Em vaig despertar poc després de les 5 del matí després d’haver dormit algo més de 8 hores i molt millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien d’entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll fins al punt que ni tan sols m’havien despertat a mi tenint en compte lo fàcil que soc de despertar. Val a dir que normalment els ostes d’un hostel son així de curosos i saben conviure amb mes persones. Sempre hi ha excepcions però en general tothom intenta fer el menys soroll possible si hi ha gent dormint i fins i tot no obrir cap llum.
Quan m’estava despertant vaig veure qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure però a les 5 del matí ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que vivia i treballava a Honolulu però passats els dies em va semblar que no.
Abans de dutxar-me vaig decidir d’anar a la cuina del hostel a prendre un cafè ja que la dutxa estava a la mateixa habitació i no volia molestar ningú, però quan hi vaig arribar encara estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h tal com m’havia dit la noia del hostel el dia anterior. Així que em vaig quedar fins les 6:30h assegut a una de les taules del pati veient com es feia de dia per primera vegada a Hawaii mentre mirant correus i notícies i després vaig anar a dutxar-me per a les 7 en punt tornar a la cuina que ja estava oberta a prendre’m el cafè que ja començava a necessitar.
Em vaig preparar el cafè en una tassa normal i ben gran i me’l vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matí a Hawaii. Ara ja era completament de dia i s’hi estava realment bé, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable i no s’hi sentia gens de xafogor. El barri quedava a les afores de Honolulu per lo que la tranquil·litat era absoluta. A mes el hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes. Per tot plegat s’hi estava realment bé.
Primer vaig escriure una estona el diari per després mirar bé la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i des d’allà al Diamond Head, el volcà extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinàries de tota la capital de Hawaii sempre i quan aconsegueixis arribar fins al cim, que fàcil no es.
Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki Beach des del hostel ja tenia quasi 3 quilòmetres, i des d’allà fins al Diamond Head hauria de caminar uns 2 quilòmetres mes, després pujar fins a dalt, baixar i tornar al hostel que eren uns 4 quilòmetres més. Per tan serien com a mínim 9 quilòmetres mes la pujada i baixada al Diamond Head que hi sumarien uns 5 quilòmetres mes però a sobre amb pujades i baixades. No estava gens malament però és que els dies que soc per primera vegada a una nova ciutat sempre intento fer excursions ben llargues.
Així que a les 9 del matí, sense pensar-m’ho massa, em vaig preparar i vaig iniciar el camí. A diferència de quan anava a la zona de restaurants, ara hauria d’anar en sentit contrari pel carrer del hostel, caminant ja des del començament per zona desconeguda.
Pel camí, i a només 5 minuts del hostel, vaig trobar un 7-eleven que no coneixia, que quedava més a prop que la zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De fet ja quasi no tornaria a la zona de restaurants. De moment vaig comprar-hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge per $3,24 que em volia menjar al cap de dues hores com a mínim però que no vaig aguantar-ne ni una. Abans d’arribar a Waikiki Beach i quan encara era de camí ja me’ls vaig menjar. Almenys ja trobava menjar prou bo i força mes barat que a qualsevol restaurant o fins i tot Burger King. A mes, als 7-elevens fins i tot preparant menjar o t’escalfen aquests entrepans preparats.
Mica en mica deixava enrere els barris residencials i m’acostava al centre de Honolulu. Al contrari del que m’imaginava aquesta era una ciutat com qualsevol altra ciutat americana. La gent mes amable i un clima tropical però el mateix trànsit, autobusos, edificis i molt de moviment.
Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de Honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels més cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcció al Diamond Head.
Això si, la ciutat es veia molt neta i ben conservada. En general la gent molt respectuosa i cap tipus de delinqüència. En general es respirava molt bon ambient, felicitat, alegria i poques ganes de problemes.
Vaig començar a caminar per Waikiki Beach, una platja que en aquell punt encara era petita però que s’acabaria fent enorme. Molts hotels a primera línia de platja i molta gent per tot arreu. Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i que em va fer sortir de la platja per seguir pel carrer paral·lel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres més a un passeig marítim i a una zona de la platja molt més ampla, amb mes gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. Aquí la platja ja semblava una altra i les vistes des d’aquest punt eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisíaca amb un munt de rasca-cels a primera línia.
Va ser mentre caminava per aquest passeig quan vaig poder veure les majors excentricitats de Honolulu. Hotels amb habitacions de 3.000€ la nit enmig d’aquell passeig ple de limusines deixant a clients. Dones arribant amb limusina completament soles a un hotel on hi rebrien totes les atencions però on segurament s’hi seguirien sentint completament soles.
Pero el millor va ser trobar una espècie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki a un costat i el Diamond Head a l’altre. Allà m’hi vaig quedar uns 10 minuts perquè realment valia la pena observar bé tota la costa des d’un punt que ja no podria observar més, doncs era des d’allà o des d’un barco.
Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i des d’on dos nois no paraven de tirar-se a l’aigua enmig de la cridòria dels que miraven sense tenir en compte que a 1 metre hi havia un cartell que expressament prohibia tot allò.
