Així com per anar de l’aeroport de Honolulu al hostel vaig tenir certs problemes que em varen obligar a caminar més de dues hores, per tornar-hi no vaig tenir cap problema. Tan sols agafant dos busos regulars vaig arribar a la terminal de l’aeroport olt abans del que tenia previst. Això si, el que a l’arribada m’havia semblat un aeroport ben petit, ara veia que res més allunyat de la realitat. Era un aeroport enorme del qual jo només n’havia vist una part d’una de les terminals. Quan vaig arribar en aquell aeroport el meu era l’únic vol que s’hi veia i nosaltres els únics passatgers, però ara hi havia centenars de persones fent cua fora de la terminal, molts d’ells japonesos.
De fet, fins i tot em va costar molt trobar la porta per la que havia d’entrar a la terminal, doncs cada una era per certes destinacions i aerolínies. No envà vaig estar caminant més de deu minuts fins arribar a la porta adequada on em varen confirmar que tot era correcte després de fer-me un munt de preguntes referents a la meva estada tant a EUA com a Mèxic.
Havia arribat molt aviat a l’aeroport però força tard la porta d’entrada, encara sort que vaig mirar be si era al lloc correcte perquè sino encara hauria anat tard. En qualsevol cas tot estava be i marxava cap a Los Ángeles, la meva primera vegada a la costa oest d’EUA.
El vol va anar be i vam arribar a l’hora prevista. Com en la majoria d’aerolínies no ens havien donat massa menjar i en arribar a l’aeroport no vaig tardar en menjar-me les 4 coses que portava, com un sandvitx i alguna bossa de patates. No eren ni les 12 de la nit i havia d’esperar a l’aeroport fins les 7 del matí que sortia el vol cap a Ciutat de Mèxic.
Tenia la intenció de dormir, almenys una estona, a la mateixa terminal, de fet portava tot el que necessitava, com taps i fins i tot una cadena per assegurar la maleta, però quan va arribar el moment d’intentar dormir no vaig tardar massa estona en acceptar que em resultaria impossible dormir un sol minut a la terminal. Els seients eren força incòmodes i sense cap possibilitat de poder-s’hi estirar. El soroll era continu tot i ser les 3 de la matinada, per no parlar de la il·luminació. Tot plegat va fer que cap a les 4 de la matinada ja anés cap al mostrador a fer cua, doncs ja no tenia res a fer des de feia estona.
El vol seria amb AeroMéxico, una de les meves aerolínies preferides pels seus preus, bona atenció i bons àpats a bord, quelcom que cada vegada costa més de trobar. Així doncs, després de visitar per primera vegada Los Ángeles, be, tan sols l’aeroport, volava cap a Mèxic per tornar a menjar tacos, quesadillas, picaditas, garnachas i tantes altres coses que tant m’agraden.
El vol va anar molt be, assegut a finestreta i fent un bon esmorzar i dormint quasi tot el vol que bona falta em feia després de passar tota la nit despert a base de sandvitxos i patates. A mi em costa molt dormir als avions, però aquesta vegada tan sols vaig obrir una mica els ulls quan van portar l’esmorzar, la resta del trajecte ni el recordo.
Aquesta era la cinquena vegada que passava per l’aeroport de Ciutat de Mèxic, per lo que aquesta era la primera vegada en tot el viatge que passava per algun lloc mínimament conegut. Almenys sabia quin bus agafar, com pagar-lo, on anar i on comprar el menjar.
Amb el metrobus de Ciutat de Mèxic es pot arribar a quasi qualsevol lloc, fins i tot de l’aeroport al centre de la ciutat o a la terminal d’autobusos, on havia d’anar jo per agafar un bus fins a Tuxtepec. Al metrobus només es pot pagar amb una targeta de pre-pagament que jo ja tenia d’altres anys, per lo que tan sols vaig haver de carregar-la amb $30, poc més d’1€, esperar 10 minuts a què arribés al bus i anar directament a la terminal d’autobusos on compraria els primers tacos del viatge i esperaria un parell d’hores fins la sortida del bus.
Per cert, que aquesta terminal d’autobusos, anomenada TAPO, m’encanta per tot el que te i que et permet esperar durant hores sense cap problema. Hi ha bona senyal WIFI a tota la terminal, llocs per carregar el mòbil, un munt de botigues amb tot tipus de cafè per menys d’1€ i llocs ambulant de menjar autèntic i molt barat. A més, la seguretat és extrema, amb antidisturbis a l’entrada de la terminal i registre d’equipatge per pujar als autobusos.
El trajecte fins a Tuxtepec dura unes 8 hores i en aquest cas no va haver-hi massa endarreriment. A més vaig estar prou entretingut gràcies al meu company de seient que tornava a Tuxtepec després d’uns quants treballant a una fàbrica de cotxes a un altre estat.
Vam arribar a Tuxtepec cap a les 22h. Jo havia d’anar cap a casa l’Emma però ella no volia que agafés cap taxi dels que hi hauria a la terminal perquè no se’n fiava, però tampoc m’havia aconseguit cap taxi de confiança. Per sort, el noi amb el que vaig estar xerrant durant el viatge, havia d’anar prop d’on havia d’anar jo i em va proposar de compartir un taxi de la seva confiança. L’Emma no se’n fiava així que em va fer enviar-li el número identificatiu del taxi tot i que finalment tot va anar perfecte, de fet el company era qui estava més preocupat per la seguretat fins al punt que quan vaig arribar a casa l’Emma i ella va sortir, el company se la va quedar mirant amb cara de preocupat fins que li vaig dir que la coneixia i que no hi havia cap problema.
