Després de 5 dies dormint el just i necessari, va arribar el dia que necessitava recuperar son. Em costa molt dormir menys de 8 hores al dia durant dies, de fet ja em costa fer-ho un sol dia, per lo que aquest dia em vaig despertar a les 9h i perquè el pare em va mig despertar, perquè sinó crec que encara hauria dormit una hora mes.
Ràpidament em vaig aixecar i vaig anar dutxar-me. Lo bo de despertar-se l’últim era que el lavabo ja estava lliure i sense cua, per lo que tampoc havia de a corre cuita com altres dies.
Després directament a prendre el cafè a la cuina on encara hi havia algú esmorzant, doncs el dia anterior ja havíem dit de que aquest dia no marxaríem tant aviat. La veritat és que els matins eren molt agradables perquè ningú es despertava amb mala llet com a molts els passa, sense anar mes lluny a mi tot i que se’m passa un cop m’he dutxat o ja m’he començat a prendre el cafè. De fet era tot el contrari, tothom baixava molt content i amb moltes ganes de començar el dia.
Els dos dies anteriors havíem pogut gaudir d’un paisatge esplèndid gràcies a les incessants nevades i les temperatures constants per sota els 0ºC, deixant gruixos d’entre 15 i 20cm. Però aquest dia la temperatura va pujar sensiblement quedant-se entre els 1-2ºC, per lo que el que era neu els dies anteriors va passar a ser pluja, i poques coses hi ha que m’emprenyin mes que visitar llocs plovent. Nevant m’encanta, però plovent em molesta molt. En fi, segons la previsió tot el dia seria així per lo que tocava agafar l’impermeable i omplir-se de paciència.
Pel que fa a la planificació del dia, vam decidir anar a vàries poblacions començant per Sund que quedava força a prop de Sacrisoya, a uns 15 minuts en cotxe. Aquest era un poblet on hi havia un ferrer artesà que ens ensenyaria com feia una gavina amb un tros de ferro. Després de visitar Sund la intenció era seguir cap al nord per veure altres pobles com Vikten o Flakstad on hi ha la famosa església vermella. En qualsevol cas ja ho aniríem decidint sobre la marxa.
Així doncs ens vam acabar de vestir, vam preparar les motxilles amb el dinar i vam anar cap al cotxe aquest dia mes accessible ja que la pluja estava deixant bona part del terra sense neu. Mes còmode però menys bonic.
En menys de 15 minuts vam arribar a Sund sense problemes seguint les indicacions de Google Maps. Pràcticament tots els pobles estaven o a peu de la carretera principal E10, o com en aquest cas, agafant una carretera secundària molt poc tros fins arribar al centre del poble. A qualsevol poble on anàvem era molt fàcil aparcar, per una banda perquè hi havia ben poca gent però en altres perquè el poble tenia un pàrquing gratuït normalment a l’entrada del poble, algo que costa molt de veure en segons quins llocs però que aquí a les Lofoten era ben habitual, cosa que ens facilitava molt la vida.
Així doncs vam aparcar, no en un pàrquing sinó davant d’una casa, ens vam posar els impermeables, doncs encara seguia plovisquejant, i vam començar a caminar seguint la carretera endinsant-nos al poble en direcció al mar. Amb tanta neu acumulada però ja mig desfeta per la pluja es feia realment incòmode caminar per alguns trams degut als enormes bassals que es començaven a formar. A mes també anava quedant al descobert les clapes de gel per lo que a sobre havíem d’anar amb mes compte de lo habitual.
El poble era prou gran tenint en compte la mida dels pobles de les Lofoten tot i que estava molt buit, doncs a diferència d’altres que ja havíem vist amb algun turista o local, aquí no ens vam creuar amb ningú, només un camió que sortia del poble.
