Em vaig despertar a les 6 del matí i començava un dels dies més llargs del viatge per anar des de Kuala Lumpur a Honolulu fent escala a Osaka. Aquest dia guanyaria ben bé 14 hores degut al canvi d’horari que es dóna al anar des de Japó fins a Hawaii, doncs es creua el punt en què es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i més que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari. D’alguna manera viatjaria enrere en el temps ja que en arribar a Hawaii seria la mateixa hora que la que tenia a Malàisia al marxar tot i haver estat quasi 15 hores en avions.
El vol l’havia reservat 5 mesos abans de l’inici del viatge per un total de 1.475 ringgits, 274€ en aquell moment. Tot i que només portava una maleta de cabina de 10kg i una motxilla, en aquest trajecte vaig haver de pagar per poder facturar una maleta de fins a 20kg ja que el pes màxim permès en cabina era de només 7kg.
A les 8:30h volia deixar l’apartament tot i que el vol sortia a les 14h, però havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport públic, aeroport que estava a quasi 50 quilòmetres de l’apartament. A més volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.
Així que em vaig preparar el cafè de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.
També vaig recollir i netejar una mica l’apartament per rebre una bona valoració a Airbnb, em vaig dutxar, vaig mirar una estona i per última vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploure…
Tenia força clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport públic sinó amb Grab, l’Uber asiàtic, per lo que vaig intentar reservar-lo, doncs l’última vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de fer-me un selfie per verificar-me i a partir d’aquí ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14€, força car però s’havia de tenir en compte que eren 50 quilòmetres. Em faria una mica de ràbia però tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera. Cal tenir en compte que no queien 4 gotes, sinó la típica pluja tropical, és a dir, una cortina d’aigua.
I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora límit que m’havia posat per marxar, així que ja vaig començar a preparar Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a màxim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.
Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-me a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. Així que ja vaig deixar d’esperar, em vaig resignar i vaig fer algo que no m’agrada gens fer, demanar un Grab, doncs no tenia pinta que a curt termini aquella pluja anés a parar.
Ja ho tenia tot a punt per baixar ràpid i deixar la clau a la bústia. Al primer intent de demanar un Grab em va dir que no n’hi havia cap a prop, però ho vaig tornar a intentar al cap de 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons l’aplicació arribaria en 5 minuts. Així que vaig tancar l’apartament i vaig baixar. Vaig dir a recepció que havia de fer el checkout però la noia que hi havia no sabia que havia de fer, de fet ni tan sols li havia de dir res, simplement havia d’anar directament a la sala de les bústies, doncs ara ja a hi podia anar sol, i deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la aplicació. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a més ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt ràpid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxàvem cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni d’acomiadar-me de l’edifici.
No sé si era perquè el xofer pensava que al anar a l’aeroport no podia perdre temps, però en qualsevol cas va anar a 150km/h bona part del trajecte. Fins i tot en algun moment el cotxe semblava que feia una petita patinada degut a la velocitat i la forta pluja que queia. Jo no tenia cap pressa però potser així el trajecte seria una mica mes barat.
El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. Tot va anar molt bé i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bé per escriure el diari tranquil·lament, doncs en una hora dona temps de molt.
El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els peatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16€. La cosa ja picava una mica. Almenys , quan ja era a l’aeroport, seguia plovent amb força per lo que seguia sent necessari venir-hi en taxi o similar. M’hauria fet molta ràbia que poc després de sortir hagués parat de ploure.
Aquesta era la primera vegada que agafava un transport d’aquest tipus, ja sigui Grab, Uber o qualsevol altre similar. Taxis si, és clar, però mai un VTC, i la veritat és que l’experiència va ser molt bona, el trajecte molt barat tenint en compte que havia estat una hora, i el noi molt amable i ràpid. Tot plegat perfecte.
Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.
Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, però en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tingués el visat per entrar als EUA. Així que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs n’hi havia desenes d’Air Asia, i allà ho van comprovar tot. De fet aquest era un aeroport fet bàsicament per Air Asia, doncs tots els avions que s’hi podien veure eren d’aquesta companyia, i l’aeroport era immens!
Jo havia pagat per una maleta facturada per excedir del pes, tot i que allà no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina però crec que no hauria fet falta que pagués els 45€ que vaig pagar per l’excés de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi sense que ningú les hagués pesat.
Eren les 11h aproximadament i ja amb tot fet tocava fer temps fins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.
Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bé lo de la maleta, doncs no volia que tot plegat fos com a Norwegian que el pes de l’equipatge de cabina el comproven a la porta d’embarcament, total ja ho havia pagat, així que no valia la pena arriscar-se perquè un cop allà em diguessin que l’havien de baixar a la bodega.
