Em despertava a les 3 de l matinada a casa el pare per poder arribar a l’aeroport en 20 minuts. A les 4:30 ja hi era, passava el control de seguretat sense problemes i portant un kilo mes del permès per l’aerolínia. A les 6:20 ens enlairavem ben puntuals camí de Amsterdam.
Després d’un any i mig de l’últim viatge llarg, les ganes i l’emoció per tornar a viure experiències úniques era enorme. Això sí, ara amb la mateixa quantitat de gent de sempre. Com trobaré a faltar aquells eroports i avions quasi buits.
I més ho vaig trobar a faltar quan vaig cometre l’error de sortir de l’aeroport per anar a fumar durant l’escala a Amsterdam. Hi havia tanta gent al control de seguretat que em vaig veure obligat a dir-lis als controladors que em deixessin passar. Era la primera vegada que feia una cosa així i em va vostra decidir-me, però quan veia que només quedaven 30 minuts pel tancament de portes i jo encara era fent cua al control, no vaig tenir més remei que de emanar que em deixessin passar, tant al control de seguretat com al de passaports. I tot per sortir a fumar.
Finalment arribava a l aporta dembarcament a les 9:52, 7 minuts abans que tanquessin les portes, i per experiència pròpia puc dir que quan les tanquen ja no es tornen a obrir, tal com em va passar a nova York. Per sort aquell dia anava a Washington i vaig poder fer el trajecte en bus,però aquest cop això era inviable.
Però finalment vaig embarcar i en 10 minuts ja marxàvem d’Amsterdam. El vol va estar bé, tranquil i amb molt de.menjar, de fet es passen, perquè tot aquest menjar ens el cobren al bitllet i jo, per exemple,no hauria menjat ni la meitat de tot el que ens varen donar. En un termini de 10 hores vam dinar, berenar i sopar. Això estaria molt bé si no ens ho cobressin, però com dic, tot això t’ho cobren i si no ho vols, doncs ja ho has pagat.
Val a dir que el menjar era prou bo tot i que vaig acabar amb l’estómac més que remogut.
A l’hora prevista arribàvem a Bogotá i començava el temps per a dur a terme una sèrie de tràmits per obtenir diners en efectiu i arribar a Buenaventura sense passar per cap hotel.
Els diners els podia retirar d’un caixer o canviar efectiu a un acasa de canvi. Semblava que només n’hi havia una i amb molta cua, mentre que al costat hi havia un caixer tot sol. No vaig mirar el tipus de canvi a la casa però segur que no era l’oficial, mentre que si retirava diners del caixer amb revolut, el tipus de canvi seria l’oficial, quedava per saber si el caixer em cobraria una comissió. Així que ho vaig provar i sorprenentment no cobrava cap comissió, per lo que vaig retirar $300000, uns 68€, suficient per passar els primers dies.
Després de passar per adunes, per fi sortia fora i arribava el moment de decidir com anar a la terminal de busos de salitre. Per internet vaig llegir que anant amb tot l’equipatge, millor anar amb uber o taxi. Un uber costava 35000 mentre que anant en bus no em costaria més de 3000.
Després vaig preguntar on agafar els taxis autoritzats per evitar estafes o fins i tot possibles extorsions. Vaig anar on em van dir, i allà va començar el moment més surrealista del que portava de viatge.
Una de les recomanacions que et dóna qualsevol persona que ha visitat Bogotá es que si agafes un taxi t’assegures que sempre posi el taximetre. Jo li vaig preguntar al noi que organitzava els taxis per quant podria sortir la carrera fins la terminal. Em va dir que 40000. Li vaig dir que no doncs perquè era massa car. Aleshores ell va dir, doncs 35000, a lo que jo li vaig respondre que com podia ser que em digués un altre preu si se suposa que el taxista posarà el taximetre. Ell és v quedar una mica pillat i suposo que pensant que no em podria estafar tant fàcilment. Va donar una resposta vaga i em va dir d’agafar un taxi dels que anaven per un altre carril.
Quan ja hi pujava, el noi em va demanar la seva comissió de 5000. Li vaig preguntar comissió de qué si nomes m’havia a quin taxi pujar, algo que podía fer jo sol perquè era el primer de la fila. Li vaig dir que no. Aleshores ell li va demanar la comissió al taxista que també li va respondre que no. El noi es va enfadar i em va dir que aleshores baixes d’aquell taxi. Jo en aquell moment ja vaig perdre la paciència i vaig sortir del taxi dient-li que no nagfaria cap, que tots plegats eran una colla destafadors mentre marxava cap a la parada del bus.
Pensava anar amb taxi perquè diluviava, tot i que ja sabia que un bus em podia deixar molt a prop de la a terminal. Així que connectat a la xarxa de l’aeroport vaig consulta moocit i la sorpresa v ser que em deixava just davant la terminal, a 3 metres literalment. Sort que va haver-hi aquell problema amb el taxista i que vaig consultar bé les rutes dels busos, d’aquesta manera em vaig estalviar uns 8€ a mes de la satisfacció d’haver evitat que mestafessin.
El problema era que els busos de Bogotá no es poden pagar en efectiu sinó que s’ha de comprar una targeta i carregar-la amb saldo. Però això també és així a ciutat de Mèxic i ja ser com actuar quan no es té aquesta targeta, que es de emanar li a un passatge que et vengui un viatge dels seus. Tenint la targeta cada viatge surt per 2500 i jo Nigèria 3000, per lo que molts dels que esperaven el bus a la parada en van dir que cap problema.
Va deixar de diluviar, una noia em va vendre un viatge i en 30 minuts arribava a la terminal. No vaig haver de caminar, no em vaig mullar i ja em dirigia a comprar el bitllet de bus per anar a Cali, tot plegat molt més ràpid i vlbarat del que m’esperava. Per cert, que un noi a la parada del bus em va dir que vaig fer molt bé en baixar del taxi, doncs no te’n pots fiar. Perquè a tots els països hi ha ta ta problemes amb els taxistes? Després es queixen d’Uber, però és que amb uber aquestes coses no passen.
Al cap d’uns 20 minuts despwrar. Ala parada del bus mentre xerrava amb un noi sobre el que acabv de succeir amb el taxi, i amb una altra noia que ja em va dir que em vendria el bitllet tot i que no havia d’agafar el mateix bus uqe jo, va arribar el bus H317 que per 3000, uns 0,60€, em deixaria just davant la terminal de bus de salitre.
En entrar de seguida vaig veure un munt de taquilles per a cada una de les companyies que oferta en viatges en bus per tot Colombia. Vaig anar a preguntar el preu per anar a Cali a la primera amb la intencio de preguntar a totes. Pero ja a l primera em varen dir que només a expressió bolivariano, que de fer era la companyia que havia estat mirant des de casa. Així que hi vaig anar i vaig comprar un bitllet per 69000 amb sortida a les 18h. Encara quedava una hora i mitja per lo que tenía temps d’anar a buscar una botiga Claro i comprar una SIM d’aquesta companyia UE em permetria tenir internet fins i tot a Leticia, a la amazonía.
Després de buscar una estona i no trobar-ne cap, vaig preguntar a información i em van dir que allà no n’hi havia cap, coooom? En quella terminal no hi havia cap botiga de claro? Resignat a no tenir internet fins a Cali, a menys que al bus hi hagués wifi, vaig tornar cap a la zona d’embarcament quan de casualitat vaig pasar per la típica botiga de mòbils, vaig preguntar i efectivament venien sims de claro. Vaig preguntar el preu i bingo, tot tal qual havia vista per internet. La sim costava 6000 i la recarga de 12GB costava 40000, tot plegat poc més de 10€.
En aquest punt ja ho tenia quasi tot fet, excepte vacunarme se la febre groga, que ho hauria d’haver fet a l’aeroport pero que mab les ganes d sortir fora del va oblidar completament i ja no hi pensaria fins ser de camí a Buenaventura. Per la resta tot fet i tal com estava previst, fins i tot millor, doncs em vaig estalviar un trajecte de taxi onuber que donava quasi per segur.
Cap a les 6:15h sortíem de cali en un bus prou modern, còmode i ampli. De fer podia estirar bé les cames cosa que no podia fer en altres busos d’Espanya.
L’hora d’arribada era tota una incògnita, suposadament haurien de ser unes 10h de trajecte, però enlloc posava a quin ahora es preveia arribar.
Vaig intentar adormirme ben ràpid entre d’altres coses perquè tenia força són per haver dormit poques hores les dues nits anteriors, però entre que encara era de dia que ningú dormia i que el bus va fer varies parades durant les dues primeres hores de trajecte, va resultar impossible dormir un sol minut fins que no eren les 11 de la nit.
I aleshores el problema era el fred i la postura. Portava abric però no era del tot suficient, una mica de fred seguia tenint. I tot i que els seients eren còmodes i amplis, mai m’ha estat fàcil dormir assegut. Tot plegat va fer que en tot el trajecte no dormia més de dues o tres hores.
A mes el trajecte va durar quasi 13h degut a que el bus es va aturar unes 3 hores enmig del no res, no se si perquè el conductor havia de dormir.
Quan vam parar per esmorzar cap a les 4 de l matinada, jo ja em vaig prendre un tallat i amb això sí que ja doncs per finalitzada la nit. Aleshores vaig estar parlant amb la dona del costat, que com tots els passatgers era colombiana i em va estar explicant i ensenyant fotos de llocs de Colombia on havia estat, llocs realment interessants o. Va veure tot tipus d’animals.
A les 7 per fi arribàvem a Cali i a la mateixa terminal vaig comprar el bitllet per anar a Buenaventura en minibus després de prendrem un altre cafè per 1800. Eren les 7:45 quan sortíem cap a Buenaventura, seuentse al meu costat un senyor amb el que també estaria xerrant una bona estona.
Entre altres coses li vaig preguntar si tots anaven a Buenaventura a treballar, a lo que em va respondre que sí, que allà els era més fàcil guanyarse la vida.
Va ser durant aquest trajecte que vaig recordar que no m’havia posat la vacuna contra la febre groga que m’hauria d’haver posat a l’aeroport de Bogotá. En principi no era obligatoria per poder anar a l’Amazones pero en ualsevol cas si que era molt recomanable. Pensava buscar algun centre per Buenaventura però la cosa es complicava ja que només quedaven 15 dies per arribar a l’Amazones i la vacuna s’ha de posar com a mínim entre 10 y 15 dies abans.
Per cert que el trajecte va tenir també les seves coses. D’entrada hi anava un gat que no va parar de maullar en les 4 hores que va durar el trajecte, i una dona gran que havia de parar cada 30 minuts. Però a més, ens va para lampolicia per revisar els equipatges, la documentació i antecedents de tots els que anaven al minibus. La revisió va durar però per sort no va haver-hi cap problema.
Cap a les 12h arribàvem a la terminal de Buenaventura. Aquí la calor ja era sifocant. Deixàvem enrere el fred de Bogotá. L’hotel estava a 5 minuts caminant per lo que hi vaig arribar de seguida.
Tot i que el check-in era s les 14h ja vaig poder anar a l’habitació. Era a un sisè pis i l’ascensor no funcionava. Això em va acabar de rematar. Encara no n’era conscient però tenia les cames destrossades i la son medtav a punt de guanyar.
En menys d’una hora ja estava passejant per les vores de l’hotel que era la millor zona de Buenaventura, estava just la carrer de sobre del Malécon que era el centre festiu de la ciutat, amb un munt de restaurants, botigues i un parc força gran i maco a primera línia de mar. Tothom era Colombia. Aquesta era una de les coses que va fer decidir-me per Buenaventura, doncs en estar relativament. Aprop de cali, pràcticament tots els turistes són d’allà, i d’estrangers n’hi ha ben pocs, de fet a l’hotel no en vaig veure cao en els 4 dies que hi vaig ser.
Després de passejar una estona i mirar llocs on dinar, em vaig decidir per un petit restaurant on vaig demanar filets de pollastre amb arròs i paoa per 19000, uns 4€. La veritat és que vaig trobar els preus més cars del que m’esperava tot i que era normal tenint en compte que estava en un a ciutat molt turística.
Allà també vaig estar xerrant amb la propietària del restaurant, que en adonar-se que era espanyol em va comentar que el seu germà era d’alacant. Després d’explicar-li els meus plans per aquella zona, em va dir literalment. Viajas solo? Pero te cuidas? Vaja, ja em va preocupar. Fins i tot em va dir que no deixes el móvil sobre la taula tal com l’havia deixat. La veritat és que allà no havia tingut cap sensació de perill però evidentment mai s’ha de baixar la guàrdia.
Després de dinar vaig anar a l’hotel, em vaig estirar, em vaig dinar compte del mal que em feien les cames i de la son acumulada que portava. Cap a les 15h em vaig adormir i ja no em vaig aixecar fins les 5 de la matinada, 14 hores després. Que bé que em va anar.
L’habitació de l’hotel era interior i tot el dia feia olor d’humitat, a mes l’ascensor no funcionava i em trobava en un sisè pis, però estava ubicat a la millor zona de Buenaventura, tan sols a uns carrer de la zona més animada de la ciutat amb un munt de restaurants i locals i al costat del Malécon i el muelle turístico, des d’on surten les embarcacions als diferents tours o a juanchaco, lloc increíble on hi aniria al cap de 3 dies.
Aquesta era la primera parada que feia a Colombia i ja vaig poder ser testimoni de la bona i alegre gent que hi ha en aquest país. Tan sols va fer falta comprar un cafe de menys de 0,30€ a un avenedora ambulant perquè em saludes efusivament quan me la vaig tornar a trobar al cap de 3 dies i assegurar-me que algun dia en tornaríem a veure. O la propietària del restaurant on vaig dinar el primer dia que em va donar una sèrie de consells en quant a seguretat. Jo veia Buenaventura un aciutat prou segura per ser força turística, però tot i així em va recomanar que vigilés i que no deixes el telèfon sobre la taula. La veritat és que sempre hi ha més preocupació de la que realment cal, però tot sigui per evitar robatoris absurds i les si t’ho diu una local.
La intenció era anar a veure les balenes estant aquí a Buenaventura, pero després de preguntar a una de les agències vaig decidir esperar-me a ser a juanchaco 3 dies després, doncs hi havia d’anar 3 dies i per lo vist era millor veure-les allà que no pas a una zona més propera a Buenaventura, així que els 3 dies a Buenaventura els vaig dedicar a passejar per la ciutat, pel passeig marítim quan el sol es ponia i a sortir per la tarda/nit pel carrer amb més animació que em quedava a ton sols 3 minuts caminant des de l’hotel.
Si vaig triar Buenaventura per veure les balenes, doncs hi ha almenys 7 llocs diferents a la costa pacífica colombiana on es poden veure, va ser perquè és on hi van els propis turistes colombians, i sempre prefereixo està rodejat de locals que d’estrangers, i això és notava. Per les nits molta gent s’arreglava i sortia però tots eren colombians. A part de ser una millor experiència, també és garantia de preus les justos que no pas als llocs on no es hi van estrangers. El menjar, com a tots els països de Llatinoamèrica que he visitat, era bo i barat. La majoria de plats eren combinats de carn, arròs i amanida, alguns amb petatates, plàtan fregit o frijoles i el més car no costa més de 12000, uns 2,50€. El que em va costar pillar va ser els seus horaris de menjar i com es diu cada un, doncs el que ells anomenen desayuno es fa normalment entre les 8 i 10 del matí però acostuma a ser un plat combinat d’aquests i fins i tot alguns amb una sopa de primer plat. I el que anomenen almuerzo seria el dinar entre les 14 i 16h i és força similar al desayuno pero potser els plats una mica més complets. El sopar el fan molt aviat i força més lleuger, doncs cap a les 20h molts restaurants ja tancaven. Cal tenir en compte que aquí la vida comença ben bé a les 7 del matí i que quan es fa fosc cap a les 18:30h moltes botigues ja tanquen. Realment és a Espanya on fem un horari molt més tard degut a que el nostre us horari no es el que ens pertoca segons e nostre meridià.
A juanchaco només s’hi pot arribar en barco des de Buenaventura, amb això és fàcil fer-se una idea de com pot ser el lloc. Tot i així, et sorprèn.
Arribava a les 8 del matí al muelle turístico ja que el día anterior m’havien dit de ser-hi a aquests hora. Tot i així em van avisar que potser fins les 10:30no sortiríem, com efectivament va ser. Ja se sap. Així que va tocar esperar pel passeig marítim dues hores i al moll quasi una hora més fins cap a les 11 del matí que per fi arrancava aquella barca en direcció a juanchaco.
Aquestes barques enganyen una mica, doncs no es veuen massa potents, però quan les posen a máxima potencia es increíble lo rápid que arriben anar.
Tan sols el trajecte ja és meravellós, passant per uns quants parcs naturals i platges amb unes quantes cabanes.
Al cap de quasi una hora arribàvem al moll de juanchaco. L’hotel que vaig reservar estava a uns 5 minuts caminant del moll, per lo que la intenció era, evidentment, anar-hi caminant. Però la sorpresa va venir quan vam baixar a terra.
El primer carrer és de sorra mig e fangat per la apliba caiguda, suposo, poca estona abans. Una cosa similar ja havia vist alguna illa de Tailàndia per lo que estava segur que aquell carrer seria l’únic de sorra, però quan vaig avançar pocs metres i vaig poder veure el que semblava la plaça principal del poble va ser quan vaig alucinar de veritat.
El poble semblava ser només aquell carrer de sorra i totes les cases, botigues, restaurants i hotels eren de fusta. Tot plegat eren cabanes de fusta enmig de carrers de sorra enfangats i plens de bassals. De fet ni tan sols podia arrossegar la maleta.
A mes, en aquell moment, no se perquè no té una senyal 4G, per lo Google maps no m’acabava d’ubicar correctament. Però sent un poble tant petit tan sols calia preguntar a la gent, cosa que vaig anar fent conforme avançava per aquell fangar.
La majoria coneixien l’hotel, i un fins i tot em var dir que estava al carrer esfaltat, per lo que en aquell poble no només hi havia un carrer asfaltat sinó que a mes era on jo mallotjaria.
