Em vaig despertar cap a les 6 del matí per sortir lo abans possible i anar a la ciutat de Mae Klong on hi passa un tren pel mig del mercat d’aquesta ciutat a uns 80 km de Bangkok. És algo espectacular i únic al mon, de fet és una bogeria, doncs la via i el tren passen literalment pel bell mig del mercat provocant que els venedors fins i tot s’hagin d’apartar una mica.
Hi aniria en minivan des de l’estació de Mo Chit que quedava al nord de Bangkok i força lluny de l’hotel però era la més propera des d’on sortien cap a Mae Klong. No sabia els horaris ja que es difícil que Google o altres apps els tinguin actualitzats, però en qualsevol cas semblava que sortien cada dues hores i a les 10 era probable que en sortís una. Tampoc sabia l’horari dels trens a Mae Klong per lo que volia sortir lo abans possible i ja esperar allà al mercat a que passés. Tot plegat molt incert i impossible de planificar millor.
Em vaig dutxar i em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari i mirava com arribar fins a Mo Chit, doncs ja només el fet d’arribar a la parada de minivans era prou complicat.
A les 7:30h vaig baixar a la recepció a buscar la roba que havia deixat la nit anterior i que jo pensava que estaria a les 7 del matí. A mes ja no em quedava roba neta. Però la sorpresa va ser quan la noia de la recepció em va dir que era a les 19h, no a les 7h. De fet al fixar-m’hi be, si que posava a les 7pm. Ja m’estranyava que la tinguessin tant ràpid. Així que a pujar 5 pisos i ja començar a suar a posar-me la roba del dia anterior, amb lo poc que m’agrada després d’haver-la suada i mes encara quan el dia que tinc per davant és llarg i incert. A mes, no era gens adequada per una sortida com aquesta, ja que era un pantaló curt sense butxaques laterals i un polo poc transpirable.
A les 8h, amb només el mòbil, tabac i algo de diners vaig sortir a buscar el bus que m’havia de portar a Mo Chit des d’on sortien les minivans. Per sort aquest passava a 50 metres de l’hotel i ja em deixaria just a Mo Chit. Si, un trajecte de mes d’una hora i que podria fer amb tan sols un bus y quasi de porta a porta. Era la sort de tenir aquella vinguda important tan a prop de l’hotel, doncs moltes línies hi tenien parada.
El bus va tardar uns 15 minuts en arribar temps suficient perquè ja comencés a suar gràcies als 35°C i la humitat del 80℅ tot i ser les 8 del matí. El tema de la calor era el que mes em costava i no m’hi acabava d’acostumar.
Entre que el trajecte ja era llarg de per si i que a mes era hora punta, el bus va tardar una hora i quart en arribar a Mo Chit, per lo que ja eren les 9:30h. Això si, vaig poder gaudir del trànsit de Bangkok en hora punta. Tot un espectacle! Allà mateix on em va deixar el bus hi havia un 7-eleven on vaig comprar aigua, sandvitxos i crosanets de frankfurt per si ja no tenia temps de menjar enlloc.
Després ja vaig anar al primer lloc on vaig veure vans que era una espècie d’esplanada de sorra on n’hi havia un munt d’aparcades. Un senyor que era per allà em va dir alguna cosa que no vaig acabar d’entendre, em va semblar que em preguntava si volia taxi i li vaig dir que no per seguir cap on anava. Mes tard m’adonaria que no em preguntava això. Vaig preguntar a un conductor d’una de les minivans allà aparcades però em va fer un gest com dient que ell no. Vaig entendre que deia que no parlava anglès o que ell no anava enlloc. Així que vaig tornar enrere, doncs allà no es veia ningú mes, i vaig veure un pàrquing més ben fet amb més vans. Vaig anar cap allà i el mateix senyor d’abans em va tornar a fer el mateix gest i dient que per allà no. El pobre home des de bon principi m’estava intentant dir on havia d’anar per comprar el bitllet. Així que finalment em vaig fixar bé on em deia que anés i efectivament hi havia fins i tot taquilles on comprar els bitllets. Estava molt més ben organitzat del que pensava, amb taquilles i horaris fixes a diferència del que havia llegit per Internet on deien que era una mica caòtic i que sortien quan volien. Això sí, eren deu taquilles i tots anaven cridant per avisar quan sortia cada van. Tot plegat era un espectacle i una mica arcaic, però mes o menys funcionava.
La van sortia a les 10:20h, per lo que finalment només hauria d’esperar uns 30 minuts. Molt millor del que m’esperava. Vaig sortir fora a menjar els crosanets i a fumar un piti fins que a les 10:10h que vaig tornar a entrar i just en aquell moment la taquillera a qui li havia comprat el bitllet em va veure i em va avisar personalment de que ja podia anar a la porta que donava al pàrquing.
La minivan era d’unes 10 places i anava pràcticament plena. Això si, aquest seria el trajecte mes còmode que faria en la setmana que portava de viatge. L’aire condicionat a Tailàndia no te preu. De lo be que estava fins i tot vaig dormir una mica, i mira que a mi em costa dormir durant un trajecte. La nit passada no vaig dormir 8 hores i això ho noto molt. Van ser quasi dues hores de camí que em van passar prou ràpid.
A les 12:30h arribàvem a Mae Klong on també hi havia una estació de minivans similar a la de Bangkok tot i que una mica mes petita.
Al baixar de la minivan l’hòstia de la calor va ser monumental. Vaig treure el mòbil i vaig anar directament cap a l’estació de tren que estava a uns 5 minuts caminant, suficient per començar ja a suar. A mes el polo que portava no era el mes adient per zones amb tanta humitat.
Pel camí, com no, vaig passar per un mercat. Ja no podia saber quants n’havia vist en els 4 dies que portava a Tailàndia. De lluny ja vaig poder veure el pas a nivell que havia vist en vídeos i que separava l’estació de tren de l’inici del mercat. Per fer-ho tot mes perillós, el mercat, que ocupava uns 3 carrers, tenia a punta i punta un pas a nivell. En arribar-hi vaig mirar la via i efectivament, allà estava, el mercat just a sobre la via del tren i al costat de l’estació. Impressionant!
Va ser una d’aquelles imatges que no t’esperes que sigui tal qual te l’imagines perquè no pots creure que sigui tant heavy, però si, tal qual. Un munt de parades, venedors i clients caminant per sobre la via del tren, una via totalment operativa.
Per fer-ho tot més estrambòtic, l’estació de Mae Klong es destinació final, per lo que quan arriba el tren travessa el mercat fins l’estació, s’hi queda una estona i torna a sortir travessant el mercat de nou.
Encara no sabia els horaris del tren, però com que no hi havia cap tren a l’estació era evident que encara havia d’arribar, per lo que vaig fer una primera passada pel mig del mercat per anar fins al final.
El mercat es només al llarg de la via i ocupa uns 150 metres de llarg. Les parades posen coses fins a tocar dels rails a banda i banda, deixant només el tros entre els rails de la via perquè pugui passar la gent. Els toldos de les paradetes arribaven a tocar-se amb els de la parada del davant, fent que no toqui el sol però provocant un efecte hivernacle horrorós. De fet no vaig arribar fins al final del mercat per dins perquè fins i tot em costava respirar, havent de sortir d’allà sota a mig camí.
En una de les parades del mercat hi havia penjats els horaris del tren. N’havia passat un feia una hora i el pròxim arribava en dues hores, a les 14:30h, fent la sortida de l’estació a les 15:30h, per lo que vaig decidir quedar-me fins les 15:30 i així veure tan l’arribada com la sortida del tren travessant el mercat dues vegades.
Vaig sortir del mercat i vaig donar una petita volta per Mae Klong tot i que no massa per la calor. Quan trobava un lloc amb ombra i on corria una mica d’aire m’hi quedava una estona per respirar una mica. Anava comprant aigües al 7-eleven i mitja ampolla me la bevia i l’altra mitja me la tirava per sobre, al final ja sense miraments, com si fos a la dutxa.
I entre això i anar menjant sandvitxos del 7-eleven vaig anar fent temps fins les 14:15h que vaig anar a l’inici del mercat per on arribaria el tren i vaig avançar una mica fins a trobar un bon lloc des d’on gravar, protegir-me del tren i que es veiessin bé les parades. A diferència de quan havia arribat, ara estava ple de turistes també agafant posicions, de fet arribaven grups sencers de tours ja organitzats per veure el que estava a punt de passar, sobretot xinesos o japonesos. N’hi havia desenes i tot plegat em començava a semblar una mica perillós, doncs estava a punt de passar un tren per allà i hi havia, literalment, centenars de persones passejant-se per sobre les vies.
