Em vaig despertar a les 8 del matí, com sempre després de dormir 8 hores, i com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i vaig planejar una mica aquell dia. La intenció era anar fins a la desembocadura del riu Lat Bo Nae que creua tota l’illa. El riu estava en direcció nord, és ad ir, des d’on havíem vingut el primer dia des de Krabi. Hauria d’anar caminant per la carretera uns 4 km fins arribar a una de les poblacions mes importants de l’illa per on el riu i passa i acaba desembocant al mar d’Andaman, mar que banya tota la costa oest de Tailàndia. El camí seria llarg però sense pèrdua possible i veient tots els poblets que es concentren al voltant de la carretera. Sempre que el camí a fer sigui de menys de 3 hores intento fer-lo caminant per tal de poder gaudir també del propi camí, doncs no pares de veure vida local i altres coses que no veuries si sempre et desplacessis en bus o taxi. Aquest camí el podria fer en una hora si no parava massa, tot i que amb la calor que feia no sabia ben be com aniria.
A les 10h, després de mirar be el camí i escriure una estona el diari, vaig anar a comprar al supermercat del dia anterior sobretot per a canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que encara tenia, ja que si no feia una compra d’almenys 200 bats era difícil que ningú me’ls canviés. Vaig comprar mes cerveses, mes cafè i algo per menjar, com cereals, patates i pasta. El cafè el comprava soluble i en sobres de 50 grams i de la mateixa marca que el que prenc a casa, Nescafé, per lo que la resta ja era secundari. Lo mes important ho tenia i a mes igual que a casa.
Vaig deixar la compra a l’hotel, vaig agafar diners, les ulleres de sol i el mòbil i vaig sortir en direcció al riu. No portava res mes per no haver de portar la motxilla, doncs amb la humitat que feia era terrible anar amb motxilla perquè et quedaven l’esquena i la motxilla completament xopes de suor. Preferia anar el mes lleuger possible encara que no portés l’impermeable. Si es posava a ploure doncs tampoc passava res.
Vaig anar caminant per la carretera principal, i dic carretera perquè és pràcticament l’únic carrer asfaltat de tota l’illa, però no te res de carretera, de fet només te un carril per sentit i no te cap línia pintada ni senyalització.
Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al següent nucli urbà i que ja donava al riu tot i que encara em quedava un bon tros. Aquí també hi havia un mercat, mes gran que el del costat del meu hotel, i semblava que hi havia mes turistes, almenys es veien mes hotels i agències de tours, tot i que seguia sent poc turístic. De totes maneres sembla que mica en mica aquesta illa també cada vegada és mes turística i tard o d’hora ja serà com moltes altres de Tailàndia. De moment però, encara conserva l’atractiu d’un lloc bàsicament habitat per locals.
Vaig aprofitar que era en un poble per anar a un 7-eleven, que per cert era el primer que veia a Koh Lanta. De fet, al poble on jo era, no n’hi havia cap. Això dóna una idea de com era el poble, doncs de 7-elevens a Tailàndia n’hi ha un a cada cantonada. Vaig comprar dues ampolles d’aigua i sandvitxos per esmorzar.
Una de les ampolles pràcticament me la vaig tirar tota per sobre per no morir d’un cop de calor i l’altra me’n vaig beure ja la meitat.
Mirava una mica el mercat que era a peu de carretera i seguia caminant en direcció al riu passant sobretot per zones despoblades i de tan en tan per davant una mesquita. Hi havia mes mesquites que temples budistes, de fet, de temple budista a Koh Lanta encara no n’havia vist cap.
Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al poble per on hi passava el riu. A l’entrada del poble lac arretera es desviava sense passar-hi pel mig, així que vaig deixar la carretera enrere per entrar a un carrer del propi poble. Aquí alguns dels carrers eren asfaltats a diferència del poble on tenia l’hotel, que tots els carrers eren de sorra. Per tant, aquest semblava un poble mes important tot i que encara amb poc turisme. De totes maneres van aparèixer alguns taxistes i altres venedors per oferir-me tours i classes de busseig.
A menys de 30 metres d’haver entrat al poble ja podia veure el riu, i de fet pràcticament, la pròpia desembocadura del riu, doncs tot el camí fet des de l’hotel era paral·lel al mar i a pocs metres de la platja. El poble era molt petit, per lo que només vaig haver de recórrer 2 o 3 carrers per plantar-me ja a la vora del riu.
I just a la vora del riu hi havia les casetes dels pescadors, on molts d’ells hi tenien el seu propi restaurant. Pescar des del mateix restaurant i vendre directament. Entre les casetes es veia el riu i com estaven moltes pràcticament sobre d’aquest. Caminava per un carrer d’uns 50 metres de llarg paral·lel al riu i que baixava fins el mar. El carrer molt autèntic i tot plegat molt bonic. Pescadors, restaurants, marisc i la desembocadura, per cert, força gran.
Vaig donar una volta per la vora del riu i la desembocadura. Tot plegat era molt bonic i molt autèntic. Tot i ser probablement al poble mes turístic de l’illa, de turistes només en vaig veure 3, la resta gent local.
Vaig passejar una mica pels tranquils carrers del poble i sempre amb vistes al riu durant uns 30 minuts fins que vaig començar el camí de tornada a l’hotel. Havia de tenir en compte que tenia una hora llarga de camí aguantant la calor i la humitat. Quan no s’està acostumat a aquestes temperatures es fa realment difícil qualsevol desplaçament. Em donava la sensació que el problema era la humitat, doncs provocava una sensació de calor terrible a mes de no parar de suar. L’aigua que havia comprat a l’anada me la tirava mes per sobre que no pas me la bevia.
Vaig mirar si podia tornar per un altre camí però era impossible. Allà a prop podia agafar una altra carretera interior però que ja no connectava amb el poble on era el meu hotel, així que tocava tornar pel mateix camí ja vist, algo que intento evitar sempre però que en aquesta ocasió no podia.
Buscant la carretera alternativa, vaig veure que a prop d’on era hi havia un camí que portava fins a un cap de l’illa just per la platja, on en un primer moment hi vaig entrar però vaig veure que era un tram llarg i que després l’hauria de fer enrere per tornar a la carretera, per lo que se’m va fer força difícil i no hi vaig arribar, de fet si ho hagués fet segurament m’hauria desmaiat pel camí abans d’arribar a l’hotel. Tot i així, el tros que vaig fer va estar prou be, doncs em vaig endinsar uns quants metres en zona totalment rural.
Així que a caminar per la carretera una hora aproximadament, passant per davant una mesquita que la veritat és que era molt bonica però com totes amb els càntics pel megàfon escoltant-se a desenes de metres. Això ho trobo d’una mala educació extrema, doncs s’escolta molt fort i des de molts llocs i mes tenint en compte que a Tailàndia aquesta religió no és l’oficial. A mes sona un munt de vegades al dia, sense anar mes lluny davant del meu hotel també n’hi ha una i és exactament el mateix, càntics a tot volum 3 o 4 vegades al dia.
Finalment, quasi a les 14 hores arribava a l’hotel, i de fet, l’últim tram del camí se’m va fer mes curt del que pensava. Em costava molt d’aguantar aquella calor però havia pogut arribar al riu i tornar sense problemes. Objectiu aconseguit i ara tocava anar preparant les coses per l’endemà que ja marxava cap al Golf de Tailàndia.
Em vaig dutxar i vaig dinar alguna cosa que tenia a l’habitació per tal d’anar acabant el menjar que havia anat comprant. Però abans, justament vaig mirar com anar des de Koh Lanta a Krabi Town, on tenia l’hotel reservat per l’endemà i des d’on faria escala fins a Koh Tao, l’illa dels motxillers i la primera de les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria. Krabi era la ciutat on havia arribat en avió des de Bangkok però on no hi havia parat. Ara hi dormiria una nit ja que fer tot el camí fins a Koh Tao en el mateix dia era molt complicat.
Hi havia vàries opcions per anar fins a Krabi però la mes pràctica i barata era en minivan, molt similar a com havia vingut. Em recollirien a les 8:30h a 300 metres de l’hotel i em deixarien a l’hotel de Krabi cap a les 11:30h. I per uns 10€, menys que el que em va costar venir. De fet, per venir hauria d’haver fet el mateix, reservar-ho ja abans per Internet i així no m’hauria hagut de menjar l’opció mes cara, però és clar, en un viatge de 3 mesos amb tants desplaçaments, tenir-ho tot reservat abans de marxar és quasi impossible. Però si que ho hauria d’haver reservat quan ja era a Bangkok.
Ja havent dinat i amb la feina feta, cap a les 16h em vaig estirar una estona i diria que em vaig quedar adormit uns 30 minuts quan realment no volia, doncs l’endemà m’havia d’aixecar aviat, i per tant, anar a dormir aviat aquella nit. En qualsevol cas em resulta molt difícil aguantar sense adormir-me però ara almenys no m’havia quedat adormit 3 hores com quasi sempre.
Cap a les 17:30h vaig anar a buscar la roba a la bugaderia del costat de l’hotel i que havia deixat el dia anterior. El senyor em va reconèixer de seguida i em va donar la bossa amb la roba. Semblava que no faltava res, així que vaig pagar i vaig acomiadar-me d’aquell home que per cert era molt amable.
Vaig estar fins cap a les 18:30h al carrer prop de la platja per si es veia el sol i així poder veure la posta des de la platja. Però un dia mes, hi havia núvols i el sol ja no es veia ni es veuria. Feia una mica de ràbia que durant tot el dia hagués fet tant sol i tanta calor i quan s’està a punt d’amagar el sol apareguin els típics núvols prims a l’horitzó que ho tapen tot. Així que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta que aquesta vegada si que la tenia tota completament desfeta després de 4 dies seguits al mateix hotel.
Vaig estar fins les 20h preparant-ho tot, hora en què vaig tornar a sortir a buscar algun lloc per sopar o a comprar alguna cosa per menjar a l’habitació. De fet preferia sopar a l’habitació per no perdre tant temps i perquè caminar per aquella illa de nit era molt complicat i perillós, de fet havia d’anar tota l’estona amb la llanterna del mòbil per no ensopegar amb un forat o un bassal d’aigua fangosa. Fora de la carretera no hi havia cap llum artificial i la unió de camins de sorra amb pluges diàries feia que caminar per allà fos tota una aventura.
Així que vaig comprar un plat preparat en un restaurant d’allà al costat de l’hotel i on ja havia comprat abans i me’l vaig menjar a l’habitació. Com de costum arròs, aquesta vegada amb carn arrebossada. Aquesta nit tenia ganes de marisc, que per aquestes illes és prou abundant i barat, però el restaurant de marisc que quedava mes a prop estava tancat per ser dilluns i els altres ja quedaven massa lluny, així que el marisc hauria d’esperar a un altre dia. Ja hi hauria mes oportunitats.
La dona d’aquest petit restaurant ja em coneixia i fins i tot m’ho va deixar tot a meitat de preu. No vaig entendre perquè, potser m’havia estat cobrant preu de turista però com que ja era la tercera vegada que li comprava ja em cobrava preu de local. En qualsevol cas, sempre era molt barat. Li vaig donar les gràcies i em vaig acomiadar d’ella ja per sempre.
I amb la llum del mòbil i trepitjant fang i bassals, vaig anar cap a l’habitació a sopar. El menjar, com sempre, estava boníssim tot i que ja m’estava cansant de tant d’arròs. Aviat hauria de buscar altres tipus de menjar, encara que fossin hamburgueses o pizzes.
Tot i haver-me esforçat per tenir-ho tot preparat i ja haver sopat abans de les 22h, cosa que vaig aconseguir, al haver-me quedat adormit una estona per la tarda no em vaig poder adormir fins ben be les 12 de la nit, passant l’estona mirant els nous capítols de “La que se avecina” des del portàtil i estirat al llit, doncs encara no n’havia vist cap de la temporada 11.
I així arribava a la meva última nit a Koh Lanta enmig d’aquell silenci només trencat pel moviment de les branques degut al vent i de tan en tan la pluja que mai marxava del tot. Després de quasi 2 setmanes entre Oslo i Bangkok, aquesta illa em va donar la pau i tranquil·litat que buscava abans de tornar a zones mes turístiques o almenys mes habitades.
Havia trobat el que venia buscant a Koh Lanta i de fet més del que em pensava.