Però una de les coses més estranyes del viatge va passar quan una mototaxi em va preguntar si em portava a algúnloc, com fan tots, i al dirli que no portava diners, cosa que era ben certa, em va dir que pugés igual. Li vaig asegurar que no li pagaria però tot i així va insistir en portar-me. Invlcreible, un taxista regalant una carrera. Quedava clar que aquell poble no era normal.
Ell estava segur que l’hotel vidamar, on havia danar, estava a ladrilleros, el següent poble i que queda a uns 2 km, però quan no portàvem ni 2 minuts a la moto vaig veure el cartell de l’hotel, bé hotel, cabana,això sí, una cabana d’obra i no de fusta com la majoria del poble.
Vaig donar-los les gràcies als dos nois i vaig anar cap a l’hotel, on en un principi no hi havia ningú però que al cap de 10 min ja va arribar la noia que ladministrava.
L’habitació es veia completament nova amb aire condicionat, TV i nevera. Més tard vaig saber que jo era el primer o el segon que ocupava aquella habitació. La cabana semblava tenir 3 habitacions, una abaix i dues dalt, i jo estava en una de les de dalt i no semblava que cap de les altres dues este ocupada, així que estaria ben tranquil.
El problema sería, com ja em suposava després de veure una mica el poble, el tema diners. Només tenia 20000 en efectiu que pot semblar molt però són poc més de 4€, i tal com era el poble, dubtava que allà hi hagués cap caixer tal com em varen confirmar varis locals a qui vaig preguntar. Això era algo del que m’hauria d’haver informat, però és que realment no tenia ni idea que juanchaco fos així de rural.
El de l’hotel em deixava pagar per transferència però aquesta tardaria entre 2 i 3 dies, i l’únic lloc de jianchaco on algú em podia canviar divisa era la propietària d’un hostel però que en aquell moment no podia simplement perquè no tenia prou efectiu. Literalment em va dir que si venia algun turista i li pagava em podria canviar, en cas contrari, no. La cosa es complicava.
En aquell moment tenia força gana i just al costat de l’hotel hi havia un restaurant familiar on tan sols hi havia la propietària, el qui semblava el seu pare i la seva filla d’uns 6 ob7 anys. En aquell moment només tenia 20.000, poc més de 4€, així que li vaig preguntar què podia menjar per quell preu i em va oferir el menú típic de Colombia, sopa i plat combinat de carn de vedella amb arròs, amanida, frijoles i plàtan fregit. Vaig dinar amb aquella família mentre la nena m’ensenyava deures de l’escola. Va ser un dinar molt familiar i autèntic. Em vaig gastar l’últim que em quedava d’efectiu amb molt de gust.
Després de dinar i de ja haver preguntat pel poble, li vaig comentar la situació al propietari de l’hotel, i ell, després d’investigar, em va dir que al poble del costat, ladrilleros, hi ha una una botiga on canvia en divises. Sense cap altre opció i vaig anar, caminant clar, i de fet no era tant lluny com m’imaginava, doncs en uns 20 minuts hi vaig arribar.
De seguida vaig trobar la botiga, vaig preguntar per júnior, el noi em va confirmar que era ell, li vaig preguntar si canviava divises, em va dir que si, li vaig preguntar si euros, em va dir que no, que només dòlars. Fantàstic. Però no se si perquè va notar la meva reacció de ja no sé d’on treure els diners o que, pero finalment em va dir que si, tot i que el tipus de canvi que maplicaria seria de 3800 quan l’oficial estava en 4400, es a dir, una comissió oculta del 15%. No em va quedar res més que acceptar-ho i canviar 100€ per poder pagar l’hotel, la sortida per veure balenes i menjar durant 3 dies. A mes mi vaig comprar una cervesa sent aquesta la primera que em prenia en tot el viatge, però és que la calor i la caminada quasi que m’hi van obligar.
Tot i l’altíssima comissió que vaig pagar, el fet de disposar de diners suposa tal alegria que ho eclipsa tot, doncs per una estona no tenia gens clar que n’aconseguis. Primer vaig pagar els 273000 de l’hotel, uns 70€, i li vaig preguntar la propietari si em recomana alguna agencia en concret per anar a veure les balenes, cosa que va fer donant-me el telèfon d’una persona, en Cristian, a qui trucaria l’endemà. De totes maneres, el preu era el mateix a tot arreu, doncs als 3 llocs on ja havia preguntat i fins i tot el propi Cristian, costaven 50.000, poc més de 10€.
I amb la feina feta i encara alucinant per aquell poble, vaig anar a dormir quan tot just eren les 20h, ben cansat però amb ganes de despertarme ben aviat l’endemà per seguir coneixent jianchaco i anar a veure balenes.
Marxava de juanchaco, probablement el poble més rural on havia dormit mai, per passar dues nits a Cali. Primer hauria d’agafar una llanxa ràpida fins a Buenaventura i d’allà agafar un minibus fins a Cali.
El día es despertava plovent i no pararia fins arribar a Buenaventura. Per sort ja sabia que aquesta zona era plujosa per lo qu anava ben preparat amb capalina i funda per la motxilla.
Tot i que amb cert retard, vam arribar bé a Buenaventura, rorni que allà vaig tornar a tenir algun problema per aconseguir efectiu tot i que es va solventar molt millor que a jianchaco. Per cert, que sortint del muelle turístico va ser quan em vaig trobar la dona que 3 dies abans m’havia vengut un cafe i que em va saludar efusivament, una mostra de l’hospitalitat dels colombians. Va ser mentre intentava creuar un carrer molt transitat i que aquella mateixa dona em va dir que creues tal qual, així que després dacomiadrnos, vaig creuar-lo tal qual entre mig de cotxes i motos circulant com bojos. Fins i tot una dona local va córrer darrere meu en veurem cruar tant decidit mentre em deia, si usted cruza yo también. De fet això és el que s’ha de fer, creuar amb decisió i sense aturar-se, el més ràpid possible, d’aquesta manera ningú s’enfada ni et pita.
Em quedaven 29800 en efectiu i ja sabia que el minibus fins a Cali costava 30000. Tenia l’esperança de poder pagar amb targeta tot i que a l’anada no es podia, per lo que suposava que ara tampoc. En qualsevol cas vaig anar directament a la terminal d’autobusos a 5 minuts caminant del moll per preguntar. I efectivament em varen confirmar que eren 30000 i només acceptaven efectiu.
Vaig sortir a buscar un caixer automàtic però al primer, de Bancolombia, només acceptaven targetes colombianes, i al segon no ho se però crec que el mateix, però no em va funcionar cap de les dues targetes que portava.
Vaig preguntar a un home allà davant mateix del caixer i em va dir que hi havia les caixers però a 5 illes, i una casa de canvi però tambe molt lluny.
Era massa lluny per anar-hi caminant amb la calor que feia i arrossegant l’equipatge, però a la vegada em feia ràbia hbaer de gastar en un taxi tan sols per aconseguir efectiu. Després de provar varies vegades al caixer sense èxit, em vaig dinar per vençut i vaig decidir agafar una mototaxi per anar a canviar euros per pesos. Vaig decidir canviar divisa i no buscar un altre caixer perquè alla no hi havia cap Scotiabank, que era l’únic que no cobrava comissió per retirar efectiu, per lo que la intenció era canviar el mínim possible per no perdre massa diners amb co.issions, i un cop a Cali buscar un Scotiabank i retirar força més en efectiu.
El mateix senyor va parlar amb un mototaxista d’allà per explicar-li on havia d’anar i vam pactar un preu de 5000, poc més d’un euro, per portar-me fins la casa de canvi i després a la terminal. El preu estava bé però no deixava de ser tan sols per canviar divisa, per lo que si ho considerava una comissió per aconseguir efectiu era considerable. En ualsevol cas no tenia cap més opció.
Per sort,el tipus de canvi que em van aplicar va ser molt bo, de 4400 quan l’oficial estava per 4450, fins i tot era un millor tipus de canvi que el que hauria aplicat Revolut per ser cap de setmana.
Per cert, que de camí a la terminal, vam veure dos policies que entraven pistola en mà a un local. El taxista no hi va fer ni cas però jo em vaig quedar força sorprès.
Almenys el trajecte va ser curiós tenint en compte que anàvem dos en una moto i jo amb la maleta i la motxilla, tot un espectacle.
Epr la resta tot bé. El minibus va sortir al cap de 10 minuts despwrar a la terminal i el trajecte va ser molt més ràpid que el de l’anada, 3 hores. A mes, el trajecte és una passada per les vistes i el xofer era molt ràpid i atent, preguntant-me a quina parada preferia baixar i informant-ne que allà podia agafar un taxi sense problemes.
El de l’hotel em va aconsellar prèviament que agafes un taxi i no el transport públic, i que em costaria uns 6000. Vaig preguntar al primer taxista i em va dir 7000, uns 1,50€. No vaig discutir-ho, vaig pujar i en uns 10 minuts ja era davant l’hotel, o més ben dit, bloc de petits apartaments, doncs es tractava d’una habitació amb bany i cuina. Amb tot, finalment encara quedaven 10 minuts per les 14h quan arribava, força abans del previst.
Abans diniciar el viatge ja havia reservat el bus de Cali a Medellín amb l’empresa Arauca per 71000, uns 12€. El bus sortia a les 6:30 y a les 5 del matí ja estava preparat per agafar un Cabify o Uber per primera vegada. Ja havia utilitzat un servei similar a Malàisia, pero un uber mai.
Primer ho vaig intentar amb Cabify perquè tenia un descompte i sortia força més barat, però el problema va ser que dels 4 conductors que vaig intentar, cap va acceptar el viatge. Així que després d’intentar-ho uns 20 minuts vaig decidir provar mab uber, i tot i que era més car, també va ser molt més ràpid, de fer en menys de 5 minuts el xofer ja era a la porta dels apartaments, i al cap de menys de 10 minuts i per 7000 ja arribàvem a la terminal de busos de cali, arribant quasi una hora abans de la sortida del bus.
Allà a la terminal em vaig trobar el mateix xofer que ens havia portat de Buenaventura a Cali que encara es recordava perfectament de mi. Ens vam saludar i em va preguntar perquè no feia aquell trajecte en avió, snlo que li vaig respondre que era força més car, cosa que li va estranyar, tot i que jo ja ho ha la mirat i amb equipatge i tot no sortia per menys de 60€, mentre que el bus sortia per uns 17€.
Per cert, que en un primer moment els apareixia com que no había pagat el bitllet, però després de comprovar-ho van verificar que si i vam marxar cap a les 6:45h.
El camí va ser molt entretingut i interessant passant per uns paisatges increïbles. El problema va ser uqe el trajecte que havia de durar 8 hores i mitja en va acabar durant 12 degut a obres pel camí i a l’entrada de Medellín. L’hora prevista d’arribada era a les 15h i vam arribar quasi a les 19h quan ja era completament fosc a Medellín. I arribar de nit a una ciutat com Medellín no és massa agradable.
Com sempre, fora la terminal un munt de taxistes molestant mentre jo provava de demanar un Cabify de nou, i de nou no va haver-hi manera. Els.pocs conductors disponibles no acceptaven el viatge fins que al cap de 15 minuts ja no vaig voler esperar més doncs ja eren quasi les 19:30h. Vaig tornar a demanar un uber que de nou va arribar en 5 minuts.
El trajecte va durar una mica més de 10 minuts però no va sortir massa car, 10000, uns 2€.
L’hotel estava al centre de Medellín a pocs minuts caminant del centre històric i dels llocs més visitats. Molt bé per poder veure-ho quasi tot sense haver d’agafar transport públic tot i que la zona no era del tot segura. De fet quan marxava de Medellín 5 dies després, a l’aeroport vaig estar parlant una estona amb una local i em va dir que no tan sols els de Medellín van pasejar per aquella zona. En qualsevol cas jo no vaig tenir cap problema perquè vigilo molt, tot i que en una ocasió estic segur que un noi em va intentar roba el telèfon quan estava fent una foto a la plaça Berrio, doncs ja el vaig veure que em mirava fins que el tenia darrere esperant a que em despistes, però quan va veure qje el mirava fixament va marxar. De fet quasi no vaig fer fotos justament perque cridava massa que era turista.
Això sí, la zona era plena de restaurants i de moviment, un caos molt autèntic i entranyable, com a mi m’agrada. Les recepcionistes de l’hotel eren molt atentes i només arribar ja em van aconsellar que no sortís més tard de les 20h i que si hi feia tornes sempre en taxi, així que vaig deixar la maleta i vaig sortir ràpid a comprar el sopar quan tot just eren les 20h.
Just davant de l’hotel hi havia un restaurant d’arrossos i carns on ja quasi no els quedava res i on estaven a punt de tancar, però encara vaig poder demanar un arròs paisa per emportar, un plat típic de Medellín que em vaig menjar molt a gust a l’habitació.
Guatape es un petit poble a unes dues hores en bus de Medellín, i era un dels llocs que tenia previst de visitar tot i ser un poble massa turístic pel meu gust. Però degut al seu encant únic es converteix en una visita quasi obligada.
Sempre prefereixo anar per lliure i guatape no n’era una excepció, però després de mirar preus de transport públic i diferents tours,vaig decidir anar-hi amb un que oferia el propi hotel.
Amb aquest tour tot plegat no em sortiria massa més car que anant per lliure i a més veuríem moltes més coses de les que podria veure jo en un sol dia anant amb transport públic, doncs a mes de guatape passaríem per un poble anomenat Peñol i aniríem amb barco per un embassament on a mes hi veuríem una de les cases que tenia Pablo Escobar.
El preu del tour d’unes 12 hores amb esmorzar i dinar costava 99000, uns 23€, i em passarien a buscar per l’hotel cap a les 8 del matí.
Jo pensava que seríem pocs i uqe aniríem en un minibus o una van, pero la sorpresa va ser quan vaig veure que arribava un bus gran i més quan en pujar-hi vaig veure que ja era tot ple, de fet jo era a l’últim uqe recollien. Almenys érem 50 persones en aquell tour.
L.aprimera parada va ser al poble de guarne on vam parar al restaurant los jardines de oriente per a esmorzar. Jo no estic acostumat a aquests esmorzars abans de les 9 del matí, però entre que més valia menjar alguna cosa abans de començar la caminata i que tot plegat ja estava pagat, no vaig dubtar en acabarme tot el que em varen posar, que per cert, estava molt bo. Era truita amb arròs i una espècie de…..
Mitja hora després seguien el camí uns 30 minuts més fins arribar al nuevo peñol. Aquest poble va sorgir després de crear un embassament al poble de oeñol, ara conegut com el viejo oeñol. La historia d’aquest poble és força interessant, doncs va tractar-se de quasi un engany per part de les autoritats i l’empresa que gestiona laigua de Medellín, doncs els van assegurar que qui no volgués vendre la casa, els en proporcionarien una d’igual en una altra ubicació . Però quan ja es va pactar tot, els habitants es varen adonar que les noves cases eren molt mes petites i que el nou poble no s’assemblava gens al que acabaven de submergir sota l’aigua.
Ara, el nuevo oeñol ha crescut i s’ha convertit en un punt turístic on la seva església és única i realment espectacular, feta amb una sola roca.
Després de passejar una estona i per lliure pel poble, vam tornar al bus per anar a l’embassament que havia submergit el viejo Peñol per agafar un barco que ens faria un trajecte d’uns 40 minuts mentre escoltàvem salsa i bevien una michelada, que es cervesa amb mango i sal, a diferencia de les micheladas de Mèxic que porten Chile.
El lloc era certament preciós i allà, mentre anàvem.amb el barco va ser on vam veure una de les antigues cases de Pablo Escobar, que ara estava destrossada i era propietat del govern colombià. Per cert, va ser el cartel de Cali qui la va cremar tot i que no l van poder destruir del tot de lo resistent que era.
Després de passejar amb el barco vam pujar caminant un petit turó on els habitants del peñol van construir unan petita rèplica de l’església i la.plaça. allà va ser graciós veure un grup de 7 o 8 gossos bordant a un dron.
A continuació ja vam anar cap a guatape, la parada principal del tour on hi estarien una hora aproximadament i per lliure, com a mi m’agrada. Això sí, abans de baixar del bus la guia ens va donar certes indicacions i consells per veure els punts més i interessants del poble.
Es notava que tot el poble vivia del turisme, doncs pràcticament tot eren hotels i restaurants, però tot i així el poble és molt autèntic i est molt ben conservat. Els carrers són tant estrets que pràcticament només hi poden circular motos, i de tant poques que n’hi ha, es podria dir que bona part es únicament per a vianants.
El carrer més emblemàtic es el conegut com el dels paraigües, doncs està completament cobert per paraigües,de fet ni tan sols hi arriba la llum del sol.
Al cap d’una hora aproximadament tornàvem al bus per anar fins al peñon o la roca, que literalment és una roca de 210 metres d’altura sorgida a conseqüència del xoc de les plaques tectòniques. I el més interessant és que té 708 graons que permeten pujar fins al cim de la roca des d’on hi ha unes vistes espectaculars de tot l’embassament. La apujada costa molt però val també molt la pena. Jo vaig tardar uns 40 minuts en fer la pujada, doncs de tant en tant cal fer algun descans. Val a dir que fins i tot vaig veure una dona d’uns 60 anys pujant, per lo que amb paciència i voluntat pràcticament tothom hi pot pujar.
Un cop abaix ja només hem quedava anar a dinar al restaurant concertat per l’agència del tour, doncs ens varen donar un tiquet per poder-hi menjar un dels 4 plats disponibles, que de fet eren tots molt similars, la única diferència era el tipus de carn que portaven, doncs per la resta tots portaven arròs, frijoles,….
Jo el vaig demanar de vedella, o res com li diuen allà, i la veritat és que no estava massa bo. El bistec estava força sec i amés el plat en general una mica fred. Es notava que ho tenien fet des de feia estona, però a més ni es molestaven massa en escalfar-lo. Lo bo del restaurant era més vistes que tenia.
Definitívament, Mèxic, i més concretament Tuxtepec, ja és la meva segona casa. És el segon lloc on he passat més temps al llarg de la meva vida i on cada vegada tinc més ganes d’anar.
