Aquest dia vàrem quedar amb la germana de l’Emma, la Chely, i que es dedicava a la vainilla. Era científica i ajudava a productors a fer que les plantacions fossin el mes eficients possibles fent tot tipus d’anàlisi a les plantes. El dia anterior la vaig conèixer i ens va convidar a mi i a l’Emma anar a veure una col·lecció de diferents espècies que tenia a un Institut on hi donava classes.

Vam quedar a les 10 del matí per evitar les hores de mes calor. En aquest cas, era mes probable que a les 10 ja arribés, a diferència de quan quedàvem amb en Chicho que es podia endarrerir dues hores. Per lo que a les 8:30h ja em vaig aixecar per pendre primer el cafè mentre escrivia el diari i després dutxar-me i preparar-me.

A les 10 ja estàvem tots dos preparats i la Chely també va ser molt puntual, per lo que abans de les 10:10h ja estàvem la Chely, el seu fill, l’Emma i jo al cotxe de la Chely en direcció al Instituto Tecnológico de Tuxtepec. Aquest Institut està molt a prop de casa l’Emma, de fet viu en una zona buscada pels estudiants que busquen una habitació, motiu pel qual tinc tant interès en acabar els apartaments de la segona planta.

Al cap de pocs minuts ja entràvem al recinte de l’institut. Tot i no ser ni les 10:30h la calor ja era insoportable. Vam anar directament a una espècie d’hivernacle que hi havia al mig del pati i que era on la Chely tenia totes les plantes. Només d’entrar a l’hivernacle ja es podia sentit l’olor tant característica de la vainilla, i això que les plantes només tenien fulles.

Almenys hi havia unes 60 espècies diferents de vainilla, algunes de conegudes però altres que s’havia trobat ella mateixa al mig del bosc i que ni tan sols estaven catalogades, vainillas silvestres com li deia ella.

Em va estar explicant quasi una per una les seves característiques. Em va sorprendre que pràcticament només hi ha una espècie que es comercialitza degut a la facilitat al produir-la, el sabor, etc. La resta son mes difícils i per tant no s’utilitzen per al consum. També em va sorprendre la manera com es planten, doncs la vainilla és una planta enfiladissa sense tronc per lo que cada planta es va enredant sobre un pal i conforme la planta va creixent se la posa de tal manera que vagi donant voltes al pal de dalt a baix.

Jo li vaig fer algunes preguntes relacionades amb la producció de la vainilla a Tuxtepec per si em podria interessar invertir en alguna plantació, però va deixar ben clar que Tuxtepec ja no és un bon lloc degut al canvi climàtic que ha provocat un augment generalitzat de la temperatura per lo que ja i fa massa calor. De fet m’explicava que molts productors estan comprant terrenys cada vegada mes amunt de la Sierra on la temperatura és mes baixa. Ja no era una bona opció però mai s’ha de perdre l’oportunitat de preguntar i informar-se sobre possibles inversions i menys quan tens la possibilitat de preguntar-li a una de les millors expertes de tot l’estat.

La vaig ajudar a regar una mica alguna de les plantes que es veia mes seca degut a què la bomba d’aigua no funcionava. Ens vam fer algunes fotos i ja vam marxar, jo sabent moltes mes coses i havent passat una bona estona i sobretot aprofitada i didàctica.

Eren quasi les 11:30h quan sortíem de l’institut i anàvem a comprar l’esmorzar. Esmorzar que a Mèxic és quasi dinar, tot i que després també dinen però molt tard, alguns cap a es 16h. Vam anar a un petit restaurant allà a prop que coneixia la Chely on ella va comprar el menjar per tots 4. Va comprar borrego i sopa per prendre allà tot i que l’Emma i jo no en vam voler. De fet per mi era massa aviat per una sopa.

I amb l’esmorzar vam tornar cap a casa l’Emma, vam preparar la taula fora al pati igual que el dia anterior i vam esmorzar nosaltres 4 i els nens. El borrego es menjava, com és habitual, en tacos. La Chely ja feia estona que deia que volia un cafè, per lo que l’Emma va ser lo primer que va anar a preparar quan vam arribar. I de fet la Chely també anava entrant per veure cm anava i ajudar-la de tantes ganes que tenia de cafè. Em recordava a mi a primera hora del matí…

Així que un dia mes tornàvem a estar fora al pati amb la taula, convidats i un munt de menjar. I perquè encara no eren ni les 12h, sino també ja hi hauria mezcal i tequila.

Vam estar parlant amb l’Emmanuel del que pensava estudiar, que era cirurgia tot i que jo no sabia quina especialitat, així que li vaig preguntar i em va dir neurocirugia. Em vaig quedar força al·lucinat, de fet ja ho estava amb lo de cirurgià però la neurocirugia sonava mes complicat i sobretot que es necessita encara mes estomac. Aquestes son les típiques professions que jo no podria fer de fàstic que em faria.

