Em despertava cap a les 8 del matí a l’Hotel Ayenda Conquistadores del centre de Medellín per a preparar-me pel viatge a Leticia, la ciutat de la selva. Aquest dia era l’aniversari de la meva mare i del meu germà, per lo que havíem quedat en fer una videotrucada cap a les 10 del matí, una videotrucada que es va endarrer una mica però que va estar molt bé, podent veure a bona part de la família abans de marxar cap a l’aeroport.
En acabar, vaig intentar demanar un Cabify com de costum, però també com de costum tardava massa en trobar conductor fins que ho vaig intentar amb Uber, que era un 10% més car que Cabify però arribava ràpid.
El dia abans vaig mirar com anar fins l’aeroport de Medellín que es trobava en una altra ciutat a uns 30 quilòmetres. L’opció més barata era agafar un minubús que per $13.000 et portava fins l’aeroport en uns 30 minuts. Amb l’Uber només havia d’anar fins al centre comercial on aquests minibusos feien parada. Des de l’hotel era poca estona i hi podria haver anat amb transport públic, però passejar-me pel centre de Medellín amb tot l’equipatge no em feia cap gràcia.
El lloc on parava el minubús està fora del centre comercial, quasi enmig d’una carretera i sense ningú més esperant, no era un lloc massa agradable on esperar, però per sort en uns 10 minuts va arribar el minibús que en uns 40 ens va deixar a l’aeroport.
No eren ni les 11 del matí quan arribava a l’aeroport quedant encara unes 4 hores pel meu vol, però tenint en compte que no tenia ni idea de quant tardaria en arribar a l’aeroport degut al trànsit infernal de Medellín, vaig preferir sortir unes quantes hores abans.
Quan ja estava esperant a la porta d’embarcament, vaig conèixer una dona de Medellín qua viatjava amb uns 30 membres de la seva família a Santa Clara per anar a un poble turístic de la costa caribenya de Colòmbia. Entre germanas, nebots i cosins ocupaven bona part de l’avió que esperaven. Aquella dona parlava molt i vam estar xerrant una bona estona, però de tot el que em va dir, se’m va quedar gravada una frase que em va dir al comentar-li que m’havia allotjat a un hotel del centre: “Ah, però si allí no vamos ni los medellinenses”. I ho va dir degut a la inseguretat d’aquella zona per la que jo m’hi havia estat passejant 5 dies.
Últimament, sempre és una preocupació el tema de l’equipatge de mà. Les aerolínies cada vegada compliquen més les coses i fan més controls, i ara arribava el moment d’embarcar sense haver passat pel mostrador, moment que no sabia ben bé què podria passar.
Un senyor que hi havia fent cua, passant-se una mica de llest, em va dir que em farien pagar per l’equipatge de mà, a lo que li vaig respondre que ja havia pagat el que tocava quan vaig fer la reserva. Ell es va quedar sense saber massa què dir i jo pensant que perquè et fots on no et demanen sense tenir ni idea, en fi…
Doncs no sé com ho vam mirar, però a mi no em van mirar res de l’equipatge a diferència d’altres passatgers. Vaig wembarcar sense cap control ni cap rpoblema. Un vol més sense complicacions per culpa de l’equipatge. Cal tenir en compte que de volum no em passo mai però de pes ja és diferent. Entre la maleta i la motxilla porto uns 13kg, dels quals 1 me’l podria posar a sobre, dons és un abric i un jersei. Normalment permeten o 12kg entre tot, 10kg la maleta o 10kg tot. En qualsevol cas em passo poc i allà on m’ho han pesat mai m’han dit res.
Anava assegut a fiinestreta però per llàstima arribaríem a Leticia cap a les 19h quan ja seria fosc, per lo que no podria veure la selva des de l’aire. Almenys vaig poder veure una bonica posta de sol a la que els companys de fila també li van fer foto.
En sortir de l’avió per baixar les escales cap a la pista, ja es va notar la humitat de la zona on tot i ja ser fosc la calor era molt intensa. Érem enmig de l’Amazònia i això es notava!
Ja havia mirat abans d’arribar com anar de l’aeroport al centre de la ciutat, doncs el meu apartament era molt a prop del centre. Segons semblava just sortir de la terminal hi havia la parada de taxis que cobraven $10.000, uns 2,20€, però caminant 5 minuts fins sortir del pàrquing, hi paraven uns busos que només costaven $3.000 i que em podien deixar ben a prop de l’apartament.
Vaig tenir sort que per allà passejant amb 4 gossos vaig trobar-me amb una parella local molt amables que en preguntar-lis on era la parada del bus em van dir que ja no passaven busos per allà, que ara només hi havia els taxis del pàrquing o les moto-taxis que esperaven on abans parava el bus. Vaig preguntar-lis quan costaven les mototaxis i em van dir que $10.000, a lo que sorprès vaig preguntar que si cobraven el mateix que els taxis normals, confirmant-me que si, que cobraven el mateix. Em van preguntar on anava i al dir-lis prop del Parque Santander em van dir que era a prop, auns 10 minuts caminant d’allà, cosa que em va estranyar però venint d’ells m’ho vaig creure, però pocs segons després es van adonar que es confonien de parc i que on anava era com a mínim a 40 minuts caminant. Després vaig saber que allà a Leticia ningú coneix el Parc Santander amb aquest nom, sino amb el nom de parque de los loros, per això aquella parella es va confondre de lloc.
Suposo que em van veure amb ganes de gastar poc i es van preocupar de parlar amb un mototaxista per acordar un preu per mi, de $10.000 van aconseguir baixar-ho a $8.000, uns 0,50€ menys però que no van costar res aconseguir-los. A més, sempre és millor agafar un taxi ja parlat amb un local per evitar més estafes a turistes.
Va ser el taxista el que em va explicar que el Parc Santander era conegut com a parque de los loros. Durant el trajecte vàrem parlar del que podria veure per allà i que ell em podia facilitar algun contacte per fer diferents tours. També em va avisar que no tots els guies eren nadius de Leticia i que ell em podria garantir anar només amb persones que havien nascut a Leticia, cosa que sempre és millor.
En menys de 10 minuts arribàvem a l’apartament on en aquell moment no hi havia ningú, però gràcies a la veïna que em va veure allà esperant a la porta i que va trucar als propietaris, en poc més de 5 minuts ja arribava una noia que m’ensenyava l’apartament i em recomanava algun restaurant bo i barat just al costat de l’apartament.
L’apartament estava molt be. Tenia 2 habitacions, un menjador, cuina completa i bany. En principi tenia aire condicionat a totes dues habitacions tot i que jo en aquell moment encara no sabia que no els podria utilitzar mai. A l’anunci de l’apartament hi constava que l’apartament tenia aire condicionat, i aquest va ser un dels dos motius que em va fer decidir per aquest apartament respecte d’un altre, però ja la primera nit, és a dir, 3 o 4 hores després d’arribar a Leticia, em vaig adonar que els mandos dels aparells no estaven enlloc de l’apartament, simplement no es podien utilitzar. En una ciutat com Leticia enmig de l’Amazònia i on l’electricitat està racionada, és normal que no hi hagi aires condicionats o que els restringessin, però aleshores que no venguin l’apartament com si en tingués.
La qüestió és que l’apartament era en un tercer pis que era àtic i cap nit vaig poder dormir més de 5 hores, tardava molt en adormir-me i em despertava quan el sol tot just començava a sortir perquè la calor ja era insoportable.
Quasi immeditament després d’arribar i pagar l’apartament, vaig anar a sopar a un dels restaurants que m’havia recomanat la noia i que estava tan sols dues cases mes enllà, a menys de 20 segons caminant. I efectivament era un lloc bo i barat on per $10.000 vaig menjar sopa i un plat de pinxo de pollastre, amb arròs i patata. El pinxo era molt més complet del que m’esperava i em va deixar ben tip tenint en compte que aquell havia estat un dia llarg i amb poc menjar contundent. Realment un àpat així després d’un dia de trajecte entra molt bé.
Vaig acabar de sopar assegut en aquella terrassa a peu de carrer mentre mirava per primera vegada la vida enmig de la selva, i seguidament vaig tornar a l’apartament a acabar de situar-me i a dormir. Per fi estava allà on havia desitjat tant de temps i on hi voldria haver anat ja en un viatge anterior a Perú. Per fi estava a Leticia, la ciutat enmig de l’Amazònia.
Això si, abans d’anar a dormir va començar a caure el típic diluvi tropical per donar-me la benvinguda i perquè no anés a dormir pensant que estava en un lloc normal. Estava a la selva i aquell diluvi m’ho recordava molt bé. Tan sols donava les gràcies perquè hagués començat un cop ja anava a dormir i esperava que l’endemà no plogués d’aquella manera.