Em vaig despertar a les 4:30h després d’haver dormit les 8 hores de rigor. Probablement aquesta va ser la nit que millor vaig dormir en tot el viatge deixant de banda la nit en el tren. A les Cameron Highlands per la nit hi fa força fred per lo que les habitacions no necessiten tenir ni ventiladors. Vaig dormir ben tapat tota la nit, inèdit. A mes aquest hotel em donava la sensació que estava quasi buit, de fet encara no havia vist cap altre osta, per lo que el silenci era absolut a totes hores.

Aquest dia seria probablement el mes cansat fins aleshores ja que estaria tot el dia fent un tour per diferents selves, plantacions de te i poblats quasi indígenes. Sobretot un dels dos trekkings que faríem duraria mes de 3 hores caminant per una de les selves mes inaccessibles de les Cameron Highlands i probablement de tot Malàisia en busca de la flor mes gran del mon, la Rafflesia, una flor que pot medir mes d’un metre de diàmetre! Així que tocava preparar-se be pel dia que m’esperava.

A l’hotel hi havia un restaurant on hi servien esmorzars que no estaven inclosos en el preu però que aniria a prendre per tal de tenir energia suficient per aguantar fins l’hora de dinar. Normalment no menjo res fins al dinar, però avui mes valia menjar ous ferrats. Així que tenia previst anar a les 7:30h a fer un bon esmorzar abans del tour que era a les 8:40h. Fins aleshores com cada matí, em vaig dutxar, vaig prendre un primer cafè, vaig escriure el diari, mirar correus, finances i llegir alguna notícia. Estava a l’altra punta del mon i sense parar ni un dia però seguia estant ben informat.

A les 7:30h ja tenia la motxilla preparada, bàsicament amb un impermeable, repel·lent de mosquits i aigua i ja vaig baixar al restaurant a esmorzar. Per accedir al restaurant primer s’havia de sortir de l’hotel, doncs l’entrada del restaurant estava al pati. Al baixar vaig veure que la porta principal de l’hotel encara estava tancada i la propietària encara no hi era. Vaig obrir la porta i vaig sortir al pati però el restaurant també semblava encara tancat i sense ningú dins. Vaig esperar 5 minuts al pati i veient que no hi havia ningú vaig tornar a l’habitació a carregar el mòbil del tot i a deixar-ho ja tot preparat per només agafar i marxar ràpid.

A les 8:10h vaig tornar a baixar i ara si que el restaurant estava obert. Dins hi havia una parella que no vaig saber exactament si eren malais o hindús però si semblava que es van quedar una mica sorpresos de veure’m. No deuria haver massa clients i menys a aquella hora. De fet fins i tot li vaig preguntar si podia esmorzar, ja que la cara que va posar semblava de no entendre què hi feia allà. Vaig demanar-li un american breakfast que era truita, frankfurt i torrades amb mantega i melmelada a més d’un altre cafè. Realment un dels millors esmorzars que es pot fer per obtenir energia per un dia dur però sense quedar-te tant ple que no puguis ni començar a caminar. La veritat és que després de menjar tot allò i prendre el cafè, vaig sortir a la porta de l’hotel a esperar el guia ben fresc i a punt pel que fos.

Cap a les 8:30h va aparèixer la propietària, que per cert parlava amb la parella del restaurant en anglès, cosa que em va fer pensar que la propietària no era malaia, de fet per l’aspecte ja no ho semblava. Ràpidament vaig anar a buscar la motxilla i el tiquet de la reserva i vaig anar cap a fora a esperar el guia.

A les 8:42h va arribar el guia amb el Jeep. Jo era el primer per lo que em va dir de seure al lloc del copilot (a l’esquerre). Ens vam presentar i vam anar a buscar els altres 5 integrants del grup. Ell es deia Joe i semblava indígena. De fet la dona de l’hotel parlava dels indígenes que eren els que sabien trobar les Rafflesies. El Jeep era molt autèntic i amb unes banyes sobre el para-xocs. Això si, se’l veia força atropellat, senyal de lo complicat dels camins pels que aniríem.

