a Chinatown vaig veure un KK que son unes franquícies similars al 7-eleven però suposadament mes barates tot i que encara no ho sabia perquè no hi havia comprat mai. Hi vaig entrar i efectivament tot era un 5 o 10% mes barat que al 7-eleven, i jo sempre comprant al 7-eleven… I de fet, el que mes diferència de preu tenia eren les cerveses, doncs al 7-eleven costaven uns 2€ i allà 1,50€. Vaig comprar-ne dues a mes d’algo de menjar i una ampolla d’aigua perquè ja no aguantava mes la sed, de fet hi vaig entrar per comprar bàsicament aigua. Això si, només sortir se’m va trencar la bossa, o ja me la van donar mig trencada, i va caure tot a terra. Per sort no es va trencar res, només la cervesa una mica moguda.

Un cop allà ja estava a l’entrada de Chinatown, de fet, només girant la cantonada del KK ja es veia que aquell carrer era de Chinatown, doncs son inconfusibles. Els edificis vells, els llocs ambulant, els cartells en xinès i, evidentment, la gent, tots xinesos, i molts.

Vaig seguir caminant per aquell primer carrer fins a trobar-me amb un mercat enorme que ocupava uns 4 carrers molt llargs, a mes tots ben adornats i amb tot tipus de botiguetes, des de menjar fins a falsificacions de qualsevol cosa, típic xinès. Un cop allà al mig és fàcil oblidar-te a quin país, doncs es perd totalment qualsevol referència al país on estàs. Tota referència és xinesa, fins i tot els costums o la manera de viure. Tot plegat és 100% xinès.

Vaig passejar per quasi tot el mercat fins que eren quasi les 12 del migdia quan ja vaig anar tirant cap a l’apartament. M’havia allunyat 4 quilòmetres per lo que tenia una hora llarga de camí, que sumat al que ja portava caminant farien mes de 3 hores. La veritat és que només pensar-hi se’m feia una mica llarg i sobretot em preocupava la calor que cada vegada era mes intensa. De fet aquest dia estava molt mes cansat que altres dies caminant la mateixa estona, no sé si pel fet d’haver d’estar contínuament esquivant persones i motos però en qualsevol cas em donava la sensació que portava 5 hores caminant.

Quan caminava de tornada pel mateix carrer pel que havia entrat vaig veure que la Menara KL estava ben a prop i que des d’allà, Chinatown, en tenien una visió perfecte. Com sempre, els xinesos triant bons llocs per fer-hi el seu barri. I ja que la tenia tan a prop i em venia de camí, doncs vaig anar en direcció a la Menara KL per passar-hi pel costat contrari del que havia passat al venir, així tornaria a l’apartament per un camí diferent el de l’anada, tal com a mi m’agrada.

Però mentre caminava pels carrers mes autèntics de Chinatown per sortir-ne, encara vaig poder veure el que per mi era el carrer mes autèntic de tots. Un carrer on quasi no hi tocava la llum dels ol, els edificis eren negres i alguns en runes, el terra era ple d’una substància que no vaig acabar de saber que era però que en qualsevol cas feia una pudor horrible, i fins i tot 3 o 4 homes asseguts a terra emmanillats un a l’altre. No sé ben be què els passava o què feien però allà no s’hi veia cap comissaria. Aquell carrer acabava tenint un metre d’ample i arribava a la terrassa d’un restaurant on hi havia mes rates que comensals. Poques vegades m’havia atrevit a creuar un carrer com aquell, però el vaig acabar creuant junt amb el restaurant per sortir a un carrer on ja hi tocava mes la llum del sol i l’olor era mes soportable.

Efectivament, vaig passar ben a prop altre vegada de la Menara KL però per un altre costat, aprofitant per fer alguna foto mes. A mes, quan ja portava mes de la meitat del camí que em quedava, vaig tornar a passar per les Torres Petronas, doncs aquestes ja quedaven mes a prop de l’apartament i era quasi inevitable no passar-hi. Això si, evidentment hi vaig arribar per un altre costat per lo que les vaig poder veure des d’una perspectiva que no havia vist abans. Començava la zona financera i d’hotels de luxe de Kuala Lumpur, cosa que es notava també amb la gent i cotxes que es veien pel carrer, que curiosament, molts eren xinesos o japonesos, no ho sé, però en qualsevol cas no malais. En pocs minuts havia passat de caminar per un carrer on només hi faltava que hi hagués un mort a terra a caminar entre torres, cotxes de luxe i banquers. Aquests contrasts em fascinen.

I a partir d’allà el camí ja era el mateix per el que havia vingut per lo que ja vaig deixar de mirar Google Maps i el camí es va fer molt mes ràpid, cosa que em va anar be perquè ja estava força cansat, eren les 13:30h per lo que ja feia 4 hores i mitja que caminava. De fet la tornada va ser mes llarga del que m’esperava, entre altres coses perquè de tan en tan em parava per veure alguna cosa.

