Em vaig despertar cap a les 4:30h després d’haver dormit les 8 hores de rigor. Tenia previst anar a les 7:30h al restaurant de l’hotel a fer un bon esmorzar abans del tour. Fins aleshores com sempre, dutxa, cafè, escriure el diari, mirar correus, finances i llegir alguna notícia.

A les 7:30h vaig baixar al restaurant però semblava encara tancat. Vaig esperar 5 minuts i veient que no hi havia ningú vaig tornat a l’habitació a carregar el mòbil del tot i a preparar ja la motxilla que me’n duria per tal de després desmorzar poder baixaria rapid.

A les 8:10h vaig tornar a baixar i ara si ja estava obert. Vaig demanar un american breakfast que era truita, frankfurt i torrades amb mantega i melmelada a més d’un altre cafè. Realment un dels millors esmorzars que es pot fer per obtenir energia per un dia dur però sense quedar-te tant ple que no puguis ni començar. La veritat és que després de menjar tot allò i prendre el cafè, vaig sortir a la porta de l’hotel a esperar el guia ben fresc i a punt pel que fos.

A les 8:42h va arribar el guia amb el Jeep. Jo era el primer per lo que em va dir de seure al lloc del copilot. Ens vam presentar i vam anar a buscar els altres 5 que faltaven. Ell es deia Joe i semblava indígena. De fet la dona de l’hotel parlava dels indígenes que eren els que sabien trobar les Rafflesies. El Jeep era molt autèntic i amb unes banyes sobre el para-xocs.

Molt a prop del meu hotel ja estava l’hotel on vàrem recollir a 3 noies, dues alemanes i una australiana. I força mes lluny, de fet ja semblava un altre poble, els dos últims, una parella d’irlandesos, que per cert, ell semblava Zelda. I a partir d’allà uns 45 minuts fins arribar a la jungla per anar a buscar les Rafflesies. De fet la jungla estava ja en un altre estat, a Jinlong.

Al cap dels 45 minuts vam arribar a l’entrada d’una granja. Vam haver de pujar amb el Jeep un caminet molt estret, complicat i amb forta pendent que conduïa fins l’entrada de la granja i que s’endinsava uns metres mes a la jungla, fins a un punt on el camí ja era impracticable i s’havia de deixar ja el Jeep i seguir caminant. Començàvem el trekking per la jungla.

Ens posàvem tots repel·lent, agafàvem la motxilla amb l’aigua i tots 6 mes el guia començàvem a caminar. Ja d’entrada s’havia de creuar un pont fet d’unes quantes canyes de bambú. I de fet seria el primer d’uns quants ja que hauríem de creuar el riu vàries vegades.

Els primers 200 o 300 metres eren relativament fàcils, doncs es feien per un caminet de mig metre d’ample, fangós i irregular, però almenys era pla. Però després, un cop ja tots pensàvem que tot el camí seria així, complicat però pla, el guia es va aturar i va dir, climbbing time, assenyalant un camí pitjor i de baixada. Començava el camí de veritat i seguiria així durant 3 hores.

Per sort aquest dia no plovia, però si havia plogut el dia anterior per lo que el terra era molt fangós i ple de bassals. T’havies d’anar agafant a les branques sobretot en les baixades mes fortes per no relliscar.

Fins aleshores els ponts de bambú ens emblaven perillosos, fins que vam haver de creuar el riu sense pont, per uns rocs molls i relliscosos. El guia va anar saltant pels rocs com una cabreta, però els altres trepitjàvem 4 vegades cada roc abans de saltar-hi, fins i tot algun seia en un roc abans de passar a a l’altre. I mes d’un, jo inclòs, acabava sucant el peu sense a l’aigua. Almenys netejava el fang…

El camí s’anava complicant per moments ja que hi havia arbres caiguts pel mig del camí o alguns troncs baixos que t’obligaven a anar ajupit uns metres. Per sort el camí no desapareixia ja que els mateixos guies anaven tallant algun tronc o canya de bambú de tan en tan quan passaven. A mes, els propis turistes amb els seus peus feien que no creixés res a l’estret camí que anàvem seguint.

I finalment, al cap de dues hores de pujar i baixar pendents cada vegada mes pronunciats, el guia es va aturar i allà vam veure la primera Rafflesia. Era un espectacle. De tant grans que son creixen i es queden a terra, no hi ha tronc capaç d’aguantar-les. La part del mig esta buida i dins tenen el polen, però bona part està buida, és molt estrany i fins i tot mig anguniós. Dins si veuen un munt de mosquits i bitxets entrant i sortint. Aquella media uns 60 cms de diàmetre, tot i que el guia ens va ensenyar una foto d’una que va trobar de 120 cms de diàmetre, el doble que aquella, algo realment espectacular.

Anàvem passant un per un per fer les fotos i un cop les vaig fer i vaog anar cap on eren els altres, de sobte tots varen cridar, NO STOOOP! Em vaig aturar encara sense saber si m’ho deien a mi i es va acostar el guia per senyalar-me que havia estat a punt de trepitjar dues filles de Rafflesia. Menys mal que em vaig aturar a temps.

Després de tots haver fet fotos, vam seguir caminant per un caminet amb fora pendent, però que en pocs minuts ens va portar a una altra Rafflesia. Era curiós perquè allà on n’hi havia una, normalment n’hi havia alguna de morta als voltants, i sempre de mes petites que encara havien d’obrir-se. Segons deia el guia, aquestes flors sobren en qüestió de dies, és a dir, pots anar un dia i veure una bola petita a terra, i anar-hi el dia següent i trobar-te-la oberta i amb una mida 5 vegades superior. En aquesta segona és on el guia ens va fer una foto a cadascú junt a la flor.

I després a seguir pujant muntanya entre branques i arrels per arribar a la tercera i última Rafflesia que veuríem, de les grans és clar, perquè de petites encara per obrir-se en vam veure unes quantes. Tres pot semblar poc, però és moltissim, de fet jo pensava que només en trobaríem una, i encara mes, hi ha gent que fa l’excursió i no en troba cap. Tot depèn del guia que et toqui, doncs el nostre, es passa el dia insepeccionant la selva en busca de Rafflesies, i es coneix tant be tot allò que no se li escapa cap. Cal tenir en compte que son flors molt difícils de reproduir-se i de créixer, per lo que n’hi ha molt poques.

I un cop vistes 3 de les flors mes grans del mon, i quan ja portàvem ben be dues hores de trekking, vam iniciar el camí de tronada al Jeep. El tram inicial el vàrem fer per un altre camí fins que vam arribar al camí utilitzat a l’anada. Ara semblava fàcil un camí que feia dues hores semblava impracticable. El poder de la relativització.

Pel camí anàvem veient plantes i flors raríssimes, papallones gegants i altres insectes i ocells que mai havia vist. Realment era una passada caminar per allà envoltat de tanta biodiversitat.

Cap a les 12:30h arribàvem al Jeep i tocava visitar el poble de XXXXXXXXX, un poblet, dels que jo anomeno molt autèntic, dels que amb prou feines tenen aigua corrent.

Vam arribar-hi en menys de 5 minuts, doncs estava quasi al costat de la selva. Abans de baixar del Jeep ja podíem veure com eren les cases. Per mi eren cases a punt de caure i algunes semblaven fetes per ells amb el que trobaven per la selva, però el guia ens va explicar que quelles cases les varen donar l’estat, ja que abans si que vivien enc ases fetes per ells de canya de bambú, per lo que el que ara veiem, que semblaven xavoles, eren palauets comparats amb les cases on vivien no feia massa anys.

Ens varen ensenyar una eina feta amb canyes de bambú que juntament amb agulles amb verí, utilitzaven per a dispara bufant a animals. Deien que caçaven ocells i micos. Vam provar-ho en una diana i era complicat. Jo vaig disparar dues vegades i a la segona em vaig acostar força al centre de la diana, tot i que crec que estava massa a prop, a menys de 10 metres que era la distància a la que ells disparaven per tal de no espantar l’animal.

Després vam donar una volta per lliure d’uns 15 minuts pel poble on hi havia uns 10 nens seguint-nos per allà on anàvem. Semblava que veien turistes o simplement gent de fora del poble molt de tan en tan, doncs només que els somriessis, com jo vaig fer, ja t’anaven seguint amb un somriure allà on anessis, eren realment molt graciosos, i com molta altra gent, un d’ells portava una samarreta del Barça.

Després de veure el poblet, ja vam anar a dinar dsfent part del camí fet, doncs la selva i el poble acabat de visitar eren els punts mes allunyats de Tanah Rata.

Al cap d’uns 10 minuts vam arribar al restaurant. Era un bufet lliure per lo que vaig aprofitar per menjar de tot una mica. Primer ens donaven una safata amb varis compartiments i en un d’ells arròs basil, i després ja podies passar per les tines de menjar a agafar el que volguessis. Hi havia varis tipus de carn feta de vàries maneres, amanides, empanades, pans, etc. Jo vaig agafar cunill al curry, pollastre arrebossat, amanida de cogombre, un tipus de pa amb espècies, una espècie de mini pizza i patates que semblaven estofades que em vaig barrejar amb ‘arròs i l’amanida de cogombre. Em vaig fotre fino.

M’hi vaig acabar quasi tot, de fet nomñes em vaig deixar un parell de cullerades de l’arròs, però de tota la resta res. Havia esmorzat molt be però després de la caminada tenia ja molta gana, i de fet aquell dinar em va anar perfecte i era el primer bufet que feia en aquell viatge.

Tots van menjar força però sens dubte jo vaig ser el qui mes vaig menjar. I tot plegat mes una ampolla d’aigua gran només per 16RM, 3,40€.

Al cap d’uns 45 minuts ja vam anar cap a la següent parada, que seria una de les plantacions de te de Cameron Hoghlands, seguint desfent camí cap a Tanah Rata.

Primer van anar fins a un “view point”, des d’on es veia bona part de la plantació, i si no es veia mes era perquè les pròpies muntanyes la tapaven. De fet, la plantació arribava fins allà on arribava la vista, era impressionant lo gran que era. Li vaig dir al Joe que era mes gran del que creia i ell em va respondre que allò era petit…

A continuació vam fer una visita d’uns 15 minuts a la fàbrica, on es podia veure com una màquina obria els grans, a continuació uns treballadors el posaven a una cinta on es triturava i segons la seva mida resultava en un tipus de te o un altre. I a continuació vam anar al bar de la fàbrica on jo em vaig prendre el segon o tercer te de la meva vida. Em vaig demanar un Boh Tea Tarik per 4RM (0,85€) que no tenia ni idea de que era però al final no estava tant malament com em pensava, no tant com per canviar del cafè al te, però si que me’l vaig prendre força a gust i mes després del dinar que m’acabava de fotre.

Vam estar uns 20 minuts tots 6 asseguts aen una taula de la cafeteria que realment estava molt be, doncs totes les parets eren de vidre i donaven als camps de te, per lo que des de la taula tenies unes vistes úniques. Allà qui va parlar mes, i em va estranyar perquè no havia parlat fina aleshores, va ser la noia irlandesa, que de fet era molt alegre i divertida. Suposo que fins aleshores quasi no havia parlat per la duresa del tour, però ara allà asseguda i relaxada a estar explicant anècdotes força divertides. Tot i que pel que em va semblar viatjaven força, ho feien de forma que jo anomenaria poc autèntica, normalment a llocs molt turístics i gastant massa diners en hotels cars i sense massa sentit, però evidentment cadascú viatge com vol, de fet per mi la qüestió és viatjar, el com és el de menys.

A les 15:30h tornàvem al Jeep per anar a la quarta i penúltima parada, la granja de maduixes, l’altre producte mes produït a Cameron Highlands juntament amb el te.

Aquesta era la típica parada que es fa bàsicament per gastar en el bar de la granja, doncs aquesta tampoc te res especial. Si que fa gràcia si mai n’has vist cap, però realment no és gens espectacular en comparació a la plantació de te. Son una sèrie de panella en paral·lel dins un hivernacle on hi ha plantades les maduixeres cada una amb un munt de maduixes penjant. I després cap al bar on hi havia tot tipus de batuts, pastes i gelats de maduixa, evidentment de maduixes de la pròpia granja, que cal dir estaven molt bones. Jo em vaig demanar un gelat amb maduixes fresques i nata per 8RM, 1,70€, una mica car tenint en compte els preus de Malàisia i que per aquests preu dines, però ja se sap, aquest era una mica l’objectiu d’aquella visita, i de fet va valdre la pena el gelat, doncs era quasi el primer caprici en tot el viatge i em va entrar molt be després de les caminades i la calor que feia.

I a continuació ja tocava la cinquena i última parada, i de fet la segona mes dura, que era trekking pel Mossy Forest i el punt mes proper a Tanah Rata.

El Mossy Forest és una reserva natural on en principi s’havien de pagar 30RM per poder-hi accedir, això si, estava ben preparat amb camins ben fets i lavabos pels turistes. Però el nostre guia, que era un crack, ens va dir que coneixia un altre camí mes autèntic, sense turistes i sense camins fets, i lo mes important, sense haver de pagar els 30RM, per lo que a tots ens va semblar perfecte i vam anar cap allà.

Vam arribar-hi al cap d’uns 30 minuts. Va aparcar el Jeep en un camí, vam baixar i allà al costat es veia un petit sender però que ja d’entrada tenia un pendent del 40%, i de fet, ja que hi passava menys gent, era molt mes complicat que els senders de la selva on havíem estat pel matí. Hi havia moltes branques per terra, altres a mig cos que et feien anar ajupit en molts moments, en altres sots i arrels, en general tot molt mes complicat però molt mes autèntic i memorable.

En alguns punts pràcticament havíem d’escalar i en altres baixar amb les mans a terra per no caure rodolant cap avall, fins que al cap d’uns 30 minuts vam arribar a un cim des d’on podíem veure la resta del Mossy Forest i part de Cameron Highlands. Era curiós ja que en aquell punt el terra era una roca blanca, algo diferent a tota la resta on només hi havia vegetació. I segons ens va dir el guia aquella roca només es trobava en 3 punts de Cameron Highlands. Allà estàvem a 1600 metres d’altitud, el segon punt mes alt on es trobava aquell tipus de roca.

Al cap d’uns 10 minuts de contemplar les vistes des d’un dels punts mes alts de Cameron Highlands, vam iniciar la baixada, potser menys cansada però igual de complicada, o mes, que la pujada, doncs a vegades és mes perillós baixar que pujar, de fet si abans havíem d’escalar ara quasi que havíem de fer ràpel. En alguns trams em feia creus com totes les noies anaven baixant agafades per les branques sense que cap caigués o frenés el grup en excés, perquè després alguns diguin que les dones no poden fer certes coses. Estic segur que molts homes haurien sigut incapaços de fer el que fan fer aquelles 4 noies al llarg de tot el dia. Hores i hores caminant i escalant per boscos i selves.

A les 17:30h arribàvem de nou al Jeep i ara si ja tocava tornar a l’hotel. Primer tocava a la parella d’irlandesos per quedar el seu hotel mes a prop, després les dues noies alemanes i l’australiana que estaven al mateix hotel, i finalment a mi. Em vaig acomiadar d’en Joe donant-li la mà i agraint-li la gran experiència i vaig anar cap a l’hotel. Havia sigut un dia molt complet de 9 hores veient i fent coses que no havia fet ni vist mai, de fet tot plegat va ser molt mes complet i interessant del que m’esperava.

Eren les 18h quan arribava a l’hotel i encara no tenia clar si buscar una tintoreria exprés o simplement rentar una mica els pantalons a l’habitació i ja està. Finalment i degut a l’hora que era i lo cansat que estava, vaig decidir només rentar els pantalons i la motxilla amb el sabó de roba que portava allà mateix a l’habitació.

Cap a les 19:30h vaig sortir a comprar alguna cosa de menjar per sopar a l’hotel, ja que l’endemà m’havia d’aixecar aviat per marxar a Taman Negara i sopar a l’habitació em permetia guanyar temps i anar a dormir un cop sopat. Vaig comprar com sempre en aquests casos pasta deshidratada i vaig anar als llocs ambulant on havia sopat el dia anterior a veure si hi havia alguna cosa similar. El lloc on vaig comprar el dia anterior estava tancat però n’hi havia un altre de similar on hi vaig comprar 4 peces de roti de les que mes m’havien agradat el dia anterior, tot plegat pasta mes roti, 3RM, 0,60€ per força menjar. A mes els rotis aquesta vegada venien amb salsa per lo que encara estaven mes bons que els del dia anterior.

Vaig tornar a l’habitació a acabar de fer la maleta i cap a les 20:30h a sopar mentre mirava a les notícies un dels incendis mes importants a Catalunya en els últims anys, l’incendi de la Ribera d’Ebre i que en aquell moment feia poc que s’havia iniciat però ja havia cremat unes 3000 hectàrees. Un desastre i una senyal mes de les greus conseqüències que està tenint el canvi climàtic al nostre país. Temperatures cada any mes altes, menys pluges i cada any mes territori desertitzat.

I cap a les 21:30h ja anava a dormir, ja preparat per l’endemà anar cap a Kuala Tahan, un poble al mig de la selva mes antiga del mon, Taman Negara.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: