Poc abans d’arribar a Tanah Rata ja es notava la gran quantitat de metres que estàvem pujant i com el paisatge canviava mica en mica. Els diferents pobles que anàvem travessant eren molt petits i tan sols s’estenien al llarg de la carretera, és a dir, no es veia cap altre carrer, només cases a banda i banda de la carretera.
Tanah Rata és la capital de la província, i per tan el poble mes gran de tots aquells que anàvem creuant durant l’ascens, però tot i així pràcticament tampoc tenia cap altre carrer a part de la carretera que el creuava. Eren pobles petits però molt fàcils per passejar-hi o trobar qualsevol lloc, doncs pràcticament només s’havia de recórrer la carretea cap a un cantó o l’altre.
L’hotel que havia reservat quedava una mica allunyat del centre però això tan sols representava haver de caminar 5 minuts per arribar-hi, i a canvi, tenia una habitació individual i amb bany propi per uns 38 ringgits la nit, uns 8€ mes 2€ de taxa turística, la meitat del que costava qualsevol altre hotel del poble. A mes, aquest estava en un punt mes elevat que la resta del poble per lo que a sobre gaudia d’unes bones vistes a les Cameron Highlands.
En arribar-hi, la propietaria em va explicar tot el que necessitava, de fet aquesta va ser la millor rebuda de tot el viatge i probablement de tots els viatges que havia fet fins aleshores. Em va explicar absolutament tot el que havia de saber, entre d’altres, algun tours amb persones natives de la zona. Jo no tenia previst reservar cap tour ja que sempre prefereixo anar per lliure, però en aquest cas només estaria allà un dia complet, el temps just per veure la selva i alguna plantació de te, per lo que vaig considerar una bona idea contractar un tour per no perdre temps, doncs per fer-ho sol necessitaria almenys llogar una moto si ho volia veure tot. Així que després de deixar l’equipatge a la meva habitació li vaig dir a la dona que em reservés un dels tours que m’havia dit i que era el mes complet. El preu del tour era de 98 ringgits (21€) tot i que no incluía el dinar.
Eren les 17h, el tour era l’endemà a les 8:45h i encara no havia dinat per lo que sortiria a menjar, passejar una estona i a dormir aviat. Tan sols arribar a la carretera hi havia un petit mercat de llocs ambulant de menjar. Els vaig mirar tots per sobre i em vaig quedar en un que venien tot tipus d’empanades fetes amb plàtan fregit, anomenats Rotis. Així d’entrada pot semblar un menjar no massa bo, però res més allunyat de la realitat. N’hi havia de varis tipus i com que no sabia quina m’agradaria mes i que cada un costava uns 0,10€, en vaig demanar un total de 10 i de varis tipus. Allà mateix me’n vaig menjar uns quants i uns altres me’ls vaig guardar per menjar a l’habitació.
Vaig caminar una mica pel poble, que bàsicament era amunt i avall de la carretera, fins cap a les 19h que va començar a fer-se fosc i a fer cada vegada mes fred. Jo portava una jaqueta però no era prou per les temperatures nocturnes de la zona, així que ben content de per fi passar una mica de fred, vaig tornar a l’hotel on a abans de les 21h ja estava dormint. Com vaig agrair passar una nit fresquet i tapat amb una manta.
L’endemà vaig esmorzar al restaurant de l’hotel on estava jo sol, de fet crec que era l’únic osta de l’hotel. L’esmorzar constava de truita, frankfurts, torrades, mantega, melmelada i cafè per 6 ringgits (1,30€). Un bon esmorzar per començar be el dia i no tenir gana a mig matí en plena excursió per la selva.
Ben puntual a les 8:45h tal com m’havia dit la dona de l’hotel, em venia a buscar amb un tot terreny el noi que ens faria de guia. Si, ens aniria recollint a tots i jo era el primer, per lo que em va tocar fer de copilot. Després passàvem a recollir dues noies alemanyes i una australiana que eren al mateix hotel i finalment una parella de noruegs que s’allotjaven al millor hotel de la zona.
Vàrem circular prop d’una hora canviant d’estat i mentre el guia ens anava explicant l’itinerari del dia o aspectes mes polítics i econòmics de Malàisia, vam arribar a una granja molt inaccessible i des d’on començaríem el trekking pel mig de la selva a la cerca de les Raflesies. No sabíem quantes en veuríem i ni tan sols si en trobaríem cap, doncs en la majoria de tours no t’ho garanteixen. de totes maneres, la dona de l’hotel ja em va dir que amb aquest guia era quasi segur que en trobaríem ja que era un natiu d’allà que es passava el dia en aquella selva buscant aquelles flors.
L’inici de l’excursió era relativament fàcil gràcies al caminet que ja estava mig fet, però a mesura que avançàvem aquell caminet anava desapareixent i cada vegada es feia mes difícil caminar pel mig de tanta vegetació. Sort que el guia, com bon explorador, portava un bon matxet amb el que anava obrint camí.
La calor i la humitat eren insoportables. No portàvem ni 15 minuts caminant i jo ja suava com un porc. Això si, l’experiència ja estava sent brutal. Pujades, baixades i rius feien el camí certament complicat però a la vegada demostraven que aquella era una selva on poca gent s’hi endinsava.
Després de dues hores caminant pel mig de la selva, per fi vam trobar el que buscàvem, la flor mes gran del mon, la Rafflesia, nom que ve de Raffle, el seu descobridor, i Àsia. Se n’han vist de quasi dos metres de diàmetre, i tot i que aquestes no eren tant grans, medien uns 70cm de diàmetre, una flor enorme que queda sempre a terra degut al seu pes.
Va ser una bona decisió anar amb aquest guia tal com em va recomanar la dona de l’hotel perquè sabia on estaven aquestes flors, de fet es passava el dia buscant-ne, doncs no només en vam veure una, sino vàries i fins i tot algunes que acabaven de néixer. Segons ens deia el guia, en pocs dies creixien fins al metre de diàmetre i al cap de pocs dies morien. Tot el procés era molt ràpid.
Mes tard, i abans d’anar a dinar a un bufet lliure, vam visitar un petit poble quasi indígena, a les afores de la selva. De fet eren tan sols unes 5 o 6 cases i uns 20 habitants, dels quals 5 o 6 eren nens molt contents de veure’ns. Segons el guia ara aquells nens anaven a l’escola i l’0estat malai els ajudava a millorar les cases i els seus serveis bàsics, per lo que el poble mica en mica estava deixant de ser tant autèntic com erera abans. Tot i així, encara era molt sorprenent veure com viu aquella gent en ple segle XXI, fins i tot ens van ensenyar les seves armes per a caçar micos amb punxes banyades per verí.
Després vam anar a un bufet a dinar on vaig aprofitar per menjar de tot i molt. Des de que vaig començar el viatge que no havia menjat de tot i fins a no poder mes en un sol àpat i ja en tenia ganes. Aquí hi havia força varietat de plats i no hi havia cap límit en la quantitat a agafar, de fet vaig ser el qui mes vaig menjar de tot el grup.
Per la tarda vam anar a veure una granja de maduixes, un tipus de granja molt abundant en aquella zona degut al seu bon clima, un altre bosc amb flora autòctona i una plantació de te, la planta per la que son famoses les Cameron Highlands. ja els anglesos durant l’època colonial exportava un munt de te des d’aquí. N’hi ha un munt i des d’alguns punts elevats la vista no dóna per acabar de veure totes les plantacions que s’estenen fins l’horitzó, és simplement impressionant.
Vam anar a una on vam poder entrar a la planta de tractament i veure com separaven els diferents compostos de la planta i a mes prendre un te fet allà mateix, unte que per cert estava mes bo del que em pensava, doncs fins que no em vaig prendre aquell te no recordava l’última vegada que n’havia pres un, potser mai, però en qualsevol cas no em va semblar tant desagradable com pensava.
Vam seure tot el grup a la cafeteria d’aquella fàbrica des d’on es tenien unes vistes privilegiades a tota la plantació i on vam aprofitar per parlar una mica i conèixer-nos millor tots els membres del grup. Era un grup de categoria, amb persones molt amables, amb un bon nivell d’anglès, cultes però a la vegada ben preparats pels trekkings que vam fer aquell dia.
El dia el vam acabar a la cima d’una muntanya des d’on podíem veure pràcticament tota la regió i que a mes era un punt força desconegut pels turistes, doncs les altres agències els solen portar per un altre accés mes fàcil, amb mes comoditats però també menys espectacular i mes massificat. Aquí estàvem sols, en plena naturalesa i amb unes vistes inoblidables.
Així acabàvem el dia en el què havíem vist vàries de les flors mes grans del mon, un poble indígena i havíem escalat fins al cim d’un dels boscos mes emblemàtics de les Cameron Highlands. Un dia molt ben aprofitat gràcies a un tour de 20€.
En acabar, el guia ens deixava a cadascú al seu respectiu hotel i jo em preparava per l’endemà marxar ben aviat cap a la següent destinació, la selva de XXXXXXXXXXXX, una selva amb 200 milions d’anys de vida i considerada de les mes antigues del mon. Això si, passaria de l’agradable, i fins i tot fresqueta, temperatura de les Cameron Highlands a la sufocant calor de la selva. Això si, vaig rentar la roba que havia fet servir aquell dia i la motxilla per estar plenes de fang de la selva. El problema va ser que amb el fred que feia de nit, quan em vaig despertar encara era tot mig moll.
Eren les 7 del matí quan sortia de l’hotel i estant encara tancat i la propietaria dormint. Sense fer soroll vaig obrir la porta i caminava uns 5 minuts fins al punt des d’on sortia la furgoneta on havia reservat un seient. El lloc era encara mes a prop que on havia arribat i 20 minuts abans de la sortida ja era allà, el primer.
Aquest trajecte seria certament especial perquè la primera meitat del camí la faríem en aquella furgoneta i la segona meitat en una barca riu amunt travessant la selva fins al poble on passaria la nit i que queda just davant la selva. de fet és un poble de menys de 100 habitants on la meitat son turistes i que existeix únicament per a passar-hi la nit abans d’endinsar-se a la selva.
En aquell moment encara no sabia com seria la barca que agafaríem en la segona meitat del trajecte, de fet pensava que seria una espècie de ferri o en qualsevol cas una barqueta ni que fos de pescadors. Però al cap de quasi 3 hores de viatge en la furgoneta i quan vam arribar a un poble on bàsicament només hi havia un restaurant, un petit moll i una oficina oficial on pagar el permís d’uns 2€ per poder accedir a la selva, em vaig adonar que el trajecte en barca no seria ni còmode ni normal.
Aquelles barquetes semblaven mes pròpies d’una pel·lícula d’exploradors que pensades per a passatgers normals. Vam haver d’esperar quasi una hora abans de poder-ne agafar una però finalment uns 12 o 14 passatgers vam pujar en una d’aquelles barques que ni tan sols tenia seients havent d’estar asseguts a terra durant tot el trajecte.
En alguns moments es feia realment incòmode anar en aquella barca però la sensació era brutal, i mes quan de sobte vam passar pel costat d’un ramat de nyus, o quelcom similar, tots banyant-se al riu. Allò ens va resultar a tots tant inesperat com al·lucinant, almenys jo no tenia ni idea de que en aquell riu podríem veure aquests animals. De fet vam veure més d’un remat i un munt de micos saltant d’arbre a arbre. Encara estàvem de camí però ja estàvem tots al·lucinant.
El trajecte en aquella barca d’exploradors va durar poc més de dues hores recorrent els meandres i endinsant-se a la selva mentre cada vegada estàvem més rodejats d’una vegetació exuberant amb arbres que podien tenir una alçada de 30 metres.
Finalment vam arribar a un petit moll amb dues casetes i 3 o 4 barques més com la nostra. A la banda dreta del riu hi havia el moll del poble i a la banda esquerre el moll d’entrada a la selva. Des d’aquí ja es veia que el poble tenia 2 carrers i un únic objectiu, servir de pont perquè els turistes visitessin la selva.
Ja havia mirat a quan quedava l’hotel que havia reservat del moll, i quedava a uns 10 minuts caminant. Per la distància que era vaig pensar que l’hotel estava al centre del poble, però res més allunyat de la realitat. Quan portava 3 minuts caminant ja havia deixat el centre del poble enrere i entrava a les afores del poble, amb els carrers ja sense asfaltar i sense botigues. L’hotel quedava a 10 minuts caminant del moll però estava tant lluny del centre que pràcticament quedava fora del poble i tant enmig de la vegetació que fins i tot costava de trobar, sort dels cartells que hi havia pel camí perquè en cas contrari ni tan sols seguint Google Maps, com feia, l’hauria trobat.
En veure l’hotel i en ser conscient de com era aquell poble, vaig pensar, no podria haver anat a parar a un lloc millor, un poble tant inaccessible on costa tant d’arribar-hi, que està enmig de la selva mes antiga del mon, que només te dos carrers, menys de 100 habitants i que tan sols caminant 10 minuts ja el deixes enrere.
L’habitació em va costar 300 bats, uns 9€, i era de les mes cares que havia reservat entre Tailàndia i Malàisia, això si, era una habitació per a 4 persones. Si, tenia 4 llits i bany propi i a mes era una espècie de bungalow, és a dir, eren habitacions de fusta unifamiliars i completament separades unes de les altres. No tenia ni idea de que era així quan la vaig reservar, simplement vaig reservar aquesta perquè era l’únic hotel que tenia habitacions individuals disponibles, i pel fet d’estar tant allunyat del centre, doncs e3ra molt mes barat que els altres, tot i que aquesta llunyania no era mes que 10 minuts caminant. Això si, aquests 10 minuts eren més que suficients per suar com un porc, de fet el primer que vaig fer en arribar a l’hotel, abans de fer el check-in, va ser dutxar-me. El noi de l’hotel ja es va esperar molt amablement en veure’m arribar, de fet era ell que no volia atendre’m suant com estava.
Eren les 17h aproximadament quan m’acabava de dutxar, feia el check-in i sortia a donar una primera volta pel poble, però vaig tardar mes en arribar al centre que en veure tot el poble, doncs els dos carrers que te es recorren en uns 5 minuts. En total hi havia uns 3 o 4 restaurants, un parell de mini-súpers i 4 o 5 hotels, tot plegat en aquells dos carrers.
Degut a què havia dinat poc i malament en el poble on havíem fet el transbord de la furgoneta a la barca, passaven pocs minuts de les 18h quan ja tenia gana i buscava un lloc on sopar. Em vaig decidir per un que tenia una terrassa elevada i que permetia veure un dels carrers del poble i bona part de la selva a l’altra banda del riu amb el sol ponent-se darrere una muntanya. Era una vista molt emocionant.
Tot i ser un poble per a turistes, els preus eren igual de barats que en altres ciutats. Vaig menjar un plat d’arròs amb vedella i verdures per 10 ringgits, uns 2,50€. El plat era gran i complet però el millor de tot era poder menjar mentre a una banda veia quasi tot el poble i davant meu la selva amb el sol ponent-se darrere d’ella. Va ser una de les millors arribades a un nou lloc i la primera caminada que faria tot sol a una selva amb tanta biodiversitat com aquesta.
Aquell dia anava a dormir realment content d’haver arribat allà tal com ho havia fet i de poder dormir pràcticament sol en tot aquell hotel completament rodejat de vegetació i on l’únic soroll que s’escoltava ja fos de dia com de nit, eren els ocells i les granotes. Era perfecte!
L’endemà em vaig despertar ben aviat per començar el trekking per la selva cap a les 8 del matí. No havia de ploure per lo que vaig agafar ben poca cosa. M’atura a un restaurant que estava just a la cantonada del carrer de l’hotel amb el carrer del moll per prendre un bon esmorzar amb pa, ous, frankfurts, embotit i fruita. Un esmorzar com poques vegades em prenc per poder fer el trekking sense que em vingués la gana a la meitat.
Després anava al moll per agafar una de les barques que creuaven a l’altra banda i on ja podies començar a caminar tot sol pel mig de la selva. Aquesta selva, a diferència de la de les Cameron Highlands, es podia visitar sense cap guia, doncs no només tenia senyalitzacions per tot arreu sino que fins i tot tenia un camí fet amb fustes, quelcom impensable a les Cameron Highlands on el guia pràcticament havia d’anar obrint camí amb un matxet. Aquesta tenia l’avantatge que no cali contractar un tour però per contra totes aquestes indicacions i camins li feien perdre bona part de la gràcia i autenticitat.
En qualsevol cas no vaig tardar en caminar completament sol per la selva i a trobar-se els primers animals. Sent de dia és mes complicat de trobar-ne i mes si no saps on buscar, però tot i així vaig veure algun búfal mes al riu i una bona colla de micos saltant pels arbre a mes de 15 metres de terra. La veritat és que m’espantava cada petit soroll que sentia prop meu, però son els propis animals que s’aparten en veure’ns i per tan no cal preocupar-se per res. Ho dic perquè de serps també en vaig veure, però sortien corrent abans de que ni tan sols poguessis fer-lis una foto.
En aquesta selva s’hi poden veure fins i tot tigres, però de dia costa molt i mes si no saps on estan. En qualsevol cas vaig veure búfals i mocos en llibertat, a part de tota la vegetació espectacular, i amb això ja quedava mes que satisfet.
Vaig estar unes 3 hores caminant per la selva fins quasi les 12 del migdia que vaig decidir tornar cap a l’hotel. La temperatura i la humitat eren molt altes i el que a les 8 del matí era soportable, ara no ho era gens. Suava tant que semblava, literalment, que m’acabés de dutxar vestit. Tota la roba la portava completament xopa fins al punt que fins i tot em feia una mica de vergonya cada vegada que em creuava amb algú. Per sorprenent que em semblés, la majoria de gent tot just entrava ara a la selva, just en el moment que jo en sortia per no aguantar mes aquella calor i xafogor.
La veritat és que em costava aguantar aquella calor que provocava que em cansés molt mes i que em veiés obligat a passar mes estona a l’habitació on almenys hi havia ombra i un ventilador. L’endemà ja marxava cap a la segona ciutat de Malàisia, Melaka, per lo que havia d’aprofitar el que quedava de tarda per veure una mica mes el poble i els seus voltants.
La veritat és que passejar per aquell poble m’encantava. Un poble molt tranquil, respectuós, amable i rodejat de selva que veiés miressis on miressis i des de qualsevol lloc del poble. Aquell dia dinava a l’habitació però tornava a sopar al mateix restaurant que el dia anterior per tornar a veure la posta de sol darrere la selva mentre sopava quasi sol a la terrassa del restaurant.
L’endemà pel matí tornava a agafar una de les furgonetes que tantes vegades ja m’havien portat per Malàisia per anar cap a la ciutat de Melaka. Bé, el trajecte realment era fins la capital del país, Kuala Lumpur, i d’allà agafaria un bus regular fins a Melaka. Després de visitar Melaka tornaria a Kuala Lumpur per passar-hi uns dies a un apartament situal al pis 39 d’una torre situada davant de les Torres Petronas, cosa que em permetia tenir una de les millors vistes que he tingut mai des d’una habitació.
Feia aquest trajecte perquè volia que Kuala Lumpur fos l’última ciutat en visitar de Malàisia per agafar des d’allà mateix l’avió que em portaria fins a Hawaii, per lo que primer aniria fins a Melaka,
El trajecte va durar poc mes de 3 hores, mitja de les quals van ser només per entrar a Kuala Lumpur. Aquesta és una d’aquelles ciutats que et sorprenen si no la coneixes, una ciutat en ple creixement i de les que no et queda cap dubte que en pocs anys serà una metròpoli com cap a Europa. I no només em va sorprendre per la gran quantitat d’ampliacions i obres que s’hi feien, sino per lo avançada tecnològicament que es veia a simpe vista. Els busos, els trens, els cotxes, tot plegat era molt mes modern del que m’esperava, fin s i tot ja tenien flotes senceres d’autobusos completament elèctrics i… gratuïts. Si, bona part del transport públic de Kuala Lumpur és gratuït.
Teòricament, la furgoneta ens deixaria a Chinatown. Jo no sabia com anar des d’allà fins l’estació central de Kuala Lumpur des d’on havia d’agafar un bus fins a Melaka. No tenia Internet i per tant no podia utilitzar Moovit, però esperava que preguntant, mirant mapes, amb el GPS i tenint en compte que era l’estació mes important de Kuala Lumpur, no em costés massa arribar a aquella estació.
Jo anava seguint a Google Maps la nostra ubicació mentre circulàvem per Kuala Lumpur. Tenia ben ubicada l’estació i tenia l’esperança de que hi passéssim a prop i jo dir-li al xofer que em deixés allà. Però la sorpresa va ser veure que conforme passava el temps i la furgoneta avançava per aquella carretera colapsada, mica en mica ens anàvem acostant a l’estació, i el millor era que semblava que hi anàvem directament.
I efectivament, la primera parada que faríem seria a l’estació central on jo havia d’agafar el bus cap a Melaka. Quan ja era evident que hi estàvem entrant vaig preguntar-li al xofer si allà hi pararíem, a lo que em va respondre afirmativament una parella de francesos que casualment també havien d’agafar un bus per anar a Melaka, el mateix bus que jo, és clar.
Així doncs, no només em vaig endur una bona alegria per no haver de buscar l’estació, sino que això em permetria estalviar força temps, quelcom d’agrair tenint en compte que ja eren les 15h i el trajecte fins a Melaka era de dues hores.
Anàvem la parella i jo a comprar el bitllet pel pròxim bus a Melaka que seria a les 15:30h. Tenia 30 minuts que vaig aprofitar per sortir de l’estació i menjar un parell de pinxos de boles de carn per aguantar almenys fins l’hora de sopar.
Però no tot podia ser perfecte. El bus va sortir amb un endarreriment de 40 minuts i l’entrada a Melaka va ser quasi tant caòtica com l’entrada a Kuala Lumpur. Un trànsit terrible que ens va tenir mig aturats quasi una hora. Finalment arribàvem a l’estació de Melaka a les 18:30h. Encara sort que no havia perdut temps a Kuala Lumpur buscant l’estació.
Ja havia llegit per Internet que els taxistes de Melaka son dels mes odiats d’Àsia. Son pesats, impertinents i, com a molts llocs de Tailàndia, intenten estafar sempre que poden. I això ja ho vaig notar tan sols baixar del bus. Un parell de taxistes se’ns tiraven a sobre cridant, taxi, taxi, i ni tan sols callaven quan era evident que no t’interessava.
Des d’aquella mateixa estació havia d’agafar el bus regular número 14 que per uns 0,30€ em deixaria a pocs metres de l’hotel que havia reservat, al bell mig del casc històric de Melaka.
Em va costar una mica de trobar el bus regular perquè l’estació era mes gran del que m’esperava però almenys no em va passar com als francesos que no sabien quin bus havien d’agafar i que per això me’ls vaig trobar connectats al WIFI d’un McDonald’s per esbrinar quin bus agafar. Jo tan sols vaig anar al punt des d’on sortia el bus 14 i allà vaig esperar quasi una hora mes. Si, una hora, ja que l’anterior acabava de sortir i per allà hi passava una vegada cada hora.
Amb tot ja eren quasi les 20h quan per fi arribàvem al casc històric i jo baixava d’aquell bus ben estrany, doncs els seients eren dues files enganxades a la paret a banda i banda amb un passadís central que va quedar ple de gent i que feia realment difícil poder baixar del bus, doncs només tenia la porta davantera i el passadís no només era ple de gent sino que era realment estret.
Ràpidament arribava a l’hotel que tan sols quedava a 2 carrers de la parada passant pel mig d’un mercat amb botiguetes de menjar i on aniria poc després a sopar. L’hotel costava 20 ringgits la nit, uns 5€, i tenint en compte la seva ubicació tant bona, no em podia esperar res massa luxós. L’habitació era interior amb una sola finestra que donava al passadís, el bany era compartit i l’olor d’humitat dons l’habitació era terrible. Per aquell preu no es podia demanar mes.
En qualsevol cas anava a sopar al mercat i a dormir ben aviat després d’aquell dia que es va allargar més del que m’esperava però que acabava tal com estava previst, havent passat per Kuala Lumpur i ja instal·lat a Melaka. El viatge seguia.
Melaka em va semblar una ciutat molt turística però també molt pròspera amb un important teixit empresarial i financer. A mes, i degut al seu passat colonial, o mes ben dit multi-colonial, aquesta ciutat és molt diversa, respectuosa i tolerant, amb una barreja de cultures i religions enorme, de fet com en bona part de Malàisia, però que s’accentua en ciutats com Melaka.
El casc històric on era el meu hotel, semblava un petit poble anglès just a la desembocadura del riu que creua tota la ciutat. Carrers estrets i edificis centenaris conformaven un barri tranquil però ple de restaurants xinesos, indis i malais. Tota una oferta gastronòmica molt bona i barata just al costat de l’hotel.
El barri de Chinatown em quedava una mica lluny, o mes aviat inaccessible, però em va agradar molt i hi vaig anar un parell de vegades. El barri estava a prop de l’hotel però amb el riu pel mig, i per a creuar-lo havia de caminar uns 10 minuts fins al pont mes proper que era el de la plaça mes coneguda de la ciutat i on encara s’hi poden veure vestigis de la colonització neerlandesa com un petit molí de vent. La veritat és que tota aquella zona te un gran patrimoni històric però també molt de turisme, sobretot de Xina, i que te el seu màxim exponent en els horribles tuc-tucs engalanats de Hello Kitty i altres personatges similars.
Però després de passar aquella plaça ja s’entra a Chinatown on tot canvia i on pots gaudir d’un petit poble xinès enmig de Melaka. A diferència d’altres que he vist, aquest estava especialment net, tant el carrer com les botigues, i les olors eren agradables. carrers estrets, poc trànsit i moltes botigues de tot tipus, però sobretot de menjar o restaurants. A mes hi havia uns quants temples ben conservats i algun de força imponent.
Un dels dies vaig creuar tot Chinatown i molt mes per arribar fins la platja, doncs tot i que ja hi havia intentat anar des de la banda del riu on era el meu hotel però degut al port i altres infraestructures, o be no hi havia platja o no s’hi podia accedir. Però a l’altra banda del riu i caminant mes de 30 minuts si que vaig poder arribar a la platja. Era llarga però estreta i estava allunyada de tot. No hi havia residències a primera línia de platja. Em va sorprendre que quedés tant allunyada i que estigués tant buida tenint en compte la calor que feia. Tan sols entre 5 i 10 persones en tota la platja fent exercici o passejant per la vora. Això si, centenars de corbs envaïen els arbres fent un escàndol terrible.
Almenys vaig cumplir l’objectiu de veure el mar de Malàisia, això si, pensava que des d’allà podria creuar el riu però no, a la desembocadura semblava que hi havia un control militar per accedir a aquelles instal·lacions i l’única manera de creuar era tornar enrere i passar tot Chinatown de nou fins arribar al pont pel que havia passat, és a dir, tenia per davant 30 minuts mes de caminada.
Pel camí m’aturava a dinar en un restaurant xinès dins un recinte on n’hi havia varis. vaig demanar a l’únic que tenia els preus dels plats ben visibles i en vaig demanar un per 6 ringgits (1,50€) amb espaguetis, carn i una espècie de sopa amb coses que no vaig acabar de saber què era però que estava molt bo, semblaven raviolis grans amb carn feta al vapor. Tot molt bo, ben preparat i molt barat. D’aquesta manera el camí de tornada no se’m va fer tant llarg.
Després de quasi 3 dies visitant Melaka, tornava a Kuala Lumpur però aquesta vegada m’hi quedaria 4 dies abans de marxar a Hawaii. Agafaria el mateix bus que ja vaig agafar per venir a Melaka per ser aquesta la millor opció en quant a temps i cost del trajecte. No el tenia reservat però amb aquests trajectes no feia falta ja que com a mínim en sortia un cada hora i sempre hi havia places disponibles. Tenia previst agafar el bus cap a les 12h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 14h, doncs podia entrar a l’apartament de Kuala Lumpur a partir de les 15h.
Cap a les 9h deixava l’hotel i anava cap a la parada on agafar el bus local que em portés fins l’estació d’autobusos de Melaka. Ja havia mirat a Moovit on era la parada, per lo que en principi no hauria de tenir cap problema. Però degut a què fora de l’hotel no tenia Internet, vaig haver de guardar el trajecte fins la parada per no perdre’m mentre hi anava. Però quan era prop de la parada, en vaig veure mes d’una i el mapa de Moovit ja no s’actualitzava, per lo que finalment em vaig equivocar de parada i vaig estar esperant en una que no era quasi una hora, fins les 10h.
En veure que el temps passava i que no venia cap bus, vaig decidir tornar a l’hotel per demanar un taxi o un Uber, o el que hi hagués allà. El noi de l’hotel em va recomanar Grab, que és l’Uber asiàtic. No agafar taxis era un dels meus objectius, però en aquest cas encara no sabia segur què havia passat amb el bus i ni si en podria agafar algun, per lo que vaig decidir anar en un Grab i mes tenint en compte que després de més d’un mes de viatge tan sols havia agafat taxis allà on no hi havia cap altre transport i caminar era inviable.
El mateix noi el va demanar per a mi i en menys de 5 minuts arribava. Més tard m’adonaria del meu error en què em vaig equivocar de parada de bus, un error que em va obligar a agafar un taxi quan tenia una altra alternativa mes barata. En qualsevol cas el preu del Grab no va arribar als 10 ringgits, poc més de 2€, i abans de les 11h ja estava a l’estació d’autobusos de Melaka a punt per anar cap a Kuala Lumpur.
Vaig poder comprar un bitllet pel bus de les 12:15h i que arribaria a Kuala Lumpur cap a les 14:30h, perfecte! Abans de deixar l’hotel ja havia aprofitat el seu WIFI per buscar la manera d’anar des de l’estació central de Kuala Lumpur a l’apartament reservat, evidentment en transport públic. El trajecte a peu era de quasi dues hores i mitja a pas lleuger, per lo que amb la maleta i la calor en serien mes de 3, per lo que aquesta opció en principi quedava descartada.
En el bus vaig seure al costat d’un senyor que em va explicar una mica la seva vida, una vida prou interessant d’una persona que havia pogut guanyar força diners en una situació difícil i que ara podia gaudir de la vida, com per exemple ara, que anava a la capital a passar uns dies amb el seu fill que havia tornat d’EUA. He de confesar que m’agrada a la vegada que em sorprèn aquesta tendència que tenim les persones a explicar la nostra vida a persones totalment desconegudes i fins i tot explicar-lis coses que ni els amics més propers saben, suposo que justament per tractar-se d’una persona desconeguda i que saps que segurament ja no veuràs mai més, per lo que no tens cap necessitat de maquillar les coses o posar-te cap careta. Aquestes converses entre dos desconeguts son les més sinceres que hi ha.
Cap a les 14:30h arribàvem a Kuala Lumpur i tocava, primer, trobar el tren regional que m’havia de portar fins l’inici del trajecte d’algunes línies de bus urbans, per cert, gratuïts, i que ja em deixaria a pocs metres de l’apartament.
La parada del tren la vaig trobar ràpid ja que era a la mateixa estació central. Des del tren ja vaig poder apreciar part de la ciutat i el seu emblema principal, les Torres Petronas. Però en arribar a la parada on havia de baixar i buscar el bus, el tema es va començar a complicar. Es tractava d’una zona amb varis nivells de carreteras, rotondas, places i pàrquings de busos. Amb el GPS del mòbil semblava que m’acostava a la suposada parada però un cop hi arribava no s’hi veia res. Seguia caminant i segons Moovit m’allunyava de la parada, tornava enrere, preguntava i res, només es veia una parada de busos però que eren de llarga distància o privats. Vaig estar mitja hora donant voltes per aquella mateixa zona suant i sense treure’n res de clar.
Ja una mica desesperat vaig mirar quant tardaria caminant des d’allà fins l’apartament, i serien unes 3 hores o més, doncs eren quasi 12 quilòmetres. La desesperació era tal que finalment vaig començar a caminar sense pensar-m’ho en direcció a l’apartament amb l’esprrança d’anar fent aurostop i que algú em portés. Agafar un taxi estava descartat.
Però per sort, quan portava uns 50 metres, vaig veure el bus que buscava. Anava circulant però això em va confirmar que la parada era a prop i que havia de seguir buscant-la. Vaig anar enrere per on havia vingut el bus i finalment vaig trobar la parada. Aquesta estava una mica mes amaga que l’altre i era més petita, potser per això cada vegada que preguntava em dirigien a l’altre. En qualsevol cas allà vaig veure les línies de bus que buscava i fins i tot un que ja s’esperava amb el xofer dins. Li vaig preguntar i efectivament era aquell el que havia d’agafar. El xofer em confirmava que aquestes línies eren gratuïtes per lo que per fi podia seure en el bus que ja em deixaria ben a prop de l’apartament.
Mentre anava sol en aquell bus pensava en què menys mal que l’havia trobat, perquè fer tot aquell trajecte a peu hauria estat impossible. Tan sols m’hauria quedat l’autostop o resignar-me a agafar un taxi.
Suposadament, l’apartament que havia reservat estava en una planta 39 d’una de les torres residencials mes altes de Kuala Lumpur i des del que hi havia una vista privilegiada del skyline de la ciutat incloses les Torres Petronas. I dic suposadament perquè no m’acabava de creure que un apartament de 25€ la nit fos com el que es veia a les fotos i tingués les vistes que s’hi veien, sense contar una piscina a l’àtic, a la planta 48 i que era simplement espectacular.
Però quan el bus em va deixar a la parada mes propera a l’apartament, vaig començar-m’ho a creure. Des d’allà ja podia veure perfectament les Torres Petronas i ben a prop una torra d’apartaments, però que la veia tant alta que pensava que aquella no seria. Però conforme m’anava apropant al punt que l’amfitrió m’havia enviat, quedava clar que si que era aquella. Estava al·lucinant. Seguretat privada, un munt de conserges i treballadors per tot l’edifici.
Un cop allà, ja no tenia cap més informació de què fer o on preguntar, així que vaig preguntar a la noia que hi havia a la recepció i em va dir que ella no podia saber res, que en aquella torre hi havia un munt d’apartaments llogats. Per sort, vaig poder-me connectar a la xarxa WIFI de la recepció i vaig veure que l’amfitrió m’havia enviat les instruccions per poder entrar.
Li vaig llegir-li les instruccions a la mateixa noia d’abans i ara si que entenia què havia de fer. La clau estava a la bústia de l’apartament. Un treballador m’havia d’acompanyar a buscar-les i a les 16h, quan acabessin de netejar l’apartament, ja hi podria entrar. Amb tot va passar quasi una hora en què no tenia gens clar que tot plegat no fos una estafa o que en el millor dels casos es tractés d’un apartament compartit o que no tingués les fantàstiques vistes que es veien a les fotos.
Quan ja tenia la confirmació de l’amfitrió i les claus a la mà, ja vaig poder accedir lliurement a tot l’edifici inclosos els ascensors, que si, anaven amb la mateixa targeta que obria la porta de l’apartament. L’ascensor pujava rapidíssim fins al punt que podia notar com se’m tapàvem les orelles. A les instruccions hi deia que la meva era l’habitació de l’esquerre, cosa que em va fer sospitar encara més que seria un apartament compartit.
Però quan vaig arribar al replà de la planta 39, tot va començar a canviar. Allà ja hi havia grans finestrals que permetien fer-se una idea de les vistes que hi havia des dels apartaments. La planta tenia una visió de 360º, per lo que cada apartament tenia unes vistes diferents, i les realment bones només n’eren unes, les que donaven de ple a les Torres Petronas. Ja m’estranyava que dels prop de 10 apartaments que hi havia en aquella planta, el meu fos per mi sol i amb les millors vistes. vaig buscar el meu i estava a la banda bona, la que donava a les Torres Petronas. Vaig entrar-hi trobant-me en un petit rebedor on hi havia un moble i dues portes a banda i banda. Semblaven dos apartaments independents tot i que compartien la mateixa porta d’entrada i rebedor, però cada un d’ells tenia la seva pròpia clau d’entrada. Vaig obrir aquesta segona porta, vaig entrar i per poc em caic a terra.
Era un apartament petit però molt nou, modern i tal com l’havia vist a les fotos. Però el que per poc em fa caure a terra va ser la imatge que vaig veure tan bon punt vaig ser dins. Totes les cortines estaven obertes i es veia tota la paret exterior completament de vidre i amb les vistes que havia pogut veure en fotos. Em vaig quedar allà de peu amb la maleta a la mà i quasi sense respiració amb un skyline brutal de Kuala Lumpur davant meu, incloses les Torres Petronas i la famosa torre de telecomunicacions. Semblava un quadre, un observatori, no ho sé, però em semblava increíble que per 25€ la nit pogués gaudir d’aquelles vistes, fer ús de tot l’apartament i banyar-me a la piscina infinita de la planta 48 a 210 metres d’alçada. El meu apartament no quedava tant amunt però si a uns molt respectables 170 metres.
Vaig deixar la maleta, vaig seure al llit davant del finestral amb mitja Kuala Lumpur als meus peus mentre pensava que tot plegat no tan sols era com a les fotos, sino fins i tot millor. Aquell apartament havia superat les meves expectatives i ara mateix no em podia creure que gaudiria d’aquelles vistes matí, tarda i nit durant 4 dies. Com seria anar a dormir veient tot allò completament il·luminat? I que fos el primer en veure quan em despertés? Ja tenia ganes d’experimentar-ho.
Eren les 17h i aquesta era la primera vegada que arribava a un apartament o hotel i m’hi quedava més de dues hores abans de sortir. Preferia quedar-me allà mirant per la finestra que sortir a passejar per una ciutat encara desconeguda per a mi com era Kuala Lumpur. Eren les 19h passades quan sortia a buscar el 7-eleven mes proper, que per primera vegada a Tailàndia i Malàisia, em quedava a més de 10 minuts caminant de l’apartament. Allà i a una botiga que vaig trobar pel camí, vaig comprar el sopar que em menjaria a l’apartament mirant per la finestra.
S’anava fent de nit a la vegada que s’il·luminava la ciutat davant meu. Era una imatge increíble, i quan es va fer fosc del tot, fins i tot molt mes espectacular que durant el dia. Poder veure les Torres Petronas completament il·luminades mentre sopava era quelcom que ni tan sols ara em podia creure. Quant pagaria la gent per poder pujar a un mirador amb les vistes que jo tenia ara mateix?
Evidentment ja no vaig sortir més i vaig deixar totes les cortines ben obertes per tal que l’últim que veiés abans d’anar a dormir fos aquell quadre il·luminat. Aquella primera nit és probablement la nit que més recordo, i sens dubte, la millor de tot el viatge. Bé, potser la segona…
A més l’apartament estava perfectament insonoritzat per lo que vaig passar una molt bona nit dormint 8 hores d’una tirada i veient tot Kuala Lumpur tan bon punt vaig obrir els ulls pel matí.
L’endemà vaig sortir bona part del dia però va ser quasi l’única sortida que vaig fer a Kuala Lumpur. Els altres dies preferia quedar-me llargues estones a l’apartament gaudint de les vistes. Aquest segon dia el vaig dedicar a visitar Chinatown, la zona financera, incloses les Torres Petronas, un barri hindú i la mesquita més gran de Malàisia. Aquesta és una ciutat de contrasts que permet veure les Torres Petronas des d’un carrer de Chinatown que et teletransporta a la Xina més autèntica i rural.
Com quasi sempre feia aquestes sortides només caminant, doncs és així com es coneix millor la ciutat. En el cas de Chinatown vaig tardar quasi dues hores en arribar-hi tot i que va valdre molt la pena, doncs vaig passar per tot el barri financer, per sota les Torrea Petronas i de la de telecomunicacions i vaig poder dinar com un local mes en el típic mercat de llocs ambulant de menjar xinès. Va ser un dia molt cansat però gràcies al qual vaig poder conèixer una mica la cultura d’aquesta ciutat tant diversa i treure’m les ganes de sortir cada dia, doncs ja tenia clar que dels dies que em quedaven a la ciutat, bona part me’ls passaria a l’apartament mirant per la finestra.
Això si, la tornada a l’apartament després d’aquell primer dia de caminar sens parar, es va fer realment dura, havent de parar en vàries ocasions degut al cansament aguditzat per la calor. Almenys aquí semblava que no hi havia tanta humitat com a Tailàndia i almenys no suava tant.
I mai m’hauria imaginat que veure una tempesta fos tant captivador. Un dels dies va caure una tempesta com poques havia vist, i amb tants rasca-cels tant a prop i amb tant angle de visió com tenia des de l’apartament, era com estar a primera fila d’una actuació meteorològica en què queien llamps cada pocs segons sobre qualsevol dels edificis que veia davant meu. Era un no parar de trons, llamps i pluja vistos en tot el seu esplendor però amb la seguretat que donaven aquells vidres blindats.
Visc en un poble de platja i amb una piscina comunitària a casa meva, i poques vegades em banyo en un o altre lloc, fins i tot a Tailàndia no em vaig banyar ni una sola vegada tot i les nombroses illes que vaig visitar mes enllà de mullar-me una mica els peus o per motius de força major com haver de baixar d’una barca. Però va ser aquí, a Kuala Lumpur, on em vaig banyar més estona que en anys vivint al costat del mar. La piscina infinita a més de 200 metres d’altitud i amb una vista encara més espectacular que la que tenia jo a l’apartament, era impossible aguantar la temptació, i per poques ganes que tinguis de banyar-te en una piscina, en aquella era quelcom inoblidable.
Vaig pujar-hi un total de 3 vegades, una de dia i dues més de nit. De nit encara era més espectacular per tota la il·luminació tant de la ciutat com de la piscina. A mes la visió era quasi de 360º permetent vistes que eren impossibles des de l’apartament. A més, no sé si l’entrada estava restringida a certs apartaments ja que cap de les 3 vegades que hi vaig pujar hi havia massa gent, de fet a la piscina només vaig veure un màxim de 3 persones a la vegada mentre que a tota la terrassa no hi havia mes de 6 o 7 persones. Un lloc increíble i a més amb una tranquil·litat absoluta.
Tants dubtes que tenia amb aquest apartament i finalment va resultar tot molt millor del que m’esperava. No vaig veure Kuala Lumpur tant com hauria volgut però marxava d’aquesta ciutat amb un record inoblidable. Fins i tot vaig celebrar el meu aniversari mentre era a Kuala Lumpur, tot sol, això si, però gaudint d’unes vistes que poc em podia imaginar.
L’endemà del meu aniversari tocava seguir amb la volta al mon. M’esperava un trajecte d’unes 17 hores entre vols i escales que em portaria fins a Honolulu, Hawaii. I aquest no era un trajecte qualsevol sino que seria el trajecte que no només em traslladaria físicament, sino també temporalment. Si, en arribar a Hawaii ja hauria creuat la línia imaginària que separa el final d’un dia i el començament del següent, per lo que aniria 24 enrere. Ara passaria d’estar per davant d’Espanya en quan a hora, a estar-ne per darrere, concretament 12 hores menys que a Espanya quan a l’inici del trajecte estava 6 hores per davant.
L’aeroport on havia d’agafar el vol era el secundari de Kuala Lumpur i quedava molt lluny de l’apartament. En transport públic, que era com hi volia arribar, tardaria més de dues hores, però en qualsevol cas ja havia mirat com arribar-hi i ja ho tenia tot preparat per aquest trajecte fins l’aeroport. Però el matí que havia de marxar va començar a ploure, i tot i que semblava que havia de parar, quan era l’hora de marxar encara plovia molt.
Veient com plovia i tot el trajecte que hauria de fer amb transport públic per arribar a l’aeroport, sumat al posterior trajecte de dos vols fins a Hawaii, vaig decidir agafar un Grab, l’Uber asiàtic, per segona vegada en pocs dies. Això és quelcom que vull evitar però en aquest cas era la millor opció per tal de no arribar ben xop, suat i cansat a l’aeroport. Almenys les tarifes eren força econòmiques i mentre el que vaig agafar a Melaka em va costar poc mes de 2€ per uns 20 minuts de trajecte, aquest em costaria poc mes de 10€ per un trajecte d’una hora. Això si, no ho tenia massa clar ja que en la primera ocasió jo no vaig poder demanar el Grab havent-ho de fer el noi de l’hotel per mi. Però en aquesta ocasió, si que va funcionar i l’aplicació em va confirmar que ens 10 minuts arribaria el cotxe.
Ràpidament vaig agafar l’equipatge i vaig baixar, doncs no es tant ràpid com pot semblar baixar d’una planta 39. Vaig tenir el temps suficient per deixar la targeta d’accés a la recepció abans de veure com arribava un cotxe a la zona habilitada davant l’edifici del que hi baixava el noi que m’apareixia a l’aplicació de Grab. Era ell i havia arribat abans dels 10 minuts, senyal de que era un noi que premia força l’accelerador, com vaig tenir oportunitat de confirmar durant el trajecte. De fet un trajecte que segons Google Maps comportaria quasi una hora i mitja, nosaltres el vam fer amb poc més d’una hora i amb aquaplannings inclosos.
Amb tot, finalment vaig arribar a l’aeroport 3 hores abans de la sortida del vol havent hagut d’agafar un Grab però per només 15€ (inclosos peatges) i ben sec i descansat.
El primer que em va sorprendre d’aquell aeroport, que es deia Kuala Lumpur 2, va ser veure que el 90% o més dels avions que es veien per les pistes, eren de AirAsia, la companyia lowcost més important d’Àsia i que tenia aquí un aeroport quasi propi. Jo, evidentment, volava amb AirAsia.
El trajecte constaria de dos vols d’unes 7 hores cada un, el primer fins a Osaka i el segon fins a Honolulu. Sortiria de Kuala Lumpur a les 14h i arribaria a Honolulu a les 14:30h, tan sols uns minuts després d’haver sortit però havent fet un trajecte de quasi 20 hores. Fins aleshores en cada trajecte havia perdut hores però ara les recuperaria totes de cop, i passaria d’estar 6 hores per davant d’Espanya a estar-ne 12 per darrere.
El vol fins a Osaka va ser perfecte perquè anava sol a la meva fila. Vaig poder canviar de seient i estirar-me per dormir. El transbord a Osaka no era ni de dues hores per lo que el canvi s’havia de fer molt ràpid. A l’aeroport ja estaven els treballadors preparats per fer-nos passar pel control de seguretat i dirigir-nos a la porta d’embarcament. Aquesta era la primera vegada que trepitjava Japó i tenia l’oportunitat de veure, encara que fos molt poc, la cultura japonesa. En el control de seguretat ja es podia veure que eren extremadament educats, ràpids i eficients,el que calia esperar dels japonesos.
Però el que més em va sorprendre de l’aeroport de Osaka va ser veure una zona de fumadors a la mateixa zona de les portes d’embarcament. Evidentment era una sala completament hermètica però ben ventilada i que realment em va salvar força, doncs jo ja havia assumit que em passaria 20 hores sense fumar i que seria dur, però allò em va permetre fumar tranquil·lament, després menjar que ja portava de Kuala Lumpur i després veure aigua ben freda de les fonts que hi havia per tota la terminal. Tot perfecte, havent fumat, menjat i begut. En menys de 30 minuts havia solucionat totes les necessitats que tenia i ja estava llest pel segon vol de quasi 8 hores. Eren les 12 de la nit però aquella nit per a nosaltres duraria menys de dues hores.
Quan portava ja assegut una bona estona i ja pensava que en aquest vol també aniria sol a la meva fila, primer va venir un senyor que va seure al seient de passadís (jo era al del mig) i quan ja estàvem a punt de marxar, va aparèixer el noi que seia a la finestra i que era tres vegades mes gros que jo. no només tenia dues persones al meu costat, sino que a més una d’elles no em deixava ni tan sols ocupar tot el meu espai. Aquest vol no seria tan còmode com l’anterior.
Això si, el noi gros era de Hawaii, molt amable i parlava força be el castellà per haver estudiat uns anys a Sevilla. Vam estar xerrant d’Espanya i de Hawaii una bona estona, ell en castellà i jo en anglès per poder practicar cadascú l’idioma que volia practicar. Va ser una conversa molt interessant en el sentit que ens vam entendre perfectament parlant idiomes que dominàvem poc i que ens va servir per aprendre una mica més del país de l’altre.
Tots dos vols van anar molt be i vam arribar a Honolulu a l’hora prevista, cap a les 14h del mateix dia tot i haver passat un munt d’hores volant. Acabava de guanyar unes 12 hores però que evidentment aniria perdent conforme m’acostés a Europa.
Però quan realment em vaig adonar que era a Hawaii, va ser al passar el control d’immigració. Es tractava d’una dona molt amable i que el primer que em va dir en veure el meu passaport va ser quelcom similar a: “Ooohhh quants viatges!”. Al contestar-li que estava donant la volta al mon ella va voler saber una mica més com ho feia i durant quant temps. Es va interessar força pel viatge però no per decidir si deixar-me entrara a Hawaii o no, doncs en aquell moment ja havia segellat el passaport i per tant confirmat la meva entrada, simplement s’interessava per mi i pel viatge, molt diferent als agents que em van tocar a Nova York i Miami on eren absolutament seriosos. En acomiadar-me d’ella vaig pensar, això és Hawaii!
Un cop a la terminal em vaig trobar amb el noi del seient del costat on ens vàrem acomiadar, ell amb el gest tant típic dels hawaians.
Però després de que tot anés tant be, va tocar patir una mica. La maleta va arribar be però em vaig liar a l’hora de buscar la parada de bus des d’on en podria agafar un que ja em deixaria dins de Honolulu i per només $2,75. Ja m’havia preocupat de buscar l’itinerari abans de sortir de Kuala Lumpur però el problema va ser les dues plantes que tenia l’aeroport. La parada del bus era en una de les plantes però jo només vaig mirar a la panta a la que havia arribat, per lo que vaig acabar pensant que per allà no passaven els busos urbans de Honolulu. Vaig mirar quant costava un Uber, i tot i no ser massa car, uns $17, la meva obsessió per evitar taxis, Ubers i similars em va fer decidir començar a caminar almenys fins arribar a Honolulu i agafar allà un bus fins el hostel. A més, només tenia $3 en efectiu i l’únic exchange que hi havia a la terminal estava tancat, per lo que a menys que pogués pagar el bus amb targeta, només tenia diners per agafar un dels dos busos que hauria d’haver agafat.
Sense pensar-m’ho massa més estona vaig començar a caminar en direcció Honolulu. No vaig tardar en adonar-me de què el trajecte seria més complicat del que pensava, per una banda degut a l’intensa calor que feia i per una altra pel llarg tram de carretera que hi havia fins arribar a Honolulu i pel que hauria de caminar per la cuneta amb el perill que això comporta. Almenys, els cotxes, lluny de pitar-me, intentaven reduir una mica la velocitat en avançar-me, una mostra més de que Hawaii és un estat diferent.
Però com acostuma a passar quan calcules el temps que et pot comportar cert trajecte, no vaig considerar la calor, les múltiples parades per descansar i les vàries complicacions trobades pel camí sobretot per falta de voreres en molts trams del trajecte. La intenció original era arribar fins al hostel caminant, però quan ja portava una hora caminant i m’acostava al barri de Chinatown de Honolulu, vaig pensar en buscar una parada del segon bus que havia d’agafar i que era el que ja em deixaria ben a prop del hostel. A Chinatown hi havia una parada d’aquesta línia de bus i va ser on vaig anar després d’estar més d’una hora caminant.
Ja era a les afores de Honolulu i Chinatown era el primer barri que em trobaria, així que veuria una mica el barri i buscaria la parada de la línia de bus que em deixaria ben a prop del hostel. Gràcies a tenir tots els mapes descarregats no vaig tenir cap problema en ubicar-me i trobar la parada ràpidament. Portava més de $60 en efectiu però cal tenir en compte que els busos d’EUA no tornen canvi, per lo que vaig haver de pagar amb 3 bitllets d’un dòlar perdent $0,25.
En pocs minuts va arribar el bus i al cap d’uns 20 minuts i després d’haver creuat bona part de Honolulu, arribàvem a l’altra banda de la ciutat on era el hostel. Prop de la parada d’arribada hi havia una zona de restaurants on més tard aniria a fer el meu primer àpat a Hawaii, concretament a un Burger King i perquè tenia unes ganes enormes de menjar-me una bona hamburguesa després de tantes hores menjant poc i malament.
El hostel estava a la part alta de la ciutat el que permetia tenir unes bones vistes del mar i de bona part de la ciutat. El hostel constava d’un gran pati amb varis petits edificis d’una sola planta on hi havia les habitacions, la cuina i una sala comuna. S’ubicava a la típica zona residencial americana amb cases unifamiliars i molt tranquila. Dormiria en una habitació amb 5 persones més però a canvi em podria prendre els cafès en el pati escoltant els ocells i mirant al cel o al mar, un bon luxe per només $36 la nit. Si ja sé, pot semblar una mica car però és una autèntica ganga a Honolulu.
Després de fer el check-in em vaig dutxar, vaig conèixer a un dels treballadors que va quedar força al·lucinat al saber d’on venia i el que encara em quedava de viatge, i vaig sortir a fer el primer àpat a Hawaii. Eren les 18h i volia allargar al màxim per anar a dormir com a mínim cap a les 21h i així adaptar-me al nou horari, i més tenint en compte que dormiria en una habitació compartida, per lo que tampoc podia estar despert quan volgués.
Vaig anar cap a la zona de restaurants sense una idea clara de que menjar tot i que tenia clar que volia quelcom contundent, doncs portava més de 24 hores sense fer un bon àpat. Hi havia molts restaurants asiàtics amb plats que havia estat menjant feia ben poc però que aquí eren, literalment, 10 vegades més cars que a Tailàndia. Amb aquests preus em vaig desanimar una mica i vaig seguir caminant topant-me amb un Burger King. Des de l’inici del viatge que no havia anat a cap restaurant de menjar ràpid, i tot i que no hi vaig massa sovint, ara em venia molt de gust justament per portar tantes hores sense menjar. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig demanar un menú gran i alitas a part. Un munt de menjar per $12, l’àpat més car del viatge fins aleshores però no tant tenint en compte que era a Hawaii i que tenia davant meu un munt de menjar.
En acabar vaig tornar al hostel a fer una mica de temps fins les 21h que ja vaig anar a dormir acabant així un llarg dia que per a mi havia durat unes 36 hores.
Val a dir, que com en la majoria de hostels on he dormit, que aquest també era ple de gent ben respectuosa. de fet quan vaig anar a dormir només hi havia una persona més a l’habitació i quan em vaig despertar n’hi havia 4, i cap d’ells va fer prou soroll com per despertar-me.
L’endemà, i com acostuma a passar el primer dia que soc en una nova ciutat, me’l vaig passar tot el dia caminant per Honolulu i el Diamond Head, el volcà que custodia la ciutat. Cap a les 9 del mati i després de prendre’m un bon cafè al pati del hostel, vaig anar en direcció a Waikiki Beach, una de les platges mes famoses de Honolulu, no sense abans passar pel 7-eleven que quedava mes a prop del hostel a comprar un parell d’entrepans preparats que em menjaria pel camí. Cada entrepà costava uns $3 i tampoc eren uns grans entrepans, però així és Hawaii. Almenys vaig poder veure preus de plats preparats i per $7 o $8 podria fer un bon sopar.
Pràcticament que vaig d’anar d’una punta a l’altra de la ciutat per poder arribar a Waikiki Beach i justament això és el que m’agrada, doncs en una priemra sortida ja veus bona part de la ciutat o almenys el seu estil, la seva cultura i la seva gent.
Al cap de quasi dues hores d’haver sortit del hostel arribava a Waikiki Beach caminant pel carrer que hi transcorre paral·lelament i que és la viva imatge del luxe més excèntric. Hotels amb habitacions de $2.000 la nit i clients arribant en Limosina.
Per la resta, Honolulu no deixava de ser una ciutat més d’EUA amb el seu trànsit, soroll i restaurants de menjar ràpid. És cert que l’ambient és molt més agradable i la gent molt més simpàtica, però també és una ciutat molt cara i saturada de turisme.
Arribava a la platja i tocava l’aigua de l’Oceà Pacífic per primera vegada a la vida per seguir caminant per la platja en direcció al Diamond Head. En arribar-hi, ja havia creuat tot Honolulu després de més de dues hores caminant i tot just venia el més fort. Ja m’imaginava que pujar al Diamond Head seria dur però ni molt menys m’imaginava la gran caminada que m’esperava i que segurament no hagués fet si ho hagués sabut.
Per començar ja vaig estar quasi una hora més caminant des de la part més propera a la platja fins al punt per on s’entra al volcà, que és enorme. Aquell tram era en pujada i sense les apreciades fonts d’aigua que hi havia per la platja i que m’havien salvat de morir deshidratat.
Passaven de les 14h quan arribava a l’entrada del Diamond Head i punt on la majoria de gent que visitava el volcà començava l’excursió, de fet allà hi havia el pàrquing pels cotxes. La majoria que era allà començaven però jo ja portava 4 hores caminant.
En qualsevol cas era força espectacular passar pel túnel que travessa un dels laterals del volcà i que et porta directament dins el cràter, un cràter enorme, amb botigues, pàrquings i zones verdes. Ja només faltava seguir el camí habilitat per a pujar fins el punt més alt del cràter i gaudir de les increíbles vistes sobre Honolulu.
Camí estret, irregular, amb molta pendent i en alguns casos escales inacabables. Un camí llarg i cansat però que val molt la pena. Unes vistes increíbles de tot el cràter, de tot Honolulu, de bona part de l’illa i del mar esperen en el punt més alt del camí on hi ha un mirador ben atapeït de gent.
Després, evidentment, tocava baixar i tornar cap al hostel. Ja portava unes 5 hores donant voltes i el cansament ja era força pronunciat i aguditzat per la calor, tot i que val a dir que no feia tanta calor com a Tailàndia. Aquí semblava que no hi havia tanta humitat.
Pel camí vaig comprar unes pastes de xocolata a un dels comerços, suposadament, més barats de Hawaii, tot i que barat del tot no ho era o si més no, Hawaii és massa car i qualsevol botiga barata segueix sent cara. Després, quasi dues hores més caminant i mig plovent fins arribar al hostel després de 7 hores d’haver sortit. Un primer dia a Hawaii ben complet en el que vaig veure bona part de la ciutat, les seves platges més famoses i vaig pujar al volcà que custodia Honolulu per gaudir de les millors vistes de Hawaii.
Amb els dies em vaig adonar que pràcticament a Hawaii hi plou cada dia, almenys una estona per les tardes, i que després sempre apareix l’arc de Sant Martí. Un espectacle natural quasi diari en un entorn únic com son les illes que formen Hawaii.
Els dies següents vaig anar a varis llocs de la mateixa illa, entre ells la famosa finca on s’hi han gravat pel·lícules com Jurassic Park, Juamanji i tantes altres. La reserva ja l’havia fet abans d’iniciar el viatge ja que s’ha de demanar amb vàries setmanes d’anticipació. La finca quedava al nord de l’illa mentre que Honolulu queda al sud, per lo que tocava creuar tota l’illa amb un dels seus busos regulars aprofitant aquest trajecte per veure bona part de la costa est de l’illa, una costa impressionant. Quasi una hora de trajecte recorrent una petita carretera paral·lela a aquella costa única de Hawaii. No vaig poder deixar de mirar per la finestra en cap moment.
Com era d’esperar, la línia de bus te una parada just davant de la finca, de fet el nom de la parada és Kualoa Ranch, el propi nom de la finca. La finca es troba a primera línia de mar, just davant d’una platja d’escassos 2 metres d’ample, amb palmeres i sorra blanca. L’entorn és espectacular i molt similar al que podria ser el paradís.
No cal dir que la finca és enorme, molt més del que es veu a simple vista, que ja és molt. En començar el tour vam pujar tot el grup en un total de 3 autocars sense finestres per anar fins la zona on es rodaven les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig ser conscient de la magnitud de la finca.
El trajecte en bus va durar uns 5 minuts fins arribar a un búnquer utilitzat durant la II Guerra Mundial. Des d’allà podíem gaudir d’unes vistes privilegiades de la costa nord de l’illa famosa per les seves grans onades que atrauen a multitud de surfistes.
Després 5 minuts més en el bus pujant muntanyes i creuant prats fins arribar a la zona on es rodaven les pel·lícules. Una extensió de terreny enorme rodejat de prats verds, boscos i unes vistes úniques. No podia deixar de pensar en els diners que podia costar tota aquella finca en una illa de Hawaii.
En un moment determinat i quan baixàvem de l’autocar, em vaig girar per mirar el paisatge i per un moment em vaig quedar sense alè. Tenia just davant meu un dels escenaris més coneguts de Jurassic Park i de tantes altres pel·lícules. Tan sols mirar vaig ser transportat a l’escena de tots 3 corrent mentre eren perseguits per Velociraptors, de fet ens vàrem poder fer una foto al mateix tronc on ells s’amagaven.
A continuació vam seguir amb l’autocar veient els diferents escenaris de moltes altres pel·lícules, de fet n’eren moltes més del que pensava. La veritat és que feia força gràcia veure aquells paisatges que tantes vegades havia vist només en pel·lícules.
El tour va durar una hora i mitja i va ser més interessant i complet del que m’esperava, tot plegat molt ajudat per la guia que ens va tocar, una hawaiana de soca-rel que va fer tot el tour molt més entretingut i divertit.
Després del tour, tenia la intenció d’anar fins a Pearl Harbor. A la mateixa finca em vaig poder connectar a una xarxa WIFI pública i mirar com anar des d’allà fins a Pearl Harbor. Tot i que ja ho havia mirat en el hostel, poder-ho mirar de nou des de la pròpia finca em permetia mirar i guardar tot el trajecte novament i de forma més fiable. En principi, tan sols agafant dos busos ja podria arribar fins a Pearl Harbor.
Per cert, que mentre esperava a la parada del bus, van passar amb cotxe una de les famílies que havia fet el tour amb mi i em van dir de portar-me, però vaig preferir que no ja que ni tan sols sabia ben be on havia d’anar. En qualsevol cas una bona mostra d’amabilitat que em va saber greu haver de declinar.
El bus va arribar ràpid però el problema va venir a la segona meitat del trajecte, quan quedava poc per fer el transbord. El bus va canviar l’itinerari que suposadament havia de seguir, suposo que per obres a la carretera, i això ja em va liar del tot. Jo no tenia Internet per mirar altres opcions en qualsevol moment, només portava el mapa amb el trajecte que havia de fer i aquests canvis em despistaven molt. El GPS funcionava i almenys podia saber per on anava, però no tenia ni idea de cap a on anava aquell bus ni quin podria agafar després per anar a Pearl Harbor o per tornar al hostel.
En un moment determinat vaig estar a punt de baixar perquè semblava que ens apropàvem al lloc on havia de fer el transbord, però era una zona d’autopistes on no es veia res més que carreteres, per lo que vaig decidir esperar una estona a veure cap on anava, però finalment va girar per dirigir-se cap a Honolulu, mentre que Pearl Harbor i el lloc on havia de fer el transbord quedava cap a l’altre costat.
Així que, veient la situació i que ja era dins de Honolulu, vaig decidir baixar en una parada on va baixar la meitat del bus, suposant dons que era una parada important i des d’on podria agafar algun altre bus. En aquell moment ja havia descartat anar a Pearl Harbor i l’únic que intentava era arribar al hostel.
Mirant Google Maps tenia clar que em trobava en una punta de la ciutat mentre que el hostel estava just a l’altra. No tenia Internet i no sabia ni com preguntar com arribar al hostel per no saber el nom del carrer, del barri ni del propi hostel, un greu error que no s’ha de cometre mai, almenys has de tenir alguna dada de l’hotel per si et veus obligat a preguntar.
Sabia el bus que havia d’agafar per arribar al hostel però no sabia el seu recorregut. Vaig mirar a la parada on havia baixat però no va haver-hi sort, així que vaig començar a caminar sense pensar-m’ho dues vegades amb l’esperança d’arribar a alguna zona més coneguda per mi o de trobar una parada per on passés la línia de bus que necessitava. I la veritat és que vaig tenir sort molt abans del que m’esperava, de fet no portava caminant ni 2 minuts quan pel mateix carrer on m’havia deixat el bus anterior, venia un de la línia que ara buscava. Vaig començar a córrer darrere seu, no tant per atrapar-lo sino per al menys no perdre’l de vista i veure on s’aturava. Degut al trànsit i als semàfors el vaig poder seguir uns quants metres fins que va arribar a la següent parada i jo darrere. Si, vaig poder agafar aquell bus mateix.
Estava content per haver trobat el bus que em deixaria prop del hostel però una mica decebut per no haver pogut arribar a Pearl Harbor. M’havia fiat del trajecte indicat als mapes oficials del servei d’autobusos de Hawaii i no m’havia preparat per si hi havia algun error o imprevist tal com hi va haver. En qualsevol cas havia estat un dia interessant i sempre està be perdre’s una mica de forma controlada per tal d’exercitar una mica la ment.
Aquella mateixa tarda també va ploure i també va sortir l’arc de Sant Martí mentre jo descansava al pati del hostel i passejava de tant en tant pel seu carrer admirant tot Honolulu mentre es començava a il·luminar lentament.
L’endemà vaig fer una caminada des del hostel fins al Manoa Falls, una cascada enmig d’una selva que quedava a uns 10 quilòmetres al nord de Honolulu. El hostel estava a la zona que més a prop quedava de la cascada però tot i així vaig estar quasi dues hores caminant fins arribar a la selva i una hora més caminant pel sender fins arribar a la cascada. La veritat és que Hawaii, o almenys Oahu, és una illa de grans contrasts, amb una gran ciutat com Honolulu però amb espais naturals tant espectaculars com les Manoa Falls.
Només vaig estar 5 dies a Hawaii, dels quals 3 van ser complets i molt ben aprofitats. Son unes illes cares però que si saps com fer les coses hi pots passar uns quants dies sense arruïnar-te. Jo gastava uns $15 al dia en menjar, el hostel en costava $32 i un bitllet de bus per a tot el dia, $5. Amb això pots passar uns dies a Hawaii i veure bona part de l’illa per un preu prou acceptable.
Tocava deixar Hawaii per anar cap a Mèxic, on hi passaria tot un mes amb gent coneguda. Deixaria l’aventura durant uns dies per a descansar i veure uns quants amics a l’estat mexicà de Oaxaca. Això si, durant el trajecte hauria de passar una nit a l’aeroport de Los Ángeles.