I a les 14:30h en punt, el moment esperat. Primer es va escoltar una campana anunciant l’arribada del tren, els botiguers van començar a plegar els toldos i alguns a tapar el gènere que quedava tocant als rails, altres l’apartaven, però en qualsevol cas, en un minut la via va quedar completament lliure per on hi podia passar el tren ben justet. Es va escoltar el xiulet del tren ja mes a prop del que em pensava i va aparèixer tal qual allà enmig sense deixar ni un pam a banda i banda, quasi tocant les parades. Em va semblar que no avisaven amb massa temps, doncs des de que es va escoltar el primer senyal fins que el tren ja es veia enmig del mercat no varen passar ni 2 minuts. cal tenir en compte que desenes de turistes perduts s’havien d’apartar. El tren anava almenys a 10 km/h, més ràpid del que un es pot imaginar donades les circumstàncies.
Com era d’esperar, molts turistes havien de córrer perquè allà on estaven els atropellada el tren, literalment, per això jo m’havia situat en un punt on em podia tirar enrere ja que tenia un espai buit. El que no podia entendre és com hi havia tanta gent tan poc llesta de pensar que el l’amplada del tren és com l’amplada de les vies. La imatge era brutal. El tren passant a mig pam de la gent i per sobre de les caixes de les parades.
El tren tarda un minut aproximadament en passar i immediatament després tots els venedors tornen a desplegar els toldos i en menys de 5 segons el mercat torna a estar completament operatiu amb gent altra vegada caminant pel mig dels rails. S’ha de veure per creure.
Un cop arriba a l’estació, els típics guiris pujant-se al tren per fer-se la foto i els locals seguint comprant com si res hagués passat.
Cal tenir en compte que aquesta situació es dóna perquè primer va existir el mercat, no el tren. Aquest mercat hi és des de 1905 fins que al 2005 els van dir que el moguessin perquè aquell era l’únic lloc per on podia passar la via del tren sense haver de tirar cap edifici. Els venedors van dir que no marxaven d’allà però tot i així la via es va començar a fer, suposo que esperant que un cop operativa marxessin d’allà. Però un cop acabada la via i el tren operatiu encara no s’havia pogut arribar a cap acord amb els venedors per lo que es van seguir quedant amb les seves parades on sempre, ara ja sobre la via. Així que els del tren van seguir endavant i els venedors van seguir al seu lloc. Ara quan el tren passa per aquell tram els venedors s’apartar-te’n quan passa el tren però sense moure el mercat de lloc que portava allà ja feia un segle. I amb el temps s’ha convertit en una atracció turística tot i que jo crec que tard o d’hora limitaran l’afluència de turistes perquè sincerament o vaig veure una mica perillós, no pels locals, que saben perfectament que han de fer, sinó per alguns turistes irresponsables que volen la millor foto i estan a centímetres de ser envestits pel tren.
Havia d’esperar una hora a la sortida del tren de l’estació per tornar a veure l’espectacle, per lo que vaig aprofitar per anar fins la terminal de minivans a preguntar preus i horaris. A més volia saber el preu fins a l’altra de les dues terminals de Bangkok perquè quedava més a prop d’on era ara i el trajecte era més barat tot i que quedava més lluny de l’hotel i no sabia com arribar-hi.
En aquesta terminal hi havia 5 taquilles, mes cutres que les de Bangkok, i vaig preguntar a la primera que vaig veure. La noia de la taquilla del costat em va cridar i em va dir a Mo Chit al escoltar que jo li deia aquest nom a la noia i que era d’on venia i pel mateix preu que l’anada, 100 bats. Li vaig dir si hi havia a Sai Tai, l’altra terminal, a lo que em va assenyalar la taquilla corresponent. Allà vaig preguntar el preu i eren 70 bats, per lo que no valia la pena anar fins un lloc que no em coneixeria gens i que quedava mes lluny de l’hotel només per 30 bats. Vaig tornar a la primera per preguntar els horaris i em va dir en 20 minuts en sortia una i després cada 40 minuts, per lo que una sortiria a les 15:40h, 10 minuts després de passar el tren. Si tot anava bé aquella m’anava perfecte.
Per cert la noia de la taquilla feia molta gràcia com deia les coses, tota l’estona somrient com amb una barreja d’alegria absoluta i cert coqueteig. I ja amb tota la informació necessària vaig tornar cap al mercat i a fer temps fins les 15:30h, buscant un altre bon lloc des d’on poder gravar el tren però ara en direcció contrària.
A les 15:15h ja tornava a ser tot ple de turistes agafant lloc, sobretot japonesos o xinesos, que ja n’hi ha per tot arreu, i tot i que no son maleducats, son tants que ja comencen a aclaparar una mica. Just al meu costat se’n va posar una família amb dos nens on el pare estava mes interessat que els propis nens en que sortissin be a la foto davant el tren, de fet els nens ni volien, els feia por estar enmig de la via quan ja es veia el tren venir, pero el pare insistia en què s’hi posessin per fer-los la foto.
I com abans, toc de campana, xiulet del tren, els botiguers arreplegant els toldos i els turistes com bojos per aconseguir la millor foto. Realment els venedors deuen estar una mica cansats ja de tot aquest espectacle.
El tren va passar a la mateixa velocitat pero ara anava ple de japonesos que l’havien agafat en aquella mateixa estació per també gravar des de dins el propi tren, així que estàvem els de fora gravant al tren, i els de dins del tren gravant als qui estàvem a fora. Com abans, jo tenia el meu espai darrere per apartar-me en l’últim moment, però també com abans, els típics llests que no saben que el tren és mes ample que les vies i es veuen obligats a retrocedir a corre cuita envestint a tots els qui estàvem ben ubicats per no morir atropellats.
I quan ja va passar i els venedors van tornar a desplegar-ho tot, vaig caminar per dins el mercat, sobre les vies i quasi perseguint el tren, fins a l’estació i ràpid cap a la terminal de minivans, doncs segons els meus càlculs en 5 minuts en sortiria una cap a Bangkok.
Vaig arribar i vaig anar a la taquilla que creia però em vaig confondre, quan de sobte, des de la taquilla del costat em criden. Era la noia d’abans amb la mateixa alegria d’abans cridant-me. La vaig reconèixer al moment, li vaig dir Mo Chit, ella va dir 100 bats, li vaig preguntar when, i ella va dir, now, now. Perfecte. Vaig pagar i em va assenyalar un xofer que hi havia allà assegut i que ja es va aixecar en veure’m. Em va dir que el seguís i quan havia caminat dos metres em vaig adonar que amb tanta pressa ni tan sols m’havia acomiadat de la taquillera, així que em vaig girar i abans que pogués dir res ella ja va dir un bye molt animat com tot en ella i dient adéu amb la mà. Jo vaig fer el mateix mentre seguia mig corrent darrere el xofer. Cuanta alegria desprenia aquella noia que a la vegada encomanava.
El xofer va obrir la porta de la minivan i només quedava un lloc lliure! Vaig arribar just a temps i quan només quedava una plaça. Lo dolent que jo estava suadíssim i els altres ho notarien sabent que era jo qui feia aquella pudor, pero en fi, que volen, allà és impossible no suar i menys per un estranger que no hi estem tant acostumats.
Aquest trajecte va ser una mica mes ràpid que el de l’anada. Això si, l’entrada a Bangkok va ser caòtica amb un trànsit exagerat, molt mes que el que hagi pogut veure a qualsevol ciutat europea. Les artèries d’entrada tenien 5 o 6 carrils i fins i tot se’n creaven de nous, doncs molts cotxes anaven pels laterals fent que dels sis carrils se’n fessin 7. Tot i així la circulació en aquell tram era molt lenta.
Cap a les 17h ja vam arribar a Mo Chit, on només hi vàrem baixar 4 dels passatgers. Però el xofer no ens va deixar just a la terminal sinó que ens va deixar al mig del carrer a uns 30 minuts caminant de la terminal. No sé si després seguia fins la mateixa terminal o no, però quan vaig veure a Google Maps que hi érem a prop vaig dir-li que jo també baixava allà, doncs no sabia cap on anava després i tenint en compte el poc anglès que sabia el xofer, per no dir gens, era impossible saber-ho. Així que lo millor era baixar allà i no arriscar-me a anar a pare a un altre poble a o l’altra punta de Bangkok.
Mirant Google Maps semblava que estava mes a prop del que realment estava. Almenys vaig passar per llocs que no havia vist, com un parc infantil gegant i un mercat. Tot plegat estava be però després del dia que portava es feia una mica dur. A mes, en aquell moment encara no tenia ni idea de si em costaria molt o poc arribar fins l’hotel, doncs un cop a la terminal havia d’agafar com a mínim un bus que no tenia massa clar ni tan sols si passava per allà.
Tenint en compte que eren poc mes de les 17h pensava que encara podria fer alguna cosa mes aquella tarda. Però després d’arribar passades les 17:30h a la terminal d’autobusos per agafar el mateix bus, el 3, que havia agafat pel matí per venir, aquest va tardar quasi 45 minuts en arribar, per lo que ja eren les 18:15h. Ja feia mes d’una hora que havia arribat a Bangkok i encara no havia sortit ni de la terminal. Almenys ja estava segur que el bus 3 parava a la terminal, doncs de les vàries parades que tenia en una d’elles posava clarament 3.
I clar, ja era hora punta a Bangkok, així que el trajecte que a l’anada havia durat una hora i quart, ara en van ser dues. Si, dues hores en autobús per fer un trajecte d’uns 8 km pel mig de Bangkok, el mateix que hauria tardat caminant. A mi ja m’estava be, doncs fer un trajecte en bus per Bangkok en hora punta considero que és una de les coses que s’han de fer, és tot un espectacle. Però els altres, quina paciència han de tenir. A mes l’autobús estava fet pols, almenys tenia 25 anys, es calava, se li apagava el motor, quan estava en punt mort semblava que anés a petar, era un desastre i molt difícil de conduir. A mes, en aquest cas, era una xofer, i jo em feia creus com podia canviar aquelles marxes que només de veure ja es veia que costava moltíssim. Tot plegat sumat a la calor que hi feia i a la contaminació de Bangkok ajudada pel fum d’aquell mateix bus que entrava tot per les finestres obertes i que feia que en alguns moments l’aire fos irrespirable. De fet ja notava que em picava una mica el nas de tantes partícules contaminats que respirava. No m’estranya que tanta gent vagi amb mascareta.
Jo almenys vaig poder anar assegut des del principi i a mes a finestra, per lo que vaig poder gaudir d’aquell trajecte que pels locals era algo horrorós a passar lo mes ràpid possible però que per mi era tot un espectacle mes que interessant.
Gràcies a Google Maps vaig poder seguir el trajecte que feia el bus i decidir així quan baixar, doncs no va parar exactament allà on l’havia agafat a l’anada però si molt a prop. A mes ja em coneixia perfectament tots els voltants de l’hotel per lo que ja no hi havia cap problema per anar amb bus a qualsevol lloc de Bangkok.
Finalment arribava a la meva parada passades les 20h, cansat, suat i havent de preparar la maleta ja que l’endemà marxava d’aquell hotel, per lo que aprofitar la tarda per donar una volta per Bangkok ja ho havia descartat. Vaig comprar una cervesa i menjar per sopar a l’habitació a un 7-eleven molt a prop de l’hotel i que em venia de camí i vaig anar a l’hotel a fer la maleta i sobretot a buscar informació de com anar a Kanchanaburi, la ciutat del famós pont sobre el riu Kwai i on passaria la nit següent en una habitació de fusta construïda sobre el mateix riu. La veritat és que se m’havia fet una mica tard però això no deixava de ser senyal que estava aprofitant els dies al màxim, doncs ja no tenia ni temps de fer la maleta i veure com anar a la següent ciutat. Si que sabia que hi podria anar amb tren però encara havia de mirar des de quina estació agafar-lo i com arribar-hi.
Ara si que ja podia recollir la roba que havia deixat per rentar el dia anterior a la recepció del mateix hotel. Estava tota, que això sempre és algo que preocupa. La maleta la vaig fer prou ràpid tenint en compte que era la primera vegada que l’havia de fer estan completament desfeta.
Sobre com anar a Kanchanaburi vaig confirmar que el tren era la millor opció tan per proximitat amb l’estació de tren com per preu i perquè no tardava massa mes que les minivans molt mes cares. Segons la informació que vaig trobar, l’estació quedava prop de l’hotel tot i que a l’altra banda del riu, per lo que arribar-hi es complicava força doncs de ponts n’hi ha poquissims i s’ha de creuar en ferri. EN qualsevol cas també semblava que el ferri el podria agafar quasi a la mateixa alçada on era l’hotel. Tot era una mica complicat però si era tal com veia a les webs, podria ser mes fàcil del que semblava en un principi.
Després ja vaig sopar a la mateixa habitació mentre mirava el 324 i ja era la segona nit que ho feia i no estava malament, així em posava una mica al dia de les notícies de casa. I cap a les 23h a dormir doncs la intenció era despertar-se com a molt tard a les 8h.
