Jo em vaig despertar cap a les 5h pero quasi sol ja que ja havia dormit 8 hores. Em vaig dutxar i el pare també ja es va despertar. Em vaig preparar el cafè com el dia anterior, és a dir, amb aigua calenta de l’aixeta del bany i dins d’una botella de plàstic… Tot plegat horrorós pero millor allò que res. Vaig escriure el diari i acabar de preparar la maleta fins cap a les 7:30h que ja vam marxar cap al llac Titicaca. Vam intentar marxar lo abans possible ja que necessitàvem 6 hores per recórrer els 320km que ens separaven de Chucuito. Cada vegada tardàvem mes en fer menys kilòmetres, senyal de que cada vegada ens endinsàvem mes als Andes i les carreteres eren cada vegada pitjors.
Vam baixar les maletes al cotxe i el pare el va treure del pàrquing de l’hotel. Era un pàrquing molt estret i per treure el cotxe vam patir una mica ja que anava rascant amb els retrovisors. Després d’un parell o tres d’intents el va poder treure i marxar després d’acomiadar-nos del noi de l’hotel.
Com totes les entrades i sortides de les grans ciutats, va ser terrible. Per sort era dissabte i això es va notar molt. Tot i que hi havia força trànsit ni molt menys n’hi havia com un dia de cada dia. Vam poder sortir de la ciutat amb mes facilitat que altres com Ica o Camaná fins arribar a la carretera. Pero ja no la famosa Panamericana Sur sino una altra doncs ens dirigíem a un dels lloc mes remots de Perú, al Llac Titicaca a 3900 metres d’altitud i quasi a la frontera amb Bolivia.
El trajecte a trams anava be, sense massa curves ni camions, i a trams no tant be, amb mes curve i mes camions. Això si, tota l’estona pujant metres i endinsant-nos cada vegada a un paisatge mes sec. Hi havia zones on feia por circular degut als precipicis al costat de la carretera i mes veient els continus altars que hi havia pels laterals, no vam saber si per morts a la carretera o per evitar que n’hi haguessin. En qualsevol cas no feia gens de gràcia.
Cap a les 11h del matí vam parar a esmorzar en un poble/àrea de servei com jo els anomenava, doncs eren pobles de 4 cases al costat de la carretera amb l’objectiu d’oferir algun lloc per menjar als camioners i altres usuaris de la carretera. Tot el poble vivia de la carretera i n’hi havia molts al llarg d’aquests trajectes, doncs d’àrees de servei no n’hi havia. Així que quan ja començàvem a tenir gana i vam arribar a un poble d’aquests, vam parar com tothom, a la cuneta i vam anar a un restaurant allà mateix a la carretera. Feia molt vent, massa, de fet quan vam baixar ens va venir una onada de sorra i pols a tota la cara i el vent que se’ns enduia. Des de dins del cotxe no es notava tant, clar, pero quan vam sortir ens va sorprendre molt que fes tant vent, i sobretot, tant fred, era sens dubte el dia que mes fred havia fet en tot el viatge.
Vam anar corrent fins al restaurant, que era una casa particular, de fet a dins només hi havia els 3 fills petits de la propietaria que deuria estar dins de la cuina. Els nens, tot i ser dins de casa, estaven completament tapats fins i tot amb els típics gorros peruans que tapen tota la cara. Doncs tot i ser dins de la casa, i feia quasi el mateix fred que a fora, molt fred. Allà vaig ser conscient que el meu problema en el pròxims dies seria el fred, no anava prou preparat per temperatures tant baixes acompanyades de tant de vent.
Vam preguntar que tenien per menjar i crec recordar que no ens van deixar massa opcions, hi havia bàsicament el que tocava. Sopa de xai i pa amb salsa acompanyat tot de te. Cal tenir en compte que eren les 11 del matí pero així eren els esmorzars en aquelles latituds. Vam menjar prou be, sobretot perque tot plegat era calent i és el que necessitava en aquell moment. Els 3 germans petits miraven la TV, la germana gran ens atenia i la mare cuinava, tots en aquella casa a un poble gelat al mig dels Andes i tos ben abrigats fins i tot dins de casa.
Quan vam acabar de menjar la sopa pensàvem que ens portarien un segon plat, doncs fins aleshores no coneixíem aquell tipus d’esmorzars, pero veient que tardaven el pare va anar a preguntar i li van dir que ja estava, de fet ja era molt per ser un esmorzar, pero com que estàvem acostumats a esmorzar menús… Així que vam pagar, 8 soles per cap (mes cars que a altres ciutats pero suposo que per ser l’únic poble en kilòmetres), vam comprar una aigua i vam anar al lavabo del restaurant, que atenció, estava fora del restaurant en una caseta mig derruida, sense llum i cables penjant per tot arreu.
I ràpid cap al cotxe, mes que res per no acabar ple de pols, i a seguir el camí cap a Chucuito. Ja portàvem al meitat del camí i ja no pararíem fins arribar al destí a l’hora de dinar. Les carreteres cada vegada eren pitjors, mes estretes, pitjor asfaltades, mes curves,… Això si, encara seguíem pagant peatges. Els desviaments eren molt escassos, recorríem llargues distàncies per una mateixa carretera, per lo que quan veia a Google Maps que ens havíem de desviar ja avisava al pare amb temps. Pero en un d’aquests desviaments deixàvem una carretera patètica per passar a un camí de cabres ple de pedres, literalment. Havíem de recórrer uns 10km per un camí ple de pedrots, suposo que era per evitar que es formés fang al ploure, pero a la vegada feien que s’hagués d’anar a 20km/h durant aquells 10km. Era un tram per passar de la carretera per la que anàvem a una altra de similar, pero la veritat és que es va fer llarguíssim. Quan vam arribar al final d’aquell camí i vam agafar una altra carretera, tot i que era un desastre com totes, ens va semblar una autopista acabada d’asfaltar. A mes en un primer moment se’ns va passar la sortida ja que no es veia fins que ja hi estaves a sobre, doncs era un camí tan petit que no es veia. Per lo que ens el vam passar i vam haver de donar la volta allà mateix a la carretera.
Pero no havíem fet una hora mes de camí que ens va tocar passar per un altre caminet de cabres ple de pedrots! Fins i tot aquest era una mica mes llarg que l’altre. És el que te anar a llocs tant remots. Tota la resta del trajecte va ser entre caminets i carreteres mal asfaltades, lo bo va ser que no hi havia tants camions com en altres trajectes i per tant no ens veiem obligats a fer massa avançaments perillosos.
Conforme ens acostàvem a Chucuito les carreteres es convertien cada vegada mes en camins passant pel mig de poblets cada vegada mes petits i autèntics. En un d’ells, els carrers eren de sorra i molt estrets i havíem de creuar tot el poble pel bell mig. En una cruïlla, la furgoneta que anava davant nostre es va aturar i es va posar a un costat tot i que no podíem passar. Vam esperar pensant que seria un moment i de cop es va obrir la porta lateral i van sortir de dins com 10 persones, una d’elles, vestida de forma tradicional i els altres, quasi tot homes, també de forma tradicional pero no tan llampants com la novia. Quan van ser tots fora va aparèixer una banda de músics que es van posar al costat del grup, tot plegat davant nostre a menys de 5 metres mentre esperàvem dins del cotxe. De cop i volta la banda va començar a tocar i el grup va anar avançant poc a poc just pel carrer que anàvem nosaltres, per lo que teníem una vista privilegiada de l’esdeveniment, que semblava un casament. Tot plegat va durar uns 10 minuts fins que el grup ja va ser prou lluny i la furgoneta amb la que havien vingut va marxar i nosaltres vam poder continuar el nostre camí havent presenciat l’arribada d’una novia en un casament tradicional dels Andes peruans.
Cap a les 13h vam arribar a Puno, el poble mes gran de tota la zona del Titicaca Peruà. El poble era força gran i tot just a la vora del llac, de fet s’enfilava per una muntanya ja que aquella estava junt al llac. El poble estava mal fet com tants altres pero la ubicació i les vistes eren espectaculars. De fet l’arribada va ser impactant, ja que vas per la carretera i de cop i volta veus tot el poble enfilat a la muntanya i l’immens llac abaix estenent-se kilòmetres i kilòmetres fins a perdre’s en l’horitzó. El paisatge i la vista eren espectaculars pero entràvem a una ciutat relativament gran amb tot el que això comportava, trànsit caòtic. Per sort hi havia una espècie de ronda que recorria tota la ciutat per la part alta, permetent-nos veure be el llac, els barris encaixonats entre les muntanyes i creuar la ciutat amb certa comoditat, doncs nosaltres anàvem al poble següent, Chucuito.
Per primera vegada en tot el viatge, i ja feia mes de dos mesos, no estava segur que Google Maps ens deixés a l’hotel on anàvem bàsicament perque no el trobava. Per primera vegada Google Maps no ubicava ni l’hotel ni el carrer de l’hotel. Sabíem el poble, Chucuito, que si apareixia, així que nosaltres anàvem cap allà. Quan ja estàvem a punt d’arribar al poble, se’m va ocórrer de mirar la reserva que tenia el pare ja que a vegades hi apareixia un mapa amb la localització de l’hotel. I efectivament, hi havia un mapa amb la ubicació tot i que estava amb un zoom molt alt i costava veure quina zona era, així que ràpidament vaig mirar a Google Maps tot Chucuito cercant un carrer que fos com el tram de carrer que es veia al mapa. I finalment el vaig trobar o almenys això em va semblar. Semblava que estava quasi a la mateixa carretera per la que anàvem i que resseguia tota la vora del llac. Normalment els pobles quedaven a la dreta de la carretera i el llac quedava a l’esquerre, havent només camps entre la carretera i el llac. Pero aquell hotel semblava estar entre la carretera i el llac, per tant molt a prop del llac. Quan em va semblar que ens acostàvem a la sortida que havíem d’agafar vaig avisar al pare, pero la sortida era un camí de cabres, ni es veia, i clar, ens vam passar. Vaig mirar a Google Maps i li vaig confirmar al pare que ens havíem passat, així que ell sense pensar-s’ho massa va donar la volta allà mateix a la carretera i vam entrar al caminet. Segons em semblava l’hotel estava molt a prop, quasi a la mateixa sortida, així que vam recórrer uns 10 metres i ja li vaig dir al pare que anés parant. Es veien camps i cases de pedra molt velles a banda i banda del carrer, no es veia res que semblés un hotel.
Vaig baixar i vaig anar directament a lo que semblava mes un hotel de tot el que hi havia allà, pero estava tancat per lo que va quedar descartat. Jo ja venia pensant que no el trobaríem i allà no es veia cap hotel…. Vaig caminar cap a l’altre costat per assegurar que no fos mes endavant i per sort allà vaig veure una persona en una de les cases, li vaig preguntar si coneixia l’Hotel Vestigios i va dir que si, que era allà senyalant on jo creia que era pero que no havia vist. Així que li vaig dir al pare que havia de ser per allà i vam anar tots dos a mirar be totes les cases, que total eren 3 o 4. Vaig mirar a la reserva la foto que apareixia de l’hotel i es veia una casa amb finestres amb marcs vermells, així que vam buscar algo similar. Una de les cases que vam veure semblava que tenia unes finestres com la de la foto, amb els marcs vermells, així que vam pujar les escales que tenia travessant el jardí fins arribar a la porta i vam picar 2 o 3 vegades pero ningú ens va obrir. Degut a què estàvem força convençuts que era allà, vam obrir la porta amb la intenció d’entrar doncs des de fora ja es veia que no estava tancada i suposadament era un hotel. Lo primer que vam veure va ser una espècie de traster ple de roba i coses. A mi ja em va semblar que allò no era un hotel i no vaig seguir, pero el pare va seguir caminant fins a passar a la següent habitació. Jo el vaig seguir fins que vam arribar a un menjador on hi havia fins i tot menjar a la taula. Vam seguir caminant fins arribar a una habitació amb dos llits, pero no hi havia ningú en tota la casa o hotel o el que fos allò (que encara no sabíem).
Jo li vaig dir al pare que allò no em semblava un hotel, ell tampoc ho tenia clar per lo que vam decidir sortir. A mes tampoc hi havia ningú a dins per preguntar-li. Així que vam tornar per on havíem vingut fins arribar a la porta per on havíem entrat i sortir fora al jardí. Allà fora, al jardí, hi havia un lavabo, i ja que portàvem hores sense anar-hi, doncs no ens ho vam pensar dues vegades. Tot plegat sense saber encara si allò era un hotel o una casa particular, tot i que jo ja tenia força clar que era un casa particular. Quan vaig entrar vaig alucinar. Primer pel fred que hi feia, la finestra no encaixava be i entrava el fred de fora,que era molt. La dutxa quedava quasi sobre el vàter i tot plegat era de pedra i molt petit.
Finalment vam sortir de la casa i del seu jardí on hi havia gallines i quan érem al carrer i vaig mirar la casa del davant, vaig dir, és aquí. L’hotel estava just davant de la casa on havíem entrat. eren molt similars i per això ens havíem confós. Les dues tenien finestres amb els marcs vermells com a la foto, de fet es veia que les dues cases eren del mateix propietari per lo similars que eren i a prop que estaven una de l’altra. Li vaig dir al pare que em semblava allà i de seguida ja va veure un cartell a la porta que posava Hotel Vestigios. Perfecte, havíem trobat l’hotel en el dia que mes em pensava que no el trobaríem. I de fet estava just en el punt on deia que havia d’estar basant-me en el mapa que apareixia a la reserva. Al principi no el vam veure perque realment no semblava un hotel, de fet era una casa, i just estava al costat d’un edifici de dues plantes que tenia mes pinta d’hotel, pero efectivament estava on pensàvem en un primer moment.
Era una casa d’una sola planta feta de pedra amb un petit pati i una reixa amb una porta metàl·lica tancada, no s’hi veia ningú, nom,és una vaca i un vedell a la part de darrere. Això si, molt a prop de la vora del llac amb unes vistes espectaculars. Vam picar al timbre i ningú ens obria. Vam picar unes quantes vegades i res, allà no hi havia ningú… Per sort, va passar una dóna que al no conèixer-nos es va parar per preguntar. Aquell poble era tant petit que es veia a kilòmetres que érem estrangers. I va ser sort perque no va passa ningú mes en tot el dia… Li vam dir que teníem una reserva aquella nit i ens va dir que creia que els propietaris havien anat a Puno i que no arribarien fins la nit. Doncs perfecte vam pensar, nosaltres allà esperant i aquella gent que no se sabia quan vindrien, i tot plegat amb un fred que pelava. Pero gràcies a que en aquests pobles es coneix tothom i que tampoc tenen massa feina, la dona va trucar al propietari de l’hotel i aquest li va confirmar que era a Puno, pero almenys la dona li va dir que estàvem allà esperant per lo que el propietari almenys sabia que havia de venir. Encara no teníem habitació pero semblava que mes tard si la tindríem.
Com que ja eren les 14:30h i allà ja no podíem fer res mes que esperar, vam decidir anar fins al centre de Chucuito a buscar algun lloc on dinar. El nostre hotel estava a les afores de Chucuito, pero el centre de Chucuito tampoc era gran, era un poble molt petit. Vam aparcar a la carretera mateix i vam veure un cartell d’un restaurant, pero indicava que era cap amunt. El terreny era muntanyós, a poc metres del llac ja creixien muntanyes prou altes que feien que tots els pobles de lo zona fossin plens de pujades i baixades. Així que vam haver d’enfilar un bo tram de carrer de pujada fins arribar al restaurant. En aquell moment no sabíem exactament a quants metres d’altitud estàvem, pero el pare a mitja pujada ja li costava respirar. De fet va alentir molt el ritme mentre jo m’avançava per confirmar que hi havia algun restaurant al final del carrer. I, efectivament, hi havia una plaça i un restaurant que es veia una mica pijo, de fet tot plegat ens ho va semblar pels preus, que eren mes cars que en altres ciutats peruanes, algo que em va estranyar tenint en compte que estàvem en un lloc poc habitat i on tampoc s’hi veien massa turistes. El pare va arribar pero fent vàries parades pel camí.
