Em vaig despertar a les 6 del matí. Tenia previst deixar l’habitació cap a les 8:30h per anar caminant fins al moll i allà agafar el ferri fins l’illa de Koh Phangan. Vaig prendre’m el cafè de cada matí mentre escrivia el diari i mirava correus, em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta, em vaig tornar a dutxar perquè només que estiguis una hora fent coses ja tornes a suar, i cap a les 8:45h anava a fer el check-out. El ferri sortia a les 10h però la companyia demanava d’estar al moll 30 minuts abans. Si sortia amb mes de 30 minuts d’antelació per fer 1 kilòmetre, era per fer-lo ben a poc a poc i no arribar ja completament xop.
M’acomiadava de la dona del resort i d’aquella illa tant especial, emprenent el camí per aquell carrer de poc mes d’un metre d’ample, sense cotxes i a pocs centímetres de la sorra de la platja.
El camí cap al moll va ser relativament fàcil, almenys fins arribar al moll, doncs era el mateix que ja havia fet a l’anada. Un cop al moll la cosa ja es complicava una mica mes degut al munt de gent esperant a la sortida dels seus respectius ferris. De fet, em va costar una mica trobar l’oficina de l’operador ja que era una mica mes enllà del moll principal i no estava gens indicat, havia d’anar preguntant per allà i tots em deien recta, recta. A mes no volia mirar a Google Maps perquè ja tenia indicada la ruta a l’hotel de Koh Pha Ngan, per lo que no volia perdre-la per res. En qualsevol cas i com que anava amb temps, cap a les 9:30h ja estava al moll de la companyia.
Vaig fer el check-in sense problemes i a esperar allà una hora perquè tot i que suposadament la sortida era a les 10, fins les 10:15h no va arribar el barco i fins les 10:30h no acabàvem d’embarcar tots, que per cert, érem un munt, molts mes dels que em pensava. I igual que a l’anada, quasi tots motxillers menys jo. Això si, molt de turista ja begut a aquella hora del matí. Aquestes coses son les que no m’agraden d’aquests llocs, però en fi, a unes illes tant turístiques com aquestes no hi pots esperar res mes. I en qualsevol cas no era algo que es veiés massa, la majoria de turistes eren persones decents.
El barco no era un catamarà com el de Lomprayah però era igual de gran o fins i tot mes, amb 3 cobertes amb molta capacitat i quasi tot ple. També era molt ràpid, no sé si tant com el catamarà però almenys s’hi acostava molt.
Vaig menjar galetes que portava del 7-eleven i vaig escriure el diari durant les dues hores que va durar el trajecte. A mig trajecte va passar un noi oferint tiquets de taxi compartit per portar-te a l’hotel. Jo en aquell moment encara no sabia com anar-hi. Si que sabia que caminant seria massa, doncs eren uns 10 quilòmetres que hauria tardat 2h i mitja sense parar, per lo que s’haurien allargat a mes de 3 hores. El taxi eren 200 bats, uns 5€, preu que em va semblar raonable tenint en compte la distància. Així que sense pensar-m’ho massa el vaig contractar. Era algo que no volia fer, doncs no agafar cap taxi en tot el viatge era un dels reptes que tenia, però en aquella illa, o vas amb taxi, encara que sigui compartit, amb moto o caminant. Així que descartada la segona opció i pràcticament també la tercera, va tocar agafar taxi col·lectiu.
Però aleshores vaig fer el que hauria d’haver fet abans. En qualsevol cas l’error només em va costar 50 bats i en vaig aprendre be la lliçó. Quan ja havia contractat el taxi, se’m va ocórrer mirar la pàgina de Koh Phangan a Wikitravel que ja tenia descarregada i llegir si posava alguna cosa de com moure’s des del moll a la zona nord, on estava el meu hotel, i efectivament ho posava i ben posat, amb un consell que m’hauria anat molt be saber-lo 10 minuts abans. Deia que els taxis al mateix moll podrien costar 200 bats, però que si caminaves 300 metres ja els trobaves per 150 bats. A mes taxis, no taxis col·lectius com el que havia contractat. En fi, que de tot s’aprèn i a partir d’ara cada vegada que hagi de canviar de ciutat llegiré primer be la pàgina de la ciutat o destinació que sigui a Wikitravel o Wikivoyage.
Cap a les 12:30h atracàvem al moll de Koh Phangan. En arribar vaig haver d’esperar ja que la meva maleta va quedar sota de tota la pila de maletes, ben aixafada. Això era algo que m’emprenyava moltíssim, doncs a dins hi tenia coses com el PC que no es poden aixafar i allà ho tenien tot a la pila.
En baixar del barco va ser fàcil trobar el taxi tot i que n’hi havia desenes. Anava amb el tiquet a la mà i un noi en veure’l em va assenyalar cap on anar. Seguint amb el tiquet a la mà, en arribar a un grup de taxis col·lectius aparcats, una noia em va demanar el tiquet i ja em va indicar a quin taxi pujar. Vaig ser el primer en arribar, tot i que de seguida ja van arribar dues noies mes, després dos nois francesos i finalment un noi i una noia mes. Aquests taxis son un espectacle, doncs son com camionetes sense parets i dos bancs, un a cada lateral, amb una capacitat aproximada de 10 persones. Però evidentment molt mes incòmodes que les minivans, que tenen seients normals.
Els trajectes per aquestes illes eren una passada. Aquí tornava a ser una carretera paral·lela al mar amb unes vistes fantàstiques. Penya-segats increíbles acabant en un mar turquesa ple de peixos i altres animals exòtics. Per la resta, doncs una mica mogut. La taxista anava molt ràpid i la carretera era força irregular a part de ser en pendent tota l’estona. Tot plegat sumat a lo incòmode que eren aquells taxis, amb uns bancs durs havent de recolzar l’esquena en una paret irregular i plena de barres de ferro.
Però el pitjor de tot va ser que la taxista em va deixar a 1,5 quilòmetres del meu hotel. Quan vaig contractar el taxi en el barco, vaig dir-li al noi que anava a prop de Secret Beach, però li vaig ensenyar a Google Maps exactament on anava, que era quasi 2 quilòmetres mes al nord, a Secret Place que era el nom del resort. Ell va dir que si tot i que no podíem comentar-ho massa perquè el seu anglès era massa bàsic. Al final va posar Secret Beach al tiquet i es va quedar tant ample, però és clar, a sobre ho va escriure en tailandès per lo que jo no podia saber què posava.
I per acabar de complicar-ho, em fallava el GPS. Ja des del dia que marxava de Bangkok, per tan ja feia mes d’una setmana, que notava que el GPS no m’ubicava be si no estava connectat a Internet, que era sempre que estava fora de l’hotel. Tenia els mapes descarregats per lo que la connexió no hauria de ser un problema. Fins i tot, tot i estar connectat, moltes vegades tampoc m’ubicava. Aquest era un dels principals problemes que tenia, doncs jo puc anar per qualsevol lloc del mon però sempre i quan tingui GPS, sinó vaig mes perdut que un esquimal pel desert.
Així doncs, durant tot aquell trajecte el GPS del mòbil no em va ubicar per lo que vaig fer-lo tot amb el taxi sense saber per on anàvem, per lo que tampoc podia dir-li res a la taxista. A mes jo pensava que ella sabia perfectament on anava, doncs li havia ensenyat el mapa al noi del barco.
La qüestió és que en un moment donat la taxista em va dir que ja havíem arribat on jo anava. Vaig baixar, em vaig acomiadar d’ella i de la resta de passatgers i vaig veure que efectivament hi havia un cartell que posava Secret Beach. Allà, un cop ja parat i el taxi havent marxat, durant un moment el GPS em va ubicar i va ser quan vaig veure que encara estava a 1,5 quilòmetres de l’hotel. No pot semblar massa, però això representava mitja hora caminant per una carretera de pujades i baixades sense voral arrossegant la maleta i amb la calor terrible de sempre, i a mes després d’haver pagat 200 bats per tal que em deixessin a la porta de l’hotel. Arribo a tenir el noi del barco allà davant i li hauria donat un cop de puny.
Però en aquell moment no calia pensar-hi mes i començar a caminar per fer els quasi 2 quilòmetres el mes ràpid possible. I la veritat és que els vaig fer mes ràpid del que creia tot i que sense el GPS era complicat, però en fi, quasi tot el camí era seguir la carretera fins a la part final que havia de girar un carrer que portava directament a la platja. Allà va ser una mica mes complicat però amb l’ajuda de treballadors de restaurants i altres hotels finalment vaig trobar el resort, que era mes impressionant del que creia. La caminada havia valgut molt la pena.
Tot el resort estava al llarg de la platja, de fet per arribar a la recepció del resort s’havia de caminar per una petita passarel·la de fusta que estava literalment sobre el mar de tant a primera línia de mar que estava.
De totes maneres, mentre caminava per la passarel·la encara no estava segur que fos allà, ja que el resort es deia Secret Place però jo el vaig reservar per Airbnb i allà no posava aquest nom. Però quan vaig arribar, un noi tailandès em va preguntar, li vaig dir el nom de l’amfitrió que posava a Airbnb i em va dir que si, que era allà. Jo flipava, vaya resort havia reservat. I no era car, doncs en aquests viatges tant llargs intento no gastar mes de 10€/nit en allotjament.
El noi tailandès em va dir que segués a una taula de la terrassa que hi havia allà pràcticament sobre el mar i em va portar una beguda que vaig preguntar que era però era un nom tant estrany que no m’hi vaig quedar. En qualsevol cas portava alcohol i estava molt bo. De seguida va venir l’amfitrió i em saludar a la vegada que em preguntava si tenia alguna pregunta o volia ja anar a l’habitació. Li vaig dir que ja volia anar a l’habitació doncs m’havia de dutxar urgentment. Em va comentar que jo havia reservat un bungalow a 200 metres de la platja però que també tenien disponible una habitació a primera línia de mar per 150 bats mes al dia, i que si volia m’ensenyarien tan el bungalow com l’habitació i que decidís. Em va semblar be i vaig anar amb el noi tailandès a veure primer el bungalow.
El bungalow efectivament no estava a la zona on hi havia la recepció i la resta del resort. Estava caminant endins i ni tan sols es veia el mar. A mes just davant estaven fent mes bungalows per lo que les vistes eren unes obres. Quan encara no havíem ni vist l’habitació ja li vaig dir al noi que segurament em quedaria amb l’habitació. Així que vam fer quasi tot el camí de tornada per anar de nou a la platja on hi havien les habitacions. Aquestes eren una renglera de 5 habitacions adossades just a la platja i amb un balcó que a mes era per on s’hi accedia, doncs les portes de les habitacions feien a la vegada de gran finestral i que a la vegada donava a la platja, per lo que des del llit podies veure la platja. Simplement eren una passada. A mes per dins també estaven molt millor que els bungalows, però el que realment impressionava era la seva ubicació i que tot el frontal de l’habitació fos una gran finestra amb vistes al mar. Realment davant ja no hi havia res mes, a part d’uns arbres que la veritat és que si no hi fossin no passaria res, doncs tapaven massa la vista, però en qualsevol cas eren arbres i no cap edifici.
Així que vam tornar a la recepció, vaig pagar els 600 bats de sobre-cost per les 4 nits i em va ajudar a portar l’equipatge fins l’habitació, que a mes ja havia engegat l’aire condicionat al ensenyar-me-la per lo que va ser entrar i sentir-me a la glòria.
Primer em vaig dutxar i després vaig sortir 5 minuts al balcó a seure una estona simplement mirant cap al mar. Quina meravella i quina tranquil·litat, doncs a altres llocs pots trobar quelcom similar, però no a aquest preu i amb aquesta tranquil·litat. A diferència de Koh Tao, aquí el turisme es veia més moderat, ni tant, ni tant alcohòlic, ni tant motxiller.
Vaig baixar a comprar aigua i una cervesa a un supermercat que hi havia just a sota de les habitacions, però estava tancat. Així que vaig anar a un altre a pocs metres, pràcticament dins el mateix resort, i tot plegat era caríssim. Una aigua 25 bats i una cervesa 60, quan fins i tot a Koh Tao, en un 7-eleven, estaven per 48. Així que només vaig comprar l’aigua i la cervesa sense mirar res mes, doncs per la tarda ja buscaria un 7-eleven que son molt mes barats i tenen el mateix. Això si, segurament quedaria lluny perquè en aquella zona només hi havia un local de lloguer de motos, algun restaurant i una agència de tours.
Després ja vaig anar a buscar el primer lloc on dinar a Koh Phangan, doncs ja eren les 15h. Vaig mirar els 2 restaurants del costat (o dins) del resort i em van semblar massa pijais, d’un estil que no m’acaba d’agradar, doncs son restaurants només per turistes. Així que vaig caminar uns 100 metres fins al Little Mexico que havia vist al venir i que estava quasi a la carretera. Però al mirar la carta vaig al·lucinar. Era un restaurant mexicà però amb preus europeus. No pensava pagar fins a 4 o 5 vegades mes per tacos o burritos que al cap d’un mes m’afartaria de menjar a Mèxic mateix. Així que tot i que m’hauria fet gràcia, vaig seguir caminant poc mes de mig kilòmetre fins arribar a la carretera on el primer restaurant que vaig veure va ser el Fatman. Aquest també era mes car de lo normal però almenys servien menjar tailandès. A mes, semblava que no però ja estava a 10 minuts caminant de l’habitació.
Estava totalment buit, suposo que per l’ubicació i sobretot per l’hora, doncs ja tothom havia dinat. Vaig demanar arròs basil amb chilli i porc. Un plat similar a un lloc menys turístic hauria costat uns 40 o 50 bats, i aquí 110. En qualsevol cas son uns 3€ i la veritat és que estava molt bo i molt ben presentat, molt mes que als llocs on el venen per 50. I de fet com ha de ser, ja que si pagues mes almenys que sigui per alguna cosa. A mes el restaurant estava molt be. Era familiar però ben decorat i molt agradable. Lo dolent els bitxets que hi havia per tot arreu, dragonets, aranyes i fins i tot centpeus caminant per sota la taula. A mi em feia una mica d’angúnia però si vas a llocs com aquests t’hi has d’acostumar vulguis o no, així que simplement anava controlant que el centpeus no em pugés per la cama i ja està, perquè la resta de bitxets ja s’aparten sols.
Vaig dinar molt be la veritat, el plat estava molt ben preparat i la carn de porc molt ben feta. Quan vaig anar a pagar, el senyor em va interessar per què feia allà, suposo que al veure’m sol li va cridar mes l’atenció. Em va preguntar lo típic, d’on era, quants dies m’hi estava, a on, etc., i com tothom amb molta amabilitat i un gran somriure. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a l’hotel a dormir una estona per tal d’estar ben despert cap ales 18:30h quan es comencés a pondre el sol. Així que cap a les 16:30h vaig anar a fer la migdiada fins les 18:15h que m’havia posat el despertador perquè sinó hauria dormit moltes mes hores degut a què aquell dia m’havia despertat aviat i estava certament cansat, doncs aquests trajectes, tot i que vagis assegut, amb la calor, arrossegant la maleta amunt i avall del barco i més els dos quilòmetres caminant fins l’hotel, al final tot plegat es nota.
Em vaig despertar gràcies al despertador perquè de fet va estar sonant uns minuts abans que em despertés. Vaig mirar per la finestra i ja es veien els típics núvols prims que acaben apareixent sempre a aquesta hora per molt sol que hagi fet durant tot el dia i que t’acaben tapant la posta de sol.
Em vaig prendre un cafè mentre mirava per la finestra fins a les 18:45h que vaig sortir el balcó. El sol es veia una mica però es tornava a amagar de seguida darrere els núvols. Els últims 15 minuts de la posta ja va quedar amagat i no es va veure el tram final, tal qual com tota l’última setmana que portava intentant veure la posta del sol a la platja.
Amb la decepció un dia mes, tot i que ja m’hi estava acostumant, vaig mirar correus, em vaig dutxar per tercera vegada en aquell dia i vaig anar a comprar al 7-eleven mes proper que vaig trobar per Google Maps, que de fet no estava massa mes lluny que el restaurant al que havia anat a dinar. I va ser un descans, perquè la primera cerca que havia fet, l’havia feta ràpida i sense connexió i em deia que el mes proper estava a 21 quilòmetres, així que perfecte.
El problema principal era que s’hi havia d’arribar per la carretera, quasi 10 minuts caminant-hi de nit i sense cap llum. Però no era l’únic, em vaig creuar amb vàries persones que també hi anaven. A mes quasi no passaven cotxes i anava amb la llanterna del mòbil engegada per tal de ser mes visible ja que en alguns trams la llum era inexistent.
El que faltava saber és com serien els preus del 7-eleven a Koh Phangan, i van resultar ser un entremig entre els preus continentals i els preus de Koh Tao, per tant mes barats del que havia estat pagant en els últims 4 dies i molt mes barats que el Big K on havia comprat l’aigua i la cervesa feia poques hores.
Així que vaig comprar mes aigua i sopar per aquella nit, doncs segurament acabaria sopant cap a les 23h i vaig caminar una mica mes per la carretera per investigar què mes hi havia, sobretot restaurants, doncs a diferència de tots els llocs on havia estat fins aleshores, allà n’hi havia pocs. I de fet no en vaig trobar cap mes, així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap a la zona del resort.
Vaig estar fins cap a les 22h per la platja just davant de l’habitació on cada vegada s’hi respirava mes tranquil·litat. A diferència de Koh Tao aquí hi havia menys animació nocturna. Tot i que aquesta és la illa de la Full Moon Party, això no vol dir que tota l’illa sigui de festa i alcohol, cosa que s’agraeix. De fet cap a les 22:30h fins i tot ja tancaven molts dels restaurants que podia veure des de l’habitació i la zona quedava buida de gent. De totes maneres aquesta no era una zona masificada, mes aviat tot el contrari, doncs amb només dos resorts i algun restaurant, aquest era un lloc força aïllat i amagat, de fet el nom ho deia tot, Secret Beach, doncs realment semblava un lloc secret i fins i tot donava certa sensació de privilegi o exclusivitat ser en aquell resort.
Cap a les 23h vaig sopar a l’habitació, com ja era habitual així com el que menjava, pasta amb peix en llauna. Pot semblar cutre però la veritat és que tant la pasta com el peix estaven mes bons del que semblava. Tot plegat mentre mirava “La que se avecina” com també ja era habitual.
I a les 00:30h vaig anar a dormir amb aire condicionat per primera vegada des de que era a Tailàndia. Quina diferència i que ve vaig dormir! Aquest ja era el setè hotel en el que dormia en aquest viatge i probablement el millor fins aleshores, tan per la ubicació com pels serveis. A mes, aquest resort estava especialment pensat per treballadors digitals nòmades, una forma de vida cada vegada mes estesa entre aquells que tenim la sort de poder treballar amb només un PC i connexió a Internet des de qualsevol lloc del mon. Doncs aquest resort ja s’anunciava per aquest tipus de treballadors, i ara que hi era, podia veure el perquè. Per començar la connexió a Internet mes ràpida fins aleshores, i això que estàvem a una illa. L’habitació ben preparada per poder-hi treballar així com a la terrassa del resort amb taules individuals reservades per la gent que hagués de treballar amb unes fantàstiques vistes al mar. Què mes es pot demanar? En aquell moment, jo res mes.