Arribava el penúltim dia de viatge, dia que passaríem visitant Bodo per l’endemà marxar ben d’hora cap a Barcelona. No és que volguéssim passar aquest dia a Bodo, sinó que no teníem cap altra opció tenint en compte els horaris del ferri i els vols. La veritat és que es fa una mica llarg arribar o marxar de les Lofoten però això és indicatiu de lo remot que és el lloc, una de les característiques mes apreciades per a qualsevol viatger.
Cap a les 8:30h ens despertàvem el pare i jo suposant que les noies ja estarien al menjador. Ens vàrem dutxar i vam anar cap a la recepció de la planta on en l’anterior ocasió ens havíem preparat un cafè en una cafeteria que hi havia a la mateixa recepció. Ara anàvem a fer el mateix però aquesta vegada hi havia un noi a qui li vaig preguntar si ens podíem preparar un cafè, a lo que ell em va respondre que al final del passadís hi havia una cuina. Ja els ho havia preguntat per email però no sabia que era allà al costat, així que vam anar cap allà i efectivament hi havia una cuina ben equipada i un menjador enorme.
Així doncs, ràpidament ens vam prendre un cafè al menjador sense saber encara on eren les noies tot i que encara teníem temps per deixar el cotxe, doncs l’única obligació que teníem per aquell dia era deixar el cotxe a l’oficina d’Europcar de l’aeroport de Bodo abans de les 10.
Cap a les 9:15h i ja havent pres el cafè, vam anar cap al menjador on hi havia la Montse, la Marta i la Marga fotent-se un bon esmorzar mentre que la Chus havia sortit ja a donar una volta per Bodo. Vam quedar que el pare i jo buidaríem completament el cotxe i l’aniríem a tornar i després ja ens trobaríem per l’hotel. Així doncs, després de treure tota la brossa que hi vàrem trobar dins, vam anar cap a l’aeroport passant abans per una benzinera per a deixar el dipòsit ple tal com ens l’havíem trobat.
A les 9:58h arribàvem a l’aeroport i deixàvem el cotxe aparcat al mateix lloc on l’havíem recollit deu dies abans. Anàvem cap a l’oficina dins la terminal i aquesta estava tancada com ja ens havia dit el noi al recollir el cotxe. Vam deixar les claus del cotxe a la bústia i vàrem marxar. Feina feta.
Ara si que ja ho teníem tot fet. Això si, havíem de tornar caminant fins l’hotel, tot i que a diferència de la majoria d’aeroports, aquest estava enganxat al poble, per lo que la caminada fins l’hotel només seria d’uns 30 minuts. De fet, tan bon punt surts del pàrquing de l’aeroport, ja entres a un carrer de la ciutat amb cases i que de fet aquell mateix carrer ja et porta fins el centre. Hi ha un munt de cases a literalment menys de 50 metres de l’aeroport.
A Bodo, tot i ser una mica mes al sud que les Lofoten, hi fa força mes fred per quedar fora del corrent del Golf de Mèxic. Això es notava en el gel que hi havia per tot arreu i que no li donava temps a desfer-se. Era realment complicat i perillós caminar per alguns trams de les voreres per les enormes plaques de gel. Feia molta gràcia veure els nens de 5 anys ben equipats i amb els trineus anat al parc a jugar. A Espanya els nens porten una pilota i aquí porten un trineu.
Quan ja portàvem quasi 30 minuts caminant i ja érem ben a prop de l’hotel, ens vàrem trobar de casualitat a les 3 M que justament anaven cap a l’hotel després de donar una volta ja que els havíem dit que cap a les 10:30h ja seríem a l’hotel, per lo que ja hi anaven per esperar-nos. No va fer falta arribar-hi i ja que estàvem en un dels carrers principals de la ciutat, vàrem seguir passejant per allà tots 5.
Vam entrar en alguna botiga de roba, el pare i jo en principi només per mirar i veure quins preus tenien, que la veritat eren força mes barats del que creia. De fet semblava que fins i tot feien rebaixes. Evidentment la roba d’abric que hi tenien era de la millor i els preus estaven molt be. Pensava que comprar a Noruega seria força mes car.
Al cap d’uns 30 minuts vam anar cap al museu del salmó que estava de camí a l’hotel, a prop del port. Aquest museu ja el tenien vist i ja el volien visitar el primer dia que vam ser a Bodo tot i que era tancat, així que ara ho intentaríem de nou. Però quan vam arribar-hi també estava tancat i segons deia el cartell obririen de 12 a 15h. Els horaris de Noruega eren ben estranys i sobretot ben conciliadors familiars… Així que vam aprofitar per anar a prendre un cafè ja que arribava l’hora dels cafès de les 3 M.
Vam anar cap al centre i elles varen entrar a una cafeteria amb un estil clàssic però a la vegada molt nova i ben decorada. El pare i jo, que com quasi sempre evitàvem aquests cafès, vam veure que just davant hi havia un 7-eleven i vam preferir anar allà. Li vaig explicar al pare el que significaven per a mi els 7-eleven, un salvavides en varis països que havia visitat, doncs estaven oberts les 24h i hi venien una mica de tot, i fins i tot t’escalfaven plats preparats i te’ls podies menjar allà mateix. Arribés quan arribés al país de destí, si trobava un 7-eleven no em faltaria de res.
Així que vam anar-hi i vam demanar dos capuccinos per uns 2,50€, força mes barats que a la cafeteria i mes grans. A mes el pare es va comprar uns caramels per acabar de gastar l’efectiu que li quedava. Vam seure als tamborets de dins el local just davant de la finestra i allá ens vàrem prendre el cafè mirant a la cafeteria on eren les 3 M que ens quedava just davant.
Al cap d’uns 30 minuts les vàrem anar a buscar i vam tornar a anar tranquil·lament cap al museu del salmó on vam arribar-hi a les 12:15h, just a l’hora que ens havien dit.
Van tardar uns 5 minuts en obrir-nos però finalment una noia ens va convidar a passar. Dins només hi havia una treballadora mes que ens va explicar el què podríem veure al museu. Aquest era gratuït i tenia una forma circular on pràcticament tot es podia veure dins d’aquella sala. Era un museu mes pensat per nens, doncs tenia alguns tipus de jocs interactius per aprendre sobre el salmó, però a la vegada s’hi podien veure videos molt interessants de la cria del salmó en captivitat i com es processaven tots els salmons des de que sortien de les piscines fins que acabaven dons les caixes per a ser distribuïts. Tot el procés era completament automàtic i veure’n en video era realment impactant, doncs cap persona mirava com era cada salmó sinó que la tria es feia automàticament fins acabar d’omplir un munt de caixes ja etiquetades i llestes per ser carregades a un camió. Segons aquells videos, Noruega és el país amb la tecnologia mes avançada en la cria del salmó i de fet pràcticament tot el salmó que es consumeix a tot el mon prové de piscifactories.
Després de veure tot el museu, la noia ens va ensenyar alguns productes fets amb salmó, evidentment esperava que compréssim alguna cosa però al veritat és que donava la sensació que li interessava mes que sabéssim tot el que feien amb el salmó que no pas vendre’ns res. Ens va deixar provar patates fregides fetes de salmó, i curiosament estaven bonissimes. Però el que mes en va sorprendre va ser que fins i tot feien bolsos, polseres, moneders i moltes mes coses amb pell de salmó, i si no fos perquè ens ho va dir, no hauríem sabut de què estava fet tot allò, doncs semblaven bolsos completament normals.
Com solia passar, les 3 M van comprar alguna cosa mentre que el pare i jo no. Al cap de quasi una hora ens vam acomiadar agraint molt la visita, doncs varen estar una bona estona explicant-nos coses i quasi no els vam comprar res, i vam marxar cap a l’hotel a dinar.
La Chus no sabíem on era però ja ens havia dit que aquest dia aniria al seu ritme ja que li feia molt mal el turmell, de fet ja feia dies que se’n queixava, per lo que aquestes caminades que fèiem nosaltres ella no les podia fer.
Cap a les 13:30h arribàvem a l’hotel i anàvem tots 5 directament cap al menjador a preparar-nos el dinar. El pare i jo vam fer-nos una sopa per dos per cadascú i frankfurts. En pocs llocs com aquell m’havia vingut tant de gust una sopa ben calenta. Aquí a Bodo el fred era molt intens però a mes es notava que poques vegades superaven els 0ºC, doncs hi havia plaques de gel per terra que es notaven que portaven allà setmanes sense haver-se desfet en cap moment, cosa que a les Lofoten era mes difícil de veure.
Així doncs, amb aquella sopa doble i els frankfurts vam dinar juntament amb les 3 M que portaven menjar mes variat, de fet no sabia com s’ho havien muntat per portar tantes verdures i tant de menjar fresc.
Des de les finestres del menjador vèiem la rotonda, el pàrquing, el port i fins i tot el mar, donant una sensació de llibertat molt mes important del que sembla. D’aquestes coses només te’n recordes quan davant la finestra hi tens una paret. Estàvem a la tercera planta d’un hotel sense edificis en uns quants metres a la rodona per lo que podia passar-me una estona en aquell menjador simplement mirant per la finestra.
Cap a les 14h acabàvem de dinar sent aquest l’últim àpat que faríem junt ja que el sopar cadascú el faria quan cregués convenient, doncs l’endemà a les 5 del matí marxàvem. Vàrem quedar amb les 3 M que descansaríem una estona per quedar de nou cap a les 15h per sortir a donar una volta per Bodo, però per fer alguna excursió llarga i no anar simplement al centre.
Així doncs cadascú va anar a la seva habitació on jo vaig haver de fer esforços per no dormir, doncs si em quedava adormit ja no em despertaria fins al cap de 3 hores i per la nit ja ni dormiria. Em vaig quedar a l’escriptori de l’habitació passant despeses a l’Excel, mirant correus, notícies, etc, però sobretot intentant deixar tot el tema del pot comú el mes lligat possible.
Cap a les 15h el pare va sortir a veure si les 3 M ja estaven llestes mentre jo m’acabava un cafè i cap a les 15:10h ja estàvem tots 5 a punt per sortir a fer una caminada que en aquell moment encara no sabíem, almenys jo, que seria mes llarga i dura del que pensàvem.
La Marta havia buscat una ruta per a fer fins arribar a un fiord de Bodo. El fiord quedava encara a Bodo però estava a les afores de la ciutat i a mes d’una hora caminant. Era lluny però això ens permetria veure bona part de Bodo tot passejant, cosa que no havíem pogut fer en la primera ocasió, mes que veure una mica el centre.
Així doncs, vam sortir de l’hotel ben abrigats i vam començar a caminar per aquells carrers glaçats i mig solitaris. El fred era molt intens, de fet crec que cap dia a les Lofoten havia fet tant de fred com el que feia ara, i ames començava a girar-se un vent que ara semblava poc però que abans d’arribar al fiord ja estaria quasi emportant-nos volant.
Lo bo és que ja des del principi de la caminada vàrem anar per carrers que encara no havíem vist, doncs justament el centre quedava a l’altra banda de per on anàvem ara. Aquesta part era mes semblant a un típic poble nòrdic, amb cases unifamiliars, patis, molt lloc on aparcar i carrers mes aviat buits. Nosaltres estàvem mes acostumats al centre de Bodo que era mes similar a una ciutat normal, amb els seus edificis alts, locals i oficines. Però allò era només al centre, la resta de la ciutat era completament diferent.
Tots plegats anàvem a un bon ritme tot i el cansament acumulat i que pràcticament tot el camí d’anada feia pujada, amb mes o menys pendent depenent del tram, però pujada. Al cap d’uns 20 minuts de caminar vàrem arribar a un parc enorme per poc després arribar ja a la zona de polígons i a la mateixa carretera que passava per l’aeroport. De fet ara caminaríem força mes que si anéssim a l’aeroport.
Això si, la ciutat era mes gran del que pensava, de fet no tenia ni idea de com era però suposava que era una ciutat molt petita que simplement feia de connexió amb les Lofoten, però ara portàvem una hora caminant i encara vèiem algunes cases i fins i tot una espècie de càmping al costat del fiord on anàvem.
Per arribar-hi havíem de creuar una explanada enorme, molt plana i completament nevada on la neu acumulada s’aixecava per la força del vent donant una sensació d’encara mes fred. Semblava que caminéssim per un desert nevat enmig d’un torb quan encara estàvem enmig d’una ciutat força gran.
I allà estava, un cop creuat el desert de neu i el càmping, el final d’aquell fiord de Bodo, no tant espectacular com altres que havíem vist a les Lofoten, però no deixava de ser un fiord enmig d’una ciutat prou gran, algo ja mes difícil de veure a les Lofoten.
Semblava que hi havia un petit pont per creuar i poder tornar a l’hotel per un altre camí, però mirant a Google Maps vam veure que aquell camí era una carretera, per tan, amb poca gràcia per a caminar-hi, per lo que vam decidir tornar pel mateix camí tot i que tornéssim a veure les mateixes coses. Almenys intentaríem anar per algun carrer diferent.
Feia tant de vent que no vàrem estar ni 10 minuts davant el fiord o veient mes la zona. de seguida vàrem donar mitja volta per a creuar de nou l’explanada nevada i tornar cap a l’hotel. En qualsevol cas ja eren quasi les 16:30h per lo que tampoc ens quedava massa temps per estar donant voltes.
Mentre creuàvem el càmping vam veure una sèrie de petits bungalows sense bany propi sent aquest comunitari fora dels bungalows. No vam poder evitar fer la gràcia de què podria passar si havies d’anar al lavabo a les 3 de la matinada amb la rasca que hi feia…
Algo que vèiem força sovint pel camí eren runners i ciclistes. Fer qualsevol de les dues coses tenia força mèrit, però mes potser anar amb bici, doncs hi havia tant de gel pel terra que les rodes de les bicis tenien claus! Semblaven segures i de fet no vam veure cap ciclista anar per terra, però de totes maneres ja s’havien de tenir ganes.
Durant el trajecte de tornada encara va fer mes vent que durant l’anada. A mes ara ja es començava a amagar el sol per lo que la sensació de fred estava augmentant. Ni després de la caminada ni el ritme que portàvem ens feia entrar massa en calor. Evidentment anàvem ben abrigats, però sempre hi ha alguna part del cos al descobert, sobretot part de la cara.
Vam passar per les mateixes zones que a l’anada però per alguns carrers diferents, veient així bona part de Bodo, algo que no m’imaginava i que em va agradar molt pel fet de veure una ciutat nova. Això si, ara el camí era de baixada, per tan mes fàcil, però a la vegada mes perillós. Sort en teníem de les botes i els grampons. De fet ningú va caure, només la Montse i la Marta una vegada cada una a les Lofoten, ben poc tenint en compte la quantitat de quilòmetres que vam fer caminant durant tot el viatge. De totes maneres era força estressant haver d’estar contínuament vigilant amb cada pas que fas per tal de no fotre la gran patinada, ja és ben be que els locals hi estan acostumats.
Cap a les 17:30h i quan ja era pràcticament fosc, arribàvem a l’hotel. Un cop dins ja podíem dir que les visites del viatge s’havien acabat. El que quedava de viatge ja només era dormir i tornar a Barcelona. Encara teníem la incògnita de com aniríem a l’aeroport l’endemà a les 5 del matí, però ja res mes per veure. Fins l’últim dia havíem estat visitant pobles, fiords i illes, 13 dies totalment aprofitats. Però ara ja s’acabava i arribava el moment de recollir, tornar a casa i recordar el viatge ordenant fotos i escrivint el diari.
Quan ens vam retrobar amb la Chus vam parlar amb la recepcionista de l’hotel per preguntar-li si ens podria gestionar el tema del taxi per l’endemà. Ja havíem anotat el telèfon dels taxis però per assegurar-nos de que l’endemà no hi hagués cap problema preferíem demanar l’ajuda d’algú que ja tingués el tema mes dominat. A mes encara estàvem escarmentats del primer dia allà mateix a Bodo quan en comptes d’agafar un taxi vam agafar un shuttle que ens va donar ja un munt de problemes només arribar. Tot el que fos per sota de 300kr, uns 30€, ens semblaria be. Cal tenir en compte que el trajecte era de 5 minuts, això si, el taxista havia de carregar i descarregar 10 maletes.
Així doncs, vam parlar amb la noia i ella a la vegada amb un taxista per quedar l’endemà a les 5:30h davant l’hotel. El vol sortia a les 7 del matí.
Ja amb tot fet cadascú va anar a les seva habitació a acabar de fer la maleta i de fet ja ens vam acomiadar fins l’endemà, doncs aquell dia alguns soparíem altres no o en qualsevol cas cadascú a l’hora que cregués convenient tenint en compte que l’endemà ens hauríem de despertar com a molt a les 5 del matí. El pare i jo no teníem cap dubte que soparíem. Això si, intentar acabar cap a les 21h i anar a dormir el mes aviat possible. Almenys jo no tindria cap problema en dormir tant aviat ja que portava ja dos nits dormint menys de 8 hores i sense fer migdiada, el que m’assegurava que tan bon punt em posés al llit em quedaria adormit.
Així doncs, cap a les 20h vam anar cap a la cuina a preparar una altra sopa doble per cadascú i frankfurts. Havíem controlat prou be el menjar tot i que encara ens va sobrar alguna cosa. Allà hi havia una noia preparant menjar i 3 nois al menjador, tots 4 noruecs. Vam fer el menjar, vam seure i vam menjar sense pressa però sense pausa, doncs estàvem sols i ja només pensàvem en l’endemà pel matí.
Fora ja feia estona que era negra nit i que la ciutat semblava un lloc fantasma. Sense ningú pel carrer, la poca llum i la neu per tot arreu donaven a aquella ciutat un aspecte un tan tètric. Es nota que en aquests llocs la gent no surt al carrer a partir de certa hora si no és estrictament necessari.
A les 21h acabàvem de sopar i tornàvem a l’habitació on, almenys jo, en menys de 15 minuts ja era al llit i a punt de dormir, de fet abans de les 21:30h ja estava dormint. L’endemà havíem quedat a les 5:30h però jo em volia despertar a les 4:30h per prendre el cafè tranquil·lament.
I així arribava l’última nit d’aquell viatge al cercle polar àrtic, essent la primera vegada que viatjava tant al nord. En ple hivern aquest era el millor moment de l’any per visitar aquesta zona i les Illes Lofoten en particular. Mai m’hauria imaginat que un paisatge tant gèlid pogués ser tant espectacular.