Pel carrer no paràvem de veure gent, sobretot dones, vestides de manera tradicional o de gala, no sabíem ben be que era, i bandes de música pel carrer. Semblava com la festa Major del poble. Molts cotxes anaven decorats i es veia certa animació per aquells carrers freds i silenciosos. Nosaltres vam entrar al restaurant i el senyor ens va oferir anar al pis de dalt, a lo que li vaig dir que millor abaix perque el pare ja no podia pujar res mes. Així que ens van donar una taula abaix i ens van donar la carta. Aquell restaurant no era com els altres, no tenia menús i els plats eren força cars per ser Perú. Això si, es veien molt ben preparats i de qualitat. Finalment vam decidir demanar una graellada mixta pels dos ja que es veia molt gran i ja havíem esmorzat be. A mes de primer ja portaven també la típica sopa. En aquell moment ens vam adonar d’una cosa, al pare l’altitud li treia la gana i a mi me’n donava, ell quasi no volia ni graellada, cosa molt rara, i jo no parava de menjar.
La graellada estava boníssima i mes tenint en compte que poques vegades menjàvem així, normalment sempre era sopa, arròs i una mica de carn, pero aquesta vegada hi havia un munt de carn i de varis tipus. A mes hi havia varis tipus de patates que no havia vist mai, fins i tot unes de color negre. De fet el Perú és on mes varietats de patates es conreen, unes 3000! Jo em vaig menjar la meva sopa, la seva i la meitat de la graellada. Tot plegat ens va costar 12,50 soles cadascú, uns 3,30€, prou econòmic tenint en compte que era un dels llocs mes cars que havíem dinat en tot Perú.
En el moment de pagar ja només teníem bitllets d 200 soles o mes, així que li vaig donar un al patriarca que hi havia allà assegut i quan el va veure, el va agafar, va dir alguna oració i es va persignar… Jo, entenent que li passava li vaig dir que no tenia mes petit, així que el que semblava el seu fill i que ens havia atès durant el dinar, va anar a buscar canvi. Mentre esperàvem, com era habitual, el senyor ens va preguntar d’on érem, i al dir-li de Barcelona, com no, ja va sortir el nom de Messi. Vam estar allà una estona xerrant de la ruta que havíem fet fins aleshores i el que teníem planejat de seguir fent fins que va arribar el fill amb el canvi, ens vam acomiadar i vam marxar.
Vam fer una petita volta per la plaça que hi havia just fora del restaurant i des d’on hi havia bones vistes ja que estàvem uns 20 metres ja sobre del nivell del llac, ja que al estar aquest rodejat de muntanyes, a la que pujaves al carrer de sobre ja estaves pujant la muntanya. Això era cansat pero permetia que des de quasi tots els punts de tots els pobles de la vora del llac el poguessis veure perfectament. Vam baixar el mateix carrer pel que havíem vingut creuant-nos de nou amb locals amb les seves vestimentes particulars fins arribar a la carretera on teníem el cotxe. Contínuament veiem cotxes passar que anaven adornats amb cintes i flors pel capó i laterals, a mes es veia força moviment de persones tenint en compte el tipus de poble on érem, per lo que vàrem deduir que era la festa major o l’equivalent a la zona.
Vam agafar el cotxe i vam seguir la carretera en direcció a Puno, és a dir, en direcció contrària on teníem l’hotel per tal de reseguir tota la vora del llac i anar parant per gaudir de les vistes i fer alguna foto. La carretera anava tota l’estona per la vora del llac tot i que l’aigua quedava a uns 100 metres de la carretera ja que entre aquesta i el llac hi havia cultius. De fet a mi em semblava que allà on hi havia els cultius abans hi havia aigua, doncs tal com estava el terreny i la carretera realment era com si fa anys l’aigua arribés fins la carretera. De fet a Google Maps es veia mes aigua de la que realment hi havia. Això junt amb el que ens van dir en el tour del Valle del Colca, que el riu Colca ja estava quasi sec, em va fer pensar que al llac Titicaca li estava passant el mateix. Suposo que el llac s’està sobre-explotant per la falta d’aigua i de pluges i això es nota en el nivell de l’aigua i en que el llac s’està, literalment, fent mes petit.
