El dia següent d’arribar a Leticia em vaig despertar ben aviat en part per culpa de la calor terrible que ja feia a les 6 del matí, i en part per les ganes que tenia de passejar per Leticia i veure per fi de ben a prop el riu Amazones.
Em vaig prendre un cafè mentre m’adonava que tot i tenir una SIM de Claro pràcticament no em podia connectar a Internet. Ja m’ho imaginava però sempre queda l’esperança, però no, poder-se connectar a Internet era un luxe d’uns quants minuts al dia.
Ràpidament vaig mirar a Google Maps per quins carrers anar per tal d’arribar el més a prop possible del riu i vaig sortir a donar la meva primera volta per Leticia. No tenia ni idea de com es podia arribar al riu ni si tan sols es podria, tan sols seguia Google Maps a veure què passava.
Mentre caminava per Leticia pensava en què si no fos per la calor i per la mala connexió a Internet, pràcticament no es notaria que ens trobàvem enmig de la selva. La ciutat te carrers asfaltats, restaurants, supermercats, etc.
Quan m’acostava als carrers ja més propers al riu notava que la vegetació augmentava i que en certs punts quedaven tallats. Jo vaig seguir amb l’itinerari que m’havia marcat per arribar al riu fins que en comptes del riu vaig arribar a una porta que donava accés al port de Leticia. Vaig preguntar al vigilant i em va dir que si que es podia passar però que havia d’anar ben vestit, i mentre deia això em mirava els peus on portava unes xancletes. Jo anava amb xancletes per la calor però en aquell moment no sabia ben bé què dir o si sentit algun tipus de vergonya per anar per allà com un indigent. En qualsevol cas li vaig dir que em posaria sabates i que tornaria, a lo que ell va respondre que perfecte.
Vaig començar a caminar en direcció a l’apartament sense tenir massa clar si tornaria aquell mateix matí ja que en aquell moment ja estava suant molt i no portava ni 30 minuts fora de l’apartament. Però per sort, i degut a què sempre m’agrada tornar per un camí diferent, vaig arribar a un carrer que quedava paral·lel al riu i des d’on s’hi podia accedir amb certa facilitat, de fet semblava que en aquell punt hi havia un port secundari perquè hi havia moltes cases de canvi i altres botigues típiques en una frontera.
De fet des d’allà mateix ja es veia riu, tot i que no semblava el tram principal perquè hi havia molt poca aigua, de fet en alguns punts semblava completament sec, però en qualsevol cas era senyal de que ja hi era ben a prop.
Vaig veure a uns 30 metres un pont molt rudimentari que creuava aquell petit rierol i per on hi passaven algunes persones que no semblaven turistes. El pont era de fusta i arribava a l’altra banda on ja no s’hi veia cap rastre de civilització moderna, tan sols cases de fusta a 2 o 3 metres de terra i gent per allà sense ni aigua corrent. Vaig creuar el pont i em vaig endinsar en aquella barriada que semblava l’avantsala del riu Amazones.
Allà, els carrers desapareixien completament i tan sols quedaven petits camins de sorra enmig de la gespa. Ni botigues, ni cotxes, ni motos, tan sols aquelles cases aixecades amb els seus habitants vivint en unes condicions pèssimes. Algún cartell pel camí indicava per on seguir caminant enmig d’aquell fangar i troncs per tal d’arribar al riu, així que vaig seguir fins que al cap de 2 o 3 minuts per fi podia veure davant meu el riu Amazones. Ara no era un rierol, sino el riu que tots ens imaginem quan sentim la paraula Amazones.
Em vaig quedar allà davant uns minuts veient el riu amb Perú a l’altra banda, uns nens jugant amb l’aigua i altres persones carregant galledes de peixos acabats de pescar. Allà semblava que la vida s’havia aturat i si no fos perquè venia de l’apartament, em semblaria estar perdut a quilòmetres de qualsevol rastre de civilització. Tan sols havia creuat aquell rierol però la vida aquí ja era completament diferent.