En qualsevol cas ni l’Emma ens volia robar, com pensava el company, ni el company ni el taxista em volien segrestar, com pensava l’Emma. I així, per fi, arribava a Tuxtepec i a casa l’Emma on hi passaria el pròxim mes fent així un petit descans en la volta al mon i visitant de nou després d’un any a l’Emma i la resta de coneguts mexicans.
La veritat és que a Mèxic hi estic cada vegada més a gust i amb més ganes d’arribar-hi. L’hospitalitat de la gent, la cultura, el menjar, el clima i moltes altres coses fan d’aquest un dels meus països favorits fins al punt que de moment és a l’únic on em plantejo traslladar-m’hi algun dia.
Durant els dies que vaig passar a Tuxtepec se celebrava la coneguda festa nacional de Oaxaca, la Guelaguetza. Durant una setmana la capital de l’estat s’engalana amb els seus colors per celebrar amb espectacles, desfilades i balls regionals tot allò que els fa tant únics. No envà, Oaxaca és un dels estats més estimats de Mèxic i amb un patrimoni cultural espectacular.
Vaig passar, juntament amb l’Emma, el seu germà i la seva cunyada, 4 dies a Oaxaca per assistir a tots els actes que s’hi feien aquells dies. Passejar pel centre de Oaxaca ja és espectacular en qualsevol època de l’any però durant aquesta setmana és massa.
Vam estar en un apartament molt ampli i ben comunicat amb el centre de la ciutat gràcies a què tenia una parada de bus just davant. Vaig provar tots els plats típics i vaig comprar Mezcal, el licor autòcton de Oaxaca. Van ser 4 dies molt ben aprofitats tot i que en un vaig tenir una mica de febre deguda a una tarda de pluja i fred que ens va agafar a tots per sorpresa. Oaxaca és una ciutat amb un clima una mica especial, amb uns dies molt calorosos però unes nits força fredes, quelcom que et despista una mica si no hi estàs acostumat.
La resta dels dies els vaig aprofitar per anar a totes les celebracions a les que em convidaven i menjar tacos i mojarras sense parar.
Al cap d’un més tocava seguir amb el viatge ja en la seva part final. Visitaria Toronto, les cascades del Niágara i Dublín abans de tornar a Barcelona. A Toronto hi arribaria sortint de l’aeroport de Veracruz, el més proper a Tuxtepec i on hi vam anar a passar el dia amb l’Emma, la seva germana i la seva neboda. Em van acompanyar amb cotxe estalviant-me així el trajecte en bus i aprofitant per fer un últim àpat d’acomiadament amb mojarra i al costat del passeig marítim de Veracruz. Bon menjar, bon lloc i ben acompanyat, un últim dia perfecte a Mèxic.
Per arribar a Toronto havia d’agafar un primer vol des de Veracruz a les 18h fins a Ciutat de Mèxic on agafaria un segon vol fins a Toronto a les 12 de la nit, arribant a Canadà l’endemà a les 6 o 7 del matí. Tot el trajecte el faria amb la companyia low-cost Interjet, una companyia que no només no havia utilitzat mai sino que ni tan sols n’havia sentit a parlar.
Mentre dinàvem, la neboda de l’Emma havia buscat informació d’aquesta companyia i el que més podia trobar eren queixes de passatgers i notícies d’una possible fallida de la companyia, tot plegat força preocupant tenint en compte que en poques hores hauria d’agafar dos vols d’aquesta companyia.
Poc abans de les 17h arribàvem a l’aeroport de Veracruz. Mentre esperàvem i quan feia 10 minuts que érem dins la terminal, se’m va ocórrer buscar el meu vol a les pantalles. Sort que ho vaig fer. Ja hi apareixien tots els vols programats fins les 22h, tots excepte el meu. El vol de les 18h amb Interjet ni tan sols apareixia a la pantalla. Evidentment, amb el que havia llegit la neboda de l’Emma sobre la companyia, em vaig començar a preocupar.
Hi havia un mostrador de la companyia però sense cap treballador. Vaig pujar fins la primera planta on hi havia les oficines, i tot estar l’oficina de la companyia oberta i amb maletes de passatgers dins, tampoc hi havia cap treballador. Al cap de 10 minuts de buscar algun treballador d’Interjet, per fi en va aparèixer una al mostrador. Corrent hi vaig anar per preguntar-li pel meu vol responent-me que aquell vol s’havia cancel·lat però que n’hi havia un a punt d’enlairar-se també cap a Ciutat de Mèxic. Ni Interjet ni l’agència m’havien comunicat aquesta cancel·lació. Si no hagués arribat a aquella hora, m’hauria trobat amb el meu vol cancel·lat i sense la possibilitat d’agafar aquell que ara era a punt de sortir.
