Encara amb el jet lag, em vaig despertar cap a les 2 de la nit després d’haver dormit 8 hores des de les 6 de la tarda del dia anterior. Em despertava per primera vegada a Àsia a l’última planta d’un hotel al mig de Bangkok, on la calor era insoportable i tot i ser les dues de la nit, estava suant com un porc, doncs només hi havia un ventilador al sostre que no era suficient, de fet l’aire que m’arribava era ben calent. Per`com ja he dit al post anterior, si vaig escollir aquest hotel va ser per estar a 2 minuts caminant del carrer mes famós de Bangkok, el Khaosan Road.

Vaig aprofitar que encara era de matinada i que tenia un bon escriptori i el portàtil, per a preparar itineraris i llocs a visitar. Els llocs que volia visitar ja els sabia però no tenia un planning per cada dia, evidentment, doncs eren 3 mesos de viatge, per lo que vaig fer el planning per aquest dia per tal d’aprofitar el temps al màxim visitant coses que estiguessin a prop unes de les altres.

Tot plegat mentre em prenia un bon cafè amb llet, ben calent i en una bona tassa. La tassa plegable i l’escalfador portàtil van ser sens dubte els millors fitxatges d’aquest viatge. De fet, ja no podia entendre com l’any anterior vaig estar 3 mesos per Amèrica sense la tassa ni l’escalfador.

Cap a les 3 ja tenia el planning fet que seria anar caminant a menys d’un kilòmetre de l’hotel on hi havia els edificis oficials mes importants, com el Palau Reial, el Ministeri de Defensa, la Cort Suprema i alguns dels temples mes impressionants. Tot això em quedava a menys de 10 minuts caminant de l’hotel en una ciutat gegantina, per fer-se una idea de la bona ubicació de l’hotel.

Un cop decidit el pla del dia, vaig mirar correus, escriure aquest diari i anotar les despeses a l’arxiu Excel que utilitzo per controla absolutament tot el relacionat amb la comptabilitat del viatge, doncs l’arxiu te ja tantes funcions VB que em permet analitzar quasi qualsevol aspecte del viatge, fins i tot quin banc m’ha aplicat de mitja un tipus de canvi mes favorable o quan he canviat i em queda en cada divisa.

Cap a les 6, quan ja era una hora acceptable, vaig anar a dutxar-me. Seguia sense necessitar aigua calenta doncs feia la mateixa calor que a les 12 del migdia. Em vaig preparar un altre cafè mentre desfeia una mica la maleta i em canviava i cap a les 7 del matí ja vaig sortir de l’hotel amb la intenció de visitar el centre de Bangkok. Tot just començava el dia però jo ja feia 5 hores que estava despert.

El primer que vaig fer, degut a què ja portava mes de 12 hores sense menjar i 5 despert, va ser fotre’m un plat d’arròs amb carn a un lloc ambulant quasi davant l’hotel, a la cruïlla entre el carrer de vianants de l’hotel i el carrer important. En les menys de 24 hores que portava a Tailàndia, ja havia patit (o gaudit) d’uns quan xocs culturals, i ara en tocava un altre. Jo pensava que em costaria trobar algun lloc per menjar algo contundent a aquestes hores, però la sorpresa va ser que tot i ser les 7 del matí, tots els restaurants i llocs ambulant de menjar estaven oberts i plens de gent fotent-se plats d’arròs amb carn. De fet si vaig demanar aquell plat va ser perquè aquell lloc hi havia 3 persones mes menjant el mateix. Una de les regles del viatger és, mira què fan els locals i fes el mateix, així que simplement vaig assenyalar el plat d’un dels clients i la venedora me’n va posar un. La dona no parlava anglès, però els tailandesos es volen fer entendre, per lo que no va haver cap problema per demanar i pagar. Quina diferència amb els americans suposadament no t’entenen ni quan els parles anglès.

El plat em va entrar de puta mare tot i que el picant i la calor va fer que ja comences a suar abans de ni tan sols iniciar l’excursió. El tema del picant era algo que tot just començava a saber. Tots sabem, i jo mes, que a Mèxic tot ho mengen picant, però a Tailàndia, almenys jo, no en tenia ni idea. Doncs resulta que si no dius res, qualsevol plat pica mes que qualsevol plat mexicà. És totalment exagerat.