Així que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Asia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Asia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport és deia KLIA2 i semblava fet únicament per als vols operats per Air Asia. Vaig flipar amb la mega companyia que era i que no sabia fins aquell moment. Per cert, que diria que el treballador em va venir a preguntar només a mi on anava perquè era l’únic amb cara d’europeu en aquella fila, doncs els mostradors on estava era per vols nacionals i jo era l’únic diferent de les desenes de persones que hi havia en aquella fila.
Així que vaig anar als mostradors que em va dir on hi havia menys cua que als altres però la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni m’escoltava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquè veiés el pes. Ella va dir que només una peça, a lo que jo vaig entendre que deia només una peça en cabina, doncs era lo que li preguntava, però va resultar que ella deia que només podia facturar una peça, per lo que jo vaig deixar la maleta facturada però més tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que després veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a l’avió. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45€ tot i sobrepassar els 7 quilos permesos. Poques coses fan tanta ràbia com pagar per una cosa que finalment ni miren.
I cap a les 12h ja vaig anar a passar tots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia però en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport. Encara sort que hi vaig anar amb temps.
Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del país. Un cop fet directament al control d’equipatge. Que fàcil és passar aquests controls amb només la motxilla…
Després caminada d’almenys 2 quilòmetres per arribar a la porta d’embarcament, i no exagero, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camí ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Asia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.
La porta era la Q8 i un cop entràvem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. També el vaig passar ràpid i sense problemes i 10 minuts més caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:40h i la porta s’obria a les 13h, així que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap esperança, però per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuïta de l’aeroport, així que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.
Puntualment a les 13h van obrir la porta d’embarcament Q8 i allà va tocar el segon control de passaport. Però aquest ja no era per segellar res sinó per comprovar que no fos fals i que tinguéssim el visat per entrar als EUA.
Hi havia un noi i una noia policies comprovant els passaports. A mi em va tocar la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: “Hola como está”. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algú em parlava en espanyol després d’un mes i mig de viatge, però de seguida li vaig respondre “muy bien gracias”. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques típiques dels passaports autèntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient “gracias” canviant la cara seriosa que tenia fins aleshores per un somriure, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.
I ara si ja per fi només quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts i de forma molt ràpida. Havia arribat a l’aeroport amb 4 hores d’antelació però finalment tampoc m’havia sobrat massa temps.
A mi em va tocar el seient 27C, de passadís, però la sorpresa va ser que un cop ja havia embarcat tothom vaig veure que l’avió anava molt buit i que jo no tenia ningú als costats. Els seients 27A i 27B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria completament sol a la meva fila. Millor que en primera classe.
Evidentment aquest va ser el vols més còmode de la meva vida. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m’aixecava sense molestar a ningú i després m’estirava ocupant els 3 seients. Va ser perfecte. Fins i tot vaig dormir una estona, algo que em costa molt en un avió però que aquí resultava molt mes fàcil i còmode.
A les 20:40h, hora de Malàisia, arribàvem a Osaka tot i que allà era una hora més, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h. Una escala curta que s’agraeix molt en trajectes tant llargs.
Vam baixar de l’avió i molts passatgers feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar a la terminal principal de l’aeroport d’Osaka en el típic tren elevat automàtic. Allà, per una fila separada, passar un control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur. Érem molts fent aquell tràmit i el temps de l’escala era justet, per lo que els treballadors ja es van preocupar de fer les coses ben ràpid. A mes estàvem a Japó, on tot funciona molt millor…
I algo que em va sorprendre i més sent al Japó, és que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermèticament tancada però n’hi havia, cosa que últimament només n’havia vist a l’aeroport de Lisboa. Així que evidentment vaig fumar un piti. A més estava al costat de la meva porta d’embarcament, la 4 i junt a una font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.
Vaig fumar el piti, vaig beure mes d’un litre d’aigua i vaig menjar la pasta de frankfurt que portava mentre seia uns minuts en un lloc ben còmode. Amb això ja estava preparat per passar 7 o 8 hores mes dins un avió.
A les 22:50h vam començar a embarcar. Tenia l’esperança que aquest vol també anés mig buit com l’altre tot i que de fet aquí ja es veia més gent esperant.
El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta però al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila. Per uns minuts pensava que tornaria a tenir sort i mes en aquell vol que anava tant ple però just aleshores va venir un japonès que va seure al seient C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el del seient A. Tot ocupat. A més, el noi del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonès. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia pogut anar molt còmode i durant l’escala havia menjat, fumat i begut aigua.
