Em vaig despertar cap a les 7 del matí i sorprenentment quasi no plovia. Semblava que aquest dia seria mes tranquil, sense arribar a fer sol però almenys sense ploure tant com el dia anterior. De totes maneres preferia que no sortís el sol perquè és pitjor caminar sota el sol que sota la pluja.
Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè amb tassa bona i llet mentre escrivia el diari com cada matí i llegia notícies o em posava al dia amb els comptes. Cap a les 10h vaig sortir a donar una volta ja que la poca pluja que queia fins aleshores havia parat completament. No feia sol però quasi que millor, doncs així almenys la calor no era tant intensa. Si no tenia mes remei, sortiria plovent, però ara que quasi havia parat no ho podia desaprofitar. De fet era el millor moment, ni molta calor ni molta pluja.
Vaig caminar per la carretera en direcció nord, per on havia vingut el primer dia, per a trobar un camí que portés fins a la platja. Molts dels camins eren privats o pertanyien a algun resort, per lo que la caminada per la carretera va ser d’uns 10 minuts fins que per fi vaig arribar a un camí de sorra que anava directe a la platja.
Era sorprenent veure moltes de les cases fetes de fusta, de troncs d’arbre tal qual, i que fins i tot semblaven fetes pels mateixos propietaris. També bars de fusta molt autèntics, amb poca gent i molt acollidors. Tots els camins de sorra i en aquell moment enfangats i amb bassals degut a les mes de 24 hores seguides que feia que plovia de forma torrencial. I pràcticament tota l’illa estava així, doncs a part del carrer principal, pocs carrers mes estaven asfaltats, fent que tot plegat fos un fangar.
Em va costar una mica trobar el camí fins la platja ja que eren caminets molt petits i embolicats que pujaven i baixaven sense una lògica clara, però amb l’ajuda de Google Maps finalment vaig arribar a una zona de casetes que passant-hi pel mig, de fet semblava que estigués passant pel mig d’una comunitat, et permetien finalment arribar a la platja. Evidentment no era el millor dia per veure la platja, doncs el dia era gris, el mar estava molt mogut i fangós per les pluges, però la vista ja era prou bonica, doncs a l’horitzó es veien un munt de petites illes i a la platja palmeres i sorra fina.
Estava completament sol per lo que la tranquil·litat i la pau eren absolutes, només sentint el so de les onades i de les fulles de les palmeres movent-se amb el vent.
Al cap d’una estona vaig tornar a la carretera però ara vaig anar en direcció sud. Vaig passar l’hotel i vaig seguir caminant mes enllà d’on havia arribat els dies anteriors. A diferència d’altres poblacions de Tailàndia on els mercats son com una institució, aquí de moment no n’havia vist, però aquest dia era diumenge i casualment vaig trobar el precisament anomenat mercat dels diumenges. Un mercat prou gran tenint en compte la població i que era totalment d’alimentació. Des de plats preparats a fruites de tot tipus, moltes que no havia vist mai, o dolços fets per les mateixes venedores. Això si, el terra semblava un aiguamoll, amb molt de fang que feia que fins i tot fos difícil de caminar-hi. De fet els propis venedors posaven fustes a terra per tal que la gent pogués caminar sense enfonsar-se-li mitja cama.
Un cop vist tot el mercat i quan ja eren quasi les 12 del migdia, vaig buscar un camí que em permetés endinsar-me una mica cap a l’interior de l’illa, doncs està ple de parcs naturals i zones no habitades. De fet la major part de l’illa es podria dir que és salvatge. Vaig anar fins a un camí una mica mes al sud del mercat que ja permetia entrar una mica cap a l’interior de l’illa. Ara si que m’allunyava de la poca civilització que hi havia en aquella zona. De fet a pocs metres de la carretera ja només es veia vegetació.
Al començament del camí encara es veia alguna casa, però mica en mica van anar desapareixent per passar ja només a espesos boscos, petits rierols, ocells de tot tipus i sobretot una vegetació molt abundant i diversa. Arbres de mes de 20 metres d’alt, plantes que mai havia vist i moltes papallones, algunes de gegants, però gegants em refereixo a que almenys feien un pam. Tot un espectacle natural a menys de mig kilòmetre de l’hotel.
A diferència de la carretera on s’hi poden veure bars o hotels, aquí, encara a pocs metres endins, ja no se’n veia cap. Només cases de gent local que fins i tot semblaven fetes allà on volien, tal qual arribaven a un lloc allà hi construïen la casa. I de fet, conforme et vas endinsant cada vegada mes, ja ni cases de locals.
Vaig caminar prop d’una hora i ja vaig donar mitja volta per tornar a la carretera. Una cosa que em sorprenia i que després vaig llegir per Internet, era la diversitat religiosa i cultural d’aquesta illa. Musulmans, budistes, xinesos, gitanos,… i tots vivint en perfecte harmonia. Era algo que no es veia a Bangkok i que no imaginava que fos així en aquesta illa. El primer dia pensava que era per la zona, però pel que es veu és tota l’illa la que te aquesta diversitat cultural. No envà, el primer que vaig veure en arribar al meu hotel, va ser una mesquita i una família musulmana de propietaris de l’hotel.
Vaig anar a comprar a un supermercat mes gran que el que havia anat fins aleshores, que era un molt petit i casolà al costat de l’hotel, on per fi vaig poder comprar una cervesa, doncs a l’altre directament no en venien, suposo que perquè els propietaris eren musulmans. A mes vaig comprar cafè que ja se m’havia acabat i això si que és important. De fet això ja era un supermercat amb cara i ulls, encara petit però ja em tot el que podria necessitar per aquells dies. A mes vaig poder canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que tenia, el mes alt que hi ha, i que era complicat poder canviar.
Vaig tornar a l’hotel on hi vaig arribar en 2 minuts per deixar la bossa amb la compra. Estava be perquè tot quedava a prop i s’hi podia anar caminant. Vaig anar en un moment a la casa/minisuper del costat on hi havia una dona que venia carn ja preparada allà fora a la vorera, be, per on caminàvem els vianants que era entre la carretera i on començaven les cases, un tros d’herba, sorra i fang. Vaig comprar 4 pits de pollastre arrebossat per 40 bats, 1€, i vaig tornar a l’habitació a dinar els 4 pits de pollastre i pasta que havia comprat a l’altre super.
Abans però, em vaig prendre la cervesa assegut a la terrassa contemplant les imponents muntanyes que teníem ben a prop amb tota aquella vegetació tant abundant i a la vegada tant desconeguda per mi i qualsevol europeu. Era una llàstima perquè a l’altra banda de l’hotel hi havia una altra terrassa que donava a la carretera i per tant al mar que estava a poc mes de 50 metres però que no podia veure degut precisament a la gran quantitat de palmeres que hi havia entre l’hotel i el mar.Almenys tenia dues terrasses on poder seure amb vistes a una banda i l’altra i on sempre hi estava sol, doncs només hi havia una família mes en tot l’hotel.
Cap a les 16h vaig tornar a l’habitació a dinar els pits de pollastre arrebossat amb fideus, i com sempre, tot ben picant. Ja no creia que mengés mes a fora mentre fos a Koh Lanta, doncs els pocs restaurants que hi havia eren només pensats per turistes i l’habitació era prou gran com per menjar-hi ben còmodament. A mes tenia al costat un bon lloc on comprar menjar casolà i local a bon preu.
A les 16:30h acabava de dinar i tot i que estava a l’hotel vaig intentar no fer la migdiada, cosa que per estrany que pugui semblar, vaig aconseguir. A les 19h volia estar a la platja a veure si es veia la posta de sol, cosa que dubtava molt tal com estava el dia, però que només podria fer si ara no anava a dormir. Això si, em vaig estirar a descansar una estona amb el ventilador a tope. Tenia aire condicionat però anava força malament i tardava tant en començar a refredar que era millor el ventilador. De totes maneres, doncs l’habitació s’hi estava prou be tot i que a fora la calor era terrible. Per contra a Bangkok l’habitació semblava una sauna.
A les 17:30h em vaig dutxar i vaig sortir amb la roba bruta per anar a una de les dues bugaderies que havia vist per 40 bats el kilo de roba. A la primera que vaig anar i que em semblava la mes propera i que a mes quedava de camí a la platja, o estava tancada o en aquell moment el propietari no hi era, així que vaig anar a l’altra que ja estava en direcció contrària. Almenys tot quedava a la vora de la carretera per lo que no tenia pèrdua. Ja eren les 18:20h així que vaig haver d’accelerar una mica. L’altra si que era oberta així que vaig deixar la roba, la va pesar, 1,5 kilos, i vaig anar ràpid cap a la platja. Al cel es veia alguna clariana però hi havia molts núvols així que ja quasi no tenia cap esperança de veure la posta de sol al mar, però almenys volia veure-ho.
I efectivament, quan hi vaig arribar cap a les 18:40h, tot i veure’s on era el sol, aquest ja quedava força tapat, però el tema és que conforme mes s’anés acostant a la línia de l’horitzó mes tapat quedaria, doncs encara hi havia mes núvols. Tot i així la imatge era molt maca i m’hi vaig quedar uns minuts assegut entre palmeres mirant a l’horitzó on es veia l’illa de Phi Phi Leh, on hi ha la famosa platja de la pel·lícula La Playa. Ja era conscient de la bona elecció que havia fet anant a aquella illa, però en aquell moment encara mes. Estava sol en una platja paradisíaca rodejat de palmeres i sorra blanca amb el sol amagant-se darrere el mar i veient una de les illes mes famoses del mon. Semblava mentida que encara es poguessin trobar platges com aquella sense ningú. Era impressionant, com ser en una illa deserta.
Cap a les 19h i quan ja quasi era fosc, vaig tornar cap a l’hotel, doncs caminar de nit per aquells camins era un perill ja que no hi ha cap llum artificial i el terra estava ple de bassals, i anant amb xancletes no hauria parat de sucar els peus en aquella aigua fangosa. Sense considerar ja que probablement m’hagués perdut tot i ser a 100 metres de l’hotel.
Abans d’entrar a l’hotel vaig anar a la casa del costat on hi havia el minisuper i la dona venent carn a la vorera on hi vaig comprar carn arrebossada similar a la que havia comprat el matí. Tot i ser a la carretera, la llum artificial aquí també era molt escassa, fins al punt que per tornar a l’hotel, a menys de 20 metres, vaig haver d’encendre la llum del mòbil per no posar el peu en algun dels molts forats que hi havia.
Un cop a l’habitació vaig prendre una cervesa Chang, típica tailandesa, mentre mirava com anar l’endemà a Koh Phi Phi Leh, una de les illes mes famoses, ja no de Tailàndia, sinó del mon per aparèixer a la pel·lícula de La Playa quan Leonardo di Caprio descansa assegut sobre la sorra blanca. L’illa queda força a prop d’on era, Koh Lanta, podent-hi arribar en menys de dues hores en ferri. I aquí va ser on vaig cometre la pitjor cagada fins aleshores en tot el viatge. Ja no hi havia places disponibles al ferri per anar a l’illa. Ja només a partir del dia següent, que ja no podia perquè ja marxava a Krabi, així que em vaig quedar sense poder veure la famosa platja de La Playa. Si ho hagués mirat el dia abans n’hauria trobat.
De totes maneres tampoc em va saber massa greu perquè no era quelcom que em fes una gran il·lusió. Si que la volia veure, però si no, tampoc passava res, ja que és un lloc amb massa turistes i molt car per anar-hi, doncs al ser tant turístic se n’aprofiten, i això és algo que m’emprenya molt, no per pagar mes de 25€ per 2 hores de trajecte, sino mes aviat per l’estafa al turista que això representa. Aquestes coses no m’agraden gens i de fet sempre les evito. Ser tant a prop d’una illa tant famosa i no poder-hi anar em feia ràbia, però no tanta com ser part d’un remat de guiris sent estafats contínuament per tailandesos aprofitats en un lloc on s’hi veuen mes turistes que grans de sorra. De fet llegint per Internet, les opiniones eren nefastes, ja no només pel servei dels diferents operadors, sinó perquè fins i tot hi havia dies en què els barcos no podien ni parar de la quantitat que ja n’hi havia de parats.
A les 22h vaig sopar a la mateixa habitació la carn que acabava de comprar i pasta que ja tenia aprofitant per veure notícies. No m’agradava quedar-me massa desconnectat de la realitat, tot i que algun dia ho hauria de fer i mes estant al paradís…
I cap a les 23:30h a dormir que ja feia moltes hores que estava despert i no havia fet migdiada. Va ser un dia ben aprofitat després del dia anterior que vaig passar-lo quasi tot a l’hotel observant el monsó per la finestra. Ja havia llegit sobre aquesta illa, però no deixava de sorprendre’m com podia mantenir-se tant allunyada del turisme estant tant a prop d’altres illes infestades de turistes. Havia vist locals vivint del que pescaven i altres del que cultivaven totalment aliens al boom turístic que estava vivint el seu país. Poder caminar sota les palmeres per una platja de sorra blanca i aigües cristallines amb el sol ponent-se a l’horitzó i amb la única presència de 2 o 3 barquetes pescant, és algo no només difícil de fer, sinó fins i tot de descriure.