Molt a prop del meu hotel, a la mateixa carretera, ja estava l’hotel on vàrem recollir a 3 noies, dues alemanes i una australiana que varen seure just darrere nostre. I força mes lluny, de fet ja semblava un altre poble, els dos últims, una parella d’irlandesos que varen seure a la part del darrere. Per cert, el noi era idèntic a Zelda, de fet donava la sensació que s’hi volia assemblar, doncs fins i tot el pentinat era igual.

I un cop tots els del grup dins el Jeep vam anar directament cap a la selva, o jungla com li deia en Joe, a fer el trekking mes complicat per buscar les Rafflesies. El trajecte va ser d’uns 45 minuts i fins i tot vam passar a un altre estat, a Jinlong.

Per entrar a la selva havíem d’entrar primer al que semblava el caminet d’accés a una granja de maduixes, un tipus de granja també molt abundant a les Cameron Highlands. Vam haver de pujar amb el Jeep per un caminet molt estret, irregular, ple de sots i amb un pendent d’almenys el 45% que conduïa fins l’entrada de la granja i que s’endinsava uns metres mes a la jungla fins a un punt on el camí ja era impracticable i ja no hi havia mes remei que deixar el Jeep i seguir caminant. Començàvem així el trekking per la jungla.

Ens posàvem tots repel·lent, agafàvem la motxilla amb l’aigua i tots 6 mes el guia començàvem a caminar. Ja d’entrada s’havia de creuar un pont fet d’unes quantes canyes de bambú. I de fet seria el primer d’uns quants ja que hauríem de creuar el riu vàries vegades.

Els primers 200 o 300 metres eren relativament fàcils, doncs es feien per un caminet de mig metre d’ample, fangós i irregular, però almenys era pla. Però després, un cop ja tots pensàvem que tot el camí seria així, complicat però pla, el guia es va aturar i va dir, “climbbing time”, assenyalant un camí encara pitjor i amb forta pendent de baixada. Començava el trekking de veritat i seguiria així durant 3 hores.

Fins aleshores el camí era mes fàcil perquè per aquella zona hi passaven empleats de la granja per arreglar les canalitzacions que tenien per recollir l’aigua del riu, però per on aniríem ara ja no s’hi passava tant i això es notaria. De fet el guia ja tenia el matxet preparat per anar tallant les branques que se’ns posessin per davant.

Per sort aquest dia no plovia però si havia plogut el dia anterior per lo que el terra era molt fangós i ple de bassals. T’havies d’anar agafant a les branques sobretot en les baixades mes fortes per no relliscar. El guia ens comentava que el dia anterior va ploure a bots i barrals i que caminar per allà no només era quasi impossible sinó a mes perillós. Nosaltres anàvem amb calçat normal però ell portava unes botes indicatives de què aquell camí ja l’havia fet un munt de vegades amb un pam d’aigua.

Fins aleshores els ponts de bambú ens havien semblat un perill enorme i un miracle que cap de nosaltres hagués caigut al riu, però ara ja tocava creuar el riu sense pont, per uns rocs molls i relliscosos. El guia va anar saltant pels rocs com una cabra montesa, però els altres anàvem trepitjant 4 vegades cada roc abans de saltar-hi, fins i tot alguna seia en un roc abans de passar a l’altre. I mes d’un, jo inclòs, acabava sucant el peu al riu agafant-se be a la roca per no sucar-hi encara mes. Almenys això va netejar una mica el fang que ja portàvem per mitja cama…

El camí s’anava complicant per moments ja que hi havia arbres caiguts pel mig del camí o alguns troncs baixos que t’obligaven a anar ajupit uns metres. Per sort el camí no desapareixia ja que els mateixos guies anaven tallant algun tronc o canya de bambú de tan en tan quan passaven. A mes, els propis turistes amb els seus peus feien que no creixés res a l’estret camí que anàvem seguint.