Arròs, carn i verdures per 45 bats (1,28€)

I allà estava jo, assegut en aquella taula de plàstic enmig de la vorera acompanyat de 2 locals mes que em miraven amb curiositat a la vegada que amb complicitat. Suposo que d’occidentals en deuen veure uns quants, però que s’asseguin amb ells en un lloc ambulant ja deu ser mes estrany. Un fins i tot em deia alguna cosa en tailandès tot i saber que jo de tailandès no en tenia ni idea, doncs feia mes gestos que parlava, i era quelcom sobre lo bo del plat o la calor insoportable. Jo simplement feia que si amb el cap i ell feia un gest d’aprovació. Quedava clar que qui es vol fer entendre, pot, i els tailandesos volien tots. També quedava clara l’alegria i optimisme d’aquella gent que a les 7 del matí ja estaven tots amb un somriure a la cara.

Algo tan trivial com esmorzar en un lloc qualsevol, havia passat a ser el millor lloc on podia ser en aquell moment, gaudint d’un bon esmorzar amb companyia de tailandesos que m’agraïen amb la mirada que volgués esmorzar allà amb ells i no als típics restaurants per guiris.

En acabar em vaig acomiadar de la dona i els comensals de la mateixa manera que ells, doncs ja feia quasi un dia que era allà. Vaig unir les mans com si resés i vaig abaixar el cap a la vegada que ells. Ja van flipar del tot.

Els llocs que volia veure estaven a prop de l’hotel i d’on em va deixar el bus quan vaig arribar de l’aeroport, per lo que ja em començava a conèixer la zona. Sorprenia una mica les grans desigualtats econòmiques que es veien en tants pocs metres de distància, doncs tan sols un carrer separava una illa de cases mig en runes del Palau Reial o el Ministeri de Defensa, que eren edificis rodejats de magnífics prats, parets impecables, espais oberts i una neteja absoluta.

Primer vaig veure el Temple del Buda Esmeralda, un recinte enorme que vaig tardar quasi 10 minuts per anar d’una punta a l’altra. Era el primer temple que veia de tant a prop i em va deixar perplex. M’imaginava que els temples budistes serien com esglésies en quant a la superfície, pero no, son com grans complexes d’edificis que semblen les vivendes dels monjos junt amb els edificis religiosos típics budistes i fins i tot escoles, a part del budes per tot arreu. A mes estan molt nets, exageradament nets i semblen sempre recent pintats. Entre altres coses deu ser perquè ningú s’atreveix a pintar-hi o penjar-hi res, ja sigui per respecte religiós o per por de la policia, que no sé si posen multes però suposo que si.

Això si, la majoria de temples son d’us públic, és a dir, t’hi pots passejar per dins sense cap problema, per lo que si vols, pots fins i tot passar una estona amb els monjos. De fet, els que saben anglès, estan encantats de parlar amb els turistes, i no de religió com passaria amb l’església catòlica, sinó que normalment s’interessen per la cultura de l’estranger. Pel que vaig poder veure, els monjos budistes tenen una ment molt oberta i una total tolerància per les altres religions.

Allà mateix hi havia el Gran Palau, un altre recinte enorme presidit com quasi tots els edificis pel retrat del recent nomenat monarca i fill de l’anterior Rei de Tailàndia. El seu retrat no només estava a tos els edificis oficials, sinó a estacions de tren, escoles, enmig del carrer o fins i tot en cases particulars. La població te una gran admiració per la seva monarquia i de fet és algo que el turista ha de tenir en compte, doncs mes val no fer cap broma sobre la família reial.

La família Reial ja no viu en aquest Palau però si que es pot visitar i segueix sent una de les seves residències. Els jardins son enormes i molt ben cuidats. Lo primer que vaig pensar va ser: “Quin malbaratament de diners per mantenir tot això perquè no hi visqui ningú”.

Tota aquesta zona no només sobtava per lo bonic i ben cuidat que estava tot, sinó pel poc trànsit que hi havia. Pràcticament només hi havia edificis oficials i temples per lo que poca gent passava per allà amb el cotxe, per lo que el contrast amb les illes de cases a poques desenes de metres era encara mes impactant. Semblaven dos mons diferents separats per un carrer.

També a la mateixa zona i quasi al costat del Gran Palau, hi ha l’edifici del Ministeri de Defensa, per lo que la zona està plena de militars del famós exercit tailandès conegut per provocar cops d’estat quan el govern de torn és corrupte. Així doncs, caminar per aquell carrer era creuar-te amb mes militars que civils. A mes, tant el Palau com el Ministeri de Defensa estan rodejats per un riu per on també hi patrullen barques amb 6 o 7 militars. Això si, la població te una admiració enorme pel seu exercit, doncs han demostrat mes d’una vegada que protegeixen la població de qui faci falta.

Vaig seguir caminant passant tota aquella zona fins arribar a un 7-eleven on hi vaig comprar dues ampolles d’aigua grans per primera vegada de les moltes que compraria. Aigües perquè tota l’aigua per beure ha de ser embotellada, i en un 7-eleven perquè a Tailàndia n’hi ha un a cada cantonada (en alguns carrers és literal). Almenys costaven uns 0,30€ tot i que pel que vaig llegir els tailandesos la compren a unes fonts molt mes barata, tot i que jo no les vaig arribar a trobar, així que vaig estar comprant ampolles les 3 setmanes. Per cert, allà mateix quasi em vaig acabar una de les ampolles de la quantitat de suor que ja havia perdut en la escassa hora i mitja que portava caminant.

Fins aleshores havia anat cap al sud resseguint el riu. Per no allunyar-me mes, vaig decidir girar cap a l’est per tal d’anar donant la volta en direcció a l’hotel però per un altre camí. En aquest moment ja no tenia un rumb fix sinó que aniria caminant pels carrers que veiés mes autèntics i veure be la vida real dels locals. Els temples i altres edificis oficials s’han de veure, però és mes interessant veure un típic barri popular.

Només girar de seguida vaig sortir d’aquella zona tant neta i arreglada per passar a un mercat ja mes típic de Bangkok, amb carrers bruts, pestilents, plens de rates i edificis ruinosos, això ja era mes autèntic i a tant sols 50 metres del Gran Palau, de fet encara es podia veure. Vaig passejar una estona per aquella zona mirant les paredetes i al·lucinant amb una cosa que ja havia llegit per Internet, que era tot el tema del cablejat elèctric, doncs és un autèntic caos. Hi ha un munt de nusos i sembla que tot hagi d’explotar en qualsevol moment. I tenint en compte que son cables d’alta tensió, doncs fa una mica de mal rotllo. Per cert, que un noi em mirava em cara de no entendre res al veure’m fer una foto a tot aquell merder de cables.

No portava ni 24 hores a Bangkok per lo que encara no coneixia tant la ciutat com per saber si estava prou segur per on anava. Sens dubte que aquella zona no inspirava massa confiança, però tot el que havia llegit era que Tailàndia, inclòs Bangkok, era un lloc força segur. només cal vigilar amb els estafadors, però que els assalts son ben estranys. Jo tenia això present però evidentment la meva prioritat és sempre la seguretat, per lo que en aquella zona vaig extremar les precaucions amagant una mica el mòbil i mirant una mica de reüll. El tema és que algun d’aquells carrers feia veritable por, sort que era de dia.

Els primers carrers eren força solitaris però jo al·lucinava amb els edificis. Eren tots tant vells i amb un estil que ràpidament et transportava a qualsevol de les pelis que hagis pogut veure ambientades en Bangkok. La sensació de veure en persona coses que has vist tantes vegades en imatges és molt gratificant i, almenys a mi, no em deixa parar de mirar-ho absolutament tot. Però ara no només eren les imatges sino també les olors d’espècies, menjar, brossa, etc.

Al cap d’uns metres vaig arribar a uns carrers on hi havia un mercat i per tant molta mes gent. El tema dels mercats a Tailàndia també mereixeria un article a part, doncs sembla que sigui ja algo cultural. N’hi ha per tot arreu i cada dia i s’hi pot trobar de tot. Algo que també sorprèn és veure la quantitat de gent gran que treballa en aquests llocs ambulant, homes i dones de mes de 70 arrossegant aquells carretons que els fan de parada.

No feia ni 10 minuts que caminava en direcció contrària al Gran Palau però ja semblava que hagués entrat a una altra ciutat. Aquells carrers estrets ja no permetien veure mes enllà per lo que ja mirés on mirés només veia edificis en runes i carrers bruts i mal asfaltats. Quedava clar a quines zones es destinaven mes recursos.

Tot just portava una hora i mitja fora de l’hotel i ja m’estava matant la calor, ja m’havia begut tota una ampolla d’aigua de 1,5L i no parava de suar. Tot i ser tot just les 9 del matí, ja feia estona que estàvem a 35ºC i amb una humitat altíssima. Vaig decidir de tornar cap a l’hotel almenys a mullar-me una mica i descansar un moment, així que vaig tornar a girar una mica, ara cap al nord en direcció i per la part de darrere del Gran Palau i el Ministeri de Defensa que abans havia vist per davant, així caminaria de tornada per carrers encara no vistos.

Pel camí vaig trobar un temple obert i hi vaig entrar. No era tant gran com el Temple del Buda Esmeralda, doncs aquell és enorme, però en aquell moment ja ho preferia, doncs es veia com mes familiar i sobretot, sense cap turista. Encara no n’havia entrat a cap per lo que no tenia ni idea de com eren per dins. Sembla que sigui un recinte amb cases pels monjos i els edificis religiosos. De fet sembla com un poble en petit amb jardins i fins i tot carrers i tot plegat envoltat per una tanca.

