Des de bon matí, el pare va estar trucant a empreses que es dediquen a fer excursions en barco per les costes de l’illa amb la intenció de què alguna d’elles hagués canviat la pesca esportiva per la visita al nou delta creat per les colades de lava. Va costar una mica però finalment en va trobar una que, a falta de peixos, ara donava una volta fins als límits permesos per a veure les colades des del mar i el delta que s’estava formant. En un primer moment només érem dos i el preu era massa car, però la cap d’una hora la mateixa noia ens va trucar per dir-nos que hi havia dos interessats més i que hi podríem anar per 50€ cadascú, encara força car però almenys ja assumible, per lo que vam acceptar la proposta.
Així doncs, a les 13h érem al port de Tazacorte des d’on sortiríem amb el barco esperant a l’altre parella que va arribar 45 minuts tard. Tazacorte era quasi l’últim poble que encara no havia estat evacuat, doncs el poble del costat encara no estava afectat per cap colada però ja l’estaven evacuant per les previsions que hi havia de què noves colades l’afectessin.
Quan va arribar la noia del barco ens va dir que vivia a La Laguna amb els seus tres fills i que l’acabaven d’informar que probablement durant el llarg del dia haurà de desallotjar casa seva per la proximitat de les noves colades i l’aire cada vegada més tòxic que hi havia a la zona. Si be em va sorprendre el fet en si, més em va sorprendre la serenor amb la que la noia ens ho explicava i com seguia treballant com si no passés res. La fortalesa humana no deixa mai de sorprendre’m, sobretot la d’algunes persones.
Tot i la situació personal per la que passava la noia del barco, vam sortir i vam veure les colades des del mar així com tot el nou delta que s’havia format i que encara seguia creixent. No ens podíem acostar a menys de dues milles per les restriccions imposades per les autoritats de l’illa però tot i així vèiem perfectament tot el terreny que abans era verd i ple de cases i ara era simplement negre, tot negre.
Era de dia i no es veia el vermell de la lava però sí que podíem veure perfectament les 3 colades que fins aleshores arribaven al mar i com havien arrasat amb tot el que hi havia. Es veien pobles completament partits i aïllats per culpa de les colades de lava, en alguns casos ja solidificada.
Cap a les 15h ens acomiadàvem de la noia desitjant-li bona sort i tornàvem al port per buscar un lloc on dinar a Tazacorte, cosa que no va ser massa fàcil degut a què molts restaurants estaven tancats, no sé si per l’hora o per la falta de turistes. En qualsevol cas en aquella zona hi queia molta més cendra que a El Paso, on dormien, de fet ens vam haver de posar les ulleres de seguretat per primera vegada.
Realment semblava un poble fantasma, un poble preparat per rebre turistes però sense turistes, un poble bonic però ara ple de cendra.
Finalment vam dinar en un bar restaurant on vam demanar unes croquetes de frankfurt força típiques a les illes Canàries. En vam demanar 4 cadascú pensant que seria poc i una mica més i jo no me les acabo de tant que omplien. En definitiva, croquetes més cervesa per 7,50€.
Cap a les 19h vam anar directament al mirador de l’església de El Paso on vam veure per última vegada el volcà de Cumbre Vieja mentre es feia de nit amb la posta de sol pel mar just al nostre costat. Aquest dia vàrem conèixer una noia de Barcelona quan allà mateix ens va preguntar si sabíem on parava el bus. Parlant amb ella vam acabar sabent que havia vingut sola per un parell de dies sense haver reservat ni ta sols un allotjament per aquella mateixa nit. La seva intenció era agafar un bus allà mateix i arribar a Santa Cruz cap a les 21h on buscaria un hotel on dormir. Només portava una motxilla i moltes ganes de fer coses. La veritat és que va ser molt agradable parlar amb ella i vam passar una estona força divertida a la vegada que vaig poder conèixer una persona més fent allò que costa però que voldria fer cada setmana, agafar una motxilla i anar a algun lloc a veure què passa.
Pel que fa al volcà, aquest dia no es veia tant be com el dia anterior quan vàrem poder veure tot el rastre de la colada. Ara semblava que hi havia molta cendra per tot arreu que ho tapava tot. En qualsevol cas el pare i jo estàvem contents perquè ja en dies anteriors havíem pogut veure un espectacle brutal. No envà l’anticicló que afectava l’illa estava provocant una acumulació en l’ambient de gasos tòxics i cendra que cada dia dificultava una mica més la vida a l’illa. Nosaltres estàvem allà de turisme i ens aguantàvem amb les ulleres de seguretat i anant a casa a netejar-nos, però ens fèiem creus de com els locals feien la seva vida normal en aquelles condicions cada vegada més dures.