A les 5 m aixecava per prepararme per anar a lopburi, la ciutat dels monjos. Es una ciutat a uns 80km de Bangkok a la que s’hi pot anar en tren.

Em vaig deixar, prendre el cafè i a les 8 sortia de l’hotel per anar a agafar el bus prop de Santa Luang, la Cort Suprema de Tailandia. Ja sabia com anar fins allà però Moovit mindicava un camí diferent. Vaig seguir-lo però al punt per on havia d’anar i ja no coneixia només es veia una paret. Quan estava a punt d’anar per on sabia, just va aparèixer una moto que semblava que hagués a travessat la paret. Hi havia un petit espai que quedava amagat i que donava accés al temple de just davant l’hotel. No hi havia entrat mai així que ja em va servir per veure aquell temple per dins, i efectivament es podia anar per allà i el camí era més curt. Com tot els temples era com un poble, amb els seus carrers, senyalitzacions i edificis.

Vaig comprar una aigua pel camí i en uns 10 minuts estava a la parada del bus. Just allà davant hi havia un recinte d’on van començar a sortir cotxes oficials, almenys 30 amb el que semblaven personalitats i molta policia, fins i tot van tallar aquella gran avinguda uns minuts perquè sortissin tots els cotxes oficials. Va ser força espectacular.

Al cap d’uns 15 minuts va arribar el bus i en 20 minuts arribava a l’estació de tren de Hua Lamphong. N’hi havia una altra al costat a la que vaig entrar primer equivocadament fins que la noia de la taquilla em va dir que havia de sortir i anar a la del costat. No la vaig entendre massa però per sort quan ja era fora un taxista que em va veure perdut em va preguntar on anava i em va assenyalar lestacio.

Allà vaig anar i vaig comprar el bitllet per al pròxim tren. El senyor de la taquilla no sabia anglès pero es feia entendre com la majoria de tailandesos, doncs en tenen la voluntat. El.preu me l va ensenyar de la pantalla, l’hora de sortida me la va ensenyar del bitllet i la via me la va dir amb els dits, la via 8. I el tren sortia al cap d’una hora, a les 9:25, així que a fer temps per allà. Em vaig comprar dos pinxos, un de carn i un altre de borifarra, la botifarra semblava de Pavo o pollastre i l’altre ni idea. La dona ho tallava arrossos i ho posava dins una bossa amb salsa. Així que a les 9bdel matí ja m’havia gòtic un bon tou de carn.

A les 9:10 ja vaig anar a la via 8 on ja hi havia el tren i hi vaig pujar. El meu primer tren de tailandia. Era com me l imaginava, una carraca. El primer vago era de llits i la resta seients. Hi havia ventiladors pel sostre però la calor a dins era terrible, molt més que a fora que ja era terrible. Vaig seure i en els 15 minuts que vaig ser allà abans que arrenquen ja estava sumat com un pollastre.

Ja van començar a entrar venedors ambulant tal com ja havia vist per llatinoamericà, venedors que anirien pujant i baixant del tren al llarg de tot el trajecte. A les 9:30 va arrencar el tren amb un alocumotora a gasoil! Semblava un camió posant la primera per pujar una muntanya, alucinant.

Les primeres parades encara eren de Bangkok lo que em va permetre veure algunes zones força pobres. Cases a peu de via i fins i tot mercats o gent asseguda entre les vies.

Aquestes primeres parades es feien molt pesades perquè el tren estava a més temps parta que en marxa, i quan estava parat era horrible la calor que hi feia.

El trajecte bestiar va fer etern. El sol pica a molt i tot i estar totes lws finestres obertes i els ventiladors en marxa l’aire era calent i la calor per alguns moments insoortable. Quan parava fins i tot em posava de mala llet perquè ja començava a sentir que em donaria una lipotimia. Sincerament aquest va a ser un dels trajectes mes durs que he fet, i no per incomoditat o llargs temps, sinó simplement per la calor.

Almenys els paisatges eren MacOS i diferents del que havia vist fins ara. Gran extensions de Prats, boscos i pobles rurals al llarg de kilòmetres fins arribar al cap de 3 hores i 15 minuts a lopburi.

El primer que vaig fer en arribar a lopburi va ser preguntar a la oia de la taquilla a unes hores sortien els tren a Bangkok. Eren les 12:40 i em va dir que en sortia un ara i el pròxim a les 16h, que seria el que agafaria.

Lo següent va ser comprar una ampolla d’aigua a un 7eleven del costat de lestacio. Si, aquí també n’hi havia per tot arreu. I a continuació a caminar pel poble sense rumb fix a la cerca dels micos.