Després vaig quedar-me una estona caminant pel passeig marítim i per la platja de Waikiki, en aquell punt molt mes ampla i gran que al començament, mirant tots els surfers enmig d’aquella gran platja que tot i que no era la millor per fer-hi surf ja s’hi podien veure unes bones onades, preludi de com serien les onades a les millors platges de Hawaii on fer-hi surf.
Cap a les 10:30h ja vaig deixar enrere la platja i tota la pila de gent per anar cap al Diamond Head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, però havia d’anar fins l’entrada que quedava a més de 2 quilòmetres d’on era i el camí ja feia pujada. De fet per arribar a l’entrada per poder pujar al cràter, havia de recórrer tot el lateral del volcà, per lo que aquell camí l’acabaria fent dues vegades, una ara i una altra ja a dalt del volcà, doncs acabaria arribant al punt del cràter mes proper a la platja, on era ara.
La zona per la que havia de caminar ara ja no era el centre de Honolulu sinó mes similar a la zona del hostel, és a dir, un barri residencial amb cases unifamiliars i carrers tranquils. La calor començava a apretar i el cansament ja es notava, no envà portava caminats uns 7 quilòmetres. Per sort a la platja hi havia fonts i almenys fins aleshores havia begut força aigua.
Vaig caminar uns 30 minuts per aquell barri amb el Diamond Head tota l’estona al meu costat dret i per aquells carrers amb un pendent suau però molt llarg que t’acabava destrossant les cames. No feia ni mitja hora que havia begut aigua per última vegada però ja tornava a tenir sed. Finalment a les 11h i ja for+a cansat arribava a l’entrada del Diamond Head i on tot just comença el tros mes difícil d’aquella excursió per tal d’arribar fins al cim del cràter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just començava la part mes cansada.
Seguint la carretera per la que anava caminant s’arribava directament a un túnel d’uns 200 metres de llarg i que ja era per creuar la corona del volcà i entrar-ne així al seu cràter. Allà s’havia de pagar el dòlar que costava l’entrada i ja començava el caminet només per a vianants i que cada vegada aniria sent mes estret, amb més pendent i menys regular.
Al principi ja em va sorprendre però almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. Però al cap de poca estona el caminet ja només era d’un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15°.
I així va ser durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.
Això si, ja a mig camí les vistes eren extraordinàries, preludi de com serien un cop al cim. De fet de tan en tan hi havia un mirador que permetia descansar una estona i fer molt bones fotos. L’airet que corria a primera hora del matí seguia corrent però ara ja no era suficient per apaivagar aquella calor que augmentava minut a minut. Tot i així semblava que el mes que portava de viatge havia servit per agafar una mica de forma, doncs era dels que mes ràpid pujava.
Però quan ja semblava que el trajecte no pogués ser més complicat, de sobte vàrem passar per un túnel molt llarg i molt estret, d’uns 50 metres de llarg per un d’ample, i en sortir-ne va arribar la gran sorpresa. Escales. Però escales amb un pendent exagerat i que tenia com a mínim 50 graons. No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig pujar sense parar en cap moment. Després d’aquestes venien unes altres escales de cargol que pujaven 3 pisos i al final, per fi, el cim del Diamond Head. Ja estava a la part més alta del volcà amb tot Honolulu als meus peus.
En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnífiques però aquell encara no era el millor mirador.
Des d’allà havíem de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360° des del punt més alt del Diamond Head. La veritat és que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es força flipant lo amunt que estàs i tot el que pots veure al teu voltant. Fins i tot es veu clarament tot el cràter ara ja ple de vegetació. Això sí, el mirador ple de gent, massa de fet per lo petit que és. A mes, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, és clar, per lo que les esperes s’allarguen una mica.
La veritat és que costava marxar d’allà veient tot Honolulu sota teu, bona part de la costa est de Oahu, l’oceà Pacífic i el cràter que s’aprecia perfectament. Havia estat un matí cansat i de molta calor però molt ben aprofitat veient bona part del centre de Honolulu i arribant fins al cim d’un dels volcans mes coneguts de Hawaii.
Quan ja ho vaig veure be tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra però que almenys seria molt més fàcil que la pujada. De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps del que havia necessitat per a pujar, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.
Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4 quilòmetres mes fins el hostel. Aquests si que es van fer una mica pesats però almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i això sempre està be, de fet passejar per carrers on no hi he estat mai és quelcom ben simple però que m’encanta. A més estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que sempre apuja la moral.
Pel camí vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia vist per Internet buscant llocs barats on menjar a Hawaii i que semblava una bona opció on comprar-hi menjar i no arruïnar-te als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7-eleven d’abans ja havia mirat preus de plats preparats per lo que ara els compararia amb els que tinguessin aquí.
Així com els 7-eleven són petits, els Foodland son grans com una gran superfície. Només entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquí semblaven mes cars que al 7-eleven, potser eren de millor qualitat, no ho sé, però un plat que al 7-eleven estava per $5, aquí estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. Això si, allà al costat hi havia la zona de dolços i pastissos varis i no m’hi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquè quasi tot ho era, i em vaig decidir per uns trossos de braç de gitano de xocolata i nata per $4 mes els imposts clar, doncs mai queden reflectits en el preu indicat.
