ADÉU BARCELONA
En 10 hores de vol ens van donar més menjar del que necessito en tot un dia. Això si, d’entrada ja l’has pagat a preu d’or sense poder decidir si el vols o no.
AL RIU AMAZONES DES DE COLOMBIA
De camí al riu a partir de l’últim carrer asfaltat del poble
Tornant del riu amb els camins improvisats de troncs i amb xancletes com en Fran Cuesta, molt autèntic
Sembla mentida, pero fins i tot l’Amazones s’està assecant, suposo que per culpa de l’espoliació, perquè de ploure plou molt. Aquí abans hi havia riu, ara es terra seca
AL RIU AMAZONES ESTANT JA A BRASIL
De camí al riu a partir de l’últim carrer asfaltat del poble
Just davant, enmig de la foto, hi ha el punt de la triple frontera entre Colòmbia, Brasil i Perú. L’única triple frontera que he vist. Aquest era el punt on més a prop vaig ser-hi tal com es veu a Google Maps
A l’esquerre Brasil, a la dreta Colòmbia i davant Perú
Tornant del riu pel camí de troncs com Fran Cuesta
Tornant del riu Amazones pels troncs i a l’estil Fran Cuesta. La imatge es veu a cops perquè feia tanta calor que el mòbil estava a punt d’explotar, de fet es va apagar sol.
LA FRONTERA ENTRE COLÒMBIA I BRASIL
Passant de Colòmbia a Brasil vàries vegades tan sols creuant un carrer, sense cap control fornterer
Aquest él el pas fronterer principal perquè és on hi ha una carretera per on hi passen els cotxes, tot i així no hi a cap control policial igual que en tot del poble, per on hi ha un munt de llocs on es pot passar de Colòmbia a Brasil tan sols creuant un carrer
Per la part central també hi passa la frontera, a l’esquerre Brasil i a la dreta Colòmbia, però com a tot arreu del poble, cap control ni tanca ni res, però els de les cases de l’esquerre parlen portuguès i els de la dreta castellà
Passejant per Brasil
Molts restaurants i cases tenen les 3 banderes, aquí no se senten d’un sol país sino que son com una barreja de cultures degut a què el poble està dividit en 3 països i no hi ha una frontera real en tot el poble, és força curiós
A LA SELVA
Molts animalons, alguns de macos i altres una mica fastigosos
Menys de dues hores caminant i la camisa queda així, em dutxava com a mínim 5 cops al dia
Tenia el dubte de com seria el final del poble enmig de la selva, doncs vas per un camí fins que al final s’acaba i ja quedes rodejat d’arbres
Una església
Una escola
l’Ajuntament d’un poble…
Creuant en moto un pont que jo no m’atrevia a creuar ni caminant
L’Amazones des de l’aire
En un dels parcs més coneguts de Leticia (el poble de la selva), cada dia cap a les 17h s’hi apleguen, literalment, milers i milers d’ocells que no sé què fan però l’escàndol que organitzen és monumental, el soroll fins i tot acaba fent mal a les orelles. La gent s’hi passeja tota la tarda sense por de que se’ls caguin a sobre, perquè a mi, el primer dia, ja se’m van cagar, com era d’esperar…
JUANCHACO, EL POBLET DE LES BALENES
Quan vaig arribar a aquest poble no tenia ni idea de com era. La sorpresa va ser quan en baixar del barco i després de veure el primer carrer, em vaig adonar que tot el poble era igual. Carrers de sorra, cases de fusta, sense Internet i sense caixers. I per arrodonir-ho, no portava efectiu i vaig haver de caminar 30 minuts per arribar a la casa de l’única persona en quilòmetres que canviava euros en efectiu. De fet, el primer dia que era allà, vaig anar amb mototaxi i vaig sopar sense pagar perquè no tenia diners. El de la mototaxi es va oferir a portar-me encara que no li pogués pagar, em va dir que aquell lloc no era com la resta de Colòmbia, i a la del restaurant si que li vaig demanar si li sobrava alguna cosa de menjar, i directament em va convidar a sopar amb ella i la seva família. Mai havia fet una cosa similar, però davant una necessitat ho fas i aleshores t’adones que el mon és ple de bona gent.
En aquest restaurant, que bàsicament és una casa, vaig menjar-hi gratis amb la família, i el menú no estava gens malament.
I en aquesta mototaxi també gratis, suposo que li vaig fer pena en veure’m caminar amb la maleta enmig d’aquest fangar.
I l’endemà a veure balenes. Cap va fer un salt espectacular però les vam poder veure de molt més a prop del que pensava.
COMUNA 13 DE MEDELLÍN
La història d’aquest barri és molt trista però a la vegada un exemple de com es pot fer un canvi radical siguin quines siguis les circumstàncies
Break dance al carrer força currat i més tenint en compte que fins fa poc aquesta gent no tenia cap futur, vivien enmig de drogues i tiroteigs diaris. Ara tots estudien i es guanyen la vida molt dignament
EL PEÑOL
Una roca de 210m sorgida per la col·lisió de dues plaques tectòniques i amb 708 graons per pujar fins a dalt, vaig tardar uns 45 minuts en pujar
CALI
La ciutat no te massa però les vistes des del balcó de l’habitació eren força guapes. A la ciutat hi ha un Cristo Redentor com el de Río de Janeiro al que hi vaig intentar arribar-hi però va ser massa dur i vaig donar mitja volta a mig camí, massa calor
Com moltes de les ciutats i pobles enmig dels Andes, els carrers son una bogeria. Aquest era el del meu apartament.
A Cali quasi ningú te aigua calenta a casa, i quan t’has de dutxar a les 5 de la matinada amb una temperatura de 10ºC no queda més remei que escalfar aigua en una olla si no vols morir congelat.
BOGOTÁ
A Bogotá si que tenia aigua calenta però la calefacció ja era massa luxe, i sense bona roba d’abric, doncs a l’apartament amb la manta sobre.
Volia l’apartament prop de l’aeroport, però potser no tant…
A MÈXIC
Menjar i més menjar.
El primer que menjo sempre en arribar a Mèxic, sempre faig el mateix, demanar uns tacos en un tenderete de la terminal d’autobusos de Ciutat de Mèxic.
Mojarras
20 tacos, un sobre l’altre i tots per mi….
Parrilllades
Tots aquests plats en un sol àpat.
I tots aquests també, aquest àpat va ser el més bèstia, vaig estar la resta del dia sense poder-me moure del llit.
A part de menjar també vaig veure algun lloc nou
I per tercer any, el dia de morts a Mèxic, tot un espectacle un tant tètric…