I així vam recórrer uns 10 km, quasi fins a Puno, fent parades per anar veient el llac des de diferents llocs ja que en alguns punts l’aigua quedava mes a prop. Les vivendes que es veien per la zona en general força velles i descuidades i, algo que em va sorprendre, quasi totes del mateix color, color de sorra. Cap a les 17:30h ja es va començar a fer de nit i vam decidir tornar cap a l’hotel Vestigios a veure si hi havia sort i trobàvem algú.
Vam arribar, vam aparcar davant l’hotel i allò es veia igual de buit que abans. Vam baixar i vam veure que a la casa de davant, a la que havíem entrat, hi havia un senyor, que com no, quan ens va veure se’ns va acostar. Li vam explicar la situació i segons ens va dir el propietari es deia Ricky i havia de venir mes tard. Be, almenys havia de venir… Ell el va trucar per dir-li que tenia gent allà a al porta de l’hotel, potser així intentaria arribar abans. El veí va estar parlant uns minuts amb el tal Ricky i quan va penjar ens va demanar que ens esperéssim un moment mentre ell anava a obrir l’hotel perque poguéssim esperar dins. No vaig arribar a veure si les claus les tenia ell o les va anar a buscar a algun lloc del pati on li havia dit en Ricky, en qualsevol cas, al cap d’uns 10 minuts va tornar i ens va dir que entréssim.
Vam entrar al pati i vam anar a la part de darrere on aquest era molt mes gran, de fet semblava que el seu terreny ja arribava fins al llac. Allà hi havia una porta de vidre que ja deixava a una espècie de saló. Ens va indicar una habitació on podíem esperar, si volíem, al Ricky. Tan al saló com a l’habitació feia un fred increíble, jo mai havia passat tant fred dins d’una casa. De fet no es veia cap sistema de calefacció igual que no n’havíem vist en cap dels restaurants on havíem estat. No entenc com podien viure amb aquell fred. La casa semblava feta per ells mateixos, tota de pedra i fusta. Tenia uns grans finestrals al saló a la pared que donava al llac permetent veure el llac i el sol com s’amagava, realment l’hotel no es podia qualificar com hotel pero la situació era immillorable. Això si, just davant els finestral hi havia un ocell mort, dins la casa…
El veí va marxar i nosaltres ens vam quedar allà esperant, sols. Vaig anar a seure a l’habitació pero hi feia tant fred i la cadira estava tant freda que no hi aguantava massa estona. Anava passant de l’habitació al saló i anar caminant perque si em quedava quiet massa estona em congelava. Van anar passant els minuts, les hores, es va fer de nit i allà no apareixia ningú. Al cap de mes d’una hora d’esperar va tornar a venir el veí per dir-nos que en Ricky ja estava a punt d’arribar. El pare ja es va començar a posar nerviós de tant esperar, fins i tot demanant-li explicacions a aquell home. A mi no em feia res, el que em costava d’aguantar era el fred, i allà sols estava clar que conforme passés el temps aniria tenint mes fred.
Finalment, cap a les 19h vam veure moviment a la sala del costat, a la zona que quedava al costat del carrer i que era la que nosaltres veiem des del carrer quan érem al cotxe. Semblava que hi havia dos homes muntant les habitacions, de fet es veia com carregaven fins i tot matalassos! En aquell moment el pare i jo ja vam confirmar que aquella gent ni s’havia assabentat que veníem, de fet deuríem ser els primers clients que tenien, i es van trobar que havien de muntar encara les habitacions que no tenien ni matalàs. Almenys ja estàvem mes tranquils de veure que no hauríem de dormir al cotxe…
Al cap d’uns 30 minuts va aparèixer el senyor, el tal Ricky, per dir-nos que ja teníem les habitacions preparades. Si si, habitacions. Tot i que només n’havíem reservat una, degut a les molèsties ens en van donar dues pel mateix preu. En Ricky anava amb màniga curta i jo el veia igual que el veí que ens havia obert la porta, de fet encara crec que o era el mateix o era germà quasi besó. En qualsevol cas també era molt amable, de moment com tota la gent amb qui havíem parlat en aquell poble. Ens va ensenyar les dues habitacions i estaven molt be, les dues amb bany propi i una força gran. Li vaig dir al pare que es quedés a la gran i li vam dir al Ricky que anàvem a buscar les maletes. Ens va dir que podíem aparcar el cotxe al patí del veí, que jo crec que era ell mateix, i així ho vam fer. Ja era negre nit i el fred a fora ja era insoportable. Eren quasi les 20h i havíem de sopar i poca cosa mes.
Per l’hora que era, lo fosc que era i el fred que feia, ja ni tant sols sabíem si anar a sopar o no. Encara ens estàvem situant a les habitacions i decidint què fèiem per sopar, que vam veure que a la sala estaven preparant una taula. Quan vam acabar de porta les maletes a les habitacions, en Ricky ens va dir que podíem seure i menjar unes empanades que havien preparat i te. El pare, degut a l’altitud, no tenia massa gana, pero jo, degut a l’altitud, em moria de gana. Així que vam seure a la taula que ens havien preparat en Ricky, un noi i una noia que també eren allà i vam menjar les empanades que estaven molt bones, recent fetes i a mi em van sentar de puta mare tenint en compte lo congelat que ja estava. A mes van deixar un termo amb aigua calenta per lo que jo em vaig preparar un cafè ben calent. A mes el pare em va donar alguna empanada seva ja que no tenia massa gana per lo que per mi ja havíem sopat, i pel pare mes. Ja no calia preocupar-se de si sortir i a on.
Vam xerrar una estona i vam prendre te i cafè, que tant calentet va entrar de puta mare. En aquella casa/hotel estàvem sols, no hi havia mes ostes i el propietari vivia a la casa del davant. Les cases no eren hermètiques, tenien molts forats, finestres mal encaixades i portes que deixaven passar l’aire gelat de fora, i tot plegat sumat a que enlloc tenien calefacció, ni elèctrica ni de llenya, per lo que a dins havíem d’estar amb l’abric posat. Tampoc hi havia TV, ni Internet, radio o qualsevol altre canal de comunicació. De fet vaig mirar les xarxes disponibles per si a cas i no en rebia ni una! Estàvem al mig de no res.
Al cap d’una estona va venir en Ricky per preguntar-nos a quina hora ens despertaríem l’endemà per tal que ens preparés l’esmorzar, doncs tot i que aquell minisopar no estava previst, l’esmorzar si que ja venia inclòs. L’endemà volíem sortir molt aviat, cap a les 7h per anar ja cap a Cusco, així que li vam dir que esmorzaríem cap a les 6:30h. I ja poca cosa mes, allà no teníem res a fer apart de xerrar per lo que no vam tardar masa en anar a dormir, de fet eren les 20:30h i si jo volia dormir 8 hores ja no podia tardar massa en anar a dormir. Vam deixar preparades el màxim de coses i cadascú ja va anar a la seva habitació. Jo vaig netejar, com molts dies a Perú, els meus pantalons, jaqueta i motxilla degut a la quantitat de sorra i pols que hi havia per tot arreu, que junt amb el vent feia que hagués de rentar aquelles 3 coses quasi cada dia.
I la sorpresa final va arribar al desfer el llit, doncs hi havia 5 mantes! A mes mantes molt gruixudes, de fet quan em vaig estirar i em vaig tapar amb totes 5 fins i tot em costava respirar de lo que arribaven a pesar, això si, tot el fred que feia fora del llit desapareixia completament al tapar-se. I així, una nit mes en un lloc nou mes i un llit diferent mes, davant el llac Titicaca enmig del no res vaig passar una altra nit dormint perfectament d’una tirada.