El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esperàvem, el noi gros del seient A es va girar cap a mi i em va dir algo com “sento soy grosso”. Em va semblar que era italià. Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer un “wooow” típic americà. Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per això parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. Però el que mes em va sorprendre va ser quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no sé quants mesos a estudiar espanyol a Sevilla sent de Hawaii.
Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de Gaudí, la Sagrada Família i la volta el mon que jo estava fent en aquell moment. Li vaig parlar una mica del que havia fet a Malàisia més que a Tailàndia ja que ell justament venia de Bangkok. I així vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens vàrem enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat és que el noi era molt amable i rialler, tot li feia gràcia, se’l veia molt feliç i de fet això era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.
Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat és que em costa molt dormir als avions i no sé ben bé perquè, potser perquè tot es molt estret i petit i es certament incòmode. Algo vaig dormir però ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonès del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaià quasi que tampoc.
Evidentment, les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, fent encara mes complicat poder dormir. A més, amb aquest vol, anàvem enrere en el temps, per lo que si ja portava un munt d’hores despert havent passat ja tot el dia 7, ara tot just començava altre vegada el mateix dia 7 sense haver quasi dormit. Un dia ben llarg de 40 hores havent-ne dormit només dues.
I com al vol previ, vaig menjar algo del que portava i vaig aprofitar per avançar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafè. Com que algo havia dormit i començàvem un nou dia, em costava molt resistir-me a un cafè. Costaven 6RM, 1,20€, car per ser a Malàisia però mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar ni un segon en demanar-ne un quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat és que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.
Cap a les 7 del matí hora de Japó i quan ja portàvem 7 hores de vol, el japonès per fi es va despertar i aixecar, moment en què vaig aprofitar per aixecar-me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo a rentar-me tot el que pogués, quasi dutxar-me…
I quasi a les 8 del matí del dia 8 de juliol hora de Japó arribàvem a Honolulu tot i que allà eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h però encara del dia anterior, dia 7 de juliol. Així doncs el dia 7 de juliol de 2019 per mi tindria més de 40 hores.
Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i això te molta mes importància de la que sembla, ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigració. De fet aquesta era la primera vegada que arribava el primer al control. A més no hi havia ningú de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigració més ràpid que havia fet fins aleshores. I a mes el mes agradable, doncs això era Hawaii.
Abans d’arribar-hi però, em vaig acomiadar del hawaià que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.
Per cert, que des de l’avió al control d’immigració s’hi arribava en bus amb tot el que això representa, doncs a cada pas hi havia agents custodiant-nos perquè ningú es desviés. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que així tots anéssim cap on havien d’anar. També em va sorprendre que s’hi veiessin pocs passatgers i que tot plegat es veiés relativament petit.
Així doncs, vaig arribar el primer a les màquines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui vàlid. Després et pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les típiques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinàries. Finalment s’imprimeix una espècie de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja fer-me un senyal perquè hi anés. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant l’agent.
I va ser aquí quan vaig dir, això és Hawaii i res té a veure amb els EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i només la salutació ja va ser diferent a totes. Jo anava seriós com sempre en aquests casos però ella va fer un “Hi” molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un “how are you”, però sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent “right, all right, very good”. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pàgina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam començar a parlar quasi com dos amics. Primer va començar dient que quina sort i que bé de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al món i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feina, però tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet, mentre s’interessava pel viatge ja havia segellat el passaport.
Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir “that’s all”, i em va indicar on anar, què fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferència amb el control d’immigració de Nova York o el de Miami, on tot eren cares serioses i cap amabilitat.
Un cop passat el control vaig anar a recollir l’equipatge i la primera persona que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina parlant per telèfon. Em va saludar a l’estil hawaià i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada als EUA seguit d’un “Hawaii is different”.
Però aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew allà a la cabina.
Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningú les agafés. Vaig mirar per allà i no la vaig veure, així que em vaig estar 5 minuts més mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les maletes arraconades i la vaig veure. A diferència de les altres la meva estava tombada, per això no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important és que no s’havia perdut, doncs això mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar, i mes en un trajecte amb escala. En qualsevol cas ja era a Hawaii amb tot l’equipatge i ja havent viscut l’alegria generalitzada dels hawaians.
Amb l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure més. Fins aleshores no ho havia pensat, però li hauria d’haver preguntat com anava, si es que hi anava, a Honolulu. Després me’n penediria.
No em varen parar per revisar l’equipatge així que ja vaig sortir de la terminal a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota l’illa, inclòs l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al bus A.
Primer vaig preguntar a una treballadora de l’aeroport si sabia d’algun money exchange allà mateix a l’aeroport, i em va dir que si però que estava tancat. De fet aquella terminal era molt petita, molt més del que m’esperava, i ni tan sols hi havia les típiques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. Aquí no hi havia absolutament res.
Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que això va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcció on em deia que havia d’agafar el bus 19 però per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allà hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per lo que vaig pensar que estava en el lloc correcte i vaig quedar-m’hi a esperar el 19. Però quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allà no havia passat, i segons Google Maps el següent podria tardar més de 30 minuts. Segurament el bus 19 si que havia passat però pel pis de dalt, a la terminal de sortides.
Aleshores vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat a pagar, doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjà, així que sense pensar-m’ho dues vegades vaig començar a caminar. Quan només portava 10 minuts caminant, ja suava de tanta calor que feia i encara estava per la zona a de l’aeroport, va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com aniria a Honolulu.
Almenys el camí era recta per la carretera de 2 carrils per sentit però aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, per lo que almenys no era tant perillós com va ser l’any anterior a Carolina de Puerto Rico on en algun moment vaig passar fins i tot por. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el bus 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas però que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, però que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no hagués seguit per GPS les indicacions de Google Maps segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de dalt, on segurament havia passat el bus 19. I jo caminant sota el sol hawaià. Almenys feia vent i era prou soportable.
La roda de la maleta que ja estava mig futuda de tants quilòmetres recorreguts durant el viatge, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camí així, doncs encara quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de pagament però que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber que allà on era ja costava només $17, havia caminat l’equivalent a $5. Em seguia semblant car així que vaig mirar on quedava el punt on hauria hagut de fer el transbord d’autobus per tal d’intentar-hi arribar caminant i agafar el segon bus que hauria d’haver agafat, que en aquest cas seria el primer i únic. Fer això em semblava la millor opció ja que hauria de caminar uns 45 minuts mes i allà agafar el bus A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos dels EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que només tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si hagués hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar $5,50 que es el que hauria de costar, m’hauria costat $10. D’aquesta manera, agafant-ne només un em sortiria per $3. Així que ja més animat i veient-me capaç d’arribar fins la parada del bus A, vaig caminar sense aturar-me massa, doncs en passava un en una hora i el següent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tardaria uns 45 minuts a pas lleuger per arribar a la parada.
Fins aleshores el paisatge no era massa bonic ja que estava a les afores de l’aeroport i enmig del no res, però ara almenys una part d’aquest camí ja era més entretingut perquè ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. Això si, la calor ara era més forta que en sortir de l’aeroport i el fet de no parar va fer que ja comencés a suar. A mes una de les rodes de la maleta es podria dir que ja estava trencada, doncs la goma que la recobria s’havia partit per la meitat. Pràcticament rodava sobre el plàstic interior per lo que quasi que l’havia d’arrossegar ja que cada vegada girava menys.
Finalment, quan eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigració, vaig arribar a la parada del bus A, al mig de Chinatown de Honolulu. Encara em quedava la incògnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament només et deixaven pujar amb el que hi càpiga sota el teu seient i a l’esquena. Força puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 bitllets d’un dòlar i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant m’hauria suposat una hora llarga, a més el tram final era de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores però almenys havia estat soportable, una hora més en aquelles condicions ja no sé si ho hauria sigut.
Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet fins i tot semblava l’última parada del trajecte, doncs ja només hi quedava jo al bus i ja érem lluny del centre de Honolulu. Des d’allà vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense més problemes en un carrer molt tranquil de cases unifamiliars i que quedava relativament elevat permetent des d’alguns punts unes bones vistes de tot Honolulu.
El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren patis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava més a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguís caminant uns metres per arribar a la recepció. I efectivament, en una caseta més petita, estava la recepció amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir “cool” i em va convidar a seure. Vaig anotar les meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117€ que a mes era lo més barat que hi havia a Honolulu… Per això em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bé les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport públic. Probablement va ser l’hotelera que mes informació em va donar de la zona de l’hotel a excepció potser de la noia de l’hotel de les Cameron Highlands, a Malàisia i en aquest mateix viatge.
Després ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, però que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a la ciutat i que per tan jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser el millor d’aquella visita.
Un cop registrat i tot explicat em va acompanyar a l’habitació. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de dalt de la llitera mes propera a la porta, probablement el pitjor llit de tots. Almenys l’habitació només estava ocupada per 4 persones contant-me a mi.
