Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.
Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure la llum de l’habitació ja apagada.
Però a les 4 de la matinada i quan tothom dormia profundament, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis de l’habitació! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, entre ells jo, la noia del meu costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a què aquell soroll tant agut i molest parés en algun moment. Això si, crec que ningú es va plantejar de sortir corrent que és el que suposadament hauríem d’haver fet al sonar una alarma anti-incendis… Al cap dels 10 segons, va parar, i el silenci va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.
Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar vàries persones per anar al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.
Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-me que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat i a mes havia estat caminant durant hores. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que ni tan sols necessitaria el meu escalfador elèctric.
Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, vaig escriure el diari, vaig passar les despeses del dia anterior a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra, doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i aquella hora, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.
Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tan, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica aquell menjador tant gran quedés completament ple.
Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.
Vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament, hora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín i del viatge.
Ja que el dia anterior havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, el barri mes autèntic de Dublín que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia, a diferència del dia anterior, feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. De totes maneres a l’ombra seguia refrescant.
Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.
Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una bona Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i em podia donar algun caprici mes, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.
Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. A Dublín sembla que en comptes de cafè prenguin una cervesa Guinness per esmorzar.
Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara, vaig pensar…
Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat. El que em seguia resultant una mica estrany és que no fossin ni les 11 del matí que aquell bar ja era ple de gent prenent-se una cervesa.
Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra i que res te a veure amb el 99% de cerveses que es venen a Espanya.
Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades mes que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.
I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que en aquell moment no podia estar en un lloc millor que aquell a la vegada que m’acomiadava i repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.
Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima del pub i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directe. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.
No vaig saber si cada dia hi havia música en directe o aquell dia era especial, però en qualsevol cas el pub estava completament ple i fins i tot hi havia algun grup que semblava celebrar alguna cosa. Quan havia entrat al pub feia menys de mitja hora estava quasi buit i ara ja no quedava cap cadira lliure.
Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes, quan el cantautor acabava la seva actuació, sortia del pub per tornar al hostel a buscar la maleta i fer el checkout a menys que em deixessin quedar-me fins mes tard, doncs no tenia previst anar a dinar fins les 13h i fins les 19h no sortia el meu vol.
Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica per obrir la porta que donava accés a les habitacions i zones comunes vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia de la recepció que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.
Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia de la recepció i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja hi volia anar, així que no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ben tip i per només 6€.
Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt, doncs el bus estava molt ple.
Abans però, vaig poder veure una de les coses més estranyes del dia. Una espècie de bus-bar amb pedals passava pel carrer ple d’homes suposadament celebrant alguna cosa, probablement un comiat de solters. Era estrany però semblava ben divertit.
Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn, com son les cases, els carrers, la gent, tot el que es pugui apreciar des d’una finestra a 50km/h.
Al cap d’uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar, doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop una de l’altra que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.
Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar tota la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, el millor lloc per seure, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.
Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.
I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs em quedava ben poc per completar la meva primera volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons ho tenia planejat.
El vol estava previst per a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional. Això si, complint totes les regles al peu de la lletra, fins i tot guardar la pasta de dents en una bossa hermètica i transparent.
La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h. Una terminal tant petita i una zona de portes tant gran…
No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien i ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua preferent era enorme i quasi menys preferent que la cua no preferent.
Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribarien a Barcelona. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.
Quelcom que pot semblar trivial però que després de 3 mesos no ho és, és tornar a escoltar el teu idioma de boca de la gent que t’envolta. Havia passat 3 mesos bàsicament escoltant l’anglès i tornar a escoltar el català no deixava de ser una sensació estranya però molt mes bonica i reconfortant del que pugui semblar. Al final, sempre acabem trobant a faltar casa nostra.
Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim. Va ser tant just que fins i tot van obrir la porta d’embarcament abans que arribés l’avió. Aquests de Ryanair sempre t’acaben sorprenent.
Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista i per tan ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.
Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quants mesos feia que no netejaven aquell avió…
El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.
Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que pugui no semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans del previst pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i per fi tornava a estar a Barcelona.
Vam aterrar a la terminal 2 de l’aeroport del Prat per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.
Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.
Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut, per lo que ja no vaig ni intentar arribar a l’estació. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ a diferència dels 2€ del tren però amb el que arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.
Quan vaig arribar a la parada ja hi havia un bus i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi, a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent bus que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar al bus. De fet quan el noi va pujar les portes ja s’estaven tancant i el van mig enganxar. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però cap dels dos van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. La noia que ens havia dit a tots 3 que esperéssim i al veure que només jo li havia fet cas i m’havia esperat, no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo en un principi anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar en comptes de ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes, vaig pensar…
En qualsevol cas, al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h. Si de l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i era una mica arriscat.
El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça a mode d’arribada, que ves a saber si era la primera vegada que feia una foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut, ara si que ja tenia la sensació d’haver acabat el viatge. Encara no estava a casa però si al centre de Barcelona. La sensació en aquest moment es molt estranya i difícil d’explicar amb paraules. Has d’haver estat alguns mesos fora de casa vivint amb una intensitat absoluta cada dia per saber el que se sent en tornar al lloc on has nascut i on has viscut durant anys.
I ja sense presses vaig agafar el tren que ja em portaria cap a casa i que seria l’últim trajecte del viatge. Ara ja podia gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països, havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a Barcelona, a casa.
No sabem mai del que som capaços de fer si ens ho proposem i ens allunyem de les pors infundades normalment per altres. Davant de qualsevol imprevist o situació difícil sempre trobarem una solució, així som els humans. Si creus el contrari és perquè mai t’hi has trobat o t’has pogut recolzar en algú, però t’asseguro que si estàs sol, ho podràs solucionar tot tu sol. Tenim molta mes força i voluntat de la que ens imaginem i la llàstima és que poques vegades fem el que hem de fer per poder gaudir d’aquesta força. Jo ho acabava de fer i ara tenia una sensació de satisfacció difícil d’explicar.