Vaig començant anant carrer amunt de l’estació fins que al cap de 1t minuts caminant quant com un porc i sense veure cap mico sem va ocórrer per fi llegir les anotacions que tenia sobre lopburi, cosa que hauria d’haver fet abans ja que hauria vist que ja tenia anotat on es concentraven els micos, que evidentment no era cap on anava sino a la zona on hi havia les runes d’un antic temple.

Vaig anar cap allà i abans d’arribar ja em vaig trobar amb un mico caminant per la vorera i dos més asseguts a l’entrada d’un banc bevent d’un granissat. Em vaig quedar allà una estona gravant-los sense sa era que al cap de pocs minuts men trobaria desenes.

Vaig seguir caminant i pel carrer que donava al temple cada vegada se’n veien més, per la vorera, pujant per les parets dels edificis, dins les botigues,… Fins que quasi davant del temple i al mateix temple n’hi havia per tot arreu. Dins una botiga almenys n’hi havia 20 i un munt per fora buscant menjar o bevent d’ampolles d’aigua tal com si fossin persones. Era exagerat. Vaig passar de pensar que no en veuria a veure’n desenes o centenars corrent per tot arreu.

Al veure que un bevia d’una ampolla vaig deixar la que jo portava a terra a eure que feien. Al cap d’un minut un es va causar mirant me mig de reüll fins que la va agafar. Com que era massa plena i pesava molt per ell, primer la va volcar bevent l’aigua de terra i quan ja no no pesava tant se la va acabar com beuria una persona. Impressionant.

Després em vaig acostar al temple on n’hi havia encara més bojos amb els turistes que els donaven menjar. Vaig voler entrar al recinte del temple però s’havia de pagar entrada i vaig passar, no valia massa la pena ja que des de fora es veia perfectament.

Quan ja els havia vist una estona vaig anar a donar una volta per un mercat allà al costat força gran com tants hi ha per Tailàndia. La calor era sufocant i caminar per allà amb les illes de les botigues a ple rendiment es feia insuportable. No vaig veure res de menjar que em convencés per donar així que vaig tornar cap al temple mentre pel camí em menjava un dels sandvitxos del 7eleven que portava. Només treure’l un mico ja es va acostar i fins i tot semblava que en qualsevol moment m anés a saltar a sobre. Després es va acostar un altre més gran que si que semblava que sem giraria a sobre per lo que li vaig tirar un tros del sandvitx que es va menjar ràpidament. L’altre al final no va fer res.

Després de donar alguna volta més per cansarme bé de veure micos, ja vaig anar tirant cap a l’estació. Eren les les 14:30h i no portava ni dues hores a lopburi però ja havia vist prou els micos i el mercat. A més feia una calor terrible com per seguir donant voltes pel poble.

De camí a lestacio primer vaig veure 3 micos ós barallant-se i mentre seguia caminant de cop vaig rebre un cop a lesquene seguit d’un petit crit. Em vaig girar i a terra mirant me i havia un mico que m acabava d’intentar robar la motxilla! Sem va tirar a sobre amb tota la intencio d’endur-se la motxilla i buscarhi menjar. Sort que la portava ben agafada perquè sinó segurament me l’hauria tret. Li vaig fer un gest amenaçador perquè no hi tornés i vaig seguir caminant però ara mirant davant i darrere tota l’estona. Una venedora que ho havia vist em va dir alguna cosa en Tai mig rient. No vaig ente dre el que deia però segurament seria algo tipus “ja no fan tanta gracia ara els micos Eh? ”

A les 14:40 arribava a l’estació i comprava el bitllet. Posava que el tren sortia a les 14:39 a lo que li vaig preguntar al noi que em va dir que anava amb retard i que passava a les 1yh, l’hora que l’havien dit en arribar. Això sí són retards i la resta tonteries…

Així que una hora llarga esperant a l’estació bevent aigua sense parar i estirant les cames ja que suposadament me’n passaria 3 assegut. Greu error.

A les 16h va arribar el tren i sorpresa, no hi havia lloc per seure. I a més érem uns quants que vam quedar de peu, per lo que no tenia pinta de que pogués seure aviat. Cansat i pensant en les més de 3 hores que quedaven de trajecte.

Tenia l’esperança que en les procés parades baixes força gent, però tot i baixarne no eren suficients com perquè pogués seure. Jo almenys estava en un lloc on em recolzar.

Al cap d’una hora vaig seure a terra perquè ja no podia més. I al cap de 30 mí ús més vaig seure a les escales del tren, les de baixar. Si, amb les portes obertes, el tren en marxa i jo allà assegut, tot i que no era l’únic. A la porta del davant també hi havia un noi assegut de manera encara més imprudent. Un espectacle impossible de veure ja a qualsevol lloc d’Europa.