Caminant uns 5 minuts vam arribar a lo que semblava una petita gasolinera per barcos no massa maca però des d’on es tenien unes vistes fantàstiques d’altres illetes i pobles. Almenys aquesta part del poble es veia una mica degradada cosa que per nosaltres no deixava de ser una novetat, doncs fins aleshores tot el que havíem vist estava perfectament conservat, però en canvi aquí mes d’un edifici semblava abandonat. De fet aquest poble donava una mica la sensació d’abandonament tan per l’estat d’alguna de les cases com per la poca gent que s’hi veia.
En aquest punt tots 6 ens vàrem desperdigar una mica quedant el pare i jo seguint a pocs metres a la Marta que havia tornat a la carretera per seguir endinsant-se al poble. Ella ja havia vist que aquí hi havia un ferrer que permetia veure com treballava i el pare i jo vam suposar que era el que estava buscant, així que tots dos la vam seguir fins a una casa petita i també mig atrotinada a pocs metres d’on érem i que semblava que era el ferrer pel cartell i dibuixos que tenia per la façana.
Com a la resta del poble, la casa semblava abandonada o almenys buida però la Marta sense manies va anar cap a la porta lateral i després de picar-hi i no obtenir resposta la va obrir i va entrar, quedant-nos el pare i jo allà fora una mica sorpresos de veure les poques manies que tenia. Durant uns segons no sabíem si esperar o entrar, doncs ella seguia dins la casa, així que en veure que no en sortia vam anar cap a la porta i vam entrar també a la casa.
A dins estava un home equipat amb una granota de ferrer i la Marta ja parlant amb ell mentre començava a fer el que semblava una figura de ferro. Aquell taller era quadrat i d’uns 50 o 60 m2 però ple de coses per tot arreu i sobretot molt brut, semblava que allò no s’havia netejat en anys i amb prou feines ordenat. Les màquines també es veien força antigues donant la sensació que realment aquell home forjava peces de ferro de forma artesanal i molt tradicional.
Així que allà estàvem la Marta, el pare i jo amb el ferrer ja preparant la foguera per ensenyar-nos com forjava una gavina de ferro mentre ens anava explicant tot el procés.
Primer va fer una bona foguera on hi va tirar un parell de peces de ferro mes petites que un puny. Allà les va deixar escalfant-se mentre amb un bufador anava avivant el foc. Quan ja eren ben roents els va treure d’allà i els va posar en una premsadora enorme, ens va recomanar que ens poséssim uns auriculars que tenia allà, va engegar la màquina i allò va començar a donar cops sobre la peça mentre ell l’anava movent per tal que anés agafant forma.
Al cap de 5 o 6 cops de màquina agafava la peça xafada amb unes pinces i sobre un mall l’anava picant amb un martell per fer tots els detalls de la figura. De tan en tan la posava una estona a la foguera per després seguir donant-li forma amb el martell. Era una passada veure com d’un tros de ferro pla i a base de cops de martell aquella peça cada volta se semblava mes a l’ala d’una gavina, amb les seves corbes i plomes. Mentre li anava donant forma no deixava d’explicar el que feia ben content de tenir gent allà interessada per la seva feina. Era un home que es deuria passar un munt d’hores sol dins aquell taller, doncs al poble tampoc s’hi veia ningú, però que en canvi era molt obert i educatiu amb moltes ganes d’ensenyar a tothom que s’hi interessés.
Segons ens va explicar, portava quasi 40 anys fent de ferrer i no li venia de família, sinó que va entrar al taller de jove i ja s’hi va quedar quan el propietari ho va deixar, quedant-se ell sol durant dècades.
Mentre seguia donant forma a la gavina varen arribar la Chus i la Montse que de casualitat van trobar el ferrer. La Marga no, per lo que ja érem 5 persones dins aquell taller ronyós però ben calentet gràcies a la foguera. I al cap d’uns 15 minuts d’haver començat, ja va haver acabat aquella gavina de ferro perfectament llisa, simètrica i fins i tot amb diferents tonalitats. Una passada!
