Aquest dia havíem quedat amb en Chicho i la seva família per anar a Yetla, lloc on hi ha una espècie d’hotel format per cabanes al volant d’una piscina i a la vora d’un riu. Es paga una entrada i pots anar a la piscina i al riu sense haver de reservar una de les cabana. Havíem quedat cap a les 11 del matí per lo que jo em vaig aixecar poc abans de les 9h per tenir temps de prendre el cafè tranquil·lament.
Així doncs, com sempre em vaig prendre el cafè mentre avançava una mica aquest diari, mirava correus, etc. Després em vaig dutxar i em vaig preparar per estar preparat a les 11 en punt tot i que ja sabíem que probablement a les 11 no marxaríem ja que a Mèxic en general la gent és força impuntual, i en Chicho no en seria cap excepció. A mi realment no m’importava massa ja que podia seguir al portàtil fent coses.
Finalment l’endarreriment va ser molt superior al que m’esperava, doncs ens van trucar que ja venien cap a les 13:30h i van arribar quasi a les 14h amb el cotxe per a recollir-nos. Un endarreriment de 3 hores…
Vam anar cap al cotxe mentre pensava com hi cabríem, doncs en principi venien els dos fills d’en Chicho mes els dos de la Lola, però és que quan vam entrar al cotxe vam veure que també hi havia Don Lino, el pare de la Lola.
Vam deixar les coses al maleter i vam entrar. Finalment els fills d’en Chicho anirien en el cotxe de la germana de la Lola, per lo que al cotxe d’en Chicho érem 7. En Marlon a la falda de la Lola i la Daira a la falda de l’Emma.
Vam passar per casa de la Lola que havia de recollir algunes coses, vam comprar begudes i cap a Yetla. El camí va ser mes llarg del que pensava, de fet era el mateix camí per anar a Oaxaca passant pels mateixos pobles fins arribar als peus de la Sierra. Era pràcticament just abans d’arribar a les corbes, per lo que van ser ben be dues hores de camí.
Quan vam arribar la germana de la Lola, la Marcela, i la seva família ja hi eren, en Mario, la filla Chelsea i el fill Dilan. Vam baixar les coses del cotxe, vam agafar unes taules i ens vam col·locar en un lloc a l’ombra entre el riu i la piscina. L’Emmanuel va endollar l’altaveu de l’Emma, que era una passada, i va començar la música.
En Chicho ja va preparar la barbacoa i va començar a fer tota la carn que havien comprat que era un munt. Els altres vam anar preparant la taula i la resta de coses mentre ja tots començàvem a veure cerveses. Don Lino va comprar 3 o 4 mojarras ja que ell en volia una i en va comprar de mes per si algú en volia tot i que eren força cares.
En un moment determinat que en Chicho i l’Emma no paraven de demanar-li coses a l’Emmanuel, em va donar la sensació que es va cansar i quan va acabar de fer el que li demanaven va agafar la guitarra i se’n va anar uns metres enllà a tocar. Jo vaig agafar una cervesa i vaig anar allà amb ell durant una bona estona, almenys 30 minuts, en els que vam estar cantant cançons i passant una estona molt agradable.
Després en Chicho ens va avisar perquè la carn ja estava preparada i vam anar cap a les taules on ja tots estaven a punt per començar a menjar. Hi havia un munt de carn, de mojarras i de cerveses, i la carn estava realment molt bona. N’hi havia de tot tipus i en Chicho la va fer molt bona a la barbacoa (o asada com diuen ells).
Vam estar almenys una hora menjant sense parar de la quantitat de menjar que hi havia entre espaguetis, tortillas i carn. Realment vaig menjar molt i molt be.
Els nens evidentment varen acabar abans i els va faltar temps per anar a la piscina. Don Lino, com que ja havia començat a menjar la mojarra també va acabar abans i va anar a estirar-se una estona a una hamaca tot i que després, amb caminador i tot, va estar passejant per la zona i fins i tot es va banyar a la piscina tirant-se de cap, cosa que em va deixar totalment perplex.
Mentre dinàvem no vam parar de veure cerveses i quan vam acabar no només vam parar, sino que vam intensificar-ne el ritme. En Chicho bevia molt ràpid i no parava de treure cerveses per tots quan s’acabava la seva. En qualsevol cas era el que mes venia de gust en aquell moment amb la calor que feia i enmig d’aquell entorn tant bonic i tranquil.
Allà s’hi estava força millor que a Tuxtepec, doncs almenys a l’ombra s’hi estava prou be. Hi havia molts mosquits però jo em vaig posar el repel·lent tan bon punt vaig arribar ja que en menys de 10 minuts de ser allà ja notava que m’estaven picant.
En Mario i la seva dona van anar a la piscina i ens vàrem quedar en Chico, la Lola, l’Emma i jo una estona. En Chicho em va explicar un accident de cotxe que va tenir xocant contra una vaca que hi havia al mig de la carretera i que va quedar morta a un voral. El vidre del cotxe es va trenca i se li va clavar un tros al pit. Vaig pensar que està viu de miracle, suposo que ell també.
Mes tard l’Emma es va anar a estirar, doncs sempre li entra son i li costa molt aguantar-se i al cap de poca estona van venir en Mario i la seva dona. Fins aleshores quasi no havia parlat amb ell i no sabia com era. Però en aquell moment vam començar a parlar i em vaig adonar que era el mes cult i amb interès per l’economia de tots ells. Em va preguntar sobre la UE, sobre política, economia, països on havia estat, etc. Totes preguntes molt interessants i que a mi m’agradava molt de respondre. Realment mostrava molt interès i tenia molts coneixements que els altres no tenien. A mes estàvem d’acord en moltes coses, doncs jo li explicava que Europa estava en una deriva molt perillosa i que no m’agrada gens en què s’havia convertit i altres coses en què coincidíem força.
Mes tard vaig anar cap al riu, doncs Don Lino i en Caleb s’hi estaven banyant. Per cert que l’Emma es va mig molestar perquè segons ella ja m’havia dit si anàvem al riu i ara hi anava sol. En qualsevol cas hi vaig anar i m’hi vaig mullar una mica els peus. Allà també estava l’Emmanuel amb la Chelsea que no parava de fer-se selfies i fotos com si fos una model.
Vam estar passejant per la zona una estona fins que vam tornar a la taula on hi havia en Mario.
I aleshores va ser quan de sobte varen passar dos fets quasi iguals i seguits. Primer vam escoltar un cop i en Marlon va cridar: Abuelo! Don Lino s’havia caigut de la cadira perquè s’estava intentant vestir. Vam anar els que estàvem allà, en Mario, l’Emma, jo i fins i tot en Marlon a aixecar-lo. Però quan encara l’estàvem aixecant en Mario el va deixar i va sortir corrent. Jo en aquell moment no sabia què passava fins que vam asseure de nou a Don Lino i vam veure què havia passat. En Dilan s’havia caigut a la piscina i es va fer un petit trau sota la barbeta, de fet justament on jo me’l vaig fer de petit, també a la piscina i que em va deixar una cicatriu. Tot el dia tranquils i en un moment dos fronts oberts. Per sort cap de les dues coses va ser greu, doncs Don Lino va tornar a seure assegurant que no li feia mal res, i lo d’en Dilan va ser un cop que finalment no va requerir cosir ni cap atenció mèdica. Lo mes graciós va ser que en Don Lino pensava que s’havia caigut perquè en Mario li havia enretirat la cadira, cosa impossible perquè en aquell moment estava a 10 metres d’ell. Va dir: “Pinche Mario que me quito la silla!”
Cap a les 19:30h va començar a ploure i ja vam aprofitar per recollir-ho tot i marxar, doncs de totes maneres ja era hora de marxar. Vam guardar les coses ràpidament, les vàrem portar als cotxes, vaig acompanyar a Don Lino al bany i vam marxar. En Chicho, fins i tot al cotxe, anava repartint cerveses, per ell també, és clar… De fet en el trajecte fins a casa ens en vam veure 2 o 3 mes cadascú.
Passades les 21h arribàvem a casa. Ens van deixar a nosaltres primer i ells van seguir suposo que a deixar el pare de la Lola. Vam agafar totes les coses i vam entrar a casa ben cansats. Havia estat un dia prou dur tot i no semblar-ho, però el sol fet d’anar carregat d’un lloc a un altre amb aquella calor i humitat ja es feia difícil. Això si, val a dir que a Yetla s’hi estava molt millor que a Tuxtepec.
Jo vaig recollir una mica les meves coses i l’Emma les va anar deixant per on passava, la motxilla sobre el sofà, el bolso sobre la taula, etc., era la seva manera de guardar les coses…
Cap a les 23h vaig sopar coses que quedaven a la nevera, com espaguetis, chicharrón o embotit. Després cap a l’habitació a mirar alguna sèrie i descansar una mica fins cap a la 1 que em vaig adormir acabant així un dia molt ben aprofitat en el què vaig conèixer una nova família molt agradable, com totes les que coneixia aquí, havent gaudit d’una bona barbacoa en bona companyia i en un entorn realment bonic. Cada dia em sabia una mica mes de greu haver de marxar algun dia de Mèxic.