A dins hi havia un senyor assegut que no sabia ben be què feia, tampoc semblava monjo, mes aviat semblava un treballador o algú que vigilava. En qualsevol cas no deia res per lo que vaig seguir caminant pels carrerons i per enmig dels jardins fent fotos als diferents edificis, tots ben conservats i nets. Amb el pas dels dies ja m’hi acostumaria, però ara se’m feia fins i tot estrany està enmig de plantes i ocells cantant sense sentir cap altra soroll mentre a pocs metres hi havia els carrers d’una de les ciutats amb el trànsit mes boig del mon. Aquests temples eren com espais de pau i tranquil·litat enmig de Bangkok. Vaig passejar-hi uns 10 minuts i vaig sortir per anar directe a l’hotel perquè realment ja no aguantava mes la calor.

Aquell tros fins l’hotel ja quasi que me’l coneixia. El que costava mes de memoritzar, eren tots els carrers de vianants que hi havia just al voltant de l’hotel. L’hotel estava just en una petita zona de dues o tres illes de cases en què tots els carrers eren per a vianants, amb botigues ambulant, restaurants, discoteques, gent venen escorpins, etc. Estava realment be perquè podia sortir de l’hotel i passejar per carrers sense trànsit però amb un munt de gent i animació i només caminant 5 minuts ja arribava a Khaosan Road o al centre de Bangkok. De fet era força impactant el contrast que hi havia entre aquells carrers per a vianants i el que hi havia a poques desenes de metres. Semblava que sortissis d’un petit poble encabit enmig del centre de Bangkok.

Mirant Google Maps semblava que podia guanyar uns minuts si anava per uns carrerons diferents als de l’anada. Maps no em podia calcular la ruta perquè no tenia connexió a Internet però almenys si que m’ubicava i podia anar seguint el camí, tot i que es veia força complicat, com finalment va resultar. En qualsevol cas eren uns carrerons al voltant de l’hotel, de fet en un d’ells estava l’hotel, per lo que tard o d’hora m’hauria d’atrevir a entrar-hi.

Però no feia ni 2 minuts que entrava en aquella zona, que ja m’estava liant. El problema era que el GPS, no sé si per la zona o per la quantitat de gent que hi havia, tardava molt en reaccionar, per lo que m’acabava passant el carrer per on havia de girar. A mes alguns dels carrerons no tenien la sortida esperada, tallats alguns per obres. Fins i tot, en un moment determinat, em va donar la sensació que estava passant per un carrer per on ja hi havia passat dues vegades, és a dir, estava donant voltes una i altra vegada pels mateixos carrers. I tant iguals son, que en dues ocasions estava completament segur que ja era al carrer de l’hotel, quan evidentment no ho era.

Jo anava mirant Google Maps, anava girant per aquí i per allà, fins i tot preguntant als locals per l’hotel, tornant enrere, girant per un altre carrer, saltar una obra, etc. Així vaig estar 20 minuts donant voltes per 4 carrers buscant un hotel que tenia a pocs metres però que era impossible de trobar. Mai m’havia passat algo similar.

Finalment, després de caminar per un carrer de menys d’un metre d’ample, vaig acabar sortint a l’avinguda important que hi ha prop de l’hotel i que va ser per on vaig arribar caminant el primer dia. Ara pretenia arribar pels carrers que donaven a la part de darrere però vaig acabar arribant pel mateix lloc que el dia anterior. Be, almenys vaig arribar perquè ja em començava a desesperar.

Vaig arribar a l’hotel a les 9:30h. Si, no eren ni les 10 del matí i ja havia vist un munt de coses del centre de Bangkok, un mercat ambulant i un temple. Vaig estirar-me al llit directament i em vaig quedar clapadissim encara amb la son acumulada del viatge i per haver-me aixecat feia 8 hores. Evidentment això era algo que volia evitar, doncs és el millor que es pot fer per allargar un jet lag durant dies, però de totes maneres tampoc em veia capaç en aquell moment de sortir a donar massa voltes mes per la calor i la proximitat amb la pitjor hora, les 12 del migdia.

Tenia l’esperança de no dormir massa i fer com una simple petita migdiada, però res, tot i la calor, la llum i el soroll de fora, em vaig despertar a les 16:30h.

Tot i haver perdut 8 hores del dia, la veritat és que aquest horari em va anar molt be, doncs em va permetre de veure el centre a primera hora del matí quan el sol picava una mica menys però ja amb tots els locals pel carrer, i ara per la tarda-vespre podria tornar a sortir amb el sol ja amagant-se per veure alguna cosa mes amb encara llum solar i després donar una volta ja de nit. Així que em vaig dutxar, em vaig prendre un cafè i decidia on anava.

Ja que encara era de dia però en 1 hora es faria de nit, vaig decidir anar primer al Golden Mount Temple, un temple que apart d’impressionant és molt elevat i ofereix unes vistes de 360ª a tot Bangkok. Volia arribar-hi de dia pero prou tard com per ser-hi encara de nit i veure les vistes de Bangkok ja de nit, per lo que anar-hi cap a les 17:30h era perfecte. I ja de nit aniria cap a la zona amb mes festa de Bangkok, l’avinguda Roma i la famosa zona vermella.

Així que cap a les 17:30h vaig sortir de l’hotel i vaig anar caminant fins el temple que el tenia a uns 45 minuts, prou a prop com per anar-hi caminant i així anar veient Bangkok, doncs caminant és com millor es veuen les ciutats. Aniria cap a l’est per l’avinguda Rama VIII, que en aquell moment era la primera vegada que la veia però que hi acabaria caminant vàries vegades en els següents dies per ser una de les avingudes mes properes a l’hotel i que creuaven quasi tota la ciutat. Però abans tocaria tornar a passar pels carrerons que ara ja em coneixia i pel famós Khao San Road, famós per sortir a la pel·lícula de La Playa, un carrer on s’hi ajunta tot i per al que ja hi havia passat 3 o 4 vegades en menys de 2 dies.

Cap a les 18:15h vaig arribar al temple que era en un carrer prou petit tenint en compte l’avinguda per la que havia vingut. La part superior ja feia estona que la veia, doncs és un dels temples mes alts de Bangkok i que a mes s’hi pot pujar quasi fins a dalt de tot. Just davant l’entrada del temple hi havia un petit restaurant, que mes que restaurant era el saló de la casa amb dues taules, on hi vaig comprar una cervesa tailandesa que vaig prendre allà mateix fins cap a les 18:30h que vaig entrar al temple. Per cert, la dona també va escriure el preu a la calculadora perquè el pogués llegir, i ja era la segona vegada que m’ho feien, per això dic que qui es vol fer entendre, es fa entendre.

A part d’aquest temple només havia entrat el del matí però que era molt mes petit que aquest, per això al entrar en aquest em vaig quedar tan impressionat. Aquest si que era com una ciutat, hi havia fins i tot restaurants i un mercat amb botiguetes de tot tipus, carrers amb senyals de trànsit, passos de vianants i algun semàfor i tot. Però al ser dins el temple, evidentment molt mes tranquil que a l’altra banda dels murs. De tan gran que era, al principi em vaig perdre per anar mirant per tot arreu sense fixar-se per on anava. No esperava que allò fos tan gran fins que em vaig adonar que ja no sabia ni on era.

Vaig donar una volta a tot el recinte i després vaig començar a pujar al temple. Em va sorprendre la quantitat de monjos que hi havia per allà passejant i saludant als turistes. Molts s’aturaven i xerraven una estona. Realment sorprenia lo oberts i tolerants que eren. Les escultures de buda daurades i altres figures impressionaven. La que estava al peu del temple almenys media 3 metres i era completament daurada. Després de pujar un munt d’escales i cada vegada mes estretes i complicades, per fi vaig arribar a dalt de tot on hi havia una espècie de terrassa quadrada d’uns 15 metres cada costat i completament oberta a tot Bangkok, presidida per la cúpula daurada que coronava el temple i que es veia des de molt punts de Bangkok, doncs a mes quedava completament il·luminada.

Encara no eren les 19h per lo que vaig poder veure Bangkok encara uns minuts amb llum solar. De fet vaig arribar just quan volia, a punt de fer-se de nit per poder tenir les vistes de dia i de nit.

Tot plegat era molt autèntic, amb monjos per allà, gent tocant les típiques campanetes que hi ha per aquests temples, i que de fet s’han de tocar, doncs suposadament allunyen els mals esperits o algo així, per lo que únicament s’escoltava la lleugera cantarella d’aquestes campanetes enmig dels monjos i turistes donant voltes a la terrassa.

Em va sorprendre molt veure nens monjos que no deurien tenir mes de 12 anys passejant per tot el recinte. Allà a la terrassa n’hi havia almenys 15, tots molt amables, et feien fotos, et saludaven i els que sabien anglès fins i tot conversaven amb tu. Em va donar la sensació que eren molt curiosos, doncs s’interessaven per coses del teu país o la teva cultura. De fet, a diferència d’altres religions, els monjos poc et parlen d’ells o del budisme, normalment et parlen de temes d’actualitat o de tu per aprendre mes la teva cultura. És realment curiós. Jo en tenia una imatge ben diferents, de mes tancats, pero tot el contrari, son gent molt oberta i molt agraïda amb els turistes que entren a veure els seus temples.

Cap a les 19:15h, ja ben fosc, em vaig dedicar a només mirar Bangkok de nit. Era un mirador de puta mare i completament gratis. Veia Bangkok per primera vegada des de les altures i sorprèn de lo gran que és. És algo que ja t’imagines per la quantitat d’habitants que te, però només així et fas la idea de com son aquestes megaciutats, molt mes grans que qualsevol ciutat europea.

La sensació d’estar a la terrassa d’un temple budista amb monjos petits al teu costat, observant tot Bangkok il·luminat i amb un silenci absolut només trencat per les campanetes del temple, era brutal.

Cap a les 19:30h ja ens van demanar que anéssim sortint del temple, suposo que ja s’acaba l’hora d’estar obert al públic. Vaig baixar junt amb tots els nens monjos, sempre somrient i saludant, és al·lucinant. Abaix alguns entraven en una sala, altres a una altra, semblava com una escola de monjos dins una ciutat de monjos.

Quan vaig trobar la sortida al carrer, que va costar, vaig anar fins al carrer Rama I, una arteria important de la ciutat amb la intenció d’arribar a la zona vermella de Bangkok, al carrer Soi Cowboy. Encara no estava cansat per lo que vaig decidir anar-hi caminant tot i que estava a uns 7 km, quasi 2 hores caminant. Al ser el primer dia encara tenia energia per fer aquestes caminades i mes estant a Bangkok, doncs depenent de la ciutat que fos, no aniria caminant pel carrer a aquelles hores sense saber ben be per on anava. Aquí no tenia ni idea de com seria el camí, doncs mai l’havia fet, però el tema de la seguretat no em preocupava, o almenys no em preocupava fins al punt de no caminar pel carrer a certes hores. En aquests viatges s’ha de tenir molt sentit comú i saber el que pots i no pots fer. A Bangkok hi ha molt tima-turistes però per sort quasi no hi ha robatoris o violència.

Va estar be perquè així vaig veure be la vida local de Bangkok. El transit és terrible tal com diu tothom. Hi ha molts cotxes, i sobretot motos, que no paren quan el semàfor esta en vermell. Tu, com a vianant, quan tinguis el semàfor en verd, els cotxes no pararan pero almenys t’esquivaran, doncs almenys tens preferència. Fa una mica de por els primers dies, després t’hi vas acostumant quan veus que realment son prudents dins de la bogeria.

L’avinguda Rama I te un munt de botigues i restaurants per lo que hi ha molt d’ambient i és molt entretingut caminar-hi. Era la primera nit que caminava per Bangkok i també la primera vegada que veia com les rates sortien dels seus caus i es passejaven per les voreres. És força impactant, doncs durant el dia no se’n veu cap però per la nit en pots veure desenes.

Al cap d’una hora de caminar i quan ja eren les 20:30h, vaig parar a un restaurant ambulant però que tenia moltes taules i molts clients al mateix carrer Rama I. Vaig decidir sopar allà justament per la quantitat de clients que tenia, la majoria locals, doncs sempre s’ha de mirar que el lloc tingui clients locals. Així que vaig mirar la carta, una cambrera amb un anglès perfecte em va preguntar si volia taula, i veient els preus i que la noia parlava un anglès perfecte, doncs ja no m’ho vaig pensar mes i vaig seure per allà al mig, on vaig poder, doncs estava ple. Vaig demanar una carn molt bona amb arròs fet com el fan a Equador, estil basil crec que li diuen, i força picant com tot a Tailàndia. Realment estava molt bo i es reflectia en el preu, 60 bats, que tot i que no son ni 2€ si que era mes car que a altres llocs. Això si, la qualitat i la preparació es notava que era molt millor que, per exemple, el lloc ambulant on havia esmorzat aquell mateix dia. A mes, que la noia parlés anglès a aquelles alçades ja em suposava una alegria, doncs ja m’estava adonant que a Tailàndia son menys els que el parlen que els que no.

Un cop sopat vaig seguir el camí. Conforme avançava per l’avinguda Rama I, aquesta era cada vegada mes impressionant, doncs és on s’hi concentra bona part de la vida nocturna de Bangkok, ple d’hotels, discoteques i centres comercials moderníssims. De fet un estava en mig d’una cruïlla, elevat, entre el carrer i les vies del tren que encara quedaven mes per sobre, era algo molt curiós i que no havia vist mai enlloc, ni tan sols res que s’hi assemblés. De fet per seguir caminant havies de pujar fins el primer pis d’aquell centre comercial ja que era l’única manera de creuar i seguir per l’avinguda Rama I. Podies creuar pel carrer, però sense pas de vianants era un suicidi. Alguns locals ho feien però és que realment s’havia de tenir molt de morro i poca por.

Així que, a la primera planta d’aquell centre comercial i que era una espècie de parc amb bancs i música, quedaves just a sobre d’una cruïlla enorme amb un munt de cotxes.

Quan ja portava mes d’una hora caminant per l’avinguda Rama I, vaig començar a veure alguna prostituta típica tailandesa. Encara estàvem a una zona amb molta gent i fins i tot famílies, però allà la prostitució no semblava un tema tant tabú com a Espanya. També semblava una de les zones mes cares de Bangkok, doncs es veien restaurants i discoteques cada vegada mes modernes i pijes. En aquella zona alguna prostituta si que s’acostava però en general eren molt contingudes, algo que mes tard canviaria completament.

Lo bo d’aquell llarg trajecte va ser que pràcticament el 90% del camí el vaig poder fer pel mateix carrer, el Rama I, per lo que pràcticament el deuria recórrer tot, uns 6 km.

La zona vermella no estava a Rama I però pràcticament. Des del mateix Rama I havia de girar i a pocs metres ja estava la zona vermella, per lo que està ubicada en un lloc amb molta animació.

Finalment, cap a les 21:30h vaig arribar al punt on em marcava Google Maps pero no veia res que s’assemblés al que havia vist per Internet sobre la zona vermella, fins que caminant pel carrer, vaig passar per un carreró i immediatament vaig ser completament il·luminat per llum vermella, vaig girar el cap i allà estava, un carrer estret, força amagat però ple de neons vermells tal com havia vist per Internet. Va ser un bon patapam, aquí el tens.

Vaig començar a caminar pel carrer i durant els primers 10 metres no em va semblar tant com deien, doncs si que es veien bars amb noies guapes invitant-te a entrar pero res de l’altre mon, fins que vaig girar el cap a la dreta i a un pam meu hi havia almenys 10 noies amb roba interior o bikini, no sé que era però era impressionant. Degut a què sense voler quasi que ja estava sobre d’elles (hi havia molta gent i no sabies ni per on anar), em vaig enretirar a l’esquerre i aleshores vaig notar que algú em tocava, vaig mirar a l’esquerre i ja estava a sobre d’un altre grup de 10 noies amb menys roba encara i que a sobre ja m’estaven mig agafant. No portava ni 15 segons en aquell carrer i ja no sabia que estava passant. Intentava no tocar-les però quasi que era missió impossible, entre la gent que hi havia i elles que se t’acostaven i t’agafaven. Mai havia vist res similar.

I així durant 200 metres de carrer. Tot era ple de locals amb 5 o 10 noies davant de cada un quasi despullades i totes agafant-te o en el millor dels casos invitant-te a entrar. A mes el carrer és molt estret i tot son locals de striptease o amb prostitutes, per lo que contínuament has d’anar esquivant i dient que no gràcies, a menys que si que vulguis, és clar. Mai m’hauria pensat que fos tant exagerat.

Jo vaig anar amunt i avall del carrer 4 vegades per fer be la visita ja que el camí va ser molt llarg i allà ja no hi tornaria mes. Una de les noies que cada vegada que passava em deia que entrés al seu local, a la quarta vegada que em va veure passar em va dir: “Yes yes, you want”, ja que abans li deia que no volia, pero passant tantes vegades per davant seu doncs al final potser si que feia pensar que volia entrar-hi.

Vaig veure uns quants homes, la majoria jubilats, que marxaven amb una prostituta, per lo que si que és cert que molts dels que estàvem allà només estàvem en plan turista però molts altres hi anaven per la prostitució, doncs a cada extrem del carrer hi havia un munt de tuk-tuks preparats i cada pocs minuts un marxava amb una prostituta i un client.

Cap a les 23h vaig començar a anar cap a l’hotel. M’esperaven dues hores mes de caminada però no tenia cap por d’anar pels carrers mes tètrics de Bangkok a aquelles hores, doncs aquesta ciutat ja m’havia demostrat que l’únic perill és el transit, per la resta és una de les ciutats mes segures que he visitat. A mes, la segona meitat del trajecte el faria per carrers secundaris per tal d’anar per carrers no vistos i tallar una mica de camí, per lo que aniria per carrers molt menys transitats que el Rama I.

Pel camí, a la mateixa avinguda Rama I i quan no portava ni 15 minuts caminant, em vaig comprar un pinxo de carn de porc que no sé quina salsa portava però estava boníssim, com tot el que havia provat fins aleshores.

En alguns trams, caminar per aquella avinguda es feia realment incòmode de tanta gent que hi havia. A mes, la vorera era massa petita per la quantitat de gent que hi passava i en comparació a la resta d’avinguda. Vaig considerar d’anar per un altre camí ja quasi des d’un inici ja que anant tota l’estona per Rama I feia mes volta, però ho vaig descartar perquè mirant Google Maps els carrers es veien molt caòtics i hauria de girar moltes vegades. Aquesta avinguda almenys em permetia anar quasi una hora i mitja pel mateix carrer. No valia la pena arriscar-se massa ja el primer dia.

El camí se’m va fer llarg ja que estava molt cansat i el trajecte era llarg a mes de que estava caminant per una avinguda que ja coneixia, per lo que la novetat ja no era tanta. Cap a les 12 de la nit encara seguia per Rama I però ja lluny de la zona de discoteques per lo que la quantitat de vianants descendia ràpidament fins que vaig deixar Rama I i ja vaig començar a caminar pels carrerons mes autèntics. Va ser interessant poder caminar per aquests carrerons de Bangkok ben de nit, alguns completament solitaris, amb rates, la brossa encara allà enmig i aquell ambient tant típic. De totes maneres a les 12:30h de la nit encara hi havia llocs ambulant oberts i mercats, els típics mercats nocturns de Bangkok, enormes i plens de gent.

Val a dir que en algun carrer si que em vaig preocupar una mica per lo solitaris que estaven i la poca llum que hi havia. Quan veia algú que s’acostava ja prenia les mesures de seguretat corresponents posant-me en estat d’alerta. De totes maneres, ni aquella nit ni cap altra en tot el viatge no em va passar res, ni de lluny.

Cap a les a les 12:30 ja arribava a zona coneguda, una grana vinguda amb varis temples i un munt de quadres del rei. Era una avinguda que quedava prop de Khao San Road i per tant per on hi passaria vàries vegades durant la setmana per anar a diferents llocs o agafar algun bus. Allà ja em coneixia el camí per lo que vaig guardar el mòbil i vaig anar cap a Khao San Road que estava ja a pocs metres.

Allà l’ambient era total. El carrer estava completament ple de gent, tant pels bars i locals com al mig del carrer. De fet quasi no s’hi podia ni caminar entre venedors de tot tipus de coses, taxistes, locals, sobretot noies, i turistes, molts turistes… M’hi vaig quedar una estona ja que allà la festa era total i la veritat és que costava marxar-ne i mes quan amb prou feines portava allà 24 hores.. Tots els bars oberts, la música a tota castanya, els llocs ambulant venent com mai i els tuk-tuks com sempre perseguint als turistes. Creuar aquell carrer és una odissea encara que siguin la 1 de la nit. De fet hi havia mes gent ara que a les 12 del migdia.

Tot i haver-ho llegit un munt de vegades, sempre penses que pot ser exagerat, però en aquest cas no. Hi havia moltíssimes tailandeses amb ganes de conèixer turistes. De fet lo difícil era no conèixer ningú, i mes anant sol. Però a diferència del que podria semblar i del que creu molta gent, la majoria, o totes, no volien conèixer turistes per diners o per sortir de Tailàndia. Les tailandeses son molt felices a Tailàndia i cap en vol marxar, de fet jo tampoc en marxaria. Simplement és una societat molt oberta, sense tants tabús i sobretot Tailàndia és un país molt segur, per lo que la por que poden tenir algunes occidentals al seu país, les tailandeses no la tenen a Tailàndia. No hi ha perill de violacions o robatoris per lo que conèixer gent o anar a l’hotel amb algun turista és mes habitual que a Europa. Però ja dic, no per diners, sinó perquè és mes segur.

Vaig estar per allà lligant, bevent i ballant una estona fins cap a les dues de la nit que vaig anar cap a l’hotel. El camí des de Khao San Road, un dels carrers amb mes festa de Bangkok, fins a l’hotel, era tot per carrers de vianants, per lo que m’anava perfecte que l’hotel fos en aquella zona. A mes aquells carrers de vianants estaven mes animats a aquesta hora que durant el dia, doncs ara a part dels venedors que ja hi havia de dia, també estaven oberts tots els locals nocturns i tot era ple de turistes. Encara no em podia creure la sort que havia tingut de reservar aquell hotel.

En arribar a l’hotel vaig anar directament a dormir amb les cames fetes pols. El jet lag m’havia fet tenir un horari ben estrany però tot i així vaig aprofitar moltíssim el dia. De fet em donava la sensació que ja portava dos dies a Bangkok quan realment en portava poc mes d’un.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: