Definitívament, Mèxic, i més concretament Tuxtepec, ja és la meva segona casa. És el segon lloc on he passat més temps al llarg de la meva vida i on cada vegada tinc més ganes d’anar.
Aquesta era la cinquena vegada que hi anava des del 2016. Cada any és una mica més casa meva en el sentit que aquesta vegada, per primera vegada, no vaig haver de canviar divisa, doncs a Mèxic ja tinc fonts d’ingressos que em permeten tenir pesos en arribar-hi. Fins i tot també tinc roba que ja deixo a Mèxic per tal de no portar la maleta tant carregada, o més aviat, tenir roba de tot tipus per posar-me, doncs quan vaig de viatge acostumo a portar només roba de viatger, res de roba per posar-me en ocasions mes formals. Son aquests petits detalls els que et fan veure que un país s’està convertint en casa teva.
De fet, cada any deixo a Mèxic alguna cosa més, de moment només roba però lo pròxim ja serà un portàtil o PC gran ja que és el que més trobo a faltar durant un viatge llarg, un bon ordinador i dues pantalles.
Amb el temps, també he après a moure’m per Mèxic sense necessitar el mòbil constantment i coneixent els diferents transports i opcions de desplaçament. Fins i tot ja tinc la meva pròpia rutina en arribar al país, que és anar de l’aeroport a la terminal d’autobusos de Ciutat de Mèxic i allà demanar uns tacos a la mateixa botiga ambulant on ho vaig fer la primera vegada.
A aquestes altures ja hi ha unes quantes persones que esperen la meva arribada al país, així com persones de les que m’haig d’acomiadar quan marxo, cosa que no m’agrada gens i que de fet, intento evitar. Aquesta és la part dolenta de tenir dues cases, els acomiadaments en un i altre país cada vegada que marxo.
També és curiós adonar-me com canvio el xip de l’idioma de forma absolutament inconscient, evitant, per exemple, dir paraules habituals a Espanya però que sonen molt malament a Mèxic, o utilitzar frases o expressions típiques de Mèxic però desconegudes a Espanya. També noms d’objectes que son molt diferents en un i altre país, com estufa, que a Mèxic son els fogons de la cuina. D’exemples n’hi ha molts i els aplico quasi tots sense ni pensar-hi.
Tuxtepec és una ciutat força gran però a la vegada amb característiques pròpies d’un petit poble. Te una densitat de població baixa degut a què no te grans edificis, sino que la majoria de gent viu en casas unifamiliars amb un petit pati propi. Això fa que als barris molta gent es conegui, hi hagi poc trànsit i que l’ambient general sigui molt familiar.
Tot plegat fa que la gent pugui quedar molt fàcilment amb amics o familiars per dinar o per fer festes al pati d’alguna casa, que unit a les temperatures tant càlides que hi tenen tot l’any, ajuda a què la vida social sigui molt activa. Per això, sempre que hi vaig, acabo anant a un munt de festes d’aniversaris, dinars familiars o trobades vàries.
Aquest any no va ser diferent i, de fet, el segon dia d’arribar-hi ja vaig ser convidat a una festa d’aniversari d’una nena que complia 6 anys. No sé si a tot arreu aquestes festes son iguals, però almenys a Mèxic és habitual que un simple aniversari d’una nena es converteixi en una gran festa amb desenes de convidats, menjar, begudes i… un pallasso. Sempre hi ha un pallasso que fa jocs pels nens però també pels adults, fent que la festa realment sigui molt divertida. Tot i així, trobo força exagerat gastar tants diners en un aniversari normal fent una festa que més aviat sembla una Primera Comunió.
En qualsevol cas sempre m’ho passo molt bé i agraeixo que se’m convidi a aquestes festes, realment em fan sentir com a casa i és una mostra d’apreci i hospitalitat.
A part d’aquesta hospitalitat, una altra de les coses que també gaudeixo molt és la gastronomia. Em dóna la sensació que a Mèxic hi ha molts més restaurants que a Espanya i resulta més assequible menjar fora. Hi ha restaurants de tot tipus però hi predominen les taquerías, o a més de tacos hi fan alambres, suizos, mata-hambres i altres plats on sempre hi ha les conegudes tortillas de maíz.
Per mi ja s’ha tornat rutina anar, almenys una vegada, a dos o tres restaurants molt bons encara que més cars que la majoria. Això si, el menjar és de molta qualitat i entre els plats no acostuma a haver-hi tacos o coses similars, sinó marisc, bistecs i mojarras, un tipus de peix molt bo normalment fet a la brasa.
A Tuxtepec hi ha el Jarrochitos on preparen unes mojarras força grans i molt bones, així com plats de gambes arrebossades, o camarones empanizados com li diuen ells. Un altre és la Estampida on hi fan uns plats combinats enormes amb una carn boníssima. O un de nou que he conegut aquest any, Saboreando Oaxaca, que és un bufet lliure on, sobretot, la part de la brasa és impressionant.
Però val a dir, que quasi que prefereixo uns tacos ben autèntics en una taquería ambulant plena de gent local.
Però ara, a part de festes i menjars, també dedico temps a gestionar l’immoble que tinc amb 8 habitacions llogades. La major part de coses les faig des de qualsevol lloc però sempre n’hi ha alguna que és millor fer un cop sóc allà, o almenys coses que a mi se’m donen millor, com el tema de les càmeres de seguretat o petits detalls del pati per tal que tot plegat es vegi més bonic.
Així doncs, des de fa dos anys les visites a Mèxic ja no son purament per turisme i trobada amb vells amics, sino que cada vegada més son per motius professionals.