Però abans d’arribar vaig veure un lloc ambulant hindú amb força cua de gent local i això sempre és bona senyal, per lo que m’hi vaig parar per comprar el sopar. Com que no sabia què era res del que tenien, el noi em va preguntar: Chicken? A lo que li vaig respondre que si i que li posés un ou, doncs en tenien de fets i separats i la gent deia si en volia o no. Tot el plat per 6RM, 1,20€, i era d’aquells plats comprimits dins una capseta de plàstic que al posar el menjar ne un plat sembla que n’hi hagi el doble. Sempre s’ha d’estar pendent d’aquests llocs amb molta cua de locals, sempre son una bona opció per menjar be, barat i evidentment, cuina local.

Cap a les 13:45h arribava a l’apartament i tot i que ja feia estona que havia menjat i per tan ja no tenia la son de la migdiada, estava tant cansat després de les 4 hores de caminada que em vaig estirar al llit mirant les Torres Petronas per la finestra i em vaig quedar ben adormit fins cap a les 16h. Dues hores de migdiada com quasi cada dia. I també com acostumo a fer sempre després de llevar-me, a prendre una bona tassa de cafè bullint i a escriure una mica el diari del viatge fins cap a les 18:30h que vaig anar a la planta 48 de l’edifici on hi havia la piscina infinita i mirador dels apartaments amb una vista encara mes ampla de la ciutat que la que tenia des del meu apartament, doncs de fet aquí les vistes eren de quasi 360º mentre que en el meu apartament eren de 180º.

Però quan ja era a l’ascensor, on per anar a qualsevol planta s’ha de passar la targeta que dóna accés a l’edifici, semblava que no funcionava. La passava pel lector però al clicar sobre el botó de la planta 48 aquest no s’activava. Com que no vaig estar una estona provant-ho sense acabar de clicar cap dels botons, finalment l’ascensor va pujar fins la planta 41 ja que l’havien demanat. Allà va pujar un noi que em va veure que encara intentava anar a la 48, i aleshores em va explicar què passava. Per poder anar a la planta 48 primer havia d’anar a la planta 8 a demanar una targeta especial, previ dipòsit de 100RM que em retornarien quan baixés de la planta 48. Semblava doncs que tot i que podia anar a la planta 48 quan volgués, l’accés estava restringit i sobretot controlat, sabent en tot moment qui hi havia.

Així que vaig tornar a l’apartament a buscar els 100RM i cap a la planta 8. Quan hi vaig arribar vaig flipar, doncs hi havia una altra piscina, un parc infantil i una espècie de piscina amb aigua caient del sostre en forma de cascada. I jo no tenia ni idea de que en aquella planta hi havia tot allò. Vaig caminar una mica fins a trobar un mostrador on casualment hi havia la mateixa noia que el dia anterior estava a la recepció i que ja em coneixia de tanta estona que em va veure per allà donant voltes esperant a què el meu apartament estigués a punt per poder-hi entrar. Li vaig comentar lo de la targeta per la planta 48 i va treure una llibreta on em va apuntar, vaig haver de firmar, donar-li la meva targeta i els 100RM i ella em va donar la targeta especial. Amb tot vaig tornar als ascensors i ara si, al passar la targeta pel lector i clicar sobre el botó de la planta 48, aquest es va activar i vaig anar cap a una de les millors piscines de Kuala Lumpur.

Al arribar-hi, no només havia de passar la targeta per un lector per obrir la porta com a tot l’edifici, sinó que un cop oberta, un noi de seguretat la revisava. Vaig flipar una mica amb tanta seguretat per accedir a aquella planta, de fet hi havia molta menys gent de la que m’esperava, no eren ni 10 persones, potser per tot el procés que s’havia de fer per arribar-hi. En qualsevol cas millor, doncs s’hi estava molt millor del que pensava. La piscina quasi buida i espai per tot arreu per poder fer tantes fotos com volgués.

Pel que fa a la planta en si, era simplement impressionant, de fet mes del que m’esperava, doncs es tenia una visió de 270º, és a dir, a només un dels 4 costats hi havia una paret que impedia la visió, però en els altres 3 no, quedaven completament lliures permeten una visió perfecte de la ciutat i de la posta de sol, doncs per l’hora que era el sol ja s’estava ponent i vaig poder veure algo que realment si que no m’esperava, una de les millors postes de sol que he vist mai. A mes, estranyament, no hi havia núvols, doncs a aquella hora és molt habitual que a Kuala Lumpur plogui o faci núvol, per lo que la imatge va ser brutal. Es varen donar una sèrie de circumstàncies que varen fer que pogués gaudir uns minuts d’aquell moment que era certament emocionant.

Em vaig quedar allà dalt simplement contemplant la ciutat des de 210 metres d’altitud durant uns 30 minuts. Aquell dia no em vaig banyar ja que no portava el banyador posat, tot i que encara tenia 3 tardes per davant per lo que segur que em banyaria en aquella piscina infinita. Feia anys que no tenia cap interès en cap piscina però ara em moria de ganes de poder nadar una estona per aquella tant particular.

Cap a les 19:30h ja vaig baixar fins la planta 8 a deixar la targeta i recollir la meva i els 100RM i cap a l’apartament, on no estava a 210 metres però si a 170, i les vistes eren quasi igual d’impressionants que des de la terrassa. Realment el meu apartament estava a una altura i en una orientació perfectes, doncs sense anar mes lluny, el del costat no tenia les Torres Petronas tant ben encarades a la finestra com ho estaven al meu apartament.

Cap a les 20h vaig prendre una cervesa assegut davant la finestra de l’habitació amb tota la ciutat il·luminada davant meu. Aquella va ser la millor cervesa que prenia en molt de temps, a mes era cervesa Skol, típica asiàtica. Ni la millor cervesa del mon presa a la millor terrassa del mon podia superar aquella Skol presa en aquell apartament. De fet, de nit tot plegat era encara mes impressionant que de dia.

Per cert, que aquest dia era el meu aniversari, i tot i que ara considerava que no podia estar enlloc millor, aquest era el primer aniversari de la meva vida que passava sol, o almenys sense celebrar-ho amb ningú. L’any anterior ja havia passat el meu aniversari de viatge, però en aquella ocasió estava a Mèxic amb gent coneguda que fins i tot em van fer un regal, per lo que encara vaig fer una petita celebració. Aquest any no el celebraria amb ningú però m’emportaria un record inoblidable.

Vaig intentar fer una videotrucada amb la família però la connexió a Internet era molt dolenta i no hi va haver manera. Semblava mentida que un apartament tant nou i de tan luxe la connexió fos tant dolenta. En qualsevol cas tota la família i amics em van enviar els seus missatges de felicitació per lo que en aquest sentit tot va ser igual que qualsevol altre any. Jo tampoc em vaig comprar res ni vaig bufar cap espelma, doncs ja és algo que no m’interessa massa i que moltes vegades faig per compromís, per lo que aquest any només agrair tot el que tenia i donar gràcies per poder gaudir d’aquell moment únic en aquell apartament.

Aquells minuts en què el sol s’amagava completament eren probablement els millors del dia per mirar per la finestra. No només es podia veure el sol com mica en mica quedava amagat rere l’horitzó, sinó que en menys de 10 minuts veies com milers de petites llumetes a tota la ciutat s’anaven encenent mica en mica deixant a la vista una ciutat completament diferent i encara mes màgica. El moment culminant arribava quan les Torres Petronas s’il·luminaven en la seva totalitat. Mai m’havia passat tanta estona mirant per una finestra.

Cap a les 21:30h vaig començar a sopar el plat preparat que havia comprat al migdia en aquell lloc ambulant ple de locals i la veritat és que havia encertat. Un d’aquells plats que omplen molt no només per la quantitat sinó pels ingredients i prou picant com els agrada als asiàtics i com jo ja m’hi estava acostumant després d’un mes. També ja m’havia quedat clar que aquí normalment es menjava en un plat únic, normalment arròs o paste amb carn i ou, però tot en el mateix plat. Al final segurament no menges tant com si fessis dos plats però lo suficient com per no tenir mes gana. A mes el menjar mai és fregit i moltes coses son fetes al vapor, a la plancha o bullides, el que provoca menys calories per la mateixa quantitat de nutrients ingerits. Així estan els asiàtics de prims.

Després de sopar vaig intentar mirar Netflix però la connexió era tant dolenta que fins i tot Netflix es tallava, i quan això passa, mes val deixar-ho estar. M’havia enganxat a una sèrie documental anomenada “Soy un asesino” amb testimonis directes de presos al corredor de la mort.

Cap a les 23h ja simplement em vaig estirar al llit mirant per la finestra tota la Il·luminació de Kuala Lumpur i en especial les seves dues torres mes famoses aprofitant que tot seguiria així almenys fins les 12 de la nit que apagaven les llums de les Torres Petronas.

Aquest havia estat el meu primer dia complet a Kuala Lumpur i com tots els primers dies en una nova ciutat va ser ben aprofitat, caminant mes de 15 quilòmetres per visitar alguns dels punts mes coneguts o els barris mes autèntics d’aquesta ciutat en ple creixement. Lo bo d’aquest apartament és que no només em permetia gaudir del dia sinó també de la nit. Estava molt content per aquella elecció i molt emocionat de poder passar 3 dies mes en aquesta fantàstica ciutat.

Skip to content