Vaig passejar una estona per la vora del riu adonant-me que tot i veure’s gran, era molt més petit del que un dia va ser, doncs em trobava caminant per un terra acabat de secar on es notava que abans allà hi havia aigua.
Al cap d’una estona vaig tornar enrere amb la intenció de tornar a l’apartament a canviar-me de roba i dutxar-me, doncs la camisa ja estava completament empapada i no aguantava més la calor. Necessitava veure aigua i refrescar-me una mica.
Passejar per Leticia era molt dur però a la vegada molt interessant. Per fi havia pogut veure el riu Amazones de ben a prop i tant sols per això ja havia valgut la pena venir fins aquí.
Després de recuperar-me una estona, vaig decidir anar una estona a Brasil, si, a Brasil. Leticia és una ciutat dividida entre 3 països, Colòmbia, Brasil i Perú, i es pot anar a qualsevol dels 3 països sense passar cap control fronterer ni cap mena de revisió de passaports. El pas més interessant és entre Colòmbia i Brasil ja que, a diferència del que passa amb Perú, que cal creuar el riu, per arribar a Brasil tant sols cal creuar un carrer, de fet hi ha uns quants carrers de Leticia que estant compartits entre Colòmbia i Brasil i passes d’un país a l’altre sense ni adonar-te’n, de fet l’única diferència és que els cartells passen a estar escrits en portuguès.
Així que vaig caminar els quasi 15 minuts que em separaven de Brasil buscant el lloc on Google Maps senyalitzava que era la frontera. Jo en aquell moment pensava que només podria arribar a Brasil per aquell pas, però més endavant em vaig adonar que no, que es pot creuar a Brasil per un munt de llocs. Simplement, el punt que m’indicava Google Maps era el més concorregut per tractar-se d’una carretera ample per on hi passaven un munt de cotxes, però com ja he dit, sense haver de passar cap control.
Quan hi vaig arribar em va sorprendre veure, encara en territori colombià, les 3 banderes ben grans senyalant el punt on començava Brasil, i gual que al riu, aquí també un munt de cases de canvi i serveis de lloguer de cotxes. Como que allò que no hi hagués cap control encara no m’ho acabava de creure, vaig començar a caminar direcció Brasil mica en mica fins que oficialment hi vaig entrar. Com jo, un munt de gent creuava d’un país a l’altre, però tot i així era una cosa que em costava molt de creure. Però efectivament, vaig arribar a Brasil.
Degut a què no sabia ben bé on anar ni si aquella part de la ciutat era segura com la part colombiana, vaig estar passejant prop de la frontera durant uns 30 minuts fins que vaig tornar a creuar a Colòmbia pel mateix punt. Un altre dia hi aniria i m’hi quedaria molta més estona, creuant la frontera per altres punts i fins i tot anant al riu fins al punt més pròxim a la triple frontera ja des de la banda brasilera.
Vaig anar a menjar en un altre restaurant també quasi al costat de l’apartament on vaig demanar arròs amb pollastre acompanyat, com sempre per aquestes latituds, de sopa. A molts llocs feien aquest tipus de menús per $10.000, poc més de 2€.
Després vaig anar una estona al Parque Santander, més conegut com a parque de los loros, on suposadament, cada dia a les 17h hi arribaven milers de lloros fent un escàndol monumental. Encara eren les 16h i vaig esperar tot just fins les 17h sense veure cap lloro però si uns ocells que no sé que eren però que feien un escàndol monumental. En aquell moment encara no ho sabia però aquells eren els lloros i si m’hi hagués quedat 30 minuts més hauria flipat, cosa que faria l’endemà.
Finalment ja vaig tornar a l’apartament completament esgotat i assedegat però tot i així no m’adormiria fins ben bé a les 12 de la nit degut a la calor. L’aire condicionat no es podia engegar i el ventilador que hi havia al sostre era tant petit i donava tantes voltes que quasi no el notava. De tant en tant m’aixecava per dutxar-me amb aigua tant freda com es pogués (de fet no hi havia aigua calenta) per tal d’intentar adormir-me abans. En qualsevol cas molt difícil dormir més de 5 hores perquè a les 5 del matí ja sortia el sol i la calor ja feia despertar-te sense remei.
L’endemà pel matí vaig tenir ganes de mirar a Google Maps algun camí que sortís del poble i acabés enmig de la selva i anar-hi. Em vaig decidir per un que passava pel costat de l’aeroport. Almenys seria una hora de caminada des de l’apartament fins al final d’aquell camí. Vaig sortir ràpid i no vaig agafar ni aigua, greu error, doncs estar dues o tres hores caminant per aquell poble sense aigua era molt atrevit i fins i tot diria que perillós.
Quan no portava ni 15 minuts caminant ja em semblava que no ho aconseguiria. Era massa i no m’adaptava atanta humitat. Tot i així vaig seguir caminant, primer pel mig del poble per mica en mica anar-ne sortint passant per davant de l’aeroport fins arribar ja en un punt on quasi no hi havia edificacions.
El camí seguia asfaltat però la vegetació era cada vegada més abundant substituint completament qualsevol rastre de civilització. Mica en mica deixava enrere Leticia i m’endinsava més i més a la selva, una sensació impressionant.
Tot i que suposadament m’hi vaig quedar molt a prop, no vaig arribar fins al final d’aquell camí però tot i així ja feia estona que estava completament rodejat de selva, de fet aquell camí era l’única cosa que impedia que em perdés, així que quan portava més d’una hora caminant vaig decidir tornar, entre d’altres coses perquè ja estava molt cansat i sobretot deshidratat.
La tornada va ser molt dura i fins i tot vaig estar a punt de comprar aigua pel camí de tant deshidratat com estava, algo que no faig quasi mai. Però mica en mica vaig anar fent camí finis cap a les 12 del migdia que per fi vaig arribar a l’apartament on em bevia un litre d’aigua i em dutxava ràpidament.
Després de descansar una estona, i fins i tot haver rentat la camisa, tornava a sortir en direcció al riu pel mateix camí per on hi havia arribat el dia anterior però amb la intenció de caminar més estona per la vora del riu allunyant-me de Leticia.
Caminant per la vora del riu em vaig adonar que abans el riu era més cabalós i força més ample, doncs per on caminava ara es veia clarament que abans hi havia aigua, de fet fins i tot hi havia barcos allà varats i abandonats.
Vaig caminar fins quasi arribar a una illa on suposadament hi havia un control de la policia colombiana, i no vaig seguir més perquè ni sabia si podria seguir i perquè tampoc es veia res, cosa que em donava una mica de mal rotllo.Així que vaig donar mitja volta i vaig anar cap al parque de los loros per quedar-m’hi fins més tard que el dia anterior i veure per fi el gran espectacle d’aquells ocells cridaners.
Aquest dia, i quan eren les 17:30h, ja em vaig adonar que els lloros eren aquells ocells. Cada minut que passava n’hi havia centenars de més i el soroll no parava d’incrementar-se. Realment era espectacular la quantitat d’ocells que hi havia i el xivarri que feien que en alguns moments era fins i tot molest i difícil d’aguantar.
Vaig comprar empanades típiques en un dels llocs ambulant dels varis que hi havia a la plaça, vaig seure en un banc i vaig gaudir d’aquell espectacle que m’oferia el fet de ser enmig de la selva. La gent seguia passejant pel parc com si no passés res però jo no podia deixar de pensar en la possibilitat que algun dels ocells defequés sobre meu, doncs per moments alguns passaven molt a prop de terra havent de fer maniobres ràpides per esquivar-nos.
Finalment, com era d’esperar, els meus temors es varen cumplir i un dels ocells es vacagar a la meva mà. Encara sort vaig pensar, almenys no s’ha cagat a la roba, però en qualsevol cas allò ja va ser la confirmació que havia de marxar d’allà el més ràpid possible perquè tot i que ja hi havia milers d’ocells, semblava que encara n’anaven arribant i que seria qüestió de segons que algun altre acabés cagant-se també sobre meu. El que em sorprenia era que seguia veient a la resta de gent passejant per allà sota sense cap problema, com podia ser?
Vaig caminar els escassos 200 metres que hi havia fins l’apartament amb la intenció d’anar a dormir aviat, tot i que com el dia anterior, una cosa seria l’hora que aniria al llit, i l’altra l’hora en què m’adormiria, que seria força més tard, degut un dia més a la insoportable calor que feia encara que fossin les 9 del vespre. Realment era molt complicat dormir en aquell apartament i ja tenia clar que així ho faria constar a la meva valoració, que seria de les pitjors que hauria posat mai tot i que l’apartament estava força bé.
L’endemà a les 6 del matí i després d’haver passat una nit força dolenta, ja no podia dormir més per la calor i els crits i soroll de la gent que tot i l’hora que era, ja actuaven com si fossin les 12 del migdia. Un amb una moto-serra, l’altre tocant el clàxon sense parar, l’altre cridant,…
Aquest dia volia entrar de nou a Brasil però per un altre punt i volia arribar al riu però des de la banda brasilera. Des d’allà seria on més a prop podria estar de la triple frontera.
L’altre apartament que vaig considerar va ser un que estava a 100 metres de la frontera amb Brasil. Vaig buscar-lo al mapa i vaig veure que era a prop d’un punt de la frontera on el dia anterior no hi havia arribat i on la frontera era una línia completament recta. Jo ja m’havia fixat amb aquest tram de frontera i pensava que era recta perquè enmig només hi havia selva. En qualsevol cas vaig decidir anar caminat fins aquell apartament a veure com era i després anar fins aquell tram de frontera que era una línia recta a veure com era i si es podia passar a Brasil.
Aquesta vegada si que vaig portar aigua i em va anar molt bé perquè vaig poder estar més estona donant voltes. Eren les 9:30 del matí quan sortia de l’apartament i la calor ja era insoportable.
En uns 15 minuts arribava a l’apartament que m’havia estat mirant i que quedava a escassos metres de la frontera amb Brasil i que a Google Maps es veia una línia completament recte. L’apartament estava bé però la ubicació era molt millor la de l’apartament que finalment havia llogat, doncs estava just al centre amb un munt de restaurants i supermercats molt a prop, cosa que no passava amb aquest apartament que quedava en una zona molt més residencial i amb menys serveis.
Un cop vist em vaig dirigir cap a la frontera. Estava segur que aquell tram de frontera seria inaccessible per trobar-se enmig de vegetació, o que hi hauria alguna tanca que tot i poder ser traspassada, impediria mínimament el pas. Però quan hi vaig arribar em va sorprendre veure que era un tram recte perquè la frontera resseguia un carrer. Jo encara era en territori colombià caminant per un carrer molt petit amb uns arbres a la vorera, i quan vaig passar aquells arbres ja era en un altre carrer que ja pertenyia a Brasil. Podia anar creuant de país tan sols passant d’una vorera a l’altra d’aquell carrer.
En aquell punt un home em va demanar ajuda per poder trucar des del seu telèfon. Era colombià, però casualment em va demanar ajuda quan jo era a Brasil, per lo que el vaig ajudar amb el telèfon just sobre la frontera.
Vaig seguir caminant per aquell carrer passant de Brasil a Colòmbia i viceversa vàries vegades sense acabar-me encara de creure del tot que aquell poble estés tant absolutament dividit entre dos països i que no hi hagués absolutament cap control per passar d’un a l’altre.
Ja sense sortir de Brasil vaig decidir anar fins al riu i així veure’l des de la part brasilera. Vaig tardar uns 15 minuts en arribar-hi passant així una bona estona en territori brasiler mentre veia un nou país per a mi. Tot i ser un poble amb cultures molt barrejades, aquí tots els cartells eren en portuguès, les banderes eren brasileres i la cultura predominant era la brasilera. Restaurants de menjar típic i altres serveis que deixaven clar que allò ja era Brasil. Realment molt interessant.
Uns metres abans d’arribar al riu ja podia apreciar que allà tot plegat encara era més autèntic que a la banda colombiana. L’accés a la vora del riu era més complicada amb un pont molt més rudimentari que el que havia utilitzat a Colòmbia. Les cases a banda i banda d’aquell pont eren un espectacle, completament de fusta i sobre aquell petit rierol que precedia al riu.
Un cop creuat, un altre poble apareixia davant meu. Del mateix estil que ja havia vist a Colòmbia però aquí la densitat era molt més alta. Moltes més cases enganxades unes a les altres donaven la sensació de trobar-se enmig d’una barriada marginal per on fins i tot em feia una mica de por treure el mòbil. Probablement el lloc era segur, però davant la falta absoluta de turistes i enmig de tanta miseria, la sensació era una mica estranya. En qualsevol cas una passada haver anat per allà.
Vaig passar per sota de totes aquelles cases fins a quedar en un punt on davant meu ja només hi havia herba, aigua i troncs que feien el camí. A uns 50 metres el riu.
Vaig començar a caminar pels troncs amb les xancletes que portava i mentre uns nens em miraven estranyats. Tot plegat era com un aiguamoll i era imprescindible no caure dels troncs, però alguns flotaven sobre l’aigua i per tant es movien molt. Era tot un espectacle veure’m caminar per allà.
En un moment donat varen passar 3 homes que semblaven guardacostes saludant-me en portuguès i seguint endavant per aquells troncs mentre m’esquivaven. Va ser aleshores quan vaig estar segur que per allà s’hi podia anar i que no hi havia cap perill, doncs aquells 3 no m’havien dit res. Així que vaig acabar de creuar tot aquell fangar fins arribar quasi a la vora del riu just al costat de la frontera i a escassos 50 metres del punt exacte de la triple frontera entre Brasil, Colòmbia i Perú, que queda enmig del riu. Era la primera vegada que era tant a prop d’una triple frontera i la veritat és que va resultar molt interessant. No sé perquè, però tot el tema de fronteres m’apassiona, i poder estar a Brasil mentre era a 2 metres de Colòmbia i a uns 30 de Perú per mi va ser una gran experiència.
A diferència de la banda colombiana, aquí era molt més complicat poder passejar. No sé si pel fet de ser a Brasil tot plegat estava més deixat, però la veritat és que aquí no hi havia ni pescadors ni turistes. Estava a escassos metres de l’altra banda però semblava que era a quilòmetres.
Al cap d’una estona de ser allà sense quasi no poder-me moure, vaig decidir tornar enrere per aquell camí de troncs mentre el telèfon s’apagava de tanta calor que feia, era la primera vegada que em passava una cosa així.
La tornada va ser prou dura tenint en compte que ja portava una bona estona caminant i que ja m’havia acabat l’aigua. Vaig tardar uns 10 minuts en arribar de nou a Colòmbia i 15 minuts més fins l’apartament. Deixava enrere aquella visita fantàstica al riu Amazones rodejat de gent local amb un estil de vida absolutament diferent al meu però absolutament autèntic.
Vaig descansar una estona a l’apartament després de dutxar-me i per la tarda vaig tornar a sortir en la que ja seria la meva última sortida a Leticia. Igual que havia fet el dia anterior, anar per un carrer fins a sortir del poble, vaig buscar un camí a Google Maps paral·lel al riu i que en uns 2 quilòmetres acabava fora de Leticia. No tenia ni idea de què hi havia en aquell carrer i menys encara un cop s’acabava, però aquesta era la gràcia, anar a explorar. En qualsevol cas semblava segur que veuria molta selva.
Volia sortir cap a les 16h per tal de tornar cap al parque de los loros cap a les 17:30h. Finalment la passejada es va allargar més del que creia.
Cap a les afores de Leticia ja es veia com canviaven les edificacions, passant de ser de formigó a fusta i elevades sobre el terra amb pilars. Al cap d’uns 20 minuts de sortir vaig arribar al que era el camí al que volia arribar i que ja em deixaria fora de la ciutat. Em va costar una mica trobar-lo perquè hi havia algun error a Google Maps en algun dels carrers previs, però en qualsevol cas finalment vaig arribar a aquell camí que ja era de sorra però on feia poc hi havien fet un petit caminet d’asfalt, suposo que per les motos.