Arribava el dia de tornar a casa després de dos mesos i mig viatjant per Colòmbia, Mèxic i una mica de Brasil, en la que havia estat la meva primera vegada a Colòmbia i Brasil i la cinquena a Mèxic. Un viatge amb un munt de novetats en el que havia vist balenes en estat salvatge i molts altres animals a la selva de l’Amazònia.
Ara estava a Bogotá en un apartament al barri de Fontibón i havia d’agafar un vol cap a les 12 de la nit. El propietari em deixava quedar-me fins les 14:30h, un gran favor, però tot i així em tocaria esperar a l’aeroport unes quantes hores.
Pel matí vaig netejar-ho tot ja que havia hagut de donar un dipòsit de $50.000, uns 10€, i no sabia ben bé en què es fixarien. SI que em van dir que els plats havien d’estar nets. De moment no plovia i això ja era molt tenint en compte que havia plogut cada dia de la setmana.
A les 14:30h va venir la noia, va revisar l’apartament, li va semblar tot bé i em va retornar el dipòsit. Jo intentava demanar un Cabify però com quasi sempre tardava massa en confirmar el viatge per lo que vaig acabar demanant un Uber, que seria un taxi normal però almenys amb la seguretat que no t’ofereix agafar-lo al carrer. Estava al carrer amb l’equipatge i no m’hi volia passar massa estona, i menys en aquell barri. De fet em vaig quedar just davant on hi havia el que semblava una oficina de l’administració municipal.
Al cap de 5 minuts va arribar el taxi en 15 minuts més ja érem a l’aeroport, un aeroport per al que ja hi havia passat 5 vegades en els últims 2 mesos i mig i que ja em coneixia perfectament. El trajecte va costar $12.600, uns 2,50€, i pràcticament ja només em quedaven en efectiu els $50.000 del dipòsit, efectiu que tenia la intenció de canviar a l’aeroport, almenys el que em quedés després de les 7 hores que em quedaria esperant a la terminal.
Quan no portava massa estona a la terminal, vaig anar mirant els 4 o 5 exchanges que hi havia a l’aeroport per veure quin oferia millor tipus de canvi, i en preguntar en un, em van dir que no tenien euros i que no en tenien en tot l’aeroport. De moment no podia canviar però com que encara em quedaven unes quantes hores de ser allà esperava que en algún moment en tinguessin, tal com va ser.
Vaig prendre un parell de cafès al mateix lloc on els prenia sempre, doncs era el lloc més barat de l’aeroport tot i que l’última vegada que hi havia anat costaven $3.000 i ara costaven $3.500. La inflació es notava…
Vaig menjar alguna cosa que m’havia sobrat a l’apartament i vaig anar a preguntar a un exchange que no havia vist. Ja pensava que hauria de canviar els pesos colombians a l’arribada però per sort en aquell exchange els acabaven d’arribar euros, així que vaig poder canviar els aproximadament $70.000 que em quedaven i que eren tant sols 15€. Era poc però m’anaven molt bé per pagar el bus que hauria d’agafar un cop arribés a Espanya. La part dolenta va ser que ara el peso estava un 10% més devaluat que feia un mes, quan jo havia canviat els euros per aquells pesos, per lo que vaig perdre aproximadament aquest 10%. En qualsevol cas, era un import molt petit per lo que tampoc representava massa, i més tenint en compte que durant tot el viatge havia obtingut bons tipus de canvi i poques comissions.
L’embarcament era a les 23:30h. A les 21h anava cap al control d’immigració. Vaig cometre l’error de no anar a mirar abans si hi havia molta o poca cua, doncs l’última vegada que havia passat per aquell control no n’hi havia massa. Però ara hi havia una cua enorme, i veient com avançava durant els primers minuts, ja em vaig preocupar. Per sort mica en mica la cua avançava més ràpid arribant a l’agent d’immigració al cap d’una hora.
Per cert, que mentre era en aquella cua vam veure com s’enduien un noi detingut presumiblement amb droga ja que venien del control de seguretat i el passejaven pel mig de tothom en el que semblava una exhibició per part de la policia.
El control de seguretat el vaig passar molt ràpid per lo que finalment vaig arribar a la porta d’embarcament més de mitja hora abans que comencéssim a embarcar. No vaig passar pels mostradors i per tant encara tenia el dubte de si em pesarien l’equipatge. Tot plegat em pesava quasi un quilo més del permès i mai saps que tant estrictes poden ser. En aquest cas no em van pesar l’equipatge, tant sols revisar el passaport i vaig embarcar sense més problemes.
