Arribava el dia més trist del viatge. A aquestes altures deixar Mèxic és difícil. Acabava el mes i mig d’estada al país i tocava tornar a Bogotá on hi passaria l’última setmana del viatge abans de tornar a casa.
Em despertava el dia 3 de novembre a les dues de la matinada perquè primer hauria d’agafar un bus a les 5 de la matinada que en 8 o 9 hores em deixaria a Ciutat de Mèxic, i un cop allà, esperar unes 10 hores a la sortida del vol amb destinació Bogotá. on hi acabaria arribant el dia 4 a les 7 del matí. Així doncs, serien 24 hores de trànsit entre bus i avió.
L’Emma també es va aixecar per preparar-me unes tortas mexicanes i acomiadar-se. Ella ja havia quedat el dia anterior amb un taxista conegut i que ja m’havia portat alguna altra vegada en hores intempestives. Però quan ja eren quasi les 4 i el vam trucar per assegurar que venia, a l’Emma li va semblar que anava begut i no va voler que anés amb ell. Així que va trucar a la central i per sort va poder venir un altre taxista a recollir-me, per lo que abans del que tenia previst ja era al taxi camí a la terminal d’autobusos. Jo hauria volgut uns minuts de tranquil·litat per acomiadar-me bé però no va ser possible. A aquella hora no era fàcil aconseguir taxi i més valia pujar al que venia tant bon punt arribés.
Aquest és un moment trist però ja tots intentem que sigui el més ràpid possible. A més sabem que amb Internet les distàncies s’escurcen.
A les 4:30h arribava a la terminal i a les 5:10h sortíem cap a Ciutat de Mèxic. Era negra nit i estava plovisquejant mentre mirava per la finestra com deixava Tuxtepec enrere. Com a mínim quedava un any per tornar a veure aquells carrers. La situació ja era trista però l’ambient encara feia que ho fos més.
El trajecte va anar bé. Com ja suposava no vaig dormir gens. Vam passar per Orizaba, una ciutat on volíem anar a passar-hi uns dies però que per circumstàncies vam haver de cancel·lar. Almenys ara podia veure aquella muntanya de 5.636 metres d’altura, imponent i nevada davant nostre.
Arribàvem a Ciutat de Mèxic cap a les 14h, pràcticament a l’hora prevista. Sempre vaig a Ciutat de Mèxic amb molt de temps perquè mai se sap el trànsit que hi haurà o si et quedaràs aturat durant hores per culpa d’un accident. Però quan tot va bé, com en aquest cas, doncs toca esperar 10 hores a la sortida del vol. Tenia temps d’arribar a l’aeroport, prendre un cafè i sopar tranquil·lament.
Tota aquesta zona ja me la conec molt, de fet és el lloc, fora del meu país, que més conec. Vaig carregar la targeta del transport públic amb $30 (1,50€) per poder fer el trajecte d’uns 15 minuts fins l’aeroport. Tot i haver fet temps a la terminal d’autobusos, tot just eren les 17h quan arribava a l’aeroport, per lo que tenia 6 hores de temps abans d’haver de passar el control de seguretat.
Vaig prendre un parell de cafès i em vaig menjar les 3 tortas que m’havia preparat l’Emma de milanesa de porc o vedella.
A les 23:30h passava el control de seguretat sense cap problema i, com altres vegades m’ha passat, a assegurar com es fa el control de passaports a Mèxic, doncs a diferència d’altres països, no hi ha agents d’immigració revisant cada un dels passatgers sinó que son les pròpies aerolínies les que fan aquest control a tots els passatgers estrangers. És una mica estrany però efectivament els propis treballadors de Volaris varen ser els qui van revisar el segell d’entrada abans d’embarcar.
L’altre moment trist en marxar de Mèxic, és aquest, un cop l’avió s’enlaire i veig per la finestreta com ens allunyem mica en mica de la inmensa Ciutat de Mèxic.
El vol va sortir puntual i va anar bé tot i que el trajecte era relativament curt, unes 5 hores, i per tant no vam poder dormir massa estona.
A les 7 del matí arribàvem a l’aeroport el Dorado de Bogotá força cansat per les 24 hores de trànsit que portava i per no haver dormit massa, i tocava tornar a fer cua al control d’immigració on, tot i haver-hi arribat dels primers, ja hi havia una cua enorme per un altre vol que acabava d’arribar, així que va tocar fer quasi una hora de cua abans de poder passar. Per cert, que en aquella cua hi havia un home completament begut a qui fins i tot li costava aguantar-se de peu i que va poder passar el control amb alguna dificultat.
A les 8 del matí passava el control i tocava retirar diners des de l’únic caixer de l’aeroport que no cobrava comissió per retirar efectiu, doncs ja ho havia pogut comprovar a l’inici del viatge quan ja vaig passar per aquí. Era un caixer de Scotia Bank i mentre era a Colombia sempre retirava efectiu en aquest banc i mai m’havien cobrat comissió, però ara, sorprenentment, en retirar efectiu m’avisa que aquesta operació te una comissió de $18.500 (3,75€). Ja no em quedava efectiu per lo que no podia buscar una casa de canvi més barata, només podia retirar del caixer. Encara em quedaven uns $150.000 i havia de calcular bé quant em gastaria durant la setmana que em quedava de viatge per tal que ni em faltessin diners ni me’n sobressin massa, doncs al haver de pagar una comissió fixa fos quina fos la quantitat d’efectiu retirada, més valia treure el màxim possible però sense passar-me, doncs després hauria de pagar una altra comissió per canviar els pesos sobrants a euros.
Finalment vaig retirar $370.000, uns 75€, que junt amb els altres $150.000 em donaria per pagar l’hotel, el transport públic i el menjar durant els pròxims 6 dies. Els diners en efectiu els seguia retirant amb Revolut tot i que últimament comença a cobrar comissions pels canvis de divisa. Tot i que son comissions baixes i crec que només en alguns països, és algo que abans no feien tant. En aquest cas la comissió va ser d’aproximadament un 1%, en qualsevol cas, encara molt inferior a les comissions de la banca tradicional.
En el moment de passar l’aduana, mentre feia cua, un gos policia que camina sol se’m va acostar i va començar a olorar la meva motxilla. Pensava que havia olorat les galetes que portava i que marxaria ràpid, però no, va seguir olorant i llepant una de les butxaques de la motxilla. Quedava clar que estava marcant alguna cosa, i jo, evidentment, ja em vaig posar nerviós perquè aquests gossos acostumen a buscar drogues.
La policia es va acostar i em va preguntar si portava diners en efeectiu. En aquell moment vaig respirar més tranquil i li vaig respondre que si, doncs acabava de treure un munt de bitllets del caixer. Era un gos que buscava diners en efectiu, per això marcava la butxaca de la motxilla, doncs és on hi havia el moneder amb tots els bitllets. Em va preguntar si portava més $10.000 americans, li vaig dir que no, i crec que ni ella ni el senyor que controlava em van creure perquè em van fer passar pel control addicional d’equipatge. En qualsevol cas no en portava més de $10.000 per lo que vaig passar sense cap problema.
Un cop fora ja només quedava carregar de saldo la targeta SIM de Claro que ja tenia i la targeta Transmilenio necessària per poder utilitzar el transport públic de Bogotá. La targeta de Claro em va sortir el doble de cara que si l’hagués comprat fora de l’aeroport, de $11.000 a $21.000 (4,26€), però és que la volia tenir ja per si quan arribava a l’apartament no hi havia ningú. Vaig comprar el pack de 5GB i trucades gratis durant 7 dies. I la targeta Transmilenio era el mateix preu a tot arreu, $6.000 la targeta més $10.600 per 4 viatges, en total uns 3,40€.
A diferència de la primera parada feta a Bogotá quan vaig anar amb bus fins la terminal de Salitre, ara havia d’anar fins l’apartament amb taxi ja que la parada més propera a l’apartament quedava a quasi 10 minuts caminant, i no em feia gens de gràcia caminar tanta estona per aquell barri i amb tot l’equipatge. Així que vaig mirar Cabify i com sempre tardaven molt en acceptar-me el viatge, per lo que al cap de 15 minuts vaig deixar-ho i vaig demanar un Uber, que acostuma a ser un 10% més car que Cabify però almenys et recullen quasi al moment.
Tot i que vaig demanar un Uber va venir un taxi, però encara que acabi anant amb taxi preferixo demanar-lo per Uber per seguretat, per saber des del principi quant em costarà i per poder pagar amb targeta. En segons quines ciutats no és recomanable agafar un taxi del carrer a menys que l’hagis demanat a través d’una aplicació que porti el control del taxista i del trajecte.
El preu va ser de $13.700 (2,76€), més que acceptable tenint en compte que el trajecte era des de l’aeroport i d’uns 15 minuts.
Quan vam arribar ja hi havia una noia esperant-me, doncs jo ja els vaig avisar a quina hora arribaria. De fet, tot i que l’hora d’entrada era a les 14h, em van deixar entrar a partir de les 9, un gran favor que em van fer perquè sinó m’hauria tocat esperar 5 hores a l’aeroport, una espera que s’hauria fet eterna tenint en compte que ja portava més de 24 hores en trànsit.
L’apartament estava al barri de Fontibón, a les afores de Bogotá i molt a prop de l’aeroport. Era el mateix barri on ja m’havia allotjat abans d’anar a Mèxic. No semblava molt segur però m’anava bé per estar prop de l’aeroport i per l’apartament sencer que vaig llogar. Tenia cuina, nevera, balcó amb bones vistes i fins i tot rentadora. El preu per 5 nits va ser de $281.000 (57€) que vaig pagar a la noia un cop em va ensenyar l’apartament.
Quasi que el primer que vaig fer quan va marxar la noia va ser anar a la Tiendas D1 més propera. Durant el més que vaig estar a Colòmbia abans de Mèxic, ja em vaig adonar que d’aquestes botigues n’hi ha una a cada cantonada, i tot i que no deuen ser les més barates, tenen una mica de tot, així que vaig anar a una que estava a uns 4 carrers per comprar cafè, llet i una mica de menjar per dinar aquell dia. En total uns 4,50€.
Realment el barri no semblava massa segur. La majoria de carrers no tenia comerços ni massa gent caminant i molt poca policia, de fet crec que no en vaig veure cap en tota la setmana. Però en qualsevol cas, amb sentit comú no tenia perquè passar res, és a dir, anar com un local, no aparentar i no sortir de nit. Només seguint aquestes regles mai he tingut cap problema enlloc del mon. A més, val a dir que prefereixo allotjar-me en barris humils ja que l’experiència de fer vida com un local és més autèntica.
Vaig menjar a l’apartament i a les 15h ja vaig anar a dormir amb la intenció de dormir 12 hores o més degut a lo poc que havia dormit en les últimes 46 hores.
Començava així l’última setmana del viatge en un nou apartament de Bogotá després d’acomiadar-me de Mèxic. Seria una setmana tranquila intentant viure com un local i preparant-me per la tornada a casa.