Evidentment, aquesta era la primera vegada que viatjava en plena pandèmia mundial i a mes en els moments mes complicats de la mateixa, amb confinaments totals o parcials en molts països i unes restriccions en la mobilitat que mai m’hauria imaginat. El viatge que faria jo no era per turisme, sino per finalitzar la compra d’un immoble, doncs en cas contrari no se m’hauria ocorregut mai fer cap viatge, de fet tot plegat es va complicar justament per culpa de la pandèmia.
De totes maneres, s’ha de dir que viatjar en aquestes circumstàncies, per una banda és un plaer, doncs hi ha molt poca gent i pots gaudir de coses tant estranyes com anar sol a la fila d’un avió o no fer cap tipus de cua per embarcar. Son petits avantatges que en cap cas compensen les dificultats que comporta viatjar en aquestes condicions.
Era el 27 d’agost de 2020 quan agafava el vol per anar de Barcelona a Mèxic amb escala a Madrid. En aquest moment a Espanya s’havien relaxat una mica les mesures sanitàries contra la Covid-19 i tot i que era possible fer certs desplaçaments, seguia havent-hi moltes restriccions i per tan el volum de gent que es podia veure a qualsevol lloc era molt inferior a lo habitual en aquesta època. Cal tenir en compte que estàvem en ple estiu i moment en què als aeroports hi ha mes trànsit de persones.
En sortir de casa em posava la mascareta que ja no em podria treure, almenys una bona estona seguida, fins al cap de 26 hores, doncs per tot arreu per on aniria seria obligatori portar-la, ja fos pel carrer, al tren, a l’avió o a la terminal. Només me la trauria per fumar i menjar. El trajecte era tant llarg degut a l’escala que havia de fer a Madrid i que m’hauria estalviat si Aeromexico no hagués cancel·lat temporalment la ruta Barcelona-Mèxic degut a al pandèmia. Passar d’un trajecte d’unes 15 hores a un de 26 era la primera conseqüència de viatjar en pandèmia.
Lo bo és que degut a què el vol sortia quasi a les 23h i a les 7 hores de diferència amb Mèxic, per a nosaltres aquella nit tindria unes 15 hores, una situació perfecte per poder dormir molt a l’avió, de fet tot el trajecte el faríem de nit, doncs tot i sortir a les 23h i ser un vol d’unes 10 hores, arribaríem a Mèxic tot just a les 4 de la matinada, per lo que sortiríem i arribaríem de nit, la situació perfecta per dormir un munt d’hores seguides.
Pel que fa a la documentació necessària per poder entrar a Mèxic, tan sols vaig haver d’omplir un formulari online i presentar el comprovant tan a l’aerolínia abans de l’embarcament com en l’entrada a Mèxic. Tan a l’aeroport de Barcelona com al de Madrid, només podien entrar-hi els passatgers, per lo que mai els havia vist tant buits. De fet em va impressionar veure’ls amb tant poca gent en ple mes d’agost. Era estrany però a la vegada s’agraïa el fet de no haver de fer quasi cues i poder caminar i seure literalment on et donés la gana.
L’embarcament era com sempre amb l’excepció de que s’havia de guardar la distància de seguretat i evidentment no treure’s la mascareta durant tot el vol. En el vol de Barcelona a Madrid vaig anar sol a la meva fila. Crec que mai m’havia passat, però és clar, tenint en compte que l’avió anava mig buit doncs era normal que mes d’un anés sol a la seva fila. Al seure ens varen repartir un sobre amb gel desinfectant que ens vam haver de posar a les mans abans d’enlairar-nos.
El mes pesat d’aquest trajecte d’anada va ser l’espera llarga a l’aeroport de Madrid, una espera d’unes 10 hores en las que vaig aprofitar per començar a escriure el diari, menjar els sandvitxos de la mare i prendre cafès de màquina que costaven 1,80€, un preu prou assequible tenint en compte que era dins d’una terminal d’aeroport. Aeroport completament buit i controls d’accés igual que a Barcelona.
L’embarcament del vol fins a Mèxic va ser similar a l’anterior però a diferència d’aquell, no anava completament sol a la fila sinó que jo estava al seient de passadís i hi havia una noia al de finestreta. Però l’avió anava mes buit que l’anterior, doncs en aquest no semblava que anés ni la meitat de ple, de fet la majoria de passatgers a partir de la meitat de l’avió, anaven sols a la seva fila. No cal dir el que s’agraeix volar d’aquesta manera. Tranquil·litat i silenci totals per poder dormir d’una tirada.
També s’agraeix aquesta falta de passatgers en arribar al control de passaports del país de destí. Només érem els passatgers del meu vol els que fèiem la cua per lo que en menys de 5 minuts ja havia passat el control, per cert, sense haver d’ensenyar ni tan sols el comprovant del formulari online que havia hagut d’omplir abans del viatge.
L’aeroport de Mèxic també estava quasi buit i amb marques a terra per tal de respectar la distància física. En aquest moment ja feia mes de 24 hores que portava la mascareta i a diferència del que em pensava, ja quasi ni la notava.
Un cop ja a Mèxic, en sortir al carrer, em va cridar l’atenció el fet que estant tant lluny de casa, la situació fos la mateixa, és a dir, tothom amb mascareta, moviments restringits i marques a terra per mantenir la distància física. Una pandèmia mundial que provocava unes mesures sanitàries molt similars a la vegada que importants, no només a banda i banda de l’Atlàntic, sino en tot el mon. Ja ens estàvem acostumant a aquella situació però seguia sorprenent com un virus podia afectar d’aquesta manera a absolutament tot el mon.
L’hotel que havia reservat a Ciutat de Mèxic tenia un passadís que donava tota la volta. Aquest passadís tenia fletxes a terra per tal que els ostes anéssim en un sol sentit per tal d’evitar encreuaments entre persones. Aquí també hi havia marques, fletxes i gel per tot arreu.
Però si el trajecte d’anada ja va ser complicat en quant a mesures sanitàries, mes ho va ser 5 mesos després durant el trajecte de tornada. Al contrari del que m’imaginava, quan tornava a casa i quan ja feia quasi un any de l’inici de la pandèmia, la situació tan a Mèxic com a Espanya era pitjor que 5 mesos abans, per lo que les mesures sanitàries varen ser encara mes estrictes.
La principal diferència amb el trajecte d’anada va ser l’obligació de presentar una prova PCR amb resultat negatiu per poder entrar a Espanya, això era certificar que no tenia Covid-19. Haver de presentar aquesta PCR no només era preocupant per si el resultat era positiu i et veies obligat a cancel·lar el vol, sinó pel fet de que s’havia de fer com a màxim 72 hores abans de l’arribada a Espanya, que a Tuxtepec no en feien i que costava uns 100€. Però el que mes ràbia em va fer va ser que durant mesos Mèxic no era considerat zona de risc per part d’Espanya, i per tan no hi havia l’obligació de presentar una PCR negativa, fins el dia 1 de febrer de 2021 que ja va passar a ser-ho degut a què els casos a Mèxic van superar els 150 per cada 100.000 habitants. Tenint en compte que jo arribava a Espanya el dia 3 de febrer, no és difícil imaginar la ràbia que em va fer no haver aconseguit un vol 3 dies abans i estalviar-me tot el merdé de la PCR.
La clínica mes propera que tenia on poder-me fer la PCR estava a Veracruz, a quasi 3 hores en cotxe des de Tuxtepec. El primer que vaig pensar va ser en anar a Veracruz ja amb tot l’equipatge, fer-me la prova, des d’allà anar amb bus fins a Ciutat de Mèxic on agafaria el vol a Madrid. Entre això i el fet que de Madrid a Barcelona hi aniria en bus (explico el perquè en un altre post), el trajecte de tornada des de Tuxtepec fins a Barcelona duraria unes 72 hores, si 3 dies sencers amb les seves nits, 3 nits que passaria en un bus, en un avió i en un altre bus. 3 dies sense tocar un llit i sense dutxar-me.
Així doncs vaig demanar cita per fer-me la PCR el dia 1 de febrer pel matí, per la nit agafaria el bus, l’endemà a les 23h l’avió i si tot anava be arribaria el dia 3 per la tarda a Madrid sempre i quan la PCR sortís amb resultat negatiu. Si les 26 hores del trajecte d’anada ja se m’havien fet pesades per haver de portar la mascareta tota l’estona, amb 72 hores no em volia ni imaginar com acabaria.
Finalment, i degut a què em van poder acompanyar a Veracruz, vaig anar a fer-me la prova i després vaig tornar a Tuxtepec per poder-me dutxar una última vegada abans de començar el trajecte de tornada. D’aquesta manera el bus fins a Ciutat de Mèxic l’agafaria a les 5 de la matinada fent que el trajecte passés de 72 hores a unes 55, cosa que era d’agrair sobretot per haver-me pogut dutxar una última vegada aquell dia a les 12 de la nit.
Val a dir que l’última setmana, des de que vaig demanar la cita per la PCR fins que me la vaig fer, la vaig passar força nerviós i vigilant de no infectar-me com mai, doncs en cas que sortís positiva no només perdria uns 200€ sino que no tenia ni idea de com i quan tornaria.
En arribar el dia encara no sabia si aniria directament des de Veracruz a Ciutat de Mèxic o tornaria a Tuxtepec per dutxar-me una última vegada i agafar un bus mes tard, en qualsevol cas jo vaig anar a Veracruz ja amb tot l’equipatge i resant perquè la prova sortís negativa.
La clínica la vàrem trobar ràpidament i la prova, tot i arribar una hora abans de la cita, me la varen fer també molt ràpid. Em va sorprendre lo desagradable que és fer-se aquesta prova, doncs sembla que et vagi a petar el nas. En qualsevol cas cap a les 12 del migdia del dia 1 de febrer m’acabava de fer la prova PCR i ja només quedava esperar fins les 20h d’aquell mateix dia per a rebre el resultat per email.
Finalment vaig canviar el bitllet d’autobús i en comptes de marxar aquell dia a les 12 de la nit des de Veracruz, ho faria a les 5 de la matinada i des de Tuxtepec, per lo que passaria una estona mes amb els amics mexicans i a mes em podria dutxar una última vegada abans d’iniciar el trajecte que ara seria d’unes 55 hores.
No cal dir els nervis que vaig passar des que vam arribar de nou a Tuxtepec, cap a les 19h, fins les 20h que vaig rebre el resultat de la PCR. Vaig obrir el PDF adjunt al correu que em van enviar i els meus ulls no paraven d’anar amunt i avall buscant la paraula “negativo” mentre els meus dits tremolosos ampliaven al màxim aquell PDF. Durant uns segons senzillament no llegia res fins que finalment vaig llegir la paraula “negativo” i no una, sino 4 vegades al llarg de l’informe.
En llegir allò mai m’havia alegrat tant d’haver pagat 100€. Ara si que ja ho tenia tot i ja podia tornar a casa 5 mesos després. Ja només quedava dormir una estona per a les 4 de la matinada agafar un taxi fins la terminal d’autobusos de Tuxtepec.
Tenint en compte que ara la situació de la pandèmia era pitjor que durant l’inici del viatge, em va estranyar que el bus anés tant ple. Jo tenia l’esperança que, al igual que a l’anada, anés mig buit o almenys no tingués ningú al costat. Doncs no, degut a què aquest bus feia 3 o 4 parades durant el trajecte fins a Ciutat de Mèxic, no va passar massa estona fins que al meu costat va seure una noia d’uns 25 anys amb dues filles, una d’un 4 anys i l’altre de 2. Aquí no es guardava ni distància de seguretat. Per primera vegada en aquest viatge em trobava en una situació, que si no fos per la mascareta que tots portàvem, no denotava que estiguéssim enmig d’una pandèmia mundial.
A ciutat de Mèxic tampoc semblava haver cap mena de confinament o restricció, almenys pel que fa a la mobilitat, doncs a mi em va semblar veure-hi la mateixa gent i cotxes que qualsevol altre any. Anar fins l’aeroport no va ser massa diferent a altres anys, tan sols per la mascareta que tothom portava posada. Costava una mica d’entendre com podia ser que a Espanya hi hagués una incidència de la Covid-19 6 o 7 vegades superior que a Mèxic tenint en compte les restriccions a un i altre país. Semblava que a Mèxic eren menys restrictius però mes efectius. Això si, sempre que es podia era obligatori mantenir la distància de seguretat tot i que en els busos que vaig agafar això era impossible.
A l’aeroport tot era ben diferent. Aquí quasi no hi havia gent, la meitat dels seients estaven inhabilitats i tot i que moltes botigues estaven obertes, algunes ja no ho feien, suposo que per falta de clients, doncs no semblava que hi hagués cap prohibició per a obrir. De fet era evident que en aquell moment no era gens rentable mantenir aquell aeroport o obrir segons quina botiga de dins.
Però una de les grans diferències respecte als viatges sense pandèmia però que no es veia, era el munt de documents que tots els que érem allà havíem de portar a sobre per presentar a algun lloc en algun moment. En el meu cas en portava 5 però encara me’n faltava un però que no vaig saber fins al moment de passar el control de seguretat, que era un formulari de l’aeroport de Mèxic i que era necessari per poder anar a les portes d’embarcament. Els altres eren el resultat de la PCR, el formulari per poder entrar a Espanya i 3 certificats d’auto-responsabilitat de la Generalitat de Catalunya per poder entrar a Catalunya, desplaçar-me de nit i per poder entrar a la meva comarca, doncs en aquell moment hi havia decretat un confinament comarcal a tot Catalunya.
El vol de tornada, com el de l’anada, anava a menys de la meitat de la capacitat, de fet, almenys a la part posterior, tan sols hi havia una o dues persones per cada fila, que eren de 9 seients. Jo anava, literalment, a l’última fila, però per ser l’última, en comptes de 3 seients en tenia només 2, i tot i que anava sol, en aquesta ocasió tampoc em podria estriar per dormir. En qualsevol cas, veure aquell avió amb tants seients buits et feia pensar en la mala situació del turisme i particularment de les aerolínies, doncs jo personalment no podia entendre com aquell vol era entable, si és que ho era.
En arribar a Madrid tocava passar els controls sanitaris pertinents per poder entrar a Espanya, que en aquell moment tenia una incidència de la Covid-19 de 900 infectats per cada 100.000 habitants, la major de tot Europa i, on per tan, les mesures sanitàries eren molt estrictes.
El primer que sorprenia en arribar era veure tota aquella enorme terminal completament buida i amb tots els comerços tancats, absolutament tots, només es podia comprar menjar a les màquines de vending. I sort de que només érem els del meu vol perquè sino hauríem tardat hores en sortir d’allà, doncs tot i que els controls eren ràpids, no deixaven de ser uns quants.
El primer canvi era la supressió de la cua per als passatgers amb passaport europeu que havien d’anar per la mateixa cua que els passaports de fora la UE, quelcom raonable tenint en compte els pocs passatgers que hi havia. En menys de 2 minuts vaig passar el control per a continuació anar al control sanitari, on et demanaven el resultat de la PCR i el codi QR que demostrava que havies omplert el formulari online obligatori. La PCR la revisava un metge i feia alguna pregunta suposo que per verificar que era teva, tot i que eren preguntes massa fàcils de contestar, doncs a mi només em va preguntar d’on era i quin dia me la vaig fer. Un cop passat aquest punt ja eres lliure de sortir de la terminal i per tan d’entrar ja a Espanya.
Eren les 17h i jo havia d’esperar en aquella terminal fins les 23:15h que sortia el bus cap a Barcelona. Vaig haver de demanar sisplau que em deixessin esperar dins la terminal, doncs només s’hi podien estar els passatgers que havien d’agafar un vol, que ja no era el meu cas. El noi de seguretat de la porta em va dir que si però que m’amagués una mica perquè a ell no li fotessin bronca, textualment. Li vaig demanar de quedar-me dins perquè jo no portava ni jaqueta, només un jersei i la manta del vol, i tenint en compte els 8ºC de temperatura, se’m feia molt dur esperar-me fora 6 hores.
Pel que fa el bus cap a Barcelona, va resultar anar igual que el que havia agafat a Mèxic per anar a la capital. Completament ple. Esperant el bus a la terminal de l’aeroport de Madrid érem unes 10 persones, cosa que em va fer creure que aquests seríem tots els que aniríem al bus, però quan aquest va arribar, amb uns 10 minuts d’endarreriment, i vaig pujar, per poc que vaig caure, doncs el bus estava completament ple i fins i tot ja feia una mica aquella olor d’apinyament humà dins un espai tancat, per lo que aquella gent portava ja una estona allà dins.
Així doncs, moltes mesures sanitàries als aeroports però cap ni una als busos, be si, l’obligació d’anar tots amb la mascareta.
I en arribar a Barcelona veia per primera vegada l’estació de Sants condicionada per la pandèmia amb cartells per terra per tal que la gent anés seguint uns camins establerts i així evitar encreuaments. Tot i que la mobilitat per anar a treballar estava permesa, a aquella hora del matí, hora en què molta gent va a treballar, per aquella estació s’ho veia molta menys gent que en altres anys en els que jo també hi anava ja que ara molta gent treballava des de casa, quelcom que ja podien fer abans però que si no hagués estat per la pandèmia encara no farien. A vegades fa falta un al·licient per fer segons quines coses. Per fi el teletreball s’implantava a Espanya.
Així doncs, tota una experiència la de viatjar en plena pandèmia, un viatge necessari i que no hauria fet si no hagués estat per la compra de l’immoble a Mèxic, doncs val a dir que tot plegat era força complicat i que en absolut valia la pena fer-ho per anar tan sols de vacances. Evidentment tenia la part positiva que era viatjar amb un quart dels passatgers habituals, quelcom que et feia viure una experiència totalment nova i ajudava a passar una mica millor els inconvenients de viatjar en pandèmia. En qualsevol cas una experiència inoblidable i espero que única, doncs esperem que ja no haguem de patir mes pandèmies.