Em vaig despertar una mica abans de les 6 del matí, abans de que sonés el despertador. Aquest dia ja marxava cap a Kuala Lumpur i la que seria l’última parada a Malàisia. La intenció era deixar l’hotel cap a les 9h, arribar a Melaka Sentral cap a les 10h, agafar un bus exprés com a molt tard a les 11h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 13h. El check-in a l’apartament era a partir de les 15h, per lo que si tot anava així, tindria dues hores per dinar i arribar a l’apartament.
Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè, vaig mirar totes les opcions i horaris de tot el que hauria d’agafar, vaig escriure el diari, vaig recollir-ho tot i cap a les 8:30h marxava de l’hotel. Ja hi havia un dels dos nois que normalment hi havia a recepció tot i que encara estava fora. Em vaig acomiadar d’ell i vaig anar cap al Medical Center de Melaka doncs allà hi havia la parada del bus local 17 que havia d’agafar per anar a Melaka Sentral, el mateix que vaig agafar en arribar.
Quan portava uns 5 minuts caminant vaig mirar a Google Maps on havia buscat la ruta però, no sé perquè, ja no hi era. Probablement hauria tirat enrere a l’aplicació fent que tornés a l’inici. En qualsevol cas les indicacions que havia guardat al sortir de l’hotel ja no hi eren. Vaig mirar a la zona de Medical Center i vaig veure-hi una parada, així que en comptes de tornar a l’hotel, conectar-me a Internet i tornar a fer la cerca, vaig decidir seguir.
En arribar al Medical Center vaig anar al que segons Google Maps era una parada de bus. En principi el 17 passava una vegada cada hora, segons Google Maps a i 30 de cada hora tot i que m’estranyava. Vaig estar esperant una hora, fins les 9:35h i allà no va passar cap bus. Una hora esperant de peu dret es pot fer molt llarg…
A les 9:35h vaig decidir tornar a l’hotel (cosa que hauria d’haver fet abans) i contractar un Grab, que és com l’Uber del sud-est asiàtic. Ja ho havia mirat abans de sortir i el preu fins a Melaka Sentral eren 9RM, 2€, per lo que era un preu mes que raonable pel trajecte que era. Agafar taxis o Ubers no m’agradava, però en aquest cas havia intentat agafar el bus sense aconseguir-ho. A mes seria la primera vegada que agafaria un Uber o similar, i això també em feia certa gràcia.
Vaig arribar a l’hotel cap a les 9:45h i vaig demanar un Grab. Mentre esperava vaig tornar a fer la cerca a Google Maps per anar a Melaka Sentral en bus, i sorpresa, no havia passat cap bus perquè no havia anat a la parada correcte. Era allà a prop però a un altre carrer, per això ni tan sols en vaig veure passar cap. En fi, això em va passar per no haver tornar enrere quan només feia 5 minuts que havia sortit de l’hotel. La veritat és que em va fer força ràbia, doncs ara probablement ja seria a Melaka Sentral i havent agafat només un bus local.
Mentre esperava al Grab, va sortir l’altre noi de l’hotel, el que semblava el propietari, i em va preguntar que què hi feia allà, que li havien dit que havia deixat l’hotel feia mes d’una hora. Li vaig explicar la situació i em va demanar que li ensenyés el mòbil, doncs segons ell els Grab no tarden ni 2 minuts en arribar i jo ja en feia 5 que esperava. Em va dir que algo passava al mirar l’aplicació. Ho va tornar a intentar i va fer que no amb el cap. No ho entenia massa però semblava que segons ell no estava funcionant. Va treure el seu mòbil, va demanar un Grab per a Melaka Sentral, i al cap de 10 segons em va ensenyar el mòbil on es veia en pantalla que ja hi havia un cotxe que venia i que arribaria en menys de 2 minuts. Doncs sort que estava ell allà perquè sino també m’hauria fallat el Grab. Al final cap dels dos vam entendre que li passava a la app del meu mòbil.