A les Cameron Highlands, durant la nit la temperatura és molt agradable, fins i tot i fa fred, però durant el dia hi fa tanta calor com a George Town, per lo que tenen una variació de temperatura entre dia i nit brutal. Havia passat una molt bona nit però ara tornava a fer una calor insoportable, que sumada a la alta humitat de la selva, feia que la sensació de calor fos de mes de 40ºC, i mes havent de fer aquell camí pujant, baixant i ajupin-te contínuament. Tot plegat era força mes dur del que semblava en el tríptic.

I finalment, al cap de dues hores de pujar i baixar pendents cada vegada mes pronunciats, el guia es va aturar, es va girar per mirar-nos i allà vam veure la primera Rafflesia. Era un espectacle. De tant grans que son creixen i es queden a terra, doncs no hi ha tronc capaç d’aguantar-les. Tenen un color vermell molt intens i la part del mig esta buida. Dins hi tenen el polen però bona part està buida, és molt estrany i fins i tot una mica anguniós. Dins si veuen un munt de mosquits i bitxets entrant i sortint, de fet els notes com et piquen a la cara quan t’hi acostes per mirar. Aquella mesurava uns 60 cm de diàmetre tot i que el guia ens va ensenyar una foto d’una que va trobar de 120 cm de diàmetre, el doble que aquella, algo realment espectacular.

Anàvem passant un per un per fer les fotos i un cop les vaig fer i vaig anar cap on eren els altres, de sobte tots varen cridar, NO STOOOP! Em vaig aturar de cop encara sense saber si m’ho deien a mi o a un altre fins que es va acostar el guia per senyalar-me que havia estat a punt de trepitjar dues filles de Rafflesia, dues d’aquelles flors que tot just medien mig pam cada una. Menys mal que em vaig aturar a temps, doncs d’aquestes flors n’hi ha poquíssimes i no voldria haver estat recordat com aquell que en va matar una.

Després que tots vam haver fet les fotos de rigor vam seguir caminant per un caminet amb forta pendent però que en pocs minuts ens va portar a una altra Rafflesia. Era curiós perquè allà on n’hi havia una, normalment n’hi havia alguna de morta als voltants, i sempre de mes petites que encara havien d’obrir-se. Segons deia el guia, aquestes flors s’obren en qüestió de dies, és a dir, pots anar un dia i veure una bola petita a terra, i anar-hi el dia següent i trobar-te-la oberta i amb una mida 5 vegades superior. En aquesta segona és on el guia ens va fer una foto a cadascú junt a la flor.

Jo que pensava que potser no en trobaríem cap i de moment ja en portàvem dues. Algunes agències de Tanah Rata no garantien trobar-les, mentre que aquesta si, i ara entenia perquè. El guia era un tio que portava vivint allà tota la vida i es coneixia aquella selva com si fos casa seva. Hi venia cada dia, es coneixia tots aquells caminets impossibles, buscava les flors i sabia tornar al mateix lloc per ensenyar-les. Jo flipava.

Després de veure la segona Rafflesia i explicar-nos que el nom venia de Raffle, el seu descobridor, mes Asia, el lloc on la va trobar, vam seguir pujant muntanya entre branques i arrels per arribar a la tercera i última Rafflesia que veuríem, de les grans és clar, perquè de petites encara per obrir-se en vam veure mes de deu. Tres pot semblar poc, però és moltissim, de fet hi ha gent que fa l’excursió i no en troba cap, tot depèn del guia que et toqui. A mes cal tenir en compte que son flors molt difícils de reproduir-se i de créixer, per lo que n’hi ha realment poques.

I un cop vistes 3 de les flors mes grans del mon i quan ja portàvem mes de dues hores de trekking, vam iniciar el camí de tornada cap al Jeep. El tram inicial el vàrem fer per un altre camí fins que vam arribar al camí utilitzat a l’anada. Ara semblava fàcil un camí que feia dues hores semblava impracticable. El poder de la relativització i de l’experiència, encara que en sigui ben poca.

Trobar Rafflesies era l’objectiu principal d’aquell trekking però ni molt menys l’únic a veure. Pel camí anàvem veient plantes i flors raríssimes, papallones gegants de quasi un pam d’ample i altres insectes i ocells que mai havia vist. Realment era una passada caminar per aquella selva envoltat de tanta biodiversitat tan desconeguda per la majoria de nosaltres.

