Em vaig despertar cap a les 6:30h, suposo que com cada dia a Koh Samui degut al soroll, sobretot el que ja feien al restaurant de l’hotel que tenia a pocs metres. Normalment començaven a les 8 del matí, però aquest dia, potser per ser dissabte, van començar força abans. I de fet millor, perquè diria que quan el restaurant estava tancat no hi havia Internet a les habitacions, suposo que perquè el router el tenien al restaurant i per la nit ho a pagaven tot. De fet els altres dies fins les 8h no hi havia Internet. Així que em va anar bé per poder confirmar i acabar de mirar tot el trajecte que tenia aquell dia i que s’allargaria unes 36 hores fins a arribar a George Town, Malàisia, amb taxis, ferris, trens i busos. De tot una mica. De fet aniria d’illa a illa però en països diferents, doncs George Town està a l’illa de Penang, al nord-oest de Malàisia.

Aquell mateix dia començava un trajecte per mar i terra que duraria fins l’endemà per anar des de Tailàndia a Malàisia, passant el control d’immigració en una estació de tren de la frontera. De fet, la ciutat de Padang Besar està dividia entre tots dos països, quedant l’estació de tren i el control d’immigració al mig de la ciutat.

Durant la preparació del viatge i el dia anterior havia reservat tot el que es podia reservar en quan als transports que hauria d’agafar aquell dia, però encara quedaven alguns trams on no hi tenia reserva degut a què segurament els hauria de fer en taxi col·lectiu. L’ordre era el següent: 1- Taxi col·lectiu, 2- Ferri, 3- Bus, 4- Taxi Col·lectiu, 5- Tren, 6- Un altre tren ja de Malàisia i 7- Ferri. Dels 7 transports tenia reservats els 2, 3 i 5, la resta no es podien reservar prèviament a menys que la pròpia companyia de ferri ho hagués permès, que no va ser el cas. Així que aquest dia tocava un trajecte llarg i incert. El misteri es resoldria l’endemà per la tarda quan suposadament ja hauria d’haver arribat a l’hotel de George Town a Malàisia.

Lo primer seria aclarir-se amb els taxis col·lectius o Songtaewhs com els anomenen allà. Segons havia llegit aquests van donant voltes per la perifèria de l’illa sempre fent el mateix recorregut i van agafant passatgers conforme aquests els paren. Segons tenia entès, paren a llocs concrets, però agafen gent a qualsevol punt al llarg de tot el recorregut. Així que tenia pensat esperar al carrer principal de Chaweng que estava just davant l’hotel a què passés un d’aquests taxis col·lectius.

Així que vaig començar amb el cafè i a guardar al mòbil algunes indicacions i articles de blogs que em podrien ajudar durant el trajecte, sobretot de les rutes dels rodalies a Malàisia, doncs amb la tonteria hauria de recórrer uns 200 quilòmetres en un tren ja dins de Malàisia. A més vaig fer una última revisió de tot el que havia mirat el dia anterior i alguna web més per si m’assabentava d’alguna cosa nova tot i que més o menys ja sabia i tenia tot el que podia saber i tenir en aquell moment. Cal tenir en compte que tot plegat no son trajectes massa comuns per lo que la informació disponible no és tant abundant com en altres casos.

A les 10 del matí ja em vaig dutxar i vaig acabar de recollir-ho tot, aquesta vegada amb temps i no com a Koh Phangan on vaig haver de sortir corrent sense revisar quasi res. De fet ara córrer era l’últim que volia degut al llarg trajecte que tenia per davant. Fins al cap de quasi 2 dies no tornaria a trepitjar un hotel per lo que no calia córrer per marxar d’aquest. El ferri sortia de l’illa a les 18 hores així que tenia temps d’apurar fins l’hora de check-out.