I efectivament, no feia ni 2 minuts que ja apareixia el cotxe per la cantonada. Ara si em vaig acomiadar de tots, vaig pujar el cotxe i vam anar cap a Melaka Sentral. Amb tot plegat ja eren quasi les 10 del matí, tot i que els meus plans era agafar el bus exprés com a molt tard a les 11h, per lo que encara tenia temps.
El noi del Grab era realment amable, força jove, i tot i que amb un anglès molt bàsic, ens podíem entendre. El trajecte va durar uns 10 minuts temps en què em va preguntar com em deia, a lo que li vaig respondre Guillem i que era un nom en català, a lo que ell va respondre, Guillem en català però molt ben dit i a la primera, sense que li hagués de repetir. Després vàrem parlar de Barcelona, com no, el que portava fins ara de viatge i el que em quedava per fer i finalment de Kuala Lumpur, doncs era cap on anava. El noi no semblava ni d’allà, doncs quasi que sabia mes jo de Kuala Lumpur que ell, i a mes, els malais saben força be l’anglès, per lo que tot plegat em feia creure que potser aquell noi no feia tan de temps que era a Malàisia. En qualsevol cas era molt amable i el trajecte fins a Melaka Sentral va ser molt agradable.
Vaig arribar a Melaka Sentral cap a les 10:15h, així que tot i els problemes encara anava molt be de temps. A mes la terminal ja me li mig coneixia per lo que de seguida vaig arribar a les màquines i vaig comprar el bitllet per a les 10:45h per 10,70RM, 2,30€.
Vaig anar a buscar la porta A, tal com posava al bitllet i a esperar fins a les 10:40h que va arribar el bus. Vaig pujar i com a l’anada, hi havia un senyor assegut al meu lloc. Jo tenia el seient 4 que era el de finestra, per lo que vaig anar a seure al 3 quan ell va dir que aquells eren l’1 i el 2. Li vaig assenyalar els del costat on posava 1 i 2 dient-li que aquells eren el 3 i el 4. En comptes de moure’s es va quedar allà on era. Jo vaig deixar 3 o 4 segons a veure què feia i com que no feia res doncs vaig seure al 3, al seu costat. Pel que es veu a Malàisia hi ha molta gent que no sap com va la numeració dels seients d’un bus…
Almenys el senyor era amable i vam estar xerrant els primers 20 minuts del viatge. Primer em va preguntar el de sempre, d’on era, d’on venia, on anava, etc. La veritat és que aquest era mes xerraire i sabia parlar millor l’anglès que el de Grab, per lo que les meves explicacions sobre els meus viatges van ser molt mes extenses. A mes estava realment interessat, preguntant-me que com ho feia, a què em dedicava, si sempre anava sol, etc. Mostrava realment molt d’interès en tot el que li explicava, doncs al cap i a la fi, tot plegat és rou interessant.
Ell em va explicar que el seu fill estava vivint a Liverpool per algo de Petronas, la companyia de petroli mes important de Malàisia i quasi del mon. Això venia perquè vàrem estar parlant de divises i va sortir el tema de la lliure esterlina, doncs és una divisa molt forta. Segons deia ell havia treballat de tècnic en alguna empresa que no vaig entendre però que semblava important, de fet es notava que era de bona família. Aquestes converses amb aquest tipus de persona sempre son interessants i aporten nous coneixements sempre necessaris.
La resta del viatge la vaig aprofitar per escriure el diari, sense fer massa coses per tal que no desapareguessin les indicacions del transport públic que havia d’agafar a Kuala Lumpur per arribar a l’apartament. NO em fiava perquè a vegades, sense saber exactament com, Moovit o Google Maps, tornaven a la pantalla inicial desapareixent les indicacions que hi havia, i sense Internet, ja no es poden recuperar.