Allà mateix al taller hi tenia totes les peces que venia. Hi tenia mes gavines però algunes de molt grans. També posa-espelmes i com no, bacallans. Les peces mes petites com les que ens acabava de fer costaven 500kr i d’aquí ja pujaven fins el que volguessis. Jo vaig considerar comprar un posa-espelmes i fer-lo servir de cendrer ja que era lo mínim després de tota l’explicació que ens havia fet, però quan vaig veure que la Marta comprava una gavina vaig considerar que ja era suficient i ho vaig descartar. El pare igual. A mes la Chus i la Montse també li varen comprar una peça cada una per lo que al final el tio en va vendre 3. En aquell moment encara no ho sabíem perquè ens coneixíem poc, però mica en mica ens adonaríem que sobretot les 3 M eren molt de comprar coses d’aquestes, cosa que a nosaltres ens anava be perquè, sobretot jo, soc tot el contrari, no m’agrada comprar res, ni als viatges ni a casa, soc mes de gastar-me els diners en viatges i experiències que en coses que no sé ni on acabaré posant.
La Marta va regatejar-li i a l’home no li va fer massa gràcia, de fet li va dir que això ja estava passat de moda, que ja no es feia. A altres països si no regateges ets un pringat però a Noruega fins i tot està una mica mal vist. Fins i tot crec que ho deuen trobar una mica mal-educat, doncs si posen un preu en concret no és per després negociar, sinó perquè és el que han de cobrar per cobrir costos i obtenir un benefici, i que algú els intenti reduir el benefici ja prèviament calculat ho deuen considerar una falta de respecte. En qualsevol cas ja sabia que érem espanyols i que aquí és mes normal.
Al preguntar-nos de quina part d’Espanya érem i dir-li de Barcelona, ens va preguntar sobre l’idioma propi suposo que per certa similitud en quan a la situació del noruec, doncs ja cap turista s’interessa en saber-lo perquè tothom sap que a Noruega el 95% de la població parla un anglès perfecte. A partir d’aquí ja vam parlar una estona sobre la situació política de Catalunya que sorprenentment coneixia força be, i dic sorprenentment perquè aquell home vivia tancat en un taller solitari en un poble mig buit a una illa del cercle polar àrtic.
Després fins i tot ens va donar consells per aquell dia ja que feia molt de vent i semblava que aniria a pitjor. Ens va dir que sobretot anéssim amb compte amb el cotxe a les corbes ja que la carretera estava molt glaçada i si agafàvem les corbes a massa velocitat era fàcil que amb aquel vent tant fort se’ns anés el cotxe, algo que a ell li havia passat vàries vegades i que podia evitar perquè ja es coneixia molt la carretera. A l’home se’l veia sincerament preocupat per nosaltres, doncs ens ho va recalcar dues o tres vegades que anéssim molt amb compte aquests dies de tant de vent.
I així vam conèixer un lofoteny mes i un cop mes ens va sorprendre la imatge tant errònia que tenim dels noruecs. Un cop mes vam veure que son molt oberts, molt amables i amb moltes ganes d’ensenyar el seu estil de vida a qualsevol turista que s’hi interessi.
Ens vam acomiadar del ferrer i vam sortir per ja tornar cap al cotxe ja havent vist un poble mes i un ferrer ben peculiar forjant una gavina en 15 minuts a partir d’una bola de ferro. El temps semblava que empitjorava i efectivament ara feia mes vent i plovia mes. Vam accelerar el pas fins al cotxe on ja hi havia la Marga que no ens havia pogut trobar.
Al dir-li la Marta que havia comprat una figura de ferro, a ella li va agradar i ens va demanar si podia anar un moment al ferrer també a comprar alguna peça, a lo que evidentment li vam dir que si. Quan va tornar vam continuar el camí cap a Vikten, la següent població on volíem arribar i on hi havia un vidrier a l’estil del ferrer que acabàvem de visitar i que podríem veure també com feia les peces, en aquest cas, de vidre.
El vent no parava d’augmentar i tal com ens havia avisat el ferrer, en algunes cores semblava que el cotxe es mig descontrolava.
Al cap de menys de 10 minuts de sortir de Sund vam arribar a un petit poble però que tenia una espècie d’àrea de servei a peu de carretera, on hi havia un supermercat, una cafeteria, botigues i una oficina turística. En veure tot allò vam decidir parar-hi un moment tot i que no estava previst.
En baixar del cotxe per poc se’ns emporta el vent a tots plegats. Si a Sund ja feia vent aquí en feia el doble, sense exagerar. De fet el tema començava a ser una mica preocupant. A mes aquest vent tant fort feia que la sensació de fred hagués caigut en picat, passant ja dels -10ºC tot i que la real era d’1ºC. Seguia plovisquejant a mi això m’emprenyava mes que la pròpia ventisca.
Primer vam anar al supermercat a comprar cadascú alguna cosa, el pare i jo vam comprar alguna fruita, pa i algunes pastes. Després vam mirar una mica les botigues on hi venien sobretot roba d’abric i equips per bacallaners. Després vam anar a la cafeteria on havíem quedat amb la reta del grup quan cadascú hagués acabat de fer les seves compres. Allà ens vàrem trobar els primers espanyols del viatge que segons ens van dir també estaven allà per veure aurores però que havien vingut amb un viatge preparat i no per lliure com nosaltres. Evidentment tampoc estaven tenint massa sort pel que fa a aurores igual que nosaltres, tot i que nosaltres almenys n’havíem vist una de guapa. Les 3 M van demanar uns cafès i pastes però el pare i jo no, doncs ja només cada cafè costava 4,50€ i no era qüestió d’anar gastant en capricis. En dies posteriors ja en demanaríem algun però els primers dies sempre s’ha d’intentar de controlar mes les despeses.
Vam quedar-nos una estona a la cafeteria entrant en calor i planificant la resta del dia, doncs la Marta havia anat a l’oficina de turisme a preguntar si hi havia algun lloc interessant a visitar per allà a prop. Li van dir que no massa lluny hi havia un dels pobles i fiord mes bonics de les Lofoten, de fet li van dir que segons ell era el mes bonic de totes les illes. Era el Nus Fjord que quedava a menys de 30 minuts d’allà. Evidentment vam decidir fer cas als experts i anar a visitar el Nus Fjord abans d’anar a Vikten.
Abans de marxar vaig acompanyar a al Chus a una botiga que hi havia en aquest centre però que era una botiga de productes donats i que allà es venien a un preu simbòlic i on fins i tot la venedora era voluntària. Això és algo força típic als països nòrdics i realment s’hi pot trobar de tot molt nou i evidentment molt be de preu, fins i tot mobles. La veritat és que em va sorprendre la solidaritat de la gent, doncs hi havia un munt de productes i molts es veien completament nous.
Quan ja vam haver descansat i entrat una mica en calor vam tornar cap al cotxe. La ventisca seguia com abans i no tenia pinta que hagués d’afluixar. Vam buscar Nus Fjord en el mapa i vam iniciar el trajecte cap al mes bonic fiord de les Illes Lofoten que ens quedava a uns 20 minuts.
Vam haver d’anar uns minuts per la carretera principal E10 però de seguida ja vam haver d’agafar una carretera secundària molt mes estreta. El mal temps seguia, sobretot el vent. La pluja havia parat i això ja era molt, doncs visitar llocs mentre et cau aigua a sobre és ben incòmode.
Quan anàvem per la carretera secundària vam passar pel costat de llacs completament glaçats deixant un paisatge entre tenebrós, misteriós, però sobretot, impressionant. Veure llacs enormes completament glaçats és la imatge mes representativa del fred mes gèlid.