Aquesta era la cinquena vegada que hi anava des del 2016. Cada any és una mica més casa meva en el sentit que aquesta vegada, per primera vegada, no vaig haver de canviar divisa, doncs a Mèxic ja tinc fonts d’ingressos que em permeten tenir pesos en arribar-hi. Fins i tot també tinc roba que ja deixo a Mèxic per tal de no portar la maleta tant carregada, o més aviat, tenir roba de tot tipus per posar-me, doncs quan vaig de viatge acostumo a portar només roba de viatger, res de roba per posar-me en ocasions mes formals. Son aquests petits detalls els que et fan veure que un país s’està convertint en casa teva.
De fet, cada any deixo a Mèxic alguna cosa més, de moment només roba però lo pròxim ja serà un portàtil o PC gran ja que és el que més trobo a faltar durant un viatge llarg, un bon ordinador i dues pantalles.
Amb el temps, també he après a moure’m per Mèxic sense necessitar el mòbil constantment i coneixent els diferents transports i opcions de desplaçament. Fins i tot ja tinc la meva pròpia rutina en arribar al país, que és anar de l’aeroport a la terminal d’autobusos de Ciutat de Mèxic i allà demanar uns tacos a la mateixa botiga ambulant on ho vaig fer la primera vegada.
A aquestes altures ja hi ha unes quantes persones que esperen la meva arribada al país, així com persones de les que m’haig d’acomiadar quan marxo, cosa que no m’agrada gens i que de fet, intento evitar. Aquesta és la part dolenta de tenir dues cases, els acomiadaments en un i altre país cada vegada que marxo.
També és curiós adonar-me com canvio el xip de l’idioma de forma absolutament inconscient, evitant, per exemple, dir paraules habituals a Espanya però que sonen molt malament a Mèxic, o utilitzar frases o expressions típiques de Mèxic però desconegudes a Espanya. També noms d’objectes que son molt diferents en un i altre país, com estufa, que a Mèxic son els fogons de la cuina. D’exemples n’hi ha molts i els aplico quasi tots sense ni pensar-hi.
Tuxtepec és una ciutat força gran però a la vegada amb característiques pròpies d’un petit poble. Te una densitat de població baixa degut a què no te grans edificis, sino que la majoria de gent viu en casas unifamiliars amb un petit pati propi. Això fa que als barris molta gent es conegui, hi hagi poc trànsit i que l’ambient general sigui molt familiar.
Tot plegat fa que la gent pugui quedar molt fàcilment amb amics o familiars per dinar o per fer festes al pati d’alguna casa, que unit a les temperatures tant càlides que hi tenen tot l’any, ajuda a què la vida social sigui molt activa. Per això, sempre que hi vaig, acabo anant a un munt de festes d’aniversaris, dinars familiars o trobades vàries.
Aquest any no va ser diferent i, de fet, el segon dia d’arribar-hi ja vaig ser convidat a una festa d’aniversari d’una nena que complia 6 anys. No sé si a tot arreu aquestes festes son iguals, però almenys a Mèxic és habitual que un simple aniversari d’una nena es converteixi en una gran festa amb desenes de convidats, menjar, begudes i… un pallasso. Sempre hi ha un pallasso que fa jocs pels nens però també pels adults, fent que la festa realment sigui molt divertida. Tot i així, trobo força exagerat gastar tants diners en un aniversari normal fent una festa que més aviat sembla una Primera Comunió.
En qualsevol cas sempre m’ho passo molt bé i agraeixo que se’m convidi a aquestes festes, realment em fan sentir com a casa i és una mostra d’apreci i hospitalitat.
A part d’aquesta hospitalitat, una altra de les coses que també gaudeixo molt és la gastronomia. Em dóna la sensació que a Mèxic hi ha molts més restaurants que a Espanya i resulta més assequible menjar fora. Hi ha restaurants de tot tipus però hi predominen les taquerías, o a més de tacos hi fan alambres, suizos, mata-hambres i altres plats on sempre hi ha les conegudes tortillas de maíz.
Per mi ja s’ha tornat rutina anar, almenys una vegada, a dos o tres restaurants molt bons encara que més cars que la majoria. Això si, el menjar és de molta qualitat i entre els plats no acostuma a haver-hi tacos o coses similars, sinó marisc, bistecs i mojarras, un tipus de peix molt bo normalment fet a la brasa.
A Tuxtepec hi ha el Jarrochitos on preparen unes mojarras força grans i molt bones, així com plats de gambes arrebossades, o camarones empanizados com li diuen ells. Un altre és la Estampida on hi fan uns plats combinats enormes amb una carn boníssima. O un de nou que he conegut aquest any, Saboreando Oaxaca, que és un bufet lliure on, sobretot, la part de la brasa és impressionant.
Però val a dir, que quasi que prefereixo uns tacos ben autèntics en una taquería ambulant plena de gent local.
Però ara, a part de festes i menjars, també dedico temps a gestionar l’immoble que tinc amb 8 habitacions llogades. La major part de coses les faig des de qualsevol lloc però sempre n’hi ha alguna que és millor fer un cop sóc allà, o almenys coses que a mi se’m donen millor, com el tema de les càmeres de seguretat o petits detalls del pati per tal que tot plegat es vegi més bonic.
Així doncs, des de fa dos anys les visites a Mèxic ja no son purament per turisme i trobada amb vells amics, sino que cada vegada més son per motius professionals.
Arribava el dia de tornar a casa després de dos mesos i mig viatjant per Colòmbia, Mèxic i una mica de Brasil, en la que havia estat la meva primera vegada a Colòmbia i Brasil i la cinquena a Mèxic. Un viatge amb un munt de novetats en el que havia vist balenes en estat salvatge i molts altres animals a la selva de l’Amazònia.
Ara estava a Bogotá en un apartament al barri de Fontibón i havia d’agafar un vol cap a les 12 de la nit. El propietari em deixava quedar-me fins les 14:30h, un gran favor, però tot i així em tocaria esperar a l’aeroport unes quantes hores.
Pel matí vaig netejar-ho tot ja que havia hagut de donar un dipòsit de $50.000, uns 10€, i no sabia ben bé en què es fixarien. SI que em van dir que els plats havien d’estar nets. De moment no plovia i això ja era molt tenint en compte que havia plogut cada dia de la setmana.
A les 14:30h va venir la noia, va revisar l’apartament, li va semblar tot bé i em va retornar el dipòsit. Jo intentava demanar un Cabify però com quasi sempre tardava massa en confirmar el viatge per lo que vaig acabar demanant un Uber, que seria un taxi normal però almenys amb la seguretat que no t’ofereix agafar-lo al carrer. Estava al carrer amb l’equipatge i no m’hi volia passar massa estona, i menys en aquell barri. De fet em vaig quedar just davant on hi havia el que semblava una oficina de l’administració municipal.
Al cap de 5 minuts va arribar el taxi en 15 minuts més ja érem a l’aeroport, un aeroport per al que ja hi havia passat 5 vegades en els últims 2 mesos i mig i que ja em coneixia perfectament. El trajecte va costar $12.600, uns 2,50€, i pràcticament ja només em quedaven en efectiu els $50.000 del dipòsit, efectiu que tenia la intenció de canviar a l’aeroport, almenys el que em quedés després de les 7 hores que em quedaria esperant a la terminal.
Quan no portava massa estona a la terminal, vaig anar mirant els 4 o 5 exchanges que hi havia a l’aeroport per veure quin oferia millor tipus de canvi, i en preguntar en un, em van dir que no tenien euros i que no en tenien en tot l’aeroport. De moment no podia canviar però com que encara em quedaven unes quantes hores de ser allà esperava que en algún moment en tinguessin, tal com va ser.
Vaig prendre un parell de cafès al mateix lloc on els prenia sempre, doncs era el lloc més barat de l’aeroport tot i que l’última vegada que hi havia anat costaven $3.000 i ara costaven $3.500. La inflació es notava…
Vaig menjar alguna cosa que m’havia sobrat a l’apartament i vaig anar a preguntar a un exchange que no havia vist. Ja pensava que hauria de canviar els pesos colombians a l’arribada però per sort en aquell exchange els acabaven d’arribar euros, així que vaig poder canviar els aproximadament $70.000 que em quedaven i que eren tant sols 15€. Era poc però m’anaven molt bé per pagar el bus que hauria d’agafar un cop arribés a Espanya. La part dolenta va ser que ara el peso estava un 10% més devaluat que feia un mes, quan jo havia canviat els euros per aquells pesos, per lo que vaig perdre aproximadament aquest 10%. En qualsevol cas, era un import molt petit per lo que tampoc representava massa, i més tenint en compte que durant tot el viatge havia obtingut bons tipus de canvi i poques comissions.
L’embarcament era a les 23:30h. A les 21h anava cap al control d’immigració. Vaig cometre l’error de no anar a mirar abans si hi havia molta o poca cua, doncs l’última vegada que havia passat per aquell control no n’hi havia massa. Però ara hi havia una cua enorme, i veient com avançava durant els primers minuts, ja em vaig preocupar. Per sort mica en mica la cua avançava més ràpid arribant a l’agent d’immigració al cap d’una hora.
Per cert, que mentre era en aquella cua vam veure com s’enduien un noi detingut presumiblement amb droga ja que venien del control de seguretat i el passejaven pel mig de tothom en el que semblava una exhibició per part de la policia.
El control de seguretat el vaig passar molt ràpid per lo que finalment vaig arribar a la porta d’embarcament més de mitja hora abans que comencéssim a embarcar. No vaig passar pels mostradors i per tant encara tenia el dubte de si em pesarien l’equipatge. Tot plegat em pesava quasi un quilo més del permès i mai saps que tant estrictes poden ser. En aquest cas no em van pesar l’equipatge, tant sols revisar el passaport i vaig embarcar sense més problemes.
El vol era llarg, d’unes 11 hores, però tot va anar bé. El menjar era bo i vaig poder dormir unes 4 hores. Hauria hagut de dormir més però em resulta extremadament difícil dormir bé en un avió, i això que a la meva fila de 3 tant sols érem dos, per lo que el seient del mig va quedar buit, algo que s’agraeix molt en un trajecte llarg. Una cosa que em va deixar atònit va ser el que va fer el meu company de fila. A la seva pantalla es va posar una serie, a la pantalla del seient del mig va posar el GPS per veure el trajecte del vol en temps real, va agafar el mòbil i es va posar a jugar, crec, a escacs, i per acabar-ho d’arrodonir, al seient del mig hi va deixar un llibre obert que anava llegint. El tio estava en 4 coses diferents mentre jo només intentava dormir. Però el pitjor va ser que al cap de 15 minuts jo encara lluitava per dormir quan em vaig girar i el vaig veure a ell completament adormit amb el coll en 90º i amb les dues pantalles enceses, el mòbil a la mà i la llum individual enfocant al llibre que tenia obert al costat. Quin crack!
Per cert, el vol era D’Air France, una companyia amb la que havia volat ben poques vegades i que funcionava prou bé. De fet vaig obtenir un preu molt bo tenint en compte la categoria de la companyia.
al cap d’11 hores de vol i quan eren les 16h a París, aterràvem a l’aeroport CDG. Jo era la primera vegada que passava per aquell aeroport. En ple més de novembre a Paris ja hi feia molt de fred, de fet encara no era fosc del tot però la temperatura ja era de 7ºC. I aquí és on es nota més el jetlag, doncs vam sortir de Bogotá sent de nit, vam dormir una mica a l’avió, i quan vam arribar a París ja es feia fosc una altra vegada. Per nosaltres aquell dia quasi no va existir, per això costa tant anar a dormir a l’hora que toca en tornar d’Amèrica.
Vam arribar a la terminal 2E i el vol fins a Barcelona l’havia d’agafar a la terminal 2F que estava a uns 10 minuts caminant. Mentre hi anava em vaig trobar amb un personatge que per moments pensava que m’estava fent una càmera oculta.
Em vaig aturar en una màquina de cafè que hi havia pel camí, perquè per a mi encara era de bon matí, i ja vaig veure un noi assegut amb pantalons curts i xancletes. Cal tenir en compte que fora feia molt de fre però dins també en feia força, per lo que era una mica estrany veure algú en xancletes. Quan s’estava preparant el cafè es va apropar i em va preguntar si parlava francès, li vaig dir que no, que només anglès i espanyol i aleshores va ser quan em va dir que era d’Astúries i jo vaig pensar, doncs ara si que em demanarà alguna cosa.
Per sort tant sols em va demanar un cafè que costava 1,50€ i vam estar xerrant una estona. No sé exactament si aquella era la seva forma de pensar, estava una mica tocat o drogat, però parlava ràpid i amb gestos molt marcats. Em va explicar que havia sigut jugador de bàsquet, cosa que es notava per la seva altura i per tot el coneixement que tenia d’equips i jugadors de fa 20 anys. Realment el tio era una enciclopèdia del bàsquet. Jo em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li què hi feia enmig d’una terminal d’aeroport sense equipatge, amb pantaló curt i xancletes quan a fora estaven a 7ºC. Quan jo vaig continuar el camí cap a la terminal 2F ell va anar a seure al mateix lloc on era amb el cafè dient moltes gràcies en català. Tot un personatge.
Després d’esperar unes 4 hores a la terminal vaig anar al control de seguretat i allà si que em van pesar l’equipatge. Cal tenir en compte que tota aquella terminal semblava d’Air France i a la cua del control hi havia treballadors d’Air France revisant la mida i pes dels equipatges. El pes màxim era de 12kg i el meu equipatge va marcar 12,5kg. El senyor em va deixar passar sense cap problema, suposo que sabia que portava la jaqueta dins i que la podia treure i posar-me-la per baixar el pes a 12kg. Però altres de la fila no tenien tanta sort i havien de tornar enrere.
El control de seguretat el vaig passar sense cap problema però l’embarcament es va fer molt llarg i pesat, mitja hora de peu en una fila llarguíssima enmig d’un munt de portes d’embarcament plenes de gent. Que lluny queden ja aquells dies de pandèmia en què els aeroports estaven quasi buits…
El trajecte era curt, d’unes dues hores, però tot i així ens van donar un sandvitx i un cafè. Jo anava a finestreta i el seient del mig anava buit, per lo que en general va ser un trajecte molt còmode en el que fins i tot vaig poder distingir el meu poble quan ens acostàvem a Barcelona.
I un cop a la T1 de l’aeroport de Barcelona, tocava córrer a buscar l’autobús A1 per anar fins a Plaça Catalunya. Molta gent agafa aquest bus per anar al centre de la ciutat per lo que s’hi forma una bona cua i no volia arribar massa tard tenint en compte que ja eren quasi les 12 de la nit. Tot i així, quan hi vaig arribar ja hi havia un munt de gent i vaig haver d’esperar al pròxim bus.
Després d’uns 30 minuts de trajecte amb el bus completament ple, arribàvem a Plaça Catalunya i ara si que ja em sentia a casa. Tornava a ser a Barcelona després de dos mesos i mig.
Arribava l’última setmana del viatge després de dos mesos i mig visitant Colòmbia i Mèxic. Per aquesta setmana havia reservat un apartament conscient que passaria menys hores fora que durant la resta del viatge, no només per estar ja una mica cansat de tantes voltes, sinó perquè acostumo a ordenar i preparar-me per la tornada a casa. A més, justament aquesta setmana a Bogotá va ploure molt cada dia per lo que em va anar molt bé tenir més espai que en una simple habitació d’hotel.
L’apartament tenia cuina, nevera i fins i tot rentadora a més d’un balcó que em va anar molt bé. La veritat és que va estar millor del que m’esperava a excepció de la connexió a internet que a vegades fallava.
El check-in era a partir de les 14h però el meu vol arribava a les 7 del matí, per sort els de l’apartament em van deixar entrar al les 9, cosa que em va anar perfecte perquè durant el vol quasi no havia dormit i em queia de son, se m’hauria fet molt llarg esperar fins les 14h.
De fet, a les 11 em vaig quedar adormit despertant-me 3 hores després per bàsicament anar a comprar alguna cosa de sopar a un minisúper allà a prop mentre veia una mica el barri, sopar i anar a dormir a les 19h i no despertar-me fins al cap de 12 hores. En les últimes 24 hores quasi no havia dormit i ara tocava recuperar-les.
A l’apartament s’hi dormia bé tot i que cada 3 minuts veia passar un avió per la finestra, doncs estàvem força a prop de l’aeroport. És increíble la quantitat d’avions que s’enlairen contínuament. Almenys les finestres eren bones i no se sentia massa soroll.
Al dia següent, ja recuperat, tant sols vaig passejar pel barri sense agafar el transport públic. Tres carrers més abaix hi havia el que semblava un dels carrers principals del barri on ja hi havia molts més comerços i gent passejant, de fet era ben diferent a la majoria de carrers del barri que més aviat estaven força desèrtics. Seguia, però, sense trobar un restaurant idoni on menjar similar al que vaig anar vàries vegades durant els 3 dies que vaig ser en aquest mateix barri abans d’anar a Mèxic. Aquell quedava massa lluny d’on era ara, per lo que o en trobava un altre més a prop o menjaria cada dia a l’apartament.
No va ser fins l’endemà que vaig agafar el Transmilenio per anar al centre de Bogotá, al barri de la Candelaria, per veure el centre històric de la ciutat i on es concentren la majoria de llocs interessants per veure. La veritat és que en aquestes sortides gaudeixo tant la visita en si com el propi desplaçament. M’encanta utilitzar el transport públic per tenir un major contacte amb la vida local, es podria dir que el transport públic d’una ciutat diu molt d’ella i de la seva gent.
Seguint les indicacions de Moovit no vaig tenir problema en arribar a la parada més propera i agafar el bus correcte. El primer que sorprèn en pujar-hi és la porta automàtica que hi ha. El pagament es fa electrònicament amb la targeta i tant sols quan s’ha acceptat el pagament la porta automàtica et deixa passar. El conductor no hi intervé en cap moment.
Aquest primer bus va ser fàcil d’agafar, era gran, còmode i amb seients suficients per seure. El trajecte va durar quasi 30 minuts fins arribar a una avinguda ja força a prop del centre on havia de baixar i agafar un altre bus a la mateixa parada.
Aquí la cosa ja es va complicar. Els busos només s’aturaven si algú de la parada els avisava. El problema era que venien a una velocitat enorme i que no permetia veure clarament el número del bus fins que ja havia passat. D’aquesta manera se’m van passar dos que podria haver agafat. Em vaig passar més de mitja hora en aquella parada fins al punt que vaig considerar començar a caminar avinguda avall i arriba on arribés, fos on fos. De fet, m’encanta caminar per carrers aleatoris sense saber on vaig. Però quan ja era a punt de fer-ho, es va aturar un dels busos que podia agafar, així que hi vaig pujar.
Aquest però, ja no era com l’altre. Era molt més petit, ple de passatgers i quasi sense ni espai per estar-hi de peu. Així vaig estar uns 20 minuts fins que el bus es va buidar suficient com per poder seure.
Com en la majoria de grans ciutats, el trànsit era terrible. A més, degut a què el bus era petit, el xofer el portava com si fos un cotxe. Fins i tot la porta automàtica d’entrada al bus es va trencar. Els trajectes amb Transmilenio eren tota una aventura.
Al cap d’una hora i mitja d’haver sortit de l’apartament arribava al centre històric de Bogotá. Caminava uns 2 minuts per un carrer empedrat ple de militars i edificis oficials fins arribar a la Plaza Bolívar on hi estaven fent algun acte perquè hi havia un escenari, llums i estava tot el recinte vigilat amb controls d’accés.
Però com si la meteorologia m’hagués estat esperant, quan no feia ni 10 minuts que havia arribat al centre, va començar a ploure, i jo no portava l’impermeable perquè en sortir de l’apartament feia un sol espectacular.
Durant 5 minuts plovia molt poc però jo ja veia molta gent que corria per tapar-se, cosa que em va fer pensar que quan començava a ploure, per poc que fos, era qüestió de minuts que caigués un bon diluvi, i així va ser. Al cap de menys de 10 minuts d’haver començat plovia tant que totes les paradetes de menjar que hi havia per tot arreu es van tapar amb plàstics, la gent va desaparèixer i alguns carrers començaven a semblar rius.
En un primer moment em vaig quedar sota unes cabines telefòniques que tapaven una mica de la pluja, tot i que amb el vent que feia encara em mullava. En aquell moment, en treure el telèfon per fer una foto, un noi se’m va acostar preguntant-me si era americà. Li vaig dir que no, que era español i ja em va preguntar si volia marihuana. Li vaig dir que no i em va preguntar si volia cocaina. Li vaig dir que no i emv a oferir 2 o 3 tipus de drogues més. Li vaig dir que no a tot i mentre s’allunyava es va girar una última vegada per preguntar-me si volia noies… Ja ni li vaig contestar.
La pluja no només no parava sinó que anava a més. Quedava clar que per mi s’havia acabat la passejada. Vaig buscar a Google Maps la parada més propera on pogués agafar un bus que em portés al barri de Fontibón i vaig anar cap allà directament aturant-me de tant en tant sota algun lloc per no acabar completament xop.
En aquesta ocasió podia agafar un bus que ja fes tot el trajecte fins l’apartament sense haver de fer transbord com en l’anada. Molt millor, perquè amb aquell temps no tenia ganes de donar moltes voltes.
En aquella parada hi havia dos beguts molestant a la gent tal com havia vist tantes vegades per les notícies de canals colombians i que no m’acabava de creure, però si, les parades del Transmilenio no eren el lloc més segur de la ciutat.
I en aquesta parada, mig mort de fred de tant xop que estava, va tornar a passar el mateix d’abans. 2 o 3 busos que podria haver agafat van passar tant ràpid que no els vaig poder aturar a temps. Quasi mitja hora vaig estar esperant fins que per fi vaig poder pujar a un dels busos que m’anava molt bé, doncs sense fer cap transbord em deixaria al barri de Fontibón a uns 10 minuts caminant de l’apartament. Així s’acabava la meva visita pel centre de Bogotá. Una visita ràpida però en la que almenys havia pogut veure algun dels llocs més emblemàtics de Bogotá.
Després d’un trajecte de quasi una hora arribàvem a Fontibón. Allà encara no plovia per lo que vaig aprofitar per donar una volta per una part del barri que encara no havia vist, doncs el bus em va deixar prop d’una plaça i d’un carrer molt animat. La veritat és que aquesta part de barri era força diferent a la imatge que en tenia, amb molta animació i restaurants.
Al cap de 15 minuts, la pluja del centre va arribar a Fontibón per lo que vaig tornar cap a l’apartament que ja prou moll estava.
I a partir d’aquest dia, ja va ploure cada dia. Per sort aquesta era una setmana en la que ja no tenia intenció de sortir massa, per això vaig llogar un apartament ben equipat. Era l’última setmana de viatge i calia preparar una mica la tornada. De fet ja no vaig tornar cap dia més al centre de Bogotá ni tant sols agafar el transport públic. Quan deixava de ploure una mica aprofitava per sortir a comprar i a prendre una mica l’aire pel barri i poca cosa més. Em va saber greu no anar a Montserrate, una de les muntanyes que hi ha al voltant de Bogotá i des d’on hi ha unes vistes espectaculars de tota la ciutat.
No vaig fer massa turisme però si vaig viure com un local durant una setmana, cosa que m’agrada més que fer turisme. Vaig viure uns dies en un dels barris més humils de Bogotá, no vaig menjar cap dia en un restaurant sino que anava a comprar cada dia en un minisúper i estava en un apartament amb veïns locals on hi podia cuinar, rentar la roba i sentir-me una mica com un bogotenc més.
Arribava el dia més trist del viatge. A aquestes altures deixar Mèxic és difícil. Acabava el mes i mig d’estada al país i tocava tornar a Bogotá on hi passaria l’última setmana del viatge abans de tornar a casa.
Em despertava el dia 3 de novembre a les dues de la matinada perquè primer hauria d’agafar un bus a les 5 de la matinada que en 8 o 9 hores em deixaria a Ciutat de Mèxic, i un cop allà, esperar unes 10 hores a la sortida del vol amb destinació Bogotá. on hi acabaria arribant el dia 4 a les 7 del matí. Així doncs, serien 24 hores de trànsit entre bus i avió.
L’Emma també es va aixecar per preparar-me unes tortas mexicanes i acomiadar-se. Ella ja havia quedat el dia anterior amb un taxista conegut i que ja m’havia portat alguna altra vegada en hores intempestives. Però quan ja eren quasi les 4 i el vam trucar per assegurar que venia, a l’Emma li va semblar que anava begut i no va voler que anés amb ell. Així que va trucar a la central i per sort va poder venir un altre taxista a recollir-me, per lo que abans del que tenia previst ja era al taxi camí a la terminal d’autobusos. Jo hauria volgut uns minuts de tranquil·litat per acomiadar-me bé però no va ser possible. A aquella hora no era fàcil aconseguir taxi i més valia pujar al que venia tant bon punt arribés.
Aquest és un moment trist però ja tots intentem que sigui el més ràpid possible. A més sabem que amb Internet les distàncies s’escurcen.
A les 4:30h arribava a la terminal i a les 5:10h sortíem cap a Ciutat de Mèxic. Era negra nit i estava plovisquejant mentre mirava per la finestra com deixava Tuxtepec enrere. Com a mínim quedava un any per tornar a veure aquells carrers. La situació ja era trista però l’ambient encara feia que ho fos més.
El trajecte va anar bé. Com ja suposava no vaig dormir gens. Vam passar per Orizaba, una ciutat on volíem anar a passar-hi uns dies però que per circumstàncies vam haver de cancel·lar. Almenys ara podia veure aquella muntanya de 5.636 metres d’altura, imponent i nevada davant nostre.
Arribàvem a Ciutat de Mèxic cap a les 14h, pràcticament a l’hora prevista. Sempre vaig a Ciutat de Mèxic amb molt de temps perquè mai se sap el trànsit que hi haurà o si et quedaràs aturat durant hores per culpa d’un accident. Però quan tot va bé, com en aquest cas, doncs toca esperar 10 hores a la sortida del vol. Tenia temps d’arribar a l’aeroport, prendre un cafè i sopar tranquil·lament.
Tota aquesta zona ja me la conec molt, de fet és el lloc, fora del meu país, que més conec. Vaig carregar la targeta del transport públic amb $30 (1,50€) per poder fer el trajecte d’uns 15 minuts fins l’aeroport. Tot i haver fet temps a la terminal d’autobusos, tot just eren les 17h quan arribava a l’aeroport, per lo que tenia 6 hores de temps abans d’haver de passar el control de seguretat.
Vaig prendre un parell de cafès i em vaig menjar les 3 tortas que m’havia preparat l’Emma de milanesa de porc o vedella.
A les 23:30h passava el control de seguretat sense cap problema i, com altres vegades m’ha passat, a assegurar com es fa el control de passaports a Mèxic, doncs a diferència d’altres països, no hi ha agents d’immigració revisant cada un dels passatgers sinó que son les pròpies aerolínies les que fan aquest control a tots els passatgers estrangers. És una mica estrany però efectivament els propis treballadors de Volaris varen ser els qui van revisar el segell d’entrada abans d’embarcar.
L’altre moment trist en marxar de Mèxic, és aquest, un cop l’avió s’enlaire i veig per la finestreta com ens allunyem mica en mica de la inmensa Ciutat de Mèxic.
El vol va sortir puntual i va anar bé tot i que el trajecte era relativament curt, unes 5 hores, i per tant no vam poder dormir massa estona.
A les 7 del matí arribàvem a l’aeroport el Dorado de Bogotá força cansat per les 24 hores de trànsit que portava i per no haver dormit massa, i tocava tornar a fer cua al control d’immigració on, tot i haver-hi arribat dels primers, ja hi havia una cua enorme per un altre vol que acabava d’arribar, així que va tocar fer quasi una hora de cua abans de poder passar. Per cert, que en aquella cua hi havia un home completament begut a qui fins i tot li costava aguantar-se de peu i que va poder passar el control amb alguna dificultat.
A les 8 del matí passava el control i tocava retirar diners des de l’únic caixer de l’aeroport que no cobrava comissió per retirar efectiu, doncs ja ho havia pogut comprovar a l’inici del viatge quan ja vaig passar per aquí. Era un caixer de Scotia Bank i mentre era a Colombia sempre retirava efectiu en aquest banc i mai m’havien cobrat comissió, però ara, sorprenentment, en retirar efectiu m’avisa que aquesta operació te una comissió de $18.500 (3,75€). Ja no em quedava efectiu per lo que no podia buscar una casa de canvi més barata, només podia retirar del caixer. Encara em quedaven uns $150.000 i havia de calcular bé quant em gastaria durant la setmana que em quedava de viatge per tal que ni em faltessin diners ni me’n sobressin massa, doncs al haver de pagar una comissió fixa fos quina fos la quantitat d’efectiu retirada, més valia treure el màxim possible però sense passar-me, doncs després hauria de pagar una altra comissió per canviar els pesos sobrants a euros.
Finalment vaig retirar $370.000, uns 75€, que junt amb els altres $150.000 em donaria per pagar l’hotel, el transport públic i el menjar durant els pròxims 6 dies. Els diners en efectiu els seguia retirant amb Revolut tot i que últimament comença a cobrar comissions pels canvis de divisa. Tot i que son comissions baixes i crec que només en alguns països, és algo que abans no feien tant. En aquest cas la comissió va ser d’aproximadament un 1%, en qualsevol cas, encara molt inferior a les comissions de la banca tradicional.
En el moment de passar l’aduana, mentre feia cua, un gos policia que camina sol se’m va acostar i va començar a olorar la meva motxilla. Pensava que havia olorat les galetes que portava i que marxaria ràpid, però no, va seguir olorant i llepant una de les butxaques de la motxilla. Quedava clar que estava marcant alguna cosa, i jo, evidentment, ja em vaig posar nerviós perquè aquests gossos acostumen a buscar drogues.
La policia es va acostar i em va preguntar si portava diners en efeectiu. En aquell moment vaig respirar més tranquil i li vaig respondre que si, doncs acabava de treure un munt de bitllets del caixer. Era un gos que buscava diners en efectiu, per això marcava la butxaca de la motxilla, doncs és on hi havia el moneder amb tots els bitllets. Em va preguntar si portava més $10.000 americans, li vaig dir que no, i crec que ni ella ni el senyor que controlava em van creure perquè em van fer passar pel control addicional d’equipatge. En qualsevol cas no en portava més de $10.000 per lo que vaig passar sense cap problema.
Un cop fora ja només quedava carregar de saldo la targeta SIM de Claro que ja tenia i la targeta Transmilenio necessària per poder utilitzar el transport públic de Bogotá. La targeta de Claro em va sortir el doble de cara que si l’hagués comprat fora de l’aeroport, de $11.000 a $21.000 (4,26€), però és que la volia tenir ja per si quan arribava a l’apartament no hi havia ningú. Vaig comprar el pack de 5GB i trucades gratis durant 7 dies. I la targeta Transmilenio era el mateix preu a tot arreu, $6.000 la targeta més $10.600 per 4 viatges, en total uns 3,40€.
A diferència de la primera parada feta a Bogotá quan vaig anar amb bus fins la terminal de Salitre, ara havia d’anar fins l’apartament amb taxi ja que la parada més propera a l’apartament quedava a quasi 10 minuts caminant, i no em feia gens de gràcia caminar tanta estona per aquell barri i amb tot l’equipatge. Així que vaig mirar Cabify i com sempre tardaven molt en acceptar-me el viatge, per lo que al cap de 15 minuts vaig deixar-ho i vaig demanar un Uber, que acostuma a ser un 10% més car que Cabify però almenys et recullen quasi al moment.
Tot i que vaig demanar un Uber va venir un taxi, però encara que acabi anant amb taxi preferixo demanar-lo per Uber per seguretat, per saber des del principi quant em costarà i per poder pagar amb targeta. En segons quines ciutats no és recomanable agafar un taxi del carrer a menys que l’hagis demanat a través d’una aplicació que porti el control del taxista i del trajecte.
El preu va ser de $13.700 (2,76€), més que acceptable tenint en compte que el trajecte era des de l’aeroport i d’uns 15 minuts.
Quan vam arribar ja hi havia una noia esperant-me, doncs jo ja els vaig avisar a quina hora arribaria. De fet, tot i que l’hora d’entrada era a les 14h, em van deixar entrar a partir de les 9, un gran favor que em van fer perquè sinó m’hauria tocat esperar 5 hores a l’aeroport, una espera que s’hauria fet eterna tenint en compte que ja portava més de 24 hores en trànsit.
L’apartament estava al barri de Fontibón, a les afores de Bogotá i molt a prop de l’aeroport. Era el mateix barri on ja m’havia allotjat abans d’anar a Mèxic. No semblava molt segur però m’anava bé per estar prop de l’aeroport i per l’apartament sencer que vaig llogar. Tenia cuina, nevera, balcó amb bones vistes i fins i tot rentadora. El preu per 5 nits va ser de $281.000 (57€) que vaig pagar a la noia un cop em va ensenyar l’apartament.
Quasi que el primer que vaig fer quan va marxar la noia va ser anar a la Tiendas D1 més propera. Durant el més que vaig estar a Colòmbia abans de Mèxic, ja em vaig adonar que d’aquestes botigues n’hi ha una a cada cantonada, i tot i que no deuen ser les més barates, tenen una mica de tot, així que vaig anar a una que estava a uns 4 carrers per comprar cafè, llet i una mica de menjar per dinar aquell dia. En total uns 4,50€.
Realment el barri no semblava massa segur. La majoria de carrers no tenia comerços ni massa gent caminant i molt poca policia, de fet crec que no en vaig veure cap en tota la setmana. Però en qualsevol cas, amb sentit comú no tenia perquè passar res, és a dir, anar com un local, no aparentar i no sortir de nit. Només seguint aquestes regles mai he tingut cap problema enlloc del mon. A més, val a dir que prefereixo allotjar-me en barris humils ja que l’experiència de fer vida com un local és més autèntica.
Vaig menjar a l’apartament i a les 15h ja vaig anar a dormir amb la intenció de dormir 12 hores o més degut a lo poc que havia dormit en les últimes 46 hores.
Començava així l’última setmana del viatge en un nou apartament de Bogotá després d’acomiadar-me de Mèxic. Seria una setmana tranquila intentant viure com un local i preparant-me per la tornada a casa.
Val a dir que vaig decidir anar a la Comuna 13 amb un guia pel tema de la seguretat, però que quan hi vàrem arribar, em vaig adonar al moment que aquell era el barri més segur de tot Medellín, sense exagerar. Tot i així, anar-hi amb el guia va estar molt bé per conèixer millor la història dramàtica de la Comuna 13 però a la vegada cm s’ha convertit en un exemple de transformació absoluta on tothom qui hi neix te les mateixes possibilitats de prosperar que qualsevol altre colombià.
Arribava puntual a la parada de metro de San Andrés, punt de quedada de tots els tours a la Comuna 13, tot i que per culpa de les indicacions de Citivadis vaig tardar 20 minuts en trobar al guia, doncs segons el mapa que oferien, el punt de quedada era en un carrer mig mort a 10 minuts de l’estació. Hi vaig anar i quan em vaig convèncer que allà era impossible que hi quedés ningú, vaig tornar a la porta de l’estació i efectivament allà estava el noi amb el para-sol vermell tal com deia a la descripció del tour.
I per acabar-ho d’arrodonir, quan ja havien arribat la resta d’inscrits, se m’acosta el guia, un noi d’uns 25 anys, i em pregunta si tinc algun problema en què el tour es faci en anglès. En aquesta hora el tour havia de ser en castellà, però no sé perquè, si varen apuntar holandesos, francesos, un sud-coreà, etc, així que l’únic idioma que enteníem tots era l’anglès. No sé si és que la gent no llegeix on s’apunta o és que directament els importa una merda, però la qüestió és que vam acabar fent el tour en anglès perquè els únics que enteníem el castellà érem el guia i jo. En qualsevol cas, dels dos guies que hi havia, em va tocar amb el que amb més accent castellà parlava l’anglès per lo que no vaig tenir cap problema en seguir tota l’explicació.