Cap a les 13h arribàvem a Kuala Lumpur, a la terminal que ja em coneixia una mica, la TBS.
Segons Moovit havia d’agafar un tren, així que vaig anar seguint les indicacions dels cartells, del mapa de Moovit i el que ja em coneixia, doncs la primera vegada que hi vaig ser ja vaig veure on era el tren. Mentre hi anava, una noia xona que havia anat amb mi a l’autobús, quan em va veure mirant el mòbil i els cartells, em va preguntar on anava. Jo li vaig dir a l’estació de Titiwangsa, ella va dir que si i em va acompanyar fins les màquines on podia comprar el bitllet. Segurament les hauria trobat sense problemes però amb ella va ser mes ràpid. Després em va preguntar quin era el me destí, a lo que li vaig dir Bernamsa i que segons Moovit hauria d’agafar el Monorail. Jo pensava que era el Monorail perquè l’estació era Monorail i no em vaig fixar amb el símbol, que era un bus, no un tren. Ella em va dir que creia que el monorail no em portaria allà, i em va donar una sèrie d’instruccions que quasi no vaig entendre tot i que tampoc li posava massa atenció, doncs estava convençut que seguint les indicacions de Moovit no tindria cap problema.
Vaig comprar el bitllet fins a Titiwangsa, que de fet no era un bitllet, sino com una moneda de plàstic que al entrar has de passar per un lector i s’obren les portes, i al sortir s’ha d’introduir en un forat tipus el de posar les monedes en una màquina de tabac, per lo que és re-utilitzada, doncs per sortir l’has de tornar.
El tren va passar al cap de poc menys de 10 minuts. Tot just eren les 13:10h per lo que en aquell moment anava molt be de temps, doncs el check-in havia de ser com a mínim a les 15h. Fins a Titiwangsa eren 12 parades i uns 30 minuts aproximadament.
Durant el trajecte vàrem passar per un punt des d’on es veien força be les Torres Petronas, sent la segona vegada que les veia.
Cap a les 13:40h arribàvem a Titiwangsa i allà començarien els problemes, tot i que al final, com tot, s’acabaria solucionant.
Jo estava convençut que havia d’agafar el monorail, confós pel nom de l’estació que posava a Moovit. I de fet, quan vaig sortir del tren, ja hi havia cartells indicant on era el monorail, per lo que no vaig tenir dubtes i hi vaig anar directament. En arribar, encara sort que em vaig parar a mirar les parades que tenia, doncs n’eren 7 o 8 per lo que es podien llegir totes en un moment. Aleshores vaig veure que cap coincidia amb les que em deia Moovit. M’ho vaig estar mirant 5 minuts llargs fins que vaig decidir marxar perquè cap de les 4 parades que segons Moovit havia de passar, apareixia en el llistat de parades del monorail. Així que vaig sortir i vaig veure un cartell que posava Hub Titiwangsa, que era el nom de l’estació que em deia Moovit on havia d’agafar el que jo pensava que era el monorail. Però al veure que ja sortia al carrer, vaig tornar enrere per assegurar-me.
Mentre mirava tots els cartells que hi havia a l’estació, se’m va acostar un indigent preguntant-me on anava, jo li vaig dir però sense prestar-li massa atenció, doncs pensava que em demanaria diners, error. Ell s’ho va mirar i fins i tot va anar a preguntar a la taquillera. Va tornar i em va dir que el monorail no anava fins on jo havia d’anar, el mateix que m’havia dit la xinesa a la TBS. Aleshores ja em vaig donar per vençut i vaig mirar a quant estava de l’apartament, vaig veure que eren poc mes de 2km i que podria tardar uns 45 minuts en arribar-hi. El senyor em va assenyalar la direcció i li vaig dir que potser hi aniria caminant, a lo que ell va dir que si, que es podia fer sense problemes. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir anant ja en direcció a l’apartament amb la intenció d’arribar-hi caminant.