El vol era llarg, d’unes 11 hores, però tot va anar bé. El menjar era bo i vaig poder dormir unes 4 hores. Hauria hagut de dormir més però em resulta extremadament difícil dormir bé en un avió, i això que a la meva fila de 3 tant sols érem dos, per lo que el seient del mig va quedar buit, algo que s’agraeix molt en un trajecte llarg. Una cosa que em va deixar atònit va ser el que va fer el meu company de fila. A la seva pantalla es va posar una serie, a la pantalla del seient del mig va posar el GPS per veure el trajecte del vol en temps real, va agafar el mòbil i es va posar a jugar, crec, a escacs, i per acabar-ho d’arrodonir, al seient del mig hi va deixar un llibre obert que anava llegint. El tio estava en 4 coses diferents mentre jo només intentava dormir. Però el pitjor va ser que al cap de 15 minuts jo encara lluitava per dormir quan em vaig girar i el vaig veure a ell completament adormit amb el coll en 90º i amb les dues pantalles enceses, el mòbil a la mà i la llum individual enfocant al llibre que tenia obert al costat. Quin crack!
Per cert, el vol era D’Air France, una companyia amb la que havia volat ben poques vegades i que funcionava prou bé. De fet vaig obtenir un preu molt bo tenint en compte la categoria de la companyia.
al cap d’11 hores de vol i quan eren les 16h a París, aterràvem a l’aeroport CDG. Jo era la primera vegada que passava per aquell aeroport. En ple més de novembre a Paris ja hi feia molt de fred, de fet encara no era fosc del tot però la temperatura ja era de 7ºC. I aquí és on es nota més el jetlag, doncs vam sortir de Bogotá sent de nit, vam dormir una mica a l’avió, i quan vam arribar a París ja es feia fosc una altra vegada. Per nosaltres aquell dia quasi no va existir, per això costa tant anar a dormir a l’hora que toca en tornar d’Amèrica.
Vam arribar a la terminal 2E i el vol fins a Barcelona l’havia d’agafar a la terminal 2F que estava a uns 10 minuts caminant. Mentre hi anava em vaig trobar amb un personatge que per moments pensava que m’estava fent una càmera oculta.
Em vaig aturar en una màquina de cafè que hi havia pel camí, perquè per a mi encara era de bon matí, i ja vaig veure un noi assegut amb pantalons curts i xancletes. Cal tenir en compte que fora feia molt de fre però dins també en feia força, per lo que era una mica estrany veure algú en xancletes. Quan s’estava preparant el cafè es va apropar i em va preguntar si parlava francès, li vaig dir que no, que només anglès i espanyol i aleshores va ser quan em va dir que era d’Astúries i jo vaig pensar, doncs ara si que em demanarà alguna cosa.
Per sort tant sols em va demanar un cafè que costava 1,50€ i vam estar xerrant una estona. No sé exactament si aquella era la seva forma de pensar, estava una mica tocat o drogat, però parlava ràpid i amb gestos molt marcats. Em va explicar que havia sigut jugador de bàsquet, cosa que es notava per la seva altura i per tot el coneixement que tenia d’equips i jugadors de fa 20 anys. Realment el tio era una enciclopèdia del bàsquet. Jo em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li què hi feia enmig d’una terminal d’aeroport sense equipatge, amb pantaló curt i xancletes quan a fora estaven a 7ºC. Quan jo vaig continuar el camí cap a la terminal 2F ell va anar a seure al mateix lloc on era amb el cafè dient moltes gràcies en català. Tot un personatge.
Després d’esperar unes 4 hores a la terminal vaig anar al control de seguretat i allà si que em van pesar l’equipatge. Cal tenir en compte que tota aquella terminal semblava d’Air France i a la cua del control hi havia treballadors d’Air France revisant la mida i pes dels equipatges. El pes màxim era de 12kg i el meu equipatge va marcar 12,5kg. El senyor em va deixar passar sense cap problema, suposo que sabia que portava la jaqueta dins i que la podia treure i posar-me-la per baixar el pes a 12kg. Però altres de la fila no tenien tanta sort i havien de tornar enrere.
El control de seguretat el vaig passar sense cap problema però l’embarcament es va fer molt llarg i pesat, mitja hora de peu en una fila llarguíssima enmig d’un munt de portes d’embarcament plenes de gent. Que lluny queden ja aquells dies de pandèmia en què els aeroports estaven quasi buits…
El trajecte era curt, d’unes dues hores, però tot i així ens van donar un sandvitx i un cafè. Jo anava a finestreta i el seient del mig anava buit, per lo que en general va ser un trajecte molt còmode en el que fins i tot vaig poder distingir el meu poble quan ens acostàvem a Barcelona.
I un cop a la T1 de l’aeroport de Barcelona, tocava córrer a buscar l’autobús A1 per anar fins a Plaça Catalunya. Molta gent agafa aquest bus per anar al centre de la ciutat per lo que s’hi forma una bona cua i no volia arribar massa tard tenint en compte que ja eren quasi les 12 de la nit. Tot i així, quan hi vaig arribar ja hi havia un munt de gent i vaig haver d’esperar al pròxim bus.
Després d’uns 30 minuts de trajecte amb el bus completament ple, arribàvem a Plaça Catalunya i ara si que ja em sentia a casa. Tornava a ser a Barcelona després de dos mesos i mig.