Arribàvem al penúltim dia dels que passaríem sencers a les Illes Lofoten. Els 3 dies restants estarien destinats a fer el trajecte de tornada cap a Barcelona.
Com pràcticament cada dia em despertava cap a les 8 del matí havent dormit algo menys de 8 hores per haver fet una bona guàrdia el dia anterior tot i que sense sort però si gaudint de la tranquil·litat nocturna d’aquella illa de Sacrisoya.
Era curiós perquè normalment m’agrada despertar-me dels primers però en canvi aquí acostumava a ser dels últims. En qualsevol cas no hi havia cap problema doncs tots plegats érem prou considerats com per no monopolitzar el lavabo o altres zones comunes. LA veritat és que cada dia em vaig poder dutxar només aixecar-me i prendre el cafè tranquil·lament, que és lo mínim que necessito cada matí.
Cada dia que passava havíem recorregut distàncies mes llargues per visitar pobles mes allunyats de la cabana. Conforme agafàvem confiança amb el cotxe i les carreteres ens atrevíem a arribar una mica mes lluny, sempre cap al nord de les illes, doncs Sacrisoya es troba quasi a la punta sud.
Com cada matí vam fer deliberació per decidir on anàvem aquell dia i tenint en compte que ja s’acabaven els dies disponibles per fer visites.
Finalment vam decidir d’anar a Kabelvag i a Svolvaer, que és la capital de les Illes Lofoten amb quasi 3000 habitants. Kabelvag queda a 5 minuts en cotxe de la capital i te quasi 2000 habitants, sent així una de les ciutats mes grans de les Lofoten i la zona amb mes densitat de població. A mes a Kabelvag hi ha una zona similar a la d’A on mig poble era un museu. A mes de tenir l’aquari i un mirador amb unes vistes fantàstiques, de fet de les millors que veuríem en tot el viatge. Tot plegat quedava a 112 quilòmetres i 2 hores de camí en cotxe, un bon tute que en algun moment volíem fer, doncs es tractava de visitar la capital, però que havíem deixat pels últims dies per tal de fer les dues hores de trajecte amb mes tranquil·litat.
Així doncs, eren les 9 del matí quan ja estàvem preparats, ben abrigats i amb el dinar a punt per anar cap a Kabelvag. Seguia nevant tot i que ja no amb tanta força com en dies anteriors i sobretot el vent també havia afluixat molt. Ara quedava una nevada impressionant que ho tapava tot i de fet ho seguia tapant, doncs tot i que no nevava amb tanta força, seguia nevant, sent ja un munt de dies de pluja i sobretot de molta neu.
Va costar una mica treure el cotxe del pàrquing per la quantitat de neu acumulada a terra. El cotxe s’havia de treure amb compte però realment no calia fer res especial, doncs amb aquelles rodes de tanc i plena de claus que tenia permetia moure el cotxe encara que estigués rodejat de mes de 30 centímetres de neu. Era increíble com el cotxe avançava per aquell terra ple de neu per on fins i tot a nosaltres ens costava de caminar-hi.
Aquest era el trajecte mes llarg que havíem fet fins aleshores i de fet seria el mes llarg fet en cotxe durant tot el viatge, a la vegada que dels mes bonics de veure gràcies als 4 o 5 dies que portava nevant sense parar i de temperatures per sota dels 0ºC durant tot el dia. Tot plegat havia provocat que ja no només els llacs estiguessin completament glaçats sinó fins i tot alguna petita entrada de mar, algo totalment al·lucinants i ben difícil de veure. Un paisatge preciós de tant gèlid com era.
Tot i ser ja trajectes llargs, aquests no se’ns feien gens pesats, doncs no només mirar per la finestra era el millor que es podia fer allà, les converses que teníem acostumaven a ser molt interessants i enriquidores ja que normalment parlàvem de temes d’actualitat, tècnics o experiències pròpies que eren realment interessants i d’aquelles que t’acaben ensenyant mes que un curs.
Poc després de les 11 del matí arribàvem a Kabelvag, una de les ciutats mes grans de les Illes Lofoten amb quasi 2.000 habitants. Quasi sense buscar i quan feia poca estona que érem dins el poble, vam trobar el que semblava la plaça principal i zona de pàrquing públic i gratuït, com en tots els pobles de les Lofoten. Allà vam aparcar i vam baixar per donar una primera volta pel centre del poble ja que es veia realment bonic, doncs si que era mes gran i amb algo mes de gent que la resta de pobles però seguia sent el típic poble de les Lofoten, amb les seves cases baixes i de fusta.
Durant uns 10 minuts ens vàrem desperdigar una mica ja que alguns volien anar a un lavabo mentre altres exploràvem els voltants d’aquella plaça, sobretot la Marta que com sempre es va avançar per buscar alguna oficina de turisme. Van anar al lavabo d’un super K que hi havia a la plaça i una cadena força barat i habitual a Noruega com ja havíem pogut comprovar.
Jo vaig caminar uns 50 metres per un dels carrers adjacents fins arribar a una escola on estaven tots els nens jugant al pati. No era la primera vegada que veia uns nens al pati d’una escola de les Lofoten, on tots plegats hi jugàvem rebolcant-se per la neu. Aquests si que poques coses necessitaven per a divertir-se.
A la mateixa plaça hi havia una antiga cabina de telèfon que semblava ja inutilitzada però que estava plena de llibres. Havia deixat de servir per trucar per passar a ser un intercanviador de llibres, i de fet n’hi havia tants dins que ja quasi no n’hi cabia cap mes.
Mentre fèiem fotos a la cabina va aparèixer la Marta per a recomanar-nos d’anar a prendre un cafè a una cafeteria que hi havia a la mateixa plaça i que ja des de fora es veia ben antiga, cuidada i còmode. Així que vàrem esperar la resta del grup i vam entrar a la cafeteria que donava just a la costa i de fet a lo que semblava un molt petit fiord, de fet la seva ubicació era impressionant i era el millor de la cafeteria, doncs des de la taula on vàrem seure podíem veure per les finestres aquell petit fiord que mig rodejava la cafeteria, tot plegat millorat gràcies al dia tant espectacular que feia després de varis dies sense parar de nevar i que havia deixat una acumulació de neu molt important. Però avui, el cel era completament blau permetent-nos de gaudir d’unes vistes precioses asseguts en aquella cafeteria a la vora d’un petit fiord de Kabelvag.
Aquesta vegada tots vam demanar alguna cosa, doncs tot i que els cafès seguien costant 4,50€, prendre-se’ls en aquella cafeteria ho valien. El pare i jo vam demanar un capuccino cadascú i la resta entre cafès, capuccinos i pastes, sobretot la Montse que mai li faltava la seva pasta a qualsevol cafeteria a la que entréssim.
Ens va sorprendre molt el cambrer, un senyor d’uns 40 anys llargs, que segons ens va explicar era estonià però que ja portava uns quants anys vivint a Noruega. Però el que ens va sorprendre d’ell és que no sabia parlar noruec. Portava anys treballant a Noruega només parlant l’anglès, una mica el mateix que passa a Catalunya amb el català…
La cafeteria ja destacava per fora però per dins encara mes. Era la típica cafeteria del cercle polar àrtic que ens podríem imaginar, amb terra, parets, sostre i pilars de fusta, molt acollidora, calenta i amb sostres baixos. Seure en una d’aquelles taules amb un cafè ben calent i mirant per la finestra la vida gèlida per la finestra d’aquella petita ciutat, era un plaer que valia molt mes que els 4,50€ del capuccino. De fet, aquesta va ser la vegada que mes estona ens quedàvem dins una cafeteria tot i ser un dels dies mes assolellats de tots. Però era difícil aixecar-se d’aquella taula i deixar enrere aquella autenticitat polar i vistes magnífiques.
I de la mateixa manera que el dia anterior ens havien posat una gerra d’aigua freda a la taula en demanar les cerveses al restaurant del resort, aquí també ens en varen posar una, per lo que quedava clar que era força típic deixar una gerra d’aigua freda demanessis el que demanessis. I de fet a mi sempre em ve de gust veure un got d’aigua ben freda després de prendre un cafè ben calent.
Allà a Kabelvag teníem pensat anar a un museu similar al de A, és a dir, un poble museu per veure com vivien feia dècades, i a una església de fusta ubicada just a la carretera principal entre Kabelvag i la capital Svolvaer i que és la segona església de fusta mes gran de Noruega. Tots dos llocs quedaven a quasi 30 minuts caminant d’allà on érem, així que vam decidir primer anar caminant al museu i després tornar a aquella plaça a buscar al cotxe per anar fins l’església. Tot i que el museu quedava lluny, tots plegats teníem ganes de caminar una estona per aquells carrers nevats i veure almenys part del poble. De fet, personalment, passejar i veure la vida cotidiana d’un poble remot, és de les coses que mes m’agraden.
Després d’uns 30 minuts d’estar dins la cafeteria i agafar una mica de forces després de les dues hores de cotxe, ens vam abrigar be, ens vam acomiadar del cambrer estonià que no parlava noruec i vam anar cap al museu.
Tots els carrers del poble eren completament blancs, no quedava ni un sol pam de terra on no hi hagués un pam de neu. I tothom seguia fent la seva vida normal, de fet no es veuria cap diferència respecte altres latituds si no fos per la gent traient la neu de la porta de casa seva o d’altres anant a comprar amb un carret amb esquís. de fet hi havia gent traient quilos i quilos de neu a palades, però un cop fet, com si allà no hagués passat res. Res s’aturava.
Aquest, com la resta de pobles de les Lofoten, tampoc tenia cap edifici de mes de 2 plantes. Tot eren casetes o com a molt algun edifici adossat a la plaça principal on havíem aparcat. Eren pobles petits i molt tranquils però a la vegada força rics i avançats, doncs els llevaneus que tenien per tot el poble eren últims models i els cotxes que es veien pel carrer molts d’alta gama, quedant clar que tot i que els pobles es veiessin petits això no significava pobresa, tot el contrari, doncs ni una sola de les cases es veia massa assequible.
Mica en mica ens anàvem allunyant del centre caminant per un carrer on cada vegada s’hi veien menys cases. Vam estar ben be 30 minuts caminant fins ben be les afores del poble quan vam arribar al museu. El museu constava d’uns quants edificis, un dels quals era el de la família propietària de la zona i qui donava feina a la resta de ciutadans. Fins aleshores no ho sabíem però després d’haver vist la mateixa situació a A, ara ja sabíem que això era molt habitual feia un segle i en aquella zona. Una família rica amb una mansió i molt de terreny, facilitava allotjament i feina a temporers que anaven fins allà sobretot a pescar bacallà.
Així doncs, aquest museu era bàsicament la mansió de la família rica, els “Storvagen”, la típica casa d’un treballador i dos altres edificis amb les embarcacions i les eines utilitzades per a la pesca.
En arribar a recinte vàrem veure que els diferents edificis estaven oberts, així que vam anar al que quedava mes a prop seguint el caminet fet a la neu, doncs hi havia quasi un metre de neu acumulada a tot arreu i per entrar als diferents edificis s’havia de seguir obligatòriament els camins fets de menys de mig metre d’ample entre el tou de neu.
Aquest primer edifici era en el que hi havia exposades les diferents eines que feien servir els pescadors. Vam buscar algú del museu per saber si havíem de pagar, però no vam veure ningú, i ja que la porta era oberta, doncs vam entrar i vam començar a mirar les diferents exposicions.
No ens hi vam entretenir massa ja que a A ja havíem vist coses molt similars, per lo que al cap de 10 minuts ja sortíem per anar a veure algun altre edifici. Nosaltres ja ens estàvem fent els longuis a veure si amb una mica de sort ningú ens deia res i vèiem el museu de gratis, que tot i que no sabíem quant costava, si suposàvem que gratis no era. Però quan érem fora de nou al que era el pati central d’aquell peculiar museu, una dona va sortir duna altre dels edificis per avisar-nos que havíem de pagar. Ja ens havia vist entrant abans però va esperar a què sortíssim per avisar-nos de què havíem de comprar entrada, i no era barata.
Així que vam anar tots 6 a la recepció i aquella dona, que era molt amable com tothom que coneixíem a les Lofoten, ens va explicar tot el que podíem veure al museu i ens va cobrar les 250kr, (25€) per cap que costava l’entrada mes cara i que a mes d’aquell museu també incluía l’entrada a un aquari.
Un cop tot pagat vam anar a la caseta del costat de la recepció que era la mostra de la típica casa dels temporers, una casa evidentment petita tot i que ens va semblar mes calenta que les de A, almenys no tenia tants forats entre barra i barra de fusta. En qualsevol cas una caseta d’uns 30m2 amb lo just per viure.
Després vam anar a la casa de l’altre costat de la recepció i que ja era la casa de del senyor Stor, el propietari d’aquella colònia Storvagan. Evidentment aquesta no tenia res a veure amb l’altre. Tenia dues plantes i era molt mes gran que les altres però tampoc era una gran mansió. Entre totes dues plantes potser tenia uns 250m2. LA casa estava molt ben cuidada i mantinguda, fins i tot suposo que restaurada en algun moment, doncs conservava tota l’essència original però realment es veia tot molt nou.
Després vam baixar un petit pendent durant uns 40 metres fins arribar just a la costa on hi havia un parell de casetes que semblaven petits magatzems on deixar-hi xarxes i altres estris de pesca.
L’acumulació de neu era brutal i fins i tot semblava que n’hi havia mes que a Sacrisoya, on hi teníem la cabana. Aquí el gruix superava el mig metre per lo que els treballadors del museu havien fet caminets entre la neu per poder accedir a cada una de les cases, doncs d’una altra manera seria impossible. De fet algun dels edificis quedava mes avall per la irregularitat del terreny i semblaven completament cobertes de neu, fins al sostre.
Després vam anar fins als embarcadors on hi havia barques de pesca d’aquella època també molt ben conservades. Igual que vam veure a A, algunes tenien una mica de sostre i magatzem on poder deixar el bacallà, però altres eren barquetes sense res mes que 4 bancs i 4 rems. Em faig creus com podien sortir a pescar amb allò per aquelles aigües tant fredes. De fet aquesta part no ens va quedar clar si estava oberta al públic ja que un senyor que estava fent camí a través de la neu ens va obrir les portes expressament.
Un cop vistes les diferents casetes que formaven part de Storvagan vam anar cap a l’aquari que quedava a uns 200 metres. Tota la zona era plena de pujadetes i baixadetes per lo que no era ni fàcil ni descansat caminar per allà i mes sobre un pam de neu en el millor dels casos, i sobre una pista de gel en el pitjor.
Conforme ens acostàvem a l’aquari, que era just a la costa, ja ens adonàvem que aquella era una altra zona de paisatges impressionants. El contorn de la costa, les cabanes sobre el mar i la gran quantitat de neu acumulada per tot arreu, prometien unes vistes inoblidables.
Ens va costar però finalment trobàrem l’aquari. És un aquari petit però ben aprofitat amb força diversitat de peixos i com a punt fort una piscina exterior connectada al mar amb foques i una altra zona amb dues llúdrigues. Érem pràcticament els únics visitants de l’aquari per lo que vam fer la visita tranquil·lament i cadascú al seu ritme. Fora havia començat a nevar i la sensació de fred havia baixat força en poca estona, per lo que ens va anar be estar una estona dins l’aquari.
En general no m’agrada massa veure animals tancats, depèn de l’espai que tinguin i si aquest és suficient perquè ells se sentin lliures. En el cas dels peixos quedava clar que cap aquari era prou gran per la quantitat de peixos que hi havia i la mida que tenien, realment grans, de fet algunes espècies podien medir mig metre de llarg. Així que, a dins mirant els aquaris amb peixos m’hi vaig estar ben poca estona.
De seguida vaig pujar al pis de dalt on hi havia una porta que donava a una passarel·la ja a l’exterior i que a la vegada conduïa fins la piscina amb les foques.
A fora ja hi era el pare i alguna de les noies mirant les foques. N’hi havia 4 o 5 entrant i sortint de la piscina, que tot i que era mes gran que els aquaris dels peixos, tampoc era tant gran com perquè les foques si sentissin lliures. En tot cas eren molt divertides i no paraven de perseguir-se, saltar, pujar i baixar. A mes, veure-les en un entorn completament nevat feia que tot plegat fos mes autèntic.
Mentre érem allà fora va caure una forta nevada, d’aquella amb uns flocs de neu ben grans. En general estava fent bon dia, de fet en arribar a Kabelvag feia molt de sol, però mica en mica s’havia tapat i ara queia una bona nevada, fent que la imatge de les foques fos encara mes interessant.
Després un dels cuidados de l’aquari ens va acompanyar fora on hi havia la gàbia de les llúdrigues. Tampoc tenien un gran espai però semblaven les que mes es podien moure, doncs tenien una petita piscina i un tros a terra on hi tenien molt d’espai per córrer. A mes només hi havia una parella per lo que tampoc havien de compartir l’espai.
El cuidador ens anava explicant què feien, doncs quan vam arribar estaven dormint i el cuidador les va despertar, i ara estaven corrent sense parar i rebolcant-se per la neu. Li vaig preguntar què feien i va dir que estaven flirtejant, ja de bon matí… La veritat és que eren molt divertides i no paraven ni un moment de córrer i tirar-se per la neu.
Segons ens explicava el noi, per les Lofoten hi havia una bona població de llúdrigues i molta gent se les trobava pel carrer i algunes fins i tot abandonades ja que la seva mare podria haver mort atropellada al creuar la carretera buscant menjar. Així que molts residents trobaven les cries de llúdriga abandonades i les portaven allà a l’aquari. Però per desgràcia, allò no és un santuari i no se’n poden fer càrrec, per lo que moltes de les llúdrigues que els porten, acaben sacrificades.
Això si, el cuidador va ser molt amable, un mes, i es va estar una bona estona només amb nosaltres responent a totes les preguntes que li fèiem.
Just al costat de la zona de les llúdrigues hi havia unes escales que portaven a un mirador que ja havia vist i que ja havíem comentat amb el pare de pujar-hi després de l’aquari, així que immediatament vam començar a pujar, seguits per les noies, per aquelles escales metàl·liques plenes de neu i gel fins al mirador.
Va costar, però un cop a dalt les vistes eren magnífiques, de fet les millors que teníem des de que érem a les Lofoten, i això que ja n’havíem vist moltes de coses.
Era un mirador que quedava a uns 50 metres sobre el nivell del mar i des d’on es tenia una visió de 270º, quedant el poble a una banda i el mar a l’altre. Realment impressionant. Com era normal, no hi podien faltar els trípodes tot i que almenys no n’hi havia tants com a altres llocs i de seguida vam poder fer nosaltres unes bones fotos, de fet un dels fotògrafs ens en va fer una a tot el grup junt.
A mes, la neu que queia pocs minuts abans havia desaparegut completament i ara teníem tot aquell paisatge en 270º completament il·luminat per la llum del sol, algo que ens estava costant força aquells dies.
És en moments com aquest quan t’adones del regal que és el nostre planeta i lo insignificants que som envers tanta bellesa natural.
Després de gaudir d’aquelles vistes fantàstiques ja vam anar cap al tercer i últim punt d’aquell museu, que era una exposició de dibuixos fets per un home amb problemes de visió però que justament gràcies a aquesta discapacitat feia uns dibuixos molt originals fins al punt de poder-se dedicar a això.
L’exposició era dins un edifici que ens va ajudar a escalfar-nos una mica i a treure’ns momentàniament algo de roba. La noia ens va acompanyar a una sala on es veia un petit documental de la vida del pintor explicat en primera persona i després ja podíem veure les seves obres. Però degut a què ja portàvem hores mirant coses i l’exposició era el menys interessant de tot, vam estar-hi només uns minuts veient el mes destacat per a les 14h passades donar les visites per finalitzades i tornar cap a la plaça principal del poble on hi teníem el cotxe aparcat.
Climatològicament parlant, per mi aquest era dels millors dies ja que feia fred però no vent, per lo que la sensació de fred no era tant baixa com altres dies, i a estones nevava però també feia sol, per lo que la visibilitat era perfecte i el paisatge preciós de tant nevat, tot plegat una passada.
Vam caminar a pas lleuger però tot i així vam estar uns 30 minuts caminant fins arribar al cotxe, desfent tot el camí fet a l’anada ja feia mes de 3 hores. No per veure-ho contínuament deixa de sorprendre’ns veure camions i autobusos circulant per aquells carrers glaçats com si no passés res. Aquest era un dels pobles mes grans de les Lofoten per lo que el moviment de camions i busos escolars era prou important, almenys on mes n’havíem vist.
Eren les 14:30h aproximadament quan arribàvem al cotxe i començàvem a dinar allà mateix, alguns dins asseguts i altres, com jo, fora de peu junt al maleter, doncs prefereixo dinar de peu a fora que dins estret i sense espai ni per moure’m.
Com sempre, les noies plats mes elaborats en carmanyoles, i el pare i jo pa amb embotit. En qualsevol cas, sobretot jo, menjar lo just per passar la gana i parar, doncs fàcilment em ve la somnolència.
Al cap de mitja hora de menjar tranquil·lament, descansar una estona i comentar tot lo vist durant el matí, vam pujar al cotxe conduint la Chus i jo de copilot indicant el camí, per anar fins la segona església de fusta mes gran de Noruega que estava a mig quilòmetre d’on érem, entre Kabelvag i la capital de les Lofoten, Svolvaer.
L’església era a prop però el camí era complicat i mes per turistes amb poca experiència com nosaltres. Havíem d’anar fins la carretera principal que passava just per davant l’església i buscar un lloc per aparcar en arribar-hi, però quan ja hi passàvem per davant vam veure que el pàrquing era a l’altra banda de la carretera i allà enmig era complicat fer maniobres, per lo que vam seguir endavant per buscar algún lloc on donar la volta i anar cap al pàrquing.
Però les entrades que hi havia a la nostra banda o eren patis particulars o no es veia be què hi havia per lo que preferíem no entrar-hi, no fos cas que hi hagués un forat cobert de neu i allà ens quedéssim. Així que vam seguir avançant per la carretera fins que vam veure un cartell de Svolvaer. Havíem ja arribat a la capital de les Lofoten sense donar-nos ni compte mentre buscàvem un lloc on donar la volta per anar al pàrquing de l’església.
Així doncs, i ja que estàvem entrant a Svolvaer, vam decidir seguir i visitar Svolvaer abans que l’església, doncs tot i que la ciutat no te mes de 3.000 habitants, si que hi havia mes circulació del que estàvem acostumats i no volíem donar massa maniobres, per lo que vam seguir per la carretera fins entrar a la ciutat i aparcar a un dels carrers principals que anava des de la carretera fins al port.
I entre que feia dies que nevava i que aquest dia, tot i que havia fet sol, a estones també havia nevat, a Svolvaer només s’hi veia neu. Hi havia llevaneus per la ciutat però la quantitat de neu acumulada era tanta que si els gruixos de neu que quedaven a tots els carrers no era mes era justament pels cotxes que hi circulaven sense parar, fins i tot autobusos circulant i recollint gent com si circular per carrers plens de gel fos el mes normal del mon.
Veure com tanta gent feia una vida completament normal enmig d’unes condicions climàtiques tant adverses era quelcom que em tenia fascinat des de l’inici del viatge, però aquí la situació era encara mes exagerada, amb mes neu i molta mes circulació i gent pel carrer. No envà aquesta era la capital de les Illes Lofoten.
A cada lloc s’adapten al seu entorn per molt inhòspit que aquest sigui, i les Lofoten en son un bon exemple i algo que no em cansava de veure.
Svolvaer, tot i ser la capital, no deixar de semblar-se a qualsevol altre poble de les Lofoten però mes gran. Si que és cert que aquí vam veure per primer vegada un edifici d’apartaments, doncs tot el que havíem vist fins aleshores eren casetes o cabanes, però tot i així n’hi havia 3 o 4 com a molt i la resta seguien sent casetes, en general grans i amb el seu propi pati.
Així doncs, vam aparcar al primer lloc buit que vam veure, i el vam veure perquè hi havia una marca a terra per falta de neu senyal que un cotxe hi havia estat parat una estona, ja que a simple vista no es veia on es podia aparcar i on no.
Vam aparcar i vam baixar la Chus, la Montse, el pare i jo mentre que la resta es varen quedar al cotxe, doncs ja no tenien ganes de donar mes voltes i mes tenint en compte que el bon dia que havia fet fins aleshores s’estava tapant una mica, nevant cada vegada mes i tornant a fer el vent que havia fet dies abans. No teníem massa clar cuanta estona estaríem fora ni on aniríem, però la intenció era veure una mica el port que quedava a uns 100 metres i el tros de ciutat que ens permetés el camí.
Era tard i es començava a fer fosc. A mes estàvem cansats de tantes hores de donar voltes i el dia tant assolellat que havia fet estava empitjorant per moments. Per tot plegat teníem força clar que la visita per la capital de les Lofoten seria mes aviat curta. Tot i que la circulació i gent pel carrer seguien sent mes aviat pocs, eren molts mes que a la resta de pobles, per lo que per primera vegada teníem la sensació de ser en una gran ciutat, tota una novetat després de mes d’una setmana de viatge.
Vam caminar pel mateix carrer uns 5 minuts fins arribar al port. Era petit tot i que era dels mes grans que havíem vist a les Lofoten, i tot i ser a la capital també tenia cert encant i no es veia el típic port de ferris i mercaderies. De fet tota la ciutat era molt bonica ja que conservava aquella essència que tenen tots els poblets de les Lofoten tot i que aquí simplement hi havia mes cases i mes gent pel carrer.
Vam passejar uns minuts al llarg del port i vam tornar cap al cotxe on hi havia la resta del grup esperant. La Chus volia passejar una estona mes, jo també, però la veritat és que s’estava fent fosc per moments a la vegada que començava a nevar amb força, per lo que la millor idea era no allargar massa mes la visita. El viatge de tornada era llarg i probablement encara voldríem parar un moment a veure l’església que abans ens havíem passat, doncs per tornar hi passaríem per davant.
Aquí moltes cases també tenien diferents adorns a les finestres junt amb una llum que semblava tenir com a únic objectiu il·luminar el carrer. Això ja ho havíem vist a moltes de les cases de les Lofoten, i era per ajudar a la gent de fora de la casa a veure-hi millor de nit, doncs moltes de les cases estan aïllades i sense cap altra llum artificial a prop que la seva pròpia. En aquells casos semblava lògic, però a Svolvaer no semblava tant necessari il·luminar el carrer, però tot i així moltes cases també tenien les seves llumetes a les finestres.
De seguida vam arribar al cotxe i vam marxar. La veritat és que jo, igual que la Chus, m’hauria agradat veure mes la ciutat, però el matí havia estat llarg i cansat i ara ja era tard, així que vam decidir intentar anar a l’església ja que hi hauríem de passar per davant i a mes ens quedaria l’entrada del pàrquing de la nostra banda, per lo que a diferència d’abans ara podríem aparcar-hi sense problemes. A mes també volíem anar fins a Henningsvaer, coneguda com la Venècia de les Lofoten, un poble dividit en desenes de petites illes i quedava a prop però en una espècie de cul de sac que feia que arribar-hi no fos tant ràpid com semblava mirant el mapa.
La Chus conduïa i jo anava de copilot indicant el camí. En menys de 5 minuts arribàvem a l’església i efectivament vèiem el pàrquing on hi vam poder entrar sense cap problema. El pàrquing quedava davant l’església però a l’altra banda de la carretera, per lo que la vam creuar sense cap dificultat ja que tots els conductors s’aturen tinguis o no preferència, és algo al·lucinant.
El que no ens esperàvem és que fos tancada, així que ens vam quedar sense poder visitar-la per dins limitant-nos a donar una volta a tota l’església per veure-la per fora i per fer-nos unes fotos amb el paisatge que es veia de fons, que com tots a les Lofoten, era una passada.
La Marta va aprofitar per trucar els de l’agència del tour per veure balenes, agència a la que ja feia dies que trucava però rebent sempre la mateixa resposta: truca tal dia a veure com està el temps. Ja ens quedaven pocs dies de viatge per lo que aquesta ja era l’última possibilitat de poder fer el tour, però tal com era d’esperar, el de l’agència li va dir que la previsió meteorològica pels següents dies seguia sent dolenta per lo que les sortides seguien cancel·lades. Així doncs ens quedàvem definitivament sense poder veure els catxalots a alta mar.
Eren les 16h aproximadament i ja començaven a obrir algunes llums, que juntament amb la mica de llum solar que encara ho il·luminava tot, feia que aquella fos la millor hora per a fer fotos.
Al creuar la carretera, nosaltres actuàvem com estàvem acostumats, es a dir, esperant-nos a què no passés ningú per creuar. Però clar, érem a Noruega, i mes concretament a les Lofoten, un lloc ben diferent al que estem acostumats. Per la carretera passava un llevaneus que es va aturar i no vam entendre perquè, fons que va arrencar de nou. Però a continuació vam veure que els cotxes que venien de tots dos sentits de la carretera s’aturaven al veure’ns amb la intenció de creuar al carretera. també el llevaneus s’havia aturat per nosaltres, però no ens ho podíem creure. Tota la circulació de la carretera principal de les Lofoten s’havia parat perquè nosaltres poguéssim passar per un lloc on no hi teníem preferència i sense haver-ho demanat. Se’ns feia tan estrany que al principi ni ens n’adonàvem que ens estaven deixant passar. Així doncs, vam creuar ràpidament quan vam ser conscients que tothom parava perquè nosaltres passéssim. Viure aquestes diferència culturals en primera persona és de les millors coses que passen durant els viatges.
Ràpidament vam pujar al cotxe per anar al següent i últim destí del dia, Henningsvaer, un poble ubicat en un conjunt d’illots donant la sensació de ser un poble farcit de canals com els de Venècia, tot i que no tenen res a veure una amb l’altra. De fet aquí no hi ha canals, sinó illots molt a prop un de l’altre.
En uns 15 minuts deixàvem la carretera principal per agafar la secundària que ja només arribava fins a Henningsvaer. Des de l’inici d’aquesta carretera encara teníem uns 10 minuts mes en cotxe per arribar al centre del poble. Aquesta carretera només hi era per arribar fins a Henningsvaer, una zona molt complicada per fer-hi cap carretera, per lo que si la carretera principal era una obra d’enginyeria, aquesta no es quedava gens lluny. Evidentment era molt mes curta però tenia un dels ponts mes alts i llargs de totes les Lofoten.
Ja eren quasi les 17 hores quan creuàvem aquest pont que també era el que portava fins l’illa principal del poble, la mes gran i on hi havia la majoria d’hotels, doncs a diferència dels altres pobles, aquest semblava fet únicament pel turista. De fet, a l’entrada del poble hi havia el típic pàrquing com en quasi tots els pobles de les Lofoten, però aquest, a diferència de tots els altres, era de pagament, senyal inequívoc que estàvem en zona turística.
Ja era quasi fosc quan baixàvem del cotxe. Durant els primers minuts de ser allà les fotos quedaven prou be ja que encara es veia certa llum solar, que juntament amb les llums artificials feia que tot plegat quedés meravellós. Per mi aquest és el millor moment del dia per a fer fotos. doncs es poden barrejar tot dos tipus de llums, la natural i l’artificial, quedant unes imatges úniques.
Vam veure que el pàrquing era de pagament però com bons espanyols vam passar de pagar, entre altres coses perquè tot apuntava que allà només ens hi estaríem uns pocs minuts. Vam caminar fins la terrassa d’un restaurant des d¡on es veia tot un canal i després una mica endins d’aquella illa que semblava la principal.
La ubicació del poble era brutal però el poble en si també ho era. Això si, tal com ens havíem imaginat, era un poble molt turístic, doncs sobretot a l’inici de l’illa hi havia mes hotels que tots els que havíem vist en totes les Lofoten.
No portàvem ni 10 minuts caminant que ja era completament fosc, moment en què vam decidir tornar cap al pàrquing a retrobar-nos amb la Marta, que havia anat fins a dalt del pont a fer una bona foto del poble, per iniciar el trajecte de tornada cap a la cabana. Degut a què el poble era dels millors que havíem vist a les Lofoten i que no havíem tingut temps de veure’l, vam decidir allà mateix que hi tornaríem l’endemà de bon matí per visitar-lo tot de dalt a baix. Cal tenir en compte que l’endemà era l’últim dia complet que passàvem a les Lofoten, per lo que havíem de decidir ve qué visitar. En qualsevol cas ja havíem visitat pràcticament tot el que tothom volia visitar i de fet aquest dia ja havíem anat fins al punt mes llunyà que teníem pensat, Svolvaer, per lo que ja podíem dir que havíem vist tot el que volíem veure.
En acostar-nos al pont que arribava al poble, vam veure com funcionaven. Tenen un sensor a cada banda i un semàfor. El pont només te l’amplada justa perquè hi passi un cotxe, així que quan el sensor detecta un cotxe en una banda i cap a l’altre, posa el semàfor en verd per tal de deixar passar. És a dir, hi ha un semàfor a cada banda del pont però es posen ver a moment quan t’hi acostes i sempre i quan, evidentment, a l’altra banda del pont no hi hagi cap cotxe ja pujant.
Durant tot el dia havia fet, en general, un bon sol, cosa que agraíem perquè era quasi el primer dia que les fotos sortien ben il·luminades, i mes en aquell dia que havíem pujat a un mirador. Però per la tarda s’havia tapat i començava a nevar. Mentre circulàvem per la carretera secundària la nevada encara era moderada, però quan ja érem a la carretera principal, va començar a caure amb molta força, de fet de les nevades mes fortes que havíem vist. A mes, i suposo que degut a el sol que havia fet durant el dia, la carretera estava mes gelada que de costum, fins i tot les rodes feien un soroll que no havien fet mai al rodar per sobre de plaques de gel macís. A mes semblava que començava a fer vent ja que els flocs de neu anaven completament de costat. Així doncs, allà estàvem de nit, nevant com mai, amb vent i circulant sobte una pista de gel durant dues hores per arribar a la cabana.
I com sempre que circulàvem amb un temps tant inhòspit com aquest, encara hi havia cotxes, i fins i tot algun camió, que ens avançava, i això que no baixàvem dels 50 o 60 km/h. Aquella gent no està be…
Havia estat un dia llarg i ben aprofitat, a mes sent un dels millors dies meteorològicament parlant. Estàvem cansats però havia valgut la pena, no envà era el dia que mes tard tornàvem al resort.
El trajecte, tot i llarg i complicat, va anar molt be i cap a les 20h arribàvem a Sakrisoya sense cap problema. Ja podíem destacar el fet que en 9 dies no havíem donat ni un sol copet al cotxe, que tal com estaven allà les carreteres no era poc.
Com ja sabíem per les previsions i tal com podíem veure ara en directe, avui no era un bon dia per poder veure aurores. Durant tot el dia quasi no hi havia hagut núvols però ara n’estava ple i de fet nevava amb molta força. Almenys seguia acumulant-se neu amb el que m’agrada això. De fet els gruixos en alguns llocs eren ja força impressionants, arribant en alguns llocs als 40cms. Així doncs avui segurament tampoc veuríem cap aurora i ja només ens quedava esperar l’endemà que segons les previsions i el cura de Gravdal seria el millor dia, dels que ens quedaven, per veure aurores.
Però a diferència d’altres dies, abans que ens acabéssim de treure tota la roba, la Marta va proposar d’anar al restaurant del resort a prendre una cervesa Noruega. Cal tenir en compte que una sopa en aquell restaurant costava 25€, motiu pel qual no hi havíem anat cap dia, però avui ja era la penúltima nit a Sacrisoya i havíem controlat força les despeses per lo que ens podíem permetre una cervesa en aquell restaurant. Així doncs, excepte la Chus que li feia mal el peu (i de fet era mes greu del que semblava), vam anar cap al restaurant del resort, a escassos 50 metres de la cabana.
El restaurant, com bona part del resort, estava mig recolzat en pilars sobre el mar. Llàstima que ja era fosc i no podíem veure les vistes a través de les finestres que donaven al mar. Per dins era completament de fusta, el sostre baix i moltes espelmes lo que li donava una calidesa absoluta. Jo pensava que dins hi hauria molt silenci i que seríem els únics a qui s’escoltaria, doncs els noruecs son extremadament silenciosos, però tan bon punt vam entrar vam veure que ho son depenent de la situació. Quan es reuneixen i beuen de silenciosos ja no ho son tant. En qualsevol cas, millor, així podíem esbargir-nos tranquil·lament.
Vam seure en una taula per 6 just al costat del mostrador i d’una finestra i vam demanar la carta. Arribava el moment de la sorpresa. I si, ho va ser, doncs la cervesa mes barata de 0,33L costava uns 8€. Per a cada marca hi havia la versió de 0,33L i la de 0,5L. Ja que les de mig litre costaven uns 9,5€ vam considerar que ja no venia d’aquí i vam demanar una de mig litre cadascú de la marca Lofotpils, la marca pròpia de les Lofoten.
Era de nit però de totes maneres podíem veure quelcom a través de la finestra que teníem al costat i que donava directament al mar, doncs mig restaurant hi penjava. Prendre una cervesa local en un restaurant penjant sobre un fiord al cercle polar àrtic és una experiència cara però inoblidable.
La Marta no va tardar en començar a dir de les seves, agafant embranzida per ja no parar de dir-les una darrere l’altre. La Marta te una feina de responsabilitat i al seu lloc de treball és una persona ben seriosa i que està per la feina, però quan te via lliure per dir el que li roti, és un no parar ella de dir-les de l’alçada d’un campanar i tu de riure sense parar. La veritat és que és molt divertida.
Val a dir que aquella cervesa ens va entrar a tots 5 de puta mare i mes tenint en compte que feia 10 dies que no en preníem cap. No sé com serien les altres, però aquesta Lofotpils estava ben bona.
La prova de què ens ho passàvem be era que no ens n’havíem adonat que ja havia passat una hora. Ja que la Chus estava a la cabana i amb el peu adolorit vam pagar cadascú la seva cervesa i vam tornar cap a la cabana.
Un cop a la cabana i després d’haver fet ja un petit acomiadament del resort, la Marga, com sempre, de seguida ja era a la cuina preparant menjar. Almenys avui soparíem a una hora raonable, per elles tard però per nosaltres l’hora normal. De fet poques vegades sopàvem tots completament junts, doncs normalment algú començava uns minuts abans o altres acabàvem una mica mes tard. Avui ja quasi era un sopar d’acomiadament de les illes, doncs ja quedava ben poc per la tornada. Vam aprofitar per quedar per l’endemà que ja teníem clar on volíem anar i només calia posar-nos d’acord amb l’hora de sortida, que no podia ser massa mes tard de les 9 del matí perquè havíem de fer les dues hores de trajecte una altra vegada.
Després de sopar a estones seguia nevant i el cel tapat completament sense que es veiés cap estrella, així que amb poques o cap esperança cap a les 23 hores ja tothom estava per anar a dormir. L’endemà teníem de nou un llarg trajecte de dues hores sent l’últim dia complet que estaríem a les Lofoten, per lo que no valia la pena perdre hores de son per res.
De totes maneres vaig sortir uns minuts a fora, principalment per fumar el piti d’abans d’anar a dormir però també per estar uns minuts gaudint de la nit, el fred, la neu i el silenci d’aquella petita illa del cercle polar àrtic.