Em vaig despertar cap a les 6:30h crec que pel soroll que ja feien al restaurant. Normalment començaven a les 8h, però aquell dia, potser per ser dissabte, van començar abans. I de fet millor, perquè diria que quan el restaurant estava tancat no hi havia internet, suposo que perquè tenien allà el router i per la nit ho a pagaven tot. De fet els altres dies fins les 8h no hi havia internet. Així que em va anar bé per poder confirmar i acabar de mirar tot el trajecte que tenia aquell dia i que s’allargaria unes 36 hores fins a arribar a George town, Malàisia, amb taxis, ferris, trens i busos. De tot una mica.

Aixi que vaig començar amb el cafè i a guardar en pdf algunes indicacions i articles de blogs que em podrien ajudar durant el trajecte. A més vaig fer una última revisió de tot el que havia mort el dia anterior i alguna web més per si menterava d’alguna cosa nova tot i que més o menys ja sabia i tenia tot el que podia saber i tenir en aquell moment.

Cap a les 10h ja em vaig dutxar i vaig acabar de recollir ho tot, aquesta vegada amb temps i no com a Koh phangan que vaig sortir corrent. De fet ara córrer era l’últim que volia degut al llarg trajecte que tenia. I a les 11h feia el checkout i ja feia la primera pregunta de més que en faria, on agafar el songtaewh a Na Thon, es a dir els taxis colectius que fan de busos. Em van dir el lloc, que era a uns 100 metres de l’hotel i que eren 100 bats. Per Internet havia llegit 70, però suposo que era un article antic. I el lloc era a una cantonada ja que allà es desviaven cap a una carretera interior per tal de tallar camí. Així que ens vam acomiadar i vaig anar cap allà. Els taxistes que em veien manaven indicant cap a on, tot i que són molt pesats i estafadors, cal dir que també els agrada ajudar quan et veuen perdut.

Un cop a l cantonada en va passar un en 2 minuts. Vaig anar sol durant la meitat del trajecte fins que varen pujar una parella quan ja feia ben bé 15 minuts que haviem sortit de chaweng.

El noi em va preguntar quan em costaria i li vaig dir 100 bats, però crec que es va pensar que li havia preguntat al tqxista, cosa que no s’ha de fer perquè sino et cobren el doble. M’ho van pregunta tar en anglès però durant el trajecte vaig escoltar que eren espanyols per lo que vam estar parlant una estona. Els vaig dir que jo m’havia informat abans iells haurien d’haver fet, doncs ara li preguntarien el preu perquè en principi haurien de ser menys de 100 bats però a veure que els diria el taxista.

No va pujar ningú més en tot el trajecte, per lo que va ser 3 espanyols els únics que va recollir i portar fins a na Thon.

Al cap d’uns 30 minuts de sortir de chaweng vam arribar al port i arribava el moment de la veritat. Vaig baixar i vaig anar directe al taxista amb els 100 bats a la ma, li vaig donar i em vaig apartar com si ja marxes però pendent de si deia algo. El taxista es va queda mirant el bitllet i fins i tot va mirar si n’hi havia algun més pel mig. Es va quedar amb una cara que ho deia tot, el guiri aquest no es tonto a la vegada que sei veia la rabia per no haver pogut timar un turista. Però tal com deien per internet, no va dir res, de fet no podia doncs aquella era la tarifa oficial.

I a contjnuacio la parella. Va anar el noi i li va preguntar quant era suposo que amb l’esperança que li digués menys de 100 cadascú, però el taxista que ja se’l veia Mosquera, va a dir 100 cadascun, el noi va replicar, com era normal i el. Taxista fins i tot es va posar mig agressiu, deuria estar més que emprenyat d’haver fet tot aquell camí només per 3 turistes dels quals un no va apoderar timar gens i als altres dos només a mitges. Vaig estar a punt de dir-li al noi que anés a preguntar a una comissaria de policia turística, doncs aquestes coses fan molta ràbia perquè són preus oficials. Però evidentment no em vaig voler posar més i més encara quan a mi no m’havia pogut estafar.

Així doncs, ens vam acomiadar i vaig anar a buscar l’oficina de Seatran, la comanyia de ferri, amb el primer dels 7 transports solucionat, a mes aquest era un dels complicats, tan per trobar el taxi com pel preu, i totes dues coses havien anat com s’esperava.

Tot just eren les 12:30h i el ferri sortia a les 18h, per lo que tenia molt de temps. Vaig anar fins l’oficina per confirmar el lloc, que el ticket era vàlid i per preguntar si un cop a Surat Thani, on em deixaria un bus de la pròpia companyia, podria anar fins l’estació de tren, be de fet volia saber si ells mateixos tenien aquest servei.

A l’oficina em van dir que si que podia anar fins l’estació de tren. Jo vaig entendre que ells mateixos tenien servei de transfer, tot i que la veritat que no l’entenia massa a la dona ja que parlava un anglès una mica xungo. O ella no em va entendre a mi i simplement va entendre si des d’allà es podia anar fins l’estació. En qualsevol cas la resta estava be i jja sabia on havia d’embarcar, així que vaig anar cap a la zona habitada a buscar el sempre últil 7eleven.

Vaig estar com 20 minuts caminant abans de trobar-lo, temps mes que suficient per ja començar a suar. Finalment en vaig trobar un al carrer de sobre del passeig marítim i que anava parl·lel a la platja. Era un carrer molt animat, de fet semblava el carrer principal d’aquell poble.

Vaig comprar aigua i un plat preparat d’arròs amb ou i porc. Aquests plats preparats els vaig descobrir feia un parell de dies quan vaig comprar un entrepà i em van preguntar si volia que me l’escalfessin. Així que ara vaig demanar un plat mes complet que em varen escalfar allà mateix i em vaig menjar als bancs que tenen habilitats, tan a dins com a fora. La veritat és que aquests 7eleven estan molt be i t’ajuden molt en situacions com aquesta. A mes el plat estava tant bo com el de qualsevol restaurant i te’l podies menjar assegut en una taula amb aire condicionat. Això si, suposo que el fet de ser un plat ja preparat porta algun tipus d’element o ingredient que fa que no sigui tant sa com el d’un lloc ambulant, però per sortir del pas està molt be. A mes, prèviament m’havia pres una cervesa del mateix 7eleven i assegut al banc de fora mentre escrivia el diari que degut a tota la preparació d’aquest trajecte el tenia una mica endarrerit. Res millor contra la calor que, evidentment, feia.

Cap a les 14 hores vaig acabar de dinar i sense massa mes cosa per fer vaig tornar cap al port intentant anar per carrers que no hagués vist, d’aquesta manera feia almenys una petita visita pel poble de Na Thon, que tot i tenir el port, no em va semblar tant turístic com per exemple, Chaweng. De fet quasi que hauria preferit haver-me quedat en aquell poble, al costat del port i amb platja encarada a l’oest per veure la posta de sol.

Cap a les 15h vaig arribar a la terminal de Seatran i vaig esperar a unes cadires que hi havia fora durant ben be 1 hora i mitja. En el temps que vaig ser allà vaig veure sortir dos ferris, que per cert, en el primer d’ells hi anaven la parella d’espanyols del taxi. I això ho dic perque a les 16:30h vaig entrar ja a afer el chec-in i quedar.me a dins perqupe hi havia aire condicionat. I va ser quan la dona em va dir que si volia pujar al de les 17h en comptes del de les 18h que era el que havia reservat. I jo havia reservat aquest perquè era l’únic que apareixia a 12go.asia. I jo portava allà esperant quasi dos hores quan podria haver sortit ja. I tot i que el tren no sortia fins les dues de la matinada, sempre és millor arribar de dia que no pas de nit, que seria com arribaria. En fi, almenys guanyava una hora i podria veure la posta de sol des del barco. Tot i que igualment arribaria de nit, almenys va tenir una part positiva.

Eren ja les 16:40h per lo que no vaig esperar massa, doncs el ferri va arribar ben puntual. A les 16:50h ja estàvem embarcant i a les 17 en punt sortíem.

A diferència dels altres ferris que havia agafat, aquest també portava vehicles, fins i tot autocars i camions. A mes semblava mes dirigit a gent local, doncs jo era l’únic turista. Tots semblaven treballadors que tornaven a casa. A mes es notava perquè era un ferri força mes lent i barat. Però en qualsevol cas justament és això el que busco, i en aquesta ocasió ho vaig trobar de rebot, doncs aquest ferri el vaig reservar quan l’altre em va fallar i que segurament era per guiros, doncs sortia des del port mes proper a Chaweng i no et passaven a recollir ni et deixaven a l’estació de tren. tot plegat senyals de que era un transport pensat per locals i a mes per mi feia que tot plegat fos mes interessant, doncs anar per lliure sempre és millor que anar amb tot preparat com un borrego que no pensa. D’aquesta maneras el cervell s’estimula, i tot i que en el moment és una mica mes estressant ja que has de poder arribar al següent lloc per tu sol, a la llarga s’agraeix fer-ho així. De fet és com mes es recorden els viatges i la millor manera d’endarrerir possibles demències.

El trajecte es va fer llarg. Van ser dues hores ja que el ferri no era tant ràpid com els altres. Però ens va permetre poder veure la posta de sol al mar, que com sempre quedava mig tapat pels núvols prims però la imatge era preciosa igual. Per enmig de les illetes que hi havia per tot arreu es veien els reflexes del sol com anaven caient cap al mar mica en mica mentre ja quasi arribàvem a Surat Thani, doncs el sol s’amaga a les 19h i era aquella hora a la que arribàvem al port.

