Encara amb el jet lag, em vaig despertar cap a les 2 de la nit després d’haver dormit 8 hores des de les 6 de la tarda del dia anterior. Em despertava per primera vegada a Àsia a l’última planta d’un hotel al mig de Bangkok, on la calor era insoportable i tot i ser les dues de la nit, estava suant com un porc, doncs només hi havia un ventilador al sostre que no era suficient, de fet l’aire que m’arribava era ben calent. Per`com ja he dit al post anterior, si vaig escollir aquest hotel va ser per estar a 2 minuts caminant del carrer mes famós de Bangkok, el Khaosan Road.

Vaig aprofitar que encara era de matinada i que tenia un bon escriptori i el portàtil, per a preparar itineraris i llocs a visitar. Els llocs que volia visitar ja els sabia però no tenia un planning per cada dia, evidentment, doncs eren 3 mesos de viatge, per lo que vaig fer el planning per aquest dia per tal d’aprofitar el temps al màxim visitant coses que estiguessin a prop unes de les altres.

Tot plegat mentre em prenia un bon cafè amb llet, ben calent i en una bona tassa. La tassa plegable i l’escalfador portàtil van ser sens dubte els millors fitxatges d’aquest viatge. De fet, ja no podia entendre com l’any anterior vaig estar 3 mesos per Amèrica sense la tassa ni l’escalfador.

Cap a les 3 ja tenia el planning fet que seria anar caminant a menys d’un kilòmetre de l’hotel on hi havia els edificis oficials mes importants, com el Palau Reial, el Ministeri de Defensa, la Cort Suprema i alguns dels temples mes impressionants. Tot això em quedava a menys de 10 minuts caminant de l’hotel en una ciutat gegantina, per fer-se una idea de la bona ubicació de l’hotel.

Un cop decidit el pla del dia, vaig mirar correus, escriure aquest diari i anotar les despeses a l’arxiu Excel que utilitzo per controla absolutament tot el relacionat amb la comptabilitat del viatge, doncs l’arxiu te ja tantes funcions VB que em permet analitzar quasi qualsevol aspecte del viatge, fins i tot quin banc m’ha aplicat de mitja un tipus de canvi mes favorable o quan he canviat i em queda en cada divisa.

Cap a les 6, quan ja era una hora acceptable, vaig anar a dutxar-me. Seguia sense necessitar aigua calenta doncs feia la mateixa calor que a les 12 del migdia. Em vaig preparar un altre cafè mentre desfeia una mica la maleta i em canviava i cap a les 7 del matí ja vaig sortir de l’hotel amb la intenció de visitar el centre de Bangkok. Tot just començava el dia però jo ja feia 5 hores que estava despert.

El primer que vaig fer, degut a què ja portava mes de 12 hores sense menjar i 5 despert, va ser fotre’m un plat d’arròs amb carn a un lloc ambulant quasi davant l’hotel, a la cruïlla entre el carrer de vianants de l’hotel i el carrer important. En les menys de 24 hores que portava a Tailàndia, ja havia patit (o gaudit) d’uns quan xocs culturals, i ara en tocava un altre. Jo pensava que em costaria trobar algun lloc per menjar algo contundent a aquestes hores, però la sorpresa va ser que tot i ser les 7 del matí, tots els restaurants i llocs ambulant de menjar estaven oberts i plens de gent fotent-se plats d’arròs amb carn. De fet si vaig demanar aquell plat va ser perquè aquell lloc hi havia 3 persones mes menjant el mateix. Una de les regles del viatger és, mira què fan els locals i fes el mateix, així que simplement vaig assenyalar el plat d’un dels clients i la venedora me’n va posar un. La dona no parlava anglès, però els tailandesos es volen fer entendre, per lo que no va haver cap problema per demanar i pagar. Quina diferència amb els americans suposadament no t’entenen ni quan els parles anglès.

El plat em va entrar de puta mare tot i que el picant i la calor va fer que ja comences a suar abans de ni tan sols iniciar l’excursió. El tema del picant era algo que tot just començava a saber. Tots sabem, i jo mes, que a Mèxic tot ho mengen picant, però a Tailàndia, almenys jo, no en tenia ni idea. Doncs resulta que si no dius res, qualsevol plat pica mes que qualsevol plat mexicà. És totalment exagerat.

Arròs, carn i verdures per 45 bats (1,28€)

I allà estava jo, assegut en aquella taula de plàstic enmig de la vorera acompanyat de 2 locals mes que em miraven amb curiositat a la vegada que amb complicitat. Suposo que d’occidentals en deuen veure uns quants, però que s’asseguin amb ells en un lloc ambulant ja deu ser mes estrany. Un fins i tot em deia alguna cosa en tailandès tot i saber que jo de tailandès no en tenia ni idea, doncs feia mes gestos que parlava, i era quelcom sobre lo bo del plat o la calor insoportable. Jo simplement feia que si amb el cap i ell feia un gest d’aprovació. Quedava clar que qui es vol fer entendre, pot, i els tailandesos volien tots. També quedava clara l’alegria i optimisme d’aquella gent que a les 7 del matí ja estaven tots amb un somriure a la cara.

Algo tan trivial com esmorzar en un lloc qualsevol, havia passat a ser el millor lloc on podia ser en aquell moment, gaudint d’un bon esmorzar amb companyia de tailandesos que m’agraïen amb la mirada que volgués esmorzar allà amb ells i no als típics restaurants per guiris.

En acabar em vaig acomiadar de la dona i els comensals de la mateixa manera que ells, doncs ja feia quasi un dia que era allà. Vaig unir les mans com si resés i vaig abaixar el cap a la vegada que ells. Ja van flipar del tot.

Els llocs que volia veure estaven a prop de l’hotel i d’on em va deixar el bus quan vaig arribar de l’aeroport, per lo que ja em començava a conèixer la zona. Sorprenia una mica les grans desigualtats econòmiques que es veien en tants pocs metres de distància, doncs tan sols un carrer separava una illa de cases mig en runes del Palau Reial o el Ministeri de Defensa, que eren edificis rodejats de magnífics prats, parets impecables, espais oberts i una neteja absoluta.

Primer vaig veure el Temple del Buda Esmeralda, un recinte enorme que vaig tardar quasi 10 minuts per anar d’una punta a l’altra. Era el primer temple que veia de tant a prop i em va deixar perplex. M’imaginava que els temples budistes serien com esglésies en quant a la superfície, pero no, son com grans complexes d’edificis que semblen les vivendes dels monjos junt amb els edificis religiosos típics budistes i fins i tot escoles, a part del budes per tot arreu. A mes estan molt nets, exageradament nets i semblen sempre recent pintats. Entre altres coses deu ser perquè ningú s’atreveix a pintar-hi o penjar-hi res, ja sigui per respecte religiós o per por de la policia, que no sé si posen multes però suposo que si.

Això si, la majoria de temples son d’us públic, és a dir, t’hi pots passejar per dins sense cap problema, per lo que si vols, pots fins i tot passar una estona amb els monjos. De fet, els que saben anglès, estan encantats de parlar amb els turistes, i no de religió com passaria amb l’església catòlica, sinó que normalment s’interessen per la cultura de l’estranger. Pel que vaig poder veure, els monjos budistes tenen una ment molt oberta i una total tolerància per les altres religions.

Allà mateix hi havia el Gran Palau, un altre recinte enorme presidit com quasi tots els edificis pel retrat del recent nomenat monarca i fill de l’anterior Rei de Tailàndia. El seu retrat no només estava a tos els edificis oficials, sinó a estacions de tren, escoles, enmig del carrer o fins i tot en cases particulars. La població te una gran admiració per la seva monarquia i de fet és algo que el turista ha de tenir en compte, doncs mes val no fer cap broma sobre la família reial.

La família Reial ja no viu en aquest Palau però si que es pot visitar i segueix sent una de les seves residències. Els jardins son enormes i molt ben cuidats. Lo primer que vaig pensar va ser: “Quin malbaratament de diners per mantenir tot això perquè no hi visqui ningú”.

Tota aquesta zona no només sobtava per lo bonic i ben cuidat que estava tot, sinó pel poc trànsit que hi havia. Pràcticament només hi havia edificis oficials i temples per lo que poca gent passava per allà amb el cotxe, per lo que el contrast amb les illes de cases a poques desenes de metres era encara mes impactant. Semblaven dos mons diferents separats per un carrer.

També a la mateixa zona i quasi al costat del Gran Palau, hi ha l’edifici del Ministeri de Defensa, per lo que la zona està plena de militars del famós exercit tailandès conegut per provocar cops d’estat quan el govern de torn és corrupte. Així doncs, caminar per aquell carrer era creuar-te amb mes militars que civils. A mes, tant el Palau com el Ministeri de Defensa estan rodejats per un riu per on també hi patrullen barques amb 6 o 7 militars. Això si, la població te una admiració enorme pel seu exercit, doncs han demostrat mes d’una vegada que protegeixen la població de qui faci falta.

Vaig seguir caminant passant tota aquella zona fins arribar a un 7-eleven on hi vaig comprar dues ampolles d’aigua grans per primera vegada de les moltes que compraria. Aigües perquè tota l’aigua per beure ha de ser embotellada, i en un 7-eleven perquè a Tailàndia n’hi ha un a cada cantonada (en alguns carrers és literal). Almenys costaven uns 0,30€ tot i que pel que vaig llegir els tailandesos la compren a unes fonts molt mes barata, tot i que jo no les vaig arribar a trobar, així que vaig estar comprant ampolles les 3 setmanes. Per cert, allà mateix quasi em vaig acabar una de les ampolles de la quantitat de suor que ja havia perdut en la escassa hora i mitja que portava caminant.

Fins aleshores havia anat cap al sud resseguint el riu. Per no allunyar-me mes, vaig decidir girar cap a l’est per tal d’anar donant la volta en direcció a l’hotel però per un altre camí. En aquest moment ja no tenia un rumb fix sinó que aniria caminant pels carrers que veiés mes autèntics i veure be la vida real dels locals. Els temples i altres edificis oficials s’han de veure, però és mes interessant veure un típic barri popular.

Només girar de seguida vaig sortir d’aquella zona tant neta i arreglada per passar a un mercat ja mes típic de Bangkok, amb carrers bruts, pestilents, plens de rates i edificis ruinosos, això ja era mes autèntic i a tant sols 50 metres del Gran Palau, de fet encara es podia veure. Vaig passejar una estona per aquella zona mirant les paredetes i al·lucinant amb una cosa que ja havia llegit per Internet, que era tot el tema del cablejat elèctric, doncs és un autèntic caos. Hi ha un munt de nusos i sembla que tot hagi d’explotar en qualsevol moment. I tenint en compte que son cables d’alta tensió, doncs fa una mica de mal rotllo. Per cert, que un noi em mirava em cara de no entendre res al veure’m fer una foto a tot aquell merder de cables.

Tot just portava una hora i mitja fora de l’hotel i ja m’estava matant la calor, ja m’havia begut tota una ampolla d’aigua i no parava de suar. Estavem ja a 35ºC i una humintat enorme. Vaig decidir de tornar cap a l’hotel. Pel camí vaig trobar un temple obert i hi vaig entrar. No sabia com eren encara per dins. Sembla que sigui un recinete amb cases pels monjos i els edificis religiosos. De fet sembla com un poble en petit envoltat per una tanca. Vaig passejar-hi 10 minuts i vaig sortir per anar directe a l’hotel perque no podia mes de la calor.

Vaig arribar a l’hotel a les 9:30h on em vaig estirar al llit i em vaig quedar clapadissim, encara amb la son acumulada del viatge. Em vaig despertar a les 16:30h, em vaig dutxar i em vaig preparar per anar al Golden Mount Temple, un temple apart d’impressionant molt elevat i que ofereix unes vistes de 360ª a tot Bangkok. Volia arribar-hi de dia pero prou tard com per ser-hi encara de nit i veure les vistes de Bangkok ja de nit.

Cap a les 17:30h vaig sortir de l’hotel i vaig anar caminant fins el temple que el tenia a uns 45 minuts, prou a prop i així anava veient Bangkok. Just davant l’entrada del temple hi havia un petit restaurant on hi vaig comprar una cervesa Tailandesa que vaig prendre allà mateix, fins cap a les 18:30h que vaig entrar al temple.

És enorme, aquest si que era com una ciutat, hi havia fins i tot restaurants i botiguetes de tot tipus, carrers amb senyalitzacions i tot, pero al ser dins el temple, evidentment molt mes tranquil que a l’altra banda dels murs. Vaig donar una volta a tot el recinte i després vaig comencar a pujar. Em va sorprendre la quantitat de monjos que hi havia per allà passejant i saludant als turistes. Les escultures de buda daurades altres figures impressionaven. Despres de pujar un munt d’escales per fi vaig arribar a dalt de tot, on hi havia una espècie de terrassa completament oberta a tot Bangkok presidida per la cúpula daurada del temple que es veia des de molt punts de Bangkok.

Allà em va sorprendre encara mes els nens monjos, no deurien tenir mes de 12 anys i n’hi havia almenys 20, tots molt amables, et feien fotos i et saludaven, els que s’havien anglès fins i tot conversaven amb tu. Tenia una imatge ben diferents, de mes tancats, pero tot el contrari, son gent molt oberta i molt agraida als turistes que entren a veure els seus temples.

Cap a les 19:30h ja ens van demanar que anéssim sortint del temple, suposo que ja s’acaba l’hora d’estar obert al públic. Vaig baixar junt amb tots els nens monjos, sempre somrient i saludant, és al·lucinant. Abaix alguns entraven en una sala, altres a una altra, semblava com una escolade monjos.

Vaig sortir i vaig anar fins al carrer Rama I, un arteria important de la ciutat amb la intenció d’arribar a la zona vermella de Bangkok, el carrer Soi Cowboy. Encara no estava cansat per lo que vaig decidir anar-hi caminant tot i que etsva a uns 7 km, quasi 2 hores caminant.

Va estar be perquè així vaig veure be la vida local de Bangkok. El transit és terrible tal com diu tothom. Molts cotxes i sobretot motos no paren quan el semafor esta en vermell. Tu, com a vianant, quan tinguis el semafor en verd els coxtes no pararan pero almenys t’esquivaran. Fa una mica de por els primers dies, despres t’hi vas a costumant quan veus que realment son prudents dins de la bogeria.

Al cap d’una hora de caminar i quan ja eren les 20:30h, vaig parar a un restaurant ambulant pero amb moltes taules i olts clients al mateix carrer Rama I on vaig sopar una carn molt bona, amb arròs fet com el fan a Equador i forca picant com tot a Tailàndia. Realment estava molt bo i es reflectia en el preu, 60 bats, que tot iq e no son ni 2€ si que era mes car que a altres llocs. Això si, una de les noies almenys parlava anglès molt be, que a diferència del que em pensava, quasi ningú el parla, com a amolt als hotels ia llocs turístics.

Un cop sopat vaig seguir el camí. El carrer Rama I és impressionant, és on s’hi concentra bona part de la vida noctura de Bangkok, ple d’hotels discoteques i centres comercials modernissims. Un estava en mig d’una cruilla, elevat, entre el carrer i les vies del tren que encara quedaven mes per sobre, era algo molt curiós i que no havia vist mai res similar.

Finalment, cap a les 21:30h vaig arribar al punt on em marcava Google Maps pero no veia res que s’assembles al que havia vist per Internet sobre la zona vermella, fins que caminat pel carrer, vaig passar per un carreror i immediatament vaig ser completament il·luminat per llum vermella, vaig girar el cap i allà estava, un carrer estret, forca amagat pero ple de neons vermells tal com havia vist per Internet. Va seer un bon patapam, aqui el tens.

Vaig comencar a caminar pel carrer i durant els primers 1 metres no em va semblar tant com deien, doncs si que es veien bars amb noies guapes invitant-te a entrar pero res de l’altre mon, fins que vaig girar la mirada a la dreta i a un pam meu hi havia almenys 10 noies amb roba interior o bikini, no sé que era pero era impressionant. Degut a que sense voler quasi que ja estava sobre d’elles) hi havia molta gent i no sabies ni per on anar), em vaig enretirar a l’esquerre i aleshores em vaig fotre a sobre d’una altre grup de 10 noies amb menys roba encara. Intentava no tocar_les pero quasi que era missió impossible, entre la gent que hi havia i elles que s’atocastaven.

I així durant 200 metres de carrer, ple de locals amb 5 o 10 noies davant de cada un quasi despullades i totes agafant-te o en les millosr dels casos invitant-te a entrar. A mes el carrer és moolt estret per lo que a banda i banda has d’anar esquivant i dient que no gràcies perque és continu. Mai m’hauria pensat que fos tant exagerat.

Jo vaig anar amunt i avall del carrer 4 vegades per fer be la visita ja que no hi tornaria mes, i una de les noies que cada vegada que passava em deia que entrés al seu local, a la quarta vegada que em va veure em va dir: “Yes, you want”, ja que abans li deia que n o volia, pero passant tantes vegades per davant seu doncs al final potser si que feia pensar que volia entrar-hi.

Cap a les 23h vaig comencar a caminar cap a l’hotel, m’esperaven dues hores mes de caminada però no tenia cap por d’anar pels carrers mes tretics de Bangkok a aquelles hores, doncs aquesta ciutat ja m’havia demostrat que l’únic perill és el transit, per la resta és una de les ciutats mes segures que he visitat.

Pel camí hem vaig comprar un pinxo de carn de porc que no sé quina salsa portava però estava boníssim, com tot el que havia provat fins aleshores.

El camí se’m va fer llarg ja que estava molt cansat i el trajecte era llarg, pero va ser interessant poder caminar per alguns carrerons ben autèntics de Bangkok ben de nit. De totes maneres a les 12 passades encara hi havia llocs ambulant oberts i mercats, els típics mercats nocturns de Bangkok, enormes i plens de gent.

Cap a les a les 12:30 de la nit arribava a Khao San Road on m’hi vaig quedar una estona ja que allà la festa era total. Tots els bars oberts, la música a tota castanya, els llocs ambulant venent com mai i els tuktuk com sempre perseguint als turistes. Creuar aquell carrer és una odissea encara que siguin la 1 de la nit.

Cap a la 1:30 vaig arribar a l’hotel i directa a dormir amb les cames fetes pols.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: