Aquest dia em vaig despertar quasi a les 13h ja que el dia anterior, tot i que a la 1 de la nit ja arribava a l’hotel, degut a què havia fet migdiada molt tard, fins les 4 ben be no vaig anar a dormir. Portava 3 dies a Tailàndia i encara no m’havia recuperat del jet lag, seguia amb els horaris descontrolats.
Com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre un cafè allà mateix a l’habitació i vaig escriure el diari una estona. Després vaig preparar una petita ruta amb alguns llocs a visitar allà prop dels que ja tenia guardats a Google Maps. Els llocs que volia veure ja els tenia decidits abans d’iniciar el viatge, però no què faria cada dia, i això és el que mirava abans de sortir de l’hotel.
Cap a les 16:30h sortia de l’hotel amb la intenció d’anar a veure el centre comercial New World, abandonat abans d’obrir-se al públic per no complir amb la normativa municipal. Aquest tancament fins i tot abans d’acabar-se, va fer que amb el temps i la pluja s’anés inundant. Degut a l’aigua acumulada i estancada, la quantitat de mosquits a la zona va augmentar fins a tal punt que era molt perillós viure-hi a prop degut a les nombroses malalties que poden transmetre. Per a solucionar-ho, els veïns varen decidir d’omplir l’aigua acumulada de peixos. Ara és un centre comercial inacabat, tapiat, abandonat, ple d’aigua i ple de peixos.
Vaig sortir de l’hotel i de camí havia de passar per davant de Phra Sumen Fort, un parc quasi al costat de l’hotel i que dóna just al riu. Gran error, perquè quan era allà fent unes fotos al parc i al riu, un gay es va acostar i em va preguntar d’on era. No pensava que anés a mes, doncs molt gent em preguntava d’on era, però a ell ja li va servir per dir-me si volia que m’ensenyés algun passeig i algun temple. No vaig reaccionar a temps i abans de donar-me conta ja estava caminant amb el gay en direcció al temple Wat Bowonniwetwiharn Ratchaworawiharn, també molt a prop d’allà. Evidentment, com sempre, jo anava ben atent a tot, a qualsevol moviment, sol·licitud de diners, etc. Però la veritat és que el gay només volia passar una estona amb mi perquè suposo que li havia agradat i, comprovar també suposo, si jo també era gay i així ja triomfava. A mes era molt amable i parlava prou be l’anglès per lo que em va servir de guia improvisat.
Vam sortir del parc, vam creuar el carrer important que quedava prop de l’hotel i vam pujar per un carrer nou per mi. Mentre anàvem pel carrer, em va preguntar una mica sobre el viatge, d’on venia, etc. Quan deia a algú que tot just començava una volta al on de 3 mesos es quedaven força sorpresos i això feia que augmentés la seva curiositat i volguessin saber mes. Jo també vaig aprofitar per preguntar-li algunes coses pràctiques, com quins eren els millors llocs per menjar, si era segur anar pel carrer de nit, com moure’m, etc. Coses que ja mes o menys sabia però empre va be que algun local et doni algun consell.
Al cap de 5 minuts de caminar vam arribar al temple que em volia ensenyar i que quedava molt a prop de l’hotel, de fet probablement ja hi havia passat per davant en algun moment. Anar amb ell em va ser molt útil per veure tot el temple per dins, doncs quan anava sol em feia una mica de cosa passejar-me per allà fent fotos mentre els locals resaven. De totes maneres no passava res, doncs estaven mes que acostumats a veure turistes fent fotos. A mes, em donava la sensació que als monjos els agradava que els turistes mostréssim interès pels temples.
Com en quasi tots, abans d’entrar a l’edifici religiós, ens vam haver de treure les sabates, be, les xancletes. Vam entrar i ens vam posar uns segons al lloc on la gent resava, allà agenollats i mirant al buda amb els palmells de les mans units. La situació no deixava de ser una mica estranya, allà agenollat davant un buda fent com si resés i amb un gay que acabava de conèixer al costat…
El buda era molt gran i daurat. El gay es va fer a mes unes reverències que jo ja no vaig fer. Els tailandesos son molt creients i la religió forma part de la seva vida però d’una manera mes natural. Els monjos son persones molt agradables i que no sembla que jutgin a ningú, doncs és ben normal veure un travesti dins un temple resant, cosa que no m’imagino en una església catòlica.
Després vam caminar una bona estona per tot el recinte, que com tots és enorme, fent fotos i observant una mica la vida dels monjos que hi viuen, doncs els temples no deixen de ser com poblets dins la ciutat amb les seves cases i els seus carrers on hi viuen els monjos.
Amb tot plegat, quasi que vam estar una hora i mitja junts. Al sortir del temple em va dir de caminar per no sé on però aleshores si que ja li vaig deixar anar una excusa que ja m’havia pensat, perquè sino si que tard o d’hora m’hauria dit d’anar a casa seva, doncs el tio no parava de mirar-me i ja em començava a sentir una mica incòmode. Li vaig dir que l’endemà havia d’aixecar-me molt aviat per marxar i que encara havia de preparar la maleta. Ens vam acomiadar i aquí no ha passat res.
A continuació, vaig anar on volia anar des del principi, al centre comercial abandonat. Abans però m’havia d’ubicar una mica, doncs amb les voltes que havíem donat ja m’havia perdut. El noi m’havia indicat la direcció de l’hotel i vaig anar caminant cap allà a la vegada que mirava a Google Maps com anar fins al centre comercial abandonat. Però al estar tancat des de feia temps, era complicat trobar-lo. Google Maps m’indicava un altre lloc, que tot i que a prop, o era exactament el centre comercial, sino que semblava un complex d’oficines o apartaments.
Finalment, passejant una mica per la zona i creuant, com sempre, mercats ambulant, vaig veure el que semblava la façana del centre comercial. Sort que havia vist fotos per Internet i el vaig poder reconèixer. Però un cop davant la façana no vaig saber per on entrar per veure els peixos. estava tot completament tapiat i te edificis confrontants per totes bandes, per lo que no sé si realment si pot entrar fàcilment. En qualsevol cas allà hi havia un mercat molt autèntic que junt als edificis tant degradats de la zona i el propi centre comercial abandonat, van fer que la visita valgués la pena tot i no veure els famosos peixos. Carrerons d’un metre d’ample que s’endinsaven enmig dels edificis, foscos, bruts, amb olors de tot tipus i que em recordaven a la peli de Resacón. De fet, en un moment determinat i provant de trobar alguna entrada al centre comercial, em vaig endinsar per un d’aquests carrerons que no semblava que portessin enlloc fins que uns locals que hi havia se’m van quedar mirant i fent algun gest, a lo que vaig entendre que estava ha entrant a alguna propietat privada. La cara que feien era d’estupefacció total sense entendre què podia estar buscant un turista en aquell forat.
Després de passejar una estona per zona desconeguda de Bangkok i quan ja es començava a fer fosc, cap a les 19h, vaig tornar a l’hotel per dutxar-me, dons 3 hores caminant feien que acabessis suat com un pollastre. En menys de 4 dies m’havia dutxat mes de 10 vegades.
Cap a les 20h tornava a sortir a donar a una volta pels voltants de l’hotel aprofitant que estava en una de les zones mes animades de Bangkok. Primer vaig anar a sopar al lloc ambulant davant de l’hotel, just a la cantonada entre el carrer de vianants de l’hotel i el carrer important i que cada dia era diferent, qui primer arribava primer es posava, suposo. Tot i que realment era el dinar, doncs aquell dia m’havia despertat molt tard encara afectat pel jet lag i aquest era el segon àpat que feia en el dia després de l’esmorzar de les 7 del matí, tot i que mes que esmorzar allò ja era un esmorzar-dinar.
Aquesta vegada hi havia una dona gran amb el seu fill transexual que parlava anglès perfectament per lo que demanar va ser molt mes fàcil que en altres ocasions. Vaig veure que estava preparant un plat per una noia i li vaig preguntar quant costava, a lo que va respondre 50 bats i jo que també me’n preparés un. De fet, primer em va oferir unes aletes de pollastre pensant potser que seria mes adient per un turista poc acostumat ala cuina tailandesa, però jo volia provar-ho tot així que vaig demanar el mateix que la noia tailandesa sense tenir ni idea del que era. La noia em va preguntar si m’agradava el picant perquè el que estava demanant ho era, potser per això d’entrada no m’ho van oferir. Jo vaig dir que si però que poc, doncs encara estava escarmentat del sopar del dia anterior.
M’ho vaig menjar allà mateix davant del lloc ambulant assegut en una escala d’un banc com a bon local i en acabar vaig anar per la zona de Khao San Road i els carrers del costat on l’animació és total. De fet no calia que caminés massa ja que al mateix carrer de l’hotel i tots els adjacents l’animació ja era total. No envà eren tots carrers només per a vianants amb un munt de locals i restaurants per guiris. Evidentment jo a aquests restaurants no hi entrava, em semblaven no només una estafa sinó una ximpleria, doncs anar fins a Tailàndia per menjar en un restaurant italià amb preus europeus era algo que no podia entendre. Jo preferia els llocs ambulant que per aquells carrers n’hi havia, literalment, desenes i on a un d’ells vaig comprar una espècie de patates amb formatges i salses i una mica picant com tot. Realment molt bo. Venien tot tipus de menjar i la veritat és que costava decidir-se.
En aquests carrers hi havia paradetes de tot tipus, però les que mes em van sorprendre van ser les que venien només alcohol. Al costat d’una botiga de roba te’n podies trobar una que venia tot tipus de cerveses, whiskys, ginebres, etc. Podies comprar un cubata i anar pel carrer amb el cubata a la mà sense cap problema, doncs era lo mes habitual veure turistes i locals en aquells carrers bevent pel carrer. No sé si a tot Bangkok la normativa respecte l’alcohol era tant laxa o només era en aquella zona per la quantitat de turistes que hi havia, en qualsevol cas estava totalment permès. Això si, que no et veiessin amb un porro perquè acabaves a la presó.
En una d’aquestes parades vaig demanar un whisky per 150 bats, uns 4€. Segurament a algun lloc mes dirigit als locals ho hauria trobat mes barat però en qualsevol cas era mes barat que a Barcelona per lo que no m’ho vaig pensar massa. Preferia anar a locals on no hi hagués tants turistes com en aquells carrerons, però aquí em quedava tant a prop de l’hotel que era un gran avantatge tot i els guiris. A mes, a Khao San Road hi havia guiris però també molts locals, sobretot moltes locals, suposo que ja amb l’intenció de conèixer algun turista.
I amb el cubata a la mà vaig anar cap a Khao San Road on vaig anar de local en local quedant-me a ballar una estona allà on escoltava una cançó que m’agradés, que la veritat és que era en molts. La música que posaven en general estava molt be, la majoria techno i en altres música mes comercial.
Cap a les 23h ja vaig decidir de tornar a l’hotel a dormir ja que l’endemà em volia despertar ben aviat per anar cap a Lopburi, el poble dels micos on n’hi ha centenars donant voltes pels carrers. A mes, per fi semblava que podria enganxar l’horari normal, tot i que val a dir que el que havia fet fins aleshores no m’havia anat gens malament ja que dormia en les hores de mes calor del dia, quan sortir al carrer es feia realment molt difícil.