Al cap de pocs minuts vàrem deixar els llacs enrere per arribar, separat per un estret tros de terra d’un parell de metres, a la punta del Nus Fjord. Comparat amb altres que ja havíem vist, aquest era petit, però a diferència d’altres, les muntanyes de l’entorn el feien únic i realment molt bonic. Però el mes impactant era el poble que hi havia a l’entrada del fiord, un poble el qual mes de la meitat de les seves cases estan construïdes sobre l’aigua recolzant les cases sobre pilars de fusta clavats al fins marí. En molts llocs de les Lofoten hi ha cases així, sense anar mes lluny al nostre resort, però aquí n’hi havia desenes de cases sobre el mar, doncs en aquesta zona construir-les sobre terra era complicat pels desnivells de les muntanyes que envoltaven el fiord. De fet, a pocs metres d’arribar a l’entrada del poble la carretera tenia un pendent força pronunciat.
Però quan ja érem a l’entrada del poble, una noia ens va fer parar. De manera amable però ràpida, concreta i contundent, ens va dir, literalment, que el poble estava tancat, que havíem de donar la volta allà mateix i marxar per on havíem vingut. Així, directament. Com es podia tancar un poble i perquè? Li vàrem preguntar i només ens va dir que era degut a un esdeveniment privat i que estaria obert el proper dia 26, 5 dies després.
Davant aquella contundència evidentment vàrem donar la volta allà mateix però quan estàvem a punt d’incorporar-nos a la carretera la noia ens va dir que esperéssim un moment. Aleshores vam veure 4 monovolums negres i amb els vidres tintats que venien per la carretera i entraven directament dins el poble. Aquells eren de l’esdeveniment privat tot i que no teníem ni idea del que es tractava. En els dies posteriors i mes quan per fi el dia 26 vam poder entrar al poble, vam suposar i creiem que encertar, de què es tractava.
Ara però tocava donar mitja volta i seguir amb els plans del dia que era anar a Vikten a veure un vidrier i de segur un altre paisatge únic i meravellós, com la majoria de racons i raconets de les Lofoten.
Eren aproximadament les 12:30h quan anàvem cap a Vikten, a 16 quilòmetres, on hi vam arribar en uns 20 minuts. Val a dir que els trajectes no es feien gens pesats, i aquests menys perquè eren curts, però encara que el trajecte fos llarg, era tant espectacular tot el paisatge que simplement anar dins del cotxe mirant per la finestra ja valia molt la pena.
Vikten semblava també un poble molt petit i força desèrtic al igual que Sund. Cal tenir en compte que aquest dia feia molt de vent i tampoc era el millor dia perquè els locals sortissin a donar una volta. A Ramberg hi havia molts locals però perquè hi havia un supermercat. Fora d’això, evidentment la gent preferia quedar-se a casa.
Vam anar directament a la botiga del vidrier on hi tenia un petit pàrquing. Aquí el vent, per sort, havia parat una mica tot i que seguia sent prou fort. El que si havia augmentat era la pluja. La temperatura seguia sense baixar dels 0 graus per lo que seguia caient aigua, amb el que emprenya això.
La botiga era enorme i amb desenes de peces de vidre ja fets i amb el vidrier allà enmig amb el seus forns i bufadors fent les diferents peces. El noi no tenia problema en què li féssim fotos i li preguntéssim tot i que no semblava tant amable com el ferrer, o almenys tant xerraire. Només entrar ens vam haver de treure un munt de roba de la calor que feia allà dins pels dos forns contínuament encesos i que arribaven a quasi 1000ºC!
Era sorprenent la facilitat en què li donava forma a les diferents peces que anava fent completament roents després de treure-les del forn. Primer les bufava per inflar-les i després amb un guant especial i donant-li voltes li acabava de donar la forma. En pocs minuts feia un pot de vidre ja quasi llest per vendre.
El noi ens anava explicant una mica i responia ales preguntes que li fèiem, sobretot la Marta, tot i que sense estendre’s massa com feia el ferrer. A mes, aquest si que tenia l’aspecte i caràcter que nosaltres considerem que tenen els noruecs, doncs tenia un coll i cap enormes i quadrat, de fet tot ell era enorme semblant el típic víking. També el seu caràcter era mes fred però contrastava amb la majoria de noruecs que havíem conegut fins aleshores, que eren ben normals, amables i oberts.
Com ja començava a ser habitual, la Marta, la Montse i la Marga van, primer mirar tot el que venia per després comprar cada una, una peça diferent. Això si, cada una costava uns 100€ i aquest encara va ser mes contundent quan la Marta li va voler regatejar. A diferència del ferrer que li va dir que això ja no es portava, aquest directament li va fer una mala cara que ja ho va dir tot. de totes maneres, i al comprar vàries coses, crec que els va rebaixar uns 10€.
Mentre, la Chus seguia anant per lliure i ja feia estona que estava al cotxe dinant. Eren tot just les 13h però ja feia una estona que havíem esmorzat i ja volia dinar. Les altres consideraven que encara era masa aviat, igual que el pare i jo. A mes a mi em seguia costant dinar al cotxe, i mes amb aquell fred i vent que t’obligava a estar dins ben atapeït.
Al final, i amb els quasi 300€ que es van deixar allà, el vidrier ja semblava mes simpàtic, de fet fins i tot va fer alguna broma amb la Marga i ens va acabar preguntant d’on érem, sabent igual que el ferrer i al dir-li de Barcelona, que parlàvem català. En general semblava que tots plegats coneixien força Catalunya i Espanya.
Un cop vist el vidrier vam sortir i vam passejar una mica pels voltants de la botiga ja que estava just al costat del mar i en una ubicació que oferia unes vistes precioses de la costa i les muntanyes dels voltants, per lo que no vam poder evitar fer algunes fotos. També hi havia, com, a tot arreu, una taula de fusta i bancs sobre un petit mirador a peu de mar. Semblava estrany però a lesa Lofoten hi ha taules de fusta amb bancs per tot arreu. Evidentment durant aquesta època estan sempre buides i plenes de neu però suposàvem que a l’estiu eren sempre plenes de gent, doncs és el que tenen els països nòrdics, que així que poden surten a què els toqui una mica el sol. Però la qüestió és que hi havia mes terrasses aquí que a Espanya.
La Marga, sent la mes gran del grup, semblava també la mes jove i amb mes energia de tots. Era increíble com corria i saltava tota l’estona deixant-nos a la resta sempre enrere. Era realment divertida.
Ens vam quedar una estona gaudint de l’entorn fins que mica en mica començà a ploure mes i vam tornar cap al cotxe on encara hi havia la Chus dinant. Tot just eren les 13h per lo que la resta vam decidir esperar i anar cap a un altre poble que quedés a prop. Vam decidir d’anar cap a Napp ja que era prou conegut tot i que no sabíem ben be que hi havia.
Napp queda a 8 quilòmetres de Vikten per lo que en poc mes de 10 minuts ja hi arribàvem. La Chus conduïa i jo anava de copilot indicant el camí fins arribar al pàrquing públic del poble confirmant-nos un cop mes que tots els pobles de les Lofoten tenen un pàrquing públic. Però tot i que el poble quedava una mica elevat oferint unes bones vistes del fiord, aquest no tenia cap lloc especial a visitar i estava tant o mes buit que els anteriors. A mes seguia plovent i fent molt de vent per lo que vam decidir no baixar del cotxe i donar mitja volta per tornar per on havíem vingut, doncs la carretera secundària que arribava el poble acabava allà mateix.
Havent visitat ja tots els pobles que volíem veure aquell dia i tenint en compte que la meteorologia era molt dolenta per passejar o veure massa cosa mes, vam decidir tornar ja cap a Sacrisoya i dinar a la cabana.
Però de camí a Sacrisoya vam passar per Flakstad per on ja hi havíem passat un dia anterior i on hi ha la famosa església vermella i que teníem pensat de visitar algun dia, i ja que havíem cancel·lat la visita a Napp vam decidir, avui si, parar a Flakstad i visitar l’església que ja podíem veure des de la carretera.
L’església tenia un pàrquing enorme amb places també per autocars però que estava completament buit. No era època ni dia de visites turístiques i a mes tot el pàrquing estava glaçat, tant que ni ens vam atrevir d’entrar-hi, deixant el cotxe just a l’entrada del pàrquing mig trepitjant la carretera.
La Chus, la Marta i el pare van baixar i van recórrer els 100 metres aproximadament de pàrquing glaçat fins arribar a l’església. En canvi, la Marga, la Montse i jo ens vam quedar al cotxe ja que feia molt de vent, molt de fred i tampoc ens feia especial il·lusió veure aquella església, i pel que fa a mi, cap en general. És cert que aquella era mot emblemática, però des del cotxe ja la vèiem prou be i ens estalviàvem de mullar-nos, doncs encara estava mig plovent-nevant.
Però mentre estàvem allà esperant amb el cotxe bloquejant l’entrada del pàrquing, va arribar un autocar que es va aturar davant nostre. El xofer no va pitar ni fer res com tothom a les Lofoten, però era evident que volia entrar al pàrquing de l’església.
Els dos que normalment conduïen eren a l’església. La Marga havia de ser una de les conductores però es va deixar el carnet a Barcelona per lo que no el va agafar en cap moment, però ara, veient que el xofer ens mirava i que els altres eren lluny, li va tocar posar-se de conductora i moure el cotxe uns metres enrere. Al final va ser prou ràpid. En qualsevol cas era increíble la paciència dels lofotenys, doncs ja ens havíem trobat vàries vegades amb cotxes darrere nostre anant a pas de vianant sense nosaltres adonar-nos’en però ells sense dir res.
Al cap d’uns 15 minuts van arribar la resta i vam esperar al cotxe mentre la Marta feia algunes fotos per l’entorn. Però just quan tots 5 érem al cotxe i la Marta fora, va començar a pedregar. Ja només faltava això. Havia plogut, nevat, fet un vent terrible i ara queia pedra, que junt amb el vent semblaven bales. Vam anar amb el cotxe cap on era la Marta fent fotos, que aguantava estoicament, va pujar al cotxe i vam marxar d’allà amb la pedregada caient amb força sobre el cotxe.
Eren les 14h passades i amb totes aquestes visites ja donàvem la sortida per acabada, per lo que vam tornar cap a Sacrisoya, a uns 25 quilòmetres i on vam arribar-hi en uns 30 minuts. Semblava que la temperatura havia baixat una mica ja que cada vegada queia menys pluja i mes neu, molt millor. Ara la pluja s’havia endut bona part de la neu acumulada però això seria per poc temps, doncs els dies següents nevaria amb força deixant gruixos de quasi 30 centímetres.
Poc abans de les 15h arribàvem a la cabana havent tingut un matí molt ben aprofitat visitant varis pobles tot i les inclemències meteorològiques. Ens estava costant veure aurores però almenys estàvem veient tot el què podíem de les illes, i el que era el mes important, amb una col·laboració i entesa totals entre tots 6.
En arribar el pare i jo vam dinar i la resta mes o menys, doncs la Chus ja havia dinat del tot i la resta havia menjat alguna cosa. Nosaltres, com sempre, bon embotit, doncs era el mes còmode per menjar fora però a mes és dels meus menjars preferits, per lo que per mi perfecte.
Després, com cada tarda, temps lliure per cadascú fer les seves històries particulars. La Marta i jo escrivint el diari, la Chus i la Montse parlant per telèfon, el pare classificant les fotos del dia i la Marga ja impacient per començar a fer el sopar, doncs li costava força estar massa estona asseguda.
Però quan la Chus va venir a la cuina, ella i la Marga no varen tardar en començar a discutir d’aquella manera que ho feien elles, és ad ir, sense cridar però sent ben clares i sinceres. De fet ja arribava un punt que fins i tot era divertit. Fins i tot la Marta va agafar el mòbil, el va posar al trípode i sobre la taula i cada vegada que discutien es posava a grabar-les amb el mòbil mentre em mirava de reüll, tot plegat molt graciós i divertit.
No eren ni les 19h que la Chus i la Marga ja estaven preparant el sopar mentre de tan en tan tenien alguna enganxada. Normalment eren elles dues les primeres en començar a preparar el sopar, la Chus perquè dinava molt aviat i poc i la Marga perquè no podia estar quieta. La Chus un cop el tenia preparat ja sopava però la Marga sempre esperava a què la resta també sopéssim, almenys la Montse i la Marta, ja que el pare i jo a vegades anàvem mes tard que la resta, sobretot jo ja que si sopo a les 20h abans d’anar a dormir haig de tornar a sopar, per lo que en aquests casos jo estava allà a la cuina amb ells picant alguna cosa mentre sopàvem i cap a les 22h sopava jo. Normalment el pare també s’esperava i sopàvem mes tard tots dos però acompanyats, doncs la majoria del grup no anava a dormir fins cap a les 12 de la nit. Normalment la Chus era la primera i la Marga la segona, totes dues com a molt a les 23h ja eren al llit però sempre disposades a ser despertades si vèiem aurores, doncs això era el mes important. I dic disposades perquè a mi això em costaria mes. Un cop estic dormint em costa molt aixecar-me. Evidentment si hi ha una aurora m’aixeco, però em costaria, perlo que preferia anar a dormir com a mínim a la 1 de la nit ja que a partir de les 2 ja era difícil que es veiessin.
Aquest dia però soparíem cocochas dels bacallans pescats dos dies abans i que en Lars ens va ben preparar i netejar en el mateix barco. Així doncs soparíem tots 6 junts el menjar preparats entre tots, un bon sopar en grup. La Marta a mes va preparar enciam amb olivada, molt bona, i el pare i jo ho vàrem acompanyar tot amb uns frankfurts per acabar d’omplir la panxa. Jo almenys, acostumo a menjar mes per sopar que per dinar tot i que sembli estrany, doncs prefereixo dinar poc per no quedar-me clapat tota la tarda. Per la nit en canvi, em va millor anar a dormir amb la panxa ben plena.
Diria que aquella era la primera vegada que provava les cocochas i val a dir que estaven boníssimes, mes tenint en compte que mes fresques no podien ser. El sopar va estar molt be, tan pel menjar com per la companyia i per estar gaudint d’un menjar tan bo pescat per nosaltres mateixos, sent a mes el plat típic de la zona menjant-lo en una típica cabana de les Lofoten. Tot plegat perfecte.
Tot perfecte menys la previsió d’aurores per aquella nit. Un dia mes la previsió meteorològica era de nuvolositat abundant durant tota la nit. En algun moment hi hauria alguna clariana donant alguna possibilitat però en general les probabilitats eren molt baixes.
El pare, la Marta i jo vam ser els que ens vàrem quedar fins mes tard, com quasi cada dia, sortint de tan en tan a fora per donar una volta a la cabana i consultant periòdicament les aplicacions corresponents. A la cabana no hi havia TV i encara que n’hi hagués segurament tampoc hi hauria satèl·lit per lo que els canals serien en noruec, per lo que l’espera la fèiem entre xerrades i lectures de notícies al mòbil per no desconnectar completament de la realitat. cal tenir en compte que durant aquests dies l’epidèmia del Coronavirus 2019 ja afectava molt a la Xina i començava ja a arribar a altres països.
Una nit mes doncs, els núvols no ens van deixar gaudir de les aurores, i feia molta ràbia, doncs d’aurores n’hi havia cada nit, però de la mateixa manera cada nit hi havia núvols que les tapaven completament. Així doncs, cap a les 12 de la nit la Marta i el pare ja van a anar a dormir i jo al cap de mitja hora. De totes maneres, i tenint en compte que a mi m’agrada també molt viatjar sol, estar-me una estona fora de la cabana, mig nevant i sobre una petita passarel·la de fusta sobre un fiord, era quelcom inoblidable i que no tenia preu. Em vaig quedar uns 20 minuts enmig d’un silenci absolut només trencat per l’aigua del mar sota els meus peus i contemplant les llumetes de les cabanes a l’altra banda del fiord.