En el mateix port ja hi havia 2 o 3 busos de l amateixa companyia en què cada un portava a un lloc diferent. Tenia l’esperança que un d’ells portés a l’estació de tren, així que vaig anar alq ue em tocava i allà li vaig dir a la noia que anava a l’estació de tren, a veure si em deia que pugés a un altre bus. Però no, em va dir que un cop arribat al destí, Surat Thani poble, podria agafar un taxi col·lectiu o tuktuk fins l’estació. Gràcies per res, vaig pensar, doncs això ja ho sabia jo. Ni ells anaven fins l’estació ni feien cap mena de transfer des de Surat Thani poble a l’estació. Tocaria negociar amb un taxista, amb lo pesats que son.

El trajecte amb el bus va durar una hora i va ser durillo, doncs semblava que no tinguñes amortiguadors. La carretera no estava tant malament però tot i així feia uns bots que feien fins i tot mal.

Vam arribar a l’oficina de Seatran de Surat Thani a les 20h tal com estava previst. Nomñes baixar ja hi havien els típics taxis col·lectius allà mateix. Una dona ja em va assaltar. Li vaig dir que anava a l’estació de tren. Em va semblar que primer deia 300 bats, a lo que li vaig dir que no. Ella no feia massa cas i m’anava assenyalant el taxi. El taxista aleshores em va dir 250, a lo que li vaig respondre 100. Ell va dir 200, i això és el que esperava, com a molt pagar 200 bats ja que per la distància que era em va semblava correcte. Voldria haver arribat als 150 doncs ja només em quedaven 250 bats en efectiu i volia comprar menjar mentre esperava a l’estació, però com ja he dit 200 em semblava correcte i de fet el taxista semblava que abans de rebaixar mes hauria preferit no portar-me, doncs realment estava mes lluny del que jo pensava.

Tot i ser un taxi col·lectiu hi anava jo sol, doncs en el bus ja érem pocs i només jo anava a l’estació. Cal dir que l’estació ni tan sols està a Surat Thani, sino al poble del costat Phan Phin, i el trajecte va durar ben be 30 minuts, per lo que els 5,70€ que vaig pagar estaven prou be. A mes els transports que es feien en bus des del port a l’estació costaven 250 bats, i a mi em surtiria el bus que em va deixar allà mes el taxi, 300 bats, per lo que realment vaig pagar un preu just. Segona negociació ben superada i ja quasi segur que arribaria a la frontera, doncs aquell taxi em deixaria a l’estació i ja tenia el tren fins la frontera reservat. De moment tot anava segons lo planejat.

Això si, aquell trajecte amb el taxi em va donar molt mal de cap, ja que aquests taxis no tenen finestres per lo que el soroll del motor se sent molt, i mes aquell, que semblava de moto sense tub. A mes anava molt ràpid i les corves eren demencials, per lo que al cap de mitja hora d’anar d’aquella manera, vaig arribar a l’estació amb un mal de cap que em va durar quasi fins que vaig anar a dormir, que encara faltaven hores.

Tot just eren les 20:30h quan arribava a l’estació, per lo que encara quedaven 5 hores i mitja perquè passés el tren, així que tenia molt temps per fer de tot, tot i que tampoc podia fer massa cosa. Primer vaig anar a la taquilla a preguntar si el bitllet imprès que portava era correcte i aquell tren passava per allà, cosa que el noi em va confirmar. També li vag dir que el meu estí final era Butterworth i que si aquell tren hi anava. Em va dir que no, que a Padang Besar hauria de baixar, passar l’aduana i allà agafar un altre tren. Això em va eixar mes tranquil ja que en un blog s’entenia que aquell mateix tren anava a Butterworth, cosa que m’hauria fet ràbia per només haver pagat fins a Padang Besar. Així que de moment tot anava sortint segons el previst.

Cap a les 21h vaig sortir a buscar un 7eleven a comprar el sopar. Com era d’esperar a menys de 100 metres de l’estació n’hi havia un, que per cert vaig trobar de seguida, doncs vaig sortir a l’atzar i el vaig veure sense haver de tornar enrere.

Tot i que portava algo de menjar, en volia comprar per sopar aquella nit i algo mes per l’endemà, i ja que només em quedaven 50 bats, 1,50€, vaig decidir gastar el mínim per poder pagar amb targeta, que eren 300 bats. Pot semblar molt però vaig comprar 2 paquets de tabac que ja eren 190 bats. I fins els 326 un plat de menjar preparat com el del migdia però amb un altre tipus de carn, cafè, patates, un entrepà de frankfurt amb formatge i galetes. El plat preparat me’l van escalfar i me’l vaig menjar ja allà mateix, doncs ja tenia gana i només de pensar en el plat ja em va venir mes gana, doncs realment estan molt bons.

Després de menjar vaig gastar els 50 bats amb aigua i alguna pasta de postre i vaig tornar a l’estació. Tot just eren les 21:30h. Només feia una hora que estava allà i ja ho havia fet tot.

A estones escrivia el diari, caminava una mica, escoltava música, mirava documentals descarregats que tenia a Netflix, mirava les rates corrent per l’estació, almenys 5 o 6, fins i tot una que va correr cap a mi fins que la vaig espantar, en fi, lo típic que es fa en una estació de tren.

A les 23:30h vaig anar a mirar la pantalla amb els horaris per buscar el meu tren, i em vaig endur la primera sorpresa de la nit. El tren apareixia, però posava que portava un endarreriment de 90 minuts! Així que si l’hora original era a les 2:03h, ara era a les 3:30h, per lo que les dues hores i mitja d’espera que em quedaven de cop es varen convertir en 4, sumades a les 3 que ja portava allà. Això era un bon endarreriment i la resta eren tonteries.

Lo millor era que els que mes flipant es veien érem els estrangers, els tailandesos ni s’immutaven, senyal de que allò era algo habitual. De fet hi havia 4 o 5 trens programats i tots anaven amb endarreriment. Però de fet, conforme passaven les hores, l’endarreriment anava augmentant, i axiò que jo tenia l’esperança que disminuis, pobre innocent. Al final l’endarreriment va se de dues hores i mitja. D’haver de passar a les dues, va acabar arribant a les 4:27h.

La gent anava i venia del 7eleven i tots tornaven amb algun tipus d’entrepà calent. Jo, evidentment, cap a la 1 em vaig menjar l’entrepà, doncs ja tornava a tenir gana, i alguna bossa de patates per passar el temps mentre anava mirant documentals o escrivint el diari, a mes d’anar estirant les cames és clar, ja que volia pujar al tren una mica cansat per poder dormir millor, doncs no sabia que tal s’hi podria dormir. Val a dir que pel que havia llegit per Internet, eren còmodes i s’hi dormia be. A mes, seguint les recomanacions, havia reservat un llit de baix, doncs eren una mica mes cars però a canvi eren mes amples i la llum de dins el vagó no molestava gens ja que el llit de sobre la tapava completament. Els llits de dalt, també tenien la cortina però aquesta no fa que quedis completament a les fosques.

Cap a la 1, una noia tailandesa d’uns 20 anys i molt guapa que també estava esperant el mateix tren, es va aixecar per fer estiraments i després una espècie de ioga amb alfombreta i tot. A mes allà davant per lo que en certs moments calia fer esforços per no mirar. En qualsevol cas jo també em vaig aixecar per estirar-me ja que el fet de veure-la almenys em va recordar que jo també estava encarcarat.

Finalment, cap a les 4:15h, la noia de l’estació va anunciar per megafonia l’arribada del tren. Tots ens vam començar a aixecar ja impacients. Els de seguretat van tocar els seus xiulets i de lluny ja es veien les llums del tren. Per fi arribava. Per cert que els de seguretat eren molt amables i servicials, doncs primer un em va venir a atendre quan la de la taquilla no hi era, un altre va anar corrent a ajudar una nena que va caure de boca a terra i ara un em va preguntar a quin vagó anava i em va indicar on esperar de l’andana. Quina diferència amb els d’Espanya.

Vam pujar i per fi veia els famosos trens hotel de Tailàndia que tant havia vist en fotos. Vaig buscar el llit 16 del vagó 2. Justament em va tocar a sota i al costat d’una parella que havien estat asseguts tota l’estona al meu costat mentre esperàvem a l’estació.

Tot plegat estava molt millor del que m’esperava. Hi havia un noi que s’encarregava de posar les coixineres i preparar tot el llit. Hi havia una manta tancada en una bossa hermètica i a cada llit hi havia una petita llum i dues estanteries per deixar l’equipatge. A mes al tren s’hi estava fins i tot fresquet tot i tenir les finestres tancades.

Ràpidament em vaig treure la roba, vaig organitzar l’equipatge a l’estanteria i em vaig estirar amb la manta. El llit era comodíssim, el tren feia menys soroll del que m’esperava i el propi moviment del tren feia que el descans fos perfecte. De fet vaig tardar molt menys en adormir-me del que m’esperava, és mes, crec que no vaig tardar ni 10 minuts. El fet que fossin les 4:30h passades i que per tant ja portés 22 hores despert, segurament hi va ajudar.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: