A les 5 del matí m’aixecava per prepararme per anar a Lopburi, la ciutat dels micos. És una ciutat a uns 80 km de Bangkok a la que s’hi pot anar en tren. El problema eren els horaris, doncs no en passaven cada 10 minuts sinó cada hora o mes, per lo que aniria fins allà i ja veuria quant hauria d’esperar. No tenia massa sentit intentar arribar quan en sortís un perquè a l’estació hi havia d’arribar en bus i amb tot plegat no tenia ni idea de quant tardaria en arribar a l’estació, que per cert estava força lluny, per lo que marxaria lo abans possible i ja està.

Em vaig dutxar aprofitant que encara tothom estava dormint, vaig preparar-me el cafè mentre escrivia el diari, mirava correus, Whatsapp’s, etc. i a les 8h sortia de l’hotel amb la motxilla, bateria externa, impermeable, aigua i el mòbil per anar a agafar el bus prop de Saman Luang, la Cort Suprema de Tailandia i que va ser quasi lo primer que vaig veure el primer dia que vaig ser a Bangkok, doncs és on em va deixar el bus que vaig agafar per anar cap a l’hotel.

Ja sabia com anar fins allà però Moovit m’indicava un camí diferent. En comptes d’anar pels carrers importants com jo hauria fet, em proposava d’anar pel mig dels carrerons de vianants que envoltaven la zona de l’hotel. Aquells carrerons ja me’ls coneixia força per lo que vaig decidir de fer-li cas. Però tan sols arribar al final del carrer de l’hotel, Moovit em deia que seguís recta però allà davant meu només hi veia una paret. Quan estava a punt de deixar-ho i anar pel camí que ja em coneixia, just va aparèixer una moto que semblava que hagués travessat la paret. Hi havia un petit espai que quedava amagat i que donava accés al temple de just davant l’hotel i que jo veia des de la finestra de la meva habitació. No hi havia entrat mai així que ja em va servir per veure aquell temple per dins, i efectivament es podia anar per allà i el camí era més curt. Com tots els temples era com un poble, amb els seus carrers, senyalitzacions, passos de vianants i edificis.

Pocs metres després de sortir del temple vaig trobar un 7-eleven on hi vaig comprar una aigua i en uns 10 minuts mes arribava a la parada del bus davant la Cort Suprema. Just allà davant hi havia un recinte on semblava que hi estaven celebrant algun tipus de convenció i des d’on van començar a sortir cotxes i furgonetes oficials, almenys 30, amb el que semblaven polítics i altres personalitats i molta policia, fins i tot van tallar aquella gran avinguda uns minuts perquè sortissin tots els cotxes oficials. Va ser força espectacular. Aquest eras un altre avantatge de l’ubicació de l’hotel, la proximitat amb tots els edificis oficials que provoca veure coses com aquestes ben sovint.

Al cap d’uns 15 minuts va arribar el bus i en 20 minuts arribava a l’estació de tren de Hua Lamphong sense cap problema gràcies a què anava seguint tot el trajecte per Moovit. Pel camí vam creuar bona part del barri xinès, barri que tard o d’hora volia veure i que haver d’anar fins aquesta estació em serviria per després a la tornada aprofitar per passejar-hi una estona.

Al costat de l’estació n’hi havia una altra que quedava mes a prop de la parada de bus i per tant on vaig entrar primer equivocadament fins que la noia de la taquilla em va dir que havia de sortir i anar a la del costat. No la vaig entendre massa per lo que primer vaig donar alguna volta per l’estació fins a poder sortir i per sort quan ja era fora un taxista que em va veure tot perdut mirant un cartell de la companyia de trens em va preguntar on anava. Era taxista i per tant poc de fiar, però aquell realment només tenia ganes d’ajudar. Li vaig dir que anava a Lopburi i ell em va assenyalar l’estació de tren que quedava a pocs metres d’allà. De fet a la que acabava d’entrar semblava el metro, doncs les vies estaven soterrades, però a la que m’acostava ara les vies no ho estaven, senyal de que efectivament el tren passava per allà.

Allà vaig anar i vaig comprar el bitllet per al pròxim tren. El senyor de la taquilla no sabia anglès però es feia entendre com la majoria de tailandesos, doncs en tenen la voluntat. El preu me’l va ensenyar de la pantalla, l’hora de sortida me la va assenyalar en el mateix bitllet i la via me la va dir amb els dits, la via 8. Així doncs ja tenia el bitllet i tota la informació que necessitava per agafar el tren. Això si, el tren sortia al cap d’una hora, a les 9:25, així que a fer temps per allà. De fet això era algo que ja m’imaginava que em passaria, doncs la freqüència de trens és molt baixa i jo no tenia ni idea del que tardaria en arribar a aquella estació, per lo que era inútil fer cap previsió. Lo important era ser allà i que les 9:25 era una hora bona per iniciar el camí cap a Lopburi.

Vaig aprofitar per ja esmorzar alguna cosa. Vaig comprar dos pinxos a un lloc ambulant dins la mateixa estació, un de carn i un altre de botifarra. La botifarra semblava de pollastre i l’altre ni idea. La dona ho tallava a trossos i ho posava dins una bossa amb salsa. Així que a les 9 del matí ja m’havia fotut un bon tou de carn.

Cap a les 9:10h després d’haver esmorzat i donat alguna volta per l’estació, ja vaig anar a la via 8 on ja hi havia el tren esperant i hi vaig pujar. El meu primer tren de Tailàndia. Era com me l’imaginava, una carraca. El primer vagó era de llits i la resta de seients normals. Hi havia ventiladors pel sostre però la calor a dins era terrible, molt més que a fora que ja era terrible. Vaig seure i en els 15 minuts que vaig ser allà abans que arrenqués el tren ja estava totalment suat.

Van començar a entrar venedors ambulant tal com ja havia vist per llatinoamèrica, venedors que anirien pujant i baixant del tren al llarg de tot el trajecte i venent tot tipus de menjar i begudes. A les 9:30h va arrencar el tren amb una locomotora a gasoil! Semblava un camió posant la primera per pujar una muntanya, al·lucinant el soroll i la fumarada que feia allò.

Les primeres parades encara eren de Bangkok lo que em va permetre veure algunes zones mes perifèriques i per tant força mes pobres o deixades. Barris sencers a peu de via i fins i tot mercats o gent asseguda entre les vies. Molts sostres d’algunes cases literalment tocaven amb el tren quan aquest passava.

Aquestes primeres parades es feien molt pesades perquè el tren estava més estona parat que en marxa, i quan estava parat era horrible la calor que hi feia, doncs l’únic que la calmava una mica era el vent que entrava per les finestres. A sobre jo vaig seure al costat d’on venia el sol per lo que allò era com un hivernacle. Tot i estar totes les finestres obertes i els ventiladors en marxa l’aire era calent i la calor per alguns moments insoportable. Quan parava fins i tot em posava de mala llet perquè ja començava a sentir que em donaria una lipotimia. Sincerament aquest va a ser un dels trajectes mes durs que he fet, i no per incomoditat o llargs temps, sinó simplement per la calor.

Les curiositats eren moltes, entre elles el fet que les portes del tren no es tancaven en cap moment i hi havia gent que pujava i baixava del tren en marxa o per la banda que donava a l’altra via, coses que a Europa ens semblarien simplement impensables aquí eren ben habituals.

Almenys els paisatges eren molt bonics i diferents dels que havia vist fins ara. Grans extensions de prats, boscos, granges a peu de vies i pobles rurals al llarg de kilòmetres fins arribar al cap de 3 hores i 15 minuts a Lopburi.

El primer que vaig fer en arribar a Lopburi va ser preguntar a la noia de la taquilla a quines hores sortien els tren a Bangkok. Eren les 12:40h i em va dir que en sortia un ara i el pròxim a les 16h, que seria el que agafaria. Així que tenia unes 3 hores i mitja per donar voltes entre micos. Si ja ho sé, serien en total 7 hores de viatge entre anada i tornada per menys de 4 hores d’estada al poble, però és que els trajectes en tren son així. A mes, el trajecte en tren ja és una aventura en si mateix, per lo que val la pena.

Lo següent va ser comprar una ampolla d’aigua i un parell de sandvitxos a un 7-eleven just al costat de l’estació, de fet va ser lo primer que vaig veure de Lopburi, un 7-eleven. Si, aquí també n’hi havia per tot arreu. I a continuació a caminar pel poble sense rumb fix a la cerca dels micos.

Vaig començar caminant carrer amunt des de l’estació fins que al cap de 15 minuts de caminar, suar com un porc, acabar-me ja l’aigua i sense veure cap mico, se’m va ocórrer per fi llegir les anotacions que tenia sobre Lopburi, cosa que evidentment hauria d’haver fet abans, en el tren per exemple, ja que hauria vist que ja tenia anotat on es concentraven els micos, que evidentment no era cap on anava sinó a la zona on hi havia les runes d’un antic temple.

Vaig anar cap allà i abans d’arribar-hi ja vaig trobar un mico caminant per la vorera i dos més asseguts a l’entrada d’un banc bevent d’un granissat. Em vaig quedar allà una estona gravant-los sense saber que al cap de pocs minuts me’n trobaria desenes. En qualsevol cas aquella escena ja em va deixar força perplex. 3 micos asseguts com si fossin personetes bevent d’un got i envoltats de persones que caminaven per la vorera o entraven i sortien del banc sense ni immutar-se. Quedava clar que en aquell poble els humans i els micos compartien el mateix espai aparentment en perfecta harmonia.

Vaig seguir caminant en direcció a les runes i en arribar al carrer que ja donava al temple ja en vaig veure molts mes. De fet, davant meu potser en veia 20 caminant per la vorera, pujant per les parets dels edificis, dins les botigues,… Era molt exagerat i molt mes del que m’esperava.

I tot plegat va anar a mes fins que quasi davant del temple i al mateix temple n’hi havia ja centenars, molts mes micos que persones. Dins una botiga almenys n’hi havia 20 i un munt per fora buscant menjar o bevent d’ampolles d’aigua tal com si fossin persones. Era increíble i fins i tot feia una mica d’angúnia de veure’n tants. Vaig passar de pensar que no en veuria a veure’n desenes o centenars corrent i enfilant-se per tot arreu.

Al veure que un d’ells bevia d’una ampolla vaig deixar la que jo portava a terra per veure què feien. Al cap d’un minut un es va acostar mirant-me mig de reüll fins que la va agafar. Com que era massa plena i pesava molt per ell, primer la va volcar bevent l’aigua de terra i quan ja no pesava tant se la va acabar com beuria una persona. Impressionant la pràctica que ja tenien i lo acostumats que estaven de viure en un entorn completament humà.

Després em vaig acostar al temple, que estava a l’altra banda del carrer, on n’hi havia encara més. Anaven bojos amb els turistes que els donaven menjar. Vaig voler entrar al recinte del temple però s’havia de pagar entrada i vaig passar, no valia massa la pena ja que des de fora es veia perfectament. A mes, l’interès que tenia en aquell moment era veure els micos.

Els habitants de Lopburi semblaven resignats a tot aquell panorama tot i que a molts se’ls notava clarament que estaven farts dels micos. Sense anar mes lluny la noia de la taquilla de les runes, que de tan en tan sortia de la seva garita amb una escombra per espantar a les desenes de micos que s’acumulaven pel voltant i per sobre de la mateixa garita.

D’altres s’enfilaven per les baixants d’aigua fins les teulades a una velocitat impressionant. Aquell carrer era d e les coses mes rares que havia vist mai.

Quan ja els havia vist una estona vaig anar a donar una volta per un mercat allà al costat força gran com tants hi ha per Tailàndia. La calor era sufocant i caminar per allà amb les olles de les botigues a ple rendiment es feia insuportable. Tenia la intenció de comprar algo de menjar però no vaig veure res que em convencés, així que vaig tornar cap al temple mentre pel camí em menjava un dels sandvitxos del 7-eleven que portava. Només treure’l de la motxilla un mico ja es va acostar i fins i tot semblava que en qualsevol moment m’anés a saltar a sobre. Després es va acostar un altre més gran que si que semblava que se’m tiraria a sobre per lo que li vaig tirar un tros del sandvitx que es va menjar ràpidament. L’altre al final no va fer res. En aquell moment vaig entendre perquè la majoria es concentraven als voltants de les runes del temple. La majoria de turistes acabaven arribant al temple, i justament son els turistes als qui mes gràcia els fa veure els micos i qui mes els dona menjar, per lo que els micos ja han après que al voltant de les runes del temple hi ha persones disposades a donar-los menjar, per això només treure el sandvitx ja es van acostar, perquè ja estan acostumats a que allà la gent els doni menjar.

Després de donar alguna volta més per cansar-me bé de veure micos, ja vaig anar tirant cap a l’estació. Eren les 14:30h i tot just portava dues hores a Lopburi però ja havia vist prou els micos i el mercat. A més feia una calor terrible com per seguir donant voltes pel poble.

De camí a l’estació primer vaig veure 3 micos barallant-se sobre un andami mentre gent a sota asseguda a les taules d’un restaurant sense fer ni cas. Anaves caminant i et passaven corrent pel costat perseguint-se uns als altres. Els turistes ens apartàvem quan els veiem venir corrent mentre que els locals ja no els feien gens de cas. I mentre seguia caminant vigilant que cap mico m’atropellés, de sobte vaig rebre un cop força fort a l’esquena seguit d’un petit crit. Em vaig girar pensant que algú m’acabava d’empènyer sense saber perquè però al girar-me no hi havia ningú darrere, només un mico a terra quiet i mirant-me. El mico m’acabava d’intentar robar la motxilla! Se’m va tirar a sobre amb tota la intenció d’endur-se la motxilla i buscar-hi menjar, doncs mentre amb les cames em va empentar endavant, amb les mans em va estirar les corretges de la motxilla, demostrant que ja sabien com robar motxilles. Sort que la portava ben agafada perquè sinó segurament me l’hauria tret, i un cop te la prenen ja la pots donar per perduda a menys de que es cansi i la deixi. Li vaig fer un gest amenaçador perquè no hi tornés i vaig seguir caminant però ara mirant davant i darrere tota l’estona. Una venedora que ho havia vist em va dir alguna cosa en Tai mig rient. No vaig entendre el que deia però segurament seria algo tipus “ja no fan tanta gracia ara els micos eh?”

A les 14:40h arribava a l’estació i comprava el bitllet. Posava que el tren sortia a les 14:39h, així que li vaig preguntar al noi que em va dir que anava amb retard i que passava a les 16h, l’hora que m’havia dit la noia en arribar. Això sí són retards i la resta tonteries…

Així que tocava esperar una hora llarga a l’estació de Lopburi bevent aigua sense parar i estirant les cames ja que suposadament me’n passaria 3 assegut. Greu error.

A les 16h va arribar el tren, igual de carraca que l’altre, i sorpresa… No hi havia lloc per seure. I a més érem uns quants que vam quedar de peu, per lo que no tenia pinta de que pogués seure aviat. Cansat i pensant en les més de 3 hores que quedaven de trajecte vaig buscar almenys algun lloc on em pogués recolzar que va ser al començament d’un dels vagons on hi havia encara un tros de paret sense ocupar.

Tenia l’esperança que en les pròximes parades baixés força gent, però tot i baixar-ne no eren suficients com perquè pogués seure. Jo almenys estava en un lloc on em podia recolzar, doncs hi havia passatgers enmig del passadís on encara cansava mes.

Al cap d’una hora de trajecte vaig decidir seure a terra perquè ja no podia més. Vaig aprofitar que en un dels extrems del vagó ho havia una zona amb una pica per lo que hi havia mes espai lliure a terra per seure-hi. Era molt incòmode, evidentment, però almenys podia descansar una mica les cames.

I al cap de 30 minuts d’estar allà terra assegut vaig anar a seure a les escales del tren, les de baixar. I si, com ja he dit abans les portes queden sempre obertes. Així que estava amb el tren en marxa assegut a les escales del tren i ambles portes obertes. A la porta del davant també hi havia un noi assegut de manera encara més imprudent, doncs jo almenys estava ben assegut i ben agafat, aquell estava com si estigués assegut en el tamboret d’un bar. Allò va fer que ara si anés mes còmode i que veiés el paisatge millor que ningú. A mes emblava que seure allà era lo mes normal del mon, doncs ningú em va mirar i el revisor no va dir res. Només per això ja valia la pena el viatge en tren. Un espectacle ja impossible de veure en qualsevol lloc d’Europa.

I així anar fent temps fins que quan portàvem dues hores i mitja ja havia baixat prou gent com per quedar seients lliures per lo que per fi vaig poder seure en un seient normal ja fins a Bangkok. Una dona que seia davant meu em va preguntar d’on era. No deixa de ser curiós per una banda que sigui tant clar que ets de fora i per l’altre que siguis un turista. No deu haver-hi massa gent d’aspecte europeu vivint a Tailàndia. Quan et veuen tothom sap que ets de fora i que estàs de viatge i molts s’interessen per saber d’on ets i com va el teu viatge. Els tailandesos son molt oberts i molt curiosos.

Ja entrant a Bangkok va començar a ploure. Passàvem per la zona perifèrica on es podien veure aquells barris literalment a peu de vies. Desenes de cases tant a prop de la via que el tren havia d’aminorar la marxa per no endur-se a ningú per davant. Tot plegat feia que el tram final del trajecte fos molt lent tal com ja hi havia sigut a l’anada.

A les 19:15h arribàvem a l’estació de Hua Lamphong de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit, i arribava la part complicada del dia, tornar a l’hotel amb transport públic i sense Moovit, doncs sense internet no es pot utilitzar.

Vaig anar fins la parada on m’havia deixat el bus a l’anada però a l’altra banda del carrer per buscar la parada que fes el trajecte de tornada utilitzant la mateixa línia de bus. Em va costar creuar aquella gran avinguda però un cop aconseguit, seguint els locals, la vaig trobar prou ràpid. Però després d’esperar quasi 30 minuts i que no passés cap bus de la línia que esperava, vaig decidir d’anar caminant, doncs era més o menys factible i tampoc estava segur que acabés passant el bus que esperava. Eren uns 4 km per lo que tardaria una hora aproximadament i a més passaria, com havia vist a l’anada, pel mig de Chinatown i així ja de passada feia una petita visita a aquest barri que tard o d’hora volia veure.

Tot i que ja era fosc la visita va estar prou bé gràcies a que encara hi havia venedors de tot tipus pel carrer i totes les botigues estaven obertes. És increïble els xinesos com fan el seu propi barri a qualsevol ciutat, doncs en aquell barri només s’hi veien xinesos i tots els cartells eren en xinès. A més vaig veure una de les famoses cases d’algun clan que pel que es veu n’hi ha més d’un.

A cada cantonada hi havia venedors ambulant venent tot tipus de falsificaciones tal com ja havia llegit i de fet com en la majoria de Chinatowns. Es venien des de rellotges fins a mòbils passant per roba o bolsos. Tot el que volguessis ho podies trobar en aquell barri.

Tot i ser les 20h la xafogor era increïble. Donava igual lo fosc que fos, feia calor igual i no podia parar de suar. Vaig entrar a un 7-eleven a comprar una ampolla d’aigua que em vaig acabar abans d’arribar a l’hotel. ja ni sabia quants litres d’aigua bevia al dia. Un munt.

El camí fins l’hotel no se’m va fer tant llarg com pensava en un principi. De fet, just després de creuar Chinatown ja vaig entrar a la zona que em coneixia una mica mes propera a Suanam Luang i el Gran Palau. Aquella zona ja me la coneixia per lo que ja ni em va fer falta anar mirant Google Maps. Arriba aquesta hora també em va permetre poder veure tots aquests edificis oficials totalment il·luminats, així com el riu que els rodeja, fent que la zona sembli una altra completament i que tingui un encant especial.

Vaig passar per alguns carrerons una mica xunguillos però amb poca por, doncs Bangkok ja m’havia demostrar que no era una ciutat perillosa. De totes maneres quan vaig arribar a aquella zona molt mes vigilada, fins i tot per militars, vaig anar mes tranquil fent fotos a tots els edificis il·luminats.

Cap a les 21h arribava a l’hotel caminant per els carrers de vianants del voltant ja sense cap problema. Aquella mateixa nit havia de deixar la roba a alguna bugaderia ja que no em quedava roba neta i al cap de 2 dies marxava a Kanchanaburi. Vaig anar a una que havia vist per Internet que era selfservice i costava 10 bats el kilo, uns 0,30€. Així que em vaig dutxar amb aigua ben freda, em vaig posar l’últim polo net que em quedava i vaig anar cap allà amb tota la roba. Era quasi al costat de Kaho San Road i per tant molt a prop de l’hotel i de tota la festa. Però quan hi vaig arribar vaig comprovar que com a mínim s’havien de pagar 9kg i que a més s’havia de pagar en monedes de 10 bats que no tenia i la màquina que hi havia de canvi tampoc tenia. Allà també hi havia un xinès força enfadat pel mateix motiu.

Primer pensava que encara que portés només dos kilos de roba em cobrarien 20 bats, així que vaig anar allà a prop on hi havia la zona de Khao San i vaig comprar dos pinxos de calamars en un lloc ambulant que estaven molt bons i que encara no havia provat. Li vaig dir al venedor que em donés dues monedes de 10 bats i vaig tornar a la bugaderia. Amb tot plegat ja estava suant una altra vegada i no feia ni 20 minuts que m’havia dutxat i posat l’últim polo net.

Però quan vaig arribar vaig veure que havia de posar, en aquest cas, 11 monedes de 10 bats, doncs només quedaven lliures rentadores de 14kg que eren més cares i s’havien de pagar 110 bats fos la quantitat que fos de roba. Ja mes emprenyat que el xinès, vaig marxar sense rentar la roba.

Almenys aquella passejada em va servir per veure el carrer paral·lel a Khao San que encara no havia vist i era també prou interessant. També amb restaurants per guiris però amb molts llocs ambulant que es el que m’agrada a mi. En total, al voltant de l’hotel hi havia almenys 3 o 4 illes de cases dedicades només a la festa i al menjar.

Vaig tornar cap al carrer de l’hotel on havia vist una bugaderia, però el preu eren 35 bats per kilo, no massa menys que al meu hotel que eren 50, així que finalment, per la poca diferència de preu i la comoditat, vaig preferir deixar la roba a la bugaderia del meu hotel. Com a curiositat, abans d’arribar a l’hotel, el RRPP del restaurant del costat va dir “amigo” dirigint-se a mi. Em vaig girar pensant com havia deduït que era espanyol però em va preguntar: “Italiano? “, a lo que vaig respondre que no. Però vaig entendre que en italià potser també diuen amigo i que per la cara se’ns veu que som, almenys, del sud d’Europa.

La noia que hi havia a recepció diria que era la primera vegada que la veia però era la més amable i extrovertida. Li vaig deixar la roba i vaig entendre que estaria per l’endemà a les 7am, cosa que em va estranyar perquè ja eren quasi les 22:30h. En qualsevol cas la vaig deixar i vaig anar a comprar algo mes per menjar.

Per acabar de sopar vaig decidir anar a comprar pasta deshidratada i algun sandvitx al 7-eleven que hi havia a 30 metres de l’hotel i menjar a l’habitació mentre mirava el 324 per Internet. A més encara havia de mirar com organitzar bé l’endemà ja que volia anar al mercat sobre les vies del tren de Mae Klong.

Mae Klong és una ciutat a poc mes de 100 km de Bangkok i on es va construir una via de tren pel bell mig d’un mercat. Ni els del mercat ni els del tren van claudicar així que en l’actualitat el tren passa, literalment, pel mig del mercat. És de lo mes increíble que he vist mai.

I ara eren les 22:30h i encara havia de sopar i mirar com anar fins allà després del llarg dia que havia passat.

Després de mirar totes les opcions, la que em va semblar mes viable era la d’anar en una minivan, que no era l’opció mes barata, 100 bats, però que al final no són ni 3€ per 2 hores de camí. Pel que feia a la relació comoditat/preu, aquesta era la millor i de lluny, ja que en tren em podria estalviar algo però el problema eren els pocs trens que passaven.

El problema principal, anés com anés, era saber els horaris del tren que passa pel mercat de Mae Klong, doncs només en passaven 4 o 5 al dia, per lo que vaig decidir sortir lo abans possible de l’hotel i a veure que passava. A mes tampoc podia saber l’horari de les minivans, un altre motiu per presentar-m’hi lo abans possible.

Així que vaig sopar la pasta i els sandvitxos i a les 23:30h ja estava dormint.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: