Arribava el dia de deixar Sacrisoya i les Illes Lofoten, un paradís nòrdic que ens havia captivat a tots 6. Un conjunt de centenars d’illes unides per una carretera de mes de 200 quilòmetres i plagades de fiords, llacs gelats, àligues, bacallans i aurores boreals cada nit. Les cabanes escampades, la neu i els escarpats pics feien d’aquest lloc un dels mes fotogènics que havia visitat mai.
Cap a les 7h ja estàvem tots desperts preparant-nos i deixant llest tot l’equipatge ja que a les 11 havíem de deixar la cabana. Aquest seria un dia llarg i dir ja que ens passaríem tot el dia encara donant voltes per les Lofoten i per la tarda agafaríem el ferri per anar a Bodo, la ciutat ja continental on agafaríem el vol cap a Oslo. Així que aquest dia arribaríem a l’hotel de Bodo cap a les 12 de la nit després de portar tot el dia donant voltes.
Avui també feia un bon dia i ja n’eren 3 de seguits que almenys durant el dia feia un bon sol tot i que per la nit sempre s’acabava tapant. Segons la previsió meteorològica semblava que aquella tempesta que ens havia acompanyat cada dia i que era un de les pitjors dels últims anys, s’anava desfent mica en mica conforme s’acostava el dia que marxàvem… Almenys avui, que volíem anar al considerat el fiord mes bonic de les Lofoten, feia un bon sol.
Havíem quedat cap a les 10 del matí amb els del resort per tal de poder deixar tot l’equipatge a la recepció fins cap a les 16h que el recolliríem per ja anar cap a Moskenes des d’on surt el ferri cap a Bodo. Així doncs teníem temps d’esmorzar, preparar el dinar i deixar-ho tot mes o menys recollit i net tot i que ho havíem mantingut tot molt be durant tots els dies.
Després de deixar l’equipatge volíem anar a Nus Fjord, un poblet enmig del considerat el fiord mes bonic de les Lofoten i al que no havíem pogut accedir 5 dies abans perquè l’havien tancat degut a un esdeveniment privat, esdeveniment que nosaltres suposàvem que era la gravació d’un documental. Així que vam preparar el dinar per aquell dia i la ruta a fer i un cop ja ho teníem tot i quan ja eren les 10:30h, vam anar cap a la recepció per començar a deixar-hi les maletes.
En total en teníem 10, moltes de les quals grans, per lo que vam ocupar una bona part de la recepció. Per sort aquesta ens quedava a uns 15 metres de la cabana, que tot i que sembli poc, quan has de caminar sobre dos pams de neu es fa força complicat, entre altres coses perquè no pots portar la maleta arrossegant.
Faltaven pocs minuts per les 11 del matí quan definitivament tancàvem la cabana per ja no entrar-hi mes acomiadant-nos del que havia estat el nostre sostre durant 9 nits increíbles en aquella petita illa de les Lofoten, i pujàvem al cotxe per anar cap a un altre fiord paradisíac on fins i tot dies abans i feien un documental.
El trajecte era d’uns 40 quilòmetres i per tan uns 40 minuts tot i que cada dia conduíem per aquelles carreteres de gel una mica mes ràpid que el dia anterior. No estàvem segurs que avui hi poguéssim entrar tot i que suposadament era avui que ja obririen el poble, però és clar, no hi havíem tornat per confirmar res per lo que encara estàvem una mica a l’expectativa per veure que ens hi trobaríem.
Cap a les 11:30h arribàvem a l’entrada del poble i tot i que de lluny semblava que hi havia una tanca, en arribar-hi vam veure que es podia moure i el que era el mes important, la noia armari que hi havia l’altre dia ja no hi era, així que vam creuar aquella línia imaginària que no havíem pogut creuar en l’anterior ocasió i vam aparcar al pàrquing públic que tenen tots els pobles de les Lofoten. Si alguna cosa no hi ha a les Lofoten és problemes per aparcar.