Cap a les 12:30h arribàvem al Jeep tots suadíssims excepte el guia, que a mes era el que anava mes tapat per evitar les picades dels mosquits. Com podia estar tan acostumat a la humitat que ni tan sols va suar ni una mica amb l’estona que portàvem caminant. Estàvem tots molt cansats però molt contents d’haver vist tantes Rafflesies, doncs cap de nosaltres s’ho esperava. Tot just havíem fet la primera de les activitats del dia i jo ja no podia mes, de fet si m’haguessin dit de tornar a l’hotel hauria acceptat d’immediat. Però menys mal que no perquè encara quedaven moltes coses interessants per veure.

La pròxima parada que faríem seria al poble de Orang Asli Settlement Village, un poblet, dels que jo anomeno molt autèntic, dels que amb prou feines tenen aigua corrent, dels que cada vegada costa mes de veure i mes trobar, dels que t’ensenyen moltes mes coses que les grans ciutats, dels que en certa manera et canvien una mica la vida. Un poble indígena quasi aturat en el temps on encara cacen llançant un punxó amb verí a través d’una canya. Poder veure, visitar i fins i tot xerrar amb aquests habitants és una de les millors experiències que es poden tenir.

Vam arribar al poble en menys de 5 minuts, doncs estava quasi al costat de la selva. Abans de baixar del Jeep ja podíem veure com eren les cases. Per mi eren cases a punt de caure i algunes semblaven fetes per ells mateixos amb el que trobaven per la selva, però el guia ens va explicar que aquelles cases lis varen donar l’estat, ja que abans si que vivien en cases fetes per ells amb canya de bambú, per lo que el que ara veiem, que semblaven barraques, eren palauets comparats amb les cases on vivien no feia massa anys. Això si, el poble era molt petit, jo hi vaig contar unes 10 o 12 cases posades sense massa ordre, quedant un espai mes ample enmig on hi jugaven uns nens. El terra era de sorra i irregular, però ells s’ho passaven be allà corrent i veient aquells turistes que venien només a fer fotos. Això si, els nens eren molt curiosos i no paraven de preguntar, tot i que no parlaven anglès per lo que no podíem mantenir una conversa.

Primer ens varen ensenyar una eina feta amb canyes de bambú que juntament amb agulles amb verí, utilitzaven per a disparar bufant als animals. Deien que caçaven ocells i micos. Vam provar-ho en una diana i era complicat. Jo vaig disparar dues vegades i a la segona em vaig acostar força al centre de la diana, tot i que crec que estava massa a prop, a menys de 10 metres que era la distància a la que ells disparaven per tal de no espantar l’animal en qüestió.

Després vam donar una volta per lliure d’uns 15 minuts pel poble on hi havia uns 10 nens seguint-nos per allà on anàvem. Semblava que veien turistes o simplement gent de fora del poble molt de tan en tan, doncs només que els somriguessis, com jo vaig fer, ja t’anaven seguint amb un somriure allà on anaves, sense molestar, simplement mirant i seguint encuriosits per aquella gent que arribava de sobte en aquell poble aturat en el temps. Eren realment molt graciosos, i com molta altra gent, un d’ells portava una samarreta del Barça, a qui li vaig intentar dir que jo era de Barcelona però que crec que no em van entendre, per una banda perquè no semblava que parlessin anglès i per l’altra perquè potser ni sabien que Barcelona també és una ciutat.

El poble no feia ni una hectàrea i evidentment no tenia cap part asfaltada, de fet ni tan sols tenia cap ordre en la ubicació de les cases. El terreny era irregular i les gallines corrien per tot arreu. El mes impactant era que per nosaltres viure allà seria impossible però pel que ens explicava en Joe, la vida en aquell poble ara era molt mes fàcil que abans, fins i tot els nens anaven a l’escola.

Poder conèixer la vida d’aquests pobles en primera persona és quelcom apassionant i mes si pots parlar amb els seus habitants. De fet això és probablement el que mes m’agrada de viatjar a llocs mes remots. Aquesta visita no me l’esperava i per mi va ser de lo millor del dia. Mai oblidaré el somriure d’aquells nens mirant-me fixament, simplement esperant a que em mogués per seguir-me, fent-los aquest fet tant simple, els nens mes feliços del mon.

Després de veure l’Orang Asli Settlement Village vam anar a dinar desfent part del camí fet, doncs la selva i el poble acabat de visitar eren els punts mes allunyats de Tanah Rata, per lo que a partir d’ara, a cada nova visita estaríem una mica mes a prop del punt de sortida/arribada.

Al cap d’uns 10 minuts vam arribar al restaurant que estava en un poble similar a Tanah Rata tot i que una mica mes petit i pel que em va semblar, amb no tants hotels com a Tanah rata. Aquí tothom semblava local i els negocis com els que pots trobar a qualsevol ciutat. El restaurant era un bufet lliure per lo que vaig aprofitar per menjar de tot una mica. Primer ens donaven una safata amb varis compartiments i en un d’ells t’hi posaven directament arròs basil, i després ja podies passar per les tines de menjar a agafar el que volguessis. Hi havia varis tipus de carn feta de vàries maneres, amanides, empanades, pans, etc. Jo vaig agafar conill al curry, pollastre arrebossat, amanida de cogombre, un tipus de pa amb espècies, una espècie de mini pizza i patates que semblaven estofades que em vaig barrejar amb l’arròs i l’amanida de cogombre. Vam seure tots junts en una taula i vam començar a dinar. Em vaig fotre ben fi.

M’ho vaig acabar quasi tot, de fet només em vaig deixar un parell de cullerades de l’arròs, però de tota la resta res. Havia esmorzat molt be però després de la caminada tenia ja molta gana, i de fet aquell dinar em va anar perfecte i era el primer bufet que feia en aquell viatge, que de tan en tan ja va be sobretot per la varietat de plats que hi pots trobar.

Tots van menjar força però sens dubte jo vaig ser el qui mes vaig menjar. I tot plegat mes una ampolla d’aigua gran només per 16RM, 3,40€.

Al cap d’uns 45 minuts ja vam anar cap a la següent parada, que seria una de les plantacions de te de les Cameron Highlands, seguint desfent camí cap a Tanah Rata.

Primer vam anar fins a un “view point” des d’on es veia bona part de la plantació, i si no es veia mes era perquè les pròpies muntanyes la tapaven. De fet, la plantació arribava fins allà on arribava la vista, era simplement immensa. Li vaig dir al Joe que era mes gran del que creia i ell em va respondre que aquella era petita, que s’hi hi anàvem era perquè era la mes ben preparada per rebre visites, però no per ser la mes gran…

A continuació en Joe ens va deixar a l’entrada del complex on vam caminar fins la fàbrica per a fer-hi una visita d’uns 15 minuts ja sense en Joe, on es podia veure com una màquina obria els grans, a continuació uns treballadors el posaven a una cinta on es triturava i segons la seva mida resultava en un tipus de te o un altre. Hi havia tones de grans de te arrossegats per les cintes que no paraven mai perquè contínuament arribaven mes camions plens. Estava completament prohibit fer fotos i de fet ho vigilaven molt, senyal de la gran competència que hi ha en aquest sector i en aquesta zona, sent molt recelosos d’ensenyar mes del compte o fins i tot d’explicar mes del compte. Els secrets de la producció no es veien ni s’explicaven.

Per acabar la visita a la fàbrica, no podia faltar el pas per la botiga i el bar de la fàbrica on hi venien tots els tipus de te que produeixen. Vam anar tots 6 membres del grup primer a la botiga on hi havia desenes de tipus de te. A mi no m’agrada el te per lo que vaig mirar una mica però sense cap intenció de comprar res. Algun company de tour si que va comprar alguna caixa, de fet anava amb alemanes, irlandeses i una australiana, probablement llocs on prendre te és mes habitual que no pas a Espanya o Itàlia.

Després vam anar cap al bar restaurant on si que hi vaig demanar un te i que seria el segon o tercer que em prenia en tota la meva vida. Vam seure tots 6 en una taula i tothom es va demanar un te, per lo que jo no podia quedar-me allà mirant i prou, així que vaig demanar el que em va semblar mes normal que es deia Boh Tea Tarik per 4RM (0,85€) que realment no tenia ni idea de què era però que al final no va resultar tant dolent com m’esperava, no tan com per canviar del cafè al te, però si que me’l vaig prendre força a gust i mes després del dinar que m’acabava de fotre.

Vam estar uns 20 minuts tots 6 asseguts en una taula de la cafeteria que realment estava molt be, doncs totes les parets eren de vidre i donaven als camps de te, per lo que des de la taula tenies unes vistes úniques i panoràmiques d’hectàrees de plantació de te. Allà qui va parlar mes, i em va estranyar perquè no havia parlat fina aleshores, va ser la noia irlandesa, que de fet era molt alegre i divertida. Suposo que fins aleshores quasi no havia parlat per la duresa del tour, però ara allà asseguda i relaxada va estar explicant anècdotes força divertides. Tot i que pel que em va semblar viatjaven força, ho feien de forma que jo anomenaria poc autèntica, normalment a llocs molt turístics i gastant massa diners en hotels cars i sense massa sentit, però evidentment cadascú viatja com vol, de fet per mi la qüestió és viatjar, el com és el de menys.

La veritat és que vam pasar una estona molt agradable admirant aquells paisatges i xerrant de les nostres experiències anteriors coneixent-nos tots plegats una mica mes.

A les 15:30h tornàvem al Jeep on ja ens hi esperava en Joe per anar a la quarta i penúltima parada, la granja de maduixes, l’altre producte mes produït a les Cameron Highlands juntament amb el te. El clima en aquesta zona és perfecte per a cultivar-hi tots dos productes, el te i les maduixes.

Aquesta era la típica parada que es fa bàsicament per gastar en el bar de la granja, doncs aquesta tampoc te res especial. Si que fa gràcia si mai n’has vist cap, però realment no és gens espectacular en comparació a la plantació de te. Son una sèrie de panells en paral·lel dins un hivernacle on hi ha plantades les maduixeres, cada una amb un munt de maduixes penjant. I després cap al bar on hi havia tot tipus de batuts, pastes i gelats de maduixa, evidentment de maduixes de la pròpia granja, que cal dir estaven molt bones. Jo em vaig demanar un gelat amb maduixes fresques i nata per 8RM, 1,70€, una mica car tenint en compte els preus de Malàisia i que per aquest preu dines, però ja se sap, aquest era una mica l’objectiu d’aquella visita, i de fet va valdre la pena el gelat, doncs era quasi el primer caprici en tot el viatge i em va entrar molt be després de les caminades i la calor que feia.

Vam seure una estona a menjar el gelat i vaig tornar amb en Joe que era fora esperant. En Joe era un tio prou peculiar, molt extravertit però a la vegada molt independent i una personalitat molt forta en el sentit que semblava que li importava ben poc, per no dir gens, el que pensessin els altres d’ell. Realment aquests caràcters m’agraden per lo que em va caure molt be. Així que vaig sortir de la geladeria i vaig anar a seure una estona amb ell que era assegut tot sol en un banc esperant-nos. Pel que explicava se li notava que li encantava la seva feina, sobretot aquelles muntanyes i selves que ensenyava. Era jove però sempre havia viscut allà, per lo que aquelles terres eren casa seva i les cuidava i feia cuidar, de fet només calia veure amb quina facilitat anava pel mig de la selva sense suar ni perdre’s.

Quan la resta del grup va sortir de la geladeria vam tornar al Jeep per anar cap a la cinquena i última parada, i de fet la segona mes dura, que era el trekking pel Mossy Forest i el punt mes proper a Tanah Rata.

El Mossy Forest és una reserva natural on en principi s’havien de pagar 30RM per poder-hi accedir, això si, estava ben preparat amb camins ben fets i lavabos pels turistes, tot i que això, tal com també pensava en Joe, li treia tota l’autenticitat i interès de la selva. Però el nostre guia, que era un crack, ens va dir que coneixia un altre camí mes autèntic, sense turistes, sense camins fets, i sense haver de pagar els 30RM, per lo que a tots ens va semblar perfecte i vam anar cap allà.

Vam arribar-hi al cap d’uns 30 minuts. Va aparcar el Jeep en un camí, vam baixar i allà al costat es veia un petit sender però que ja d’entrada tenia un pendent del 60% que t’obligava a escalar, i de fet, ja que hi passava menys gent, era molt mes complicat que els senders de la selva on havíem estat pel matí. Hi havia moltes branques per terra, altres a mig cos que t’obligaven a caminar uns quants metres ajupit, a mes de sots i arrels que complicaven cada una de les passes que fèiem. En general tot molt mes complicat però molt mes autèntic i memorable.

En alguns punts pràcticament havíem d’escalar i en altres baixar amb les mans a terra per no caure rodolant cap avall. Realment no hi havia cap sender ni mig fet. Contínuament en Joe havia d’anar tallant branques per fer una mica de camí, de fet jo ni entenia com sabia cap on anar. Algo que ens va semblar molt curiós va ser veure que en alguns trams el terra semblava que s’enfonsés. Pel que es veu les arrels acabaven buidant bona part del subsòl fent que la part superior cedís uns centímetres tal qual estiguessis sobre un matalàs. En Joe ens va dir que no passava res però la veritat és que feia una mica de mal rotllo anar caminant mentre el terra es movia com un llit d’aigua.

Al cap d’uns 30 minuts d’anar escalant muntanya vam arribar al cim des d’on podíem veure la resta del Mossy Forest i part de les Cameron Highlands. Era curiós ja que en aquell punt el terra era una roca blanca, algo diferent a tota la resta on només hi havia vegetació. I segons ens va dir el guia aquella roca només es trobava en 3 punts de les Cameron Highlands. Allà estàvem a 1600 metres d’altitud, el segon punt mes alt on es trobava aquell tipus de roca.

Les vistes eren impressionants i la tranquil·litat absoluta, no hi havia ningú mes a part de nosaltres 7, algo que havíem d’agrair al Joe per haver-nos portat per aquella ruta i no per la coneguda plena de turistes. Aquesta no la coneixia ningú i aquesta n’era la prova, un cim amb unes vistes maquíssimes i sense cap turista.

Al cap d’uns 10 minuts de contemplar les vistes des d’un dels punts mes alts de Cameron Highlands, vam iniciar la baixada, potser menys cansada però igual de complicada, o mes, que la pujada, doncs a vegades és mes perillós baixar que pujar, de fet si abans havíem d’escalar ara quasi que havíem de fer ràpel. En alguns trams em feia creus com totes les noies anaven baixant agafades per les branques sense que cap caigués o frenés el grup en excés, perquè després alguns diguin que les dones no poden fer certes coses. Estic segur que molts homes haurien sigut incapaços de fer el que van fer aquelles 4 noies al llarg de tot el dia. Hores i hores caminant i escalant per boscos i selves sense queixar-se en cap moment.

A les 17:30h arribàvem de nou al Jeep i ara si ja tocava tornar a l’hotel. Estàvem tots, excepte en Joe, com si tornéssim d’una guerra o d’haver passat un mes perduts enmig de l’Everest. Bruts, amb rascades, suats i quasi sense parlar de lo cansats que estàvem. Quan el dia anterior vaig reservar el tour ni de lluny m’esperava que fos tant complet i tant cansat, tot i que de fet millor, ja que si ho hagués sabut no sé si m’hi hauria apuntat cometent així un gran error, perquè va ser una experiència inoblidable. A vegades no saps del que ets capaç de fer fins que ho fas, per això a vegades val mes no saber el què faràs, per no fer-te enrere. Ara que ja acabàvem, jo i probablement tot el grup, estàvem ben orgullosos d’haver-ho pogut fer tot i haver passat aquell dia recorrent alguns dels llocs mes remots de les Cameron Highlands acompanyats per un nadiu que se les coneixia com el palmell de la seva mà.