Vaig deixar les coses i vaig anar ràpidament a dutxar-me. La noia no sé si per acostumada o per bona educació, va aguantar prou be les meves pintes després de mes de 24 hores donant voltes i quasi dues caminant per Hawaii. Suposo que no era el primer que arribava al hostel suant com un porc. I després de dutxar-me també ràpidament a la cuina a preparar-me un cafè i prendre-me’l allà mateix, doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bé. Ja tocava seure tranquil·lament a gaudir de l’aire hawaià.
Mentre em preparava el cafè va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el vaig entendre ja que parlava molt ràpid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allà. Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafè. Com solia passar, es va interessar per saber d’on venia i mes al dir-li que estava fent la volta al mon i que aquell dia portava 24 hores despert però que per mi seguia sent la mateixa hora que quan era a Kuala Lumpur. Això els hawaians ho entenen millor que els europeus perquè els passa el mateix cada vegada que agafen qualsevol vol en direcció oest. El noi era molt obert i amable però em costava molt entendre tot el que deia, suposo també per lo cansat que estava.
Després de xerrar una estona i de prendre’m el cafè, vaig anar cap a la zona de restaurants que m’havia dit la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans de la parada on havia baixat del bus. Eren les 17h passades i en feia moltíssimes que no menjava un plat en condicions, per lo que tenia molta gana però estava a Hawaii, on tot era 4 o 5 vegades mes car que a Malàisia. Tocava canviar el xip.
Eren quasi 10 minuts caminant fins als restaurants, doncs el hostel estava en el típic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta més vida. Allà hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, el sempre útil 7-eleven i fins i tot un McDonald’s i un Burger King. Abans però vaig comprar una ampolla d’aigua ben freda perquè ja estava al punt de pàlida per deshidratació.
Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google Maps que hi havia un McDonald’s a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els preus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2€…
Així que vaig anar cap al McDonald’s però pel camí vaig trobar el Burger King. A fora hi havia un anunci d’un menú Whopper per $7 i 10 nuggets per $2,50. Em va semblar prou bé i ja que estava mort de gana ja m’hi vaig quedar. Vaig demanar el menú però em va preguntar quin, afegint un, “one”? Jo vaig dir que si tot i que sé com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menú mes gran que costava $9,50, més els nuggets i el VAT, que als EUA no és obligatori indicar-lo, em va sortir tot per $12,65 (10,56€). Toma ja. Benvingut a Hawaii, vaig pensar. Això si, tenia un munt de menjar que era el que més necessitava en aquell moment. A més el primer dia que estàs a un lloc nou és normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar mes durant els 4 dies que hi vaig ser.
Vaig seure i vaig menjar molt bé, i de fet ja necessitava una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola il·limitada, doncs a molts països et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.
Van ser més de 12 dòlars però probablement els millor gastats. Després de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allò era el millor que podria haver fet.
Eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per investigar una mica mes aquella zona de restaurants i botigues per tal que durant els dies següents no gastar-me el que m’acabava de gastar. Vaig trobar-hi varis restaurants des de tailandesos a purs americans i el 7-eleven al que hi aniria mes tot i que mes tard en trobaria un altre mes a prop del hostel que seria on hi compraria el dia i sopar quasi cada dia. I a continuació cap al hostel a preparar una mica la ruta pel dia següent i a dormir.
Eren les 20h quan m’estirava al meu llit encara sol a l’habitació tot i que no per massa estona i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. Volia esperar el màxim possible per tal de fer un horari similar a la resta de companys d’habitació per tal que ni em despertessin a mi ni jo despertar-los pel matí per aixecar-me abans que ells. En aquell moment ja érem 3 a l’habitació els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu i que encara no l’havia vist i encara no era allà. Vaig intentar anar a dormir el més tard que vaig poder per evitar el jet lag i que em despertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que més tard va arribar el senyor que dormia sota meu sense que ni tan sols em mig despertés. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.
I així acabava aquest dia que per mi havia tingut 40 hores de les quals només n’havia dormit 2 i en males condicions. Començava així la segona etapa del viatge deixant Àsia enrere per seguir amb Amèrica. Hawaii era la primera parada americana sent aquesta la primera vegada que visitava aquesta illa. No feia ni un dia que hi era però ja havia pogut apreciar àmpliament la diferència entre Hawaii i la resta dels EUA. No sé si pel clima o per estar rodejats de platges paradisíaques enmig de l’oceà Pacífic, però aquí la gent semblava molt mes feliç, menys estressada, mes amable i molt mes oberts als viatgers. Era un lloc molt car però de moment l’ambient hawaià m’estava agradant molt.