Arribava l’últim dia complet que passaríem a les Illes Lofoten. En els 8 dies que hi portàvem havíem pogut veure tot el que tothom volia veure excepte el tour per a veure balenes que per les males condicions meteorològiques no vàrem poder fer. Avui ja ens podíem prendre el luxe d’anar allà on mes ens havia agradat o veure millor alguna zona poc vista, com el poble de Henningsvaer que havíem visitat el dia anterior però molt poca estona degut a què hi vam arribar quasi de nit. Avui hi aniríem hi ens hi passaríem tantes hores com fos necessari per veure be tot aquell paradís que és Henningsvaer, un poble repartit per multitud d’illots fent la sensació que és una ciutat plagada de canals.

Així doncs, cap a les 8 del matí ja érem tots abaix esmorzant. Jo ja m’havia dutxat i mig preparat per cap a les 8:30h estar a punt per marxar. Teníem poc mes de dues hores de camí per lo que no podíem sortir mes tard.

A diferència d’altres dies avui no havíem de planejar el dia ja que ja el teníem mig planejat, almenys el què faríem fins l’hora de dinar, per lo que vam preparar les motxilles amb el dinar i poc mes. Igual que el dia anterior, avui també feia molt bon dia, algo important ja que on anàvem era important tenir una bona visibilitat per poder veure be les desenes d’illots que formen Henningsvaer. A mes, cada dia havia estat nevant, inclosa la nit anterior, per lo que l’acumulació de neu seguia i seguia deixant un paisatge fantàstic. Amb el sol què feia i tot ben nevat era el millor dia per fer bones fotos.

Així doncs, cap a les 8:30h vam netejar el cotxe de neu, ens vam abrigar be i vam començar el trajecte de quasi 120 quilòmetres fins a Henningsvaer. No feia massa hores que tornàvem d’aquest poble però era tan bonic que valia la pena tornar a fer tants quilòmetres només per veure’l be.

Realment ens preocupava molt el temps que pogués fer aquest dia, sent de fet l’únic dia que ens preocupava el temps, doncs aquesta era una d’aquelles visites que val molt la pena fer-la amb una bona llum natural. Quasi tots els dies que havíem passat a les Lofoten havia fet núvol però els dos últims el temps estava canviant molt, fent uns dies ben assolellats que agraíem. Llàstima que per les nits sempre s’acabava tapant impedint-nos de veure aurores. Suposadament avui era el millor dia de la setmana per veure aurores, doncs segons la previsió meteorològica i el cura de Gravdal, aquesta nit la nuvolositat seria escassa. Almenys a aquesta hora del matí apuntava be, però és clar, encara quedaven moltes hores per la nit i aquí a les Lofoten el temps canvia ràpidament.

El trajecte era llarg però com tots els altres no se’ns feia pesat, doncs els paisatges que vèiem contínuament per les finestres era tan únic i espectacular que ja era part de la visita. De fet el pare només durant els trajectes acabava fent desenes de fotos. Això si, aquest era probablement el dia que mes neu hi havia a la carretera, no envà portava varis dies nevant i el resultat eren dos pams de neu enmig de la carretera. Tot i això, s’hi circulava molt be, de fet ens donava la sensació que no importava massa quanta neu hi hagués, doncs el cotxe hi podia circular sense cap problema sense canviar rodes ni posar cadenes. Una passada.

Quan faltaven pocs minuts per les 11 del matí arribàvem per segona vegada a Henningsvaer. L’arribada a aquest poble és espectacular perquè hi arribes creuant un pont que et permet tenir una vista perfecte del poble des d’uns 50 metres d’alçada mentre l’acabes de creuar entrant de ple ja al poble. Sembla fet expressament per a què els turistes es puguin fer una idea del que veuran abans d’arribar. De fet, aquest pont és un dels millors miradors del poble.

Evidentment vam aparcar al mateix pàrquing de l’entrada del poble i aquesta vegada si que vàrem pagar, doncs només arribar vam veure una parella pagant. A mes vam veure que dues hores ens costaven 1€, per lo que no valia la pena arriscar-se a una multa. De totes maneres vam acabar deduint que per allà no passava ningú a mirar res, simplement la gent pagava perquè s’havia de pagar i punt, no perquè després algú els anés a posar una multa. És un altre mon.

Algo curiós era que no sortia cap tiquet per deixar al cotxe sinó que s’havia d’indicar la matrícula del cotxe per tal que ja quedés registrat al sistema com a pagat.

I així vam començar la visita per la, des del meu punt de vista, mal anomenada Venècia de les Lofoten, doncs es podria dir que només en una petita part del poble hi ha certa similitud amb Venècia, però la resta son illots mes separats.

Primer vam anar a la terrassa del restaurant on havíem anat el dia anterior però sense la Marta per tal que ara pogués veure-ho, doncs justament aquella part és la que per mi s’assembla a Venècia, doncs si que realment sembla que sigui un canal. La resta es veu molt que és un tros de mar entre dues illes.

Però encara no portàvem ni 10 minuts al poble i tot just havíem vist la terrassa d’aquell restaurant, que ja vam arribar a una cafeteria i sobretot les 3 M s’hi van quedar per prendre el cafè del matí. Aquesta vegada el pare i jo no en vam demanar ja que seguien costant 4,50€ i no feia tant que me n’havia pres una bona tassa.

Justament al costat d’aquella cafeteria hi havia una oficina de turisme on la Marta li va falta tremps per anar a preguntar tan bon punt la va veure. mentre es prenien el cafè nosaltres vam caminar pels voltants per veure alguns carrerons que ja sabíem que un cop sortissin no veuríem, doncs no tenien res d’especial però justament a mi m’agrada molt de veure, doncs és on hi viuen els locals. Cal tenir en compte que aquí s’hi veien molts mes hotels que cases, algo que només havíem vist en aquest poble, per lo que per veure cases normals s’ha d’anar pels carrers menys cèntrics. I algo que ens sorprenia molt era que cada casa tenia el seu petit penjador de bacallà, fos pescador profesional o no, almenys 4 o 5 bacallans tothom tenia penjats a la porta de casa.

Quan ja van haver sortit de la cafeteria i la Marta de l’oficina de turisme, ens va explicar amb l’ajuda d’un mapa que li havien donat, què podíem fer. Hi havia vàries rutes establertes per tal de veure bona part del poble fins arribar a les afores en diferents illots i miradors. Vam decidir fer la ruta mes habitual que no era massa larga i ens permetria veure tot el poble passant pel port i creuant un dels ponts mes importants per arribar finalment a un mirador situat al costat del camp de futbol utilitzat per fer l’anunci de la Champions League, que tot i que allà no s’hi jugava cap partit, era un camp que vist des de dalt era espectacular bàsicament degut a la seva ubicació.

Així doncs vam començar a caminar pel que semblava el carrer principal del poble en direcció al port on hi havia un dels ponts mes coneguts del poble. Quelcom que ens semblava molt estrany era que a les Lofoten la temporada alta és a l’estiu. Si que és veritat que a l’hivern hi ha poques hores de llum i fa fred però des del meu punt de vista els paisatges son millors a mes de tenir la possibilitat de veure aurores. En qualsevol cas a l’hivern hi havia pocs turistes, algo que ja havíem apreciat, però que aquí podíem apreciar encara mes, doncs era un poble amb molts hotels però amb els carrers força buits de turistes. Algun se’n veia, però ben pocs. I de fet, a mi personalment, això era una de les altres coses que mes m’agradaven de les Lofoten a aquesta època, veure-hi pocs turistes.

Degut a què el poble estava situat en multitud d’illots, les pujades i baixades eren contínues a mes d’efectivament tenir la sensació que estàvem rodejats de canals tot i que eren trossos de mar enmig de les illes.

Al cap d’uns 15 minuts arribàvem al port i al pont mes conegut del poble que unia dues de les illes mes importants i que oferia en una banda una visió perfecte de tot el port i per l’altra mar obert. No envà la part de fora del pont estava coberta de roques a l’estil espigó suposo que per aturar la possible mala mar, algo que no hi havia enlloc mes perquè tot el poble ja quedava protegit per les pròpies illes que el rodejaven. Això si, en aquest pont ja s’hi veien mes turistes i sobretot mes fotògrafs profesionals. Aquí encara estàvem a nivell de mar però ja es podien apreciar unes bones vistes de les muntanyes que quedaven al fons del poble i amb el port de primer pla. A mes es podia veure bona part del poble amb moltes de les casetes amb el seu propi moll clavat al mig del mar i fins i tot algunes cabanes mig penjant. Tot plegat en un conjunt d’illetes nevades feia que aquest fos un dels pobles mes fotogènics de les Lofoten.

Després del pont ja començava la pujada, de moment no massa forta, i de fet no ho seria massa en cap moment, però ja lo suficient com per no entretenir-se massa.

Vam seguir caminant fins arribar a un penjador enorme de bacallans que quedava just al costat del famós camp de futbol. Famós per haver sortit en un anunci, no perquè s’hi jugués massa, doncs ara mateix tenia dos pams de neu. Això si, ubicat en una punta de l’illa i rodejat de desenes d’illots, probablement aquest era el camp de futbol mes espectacular del mon. Però pel que feia en aquell moment, no es veien ni les porteries.

Per cert que allà hi havia un noi amb un dron sobrevolant aquell camp de futbol nevat per grabar unes imatges aèries del mateix, doncs aquesta era la perspectiva bona del camp de futbol i tal com apareix al famós anunci de la Champions League.

Des d’allà ja només vam haver de caminar en pujada menys de 5 minuts per arribar al mirador des d’on teníem una visió de 360º a tot el poble i els seus voltants. No estàvem massa amunt però així ho preferia, doncs érem lo suficientment amunt com per tenir una bona panoràmica, però no tant com per no distingir ni les casetes. D’aquesta manera teníem una visió de tot l’entorn i a una distància prou curta com per poder-ne veure tots els detalls. Per cert, allà al costat hi havia una casa amb unes evidents bones vistes.

El trajecte fins allà havia estat llarg però havia valgut la pena tornar-hi per veure tot aquell conjunt d’illots davant nostre. El dia anterior vam marxar perquè s’havia fet de nit, però ara, allà dalt del mirador pensava que potser també hauria estat molt be pujar-hi de nit. En qualsevol cas ara quasi ens quedàvem sense paraules en veure davant nostre tanta majestuositat natural.

Després d’uns 15 minuts de ser allà dalt fent fotos i passejant com podíem, doncs no hi havia cap caminet i ni tan sols zona plana, vam començar a baixar per anar de nou cap a la zona del pàrquing.

A la Chus ja feia estona que l’havíem perduda, de fet no havia arribat ni al mirador. Això era algo habitual per lo que tampoc li donàvem cap importància, doncs lo normal era que la Chus prengués altres camins per anar mes al seu ritme. Ara ja anàvem cap al cotxe i esperàvem trobar-la allà.

La veritat és que la passejada per aquell poble per mi va ser de les millors, doncs el poble era realment dels mes bonics que havíem vist, estava tot molt ben cuidat, estava en una ubicació privilegiada on al teu voltant només hi veies mar i illes i a mes quasi no hi havia turistes, de fet com a tots els pobles que havíem visitat de les Lofoten, però és que aquest semblava fet només per turistes, per lo que no trobar-se’n va ser una gran alegria. També hi ajudava el fet que hi hagués dos pams de neu verge sense trepitjar deixant un paisatge que a mi personalment em fascina.

Eren les 13:30h aproximadament quan arribàvem al cotxe després de veure de camí de tornada el centre del poble, inclosa una fàbrica de caviar que hi havia en una de les costes. La Chus ja estava al cotxe preparant-se per dinar, doncs normalment ella era la primera en dinar, i nosaltres no vam tardar massa en fer el mateix. Com quasi cada dia vam dinar allà mateix al cotxe, jo com sempre a fora fent servir el maleter de taula junt amb el pare.

Havíem pagat el pàrquing per dues hores, és a dir, fins les 13h, per això ja teníem pensat des del principi de tornar cap a les 13h per estar almenys al cotxe en cas que vingués algun controlador, cosa que no va passar i de fet estic segur que mai passava ningú a comprovar res, doncs a Noruega se suposa que la gent paga pels serveis que utilitza i ningú li ha d’anar al darrere a verificar-ho. Pel que feia a nosaltres ja no teníem intenció de pagar mes per lo que preferíem estar allà per si de cas.

Com cada dia, el pare i jo menjàvem pa amb embotit mentre que les noies treien les seves carmanyoles amb els seus plats ben preparats, fins i tot alguna portava sopa calenta dins un termo. La veritat és que amb aquest grup podíem dinar de qualsevol manera en qualsevol lloc i no passava res, molt d’agrair, doncs sempre hi ha algú que no pot menjar en segons quines condiciones. Ara estàvem uns de peu, altres mig asseguts i altres al maleter menjant amb la carmanyola o entrepà a la mà i tots ben contents. Amb aquest grup condicions poques, només ganes de veure coses.

I així acabàvem la visita a Henningsvaer iniciada el dia anterior amb poca llum i acabada avui amb una llum solar com pocs dies havíem vist a les Lofoten. Un poble situat en un conjunt d’illots i rodejat de fiords i imponents muntanyes que el fan d’ell un lloc únic.

Per després de dinar no teníem cap pla concret sinó una sèrie d’opcions. Aprofitant que érem molt al nord i que només ens quedava una illa de les Lofoten per visitar, justament la que està mes al nord, Gimsoya, vam decidir de passar-hi sense considerar cap poble en concret. Simplement anar amb el cotxe fins l’illa i veure que hi trobàvem. El trajecte era d’uns 25 quilòmetres i per tan uns 30 minuts.

Aquesta vegada la Montse conduïa i jo anava de copilot indicant el camí. Aquesta illa quedava a la meitat oest de les Lofoten i per tan a mar obert. Abans d’arribar-hi ja es podia veure com el paisatge canviava una mica deixant aquelles costes tan escarpades per començar a veure costes mes planes i fins i tot platges, que tot i que no tenien massa sorra, ja eren mes semblant al que nosaltres entenem per platja.

Tan bon punt vam deixar la carretera principal per entrar a la secundària i ja a l’illa de Gimsoya, quedava clar que aquella era una illa ben diferent, doncs davant nostre vèiem una esplanada com poques havíem vist en tot el viatge. Era be curiós com la costa i fins i tot la vegetació aquí es veia diferent a la resta de les Lofoten tot i ser allà mateix.

La Montse, que conduïa, no aguanta massa mes d’una hora sense prendre’s un cafè després de dinar. Jo que anava de copilot ja la veia badallant i mes interessada en trobar una cafeteria que en seguir mirant l’illa. El problema és que davant nostre només vèiem una esplanada enorme i el mar al fons.

Vam seguir per aquella carretera secundària que quasi donava la volta a tota l’illa resseguint la costa buscant algun nucli urbà o almenys alguna casa. Segons Google Maps, a uns 2 quilòmetres hi havia alguna casa, tot i que no es veia que ni tan sols arribessin a ser un poble, per lo que no creia trobar cap cafeteria allà i ja començava a patir per la Montse i els seus badalls. Així que vaig avisar a la resta del grup de què ja érem a Gimsoya però que primer hauríem de buscar una cafeteria. De fet, la resta també volien prendre un cafè, per lo que tots estàvem d’acord en buscar algo de civilització en aquella illa que semblava deserta.

En arribar al que a Google Maps semblava l’únic poble en tota l’illa, va resultar ser 3 cases allà enmig, això si, a primera línia de mar. Després de veure allò jo ja no tenia cap esperança de trobar cap cafeteria per lo que vaig proposar de seguir per la carretera i donar tota la volta a l’illa, doncs tot i que no es veiessin mes pobles sempre hi pot haver algun restaurant o hotel, com efectivament va ser.

Uns minuts mes enllà d’aquelles 3 cases vam veure 2 o 3 persones en cavalls pel voral de la carretera, senyal de que mes endavant hi podia haver alguna cosa mes com efectivament va ser, doncs no havíem recorregut 500 metres que ja vam veure un restaurant situat enmig del no res en aquella illa deserta i just davant de la platja mes gran que havíem vist a les Lofoten, doncs platges com a tal és ben difícil veure’n. Estratègicament elevada uns metres, era evident que la imatge de tot el mar vista des d’aquella casa i a 180º havia de ser impressionant.

I quan ja hi érem al costat vam veure que no era una casa i ni tan sols un restaurant normal, sinó la cafeteria d’un resort, doncs al costat d’aquella gran cafeteria hi havia dues o tres edificacions mes que ja quedaven mes amagades però tot i així en una molt bona ubicació.

No podríem haver trobat res millor i en millor lloc que aquella cafeteria. Per una banda la Montse per fi es podria prendre el cafè que tant necessitava i per l’altra podríem apreciar en primera persona aquelles fantàstiques vistes. Vam trobar el què buscàvem i a mes en el millor lloc on ho podíem trobar, totalment aïllats de tot i amb la immensitat del mar davant nostre.

Però a mes, un cop vam haver aparcat al que semblava el pàrquing d’aquell resort, vam veure que allà mateix hi havia un tancat amb almenys 30 cavalls, que no sé de quina raça eren, però es veiem mes petits del que estema acostumats a veure. En aquell resort s’oferien tours en cavall per a veure aurores, una d’aquelles activitats a les que anomeno enganya-guiris ja que veure aurores mentre montes un cavall no deu ser massa bona idea, i menys si pretens fer-ne alguna foto.

Després de veure els cavalls una estona, i fins i tot caminar-hi pel mig, doncs vam entrar al tancat sense que ningú, ni humà ni cavall, ens digués res, vam entrar a la cafeteria. Una típica cafeteria nòrdica amb el seu raspall fora per treure’s la neu de les botes, un penjador dins, al costat de la porta, on deixar totes les capes de roba que t’haguessis de treure, i una llar de foc enorme amb un foc que escalfava tota aquella sala enorme com cap altre sistema de calefacció podria fer. Dins, la fusta i les pells d’animal destacaven per tota la sala donant-li aquella identitat nòrdica tant característica.

Com ja s’apreciava des de fora, la cafeteria era molt gran i servia de restaurant del resort. Tenia taules grans i d’altres petites rodejades de butaques i al costat de la llar de foc i dels grans finestrals amb vistes de 180º a l’oceà Atlàntic, un bon lloc per passar-hi la tarda. També hi havia una petita zona per nens com en molts altres llocs públics de Noruega demostrant un cop mes l’aposta que està fent aquest país per fomentar la natalitat, començant per l’estat que dóna ajudes impensables en altres països. I el resultat es veu al carrer. Enlloc veuràs tants carretons com a Noruega.

Les noies van demanar cafès i altres coses per prendre en una de les taules que donava a una finestra. Havia fet molt de sol durant tot el matí però ara s’havia tapat una mica. Sense arribar a nevar ni a fer el vent que havia fet dies enrere però patint un dia mes la canviant climatologia de les Lofoten.

Vam estar allà asseguts una bona estona ja que en aquell moment es podria dir que ja ho teníem tot fet. Ja havíem fet lea visita del dia i amb aquesta totes les que teníem pensades per fer durant el viatge. Ningú es va quedar sense veure res que tingués previst excepte el tour en barco per veure catxalots.

La Montse ens va estar explicant un problema que havia tingut amb una empresa que li havia de canviar la cuina però que havien posat uns mobles equivocats portant quasi 2 anys amb la cuina tota empantanada i sense els mobles. Li vam donar alguns consells, el mes repetit potser, que deixés les reclamacions amb l’empresa i les fes directament a les xarxes socials.

El pare i jo no vàrem estar tota l’estona dins la cafeteria com les noies sinó que vàrem estar una estona a la platja completament buida, de fet no s’hi veia ningú per molt lluny que t’arribés la vista, i tenint en compte que aquella platja media centenars de metres, la sensació era ben estranya, única i d’una llibertat total, doncs a les Lofoten costa de trobar una platja tant gran.

Eren les 16:30h quan decidíem de tornar cap a la cabana. Durant els dies que portàvem de viatge les hores de llum s’havien allargat força, doncs ara encara era mig de dia tot i que no tardaria massa en fer-se fosc. Això ja no ens preocupava gens com els primers dies tot i que el trajecte que teníem per davant era llarg i complicat. Aquesta era l’última nit que passaríem a les Illes Lofoten i pràcticament l’última oportunitat que teníem de veure aurores boreals. A mes, segons el capellà de Gravdal (i també de les app’s) aquesta seria la millor nit de la setmana per poder veure aurores, tot i que com passava cada dia que feia sol, ara que s’estava fent de nit començava a ennuvolar-se. En qualsevol cas tots 6 teníem moltes esperances en aquesta nit, potser perquè era l’última, potser perquè mes d’un local ens ho va dir, però un dia mes semblava que no hi hauria sort.

Almenys el camí de tornada no va ser tant complicat com el dia anterior en què una forta nevada ens va acompanyar tot el camí. Ara la carretera no estava tant gelada i no feia vent.

De camí i on sempre, a Leknes, vam posar 50L mes de benzina per tal d’omplir ja el màxim de dipòsit. Al final vam consumir mes benzina del que esperava, no envà els últims dies fèiem quasi 300 quilòmetres, i sobre gel que te mes mèrit.

Cap a les 18h arribàvem a la cabana, a Sacrisoya. La veritat és que estàvem cansats físicament de tants dies sense parar però ben contents d’haver pogut veure tants llocs i tant bonics en aquelles illes del cercle polar àrtic. Arribava ja l’última nit que passaríem a Sacrisoya i tot plegat havia anat millor del que m’esperava, fins i tot el tema de les aurores tot i només haver-ne vist una, doncs jo pensava que no en veuríem cap degut a les males previsions en quant a clima i potència de les aurores que hi havia pocs dies abans de marxar. Tots 6 havíem vist moltes fotos de les Lofoten abans de marxar però la realitat va superar i per molt les nostres expectatives.

Ara aprofitàvem per fer les maletes i recollir una mica la cabana tot i que l’havíem mantingut molt be durant tots els dies. L’endemà ja deixàvem la cabana i marxàvem a Bodo on hi dormiríem dues nits mes abans de tornar cap a Barcelona. I ho havíem de fer així perquè no podíem quadrar els horaris dels ferris i els vols d’una millor manera.

Això si, encara quedava aquesta nit que suposadament era la millor nit de la setmana per poder veure aurores tal com ens havia dit el capellà de Gravdal i les app’s corresponents confirmaven. Que fos la nit mes propícia no significava que fos una bona nit, doncs la resta de la setmana la nuvolositat encara seria molt mes abundant. De fet ja durant la tarda s’havia ennuvolat i ara seguia el cel ben tapat, dubtant tots plegats que poguéssim veure res en aquella nostra última nit.

Cap a les 20h vam començar a preparar el sopar intentant acabar coses ja fetes. Del bacallà que havíem pescat el primer dia ens n’havia sobrat moltíssim i això que n’havíem menjat 3 dies. En aquell moment ja no sabíem si donar-lo a les gavines tal com ens havien dit els del resort, doncs ningú el volia ni regalat. En qualsevol cas ens l’emportaríem a Bodo i potser allà en menjaríem o intentaríem regalar-lo a algú.

Quan vam començar a sopar semblava que fins i tot començava a nevar una mica per lo que ja vam donar per perduda tota esperança de veure aurores, confirmant que emparar-se a Deu no sempre funciona… Hauria sigut èpic haver vist aurores la primera i última nits, però semblava que no podria ser. de totes maneres jo seguia agraidissim d’haver-ne pogut veure almenys un dia ja que era completament conscient que ho teníem realment complicat per veure’n cap dia.

L’endemà a les 11 del matí ja deixàvem el resort tot i que encara passaríem bona part del dia a les Lofoten abans d’anar en ferri fins a Bodo, per lo que ara ja estàvem mes pensant en deixar-ho tot recollit que en les aurores. De totes maneres de tan en tan sortia a mirar al cel tot i que seguia tapat.

Fins les 23h estàvem tots per allà fins que mica en mica la gent se’n va anar a dormir i jo cap a les 12 ja sense cap esperança de què es veiés res. La veritat és que costava posar-se al llit ja que el dia que vam veure l’aurora també estàvem a punt d’anar tots al llit quan la Chus la va veure per la finestra, motiu pel qual jo anava mirant per totes les finestres de la cabana sense decidir-me anar al llit i deixar de mirar. És possible que alguna nit ens en perdéssim alguna, però és que realment era complicat ja que podia estar tot el cel completament ennuvolat però deixar una petita escletxa durant uns minuts per on s’hi pogués veure una aurora. I això podia passar perfectament durant 5 minuts a les 2 de la matinada. De totes maneres la Montse s’aixecava cada dues hores totes les nits per mirar un moment, motiu pel qual també jo anava a dormir mes tranquil.

I així arribàvem a l’última nit que passaríem a Sacrisoya tot i que encara ens en quedarien dues mes per acabar el viatge. El balanç era excel·lent. El resort on havíem passat 9 nits era espectacular, un petit paradís enmig d’aquell conjunt de centenars d’illes al cercle polar àrtic. El lloc era meravellós i l’havíem pogut veure sense tenir cap problema ni amb el cotxe ni amb res. Els noruecs ja son especials per la seva educació, silenci, amabilitat i seriositat però a les Lofoten tot plegat s’accentuava encara mes, demostrant-nos que el temps en aquestes illes va una velocitat diferent i que la vida es gaudeix d’una altra manera. El gèlid fred no els fa menys amables ni menys sociables ni menys divertits, només cal veure’ls al llocs adequats per adonar-se de lo curiosa que és la seva cultura, des del meu punt de vista molt desconeguda per la resta d’europeus.

Skip to content