Estava dormint a l’avió que em portava cap a Dublín, quan cap a les 2:30h de la nit algú de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni intentar tornar a adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava cap a casa. Almenys últimament era capaç de dormir alguna hora en els vols, sobretot en aquells nocturns en els que és força necessari dormir per poder aguantar tot l’endemà. En qualsevol cas, en vols cap a l’est, la nit és tant curta que es fa difícil aguantar tot l’endemà.
Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua, així que aquest dia el cafè del matí hauria d’esperar. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia quasi frenat començant a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.
Vam baixar i al sortir de l’avió em va sorprendre molt gratament el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura completament diferent. Tots els cartells estaven en tots dos idiomes però amb el gaèlic sempre per davant.
Vam anar directament cap al control d’immigració i per primera vegada en tot el viatge entrava a la UE, per lo que ja podia passar el control d’immigració molt mes ràpid passant tan sols el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 del matí ja estava sortint de l’aeroport.
Tan bon punt vaig trepitjar el carrer em va quedar clar que estava a Irlanda, doncs estava plovisquejant i feia fred, concretament 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal a Irlanda, per lo que ja portava la jaqueta posada. Només me l’havia posat el primer dia del viatge a Oslo i ara el penúltim dia a Dublín. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín des de l’aeroport, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.
Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat. M’indicaven els busos 133 o 115 mentre que a Wikitravel deien el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava força allunyada de la porta de sortida i hauria estat difícil trobar-la sense Moovit. De fet, els busos que trobes just davant de la sortida de la terminal, son dels cars, els de línia estan uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi ha el pàrquing i mes lloc per fer les parades.
Tenint en compte lo cansat que estava i el merdé d’autobusos que hi havia per tot arreu, encara vaig trobar el que volia prou ràpid.
Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert, que son cartells electrònics on hi posa el temps que falta per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar vaig quedar-m’hi al costat esperant i en uns 5 minuts ja va arribar un bus tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be, cosa que s’agraeix quan son les 8 del matí, has dormit 3 hores, no has pres un cafè i ni t’has dutxat.
Això si, l’import del bitllet s’ha de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no dóna canvi. El bitllet senzill costava 3,30€ i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia, i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que finalment encara em vaig estalviar un euro.
El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient la ciutat, primer els barris residencials amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada veure, que és la vida cotidiana en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.
Cap a les 9:45h arribàvem a la parada on Google Maps em deia que havia de baixar, que era just després d’haver creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre de la ciutat i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!
A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava, així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comuna del hostel. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps per allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre el cafè que tant necessitava i a deixar la maleta a la sala de maletes. Deixar l’equipatge, una dutxa i un cafè era tot el que necessitava per donar voltes per Dublín tota la resta del dia.
I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.
La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig preparar el cafè que em vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.
Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada per tal propòsit, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació on dormiria, doncs tot i que el llit encara no estava preparat la noia ja m’havia dit quina llit era el meu. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Quan hi vaig entrar em vaig quedar un parell de segons mig paralitzat de veure la quantitat de llits, gent i roba que hi havia per tota l’habitació. Efectivament estaven fent els llits per lo que la quantitat de coses que hi havia pel mig del petit passadís que quedava era brutal. No s’hi podia ni caminar. Vaig buscar el llit número 11 enmig de tot aquell merdé de lliteres i vaig deixar la maleta al costat sortint de l’habitació com vaig poder i tornant cap al menjador acabar-me el cafè fins cap a les 12 del migdia que vaig sortir a fer la meva primera volta per Dublín. Passejar per primera vegada en una nova ciutat és sempre molt emocionant. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.
Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el nom d’aquest pont es deu tan a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic com al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba fins l’any 1.919 per a creuar-lo. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud de Dublín i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals tant autèntics i tant ben conservats fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.
A pocs metres hi havia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze que representa una peixatera ambulant que va morir ben jove enmig del carrer degut a una alta febre. La noia caminava pels complicats carrers del port de Dublín empenyent un carretó mentre cridava: “Escopinyes i musclos vius!”. De totes maneres no hi ha proves de què efectivament Molly Malone hagués existit al segle XVII, tal com diuen, ni en cap altra època.
L’estàtua és famosa perquè Molly Malone és la protagonista de la cançó del seu mateix nom o també coneguda com a Cockles and Mussels (Escopinyes i musclos) o per In Dublin’s Fair City (A la Noble Ciutat de Dublín) i en irlandés Mol Ní Mhaoileoin, i que és una cançó popular d’Irlanda que s’ha convertit en l’himne no oficial de Dublín. També ha obtingut la condició d’himne irlandès. Va ser composada cap al 1880 per James Yorkston i s’ha convertit en una veritable llegenda urbana.
Val a dir que en aquell moment l’estàtua estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be. Potser cantava Cockels and Mussels.
Vaig estar uns minuts observant l’estàtua i esperant a què no hi hagués tanta gent davant per fer alguna foto tot i que això va ser difícil, doncs tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Semblava mes famosa del que pensava. De totes maneres tanta gent mirant no m’agrada per lo que no vaig tardar massa estona en marxar.
Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulant, estàtues humanes a l’estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet, d’aquests pubs típics n’hi havia un munt a qualsevol carrer. El que a Espanya son els típics bars de barri o de tapes, allà son els pubs irlandesos, amb la seves portes de fusta vermella i cerveses Guiness a partir de les 10 del matí. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant irlandès tant únic i especial però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.
I aquí, com a les Rambles, músics al carrer que en molts casos em semblen molt més bons que d’altres de molt més coneguts però amb un estil musical deplorable.
I d’allà, aprofitant que em trobava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i veure els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I a l’any 1.952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.
D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.
L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que semblava a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.
En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és simplement impressionant.
A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou interessant de veure. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.
Després vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar al Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que el Temple Bar era un bar, però no, Temple Bar és tot un barri, i de fet és un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa, Guinness és clar.
El pub mes famós del barri i probablement de tot Dublín està en una de les cantonades d’aquest barri i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. Va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.
D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alçada que es veu des de tota l’avinguda. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.
Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar pel bar The Church, un bar que està, literalment, dins d’una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant i està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot en aquest mon i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.
Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit del hostel. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arribar de Toronto feia 6 hores sense quasi haver dormit i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.
Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar a la recepció, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguia allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia. El que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo a la tassa…
Després d’haver descansat una estona vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Cal tenir en compte que l’endemà per la tarda ja marxava i mai havia estat a Irlanda, per lo que almenys volia veure tot el que fos possible de Dublín. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts del hostel i abans quasi ni l’havia vist de tanta gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.
Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. La seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2 quilòmetres, per lo que vaig decidir d’anar-hi.
Això si, el trajecte era força mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si tornar cap al hostel. Per sort, en arribar a la fàbrica i després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.
L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no s’hi veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.
Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar. En aquell moment no era conscient de l’excursió que m’esperava.
Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura del riu hi ha el port de Dublín, doncs el creuer que s’hi veia allà tota l’estona el veia igual de petit, semblava que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu ja era prou entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.
Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni tan sols es pot veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que la desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.
Quan portava mitja hora caminant per la vora del riu em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tan ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred, en ple agost.
El cansament ja es notava i es començava a fer dur. No envà portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent força dur.
Cap a les 17h tornava a tenir gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que a Dublín n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar per tal de menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.
Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari costava 4€ i a mes te’l preparaven al moment amb el pollastre recent fet, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.
Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però només em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava una mica ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.
Finalment, cap a les 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant i segurament ben poc utilitzada. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.
Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així la passejada al màxim.
Ja eren les 17:30h i per tan cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada, però en aquell moment això cada vegada m’importava menys.
Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre tant bonic i únic de Dublín. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que estàvem a 22 d’agost.
Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.
Un cop al hostel vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. Bàsicament preparar la roba per l’endemà ja que em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.
Em vaig estirar al meu llit enmig d’aquells altres 25 llits mes i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’hi estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me.
El dia havia valgut molt la pena i tot i ser el penúltim dia de viatge i l’última ciutat a visitar l’havia aprofitat moltíssim, tant com si fos el primer dia. Havia caminat quasi 30 quilòmetres per tot Dublín i havia vist mes coses de les que molta gent veu en una setmana. Havia conegut per fi Dublín i m’havia semblat una ciutat molt mes autèntica del que em pensava.
Arribava així a l’última nit del viatge, la nit següent ja dormiria a casa. Després de 3 mesos, 7 països visitats i havent dormit en quasi 30 llits diferents, pensar en què aquesta era l’última nit que passaria fora de casa es feia fins i tot una mica estrany. Estava a punt de finalitzar quelcom que feia anys que volia fer i pel que m’havia preparat molt. Ara tenia una estranya sensació de relaxament, certa tristesa i en general tot un conjunt d’emocions algunes contradictòries amb les altres. Em sentia molt orgullós d’haver pogut fer el viatge i a la vegada em donava la sensació que s’acabava el que m’havia motivat tant en els últims mesos. Tenia ganes de tornar a casa i veure la família però a la vegada volia tornar a sentir aquella emoció de conèixer nous llocs cada dia.