Jo encara tenia al cap el nom GOKL, que era el nom que posava a Moovit i que jo pensava que seria la línia de monorail, i que de fet havia sigut un altre dels motius pel que havia descartat el monorail, ja que aquest nom no apareixia enlloc. Doncs quan portava caminant uns 5 minuts i ja directe cap a l’apartament per un carrer estret, un bus em va pitar perquè vigilés, i al girar-me, sorpresa, posava GOKL. No era el monorail el que havia d’agafar, sino el bus. Si hagués llegit tota la pàgina de Kuala Lumpur a Wikitravel probablement això ja ho sabria i m’hauria estalviat 20 minuts, doncs amb la tonteria ja eren les 14h.
Aleshores vaig intentar anar on em deia Moovit que s’havia d’agafar el bus, al punt del mapa indicat. Però després d’estar donant, literalment, voltes durant 30 minuts no trobava la parada. vaig entrar i sortir de l’estació, vaig anar d’un costat a l’altra de la carretera dues vegades, que s’havia de creuar per un pont, vaig anar a una petita terminal d’autobusos que hi havia però només eren busos de llarga distància. Tot plegat amb una calor que ja feia i pensant que si aquell temps l’hagués dedicat a anar cap a l’apartament, potser ja hi hauria arribar, això si, molt mes cansat, molt mes suat i amb les rodes de la maleta molt mes fetes pols.
Finalment i quan ja estava desesperat i a punt d’agafar un taxi, amb l’ajuda de la gent a qui anava preguntant i donant voltes per tota aquella terminal, vaig veure busos de GOKL aparcats. Primer vaig veure els de la línia vermella, i segons Moovit havia d’anar amb els de la taronja, que per sort, estaven quasi al costat. vaig anar cap allà on vaig veure un cartell amb el recorregut, i sorpresa, eren les parades que posava a Moovit! Per fi l’havia trobat i la parada on havia d’anar apareixia en aquell cartell. Mentre mirava el cartell se’ va acostar un treballador i em va preguntar on anava. Li vaig assenyalar la parada al cartell i em va assenyalar el bus que havia d’agafar i que a les 14:45h sortia. eren les 14:31h, per lo que acabava de sortir un, de fet el vaig veure com marxava. En fi, ja no venia de 145 minuts mes. De totes maneres el bus tardaria poc mes de 5 minuts en arribar a la parada i d’allà jo tenia 5 minuts caminant fins l’apartament, per lo que segurament encara arribaria una mica abans de les 15h.
Cal tenir en compte que aquests busos son totalment gratuïts. Simplement puges i seus. Quantes ciutats n’haurien d’aprendre…
A les 14:45h vam sortir i a i 53 arribava a la parada on havia de baixar. I d’allà caminant seguint les indicacions de Google Maps. Anava per la carretera i hauria de girar un carrer amunt on ja hi hauria el bloc. Vaig passar per un carrer que en un principi no em va semblar que fos aquell, doncs es veia molt pijo, i tot i que sabia que l’apartament que havia llogat estava molt be, no pensava que tant. Així que vaig seguir caminant cap al proper carrer però segons Google Maps ja m’havia passat. Doncs semblava que si era aquell carrer que es veia tan pijo. Vaig tornar enrere i hi vaig pujar. A uns 100 metres es veia una torre altíssima que havia de ser aquella, doncs no n’hi havia mes, de fet semblava un carrer fet expressament per aquella torre.
Així que vaig anar directament cap a la torra i quan hi vaig arribar Google Maps em deia que ja havia arribat al destí, o sigui que no hi havia dubtes. A la porta hi havia 3 o 4 vigilants de seguretat, tenia un vestíbul enorme amb conserges i treballadors per tot arreu, tot plegat era mes heavy del que m’imaginava. Sort que no hi vaig anar caminant perquè sino hauria arribat suadissim, i allà la majoria anava amb americana. Ja feia prou el cante anant com anava.
I en aquell moment vaig caure en què no sabia res, ni el pis on estava el meu apartament, doncs aquella torre en tenia almenys 50, ni com havia de trobar a l’amfitrió ni res, de fet només sabia que es deia Yow Chee. Així que vaig anar a la recepcionista amb l’email de confirmació de Airbnb i li vaig dir que tenia un apartament allà llogat i que Yow Chee n’era el propietari. Ella es va mirar el correu i em va dir si li podia ensenyar algun en anglès, cm ja m’imaginava. En aquell moment vaig ser conscient de que tot plegat seria mes complicat del que pensava, doncs en aquell bloc no es podia passar de recepció si no estaves autoritzat. Totes les portes s’obrien amb una targeta que jo evidentment encara no tenia.
Aleshores vaig intentar conectar-me a alguna xarxa wifi sense cap esperança, pero sorprenentment allà n’hi havia una d’oberta. era la primera vegada a Malàisia que em podia connectar a una xarxa oberta i just en el moment que mes ho necessitava. Vaig entrar a la app de Airbnb i teia missatges de l’amfitrió amb les instruccions per fer el check-in. Perfecte! tot i que seguia sense entendre perquè la gent t’envia les instruccions tan tard, no poden suposar que no tenim 4G al mòbil i que potser no podem accedir als missatges??? En qualsevol cas m’havia indicat els 5 passos per fer el check-in. Així que vaig anar amb els missatges a la recepcionista de nou i em va dir que anés a una oficina que hi havia allà al costat. vaig anar-hi i al ensenyar els missatges em van dir que allà no era, que era darrere de la recepció. La recepcionista no s’assabentava… Vaig tornar-hi i aleshores ho va entendre. El tema és que havia d’anar a la bústia de l’apartament on m’havien deixat la targeta per accedir a tot l’edifici i les claus de l’apartament.
La recepcionista va avisar un noi, que ja s’assabentava més, i em va acompanyar a les bústies. Vam buscar la A-39-08, que era la numeració del meu apartament, però al obrir-la allà no hi havia res. Tot just eren les 15:10h, per lo que vaig suposar que encara no estava a punt. Vaig tornar al hall i li vaig enviar un missatge a l’amfitrió. ell va comprovar amb el servei de neteja i em va confirmar que encara l’estaven netejant i que m’avisaria quan deixessin la targeta i la clau a la bústia.
Cap a les 15:45h em va avisar de que ja podia anar a la bústia de nou. Vaig anar a recepció però ara el noi no hi era, per lo que vaig haver d’esperar 10 minuts mes fins que va aparèixer. Vaig estar en total una hora per allà donant voltes però aquestes coses serveixen perquè després et recordin, doncs amb tanta gent, si no et passa algo els treballadors difícilment es recordaran de la teva cara.
Cap a les 16h vam tornar a la bústia i ara si hi havia la targeta i la clau. Li vaig donar les gràcies al noi i ja va marxar sense controlar-me, doncs ara si ja estava autoritzat per moure’m per tota la torra. Vaig agafar l’ascensor i vaig anar fins la planta 39, que de fet això era algo que no sabia. I la planta 39 era ja molt alta!
L’ascensor pujava rapidissim i de fet se’t tapen les orelles com en una avió. En menys de 15 segons l’ascensor ja arriba a la planta 39. Vaig sortir de l’ascensor i el primer que vaig veure va ser una finestra enorme amb vistes a la ciutat. Em vaig quedar de pedra. Estava a uns 130 metres d’altitud i les vistes eren simplement impressionants.
Vaig buscar l’apartament 8 que era el meu. En aquell moment encara no tenia clar si seria una habitació dins un apartament compartit o tot un apartament per mi. Per les explicacions semblava que seria una habitació en un apartament compartit, doncs l’amfitrió deia que la meva habitació era la de l’esquerre.
Vaig arribar a l’apartament 8 on la porta s’obria passant la targeta. La vaig passar, es va obrir i vaig veure com un petit rebedor amb dues portes, una a l’esquerre i al’altra a la dreta. Vaig obrir amb la clau la de l’esquerre i… era tot un apartament per mi sol! Petit, això si, però amb tot, fins i tot rentadora.
Però el millor va arribar quan em vaig acostar a la finestra i em vaig quedar, literalment, sense respiració durant 2 o 3 segons. No m’ho podia creure. Es veien les Torres Petronas perfectament, de fet una es veia sencera cosa que no passa des de quasi cap mirador de Kuala Lumpur, doncs ja hi ha tantes torres al voltant que sempre queden mig tapades. Des d’on estava aquest apartament, una d’elles es veia tota i l’altra la meitat superior. A mes també es veia la famosa torre de telecomunicacions, junt amb una vista brutal ja que no hi havia cap edifici davant en desenes de metres que tapés res. No m’imaginava que les vistes des del llit fossin tant espectaculars. Així si que val la pensa despertar-se cada matí!
Vaig deixar la maleta i la motxilla immediatament i em vaig quedar mirant per la finestra no sé quanta estona, molta. Després fent fotos i tornant a mirar. A mes, la torre estava quasi a la punta nord de la ciutat, per lo que tenia una visió quasi completa de tota la ciutat, doncs només podia veure a 180º davant meu, però és que darrere ja no hi havia quasi res, lo interessant estava davant que era el que podia veure. Simplement brutal i totalment inesperat. Feia 7 hores que havia deixat l’hotel de Malacca, 7 hores per arribar a l’apartament a menys de 200km però havia valgut la pena. En aquest moment ja se m’havia oblidat tot, de fet ja no pensava en res.
Cap a les 17:30h va començar a plore, la típica pluja tropical de tarda, força forta però curta. No tenia res per menjar i no volia sortir plovent, així que vaig prendre un cafè mentre llegia tota la informació que tenia de Kuala Lumpur així com la pàgina a Wikitravel per tal d’organitzar el que faria l’endemà. Tot plegat amb el portàtil al costat de la finestra i mirant cada 5 minuts per la mateixa, doncs era inevitable mirar mes la finestra que el portàtil.
Cap a les 19h va parar de ploure i vaig sortir a comprar menjar. Ja havia mirat per Google Maps si hi havia algun restaurant a prop, però realment la torre estava en una zona amb pocs restaurants i menys llocs ambulant, evidentment no es pot tenir tot, doncs la torre estava en una zona que permetia veure tota la ciutat sent una zona allunyada del centre.
Així que vaig anar directament a un 7-eleven que hi havia a 15 minuts caminant. Pel camí ja aniria mirant si trobava algun restaurant i investigar una mica la zona.
A meitat de camí hi havia un restaurant i varis llocs ambulant però a aquella hora ja estaven tots mig tancant, per ara no em servien però pels dies posteriors si. Així que vaig anar fins al 7-eleven i vaig comprar menjar per sopar i una garrafa d’aigua de 6L ja per a tots els dies.
Vaig tornar a l’apartament a sopar, doncs no havia menjat res en tot el dia. Vaig menjar força mes de lo habitual per compensar mentre mirava notícies i per la finestra, mes per la finestra que les notícies. No podia sopar enlloc millor que a l’apartament, era simplement fantàstic.
I cap a les 21h vaig anar cap al llit a mirar Netflix mentre m’adormia, i com fins aleshores, mirant mes per la finestra que Netflix, doncs des del llit també tenia visió directa a les Torres Petronas, i sent de nit la imatge encara era molt millor, tot il·luminat, la ciutat, les torres, la Menara KL, tot. No tenia paraules per descriure el que veia. Aquesta seria, sens dubte, la millor nit de tot el viatge.