El poble es veia quasi abandonat tot i que era un miratge. Almenys ara no s’hi veia ningú pels carrers tenint tot el poble per nosaltres sols. Només baixar del cotxe ja vam tenir una de les imatges mes espectaculars que havíem vist en tot el viatge. El pàrquing quedava una mica elevat oferint una panoràmica increíble de mig poble literalment construït sobre el fiord. Tot un conjunt de casetes aguantades sobre pilars de fusta clavats al llit marí.
Mentre érem allà se’ns va acostar un gat nòrdic, amb tant de pel que semblava el triple de gras del que era. No havia vist mai un gat amb tant de pel. Per cert, que quan érem allà mirant el gat que havia pujat sobre un banc ple de neu, ens vàrem fixar que estava ple de foradets dels trípodes dels suposats fotògrafs del documental. De fet, des d’allà és de d’on estàvem fent les fotos a aquelles casetes enmig del fiord.
Vam caminar cap al que semblava la part mes cèntrica del poble passant per passarel·les de fusta fetes sobre el mar i rodejant el que semblava el petit moll del poble. Tot el terreny adjacent al fiord era tant escarpat que la majoria de cases d’aquell poble no estaven construïdes sobre el terra sinó sobre el mar. Era una passada.
Encara no portàvem ni 15 minuts caminant pel poble que ja coincidíem en què aquell eren el poble i el fiord mes bonics de les Lofoten, i mes ara que estàvem literalment sols. Be, potser hi havia gent dins les cases, però si mes no, no es veia ningú, podent gaudir d’aquella meravella sense turistes ni fotògrafs.
Després de rodejar aquell petit moll per sobre la passarel·la de fusta, vam arribar a un petit turonet que separava aquell moll de l’entrada del fiord i des d’on teníem una visió de 360º abastant tan el poble, com les muntanyes del fons i tot el fiord. Allà al turonet per fi vam veure la primera persona a part de nosaltres, evidentment un fotògraf.
Quan vam baixar del turonet i vam tornar per la passarel·la ja vam veure un parell mes de fotògrafes dels quasi 10 que acabaríem veient abans d’arribar al final de la passarel·la de fusta. Semblava que començaven a arribar els professionals de la fotografia, cosa que ja vèiem mes normal, de fet lo estrany era estar sols en aquell paradís. Almenys l’havíem pogut gaudir en solitud uns 30 minuts.
Després d’haver vist una mica aquell meravellós poble, les 3 M ja tenien ganes de prendre un cafè com feien pràcticament cada dia cap aquesta hora. El pare i jo normalment no en preníem pel preu i per ja haver-ne pres un menys de 2 hores abans, però aquesta vegada tenint en compte que era l’últim dia i que la cafeteria cap on anaven es veia ubicada enmig del moll mig penjada sobre le mar, vam decidir d’entrar-hi juntament amb elles.
La primera sala de la cafeteria era la típica botiga de souvenirs. Al mostrador hi havia una cafetera i gots de cartró. El cafè s’havia de pagar al mostrador i te l’havies de servir tu mateix. Això si, costava només 3€ en comparació als 4,50 que costava a quasi tot arreu i a mes et podies reomplir el got tantes vegades com volguessis.
A continuació de la sala dels souvenirs hi havia tot un conjunt de 3 o 4 saletes cada una amb una taula i per a un grup. Semblava una casa feta cafeteria, doncs la sala del final semblava la sala d’estar. La decoració era molt original i per mi de molt mal gust, però en qualsevol cas molt original, fins i tot amb radios i TV de feia dècades o olles penjades per la paret. Això si, era una cafeteria molt acollidora i l’únic noi que hi treballava era molt eficient i amable, doncs ell atenia a tot arreu i a mes anava passant per les taules recollint i oferint mes cafès gratis.
La nostra saleta ja quedava penjada sobre el mar i tenia una finestra que donava al moll, oferint-nos una molt bona vista del mateix i de part del fiord. En aquell moment no ens podíem estar prenent un cafè en un millor lloc.
No sé si perquè era l’últim dia a les Lofoten o perquè aquell lloc era tant acollidor, però la qüestió és que vàrem estar una bona estona dins la cafeteria. La Montse estava molt cansada i el solet que entrava per la finestra va fer que fins i tot es quedés mig adormida. La Marta i la Marga sempre tenien alguna cosa interessant per explicar i la veritat és que amb elles el temps passava ràpid.
La Chus no hi era com tantes altres vegades ja que acostumava a anar pel seu compte i a la que ens descuidàvem ja l’havíem perduda. Nosaltres vam estar mes de mitja hora a la cafeteria fins que cap a les 13h vam sortir-ne per seguir veient el poble.
Fora vam trobar la Chus que venia de fer una petita excursió per una part del poble que nosaltres encara no havíem vit, la que quedava darrere les casetes penjades sobre le mar, i ens va explicar que tot plegat era molt bonic i que valia la pena passejar-hi per tot arreu.
Així doncs vam començar a caminar pel carrer que quedava just darrere aquella línia de casetes mig construïdes sobre el mar, carrer que degut a l’orografia d’aquell lloc, semblava una muntanya rusa. Feia molt bon dia i de fet semblava que la temperatura estava pujant una mica. Teníem una llum natural com pocs dies havíem tingut i això s’agraïa molt a l’hora de fer les fotos, doncs en teníem un munt on el color predominant era el gris.
Caminant per aquell carrer t’adonaves perquè hi havia tantes casetes sobre pilars clavats al fons marí i tantes passarel·les de fusta sobre el mar per poder anar d’una casa a l’altra. No estàvem ni a 3 metres del mar que el terreny ja tenia un pendent del 30%, fent realment complicada la construcció de cases, quedant així quasi totes enmig del fiord.
Vam caminar uns 20 minuts per aquell carrer que mica en mica ens allunyava d’aquell petit nucli urbà de 15 cases i ens acostava cada vegada mes a l’inici del fiord on ja hi havia mar obert però que no hi arribaríem pel fort pendent que hi havia. Aquí encara s’hi veia alguna casa de tan en tan però ja quedaven molt aïllades i separades unes de les altres. En una vam veure com la neu que queia de la teulada s’acabava unint a la neu de terra, senyal de la quantitat de neu que hi havia acumulada.
Cap a les 13:30h vam donar mitja volta per anar a buscar la Chus i decidir ja què faríem per dinar. De camí al cotxe es va notar com pujava la temperatura, doncs abans d’arribar al cotxe ja m’havia tret l’abric, cosa que no havia fet en tot el viatge. Realment semblava que aquella tempesta que feia anys que aquí no veien i que ens havia impedit veure aurores, ara que ja marxàvem començava a escampar. Ja no només no nevava sinó que en certs moments fins i tot et podies treure l’abric.
Quan ja érem prop del pàrquing del cotxe ja podíem veure un munt de fotògrafs mes. Almenys ja n’hi havia 20 per allà donant voltes. Ara vèiem la sort que havíem tingut d’arribar tan sols 30 minuts abans ja que vam poder veure tota la part del moll, la mes pintoresca, completament sols.
Després de retrobar-nos amb la Chus vam decidir d’anar cap al resort a dinar, doncs ja no aniríem a visitar res mes quedant ja només arribar al resort per agafar l’equipatge i anar a Moskenes des d’on sortia el ferri. Eren les 14h i arribaríem al resort abans de les 15h, per lo que encara era bona hora per dinar.
I així acabava la nostra última visita a les illes Lofoten sent Nus Fjord l’últim poble de les desenes que havíem vist durant els 10 dies de viatge. Havíem recorregut centenars de quilòmetres per aquella carretera E10 sempre plena de neu i gel creuant multitud de ponts d’illa a illa de tot aquell conjunt que formaven les Lofoten. Un paradís àrtic únic impossible d’oblidar.
Quan passaven poc minuts de les 14:30h arribàvem a Sacrisoya ja sense poder anar a la cabana però encara amb el cotxe, per lo que com molts altres dies dinaríem dins el cotxe. Això si, aparcats al pàrquing del resort.
Sense ningú sortir del cotxe, el pare ens va anar passant les bosses ja que ell era assegut al darrere, i cadascú al seu lloc vam començar a dinar. Quan havíem deixat Nus Fjord hi feia força calor, be calor, menys fred. Però ara havia baixat la temperatura de nou i de fet semblava que tornaria a nevar. Un cop mes les Lofoten ens mostraven lo canviant que és la seva climatologia.
Mentre érem allà dinant la Marta anava fent quelcom amb el mòbil mentre de tan en tan reia tota sola. No ens deia què feia tot i que li preguntàvem però seguia rient tota sola. Finalment ens va ensenyar el que havia fet. Un muntatge curtet però molt graciós, amb aquelles idees que només ella tenia. El vam veure tots junts allà dins el cotxe i vam riure una bona estona.
Un cop tots vam acabar de dinar vam anar a la cafeteria del resort, on per cert encara no hi havíem entrat cap dia, per anar a prendre un cafè i descansar una mica abans d’anar cap a Moskenes i acomiadar-nos definitivament de les Lofoten.
Com pràcticament tots els edificis ubicats a l’illa de Sacrisoya i degut a què era tant petita, la cafeteria també quedava mig penjada sobre el mar, per lo que la vista que teníem mirant per les finestres era brutal. Aquesta era una de les característiques que diferenciaven tant a les Lofoten. Allà on miressis semblava un quadre.
Vam seure en una taula al costat d’una d’aquelles finestres i vàrem demanar un capuccino alguns i un cafè altres. Portàvem ja 10 dies en aquelles illes però encara no ens acostumàvem a tanta exuberància natural per tot arreu. Les 4 parets de la cafeteria eren plenes de grans finestrals de les quals 3 donaven al fiord o a altres illes, fent que seure allà dins i simplement mirar fos tot un espectacle. La nostra taula estava enganxada a una de les finestres de la paret amb millors vistes motiu pel qual jo vaig passar mes estona mirant absort per la finestra que pendent de la conversa que estàvem tenint.
Això si, tota la cafeteria estava molt be excepte per les dues grans làmpades que penjaven del sostre adornades amb desenes de bacallans secs cada una. Era d’un mal gust terrible i fins i tot un punt fastigós i denigrant. Una cosa és tenir els bacallans penjats a fora per secar-los i l’altre es tenir-los a mode de decoració dins una cafeteria.
El ferri sortia a les 19h però a les 18h ja havíem de ser allà, i realment una hora abans ja hi és tothom fent cua, per lo que teníem la intenció de començar a anar cap a Moskenes a les 17h ja que havíem de fer 2 viatges per poder anar tots 6 mes les 10 maletes. Així doncs cap a les 16:30h tots menys jo varen fer un primer viatge per deixar ja a 3 persones a la terminal de Moskenes per retornar 2 a buscar-me juntament amb la resta d’equipatge.
Jo em vaig acabar el capuccino allà tot sol mirant per la finestra sent aquell el primer moment en tot el viatge, i ja en portàvem 10 dies, que em quedava completament sol. Es podria dir que per mi quedar-me sol de tan en tan és quasi una necessitat. Estic acostumat a viure sol, a treballar sol i a viatjar sol. Evidentment m’agrada compartir moments inoblidables amb familiars i amics però de tan en tan necessito aquests moments de solitud.
Tampoc acostumo a allotjar-me a llocs cars ni luxosos en els meus viatges, de fet m’agrada just el contrari, allotjar-me a llocs autèntics i sobretot no totalment destinats a turistes sinó també a locals, doncs és la vida local el que mes m’agrada veure quan soc en un nou país. Però de tan en tan allotjar-se a segons quin lloc, encara que sigui car, val molt la pena, i aquest era el cas d’aquest resort força luxós però sobretot ubicat en un lloc privilegiat. A mes, per uns moments, tenia la mateixa categoria que la família de noruecs que seien a la taula del costat i que es notava que els sortia la pasta per les orelles.
Cap a les 17:15h tornaven la Montse i el pare ja havent deixat la Marta, la Chus i la Marga a la terminal de Moskenes. Ara havíem de carregar les 10 maletes que encara estaven a la recepció i anar cap a la terminal. La recepció quedava a escassos 15 metres de la recepció, però tenint en compte la quantitat de maletes i que algunes pesaven 20 quilos, la cosa va costar força. Tot i així ens hi vàrem posar tots 3 de valent i vam acabar abans del que em pensava, sobretot perquè la Montse va fer tant com nosaltres, algo que no m’esperava per raons òbvies, tot i que a vegades la vida ens demostra que el que crèiem obvi és completament erroni. Tot el maleter quedava ple i fins i tot part dels seients de darrere on hi vaig seure jo quasi sense espai. A aquesta hora ja era fosc i ens acomiadàvem definitivament d’aquell resort, de Sacrisoya i ja quasi de les Lofoten.
Quan quedaven pocs minuts per les 18h arribàvem a la terminal de Moskenes on ja hi havia uns quants camions i cotxes fent cua. La temperatura havia baixat moltíssim i tornava a fer vent, per lo que la sensació de fred ja quasi arribava als -10ºC quan tot just eren les 6 de la tarda. De fet, el terra on fèiem cua, estava completament gelat. Ni tan sols amb les botes que m’havia comprat allà i que tenien una sola que s’arrapava a qualsevol superfície, no eren suficients per no tenir algun ensurt de tan en tan. De fet es veia com en bona part dels carrils, hi havia una placa de gel ben llisa de mig pam de gruix.
Vam estar una estona fora del cotxe mentre esperàvem que obrissin la porta del ferri. Aquella terminal està molt aïllada de tot i no hi ha res al seu voltant, donant una sensació de solitud i abandonament total. No s’hi veu res, no s’hi escolta res i sembla que hi faci mes fred que a la resta de les Lofoten.
Pocs minuts després de les 18h varen obrir la porta del ferri i vam començar a entrar. Igual que a l’anada, la Chus i jo vàrem entrar amb el cotxe i la resta a peu. Algo que ens sorprenia i que després comentaríem amb la Montse, era el poc control que es feia de tot. El comprovant de pagament era fàcilment falsificable i no contrastaven les dades a enlloc, simplement miraven el paper i et deixaven entrar sense ni mirar quanta gent hi havia al cotxe ni si portàvem algun tipus d’objecte perillós.
Un cop dins el ferri, ens vàrem fixar que sobretot als camions els estaven lligant molt mes que el que havíem vist a l’anada, senyal que el mar estava mogudet i per tan també ho estaria el trajecte.
El ferri era gran com l’altre però aquest semblava mes nou i amb un restaurant mes gran, de fet el trobava força luxós per ser un ferri normal. La Chus i jo ens vam quedar al restaurant mentre els altres seient a les primeres files del ferri.
La Chus ja feia dies que deia que tenia ganes de provar un plat típic noruec que va veure que venien aquí al ferri per uns 12€, un preu força assequible tenint en compte que era un ferri i a mes de Noruega. Així que jo em vaig quedar allà a la taula amb ella tot i que encara no volia sopar, doncs encara no eren ni les 19h. El plat podia ser típic de Noruega però la veritat és que no era massa diferent a un estofat de vedella. Això si, era molt bo. La Chus fins i tot va anar a buscar un platet i una forquilla perquè jo el pogués provar. La veritat és que la Chus és una dona que es preocupa molt pels altres.
A les 19h ben puntual, el ferri va iniciar el trajecte que tenia una durada prevista de 4 hores, mes o menys el mateix que el de l’anada tot i que aquell finalment va tardar menys, cosa que pensava que ara també passaria i que cap a les 22:30h ja podríem ser a Bodo.
Quan encara no portàvem ni 15 minuts de trajecte, i per sort la Chus ja havia acabat de sopar, el barco va començar a moure’s cada vegada amb mes força degut a la mala mar que feia i que de fet ja sabíem. El que no sabíem és que el ferri es mogués tant. Al cap de mitja hora ja era quasi impossible caminar pel ferri sense caure, literalment. Mira que jo estic acostumat a anar amb barcos i barquetes de tot tipus i durant dies i setmanes, però aquí realment em costava anar d’una banda a l’altra del ferri. Per molt que t’agafessis a les baranes que hi havia per tot arreu, de tan en tan havies d’aturar-te completament i agafar-te amb les dues mans per no caure. Perquè un barco tant gran com aquell i tant carregat com anava es mogués d’aquella manera és que les ones havien de ser de molt metres.
En vàrem quedar allà una estona xerrant i sobretot ella em va estar explicant certes coses de la seva vida personal, la veritat força sorprenents i que de fet en algun moment ja m’havia mig comentat però sense entrar en detalls. La qüestió és que em va fer veure coses d’ella que no sabia, com pot ser una generositat sorprenent, doncs acollia a casa seva a amic que s’havia arruïnat i que no tenia cap expectativa de millorar, per lo que ja el tindria allà per la resta de la vida. És bonic conèixer a gent i deixar que et sorprenguin amb històries personals, doncs tothom te coses molt interessants per explicar. Sempre.
La Chus es va estirar als bancs de la mateixa taula on havia sopat per intentar dormir una estona, mentre jo anava a veure a la resta que seien a la primera fila i que alguns ja estaven quasi dormint. Li vaig preguntar a la Marta si havia sortit a fumar i em va dir que si, cosa que no estàvem segurs de si es podia ja que el de l’anada ens havia semblat que la porta que donava a la coberta estava tancada, però semblava que no, de fet la Marta ja havia anat a fumar, cosa que vaig anar a fer jo.
La coberta estava a la popa del barco per lo que el vaig haver de creuar tot, amb el que això suposava. Quan finalment vaig arribar a la porta i la vaig aconseguir obrir, doncs costava mes del que semblava, vaig veure que aquella coberta era com una pista de gel. Hi havia plaques per tot arreu, hi feia un vent terrible i el barco es movia cada vegada mes. Sortir allà fora ho vaig trobar una temeritat tot i que almenys hi havia 4 o 5 passatgers per allà donant voltes agafats per les baranes. A mes no hi havia ningú de la tripulació vigilant una mica, el que em va semblar un acte de confiança absolut de la tripulació cap als passatgers.
En qualsevol cas em vaig abrigar be i vaig sortir a fumar un piti ben agafat a la barana per no relliscar per aquell terra de gel i acabar al mig del mar. Això si, el piti va durar la meitat del que és habitual gràcies a la ventisca que feia en aquell moment. Va ser tota una experiència, aquella foscor, el silenci només trencat per les fortes ones, el fred gèlid, el gel sobre la coberta i la gent caminant quasi a 4 grapes.
Ja només quedava esperar les suposades dues hores que quedaven de trajecte. Vaig anar a la part davantera on estava la resta del grup a seure una estona tot i que no volia dormir, ni podia, ja que el que volia era dormir tan bon punt arribéssim a l’hotel de Bodo.
Però aquell ferri feia un trajecte lleugerament diferent al de l’anada. Aquest abans d’arribar a Bodo feia també una parada en un altre port, per això el trajecte ja tenia una previsió de 4 hores i mitja, quasi una hora mes que el de l’anada. Però quan vam arribar a aquest primer port i part dels passatgers varen baixar, el ferri es va quedar allà aturat durant una hora. En aquell moment no sabíem si allò era normal o ens estàvem endarrerint, fins que finalment la Chus va veure en una pantalla que posava que l’arribada a Bodo seria a les 12:30h de la nit, una hora mes tard del previst, cosa que ens feia pensar que tanta estona aturats en aquell port no havia sigut normal.
Per a confirmar-ho, quan ja estàvem de nou en marxa, la Chus va anar a preguntar a algú de la tripulació confirmant-li que efectivament el ferri havia hagut d’estar aturat una hora en aquell port i això provocaria que arribéssim a Bodo una hora mes tard del previst. Així doncs, el trajecte que esperàvem que fos de 3 hores i mitja, passava a ser de 5 hores i mitja. Suposadament el mal temps i la mala mar havia fet que l’entrada al port fos molt mes lenta.
Ara si que valia mes prendre’s-ho amb calma i paciència que tard o d’hora arribaríem. A mes ja ens coneixíem el camí fins l’hotel i podíem arribar tant tard com volguéssim ja que ens deixarien les claus en una bústia de fora.
Així doncs, cadascú va seure allà on va voler a seguir descansant, doncs amb el moviment del barco no venia de gust ni parlar. Jo vaig menjar una mica d’embotit que portàvem intentant esperar el màxim possible per tal que no tornés a tenir gana abans d’anar a dormir. El trajecte es va fer realment llarg i mes pesat que el de l’anada justament perquè ja tornàvem.
Finalment, sense haver pogut reduir una mica el temps, a les 12:30h arribàvem al port de Bodo. Aquesta vegada la Montse portaria el cotxe i jo aniria de copilot. El pare també vindria en el cotxe i la resta a peu, doncs fins l’hotel no eren mes de 5 minuts. De fet quasi que es tardava mes en cotxe que a peu, ja que en cotxe havíem de donar mes volta. Així doncs, quan varen avisar als conductors vam baixar i en menys d’un minut ja estaven obrint la porta. cada vegada ens sorprenia mes lo ràpid que ho feien tot aquella gent, dons 3 minuts abans el barco encara estava maniobrant.
Pel camí ens vam trobar a la Marta, la Marga i la Chus caminant cap a l’hotel. Aquí encara feia mes fred que a les Lofoten degut a què aquí ja no afectava tant el corrent del golf de Mèxic que “escalfava” la costa oest de les Lofoten. Era tard, feia vent i la sensació de fred era terrible.
En menys de 5 minuts arribàvem a l’hotel i ràpidament començàvem a descarregar les maletes. Quasi el moment arribava la resta del grup i cadascú amb la seva maleta anàvem cap a la porta mentre la Montse aparcava el cotxe al pàrquing de l’hotel. Les claus, com en l’anterior ocasió, estaven on havien d’estar i vam poder entrar sense cap problema. Jo em vaig quedar amb la clau de l’habitació 308 pensant-me que era la mateixa on havíem dormit l’anterior vegada, i donava les altres dos a la resta perquè es repartissin, suposava, també com en l’anterior ocasió.
Realment això era un hostel però era probablement el millor al que havia estat mai, doncs les habitacions eren d’entre 2 i 4 persones, totes les habitacions tenien bany propi, era molt net, còmode i tenia una bona cuina on poder-hi preparar de tot. Però lo millor era probablement lo ben ubicat que estava, tant a prop del port, de l’estació de tren fins i tot de l’aeroport.
Em vaig quedar fora esperant la Montse i fumant un piti i quan va tornar li vaig dir que li havia donat les claus a la Marga i que ja li havien pujat el seu equipatge. Al cap de 5 minuts vaig pujar i vaig anar directament cap a la 308 però vaig veure que allà hi eren totes 4. La Marga en veure’m em va dir que jo anava a la 311 on ja hi era el pare. No ho vaig entendre massa però com que em donava igual vaig dir bona nit i vaig anar cap a la 311. En arribar-hi li vaig preguntar al pare si havia passat alguna cosa perquè estaven totes 4 a l’habitació on havíem d’anar nosaltres i ell em va explicar que la Montse, que la vegada anterior havia dormit amb la Chus, ja no volia dormir amb ella i preferien dormir les 3 M juntes, i de les 3 habitacions que teníem, la única amb 4 llits era la 308. Així doncs elles 3 es quedarien a la 308, el pare i jo a la 311 i la Chus dormiria sola.
Al preguntar-li l’endemà es va explicar que no tenia massa ganes de tornar a dormir amb la Chus perquè se li havia queixat per roncar i que de fet fins i tot havia canviat de llit, cosa que a la Montse li va semblar una mica exagerat i no volia que tornés a passar, per lo que va preferir dormir amb la Marta i la Marga. Normal.
En qualsevol cas ja érem a l’habitació, cansats però ben calentets, doncs si algo tenen els noruecs és que no estalvien en calefacció, de fet allà on anàvem l’havíem d’abaixar, també aquí.
Eren la 1 de la nit quan anàvem a dormir acabant així aquell llarg dia i pràcticament el viatge, doncs el que ja només quedava era una nit mes a Bodo i la tornada cap a Barcelona.
Almenys ja érem tots a Bodo i cadascú al seu llit havent anat tot tal com estava previst, doncs tan el ferri com l’hotel de Bodo els havia reservat i gestionat jo i no volia ser el responsable de que jo i 5 persones mes haguessin de dormir al cotxe.