I a les 11h deixava l’habitació i baixava cap al restaurant a fer el check-out. Allà ja feia la primera pregunta al noi de l’hotel de les moltes que faria aquell dia, on agafar el Songtaewh cap a Na Thon, és a dir, on podia agafar el taxi col·lectiu que fa de bus i que em portés fins al port on tenia reservat el ferri. Songtaewh és el nom tailandès per aquests taxis col·lectius que en zones menys poblades fan de busos de línia. El noi em va dir que paraven a uns 100 metres de l’hotel i que fins al port costava 100 bats. Per Internet havia llegit que eren 70, però suposo que era un article antic. En qualsevol cas era menys que el que m’havia costat el taxi al venir, 150 bats, i això que ara anava a un port mes llunyà. El lloc on parava era a una cantonada del carrer principal ja que allà es desviaven cap a una carretera interior per tal de tallar camí. Per tant, sort que li vaig preguntar d’entrada perquè sinó m’hauria quedat esperant allà davant l’hotel, doncs per Internet havia llegit que paraven a qualsevol lloc quan algú els ho demanava.

Ja amb aquesta informació imprescindible, em vaig acomiadar del noi i de la resta de treballadores de l’hotel i vaig anar cap a la cantonada que m’havia indicat. Els taxistes que em veien passar m’anaven indicant cap a on anar, doncs no hi havia cap cartell on indiqués exactament on paraven els taxis col·lectius, i no sé perquè, però molts taxistes que em veien passar deduïen que estava buscant la parada dels Songtaewhs. Tot i que els taxistes tailandesos són molt pesats i estafadors, cal dir que també els agrada ajudar quan et veuen perdut. En el fons, no deixen de ser tailandesos.

Un cop a la cantonada va passar un taxi col·lectiu en 2 minuts. Vaig seguir totes les recomanacions que havia llegit per tal que no m’estafessin. que era d’entrada, no preguntar el preu, sinó pagar al baixar l’import exacte sense dir res. Així que vaig pujar i vaig anar sol durant almenys la meitat del trajecte fins que varen pujar una parella de motxillers quan ja feia ben bé 15 minuts que havíem sortit de Chaweng.

El noi em va preguntar quan em costaria a mi, suposo que per fer-se una idea del que els costaria a ells. Li vaig respondre que 100 bats però crec que es va pensar que li havia preguntat al taxista, cosa que no s’ha de fer mai. M’ho van preguntar en un anglès prou bo per lo que en un principi no vaig saber d’on eren, però durant el trajecte i quan ja van parlar entre ells, vaig escoltar que eren espanyols, per lo que vam estar xerrant una estona, la que ens va permetre el trajecte fins al port. Els vaig dir que jo m’havia informat abans dels preus d’aquells taxis col·lectius i que ells haurien d’haver fet el mateix, doncs ara li preguntarien el preu al taxista ja que en principi haurien de ser menys de 100 bats però a veure quin preu els diria el taxista.

No va pujar ningú més en tot el trajecte, per lo que va ser 3 espanyols els únics que va recollir i portar fins a Na Thon.

Al cap d’uns 30 minuts de sortir de Chaweng vam arribar al port de Na Thon i arribava el moment de la veritat. Vaig baixar el primer i vaig anar directament al taxista amb els 100 bats a la mà, li vaig donar i em vaig apartar com si ja marxés però pendent de si em deia alguna cosa. El taxista es va quedar mirant el bitllet de 100 bats i fins i tot va mirar si n’hi havia algun més pel mig. Es va quedar amb una cara que ho deia tot, probablement pensant algo com “el guiri aquest no es tonto ni sembla que se’l pugui estafar”, a la vegada que se li notava la ràbia que tenia per no haver pogut timar un turista. Però tal com deien les recomanacions que havia llegit, el taxista no va dir res, de fet no podia, doncs aquella era la tarifa oficial. Resignat es va guardar el bitllet i no em va dir ni adéu quedant a l’espera de la parella.

El noi va anar cap al taxista i li va preguntar quant era, suposo que amb l’esperança que li digués menys de 100 bats cadascú, doncs havien fet la meitat de trajecte que jo, però el taxista que ja se’l veia prou mosquejat, va dir-li que eren 100 bats cadascú. El noi va replicar, com era normal i el taxista fins i tot es va posar mig agressiu repetint 100, 100 vàries vegades, deuria estar més que emprenyat d’haver fet tot aquell camí només per 3 turistes dels quals un no va poder timar gens i als altres dos només a mitges. Vaig estar a punt de dir-li al noi que anés a preguntar a una comissaria de policia turística, doncs aquestes coses fan molta ràbia perquè són preus oficials. Però evidentment no m’hi vaig voler implicar i mes quan a mi no m’havia pogut estafar.

Així doncs, ens vam acomiadar, jo vaig anar cap al moll de Seatran, la companyia del ferri, i ells semblava que anaven a buscar un restaurant, doncs ja començava a ser hora de dinar. I així deixava el primer dels 7 transports que hauria d’agafar per completar tot el trajecte fins a George Town. Aquest era un dels mes incerts de tots 7, tan per trobar el taxi o el que fos que em portés com pel preu, i totes dues coses havien anat com s’esperava i en temps récord. De fet tot just eren les 12:30h i el ferri sortia a les 18h, per lo que em sobrava molt de temps.

Vaig anar fins l’oficina per confirmar el lloc, que el tiquet era vàlid i per preguntar si un cop al centre de Surat Thani, on em deixaria un autocar de la pròpia companyia, podria anar fins l’estació de tren, be de fet volia saber si ells mateixos oferien aquest servei. Altres companyies si ho feien, per lo que no era tant estrany.

A l’oficina em van dir que si que podia anar fins l’estació de tren. Jo vaig entendre que ells mateixos tenien servei de transfer, tot i que la veritat que no l’entenia massa a la dona ja que parlava un anglès una mica xungo. De fet, semblava mes que ella no em va entendre a mi i simplement va entendre si des d’allà es podia anar fins l’estació. En qualsevol cas la resta estava be i ja sabia on havia d’embarcar, així que vaig anar cap a la zona habitada d’aquell poble a buscar el sempre útil, i quasi imprescindible, 7-eleven. Ara que ja coneixia els plats combinats que tenien i el microones que podies fer servir, hi anava amb tota la intenció de dinar allà mateix, doncs per acabar-ho d’arrodonir, en tots sempre hi he vist cadires per seure i menjar.

Vaig estar uns 20 minuts caminant sota el sol i arrossegant la maleta abans de trobar-ne un, temps mes que suficient per ja començar a suar. Finalment en vaig trobar un al carrer de sobre del passeig marítim i que anava paral·lel a la platja. Era un carrer molt animat, de fet semblava el carrer principal d’aquell poble.

Primer de tot em vaig prendre una cervesa del mateix 7-eleven assegut al banc de fora mentre escrivia el diari que degut a tota la preparació d’aquest trajecte el tenia una mica endarrerit. No hi ha res millor contra la calor que una cervesa ben freda contemplant un carrer que no has vist mai d’una ciutat on hi havies estat mai. Simplement mires el carrer, la gent i els comerços i gaudeixes una estona admirant la vida cotidiana de la gent i del xoc cultural que pots veure estan simplement assegut.

Després de la cervesa i descansar una mica, vaig comprar aigua i un plat preparat d’arròs amb ou i porc. Aquests plats preparats els vaig descobrir feia un parell de dies quan vaig comprar un entrepà i em van preguntar si volia que me l’escalfessin. Així que ara vaig demanar un plat mes complet que em varen escalfar allà mateix i em vaig menjar als bancs que tenen habilitats, tan a dins com a fora. La veritat és que aquests 7-eleven estan molt be i t’ajuden molt en situacions com aquesta. A mes el plat estava tant bo com el de qualsevol restaurant i te’l podies menjar assegut en una taula amb aire condicionat. Això si, suposo que el fet de ser un plat ja preparat porta algun tipus d’element o ingredient que fa que no sigui tant sa com el d’un lloc ambulant, però per sortir del pas està molt be. A mes aquell plat tant complet no costava ni 50 bats, menys de 1,50€.

Cap a les 14 hores vaig acabar de dinar i sense massa mes cosa per fer vaig tornar cap al port intentant anar per carrers que no hagués vist, d’aquesta manera feia almenys una petita visita pel poble de Na Thon, que tot i tenir el port, no em va semblar tant turístic com per exemple, Chaweng. De fet quasi que hauria preferit haver-me quedat en aquell poble, al costat del port i amb la costa encarada a l’oest per veure la posta de sol.

El poble s’assemblava a Chaweng en quan que tenia un carrer principal paral·lel al mar i fora d’ell poca cosa mes, com a molt algun carrer mes petit que portava al passeig. Semblava que era una illa mes aviat poc poblada amb pobles de pocs carrers i poca densitat de població. Degut a què era l’hora de dinar, vaig poder veure moltes famílies a les seves cases dinant, doncs deixaven les portes obertes podent-se veure des de fora. Veure tota aquesta vida cotidiana en un país tant desconegut és algo que, tot i que sembli mentida, em fascina.

A les 15h vaig arribar a la terminal de Seatran que ja quedava al costat del barco i vaig estar esperant a unes cadires que hi havia fora de la terminal, al moll, durant ben be 1 hora i mitja. En el temps que vaig ser allà vaig veure sortir dos ferris, que per cert, en el primer d’ells hi anaven la parella d’espanyols del taxi. I això ho dic perquè a les 16:30h vaig entrar a la terminal per a fer el check-in i quedar-me a dins perquè hi havia aire condicionat. I va ser aleshores quan la dona de la taquilla em va preguntar si volia pujar al ferri de les 17h en comptes del de les 18h que era el que jo tenia reservat. I jo havia reservat aquest de les 18h simplement perquè era l’únic que apareixia a la web 12go.asia. I jo portava allà assegut esperant quasi dues hores quan podria haver sortit ja. I tot i que el tren no sortia fins les dues de la matinada, sempre és millor arribar de dia que no pas de nit, que seria com arribaria. Cal tenir en compte que a les 19h ja era fosc.

En fi, almenys guanyava una hora i podria veure la posta de sol des del barco. Tot i que igualment arribaria a Surat Thani ja de nit, almenys va tenir la part positiva de poder veure la posta de sol des d’alta mar.

Eren ja les 16:40h per lo que no vaig esperar massa, doncs el ferri va arribar ben puntual. A les 16:50h ja estàvem embarcant i a les 17 en punt sortíem.

A diferència dels altres ferris que havia agafat pel Golf de Tailàndia, en aquest no s’hi veien quasi turistes. La majoria de passatgers semblaven tailandesos que probablement treballaven a l’illa però vivien a la part continental per ser la vida mes barata. De fet avui era dissabte i semblava un bon moment per anar a passar el cap de setmana fora de l’illa. A mes en aquest també hi portaven vehicles, fins i tot autocars i camions. Que no era un ferri pensat pels turistes també es notava en el fet que era un ferri força mes lent i barat, de fet els altres eren catamarans i aquest no. Però en qualsevol cas justament és això el que busco, i en aquesta ocasió ho vaig trobar de rebot, doncs aquest ferri el vaig reservar quan l’altre em va fallar i que segurament era un catamarà per guiris, doncs l’altre sortia des del port mes proper a Chaweng, et passaven a recollir i et deixaven a l’estació de tren, mentre que amb aquest res de res, tot plegat senyals de que era un transport pensat per locals. En qualsevol cas per mi feia que tot plegat fos mes interessant, doncs anar per lliure sempre és millor que anar amb tot preparat com un borrego que no pensa. D’aquesta maneras el cervell s’estimula, i tot i que en el moment és una mica mes laboriós ja que has de poder arribar al següent lloc per tu sol, a la llarga s’agraeix fer-ho així. De fet és com mes es recorden els viatges i la millor manera d’endarrerir possibles demències. Si només fas el que et diuen poca estimulació mental fas i els viatges s’obliden l’any següent.