I així anar fent temps fins que quan portavem dues hores i mitja vaig poder seure en un seient normal i fins a Bangkok. Una dona quebseia davant meu em va preguntar d’on era. No deixa de ser curiós per una banda que sigui tant clar que ets de fora i per l’altre que siguis un turista. No deu haver-hi massa gent d’aspecte europeu vivint a Tailàndia. Quan et veuen tothom sap que ets de fora i que estàs de viatge.

A les 19:15 arribaven a lestacio de hua lamphong de bangkok i venia la part complicada del dia, tornar a l’Hotel amb transport públic sense moovit, doncs sense internet no el podia utilitzar.

Vaig anar fins la parad on m’havia deixat el bus à l’anada però a l’altra banda del carrer per buscar la parada que fes el trajecte de tornada. La vaig trobar prou ràpid però després d’esperar quasi 30 minuts vaig decidir d’anar caminant, doncs era més o menys factible. Tardaria una hora i a més passaria pel mig de Chinatown, doncs a l’anada havia vist que el bus hi passava, i així ja de passada feia una petita visita a aquest barri.

I tot ni que ja era fosc va estar prou bé, doncs encara hi havia venedors de tot tipus pel carrer i totes les botigues obertes. Es increïble els xinesos com fan el seu propi barri a qualsevol ciutat, doncs en aquell barri només s’hi veien xinesos i tots els cartells en xinès. A més vaig veure una de les famoses cases d’algun clan que pel que es veu n’hi ha més d’una.

El camí fins l’hotel no sem vaig afer tant llarg com pensava, doncs ja després de creuar Chinatown vaig entrar a la zona que ja coneixia propera a Suanam Luang i el Gran Palau. Aquella zona ja ame la coneixia per lo que ja ni mirar Google Maps.

Cap a les 21h arribava a l’hotel. Aquella mateixa nit havia de deixar la roba a alguna tintoreria doncs ja no em quedava roba neta i al cap de 2 dies marxava a Kanchanaburi. Vaig anar a una que havia vist per Internet que era Self service i costava 10 bats el kilo. Així que em aigua d’Uttar, vaig posar l’últim polo nét que em quedava i vaig anar cap allà amb tota la roba. Però quan hi vaig arribar vaig comprovar que el mínim eren 9kg i que a més s’havia de pagar en monedes de 10 bats que no tenia i la màquina que hi havia de canvi tampoc tenia. Allà també hi havia un xinès força enfadat pel mateix motiu.

Primer pensava que encara que portes només dos kilos de roba em cobraren 20 bats, així que vaig anar allà a prop on hi ha ia la zona de Khao San i vaig comprar dos pinxos de calamars realment bons i que encara no havia provat. Li vaig dir al venedor que em. Dones 2 monedes de 10 i vaig tornar a la tintoreria. Amb tot això ja estava quant una altra vegada.

Però quan vaig arribar vaig veure que havia de posar, en aquest cas, 11 monedes de 10 bats, doncs només quedaven lliures rentadores de 14kg que eren més cares, i s’havia de pagar 110 bats fos la quantitat que fos de roba. Ja emprenyat més que el xines vaig marxar.

Almenys aquell passeig em va servir per veure el carrer paralel a Khao San que encara no havia vist i era també prou interessant. També amb restaurants per guiris però amb molts llocs ambulant que es el que m’agrada a mi.

Vaig anar al carrer de l’hotel que havia vist una tintoreria, però el preu eren 35 bats per kg, no massa menys que al meu hotel, que eren 50, així que finalment ho vaig deixar al meu hotel. Com a curiositat, abans d’arribar a l’hotel, el RRPP del restaurant del costat va dir “amigo” dirigint-se a mi. Em vaig girar i va preguntar “Italiano? “, a lo que vaig respondre que no. Però vaig entendre que en italià potser també diuen amigo i que per la cara sens veu que són, almenys, del sud d’Europa.

La noia que hi havia a recepcio diria que era la primera vegada que la veia però era la més amable i extravertida. Li vaig deixar la roba i vaig entendre que estaria per l’endemà a les 7am, cosa que em va estranyar perquè ja eren quasi les 22:30h.

Per acabar de sopar vaig decidir anar a comprar pasta deshidratada i algun sandvitx al 7eleven i menjar a lhabitacio mentre mirava el 324. A més encara havia el mirar com organitzar bé l’endemà ja que volia anar al mercat sobre les vies del tren de Mae Klong, que finalment l’opció més viable era en mínima, que no eren barates, 100 bats, però que al final no són ni 3€ per 2 hores de camí. El problema era saber els horaris, tant de les minivans com del tren que passa pel mercat, per lo que vaig decidir sortir lo abans possible de l’hotel i a veure que passava. Així que a les 23:30 ja estava dormint.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: