A les 8 del matí em despertava havent dormit només 6 hores tot i que realment ja no tenia mes son, doncs el dia anterior m’havia despertat quasi a les 17h, per lo que encara m’estava adaptant al nou horari.

Em vaig preparar el cafè allà a l’habitació mentre preparava la ruta per al dia. La intenció era anar fins a l’illa de Bang Kachao que conté l’oasi urbà més gran d’Àsia. I per estrany que sembli, aquest oasi i illa estan enmig de Bangkok.

Un cop fet l’itinerari vaig escriure una estona el diari i vaig mirar alguns correus. Després a dutxar-me i preparar-me per marxar cap a les 11 del matí. A aquelles hores ja hi havia mes gent donant voltes però tot i així mai trobava cua als lavabos o les dutxes.

De moment, per portar pocs des de viatge, els matins només els dedicava a escriure el diari, anotar despeses a l’arxiu Excel i mirar quin bus agafar per anar on volia anar.

A les 11h sortia de l’hotel per anar a buscar el bus que em portaria a l’illa Bang Kachao i que estava a només un parell de carrers. De fet estava entre el ja conegut Khao San Road i la zona de carrers de vianants que hi havia al voltant de l’hotel. Aquell carrer era una mica caòtic justament per estar tant a prop de Khao San, amb molts cotxes i sobretot taxis allà parats. Vaig buscar una mica d’ombra i a esperar. Per sort el bus va arribar en pocs minuts i la noia em va confirmar que anava on volia, que era quasi a l’entrada de l’illa. El trajecte era força llarg, cosa que sumat al trànsit terrible que hi ha sempre, va fer que tardéssim ben bé una hora en arribar. Aquests trajectes, quan és la primera vegada que els faig, no m’importen gens per llargs que siguin, doncs et permeten veure la ciutat i llocs que d’una altra manera segurament no acabaries veient. A mes, contemplar el trànsit de Bangkok des de dins un bus és tot un espectacle.

L’illa Bang Kachao és formada degut a un meandre que fa el riu i que per la part més tancada del meandre hi ha un canal que ha provocat que quedi una illa. Per lo que, literalment, l’illa és el resultat d’una curva que fa un dels rius que creua Bangkok, per lo que aquesta queda al bell mig de la ciutat. És ben curiós.

El bus em va deixar quasi a l’entrada de l’illa, és a dir, abans d’haver de creuar el petit canal que unia el riu que formava l’illa. Des d’allà havia de caminar uns 5 o 10 minuts per arribar al pont, creuar-lo i entrar ja a l’illa.

Però abans de creuar el pont vaig buscar algun lloc per esmorzar tot i que ja eren les 12 passades. De fet, com que sortia de l’hotel unes 3 hores després de despertar-me, i per mi aquests esmorzars eren massa, ja feia una espècia d’esmorzar-dinar. Per la zona hi havia molts llocs ambulant i restaurants. Els meus criteris per decidir-me eren, que tingués clients locals, que estigués ple i tingués els preus a la vista. Amb aquests 3 punts ja pots estar segur que el lloc és bo i segurament barat.

Després de veure’n uns quants, en vaig veure un que reunia les condicions que buscava i tenia lloc per seure. Al acostar-m’hi el noi em va convidar a entrar cosa que vaig fer. Era un restaurant familiar on els pares no parlaven anglès però el fill si. Em va explicar que havia de decidir per una banda la pasta i per una altra la carn, així que vaig anar a mirar la mare que estava fent el menjar i vaig triar uns fideus d’arròs i unes boles de carn que no sabia ben be de que eren però tenien bona pinta. M’ho varen servir tot en una sopa per lo que vaig agafar una cullera, però el noi em va dir que millor amb els pals, i tenia raó, els fideus no es podien agafar amb la cullera. Em va oferir una forquilla per ser europeu però li vaig dir que no, que preferia els pals, a lo que ell va assentir amb el cap acompanyat d’un gest volent dir que molt millor amb els pals. Tots eren molt amables com de moment tothom a Tailàndia i sempre amb un somriure a la cara.

La sopa amb els fideus i la carn estava molt bona i picava molt, com tot a Tailàndia, cosa que ja em va fer suar abans de començar la gran caminada. De fet ja estava suant de la calor insoportable que feia, però aquella sopa calenta i picant va fer que sués el doble. El preu del menjar mes una aigua va ser de 37 bats, 1€, el menjar mes barat fins aleshores, probablement perquè ja estava lluny del centre. Em vaig acomiadar de tota la família donant les gràcies i baixant el cap, com ells. Ja començava a imitar els seus gestos. Això és Tailàndia, amabilitat i somriures contínuament.

En sortir del restaurant vaig haver de caminar uns 5 minuts mes fins arribar al pont que creuava el canal i et deixava ja a l’illa. El pont era per a vianants i vehicles i era mes llarg del que creia. De fet, tan el riu com el canal que envolten l’illa son molt amples, per lo que el pont era llarguíssim, i creuar-lo sense cap ombra, era mes complicat del que semblava.

Tan bon punt creues el pont i trepitges l’illa, ja t’adones del canvi. Feia 5 minuts que caminaves per Bangkok amb tot el que això representa, i només creuar un pont sembla que siguis realment en una illa lluny de Bangkok, doncs els edificis desapareixen per passar a veure casetes, moltes de fusta, sobre canals i aiguamolls, tot rodejat d’arbres, plantes i ocells. Tot i ser físicament enmig de Bangkok i amb una accés tant fàcil des de la ciutat, qualsevol pensaria que aquella illa està perduda al mig del mar per la falta de serveis i infraestructures, doncs ni tan sols te una xarxa de carreteres decent. Aquell canvi, fins i tot cultural, em va sorprendre molt. Allà la vida semblava que s’aturava i el trànsit boig de Bangkok havia desaparegut.

Vaig començar a caminar amb la intenció de trobar un lloguer de bicis, però vaig anar fent i no n’hi havia cap, només de motos. De fet, de locals de lloguer de motos n’hi havia un cada 20 metres. Anava en direcció al mercat flotant que estava a una hora i mitja caminant des de l’entrada a l’illa. Feia molta calor com sempre i no em veia capaç de caminar tant. Però vaig anar fent sense trobar cap lloc on lloguessin bicis.

Només hi havia una petita carretera asfaltada en tota l’illa i que era la que seguia al creuar el pont d’entrada. Conforme anava avançant per la petita carretera, el canvi era cada vegada mes impressionant. Estava al mig de Bangkok però allò ja semblava un poble rural perdut per Tailàndia. Res d’edificis alts ni grans carreteres, només casetes de fusta i carrers de sorra, tot plegat construït sobre l’aigua, doncs on no hi havia cases hi havia aigua. No envà estava a l’oasi urbà mes gran d’Àsia.

El camí que havia de fer era llarg, d’uns 7 km, i no trobava cap lloguer de bicis. A mes havia de caminar per la vora de la mateixa carretera, compartint espai amb motos i bicis, doncs en cap tram hi havia una vorera pels vianants. Almenys el camí era entretingut degut a l’estil de vida d’aquella illa. Em feia molta gràcia veure com els habitants feien tota la seva vida allà dins, anant a comprar a petits llocs ambulant o fins i tot en algun 7-eleven (si, aquí també n’hi havia). Jo vaig comprar un parell d’ampolles d’aigua en el primer que vaig trobar, de les quals una me la vaig veure quasi d’un glop i l’altre me’n vaig tirar la meitat per sobre per no morir d’un cop de calor.

Al cap de quasi una hora, ja vaig haver de sortir de la carretera per entrar a una carretera secundària. Aquesta encara estava asfaltada tot i que quasi només tenia un carril. Per cert, que em vaig passar uns 15 metres i això que portava una hora caminant… Feia tanta calor que ja caminava per inèrcia.

I fent camí sense pensar-hi massa finalment vaig arribar, al cap d’una hora i mitja, al mercat flotant de Bang Kachao, un mercat molt gran construït sobre plataformes dins l’aigua. Com a la resta de l’illa, on no hi havia botiga hi havia aigua. Plataformes, ponts de fusta i barques és el que conformava aquest mercat tant curiós i molt mes gran del que m’esperava, amb botigues de tot tipus i fins i tot restaurants força grans. De fet, almenys hi havia un centenar de botigues.

Mentre camines pel mig de les botigues, sembla que estiguis en un mercat normal, però només cal que aixequis una mica el cap per veure que estàs sobre un oasi o almenys sobre un llac o riu gegant. La zona de restaurants estava just al costat d’un canal fent que està allà assegut prenent alguna cosa tingués un encant especial, i mes quan estant allà, pensaves en què realment estaves al mig de Bangkok, doncs semblava que estiguessis en una illa mig desèrtica.

Al cap d’una hora de donar voltes pel mercat vaig decidir començar a caminar cap a l’entrada de l’illa d’on havia vingut. No sabia ni com començar però mes valia que ho fes sense pensar massa, doncs la calor i el saber que en tenia per quasi 2 hores de caminar, feia que tot plegat se’m fes una mica difícil. Però curiosament la tornada no se’m va fer tant pesada. Moltes vegades em passa tot i que per mi hauria de ser tot lo contrari. Pel camí em vaig comprar un pinxo de carn de porc que ja començaven a ser habituals en mi a part de dues o tres ampolles d’aigua mes, de les quals em bevia la meitat i l’altra me l’anava tirant per sobre per no caure desplomat. Realment era una experiència ben diferent caminar per allà sense turistes, només gent local que no parlaven anglès i on fer una compra qualsevol requeria de gesticulacions per ambdues parts. Pero aquí la gent està disposada a entendre al turista, i no com a altres llocs…

Pel camí vaig seure un parell de vegades, una d’elles en un banc que em vaig adonar que era una parada de bus. Si, passava un bus pel mig de l’illa i jo no l’havia ni vist. De fet quan estava allà assegut justament en va passar un, però com que no estava preparat per aturar-lo i a mes passava per l’altra banda de la carretera, doncs evidentment jo caminava pel costat contrari d’on venien els cotxes, doncs no em va donar temps d’aturar-lo. De totes maneres ja només em quedaven uns 45 minuts de camí.

Quan ja pràcticament arribava al pont que unia l’illa amb la resta de Bangkok, un senyor d’uns 70 anys se’m va acostar i sense dir ni ase ni besa va mirar la bossa que portava, on només hi havia una ampolla d’aigua amb dos dits d’aigua, i la va agafar fent-me una reverència com donant-me les gràcies. No vaig entendre ben be que havia passat però aquell senyor se’m va quedar l’ampolla d’aigua. Ni me l’havia demanat ni havia fet cap gest que així ho indiqués, només el gest d’agafar-la directament. Ell va seguir caminant i jo també a punt de creuar el pont i sortir així de l’illa.

Però un cop fora de l’illa, venia la part que mes em temia de tota aquella excursió, que era trobar la parada del bus que havia agafat abans però que anés en direcció contrària per tal de tornar al punt d’on havia sortit, prop de l’hotel. Això amb Moovit és molt fàcil, però si tens Internet. No tenia targeta SIM tailandesa per lo que tocava trobar una xarxa WIFI oberta o preguntar a la gent.

Evidentment, vaig anar cap a la parada on havia baixat a l’anada per buscar-ne una altra que anés en l’altra direcció. Mentre la buscava també intentava connectar-me a alguna xarxa WIFI però va ser impossible, totes tenien contrasenya que no vaig poder desxifrar. En aquell tram hi havia un mercat que ocupava almenys dues illes de cases, amb un munt de botiguetes a les voreres i per on la gent i els cotxes havien de fer maniobres per poder-hi passar. La gentada que hi havia i l’olor de menjar era massa.

Vaig caminar uns 100 metres mes enllà de la parada on havia baixat i creuant tot aquell mercat enorme, però sense sort, ni trobava la parada ni cap xarxa WIFI. Al final, mig desesperat de no trobar res, vaig asseure’m a la vorera quan de cop i volta vaig escoltar darrere meu un bus que parava, vaig girar el cap i uns metres mes enllà vaig veure que parava. Havia trobat la parada! No tenia cap cartell amb els busos que hi paraven pero tenia l’esperança que hi parés el 6, que és el que m’havia portat fins allà. Quan no portava ni dos minuts, va passar un 6 pero que no va parar perquè no vaig aixecar el braç prou ràpid i ja no em va veure, però almenys ja sabia que passava per allà. Al final potser tindria sort, doncs tot just feia 10 minuts que buscava.

Al cap d’uns 10 minuts mes en va passar un altre i aquest si que el vaig parar. Vaig ensenyar-li a la noia la parada on havia d’anar directament al mòbil i em va fer que si amb el cap. Perfecte! Ja era al bus i anava cap on jo havia d’arribar, a la mateixa parada on l’havia agafat per venir. Semblava l’inici del recorregut ja que el bus anava quasi buit, per lo que vaig seure on vaig voler. Cal tenir en compte que no és habitual poder seure de lo plens que van, i després de la caminada que acabava de fer i l’hora que tenia de camí, poder seure va ser tot un descans.

El trajecte se’m va fer mes curt que el de l’anada tot i que eren trajectes d’una hora per lo lluny que estava del centre de Bangkok. De fet quasi que vaig anar d’una punta a l’altra de la línia, doncs quan vaig pujar al bus estava quasi buit, pel camí es va omplir molt i quan vam arribar anava jo sol al bus, literalment. Vaig ser el primer en pujar i l’últim en baixar.

Tots els passatgers eren locals. Treballadors, estudiants, gent que venia de comprar, etc. Vaig poder veure el trajecte complet d’un munt de locals en la seva vida cotidiana. Només per això ja val la pena anar en bus.

El bus, com molts altres, va fer un recorregut lleugerement diferent al que marcava Moovit, a vegades degut a obres, però en aquest cas em va anar millor perquè va passar justament pel carrer important que quedava quasi davant de l’hotel. Ja em coneixia la zona així que vaig sol·licitar la parada quan vaig veure que ja estava prop de l’hotel. En aquell moment, la noia del bus em va dir que allà encara no era on jo havia dit, però li vaig respondre que allà m’anava millor. Molt atenta i recordava perfectament on havia de baixar.

Vaig caminar els escassos 100 metres fins l’hotel ben orgullós d’haver arribat fins on volia arribar només en bus i caminant i tenint en compte lo lluny que estava. No envà, ja feia quasi 8 hores que havia sortit de l’hotel. Una bona excursió.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 18:30h. Estava tant cansat que em vaig estirar un moment al llit només per descansar una mica les cames i tornar a sortir en mitja hora, però estava tant fet pols que la son em va poder i em vaig quedar adormit fins a les 20:30h. Aquella tarda volia anar a Nana Plaza, el centre dels locals d’oci i de striptease de Bangkok. No per veure’n cap sinó per veure la zona i l’ambient

Així doncs, a les 20:30h em vaig despertar, em vaig aixecar ben ràpid en veure l’hora que era, em vaig dutxar i vaig marxar.

Nana Plaza està mot a prop de la zona vermella on vaig ser-hi la nit anterior, per lo que ja em coneixia una mica la zona i de fet ja ja hi podria haver anat el dia anterior si m’ho hagués mirat abans. Però a diferència del dia anterior, aquest dia hi vaig anar en bus, doncs no em veia ni amb ganes ni capaç de caminar dues hores mes per un camí que ja havia vist el dia anterior. El bus que havia d’agafar parava a l’avinguda que ja em coneixia, doncs era per la que havia anat el primer dia per arribar a l’hotel. Però a diferència d’aquell dia, ara podia tallar una mica de tros anat per Khao San Road, que aquelles hores ja estava a petar, per lo que el camí fins la parada ja va ser prou entretingut. Un cop a Khao San Road, i seguint Moovit, vaig haver de girar per un caminet que pràcticament ni es veia, de fet en un primer moment no el vaig veure. Aquell caminet era lo mes autèntic que veuria en tot Bangkok. Un carreró estret, fosc i amb locals també foscos i mig amagats. Era tant típic de peli que no sabia si anar a Nana Plaza o quedar-me directament allà.

Un cop passat aquell carreró ja arribava a l’avinguda on parava el bus i que ja tant em coneixia. De fet aquella vinguda també era un avantatge de l’hotel al que estava, ja que era una avinguda molt important on hi paraven un munt de línies de bus i estava prou a prop de l’hotel però no suficient com perquè el trànsit molestés.

El bus va passar en uns 5 minuts i en 10 minuts ja era a Nana Plaza, i només per uns 0,20€. El bus, com tots, era ben autèntic, sense finestres i les portes ben obertes tota l’estona. Almenys així corria una mica d’aire que ajudava a no suar tant. Si, encara que fossin quasi les 21h, no es podia parar de suar.

El bus em va deixar a la mateixa avinguda Rama I per la que el dia anterior hi havia caminat 6 km. Nana Plaza estava en un carrer que donava a Rama I, per lo que només vaig caminar uns metres i ja vaig arribar a Nana Plaza a una hora prou bona tenint en compte les circumstàncies.

Aquest carrer és mes gran que Soi Cowboy (zona vermella) però no tant exagerat. És a dir, és un carrer per on hi passen cotxes, per lo que és mes gran, però això a la vegada fa que no sigui tot plegat tant heavy com Soi Cowboy, que pel fet de ser tant estret i només per vianants feia que en tot moment alguna de les noies et toqués. Aquí també et deien coses per cridar-te l’atenció però almenys no et tocaven i t’estiraven com passa a Soi Cowboy, que en alguns casos és molt exagerat havent de fer força per tal de no ser arrossegat dins d’un local. Aquest era un carrer amb mes restaurants, discoteques i llocs ambulant.

Vaig caminar fins al final d’on es concentraven tots els locals, que no era tot el carrer doncs aquest era molt llarg, on un grup de noies d’un local ja em reclamaven que entrés. Va fer gràcia perquè van dir alguna cosa, jo em vaig girar pensant que ho deien a un altre i una va dir “you, you”, i després al tornar a passar de baixada “I like you”. Evidentment ho diuen per cobrar però no deixa de ser divertit l’alegria i les ganes que hi posen per atreure’t. Realment dóna la sensació que es diverteixin, i de fet algunes situacions que provoquen son realment divertides. De tant a saco que van, la majoria d’homes ens sentíem fins i tot intimidats, i crec que és justament això el que els fa gràcia.

En el mateix carrer vaig anar a menjar a un lloc ambulant que quedava just davant d’un 7-eleven i d’un munt de bosses de brossa. Vaig mirar el que tenia però estava tot en bosses i no es veia massa be, a mes la dona no parlava anglès per lo que vaig demanar com si portés els ulls tapats, sense tenir ni idea de que demanava. Era una espècie de sopa amb fideus. Quan vaig anar a seure a la taula que tenia allà al costat, a la vorera, una rata va sortir corrent de sota el tamboret que acabava de moure. Per poc em caic a terra amb el plat a la mà a la vegada que em sortia un “Hòstia una rata!” A lo que la dona em va mirar i dir com un “Com?” a lo que vaig respondre “no no”. Perquè dir-li res a aquella dona si portava allà tot el dia i ja en deuria haver vist un munt de rates. Quan vaig seure no vaig fer mes que veure escarabats i rates voltant pels meus peus, i tot degut a què allà mateix, a mig metre, s’acumulaven tot el munt de bosses de brossa del 7-eleven i dels veïns pendents de ser recollides pel camió. Allà no utilitzen contenidors, per lo que les bosses s’acumulen a les voreres essent un festí per a rates i escarabats, que per cert, per la nit surten totes. És increíble perquè durant el dia no se’n veu cap i per la nit fins i tot les pots escoltar de lo grans que son.

Aquell plat era el que mes picava de tots els que havia provat fins aleshores, i mira que picaven, pero és que aquell va ser exageradíssim. A mig plat em vaig aixecar per anar a comprar una ampolla d’aigua al 7-eleven perquè no ho podia soportar. En acabar em va estar picant cada vegada mes durant 20 minuts. Em cremava molt la boca i fins i tot em començava a preocupar perquè cada vegada em cremava mes. Al cap de 30 minuts va començar a baixar per lo que ja em vaig tranquil·litar una mica tot i que em va estar picant la boca quasi una hora. Mai havia menjat res tant picant, ni tant sols a Mèxic. A mes cal tenir en compte que quasi no m’hi vaig posar salses, per lo que el plat ja era molt picant de sèrie.

Algo que es veia molt i que m’estranyava també molt, era com moltes de les prostitutes o stripers marxaven en mototaxi. Però clar, anant amb les minifaldilles que portaven, era tot un espectacle veure-les muntar a les motos, de paquet, de costat, i evidentment sense casc, com tothom.

Vaig prendre una cervesa a la terrassa d’una discoteca quasi a l’inici del carrer i que em va cridar l’atenció per la il·luminació que tenia. Tot i que en aquell moment estava en plan turista, tot i ser en una zona d’oci, i per tant, no tenia massa ganes de conèixer a ningú, a aquelles hores i en aquell lloc d’aquella ciutat era quasi impossible no acabar coneixent algú.

Així doncs vaig estar parlant una estona amb un grup de tailandesos que els vaig fer gràcia quan van saber que era de Barcelona. La veritat és que el simple fet de dir que venia de Barcelona, ja feia que molta gent tingués mes interès en mi. La coneixen sobretot pel Barça, però la qüestió és que la coneixen i aquest simple fet ja fa que donis mes confiança als altres i que tinguin mes ganes de seguir parlant.

Cap a les 23:30h vaig tornar on m’havia deixat el bus però a l’altra banda del carrer per tal de buscar la parada que em portés de nou d’on havia vingut, ben a prop de Khao San Road. La tornada sempre era mes complicada, dons a l’anada sempre buscava la ruta a Moovit des de l’hotel, però a la tornada, sino trobava cap WIFI, tocava espavilar-se. Almenys quasi sempre el bus de tornada anava pel mateix camí que el de l’anada, o almenys per un camí similar, com en aquest cas, que el bus de tornada simplement passava per l’altra sentit de l’avinguda Rama I.

Vaig haver de caminar amunt i avall 3 vegades fins a trobar-la, cosa que va provocar que passés 3 vegades per davant d’un establiment de “massage”, que per cert n’hi ha un cada 20 metres, i cada vegada que passava la noia deia “massaaaage” d’una manera molt peculiar fins a la tercera vegada que vaig passar que ja m’ho va dir rient, com pensant, al final picarà. Jo ja només la mirava i reia. Per cert, en les 3 setmanes que vaig estar a Tailàndia, no vaig entrar ni a un sol local d’aquests, i mira que n’hi ha…

Finalment vaig trobar la parada i el bus va passar en menys de 10 minuts. Igual que l’anterior, sense finestres, atrotinat, les portes obertes i un motor que expulsava petroli pel tub d’escapament. Lo bo és que anaves mes ràpid amb un bus d’aquests que en cotxe, doncs els busos no tenien cap mania en embestir a qui no s’apartés.

En poc mes de 10 minuts ja arribàvem a la parada prop de Khao San Road i d’on l’havia agafat. Jo m’anava a quedar al bus per baixar a la següent parada, doncs semblava que encara quedaven uns metres, però el xofer em va dir que aquella era l’última parada, per lo que vaig haver de caminar uns 5 minuts per l’avinguda quasi desèrtica fins arribar a Khao San Road on l’animació era total i com cada nit el carrer estava completament saturat de gent contrastant amb al resta de carrers. Uns metres abans de Khao San Road, vaig trobar de casualitat un mercat nocturn que dies després vaig llegir en un article. Era ben curiós veure a les 12 de la nit un munt de gent venent quadres i altres artesanies a escassos metres d’un dels punts amb mes festa i alcohol de la ciutat.

Vaig donar una volta per Khao San Road fins cap a la 1 de la nit que vaig tornar cap a l’hotel. Per aquells carrers de vianants que el primer dia tant m’havien liat però que ara ja em coneixia perfectament. En només dos dies passes de perdre’t en una illa de cases a caminar per la zona com si hi portessis tota la vida.

En menys de 5 minuts arribava a l’hotel encara sense creure’m lo a prop que estava del millor carrer de Bangkok. Un altre dia cansat però ben aprofitat i superat. Així és com s’allarga la vida, doncs realment no s’allarga però si sembla que ho faci. Jo portava dos dies a Bangkok però per mi ja en semblaven 4 o 5.

Skip to content