Primer vam deixar a la parella d’irlandesos per quedar el seu hotel mes a prop, després les dues noies alemanes i l’australiana que estaven al mateix hotel, i finalment a mi. Em vaig acomiadar d’en Joe donant-li la mà i agraint-li la gran experiència i vaig anar cap a l’hotel. Havia sigut un dia molt complet de 9 hores veient i fent coses que no havia fet ni vist mai, de fet tot plegat va ser molt mes complet i interessant del que m’esperava.

Eren les 18h quan arribava a l’hotel i encara no tenia clar si buscar una bugaderia exprés o simplement rentar una mica els pantalons a l’habitació i ja està. Finalment i degut a l’hora que era i lo cansat que estava, vaig decidir només rentar els pantalons i la motxilla plens de fang pels trekkings amb el sabó de roba que portava allà mateix a l’habitació. El que no vaig pensar va ser en què allà hi feia fred i el sol ja s’amagava, per lo que no donaria massa temps durant la nit perquè s’assequés tot be.

Cap a les 19:30h vaig sortir a comprar alguna cosa de menjar per sopar a l’hotel ja que l’endemà m’havia d’aixecar aviat per marxar a Taman Negara i sopar a l’habitació em permetia guanyar temps i anar a dormir un cop sopat. Vaig comprar com sempre en aquests casos pasta deshidratada en un dels mini-súpers ja a la carretera però a la part mes propera a l’hotel i al costat dels llocs ambulant amb taules on havia sopat el dia anterior i on hi vaig tornar a veure si hi havia alguna cosa similar. El lloc on vaig comprar el dia anterior estava tancat però n’hi havia un altre de similar on hi vaig comprar 4 peces de Roti de les que mes m’havien agradat el dia anterior. Tot plegat, la pasta mes els Rotis, varen costar 3RM (0,60€), és a dir, per poc mes de mig euro vaig comprar prou menjar com per poder sopar. A mes, aquesta vegada els Rotis venien amb salsa per lo que encara estaven mes bons que els del dia anterior. Tenint en compte que la base dels Rotis és el plàtan, no deixava de ser curiós que fossin tant bons, doncs el plàtan sol a mi no m’agrada gens, però preparat d’aquella manera estava boníssim.

Vaig tornar a l’habitació a acabar de fer la maleta i cap a les 20:30h a sopar mentre mirava a les notícies un dels incendis mes importants a Catalunya en els últims anys, l’incendi de la Ribera d’Ebre i que en aquell moment feia poc que s’havia iniciat però ja havia cremat unes 3.000 hectàrees. Un desastre i una senyal mes de les greus conseqüències que està tenint el canvi climàtic al nostre país. Temperatures cada any mes altes, menys pluges i cada any mes territori desertitzat.

I a les 21:30h ja anava a dormir, ja preparat per l’endemà anar cap a Kuala Tahan, un poble al mig de la selva mes antiga del mon, Taman Negara, la que es considera que te uns 200 milions d’anys i probablement encara mes inaccessible que les que havia pogut veure aquí a les Cameron Highlands, doncs aquí almenys hi havia plantacions de te i granges, cosa que a Taman Negara no passava. De fet per arribar-hi hauria d’anar amb un barco pel riu durant mes de dues hores.

Les Cameron Highlands era segurament la visita mes incerta que tenia de tot el viatge ja que havia decidit de venir-hi quan ja quasi marxava de Barcelona, per lo que pràcticament no havia pogut preparar res, en prou feines reservar el bus fins aquí. Però al final tot va ser perfecte i vaig fer moltes mes coses de les que creia i només en un dia. Sort que vaig decidir parar aquí abans d’arribar a Taman Negara perquè sino m’hauria perdut un dels dies mes intensos del viatge. Això si, les poc mes de 36 hores que hi havia passat havien estat força frenètiques, primer per organitzar el què faria i després fer-ho. Tenint en compte que poques hores abans no tenia ni idea del què faria ni com, el resultat va ser simplement excel·lent. Marxava de les Cameron Highlands amb la sensació que havia fet el millor que podria haver fet.

Skip to content