El tour començava anant fins a la Comuna 13 des de l’estació de San Andrés en un minubús de línia els conductors dels quals no estaven massa bé, doncs conduïen aquells vehicles plens de gent com si anessin sols en moto. Al cap d’uns 5 minuts hi arribàvem i de seguida em vaig adonar que aquell era probablement el barri més segur de Medellín i que no hauria fet falta fer un tour per a visitar-lo, tot i que en acabar el tour em vaig alegrar d’haver-lo fet. Però és cert que jo volia anar-hi amb un guia per cert temor, però aquest era evident que no havia de ser-ne el motiu.
Hi havia més turistes que locals i tot el barri està pensat per al turista. En pocs llocs et pots sentir tant segur com a la Comuna 13 de Medellín, és increíble.
Primer, el guia ens va fer un petit resum dels dies més complicats viscuts a la Comuna 13, com els diferents membres de les diferents guerrilles que hi havia es mataven entre ells amb els habitants enmig i com molts malauradament moren a causa del foc creuat. Fins i tot un petit parc porta el nom d’un nen que va morir d’un tret mentre jugava.
L’episodi més cruel de la historia de la Comuna 13 va ser quan durant 4 dies l’exèrcit i la policia colombiana varen dur a terme la redada que va acabar amb les diferents guerrilles, una actuació que va servir en bona part per acabar amb la violència del barri però que va ser absolutament traumàtic per als seus habitants, doncs helicòpters, franc-tiradors i soldats disparaven per tot arreu de la comuna amb els seus habitants amagats mentre intentaven sobreviure durant aquells 4 dies terribles. El testimoni del guia era realment colpidor.
Una de les maneres que els habitants de la comuna han trobat per canalitzar i superar tots aquests traumes, és a través de l’art. Per tota la comuna hi ha galeries d’art i sobretot grafitis que simbolitzen alguns dels moments més durs de la història de la comuna, com un que te dos ocells dibuixats que representen els dos helicòpters que durant 4 dies van estar disparant des de l’aire sense parar.
L’altra és a través del ball, sobretot el brake dance i el hip-hop. Hi ha un munt de grups de joves fent aquests balls pels turistes alguns d’ells son realment bons.
Un altre avantatge d’anar a la Comuna 13 amb un guia és que segur que no et perds, en cas contrari, és quasi inevitable perdre’s o en qualsevol cas impossible d’anar per tots els carrerons pels que vas amb un guia. Amb ell vam arribar fins pràcticament el punt més alt de la comuna des d’on hi havia unes vistes privilegiades, però arribar-hi és realment difícil a menys que hi visquis des de fa anys. Només per aquelles vistes ja val la pena anar amb un guia.
Així doncs, vam recórrer pràcticament el barri de baix a dalt arribant fins quasi el punt més alt on ens vam aturar una estona en una casa on la seva propietària hi tenia un petit bar. Allà vam prendre una cervesa mentre el guia ens explicava que descansar una estona en aquell punt exacte tenia un motiu. Era justament allà, davant de la casa d’aquella dona tant tranquila i treballadora, on hi havia la frontera entre guerrilles rivals i, per tant, on més tiroteigs hi havia. De fet, la porta de la casa havia quedat completament marcada per aquells anys tant complicats.
Allà mateix, el guia ens explicava quant havia canviat el barri des de que ell era petit, quan ningú que naixia allà pensava en tenir cap futur. Textualment deia, “qui hauria pensat quan jo era petit que ara estaria treballant com a guia turístic i en anglès”. Tota una proesa per ell i per tots els qui han nascut a la Comuna 13. De fet, semblava mig emocionat mentre ens parlava d’ell, de la seva família i de l’orgull que sentien per haver pogut tenir una vida digna tot i les circumstàncies.
Semblava mentida que pocs anys abans, allà on ara estàvem prenent una cervesa tant tranquil·lament contemplant unes vistes meravelloses, fos un lloc tant diferent amb un munt de morts cada setmana i on sortir al carrer podia significar morir per una bala perduda. Ara més aviat semblava un parc temàtic amb un munt de turistes mirant grafitis i grups de Break Dance. Perquè després diguin que les coses no es poden canviar…
La veritat és que el tour va estar molt bé, molt complet i molt interessant. El meu motiu principal per visitar la Comuna 13 amb un guia era pel tema de seguretat. Això finalment no era gens necessari, doncs la Comuna 13 ara és el barri més segur de Medellín, però em vaig alegrar d’haver fet el tour per tot el que vam poder veure, per tots els camins pels que vàrem anar i pel testimoni del guia.
Per sortir del barri i tornar a l’estació de metro de San Andrés vam tornar a anar amb aquells minibusos els xofers dels quals els portaven com si fossin motos. Els companys del tour i jo, que érem els únics estrangers del bus, flipàvem amb com circulava per aquells carrerons a tota velocitat, arrancant i frenant com un boig mentre que la resta de passatgers no hi feia cabal.
Un cop abaix, ell es va acomiadar i arribava el moment de donar-li la propina. Lo normal era donar entre $20.000 i $25.000, uns 5€. Jo vaig ser el primer en donar-li, concretament $22.000 perquè $3.000 me’ls havia gastat amb la cervesa. No em va quedar clar si tots els del grup sabien que s’havia de pagar una propina obligatòria o de quant havia de ser, perquè alguns es van quedar pensant uns segons tot i que finalment tots li van donar uns $25.000 per persona.
I d’allà en metro 5 parades per anar a l’hotel però parant abans al restaurant de davant on ja havia demanat menjar la primera nit. Vaig demanar XXXXX i m’ho vaig menjar allà mateix. Eren les 17h per lo que era tard per dinar però aviat per sopar. No sabia ben bé què faria després però esperava poder adormir-me aviat. En qualsevol cas, era un viatge, estava a Medellín i podia fer el que volgués. Ara tocava dinar al centre de la ciutat en un restaurant ple de locals i veient la vida cotidiana de la ciutat, tot un plaer després d’un dia tant complet i interessant.
Valle Nacional és una petita ciutat a una hora de viatge des de Tuxtepec i que és parada obligatòria quan es va a Oaxaca, doncs el camí cap allà passa just pel centre de Valle Nacional i poc abans de començar les corbes infernals de la sierra. Jo hi havia parat vàries vegades en anar a Oaxaca però mai m’hi havia quedat per veure el poble, així que vam decidir amb l’Emma anar-hi a passar un dia.
Arroyo de Banco és un poblet molt petit que queda a uns 15 minuts de Valle Nacional i per on hi passa un riu amb una cascada, així que aniríem a totos dos llocs a passar-hi el dia.
Jo no tenia ni idea de com s’hi arribava, pensava que potser en la típica minivan amb la que ja havia viatjat vàries vegades, però en aquest cas, a Valle Nacional hi aniríem en una espècie de ranxeres amb una capacitat de 6 persones totes assegudes darrere, tot plegat molt més autèntic que les minivans. El preu era de $40, uns 2€, per un trajecte de poc més d’una hora.
Així que vam preparar una petita motxilla, vam anar fins la parada de les ranxeres on en menys de 5 minuts ja en sortia una. Eren quasi les 12 del migdia quan sortíem fent-se la 1 quan arribàvem a Valle Nacional. El trajecte, com era d’esperar, ben autèntic, amb entre 6 i 7 persones allà darrere assegudes com podíem. La veritat és que aquestes coses m’encanten.
Valle Nacional te una forma curiosa i que denota la seva gran funció de punt de parada abans de començar les corbes de la sierra en direcció a Oaxaca. Tot el poble és pràcticament només la carretera on s’hi concentren la gran majoria de comerços i restaurants. Carrers transversals surten de la carretera principal però no arriben a fer ni 50 metres, per lo que el poble és llarg i prim bàsicament resseguint la carretera per la que es va a Oaxaca. Veient la seva forma queda clar que està pensat per servir de parada de camí a Oaxaca.
Vam passejar una estona pel carrer principal, vam veure la plaça amb les típiques lletres que tot poble que es digni a de tenir, i vam anar a prendre una cervesa en un local que ens va recomanar un conegut de l’Emma. El local no estava al carrer principal sino en un dels carrers transversals, i si no fos perquè ens el van recomanar, ni l’hauríem vist. El local estava realment bé, amb un jardí gran i ple de plantes i uns propietaris ben amables que ens varen explicar una mica com arribar a Arroyo de Banco.
Teníem l’opció d’anar-hi amb camioneta tipus ranxera, moto-taxi o caminant. Caminant eren quasi dues hores per lo que ja ho vam descartar. La furgoneta costava $15 per persona (0,77€) i la moto-taxi que costava $60 entre tots dos, per lo que entre la poca diferència de preu i que la camioneta era més difícil de trobar i tardava més en marxar, vam decidir preguntar a una moto-taxi que vam veure en sortir del local i anar fins Arroyo de Banco amb ella en un trajecte una mica tortuós d’uns 25 minuts pujant per la muntanya en un camí complicat. Es notava que anàvem a un poble més aïllat que Valle Nacional.
El taxista ens va deixar pel centre del poble. Un poble molt petit, sense trànsit, poca gent, rodejat de muntanyes i amb el riu passant-li pel mig.
Vam anar preguntant a les poques persones que ens trobàvem per trobar la cascada. Seguíem el riu però no l’acabàvem de trobar, fins que en un moment determinat ens va semblar veure-la enmig del pati d’una casa, doncs la cascada no estava al riu principal sino a un rierol que hi acabava desembocant allà mateix.
Vam intentar arribar-hi però semblava impossible. S’havia de creuar un tancat amb vaques o entrar pel pati d’una casa. Era ben estrany doncs es tractava d’un riu que literalment creuava el pati d’una casa.
Vam seguir caminant carrer amunt per veure si en trobàvem una altra fins a preguntar-li a un nen d’uns 5 anys. Nosaltres li vam preguntar amb castellà i ell va semblar entendre’ns perfectament però ens va respondre en el seu idioma natiu, que no sabíem quin era però que ens va semblar náhuatl. No el vam entendre però em vaig alegrar molt de veure com encara en certes zones seguien conservant els idiomes històrics de la zona.
Tot i així, per les senyalitzacions que ens va fer, vam entendre que la cascada era aquella que havíem vist enmig del pati de la casa, per lo que hi vam tornar. Un cop allà vam preguntar a un senyor que semblava ser de la casa si es podia arribar a la cascada per algún lloc, confirmant-nos que tant sols es podia entrant al pati de casa seva. Li vam demanar permís, ens va dir que evidentment i vam entrar al pati per sota la tanca fins arribar a la cascada. Vam parlar amb ell una estona i ens va explicar que en aquella zona a vegades s’hi poden veure pumes o tigres, cosa que em va deixar al·lucinat. Li vam dir que casa seva era una passada per tenir aquella cascada natural allà enmig i que fins i tot podia muntar alguna botiga per la gent que hi anava. Quan va parlar amb la seva dona ho va fer també en náhuatl, per lo que quedava clar que en aquell poble encara hi havia molta gent que conservava el seu idioma.
Vam estar allà descansant i gaudint de la fresca que proporcionava aquell petit racó enmig d’una casa particular mentre els seus propietaris seguien recollint llenya dels voltants. Això si, un munt de mànegues creuaven el pati per portar aigua des del riu a la resta del poble.
Ens va costar una mica trobar el lloc i més encara arribar-hi però finalment va valdre la pena poder veure aquell oasi de tranquil·litat en un poble encara suficientment aïllat com per conservar llengües natives.
Al cap d’una estona vam tornar al centre del poble amb la intenció, ara si, de buscar una de les camionetes que de tant en tant anaven fins a Valle Nacional. Allà ben a prop d’on ens havia deixat el taxi i que semblava el centre del poble, ja en vam veure una de parada que ens portaria fins a Valle Nacional per $15 cadascú.
La camioneta tenia 4 places dins i la banyera darrere que possiblement també s’omplia de gent de peu en cas d’anar plena, tot molt autèntic. Jo ja m’ho imaginava així que li vaig preguntar a l’Emma, cosa que em va confirmar i per lo que ràpidament vam seure en un dels seients de dins quan vam veure que venia un altre passatger. Encara que fos poca estona, no volíem haver d’anar de peu agafats a una barra de ferro. Finalment, a un dels passatgers li va tocar anar de peu darrere amb el vent a la cara.
Poc abans de les 17h tornàvem a ser al carrer principal de Valle Nacional ja a punt per tornar a Tuxtepec.
La tornada no la faríem al mateix tipus de vehicle que l’anada sinó amb una minivan, que son furgonetes molt més còmodes i amb aire condicionat. El preu era de $50 cadascú, uns 2,50€, una mica més car que l’altre vehicle però que compensava per la comoditat que oferia.
La tornada va anar molt bé i cap a les 18h ja érem a Tuxtepec on vam comprar una mica de menjar i vam tornar a casa en un urbano, acabant així un dia molt entretingut en el que vaig poder visitar un poble per on ja hi havia passat un munt de vegades però on mai m’hi havia aturat més de 10 minuts. I sobretot, poder-ho fer acompanyat de l’Emma. Ens ho passàvem molt bé allà on anéssim i féssim el que féssim, tant sols calia passejar una estona per un poble i anar a buscar una cascada per tal de passar un dia perfecte.
Em despertava a les 3 de la matinada a l’hotel Casa Baquero de Bogotá, al barri de Fontibón, ja que a les 5 volia agafar un taxi cap a l’aeroport des d’on volaria a Mèxic a les 7:55h. Realment ja hauria d’haver marxat 24 hores abans, però l’aerolinia va cancel·lar el vol que tenia segurament per anar massa buit. Així que davant la seva manca de previsió van decidir putejar-nos a tots els passatgers.
Durant dues hores vaig prendre’m un cafè a l’habitació, em vaig dutxar i vaig preparar la maleta. A les 5 en punt deixava aquella habitació gelada i demanava un taxi per Cabify que arribaria en 5 minuts i en 10 minuts més ja seríem a l’aeroport. Volia arribar-hi com a molt a les 5:30h per lo que encara vaig arribar uns 15 minuts abans del previst. Aquesta vegada vaig tornar a tenir sort amb Cabify, doncs la majoria de vegades havia de cancel·lar el viatge perquè tardaven massa. Ara havien estat molt ràpids i per uns $11.000, uns 2,30€, em portaven fins l’aeroport.
Tot i que ja ho tenia tot fet i no havia de facturar, vaig haver de passar pel mostrador per revisar les dades del passaport i de passada pesar-me la maleta per tal que no superés els 10kg permesos per les maletes de cabina. La maleta pesava 10kg justos i sort que no em van pesar la motxilla perquè entre ambdues coses ja eren 13kg i no ser si el límit de 10 era només per la maleta o per totes dues coses juntes.
Després a prendre un altre cafè al lloc més barat de l’aeroport, on un tallat costava $3.000, uns 0,65€, i a passar el control d’immigració i de seguretat. Per cert, que en tot el viatge encara no m’havien fet cap control més a fons. El vol va sortir prou puntual tenint en compte el trànsit que hi ha sempre a l’aeroport de Bogotá.
Em va sorprendre que el pilot ens va explicar tota la ruta que faríem i quins països sobrevolaríem. En qualsevol cas, a mi m’era força igual perquè anava assegut a passadís i tampoc veuria res. Com ja ens havia avançat, el vol va ser força mogut quan ja érem sobre Mèxic degut a les restes d’un huracà que pocs dies abans havia afectat al golf de Mèxic. Però el que més em va sorprendre va ser l’aterratge, doncs va ser molt brusc, de fet el mes brusc de la quarantena de vols que he agafat al llarg de la meva vida. I és més, en aquell moment, evidentment encara no ho sabia, però un mes i mig després volant amb la mateixa aerolínia tornaria a passar exactament el mateix, un aterratge excesivamente brusc. Em dóna la sensació que els pilots de Volaris no són els millors.
Com sempre, a l’avió vam haver de cumplimentar la forma migratoria per entrar a Mèxic, però aquesta vegada per fi els serveis migratoris mexicans havien canviat el sistema i ja no calia presentar aquell document, tant sols el passaport i la targeta d’embarcament. Per la sortida del país ja només calia presentar el passaport amb el segell d’entrada. Un petit avenç que m’estalviaria haver d’omplir aquell paper cada vegada.
Un cop a la terminal de l’aeroport havia de buscar la millor manera, és a dir, la més barata, per aconseguir uns quants pesos almenys per poder menjar durant el trajecte fins a Tuxtepec. A casa tinc uns 100€ amb pesos per aquestes ocasions, però aquesta vegada me’ls vaig oblidar a casa, així que tocava retirar efectiu en un caixer o canviar-ne a una casa de canvi de l’aeroport o la terminal d’autobusos. La quantitat a canviar serien només uns 10€.
Degut a què la quantitat que necessitava era baixa, pràcticament podia descartar l’opció del caixer a menys que en trovés un que no cobrés comissió, doncs acostumen a cobrar una comissió fixa almenys de 4€, i per 10€ que volia això resultaria ser massa comissió. Vaig buscar un caixer de Scotia Bank ja que a Colòmbia els havia utilitzat vàries vegades i mai m’havien cobrat comissió, però aquí n’hi havia un i si que cobrava una comissió d’uns 5€. La resta de caixers també tots cobraven comissió.
Descartada l’opció del caixer, només quedava canviar efectiu en una casa de canvi. El problema és que a Colòmbia ja havia canviat pràcticament tots els euros en efectiu que portava i ja només em quedaven uns 5€, que era poc, però encara em quedaven uns $150.000 pesos colombians, uns 35€, per lo que podria canviar-ne $50.000 i encara quedar-me’n per quan hi tornés al cap d’un mes i mig.
Vaig recórrer tota la terminal per preguntar a totes les cases de canvi que hi havia, que almenys n’eren 15. En algunes aplicaven un tipus de canvi realment desfavorable de prop el 15%, una passada. La més barata que vaig trobar aplicava un tipus de canvi que representava un 8% de pèrdua. Però quan ja estava a punt de canviar tot buscant la casa de canvi més barata que havia trobat, de casualitat vaig entrar en una on no hi havia entrat i on, sorpresa, aplicaven el tipus de canvi oficial en aquell moment, exactament el mateix. Això és realment estrany i crec que va passar perquè agafen com a referència el tipus de canvi del dia anterior, i tot i que durant el dia el tipus de canvi pugui tornarse més desfavorable pel client, ells no el canvien en tot el dia. Per lo que en aquell moment em van aplicar el mateix tipus de canvi que hi havia en aquell moment segons Google.
Així que vaig entregar els 50.000 pesos colombians i me’n van donar 220 de mexicans, més que suficients per les prop de 16 hores que em quedaven per arribar a Tuxtepec. Ja tocava comprar la targeta del Metrobús de Ciutat de Mèxic i carregar-la amb els 30 pesos (1,40€) que costava el trajecte fins la terminal d’autobusos i on hi arribaria en 15 minuts.
Un cop allà, per fi vaig poder tornar a gaudir d’aquelles coses que tant m’agraden. Un munt de venedors a l’entrada de la terminal en els seus llocs ambulant amb tot tipus de menjars típics. No aguantava més les ganes de menjar uns tacos però primer volia anar a confirmar el bus. De fet, ja és tradició anar a menjar uns tacos en una botiga de dins la terminal cada vegada que arribo a Mèxic. La veritat és que aquí ja m’hi sento com a casa i l’aeroport i la terminal ja no son gens desconeguts per a mi.
L’altra cosa que havia de fer a part d’aconseguir algo d’efectiu, era canviar la SIM del mòbil per posar-li la que ja tinc de fa temps de Telcel. Quan arribo a Mèxic ja no en compro cap sino que tan sols carrego la que ja tinc. No la podia portar dins el telèfon tot i ser dual sim perquè ja hi tenia la targeta de memòria, per lo que l’havia de canviar.
Vaig entrar a la primera botiga Telcel que vaig veure dins la terminal per preguntar si em deixarien un pinxo en cas que fes una recarga. La noia me’l va deixar, vaig canviar la SIM i vaig posar-li algo de saldo. El número encara estava operatiu i ara ja podia trucar i connectar-me a Internet sense cap problema.
Havent canviat efectiu i carregat saldo, ja només quedava anar a menjar uns tacos al lloc on vaig normalment, un lloc ambulant dins la pròpia terminal. Vaig demanar uns tacos a la canasta i de chicharrón, en total 7 tacos per 54€, uns 2,75€. És difícil d’imaginar el que desitjo que arribi aquest moment cada vegada que vaig a Mèxic.
Ja només quedava esperar unes 4 hores a la sortida del bus.
Tot i que el trajecte era principalment de nit, no vaig poder dormir massa, o gens. De fet, fins i tot em vaig prendre un capuchino en una de les parades que va fer. De tant en tant li compartia la ubicació a l’Emma perquè sabés per on anava i es quedés una mica més tranquila. Com jo, ella ja estava imapacient de què arribés.
El trajecte va anar bé i no es va endarrerir massa, per lo que cap a les 5 de la matinada arribava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec 1 any i mig després d’haver marxat per última vegada. Tornava a ser a la ciutat que ja considerava la meva segona casa i que tant trobava a faltar quan no hi era. Això si, tocava soportar aquella calor terrible que ja feia tot i ser les 5 de la matinada.
Vaig agafar el primer taxi que hi havia a la parada i cap a casa l’Emma on hi vam arribar al cap d’uns 5 minuts tot i que no vam poder arribar fins la porta perquè part del carrer estava ple de forats, tal com solia ser habitual a Tuxtepec… L’Emma ja era fora esperant. Vaig baixar i ens vam abraçar. Per fi tornàvem a ser tots dos allà.
Em despertava amb molt de fred aquell primer dia a Bogotá després de venir de la selva on no hi podia dormir de tanta calor que hi feia. Trobava a faltar el fred però una mica de calefacció a l’habitació no hauria estat malament.
Aquesta parada a Bogotá era tan sols de trànsit, doncs com que no tenia ni idea de si durant la tornada de la selva hi hauria algun problema, vaig preferir marxar dos dies abans del vol que tenia reservat a Mèxic per tal de no perdre’l. La tornada de la selva va anar bé per lo que ara tocava passar dos dies a Bogotá. I tot i que al títol del post hi digui 3 dies, en principi només n’havien de ser 2. Més endavant ho aclareixo.
Al ser uns dies de pas, no tenia res previst per fer aquests dies, de fet la intenció era organitzar les fotos, el diari, les contes, etc. abans d’anar cap a Mèxic. No tenia intenció d’anar més enllà del barri de Fontibón on estava allotjat, per lo que no vaig comprar encara la targeta del Transmilenio de Bogotá, que és la targeta que et permet utilitzar el transport públic, bàsicament autobusos perquè metro no hi ha.
El dia anterior, en arribar, ja vaig sopar en un restaurant de la cantonada bàsicament perquè quedava molt a prop de l’hotel, i tenint en compte l’aspecte del barri, la veritat és que no me’n volia allunyar massa. Ja tenia clar que avui també menjaria a aquell restaurant.
Pel matí vaig passejar una estona pel barri passant per un carrer on hi havia molt més moviment del que m’imaginava que hi hauria en aquell barri, amb un mercat i una plaça ben grans, però com era d’esperar, quan vaig treure el telèfon per fer una foto ja vaig veure a algú que em mirava i fins i tot que em seguia i ja ho vaig deixar. Em vaig quedar en un lloc ambulant per dissimular i després cap a l’hotel. El passeig no va durar ni una hora.
Un cop a l’hotel, com que ja quedaven menys de 24 hores pel vol, vaig voler fer el check-in. Avui era dia 15 de setembre i el vol era l’endemà dia 16. De fet Booking, l’agència amb la que havia reservat el vol, em va enviar un email per avisar-me que ja podia fer el check-in.
Doncs quan vaig entrar a la web de l’aerolínia, Volaris, la sorpresa va ser quan a la pantalla hi vaig llegir que encara no podia fer el check-in perquè faltaven més de 24 hores pel vol. No entenia res. Vaig mirar els detalls del vol i segons la web de Volaris, el meu vol era el dia 17, no el 16. Vaig tornar a mirar a Booking, i seguia posant que el vol era el dia 16.
Vaig intentar contactar amb totes dues companyies, i cap tenia un telèfon colombià, ni tan sols espanyol, així que vaig xerrar una estona amb els xatbots i vaig enviar emails. Els xatbots no varen servir de res com esperava, així que només em quedava esperar alguna resposta dels emails tot i que realment ja em quedava molt poc temps, doncs eren les 16h i si havia d’agafar el vol l’endemà no hauria de tardar en anar a dormir, en cas contrari, hauria de parlar amb l’hotel per quedar-me una nit més.
El temps passava i no rebia resposta dels correus enviats. Vaig tornar a mirar els telèfons disponibles per trucar ja a qualsevol, del país que fos, i per sort a Volaris tenien un telèfon mexicà, cosa normal ja que tenen la seu a Mèxic. Vaig demanar-li a l’Emma que truqués per preguntar pel meu vol i que li confirmessin què havia passat i quina era el dia que jo tenia reservat un vol amb ells.
Per sort, va poder parlar amb personal de Volaris que li van aclarir la situació. El meu vol efectivament s’havia cancel·lat i l’havien passat al dia 17. Suposo que n’hi havia un el dia 16 i un altre el 17, anaven tots dos mig buits i els van unir. Segons Volaris m’havien avisat feia un mes per email, però al preguntar-lis a quin email m’havien avisat, aquest era incorrecte. Com que jo amb Volaris no havia tingut cap contacte, segurament Booking havia donat un correu erroni a Volaris, provocant que arribés el dia del vol i jo no tingués ni idea de la cancel·lació.
Lo bo de tot plegat és que també vaig poder endarrerir la tornada, doncs per tornar a casa, primer tornaria a Bogotá per quedar-m’hi uns dies, però degut als preus dels vols, vaig agafar-ne un pel dia 1 de novembre fent que hagués d’estar 9 dies a Bogotá. Jo preferia estar a Mèxic més dies i no tants a Bogotá, així que sense cap cost vaig poder canviar el vol de tornada del dia 1 al 4 de novembre. Per lo que al final encara va anar bé aquella cancel·lació, i sort de l’Emma que va gestionar molt bé la trucada amb l’aerolínia, doncs moltes vegades son intractables.
Ja amb tot aclarit, vaig baixar a recepció per reservar una nit més, vaig pagar i vaig anar a menjar al mateix restaurant del dia anterior amb els mateixos nois a la cantonada que no tenia ni idea de què feien però a mi em donaven una mica de mal rotllo. Començava a fer-se fosc i aquella hora la temperatura baixava en picat. Per primera vegada en tot el viatge utilitzava jersei i pantaló llarg.
L’endemà tampoc vaig anar més enllà d’un parell d’illes de cases ni vaig buscar altres restaurants. Eren uns dies de pas i els dedicava a organitzar fotos, escriure el diari i repassar despeses. Vaig fer el check-in, aquesta vegada sense cap problema i ara si que ja podia organitzar la maleta i preparar-me per l’endemà despertar-me a les 3 de la matinada per anar cap a Mèxic on ja m’hi esperaven.
Acabava així la primera i més llarga parada a Colòmbia després de 21 dies recorrent des de la costa del Pacífic fins l’Amazònia passant per Cali, Medellín i Bogotá. Un cop més havent viscut grans experiències i havent conegut un nou país amb una gent molt amable. Uns 21 dies molt ben aprofitats viatjant com a mi m’agrada i sense haver patit cap problema greu ni cap robatori o segrest com tanta gent que mai ha estat a Colòmbia em deia que passaria…
Un dia més, em despertava poc després de les 5 del matí per culpa de la llum del sol i de la calor. Acabava la meva última nit a l’Amazònia en el que havien estat 4 dies fantàstics vivint l’experiència de viure en una ciutat completament aïllada i rodejada de selva.
A les 11h sortia el meu vol cap a Bogotá on hi passaria, en principi dues nits, abans d’anar cap a Mèxic. Feia aquesta petita parada a Bogotá per tal de no tenir cap problema amb els vols, doncs no estava segur que no hi hagués cap problema amb els vols que sortien de Leticia. Amb aquest vol no va haver-hi cap problema però amb el vol de Bogotá a Mèxic si, es va endarrerir un dia, però això ja es cosa d’un altre post.
Com sempre em vaig prendre un bon cafè, vaig sortir una estona al balcó a acomiadar-me de Leticia i cap a les 9 del matí baixava a la recepció ja que havia reservat el servei de trasllat a l’aeroport, que no era més que una mototaxi que en uns 10 minuts em deixaria a l’aeroport per $10.000, uns 2,20€.
Però un cop abaix em van dir que no havien pogut contactar amb el noi però que podia sortir a fora i demanar qualsevol mototaxi de les que passés. La veritat és que hauria d’haver fet això des del principi, però quan haig d’agafar un vol prefereixo que ja estigui una mica parlat. En qualsevol cas, vaig sortir, i en 2 minuts ja estava en una mototaxi camí de l’aeroport per només $7.500 amb propina inclosa, més barat que amb els de l’apartament.
Cap a les 9:15h arribava a l’aeroport i tocava fer el check-in. No l’havia fet perquè en aquest cas, tot i portar una maleta de cabina l’havia de facturar. El pes màxim eren 7kg i jo em passava per 4 o 5. Sempre faig el check-in per Internet, però en aquest cas tenint en comptge que havia de passar pel mostrador i que la connexió a Leticia és terrible, vaig decidir ja fer-ho a l’aeroport. Però hauria d’haver pensat que algunes aerolínies low-cost fan qualsevol cosa per cobrar-te més, i en el cas d’Avianca, aquesta era una d’elles.
La noia em va dir que fer el check-in allà costava $30.000, uns 7€, però que el podia fer jo per Internet fins a dues hores abans de la sortida del vol. El vol era a les 11:30h i ja eren les 9:35h. Ja ho tenen tot ben calculat per un cop siguis allà hagis de pagar. Increíble, era la primera vegada que pagava per fer un check-in, de fet quasi que era la primera vegada que feia un check-in a l’aeroport i segur que en seria l’última. En qualsevol cas, vaig demanar el tiquet per reclamar a l’agència per no haver-me avisat i per fer públic a les xarxes socials els abusos d’algunes aerolínies com Avianca.
El vol es va endarrerir uns minuts mentre esperàvem allà de peu enmig de la pista a temperatures pròpies d’un forn pirolític. Igual que a l’aeroport de les Galápagos, l’avió que ara agafàvem acabava d’atterar tan sols 5 minuts abans i ara esperàvem a què els passatgers baixessin. No sé quina neteja fan a l’avió ni tan sols quines revisions de seguretat els dóna temps de fer en tant pocs temps entre l’aterratge i el nou enlairament.
El vol va anar bé i més o menys a l’hora prevista, cap a les 15:30h, arribàvem a Bogotá. Ara tocava decidir si anar en Uber, Cabify o bus regular fins l’hotel Casa Baquero on havia reservat una habitació. El bus el tenia quasi descartat ja que hauria de caminar poc més de 5 minuts pel barri de Fontibón amb l’equipatge a sobre, un barri que a priori no sembla el més segur, per lo que tenint en compte que un Uber costaria com a molt uns 3€, no em volia arriscar a què em robessin tot l’equipatge.
Fins aleshores sempre m’havia costat aconseguir un Cabify ja que, no sé si perquè hi ha menys conductors o perquè poden decidir més si acceptar o no un viatge, però en qualsevol cas sempre acabava demanat un Uber tot i que normalment era un 10% més car que Cabify. Però en aquesta ocasió, un conductor va acceptar el viatge a Cabify a la primera i en menys de 5 minuts ja arribava a la terminal de l’aeroport on l’esperava. Va venir un taxi normal, però sempre prefereixo demanar-lo per Cabify per seguretat, per poder pagar amb targeta i per saber que no m’estafaran. La veritat és que va molt bé poder demanar i pagar un taxi amb anticipació i ja ni em plantejava demanar un taxi pel carrer encara que fos allà a l’aeroport mateix, de fet ja vaig tenir un problema amb un taxi a l’aeroport del que vaig acabar baixant-ne mentre li deia estafador.
En uns 10 minuts arribàvem a l’aeroport feia el check-in rebutjant l’oferta del treballador, que era agafar una habitació més gran i més cara de la que havia reservat, i vaig pujar a l’habitació a descansar una estona.
El primer que ja havia pogut apreciar en arribar a Bogotá i que ara a l’hotel podia confirmar, era que aquí no tindria problemes de calor, ben aviat tot el contrari, passaria fred ja que normalment intento no portar molta roba d’abric per evidents qüestions de volum i pes de l’equipatge. De fet, sense calefacció a l’habitació, sempre que hi era anava amb una de les mantes a sobre a mode de gel·laba.
Al cap d’una estona vaig anar a comprar a una botiga Tiendas D1, de les que pràcticament n’hi havia una a cada cantonada, a comprar cafè, llet i alguna galeta. Després ja vaig passejar una estona pel barri tot i que de seguida vaig tornar perquè la veritat és que aquell barri em feia una mica del mal rotllo. Es veia molt degradat, una mica marginat i amb poca seguretat. Simplement vaig buscar algun restaurant on sopar i poc més. Per sort n’hi havia un de prou bo i barat just a la cantonada del carrer de l’hotel, a 2 minuts caminant. Allà vaig menjar els dos dies que vaig estar a Bogotá abans d’anar a Mèxic.
Feien el típic menú de sopa de primer i plat combinat de segon per $10.000, uns 2€. Cal tenir en compte que aquella hora, les 17h aproximadament, encara servien el dinar, per lo que no podia tardar massa ja que com a molt a les 18h ja acostumen a tancar fent-se més complicat poder menjar en un restaurant i més en aquella zona on n’hi havia tant pocs i on a les 19h ja no hi havia ningú pel carrer.
No estava segur si la zona era segura o no però en qualsevol cas no ho semblava gens, de fet fins i tot vigilava quan feia una foto amb el mòbil dins el restaurant, fora ni m’atrevia, de fet durant aquells dos dies pràcticament només vaig fer fotos de l’habitació de l’hotel.
El menjar no era de la millor qualitat però adequat pel lloc i el preu. Eren les 17:30h quan acabava de menjar i tornava a l’hotel ja pràcticament a dormir, tant sols mirar Youtube una estona, descansar i dormir. Tornava a dormir en un clima fred ben tapat amb la manta i on per fi podria dormir 8 hores seguides. Havia estat uns dies enmig de la selva i ara a Bogotá impacient ja per tornar a Mèxic.
El dia següent d’arribar a Leticia em vaig despertar ben aviat en part per culpa de la calor terrible que ja feia a les 6 del matí, i en part per les ganes que tenia de passejar per Leticia i veure per fi de ben a prop el riu Amazones.
Em vaig prendre un cafè mentre m’adonava que tot i tenir una SIM de Claro pràcticament no em podia connectar a Internet. Ja m’ho imaginava però sempre queda l’esperança, però no, poder-se connectar a Internet era un luxe d’uns quants minuts al dia.
Ràpidament vaig mirar a Google Maps per quins carrers anar per tal d’arribar el més a prop possible del riu i vaig sortir a donar la meva primera volta per Leticia. No tenia ni idea de com es podia arribar al riu ni si tan sols es podria, tan sols seguia Google Maps a veure què passava.
Mentre caminava per Leticia pensava en què si no fos per la calor i per la mala connexió a Internet, pràcticament no es notaria que ens trobàvem enmig de la selva. La ciutat te carrers asfaltats, restaurants, supermercats, etc.
Quan m’acostava als carrers ja més propers al riu notava que la vegetació augmentava i que en certs punts quedaven tallats. Jo vaig seguir amb l’itinerari que m’havia marcat per arribar al riu fins que en comptes del riu vaig arribar a una porta que donava accés al port de Leticia. Vaig preguntar al vigilant i em va dir que si que es podia passar però que havia d’anar ben vestit, i mentre deia això em mirava els peus on portava unes xancletes. Jo anava amb xancletes per la calor però en aquell moment no sabia ben bé què dir o si sentit algun tipus de vergonya per anar per allà com un indigent. En qualsevol cas li vaig dir que em posaria sabates i que tornaria, a lo que ell va respondre que perfecte.
Vaig començar a caminar en direcció a l’apartament sense tenir massa clar si tornaria aquell mateix matí ja que en aquell moment ja estava suant molt i no portava ni 30 minuts fora de l’apartament. Però per sort, i degut a què sempre m’agrada tornar per un camí diferent, vaig arribar a un carrer que quedava paral·lel al riu i des d’on s’hi podia accedir amb certa facilitat, de fet semblava que en aquell punt hi havia un port secundari perquè hi havia moltes cases de canvi i altres botigues típiques en una frontera.
De fet des d’allà mateix ja es veia riu, tot i que no semblava el tram principal perquè hi havia molt poca aigua, de fet en alguns punts semblava completament sec, però en qualsevol cas era senyal de que ja hi era ben a prop.
Vaig veure a uns 30 metres un pont molt rudimentari que creuava aquell petit rierol i per on hi passaven algunes persones que no semblaven turistes. El pont era de fusta i arribava a l’altra banda on ja no s’hi veia cap rastre de civilització moderna, tan sols cases de fusta a 2 o 3 metres de terra i gent per allà sense ni aigua corrent. Vaig creuar el pont i em vaig endinsar en aquella barriada que semblava l’avantsala del riu Amazones.
Allà, els carrers desapareixien completament i tan sols quedaven petits camins de sorra enmig de la gespa. Ni botigues, ni cotxes, ni motos, tan sols aquelles cases aixecades amb els seus habitants vivint en unes condicions pèssimes. Algún cartell pel camí indicava per on seguir caminant enmig d’aquell fangar i troncs per tal d’arribar al riu, així que vaig seguir fins que al cap de 2 o 3 minuts per fi podia veure davant meu el riu Amazones. Ara no era un rierol, sino el riu que tots ens imaginem quan sentim la paraula Amazones.
Em vaig quedar allà davant uns minuts veient el riu amb Perú a l’altra banda, uns nens jugant amb l’aigua i altres persones carregant galledes de peixos acabats de pescar. Allà semblava que la vida s’havia aturat i si no fos perquè venia de l’apartament, em semblaria estar perdut a quilòmetres de qualsevol rastre de civilització. Tan sols havia creuat aquell rierol però la vida aquí ja era completament diferent.
Vaig passejar una estona per la vora del riu adonant-me que tot i veure’s gran, era molt més petit del que un dia va ser, doncs em trobava caminant per un terra acabat de secar on es notava que abans allà hi havia aigua.
Al cap d’una estona vaig tornar enrere amb la intenció de tornar a l’apartament a canviar-me de roba i dutxar-me, doncs la camisa ja estava completament empapada i no aguantava més la calor. Necessitava veure aigua i refrescar-me una mica.
Passejar per Leticia era molt dur però a la vegada molt interessant. Per fi havia pogut veure el riu Amazones de ben a prop i tant sols per això ja havia valgut la pena venir fins aquí.
Després de recuperar-me una estona, vaig decidir anar una estona a Brasil, si, a Brasil. Leticia és una ciutat dividida entre 3 països, Colòmbia, Brasil i Perú, i es pot anar a qualsevol dels 3 països sense passar cap control fronterer ni cap mena de revisió de passaports. El pas més interessant és entre Colòmbia i Brasil ja que, a diferència del que passa amb Perú, que cal creuar el riu, per arribar a Brasil tant sols cal creuar un carrer, de fet hi ha uns quants carrers de Leticia que estant compartits entre Colòmbia i Brasil i passes d’un país a l’altre sense ni adonar-te’n, de fet l’única diferència és que els cartells passen a estar escrits en portuguès.
Així que vaig caminar els quasi 15 minuts que em separaven de Brasil buscant el lloc on Google Maps senyalitzava que era la frontera. Jo en aquell moment pensava que només podria arribar a Brasil per aquell pas, però més endavant em vaig adonar que no, que es pot creuar a Brasil per un munt de llocs. Simplement, el punt que m’indicava Google Maps era el més concorregut per tractar-se d’una carretera ample per on hi passaven un munt de cotxes, però com ja he dit, sense haver de passar cap control.
Quan hi vaig arribar em va sorprendre veure, encara en territori colombià, les 3 banderes ben grans senyalant el punt on començava Brasil, i gual que al riu, aquí també un munt de cases de canvi i serveis de lloguer de cotxes. Como que allò que no hi hagués cap control encara no m’ho acabava de creure, vaig començar a caminar direcció Brasil mica en mica fins que oficialment hi vaig entrar. Com jo, un munt de gent creuava d’un país a l’altre, però tot i així era una cosa que em costava molt de creure. Però efectivament, vaig arribar a Brasil.
Degut a què no sabia ben bé on anar ni si aquella part de la ciutat era segura com la part colombiana, vaig estar passejant prop de la frontera durant uns 30 minuts fins que vaig tornar a creuar a Colòmbia pel mateix punt. Un altre dia hi aniria i m’hi quedaria molta més estona, creuant la frontera per altres punts i fins i tot anant al riu fins al punt més pròxim a la triple frontera ja des de la banda brasilera.
Vaig anar a menjar en un altre restaurant també quasi al costat de l’apartament on vaig demanar arròs amb pollastre acompanyat, com sempre per aquestes latituds, de sopa. A molts llocs feien aquest tipus de menús per $10.000, poc més de 2€.
Després vaig anar una estona al Parque Santander, més conegut com a parque de los loros, on suposadament, cada dia a les 17h hi arribaven milers de lloros fent un escàndol monumental. Encara eren les 16h i vaig esperar tot just fins les 17h sense veure cap lloro però si uns ocells que no sé que eren però que feien un escàndol monumental. En aquell moment encara no ho sabia però aquells eren els lloros i si m’hi hagués quedat 30 minuts més hauria flipat, cosa que faria l’endemà.
Finalment ja vaig tornar a l’apartament completament esgotat i assedegat però tot i així no m’adormiria fins ben bé a les 12 de la nit degut a la calor. L’aire condicionat no es podia engegar i el ventilador que hi havia al sostre era tant petit i donava tantes voltes que quasi no el notava. De tant en tant m’aixecava per dutxar-me amb aigua tant freda com es pogués (de fet no hi havia aigua calenta) per tal d’intentar adormir-me abans. En qualsevol cas molt difícil dormir més de 5 hores perquè a les 5 del matí ja sortia el sol i la calor ja feia despertar-te sense remei.
L’endemà pel matí vaig tenir ganes de mirar a Google Maps algun camí que sortís del poble i acabés enmig de la selva i anar-hi. Em vaig decidir per un que passava pel costat de l’aeroport. Almenys seria una hora de caminada des de l’apartament fins al final d’aquell camí. Vaig sortir ràpid i no vaig agafar ni aigua, greu error, doncs estar dues o tres hores caminant per aquell poble sense aigua era molt atrevit i fins i tot diria que perillós.
Quan no portava ni 15 minuts caminant ja em semblava que no ho aconseguiria. Era massa i no m’adaptava atanta humitat. Tot i així vaig seguir caminant, primer pel mig del poble per mica en mica anar-ne sortint passant per davant de l’aeroport fins arribar ja en un punt on quasi no hi havia edificacions.
El camí seguia asfaltat però la vegetació era cada vegada més abundant substituint completament qualsevol rastre de civilització. Mica en mica deixava enrere Leticia i m’endinsava més i més a la selva, una sensació impressionant.
Tot i que suposadament m’hi vaig quedar molt a prop, no vaig arribar fins al final d’aquell camí però tot i així ja feia estona que estava completament rodejat de selva, de fet aquell camí era l’única cosa que impedia que em perdés, així que quan portava més d’una hora caminant vaig decidir tornar, entre d’altres coses perquè ja estava molt cansat i sobretot deshidratat.
La tornada va ser molt dura i fins i tot vaig estar a punt de comprar aigua pel camí de tant deshidratat com estava, algo que no faig quasi mai. Però mica en mica vaig anar fent camí finis cap a les 12 del migdia que per fi vaig arribar a l’apartament on em bevia un litre d’aigua i em dutxava ràpidament.
Després de descansar una estona, i fins i tot haver rentat la camisa, tornava a sortir en direcció al riu pel mateix camí per on hi havia arribat el dia anterior però amb la intenció de caminar més estona per la vora del riu allunyant-me de Leticia.
Caminant per la vora del riu em vaig adonar que abans el riu era més cabalós i força més ample, doncs per on caminava ara es veia clarament que abans hi havia aigua, de fet fins i tot hi havia barcos allà varats i abandonats.
Vaig caminar fins quasi arribar a una illa on suposadament hi havia un control de la policia colombiana, i no vaig seguir més perquè ni sabia si podria seguir i perquè tampoc es veia res, cosa que em donava una mica de mal rotllo.Així que vaig donar mitja volta i vaig anar cap al parque de los loros per quedar-m’hi fins més tard que el dia anterior i veure per fi el gran espectacle d’aquells ocells cridaners.
Aquest dia, i quan eren les 17:30h, ja em vaig adonar que els lloros eren aquells ocells. Cada minut que passava n’hi havia centenars de més i el soroll no parava d’incrementar-se. Realment era espectacular la quantitat d’ocells que hi havia i el xivarri que feien que en alguns moments era fins i tot molest i difícil d’aguantar.
Vaig comprar empanades típiques en un dels llocs ambulant dels varis que hi havia a la plaça, vaig seure en un banc i vaig gaudir d’aquell espectacle que m’oferia el fet de ser enmig de la selva. La gent seguia passejant pel parc com si no passés res però jo no podia deixar de pensar en la possibilitat que algun dels ocells defequés sobre meu, doncs per moments alguns passaven molt a prop de terra havent de fer maniobres ràpides per esquivar-nos.
Finalment, com era d’esperar, els meus temors es varen cumplir i un dels ocells es vacagar a la meva mà. Encara sort vaig pensar, almenys no s’ha cagat a la roba, però en qualsevol cas allò ja va ser la confirmació que havia de marxar d’allà el més ràpid possible perquè tot i que ja hi havia milers d’ocells, semblava que encara n’anaven arribant i que seria qüestió de segons que algun altre acabés cagant-se també sobre meu. El que em sorprenia era que seguia veient a la resta de gent passejant per allà sota sense cap problema, com podia ser?
Vaig caminar els escassos 200 metres que hi havia fins l’apartament amb la intenció d’anar a dormir aviat, tot i que com el dia anterior, una cosa seria l’hora que aniria al llit, i l’altra l’hora en què m’adormiria, que seria força més tard, degut un dia més a la insoportable calor que feia encara que fossin les 9 del vespre. Realment era molt complicat dormir en aquell apartament i ja tenia clar que així ho faria constar a la meva valoració, que seria de les pitjors que hauria posat mai tot i que l’apartament estava força bé.
L’endemà a les 6 del matí i després d’haver passat una nit força dolenta, ja no podia dormir més per la calor i els crits i soroll de la gent que tot i l’hora que era, ja actuaven com si fossin les 12 del migdia. Un amb una moto-serra, l’altre tocant el clàxon sense parar, l’altre cridant,…
Aquest dia volia entrar de nou a Brasil però per un altre punt i volia arribar al riu però des de la banda brasilera. Des d’allà seria on més a prop podria estar de la triple frontera.
L’altre apartament que vaig considerar va ser un que estava a 100 metres de la frontera amb Brasil. Vaig buscar-lo al mapa i vaig veure que era a prop d’un punt de la frontera on el dia anterior no hi havia arribat i on la frontera era una línia completament recta. Jo ja m’havia fixat amb aquest tram de frontera i pensava que era recta perquè enmig només hi havia selva. En qualsevol cas vaig decidir anar caminat fins aquell apartament a veure com era i després anar fins aquell tram de frontera que era una línia recta a veure com era i si es podia passar a Brasil.
Aquesta vegada si que vaig portar aigua i em va anar molt bé perquè vaig poder estar més estona donant voltes. Eren les 9:30 del matí quan sortia de l’apartament i la calor ja era insoportable.
En uns 15 minuts arribava a l’apartament que m’havia estat mirant i que quedava a escassos metres de la frontera amb Brasil i que a Google Maps es veia una línia completament recte. L’apartament estava bé però la ubicació era molt millor la de l’apartament que finalment havia llogat, doncs estava just al centre amb un munt de restaurants i supermercats molt a prop, cosa que no passava amb aquest apartament que quedava en una zona molt més residencial i amb menys serveis.
Un cop vist em vaig dirigir cap a la frontera. Estava segur que aquell tram de frontera seria inaccessible per trobar-se enmig de vegetació, o que hi hauria alguna tanca que tot i poder ser traspassada, impediria mínimament el pas. Però quan hi vaig arribar em va sorprendre veure que era un tram recte perquè la frontera resseguia un carrer. Jo encara era en territori colombià caminant per un carrer molt petit amb uns arbres a la vorera, i quan vaig passar aquells arbres ja era en un altre carrer que ja pertenyia a Brasil. Podia anar creuant de país tan sols passant d’una vorera a l’altra d’aquell carrer.
En aquell punt un home em va demanar ajuda per poder trucar des del seu telèfon. Era colombià, però casualment em va demanar ajuda quan jo era a Brasil, per lo que el vaig ajudar amb el telèfon just sobre la frontera.
Vaig seguir caminant per aquell carrer passant de Brasil a Colòmbia i viceversa vàries vegades sense acabar-me encara de creure del tot que aquell poble estés tant absolutament dividit entre dos països i que no hi hagués absolutament cap control per passar d’un a l’altre.
Ja sense sortir de Brasil vaig decidir anar fins al riu i així veure’l des de la part brasilera. Vaig tardar uns 15 minuts en arribar-hi passant així una bona estona en territori brasiler mentre veia un nou país per a mi. Tot i ser un poble amb cultures molt barrejades, aquí tots els cartells eren en portuguès, les banderes eren brasileres i la cultura predominant era la brasilera. Restaurants de menjar típic i altres serveis que deixaven clar que allò ja era Brasil. Realment molt interessant.
Uns metres abans d’arribar al riu ja podia apreciar que allà tot plegat encara era més autèntic que a la banda colombiana. L’accés a la vora del riu era més complicada amb un pont molt més rudimentari que el que havia utilitzat a Colòmbia. Les cases a banda i banda d’aquell pont eren un espectacle, completament de fusta i sobre aquell petit rierol que precedia al riu.
Un cop creuat, un altre poble apareixia davant meu. Del mateix estil que ja havia vist a Colòmbia però aquí la densitat era molt més alta. Moltes més cases enganxades unes a les altres donaven la sensació de trobar-se enmig d’una barriada marginal per on fins i tot em feia una mica de por treure el mòbil. Probablement el lloc era segur, però davant la falta absoluta de turistes i enmig de tanta miseria, la sensació era una mica estranya. En qualsevol cas una passada haver anat per allà.
Vaig passar per sota de totes aquelles cases fins a quedar en un punt on davant meu ja només hi havia herba, aigua i troncs que feien el camí. A uns 50 metres el riu.
Vaig començar a caminar pels troncs amb les xancletes que portava i mentre uns nens em miraven estranyats. Tot plegat era com un aiguamoll i era imprescindible no caure dels troncs, però alguns flotaven sobre l’aigua i per tant es movien molt. Era tot un espectacle veure’m caminar per allà.
En un moment donat varen passar 3 homes que semblaven guardacostes saludant-me en portuguès i seguint endavant per aquells troncs mentre m’esquivaven. Va ser aleshores quan vaig estar segur que per allà s’hi podia anar i que no hi havia cap perill, doncs aquells 3 no m’havien dit res. Així que vaig acabar de creuar tot aquell fangar fins arribar quasi a la vora del riu just al costat de la frontera i a escassos 50 metres del punt exacte de la triple frontera entre Brasil, Colòmbia i Perú, que queda enmig del riu. Era la primera vegada que era tant a prop d’una triple frontera i la veritat és que va resultar molt interessant. No sé perquè, però tot el tema de fronteres m’apassiona, i poder estar a Brasil mentre era a 2 metres de Colòmbia i a uns 30 de Perú per mi va ser una gran experiència.
A diferència de la banda colombiana, aquí era molt més complicat poder passejar. No sé si pel fet de ser a Brasil tot plegat estava més deixat, però la veritat és que aquí no hi havia ni pescadors ni turistes. Estava a escassos metres de l’altra banda però semblava que era a quilòmetres.
Al cap d’una estona de ser allà sense quasi no poder-me moure, vaig decidir tornar enrere per aquell camí de troncs mentre el telèfon s’apagava de tanta calor que feia, era la primera vegada que em passava una cosa així.
La tornada va ser prou dura tenint en compte que ja portava una bona estona caminant i que ja m’havia acabat l’aigua. Vaig tardar uns 10 minuts en arribar de nou a Colòmbia i 15 minuts més fins l’apartament. Deixava enrere aquella visita fantàstica al riu Amazones rodejat de gent local amb un estil de vida absolutament diferent al meu però absolutament autèntic.
Vaig descansar una estona a l’apartament després de dutxar-me i per la tarda vaig tornar a sortir en la que ja seria la meva última sortida a Leticia. Igual que havia fet el dia anterior, anar per un carrer fins a sortir del poble, vaig buscar un camí a Google Maps paral·lel al riu i que en uns 2 quilòmetres acabava fora de Leticia. No tenia ni idea de què hi havia en aquell carrer i menys encara un cop s’acabava, però aquesta era la gràcia, anar a explorar. En qualsevol cas semblava segur que veuria molta selva.
Volia sortir cap a les 16h per tal de tornar cap al parque de los loros cap a les 17:30h. Finalment la passejada es va allargar més del que creia.
Cap a les afores de Leticia ja es veia com canviaven les edificacions, passant de ser de formigó a fusta i elevades sobre el terra amb pilars. Al cap d’uns 20 minuts de sortir vaig arribar al que era el camí al que volia arribar i que ja em deixaria fora de la ciutat. Em va costar una mica trobar-lo perquè hi havia algun error a Google Maps en algun dels carrers previs, però en qualsevol cas finalment vaig arribar a aquell camí que ja era de sorra però on feia poc hi havien fet un petit caminet d’asfalt, suposo que per les motos.
Em despertava cap a les 8 del matí a l’Hotel Ayenda Conquistadores del centre de Medellín per a preparar-me pel viatge a Leticia, la ciutat de la selva. Aquest dia era l’aniversari de la meva mare i del meu germà, per lo que havíem quedat en fer una videotrucada cap a les 10 del matí, una videotrucada que es va endarrer una mica però que va estar molt bé, podent veure a bona part de la família abans de marxar cap a l’aeroport.
En acabar, vaig intentar demanar un Cabify com de costum, però també com de costum tardava massa en trobar conductor fins que ho vaig intentar amb Uber, que era un 10% més car que Cabify però arribava ràpid.
El dia abans vaig mirar com anar fins l’aeroport de Medellín que es trobava en una altra ciutat a uns 30 quilòmetres. L’opció més barata era agafar un minubús que per $13.000 et portava fins l’aeroport en uns 30 minuts. Amb l’Uber només havia d’anar fins al centre comercial on aquests minibusos feien parada. Des de l’hotel era poca estona i hi podria haver anat amb transport públic, però passejar-me pel centre de Medellín amb tot l’equipatge no em feia cap gràcia.
El lloc on parava el minubús està fora del centre comercial, quasi enmig d’una carretera i sense ningú més esperant, no era un lloc massa agradable on esperar, però per sort en uns 10 minuts va arribar el minibús que en uns 40 ens va deixar a l’aeroport.
No eren ni les 11 del matí quan arribava a l’aeroport quedant encara unes 4 hores pel meu vol, però tenint en compte que no tenia ni idea de quant tardaria en arribar a l’aeroport degut al trànsit infernal de Medellín, vaig preferir sortir unes quantes hores abans.
Quan ja estava esperant a la porta d’embarcament, vaig conèixer una dona de Medellín qua viatjava amb uns 30 membres de la seva família a Santa Clara per anar a un poble turístic de la costa caribenya de Colòmbia. Entre germanas, nebots i cosins ocupaven bona part de l’avió que esperaven. Aquella dona parlava molt i vam estar xerrant una bona estona, però de tot el que em va dir, se’m va quedar gravada una frase que em va dir al comentar-li que m’havia allotjat a un hotel del centre: “Ah, però si allí no vamos ni los medellinenses”. I ho va dir degut a la inseguretat d’aquella zona per la que jo m’hi havia estat passejant 5 dies.
Últimament, sempre és una preocupació el tema de l’equipatge de mà. Les aerolínies cada vegada compliquen més les coses i fan més controls, i ara arribava el moment d’embarcar sense haver passat pel mostrador, moment que no sabia ben bé què podria passar.
Un senyor que hi havia fent cua, passant-se una mica de llest, em va dir que em farien pagar per l’equipatge de mà, a lo que li vaig respondre que ja havia pagat el que tocava quan vaig fer la reserva. Ell es va quedar sense saber massa què dir i jo pensant que perquè et fots on no et demanen sense tenir ni idea, en fi…
Doncs no sé com ho vam mirar, però a mi no em van mirar res de l’equipatge a diferència d’altres passatgers. Vaig wembarcar sense cap control ni cap rpoblema. Un vol més sense complicacions per culpa de l’equipatge. Cal tenir en compte que de volum no em passo mai però de pes ja és diferent. Entre la maleta i la motxilla porto uns 13kg, dels quals 1 me’l podria posar a sobre, dons és un abric i un jersei. Normalment permeten o 12kg entre tot, 10kg la maleta o 10kg tot. En qualsevol cas em passo poc i allà on m’ho han pesat mai m’han dit res.
Anava assegut a fiinestreta però per llàstima arribaríem a Leticia cap a les 19h quan ja seria fosc, per lo que no podria veure la selva des de l’aire. Almenys vaig poder veure una bonica posta de sol a la que els companys de fila també li van fer foto.
En sortir de l’avió per baixar les escales cap a la pista, ja es va notar la humitat de la zona on tot i ja ser fosc la calor era molt intensa. Érem enmig de l’Amazònia i això es notava!
Ja havia mirat abans d’arribar com anar de l’aeroport al centre de la ciutat, doncs el meu apartament era molt a prop del centre. Segons semblava just sortir de la terminal hi havia la parada de taxis que cobraven $10.000, uns 2,20€, però caminant 5 minuts fins sortir del pàrquing, hi paraven uns busos que només costaven $3.000 i que em podien deixar ben a prop de l’apartament.
Vaig tenir sort que per allà passejant amb 4 gossos vaig trobar-me amb una parella local molt amables que en preguntar-lis on era la parada del bus em van dir que ja no passaven busos per allà, que ara només hi havia els taxis del pàrquing o les moto-taxis que esperaven on abans parava el bus. Vaig preguntar-lis quan costaven les mototaxis i em van dir que $10.000, a lo que sorprès vaig preguntar que si cobraven el mateix que els taxis normals, confirmant-me que si, que cobraven el mateix. Em van preguntar on anava i al dir-lis prop del Parque Santander em van dir que era a prop, auns 10 minuts caminant d’allà, cosa que em va estranyar però venint d’ells m’ho vaig creure, però pocs segons després es van adonar que es confonien de parc i que on anava era com a mínim a 40 minuts caminant. Després vaig saber que allà a Leticia ningú coneix el Parc Santander amb aquest nom, sino amb el nom de parque de los loros, per això aquella parella es va confondre de lloc.
Suposo que em van veure amb ganes de gastar poc i es van preocupar de parlar amb un mototaxista per acordar un preu per mi, de $10.000 van aconseguir baixar-ho a $8.000, uns 0,50€ menys però que no van costar res aconseguir-los. A més, sempre és millor agafar un taxi ja parlat amb un local per evitar més estafes a turistes.
Va ser el taxista el que em va explicar que el Parc Santander era conegut com a parque de los loros. Durant el trajecte vàrem parlar del que podria veure per allà i que ell em podia facilitar algun contacte per fer diferents tours. També em va avisar que no tots els guies eren nadius de Leticia i que ell em podria garantir anar només amb persones que havien nascut a Leticia, cosa que sempre és millor.
En menys de 10 minuts arribàvem a l’apartament on en aquell moment no hi havia ningú, però gràcies a la veïna que em va veure allà esperant a la porta i que va trucar als propietaris, en poc més de 5 minuts ja arribava una noia que m’ensenyava l’apartament i em recomanava algun restaurant bo i barat just al costat de l’apartament.
L’apartament estava molt be. Tenia 2 habitacions, un menjador, cuina completa i bany. En principi tenia aire condicionat a totes dues habitacions tot i que jo en aquell moment encara no sabia que no els podria utilitzar mai. A l’anunci de l’apartament hi constava que l’apartament tenia aire condicionat, i aquest va ser un dels dos motius que em va fer decidir per aquest apartament respecte d’un altre, però ja la primera nit, és a dir, 3 o 4 hores després d’arribar a Leticia, em vaig adonar que els mandos dels aparells no estaven enlloc de l’apartament, simplement no es podien utilitzar. En una ciutat com Leticia enmig de l’Amazònia i on l’electricitat està racionada, és normal que no hi hagi aires condicionats o que els restringessin, però aleshores que no venguin l’apartament com si en tingués.
La qüestió és que l’apartament era en un tercer pis que era àtic i cap nit vaig poder dormir més de 5 hores, tardava molt en adormir-me i em despertava quan el sol tot just començava a sortir perquè la calor ja era insoportable.
Quasi immeditament després d’arribar i pagar l’apartament, vaig anar a sopar a un dels restaurants que m’havia recomanat la noia i que estava tan sols dues cases mes enllà, a menys de 20 segons caminant. I efectivament era un lloc bo i barat on per $10.000 vaig menjar sopa i un plat de pinxo de pollastre, amb arròs i patata. El pinxo era molt més complet del que m’esperava i em va deixar ben tip tenint en compte que aquell havia estat un dia llarg i amb poc menjar contundent. Realment un àpat així després d’un dia de trajecte entra molt bé.
Vaig acabar de sopar assegut en aquella terrassa a peu de carrer mentre mirava per primera vegada la vida enmig de la selva, i seguidament vaig tornar a l’apartament a acabar de situar-me i a dormir. Per fi estava allà on havia desitjat tant de temps i on hi voldria haver anat ja en un viatge anterior a Perú. Per fi estava a Leticia, la ciutat enmig de l’Amazònia.
Això si, abans d’anar a dormir va començar a caure el típic diluvi tropical per donar-me la benvinguda i perquè no anés a dormir pensant que estava en un lloc normal. Estava a la selva i aquell diluvi m’ho recordava molt bé. Tan sols donava les gràcies perquè hagués començat un cop ja anava a dormir i esperava que l’endemà no plogués d’aquella manera.
Venia de Cali en autobús de l’empresa XXXX en un trajecte que hauria d’haver durat 9 hores però que finalment en va durar 12 degut a obres a la carretera i al caòtic trànsit d’entrada a Medellín. Això em va complicar una mica l’arribada a la ciutat ja que vaig arribar-hi cap a les 19h ja de nit amb les implicacions que això comporta en quant a precaucions de seguretat i facilitat de desplaçament per arribar a l’hotel.
Com a Cali, primer vaig intentar agafar un Cabify perquè encara tenia el 40% de descompte, però igual que allà, tardava massa en trobar un conductor per lo que als 20 minuts d’intentar-ho vaig demanar un uber. Mentre no em separava de la porta de la terminal d’autobusos on hi havia un noi de seguretat i de tant en tant algun policia, doncs per a mi, els moments més crítics s en aquestes ciutats són quan vaig amb tot l’equipatge.
L’Uber va arribar en menys de 5 minuts i per $13.000, uns 3,30€, em va portar fins l’hotel en ple centre històric de Medellín, on hi vaig arribar quasi a les 20h, ja només amb temps per fer el check-in i anar a comprar sopar abans que ho tanquessin tot.
Abans de començar el viatge havia reservat un tour pel centre de la ciutat sense saber que m’allotjaria en ple centre, així que vaig cancel·lar el tour i el primer dia el vaig dedicar a recorrer els llocs més coneguts del centre històric de Medellín, com la plaza Botero o XXXXX. Pero, i tal com em va confirmar una local uns dies després, aquest era probablement el barri més perillós en quant a robatoris, tot i que jo crec que la majoria deuen ser furts i no assalts. De fet si que vaig notar varies vegades nois que em vigilaven i fins i tot un que ja em venia a robar el mòbil per darrere mentre feia una foto. Per sort sempre miro a tots costats i el vaig veure abans que ho intentés.
En qualsevol cas no vaig patir cap robatori ni cap altre problema i vaig poder gaudir del caòtic però entranyable centre de Medellín.
El primer dia el vaig dedicar a recórrer bona part del centre de la ciutat. M’encanta passejar per quests carrers plens de gent, paradetes i trànsit, veure la vida cotidiana dels habitants de la ciutat mentre veig alguns dels llocs més emblemàtics.
XXXXXXXXXXXXXXXX
El segon dia vaig anar amb un tour a Guatapé i el Peñol, pel que vaig dedicar una entrada a part.
El tercer dia vaig fer un tour per la tristement famosa Comuna 13 tot i que ara ja ho hauria de ser per haver-se convertit en exemple de com transformar-se. També hi ha una entrada dedicada a aquest dia.
I el quart i últim dia abans de marxar cap a l’Amazonia, el vaig dedicar a agafar el metro i el metrocable, tot un emblema de la millora en la qualitat d vida de la Comuna 13
En 10 hores de vol ens van donar més menjar del que necessito en tot un dia. Això si, d’entrada ja l’has pagat a preu d’or sense poder decidir si el vols o no.
AL RIU AMAZONES DES DE COLOMBIA
De camí al riu a partir de l’últim carrer asfaltat del poble
Tornant del riu amb els camins improvisats de troncs i amb xancletes com en Fran Cuesta, molt autèntic
Sembla mentida, pero fins i tot l’Amazones s’està assecant, suposo que per culpa de l’espoliació, perquè de ploure plou molt. Aquí abans hi havia riu, ara es terra seca
AL RIU AMAZONES ESTANT JA A BRASIL
De camí al riu a partir de l’últim carrer asfaltat del poble
Just davant, enmig de la foto, hi ha el punt de la triple frontera entre Colòmbia, Brasil i Perú. L’única triple frontera que he vist. Aquest era el punt on més a prop vaig ser-hi tal com es veu a Google Maps
A l’esquerre Brasil, a la dreta Colòmbia i davant Perú
Tornant del riu pel camí de troncs com Fran Cuesta
Tornant del riu Amazones pels troncs i a l’estil Fran Cuesta. La imatge es veu a cops perquè feia tanta calor que el mòbil estava a punt d’explotar, de fet es va apagar sol.
LA FRONTERA ENTRE COLÒMBIA I BRASIL
Passant de Colòmbia a Brasil vàries vegades tan sols creuant un carrer, sense cap control fornterer
Aquest él el pas fronterer principal perquè és on hi ha una carretera per on hi passen els cotxes, tot i així no hi a cap control policial igual que en tot del poble, per on hi ha un munt de llocs on es pot passar de Colòmbia a Brasil tan sols creuant un carrer
Per la part central també hi passa la frontera, a l’esquerre Brasil i a la dreta Colòmbia, però com a tot arreu del poble, cap control ni tanca ni res, però els de les cases de l’esquerre parlen portuguès i els de la dreta castellà
Passejant per Brasil
Molts restaurants i cases tenen les 3 banderes, aquí no se senten d’un sol país sino que son com una barreja de cultures degut a què el poble està dividit en 3 països i no hi ha una frontera real en tot el poble, és força curiós
A LA SELVA
Molts animalons, alguns de macos i altres una mica fastigosos
Menys de dues hores caminant i la camisa queda així, em dutxava com a mínim 5 cops al dia
Tenia el dubte de com seria el final del poble enmig de la selva, doncs vas per un camí fins que al final s’acaba i ja quedes rodejat d’arbres
Una església
Una escola
l’Ajuntament d’un poble…
Creuant en moto un pont que jo no m’atrevia a creuar ni caminant
L’Amazones des de l’aire
En un dels parcs més coneguts de Leticia (el poble de la selva), cada dia cap a les 17h s’hi apleguen, literalment, milers i milers d’ocells que no sé què fan però l’escàndol que organitzen és monumental, el soroll fins i tot acaba fent mal a les orelles. La gent s’hi passeja tota la tarda sense por de que se’ls caguin a sobre, perquè a mi, el primer dia, ja se’m van cagar, com era d’esperar…
JUANCHACO, EL POBLET DE LES BALENES
Quan vaig arribar a aquest poble no tenia ni idea de com era. La sorpresa va ser quan en baixar del barco i després de veure el primer carrer, em vaig adonar que tot el poble era igual. Carrers de sorra, cases de fusta, sense Internet i sense caixers. I per arrodonir-ho, no portava efectiu i vaig haver de caminar 30 minuts per arribar a la casa de l’única persona en quilòmetres que canviava euros en efectiu. De fet, el primer dia que era allà, vaig anar amb mototaxi i vaig sopar sense pagar perquè no tenia diners. El de la mototaxi es va oferir a portar-me encara que no li pogués pagar, em va dir que aquell lloc no era com la resta de Colòmbia, i a la del restaurant si que li vaig demanar si li sobrava alguna cosa de menjar, i directament em va convidar a sopar amb ella i la seva família. Mai havia fet una cosa similar, però davant una necessitat ho fas i aleshores t’adones que el mon és ple de bona gent.
En aquest restaurant, que bàsicament és una casa, vaig menjar-hi gratis amb la família, i el menú no estava gens malament.
I en aquesta mototaxi també gratis, suposo que li vaig fer pena en veure’m caminar amb la maleta enmig d’aquest fangar.
I l’endemà a veure balenes. Cap va fer un salt espectacular però les vam poder veure de molt més a prop del que pensava.
COMUNA 13 DE MEDELLÍN
La història d’aquest barri és molt trista però a la vegada un exemple de com es pot fer un canvi radical siguin quines siguis les circumstàncies
Break dance al carrer força currat i més tenint en compte que fins fa poc aquesta gent no tenia cap futur, vivien enmig de drogues i tiroteigs diaris. Ara tots estudien i es guanyen la vida molt dignament
EL PEÑOL
Una roca de 210m sorgida per la col·lisió de dues plaques tectòniques i amb 708 graons per pujar fins a dalt, vaig tardar uns 45 minuts en pujar
CALI
La ciutat no te massa però les vistes des del balcó de l’habitació eren força guapes. A la ciutat hi ha un Cristo Redentor com el de Río de Janeiro al que hi vaig intentar arribar-hi però va ser massa dur i vaig donar mitja volta a mig camí, massa calor
Com moltes de les ciutats i pobles enmig dels Andes, els carrers son una bogeria. Aquest era el del meu apartament.
A Cali quasi ningú te aigua calenta a casa, i quan t’has de dutxar a les 5 de la matinada amb una temperatura de 10ºC no queda més remei que escalfar aigua en una olla si no vols morir congelat.
BOGOTÁ
A Bogotá si que tenia aigua calenta però la calefacció ja era massa luxe, i sense bona roba d’abric, doncs a l’apartament amb la manta sobre.
Volia l’apartament prop de l’aeroport, però potser no tant…
A MÈXIC
Menjar i més menjar.
El primer que menjo sempre en arribar a Mèxic, sempre faig el mateix, demanar uns tacos en un tenderete de la terminal d’autobusos de Ciutat de Mèxic.
Mojarras
20 tacos, un sobre l’altre i tots per mi….
Parrilllades
Tots aquests plats en un sol àpat.
I tots aquests també, aquest àpat va ser el més bèstia, vaig estar la resta del dia sense poder-me moure del llit.
A part de menjar també vaig veure algun lloc nou
I per tercer any, el dia de morts a Mèxic, tot un espectacle un tant tètric…