Quan vaig sortir plovia una mica així que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braç de gitano. Em volia esperar però tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.
En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camí però per sort al cap de pocs minuts va parar de ploure. Això era algo que encara no sabia però que amb els dies m’adonaria que és força habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fàcil veure l’arc de Sant Martí. De fet el vaig poder veure cada dia.
I mica en mica m’anava acostant al hostel amb l’inestimable ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia i que no tenia clar si era per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mòbils xinesos són una mica especials. La qüestió és que sense GPS em sento completament perdut i tot i que acabaria arribant als llocs mirant cartells i preguntant, evidentment el GPS és molt mes còmode.
Cap a les 13:30h i després de 4 hores de caminada ininterrompuda i d’haver pujat al Diamond Head, arriba de nou al hostel. Estava realment cansat. La intenció era prendre un cafè, no fer migdiada i sopar aviat, però tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos més del braç de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I és clar, em vaig estirar un moment i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que al fet que a l’habitació de tan en tan hi entrava algú.
De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japonès però que era xinès. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia però aquella seria la persona mes irrespectuosa i maleducada que hauria conegut mai en un hostel.
Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinès estava dormint, senyal de què no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lag volia dir que a les 22h es despertaria i molestaria a la resta que ja estaríem dormint. El primer dia has d’aguantar una mica i mes si comparteixes habitació.
Jo vaig anar a prendre un cafè assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a l’habitació realment en feia força de calor. Però fora el pati el sol poques vegades hi picava directament i sempre hi corria una mica d’aire refrescant.
Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.
El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre però realment estava molt bé, doncs era tranquil, amb les típiques cases americanes i lo millor de tot, unes vistes boníssimes del centre de Honolulu, doncs quedàvem una mica elevats cosa que permetia veure bé tots els edificis més alts i el mar. De fet a aquella hora ja es començaven a il·luminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot per tal de veure Honolulu de nit.
Poc abans de les 20h vaig anar al 7-eleven on vaig comprar un entrepà d’amanida de pollastre i un plat preparat de salsitxes, carn adobada, arròs i truita, tot plegat per $6,26 (5,20€), la meitat del que m’havia gastat el dia anterior en el meu primer sopar a Hawaii i un preu espectacular per un sopar en aquestes illes. Com ja vaig dir, el primer dia vas de novell i aquestes coses es paguen. Amb només 24 hores a un lloc ja ets capaç de gastar-te la meitat.
I després de comprar, parada a l’inici del mateix carrer del hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de Honolulu i que ara de nit tot il·luminat era ben bonic de veure. De fet m’hi vaig quedar ben be un quart d’hora enmig d’una foscor quasi total ja que aquell carrer estava poc il·luminat i un silenci que fins i tot estranyava tenint en compte que era a Honolulu. Estar en aquell barri residencial típic americà completament nou per mi i observant bona part de la capital de Hawaii era d’aquelles coses ben senzilles a la vegada que inesperades que acabes recordant durant molts anys.
A les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bé, escalfant-lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a Tailàndia i ja sabia que estaven bons. La diferència és que a Tailàndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant mentre que aquí els comprava quasi obligat pels preus desorbitats dels restaurants. A més, allà al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allà com si fos en una terrassa. Havia de compartir habitació però a canvi tenia un pati unes zones comunes i unes vistes que no hauria trobat en cap hotel.
Cap a les 21:30h, després de sopar i xerrar una estona amb el noi del hostel que sempre estava per allà, anava cap a l’habitació a mirar alguna sèrie per anar fent son. Havia dormit per la tarda però m’havia llevat ben aviat, estava molt cansat i encara amb son acumulada del trajecte de Kuala Lumpur a Hawaii del dia anterior.
I com era d’esperar, el xinès poc llest o simplement mal-educat i que no tenia en compte d’aguantar el jet lag per no molestar a la resta d’ostes, es va despertar poc abans de les 22h, quan la resta començàvem a anar a dormir, i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o Wechats de veu. El tio allà parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entengués alguna cosa. A mes el volum de les notificacions també ben alt perquè suposo que posar-lo només en mode vibració era massa feina, i és clar, tota l’estona el mòbil sonant. Un desgraciat sense cap respecte.
Em donava la sensació que abans d’arribar al hostel no sabia que compartiria habitació ja que enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabar-ho d’adobar, al mongòlic se li acut encendre la llum, tal qual, com si visqués sol al planeta! Les 10 de la nit passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en engegar-se per lo que es va haver d’espavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara només érem el senyor que dormia sota meu, el xinès i jo. El senyor encara no havia arribat però aquest no em preocupava perquè se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.
En qualsevol cas em vaig quedar adormit abans que tornés el xinès que no sé que va fer, doncs va fer tot el que no s’ha de fer per passar el jet lag el mes ràpid possible. Pel que feia a mi ja m’havia adaptat completament a l’horari, de fet ja ho estava des del primer minut, i ja em coneixia el barri i la gent del hostel. Sembla mentida com canvien les coses en només 24 hores. Només m’hi estaria 3 dies mes però ja m’hi hauria quedat dues o tres setmanes.