A juanchaco només s’hi pot arribar en barco des de Buenaventura, amb això és fàcil fer-se una idea de com pot ser el lloc. Tot i així, et sorprèn.
Arribava a les 8 del matí al muelle turístico ja que el día anterior m’havien dit de ser-hi a aquests hora. Tot i així em van avisar que potser fins les 10:30no sortiríem, com efectivament va ser. Ja se sap. Així que va tocar esperar pel passeig marítim dues hores i al moll quasi una hora més fins cap a les 11 del matí que per fi arrancava aquella barca en direcció a juanchaco.
Aquestes barques enganyen una mica, doncs no es veuen massa potents, però quan les posen a máxima potencia es increíble lo rápid que arriben anar.
Tan sols el trajecte ja és meravellós, passant per uns quants parcs naturals i platges amb unes quantes cabanes.
Al cap de quasi una hora arribàvem al moll de juanchaco. L’hotel que vaig reservar estava a uns 5 minuts caminant del moll, per lo que la intenció era, evidentment, anar-hi caminant. Però la sorpresa va venir quan vam baixar a terra.
El primer carrer és de sorra mig e fangat per la apliba caiguda, suposo, poca estona abans. Una cosa similar ja havia vist alguna illa de Tailàndia per lo que estava segur que aquell carrer seria l’únic de sorra, però quan vaig avançar pocs metres i vaig poder veure el que semblava la plaça principal del poble va ser quan vaig alucinar de veritat.
El poble semblava ser només aquell carrer de sorra i totes les cases, botigues, restaurants i hotels eren de fusta. Tot plegat eren cabanes de fusta enmig de carrers de sorra enfangats i plens de bassals. De fet ni tan sols podia arrossegar la maleta.
A mes, en aquell moment, no se perquè no té una senyal 4G, per lo Google maps no m’acabava d’ubicar correctament. Però sent un poble tant petit tan sols calia preguntar a la gent, cosa que vaig anar fent conforme avançava per aquell fangar.
La majoria coneixien l’hotel, i un fins i tot em var dir que estava al carrer esfaltat, per lo que en aquell poble no només hi havia un carrer asfaltat sinó que a mes era on jo mallotjaria.
Però una de les coses més estranyes del viatge va passar quan una mototaxi em va preguntar si em portava a algúnloc, com fan tots, i al dirli que no portava diners, cosa que era ben certa, em va dir que pugés igual. Li vaig asegurar que no li pagaria però tot i així va insistir en portar-me. Invlcreible, un taxista regalant una carrera. Quedava clar que aquell poble no era normal.
Ell estava segur que l’hotel vidamar, on havia danar, estava a ladrilleros, el següent poble i que queda a uns 2 km, però quan no portàvem ni 2 minuts a la moto vaig veure el cartell de l’hotel, bé hotel, cabana,això sí, una cabana d’obra i no de fusta com la majoria del poble.
Vaig donar-los les gràcies als dos nois i vaig anar cap a l’hotel, on en un principi no hi havia ningú però que al cap de 10 min ja va arribar la noia que ladministrava.
L’habitació es veia completament nova amb aire condicionat, TV i nevera. Més tard vaig saber que jo era el primer o el segon que ocupava aquella habitació. La cabana semblava tenir 3 habitacions, una abaix i dues dalt, i jo estava en una de les de dalt i no semblava que cap de les altres dues este ocupada, així que estaria ben tranquil.
El problema sería, com ja em suposava després de veure una mica el poble, el tema diners. Només tenia 20000 en efectiu que pot semblar molt però són poc més de 4€, i tal com era el poble, dubtava que allà hi hagués cap caixer tal com em varen confirmar varis locals a qui vaig preguntar. Això era algo del que m’hauria d’haver informat, però és que realment no tenia ni idea que juanchaco fos així de rural.
El de l’hotel em deixava pagar per transferència però aquesta tardaria entre 2 i 3 dies, i l’únic lloc de jianchaco on algú em podia canviar divisa era la propietària d’un hostel però que en aquell moment no podia simplement perquè no tenia prou efectiu. Literalment em va dir que si venia algun turista i li pagava em podria canviar, en cas contrari, no. La cosa es complicava.
En aquell moment tenia força gana i just al costat de l’hotel hi havia un restaurant familiar on tan sols hi havia la propietària, el qui semblava el seu pare i la seva filla d’uns 6 ob7 anys. En aquell moment només tenia 20.000, poc més de 4€, així que li vaig preguntar què podia menjar per quell preu i em va oferir el menú típic de Colombia, sopa i plat combinat de carn de vedella amb arròs, amanida, frijoles i plàtan fregit. Vaig dinar amb aquella família mentre la nena m’ensenyava deures de l’escola. Va ser un dinar molt familiar i autèntic. Em vaig gastar l’últim que em quedava d’efectiu amb molt de gust.
Després de dinar i de ja haver preguntat pel poble, li vaig comentar la situació al propietari de l’hotel, i ell, després d’investigar, em va dir que al poble del costat, ladrilleros, hi ha una una botiga on canvia en divises. Sense cap altre opció i vaig anar, caminant clar, i de fet no era tant lluny com m’imaginava, doncs en uns 20 minuts hi vaig arribar.
De seguida vaig trobar la botiga, vaig preguntar per júnior, el noi em va confirmar que era ell, li vaig preguntar si canviava divises, em va dir que si, li vaig preguntar si euros, em va dir que no, que només dòlars. Fantàstic. Però no se si perquè va notar la meva reacció de ja no sé d’on treure els diners o que, pero finalment em va dir que si, tot i que el tipus de canvi que maplicaria seria de 3800 quan l’oficial estava en 4400, es a dir, una comissió oculta del 15%. No em va quedar res més que acceptar-ho i canviar 100€ per poder pagar l’hotel, la sortida per veure balenes i menjar durant 3 dies. A mes mi vaig comprar una cervesa sent aquesta la primera que em prenia en tot el viatge, però és que la calor i la caminada quasi que m’hi van obligar.
Tot i l’altíssima comissió que vaig pagar, el fet de disposar de diners suposa tal alegria que ho eclipsa tot, doncs per una estona no tenia gens clar que n’aconseguis. Primer vaig pagar els 273000 de l’hotel, uns 70€, i li vaig preguntar la propietari si em recomana alguna agencia en concret per anar a veure les balenes, cosa que va fer donant-me el telèfon d’una persona, en Cristian, a qui trucaria l’endemà. De totes maneres, el preu era el mateix a tot arreu, doncs als 3 llocs on ja havia preguntat i fins i tot el propi Cristian, costaven 50.000, poc més de 10€.
I amb la feina feta i encara alucinant per aquell poble, vaig anar a dormir quan tot just eren les 20h, ben cansat però amb ganes de despertarme ben aviat l’endemà per seguir coneixent jianchaco i anar a veure balenes.