La noia em va dir que anés el més ràpid possible ja que el vol ja era a punt d’enlairar-se. Em vaig haver d’acomiadar ràpidament dels meus acompanyants, just el contrari del què volia, doncs havia passat molts dies amb ells i no em va agradar gens haver de marxar d’aquesta manera tant precipitada, però no tenia cap altra opció. Era això o no anar a Toronto, doncs només m’hi estaria dues nits i un endarreriment d’un dia m’hauria trastocat tots els plans.
Per sort aquell aeroport és molt petit i de seguida vaig arribar al control d’equipatge sense gens de cua i per on vaig passar ràpidament, doncs el noi que hi havia ja deuria estar informat i em va deixar passar sense quasi mirar res. un cop vaig passar la porta d’embarcament, les treballadores la varen tancar just darrere meu. caminava sol pel finger fins l’avió que era completament ple. Vaig seure on em varen dir i tal com em vaig posar el cinturó de seguretat, l’avió va comença a moure’s. Literalment estaven esperant a què jo arribés per enlairar-se.
Vaig ser una mica reticent a què em portessin amb cotxe fins a Veracruz ja que ells perdrien tot el dia mentre que jo hi podia anar en bus, però gràcies a què hi vaig anar amb cotxe vaig poder agafar aquest vol que tenia prevista la sortida per les 16h i va acabar sortint a les 17h. Entre que jo vaig arribar abans i que el vol es va endarrerir, vaig tenir temps per embarcar-hi i poder seguir el trajecte fins a Toronto. Si hagués anat a Veracruz en bus no hauria arribat a temps per agafar aquest vol.
Per sort tot plegat va anar molt be tenint en compte la situació tot i que mentre volava a Ciutat de Mèxic ja pensava en la sort que correria el vol fins a Toronto que era també amb Interjet. Tan sols esperava que no es cancel·lés ja que no tenia dies de marge per marxar el dia següent.
Per sort a l’aeroport de Ciutat de Mèxic em varen confirmar que el vol a Toronto no estava cancel·lat i que a partir de les 21h ja podia anar a fer el check-in. tot just eren les 18h per lo que tenia temps de sobre.
A les 21:30h vaig fer el check-in. Tenia tota la documentació necessària per entrar a Canadà i ja només calia esperar a les 12 de la nit. Vaig aprofitar per fer un últim àpat a Mèxic i gaudir d’aquells preus molt més barats que els que trobaria a Toronto.
A Toronto només hi passaria dues nits i l’únic dia complet el passaria tot a les Cascades del Niágara, per lo que havia d’intentar dormir el màxim possible a l’avió per tal d’arribar a Toronto prou descansat per aprofitar una mica aquell primer dia i adaptar-me als horaris des del primer moment.
El vol va anar molt be i a les 7 del matí ja érem a l’aeroport de Toronto on passaria pel control d’immigració més complicat que m’havia trobat fins aleshores, tant complicat que per moments vaig pensar que no em deixarien entrar a Canadà.
Al principi estava completament tranquil i poc atent a les preguntes de l’agent, doncs per mi era un control més dels tants pels que ja havia passat i que ja no em representaven més que un mer tràmit a fer. Però l’agent va començar-me a fer-me preguntes sobre el viatge sense parar de mirar totes les fulles del passaport. Quan em va preguntar pels meus plans a Canadà després de portar 5 minuts preguntant per tots els països pels que havia passat, em vaig començar a preocupar. Va ser aleshores quan vaig entendre que aquell no era un control com els altres i que havia d’estar 100% atent a l’agent si no em volia quedar a la terminal de l’aeroport.
Per primera vegada a la vida vaig tenir la sensació de què no em deixarien entrar al país, de fet, vaig estar força preocupat durant la resta de l’entrevista tot i que estava relativament tranquil ja que no tenia cap intenció de quedar-me a Canadà més de 3 dies i podia demostrar que no ho necessitava, però tot i així, davant de tal allau de preguntes és inevitable pensar en totes les possibilitats, entre elles, haver de seguir el viatge sense trepitjar Canadà.
Em va preguntar per tot l’itinerari del viatge, tant de la part que ja havia fet com la que em quedava per fer. Potser preguntava tant perquè justament venia de Mèxic, no ho sé, però en qualsevol cas després de preguntar on m’allotjaria i què faria a Canadà i de revisar be tota la documentació que li vaig facilitar, va agafar el segell i va estampar-lo a una nova fulla del passaport, moment en què vaig respirar més tranquil sent conscient de què pel sol fet de ser d’Espanya i tenir el visat en regla no et garanteix l’entrada a tots els països que vulguis.
Un cop passat el control, vaig treure $40 d’un caixer i vaig canviar algo de divisa estrangera que encara em quedava, aconseguint $40 més. Aquests $60 era el màxim que em volia gastar durant els següents 3 dies tenint en compte que havia d’anar a les cascades del Niágara. Els diners els vaig treure amb la targeta Bnext que el tipus de canvi no és tant favorable però ho compensa amb el retorn que fan de la comissió cobrada pel caixer.
Eren quasi les 8 del matí quan trepitjava per primera vegada terra canadenc amb els meus $80 i buscant el bus que m’havia de deixar prop de l’apartament llogat. Ja havia mirat l’itinerari a seguir tot i que com sempre, sense connexió a Internet el GPS no era massa precís i no tenia canvi per a pagar el bus. Quasi tot era tancat degut a l’hora que encara era i no em volia comprar alguna cosa que no necessités simplement per tenir canvi.
Després d’esperar una estona on suposadament estava la parada del bus i veure que no arribava, vaig decidir fer el quasi 10 quilòmetres que hi havia fins l’apartament caminant. Sí, serien quasi 3 hores de caminada amb l’equipatge. De fet no em vaig preocupar massa de buscar canvi pel bus ja que en el fons volia fer el trajecte caminant, doncs va molt be per conèixer la ciutat i més quan només hi passaràs dos dies i mig. D’aquesta manera almenys veuria tota aquella zona de Toronto abans fins i tot d’instal·lar-me a la que seria la meva habitació per a les dues nits següents. A més, tenia molt de temps, doncs no podia ocupar l’habitació fins les 14h tot i que el dia anterior ja els vaig demanar de poder entrar abans encara que fos en una sala comuna. Per cert, que l’allotjament era una casa unifamiliar de dues plantes on cada habitació era llogada a una o dues persones, per lo que era com un hostel però amb habitacions individuals.
Així doncs, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig posar la direcció a Google Maps i vaig començar a caminar. Pensava que la temperatura a Toronto seria molt més agradable que a Mèxic, i tot i que per la tarda i nit si que ho era, durant el dia la calor era insoportable. Un sol inclement típic de muntanya que notes com t’està cremant la pell. I conforme avançava el matí, més calor feia.
La primera part del trajecte era la més aburrida ja que havia de creuar tota la zona de polígons i naus industrials. Va ser ben be una hora fins a arribar a un barri residencial de la perifèria de Toronto on ja hi havia força vida local i on per fi podia veure el que tant m’agrada veure, la vida cotidiana d’un nou país visitat.
Les hores passaven i la calor era cada vegada més intensa. Començava a cansarme i a tenir sed. El ritme era cada vegada més lent i el camí es feia més llarg del que semblava. De tant en tant buscava algun lloc on seure i descansar una estona, encara que fos en una petita repisa. Quan portava més de dues hores de camí començava a notar certs dolors a les cames de tant pujar i baixar graons i altres desnivells propis de la ciutat. De fet, en una ocasió vaig romandre assegut uns 20 minuts mentre menjava un sandvitx que portava des de Mèxic.
Ja durant aquest primer trajecte per Toronto, vaig poder adonar-me de l’enorme diversitat, integració i bona educació que predomina a tot Canadà. No envà Toronto és una de les ciutats més diverses del mon, quelcom que es pot apreciar tan sols sortint al carrer. La meitat de les persones es veuen clarament immigrants, la bona educació de la gent és palpable passejant pels seus carrers on tothom et deixa passar, ja siguin cotxes o vianants. Cap cotxe toca el claxon ni s’enfada per algun vianant li passi per davant. Toronto és una gran ciutat però amb ambient de poble, ben silenciós, tranquil i educat.
A les 11:30h per fi arribava a la casa on havia llogat l’habitació i que es trobava en una zona residencial molt agradable amb carrers tranquils, parcs i ocells pels arbres. Encara no eren ni les 12 del migdia per lo que vaig seguir caminant pel mateix carrer buscant una font d’aigua i algun lloc per seure. Prop hi havia una escola i quasi al costat un parc infantil, i on hi ha una escola i un parc infantil, hi ha una font d’aigua. I efectivament, per fi podia veure aigua després de 3 hores caminant. Per sort semblava que el clima de Toronto era força sec, cosa que almenys ajudava a no suar tant.
Vaig beure un litre d’aigua i vaig seure a un banc del parc fins cap a les 12:30h que ja força cansat i amb ganes de seure a una cadira o estirar-me a un llit, vaig anar cap a la casa. Ja havia avisat que arribaria abans tot i que volia esperar el màxim possible, doncs en principi fins les 14h la meva habitació no estaria preparada.
La casa era unifamiliar, de dues plantes i amb el típic jardí/pàrquing que tenen aquestes cases dels barris residencials americans. Estàvem a Toronto però semblava un poblet. Una vida ben tranquil·la però en una gran ciutat com Toronto on tens tots els serveis. Estava a uns 10 quilòmetres del centre però la connexió amb transport públic era molt bona. Agafant un bus just al costat de casa i un tren, amb uns 30 minuts arribava al centre per només $2,75.
Vaig picar a la porta i em va obrir un noi d’origen xinès, una prova més de la diversitat d’aquesta ciutat amb un 50% de població immigrant. Es va estranyar que arribés tant aviat però al dir-li que el dia anterior havia parlat amb una noia, ell la va trucar per després deixar-me entrar i esperar a la sala de la casa, que per cert, tenia fibra òptica i on vaig aprofitar els 30 minuts que vaig esperar per a fer còpies de seguretat que en altres allotjaments hauria tardat tot un dia per a fer.
A les 13h ja estava la meva habitació preparada i es trobava a la planta de dalt. tenia un llit de matrimoni, una finestra amb una bona vista i una petita taula. El bany era compartit amb 3 habitacions mes i la temperatura era molt agradable. Semblava tenir climatització permanent, doncs sortia aire fresc per una reixeta del terra i no vaig veure res per poder regular-lo. En qualsevol cas la temperatura dins l’habitació era perfecte.
Volia quedar-me despert almenys fins cap a les 18h ja que l’endemà havia de sortir a les 6 del matí per anar a les cascades del Niágara, però en les últimes 48 hores havia dormit molt poc i ja era conscient que aconseguir mantenir-me despert fins les 18h seria realment difícil, tant que no ho vaig aconseguir.
A la mateixa habitació hi havia una caixa amb snacks per $1 cada paquet. Entre el menjar que portava i un parell de bosses de snacks d’aquella taula, ja vaig dinar a la mateixa habitació aprofitant la fibra òptica per veure notícies sense talls. Tot just eren les 14h quan acabava de menjar i m’estirava en aquell llit tant còmode que semblava atrapar-te entre el matalàs i les mantes. Vaig tardar pocs minuts en quedar-me completament adormit.
El barri era molt tranquil i els ostes de la casa també, per lo que tot i ser migdia el silencia era sepulcral. A més, la finestra tenia cortines que tapaven completament la llum del sol per lo que no em va costar gens dormir com si fos mitja nit. de fet em vaig despertar al cap de 10 hores, a les 12 de la nit, i després de preparar be el planning pel dia següent, vaig tornar a dormir fins les 5 del matí. En total vaig dormir quasi 13 hores.
A les 5 em vaig preparar ràpidament i a les 6 del matí ja sortia per la porta per anar primer a donar una volta pel centre de Toronto i després cap a les cascades del Niágara. Primer havia d’agafar un bus al costat de la casa, recórrer uns 15minuts fins una estació de metro i allà en un sol trajecte d’uns 25 minuts arribava al centre de Toronto. Els bitllets eren integrats per lo que només pagava el bus, $2,75.
Un cop al centre no vaig perdre ni un sol minuts i vaig anar fins la vora del llac Ontario on vaig poder caminar una estona per Yonge Street, que amb els seus 56 quilòmetres de llargada és el carrer més llarg del mon. Vaig passar per davant la torre de comunicacions més emblemàtica de Canadà que amb els seus més de 500 metres d’altura és la construcció més alta del skyline de Toronto.
Com sol passar en les visites ràpides com aquesta, el 7-eleven era el meu salvavides. Em vaig comprar un cafè i un entrepà que allà mateix em van escalfar i ja vaig esmorzar quan eren les 8 del matí. Portava poca estona despert però tenint en compte lo poc que havia menjat el dia anterior, ja no vaig poder aguantar més.
Ja havia reservat el bus per anar a Niágara abans de començar el viatge. Sortia a les 10:30h des del centre de Toronto, per lo que a les 9:30h vaig seguir passejant per Toronto però en direcció a la terminal. En total vaig estar només 3 hores passejant pel centre de Toronto però van ser ben aprofitades. A les 10h ja estava a la terminal on em varen confirmar que el bus sortia a les 10:30h i arribava a Niágara cap a les 12h.
El trajecte fou entretingut recorrent bàsicament prats, llacs i ponts. A les 12 arribàvem a Niágara on bàsicament només hi ha una petita terminal d’autobusos, un parc i 4 edificis dels quals la meitat semblen abandonats. Era clar que aquell poble només existia per fer-hi arribar els busos de Toronto i altres ciutats.
Un cop allà tenia l’opció d’agafar un bus o caminar el 3 quilòmetres que ens separaven de les cascades. Jo, evidentment, vaig decidir anar-h caminant. Feia calor però amb baixa humitat, cosa que, almenys a mi, em facilita molt les coses a l’hora de fer una bona caminada. A més, tot el trajecte ja era per la vora del riu Niàgara, per lo que el camí va ser realment entretingut.
Al cap de quasi una hora caminant, encara sense veure cap cascada i quan ja veia el pont més important que fa de frontera entre Canadà i els EUA, vaig començar a sentir un soroll que no feia més que augmentar conforme més m’acostava a aquell pont. No van passar ni 5 minuts quan darrere el pont vaig veure la primera cascada, que per mi ja era enorme però que encara no sabia que aquella era la més petita de totes 3.
A la mateixa altura hi havia el poble més proper a les cascades i que era bàsicament unas Vegas en petit. Un poblet ple d’hotels i casinos just davant les cascades i que era el primer poble al que s’arribava al passar d’EUA a Canadà.
Les altres dues cascades quedaven a poc menys d’un quilòmetre d’aquella primera. Pel mig s’hi ubicaven, almenys en aquesta banda canadenca, totes les botiguetes i atraccions relacionades amb les cascades, entre d’altres el barco que més tard vaig agafar. Ràpidament vaig creuar tota la zona per arribar a l’altura de les altres dues cascades i que son de lluny les més impressionants.
Quelcom que no sabia i que em va deixar atònit, va ser el fet de pràcticament poder tocar una de les cascades amb les mans, doncs el riu abans d’arribar a la cascada queda literalment a pocs centímetres del carrer, i quan arriba a la cascada, tot i haver una petita tanca, aquesta no és ni prou alta ni prou ample com per evitar poder tocar l’aigua que cau cascada avall. La quantitat d’aigua que cau, el soroll que se sent i fins i tot la força de l’aigua que es pot percebre, son simplement impressionants.
No vaig tardar massa en anar cap al barco, que per $25, et porta quasi fins sota la cascada, de fet arriba molt més a prop de la caiguda de la cascada del que m’imaginava. Vaig tenir la sort de poder-me col·locar a la proa del barco i quasi a primera fila, per lo que tenia una perspectiva brutal de tot el que passava davant del barco.
Conforme el barco avança, aquella remor d’aigua caient s’intensifica fins al punt que és tan ensordidor que ni tan sols pots sentir la persona que va al teu costat. Quan semblava que un metre més endavant ja ens empassaria la cascada, el barco seguia avançant. Finalment el barco s’aturava tant a prop de la cascada que tots vam quedar completament xops, tal com si portéssim hores sota una intensa pluja. Va ser un espectacle difícil de descriure, sobretot per la impressió què feia sentir tota aquella força descontrolada tant a prop teu. Fins i tot es notava l’aire que l’aigua expulsava i que xocava contra nosaltres donant la sensació de ser enmig d’una tempesta. És d’aquelles coses que des de lluny semblen molt més innocents.
Després del barco i de veure be totes les cascades des de totes les perspectives possibles, vaig donar una volta per aquell poble de casinos just al costat de les cascades. Ja portava unes 4 hores caminant per lo que la passejada va ser la justa per veure uns quants casinos per després caminar 4 quilòmetres més fins un remolí enorme que hi ha riu avall, passat el poble on hi ha la parada del bus.
Feia molta calor, estava molt cansat i ja portava 3 mesos de viatge quedant tan sols 3 dies per acabar-lo. El cansament acumulat era important però no em volia perdre aquell remolí encara que hagés de caminar una hora i mitja més aguantant aquell sol inclement. Almenys, gràcies al clima era sec, no vaig acabar regalimant de suor.
Cap a les 17h arribava al remolí amb temps suficient per veure’l i tornar enrere un quilòmetre fins el poblet on hi havia la terminal d’autobusos. Si, la terminal quedava entre les cascades (a 3km) i el remolí (a 1 km), per lo que vaig caminar 4 quilòmetres fins el remolí per després desfer un quilòmetre d’aquest camí per anar a agafar el bus. Tot plegat em va deixar les cames tremolant però valia la pena l’esforç per gaudir de tot aquell espectacle. A més, tota l’estona vaig anar just per la vora del riu Niàgara, tot un espectacle en si mateix.
Vaig arribar a la terminal quasi una hora abans de la sortida del bus, que a més es va endarrerir mitja hora sortint finalment a es 20h. Però per sort, aquesta espera va provocar que pensés en l’endemà que havia d’agafar un vol cap a Dublin des de l’aeroport secundari de Toronto, el de Hamilton, que en aquell moment encara no ho sabia però estava a uns 80 quilòmetres de Toronto i arribar-hi amb transport públic no era ni fàcil, ni ràpid ni barat. De fet, després de mirar a Google Maps i Moovit totes les opcions, vaig decidir que hi aniria amb un autocar com el que anava a agafar ara per tornar a Toronto que feia aquest trajecte sense parades. Amb busos regulars i metros m’hauria sortit una mica més barat però hauria tardat quasi 4 hores en arribar-.hi, d’aquesta manera, per $20 hi arribaria en poc més d’una hora. Aquestes coses s’han de tenir en compte abans de comprar el bitllet d’avió ja que els vols que surten des de l’aeroport de Hamilton son més barats que els que surten des de Pearson però mentre que per arribar a Pearson tan sols necessites mitja hora i $2, per arribar a Hamilton necessites dues hores i $20.
Finalment sortíem de Niàgara cap a les 20h arribant a Toronto a les 22h i quan ja era fosc. Voldria haver aprofitat per donar alguna volta més per Toronto però ja era tard i l’endemà havia de deixar l’habitació, per lo que vaig anar a comprar menjar per sopar a un 7-eleven i a una altra botiga similar i després a buscar el metro per tornar cap a la casa. Almenys aquest trajecte ja me’l coneixia.
El trajecte fins la casa durava uns 40 minuts entre el metro i el bus, i per l’hora que era m’hi acompanyaven molts treballadors que tornaven a casa. Quelcom com això que pot semblar tant irrellevant per mi és una de les millors coses que puc fer en una ciutat, doncs fas exactament el mateix que estan fent molts locals i et permet veure de primera mà com és la vida cotidiana de la ciutat.
El vol cap a Dublin sortia per la tarda, per lo que podia deixar l’habitació a l’hora màxima que em deixaven, que era a les 11 del matí. Hauria de tornar a la mateixa terminal des de la que avui havia agafat el bus cap a les cascades per agafar-ne un altre cap a Hamilton, un cop més, almenys el trajecte ja me’l coneixia.
Així doncs, vaig sopar els entrepans a la mateixa habitació mirant tV3 gràcies a la fibra òptica que hi havia en tota la casa, i abans de la 1 ja estava dormint, de fet no vaig tardar ni 2 minuts en quedar-me completament fregit després d’aquell dia tant llarg, tant aprofitat i tant cansat. Tot havia sortit segons tenia planejat i per fi havia vist un dels espectacles naturals més impressionants del mon.
Com la nit anterior, en aquell llit tant còmode i amb aquella temperatura tant perfecte, vaig dormir 10 hores seguides absolutament necessàries per afrontar el dia i la nit que m’esperaven. Un dia entre busos i aeroports i una nit dormint a l’avió.
A les 11 del matí deixava l’habitació i tornava de nou a la terminal d’autobusos des d’on el dia anterior havia ant a les cascades del Niàgara. El bus cap a l’aeroport de Hamilton sortia a les 15h i el vol a les 19:45h, per lo que tenia temps suficient per arribar a tot arreu. A més ara ja em movia pel transport públic de Toronto amb molta més lleugeresa que no pas el primer dia.
A Hamilton em va semblar que encara hi feia més calor que a Toronto, tot i que per sort, com ja he comentat, al ser un clima força sec la calor era molt més soportable. En qualsevol cas tot el trajecte va anar molt be i cap a les 16h ja era a l’aeroport on tocava esperar unes 3 hores.
El vol era amb Norwegian, una de les companyies low-cost que més es miren que compleixis amb totes les limitacions, sobretot en quant a volum i pes de l’equipatge de cabina. El màxim eren 10kg i jo en portava uns 11,40. Això que pot semblar insignificant, per Norwegian no ho és. De totes maneres ja havia passat per aquesta situació vàries vegades per lo que sabia perfectament què dir i què no dir. Dins la motxilla portava un abric i menjar per aquell dia, per lo que només feia falta treure-ho per tal de no superar els 10kg, tot i així no va caldre, doncs la noia ja em va dir que tot i sobrepassar dels 1kg, l’excedent es devia a un abric que em podia posar a sobre.
El que m’agrada dels aeroports similars al de Hamilton és justament que siguin tant petits. Tot queda molt a prop i és molt fàcil detectar on és cada cosa o servei que pots necessitar durant una espera. En general hi ha menys gent i tot és més ràpid.
El vol va sortir puntualment, vaig poder menjar el sandvitx i les patates que portava i em vaig quedar adormit força aviat. El vol era de poc més de 6 hores però gràcies a què tenia son acumulada i que tot el trajecte va ser de nit, la vaig aprofitar força, doncs l’endemà arribaria a Dublín a les 7 del matí i ja aquell dia l’havia d’aprofitar al màxim, per lo que arribar a Dublín i dormir no era una opció. A més tenia reservat un llit en una habitació compartida mixta de 25 persones, com per intentar dormir durant el dia…
Tot el trajecte va anar be i vaig poder dormir més del que m’esperava. Arribava a Dublín plovent, com era d’esperar, però força descansat i amb ganes d’aprofitar al màxim aquell penúltim dia de la meva primera volta al mon.
Això si, em va sorprendre molt el fred que feia. Tot i trobar-nos en ple agost i venir d’una latitud també alta com la de Toronto, el canvi de temperatura en arribar a Dublín va ser espectacular, de fet el primer que vaig fer en sortir de la terminal va ser posar-me l’abric.
Plovisquejava i la temperatura era de 15ºC. Un dia tapat i gris en la meva arribada a Europa després de donar la volta al mon. Havia marxat per Oslo i arribava per Dublín. Totes dues ciutats les més fredes de tot el viatge.
Tenia dues opcions per arribar al hostel, una de més ràpida i cara i una altra de més lenta i barata, totes dues en bus. Tan sols sortir de la terminal ja pots veure els busos cars, que per uns 6€ et porten fins el centre de Dublín sense parades. Però si camines uns 2 minuts, arribes fins la zona on paren tots els busos regulars i d’altres molt més econòmics. Aquests et porten fins al centre per 1,30€. Això si, fan alguna parada pel camí però tot plegat a mi m’agrada més, doncs com sempre dic, anar amb transport públic com un local més és una de les millors maneres de conèixer una nova ciutat.
A les 7 del matí arribava al hostel, un allotjament perfectament ubicat al centre de Dublín i al costat del riu i de la parada del bus. En situacions com aquesta en què només podem passar un parell de dies a una ciutat, és molt important que l’allotjament es trobi ben a prop dels llocs a veure o visitar per tal de no perdre temps amb desplaçaments. Entre que Dublín és una ciutat relativament petita i que el hostel estava just al centre, podria anar a tot arreu caminant i en ben poca estona.
Era tant aviat que encara no podia deixar la maleta a l’habitació, així que la vaig deixar en una sala i vaig anar a donar una primera volta per Dublín creuant el riu per un dels seus ponts mes coneguts i passant a la banda de la ciutat on es concentraven la majoria de llocs que volia veure.
La veritat és que Dublín em va agradar més del que m’esperava, almenys la zona del centre de la ciutat. Una ciutat en general força silenciosa, educada i neta. L’arquitectura de la ciutat és impressionant i et transporta a l’edat mitjana, sobretot edificis com el de la universitat o l’ajuntament, edificis centenaris i totalment ben conservats.
Quan vaig poder entrar a l’habitació a deixar la maleta vaig al·lucinar una mica. Ja sabia que allà dins hi hauria 24 persones més, però no m’imaginava que estiguéssim tots tant juntets. Un munt de lliteres una al costat de l’altre com en una casa de colònies. A més, en el moment que vaig entrar quasi tothom estava allà dins fent coses per lo que la sensació de falta d’espai era brutal. I per acabar-ho d’arreglar, un bany per a tots, nois i noies. Això si, la resta del hostel era una passada, tant pels espais comuns que tenia com per la decoració. El preu per nit era de 15€ amb l’esmorzar inclòs, esmorzar que em vaig prendre aquell primer dia.
Havia d’aprofitar aquest dia al màxim per lo que després d’esmorzar vaig tornar a sortir per Dublín. Tan el dinar com el sopar va ser un entrepà menjat pel carrer per tal de no perdre temps. De fet va ser un dia molt aprofitat en què no tan sols vaig veure els llocs més emblemàtics del centre de la ciutat, sino que vaig arribar fins la fàbrica de Guinness i fins i tot a la platja, una platja que quedava realment lluny, de fet vaig estar a punt de desistir en vàries ocasions per lo tard que se m’estava fent i pel vent cada vegada més fort que bufava.
Però finalment vaig arribar a la platja, vaig poder veure un mar més i vaig tornar cap al hostel ja havent menjat un entrepà a un Spar a mode de sopar, per lo que a les 20h ja estava al llit a punt d’anar a dormir. tenia molta son però volia aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 4 de la matinada amb tothom encara dormint. Almenys voldria despertar-me a les 6 del matí.
En qualsevol cas abans de les 9 ja estava completament clapat. A més, per si no m’anava a despertar ja suficientment aviat, cap a les 3 de la matinada va saltar l’alarma anti-incendis. Un soroll estrident i terrible que va sonar durant uns 30 segons acompanyat d’una llum a mode de sirena que ens va despertar a tots 25. Això si, la majoria vam aixecar el cap però ningú va arribar a sortir del llit. La noia que tenia al costat se’m va quedar mirant amb una cara de no entendre res fins que l’alarma es va aturar i ella, junt amb tota la resta, vam tornar a col·locar-nos be dins el llit. No va haver-hi cap incendi però si aquest hagués estat el cas, aquella alarma no hauria servit de res, doncs cap dels 25 li vam fer massa cas.
En qualsevol cas, entre aquest despertar tant brusc i que ja portava quasi 7 hores dormint, a mi ja em va costar molt tornar a dormir. vaig estar dormitejant una mica però cap a les 5 ja em vaig aixecar aprofitant que encara tothom dormia i per tant tenia el lavabo per a mi. Això no era poca cosa, doncs tot estava dins el mateix lavabo, des de la pica fins la dutxa. Quan en vaig sortir ja hi havia un company que feia cua per entrar. Quin horror tenir cada matí aquests problemes amb el lavabo…
A les 6 ja estava al menjador amb el portàtil i un cafè escrivint aquest diari i preparant l’últim dia del viatge. Pel matí aniria al barri més autèntic de Dublín a prendre’m una Guinness al pub més famós de la ciutat, després dinaria a un Burger King, que des de feia dies en tenia un antull, i cap a les 3 de la tarda agafaría un bus de línia per anar cap a l’aeroport on a les 19:45h sortia l’últim vol del viatge, evidentment, fins a Barcelona.
A les 10 del matí ja estaven quasi tots els pubs oberts i plens de gent prenent-se una Guinness. No sé si cada dia és igual o si aquell dia era especial, en qualsevol cas era divendres i no semblava ser festiu, però tot i així a les 10:30h el pub era completament ple de gent prenent-se una Guinness i fins i tot amb música en directe. Semblaven les 10 de la nit però tot just començava la jornada.
Era la primera vegada que provava la Guinness i la veritat és que em va sorprendre la seva textura i cos completament diferents a les cerveses rosses que coneixem a Espanya. Aquesta no me la vaig acabar fins al cap d’una hora.
En aquest últim dia de viatge, estava assegut en el pub més conegut de Dublín amb una Guinness i veient per la finestra com els turistes ens feien fotos mentre escoltava autèntica música irlandesa en directe. Una bona manera d’acomiadar-se d’Irlanda i de la meva primera volta al mon.
Havien passat 83 dies des que havia sortit de Barcelona en direcció Oslo iniciant el viatge i ara em preparava per agafar l’últim vol de tornada a Barcelona. Una volta al mon durant 3 mesos i passant per 7 països, agafant 11 avions i dormint en desenes de ciutats diferents. Una aventura inoblidable que acabava de la millor manera.
La resta del dia va anar molt be igual que el vol a Barcelona amb Ryanair. El primer vol del viatge que podia agafar sense ensenyar el passaport i que en menys de 3 hores arribava a Barcelona. La sensació de veure un lloc conegut després de 3 mesos es realment estranya. Després de tant de temps veient cada dia coses noves fa que no t’acostumis a veure’n de ja conegudes. En qualsevol cas Barcelona seguia igual, de fet tot seguia igual. Mentre que després d’un viatge així arribes amb un munt de noves experiències i records inoblidables, a la vegada t’adones que per la majoria de la gent, tot segueix com sempre, com si la vida s’hagués aturat, per ells, no per a tu. Per això considero important viatjar, per evitar que cada dia et sembli igual i que passin els mesos i que tot segueixi igual.