Aquest dia no em vaig posar despertador ni vaig fer cap esforç per despertar-me. Volia dormir fins que el cos en tingués prou i això podien ser ben be 10 hores tenint en comtpe que ens últims 6 dies només havia dormit un màxim de 6 hores al dia. Avui la intenció era sortir quan poguéssim, sense marcar cap hora com altres dies i a mes la Chus ja havia dit que avui no sortiria ja que preferia no agafar el cotxe i quedar-se per Sacrisoya donant una volta a peu. Així doncs, avui era el dia perfecte per aixecar-se ben tard.
I de fet ho vaig aprofitar, doncs ben be vaig dormir 10 hores i seguides. Aquests llits eren tant còmodes i s’hi estava tant be que dormia d’una tirada sense despertar-me per res. De fet em va despertar el pare en veient que eren les 9 del matí i encara dormia, d’una altra manera potser encara hauria dormit mes.
Així doncs a les 9h m’aixecava sent l’últim dels 6. Lo bo era que el lavabo ja estava completament lliure per lo que em vaig poder dutxar i arreglar amb tranquil·litat. Després cap a la cuina on encara estaven tots mig esmorzant mig planejant el dia a prendre el cafè del matí.
Com ja esperàvem, avui feia mes fred fent que ja de bon matí estigués nevant amb força. Mica en mica s’anava acumulant la neu que durant els dos dies anteriors havia desaparegut deixant de nou una imatge preciosa. Estar assegut en aquella taula amb un cafè ben calent i veient aquella nevada per la finestra ja feia que comencessis el dia amb molta mes força.
Com cada matí vam fer una petita reunió per decidir què visitar aquell dia. La Chus ja havia dit el dia anterior que aquest dia es quedaria a Sacrisoya, per lo que la resta vam agafar el mapa i vam començar a considera diferents opcions.
Cada dia que passava ens vèiem obligats a fer trajectes mes llargs, doncs conforme vèiem coses, les noves quedaven mes al nord. Com que ja portàvem una setmana ja dominàvem el cotxe i aquelles carreteres gelades, per lo que ja no ens preocupava tant fer quilòmetres o tornar ja de nit a la cabana.
Vam decidir anar al poble de Gravdal, a l’illa de Vestvågøya i un dels pobles mes grans de les Illes Lofoten, de fet dels pocs amb hospital, i que quedava a poc mes de 50 quilòmetres de Sacrisoya. Tot i ser un dels pobles mes grans de totes les illes, la seva població és de tan sols 1.600 habitants, per lo que no deixava de ser un poblet autèntic. A Gravdal hi ha una església evangèlica que seria on aniríem primer. Després visitaríem algun poble mes de la zona tot i que aquests ja molt mes petits, alguns amb poques desenes d’habitants.
Com sempre vam preparar el dinar, vam agafar roba, guants i gorros i cap al cotxe a treure neu, doncs ja feia unes quantes hores que nevava i mica en mica tot anava quedant ben cobert i bonic. L’únic que havíem “d’escombrar” el cotxe de neu i a vegades rascar una mica el gel incrustat als vidres. Lo bo era que el cotxe el movíem cada dia per lo que la neu acumulada als voltants mai era suficient com per haver d’empènyer el cotxe.
L’església, anomenada de Buksnes, és de principis del segle XIV tot i que al llarg dels anys s’ha hagut de remodelar o fins i tot reconstruir de nou degut a les tempestes tant fortes que hi ha de tan en tan a les Lofoten. L’última reconstrucció va ser el 1.905 que li va donar l’aspecte actual.
El dia anterior ja havíem dit que aquest matí aniríem amb clama, sobretot jo, i de fet la Chus ni tan sols vindria, per lo que eren les 10:30h quan marxàvem cap a Gravdal, el dia que mes tard sortíem.
El trajecte fins a Gravdal era d’una hora. El temps era dolent, de fet apuntava a que aquest seria dels dies mes complicats, doncs la previsió era de temperatures per sota els 0ºC durant tot el dia, neu i sobretot molt de vent, de fent segons deia hi hauria vents sostinguts de 70km/h durant quasi tot el dia. Portàvem amb un mal temps des del primer dia però a partir d’aquest dia almenys ja tornàvem a estar per sota els 0ºC per lo que només havíem d’esperar a què s’anés acumulant la neu per gaudir d’uns paisatges espectaculars. I per mi poques coses hi ha millors i mes divertides que fer excursions nevant copiosament però ben equipat i la roba adequada, com era el cas.
El camí d’anada encara era relativament fàcil perquè no havia donat temps d’acumular-se massa neu a la carretera, però tot i que ara no ho sabíem, durant el dia la cosa s’acabaria complicant molt. Sort que ja arrossegàvem certa experiència.
Com tots els trajectes aquest era igual de fascinant passant per llacs completament glaçats, fiords sense final i muntanyes de centenars de metres als costats. Uns paisatges únics i dels quals ja ens hi estàvem també acostumant. Ja ens començava a semblar normal veure mig fiord blau i l’altre verd tot i que és un fenomen ben estrany i difícil de veure.
Pel camí vàrem parlar una estona i per primera vegada del tema el qual jo era qui mes el dominava, algorismes i programació. El problema de parlar d’aquest tema respecte d’altres, és que és molt difícil que algú que no en te coneixements es pugui imaginar mínimament com funciona. A diferència de temes com la biologia on tothom, en sàpiga o no, espot imaginar animals i plantes, amb el tema dels algorismes si no n’has fet mai cap no saps ni que son. És per això que les converses es limiten als avantatges o desavantatges de viure entre algorismes i software de tot tipus. I tot plegat venia de que ens passàvem el dia, almenys jo, a Google Maps mirant per on anàvem.
Quan quedaven pocs minuts per a les 12 del migdia, arribàvem a Gravdal seguint el campanar de l’església que ja es veia abans d’entrar al poble. I com sempre, ben a prop de l’església vam trobar un pàrquing públic, i dic com sempre perquè trobar un pàrquing públic a l’entrada de cada poble era ja tant habitual que de fet era el primer què fèiem quan arribàvem hi arribàvem, buscar el pàrquing. Això si, aquell pàrquing semblava una pista de patinatge sobre gel. no envà havia estat nevant tota la nit i ara continuava nevant, i de fet, cada vegada amb mes força.
En baixar del cotxe tocava el ritual de la roba: posar-se 2 capes mes de roba, guants, gorro, orelleres i bufanda. I d’allà vam anar directament cap a l’església que estava al costat del pàrquing però sobre un petit turonet per lo que la pujada era prou important i mes tenint en compte que el terra era ple de neu i que per allà hi haurien d’anar tots els feligresos, avis i nens inclosos, cada vegada que toqués anar a missa.
L’església val a dir que era ben bonica i original i això que a mi les esglésies no em diuen res. Però aquesta es veia mes austera, petita i de fusta com la resta de cases del poble. El campanar era molt original i en quedar sobre aquell petit turó permetia que es veiés des de tot el poble.
Des de fora no es veia res tot i que si s’hi veien molts cotxes aparcats avisant així del que podríem trobar-hi a dins. La porta principal donava a un rebedor on hi havia abrics penjats i altres estris personals. Però la sorpresa va ser quan vam obrir la segona porta que ja donava a la part principal de l’església i vam veure que no només estaven fent una missa sinó que estaven fent algun tipus de celebració. De fet, jo que anava l’últim, en un primer moment no vaig poder entrar perquè just en aquell moment sortien una colla de nens vestits de boy scouts i aguantant uns estendards i caminant passadís avall fins arribar al rebedor on era jo. Tot just quedaven 5 minuts per les 12 del migdia per lo que quedava clar que just estaven finalitzant una cerimònia important o almenys poc habitual, d’aquelles que se celebren un cop l’any.
Jo em vaig quedar al rebedor mentre gravava l’escena, doncs just m’estaven passant els nens per davant, quan el pare em va avisar ja des de dins que entrés que ens convidaven a esmorzar.
En aquell moment no entenia a què ens convidaven ni qui, doncs mai havia vist un esmorzar en una església, però quan vaig entrar del tot vaig veure un munt de taules a la part final de la sala principal i unes noies repartint cafès i pasta a tots els feligresos que feien cua. Només entrar una dona em va saludar amb un somriure donant-me la benvinguda i convidant-me a esmorzar. No sabia qui era i ni tan sols m’havia preguntat què hi feia allà, simplement em va veure i em va oferir un cafè calent.
Així que allà estava fent cua junt amb aquella gent que no coneixia de res i que acabaven de celebrar un acte religiós que encara no sabíem exactament què era. No podia deixar de pensar si en una església catòlica hauria passat el mateix o si ni tan sols ens haguessin preguntat de quina religió érem. Perquè a aquesta gent no els va importar res d’això, només els preocupava que entréssim dins a prendre un cafè.
I no només vam esmorzar igual que la resta sinó que a mes vam seure amb dues de les persones mes importants que hi havia allà dins. Un el pastor o cura de l’església i l’altre el cap de la policia portuària, molt important a les Lofoten per la pesca del bacallà. Cadascú d’ells amb la seva dona i fills i nosaltres 5 encara una mica perplexos pel que estava passant.
Era evident que nosaltres no érem d’allà, doncs se’ns veia per com anàvem vestits i fons i tot per l’aspecte físic, molt mes morens, però tot i així ningú va fer cap cara rara, tot el contrari, semblava que encara ens oferien mes coses que a la resta, potser ens veien una mica espantats per tanta neu i vent i per això es preocupaven mes per nosaltres.
Tal com vam quedar asseguts a la taula, el pare i jo vàrem parlar mes amb el pastor per tenir-lo just al costat. El pastor de seguida es va interessar per saber d’on érem i on ens allotjàvem. Al dir-li que estàvem a Sacrisoya, tot i ser una illa molt petita, va saber immediatament quina era dient-nos que era una zona molt bonica. I al dir-li que veníem de Barcelona no va tardar en preguntar-nos pel menjar, be, mes que preguntar ens va dir que el menjar allà no era tant bo o almenys tant variat com a Barcelona. Així que li vam explicar que havíem portat cadascú uns 10 quilos de menjar, a lo que va quedar una mica estorat i mes al respondre-li afirmativament a la seva pregunta de si fins i tot havíem portat oli.
Va donar per suposat que havíem llogat un cotxe i ens va mig felicitar per haver arribar fins a Gravdal des de Sacrisoya amb tant pocs dies què feia que conduíem per aquelles terres nevades i per fer una setmana que anàvem amunt i avall de les illes nevant cada dia.
Evidentment ja suposava que el nostre objectiu principal era veure aurores i que probablement no n’havíem vist. Es va alegrar al saber que almenys la segona nit a les Lofoten si que en vam veure, però ens va confirmar el que ja sabíem, que durant aquells dies seria molt difícil. Però a mes immediatament va treure el seu mòbil i va mirar a l’aplicació que ja tenia instal·lada i que era la que nosaltres també utilitzàvem, la “My Aurora Forecast” i una de les mes recomanades (realment és una passada). Així que va mirar i ens va dir que el millor dia ja seria el dimarts següent, 3 dies després. De fet ja teníem aquest dia anotat doncs realment semblava el dia amb menys nuvolositat de tots els que ens quedaven a les illes.
Després de parlar de nosaltres, ja li vaig preguntar mes per ells, per començar quina era aquella celebració que estàvem vivint. Ens va comentar que era una celebració de boy scouts que feien 2 cops l’any, de fet ja es veia que els protagonistes eren els nens i justament nosaltres vam enganxar-ne una de les dues. Tot plegat era tant diferent a una celebració catòlica que fins i tot semblava mentida que encara tinguéssim alguna cosa en comú. Per començar el pastor estava casat i tenia una filla d’uns 3 anys que corria per allà. A mes que era molt senzill i humil, vestit com qualsevol altre i menjant i xerrant amb tothom, fins i tot amb uns desconeguts com nosaltres. Eren tots plegats tant hospitalaris i amables que no sabíem ni com donar les gràcies. Era realment molt sorprenent i una gran alegria veure de tan en tan la bondat de la gent.
Al cap de quasi mitja hora de compartir esmorzar amb aquella comunitat ens vam acomiadar per tornar al cotxe i anar cap al següent poble. Abans però, el pastor ens va dir que resaria per nosaltres perquè tot ens anés be i que poguéssim veure una altra aurora.
La resta de la gent també ja començaven a marxar. Els nens agafaven cada un els seus guants i abrics i sortien fora amb aquella tempesta cada volta mes forta com si fos el mes normal del mon, mentre nosaltres caminàvem ajupits intentant tapar-nos de la neu picant a la cara. Ells ens animaven sabedors de que per nosaltres aquella situació era extrema.
El pàrquing, igual que els carrers del poble, tenia uns centímetres mes de neu que quan havíem aparcat poca estona abans. La neu s’acumulava ràpidament sent el preludi del que seria probablement el dia mes complicat de tot el viatge meteorològicament parlant.
La següent parada la faríem al poble de Ballstad, molt mes petit que Gravdal i a uns 6 quilòmetres d’allà. El camí ja es feia per carreteres secundàries molt estretes i poc netejades per lo que vam tardar mes de 15 minuts per arribar-hi.
A Ballstad hi ha el mural urbà mes gran d’Europa d’aproximadament 2.000m2, quasi res. La intenció era veure el moral i després caminar fins al far per així ja veure aquella part de costa. Vam arribar al poble però després de recórrer uns quants carrers sense trobar el típic pàrquing públic, vam aparcar a un lloc que semblava part del carrer, però en baixar la Marta per anar a buscar el moral, un senyor, molt amablement, li va dir que allò era propietat privada i que havíem de marxar. Així que va tornar a pujar al cotxe i vam seguir.
El vent aquí era encara mes fort suposo que per estar mes a prop de la costa, doncs teníem ja el port al costat. De fet ja no teníem ni ganes de buscar el mural i mes tenint en compte que en aquella zona no hi trobàvem aparcament, doncs eren carrerons molt estrets sense mes lloc on aparcar que els patis de les cases.
Degut a què ens estàvem allunyant per moments vam decidir passar del mural i anar cap al far, doncs des d’on érem ja vèiem el port, per lo que suposàvem que el far no quedaria ja massa lluny.
Seguint Google Maps i cartells no vam tardar massa estona en arribar al port, un port que per cert era mes gran del que pensàvem tenint en compte que el poble era força petit. Potser aquest ja era el port de mercaderies per Gravdal. En qualsevol cas vam parar allà mateix i vam baixar. Però ara si que el vent se’ns enduia, sobretot a la Marga que era la mes petiteta. De fet l’única que va anar fins al far va ser la Marta, la resta no ens vam veure capaços de caminar per la vora de l’espigó els prop de 100 metres que ens separaven del far. En aquest punt el vent ja era un problema ja que pràcticament no podíem ni aguantar el mòbil per fer una foto o érem incapaços de mirar a qualsevol lloc mes de 10 segons per la quantitat de neu que ens picava a la cara amb una força que semblaven perdigons.
Tots excepte la Marta vam mirar una mica els voltants, doncs les vistes des de l’espigó eren molt boniques, però en menys de 5 minuts ja érem tots 4 dins el cotxe esperant a la Marta que va arribar al cap d’uns 10 o 15 minuts despentinada i plena de neu després d’anar fins al far.
Volíem veure coses però la veritat que amb el vent que feia era molt complicat. De totes maneres veure el paisatge des del cotxe tampoc estava malament, doncs com a màxim circulàvem a 50km/h per lo que donava temps d’anar veient una mica per la finestra.
Després d’haver vist una de les zones mes habitades de les Lofoten vam anar fins al poble de Mortsund que si hi anéssim amb barco el tindríem a una distància de 5 quilòmetres però que per carretera en quedava a 20, doncs s’havia de fer una volta molt important resseguint tota la costa.
Després de quasi 30 minuts de trajecte resseguint el que semblava un fiord enorme, vam arribar a Mortsund. Però sense ni baixar del cotxe ens va donar la sensació que allà no hi havia res d’interessant i a mes semblava un poble fantasma, doncs no s’hi veia res. Això si, la seva ubicació era una passada quedant just a la costa i protegit per una muntanya quedant així entre el mar i la muntanya. En qualsevol cas els carrers eren tant estrets i tant plens de neu que pràcticament no hi podíem ni circular, per lo que veient el panorama vam decidir donar mitja volta i anar a Leknes a dinar.
De camí a Mortsund havíem passat per Leknes, una ciutat que ja ens coneixíem força be i on de fet jo hi havia comprat les botes i on ja vam dinar-hi un dia. Aquest era un poble amb aeroport per lo que era un punt d’intersecció fàcil de passar-hi depenent d’on anessis. Nosaltres ja hi havíem hagut de passar vàries vegades i ara hi tornaríem per anar a dinar a la mateixa pizzeria on havíem dinat uns dies abans. Amb tot plegat ja eren les 14:30h per lo que acabaríem dinant cap a les 15h.
Vam anar directament a la pizzeria del polígon de Leknes que ja ens coneixíem però aquesta vegada vam demanar una pizza familiar per tots 5 en comptes de treure i menjar-nos el dinar que cadascú portava allà mateix. Be, alguna cosa si que vàrem treure, com el pernil…
Però abans d’entrar a la pizzeria, quan tot just havíem baixat del cotxe i estàvem agafant tota la roba del maleter, a la Marta li va sortir volant el gorro que portava. No era difícil, doncs feia tant de vent que ho havies d’agafar tot amb 4 mans, i evidentment era fàcil que alguna cosa et sortís volant. Però clar, amb u vent de 70km/h el gorro en menys de 3 segons ja estava a 30 metres d’allà per lo que la Marta ni tan sols va intentar anar-lo a buscar donant-lo ja per perdut.
Però just quan anàvem a obrir la porta de la pizzeria per ja entrar, un noi en va sortir corrent quasi donant-nos un cop, pensant fins i tot per mi mateix que deu ni do lo mal-educats que son alguns. Però quan ja érem tots 5 a dins movent les taules per seure, el noi va entrar amb el gorro a la mà. Increíble, el xaval havia sortit corrent al veure el gorro volant i a sobre l’havia pogut recuperar, algo que nosaltres ja donàvem per impossible. Cal tenir en compte que no només era que el vent s’ho emportés tot volant sinó que a mes el terra era com una pista de gel de varis centímetres de gruix, per lo que sortir corrent per allà era força temerari.
Així doncs, el suposat mal-educat va resultar un noi capaç d’arriscar la seva integritat física pel gorro d’una noia que no coneixia de res. La Marta no sabia ni com donar-li les gràcies i mes després de l’impacte que li va suposar veure el gorro a la mà d’aquell noi, com tots. Aleshores va ser quan la Marta va dir que menys mal que l’havia recuperat, doncs li va costar 50€! Ara si que entenia la ràbia que havia demostrar pocs minuts abans quan havia donat el gorro per perdut.
Així doncs, després de donar-li les gràcies a aquell petit heroi vam seure i vam demanar una pizza familiar mig vegetal per tal que ens agradés a tots 5. Com que jo tenia part del diners del pot comú vaig pagar jo la pizza i una bossa de patates per menjar mentre esperàvem.
L’espera va ser llarga ja que dins el local no hi havia massa gent però si venien molt per telèfon, doncs contínuament entraven clients per agafar una o mes pizzes i marxar, per lo que suposàvem que tot i que no ho vèiem, teniem força cua per davant. De totes maneres les converses amb el grup eren sempre molt interessants i enriquidores, no envà tots plegats havíem tingut vides interessants per lo que sempre hi havia algú amb algo interessant per explicar.
Però el moment mes divertit de l’espera, del dia i probablement de la setmana, va ser quan un client que acabava de recollir una pizza familiar va obrir la porta del local i tan bon punt va posar un peu fora, sobre la pista de gel i a mercè d’aquell vent terrible, va començar un seguit d’esdeveniments molt ràpids però que vàrem poder veure des d’una situació privilegiada i com si fos en càmera lenta. Primer el noi va obrir la porta amb força i dificultat, doncs en una mà portava la pizza i la porta era molt pesada, i mes amb el vent que feia que encara dificultava mes el poder-la obrir. Quan va posar un peu fora, el vent el va empènyer amb tanta força que per tal de no sortir volant i relliscant per la pista de gel que era el terra, es va haver d’agafar fort al pany de la porta però quedant aquesta ja completament oberta i ell completament fora del local amb tot el vent de cara. Amb l’altra mà ocupada amb la pizza, no es va poder agafar millor i menys agafar be la pizza, doncs amb l’altra mà s’havia d’aguantar ell a la porta. El percal estava servit. Al cap de 2 segons d’intentar no sortir volant, la caixa de la pizza es va obrir per la força del vent quedant aquesta com la boca d’un cocodril,completament oberta i amb la pizza aguantant-se contra la caixa per la mateixa força del vent que impedia que caigués per la força de la gravetat. Però això va durar menys de 2 segons mes, doncs mentre ell s’aferrava a la vida que en aquell moment era el pany de la porta i mirava com la pizza només s’aguantava pel fort vent, aquesta va començar a lliscar per la caixa de cartró durant 2 segons mes fins a caure mica en mica, tros a tros però sense parar al terra glaçat. Però mentre li queia tota la pizza a terra, el mòbil i al cartera li van sortir volant ja que evidentment ja no podia amb tot el que portava a les mans. El pobre noi feia una mica de llàstima però vivint allà no vam acabar d’entendre com va sortir d’aquella manera del local sense prendre mes mesures de seguretat.
Així doncs, en menys de 5 segons aquell noi havia perdut la pizza i corria per a recuperar el mòbil i la cartera, i encara sort que ell no va prendre mal, perquè per un moment semblava que ell sortiria volant al costat del mòbil. Tot plegat ho vam poder veure de cara i des de menys de 5 metres de distància, però en aquell moment vam aguantar el riure fins a assegurar-nos que el noi recuperava les coses i entrava de nou dins el local només havent perdut la pizza.
La veritat és que costava força aguantar-se el riure després d’haver vist tota aquella successió d’imatges en càmera lenta, però la cara del pobre noi no ens permetia de fer-ne conya, almenys en aquell moment. La venedora el mirava mentre se li acostava però ja amb cara de, l’hauràs de tornar a pagar… En fi, un moment molt divertit gràcies a què al final només es va perdre una pizza i un recordatori per nosaltres però també pels locals, del perill que representava aquell temps, doncs el noi podria haver pres molt de mal.
Vam estar quasi 30 minuts esperant a què sortís la pizza, senyal de la quantitat de clients telefònics que tenien. Sort que vam anar menjant patates i pernil per passar l’estona. Finalment va portar la pizza ja tallada i de seguida vam començar a menjar, doncs ja era ben tard i de fet el dia que mes tard havíem dinat. Això si, la pizza estava molt bona.
Pensàvem que potser amb només una pizza per tots 5, tot i ser gran, no en tindríem prou, però la veritat és que si i mes havent menjat ja patates i pernil. De fet jo em vaig quedar perfecte, força tip però no completament ple com per quedar-se adormit a la primera de canto.
Un cop dinats i quan eren les 15:30h, ens vam acomiadar i vam anar cap al cotxe per anar al següent poble, Stamsund, que quedava a 13 quilòmetres i menys de 15 minuts en cotxe. A part de Gravdal, la resta de pobles que vèiem aquest dia no tenien res molt destacat a visitar però si eren bonics i quedaven prou a prop uns dels altres, per lo que aprofitàvem que estàvem per la zona per ja veure’n uns quants, doncs la veritat és que tots tenien el seu encant i mes amb la nevada que queia. Llàstima del vent que tampoc parava, mes aviat tot el contrari.
A Stamsund hi ha unes pistes d’esquí amb salts i ens feia gràcia passar-hi per veure una pista d’esquí a les Lofoten, doncs nevava molt però no hi havia pistes.
Però en agafar la carretera secundària que ens portaria fins al poble aquesta tenia ja mes d’un pam de neu. Ja érem ben conscients que les condicions de les carreteres secundàries serien així, amb un pam de neu, per lo que mes valia acostumar-s’hi i anar amb calma. Però en qualsevol cas no deixava de ser molt impactant el fet de circular per una carretera que ni tan sols es veia de la quantitat de neu que tenia.
El primer que ens va cridar l’atenció a tots 5 va ser que aquell poble es veia un poble de rics. De fet era el primer que coneixíem amb pistes d’esquí. Les cases eren del mateix estil que a totes les Lofoten però eren molt mes grans. Aquest era de fet el poble amb les cases i patis mes gran que havíem vist fins aleshores. Això si, com la resta, semblava un poble fantasma, sensació potenciada per la boirina i la neu que el fort vent aixecava.
Vam recórrer tot el carrer principal del poble buscant els salts d’esquí però no els vàrem trobar. Tampoc vèiem a mes de 20 metres i no hi havia ningú pel carrer a qui preguntar, per lo que tampoc hi podíem fer massa mes, doncs a Google Maps no vèiem on podien estar.
Així doncs, degut sobretot a les condicions meteorològiques i que només veníem a veure uns salts d’esquí, vam decidir donar mitja volta i tornar per on havíem vingut per tornar a la carretera principal per anar a visitar el següent i últim poble del dia, Valverg. Aquest quedava a 19 quilòmetres de Stamsund i poc mes de 20 minuts en cotxe. Tampoc hi havia res massa especial mes enllà d’una església, però semblava un poble bonic i proper per lo que volíem aprofitar per a veure’l encara que fos un moment. De fet era una llàstima ja que mirant fotos del poble per Google Maps es veia un port i una costa molt bonica.
Però tot plegat era una mica temerari. Ja es començava a fer fosc i el vent i la neu no paraven, deixant gruixos molt importants. Dia a dia ens estàvem acostumant a aquelles condicions meteorològiques i vials fent mes quilòmetres i fins mes tard dels que fèiem els primers dies. Tot i així aquest dia semblava massa i mes tenint en compte que per molta experiència que ja tinguéssim, aquesta no arribava ni a una setmana. Fins aquest dia sempre conduïen el pare o la Chus. Avui però, i ja que la Chus no havia vingut, la Montse també feia de conductora, i menys mal, perquè l’arribada a Stamsund va ser horrible i de fet el tram mes perillós que vam fer en tota l’estada a les Lofoten.
Quan vam arribar a la carretera secundària que ja ens deixaria a Stamsund ja vam veure que estava molt malament, amb molta neu i gel. Però a mes donava just al mar per lo que el vent que ja era fort a tot arreu, aquí encara ho era mes, de fet tots notàvem com de tan en tan el cotxe es desviava pels cops de vent. La neu, incessant, ho tapava tot i ens feia perdre la poca visibilitat que teníem. Per primera vegada en tot el viatge estava realment preocupat.
Però la Montse, que era la que conduïa, no només no se la veia gens preocupada sinó que al preguntar-li com anava sempre deia que molt be, encara que anés circulant per sobre 30 centímetres de neu per una carretera tant estreta que amb prou feines hi cabia el cotxe. Fins i tot un lleva-neus amb els que ens vàrem creuar es va aturar per deixar-nos passar, quan aquestes màquines mai s’aturen, però ens deuria veure en una situació tan complicada que a 100 metres ja es va parar fins que la vàrem passar.
En arribar al poble, aquest estava desert com la resta que havíem vist aquell dia. Feia tant vent i nevaba tant que ningú sortia. Vam recórrer uns metres el carrer principal, que no deixava de ser la carretera per la que havíem arribat, per a buscar algun camí que girés a la dreta ja que seguíem les indicacions de Google Maps per a trobar l’església. Però sense saber si és que allà no hi havia carrers o és que simplement havien quedat tots completament tapats per la neu, la qüestió és que no vàrem trobar cap camí per on anar. Les úniques entrades que es veien eren a cases particulars, els carrers normals havien quedat totalment desdibuixats.
En aquell punt ja ningú tenia clar de seguir i mes tenint en compte que s’anava fent fosc per moments. La Marta si que tenia ganes de veure l’església però tot pintava tant malament que vam decidir donar mitja volta allà mateix i ja tornar cap a la cabana. La Montse va començar a fer marxa enrere i les rodes començaren a patinar. gràcies als claus de les rodes i la paciència de la Montse, mica en mica va anar podent donar la volta. Estàvem encarats correctament però havia costat tant que ja ningú es fiava de què sortíssim be d’aquella carretera. Per sort feia poca estona que havia passat la lleva-neus amb la que ens havíem creuat i almenys no hi havia mig metre de neu sobre la carretera. de totes maneres n’hi havia molta i a mes no parava de nevar, tot el contrari, cada vegada nevava mes i mes.
En aquest punt el pare ja es va estressar i ja va contestar malament, en aquest cas a la Marta. Tots plegats estàvem una mica nerviosos, però el que no es pot fer és contestar malament a ningú. La Marta no descartava encara de poder veure l’església quan el pare ja volia marxar el mes ràpid possible i deixar aquella carretera, la que vàrem anomenar la carretera de la fi del mon, doncs realment semblava que era allà on ens dirigíem.
En qualsevol cas la Montse transmetia tanta tranquil·litat tot i les circumstàncies que vàrem anar fent camí de tornada per aquella carretera sense cap mes preocupació ni incidència. Això si, ben a poc a poc desfent aquell camí fet per res, doncs no vàrem veure res del poble. Be, per res no, doncs almenys havíem fet un trajecte ben complicat i memorable. A mes, aquella carretera de la fi del mon transcorria tota just per la costa permetent així gaudir d’unes vistes magnífiques.
Ja era completament fosc quan deixàvem aquella carretera secundària per agafar la carretera principal. Donàvem així les visites per finalitzades i tornàvem cap a la cabana, a Sacrisoya. No envà era el dia que mes tard tornàvem cap al resort, sent ja mes de les 17h i completament de nit.
En arribar a la carretera principal crec que tots plegats vam respirar una mica mes perquè ja ningú tenia clar que poguéssim arribar-hi sense sortir-nos de la carretera secundària per la que anàvem. En qualsevol cas la Montse estava demostrant que era la candidata perfecte per a portar el cotxe perquè era ella la que transmetia mes tranquil·litat i confiança. Això si, aquest dia i a diferència dels altres, la carretera principal també estava completament glaçada, de fet el soroll de les rodes sobre la carretera era molt diferent al d’altres dies, denotant així que sota aquell tou de neu hi havia una capa molt important de gel. La Montse intentava no superar els 50km/h, velocitat que consideràvem ja prou alta tenint en compte les condicions, però tot i així cotxes i fins i tot un camió ens varen avançar.
El tema és que no parava de nevar ni de fer vent, i ja portava hores d’aquella manera, de fet durant tot el dia no havíem vist altra cosa que una nevada copiosa com mai ningú de nosaltres havia vist. Tot i així, uns llatins mediterranis, allà estàvem sota aquelles inclemències meteorològiques visitant tots els pobles que podíem sense ni considerar quedar-nos un sol dia tancats a la cabana.
La veritat és que de nit, nevant com nevava i escoltant el soroll que feien les rodes sobre la carretera, feia com a mínim molt de respecte circular per allà i de fet això es notava en l’ambient, doncs tots plegats anàvem mirant la carretera i els cotxes que ens seguien.
Vam aprofitar per posar benzina a la mateixa benzinera de sempre, la que quedava just a la carretera principal, a Leknes, ciutat que ja ens coneixíem perfectament, almenys la zona del polígon. En parar vam veure el cotxe ple de neu per la part frontal, conseqüència de la forta nevada i de circular per carreteres amb un pam de neu. de fet tots plegats ens fèiem creus de com podíem haver superat aquell dia i aquelles condicions meteorològiques.
Vam avisar a la Chus per dir-li que arribaríem mes tard de lo habitual i vam recórrer els quasi 70 quilòmetres fins a Sacrisoya en quasi una hora i mitja, arribant a la cabana, cap a les 18:30h. Va ser un dia de visites llarg i molt complicat però gratificant i havent conegut una comunitat evangèlica molt amables. Tot plegat amb una nevada com mai havíem viscut i que ho feia tot plegat molt mes interessant. A mes ara ja podíem veure els gruixos acumulats per la cabana arribant ja al pam i deixant unes imatges increíbles.
Després de retrobar-nos amb la Chus i explicar-li per sobre el què havíem fet, sobretot les noies ja van començar a mirar què fer per sopar. Eren poc mes de les 19h però de fet aquesta era l’hora en què cada dia començaven a preparar el sopar, com bon nòrdic.
El pare i jo sempre esperàvem una mica mes que elles per agafar una mica mes de gana i perquè nosaltres no necessitàvem tant de temps per preparar el sopar. Normalment la Chus era la primera que començava a sopar i el pare i jo els últims. De totes maneres quasi sempre estàvem tots 6 a la cuina durant tota l’estona que hi havia algú sopant, doncs de fet era el lloc de reunions gràcies a lo gran que era i la taula tant ampla que tenia.
La Chus ens va explicar que havia estat caminant pels voltants del resort, sobretot per aquella illa de Sacrisoya on ens allotjàvem però que tant poc coneixíem, doncs era tant petita que només hi tenia el resort però no deixava de ser una illa ben bonica per veure.
Després de sopar vam fer tots plegats una mica de guàrdia fins que les habituals van anar a dormir les primeres i el pare, la Marta i jo ens vàrem quedar una estona mes. De fet jo em vaig quedar quasi fins la 1 de la nit entre el saló de la cabana i al moll de fora esperant un petit aclariment del cel que ens permetés veure una mica les aurores que hi havia darrere aquella nuvolada.
La Marta va anar a dormir poc abans de les 12 de la nit, sent de les 4 noies la que mes tard anava a dormir cada dia, el pare poc abans de la 1 i jo cap a la 1:30h. Ens vam quedar per si de cas, ja que les previsions meteorològiques no donaven massa esperança de res. Semblava que entre 1 i 2 podria haver-hi menys nuvolositat i per això em vaig quedar fins la 1:30h, però tot i així no es va veure res.
Fer aquelles guàrdies encara que fos per no veure res ja m’anaven be perquè aprofitava per llegir notícies, correus o Whatsapp’s que en tenia un munt d’endarrerits ja que durant quasi tot el dia estàvem liats amb alguna cosa, per lo que tot sol a les 12 de la nit era el millor moment per fer aquestes coses.
Cap a la 1, quan ja tothom dormia, vaig fer una última sortida pels voltants de la cabana a veure si es veien estrelles o no. El vent tant fort que havia fet durant tot el dia ara havia parat quasi totalment, no tant la nevada que seguia caient amb pro força. L’estampa deixada per tantes hores de nevada incessant era meravellosa i el motiu principal de què jo fos a fora en aquell moment, doncs aurores estava clar que no se’n veien i que molt probablement no se’n veurien.
Però una nit estava allà sobre el moll de fusta mirant el pont que unia la nostra illa amb la Hamnoy, amb el suau picar de les ones sobre les roques i pilars de fusta, la neu cobrint-ho tot una mica mes i el silenci només trencat per l’aigua del mar i la neu enfonsant-se sota els meus peus. Amb lo acostumat que estic de viatjar sol i viure sol, de tan en tan necessitava un moment de soledat després de tants dies en contínua companyia, que estava molt be és clar, però també necessitava aquests moments de soledat sota la neu.
Cap a la 1:30h veient que seguia nevant amb força i que no hi havia cap esperança de veure cap aurora, vaig anar a dormir. Ja ho tenia tot preparat abaix, per lo que vaig arribar a l’habitació ja canviat i sense fer soroll cap al còmode i calentet llit a dormir 7 o 8 hores seguides com cada dia. A pocs llocs havia dormit tant be com en aquell llit.