L’Emmanuel tenia 14 anys però em va semblar que ja ho tenia molt clar que volia fer allò. En Miguel, el fill de la Chely, ja havia acabat arquitectura i de fet havia fet els plànols dels apartaments de la segona planta de casa l’Emma. I els altres encara eren massa petits per saber res. Així que estava enmig d’una família molt estudiosos i grans professionals. Això si, tots professionals per conta d’altri i amb horaris molt marcats i llargues jornades laborals, que és justament el que jo no busco mai.

En qualsevol cas em sentia molt privilegiat de poder compartir taula amb gent tant intel·ligent, treballadora i culta. És realment agradable i profitós passa una estona amb gent així.

Cap a les 12:30h la Chely i en Miguel es van acomiadar, doncs l’endemà ja marxaven cap a Guatemala on la Chely s’havia de reunir amb un productor de vainilla. Amb mi es va acomiadar mes ja que quan ella tornés jo ja hauria marxat de Mèxic i ja no ens veuríem mes, almenys fins l’any següent.

Quan tothom va haver acabat de menjar vam recollir la taula, vam netejar una mica i l’Emma i jo vam anar a l’habitació a descansar una estona, és a dir, a mirar Netflix i a fer la migdiada tot i que no eren ni les 13h.

L’Emma com sempre es va aixecar al cap de poca estona però jo fins quasi les 16h no em vaig despertar. L’Emma ja estava donant voltes pel pati quan jo em vaig anar a preparar el cafè i a escriure el diari. Cap a les 17:30h em va enviar un Whatsapp dient-me que estava a casa d’en Chicho i que anés cap allà, així que em vaig vestir per anar-hi. Però quan vaig sortir al patí vaig veure l’Emmanuel tocant la guitarra i la Daira al costat venent coses a la gent del carrer. Per iniciativa pròpia els va demanar bosses de caramels i coses similars als seus pares, ho va posar tot en una taula davant la porta que dona al carrer, i cridant va començar a vendre coses a la gent que passava. Una nena de 9 anys i amb un esperit emprenedor ja tant desenvolupat. Fusta de venedora.

L’Emmanuel em va cridar i vaig anar cap allà a seure al seu costat mentre tocava la guitarra i la Daira m’explicava com li anaven les ventes. Entre altres ja m’explicava que una dona els havia intentat donar menys canvi, però la Daira no tenia un pèl de tonta. L’Emmanuel em va demanar que l’ajudés amb la lletra d’una cançó que estava composant, a lo que li vaig respondre que jo era el menys indicat per ajudar-lo en allò.

Vam estar una estona que jo deia una paraula i ell feia una petita cançó en que hi aparegués. La veritat és que se li donava força be i les cançons que anava fent no només tenien sentit sino que quedaven prou be.

Al cap d’uns 15 minuts de ser allà fora assegut, va sortir l’Emma de casa en Chicho per dir-me que perquè no entrava, a lo que li vaig respondre que estava allà escoltant l’Emmanuel. Però ella ja em va fer entrar a casa en Chicho doncs ja fins i tot hi era la Chely, que suposadament ja no l’havia de veure mes després d’haver-m’hi acomiadat aquell mateix matí.

Així que vaig anar cap allà i la Chely ja estava asseguda a la taula, menjant. Sempre la veia menjant i molt… Estava menjant unes tortas que havia preparat la Lola amb l’ajuda de l’Emma. Jo encara no tenia gana per lo que vaig seure allà sense demanar encara res. Això si, en Chicho ja va començar a treure birres.

Al cap d’una estona van arribar en Marco, l’Ana i la seva filla que tot just sortien de treballar. L’Ana havia fet i portat uns cupcakes, que només veure’ls em va venir la gana de cop. Almenys me’n vaig menjar 4. Cal tenir en compte que atipen molt.

Per la TV estaven fent un partit. Jugaven Tijuana contra América a la copa de Mèxic. Jo vaig preguntar quins equips eren i en Marco m’ho va explicant però fins i tot posant exemples d’equips espanyols equivalents, demostrant que tenia un gran coneixement de la lliga espanyola.

I així vam estar bevent, xerrant i menjant fins cap a les 21h. Finalment si que vaig menjar tortas ja que de tant veure-les finalment em va venir la gana, i val a dir que estaven boníssimes, de fet es podria dir que eren les mes bones que havia provat, doncs al fer-les a casa hi van posar de tot i molt.

La veritat és que era molt agradable passar l’estona amb en Chicho, en Marco, la Lola, l’Ana, etc. Eren tots molt bona gent i que em van acollir i acceptar molt be des del primer moment.

En Marco va parlar una estona dels problemes amb el director del seu hospital, demostrant un cop mes els problemes que hi ha en el sector de la sanitat i que és el motiu principal pel qual de moment no tinc interès en viure a Mèxic. Pel que deia el director fins i tot a vegades ni tan sols anava a treballar, deixava gestions sense fer, etc. Tot plegat derivava en problemes pels pacients que els metges com en Marco havien d’aguantar.

Cap a les 21h l’Emma i jo vam tornar cap a casa ja havent sopat. Jo evidentment vaig tornar a menjar cap a les 12 d ela nit. Així que l’Emma i jo ja ens vam quedar a casa mirant Netflix i xerrant fins que jo vaig tornar a sopar.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: