Em despertava cap a les 8 del matí en aquell apartament on hi passaria les següents 5 setmanes. Veia, a mes, Tuxtepec de dia, doncs el dia anterior hi vaig arribar de nit i poca cosa vaig poder apreciar.
El primer que em va sorprendre és que no hi havia aigua calenta. Després em vaig enterar que a Tuxtepec realment no cal preocupar-se massa per l’aigua calenta per una banda perquè quasi mai hi fa prou fred com per dutxar-se amb aigua calenta, i per una altra perquè l’aigua utilitzada ve d’uns dipòsits sobre els sostres que moltes vegades ja està calenta per la pròpia calor que hi fa.
A mes el WIFI i la nevera no funcionaven i això si que ja em preocupava mes. Tenia el telèfon del propietari però en aquell moment sense Internet i encara sense SIM mexicana, estava totalment incomunicat. Així doncs, el primer que vaig fer va ser utilitzar la meva tarifa de dades d’Espanya per buscar com arribar fins al Chedraui, el Carrefour mexicà, per anar a comprar coses bàsiques, com llet, cafè o aigua, i sobretot, una SIM de Telcel, la principal companyia de telefonia mòbil de Mèxic.
El Chedraui em quedava a menys de 10 minuts caminant de l’apartament, així que em vaig vestir i de seguida hi vaig anar.
Sortia als carrers de Tuxtepec per primera vegada sent de dia podent apreciar aquella ciutat que cada any me la sentiria una mica mes meva tot i que en aquest moment encara no ho sabia. El primer que em cridava l’atenció era lo baixos que en general eren els edificis, de fet no s’hi veia cap bloc de pisos. Mirés on mirés només veia cases i a mes la majoria d’una sola planta, com a molt dues plantes. Això feia que la densitat de població fos molt baixa i que per tan tothom pogués aparcar el seu cotxe just davant la portad e casa seva i que el trànsit fos molt escàs. La ciutat és gran però no en forma vertical sino horitzontal, per lo que en general sembla que hi hagi molt mes espai per a tothom.
De fet, l’edifici d’apartaments on era jo era l’únic que es veia en tot el barri. Era de dues plantes i tot i que algunes cases de la vora també tenien dues plantes, cap era d’apartaments. L’edifici era força nou i d’aspecte modern. La majoria d’apartaments quedaven a l’interior de l’edifici excepte 3 o 4, entre ells el meu, que la porta donava al carrer, per lo que tenia sortida directe sense haver de passar pel pati.
Estava en un dels millors barris de la ciutat però tot i així es veien els carrers i les voreres una mica deixades. La majoria de cases tenien el seu propi jardí tot i que moltes es veien molt humils.
El camí fins al Chedraui no només era curt sino també fàcil, doncs només fent un gir de carrer ja hi arribava. La compra gran ja la faria per Internet però ara volia comprar coses bàsiques per passar almenys dos dies, com aigua, llet, cafè i alguna cosa de menjar tot i que segurament menjaria quasi cada dia fora. De fet just davant del Chedraui ja vaig veure una taquería a la que hi acabaria anant un munt de vegades.
Just a l’entrada del Chedraui vaig veure una botiga de Telcel, la companyia que m’havien recomanat, entre d’altres motius perquè és quasi l’única i la que te mes cobertura amb diferència. Encara no la buscava però me la vaig trobar quasi de cara, així que sense pensar-ho dues vegades vaig preguntar-li a la noia quant costava una SIM de pre-pagament.
Aquest era el meu primer any a Mèxic i es notava que encara no dominava tota la terminologia. Al dir-li SIM a la venedora, aquesta no em va entendre. Per sort, quan se’m va quedar mirant, ràpidament vaig recordar haver sentit que aquí li diuen xip, així que vaig dir “un chip” i ella de seguida en va treure un. Perfecte!
Li vaig preguntar el preu i em va dir que eren $50 (2€) i que ja venia amb un paquet de $50 del servei Amigo Sin Límites, que oferia trucades, SMS i Whatsapp’s il·limitats durant 15 dies i 400mb també durant aquests 15 dies. La veritat és que estava força be i almenys em permetria comunicar-me amb qualsevol mexicà i de moment contactar amb el propietari de l’apartament, del qual en tenia ja el número.
Ràpidament vaig comprar les 4 coses que necessitava per anar tirant i vaig tornar cap a l’apartament, no sense dificultats, doncs vaig comprar una garrafa de 10L d’aigua pensant que no em costaria tant, però aquell trajecte relativament curt es va fer llarguíssim carregat amb dues bosses i la garrafa de 10L.
Ja començava a ser conscient del clima tropical de Tuxtepec. Si en arribar la nit anterior la xafogor ja era brutal tot i ser quasi les 23h, ara, quasi al migdia i carregat com anava, la calor ja era insoportable.
Arribava de nou a l’apartament, deixava la compra i col·locava la nova SIM de Telcel a la ranura del telèfon, aquell encara mono SIM. Ara almenys ja podia contactar amb els mexicans, entre ells i el mes important, el propietari de l’apartament per dir-li que el WIFI no funcionava i la nevera semblava que tampoc, doncs semblava que intentava refredar però passaven les hores i encara no estava prou freda com per conservar-hi res.
Fins aleshores jo encara no havia parlat directament amb el propietari, ni tan sols sabia com era. Sabia que era un home pel nom, però res mes. de seguida em va contestar dient-me que ho mirava immediatament, i així va ser, doncs en menys de 15 minuts el senyor estava a l’apartament.
Es deia Juan Carlos i era mes alt que jo, almenys media 1,80m i era molt corpulent, per lo que realment feia impressió. Es va mirar la nevera i va dir que la deixés tot el dia que li costava, i que si seguia igual, l’endemà la canviaria. Pel que fa al WIFI, el router estava en un altre apartament ocupat que no hi podia entrar però que ja havia avisat al noi que hi vivia perquè mirés què li passava. Vam estar una estona xerrant i la veritat és que ens vam caure molt be. A ell se’l veia una persona amb interès i coneixement per molts temes i crec que el va veure en mi el mateix. En qualsevol cas en aquell moment no tenia massa temps per quedar-se i vam quedar per mes tard.
Per dinar vaig anar a la taquería que havia vist just davant del Chedraui. Tampoc coneixia tant el barri com per poder triar massa mes. de totes maneres tenia ganes d’anar aquella taquería amb aquell aspecte tan autèntic. Semblava la planta baixa d’una casa que feia cantonada i amb les dues parets obertes i un remolc just davant on hi preparaven els tacos sobre dues planxes. Tenien tacos de “puerco” i de “res” i cada un costava $3, uns 0,15€, per lo que en demanaria tants com volgués sense preocupar-me pel preu.
D’entrada en vaig demanar dos de cada per provar-los i perquè tampoc sabia quants en necessitaria per menjar. Eren petits per lo que suposava que en menjaria mes de 4. De totes maneres, portaven força carn i a mes jo m’hi vaig afegir un bon tou de ceba i salsa picant.
Estaven molt bons i omplien mes del que pensava, doncs realment portaven molta carn. Me’ls vaig acabar i en vaig demanar 4 mes, dos de cada. En total 8 tacos que em van entrar perfectes. Vaig pagar els $24 (1,10€) que costaven tots 8 i vaig tornar a l’apartament.
Per la tarda va tornar el propietari de l’apartament per canviar la nevera, doncs la que hi havia definitivament no funcionava, i per dir-me que el WIFI ja havia de funcionar, doncs pel que es veu el router tenia un cable mig pelat. Efectivament el WIFI ja funcionava i ràpidament em va canviar la nevera per una altra que refreda perfectament, per lo que tot plegat molt be. En menys de 24h tenia l’apartament perfecte, coneixia al propietari i ja havia anat al Chedraui i a dinar en una taquería on hi aniria moltes vegades durant les següents 5 setmanes.
El propietari, en Juan Carlos, se’l veia molt extravertit i amb ganes de xerrar. A partir de preguntar-me d’on era, vam començar a parlar, com no, del Barça. Sense ni preveure-ho, en pocs minuts estàvem al carrer just davant la porta del meu apartament parlant de política, economia, futbol i altres temes que anaven sorgint. Va ser una quedada totalment imprevista però que es va allargar mes d’una hora.
A ell li agradava molt parlar amb mi perquè deia que em podia parlar de qualsevol cosa, quelcom que, segons deia, amb la majoria dels seus empleats no podia fer, textualment.
Mentre érem allà xerrant van anar passant alguns dels altres llogaters dels apartaments i en general tots eren professionals destacats, com enginyers, policies federals o caps de departament. Es notava que aquells apartaments no eren precisament barats, almenys pel cost de vida de Tuxtepec.
LA veritat és que vam passar una molt bona estona amb en Juan Carlos parlant de temes molt interessants, sobretot econòmics, i l’estona es va passar molt ràpid. Tant que ja eren prop de les 19h i el sol començava a amagar-se, hora en què van sortir milions de mosquits. Fins aleshores ja n’hi havia molts i ja m’havien picat força, però en un moment donat fins i tot vaig començar a notar desenes de mosquits sobre el meus turmells, i pocs minuts després, una picor insoportable, moment en què li vaig dir al Juan Carlos que hi havia molts mosquits responent ell que això a Tuxtepec era el mes normal i que l’error era meu per anar en pantalons curts. Estava enmig d’una ciutat però hi havia tants o mes mosquits que en un pantà, i el pitjor és que, tot i que n’hi havia mes per la tarda, sortien durant tot el dia.
Després de veure com m’estaven quedant les cames ens vam acomiadar ja quedant en què ens seguiríem veient. Començava així una bona amistad amb una persona que mes endavant coneixeria millor, un bon empresari i millor persona que em va ajudar molt aquell any i els següents, però sobretot aquell primer any que era el meu primer viatge llarg i a Mèxic i que anava una mica mes perdut, en Juan Carlos va ser una ajuda importantíssima i que va marcar força aquell viatge.
Ja no vaig sortir mes. Ja tenia clar que de nit no sortiria, almenys sol, i que habitualment soparia cada dia a l’apartament. Normalment demanaria el menjar a algun restaurant, doncs allà entre restaurants i particulars amb negocis a casa, hi ha un munt d’opcions per poder demanar menjar casolà i saludable i que te’l portin a casa sense cap cost. És molt típic publicar anuncis a grups de Facebook amb el menjar que cadascú sap preparar. Tan sols cal entrar en un d’aquests grups i anar mirant.
Per la tarda, el germà de l’Emma, m’havia portat una cafetera que faria servir per escalfar l’aigua dels cafès. L’apartament tenia tot el que necessitava excepte microones, i amb la cafetera almenys em podria preparar el cafè, que era el mes important. Així doncs, aquell va ser un molt bon primer dia a Tuxtepec en el que vaig conèixer una mica el barri, vaig omplir la nevera amb coses bàsiques, ja tenia una SIM mexicana i havia fet bona amistad amb el propietari de l’apartament, un bon home que ja l’endemà em convidaria a esmorzar i em portaria a veure un munt de coses de Tuxtepec. Havia començat el viatge sense tenir ni idea, com sempre, de què em trobaria o què faria, però encara no havien passat ni 24 hores que era a Tuxtepec, la ciutat on mes temps hi passaria, i ja em començava a sentir com un local mes. Anava a dormir content i amb la seguretat que aquell viatge acabaria sent molt mes interessant i autèntic del que jo mateix pensava en començar-lo. Estava segur que viuria com un mexicà mes durant 5 setmanes i això em motivava moltíssim.