El trajecte es va fer llarg. Van ser dues hores ja que el ferri no era tant ràpid com els altres. Però ens va permetre poder veure la posta de sol al mar, que com sempre quedava mig tapat pels núvols prims però la imatge era preciosa igual. Per enmig de les illetes que hi havia per tot arreu es veien els reflexes del sol com anaven caient cap al mar mica en mica mentre ja quasi arribàvem a Surat Thani, doncs el sol s’amaga a les 19h i era aquella hora a la que arribàvem al port. En qualsevol cas, l’escena era molt millor que vista des de la platja. No envà, desenes de persones feien fotos des de la coberta, la majoria tailandesos és clar, però és que valia la pena.

De fet, vaig acabar corrent pel barco buscant la sortida i desembarcant l’últim, ja que m’havia distret fent fotos i quan em vaig donar compte ja no hi havia ningú al barco. Vaig haver de preguntar al primer treballador que vaig veure per on era la sortida, doncs aquell ferri era enorme.

En el mateix port ja hi havia 2 o 3 busos de la mateixa companyia Seatran esperant-nos. Cada un anava a un lloc diferent. Tenia l’esperança que un d’ells portés a l’estació de tren, així que vaig anar al que em tocava i allà li vaig dir a la noia que anava a l’estació de tren, a veure si em deia que pugés a un altre bus. Però no, em va dir que un cop arribat al destí, al centre de Surat Thani, podria agafar un taxi col·lectiu o tuk-tuk fins l’estació. Gràcies per res, vaig pensar, doncs això ja ho sabia jo. Ni ells anaven fins l’estació ni oferien cap servei de transfer des de Surat Thani poble a l’estació. Tocaria negociar amb un taxista, amb lo pesats que son.

El trajecte amb el bus va durar una hora i va ser durillo ja que semblava que no tingués amortidors. La carretera no estava tant malament però tot i així feia uns bots que feien fins i tot mal. Per la resta va ser tranquil, doncs el bus anava quasi buit.

Vam arribar a l’oficina de Seatran de Surat Thani a les 20h tal com estava previst. Només baixar del bus ja hi havien els típics taxis col·lectius allà mateix. Una dona ja em va assaltar. Li vaig dir que anava a l’estació de tren. Em va semblar que primer deia 300 bats, a lo que li vaig dir que no. Ella no feia massa cas i m’anava assenyalant el taxi. Suposo que com la majoria es pensava que a mes de turista també era imbècil. El taxista aleshores em va dir 250, a lo que li vaig respondre 100. Ell va dir 200, i això és el que jo esperava, pagar com a molt 200 bats ja que per la distància que era em va semblar correcte. Voldria haver arribat als 150 doncs ja només em quedaven 250 bats en efectiu i volia comprar menjar mentre esperava a l’estació, però com ja he dit 200 bats em semblava correcte i de fet el taxista semblava que abans de rebaixar mes hauria preferit no portar-me, doncs finalment va resultar que l’estació estava mes lluny del que jo pensava.

Tot i ser un taxi col·lectiu hi anava jo sol, doncs en el bus ja érem pocs i només jo anava a l’estació. Cal dir que l’estació ni tan sols està a Surat Thani, sinó al poble del costat, a Phan Phin, i el trajecte va durar ben be 30 minuts, per lo que els 5,70€ que vaig pagar pel trajecte estaven prou be. A mes els transports que es feien en bus des del port on et deixava el ferri fins a l’estació de tren costaven 250 bats, i a mi em sortiria el bus que em va deixar allà mes el taxi per 300 bats, per lo que realment vaig pagar un preu just. Segona negociació ben superada i ja quasi segur que arribaria a la frontera, doncs aquell taxi em deixaria a l’estació de tren i un cop allà només hauria d’esperar unes hores a que arribés el tren que tenia reservat i que em portaria fins la frontera amb Malàisia. De moment tot anava segons lo planejat.

Això si, aquell trajecte amb el taxi em va donar molt mal de cap, ja que aquests taxis no tenen finestres per lo que el soroll del motor se sent molt, i mes aquell, que semblava de moto sense tub d’escapament. A mes anava molt ràpid i les corves eren demencials, anant per una carretera plena de cotxes i empassant fum tota l’estona, per lo que al cap de mitja hora d’anar d’aquella manera, vaig arribar a l’estació amb un mal de cap que em va durar quasi fins que vaig anar a dormir, que encara faltaven hores.

Quan el taxista va parar i vaig veure l’estació de tren em va envair una sensació de tranquil·litat i d’emoció a la vegada. Pocs minuts abans encara no ho tenia clar perquè pensava que estaria mes a prop, però ara ja hi érem davant. Vaig baixar i quasi sense temps d’acomiadar-me, el taxista va arrencar i va marxar tant ràpid com havíem vingut.

Tot just eren les 20:30h quan arribava a l’estació per lo que encara quedaven 5 hores i mitja perquè passés el tren, així que tenia molt temps per fer de tot, tot i que tampoc podia fer massa cosa. El tema és que el tren passava de matinada i jo no podia haver arribat mes tard que això, doncs els ferris deixen de passar a certa hora. La combinació d’horaris era complicada perquè pràcticament només passaven 2 o 3 trens al dia.

Primer vaig anar a la taquilla a preguntar si el bitllet imprès que portava i que ja havia reservat abans del viatge era correcte i aquell tren passava per allà, cosa que el noi em va confirmar. També li vaig comentar que la meva destinació final era Butterworth de Malàisia i que si aquell tren que agafaria hi arribava. Em va dir que no, que a Padang Besar hauria de baixar, passar la duana i allà agafar un altre tren ja malai. Això em va deixar mes tranquil ja que en un blog s’entenia que aquell mateix tren arribava fins a Butterworth, cosa que m’hauria fet molta ràbia per només haver pagat fins a Padang Besar. Així que de moment tot anava sortint segons el previst.

Cap a les 21h vaig sortir a buscar un 7-eleven a comprar el sopar. No tenia ni idea de on n’hi havia un, però estava segur que si sortia de l’estació i anava cap on veiés mes llum, segur que me’n trobaria algun. I com era d’esperar a menys de 100 metres de l’estació n’hi havia un, que per cert vaig trobar de seguida, doncs vaig sortir a l’atzar cap a l’esquerre de l’estació i el vaig veure sense haver de tornar enrere.

Tot i que portava algo de menjar, en volia comprar per sopar aquella nit i algo mes per l’endemà, i ja que només em quedaven 50 bats en efectiu, 1,50€, vaig decidir comprar fins arribar a l’import mínim per poder pagar amb targeta, que eren 300 bats. Pot semblar molt però vaig comprar 2 paquets de tabac que ja eren 190 bats. I la resta fins els 326 que em vaig gastar va ser un plat de menjar preparat com el del migdia però amb un altre tipus de carn, cafè, patates, un entrepà de frankfurt amb formatge i galetes. El plat preparat me’l van escalfar i me’l vaig menjar allà mateix davant el 7-eleven, doncs ja tenia gana i només de pensar en el plat ja em va venir mes gana, doncs realment estan molt bons. A mes allà era l’únic lloc en desenes de metres on hi havia certa animació de persones. La resta del poble semblava abandonat.

Després de menjar vaig gastar els 50 bats que em quedaven en efectiu amb aigua i alguna pasta de postre i vaig tornar a l’estació. Tot just eren les 21:30h. Només feia una hora que estava allà i ja ho havia fet tot. Ja tenia el menjar, ja havia gastat tots els bats que em quedaven per lo que ja estava a punt per marxar de Tailàndia.

A estones escrivia el diari, caminava una mica, escoltava música, mirava documentals descarregats que tenia a Netflix, mirava les rates corrent per l’estació, almenys 5 o 6, fins i tot una que va correr cap a mi fins que la vaig espantar, en fi, lo típic que es fa en una estació de tren.

El tema de les rates en aquella zona era impressionant. En general n’hi havia per tot arreu, però en aquella estació n’hi havia desenes. Quan encara no n’havia vist cap, escoltava un soroll que em semblava algun tipus de grill o insecte, fins que vaig veure que era una família de rates a 2 metres darrere meu. A partir d’aleshores en sortien per qualsevol lloc. Almenys anaven en compte de no acostar-se a les persones, i només que fessis un petit gest ja s’allunyaven ben ràpid, però el fàstic el feien igual. Ningú els feia cas, de fet els taxistes que esperaven fora de l’estació, les tenien corrent entre les cames i no només no els feien ni cas sinó que mes d’un es quedava adormit allà mateix sense cap problema.

A les 23:30h vaig anar a mirar la pantalla amb els horaris per buscar el meu tren i va ser quan em vaig endur la primera sorpresa de la nit. El tren apareixia, però posava que portava un endarreriment de 90 minuts! Així que si l’hora original era a les 2:03h, ara era a les 3:30h, per lo que les dues hores i mitja d’espera que em quedaven de cop es varen convertir en 4, sumades a les 3 que ja portava allà acabarien sent 7 hores d’espera. Això era un bon endarreriment i la resta eren tonteries.

El mes sorprenent era que els qui mes estàvem flipant érem els estrangers, els tailandesos ni s’immutaven, senyal de que allò era algo habitual. De fet hi havia 4 o 5 trens programats i tots anaven amb endarreriment. Però el pitjor de tot era que, conforme passaven les hores, l’endarreriment anava augmentant, i això que pocs minuts abans jo tenia l’esperança que disminuis, pobre innocent. Al final l’endarreriment va se de dues hores i mitja. D’haver de passar a les 2:03h, va acabar arribant a les 4:27h.

La gent anava i venia del 7-eleven i tots tornaven amb algun tipus d’entrepà calent. Jo, evidentment, cap a la 1 de la matinada em vaig menjar l’entrepà de frankfurt i formatge, doncs ja tornava a tenir gana, i alguna bossa de patates per passar el temps mentre anava mirant documentals o escrivint el diari, a mes d’anar estirant les cames és clar, ja que volia pujar al tren una mica cansat per poder dormir millor ja que en aquell moment encara no sabia que tal s’hi podria dormir. Val a dir que pel que havia llegit per Internet, aquests trens-hotel eren còmodes i s’hi dormia molt be. A mes, seguint les recomanacions, havia reservat un llit de baix ja que tot i que eren una mica mes cars que els de dalt també eren mes amples i la llum de dins el vagó no molestava gens ja que el llit de sobre la tapava completament. Els llits de dalt, també tenien la cortina però aquesta no aconsegueix que quedis completament a les fosques.

Al cap d’uns minuts d’estar-me menjant l’entrepà, una noia tailandesa d’uns 20 anys i molt guapa que també estava esperant el mateix tren, es va aixecar per fer estiraments i després una espècie de ioga amb alfombreta i tot. A mes allà estava just davant per lo que en certs moments calia fer esforços per no mirar. En qualsevol cas jo també em vaig aixecar per estirar-me ja que el fet de veure-la almenys em va recordar que jo també estava encarcarat de tantes hores assegut.

A les 3 de la matinada ja tots els que estàvem a l’estació érem com una família. Al vestíbul hi estàvem unes 10 persones que ja al final ens coneixíem tots, no envà ja feia hores que ens veiem les cares. Cadascú tenia la seva història però la de la noia tailandesa de 20 anys que anava amb el danès de 55 era la mes peculiar tot i que a Tailàndia no és tan estrany.

Finalment, cap a les 4:15h, la noia de l’estació va anunciar per megafonia l’arribada del tren. Tots ens vam començar a aixecar ja impacients. Els de seguretat van tocar els seus xiulets i de lluny ja es veien les llums del tren. Per fi arribava. Per cert, que els de seguretat eren molt amables i servicials, doncs primer un em va venir a atendre quan la de la taquilla no hi era, un altre va anar corrent a ajudar una nena que va caure de boca a terra i ara un em va preguntar a quin vagó anava i em va indicar a quina alçada de l’andana esperar segons el vagó on era el meu llit. Quina diferència amb els de Renfe que sembla que t’estiguin perdonant la vida.

Vam pujar i per fi veia els famosos trens-hotel de Tailàndia que tant havia vist en fotos. Vaig buscar el llit 16 del vagó 2. Justament em va tocar a sota i al costat d’una parella que havien estat asseguts tota l’estona al meu costat mentre esperàvem a l’estació i que eren part dels 10 del vestíbul. Tots cap a Malàisia.

Tot plegat estava molt millor del que m’esperava. Hi havia un noi que s’encarregava de posar les coixineres i preparar tot el llit. Hi havia una manta tancada en una bossa hermètica i a cada llit hi havia una petita llum individual i dues estanteries per deixar l’equipatge. A mes al tren s’hi estava fins i tot fresquet tot i tenir les finestres tancades, sense aire condicionat i amb només uns ventiladors molt precaris penjats del sostre. Però tot i així aquest era un dels llits mes fresquets en el que havia dormit des de que era a Tailàndia.

Ràpidament em vaig treure la roba, vaig organitzar l’equipatge a l’estanteria i em vaig estirar amb la manta. El llit era comodíssim, el tren feia menys soroll del que m’esperava i el seu propi moviment feia que el descans fos perfecte, com quan es gronxa un bebe en el seu cotxet. De fet vaig tardar molt menys en adormir-me del que m’esperava, és mes, crec que no vaig tardar ni 10 minuts. El fet que fossin les 4:30h passades i que per tant ja portés 22 hores despert, segurament també hi va ajudar. En qualsevol cas, no recordava un son tant plàcid des de que vaig dormir en un creuer. El lleuger moviment fa miracles.

Així doncs, acabava d’agafar el cinquè dels 7 transports que agafaria durant tot el trajecte fins a George Town, i de moment, a part de l’endarreriment del tren, la resta havia anat segons el previst. Quedava, això si, la part mes incerta i desconeguda, doncs a part de que ja seria a Malàisia on encara no hi havia estat mai, tampoc tenia gens clar que les combinacions que havia vist per Internet fossin correctes, ja que algunes combinacions no coincidien depenent del lloc on miressis. En qualsevol cas, tots coincidien enq uè hauria d’arribar a al ciutat de Butterworth, a uns 200 quilòmetres de la frontera. I un cop allà, o bus o ferri fins a George Town. Tocaria preguntar i resar perquè el GPS funcionés millor un cop a Malàisia.

I així acabava el meu pas per Tailàndia, el segon dels 7 països que visitaria en aquest viatge i el segon on mes dies hi vaig passar, 23 concretament. 23 dies recorrent Tailàndia des de Bangkok fins a Malàisia, dormint en 7 hotels i un tren i coneixent un munt de persones que sempre em varen saludar amb un somriure a la cara. Sortia ja del país mes segur que havia visitat, fins i tot mes que Països Baixos, un país culturalment molt diferent a tot el que coneixia fins ara però que la seva manera de ser i de fer m’havia captivat completament. Ara tocava seguir amb el viatge amb l’emoció de continuar coneixent noves cultures, nova gent, noves ciutats, nous menjars i sobretot, noves experiències.

error: Content is protected !!